LES PORTES MÀGIQUES DELS QUATRE VENTS

Hi havia una vegada.... una colla de nens i

nenes de sisè curs

de l’escola Quatre Vents

que estaven jugant a futbol a l’hora del pati.

Enmig d’una jugada, se’ls va colar la pilota

cap a on era la porta de l’entrada vella de

l’escola.

Van saltar la tanca per buscar-la i van trobar

una altra porta. Els nens hi van entrar.

Allà dins, hi havia un passadís... llarg..... fosc......

Al final del passadís es veia una llum, s’hi van acostar i van descobrir que era una altra porta.

Els nens van sentir un soroll que semblava que venia de dins.

Van decidir entrar-hi: allò era una biblioteca vella, molt gran, gairebé no es veia el final.

Entre el poc que veien van poder distingir l’ombra d’un personatge, no se sabia ben bé

si era una persona, però els nens el van

reconèixer: era en Tronet, el guardià de la

biblioteca actual.

En Tronet era com un nen petit, molt espavilat

i valent. No aixecava tres pams de terra i era

prim com un fil de seda. Tenia un cap gros i

uns cabells d’un blau cridaner amb algun pèl

més violeta que els altres, portava una

espècie de pedaç a l’ull esquerre de color

vermell. Anava vestit amb una samarreta d’un

color groc brillant, com una caçadora

fluorescent que portava un dibuix que

recordava l’escut d’un equip i que era la figura

fàcil de reconèixer de l’escola: una casa

taronja; també uns pantalons texans, blaus,

de manera que semblaven fets d’una sola

peça rígida, d’aquelles que no et deixen

doblegar les cames. I unes sabates verdes

com la gespa del camp.

Ràpidament els nens van saludar en Tronet i

li van dir:

- Tronet, què fas aquí?

- Aquí és casa meva. Fa molts anys que visc

aquí envoltat de llibres.

- I vosaltres, què feu aquí?

- Hem anat a recollir la pilota i ens hem fixat

que hi havia una porta i ens ha picat la

curiositat d’entrar. I per això estem aquí.

- Doncs, aprofitant que esteu aquí... Us convido a viatjar per aquestes sis portes que veieu aquí! Aquestes portes ens ajudaran a recordar la història de la nostra escola. Entre tots podrem construir un conte dels 10 anys dels Quatre Vents.

Els nens, sense pensar-s’ho gaire, van dir que sí.

Així va ser com van començar

la gran aventura!

En Tronet, envoltat per tots els llibres de la

biblioteca vella, va preguntar als alumnes de

sisè si volien que els expliqués històries del

passat de l’Escola Quatre Vents. Els nens i

nenes molt entusiasmats van cridar d’alegria:

Sííííííí!! Aleshores, en Tronet va obrir una

porta que deia primer i va començar...

Fa uns quants anys, com cada dia, els nens i

nenes de primer A, a les onze en punt, van

sortir al pati de l’escola. A un nen que es deia

Pere, mentre es menjava el seu entrepà, li va

caure una dent, se la va posar a la butxaca i

se’n va anar a jugar a futbol. Estava tan

concentrat que la va perdre i es va posar a

plorar. Els seus companys el van veure molt

trist, i com que eren tots ben avinguts, el van

ajudar a buscar-la. Al cap d’una estona la van

trobar a la porteria, a prop del gimnàs.

Aquella nit, en Pere va posar la dent sota el

coixí. L’endemà, quan es va despertar, va

veure que el ratolí Pérez li havia deixat una

regalet. En Pere, quan ho va veure, va quedar

molt sorprès. Era una pilota i portava una nota

enganxada que deia: Bon dia Pere! Gràcies

per deixar-me la teva dent! Com que t’has

portat tan bé t’he deixat aquesta pilota perquè

la comparteixis amb tots els nens i nenes de la

classe ja que ahir van ser molt bons

companys i et van ajudar a buscar la dent. És

una pilota màgica.

El ratolí Pérez.

Als nens de sisè els va agradar molt la

història, però el què els va sorprendre més,

va ser quan dins d’aquella habitació, van

veure la pilota màgica d’en Pere amb una

etiqueta que era la nota del ratolí Pérez.

Aquella habitació era molt i molt vella i estava

plena d’objectes diferents, per exemple unes

xanques velles.

En Tronet va explicar als nens de sisè que

aquelles xanques eren molt especials perquè

sabien nedar, i els nens i nenes de primer les

feien servir, quan havia plogut, per caminar

per dins els bassals sense mullar-se. Algunes

vegades, els nens feien curses i el que

creuava abans el bassal, guanyava. Un dia,

en Jordi, un nen de primer B, estava a punt de

guanyar, però les xanques, inexplicablement,

es van posar a nedar soles i ell va caure dins

l’aigua. Va quedar ben xop i va tenir molta

mala sort perquè al caure es va donar un cop

amb una pedra i es va fer sang al cap.

Sort que les xanques eren molt especials i,

una mica penedides pel que havia passat a en

Jordi, van fer un encanteri amb l’aigua del

bassal i li van curar la ferida. Va sortir el sol, i

la roba d’en Jordi es va assecar i va ser com si

res no hagués passat.

Un altre dia, la Dolors de la classe de primer C

era al pati jugant amb pales. Com que

portava maduixes per esmorzar i no volia

menjar amb les mans, perquè era una nena

molt fina, es va inventar que les pales eren

culleres per menjar.

Va intentar posar-se la pala a la boca però no

li cabia. En aquell precís moment hi va haver

un eclipsi de sol ben estrany. La Dolors,

bocabadada, va mirar cap al cel i va veure

com un puntet brillant creixia fins a convertir-

se en una estrella. Sense tenir temps de

pensar-s’ho, de l’estrella en va sortir una fada

que va convertir la pala en una pala lluent i

màgica, de manera que quan se la posava a

la boca es feia petita.

Mentre la Dolors menjava les maduixes, va

notar que tenia molta i molta set i se’n va anar

a beure aigua a la font del pati de les

caragoles. Mentre bevia aigua, va veure un

follet que s’amagava entre els salzes. La

Dolors, tota encuriosida i una mica espantada,

va tenir la idea d’oferir-li un trosset de

maduixa.

El follet, també una mica espantat, es va

acostar a poc a poc i en va agafar un tros. Des

d’aquell dia, la Dolors i el follet, que es deia

Espinalvet, es van fer molt amics i tots els

matins esmorzaven sota els salzes i

compartien menjar i històries del món dels

follets i de l’escola.

Quan els nens i nenes de sisè van tancar la

primera porta estaven fascinats per aquelles

històries que desconeixien, i van decidir

endinsar-se a la porta que deia Segon. Un cop

dins, van veure en un racó una paperina de

castanyes que brillaven, eren castanyes

màgiques.

De seguida, en Tronet els va explicar que

aquelles castanyes, quan s’acostava la festa

de la Castanyada, voltaven per l’escola

ajudant a la Castanyera, als mestres i als nens

i nenes sense que ningú se n’adonés que ho

feien.

Elles eren les encarregades d’anar a buscar

més castanyes si no n’hi havia per a tothom,

també anaven a buscar boix per torrar les

castanyes i l’acostaven a l’escola perquè en

Pere no tingués tanta feina. I, si els semblava

que l’escola no estava prou decorada, ho feien

en un PLIS PLAS.

Però no totes les castanyes eren tan

treballadores. Hi havia la petita Castanya

Blava que era gandula i trapella: cada any, per

aquelles dates, entrava a les classes i feia

despistar a tothom.

L’Ona, una nena de segon, va decidir agafar-

la i la va plantar al costat del pati. Allò va

agradar tant a la petita Castanya Blava, que

va deixar de fer trapelleries i es va dedicar a

convertir-se en un castanyer ben alt i gros.

És per això que, des d’aquell dia, al pati de

l’escola, al voltant de l’arbre, els nens i les

nenes celebren la Castanyada i mengen les

castanyes d’allò més contents.

Els nens de sisè encara pensaven en la

història de la Castanya Blava quan, de sobte,

van veure un tió. En Tronet els va explicar que

era un tió molt màgic. A les nits, quan no hi

havia ningú a l’escola, buscava menjar per les

classes. Un dia, quan va entrar a la classe de

segon B, li havien deixat tantes peles de

taronja que el Tió va estar molt content.

L’endemà, els nens es van trobar una nota

escrita a la pissarra que deia:

Nens i nenes de segon B, moltes gràcies per

haver-me deixat tant menjar. Avui és la nit de

Nadal. Si veniu al gimnàs i em piqueu molt i

molt fort us regalaré una cosa molt especial.

Dit i fet. Van anar de dret al gimnàs i van

començar a picar el tió amb totes les seves

forces. De sobte, quan van aixecar la manta,

van veure una llum molt intensa. S’hi van

apropar i, de cop, es van trobar dins d’un coet

que s’enlairava fins a l’espai. A l’espai hi havia

una altra nota que deia:

Descobriu què s’hi amaga a cada planeta.

El primer planeta va ser Mercuri. Allí els

esperava la reina de l’amistat. Els va felicitar

per ser un gran equip i estimar-se tant i els va

regalar el símbol de l’infinit ∞ perquè

s’estimessin fins l’eternitat. A cada planeta van

rebre regals molt valuosos: a Venus l’amor, a

Mart l’alegria, a Júpiter la generositat, a Saturn

la felicitat, a Urà la pau. Quan van arribar a

Neptú s’hi van trobar una reina que els va

transmetre la il·lusió per aprendre

matemàtiques.

Amb tot el que van aprendre van tornar al

planeta Terra, on van poder explicar a tothom

el que els havia passat i el que havien après

en aquell viatge tan “espacial”. Els nens i

nenes de l’escola Quatre Vents van estar tan

contents que van posar en pràctica tots

aquells valors i aprenentatges que havien

adquirit els nens i nenes de segon B en aquell

viatge tan emocionant.

Mentre escoltaven la història del tió, van veure

que en un racó els espiava un drac verd. Els

nens de sisè, una mica espantats, li van

demanar a en Tronet qui era aquell drac. Ell

els va dir que era el drac de Sant Jordi, i els

va explicar una història fabulosa que va

passar als nens de segon C.

Un dia de primavera, en el que els nens de

segon C estaven assajant l’obra de Sant Jordi,

durant l’hora d’esmorzar se’ls va acostar el

drac i els va dir que els portaria a fer un viatge

sorprenent. Els nens, entusiasmats, van pujar

de seguida a l’esquena del drac i aquest els

va començar a pujar amunt, amunt, fins arribar

als núvols, allà van veure figures sorprenents,

com les que dibuixava en Dalí: elefants amb

les potes llargues, uns rellotges que semblava

que es desfessin, uns ous ferrats voladors...

Tot volant van arribar a una torre molt alta, era

la torre més alta del museu Dalí. El drac els va

deixar en el punt més alt de la torre. Un cop

allà dalt, els nens van poder baixar ràpidament

per les escales i, quan eren a baix, van veure

les estàtues dels elefants. De cop i volta els

elefants es van moure, els nens van pujar a

les seves esquenes i els van dur de tornada

fins a l’escola.

En el moment que van arribar al gimnàs de

l’escola van veure la princesa i el cavaller Sant

Jordi que estaven representant l’obra que

havien estat assajant. El drac se’ls va mirar de

cua d’ull i, amb un somriure dirigit només a

ells, els va picar l’ullet.

Després d’ escoltar com els nens de segon

explicaven el seu viatge, els nens de sisè

van quedar encantats amb la història i van

voler continuar obrint les altres portes i van

obrir la tercera. Allà dins van trobar un munt

de llibres ben empolsinats.

Quan els van obrir van veure que eren tot d’

exàmens i deures antics dels nens que

havien passat per l’escola . En Tronet els va

explicar que els nens i nenes de tercer ja eren

grans i havien de començar a fer exàmens i

deures. Els hi va ensenyar un plec de fulls

que estava amagats en l´ estanteria més

vella de l´antiga biblioteca. Però aquells fulls

eren fulls màgics i van començar a volar i del

remolí en va sortir el mag dels deures i va dir

que els faria tres proves!

Ells van pensar: uf, quin rotllo ! ara ens farà fer

exàmens i no hem estudiat . El mag els va dir

que si feien les proves bé, els donaria una

poció màgica per contestar bé totes les

preguntes.

Els nens i nenes de sisè van dir que no els

calia, ja que els de tercer A tenien una poció a

la classe que els anava molt bé i que ja els en

donarien per a fer tots els exàmens. Aquella

poció es deia “xocolata desfeta”.

El mag es va enfadar molt i va formar un

huracà i tots els nens i nenes van sortir volant

i van començar a pujar i pujar fins que van

poder veure tot Osona. Els nens i nenes, quan

van tornar a l’escola, van estar molt contents

per què això els va servir per conèixer molt bé

la nostra comarca.

En Tronet va continuar la seva història mentre

els nens i nenes de sisè s’imaginaven volant

per sobre l’escola.

L’endemà, el mag ja no estava enfadat i va

anar a visitar els nens i nenes de tercer B. Els

va oferir, igual que als de tercer A, passar les

tres proves a canvi de la poció màgica per fer

sempre els deures i els exàmens molt bé. Els

alumnes de tercer B, sense pensar-s’ho dues

vegades, van dir que sí. La poció que havien

fet servir sempre, “La crema catalana”, ja

s’havia esgotat de tant utilitzar-la. Es van

preparar per començar les proves. La primera

prova consistia en llegir més

de 100 paraules en un minut. La segona era

un examen de mates de sumes, restes,

multiplicacions i divisions utilitzant un nou

mètode que feia molt poc que s’utilitzava a

l’escola.

I la tercera, i última prova, era fer un dibuix de

Manlleu des del Poquí.

Els alumnes de tercer B, com que eren molt

treballadors, van superar les tres proves de

forma fàcil i ràpida. El mag es va quedar

bocabadat i no li va quedar més remei que

donar-los la poció.

Aquesta era una beguda màgica. Quan la

bevies apareixia un follet diminut que es

posava dins l´orella i et deia totes les

respostes quan la mestra estava despistada.

Els nens i nenes de sisè van tancar la porta de

tercer i en Tronet els va dir: obriu aquesta

porta que us durà al món dels mestres! Així ho

van fer i van entrar en una habitació on havien

d’esquivar llibres que volaven en totes

direccions.

En Jan va saltar i en va agafar un al vol i, en

obrir-lo, es va dur un ensurt quan va veure

que del llibre en sortia en Ferran que va

començar a cantar una cançó en anglès,

tocant la seva guitarra. Tots els llibres es van

posar a ballar i es van cansar tant que van

quedar estesos a terra; llavors la Clàudia en

va agafar un. El llibre es va obrir i van sortir un

munt de joguines com si fos una explosió i, en

mig de tots, l’Anna, al mig, cantant: “bon dia,

bon dia, bon dia al dematí...”. Així que tots els

llibres es van posar a jugar, menys un que

semblava trist perquè no se l’havia mirat

ningú.

En Martí, un nen que era molt amable, el va

agafar i el va obrir. D’aquest llibre en va sortir

l’Agustí amb el paracaigudes de colors i va

convidar els nens i nenes de sisè a jugar al

socorrista i al tauró. En Marc feia estona que

mirava un llibre i el va agafar. Quan el va obrir

van sortir tot de fulls volant i el cap de la Maria

es va començar a veure escabellat. Els

cabells eren lletres de l’abecedari o paraules

que ella deia a la classe.

Dins la classe hi van començar a ballar lletres

que flotaven per l’aire. Sort que va entrar la

Laura tocant la “Laurita” i va posar en ordre

les lletres. Un cop endreçades les lletres i la

classe, que havia quedat una mica

desmanegada, van baixar al pati on hi havia

l’Elisenda que els esperava per donar-los

esmorzar a tots.

Mentrestant, a la sala de mestres, La Mercè,

la Lurdes, la Susi i l’Antonio feien un cafetó.

Hi!, va dir la Tura tota contenta!! Hello! van

respondre els altres. En Toni, tot panxa

content, va avisar aquells companys tot

cridant: “ep!, ja ve el “caloret!”. Prepareu-vos

per les vacances!

En Tronet i els nens i nenes de sisè estaven

molt cansats, però alhora molt emocionats

d’obrir tantes portes i de viure tantes

experiències.

De sobte, van veure uns llums de color verd

fluorescent que venien de dins de la cinquena

porta... s’anaven encenent i apagant, i en

Ferran va veure que la porta començava a

bellugar-se com si hagués de caure i...

PUM!!!!!!!! De cop es va obrir la porta i es va

veure la silueta d’un personatge misteriós. En

Tronet es va espantar molt i va tirar unes

quantes passes enrere. L’individu portava un

llibre a la mà del qual en sortien rialles de

nens i nenes de l’escola Quatre Vents....era un

llibre màgic!

Aquest misteriós personatge es diu Albert

Verd i és molt conegut a l’escola. Ha viscut

amb els alumnes moltes experiències i

anècdotes i sovint les llegeix ja que durant

aquests 10 anys les ha anotat en aquest llibre.

Quan l’Albert Verd intenta tancar la porta

s’adona que en Tronet és a fora amb els

alumnes i els convida a entrar i a escoltar les

anècdotes del seu llibre màgic.

-Seieu aquí que us llegiré el que he anat

escrivint durant aquests anys.... -va dir l’Albert

Verd.

Una vegada a Educació Física un nen va

córrer tan ràpid que deia que tenia les cames

suades de tant esforç que havia fet.....

Un dia buscàvem un nen que no el trobàvem

per enlloc i resulta que estava dins d’un

armari!!!

Quan estàvem a les cargoles i ens deien que

agaféssim les pales i galledes que hi havia a

sota ens feia por entrar-hi perquè era molt

fosc!

Quan a algun nen o nena se li escapa algun

pet enmig de la classe també ens fa molta

gràcia!

Un dia una mestra va castigar un nen a fora

de la classe perquè s’havia portat molt

malament i va quedar-se adormit a fora del

passadís. Roncava i tot!!

Escolteu, escolteu –va continuar en Tronet-

que d’anècdotes sobre animals, també n’hi ha

hagut moltes a la nostra escola!!

Un dia al matí, quan érem al pati, ens vam

trobar un escurçó. Algun nen l’empipava amb

el peu sense ser conscient que era verinós!

Els nens el van veure i no es van espantar...

que valents! Aleshores, el van deixar marxar.

Un altre dia estàvem treballant a la classe i

ens vam adonar que al passadís hi havia un

pardal. El pobre ocell no sabia sortir cap a fora

i... patim patam! Xocava contra els vidres

intentant-ho. Al final una mestra el va anar

empaitant, fins que el va poder fer sortir per la

finestra.

També un altre dia, a l’hora del pati, ens vam

trobar un ratolí que corria per sota el porxo! Ai,

quin ensurt ens va fer! Els més grans de

l’escola el van perseguir i al final el van poder

caçar i..... el van tirar al camp del costat. Apa

ratolí! Torna cap a casa teva!

Ja ho veus! Per estar a la vora dels camps

ens han visitat una colla de petits animalons!

I per acabar les anècdotes, ens agradaria

explicar-vos una activitat molt especial i que

ens va agradar molt:

Un dia a quart, com que estàvem estudiant els

planetes, ens vam reunir tots els alumnes a

les 19:45 al pati de l’escola per veure les

estrelles. Amb el cel fosc i amb telescopis les

vam poder contemplar molt bé.

També ens van explicar coses sobre els

planetes, l’espai i les constel·lacions. Després

vam berenar croissants amb xocolata.

Malgrat la frescor i la foscor de la nit va ser

una activitat diferent que recordarem tota la

vida.

Els nens, pensant en totes les portes que

havien passat, ja esperaven ansiosament

entrar a l’última porta. Com sempre, en Tronet

els va acompanyar. De cop i volta van viatjar

set anys enrere.

Estaven en un passadís llarg i estret, al final hi

havia les dues classes de P5, les nostres. No

eren grans però hi teníem molts jocs. Les

parets eren de cartró fort, els mestres deien

que estàvem en cargoles i ens pensàvem que

trobaríem cargols però mai en vam veure.

Un dia, de cop i volta, van començar a entrar

paletes a la nostra escola. Els mestres

estaven molt contents, ens van dir que

construirien un edifici.

Una escola de veritat, vam pensar nosaltres!

Aviat va arribar la calor i tots els nens vam

marxar de vacances d’estiu.

A l’escola es van quedar treballant els paletes,

perquè quan vam tornar al setembre l’edifici ja

estava acabat. El primer dia, la senyoreta de

primer, la Raquel, ens va fer una ruta pel nou

edifici. Després de la ruta ens van portar a les

noves classes de primer, i ens van explicar el

nou funcionament de l’escola. En Pere, el

conserge, voltava per allà xiulant pels

passadissos.

Ens va agradar molt més el nou edifici perquè

era molt gran i espaiós. Ens vam sorprendre

en veure el nou pati, tenia: una pista de futbol

que es compartia amb els de bàsquet, una

sorrera i un porxo. En canvi el pati antic era

petitó, només tenia una caseta de fusta per

jugar i una sorrera. Abans a les cargoles els

lavabos eren a l’aire lliure, i a l’hivern hi feia

molt fred.

Finalment, en Tronet va fer un crit i van sortir

tots corrent per la porta.

Al fons de la biblioteca hi quedava l’última

porta per obrir. En Tronet la va obrir lentament

i a dintre hi havia un paisatge amb un edifici

enorme, amb un pilot de gent. Una dona de

mitjana edat va sortir a fer un discurs.

En Tronet va dir:

-Aquesta és la Montse, l´antiga directora de

l´escola. Està fent un discurs per inaugurar

l´escola nova. Abans n´hi havia una feta de

cargoles, i a partir d´ara n´hi haurà una de

totxanes.

La Montse va acabar de parlar i tothom va

aplaudir.

En Tronet va tancar la porta abans de que

poguessin veure res més, i els nens li van

preguntar:

- Tronet, no t’avorreixes sempre aquí tancat? - No! - va contestar ell. Sempre m’ho passo

pipa fent trapelleries: de tant en tant abaixo els

ploms de l’edifici ( no vegis com corre en

Pere), desconnecto alguns ordinadors, tanco

els lavabos per fora i ningú no hi pot entrar,

paro la calefacció... I sabeu què? M’encanta

canviar els llibres de lloc de la biblioteca! És

molt divertit veure com les mestres els tornen

a desar al seu lloc sense entendre com s’han

pogut moure! Jijiji!

Els nens es van quedar ben parats quan van

sentir allò, no es podien creure que en Tronet

fes totes aquelles coses... però si sempre se’ls

culpava a ells! Quina barra!

- Au, au, au.. no us enfadeu- els va dir en

Tronet veient la seva cara d’indignats-

mireu, per compensar-vos, us desvetllaré

el meu secret més ben guardat... tinc un

regalet per a tots vosaltres.

Els nens van començar a posar cares

d’interessats.

- Heu vist mai en Doraemon?- va preguntar

en Tronet.

- Au , va! Que ens regalaràs un gat blau?-

van preguntar ells.

- No! Una....porta màgica! És una porta que

quan la necessiteu us portarà allà on

vulgueu, a altres mons, a llocs

inesperats...o fins hi tot al lavabo, si allò és

el que us fa falta...

Als nens els va encantar aquella idea, es

morien de ganes d’anar al món de les

llaminadures o al dels cotxes voladors!

Des de llavors, els nens i nenes no han parat

de viatjar per als llocs que més han

necessitat...des d’una piscina gegant, al món

dels esmorzars oblidats o al dels animals més

salvatges. I cada any, per la festa del llibre i de

la rosa, escriuen aquestes aventures i les

mestres no saben que són veritat.