DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013Periòdic popular dels Països Catalans

Aquest 2012, però, la commemoracióde la Diada del 31 de Desembre ha que-dat clarament diferenciada de les ante-riors, tant pel considerable augmentde participació en la tradicional mani-festació unitària del dia 30, com pelvisible salt qualitatiu de l'EsquerraIndependentista de Mallorca (EIM)durant els dies previs a la Diada. Nor-malment, l'EIM organitza el bloc mésnombrós de la manifestació i és un delsprincipals protagonistes de la darrerasetmana de l'any a l'illa, però aquest2013 diversos episodis han accentuatencara més la incidència dels movi-ment independentista i popular.

>>Països Catalans 7

JULI CUÉLLAR PÀG. 2 // JOSEP GARGANTÉ PÀG. 2 // HELENA VÀZQUEZ PÀG. 3

El “Model Alzira” fa aigüesL'aposta de la Generalitat Valen-ciana per deixar en mans priva-des la gestió de diversos hospitalspúblics (i en van cinc) no estàdonant els resultats. L’últim cas,l’Hospital de Manises que ha dema-nat ajuda al Consell per finançarel deute acumulat.

>> Països Catalans 6

El Govern reculaen el Règim d’Empleades de la LlarQuan només portàvem sis mesosde la implementació real de lacriticada reforma del Règim deles Empleades de la Llar de Zapa-tero, amb el cap d’any va arri-bar un nou Real Decret del governde Rajoy, que deixa sense efec-tes algunes de les poques mesu-res positives que s’havien donaten un sector on la precarietat,la il·legalitat i els salaris de misè-ria estan enquistats en dècadesde normatives “especials” per atreballadores “especials”.

>> Economia 12

SUMARI

Plataforma Anti-fracking de CastellóA finals de setembre del passat 2012l’empresa Montero Energy va publi-car el seu interès en extreure els recur-sos fòssils del nord de Castelló ambla tècnica coneguda com a fracking,per a la qual va sol·licitar a Conselle-ria tres permisos d’explotació d’hi-drocarburs. Al poc de temps, l’opo-sició a aquest projecte començà asorgir, i amb ella, la Plataforma Anti-fracking de les comarques de Caste-lló amb la qual hem parlat per conéi-xer millor la problemàtica.

>>Contraportada 16

ENTREVISTAPalma s’omple per la Diadamés independentista

El debat per la Declaració deSobirania marca un camí ple derenúncies cap al dret a decidir

>>En profunditat

>>Països Catalans 4 i 5

En 40 anys de democràcia dels ricsaquestes terres han viscut 8 vaguesgenerals convocades pels dos sindi-cats del règim. Cada cop que se n'hade realitzar una apareixen els matei-xos debats a les mateixes tertúlies,els mateixos titulars als mateixos dia-ris i els mateixos càlculs postjorna-da vaguista als mateixos canals detelevisió.

Al sí d'aquesta avorrida rutinaapareix, a l'altra banda, l'alegria qua-si infantil dels sindicats que es fandir alternatius i, fins i tot, comba-tius, que en veure les dues empresessindicals convocar la mitificada VagaGeneral semblen convertir-se, de sob-te, en les seves joventuts; autènticshooligans de la convocatòria que fanels seus eterns rivals en el camp labo-ral.

Delegats sindicals de totes siglesque no convoquen ni un sol dia devaga a les seves empreses des de faanys, malgrat tot el que ens estanrobant quant a drets i condicionslaborals, perquè “la gent no es volmoure”, de cop i volta, sota la deci-sió dels dos Popes sindicals espanyolsde decretar vaga general, convertei-xen aquell únic dia en un fi en simateix, acceptant entre els seus com-panys i companyes de feina (si és queencara van al seu lloc de treball regu-larment) que un dia de vaga “no ser-veix per res, però alguna cosa s'ha defer”. I d'aquesta manera enfonsenencara més el sentit original de fervaga.

No és sorprenent, per tant, tro-bar-te conduint la línia 116 del Barride La Salut de Transports de Barce-lona (TMB) i que una professora d'ins-titut et deixi caure que “les vaguesja no serveixen” com a eina per llui-tar contra el robatori armat (per algu-na cosa hi ha els Mossos d'esquadra)de l'ensenyament. La ironia rau que,a cop de dur a terme vagues simbòli-ques que no han comportat cap can-vi en les reformes-retallades laborals,les condicions de l'ensenyament o ladestrucció de llocs de treball a lesempreses, la gran majoria de la clas-se treballadora i els sindicalistes pro-fessionals i molts dels alternatiushan arribat a la conclusió que la vagaés una cosa del passat i que s'han d'in-

ventar “coses noves”.I la realitat, desgraciadament, és

tota la contrària. A cada dia que pas-sa és més evident que és la manca devagues, siguin d'empresa, sectorialso generals, el que està permetent ferals governs de torn l'espoli social mésgran en dècades. Ha de ser una mon-ja, la Forcades, qui ho digui clar i encatalà: “una vaga general indefini-da faria canviar les polítiques delgovern o faria caure aquest govern”.La vaga continua sent l'eina mésimportant entre els treballadors i tre-balladores de qualsevol empresa,pública o privada, fins al punt queen els llocs on encara se'n segueixenfent d'una manera regular en defen-sa o millora de les condicions labo-rals, la Patronal, sigui pública o pri-vada, o intenta il·legalitzar-la o inten-ta que tingui un serveis mínims quesiguin màxims.

Pel costat dels esclaus del salari,aconseguir tirar endavant una vaganomés té sentit de ser si aquesta esfa fins a aconseguir algun dels objec-tius marcats i no es fa, com amb les

vagues generals i algunes vagues sec-torials, només com a rebequeria espo-ràdica. Una vaga és una inversió dediners, significa perdre jornals desou i, per tant, els treballadors i tre-balladores han d'estar segurs que fer-la servirà d'alguna cosa.

Alhora, com que s'ha de fer enaquests termes, cal que els Comitèsde vaga organitzin piquets, hi bus-quin la participació del màxim decompanys i companyes i visualitzina través de propaganda i manifesta-cions de tot tipus qui és el culpableperquè ells i elles estiguin deixantde fer la seva feina.

Les vagues passives on secundar-la o no només depèn del “compro-mís” o la “consciència” de cadascunsignifiquen deixar que la pressió dela Patronal, el discurs individualis-ta i el consumista hi senyoregin impu-nement. Per tant, cal exercir pressióper la banda dels treballadors i tre-balladores amb el discurs col·lectiu,la solidaritat i la defensa del que ésnostre.

Les vagues passives, sense piquets,

d'un dia o de dos, sense continuïtatfins a aconseguir objectius específics,només serveixen perquè a la prope-ra vaga encara hi hagi menys gentdisposada a fer-ne. I d'aquest tipussón les que solen realitzar els sindi-cats del règim. O així o es realitzenquan ja no hi ha res a fer, com perexemple, quan et volen clavar unExpedient de Regulació d'Ocupació(ERO).

D'aquestes vagues passives enconeixia bastant la professora d'ins-titut, fins al punt que ella mateixaem feia saber quan seria una bonadata per fer-ne una de bona, una vagade veritat: just en les setmanes delsexàmens, d'aquesta manera l'alum-nat no podria passar de curs i es cre-aria una situació de conflicte enor-me. Òbviament, el discurs de la “res-ponsabilitat” patronal encara la teniaconvençuda.

Quan ja baixava de l'autobús i alconsultar-li si li havien tret la pagaextra de Nadal, em va contestar afir-mativament i al dir-li que a nosal-tres ens tornarien aquests diners,però que això ens havia costat aquestany unes 28 jornades de vaga, mal-grat la signatura de la pèrdua de lapaga i l'esquirolatge dels sindicalis-tes de la UGT i la posició de “No a laretallada, No a la mobilització” delssindicalistes de CCOO. Vaig tancar laconversa amb la professora amb unreflexiu “serveix o no serveix lavaga?”.

L'èxit d'una vaga no es mesuraamb el nivell de seguiment d'aques-ta, sinó amb el que al final s'aconse-gueix. I el que s'aconsegueix és elque importa als treballadors i treba-lladores. La gent s'apunta a cavallguanyador, només una minoria estem

L’ACCENT 241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 201302 OPINIÓ

Per una constitució del pobleJULI CUÉLLAR MATARÓ

Tal com era previsible, els partitsespanyolistes i els poders fàctics estantancant files per frenar l’avenç del’independentisme català i per tor-pedinar les promeses sobiranistesd’un Artur Mas desbordat per la mobi-lització popular i castigat a les urnes,que actualment forma un govern deminoria amb el suport d’ERC. L’emer-gència del bloc del NO posa de mani-fest la divisió de la burgesia, que igualque passa amb la classe treballadorano és homogènia en relació a la qües-tió nacional.Les maniobres dilatòriespoden frustrar l’exercici de l’autode-terminació. Però, també podem tro-bar-nos davant d’una consulta-tram-pa, fruit de l’escenari ambigu queplanteja Artur Mas, que no parla dereferèndum sinó de consulta i no con-creta si hi haurà una pregunta o diver-ses opcions. La declaració de sobira-nia impulsada per CiU i ERC ha evi-denciat les contradiccions existentsentre les diferents faccions de la peti-ta i mitjana burgesia, que encaraanhelen la possibilitat d’una entesaamb l’Estat espanyol, que només con-templen el procés d’autodetermina-ció en una part del conjunt de la naciói que a més a més el vinculen a l’ac-ceptació de les retallades socials impo-sades per la seva acció de govern i al’estricta obediència del model sociali econòmic neoliberal imposat des dela UE. Tot i que no compartim la visióde CiU i ERC, seria erroni ajornar lapossibilitat d’alliberar un tros de lanostra nació del Regne d’Espanya.Hem de tenir present que els proces-sos de construcció i alliberamentnacional mai són mecànics ni perfec-tes i que, en general, sempre respo-nen a la correlació de forces existenten un moment concret. I, justament,arran de l’experiència de les consul-tes iniciades el 2009 a Arenys de Munti del sorgiment d’un ampli movimentsobiranista de base popular, és inqües-tionable que la consecució de la inde-pendència no depèn exclusivamentde l’esquerra independentista.

Si de debò volem ser subjectesactius i no mers espectadors, no podemobviar la realitat. No n’hi ha prouamb la veu dels càrrecs electes de laCUP i tampoc basten les campanyesd’autoconsum dirigides a convèncerels qui ja estan convençuts.

La conjuntura actual reclama unmajor nivell de tensió democràtica,per això cal retornar el debat al carreri evitar a qualsevol preu la desmobi-lització del sobiranisme. I, en segonlloc, cal visualitzar en el movimentsobiranista l’aposta política a favorde la independència real. És a dir laindependència dels mercats i les mul-tinacionals, que ha de garantir el con-trol popular de l’economia i la plani-ficació racional dels nostres recur-sos. És en aquest punt, alhora queesperonem la mobilització popular iparticipem en una campanya unità-ria a favor del SÍ a la independència,que haurem d’impulsar un procéspopular constituent per fixar les basesd’una “constitució del poble”.

PUNT DE MIRA

“El desacord entre govern central i Gene-ralitat amenaça l'economia” (La Van-guardia, 21 de gener). Si les mitologiesantigues personificaven els astres i altresforces de la natura no és per què, pobrets,fossin tontets o no en sabessin mé si noper què l'arsenal utilitzat històricamentper entabanar el populatxo ha estatsempre riquíssim. La mitologia del capi-talisme tardà personifica l'economiacom si fos una entitat amb interessospropis. Si utilitzem el diccionari de laneollengua del capital podrem traduirfàcilment el sentit de tot plegat. La notí-cia prové de “un estudi basat en l'opi-nió dels princials actors econòmics deCatalunya”. I qui són aquests actors?“Andreu Mas-Colell (conselleria d'Eco-nomia i Conexement), Miquel Roca(Societat Econòmica Barcelonesa d'A-mics del País), Salvador Alemany (Carec),Josep Piqué (Cercle d'Economia), JosepMaria Álvarez (UGT), Joan Carles Galle-go (CCOO), Jordi Canals (Iese), SixteCambra (Port de Barcelona), EusebiCima (Fepime), Salvador Gabarró (Gas-Natural), Modest Guinjoan (Pimec),Àngel Simón (Agbar), Miquel Martí(Moventia), Xavier Pujol (Ficosa) o Cons-

tantí Serrallonga (Ajuntament Serra-llonga)”. Una nodrida llista d'empre-saris (la majoria, naturalment), acadè-mics i polítics en la qual només aparei-xen dos representants dels treballadors.No entrarem en el detall insignificantque els esmentats representants no hantreballat en la vida. Més bé ens enco-manarem a Carlos Navarro, el “Yoyas”.Enmig del camí vital d'aquest senyor,un femer composat d'amenaces més omenys sexistes i/o racistes i d'un lamen-table suport electoral a Ciutadans, hipodem trobar alguna flor tendra i olo-rosa. Com la que li va deixar anar a Sal-vador Sostres en un debat al Canal Cata-là de Barcelona. Sostres intentava jus-tificar les jerarquies salarials en fun-ció de la formació i el “Yoyas” va tenirun moment d'esclatant lucidesa: “Si elotro dia en la fiesta de San Juan losequipos de limpieza no hubieran lim-piado esas playas a la gente le hubieraafectado muchísimo, ahora, que tu nohubieras escrito tu mierda de artículoen tu mierda de periódico no le hubie-ra importado un huevo a nadie”(http://www.youtube.com/watch?v=kyOY5cOVRmY, minut 3'30). Però el Yoyas

és un incomprès i per a La Vanguardiaels “principals actors econòmics” voldir la burgesia i un parell de capataçosllepaculs per maquillar la cosa.

Es tracta de la mateixa filosofia queinspirava el reportatge de l'Ara del 14de gener, titolat “El llarg camí per serel Massachusets d'Europa”. Aquí es trac-tava de veure com “El món acadèmics'imagina en una Catalunya indepen-dent”. I si en el món de l'economia lescases es fan sense manobres en el mónacadèmic les classes es fan sense estu-diants. L'alineació del “món acadèmic”la consitueixen un total de tretze per-sones vinculades al món acadèmic onno s'hi compta ni un sol estudiant.

De manera que les elits burgeses,ara disfressades d'”economia”, adèsde “món acadèmic”, són a qui cal pre-guntar les coses que importen. I aixís'obtenen les respostes correctes. Queel poble tingui dret a un mínim dedemocràcia i pugui escollir de quinesestructures polítiques es dota perju-dica “l'economia”, però si tot i així esdonés una circumstància tant dramà-tica, el que caldria seria “encarir lestaxes universitàries”, “canviar la len-gua vehicular per esdevenir univer-sitats europees” o “acabar amb el sis-tema d'eleccions per escollir rectors”.Hi ha preguntes que no cal fer-les.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica:ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Dis-tribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Con-sell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarri-ba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester,Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió:Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky(coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López(coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar(coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciènciai Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Gar-cia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mau-ri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfi-ca: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Hancol·laborat en aquest número: Juli Cuéllar, Josep Gar-ganté, Helena Vazquez, Andreu Merino, Hèctor Serra,Eudald Vilamajó.

Número 241 Tirada: 4.000 exemplars Número dedipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels arti-cles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

COL·LABORACIÓ JOSEP GARGANTÉ*

Els sentits de fer vaga

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

Qui és l’economia?

L’ACCENT 241 OPINIÓ 03

Si no hi ha un daltabaix en el moment que tingueu aquest ACCENT

a les mans el Parlament de Catalunya haurà aprovat una Declaració

de Sobirania proposada per CiU i ERC. Pretén ser el tret de sortida

del procés d'autodeterminació del Principat tal com l'entenen Artur

Mas i Oriol Junqueras. Des que el text es va proposar i es van encetar

negociacions els impulsors del text han volgut projectar la idea que

buscaven l'acord més ampli possible, és a dir, el que aplegués el PSC,

ICV i la CUP. Però és evident que han prioritzat un acord amb el PSC

que, a manca de grans sorpreses, tampoc han aconseguit. Això ha fet

que finalment es presenti al Parlament un text inacceptable perquè

estableix com a subjecte de sobirania “el poble de Catalunya”, tan-

cant així les portes a la possibilitat d'un procés més ampli. Perquè

enlloc d'expressar amb la claredat necessària la preeminència de la

voluntat popular sobre les lleis espanyoles, europees i internacionals,

aposta “pel diàleg i la negociació” amb aquestes institucions. I per-

què introdueix en l'articulat tot un punt dedicat a l'europeïsme entès

com a principi segons el qual els catalans han de “decidir el seu futur

polític col·lectiu”.

Manifestar aquestes reserves s'està convertint en anatema aquests

dies entre els sectors afins als partits impulsors, i en aquest sentit la

CUP està patint dures crítiques que arriben a un nivell grotesc amb

la carta adreçada per l'Assemblea Nacional Catalana en què qualifi-

ca de “frau sagnant” la possibilitat que dos diputats de la CUP s'abs-

tinguessin en la votació de la Declaració de Sobirania al Parlament.

Una afirmació d'allò més absurda si tenim present que les reserves

de la CUP es fonamenten en el seu programa i en el seu discurs de

campanya.

La sacralització de la Declaració de Sobirania respon a una estra-

tègia de linxament d'aquells que no combreguen amb la manera com

el Govern i els seus socis condueixen el “procés”. Però de la mateixa

manera que només CiU i ERC tenen força per aprovar una Declaració

de Sobirania al Parlament, seran ells mateixos que el faran descarri-

lar o el rebaixaran a un pacte fiscal qualsevol si “el context socioe-

conòmic i polític” ho requereixen. L'esquerra independentista no s'ha

d'hipotecar per un procés al qual tampoc no ha estat convidada i ha

d'aprofitar la projecció que li dóna la presència institucional per

explicar clarament al poble en què consisteix el “procés” i qui posa

com a límits a la voluntat popular La Sènia, Brusel·les i les lleis espan-

yoles.

L'amenaça que plana sobre el Casal Popular de Gràcia (Barcelona)

des del 2007 s'ha concretat darrerament en una ordre de desallotja-

ment entre l'1 i el 15 de febrer. És el resultat d'un procés iniciat per

la propietat de l'immoble a instàncies de l'Ajuntament .

Ocupat des del 2002, el Casal Popular de Gràcia ha estat durant

anys la seu de l'Assemblea de Joves de Gràcia i, des de la creació de la

nova organització juvenil, la seu d'Arran a Gràcia. Ha estat sempre

un dels epicentres a Gràcia en la lluita per la Independència i el Socia-

lisme pels Països Catalans i un referent en el moviment d'ocupació i

la lluita contra l'especulació. Defensar-lo és defensar el projecte polí-

tic que representa i el dret dels joves a organitzar-se en casals al mar-

ge de l'Ajuntament. Per aquest motiu cal estar atents a les mobilit-

zacions que de moment ja inclouen una cercavila el 25 de gener i la

concentració al Casal a les 7 del matí de l'1 de febrer, moment a par-

tir del qual es pot concretar l'amenaça de desallotjament.

E D I T O R I A L

L’autodetermi-nació limitada

DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

La controvertida reforma edu-cativa presentada pel governespanyol, la Llei de Millora deQualitat Educativa (LOMQE), haestat àmpliament criticada perdiferents sectors i sensibilitats.Però cap d'aquestes valoracionspot estar allunyada del paradig-ma neoliberal al que avancemsense aturar-nos. Atès que l'e-volució del model educatiu vedonat pel grau de desenvolupa-ment d'una economia, és a dir,pel mètode d'obtenció de la plus-vàlua i el model d'acumulaciópretès. Per això és imprescindi-ble no allunyar l'anàlisi de lareforma del PP de la funció queocupa l'educació en aquest modelsocioeconòmic.

No podem oblidar que el sis-tema educatiu és un dels factorsque forma part del procés de cons-trucció d'hegemonia d'una clas-se social. És en aquest punt enel que esdevé indispensable pren-dre la distinció que AntonioGramsci realitza en el moment enquè afirma que l'educació, en el sis-tema capitalista, desenvolupa duestasques indestriables pel que fa ales relacions socials de producció.A grosso modo, distingeix entre elscontinguts educatius tècnics ínti-mament relacionats amb la pro-ductivitat d'aquells continguts detipus formatiu que alimenten l'or-dre social establert.

L'educació productivaSi bé la resposta a l'amenaça mer-

cantilitzadora al sistema educatiuno ha estat tan defensada en elmarc universitari, quan la profes-sionalització de l'educació avançaa les fases educatives obligatòriesqueda palesa l'agressió a l'educa-ció de les persones i per les perso-nes. I és que les primeres línies dela LOMQE ja defineixen la qualitateducativa en els mateixos termesde “competitivitat econòmica” queho fan les persones defensores delProcés de Bolonya. En aquest sen-tit, que un dels objectius d'aques-ta reforma sigui “la creació de màd'obra” és quelcom públicamentreconegut. És més, és obertamentdefensat pel Ministre Wert com amesura per disminuir l'atur, llen-çant a la vegada el missatge que

una de les principals causes delsescandalosos índex d'atur és la man-ca de formació. I sota aquesta pre-missa indefensable justifica lanecessitat de connectar, encaramés, l'educació amb el sector pri-vat.

Per dur a terme aquesta profes-sionalització de l'educació, la LOM-QE pretén “racionalitzar l'ofertadocent”, que es tradueix bàsica-ment en l'ampliació d'assignatu-res instrumentals (matemàtiquesi llengües), limitant l'espai de lageografia, història, economia, art,etc.. Alhora, promou la competiti-vitat entre centres, facilitant-ho,entre d'altres mesures, a través delfinançament asimètric per resul-tats o l'especialització dels centres.Hipoteca la qualitat educativa del'alumnat als centres educatius enàrees de rendes baixes, o alumnesproblemàtics. Es tractarà d'una cur-sa que encapçalaran els centres pri-vats, que sobreviuen per sobre deles nostres possibilitats atès que nopateixen les conseqüències delsaqueig a les arques públiques. Totsaquests aspectes, juntament ambla tria prematura de les diferentsvies (formació professional bàsica,formació professional “clàssica” oBatxillerat) segreguen els estu-diants encaminats a diferents per-fils professionals abans de la fina-lització del quart curs de la l'Edu-cació Secundària Obligatòria.

L'educació ideològicaLes escoles no tan sols gesten sim-ples treballadores flexibles, sinóque també les converteixen en indi-vidus obedients, conscients de laseva condició de classe i nodridesdels valors inhumans perpetuadorsdel règim econòmic vigent. I enaquest sentit, la càrrega ideològi-ca que la LOMQE conté és evident.

En els primers articles ja abo-leix l'ús del terme “dret” a l'e-ducació, sense ni tan sols garan-tir-lo en totes les etapes educa-tives. Promou també la pròpiacompetitivitat entre les perso-nes, sense oblidar en aquest sen-tit la introducció que ens ha rega-lat CiU de l'assignatura “Empre-sa i iniciativa emprenedora”.Aquesta combinació ens mostraque s'avança cap a un model edu-catiu que situa “l'emprenedoria”a l'eix central de l'èxit profes-sional i personal. A la vegada quemercantilitza l'estructura orgà-nica de la l'escola convertint-laa l'escola-empresa, promovent elmodel de gestió empresarial atots els àmbits. Restringeix l'es-pai a totes aquelles assignaturesimprescindibles pel lliure des-envolupament de la persona, comés el cas de la conversió de his-tòria a 4rt d'ESO en una optati-va. Situació que s'agreuja ambels trets feixistes i ultraconser-

vadors del PP que condueixen a lasubvenció d'escoles sexistes i a l'e-liminació de la immersió lingüís-tica al Principat.

Excessives coincidències Aquest model de no-ensenyamentinstrumentalitza la formació de lafutura mà d'obra assalariada en l'e-tapa educativa obligatòria. I a darre-ra d'això, polaritza l'educació deles persones explotades i explota-dores, aquesta vegada sense ama-gar-se'n. Les relacions socials de

producció capitalista ens ensenyenque no és coincidència que el pobrei el ric mai hagin compartit pupi-tre. És l'adoctrinament ideològic,i no coincidència “innata”, l'anheldel pobre a obtenir la condició delric. No és coincidència que en aquestprocés d'alienació el pobre perdi is'autoflageli tot culpabilitzant-sea sí mateix de la misèria a la queestà condemnat. Tampoc l'agressi-vitat d'aquesta reforma ho és, sinóque respon a la fugida a marxesforçades d'una socialdemocràcia il'avançament del capitalisme mésagressiu.

*Helena Vázquez és militant del Sindicat d'Estudiants dels Països

Catalans (SEPC)

COL·LABORACIÓ HELENA VÁZQUEZ*

L’educació del capitalper al capital

“Que un dels objec-tius d'aquesta refor-

ma sigui ‘la creació demà d'obra’ és pública-

ment reconegut”

“No tan sols gestensimples treballadores

flexibles, sinó quetambé les convertei-

xen en obedients”

Gràcia sensecasal?

L’ACCENT 241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 201304 PAÏSOS CATALANS

ABEL CALDERA BARCELONA

La fase parlamentària del procésd'autodeterminació a Catalunya hacomençat de la forma més típica-ment regionalista: autoimposant-se renúncies. Aquesta és almenys lasensació compartida per diferentspersones de la CUP que han parti-cipat en les negociacions de l'ano-menada Declaració de Sobirania. Sibé era d'esperar que CiU adoptésaquest paper, ha sorprès enorme-ment la inflexibilitat d'ERC perintroduir canvis que, en teoria, ana-ven més en la seva línia ideològica.En aquest sentit, s'assenyala que elsrepublicans han adoptat el rol defidels escuders dels regionalistes enun procés on sembla que ambdóspartits ja han pactat el full de rutaa seguir, i que aquest s'ajusta moltmés als condicionals legalistes deCiU que no pas a les proclames desobirania absoluta de Junqueras enels seus mítings.

En una cosa semblen tenir raóCiU i ERC. Ja no es podia rebaixarmés el text per afegir-hi el PSC. Defet, el malestar entre alguns dipu-tats del PSC és comprensible en veu-re que el text de la declaració s'a-diu estrictament a allò promèsdurant la campanya electoral: res-pecte a la legalitat i indefinició enles formes. Ni nació ni autodeter-minació al text. Tret de la “patina-da” inicial de barrejar estat propiamb dret a decidir, la resta de pro-cés de redactat ha estat, en defini-tiva, un treball per acostar el PSC,ja sigui per incorporar-lo al consenso bé per aguditzar encara més lesseves contradiccions.

Contradiccions que per la seva

banda ERC deu haver volgut agudit-zar a la CUP. Sabent les dificultatsd'encaix amb l'actual procés de prin-cipis fonamentals per l'esquerraindependentista, els republicanshan optat pel buit absolut a les pro-postes de la CUP. Fins i tot a risc defer un lleig als seus militants delPaís Valencià i les Illes.

Les propostes de la CUPLa CUP ha presentat batalla per aintentar encabir altres visions alter-natives al sobiranisme oficial dins

la declaració. De fet, fins i tot enun primer moment va intentaractuar per a portar el PSC cap al con-sens. Les línies de treball de l'orga-nització eren quatre, i cap amb unafrontera nítida que marqués unsmínims d'acceptabilitat.

En primer lloc, proposava que ladeclaració integrés el concepte dePaïsos Catalans. Contràriament alque s'ha fet córrer des de sectorspropers al sobiranisme oficial, laproposta de la CUP no pretenia queel Parlament de Catalunya convo-

qués un referèndum a tots els Paï-sos Catalans, sinó que es reconeguésque el procés iniciat per Catalunyas'havia d'articular en un procés gene-ral a nivell de Països Catalans. Aixòés el que deia la seva proposta dedeclaració. Segons diversos porta-veus de l'organització, en la nego-ciació estaven disposats a acceptarque el concepte aparegués al pre-àmbul.

Un altre punt de fricció ha estatel grau d'importància que s'atorga-va a la participació popular. Men-

tre que la proposta inicial no deiaabsolutament res sobre aquest tema,la CUP recuperava plantejament del'independentisme més popular,posant al capdavant del procés lamobilització popular. Com a mostrad'aquest esperit, hi havia la propos-ta de recuperació d'una iniciativainclusiva que va protagonitzar lesconsultes sobre la independència:el dret de vot per a tota la poblacióresident en un municipi, al margede la seva nacionalitat.

El tercer cavall de batalla de laCUP ha estat el d'explicitar que lavoluntat democràtica estava perdamunt de qualsevol legalitat. Enaquest àmbit les propostes cupaireshan topat no només amb la volun-tat d'incorporar el PSC al procés,sinó també amb l'acord de governa-bilitat de CiU amb ERC, on s'expli-cita que el procés i el referèndumes cenyiran a la legalitat vigent.

Finalment, la qüestió de la UnióEuropea també ha fet grinyolar elprocés de converses. La fèrria volun-tat de CiU i ERC, juntament amb lasorprenent aquiescència de ICV-EUiA, han trencat la transversali-tat de la declaració incorporant l'en-trada a la Unió Europea com a con-dició sine qua non del procés. Defet, el redactat té una implicaciójurídica fonamental: acceptar for-malment els principis fundacionalsde la Unió Europea és el requisitprimer que es demana a un país pera adherir-s'hi. Això pot indicar perquins motius tant ERC com CiU esnegaren a la petició de la CUP d'u-na declaració més inclusiva que dei-

Mas i Junqueras volen liderar un procés que comença amb moltes limitacions

El procés parlamentari a decidir comença amb

ABEL CALDERA BARCELONA

Un conegut periodista reproduïa atwitter la màxima que “els PaïsosCatalans no s'han d'anomenar maiperò s'hi ha de treballar sempre”per justificar la no inclusió d'a-quest terme en la declaració de sobi-rania. Un aspecte que podria sem-blar menor si es té en compte l'a-bast del parlament que l'ha propo-sat. Però no n'és tant, de menor.

L'aparició de conceptes formalsen alguns dels textos legals mésimportants de la història dels Paï-sos Catalans, a vegades fins i tot alspreàmbuls, en remarca la impor-tància. Precisament, el fet que alpreàmbul de l'estatut d'autonomia

valencià aparegui recollida sensevalor legal la denominació PaísValencià, ha estat l'escut usat pera moltes institucions per a evitarla prohibició d'aquest concepte enelements com el nomenclàtor.

Un altre exemple el recordasovint el mallorquí Biel Majoral.En el redactat de l'estatut balearde 1983, ell va forçar a posar unacoma entre “La llengua catalana,pròpia de les Illes Balears...”, fetque legalment ha servit de base pera evitar derives dialectalistes en lapolítica lingüística.

Altres exemples més recentsforen la inclusió del concepte nacióal nou estatut d'autonomia de Cata-lunya. La batalla que CiU i ERC

guanyaren en un primer momentfou la introducció del terme nacióal punt primer de l'articulat.Aquest, després del seu pas pel Con-grés de Madrid, quedà substituïtper nacionalitat, i el concepte denació quedà relegat al preàmbul ide forma retòricament acceptable.Tot aquell debat ocupà centenarsde pàgines de diari i centrà l'actua-litat política catalana. Aleshores,per a CiU i ERC no defensar la inclu-sió d'aquell concepte era tant comser un traïdor a la pàtria.

De fet, un dels punts febles peral desplegament polític del projec-te de Països Catalans és la seva man-ca quasi total de concreció en elstextos legals autonomistes de pre-

guerra. D'aquests textos és d'on beutot l'ordenament jurídic proposatpel catalanisme majoritari. Noméscal recordar com el debat al Prin-cipat sobre si calia reclamar l'esta-tut de Núria de 1931 o bé la versióretallada de 1932 va dividir profun-dament l'oposició antifranquista.De la mateixa manera, els avant-projectes d'estatut al País Valenciàforen un dels principals argumentsper a defensar determinades posi-cions en el procés estatutari de latransició.

Així doncs, els conceptes, permés que siguin retòrics o pura-ment declaratius, estableixen pre-cedents que obren camí en els movi-ments polítics d'un país. Demoment, allunyats dels textoslegals, els Països Catalans conti-nuen vius, tal com canta ObrintPas, al cor de la gent.

La importància del nom

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 PAïSOS CATALANS 05

ABEL CALDERA BARCELONA

El diputat Quim Arrufat, en unacompareixença davant els mitjans,va alertar sobre tres riscos quepateix el procés d'autodetermina-ció en fase parlamentària.

En primer lloc, va consideraraltament perillós que es vinculésel procés a un acord de governa-bilitat o estabilitat parlamentà-ria. Assenyalant en tot momentque existien altres formes d'enca-rar el procés que separessin la ges-tió del govern d'un procés capita-nejat a nivell polític des del par-lament, denuncià que aquesta rela-ció entre procés i acció de governposa en perill l'obtenció d'unamajoria social clara per la inde-pendència. La reacció d'una pobla-ció cada cop més al límit de la pre-carietat en contra de les dràsti-ques mesures anunciades pelgovern pot girar-se en contra delprocés, segons el diputat cupaire.

En segon lloc, va denunciar queel procés s'havia iniciat amb renún-cies. Unes renúncies autoimposa-des i practicades ja d'entrada, enla fase en que més lliurement elparlament podia fer les seves pro-postes de partida. Arrufat va jus-tificar la posició crítica de la CUPdient que “nosaltres no estem alparlament per avalar renúncies”.

Finalment, Arrufat va alertarde la voluntat que existia en ladeclaració de sobirania de vincu-lar la consulta amb les negocia-cions amb la Unió Europea. PerArrufat, afegir de sèrie la perti-nença a la Unió Europea com acondició sine qua non per a la inde-pendència és una estafa a la sobi-rania popular.

Arrufat va acabar la seva inter-venció indicant que “cal garantirun marc de sobirania per la novaRepública on es puguin materia-litzar tots els projectes polítics ieconòmics”.

L’APUNT

del dret b renúncies Els tres riscos del procés

xés la incorporació o no a la UnióEuropea en mans de la decisió delsciutadans.

Tots quatre factors van ser bata-llats sabent ja d'entrada que CiU esnegava en rodó a acceptar cap esme-na en cap d'aquests sentits. Així elsho van fer saber als diputats de laCUP alguns dirigents convergents itambé d'ERC. La flexibilitat que havolgut exhibir la federació de caraenfora ha contrastat amb la infle-xibilitat exhibida davant les pro-postes de la CUP. I, el que més hadolgut dins la formació, amb el silen-ci còmplice d'ERC. D'aquesta mane-ra, els republicans han refredat lesexpectatives que havien posat en unclar viratge cap a un sobiranismed'esquerres els qui sumaven els votsde la CUP, ICV i ERC per a contra-posar-los als de CiU. ERC ja ha triatocupar el centre polític del país ifer una aliança amb els sectors méssobiranistes de l'eventual trenca-dissa convergent.

El dia DLa declaració de sobirania es votarà alParlament de Catalunya poques horesdesprés que tanquem aquesta edició deL'ACCENT. Amb els vots favorables deCiU, ERC i ICV, una escenifiació del sícrític de la CUP, la incertesa sobre ladisciplina de vot del PSC i l'inalterablebloc del no del PP i C's.

Tot i la campanya mediàtica del cata-lanisme oficial contra la CUP, la posi-ció de l'organització és favorable al fonsi efecte que tindrà la declaració. I aixího expressarà a l'hemicicle amb l'esce-nificació d'un sí crític. Segons fonts del'organització, donar aquest sí crític ala declaració, després d'haver viscut enprimera persona tot el procés de renún-cies, és ser fidels a la mà estesa ofertaal poble de Catalunya en matèria desobirania en el debat d'investidura. Iha estat un debat apassionat. Per aquestmotiu, hi ha una sensació de malestaral sí de l'organització contra el que con-sideren una campanya orquestrada pelspopes del catalanisme oficial per a des-

activar-los com a opció amb criteri inde-pendent en tot aquest procés.

Abans de la votació, però, i per aca-bar d'enervar els ànims entre l'esque-rra independentista i el sobiranismeoficial, hi haurà hagut temps per a unaenèsima jugada de saló de les cúpulesdirigents d'aquests darrers. Després demantenir un mutisme absolut sobrealgunes de les qüestions més aspres deldebat entorn la declaració, hores abansdel ple la direcció de l'ANC va decidirprendre partit en el debat polític. Elmutisme anterior havia estat sorpre-nent, tenint en compte que afectavaentre altres coses al seu propi paperdins el procés. Aquest mutisme, però,no ha estat respectat quan per decisióde la direcció, sense prèvia consulta osondeig als grups locals, des de la pàgi-na web de l'ANC s'ha promogut unenviament massiu de correus alsdiputats de la CUP on, en una car-ta s'intentava pressionar-los per aque validessin el que els cupaireshavien assenyalat com a renúncies.

L’ACCENT 241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 201306 PAïSOS CATALANS

REDACCIÓ VALÈNCIA

Tot i que la vaga general del 14 de novem-bre ja va deixar un nombre elevat de detin-guts, les seqüeles repressives encara conti-nuen en forma de noves detencions i nousimputats. El 2013, doncs, s'ha encetat al PaísValencià amb nous casos repressius i ambnoves mostres de solidaritat.

Dos mesos després de l'última vagageneral, el 14 de gener, la brigada d'in-formació de la Policia Nacional espan-yola va detindre un militant d'Enda-vant, membre de la CUP i afiliat a laCOS quan es dirigia a la feina. Una pare-lla de policies de paisà el van identifi-car al carrer i se l'emportaren a comis-saria emmanillat.

La resposta solidària fou immedia-ta, i a les 12h del migdia hi va haveruna concentració de suport davant laComandància Superior de Policia a laqual acudiren unes 50 persones. Elsassistents foren identificats i obligatsa distanciar-se de les dependències poli-cials. .

Per la vesprada, vora un centenarde persones es concentraren a les por-tes del Jutjat de Guàrdia de la Ciutatde la Justícia, on el detingut va pres-

tar declaració en relació a l'acció sim-bòlica davant una oficina de La Caixaque es va realitzar durant el piquetmatinal de la vaga general.

Denúncia de La CaixaEl passat 14 de novembre dins les mobi-litzacions de la vaga general, l'esque-rra independentista va reivindicar unaacció contra una oficina de La Caixaque va consistir en el llançament depintura roja sobre un ninot que simu-lava una víctima de l'especulació immo-biliària i dels desnonaments. El ninot

en qüestió va recórrer durant tot elmatí els carrers de València de la màdels diversos piquets que van confluiren el centre de la ciutat al migdia. Fruitde l'actuació policial, la vaga generales va tancar a València amb 14 deten-cions, com ja va informar Alerta Soli-daria.

Arxivament exprésL'organització antirepressiva AlertaSolidària i l'organització política inde-pendentista Endavant han denunciatla detenció en un comunicat, en què

qualificaven l'arrest de ser totalmentgratuït i inconsistent. "Era innecessa-ri organitzar tot un operatiu de la poli-cia secreta per detenir una persona queté una activitat política pública, benreconeguda, no només en l'indepen-dentisme, sinó també a diferents enti-tats socials i veïnals". Denuncien tam-bé que es produeixin detencions comaquestes mentre "els lladres de guantblanc, els evasors fiscals, els especula-dors del deute, els banquers, els gransempresaris, continuen fent-se les but-xaques grosses impunement a costa dela misèria col·lectiva".

Finalment, el dimarts 15 la denún-cia va ser arxivada després de tota l'a-paratosa i innecessària detenció. Aler-ta Solidària estudia emprendre accionslegals arran d'aquests fets.

Judici als encausats per la vaga del 14-N a GandiaD'altra banda, el passat 8 de gener haviade tenir lloc a Gandia (la Safor) la cele-bració d'un judici de faltes per desobe-diència a quatre membres dels piquetsinformatius mobilitzats la vaga del 14-N, com ens informa Carles Miret.

Però la suspensió imprevista d'a-quest judici degut a la possible trans-

formació del mateix en un judiciper delicte de coaccions, motivatper una denúncia de RENFE i ambla més que probable actuació de laDelegació del Govern, deixa un delsacusats, militant d'Endavant-OSAN,de la Coordinadora Obrera Sindi-cal i del Bloc Anticapitalista de laSafor, en una situació complicadaque demana de la solidaritat i aju-da de tots els actors socials, sindi-cals i polítics dels PPCC, de la matei-xa manera que en altres casos derepressió antisindical arreu de lesnostres comarques.

És evident que aquest judici de fal-tes tenia un objectiu clar, això és, laseua transformació en un judici perdelicte de coaccions amb què acovar-dir la població i evitar la formació deblocs massius contra les retallades i lapèrdua de drets que patim com a con-seqüència de l’actual crisi final del capi-talisme.

La concentració del dia 8 de generfou però una bona oportunitat per mos-trar la solidaritat amb els i les vaguis-tes denunciats/des i, especialment, perpart de la militància d’Arran, la CGT,el Bloc Anticapitalista de la Safor i l’As-semblea del 15-M.

Seqüeles repressives del 14N

REDACCIÓ VALÈNCIA

Al “Model Alzira” no li quadren lesxifres, una vegada més. L'aposta dela Generalitat Valenciana per deixaren mans privades la gestió de diver-sos hospitals públics (i en van cinc)no està donant els resultats d'eficièn-cia i de rendibilitat econòmica queels seus defensors sempre han augu-rat: l'Hospital de Manises (l'Horta),gestionat majoritàriament per Sani-tas, ha demanat ajuda al Consell perpoder afrontar un “desequilibri finan-cer” de gairebé 76 milions d'euros,acumulat en només tres anys, elsmateixos que el centre porta en fun-cionament.

Aquest eufemisme que fa servirl'empresa de serveis de salut no sig-nifica que l'hospital tinga pèrdues,sinó que no està obtenint els benefi-cis previstos, explica Voro Sanz, repre-sentant de l'UGT en la junta de per-sonal. Com s'ha pogut llegir en diver-sos diaris, els costos dels procedi-ments que es deriven als hospitals degestió pública (facturació intercen-tres) -superiors a allò previst- i elsendarreriments de la Generalitat al'hora de fer els pagaments serienalgunes de les raons que segons laconcessionària hi ha al darrere d'a-questa situació. Entre les solucionsque l'adjudicatària proposa a la Con-selleria hi ha oferir més serveis sani-taris o l'ampliació de la població a laque atendre (ja que la quota que repde l'administració és major com méspersones té adscrites).

Els problemes financers de l'Hos-pital de Manises, que s'han materia-litzat en 2012 en retards a l'hora depagar les nòmines als treballadors(l'estiu passat), no van impedir, però,que en novembre Sanitas compraraal grup empresarial Ribera Salud lesseues participacions en el centre del'Horta i en l'hospital de Torrejón deArdoz (Madrid), una operació valo-rada en 77,6 milions, d'euros, unaxifra molt semblant a la del forat deManises (operació pendent d'aprova-ció que es va produir un mes desprésque es demanara ajuda al Consell).Si la Generalitat intervé per “ree-

quilibrar” els comptes de Sanitas, esproduirà una situació que recordaràmolt la que es va viure en 2003 a l'Hos-pital de la Ribera (ubicat a Alzira,d'on ve el nom del model).

El precedent de 2003Inaugurat en 1999, sota la presidèn-cia d'Eduardo Zaplana, el la Riberafou el primer hospital públic de l'Es-tat espanyol a tenir gestió privada,concedida a Adeslas i a Ribera Salud,un grup empresarial format per Ban-caixa i la CAM, les dues principalsentitats de l'extint sistema financervalencià. En 2002 ja sumava uns cinc

milions d'euros de pèrdues. Per aquestmotiu, la Generalitat va retirar laconcessió i la va tornar a traure aconcurs amb uns condicions millorsper als adjudicataris (com un cànonmés elevat per habitant atés o el con-trol dels centres de salut de l'àrea -via d'entrada a l'hospital-). Els bene-ficiaris de la concessió foren, unaaltra volta, Adeslas i Ribera Salud.

Però la intervenció no es va atu-rar en la modificació del contrac-te: la Conselleria va pagar a la uniód'empreses que havia gestionat elcentre des de 1999 una indemnitza-ció de 69 milions d'euros: més de 25

pel benefici que deixaria de rebrea causa de la rescissió del contrac-te (lucre cessant) i prop de 44 perla part de la inversió que quedavaper amortitzar.

De la mà de Ribera SaludEl model que va establir l'Hospital dela Ribera es va anar estenent al mateixtemps que creixia la xarxa hospita-lària pública del País Valencià i sem-pre amb la participació de RiberaSalud en la gestió dels nous centres.En 2006 s'inaugurà l'Hospital de Torre-vella (el Baix Segura), controlat perRibera Salud al 65% i per Asisa al 35%;en 2008 es posava en marxa el deDénia (la Marina Alta), on el grupempresarial tenia el 35% (DKV, la res-ta); en 2009 començà l'activitat al deManises, on Sanitas tenia el 60% iRibera Salud el 40%. Finalment, en2010 arribà l'Hospital del Vinalopó(Elx -Crevillent), amb el mateixossocis que en el de Torrevella però ambunes participacions del 60% i del 40%,respectivament.

El director general d'aquest grupempresarial és Alberto de Rosa, ger-mà de Fernando de Rosa, consellerde Justícia i Administracions Públi-ques de la Generalitat Valencianaentre 2007 i 2008, home molt pro-per a Francisco Camps i en l'actua-litat vicepresident del Consell Gene-ral del Poder Judicial. La fronteraentre els interessos particulars (enaquest cas, familiars) i la gestió d'a-llò públic fa temps que es va esvairal País Valencià.

Hospital de Manises: al “Model Alzira” li tornen a fallar els comptes

Tanca propagandística de l’Hospital de Manises

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 PAïSOS CATALANS 07

La Diada s’omple i l’esquerraindependentista treu pitMallorca viu la jornada del 30 de desembre més nombrosa dels darrers anys mentrela combativitat va en augment de la mà d’organitzacions com Arran XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Any rere any, la premsa catalana iespanyola repeteixen, dins i forade l'illa, moltes de les valoracionsque es fan al voltant de la Diada deMallorca. Aquest 2012, però, la com-memoració de la diada del 31 deDesembre ha quedat clarament dife-renciada de les anteriors, tant pelconsiderable augment de partici-pació en la tradicional manifesta-ció unitària del dia 30, com pel visi-ble salt qualitatiu de l'EsquerraIndependentista de Mallorca (EIM)durant els dies previs a la Diada.Normalment, l'EIM organitza elbloc més nombrós de la manifesta-ció i és un dels principals protago-nistes de la darrera setmana del'any a l'illa, però aquest 2013 diver-sos episodis han accentuat encaramés la incidència dels movimentindependentista i popular.

D'entrada, l'organització juve-nil Arran ha aprofitat l'avinente-sa per donar el sus a la seva cam-panya nacional -“Només lluitanttenim futur”- a Mallorca, amb unaacció que no va deixar ningú indi-ferent: el bou d'Osborne que segueixinstal·lat a la finca de Son Munar(entre Algaida i Montuïri), i quefins ara havia estat insistentmentpintat per múltiples col·lectius iaccions populars, va aparèixer muti-lat, sense les banyes, en els diesprevis a la Diada. Arran en reivin-dicà l'acció amb un vídeo on es potveure part del procés i l'empresade licors Osborne ha assegurat queestà disposada a fortificar els acces-sos i investigar els fets.

La lluita juvenil, doncs, ha tor-nat a tenir un paper central entrela diversitat d'actes que ha orga-nitzat l'esquerra independentista,

començant per l'excursió al cim delGalatzó, que va donar el tret de sor-tida a la Diada amb el desplega-ment d'una estelada gegant quedurant molt anys ha precedit lamanifestació del 30 de desembre.Aquesta excursió ha estat una de

les moltes novetats d'enguany. Defet, l'acte polític central organit-zat per Endavant-OSAN s'ha cele-brat aquest cop a sa Pobla, on elcol·lectiu Pinyol Vermell, membrede l'EIM junt a Arran, SEPC i Enda-vant, va actuar d'amfitrió. L'actepolític, celebrat a la sala-teatre deCan Cirera Prim, va aplegar uns doscentenars de persones i va comp-tar amb la presència de membresde la Plataforma d'Afectades per laHipoteca de Mallorca, el col·lectiuPro-social, l'Assemblea Antipatriar-cal i el portal-web Contrainfo.cat.

Quan es va fer més evident elsalt quantitatiu general d'aquest2012, però, fou el dia 30, durant lamanifestació que organitza la Pla-taforma 31D, conformada per lesorganitzacions de l'esquerra inde-pendentista i per d'altres entitatso formacions polítiques socialde-mòcrates i nacionalistes, com ERC,l'STEI-i o el PSM-EN, malgrat quemoltes d'elles han anat minvant laseva participació durant els darrersanys, invertint menys esforços idiners en la difusió al carrer. Toti així, la mobilització central de laDiada tingué un èxit innegable,superant les expectatives de totsels presents i omplint els carrersde Palma com mai ho havien fet enels darrers anys: les polítiquesespanyolistes del Govern de JoséRamón Bauzá tingueren, sense dub-

te, bona part de responsabilitat enl'èxit de la manifestació.

La bandera, cremada de nouMilers de persones caminaren rereles dues grans pancartes de la mobi-lització: la de la plataforma, que aple-ga els partits polítics i les seves joven-tuts, entre d'altres, i la de l'esquerraindependentista, que malgrat treba-

llar dins la plataforma conforma unbloc a part, que un cop més va desta-car per ser el més combatiu i animatde tota la manifestació. Enguany,però, no es produïren agressions fei-xistes de cap mena, ni per part d'in-controlats de la ultradreta, ni per

part de les forces armades. La Poli-cia Nacional espanyola vigilà la mani-festació de molt a propi i amb unampli desplegament policial, però noaconseguí el seu objectiu d'irromprea cops de porra amb el pretext de latradicional crema de la bandera espan-yola, ja que no en fou testimoni.

De fet, aquest 2012 hi havia unagran expectació al voltant d'aquestfet. Feia pocs mesos que la justíciahavia confirmat l'absolució dels qua-tre independentistes mallorquins(Guillem, David, Sílvia i Robert) acu-sats d'haver participat en la cremade la bandera durant la manifesta-ció de la Diada de 2012, que es cloguéamb aldarulls i enfrontaments entrepolicies i manifestants al carrer delsOms de Palma. Enguany, però, els dosencaputxats que van fer l'acció con-tra el símbol monàrquic van fer actede presència durant el concert quetanca la manifestació, i dugueren aterme la crema entre aplaudimentsdel públic i sense la presència de capcos armat.

Cal destacar, aquest 2012, quedurant la manifestació també vanfer acte de presència alguns col·lec-tius o organitzacions que no hihavien estat mai: entre d'altres,l'Assemblea Nacional Catalana deMallorca o la secció mallorquinade Reconstrucció Comunista, amb-dós fundats en els darrers mesos al'illa.

Som PaïsosCatalans es presenta aMallorcaREDACCIÓ PALMA

Durant les darreres setmanes, la xar-xa ha viscut el naixement d'una novaplataforma en defensa de la unitatde la nació. Som Països Catalans s'hapresentat a Internet fent pública unapàgina web que conté una gran silue-ta dels Països Catalans i un seguit defrases que fan referència a qüestionsculturals i populars d'arreu del terri-tori, sempre precedides del verb“som”. “Som Tramuntana, Canigó iMaestrat”, “Som Maria Mercè Mar-çal i Montserrat Roig”, “Som JoanFuster i Josep Maria Llompart”, “SomMaó, Elx i Perpinyà”, “Som agerma-nats, angelets i maulets”, “Som jotes,sardanes i gitanes” o “ Som un pobleen moviment” són només una mos-tra de les desenes de frases que espoden anar llegint i que conviden aparticipar de les xarxes socials habi-litades des de Som Països Catalans através de twitter i facebook.

Des de la setmana passada, a més,Som Països Catalans anuncia a la sevaweb la presentació (no virtual) de lacampanya a nivell nacional, que esdurà a terme al Teatre de Petra(Mallorca), el proper dissabte 2 defebrer i en col·laboració amb les enti-tats locals Albaïna (Sóller) i Pla deMallorca en Marxa. L'acte compta-rà amb la presència del músic algai-dí Biel Majoral, professor de la Uni-versitat de les Illes Balears (UIB) iconegut pel seu suport a múltiplescauses populars, així com per la sevatrajectòria en defensa de la unitatdels Països Catalans. A més, el tea-tre també acollirà les gloses de Mari-bel Servera i Macià Ferrer i l'espec-tacle “La cançó necessària”, a càrrecde Meritxell Gené, Jordi Montañez,Pau Alabajos, Cesk Freixas, JosepRamoeu i Andreu Valor.

Segons ha pogut saber la redac-ció de L'Accent, durant l'acte es lle-girà el manifest fundacional de SomPaïsos Catalans i serà el punt de par-tida de diversos projectes i propos-tes nacionals en positiu, en defensade la territorialitat i per posar envalor els Països Catalans i el marcmediterrani. El grup impulsor de lacampanya, però, prefereix mante-nir la incògnita sobre tot plegat,almenys fins el dia de la presenta-ció, i de moment s'estan limitant aconvocar a l'acte i difondre les con-signes en defensa dels Països Cata-lans.

“La lluita juvenil hatornat a tenir un

paper central entrela diversitat d'actesque ha organitzat

l'esquerra indepen-dentista”

“Els dos encaput-xats van fer acte depresència durant el

concert i dugueren aterme la crema entre

aplaudiments delpúblic”

Capçalera de la manifestació independentista de la Diada // FOTO: Maria Teresa Mut

L’APUNT

ANDREUMERINOBARCELONA

Dimecres 16 de gener. Vuit delvespre a l’estació de metro Diagonal.Més de 60 persones hi entren per laboca d’accés situada al Passeig de Grà-cia. Aprofitant una primera obertu-ra de portes, les precinten i aquestesqueden obertes mentre tots passensense pagar. Una estona després, capa les 9 del vespre, la seixantena depersones es va desplaçar dins el metrofins a la boca situada a Rambla Cata-lunya. Allà van repetir l’operació ante-rior, aquest cop precintant també lesranures d’accés de la targeta de trans-port. Després de dues accions a PlaçaCatalunya i Sagrada Família, aquest“cola’t” va ser la targeta de presenta-ció de la Plataforma No Paguem quedenuncia, entre altres coses, l’aug-ment dels preus que en aquest inicide 2013 han registrat la majoria detítols de transport del Transport Metro-polità de Barcelona (TMB).

L’augment global de preus no resul-ta superior a l’increment de l’IPC gene-ral (2,9%) ni del de transports (3,1%).Però és una estadística enganyosa, jaque es té en compte el bitllet senzill,l’únic que no puja de preu i es mantéals 2 euros. Prescindint d’aquest tipusde bitllet, tota la resta de títols de trans-port registren un augment superior al3,1%. La T10, el títol més utilitzat val-drà 9,80euros, un 3,7% més que al 2012,mentre que el que més s’encareix ésLa T50/30: valdrà 39,20 euros, un 4%més.

Davant aquest augment, la plata-forma No Paguem ha decidit cridar ala desobediència civil per aconseguirl’establiment de preus populars perals transports públics. Més enllà d’a-questa demanda, la Plataforma dema-na gratuïtat per a persones en situa-ció d’atur o pobresa, tarifes reduïdesper a persones jubilades, estudiantsi nens, la recuperació de la gestiópública de totes les companyies detransport i posar fi a les rebaixes sala-rials de TMB i als acomiadaments del’empresa, com el d’Andreu de Cabo,

en contra del qual es posicionen.“El nostre objectiu és promoure la

desobediència en la societat”, afir-men Paula Morey, Aitor Blanch, AdaHoste i Arnau Barquer, membres dela plataforma. Com fer-ho?“ A base demolta pedagogia, de fer veure que tutens dret a no fer cas del que és injust”,és el mètode que proposa Morey perinvolucrar gent de fora els movimentssocials a la mobilització. Són cons-cients, però, que el que fa més enre-re a algú a l’hora de participar en un“cola’t” són les conseqüències econò-miques en forma de multa que potcomportar l’acció a qui ho faci.

“Aquests riscos s’han d’assumir, i ésimpossible protegir a tot aquell queparticipi a les accions”, conclou Morey.

Els impulsors de No Paguem valo-ren positivament l’evolució de la Pla-taforma des de la seva primera accióel 5 de gener a un bus turístic a laSagrada Família. Afirmen que en cadauna de les mobilitzacions que hanorganitzat hi ha hagut més gent quel’anterior. Tot i això, encara els que-den deures per fer, ja que la implica-ció de ciutadans aliens als movimentssocials és poca, ara per ara. Tot i això,els impulsors es mostren esperançats:“cada cop hi ha més consciència sobre

la injustícia d’una crisi que castigade forma injusta a aquells que no l’hanprovocat”, expliquen.

La Plataforma No Paguem, preci-sament, no es queda en la reivindica-ció dels transports públics a preuspopulars. Els seus impulsors parlend’una lluita global amb un lema moltclar, “No devem, no paguem”. Unalluita que vol visualitzar el rebuigsocial al desmantellament de l’estatdel benestar que està duent a termel’administració emparant-se en la cri-si econòmica, ja sigui amb les políti-ques de retallades o amb la falta decontrol sobre les polítiques laborals

del sector privat. “La voluntat és establir un treball en xarxa permanenamb diferents col•lectius en lluitacom per exemple els de la sanitat oels estudiants”, explica Morey. Unaaltra manera de fer créixer el moviment és, segons els seus impulsorsun treball no centralitzat, sinó a nivelde barri, ja que l’objectiu final éestendre la lluita a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, almenys peque fa a les reivindicacions sobre etransport públic. D’altra banda, també entra en joc les xarxes socials, unbon altaveu cap a la ciutadania. Actualment ja compten amb un compte a

DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 201308 EN PROFUNDITAT

La Plataformes presenta La plataforma demana transpoi pretén treballar en xarxa amb

Els promotors de No Paguem

volem que cadascú indivi-

dualitzi la lluita ipugui fer qualse-

vol acte de des-obediència civil,

com colar-se almetro, sense

necessitat detenir darrere una

gran mobilització

a-t

a,oai-s,lls

o-ll

m-nl-a

twitter i amb el bloc nopaguem.word-press.com.

“Volem posar-ho fàcil a al gent, noés necessari que cada reivindicaciósigui una gran acció”, explica Morey.En aquest sentit, els promotors de NoPaguem volem que cadascú individua-litzi la lluita i pugui fer qualsevol actede desobediència civil, com colar-seal metro, sense necessitat de tenirdarrere una gran mobilització. “Volemimitar el model de la reivindicaciódels peatges, però dotant la nostralluita d’un discurs global que aquellano tenia”, expliquen. “Si algú es colaal metro, ho grava i ho penja a algu-

na xarxa social, això ja es converteixen una manera de donar a conèixerla nostra lluita”, argumenten.

Després de celebrar una assembleael passat dissabte, la Plataforma ha deci-dit organitzar més accions del tipus“cola’t” a partir d’ara. Hi la voluntatd’organitzar un “cola’t” múltiple jun-tament amb diferents col·lectius en llui-ta el proper 31 de gener. Dies desprésconvocaran una nova assemblea pel 9de febrer a les 12 del migdia a la CasaGroga del Fort Pienc. Serà el momentd’avaluar la salut del moviment i, sobre-tot, de veure si s’ha pogut captar l’aten-ció i la participació de la ciutadania.

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 241

Per un transport públic al servei de lesclasses popularsEn el procés d’empobriment i despossessió que estem patint el conjunt de treballadors/treballadores i sectorspopulars, el proper mes de gener segurament tornarem a ser colpejades per part de TMB amb una nova pujadade les tarifes del transport públic.

El transport públic és un dret fonamental del conjunt de treballadors i treballadores i hem de frenar aquestnou procés d’espoli que estem patint, robatoris socials en tota regla.

Ja fa massa temps que patim un encariment injustificat del transport públic, fomentat per tots els partits polí-tics presents als diferents òrgans de govern.

La sobrecàrrega de gestors privats amb finançament públic del transport a l’Àrea Metropolitana (tres organis-mes públics més tots els ajuntaments que en formen part), que no han patit cap retallada ni de sous, ni d’altscàrrecs, i la manca de pressió fiscal destinada al transport públic, per exemple sobre el vehicle privat, en sónclares mostres. Aquest sistema de finançament es fa insostenible, i la classe política només dóna solucions queperjudiquen les ciutadanes, les usuàries del transport públic.

Denunciem, a més a més, l’ús de diner públic per finançar empreses privades que donen servei de transport(TRAM Baix i Besòs, Bicing, etc.), mentre les seves Direccions segueixen obtenint beneficis econòmics.

Algunes de les mesures que proposem són:

a) Gratuïtat per a persones en situació d’atur o pobresa

b) Tarificació social per a persones jubilades, estudiants i infants

c) NO a l’augment dels preus del transport sota cap circumstància

d) Recuperació de la gestió pública de totes les companyies de transport

e) Cap acomiadament ni disminució salarial i laboral als treballadors de Metro i

f) Readmissió d’Andreu De Cabo, treballador de TMB acomiadat per denunciar la malversació dels direc-tius de TMB

ma No Paguem en societat

orts públics a preus populars b diferents col·lectius afectats per la crisi

Acció de la PLataforma en un Bus Turístic de Barcelona

L’ACCENT 241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

10 INTERNACIONAL

EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

Després d’uns 30 anys de conflictearmat, al nord d’Irlanda sembla-va, que amb la firma dels Acordsde Pau, l’any 1998, començava unatransició democràtica que posariafi al conflicte polític, amb una novagestió del nord d’Irlanda que asse-guraria uns drets civils i democrà-tics a tota la població. L’any 2006,ja no hi havia marxa enrere, la gue-rra es donava per acabada; es retor-naven la majoria de competències,després de 30 anys de control desde Londres; es desarmaven la majo-ria d’organitzacions armades, toti que no totes es dissolien; i es cons-tituïa el primer govern de transi-ció, entre nacionalistes irlandesosi unionistes britànics.

No es pot parlar de 14 anys decalma, ni de 6 anys de calma, elprocés s’està desenvolupant méslent del que s’esperava i amb mésoposició de la que els seus impul-sors havien previst. Això s’estàdemostrant aquests dies a Belfaston la normalitat política, habi-tualment qüestionable, està sentmés qüestionada que mai amb lamoguda entrada a l’any 2013.

L’any doncs, comença amb alda-rulls que causen el caos al centrede la ciutat. De fet uns aldarullsque començaven fa més d’un mesen resposta a l’aprovació d’unamoció a l’Ajuntament de Belfastque comportava la retirada de labandera britànica del consistori.

Fets com aquest només fan queposar en dubte la pacificació for-çosa que s’establí al nord d’Irlan-da sense garanties de resolució d’unconflicte que anava molt més enllàde les armes. També qüestionen unacord de govern forçat que perpe-tua la partició de la societat en duesgrans comunitats enfrontades i queno tenen res en comú.

La moció aprovadai la resposta violentaEl dia 3 de desembre s’aprovava al’Ajuntament de Belfast una mocióque reduïa els dies que onejaria labandera “Union Jack” en aquest

edifici. Aquesta moció presentadapel partit nacionalista moderatSDLP amb el suport de l’altre par-tit nacionalista, Sinn Féin, prete-nia que es retirés la bandera bri-tànica definitivament del consis-tori, al·legant que en les últimeseleccions els partits nacionalisteshavien aconseguit gairebé la mei-tat dels regidors i la bandera irlan-desa no hi era present. Després d’al-gunes negociacions per aconseguirel suport del partit unionista libe-ral, Alliance Party, s’aprovava unamodificació de la moció en la quees reduïa la presència de la bande-ra entre 18/20 dies assenyalats, comfan a la majoria d’ajuntamentsd’Anglaterra. Aquesta moció vacomptar amb l’oposició dels par-tits unionistes conservadors quemantenen que la bandera ha d’o-nejar ininterrompudament coms’havia fet des d’abans de la parti-ció d’Irlanda, l’any 1922.

La mateixa nit, en complimentde la moció aprovada, es retiravala bandera i començava un inespe-rat seguit de protestes que, en lamajoria dels casos, acabaven ambaldarulls. Fins i tot, l’unionismemés conservador, que manté unamajoria còmoda al parlament delnord d’Irlanda que li permet dei-xar la bandera irlandesa fora lesinstitucions i acorralar llenguairlandesa a un reducte folklòric,es veia sorprès per un sector de l’u-nionisme que no estava disposat aacceptar un procés de pau on elssímbols de la britanitat deixessinespai a un estat més liberal peròmenys identitari.

Després de més d’un mes d’al-darulls, ha quedat clar que potserla majoria favorable al procés depau no es podia valorar només ambels seients que tenia cada partit alparlament del nord d’Irlanda, sinóque caldrà fer un anàlisi detallatdels diferents grups i interessosdins el seu electorat. És molt impor-tant en aquest cas tenir en comp-te els beneficis i pèrdues que hasuposat a cada subgrup dins la socie-tat el procés de pau al nord d’Ir-landa.

Però de moment, un dels sectorsmés deprimits de la classe treba-lladora unionista ha protagonitzatun mes llarg d’aldarulls que ensdeixen amb amenaces i atacs a locals

i membres de partits unionistes;sospites de reactivació de grupsparamilitars lleialistes, o com amínim, sospites que dirigien elsaldarulls; danys materials; agentsferits; i sobretot un llarg etcèterade conseqüències en la vida quoti-diana dels ciutadans de Belfast. Undels exemples més preocupants ésel setge a barris nacionalistes, comés el cas del Short Strand, que jaho havia patit en altres ocasionsdes que es firmaren els acords, l’úl-tima durant el juny del 2011.

Reestructuració de l’unionismeAquest entrebanc en l’assolimentde la pau fa qüestionar què s’estàaconseguint amb aquest procés,però sobretot quins interessos iestratègies tenen els diferents par-tits polítics majoritaris a cada cir-cumscripció. És per això que aquests

dies s’ha centrat l’atenció en lesposicions que adoptaven els dife-rents partits i sectors de la comu-nitat unionista, per concloure quinssubgrups existeixen, quins interes-sos tenen, i com els defensen. Toti que continua vigent com a prin-cipal divisió la segregació en duescomunitats, la nacionalista irlan-desa i unionista britànica, aques-ta es queda curta per explicar lesproblemàtiques actuals i és neces-sari endinsar-se en les divisionsdins l’unionisme.

En l’antic model de gestió delnord d’Irlanda els nacionalisteseren, literalment, ciutadans desegona, per tant, es fa de difícilqüestionar que molts barris nacio-nalistes han vist un creixementeconòmic, fruit que el punt parti-da era una situació de marginali-tat i misèria imposada. L’aposta

“Un dels sectors més deprimits de laclasse treballadoraunionista ha prota-

gonitzat un mesllarg d’aldarulls ”

Unio

El procés de pau dd’Irlanda posat a

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 ECONOMIA 11

dels principals dos partits del nacio-nalisme irlandès per un estat mésliberal, on les comunitats nacio-nalistes es deconstruissin per lagentrficació i modernització de lacomunitat i l’enriquiment a travésde l’entrada al món laboral, tot ila precarització d’aquest. És peraquest creixement econòmic queaquests partits nacionalistes, tot iser parcialment derrotats en la gue-rra, han adoptat l’optimisme coma estratègia.

Per contra, les majories unio-nistes aposten pel pessimisme coma estratègia, tot i que les dividiremen tres grans postures. La prime-ra són els partits unionistes mésconservadors, fins fa poc hegemò-nics dins el ventall unionista, quehan jugat a portar la contra com aestratègia per no cedir un pam en

la resolució del conflicte polític.La segona són els unionistes libe-rals que amb representació crei-xent han volgut jugar un fals paperd’ambigüitat identitaria. I, la ter-cera i última és un subgrup a teniren compte aquests dies, ja que haestat qui ha tingut la capacitat demobilització dels barris unionistesmés deprimits econòmicament, sotauna possible direcció de grups para-militars.

Els partits més conservadors queespremen aquesta estratègia nega-tivista són els fundadors de l’Estatprotestant d’Irlanda del Nord alsanys 20, que tot i que amb la paci-ficació del nord d’Irlanda mante-nien el poder econòmic i en prime-ra instància s’oposaven al procésde pau perquè no volien compar-tir el poder polític. Any rere anyper això, han anat rebaixant el dis-curs passant per diferents fases: lainicial, la creació d’un apartheidsocial als catòlics, negant-los fei-na, casa i vot; després, buscant unenfrontament entre comunitats;seguit per la negació del conflictei per tant, d’un procés de pau; ifinalment, ara no accepten lesregles del joc britàniques si aques-tes no els donen la raó.

L’oposició als Acords de Pau delsmés conservadors va deixar espaipel creixement al partit liberalunionista, Alliance Party. Un par-tit que se sent molt còmode amb

l’aposta per aquest estat més libe-ral, i que les seves polítiques sem-bla que han atret a un sector de l’u-nionisme, ja que tot i l’ambigüitaten el discurs nacional la seva pro-posta és no canviar les fronteresperquè no és un tema prioritari.

La representació d’aquests par-tits l’obtenen proposant uns modelseconòmics no tant distants: men-tre els conservadors treballen permantenir el poder econòmic a mansde qui han estat sempre, els libe-rals intenten facilitar les coses perl’enriquiment de la malanomena-da classe mitja. Però ambdues polí-tiques practiquen el clientelismecom a garantia per mantenir-se alpoder i condemnen a la margina-litat els barris més deprimits eco-nòmicament parlant.

Durant aquest conflicte amb labandera però, es pot marcar un ter-cer grup format per la classe tre-balladora protestant oblidada o per-judicada per les polítiques abansesmentades dels partits majorita-ris unionistes. Aquests, orfes dereferents polítics, molts ja absten-cionistes, estan evidenciant el seumalestar a través de les protestesrecents, sota el direcció o influèn-cia de grups paramilitars lleialis-tes. Ara es podrien distingir comuna entitat pròpia que, per la sevaradicalitat, es podrien establir comun grup a tenir en compte per ana-litzar els futurs moviments de par-tits unionistes. Orquestrats per unsgrups lleialistes sense representa-ció institucional radicalitzen el seudiscurs quan veuen que les alian-ces democràtiques dins del parla-ment, la majoria per interessos eco-nòmics dels grans capitals, des-munten el bloc històric “protes-tant” que els situava en tot persobre els “catòlics”.

Els principals focus dels atacsd’aquests dies ha estat la democrà-cia establerta amb el procés de pau,els partits unionistes i els mitjans,en aquest ordre. Els atacs a l’ajun-tament deixen molt a pensar, unexemple seria una pancarta vistadurant les protestes amb la frase

“Aquesta democràcia no funciona,que torni l’exèrcit”. És d’esperarque aquest conflicte passi facturaa la unitat unionista, però sobre-tot als partits més liberals per l’a-posta per la retirada de la bande-ra de l’ajuntament de Belfast, toti que es podrien reforçar entre elsque aposten per aquest estat mésliberal, fins i tot atraient vot nacio-nalista. Finalment, el paper delsmitjans criminalitzant les protes-tes i de la policia reprimint-les,també van ser molt atacats peraquest sector de la població, queveia com la màxima preocupaciód’aquests era si “el caos que es gene-rava al centre permetria fer lescompres de Nadal”.

Les dades del censper la conclusióEn la participació a les protestespodem identificar un grup bastanthomogeni, format per una classetreballadora protestant a la que fa

40 anys que se’ls ven una unitatidentitaria amb la classe dirigent.Aquesta gent que amb el procés depau han perdut privilegis a l’horad’accedir a un lloc de treball, queveuen depressió econòmica, atur imarginalitat social se’ls ha negattota la vida un interès propi mésenllà de mantenir la britanitat percontinuar gaudint de privilegis persobre dels catòlics. Els númerosdiuen que el fracàs escolar i queels nivells d’educació deixen moltque desitjar en aquestes comuni-tats, però intentar-hi posar unasolució podria esbocinar una majo-ria unionista.

En uns recents resultats del censparlaven d’un encara fort senti-ment de britanitat entre la pobla-ció d’origen protestant, i en can-vi, una acceptació més elevada delnou estat i la nova identitat nord-irlandesa entre la població de tra-dició catòlica.

onistes protestant per la retirada de la Union Jack a Belfast

El passat més de desembre, entrealdarulls passava gairebé desaper-cebuda la publicació de les dadesrecollides pel cens a principi del’any 2011. Aquest ens revela que elnúmero de població protestant sesitua al 48% i de població catòlicaal 45%, reduint 6 punts la diferèn-cia que hi havia el 2001 i deixantper primera vegada la població pro-testant per sota del 50%.

En aquest cens s’introduïa unapregunta sobre la identitat nacio-nal, en la qual gairebé el 40% s’i-dentificava només amb la identi-tat britànica, poc més del 25% nomésamb la irlandesa i un 21% amb lanord-irlandesa. Les combinació d’i-dentitats es composava per un 6%

britànica i nord-irlandesa i al vol-tant del 1%, irlandesa i nord-irlan-desa; britànica, nord-irlandesa iirlandesa; britànica i irlandesa ifinalment, un 5% s’identificavaamb altres identitats.

Aquestes dades han provocat jocsmatemàtics i mil combinacions quesemblen acontentar les estratègiesde tots els partits. Però una de lesmés sorprenents és que la suma deles identitats que contenen la bri-tànica sumen un 47.74% mentre queles que no la conten sumen un47.26%.

Tenint en compte que la pobla-ció britànica està molt envellidatothom es pregunta: “Quan faltaperquè es capgiri la situació?”

A tall d’anècdota; les dades del cens

“El principal focusdels atacs d’aquests

dies ha estat lademocràcia

establerta amb elprocés de pau”

del nord prova

L’ACCENT 24112 ECONOMIA DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Quan només portàvem sis mesos de laimplementació real de la criticadareforma del Règim de les Empleadesde la Llar de Zapatero, amb el cap d’anyva arribar un nou Real Decret del governde Rajoy, que deixa sense efectes algu-nes de les poques mesures positivesque s’havien donat en un sector on laprecarietat, la il·legalitat i els salarisde misèria estan enquistats en dèca-des de normatives “especials” per atreballadores “especials”.

I entre tantes reformes, es calculaque milers de treballadores de la llarhan passat al treball en negre o per aETTs, mentre les lleis els continuenimposant un apartheid laboral, cul-pables de ser dones, i a més a més casisempre immigrants.

Amb la nova reforma del passat 28de desembre, el govern espanyol tor-na al model anterior en que la cotit-zació és responsabilitat de la pròpiatreballadora, i no de l’empresari, i limi-ta les bases màximes de cotització apoc menys de 800 euros, condemnant-les a pensions de misèria. En síntesi,hi ha hagut molta reforma legal, i benpublicitada, per a restar igual o pitjorque al principi.

Un règim històricament“especial”L’Estat espanyol és el territori on méstreballadores domèstiques hi ha d’Eu-ropa, segons la OIT (Organització Mun-dial del Treball) i les treballadores dela llar han viscut sempre sota un “estatd’excepció” laboral, en règims “espe-cials” on la legalitat no protegeix elque a altres treballadors són drets fona-mentals, sense més altre explicacióque la discriminació de ser dones (el94%) i moltes vegades immigrants (el61%).

Els exemples són molts, i es podencomprovar conversant simplementamb una afectada o llegint al BOE lesextenses normatives, que emparenencara avui no gaudir ni de l’atur, pen-sions més baixes, jornades de 60 horeso els acomiadaments totalment lliu-res (el legislador li diu simplement“desestiment”) i pràcticament gra-tuïts, passant sous de misèria genera-litzats, que en la gran majoria de casosvoregen el Salari Mínim Interprofes-sional, que a més el govern popular hacongelat en els paupèrrims 641,40 euros

per 40 hores de treball setmanal.

Zapatero, CCOO i UGT pactenmínimes reformesAmb la darrera Reforma de la Segure-tat Social d’agost de 2011, mentre esretallaven les pensions de jubilació is’augmentava l’edat a 67 anys, la pro-paganda oficial explicava que “per fi”les empleades de la llar s’equiparariena la resta de treballadors, i s’inclou-rien en el Règim General de la Segu-retat Social.

El president espanyol d’aquellmoment, Zapatero, es va afanyar enpublicitar una de les poques mesures“socials” que es va permetre d’apro-var en un final de legislatura basat enles retallades. I als sindicats CCOO iUGT, que van donar la seva signaturaa la vergonyosa retallada del 20% deles pensions, van publicar folletons irevistes explicant les excel•lències dela nova normativa.

Però una simple lectura del BOEfeia comprovar que, a pesar de donar-se tèbies i petites millores, la reformade 2011 continuava tractant a les emple-ades de la llar de forma “especial”, con-demnant-les a no gaudir de l’atur, aacomiadaments encara més lliures ibarats que la resta de treballadors i a

càlculs de pensions propis i encara méspaupèrrims. En el barroc i hipòcritallenguatge legal van passar de ser un“Règim Especial” a ser un “SistemaEspecial dins el Règim General”: parau-les buides per a descriure la mateixadiscriminació.

Nefastes conseqüències de lareforma de 2011La principal reforma del govern deZapatero va consistir en que la cotit-zació a la Seguretat Social era a càrrecde l’empresari, i no de la treballado-ra, amb la inclusió de la empleadaen el Règim General de la SeguretatSocial (això si, amb característiques“especials”).

La data màxima era el 30 de junyde 2012, moment en que si l’empre-sari no donava d’alta a la treballado-ra, aquesta ja no podia cotitzar-seella mateixa a la Seguretat Social.

Sense posar recursos econòmicsen la mesura, sense cap control de laInspecció de Treball o altres autori-tats, i en un moment de crisi, el resul-tat era desgraciadament previsible.Milers de treballadores de la llar novan aconseguir que els seus empre-saris les donessin d’alta, restant forade cap protecció de la Seguretat Social

i treballant “en negre”, o amb la alter-nativa d’haver de buscar una ETT pera poder continuar amb la coberturasocial.

Finalment, doncs, el resultat dela publicitada mesura “progressista”de Zapatero, CCOO i UGT va ser méstreball en negre, més ETT, menyscobertura social i posar en perill les

pírriques pensions de les empleadesde la llar que estaven en els anys pro-pers a la jubilació.

Real Decret del passat 28 de desembre L’avaluació negativa pràcticament unà-nime dels efectes de la reforma de Zapa-tero (en vigor només des de juny de2012) va permetre al govern de Rajoylegitimar-se per a aprovar una novareforma per a tornar a la situació ante-rior.

En un dels seus famosos Real DecretLlei, en aquest cas el 29/2012, del 28 dedesembre, i sense ser cap innocenta-da, va tornar a deixar fora del RègimGeneral les empleades de la llar quefacin menys de 60 hores mensuals pera un empresari, pràcticament més del85%.

Amb la nova normativa es torna almodel antic: és la treballadora la res-ponsable de cotitzar a la SeguretatSocial, i l’empresari el que amb el souhipotèticament també li ha d’abonarla part corresponent a aquesta cotit-zació. Qualsevol incompliment en l’al-ta a la Seguretat Social torna a recau-re casi exclusivament en la treballa-dora, excloent a l’empresari de qual-sevol responsabilitat.

El resultat salta a la vista; moltsReals Decrets i molta propaganda pera continuar pràcticament on érem,però amb una nova oportunitat per-duda per a fer visibles aquestes treba-lladores invisibles.

El Govern espanyol acaba amb els pocs avenços en el Règim d’Empleades de la Llar

El treball domèstic continua sense tenir un reconeixement legal i social com correspon

94% són dones61% són immigrants8,4% de les dones que treballen són empleadesde la llar20% de les dones estrangeres que treballen sónempleades de la llar491,08 euros és la pensió mitjana 60% de els pensions no arriben a la pensiómínima 0% tenen atur12 dies per any és la indemnització per acomia-dament 790,65 euros és el topall màxim de cotització52 milions de dones treballen d’empleades dela llar al món

Dades de les empleades de la llar

RAFA ESCOBAR MANISES

Els darrers dies ha esclatat a Valèn-cia una notícia que no per espera-da ha deixat de causar un granimpacte a l’opinió pública. Es trac-ta de l’assumpció per part del governde la Generalitat del deute que elValència CF arrossegava des de ladarrera ampliació de capital.

Aquests dies assistim al darrer iesperpèntic episodi d’una situacióque arranca a principis dels 2000,en plena bombolla immobiliària,quan el club de Mestalla, avalat perla requalificació i presumpta lucra-tiva venda dels terrenys de Mesta-lla, començà la construcció d’un nouestadi a l’Avinguda de les Corts, unainfraestructura encara avui inaca-bada i amb les obres aturades desde fa anys.

Com ja s’ha explicat en articlesanteriors de L’ACCENT, per tal depoder fer front a l’ampliació de capi-tal necessària per a la seua super-vivència, el club de Mestalla i elgovern valencià arribaren a unasolució que, com s’ha demostrat, noera més que un pedaç per guanyartemps. La majoria del paquet accio-narial del València, passaria a mansd’una fundació, creada per a l’oca-sió amb participació del club, lesinstitucions i els creditors. El valordel paquet es valorà inicialment en85 milions d’euros, una taxació, coms’ha pogut comprovar, enormementinflada.

Aquesta fundació, teòricamentdesvinculada a nivell jurídic delValència CF i, per tant, sense poderrebre ingressos directes per part delclub, s’ha mostrat incapaç de gene-rar beneficis pel seu compte, arri-bant-se a la situació actual, en laque es veu incapaç de fer front, nitan sols als interessos del deute.

En aquest context, Bancaixa (araBankia) com a entitat creditora, s’havist obligada a executar a l’avala-dor de l’operació, el govern valen-cià. Un cop s’han exhaurit els ter-minis, l’Institut Valencià de Finan-ces anuncià que es faria càrrec delpaquet accionarial del València CFpertanyent a la Fundació i que supo-sa el 74 % de les accions totals.

Ara el govern valencià té al seupoder un paquet d’accions que lafundació va comprar a través d’unpréstec per 85 milions d’euros i quea l’actualitat, com s’ha reconegut através de l’IVF té menys del 50% d’a-quest valor. Des del govern valen-cià s’afirma tenir vàries ofertes pera la compra del paquet d’accions,

unes ofertes que en cap cas supera-rien els 40 milions d’euros.

Així doncs, en el millor dels casos,en el cas de tenir comprador, la Gene-ralitat a penes ingressaria una xifrainferior a la meitat del deute queara té amb Bankia, mentre que ress’ha dit al voltant de la qüestió dela resta dels milions del deute, unsquaranta-cinc aproximadament, quepresumiblement eixiran de les

arques públiques.Es dona la paradoxa doncs que

una entitat, Bankia, rescatada perl’estat gràcies a una injecció milio-nària, executa a un govern autonò-mic pel deute d’un club de futbol,quan aquesta administració es tro-ba ofegada per l’impagament a far-màcies i proveïdors.

Quan es rescatà Bankia s’argu-mentà que es feia perquè es tracta-va d’una entitat que tenia una impor-tància sistèmica, un argument queva ser molt qüestionat. En aquestmoment costa pensar que es vagena utilitzar arguments semblants perjustificar el rescat financer d’unaadministració pública a una socie-tat anònima esportiva. De la matei-xa manera resulta difícil de creurecom es permet a una entitat finan-cera rescatada per l’estat executara una administració pública.

Amb aquest panorama s’obrenunes quantes interrogants pel quefa al futur del València CF i de lagestió que el govern autònom valen-

cià farà d’aquesta situació. Acudi-rà al rescat l’administració públicad’altres clubs esportius amb situa-cions financeres complicades? Tro-barà la Generalitat un comprador fia-ble per al paquet accionarial que araté al seu poder? Aquesta venda, en elcas de fer-se, es farà pel preu mar-cat? O encara es vendran més a labaixa? Com es cobriran els 45 milionsrestants del préstec? Quina interven-ció tindrà l’administració pública enla futura gestió de l’entitat? Fiscalit-zarà els comptes d’alguna manera odeixarà fer als actuals gestors? Dequina manera repercutirà aquesta

nova partida de despeses en la but-xaca dels ciutadans?

Moltes més preguntes ens podrí-em fer sobre aquest darrer i lamen-table episodi, en el qual, un cop més,la banca gaudeix d’una absoluta impu-nitat per a continuar escurant lesbutxaques d'unes arques públiquesque han impedit el seu enfonsament,mentre els polítics de torn, gestio-nen de forma irresponsable uns dinerspúblics que cada cop s’inverteixenmenys en política i protecció sociali més en interessos de crèdits, davantla passivitat d’amplis sectors de lasocietat.

L’ACCENT 241 ESPORT 13DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Salade Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de

Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies// Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixam-ple Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // LaBarraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca”C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. Valèn-cia // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges InsurrecteColomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pio-xa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // SocietatCoral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

El València Club de Futbol, l’equip de tots els valencians

RAFA ESCOBAR MANISES

L’ex ciclista texà Lance Armstrongconfessà haver practicat el dopatgede forma sistemàtica durant granpart de la seua carrera esportiva i,en concret durant els set tours deFrança en els que es proclamà guan-yador.

Acorralat per l’agència nord-ame-ricana antidopatge (USADA) i pelstestimonis d’alguns dels seus excom-panys d’equip, l’ex ciclista decidíexplicar la seua versió dels fets alshow televisiu més famós dels EUAdirigit per la famosa i influent entre-vistadora Oprah Winfrey. En unaentrevista mediàtica emesa en duesentregues, Armstrong tractà de trans-metre una imatge de sinceritat i pene-diment, així com la d’una personasensible i familiar.

Armstrong, qui des de que comen-ça el procés, defensava la seua inno-cència al·legant que mai havia donatpositiu en un control, s’ha vist obli-gat a donar marxa enrere després defer-se públics diversos i detallats tes-timonis, sobre els sofisticats sistemesde dopatge emprats pels equips USPostal i Discovery Channel.

Segons sembla, el procés estavaafectant de forma molt important ala seua imatge pública, la fundaciócontra el càncer que ell mateix fun-dà, Livestrong, es plantejà, almenysde cara a la galeria, prescindir de laseua imatge. En la mateixa línia, li

fou vetada la participació a triatlonsextrems per part de la franquícia IronMan, la qual no volia veure tacada laseua imatge permetent la participa-ció d’un sospitós de dòping en qual-sevol de les seues prestigioses compe-ticions.

Armstrong, acostumat a que laseua participació en qualsevol esde-veniment fora un esdeveniment publi-citari molt lucratiu, ha canviat d’es-tratègia i ara tracta de regenerar laseua imatge a través de la confessiói, amb qui millor que amb la mared’Amèrica, Oprah Winfrey.

De tota manera l’ombra del dòpingsobre el ciclisme, no és precisamentun fenomen individual, el mateixArmstrong a l’entrevista s’ha enca-rregat de llançar la sospita sobre cam-pions anteriors a ell com Miguel Indu-rain, mentre el director de de l’equipSaxo Bank, el danès Bjarne Riis, decla-rà sense embuts i amb un somriurea la boca que ell guanyà el tour del1996 amb ajuda extra.

Mentre tot açò ocorre, es destapaun altre cas de suposat dopatge a l’e-quip Rabobank, segons el testimonide l’antic integrant de l’equip RalfDekker, qui afirma que l’equip seguíun pla sistemàtic de dopatge entreels anys 1996 i 2012.

Massa noticies dolentes per rege-nerar la credibilitat d’un esport quees troba sota mínims i del qual maidesapareixen les sospites de dopatge.

Lance Armstrong confesa al mig d’unshow mediàtic

“En el millor delscasos, la Generalitata penes ingressaria

una xifra inferior a lameitat del deute que

ara té amb Bankia”

El deute del VCF és una altra herència de Camps

L’ACCENT 241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 201314 CULTURA

Borja Català MANISES

La dècada de 1960 va ser una èpocacabdal per a la pintura al PaísValencià. Joan Genovés (vegeuL'ACCENT 236), Manuel Boix, Anto-ni Miró o Joan Castejón són només

alguns dels noms dels artistes plàstics queen aquells anys van posar cara a la renova-ció pictòrica en aquesta part del país. Cons-cients del temps que els va tocar viure, elseu treball no es va limitar a allò exclusiva-ment estètic, i la denúncia social i el com-promís polític van ser uns dels trets defini-toris d'aquesta generació de creadors valen-cians.

És en aquell context on va nàixer sota elmestratge teòric de Vicent Aguilera Cerni elcorrent Crònica de la realitat, una variantvalenciana del realisme crític sorgit a l'Es-tat espanyol a mitjan dècada. Aquesta ten-dència va tenir com a principals exponentsl'Equip Crònica i l'Equip Realitat. Ara, i finsal 27 de gener, La Nau de la Universitat deValència acull l'exposició Equip Realitat:crítica, autoria i identitat, una mostra querepassa la trajectòria d'aquest segon col·lec-tiu artístic.

Format per Jordi Ballester i Joan Car-dells, l'Equip Realitat, aplega algunes de les

principals característiques de Crònica de la

realitat: treball col·lectiu, el rebuig a la ide-alització de l'artista com a creador, la críticapolítica i social, la sàtira o l'ús del llenguat-ge de l'art pop. El treball en comú d'aquestequip va començar entre 1965 i 1966, ambobres que denunciaven la situació políticad'aleshores, el consumisme, el paper que lasocietat atorgava a les dones o l'imperialis-

me nord-americà.D'aquesta primeraetapa són quadrescom L'enterramentde l'estudiantOrgaz, on es fa unaversió del famósretaule d'El Grecoamb un estudiantabatut que jau aterra apuntat peruna mira telescòpi-ca, o El titella i/oels àngels de laguarda, en què unmilitar -que podriaser el dictador d'unpaís llatinoameri-cà- és flanquejatper dos jugadors defutbol americà.Ambdós formen

part de l'exposició.En 1972 van signar un contracte d'exclusi-

vitat amb la galeria Punto de València, cosaque els va permetre d'assolir l'estabilitateconòmica i va donar pas a una nova etapacreativa en què, partint del treball amb ele-ments comuns, van veure la llum diversessèries temàtiques com ara Hogar, dulcehogar, una burla crítica de la classe mitjana

(Pastor alemany, contagiat per l'angoixaexistencial, al dormitori matrimonialadquirit en uns grans magatzems, és un delstítols de la sèrie que hom pot veure en l'ex-posició); Retrat del retrat d'un retrat, onreinterpreten famosos retrats de l'art uni-versal a partir de la seua imatge fotogràfica;o Quadres d'història, on reflexionen sobre laguerra de 1936 a partir d'imatges fotogràfi-ques del conflicte bèl·lic. Aquesta darrerasèrie podria servir de resum de tota la tra-jectòria del col·lectiu artístic, que va con-cloure en 1976.

Com assenyala el comissari de la mostra,el crític Javier Lacruz, “la pintura de l'EquipRealitat planteja una reflexió sobre l'estatutde les imatges visuals en la societat moder-na de masses”; centrant l'atenció en la imat-ge de la realitat quotidiana que difonien elsmitjans de comunicació, Ballester i Cardellsvan criticar el model de comportament ofi-cial que transmetia la propaganda franquis-ta. Passats gairebé 40 anys de la mort deldictador, aquells models de societat, llunyd'haver quedat definitivament enterrats,malden per recuperar l'espai perdut amb l'i-nestimable i continu suport de les adminis-tracions públiques a l'Església catòlica o lesreformes laborals que fan encara més precà-ria la situació laboral de les dones. Ja hocantava l'Ovidi: “El món no avança, gira”.

Equip realitat o la pintura contra la imatge oficial

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

Costa-Gavras és un dels represen-tants més típics del cinema“compromès” des que el 1969 vaescriure el guió de Zeta junta-ment amb Jorge Semprún. En

aquella pel·lícula, que dirigia ell mateix,narrava l'assassinat del polític GrigoriusLambrakis. Després d'una llarga filmogra-fia en que el màxim reconeixement l'harebut Missing (1982), sobre la recerca perpart d'un pare nord-americà del seu filldesaparegut al Xile de Pinochet, Costa-Gavras està present ara als cinemes cata-lans amb El Capital. La coincidència delseu títol amb el de l'obra de Marx no ha defer pensar que la pel·lícula plantegi unqüestionament general del mode de pro-ducció capitalista. Més bé es podria ano-menar “El capital financer”, i això no laconvertiria en una bona pel·lícula. Nil'hagués rescatat de l'abstracció i el tòpic,de les estratègies visuals i narratives mésconvencionals.

El capital no té la pretensió de ser unapel·lícula realista. Busca allò grotesc des del'inici, amb el president de l'importantís-sim banc “Phoenix” abatut per un càncerals testicles mentre juga al golf. El realitza-dor filma sovint els desitjos del protagonis-ta Marc Tourneuil, el seu successor, tot justes produeixen. Es permet girs narratiusexplícitament inversemblants com la Revo-lució Cultural dirigida per Tourneuil a l'in-

terior del banc, llençant els empleats con-tra els executius tot seguint els consells dela seva esposa Diane (Natacha Régnier). Iclou amb un Consell d'Administració queaplaudeix amb un entusiasme esclatant lesdirectrius estratègiques del president:“Seguirem robant els pobres per seguirdonant-ho als rics”.

Aquests trets podrien haver estat elseixos d'una altra pel·lícula molt diferent ino necessàriament millor. I haurien pogut

fer bona l'absència total en la pel·lículadels mecanismes ideològics autojustifica-tius del capital. Però són en realitat petitesfrivolitats enmig d'un thriller econòmicamb els manierismes del pitjor cinema deHollywood. Si a Costa-Gavras, com a bonreformista, li preocupa que es perdin elsvalors de la vella Europa, sempre tant soli-dària, fagocitats pel capitalisme nord-ame-ricà voraçment desalmat, el primer quehauria de fer -a part de revisar una mica el

llibre que dóna títol a la pel·lícula- ésobservar l'estètica del seu propi cinema,embolicat en una narrativa superconven-cional i una dosificació del ritme pròpiadel thriller més vulgar.

En paral·lel a les lluites intestines alConsell d'Administració Costa-Gavras enspresenta un policia retirat que investigala roba bruta dels adversaris de Tourneuilal Consell d'Administració i no aconse-gueix despertar el més mínim interès pelfet, que queda arraconat com una peçaperfectament prescindible del guió. I ensintenta parlar del col·lapse emocionald'un tauró entre taurons mitjançant tresdones i un oncle. L'obsessió per una modelque el porta de cul, a la qual no pot com-prar amb diners i finalment viola (aquí vauna per Dominique Strauss-Kahn). L'exe-cutiva que prova de convèncer-lo per quedestapi des de dins el sistema financer(aquí va una altra per George Soros). Elsacrifici del seu patrimoni en honor delcapital. I un oncle de classe obrera que licanta a taula unes quantes veritats davantde la família. Però tot això no composacap quadre.

Segons Costa-Gavras “som esclaus delcapital. Trontollem quan trontolla. Ensn'alegrem quan creix i triomfa. Qui ensalliberarà? Ens hauríem d'alliberar nosal-tres? Hauríem de conèixer com a mínimels qui el serveixen i com ho fan”. No crecque El capital ens sigui de gran utilitat enaquest sentit. El capital de Costa-Gavras,naturalment.

El Capital de Costa-Gavras

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 CULTURA 15

Hèctor Serra VALÈNCIA

Hi ha un gest especialmentrevelador en l’entrevista pera TV3 que el periodista JosepMaria Espinàs va realitzar alpoeta Vicent Andrés Estellés

l’any 1987 al saló de Corts del Palau de laGeneralitat Valenciana. En el moment delcomiat, després d’una hora de conversa, elversador s’aixeca de la cadira per donar lamà al seu entrevistador i amollar: “Esteuen la casa vostra”. Ja agradaria que unapersona amb la humanitat i l’amor per laterra que representa Estellés fóra l’amfi-trió d’una casa que s’ha caracteritzatdurant anys i panys per aixoplugar hono-rabilitats més que dubtoses i per tancarportes, precisament, a la gent de la cultu-ra i dels Països Catalans. Com molt orgu-llosament recalca l’Estellés a l’inici d’a-quest interviu, aquell palau res té a veureamb la seua humil llar de naixement alcarrer Bisbe Muñoz de Burjassot, ni tam-poc amb l’empresa familiar del carrerMendizábal, “d’on et vénen els versos, /els arraps en la carn, aquells dies salvat-ges / quan entraves els feixos de pinassaen el forn”.

L’entrevista en qüestió és un dels docu-ments audiovisuals rescatats per a l’expo-sició que l’Acadèmia Valenciana de laLlengua ha organitzat amb motiu de l’anydedicat a l’escriptor. Es tracta d’un episo-di amb una gran vàlua, perquè permetrebobinar en el temps i escoltar les parau-les en boca del mateix poeta. També peraturar-se en l’espontaneïtat de la seua

natura. Que servisca com a exemple elmoment en què mostra el seu malestar peldolor que li provoca la cama. Sense posesartificials, sense amagar davant la càmeraels tics que tothom tenim, recol·locant-seconstantment unes ulleres que rellisquensubtilment nas avall. “Poseu-me les ulle-res”. Res d’elevar-se sobre el poble, demirar-lo amb erudició per damunt delsmuscles. Era un proletari, entre altrescoses, de la paraula. Amb paraules és comexpressa: “Pense que la meua esperança éscompartida pel meu poble”. I així és com,durant anys, la seua esperança d’amor,dignitat i justícia no ha deixat d’acompan-yar milers d’ànimes que hem fet dels seusversos un àlbum dels sentiments. No deba-des, l’exposició al Centre del Carme no

només esdevé un déjà vu estellesià (i alho-ra ovidià, guarnerià, fusterià...), sinó ques’ha d’entendre com un magatzem de llui-tes, anhels i esperances al qual deuen acu-dir les noves generacions per projectar enel futur cada gest retrobat en les estrofesdel fill del forner.

Allò bo de proclamar un any en home-natge a un referent de les lletres catalanesrecau en la posada en marxa de diferentsiniciatives culturals que ajuden a dignifi-car el treball per la literatura del país. Toti que abans que l’AVL força entitats decaràcter popular ja havien impulsat actesen pro del record d’Estellés com a poetanacional, no es pot menystenir l’exercicide promoció que enguany durà endavant lainstitució estatutària. Entre els projectes,

hi ha la publicació d’un còmic per divul-gar la figura poètica entre els mésmenuts, nou material didàctic per a insti-tuts, estudis per aprofundir en la seuapoesia, rutes i itineraris per la Valènciaestellesiana, l’edició d’un disc antològicamb les cançons inspirades en els seuspoemes i una antologia reduïda del Muraldel País Valencià. Tot això ve a completarla recent atenció sobre el poeta que s’hagenerat des de l’audiovisual, amb docu-mentals com “Estellés, poeta de merave-lles” del programa “Dossiers” de Canal 9 ipel·lícules com Cos mortal (2009), on lafigura del lletraferit plana per tots elsfotogrames.

“Allò bo de proclamar un any en homenatge a un

referent de les lletres catalanes recau en la posa-da en marxa de diferents

iniciatives culturals”

Ressenya de la quinzena

Estellés gest a gest

Fitxa tècnica:

Títol: Vicent Andrés Estellés. Cronista derecords i d’esperancesLloc: Sala Refectori del Centre del CarmeDates: Fins el 17 de febrer del 2013

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

Els darrers anys hem anat veientcom, poc a poc, anaven publicant-se llibres que tenien per objecteno només la qüestió nacionalcatalana sinó concretament aspec-

tes diversos del Moviment Català d'Allibera-ment Nacional (MCAN). És molt probableque aquest augment de treballs centrats enl'independentisme català i en el MCAN siguifruit del creixement no espectacular però síconstant que aquest moviment ha anatexperimentant des de la seva desfeta deprincipis dels anys noranta. Ara bé, tot ique el focus d'atenció dels seus autors haanat variant -del sindicalisme estudiantil ala pràctica armada passant per la interven-ció institucional-, tots ells han patit un certbiaix que respon a raons de caràcter tantobjectiu com subjectiu, i no és altre que unplantejament excessivament principatí. Per-què si bé és cert que on el moviment haarrelat amb major força és al Principat tam-bé ho és que els diferents autors no hansabut incorporar suficientment tot allò quesuperava les fronteres de la Comunitat Autò-noma de Catalunya. En Joan Pau Jordà iSánchez i en Miquel Amengual i Bibiloni,dos joves -encara no tenen els 30- llicenciatsen Història per la Universitat de les IllesBalears, acaben de publicar L'independen-

tisme a les Illes Balears. De la Transició a

l'actualitat (1976-2011), un treball que de bensegur servirà per començar a tapar algunsdels buits de què parlàvem.

El treball en qüestió no és altra cosa queun manual d'un centenar de pàgines que esdirigeix a un públic no especialitzat ni en lahistòria de les Illes ni en la presència del'independentisme. Així, s'inicia amb unabrevíssima introducció històrico-geogràficai una clarificació terminològica sobre con-ceptes como ara nació, regionalisme, nacio-nalisme, independentisme o alliberament

nacional per situar als més despistats. Enacabat, entra ja pròpiament en matèria,arrencant amb el moviment romàntic de laRenaixença i amb figures com ara BenetPons i Fàbregues, Miquel dels Sants Oliver oGabriel Alomar, “un dels principals defen-sors del pancatalanisme i, en l'àmbit de totsels Països Catalans, un dels primersintel·lectuals a unir la lluita social amb lalluita nacional”. Com en la resta del país,fou durant els anys de la Segona Repúblicaespanyola que el nacionalisme d'esquerres

insular prengué major embranzida, aple-gant-se al voltant d'Esquerra RepublicanaBalear. Un moviment però que s'estroncàamb la dictadura feixista i que a les darre-ries del franquisme anà recuperant terrenysobretot a través de l'Obra Cultural Balear,entitat creada el 1962 bàsicament com a ins-trument de recuperació de la llengua. A par-tir de la transició, algunes de les organitza-cions estrictament de l'esquerra indepen-dentista aconseguiren certa implantació toti que cap d'elles no arrelà prou profunda-ment i, a més, es veieren perjudicades perles divisions que afectà el moviment. Detotes maneres, no tot l'independentismes'organitzà al voltant de les organitzacionsdel MCAN i, a banda del Partit Socialista deMallorca, que s'ha anat convertint en unpartit cada cop més explícitament indepen-dentista, el teixit social que recolza aquestprojecte no és pas menyspreable. Finalment,i també com a la resta del país, els darrersanys ha vist implantar-s'hi un seguit d'orga-nitzacions de l'esquerra independentistaque no han parat de créixer tot plantantcara a les polítiques del Govern Bauzá,sobretot pel que fa a les polítiques lingüísti-ques, i a les retallades de drets socials i labo-rals. La principal pega del treball resulta delfet de centrar-se massa en els resultats elec-torals i de l'oblit d'alguns col·lectius i expe-riències de l'independentisme illenc mal-grat el que sembla una recerca exhaustiva.

Història

L’independentisme a les Illes Balears

L’ACCENT 241DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 201316 CONTRAPORTADA

profunditat fins la superfície. Fort aug-ment del trànsit de vehicles, ja que cadaoperació necessita del trànsit de cente-nars de camions. Contaminació de l’ai-re per compostos volàtils en les basseson s’emmagatzemen els líquids recu-perats i per últim, petits terratrèmolsper la fracturació del sòl.

Les afeccions a la salut humana reque-reixen un apartat a banda, ja que hi hadiversos estudis sobre totes les patolo-gies associades als productes químicscontaminants emprats en la fracturahidràulica.

A més, la fractura hidràulica no éscompatible amb les activitats tradicio-nals d’aquestos territoris com podenser l’agricultura, la ramaderia, el turis-me o les embotelladores d’aigua, aixícom els de la costa, turisme i pesca prin-cipalment, on també arriba l’aigua del’aqüífer i on també arribaria una pos-sible contaminació. Són motius de salut,de medi ambient, i econòmics i socials.

Quines comarques i pobles de Caste-lló són les més amenaçades?Primer cal explicar que l’àrea d’explo-tació, està dividida en tres permisosd’explotació diferenciats, i ocupen unes200.000ha al nord de Castelló, dividi-des dins de tres àrees.

La totalitat d’Els Ports, Baix i AltMaestrat, i part de la Plana Alta, estanfortament i directament amenaçades,i de manera indirecta totes les pobla-cions properes o connectades per l’a-qüífer.

L’aigua i l’aire no entenen de fron-teres ni límits municipals. La gent no

ho sap però l’aigua que nodreix Caste-lló ciutat també s’abasteix en part del’aqüífer del Maestrat.

Quina està sent la resposta del veïnat? I de les institucions locals?La resposta del veïnat després d’unaxerrada és , en primer lloc, de sorpre-sa, per què no en sabien res i en segonindignació per què ningú els ha infor-mat dels perills del Fracking.

El que està passant en estos momentsés que la manca d’informació està con-dicionant les postures d’alguns dels

municipis afectats, i provoca posicio-naments enfrontats entre els nostresrepresentants polítics i també entre elveïnat. Sembla també que els diversosposicionaments a favor o en contra d’es-tes prospeccions depenen, no de si sónbons o roïns per a la zona, si no delsposicionaments polítics, i això és ungreu error.

Almenys pel moment, després de latasca d’informació, bé a traves de la Pla-taforma o per mitjans propis, semblaque a nivell del posicionament de lespoblacions està guanyant la oposició alprojecte. De moment són 14 els pobles

que han votat als seus plenaris en con-tra de la fractura hidràulica front a 3que s’han oposat a mocions en contradel fracking.

Quina feina esteu fent com a Plataforma? Fins ara les nostres activitats s’han cen-trat en arreplegar informació, investi-gar i difondre tot allò relacionat ambla fractura hidràulica. No podem per-metre que la empresa interessada ensdone tota la informació que a ells elsinteressa i no ho faça amb aquella infor-mació que no volen que la societat sàpi-ga. Amb eixa intenció, la d’informarsobre la tècnica del Fracking i l’estatdels 3 projectes, estem fent xerradesinformatives per tots els pobles afec-tats, assistim a totes les fires o activi-tats de la zona on muntem taules infor-matives i d’arreplegada de signatures,i ens reunim amb col·lectius, associa-cions o els ajuntaments afectats sem-pre quan ens ho demanen.

La Plataforma és una assemblea ober-ta i la formen col·lectius i persones atítol particular.

Amb quins objectiu?L’objectiu final es paralitzar qualsevolpermís d’investigació o explotació quepretengui utilitzar el fracking a Caste-lló, així com la prohibició total de lafractura hidràulica, per el total conven-ciment de la perillositat d’aquesta tèc-nica. Creiem que l’explotació d’hidro-carburs no convencionals no es la res-posta a la crisis energètica, si no partdel problema.

Com està reaccionant l’empresa impul-sora? I l’administració provincial icentral?El principal problema d’ambdues és que

A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Pots explicar-nos breument en quèconsisteix el fracking? La fractura hidràulica o “Fracking” ésuna tècnica molt agressiva d’extracciód’hidrocarburs no convencionals. S’u-tilitza sobretot per extreure gas de pis-sarra, que és gas natural que es trobaatrapat amb esquists o pissarres a gransprofunditats, de molt difícil extracciói que representa l’última reserva de gasnatural que queda.

Aquesta tècnica és nova ací, peròporta una dècada als Estats Units on jaes coneixen els greus problemes provo-cats al medi ambient i a la salut de lespersones, ja que el Fracking, a més d’unenorme consum d’aigua, utilitza arenai multitud de compostos químics ambcada extracció, la finalitat dels quals ésafavorir la fissura o fins i tot la disso-lució de la roca, podent contaminartant el terreny com els aqüífers.

Per això en alguns estats dels EstatsUnits, en d’altres Països d’Europa o enalgunes províncies de l’estat, està pro-hibida per llei.

Quins són els perills del Fracking?Perquè n’esteu en contra?La Plataforma Anti-Fracking de lescomarques de Castelló estem en contrade la tècnica de la fractura hidràulicaper l’elevat risc de contaminació pertòxics, i per les fugues dels mateixoshidrocarburs. Estan amenaçades unes200.000ha al nord de Castelló, que éson la empresa Montero Energy vol fer3 projectes d’extracció d’hidrocarbursamb Fracking. Aquest risc inclou alsaqüífers, amb el perill que això pot com-portar per al consum humà d’aiguapotable i per al medi ambient en gene-ral. Es podria veure afectat i contami-nat el gran aqüífer del Maestrat, queva des del límit occidental de la provín-cia fins la costa del Baix Maestrat. Estemparlant d’una reserva d’aigua de 400hm3/anuals d’una superfície de 2.400km2.

Els perills més notables són: Altera-cions en el paisatge i en el terreny perla forta ocupació del territori entre pousd’extracció i vials d’accés. Elevat con-sum d’aigua dolça (que no sabem d’onla trauran), ja que cada pou empra entre15.000 i 28.000 metres cúbics per cadaoperació, i hi ha diversos pous per cadaplataforma d’explotació. Contaminaciódels aqüífers i del sòl. Tant pels químicsemprats, molts d’ells tòxics, cancerí-gens o mutagènics, com pel mateix gasque es vol extreure, com per compo-nents radioactius arrossegats des de la

“La fractura hidràuli-ca no és compatible

amb les activitatstradicionals d’aques-

tos territoris”

A finals de setembre del passat 2012l’empresa Montero Energy va publi-car el seu interès en extreure els recur-sos fòssils del nord de Castelló amb latècnica coneguda com a fracking, pera la qual va sol·licitar a Conselleria trespermisos d’explotació d’hidrocarburs.Al poc de temps, l’oposició a aquestprojecte començà a sorgir, i amb ella,la Plataforma Anti-fracking de lescomarques de Castelló amb la qualhem parlat per conéixer millor la pro-blemàtica.

Plataforma Anti-fracking deles comarques

de Castelló

ENTREVISTA

“El fracking amenaça 200.000ha de les comarques del nord de Castelló”

no estan donant informació a la gentde la zona afectada. Ni l’empresa, nil’Administració, i així és impossibleposicionar-se davant una cosa tant nova.Alguns membres de la Plataforma vanenviar cartes a l’Administració i a l’em-presa només conèixer la publicació alDOCV de la sol·licitud dels permisos(octubre 2012) i encara estem esperantuna resposta.

L’empresa té un interès econòmicclar i així ho ha demostrat fins ara. Pri-mer va fer una reunió des de la matei-xa Diputació on va voler implicar alsajuntaments donant una informacióincompleta i d’on van sortir els alcal-des pensant que havien anat a una reu-nió de Tupperware, on es va arribar adir que els químics emprats en la frac-tura hidràulica eren innocus i empratsen la nostra cuina (paraules textuals).Van prometre diners i llocs de treballa tots aquells ajuntaments interessats.Després van començar la batalla medià-tica. A través de Shale España, que ésun lobby de pressió social i mediàtic ,format a l’octubre de 2012 per les empre-ses SHESA, BNK Petroleum, Heyco i R2Energy i l’empresa FTI Consulting quecrea i ven la imatge de l’empresa a basede contractar publicitat en diaris, ferrodes de premsa i enviar propaganda apersones, volen canviar la percepcióque té la societat del Fracking. -El Minis-teri és favorable a que es facin aquestesprospeccions mitjançant fracking i aixího ha manifestat en més d’una ocasió,a través del ministre d’indústria Soria.

La Conselleria es va oposar quan lesprospeccions venien de l’anterior governsocialista i ara a través de la conselle-ra de Medi Ambient les declaracions nosón com les que van fer contra l’ante-rior govern. Segons ella no hi ha indi-cis de que el Fracking sigui perillós pera la salut de les persones i per al Mediambient, quan el Parlament Europeuha tret un estudi alertant a tota la Comu-nitat i hi ha estudis científics, i casosprovats que així ho confirmen.

Els tres grups que formen la Dipu-tació van votar per unanimitat la cre-ació d’una taula de tècnics a meitatnovembre de 2012, però a hora d’avuinomés el BLOC-Compromís ha presen-tat un llistat de tècnics prestigiosos pertal d’abordar el tema.

El passat dia 17 Moliner va declararen roda de premsa que no era una comis-sió imparcial i que seria millor que laformessin tècnics del Ministeri, Conse-lleria, l’IGME i la UJI, quan a meitat denovembre, ell mateix va votar a favorde la creació d’aquella comissió cientí-fica. És un atac directe per tal de queen aquesta comissió tècnica encarrega-da, no formen part tècnics designats niper l’oposició, ni per estaments de lasocietat civil. Pareix que aquesta comis-sió abans de crear-se, ja està condem-nada a mort.

LLIG L’ENTREVISTA SENCERA A