Nota prèvia

Els 4 J que protagonitzen, juntament amb el Camino i els seus pelegrins, aquestes cròniques, van començar a caminar junts el 2006 a Santo Domingo de la Calzada (SDC). L'any anterior (2005) 3J havien fet de Roncesvalles a SDC. Jo (Ja) encara havia de començar a caminar.

El present relat és el del meu Camino, el que no vaig fer el 2005, i que ara el faig sense els 3J, en solitari (és un dir-).

Anada, dimecres 29 - dijous 30 d'agost

Jo, xulo i diferencial, he volgut començar el Camino Francés a França, a St. Jean Pied-de-Port (SJP), on per a molts comença realment. Arribar a SJP no és fàcil. Tot i la Unió Europea, l'únic llaç que SJP té amb la Península són uns taxistes que s'en beneficien i els euros amb que se'ls paga. No hi ha cap transport públic que uneixi banda i banda del Pirineu per la N-135 que passa per Roncesvalles.

Per tant, o em rasco la butxaca i pago un taxi, o perdo hores i diners i volto per Irun, Hendaia, Baiona i SJP. La millor solució: en baixar del tren a Pamplona (dijous 30, 5:35 del matí) prendre un taxi emparaulat el dia abans que per 80€ em porta a SJP.

En baixar del tren -puntual!- el taxi és a lloc; em truca avisant-me: "ya te veo! Es-toy en..." "La furgoneta aparcada..?" (un monovolum blanc, amb el rètol de taxi). "Si!". Llavors els dos taxistes locals -de Pamplona-, que esperen presa, em veuen passar de llarg. Cabrejats, surten a organitzar-la. Escridassada entre els defensors del seu territori i el suposat usurpador. Jo els dic que callin, que el tinc contractat per telèfon des del dia anterior. Possiblement algun d'ells és de l'empresa que em demanava 100€ per la mateixa feina. Llei de mercat.

Andoni no xerra massa; quan ho fa sol parlar de futbol o bé dóna consells i avisos sobre el Camino. "Por aquí cruza la carretera,... aquí se come bien,...aquí hay un albergue...".

A les 7:10 em deixa a l'aparcament en front de l'entrada de la ciutadella de SJP. Quatre consells impossibles més, pagar i adéu.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

1 (25 km)

St. Jean Pied de Port - Roncesvalles

30.08.07

A St. Jean Pied-de-Port (SJP) comença la versió ibèrica clàssica del Camino Francés. Qui no s'atreveix o no pot fer aquesta etapa -suposadament una de les més dures de tot el Camino- comença a Roncesvalles. Com ja he dit costa més arribar a SJP que fer l'etapa. Hi ha un recorregut alternatiu algo més fàcil passant per Valcarlos -poble del taxista Andoni- on hi ha un alberg. Actualment, però, el traçat difícil té dos albergs al llarg del camí: Untto i Orisson, on hi ha petits albergs privats (Orisson és el més nou i modern). A part dels pelegrins, SJP dorm. Impossible posar un segell a la credencial. M'heu de creure: hi he estat.

En baixar del taxi a SJP a les 7:10 un (hom, que diria Josep Pla) queda sorprès per la bellesa del poble. Primer la fresca i la calma matinal, la llum, el blau imperant al paisat-ge, els fanals que sobreviuen a la nit. Després la ciutadella, el carrer que la travessa, els comptats pelegrins que van marxant. D'on surten? semblen aparèixer per qualse-vol lloc. El carrer gira, baixa i arribes a la porta de sortida de la ciutadella i el pont sobre el riu. Foto. En creuar el pont entres en el camí, és la sortida. Ara tot és pujada. Ni idea de com serà, però sempre anirà amunt. La previsió meteorològica s'ha acomplert: a la nit ha plogut, el terra és humit, però ja no és moll. Queden núvols al cel: miracle. Hi seran tot el matí, una bona companyia per fer camí de pujada. Tot el camí tindrà, fins arribar a la part més alta, la mateixa cadència: tram pla, tram de pujada, com si fos una escala. Els primers graons són més fluixos, després la cosa es complica, cap al fina torna a suavitzar-se. Superats els mil metres les planes solen ser més llargues.

Cap a les 7:40 paradeta: el cos entra en calor, la jaqueta abriga massa. M'aturo. Treure, guardar, beure i tornem-hi. M'atrapa u senyora anglòfona. " Tens por dels gats negres? ets supersticiós?" "què? Quin gat?" La senyora s'excusa, diu que és una broma , que si l'he entès. Llavors veig el gat negre, un tros enllà, i entenc la broma. Li faig un co-mentari conciliador i amable. Acabo de carregar-me la motxilla i segueixo. Possiblement dormirem al mateix alberg, però no l'he reconegut. De mica en mica la pujada es va fent més forta.

Finalment un petit boldró de cases -o una casa amb diversos cossos- Untto. Segell (el primer!). Alberg, bareto -no arriba a bar-. Demano a la madamme si em pot fer un entrepà. Entrepà no. Torrades, melmelada i mantega sembla que sí. Jo he vingut molt carregat, no sabia què em trobaria. Porto pa i fuet, ja m'espavilaré. Que em pot fer un cafè? Diu que si. Passen els minuts. Insisteixo. Que sí! Passats 15 minuts apareix amb una safata amb dos cafès, una gerra amb llet, pa torrat, mantega i melmelada. Un cafè per a mi. la resta per una noia alemanya (?) que esta escrivint el seu diari. Se li espatlla el boli. N'hi deixo un, però prefereix esmorzar. Jo també. m'ofereix llet pel cafè. Sí, gràcies. Quan acabo d'esmorzar li pregunto si serà a Roncesvalles. Porto dos bolis i n'hi podria deixar un fins llavors. O no m'entén o no sap on acabarà. Em torna el boli. Carrego i adéu. Fins aquí el camí ha estat una pista asfaltada, perfecte. Ara comença un tram curt de drecera, per camí de carro, amb la vaca pixant al mig. Poc més amunt continuarà la pista fins a Orisson i més enllà.

Orisson és un alberg nou. Bar, sala/restaurant. Molt bon aspecte. Més seriós que Untto. Segell. Orisson és un bon lloc per fer nit si es vol partir l'etapa. Seguir. Som al tram de pujada més forta: replà, pujada, replà,... Ens apropem a les planes alpines. els boscs i les valls agrí-coles -de gran bellesa- queden molt per sota. La boirina impedeix les fotos, però no la visió de paisatges finíssims, amb aquell verd sublim que tant ens agrada al humans. Cases minúscules esquitxen el fons la vall. Els ramats ta-quen aleatòriament de punts blancs el paisatge. Un altre ramat envolta la pista. Una pastora moderna -jove, àgil, ben equipada- controla el ramat (1000m). Les ovelles ens miren amb desconcert: què foten aquests? Els im-mensos voltors donen voltes sobre nostre, mirant d'esco-llir les tapes: pelegrí?, ovella? , cavall? Poden escollir.

Tot planejant s'arriba el que deu ser la Creu Thibault i l'humilladero (sona molt malament, oi?) (10:50, 1250m). Aquí es deixa definitivament la pista, un tram de pujada de pocs metres, però molt dura, ens porta a una pista de terra. Suaument -comparant amb el que ja hem fet- ens anirà fent pujar fins al cim (coll de Lepoeder, 1430 m). És una pista ample, generalment còmoda, que caminarem envoltats de boira. Tot aquest tram es fa amb una visibili-tat de 25 m. Aquí ja no hi ha pelegrins. Molts ratos vas sol. El món, l'univers, té un diàmetre de 50 m. Ni Big Bang ni res. Soledat absoluta. Els crèduls poden aferrar-se als seus déus. Els que no, poden analitzar el món en la seva major senzillesa: la poma que cau. La felicitat. EL cel es pot tocar amb els dits. El món s'acaba a un tir de pedra. Quan hi ha sort els arbres apareixen al costat i fan com-panyia. La font de Roldan; massa moderna, massa pos-tissa per ser aquí. Desentona.

Darrera pujada. Comença la baixada (11:55, 1430m). Descans. Vint metres més avall cruïlla. Cartells. Ronces-valles a 3,8 i a 4 km. Pots triar. Comentem les opcions amb Sra. francesa. Ella tira pel curt. Jo pel recomendado. Sempre m'he preguntat per què és el recomanat: no hi ha cap explicació. I a més, és un recorregut essencial-ment -amb excepcions- lleig. Un bosquet i algun marge amb flors són l'únic tram d'interès. Molt avall, una carre-tera, una creu de pedra amb la inscripció ETA, una ermita moderna d'una lletjor notabilíssima. Un sender irregular baixa ràpid fins a darrere de Roncesvalles (12:50). A les 13:00 tanquen l'oficina per donar número per a l'alberg, fins a les 4, en que obren l'oficina i l'alberg. A dinar amb motxilla, suat, i amb poques opcions. Cal comprar el ti-quet pel sopar del pelegrí (8€).

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

2 (42 km)

Roncesvalles - Pamplona

31.08.07

Roncesvalles no és un lloc per a pelegrins. Allà pensen en els turistes, als que cal plu-mar. I els pelegrins són turistes pobres. Les hores que van de l'arribada al anar a dormir -en el meu cas de les 13:00 a les 21:30- s'han d'omplir amb el poc que hi ha. Visitar l'església, Silo de Carlomagno, camins de l'entorn, bar, botiga, oficina de turisme,...entretenir-se amb les matrícules dels cotxes aparcats. Vaja, una feinada. No hi ha cap espai acollidor per estar-se. L'alberg no obre fins a les 16:00 -la gent fa cua a l'entrada, pelats de fred (i som a finals d'agost!)-; hi ha molt poques opcions, pocs espais i petits per passar les llargues hores fins al vespre. La única solució estirar-se al llit. Els dos restaurants -el de rics i el de pobres- no tenen més que un minúscul bar incòmode i petit. Resumint, la tarda més avorrida dels darrers anys. Dino al restaurant de rics un menú de 16 € segons l'anunci, que surt per més de 21 €: IVA a part, cervesa no entra (3 €), cafè tampoc. I et tracten com si fossis un perdulari. I els ofèn que no mengis de la carta (per cert, res de l'altre món).

Algú deu obligar als dos restaurants a fer un menú de pelegrins per al sopar, quan ja han arribat els caminants del matí que venen de França i els nous que arriben amb l'autocar, cap allà a quarts de vuit. Fan dos torns, i val 8 € que cal pagar per endavant. Menú desconegut. Als dos restaurants igual. I aquí és on al restaurant dels rics els pica: encara et tracten més com a perdulari. Seure tots barrejats en taules grans està bé si no fos per les formes. Menú: primer, macarrons; segon, truita de riu a la navarresa. Postres, iogurt ensucrat. Visca la varietat. No es compliquen pas. El pelegrí , que va per a diabètic, té cura de la dieta i mai pren pasta i coses amb sucre per sopar (com a mínim. Això pot passar a altre gent). Busco una forma de negociació. La culpa, ve-nen a dir, és meva per no anar a sopar a la carta. Per no haver demanat què hi havia i no haver renunciat al menú del pelegrí. Després de provar de fer-me sentir culpable o renunciar, m'ofereixen una amanida i una cuajada, que accepto. Resumint, menjo el mateix primer i postres -encara que amb menys guarniments- que he menjat per dinar, però 2,5 vegades més barat. Sopo en companyia -a la taula som uns dotze- d'una parella (30 anys?) de madrilenys, ella amb una cabellera negra i rinxolada, ell amb una calva més avançada que la meva. Pa chulo, yo!

A la tarda, en donar-me el primer cop de cap a la llitera -exclamacions vàries- una veu des de darrere em diu: "vaja, veig que ets català. Devem ser els únics!". És una senyo-ra de certa edat -em diu després que són 60 anys-, estirada i tapadíssima a la llitera del costat. La primera impressió -prima, cabell blanc i molt curts, predomini dels colors grisosos, dintre el sac,...- o monja o senyora molt senyora. Va sola. Ha fet el camí des de St. Jean Pied-de-Port (SJP) pel camí fàcil, per Valcarlos, i està cansada. Més

tard es revifa. En la segona xerradeta està asseguda a la llitera, i per les cuixes que llueix amb tota la normalitat, cal quedar-se amb la idea de la senyora. Molt més en-davant (al final del viatge) sabré que viu al carrer Balmes de Barcelona.

En l'autobús de la tarda han arribat molts pelegrins nous. Uns començaran aquí. Altres han contractat els taxis -que ja esperaven carnassa- per que els portessin a SJP. Els que es queden són els madrilenys amb qui he sopat, un pare i un fill i una parella catalana, i molts altres que no controlo. L'alberg, regentat aquests dies per us holande-sos, s'omple. Als meus peus hi apareix la noia del boli de l'hora d'esmorzar.

Primera nit. Sala immensa, un centenar de persones. Però els roncs no són suficient com per impedir dormir mínimament, tot i les interrupcions i les excursions als lavabos. Els europeus són molt matiners. Tot i que diana és a tot arreu a les 6, molt abans ja es lleven. A les sis i poc ja hi ha qui surt. Em llevo tranquil•lament, fent temps, per no acabar massa d'hora. Amb tot, fart d'esperar, a les 6:45 em poso a caminar. És fosc. Fins a les 7 no hi ha una llum decent, i a aquesta època cada dia s'endarrereix uns minuts. Fins l'Alto de Metzkirit se succeeixen pistes,

asfalt/carrer i sender-pista (definició meva: sender de 50-100 cm d'ample, amb tractament del terra amb grava i tot-u, com una bona pista). El sender-pista és freqüent al Ca-mino en el tram de Navarra. Avanço gent, els darrers tres nois crec que són italians. A Burguete -carrer-carretera llarg i de suaus corbes. De sobte, quasi no es veuen, les marques: gir de 90 graus. Sempre més he tingut el dubte de si els italians el van veure. Jo, per més que em giri, no els veig més. I al Camino tots anem com un ramat. Com l'erri el del davant...pot causar un desastre. Després de Burguete, una bona plana. Al final una pujada, baixada i torna a pujar. Aquí comença la baixada en serio. Primer un prat fins a l'Alto de Metzkirit, (que és a baix, per on passa la carretera. Aquí comença un descens per sen-ders pedregosos i irregulars, alterant-se amb tota mena de terres: pistes artificials tipus Port Aventura, corriols do-lents, etc.

Etapa doble

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

És al mateix moment d'ini-ciar la baixada quan sento una punxada al lateral del genoll dret. Una tendinitis marcarà la resta del Ca-mino, fins a Santo Domin-go de la Calzada. Primer aguantes. Després poma-da, després Ibuprofeno,... A la fí, al cap de dues hores comença a mitigar el dolor.

Viscarret és un poblet pe-tit, creuat per la carretera, però no pas longitudinalment: és com un 8, on la carretera separa dos grups de cases. Anunci: Bar Juan. Costa de trobar, però a la cantonada hi ha algo similar a un bar. Un antre, fosc, sense quasi taules, on la Sra. Paca atén al públic. "Buenos dias. Qusiera desayunar. Puede hacerme un bocadillo?" La resposta és un clàssic del Camino, un de cada dos dies te la repeteixen: "Aún no ha llegado el pan. Lo siento." I afegeix, ge-nerosa: " Le puedo hacer unas tostadas con el pan de ayer, con mantequilla..."Demano el pa torrat, sol, i una cervesa (que aquí sempre ha de ser un quinto). Men-jaré el darrer tros de fuet que em queda. Després ella apareix amb una truita espa-nyola. Per què no ho ha dit? Quina visió del negoci tenen! Demano un tros de truita -sossa, sense ceba- i més tard un tallat.

A l'Alto de Erro un descans: el genoll. M'avancen ciclistes i caminants; i un gos. Per aquesta zona apareix el primer monument al un pelegrí mort en acte de servei, un japonès. Crec que s'en troben tants en aquest tram -els Pirineus- com a la resta del Camino. El camí és irregular, amb freqüents baixades -on el genoll fa més mal- i puja-des. Molts pelegrins m'avancen. Cap a Zubiri el dolor ha afluixat. No hi entro, segueixo a Larrasoaña, el destí previst, per una zona minera.

L'alberg de Larrasoaña és tancat, falta una hora i mitja. Algú, metre busco l'entrada de l'alberg, m'escridassa: W Les meves vambes no són botes! No ens posarem pas d'acord. No sóc capaç d'esperar tant. Creuo el pont i recupero el camí. Paradeta: po-melo, isostar, breu descans i a seguir. Què carai, fins a Pamplona. Són 15 km més, però sense presses es poden fer. Aquí hi ha un bon tram de sender-pista, que no és pla com ho pinten al croquis, però pot passar. De tant en tant es canvia de marge del riu. Ara els pelegrins són molt pocs. Els que baixaven de Roncesvalles es queden a Zubiri o Larrasoaña. Els que han començat en aquests pobles ja són avall de fa hores. Passat Zabaldika hi ha un tram complicat, amb el camí fet malbé -esllevissa-des- que han arranjat fent una volta per més amunt. Paradeta. Fruits secs i aigua. Al migdia fa calor i es fa llarg. A la fi arribo a una zona més civilitzada: autovies, ponts, camins laterals, ...i finalment Trinidad de Arre. Cartell informatiu. Pamplona té dos al-

bergs públics. N'he de triar un: el de l'esquerra, sempre. Un bell pont, un santuari discret i l'entrada a Burlada. El camí travessa Burlada de punta a punta, per carrer principal. Jardins, places, ajuntament,....finalment s'aca-ba. Tres pelegrins van al davant. Pamplona no pot ser massa lluny. Els hauria d'atrapar, poden ser determinants per trobar llit...o no. Són dues dones i un home. Ell passa endavant. Les avanço. L'atrapo. Xerrem. És irlandès -em cauen bé els irlandesos-, m'ofereixo per buscar lloc junts, per no perdre'ns, ell irlandès, jo coix... Travessem el riu. Cartell d'alberg (privat, no ens servirà). Ens perdem. Un bon home ens instrueix. Pujada. El mateix home apareix i ens torna a assessorar. Tot i anar equivocat en part, l'encerta prou com per que arribem bé a on volíem anar. L'alberg és nou, fa un mes que l'han estrenat. Poca gent de Pamplona el coneix. Una església convertida en un útil alberg de 4 estrelles.

L'alberg té dos pisos, a cada un d'ells hi ha dues fileres de cambres amb tres lliteres a cada una. Sota les lliteres un carret amb rodes per pelegrí, per deixar les coses. Un luxe. Lavabos moderns, tipus gimnàs. Dutxa, final-ment! Compartim llitera amb en Daniel. Les del costat són dues parelles (35?) d'aspecte europeu (holanda?) a les que amb prou feines saludarem. Surto i passejo un xic per la ciutat. Em situo. La plaça de l'Ajuntament, el carrer de l'Estafeta, etc. Consulto a la farmàcia el meu proble-ma. Errada: no compro més Ibuprofeno (ni res més fort); demà em farà falta.

Busco un bon lloc per fer uns pinxos i una bona cervesa, tot el meu dinar. Són 3/4 de sis. Una altra volta i retorno a l'alberg. Localitzo a en Dani. Li proposo fer-li de guia -què carai sé jo de Pamplona?; però més que ell, si-. Do-nem un volt, li explico quatre coses, i el convido a sopar. Cal anar per feina, que després tanquen l'alberg... Més pinxos i dues cerveses (cada un). Donem un tomb. Anem a buscar algo d'abric. Em diu que ha quedat amb unes amigues; anem a un bar irlandès on han quedat. Trobem el bar -ha costat- i fem una cervesa per esperar. No han vingut. Sortim. Les trobem al carrer, ara arriben. Tornem a entrar. Més cervesa, i ja són cinc. Xerrem, xerren. Es fa tard. M'impaciento. A la fi ell em diu que si vull puc anar passant, que elles dormen en un hotel i que ell....anirà a dormir a l'hotel, al terra, diu. M’he quedat amb el dubte de si va aconseguir escalar algun llit, i quin. No el veuré més. A dormir.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

3 (26 km)

Pamplona - Puente la Reina

01.09.07

En aquesta època el moviment s'inicia molt aviat als albergs. Em desperta el soroll de l'entorn, tot i no se molt ampli. Els veïns ja es lleven. Clar de lluna europea, fugaç. Jo faig el ronso, és d'hora. Finalment cal aixecar-se. Cafè, xocolata i pastilla (com cada dia) i l'Ibuprofeno. També em poso una genollera que porto per si de cas. Lentament tots anem sortint de l'alberg, jo ho faig a les 6:45. Anar de nit per les ciutats no és tant complicat. Als dos o tres quilòmetres estem perduts -o no?-, i ens arrepleguem dues no-ies, una que va sola, un japonès i jo. Retrobem el camí. Camino un rato amb les noies. Són de Madrid -molt madrileny per aquí, he!-. Em recorden les Annes de Burgos, del maig passat a León. També treballen juntes, són més joves,... i, passat Cizur Menor, no les veuré més. Per tant, no hi ha més dades.

A Zariquiegui molts esperem trobar-hi un baret per esmorzar. La pujada comença poc després de Cizur, i cap a Zariquiegui es fa més forta. El poble és petit, desert, i sense cap servei de res. Un bar (ho és?) tancat allà en un racó. Arrambat a una paret hi ha un banc al sol. Una parella de francesos esmorzen; ja acaben. els faig companyia. Marxen. Quedo sol. Altres passen. Amb cara de desil•lusió pregunten per algun lloc on esmorzar. Em faig una foto amb el temporitzador: si no me les faig jo, qui me les farà?. Passa un paio estrafolari, amb una vestimenta rara i un cove a l'esquena. M'explicaran més endavant que aquest fa el camino pagant-se les despeses amb els donatius que recull de tocar la mandolina (o algun instrument). Intento fotografiar-lo amb discreció. Passa més gent, entre elles dues noies que atraparé.

En la pujada al Monte del Perdón trobo un paper al terra, aguantat amb pedres, amb un text en català "Drusila i Ferran, ànims...." que no vaig fotografiar (fallada!). El signen unes noies. No sé si és del dia o del dia abans, però no pot ser massa vell. Penso que pot ser de les noies d'abans, i les atrapo per veure si són catalanes... Volen fer-se una foto en un camp de gira-sols. M'ofereixo a fotograsfiar-les. Són de Saragossa, i una viu a Pamplona. Les torno a veure a l'alto del Perdón...i Adéu. Aquí hi fa aire, fresca relati-va, que amb la suada més val evitar. Comença la baixada. Ara entenc el nom: el camí és tant dolent i impresentable que tot Navarra hauria de demanar Perdó per permetre que el Camino passi per un tram -sort que és curt, un km, diria jo- tant dolent. És tot una tartera de pedres com de palets de riu. A la fi s'arriba a la plana, on ja hi ha camps i alzines. Aquí el camí és agradable. Atrapo algun grupet, entre ells a un de dues noies i un (o eren dos?) xiquets. Elles són d'Olot, el xiquet va caracteritzat d'Eudald Carbonell, i no és pas massa més jove que jo. Seguim tots el poc que queda fins arribar al primer poble, Uterga.

Uterga és petit, però té un alberg; descobrim que és modern i guapo. Privat. El bar és obert i podrem esmorzar!... a les 11 del matí! La cambrera va atabalada. Està nervio-sa...massa gent. Quan la cosa es calma demano: pinxo de truita -sembla que no hi hagi res més en tot el Camino!- i cervesa. Pago. Quan he pagat, el pinxo ha desaparegut. Ep! M'en prepararan un altre...metre busquen qui es fot el meu. M'assec a la terrassa, al sol. Un gat em festeja. A la fi la truita. Un cop enllestida torno a dintre a demanar el tallat. La noia està més calmada, i ja fa broma. Porta una samarreta ajustada de color

taronja amb dos textos: A Puente la Reina 7 km. L'altre no el recordo. Aprofito per preguntar-li si té més samarre-tes amb respostes a altres preguntes. Accepta la broma, respon que per ara no. Em fa el tallat, l'agafo bé i el pago. Les olotines i els xiquets van fent, no tenen pressa. Comenten l'interès d'anar a Eunate, que és molt maco,...

Marxo. A Muruzàbal es pren el camí a Eunate. Decideixo anar-hi, avui el camí és curt. Baixada, camps, plantacions d'espàrrecs, blat de moro,... Reguen. Entre la calor i la humitat la cosa es fa pesada i llarga, xafogosa. A la fí ar-ribo a Eunate. El conjunt d'Eunate és molt maco. "es una de las más sorprendentes que encontraremos en el Ca-mino de Santigo. De estilo románico, fue construida en el siglo XII. La arquería poligonal que la rodea es el origen de su nombre, ya que Eunate significa cien puertas en euskera." (internet). Faig temps per si arriben les olotines, m’agradava la companyia. Però el que arriba és el dolor. El genoll es desperta, i comença fer-me patir. La marxa a Obanos i a Puente la Reina serà criminal, amb pujada i baixada inútil, solament per fer-nos passar per dintre el poble. A Obanos estan de festes. Tenen parades de fira. Semblen estar a punt -o acabar de fer- algun acte, tenen les tanques per als braus muntades, però no tancades: no hauré de córrer.

Puente la Reina és un poble curiós. El carrer Major, un carrer anell al seu entorn i poc més. La carretera per fora. Dos albergs, un és el clàssic -on no em quedo per no tenir rentadora (vull fer bugada)- i un de privat. Estic molt fotut del genoll. Després de dinar m'aconsellen de tru-car al 112. Em donen cita per un metge d'urgència, que m'aconsella descansar i em recepta Voltaren. Després de donar-hi voltes decideixo agafar el bus a Pamplona i el tren a Tarragona. Abandono.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Dotze km a aquesta hora, amb el sol que fa, es fan llargs. La pista és ampla, els arbres molt escassos. En diferents punts amb arbres trobo pelegrins aixoplugats del sol, apro-fitant les poques ombres. En algun cas molt ben amagats, sents el soroll i els desco-breixes allà sota. Poca gent pel camí. La plana és esplèndida, amb vinyes i cereals, ja segats. A l'horitzó turons amb petits boscos i grans campassos. En algun punt m'he perdut. Possiblement seguint el pelegrí de davant que s'ha saltat un canvi de camí. I jo al darrere. Ell s'espera, jo l'atrapo, ens mirem. Si no recordo malament crec que és el brasiler -Bahía, l'anomeno; no en se el nom-, més endavant el tractaré en diferents moments. Ell diu que cap a la dreta. Jo que a l'esquerra. No ens posem d'acord. Jo passo: prenc el camí de l'esquerra. Si vol venir que vingui. I ve. Un km més avall trobo un camí que ve per l'esquerra i que porta els senyals del Camino. Hem recuperat el camí. No se si és el que seguia o la variant del Jurra, però tant li fa. I crec que era el que seguíem, però ves a saber on i com l'hem perdut. Des del fons d'aquesta vall -com els fondos del Garraf- no es veu res, no se sent res, no es possible intuir quasi res. On carai deu ser los Arcos? Encara hauré d'esperar. Més pelegrins al marge, a l'ombra. Més fondo i més sol. Serà ara? a la fí, una baixada i, al cap d'avall, les primeres cases. El poble és llarg, i cal recórrer tot el carrer fins arribar al centre: la plaça, l'església, el pont i l'alberg a l'altre cantó del riu.

Trobo una de les darreres places a l'alberg. Hostalers belgues. Els pregunto si puc dutxar-me o val més que vagi per dinar. Em diu que tranquil, que fins les quatre o les cinc cap problema. Em dutxo i vaig a dinar. A tot arreu em diuen que han tancat, res de res. A la fi al bar de la benzinera una noia em diu que pot fer-me algo. Negociem una amanida i uns talls de llom amb pebrots. Avui és com si comencés el Camino. No conec ningú. He de fer noves coneixences. Apareix Bahía -el brasiler- ; més tard descobriré les dues irlandeses de Pamplona. Cadascú fa la seva. Passeig pel poble. Novel•la.

Ben d'hora a sopar, cal assegurar-se el sopar i anar a dormir aviat. Em poso en una ter-rassa d'un dels restaurants que m'han donat carabassa al migdia (fora orgull). Amanida i ajoarriero. Cervesa gran. Estic al cor del poble, on la gent passeja, els nens juguen, les senyores prenen un refresc i el senyors... A la que s'amaga el sol fa vent i fresca, i m'hauré d'afanyar. La cambrera em recorda a algú. Hi dono voltes, costa, però al final descobreixo la germana desconeguda de R.C. Després li explico, és una noia molt trempada, potser la mestressa. Mireia és basca, viu a Navarra i té un nom que creu català.

L'alberg és un dels del montón, dos edificis, poc espai, lliteres apilotonades, res de l'altre món. Els hostalers belgues s'han informat. No hi deu haver assecadora de roba. Ells són generosos i s'esforcen en portar des de la seva Bèlgica una eina que ajudi: porten una escorredora de rodet, com aquelles dels anys 50 o 60 -jo recordo haver-ne vist alguna, i no pas a casa, que vam saltar de la mà a la centrifugadora. Quins temps aquells!

Hi ha un grup ibèric en el que hi ha una noia de Tarra-gona. Fan soroll al vespre, abans de ficar-se al llit. Uns matrimonis francesos, que fa rato volen dormir, al meu costat, es queixen. Un comenta que els espanyols i els italians W Les irlandeses dormen al costat d'un altre grup de francesos -tres homes granadets i un xicot bastant més jove- amb els que intercanviem bromes.

4 (43 km)

Puente la Reina - Los Arcos

05.09.07

Dotze km a aquesta hora, amb el sol que fa, es fan llargs. La pista és ampla, els arbres molt escassos. En diferents punts amb arbres trobo pelegrins aixoplugats del sol, apro-fitant les poques ombres. En algun cas molt ben amagats, sents el soroll i els desco-breixes allà sota. Poca gent pel camí. La plana és esplèndida, amb vinyes i cereals, ja segats. A l'horitzó turons amb petits boscos i grans campassos. En algun punt m'he perdut. Possiblement seguint el pelegrí de davant que s'ha saltat un canvi de camí. I jo al darrere. Ell s'espera, jo l'atrapo, ens mirem. Si no recordo malament crec que és el brasiler -Bahía, l'anomeno; no en se el nom-, més endavant el tractaré en diferents moments. Ell diu que cap a la dreta. Jo que a l'esquerra. No ens posem d'acord. Jo passo: prenc el camí de l'esquerra. Si vol venir que vingui. I ve. Un km més avall trobo un camí que ve per l'esquerra i que porta els senyals del Camino. Hem recuperat el camí. No se si és el que seguia o la variant del Jurra, però tant li fa. I crec que era el que seguíem, però ves a saber on i com l'hem perdut. Des del fons d'aquesta vall -com els fondos del Garraf- no es veu res, no se sent res, no es possible intuir quasi res. On carai deu ser los Arcos? Encara hauré d'esperar. Més pelegrins al marge, a l'ombra. Més fondo i més sol. Serà ara? a la fí, una baixada i, al cap d'avall, les primeres cases. El poble és llarg, i cal recórrer tot el carrer fins arribar al centre: la plaça, l'església, el pont i l'alberg a l'altre cantó del riu.

Trobo una de les darreres places a l'alberg. Hostalers belgues. Els pregunto si puc dutxar-me o val més que vagi per dinar. Em diu que tranquil, que fins les quatre o les cinc cap problema. Em dutxo i vaig a dinar. A tot arreu em diuen que han tancat, res de res. A la fi al bar de la benzinera una noia em diu que pot fer-me algo. Negociem una amanida i uns talls de llom amb pebrots. Avui és com si comencés el Camino. No conec ningú. He de fer noves coneixences. Apareix Bahía -el brasiler- ; més tard descobriré

les dues irlandeses de Pamplona. Cadascú fa la seva. Passeig pel poble. Novel•la.

Ben d'hora a sopar, cal assegurar-se el sopar i anar a dormir aviat. Em poso en una ter-rassa d'un dels restaurants que m'han donat carabassa al migdia (fora orgull). Amanida i ajoarriero. Cervesa gran. Estic al cor del poble, on la gent passeja, els nens juguen, les senyores prenen un refresc i el senyors... A la que s'amaga el sol fa vent i fresca, i m'hauré d'afanyar. La cambrera em recorda a algú. Hi dono voltes, costa, però al final descobreixo la germana desconeguda de R.C. Després li explico, és una noia molt trempada, potser la mestressa. Mireia és basca, viu a Navarra i té un nom que creu català.

L'alberg és un dels del montón, dos edificis, poc espai, lliteres apilotonades, res de l'altre món. Els hostalers belgues s'han informat. No hi deu haver assecadora de roba. Ells són generosos i s'esforcen en portar des de la seva Bèlgica una eina que ajudi: porten una escorredora de rodet, com aquelles dels anys 50 o 60 -jo recordo haver-ne vist alguna, i no pas a casa, que vam saltar de la ma a la centrifugadora. Quins temps aquells!

Hi ha un grup ibèric en el que hi ha una noia de Tarragona. Fan soroll al vespre, abans de ficar-se al llit. Uns matrimonis francesos, que fa rato volen dormir, al meu costat, es queixen. Un comenta que els espanyols i els italians ce sont pareill! Les irlandeses dormen al costat d'un alrte grup de francesos -tres homes granadets i un xicot bastant més jove- amb els que intercanviem bromes.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

5 (29 km)

Los Arcos - Logroño

06.09.07

A l'alberg de los Arcos hi ha poc espai. Com que alguns es posen en marxa molt d'hora, tothom ha d'aixecar-se. Molts ens trobem llevats i apunt de sortir, i és negra nit. Crec que ha estat el dia en que he sortit més fosc, per tant, més d'hora. Abans de sortir m’acomiado de les irlandeses, no sabem si ens veurem més. Les fotografio. Igual faig amb en Bahía. Marxo, intentant anar amb el grup. Xerradeta amb la tarragonina. A me-sura que s'aclareix el dia començo a fer la meva. Atrapo a Bahía. Anem junts un tram. Ell es posa a fer una marxa forta. Quan fa això pateixo per ell, no ho veig clar. Fem un parell de km així. Llavors, de cop, frena i diu que prou, que faci la meva. Això m'ho farà un parell de cops més; cada dia.

Sortida de sol. Paisatges suaus, delicats, que passem del gris blavós als ocres mati-nals, cels de blau profund, rostolls humits, taques d'arbres. En general, els camins cada dia són més agradables, més planers -tot i les pujades i baixades sobtades- , ens anem acostant al ritme dels paisatges castellans que tant em meravellaren el maig del 2006. Ara és final d'estiu, la natura té un altre estat, els colors no són els mateixos, però poc a poc es fa la conversió.

Sansol i Torres del Rio podrien ser el mateix poble, solament es separa un barranc, que cal baixar i pujar. Carrers drets, buits, sense gent, ni bars per cafè, ni res de res. Passada la carena es comença a veure al fons una zona molt urbana, però tardarem molt a arribar-hi. Costa d'arribar a Viana que, tot i no ser molt gran, se la veu senyora, noble. Com passa a tants llocs, el camí el fan pujar al poble, per després poder baixar. És un poble amb molt edifici noble i/o religiós. Alguns ara són hotels. El travesso sense ser capaç de trobar un lloc on esmorzar. Ho faré ja a la sortida del poble, en un banc a peu de camí, on fa el mateix un ciclista. Viana fa actes culturals en honor/record dels seu príncep, en César Borgia, aquell precursor dels moderns prínceps/polítics del libe-ralisme sense escrúpols, també un bon fill de... I, a més, fill de p. (Papa).

A pocs km de Viana veig unes figures. Dues persones -home i dona- amb les seves respectives motxilles. Per l'escarola -cabellera negra que sobresurt per sobre d'una motxilla- penso en els madrilenys del sopar a Roncesvalles. Quan els atrapo, ho són! M'expliquen les causes de la seva lentitud, els desitjo sort i tiro endavant.

Finalment s'albira Logronyo. L'entrada i la sortida d'aquestes ciutats sol ser llarga. Pri-mer hi ha una fase de rodalies en que no es veu la ciutat, és a l'altre cantó d'un turó. Trobo les grans infrastructures que l'envolten i la comuniquem, entro en una xarxa de vies de mobilitat alternativa -exclusió de vehicles de motor- que envolta tota la ciutat i connecta aquesta amb el medi natural/rural exterior. Una meravella. Molta despesa en monuments al Camino innecessaris. Finalment la pujada s'acaba i comença la baixada. Primera aturada: una senyora que té una paradeta en un punt del camí: Felisa, Higos, agua y amor. Publicistes, apreneu-ne! Jo no sé si la pobre dona ven gran cosa. Més avall horts a l'esquerra, tallers a la dreta, moteros de poca cilindrada i l'entrada a Lo-gronyo. Aviat arribem al pont, que és l'entrada real a la ciutat, i en tres minuts l'alberg. Sorpresa, està tancat. Però avui em quedaré. Això és una ciutat gran i val la pena de

visitar i conèixer una mica.

S'espera un pelegrí que és el primer. Jo el segon. Re-sultarà que té companya, i jo seré el tercer. Són madri-lenys (un canadenc ens preguntarà pel orígens; quan el de Madrid sap que sóc de BCN posa mala cara. Llavors ho justifica en base a la rivalitat futbolística; no sé si és això, però la relació serà bona i llarga). Anem deixant les motxilles i fent cua, n'hi ha per una hora i mitja. El carrer es va omplint. Quan passen cotxes, cada cop és més difí-cil. El sol avança, ara ja no som a l'ombra. Cal canviar de banda. Davant hi ha la Policia Local i un cartell: Ruavieja, com l'orujo. La paret d'enfront és una església-museu on fan una exposició.....que acabaré no veient, tot i que és gratis per als pelegrins.

Finalment arriba l'hora. Un hostalers catalans, granadets (sobre els 70?) ens atenen. Em posen en una habitació de 24 places del primer pis. Bany d'homes al segon. Do-nes al primer. Corrents a dutxar-nos. Quatre dutxes. una correcta, una falta mitja carxofa, les dues restants...so-lament la mànega. Sota la meva llitera descobreixo un company de feina (que no coneixia). El món és molt petit. Net i polit, a Logronyo, quasi al final del trajecte: toca dinar bé. Dono una volta, els madrilenys em parlen del carrer Laurel, on hi ha el tapeo. Després de molt buscar trio un asador -el Portalón- on prenc unes verduretes, entrecot al roquefort, un postre de xocolates, tallat, aigua i vi -Puerta Vieja, de Bodegas Riojanas (ampolla petita)-, total 37 €.

I la tarda? Massa llarg d'explicar.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

6 (35 km)

Logroño-Azofra

07.09.07

La tarda anterior va ser inesperada. Primer migdiada. A les cinc intent d'entrar a la Catedral: obren a les 6. Cafè a la plaça. Apareixen les irlandeses: "Podem seure?" Quí és el guapo que diu que no? Colacao amb llet i copa de vi blanc per una, vi i algo més l'altre. Xerrada, ampliem coneixença. "On són els bars de tapes?" "Al carrer del Laurel, jo us hi portaré". Era tot tancat! Busquem una farmàcia, les irlandeses són molt sensi-bles al sol i necessiten factor 50, etc. Després tabac. Trobem els francesos. Expliquen que ja pleguen -menys un- i ens acomiadem, petons, fotos, etc. Seguim passeig. De cop, a les 7, Cliona agafa gana, i avisa que amb gana té molta mala llet. Ja som dos. Cal entrar al primer restaurant. Demanen birres i pizza. No, la rossa vol TINTO DE VE-RANO, com els francesos de fa un ratet. El cambrer ho aconseguirà. Jo unes tapetes senzilles, encara em pesa el dinar. De cop tenim calor: recollim tot i sortim a la terrassa. A la taula del costat dos paios que elles ja coneixen s'acaben de menjar unes paelles. S'acosten per fer-nos companyia i demanen uns vinets. Tertúlia fins a les 9. Passen pelegrins: és un continu de saludar i dir adéu. Els nous tertul•lians són Uwe (alemany, uns 40 anys) i un anglès que no se com es diu (li diré Tom, uns 50 anys). A les 9 dic adéu i m'en vaig a dormir. Deu minuts més tard arriben Uwe i Tom: dormen a la llitera del costat de la meva. Miracle! (més tard ho comentarem amb altres pelegrins): una nit silenciosa, sense cap roncaire! A les 6 em desperto. Els de Madrid ja són llevats. i molta gent està en dansa. Surto molt d'hora: els trams urbans són fàcils de nit (ens pensem). Passo per davant del parlament de la Rioja. Uns carrers més. Una senyora alemanya cau al terra. Entre uns quants se l'ajuda a aixecar-se. Ens distraiem; ens perdem. Un logronyès amatent ens corregeix. Carrers, voreres amples, parcs, carrils de mobilitat alternativa que s'endins-en en l'espai rural fins arribar al Parque de la Grajeta. Inesperat: dalt d'una pujada uns tipus pesquen; caram, un embassament. El voltem. Aula educativa ambiental. Vinyes experimentals. Pujada, just en sortir el sol. Atrapo a Uwe al cim, assegudet gaudint del sol. Baixada cap a la plana i, passada l'autovia, pujar a Navarrete. Per aquí atrapo a Tom. Ens perdem, no veiem cap senyal. Prenc la davantera, com dimoni. En uns 20' som a Navarrete. Al primer que veig li pregunto si som a Navarrete. "Si. I el camí pas-sa pel carrer d'allà a dalt." Faig senyals d'OK a Tom que ve al darrere, i a altres que el segueixen a ell. A dalt trobem pelegrins que venen pel bon camí. Nosaltres hem fet drecera (?). Bar de pelegrins, un que està preparat i assortit! Entrepà de pernil (calent) cervesa i tallat. He dit pernil!

A Navarrete hi ha molts ceramistes. El camí va una prime-ra part entre vinyes i després s'ajusta a ran d'autovia. Hi ha un punt amb una variant que puja a Ventosa -això vol dir fer un o dos km més-. Com que preveig negocis amb la mare natura, prenc el camí de Ventosa, que ofereix més amagatalls. Ventosa queda dalt d'un turó. El camí passa per sota el poble i marxa a recuperar el camí de la majoria. Uns nois amb bici criden dalt del poble, mentre jo fotografio el pelegrí fàl•lic. Segueixo i trobo -oh sorpre-sa- una bodega: Vallformosa Rioja. Ja sé d'on treuen les grans gerres amb que assenyalen les seves vinyes al Penedès! Els nois de la bici m'atrapen. Són dos i el pare, i són de Terrassa! Arribo al camí general i, a la pujada, atrapo els nois. Aviso carinyosament al petit: "Tranquil, no ets el primer ciclista que avanço tot fent el Camino". Més tard, quan m'avanci es venjarà. Però encara l'atraparé un altre cop passat Nàjera.

Un cop a l'Alto de san Antón es veu una gran i amplia vall. Molt pobles omplen l'horitzó, vés a saber quin és Nàjera: el de més lluny! Atrapo a Bahia, fem camí junts un tros fins que afluixa. Hi ha un creuament de carretera dels més perillosos que he vist al Camino, però sembla net. Al final s'arriba a Nájera. És un poble grandet, allargassat. Comences pels barris perifèrics i cap endins. Pelegrins per tot arreu. Allà a l'altra vorera veig els madrilenys. Se-gueixo, fotos al riu, i arribo abans a l'alberg. Tres senyo-res esperen assegudes al sol. Obriran a les 14:30 !

Descans, despedida i a seguir. Alegria, de Nàjera se surt per una pujada notable. Avanço als nois de Terrassa! (Moià és molt Moià!). Un cop a dalt una plana ondula-da, amb turons i vinyes. Ara ve allò de la poca gent en les segones parts d'etapa llarga. Soledat. Uns passejants turistes venen en direcció contrària. Molt més endavant atrapo un.... japonès, lent, pelut, molt morè, de vestimen-ta rara. A la fi uns pobles a la llunyania, per sort Azofra serà el primer, a la dreta. Cartells anunciant un restaurant amb un menú....per salivar.

Arribo al poble. Hi ha un alberg. Quan el veig veig la llum: em quedo. Entro, m'apunto i m'instal•lo. Un alberg muni-cipal de cinc estrelles superior! Habitacions de dos llits amb armaris, llum individual, banys espaiosos,... una me-ravella. Una bona dutxa i a dinar!

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Azofra - Santo Domingo de la Calzada

08.09.07

7 (16 km)

M'en vaig al centre -a 100 m- on hi ha els dos restaurants. Sento música. Una precessó amb nois i noies disfressats de pamplonicas (o he de dir navarricos?) amb pantalons i camisa blancs i faixa vermella. Darrere hi va la gent del poble i entre mig un pendó, una Mare de Déu i un sant, que són portats a coll i be. Ball a la plaça. Jo vaig al restau-rant: "Hoy està cerrado, estamos de fiestas!" L'altre igual. Sembla mentida, com se'ls acut de tancar els restaurants per ser les festes? Això és vida de poble, i el demés són punyetes!. Corrent a la botiga -per sort és oberta- a comprar dinar i sopar...de llauna i algo de fruita. A l'alberg cal avisar a la gent. Dino el que puc, i tothom s'espavila. Els de Terrassa fan espaguetis, tria el menú el Miquel, el fill petit (10-12 anys). Hi ha molta gent. Calculo unes 56 places. Va arribant gent: Ube, Tom, i molts desconeguts. Apareix la senyora de Balmes. Els estenedors s'omplen, com les banderes d'oració del Tibet, hi ha moments que fan goig. Miro el programa de les Festes. Avui toca: Missa i proces-só, campionat de mus, degustació de choricillo i vi, Ball amb orquestra (4 sessions, la darrera a les 4:00 a.m.), xocolatada i crema del toro. A l'alberg ens garanteixen la porta oberta tota la nit. Es prepara una gran nit. Tarda de relax i sol al pati. Xerrar amb uns i altres. Volta pel poble. Cap a les 6 l'alberg és ple. Envien la gent que arriba al poliespor-tiu i a l'alberg vell. A les set anem a pel xoricillo: per un euro un bocata i un got de vi. En Josep de Terrassa convida. Desprès m'hi torno. I comença el ball. És prou animat. Els hispans hi participen, les japoneses fan el que poden -saltar i riure- els nordeuropeus seuen al bar, prenen vins i s'ho miren. Conec pelegrins nous: en Miquel (l'H), Silvia, de la Conca de Barberà -divertida, interessant, fem una gran xerrada-, la seva germana i una altra noia, canadencs rarillos, etc. en acabar la primera sessió de ball xerrem un rato al bar i m'en vaig a dormir, l'hàbit pesa.

Comparteixo habitació amb un adolescent germànic i ufanós. M'el trobo dormint amb el llum encès. Dormo bé. Em desperto a les 6:30, miracle! Sembla impossible. Avui no tinc pressa. Em llevo tranquil•lament, prenc cafè a l'alberg -de màquina- m’acomiado de tothom i surto just en començar a fer-se de dia. Primers metres amb la rossa eu-ropea que feia taula amb Uwe i Tom ahir al bar. Paro a fer fotos, camino, al final ens separem. Va fent-se de dia. És dissabte, dia de caça. Els camps són plens de cotxes, caçadors gossos i escopetes. Cal anar amb compte. Mentre faig fotos m'atrapa Bahia, que deu pujar des de Nàjera; aquest si que s'ha llevat d'hora. Fem camí junts un rato ,

serà la darrera caminada colze a colze. La vall va pujant, i acaba amb una forta pujada. A dalt hi ha un golf i una ur-banització digna de la Comunidad Valenciana., una mu-nió immensa de cases noves entre Cireñuela i Cirueña. Terrible. A Cirueña, passat el Barrio Bajero, hi ha un bar, just al cap d'amunt d'un carrer llarg, en pujada. Però es menja bé: truita de patates, xoricet, cervesa, tallat i segell. Sortir, tornar a baixar tot el carrer a buscar el camí i fer el darrer tram de sis km, una horeta. Caçadors, camps amb reg per aspersió, pelegrins vistos de lluny El Camino és una gran ratlla recta amb taques que avancen. Als afores de Sto. Domingo (SDC) atrapo al quebequois, canadenc molt trempat a qui al matí he regalat una ampolla d'aigua que em sobrava. La hi demano, "Gràcies per portar-me-la. No!, que és broma!". Ja me la donava!

El primer que es troba en arribar a SDC és l'oficina de tu-risme. Hi ha els madrilenys informant-se! Són a tot arreu! Fem broma. Ells també han d'agafar un bus.

Volta cultural per SDC: carrers, plaça major, botigues, ajuntament,... Tornem-hi: els madrilenys. Fotos (amb la seva cambra); ells em fotografien amb la meva.

Bus a les 11:30. A les 15:00 a Saragossa. Mitja hora més tard bus a Cambrils, on arribaré a les 7. Fi de trajecte. El genoll i el Voltaren han funcionat bé.

DescansDies 2, 3 i 4 /09/07

Tornar a casa abans d'acabar va ser dur; una decisió rà-pida però conscient. Ho deixava. Res em comprometia a seguir aguantant. EL viatge va ser llarg: sis hores d'es-pera a Pamplona per agafar un tren en el que totes les places que quedaven eren de seient. Però vaig arribar a dormir, en especial a la matinada, i va venir d'un pèl com no em desperto passat Tarragona (08:00 am), el meu destí. Trucar per que em vinguin a buscar -si volen- i un cafetonet.

Descans, tot el dia. Al vespre un petit passeig. El genoll, amb més de 30 hores sense Ibuprofeno es queixa una mica, poc. L'endemà comprar el Voltaren segons la re-cepta del metge de Navarra. No en prenc mentre no faci mal. I no cal. És dilluns, i ja a primera hora el cuc del ca-mino comença a rascar. Vaig a mirar horaris, ho insinuo a la família. A la fi decideixo que sí, que no puc estar sense intentar-ho. Quan tornaré a tenir una oportunitat tant cla-ra? Ja sé que s'en riuran, criticaran, posaran verd,...i, ai si fallo! Ai de mi si he de tronar sense haver acabat. El dimarts a les 10:30 surt el bus. Després de passe-jar-me per mitja província de Tarragona agafa l'autopis-ta cap a Saragossa. No entra a la ciutat, ens deixa tres quarts d'hora en una àrea de serveis fora de l'autopista, plena d’autobusos i camions, amb preus de categoria, serveis de pena i menjar dolent. Una instal•lació que deu tenir vint-i-cinc o trenta anys, penosa. Al matí pel•lícula, a la tarda una altre (Kevin Costner buscant la dona morta, però resulta que té una filla). L'arribada és prevista a les 5:30. Arribem poc després de les 5. Es curen en salut. Hi ha un bus a Puente la Reina a les 6. Més car que la vingu-da de fa tres dies. "M'ho expliques?", "Es que passa per... " I a mi què m'importa! Jo pagaria més per arribar abans, no més tard. RENFE també fa aquestes multiplicacions de pans i peixos.

El Retorn a Puente la Reina (sempre trobo que els falta un de a aquest poble) és molt diferent de l'arribada del primer dia. Passejo, fotografio, trobo fins i tot les farmàci-es -obertes, ara que no calen-; un poble maco. Poc més amunt del poble passa una autopista. Han hagut de fer un pont, i per a una població com Puente la Reina s'hi han lluït -no ironitzo-: és un pont dels que s'en diu de disseny, bé, millor d'enginyeria, ja que no és exagerat ni fora de lloc, però és realment un senyor pont modern.

A diferència del 1er dia, l'alberg és ple. Costa trobar lloc. Els cels nocturns per aquests pobles encara valen la pena, i tant al vespre com al matí es pot gaudir d'ells. El poble, vista des del pla de l'alberg, a certa alçada, és ben maco.

BAHIA -nom fictici- . Brasiler, té 62 anys. Ja ha fet el camí un cop, i diu que el vol repetir als 72 i als 82. En el fons se’l veu molt sol, parla portuguès i prou, i li costa fer-se entendre. Explica que a Brasil camina 20 km cada dia. Va tot el dia amb l'uniforme de camuflatge, porta la motxilla coberta amb una funda vermella impermeable, faci el temps que faci, i un garrot llarg de fusta massissa amb el que no voldria enfrontar-me, i que ha de cansar més que ajudar.

LES IRLANDESES. Cliona (la morena) i la rossa (no he aconseguit recordar el nom!) són les persones amb que més temps dec haver passat en aquests dies, tot i ser ben poc. Cliona (kliina, amb una i ben llarga) és un nom irlandès poc comú. Ella és productora teatral i viu a Du-blin. La rossa (tampoc recordo la feina) viu a Limerick, la ciutat que pateix la mala imatge de la novel•la de F. Mc-Court les cendres d'Àngela. Cliona volia ser el diumenge a Santo Domingo de la Calzada, volia veure per la TV un partit important de rugbi. Em va saber greu, però vaig haver de desil•lusionar-la. Després volen fer un salt mo-toritzat a Galícia per acabar el camino a temps per tornar a la feina. Tot i comprar-se la roba cada una a la seva ciutat, es van trobar a l'aeroport amb la mateixa jaqueta turquesa idèntica. Mala sort.

ELS FRANCESOS. Un de tants grups, similar al dels 4J. Amics de feia dies de les irlandeses. Jo, de fet o que recordi, els he viscut 24 h, de los Arcos a Logronyo, on pleguen tres d'ells. Solament el dels cabells més blancs seguirà, expliquen. Mentre passen el temps, prenent el tinto de verano, sembla mentida que siguin francesos!

LES JAPONESES. Ha de ser tot un problema cultural, tot els fa molta gràcia, tot els sorprèn, i elles també fan molta gràcia i sorprenen. Tot i pressuposar-les-hi una edat, eren com nenes de cole davant un espectacle de pallassos. En canvi, pel camino o a l'alberg són molt discretes i ama-bles, quasi invisibles. En el fons, tota un virtut.

EL FATXA. Aquest individu d'aspecte tant elegant -samar-reta, banyador, xancletes, paquet de tabac a la cintura- va al centre del poble, al bar a comprar vés a saber què. M'expliquen que va organitzar una tangana a l'alberg el dia abans i que, més que la dona, qui l'acompanya sem-bla l'esclava (i pel que jo he vist i sentit, també ho firmo). Això si, criticava al Gobierno, explicava que havia estat a la marina mercant i per berenar prenia una ampolla de vi -del que venen a l'alberg- i menjava amb molt poca finor (per dir-ho fi). El Camino és obert a tothom.

UWE. O com s'escrigui. Alemany, d'uns quaranta anys. Em recordava -algú em va ratificar- a Carles Sabater, el músic desaparegut. Trempat i sempre somrient. Com molts, caminava sol, a la seva. Feia tot el camí. Li vaig ex-plicar com eren els albergs possibles en el tram que tenia per davant i jo conec. Vam tenir -juntament amb Tom- una conversa interessantíssima sobre les carxoferes i els cards. Crec que el vam convèncer, però quan vaig reunir casualment les proves, ell estava intentant un ligue amb una rossa d'aspecte bàltic i vaig optar per la discreció.

SILVIA. (De) la Conca de Barberà. No va especificar el poble. Noia molt trempada i xerraire, traductora (ale-many), caminava amb la seva germana i una altra noia. I just ara té un novio -hem fet tard!- de fa un mes. Per pro-ximitat, crec que encara pot ser que ens arribem a veure algun dia i anem a caminar per les terres del sud. Vam tenir una bona xerrada.

TOM. Aquest anglès d'uns 50 anys és com el meu doble. L'edat, un genoll que fa una mica el que vol, bon camina-dor, bon menjador -ell i Uwe eren els de les paelles a les 6:30 p.m.-. I era qui més m'afalagava: no parava de dir que jo era l'únic que l'havia avançat en el Camino. Amb ell negociavem el tema de la carxofa amb Ube, i retrobava el camí perdut a Navarrete. Matava el temps fent sudokus i prenent vins amb altres pelegrins.

ELS TERRASSA. Només en se els noms (Josep, Josep i Miquel) pel registre de l'alberg, on van arribar abans que jo i van avisar que un paio sol, amb pantalons curts i bar-ret, era a punt d'arribar. Gràcies, la senyora de l'alberg ja m'esperava. Amb tants tocaios haviem de fer bona com-panyia. vam sopar junts -bocata de choricillo i vi- i també vam ballar amb tota la colla. Aquest pare, solitari i agosa-rat, anava amb poquíssim equipatge i dos nanos entre 10 i catorze anys (?). Clar que solament volien fer un parell de dies, però... si senyor. Felicitats.

ELS MADRILENYS. De fet de madrilenys n'he trobat uns quants, i els que no dec saber. Aquests són els que vaig trobar a Logronyo, després a Nájera, després a Santo Domingo de la Calzada. Al primer moment tot molt bé, fins que el canadenc va preguntar-nos d'on érem. Ma-drid. Barcelona. Cara de pòker. Llavors ho argumenta en base al futbol i la rivalitat. Més endavant tot va anar com una seda. Cap problema. Vam dormir de costat, em van informar sobre les tasques de Logronyo, ens vam foto-grafiar els uns als altres, i vam acabar junts en el bus cap a casa (fins a Logronyo). Dirà dels catalans, però el darrer que li vaig veure ficar a la motxilla era un ...fuet Tarradellas!

LA SENYORA DEL CARRER BALMES. Només hem co-incidit dos cops, la primera nit i la última. De l'aixafament i horitzontalitat del primer moment a l'alliberament del fi-nal. Hauríeu de veure com ballava country, i tot el que calgués, com un més dels pelegrins del pavelló hispànic -en front de l'estàtic germànic i nòrdic- (amb excepció de la canadenca....d'aspecte sud-americà!). Vaig dir-li adéu el darrer dia a les 7 del matí. Ella marxaria a poc a poc, sense presses, tenia tot el temps del món. Ella va a San-tiago, i hi arribarà. Un dia arribarà. I serà abans que jo, que m'he d'esperar al proper mes de maig, si el genoll no ho impedeix.

P.D: Fa 15 anys ja va fer el Camino.

AL PELEGRÍ(NA) DESCONEGUT. Són molts, homes i dones. Per alguna raó em fixo més en uns que altres, però això ho deu fer la calor o el vent o el sol. És una llàstima que el camino, que tanta relació permet i afavo-reix, encara deixi al tinter tantes i tantes persones que, vist i no vist, desapareixen amb la mateixa rapidesa amb que han arribat. Uns per la disfressa, altres per ser tant normals, unes per un look, altres per un somriure, indivi-dus, parelles i grups conformen una barreja esplèndida de la vida. Fins i tot els pelegrins que podríem anomenar autèntics -que també n'hi ha- també tenen alguna faceta interessant, per més que, possiblement, són els que amb més dificultat s'entra amb contacte, ja que a la fi tots ens ajuntem per afinitats, que el sisè sentit detecta.

ELS GATS. No sóc massa amant dels animals domès-tics (el meu psicoanalista sap per què) però tampoc els detesto. I quan tres gats entren -o com deia l'anglesa, es creuen- al teu Camino, cal tenir-los en compte. El negre de St. Jean PdP, el gris de Lorca i el blanc de Chirauqui (possiblement). Aquest darrer era immòbil darrere la rei-xa, comptant pelegrins, com qui veu passar la processó de les festes. Contràriament el de Lorca mendicava en-tre pelegrins afamats algunes sobres de l'entrepà. De fet eren dos gats a Lorca, prou misèrrims els dos, la pena que inspiraven i la insistència en demanar els salvava. El francès, elegant, negre i digne, feia la seva, per això era a França.

PUBLICITAT. Qui no fa propaganda no ven, ja ho deia en Jaimito. Baixant del Monte del Perdón, abans d'entrar a Murruzabal, un comença a veure visions. Petites targetes de visita per terra, penjades dels arbres per un fil, ...Un massatgista -activitat freqüent i útil al llarg del cami-no- ofereix els seus serveis. I com que res millor que la publicitat directa i agressiva, va cada dia i empastifa el km previ a l'entrada del poble de targetes propagandístiques.

L'HERÀLDICA. Sempre m'ha sorprès aquesta afecció tant castellana per l'heràldica. Veig que també aquí. A cada poble un munt de cases sol tenir els seu immens es-cut a la façana. Lleons, àligues, ossos, barres, cadenes, camps, arbres, estels, ...de tot. En el fons em fascinen, no pas per un mínim interès en el tema. Mai m'ha interes-sat, no he demanat mai a cap empresa especialitzada les armes del meu cognom. Però em passo el Camino fent fotos, una darrere l'altra, d'escuts d'armes de la noblesa -quanta noblesa!- hispànica. No m'estranya que els cal-gués tot sud Amèrica per donar-los una mica d'esbarjo i exercici. M'ha sorprès, però, trobar a los Arcos l'escut del "gay león" (pels obtusos, joc de paraules amb rei león, una pel•lícula infantil d'animació). Es que no es pot estar per tot.

ELS SENYALS I ELS RÈTOLS. Els que em coneixen saben del meu interès per als rètols i senyals. Més que els escuts, els rètols dominen els meus arxius fotogràfics. Però, molt especialment, m'agraden els continguts, allò que sobta, incongruent, rar. Recordo sempre amb afecte el carrer Perillós, al centre del Perelló. Per Navarra i la Rioja he trobat coses ben divertides: El Barrio Bajero de Cirueña, d'on vaig sortir il•lès. La calle Rebote, al cos-tat de l'ajuntament de Villaturta. No és d'estranyar que si agafa un rebote acabi algú amb l'ull a la virulè. O simple-ment, si se li ha torçat el dia agafi un rebote. A Azofra te-nien retolats els carrers sense cap mena de placa, el nom pintat a la paret, i aire. No sorprendrà, doncs, a ningú que tinguessin el millor alberg municipal del Camino, un ajun-tament ben gestionat permet fer molt pel ciutadà. Molt in-teressant és que a Santo Domingo de la Calzada tinguin una plaça dedicada a los Administradores de Fincas, que em mereixen tot el respecte, però em sorprèn. No seria més lògic dedicar-la als enginyers de camins? Allò que en diem vandalisme -p.e.: pintar rètols- pot arribar al sata-nisme: Jardín Satànico (Azofra). Adéu botànica. t arribar al satanisme: Jardín Satànico (Azofra). Adéu botànica.