Tornada, divendres 18 de maig, migdia (12:00 am/0:00 pm?)

Arriba el taxi de Ponferrada. Ens informa adequadament. Ese cabrón de Zapatero nos prometió... El Sr. ha tre-ballat a Suïssa, ara fa de taxista aquí, té una caseta al VENDRELL (Vendrel),... tot i que portem dos esplèndids garrots de pelegrí, tots callem. Més val arribar pacífica-ment. Tanta bondat és compensada amb una detallada explicació d'on és l'estació de RENFE, on haurem d'anar unes 10 hores més tard (amb tan poc temps igual no la trobem... i llavors...).Espera d'una hora a l'alberg: eficàcia és el lema. Llar-gues negociacions per poder NO ALBERGAR-NOS: dut-xar-nos i deixar per unes hores les motxilles: dos € per cap (o la voluntat si parlem de més). Digne de la millor comèdia espanyola. Sortim, finalment, a dinar. Tornem al DOCE TORRES (en-cara comptem torres del logo: jo no passo de set). Ja el coneixem de fa dos dies. Botillo, cecina, entrecot,... Dinar lleuger per poder agafar el tren. Llàstima que no invertei-xin en el vi de la casa; penós (la Casera és miracolosa). Tarda d'avorriment, sol aclaparador, ombres desitjades, cerveses, aigua.... Pati d'alberg, passeig per Ponferrada -compres de darrera hora-, descobrim l'ascensor (aquí no hi ha metro, però és gratis!).Alberg. Recollir motxilles. Plaça Luis del Olmo. Bar (so-par?, no cerveseta amb tapa, què hi farem). Estació. Aquí sí, bar amb bocates i cervesa per al viatge. Generós en-trepà de pernil.22:45 (ja ve amb retard de minuts) arriba l'Estrella. Uns dormen, altres menys, com sempre. Igual que a l'altre vi-atge, algú l'organitza i la policia el passa a recollir. Dormi-rà (si pot) en un lloc que és, segur, més còmode.Arribada a Tarragona: JL baixa, l'espera la dóna i feina, hi ha pressa.Arribada a BCN-Sants. Estació nova, tot canviat. Abans fosc, ara blanc i lluminós. És l'AVE que tot ho canvia. Despedia y cierre.

Fins l'any que ve. 4j.

Anada, dijous 10 de maig

Sortida BCN-Sants, 22:00, Tren Estrella (eufemisme?, no, nom!!)Arribada prevista: Sahagún, Divendres 11 a les 8:10. Ar-ribada divendres (un èxit) a les 8: 40. Fa sol. Un bon dia. La població és deserta. Alberg tancat: no hi ha credencials noves. Esmorzar al primer bar que trobem. No és una troballa. 9:30. Comen-ça el Camino. Bon viatge.

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Finalment, tornem a començar el Camino. Sahagún desperta. Sembla deshabitada. So-lament al bar trobem gent, la majoria de pas, però no pelegrins. Aconseguim esmorzar, no passarà als anals de la història, però el pa - sense tomàquet, es clar- és tou. Sortim de Sahagún. Encara veiem esglésies que desconeixíem. Alguns pelegrins fan via per davant o darrere nostre. Comencem a caminar ran de carretera. Serà la nostra compa-nyia -aquesta o una altra- durant moltes hores i molts dies. Desviament. Deixem el camí ran de carretera i prenem una pista magnífica cap a Calzadilla del Coto. Crec que no ens vàrem adonar de passar-hi, tant esponerós és el poble. La pista, planera i ampla, s’endinsa en el Páramo (“terreno yermo, raso y deshabitado”), un altre dels acompanyants que tindrem quasi permanents. De mica en mica va apareixent el bosc, un bosc principalment de roures baixets i esclarissats. El Páramo no és especialment secaner, hi trobem molts llocs amb aigua i arbres de ribera. Ara, a finals de primavera, tot és bastant verd i aquest veral fa prou goig. Fem una paradeta curta: fruit secs, aigua, alguns vicis. Que bé s’està a l’ombra. Ens avança algun caminant. A l’hora que ens hi hem posat, som els darrers. Si passa algú és que ve de més enrera.

Fa un dia clar, lluminós, assolellat, un dels més equilibrats de tots els que ens esperen. L’erm és refotudament pla. Al Páramo les pedres són una part molt important del sòl, fet que dificulta el conreu. l’aspecte essencial del sòl és d’un immens fons de sediments de graves i pedres. Amb tot, en aquesta zona encara hi ha certa agricultura. Veurem erms autèntics, sense res de res. A mesura que ens endinsem en aquest país sorprèn l’abundor de l’aigua. Pot ser casual? que hagi plogut molt darrerament? no sembla raó suficient. I com veurem, el territori és ple de canals, drenatges, rius, etc. A més, cal ser conscients que tenim les muntanyes de la cordillera Cantàbrica al nord, i això deu ser una bona ajuda per a què els rius facin aquest goig que tanta enveja ens dóna als que sovint veiem el Llobregat. O l’intuïm. A Calzadilla tornem a caminar per la carretera, però ara directament per ella. El trànsit és quasi nul. El cel ple de boirina. Fa certa xafogor. Primers símptomes de monotonia. Finalment una carretera perpendicular. La nostra s’acaba i segueix un bon camí. Hi ha d’haver un camí a l’esquerra cap al Burgo Ranero. Finalment el trobem. Si el guia es perd pot no aconseguir el perdó. Cal anar amb compte. El camí es va fent dubtós. Un pagès està llaurant un dels brancals del camí, directament convertint-lo en camp. Ens indica com arribar al poble. Al final ho fem camp a través. Una cruïlla, una estació, quatre cases, dos restaurants. Escollim segons el menú de la pissarra.

El Burgo Ranero. Un nom que promet. Efectivament hem sentit moltes granotes pas-sant a prop de les diferents basses que es formen al Páramo. També hem sentit grills i ocells, i ningú no en diu res. Al Restaurante el Peregrino ens atenen molt bé. Encara no hi ha ningú, però s’hi posen immediatament per nosaltres. La noia és simpàtica i marxosa. El menjar esplèndid: cigrons amb callos, llenties, pollastre guisat, ous amb pernil, flam, gelats, fruita, cafès,... Si mai us perdeu en aquest racó de món ja sabeu

on dinar. Ull que al restaurant del costat no hi ha ningú. Per algo serà. Però de les anques de granota somiades no n’ha parlat ningú. Reprenem el camí. Una mica més enllà, a l’altre costat de la carretera hi ha l’alberg. Menut, però sembla decent.

El camí va ran de carretera; no ens en separarem en tot el que queda de dia. Hi han plantat uns arbres prims i menuts, de molt futur que no arriba mai. Passem el ce-mentiri, modern com no n’hem vist enlloc. Tanta moder-nitat sorprèn. Camí i carretera, fan petites ondulacions, trams rectilinis, petits girs. Algun merendero o àrea de descans permet aixoplugar millor als pocs pelegrins que queden. A aquestes hores la majoria són a jóc. El camí a la tarda es fa molt més llarg. Villamarco és un poblet petit a l’esquerra. És sorprenent, però no hi passem: no deuen pagar o no tenen res de res a oferir. El fet és que el veurem durant hores. Primer de lluny. Ens hi acostarem, però mai prou com per veure’l bé. Sembla que sigui el centre d’un ampli arc que anirem seguint. Finalment arribem a l’encreuament amb la línia del tren: han fet un pas inferior. Més enllà un rierol i una petita vall. Zona de pesca. Pujada, un avi que passeja en direcció contrària, bon senyal: això ha de ser apunt d’acabar-se.

Reliegos té bodegues. Moltes, però la majoria són molt penoses; el sòl no permet de fer grans virgueries i les bo-degues es cobreixen amb terra, no solen ser excavades. Moltes estan abandonades, i en el passeig de la tarda descobrirem que moltes estan aterrades: el sostre s’ha ensorrat, formant un petit cràter. L’alberg és normalet, sense pretensions ni complicacions. Mal dotat de serveis, però a l’hora que arribem quasi no hi ha cues. Devem ser 20 o 25 persones. Molts coincidim, tard o d’hora, al bar, l’únic bar. L’amo és un senyor trempat i alegre que deixa treballar a la dona i al fill. Ens explica que és culé, i avui tots el merengues del poble passen a felicitar-lo pel 4-0 del Getafe a la copa del rei. “En todos estos pueblos hay una cigüeña, un tonto y unos listos. En invierno la ci-güeña y los listos emigran, y siempre queda el tonto, que es del Madrid”. La vida és senzilla, les coses són clares als pobles. Pèsols amb pernil, truita de patates, amani-da de pasta, croquetes,...sopar energètic, per a gent ca-minadora. 21:30, llum quasi de dia, tothom és a dormir, quedem nosaltres.

Dia 11.05.07

1

Sahagún - Reliegos

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Dia 12.05.07Reliegos - León

Hem dormit. No cal aprofundir en com. Molta gent , sense espai entre lliteres per dei-xar les coses. El terra i les portes grinyolaven quan algú passava de camí al lavabo. No estem fets als roncs, i la cosa feia por. Per sort agafem el son, ho superem. Els estrangers són molt matiners, no portem el mateix ritme. Ens hem d'anar adaptant. Al menjador, relativament equipat, ens fem algo per arrencar: cafè, xocolata,...altres fan el cigarret, tan necessari, al carrer. Cues com a la N-340 als lavabos. 1/4 de 8, tot a punt per marxar. Fa un dia esplèndid, fresquet, amb núvols estirats, i una nuvolada negra a l'horitzó. Cap a León. Primer ens perdem a la sortida, el JA diu recordar senyals a l'altre cantó del poble. Error, cal sortir per la dreta, al costat del Páramo florit. Al fons les pollancredes, a l'altra banda s'endevina un complex penitenciari. Anem pel el camí ran de carretera. Tot igual, però el camí és molt agradable. De mica en mica els núvols tapen el sol. Arribarem a Mansilla de las Mulas sense sol. És un poblet ja de cert pes, amb algunes indústries, amb un nu-cli eclèctic, on modernitats i antiguitats s'apleguen una al costat de l'altre. Edificis nous a la plaça amb pòrtics. Visca!. M'agraden el pòrtics. Esmorzem a l'únic bar/pastisseria que trobem obert. no hi ha bocates: o dolços o empanadilles de tonyina. Empanadilles, cervesa/cola i cafès i tot allò. Premsa i ambient que fa certa basarda: El Mundo arreu, els comentaris, l'aspecte de la gent. Aquest local no és la seu d'IU. Però no estan pas tots d'acord (vegeu la foto).

Puente Villarente és passat un pont, lògic. Veiem nius i cigonyes sobre suports pre-parats. El poble és lleig, com els pobles moderns americans: gran avinguda, poques voreres, cotxes, pocs arbres, bancs -fins i tot la Caixa- ferreteries i coses així. Final-ment un camí de lleugera pujada i en ziga-zaga ens en aparta. Aquí el camí comença a fer-se pesat aviat. La proximitat de León es fa notar. La carretera propera -a un centenar de metres- és molt activa. Les naus industrials i les urbanitzación es barallen amb un páramo poc o molt productiu que hi ha al cantó nord del camí. Té totes les de perdre. Arribem a l'àrea de descans d'Arcahueja. Uns homes pengen, sense entusiasme, les filerades de banderes per una festa propera entre els fanals del carrer. L'àrea és un vell cobert -què hi devia haver a sota? un safareig? palla i farratges?...- del que han recuperat i netejat -una mica- les bigues, que conserven les marques dels regalims de les cagarades de coloms i altres aus. Una doble font per fer bonic, amb aigua no potable, i una tercera de potable. Fa aire, i és frescot, no massa bo per la suada que portem. Uns fruit secs -en JP sempre treu i ofereix els fruits secs- i alguna cosa que fa fum i tornem-hi. El camí, puja i baixa, sobretot puja. Un cementiri. Més enllà un altre. A l'esquerra i a sota, una església amb cigonya. A la fi divisem el primer objectiu: la OPEL. Ara entrarem al brogit urbà de León.

Per entrar a León cal superar una gran barrera: el nus de comunicacions -tot un Es-calextric- que en aquest moment està per acabar. No hi ha passos per a vianants, és un món per als cotxes. Les marques -la fletxa groga- es perden entre tants canvis; un dia per la dreta, un altre per l'esquerra,... Acabem creuant com podem (diuen que el sant ens protegeix, però per si de cas anem amb els ulls ben oberts), i acabem ran de

carretera per una cuneta infecta. A la fi un vell tram de camí per a caminants. Retornem a la normalitat. Passem sobre l'autovia pel pont de la Caja España. Noi, quin gas-to, aquest pont és un model!. Massa car, per això no en posen més. Entrem definitivament a León, per un barri perifèric, vell però no antic, on trobaren un rollo -com una creu de terme-. Pont. Oficina de turisme tancada: per què obrir-la, si els pelegrins ja s'apanyaran! Anem entrant. Cada cop més centre ciutat, avingudes, places, cotxes. Un home ens indica l'alberg,...l'altre. Insisteix, cap allà,... A la fi ens diu algo del del centre i creuem el carrer. En deu minuts hi som. Encarregats voluntaris valencians (cas-telló, possiblement), d'aspecte beatífic, però relativament eficients (compareu-los amb els de Ponferrada). Per 3€ ens renten la roba i per tres més l'assequen, una bugada per als quatre, 6 €. Deixem la roba i unes hores més tard la recollim. S'excusen, com que la roba va amb bosses s'ha assecat poc. Una bossa s'ha trencat. Oh, sorpresa. Al JP li surten unes gastades calces negres -i no de talla S-: ens han posat més gent a la bugada. 12€ ?, 18, 36,... A la costa valenciana saben fer negocis, i no solament amb els solars...Però el sexe és el sexe: els dormitoris separats, les nenes amb les nenes i els nens amb els nens. Els marits amb les respectives...i totes les altres. No sabem si els tapaven els ulls o els deixaven fer.

Dinar a l'Abanico, recomanat per l'alberguer. Molt aprop. Bastant bé. Menestra amb vedella, llagostins, espague-tis, sopa d'all amb ou, truita escabetxada, bistec (3), io-gurt, flam,....cafès, el Ballantines de sempre,... Sopar al mateix lloc. La tarda a León és plena d'activitats. Visita a la catedral, el centre, la muralla...per força. La resseguim tota buscant el MUSAC, que és a l'altra punta. No hi ha exposició, estan fent el canvi, com els adolescents!. Tor-nem al centre. Cervesetes -o tònica- al sol, la gent passe-ja, és dissabte. Molt ambient. Més tard soparem. Al sortir passa una colla amb un noi disfressat de vaca: comiat de solter. Al matí farà encara menys goig.

2

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Trobajo del Camino

San Miguel del Camino

Vilardagos del Pàramo

Dia 13.05.07

León - San Martín del Camino L'alberg és com una casa de l'Opus. Cotxes luxosos al pati. A l'altre cantó d'una reixa

menjadors de categoria. Finestres amb la llum encesa tota la nit. Els matiners ens desperten. A les 6:15 diana: ens treuen del llit; encenen els llums. Esmorzar inclòs: cafè amb llet, galetes, pa, mantega, melmelada. Bon dia i adéu. a les 7:10 sortim . Costa trobar el camí. Poc a poc en anem orientant i a la fi trobem la senda. Fa vent. Fred. Està molt negre de núvols. Als carrers escombriaires i clients dels after hours. Grups que tornen de comiat de solters/es. Alguns intenten lligar el que encara no han lligat. Al portal d'una farmàcia -preservatius a ma, per si cal- o al carrer. Un tipus molt baix fa els darrers esforços per donar alegria als seus gens; ataca a l'hora a dues noies d'uni-forme de despedidora -una de verd i una de blanc-. Se suposa que es deuen fotre de la seva estatura. Ell es defensa amb arguments de facultat de periodisme/comunicació: "...cuanto más largos más gilipollas...!" Davant de tan bons arguments, res a dir. Peró pinten bastos.

Lentament sortim de León. En pocs metres es va canviant de municipi, entre ells Tro-bajo del Camino. Pujant la costa arribem a zones assolellades, a l'horitzó les clarianes van guanyant als núvols. A Virgen del Camino ja fa un bon sol, però el vent és fred, i no para ni pararà. Esmorzar. Aquí mana el del bar (millor dit la senyora, i sembla que hi ha mala maror, millor no posar pegues). Poques opcions a escollir. Torrijas (molt bones), i a callar. Quatre, amb la parafrenàlia de costum. Trobem aquí a la cosina lletja de la Bàrbara Streisand (segons alguns, cap semblança) i les seves quatre amigues. Ens la trobarem també a Villafranca del Bierzo. Allà descobrim les seves cames peludes, els seu posat de cowboy,... Bé, queda la cara; sembla la BS amb arrugues? Deixem-ho aqui. Però gestos i ganyotes són iguals. Apa.

Aquí comença possiblement el pitjor tram de camí, el més lleig. És el páramo en estat pur. Planer, vegetació escassa, pobre. Amb agreujants: vent fort i fred i humanització desastrosa. Cases, antenes, naus industrials, desballestadors de cotxes, etc. esquitxen el paisatge ja depauperat de per se. El mapa ho diu clarament: chalé, fábrica de em-butidos, gasolinera, nave,.. La cosa fa molta pena. I el camí, per major alegria de tots, no se separa de la carretera, avui plena de domingueros. De fet hi ha un altre camí per l'interior -sense carretera- que no hem près per qüestions de combinar les etapes. Ens perdrem coses prometedores com Oncina de Valdeoncinas, Chozas de Abajo, Villar de Mazarife, las Matillas i Villavante. En canvi, gaudirem de Valverde de la Virgen, Sant Miguel del Camino, Villardàngos del Páramo i San Martín del Camino. Verges i sants ens van. Queda clar, oi? Hem comprovat que a León és molt comú que els pilars de les portes dels jardins d'en-trada a la finca hi posin estàtues de lleons, clar que no tothom. Els vellets d'ambdós sexes també solen ser comuns, i ens nans de Disney, tan nostrats. A Vilardangos del Páramo, a més d'una plaça dura amb creu amenaçadora i un alberg molt guapo -de lluny- tenen un veí que es conforma amb poc: un Mickey, que sembla fotre's dels nom-brosos ratolins de camp que hem vist morts al llarg del camí. Passem un canal, cent metres per dintre d'un bosc d'arbres de ribera (quin somni, quina il•lusió, quin plaer) i tornen ran de carretera. Una recta de 4 km d'eternitat i ventolera, entre la carretera i el canal. Et gires i no has fet res. Mires endavant i sembla que no avancis. San Martín del Camino costa d'arribar, però ja ho diuen: a todo puerco le llega su san Martín. Nosaltres també hi arribem.

San Martín ara té dos albergs. Un públic, d'aspecte molt senzill i petit. El privat és nou de trinca amb les teulades d'Uralita de fa quaranta anys sota les que se sent el fred, la humitat i el toc toc de les gotes de pluja. Ofereixen un saborós i nutritiu menú de diumenge: Huevos fritos con patatas y postre. 5 €. I per sopar...igual. Decidim que el millor serà menjar al bar. Nosaltres mengem bé. Altres diran que no han tingut tanta sort. Aquest alberg, per 2€ més per persona ofereix la possibilitat de dormir en habitacions dobles amb llit i llençols. Ho aprofitem. Les habitacions dobles són quasi totes plenes. A l dormitori comú no hi ha ningú. Com ens agrada als pelegrins com-partir sessions de jazz-apnea en un bon ambient ! El sol ha desaparegut. Farà una tarda desagradable, i el més acollidor serà el bar: dinar, futbol, sopar. Al Camino es co-neix molta gent, però en general són relacions molt d'un moment. Es xerra una estona i, com a molt, s'intercanvien salutacions quan un troba a l'altre: ciclistes, pelegrí de la Llagosta, els germans francesos,... Els que van sols tenen moltes més possibilitats d'ajuntar els seus passos amb altres solitaris, donant lloc a relacions més o menys duradores -hores, dies,... Un canari ens ha explicat que fa uns anys hi va conèixer l'actual companya-. Un grup de 4 tios que es passen les tardes al bar no és el mi-llor referent per establir relacions. No obstant això, a San Martín es realitzà un encontre en tercera fase que ha estat l'inici d'una sèrie de contactes diaris que han anat intensificant-se fins arribar a nivells elevadíssims: dos so-pars tots junts. El desenllaç, molt fàcil. Un dia -el penúl-tim- van caminar més que nosaltres. Ens ho van fer saber per una trucada. Vist i no vist. Adéu. Així van i venen la major part de contactes al Camino. A vegades el correu electrònic conserva el contacte un temps més. Són dues senyores. Ja les anirem coneixent.

3

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Dormim de meravella: els llençols ajuden molt. També la fresqueta de l'habitació gràci-es a la uralita. Prenem un cafè i galetes a l'alberg. Coincidim amb les dues noies (les senyores d'abans), que marxen i ens precedeixen uns 50 m. Reprenem els camins ran de carretera, de la que s'aparten un cop al principi una mica. El camí gira i va cap a la carretera. Les noies prenen un camí abans del canal. En arribar-hi dubtem. Compro-vem els camins i el camí bó és a l'altre cantó del canal. Les cridem. Efecte llop/pastor: als tios cridant noies no se'ls fa mai cas. Resultat: uns per cada cantó. Passats uns pollacres les veiem que retornen. Les aconsellem que comprovin si no hi ha un pas -un pont sobre el canal- més endavant. Tornen, no volen arriscar. A 20 m hi havia un pas. Massa tard. Cadascú segueix al seu ritme. En una hora som a Puente de Órbigo. És un pont medieval preciós, com un Besalú més llarg i més baix. El poble -Hospital de Órbigo- hi és enganxat. Bar. No hay pan. Comença la recerca del bar amb pa. Acabem a la carretera, a 500 m del poble, on una portuguesa ens ofereix, finalment, pa Bimbo torrat i truites a la francesa. Acceptem. Retorn al poble. Hem perdut una hora. Sortim per un carrer llarguíssim. Al final el camí té dues opcions: una curta que segueix ran de carretera i una més llarga per l'interior. JA vol marxa, té ganes de fer un tram al seu ritme ràpid. Els altres accepten la separació. Si no fos pel descans de 20' d'aquests darrers, haurien arribat a Crucero de Santo Toribio tots al mateix temps, a les 11:25.

El camí interior és maco, variat -qualsevol cosa és millor que la carretera-, amb lleuge-res pujades i baixades, flors, dos pobles per travessar, vegetació, alguna font i punts de descans. Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias són pobles molt petits. Passat aquest darrer JA atrapa les dues noies. Xerrada de dos minuts i segueix avan-çant. Paisatges de cert encís, el millor dels darrers dies. Fotos. Molts pelegrins van per aquest camí. A la fi una plana sense quasi vegetació. Al final, a la vall de sota, es divisa Astorga, sobre un turó. Gir a l'esquerra a esperar el grupet. A 500 m del Crucero de Santo Toribio s'aturen .No saben massa on són. JA els espera durant 20'. Arriben ells i les noies, un grup per cada camí. Elles paren a descansar. Seguim. Sant Justo de la Vega. Cigonya, platja fluvial i un riu: rio Tuerto. Penso en la vaca cega de Maragall. Es deixa la carretera i es pren un camí lletjot. Un pintor retolista prepara un graffiti sobre una cabana; s'anuncia com a màgic. Si ho fos potser no tindria tanta feina a preparar el treball. Lentament, entre horts i naus, arribem a les rodalies d'Astorga. Primers carrers, vies, vies mortes, rotondes. Carrer d'ascens. Al cap d'amunt l'alberg de les Siervas de María. Ens hi apuntem. Resulta ser nou, té un any i -oh sorpresa, avui l'inauguren, però no hi participarem tot i veure les visites i personalitats-. Ens toca una cel•la de 4 places -dues lliteres- al primer pis. Esplèndides dutxes reparadores. Sortim un cop arregladets a passejar i buscar un lloc per dinar. Fa fresqueta. Bugada sense sorpreses, la roba ben seca. Algú notifica que les noies han passat de llarg: van a l'altre alberg.

Després de buscar i remenar escollim el Maragata II, un restaurant proper a l'alberg i un dels que ofereix obertament el cocido maragato, l'objectiu del dia. Plat únic: primer

les carns (orella, pilota, cansalada, pollastre, vedella,...), després les verdures (cigrons, patata i col) i per acabar el caldo amb pasta. Crema amb canyella i xarrup de quei-mada. Hi afegim orujo i Ballantines. Acompanyat tot amb un pa -la hogaza- que és extraordinari. Vi de D.O. Toro -Bajoz- ben bó. 17 € per cap, més extres. En front, al res-taurant Peseta val 15€.

Astorga no sembla pas massa gran -segons wikipedia 12.275 habitants- però té monuments molt notables: la catedral i el palau episcopal (Gaudí), i una bona muralla, que, com a León, la resseguim en un passeig a darrera hora de la tarda. El temps comença a ser més agradable. El vent ha minvat notablement, però encara fa fresqueta. En una de les passejades passem per l'altre alberg a se-gellar la credencial. Resseguim el poble. En un aparador de fotògraf, un noi amb uniforme blanc,de mariner de pri-mera comunió ens sorpèn per la seva postura: amb la ja-queta oberta adopta una posició ambsolutament sexi, en-tre Chayane i el Bulieria (D. Bisbal). No crec que el bisbe n'estigui al corrent. Abundància de botigues de hojaldres i altres dolços sota la marca la Mallorquina, que ens sor-prèn. JL creu imprescindible comprar-ne. Ens torturarà a menjar-ne cada matí -i bones que són- fins acabar-les.

Breu encontre amb les noies. De fet encara no en sabem res. Tot són conjectures i fantasmades. Molta imaginació. Ens assabentem, però, del projecte de viatge: van més o menys al nostre ritme i volen acabar el divendres al Cebreiro. Sopar de pelegrí a l'alberg. Comprem amanida i complements i compartim el sopar els quatre. Al costat un grup nombrós de brasilers -entre ells la Sra. del Vallès Oriental (pseudònim d'una japonesa brasilera)- fan una feijoada. Més tard un fa carn a la brasa: quins entrecots es fot, el xicot! Passejada i posta de sol. Els convidats a la inauguració fan petar-la a la sortida/entrada de l'alberg.

Dia 14.05.07San Martín del Camino- Astorga

4

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Sortim a les set i poc. Parada a la tercera Mallorquina del poble -cafè i pastisseria- a prendre el cafè i les hojaldrinas. A les farmàcies els termòmetres no es posen d'acord, que si 6 graus, que si 8. Enfilem carretera enllà, per la vorera. Fa sol, agradable amb la fresqueta. Ràpidament entrem en descampat. Creuem l'autovia a la zona de Valde-viejas. Primer pista i carretera. Després pista i camí. Altres estones pista, carretera i camí. Servei complet. Creuem el riu Xerga (corregit al Galleg pel graffitti galleguista). Murias de Rechivaldo és un poblet que passem de resquitllada. Aquí surt una variant: ni la veiem; ens la saltem. Refugi a la sortida del poble. Camí i pista, un blanc, l'altre vermellosa. Més páramo, lleugerament en pujada, molt suau. Més maco que el de fa uns dies. Un poble a la dreta, lluny. Creuem una carretera que puja a Sta. Catalina de Somoza. La retrobem un km més enllà. Un home omnipresent ens rep sense dir res. Quan dubtem intervé: Para desayunar o tomar algo vayan al segundo bar. aparentment ven bastons i carabasses/cantimplora. Minuts més tard és al bar: deu anar a comissió i ha de mirar que no l'enganyi el barman. En una taula trobem les noies, que són apunt de marxar. Els demanem la taula. Concedit. Intercanvi d'intencions. Millor que parar a Rabanal del Camino -molt avall- millor a Foncebadón, quasi dalt de la carena que cal travessar. Possible problema amb l'allotjament. Elles han reservat habitació a la casa rural, i si volem ens donen el telèfon. El volem. El donen. De seguida reservem dues habitacions (46 € cada una). Esmorzem tranquil•lament: entrepans de pernil o truita. Cervesa i cola. Cafès etc.

Passat el poble, mono pel que hi ha per aquí, seguim amb la tònica de les tres vies paralel•les. Molt espígol. Taques de neu a una muntanya de l'horitzó, però propera. Dues hores més tard, descans. Al cap de poc creuem la carretera. les muntanyes co-mencen a estar cobertes de brucs en flor, el color lilós domina i fa grans taques amb el verd fosc d'altres masses vegetals. La muntanya és un patchwork, i com més amunt, més espectacular. Un sender amb una tanca d'ovelles plena de tronquets formant creus voreja el camí. Carretera i al cap de poc Rabanal del Camino. Primer una esglé-sia abandonada. Entrem al poble deixant la carretera. No ho sabem, però les noies són per aquell cantó, on mengen abans d'enfilar la pujada. Poble molt areglat -pessebrista-; alberg amb moviment. Segellem. Seguim. sortim i comença la pujada. JF ens mostra, un cop més, els efectes positius de l'Ibuprofeno: passa al davant i arribarà el primer a Foncebadón. JA als talons, fent fotos. La pujada és forta (Astorga, 868m; Rabanal del Camino 1.060m ; Foncebadón 1430 m ; Cruz de Hierro/monte Irago, 1500 m, tot molt aproximat). JA passa de llarg: no ha reconegut la casa rural el Convento per darrere (al costat té unes instal•lacions -un bar- de del nivell de Port Aventura: fals com un duro sevillano). Segells a l'alberg municipal. El parroquial és obert però el tanquen. Molts coneguts de vista a la casa rural: germans francesos, el de la Llagosta (aquí el conei-xem), etc. Molt mal ambient amb la sra. que porta el bar/restaurant. Hem arribat en mal moment (JA no obre ni la boca, per si de cas). Els que ara dinen -treballadors- tenen tota la prioritat. Ja ens esperarem, però per favor, una cervesa! Habitacions senzilles, però bé. Una dutxa espectacular, tothom ho diu i ho aprofita. Dutxats i beguts, l'espera és més agradable. Arriben les noies, carai, on ereu? S'expliquen i marxen a despiojar-se. Dinem quan ens toca. Prenem el que toca. Ensaladilla rusa, cocido (brou amb

pasta), sopa d'all, mandonguilles (salades), llom. Iogurt o gelat. Cafès and so on. Per la cuina no destaquen. Què durs que som!. El peregrino agradece, el turista exige. Aquesta màxima és a molts llocs. Els farà sants, però no els donarà pas massa èxits. Devem ser uns cochinos turistes.

Amb tot, la casa rural és un negoci amb futur. L'amo, que apareix al vespre, té un altre tarannà. No sap or-ganitzar-se la feina, però sap tractar la gent bastant bé. El negoci és global. Venen mobles restaurats, objectes decoratius (rellotges artesanals rarets), etc. Diuen que ha comprat tot el poble, així, qualsevol que vulgui obrir un negoci per allà...haurà de passar pel sedàs. Els habitants del poble són tres (abans eren cinc). L'alcaldessa és una senyora velleta i arrugada amb un aspecte... Com deu ser el secretari, que sempre sol ser més vell? Al poble no hi ha cobertura. Tothom truca des de sobre les runes d'una casa on sembla que les ones arriben millor. Passe-jada per la tarda. Sense voler, acabem com perseguint les noies. Ens desviem, unes a la dreta, uns a l'esquerra. JL i JF fascinats per la ramaderia vacuna i el domini del toro. Retrobament i pacte: anem a sopar, que fa fred i hi ha gana. Una hora esperant; elles mortes: no han pres res des de les 12, són les 7 i no ens portaran el vi i el pa fins a les 8. Per sopar: el mateix que per dinar. L'hos-taler es nega a servir l'última copa a JL, no vol morts a casa seva i cap mal als seus clients: la penúltima? Eso sí! .

El sopar marca un punt d'inflexió en la relació amb les noies. Aquestes dues hores serveixen per fer les presen-tacions i establir certs coneixements, que resumim: de nom Ana (les dues), origen Burgos (les dues), casades (les dues), cunyades (les dues). Divertides, interessants i a agradables (les dues). Com les amigues de l'any pas-sat, del gremi de la sanitat, però en aquest cas metgessa i infermera. I no ha vingut una altra amiga, de nom Ana (qui ho havia de dir). Fàcil parlar amb elles, no t'equivo-ques mai de nom.

Dia 15.05.07Astorga - Foncebadón

5

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Qui vulgui veure la meravellosa sortida de sol des de la Cruz de Ferro ha de llevar-se d'hora. A les 6 drets i a 2/4 amunt. Una senyora amb presses és increpada per l'hos-taler: no quería ver la salida del sol?, pués ale, a la calle y subiendo que va a llegar tarde. Pobra. A fora una boira espessa no deixa veure més enllà de 50 m. Aconsellats per l'hostaler som -pacientment- els darrers: prendrem el cafè molt més tranquils. Co-mencem el camí, amb tota la roba d'abric posada, i fred a les mans. Boira. Les vaques la suporten estoicament. El bruc i la boira formen paisatges espectrals. Els caminants van pujant lleugers els darrers metres fins al coll. De sobte el soroll ens alerta: la Cruz de Ferro deu ser al davant. De mica en mica la divisem entre la boira. Un munt immens de pedres i altres coses -tota mena de porqueries- conformen el peu d'una de les fites més rellevants del Camino. Trobem les noies i altra gent. Uns fan les fotos dels altres amb les càmeres corresponents. Adéu i fins aviat. Ja ens veurem a baix. I comença la baixada. La boira no escampa. Manjarín, un poble enderrocat, amb un alberg amagat entre els murs derruits. Uns paren, altres no. Molta gent pel camí voltat de tancats per a vaques i abeuradors, flors grogues i blaves, brucs. El camí, ara estret ara ample, baixa i puja, proper a la carretera però sense que es noti gaire. L'Ibuprofeno fa baixar alguns saltant i corrent. Ja pararan. Ja ben avall comença a aclarir-se. El núvol queda per sobre, i es comencen a veure les valls i les muntanyes de l'entorn. Muntanyes liloses, l'efecte bruc florit. Es veuen pelegrins al llarg del camí. De sobte, el Acebo, un poble arreglat, lineal, desert, amb un bar: el Bar per parar a esmorzar. Una noia que, tot i no ser un bellesa, té un genotip generós i un fenotip a joc. Molt atenta amb la clientela, i la clientela molt atenta amb ella. Ella sola pot amb tot.

El bar és petit, fosc, amb punts de llum molt concrets, una decoració sobrecarregada i les parets plenes de records, retalls de diari/internet i fotografies de gent. Darrere hi ha un espaiós menjador per als dinars. No té pa -fet habitual- i diu la noia que ni el pare ni la germana estaran per donar un cop de mà fins molt tard. No pot fer entrepans, però ella no s'encaparra. Té un as a la màniga: el Acebo, entrepà únic, propi: tonyina, tomàquet i formatge farcint un tros de barra de pa, tot sucat en ou i fregit. El pa queda intacte però soldat, com si d'una croqueta es tractés, i el conjunt, esplèndid. Tothom menja el mateix. Birres, cola i cafès. Foto de JA amb el pelegrí de la Llagosta; no hi té cap inconvenient. Tot i no tornar a fer cap xerrada amb ell encara ens veurem algun cop més. En sortir del Acebo el sol domina al cel i la boira és a l'oblit. Al final del carrer hi ha el cementiri, amb un monument a la porta a un dels pelegrins -ciclista- que han mort tot fent el Camino. Primer ran de carretera, després per senders arribem a Riego

de Ambrós, i per més senders baixem ràpidament fins al fons de la vall al poble de Molinaseca, d'aspecte bastant residencial.

Molinaseca, diuen, té dos albergs. N'hem vist un. Mo-dern, guapo, de disseny i d'aspecte molt interessant, però no toca quedar-s'hi. Segellem. Passem per un hotel/res-taurant amb una escultura d'un botillo al jardí. Avui hi ha algun acte propagandístic de la Ford: el carrer és ple de cotxes d'aquesta marca i estan descarregant tres cami-ons portacotxes carregats amb més. Mitja hora més tard els veurem passar en corrua en direcció a Ponferrada. Tot són ja voreres, tot i que no hi ha cases sinó camps. Parem finalment a fer el descans que toca a les dues ho-res: fruits secs, aigua i tabac. Ràpidament continuem. La carretera puja, i a la carena divisem Ponferrada. No ens adonem de que hi ha dues opcions. Molta gent va per l'al-tre camí, tot vorera i carretera. Nosaltres entrem al poble de Campo amb bons lleons defensant els portals de les cases, i arribem a Ponferrada per una barriada destarta-lada on un camió de mudances de Mallorca descarrega mobles. Dic adéu al camàlic, un xicot jove, que contesta adéu, en català, amb tota la normalitat. Un pont vell, amb un de nou paral•lel creua un riu -el Sil o un afluent?-. Més enllà creuem la via del tren per sota i ens endinsem a la ciutat. De sobte un mur immens, el castell dels tem-plers. I uns senyals, a l'esquerra el Camino, a la dreta cap a l'alberg. Avancem, preguntem i finalment el trobem: un edifici nou, modern, situat en una zona d'eixample de la ciutat. Gran part dels edifics que trobem pel camí són completament nous, tota una avinguda.

Cua a l'alberg. Han obert fa un quart i, com comprovarem ara i més endavant, els responsables són bastant inep-tes. Si a un pelegrí li preguntes seguint textualment el qüestionari "país?" i et respon una parrafada inintel•ligible en francès, potser el millor és preguntar-li si és francès. El savi segueix insistint: "país?". I ara ve lo bo: "edad?". A aquest ritme... I al davant teníem un que va resultar ser hongarès i que solament parla alemany com a alternati-va. Això si, les coses importants les tenen clares. Homes a l'esquerra. Dones a la dreta. No és d'estranyar que a certs llocs hi hagi senyals com aquest de la foto. Els pe-legrins són un perill.

Dia 16.05.07Foncebadón - Ponferrada

6

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

A Ponferrada hem gaudit d'una habitació per a quatre en lliteres. Dutxa unisex. Dinar a les Doce Torres. La ciutat -que recorrem en part- sorprèn per com és de gran i moder-na. El castell dels templers- en plena operació de reforma i amb l'ànim de convertir-lo en l'atractiu turístic bàsic de la ciutat- és el cor del nucli, on hi ha esglésies, ajuntament, museus -de la Rádio Luís del Olmo-, etc. A la plaça la carpa de la Caixa amb una expo-sició de l'Al Andalus. A l'altre plaça las Edades del Hombre, títol enganyós que amaga una sèrie d'exposicions d'art religiós de Castella i Lleó: autobombo, propaganda i sub-vencions a la santa mare ECAR. Passeig, estanc, cervesa o gin tònic a la plaça ma-jor. Passen les Annes. Passen altres pelegrins. Tornen les noies. S'entaulen i prenen cervesa. Decidim anar tots a sopar. Acabem en un restaurant nou a l'avinguda nova. Decoració egípcia. Ens atén una noia d'aspecte -creiem- colombià, alegre, desinhibida i exhuberant. Diu que truca a l'amo per que l'ajudi a atendre a 6 comensals per sopar amb els que no contava i que voldria atendre. L'amo diu que sí. Ens posa en unes taules. En deu minuts arriba l'amo. Acaba de sortir del llit -són les 20.00h- i amb veu espessa i difícil d'entendre ens recita les ofertes per sopar. Més tard aclarim les coses amb el noi: la noia és la mestressa, i és egípcia (sembla que s'han destapat per allà!), ell és el marit i és anglès (deu ser de primera generació, pocs lords a l'arbre genealògic). Molt amable ens recorda l'oferta d'esmorzar al seu bar. Oferta per a pelegrins: suc , cafè amb llet i tall de brioix/pastís, tot per 1 €. Hi anirem. . Al matí sortim d'hora de l'alberg. Poca llum, poca gent. Anem a ca l'egípcia a esmorzar. Bé. La relació qualitat preu, insuperable. Fem memòria per seguir la millor drecera per trobar el millor camí per sortir. Crec que ens en sortim. Hi ha un bon trosset de ciutat per recòrrer però no resulta ni pesada ni desagradable. Creuem el Sil, després de diverses avingudes veiem un pont tipus Calatrava que quedarà a la dreta. Nosaltres, per l'esquerra, creuem una zona residencial semimoderna i anem deixant Ponferrada. A Compostilla estan molt preparats: una moto de neu davant de la porta. Per arribar a Columbrianos cal creuar amb risc la carretera, en especial si és l'hora d'anar a la feina. Travessem una plana perfecta, d'una agricultura potent que es perd per la pressió ur-banística. En el petit nucli de Fuentes Nuevas hi ha una esglesieta aïllada i una creu. També un bar on esmorzar ous amb beicon i bocates de pernil i el de costum. Altres pelegrins paren aquí, no estem sols. Seguim i arribem a Camponaraya, un poble allar-gassat a l'entorn de la carretera, de cases baixes i botigues -algunes tancades, com la llibreria (punyetera falta!)-. Creuem el Naraya, un riu petit captiu entre murs. Hi ha una plaça com de centre urbà, amb una escultura amb un bon darrere. Però hi a millors propostes. Deixem finalment la zona urbana. Creuem l'autovia i iniciem un dels millors

trams de la setmana. D'aquí a Villafranca -amb l'excepció de Cacabelos- quasi tot són vinyes i fruiterars, amb molts cirerers.

Aquesta zona és maca, amb els cirerers i les vinyes. Ca-cabelos té la gran botiga i el restaurant de Prada a Tope, i al costat l'hotel Moncloa de San Marcos. El poble té pocs atractius més: una pulperia, un molí d'aigua,... i el santu-ario de la Angustia, que per no patir ni ens adonem que existeix. Deu ser aquella baluerna de la sortida! Tram de carretera amb pujada. Cartell: Lugo 108. Ànims, que anem per bon camí, el Camino no passa per Lugo. Més endavant Pieros (no surt a massa mapes). Al capdamunt ens desviem per una carretereta asfaltada que, entre vi-nyes, va cap a una zona amb cases. Passa un cotxe de propaganda electoral, els de la Pulpada Popular. L'únic bar -curiós- és passades les cases, entre vinyes, en una cabana penosa a la dreta. Un parell de pujades i baixa-des, avançar alguns pelegrins, una ermita en un paisat-ge guapo a l'esquerra, dalt d'un turó i, sobtadament, Vi-llafranca del Bierzo. L'alberg municipal és tancat, diuen que l'ajuntament no paga la llum. L'altre és el del JATO. Aquest nom porta cua. Per uns és un sant, per altres no tant... (l'alberg és escollit, ja que l'Ibuprofeno no permet anar més enllà). L'alberg, si més no, és original. És una barreja de tot, una mena de masia reciclada aprofitant tots els racons i recobrint tots els espais no útils en llocs per posar tota mena de detalls. Ens atén la recepcionista de la temporada, una advocada brasilera d'aspecte ale-many (no proveu de saber que feia el seu avi als anys 30 i 40) que parla diferents llengües i és l'admiració dels pelegrins poc preocupats per la temperança. L'acomoda-dor ens fa deixar botes -per la pudor- i bastons -per no foradar matalassos i fundes- a certs racons preparats. Ens busca unes lliteres i ens adjudica lloc. Aquí no hi ha habitacions unisex. Toca on toca i ja està. Dutxats i instal•lats anem al poble. Hi ha un notable des-nivell entre els albergs i el nucli del poble. Baixem, bus-quem un restaurant aconsellat, el Padrino. Menestra, sopa d'alls,...Truites escabetxades, callos, bistecs,... El lloc no té cap encant, però és menja molt bé, una bona cuina de mercat i local. El centre del poble és una avin-guda plana, amb jardins i un gran convent/església a una punta, la plaça a l'altra. La resta de carrers, la majoria són entre això i el riu, amb forts pendents. Molta casa noble vinguda a menys. A l'altre cantó, dalt de tot, una altra es-glésia; i n'hi ha més pel poble. Primera compra de recors i regals. Descans a la plaça, uns al sol, altres a l'ombra. Han trucat les Anas: són a Pereje. Han passat i en veure que no hi ha altre alberg que el Jato han seguit amunt: demà la pujada al Cebreiro els serà més fàcil. Sopar lleu-ger en un lloc on fan 1/2 menú, regentat, entre altres, per un paio polonès.

Dia 17.05.07Ponferrada - Villafranca del B.

7

JORNADA

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Sortim a les 7:00. Ens hem après la drecera: el recorregut previst fa voltar pel poble innecessàriament. Creuem el riu i el Camino segueix per carretera o per un vial espe-cial segregat ran de carretera. La carretera és molt tranquil•la, n'hi ha una altra i una autovia, tot en la mateixa direcció. De seguida trobem uns alemanys que busquen el Camino difícil -per a muntanyers- que no segueix quasi ningú per la seva dificultat. No passen cotxes, excepte 6 o 7 poc abans de les 8 que van a la feina. Resseguim el fons d'una vall fluvial estreta, amb poc espai per a res i menys per a les infraestructures que hi ha. En general els pobles tenen una variant que entra i una que segueix per carretera. A Pereje JA entra -va per davant dels altres- segella a l'alberg i es troba als altres quan els camins s'uneixen. A trabadelo sortim a la carretera N-6 a buscar un bon bar: esmorzem una esplèndia trui-ta de patates i el de sempre. Joder, en un momento te has quedado sin tortilla, comenta un client que sembla formar part de la barra del bar i haver passat ja la primera copa. Com si la truita no fos per vendre! Seguim amunt, resseguint la lluita entre les tres vies que s'obren pas tapant-se unes a les altres, entortalligades com tres serps. A Portela JP i JA compren sengles bastons de pelegrí. Ara, que falta un km per acabar! I la nosa que faran per anar en taxi i ficar-se en una cabina de lliteres de RENFE. A les 10:50 arribem a Vega de Valcarce, a un forn de pa sota un gran viaducte de l'autovia.

Aquí s'acaba el Camino per aquest any. Seguirem, si res ho impedeix, d'aquí a dotze mesos. També s'acaba la credencial de pelegrí de JL i JA. Les renovarem a Ponferra-da, amb els ajudants.

Des d'aquí es truca al taxista que ens ha de recollir i portar-nos a Ponferrada. Aquí trobem un ciclista -un bomber- català, de la dreta de l'Eixample, que ens explica que ve des de casa amb la bici, porta quinze dies i vol arribar a Fisterra. Està esmorzant i aprofita per explicar-nos una mica la seva experiència. Intercanvi d'opinions. Passen les quatre sevillanes, altra gent, pocs s'aturen, tothom té molta feina, per a ells, el dia és dur i complicat: 27 km. Ara els queda el pitjor: 10 km de pujada fins al Cebreiro, el que farem de primer plat l'any vinent.

Un cop a Ponferrada comença el retorn. Primer cal dutxar-se i esperar a l'alberg. Ens topem amb els més difícils alberguistes de la temporada, ja els coneixem, model de lentitud, complexitat, dificultat. Res és fàcil. Res fan fàcil. Més tard descobrirem que els venen dos ajudants que han de fer els miracles que els altres compliquen. No obren fins a les 13:00. Que són les 13:15. Hi ha una cua de 10 m de motxilles posades en fila índia en representació dels grups de pelegrins que volen entrar. No som pas els

primers. Anem darrere d'un eixelebrat malagueny que diu treballar al capdavall de les Rambles, a la Zona Maríti-ma, a Barcelona. No m'estranyaria que fes d'estàtua a les Rambles! Per dutxar-nos hem de pagar 2 € cada un. Res és negociable ni dialogable fins que no hem pa-gat la voluntat fixada per ells, fet que controlen amb gran cura. És molt complicat explicar-los i fer-los entendre que SOLAMENT VOLEM DUTXAR-NOS, ni llit per dormir ni estada, però ho és més fer-los entendre que necessitem, durant 20', un lloc per canviar-nos mentre ens dutxem! I després fer-los entendre que tenim el tren a les 10:40 p.m. i que necessitem deixar les motxilles a un lloc on quedin recollides! no queda altra cosa que un racó al pati. Cal confiar -amb èxit- amb la bondat dels pelegrins. El pelegrí no roba. Vés a saber que fa el turista!

Nets i polits, amb les motxilles a la vista de tothom, dei-xem l'alberg per anar a dinar. Decidits, fem ús de l'expe-riència. Tornem al DOCE TORRES, on ja havíem dinat fa dos dies. És ple a vessar. Demanem els menús cars, dos de 15 i dos de 18 (el de 10 €, pels ...). Dos menús a base de botillo i dos a base d'entrecot. Lo del botillo és per una qüestió d'experiència, cal haver-ne menjat. La veritat? Quina enveja l'entrecot! Un cop dinats fem un descans a l'alberg. Fa una calor espantosa, un dia de sol saharià! Després toca sortir a passejar, darreres compres (samarretes, hogazas, didals), darrers descobriments (a Ponferrada no hi ha metro, però tenen un ascensor per pujar de la carretera al carrer de l'ajuntament). A la car-retera hi ha un mural amb textos, entre ells el que diu: Y después de haber cantado a la patrona del Bierzo le voy a pedir que llueva que se secan los pimientos. Més temps d'espera a l'alberg. La tarda és la més lenta i fatigosa de totes. Xerrem amb l'ajudant canari que ens explica coses sobre l'alberg, la seva vida i el totem que hi ha al pati, fet per un nadiu de l'illa de Pasqua amb un arbre lleonès i que ara protegeixen, en espera de solucions, amb una bossa de supermercat posada a la punta en forma de preservatiu, perque la pluja el fa malbé. A la fi sortim cap a l'estació. Retorn a Barcelona. El BOTILLO es el producto más típico y famoso de la Comarca de El Bierzo. La palabra “botillo” proviene del latín “'botellus, botullus”' que significa salchicha, morcilla o chorizo, pero también intestino, que son las tripas gor-das del cerdo donde se embuten. (...) piezas procedentes del despiece de los cerdos. Estas piezas son las costillas, el rabo, la carrillera, la lengua, paletas y espinazo. Todas estas piezas tienen hueso y junto al hueso carne. No se quita toda la carne del hueso.(:..) En el adobado se em-plea pimentón dulce y picante (se recomienda que pique un poquito), ajo picado, sal, aditivos autorizados y demás especies naturales. (...) Extret d'internet.

Dia 18.05.07Villafranca del B. - Vega de Valcarce

8

ELs germans francesos -69 i 61 anys- que ens hem trobat molts dies i que tants cops hem saludat. Les seves discussions amb els alberguistes de Ponferrada. Uns ni idea de francès (llengua forastera i llibertina), els altres ben poc castellà (no res, el que han après al Camino). Simpàtics i amables, sempre amb un somriure d'impotència comu-nicativa.

Les Sevillanes. Quatre marujas -de bon rollo- que a León ens van preguntar: qué ha hecho el Sevilla? La resposta: Ganó por los penalties. No porten motxilles, algú ho fa. Caminen alegres i felices fent-la petar. En adelantar-les el darrer dia i fer-les-hi un comentari irònic sobre el fet d'anar sense motxilles s'ofereixen, bromejant, a portar-me la meva.

L'acomodador del JATO, l'alberg privat de Villafranca del Bierzo. Coixeja. Es dedica a fer l'acomodació de la gent: els bastons aquí, les botes allà, i dormir en aquesta llitera. En sentir-nos ens pregunta si som catalans. Ell és de Lleida, i ja deu fer temps que és per Vilafranca. Té aspecte de penjat, bon jan, parla diferents idiomes (poc o molt). Una senyora li diu amb admiració: Habla Vd. muchos idiomas, verdad? Ell li contesta que sí, que cinc o sis, però que solament sap dir les frases que necessita: els bastons aquí, les botes allà, i dormir en aquesta llitera. Els serveis aquí i allà, els safareigs passada la cantonada.

Barbara Streisand. Òbviament, passats els dies, i havent-la vist en un reportatge a la TV3 parlant d'uns recitals que ha de fer, aquesta bona dona NO HO ÉS. I la Il•lusió de compartir Camino amb una personalitat així? Sempre és millor que allò de trobar-se a Molinaseca amb un carrer dedicat al Manuel Fraga.

La senyora del Vallès Oriental. Sra. oriental -japonesa, xinesa?- que viatjava -sem-bla- amb els grups de brasilers que hi ha arreu. Els brasilers al Camino són com els japonesos a BCN. I el menjador de l'alberg és la Pedrera, on es troben tots. L'aspecte, però, de la japonesa entre el ramat do Brazil era de pop perdut en un garatge. .

El noi indefinit. Quants anys deu tenir? Setze, divuit? Aspecte d'efebus, com un sant Sebastià sense passar per la broixeta. Vàrem tenir dubtes del seu gènere els primers cops que el vam veure. A León el van posar al nostre dormitori, amb els homes. Això aclaria essencialment el tema. Sembla anar molt lent, però avança al mateix ritme diari que nosaltres (o quasi, ja que els darrers dies...igual havia desaparegut). Normalment se'l troba assegut, arrossegant els peus (que té molt malament), cansat. Però ell arriba tard o d'hora.

El JATO. Personatge tot terreny que va aparèixer fa molt de temps a Villafranca del Bi-erzo. Regenta l'alberg privat situat al costat del públic. Tot i tenir detractors, i que hi ha qui no vol parar al seu alberg -jo no el vaig trobar pas tant rar ni incòmode- , tothom el coneix i sap que té solucions per a tot i tots. Ell fa i desfà, porta gent i motxilles amunt i avall i, dictatorialment a voltes, determina on dormen els pelegrins que arriben quan tot és més o menys ple.

La noia morenassa, alta, atractiva, misteriosa, ulls inquisidors; ni idea d'on és. Es re-lacionava amb anglesos i, possiblement, alemanys. Solitària en el camí, hem coincidit bastant, tant caminant com als albergs i, fins i tot, als llocs d'esmorzar. Si no fos per la llengua, potser hauria estat més comunicativa. La referència comparativa de Campona-raya es basa en ella. A algú li havia de tocar.

El pelegrí català, de la Llagosta (Vallès Oriental). Va començar trenta dies abans a Montserrat. Ha travessat Catalunya (en part) i l'Aragó (pels Monegros), fins ajuntar-se amb el camí francès. Explicava la manca i poc nivell de l'oferta de serveis fins arribar al camí francès. L'etapa més complicada va ser, però, a l'Aragó: als Monegros; 50 km sense serveis -sense llit- a partir de Candasnos fins no recordo a on. Se'l veia cansat, ja començava a tenir-ne prou. L'endemà el tornaves a veure i semblava més animat. Havia agafat tot el seu mes de vacances per a fer el Camino, i havia pactat amb l'em-presa que el dies de més que necessités els recuperaria treballant dissabtes. No sé per què feia el Camino. Segur que deu tenir bons motius. Li vaig recomanar de fer arribar les seves experiències del tram català al conseller Huguet, que està embrancat en la senyalització del Camí de Sant Jaume per tot Catalunya.

Els ciclistes. De fet, dels nombrosos ciclistes que hi ha al Camino, es parla amb pocs. Ells van al seu rollo. Hem parlat amb dos, casualment els dos són bombers. Ja se sap que els bombers disposen de bastant temps lliure, i que solen estar catxes. El primer era a Lleó, s'havia aplegat amb una holandesa (?) que també feia el Camino en bici i es feien companyia (com que som molt mal pensats, vàrem pensar molt malament). Ens va parlar del dolor que se sent al cul (que es foti, diu l'enveja) a la que es porta unes ho-res de bicicleta; que en un dia es feien entre 80 i 140 km, etc. L'altre bomber, del que ja hem parlat, és de BCN, va sortir fa dues setmanes d'allà i vol arribar, solet, a Finisterre. Va explicar que tenia exàmens per fer quan arribés...si no arribava massa tard. I que a primers de juny s'havia de reincorporar a la feina. Lo del mal de cul ens va convèncer als quatre de com de bé que anàvem a peu, tot i tardar més i -simplement- no lligar.

Els hostalers i/o alberguers. Impossible generalitzar. Ja hem parlat dels més signifi-catius de León, Penferrada, Villafranca. A Astorga, discretissims, eficients. Com els àrbitres de futbol, si passen desapercebuts, són bons. A Sant Martín del Camino porta l'alberg privat un matrimoni i la filla, que és qui ens va atendre. És molt jove (15, 16?). JP va preguntar-li què hi havia per veure al poble, i li respon: la calle Mayor. Ell vol puntualitzar, i pregunta quin carrer és: la carretera! Suposo que per a una adolescent d'un poble de 507 habitants, el més interessant pot passar al carrer Major, la carretera, on no hi havia més que dos bars i dos albergs i un seguit de cases Jo sé què és una adolescència de poble!). Als albergs municipals, com a Reliegos, no es veu als alber-guers més que per a fer la inscripció , mentre que als tutelats per ens religiosos fiquen molt més el nas per tot (són voluntaris, i els canvien cada mes).

L'Erica cinerea -si no la pifiem- és l'acompanyant més vistosa en aquest període, ja que està florint. Aquest bruc vesteix les muntanyes com un mantell i, suposo, que com més cap a Galícia més habitual serà. ...el brezo nazareno E. cinerea o ... tojos se solían cor-tar como forraje o cama para los animales domésticos. ... I encara el tallen.

L'emigrant, el burro català, també a la zona de Camponaraya on, com es veu, pot tobar-se de tot. Va ser l'únic. En canvi si que es veuen -i noten per les cagades i les petjades- els cavalls. Aquest semblava viure còmodament. Emulant al filòsof (?) Pujols, aquest, pel fet de ser burro -que no català- té els gastos pagats. O, com a mínim, el farratge que, per ara, no li falta. Clar que, si ho mirem bé, igual és indígena, i tan sols és cosí llunyà d'algun burro... ben català.