Plet per l’ombra d’un ruc

L’obra comença a les fosques. Se sent una sirena de fons amb el soroll de una ciutat cremant-se. S’il·lumina amb poca llum i tonalitat vermella simulant un gran incendi, i comença a entrar i sortir actors, corrents com si escapessin del foc.

Es torna a fer fosc i un gran silenci.

S’il·lumina el dentista Estrutió a un costat de l’escenari. A l’altre costat romandrà a les fosques el burrer Anthrax.

Estrutió.- Per si no ho sabeu, us diré que jo sóc Estrutió, el dentista. Sí, sí, dentista. Mireu el meu diploma. (l’ensenya). Amb mi comença aquesta estranya història, que em va deixar a la ruïna. Sí, sí, el que he dit, a la ruïna. Ho vaig perdre tot: la casa, els mobles, la feina, els diners...tot! I el més divertit del cas, és que sóc innocent, completament innocent!

I sabeu de qui va ser la culpa? Meva, ben meva! Perquè encara que jo era fill de casa bona, i havia nascut en una ciutat molt important... vaig anar a parar en aquesta vila plena de plagues que es diu Abdera... a l’antiga Tràcia.

Però a qui li passa pel cap anar a Abdera? Deu mil habitants, dels que val més que no en parlem. Les cases són totes de fang...encara que avui ja no són res...perquè el foc no n’ha deixat ni rastre...i tot al voltant és ple de llocs enfangats, on tot el dia, canten les granotes... milers de granotes!...

Surten uns actors vestits de granota i fan el cant típic de les granotes.

Estrutió.- Les sentiu? Granotes...i més granotes! Tot el que hi ha! Apart de una taberna pels pobres, i un casino per als rics. I res més! I justament aquí, jo sóc dentista! Val més que no en parlem...

Us vull explicar el que va esdevenir un dia de l’estiu passat. Jo vaig haver d’anar molt de pressa, amb gran urgència, a Gerania. Són tres dies de camí des d’aquest poble fins a Gerania. Al director d’una companyia recollidora d’escaroles de Gerania li feia mal el queixal del seny, i calia arrancar-lo. El pobre home patia molt!!

Un actor surt amb una escarola al cap, fent la pantomima que li fa mal el queixal

Escaroler.-Ai, ai,aaaaiiiii... el meu queixal del seny...em fa mal, em fa molt mal...aneu a buscar un dentista, aneu a buscar dos dentistes...em fa molt mal...pagaré el que sigui...que vingui!!!... aaaaiii el seny del meu queixal!!!!

Se’n va

Estrutió.- Com veieu, era un queixal molt important! Així és que em vaig posar en camí. Però com que el ruc que tinc, estava malalt, per un canvi d’aigües i de garrofes...no vaig tenir més remei que llogar un ruc.

Surten els actors i fan la pantomima d’un mercat.

Venedor.-Compreu castanyes, fruits secs...

Venedora.-Cireres, cireres madures, les primeres...

Captaire.-Una almoina, per l’amor de deu, una almoina per un pobret que fuig de fam i de feina!

Guarda.- Lladre...al lladre!!...ja veuras com t’enxampi!!!

Baladrer.-Compreu el diari d’Abdera. Atenes ataca el Pelopones!...

Se’n van tots, menys el dentista que resta al fons de l’escenari a les fosques i s’il.lumina a Anthrax

Que no s’havia mogut de lloc.

Anthrax.-Quan va arribar a la plaça, el senyor Estrutió, va venir directament cap a mi, el cap d’ases Anthrax. També a mi em donen la culpa de tot el que va passar. Quina calumnia! Quin oprobi! Quina barra!!...Precisament a mi, que sóc un fanàtic del meu poble, jo que em passo el dia dient : ”No hi ha cap ciutat com Abdera...visiteu-la en ruc..nosaltres som els més eixerits! No hi ha res com Tràcia!...De Tràcia només n’hi ha una!...”

La veritat, tota la veritat...es que aquest arrencaqueixals que venia cap a mi, no em feia cap gràcia. On aneu a parar! Era fill de Megara!...i de Megara no cal fer-se’n massa il·lusions... és alla on van inventar-se els peus plans. Vosaltres coneixeu algú de Megara que us sigui simpàtic? Doncs jo tampoc.

A més...li agradava de menjar bé...feia molta fortor de bon menjar! Es veia que havia menjat bé! Imagineu el havia d’opinar-ne jo d’això! Jo que em passo el dia menjant sopa de faves i all! A més, aquest dentista no es feia amb els pobres, i mai no havia entrat a la nostra taberna, ni que fos per casualitat. I això són coses que no es poden consentir!

OH! I el pitjor de tot, és que tenia una banyera complerta de marfil a casa seva...amb aigua i tot!!...Francament ignominiós!!!

Estrutió s’acosta a on és Anthrax. Mentre, Antrhax entra a buscar el ruc i es col·loca a on era .

Estrutió.- Únicament teniu aquest ruc?

Anthrax.-Però senyor...que més voleu? És un ruc últim model! Tres velocitats, marxa enrera, comodíssim, amb molt d’espai interior...i amb garantia total. És una

meravella de ruc! Penseu que superem les marques estrangeres. Aquest és un autèntic ruc del país!

Estrutió.- Que hi farem! Si no n’hi ha cap més...Però haig de marxar de seguida. M’esperen a Gerania. Hi tinc un afer molt important. Quant vols per anar a Gerania?

Anthrax.-Gerania...Gerania...doncs, segons la tarifa vigent...són vint monedes de coure, senyor!

Estrutió.- Tu estàs somiant! Et penses que no se que val aquest viatge? No és la primera vegada que el faig. Són deu monedes de coure, ni una més.

Anthrax.-OOOOH! Però, senyor, penseu que jo us acompanyaré personalment en el viatge.

Estrutió.- Galdosa companyia, a fe de món!

Anthrax.- Ús farés de guia, de interpret, de criat, manaré al ruc...tot, tot per quinze monedes de coure...ni una més!

Estrutió.- He dit deu, i ja n’hi ha prou!

Anthrax.-(Al públic) Què ha de fer, un home, eh? Què ha de fer quan no té altre cosa per fer bullir l’olla i fer sopa d’all?, què ha de fer?!

Així que recullo les deu monedes de coure que em deixa caure el dentista... i li permeto que pugi al damunt del meu estimat ruc...

Pantomima. El dentista puja dalt del ruc

Estrutió.- I així és que vaig llogar el ruc, al cap dels rucs! Un ruc, que dintre del que es pot trobar a Abdera, no és pas dolent...i no em dol dir-ho, sembla ben alimentat, ben respatllat... i encara que fa pudor, no hi ha res a dir. Pujo a dalt del ruc, i l’home va darrera nostre.

Pantomima. Comencen a caminar sense moure’s de lloc.

Estrutió,- Travessem els carrers de la ciutat...passem davant de l’hospital, per davant de l’ajuntament, per la plaça gran que dona a les portes de la ciutat...i ja estem fora de la vila. Als estanys pantanosos.

Es senten animals del camp i tot seguit comencen a sentir-se les granotes. A poc a poc, surten actors vestits de granota. Primer un, i mica en mica, els altres.

Anthrax.- I jo sóc aquí. Corrent darrera d’aquests dos. Darrera del ruc, i del dentista, que és això que va damunt del ruc. Però jo vaig a peu, com sempre. Les granotes tradicionals criden, com sempre. I jo, com a fanàtic que sóc de les tradicions d’Abdera, les saludo amb un cop de cap espectacular. Us saludo, granotes, us saludo granotes...m’inclino a l’est, m’inclino a l’oest...ep!, però fixeu-vos bé...

al dentista no se li mou la cara!...no saluda pas les granotes!... Quin mal home aquest dentista!...quin mal patriota!...Finalment deixem enrere les terres pantanoses i arribem al desert...

Mentre parla antrahx, les granotes han anat marxan fins a deixar l’escenari nomes am els nostres protagonistes.

Estrutió.- (cansat) Ah! Això és espantós!!! Quina xafogor més insuportable!!! Aquest desert sembla una olla bullent!! M’ofego de calor! I aquest sol...que cau inclement! Quina calor!! Aquest desert és un forn!! Per això la gent n’hi diu “el torrador”...però jo segueixo, segueixo endavant...avançant...

De tant en tant, el ruc es para.

Ha de baixar del ruc i ajudar antrhax a moure l’ase. Finalment el ruc camina.

Estrutió.- Després continuem la marxa, i al cap de poc, torna a parar-se...Tira, ruc, tira!... I aquest homenot, segueix darrera nostre amb aquesta maleïda pudor d’all.

El sol es cada vegada més enlaire...no es veu ni un arbre, ni una petita ombra per res...únicament el camp sec i eixut, i els grills i les cigales que no paren de cridar...

Ai...que em marejo...Ai, que em començo a marejar...aquest sol que cau damunt del ruc...em mareja... jo ja no puc més! Finalment, em dono per vençut. Baixo del ruc, totalment marejat...el cap em dona voltes...i m’assec un xic a l’ombra del ruc. Era la única ombra que hi havia.

I en aquest moment, passa el més estrany...el més insòlit...una cosa que si no ho hagués vist amb els meus propis ulls, no ho hauria cregut mai.

Antrhax.-Eh!...senyor!...Què és això? Què feu?

Estrutió.- Que n’has de fer tu del que faig o deixo de fer?...que no ho veus? Estic descansant una mica. Aquest sol pica d’una manera, que m’ha marejat, i tinc por de caure en basca.

Antrhax.-Això no pot esser, senyor. De cap manera! Jo us he llogat el ruc, però no hem parlat de la seva ombra...

Estrutió.- Però que t’has tornat boig? Però que dius ara? L’ombra va amb el ruc, no? Això ho entén tothom...en fer el tracte, vaig llogar les dues coses...

Antrhax.-Per les granotes sagrades!! De cap de les maneras! Això ho dieu vos..Però una cosa és el ruc, i una altra, de molt diferent, l’ombra del ruc! Vos heu llogat el ruc per deu monedes de coure... però si haguéssiu volgut llogar l’ombra, això m’ho havia d’haver dit. O seguiu immediatament el viatge, o m’heu de pagar el que sigui pel dret de fer servir la seva ombra....

Estrutió.- Però que dius tu ara? He pagat pel ruc, i ara a més a més, hauré de pagar per la seva ombra!? Qui faci cas de tu, sí que serà tres vegades ruc! Sàpigues i entenguis, que aquest ase és meu, per tot el dia, i pots tenir per segur, que m’asseuré a la seva ombra tantes vegades com vulgui, i pel temps que em doni la reial gana!

Els dos comencen a tirar del ruc, cada un pel seu costat.

Antrhax.- Doncs no us hi asseureu!

Estrutió.- Que no!? Doncs ja et dic jo que sí!

Antrhax.- Que no, i que no...

Estrutió.- Que sí, i que sí...

Finalment, el ruc dona una guitza a tots dos, i queden a distancia espantats.

Antrhax.-Bé, ruc... bé...no tiris guitzes!! (a Estrutió) Ho dieu de veritat...

Estrutió.- Naturalment que sí!

Anthrax.-Ai, senyor! Llavors no ens queda altre remei que tornar a Abdera, i d’anar a veure el jutge municipal. Ja veurem...ja veurem qui té raó! Us asseguro, per les granotes sagrades, que ningú s’aprofitarà de l’ombra del meu estimat i dignissim ruc!

Estrutió.- Anem, doncs, anem a veure el jutge! Que t’has cregut! Ell em donarà la raó de seguida. Llamps i trons!

(al públic) Què podia fer jo? Eh? Què podia fer...?

De primer vaig pensar :” li donaré una bona pallissa, i tiraré endavant...” però me’l vaig mirar bé...i vaig pensar que seria ell qui em donaria la surra... aquesta gentota que tracte amb rucs, són forts i tenen molt males puces.

Així que no vàrem tenir més remei que girar cua i tornar cap a Abdera, per tal de veure el jutge municipal.

Surten per un costat...i per l’altre, entra Filipedes...

Filipides.-Sí,sí,sí! Així mateix va passar! Varen venir-me a veure... a mi...el gran jutge municipal. Encara no eren les onze de la matinada...i ja de lluny els sento ha cridar! Quin espant!

Estrutió.- Ets un estafador! M’arruïnes! Amb un queixal tant important per arrencar!

Anthrax.-Explotador! Voler explotar així a un pobre home com jo! I al ruc d’un pobre home com jo! I la ombre del ruc d’un pobre home com jo!

Filipides.-Pero si està molt bé que cridin. Aquí estic jo per resoldre aquests problemes. Mentre ni hagi rondat per aquí algun d’aquests picaplets que a vegades venen...tot serà molt senzill...

Aquí tothom crida i tothom creu que té raó. Si un ric ve amb un lladre, jo escolto primer al ric...i li dono la raó!...perquè el que un home té, és seu i ningú té dret a agafar-li-ho. No es pot robar! Però després m’escolto el lladre, i dic : aquest també té raó! Perquè no hi ha dret que hagi de passar gana. Un home necessita per viure!...Així és que no em decanto per ningú...el més important és la calma, la tranquilitat, la concòrdia, la pau...

Estrutió.- Bandarra! Estafador!

Antrhax.-Galifardeu! Explotador de rucs!

Filipides.-Ja arriben aquests escandalosos. Són el dentista Estrutió i el burrer Antrhax; quines dues peces! Els conec prou bé. És clar que a Abdera tots ens coneixem. Bé, primer observo el dentista i després el burrer. Després torno a mirar al burrer, i finalment el dentista. I jo pregunto: ¿Qui de vosaltres és l’acusador?

Estrutió i Anthrax.- Jo acuso a aquest home d’estafa!

Filipides.-Com dieu?

Estrutió i Anthrax.- Que jo acuso a aquest home d’estafa!

Filipides.-Calma,calma,calma. Anem per parts. No ens precipitem! O sigui que tots sou els acusadors? Bé. I a on és l’acusat?

Estrutió Anthrax.- Jo acuso a aquest home d’estafa!

Filipides.-Això ja ho heu dit abans, fonoll! Silenci! Així que tenim dos acusadors. Bé. Però comencem pel començament. Expliqueu-me bé l’assumpte. (els dos ho expliquen alhora segons el seu punt de vista a la vegada) Però feu-ho un després de l’altre, fonoll, que sinó no m’assabento de res!!!

Estrutió.- Senyor Filipides. Jo, que sóc el dentista Estrutió, vaig llogar un ruc, per un dia, a aquest home. Es veritat que varem parlar pas de l’ombra del ruc. Però es que algú ha sentit parlar mai que en un lloguer d’aquesta mena, es parlés de l’ombra! No és pas aquest el primer ruc que es lloga a Abdera!

Filipides.- (al public) Jo trobo que el dentista té tota la raó...

Estrutió.- El ruc i la seva ombra van junts, senyor jutge! ¿Com pot ser que aquell que lloga un ruc no pugui tenir dret a la seva ombra? Això és elemental!

Filipides.-Sí,sí,sí...m’heu convençut. Vejam, tu, Anthrax, que has de dir-hi amb tot això. És evident que el dentista està carregat de raó.

Anthrax.- Il·lustríssim senyor! Jo sóc un home de poble, un senzillíssim home de poble, un insignificant, un miserable...però els meus cinc sentits em diuen que no puc pas deixar gratuïtament el meu ruc al sol, perquè algú s’assegui a la seva ombra. He llogat el ruc al senyor Estrutió, i m’ha pagat el lloguer, sí, és veritat. Però una cosa és el ruc, i una altra de molt diferent, és la seva ombra!

Filipides.-Sí,sí...també trobo que tens tota la raó.

Anthrax.-Si vol ombra, que pagui el doble del lloguer del ruc.

Filipides.-Sí,sí,sí...ja pots callar. M’has convençut. Tens tota la raó. Però ara bé! Jo crec...jo crec que el millor que podeu fer és posar-vos d’acord! Tu, honorable Anthrax, t’oblides de l’ombra del teu ruc, que en definitiva, no és res més que una ombra. I vos, acabalat i poderós dentista Estrutió, li doneu un parell més de monedes de coure, i quedeu en pau i contents. Creieu-me...la pau és sempre el millor.

Estrutió.- Com s’entén això? Jo no li dono una sola moneda més, a aquest pollós burrer, ni que em matin! Tinc els meus drets!

Anthrax.- I jo tinc els meus! Ja en parlarem d’això! Em pagareu el que faci falta!

Estrutió.- Ni una moneda, ja ho he dit

Filipides.-(els deixa barallat-se) (al públic) Després de tot, ja que criden de nou, deixarem que es desfoguin. Hom no s’ha de ficar en assumptes que es poden arreglar tot sols. M’aixugo la suor que em raja....però ells segueixen cridant. Em moco els nassos...però ells segueixen bramant. I tot d’un cop, no se pas com, es fa un gran silenci. Cal que actui.

Amb tot això, jo pregunto, i el ruc? A on dimonis és el ruc?

Anthrax.-Es a la porta, al carrer, que s’espera, il·lustríssima senyoria.

Filipides.-Doncs fes-lo entrar. (Anthrax va a buscar el ruc, i entren) és un animal gris, trist, pesat. Es queda parat, ja que segurament no esperava trobar-se mai en un jutjat. Aixeca les orelles, mira al seu amo, després mira el dentista, i finalment, em mira a mi. Deixa caure el cap amb resignació. I és clar que et comprenc! La tonteria humana és per fer plorar a qualsevol, fins i tot a un ruc!

Però l’Anthrax comença a cridar de nou.

Anthrax.- Mireu...mireu, senyor jutge. Es que l’ombra d’un ruc tan espaiós i ben alimentat com aquest, no val cinc monedes de coure? I , sobretot, en un dia tan calurós com el d’avui...

Filipides.-Així, tossut que tossut, continues volent cobrar les cinc monedes...

Anthrax.-Per les granotes sagrades! Naturalment que sí! Jo no em torno mai enrera! Ja em coneixeu! Tinc els meus drets!

Filipides.-Estar bé, estar bé, no t’enfadis, home. Així no tinc més remei que donar-te un dia pel judici. Vejam l’agenda de judicis...que aquests temps està molt atapeïda... Mentrestant, voleu portar el ruc al pati? S’ha de quedar dipositat aquí, fins que el tribunal hagi decidit.

Anthrax.-Però illustríssima senyoria! No em podeu pas fer això. Jo necessito aquest ruc! És tot el meu mitja de vida! La meva economia descansa exclusivament sobre les seves espatlles!

Filipides.-Doncs, no hi ha altre solució. La justícia és la justícia. El ruc és la causa del plet. Ell és el cos del delicte i per això cal que quedi sota custòdia.

Anthrax.-Però amb ell em guanyo el pa! Són totes les meves rendes. Jo sóc un insignificant, un misarable...

Filipides.-Ho veus, home, ho veus... Això et passa per no voler la pau. La tranquilitat. Si estiguéssim en guerra, no podries pas exercir el teu ofici, perquè la guerra s’incautaria del teu ruc. I si tens un procés, l’has de donar al tribunal en custòdia.

Què?...cediràs ara? Què hi dius? (Anthrax es tomba d’esquena) Però senyor Estrutió, perque no pagueu unes poques monedes de coure a aquest pobre home, per demostrar la seva bona voluntat? No veieu que hi ha qui es morirà de mal de queixal...?

Estrutió.- No em convencereu pas...

Anthrax.-No em decideixo...

Filipides.-(al públic) Ui, que aquests, jo els convenço d’un moment a l’altre... es qüestió d’insistir, animar, encoretjar... Sembla que ja cedeixen!!...estan a punt de cedir!!!

Però per desgracia de tots nosaltres, en aquest precís moment, surten en escena els dos picaplets Fisignato i Polifono...

(Desapareixen els tres i es queden els dos picaplets, un a cada banda d’escena)

Fisignato.-Que ho heu sentit? Ho heu sentit bé? Per desgracia de tots nosaltres! Això és tot el que se’ls hi acut? Jo voldria defensar el meu col·lega Polifono, però no puc pas comprendre com un membre de la il·lustre escola de picaplets d’Abdera, vulgui defensar a aquest insignificant i proletari Anthrax. No ho puc entendre!

En canvi, defensar al senyor Estrutió, membre de una il·lustre família, i en l’exercici lliure de la seva honrosa professió d’arrencaqueixals, era per a mi un gran honor.

I de què es tractava en aquest plet? Doncs, de res més i res menys que d’arribar a una sentència justa! Jo no havia pas acceptat el perque el dentista

tingués diners i penses cobrar una bona picossada, res més lluny del meu intent. Els diners no fan la felicitat! Es tractava d’actuar en pro de la justícia!

Polifono.-Sí, això mateix, de la justícia! Però quina justícia? Es cert que ell ha estudiat en escoles de gran solvència, i jo vaig fer carrera en escoles nocturnes. Diferencies socials que no tenen cap importància, en un cas com aquest, quan es tracta de defensar el burrer, perque són els intocables drets dels burrers i els traginers!

Però , ja ho sé, ja se que els meus enemics han aprofitat aquest cas per atacar-me. Si fins i tot han arribat a dir que jo defensava el burrer perque m’havia mirat el ruc i trobava que era un animal sa i ben alimentat, i que esperava quedar-me’l. Això és una vulgar calumnia de la premsa poc respectuosa!

No, senyors, no! Es tracte de la justícia! Es que els pobres i honrats propietaris dels rucs no poden tenir drets sobre la seva ombra? A on aniríem a parar si deixessim trepitjar-nos així!?

Per això, dipositat el ruc al jutjat, vaig començar a preparar el plet amb el meu client Anthrax.

Polifono.-Amunt l’esperit, Anthrax. Sí, és veritat que de moment t’has quedat sense ruc, però amb aquest plet, guanyaràs dotze dracmes!

Anthrax.-Dotze dracmes! Per les granotes, senyor Polifono! Dotze dracmes? N’esteu segur?

Polifono.-Com ho sents. Dotze dracmes.

Anthrax.-Dotze dracmes!! Amb aquests diners em puc comprar tres rucs nous. Tres!! Jo seré el burrer més important d’Abdera. El rei dels rucs d’Abdera!

Jo seré el rei de tots els rucs,

I guanyaré deu mil escuts

Tots els companys m’envejaran,

Puix jo seré molt important.

Polifono.-Es clar que guanyar el plet, no serà cosa fàcil. Vull dir que cal que comprenguis la situació. Es molt important que d’ara endavant portis una vida decorosa i decent. Sí, sí, no em miris amb aquests ulls estranya’t. Es diu, que aquí t’han vist amb alguna copa de massa...

Anthrax.-Calumnies, senyor Polifono! No s’ho cregui pas. Però si jo no bec mai!!

Polifono.-Doncs a fe que, jo mateix, ahir et vaig veure que sorties de la taberna de Leonides, i anaves fent tintines.

Anthrax.-Bé,...ahir sí, però va ser una mica de licor de cireres. De tant en tant, una mica de licor de cireres no és pas dolent, senyor Polifono...

Polifono.-Això s’ha d’acabar. S’ha d’acabar absolutament. Totalment. Irremissiblement. Ah! I una altre cosa, res de pagar la teva esposa! Així tindrem la comissió de dames al nostre favor.

Anthrax.-Però estimat senyor Polifono, si jo no....

Polifono.-Res. No em contradiguis, que jo ho ser tot. Ara es tracte que el poble, el il·lustre poble d’Abdera, tingui plena confiança amb tu. Amb la simple ombra d’un ruc no en tindríem prou. No ho entens? Es tracte d’elevar el to del plet. Donar-li més importància.

L’ombra d’un ruc no interessa, però la teva dignitat, la dignitat de un honrat comerciant de rucs d’Abdera, menyspreada i insultada... això sí que interessa a tothom. Interessa a tot el poble!

Anthrax.- Però jo sóc un de sol...i el poble és molta gent...

Polifono.-Ara únicament comptes tu. Tu, oh gran Anthrax!. Un general no és pas un exèrcit,no? Però és el més important. Doncs, ara, ets un general, un general de la virtut, un general del matrimoni feliç, un general de la rectitud...

Els meus honoraris, considerant que ets un pobre miserable, són quatre dracmes. I els haig de cobrar necessàriament dintre de tres dies. És l’ordenança. Per desgràcia, no m’és possible fer descomptes.

Anthrax.-Quatre dracmes!? Refonoll,senyor Polifono! Llavors ja no serà tant de negoci...considerant que guanyi el plet, únicament podré comprar dos rucs!...

Polifono.-Però de què et queixes, home! No te’n dones vergonya de queixar-te? Va,va,va...home, si al cap i a la fi, guanyaràs dos rucs sense fer res!

I repeteixo, dintre de tres dies haig de cobrar. No puc donar més termini. O cobro o no hi ha plet.

En fi me n’haig d’anar, que m’espera en Panfus, el rentista. No cal que m’acompanyis, no em convé que em vegin en companyia tan poc agradable.

Au! Anthrax!...amunt els ànims! Amunt el front, endavant i coratge!

(Polifono i Anthrax marxen. Entren Fisignato i Estrutió)

Fisignato.-I mentre el meu col·lega va pel mercat amb el burrer, jo passejo per l’honorable barri residencial dels que no tenen feina per fer. Com que fa sol, anem per l’ombra.

Senyor Estrutió, jo no el vull enganyar. Vostè guanyarà el plet, és evident. Però en traurà poca cosa. En aquest burrer miserable, tot el que l’hi podem estirar, són quatre dracmes.

Estrutió.- M’és igual això. No m’importen els diners. Jo el que vull és que triomfi la meva causa, senyor picaplets. Per cert, els seus honoraris, quant pujaran?

Fisignato.-Doncs, quaranta dracmes, senyor. És la tarifa vigent. Dintre dels tres primers dies haig de cobrar la meitat d’aquest import. Vint dracmes, si no us sap greu.

Estrutió.- Aquest viatge a Gerània, m’està costant un ull de la cara!...Però és igual, vostè cobrarà els seus honoraris, senyor Fisignato. Quan es tracte dels principis, cap sacrifici és massa gran. Jo sóc un científic. Pitàgores és el meu mestre, i els principis, són els principis.

(marxen d’escena mentre segueixen parlant)

Anthrax.- (Sol en escena) Dotze dracmes, menys quatre dracmes, són vuit dracmes, que són dos rucs! Bon negoci, si senyor, bon negoci...

Ara estic passant per la porta de la taverna...i el taverner és a la porta, e i em convida a entrar...sembla que seria lògic d’entrar a celebrar-ho, no? Ara no em veu ningú. I un xiquet de licor de cireres no fa mal a ningú.

Però no, no. No! Porta’t com un home, Anthrax, no entris pas a la taverna. Ni la miris! Res de tavernes! Ara jo sóc representant vivent de tota la virtut. Fora flaqueses!

(mentrestant ha sortit la seva dona. Fent feines de casa)

Ja sóc a la meva barraca. Naturalment, com sempre, la meva dona ha posat a assecar la roba a l’entrada. I això que li tinc dit que no ho faci, perquè es poc elegant. Es mereix que li doni unes quantes...però no! Domina’t Anthrax, no la peguis...Recorda que d’ara endavant cal que siguis un marit model. Pensa amb els vuit dracmes! Amb els dos rucs que podràs comprar! (A la dona) Et saludo amb tota la devoció del meu cor, Cròbila, esposa estimada.

Cròbila.- (el mira de mala manera) Aquest ja deu anar begut! Ja tens feta la sopa d’all, home. On és el ruc?

Anthrax.-Oh...l’he fet guardar, esposa.... le fet guardar. Aviat ja no em preguntaràs pel ruc, sinó pels tres rucs! El vell i els dos nous! Vaig a fer un gran negoci. Guanyaré vuit dracmes!

Cròbila.- (sense fe) Vuit dracmes?!

Anthrax.-Ah, no t’ho creus, eh? Doncs és així. Vuit dracmes!

Cròbila.- Ja vas tèrbol ,no?

Anthrax.-No, perquè jo ja no bec, ja no bec gens! I tampoc et pagaré mai més. I saps perquè? Doncs, perquè jo ara sóc el poble. Sí, el poble. I no s’ha de pagar a la dona. I perquè t’ho creguis, et vaig a fer un petó, que des de fa vint anys, no te n’havia fet cap.

Cròbila.- Ara si que veig que no hi ets tot!

Anthrax.-Mua,mua. Ai, la meva estimada bruixota! Bé,bé, no ens posem nerviosos. Ara el que cal fer, és treure al carrer els llits i els mobles. Són de bona fusta de cirera, i hem d’empenyorar-los.

Cròbila.- Però que dius, tu, ara!?

Anthrax.-Es clar, dona, és clar! Jo haig de pagar al picaplets Fisignato. Li li haig de donar quatre dracmes! No ho entens? Jo hi guanyo vuit dracmes, i ell n’hi guanya quatre. Vuit i quatre són dotze. Però jo les haig de pagar per endavant. I tot aquest benefici, saps perquè, estimada esposa...no t’ho podràs creure...tot aquest benefici, per una trista ombra del meu ruc!

Cròbila.- Per les granotes sagrades! El meu marit s’ha tornat boig!

Anthrax.-El que s’ha tornat boig és el dentista! Aquest sí que s’ha tornat boig! Volia descansar a l’ombra del meu ruc, sense pagar! Au va, home, au va! Així no es fan els tractes a Abdera... Ara sabrà qui sóc jo... Ara sabrà qui és el poble!

Apa, apa...a treure els mobles i el llit. Fa molta calor i podrem dormir, perfectament, a terra. (se’n va)

Cròbila.- Aquí em teniu a mi, Cròbila, pobre dona d’un burrer. Filla d’un sabater i d’una pastora. Aquí estic, escoltant l’estranya història que vol explicar-me el meu marit, el burrer Anthrax. I vaig haver de casr-me amb aquest homenot! I pensar que el boxejadir Ketos s’havia fixat amb mi...

I aquí el teniu, traient de casa els mobles i els llits i portant-ho tot a empenyorar. Entaular un plet contra un dentista! Això sí que és una bestiesa! Un burrer, és un burrer, i això no canvia! Es pensa que amb un picaplets en te prou per guanyar.

Sort que jo conec el món, i se com funciona...

L’única solució és que prengui interès per la nostra causa, el gran cacic Estrobilo. Ell és poderós i pot arreglar-ho.

Anthrax!, li dic, hem de fer per manera d’interessar el gran cacic Estròbilo. Si no ho fem, els rucs es quedaran allà on són ara, al teu cap, i prou!

Anthrax.-Francament ets molt poc intel·ligent, Cròbila. Com vols que el gran cacic Estròbilo, s’interessi pels problemes d’un pobre burrer? Com vols que jo li parli? No veus que m’engegaria als gossos?

Cròbila.- Ja veuràs com es molt fàcil. Jo conec una modista, que es diu Peleies, aquesta coneix un ferrer que es diu Mastax, Mastax coneix un seu germà que és capità de vaixell, i que és el promès d’Iris.

Anthrax.-Però , qui dimonis és Iris? I que m’importa a mi tot això?

Cròbila.- Però que no ho veus? Iris és la criada de la gran estrella Telèsia...

Anthrax.- I quina relació té l’estrella Telèsia amb el meu plet?

Cròbila.- Però tu no saps que Telèsia fa de model per a uns estudis d’historia natural del gran cacic Estròbilo? Això ho saben, fins i tot, les granotes!!!

Anthrax.-aah...història natural...bé... però jo pregunto...què té a veure tot això amb el meu plet?

Cròbila.- Es molt fàcil de compendre... jo parlo amb la modista, la modista parla amb el ferrer, el ferrer parla amb el mariner, el mariner parla amb la criada, la criada amb la gran estrella, i aquesta parla amb el gran cacic. Oi que ho enténs?

Anthrax.-En absolut!

Cròbila.- Ens hem de bellugar, Anthrax, perquè jo conec molt bé a la dona del dentista Estrutió. Ui, quina fura! Que no saps que d’aquí uns dies hi ha el ball de carnestoltes? Doncs ella pla que es quedarà quieta. Remourà cel i terra per fer triumfar la seva causa.

Sí, és cuestió d’interessar el gran cacic. Ell aconseguirà els vuit dracmes.

Anthrax.- Vuit dracmes!! (se’n va pensatiu)

Cròbila.- (al públic) Al final, el vaig convença . I mentre ell tenia cura de treure els llits i els mobles, i empenyorar-los, jo vaig anar a veure la modista, que viu al districte del castell, damunt de la taberna. Com sempre, aquí hi ha els homes que beuen i les dones que cusen.

(pantomima.es prepara la taberna, els homes amb gerres a la ma i les dones cusen)

Cròbila.- Escolta, Peleies, estàs segura de que vols casar-te amb el taverner Colon, tan gran com és?

Peleies.- Ai, tot de cop, no ho sé, Cròbila, no se pas que fer.

Cròbila.- Apa, apa...val més que triïs el ferrer Mastax. El taverner ja s’ha quedat vidu cinc vegades! No pensis més. A tu et convé en Mastax, en pots estar segura. Si et cases amb el taverner, no et lliuraràs d’una bona pallissa diaria.

Peleies.- Ai, vols dir que en Mastax no em donarà cap cop?

Cròbila.- Dona, no et pensis. El meu marit amb això és com un rellotge. Cada dos dies, em dona una pallissa fenomenal. És com un ritu. Com si ho digues el calendari. Però ara ha deixat de pagar-me. Sí, sí. Diu que vol esser virtuós. I saps perquè?... doncs perquè té un plet amb un dentista. Sí dona, resulta que.... (pantomima d’explicar la història)

Peleies.- (al públic) I aquí em teniu a mi, a la modista Peleies escoltant l’increïble història del ruc, el burrer i el dentista. No és que hi entengui gairebé res, la

veritat. Però si Cròbila ha deixat de rebre pallisses del seu marit, això és molt important.

Ara diu que parli amb Mastax, perquè aquest parli amb el seu germà.

Està bé, jo hi parlaré. Espararé que sigui diumenge...

(Cròbila se’n va)

Ah, aquí està. Vull dir que aquí està el diumenge.

(Campanes que tocan a misa.)

El diumenge, a Abdera, són tots iguals. Al matí a escoltar sermons. Després, una miqueta de pollastre rostit. I a les dues en punt, ja arriba Mastax.

Mastax.- Eh, Peleies! Obre, que sóc jo, Mastax, el ferrer, puntual com tots els diumenges a les dues de la tarda.

Peleies.- Entra!

Mastax.- Escolta, minyona, et vols casar amb mi? Eh? Si o no? Eh? Que no ho saps? He rebut un encàrrec de fer dos mil cascs guerrers per a una tribu de més enllà del Danubi . Se’n diuen els Gods. Al davant dels cascs porten una àguila, a l’ esquerra una deessa amb una espiga, a la dreta una nimfa amb un martell, i al capdamunt una muntanya amb un be, i als costats, dues autentiques banyes de vaca. És un negoci fabulós. Seré un home ric! Diuen que em recomanaran als seus amics de raça!

Peleies.- Vols dir que si em caso amb tu, no em pagaràs?

Mastax.- Jo!? Pegar-te!?....Jo!? Amb aquest ofici tan pacífic que tinc!? Però si sóc incapaç de matar una mosca! Mai, Peleies...Mai!... I si alguna vegada m’excedís, i em posés ple de fúria, i te’n deixés anar alguna... ja veuràs com els meus cops de garrot, són més suaus que si fossin carícies.

Peleies.- Es que avui ja no es pega a la dona. Som civilitzats.

Mastax.- Cilivi...Civili....CivilitzaQue?

Peleies.- Doncs sí. Mira l’Anthrax, el dels ases. Ja no pega a la dona.

Mastax.- Qui?!....el burrer?!...jajaja...Va, dona, va... aquest la pega tots els dies, i tan fort que se sent de tot el barri.!!

Peleies.- No...que ara ha canviat. Sí... des de aquesta famosa història del ruc!!...veuràs...

Mastax.- (al públic) I la Peleies comença la història del conte del ruc, l’ombra i el dentista....

I no para, no para...sí....sí...i això que explica és quasi surrealista...sí...sí...ep! I ara? Que dia aquesta bona minyona?... que està disposada a casar-se amb mi si parlo amb el meu germà Tifis?! Ah!, doncs, ho faré, oi tan que ho faré. Jo ajudaré el burrer Anthrax i Peleies serà la meva dona!

(Peleies marxa)

Ara vaig a baixar el port, on el meu germà Tifis deu estar a punt d’arrivar amb el seu vaixell. Naturalment, estarà alegre com un barril de cervesa, i cantarà, com sempre, les seves estúpides cançons...

(Entra Tifis cantan)

Tifis.- Cent pirates a babord, cent pirates a estribord, i jo dret al mig del pont, amb una gerra de ron!!

Mastax.- Eh!! Capità Tifis! Estimat germà...escolta’m!!

Tifis.- Perquè em trenques l’estrofa? Calla ja, germà de terra! Estic cantant el gran cor dels pirates...

Mastax.- Deixa de cantar, home. Tinc un encàrrec molt important per a la teva Iris!

Tifis.- Iris? Qui és que no la conec...no n’he sentit a parlar mai!

Mastax.- Es la teva promesa!

Tifis.- La meva promesa? No home, no! Si la meva promesa es la Clodila de Anfipolis! A veure si jo no sabré qui és la meva promesa...

Mastax.- No, home. Recorda que la última vegada que vares esser aquí et vares prometre amb Iris, aquella morena primeta...

Tifis.- Calla, home, calla...ja me’n recordo! Es que això de tenir una núvia a cada port, és un embolic espantós. Però vols dir que Iris no era alta, molt grassa i rossa?

Mastax.- Morena i primeta...t’ho asseguro.

Tifis.- Ja pot esser, ja. Es que em faig un embolic!

Mastax.- Sí, home, segur...

Tifis.- Està bé... i que vols de la meva promesa, si es pot saber?

Mastax.- M’és indispensable que la vagis a veure...

Tifis.- Està bé! Si no hi ha més remei, aniré a veure-la.

Mastax.- Escolta...i si no saps de que parlar-li, ¿perquè no li expliques la terrible història del burrer, l’ase i el dentista? Iris treballa amb l’estrella Telesia...

(entra un taverner amb dues gerres, i Mastax fa veure que li explica tota la història)

Tifis.- Ens vàrem pendre tres vasos de rom, i el meu germà m’engegar la increïble història del burro i el seu amo. Jo l’escolto atentament.

Aja...aja...

Em rasco el cap.... em sono els nassos...

Aja...aja...

Al final em pregunta si estic disposat a parlar de tot això amb Iris, i li dic que sí. Després, em torno a sonar els nassos, i el meu germà de terra se’n va.

¡Adéu, germà Mastax! No et veure mai més. Ni tan sols has sabut beure com les persones decents. Abdera no té res per oferir a aquest capità de mar!

Aquesta ciutat no té cap atractiu, i el conte del burrer i el dentista, és estúpida. Que m’importen a mi els dentistes? Res! I els burrers? Encara menys! I la meva promesa Iris? Res de res! No és el meu tipus! I diuen que és la meva promesa! Potser sí...amb això de les noies, hom perd fàcilment les cartes de navegar...

¡Eh, taverner,! Què val aquesta ampolla de rom? Eh! Que n’hem begut tres?? Tres?! No està gens malament. Té, una moneda d’or espanyola, cobra i amb el canvi comprat un mapa del mar negre!!...

(torna a pujar al vaixell)

En pujar al vaixell, a vegades, faig tintines... i sembla que vagi de tort, però no em feu cas, és l’oneig i avui que hi ha vent de llevant, encara és més fort...

Ah! Ja sóc al lloc de comandament! Aquí estic dret com un roure! Anem a fer-nos a la mar cap a terres promeses!!

Iris.- (que arriba corrents) Tiiiifiiiiis!!!...Capità Tiiiiifiiiissss!!!!

Tifis.- Ep, llamps i trons! Qui és aquesta? Precisament ara que estic a punt de posar la proa a l’Adriàtic! Una noia prima...morena...això em fa mala espina...perquè diria que és una de les meves núvies...Per Neptú i la seva forquilla! Aquesta de ésser Iris! Rediatre, com és que encara no he marxat!? Però ja no hi ha remei. Valor, capità, valor! Aquella vegada, a Abissinia, encara les vaig passar més canutes...

Iris.- Tifis! Sembla mentida! Vens a Abdera i no has vingut a veurem!

Tifis.- Però que dius, dona! Que dius Iris! Perque tu ets Iris, oi? Es clar que pensava venir a veure’t...però volia posar-me l’uniforme dels diumenges. Tingues en compte que acabem de descarregar una partida d’oli de bacallà que feia una pudor dels mil dimonis!

Iris.- T’he estat esperant tota la nit i tot el dia! Però que no ens casem avui?

Tifis.- Casar-nos? Per!?...Ep!...no...vull dir...no ho dubtis pas gens!... Ser la promesa d’un mariner, és com estar casada dues vegades...

Iris.- (contenta) Yuuuppiiii!!! Oh! Que en sóc de feliç de tenir-te finalment, Tifis! No faig més que pensar amb tu. Avui li he posat el vestit al revés a la meva senyoreta!

Oh, Tifis, mira que bonica és la lluna! I com treu la seva cara de plata sobre el blau de les onades....oh, lluna, lluna...

Tifis.- Aquesta lluna sembla una moneda de plata de Pèrsia. Per una moneda així, et podries comprar tot un barril de rom.

Iris.- Oh, Tifis, el mar és ple de llumetes, que no fan més que donar voltes i més voltes!

Tifis.- (que no sap que fer per marxar) Demà farà vent del nord. Tramuntana, segurament. No tinc més remei que anar-me’n. Has d’entendre-ho.

Iris.- Anar-te’n? Te’n vols anar? No anàvem a casar-nos!?

Tifis.- Sí, és trist. Però haig de marxar urgentment. Ah, però no et preocupis, que tornaré de seguida. Unicament donaré un tomb a la badia, fins a Xànthia.

Iris.- Sí! Això mateix vas dir l’última vegada, i et vaig veure més!

Tifis.- A sí?...de debò?...ja t’ho havia dit?... vaja... T’asseguro, doncs, que això no tornarà a repetir-se. Perquè no sóc el mateix. Ara sóc un home formal. Es clar que això no és cap mèrit amb la promesa que tinc.

Però ara, haig de marxar, és necessari que carregui camells per Anthipolhis.

Iris.- Camells?

Tifis.- Sí, sí, camells! Una gran quantitat de camells! Avui dia, sense camells, no es pot fer res. És un vehicle imprescindible. Per al progrés dels pobles fan falta camells, camells, una gran quantitat de camells! Els camells són més alts que els cavalls, i això és un gran avantatge.

Iris.- I estàs segur que demà tornaràs?

Tifis.- Es clar que sí! Tot el dia pensaré amb tu... Mmm... Bé, i ara que fem, secall meu?

Iris.- Porta’m amb tu, Tifiset! Porta’m amb tu ara que la lluna es rodona, i s’aixeca sobre el mar. Porta’m!

Tifis.- (al públic) Aquí estic jo, sense que el vent es mogui, al vell mig del mar... i aquesta, tossuda que vol venir amb mi. Aquesta promesa meva, és més enganxosa que un barril de pega!

Però, per sort, en aquest moment recordo la història de l’ase, el burrer i el dentista! Li explicaré aquest rollo. Llamps i trons! Si això no funciona, ja em veig casat sense remei, i això és l’últim!

Escolta, secall meu, li dic, m’has de fer un gran favor, a mi, al meu germà de terra Mastax, aquell que vol casar-se amb la modista Peleies. I ja, desesperadament, li explico tot aquest maleït embolic.

Iris.- Quin bon cor que té el meu Tifis! Pobre burrer! Ah, però, li ho diré immediatament a Telèsia, perquè ho digui al gran cacic.

I ja estic una altra vegada al port, mentre ell, el meu tresor, em mira des del vaixell! El dolor de la separació, el fa anar de tort!

Tifis, Tifis meu! Ja no et veig! Te’n vas com una ombra fosca dins el mar!

Com sempre, ja torno a estar sola! Únicament queden en mi les estrelles i la lluna...

Oh, ara que dic estrella! La meva senyoreta, que haig d’ajudar a banyar a la banyera de Corinto. Oh, Tifis, aquesta mateixa nit, parlaré de tu amb la meva senyoreta, i demà seré la teva esposa!

(L’Estrella Telèsia, que ja havia entrat, s’està maquillant)

Telesia.- Ja és hora que arribis, Iris! Com pots veure, m’estic arreglant per anar a la festa del gran cacic Estrobilo. A veure que em poso avui... potser una mica de pasta de cocodril trinxada, barrejada amb pols d’argila, i terra d’escudella. Ah, i un xic de saliva dejuna!

Suposo que avui no hauràs menjat ceba!

Ah! Aquesta Tràcia aconseguirà que se m’espatlli el meu cutis, tan fi i refinat! I per totes parts hi ha mosquits, i no entenc perquè està tot ple de granotes!

Va, donem el meu vestit egipci... i explica’m alguna xerrameca, que ja saps que a mi , aquestes coses del poble, m’encanten... si és que jo...jo adoro el poble!

Iris.- Oh, senyoreta, si precisament tinc una gran història per explicar-li. La història de l’ase, el dentista, i el burrer!

Telesia.- Ooooh! Un burrer!!! Que exòtic! Que interessant! Jo adoro els burrers! Caminen tan orgullosos al costat de l’ase, canten cançons... Són pobres, Iris, i els pobres sou sempre feliços, i perquè? Per què no teniu preocupacions!

I que li passa a aquest pobre burrer? Té problemes? (pantomima de iris explicant la historia) Oh!...Oh!...que dolent aquest dentista! Quin homenot!... No passis pena, que li diré tot, tot, tot al gran Estròbilo, i ell em farà cas...

(Iris se’n va i entra Estrobilo)

Estrobilo.- El que m’expliques és molt emotiu, Telesia. Però tu continua ajudant-me en les meves investigacions arqueològiques, ja que jo sóc un investigador, i res ha de destorbar les meves investigacions...

Telesia.- Però, oi que ajudaràs a aquest burrer?...tresor meu...

Estrobilo.- Creus que el puc abandonar? A més, ja fa temps que li porto votada a aquest dentista de Megara! Abans, els que tenien mal de queixal, venien al meu cau, i bevien alcohol, per fer passar el seu mal. Entre tots els meus negocis, aquest era el més important! Però des de que ha arrivat aquest remaleït dentista, quan hom te mal de queixal, li arrenca el queixal, i s’ha acabat! Això és una ignomínia! Una injustícia! Aquest dentista m’ha usurpat la meva principal font d’ingressos.!

Per això ajudaré amb molt de gust al burrer, per tal de que pugui guanyar aquest plet, però donat pressa Telesia, cal que anem immediatament al gran ball de disfresses. Suposo que allà trobaré els meus enemics, els col·legues que tenen simpatia pel dentista. Però encara que ell i la seva dona facin els impossibles, el plet el guanyarem nosaltres!

Filipides.- Ja ho vaig veure a venir, jo el jutge, de que tot això acabaria malament. És clar que el que va passar, va ésser més gros del que podia pensar. I és que, el més important, és conservar la tranquilitat, la calma, la pau!

La gent no s’hauria de posar en els plets, perquè tot ho compliquen, tot ho barregen. No pot ésser, barrejar les coses importants, amb laltres de mínimes, com aquest del ruc.

A més, la gent és feia un embolic excepcional, no sabia pas el que passava, ni que és feia, i cada vegada era pitjor. La veritat és que no podia estranyar a ningú que tot això acabés tan malament.

FILIPIDES -(TOCA LA CAMPANETA) ja ho vaig veure de seguida que allò no anava be. Tant bon punt dono la paraula al fiscal, ja veig que anem per mal camí. Generalment, aquí a Abdera, fem les coses molt casolanament. El fiscal explica

l’assumpte, amb molta celeritat, els jutges dictaminen, i tot s’acaba aviat.

Però avui no, el fiscal parla i parla i parla. Malament, avui anirem molt malament.

(ELS JUTGES ESTAN FENT UNES GROSSES PAJARITES DE PAPER)

GRUP 1 - molt be, molt be, si, si, molt be!!

GRUP 2 - fora, fora, que calli, fora!!

FILIPIDES -silenci!! Prego que no s’interrompi al fiscal Miltias.

MILTIAS -resumint: que l’ombra de cap ruc, per tant, del ruc que ha donat origen a aquest plet, pot representar la part de la propietat d’una persona, de la mateixa manera que

l’ombra que fa una muntanya o una casa, no pertany a ningú. I per tant, aquesta ombra no pot esser comprada, ni venuda, ni heretada, ni regalada ni llogada. Per tant, l’acusació del burrer Anthrax contra el dentista Estrutió, manca de sentit i fonament legal.

GRUP 1 - molt be, molt be, si, si, molt be!

GRUP 2 - fora, fora, que calli, fora!!

FILIPIDES -a vejam, una miqueta de silenci!! (TRANQUILAMENT TOCA LA CAMPANETA)

Silenci, si us plau. Procedim a votar. Que aixequin la ma els que estan d’acord amb la proposta del fiscal Miltias.

(DOS JUTGES AIXEQUEN LA MA)

Es clar. Lògic, natural, ara els altres dos votaran en contra.

(S’ORIGINA UN NOU GUIRIGALL A LA SALA)

Per favor, silenci si us plau. El senyor Polifono te la paraula.

POLIFONO -honorable audiència de la ciutat d’Abdera. Estem apunt d’aprovar la proposta mes monstruosa que mai no hagi estat proposada a un tribunal. Perquè aquesta sentencia, de pronunciar-se, faria somoure els preciosos drets de la humanitat entera. Perquè si Abdera ja no es pot llogar ni l’ombra d’un ruc, el sentit de la propietat se’n vindrà per terra, i tornarem al temps de les cavernes!!

(NOU GUIRIGALL. FILIPIDES TOCA LA CAMPANETA)

FILIPIDES -apa, anem despresa. Aneu al grà.

POLIFONO-I jo pregunto, com es que el fiscal Miltias s’ha pronunciat d’aquesta manera? Pregunto, pregunto... Miltias, digues... no es veritat que ahir a les dotze de la nit, en el ball de màscares, us vareu comprometre a accedir als desigs del senyor Estrutió i pronunciar-vos a favor seu? Tot se sap a Abdera, tot se sap!!

(GIRIGALL MES FORT)

República d’Abdera, que et surtin els colors a la cara!! Existeix un pacte secret, una confabulació de les classes mes altes i aristocràtiques de Tràcia, per fer triomfar la causa del dentista!! Aquestes classes s’han unit amb un pacte que pot acabar amb la vida d’aquesta ciutat!si, tot se sap, tot se sap a Abdera, i jo he sabut de les maquinacions que el dentista Estrutió i la seva esposa, han exercit sobre el

tribunal.

ESTRUTIO -no, no, es fals, tot es fals!!

(DE NOU, UN GRAN ALDARULL)

FILIPIDES -senyors, he dit silenci!! Apa, per favor, calleu. Ara te la paraula el defensor senyor Fisignato.

FISIGNATO -respectable jurat. Tinc vergonya de posar-me a parlar. Una gran vergonya, pel respecte que es deu en aquest vell recinte, tant venerat pels nostres pares. Demano un acte de respecte envers ell.

(TOTS S’AIXEQUEN I GUARDEN SILENCI)

Certament que es difícil de dir res. Veniu, honorables lletrats, veniu oh excelsos predecessors que vareu erigir aquest lloc com el triomf de la equanimitat, de la saviesa i l’honor. Serà precís que ens posem tots de genolls i demanem que es purifiqui aquest edifici, tant malparat després de les paraules del senyor Polifono.

FILIPIDES -posar tota la sala de genolls em sembla excessiu. Aneu al gra, si us plau.

FISIGNATO -que es això que ha gosat dir aquest home?? Pregunto, que es això?? Potser els nostres ciutadans, els nostres lleials i valents ciutadans, habitants d’Abdera des de tants anys, no estan per damunt de tot sospita? Es que es pot sospitar sense el mes petit fonament? Honorables pares, honorables ciutadans. Aquesta ciutat s’ensorrarà si comencem a dubtar de tots i de tot, si ens fa trontollar el dubte... però si hem de seguir per aquest comi, seguim-hi. Perquè jo, honorables senyors, tinc proves de que el gran cacic Estrobilo, es va retirar en una sala apart amb els jutges que han votat a favor del burrer. Digueu-me: que pot tenir a veure el gran Cacic Estrobilo, amb un insignificant burrer, amb un burrer de la pitjor espècie...

(COMENSA EL GIRIGALL DEFINITIU. CADA VEGADA ES PITJOR. EN UN SILENCI SURT EL JUTGE FILIPIDES AMB LA PERRUCA A LA MA I ESGARRAPAT I DESPENTINAT)

FILIPIDES -Això, ja ho sabia jo. Tot se’n va anar en orri, quan varen sortir els ideals. La batalla, perquè això va ser una batalla, fou terrible. El burrer va pegar al dentista, el dentista al fiscal, el fiscal a Polifono, Polifono a Fisignato, i Fisignato em va enclastar la campaneta per barret. Els jutges donaven cops a tots els que s’hi acostaven i aquests també els picaven a ells. Al final, mal girbats, amb contusions I macadures, tots abandonaren la sala, mentre els dos picaplets es retiraven amb llurs clients.

(DESPRES DE FER EL QUE INDIQUEN LES PARAULES ANTERIORS, TOTS S’HAN RETIRAT. APAREIX ARA ESTRUTIÓ I FISIGNATO)

ESTRUTIÓ -(FURIOS) Maleït director de la Companyia d’Escaroles de Gerània ! que he guanyat jo amb que li fes mal el queixal del seny ? he perdut la meitat de la meva clientela, i un altre dentista acaba d’instal·lar-se dues portes més enllà de la meva, per fer-me perdre la que em queda ?! .. i què dir de la meva categoria de la meva posició social

… he fet el ridícul espantós!! Crec que el mes sensat que puc fer, es abandonar aquest procés.

FISIGNATO -Senyor dentista Estrutió, però que diu ara? Tota la ciutat està pendent de vos en aquests moments ! tot el que ha perdut es molt lamentable, ho reconec, però ara es juga quelcom molt més important, ara es tracta dels ideals, de la humanitat!! Es precís tirar endavant, peti qui peti, i caigui qui caigui!!

(SURTEN. ENTREN POLIFONO I ANTHRAX)

POLIFONO-pel teu sagrat dret de representant del poble humil d’Abdera, tens el deure de continuar el plet. S’està a punt de fer un greu afront a la causa de tots els burrers de tot el mon !! home, aixeca l’esperit !! ara estàs a punt per al triomf !! i guanyarem !! pots estar-ne segur.Per cert, que necessito que em donguis 4 dracmes mes, per atendre els honoraris del plet.

ANTHRAX -ja no em queden diners, senyor picaplets. El ruc està dipositat, junta amb els mobles i els llits, a la casa d’empenyoraments. I fins he tingut de posar a servir la meva única filla, cobrant el seu sou de dos anys per endavant, per donar-lo a vostè.

POLIFONO -ah, tu mateix. Tu mateix, si prefereixes abandonar-ho tot a dos passos del triomf ... tu mateix.

ANTHRAX -no... no s’enfadi, senyor Polifono. Ja pagaré... ja pagaré...

POLIFONO -home, això ja està molt millor. Necessito que em portis els diners aquesta mateixa tarda, d’acord? I ara et deixo. La meva clientela cada dia és més nombrosa. Aquest plet m’ha fet agafar molta fama. I no oblidis que cal que et mantinguis ferm, i em facis cas de tot!!

ANTHRAX -hummm... encara vol quatre dracmes més. Ja n’hi vaig donar quatre, i ara en vol quatre mes. Si guanyo només me’n quedaran quatre, però amb aixó encara puc comprar un altre ruc… haig de continuar peti qui peti !! …

Aquesta vegada li tocarà el torn a la meva dona, no hi ha pas cap altre remei. La posaré a treballar a casa del taverner Croax, i li demanaré a Croax que em pagui dos anys de sou per endavant... així tindré els quatre dracmes.

No hi veig cap altre solució. Ai Anthrax, coratge!! Temps mes difícils has passat, i sempre has tirat endavant...

En fi, que hi farem. Mira ja soc al davant de la meva barraca. Ara la meva dona ja no estén la roba molla a l’entrada. Es clar, com que ja no tenim roba...

(ENTRA A LA BARRACA. CAMVIA LA LLUM)

CROBILA -el puré de faves ja el tens apunt. D’all ja no en queda.

ANTHRAX -ja... ni alls ens queda!! Comento a menjar puré... em moco el nas ... “dona” dic... hem passat temps més difícils... botzina alguna cosa, junt als fogons, i no contesta... “dona” dic... Polifono el picaplets, ja el coneixes... vol quatre dracmes mes.

CROBILA -però si ja no tenim res, home!

ANTHRAX -continuo menjant. Em torno a mocar. “dona” dic, no podem fer res mes. Hem de guanyar aquest procés, per poder pagar els deutes.

CROBILA -però si ja hem posat la filla a fregar, i li hem cobrat el sou de dos anys! ...

ANTHRAX -si, dic jo, això ja no te remei. Però el picaplets també diu que ell ha de viure.

CROBILA -aquests si que es donen bona vida!!

ANTHRAX -ara, tornar-se a mocar, ja no tindria sentit. Sigui com sigui, li haig de dir. He parlat amb Croax, el vinater. Saps, està molt interessat que vagis a treballar a casa seva. Es una bona col·locació. i em pagarà el sou de dos anys: Quatre dracmes. Vol que li facis el dinar, que tinguis cura de la botiga... és molt bon home... no crec que et pegui gaire... ella calla, no diu res, mira fix un racó. Vinga, sempre has estat una dona valenta i bona dona... i el puré de faves era molt bo... ella inclina el cap. Està be, per favor, digues alguna cosa!!

CROBILA -quan hi Haig d’anar a casa de Croax?

(PAUSA. ANTHRAX NO DIU RES)

Està be, adéu.

ANTHRAX -adéu Crobila, esposa estimada. Sempre has estat una excel·lent companya. Ella se’n va. Surt una rata en un racó. Sempre que Crobila surt, entren rates.

Ai, que això es la misèria, Anthrax, la misèria. Sort que, quan guanyi el plet, en lloc de comprar-me un ruc, el que faré serà tornar els Diners al vinater Croax, i fer que la meva dona torni a casa.

Acaba de sortir una altre rata. Maleides!! Fora de casa meva!!

(SURT. MES LLUM)

Ja soc de nou al carrer. Hi ha gent a tots costats. La plaça es ben plena de gent. Les tavernes també son plenes. I tothom parla, parla, parla... sento el meu nom per tots els costats... la gent m’aplaudeix i també Xiula... la gent es baralla, es baralla tothom!! Però que es això?? ... que ha passat a Abdera??

(TOT EL QUE DIU ANTHRAX S’HA FET AMB MIM. FINALEMTN COMENÇA LA GENT A CORRER COM ESPERITADA D’UN COSTAT AL ALTRE. ELS LLUMS S’APAGUEN)

(VEUS EN OFF DE PROMOTOR TURÍSTIC, PROLETARI...??)

(VAIXELL DE TIFIS)

TIFIS - si senyor, ja estic de nou al pont del meu vaixell, amb els estels damunt del cap, la lluna a l’espatlla i els meus vestits plens d’algues i de greix!! Eh... que es això?! Sembla terra!! Al timó, es terra!! Terra, minyons, terra!! ... serà una de les meravelloses costes, alguna d’aquestes ciutats plenes de llum i colors!! Es qüestió de veure quins negocis surten aquí...

HOME 1 - capità Tifis!!

TIFIS - qui és que em crida?? Qui puja al meu vaixell...!!

HOME 1 -soc un home que no vol dir el seu nom.

TIFIS - això va be. Quan un no vol dir el seu nom, és que el negoci es dels bons!! I que vols de mi, home sense nom??

HOME 1 -foc, capità, foc, vull cremar tota una ciutat!!

TIFIS - amic meu, Tifis et pot donar tot el que vulguis. Soc una espècie de sucursal de l’infern jo !! així que vols cremar tota una ciutat, eh? I com es diu aquesta ciutat..?

HOME 1 -Abdera!! És una ciutat maleïda, per culpa dels rucs!!

TIFIS - Abdera... es diu Abdera la ciutat del nostre amic!! Escolteu be això, es diu Abdera!! Resulta que hem tornat a la ciutat d’on varem sortir. I on el vols aquest foc?

HOME 1 -vull cremar les granotes!!

TIFIS - no et preocupis, es rostiran a milers!! Farem una gran foguera. I es pot saber perquè ho vols fer??

HOME 1 -la meva causa es justa. Cal progressar i amb tantes granotes no es pot progressar. Esta en joc la nostra llibertat!!

TIFIS - això si que es interessant! Provocar un incendi és un plaer, quan es defensa la llibertat!! Estem al servei de les finalitats mes elevades!! Cada vegada es igual: per vosaltres es tracta d’ideals i per nosaltres, és qüestió d’aiguardent i de diners!! Se’ns dona categoria, als que no tenim escrúpols. I quan pagaràs??

HOME 1 -et donaré cinc cents dracmes.

TIFIS - dóna-me’ls !! però veig que portes la bossa molt plena !! a veure que es.

(LI ESTIRA LA BOSSA)

Son perles autèntiques!!

HOME 1 - es tota la meva fortuna, capità!!

TIFIS - fora!!

(FUIG I EN SURT UN ALTRE)

HOME 2 -capità Tifis!!

TIFIS - el mateix!! Vens d’Abdera, ciutadà??

HOME 2 - d’Abdera, si!!

TIFIS - i com es natural, lluites per alguna cosa elevada i molt important.

HOME 2 - lluito pel progrés.

TIFIS - també es un bon ... amb això solc fer molts Diners. I que vols??

HOME 2 - foc, capità, foc!!!

TIFIS - foc!! Aquest es un article de molta demanda darrerament!! I on el vols aquest foc?

HOME 2 - vull cremar el despatx del dentista... de tots els dentistes!!

TIFIS - i quan pagues??

HOME 2 -sis cents dracmes!!

TIFIS - dóna-me’ls.

(ELS HI DONA. L’ESCENA S’IL·LUMINA DE VERMELL)

Amunt mariners de totes les aigües, amunt !! nedeu fins a la platja amb un ganivet a les dents i plens de greix. Taurons meus, que feu les meves ordres !! a terra, a terra, cremeu les seves mentides com si fossin palla !!

(AMB UNA PANTALLA ES RELATA TOT EL PATETISME DE LES ESCENES GUERRERES)

Ja crema!! Ja crema!! Abdera, el meu alegre foc d’encenalls!! Tifis balla amb la llum de les teves flames. Aquí es rostiran les teves granotes, els teus plets, la teva gran tonteria!! Mireu, mireu els seus habitants, com corren i salten!! Ara, ara ja no hi pensen amb el burrer, el ruc i el dentista, ara només tenen temps per córrer. Les cames els toquen l’esquena de tant de córrer!! Ja podeu tornar, els meus fidels mariners, s’ha fet bona feina!!

IRIS - (DESESPERADA) Tifis, Tifis... capità Tifis!!

TIFIS - qui crida des del moll!?!? Iris, promesa meva, vídua carbonitzada!! Però, perquè crides?? ... Tifis se’n torna al mar, amb els seus barrils d’oli i de vi, amb les seves cançons i amb el foc desfermat!! El meu vaixell llisca sobre l’aigua, camí de les estrelles!!

Jo he estat en aquesta ocasió, la justícia que ha catgut damunt aquesta ciutat, i que caurà una i altre vegada, quan els homes no siguin capaços d’entendre’ls, i per la vulgar obra d’un ruc aixequin fogueres i banderes!!

(ES FA LA LLUM. ENTREN ELS HABITANTS D’ABDERA, MAL FERITS)

FILIPIDES -i això es el que va passar a Abdera, per culpa del maleït plet del ruc, es va encendre, es va cremar i va quedar totalment destruïda per les flames. Aquí estem ara tots entre aquestes ruïnes, amb el cap cot, fantasmes nocturns, sota aquest sol que segueix brillant com si res no hagués passat.

PELEIES - sols queden les parets negres.

CROBILA - i les finestres son buides.

MASTAX - està tot ple de fum.

TELESIA - la meva banyera s’ha fet a trossos… no era de marbre.

ESTROBILO-les meves granotes sagrades s’han cremat !!

ESTRUTIO - tinc la casa cremada, ja no em queden clients...

ANTHRAX -ara ja no tinc ni la barraca!!

(TOT DE COP ENTRA EL RUC A ESCENA, QUE FUIG ESPERITAT)

MASTAX -eh, però qui ve per aquí?

AGATIRSO -es el ruc... ve pel que abans era la plaça.

PELEIES - fixa’t... el ruc!!

ESTROBILO-si... el ruc... el ruc d’Anthrax!!

FILIPIDES -s’ha escapat!!

MASTAX -ell te la culpa de tot!!!!

CROBILA -si, es veritat, ell en te la culpa!!!

Ell es el criminal!!!

PELEIES - si no hagués estat per ell, no hauria passat res!!

ESTRUTION-es un incendiari!!

TOTS - va, agafem-lo!! Que pagui per tot el que ha fet!!!

ANTHRAX -el meu ruc!! El meu ruc!!

(VAN PER AGAFAR-LO PERO EN AQUESTS MOMENTS EL RUC FA UN CRIT I TOTS QUEDEN QUIETS COM EN UN QUADRE PLÀSTIC, A PUNT PER FER-LI MAL)

RUC - (AL PUBLIC) permeteu-me, senyors, senyores, amics meus... permeteu-me si us plau. Abans que aquesta colla m’agafin i em facin a trossets, permeteu-me de dir unes paraules.

Ja se que no és gaire normal que un ruc parli, però es que hi ha gaires coses normals en aquesta història??

Jo demanaria a cada un de vosaltres que em contestes amb tota sinceritat: qui es realment el ruc d’aquesta història??

Esteu segurs que soc l’únic ruc d’aquesta historia?? O es podria dir que hi han força mes rucs??

FI