Mult

ilingu

al J

oan R

oís d

e Co

Rell

a. th

e Re

leva

nCe

of

a fif

teen

th-C

entu

RyCl

assiC

of

the CR

own

of aR

agon

anto

nio C

oRt

iJo o

Caña &

viCen

t M

aRtine

s (Eds

.)

Santa BárBara

PuBlicationS of eHumanista

9 786079 557096

Antonio Cortijo oCAñA & ViCent MArtines(Eds.)

Multilingual Joan Roís de Corella.The Relevance of a Fifteenth-Century

Classic of the Crown of Aragon

Joan Roís de Corella Multilingüe. La importància d’un clàssic

de la Corona d’Aragó del segle xv

Multilingual Joan Roís de Corella.

The Relevance of a Fifteenth-Century Classic of the Crown of Aragon

Joan Roís de Corella Multilingüe.

La importància d’un clàssic de la Corona d’Aragó del segle XV

Antonio Cortijo Ocaña (UCSB) & Vicent Martines (UA)

(Eds.)

Santa BárbaraPublications of eHumanista

2013

Volumes Published:

Volume 1. Antonio Cortijo Ocaña & Mercedes Durán-Cogan. Los chuetas y la

Inquisición mallorquina. Nuevos documentos (2011)

Volume 2. Anônimo. Curial e Guelfa. Primeira tradução para o portugués Ricardo

da Costa. Estudo introductório Antoni Ferrando (2011)

Volume 3. Vicent Josep Escartí. From Renaissance to Renaissance. (Re)creating

Valencian Culture (15th-19th c.) (2012)

Volume 4. Adelaida Cortijo Ocaña. La literatura especular de la EdadMedia: Una

imagen de gobierno (2012)

Volume 5. Vicent Josep Escartí. Days of Wrath (2012)

Volume 6. Antonio Cortijo Ocaña. Religión y economía. Los chuetas y la Inquisi-

ción de Mallorca (II) (2012)

Volume 7. Specchio o Libro delle donne di Jaume Roig (2013)

Publications of

Volume 8Multilingual Joan Roís de Corella.

The Relevance of a Fifteenth-Century Classic of the Crown of AragonJoan Roís de Corella Multilingüe.

La importància d’un clàssic de la Corona d’Aragó del segle XV.

Publications of eHumanistaSanta Barbara (USA) & México: University of California at Santa Barbara, 2013.

Editorial Board

Carlos Alvar EzquerraGregory Andrachuck

Ignacio ArellanoJulia Butinyà

Pedro M. Cátedra GarcíaAdelaida Cortijo Ocaña

Ottavio Di CamilloFrank Domínguez

Aurora EgidoPaola Elia

Charles B. FaulhaberLeonardo Funes

Fernando Gómez RedondoEnrique García Santo-Tomás

Teresa Jiménez CalventeJeremy N. H. Lawrance

José Manuel Lucía MejíasJosé María Maestre Maestre

Georges MartinVicent Martines

Ignacio NavarreteJosé Manuel Pedrosa

Sara Poot HerreraErin Rebhan

Elena del Río ParraNicasio Salvador Miguel

Hernán Sánchez Martínez de PinillosPedro Sánchez-Prieto Borja

Julian Weiss

Multilingual Joan Roís de Corella. The Relevance of a Fifteenth-Century Classic of the Crown of Aragon

Joan Roís de Corella Multilingüe. La importància d’un clàssic de la Corona d’Aragó del segle XV.

Antonio Cortijo Ocaña (University of California at Santa Barbara, USA) & Vicent Martines (University of Alicante, Spain) (Eds.)

Publications of eHumanista Santa Barbara (USA) & México: University of California at Santa Barbara,

2013.

Multilingual Joan Roís de Corella.The Relevance of a Fifteenth-Century Classic of the Crown of Aragon Joan Roís de Corella Multilingüe. La importància d’un clàssic de la Corona d’Aragó del segle XV. copyright © by eHumanista (University of California, Santa Barbara)

For information, please visit eHumanista

(www.ehumanista.ucsb.edu)

Editorial design: Oro de la noche Ediciones

First Edition: novembre 2013

ISBN: 978-607-9557-9-6

D.R. University of California, Santa Barbara

D.R. eHumanista

Printed in Mexico UC-Mexicanistas

Tradició textual, reescriptura i difusió literària: els testimonis de l’obra de Joan Roís de Corella1*

Josep Lluís MartosUniversitat d’Alacant

L’obra de Joan Roís de Corella presenta una transmissió textual ca-racteritzada per la combinació d’uns trets que la fan peculiar. No podem dir que la quantitat de testimonis que conservem de la seua obra siga realment notable, però tampoc no és exígua, si més no en conjunt. Més enllà de l’insòlit exemple d’Ausiàs March, de pocs autors medievals de la literatura catalana o castellana conservem més testimonis que aquells que ens ha arribat de l’obra corellana, per la qual cosa caldria valorar aquestes dades en el seu context i en la seua justa mesura. És cert, però, que molts dels seus textos es conserven en testimonis únics, com ara bona part de les poesies profanes més representatives i complexes literàriament: la Sepul-tura, el Cor cruel, el Desengany o la Balada de la garsa i l’esmerla, entre d’altres; o, entres les obres en prosa, tenim els casos de la Istòria de Santa Magdalena, de La sepultura de Francí Aguilar, del Debat amb el príncep de Viana, de la Lletra consolatòria o de la Visió a la porta de la Nostra Sen-yora de Gràcia. Fins i tot, es podrien considerar com a unica també les seues traduccions del Psalteri i de les Meditationes vitae Christi de Landulf de Saxònia, el Cartoixà, que sols conservem en les versions impreses. Tal quantitat de testimonis únics evidencia, per tant, la fragilitat de la conser-vació de la literatura medieval, en general, i de la literatura de Joan Roís de Corella, en particular.

1 * Aquest treball s’emmarca en el projecte La variante en la imprenta: hacia un canon de trans-misión del cancionero y del romancero medievales (FILO/FFI2011-25266) del Ministerio de Economía y Competitividad.

28

I no sols això, sinó que s’hi deixa entreveure que es degueren perdre moltes de les seus obres, com, de fet, hem constatat en molts casos (Martos 2008a). Sabem que Corella va escriure un breu Passi o Història de la Passió i un Tractat de la Concepció, que van arribar a la impremta com a plecs solts, els exemplars dels quals no ens han arribat probablement per raons merament circumstancials, com ara la poca entitat física que tenien. Així ha ocorregut, de fet, amb bona part d’aquest tipus d’impresos, que s’han conservat en molts casos gràcies a la seua incorporació a enquadernacions factícies. També tenim notícia d’una obra coneguda com la Suplicació de natura humana i d’una altra com les Liçons de morts, eliminades en actes de censura dels seus cançoners manuscrits, la qual cosa ha provocat que es perdés també la meitat de la Letra que Honestat scriu a les dones, un panegíric de l’esposa de Joan Fabra, el dedicatari de l’Spill de Jaume Roig, amb motiu de la seua mort.

De la mateixa manera que la notícia d’aquestes obres ens permeten d’ampliar la nostra visió del Corella literat i teòleg, hem de pressuposar que moltes altres que no coneixem ens la limiten. Imaginem, per exemple, que no ens haguessen arribat les poesies conservades en testimonis únics: pensaríem que Corella havia escrit un maldit a Caldesa i algunes cobles esparses, a més d’alguns elogis al príncep de Viana. Poc més. I, en reali-tat, res més lluny de ser poeta misògin o, millor, dedicat a desenvolupar exclusivament tòpics poètics d’atac a la dama, en la línia del que triomfava en els cenacles literaris cortesans, que, no ho oblidem, eren fonamental-ment —si no exclusiva en la majoria dels casos— masculins. Tanmateix, la Balada de la garsa i l’esmerla fa entroncar la seua literatura amb la poesia musical italiana, el Cor Cruel i el Desengany matisen i relativitzen l’atac a la dona del poema virulent adreçat a Caldesa, mentre que la Sepultura és un poema absolutament renaixentista, amb jocs polifònics de les veus dels enamorats morts i amb un reconeixement post mortem de l’amada vers el poeta. Si no haguéssem conservat el Debat amb el príncep de Viana no hauríem tingut constància de les estretes relacions que va tenir Corella amb aquesta figura literària i política clau a mitjan segle xv, de la mateixa

29

manera que ens faltarien dades per a entendre el grau del compromís cívic de Corella amb la societat valenciana d’aleshores si no ens hagués arribat La sepultura de Francí Aguilar, un noble valencià mort el 1482, durant la guerra de Granada.

De les nou proses mitològiques (Martos 2001a i 2001b) es conserven, si més no, dos testimonis, encara que dues d’elles en presenten tres: la Le-tra d’Aquil·les a Políxena i el Rahonament de Thelamó e Ulixes. El seu èxit va ser, sens dubte, important, com el de la Tragèdia de Caldesa. Però cap obra presenta més testimonis que els quatre del maldit dedicat a Calde-sa, l’única peça conservada en pràcticament tots els cançoners manuscrits que transmeten l’obra de Joan Roís de Corella: el Cançoner de Maians, el Còdex de Cambridge, el Jardinet d’orats, el Cançoner de París i el Cançoner del marqués de Barberà.2

L’estudi d’aquests còdexs des d’una perspectiva de bibliografia mate-rial aporta dades importants per a la transmissió, la interpretació, l’edició i la fortuna de les obres que conté (Martos en premsa a). És per això que aquest model d’investigació s’ha de considerar dins els estudis filològics, de filologia material, tot i que es fonamente en anàlisis tècniques de caire codicològic i bibliogràfic. Per a l’objecte d’aquest treball, un dels aspectes essencials dels testimonis d’una obra són les petges que deixa sobre la seua difusió literària, sobre la fortuna que degué tenir en certs cercles.

El Cançoner de Maians i el Còdex de Cambridge tenen una impor-tància cabdal, quantitativament i qualitativa, en la transmissió de l’obra de Joan Roís de Corella perquè, a diferència de la resta d’antologies, es tracta de reculls monogràfics de l’obra d’aquest autor. I això és important, perquè respon a una voluntat directa de recopilació i conservació de la seua obra, com a llibre de lectura personal i sorgit en uns contextos determinats en els quals hi ha un interés directe, decidit i concret en aquest autor. El Cançoner de Maians es conserva en la Biblioteca Universitària de València

2 Per a la descripció codicològica del Jardinet d’orats, vegeu Torró 1992 i, per a la presència de Corella en aquest cançoner, Martos 2005; per al Cançoner del marqués de Barberà, vegeu Martí 1998 i, puntualment, Martos 2002; i per al Cançoner de París, vegeu Beltran 2006, 153-155.

30

(ms. 728)3 i és el més complet dels testimonis amb obra de Joan Roís de Corella.4 Es tracta d’un volum amb quaderns regulars preparats prèvia-ment a la còpia, amb reclam que justifica la voluntat de relligar-los junts per a formar un còdex unitari, la qual cosa evidencia que hi havia una vo-luntat gens improvisada de crear una recopilació de les obres corellanes tan completa com fos possible, amb especial atenció als textos en prosa, tot i que s’afigen les poesies a la fi del còdex, en els folis que queden en blanc de l’últim quadern (Martos en premsa c). La cal·ligrafia de l’escriptura ens parla d’un copista professional, la qual cosa, unida a la qualitat i unicitat del paper o l’ús de la tinta roja per als calderons i les caplletres, ens fa pen-sar, sens dubte, en un encàrrec i, tenint en compte el preu d’aquests pro-ductes, en un personatge destacat de la València d’aleshores com a artífex d’aquest.

El copista del Cançoner de Maians va recopilar les obres en prosa de Corella a partir de quaderns solts (Martos 2001c),5 que devien ser el vehi-cle de transmissió immediat de bona part de la literatura en la València de la segona meitat del segle xv. Aquest model de difusió, de manera paral·lela amb el que ocorre amb els plecs solts impresos, genera una mena de para-doxa: si bé és un mecanisme molt àgil per a la divulgació de la literatura i, alhora, una evidència del potencial de propagació manuscrita que aquesta tenia a l’edat mitjana, la seua conservació és altament precària i provoca que a mitjan o, fins i tot, a curt termini desapareguen aquests testimonis, considerats còpies per a ús personal. La literatura de Corella es va difon-dre per aquesta via amb certa immediatesa, tant espacial com cronològica.

3 Per a la descripció d’aquest cançoner, vegeu Martos 1999a, 2001c i 2005.4 Més enllà del quadern afegit al final del còdex tardanament (Ferrando 1981, 391), sols hi ha una composició d’autoria diferent, tancant el cançoner original, en el verso del f. 140, que, en bona part, quedava lliure: la Cobla que mossén Fenollar tramés a mossén Corella, que, legint-la tota, diu mal e, legint-la per mitat, diu bé. Aquesta composició no sols és un poema que Fenollar havia enviat a Corella, sinó que es tracta també d’una imitació d’un gènere poètic que aquest havia practicat, recollit uns folis abans: la Cobla que, legint-la per larch, diu descontentament e, legint-la per mitat, diu contentament, de mossén Corrella (Parramon 1989; Martos 2012a, 2012b i en premsa b).5 I no d’un cançoner previ monogràfic ni miscel·lani.

31

Aquestes quaderns, fets amb bifolis concèntrics improvisats, que doble-gaven el foli complet i li aportaven una certa consistència sense necessitat de cosit, no sempre degueren tenir qualitat caligràfica i aquesta degué ser una altra de les raons per les quals es perderen, rebutjats amb el temps, fins i tot, pels seus posseïdors i, més encara, pels hereus d’aquests. Però no podem perdre de vista aquest mecanisme de transmissió, perquè, tot i que no sempre ens hagen arribat directament aquests productes, és essencial tenir en compte la seua vitalitat i rendibilitat per a entendre la importàn-cia i consegüent influència literària que exercí Corella en la València de la segona meitat del segle xv, si més no. La proximitat i la facilitat de còpia dels materials, en tractar-se de receptacles petits, així com la brevetat dels textos corellans en prosa, afavorien aquest mecanisme de transmissió.

El Còdex de Cambridge es conserva en la biblioteca del Trinity Col-lege d’aquella ciutat (R.14.17).6 La principal característica quant a la for-mació d’aquest cançoner és que els quaderns tenen mides diferents: d’una banda, trobem un primer grup de quaderns adaptats físicament als con-tinguts, el bifoli exterior i interior dels quals és de pergamí, per a reforçar la seua conservació abans i després del cosit del cançoner;7 d’una altra ban-da, comptem amb uns quaderns regulars sense pergamí i d’un paper de qualitat inferior i més modern, afegits en l'enquadernació per a recollir noves obres possibles. Tots els quaderns amb reforçament de pergamí —a, b, c, d, e, f, g, h— són copiats per Lluís Palau. Malgrat que el primer d’a-quests conté obres humanistes llatines, és important tenir en compte que el seu antígraf podria provenir del mateix àmbit que les peces corellanes, un aspecte contextual que emmarcaria l’origen d’aquests materials i que, consegüentment, aportaria dades sobre la difusió i els lectors d’aquestes obres valencianes, com a model de prosa en vulgar.8 Palau degué estar in-

6 Per a la descripció codicològica, vegeu Martos 1999b i 2005. Pere Bohigas (1985, 37-42) va ser el primer a donar notícia d’aquest còdex en l’àmbit català, en un article de 1927 que se centra, principalment, en la seua descripció.7 De fet, aquests quaderns tenen marques d’ús extern en el bifoli posterior previ a la seua enquadernació. 8 Suggeresc totes aquestes dades externes en Martos 2008b.

32

teressat a confeccionar un volum monogràfic de Joan Roís de Corella, per bé que el seu fill afegís aquest primer quadern, també de mà del seu pare i de còpia coetània,9 en relligar el còdex.10

El va copiar un notari tortosí, Lluís Palau, però ho degué fer a Valèn-cia entre 1502 i 1504 (Martos 2008b). El 1496 es documenta per primera vegada la relació entre Lluís Palau i l’humanista Jeroni Amiguet,11 amb qui havia coincidit tant a Tortosa com a València i qui entre 1502 i 1504 va exercir com a metge i com a mestre particular de gramàtica per a famílies de la noblesa i de la burgesia valenciana, en general, i per als fills de Lluís Palau, en particular. A finals de l’any 1506, Amiguet reclamà uns deutes generats durant l’etapa valenciana davant la cort seglar de Tortosa:12 “Pa-lau li devia de les visites mèdiques ‘fetes en la casa sua a sos fills e filla’, taxa-des en 16 sous. Amiguet reclamava de Francesc Palau, fill de Lluís, ‘certa quantitat […] li havia promessa donar en la ciutat de València quiscun dia’ i de Lluís Palau i son fill Jaume, ‘del salari de un any […] perquè havia oït d’ell lo Salusti’” (Querol Coll 2006, 106). El valor d’aquest document és evident per a entendre la concepció del Còdex de Cambridge, ja que, si més no, durant tot un any —i, probablement, durant més temps— Jeroni Ami-guet va ser el mestre de gramàtica dels Palau a València, als quals va ensen-yar la bellesa de la llengua llatina a través de Sal·lusti, l’exercici docent del qual no degué quedar ací, sinó que, almenys en la seua relació amb Lluís Palau pare, va haver-hi un apropament a textos coetanis.13

9 Com sabem pel paper i pel ductus de la lletra de Palau.10 La diferència material entre els darrers quaderns i l’absència de la mà de Lluís Palau en aquests quaderns i en la contraportada, enfront de la presència constant de la lletra del seu fill, fan pensar que és aquest últim qui relliga el volum i hi incorpora quaderns regulars per a copiar nous textos, la major part dels quals queden en blanc.11 Com que l’humanista era “clergue, beneficiat a sant Bernabé de Tortosa” i, per tant, estava aleshores absent per a cobrar els rèdits derivats, nomena procurador el mercader Pere Breçó, per rentar-los després a Lluís Palau (Querol Coll 2006, 102).12 AHCTE. Fons notarial de Tortosa. Secció històrica, sgn. 1270, f. 76-77v. 20 de desembre de 1506 (Querol Coll 2006, 106, nota 12).13 “Esta conexión entre los Palau y Amiguet es muy interesante: en primer lugar, nos señala uno de los modus vivendi, que ya conocemos, de los humanistas, como preceptores de las fa-

33

El Còdex de Cambridge és, indubtablement, un dels cançoners co-rellans més valuosos, no sols perquè en recull alguns casos de textos amb testimoni únic, sinó per la qualitat de les obres copiades, la versió de les quals sembla ben propera a un estadi bastant definitiu de l’original d’au-tor. Ací rau, de fet, una de les altres peculiaritats del procés creador de Joan Roís de Corella, que arriba a afectar la transmissió textual: la reescriptura de les seues obres, conservades en versions de autor que, d’un testimoni a un altre, presenten una millora estilística i discursiva que arriba en alguns casos a generar versions vertaderament noves. Aquesta és l’evidència del perfeccionisme literari buscat per Corella, de la meticul·lositat amb què tractava els seus textos, considerats com a productes personals al llarg de la seua vida, sense renunciar a ells en fer-se teòleg, com s’ha insinuat sovint. Això dóna lloc a tradicions textuals diferents entre els diversos testimonis d’una obra, com il·lustren, sobretot, la versió que el Cançoner del marqués de Barberà transmet de la Letra d’Aquil·les a Políxena i del Rahonament de Thelamó e Ulixes. Es tracta d’una versió primerenca i antiga, correspo-nent a l’estadi textual que va conéixer Joanot Martorell, com demostren les intertextualitats del Tirant lo Blanc. Vaig assenyalar fa uns anys que la Biblis n’era un cas semblant,14 perquè la versió del Cançoner de Maians tendeix a proporcionar lliçons revisades respecte de l’oferida pel Jardinet d’orats, com sembla que ocorre també, però en sentit invers, en la Tragèdia de Caldesa.15

milias nobles y acaudaladas, en este caso, un notario. Por otra parte, nos da una idea tanto del nivel intelectual como de las afinidades literarias de dos familias establecidas y relacionadas en Tortosa; en última instancia, volviendo a nuestro interés en observar los canales de difusión culturales, observamos, tal y como sucedía en el caso barcelonés, que la privilegiada posición de Tortosa respecto a los núcleos culturales de Barcelona, Valencia y Zaragoza, se traducía en una rápida asimilación —por parte de las élites intelectuales— de las novedades estéticas y literarias que se cocían en estos grandes centros, gracias a personajes como los Amiguet, los Palau y tantos otros que vivían a caballo entre la metrópolis y la pequeña ciudad” (Querol Coll 2004, 57-58).14 “Buen ejemplo de eso son los textos corellanos conservados en el Cançoner del marqués de Barberà (BM1/S1) y, en menor medida, la Biblis, que presentan otros testimonios con versiones mejoradas estilísticamente en grado casi de reelaboración, al menos de pasajes extensos” (Mar-tos 2010, 20).15 Vegeu Annicchiarico 1995 per a la Letra i l’aparato crític de la meua edició per al Rahona-

34

Les versions del Còdex de Cambridge no arriben a aquest grau de ree-laboracions, perquè són properes a les del Cançoner de Maians, però lleu-gerament posteriors. Parlem d’un testimoni copiat cinc o set anys després de la mort del poeta, a partir d’uns antígrafs una mica anteriors, per la qual cosa ben bé podria tractar-se de les versions definitives corellanes, més enllà de variants menors generades en la transcripció. En qualsevol cas, aquest còdex prové d’un antígraf poc intervingut, copiat molt probable-ment en un cercle humanista que va tenir molta cura de respectar l’origi-nal, un antígraf bastant proper a l’original d’autor.

Els cançoners deixen petges, per tant, dels contextos de difusió de l’obra d’un autor i, en el cas de Roís de Corella, hem pogut recuperar-ne dos ben diferents a partir dels seus cançoners monogràfics: d’una banda, personatges amb poder econòmic i probablement social, interessats a re-copilar totes les obres corellanes que tingués a l’abast en un únic volum; d’una altra banda, cercles humanistes en els quals Corella degué ser un model de prosa en vulgar. També els cançoners miscel·lanis ens aporten dades ben interessants, perquè en tots els casos es tracta d’antologies fetes a Catalunya, on es es llegia Joan Roís de Corella i, fins i tot, s’imitava la seua literatura, de la qual cosa és bona mostra la Vida de sancta Bàrbara del Jardinet d’orats (Martos 2000). En aquest cançoner, amplíssim i molt variat quant a gèneres i poetes, Corella tingué una presència recurrent i notable. El Cançoner del marqués de Barberà sols compta amb dos textos en prosa breu, però és ben interessant perquè relaciona Joan Roís amb els ambients literaris que envoltaven el príncep de Viana, dels quals degueren provenir també els materials afegits a la fi del Cançoner de París, que és una recopilació monogràfica d’Ausiàs March, el cançoner que Amadeu Pagès (1912-1914) va designar com a B. És lògic que siga a València on s’hagen fet recopilacions monogràfiques d’aquest poeta, perquè allà va gaudir de poder social, literari, teològic, cívic, etc. Era el gran referent literari viu a la València de la segona meitat del segle xv. Tanmateix, que es copiés a

ment (Martos 2001b, 317-328) i per a la Biblis (Martos 2001b, 389-396). Per a la Tragèdia de Caldesa, encara hem de recórrer a l’edició de Miquel i Planas (1913, 123-129).

35

Catalunya implicava que s’hi difonia en molts altres materials que no ens han arribats i que, per tant, era molt llegit i, com hem vist, arribava a ser imitat, com a model prosístic, fonamentalment.

La relació de Joan Roís de Corella amb la impremta degué ser molt més estreta i activa del que ens puga semblar hui, a la llum dels testimonis conservats. Més enllà de l’èxit de les impressions del Psalteri i del Car-toixà, en les quals podria haver arribat a col·laborar, si més no amb l’e-ditor Miquel Albert (Ferrando 1999), la seua obra va ser ben present a la impremta. En conservem dues edicions diferents d’un text hagiogràfic com la Vida de Santa Anna, un altra edició de la Istòria de Josef i, fins i tot, tenim notícia de la traducció d’aquesta darrera al castellà, impresa a principis del segle xvi a Valladolid i hui perduda. Amb això, és indubtable que la Vida de santa Magdalena degué arribar a la impremta i avui no se n’han conservat exemplars, més encara tenint en compte que alguna de les obres que prengueren aquesta com a font ho va fer. També es van imprimir obres amb caràcter teològic, com ara el Tractat de la concepció i el Passi a què m’he referit abans, o textos religiosos en vers i en prosa, relacionats amb certàmens literaris (Ferrando 1983): el poema marià de 1474 (Mar-tos en premsa d) o el text en prosa de la Visió a la porta de nostra Senyora de Gràcia (Wittlin 1995). La poesia no degué arribar a la impremta més que circumstancialment, a partir de col·leccions provinents de certàmens, com les Trobes, o bé tancant impresos de tema religiós, com a textos de rematada (Martos en premsa c). És simptomàtic, en qualsevol cas, que sols ens haja quedat notícia que s’haguessen imprés els tres poemes marians i bona part dels seus textos religiosos, mentre que de l’obra profana sols te-nim constància de l’existència d’una edició incunable del Plant de la reyna Ècuba a Barcelona, al voltant del 1498. Les pèrdues foren notables i mai no podrem saber quants textos de Joan Roís de Corella van arribar a la impremta. En qualsevol cas, els editors comercials apostaren per l’obra co-rellana perquè sabien que era un valor segur i això és una prova irrefutable de l’èxit socioliterari de la seua obra. Els negocis estaven pel mig i el prag-matisme dels diners permet de valorar l’interés per l’obra d’aquest autor,

36

els lectors dels quals es multiplicaren gràcies a la impremta, una revolució teconològica tan important per a la difusió dels textos com la que tenim la sort de viure cinc-cents anys després amb l’aparició era digital.

Obres citadesAnnicchiarico, Annamaria. Varianti corelliane e “plagi” del “Tirant”: Achille

e Polissena. Roma: Schena Editore, 1995 (“Biblioteca della Ricerca: Cul-tura Straniera”, 72).

Beltran Pepió, Vicenç. Poesia, escriptura i societat: els camins de March. Bar-celona: Fundació Germà Colón Domènech-Publicacions l’Abadia de Montserrat, 2006 (“Col·lecció Germà Colón d’Estudis Filològics”, 3).

Bohigas, Pere. “Repertori de manuscrits catalans. Missió a Anglaterra”. En Sobre manuscrits i biblioteques. Barcelona: Curial Edicions-Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985. 20-70 [1a edició: Estudis Universitaris Catalans 12 (1927)].

Ferrando Francés, Antoni. “Unes poesies valencianes del 1543 sobre el tema de la Malmonjada”. Revista Valenciana de Filologia 7/4 (1981): 391-402.

Ferrando Francés, Antoni. Els certàmens poètics valencians. Valencia: Institu-ció Alfons el Magnànim, 1983.

Ferrando Francés, Antoni. “El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern”. Caplletra 27 (1999): 109-136.

Martí, Sadurní. “El Cançoner del marquès de Barberà (S1/BM1): descripció codicològica”. Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Litera-tura Medieval 11 (1998): 463-502.

Martos, Josep Lluís. “El Cançoner de Maians (BUV MS 728): un cançoner d’autor de Joan Roís de Corella”. En Miscel·lània Arthur Terry, 3. Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999a. 93-113 (“Estudis de Llengua i Literatura Catalanes”, 39).

Martos, Josep Lluís. “El Còdex de Cambridge del Trinity College, R. 14. 17 (X2): descripció i estudi”. En Santiago Fortuño Llorens i Tomàs Martínez Romero eds. Actes del VII Congrés Internacional de l’Associació Hispànica de Literatura Medieval (Castelló de la Plana, 22-26 de setembre de 1997), 2. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 1999b. 443-460.

Martos, Josep Lluís ed. Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: edició crítica. Alacant-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valen-ciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001a (“Biblioteca San-chis Guarner”, 55).

Martos, Josep Lluís. Fonts i cronologia de les proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Alacant: Universitat d’Alacant, 2001b (“Biblioteca de Filologia Catalana”, 10).

Martos, Josep Lluís. “La génesis de un cancionero catalán de autor: Joan Roís de Corella y el Cançoner de Maians”. En Patrizia Botta, Carmen Parril-la & Ignacio Pérez Pascual eds. Canzonieri iberici. A Coruña: Editorial Toxosoutos-Università di Padova-Universidade da Coruña, 2001c. 313-328.

Martos, Josep Lluís. “Los espacios en blanco y la estructura del Cançoner del marqués de Barberà”. En Alan Deyermond i Jane Whetnall eds. Proceed-ings of the Eleventh Colloquium, Londres, Queen Mary-University of London, 2002. 57-65 (“Papers of the Medieval Hispanic Research Semi-nar”, 34).

Martos, Josep Lluís. “El Còdex de Cambridge, el Cançoner de Maians y el Jar-dinet d’orats a través de la obra de Roís de Corella”. En Manuel Moreno & Dorothy S. Severin eds. Los cancioneros españoles: materiales y métodos. Londres: Queen Mary-University of London, 2005. 113-140 (“Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar”, 43).

Martos, Josep Lluís. “La literatura perduda de Joan Roís de Corella: les fonts”. Caplletra 45 (2008a): 93-112.

Martos, Josep Lluís. “Fechas para la datación del Còdex de Cambridge”. Criti-ca del Testo 11/3 (2008b): 87-108.

Martos, Josep Lluís. “Sotsmissió amorosa: uns poemes mal editats de Joan Roís de Corella”. Llengua & Literatura 20 (2009): 7-25.

Martos, Josep Lluís. “March en Corella: asimilación, perspectiva e innova-ción en la Tragèdia de Caldesa”. Boletín de la Biblioteca de Menéndez Pe-layo 86 (2010): 17-45.

Martos, Josep Lluís. “La transmisión de las coplas de bien y mal decir: la sección extravagante del Cancionero general”. En Marta Haro Cortés,

37

Rafael Beltrán, José Luis Canet i Héctor H. Gassó eds. Estudios sobre el “Cancionero general” (Valencia, 1511): poesía, manuscrito e imprenta. València: Universitat de València, 2012a. 285-297.

Martos, Josep Lluís. “Un impreso poético en el cancionero manuscrito EM6: el pliego suelto 99*RN y el Cancionero General”. Letras 65-66 (2012b): 243-254.

Martos, Josep Lluís. “Stemmata codicum i filologia material: eines i mètodes per a la fixació textual de la poesia de cançoner”. eHumanista/IVITRA 4 (2013) [en premsa a].

Martos, Josep Lluís. “Heterodoxia y parodia en las coplas de bien y mal decir”. En Mercedes Brea i Esther Corral eds. Parodia e debate metaliterarios na Idade Media. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 2014 [en premsa b].

Martos, Josep Lluís. “La poesia de Joan Roís de Corella: textos de rematada”. En Ricard Bellveser ed. Any Roís de Corella. València: Institució Alfons el Magnànim [en premsa c]

Martos, Josep Lluís. “Variantes y variaciones interpoemáticas: de laVida de la sacratíssima Verge Maria a la Lahor de la Verge de Joan Roís de Corella”. Revista de Literatura Medieval 25 (2013) [en premsa d].

Miquel i Planas, Ramon ed. Obres de J. Roiç de Corella. Barcelona: Casa Mi-quel-Rius, 1913.

Pagès, Amadeu ed. Les obres d’Auzias March. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1912-1914. 2 vols.

Parramon i Blasco, Jordi. “Dos anònims relacionats amb Bernat Fenollar”. En Antoni Ferrando-Albert G. Hauf eds. Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 1989. 77-83.

Querol Coll, Enric. Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’edat moder-na. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006 (“Textos i Estudis de Cultura Catalana”, 116).

Torró, Jaume. “El MS. 151 de la Biblioteca Universitària de Barcelona ( Jar-dinet d’orats): descripció i estudi codicològic”. Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval 6/1 (1992): 1-55 [reed. com

38

a apèndix de la introducció a Romeu Llull. Obra completa. Barcelona: Barcino, 1996. 261-295].

Wittlin, Curt J. “Un text inèdit de Joan Roís de Corella: La visió a la porta de la senyora nostra de Gràcia, del 1487”. A Sol Post 3 (1995): 257-268.

39