Camp de concentració de

Mauthausen

Biografia

Joaquim Amat Piniella neix a Manresa, el 22 de novembre de 1913. Estudia a l’Institut local de Segona Ensenyança de la ciutat, al que avui es coneix com a Institut Lluís de Peguera. Comença a escriure contes i crítica d’art i cinema a la revista Assaigs de l’institut. Més tard, col·laborarà com a crític d’art al diari El Dia i a la revista manresana Ara, de la qual és un dels responsables. El 1933, publica la seva primera obra, Ombres al calidoscopi, un llibre de semblances.

Durant la República, l’alcalde Marcet el pren com a secretari personal. Participa en el naixement de la secció local de les joventuts d’ERC a Manresa. L’octubre de 1936, deixa els estudis de Dret i la seva feina a l’alcaldia i s’incorpora a l’exèrcit, juntament amb el seu amic, Ferran Planes. Després de passar per l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, es converteix en Tinent d’Artilleria i marxa destinat al front d’Andalusia.

Perduda la guerra, decideix marxar del país i acaba al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. En surt allistat per força a la 109 Compagnie de Travailleurs Espagnols (CTE), amb la qual anirà a Lening a fer tasques de suport i defensa de la Línia Maginot, sota les ordres de l’exèrcit francès, ja en plena II Guerra Mundial. Capturats per l’exèrcit alemany, l’estiu de 1940, els membres de la companyia esdevenen presoners de guerra.

Tanmateix, el nou govern de Franco no els reconeix la nacionalitat espanyola i se’n desentén. Amat-Piniella és traslladat, amb altres companys republicans, a Àustria, sota l’etiqueta d’”apàtrida indesitjable”. Entra al camp de Mauthausen, el 27 de gener de 1941. Hi sobreviurà fins al 6 de maig de 1945, en què el camp és alliberat per les tropes americanes.

En sortir de Mauthausen, s’instal·la a Andorra on escriu la seva novel·la més coneguda, K.L.Reich, un testimoni colpidor de la seva experiència als camps d’extermini nazis. Durant la seva estada al Principat, també transcriu els poemes que havia escrit durant el seu captiveri amb el títol Les llunyanies, poemes de l’exili.

Torna a Catalunya, el 1946, i s’instal·la a Barcelona. Continua escrivint i publica algunes novel·les: El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a casa (1959). És en la presentació d’El casino dels senyors a Manresa, que és amenaçat per les autoritats franquistes i obligat a marxar de la ciutat, amb la prohibició de tornar-hi. Aconsegueix publicar K.L.Reich (primer la traducció al castellà, el febrer de 1963, i, uns mesos més tard, l’original en català), que rep el premi Fastenrach, el 1965. El 1966, publica la seva darrera novel·la, La ribera deserta. Mor a l’Hospitalet del Llobregat, l’any 1974.

 

“En aquesta hora del matí, els xicots porten fetes dues o tres neteges generals del Bullock. Cal que tot estigui lluent, envernissat, pulcre; tot allò que els presos no tocaran mai, les taules en les quals no es pot menjar, els tamborets on no es pot seure, el trespol que ningú no trepitja, els armaris que no contenen res, l’estufa per a ús exclusiu del Blockälterster i dels qui el volten… Un Block no serveix per a viure, com aparentment sembla, sinó per a fer bonic, per a crear un prestigi personal al responsable i per a ésser exhibit a les visites que calgui convèncer de la modèlica instal·lació d’un camp nazi.”

“La brutícia és horrible, però la netedat aparent del camp és un refinament de crueltat“.

Al peu d’aquell mur en construcció es veien, ja des de l’entrada oberta a lafilferrada exterior, les petites siluetes dels treballadors, internats segurament, lamissió dels quals era fer més sòlida llur pròpia presó. La barra del controls’aixecà per deixar el pas obert. Els nou arribats no tenien prou ulls per a fixar-seen tots els detalls. Per a ells no existien fred, fatiga, pes o dolor dels cops rebuts,sinó una curiositat creixent que s’imposava per damunt de tots els altressentiments.

I l’Home va agegantant-se en el pensament de l’Emili, com si l’estigués creantamb el seu alè, i el veu emmarcat per l’època en què li ha escaigut viure. És aquesthome que ara s’afarta de farinetes amb un coratge fatalista, sense quimeres de felicitatni d’absolut. És Ell qui, essent joguina de les grans convulsions del món, determinaa la fi la balançada definitiva amb el pes dels sacrificis que li són imposats. Enfer-se carn i sang, l’Home intueix que viure és sofrir.