equip revista hmic - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/hmic2011.pdf · dossier-2011 issn...

227
REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic EQUIP REVISTA HMiC Equip Editors: Departament d'Història Moderna i Contemporània i Universitat Autònoma de Barcelona Consell de redacció: Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona), Alejandro Andreassi (Universitat Autònoma de Barcelona), Ramon Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona), Esteban Canales (Universitat Autònoma de Barcelona), Àngel Duarte (Universitat de Girona), Montserrat Duc (Universitat Rovira i Virgili), Francesc Espinet (Universitat Autònoma de Barcelona), Elena Fernández (Universitat Autònoma de Barcelona), Anna María García (Universitat de Girona), Miquel Izard (Universitat de Barcelona), Montserrat Jiménez (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Lladonosa (Universitat de Lleida), Maria Antònia Martí (Universitat Autònoma de Barcelona), José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Bernat Muniesa (Universitat de Barcelona), Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona), Joan Maria Thomàs (Universitat Rovira i Virgili). Director: Joan Serralonga Urquidi (UAB). Cap de redacció: Elena Fernández García (UAB). Maqueta número IX, 2011: Elena Fernández García. ISSN: 1445-89111 Adreça electrònica: http://webs2002.uab.es/hmic Contacte editorial Postal: Revista HMiC, Departament d'Història Moderna i Contemporània Facultat de Lletres Edifici B, Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra-Cerdanyola del Vallès Correu electrònic: [email protected] Telèfon: 93 581 48 29/ 93 581 11 86 REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011 El contingut de la Revista HMiC, si no s'especifica el contrari, pot utilitzarse de conformitat amb la llicencia de Creative Commons. http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/ http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.en 1

Upload: nguyentruc

Post on 07-Feb-2019

253 views

Category:

Documents


1 download

TRANSCRIPT

Page 1: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic

EQUIP REVISTA HMiC

Equip

Editors: Departament d'Història Moderna i Contemporània i Universitat Autònoma de Barcelona

Consell de redacció: Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona), Alejandro Andreassi (Universitat Autònoma de Barcelona), Ramon Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona), Esteban Canales (Universitat Autònoma de Barcelona), Àngel Duarte (Universitat de Girona), Montserrat Duc (Universitat Rovira i Virgili), Francesc Espinet (Universitat Autònoma de Barcelona), Elena Fernández (Universitat Autònoma de Barcelona), Anna María García (Universitat de Girona), Miquel Izard (Universitat de Barcelona), Montserrat Jiménez (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Lladonosa (Universitat de Lleida), Maria Antònia Martí (Universitat Autònoma de Barcelona), José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Bernat Muniesa (Universitat de Barcelona), Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona), Joan Maria Thomàs (Universitat Rovira i Virgili).

Director: Joan Serralonga Urquidi (UAB). Cap de redacció: Elena Fernández García (UAB).

Maqueta número IX, 2011: Elena Fernández García.

ISSN: 1445-89111

Adreça electrònica: http://webs2002.uab.es/hmic

Contac te ed i tor ia l

Postal: Revista HMiC, Departament d'Història Moderna i Contemporània Facultat de Lletres Edifici B, Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra-Cerdanyola del Vallès

Correu electrònic: [email protected]

Telèfon: 93 581 48 29/ 93 581 11 86

REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011

El contingut de la Revista HMiC, si no s'especifica el contrari, pot

utilitzarse de conformitat amb la llicencia de Creative Commons.

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.en

1

Page 2: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic

Í N D E X D E C O N T I N G U T S EQUIP REVISTA HMIC .................................................................................................1 ÍNDEX DE CONTINGUTS ..............................................................................................2 DOSSIER: “Industrials i polítics, Jaume Vicens Vives i la Catalunya del segle XIX”..........4 Editorials........................................................................................................................................... 5 José Luis Martín i Manuel Santirso (Universitat Autònoma de Barcelona) Remences i Rabassaires.................................................................................................................... 8 Francesc Bonamusa (Universitat Autònoma de Barcelona) Amb l’excusa del llibre Industrials i polítics: Vicens Vives i la història social i obrera a Catalunya i Espanya....................................................................................................................... 20 Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona) L’Empenta biològica: demografia històrica de la Catalunya contemporània d’Industrials i polítics....................................................................................................................... 26 Manuel Santirso (Universitat Autònoma de Barcelona) Una mirada que en feu sorgir d’altres: a propòsit del llibre de Jaume Vicens Vives sobre el segle XIX ............................................................................................................................ 42 Joan Serrallonga (Universitat Autònoma de Barcelona) MISCEL·LÀNIA ................................................................................................................53 El finançament de la premsa carlina lleidatana: recursos econòmics i publicitat ............................. 53 Francesc Closa (Universitat de Lleida) Antonio Machado en el II Congreso de Intelectuales Antifascistas: faltándole el respeto a la divinidad........................................................................................................................ 71 Fernando del Castillo Durán (Universitat de Barcelona) La extrema derecha neofranquista a inicios del postfranquismo ...................................................... 92 Miguel Ánguel del Río (Universitat Autònoma de Barcelona) Crisis de las historiografías marxistas y últimas tendencias: ¿existe hoy una nueva historia social?........................................................................................................................ 107 Ramón del Río (Universitat Autònoma de Barcelona) Sacrilegi, represàlies i revenges........................................................................................................ 123 Miquel Izard (Universitat de Barcelona) Josep Pijoan i el naixement del catalanisme polític.......................................................................... 130 Andreu Navarra (Universitat Autònoma de Barcelona) Una semilla de discordia, la entrada de bandera Roja en el PSUC................................................... 140 Giaime Pala (Centro de Estudios sobre Movimientos Sociales-UPF) La perspectiva en història: de prop i de lluny................................................................................... 164 Anaclet Pons i Justo Serna (Universitat de València)

2

Page 3: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic

Los oficios y la endogamia laboral en las parroquias del obispado de Barcelona en 1605-1607 y 1625-1627.................................................................................................................... 176 José María Prat (Universitat Autònoma de Barcelona) “Hacia la segunda revolución” de Joaquim Maurín i l’Octubre del 1934 ........................................ 195 Joel Sans Molas (Universitat Autònoma de Barcelona) RESSENYES ......................................................................................................................219 Manuel Ruiz Lagos, Contra moriscos. El sumario de Bleda. Universidad de Huelva, Huelva, 2009, 249 pp........................................................................................................................ 214 Sergio Fernández López (Universidad de Huelva) PUBLICACIONS ...............................................................................................................224

3

Page 4: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

REVISTA HMiC, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic

4

Page 5: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-440 Aniversari J. Vicens Vives

Revista HMiC, número IX, 2010 http://webs2002.uab.es/hmic

DOSSIER INDUSTRIALS I POLÍTICS, JAUME VICENS VIVES I LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX

Editorials

José L. Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona)

Ara fa nou anys l’aleshores director del Departament d’Història Moderna i Contemporània, el professor Francesc Espinet, va tenir la iniciativa de promoure una revista exclusivament electrònica del Departament. El seu objectiu era, sobre tot, difondre l’activitat de recerca dels professors del Departament, però també es volia obrir la revista a col·laboracions externes. Al 2003 hi havia molts pocs exemples i la nostra manca d’experiència, començant per la tècnica, era absoluta. En aquest sentit, fou una activitat pionera, dins i fora del Departament. No sabíem el que duraria, i finalment ha estat prou temps, sortint cada any, com per permetre’ns fer un salt endavant en un futur immediat.

Per a la supervivència de la revista ha estat imprescindible el treball tècnic, primer de Roger Bonastre, llicenciat d’Història per la nostra Facultat, després de Maria Antònia Martí Escayol, professora de l’àrea de Moderna, i finalment d’Elena Fernández, tècnica del Departament. Tots ells han fet aportacions sense les quals la revista hauria encallat. En Roger la va posar en marxa, al mateix temps que aprenia a fer-ho. Maria Antònia Martí Escayol li va donar una nova cara amb un millor disseny i un millor funcionament tècnic. A l’últim, Elena Fernández ha consolidat en aquest funcionament tècnic, fins al punt de convertir-la en referència d’altres revistes electròniques, que li han demanat assessorament.

El lector comprovarà la participació dels professors en el consell de redacció i per

mitjà dels seus articles. A tothom el nostre agraïment així com a tots els que han col·laborat en articles, ressenyes, debats i entrevistes. La seva estructura va anar madurant en el temps. S’ha consolidat un nucli central, el dossier, que hem anat dedicant a diversos temes: la transició a Espanya, l’Àsia oriental, la Guerra de Successió, la Guerra del Francès, les dones durant les guerres antinapoleòniques a la península Ibèrica. La miscel·lània d’articles ha estat, com correspon, variada, amb una seixantena d’aportacions; alguns d’aquests articles figuren ja als repertoris bibliogràfiques d’articles i llibres publicats en el suport tradicional de paper.

No ha estat, ni de bon tros, una feina endebades des del punt de vista científic. En

5

Page 6: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-440 Aniversari J. Vicens Vives

Revista HMiC, número IX, 2010 http://webs2002.uab.es/hmic

els darrers anys hem aconseguit una subvenció regular de la Universitat Autònoma de Barcelona, el que ja per si mateix parla del nivell assolit i de la seva regularitat de la publicació. Es té una altra prova del nivell assolit en el fet que la revista hagi estat inclosa en les bases de dades bibliogràfiques i que figuri a LATINDEX amb la xifra de 31 criteris complerts. Tot això ha suposat un capital col·lectiu acumulat, que és el que ens permetrà ser encara més ambiciosos en el futur.

Manuel Santirso (Universitat Autònoma de Barcelona) Medievalista de formació, generalista per afany de comunicar, Jaume Vicens Vives va abocar-se abocar a l’estudi del segle XIX amb la seva passió característica els últims anys de la seva vida. En va ser el primer producte d’entitat el llibre Industrials i polítics del segle XIX, que va aparèixer el 1958 i durant molt de temps ha estat l’única síntesi que explicà l’entrada –més aviat la irrupció- de Catalunya a la contemporaneïtat. Aquest llibre singular ha fet el paper de vincle a l’Any Vicens per al nostre Departament i per a la Universitat Autònoma de Barcelona, que també hi han contribuït amb dues exposicions bibliogràfiques, virtual i real, i amb la plana web de la commemoració, a càrrec de Maribel Cuadrado (http://pagines.uab.cat/anyvicensvives ). Al seu torn, el contingut de l’obra i una tria de texts complementaris aplegats en un dossier (disponible a http://jornades.uab.cat/vicensvives/content/recull-de-textos ) havia de servir-nos com a punt de partida per avaluar quant i com havia evolucionat la historiografia sobre el XIX català després de Vicens i en quina direcció s’havia mogut. Per tant, es tractava molt menys de comprovar la vigència de la tasca de l’historiador gironí que de resseguir fins al present els camins que havia obert. El dossier inclòs en aquest número d’HMiC recull una versió escrita de les intervencions de la primera part d’aquell intent, aquelles que avaluaren les aportacions de la història económica i social de Catalunya aparegudes arran i després d’Industrials i polítics. Lamentem no poder-vos oferir la transcripció de la conferència inicial de Miquel Àngel Marín Gelabert (“Jaume Vicens i la història contemporània”) ni, sobretot, els testimonis directes de la seva experiència amb Vicens que ens van transmetre a la taula rodona vespertina Montserrat Llorens, autora de les biografies sobre les que bastí inicialment Industrials... i Casimir Martí, un deixeble de Vicens que ha explorat algunes parcel·les de la història social on el mestre no va tenir temps d’entrar.

Tots dos van coincidir amb els ponents a ponderar Vicens i la seva transcendental aportació en els seus justos termes, no pas a lloar-lo de forma acrítica. Havia de ser així, perquè aquesta jornada acadèmica al voltant d’Industrials i polítics buscava comprende el seu autor i establir-ne el lloc en una tradició historiogràfica, la catalana, de què va formar part destacada. En definitiva, a acostar-s’hi amb la barreja de respecte, curiositat i esperit crític que constitueixen la seva millor herència. El lector jutjarà si l’objectiu s’ha aconseguit.

6

Page 7: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-440 Aniversari J. Vicens Vives

Revista HMiC, número IX, 2010 http://webs2002.uab.es/hmic

7

Page 8: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Remences i Rabassaires Francesc Bonamusa (Universitat Autònoma de Barcelona)

Resum /Resumen /Abstract Aquest article far una balanç dels estudis fets per jaume Vicens Vives sobre les relacions, la conflictivitat i els enforntaments entre els senyors, propietaris de la terra i els remences. De la meteixa manera reflexiona sobre su evolució a llarg de la història des de el segle XV fins les primeres dècades del segle XX: Este artículo hace un balance de los estudios hechos por Jaume Vicens Vives sobre las relaciones, la conflictividad y los enfrentamientos entre los señores, propietarios de la tierra, y los remences. Igualmente reflexiona sobre su evolución a lo largo de la historia desde el siglo XV hasta las primeras décadas del siglo XX. This paper takes stock of the Jaume Vicens Vives’s studies on relationships, conflict and clashes between lords, landowners, and Remences. Also reflects on its evolution through history from the fifteenth to the early decades of the twentieth century.

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Conflictivitat camperola, Rabassa Morta, Fil·loxera, Rabassaires i Sindicalisme, Llei de contractes de Conreu Conflictividad campesina, Rabassa Morta, Filoxera, Rabassaires y Sindicalismo, Ley de contratos de cultivo Peasant unrest, Rabassa Morta, filoxera, Rabassaires and syndicalism, Law Contract Cultivation

Fa sis mesos, 9 maig de 2010 any del 50è aniversari de la mort de Vicens Vives,

ha tingut lloc la XIII Marxa de cicloturisme Terra de remences, que surt de Sant Esteve d’en Bas i després de voltar per la Garrotxa, el Ripollès i Osona torna a Sant Esteve. Tretze anys, doncs, que indirectament es recorda el terme remences que fa centenars d’anys s’estenia per les terres catalanes de conreu i fou estudiat per Vicens Vives fa una seixantena d’anys.

Vicens Vives afirmà, un any després de la seva participació en el IX Congrés Internacional de Ciències Històriques, celebrat a París el 1950, que “els Annales són una altra cosa. Allà hi ha ganes de combatre i de polemitzar; d’expulsar als mercaders del temple. I amb quina sorneria fustiga Febvre els vicis inveterats dels historiadors de tota grapa (“laña”) que sacrifiquen la seva sinceritat a uns inconfessables egoismes personals o es sobreposen arrogants sobre la caduca història dels fets militars, econòmics i socials, sense més vida que la del aparell gimnàstic que sosté les seves estructures”.

La història a partir d’aquí ja no serà història política, ni de les institucions, ni tampoc història de la cultura, sinó que serà necessari abordar “el passat íntegre en totes les seves dimensions de d’alt a baix, de dreta a esquerra, des del rei al rabadà (“zagal”), del literat al comerciant. Una història que utilitzarà les estadístiques per una millor comprensió dels fets econòmics, demogràfics, socials”.

8

Page 9: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Aquest moviment convergent cap a l’Escola dels “Annales” en el pròleg al segon

volum de l’Obra dispersa i els seu interès per comprendre els problemes actuals el portaren a alternar el seu treball sobre els segles XV i XVI. Forma al seu entorn un grup d’investigadors com Emili Giralt, Joan Reglà, Jordi Nadal, Casimir Martí, Josep Fontana, Josep Termes, Ramon Garrabou, Albert Balcells i d’altres que han treballat en Història econòmica, Història agrària, Història dels moviments populars i del moviment obrer.

Pierre Vilar, que s’introduí a fons en la història de Catalunya amb la direcció d’una extensa obra Cataluña en la España Moderna (1962) i en la que hi col·laboraren diversos deixebles de Vicens, ve a dir que Vicens representa “la integració de la història de Catalunya en ela història universal, la de la història política clàssica en una història total, la de l’erudició d’un home d’ofici en les inquietuds de l’actualitat”1.

El seu interès en introduir en la historiografia espanyola un rigor científic ho manifesta també amb la fundació pel 1953, de l’Indice Histórico Español o la direcció de l’obra de cinc volums Historia Social y Económica de España y América amb la col·laboració de diversos historiadors durant els anys 1957-1959 o amb Industrials i Polítics.

Totes aquestes ànsies de renovació provocaren la polèmica amb diversos historiadors tradicionals, sobretot amb els seus treballs sobre Ferran el Catòlic, els remences i el problema agrari català durant el segle XV. Vicens utilitzà mètodes estadístics, gràfiques i d’altres instruments metodològics per defensar els seus plantejaments. Reivindicà de forma positiva el paper de Ferran al que presentava precisament com un sobirà que introduí a Espanya idees polítiques, econòmiques i socials de la civilització occidental i que donà suport a Catalunya. Treballa la relació entre les diferents classes socials, els aristòcrates el clergat, els camperols i els seus deixebles seguiren aquestes idees.

Conflictivitat entre propietaris de la terra i camperols

Jaume Vicens Vives estudià de forma intensa les relacions, la conflictivitat i els enfrontaments entre els senyors, propietaris de la terra i els remences, pagesos sotmesos als “Mals usos” o conjunt de dependències, servituds, gravàmens i una dura subordinació a la segona meitat del segle XV que portaren a dues guerres civils, fins a la Sentència de Guadalupe (21 d’abril del 1486), on el rei de Catalunya i Aragó, Ferran II, extingia el mals usos, els drets dels senyors contraris a la dignitat humana dels pagesos, i els alliberava de l'adscripció a la terra, garantia llur llibertat personal i la possibilitat de disposar lliurement dels béns mobles, restant en llurs possessions com emfiteutes.

Vicens estudià aquesta situació social immersa en els regnats de Joan II i Ferran II en obres com Ferran II i la ciutat de Barcelona 1479 - 1516 (1937); Política del rey católico en Cataluña (1940); Historia de los remensas en el siglo XV (1945); Juan II de Aragón, 1398-1479: monarquía y revolución en la España del siglo xv (1953); El Gran sindicato de Remensas: 1488-1508: la última etapa del problema agrario catalán durante el reinado de Fernando el Católico (1954); Historia crítica de la vida y reinado de Fernando II de Aragón (1962). Així, doncs, el tema de la lluita camperola és un

1 BOMANUSA, Francesc; “Vicens Vives: décimo aniversario”, Triunfo, 449 (1971).

9

Page 10: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

referent important de l’obra de Vicens Vives.

De fet, des del segle XV fins el primer terç del XX existí en el camp català una permanent tensió interclassista entre propietaris i camperols en el camp català amb manifestacions més o menys explícites. El bandolerisme dels segles XVI i XVII; l’important paper dels pagesos en la revolta de 1640 contra Felipe IV i el Conde Duque de Olivares- la Guerra dels Segadors- el descontent camperol durant el segle XIX, exposat en el marc de la reacció absolutista i carlina al centralisme liberal o en front la desamortització eclesiàstica i comunal, són síndromes eloqüents de l’esmentada tensió que sacsejava els ciments de les relacions socials. El professor Emili Giralt, deixeble de Vicens que ocupà la seva càtedra a la Universitat de Barcelona i reorganitzà el Centre d’Estudis d’Història Internacional (CEHI) fundat l’any 1949, advertia fa una quarantena d’anys que era necessari modificar la visió tradicional d’unes plàcides relacions en el camp català entre propietaris i camperols des de les resolucions de la Sentència de Guadalupe (1486) dictades per el rei Ferran II i estudiades por Vicens Vives, fins aleshores2.

Giralt ha indicat també que, si bé no hi ha conflictes tan espectaculars com

aquells fins a la Segona República, no es pot justificar l’afirmació de que las relacions socials en las comunitats agràries catalanes s’han desenvolupat sense dificultats com ha considerat una línia de pensament conservador dominant a la societat catalana i en el catalanisme polític i destil·lada pels grans interessos agrícoles.

És precisament l’important treball de Vicens sobre els pagesos i la seva projecció que m’ha conduit a presentar en aquest acte d’homenatge una temàtica en aquesta línia de preocupació per la història dels pagesos, en aquest cas en les tenses i violentes relacions sorgides entre propietaris i rabassaires a partir de l’aparició de l’epidèmia de la fil·loxera fins a la Guerra civil. "Rabassa Morta i Fil·loxera” En el marc de las transformacions agràries de finals del sesgle XVIII i primers del XIX, trobem entre les formes d’accés a l’explotació de la terra l’explotació directa i un conjunt de relacions contractuals entre propietaris i conreadors: l’emfiteusi, la masoveria, la parceria i la “rabassa morta”, que fou el tipus de contracte majoritari a les vinyes de Catalunya .

La “rabassa morta” era un contracte emfitèutic- cessió perpètua del domini útil d’unes terres amb obligació de cultivar-les o millorar-les- de naturalesa temporal, però de duració no definida, no establerta, que tenia per objecte la cessió d’un tros de terra al rabassaire per que aquest la desbrossés, plantés vinyes i la treballés segons “us i costum”. De cada collita el rabassaire havia de pagar una part alíquota al propietari, però gaudia del domini útil de la terra mentre vivien las vinyes que ell havia plantat. La millora de les tècniques de conreu, l’ús d’abonaments i d’altres aplicacions allargaren molts anys la vida de les vinyes sense realitzar formalment una nova plantació.

La fil·loxera, coneguda a França des de 1868, liquidà en pocs anys tota la riquesa 2 GIRALT, Emili; “El conflicto “rabassaire” y la cuestión agrícola en Cataluña hasta 1936”, Revista de Trabajo, 7 (1965).

10

Page 11: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

vitícola francesa. La destrucció de les vinyes franceses facilità l’exportació dels vins catalans i l’ increment de la demanda impulsà el conreu de la vinya cap a terres del litoral i prelitoral marítim; entrà en terres de regadiu i s’estengué i ascendí a alts turons mitjançant petites obres d’enginyeria manual o murs de pedra seca para salvar la pendent. D’aquesta forma a l’Alt Empordà i a mercè de la “tramuntana” s’arriben a plantar vinyes en les muntanyes del monestir de Sant Pere de Rodes a 500 metres d’altitud i en terres del costat del mar de cara al Nord i la Tramuntana que permeteren al poeta i dramaturg Josep Maria de Segarra composar per 1923 uns versos que reflectien la realitat d'El Port de la Selva, vil·la marinera de l'Alt Empordà, en el cap de Creus:

Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. (...) Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu! Malgrat el cordó sanitari, la fil·loxera aparegué a Catalunya precisament per l’Alt

Empordà, anys abans dels versos de Segarra. En 1879 es mou ja per Rabós, Espolla, Figueres i progressivament s’escampa cap el Sud, destrossant les vinyes i arribant al Maresme (Pineda, Malgrat, Calella), a Barcelona cap a 1882; a l'Anoia (Sant Sadurní) cinc anys després i al Penedès a partir de 1889 infectant tota la comarca pel 1896. Seguiren el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i a mitjans de la dècada dels 90 el Priorat quedarà completament destruït. Pel 1906 la fil·loxera encara realitza estralls a Sant Carles de la Ràpita i el 1907 a Amposta.

L’epidèmia havia afectat també de ple La Rioja, on apareix a mitjans de 1899, i s’estengué ràpidament por tota la comarca que a partir de la caiguda dels preus reals per la competència exterior pel 1880 havia situat la vinya como un conreu en alça afavorit, com en el cas de Catalunya, per l’exportació de vi a la França devastada per la fil·loxera i les avantatjoses condicions de l’aranzel franc-espanyol (1882). Així mateix, la fil·loxera es detectà per 1878 a Málaga i anys més tard a la província de Cádiz, a Jérez de la Frontera i a nombroses localitats del seu entorn3. A Catalunya el balanç final de la invasió de la fil·loxera significà la desaparició total de la vinya indígena, la destrucció de 400.000 Hi hagué unes pèrdues avaluades en 350 milions de pessetes, segons dades de 1909. Davant aquesta catàstrofe sorgiren forts debats de com afrontar la malaltia de les vinyes i posicions antagòniques respecte la substitució de ceps europeus pels ceps procedents de Nordamèrica, que si bé eren immunes a l’insecte, comportaven deixar morir la vinya afectada i realitzar una nova replantació, amb la corresponent problemàtica que podia sorgir a l’entorn de la revisió dels contractes.

3 GARCÍA DE LUJÁN, Alberto; “El cultivo de la vid en la provincia de Cádiz” i MATEOS, José Mª; “La estación de viticultura y enología de Jerez de la Frontera” en Alberto RAMOS y Javier MALDONADO (ed.): Vinos, vinagres, aguardientes y licores de la provincia de Cádiz, Cádiz, 1997.

11

Page 12: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Així, doncs, en la última dècada del segle, la crisi social s’endurí debut a la cessació de les exportacions a França, l’abandonament dels camps, l’emigració de població rural a centres industrials como Barcelona i la pèrdua del mercat antillà pels teixits catalans. Grans extensions de terra quedaran seques; algunes foren replantades amb ceps americans, d’altres foren ocupades per cereals, oliveres, garrofers i boscos o quedaren ermes. Per últim on no es pogué reconstituir la vinya o substituir-la es veieren obligats a l’emigració, aquest és el cas del Priorat i les muntanyes de Prades. El procediment de replantació era car i els rabassaires no disposaven de recursos i sol·licitaven la renovació dels contractes amb millors condicions contractuals. Per la seva part els propietaris consideraven que la replantació extingia els contractes de "rabassa morta", perquè la vinya que els hi havia donat origen s’havia destruït. En front la crisis provocada per la fil·loxera i la caiguda de les exportacions i amb l’objectiu d’aconseguir unes condiciones de vida millors, els rabassaires i d’altres parcers se articularen en diverses organitzacions que convergiren amb el pensament republicà actiu des de la Revolució de 1868. Entre elles tenim la Unió de Treballadors del Camp (1872-1874); La Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya (1882-83); la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola (1893-96) o la Federació Nacional de Obrers Agricultores de España (1913-1918). Junt a aquestes organitzacions podem citar-ne d’altres de caràcter comarcal com la Federació Comarcal Obrera Agrícola de l'Alt i Baix Penedès o la Federació Provincial d’Obrers del Camp de Tarragona. Precisament la poderosa Unió de Rabassaires dels anys vint i trenta sorgirà gràcies a aquesta trama associativa i sindical anterior.

En aquesta situació cal destacar la interacció entre republicanisme català i rabassaires. El republicanisme era la opció política que més atenció havia prestat a les seves reivindicacions i la força del republicanisme descansava fonamentalment en las comarques vitícoles rabassaires. Així podem observar-ho, per exemple, en el triomf electoral de candidatures federals el 1893 en els districtes rabassaires de Vilafranca, Vilanova, Sant Feliu, Sabadell i Granollers. Aquesta interacció es reprodueix també en institucions com la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya durant els primers vint anys del segle XX.

El 1900 s’havia creat l’Estació enològica de Vilafranca del Penedès. Quatre anys

després disposava d’important material de viticultura i pel 1907, s’iniciaven diversos estudis d’investigació i cursos de viticultura i enologia que acolliren als millors enòlegs catalans (Campllonch, Lluís Mestres, etc.).

Aquesta destacada activitat científica i tècnica comportà una col·laboració

independent del pensament polític. Per exemple, tot i que la Lliga Regionalista fos la força dirigent a la Mancomunitat, la conselleria d’Agricultura estigué successivament en mans de dos republicans catalanistes: el tarragoní Josep Mestres (1914-1919) i el lleidatà Pere Mias (1919-1923) i es creà l’Escola Superior i els Serveis Tècnics de Agricultura amb directors com Carles Pi i Sunyer, l’objectiu de formar enginyers i tècnics agrícoles.

La importància d’aquestes activitats tingué també una projecció arquitectònica i

artística considerable. En aquests anys es construïren cellers i cooperatives a Pinell de Brai, Falset, Gandesa, Sant Sadurní d'Anoia, etc. que, dissenyats per arquitectes com Domènec i Montaner, Puig i Cadafalch, Cèsar Martinell, són autèntiques joies del

12

Page 13: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Modernisme.

Rabassaires i Sindicalisme A partir de la Primera Guerra mundial, el creixement i l’activitat de l’anarcosindicalisme afectà la conducta dels rabassaires. Durant els anys de predomini de la CNT (1918-1920/22), entre la classe treballadora catalana i andalusa, trobem els precedents de la Unió de Rabassaires que posteriorment tindrà un paper fonamental. Són anys d’àmplia extensió de la lluita sindical. Uns exemples prou clars són la vaga de La Canadenca, la lluita per la jornada de 8 hores i la Vaga General de 1919. I també és una època que a més de l’alta conflictivitat laboral sorgiran alts nivells de violència, en particular a Barcelona (els anys del pistolerisme). Respecte al camp, la força de mobilització de la CNT destacà sobretot a les terres tarragonines mitjançant la Federación Nacional de Obreros Agrícolas de España. Precisament en el Congrés del Teatre de la Comèdia de la CNT (1919) hi participaren tres importants Federacions agràries anarcosindicalistes de las comarques meridionals tarragonines de llarga tradició vinícola: la Federació de l'Alt i el Baix Priorat, la Federació Agrària Comarcal de Valls i la Federació d'Obrers Pagesos d'El Vendrell amb un total de 9.242 pagesos organitzats. A més d’aquestes tres Federacions, també sorgien amb força organitzacions sindicals comarcals com las del Barcelonès, de l’Ebre i Montblanc i diversos sindicats amb límits municipals i fou a Vilafranca del Penedès on, degut a la força anarcosindicalista, a la UR li va costar més arrelar-se. En totes las bases reivindicatives es demanava rebaixar el terç de la collita que un 66,2% dels rabassaires lliurava al propietari i l’augment de la col·laboració del propietari en les despeses del conreu (adobs, llavors, sulfats, etc.). Per la seva part, el ICACSI apretava el govern perquè protegís la propietat, restablís el principi d’autoritat i obligués al compliment dels contractes de treball i d’explotació de la terra. En general, rabassaires i parcers obtingueren un cert èxit en les seves reivindicacions, si bé aconseguir-les comportava conflictivitat. Els anys 1919 i 1920 la verema hagué de realitzar-se amb la intervenció de la Guardia civil en diverses finques. Hi hagué actes de sabotatge, bombes a Castellví de la Marca i dos assassinats a El Vendrell. La conflictivitat s’estengué a les comarques tarragonines de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, les gironines de la Garrotxa, Alt Empordà i quasi a totes les barcelonines del Maresme, Baix Llobregat, Vallès Occidental,.... Una conflictivitat que no fou exclusiva de Catalunya. Sense més comentaris, cal recordar la situació de la lluita social a Córdoba i a tota Andalusia, durant el període qualificat com Trienni bolxevic.

En els anys vint la producció de vi i oli resulta de gran importància a Catalunya, que serà la regió de Espanya que produeix més vi. Així, per l’any 1922 el vi te destinades a Catalunya 250.561 Ha, que produeixen 13.400.000 Qm de raïm entre blanc i negre, dels quals es destinen a la vinificació 13.300.000 que faciliten 9.600.000 Hl. Aquesta producció, per un valor de 288 milions de pessetes d’un total agrícola de 700 milions de pessetes, significarà un 41%.

Respecte l’exportació de productes agrícoles de producció catalana (ametlles, avellanes, olives, oli d’oliva...), cal citar el vi amb 12 milions de quilograms pel vi negre

13

Page 14: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

i 4 pel blanc. Aquests 16 milions de kg significaran un 50% del total de producció agrícola (32.110.000 kg)4.

Aquest mateix any 1922 neix la Unió de Rabassaires (UR) amb l’objectiu de

convertir-se en el sindicat majoritari del sector vitivinícola català format per pagesos que treballen la terra mitjançant un contracte de conreu -parcers, rabassaires i arrendataris- o petits propietaris i jornalers. Després del replegament anarcosindicalista, el republicanisme, de la ma de Lluís Companys, Amadeu Aragay i Francesc Riera, recuperà el sindicalisme camperol. A les eleccions a les Cortes espanyoles de desembre de 1920, Companys- empresonat a Maó fou elegit pel districte electoral de Sabadell i s’imposà en municipis rabassaires del Vallès occidental com Barberà, Castellar, Sant Cugat, Sant Quirze, Sentmenat. Companys i d’altres seguiren la campanya rural pel Vallès i la Federació de Rabassers de Catalunya, amb seu a Martorell, es convertí en l’eix de la Unió de Rabassaires (UR) que realitzà l’assemblea constituent el 6 d’agost de 1922 a Barcelona.5

Companys refusà la presidència d’honor, no obstant amb Fèlix Duran

Cañameres, Pere Estartús i Amadeu Aragay, secretari general de la UR, constituïren la direcció efectiva de la UR.

Un any després, a partir de setembre de 1923, la Dictadura de Primo de Rivera portà a terme una dura repressió, suspengué la Mancomunitat de Catalunya i amb el suport del Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) frenà la modernització del sector i deixà pendent, com moltes d’altres, la temàtica rabassaire. La República i la Llei de contractes de Conreu

Durant la República i en particular a l’octubre de 1934 la qüestió dels rabassaires

conflueix amb d’altres dos conflictes socials històrics de Catalunya les reivindicacions dels drets nacionals dels catalans i les dels obrers industrials. Rabassaires i obrers esperaven de la República el que durant dècades no havien aconseguit. El règim de llibertats oferia la possibilitat de la reivindicació i obria l'esperança para a una solució. No obstant, el règim republicà -sotmès a la constant pressió dels sectors socials, econòmics i polítics mes radicals i contraposats- no disposà de força ni de temps per consolidar la democràcia i afrontar una política reformista a través de l’acord i la gradual solució dels problemes de les classes populars. Giralt afirma que la crisi vitícola d’aquests anys és la més intensa de les crisis agrícoles des de finals del segle XIX i la més important pels interessos afectats (terra, capital i homes). Amb la República l’extensió de la vinya representava una tercera part de la terra cultivada en Cataluña- en particular en el Maresme, Vallès, Penedès i Camp de Tarragona- on, com ja he comentat, existien plets des de feia més de cent anys entre propietaris i rabassaires. Els primers volien rescatar el domini útil de la terra i els segons prolongar indefinidament el contracte. Per lo tant, amb el canvi de règim, els rabassaires pensaren que podrien aconseguir les seves reivindicacions i en aquest sentit la “Unió de

4 MILLET SIMON, J; "Potencialitat agrícola de Catalunya", Agricultura, 12 (20 de junio de 1923), p.323-327. 5 Elegeix president de la Unió a Jaume Martrat, de Martorell i la resta del comitè queda format per Josep Ricart, de Sant Pere de Ribes; Astra Janer, de Sabadell; Josep Raventós, de Sant Sadurní; Josep Buil, de Piera; Pere Cartró, de Vilafranca i Joan Bonastre, de Masquefa.

14

Page 15: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya” (UR), estimulada per republicans com Companys i Aragay, es convertí durant la República en una de les bases electorals més fermes de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Per la seva part, els decrets de juliol i agost de 1931 del nou règim republicà facilitaran als treballadors del camp la demanda de revisió de quasi trenta mil contractes a Catalunya i que afectà sobre tot a la província de Barcelona amb un 77 % del nombre de judicis, mentre que Tarragona ocupava la segona posició amb un 15%.

Així les comarques de l’Alt Penedès foren les més afectades i entre les tarragonines la meitat pertanyien a El Vendrell. Les demandes de Tarragona i Tortosa no arriben al 10% dels conreadors; a Reus solament són 25, a Montblanc, 22 i se’n presenten també molt poques a Falset i a Gandesa6.

Si bé durant la verema de 1931 creix la conflictivitat amb les acusacions dels

rabassaires als governadores civils de Barcelona (Anguera de Sojo) i de Tarragona (Ramon Noguer i Comet) per protegir l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), associació dels propietaris i que disposa del suport polític de la Lliga Regionalista, a finals de setembre es formalitza un acord provisional sobre la collita del vi entre la UR, l’IACSI, Anguera de Sojo, dirigents d’ERC i el president de la Generalitat. No obstant, durant l’any 1932 es dictaminà que el 90% de las demandes de revisió era improcedent i la UR, amb uns 22.000, afiliats es converteix en la sindical majoritària al camp català, si bé també inicien la seva activitat organitzacions més radicals adscrites al Bloc Obrer i Camperol com la Unió Agrària, a Lleida i Acció Social Agrària, a Girona7.

D’aquesta manera durant la collita de 1932 torna a aparèixer la agitació en el

camp català. El maig els parcers segueixen retenint la collita que a finals de juliol s’estén pel Penedès, Vallès, Pla del Llobregat, Moianès, Pla de Bages, etc. i segueix durant la collita d’ametlles, avellanes i a finals d’any de l’oliva per les comarques de l’Alt Camp i del Camp de Tarragona. Una situació recollida, interpretada i feta pública a Avançada, setmanari de la Federació de ERC de Tarragona, pel dirigent d'ERC i enòleg Lluís Mestres8.

El conflicte s’endurí i el 6 de novembre de 1932 amb una manifestació d’uns 3.000 rabassaires a Tarragona, amb l’assalt al Govern civil, i fou reprimida amb duresa per la Guàrdia civil amb el resultat de tres ferits. Aquests fets foren utilitzats electoralment contra ERC9.

En tot cas, Macià era a Tarragona per diversos actes electorals i ERC presentava

una interpel·lació a les Cortes a través de Lluhí i Vallescà i de Jaume Simó Bofarull (del Partit Republicà Radical Autònom de Tarragona), contra el figuerenc i radical Ramon Noguer Comet, Governador civil i que seguint a Marcelli Domingo fins feia poc temps havia militat a ERC.

6 BALCELLS, Albert; El problema agrario en Cataluña: la cuestión Rabassaire (1890-1936), Ministerio de Agricultura i Pesca, Madrid, 1980, p.111 i ss. 7 BONAMUSA, Francesc; El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), Barcelona, 1977. 8 Avançada, 13 de maig de 1933. 9 BONAMUSA, Francesc; Política i finances republicanes. Lluís Mestres i Capdevila. Comissari-conseller i Director general de Finances de la Generalitat, El Mèdol, Tarragona, 1997.

15

Page 16: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La complexitat de la situació era tal que inclòs el Cardenal Arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer que era soci de mèrit del IACSI intervingué en el debat, mentre beneïa la seva nova seu al Palau Fivaller de Barcelona (el desembre de 1932) en recomanar als propietaris que tant o més que de l’exercici de la llei fessin ús de la caritat cristiana i dels sentiments d’amor al proïsme amb els parcers10. Aquests esdeveniments i la duresa de l’IACSI, exemplificada en la Memòria del febrer de 1933, no presagiava pas la moderació. El secretari de l’Institut, Maspons i Camarasa, qualifica la política del Parlament de Catalunya como "filla d'esbojarrats corrents que envaeixen el món cercant un major benestar als obrers manuals, sense trobar-lo, mentre aquells corrents no vinguin embolcallats amb el mantell de l'Església Catòlica". Mentre, al Parlament de Catalunya, augmenten les propostes sobre el tema rabassaire. A l’abril de 1933, la UR, encapçalada pel seu president Josep Calvet, es presenten al govern de la Generalitat unes peticions més radicals que les que figuraven en el programa de l'ERC- en aquella època al poder- i subscrites per les associacions rabassaires de 240 municipis. Entre elles figuren les següents: redempció de la terra conreada amb contractes de rabassa morta i de la cedida sistemàticament en arrendament; desaparició de la ficció del contracte de societat, anomenat de parceria; abolició del pagament de rendes amb parts dels fruits recollits; establiment sota el patrocini de la Generalitat del crèdit agrícola i de l’assegurança contra accident i plagues del camp, amb la creació con la creació d’institucions de previsió i d’Assistència social. Davant d’aquesta pressió rabassaire el govern de la Generalitat va presentar al Parlament de Catalunya (a partir del mes d’abril de 1933) les lleis de Solució de Conflictes, la de Sindicats Agrícoles i la de Contractes de Conreu. La primera, aprovada a finals de juny de 1933, va deixar en suspens les resolucions judicials referents a la entrega de las parts del fruit de la collita corresponents als propietaris i en va regular les normes a l’hora dentregar-los. Així mateix, el govern de la Generalitat també era sensible a la necessària exportació del vi. La conselleria d’Agricultura, ocupada por Ventosa i Roig, amb experiència en la modernització del món rural que havia impulsat la Mancomunitat, va intentar avançar en l’exportació de vi català i el novembre de 1933 va comissionar Lluís Mestres, de l’Executiva d'ERC, expert en electroquímia del vi i que havia realitzat viatges científics per Xile i Argentina, per visitar els Estats Units de Nordamèrica amb l’encàrrec d’estudiar la possibilitat d’introduir-hi els vins catalans i tractar el que fes referència a la qüestió vitivinícola No obstant, a les eleccions legislatives del 1933 la Lliga obtenia la majoria catalana a les Cortes i junt amb la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), els radicals i d’altres forces de dreta aconseguirien canviar la fesomia de la República. Tot i això, el resultat de las eleccions municipals a Catalunya al gener de 1934 tornava a ser favorable a ERC. Amb aquests resultats sorgia a Catalunya i en les seves relacions amb Espanya una conflictiva situació entre la majoria de dreta a les Cortes de la República i l’esquerra al Parlament, el Govern i els ajuntaments de Catalunya. Més encara, perquè amb l’elecció de Lluís Companys com a president de la Generalitat i el nomenament del socialista Joan Comorera per a la conselleria d’Agricultura i el de Lluhí a la de Justícia del Govern català adquiria una actitud més 10 Document del Govern de la Generalitat de Catalunya, de 10 de novembre de 1933, amb segell i signatura del conseller d'Agricultura i Economia, Joan Ventosa i Roig. Arxiu Privat.

16

Page 17: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

sensible als interessos de parcers i rabassaires, sobretot en els moments en els que la UR semblava entrar a l’Aliança Obrera.

La posició enfrontada entre la majoria dretana a Espanya i l’esquerrana a Catalunya afectà les relacions entre els dos governs, des del tema dels traspassos de serveis previstos a l'Estatut de Catalunya fins el desenvolupament de la normativa sobre les relacions socials en el camp. Fou el conseller Lluhí l’encarregat de defensar en el Parlament de Catalunya el projecte de la Llei de Contractes de Conreu que, amb la incorporació d’alguna esmena, fou aprovada el 12 d’abril de 1934, sense els vots dels diputats de la Lliga, absents del Parlament des de les eleccions municipals. Era una llei reformista i no espoliava cap propietari. El governador civil de Barcelona, Claudi Ametlla, de la moderada Acció Catalana (AC) ha deixat escrit a les seves memòries paraules com: "la Llei no era la confiscació ni el robatori, com volien fer creure la Lliga i les dretes”11.

Malgrat el caràcter moderat de la Llei, diversos propietaris de terres -a través del IACSI, la Lliga i la dreta espanyola- la impugnaran i el govern del radical Samper la va sotmetre al Tribunal de Garanties Constitucionals, que declarà incompetent el Parlament de Catalunya per legislar en matèria social i anul·là la Ley.

A partir de aquell moment estava en discussió, no solament la Llei de Contractes de Conreu, sinó també els límits de l’autonomia catalana, força paralitzada des de que les dretes havien arribat al govern espanyol. En aquesta situació els diputats d’ERC i els bascos es retiraren de las Corts espanyoles, mentre el Parlament de Catalunya renovava el seu acord sobre la Llei (12 de juny) sense canvis i argumentant que a través del Dret civil català, la Generalitat disposava d’atribucions per legislar sobre l’acció social agrària.

Revolta i vaga general. Octubre de 1934 Malgrat alguns acords entre ERC i la Lliga que tornava al Parlament de Catalunya, els sectors intransigents del ICASI coincidint amb l’arribada al govern de Madrid de quatre ministres de la CEDA, entre ells Anguera de Sojo, ex-governador de Barcelona (4 d’octubre) seguiren la seva campanya contrària a la Llei de Contractes de Conreu. A la tensió del moviment rabassaire, si afegien fortes dificultats per materialitzar els traspassos de serveis de l’Estat a la Generalitat, en compliment de l’Estatut de autonomia i des de setembre la progressiva agitació social dirigida per Aliança Obrera que, el dia 5, declarà la vaga general seguida a Astúries i Catalunya, malgrat l’abstenció de la CNT catalana. L’endemà el president Companys, d’acord amb el govern de la Generalitat, proclamà l’Estat català dins de la “República Federal Española". La resposta governamental fou contundent, tot i que a Catalunya l’actitud del general Domènec Batet evitarà els estralls que el general Francisco Franco i la Legió realitzaran a Astúries. A Catalunya l’exèrcit dissolgué els punts de resistència i el dia 7, el president Companys es rendia al general Batet i la repressió se estenia sobre els càrrecs públics i dirigents d’ERC i d’Aliança Obrera. El mateix dia 7 el coronel Jiménez Arenas, nomenat Governador general de Cataluña, prenia possessió de la Generalitat i un edicte del general Batet obligava els 11 AMETLLA, Claudi; Memòries Polítiques, 1890-1917, Barcelona, 1963.

17

Page 18: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

pagesos a restituir als propietaris les rendes endarrerides, amb pena de presó en el cas d’incompliment i alguns propietaris aprofitaren aquest marc repressiu per deshauciar aquells pagesos que els hi treballaven les terres. La Llei agrària catalana fou anul·lada i segons Giralt, entre l’octubre de 1934 i el novembre de 1935, uns 1.400 pagesos foren echados de los camps que conreaven. Així mateix unes quatre mil persones eren detingudes a Catalunya i uns trenta mil a tot Espanya i centenars d’aquests detinguts foren empresonats als vaixells Uruguay i Argentina, ancorats al port de Barcelona, al Manuel Arnús en el de Tarragona i a d’altres indrets (Manresa, Berga, etc.). El mateix any 1935, mentre eren coneguts molts d’aquests centenars de presos gràcies al llibre Estampes de l’Uruguay de Vicenç Bernades, amb pròleg de Ventura Gassol, el mes de maig, el president Companys i els consellers eren jutjats, condemnats a trenta anys, i traslladats a les presons de Cartagena i El Puerto de Santa María.

Unió de Rabassaires i Front d’Esquerres (1936)

Arribats a les eleccions de febrer de 1936, la UR optà por defensar directament

els seus interessos i decidí participar en el “Front d'Esquerres” (Frente Popular) i presentà a Josep Calvet i Pau Padró -president i vicepresident de UR- com a candidats en la coalició d’esquerres, que triomfà, i tots dos obtingueren acta de diputat. En el marc de la restaurada autonomia, la Llei de Contractes de Conreu tornà a estar vigent i es prengueren, amb una direcció de l’IACSI més pactista, una sèrie de mesures per tornar a la situació anterior a l’octubre de 1934. Els pagesos expulsats van poder tornar a les terres que havien conreat i s'arribà a acords respecte els judicis pendents de desnonament. No obstant, la Unió d'ara ja no era la d'octubre. La pressió socialista i anarquista era cada cop més important i alguns sectors s'havien radicalitzat amb la presència de sectors influïts primer pel BOC i després pel POUM, com el propi vicepresident Pau Padró que havia estat militant del BOC. La radicalització de postures a partir del congrés de maig de 1936, portà a la UR a mantenir la seva independència política de l'ERC i a apropar-se als partits obrers, especialment al PSUC a partir de la seva creació. Així, la UR participà com a tal en les diverses institucions catalanes durant tota la Guerra Civil (Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, etz) i el seu president, Josep Calvet, ocupà la conselleria d'Agricultura de la Generalitat sense interrupció des de el primer govern de guerra fins al 1939. Després de la guerra, també la UR havia perdut i tot serà diferent.

18

Page 19: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa

Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

19

Page 20: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel

Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Amb l’Excusa del llibre Industrials i polítics: Vicens Vives i la història social i obrera a Catalunya i Espanya Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona)

Resum /Resumen /Abstract Aquest article far un balanç sobre la presència de reflexions, suggeriments interpretatius i caracteritzadors en relació a la conflictivitat obrera del segle XIX disn de l’obra de Jaume Vicens Vives Industrials i Polítics Este artículo hace un balance sobre la presencia de reflexiones, sugerencias interpretativos y caracterizadores en relación a la conflictividad obrera del siglo XIX dentro de la obra de Jaume Vicens Vives Industrials i Polítics This article lighthouse stock on the presence of thoughts, suggestions and interpretations in relation to characterize the labor unrest of the nineteenth century inside the book of Jaume Vicens Vives Industrials i Polítics

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Conflictivitat obrera, història política, història social, militància obrera Conflictividad obrera, historia política, historia social, militancia obrera Labor unrest, political history, social history, labor militancy

No s’acostuma a tenir en compte, però Vicens tingué una incidència i influència

important en el camp de la historiografia social i més en especial la del moviment obrer a Catalunya. En aquells anys cinquanta, tan actius i plens d’obra i activitat, Vicens donà també un impuls a la història del moviment obrer, amb una obra que havia de significar una renovació del tractament donat al tema, com fou el de la tesis de Casimir Martí, Orígenes del anarquismo en Barcelona, publicada el 1959, amb un pròleg del mateix Jaume Vicens Vives.

Aquella obra, i les orientacions de Vicens, situaren la historia del moviment obrer a Catalunya, i en aquell moment, en una línia d’una determinada història política i ideològica, que es volia totalment incorporada a la història contemporània, és a dir, que en cap cas es plantejava com a una història alternativa i segregada de l’intent global de comprensió de la contemporaneïtat i els problemes i conflictes socials que l’havien marcada. Tot i mantenir un discurs interpretatiu de fons econòmic i social, l’important en aquest punt (com explicaré una mica a continuació) era que la investigació es volia amb una metodologia i una anàlisi de paràmetres plenament històrics, no pas manllevats a la sociologia o a la filosofia social i política, com havia estat usual durant molt d’anys. I, per descomptat, hom la volia allunyada de qualsevol discurs de bel·ligerància política immediata franquista.

En aquesta direcció, la presència de reflexions i suggeriments interpretatius i caracteritzadors en relació a la conflictivitat obrera del segle XIX, que ell mateix

20

Page 21: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel

Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

incorporà el mateix 1959 a l’influent assaig històric, que avui aquí és el centre del nostre interès, Els Catalans en el segle XIX (rebatejat i ampliat un xic amb la col·laboració de Montserrat Llorens, com a Industrials i polítics del segle XIX ), vindrien a posar de manifest que Vicens s’inclinava per seguir el camí, també d’història política, d’un altre gran historiador econòmic, Manuel Raventós i Bordoy (1889-1942). Aquest havia publicat una de les primeres grans obres modernes sobre la història del moviment obrer a España: Els moviments socials a Barcelona el segle XIX, publicada per La Revista el 1925 (i que havia guanyat el 1923 un premi en un concurs organitzat per la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, amb el títol d’Assaig sobre alguns episodis històrics dels moviments socials en el segle XIX). La seva obra es convertí aviat en un punt de referència obligat. En el pròleg que jo mateix vaig posar a la re-edició de l’obra el 1987 hi vaig escriure: “No es casual ni anecdòtic que, a l’hora d’afrontar l’anàlisi del tema obrer del segle XIX, a finals dels cinquanta i primers seixanta, tant Vicens Vives com els llavors joves historiadors Casimir Martí i Josep Termes, recuperessin una línia de treball iniciada a casa nostra precisament amb l’Assaig de Reventós el 1925”1.

Cal tenir en compte el caràcter metodològicament renovador d’aquelles pagines de Reventós. A Espanya, i a Catalunya, fins els anys de la primera guerra mundial, el moviment obrer sols havia pogut introduir-se molt de resquitllada en el camp professional de la història. En el cas català, els historiadors més professionals, relacionats la major part d’ells amb l’Institut d’Estudis Catalans, adreçaren el seu esforç investigador envers la història de la cultura (Rubió i Balaguer, Nicolau d’Olwer, Alòs-Moner), l’arqueologia (Duran i Sanpere, Bosch i Gimpera) o la història medieval (Abadal, Valls i Taberner, Soldevila). Quan algú, com Ernest Moliné s’endinsava en la història més contemporània, no era capaç de defugir la visió romàntica d’un nacionalisme superador de conflictes de classe. Hom atribuïa, sense massa matisos, les lluites civils a una influència forània desvirtuadora de la raça dels catalans i hom es proposava posar en relleu “les fases successives del Renaixement de Catalunya”, renaixement basat en l’acció d’una “altra mena d’ideòlegs”. Lògicament, el tractament del tema obrer no podia ésser més que marginat o, en tot cas, era fàcil caure en l’anàlisi maniqueista2. També a Catalunya, quantitativament, la historiografia sobre el món obrer havia sorgit del debat i les discussions sobre la ‘qüestió social’. I aquí s’havia produït una gran ruptura entre els camins historiogràfics plens de possibilitats oberts per Ildefons Cerdà, Joaquim Salarich, Felip Monlau, Antoni Altadill, etc., abans de 1870, i la producció exclusivament publicista i doctrinal dels anys de la Restauració. En el segle XX, les millors aportacions cal trobar-les dins el catolicisme social reformista, amb estudis sobre les condicions de treball de la dona obrera (Josep Elies de Molins, Joan Paulis) i amb l’esforç estadístic més professional i continuïtat de Josep Maria Tallada des del Museu Social o de Manuel Escudé des de l’Ajuntament de Barcelona. El publicisme terapèutic, a Catalunya sempre molt catòlic, sols incidí amb una certa brillantor en la discussió sobre l’actuació dels grups dirigents de la CNT a partir de 1918, per exemple amb Miquel Sastre i Sanna, Josep Maria Farré Morago o Ramon Rucabado, preocupats obsessivament en la comptabilització de les vagues i els atemptats socials3.

1 Cf. REVENTÓS, Manuel; Els moviments socials a Barcelona en el segle XIX. Pròleg de Pere Gabriel, Crítica, Barcelona, 1987, p.VII. 2 Ernest Moliné i Brasés continuà la Història de Catalunya, d’Antoni Aulestia i Pijuan, el 1922: feu arribar l’obra fins el 1900 (Aulèstia l’havia feta arribar sols fins el 1814). 3 Per a un major desenvolupament d’aquestes qüestions, cf. GABRIEL, Pere; Classe Obrera i Sindicats a

21

Page 22: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel

Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

En conjunt, la historiografia sobre el moviment obrer a començaments dels anys

vint no havia aconseguit entrar en el món de la història més acadèmica i professional; des del pensament jurídic i al sociologia, en especial des del reformisme social catòlic, hom n’havia fet un tractament de ‘terapèutica social’; el millor era sens dubte la història feta pels mateixos militants obrers, però aquests havien practicat exclusivament una anàlisi interna, en el millor dels casos institucionalista. És endinsant-nos en aquest panorama que cal copsar la complexitat i el caràcter renovador de l’Assaig de Reventós, producte en gran mesura d’un esforç aïllat i que modestament el seu autor considerava “fill d’unes lectures precipitades i fragmentàries”, sense “pretensions de cosa definitiva” Malgrat les inevitables inexactituds que conté i algunes especulacions interpretatives, l’obra que he agafat com a referent -i que no ho oblidem havia de permetre la represa de 1959/1960 impulsada per Vicens- capgirà acusadament el tractament que hom feia del tema obrer i inaugurà un tipus d’historiografia del moviment organitzat dels treballadors que ha costat molt de superar. Les seves característiques més importants són, al meu entendre: 1) ús crític de les fonts documentals, bàsicament premsa política i obrera, llibres de militants obrers, bans i altes documents oficials a combinar amb una bibliografia àmplia d’història política; 2) atenció als aspectes ideològics del moviment obrer, però especial interès en defugir les anàlisis doctrinals genèriques; 3) intent, en fi, d’inserir la lluita obrera i el desenvolupament organitzatiu del moviment en la història política del país. Certament, aquella metodologia tenia limitacions. I aquestes són en el fons les mateixes contra les que ha hagut d’esforçar-se, sense èxits massa espectaculars, la historiografia més desenvolupada i recent. I contra les que en algun sentit també intentaren de fer front les recomanacions de Vicens. Tot l’estudi gira entorn del moviment obrer organitzat i les seves lluites també organitzades. Hom abandona –millor seria dir que hom no assumeix o recupera- els intents bé que malament fets des de la sociologia reformista d’arribar a l’anàlisi de la situació i condició del món obrer, de la seva evolució. Per aquest costat, hom perd la possibilitat d’estudiar la relació i la dinàmica complexa entre moviment obrer organitzat i classe obrera, una de les qüestions sens dubte fonamentals. En qualsevol cas, quan, després de la guerra civil del 1936-1939 i els primers anys del franquisme, Vicens fixà, des de la Universitat, l’atenció en la conflictivitat obrera i el moviment obrer del segle XIX, pogué comptar amb alguna historiografia de cert pes desenvolupada els anys trenta, amb obres notables hereves del treball de Reventós, qui impulsà l’estudi de la matèria des de l’escola Mercantil, on era professor justament d’una assignatura d’Història dels Moviments Socials. Esmentem sols els més importants: les monografies de Josep M. Vilà sobre l’obrerisme de mitjan segle XIX a Barcelona i la de Gil Vidal sobre l’evolució social a Olot (estranyament, no esmentades en el llibre de Vicens), així com un altre estudi, de Rossend Oliveró, referit també a la situació de mitjans del segle, sobre la vaga general de 1855 a Barcelona i Vic (que sí utilitza Vicens), tots tres textos publicats el 1935.

Per tant, Vicens el que feu, en aquest camp, com en d’altres, es intentar de

recuperar la continuïtat amb la millor historia que provenia dels anys anteriors a la guerra. Per acabar d’entendre això, cal recordar la situació de la Universitat en aquella primera etapa del franquisme i, de manera especial, on estava situada la historia del Catalunya, UB, Barcelona, 198. En especial la part I: “Entorn de la historiografia del moviment obrer a Espanya”, pp.1-155.

22

Page 23: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel

Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

moviment obrer i la historia del treball. En un principi, en temps del franquisme, la historia del treball era una disciplina controlada per homes que provenien del dret del treball. Es tractava en aquest punt de justificar una determinada legislació corporativa amb ressonàncies feixistes com a norma ordenadora de les relacions laborals. La major part dels responsables del tema eren professionals i publicistes que havien tingut un alt protagonisme a l’entorn del Ministeri del Treball i Euduard Aunós ja en l’etapa de la Dictadura de Primo de Ribera. Homes, en direccions distintes, com Alexandre Gallart, Jaume Carrera Pujal o Josep M. Vila. La disciplina, sempre amb vestits de dret del treball, tenia tres punts de difusió: les Escoles Socials –que vingueren a substituir les anteriors Escoles del Treball-, les Escoles d’Alts Estudis Mercantils, dedicades a la formació de quadres petits i mitjans per a les empreses, i les Facultats de Dret (mes endavant, a partir dels anys seixanta, les Facultats de Ciències Econòmiques ), que fixaven la formació o be d’advocats i magistrats en el camp laboral o be alts càrrecs per a les empreses. És clar que la historia feta i ensenyada en aquests llocs anava dirigida a la formació d’un determinat personal empresarial i a la consolidació del model de relacions laborals del regim. Era, per dir-ho així, el complement del publicisme propagandista mes obertament polític procedent de la Falange y el Movimiento, el qual feu també la seva peculiar historia del moviment obrer i el sindicalisme, i dels ‘greus’ conflictes que en el passat havien dessagnat la vida laboral espanyola. Un publicisme propagandista practicat per molts, notòriament pels falangistes Maximiano Garcia Venero i Guillen Salaya o el policia Eduardo Comin Colomer4.

I aquesta consideració, la del domini dels tractaments laboralistes i legislatius de la matèria, crec que ens permetrà d’entendre millor l’opció que farà el mateix Vicens quan es tracti d’eixamplar el camp de la visió sobre la historia social. La seva opció, conseqüent amb la seva aposta per la historia econòmica de procedència parisenca, serà la d’apropar-se als treballs d’Ernest Labrousse i la història econòmica-social. Fou un dels darrers treballs que signà, poc abans de morir i paga la pena de recordar-lo. Vicens, Jordi Nadal i Casimir Martí presentaren, conjuntament, una comunicació molt significativa al VIIè Col·loqui de la Comissió Internacional d’Història dels Moviments Socials i les Estructures Socials del Comitè Internacional de Ciències Històriques, reunit per a la discussió interdisciplinar a Estocolm el 1960 (les actes es publicaren el 1966): Los movimientos obreros en España en tiempos de depresión económica (1929-1939). Sus consecuencias de orden político y social. Es tractava de valorar la incidència de la pressió demogràfica (les persones en edat de treballar), la crisi econòmica (a traves d’indicadors de producció i del comerç exterior dels principals sectors de l’economia ) i l’evolució del moviment vaguístic. Una de les mes importants derivacions d’aquest camí havia de ser, amb el temps, l’anàlisi sobre els salaris i el cost de la vida. Un resum final:

Vicens ajudà, en el camp de la historia social i del moviment obrer, a 1) recuperar la millor tradició de la historia política dels moviments socials, entesa com a una peça substantiva de la historia contemporània i no com a un tema segregat de sociologia o del dret del treball; 2) l’aplicació a la matèria de la rigorositat i els mètodes de treball mes afinats de la historia professional; 3) l’ampliació de l’anàlisi cap a una consideració mes social, intentant la comprensió de les estructures i els marcs econòmics que emmarcaven i

4 Cf. GABRIEL, Pere; “La storia del mondo del lavoro e dei lavoratore in Spagna: un bilancio”, en Angelo VARNI (a cura di): Alla ricerca del lavoro. Tra storia e sociologia: bilancio storiografico e prospettive di studio, Rosenberg & Sellier, Torino, 1998, pp.55-67.

23

Page 24: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel

Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

influïen tant en la conflictivitat laboral com en la definició ideològica i el comportament de l’obrerisme militant.

En canvi, si algun retret caldria fer-li crec que es troba en la seva manca d’interès en relacionar la problemàtica de la conflictivitat obrera i sobre tot la militància del moviment obrer amb les seves consideracions sobre el paper dels intel·lectuals i professionals dins la dinàmica social catalana del vuit-cents i fins i tot dins el seu esquema, segurament mecànic i conjunturalment entusiasta, envers la successió de les generacions al llarg del segle. Per aquest costat, no havia d’afavorir sinó més aviat contribuí a endarrerir la presència del moviment obrer i els seus dirigents dins la historia cultural i intel·lectual d’aquest país. Però, òbviament, hom no li pot demanar tot. Si se’m permet, prou que ja feu, també en aquest terreny que molts voldrien encara invisible de la història social i obrera.

24

Page 25: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel

Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

25

Page 26: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

“L’Empenta biològica”: demografia històrica de la Catalunya Contemporània des d’Industrials i Polítics Manuel Santirso (Unversitat Autònoma de Barcelona)

Resum /Resumen /Abstract Fa més d’un segle que la demografia històrica de la Catalunya contemporània se centra en un petit nombre de fenòmens interconnectats. Són la minva de la fecunditat, la immigració exterior i el creixement de la ciutat de Barcelona, sovint vistos com a amenaces a la pervivència nacional. Tot i que va introduir-hi algunes novetats, Jaume Vicens també hi va basar la síntesi sobre la població catalana que obre Industrials i polítics del segle XIX. La renovació en aquest camp la portaria a terme el seu deixeble Jordi Nadal, qui a més ha fet veure els forts condicionants ideològics que hi han pesat. Hace más de un siglo que la demografía histórica de la Cataluña contemporánea se centra en un pequeño conjunto de fenómenos interconectados. Son el descenso de la fecundidad, la inmigración exterior y el crecimiento de la ciudad de Barcelona, a menudo vistos como amenazas a la pervivencia nacional. Aunque introdujo algunas novedades, Jaume Vicens también basó en ellos la síntesis sobre la población catalana que abre Industrials i polítics del segle XIX. La renovación en este campo sería obra de su discípulo Jordi Nadal, quien ha mostrado los fuertes condicionantes ideológicos que han pesado en él. For more than one century the historical demography of the contemporary Catalonia centres on a small set of interconnected phenomena. They are the decrease of the fecundity, the foreign immigration and the growth of the city of Barcelona, often seen as threats to the national survival. Though Vicens Vives introduced some innovations also the synthesis was based on these phenomena on the Catalan population included in Industrials i polítics del segle XIX. The renovation would be a work of his disciple Jordi Nadal, who has showed the determining ideological forts that have weighed in Vicens Vives.

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Demografia, Demografia històrica, Historiografia, Nacionalisme, Catalanisme, Història de Catalunya, Història contemporània Demografía, Demografía histórica, Historiografía, Nacionalismo, Catalanismo, Historia de Cataluña, Historia contemporánea Demography, Historical Demography, Historiography, Nationalism, Catalanism, History of Catalonia, Modern History

Els sumaris dels llibres que Jaume Vicens Vives va escriure o dirigir demanen

una atenció especial. Exposen els continguts dels volums, és clar, però sobretot mostren l’estructura que l’historiador gironí havia concebut. De forma anàloga i de vegades complementària als seus mapes, feren el paper de plànols dels ginys històrics que dissenyava1.

Com que l’organització temàtica que va emprar a Industrials i polítics (segle XIX) esdevingué canònica en les dècades dels seixanta i setanta, avui ens en perdem bona part de la intenció. Tanmateix, aleshores es tractava d’una fórmula parcialment novadora i que aportava sentit per ella sola. Cal atorgar, doncs, tot el seu valor al fet que

1. He volgut mostrar aquesta disposició mental a “La cartografía histórica de Jaume Vicens Vives”, Revista de historiografía, 11 (2009), pp. 105-108.

26

Page 27: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

la part dedicada a demografia se situï al bell començament del llibre i porti un títol tan cridaner. Així servia de compendi dels trets bàsics que ordenaren la societat catalana del vuit-cents i alhora de resum avançat de la seva evolució. Amb aquest doble objectiu, s’hi aplegaren els paràmetres del moviment natural de la població i una certa geografia històrica, una combinació d’estil molt vicensià. S’ha de començar, doncs, per fixar els elements que sustenten aquesta vintena de planes:

Un segle de prepotència biològica catalana. L’estructura demogràfica i els seus canvis. La muntanya catalana i el seu paper en la demografia del Vuit-cents La colonització interna Els moviments de població: la primera onada migratòria Perfeccionament i desequilibri de Catalunya: el paper de Barcelona2

Més per extens, Vicens va exposar en aquesta densa síntesi que la població

catalana passà d’unes 850.000 a unes 2.000.000 persones entre 1797 i 1900 (d’un 8 a un 10% del total espanyol), però que en aquesta centúria s’han de distingir tres fases: una ascendent fins al 1861, amb una natalitat que arribà al 37%, un altiplà fins al 1886 i des de llavors una davallada constant i profunda de la fecunditat. La minva seria compensada per un flux immigratori creixent, que donà un saldo positiu d’unes 1.300 persones l’any entre els censos de 1877 i 1877 i d’unes 4.300 a la fi de la centúria. L’augment dels efectius humans faria possible i alhora necessària la colonització de muntanyes, maresmes i erms, però sobretot es concentraria a les ciutats del litoral i prelitoral, seu de la industrialització. El segle s’hauria tancat amb un equilibri tan ideal com efímer.

La fusió de les dues Catalunyes perfeccionà la terra, perquè tothom se sentí solidari del seu esdevenidor immediat. Tothom féu la mateixa mena d’història en el segle XIX: la que comportava el transvasament de les essències del seny en l’esperit d’aventura del litoral. D’aquest connubi sortí la Catalunya puixant de les darreries del segle passat, on els rabadans de Vic eren llorejats a Barcelona i els advocats barcelonins lluitaven pels interessos espirituals dels terrassans. Un tremolor de creació agermanà els catalans en els anys que s’escolaren de 1880 a 1900, i, sense diferències comarcals, trobem en els llocs més eminents de les lletres i la política, de l’economia i la cultura, tarragonins i lleidatans, gironins i vigatans, barcelonins i pallaresos, tots donant-se la mà i oblidant les punxades de rivalitats històriques. Catalunya era perfecta3.

Les baldes de la cadena

Cal admetre que Vicens disposava de ben pocs estudis previs per a aquesta part d’Industrials i polítics. Les seves fonts consistiren en un llarg article que Jaume Alzina i Caules publicà el 1955, després de la seva adaptació al franquisme, i sobretot al llibre Catalunya, poble decadent de Josep Anton Vandellós, editat el 19354. El primer autor

2 De l’índex de VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat; Industrials i polítics del segle XIX. Faig servir la reedició del centenari: Vicens Vives, Barcelona, 2010. Les cursives són meves. 3. Industrials i polítics, p. 1. 4. L’article d’ALZINA, “Investigación analítica sobre la evolución demográfica de Cataluña”, va aparèixer als tres primer números dels Cuadernos de Información Económica y Sociológica. Per a les cites del llibre de VANDELLÓS utilitzaré la reedició de 1985 feta per Edicions 62.

27

Page 28: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

era més conegut per un assaig divulgatiu que havia escrit durant la Segona República, L’economia de la Catalunya autònoma, mentre que el segon hi va assolir una gran notorietat amb l’obra referida i una de complementària no citada per Vicens: La immigració a Catalunya5. A la primera se sostenia, en efecte, que

Després de la guerra de Successió, que en certa manera marca la fi d’una decadència continuada i sembla acabar amb la personalitat de Catalunya, aquesta té prou braó per iniciar i consolidar l’augment de població més important en els darrers sis segles. Aquesta embranzida demogràfica hem de creure que és deguda gairebé únicament a la força interna del creixement. Aleshores sembla venir una nova lassitud, perquè del 1857 al 1910 augmenta menys que la resta d’Espanya i bastant menys que València6.

Tot i que hi havia tingut a veure una mortalitat més elevada que la d’altres països

europeus, la culpa requeia sobre la fecunditat, que havia fet caure la natalitat d’un 35,23‰ en 1858-1870 a un 20,70 en 1921-1933. S’havia de posar aturador a aquest

problema demogràfic català, que cada dia adquireix major gravetat i que per la seva persistència fa pensar en la possibilitat d’una pèrdua gairebé absoluta de la capacitat reproductiva dels catalans (...). No n’hi ha prou, a més, que procurem fer la felicitat dels catalans d’avui, sinó que hem de pensar en la Catalunya de demà, la dels nostres fills i la dels fills dels nostres fills, i hem de voler que tingui vida i força, que parli, pensi i actuï en català7.

Vandellós, en fi, subministrava dades valuoses, les tractava amb regles

generalment acceptades i enunciava algunes hipòtesis interessants, però els seus escrits mostraven un fort esbiaix ideològic. La seva preocupació essencial era la immigració forana, que havia pres embranzida cap al 1870 i des de llavors no havia parat de créixer. Al principi, “la transfusió de sang forastera [cursiva meva] no havia produït cap alteració en el nostre cos social perquè es realitzava en quantitats relativament petites i sense fortes batzegades”, però cap al 1930 havia depassat tota mida i feia urgent una política de població activa i selectiva. El país “desitjaria la nova sang que ell no és capaç de produir li arribés en el millor estat possible”, per la qual cosa fóra útil d’estimular la vinguda de jueus alemanys perseguits i vigilar molt els matrimonis mixts. La barreja de català i aragonès(a) es podia admetre, perquè al capdavall “el que es pugui perdre en agilitat mental es guanya en tenacitat”, no així la de catalans i murcians o almeriencs fins que “el millor règim alimentari que aquí poden proporcionar-se hagués produït el seu efecte en les pròximes generacions”8. Fos como fos,

és ben sabut que els mestissos entre grans races, especialment entre negre i blanc, per regla general no presenten les qualitats de cap d’aquelles i constitueixen, per tant, una barreja lamentable. Els mateixos negres de la costa d’Àfrica tenen un proverbi que diu: Déu ha fet el negre i el blanc, però el diable inventà el mulato9.

5. Respectivament a Tipografia Emporium, Barcelona, 1933, i Institució Patxot, Barcelona, 1935. 6. VANDELLÓS, Josep Antón; Catalunya, poble decadent, 1935, pp.27 i 60. 7. Ibidem, pp.25-26. 8. VANDELLÓS, Josep Antón; La immigració a Catalunya, 1935, pp.54, 71, 80, 97 i 132. 9. Ibidem, p.131.

28

Page 29: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Membre de la Societat Catalana d’Eugènica, Vandellós continuà una tradició racista que havia arrencat a finals del segle XIX amb la frenologia del doctor Bartomeu Robert, es consolidà a inicis del XX amb les taxonomies del veterinari Pere Màrtir Rossell i Vilar (que diferenciava una pretesa raça catalana per la cella) i va rebre un vernís d’economia a les dècades del deu i els vint de la mà de Josep Maria Tallada. Ja a la vigília de la República, el doctor Hermenegild Puig i Sais predicava l’antimaltusianisme i Carles Pi i Sunyer, futur conseller de Cultura de la Generalitat, ponderava la laboriositat innata dels catalans a L’aptitud econòmica de Catalunya (1927)10.

Ja durant la Segona República, Carles Sentís havia publicat el 1932 a la revista

Mirador uns articles de gran impacte sobre les misèries del sud-est espanyol, d’on provenia la major part d’immigrants recents a Catalunya. L’any següent, Jaume Alzina afirmà a l’obra abans citada que la immigració des d’aquella zona que portà els mursianos obeïa a un pla ordit per la dictadura de Primo de Rivera. Aquesta volia

descatalanitzar Catalunya: per a reeixir-hi no dubtava en recórrer als mitjans més reprovables. Es feia venir gent i més gent de qualsevol indret, mentre no fos de terres de parla catalana. Tot seguit quedava enrolada a les obres de l’Exposició que la febre dictatorial posà en marxa. Aquells vinguts de nou, acostumats a cobrar a llurs terres sous miserables, és clar que un cop ací i cobrant un jornal raonable, se’ls havia de fer molt costa amunt entornar-se’n un cop acabada la dictadura i les seves obres que tants milions han costat a Barcelona.

Davant d’una catàstrofe semblant, Alzina proposava les deportacions selectives

sota pretextos higiènics: “que es dictin mesures severíssimes per a tot aquell que no vulgui complir amb el que es disposi en defensa de la salut pública”11.

Poques però contundents, aquestes obres van fer una lectura de la demografia històrica catalana d’època contemporània que Vicens acceptà en l’essencial i que perviu fins avui. Després d’un període de màxim creixement vegetatiu al segle XVIII i la primera part del XIX, la fecunditat i la natalitat catalanes haurien entrat en una decadència irreversible que es va haver de compensar amb una immigració de procedència cada cop més llunyana i aliena a la cultura nacional. Al seu torn, la immigració agreujà el desequilibri en el repartiment de la població pel país, que es va anar concentrant a la capital i rodalies fins a proporcions aberrants.

Vicens va aprofitar elements d’aquesta vulgata com la divisió comarcal catalana

de 1936, ben poc adient per retre comptes del segle XIX al Principat. Sobretot, va compartir les pors bàsiques de la producció de preguerra: a la immigració espanyola de parla castellana vista com una amenaça per a l’equilibri social aconseguit i per al futur de la catalanitat

10. Jordi NADAL va resseguir aquesta genealogia de forma magistral al “Pròleg” a MALUQUER I SOSTRES, Joaquim; Població i societat a l’àrea catalana, Editorial A. C., Barcelona, 1965, pp.31-35. Josep TERMES va repetir el recorregut dues dècades més tard, sovint per criticar NADAL, a La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català, Empúries, Barcelona, 1984. Al cap de deu anys més, Antoni SIMON es féu ressò de tots dos a Aproximació al pensament demogràfic a Catalunya, Curial, Barcelona, 1995, pp.94-108. 11. L’economia de la Catalunya autònoma, pp.183 i 185.

29

Page 30: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

El retrocés immigratori experimentat en el decenni següent (1900-1910) permeté d’assimilar bona part dels nou vinguts, la majoria dels quals pervenia dels antics territoris de la Corona d’Aragó, aragonesos i valencians sobretot. Això no obstant, la massa immigrada actuà en l’esdevenidor immediat de Catalunya, fent possible el lerrouxisme i l’agitació social que havia de puntejar en la Setmana Tràgica12

Lligat amb això, també va jutjar la ciutat de Barcelona com un ens aliè i contrari

al veritable país, en comptes de com una part inseparable i definitòria:

Ensems, Catalunya creava un òrgan de ressonància històrica i mundial ben per damunt de les seves possibilitats humanes: Barcelona. (…) La creixença gegantina de Barcelona com a resultat de l’esforç comú de tots els catalans, ultrapassà les possibilitats demogràfiques d’aquest i creà el problema de la macrocefàlia i de la immigració. Barcelona acabà el segle amb més ambicions de les que podia donar-li Catalunya; i amb inquietuds no idònies al tarannà assenyat de la terra, factors ambdós, de desequilibri demogràfic i espiritual que havien de desbordar ben aviat el perfeccionament orgànic assolit pel país13

Tanmateix, i a diferència d’altres que perpetuarien aquestes fòbies, Vicens era

conscient que li venien dels prejudicis. No va superar-los del tot però, com en altres molts aspectes, aixecà ponts entre aquesta problemàtica herència intel·lectual i els corrents racionalistes i democràtics que tornaven a imposar-se a l’altre cantó dels Pirineus després de la Segona Guerra Mundial14. De forma característica en ell, acceptà altres opcions i deixà escrita alguna manifestació benevolent i després molt citada, com aquella de “som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura del mestissatge”15. En conseqüència, el seu llegat quant a demografia s’obre en ventall i té una importància diversa segons sectors. He reduït abusivament aquesta pluralitat a les tres línies principals que segueixen. Continuïtats i canvis a la demografia nacionalista

Les bases del discurs sobre la demografia catalana contemporània que s’havien

posat abans de la guerra civil han resistit bé fora de l’àmbit acadèmic. La immigració massiva del tercer quart del segle XX i l’evolució política d’aquells anys i els posteriors van revifar els neguits que les van fer sorgir. Els efectes l’última gran onada migratòria en aquest terreny encara estan per veure. En síntesi, s’ha tornat un cop i un altre a la 12. Industrials i polítics, p.29. Tanmateix, VANDELLÓS no creia en un vincle entre immigració i violència popular, de la qual coneixia l’antic arrelament a Catalunya. 13. Ibidem, p.31. 14. Es pot llegir una interpretació distinta a PUJOL, Enric; “Jaume Vicens Vives. La revisió d’un mite”, en El contemporani. Revista d’història, 25 (2002), p.61. 15 I que no es troba a Industrials i polítics, sinó a Notícia de Catalunya, de 1953 (faig servir, però, l’edició de Barcelona, Columna i Proa, 1999, p.20). Jordi NADAL va recordar la sentència al “Pròleg” a MALUQUER I SOSTRES; Població i societat a l’àrea catalana, p.35, i Anna CABRÉ, deixebla de NADAL, va fer-la servir per encapçalar el capítol sobre migracions d’El sistema català de reproducció (Barcelona, Proa, 1999). Antoni JUTGLAR també havia rebutjat certs “plantejaments culturalistes i de purisme de sang [quant a la immigració]. Màxim quan -com molt bé va saber-ho remarcar el meu mestre, el professor Vicens Vives- Catalunya és un país de ‘marca’, lligat des de sempre a les realitats d’un fort mestissatge” (“Perspectiva històrica de la fenomenologia immigratòria a Catalunya”, a La immigració a Catalunya, Barcelona, Edició de Materials, 1968)

30

Page 31: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

reducció de la natalitat nadiua, a la immigració forana –primer de València i Aragó, després de més enllà– i a la macrocefàlia barcelonina, al temps que s’advertia cíclicament contra l’efecte desnacionalitzador d’aquests fenòmens.

Les poques vegades que aquest corrent nacionalista ha tingut en compte Vicens,

sempre ha preferit l’assagista de Notícia de Catalunya a l’ historiador d’Industrials i polítics, les metàfores com la del muntanyenc i el mariner i les simplificacions com la d’industrialització més Renaixença abans que les sèries de preus o les cròniques d’esdeveniments polítics, que han mantingut més vigència entre historiadors professionals.

El divulgador més eficaç d’aquesta metafísica de la catalanitat contemporània16

ha estat el president del Generalitat Jordi Pujol, que s’ha reconegut més d’un cop admirador i seguidor de Vicens. Potser no caldrà repetir ara la seva arxi-coneguda definició de català com aquell que viu i treballa a Catalunya (i s’hi vol adaptar), però convé de recordar que té arrels vicensianes declarades. També en té la diferència entre integració i assimilació que Pujol va repetir en articles i conferències els anys seixanta i primers setanta, ja que prenia com a base la noció de Catalunya com a terra de pas (de marca), i per tant de mestissatge, que Vicens va enunciar. Tot i així, en el pensament de Pujol pesaren molt més els antecedents, Vandellós i Alzina:

La base primera d’un poble és la seva població, i un mínim d’homogeneïtat, d’identitat comuna. Arreu del món, aquest és el perill més greu de les petites nacionalitats, i és l’arma –conscient o no, utilitzada molt activament o només discretament– que les grans empren per a destruir-les. (…) A Espanya –i a Catalunya– és en gran part fruit d’una dinàmica –produïda sobretot pel desigual desenvolupament peninsular–, però també hi ha hagut molta gent que d’una manera a voltes descarada –Martínez Anido, Juan Aparicio, tots els cultivadors madrilenys del lerrouxisme– i altres cops més dissimulada, més sota mà, han jugat aquesta carta contra Catalunya17.

Pujol acceptava que la immigració havia estat necessària, però l’atribuïa

nicament a “la pressió del subdesenvolupament espanyol”18. En això, la seva actitud emparentava de nou amb la de Vicens, qui el 1953 havia escrit a Destino

En lo que todos nos pusimos de acuerdo fue en preconizar una intensa labor de restructuración humana, que eliminara del campo andaluz las últimas huellas de estructura feudal, hiciera posible la recuperación fisiológica del pueblo y

16. Per dir-ho a la manera d’Enric UCELAY-DA CAL a “Descriure el que hauria d’haver existit, o com historiografiar el fracàs particularista català al llarg del segle XX”, a FRADERA, Josep Maria i UCELAY-DA CAL, Enric (eds.): Notícia nova de Catalunya. Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, CCCB, Barcelona, 2005, pp.230-231. 17. PUJOL, Jordi (conferència); “La immigració a Catalunya”, dins de La immigració. Problema i esperança de Catalunya, Nova Terra, Barcelona, 1976, p.31. Vandellós s’havia expressat de forma molt semblant: “[el Govern central] només es troba amb aquest problema de la desnatalitat a Catalunya i pot creure que la immigració en grans masses és la millor manera d’acabar amb el catalanisme i, per tant, no sentir el més petit interès a favor del possible augment de la natalitat catalana” (La immigració a Catalunya, p.43). 18. La immigració. Problema i esperança de Catalunya, p. 27.

31

Page 32: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

evitara esos desplazamientos en masa que tan perjudiciales se demuestran para las comarcas de partida como para las de recepción. Barcelona y Cataluña, que con tanta cordialidad reciben a aquellos que vienen a compartir con nosotros el trabajo cotidiano, no pueden menos que deplorar los métodos vigentes en la adquisición de mano de obra y el profundo trastorno moral de aquellos que dejan los lares paternos por las inmundas chabolas de los cinturones suburbanos de nuestras urbes industriales19.

Mentrestant, l’alarma davant la immigració recent féu que els sectors

nacionalistes més radicals mantinguessin intacte el discurs d’avantguerra. N’és bona mostra el llibre Les migracions i Catalunya (1985, amb una primera versió de 1967), de Marc-Aureli Vila i Comaposada. Per a aquest fill del geògraf Pau Vila, fundador d’ERC i exiliat a Veneçuela de 1939 a 1977, era

evident que al llarg de la història el poble català ha assimilat els corrents immigratoris; però davant l’allau humana dels 35 anys que s’escolaren entre el 1940 i el 1975 [?], el problema plantejat fou de tals proporcions que avui cal l’esforç de tots, dels autòctons i dels immigrants, per a trobar una solució humana i nacional a aquesta problemàtica20.

D’altra banda, i malgrat el seu caràcter eminentment divulgatiu, l’obra feia

referència a fenòmens poc tractats, com ara la immigració anterior a 1857, l’origen i dimensions de la qual acceptava ignorar, o l’impacte de la fil·loxera, prou menystingut per tots menys pel protagonista del següent apartat, Josep Iglésies.

En una línia més acadèmica, cal fer esment en primer lloc d’Ernest Lluch i

Eugeni Giral, que el 1964 havien complementat un manual d’Alfred Sauvy amb un capítol sobre pensament demogràfic als Països Catalans. L’escrit s’obria amb un estat de comptes demogràfics diferent de l’habitual, car s’hi relativitzaven els guanys del segle XIX i se centrava l’atenció en processos més recents

l’any 1857, el Principat representava el 10.69% del conjunt espanyol, i l’any 1920 només havia variat fins al 10,99%. En els dos decennis de 1921-1930 i 1951-1960 és quan la població rep una forta empenta com a conseqüència del ràpid desenvolupament econòmic d’ambdues dècades21. D’altra banda, Lluch i Giral van retenir l’afirmació de Sauvy que la

industrialització de Catalunya no va ser deguda al tarannà laboriós dels seus naturals, sinó a la necessitat que Espanya tingués indústria en algun lloc i, “com totes les zones de la nostra latitud, el nord d’un Estat és el que atrau l’activitat industrial”. Els autors no citaven Vicens i sí el seu deixeble Jordi Nadal, per bé que sols per retreure-li que “l’assimilació cultural [dels immigrats], que era considerada com la premissa necessària i suficient perquè hi hagués integració, Nadal la substitueix, al nostre entendre de forma un xic mecanicista, per l’assimilació econòmica”22.

19. Núm. 810, 14.02.1953; recollit a Obra dispersa, Vicens-Vives, Barcelona, 1967, vol II, p. 204. 20. VILA, Marc-Aureli: Les migracions i Catalunya, El Llamp, Barcelona, 1984, p.96. 21. LLUCH, Ernest, i GIRAL, Eugeni: “La població catalana”, dins Alfred SAUVY; La població; Edicions 62, Barcelona, 1964, p.156. 22 Ibidem, pp.202-203. En canvi, ells enfocaven la qüestió des de la perspectiva nacional-cultural (i idiomàtica) clàssica: “si, per una banda, el ritme immigratori no cessa de créixer, per una altra, el difícil

32

Page 33: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

L’any següent va aparèixer Població i societat a l’àrea catalana, de Joaquim Maluquer i Sostres. La seva peculiaritat principal va raure a utilitzar també, i de forma encara més ahistòrica, els Països Catalans com a unitat de treball. No sols s’abastaren els compresos dins d’Espanya, sinó també el departament francès del Pirineus Orientals, part d’una realitat política i demogràfica del tot diversa. Pel que fa a Catalunya, Maluquer va mantenir el mateix odi et amo amb Vandellós que el prologuista del seu llibre, Jordi Nadal, abans i que Anna Cabré després, tot i que en va emetre una versió més aviat amable. Maluquer també situà la immigració en el centre mateix de la demografia catalana contemporània, però en féu una valoració netament positiva

En l’aspecte demogràfic, l’entrada dels immigrants produeix modificacions quantitatives i qualitatives en la població autòctona. Les primeres es refereixen a l’augment del nombre d’habitants, que permeten atènyer als Països Catalans els majors increments de població peninsulars, malgrat ocupar els darrers llocs quant a la taxa de natalitat que presenten (…). Des d’un punt de vista qualitatiu, el fenomen més important és el rejoveniment de la població, que s’obté gràcies a la composició per edats de la població immigrada.

Fins i tot, va compartir la intuïció heterodoxa de l’autor de Catalunya, poble

decadent, que Barcelona i Catalunya no són realitats oposades i que la segona ha estat més aviat conseqüència que no pas causa de la primera:

és tot l’àmbit econòmic espanyol el que recolza la concentració industrial del Barcelonès, per la qual cosa s’esvaeix la presumpció que existeixi una hipertròfia d’ordre econòmic (…). Però també es cert que la capital ha potenciat el Principat en el terreny cultural i polític. La Renaixença del segle passat si no hagués trobat el ressò de Barcelona, amb l’estímul intel·lectual i les possibilitats financeres que gairebé només pot oferir una gran ciutat, és probable que hauria derivat cap a un felibrisme inoperant o bé hauria mancat de la força suficient per informar tots els aspectes i tots els sectors de la cultura23.

Dues dècades més tard, Josep Termes resseguiria amb detall a La immigració a

Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català l’evolució ideològica i científica que he comprimit a l’apartat previ, abans de fer una actualització del consabut tema en clau de conversió paulina al nacionalisme. Termes hi saltava per sobre dels moviments de població camp-ciutat a la Catalunya de la primera industrialització i dels fluxos migratoris procedents de València i Aragó per aterrar en les dècades dels 20 i els trenta del segle XX, on, segons ell, era el nus de la qüestió. Només aleshores la proporció dels que anomenava “no-catalans [s’entén que idiomàtics i genètics] residents a Catalunya” havia assolit nivells significatius, del 14% i el 20%, i havia començat a produir problemes. De forma sorprenent per algú a qui es coneixia sobretot pel seus estudis sobre la organització de la classe obrera espanyola i catalana a mitjan XIX,

desenvolupament de la nostra cultura fa que el futur presenti uns tints pessimistes” (p. 188) 23. Població i societat a l’àrea catalana, pp.143 i 74-75. VANDELLÓS havia escrit que “el nostre poble li ve petit a Barcelona, la qual constitueix la capital d’un nucli demogràfic molt més ample, actuant no sols com a centre d’atracció dels immigrants de tot el Llevant i d’Aragó, sinó exercint una capitalitat econòmica i disputant-se amb Madrid la direcció d’Espanya” (Catalunya, poble decadent, p.129; en el mateix sentit La immigració a Catalunya, p.40).

33

Page 34: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

afirmava que llavors s’havia viscut a una mena de paradís de concòrdia nacional sense “problemes rellevants d’integració”24. Com d’habitud, l’autor no es referia al passat remot, sinó al present i a un futur ple d’incerteses nacionals, en bona part degudes a la feblesa intel·lectual d’una esquerra als rengles de la qual havia format i que ara abandonava amb estrèpit25. L’erudició positivista

Vicens va citar al cos de text d’Industrials… la tesi doctoral de Josep Iglésies i Fort, a qui va qualificar d’”eminent conreador de la demografia catalana”26. Aquí se li ha reservat un epígraf pels anys que va viure (va néixer el 1902, vuit anys abans que Vicens, i moriria el 1986) i pel volum de la seva aportació quantitativa, no per cap originalitat absoluta. Ernest Lluch i Eugeni Giral el titllaren de mer epígon del nacional-biologisme de Vandellós, del que no obstant el separa l’enfocament geogràfic i l’afany erudit27.

Tot i que havia estat secretari de la comissió que va traçar la divisió comarcal de

1936, les obres d’Iglésies sobre demografia històrica del segle XIX daten de la dècada de 1960. Llavors recuperaria algunes fonts imprescindibles per a l’estudi de la població catalana del vuit-cents i les posaria a l’abast de la comunitat científica. Quant al que aquí es tracta, cal destacar les seves edicions del Cens del comte de Floridablanca 1787 (Part de Catalunya) (molt abans de les taules publicades per l’INE) i de diversos recomptes publicats a l’època a “Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX”28.

Les seves idees sobre la matèria les havia exposades el 1961 a la memòria

d’ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona: “El movimiento demográfico en Cataluña durante los últimos cien años”. Després de definir-hi el tram 1857-1950 com “uno de los períodos más interesantes de la historia demográfica de Cataluña, tal vez el más trascendental desde los tiempos de la Reconquista”, hi repetia la coneguda –i avui sabem que falsa– relació causal entre baixa de natalitat i immigració que havia enunciat Vandellós. Iglésies precisà la cronologia d’aquesta última en repetir el punt d’inflexió de 1877-1887 i afegir les obres hidràuliques al Pirineu al llistat de 24 TERMES, Josep; La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català, pp.129 i 138. 25. “Les aportacions programàtiques del PSUC han coincidit sempre amb la tesi de la necessària nacionalització de Catalunya, han demanat sempre la integració dels immigrants, i han evitat acuradament que els seus quadres caiguessin en la temptació neolerrouxista. L’existència, en el seu si, d’un sector d’intel·lectuals catalans prestigiosos (F. Vallverdú, J. Fontana, I. Riera, R. Ribó, J. Solé Tura, etc) ha afavorit aquesta imatge integradora i ha donat a l’exterior del partit una visió d’un PSUC nacional. Però aquest partit no ha estudiat a fons el tema de la immigració, ha aportat molt poca cosa sobre fets concrets, ni sobre l’existència de conflictes d’adaptació. Els seus testimonis pequen, podríem dir, d’oficialisme i panglossianisme. En canvi, la major part dels retòrics del marxisme, del marxisme-leninisme, i dels diversos radicalismes marxians, han practicat una extensa verborrea doctrinal sobre el tema, que no l’estudi concret d’aquest” (Ibidem, pp.188-189). 26. Industrials i polítics, p.22. 27. “Al voltant del nom de Josep Iglésies agrupem tots aquells autors que segueixen mantenint posicions d’avantguerra (…). Nissaga, llinatge i altres termes semblants i interpretacions com aquella segons la qual els immigrats [sic] s’encomanen la preocupació de no tenir fills, són utilitzats per Iglésies en la Geografia de Catalunya, on presenta, per altra banda, un material remarcable” LLUCH, Ernest, y GIRAL, Eugeni; “La població catalana”, dins Alfred SAUVY: La població, Edicions 62, Barcelona, 1964, p.201. 28. 2 vols. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajoana, 1969-1970, i Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, vol, XXXVIII, 14 (1967).

34

Page 35: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

factors d’atracció a començaments del segle XX29.

El gruix de l’assaig, però, es dedica a una anàlisi geogràfica basada en les inevitables comarques de 1936. Atès el paper que va fer en el disseny d’aquesta xarxa territorial, és lògic que Iglésies s’hi agafés i afirmés que era la més adient per a retre comptes de l’evolució demogràfica de la Catalunya contemporània, però Vicens i altres que l’empraren van capgirar l’ordre causal en adherir-se a aquest ús vindicatiu. Fou la divisió administrativa en partits de 1834, origen no confessat de la de 1936, la que va definir i fer créixer els centres d’aquestes comarques pretesament naturals.

Tot agrupant-les en dos blocs, Iglésies distingia dues Catalunyes segons la densitat de població: la litoral i prelitoral (més de 50 habs./Km2) i la nord-occidental (menys de 25), amb una franja intermèdia de transició. Ve a ser la mateixa divisió mar/muntanya (o de mariner i muntanyenc) que dibuixà Vicens, amb qui Iglésies també coincidí a assenyalar la macrocefàlia barcelonina que s’hi superposava. Aquest tret “se insinuó ya en el primer cuarto del siglo XIX, se definió claramente en el primer cuarto del siglo XX, y después ha ido acentuándose a un ritmo acelerado, hasta que la capital ha alcanzado el 40 por ciento de la población de Cataluña”30.

Tanmateix, el geògraf reusenc no va correspondre l’elogi de Vicens citant-lo, ni tan sols un cop mort, i sens dubte per les pugnes de bandositats tan corrents al ram. En aquest cas, l’autor d’Industrials i polítics no havia estat gens estimat pels militants del catalanisme polític represaliats o exclosos de la Universitat durant el primer franquisme i que s’aixoplugaren a l’Institut d’Estudis Catalans i altres seus culturals paraoficials. Entre elles hi havia la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona on ingressava –com és ben comprensible, amb un discurs en castellà– Iglésies, aleshores president de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’IEC. Mestres i deixebles

S’ha dit infinitat de vegades que el millor llegat de Vicens han estat els seus deixebles, la qual cosa no implica afirmar que l’hagin seguit servilment i que s’hagin consagrat a polir i completar l’obra del mestre. Això sembla haver succeït quant a la demografia històrica, ja que els fills i néts acadèmics de Vicens no han estat gens fidels a les seves idees sobre el particular. Afortunadament.

La demografia històrica catalana i espanyola que avui coneixem i ensenyem es basa en les obres d’un dels deixebles predilectes de Vicens, Jordi Nadal i Oller. El seu manual La población española manté molta de la seva vigència, i no sols perquè hagi estat corregit i reeditat en diverses ocasions31. Quant al que aquí es tracta, la part dedicada a “La població” que va escriure per a la Història de Catalunya dirigida per Joaquim Nadal i Philippe Wolff és encara, a judici de qui escriu, la millor síntesi sobre la demografia històrica de l’antic Principat. A la segona part, Jordi Nadal registra els canvis principals des del segle XVIII, quan s’hi gaudia d’una elevada fecunditat, una edat mitjana de matrimoni baixa i l’esperança de vida més alta d’Espanya, fins a l’arrencada del segle XX, quan la taxa de creixement vegetatiu experimentà la coneguda

29. IGLÉSIES FORT, Josep; El movimiento demográfico en Catalunya durante los últimos cien años, Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Barcelona, 1961, pp.347, 319, 344 i 321. 30. Ibidem, pp.323 i 338. 31. Barcelona, Ariel, dd. ee. des de la de 1966.

35

Page 36: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

davallada, se situà per sota de la mitjana espanyola i posà de manifest l’utilitat de la immigració. Entremig, els episodis de sobremortalitat com les guerres exteriors i civils del primer terç del XIX, les epidèmies recurrents del tram central de la centúria i les dures condicions de vida de les noves àrees industrials no privaren de seguir-hi “una marxa satisfactòria (augment mitjà anual pròxim a l’1%)”, reforçada per iniciatives mèdiques i filantròpiques sovint oblidades32.

Tanmateix, aquestes obres de Nadal no deuen pràcticament res a Vicens i, de fet,

hi trenquen. Amb tots els respectes, però hi trenquen. Si més no, ho han de fer perquè parteixen d’un estudi directe i minuciós de les fonts que el mestre no havia pogut abordar i perquè incorporen treballs posteriors a la seva mort, com per exemple els d’Iglésies.

La ruptura principal és, però, ideològica. Quan Nadal va recordar pocs anys

després de la mort de Vicens que les recerques que ell havia promogut “han servit per a inculcar la realitat permanent del mestissatge” no deia que el seu mentor hi cregués del tot. Nadal sí que hi creia, i pel que se sap, hi creu. Tan aviat com el 1965 es pronuncià de forma inequívoca en favor d’una veritable integració, econòmica i social dels immigrants.

El concepte de “raça” és encara menys aplicable a Catalunya que a d’altres llocs. A priori, la immigració de meridionals no pot esverar ningú. L’única inquietud legítima l’ha de causar la virtualitat d’una autèntica assimilació la qual, abans que cultural, ha d’ésser social i econòmica. Això vol dir que els esforços integracionistes depenen menys dels poders públics que de les actituds col·lectives. El daltabaix de la guerra civil haurà servit, almenys, per a fer comprendre que la veritable regió catalana, l’única viable, és la d’en [Rafael] Campalans i no la del doctor Puig [i Sais]33

Ja s’ha vist que la postura va ser objecte de reprovacions immediates. Dues

dècades després es repetirien en boca de Josep Termes, per a qui l’optimisme de Nadal

és remarcable. El panegíric que féu de R. Campalans, i la utilització de Vicens Vives per a demostrar que Catalunya era un país de mestissatge (així com l’ús de la definició que féu Stalin sobre la nació, encara que sense citar-ne l’autor), ens mostra un Nadal progressista, en el signe del temps. Però, la magnitud de la immigració i l’inevitable espectre de l’anorreament possible de Catalunya em fan pensar en un Nadal actual més matisat, encara que potser no tan pessimista com Vandellós34.

Termes s’errava. Nadal s’havia tornat a pronunciar poc abans i amb total claredat

en contra del discurs pujolià que en poc temps esdevindria hegemònic:

32. NADAL i OLLER, Jordi; “La població”, a NADAL i FARRERAS, Joaquim, i WOLFF, Philippe; Història de Catalunya, Oikos-tau, Barcelona, 1983, pp.80-82. NADAL s’havia referit a la campanya de vacunació contra la verola duta a terme per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona a principis del XIX i a la tasca dels higienistes dels decennis posteriors diversos cops de des del “Pròleg” a MALUQUER: Població i societat a l’àrea catalana, de 1965. 33 Del “Pròleg” a MALUQUER: Població i societat a l’àrea catalana, p.35. 34. TERMES, Josep; La immigració a Catalunya, p.168.

36

Page 37: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

l’expressió, tan en boga actualment que sosté la catalanitat de “tots els qui viuen i treballen a Catalunya” “i manifesten llur voluntat d’ésser catalans” (afegeixen d’altres) no és més que una cortina de fum, destinada a ocultar la dura realitat. Al Principat cohabiten avui dues comunitats distintes, en massa punts antagòniques. Fer-ne una de sola ha d’ésser l’objectiu prioritari de l’auto-govern renaixent35.

Més encara, Nadal atacà de front les bases del racisme demogràfic fixat els anys

trenta i el seu profeta Josep Anton Vandellós, de qui no obstant sempre ha reconegut la vàlua científica36. Tot i que n’havia sovintejat les crítiques des d’antic, va ser el 1985 i en ocasió memorable quan va fer-li el cop definitiu. Convidat a l’acte inaugural del Centre d’Estudis Demogràfics que s’allotja a la Universitat Autònoma de Barcelona i es fundà per voluntat del president Pujol –que hi assistí–, Nadal va proclamar-hi un cop més que el rei era nu. A la seva intervenció va parlar de Vandellós, de qui va informar que, a més de fundador de la demografia catalana contemporània, era el corresponsal català del demògraf de capçalera del feixisme italià, Corrado Gini, i que el títol del seu best-seller Catalunya poble decadent, no versionava per pur atzar el de l’obra de l’assagista filonazi Oswald Spengler: La decadència d’Occident.

Josep Anton Vandellós és el Gini català. Des del curs 1924/1925, en què una beca de l’Ajuntament de Barcelona li ha permès una estada al Laboratori di Statistica de la Universitat de Pàdua, fins a la guerra civil, el figuerenc ha girat sempre dins l’òrbita intel·lectual giniana (...). Gini ha conferit contingut polític a la teoria cíclica de la població a suggeriment de Mussolini. El Duce deu la descoberta de la precarietat de la demografia italiana a Korherr. Korherr es presenta ell mateix com un mer epígon de Spengler. Per concloure, deixeu-me saltar d’un extrem a l’altre de la cadena i reiterar que Catalunya, poble decadent em sembla fill, o fillastre almenys, de La decadència d’Occident

Per si fos poc, el discurs de Nadal es va incloure com a pròleg de la reedició del

llibre de Vandellós en el seu cinquantenari que va patrocinar el CED37. Tot seguint la cadena, Nadal ha tingut els seus deixebles, que han emprès la tasca

de reemplaçar el paradigma de la Catalunya decadent amb més evidències quantitatives i noves anàlisis. Entre ells destaca Anna Cabré, primera directora del Centre d’Estudis Demogràfics, que va narrar la seva partida amb Vandellós –amb resultat de taules– a El sistema català de reproducció (1999, basat en la tesi doctoral de 1989). Les conclusions avançades a la introducció es podrien jutjar com un ajustament de comptes amb Vandellós, més que no pas com un desmentit.

- La immigració ha estat part integrant i principal del modern sistema català de reproducció.

35. NADAL, Jordi; “La Població”, p.93. 36 “Llibre de masses, la petita gran obra d’en Vandellós ha quedat com un pamflet, quan en veritat, és quelcom de molt més important: el primer estudi desapassionat, no solament de les dades contemporànies (com havia fet Tallada), sinó també de l’evolució precedent. Les seves planes són, per a l’època, un model d’integració de dues ciències humanes igualment importants: la Demografia i l’Economia” (del “Pròleg” a MALUQUER: Població i societat a l’àrea catalana, p.34). 37. I que és d’on prové la cita anterior, pp.20-22.

37

Page 38: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

- La immigració a Catalunya és un fenomen endogen, és a dir, generat més per l’atracció de les zones d’arribada que per l’expulsió de les zones de sortida (...). - El moviment d’immigració extracatalana no és més que la continuació, més enllà de l’Ebre, de l’èxode rural català coetani de la davallada de la fecunditat. - Ambdós fenòmens tenen orígens comuns, que cal cercar en els processos d’industrialització i de creixement de la ciutat de Barcelona, en la complexitat del sistema de transmissió patrimonial tradicional a Catalunya i en la seva entrada en crisi (...). - Aquest “sistema” no va ser mai amenaçat per la feble fecunditat, que en formava part, però sí que ha estat profundament alterat per l’onada immigratòria (acompanyada de forta fecunditat) dels anys seixanta38

Per la seva part, Roser Nicolau va dedicar el gruix de les planes que li van

correspondre a la Història econòmica de la Catalunya contemporània a traçar una geografia comarcal retrospectiva que descartava les dualitats litoral/interior de Vicens i també d’Iglésies. A continuació i dins de la mateixa obra col·lectiva, Jaime Benavente va enderrocar una base del discurs tradicional en desmentir que la baixada de natalitat-fecunditat fos deguda a una pretesa sublimitat moral del país que el diferenciaria de les terres més enllà de l’Ebre (“les mares catalanes que tenen pocs fills els poden cuidar millor i conservar-los”)39. En realitat, la minva de la fecunditat precedí a la baixa d’una taxa de mortalitat que sempre i en totes les franges d’edat es va mantenir als elevats nivells de la resta d’Espanya fins a la segona meitat del segle XIX40. Una agenda de recerca pendent

S’ha de notar que aquestes darreres aportacions tenen ja vint anys i que no han aconseguit de desplaçar la visió tradicional, tal vegada perquè no n’han fornit una explicació alternativa de conjunt. Al seu torn, no se’n podrà disposar d’una mentre no es portin a terme algunes recerques repetidament ajornades.

Entre altres coses, cal omplir el buit documental de la primera meitat del XIX, tapar allò que Anna Cabré denomina el “forat negre de les estadístiques demogràfiques” després del cens de Floridablanca de 1787 amb un estudi sistemàtic de localitats com el de 84 d’elles que Benavente va fer segons el model de Jordi Nadal i Armand Sáez a Sant Joan de Palamós41. És una de les poques formes que tenim de constatar i registrar l’alta mortalitat, sobretot infantil i juvenil, a la Catalunya del primer Vuit-cents, un fenomen “tan poc observat i comentat per autors que, com Vandellós, lamentaven el feble

38 CABRÉ, Anna; El sistema català de reproducció, pp.29-30. L’autora atenuava l’últim punt més endavant tot indicant que la fecunditat diferencial dels immigrants aviat desapareix aviat (pp.84-85). MALUQUER I SOSTRES ja ho havia advertit a Població i societat a l’àrea catalana (p. 91). CABRÉ, Anna; El sistema català de reproducció, pp.29-30. L’autora atenuava l’últim punt més endavant tot indicant que la fecunditat diferencial dels immigrants aviat desapareix aviat (pp.84-85). MALUQUER I SOSTRES ja ho havia advertit a Població i societat a l’àrea catalana (p. 91). 39. VANDELLÓS, Josep Antón; Catalunya, poble decadent, p.73. 40. “Les dades de què disposem indiquen que hi va haver una minva sobtada en la mortalitat durant la segona meitat del segle XIX, quan el procés de la minva de la fecunditat ja estava en marxa, la qual cosa suggereix que les millores en la mortalitat no procedeixen de la minva de la fecunditat” (“La minva de la fecunditat a Catalunya”, a NADAL i OLLER, Jordi; MALUQUER de MOTES, Jordi, y SUDRIÀ i TRIAY, Carles (dirs.); Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. 2, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989, pp.116 i 70. 41. Parlo de “La fécondité à Saint Joan de Palamós (Catalogne) de 1700 à 1859”, Annales de Démographie Historique, 1972.

38

Page 39: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

creixement vegetatiu de Catalunya, tot culpant-ne exclusivament el factor natalitat”42. De pas, no sobraria que miréssim de detectar els canvis vitals que hi van succeir a partir d’indicadors indirectes, com ha començat a fer José Miguel Martínez Carrión amb l’estatura dels reclutes, murcians primer i espanyols després43.

Després de tant parlar d’immigració a Catalunya, l’emigració des de Catalunya,

especialment cap a Amèrica, durant el segle XIX i principis del XX és encara un camp molt poc conreat. Vicens ja va cridar l’atenció sobre la “vera riuada de catalans cap al Nou Món [a les últimes dècades del segle], on feren florir diverses colònies a Cuba, Mèxic, Montevideo, Buenos Aires i Santiago de Xile” i sobre la manca de les dades més elementals al respecte. A Marc Aureli Vila, el fenomen se li va imposar com a evidència al seu llarg exili en terres americanes, i fins i tot en va fer alguna estimació al respecte per a finals de la centúria44.

Les relacions entre salaris, ocupació, preus i moviment natural de la població

tampoc no s’han esbrinat, però sobretot s’han d’establir encara els lligams entre evolució demogràfica, establiment del ple capitalisme i revolució liberal-burgesa a Catalunya. Si l’enigma demogràfic francès, que tant s’ha resistit a les anàlisis especialitzades, s’ha començat a resoldre obrint la perspectiva i relacionant-lo amb les transformacions esdevingudes arran de la Revolució, la suposada excepcionalitat del cas català podria esvair-se sota aquesta llum... sempre que s’accepti que aquí també va tenir lloc una veritable revolució45.

De tota forma, un programa de recerca d’aquest abast no podrà donar fruits, i ni

tan sols es podrà emprendre, si les ciències humanes i socials no enderroquen algunes de les fortaleses disciplinars que han bastit les últimes dècades46. Aquesta voluntat de mutu enriquiment entre disciplines era una de les virtuts principals de Jaume Vicens Vives, i alhora potser el motiu més poderós per haver-lo recordat el cinquantenari de la seva mort. Poc mesos abans no li sobrevingués, encara pensava que

el fenómeno más importante del siglo XIX es el fabuloso aumento de la población de Europa y del mundo. Gracias a los progresos de la medicina y de la higiene (vacunación), al desarrollo de la agricultura, la industria y el transporte, la especie humana ocupa y domina la Tierra, desde las regiones

42. CABRÉ, Anna; El sistema català de reproducció, p.36. A banda de sotmetre les dades a anàlisis i lectures tan acurats com els que han fet Fausto DOPICO i David-Sven REHER a El declive de la mortalidad en España, 1860-1930, Madrid, Asociación de Demografía Histórica, 1998, sobretot, pp.25-30. 43 “Estatura, salud y bienestar en las primeras etapas del crecimiento económico español. Una perspectiva comparada de los niveles de vida”, dins Documentos de trabajo de la Asociación de Historia Económica, núm. 102, 2001. Es tracta d’una primera temptativa d’estendre a Espanya una metodologia que va patentar Emmanuel LE ROY LADURIE a Le territoire de l’historien (Paris, Gallimard, 1973) i que després s’ha aplicat amb èxit als Estats Units, el Regne, Unit, Suècia, Baviera, Àustria-Hongria i els Països Baixos. 44. Al voltant d’unes 100.000 persones els disset anys següents a la crisi de la fil·loxera de 1882-1892 (Les migracions i Catalunya, p.63). 45. La qual cosa, de pas, simplificaria prou la complicada hipòtesi d’Anna CABRÉ: “un procés de tipus anglès, alimentant un creixement important de la població generador de conflictes i desequilibris que queden per estudiar, hauria pogut actuar com a detonant de la baixa de la fecunditat, fins i tot en absència d’una davallada sensible de la mortalitat, aspecte en el qual el cas català es diferencia notablement de l’anglès” (El sistema català de reproducció, pp.117-118). 46. La metàfora és de Josefina GÓMEZ MENDOZA: “Geografía e Historia. encuentros y desencuentros en Francia y en España a lo largo del siglo XX”, a COHEN AMSELEM, Arón, i GARCÍA PEINADO SANTAELLA, Rafael (eds.): Historia, historiografía y ciencias sociales, Universidad de Granada, Granada, 2007, p.147.

39

Page 40: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

polares a las tropicales. Nada se opone a su paso. De este modo culmina el proceso de expansión de la raza humana que inició el hombre prehistórico en los albores del Cuaternario. Gracias a este desarrollo de la población fue posible el crecimiento de las ciudades modernas, el establecimiento de la industria, la formación de legiones de universitarios, científicos y técnicos, la expansión de la cultura y de la vida de Europa en América y otros continentes. Pero este desarrollo planteó un problema no menos importante: el social, provocado por la necesidad de hallar el sistema de incorporar todos los hombres al disfrute de los bienes materiales y espirituales de la vida civilizada47.

47. VICENS VIVES, Jaume; Cives. Historia universal y de España, Teide, Barcelona, 1960, p.259.

40

Page 41: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso

“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

41

Page 42: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Una mirada que en feu sorgir d’altres: a propòsit del llibre de Jaume Vicens Vives sobre el segle XIX Joan Serrallonga (Universitat Autònoma de Barcelona) Resum /Resumen /Abstract Aquest article tractar de mostrar l’evolció del concepte de “classe obrera” en la historiografia social des de l’estudis de Jaume Vicens Vives Els catalans en el segle XIX, fins a l’actualitat Este artículo tratar de mostrar la evolución del concepto de "clase obrera" en la historiografía social desde el estudios de Jaume Vicens Vives Los catalanes en el siglo XIX, hasta la actualidad This article tried to show evolció the concept of "working class" in historiography and social studies from the Jaume Vicens Vives Los catalanes en el siglo XIX to the present Paraules clau /Palabras clave /Key Words Classe obrera, burgesia catalana, població Clase obrera, burgesía catalana, población Working class, the Catalan bourgeoisie, a town

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.”

Part de “La Pàtria” de Bonaventura Carles ARIBAU (1798-1862), publicada a El Vapor, 24 d’agost de 1833.

Dedicat al banquer Gaspar de Remisa. Avui, i des de fa anys,1 els estudis que tenen per subjecte principal la classe obrera han sofert una davallada. Ha sigut un arrossegament continuat que els ha volgut traslladar a empellons cap a unes posicions que fossin buides de contingut. El mal s’ha estès tant que fins i tot, sense exageracions, es pot parlar d’epidèmia. Aquells que s’han contagiat viuen a fons la malaltia i àdhuc podrien arribar a creure sense massa esforç que els obrers varen ser un element per complet marginal dins de la nostra societat i, pel tema que aquí ens ocupa, en el treball de l’historiador. Com a botó de mostra, diguem que en l’actual panorama universitari català -el petit país on es desenvolupà com enlloc de la Península ibèrica el procés d’industrialització- les assignatures que contemplen directament la classe obrera són ben poques i, a més, tenen seriosos problemes per a mantenir la seva existència independent en els graus i fins i tot en els màsters. Ara bé, en desgreuge, les matèries que encara inclouen l’estudi de la classe obrera ho fan d’una forma clara i tallant. La resta la mantenen com un element tangencial respectant que

1 VÁZQUEZ-MONTALBÁN, Manuel; “La destrucción de una razón. El decreto de extinción de la clase obrera, un exagerado recurso idealista”, El País (2 de mayo de 1991), Temas de nuestra época: “La crisis de la clase obrera”, p.4-5.

42

Page 43: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

continuem davant “la classe més nombrosa i més pobre”, en aquella afortunada expressió de Saint-Simon. Hi ha, doncs, una colossal ofensiva per esborrar com sigui el concepte més clàssic de classe obrera i, significativament, el de lluita de classes de la ment de la nostra atribolada ciutadania. No és, doncs, un debat sobre la seva composició, sobre els diferents papers representats, les organitzacions que sorgeixen o les diverses formes de lluita, és, ras i curt, una cursa per a arribar a la seva completa eliminació. Cap país ha quedat al marge d’aquest atac, que ha set permanent i d’una enorme insistència, perquè es tracta d’una ofensiva que de fet es va iniciar en el mateix moment de la irrupció del sistema capitalista. Ara bé, quan ens mirem les preteses argumentacions d’aquests enterradors -que no pas enterramorts- potser ens pot sorprendre que els elements usats ara per a aconseguir aquesta liquidació siguin, en realitat, els mateixos que definien l’objecte. És a dir, es vol liquidar el concepte pervertint els mateixos elements que abans l’havien definit. I dic que ens sorprèn perquè avui, en general, els conceptes clàssics2 tan ben elaborats han estat substituïts apressadament per una mena d’intuïcions que només mostren la superfície, la pell, però no el fons. Només hem de fer un curt recorregut pels diaris de difusió general en qualsevol format per a adonar-nos d’aquesta magnitud. Ara bé, el concepte “classe obrera” forma part del nostre fons, d’aquelles concepcions que hem considerat per complet interioritzades. I és aquesta consciència la que ara es vol arrabassar. I ho volen fer usant l’efectiva arma de la indiferència, que porta amb rapidesa a la ignorància. Ho volen fer des del neoliberalisme o usant una mena de “tercera via”, o sia, la negació de tot sense definir ben res. Ho volen fer, en síntesi, situant el sistema ja des dels seus orígens com a millorador de les condicions de vida de tota la població;3 oblidant, convenientment, que el capitalisme únicament maximitza el benefici... i que no hi ha res més. Aquest atac frontal era ben viu, doncs, i amb enorme brutalitat, en l’etapa en la que escriu el professor Vicens. Aquesta agressió havia estat possible en els llocs i en aquells moments on s’havien oblidat o difuminat les anàlisis, on s’havia esborrat tota o una bona part de la seva substància. Un període on la historiografia havia quedat per complet esquinçada d’aquells que van lluitar durant la República per afermar un conjunt de conceptes que ens il·luminessin en lloc de mantenir-nos en la més completa foscor. Desapareguts aquests lluitadors un bon grup va emprendre el camí de la manca d’esforç, el de la subordinació o, simplement, el de la supervivència en una època despietada i brutal. Per això, veure alguna llum enmig del fosc desert del règim franquista era una conquesta d’enorme vàlua. Una d’aquestes teies que va obrir un cert camí en el nostre país destrossat per la sanguinària dictadura fou la que blandà Jaume Vicens i Vives amb els seus treballs. No es pot dir que fos una flama resplendent, no, però el sol fet de donar una certa visibilitat a la classe subalterna ja era un pas de gegant. I és que amb aquesta fogonada de l’obra de Vicens els vençuts semblaven de nou visitables en els relats centrats en aquells antecedents més o menys remots. Els textos seleccionats i els paràgrafs que ara seguiran volen fer referència a aquest esforç, que per alguns ha estat qualificat de titànic en virtut de l’obscur temps que li va tocar viure. Però, com és obvi,

2 “En la medida en que millones de familias viven en condiciones económicas tales que diferencian su modo de vida, sus intereses y su cultura del de las otras clases y los contraponen a ellas de manera hostil, forman una clase”, MARX, Karl; El 18 Brumario de Luis Bonaparte [1852]. 3 Hom podria pensar que el debat entre optimistes i pessimistes respecte de les conseqüències del procés industrialitzador és una cosa del passat, però, en realitat, és un debat ben viu que serveix els interessos d’aquells que volen sostenir el sistema capitalista.

43

Page 44: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

també ens haurem de referir de forma substancial a la continuïtat d’aquest afany. Una continuació que es va manifestar en una certa forma de mestratge, una reflexió potser difusa, però certament recordadíssima.4 Dit així, podríem constatar que l’arrencada de l’afany recuperador es va produir aquí i no a Espanya i que va tenir un encadenament realment efectiu. Josep Fontana ho situa amb molta nitidesa: “No resulta fàcil fer-se càrrec de quin era el panorama de la història de la industrialització espanyola entorn de 1955, quan, cap a la fi dels meus estudis a la Universitat de Barcelona, vaig conèixer, a la vegada, Jaume Vicens i el que aleshores era el seu jove ajudant Jordi Nadal”5. Els catalans en el segle XIX, junt amb la trajectòria vital de personatges seleccionats integren el volum XI de la col·lecció “Biografies catalanes”6. Hi ha hagut un acord general en considerar aquest assaig com una de les seves obres més reeixides; a aquesta conformitat real s’hi ha afegit el misteri de preteses intencions: “és també un llibre militant, centrat en explicar un redreçament que Vicens volia per a la seva època amb els mateixos protagonistes: la burgesia”7. Ara bé, considerant la vàlua general de l’estudi, no ens ha de resultar gens sorprenent, ans al contrari, resulta gratificant que el primer apartat del llibre del professor Vicens sobre el transcendent segle XIX estigui centrat en “la gent”; de fet, fins i tot podríem dir que va dirigit específicament al comú de la gent del nostre petit país. Per a algú que ara es llençava a l’assaig, un gènere que havia conreat més aviat poc o de forma ben esporàdica, tocar de peus a terra era una necessitat indefugible. Tampoc ha de tenir sorpresa que, d’entrada, els punts fonamentals facin una referència seguida a una processó: la gent, les activitats i els grups socials. Per a Vicens, aquests tres elements són els pilars bàsics d’una explicació seriosa, amena i metodològicament novetosa. De fet, aquest és un ordre temàtic encertat i útil per a l’exposició de qualsevol tema, una bona concatenació que els deixebles -més o menys declarats- han anat respectant de manera notablement escrupolosa8. El mateix esquema quedà institucionalitzat en alguns manuals d’aquest període, dirigits o redactats directament per Vicens, fins i tot en aquells que ja eren d’una grandària considerable i contenien un cert aiguabarreig de conceptualitzacions9. És per això que les preguntes correctes, les definidores, anirien en el sentit de considerar com formula Vicens el procés d’industrialització a Espanya, qui considera que n’és el subjecte actiu, quins els passius (si ho veu així) i quins resultats creu que s’aconsegueixen. Naturalment, i aquí és

4 Jordi Nadal Oller, després de recordar que sense el mestratge de Vicens Vives no hagués set historiador, diu: “me horroriza pensar lo que habría sido de muchos, incluyéndome a mi mismo, de no haberse producido la irrupción vicentina en el páramo universitario de 1948”. 5 FONTANA, Josep; “Jordi Nadal i la història de la industrialització espanyola”, en Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1999, vol. 1, p.22-25, cita p.22. 6 VICENS i VIVES, Jaume; LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics del segle XIX, Editorial Vicens-Vives, Barcelona, 1958. Usarem la paginació d’aquesta primera edició. El 2010: “Jaume Vicens i Vives. Obra escollida”, 2, amb pròleg de Josep Fontana. 7 MUÑOZ LLORET, Josep M.; Jaume Vicens i Vives (1910-1960). Una biografia intel·lectual, Edicions 62, Barcelona, 1997, p.295-310, cita p.309. 8 Josep Fontana comença la seva síntesi d’història de Catalunya per al període 1787-1868 amb: els homes, els treballs, les idees, els conflictes. FONTANA, Josep; La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868, Edicions 62, Barcelona 1988, volum V de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. 9 VICENS VIVES, Jaime; Manual de Historia económica de España (con la colaboración de Jorge Nadal Oller). Editorial Vicens-Vives, Barcelona, 1972 (1a ed. 1959), “Mi preocupación constante ha sido la de dar una línea justa a la dinámica de la Historia económica española”, p.6.

44

Page 45: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

del tot pertinent, ens allargarem en la continuïtat o no d’aquestes hipòtesis primerenques a mans d’altres estudiosos del segle XIX10. Vicens construeix la seva síntesi amb un volum d’informació que avui, deixant de banda algun punt qualitatiu, consideraríem molt precari. El punt qualitatiu el donen, entre pocs d’altres, Manuel Raventós, Jaume Carrera i Pujal, Frederic Rahola, Pau Romeva i, en un sentit més proper, també sens dubte Casimir Martí, a qui Vicens prologaria el seu important estudi11. En altres apartats, les referències eren tan primerenques que només es veien per la gatonera. Per posar només un exemple: les referències a les recopilacions fetes per Josep Iglésies sobre la població de Catalunya només són a les beceroles, tot i que naturalment les coneix bé i les cita de forma adequada12. Tampoc pot usar elements reals de l’evolució industrial, dels censos, perquè no hi són i encara trigaran13. No és que Vicens no hagués recollit materials bibliogràfics i material d’arxiu, ho havia fet, però... hi havia tan poca cosa! Les referències que trobem a les seves notes ens mostren clarament que aquest era un tema verge, encara que circulessin alguns assaigs de qualitat poc edificant i una documentació més que limitada. Vicens, es proposa fer una síntesi sobre la Catalunya del segle XIX, però amb menys ambició, perquè sense dir-ho explícitament te la vista posada en una anàlisi de la burgesia catalana del període14. Aquesta podia ser, doncs, la vertadera finalitat, aquella que només intuïen alguns15. El mètode per arribar a una confecció prou acurada ha estat resumit de forma útil i prou precisa per Montserrat Llorens, a qui va encarregar la redacció de les vint-i-una biografies que ell mateix havia triat amb cura. Curiosament, o no tant, la primera que li va donar de prova va ser la del marquès de Remisa, que

10 VILAR, Pierre (Introducció); Història de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1987, volum I, p.28 i 44, “Jaume Vicens va plantejar encertadament el problema al mateix títol del seu famós assaig, i a les suggestions d’estudis que implicava.” 11 MARTí i MARTÍ, Casimir; Orígenes del anarquismo en Barcelona. Pròleg de J. Vicens Vives., Teide, Barcelona, 1959. CEHI. 12 Vicens Vives coneix, evidentment, les obres de Josep Iglésies i Fort (1902-1986), que ja havia publicat des del 1929; però, cita la referència bibliogràfica que ha usat Joan Mercader al llibre sobre els capitans generals (1957), Industrials i polítics... p.29, nota 3. Iglésies publicarà el 1969-1970 a la Fundació Vives Casajuana El cens del comte de Floridablanca, 1787 (Part de Catalunya). Sobre l’obra d’Iglésies, vegeu: Enric MENDIZÀBAL RIERA, “Josep Iglésies i els estudis de població a Catalunya”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, 1991, p.25. 13 “Para antes de 1955 nos hallamos ante un desierto estadístico que sólo el paciente trabajo de muchos historiadores económicos (englobando bajo esta denominación a todos los que, tanto historiadores como economistas como geógrafos, han realizado trabajos sobre la economía regional española en los siglos XIX y XX) está consiguiendo poblar.” CARRERAS, Albert, “Fuentes y datos para el análisis regional de la industrialización española”, en NADAL, J.; CARRERAS, A. (dir y coord), Pautas regionales de la industrialización española (siglos XIX y XX), Ariel, Barcelona, 1990, p.3-20. CARRERAS, A.; TAFUNELL, X. (coords), Estadísticas históricas de España, siglos XIX-XX, Fundación BBVA, Bilbao, 2005. 14 Aquesta hipòtesi tan primerenca redactada en l’assaig de Vicens Industrials i polítics va tenir continuïtat en estudis com els d’Àngels SOLÀ, “Mentalitat i negocis de l’èlite econòmica barcelonina de mitjan segle XIX”, en Orígens del món català contemporani, Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1987, p.149-181; i “La burgesia plural” en Història, societat, política i cultura als Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997. 15 LLORENS, Montserrat; “Industrials i Polítics: síntesi del Vuitcents”, L’Avenç, 83 (1985), p.41-42. “Pels volts de 1950-1951 el seu interès d’investigador va centrar-se en el segle XIX, tant a Catalunya com a tota Espanya. La redacció d’aquest volum li permetia, ara de començar a elaborar el material que, de feia uns quants anys, estava començant a recollir sobre el tema que havia de ser el centre de la seva atenció: la burgesia catalana del segle XIX”, p.42.

45

Page 46: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

aleshores tenia una primera escletxa en l’obra de Ramón de San Pedro.16 Per tant, fixem-nos-hi bé en tota la trama, perquè el tema és molt interessant per a Vicens, tot i fer el salt des dels Trastàmara. Recapitulant: és un tema parcialment nou en el que s’hi situarà amb un bon doll d’idees i, sobretot, amb ganes. En la construcció d’aquesta obra, que cada vegada li és més satisfactòria, no podem dir que sols acompleixi un deure editorial, ni de bon tros. Potser és per això que des del principi del projecte vol fugir explícitament del muntatge d’un manual, tot i que després de tants anys de fer-ne i de corregir-ne el seu plantejament analític a la menuda i el preparat molt esquemàtic s’hi veuran reflectits massa vegades17. Precisament en un d’aquests manuals a l’ús, el que anava destinat a l’assignatura d’història econòmica d’Espanya i que era compendi d’apunts de classe ja publicitats, el catedràtic Vicens insistia de forma tallant en identificar la burgesia com l’autor únic del progrés, deixant així de banda qualsevol altre subjecte, el pateixi o no. Era, de fet, la mateixa tesi de la “minoria dirigent del país” que ja havia incorporat feia uns anys en un assaig més petit18. Així, doncs, la burgesia emprenedora és enaltida perquè “el siglo XIX español se caracteriza por el impulso constante de una minoría para lograr el nivel técnico y una riqueza cada día mayores. Y ello no sólo en el campo económico, sino en el cultural y el científico”. D’aquesta forma tan concisa -ara amb una certa revisió del professor Jordi Nadal Oller- situarà els enemics del progrés i una Espanya plena de baralles i de conflictes: “La historia del siglo XIX español ofrece, por otra parte, un rasgo que debe sernos simpático: el de su desgarradora autenticidad (...) 19. Evidentemente España sería otra cosa en el concierto mundial si durante estos setenta años en lugar de pelear hubiera podido trabajar”. La descripció és vertaderament descarnada i va dirigida, amb paraules complaents, a apuntalar la tesi tant temps acaronada per la burgesia catalana d’ahir, d’aleshores i encara d’avui. Una burgesia que es veurà per complet satisfeta amb aquelles afirmacions. Fet i fet, aquesta reflexió vicentina es mantindrà pràcticament inalterada durant anys en una part destacable de la historiografia catalana. Així, doncs, amb aquest llenguatge premiós, els socis del Cercle d’Economia que varen anar a la conferència del 16 d’octubre de 1958 sortiren satisfets, com ho estava també la reduïda part de les capes benestants que s’interessava per aquests temes. Ara bé, és cert que la classe obrera no s’hi veu en les relacions econòmiques esbossades en aquesta obra de Vicens? Al contrari, hi és visible i ben visible, però no pas en les pautes que el concepte clàssic ens suggeriria. Dit d’una altra manera, l’autor la coneix i la situa, però la pregona

16 El Marqués de Remisa: un banquero de la época romántica: esbozo de biografía, sin retoque y bosquejo del ambiente financiero de su tiempo, Barcelona, [s.n.], 1953. 17 La correspondència amb el seu amic Santiago Sobrequés és un doll d’informació sobre la forma de confeccionar els manuals i els recursos editorials bàsics en aquell període convuls. SOBREQUÉS i CALLICÓ, Jaume, Història d’una amistat. Epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal (1929-1960),, Vicens Vives, Barcelona, 2000. 18 VICENS i VIVES, Jaume., Notícia de Catalunya, Editorial Destino, Barcelona, 1954. “El segle passat el XIX veié la formació de la nova minoria dirigent del país. Damunt la cresta de l’onada social per on ininterrompudament menestrals, obrers i pagesos desembocaren cap a la burgesia d’afers, es pogué recollir l’escuma dels homes que per llur esperit d’empresa i llur visió de les necessitats essencials del país establiren de bell nou els quadres rectors de la societat catalana”, p.77-78. No ens ha de sorprendre que s’hagi reeditat tantes vegades. Aquest any s’ha fet a la col·lecció “Jaume Vicens i Vives. Obra escollida”, 1, amb un avantpròleg de Borja de Riquer. 19 Anys després, Jordi Nadal, escriu l’obra fonamental per entendre el nus de la qüestió: El fracaso de la Revolución industrial en España, 1814-1913 (Barcelona, Ariel, 1975). Com podem veure, el període ja s’ha centrat del tot, ningú no va a cegues i, a les conclusions hi diu: “El caso español es menos el de un late joiner que el de un intento, abortado en gran parte, de figurar entre los first comers. La historia de esta frustración es la que he intentado explicar...”, p.226.

46

Page 47: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

insistència en alguns elements de caràcter estamental contribueix més a la difuminació que a la claredat. Quan el professor Vicens analitza els obrers ho fa prenent la base certa de les seves condicions d’existència (de vida), amb la consciència que sense definir-les clarament no es pot valorar amb encert cap tipus de resposta. Podríem dir clarament que s’esforça en arribar a establir aquesta relació: condicions i resposta, però que en aquell moment tan desballestat no podrà situar el desllorigador. Meritòriament busca com pot aquestes informacions de tot punt necessàries i, al mateix temps, fuig d’allò que aleshores feia la major part dels encastellats historiadors (o altres que s’hi consideraven de forma petulant i errònia) peninsulars20. Ara bé, la “classe” no hi és i el conjunt resultant és un munt de peces sense unitat, unes parts que, almenys aparentment, no tenen ni ordre ni concert. O potser la única unitat que se’ls hi permet a aquests actors és la de l’obra, dit d’una altra manera: aplegar-se dins el sistema... i prou. Hom pot veure que “grosso modo” i de forma encara no ben definida -però, en tot cas prou reflexiva- lliga l’evolució de l’economia amb les condicions de vida, de treball i, posteriorment, amb la resposta que la classe obrera dóna a l’explotació a la que és sotmesa. Podríem dir, però, que encara no es veu capaç de renunciar a pensar en una certa base només entorn del concepte “obrerisme català”; entenent aquesta unitat en els termes del “català” i no pas en els de “l’obrer”. I és que Vicens fa referència principal a aquella sociabilitat de la classe obrera catalana muntada sobre el creixement, el progrés; de fet, la que arriba a les formulacions específiques de lluita durant el desenvolupament de la vaga general de 1855. Lamentablement la historització completa d’aquesta vaga general no s’ha assolit o sols s’ha plantejat de forma dèbil, qüestió que encara avui ens deixa a mig camí a l’hora de valorar alguna de les conclusions de Vicens sobre aquella resposta a l’aguda explotació que comportà la crisi. Però, deixem-ho clar, tot i aquesta discreta topada, la seva anàlisi te innegables ingredients que seran recollits a bastament en estudis posteriors21. Vicens entra també de forma categòrica en l’embranzida del creixement de la població a Catalunya, en “l’empenta biològica”. No ho fa per a destacar un recurs explicatiu o didàctic, sinó una nova concepció d’abordar la historització del Vuitcents. Així, seguint aquest mateix fil argumental, al llibre es fa una distinció clara i prou precisa entre l’etapa de la demografia basada en la població autòctona i aquella que reclamarà de forma imperiosa l’arribada de gent de fora del nostre país per a sostenir

20 Per exemple, amb coratge, Vicens Vives titlla de ridícules les apreciacions segons les quals els internacionalistes (de signe marxista o bakuninista) eren culpables de tots els mals. I afegeix: “els conflictes socials del segle XIX s’esdevenen d’acord amb les fluctuacions cícliques imperants en l’economia de mercat obert. Com que l’obrer vivia en unes condicions miserables... tan bon punt el cicle econòmic comportava una comportava una crisi pregona paraven les fàbriques, s’esdevenia l’atur forçós i l’obrer era víctima de la misèria i de la malaltia”. Industrials i polítics... p.185. Que hom trobi citat un personatge com Maximiano García Venero no vol dir altra cosa que en feia un ús únicament instrumental en el desert. 21 Encara que cadascun de forma distinta, les aportacions de Miquel Izard, Jordi Maluquer de Motes i Jaume Torras intervenen en el període per a destacar les condicions de les classes populars com a conseqüència de la seva innegable participació en el procés industrialitzador. Les sèries aportades per Maluquer contribueixen a identificar les condicions de vida de la classe obrera. Així com algunes parts destacades de les interpretacions de Jaume Torras resumides en Liberalismo y rebeldía campesina, 1820-1830, Ariel, Barcelona, 1976 (la seva tesi doctoral és del 1971). Però, la viva redacció de Miquel Izard ens situa sempre en un escenari nou i engrescador: Sin leña y sin peces deberemos quemar la barca. Pueblo y burguesía en la Cataluña contemporánea, Los Libros de la Frontera, Barcelona, 1998.

47

Page 48: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

l’innegable creixement econòmic que s’està produint de forma continuada22. Per això, hom situarà dues fases força ben marcades en la decadència demogràfica catalana23. La primera la veu condicionada pel final de la unicitat d’una població autòctona “basada en l’economia agrària de la vinya i el comerç d’exportació colonial”. La segona la situa en l’inici de l’època marcada pel pas a una població catalana que ens en diu “mixta” i que situa amb tota la cura possible com aquella “centrada en el desenvolupament tentacular de la indústria catalana sobre Espanya seguint les venes de la xarxa ferroviària, que acabava de ser completada”. Una vegada hem entrat de ple en el desenvolupament de la síntesi plantejada, sembla com si la imposant i molt satisfeta figura del marquès de Remisa24, que es veu a la primera solapa del llibre, ja ens hagués indicat per on anirien els principals trets. Es tracta de contextualitzar l’equidistància fictícia entre “el ritme de l’Europa veïna” per un cantó i ”l’esgotament gairebé agònic” de l’altra banda de l’Ebre. En realitat, és una mena de savi garbuix de paraules i expressions per indicar d’on som “forçadament” (però no ho pot pas dir) i per fer del tot avinent la trava de la que volem desempallegar-nos (i aleshores tampoc ho podia dir). Tot plegat no és un “simple” assaig d’història política amb una base econòmica, o a l’inrevés, perquè Vicens va més enllà i diu que vol plantejar els primers rudiments d’una “història total”25. És potser per això que la mecànica històrica del Vuitcents ocupa sols una part final; una part que, a la vegada, si es vol pot actuar com a apretada síntesi. Que aquesta part sigui un xic menor en el volum del llibre esdevé un fruit saborós de la nova metodologia que el professor volia aplicar per centrar acuradament el tema, per fer-lo més entenedor al públic en general i, punt potser de petita vanitat i d’enorme lluita, per esmenar la plana a altres analistes més “oficials” que fiaven encara en els grans relats buits de contingut i sempre elogiosos amb al poder. Aquí també podem dir que les reflexions no cauran pas en un terreny erm, al contrari. Torno a dir que en el seu conjunt, aquest llibre muntat per Vicens sembla caure, desprendre’s, de la ma nua del patrici Gaspar de Remisa i Miarons. Un assaig sobre un prohom que per a Vicens lligava l’abans i el després. Una persona que venia directament d’una adinerada família de paraires de Voltregà, a la Catalunya interior, un clan amb una enorme visió de futur per a les seves inversions26. Dic que el llibre es deixa anar de l’expressió d’aquest marquès perquè, lluny dels retrats de la rància noblesa castellana tradicional, ell posa la seva ma sobre un munt de papers situats en un moble sobri dins d’una estança confortable que ja és declaradament burgesa. Vicens ho diu ben clar: “requerim fets concrets, homes als quals referir-nos, i, per això anem a presentar alguns tipus humans que corresponen a aquesta evolució econòmica general, de tipus

22 Anys a venir, el professor Jordi Nadal ens situaria adequadament fent el pròleg del llibre de Josep A. Vandellós, Catalunya poble decadent, [1935], Edicions 62, Barcelona, 1985, p.5-22. 23 En aquest sentit, hom pot llegir encara amb profit “Los desequilibrios del siglo XIX” de Jordi NADAL, La población española (siglos XVI a XX), Ariel, Barcelona, 1973 (1a ed 1966). 24 Es tracta del conegut retrat que li feu el pintor Antonio López el 1844 i que està penjat al Museo Romántico de Madrid. De fet, aquesta és la imatge que ha quedat del colossal i astut financer català. 25 No ens hem pas de confondre, perquè fou Pierre Vilar (1906-2003) qui per a la nostra jove historiografia li va imprimir una dinàmica clara al concepte. En realitat, en una història de la elit com la que pretenia Vicens el mot “total” era una altra cosa o bé quedava per complet mancat de base. Aron Cohen, Rosa Congost, Pablo F. Luna (eds.); Pierre Vilar història total, història en construcció, PUV, València, 2006 (en francès, Éditions Syllense, 2006), p.25-37. 26 SERRALLONGA, Joan;“Prohoms, propietaris i artesans de camí a la industrialització. La crisi del Gremi de Paraires de Voltregà (Osona), 1760-1796”, Manuscrits, 18 (2000), p. 163-184.

48

Page 49: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

internacional... el primer és Gaspar de Remisa...”27. Com va destacar Ernest Lluch, el nucli central de la conferència de 1958, on situava aquestes afirmacions, contenia la base de les tesis del llibre que aviat sortiria al carrer. Així, doncs, serà per a tots ben evident que l’historiador Vicens fugí dels vells paràmetres establerts sense cura per analistes que no superaven ni de lluny les exigències d’un treball ben menat i es situà de forma prou autònoma en el complicat panorama historiogràfic d’aquells anys de brutalitat. Vicens bescantava sense fer fressa les dèries d’uns assagistes que escrivien sense consideracions de cap mena tot allò que el poder dictatorial els requeria. Fins i tot, a vegades, aquests servils “amanuenses” ho escrivien sense que “l’amo” els ho manés explícitament, perquè estaven entrenats del tot en la subordinació. Enmig d’aquesta conjuntura, un professional com Vicens vol construir la seva aportació i fer-ho a consciència. La base serà, com en els anteriors encàrrecs, una recerca prou curosa i exigent emprant els materials disponibles (que no eren gaires). I amb aquesta trama tan esfilagarsada i amb aquest ordit farà una síntesi “que s’avingui amb les exigències de la nova metodologia històrica”. De fet, en la confecció del potent i expressiu índex i, després, en la selecció notablement acurada de les biografies encomanades a Monserrat Llorens, ja se’ns mostren d’una forma ben fefaent les novetoses apreciacions “del llibre”. És tot allò que, prenent la forma de bon tast, l’autor situa al seu breu “advertiment” per a no enganyar ningú. O sia, un petit escrit per a justificar que passi directament de l’aproximació temàtica a un treball que voldrà més consistent en el llarg terme. Lamentablement, aquest camí no el va poder recórrer. Es tractava d’aquell estudi que es composa de “l’afirmació interna i la delimitació externa, en un sentiment d’expansió i, tot seguit, en una voluntat de triomf”. En la reflexió de Vicens a la conferència hom ja hi podia veure reflectit el desenvolupament final de la tesi que llegim sumàriament a Industrials i polítics i que havia de tenir una tan notable influència en tots aquells que continuaran l’estudi del segle XIX al complet.

27 VICENS i VIVES, Jaume; “El capità d’indústria espanyol dins els darrers cent anys”, Recerques, 10 (1980), p.163-173, cita p.169. Publicació de la conferència que Vicens i Vives pronuncià al Cercle d’Economia de Barcelona el 16 d’octubre de 1958. S’edita amb una interessant nota introductòria d’Ernest Lluch.

49

Page 50: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

ANNEX. En un país subalternitzat pel franquisme més intransigent, situar una Espanya que progressa només a la perifèria esgarriada és singular. El catedràtic Vicens i Vives es proposa fer una síntesi sobre aquesta Catalunya del segle XIX. Però, d’immediat, aquest llarg assaig es converteix en una anàlisi centrada en la burgesia catalana del període, deixant de banda “la classe més nombrosa i més pobra”. La burgesia és enaltida, impulsada, elititzada satisfent així aquella petita part de les capes benestants que s’interessaven per aquests temes. Ara bé, ¿la classe obrera no hi és present al llibre de Vicens i Vives? Hi és visible, tot i que la insistència en introduir elements estamentals buits de contingut la difumina en un munt de peces sense ordre ni concert. Els estudis que segueixin Vicens hauran de soldar les peces ben laboriosament, o sigui, creuar la trama amb l’ordit per així poder discutir el pes real d’aquells amos i les condicions també reals de la classe obrera. [1]

Encara que els estudis d’història social i les anàlisis sociològiques estiguin tan endarrerits al nostre país, ens és permès d’esquematitzar les corrents que transformaren de soca-rel la societat catalana durant la darrera centúria. En efecte, ens trobem davant d’un procés que reflecteix el moviment general de la societat occidental a conseqüència del desenvolupament del maquinisme i del capitalisme. Una vegada més, Catalunya recull l’onada de la civilització europea i la tradueix en el seu territori. Si molt abans foren el feudalisme i la revolució urbana, ara ens trobem amb la propagació de la societat burgesa i el naixement de l’obrerisme, que prevalen sobre els residus de l’organització feudal del país i en provoquen la definitiva extinció.

VICENS VIVES, Jaume; LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics del segle XIX. Barcelona, Editorial Vicens-Vives, 1958, p. 111. [2]

La historia del siglo XIX español ofrece, por otra parte, un rasgo que debe sernos simpático: el de su desgarradora autenticidad. Sin aparatos ortopédicos excesivos, apoyada por el sentimiento romántico de la vida, España fue más España que nunca, por lo menos después del siglo XV. Esta autenticidad del siglo XIX es lo que despierta en nosotros cierto sentimiento de timidez al contemplarlo, porque es de una sinceridad brutal, en sus pasiones y en sus choques. La intolerancia y el dogmatismo, el orgullo y el espíritu de secta, provocaron una continua atmósfera de guerra civil, que desde 1808 a 1876 devoró el país y paralizó su desarrollo económico. Evidentemente España sería otra cosa en el concierto mundial si durante estos setenta años en lugar de pelear hubiera podido trabajar.

50

Page 51: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

VICENS VIVES, Jaime, Manual de Historia económica de España (con la colaboración de Jorge NADAL OLLER, Editorial Vicens-Vives, ), Barcelona, [1a ed. 1959] 1972 (9a), p. 552. [3]

Si poguéssim imaginar estadísticament el pes del grup industrial tèxtil català del segle XIX, jo no vacil·laria a concedir-li el 55% de la totalitat de l’esforç emprat per la indústria espanyola en el conjunt de l’economia. És a dir, aquests quatre-cents homes de Barcelona aconseguiren en l’espai de vint anys [1866-1886]representar més de la meitat de l’economia industrial espanyola. I gràcies a aquest impuls, com veurem més tard, va ser possible tot el trànsit o l’intent de trànsit d’una economia agrària espanyola a un tipus econòmic modern.

VICENS i VIVES, Jaume, “El capità d’indústria espanyol dels darrers cent anys”, Editat per Ernest Lluch, Recerques, 10 (1980), p.159-173, cita p.165.

51

Page 52: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

52

Page 53: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

El finançament de la premsa carlina lleidatana: recursos econòmics i publicitat Francesc Closa (Universitat de Lleida)

Resum /Resumen /Abstract En el següent article es pretén analitzar els mecanismes que va emprar la premsa doctrinal carlina al llindar del segle XIX amb el XX per a autofinançar-se. Ho exemplifiquem en dos diaris lleidatans –El Almogávar Leridano i El Loredan- dirigits, respectivament, per Salvador Morales i Roger de Llúria. D’ambdòs ens interessa especialment la publicitat, font principal dels ingressos, que hi inserien així com la seva ubicació en els diaris citats. Aquestes connoten els trets essencials d’una tipologia de premsa essencialment partidista, ideològica i política cada cop més allunyada dels postulats i la gestió empresarials dels grans mitjans de comunicació escrits. En el siguiente artículo se pretende analizar los mecanismos empleados en la prensa doctrinal carlina en el umbral del siglo XIX con el XX para autofinanciarse. Lo ejemplificamos en dos diarios leridanos – El Almogávar Leridano y El Loredan- dirigidos, respectivamente, por Salvador Morales y Roger de Llúria. De ambos nos interesa especialmente la publicidad, fuente principal de los ingresos que ingresaban, así como su ubicación en los diarios citados. Estas connotan los rasgos esenciales de una tipología de prensa esencialmente partidista, ideológica y política cada vez más alejada de los postulados y de las gestiones empresariales de los grandes medios de comunicación escritos. The following article aims to analyze the mechanisms used by the doctrinal Carline press at the end of the 19th century and beginning of the twentieth in order to finance themselves. We will exemplify it with two newspapers from Lleida –El Almogávar Leridano and El Loredan- directed by Salvador Morales and Roger de Llúria respectively. We are especially interested in their advertisements -their main source of income-, the publicists’ origins and their location in the cited newspapers. They both connote the essential features of a press typology essentially biased, ideological and political, which is moving away from the postulates and the business management of the most important written media.

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Premsa doctrinal, publicitat, Lleida, segle XIX Prensa doctrinal, publicidad, Lleida, siglo XIX Doctrinal press, advertisement, Lleida, 19th century

El finançament de la premsa catòlica és un estudi encara pendent1. Al llarg del darrer

1 Per aprofundir en la premsa carlina i catòlica de la darrera meitat del segle XIX podeu consultar: CANAL i MORELL, Jordi; “El carlisme a la Restauració (1875-1923)”, a l’Avenç, 154 (1991), pp.34-55; “Els éxits i els fracassos del “carlisme nou” (1889-1900): una aproximació des de la Catalunya occidental”, a , Conxita MIR (ed.); Actes: carlins i integristes: Lleida segles XIX-XX, I.E.I., Lleida, 1993,

53

Page 54: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

terç del segle XIX s’endegà un procés de diversificació periodística. Per una banda, una primera tipologia periodística gestionada cada cop més en postulats empresarials començà a emprar nous mètodes de publicitat basats en l’explotació de la combinació entre la intensificació de la publicitat i l’increment de les vendes. Més publicitat era equivalent a donar més importància, un major pes i un creixent nombre de pàgines a l’activitat publicitària. La tímida modernització de la premsa espanyola2, respecte l’europea i la nord-americana, es materialitzaria en la millora de la presentació, del format i del nombre de pàgines del diari (capçalera, fotografia, dibuix, major mobilitat a la primera pàgina...), la generalització dels titulars,3 un increment en el nombre de reportatges i entrevistes, la utilització d’un llenguatge més agressiu (seguint paràmetres de la premsa groga nord-americana) i d’un major grau de sensacionalisme (especialment amb les temàtiques referides a la guerra de Cuba4) i, en darrer lloc, ampliant el ventall de les notícies oferides5 (creixent nombre de pàgines referides a notícies de caire internacional, esport, oci i cultura).

Ara bé, què succeïa amb la premsa partidista i política que no seguia postulats empresarials? En termes generals, molts dels diaris representatius dels partits moderat i/o

pp.127-145; “El Carlisme catalanista a la fi del segle XIX: Joan Bardina i <Lo Mestre Titas> (1897-1900)”, Recerques, 34 (1996), pp.47-71; “La darrera carlinada”, a DDAA, Història, política, societat i cultura als Països Catalanas. Vol. 7, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996, pp.112-120; CLOSA, F; “Les funcions de la premsa en el procès de renovació del carlisme (1890-1908)”, al VII Seminari d’Història del Carlisme. Fenomen religiós i Carlisme, Solsona, Fundació Pública Comarcal Francesc Ribalta, 2004, pp.85-104; DUFORT, Gerard; “La Crónica religiosa: un intento de liberalismo cristiano, ¿español o francés?”, a Alberto GIL NOVALES (ed.); La prensa en la revolución liberal: España, Portugal y América Latina, Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 1983, pp.57-67; FERNANDEZ SEBASTIAN, Javier; “El nacimiento del fuerismo moderado. Prensa vasca en torno a la Primera guerra carlista”, a Joseba AGIRREAZKUENAGA i J. Ramón URQUIJO (ed.); 150 años del Convenio de Bergara, pp.319-401; FRADERA, Josep M; “Balmes i les revistes de religió a Barcelona (1838-1845)”, a Jordi FIGUEROLA (ed.); Osona y Catalunya al segle XIX. Estudis d’història, Eumo editorial, Vic, 1990, pp.83-113; HIBBS-LISSORGUES, Solange; Iglesia, prensa y sociedad en España (1868-1904), Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, 1995; MUNDET, Josep Maria; El Restaurador Catalán i la primera guerra carlina, Rafael Dalmau, Barcelona, 1980; SERRANO, José Francisco; “Apuntes para la comprensión de la prensa católica”, a DDAA, Retos de la Sociedad de la Información. Estudios de comunicación en honor de la doctora María Teresa Aubach, Universidad Pontificia de Salamanca, Salamanca, 1997, pp.647-654; URIGÜEN, Begoña; “La prensa contrarrevolucionaria durante el Reinado de Isabel II”, a Alberto GIL NOVALES (ed.); La prensa en la revolución liberal: España, Portugal y América Latina, Universidad Complutense de Madrid, Madrid, 1983, pp.583-612. 2 Així es posa de manifest en les obres que citem a continuació: GOMEZ MOMPART, José Luis; “¿Existió en Espanya prensa de masas? La prensa en torno a 1900”, a Jesús TIMOTEO; Historia de los medios de comunicación en España. Periodismo, imagen y publicidad (1900-1990), Ariel, Barcelona 1989 i GOMEZ, Josep Luís; La génesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923), Pòrtic, Barcelona, 1992. 3 A diferència dels actuals els decimonònics eren molt més genèrics i, generalment, no empraran verbs. 4 Amb una visió més àmplia des d’un vessant publicitari i comercial. Sobre aquesta tipologia de premsa podeu consultar: COMPANYS MONCLÚS, Julián; “De la explosión del Maine a la ruptura de relaciones diplomáticas entre Estados Unidos y España (1898)”, Espai/Temps, 4 (1989) i del mateix autor “Dos estils de premsa al 98”, a DDAA, Miscel.lànea. Homenatge a Josep Lladonosa, IEI, Lleida, 1992, pp.637-642. En ambdòs obres pot observar-se l’important paper jugat per la premsa groga nordamericana en el conflicte hispano-americà durant la guerra que els enfrontà l’any 1898. Són també destacables les de Maria José Ruiz Acosta, destacables: Sevilla e hispanoamerica. Prensa y opinión pública tras el Desastre de 1898, Sevilla, CSIC, 1996 i “La prensa sevillana ante los acontecimientos del 98”, a Investigaciones Históricas, Universidad de Valladolid, 17 (1997), pp.191-205. 5 En els diaris gestionats empresarialment cada cop hi hagué un major nombre d’informació que responia a les diverses matèries i objectes demandats pels lectors (economia, cultura, esports...) i que fou possible gràcies a l’acceleració dels mitjans tecnològics. Aquesta tendència fou paral·lela a l’auge de periòdics no diaris de caire monotemàtic, reflex de la creixent complexitat i riquesa de la vida social espanyola.

54

Page 55: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

progressista eren finançats per gent adinerada, com banquers i terratinents. La tendència general va ser, però, la d’incrementar el nombre i la importància donada als anuncis, a la publicitat i al nombre de subscriptors en detriment del finançament personalista d’industrials i burgesos. Això va ser possible gràcies a que gran part dels anuncis es publicaven en els diaris de gran tirada a nivell nacional, fet que anà en detriment de la premsa doctrinal, provinciana i local. Precisament aquesta, de forma creixent, tendí a caracteritzar-se per tenir una escassa tirada, unes quatre planes plenes d’articles doctrinals, alguns literaris, amb informació de segona mà retallada d’altres diaris i amb una darrera pàgina on s’hi encavien un reduït nombre d’anuncis referits a publicacions religioses, novel·les costumistes, productes alimentaris o moda.

En el següent article intentarem doncs disseccionar els mecanismes d’autofinançament emprats per dos dels principals òrgans portaveus del carlisme lleidatà: El Almogávar Leridano i El Loredan. Ambdòs s’emmarquen en el procés regenerador i reestructurador endegat a partir de l’escissió l’any 1888 vers l’integrisme catòlic. La nova estratègia del partit carlí es basaria en l’abandomanent de la via armada,6 un reposicionament del partit carlí respecte al sistema democràtic7, la intensificació de l’associacionisme carlí i, en darrer terme, l’increment de la premsa i els mitjans de comunicació propis. Llauder, director del diari El Correo Catalán, definia aquesta nova perspectiva essencialment en quatre punts:8 a) abandó de la política i l’opció combativa i violenta, b) reafirmà el principi d’autoritat del pretendent, c) críticà la centralització i, per últim, d) s’oposà a l’integrisme inspirat en la figura de Nocedal.

Catalunya fou l’escenari on arrelà amb més força tota aquesta nova reestructuració. Canvis que anaren acompanyats per l’aparició d’un gran nombre de diaris, revistes i fulletons de caire local i regional que mantingueren, especialment durant els anys noranta, una notòria activitat educadora, adoctrinadora i propagandística. L’exemple paradigmàtic el constitueix El Correo Catalán, òrgan que va saber combinar la puresa ideològica del partit polític amb les necesitats del modern periodisme informatiu9. Dirigit per Llauder, establí una renovació del diari incrementant els seus 6 Ahora que los periódicos liberales parece que abandonan el tan manoseado tema de la agitación carlista...(...) Sea qualquiera el verdadero carácter, pues a la hora presente todavía lo ignoramos, de la partida armada que se levantó en la provincia de Teruel, lo que parece indudable es que aquella ostentaba color carlista, ó que de carlista iba disfrazada. (...) Debe tenerse en cuenta que aquella comarca, eminentemente agrícola, está sufriendo una crisis tan aguda como jamas se ha conocido; que en ella el Gobierno tiene hoy que hechar mano del ejército para cobrar las contribuciones, y que los braceros carecen muchos dias de pan que llevarse a la boca. A pesar de todas esas circunstancias tan favorables para que el fuego prendiera, los leales carlistas del Maestrazgo han resistido a la tentación, para ellos tan vehemente, y ni uno solo ha ido á engrosar la partida Castelnou. (...) Pues bien; es preciso demostrar a todos que ni estamos dispuestos a promover una guerra civil como aquellas, ni esta es necesaria, porque la España de hoy no es la España de 1872, ni son las mismas circunstancias. Hay que enseñar a todos los hombres de buena fé que, no somos los heraldos de la guerra civil, sino la reserva que Dios tiene dispuesta para salvar a España cuando parezca que ha llegado el momento de la catástrofe, a El Loredan, 62 (28 marzo 1896), pp1-2. Altres textos amb un ideari paral·lel: LA MARGARITA, “El nuevo carlismo”, a El Almogavar Leridano, núm. 532, p. 3; “La renovación carlista”, a El Almogavar Leridano, núm. 88, p.1. 7 El partit carlí, entre els anys 1895 i 1897, s’havia convertit en el més estructurat de l’arc polític espanyol. 8 Resumit de l’obra HIBBS-LISSORGUES, Solange, Iglesia, prensa y sociedad en España (1868-1904), Alicante, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1995, pp. 322-330. 9 Per a una primera aproximació a la premsa catalana noucentista podeu consultar: DD.AA; 200 anys de premsa diària a Catalunya: 1792-1992, Fundació Caixa de catalunya, Barcelona, 1995; FIGUERES, Josep Maria; La premsa catalana, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1989; les obres de GUILLAMET, Jaume; La premsa comarcal: un model català de periodisme popular, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1983; La premsa a Catalunya, Diputació de Barcelona, Barcelona, 1988; La formació de la premsa moderna. Periodisme informatiu, polític i cultural a la barcelona progressista: 1841-1843,

55

Page 56: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

serveis informatius, establint corresponsalies a Paris i incorporant-hi com a col.laboradors a destacades figures de la intel.lectualitat literària carlista com Francisco Navarro Villoslada, José María Pereda i Ricardo Léon. A part de El Correo Catalán i El Correo Español, els dos grans diaris carlins, també n’aparegueren, a les darreries dels anys vuitanta i principis del noranta, d’altres a províncies com El Baluarte de Girona, El Correo de la Provincia de Tarragona, El Almogávar Leridano (1892-1894), El Nuevo Cruzado (1896-1897), L’Almogàver de Vic (1882) o El Estandarte de Tortosa.10 (annex 1).

Seguint el fil conductor del present article passem tot seguit a intentar analitzar quins mecanismes emprava la premsa local11 carlina, exemplificada en el cas lleidatà, per subsistir econòmicament. El primer que hem de dir és que desconeixem el nombre total de subscriptors de cada mitjà, però probablement no conformarien un grup molt nombrós. Cal pensar que els lectors serien bàsicament individus propers a l’ideari polític del partit carlí, els resultats electorals del qual no eren molt satisfactoris12. Tampoc no tenim referències explícites sobre les despeses del diari13, per tant és quelcom dificil establir una relació econòmica dels diaris. Tot i això, l’estructura del diari, la manca de notícies de primera mà així com la utilització d’articles i de notícies, probablement gratuïts, arribades via telègraf, fan pensar que la impremta i el paper eren les despeses més nombroses. Allò que interessava als diaris polítics i de partit era difondre la seva

CEDIC, Barcelona, 1993; TASIS, Rafael i TORRENT, Joan, Historia de la premsa catalana, ed. Bruguera, Barcelona, 1966. 10 Acompanyant els diaris, veieren la llum tot un seguit de setmanaris, revistes i editorials que també cal tenir en compte (Almanaque Carlista, Biblioteca Popular Carlista o La Hormiga de Oro). Es també el moment en què comencen a veure la llum una tipologia de premsa tradicionalista escrita en català. Títols com L’Espurna (1888), La Llagosta (1888), Lo Crit d’Espanya (1889), l’Almogàver (1902), La Barretina (1903), La Bandera Regional (1907) o l’Almogàver de Lleida (1908) en són una petita mostra. Entre aquests hi destacà el setmanari Lo Mestre Titas dirigit per un jove carlí, Joan Bardina, on també hi participà activament Manel Roger de Llúria. Entre els punts en comú d’ambdós estigué la defensa a ultrança del carlisme i del catalanisme, fet aquest darrer que els hi suposaria l’enfrontament amb Llauder (Canal, Jordi, “El carlisme catalanista a la fi del segle XIX: Joan Bardina i “Lo Mestre Titas” (1897-1900)” a Recerques, 34 (1996), pp.47-71. 11 Al llarg del segle XIX la premsa local i provincial adquirí major notorietat en moltes zones d’Espanya. Existeixen a hores d’ara un bon grapat d’estudis que així ens ho confirmen, però manquen anàlisis comparatius que ens permetin establir paral·lelismes o bé divergències temàtiques i geogràfiques. A mode d’exemple, malgrat no pretenem ser exhaustius, destaquem les següents obres: ALMUIÑA FERNANDEZ, Celso; La prensa vallisoletana durante el siglo XIX (1808-1894), Instituto Cultural Simancas, Valladolid, vol. I, 1977; BOTREL, Jean François; “La prensa en las provincias: propuestas metodológicas para su estudio”, a Historia Contemporánea, 8, pp. 193-214; CRESPO PEREZ, Antonio; “Dos siglos y medio de prensa en la ciudad de Murcia (1706-1939)”, a GONZALEZ CASTAÑO, Juan (Coord.); La prensa local en la región de Murcia (1706-1939), Universidad de Murcia, 1996, pp.15-33; GONZALEZ CASTAÑO, Juan (Coord.); La prensa local en la región de Murcia (1706-1939), Universidad de Murcia, 1996; MOLINA, José Luis; “La prensa periódica en Lorca (1820-1939)”, a GONZALEZ CASTAÑO, Juan (Coord.); La prensa local en la región de Murcia (1706-1939), Universidad de Murcia, 1996, pp.49-68; ROMAN PORTAS, Mercedes; Historia de la Voz de Galicia (1882-1939), Servicio de Publicación Universidade de Vigo, 1997; SIMON, María del Carmen; “La prensa local como fuente de la pequeña historia”, a La Prensa Española durante el siglo XIX. Actas de las I Jornadas de especialistas en prensa Regional y Local, Instituto de Estudios Almerienses, 1987. 12 Com ha posat de manifest Conxita Mir en l’obra Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita electoral, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985. 13 Generalment els estudis en aquesta línia apunten a que la despesa més gran a finals del segle XIX era el paper, que suposava el 37% del total de despeses del diari El Siglo Futuro. Per sota s’hi trobaven les despeses de personal, la impressió, el timbre i el telègraf. BARRERA, Carlos i SANCHEZ ARANDA, J.J.; Historia del periodismo español, Ediciones Universidad de Navarra, Pamplona, 1992.

56

Page 57: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

política14. Els subscriptors i els anunciants no conformaven un potencial empresarial, però sí la base essencial per al seu sosteniment. Centrarem l’article en l’anàlisi de les dades que ofereixen els anuncis publicats a El Almogavar Leridano i al setmanari El Loredan, emfasitzant els noms i les temàtiques de les empreses anunciades així com el seu lloc d’origen15.

El Almogavar Leridano (1892-1896):

La base de la recerca publicitària s’ha dut a terme mitjançant la consulta dels cent seixanta-un números conservats d’aquest diari16. El nombre total d’anunciants que podem trobar a les pàgines del rotatiu és de 47, fet que suposa l’existència de 857 anuncis. Tenint en compte que el nombre de diaris amb publicitat és de 153, cal constarar l’aparició d’una mitjana de 5’60 anuncis a cada número d’El Almogavar Leridano.

Generalment, la publicitat a la premsa noucentista, especialment a la de caire local i regional, era present en la darrera pàgina. Salvador Morales, director d’El Almogavar Leridano, en canvi establí un doble procés publicitari. Gran part dels anuncis es trobaven insertats exclusivament en la quarta pàgina (54’77%), però la capçalera també era emprada publicitàriament (45’10% dels casos), amb la finalitat de captar l’atenció dels lectors. Lògicament no podem afirmar que la premsa tractada estigui gestionada ni tingui una vocació ni una finalitat empresarial, però sí que poden observar-se certes tendències a utilitzar la publicitat com una font clau en el finançament de la mateixa17.

L’origen dels publicistes esdevé bàsicament endogàmic (Quadre 1). Més de la meitat dels anunciants són de la pròpia ciutat (57’44%), seguits de ben aprop per productes i empreses provinents directament de Barcelona (17’02%) o bé amb sucursal a les terres de Lleida (10’63%). En quart lloc es situen empreses madrilenyes (6’38%) i, en darrer terme, amb una menor significació, empreses ubicades als voltant de Lleida, com les Borges Blanques (2’12%) i Cervera (2’12%). Còmputs quantitatius paral·lels poden establir-se a l’hora de definir el nombre i procedència dels anuncis. La tendència general descrita continua mantenint-se, però cal tenir en compte l’increïble augment de la publicitat d’empreses i comerços lleidatans, els quals acaparen més del 70% del total de la publicitat. La tendència dels anuncis provinents de productes i/o empreses de Barcelona es manté (16’10%), el nombre d’anuncis d’empreses de Barcelona amb sucursal a la província de Lleida disminueix lleugerament (passa del 10’63% dels anunciants a tenir un 7% dels anuncis publicats) i en els darrers llocs s’observa una tímida davallada de la resta dels anunciants (representen únicament un 0`22% dels

14 Podeu consultar aquesta temàtica en les nostres obres: “Les funcions de la premsa en el procès de renovació del carlisme (1890-1908)”, al VII Seminari d’Història del Carlisme. Fenomen religiós i Carlisme, Fundació Pública Comarcal Francesc Ribalta, Solsona, 2004, pp.85-104 i “Renovació, dissidència i conspiració: l’associacionisme carlí al Ponent català (1876-1936)”, al VIII Seminari d’història del carlisme. Miscel·lània carlina, Fundació Pública Comarcal Francesc Ribalta, Solsona, 2006, pp.43-60. 15 Per tenir una visió més àmplia de la premsa lleidatana podeu adreçar-vos a la següent bibliografia: ROMERO, Emilio; “Una exposición de prensa en Lérida”, a Gaceta Prensa Española, marzo 1943; ROSELL i PUJOL, Josep A; La premsa a Lleida, Lleida, Col.lecció La Banqueta núm. 8, Ajuntament de Lleida, 1987; SOL, José; “Prensa actual” a Ilerda, 1946, del mateix autor “Prensa Leridana de la Primera Mitad del siglo”, a Ciudad, IX (1951), pp.136-137; SOL CLOT, Romà; 150 años de prensa leridana, Lérida, I.E.I., 1964 i del citat autor ”La premsa de Lleida en català”, a Ressò de Ponent, 56 (1987). 16 D’aquests, un total de 153 presentaven publicitat, mentre que en els vuit restants no n’hi havia de cap tipus. La consulta ha estat realitzada en l’Arxiu Municipal de Lleida i l’Hemeroteca Municipal de Madrid. 17 Tenim documentat un únic cas d’un anunci insertat en la tercera pàgina, fet que representa un fet extraordinari. Dissortadament, no té cap valor significatiu (0’11%).

57

Page 58: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

anuncis publicats).

Quadre 1: Nombre i procedència dels anunciants i anuncis d’El Almogavar Leridano:

Lloc d’origen Nº d’anunciants

% Lloc d’origen Nº d’anuncis

%

Lleida 27 57’44

Lleida 604 70’47

Barcelona 8 17’02

Barcelona 138 16’10

Barcelona amb sucursal

5 10’63

Barcelona amb sucursal

60 7

Madrid 3 7’38

Madrid 49 5’71

Borges Blanques 1 2’12

Borges Blanques 1 0’11

Cervera 1 2’12

Cervera 1 0’11

Desconeguts 2 4’25

Desconeguts 4 0’46

Font: elaboració pròpia a partir del diari El Almogavar Leridano.

Això connota una premsa local carlina que es nodreix, des d’un vessant financer, de publicistes provinents, majoritàriament, dels cercles econòmics locals complementant-ho amb inputs circumscrits originàrament a Barcelona i Madrid. Per contra, la incidència de la resta del territori provincial a la premsa elaborada a la capital és minoritària i, fins i tot, insignificant.

Entre les temàtiques més anunciades cal destacar les relacionades amb el món de la sanitat i la higiene (Quadre 2). El tercer lloc l’ocupen les agències asseguradores (10’63%), seguit de ben aprop per impremtes i llibreries (8’51%) i productes per vestir (6’38%). La part més baixa del quadre la constitueixen, essencialment, elements bàsics del sector comercial i/o terciari com productes alimentaris (aliments peribles i xocolates), vins, dipòsits per a l’emmagatzematge d’aliments, estris per a les llars (vidres, estufes, llits, fusteries) i, en darrer terme, productes personals com sabates, sabons o bisuteria.

Quadre 2: Nombre d’anunciants i d’anuncis segons les temàtiques a El Almogavar Leridano:

Tematica Nº

anunciants % Nº anuncis %

Clíniques/farmàcies 8 17’02 312 36’40

Productes medicinals 8 17’02 74 8’63

Agències asseguradores

5 10’63 116 13’53

Impremtes / llibreries 4 8’51 127 14’81

Roba 3 6’38 77 8’98

Comestibles 2 4’25 7 0’81

58

Page 59: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Xocolata / Pastisseria 2 4’25 16 1’86

Dipòsits per a productes

2 4’25 2 0’23

Licors / Vins 2 4’25 18 2’10

Bisuteria 1 2’12 23 2’68

Col·legis 1 2’12 1 0’11

Vidres 1 2’12 4 0’46

Estufes 1 2’12 6 0’70

Llits 1 2’12 36 4’20

Petardos 1 2’12 23 2’68

Posades 1 2’12 2 0’23

Sabateria 1 2’12 3 0’35

Fusteria 1 2’12 5 0’58

Font: elaboració pròpia a partir de El Almogavar Leridano.

El nombre d’anuncis publicats per aquestes empreses mostra divergències rellevants. La relació temàtica i quantitativa establerta segons el nombre d’anunciants no pot generalitzar-se a l’hora d’analitzar el nombre de la seva publicitat. Els productes relacionats amb la sanitat i la higiene continuen éssent majoritaris (superen el 44%), però aquestes xifres depenen d’un matís. Els anuncis publicats per clíniques i farmàcies de la ciutat superen el 36%, mentre que el nombre de productes medicinals és molt inferior (8’63%). Per contra, altres sectors com les agències asseguradores (13’53%), les impremtes (14’81%) i la roba (8’98%) adquireixen un gran protagonisme. La resta dels elements continuen tenint un paper minoritari. Altrament ha d’emfasitzar-se l’increment propagandístic d’alguns productes i/o sectors concrets, com els llits (4’20%), els petards (2’68%), la bisuteria (2’68%) i els licors (2’10%), tot i estar representats quantitativament per un reduït nombre d’empreses.

La conjunció d’ambdues tendències ens porta a qüestionar-nos sobre el nom de les

empreses més anunciades. Per a la realització d’aquesta anàlisi hem triat únicament aquelles empreses i/o comerços amb un nombre d’anuncis superior als vint. Els resultats obtinguts mostren dos elements a tenir en compte. (Quadre 3) En primer lloc, la diversificació temàtica de les empreses anunciants. No hi ha un predomini clar d’un producte ni d’una marca en concret, sinó que els percentatges connoten petites concentracions empresarials. Malgrat tot, els negocis relacionats amb la sanitat i la higiene hi són considerablement presents, superant conjuntament el 37% de la publicitat ofertada. En segon lloc, es produeix un clar predomini d’anunciants provinents de la pròpia ciutat de Lleida.

Quadre 3: Empreses i lloc d’origen de les empreses amb un major nombre de publicitat:

Empresa Origen / Procedència Temàtica NºRep18 %19 Oculistas Solé&Arrugaeta Lleida Clínica / Farmàcia 113 13’18 Imprenta José Plá i Pagés Lleida Impremta 79 9’21

Establecimiento Ortopédico Barcelona Clínica / Farmàcia 63 7’35

18 Nombre de vegades en què apareix publicitat d’aquella empresa. 19 Aquest índex no representa a les nou marques i/o empreses amb un major nombre de publicitat, sinó que està realitzat tenint en compte el nombre total d’anuncis (857).

59

Page 60: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La Merced La Forense: agencia de

negocios judiciales Lleida Agències Asseguradores 57 6’65

Gabinete Odontológico Ferrari Severino

Lleida Clínica / Farmàcia 50 5’83

Impremta La Hormiga de Oro Barcelona Imprenta 44 5’13 Dentista Lacambra Lleida Clínica / Farmàcia 42 4’90

Fábrica de camas Bilbao Lleida Llits 36 4’20 Roba La Gran-Via Lleida Roba 33 3’85

Camiseria de Juan Gené Lleida Roba 31 3’61 Clínica del doctor Tomas

Bariera Lleida Clínica / Farmàcia 28 3’26

Agencia de Negocios de R. Artegues

Lleida Agències Asseguradores 27 3’15

Abanicos de Juan Lavaquial Lleida Bisuteria 23 2’68

Petardos Bernardo Serra Barcelona amb sucursal

a Lleida Petards 23 2’68

L’Unión: compañía de seguros Barcelona amb sucursal a Lleida, Cervera, Sort,

Tremp i Solsona Agències Asseguradores 21 2’45

Agua Mineral Carabañas Madrid Productes Medicinals 20 2’33 Font: elaboració pròpia a partir del diari El Almogavar Leridano.

Entre els vint primers n’hi ha onze de Lleida (superen el 55% de la publicitat), seguits pels barcelonins (més del 12%), les societats econòmiques de Barcelona amb sucursals a la província de Lleida (més del 5%) i en darrer lloc productes provinents de Madrid (2’33%).

Les empreses i/o comerços lleidatans presenten quatre trets a tenir en compte. El

primer es basa en un predomini de publicitat provinent de clíniques i farmàcies (27’17%) fruit de la nova mentalitat higienista desenvolupada a les darreries del segle XIX. El segon, el defineix la notòria presència de la impremta de Josep Plá i Pagès20 (9’21%), impressor entre d’altres d’El Almogavar Leridano. El tercer, es basa en l’aparició de dues companyies asseguradores locals (11’83%), conseqüència de l’ascens d’una classe mitjana formada per comerciants i menestrals que demandaven els elements que les asseguradores els hi poden oferir. En darrer terme, podem apreciar la creixent presència del sector terciari (14’34%) representats per comerços locals on es venen productes com llits, roba o bisuteria. Són especialment interessants els darrers, doncs generalment apareixen com a tallers professionals, és a dir, que es dedicaven a l’elaboració i venda dels seus propis productes. Entre els anunciants provinents de Barcelona trobem un establiment ortopèdic i la impremta La Hormiga de Oro. Aquest era un rotatiu carlí promogut per Llauder, director de El Correo Catalán, que s’anuncià no únicament a la premsa lleidatana, sinó que estigué present en la majoria dels diaris i revistes carlines catalanes21. Tanmateix, s’ha observat l’existència de dues empreses originàriament de Barcelona amb sucursal a Lleida i també en algunes de les poblacions més importants del territori com Cervera, Sort, Tremp i Solsona. Un dels dos productes anunciats són petards, mentre que l’altre és una asseguradora que intentava expandir-se en la geografia lleidatana utilitzant el doble sistema de propaganda en els medis locals i

20 Aquest impresor, que també abarcà d’altres camps com la llibreria i les enquadernacions, s’establí a la ciutat l’any 1886. Fou l’impresor de El Almogavar Leridano, i entre les múltiples obres que publicà hi destacaren les d’alguns intel·lectuals ponentins com Rafael Gras. Fou membre de la Sociedad de Artistas Españoles. 21 Llauder utilitzaria el creixent nombre de publicacions carlines a Catalunya per intentar incrementar el nombre de subscriptors.

60

Page 61: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

la creació de sucursals. D’altra banda, la publicitat madrilenya juga un paper minoritari, i generalment està relacionada amb productes medicinals. Probablement, gran part del comerç i la indústria madrilenya empraria majoritàriament els grans rotatius existents a la capital per a donar-se a conèixer. Altrament, aniria insertant publicitat en els mitjans locals i/o provincials com una estratègia de difusió. Ara bé, no s’anuncien comerços ni empreses concretes, sinó productes que poden ser adquirits en qualsevol farmàcia de la ciutat.

Ens interessa, però, analitzar la publicitat i els anunciants de Lleida capital, els

quals, tal i com dèiem anteriorment, suposen un 70’47% del total dels anuncis. Tal i com pot constatar-se, (quadre 3) la majoria dels anunciants de Lleida són petits comerços locals diversificats en diferents àmbits comercials i ubicats en diverses parts de la ciutat. El fet que tinguin una notable presència quantitativa i que això no es reflecteixi en una massiva publicitat pot explicar-se en el fet que la classe comercial lleidatana, tot i ser un grup econòmic fort, encara era minoritari.22 Ademés ha de tenir-se en compte que la crisi agrícola que patí Lleida durant els anys noranta frenà la dinàmica econòmica d’alguns sectors econòmics de la ciutat.

La distribució per zones o carrers concrets dels diferents tipus de professions a la

ciutat de Lleida durant els primers anys noranta també ens aporta dades interessants. Les zones majoritàriament ocupades pels anunciants lleidatans d’El Almogavar Leridano eren les tradicionals de la ciutat, la Lleida històrica epicentre de l’economia comercial ilerdenca, tot i comencen a apreciar-se l’aparició d’activitat comercial i professional, especialment serveis, en noves zones de la ciutat extramurs com la Rambla Ferran i l’avinguda Blondel23.

A mode de conclusió pot afirmar-se que a la Lleida de finals del segle XIX hi ha

un predomini d’anunciants i d’anuncis provinents de la pròpia ciutat i que pertanyen essencialment al petit i mitjà comerciant local, ubicats majoritàriament al cor de la ciutat, tot i la incipient constatació de noves activitats en zones de creixement urbà. Aquesta forta presència venia a reflectir la importància quantitativa i qualitativa del sector comercial de la ciutat. També és notòria la presència de publicistes barcelonins relacionats amb la premsa carlina i amb productes de caire medicinal. La manca d’un teixit econòmic industrial condueix a la total inexistència d’aquesta tipologia d’anunciants. Per contra, però, no s’aprecien productes relacionats amb el món agrícola, tot i que aquest era el sector econòmic majoritari de l’urbs.

El Loredan (1896-1898)

La publicitat del setmanari El Loredan dirigit per Roger de Llúria24, a diferència de 22 Segons les recerques d’Antoni Jové, a finals de la dècada dels vuitanta Lleida continuava éssent, quantitativament, una ciutat dedicada a l’agricultura. Gairebé el 38% de la població tenia una professió relacionada amb el camp: propietari agrícola, pagès, ramader o jornaler; únicament el 6’2% dels lleidatans es dedicava al comerç. JOVÉ MONTANYOLA, Antoni M; Estructura social i conjuntura econòmica a Lleida (1880-1892), 1987, tesi de llicenciatura inèdita. 23 Quintí Casals ha demostrat com a mitjans del segle XIX aquesta no era tan evident com la de l’època medieval tot i que encara conservava una certa tònica d’agrupament professional en alguns sectors i carrers de la ciutat. Lleida havia enderrocat les seves muralles, tradicional tap al creixement urbanístic de la ciutat, i havia començat a expandir-se geogràficament amb la creació de nous carrers (Rambla de Ferran, Rambla d’Aragó) i el bastiment de nous edificis (Maternitat, Seminari Nou o Acadèmia Mariana). 24 Podeu trobar una extensa biografia d’aquest interessant personatge en la nostra obra , Catalanisme i

61

Page 62: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

la d’El Almogavar Leridano, sempre s’inserta en la darrera pàgina.25 Ara bé, cal tenir en compte que en algunes ocasions (7 sobre un total de 59) no apareix publicitat, doncs es donava el cas que en aquella ocasió ningú volia anunciar-s’hi. Hem observat la presència d’un total de 233 anuncis insertats en 109 números del diari, fet que suposa que n’apareixien uns dos (exactament 2’12) de mitjana. D’antuvi pensàvem que les referències i conclusions extretes d’El Almogavar Leridano podrien extrapolar-se al setmanari El Loredan. La realitat, però, ens mostrà notables divergències.

Quadre 4: Nombre d’anunciants i d’anuncis segons el seu lloc d’origen a El Loredan (1897-98):

Lloc d’origen Nº

d’anunciants % Lloc d’origen

Nº d’anuncis

%

Madrid 2

5’26

Madrid 8 3’40

Madrid amb sucursal26

3

7’89

Madrid amb sucursal 31 13’19

Barcelona 16

42’1

Barcelona 101 42’97

Barcelona amb sucursal

2

5’26

Barcelona amb sucursal

2

0’84

Lleida 11

28’9

Lleida 81

34’46

Cervera 1

2’63

Cervera 6 2’55

Tarragona 2

5’26

Tarragona 3 1’27

Desconeguts 1

2’63

Desconeguts 4 1’70

Font: elaboració pròpia.

El gruix dels publicistes anunciats no provenen de Lleida capital, sinó que ho fan

renovació a la premsa carlina lleidatana. Ideologia i poder a El Almogávar Leridano, El Loredan i l’Almogàver (1890-1910), Pagès editors, Lleida, 2002, especialment pp.110-123. 25 En l’anàlisi no s’han considerat com anuncis publicitaris les oleografies carlines i religioses orientats a la recerca de nous subscriptors. 26 Les sucursals fan referència generalment a Lleida, la Granadella, Solsona, la Seu d’Urgell, Rosselló, Alguaire i Alfarràs.

62

Page 63: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

de Barcelona (42’1%), seguits de ben aprop pels lleidatans (28’9%). (Quadre 4) També hi jugarien un rellevant paper els productes i les empreses originàries de Barcelona (5’26%) i Madrid (7’89%) amb sucursals a la província de Lleida. Molt per sota trobem altres localitats com Cervera (2’63%), Tarragona (5’26%) i Madrid (5’26%). Això planteja certes diferències amb les dades oferides per El Almogavar Leridano. En el Loredan gairebé el 50% dels anunciants provenien de la capital catalana i no pas de la pròpia ciutat d’on era originari el diari. Per tant, hi ha dos eixos principals d’origen dels anunciants: Barcelona i Lleida. Succeeix el mateix quan analitzem l’origen del nombre d’anuncis? En termes generals poden establir-se el mateixos trets. Barcelona i Lleida continuen estant al capdavant del quadre. En la darrera ciutat, però, el seu pes específic és major, doncs els índexs indiquen una major presència quantitativa. Fet semblant pot constatar-se amb les sucursals d’empreses madrilenyes ubicades a la província de Lleida, les quals dupliquen les seves xifres. Cervera manté les seves dades, mentre que empreses provinents d’altres territoris, com Madrid capital, Barcelona amb sucursal i Tarragona, perden la importància que els donava el nombre d’empreses anunciades. En termes generals, però, pot afirmar-se que els dos grans centres anunciats continuen éssent la capital del ponent català (amb un 34’46% de la publicitat) i Barcelona (42’97%).

Els productes i negocis anunciants així com el nombre d’anuncis són, un cop més,

majoritàriament medicinals i sanitaris, (Quadre 5) seguits per les impremtes i les asseguradores (conjuntament superen el 78%). Ara bé, es produeixen alteracions en d’altres camps que cal matisar. Mentrestant, altres societats mercantils i productes relacionades amb el transport, la maquinària industrial, els productes agrícoles, els afinadors d’orgues o les escoles privades tenen una presència minoritària. Quadre 5: Nombre d’anunciants i d’anuncis segons les temàtiques (El Loredan 1897-1898):

Tematica Nº

anunciants % Temàtica Nº anuncis %

Productes medicinals

16 42’10

Productes medicinals

111 48’05

Impremtes 8 21’05

Impremtes 46 19’91

Asseguradores 3 7’89

Asseguradores 26 11’25

Carbons 2 5’26

Carbons 3 1’29

Teixeries 1 2’63

Teixeries 4 1’73

Transports 1 2’63

Transports 9 3’89

Maquinària industrial

1 2’63

Maquinària industrial

11 4’76

Xocolates 1 2’63

Xocolates 3 1’29

Corredors de borsa

1 2’63

Corredors de borsa 1 0’43

63

Page 64: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Escoles 1 2’63

Escoles 6 2’59

Afinadors d’organs

1 2’63

Afinadors d’organs 7 3’03

Productes agrícoles

1 2’63

Productes agrícoles2 0’

86

Fàbriques de mobles

1 2’63

Fàbriques de mobles

2 0’86

Font: elaboració pròpia.

Quines causes provocaren que els productes més anunciats fossin els medicinals i les impremtes? El primer dels casos pot estar relacionat amb les epidèmies que la ciutat de Lleida i Catalunya en general patiren durant gran part dels anys vuitanta i dels noranta. Una bona alimentació acompanyada d’elixirs, pastilles i xarops podia facilitar i allargar la vida dels ciutadans. D’altra banda, les impremtes anunciades són essencialment dues: la Biblioteca Popular Carlista i la d’Antoni Pagés. La primera, provinent de Barcelona, era de caire carlí i no suposava un fet extraordinari que La Hormiga de Oro, la gran impremta de Llauder, fes publicitat entre els seus correligionaris. En canvi, la imprenta Pagés va a manifestar dues coses. (Quadre 6) En primer lloc, aquest és el gran moment d’aparició de nombroses i rellevants impremtes a Lleida capital, fruit del moviment intel·lectual i cultural de la ciutat.

D’altra banda, es pot veure la vocació empresarial que presentà des d’un principi

publicant, bàsicament, obres de caire catalanista, artístic i associatiu, recolzant a alguns dels moviments més dinàmics de la ciutat.27 Precisament aquesta empresa, conjuntament amb la impremta Sol, són les que han perdurat fins a l’actualitat.

Deixant de banda aquestes generalitzacions, passem ara a analitzar els noms

concrets de les nou empreses i/o productes més rellevants. Això condueix a observar alguns canvis. A nivell general s’intueix una diversificació dels productes anunciats, és a dir, no hi ha cap producte i/o empresa que aclapari una àmplia parcel·la de publicitat. (Quadre 6) Des d’un punt de vista temàtic cal constatar que entre les nou primeres empreses més anunciades hi primen les medicinals. Però com a fet rellevant podem constatar que l’empresa que més s’anuncia en el diari El Loredan és la impremta del lleidatà Antoni Pagés (14’59%). La segueixen de ben aprop tot un seguit de remeis medicinals. En darrer lloc trobem dues asseguradores i una fàbrica de maquinària industrial. El fet, però, paradoxal és la procedència dels anunciants esmentats. En primer lloc, hi ha quatre empreses barcelonines (conjuntament superen el 30% dels anuncis publicats), tres de Lleida (25’74% de la publicitat) i dues de madrilenyes (9’87%). Quadre 6: Empreses i lloc d’origen de les empreses amb un major nombre de publicitat:

Empresa Origen /

Procedència Temàtica Nº Rep28 %29

27 GONZALEZ, Lola (dir.); Manuel Jimenez Catalán. La imprenta en Lérida: ensayo bibliográfico (1479-1917), Universitat de Lleida/Institut d’Estudis Ilerdencs/Biblioteca Nacional, 1997, pp.52-53. També poden trobar-se referències a: SOL, Romà i TORRES, Carme; La imprenta de Lleida (segles XV-XIX), ed. Ribera i Rius, Lleida, 1995. 28 Nombre de vegades en que apareix publicitat d’aquella empresa. 29 Aquest index no representa a les nou marques i/o empreses amb un major nombre de publicitat sinó que està realitzat tenint en compte el nombre total d’anuncis.

64

Page 65: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Impremta de J. Antonio Pagés Lleida Imprentes 34 14’59 Cápsulas Eupèpticas de Morrhuol: principioactivo

del aceite de Higado de Bacalao del Dr. Pizá Barcelona Medicinal 28 12’01

Pastillas pectorales del Dr. Florensa Barcelona Medicinal 21 9’01 Caramelos pectorales del médico Salas Lleida Medicinal 16 6’86

Pastillas del Dr. Andreu Barcelona Medicinal 12 5’15 La Gresham: la inglesa de seguros sobre la vida Madrid30 Asseguradores 12 5’15

Máquinas y calderas a vapor Davey Paxman y Cía Barcelona Maquinària Industrial

11 4’72

La Palatine: seguros contra incendios Madrid31 Asseguradores 11 4’72 Jarabe estomacal, farmacia de D. José Borras Lleida Medicinal 10 4’29

Font: Elaboració pròpia.

Les de Barcelona capital estan centrades bàsicament en productes medicinals (75%), mentre que la resta (25%) ho fan en el món de la maquinària industrial. Què podien oferir a una economia bàsicament agrícola com la lleidatana? Probablement res. La publicitat d’aquesta empresa barcelonina anava més encaminada a d’altres sectors econòmics de la ciutat. Les màquines a vapor que ofertaven podien tenir diverses utilitats, des la dotació de calefacció en edificis i cases particulars fins a força motriu per a impremtes i indústries locals.

En definitiva, per al cas de Lleida, cal tenir en compte diferents qüestions. En primer lloc, que l’empresa més anunciada sigui una imprenta no ens ha de conduir a cap sorpresa, doncs és un dels grans moments d’aquestes a la ciutat. D’altra banda, els productes medicinals anunciats no són autòctons, sinó que provenien d’altres zones de la geografia espanyola. La publicitat es centra en emfasitzar productes concrets elaborats a Madrid però que poden adquirir-se en qualsevol de les farmàcies de Lleida. El tercer punt interessant a tractar és el de les empreses madrilenyes. En els dos casos analitzats corresponen a asseguradores estrangeres (La Gresham i La Palatine) que s’introduïen en el mercat espanyol instal·lant-se a la capital de l’Estat. A partir d’aquí ambdues creaven una sucursal a Barcelona, segona ciutat més important del país, i s’extengueren per tot Catalunya. El següent pas era l’obertura de sucursals en els pobles més importants de cada província, fet que paral·lelament s’acompanyaria amb diversos procesos publicitaris en els mitjans de comunicació locals i regionals.

Podem concloure afirmant que no hi ha un predomini de la publicitat provinent

d’àmbits locals, regionals ni provincials. També pot apreciar-se una total manca de relacions publicistes amb la propera província de Huesca32. Quines causes provocaren aquesta situació? No podem fer cap afirmació totalment demostrable. Ara bé, alguns indicis fan pensar que la crisi de la fil·loxera i la manca de competitivitat del sector agrícola lleidatà, fruit d’una escassa modernització i dels problemes finiseculars, tingueren negatives repercussions sobre una economia essencialment agrària, amb la qual es sustentaven gran part dels lleidatans. També podria ser que el sector comercial local tingués preferència pels mitjans diaris i no pels setmanaris. Per acabar, també cal tenir en compte al director del setmanari. Roger de Llúria era a les darreries del segle XIX un personatge clau en els ambients regionalistes i culturals de la ciutat. Ara bé, l’època en què fundà El Loredan correspon als anys de màxima participació de Roger de

30 Empresa amb sucursal a Lleida, Granadella, Solsona, Seu de Urgel, Rosselló, Alguaire i Alfarràs. 31 Empresa amb sucursal a Lleida, Granadella, Solsona, Seu de Urgel, Rosselló, Alguaire i Alfarràs. 32 CLOSA, F, i MARTINEZ, J. M. (ed.); Relacions Històriques entre Aragó i Catalunya. Visions interdisciplinars, Prensas Universitarias de Zaragoza/Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida, Lleida, 2004.

65

Page 66: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Llúria en els mitjans de comunicació barcelonins. Tenint en compte el seu cercle d’amics polítics, entre d’altres el Baró de l’Albi i Joan Bardina33, i les seves estades a la capital catalana per qüestions laborals ens fa pensar que centrà els seus esforços en la recerca de publicistes a Barcelona. Probablement, una part d’aquests eren amics o coneguts del propi director, però també n’hi havia un alt índex que aprofitaren l’entramat periodístic local per donar-se a conèixer i expandir-se conjuntament amb la creació de sucursals.

Dos models de gestió financera?

Les comparacions entre ambdós mitjans de comunicació condueixen a tot un seguit de coincidències i diferències que cal tenir en compte. En general és una premsa orgànica i partidista, és a dir, dirigida essencialment als membres d’una associació concreta. Un i altre diari conflueixen en establir sobre la societat dues aspiracions fonamentals: informar i configurar opinió. La conjunció d’aquests dos trets és el que hem anomenat com a elements interns i externs del periodisme carlí. És important informar, però sempre s’emfasitza la utilització de la premsa com a element formador i doctrinal. No hi ha dubte que aquests mitjans de comunicació possibilitaren una major articulació de l’ideari del partit, esdevenint un element de suport al procés socialitzador i polític endegat pel carlisme català a les darreries del segle XIX. Tot i la confluència d’objectius, és precís distingir o matisar que existiren notòries diferències a l’hora d’establir els paràmetres econòmics per a l’autofinançament de cada diari. Les subscripcions probablement foren minoritàries i estigueren subjectes, en primer lloc, a la representativitat electoral i, en segon lloc, al pagament de les quotes. La publicitat es convertiria en la font essencial per al finançament i manteniment de la premsa. Ara bé, no es tractava de mitjans gestionats empresarialment que cercaven l’obtenció de beneficis econòmics, sinó finançar-se per sobreviure. És en aquest punt on poden trobar-se les diferències més notables. D’entrada s’ha de tenir en compte l’origen, objectius, periodicitat i formació dels directors dels dos perdiòdics. Mentre El Loredan era un setmanari, El Almogavar Leridano sortia diàriament, per tant, la dificultat del darrer per trobar anunciants fou major. El Almogavar Leridano fou el primer portaveu informatiu del partit carlí a la província de Lleida, establert en una conjuntura de formació i expansió del partit i de l’associacionisme carlí. En canvi, El Loredan aparegué el 1897, després d’alguns fracassos electorals del partit i quan el carlisme català en general i lleidatà en particular reflexionaven sobre la possibilitat de vincular-se als creixents moviments regionalistes. La formació i edat dels directors també condicionà l’elaboració i el resultat final de la premsa carlina lleidatana. Des d’un punt de vista de gestió publicitària, considerem que El Almogavar Leridano, endegat per Salvador Morales, es trobava més aprop dels mecanismes empresarials que no pas el seu successor. Les comparacions amb l’estudi realitzat per Mercedes Roman sobre La Voz de Galicia així ho connoten34. En ambdós casos s’emprà la darrera pàgina exclusivament per a la publicitat, però també pot constatar-se un creixent nombre d’anuncis insertats a la portada. L’objectiu era captar l’atenció dels lectors, doncs es situaven estratègicament al costat dels articles i les informacions més rellevants. En altres paraules, els directors d’aquests mitjans de comunicació tenien una visió del mitjà que anava una mica més enllà de la pròpiament doctrinal, doncs intentaren obtenir beneficis econòmics

33 CANAL i MORELL, Jordi; “El Carlisme catalanista a la fi del segle XIX: Joan Bardina i <Lo Mestre Titas> (1897-1900)”, Recerques, 34 (1996), pp.47-71. 34 Historia de la Voz de Galicia (1882-1939), Servicio de Publicación Universidade de Vigo, 1997.

66

Page 67: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

mitjançant una major presència de publicitat però sense ampliar, al mateix temps, el nombre total de pàgines del diari. En canvi, El Loredan, dirigir per Roger de Lluria, seguiria els trets publicistes de la premsa local i partidista: menor presència d’anunciants i ubicats a la quarta i darrera pàgina del mitjà. Les diferències també es constaten en d’altres sectors. En els dos periòdics (El Almogavar Leridano i La Voz de Galicia), el nombre d’anunciants i d’anuncis provenien essencialment de Lleida i Barcelona. Així, El Almogavar Leridano basava el gruix de la seva publicitat en anunciants i anuncis provinents del sector econòmic ascendent de la ciutat, és a dir, del petit i mitjà comerciant i de la menestralia. Per contra, el setmanari El Loredan centrà el seu finançament, en primer lloc, en establiments barcelonins i, seguidament, en productes ofertats a la pròpia ciutat. Empreses i productes madrilenys i barcelonins amb sucursals a la província vindrien a complementar el gruix publicista dels diaris. En canvi, el pes d’empreses, productes i comerços del territori lleidatà, més enllà de la pròpia capital, va ser molt minoritari. Els elements més anunciats forenels relacionats amb la sanitat i la higiene, les impremtes i les companyies asseguradores, tot i que l’ordre de preferència depenia de cada periòdic.

En definitiva, la conjuntura històrica juntament amb l’origen i formació dels

directors, propicià l’aparició de dos models de diaris que confluïen en l’objectiu final: configurar opinió i informar, però que presentaven notòries divergències a l’hora de gestionar i elaborar el mitjà de comunicació. Malgrat tot, esdevenen exemple de la premsa de caràcter local i partidista.

67

Page 68: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Annexe 1:

Nombre i nom dels diaris carlins a Espanya (1870-1896):

Província Nom diaris carlins 1870

Nº diaris carlins

Nom diaris carlins 1894

Nº diaris carlins 1894

Nº diaris carlins 1896

Alava La Buena Causa

(Vitoria) 1 El Alavés 1 1

Albacete ------- ------- -------- -------- -------- Alicante La Juventud Católica 1 La Margarita 1 1

Almeria La Juventud Católica

El Porvenir 2 -------- -------- --------

Avila La Bandera Castellana

El Leon de Castilla 2 -------- -------- --------

Baleares La Aurora (Mahón) La Verdad (Mahón)

2 La Tradición 1 1

Barcelona

El Criterio (Vilanova i la Geltrú)

Don Quijote La Margarita El Sacristan

4

El Correo Catalan La Voz de Manresa

El Semanario de MataróLa Comarca Leal (Vic)

La Hormiga de Oro

5 6

Burgos ------- ------- -------- -------- --------

Cadiz La Monarquia

Tradicional 2 -------- -------- --------

Canarias ------- ------- La Libertad 1 1

Castellon La Lealtad del

Maestrazgo 1

El Tradicionalista La Flor de Lis

(Benicarló) 2 1

Ciudad Real La Atalaya 1 El Manchego 1 1 Cordoba El Mediodia 1 -------- -------- --------

La Coruña La Voz Católica (El

Ferrol) 1 -------- -------- 1

Cuenca -------- -------- -------- -------- -------- Gerona -------- -------- El Baluarte 1 1 Granada La Voz del Pueblo 1 La Voz de Granada 1 2

Guadalajara El Católico Alcarreño

1 -------- -------- --------

Guipuzcoa La Boina Blanca

(Zumárraga) 1

El Cántabro (Tolosa) El Basco

2 1

Huelva ------- ------- -------- -------- 1

Huesca La Bandera de

Alcoraz La Verdad

2 -------- -------- 1

Jaen La Fe Católica

La Voz de España 2 -------- -------- 1

Leon La Tradicion

El Propagador (Astorga)

2 El Padre Verdades 1 --------

Lérida La Luz Católica 1 El Almogavar Leridano 1 1 Logroño ------- ------- -------- -------- -------- Madrid ------- ------- El Correo Español 1 1

Málaga La Conviccion

(Antequera) 1 Los Velez 1 --------

Murcia El Amigo de la

Juventud (Cartagena)

1 La Juventud Carlista 1 --------

Navarra ------- ------- La Lealtad Navarra 1 2 Orense La Voz del Pais 2 La Lealtad 1 --------

68

Page 69: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La Nacionalidad Oviedo ------- ------- Las Libertades 1 -------- Palencia ------- ------- -------- -------- --------

Pontevedra ------- ------- -------- -------- --------

Salamanca

El Católico Salmantino

España con Honra La Juventud Católica

3 -------- -------- 1

Santander ------- ------- La Región Cántabra 1 --------

Santiago El Compostelano El Propagandista

2 El Pensamiento Galaico 1 --------

Segovia La Lealtad Española 1 ------- -------- 1 Sevilla ------- ------- ------ -------- -------- Soria El Eco de Numancia 1 ------ -------- --------

Tarragona ------- ------- El Correo de la

Provincia La Esperanza (Tortosa)

2 2

Teruel La Solucion 1 -------- -------- --------

Toledo El Faro Carlista

El Pararrayo 2 El Toledano 1 --------

Valencia El Eco Setabense

(Játiva) 1 El Centro 1 2

Valladolid El Clamor de

Castilla 1 -------- -------- --------

Vizcaya ------- ------- -------- -------- 2 Zamora El Eco de Viriato 1 -------- -------- --------

Zaragoza La Concordia 1 El Aragonés

El Papelito Aragonés 2 1

TOTAL 46 32 33 Font: elaboració pròpia a partir de les dades de GARMENDIA, Vincent, “Notas para un estudio de la prensa carlista” a TUÑON DE LARA et alli (Ed.), Prensa y sociedad en España, 1820-1936, Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1975, pp. 213-214 i dels diaris El Almogavar Leridano, núm. 700, sábado 21 julio 1894, pp. 1-2 i de El Correo Español, 6 enero 1896, pp. 2-6. Arxius consultats:

-Arxiu Municipal de Lleida:

El Almogávar Leridano (1892-1894).

-Biblioteca de Catalunya:

Biblioteca Popular Carlista (1895-1897).

-Hemeroteca Municipal de Madrid:

El Correo Español (1896).

El Loredan (1897-1898).

-Institut d’Estudis Ilerdencs:

El Loredan (1897-1898).

69

Page 70: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa

El finançament de la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

70

Page 71: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Antonio Machado en el II Congreso de Intelectuales Antifascistas: faltándole el respeto a la divinidad Fernando del Castillo Durán (Universitat de Barcelona) Resumen /Resum /Abstract Donada la trajectòria i imatge que habitualment es coneix de l’escriptor Antonio Machado, en aquest article es far incís en la seva participació al II Congreso de la Alianza de Intelectuales Antifascistas en un moment de maduresa abans de la fatalitat de la seva mort a l’exili Dada la trayectoria e imagen que habitualmente se conoce del escritor Antonio Machado, en este artículo se hará inciso en su participación en el II Congreso de la Alianza de Intelectuales Antifascistas en un momento de madurez antes de la fatalidad del exilio y muerte del poeta Beyond the history and image commonly known by the writer Antonio Machado, in this article lighthouse emphasis on their participation at the II Congress of the Alliance of Intellectual antifascists at a time of maturity before the inevitability of his death exile

Palabras clave /Paraules clau /Key Words Antonio Machado, Unión de Escritores y Artistas Revolucionarios de España, Asociación de Amigos de la Unión Soviética, Miguel de Unamuno, Juan de Mairena Antonio Machado, Unión de Escritores y Artistas Revolucionarios de España, Asociación de Amigos de la Unión Soviética, Miguel de Unamuno, Juan de Mairena Antonio Machado, Unión de Escritores y Artistas Revolucionarios de España, Asociación de Amigos de la Unión Soviética, Miguel de Unamuno, Juan de Mairena

La imagen que habitualmente presentamos de Antonio Machado —me refiero a

la que aparece en los textos de secundaria y en buena medida en la universidad— adolece de una candidez elemental: es la vida de un hombre bueno, autoproclamación verosímilmente atinada y hasta probablemente sincera, pero simple. Tiene, además, su especial broche en la participación del poeta en el II Congreso de la Alianza de Intelectuales Antifascistas y, a modo de coda, en la fatalidad de su muerte en el exilio.

Vista la trayectoria de este hombre bueno, de cuya encrucijada queda fuera

cualquier sombra siquiera de picardía —como si la sombra jamás pudiera oponerse al recto construirse, en palabras que quieren retomar un eco quizá orteguiano—, me ha preocupado saber, no ya lo que dijo en aquel Congreso de Valencia, sino qué había debajo y entre sus palabras.

Conviene saber que don Antonio, que por aquellas fechas1 ya se sentía viejo y

1 La imagen física de Machado siempre tiene un vuelo avejentado, ciertamente tristón. Recuérdense al respecto los versos de Villaespesa hacia 1918, recogidos en Los cafés de Madrid, Aguilar, Madrid, 1954, p.888:

A su lado, indolente, sobre el verde diván arrellanado,

71

Page 72: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

enfermo, como escribe en abril de 1937 a David Vigodsky2, embajador soviético, no aprovechó su indiscutible prestigio para lanzar en Valencia una perorata inflamada, un sermón revolucionario o una alocución con visos de truco efectista, como sí hicieron Corpus Barga o Fernando de los Ríos —catedrático, socialista, ex ministro y, en 1920, viajero desengañado por la URSS3— al pretender relacionar el levantamiento de 1808 con la situación de 19374.

Don Antonio, que seguramente no ignoraba las diferencias y hasta la evidente

contradicción que semejantes discursos contenían, tuvo una intervención ingeniosa y quiso casar la contemporaneidad con lo que él mejor podía ofrecer, una ligera —y acrobática— lección de literatura comparada, esto es, puestos a buscar concordancias, optó por poner en el mismo bando a los milicianos que combatían al lado de la República y al Cid Campeador. Y, por paradójico que parezca, lo consiguió.

Veamos las circunstancias, aunque no podremos ver a los circunstantes, a los que

suponemos embobados con la palabra fatigada del poeta.

* * *

Las circunstancias, precisamente, han de poder arrojar cierta luz acerca del ambiente que dio pie al Congreso de Valencia. El año 1933 será clave para entender todo el proceso, porque es entonces cuando surge la Unión de Escritores y Artistas Revolucionarios de España, encabezada por figuras de tanta consistencia como Alberti, María Teresa León y Bergamín.

Sin embargo, el afán asociativo tiene otra cita, ya que el 11 de febrero de aquel

mismo año se da a conocer el Manifiesto5 de la Asociación de Amigos de la Unión Soviética, en el que figuran firmas tan dispares como Valle-Inclán, que oficia de presidente, Wenceslao Roces, Marañón, Baroja, Benavente, Manuel Machado, García Lorca y Clara Campoamor, entre muchas otras.

está Antonio Machado, que con su rictus grave, adusto y serio, de padre mercenario (sic), devora en un diario, líricos ditirambos a lo Imperio…

Se ha de disculpar en ese “vivo tumulto que fue Villaespesa, el paje de Rubén Darío”, como dice Macrì, aquel “mercenario” por un menos agresivo “mercedario” que fue, con seguridad, la intención del poeta. Pero valgan también las palabras que escribe Pablo Neruda en 1925: “A don Antonio Machado lo vi varias veces sentado en su café con su traje negro de notario, muy callado y discreto, dulce y severo como árbol viejo de España. Por cierto que el maldiciente Juan Ramón Jiménez, viejo niño diabólico de la poesía, decía de él, de don Antonio, que éste iba siempre lleno de cenizas y que en los bolsillos sólo guardaba colillas”. Confieso que he vivido, Argos Vergara, Barcelona, 1979, p. 137. 2 La Carta a David Vigodsky apareció recopilada en La guerra (1936-1937), Espasa-Calpe, Madrid, 1937, pero ya había sido publicada por Hora de España en abril de aquel mismo año. 3 Famosísima la respuesta de Lenin a Fernando de los Ríos: “¿Libertad para qué?”, que el autor recoge en su Mi viaje a la Rusia sovietista, Fundación Fernando de los Ríos, Madrid, 1994, reedición conmemorativa. 4 Los textos citados, el discurso de don Antonio y las ponencias de Corpus BARGA y Fernando DE LOS RÍOS, están disponibles en su versión digital en la web Proyecto Filosofía en español/ Hora de España (<www.filosofia.org/hem/med/m011.htm>) razón por la que en adelante omito otras referencias bibliográficas. 5 El citado Manifiesto puede leerse en la web de la Asociación Cultural Wenceslao Roces, <www.wenceslaoroces.org/arc/roces/art/asociacion.htm>.

72

Page 73: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Visto el panorama, no queda otra opción que admitir el nacimiento en España de

una marcada fascinación de algunos intelectuales de la República por la URSS. Y fascinación o atracción que no distingue, al menos sobre el papel, entre progresistas o reaccionarios, o entre conservadores, liberales o revolucionarios, y que mantiene un cierto aventurerismo en torno a un asunto, la deriva soviética en 19336, que sólo es incógnita para quien no quiere enterarse, pues en esta primera hora son notorias las palabras de Fernando de los Ríos y, en el ámbito de la izquierda más extrema, las de Federico Urales y Ángel Pestaña, quedándose sin citar las referencias que sin duda traía la bibliografía extranjera, como el caso de Victor Serge.

El Manifiesto, de contenido aparentemente reflexivo, “ansía saber la verdad de lo

que pasa en aquel país en construcción” y asegura que, al respecto, se ciernen las ideas y las pasiones más contradictorias, no existiendo todavía en España —asegura— un esfuerzo “serio para situarse ante estos hechos con plenas garantías de veracidad”. Se trasluce, así planteado y como no podía ser menos, una evidente curiosidad que sobrepasa ésta y llega a abierta simpatía —como, por otra parte, declara el propio Manifiesto. Se anuncia, además, una campaña de proselitismo basada en conferencias, documentales y proyecciones cinematográficas que ayuden a entender y discernir con suficiente claridad la realidad de los logros soviéticos. Respecto del cine7, se trata básicamente de El acorazado Potemkin de Eisenstein y La madre de Pudovkin, y en el plano periodístico, de la publicación de la revista Rusia de hoy.

Ya en los primeros días de julio de 1934, la Asociación celebra su primera

conferencia nacional en Madrid, que ha sido objeto de ataques —ABC, sábado, 15 de julio de 1933— por parte de los jonsistas de Ledesma. Con el estallido de la guerra civil, la AUS (abreviatura que emplearé desde ahora) toma claro partido por el gobierno de la República, autorizando el Ministerio de Propaganda a la emisora Unión Radio de Valencia a presentar informaciones acerca de la vida en la URSS, así como noticias políticas (sobre la nueva ley electoral soviética de 1937), folklore ruso y música sinfónica de autores rusos.

Aprovechando los últimos días del II Congreso de la Alianza de Intelectuales

Antifascistas en Valencia (días 10 y 11 de julio de 1937), la AUS lleva a cabo su segunda conferencia nacional. Sufre, entonces, una profunda renovación, resultando elegidos Martínez Barrio como presidente y Álvarez del Vayo, Antonio Machado, Dolores Ibarruri, José Miaja y Jesús Hernández como miembros del comité nacional. La AUS, en esta ocasión, manifiesta su voluntad de seguir manteniendo un régimen

6 Según Anne APPLEBAUM; GULAG, Historia de los campos de concentración soviéticos, Mondadori, Barcelona, 2005, p.20 en 1921 ya había ochenta y cuatro campos en cuarenta y tres provincias, concebidos para “rehabilitar” a prisioneros enemigos del pueblo. Interesante, asimismo, es la participación de Gorki en la jerarquía estalinista y su contribución intelectual: Kanal imeni Stalina, donde el autor de La madre justifica la construcción del Canal blanco con la aportación de millares de prisioneros políticos que, en su mayoría, murieron en el empeño. Vid. p.109. 7 Entiendo que no está mal advertir que por las mismas fechas triunfaban Imperio Argentina, Estrellita Castro, Raquel Rodrigo, Manuel Luna y Miguel Ligero, artistas de la época que, y ahí viene el dato, eran criaturas de Benito Perojo y Florián Rey, cineastas de aquellos años republicanos que estrenaban en Berlín El Barbero de Sevilla en 1940, con gran éxito de público, y siendo del agrado del Führer, cuya afición por el cine español le había llevado a invitar, mediante su ministro Goebbels, a Imperio Argentina para trabajar en los estudios cinematográficos alemanes. En IRUJO, José María; La lista negra, Aguilar, Madrid, 2003, pp. 79 y ss.

73

Page 74: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

informativo firme en torno a las noticias que genera la URSS. Es interesante ver que, a pesar de la evidente vinculación con el proyecto

soviético, la AUS persiste en su desafecto en relación al PCE, remarcando, no sin cierta audacia interpretativa, que su fin es entender el proyecto soviético y adaptarlo a las coordenadas específicas españolas y no establecer un calco del mismo. Por otra parte, la AUS se mantiene en el circuito de asociaciones dependientes de la Sociedad para las Relaciones Culturales con el Exterior, con sede moscovita, y también en los aledaños del Comité Internacional de Amigos de la Unión Soviética, cuyo centro será Ámsterdam.

Siempre a fin y efecto de animar al conocimiento de la realidad soviética, desde

1933 la AUS fomenta viajes de delegados a la URSS que, siguiendo el modelo propuesto, no necesariamente han de ser comunistas, sino gentes interesadas por el proyecto que, de esta manera, darán una información testimonial seguramente mucho más útil y fiable que la estrictamente procedente de miembros del PCE. A su regreso, estos viajeros han de participar en actos organizados a tal efecto por la AUS, donde es posible encontrar representantes de diferentes formaciones políticas, para informar convenientemente de lo que han visto.

Así, la delegación del viaje de 1934 estuvo compuesta mayoritariamente por

miembros del PSOE y de la UGT. Sin embargo, en el viaje de 1935 fue una nutrida expedición de comunistas que, a su regreso, el 30 de noviembre, declararon con evidente entusiasmo que “han podido convencerse de que la dictadura del proletariado es ejercida por la mayoría del pueblo y responde a la voluntad e intereses de esta mayoría”, además de haber entendido que “el florecimiento cultural en al URSS es una de las más grandes conquistas de la revolución proletaria”. Respecto del problema de las nacionalidades, afirman estos delegados que “conviven fraternalmente en respeto mutuo a sus diferentes idiomas y culturas nacionales… cooperando todos con el mismo entusiasmo al desarrollo del socialismo”.

No deja de tener interés que en el mes de septiembre de 1937, e invitado por el

Ministerio de Instrucción Pública, viajó a la URSS un poeta grande, Miguel Hernández, formando parte de la delegación española en el V Festival de Teatro Soviético.

La delegación de noviembre de 1937 se dispuso especialmente para celebrar el

XX aniversario de la Revolución, y fue recibida en la URSS por todo lo alto, oficiándose una recepción de honor en la Academia de Ciencias de Leningrado a la que asistió Tomás Navarro, ilustre filólogo, miembro de la RAE y director por aquel entonces de la Biblioteca Nacional, y en la que Sirio Rosado, a la sazón secretario general de la AUS, introdujo su alocución con un afectuoso: “Saludamos al camarada Stalin y os prometemos vencer al fascismo”. Un año después, don Tomás Navarro escribiría en su libro España en la Unión Soviética: 1936, dos años de leal amistad8: “En la URSS como en España el ambiente social hace resaltar con particular viveza la consideración del hombre en su pleno valor humano”.

De forma complementaria, en la España sacudida por la guerra también se

habilitó una especial evocación de la Revolución de Octubre. Así, los clubes populares de cultura AUS incrementaron la información sobre la URSS, constituyendo centros con 8 NAVARRO, Tomás; España en la Unión Soviética: 1936, dos años de leal amistad, , Asociación de Amigos de la Unión Soviética, Barcelona-Valencia, 1937, pp. 3 y ss.

74

Page 75: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

actividades recreativas, ajedrez y bibliotecas, donde la población pudo saborear las grandes ventajas del proyecto soviético, así como la impresión de carteles, pasquines, folletos, fotografías, artículos sobre la actualidad soviética, etc.

Además, a partir de enero de 1937, surge la Asociación Española de Relaciones

Culturales con la URSS, cuyo cometido es el acercamiento formativo respecto de los avances soviéticos en materia literaria9, musical, teatral y cinematográfica, abasteciendo bibliotecas, montando exposiciones y organizando ciclos de conferencias, y asimismo promocionando cursos de lengua rusa. Su órgano de expresión será la revista Cultura Soviética, que funcionó escasos números debido al progreso de la guerra10.

* * *

La Sociedad de Naciones, en unión con el Pen Club, había convocado la Alianza de Intelectuales Antifascistas, dando lugar a un primer Congreso que se celebró en París en el verano de 1935, bajo la tutela de Malraux y de André Gide, cuyo paso por el comunismo fue breve pero significativo, dejando un reguero de acusaciones y malas interpretaciones en las que la esperanza traicionada será uno de los máximos exponentes.

El 30 de julio de 193611, a escasos días del inicio de la guerra civil, y tras la

disolución de la Unión de Escritores y Artistas Revolucionarios de España, nace la Asociación Internacional de los Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura (en adelante, AIA), entre cuyos miembros estaban Zambrano, Cernuda, Bergamín, Gómez de la Serna, García Lorca, Chacel y Sender. Tal asociación ostentaba seis grandes apartados, a saber: literatura, plásticas, biblioteca, pedagogía, teatro y música.

Dos años más tarde, en el verano de 1937 y entre Madrid y Valencia, la AIA se

vuelve a reunir en el así denominado II Congreso de Intelectuales Antifascistas. Tras la inauguración en el Salón de Sesiones del Ayuntamiento de Valencia a cargo del presidente de la República, doctor Negrín, las circunstancias de la guerra obligan al traslado. En ese momento se hace notoria la ausencia de Gide —vetado por la delegación soviética—, que ya había publicado Regreso de la URSS, donde da cuenta de sus experiencias, cerrando el breve periodo marxista. No ha de verse esta ausencia de Gide como simple desaparición. Su figura, antaño considerada como representante en “Francia del más alto y puro prestigio estético y moral de la inteligencia”, en palabras, ya en ese momento lejanas, del Bergamín de junio de 1935, se convierte ahora en un eco maldecido que merece la condena, en un reo abominable, en un impío, y valga el término porque no es baladí el retumbo religioso, otra vez por boca de José Bergamín12.

Pues bien, en la clausura de este II Congreso, sube a la tribuna, situada en la

plaza de Castelar de Valencia —en la actualidad, plaza del Ayuntamiento—, un Antonio 9 La otra cara de estos “avances culturales” serían los datos revelados en Vitali Shentalinski, vid. nota ultra. 10 Para lo relativo a la AUS, así como para la Asociación española de Relaciones Culturales con la URSS, he utilizado la tesis doctoral de María Magdalena GARRIDO CABALLERO, presentada en la Universidad de Murcia en septiembre de 2006, y que lleva por título Las relaciones entre España y la Unión Soviética a través de las Asociaciones de Amistad en el siglo XX. La citada tesis está presente en Internet a través de la dirección <www.tesisenxarxa.net/TDR-1215106-121642/>. 11 Véase el artículo de GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo; Poético idilio bolchevique, ABC (edición digital), 25 de noviembre de 2007. 12 Véase el prólogo al libro Tristeza de la verdad: André Gide regresa de Rusia, de Alberto RUY-SÁNCHEZ, escrito por Octavio Paz y titulado La verdad contra el compromiso, México, Joaquín Mortiz, 1991.

75

Page 76: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Machado viejo y achacoso, incapaz ya de grandes iniciativas físicas. Sabe que tiene un público multitudinario que anhela de él, no una arenga, que no está ni en su pensamiento ni en la esperanza de los convocados, sino una reflexión emotiva, un cariñoso recuerdo hecho desde la entereza y desde la inteligencia.

Pero, ¿por qué está Machado —que se ha integrado como miembro de la AUS

unos días antes— en un congreso donde abundan los escritores izquierdistas, cuando no marcadamente comunistas, aquéllos que han rechazado las razones aducidas por Gide contra Stalin, argumentando quizá, igual que hacen Bergamín y Corpus Barga, que el experimento de Gide ha sido truncado por el puro individualismo que, se supone, le ha hecho ver las cosas con una óptica no socialista? ¿Qué hace Machado con aquel grupo de escritores que calla ante las noticias de las deportaciones al extremo norte —¿suenan los topónimos de Solovki o Kolimá?—, que no se manifiesta contra la política genocida del dictador georgiano, incluso que no responde ante hechos tan recientes como la estrangulación del POUM unos meses antes en Barcelona?.

Cerrar el acto, nada más.

* * *

No me gustaría empujar a don Antonio a posiciones en las que pienso no estuvo jamás. Y no me gustaría porque no quiero caer en la misma pasión que conduce a Luciano González Egido a presentar a un Unamuno que se muere en Salamanca y que, a pesar de las constantes adhesiones a los sublevados, mantiene vivo su republicanismo y su liberalismo. “Se le nubló la imaginación de presagios”, dice Egido13. El autor, un poco más adelante, recoge una entrevista que el periodista norteamericano Knickerbocker realiza al profesor salmantino, entrevista que El Adelanto titula “Una guerra entre la civilización y la anarquía, dice Unamuno”, y añade a modo de subtítulo: “El poder de Madrid está en manos de unos pistoleros. Como acto patriótico, Azaña debía suicidarse”14. Véase el discurrir del libro y concluya el lector por sí mismo, y no se olvide que Unamuno ya había diagnosticado a Azaña en noviembre de 1932 como “el faraón de El Pardo”, calificación que no le impide ver claro para, unos años después y a raíz de la Revolución de Asturias, tildar de “insondables mentecatos a quienes quieren monopolizar la decencia y el patriotismo”, refiriéndose naturalmente al gobierno de turno15.

El mismo Egido cita el artículo que aparece en El Mono Azul, la revista que

dirigía Alberti y que actuaba como altavoz de la AIA, y en la que, en su número 4, arranca con un párrafo elocuente: “Don Miguel de Unamuno, profesor de la Universidad de Salamanca, ex revolucionario y ex poeta, colaborador del general Mola…”16

Es evidente, como añade Egido, que don Miguel jamás fue revolucionario y,

también, que Alberti, por más que lo pretendiera, no tenía potestad para condenar o para salvar a poeta alguno, sin embargo ése es, aproximadamente, el ambiente en el que Machado se mueve y ahí es donde ha de inscribirse su intervención.

13 EGIDO, Luciano G.; Agonizar en Salamanca, Tusquets, Barcelona, 2006, p.63 14 Ibidem, p.80. 15 Ambas citas vienen de GARCÍA CÁRCEL, Ricardo; “El pesimismo de la inteligencia”, ABC (31.12.2006) 16 Op.cit, p. 86.

76

Page 77: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Justamente ahí. Otro asunto hubiera sido una repetición —salvando las distancias— de la famosa polémica entre Unamuno y Millán Astray, quizá esta vez entre, pongamos por caso, Líster y Machado. Y cito a Líster, no por buscar cualquier elemento comparable, sino porque fue el V Regimiento el que acompañó a los intelectuales que salían de Madrid hasta Valencia, y por los tenebrosos y elocuentes versos que Enrique Líster inspiró en el poeta de Sevilla.

Por cierto, Egido da una versión tópica de la trifulca salmanticense, pienso que

sin entrar a ver detalles significativos. Por ejemplo, que Unamuno no está ante un mando militar, sino ante un icono popular, pues Millán Astray jamás ostentó mando de tropa en la Guerra Civil, ni intervino militarmente en ella. Otro detalle: no parece creíble que en la Universidad de Salamanca y ante el rector, don Miguel, Pemán, y el obispo Pla y Deniel, además de Carmen Polo, varios catedráticos de Historia y alguno de Literatura, de buenas a primeras, un general retirado se pusiera a dar gritos contra la inteligencia.

Lo que sí ocurrió y escatima Egido es que Unamuno, dolido por las palabras de

Millán, duras, eso sí —pero estábamos en guerra, ¿recuerdan?—, no se le ocurre otra cosa que elogiar a Rizal, el héroe filipino fusilado en el 96, cargar contra los sublevados, ensalzar el patriotismo de los republicanos y hacer un vistoso juego de palabras entre vencer y convencer. Explosivo, desde luego. Unamuniano, también. Ya lo había dicho: “cuando todo pase, estoy seguro de que yo, como siempre, me enfrentaré con los vencedores”17. Se adelantó. De ahí la respuesta airada de Millán Astray, de ahí aquel “Muera la intelectualidad traidora”, muy distinto, desde luego, del tópico “Muera la inteligencia”, que abiertamente niega Eugenio Vegas Latapié en su libro Los caminos del desengaño18.

Sin embargo, no se piense que el choque entre ambos hombres, Unamuno y el

general Millán Astray, fue cosa de aquel momento. Ya habían tenido una abierta polémica años atrás, en el Ateneo madrileño —ambos eran ateneístas—, cuando don Miguel acusó a los legionarios de “cortacabezas y hampones” y directamente a Millán de ladrón19. Semejante lance no fue olvidado por el legionario, quizá porque la memoria era de lo poco que conservaba intacto.

Para concluir con la porfía, adviértase lo que escribía Unamuno en carta dirigida

a don Joan Maragall, a la altura de 1906. Después de recordarle cierta conversación en el taller de Ramón Casas, don Miguel acude a la autocita y recoge de su Tratado del amor de Dios:

¡Terrible mal la inteligencia! La inteligencia tiende a la muerte, a la estabilidad la memoria. Lo vivo, que es lo absolutamente inestable, lo absolutamente individual, es impensable… Para analizar un cuerpo hay que destruirlo… Con este sentido, anti-intelectualista (sic), y buscando la pasión sin idea, figúrese qué efecto me harán griegos y franceses20.

17 EGIDO, opus cit, pág. 82 18 VEGAS LATAPIÉ, Eugenio; Los caminos del desengaño, Memorias políticas II (1936-1939), Tebas, Madrid, 1987, p. 112. Otro de los intelectuales que pronto se vieron frustrados, llegando a mantener serias conversaciones con miembros relevantes del ejército para encauzar lo que consideraba equivocado derrotero del régimen franquista. Ante su inminente prisión, Vegas Latapié optó por refugiarse junto a don Juan de Borbón, en cuya compañía pronto obtuvo el cargo de secretario político. 19 TOGORES, L. Eugenio; Millán Astray, Esfera de los libros, Madrid, 2003, pp.335 y ss. 20 UNAMUNO y MARAGALL; Epistolario y escritos complementarios, Distribuciones Catalonia,

77

Page 78: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La casualidad llevará al profesor de Salamanca a mantener un rifirrafe casi en los

mismos términos —los binomios: inteligencia y muerte, intelectualidad y vida—, pero treinta y pico años después, con el fundador del Tercio de la Legión. Ha cambiado el interlocutor, desde luego, pero don Miguel sigue en el empeño, enfrentando conceptos que parecen antitéticos. Se puede intuir un rasgo de insobornabilidad, qué duda cabe, pero quizá también de alborotamiento.

Dicho lo anterior, pienso que acaso convenga, alguna vez, volver a estudiar el

caso de un soldado, Millán Astray, cuyo devenir explica algunas circunstancias de aquellos años, y que por lo general entra directamente en el grupo de los adefesios, olvidándose que es hombre cuya vida pasa entre los campos de batalla y las conferencias que dicta por medio mundo, y no precisamente a públicos legionarios21.

Pero, seguimos sin saber qué hace Machado en Valencia.

* * * Larga y entretenida es la relación de don Antonio con la política. Ya desde

febrero del año 26 viene firmando manifiestos republicanos, a pesar de que comparece como “poco entendido en política”22. Pero será el 14 de febrero de 1931, a dos meses exactos de la proclamación de la II República, cuando don Antonio presente en el Teatro Juan Bravo de Segovia la Agrupación al Servicio de la República, de cuya delegación es presidente. En el escenario no está solo, sino acompañado nada menos que por Ortega, Marañón y Pérez de Ayala.

La revolución —dice— no consiste en volverse loco y lanzarse a levantar barricadas. Es algo menos violento, pero mucho más grave. Rota la continuidad evolutiva de nuestra historia, sólo cabe saltar hacia el mañana, y para ello se requiere el concurso de mentalidades creadoras. Saludemos a estos tres hombres del orden, un orden nuevo23. Hecha la presentación, suben al estrado los citados, cuyos discursos son muestra

de elocuencia y de parquedad. Después, y acabadas las intervenciones, se dirigen al hotel Comercio para cerrar el acto con un banquete. Parece ser que en los brindis destacó Ortega, aunque no se indica si volvió con su famoso “Delenda est monarchia”. Como sea que fueron invitados bastantes periodistas, se conservan varias crónicas de este acontecimiento, por ejemplo en El Adelantado de Segovia, que publica la reseña el 16 de febrero. También El Sol, El Liberal y La Libertad, amén de reporteros gráficos que dejaron la impronta de una fotografía —bien conocida, por otra parte— en la que figuran los cuatro oradores en augusta, aunque también, modesta actitud.

Pero, y sin ánimo en absoluto de agotar la materia, volvamos a don Antonio. Ya

hemos visto cómo está adherido a la AIA y a la Alianza Internacional de Escritores Antifascistas.

Barcelona, 1976, p.34, carta del 18 de noviembre de 1906. 21 Indispensable, para un primer acercamiento al personaje, el libro ya citado de Luis Eugenio TOGORES. 22 Antonio Machado, Prosas dispersas (1893-1936), ed. de Jordi Doménech, Madrid, Páginas de Espuma, 2001, pág. 96. 23 La citada presentación y el texto que recojo se halla en Prosas dispersas, opus cit., pág. 669 y ss.

78

Page 79: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Existe un asiento breve, una anotación a lo mejor circunstancial que escribe don

Antonio para conmemorar el aniversario de la proclamación republicana. No siguió el camino de la imprenta, y permanece inédito. Lo quiero traer aquí porque presenta un concepto, un argumento novedoso: cómo entiende Machado el resultado de las votaciones de febrero de 1936 y cómo entiende la política del Frente Popular. Se trata de un escrito pergeñado durante la guerra, con lo que aparece la lógica desazón que le causa el conflicto. Pero me ha interesado el concepto, decía, de Tercera República, por lo que significa de cambio político, esto es, Machado establece un nuevo registro y no una línea de continuidad, un cambio y una marcha inexorable hacia otros escenarios. Veamos:

Pero la traición [de Lerroux y el gobierno conservador] fracasó dentro de casa, porque el pueblo, despierto y vigilante, la había advertido. Y surgió la República actual, la más gloriosa de las tres –digámoslo hoy valientemente, porque dentro de veinte años lo dirán a coro los niños de las escuelas–; surgió la Tercera República Española con el triunfo en las urnas del Frente Popular. Volvían los mismos hombres de 1931, obedientes al pueblo cuya voluntad legítimamente representaban; y otra vez traían un mandato del pueblo, que no era precisamente la Revolución Social, pero sí el deber ineludible de no retroceder ante ningún esfuerzo, ante ningún sacrificio, si la reacción vencida intentaba nuevas y desesperadas traiciones. Y surgió la rebelión de los militares, la traición madura y definitiva que se había gestado durante años enteros. Fue uno de los hechos más cobardes que registra la historia. Los militares rebeldes volvieron contra el pueblo todas las armas que el pueblo había puesto en sus manos para defender la nación, y como no tenían brazos voluntarios para empuñarlas, los compraron al hambre africana, pagaron con oro que tampoco era suyo, todo un ejército [corregido, horda] de mercenarios. Y como esto no era todavía bastante para triunfar de un pueblo casi inerme, pero heroico y abnegado, abrieron nuestros puertos y nuestras fronteras a los anhelos imperialistas de dos grandes potencias europeas ¿A qué seguir?... Vendieron a España. Pero la fortaleza de la Tercera República sigue en pie. Hoy la defiende el pueblo contra los traidores de dentro y los invasores de fuera, porque la República, que empezó siendo una noble experiencia española, es hoy España misma. Y es el hombre de España, sin adjetivos, el que debemos destacar en este 14 de abril de 193724. Unos días más tarde, don Antonio pronuncia un remarcable discurso a las

Juventudes Socialistas Unificadas. Fue el 1º de mayo de 1937, segundo año de la guerra. Sin embargo, no hizo una arenga exaltada. Es más, pasa casi como una oración disculpatoria, una pieza cordial, blanda, de circunstancias, un salir del paso airoso y sin provocar arrebatos ni excitar ímpetus:

Yo os saludo, jóvenes socialistas unificados, con un respeto que no siempre pude sentir por los ancianos de mi tiempo, porque muchos de ellos estaban deshaciendo a España, y vosotros pretendéis hacerla. Desde un punto de vista teórico, yo no soy marxista, no lo he sido nunca, es muy posible que no lo sea jamás. Mi pensamiento no ha seguido la recta que desciende de Hégel a Carlos Marx. Tal vez porque soy demasiado romántico, por influjo, acaso, de una

24 MACHADO, Antonio; Recuerdos (autógrafo), Madrid, Biblioteca Nacional. [Fondo antiguo, MSS/22233/4]

79

Page 80: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

dedicación demasiado idealista, me falta simpatía por la idea central del marxismo; me resisto a creer que el factor económico, cuya enorme importancia no desconozco, es el más esencial de la vida humana y el gran motor de la historia. Veo, sin embargo, con entera claridad, que el socialismo, en cuanto supone una manera de convivencia humana, basada en el trabajo, en la igualdad de los medios concedidos a todos para realizarlo, y en la abolición de los privilegios de clase, es una etapa inexcusable en el camino de la justicia; veo claramente que es esa la gran experiencia humana de nuestros días, a que todos de algún modo debemos contribuir25. No obstante, dos meses más tarde, don Antonio está en Valencia y el desafío es

mayor. Se trata de cerrar el II Congreso en el que han intervenido con mayor o menor acierto figuras relevantes de la literatura mundial, aunque expresamente vinculadas a organizaciones izquierdistas o enviadas por asociaciones dependientes del Komintern, cuando no representantes soviéticos. Ya ha tenido lugar la intervención de Bergamín contra Gide y se ha abierto un recatado debate en torno al veto que los rusos han sostenido contra su presencia, asunto sobre el que Malraux ha podido planear —tal era su oficio— con cauteloso riesgo.

La tarea de Machado, por tanto, a mi modo de ver, tiene mucho de querer

exorcizar el peligro, de quedar bien y, si se puede, de lograr el lucimiento. Pero, ¿qué pasos sigue para conseguir semejante propósito? Ya lo anticipaba al inicio: no saltarse su propio acervo y pintar cuatro lindezas para los que quieran escuchar. Por ejemplo, arrancar haciendo una disertación acerca de la poesía y el pueblo, donde da con aquella cláusula sencilla y brillante: “Escribir para el pueblo ¡Qué más quisiera yo!”26 Y seguir con unas líneas de adulación en las que entren los elementos consabidos: pueblo, hombre, raza, tierra y lengua, para, inmediatamente, citar a Cervantes, a Shakespeare y a Tolstoi, y cerrar diciendo: “Es el milagro de los genios de la palabra”.

Hasta ahí nadie puede exaltarse, puro tópico sin herida, todo muy apacible, pero

ni una alusión a la literatura del realismo socialista, nada de Gorki, Gladkov o Shólojov y, por supuesto, sin entrar en categorías como arte burgués, subjetivismo burgués o literatura para los trabajadores, temas todos ellos muy del gusto, no del auditorio que en ese momento tiene delante —está hablando, recuerdo, en una plaza pública—, pero sí del común de los asistentes al congreso, en cuyos caletres planearía aquel “ingenieros de almas”, brindis que un Stalin eufórico lanza a unas decenas de escritores en la casa de Gorki la noche del 26 de octubre de 1932.

Un poco más adelante, Machado se mete ya a tratar poéticamente, si se permite

el adverbio, a los milicianos que combaten contra los sublevados. Parece claro que se deja —¿lo hace a propósito?— a gran parte del contingente republicano, pues no hay citas a militares profesionales ni a brigadistas. Pero, ¿cómo abordar el asunto? ¿Cómo acercarse al brocal y no caerse al pozo? ¿Cómo evitar el resbalón, el ataque de espontaneidad?

Don Antonio, profesor, escoge una cita de Jorge Manrique, y refiere aquella

25 Discurso recogido en MONIQUE, Alonso; Antonio Machado, poeta en el exilio, Anthropos, Barcelona, 1985, p.120. 26 He seguido en mi exposición el orden temático de la conferencia de don Antonio, cuya referencia bibliográfica digital sigue siendo la presentada en nota 2.

80

Page 81: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

copla en la que se habla, si bien desde otra esfera, del riesgo que corrió don Rodrigo, padre del poeta, a lo largo de su vida en servicio del rey. Exactamente las estrofas que dicen:

Después de puesta la vida tantas veces por su ley

al tablero; después de tan bien servida

la corona de su rey verdadero:

después de tanta hazaña a que no puede bastar

cuenta cierta, en la su villa de Ocaña vino la muerte a llamar

a su puerta diciendo: «Buen caballero, dejad el mundo engañoso

y su halago; vuestro corazón de acero, muestre su esfuerzo famoso

en este trago; y pues de vida y salud

hicisteis tan poca cuenta por la fama,

esfuércese la virtud para sufrir esta afrenta

que os llama. Pero, evidentemente, Machado sólo se vale de los tres primeros versos, los más

inéditos, y los más universales, para elevar a los milicianos al rango de capitanes. Omite, con naturalidad, todo lo demás, se lo guarda, lo esconde.

En el párrafo siguiente, y sin solución de continuidad, lanza un guiño del gusto

del público. Los señoritos y el señoritismo, en el Madrid asolado por la guerra, han desaparecido. Ahora, parece querer decir, la moda la marca el estilo miliciano, la franqueza de la tropa, el estallido del pueblo. Aprovecha para citarse a sí mismo a través de su heterónimo Juan de Mairena: el señoritismo es forma degradada de ser hombre. Una lección fácil, elemental, incluso modesta, pero jamás molesta. Conviene traer aquí la clave del calambur, recordando aquella pregunta de Mairena a sus discípulos: “¿Comprendéis ahora por qué los grandes hombres solemos ser modestos?”

Sin embargo, una relectura del libro de don Antonio nos conduce de inmediato a

otro aspecto de su discurso: no aparece en Juan de Mairena comentario alguno, de forma explícita, al señoritismo, y menos una máxima manifiesta como la que da Machado. Cabe pensar, desde luego, que el ponente usara a modo de cajón de sastre, añadiendo y censurando, no ya citas, sino comentarios y apostillas que bien podrían estar en la obra de referencia ya que, al cabo, tiene mucho de opera aperta. Sí surge el tema en los artículos que posteriormente añade en Hora de España, desde enero de 1937 hasta octubre de 1938, y que Oreste Macrì ha denominado, con discutible acierto, Juan de Mairena póstumo: De ningún modo quisiera yo —habla Juan de Mairena a sus

81

Page 82: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

alumnos— educaros para señoritos, para hombres que eludan el trabajo con que se gana el pan27.

Por otra parte, citar en semejante plaza a Juan de Mairena, el escéptico, cuando

no el reaccionario, tiene algo de riesgo, no sé si calculado. Editado en 1936, a las alturas en que nos encontramos, verano de 1937 y ante un público cuyo adorno no es precisamente la erudición, no cabe el escollo que supondría que alguien recordara párrafos como los que siguen, por citar alguno sin ánimo de exceso:

Nuestros políticos llamados de izquierda, un tanto frívolos —digámoslo de pasada—, rara vez calculan, cuando disparan sus fusiles de retórica futurista, el retroceso de las culatas, que suele ser, aunque parezca extraño, más violento que el tiro28.

O aquella proclama que lanzara Juan de Mairena ante sus discípulos en el Sermón de Rute:

¡Proletarios del mundo, defendeos, porque sólo importa el gran rebaño de hombres!29. Así hablaba aquel Mairena que era, según escribe don Antonio, profesor de

gimnasia, aunque aborrecía el ejercicio físico, creyéndolo un inútil despropósito mecanicista, abstracto y desintegrado30. Aquel Mairena que daba clases gratuitas y voluntarias de Retórica fuera de las horas lectivas del instituto. Aquel Mairena que a lo mejor es uno de los mejores libros de aforismos jamás escritos.

Pero, ¿de dónde viene el mal del señoritismo? Machado tiene la respuesta: de los

jesuitas. Como se sabe, el gobierno de la República decretó la disolución y pérdida de todas las propiedades de la Compañía el 24 de enero de 1932, y lo hizo en virtud de la obediencia que todo jesuita, según sus propias constituciones, debe a Roma, un estado extranjero. Así reza el decreto, otra cosa son las razones encubiertas, o sea, las auténticas razones. Azaña, jefe del gobierno, ya había advertido acerca de las intenciones agitadoras de los ignacianos, denunciando, además, que en los colegios jesuíticos se enseñaban doctrinas contrarias al estado moderno31.

No son esos los motivos que aduce don Antonio, ni mucho menos. Machado

afirma que la educación de origen jesuítico —hemos de pensar que la Ratio Studiorum— es “profundamente anticristiana y antiespañola”. El señorito jesuítico, según Machado, viste marcando los signos de clase y olvida los meramente religiosos e, incluso, la mismísima dignidad del hombre, chocando frontalmente contra una de las virtudes más acendradas que el poeta de Sevilla encuentra en el carácter español, esto es, el nadie es

27 “Consejos, sentencias y donaires de Juan de Mairena y de su maestro Abel Martín”, Hora de España, enero de 1937. El Juan de Mairena póstumo de MACRÌ recorre desde 1937 a 1939, recogiendo textos aparecidos en Hora de España, Servicio Español de Información y La Vanguardia. Vid cita completa de Oreste MACRÌ en nota más adelante. 28 MACHADO, Antonio; Juan de Mairena, Madrid, 1936. La edición que manejo es de editorial Austral, Madrid, 1973. La cita aparece en la p.16, III, “De política”. 29 Ibidem, p.25. 30 Ibidem, p.62. 31 AZAÑA, Manuel; discurso en Cortes del 14 de octubre de 1931. Puede leerse íntegramente y en formato digital en <www.segundarepublica.com>.

82

Page 83: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

más que nadie. Véase la trama del juego. En el fondo, y si no me equivoco, Machado está

pidiendo, si fuera posible, un cristianismo más auténtico, menos afectado, más intenso. La acusación rezuma resentimiento cristiano, quizá de color unamuniano. Bien, pues regresemos a don Miguel y observemos cómo arranca en una de sus obras clave, La agonía del cristianismo:

El cristianismo es un valor del espíritu universal que tiene sus raíces en lo más íntimo de la individualidad humana. Los jesuitas dicen que con él se trata de resolver el negocio de nuestra propia salvación individual y personal, y aunque sean los jesuitas quienes lo digan, tratándolo como un problema de economía a lo divino, hemos de aceptarlo aquí como postulado previo32. No hace falta mucho esfuerzo para ver en ambas citas la presencia de una muy

notable animadversión, pero también de una inquieta búsqueda de la profundidad cristiana. A pesar de su origen, quiere Unamuno, la propuesta es acertada. De forma significativa, Machado ha dicho que el señoritismo esconde la condición humana, por eso, señala, es anticristiana, y justamente en ese punto, Unamuno proyecta como uno de los valores fundamentales del cristianismo precisamente ese elemento individual, eso que nos deja solos ante nuestra particularidad, ante Dios, habría dicho, quizás, el profesor.

Ahora bien, ¿era tiempo, en el foro valenciano, de andarse con teologías? Por

supuesto que no. Y tampoco de dudar del antiespañolismo de los jesuitas, convenientemente cercenados por decreto de enero del 32. Oigamos, sin embargo, lo que, en otro foro dice Unamuno respecto de ese nacionalismo ramplón:

En este libro tan profundamente anticristiano33 leí aquello del programa de 1903 de L’Action Française, que “un verdadero nacionalista pone la patria ante todo, y por ende concibe, trata y resuelve todas las cuestiones políticas en su relación con el interés nacional”. Al leer lo cual me acordé de aquello de “mi reino no es de este mundo”, y pensé que para un verdadero cristiano —si es que es posible un verdadero cristiano en la sociedad civil— toda cuestión, política o lo que sea, debe concebirse, tratarse y resolverse en su relación con el interés individual de la salvación eterna, de la eternidad. ¿Y si perece la patria? La patria de un cristiano no es de este mundo. Un cristiano debe sacrificar la patria a la verdad34. Imposible buscar paralelismo, más allá de lo que imaginamos, entre el Machado

rodeado de milicianos y el Unamuno de 1924, exiliado en París por “la dictadura pretoriana y cesariana española”35.

A modo de anécdota, ha de saberse que la primitiva fundación del Colegio de

Soria fue obra de jesuitas, allá por 1575 y en donación de los Mendoza, y que hoy en

32 UNAMUNO, Miguel; La agonía del cristianismo, , Losada, Buenos Aires, 1973, p.13. 33 Don Miguel se refiere a Enquête sur la monarchie de Charles Maurras, al que califica de lata de conservas que ofrece carne podrida. 34 UNAMUNO, Miguel; La agonía…, opus cit, p.15. 35 Recojo las palabras de don Miguel al inicio del libro.

83

Page 84: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

día, tal establecimiento es instituto público y ostenta el nada aparatoso nombre de IES Antonio Machado.

* * *

Pues bien, calculando con precisión el asunto donde ha dejado su último escrito,

Machado arranca los dos párrafos finales justo desde ese punto. ¿Y qué material usará, sabiendo que está en Valencia y que se debe a un público posiblemente entregado? Nada mejor, juzga, que poner al Cid a conquistar otra vez Valencia. Explica que, en el Cantar, Rodrigo hace llamar a su mujer y a sus hijas para que, desde lo alto de la muralla, puedan observar con todo tipo de detalles, cómo se gana el pan. O sea, para que quede demostrado que no es un señorito que elude el trabajo. Luego viene una breve explicación, para acabar presentando a los infantes de Carrión como a los verdaderos señoritos, a que les cae en tromba la maldad, ésos sí que son detestables, además, pertenecen a una aristocracia encanallada, felona, cobarde, vanidosa y vengativa. Por fin, don Antonio se apoya en cita apócrifa y hace una lectura que más parece pirueta dialéctica que auténtico juicio de lector inteligente: El Poema del Cid es la lucha entre una democracia naciente y una aristocracia declinante.

¡Hermosa falsedad, ciertamente! Pero falsedad que hacer pivotar el paradigma

que establece sobre el modelo de una sociedad también naciente, la revolucionaria, que se ha dado cita ante el poeta y que pretende periclitar, con más o menos heroísmo y audacia, el modelo anterior, esto es, el aristocrático, instaurando un régimen en cuyo seno la igualdad y la justicia han de ser puntales indiscutibles. A semejante quimera se le pueden objetar innumerables defectos, desde luego, pero sobre la tarima y en la plaza de Castelar, ante la concurrencia reunida y pienso que esperanzada, no parece posible andarse con impugnaciones ni censuras.

Qué duda cabe que el Cantar de Mío Cid es modelo certero de literatura

propagandística y que remite de forma directa, no a la democracia, sino a la perpetuación del orden establecido, esto es, del orden feudal. Es evidente que el mal comportamiento de los infantes de Carrión tendrá su merecido, pero no a través de la fuerza vengativa —como sería, de alguna manera, el parecer popular—, sino a través de la justicia del rey, en el más preciso crisol de imparcialidad, el juicio de ordalía.

Seguramente, en esa suerte de cabriola de la oratoria que lanza Antonio

Machado, perviven todavía las palabras del Programa político del Cid Campeador dichas por Joaquín Costa en 1885 o, en su esencia, el temblor regeneracionista que embargó a los del 9836.

Pero, en esencia, ¿no le dolía a don Antonio, como a buen noventayochista, la

idea del Cid? E incluso, el Cid como pueblo en armas, ¿era nueva semejante imagen? Ya en carta a Ramiro de Maeztu, fechada en 1934, en la que Machado agradece el envío de Defensa de la Hispanidad, obra que confiesa leer con deleite, expone la tesis cidiana.

36 Es interesante, pero no definitiva, la lección de Colin Smith en la introducción a su Poema de Mío Cid, Madrid, Cátedra, 1981. Especialmente en el capítulo dedicado a la “Historia de la crítica del poema”, lanza una mirada a la recepción del texto que, sin bien somera y breve, vale para entender el desarrollo del problema. Asombra la urgencia con que se aparta de Menéndez Pidal, del que, sin embargo, se reconoce deudor, pues apenas transita por el estudio histórico que escribió el polígrafo gallego en 1950.

84

Page 85: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Cuando el Cid Campeador de nuestro poema se dispone a combatir con los moros que tienen cercada a Valencia, llama a su mujer y a sus niñas para que vean —dice él— “cómo se gana el pan”. El heroísmo español suele tener esta elegancia de expresión (…) Sólo un español es capaz de pensar, como nuestros conquistadores de América, que ese indio no sea un ser superior. “Nadie es más que nadie” reza un proverbio castellano, y lo que quiere decir, en el fondo, es esto: por mucho que valga un hombre, nunca tendrá valor más alto que el valor de ser hombre37.

Y también vuelve a aprovechar la misma idea el 18 de julio de 1938 en el escrito que titula El Quinto Regimiento del 19 de julio38:

En el Poema de Myo (sic) Cid, esa gesta que escribió un hombre de la altiplanicie de Castilla fronteriza con los reinos moros de Aragón, no hay más señoritos propiamente dichos que los infantes de Carrión, yernos de Rodrigo, los “héroes” del Robledo de Corpes. Contra ellos luchamos, como creo haber demostrado en otra ocasión. Todo lo demás, empezando por el Campeador, es pueblo, hondamente pueblo y, por ende, el elemento constructor y fecundo de la raza. Tenemos, por tanto, un concepto central muy fecundo y dos ideas subyacentes

capaces de enhebrar varias veces la aguja que es el discurso machadiano: el elemento central sería el Cid leído en clave antiseñorial, y la primera imagen, el hombre útil, trabajador, y el parásito señorito, que debe ser eliminado; en la segunda, aparece el guerrero del pueblo, anterior a todo color político, que es esencialmente correcto e invencible. O sea, trabajo y pueblo o, en las circunstancias que contextualizan este entramado: guerra y pueblo.

* * *

Dicho lo anterior, don Antonio Machado decide dar la última vuelta de tuerca a

su conferencia. ¿Qué más fácil que echar noche y comparar a los “ejércitos facciosos” con los infantes de Carrión? No haré yo tal, dice don Antonio, porque no me gusta denigrar al adversario. Sin embargo, se muestra convencido de que la sombra, el alma, la esencia del Cid acompaña a “los heroicos milicianos” y está seguro de que, en este juicio de Dios que es la guerra civil, en esa ordalía moderna, la de 1937, triunfará, entonces como hoy, la hombría de bien, esto es, el Campeador y sus flamantes émulos, los milicianos, los mejores, y aquí es donde se produce el esguince que da título a estas letras, aquí es donde don Antonio admite que si el triunfo de los milicianos no fuera posible, habrá que faltarle el respecto a la divinidad. ¿Por qué? Porque no habrá funcionado la prueba de ordalía, o sea, la mano de Dios extendida en señal de justicia no será capaz de señalar, sin error, a los más aptos, a aquéllos sobre los que sin duda ha de caer la marca de la verdadera razón.

Y zanjado el discurso, suena a través de los altavoces a tal efecto ubicados y, qué

duda cabe, emergiendo como ola gigante de las gargantas presentes, la Internacional y el

37 La carta a Ramiro de Maeztu está recogida en MACRÌ, Oreste (ed.); Antonio Machado, Prosa y Poesía, Tomo III, Prosas completas (1893-1936), Espasa Calpe – Fundación Antonio Machado, segunda reimpresión, mayo de 1989, pp.1814 y ss. 38 Trabajo incluido en Prosas sueltas de la guerra, en Macrì, opus cit., p.2259.

85

Page 86: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Himno de Riego. Se dan los consabidos “vivas” y “mueras” y don Antonio baja de la tarima. Ha acabado.

Sí, ha acabado, pero queda saber por qué se atreve don Antonio con semejante

blasfemia. Hay un argumento aparentemente sencillo, Machado considera las blasfemias, no como sacrilegios irreverentes dignos de sanción o como violaciones escarnecedoras de la liturgia católica o, al menos, como sedicentes expresiones dignas de ocultamiento, sino como auténticas expresiones de una profunda piedad. Puede parecer sorprendente, pero así lo deja escrito en un artículo39 de 1938, que en la edición de Macrì lleva el título de Sobre “Poemas rojos” de Alfonso M. Carrasco. Dice así:

En cuanto a las blasfemias, en que abunda el libro de Alfonso M. Carrasco, repetiré una vez más lo que tantas veces he dicho: la blasfemia es un acto de fe: consiste en afirmar la divinidad para faltarle al respeto, y es forma específicamente española de religiosidad. Es España el país donde más y mejor se blasfema. ¿Por qué no han de reflejar alguna vez nuestras letras cultas esta riqueza de nuestro folk-lore (sic)?

Son palabras que ya habían sonado en el primer Mairena, creador de conciencias, en aquel que de tanto perseverar con Nietzsche, acaba traicionándolo, precisamente cuando escribe:

Después de las blasfemias de Nietzsche, nada bueno puede asegurarse a esta vieja Europa, de la cual somos nosotros parte, aunque, por fortuna, un tanto marginal, como si dijéramos, su rabo todavía por desollar. El Cristo se nos va, entristecido y avergonzado. Porque el bíblico semental humano brama, ebrio de orgullo genesíaco, de fatuidad zoológica. ¿No le oís berrear? Terribles guerras se avecinan40.

Pavoroso pronóstico que, sin embargo, se cumplió al pie de la letra.

* * *

Qué lejos del discurso de Valencia, seguramente provechoso para la ocasión, el Machado de España, en paz, que José Luis Cano41 ubica en el capítulo de Elogios. Qué lejos aquel aborrecimiento de la guerra, aquellos versos que rezan “El mundo en guerra y en paz España sola”42. Qué remotas suenan las palabras que entonces escribió, seguramente con menos apremio y no tanta emergencia:

¡Señor! La guerra es mala y bárbara, la guerra

odiada por las madres, las almas entigrece: mientras la guerra pasa, ¿quién sembrará la tierra?

¿Quién segará la espiga que junio amarillece? Para, más adelante, añadir:

39 Sobre “Poemas rojos” de Alfonso M. Carrasco se halla en la p.2300 de las Prosas sueltas de guerra, Macrì, opus cit. 40 MACHADO, Antonio; Juan de Mairena, ibidem, p.219. 41 Cito la edición crítica que publicó el profesor Cano en Cátedra, Madrid, 1976. 42 Op. cit., 172.

86

Page 87: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La guerra nos devuelve los podres y las pestes del Ultramar cristiano; el vértigo de horrores

que trajo Atila a Europa con sus feroces huestes; las hordas mercenarias, los púnicos rencores; la guerra nos devuelve los muertos milenarios

de cíclopes, centauros, Heracles y Teseos; la guerra resucita los sueños cavernarios

del hombre con peludos mammuthes giganteos. Aparte hecho del léxico que don Antonio emplea, poeta y hombre crepuscular al

cabo, creo advertir que el desdeño de la guerra es aquí frontal, por más que el texto manifieste un batiburrillo de ideas apelmazadas y de tópicos poco felices. Desde luego, es más auténtico el Machado intimista, el Machado que pasea por las alamedas del Duero y que describe la tierra parda de los alcores sorianos. El poeta que recuerda y escribe, el que nace en cada verso con palabras como majada o huerta, trigo, arado, mastín y oveja.

Son las circunstancias y quizá el querer estar presente, incluso la obligación

moral de dar aliento a los combatientes, los motivos que empujan a don Antonio al discurso de Valencia.

* * *

Sin embargo, queda una sombra dudosa, ¿qué tanto se acercó Machado al

comunismo?. En machadiana estela, espero, traigo la respuesta que don Antonio envía a Juan José Domenchina en alusión a ciertas insinuaciones que sitúan al poeta del lado comunista:

Como sospecho que me queda poco tiempo para mi obra, desearía poder consagrarme a ella43. En pocas palabras, Machado ansía que lo dejen escribir, que lo dejen ser el que

es, un poeta, sencillamente. A pesar de eso, todavía estamos en 1937 y a don Antonio le quedan dos años de peregrinaje, de huida y de versos recios, de aquellos endecasílabos que huelen a pólvora vieja:

…¿o es, otra vez, Caín, sobre el planeta, bajo tus alas, moscardón guerrero?44

Sí, pólvora vieja mientras el poeta recuerda —así es el título— las tierras de

Soria. Tal soneto saldrá ya en la edición de Hora de España que se hace en Barcelona, donde ha llegado la revista y todo el aparato de la redacción a principios de noviembre, huyendo de la Valencia asediada. Será en ese momento cuando Machado reciba la invitación de trasladarse definitivamente a la URSS. Conmueve la contestación que don Antonio envía a su interlocutor, Fiodor Kelyn, representando soviético en el Congreso de Valencia —y al que hacía ya años había dirigido una carta Ramón del Valle-Inclán,

43 La cita procede de la edición crítica de Oreste Macrì, Prosas completas, sin embargo, yo la tomo de la biografía de GIBSON, Ian; Ligero de equipaje, , Punto de lectura, Madrid, 2007, p.639. 44 Hora de España, Barcelona, 18 (junio de 1938), p.6, y actualmente en <www.poesia-inter.net/amach322.htm>

87

Page 88: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

explicándole la tragedia de verse sin dinero ni manera de arreglarse, y al que comunica la buena nueva del beneplácito para la dirección de la Academia Española de Roma. Y digo conmueve porque Machado afirma, desde su residencia en el pueblecito de Rocafort, que “sueño con esa magnífica Rusia, donde es posible la noble convivencia humana”.

¿Qué información manejaba don Antonio para manifestar tan rotunda confianza

en el régimen de Stalin? ¿Acaso la misma que Valle cuando se hizo cargo de la presidencia de la Asociación de Amigos de la URSS? ¿Y qué clase de recorrido embarga a hombres en cuya biografía se oían todavía los cantos solemnes de las procesiones encabezadas por los escapularios y los pendones que había levantado el carlismo, al que, por otra parte, rindieron admirada afición y acaso sus mejores páginas45?

Precisamente en Rocafort, fechado en junio de 1938 y publicado en Hora de

España, surge el rotundo soneto dedicado a Enrique Líster que, como el lector recuerda, acaba con aquellos versos entrecomillados, a modo de estrambote inserto en el segundo terceto:

Si mi pluma valiera tu pistola de capitán, contento moriría.

¿Qué hay que pensar? ¿Que uno de los más lúcidos y decentes46 poetas españoles

del siglo XX ha renunciado a sí mismo? ¿Que el triste discurrir de la contienda ha empujado a un intelectual de talla a la entrega y al despojo? ¿O que, por el contrario, Machado escribe en sus últimos días con todas las velas al viento, mostrando un nuevo perfil, el del halagador y el del panegirista? Y aquí cabe hacer una observación casi impúdica: cuidado con el texto porque, si en vez de Líster se escribe cualquier otro nombre, uno de los comandantes del otro lado, por ejemplo, el poema sirve igual, juega igual e igual funciona. Machado, por tanto, no describe, traza mitos, los crea. De inmediato me viene la justificación: las circunstancias eran terribles y Machado se ve compelido a dar una respuesta suficiente. Bien, queda cerrado.

“Olores de pólvora y romero” ha dicho el poeta, estertores de un estro que se

disipa o continuación del moscardón guerrero, del Caín tantas veces denunciado por los noventayochistas y tantas veces anunciado y que, por fin, ha tomado cuerpo.

Ian Gibson trae un artículo firmado por don Antonio y que vio la luz en París, en

La Voz de Madrid, titulado En 19 de julio de 193847. Se trata de conmemorar —es un decir— el segundo año de guerra y ahí sí que Machado descarga sus odios con ganas: acusa a los alzados de traidores, de no españoles, asegura que los republicanos merecen la victoria y entiende la guerra como una invasión extranjera. Sí, es un texto de combate, de impecable factura y perfecto en los detalles, pero no es literatura, ni lo pretende. Se puede ver la fuerza y el convencimiento, los argumentos y las razones pero, a pesar de la mano que lo escribe, no mezcla ni adultera, y sí, impugna y perfecciona el discurso sin caer en la fosa de la mixtificación.

45 Para remediar tales inquietudes, conviene leer el número que la revista El Pasajero dedicó a Valle-Inclán. Existe versión digital en <www.elpasajero.com/indice.htm>. 46 Tomo el adjetivo de Andrés TRAPIELLO, Andrés; Las armas y las letras, Barcelona, Península, 2002, p.412. 47 GIBSON, Ian; opus cit., pp.654 y ss.

88

Page 89: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Sin embargo, Machado ha tocado fondo, empujado por las circunstancias, por

supuesto. Pese a todo, ¿dónde está el poeta? ¿En los versos del Duero o en los artículos de guerra, en la austeridad casi arisca del olmo y de la pena enlutada o en el hombre que recibe la visita airada, según cuenta Gibson48, de Enrique Castro en Torre Castañer, en Sant Gervasi, el barrio alto de Barcelona? Debió de ser un encuentro desagradable. Nada menos que Enrique Castro, comandante del V Regimiento de Milicias Populares, el mismo que escribía en el periódico Milicia Popular: “¡Viva el glorioso pueblo de la Unión Soviética!”49, le increpa por haberse dejado engañar por los soviéticos.

Existe toda una literatura de corte antisoviético escrita precisamente por antiguos

combatientes comunistas que pelearon en la guerra de España: desde Orwell, Koestler, Tagüeña50, Valentín González “El Campesino”51, Julián Gómez García “Gorkín” y el mismo Enrique Castro Delgado. Quizás, de todos estos libros, el de Castro —Hombres made in Moscú— es de las más estridentes. Por eso sorprende la imagen del comandante Castro afeando a Machado los versos dedicados a Líster.

Sin embargo, todavía el 9 de febrero de 1939, a pocos días de cruzar la frontera,

alienta en Machado la posibilidad de marchar a la URSS: “donde encontraría amplia y favorable acogida”52. ¿Qué habría pensado don Antonio si hubiera caído en sus manos —permítaseme el anacronismo— el libro de Vitali Shentalinski, Crimen sin castigo. Últimos descubrimientos en los archivos literarios del KGB53, donde se dan datos, apabullantes datos, acerca de la represión y posterior aniquilación que sufrieron en torno a tres mil escritores rusos, a los que Stalin, en un gesto entre humorístico y tenebroso, denominaba, brindando, como se ha dicho, ingenieros de almas.

Porque, después de todo, ¿qué entendía don Antonio Machado por comunismo?

Para semejante cuestión, posiblemente ilimitada y que podría alargarse en averiguaciones que considero sin solución, sólo voy a aportar un par de datos, un retazo de un trabajo largo y el aforismo —es más que eso, una nota extensa— que escribe don Antonio en abril de 1938:

…Mas la Rusia actual, la Gran República de los Soviets, va ganando, de hora en hora, la simpatía y el amor de los pueblos; porque toda ella está consagrada a mejorar las condiciones de la vida humana, al logro efectivo, no a la mera enunciación, de un propósito de justicia. Esto es lo que no quieren ver sus

48 GIBSON, Ian; opus cit, pág. 662 y ss. 49 Milicia Popular, Diario del 5º Regimiento de Milicias Populares, año I, nº 10, Madrid, 6 de agosto de 1936. 50 El libro del teniente coronel del Ejército Popular de la República, TAGÜEÑA LACORTE, Manuel; Testimonio de dos guerras, Planeta, Barcelona 2005, seguramente es uno de los textos más completos acerca de este periodo, iluminando detalles clave para entenderlo, por ejemplo, la composición del contingente español en Moscú, entre el que se encuentran las sobrinas de Antonio Machado (pág. 387), una de las cuales se casó con el coronel Segismundo Casado López. 51 Valentín González, “El Campesino”, Yo escogí la esclavitud, Madrid, Ciudadela, 2006. Texto donde se recogen las visicitudes de este comandante de la 10º Brigada Mixta y de la 46º División, su ingreso en las prisiones estalinistas y sus diferentes fugas, algunas de verdadera antología, y que no fueron atravesando el territorio siberiano a pie, como a veces se ha pretendido, sino de matute en trenes hacia la frontera de Irán huyendo de la NKVD. 52 Carta a José Bergamín desde Collioure, Macrì, opus cit., pág. 2302. 53 Shentalinski es autor de Esclavos de la libertad y Denuncia contra Sócrates, además del libro citado, todos publicados por Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores, Madrid, 2006.

89

Page 90: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

enemigos, lo que muchos de sus amigos no han acertado a ver con claridad: el sentido generoso y fraterno, íntegramente humano, de todas las creaciones del alma rusa, el que impera en esa magnífica Unión de Repúblicas Soviéticas, cuyo vigésimo aniversario se celebra en el año que corre54. Roma es un poder del Occidente pragmático, un poder contra el Cristo, que tiene del Cristo lo bastante para defenderse de él. Similla similibus curantur. Entre Moscou (sic), profundamente cristiano, y Roma, profundamente pagana, es Roma la que defiende al Cristo, como quien defiende la ternera para su vacuna. Moscou, en cambio, se inyecta a Carlos Marx. Pero cuando triunfe Moscou, no lo dudéis, habrá triunfado el Cristo55. ¿De qué elementos dispone Machado para afirmar con tanta rotundidad que

Moscú en 1938 es un vergel cristiano? ¿Qué ha entendido, hasta la fecha, para creer que cuando Moscú —o sea, el Stalin del “Gran terror”, situable entre los años 1937 y éste de 1938— triunfe será el momento del apogeo cristiano, el esplendor del Cristo? Es la voz de ese Mairena que se proclama hereje56 un mes más tarde, haciendo gala de la fórmula incombustible, muy del 98, de buscar la centralidad de un pensamiento que quiere abarcarlo todo pero que no renuncia a su personalismo.

* * *

Don Antonio Machado, poeta, muere, sin más tragedia, el 22 de febrero, en la

cama de una pensión en Collioure, mientras caen las primeras horas de la tarde. No hacía mucho había puesto en boca de Juan de Mairena:

Decía mi maestro que deseaba morir sin llamar la atención de nadie; que su muerte pasase completamente inadvertida. Un mutis bien hecho —añadía aquel buen farsante— no debe hacerse aplaudir57.

En conclusión, este Machado de los últimos momentos, inducido por los eventos

consuetudinarios, como insistiría Mairena, también ha de conocerse y también ha de leerse, y desde la crítica y no desde la hagiografía. Conviene a la historia y a la literatura.

54 Trabajo titulado Sobre la Rusia actual de septiembre de 1937, Macrì, opus cit., pág. 2218. 55 Macrì, ibidem, inserta este aforismo, esta sentencia, en Notas y recuerdos de Juan de Mairena, y lo fecha hacia abril de 1938, pág. 2381. 56 Ibidem, pág. 2388. 57 Macrì, Mairena póstumo, opus cit., pág. 2312.

90

Page 91: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando del Castillo

Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

91

Page 92: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La extrema derecha neofranquista a inicios del postfranquismo1 Miguel Ánguel del Río (Universitat Autònoma Barcelona) Resum /Resumen/ Abstract Este artículo tiene como objeto la evolución de la extrema derecha neofranquista en los momentos iniciales del posfranquismo y, concretamente, en el año en que se definen los factores básicos de diferenciación en el campo de la elite política del franquismo, 1976 Aquest article té com a objecte l'evolució de l'extrema dreta neofranquista en els moments inicials del postfranquisme i, concretament, l'any en què es defineixen els factors bàsics de diferenciació en el camp de l'elit política del franquisme, 1976 This article aims at the evolution of the extreme right neofranquista in the very early post-Franco and, specifically, in the year that defines the basic factors of differentiation in the field of Franco's political elite, 1976

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Postfranquisme, extrema dreta residual, extrema derecha operativa, Llei Orgànica de l’Estat, Alianza Popular, UCD Posfranquismo, extrema derecha residual, extrema derecha operativa, Ley Orgánica del Estado, Alianza Popular, UCD Post Franco era, residual extreme right, extreme right operational, Ley Orgánica del Estado, Alianza Popular, UCD

Introducción

Este artículo tiene como objeto la evolución de la extrema derecha neofranquista

en los momentos iniciales del posfranquismo y, concretamente, en el año en que se definen los factores básicos de diferenciación en el campo de la elite política del franquismo, 1976.

Una cuestión previa, que se refiere a la opción metodológica tomada para

aproximarnos a este sector político responde a una afirmación que, por su obviedad, ha podido no sólo darse por sentada, sino también crear algún malentendido a la hora de definir conceptos políticos, en especial el que se refiere a la inexistencia de la extrema derecha en España, tras cuarenta años de dictadura, creándose una nueva anomalía nacional: la inexistencia de un espacio que debería tener las mejores condiciones de desarrollo, precisamente cuando está forjándose su irrupción en la actualidad política del continente –los Republikaner alemanes, el crecimiento notable del Movimiento Social Italiano (MSI) a comienzos de la década de los setenta y su evolución hacia el proyecto posfascista de Alianza Nacional (AN) o la irrupción electoral del Frente Nacional (FN)

1 El presente trabajo forma parte de la tesis doctoral del autor y está financiada por el programa de Formación de Profesorado Universitario (FPU) del Ministerio de Educación.

92

Page 93: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

francés a partir de las municipales de Dreux en 1983–. Tal cuestión previa, y obvia, es afirmar que la extrema derecha española no se encuentra en el exterior del régimen de Franco, alimentando los sueños de pequeños grupos de acción o diminutos círculos de doctrinarios, como el Partido Español Nacional Socialista (PENS) o el Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), sino que el régimen mismo es el que bloquea cualquier aparición autónoma de tales experiencias –sin dejar, por otro lado, de complementarlas, como espacio de protección que es criticado por sectores afines–. En este sentido, el franquismo, en cualquiera de los sectores que lo apoyan hasta la muerte del dictador, es la extrema derecha española realmente existente. Y, tras el fallecimiento de Franco y el inicio del complejo proceso de la transición, la condición de la extrema derecha corresponde a quienes se consideran legítimos herederos de una tradición que debe hallar sus cauces de continuidad. La pluralidad, e incluso el debate áspero entre estos diversos sectores, no debe oscurecer la visión de esta fase hasta el punto de considerar que el enfrentamiento principal que se está produciendo en el país corresponde al de los llamados inmovilistas frente a los considerados «reformistas» en grados diversos, algo que no permitiría entender dos cosas: la primera, que en los inicios del primer gobierno de la monarquía todos ellos deben considerarse una derecha anómala, no equiparable a las opciones conservadoras ni, mucho menos, liberales del continente europeo, sino como tendencias que van organizándose y definiéndose en el marco de un reconocimiento de la legitimidad y legalidad del franquismo. La segunda objeción se refiere a la autonomía de la evolución de estos diversos sectores: mientras los más radicales pueden ser ajenos a cualquier cosa que diga o haga la oposición democrática, quienes se han calificado de reformistas a sí mismos no podrán actuar fuera de la dinámica en la que las movilizaciones y las propuestas de negociación de la oposición democrática implica la modificación de las actitudes de todos. El reformismo gubernamental y la extrema derecha del régimen

La muerte de Franco y el inicio del periodo que abarca la transición española2 suponen la apertura de un nuevo marco para la política de la élite franquista –y en consecuencia para la de la extrema derecha– caracterizada por la incertidumbre, la confusión y la desorientación política. La muerte de Franco, junto a los sucesos del Sahara, el aumento galopante de la inflación, las últimas ejecuciones del régimen y la movilización socio-política antifranquista, añadieron, al termómetro socio-político franquista, un grado más de potencialidad a la ya elevadísima fragmentación política de la élite rectora del «estado del 18 de julio», especialmente la situada en el gobierno. El mantenimiento de Arias3 como presidente del primer gobierno de la monarquía supuso

2 Respecto a la extensa bibliografía sobre la transición a la democracia española véase entre otros, CARR, Raymond y FUSI, Juan Pablo; España, de la dictadura a la democracia, Planeta, Barcelona, 1979; GALLEGO, Ferran; El Mito de la Transición, La crisis del franquismo y los orígenes de la democracia (1973-1977), Crítica, Barcelona, 2008; MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere; «La transición democrática 1975-1982» en MARÍN, José María, MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere; Historia Política de España, 1939-2000, Eumo, Madrid, 2001; POWELL, Charles; España en democracia, 1975-2000. Claves de la profunda transformación de España, Plaza & Janés, Barcelona, 2001; SOTO, Álvaro; La transición a la democracia: España 1975-1982, Alianza Editorial, Madrid, 1998; TUSELL, Javier, La Transición española a la democracia, Historia 16, Madrid, 1990. 3 Juan Carlos, como Jefe de Estado, mantuvo a Arias en el gobierno a cambio de que éste apoyara la candidatura de Torcuato Fernández Miranda para los cargos estratégicos de presidente de la Cortes y del Consejo del Reino, en LÓPEZ RODÓ, Laureano; Las claves de la transición. Memorias (IV), Plaza & Janés, Barcelona, 1993, pp.160-172 y 196-197. Para una profundización del período y del personaje véase, TUSELL, Javier y QUEIPO DE LLANO, Genoveva; Tiempo de incertidumbre. Carlos Arias Navarro entre el franquismo y la Transición (1973-1976), Crítica, Barcelona, 2003.

93

Page 94: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

una continuación de las políticas ambiguas y ambivalentes, carentes de cualquier iniciativa concreta, alejadas de cualquier proceso dinamizador de los proyectos reformistas franquistas en proceso.

El primer gobierno de la monarquía fracasó en su intento de llevar a cabo una

readaptación y perfeccionamiento del franquismo, acorde con la legalidad codificada en la Leyes Fundamentales y las demandas de ampliación de participación política y apertura. El gobierno estaba integrado por personalidades de renombre del franquismo, como Fraga–nombrado ministro de la Gobernación y vicepresidente para Asuntos Políticos–, Areilza–nombrado ministro de Asuntos Exteriores–, o José Solís –nombrado ministro de Trabajo–, y por personalidades de aún poco renombre pero que ya habían desempeñado cargos de gran importancia en las estructuras del Movimiento, como Adolfo Suárez –nombrado ministro Secretario General del Movimiento– o Martín Villa –nombrado ministro de Relaciones Sindicales–, entre otros4.

Tanto Fraga como Arias y la clase «reformista azul» –los Suárez y Martín Villa– partían de la base de la aceptación de un proceso de reforma, pero siempre que ésta estuviera controlada por la propia clase política franquista y por las instituciones del régimen. Esta reforma debería contar con la participación de la oposición moderada, pero no debería iniciar ningún proceso de ruptura que pudiera desencadenar un proceso constituyente que pusiera en peligro la legitimidad y ejercicio derivado del 18 de julio. Arias participó de esta estrategia, arrastrado por la dinámica del gobierno, pero se negó a mantener cualquier tipo de relación con la oposición moderada, en aras de su fidelidad a la ortodoxia franquista. La única posición definitoria para Arias eran sus constantes referencias a su fallido «espíritu del 12 de febrero» y a la obra de Franco5. Fraga, por su parte, lideró las primeras políticas de cambio desde el gobierno a través de su proyecto reformista-no rupturista, en el cual había estado trabajando con su núcleo de colaboradores de GODSA, basado en la ampliación de la participación política -que superase la Ley de Asociaciones vigente- y el bicameralismo. El bicameralismo se concretaba en un Congreso elegido por sufragio universal, en concepto de representación familiar, y un Senado de composición mixta, una parte elegido por sufragio universal y otra por designación real6. En paralelo a estas nuevas políticas, Fraga llevó a cabo diversas entrevistas con líderes de la oposición democrática –Tierno Galván, Rodolfo Llopis, Felipe González o Gil Robles7–, mientras se tramitaba su proyecto político en una Comisión Mixta formada por el Consejo Nacional y el Gobierno8; esto último representaba un claro freno para el desarrollo de la reforma ya que el proyecto de Fraga se anquilosaba en la institución colegiada del Movimiento ante la «sonrisa» de un Torcuato Fernández-Miranda que veía con gran agrado el desgaste que esto provocaría

4 «Nuevo Gobierno», ABC (12/XII/1975). 5 ARIAS NAVARRO, Carlos; Hacia una plenitud democrática. Discurso del Presidente del Gobierno, Carlos Arias Navarro, ante el Pleno de las Cortes, el 28 de enero de 1976, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1976. 6 Como afirman los historiadores Carme MOLINERO y Pere YSÀS, «La trilogía franquista: familia, municipio, sindicato, continuaba siendo válida para Fraga», en MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere, «La transición democrática 1975-1982», en José María MARÍN, Carme MOLINERO y Pere YSÀS; Historia Política de…, cit., pp.251-252. 7 FRAGA IRIBARNE, Manuel; En busca del tiempo perdido, Planeta, Barcelona, 1987, pp.26, 35-36 y 44-46. 8 Fue Adolfo Suárez quién insistió para que el proyecto reformista de Fraga pasase a estudiarse en el contexto de la Comisión Mixta (Consejo Nacional/Gobierno), en GALLEGO, Ferran; El Mito de la Transición…, cit., pp. 259-263.

94

Page 95: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

al protagonismo reformista de Fraga9. Adolfo Suárez, a su vez, desde la Secretaria General del Movimiento, observaba muy contrariado las políticas de Fraga, ya que no era partidario de la metodología del ministro de la gobernación. Suárez –partiendo siempre de la no ruptura– proponía una compilación de las Leyes Fundamentales en una nueva Constitución, que podría llamarse Fuero de España o Ley Fundamental del Reino, que mantuviera la representación por tercios –familiar, local y sindical– en las Cortes, llevando el sufragio universal únicamente al tercio familiar. Éste era el camino modernizador, junto al mantenimiento de la dualidad Cortes/Consejo como instrumento de vinculación con el espíritu del 18 de julio10, que, según Suárez, necesitaba y debía seguir el régimen. Estas ideas fueron bien recibidas por la extrema derecha del régimen, al ver que la esencia del 18 de julio era integrada en el «contrainforme» del Secretario General. Asimismo, este posicionamiento sirvió a Suárez para ser bien visto por los procuradores y consejeros franquistas más ortodoxos, alcanzando el puesto de consejero vitalicio entre los «40 de Ayete»11, y la consideración positiva por parte del Consejo del Reino. Por lo tanto, podemos afirmar que las posiciones del Ministro Secretario General del Movimiento estaban muy alejadas de la imagen del «Suárez reformista», ya que se presentaba como el abanderado y defensor de los partidarios de Movimiento ante el Gobierno. Un Suárez «reformista» que aprovecharía el desgaste sufrido por Fraga en el ministerio de la gobernación –a raíz de los hechos de Vitoria y Montejurra12, principalmente– y la repercusión de su discurso en el Proyecto de Ley de Asociaciones Políticas del 9 de junio13, para recolocarse en un espacio de visibilidad política en que aunaba su respeto a la legitimidad del 18 de julio –que se le reconocía por su cargo de Ministro Secretario General– y su carácter aperturista reformista de corte más centrista; el citado espacio sería abandonado por un Fraga que acabaría escorándose hacía sectores más conservadores, lo que le llevaría a formar la neofranquista Alianza Popular tras su fracaso en el gobierno.

Los hechos de Montejurra y de Vitoria –que brindaron la oportunidad de ver al

Fraga autoritario y duro de «la calle es mía»–, la paralización del proceso de reforma en la Comisión Mixta ante unas expectativas de cambio –sólo se llevaron a cabo la Ley de Asociaciones Políticas y la regulación del Derecho de Asociación y de Reunión, aunque la segunda no tenía valor jurídico ya que contradecía el Código Civil vigente– ,el encarcelamiento de miembros de la Platajunta y el aumento de la conflictividad social y laboral14, fueron factores que, en un contexto general de crisis económica, produjeron

9 ORTÍ BORDÁS, José Miguel; La Transición desde dentro, Planeta, Barcelona, 2009, pp.221-222. 10 BERNÁLDEZ, José María; El patrón de la derecha. Biografía de Fraga, Plaza & Janés, Barcelona, 1985, p.163. 11 «Adolfo Suárez, consejero permanente del Grupo de los Cuarenta», ABC (26/V/1976). En sus memorias, López Rodó afirma: «No sé el interés que puede tener Suárez en ello, cuando la Reforma Política abolirá el Consejo Nacional», en LÓPEZ RODÓ, Laureano; ob.cit., pp.246-247. De esta afirmación podemos deducir que, o bien Suárez no tenía prevista la reforma –en éste sentido–, o bien quería con ello obtener una victoria política para adquirir mayor perfil ante Fraga. 12 Un análisis de los sucesos, protagonistas y consecuencias de Montejurra, en CLEMENTE, Josep Carles y Carles, COSTA; Montejurra 76. Encrucijada política, La Gaya Ciencia, Barcelona, 1976; CUBERO, Joaquín; «Montejurra 1976. Un intento de interpretación», en Javier TUSELL, José María MARÍN, Isidro SEPULVEDA, Susana SUEIRO y Abdón MATEOS (eds); Historia de la transición y consolidación democrática en España (1975-1986), Volumen I, UNED/UAM, Madrid, 1995, pp.29-48. 13 OSORIO, Alfonso; Trayectoria política de un ministro de la Corona, Planeta, Barcelona, 1980, pp.80-81. 14 En el primer trimestre del año 1976 se produjeron 17.371 huelgas; el número de horas perdidas de trabajo en 1976 sumaron un coste de 156 millones de pesetas, en MARAVALL, José María; La política de la transición. 1975-1980, Taurus, Madrid, 1981, p.28. Véase una visión de las huelgas y conflictos

95

Page 96: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

una crisis de credibilidad política del gobierno de Arias15 y, especialmente, del proyecto reformista de Fraga. La falta de decisión y de proyecto político propio por parte de Arias –que no fuera el continuismo más ortodoxo de carácter nulamente reformista– produjo una situación de impasse que ponía en peligro la supervivencia del régimen y la institución monárquica. El rey, asesorado por Torcuato Fernández Miranda, decidió prescindir de Arias16, siéndole presentada –mediante las maniobras de Fernández Miranda desde el Consejo del Reino– una terna en la que estaban Suárez, Silva y López Bravo, y de la que acabó saliendo Suárez como nuevo presidente17.

El nombramiento de Suárez descolocó a la opinión pública18, que interpretaba su

elección como un paso atrás respecto a la ansiada reforma política, mientras que la extrema derecha del régimen lo veía como un defensor del Movimiento Nacional19. A partir de aquí, Suárez intentó presentarse al país como el hombre neutralizador de la extrema derecha franquista, a través de la agilización de los planes reformistas que había defendido Fraga –con la ayuda clave de Fernández-Miranda–, el control gubernativo y la legalidad de las instituciones franquistas. Todo ello se producía ante la impertérrita mirada de un Fraga excluido del poder franquista, deslegitimado políticamente en su intento de liderar el reformismo centrista desde el gobierno –ahora liderado por Suárez –, y necesitado de un nuevo espacio político, la derecha neofranquista, desde donde pudiera volver a saltar a los núcleos centrales del poder. Fraga partía de la base de la necesidad de canalizar el franquismo sociológico –las clases medias nacidas del periodo franquista del desarrollo económico de los 60 y que Fraga consideraba mayoritarias en España– hacia un proyecto político conservador-autoritario que pudiera contrarrestar cualquier proyecto rupturista que pusiera en peligro los logros sociales y económicos

laborales en 1976, en MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere; Productores disciplinados y minorías subversivas: la clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista, Siglo XXI, Madrid, 1998, pp.233 y ss.; SOTO, Javier; «Conflictividad social y transición sindical», en TUSELL, Javier y SOTO, Álvaro (eds.); Historia de la transición…cit., pp.363-408. 15 «Ante la reforma», El País (5/V/1976). 16 Son conocidas las palabras de Juan Carlos a la revista norteamericana Newsweek en abril de 1976, tachando a Arias de «desastre sin paliativos» y de abanderado del sector más inmovilista del régimen. Anteriormente ya se habían producido enfrentamientos entre Arias y Juan Carlos por temas relacionados con la reforma de la Ley de Sucesión o la incuestionabilidad de la fuente de autoridad concedida a Arias por parte de Franco, en FERNÁNDEZ-MIRANDA, Pilar y FERNANDEZ-MIRANDA, Alfonso; Lo que el Rey me ha pedido. Torcuato Fernández-Miranda y la reforma política, Plaza & Janés, Barcelona, 1995, pp.85 y ss. 17 Torcuato Fernández-Miranda hace ver al rey que la elección de Suárez es la más conveniente, porque el joven ministro Secretario General presentaba las características personales necesarias para aquel contexto, «alguien dirigible y disponible, abierto a las ideas directivas», en POWELL, Charles; ob.cit, p.158. 18 Ricardo de la Cierva criticó desde El País la elección de Suárez, considerándola un «gran error». También es remarcable su definición del gobierno de Suárez como la del «primer gobierno franquista del posfranquismo», véase DE LA CIERVA, Ricardo, «¡Qué error, qué inmenso error!», El País (8/VI/976). Otro ejemplo lo podemos encontramos en el semanario Cuadernos para el Dialogo, correspondiente al número 267, dónde el título de la portada lo dice todo: «El apagón». Para un análisis más amplio de la reacción política y mediática ante la elección de Suárez véase, GALLEGO, Ferran, El Mito de la Transición…, cit, pp.259-263. 19 Son destacables las palabras que Adolfo Suárez pronunció el día de su toma de posesión, las cuales fueron aplaudidas por el diario El Alcázar en su editorial del día 27 de marzo de 1975, titulado «Lealtad y continuidad»; el editorial se hacia eco de las palabras de Suárez: «Yo vengo aquí a servir a las ordenes del ministro general del Movimiento, la voluntad de convivencia integradora que tiene su punto de origen en el 18 de julio de 1936, y vengo con la clara conciencia de que un servicio a España no puede regirse. Sé bien que se trata de continuar la ingente obra del Caudillo que ha fundamentado nuestra historia presente en la paz y en el orden social; en el respeto a la libertad y a la dignidad social del ser humano; en la justicia social y en el desarrollo económico».

96

Page 97: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

alcanzados por el franquismo20. En otro orden de cosas, tenemos que hacer referencia a cómo afecta todo este

proceso de cambio a la extrema derecha del régimen. En este sentido hablaremos de las de las dos fuerzas más representativas del sector neofranquista21: Fuerza Nueva y el grupo organizado alrededor de la Confederación Nacional de Ex Combatientes-El Alcázar. En Fuerza Nueva –el partido más representativo de la extrema derecha española neofranquista– la confusión reinante en la vida política franquista también afectó al núcleo de Blas Piñar, quien optó por presentarse como una figura solitaria ante un nuevo contexto incomprendido e incorrectamente analizado. Optó por la defensa de Franco y de su orden constitucional22, la crítica a la subversión23 y la crítica a todo proyecto desvirtuador del régimen del 18 de julio –en especial al proyecto liderado por Fraga24 y Arias25–.En este sentido, la postura del grupo piñarista adolecía la ausencia de un proyecto futuro que fuese más allá del retorno a las soluciones de los años 40 y 50:

Las asociaciones –y ahora supongo que lo verán bien claro quienes se sumaron de buena fe a la fórmula – no eran otra cosa que un método par dividir a los hombres del Movimiento convirtiendo la diversidad que es lícita, en dispersión que es suicida, especialmente en el momento actual en que se legaliza la comparecencia pública de quienes, con descaro, se manifiestan fieles a su ideología, enemigos de la doctrina que informa tanto al Movimiento Nacional como al Estado al que el Movimiento dio la vida26.

Nos encontramos con una Fuerza Nueva que optó por la resistencia27 –al igual

20 GALLEGO, Ferran; «Nostalgia y modernización. La extrema derecha española entre la crisis final del franquismo y la consolidación de la democracia (1973-1986)», en COBO, Francisco y ORTEGA, María Teresa (eds.); La extrema derecha en la España Contemporánea, Ayer, 71 (2008), p.196. Para ver el ideario de Fraga al respecto ver entre otros, FRAGA IRIBARNE, Manuel; El desarrollo político, Grijalbo, Madrid, 1971; Legitimidad y Representación, Grijalbo, Madrid, 1973; Un Objetivo Nacional, Dirosa, Barcelona, 1975; y España en la encrucijada, Adra, Madrid, 1976. 21 No haremos referencia al disgregado mundo falangista, no por infravalorarlo, sino porque el falangismo de 1976 estaba más inmerso en la lucha por las siglas FE-JONS, y su unificación, que por iniciar o liderar políticas neofranquistas. En este sentido el grupo más numeroso y recogedor de la herencia de FET-JONS -liderado por Raimundo Fernández Cuesta y constituido formalmente como FE-JONS el 17 de septiembre de 1976-, siguió una estrategia de carácter «populista» en la línea marcada por la Confederación Nacional de Ex Combatientes-El Alcázar. Para ver la visón de Fernández-Cuesta al respecto véase, URBANO, Pilar; España cambia de piel: entrevistas políticas, Sedmay, Madrid, 1976, pp.150-168 y FERNANDEZ-CUESTA, Raimundo; Testimonio, recuerdos y reflexiones, Dyrsa, Madrid, 1985, pp.140-153. Para una visión del falangismo no oficial surgido a partir del decreto de unificación de 1937 véase, MORENTE VALERO, Francisco; «Hijos de un dios menor. La Falange después de José Antonio», en GALLEGO, Ferran y MORENTE VALERO, Francisco (eds.), Fascismo en España: ensayos sobre los orígenes sociales y culturales del franquismo, El Viejo Topo, Barcelona, 2005, pp.211-250. 22 La revista haría referencia, en tono populista, a la imposición de una democracia no deseada por el pueblo español; «Se vende España», Fuerza Nueva (21/II/1976). 23 «Mendicidad ante el socialismo», Fuerza Nueva (27/XII/1975). 24 «Los tres Fragas», Fuerza Nueva (10/I/1976). 25 «Discurso de Arias», Fuerza Nueva (7/II/1976). 26 «Servir al estado, sí pero ¿a cuál?», Fuerza Nueva (3/I/1976). 27 Piñar, junto a Fernández de la Vega, fue el único componente de la extrema derecha del régimen que presentó una enmienda a la totalidad a la Ley Para la Reforma Política, véase PIÑAR, Blas; Escrito para la Historia, Volumen I, Fuerza Nueva Editorial, Madrid, 2000, pp.535-553. Otro acto de resistencia será su «no» en el referéndum de diciembre en, «Referéndum: ¡No!», Fuerza Nueva (4/XII/1976) y «Votaremos…¡No!», Fuerza Nueva (11/XII/1976).

97

Page 98: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

que toda la extrema derecha del régimen–28frente a los nuevos cambios que se estaban produciendo; su confusión política era la consecuencia de un incorrecto análisis de los hechos que se estaban produciendo, ya que se interpretó el período que abarca la transición española como un proceso reversible. En general, la extrema derecha española no pudo superar el transvase de poderes en un contexto de valores invertidos y de redistribución política. Fuerza Nueva, pasaría de oponerse al gobierno franquista –especialmente al de Arias Navarro– en defensa del régimen del 18 de Julio29, a oponerse al régimen constitucional y, en consecuencia, a todos los gobiernos derivados del sistema constituyente: pasó, pues, de ser la extrema derecha del franquismo30 a ser la extrema derecha de la transición democrática. Una Fuerza Nueva a la que sólo le quedaba resistir ante los hechos acontecidos y esperar la rectificación de los administradores de la reforma en pos de una vuelta a situaciones superadas; liderando esta resistencia, Blas Piñar se asemejaba a un predicador en el desierto –como quedó patente cuando presentó una enmienda a la totalidad al proyecto de Ley para la Reforma Política, al considerar que ésta era una ruptura encubierta–. Una de las claves de su fracaso fue su la nula capacidad interpretativa del nuevo período surgido de la reforma política, así como su incapacidad para plantear una autentica alternativa neofranquista que se basase en la necesidades reales de sus potenciales electores31 –que fundamentalmente eran el franquismo sociológico y el político–. En este sentido, la defensa del franquismo de los años 40-50 no aportaba soluciones concretas a los problemas del pueblo español de finales de los 70; por otro lado, ese franquismo sociológico y político partía de la admiración a Piñar por su defensa de la figura de Franco – aunque Piñar defendiera el Franco de los años 40-50, el de la unificación y todo lo que comportaba–, no del deseo por volver a situaciones superadas –recuerdos de la guerra, el miedo y el racionamiento– sino del deseo a guardar un buen recuerdo de Franco acorde con los nuevos tiempos y los nuevos cambios sociopolíticos que necesitaba y pedía el país. A dicho punto se aferraron Unión de Centro Democrático (UCD) y, en especial, Alianza Popular (AP), los cuales se harían con el voto de ese franquismo sociológico y gran parte del político a través de un discurso que mantenía un recuerdo positivo de la etapa de Franco –sin la necesidad de volver atrás–, mientras se remarcaba positivamente los logros socioeconómicos que habían permitido el desarrollismo del los 60, en aras de un nuevo contexto «democrático».

Blas Piñar, a pesar de contar con factores que jugaban a su favor –su gran poder

de convocatoria, el apoyo recibido por otras fuerzas europeas de extrema derecha como el MSI italiano o el Frente Nacional francés o su influencia sobre el panorama de la extrema derecha española– no lograría superar la barrera política del neofranquismo político de la extrema derecha «residual»32 al negarse a defender un nuevo discurso 28 Sobre la extrema derecha española durante el tardofranquismo y posfranquismo véase entre otros, la tres principales obras al respecto, CASALS MESEGUER, Xavier; La tentación neofascista en España, Plaza & Janés, Barcelona, 1998; GALLEGO, Ferran; Una patria imaginaria. La extrema derecha española (1973-2005), Síntesis, Madrid, 2006; RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luís; Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación democrática (1967-1982), CSIC, Madrid, 1994. Para la evolución de Fuerza Nueva nos remitimos a las obras anteriormente citadas, a causa de la falta de estudios específicos al respecto que no sean de propios militantes o colectivos afines, como, entre otros MILÀ, Ernesto, Ante la disolución de F/N. El porqué de una crisis, Barcelona, Alternativas, 1984. 29 «Régimen, Gobierno, Oposición», Fuerza Nueva (3/I/1979). 30 GALLEGO, Ferran; Una patria imaginaria…, cit., p. 422. 31 Ibídem, pp. 225-230. 32 Piñar fracasó en su táctica de convertir el discurso memorialista y conmemorativita franquista en una base doctrinal política definida. Fuerza Nueva, y en especial Blas Piñar, dedicó su discursos político

98

Page 99: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

basado en el nacional-populismo posfascista como el que estaba dando resultados en Alemania, Italia y Francia. Este cambio estratégico le hubiera permitido conectar con los votos «útiles» del franquismo sociológico que se ubicaron en AP y UCD.

Fuerza Nueva simbolizó una opción del pasado en un presente irreversible; su

lucha contra la inversión de los valores franquistas le provocó una nula predisposición a interpretar el nuevo panorama político derivado de la crisis del franquismo, frenando, de esta manera, su pragmatismo político en aras de una fidelidad dogmática a un régimen pasado.

Dejando de lado a Fuerza Nueva y su desarrollo futuro, y siguiendo con las

reacciones de la extrema derecha neofranquista ante el nuevo contexto de 1976, tenemos que hacer referencia a la otra principal fuerza del citado sector: El Alcázar-Confederación Nacional de Ex Combatientes33. Desde el diario se partía, como Fuerza Nueva, de la reversibilidad del proceso reformista –el cual sólo era deseado por una minoría subversiva no representativa del pueblo español– y de la resistencia contra todo aquello que pudiera significar una distorsión del régimen del 18 de julio. El diario vio con impotencia cómo se procedía al desmantelamiento de las instituciones franquistas, ante la inoperancia de la propia extrema derecha del régimen y de aquellos que, como Suárez, habían jurado fidelidad a las Leyes Fundamentales y habían alabado la obra de Franco:

En los cinco meses que han transcurrido desde su muerte se quiere, como tantas cosas, dar la vuelta a la obra de Franco y la máxima que hoy prevalece es la de primero filosofar y después vivir. […] Pero al pueblo, al honrado pueblo español, en nombre del cual todo el mundo habla, lo que le importa es el pan nuestro de cada día, ese pan que en 1976 representa el nivel de vida logrado bajo la paz de Franco, y se ve con angustia que en la tumba de Cuelgamuros no sólo se ha enterrado su paz, sino que parece que se va a enterrar también el pan tan sacrificadamente ganado34. Esta actitud populista, seguida y fomentada por el propio diario desde 1975, se

basó en un discurso que hacía hincapié en las «auténticas necesidades del pueblo español» alejadas de toda demanda política, mientras se resaltaban los «logros» obtenidos a lo largo del «desarrollismo económico» franquista –como uno de los principales objetivos que pueblo español debiera conservar–, en contraposición a las exigencias políticas que enarbolaban los opositores del régimen, quienes no se preocupaban de las «auténticas» necesidades requeridas por el pueblo español: el exclusivamente a alabar el régimen de Franco, a defender la catolicidad de España, y a legitimar el 18 de julio, sin presentar ello ningún proyecto político definible –más allá del retorno al franquismo más ortodoxo– como alternativa creíble a la democracia naciente y a las necesidades socio-económicas de la sociedad española. 33 Para consultar los orígenes de El Alcázar / Confederación Nacional de Ex Combatientes véase, RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luís; La extrema derecha española en el siglo XX, Alianza Editorial, Madrid, 1997, pp. 396-398. La Confederación tendría un papel estratégico que iría más allá de la definición de «nostálgico». El encuadramiento de los excombatientes -elemento común a todos los movimientos fascistas- en esta plataforma, era una forma de representación de una nación en movimiento que no podía comprender la política fuera de unas coordenadas temporales basadas en la legitimación del régimen surgido de la victoria franquista en la guerra civil. Perder el recuerdo de la guerra civil era sinónimo de perder la legitimidad del régimen, véase GALLEGO, Ferran; Una patria imaginaria…, cit., pp. 74-77. 34 «El pan de los españoles», El Alcázar (17/V/1976).

99

Page 100: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

trabajo, la paz y el pan. Por otro lado, y dejando de lado los contenidos populistas, también aparecieron otras temáticas de debate en El Alcázar a lo largo de 1976 y que versaban en torno a la cada vez más escasa credibilidad política de Arias35; la critica a la ofensiva política de la oposición en la primavera de 197636; el debate sobre la reforma37; o la defensa del sistema institucional franquista38 –todo ello sin olvidar el discurso «guerracivilista»–.

En el punto relacionado con el discurso «guerracivilista», el diario extremista siguió la misma dinámica marcada desde 1975, especialmente cuando pasó oficialmente a ser el órgano de expresión de la Confederación Nacional de Ex Combatientes en junio de 1975; las alusiones a la Guerra Civil como elemento forjador espiritual fueron el elemento más característico. En este sentido, el diario recogería a lo largo del posfranquismo las claves políticas fijadas en la I Asamblea Nacional de Ex Combatientes, realizada en Zaragoza el 8 de marzo de 1975, basadas en: la adhesión al Jefe del Estado y al Príncipe de España; la plena identificación con el Movimiento Nacional y el 18 de julio; la inquietud por la «subversión»; y la petición de control de la prensa por parte del gobierno en los casos de crítica contra el régimen. Algunas de las intervenciones de la citada asamblea, como las del carlista José Luis Zamanillo, son altamente clarificadoras sobre el posicionamiento respecto a la significación de la Guerra Civil y al papel de la Confederación:

Esto es España, y es España porque es el 18 de julio. Ejército, Falange, el Requeté, lucharon unidos por España. Es un acto de afirmación patriótica, en los ideales y en el espíritu, que no hay más espíritu que el del 18 de julio. […] Fuimos combatientes en la guerra, pero seguimos siendo combatientes de la paz. Es preciso que esta paz dure siglos y siglos. El presente no nos preocupa más que como un puente para el futuro, y es preciso que ese puente no se hunda. […] Existimos los hombres del 18 de Julio y con nosotros no juega nadie. Estamos dispuestos a todo lo que sea necesario para que tenga continuidad el Régimen.39

Dos forma de defender el neofranquismo: la extrema derecha «residual» y la extrema derecha «operativa».

La aprobación por parte de la Cortes Franquistas y del pueblo español –en el referéndum– de la Ley Para la Reforma Política implicó un reordenamiento de las posiciones –en movimiento– de los campos en proceso de la élite franquista y de la extrema derecha del régimen. La élite y el funcionariado franquista se integraron en los dos principales partidos surgidos del franquismo: UCD y AP.

La UCD40, a la que definimos como una organización parafranquista –ya que fue

35 «Arias y el legado de Franco», El Alcázar (30/I/1976). 36 «La tentación comunista», El Alcázar (18/III/1976). 37 «Fidelidad, reforma y ruptura», El Alcázar (24/IV/1976). 38 «El régimen del 18 de julio. Único sistema que aceptamos», El Alcázar (19/III/1976). 39 «Zaragoza. I Asamblea Nacional de Excombatientes», Fuerza Nueva (22/III/1975). 40 Respecto a la bibliografía producida exclusivamente en torno a UCD ver, ALONSO-CASTRILLO, Silvia; La apuesta del centro. Historia de la UCD, Alianza Editorial, Madrid, 1996; ATTARD, Emilio; Vida y muerte de UCD, Planeta, Barcelona, 1983; DE LA CIERVA, Ricardo; La victoria de UCD: (unión de clanes desunidos), Arc, Madrid, 1997; CHAMORRO, Eduardo; Viaje al centro de UCD, Planeta, Barcelona, 1981; FIGUERO, Javier; UCD la «empresa» que creo Suárez: historia, sociología y familias del suarismo», Grijalbo, Barcelona, 1981; HOPKINS, Jonathan; Party formation and democratic

100

Page 101: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

construida bajo las estructuras del Movimiento como parapeto de un amplio neofranquismo social proveniente del partido único y del aparato sindical que no pretendía romper la legalidad franquista–, estaba formada, a parte de las masas funcionariales del Movimiento –integradas en su mayoría en la Unión del Pueblo Español (UDPE)–, por un conglomerado de partidos-asociaciones procedentes de la oposición moderada y del reformismo franquista. La UCD lideró un proyecto centrista-reformista que partía del control de las reformas a través de las instituciones franquistas y los núcleos de poder gubernamental; todo ello, sin renegar de la legitimidad y ejercicio del 18 de julio. Nos encontramos con un Suárez líder de UCD –que se había negado a aceptar a la UDPE de Martínez Esteruelas como base de su proyecto, y que había arrebatado el proyecto centrista reformista a Fraga y a Areilza41–,ganador de unas elecciones, utilizando los resortes del poder (gobernadores civiles42, medios de comunicación) ante la crítica generalizada de dirigentes y simpatizantes de AP43.

Por otro lado, si analizamos los orígenes políticos de los componentes de UCD en las elecciones generales de 1977, nos encontramos con 51 ex procuradores franquistas44 y con una inmensa amalgama de funcionarios del Movimiento que serían claves para el triunfo de UCD en las elecciones, siendo los gobernadores civiles –que, en su mayoría, se presentaban como independientes– una de las principales claves de la victoria. Una UCD que se convierte en un vehiculo de colocación del personal del Movimiento Nacional de base, en contraposición a la composición de AP, la cual se transformó en un núcleo de encuadramiento de la elite franquista representativa de los ministros de los años setenta pero no para los de segunda etapa de la monarquía en 1976. Pero si analizamos quién votó a UCD, nos encontramos con la mayoría del franquismo sociológico, el cual quería un cambio controlado del proceso político pero sin tener que renegar, por ello, del legado y obra de Franco; una legado concentrado en la experiencia de los XXV años de Paz y en el desarrollismo económico de los 60, y no en el franquismo que más acentuó su fascismo en los años 40-50. Por lo tanto, estamos ante un partido que aglutinó al franquismo institucional y al «franquismo de ciudadano de orden», el cual había aceptado el régimen y había sido partidario del mismo mientras vivía Franco, y que ante el nuevo contexto sociopolítico era partidario de un «cambio ordenado» que evitase una posible confrontación social en el país. «El cambio ordenado» lo canalizó UCD a través de una propuesta moderada –que asume buena parte de los parámetros de la oposición referentes a legalización de partidos y cortes constituyentes–, basado en el control absoluto del proceso del cambio.

Si hablamos de AP45, nos encontramos con una plataforma que partía de un

transition in Spain: The creation and collapse of the Union Democratic Centre, Macmillan, Basingstoke, 1999; HUNEUUS, Carlos; La Unión de Centro Democrático y la transición a la democracia en España, CSIC, Madrid, 1982; JAUREGUI, Fernando y SORIANO, Manuel; La otra historia de UCD, Emiliano Escolar, Madrid, 1980. Asimismo ver «La concepción de Centro y la indefinición de UCD», Actas del I Congreso Internacional sobre la Historia de la Transición y Consolidación democrática en España, Volumen I, UNED-UAM, Madrid, 1995, pp.279. 41 Areilza, fundador del Partido Popular, pretendió realizar una plataforma que aglutinase al mundo centrista-reformista -que acabaría siendo UCD-. En éste proceso Areilza fue «invitado» a abandonar el partido para que el proyecto pudiera ser liderado por Suárez, en BAÓN, Rogelio; Historia del Partido Popular. Del franquismo a la refundación, Volumen I, Ibersaf, Madrid, 2001, pp.117 y ss. 42 MARTÍN VILLA, Rodolfo; Al sercicio del Estado, Planeta, Barcelona, 1984, p.78. 43 FERNÁNDEZ DE LA MORA, Gonzalo; «Glosa al presidente», El País (7/V/1977). 44 «Los 51 de Unión de Centro», El País (10/V/1977). 45 En la actualidad sólo encontramos tres estudios que analizan exclusivamente la temática de Alianza Popular en un contexto estatal, excluyendo la obra del historiador catalán CULLA, Joan B.; La Dreta

101

Page 102: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

franquismo actualizado (neofranquismo) como base estratégica y doctrinal de su proyecto. La federación neofranquista intentó hacerse con el franquismo sociológico –y con parte del político– y poner freno a una posible mayoría de izquierdas en el poder. Nos encontramos con un líder de AP, Fraga, escorado a la derecha –en relación a sus propuestas iniciales centristas-reformistas no rupturistas, decidido en buscar, estratégicamente, el apoyo de las clases medias españolas46. Para Fraga, la mayoría del pueblo español estaba formado por clases medias –que guardaban un buen recuerdo de Franco y que habían nacido en el desarrollismo de los 60–, que querían experimentar un cambio alejado de todo tipo de «extremismo» rupturista que pudiera parar el avance político y económico del país.

La plataforma neofranquista estuvo integrada por diferentes partidos nacidos,

principalmente, de asociaciones franquistas como: la Unión del Pueblo Español de Martínez Esteruelas, la Acción Regional de López Rodó, la Acción Democrática Española de Silva Muñoz, la Democracia Social de Licinio de la Fuente, la Unión Nacional Española de Fernández de la Mora, la Unión Social Popular de Thomas Carranza, o la Reforma Democrática de Manuel Fraga. Si analizamos este elenco de grupos y personajes, nos encontramos con ministros y procuradores47 franquistas de los años 60-70, y con asociaciones que, en su mayoría, fueron más unas letras que una auténtica organización -la mayoría de los integrantes de esos grupos ingresaron en UCD48-.

AP participó en el proceso reformista liderado por Suárez a través de su voto favorable en las Cortes del 18 de noviembre de 1976 y su voto afirmativo en el referéndum del 15 de diciembre de 1976, mientras que sólo pudo hacerse notar en el debate de la reforma a través del tema referente a la futura ley electoral, al exigir un sistema mayoritario en contraposición al sistema proporcional49. El intentó de AP, concretamente de Fraga, de presentarse ante la opinión pública como un grupo centrista- Espanyola a Catalunya (1975-2008), La Campana, Barcelona, 2009, y la de la politóloga gallega LAGARES DIEZ, María Nieves; Génesis y desarrollo del Partido Popular de Galicia, Tecnos, Madrid, 1999: BAÓN, Rogelio; ob.cit.; LÓPEZ NIETO, Lourdes; Alianza Popular: Estructura y evolución electoral de un partido conservador (1976-1982), CIS, Madrid, 1988; PENELLA, Manuel; Los orígenes y evolución del Partido Popular. Una historia de AP.1973-1989, Volumen I, Caja Duero, Salamanca, 2005.Exclusivamente López Nieto utiliza una propuesta científica, pero sin analizar a fondo las cuestiones sociales, culturales, políticas e históricas del desarrollo de AP. Por otro lado, los libros de Baón (miembro de AP/PP) y Penella (secretario de Dionisio Ridruejo a partir de 1971) caen en el universo de subjetivismo ideológico respecto a AP. También existen otras obras periodísticas del momento como las de, MARTÍN VILLACASTÍN, Rosario; Alianza Popular. España lo único importante, Maisal, Madrid, 1977, y MARTÍNEZ, José Luis y GALLEGO, Soledad; Los 7 Magníficos, Cambio 16, Madrid, 1977. Por otra parte, también encontramos en formato memoria el libro de VELO DE ANTELO, José María; De Ayer a hoy. Los orígenes del Partido Popular, Galland Books, Madrid, 2010. 46 FRAGA IRIBARNE, Manuel; En busca del…, cit., pp. 56-57. 47 En las elecciones generales de 1977, Alianza Popular fue el partido que presentó un mayor número de ex-procuradores franquistas, encuadrando a casi a la mitad de los 712 procuradores de Franco, véase LÓPEZ NIETO, Lourdes; ob.cit., pp. 85-94. 48 PENELLA, Manuel, ob.cit., pp. 174-190. Aunque no es comparable con la situación y contexto italiano postbélico, hay una cierta similitud entre el caso italiano y UCD. En el caso italiano se produce la integración de funcionarios fascistas -que no siguieron a Mussolini a la República de Salo- en los partidos políticos no fascistas como medio de supervivencia política -liberales y principalmente democristianos-. Al contrario que los seguidores del Mussolini de la República de Salo, los fascistas «doctrinales», que formaron el MSI, véase GALLEGO, Ferran; Neofascistas. Democracia y extrema derecha en Francia e Italia, Plaza & Janés, Barcelona, 2004, pp.182-196. 49 «Alianza Popular pidió al Rey un sistema mayoritario y neutralidad del gobierno en las elecciones», El País (28/X/1976).

102

Page 103: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

reformista50, era contradictorio ya que chocaba con la composición de sus cuadros y sus representantes, que eran claramente de extrema derecha, como: el integrista Fernández de la Mora, el falangista populista Utrera Molina, el «franquista duro» Arias Navarro o el «democristiano» franquista Silva Muñoz. Esta percepción fue claramente plasmada por los medios de comunicación del momento, que calificaban a AP de neofascista y de neofranquista51, irritando a un Fraga que intentaba alejarse de toda comparación con los sectores de la extrema derecha más tradiciona52 con la excusa de liderar «la derecha civilizada»53. Podemos resumir que AP se convirtió en una plataforma neofranquista que buscaba obtener el apoyo del espectro del franquismo sociológico, del reformismo del régimen y de la base social del neofranquismo más escorado a la derecha.

Pero más allá de realizar una comparación entre los dos partidos surgidos del reformismo franquista, queremos plantear la incursión de AP en una nueva definición: la extrema derecha «operativa» –en contraposición a la extrema derecha «residual»–. ¿Por qué hablamos de extrema derecha para calificar a AP? El punto de partida de nuestra definición es el reconocimiento de la legitimidad de origen y de ejercicio del régimen surgido del 18 de julio de 1936, por parte del partido de Fraga. Esto implica el reconocimiento de un régimen constituido contra la legalidad democrática de la II República y la aceptación de un régimen de extrema derecha, el franquismo. Por lo tanto, la no ruptura con la legitimidad franquista, por muy reformista que se quiera plantear, implicaba moverse dentro de los campos de la extrema derecha, ya fuere con el adjetivo reformista, inmovilista, aperturista o evolucionista. AP nunca renegó de la legitimidad al 18 del julio ni lo que ello representaba –básicamente, porque estaba integrado por la élite política franquista– aunque, eso sí, se presentaron ante la opinión pública como los herederos del franquismo del desarrollismo económico de los 60, el de los 25 años de Paz. Todo ello, bajo una lectura del presente basada en el deseo de cambio modernizador del sistema; una modernización que permitiera adaptarse a los nuevos tiempos, sin que ello significase ningún proceso constituyente que rompiera los logros del franquismo.

En este contexto se movió AP, llevando, hasta las últimas consecuencias, unas

políticas que claramente podríamos asimilarlas con las lideradas por las fuerzas de la nueva extrema derecha europea del momento –el MSI italiano, los Republikaner alemanes o el FN francés–. Estas fuerzas mezclaban el respeto por las experiencias fascistas –sin que por ello se desease su vuelta– con unas políticas que hacían referencia a los problemas del momento y a soluciones no basadas en proyectos pasados. Esta estrategia se acompañaba de un discurso anticomunista y de crítica, en clave nacional-populista, contra los sistemas democráticos. La Alianza Popular de 1976-1978 estaba 50 «Faga: Somos centristas en el sentido más profundo», El País (8/III/1977). 51 «Alianza Popular opta por el continuismo», El País (10/X/1976). Véase también, BURNS MARAÑON, Tom; Conversaciones sobre la derecha, Plaza & Janés, Barcelona, 1997, pp.171-187. 52 La deriva derechista de Fraga con la formación de AP tuvo consecuencias para el grupo «fraguista» de GODSA, que se reestructuró tras abandono de los sectores más reformistas encabezados por Ruiz Platero, Calderón y Cortina -todos ellos contrarios a la formación de AP-, véase PENELLA, Manuel, ob. cit., p.161. 53 Para una visón sobre los orígenes y desarrollo de las derechas españolas a lo largo del siglo XX, véase entre otros, GONZÁLEZ CUEVAS, Pedro Carlos; El pensamiento político de la derecha española en el siglo XX, Tecnos, Madrid, 2005; TUSELL, Javier y AVILÉS, Juan; La derecha española contemporánea: Sus orígenes: el maurismo, Espasa Calpe, Madrid, 1986; SAZ CAMPO, Ismael; España contra España, Marcial Pons, Madrid, 2003. Según afirma el propio Areilza, el término «derecha civilizada» fue una aportación conceptual suya, AREILZA, José María de; Crónica de la libertad (1965-1975), Planeta, Barcelona, 1985, pp.117-127.

103

Page 104: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

claramente en este espectro político europeo, por lo tanto, estamos afirmando que el grupo de Fraga se convirtió en el mayor grupo de extrema derecha de toda Europa al lograr el apoyo del 8’2% de la población –elecciones generales del 15 de junio de 1977–, muy por encima de los resultados obtenidos por la extrema derecha de aquella época en Europa54. Este dato electoral, revelador, deslegitimaría la de idea que, durante la denominada transición española no existió una extrema derecha potente en España. Conclusiones

La inclusión de AP dentro de la extrema derecha nacional-populista de corte posfascista hasta su IIIer Congreso, nos permite desmentir la tesis –muy extendida en nuestro país– de la ausencia de una extrema derecha de masas, al reducirse tal espacio a los sectores que desean el retorno a situaciones del régimen que ni siquiera eran las de sus últimos veinte años, para plantearse el «rearme moral y político» del franquismo de la Victoria: es decir, el Estado del 18 de julio, que habrá de dar nombre a la coalición presentada en las elecciones de junio de 1977, que ni siquiera logró formar candidaturas en todas las provincias. Esa presunta ausencia es una impostura del recuerdo y una falsedad histórica. Lejos de ser España el país en el que la extrema derecha estaba ausente –incluso en términos puramente políticos, dejando a un lado la trama social que podía compartir valores antidemocráticos en los años setenta–, se disponía aquí de una plataforma neofranquista que, entre 1976-1978, se convertiría en una de las más potentes de Europa, superando electoralmente a otras fuerzas del mismo espectro político como el Movimiento Social Italiano, el Frente Nacional francés o el Partido Nacional Demócrata Alemán (NPD) –ciertamente en decadencia tras sus éxitos del periodo 1966-1969– que eran símbolos de la nueva extrema derecha europea posfascista. Preferimos considerar «extrema derecha residual» (Fuerza Nueva, Confederación de Ex Combatientes, FE-JONS, por citar los más representativos) a los fragmentos de una elite que desea movilizar a una sociedad que desconocen, convocándola no a la continuidad del franquismo tal como era conocido en los últimos años, sino al retorno a una fase que llegaba a desautorizar, de hecho, las acciones de los gobiernos designados por el propio general, especialmente tras el referéndum de diciembre de 1966 y la Ley Orgánica del Estado. La extrema derecha que es históricamente relevante es la que se presenta ante la población como defensora del franquismo desarrollista y «constitucionalista» de los años sesenta; es lo que hemos llamado, para definir a los ex ministros agrupados en la Alianza Popular de 1976, la «extrema derecha operativa», por su probada capacidad de representación y por lo que habrá de ser, en el medio plazo, su labor de transformación de la extrema derecha en una opción conservadora dura, que agrupará paulatinamente a todos los sectores situados fuera de la órbita hegemónica creada por el PSOE en 1982. Cabe remarcar cómo la mayor credibilidad oficial y social franquista no recayó sobre los dirigentes de la coalición electoral Alianza Nacional del 18 de Julio –que no habían sido ministros de Franco desde los años 50– sino en los Fraga, Fernández de la Mora, Martínez Esteruelas, Licinio de la Fuente, Arias o Utrera Molina, los cuales se encontraban en la coalición de AP. Una extrema derecha neofranquista potente, cuya legitimidad de origen se basó en la lealtad al régimen y en la defensa de su capacidad evolutiva, haciendo de la misma una verdadera característica del franquismo que le permitía sobrevivir al fallecido dictador gracias a un régimen que se basaba en su propia constitución abierta, y en su inmensa capacidad de adaptación a los deseos y temores de

54 Como muestra representativa tenemos el caso del NPD alemán, que en las elecciones generales de 1977 logró el 0’6% del total de los votos, en GALLEGO, Ferran, De Auschwitz a Berlín. Alemania y la extrema derecha, 1945-2004, Plaza & Janés, Barcelona, 2005, p. 186.

104

Page 105: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

una sociedad desarrollada que en los años sesenta estaba dispuesta a asumir una institucionalización de una reforma del régimen, sin necesidad de la aventura de un proceso constituyente y, como es obvio, sin que se tolerara negación alguna del sistema político que había gobernado el país desde la guerra civil. Lejos de verse como un lastre, la trayectoria personal de los dirigentes pasaba a presentarse como una garantía de lo que decía defenderse, con lo que las afirmaciones acerca de los errores de Fraga o de la incongruencia entre el reformismo y las personas elegidas para representarlo en AP carecen de rigor. Esta opción evolutiva hacía de sus servicios prestados en las últimas etapas del franquismo un mérito y una señal de continuidad en el proceso de perfeccionamiento de las instituciones, algo que les separaba de las acusaciones de Fuerza Nueva o la Confederación de Ex Combatientes –que habían denunciado incluso el proceso asociativo en vida de Franco–, pero también de quienes, precisamente a la luz de los acontecimientos de 1976, consideraron el riesgo de que la tibieza del cambio y el aspecto continuista que deseaba darse a unas instituciones reformadas resultaran incongruentes con un país que, sin considerar las opciones de la oposición democrática liderada por socialistas y comunistas, pudiera ver indispensable una mayor insistencia en el cambio sin riesgos que en la continuidad evolutiva. En especial, porque ésta ofrecía, para los propios electores de lo que sería la UCD, el peligro de una radicalización de las posiciones de aquellos sectores con los que AP consideraba indeseable e innecesario negociar.

105

Page 106: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel del Río

La extrema derecha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

106

Page 107: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Crisis de las historiografías marxistas y últimas tendencias: ¿existe hoy una nueva historia social? Ramón del Río (Universitat Autònoma Barcelona) Resum /Resumen/ Abstract L'article analitza les causes de la crisi de les historiografies marxistes: predomini de la historiografia de catecisme, plantejament ideològic ahistòric d'endevinar el futur i (excepte poques excepcions) obsessió per estudiar només les classes baixes i no les societats en el seu conjunt. La crisi ha dut a alguns a seguir negant (seguint als filòsofs) que la història tingui caràcter científic (gir culturalista, que inclou la història narrativa i el gir lingüístic), mentre que altres historiadors, encara que no qüestionen aquest caràcter científic, de fet prescindeixen de qualsevol teoria de la història i rebutgen l'anàlisi dels vells aspectes econòmics-socials (nova història política, cientifisme i fragmentació de la història en múltiples especialitats). Però també ha sorgit una nova història social, que es caracteritza per entendre el social com el conjunt de la societat, per treballar de forma comparada per a descobrir les característiques comunes d'alguns fenòmens històrics que poden semblar diferents i perquè, encara que els seus autors puguin partir mentalment de l'esbós de la història de Marx, no veuen la necessitat de citar-lo en una investigació històrica de finals del XX i inicis del XX El artículo analiza las causas de la crisis de las historiografías marxistas: predominio de la historiografía de catecismo, planteamiento ideológico ahistórico de adivinar el futuro y (salvo pocas excepciones) obsesión por estudiar sólo las clases bajas y no las sociedades en su conjunto. La crisis ha llevado a algunos a seguir negando (siguiendo a los filósofos) que la historia tenga carácter científico (giro culturalista, que incluye la historia narrativa y el giro lingüístico), mientras que otros historiadores, aunque no cuestionan este carácter científico, de hecho prescinden de cualquier teoría de la historia y rechazan el análisis de los viejos aspectos económico-sociales (nueva historia política, cientifismo y fragmentación de la historia en múltiples especialidades). Pero también ha surgido una nueva historia social, que se caracteriza por entender lo social como el conjunto de la sociedad, por trabajar de forma comparada para descubrir las características comunes de algunos fenómenos históricos que pueden parecer diferentes y porque, aunque sus autores puedan partir mentalmente del esbozo de la historia de Marx, no ven la necesidad de citarlo en una investigación histórica de finales del XX e inicios del XXI The article analyzes the causes of the crisis of the marxist historiographies: predominance of the historiography of catechism, ideological ahistorical approach of guessing the future and (except few exceptions) obsession to study only the lower classes and not the societies in its set. The crisis has led some to continuing denying (following the philosophers) that the history has scientific character (cultural tum, which includes the narrative history and the Iinguistic tum) , while other historians, although they do not question this scientific character, as a matter of fact do without any theory of the history and they reject the analysis of the economic and social old aspects (new political history, scientism and fragmentation of the history in multiple specialities). But a new social history has also appeared, which is characterized by understanding the social thing Iike the whole society, to work in compared form to discovering the common characteristics of so me historical phenomena that can seem different and because, even if their authors can start menta/ly from the sketch of the Marx's history, they do not see the need to quote it in a historical research of the ends of 20th century and the beginnings of 21st century.

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Crisis de la història. Gir culturalista. Fragmentació de la història en múltiples especialitats. Nova història social Crisis de la historia. Giro culturalista. Fragmentación de la historia en múltiples especialidades. Nueva historia social Crisis in history. Cultural turn. Fragmentation of the story in multiple specialties. New social history

107

Page 108: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Como es conocido, a finales de la década de 1970 se inició una crisis en las historiografías marxistas, que terminó convirtiéndose en una crisis general de la historia. A mi entender, dos serían las principales causas que explican este desmoronamiento. La primera es indudablemente el tipo de análisis histórico que hicieron la mayoría de los historiadores marxistas. Ciertamente, algunos pocos historiadores marxistas del XX —como los estudiosos de la revolución francesa (Jaurès, Labrousse, Lefebvre, Soboul, etc.) o algunos británicos (Hilton, Thompson, Hill, etc.)— consideraron la visión de la historia de Marx como un esbozo, una hipótesis —a confirmar, matizar o rechazar por la investigación—. Pero la mayoría de los historiadores marxistas tomaron el esbozo de la historia de Marx como un catecismo, como una verdad absoluta, que simplemente había que rellenar con datos de cualquier país y época. El propio Marx había criticado ya en 1877 la actitud de «metamorfosar el meu esbós històric de la gènesi del capitalisme a l’Occident europeu en una teoria històrico-filosòfica de la marxa general que el destí imposa a qualsevol poble, siguin les que es vulguin les circumstàncies històriques en què es trobi»1. Visión de catecismo que sería también criticada por el historiador marxista renovador Thompson en 1978:

La historia en El Capital, y en los escritos anejos, es enormemente fructífera como hipótesis (...). Encontramos aquí un verdadero haz de hipótesis (...), hipótesis que desde entonces el materialismo histórico ha estado poniendo siempre en obra. Pero ponerlas en obra no ha supuesto sólo “someterlas a prueba” o “verificarlas”, sino que ha supuesto también revisarlas y substituirlas. Incluso las hipótesis históricas de Marx más elaboradas (...), como sus hipótesis más crípticas o complejas (por ejemplo, sobre la transición del feudalismo al capitalismo, o la “revolución burguesa” británica, o el “despotismo oriental” y el “modo de producción asiático”), siempre han estado sometidas, dentro del propio discurso de la demostración del materialismo histórico, o bien a reformas o a cambios mucho más radicales. ¿Cómo podía ser de otra manera? Suponer otra cosa equivaldría a suponer no sólo que todo puede ser dicho de golpe, sino además que la Teoría inmanente (o Conocimiento) halló su milagrosa materialización en Marx (...). Este es un cuento de hadas que se recita a los niños soviéticos en las clases primarias, y que ni siquiera ellos se creen2.

Y, además, la mayoría de los historiadores marxistas del XX no sólo tomaron el esbozo de Marx como un catecismo, sino que asumieron igualmente la parte más ideológica de la visión de Marx, que no tenía que ver con el pasado —el historiador puede analizar el pasado puesto que de él tiene datos—, sino con el futuro: el planteamiento político de que habría un etapa histórica posterior al capitalismo —un idílico modo de producción socialista—, etapa a la que necesariamente se iba a llegar más tarde o más temprano. Claro, un planteamiento no más ideológico que la suposición de Smith de que el proceso acababa necesariamente en el paraíso liberal-capitalista, o que la reedición de este mismo planteamiento doscientos años después por Fukuyama y su fin de la historia3. Pero que este aspecto de la visión de Smith sea puramente ideológico no invalida la afirmación de que este mismo aspecto de la visión de Marx es

1 Cita de la carta de Marx a la revista rusa Otetxesvennie Zapiski e información en J. Fontana, La història dels homes, Crítica, Barcelona, 2000, pp. 192-193. 2 THOMPSON, E. P.; Miseria de la teoría, Crítica, Barcelona, 1981 (1ª 1978), pp.111-112. Cursivas en el original. 3 FUKUYAMA, F.;¿El fin de la historia?, El País, domingo 24 septiembre de 1989.

108

Page 109: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

también puramente ideológico, no histórico, porque no correspondía al análisis del pasado. Por tanto, la primera causa de la crisis de las historiografías marxistas estaría en el hecho de que la mayoría de estos historiadores no sólo tomaron el esbozo de la historia de Marx como un catecismo —frente a lo defendido por unos pocos historiadores marxistas e incluso por el propio Marx—, sino que asumieron como parte de la teoría histórica la visión ideológica de que el proceso histórico acabaría en una etapa futura, el modo de producción socialista. La segunda causa de la crisis de las historiografías marxistas estaría relacionada con los aspectos del pasado que reiteradamente la mayoría de los historiadores marxistas se obsesionó por explicar. Está claro que a inicios del XX el interés de historiadores liberales o marxistas por el estudio de los aspectos económicos y sociales del pasado fue sin duda un avance frente a la simple historia política y militar —con suerte alguna reflexión económico-social— que hizo la historiografía liberal del XIX. Ahora bien, el problema estuvo en que, nuevamente con la excepción de los estudiosos marxistas de la revolución francesa —que integraron el análisis económico-social con el político e incluso, más recientemente, con el de los cambios de la mentalidad (Vovelle)—, la mayoría de historiadores marxistas de catecismo e incluso renovadores de Gran Bretaña (Thompson), no sólo se limitaron a los aspectos económico-sociales, sino más concretamente a los sociales y, además, entendidos como clases bajas y, especialmente, obreros. Curiosamente, sin embargo, la obra de más envergadura y rigor de Marx —El Capital— lo que analizaba era justamente el funcionamiento del sistema capitalista —o si se quiere el poder—: Mercancía y dinero. La transformación de dinero en capital. La producción del plusvalor. El salario. Transformación de capital mercantil y de capital dinerario en capital dedicado al tráfico de mercancías, etc4. Un estudio que implicaba lógicamente a los obreros, pero no sólo, ni mucho menos, a estos. Si a ello añadimos el desarrollo de nuevas sensibilidades especialmente desde los años 60 del XX (los conflictos no eran sólo de clase, sino también de género, etc.), no es de extrañar que a finales de los 70 la historiografía marxista —percibida como la historia social de los obreros— comenzara a producir un cierto cansancio y hastío. Por tanto, creo que estas dos serían las causas más importantes para explicar la crisis de las historiografías marxistas, y en definitiva de la historia social, desde finales de los 70: la primera, una visión de la historia que implicaba no sólo tomar el esbozo de Marx como un catecismo, sino asumir el aspecto ideológico de suponer que necesariamente la historia acababa en la etapa socialista. Y, la segunda, la obsesión de la mayoría de los historiadores marxistas, renovadores o de catecismo, por limitarse a estudiar casi exclusivamente a clases bajas y, en especial, a obreros. Es decir, que las causas profundas de la crisis habría que buscarlas en la forma de trabajar de la mayoría de los historiadores marxistas. O, dicho de otra manera, que las causas serían internas. Con todo, si bien en origen no es causa de esta crisis, es indudable que la caída de regímenes socialistas significó la puntilla5, porque mostraba como falsa la futurología de

4 MARX, K.; El Capital: crítica de la economía política, Siglo XXI, Madrid, 1976-1981, 8 v. 5 Sin embargo, J. Fontana aseguraba en 1982 que la causa fundamental de la crisis era que la visión de la historia de la historiografía marxista —y sin diferenciar el marxismo de catecismo de los renovadores— fue una copia de la visión liberal —aunque yo diría fue el propio Marx quien asumió esa visión de la historia como proceso evolutivo-continuo, visión que todavía se puede considerar más científica frente a los ciclos y discontinuidades de los filósofos (luego hablaremos de ellos)—, por lo que no servía para enfrentarse a los problemas reales de finales del XX (Historia. Análisis del pasado y proyecto social, Crítica, Barcelona, 1982, pp.247-249). Este análisis desaparece en 2000 (Id., La història), mientras que en 1992 rechazaba que la causa de la crisis tuviera que ver con la caída de los regímenes socialistas, pero a la

109

Page 110: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Marx de que el proceso histórico acababa necesariamente en el régimen socialista: ahora se volvía hacia atrás. El alejamiento de los principios científicos de la historia: las llamadas Últimas tendencias La crisis va implicar el alejamiento o incluso el rechazo de los principios científicos de la historia, es decir, de los planteamientos más consistentes a la hora de entender y trabajar la historia —lo que obviamente no significa que sean los definitivos— frente a todos los que se habían planteado de finales del XVIII a finales del XX. Unos principios científicos que algunos pocos historiadores del XX, marxistas y liberales (Bloch, Edward Carr, etc.), habían desarrollado o consolidado, a partir de los primeros pasos dados por las visiones liberal y marxista desde finales del XVIII a mediados del XIX, a pesar de su ideología. Aportación de Smith, asumida luego por Marx, fue sin duda plantear que la historia —lejos de ser una simple consecuencia de la voluntad divina, como había impuesto en Europa durante siglos la Iglesia cristiana— se debía sólo a causas humanas y era un proceso evolutivo hacia etapas mejores (o menos malas) y continuo, lo que permitía analizar causas y consecuencias de los hechos. Visión de la historia como proceso evolutivo y continuo que había rechazado el historicismo del XIX (y del XX), buscando las etapas más gloriosas en un pasado idílico. Y visión de la historia que rechazaron los filósofos de la historia del XX, defendiendo la idea de discontinuidad: la historia se compondría de una serie de ciclos de civilizaciones —desconectados entre sí—, civilizaciones que nacían, se desarrollaban y morían, hasta que un nuevo genio (Pablo, Mahoma, Buda…) se retirara del mundo, reflexionara y volviera con un nuevo proyecto de civilización que predicaría a los simples mortales. Así lo planteó Toynbee6, aunque antes ya lo había hecho Spengler, escribiendo en Alemania sobre La decadencia de Occidente justo cuando se acababa de establecer la república de Weimar7. Y discontinuidad y ruptura que, sin ciclos, también volvió a plantear a finales de los 60 el igualmente filósofo Foucault: «en esas disciplinas que se llaman historia de las ideas, de las ciencias, de la filosofía, del pensamiento, también de la literatura (...), la atención se ha desplazado (…), de las vastas unidades que se describían como “épocas” o “siglos”, hacia fenómenos de ruptura (…). En suma, la historia del pensamiento, de los conocimientos, de la filosofía, de la literatura parece multiplicar las rupturas y buscar todos los erizamientos de la discontinuidad; mientras que la historia propiamente dicha, la historia a secas, parece borrar, en provecho de las estructuras más firmes, la irrupción de los acontecimientos»8.

vez limita la crítica a las «formas elementales y catequísticas del marxismo» (Id., La historia después del fin de la historia, Crítica, Barcelona, 1992, pp.7 y 9). En el caso de J. Casanova, al mencionar la crisis de la historia social, se entiende la marxista, a diferencia de Fontana no habla en primera persona y tampoco plantea ninguna causa concreta, salvo mencionar la arrogancia de estos historiadores que se consideraban científicos frente al resto (La historia social y los historiadores. ¿Cenicienta o princesa?, Crítica, Barcelona, 1991, p.110). Por el contrario, C. A. Aguirre parece que no abandona el barco, aunque a la hora de explicar la crisis viene a decir simplemente: cosas que pasan (La historiografía en el siglo XX. Historia e Historiadores entre 1848 y ¿2025?, Montesinos-Ediciones de Intervención Cultural, Barcelona, 2004, pp.17-20). 6 Ver TOYNBEE, A.; Estudio de la historia, Emecé editores, Buenos Aires, vol. I, 1951 (1ª 1934). 7 SPENGLER, O.; La decadencia de Occidente. Bosquejo de una morfología de la historia universal, Espasa Calpe, Madrid, 2002 (1ª 1918-1922), 2 v. 8 FOUCAULT, M.; La arqueología del saber, Siglo XXI, Madrid, 2003 (1ª 1969), pp. 4-5 y 8. Ver también Id., Las palabras y las cosas, Siglo XXI, Madrid, 2001 (1ª 1966).

110

Page 111: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Ahora bien, el alejamiento o incluso el rechazo de los principios científicos de la historia que produjo la crisis no tiene que ver sólo con la idea de que la historia es un proceso evolutivo y continuo y debido sólo a causas humanas, sino también con otros planteamientos igualmente científicos, semejantes a los de otras ciencias. Veamos cuáles son. Uno nuevamente de Smith, asumido por Marx: el estudio de la historia permitía establecer leyes generales, es decir, que en las grandes etapas como el feudalismo9 o el capitalismo se podían reconocer unas características generales más allá de las peculiaridades territoriales. Otro principio científico, aportado en este caso por algunos pocos historiadores liberales del XIX (Tocqueville, Pirala): la historia se debía trabajar con pruebas —en su caso, documentos de archivo—. Y, finalmente, otros dos principios aportados por unos pocos historiadores liberales o marxistas en el XX: la historia es un saber acumulativo —los trabajos debían partir de lo investigado anteriormente— y emite verdades provisionales, no absolutas, es decir, tesis susceptibles de ser modificadas por investigaciones posteriores. Pues bien. El alejamiento o incluso el rechazo de estos principios científicos se materializó en la mayoría de trabajos de las llamadas Últimas tendencias. Básicamente se dieron dos caminos: por un lado, se aprovechó la crisis para continuar el desprestigio de la historia negando su carácter científico, como habían hecho los filósofos a lo largo del XX, pero también en estos años por influencia del postmodernismo, que comenzó criticando la modernidad (y racionalidad) de la arquitectura de Le Corbusier, etc. y terminó por atacar igualmente a la historia10. Este camino llevó en la historia al giro culturalista, que se manifiesta sobre todo en la llamada historia narrativa, donde la historia no se diferencia —ni a juicio de sus autores debe diferenciarse— de la novela histórica, tal y como defiende el norteamericano White, uno de los grandes popes de este giro culturalista: «sé que la mayor parte de los historiadores modernos no quieren ser considerados escritores de “literatura”, entendiendo literatura como “ficción”. Sé que la mayoría de los historiadores creen que tanto los hechos como los relatos que ellos realizan de estos hechos residen en la historia o al menos en el registro histórico y no deben ser considerados como “inventados” por el investigador o “construidos” de la nada. Sé que la mayoría de los historiadores no quieren ser tomados por “poetas”, sino por académicos, y quieren que sus trabajos sean considerados contribuciones a la academia y no al “arte”. Sé todo esto, pero creo que un análisis de los escritos que de hecho produjeron los maestros reconocidos de la historiografía en nuestra tradición contradice el realismo de estas intenciones»11. Así, ya en 1973 había asegurado que, en realidad, Tocqueville escribió tragedia, Michelet romance y Ranke comedia12. Otra derivación del giro culturalista, aunque los autores suelen ser los mismos de la historia narrativa, son las elucubraciones del giro lingüístico: con la excusa de buscar el significado exacto del texto, terminan de hecho, ante las diversas opciones de interpretación, negando la posibilidad de conocer su significado y con ello el pasado. Claro, ignorando (intencionadamente o no) la documentación no discursiva que nos informa de las realizaciones políticas, sociales y económicas, etc., material más que suficiente para aproximarse al significado exacto de un discurso político13. 9 Aunque hoy sepamos que desde luego el feudalismo sólo se dio en Europa y Japón. 10 Ver por ejemplo FONTANA, J.; La història, pp.312-318. 11 WHITE, H.; El texto histórico como artefacto literario y otros escritos, Paidós-I.C.E. de UAB, Barcelona, 2003, p.61. 12 WHITE, H.; Metahistoria. La imaginación histórica en la Europa del siglo XIX, Fondo de Cultura Económica, México, 2001 (1ª 1973), pp.135-222. 13 Ver el análisis crítico del giro lingüístico de FONTANA, J.; La historia de los hombres: el siglo XX, Crítica, Barcelona, 2002, pp.137-140. Sobre culturalismo y giro lingüístico ver también E. Moradiellos,

111

Page 112: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

El segundo camino de las llamadas Últimas tendencias tiene que ver con el cierto hastío de las visiones puramente económico-sociales que, como hemos dicho, habían olvidado en muchos casos hasta los aspectos políticos, y no digamos otros como los conflictos de género. Pero igualmente con el hecho de que se mezcló en el mismo paquete de desprestigio de la historia el fracaso que la caída de los regímenes socialistas indicaban sobre la visión ideológica de futurología de Marx, con las aportaciones que implicaban su teoría de la historia. Básicamente dos aportaciones: por un lado, la definición de las etapas no sólo por el grado de desarrollo económico (Smith), sino también por las relaciones sociales que se establecían entre las personas (amo-esclavo, señor-siervo, propietario burgués-trabajador). Y, por otro, partiendo del concepto de lucha de clases inventado por la historiografía liberal revolucionaria francesa, el análisis más complejo del paso de una etapa a otra, al menos de la feudal a la capitalista, que es la transición que más explicó: desarrollo de las fuerzas productivas —desarrollo económico y surgimiento de la clase burguesa que se fue progresivamente enriqueciendo—, contradicción entre ese desarrollo y las relaciones sociales feudales, lucha de clases entre la burguesía y la nobleza y revolución política. En resumen, el segundo camino de las llamadas Últimas tendencias está relacionado con el cierto hastío de los análisis centrados en sólo aspectos económico-sociales, pero también con la suposición de que, con la caída de los regímenes socialistas, no sólo se había desprestigiado la visión ideológica de Marx, sino también sus aportaciones a la historia. Este segundo camino de las llamadas Últimas tendencias incluye a su vez diversas vías: en primer lugar, la vuelta a una llamada nueva historia política, que en realidad es vieja, ya que —igual que la que se hizo mayoritariamente en el XIX— es una historia descontextualizada de aspectos económico-sociales y otros. En segundo lugar, el refugio en el cientifismo, es decir, tras asumir el desprestigio de la historia —bien porque se creen a los culturalistas o por haber metido en el mismo paquete el aspecto ideológico de Marx y su válida teoría de la historia—, tender a utilizar el argot y/o las herramientas de otras áreas de conocimiento en sus trabajos de historia para que tengan una apariencia más científica. Como señala Fontana, el «“cientifismo” (...) sirve de refugio para historiadores y “científicos sociales” desorientados. No importa que los resultados de muchos de estos “trasplantes”, más que injertos, de métodos ajenos den resultados irrelevantes o risibles»14. Y, en tercer lugar y sobre todo, la fragmentación de la historia en múltiples especialidades, desconectadas entre sí y generalmente descontextualizadas, que ha llevado incluso —como señala nuevamente Fontana— a la barbaridad de convertir las fuentes orales en la especialidad de historia oral.

La primera reacción que suele suscitar la crisis de una fe es generalmente el escepticismo. Lo cual significa, en este caso, la desconfianza ante cualquier planteamiento teórico, que puede muy bien traducirse en formas de positivismo

«Últimas corrientes en historia», Historia Social, nº 16, primavera-verano 1993, pp.97-113. 14 FONTANA, J.;La historia después, pp. 27-28. Yo diría que esto es un ejemplo de cientifismo o se le parece mucho: «Una taxonomía completa de las fuentes de información histórica sólo es realizable por la combinación de puntos de vista, de criterios, diversos en orden a la distinción y la evaluación y, en definitiva, al uso que el investigador hará de sus fuentes. Es posible atender, al menos, a un cuádruple criterio básico. Las fuentes pueden ser ubicadas en una clasificación con arreglo a los criterios siguientes, expresados sin orden de prelación: CRITERIOS TAXONÓMICOS: posicional (fuentes directas o indirectas), intencional (fuentes voluntarias o no voluntarias), cualitativo (fuentes materiales o culturales), formal-cuantitativo (fuentes seriadas o no seriadas o seriables y no seriables)»: AROSTEGUI, J.; La investigación histórica: teoría y método, Crítica, Barcelona, 2001 (1ª 1995), p.381. Cursivas en el original.

112

Page 113: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

enmascaradas de posmodernidad, en un eclecticismo superficial o en una sensación de que lo que necesitamos es cambiar con frecuencia el bagaje metodológico, renovándolo de acuerdo con las modas de cada temporada (...). La lista de tales “especializaciones” —que con frecuencia dan lugar a la organización de asociaciones de estudio, revistas específicas (se puede decir que no transcurre un mes sin que aparezca el anuncio de alguna nueva revista consagrada a “un nuevo objeto de estudio”), etc.— es inacabable (...). No es que estos aspectos no hayan sido tomados en cuenta anteriormente por la historia, sino que ahora tienden a desgajarse, a cerrarse sobre sí mismos, aislándose del estudio global de la sociedad, y a convertirse en territorio acotado de una práctica científica que se pretende autónoma. Una aberración que llega a su extremo cuando se pretende convertir en disciplinas independientes incluso lo que son simples técnicas de trabajo —herramientas que sólo tienen sentido cuando se ponen al servicio de una interpretación histórica global— como la historia oral o la arqueología industrial15.

Mención aparte, dentro de esta tendencia a la fragmentación y especialización en un aspecto, merece la microhistoria, porque no todo lo que engloba este término entra en la definición genérica que hemos hecho de la fragmentación. Desde luego la llamada historia microscopio del área de historia económica —estudio de la evolución de los ingresos procedentes de una sola renta de un señorío, del diezmo de una parroquia, etc.— no entraría en la definición porque generalmente es una historia integrada en una tesis general más global. Por el contrario, sí entraría en la definición la historia local originaria —la realizada por un erudito local—, porque no establece categorías en la información que selecciona y recoge del archivo local —desde la visita de un perro rabioso al pueblo hasta una revuelta de jornaleros—, no parte de lo investigado con anterioridad sobre cada uno de los numerosos temas que trata, ni los contextualiza en una visión más global. Sin embargo, al igual que la historia microscopio, no entraría en la definición de fragmentación y especialización la historia local universitaria, ya que también suele estar integrada en una tesis más global. Finalmente, tampoco entraría en la definición de fragmentación y especialización la microhistoria que más se autodefine con este nombre, pero en este caso, como veremos, por no ser más que una variante de la historia narrativa. En un artículo de 1993 en la revista Ayer, Serna y Pons criticaban a Fontana porque, al analizar la microhistoria, sólo se refería a esta última —y no a la local y a la microscopio— y además limitándose a criticar a Ginzburg —el conocido autor de El queso y los gusanos de 197616—, cuando había otros autores de más peso como Levi. Pero, tras la mención, no volvían a hablar de las historias local y microscopio y dedicaban gran parte del artículo a alabar las enormes aportaciones de Ginzburg17. Sin embargo, lo cierto es que el trabajo de Ginzburg El queso y los gusanos tiene poco que ver que ver con la historia —y mucho con la historia narrativa—, lo que se comprueba, no sólo leyéndolo, sino igualmente viendo cómo analizaba él mismo su famosa obra:

15 FONTANA, J.; La historia después, pp.13 y 84. 16 GINZBURG, C.; El queso y los gusanos. El cosmos según un molinero del siglo XVI, Península, Barcelona, 2001 (1ª 1976). 17 SERNA, J. y PONS, A.; «El ojo de la aguja ¿De qué hablamos cuando hablamos de microhistoria?», Ayer, nº 12, 1993, pp. 93-133. Ver también su artículo «Formas de hacer microhistoria», en CABRERA, M. A.; y McMAHON, M.; (coords.), La situación de la Historia. Ensayos de historiografía, Universidad de La Laguna, 2002, pp.191-217.

113

Page 114: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Me propuse reconstruir el mundo intelectual, moral y fantástico del molinero Menocchio a través de la documentación producida por aquellos que le habían mandado a la hoguera (...). Los obstáculos que se interponían a la investigación eran elementos constitutivos de la documentación, y por ello debían formar parte del relato; del mismo modo que la excitación y los silencios del protagonista ante las preguntas de sus perseguidores, o ante las mías. De este modo las hipótesis, las dudas y las incertidumbres aparecían en la narración (...). El impulso hacia este tipo de narración (más aún, el impulso a ocuparme de historia) me venía de más lejos: de Guerra y paz, de la convicción expresa de Tolstói de que un fenómeno histórico puede ser comprensible solamente mediante la reconstrucción de la actividad de todas las personas que han formado parte de él. Me doy perfectamente cuenta de que estas afirmaciones, así como los sentimientos que las habían generado (populismo, rabioso desprecio por la historia vacía y convencional de los historiadores) dejaron en mí, desde el momento en que leí aquella novela por primera vez, una marca imborrable. Il formaggio e i vermi, la historia de un molinero cuya muerte había sido decidida hacía tiempo, por un hombre (un papa) que hasta un minuto antes no había oído hablar nunca de él, puede ser considerada producto mínimo y distorsionado del grandioso e intrínsecamente irrealizable proyecto de Tolstói: la reconstrucción de las innumerables relaciones que ligaban entre sí el resfriado de Napoleón antes de la batalla de Borodino, la disposición de las tropas y las vidas de todos los participantes en la batalla, incluyendo al más humilde de los soldados18.

Y no es muy diferente el planteamiento de Levi sobre la historia:

La microhistoria intenta no sacrificar el conocimiento de los elementos individuales a una generalización más amplia y, de hecho, insiste en las vidas y acontecimientos de los individuos. Pero, al mismo tiempo, intenta no rechazar todas las formas de abstracción, pues los hechos mínimos y los casos individuales pueden servir para revelar fenómenos más generales (...). La microhistoria avanza con más firmeza hacia las ramas no cuantitativas de la matemática a fin de suministrar representaciones más realistas y menos mecanicistas, ampliando así el campo de indeterminación sin rechazar necesariamente elaboraciones formalizadas (…). Éstas son, pues, las cuestiones y posiciones comunes que caracterizan la microhistoria: la reducción de la escala, el debate sobre la racionalidad (…), la atención a la recepción y al relato 19.

En definitiva, como he señalado, el alejamiento o incluso el rechazo de los principios científicos de la historia se materializó en la mayoría de trabajos de las llamadas Últimas tendencias, a través de dos caminos: por un lado, se aprovechó la crisis para continuar el desprestigio de la historia negando su carácter científico, como hace el giro culturalista, que incluye la historia narrativa —de la que no se diferenciaría mucho la microhistoria tipo Ginzburg o Levi— y el giro lingüistico. Y, por otro, el hastío de los análisis centrados en sólo aspectos económico-sociales y la suposición de que no sólo se había puesto en evidencia el aspecto ideológico de la visión de la historia de Marx, sino también sus aportaciones, ha llevado a muchos historiadores a alejarse de la

18 GINZBURG, C.; «Microhistoria: dos o tres cosas que sé de ella», Manuscrits, nº 12, enero 1994, pp.13-42, citas de pp.30-31. Cursivas mías, salvo formales y todas que es de Ginzburg. 19 LEVI, G.; «Sobre microhistoria», en BURKE, P. (ed.); Formas de hacer historia, Alianza Editorial, Madrid, 2003 (2ª edición corregida y aumentada 2001), pp.119-143, citas de pp.138-139.

114

Page 115: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

desprestigiada teoría científica de la historia (que sumaba aportaciones liberales y marxistas): nueva historia política, cientifismo y fragmentación de la historia en múltiples especialidades desconectadas entre sí. Propuestas de renovación Frente a esta situación de crisis de la historia, Fontana en 2002 propugnaba que se hiciera una nueva historia social entendida como el estudio del conjunto de la sociedad: «una nueva historia “total” [que] deberá ocuparse de todos los hombres y mujeres en una globalidad que abarque tanto la diversidad de los espacios y las culturas como la de los grupos sociales, lo cual obligará a corregir buena parte de las deficiencias de las viejas versiones»20. La idea de una historia social entendida como historia del conjunto de la sociedad —es decir, la también llamada historia total o global— no es nueva. En 1973 ya la planteó Vilar: «el historiador que se pretende marxista rechazará (salvo para estudiar empíricamente un caso) el enclaustramiento en la “historia económica” (...). El mayor vicio de la práctica histórica (...) [es] el muy universitario respeto a los “compartimientos estancos”: para ti la economía, para ti la política, para ti las ideas (…). No es posible intentar un examen por “casos” nacionales del conjunto de modificaciones mundiales. Sólo es preciso pensarlos, situarlos en relación a ellas (...). Nos acercamos a la noción de “historia global” que yo he defendido a menudo y que provoca algunos sarcasmos. ¡Cómo si se pudiera decirlo todo de todo! Bien mirado, de lo que se trata tan sólo es de indicar aquello de lo que depende el todo, y aquello que depende de todo»21. Ahora bien, una cosa es predicar y otra hacer, ya que sus viejos trabajos sobre historia de España o de Cataluña son de aspectos económicos o sociales, pero no integrados en una visión global22. Al año siguiente, 1974, Hobsbawm, en un artículo en el que criticaba el partidismo ideológico de la mayor parte de la historia del movimiento obrero y su estrechez de miras por analizar exclusivamente a obreros, señalaba que «la historia de la clase obrera forma parte de la historia de la sociedad o, mejor dicho, de sociedades concretas que tienen en común cosas que pueden especificarse. Las relaciones de clase, sea cual fuere la naturaleza de la clase, son relaciones entre clases o estratos que no pueden describirse ni analizarse de modo adecuado si se toman aisladamente (...). Es necesario un modelo de lo que son y de cómo funcionan las sociedades»23. Y en 1997 volvía a insistir en el mismo tema y se quejaba de que todavía no se hiciera ese tipo de

20 FONTANA, J.; La historia de los hombres: el siglo XX, p.189. Aunque volvía a criticar la idea liberal de progreso. 21 VILAR, P.; Historia marxista, historia en construcción, Anagrama, Barcelona, 1975 (1ª 1973), citas en pp.37-38 y 99. Cursivas en el original. 22 En VILAR, P; Catalunya dins l’Espanya moderna —Edicions 62, Barcelona, 1986 (ed. revisada, 1ª 1962), 4 v—, si exceptuamos los primeros tomos de descripción geográfica del territorio y de historia formal de los hechos más relevantes desde la prehistoria hasta la mitad del XVIII, el núcleo fundamental de investigación fue una indudable aportación pero de historia económica agraria y comercial, que no incluía aspectos sociales como las luchas de clases antiseñoriales. Y son básicamente de historia económica los diversos y variopintos (temas de las Edades Media y Moderna) artículos recopilados en Crecimiento y desarrollo. Economía e historia. Reflexiones sobre el caso español, Ariel, Barcelona, 1976 (1ª 1964), y más de historia social (y en gran parte siguiendo los manuales de Domínguez Ortiz y Artola) los recopilados en Hidalgos, amotinados y guerrilleros. Pueblo y poderes en la historia de España, Crítica, Barcelona, 1982. 23 HOBSBAWM, E. J.; «Historia de la clase obrera e ideología» (1974), en Id., El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera, Crítica, Barcelona, 1987 (1ª 1984), pp.11-28, cita pp.24-25. Cursiva en el original.

115

Page 116: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

historia social: «el examen de la historia social en el pasado parece indicar que sus mejores cultivadores siempre se han sentido incómodos con el nombre mismo. O bien, al igual que los grandes franceses a quienes tanto debemos, han preferido decir que eran sencillamente historiadores y calificar su objetivo de historia “total” o “global” (...). La historia social nunca puede ser otra especialización como la historia económica u otras historias con calificativo porque su tema no puede aislarse (...). Los aspectos sociales del ser del hombre no pueden separarse de los otros aspectos de su ser (...). No pueden separarse, durante más de un momento, de la manera en que los hombres obtienen su sustento y su entorno material. No pueden separarse, ni siquiera durante un momento, de las ideas (...). ¿Hasta qué punto la investigación de años recientes nos ha hecho avanzar por el camino que lleva a una historia de la sociedad? Permítanme que ponga las cartas boca arriba. No puedo señalar ninguna obra sola que sea ejemplo de la historia de la sociedad a la que creo que deberíamos aspirar (...). La historia de la sociedad todavía se está construyendo»24. Pero nuevamente no es lo mismo predicar que hacer, porque los trabajos de investigación de Hobsbawm —especialmente del período de 1950 a 1980— tienen la estrechez de miras de analizar sólo a obreros —o rebeldes primitivos de clases bajas—, sin ninguna contextualización y cargaditos de ideología. Por ejemplo, en relación al ludismo inventó sin ningún soporte documental que el fundamental no se debió al odio de los obreros por las máquinas —supongo que pensó que el recién nacido proletariado que iba a hacer la revolución no podía rechazar el cambio tecnológico que justamente le estaba haciendo nacer—, sino que era una simple forma de presión sindical obrera para conseguir mejoras salariales y de jornada25. Sin embargo, la investigación actual refleja que el sindicalismo de los treinta primeros años del XIX estaba formado por artesanos del sistema de trabajo a domicilio26, que destruían las nuevas tecnologías como protesta por el incumplimiento de la ley que exigía siete años de aprendizaje con un maestro artesanal para poder trabajar en la industria —y que el gobierno incumplía debido al inicio de la expansión del sistema fabril— y a partir de 1814 exigiendo su reposición, ya que el gobierno había terminado por abolirla27. Es decir, el ludismo lo hicieron artesanos del sistema de trabajo a domicilio en contra de los intereses de los verdaderos trabajadores del sistema fabril (en su mayoría mujeres y niños) —sólo podían trabajar con las nuevas tecnologías— y no por salarios o jornada, porque la mayoría de los artesanos trabajaban a contrata, por piezas, etc. Y tampoco es historia total —y además igualmente ideológica y partidista— su otro invento de rebeldes primitivos y bandidos sociales28, se supone que buscando a los campesinos pobres de las guerrillas marxistas del Tercer Mundo unos antecedentes que no fueran revolucionarios —ya que Marx había dicho que el ignorante campesinado sólo adquiría la conciencia de clase al convertirse en proletariado industrial—, pero que de alguna manera implicaran una cierta actitud contra el sistema establecido.

24 HOBSBAWM, E. J.; Sobre la historia, Crítica, Barcelona, 2002 (1ª 1997), pp.87-88 y 103-104. 25 HOBSBAWM, E. J.; «Los destructores de máquinas» (1952), en Id., Trabajadores. Estudios de historia de la clase obrera, Crítica, Barcelona, 1979 (1ª 1964), pp.16-35. 26 Sobre el sistema de trabajo a domicilio o putting-out system ver M. Berg, La era de las manufacturas, 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Crítica, Barcelona, 1987 (1ª 1985). 27 RULE, J.; Clase obrera e industrialización. Historia social de la revolución industrial británica, 1750-1850, Crítica, Barcelona, 1990 (1ª 1986), sobre la organización sindical ver especialmente pp.401-451 y sobre el ludismo pp.402-403 y 524-543. 28 HOBSBAWM, E. J.; Rebeldes primitivos. Estudios sobre las formas arcaicas de los movimientos sociales en los siglos XIX y XX, Ariel, Barcelona, 1983 (1ª 1959); e Id., Bandidos, Ariel, Barcelona, 1976 (1ª 1969).

116

Page 117: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

En cualquier caso, como hemos visto, la propuesta de Vilar y Hobsbawm de hacer una historia social entendida como la historia del conjunto de la sociedad es la que volvía a hacer Fontana en 2002, lo que da a entender que, al menos hasta ese 2002, no había empezado a hacerse. En 2008 la revista Historia Social dedicó un monográfico al tema ¿Qué entendemos hoy por historia social? Ahora bien, para empezar, no deja de ser algo sorprendente que se incluyan diversos trabajos de culturalistas —hasta de uno de los popes del culturalismo: Patrick Joyce— o que algunos autores consideren que la fragmentación en múltiples especialidades es —y desde una perspectiva positiva— la nueva historia social. En cualquier caso, aunque otros sí cuestionan la deriva de las Últimas tendencias, sólo Piqueras —y curiosamente en un artículo fuera del monográfico— es el que, tras criticar a filósofos de la historia y culturalistas y la estrechez de miras de algunos viejos historiadores sociales, defiende la necesidad de desarrollar «la historia social en su acepción más ambiciosa de historia de la sociedad»29. En definitiva, igual que Fontana en 2002, Piqueras en 2008 insistía en que se hiciera ese tipo de historia social. La nueva historia social actual Entonces, ¿no existe todavía hoy esa nueva historia social entendida como historia total o global, historia del conjunto de la sociedad? Vayamos por partes. Lo primero que hay que decir es que Fontana no sólo predicó, sino que hizo historia global, ya que, en sus investigaciones de los 70 sobre la hacienda de 1814-1820, 1823-1833 y 1833-1845, además de la hacienda —y de forma integrada—, analizaba entre otras cosas la crisis económica postnapoleónica, el proceso revolucionario liberal de 1814-1820, la represión a partir de 1823, los enfrentamientos entre absolutistas moderados y ultras, la revolución definitiva de 1835-1836, la desamortización, etc.30. Pero de forma más general se puede decir que, especialmente desde los 80, numerosos autores —aunque no sean tan famosos en España como lo eran los pocos que destacaban en el vacío historiográfico de los 60-70— comenzaron a publicar obras que pueden definirse como una nueva historia social. A mi juicio, tres características tiene esta nueva historia social que la diferencian completamente de la que se hizo mayoritariamente a lo largo del XX. La primera característica es justamente esa definición de historia social como historia del conjunto de la sociedad, es decir, la llamada historia global o total. Por tanto, se investigan no sólo obreros o clases bajas, sino cualquier aspecto que ayude a entender mejor las características de esa sociedad que se estudia. Incluso el poder —o diría especialmente el poder—, cosa que para los viejos historiadores marxistas renovadores como Thompson —no así para los estudiosos de la revolución francesa— parecía poco marxista, pese a que, como decíamos antes, ¿qué otra cosa sino estudiar el poder hizo Marx en El Capital? Y no sólo el poder, sino también otros aspectos no tenidos en cuenta por la mayoría de los historiares del XX: conflictos de género, mentalidades, etc. Cualquier aspecto. Pero estúdiese lo que se estudie, el aspecto investigado debe ser integrado —a diferencia de lo que hace la fragmentación de la historia en múltiples

29 PIQUERAS, J. A; «El dilema de Robinson y las tribulaciones de los historiadores sociales», Historia Social, nº 60, 2008, pp.59-89, cita de p.89. 30 FONTANA, J.; La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820). La crisis del Antiguo Régimen en España, Ariel, Barcelona, 1971; Id., Hacienda y Estado en la crisis final del Antiguo Régimen español: 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973; e Id., La Revolución Liberal. Política y Hacienda en 1833-1845, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1977.

117

Page 118: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

especialidades— en una visión global, con trabajos de investigación de otros autores sobre los otros aspectos más relevantes de ese período (políticos, sociales, económicos, etc.) que no investiga el autor. La segunda característica es la asunción de lo que en las visiones liberal (Smith) y materialista (Marx) se definían como leyes generales. Es decir, que las grandes etapas de la historia como el feudalismo tenían características generales comunes (al menos en Europa)—, lo que permitía hacer una historia comparada. Una historia comparada que posibilita a su vez confirmar o no estas características generales comunes. Historiadores liberales medievalistas de la primera mitad del XX, como Bloch y Pirenne, ya hicieron —y con este objetivo— una historia comparada del feudalismo europeo. Por ejemplo, Pirenne en su Historia económica y social de la edad media de 1933 señalaba: «en esta obra he tratado de poner de manifiesto el carácter y el movimiento general de la evolución social y económica de la Europa occidental desde fines del Imperio romano hasta mediados del siglo XV. Me he esforzado en considerar esta amplia extensión como un conjunto único, cuyas partes diferentes están en constante comunicación unas con otras; es decir, adopté un punto de vista internacional y me preocupé ante todo de determinar el carácter esencial del fenómeno que describía, concediendo menor importancia a las formas particulares que asumió, no sólo en diferentes países, sino en partes diferentes del mismo país»31. Ahora bien, la nueva historia social lleva este mismo planteamiento a etapas históricas más pequeñas, como por ejemplo el fascismo. Así, en 1989, el especialista en fascismo italiano Collotti señala en su obra Fascismo, fascismi: «né l’accentuazione della specificità delle esperienze nazionali può essere sufficiente per escludere l’adozione generale del concetto di fascismo: la specificità si verifica infatti proprio rispetto ad un fenomeno più generale, sostanzialmente cioè generalizzabile»32. Y la tercera característica es que, aunque algunos de estos historiadores iniciaron sus trabajos como historiadores sociales dentro de un marxismo renovador, desde luego tienen claro que el esbozo histórico de Marx es una simple hipótesis que tendrá que ser confirmada, matizada o rechazada por la investigación, como hemos visto planteó ya en 1978 Thompson. Pero, además, pese a que puedan partir mentalmente de ese esbozo de la historia, no sienten ya la necesidad —que todavía tenía Thompson— de justificarse si su investigación lo contradice. De hecho, ya ni mencionan a Marx, supongo que por considerar que unas reflexiones sobre la historia hechas a mediados del XIX, por muy interesantes que fuesen en su momento, no tiene sentido que se mencionen a finales del XX y comienzos del XXI en un trabajo de investigación. Y, como para muestra vale un botón, tomaremos como ejemplo de la existencia de esa nueva historia social la propia investigación que se hace desde los años 80 en nuestro Departamento de Historia Moderna y Contemporánea sobre el franquismo. Comenzaremos por la tercera característica, más sencilla de constatar y explicar, y después nos centraremos en las dos primeras. Se podría decir que los primeros trabajos de Molinero e Ysàs estarían más en la línea de un marxismo renovador por su interés en estudiar la oposición y el nivel de vida de los trabajadores. Pero, en cualquier caso, son ya investigaciones integradas en un marco global y en las que además —aquí estaría la

31 PIRENNE, H.; Historia económica y social de la edad media, Fondo de Cultura Económica, Madrid, 1975 (1ª 1933), cita de p.8. 32 COLLOTTI, E.; Fascismo, fascismi, Sansoni Editores, Firenze, 1989, pp.3-33, cita de p.33.

118

Page 119: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

tercera característica— las alusiones a Marx no existen33, ambas cosas a diferencia de los marxistas británicos que estudiaron el movimiento obrero. Y obviamente esa desaparición de las alusiones a Marx para justificar sus tesis está en las obras posteriores de los diversos investigadores. Vista la tercera, como he dicho más sencilla de constatar y explicar, vayamos con la primera característica: una historia social entendida como historia del conjunto de la sociedad. Es decir, que estudia no sólo obreros o clases bajas, sino cualquier aspecto que ayude a entender mejor las características de esa sociedad que se estudia —el poder, conflictos de género, mentalidades, etc.—, pero siempre integrados en una visión global. Desde luego, el poder ha sido uno de los aspectos más estudiados por estos investigadores. Es el caso de los trabajos de Molinero e Ysàs sobre la Diputación franquista de Barcelona en 1988 o sobre Els industrials catalans durant el franquisme en 1991 o la síntesis El règim franquista. Feixisme, modernització y consens en 199234. Igualmente, el de Thomàs sobre la Falange de Barcelona en 1992, el de Morente en 1997 —que no sólo estudia la depuración del magisterio, sino también el nuevo sistema educativo franquista comparado con el republicano—, el de Marín sobre los ayuntamientos franquistas en 2000 o, sin ser exhaustivos, el de Font sobre el franquismo en el mundo rural del norte de Catalunya en 200135. Estudios del poder que nos explican que los casi 40 años que duró el franquismo tienen mucho que ver con el importante soporte social, activo o pasivo, que tuvo de amplios sectores de la población incluyendo a trabajadores disciplinados36. Y estudios que nos descubren cómo en la transición muchos franquistas —y con nombres y apellidos— se convirtieron en demócratas de toda la vida (o catalanistas de toda la vida) y nos descubren también que no es oro todo lo que reluce, si tenemos en cuenta la diversidad de razones —algunas forzadas— que llevaron al alistamiento en la División Azul, tal y como estudió Moreno en 200437. Y no sólo investigan el poder, sino cualquier aspecto que sirva para conocer mejor la sociedad que se estudia, pero integrando siempre este aspecto en una visión global, como se refleja por ejemplo en el ciclo de conferencias del GREF de 2006 sobre la mujer en el franquismo o en el del 2007 sobre la vida cotidiana38. Y la segunda característica de la nueva historia social hemos dicho que era la asunción de que, no sólo las grandes etapas de la historia, sino también otras más 33 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; L’oposició antifeixista a Catalunya (1939-1950), Edicions de la Magrana, Barcelona, 1981; y «Patria, Justicia y Pan». Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya, 1939-1951, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1985. Claro, puede haber alusiones a Marx y Lenin para explicar lo que defendían los protagonistas: por ejemplo L’oposició, p.191. 34 34 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; «La Diputació de la postguerra (1939-1949» y «La Diputació de 1949 al 1977», en B. de RIQUER (dir.), Història de la Diputació de Barcelona, Diputació de Barcelona, Barcelona, 1988; Els industrials catalans durant el franquisme, Eumo, Vic, 1991; y El règim franquista. Feixisme, modernització y consens, Eumo, Vic, 1992. 35 THOMÀS, J. Mª.; Falange, Guerra Civil, Franquisme. F.E.T. y de las J.O.N.S de Barcelona en els primers anys del règim franquista, Abadía de Montserrat, Barcelona, 1992; MORENTE, F.; La depuración del magisterio nacional (1936-1943): la escuela y el Estado Nuevo, Ámbito, Valladolid, 1997; MARÍN, M.; Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979, Pagès editors, Lleida, 2000; y FONT, J.; ¡Arriba el campo! Primer franquisme i actituds polítiques en l’àmbit rural nord-català, Diputació de Girona, Girona, 2001. 36 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista, Siglo XXI, Madrid, 1998. 37 MORENO, X.; La División Azul. Sangre española en Rusia, 1941-1945, Crítica, Barcelona, 2004. 38 Eso no impide, lógicamente, que se siga investigando el movimiento obrero, sólo que ahora se integra en esta perspectiva global: DOMÈNECH, X.; Clase obrera, antifranquismo y cambio político. Pequeños grandes cambios, Los Libros de la Catarata, Madrid, 2008.

119

Page 120: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

pequeñas tenían —o podían tener— características generales comunes que permitían hacer una historia comparada y ésta a su vez posibilitaba confirmar o no estas características comunes. Pues bien, en esta línea trabajan ciertamente la mayoría de los investigadores del franquismo del departamento, lo que se refleja ya en algunos de los títulos de las obras citadas: El règim franquista. Feixisme… de Molinero e Ysàs o el término Estado Nuevo que aparece en el de Morente, etc. Y también en diversas publicaciones, como la editada por Di Febo y Molinero en 2005 sobre Feixisme i franquismo en una perspectiva comparada —con trabajos de la propia Molinero, Morente, Ysàs, Marín, etc.—39 o la editada en el mismo año por Gallego —el especialista en nazismo de este Departamento— y Morente sobre el Fascismo en España40. Una perspectiva comparada que permite a la mayoría de estos investigadores defender, igual que Collotti, que el franquismo fue una variante del sistema fascista. Un sistema fascista con características generales comunes, por mucho que tuviera peculiaridades territoriales, como el componente más racista del nazismo alemán o el del tradicionalismo y ultracatolicismo en Italia o España. En este sentido, como decían ya en 1992 Molinero e Ysàs, el franquismo español fue un régimen fascista, pese a que su larga duración en relación a los más famosos fascismos europeos le forzara progresivamente a maquillar algunas de sus características:

En la configuració originària, el règim franquista pot considerar-se com una forma de feixisme, o com el feixisme de “tipus espanyol”; feixisme que va haver d’adaptar-se a partir del final de la segona guerra mundial a un context internacional ben diferent al de la segona meitat del anys trenta, i a partir dels anys seixanta a una societat en transformació profunda. L’allunyament cronològic de la guerra civil, i de les seves conseqüències, els canvis en la societat espanyola i els efectes d’una major relació amb l’exterior van portar a la impossibilitat de perpetuar el règim, ni tan sols amb retocs importants, després de la desaparició de Franco41. En definitiva, como consecuencia de la crisis de las historiografías marxistas de

finales de los 70, no sólo han surgido los culturalismos, el cientifismo, la vuelta a la simple historia política o la fragmentación de la historia en múltiples especialidades desconectadas entre sí y descontextualizadas. Ha surgido también una nueva historia social, que se caracteriza por entender lo social como el conjunto de la sociedad, por trabajar de forma comparada para descubrir las características comunes de algunos fenómenos históricos que pueden parecer diferentes y porque, aunque sus autores puedan partir mentalmente del esbozo de la historia de Marx, no sólo asumen que se puede modificar parcial o totalmente ese esbozo en función de la investigación, sino que además no se sienten obligados a justificarse por esa heterodoxia y ni siquiera ven la necesidad de citar en una investigación histórica de finales del XX e inicios del XXI

39 DI FEBO, G.-MOLENRO, C. (eds); Nou Estat, nova política, nou ordre social. Feixisme i franquisme en una perspectiva comparada, CEFID-F. Pi i Sunyer, Barcelona, 2005. O también THOMÀS, J. M. (ed.); Franquisme/Feixisme, Fundació d’Estudis Socials i Nacionals Josep Recasens, Reus, 2001. 40 De GALLEGO, F. ver por ejemplo: «Ángeles con espadas. Algunas observaciones sobre la estrategia falangista entre la revolución de octubre y el triunfo del frente popular», en Id. y MORENTE, F. (eds.); Fascismo en España: ensayos sobre los orígenes sociales y culturales del franquismo, El Viejo Topo, Barcelona, 2005, pp.179-209; e Id., «Fascismo, antifascismo y fascistización. La crisis de 1934 y la definición política del periodo de entreguerras», en ANDREASSI, A. y MARTÍN RAMOS, J.L (coord.); De un octubre a otro. Revolución y fascismo en el periodo de entreguerras, 1917-1934, El Viejo Topo, Barcelona, 2010, pp.281-354. 41 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; El règim franquista, p.103.

120

Page 121: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

reflexiones sobre la historia que se hicieron a mediados del XIX.

121

Page 122: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón del Río

Crisis de las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

122

Page 123: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Sacrilegi, represàlies i revenges Miquel Izard (Universitat de Barcelona) Resum /Resumen/ Abstract Aquest article far una valoració sobre el tractament que s’ha vingut fent de les víctimes i represaliats de la Guerra Civil espanyola Este artículo faro una valoración sobre el tratamiento que se ha venido haciendo de las víctimas y represaliados de la Guerra Civil española This article about treatment ratings are a beacon that has been done to the victims of reprisals and the Spanish Civil War

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Història Sagrada, Memòria Històrica, Esglèsia catalana Historia Sagrada, Memoria Histórica, Iglesia catalana Sacred History, Historical Memory, Catalan Church

L’agressió a Amèrica, del 1492 ençà, és vista per uns com una gesta patriòtica,

per altres fou una atrocitat. A alguna revolució, anglesa, francesa, mexicana o russa, també hi hagué homicidis però aquests no són l’eix generatiu de les cròniques. La guerra dita de la Independència implicà uns 50 000 morts, si fa no fa els de la guerra del 36 però la població ja s’havia triplicat. En aquesta s’assassinaren 8.352 persones -més de cap hauria estat massa- i 2.437, el 30%, eren eclesiàstics, percentatge imposant que ha provocat una llarga sèrie de falòrnies, mentides i exageracions.

En primer lloc vull recordar que malgrat el llast de la que anomeno Història Sagrada, catalana o hispànica, l’Espanya dels anys ‘20 era més semblant al Mèxic del Porfiriato que a d’altres estats europeus: feixuc pes de l’agricultura i, malgrat això, fam per una gran majoria; tracte patit per tants pagesos o minaires –i no sols a Andalusia- comparable al que sofrien els de Morelos o els de la mina Santa Rosalia, Baja California, de la mateixa societat anglesa propietària de Rio Tinto; repressió prepotent de policies, militars o clergues; esperpèntiques baluernes jurídiques o parlamentàries. En breu, Espanya, un anacronisme polític, social i cultural quan el món trontollava per les seqüeles de la crisi del 29, així el recurs al feixisme o a l’estalinisme, patí els danys i perjudicis del desacatament de la trepa d’immobilistes de sempre. Potser ni val la pena esmentar els fàmuls del nacionalcatolicisme, el carlista Alcalá, el capellà falangista Martín Rubio o impostors com Moa i Vidal. El primer té errades fins i tot extravagants, a un requetè que patí presó i camps de treball, li detectaren el 1939 “gran falta de avitaminosis”, o durant la guerra els catalans passaren “hambre” i “falta de alimentos”; i no quadra referint la intervenció del seus en un mateix llibre, si afirma primer:

123

Page 124: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

No lucharon por sus vidas por varios motivos./ La [sic] principal es la gran religiosidad de nuestros mártires [...] no habían hecho nada [...] durante los primeros meses [...] cualquier sospechoso de ser católico, tradicionalista o de otra confesión política era pasado por las armas inmediatamente”, proclama més enllà: “La Comunión tradicionalista y en concreto sus dirigentes [Caylá, Sivatte y Cunill] se vieron para establecer los movimientos de los voluntarios carlistas en los diferentes cuarteles”; agrega que s’alçaren a Llardecans, Solivella i Villalba, i, encara, que “Los carlistas que tomaron parte en el Alzamiento fueron inscritos en listas de reclutamiento. Cuando los republicanos dieron con ellas, tuvieron motivo más que justificado para perseguirlos y asesinarlos.

La patuleia encara s’obstina amb qualque poca-soltada: la guerra la engegaren les

esquerres l’octubre del 34; els colpistes del 36 eren “místics i populars”; no succeí el genocidi de Badajoz o la degolladissa assolí xifres parelles, per Martín Rubio 56 577 en el camp legal i 52 151 en el feixista, quan l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Historica ja ha documentat 143.353 exterminats o sols a València, al final de la guerra, foren eliminades 23.857 persones. I, la torna, Alcalá sosté que “la política eugenésica [...] en Cataluña [era] una ley muy parecida a la aplicada en la Alemania nacionalsocialista”.

Però anem al gra. Començaré esmentant atzagaiades, despropòsits i exabruptes; si per Montero a les Corts de Cadis, “la mayoría de diputados hizo inclinar la balanza hacia una desaforada [sic] libertad de imprenta”, el més desconcertant són els qualificatius de l’esdevingut i donaré la data de publicació després dels fautors: a Los Jesuitas, 1940, es parlava de “turbas ebrias de odio sacrílego”; segons Monllaó, 1941, el 18 de juliol “El triunfo sonreía a las fuerzas del infierno”; veié Sanabre, 1943, com a “Causa más concreta, el odio satánico de la minoría que irrumpió en el poder en 1931”; per Trepat, 1944, a La Bisbal, ningú “creía que la revolución estuviera tan diabólicamente organizada”; Sánchez, 1947, era més prolix citant la:

revolución satánica, preparada por el comunismo y la anti-España. Había llegado la hora del infierno. Los mejores servidores de Satán, enemigos irreconciliables de las glorias católicas de España, descuartizando la Patria, pretendían arrancarle para siempre su Fe y su Historia. El clarín de la Cruzada sonó el 17/07, allá en las quemantes tierras islámicas, desde donde, por una paradoja providencial, nos llegaría ahora, la salvación y la esperada independencia. [Venien] trenzados los varoniles entusiasmos de un puñado de guerreros, raza de Covadonga y Lepanto”; el cap d’Exercicis Espirituals de Catalunya i jesuïta Isidro Griful, 1956, evocava el “diabólico proceder” o deia que “el único motivo que animaba a los perseguidores era puramente su odio satánico”; resà Rucabado, 1959, “No hay causa polítca o social [...]. Era un odio preconcebido, largamente incubado. No era más que el constante odio a Dios, de origen más antiguo que la humanidad misma, que empezó con Satanás.

I aquest dictamen ineludible, doncs els botxins acataren ordres de l’àngel rebel, prossegueix ara; García, 1984, critica Raguer perquè “trata de disculculpar el odio satánico a nuestra Santa religión” o Albertí, 2008, darrer gra d’aquest rosari falseja dient, “Donde los anarquistas fueron mayoría, la persecución religiosa no sólo fue implacable, si no que además mantuvo de forma constante esta motivación revolucionaria”; i

124

Page 125: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

compara el 36 amb Cambotja, la qual cosa tindria per un estirabot emblemàtic, com els Jemers Rojos van eliminar, de 1975 a 1979, més de 1 700 000 éssers, un quart de la població, aboliren escoles i destruïren biblioteques, el símil sembla passat de rosca.

Hi ha també mentides i exageracions; per Menéndez-Reigada, 1939, “no queda ni un sacerdote ni un religioso más que alguno que permanece oculto [...]. Apenas queda […] un sólo templo”; Rucabado, 1940, parlava dels “Sin Dios [...] discípulos de Proudhon [i] ejecutores del sangriento testamento de Ferrer Guardia, con, la terrible FAI [...] consorcio de iniciales FAI y URSS [...] dirigido y fomentado por la triangular cabeza de la serpiente masónica. No hay ejemplo en la historia, de un vandalismo tan fulminante [...]. En tres días todas las casas de Dios [foren] eliminadas” i comptava 20 000 màrtirs eclesiàstics; pel claretià Quibus, 1949, “El ejemplo que dio el pueblo español al erguirse con fiereza el 19/VII –sólo, pobre y desarmado, provisto únicamente de un valor y de un idealismo sin límites-, y defenderse desesperadamente dos años y medio […] contra los que le querían arrancar su civilización y su fe, es de una altura y de una belleza moral tan grande, que, para hallar algo parecido, es necesario buscarlo en las creaciones fantásticas de las grandes epopeyas”; fins i tot Raguer, 1982, que sol ser més eclèctic diu “l’estiu del 36, era suficient que algú fos identificat com a sacerdot, o cristià militant, perquè fos eliminat sense procés”; Zayas, 1992, assoleix el cim “no és inoportú recordar que en tots temps l’Església de Crist ha estat Església perseguida”; i sosté Cárcel, 2000, “los anarquistas del POUM fueron reemplazados por los comunistas del SIM”.

Tindria a Manent, 1999, pel més representatiu de tot aquest sidral, diu

“Liquidada la sublevació militar, el vandalisme, la barbàrie i el crim es desfermaren arreu de Catalunya”, quan en la conversa amb mossèn Bonet del 1970, que citaré, aquest l’informà sobre l’estat de la clerecia catalana i més tard detallant el Camp de Tarragona, 2006, localitzà 108 assassinats a 24 pobles, però cap a 38.

Evoco també la que, ja ho he dit, anomeno Història Sagrada i mai tan propi;

l’inaudit fray Justo Pérez de Urbel, 1956, parlant de les txeques té la barra de dir:

La verdadera historia de la Inquisición en España demuestra que fue un tribunal humano […] el primer tribunal del mundo que suprimió el tormento. Ni ella, ni los tribunales civiles o eclesiásticos de España tuvieron jamás instrumentos de tortura como los otros países de Europa”; mentre García, 1984, atestà, “España sólo fue grande cuando la luz de Roma iluminaba sus destinos. El pueblo español es el último pueblo católico del mundo que, por tal, se batió en buena lid, llevando a cabo la última guerra de religión del Occidente cristiano”. La qual cosa coronava asserint “Carrillo, Pasionaria, el abad de Montserrat, Tarancón, a una con la Asamblea de Obispos y Sacerdotes, 1971, injustamente quisieron cargar la responsabilidad histórica del enfrentamiento de las dos Españas al régimen de Cristiandad, imperante durante siglos en el seno del pueblo español. L’estrafolària estimació de les víctimes del Sant Ofici encara cueja com si

importés el nombre d’ajusticiats, quan diria que la veritable infàmia fou la irrespirable atmosfera de temor, delació i recel que trasbalsà i infestà la Península al llarg de tres-cents anys; així diu Moa, 2007, “Beevor parece ignorar que, con todos sus errores, la Inquisición causó unas 1000 muertes en tres siglos”; excés superat per un mestre del

125

Page 126: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Colegio Reyes Católicos de Bogotá que ens clavà, agost de 2008, que la xifra sols havia arribat a 30. Infames, perversos o exquisits Poc després dels fets ja començà el reguitzell de ditirambes sobre santedat i virtuts dels immolats. Per Estelrich, 1937, al servei de Cambó, “el clero de Cataluña descollaba por una selección intelectual de primer orden y por una compenetración absoluta con el sentimiento popular y colectivo de los catalanes. Era un clero piadoso, ejemplar y al mismo tiempo liberal en el mejor sentido de la palabra”. Quelcom semblant deien cinquanta anys més tard Massot i Benet, 1986, el primer afirmava:

En general el clergat català era molt catalanista i tenia un nivell cultural considerable, a l’altura del cristianisme europeu contemporani […]. La gran majoria de catòlics catalans, homes d’Església o no, no solament no participaren, doncs, en el cop d’Estat sinó que ni tan sols l’esperaven, o el consideraven un rumor sense fonament

i segons Benet, en la mateixa publicació:

La persecució total, indiscriminada i despietada, sorprengué la immensa majoria del clergat i els laics catalans. Perquè era dirigida contra una Església catalana que, a la seva major part, havia superat l’integrisme del segle XIX, respectava les noves institucions republicanes i autonòmiques i vivia un moviment de revisió i d’autocrítica i, alhora, creatiu que permetia d’esperar fruits excel·lents

Vindica Badia, 1988, “molts moriren proclamant la seva fe amb el crit de ‘Visca Crist Rei!’”; però Raguer, 2007, matisà, “El grito de ‘¡Viva Cristo Rey!’, nacido del integrismo de los Nocedal y renacido en los cristeros mexicanos significaba, en realidad, ‘¡Muera la República!’”; per bé que havia estat molt més categòric Monllaó, 1941, especificant el que feien “los cristianos y los patriotas” el 18 de juliol:

rezar por la buena marcha de la empresa de los caballeros del más noble de los ideales […] y esperar con deseo, con ansia, el momento de podernos situar a su lado y, con la ofrenda de nuestros esfuerzos y de nuestra vida, ayudarles a alcanzar el triunfo definitivo de la histórica Cruzada.

La sorprenent variant dirigida per Raguer, 2005, dona com a cert que sols l’Església de la resta d’Espanya “s’havia identificat globalment amb les dretes i l’estiu del 1936 van pagar justos per pecadors”; malgrat la munió de proves en sentit antagònic: en primer lloc la ja citada conversa de mossèn Bonet amb Manent, Serra d’Or, 1970, detallant aquell les tendències dels eclesiàstics catalans el 1880-1900:

La majoritària, un 90%, conduïda per Sardà i Salvany i els portaveus Revista Popular y El Correo i moltes altres per tota Catalunya, eren integristes i incidien en el camp polític amb un sentit tancat de tendència carlina

I se'm fa difícil creure que trenta anys després s’hagués produït una inversió taumatúrgica. Més categòric havia estat el canonge Cardó, 1944:

126

Page 127: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Quan la revolució esclatà no destruí gairebé més que ruïnes. Les turbes no cremaren les esglésies, sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església.

Peritatge semblant al molt posterior de Miret, 1976:

Desde 1931 una parte de la iglesia española soñaba con la guerra civil. La Biblia era el libro del canónigo de Salamanca El derecho a la Rebeldía. Clima de guerra civil que comenzó con las supuestas apariciones de la Virgen en Ezkioga [... y] con la propaganda que la ultraderecha hizo de las pretendidas profecías de la Madre Ràfols

Romanços dels quals el bisbe de Barcelona fou procurador principal. En aquest sentit el sacerdot i professor emèrit de la Universitat de Comillas Juan Mª Laboa, 1985, recorda que a Ledochowski, General dels jesuïtes, “Irurita y otros obispos le parecieron del Imperio Austrohúngaro” i Miret, 2000, al·ludeix la carta de Vidal i Barraquer a Tedeschini, juny del 36, alarmat pels nomenaments fets per Irurita, un “impresentable, sin criterio fijo ni orientador, de ideología integrista, que todo lo espera del golpe de estado de los militares”. I ja són aclaparadores les proves de la presència de part del clergat en la preparació i execució del “Alzamiento”.

Judicis semblants n’hi ha més; és categòric mossèn Martí, 1986:

Tot intent de procurar per a l’Església una plataforma d’influència política o social té com a conseqüència inevitable la de convertir l’Església en una força competitiva i bel·ligerant, enfront d’altres forces polítiques i socials, i la d’acumular damunt l’Església les responsabilitats que s’adquireixen, vulgues no vulgues, en l’exercici d’aquell poder. La certesa eclesiàstica de posseir l’única veritat capaç de configurar l’autèntica i feliç convivència de la societat humana fa de l’Església una entitat potencialment perillosa O lamentava, el també clergue Pladevall, 1989: “Molts sacerdots pretenien una

direcció total de la seva feligresia, fins en camps que no eren de llur competència i per als quals no estaven preparats”; i el desaparegut Piñol, 1993, retreia “en el moment de màxima bipolarització, II/36, la crida de la jerarquia fou explícita i la majoria de revistes catòliques –no només les integristes- li feren cor gairebé unànime”; mentre pels historiadors Navais i Samarra, 2003:

Des de la vessant política, la identificació de l’Església i el catolicisme amb les forces polítiques dretanes a la II República fou inqüestionable […] la premsa republicana denuncià l’ús de la trona per part d’alguns rectors, els ‘capellans trabucaires’, per realitzar propaganda en benefici de la causa monàrquica o les dretes.

Diria que no pot negligir-se, ja ho he dit, la repressió arranjada per la Corona i l’Església a cop d’Inquisició, mecanisme de control i exclusió que al llarg de tres cents anys a més de milers d’ajusticiats, condemnà la gran majoria a esdevenir morts vivents, humiliats recelant de tots, per denúncies anònimes, mentre la resta devien o silenciar llurs idees o oblidar familiars perseguits; quelcom semblant al que molt més tard farien la KGB, la Gestapo, la Stasi o la Brigada Político Social franquista. Iniquitat aquella que

127

Page 128: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

realçaren, poso per cas, el cardenal Cisneros cremant la biblioteca de Granada, 1499, de segur la més completa de l’època, o fray Diego de Landa fent el mateix amb milers de codis maies el 1562.

Segles després el clergat es desemmascarà a ran dels vils judicis de Montjüic, a la vegada que les classes subalternes patien les conseqüències de les tan impopulars guerres colonials, a Cuba i Filipines, sabent que allà es defensaven interessos que no eren els seus sino els de la burgesia i la clerecia. Tarrida denuncià enfrontaments a l'Arxipèlag de rectors regulars amb ordres o de dominics i agustins contra jesuïtes; que l’Església aplegava 113 milions de francs a l’any i l’Estat sols 66; Anderson, per la seva part diu que els frares eren carlistes i part del recollit anava a parar al pretenent. En tot cas amb fortunes tornades de les colònies algunes ordres edificaren col·legis espectaculars quan la majoria de la mainada no tenien ni escola i quan per consolidar aquest situació injusta, tingueren una participació singular en la repressió per la Setmana Trágica i en l’assassinat legal de Ferrer i Guàrdia; jugant tot seguit un rol cabdal en la iniqua i truculent societat catalana dels anys 30 del segle passat. La lluita de classes venia de lluny, les diferències d’habitatge, per citar-ne una, eren descomunals i la repressió patronal, eclesiàstica o policíaca, havia estat brutal defensant un ordre injust; però la conjuntura encara empitjorà, a les ciutats industrials el carlisme fou l’eix que vertebrà el Sindicat lliure, banda de criminals, pinxos i esquirols al servei de la patronal, mentre al camp, cooperà amb propietaris i Guàrdia Civil en l’abusiu encalçament dels rabassaires, en especial l’octubre de 1934 i no oblidem que per raons familiars molt capellà era fill segon de propietari. La desmesura portà premonicions, fins i tot de Cambó, que digué, 13/X/35, “en el món no hi ha res més feble i transitori que la força, perquè la força, en canviar de mans, canvia de direcció”. O jutjà Pujadas, 1988:

La repressió que es deslligà [...] fou tan dura com per a dividir el món rural català entre conreadors desnonats i propietaris, en una oposició profunda./ Tanmateix en els llocs on aquesta divisió ja era tradicional, com a Tortosa, el desplegament d’una brutal campanya de desnonaments l’accentuà fins l’infinit.

Prova d’això és que en les comarques agràries hi hagué els percentatges més alts de capellans morts.

Per altra part, a vegades era imposant la discrepància entre el discurs moral

eclesiàstic, en especial pel que fa als tres vots, i el comportament de força mossens; no trobarem dades però el que ara s’està revelant a Bèlgica, als EUA o Irlanda potser ajudaria a albirar qualque episodi en aparença absurd.

Malgrat tot, penso que no es pot parlar de sacrofòbia programada; a molts pobles, 300 de 1070, no hi hagué crims i no es liquidaren religiosos, a Abrera, Cardedeu, a 38 dels 62 pobles del Camp de Tarragona, Cassà de la Selva, L’Escala, La Granada i veïns, Lloret, Pradell, Puig-reig, Ripoll, Sant Feliu de Codines, Sant Feliu de Guíxols, Torroella o Vidreres.

128

Page 129: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard

Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

129

Page 130: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Josep Pijoan i el naixement del catalanisme polític Andreu Navarra (Universitat Autònoma de Barcelona) Resum /Resumen/ Abstract Aquest article far un repàs per la trajectòria política de Josep Pijoan a partir dels seus textos més representatius. Al mateix temps s’ofereix una reflexió sobre el compromís catalanista del personatge i la seva relació amb polítics emblemàtics del seu temps Este artículo hace un repaso por la trayectoria política de Josep Pijoan a partir de sus textos más representativos. Al mismo tiempo se ofrece una reflexión sobre el compromiso catalanista del personaje y su relación con políticos emblemáticos de su tiempo This article reviewed the lighthouse Josep Pijoan political career from its most representative texts. At the same time offered a reflection on the commitment of the Catalan character and its relationship with politicians emblematic of its time

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Josep Pijoan, catalanisme, Joan Maragall, Lliga Regionalista, Institut d’Estudis Catalans Josep Pijoan, catalanismo, Joan Maragall, Lliga Regionalista, Institut d’Estudis Catalans Josep Pijoan, catalisme, Joan Maragall, Lliga Regionalista, Institut d’Estudis Catalans

Josep Pijoan (1880 – 1963), aquest escriptor àgil i desconcertant, va tractar el tema de Catalunya en dos grups de textos diferenciats que pertanyen a èpoques molt concretes de la seva vida. Per una banda tenim els seus articles de La Veu de Catalunya, escrits que podem paladejar gràcies a l’edició que preparà Enric Jardí l’any 19681, i que són el testimoni dels anys de col·laboració amb el tàndem oficialista Prat de la Riba/Cambó, de la seva col·laboració en el naixement del Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta etapa comprèn els deu anys d’intensa activitat que van de 1901 (any en què publica un poema de tipus maragallià a Pèl i Ploma) fins 1910, quan abandona definitivament Catalunya per anar a viure a Roma i Madrid, i després al Canadà (on exercirà d’arquitecte i es convertirà al quaquerisme), a Califòrnia i, finalment, a Suïssa, on passarà els seus últims anys de vida. Es tracta de la seva dècada dedicada a l’enfortiment de la cultura catalana, i la del seu tracte quotidià amb Joan Maragall. La segona etapa a tenir en compte comprèn tres textos de la dècada dels anys vint on Pijoan ens mostra amb tota evidència el seu allunyament de la política i la cultura catalanes. Es tracta d’El meu Joan Maragall (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1927), Mi don Francisco Giner (1906-1910) (San José de Costa Rica, Repertorio Americano, 1927) i L’obra nova (Barcelona, Salvat, 1928). Aquests tres escrits poden ser considerats obres menors al costat dels grans tractats d’història de l’art que, en definitiva, són les obres per les que Pijoan continua sent recordat, però a la vegada es tracta d’assajos clau a l’hora d’entendre la postura de Pijoan davant de les realitats catalana i espanyola. En

1 La recopilació es titula La lluita per la cultura, Edicions 62, Barcelona, 1968.

130

Page 131: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

aquest punt voldríem aclarir que Pijoan no es va castellanitzar per una actitud contrària ala llengua catalana, ni per un canvi ideològic, sinó per la forma al seu entendre retrògrada com s’estaven gestionant, durant els anys finals de la Restauració, els espais públics oberts per Prat de la Riba. A partir del monumental estudi d’Anna Maria Blasco i Bardas, dedicat a l’extens epistolari que van mantenir Pijoan i Maragall, podem pensar que Pijoan va acabar abandonant Catalunya perquè va començar a sentir-se fatigat i d’alguna manera maltractat o menystingut en les seves tasques d’animador cultural i assessor de Prat. Les cartes a Maragall d’aquella època així ho testimonien. L’onze de setembre de 1908 va escriure-li al seu amic i mestre: “Jo estic com mai descompost. La meva vida és un caos. Penosíssima per a mi i crec que ja poc útil per als altres. Necessito absolutament marxar, fer una parada i començar de nou. Aquí m’exprimeixen, m’utilitzen per a tot i cada dia amb menys consideració.” No obstant això, ens proposem complementar l’explicació sobre l’expatriació de Pijoan amb altres judicis posteriors sobre Catalunya que afecten a la seva valoració com a espai de creixement cultural i polític, anant una mica més enllà de la constatació de Blasco i Bardas i altres crítics que consideren que Catalunya, bàsicament, “se li havia quedat petita políticament i professional” a l’impulsor del’Institut d’Estudis Catalans. Tot aquell que vulgui acostar-se a la figura polièdrica de Pijoan ha de llegir el treball inaugural que publicà Enric Jardí l’any 1966 i que forma part del seu llibre Tres, diguem-ne, desarrelats (Barcelona, Biblioteca Selecta). Aquesta biografia va ser i és la base ineludible per a localitzar els textos més significatius de Pijoan i establir un marc de referències sobre l’escriptor. Per a un coneixement més profund i exhaustiu sobre la personalitat de Pijoan, l’edició del seu epistolari deguda a Blasco i Bardas (1992), és avui imprescindible. I si a més de cercar la dada històrica el lector vol delectar-se amb la prosa de dos grans escriptors, mestres de la ironia, pot acudir a les memòries d’Agustí Calvet, “Gaziel”, o a la biografia de Josep Pla dedicada a Josep Pijoan. En aquests textos trobem el relat detallat de les tasques realitzades en els moments crucials del naixement de l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Fins 1909, la dedicació cultural de Pijoan fou fonamental per a què el catalanisme polític aconseguís crear una oficialitat cultural digna d’anomenar-se nacional. El text de Gaziel es valuós perquè l’autor va ser testimoni directe de tot allò que relata. I el de Pla pren una esecial significació perquè és, en gran mesura, la transcripció de les converses mantingudes amb el propi biografiat, a qui va anar visitant a Suïssa a partir de 1959 fins la data de publicació del text, l’any 1968. El llibre de Jardí (1966) es proposa com a objectiu final explicar per què tres escriptors rellevants de principis del segle XX abandonaren Catalunya i el català i quins van ser els seus esforços (si és que n’hi va haver) per a retrobar-se amb la seva cultura de formació. Així com en el cas d’Eugeni d’Ors la represa va ser poc menys que impossible, en el cas de Gaziel va ser tot un èxit. Però, al nostre entendre, les raons de l’expatriació de Pijoan no queden suficientment explicades. La crítica del catalanisme que realitza l’autor en una sèrie de comentaris aïllats que podem llegir en les seves obres dels anys vint podrien i haurien de relacionar-se amb l’allunyament físic i ideològic de Josep Pijoan.

A El meu Joan Maragall l’autor explica que enviar un diputat catalanista a Madrid costava trenta mil duros, i denuncia que aquests diners podrien haver-se dedicat a fundar institucions pedagògiques privades. A l’altura de 1927, Pijoan considera que fer pàtria a través de l’ensenyament és molt preferible a reivindicar la catalanitat a Madrid:

131

Page 132: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

les seves preferències personals han canviat absolutament. Al cap i a la fi, segueix l’autor, persones tan compromeses amb el catalanisme com Joan Maragall, a qui dedica el llibre, es negaren més d’una vegada a enfangar-sepels camins de la política, quan els diputats lliguers acabaven ambrutint-se tant o més que els altres. Podem veure aquí una al·lusió indirecta a Cambó?

A L’Obra Nova (1928) Pijoan es molt més violent i denuncia de dalt a baix la

cultura establerta a Catalunya, acusant-la de provinciana i tractant-la de rural i antiquada. L’autor, potser indignat per la falta d’iniciatives a l’hora de combatre Primo de Rivera, traça un retrat profundament negatiu del ser dels catalans: “El català té por d’aventures, i no és perquè sigui covard, sinó perquè es fa una muntanya del que és un núvol de pols. L’estranya barreja d’almogàver i botiguer que tenim tots els catalans ve de la por de la vida aventurera” (p.10). I més endavant: “¿És que la terra nostra serà sempre una terra de burgesos mal criats? Fa angúnia de pensar la poca capacitat d’absorció del que no és corrent casa nostra. Catalunya no estima gaire els seus grans i esquiva els estrangers; això és un mal senyal.” (p.31). Pijoan es pregunta per què els pintors avantguardistes catalans, els que estan orientant la pintura europea des de les primeres files, han de treballar a París i no a Barcelona. Pijoan elogia el caràcter enèrgic de Prat però deplora la paràlisi ideològica i artística del anys vint, confessant que es sent avantguardista com a crític d’art i socialista en matèria de política. L’autor era partidari, a l’altura de 1928, i molt a la seva manera extremadament impulsiva, de la revolució proletària que havia d’escombrar el sistema liberal, i partidari també d’una total subversió de la cultura, correlativa a l’emancipació social.

Podria argumentar-se que Pijoan, d’alguna manera, va canviar el seu compromís

total amb Prat i Cambó per la seva adscripció espiritual a Giner i els homes de la Institución Libre de Enseñanza, substituint el seu catalanisme per una mena de castellanisme pedagògic més espanyolista. Però l’esquema no pot ser tan senzill, atès que gràcies a l’excel·lent treball de Blasco i Bardas (1992) sabem que el moment més alt de valoració de Giner per part de Pijoan va ser 1906 (ho demostra l’anàlisi de les cartes a Maragall d’aquesta època), data molt anterior a la de l’expatriació de Pijoan. Per tant, l’institucionisme és complementari al catalanisme del nostre autor, no el substitueix i, encara menys, el canvia per una visió espanyolitzada dels problemes de Catalunya. El que passa és que les influències de Maragall i Giner, les seves inquietuds espirituals, acaben imposant-se a la tendència intervencionista de Pijoan, i l’acaben orientant cap a un regeneracionisme espiritual i radical aplicat sobre la societat catalana, desgarrada després dels fets de 1909. I aquí cridem l’atenció sobre aquesta profunda originalitat del pensament de Pijoan: els intel·lectuals tenen el deure de regenerar no només Espanya, la nació qüestionada a partir del Desastre, sinó també, i d’una manera prioritària, tenen el dret de regenerar Catalunya, que encara no ha estat redimida del seu endarreriment moral i material.

El capítol quart de Mi Don Francisco Giner (1927), titulat “Don Francisco y el problema catalán”, acaba de demostrar aquestes tesis. Allà llegim:

Según Don Francisco, la rebelión espiritual catalana era saludable porque la forzaba a reconocer su propia decadencia, y a preocuparse de la necesidad de tomar nuevos rumbos (p.34).

Els deixebles de Giner, segons el testimoni oral recollit per Pijoan, creien en un

132

Page 133: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

enteniment pacífic com el que va separar Suècia i Noruega, que alliberés per fi la política epanyola d’haver d’estar lluitant any rere any per la seva unitat. Giner i Maragall suspiraven per una Ibèria federada molt semblant a la imaginada per Prat. I a la crítica del sistema de la Restauració afegia Pijoan la crítica dels diputats lliguers:

-¡Vengan ustedes! ¡Catalanicen España! – decía [Giner], exagerando un poco, para animar a los catalanes a descubrir sus secretos, confesar sus intenciones. Porque, esto de catalanizar España, sabía el Abuelo muy bien que era imposible, y lo repetía sólo para adularnos. Es lo mismo que pedía Unamuno a sus vascos y aún a los catalanes, que penetraran España en lugar de separarse de ella. Un día Don Antonio Maura me decía casi lo mismo, recuerdo bien sus palabras: - Los catalanes no tienen derecho a exigir nada excepcional, porque no han agotado el presente régimen. ¡Sean la levadura que da acidez, levanta y da sabor a la masa! Ya hablaremos de esto de agotar o no agotar el régimen, pero en lo demás se ve que Maura coincidía con Unamuno y Giner. Todos querían que los catalanes colaborasen a la vida nacional imponiendo su espíritu. ¡Que fueran al Parlamento, en una palabra! Ya han ido, ¿y cuál ha sido el resultado? Aumentar la confusión española con una legión de diputados tan ineptos e incultos como las de las otras regiones (pp.38-39).

Aquestes eren les idees de Pijoan, a l’altura de 1927, sobre l’experiència del

domini electoral de la Lliga Regionalista a Catalunya fins el 1922. Una altra qüestió és si era veritat o no que els diputats catalans fossin, efectivament, incultes. Cambó no ho era, amb tota seguretat. L’important és constatar fins quin punt per a Pijoan eren uns “ineptes”, uns polítics incapaços de forjar una autèntica modernització política de Catalunya.

Però a Jardí li interessaven, fonamentalment, els anys que Pijoan escrivia a La Veu de Catalunya, sens dubte per a reforçar la recuperació de l’escriptor a partir de la seva vessant més profitosa per a la causa catalanista. Sembla que als reivindicadors de Pijoan no els agrada massa encaixar les crítiques més aviat dures que l’autor realitza contra Catalunya, i aquestes es poden explicar com una actitud regeneracionista llançada sobre la seva pròpia pàtria, i no sobre Espanya, com era habitual. I l’amor patri de l’escriptor regeneracionista consisteix en la crítica de, precisament, l’objecte del seu anhel, airejant-ne els defectes. Reformulant el que hem dit fins aquí: cal considerar que el Pijoan que va tornar del seu viatge inciàtic de 1903 a Itàlia era un regeneracionista radical convençut que era Catalunya la nació que havia de ressorgir i purgar-se de totes les actituds antiquades. Aquesta actitud, allargada en el temps, que podríem considerar un factor de rebel·lia modernista i vitalista en el context del Noucentisme naixent, no podia fer altra cosa que agafar a contrapeu els principals impulsors de la nova dimensió política del catalanisme. Mentre començava a parlar-se (per fi) de regenerar Espanya per mitjà de la innegable modernització dels comportaments electorals i polítics catalans, sorgeix l’excèntric que acusa de retrògrades, burgesos i acomodaticis els poders embrionaris, l’excèntric que ho abandona tot per buscar oxigen i espai espiritual.

El moment màxim d’acostament ideològic entre Prat i Pijoan podríem situar-lo a

finals d’agost de 1905, aquell dia indeterminat de l’estiu en què Prat va fer sortir Pijoan del llit i li va demanar que anés a Olot a veure en Maragall per tractar d’aconseguir que aquest es presentés com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. Pijoan acabava de

133

Page 134: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

passar vint-i-quatre hores viatjant des de Madrid, però va complir com millor va saber amb l’encàrrec. Però Maragall, com sempre, fidel a la seva condició de poeta, rebutjà l’oferiment.

Tot seguit realitzarem una síntesi de les idees sobre Catalunya i Espanya

contingudes als articles anteriors a 1910 exhumats per Jardí, intentant demostrar que a mesura que van anar passant els anys va ser cada cop més Catalunya l’objectiu de les invectives de Pijoan. “Una visita a Pio Rajna” (19-11-1903), que narra una visita al gran medievalista florentí, va ser escrit durant el viatge iniciàtic de l’autor a Itàlia. Allà se li va despertar una de les seves més intenses passions: la seva obsessió per la Història de l’Art universal. El contrast entre els homes d’allà i els d’aquí el condueix a conclusions típicament regeneracionistes: per a Pijoan era totalment necessari que els joves s’intoxiquessin d’estrangerisme perquè, a la tornada, es disposessin a intentar millorar les condicions de la cultura en el seu lloc d’origen, Catalunya en aquest cas. “A Catalunya tot es fa dolorosament. Renaixem sense protecció oficial, i està en l’ànima de tots, fins dels que no ho confessen, que cal ajudar, cadascú en el que pugui treballant, si convé, en les coses més diverses del seu ram. Per això veurà els mercaders que fan arqueologia, els artistes filologia, els metges fan la política… i tot així. Aquí és diferent; aquí hi ha homes per a tot, i per això s’arriben a fer obres completes com les de vostè [Pijoan, 1968 : 23]”.

I no li faltava raó al jove escriptor. El moviment catalanista va ser liderat per

persones extretes de la seva branca del saber: Prat de la Riba mai no va exercir d’advocat, com tampoc no ho va fer Joan Maragall. El Dr. Bartomeu Robert, la persona clau en la victòria inaugural de la Lliga l’any 1901, era metge i no pas publicista o polític professional. Pompeu Fabra era enginyer i es va dedicar fonamentalment a la lingüística. ¿Fins quin punt el mateix Enric Jardí, arquitecte de professió, compromès amb la història i la filologia, escrivint en ple franquisme les seves biografies de prohoms catalans, no podia veure’s retratat o inclòs en aquestes paraules? Un any després, encara a Itàlia, Pijoan escriu “Montecassino” (25-02-1904), un elogi de Sant Benet i dels seus austers seguidors que també s’ha de llegir en clau regeneracionista. L’autor compara la puresa amb què viuen els benedictins i el vigor amb què conserven les seves tradicions i normes, amb les institucions catalanes, velles i mortes. Vitalitat i llibertat en l’obediència enfront de la decrepitud d’acadèmies, ateneus i universitats de casa. Col·lectivisme vivificador enfront d’individualisme desesperat. Fins i tot les institucions laiques, nascudes durant el segle XIX sota un signe clarament progressista, emmagreixen i agonitzen a Catalunya.

Sant Benet se’ns presenta com un home de fe i d’orientació pràctica que, com

Giner de los Ríos, reclama que hi hagi treballadors i obres reals, fins i tot artesanals, i no només especuladors ociosos. Com es pot veure, la postura de Pijoan és, en el món català, semblant a la formulació d’una vida més activa i espiritual realitzada pels joves assatgistes de la promoció de 1898, en l’àmbit hispànic, la mateixa impulsada per José Martínez Ruiz, Unamuno o Maeztu.

La confrontació contra la política espanyola i el diàleg amb la cultura castellana

són constants durant aquests anys. Mentre dura 1906 Pijoan viatja constantment a Madrid per a realitzar els tràmits d’una convocatòria d’oposicions. Allí s’entrevista amb Ramón Menéndez Pidal, Antonio Maura i Emilia Pardo Bazán, i assisteix a la tertúlia de Juan Valera. L’onze de juliol de 1905, Pijoan contesta a Unamuno amb “Don Quixot i

134

Page 135: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

l’ideal català”. El rector de Salamanca havia dit a La Publicidad que en la història Catalunya havia aportat molts homes positivament quixotescos. Pijoan ho nega i exposa la seva particular visió del que és la catalanitat, presentant Jaume I, Ramón Llull, Roger de Llúria i Verdaguer com a herois de la mesura i del sentit pràctic. Només un poble hàbil i comerciant està preparat per a la vida moderna, que exigeix finançar institucions i realitzar ideals, i no únicament somniar amb Dulcineas.

El 20 d’abril de 1907 apareixia “Les nostres represàlies són els vots”, article que

serveix molt bé per a caracteritzar les tensions del moment. Durant la vigília de les eleccions a Corts, Cambó cau ferit a Hostafrancs. Pijoan carrega contra Lerroux i els seus pistolers i contra la política de Madrid. Afirma que Catalunya és l’únic racó del regne amb educació cívica. Els vots del catalans han de fer que el sistema caigui d’una vegada per no tornar mai més, un sistema on se succeeixen les “lluites sagnants acabades després en simulacres d’ordre”. ¿Fins quin punt no va poder veure això mateix l’any 1909, en un àmbit estrictament català?

A partir de 1905, aquestes idees generals sobre Catalunya generades pel contrast

experimenat a Itàlia, es concreten en l’opció política que pren l’autor de manera especialment decidida a favor de Prat de la Riba i Cambó, enfrontant-se el catalanisme a una determinada visió d’Espanya. Aquest esperit de partit característic del Noucentisme és un tret de disciplina racionalista que s’allunya de l’esperit egòlatra i independent dels escriptors joves castellans que, durant els seus anys de major vigoria intel·lectual, segueixen l’exemple de Costa i defineixen un projecte regenerador allunyat de tota institució oficial, sigui universitat, partit turnista o sindicat, per no poder encabir aquests el seu pensament original.

A “Catalunya amb eleccions: la nostra responsabilitat” (06-09-1905), Pijoan

capgiraria l’argument intrahistòric de Miguel de Unamuno d’una manera molt similar a com ho faria Pere Coromines en els seus escrits dels anys vint (En torno al casticismo, publicat per parts a la trascendental revista La España Moderna l’any 1895, fou una obra molt llegida i comentada en els cercles intel·lectuals catalans, fins al punt de veure la llum per primera vegada en forma de llibre a Barcelona, l’any 1902). Per al rector de Salamanca resulta imperiosament necessari no molestar el poble amb les estèrils lluites de liberals contra conservadors, de manera que la religiositat i l’esperit etern castellà no es vegin pertorbats per les pedanteries modernes, els avenços i els invents del segle XIX, que mai no porten precisament la felicitat. En l’esquema unamunià, la política i les disputes urbanes alienen l’ésser vertader dels castellans.

Pijoan narra un viatge en diligència des de l’Urgell en companyia de dos pagesos que pren com a portaveus de l’estat de les coses a la Catalunya rural. Els dos camperols s’expliquen, amb escruixidora naturalitat i normalitat, quines seran les represàlies contra ells mateixos i contra les seves famílies, en cas de no votar obeint els dictats de l’amo. Les paraules intel·ligents i plenes de dramatisme d’aquests dos pagesos condueixen Pijoan a pensar en la gran responsabilitat que cau sobre els barcelonins: la seva missió és despertar la raça catalana oprimida pels cacics de sempre, que obeeixen a una estructura feudal (és a dir, caciquil) organitzada des de Madrid.

Per tant, és la lluita política el que retornarà l’home intrahistòric català a la seva condició de persona integral, justament a la inversa del que aplicava Unamuno sobre els castellans. Votar catalanisme és la manera de defensar-se d’allò aliè i alienant que

135

Page 136: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

malmet l’economia catalana i la consciència de la seva gent, més enllà o per sobre de les doctrines paralitzants que criticava Unamuno, purament polítiques, en el sentit de partidistes, relacionades amb infraestructures i millores materials que formen part d’un comerç clientelar. El despertar nacional és, pel Pijoan anterior a 1910, apolític o suprapolític: no es tracta de fer despertar el poble a les teories parlamentàries, sinó d’acostar-lo a la seva pròpia realitat col·lectiva ofegada per qui controla la judicatura i les economies locals.

Aquest feix d’idees es completa amb “Per qui votaràs?…Encara dubtes?” (09-09-1905), poderosa i retòrica peça on l’autor intenta captar vots per la candidatura de Pella, Girona, Rahola, Puig i Cambó (ja coneixem com Maragall va refusar de pujar a bord d’aquest vaixell). Votar els de sempre és renunciar a tota consciència i responsabilitat política i contribuir a eternitzar la inèrcia nacional: Pijoan descriu una situació cívica paupèrrima, amb escoles públiques decrèpites, tètriques, on els nens “s’encorben i emmagreixen”, i una Universitat que és la “vergonya de Catalunya”. L’article s’adreça tant a obrers com a burgesos, en sintonia amb l’esperit de Solidaritat Catalana, una coalició que reunia formacions polítiques de tots els signes, aplegades en una direcció nacionalista. El valor de les idees del primer Pijoan rau en identificar la política catalanista amb la injecció de civisme i esperit ciutadà no partidista que ha de combatre el “criminal abandó” en què sobreviu la societat catalana, si és que així se la pot anomenar. Sense museus, sense biblioteques ni institucions, qualsevol iniciativa cultural o educativa és privada i, per tant, parcial en la seva projecció pública. Tot això ho deia Pijoan dos anys abans del naixement de l’Institut d’Estudis Catalans, que venia a ser la principal aposta de l’època per pal·liar les mancances assenyalades. Segons Gaziel, la idea original de fundar una plataforma científica catalana va ser de Pijoan, qui va córrer a compartir-la amb Rubió i Lluch. No era la primera vegada que l’autor mostrava el camí des de La Veu de Catalunya en una direcció que després portaria grans enemics al país. A “Pels qui es retreuen! Disciplina social!” (09-11-1903), Pijoan reclama col·laborar en la creació i el desenvolupament d’un partit catalanista que engegui una oficialitat institucional pròpia, sense la qual es viurà en una societat desvertebrada i sense pols vital. El catalanisme és l’única opció que realment comporta lluita civil i esperit democràtic. Com veiem, són anys de gran fe en la intervenció des de Madrid per part de l’autor de Summa Artis. El seu llenguatge sol ser directe i ple de tensió, un to gairebé inèdit en les lletres catalanes, un accent quasi futurista: “les noves simpaties, els nous respectes… no vindran fins que les forces socials estiguin organitzades i disciplinades sota l’alta política d’uns partits” (p.53). Cal que subratllem l’últim plural emprat per Pijoan: parla d’uns partits, i no d’una sola formació política. Pijoan creu, com Rovira i Virgili deu anys després, que la confrontació ideològica interna a Catalunya no serà un problema que fragmenti el catalanisme, sinó més aviat un factor educador de la societat, que s’haurà d’habituar a obrir espais dialèctics de debat. Però aquesta idea la va concebre Pijoan abans que s’unissin les forces nacionalistes durant el cicle de Solidaritat Catalana, recolzant la política de la Lliga Regionalista, nascuda l’any 1901. També com Rovira i Virgili (al seu llibre La Nacionalització de Catalunya, de 1914), Pijoan insisteix en la necessitat de vetebrar un sistema educatiu en català paral·lel a l’espanyol. Les primeres exterioritzacions de Solidaritat Catalana daten de 1906, i les primeres eleccions on va concórrer aquesta aliança de regionalistes de la Lliga, la Unió

136

Page 137: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Republicana de Salmerón, els nacionalistes republicans d’El Poble Català, els federals, els carlins i els integristes, de l’any següent. Fins les seves escissions produïdes per una divisió lògica entre el catalanisme conservador i oficialista i les forces republicanes, el catalanisme polític es va presentar a sí mateix com un moviment unitari de concentració nacional, plural i interclassista. Acabat el cicle solidari, una conseqüència més dels fets de la Setmana Tràgica, es va fer massa evident que la Lliga Regionalista era el projecte nacionalista d’una part del poble de Catalunya, d’una part hegemònica però no representativa de la totalitat social. Això pot explicar les acusacions de Pijoan en els seus textos dels anys vint: la cúpula cultural catalana és burgesa i retrògrada, conservadora des dels seus fonaments, i per aquesta raó es veuen forçats a abandonar Catalunya els pioners, els avançats, els avantguardistes i els revolucionaris que no hi troben espai i senten que s’ofeguen. És el moment en què escriu, a La Veu de Catalunya (23-10-1909), que “no serem grans, ni feliços si la pàtria sencera no fa una gran revolada”. No fa falta aclarir que s’està referint a la pàtria catalana. El canvi, doncs, s’ha efectuat: ja no només cal purgar els efectes devastadors de la nefasta política espanyola, sinó també la manca de debat i d’esperit aventurer del propi ésser interior català. Bibliografia: BLASCO I BARDAS, Anna Maria, Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i

estudi de l’epistolari. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

CACHO VIU, Vicente, “Josep Pijoan y la Institución Libre de Enseñanza”, Ínsula, XXX, Núm.344-345, julio-agosto de 1975.

CALVET, Agustí, Tots el camins duen a Roma, Barcelona, Aedos, 1958. CASTELLANOS, Jordi, “Josep Pijoan i els orígens del Noucentisme”, Els

Marges, Núm.14, 1978, pp.31-49. _, “Dotze cartes de Josep Pijoan a Raimon Casellas, Miscel·lània a R. Aramon i

Serra, vol.III, Estudis Universitaris Catalans, 1983, pp.43-59. CIRICI PELLICER, Alexandre, “Josep Pijoan”, Serra d’Or, año V, núm. 8-9,

Agost-Setembre, 1963. GÓMEZ DE BAQUERO, E., “Dos retratos de Pijoan, su Maragall y su Giner”, El

Sol, 30-11-1927. JARDÍ, Enric, Tres diguem-ne desarrelats. Pijoan – Ors – Gaziel,

Barcelona, Selecta, 1966. _, Pijoan. Gent Nostra. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1983. MARAGALL NOBLE, Jordi, Record de Josep Pijoan. Barcelona, Reial

Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1997. PIJOAN, Josep, La lluita per la cultura, Barcelona, Edicions 62, 1968

(Edició d’Enric Jardí). _, L’obra nova, Barcelona, Establiment Litotipogràfic de Salvat Editors,

1928. _, El meu Don Joan Maragall, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1927. _, Mi Don Francisco Giner (1906 – 1910), San José de Costa Rica,

Repertorio Americano, 1927. _, Política i cultura. Barcelona: Edicions de la Magrana/Diputació de

Barcelona/Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Catalá, 1990 (Edició de Jordi Castellanos).

PLA, Josep, “Vida i miracles de Josep Pijoan”, Tres biografies, Barcelona, Destino, 1968.

137

Page 138: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

ROVIRA I VIRGILI, La nacionalització de Catalunya, Barcelona, Base, 2009. RUBIÓ, Jordi, “L’Escola Espanyola a Roma” , La Veu de Catalunya, Any XX,

Núm. 3992, 16 de juny de 1910. TRIADÚ, Joan, “El cas Josep Pijoan”, Serra d’Or, Núm.11, novembre de 1963,

p.28.

138

Page 139: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra

Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

139

Page 140: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

Una semilla de discordia. La entrada de Bandera Roja en el PSUC Giaime Pala (Centro de Estudios sobre Movimientos Sociales-UPF)

Resum /Resumen /Abstract

Segons els records i testimonis de molts antics comunistes, un dels fets que van marcar la trajectòria clandestina del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va ser la incorporació a les seves files del nucli d'activistes procedents de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja) a 1974. Un esdeveniment que en opinió d'aquells, va alterar els equilibris interns del partit i va representar un factor, d'entre molts, que expliquen la crisi del PSUC en els anys de la transició a la democràcia. Aquest article és analitzar tot el procés d'entrada del grup de "Bandera Roja" al PSUC, descriure el contingut de les negociacions entre les direccions d'ambdues organitzacions i avaluar l'impacte que realment va tenir en la militància comunista.

Según los recuerdos y testimonios de muchos antiguos comunistas, uno de los hechos que marcaron la trayectoria clandestina del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) fue la incorporación en sus filas del núcleo de activistas procedentes de la Organización Comunista de España (Bandera Roja) en 1974. Un acontecimiento que en opinión de aquellos, alteró los equilibrios internos del partido y representó un factor, de entre muchos, que explican la crisis del PSUC en los años de la transición a la democracia. El presente artículo tiene como objetivo analizar todo el proceso de entrada del grupo de “Bandera Roja” en el PSUC, describir el contenido de las negociaciones entre las direcciones de ambas organizaciones y evaluar el impacto que realmente tuvo en la militancia comunista.

As many former Communists recall and explain, one of the events which marked the clandestine path of the Unified Socialist Party of Catalonia (Partit Socialista Unificat de Catalunya) was the 1974 incorporation into its ranks of core activists from the Communist Organization of Spain-Red Flag (Organización Comunista de España-Bandera Roja), also known as “Bandera Roja” (“Red Flag”). According to these communists, this event altered the internal balance of the PSUC and was one of many factors behind the crisis the party experienced during the transition to democracy. This paper aims to analyse the process of the integration of the "Red Flag" group into the PSUC, to describe the negotiations between the leaders of both organisations and to assess the actual impact this incorporation had within the communist militancy

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Partit Socialista Unificat de Catalunya, Organización Comunista de España (Bandera Roja), Bandera Roja de Catalunya, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura Partit Socialista Unificat de Catalunya, Organización Comunista de España (Bandera Roja), Bandera Roja de Catalunya, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura Partit Socialista Unificat de Catalunya, Organización Comunista de España (Bandera Roja), Bandera Roja de Catalunya, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura.

Uno de los hechos que más marcaron la trayectoria del Partit Socialista Unificat

de Catalunya (PSUC) en los años de la clandestinidad fue el ingreso en sus filas de la Organización Comunista de España (Bandera Roja) en 19741. O, al menos, ésta es la

1 A partir de ahora, para referirnos a la Organización Comunista de España (Bandera Roja) utilizaremos indistintamente las siglas “OCE(BR)” y “BR”.

140

Page 141: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

convicción de muchos de los antiguos comunistas entrevistados por la Fundació “Cipriano García”, quienes llegan a achacar a esta sigla la responsabilidad de los problemas internos que caracterizaron la vida del PSUC hasta su implosión en el año 1982. En este sentido, el retrato que ofrecen de los llamados “banderas” es casi siempre el mismo: el de un núcleo de activistas que pidió la entrada en el PSUC pero que no se disolvió en él, sino que, oficiosamente, operó unido y entre bastidores para condicionar tanto el rumbo ideológico del partido como su política institucional y de masas. En definitiva, un grupo de presión, un partido dentro del partido, un “lobby” alineado que supo copar muchos de los puestos de dirección para sus objetivos políticos. Una imagen que parece haberse consolidado incluso más allá de los ámbitos de la militancia comunista2.

Admitiendo que la crisis del PSUC es un tema importante de cara a un

conocimiento más exhaustivo de la historia de Cataluña en los años de la transición a la democracia, y que sobre él sabemos todavía poco, conviene volver sobre la entrada de la OCE (BR) en el PSUC y evaluar su impacto. Para hacer ésto, no sólo tendremos presente el punto de vista de los comunistas catalanes, sino también el de la OCE (BR). El asunto fue cosa de dos y como tal hay que tratarlo. 1. La relación entre el PSUC y la OCE(BR) antes de 1974

Podemos empezar esta historia recordando someramente el origen de Bandera Roja. Éste fue la Unión de Estudiantes Revolucionarios (UER), una escisión estudiantil de 1968 del grupo “Unidad” salido del PSUC en 1967, que adquirió una buena implantación en las facultades de Derecho y Ciencias Económicas de la Universidad de Barcelona y que pronto entró en contacto con los dos ex-miembros del PSUC expulsados por “claudinistas” en 1964, Jordi Solé Tura y Jordi Borja, para dar vida a la revista “Bandera Roja”3. Alrededor de los debates planteados en este órgano de discusión ideológica y del crecimiento que experimentó en zonas como el Baix Llobregat y el Vallés Oriental, la UER tomó la decisión de constituirse en organización política a mediados de 1969 bajo la sigla OCE(BR), con ramificaciones en el resto de España y con contactos internacionales con la extrema izquierda italiana (“Lotta Continua”, “Avanguardia Operaia”, “Collettivo Lenin”) y el Partie Socialiste Unifié de Michel Rocard4.

En lo que se refiere a la ideología -y ateniéndonos a la lectura de su propaganda- nos parece que el elemento más destacado de la OCE (BR) sea un cierto eclecticismo muy propio del izquierdismo surgido a raíz del Mayo Francés. Lejos de tener como referente ideológico a Gramsci5, este grupo se caracterizaba por una mezcla ideológica hecha de maoísmo, althusserismo, poulantzismo y elementos de socialismo libertario. En el terreno de la práctica, todo ello se transformaba en una especie de socialismo autogestionario aplicado en algunos sectores de la sociedad urbana catalana como los

2 Al respecto, es sintomático el retrato del grupo de Bandera Roja ofrecido por el periodista conservador Francesc-Marc Álvaro en su Els assassins de Franco. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit, Barcelona, La Esfera dels llibres, 2005. 3 Véase la voz “Bandera Roja”, en MOLAS, Isidre (ed.), Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Segle XX, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2000, pp. 15-16. 4 SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1999, p. 307. 5 Ibíd., pág. 318. Aunque fue Solé Tura el primer traductor en España de Gramsci (recordemos la antología Literatura y Cultura de 1965), es difícil rastrear la influencia del pensador sardo en las publicaciones de Bandera Roja.

141

Page 142: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

barrios y los centros de formación: en efecto, las mayores fuerzas de BR se encontraban en las asociaciones de vecinos, en los sectores de la enseñanza y en la universidad, donde, en 1974, contaba ya con un número de militantes parecido al del PSUC, fruto de algunas intuiciones estratégicas muy interesantes. Por ejemplo, de la mano de Jordi Borja, la (OCE)BR fue la primera en entender en su totalidad la importancia del espacio urbano -el barrio- como teatro de lucha y de reivindicaciones para una mayor calidad de vida, y de las Asociaciones de Vecinos como instrumentos de su cogestión democrática y asamblearia de la ciudad, “como interlocutores del Estado frente al cual son portavoces de resistencia y demandas permanentes6”. Asimismo, la presencia en sus filas de Alfonso Carlos Comín y Juan García Nieto le facilitaba la penetración en aquellos grupos católicos que, como Cristianos por el Socialismo, trabajaban desde abajo para una transformación radical, y en clave cristiana, de la sociedad. Se trataba, pues, de un grupo que maniobraba en terrenos todavía poco pisados, al menos en 1970-1971, por el PSUC. Pero hay que recordar que la OCE(BR) llevó su batalla también en el sector obrero, aprovechando la crisis que padecieron las Comisiones Obreras en 1968-1970 por la disolución en 1970 del Front Obrer de Catalunya, formando sus propias “Comisiones”, esto es, una “Coordinadora de Sectores de Comisiones Obreras”, que, a diferencia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) controlada por el PSUC, no fue estructurada por industrias sino por zonas territoriales, lo que le confería un cariz más clandestino respecto a una CONC con carácter abierto.

En definitiva, la OCE(BR) era una organización política con vocación “total”, es decir pensada para presentar a la sociedad civil un discurso alternativo y de oposición completo, diversificado y lo más adherente posible a las distintas realidades sociales, culturales y laborales del país. Exactamente como los comunistas catalanes.

Pero ¿qué tipo de relación se estableció entre la OCE(BR) y el PSUC antes de 1974? De hacer caso a las memorias de los protagonistas, diríamos que ninguna. En efecto, afirma Solé Tura: “A mitjans de 1974 van començar les trobades amb la direcció del PSUC i del PCE per tal de veure fins a quin punt era factible o no la integració de Bandera Roja (...) Personalment em va emocionar tornar a veure Gregori López Raimundo i Miquel Núñez. De fet, amb Miquel havia mantigut contactes quan va sortir de la presó (<Núñez salió de la cárcel en septiembre de 1967>), pero l’havia perdut de vista quan va tornar a passar a la clandestinitat (<en febrero de 1969, por el estado de excepción>). I amb Gregori el contacte encara era més difícil perquè va mantenir una clandestinitat estricta fins al darrer moment7”. Hablando del ingreso de BR, Miguel Núñez parece sugerir lo mismo que Solé al escribir que “conocía la organización de Bandera Roja de Cataluña y a no pocos de sus dirigentes y militantes por los informes de nuestros camaradas8”.

No es cierto que los contactos entre las dos direcciones comenzaron en 1974 y

que Solé Tura perdió el contacto con Núñez y el resto de la cúpula del PSUC durante los primeros cuatro años de los setenta. En realidad, las dos direcciones se aproximaron ya a partir de 1970, como revela una carta de Núñez del 7 de marzo: “esta semana tuve una nueva entrevista con Solé Tura que se muestra muy dispuesto a la colaboración con

6 BORJA, Jordi, Qué son las Asociaciones de Vecinos, Barcelona, La Gaya Ciencia, 1977, pág. 20. 7 SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista…, pág. 345. 8 NÚÑEZ, Miguel, La revolución y el deseo, Barcelona, Península/Atalaya, 2002, p. 307. El subrayado es nuestro.

142

Page 143: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

nosotros, y según él, una parte, la principal, de las gentes más caracterizada de B.R.9”. Por lo tanto, no era la primera reunión bilateral que se celebraba entre Núñez y Solé-Tura y, puesto que este último se mostraba “dispuesto a la colaboración”, es probable que la dirección del PSUC le hubiese avanzado algún tipo de acercamiento político que desgraciadamente no podemos profundizar. Los contactos prosiguieron y es evidente la voluntad de los comunistas de conocer más a fondo la estructura y el carácter de la nueva formación política en una segunda reunión posterior: “se ha tenido una entrevista con el grupo de Bandera Roja. Por ellos estaban Solé-Tura y otro no conocido; por nuestra parte J. (<“Julià”, Gutiérrez Díaz>) y Saltor (<Núñez mismo>). Al parecer Julià no ha salido muy satisfecho de esta reunión. Le he visto muy indeciso, pero seguramente será más explícito en la futura reunión del núcleo. La impresión que me ha dado es que este grupo de B.R. es una cosa de ex-militantes del Partido que se han agrupado. En fin, ya veremos10”. Como vemos, la actitud de Núñez es reticente y en parte desconfiada: se trataba de otro grupo de “ex” que se agrupaba con un objetivo de revancha respecto a la “casa madre”. Y sin embargo, las conversaciones debían de proseguir porque así lo quería la dirección de París, en concreto López Raimundo: “me parece justo que se prosigan los contactos con los amigos de B.R. pese a las dificultades surgidas en la reunión de C.O. de Barcelona a que se refiere Llobregat (<Cipriano García>) en una de sus cartas11”. Las “dificultades” de las que hablaba García no eran otra cosa que los conflictos y discusiones que se daban entre los Sectores de CC.OO. y la Comisiones Obreras de la CONC, que exacerbaban los ánimos de más de un camarada.

En otra carta en la que informaba de una tercera reunión, Núñez sacaba unas conclusiones muy interesantes sobre el comportamiento de los dirigentes de BR y su manera de relacionarse con el PSUC: “también nos hemos visto Julià y yo con los tres, al parecer, principales de B.R., Alfonso Carlos Comín, Jordi Borja y Jordi Solé-Tura, de la que según he sabido luego dicen haber quedado muy contentos. Nosotros no tanto, pues la práctica demuestra la dificultad para tratar con gentes, a la hora de discutir, que parecen hablar desde dentro del Partido con un sentido de crítica interna, como si fuesen una fracción legalizada dentro del Partido12”.

La frase de Núñez “parecen hablar desde dentro del Partido con un sentido de crítica interna, como si fuesen una fracción legalizada dentro del Partido” señalaba uno de los rasgos quizá más característicos de este grupo: un hipercriticismo de izquierdas que, en el fondo, denotaba un cierto complejo de subalternidad. Porque sobre todo la teoría de la OCE(BR) venía confeccionada frecuentemente con arreglo a lo que hacía y postulaba el PSU de Catalunya. Si éste organizaba una Comissió Obrera Nacional de Catalunya de carácter abierto y articulada por industrias, la OCE(BR) creaba una Coordinadora de Sectores de CC.OO. con vocación clandestina y estructurada por zonas y ramas; si el PSUC se hacendaba en la articulación de una política unitaria fuerte e incluyente, la OCE(BR) afirmaba que “El pacto por la libertad y los acuerdos de la Asamblea de Cataluña no favorecen en nada la neutralización de las clases medias13”; y si el primero se veía envuelto en un difícil encaje de bolillos para salir con cautela de la órbita de la URSS, los banderas contestaban que eso daba igual, porque lo

9 Archivo Histórico del Partido Comunista de España (en adelante “AHPCE”), Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Saltor”, 7/3/70. 10 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Saltor”, 6/6/70 11 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Martín”, 11/6/70. 12 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Saltor”, 13/6/70. 13 Boletín comunista (Boletín de carácter interno de Bandera Roja), n. 10, marzo de 1972, p. 2.

143

Page 144: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

verdaderamente difícil de creer era “la ridiculización (<por parte del PSUC>) de las experiencias revolucionarias del proletariado chino, o bien de sus aportaciones14”. Todos ejemplos que confirmarían lo que Borja definió en 1981 como el “complex d’Edip (<de BR>) amb el PCE-PSUC15”.

“El Partido” era algo así como la gran obsesión política de esta organización que no cejó hasta finales de 1973 de atacar en su prensa a su supuesta “derechización”. El número 14 de “Bandera Roja” dedicado al “revisionismo pactista” del PCE/PSUC fue la crítica más extensa, articulada y feroz que hubiese recibido jamás el partido en la clandestinidad por otra fuerza de izquierda. Una especie de vivisección política sin anestesia que, en opinión del PSUC, se contradecía con la práctica política de esta organización: en la correspondencia interna del partido se daba continua constancia de los encarnizados choques que los militantes mantenían con los bierristas en la universidad, en el movimiento obrero y en los barrios. Las iniciativas comunistas y de la CONC venían repetidamente boicoteadas por BR para hacerlas fracasar y poner de manifiesto su incapacidad para dirigir la lucha. Como afirmaba un cargo del PSUC en el III Congreso de 1973 “da a B.R. el calificativo de enemigos. Que han nacido para combatir al Partido y a CC.OO.; llevan una lucha sin cuartel contra la SIEMENS, dirigida a reventar la lucha para que nos desprestigiemos y luego aprovecharse ellos16”. No era una opinión aislada y el Comité Ejecutivo estaba al tanto del rechazo que provocaba en las filas del partido la OCE(BR). Y sin embargo, éste se negó a secundar la rabia de muchos delegados. Al contrario, en su informe López Raimundo les respondió entreabriendo la puerta del partido a los grupos de la extrema izquierda: “El PSU proclama su disposición a facilitar la reincorporación a sus filas de los que en uno u otro momento les dejaron pensando erróneamente que podían constituir o reforzar otro partido más útil para encabezar la lucha por el socialismo (…) El PSU no descarta que el proceso de acumulación de fuerzas pueda aconsejar en el futuro su fusión con otro o con otros partidos socialistas, de donde extrae una nueva razón para propiciar desde ahora la colaboración y el entendimiento entre todos los socialistas17”.

Con proclamar una “disposición a facilitar la reincorporación a sus filas” y con no descartar “que el proceso de acumulación de fuerzas pueda aconsejar en el futuro su fusión con otro o con otros partidos socialistas” la dirección no quería asegurarse un cheque un blanco para futuras incorporaciones. Más bien apuntaba a una situación que podía producirse y que no rechazaba de antemano. Con estas intenciones, López Raimundo salió al paso de las críticas surgidas durante el Congreso y, en su intervención de clausura sobre la discusión de su informe, afirmó: “Cierto que el maniobrismo oportunista de algunos miembros de este grupo puede hacer perder los estribos a cualquiera y que debemos, cuando haga falta, combatir sus actitudes erróneas. Pero B.R. como grupo, así como los demás grupos clandestinos que se enfrentan al régimen y están por el socialismo, no son nuestros enemigos sino nuestros aliados, con los que tenemos que entendernos dentro y fuera de C.O. para luchar hoy con vistas a los combates de mañana. E. tiene sin embargo razón cuando plantea que la unidad del movimiento obrero

14 Ibíd., p. 9. 15 BORJA, Jordi, “1969-1974: presó, Bandera Roja, PSUC”, en Taula de canvi, extra número 3 dedicado a Alfonso Carlos Comín, junio de 1981, p. 61. 16 Arxiu Nacional de Catalunya (en adelante “ANC”), Fondo PSUC, n. 21, “Resum i anotacions dels delegats en els plenaris del III Congrés”, 1973. 17 ANC, Fondo PSUC, n. 18, “Informe del Comité Central presentado por Gregorio López Raimundo. III Congrés del PSUC”, enero de 1973, p. 47.

144

Page 145: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

ha de buscarse preferentemente por abajo, prescindiendo de la organización en que militan los trabajadores y del color de sus ideas políticas18”. La unidad del movimiento obrero, pues, habría que buscarla “por abajo, prescindiendo de la organización en que militan los trabajadores y del color del sus ideas políticas”. En la práctica, el PSUC hará exactamente lo contrario: la buscará “por arriba”. Fijémonos en estas frases, porque volveremos a ellas.

Fue precisamente en 1973 cuando se gestó el inicio de la crisis de la OCE (BR) que llevará a una parte muy numerosa de ella a pedir el ingreso en el partido comunista catalán. A falta de un estudio -absolutamente necesario- sobre esta organización política, tenemos que tener presentes, al menos de entrada, los motivos explicados por Jordi Solé Tura en sus memorias.

La ruptura interna de la OCE (BR) se concretó en los meses que van de septiembre de 1973 a abril de 1974, sobre el análisis de los cuatro episodios que marcaron aquellos meses tan cargados de significados políticos: el trágico final del experimento socialista de Salvador Allende en Chile (septiembre de 1973), la muerte violenta de Carrero Blanco (diciembre de 1973), la ejecución de Salvador Puig Antich (marzo de 1974) y la Revolución de los Claveles en Portugal (abril de 1974). Estos acontecimientos supusieron un black-out ideológico en la muy izquierdista OCE (BR). El franquismo entraba en su fase final, tanto por el “hecho biológico” del dictador como por la incapacidad del régimen de controlar los cambios de una sociedad que tendía a escorarse, cultural y económicamente, hacia la Europa comunitaria. El desfase entre la evolución de la sociedad y la esclerosis de las instituciones oficiales se estaban convirtiendo en una contradicción “cada vegada més insalvable i més negativa pel país19”. Pero el asesinato de Puig Antich y la imposibilidad de que en España se produjera un levantamiento militar democrático del tipo portugués ponían de manifiesto que el Ejército español y los sectores ultras podían, en un futuro próximo, perpetuarse recurriendo a una solución á la chilena patrocinada por los EE.UU.20.

La constatación de que se acercaban tiempos difíciles e inciertos modificó en los “banderas” la percepción de lo que tenían que ser y hacer. Se advertía ahora como necesaria una actividad política dirigida a la unidad de las fuerzas antifranquistas y populares que respaldara y consolidara el cambio político y social, y de confluencia con la organización más potente, el PSUC: “Per tant, a mesura que la nostra acció augmentava i es diversificava resultava més i més evident que hauríem de fer una opció definitiva: la pregunta era si enteníem Bandera Roja com un partit polític que hauríem de crear i desenvolupar no solament contra el franquisme sinó també en confrontació amb les principals forces de l’esquerra clandestina, o com un grup que havia impulsat coses i havia innovat en altres i ara havia de posar tot alló al servei d’una acció i d’una organització més àmplia i, sobretot, unitària21”. La explicación de Solé Tura, resumida aquí, es sustancialmente ésta: conciencia de haber representado e interpretado una política fresca e innovadora y conciencia de que el momento histórico indicaba la obligación de sumar antes que restar. Sobre estos dos elementos inició la reflexión y el debate interno en la OCE (BR). Su relato confirma la imagen de unos “banderas” unidos y conscientes, desde la misma ruptura con los demás compañeros de la OCE (BR), de la

18 Ibíd., p. 54. 19 SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista…, p. 319. 20 Ibíd., p. 321. 21 Ibíd., p. 320.

145

Page 146: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

necesidad de entrar en el PSUC. Asimismo, su reconstrucción quiere transmitir la idea de un grupo maduro y con un valioso trabajo realizado, que no quiso acentuar la fragmentación cainita de la izquierda para poner su capacidad política a disposición al PSUC de cara al final del franquismo y la Transición. Pero es una versión a posteriori, que no refleja con total exactitud la situación en la que se hallaba la OCE (BR) en 1974. Como veremos, en realidad fueron los dirigentes más destacados de este grupo quienes más creían en la necesidad de entrar en el PSUC frente a unos compañeros confusos y políticamente desmoralizados. Además, su ingreso en el PSUC no fue solamente el desenlace lógico y responsable de unos activistas conscientes del momento histórico del país. Era también la admisión de un fracaso: la OCE (BR) no nació y no se desarrolló sólo para explorar nuevos terrenos de lucha o crear “formes més o menys sòlides d’organització de la gent, més enllà dels partits clandestins i de les estructures més formals22”, sino para afirmarse como la fuerza hegemónica de la izquierda catalana. En definitiva, para destronar a un PSUC que, sin embargo, en 1974 los cuadriplicaba en fuerzas e influencia social. Visto desde una óptica leninista (la que profesaba BR), el objetivo no se había cumplido y cuando esto ocurre es que son la política y la acción realizadas que resultan incorrectas. Velis nolis, el espacio comunista de la Cataluña democrática sería coto del PSUC. Los “banderas” lo habían intuido y tocaron a la puerta del partido. 2. La entrada

Es ahora que empiezan los apuntes inéditos de Miguel Núñez. Notas personales y de varias reuniones que este dirigente apuntó en su trabajo cotidiano y que nos proporcionan nuevos datos para esclarecer el proceso de entrada.

La posición a asumir respecto a la ruptura interna dentro de la OCE (BR) y a la petición de los “banderas” de un contacto personal, fue establecida en una reunión del Comité Ejecutivo no fechada en los apuntes pero casi seguramente celebrada a mediados de mayo de 1974, es decir, después de la invitación de los BR a sentarse para discutir y poco antes de las reuniones del PSUC con Solé Tura y compañía.

Miguel Núñez conocía los pormenores de todo el proceso de discusión político dentro de Bandera Roja ya que, desde principios de febrero de 1974, había retomado el contacto con Solé Tura23. Es por eso que la reunión se abrió con una intervención inicial de Núñez explicando la trayectoria del grupo24. Después fue López Raimundo quien tomó la palabra para ofrecer su punto de vista: “La existencia real de BR. Después del Partido, la fuerza más activa en la influencia de masas en Barcelona, Bajo Llobregat y Vallés. ¿Dónde está el origen de su fuerza? La fuerza de BR está más en lo que tiene de semejante en nosotros (influencia difusa del Partido que no llenamos organizativamente). Hemos sembrado (el Partido) muchas posibilidades de lo que ellos se favorecen. La primera manera de combatir a BR está en llevar nuestra política a todas partes. DONDE NO LLEGAMOS, O NO ACTUAMOS CON ACIERTO, está creándose la posibilidad del trabajo BR. (<En>) sus posiciones no aparecen diferencias claras de las del Partido. Diferenciar la actividad BR. Lo que aparece en cada sitio y sus formulaciones escritas. Todo lo que sea actividad de masas, pese a sus concepciones

22 Ibíd., p. 315. 23 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Nogués a Ángeles (Leonor Bornao)”, 2/2/74. 24 Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (en adelante “AHCONC”), Fondo Centre de Treball i Documentació, apuntes manuscritos de Miguel Núñez, “Sobre B.R.”, 1974.

146

Page 147: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

reformistas de orientación BR, debe valorarse. Trabajar con este elemento positivo. Sobre la base de nuestra concepción pluralista: (…) nuestra actitud pluralista (a diferencia de los otros PP.CC.) nos debe llevar a la comprensión de quienes están por el socialismo. Las vías, los métodos, etc... terreno polémico necesario. Desarrollar las posibilidades unitarias25“.

Josep Serradell se mostraba mucho más escéptico sobre la conveniencia de abrirse a los BR: “Problemas del MCI (<Movimiento Comunista Internacional>) que influyen en esto. No tienen ideas. No tienen organización. ¿Son activos? Tendencia a clandestinizarse26”. Desconfianza compartida por Josep Clariana, para quien los BR “siguen la política de Claudín en lo esencial. Las diferencias continúan27” y por Pere Ardiaca, quien se preguntaba si BR “¿no aprovecha la inexistencia del PSOE y la debilidad del MSC? ¿No es, con fraseología comunista, la posición socialdemócrata la que puede darles perspectiva?28”. Tampoco Joaquim Sempere veía claro la trayectoria de BR, cuya política denotaba un “recado típico del izquierdismo29”.

Distinta era la posición de Cipriano García -entonces responsable de las Comisiones Obreras en toda España después de la famosa caída de 1972 de Marcelino Camacho y demás dirigentes de Comisiones en Pozuelo de Alarcón- para quien había llegado la hora de recomponer la unidad del movimiento obrero organizado suturando el corte entre las bierristas CC.OO. (Sectores) y la Comissió Obrera Nacional de Catalunya y la Comissió Obrera Local de Barcelona, controladas por el partido: “No subestimar la organización real de BR, su influencia. El Partido debe cuidar el avance unitario sin partidismo sectario. En CCOO (Sectores) hay gentes que realmente influyen. Tienen tendencias a clandestinizarse (también nosotros). La justeza de nuestras posiciones nos permite trabajar unitariamente con BR en los diferentes niveles. Ha llegado el momento de abrir la discusión (<entre>) CCOO (sectores) y CONC-COLB. La COLB (<Comissió Obrera Local de Barcelona>) no cubre, como no cubre la CONC, el planteamiento adecuado y la realización (<de la>) unidad del movimiento obrero30”.

También Antoni Gutiérrez Díaz se pronunció a favor de una aproximación política aunque subordinándola a la capacidad del partido de atraerlos a sus posiciones en lo que se refería a la política unitaria: “No poner por delante problemas superficiales: (buscar el) CENTRO DE GRAVEDAD. Un núcleo con pretensión organizativa. Se reclama ser un grupo comunista. Concepción estratégica opuesta a la nuestra. PUES ESTO ES ESENCIAL, y lo hacen con cierto nivel y constancia. Vocación unitaria nuestra, pero tenemos una concepción estratégica opuesta, lo que no debemos olvidar, a la vez que tenemos actitudes unitarias en lo concreto. ELLOS DEFIENDEN UNA POLÍTICA DE MASAS: (<parecido a>) Nuestro trabajo en el orden táctico, pese a las dificultades que tendremos. (<Es ahí>) Donde los BR son menos izquierdistas. EXPLICAR terreno unitario para realizar la política de masas (aunque defiendan actitudes claudinistizantes). Invitamos a una política de masas y (en sus concepciones ligarlos a la estrategia que les guía) ellos también. Ellos defienden libertades políticas (aunque hablan de República o no aceptan programa Asamblea de Cataluña). La lucha

25 Ibíd. 26 Ibíd. “Nogués” (Gregorio López Raimundo). Los nombres de guerra figuran en los apuntes de Núñez. 27 Ibíd. “Miró” (Josep Serradell). 28 Ibíd. “Josep” (Josep Clariana). 29 Ibíd. “Ernest” (Joaquim Sempere). 30 Ibíd. “Llobregat” (Cipriano García).

147

Page 148: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

por las libertades políticas. Libertades nacionales (aunque no quieran hablar de Estatuto 1932). Otra posibilidad. Nuestro esfuerzo (<por un>) esclarecimiento político31”. Finalmente, las conclusiones de López Raimundo sancionaron la voluntad de facilitar un encuentro con los de BR con vista a su posible incorporación: “Hacer un material: desarrollar, aplicando a BR, la línea trazada por el III Congreso: a) Explicación inicial sobre BR, polemizando con las concepciones básicas y facilitando las bases, actividad conjunta. Orientar la unidad CO(Sectores) y CO: Orientarnos a superar la división en el movimiento obrero. Unidad. Ellos quieren CO (BR). Nosotros no, combatimos la concepción CO(Partido). Propiciar la discusión de Partido-BR, mejorar el clima. Unir CO(Sectores) y las CO, incluso si quieren conservar su grupo, para marchar a la conquista de la gran masa. Concepción de CO abierta, con vocación de legalidad. DAR CARÁCTER DE MASAS, CENTRO DE DECICIÓN DE MASAS32”.

En los apuntes de Miguel Núñez figuran una serie de notas tituladas “El P. (partido) y BR” que resumen la posición que éste debía mantener en las futuras conversaciones con los BR. Su reproducción es muy útil para enfocar la posición que el PSUC asumiría ante sus interlocutores: “El P. y BR. Nuestra posición antes de la crisis interna. Trabajar juntos: No responder a las críticas para no agravar diferencias, pese a que se deformaban nuestras posiciones para atacarlas. Carta a Alfonso sobre el problema nacional. Mis conversaciones con JBESAC <Jordi Borja, Enric Solé, Alfonso Comín>. Nuestra concepción pluralista: La mejor unidad m-l en un solo Partido, pero sólo si ello es producto de la realidad. Si no, entendimiento y colaboración, crítica constructiva. Un movimiento socialista, formas de organización de este entendimiento. No entramos en la polémica interna BR, ni nos ponemos contra unos para facilitar que los otros vengan al Partido. Los que vengan a nuestras filas serán recibidos no como recién llegados a la lucha, sino como cuadros revolucionarios y dirigentes de masas. Serán como cualquier camarada y sus capacidades determinarán sus responsabilidades en el Partido (el ejemplo de los estudiantes m-l). Muy contentos de los que vengan al Partido. (<Con>) Los que no vengan… la mejor relación posible. Los que quieran permanecer como grupo pero relacionarse con el Partido, como grupo adherido a la política del Partido… de acuerdo y negociaremos esta forma de relación. Los que quieran seguir manteniendo BR, la mejor relación posible, avance unitario y de la lucha33”.

Una buena predisposición, pues, a la espera de conocer la postura de los banderas. Las primeras dos reuniones anotadas por Núñez no están datadas aunque, por su contenido y por las fechas de las reuniones siguientes, podemos deducir que se celebraron a finales de mayo de 1974. En la primera, el dirigente comunista se reunió con Solé Tura, Enric Solé, Teresa Eulalia Calzada y Blanca Moll. Los apuntes son harto contradictorios y, pese a la disponibilidad mostrada por los “banderas” de entrar en el PSUC, revelan que el primer contacto no fue aún demasiado claro: “Solé Tura: Política justa P. <“P.” es “Partido”, o sea el PSUC> seguir. No había otra. No creía que los contactos sería oportuno entrar en el P. Recuperación de la política de BR? <Es Núñez quien anota el interrogante>. Política de abrir un proceso de discusión. Política ‘revisionista’ y acto era un error… y más tarde entrar en el P. Coordinadora F. P. C. y AC. Apoyamos la política. Teresa Eulalia <Calzada> igual. Blanca <Moll>: transitoria organización. No abandonar la lucha de masas y en lo organizativo pasar al P. Opción consciente de entrar en el P. Era evidente entrar en el P. Pero no era válido proponerse el

31 Ibíd. “Julià” (Antoni Gutiérrez Díaz). 32 Ibíd. “Conclusiones”. 33 Ibíd. “El P. y B.R.”.

148

Page 149: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

mantenimiento del P. Enric Soler: entrar en el P. pero en el momento oportuno34” Núñez no debió de estar demasiado satisfecho si anotó al final: “De nuevo buscando la política del revisionismo”.

En la segunda entrevista -entre Núñez y Solé Tura, Jordi Borja y Enric Solé- el debate se centró más en la supuesta causa de las diferencias políticas de los banderas respecto al PSUC: “Desconocimiento de la política del Partido en la base de BR, que además tiene ideas falseadas sobre nuestra política (<la del PSUC>). No damos a conocer nuestros materiales entre la vanguardia. La forma en que se aplica la política del Partido por unos u otros acá o allá da visiones distintas del Partido. Falta entendimiento, conocimiento de la política del Partido. Crítica al Partido (por los más próximos a nosotros). Papel fundamental que debemos hacer, jugar a A.C. (<Assemblea de Catalunya>). Posiciones del Partido en la Permanente (…) El funcionamiento del Partido: a veces aparece poca agilidad. Diferencia entre Partido y grupos (Comín). El Partido (<es>) muy lento: (<en el sector de lucha de los>) Barrios. El proceso del P. a lo largo de los años: Política sectorial. Falta de claridad de las posiciones… del P. Problemas: política del P. en la Enseñanza35”

Fue en la tercera entrevista del 2 de junio cuando los “banderas” descubrieron sus

cartas para anunciar definitivamente su aspiración a integrarse en el PSUC: “Solé Tura. BR ha fracasado. Es justa la política del Partido, no hay otra. Se ha mantenido una política sistemática de confusión y tergiversación. El BR sobre el ‘revisionismo’ (<fue>) una manipulación. Separarse de BR izquierda. Proceso de discusión y entrar en el Partido. Esta primera posición se matiza después con la influencia de Borja y Enric Solé (sí, pero…). Se trata de encontrar el momento oportuno (<para>) entrar (<en el)> Partido. No es ahora…. Posibilidades de pasar al Partido: Una buena parte de compañeros de estos frentes: Barrios, Enseñanza, Universidad, Profesionales (Maymó, Teresa Eulalia <Calzada>, Manel <Pujades>). Bajo Llobregat: Situación crítica, desmoralizados… Si el Partido deja los enfrentamientos y ayuda, son posibles cambios allí también. Alfonso <Carlos Comín> y García Nieto: Posiciones favorables al Partido”. En definitiva, según Solé Tura las opciones de su grupo eran tres: 1) seguir en la OCE(BR) pese al “giro izquierdista”; 2) entrar directamente en el PSUC o 3) montar una “Organización BR Local Barcelona… con la misma política del P.”. Fue ésta la opción escogida: “mantener su grupo (<y>) tratar con el P.36”.

El 7 de junio Núñez e Isidor Boix volvieron a reunirse con Solé-Tura, Jordi Borja y Enric Solé. La discusión se abrió con una explicación de Solé-Tura acerca de la trayectoria política de BR y de la situación en la que se encontraban: “Surge la organización BR. Situación política, lucha de masas, personas, comunistas, que no se sienten interpretados… Desarrollo de la organización BR y aportaciones… capital político. En el país hay muchas gentes que luchan pero que se identifican con el P. Partimos de los mismos problemas. La org. BR se ha dividido en Barcelona alrededor de problemas no resueltos. Cómo se inserta esta org. en la lucha de clases. Que no dejan de militar. Poner el acento en la propia discusión BR. Qué cosas hacer juntos. Qué cosas debemos discutir37”.

34 Ibíd., “Solé Tura-J. Borja-E. Soler”. 35 Ibíd., “Entrevista B.R.”. 36 Ibíd., “Entrevista con B.R. 2/6/74”. 37 Ibíd., “Reunión con B.R. 7/6/74”.

149

Page 150: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

Para Jordi Borja el proceso de integración debía llevarse adelante, sin prisa y trabajando en los organismos unitarios y de masas: “Proceso político que debe realizarse, tirar adelante una política. Relación en todas partes donde existan PSUC y BR: análisis político y práctica política. Barrios: trabajo conjunto y discusión política. Estar BR en los organismos unitarios. Propuesta: 1) Cohesionar a los militantes del BR que trabajen en conjunto con el Partido. 2) Mantener las relaciones a nivel de grupo dirigente, no haciendo lo fundamental… no correr a nivel central (<Borja se refiere aquí a la entrada de BR discutida sólo “por arriba”, es decir entre los dirigentes>), discutir por abajo es lo esencial. Considerar qué debe ponerse en discusión sobre el revisionismo38”. Para Enric Solé el nudo gordiano del problema era cómo iban a reaccionar los militantes de BRC a la idea de entrar en el PSUC, y cómo evitar: “1) Que no se vayan a casa. 2) Que no se vayan a O.C (BR). 3) Ni entren en el Partido como mal menor. (<Hace falta>) Un minimum de organización, no como intento de organización con una línea diferenciada sino un proceso de esclarecimiento39”. Finalmente, los “acuerdos” establecidos habían de concretarse en “Seguir relaciones (<de>) dirección. Relaciones en cada frente concreto. Sobre el movimiento obrero”.

La tercera y última discusión mantenida en Barcelona se celebró el 10 de junio entre Isidor Boix y Enric Solé sobre el proceso de unión en el sector obrero, es decir allá donde posiblemente era más fácil concretar la operación apelando a la unidad de clase. Para Boix era importante “seguir con el proceso, apoyándonos en los que están próximos a nosotros. Ingresar a los que están dispuestos, pero dejándolos en los grupos de discusión40”. Enric Solé propuso la entrada de CC.OO. (Sectores) en la Coordinadora Local de la Comisión de Barcelona y estrechar contactos más sólidos en el Bajo Llobregat mediante una serie de “charlas sindicales” en centros locales, en los ambientes católicos, en el Instituto de Estudios Laborales y hasta en las sedes mismas de la CNS, amén de una “reunión de cuadros obreros (más clandestina) sin precisión política, sobre los problemas reales41”.

El acuerdo entre Boix y Solé fue transmitido a los dirigentes del PSUC de CC.OO., quienes, diez días después, abrieron las puertas de la CONC a los “Sectores” de Comisiones desde las páginas de Lluita Obrera42. Había llegado el momento de reunificar las siglas de Comisiones Obreras. Desde un punto de vista político, en junio de 1974 el objetivo de unificación con Bandera Roja era todavía un secreto compartido por las dos direcciones, pero a nivel socio-político y de movimiento obrero era posible y auspiciable por las comunas batallas que se daban en los conflictos laborales. La colaboración entre las dos “Comisiones” aumentó durante todo el verano, en concomitancia con la huelga general del Baix Llobregat de 1974, hasta producirse la fusión a mediados de octubre del mismo año43.

En cambio, desde un punto de vista político, la decisión de integrarse en el PSUC se aprobó por ambas partes en estas reuniones de junio. Conviene por lo tanto remarcar

38 Ibíd. 39 Ibíd. 40 Ibíd., “Entrevista Camps-Enric Solé. 10/6/74”. 41 Ibíd. 42 Lluita Obrera, n. 7, junio de 1974. Véase también, Agencia Popular Informativa, n. 51, 19 de junio de 1974, “La Comisión Obrera Nacional de Catalunya propone la unificación a Sectores de Comisiones Obreras”, pp. 3-4. 43 Agencia Popular Informativa, n. 56, 24 de octubre de 1974, “Catalunya: proceso de unificación en CC.OO. Documento de ‘Sectores’ sobre las tareas de CC.OO. en la actualidad”, pp. 3-4.

150

Page 151: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

que la integración de los “banderas” fue una decisión pensada y acordada por el PSUC y no por la imposición del Partido Comunista de España44. La aprobación de Santiago Carrillo vendría después, en otoño de 197445.

La operación se concretaría partiendo de la ya anunciada consolidación interna del grupo liderado por Jordi Solé Tura, que se constituyó oficialmente en “Bandera Roja de Catalunya” (BRC) a finales de ese mismo mes46. A partir de la declaración de junio, la dirección de BRC dirigió una serie de comunicados internos a sus compañeros con vista a crear el clima idóneo para una futura incorporación al PSUC: “Una de las cuestiones claves que se nos plantea en este momento es la de nuestras relaciones con el PCE-PSUC. Hay que decir enseguida que no podemos seguir enfocando esta cuestión cómo lo habíamos hecho hasta ahora, que no podemos seguir buscando las diferencias en el plano ideológico y subjetivista prescindiendo de la práctica real del PCE-PSUC o deformando datos de esa práctica, tenemos que hacer una revisión crítica de nuestros enfoques anteriores. El análisis del revisionismo que hicimos en el BR-14 y la parte dedicada al revisionismo para referirnos al PCE-PSUC en el documento de discusión interno que tenía que haber sido el BR-15 no sólo es insuficiente sino que tienen muchos elementos erróneos y muchas deformaciones dogmáticas. El primer lugar, creemos necesario abandonar el concepto de revisionismo para referirnos al PCE-PSUC47”.

Lo fundamental era dejar claro qué iba a ser BRC y cómo tenía que posicionarse respecto a los comunistas catalanes: “¿Cuál ha de ser, pues, nuestra actitud respecto al PCE-PSUC? (…) Hay que decir claramente que ahora no estamos en condiciones de plantearnos una fusión inmediata con el PCE-PSUC, como grupo. Pero tampoco estamos en condiciones de montar una nueva organización como BR, es decir una organización que quería ser varias cosas a la vez: un centro de impulsión concreta del trabajo de masas pero también un embrión de partido. Ya hemos dicho que en la actual coyuntura política no tiene sentido intentar llevar adelante una política diferente a la del PCE-PSUC. Sería puro subjetivismo. Pero esta imposibilidad de llevar una política distinta no significa que tengamos que fusionarnos inmediatamente y abandonar nuestra autonomía de grupo (…) Nuestra organización se encuentra en un periodo de transición. La tarea actual es homogeneizarnos políticamente, superar las diferencias provocadas por los distintos ritmos de la ruptura con la OCE, superar los vicios ideologistas y dogmáticos y fortalecer la práctica unitaria48”.

Tomaba cuerpo el objetivo fijado en las reuniones con los dirigentes del PSUC: crear una organización “transitoria”, cuyo primer cometido sería el de consolidar el giro político abierto con la ruptura de la primavera de 1974. Se trataba, como muy bien señalan los cuatro puntos indicados, de homogeneizarse internamente, de combatir las resistencias que sus mismos camaradas tenían respecto al PCE-PSUC después de tantos años de desaforado izquierdismo, de atraer al mayor número posible de militantes que se habían quedado en la OCE(BR) y de recoger el trabajo militante abandonado tras la

44 La historiadora Carme Cebrián parece confirmar esta visión sobre la base de un testimonio de Andreu Claret (“Les negociacions van ser fetes per dalt, i es va veure com una imposició ‘de fora’”), en Estimat PSUC, Barcelona, Empúries, 1997, p. 138. 45 Véase, AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Saltor”, septiembre de 1974, en la que Núñez indica que la primera reunión con Carrillo, a celebrarse en octubre, fue solicitada por BRC. 46 ANC, Fondo PSUC, n. 1350(I), “Comunicat de l’organització Bandera Roja de Catalunya”, junio 1974. 47 ANC, Fondo PSUC, n. 1350 (III), Comunicado interno de BRC, sin fecha (muy probablemente julio de 1974). 48 Ibíd.

151

Page 152: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

crisis interna para aproximarlo a los métodos y fines del PSUC. Pocas dudas pueden caber sobre que “Bandera Roja de Catalunya” no fuera en junio-julio de 1974 ese grupo compacto y perfectamente alineado que se pensó después. Las peleas internas de 1973-1974 dentro de OCE (BR) habían desmotivado a buena parte del núcleo que se escindió y desestructurado su capacidad de acción. Y la realidad es que los líderes de los “banderas” actuaron con notable inteligencia a la hora de contarse y de disciplinar a sus compañeros en lo que se refiere a la capacidad política que podían desplegar; porque la militancia de BRC no podía reconocer -como lo hacían ellos en privado con Núñez- que “BR ha fracasado”.

Es ahora que surge una expresión recurrente en los informes internos de este grupo -nos referimos a la de “capital político”- que evidenciaba la voluntad de concienciar al grupo BRC como tal, como un núcleo de personas valioso, capaz, engendrador de una praxis política cuyo background intelectual había de ponerse al servicio del PSUC, “El Partido”, la organización a todas luces más fuerte y eficaz: “Hemos representado y representamos un capital político centrado en dos ejes: nuestro trabajo de masas y nuestra capacidad de análisis político. Hemos de poner este capital al servicio de la política más adecuada, y tomar las opciones organizativas que esto exige. Somos un grupo de militantes calificados, tenemos una práctica determinada, un estilo de trabajo y un estilo de análisis político: con estos elementos tenemos que reforzar una política. Y esta política, como lo demuestran nuestros propios análisis de la coyuntura, ha de ser la política de convergencia democrática, es decir, una política que coincide sustancialmente con la del PCE-PSUC. Pero esto sin forzar las cosas, sin precipitarse; hay que asegurar un periodo de transición y para ello hay que hacer funcionar la organización con iniciativas claras del trabajo de masas 49”.

No era lo mismo que entraran en el PSUC trescientos militantes que cien. Ni tampoco lo era el que éstos ingresaran con una clara conciencia de poder desempeñar un papel importante en el nuevo partido -en virtud de una experiencia política que, lejos de representar un fracaso, significaba en cambio un capital provechoso- y no como simples y desorientados militantes de base. Sólo a través de una potente valorización política de lo realizado hasta la fecha, los activistas salidos de la OCE (BR) tendrían clara la respuesta a esta preguntas inevitable: “Es probable que al leer estas líneas muchos camaradas se pregunten: ¿Si todo esto es cierto? ¿Si nuestra organización no ha tenido nunca una línea política específica? ¿Si en estos momentos no hay otra política democrática posible desde el punto de vista de las clases populares que la que representa el Partido? ¿Qué hemos estado haciendo durante cinco años? ¿Es que hemos sido un grupo de insensatos, ciegos delante de la realidad?50”.

La cohesión interna fue un paso decisivo y acertado, pero no lo fue menos el que “Bandera Roja de Catalunya” siguiera, como anunciado, con su propósito de no “abandonar al grupusculismo” a sus antiguos camaradas que se habían quedado en la OCE(BR). Durante todo el verano los contactos fueron tan intensos51 que arrastraron a una nueva crisis a este último grupo, que llegó a septiembre-octubre de 1974 dividido entre un sector mayoritario liderado por Francesc Baltasar, que defendía abiertamente las

49 Ibíd. 50 ANC, Fondo PSUC, n. 1350 (I), “Carta abierta a los militantes de la OCE(BR). Bandera Roja de Catalunya”, sin fecha (pero otoño de 1974). 51 Ibíd.

152

Page 153: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

tesis del PCE/PSUC52, y otro minoritario, capitaneado por Ferran Fullà e Ignasi Faura, que semantenía la línea originaria de contraposición a los comunistas53”.

De la mano de “Bandera Roja de Catalunya”, los disidentes de la OCE(BR) entablaron negociaciones con el PSUC en octubre de 1974, cuyo final feliz López Raimundo anunció a los dirigentes que se encontraban en París: “el sábado pasado acordamos con los principales dirigentes de OC(BR) que a partir de ese día se daba por consumada su integración en el PSUC. No obstante, este acuerdo no se hará público hasta que no se apruebe un documento que están elaborando en el que se explicará su decisión de ingresar en el Partido a nivel de toda España. Los que ahora ingresen en el PSUC son unos 170 -principalmente de comarcas- y hay entre ellos cuadros destacados del movimiento obrero y popular que van a constituir un refuerzo importante para nosotros. Sabemos que el proceso de integración avanza también en los demás lugares de España. Los que estuvieron con nosotros afirmaron que el documento en preparación nos lo entregarán antes de fin de mes con el fin de que el Partido haga de él el uso que crea conveniente54”.

La transición de “Bandera Roja de Catalunya” fue pensada en términos de cantidad y de calidad. A la hora de pactar su ingreso en el organigrama del partido, BRC calculó que cuantos más mejor, y cuanto “mejor” (en términos de conciencia de grupo y de reafirmación política), mejor todavía. Fue una jugada que denotaba un gran sentido político y capacidad de aprehender los elementos de la realidad. En junio de 1974 no eran todavía un “capital político” gastable en la organización más importante del antifranquismo catalán. En otoño lo serán, con la añadida de que al término “capital” se le podía juntar el de “bloque”, en tanto que todos los que se convirtieron en psuqueros no sólo tenían conciencia de donde se metían, sino también -y es lo más importante- para qué iban a entrar: iban a hacer política en el “Partido” siguiendo “la política del Partido”. Es realmente poco probable afirmar, como hizo Josep Serradell, que “entraren des de l’esquerra per dur el PSUC cap a la dreta55”, como si se tratara de una especie de entrismo finalizado a orquestar un golpe de estado en su nueva organización. Esta interpretación conspirativa, que retrotrae a 1974 las controversias internas de los años 1977-1982, se queda corta a la hora de encuadrar el asunto BR. Lo que sí es cierto es que los banderas ingresaron para seguir la línea del partido, pero esa línea la apoyarían y la impulsarían como protagonistas y no como peones. Sin incomodar a los clásicos de la sociología política, bastaría con emplear la siempre válida lógica de Pero Grullo para entender que personas como Solé Tura, Borja o Comín, con una trayectoria política que se remontaba a los años cincuenta, no iban a regresar diez años después al PSUC por la puerta de atrás (Solé y Borja) o volver a empezar como soldados rasos después de años de actividades dirigidas a la agregación política antifranquista (Comín). Se definían como un capital político, y lo eran.

Por otra parte, conviene remarcar que si la dirección del PSUC les acogió no fue para dejarles como simples comparsas. Habían sido llamados a ejercer de cuadros, para desempeñar funciones de mando. Pero la calidad y la cantidad del mando otorgado se

52 ANC, Fondo PSUC, n. 1350(I), “Comunicado del Comité Político de la Organización Comunista de España (Bandera Roja)”, octubre de 1974; “La crisis de la OCE(BR) en el marco general de la crisis del izquerdismo. Declaración de la secretaría política de la OCE(BR)”, noviembre de 1974. 53 Agencia Popular Informativa, n. 57, 5-14 de diciembre de 1974, p. 8. 54 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Nogués”, noviembre de 1974. 55 MEROÑO, Pere, ‘Román’, l’home que va organitzar el PSUC, Barcelona, De Barris, 2005, p. 106.

153

Page 154: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

mesuraría también en virtud de lo que aportasen los “banderas” cualitativa y cuantitativamente. Y lo que aportaron fue la cantidad, nada desdeñable en la clandestinidad, de unos 350-400 militantes bien motivados y nada predispuestos a crear problemas o a levantar ulteriores discusiones ideológicas en el partido después de tantos años de ataques.

En el fondo, la unificación fue sobre todo esto: una potente inyección de cuadros

políticos de los que el PSUC andaba necesitado en un momento de fuerte expansión numérica56. En su mayoría, cuadros intelectuales y con formación académica, que llevarían casi por completo la política del partido en aquellos sectores donde ya contaban con una apreciable presencia (Enseñanza, Cristianos progresistas, Barrios) y que se mezclarían en otros que quedaron en manos de los comunistas de siempre (movimiento obrero, estudiantes y profesores, política unitaria).

Vistas así las cosas, todo parecería indicar que la unificación fue, como diríamos, un buen negocio. Y qué duda cabe que políticamente lo era si nos atenemos a los objetivos que se prefijaron los dos protagonistas políticos con esta operación. Sin embargo, quedaba un último detalle: la respuesta de la militancia, cuya inopia de los acontecimientos era tan grande como el enojo que le causaría después el descubrir que durante todo este proceso había sido ninguneada.

Los contactos tenidos en mayo-junio y la decisión de integrar a BR tampoco fue anunciada en el II Pleno Ampliado del partido celebrado en París entre el 30 de julio y el 3 de agosto, una ocasión única para discutirla colectivamente: “Recientemente se ha producido, como sabéis, una división interna en BANDERA ROJA. En la discusión originaria de esa división, uno de los grupos está procediendo a una reconsideración autocrítica de las tesis políticas y organizativas defendidas hasta hace poco por esta organización y se está acercando al Partido. Por su parte, el PCE(i) ha hecho ciertas correcciones en sus planteamientos políticos, que entrañan una aproximación a los nuestros, y ha moderado en programa el lenguaje insultante que empleaba al referirse al PCE y al PSUC. Celebramos esta evolución de BANDERA ROJA i del PCE(i) que facilitará sin duda su colaboración y la acción común no sólo con nosotros, sino también con las demás fuerzas de la oposición democrática de Cataluña57”. Los asistentes conocían por la prensa la ruptura interna en la OCE(BR) y podían saludar la nueva oportunidad de “colaborar” con los que habían salido de ella, pero seguían sin tener información alguna sobre lo que se estaba cociendo en las cúpulas de ambas siglas.

Igual que en la crisis sobre la invasión de Praga por parte de las tropas del Pacto de Varsovia, la dirección se encontró de nuevo ante una de las verdades más irrefutables del trabajo en la clandestinidad: que el cómo se hacían las cosas tenía tanta importancia cuanto el porqué. En 1968 los dirigentes optaron por una posición de “no aprobación” firme pero dialogante, lo que evitó escisiones terminales en una militancia mayoritariamente favorable a la acción soviética58. En 1974, por la imposición dura y 56 Sobre el crecimiento del PSUC en los años del tardofranquismo véase PALA, Giaime, “El PSUC hacia dentro. La estructura del partido, los militantes y el significado de la política”, en PALA, Giaime (ed.), El PSU de Catalunya. 70 anys de lluita pel socialisme. Materials per a la història, Mataró, Ediciones de Intervención Cultural, 2008, pp. 183-189. 57 AHCONC, Biblioteca, “La situación política y las tareas del PSUC. II Pleno Ampliado del Comité central del PSUC. Informe del Comité Ejecutivo presentado por G. López Raimundo”, 30 de julio-3 de agosto de 1974, p. 37. 58 Sobre el debate en el PSUC respecto a la invasión de Praga de 1968 véase PALA, Giaime, “EL PSUC y

154

Page 155: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

pura, con la agravante de que ahora los militantes tampoco pudieron enterarse de nada. Retomemos, pues, el relato y terminemos de explicar cómo finalizó la unificación.

Sabemos que en septiembre las tratativas ya iban por buen camino59. Dos meses después todo estaba preparado para oficializar el ingreso de BRC y, finalmente, dar a conocer la noticia al Comité Central, que, además de no haber sido informado oficialmente de los contactos con BR, tampoco sabía que ya se habían pactado de antemano todos los cargos que los nuevos militantes iban a ocupar en el partido: “os acompaño el texto de la Carta del Comité Ejecutivo para los miembros del Comité Central del PSUC solicitando su aprobación para formalizar el ingreso colectivo en el PSUC de los miembros de BRC. En cuanto tengamos respuestas positivas haremos un Comunicado breve anunciando el suceso y daremos el texto de la Carta a los comités y cuadros del PSUC con el fin de facilitar la comprensión del hecho y el acoplamiento de los cuadros y militantes de BRC en nuestras organizaciones. Por arriba existe una compenetración completa y ya hemos acordado los lugares en que cada uno de los dirigentes del grupo va a trabajar. Si todo marcha como esperamos, la disolución de BRC y su ingreso colectivo en el PSUC tomarán estado formal a partir del próximo 1º de diciembre60”.

En esta carta al Comité Central se expusieron los motivos por los cuales éste había de aprobar la integración, que, en caso de ser rechazada, no impedía al Ejecutivo “continuar discutint i treballant per les millors relacions politiques i per la unitat d’acció amb el grup de BRC61”. Es decir, no había otra alternativa que aceptarlo. El Ejecutivo no mencionaba los contactos de los últimos cuatro años, pero sí proporcionaba pistas para intuirlo: “el Comité Ejecutivo tenia un coneixement molt concret dels membres del grup de la direcció de BRC i de la majoria dels quadres i militants d’aquest, bé directament o bé a través del Partit62”. En cuanto a la futura colocación de los BR, no se decía la verdad afirmando que el Ejecutivo dejaría “a mans del Comité Central la decisió sobre l’organització on s’han d’incorporar i les responsabilitats que han d’assumir al PSUC63”. Además, la carta fue enviada singularmente a todos los miembros del Comité Central por separado: “aquesta consulta es fa a títol personal amb cadascun dels membres del C.C. del PSUC davant de la impossibilitat de fer-ho col·lectivament i per tal de no retardar la solució d’una tan important qüestió fins a la celebració del proper Ple, en el qual es sometrà a discussió la decisió adoptada ara i la proposta de cooptar al C.C. alguns dels dirigents actuals de BR64”. Está claro que un partido que había celebrado algunos meses antes un Pleno ampliado del Comité Central no le habría supuesto un grave esfuerzo volver a convocar otro en dos o tres meses para discutir “colectivamente” el ingreso de BR. Es realmente difícil creerse lo contrario. Y huelga decir que en el siguiente Comité Central, celebrado en Francia del 3 al 5 de octubre, la manera con la que fueron incorporados los “Bandera Roja” no fue ni mencionada65. Fue un asunto llevado a cabo exclusivamente por el Comité Ejecutivo, que puso ante el

la crisis de Checoslovaquia”, en Utopías/Nuestra Bandera, n. 200, 2004, pp. 67-78. 59 AHPCE, Fondo PSUC, Jacq. 2612, “Carta de Miró”, 15/9/74; caja 59, “Carta de Saltor”, septiembre de 1974; caja 59, “Carta de Nógués”, septiembre de 1974. 60 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta de Nogués a París”, 16/11/74. 61 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta del Comité Ejecutivo al C.C. del PSUC”, noviembre de 1974. 62 Ibíd. 63 Ibíd. 64 Ibíd. 65 ANC, Fondo PSUC, n. 64, “Per una acció democràtica nacional de Catalunya. Informe presentat per Gregori López Raimundo al III Ple Ampliat del PSUC”, 3-5 de octubre de 1975.

155

Page 156: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

hecho consumado al Comité Central y a los órganos territoriales. Todo el proceso fue justificado apelando al informe de López Raimundo para el III Congreso de 1973: “Al seu informe al III Congrés del PSUC el nostre secretari general, Gregori López Raimundo, després d’analitzar l’aparició d’aquests grups esquerrans (...) deia (...): el PSUC proclama la seva disposició a facilitar la reincorporació a les seves files dels qui, en un o altre moment, les varen abandonar perquè pensaven, erradament, que podrien construir o reforçar un altre partit més útil per a encapçalar la lluita pel socialisme’. I en les conclusions al primer punt de l’ordre del dia del III Congrés, després d’analitzar els enfrontaments que a voltes es produïen entre els nostre militants i els de BR i altres grups socialistes, criticava els injustos atacas que per part d’aquests es feien al nostre Partit i prevenia contra qualsevol reacció sectària quan deia: ‘Bandera Roja com a grup, igualment que els altres grups clandestins que s’enfronten amb el règim i son partidaris del socialisme NO SÓN ELS NOSTRES ENEMICS, SINÓ ELS NOSTRES ALIATS…’ 66”. Lástima que la carta no citara el final de ese párrafo de López Raimundo: “E. tiene sin embargo razón cuando plantea que la unidad del movimiento obrero ha de buscarse preferentemente por abajo, prescindiendo de la organización en que militan los trabajadores y del color de sus ideas políticas”.

Las que en su momento fueron declaraciones sueltas, que si bien marcaban una perspectiva lejana no apuntaban a ningún proceso de unificación en concreto, se convertían ahora en su legitimación post quem.

En definitiva, todos los elementos presentados, analizados conjuntamente,

recomponen un proceso imbuido de secretismo y poca transparencia: desde los encuentros de principios de los setenta, pasando por las declaraciones de López Raimundo de 1973, las reuniones de mayo-junio de 1974, el Pleno Ampliado del C.C. de julio, para terminar con una incorporación presurosa, no debatida y oscura en sus pormenores y contenidos.

Fue un error, y los errores se pagan. Enseguida, en el partido comenzó a

serpentear un desconcierto que no tardó en transformarse en malhumor al asistir a la entrada en pompa magna de quienes hasta el día anterior no habían parado de acusar a los comunistas de ser unos activistas sin espinazo: “Como responsable de la célula de Filosofía, en la Universidad, todos los días recibía los ataques de los banderas y las peleas con ellos eran permanentes. Me voy de vacaciones un mes y, cuando regreso, me encuentro con que el responsable del comité del PSUC de la Facultad era el capitán de los banderas, con quien tantas veces me había enfrentado a lo largo del curso. Me supo a cuerno quemado67”. En las entrevistas orales conservadas en el AHCONC aparecen numerosos testimonios parecidos. Aquí sólo citaremos, para no cargar innecesariamente el texto, el de María José Pardo: “Me pareció (<la entrada de BR>) que era bueno porque era mayor fuerza para el PSUC (...) Lo que pasa es que, luego, cuando llegué a trabajar en el Bajo Llobregat me encontré con unas características que no me esperaba, ¿no? Que es que habían copado la dirección (...) Y eso, entonces, me llamó muchísimo la atención y, eso, sí que pensé que no íbamos bien68”.

66 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta del Comité Ejecutivo al C.C. del PSUC”, noviembre de 1974. El texto íntegro de López Raimundo en ANC, Fondo PSUC, n. 18, “Informe del Comité Central. III Congrés del PSUC”, enero de 1973. 67 Testimonio recogido por Miguel Núñez y consultable en su La revolución y el deseo..., pág. 309. 68 AHCONC, entrevista a María José Pardo.

156

Page 157: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

El Comité Ejecutivo entró como un elefante en una cacharrería: remodeló células y comités para meter en cada uno de sus órganos de dirección a un bandera sin tener en cuenta que las dinámicas políticas de estas organizaciones llevaban años de consolidación y de equilibrios en un contexto tan peculiar como el de la clandestinidad. Tal vez, el sector en donde hubo más encontronazos fue la Universidad, es decir el lugar en el que la fuerza de BR era mayor y en el que la rivalidad con el PSUC había sido más estridente. Los profesores no numerarios del partido vieron como, de un día para otro, fueron cooptados para el Comité Universitario -sin discusión previa y sin celebrarse las reuniones pactadas para realizar la integración entre los dos grupos- aquellos que hasta el día anterior no cejaron en atacarlos. Atónitos y estupefactos, tuvieron que escuchar: “1) Que los profesores del partido no siguen la línea del mismo; 2) Que los profesores de BR tienen una línea que es la que el partido considera válida69”. El enojo cundió en esta célula de profesores, la cual denunció el “sectarismo, oportunismo y tacticismo de BR y sus consiguientes hábitos de manipulación70”.

El mismo Solé Tura, en un informe a la dirección de 1976 acerca de la maltrecha situación de los sectores universitarios e intelectuales, no podía ocultar el grado de irritación que había provocado en éstos el ingreso de unos militantes que -por muy neófitos que fueran- se veían a sí mismos como los mejores intérpretes de la línea del partido71. Veinte y pico de años después, el futuro redactor de la Constitución reconocerá que “la direcció del PSUC creia que jo podria posar ordre en aquell sector que d’una banda era molt actiu i molt influent però que alhora els creava molts maldecaps, però ni ells ni jo mateix no vam preveure l’impacte d’un canvi tan radical72”. Desde luego, no era tanto él quien tenía que prever las consecuencias de estos cambios tan radicales, como la dirección del PSUC, que para eso llevaba décadas de experiencias tratando con la militancia.

Un mal clima, pues, que se deterioró incluso antes de la legalización del partido y del IV Congreso de 1977. Las quejas de la base por cómo se había incorporado a BR en el PSUC y las protestas por la actitud muy “oficialista” de los nuevos ingresados llegaron a ser tan fuertes y a extenderse de tal manera que no tardaron en convertirse en rumores internos sobre una supuesta conspiración de los ex-B.R. para hacerse con el control del partido cuyo eco llegó a la prensa.

El semanario barcelonés Mundo publicó el 19 de febrero de 1977 un artículo acerca de una “lucha por la futura dirección del partido” entre los antiguos bierristas y el resto del Ejecutivo. Más en concreto, se estaba produciendo una pugna entre Antoni Gutiérrez Díaz y Jordi Solé Tura por el cargo de secretario general que López Raimundo dejaría a partir del IV Congreso que se celebraría en otoño73. Mundo afirmaba que la pugna entre los dos aspirantes todavía no se había hecho pública y que, por el momento, se daba en los organismos de bases74.

69 ANC, Fondo PSUC, n. 969, “Resolución de los profesores comunistas de la UB”, 1975. 70 Ibíd. 71 ANC, Fondo PSUC, n. 426, “Nota sobre la situación organizativa de los sectores denominados fuerzas de la cultura”, 1976. 72 SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista…, p. 350. Solé Tura confirmó que los mismos problemas los tuvo Jordi Borja en los sectores de las Asociaciones de Vecinos y en el de Enseñanza. 73 Gregorio López Raimundo dejó claro en una entrevista a Mundo Diario del 17 de febrero de 1977 que no descartaba “ser sustituido” en el IV Congreso y la revista Mundo interpretó estas palabras como un deseo de dejar el cargo. 74 “PSUC. Dos líneas enfrentadas”, en Mundo, n. 1913, 19 de febrero de 1977, pp. 22-23.

157

Page 158: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

Antes de ver qué había de verdadero y de falso en estas informaciones, es menester conocer la reacción a este artículo del Comité Ejecutivo, que se reunió para discutir esta “qüestió urgent” sin la presencia de los dirigentes que venían de B.R.. Para López Raimundo había una “Campanya contra S.T. y c/ B. Rja (<Solé Tura y camaradas de Bandera Roja>). Que hay lucha interna en PSU. Le preocupa lo publicado en MUNDO. Sit. en Bna (<Situación en Barcelona>). El asalto de B. Roja a la S.ria G.ral (<Secretaría General del partido>). Aplazar Conf. Bna (<Conferencia del PSUC de Barcelona>) hasta después reunión C.C. (<Comité Central>). La campaña pública para dividir el PSU75”. Es decir, se estaba dando una campaña pública para dividir el partido y se juzgaba mejor aplazar la conferencia del PSU barcelonés hasta después del inminente Pleno del Comité Central, en el que se acallarían todos los “rumores”.

Según Antoni Gutiérrez Díaz no había que exagerar la “campaña contra Solé Tura”, aunque el problema era real: “Campanya contra S.T.? No magnificar campanya. És un problema real en el Partit. Pot portar-nos exacerbació problema. No és campanya, sols contra PSU, (<sino contra>) S.G. (<secretario general>) i ell mateix76”. Ardiaca, Cipriano García, Núñez, Busquet, Conill se pronunciaron para contrarrestar las noticias de la prensa publicando un comunicado del Ejecutivo.

Distinto es el caso de otro miembro del Ejecutivo cuyo nombre es ilegible en los apuntes y que desveló el alcance de las peleas de Barcelona: “A Barna lluiten dues tendències que cerquen ser majoritàries. Donar un quadre de diàleg. Coneix les ‘costellades’ d’alguns companys. A la base es diu que hi ha dos fraccions rivals. Els de B.R. volen fer triunfar les opinions que portaven al venir al Partit77”.

Por su parte, el líder obrero Juan Ramos confesó que los problemas de Barcelona se estaban dando también en el Baix Llobregat, cuyo comité comarcal quedó en manos de los banderas a partir de 1974: “Bajo Llobregat. Dos org(anitzacions) no volen saber res amb gent del C(omar)cal. Enfrentamientos a la hora de los comités. Hay sectarismo en las dos partes78”. Es decir, resultaba que no sólo había problemas en la capital sino también en uno de los feudos territoriales del partido.

Lo increíble es que estos conflictos no llegaron claramente al Comité Ejecutivo hasta febrero de 1977 y si se discutió fue porque un periódico destapó el caso. Como tenemos a disposición los apuntes de Serradell con el contenido de todas las reuniones de dirección que van de finales de 1975 a 1977, sabemos que ningún dirigente trajo a colación los problemas que se estaban produciendo en la organización entre psuqueros de toda la vida y banderas. Ninguno. Los que sabían callaban, como Jordi Conill, que ni tan siquiera en esta reunión comentó la situación explosiva de Barcelona que ahora describiremos y de la que él era parte implicada. Es normal que aquellos dirigentes, como Margarita Abril y Josep Maria Pardell, que tenían cargos sólo en el Ejecutivo o en comarcas, preguntaran respectivamente: “En el Partit hi ha quelcom no normal. Algo pasa?79” y “No s’informa sobre la situació de Barna80”.

75 Arxiu personal de Josep “Román” Serradell, XXVIII, “Comité Ejecutivo”, 19/2/77. 76 Ibíd. “Antoni”. 77 Ibíd., nombre ilegible. 78 Ibíd., “Ramos”. 79 Ibíd. “Margarita”. 80 Ibíd., “Roure” (Serradell llama a Pardell por su histórico nombre de guerra).

158

Page 159: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

Por no tener una idea clara ni la tenía López Raimundo, que en su primera intervención pensó en una campaña periodística contra el PSUC y que en sus conclusiones tuvo que admitir que “No es sólo especulación periodística. Tiene relación con problema real en el partido81”.

En fin, había algo de verdad en las noticias proporcionadas por Mundo, aunque no era cierto que Solé Tura estuviera batallando por el control de la secretaría general y que los dirigentes que procedían de B.R. (Comín, Borja, Vintró) maniobrasen para desplazar a la vieja dirección. En los apuntes del Comité Ejecutivo no hay nada que pueda confirmar semejante hipótesis. Las discusiones siguieron un curso normal y los banderas jamás expresaron en bloque opiniones o posicionamientos distintos a los de López Raimundo y compañía. Nunca fue su intención constituirse en una corriente alternativa con aspiraciones políticas de envergadura. Lo más probable es que el semanario “dedujera” que los problemas que se estaban produciendo en la militancia eran directa consecuencia de una lucha en los órganos de mando. Porque -y en esto sí que la revista manejaba datos fiables- “abajo”, en los comités territoriales, la tensión era altísima y la dirección lo terminó de averiguar en la violenta reunión del Comité de Barcelona del 20 de febrero, cuyos tonos pueden ser comparados con los que se darán en el V Congreso de 1981. En 27 páginas de espesos apuntes, Josep Serradell apuntó todas las intervenciones de los 22 participantes, entre los que estaban presentes también López Raimundo y Jordi Borja.

El primero en tomar la palabra fue Jordi Conill, el hombre que tenía el respaldo de la dirección y de los banderas para ocupar el cargo de responsable político de la ciudad condal. Según él, se estaban produciendo unos movimientos por parte de ciertos sectores en contra de su persona, entre los que Conill mencionaba una “corrent d’opinió sacristanista molt activa82”, las federaciones de Sant Gervasi y Eixample y núcleos de CC.OO. que se veían en el sindicato para celebrar “Reunions netament fraccionals83”. Estas “corrientes” proponían la candidatura de Josep Maria Rodríguez Rovira y apostaban por un organigrama del Comité de Barcelona con una presencia obrera más marcada. Para Conill, todo lo relacionado con esta candidatura estaba viciado por “elements perturbadors. Puro electoralisme. No és debat. És lluita pel poder (…) Lluita violenta, amb aspectes bruts (…) Ja s’ha fet mal al partit84”, y suya era la responsabilidad de que el “Comité Barna és dividit”.

Gregorio López Raimundo tomó enseguida la palabra para reconducir la situación y evitar que la embestida de Conill diera pábulo a discusiones incontrolables: “Aplazar hasta el 19-20 la Conferencia. El papel brillante del Partido en este último año. Los problemas que se presentan a un partido que salen de la clandestinidad. Falta práctica democrática. Ciertos progresos en Barcelona, que la conferencia debería impulsar, etc. Preocupante que en esta sit(uación), con todas (<las>) discrepancias, conferencia se aborde en estas condiciones que observamos. Atención a la gravedad que las cosas estén así85”; por su parte, no podía no hacer la inevitable autocrítica reconociendo que en el Comité Ejecutivo “no se tuvo en cuenta abocase conferencia con

81 Ibíd., “Resumen”. 82 Ibíd., XXVIII, “Comité Executiu”, 20/2/77, “Jordi C.”. 83 Ibíd. 84 Ibíd. 85 Ibíd., “Gregorio”.

159

Page 160: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

Comité Barcelona dividido86”.

Pero el bálsamo del secretario general suavizó muy poco los ánimos. Uno a uno, los miembros del C.B. afines a Rodríguez Rovira (Justiniano Martínez, Salvador Figueras, Joan Anton González Serret, Eugeni Forradellas, etc.) replicaron a todas y cada una de las acusaciones lanzadas por Conill y otros como Enric Solé, Ricard Boix y Pedro León. Nos parece inútil reproducir todas las opiniones aquí, porque en el fondo están resumidas en la negativa de Rodríguez Rovira a retirar su candidatura (“És perillós l’assumpte etiquetes. Es fan judici intencions sobre el que camarades pensen. Estalinistes? Eurocomunistes? Social-demòcrates? Jordi C(onill) ha ridiculitzat les corrents. Sí que poden presentar-se diverses candidatures87”) y en la opinión expresada por el responsable de Sant Andreu, según el cual más de la mitad del partido en Barcelona “piensa que el trabajo fraccional viene de ST y B.R, que quieren el poder88”. En fin, se presentaba una candidatura alternativa para que los banderas no controlaran Barcelona.

El único punto en el que coincidían todos era que la Conferencia de Barcelona tenía que ser aplazada para después del Comité Central, que tendría que poner orden en un PSUC barcelonés dividido y con un palpable riesgo de ruptura interna. Esto pasaba en la capital, allí donde se estaba a punto de celebrar la primera conferencia legal del partido en una localidad concreta, pero era un fenómeno generalizado dondequiera que entraron exbanderas en 1974, como en el Baix Llobregat de Juan Ramos. Conforme avanzarían los meses, saldrían a la luz problemas muy parecidos en el Vallés y en el Maresme.

Cuando el secretario general comentó al Secretariado los contenidos de la reunión del Comité de Barcelona remarcó que la segunda candidatura de Rodríguez Rovira venía “justificada por supuesto peligro de que el partido se descolore por presencia c/(amaradas) venidos de B.R. Que había que recuperar las esencias89”. Más claro, el agua: aparte de ser considerados como una especie de hermandad masónica cuyo objetivo era el control de la organización, los “banderas” eran vistos por muchos como los portadores de una lejía que desteñía la tonalidad ideológica del PSUC. Ya habían descolorido su bandera (sintomáticamente se les llamará “banderas blancas”) y no se permitiría que hicieran lo mismo con la del partido.

Finalmente, en el ya citado Comité Central, López Raimundo no se escondió y fue directo al grano: “Han causado tanta preocupación dentro del Partido y entre nuestros amigos y simpatizantes las noticias divulgadas por la prensa sobre pretendidas

86 Ibíd. 87 Ibíd., “Josep Mª Rodríguez”. 88 Ibíd., “Torres (Sant Andreu)”. 89 Ibíd., XXVIII, “Secretariat”, 16/2/77, “Gregorio”. La reunión está datada 16 de febrero, pero es un error de Serradell, ya que el 16 de febrero se celebró la reunión del Ejecutivo citada y, por su parte, López Raimundo comenta la reunión del Comité de Barcelona del 20 de febrero. Por lo tanto es posterior al día 20. Todos los miembros del Secretariado -conscientes de la tensión- mantuvieron una posición conciliadora y tendiente a edulcorar el conflicto, excepto Gutiérrez Díaz, que lanzó un ataque durísimo a Rodríguez Rovira: “Josep Mª ha tingut actitud personal, sectària i fraccional. El seu treball condueix a cristal·litzar diferències. Aquesta candidatura és testimonial. Prefigura una situació difícil en Barna”. A lo que Rodríguez contestó: “No considera haver fet treball fraccional. Discutir la candidatura del C.L. S’ofereix a col·laborar (<amb>) Conill per elaborar informe”.

160

Page 161: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

divisiones en el seno de nuestro C.E.90”. El de Tauste eliminó de su informe al Central cualquier tipo de referencia a una posible “campaña mediática” contra el PSUC (“El origen de estas versiones, evidentemente falsas, no hay que achacarlo sin embargo a los periodistas, pues está sin duda en el propio Partido91”); había un problema político en el partido y sus consideraciones iban dirigidas a todos los militantes: “Más inaceptable aún es que, sin que exista ninguna base para ello, se atribuya irresponsablemente a los camaradas que vinieron de Bandera Roja una especie de confabulación para apoderarse de la dirección del Partido (…) En el PSUC no hay ninguna conspiración de nadie y en su C.E. hay la más completa unidad y camaradería. Respecto al camarada Solé Tura, al que se ataca particularmente, yo diría que basta leer sus artículos de los miércoles en Mundo Diario para constatar que es uno de los propagandistas más brillantes y eficaces de la política del partido. La difusión de esta versión absurda o injustificada ha provocado entre muchos camaradas una especie de inseguridad, de temor a que puedan producirse divisiones o vacíos de dirección en el Partido, que constituyen un factor de freno y de debilitamiento de este. De manera autocrítica quiero decir que en todo ha podido influir negativamente alguna respuesta mía a preguntas de periodistas en las que he aceptado como posible mi relevo de la Secretaría General en el IV Congreso92”.

Si tenemos en cuenta que el informe fue publicado, son palabras pensadas para zanjar con contundencia un problema grave. El partido normalmente tendía a lavar los paños sucios en casa y a no exteriorizar sus problemas salvo en caso de expulsión de algún compañero; pero en este caso no se trataba de una divergencia política de algún dirigente -que el Ejecutivo demostró siempre saber aislar con eficacia- sino de algo más peligroso: de un malhumor que amenazaba con enturbiar las relaciones entre los mismos militantes y prender fuego a la organización.

El problema es que la autocrítica de López Raimundo no captaba en sus justos

términos el quid de la cuestión: los temores de que la secretaría general cayera en manos de los banderas por sus declaraciones sobre la sucesión no eran la causa de la profunda desconfianza hacia los antiguos BR, sino el efecto de todo un proceso que los activistas del partido percibieron como opaco y algo palaciego. El puñetazo en la mesa que dio López Raimundo en marzo de 1977 no solucionó nada, porque no reconocía (o no sabía focalizar) los errores cometidos por la dirección en el affaire Bandera Roja que Miguel Núñez señalaría, brevemente pero con exactitud, muchos años después93. 3. A modo de conclusión Visto el tema con perspectiva histórica, resulta evidente que el Comité Ejecutivo se equivocó en no discutir con el resto del partido, o al menos con su Comité Central, la posibilidad y la conveniencia de incorporar al grupo de Bandera Roja. Una labor pedagógica previa seguramente habría encontrado resistencias en las filas del partido, pero no de tal envergadura como para poner en peligro su liderazgo: a la altura de 1974 -con un Francisco Franco ya deteriorado físicamente y con un movimiento antifranquista cada vez más potente- era imposible que la militancia emprendiese un camino de ruptura o de cambios en los órganos de una dirección que venía llevando las riendas de la

90 ANC, Fondo PSUC, n. 76, “El PSUC ante las elecciones. Informe presentado por el secretario general en nombre del Comité Ejecutivo en el Pleno del Comité Central”, 5-6 de marzo de 1977. 91 Ibíd. 92 Ibíd. 93 NÚÑEZ, Miguel, La revolución y el deseo…, p. 308.

161

Page 162: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

organización desde los años cincuenta. Porque, en ese momento concreto, no había alternativa a aquella dirección. Aún pasando por enojosas discusiones, el Ejecutivo se habría impuesto con relativa facilidad a las opiniones contrarias.

En definitiva, la cúpula del PSUC falló precisamente allá donde acertaron los “banderas”: en mentalizar, preparar, cohesionar a sus camaradas de cara al proceso de unificación después de años de trifulcas entre las dos organizaciones. En una de las reuniones con Núñez, Jordi Borja advirtió que en las negociaciones no había que “correr a nivel central”, esto es, a nivel de dirigentes, sino que era importante discutir la cuestión también “por abajo”. Era una buena recomendación que valía tanto para los de BR como para el PSUC. Sin embargo, la dirección comunista no lo tuvo presente, porque pensó que bastaría con lanzar una orden para que todos la aceptaran sin rechistar. El estupor causado por el ingreso de BR acentuó en los militantes de las células y comités territoriales la sensación de hallarse ante un grupo aparte, compacto y disciplinado, que se movía al unísono en seguir, con mucho más entusiasmo que el suyo, todas las consignas que procedían de Santiago Carrillo y Gregorio López Raimundo94. En la llamada “base”, el resultado de todo este proceso no fue la deslegitimación del Ejecutivo -imposible e impensable a aquellas alturas-, sino la deslegitimación política del grupo de BR, que a partir del IV Congreso de noviembre de 1977 se hará cada vez más palpable. Dicho de otra manera, fue una semilla de discordia destinada a dar frutos muy amargos. Sólo si datamos el “pecado original” de los “banderas” ahora, en 1974, y no después, podremos entender una de las numerosas causas que llevarían al PSUC a la confrontación interna del V Congreso de 1981: una parte consistente de la militancia de finales de los setenta vio en aquellos el origen de muchos males, ideológicos y organizativos, que afectarían al partido durante la Transición a la democracia. Y como en todos los “pecados originales”, siempre hay una “Eva”, la figura judeocristiana alrededor de la cual se funda el mito originario del pecado. Hablando en términos estrictamente políticos, hay que reconocer que, en este asunto, “Eva” fue el Comité Ejecutivo del PSUC y no Bandera Roja.

94 El mismo Solé Tura, en el citado informe de 1976 sobre la situación del sector de los intelectuales, reconocía que “el que a veces los militantes de BR hubieran tenido una práctica más próxima a las posiciones generales del Partido o estuvieran mejor dispuestos para el trabajo de Partido, y por lo tanto tuvieran inmediatamente responsabilidades en células y comités, contribuyó a crear nuevas reticencias”.

162

Page 163: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala

Una semilla de discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número XI, 2011

163

Page 164: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La perspectiva en història: de prop i de lluny1 Anaclet Pons i Justo Serna (Universitat de València) Resum /Resumen /Abstract Aquest article reflexiona sobre la doble vessant de la història. D’una banda, és tot allò que ha passat, entenent això com les accions dels éssers humans, llurs experiències, etcètera; de l’altra, però, és també el relat que bastim, el sentit que atorguem a les coses i fets succeïts, la reflexió sobre la manera d’estudiar-ho i de transmetre-ho Este artículo reflexiona sobre la doble vertiente de la historia. Por un lado, es todo lo que ha pasado, entendiendo esto como las acciones de los seres humanos, sus experiencias, etcétera, y por otro, pero, es también el relato que edificamos, el sentido que otorgamos a las cosas y hechos sucedidos , la reflexión sobre la manera de estudiarlo y de transmitirlo This article reflects on two aspects of the story. On one hand, is everything that has happened, understanding that the actions of human beings, their experiences, etc. on the other, but also the story that is laid, meaning we attach to things and events occurred , reflection on how to study it and pass it

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Història, Annales, Nouvelle Histoire, microhistòria Historia, Annales, Novelle Histoire, microhistoria History, Annales, Histoire Novelle, microhistory

1. La història, com sempre s’ha dit, té una doble vessant. D’una banda, és tot allò

que ha passat, entenent això com les accions dels éssers humans, llurs experiències, etcètera; de l’altra, però, és també el relat que bastim, el sentit que atorguem a les coses i fets succeïts, la reflexió sobre la manera d’estudiar-ho i de transmetre-ho. El primer aspecte és explícit en la nostra tasca, és el que tothom fa i el que els lectors copsen d’antuvi. El segon és implícit i igualment valuós. Certament, no tothom se’n preocupa d’aquestes coses, de la grafia dels historiadors, de la manera com acarem allò que estudiem, i sovint només ho fem per raons acadèmiques, en determinats moments de la nostra vida com a historiadors. De la seua importància, però, ningú no en dubta.

El que fa que una disciplina siga un saber acadèmic, controlat, que ens permet

tenir uns dispositius per tal d’accedir al passat, a la “veritat”, és el mètode. Nosaltres ens n’adonem que no tenim testimonis directes als quals escoltar, que no els podem observar, que el passat és en bona mesura oral i que l’oralitat i la gestualitat s’esvaeixen sense remei, que estudiem lingüísticament realitats que no existeixen, que han 1 Aquest text reprèn parcialment la conferencia que, amb el mateix títol, va donar el professor Anaclet Pons al Departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. La xerrada va tenir lloc el 21 d’octubre de 2010 amb motiu de la inauguració del Master Interuniversitari d’Història Contemporània. Una primera versió d’aquest text a: “En su lugar: una reflexión sobre la historia local y el microanálisis”, dins Miguel Angel RUIZ CARNICER y Carmen FRÍAS (coords.), Nuevas tendencias historiográficas e historia local en España: actas del II Congreso de Historia Local de Aragón. Osca, Instituto de Estudios Altoaragoneses/Universidad de Zaragoza, 2001, pp.73-92.

164

Page 165: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

desaparegut, que només podem reconstruir i enunciar a través d’indicis, d’una manera vicària, seguint les petjades i empremtes que resten encara. Per això mateix, per a saber com i què preguntar, com llegir i interrogar la varietat de fonts que tenim a l’abast, necessitem un mètode. Això ho aprenem dels que han fixat les regles de la disciplina i també veient com es practica. Llegint als nostres col·legues no només acumulem coneixements, veiem maneres de refer el passat, unes formes que canvien històricament, produint diferents interpretacions. Mètode i escriptura són, doncs, indestriables i igualment imprescindibles.

També és cert, i igualment comprensible, que hi haja un cert cansament de reflexions historiogràfiques: no n’hi ha prou?, no s’ha dit tot el que calia dir?, podem escoltar. S’entén aquest fàstic sobretot en moments de descentrament, de manca de models dominants. Hi va haver un temps en què determinades historiografies nacionals imposaven formes de fer història, particularment l’anomenada escola francesa dels Annales, però ara mateix ni tan sols aquesta, una de les més característiques, és capaç de formular un paradigma de referència. Podríem prendre com a exemple els dos volums recents d’Historiographies. Concepts et débats, que dirigeixen Christian Delacroix, François Dosse, Patrick Garcia y Nicolas Offenstadt2. Els editors diuen d’entrada que, després de tres dècades de debats, ha arribat l’hora de dibuixar un nou panorama, però admeten que el llibre no ofereix la versió de cap escola. Al capdavall, el pluralisme interpretatiu hauria arrelat també a la pròpia historiografia francesa, fent impossible ja aquesta operació. Per això mateix, tot veient l’índex dels dos volums, ens n’adonem que Annales està present, sí, però en absència i que ja no es proposa cap "nouvelle histoire" com la que va editar Jacques Le Goff anys enrera. Més encara, només hi ha un text referit a Annales, el que inicia alfabèticament el primer volumen, i és un text que curiosament escriu un historiador alemany, un especialista que, això sí, coneix molt bé el tema: Peter Schöttler. Aquestes dècades passades fan referència als volums publicats als anys setanta. D’una banda, el que l’any 1974 van dirigir Jacques Le Goff i Pierre Nora, destacats membres ambdós d’Annales, titulat Faire l'histoire3, tres volums dedicats als “nous problemes”, els “nous enfocaments” i els “nous temes”. Això es consolidarà el 1978 amb un altre volum-manifest, ara amb el retol de La Nouvelle Histoire, un reculls de textos encapçalats novament per Jacques Li Goff i amb la participació de dos significats membres d’Annales més joves: Roger Chartier i Jacques Revel4. És cert que, d’entrada, tampoc en aquell moment es presentaven com una escola ni es vinculaven de forma expressa amb la historiografia nacional francesa. Hi havia, això sí, la constància de l’esmicolament de la disciplina. Ara bé, la suposada revolució historiogràfica es feia paradoxalment des de la continuïtat, almenys si hom llegeix, per exemple, el text que Le Goff publica en el volum de 1978, on aquesta nova història entronca literalment amb l'escola dels Annales i els seus clàssics. Això no és, doncs, el que podem veure al llibre que Dosse i els seus companys publiquen el 2010. I encara n’hi ha més. Els editors d’aquestes Historiographies assenyalen també que els historiadors professionals mai no han tingut el monopoli de l’escriptura històrica, que el passat és de tots i que qualsevol apropiació és legítima, bé que la facen novel·listes o assagistes. Potser per això mateix al darrer Congrés

2 París, Gallimard, 2010. 3 LE GOFF, Jacques y NORA, P., Faire l'histoire, Gallimard, París, 1974. 4 La Nouvelle Histoire, Retz-CEPL, París, 1978.

165

Page 166: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Internacional de Ciències Històriques, celebrat a Amsterdam l’estiu de 2010, la conferència de clausura se li va encarregar a una novel·lista: Nelleke Noordervliet. El títol de la seua dissertació era “En defensa de l’honor de Clio” i deia més o menys:

Clio és una puta. Tothom ho sap. S'asseu davant d'una finestra al barri roig. És una dona alegre, voluptuosa, que presta serveis tant a un acadèmic tímid com al extravertit director de cinema. Es menja amb els ulls a homes i dones per igual, i els dóna tot el que volen: la còpula discreta, un festeig llarg, un drama feroç o càustic, passió desenfrenada -tot ho fa sense esforç. Juga al que calga jugar. Però, qui és realment?, ningú ho sap. Manté la seva veritable naturalesa un secret, i somriu com la Mona Lisa quan algú li pregunta sobre la qüestió. Sembla eternament jove, encara que és tan antiga com el món, fins i tot més vella que la seua mateixa professió. Compta amb clients fixos, però de vegades - com ara - els negocis manen per sobre de tot5.

El descentrament i el desconcert, com també reconeix Nelleke Noordervliet, és prova, entre d’altres coses, de la vitalitat de la disciplina i del seu impacte social. Una vitalitat que no es veu afectada pel fet que no hi hagen escoles dominants o que les mirades es multipliquen. De fet, al marge d’escoles, continuem fent biografies o història social, econòmica, política, cultural, etcètera. D’altra banda, més enllà d’una cosa o altra, de que opten per una o altra aproximació, hi ha qüestions que continuen essent completament vigents: una d’elles és la que afecta a la perspectiva que emprem, ja siga micro o macro. En aquest sentit, des fa anys que la perspectiva “global” sembla guanyar adeptes. No cal només que recordar que el Congrés de Ciències Històriques de l’any 2000, celebrat a Oslo, es retolava així precisament: “Perspectives on Global History: Concepts and Methodology”. És posible una història universal?, es preguntaven. Seria aquella comparada que Marc Bloch havia proposat el 1928 també a Oslo? Davant aquests dubtes, Natalie Zemon Davis va intentar fer una proposta a mig camí: una pràctica possible d’aquesta història universal no hauria de renunciar als propòsits i les escales convencionals, però sí refusar l’etnocentrisme i no remetre sempre a un únic model, el de la societat occidental6. La proposta de Natalie Davis és raonable i, tot i no resoldre la qüestió, planteja unes quantes qüestions prèvies. Identifica els problemes fonamentals a l’hora d’obrir la perspectiva, mostrant-nos en conseqüència que totes les escales són correctes i que depenen del que busquem, del que volem veure. De fet, si ara mateix té ressò la història global és, entre d’altres raons, perquè busquen a través de la nostra disciplina l’emergència de la globalització, la consciència de viure una època marcada per aquest fet, i això ens preocupa, fa que les nostres preguntes s’hi adrecen.

Això explica que hi haja història universal, global, transnacional, comparada, etiquetes particulars, amb sentits concrets, per a designar aquesta

5 “In Defence of Clio’s Honour”, Closing session ICHS 2010, Amsterdam. http://www.ichs2010.org/documents/in_defence_of_clios_honour.pdf (consultat l’1 de novembre de 2010). 6 Vegeu el comentari que Roger CHARTIER inclou a “Historia y ciencias sociales: releer a Braudel”, dins el seu llibre El presente del pasado: escritura de la historia, historia de lo escrito, Universidad Iberoamericana, México, 2005, especialment pp.59-63.

166

Page 167: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

emergència7. Cadascuna, per suposat, té coses de les altres, amb el denominador comú de la mirada macro, global, preocupada per qüestions culturals, atenta a les impugacions fetes des de la història poscolonial i, cada cop més, atenta a la mirada ecològica. És el que hom podia trobar d’alguna manera als llibres de Felipe Fernández-Armesto o de Jared Diamond, i és el que ara s’estèn8.

La pregunta, doncs, no és si cal fer història global ni les raons per les quals seria

preferible. Això ja ho sabem, com també que l’allau de informacions i coneixements que ara tenim a l’abast no l’hem tingut mai i que, en conseqüència, això haurà de fer que en certa mesura tota història siga global. La qüestió és, en canvi, si això significa que la mirada micro perd relleu, si és menys significativa. I la resposta, com hem dit abans, és que això depèn, depèn del que volem preguntar i del que volem saber. Detinguem-nos, doncs, en això, en el que ha significat l’emergència d’allò local i en el seu valor cognoscitiu.

2. Cal recordar que l’emergència d’allò local està relacionada amb el quefer acadèmic i l'entorn en què es practica. Aquestes tenen a veure amb els canvis succeïts en el món en les últimes dècades, amb l'aparició de nous subjectes amb veu pròpia. Des de fa unes dècades, la història registra una multiplicació d'objectes que és, al seu torn, una multiplicació de centres d'interès. La descolonització va permetre que irromperen antics països colonials i la seua història ja no ha pogut compendiar-se a partir de la rígida submissió a la lògica de les metròpolis. I el mateix cal dir d'aquells actors que havien sigut marginats i que ara han recuperat la seua veu. L'emancipació de les dones, exemple, ha permès que aquestes ocupen l'esfera pública com mai abans havia succeït i la seua història ja no ha pogut cancel·lar-se en la mera domesticitat. Més encara, allò domèstic s'ha convertit també en territori de l'historiador. Així han aparegut noves narracions particulars, distintes i en molts casos oposades a les històries tradicionals establertes. En general, són perspectives noves i desconegudes, a vegades sorprenents: el que fa uns anys era la història medieval iugoslava o txecoslovaca ara ja no existeix. En el nostre cas, a més, la creació de nous espais polítics (les autonomies) ha generat en certs casos una recuperació ad hoc del passat, afavorida per la creació d'espais acadèmics en cadascun d'aqueixos centres de poder descentralitzat.

Però, com s’ha traduït això en l’escriptura de la història? L'any 1985, Carlo

Ginzburg va publicar un text en què reflexionava sobre la història local i la microhistòria9. Ginzburg partia de la coneguda distinció que establira Friedrich Nietzsche, en el seu text sobre la utilitat i els inconvenients dels estudis històrics per a la vida, entre tres tipus d'història: monumental, antiquària i crítica10. D'aqueixes tres, la història local vindria a identificar-se amb la segona, amb l'antiquària. En efecte, per a Nietzsche, la història pertany també a qui preserva i venera, a qui torna la mirada cap arrere, amb fidelitat i amor, al món on s'ha format. Així, conreant amb cura el que subsisteix des de temps antics, vol preservar, per als que vindran després, aquelles

7 Per exemple: YUN, Bartolomé; “‘Localism’, Global History and Transnational History. A Reflection from the Historian of Early Modern Europe”, Historisk Tidskrif, vol. 127, 4 (2007), pp.659-678. 8 CHAKRABARTY, Dipesh, autor de Al margen de Europa (Tusquets, Barcelona, 2008), anuncia per exemple que el seu proper llibre es titularà The Climate of History: Four Theses, assumpte del qual tenim ja un avanç: “Clima e historia: cuatro tesis”, Pasajes, 32 (2010), pp.51-69. 9 GINZBURG, Carlo; "Intorno a storia locale e microstoria", en P. BERTOLUCCI y R. PENSATO (eds.); La memoria lunga, Bibliografica, Milán, 1985, pp.15-25. 10 NIETZSCHE, Friedrich; Sobre la utilidad y el perjuicio de la historia para la vida, Biblioteca Nueva, Madrid, 1999.

167

Page 168: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

condicions en què ell mateix ha viscut; i així serveix a la vida i en compte de posseir l'ànima dels objectes que estudia, està posseïda per ells. Al capdavall, ens diu Nietzsche, tot el que és petit, limitat, decrèpit i antiquat rep la seua pròpia dignitat i intangibilitat pel fet que l'ànima de l'home antiquari, tan inclinada a preservar i venerar, s'instal·la en aquestes coses i fa en elles un niu familiar.

Aqueix és el model clàssic que descriu Nietzsche, que seria propi dels celebrats

cronistes locals, dels antiquaris que conserven i veneren, que fan pressentir i sentir a través de les coses, però que poden convertir-se en furiosos col·leccionistes, àvids per l'olor de la cosa rància i vella, atents només a la bagatel·la bibliogràfica i a la curiositat vana. Aquesta tradició antiquària d'àmbit local o regional ha perviscut entre nosaltres durant molt de temps, quasi fins als anys setanta i més, quan en altres llocs s'havia decretat la seua irrellevància des de feia dècades. D'ací que la seua mala fama, la que acompanya a allò pintoresc, perifèric o petit, haja coexistit amb la recuperació per aqueixes mateixes dates d'una nova història local, molt allunyada d'aquell sentit antiquari. D'ací, doncs, moltes de les resistències que han existit en la comunitat acadèmica espanyola que han confós interessadament una cosa i l'altra. Ara bé, deia Ginzburg, aquesta nova pràctica, entesa com una sèrie de preguntes que es plantegen a una documentació que procedeix d'un espai circumscrit, està molt lluny de l'antic model erudit, encara que puga nodrir-se del mateix impuls, el de la conservació o reconstitució de les memòries passades.

Una altra cosa molt distinta són les resistències que provenen de l'alteració de les

regles de poder dins de la disciplina. En la mesura que la microhistòria o la història local alteren la jerarquies establertes, dins de la història d'Espanya, per exemple, llavors es descompon el marc tranquil·litzador dels valors adquirits. En aqueix cas, les reticències són d'ordre cultural i polític, en defensa d'una historiografia centralitzada sobre bases nacionals o estatals, construïda des de la mirada de les èlits i els grups dominants. Davant d’això, el millor antídot és fer bona història, aprofitant el clima cultural propici, el d’aqueixa demanda perifèrica, local o regional, evitant que es convertisca en simple erudició o en diletantisme. 3. Prenguem, doncs, com a punt de partida que el lloc, allò particular o local, ha acabat per aconseguir un espai important dins de la nostra disciplina. El problema, no obstant, és com ho hem d'entendre i com podem fer bona història amb aquestes premisses. Abans, però, d’entrar-hi, potser fóra escaient partir d’una constatació que, alhora, ens pot servir de prevenció. L’historiador dóna coherència al passat, l’ordena, li atorga sentit, estudia el significat de les accions dels homes, les perioditza i també les conceptualiza. No ho fa, però, en un laboratori, sinó en el context de la professió a la qual pertany i de la societat de què participa. Allò que ensenya o investiga té a veure amb aquest entorn i ser-ne conscients és imprescindible. Ho és, per exemple, entendre que posar noms a les coses acaba tenint efectes reals i que aquests efectes van més enllà de la pràctica acadèmica. Per això mateix podríem dir que això forma part dels actes de poder que tenen els historiadors, com ocorre quan parlem d’una comunitat local, d’una comarca, d’Espanya o de qualsevol altre referent, cosa que fem sovint construint-los com si foren realitats o subjectes històrics immutables, amb uns límits geogràfics fixos, amb una existència i una essència immemorials.

Anem, doncs, a qüestionar-nos la manera com designem allò local i el sentit que té. D'entrada, podem suposar que allò local s'identifica amb allò que s'ha conegut, amb el

168

Page 169: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

que és pròxim, perquè és evident que per local s'entén el pertanyent al lloc, la cosa pròpia i pròxima, relativa a un territori. Ara bé, acceptar sense més aqueix enunciat suposaria desconèixer totes les implicacions que el concepte pot abastar. En aquest sentit, caldrà distingir la manera com anomenen i ordenem aqueix espai, tot diferenciant el que són percepcions internes, que depenen de l’experiència personal dels subjectes, de les externes, bé siguen extretes del medi físic que ens envolta o bé s’imposen com a producte d’una decisió política, cosa que és un nou acte de poder d’un altre signe.

La primera qüestió, doncs, ens remet a la manera amb la qual delimitem el nostre

entorn, cosa que fem a partir d'una col·lectivitat amb què ens identifiquem i amb la que compartim tot un seguit de coses, però que és diversa, que canvia i que fins i tot pot ser discutida. A més, aquell que reconeix una pertinença sap que està pròxim a altres que també li són pròpies, encara que no sempre siguen coherents entre si. Ara bé, el més important és comprendre que aqueixes filiacions en què ens reconeixem com a subjectes històrics no tenen per què coincidir amb aquelles que es percebien en el passat ni amb aquelles altres a què al·ludeixen els historiadors. Al capdavall, es tracta d’una realitat d'índole psicològica, és a dir, depèn dels observadors que contemplen el món exterior i de les seues experiències, de manera que parlar de pròxim o llunyà es referir-se a conceptes variables. Des d’aquesta perspectiva, podríem concloure que el que ens rodeja, el que ens és pròxim, no té necessàriament fronteres espacials determinades, immutables.

En segon terme, per a poder evitar el problema principal que la noció d'entorn

sembla provocar-nos --que l'espai depenga d'una percepció psicològica--, podríem acollir-nos a definir-ho a partir d'unes fronteres físiques, visibles i universals. En aqueix cas, allò local no estaria en funció només de la delimitació perceptiva, sinó que empraríem una barrera evident: les muralles d'una ciutat, una serralada, una simple muntanya, un riu, etcètera. Normalment, podríem convenir que allò local com a espai ben delimitat, que representa una cosa pròpia, característica i distinta, es donaria quan existira una frontera d'aquest tipus. Vol això dir que, sota aquestes condicions, està clar quin és el contingut d’allò local? En general, hauríem d'admetre almenys que l'exterior defineix sempre l'interior, que els natius són conscients del que hi ha més enllà i del que (creuen que) els diferència. Ara bé, és lògic suposar que ni les ciutats murallades, ni els espais rurals confinats entre muntanyes estan aïllats. La religió, les fires, les festes i la cultura mateixa són formes de contaminació de l'exterior en l'interior; les activitats productives, les cavalleries, els carros i els camins acaben travessant-ho tot. De fet, exemples històrics d'aqueixa contaminació n’hi ha molts i ben coneguts.

Finalment, hi ha altres fronteres, no pròpiament físiques ni perceptives, que ens

permeten delimitar l'espai local: les administratives. Aquestes barreres són, però, altres formes artificials de donar sentit a l’espai, tot i que puguen estar creades sobre tradicions o costums prèvies, i ho són perquè fixen una expectativa sobre moltes altres possibles. El problema, a més, està en els efectes de realitat que una decisió d’aquest tipus té: és una organització que implica reordenar i jerarquitzar el món que inclou, perquè l’empadrona, el registra, el fiscalitza, tot donant-li una unitat i una consistència pròpies, separada d’altres. El resultat és una producció documental que acaba imposant el seu pes aclaparador i que contribueix a justificar la raó històrica del municipi, de la província o de l’Estat. Sembla, doncs, que l’arxiu faça evidents els conceptes i els noms. Per això mateix, hem d’anar amb cura i no deixar-nos temptar, no imposar categories espacials contemporànies als nostres avantpassats indefensos.

169

Page 170: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Així doncs, és necessari ser conscients de com es construeix un determinat

referent espacial i posar-ho en relació amb la percepció i l’experiència que d'aqueix mateix espai tenien aquells que són objecte del nostre estudi. Això vol dir, entre altres coses, que hi ha i va haver-hi fronteres en conflicte, barreres superposades amb significats distints, límits que fan inevitablement ambigua la noció d’allò local quan la fem dependre precisament d’una determinada frontera. Així, per a un llaurador de mitjan del segle XIX potser el concepte de propietat privada, aplicat per exemple als béns comunals i als usos a ells associats, imposara uns límits molt més poderosos i violents que els que poguera implicar qualsevol decisió administrativa. Així, allò local és una categoria flexible que pot fer referència a un barri, una ciutat, una comunitat, una comarca, etcètera, on l'important és la consciència de la seua artificialitat, ser conscients dels criteris utilitzats per a construir-la.

En qualsevol cas, el concepte s'aplica aquí no només a un espai físic sinó a una

pràctica específica a la qual anomenem història local. 4. Entre els historiadors professionals hi ha una relació ambivalent amb les

investigacions d'història local. Com hem esmentat, la raó cal buscar-la en què, d'una banda, recordarien a la prehistòria del propi ofici i en què, d’altra, conrearien un excessiva afecció per l'anècdota, pel pintoresc, pel perifèric o per l'erudit. Justament per això són moltes les cauteles i les advertències, tot assenyalant l'error en què podríem incórrer, el del localisme, una mena d’història de campanari. Per això se sol dir que aquesta pràctica no és representativa o que, per tal de ser-ho, ha de reflectir processos més amplis, els propis de la història general. Ara bé, fer dependre la història local de la història general com si aquella fora, en efecte, un reflex d'aquesta és també un desencert.

Per què evitar el primer risc? Perquè el localisme converteix els objectes en

incomparables i els fa exclusivament interessants per als natius, per als veïns. En canvi, hauríem de concebre la història local com aquella investigació que interessara a qui, d'entrada, no se sent atret per l'espai local que delimita l'objecte. Aquesta és, d'altra banda, una lliçó que hem après dels antropòlegs, ja que ells han hagut de prendre consciència de què l'objecte reduït que tracten ha de ser estudiat de tal manera que puga ser entès per (i comparat amb) altres. Clifford Geertz deia, per exemple en el seu llibre dedicat al coneixement local, que l'antropologia és un exercici de traducció11. Així les coses, l'historiador local ha d'adoptar un llenguatge i una perspectiva tals que la transposició de l'objecte implique una vertadera traducció, una eixida d'aqueix llenguatge dels natius que només ells entenen i que només a ells interessa. Per això, si aprenem dels antropòlegs, hem de comprendre que la meta no ha de ser només analitzar la localitat, sinó sobretot estudiar determinats problemes, accions, conflictes o experiències a la localitat.

Ara bé, estudiar en no és sense més confirmar processos generals. D'ací que

tampoc no cal acceptar aquella afirmació segons la qual l’espai local és un reflex de processos més amplis. Per tant, si estudiem aquest o aquell objecte en aquesta o en aquella comunitat no és perquè siga una prova més, redundant i repetida una i altra vegada, del que ja es coneix, sinó perquè té alguna cosa que el fa particular, que el fa específic i que fins i tot pot posar en dubte certes evidències defensades des de la història 11 GEERTZ, Clifford; “Hallado en traducción: sobre la historia social de la imaginación moral”, Conocimiento local. Ensayos sobre la interpretación de las cultura, Paidós, Barcelona, 1994, pp.51-72.

170

Page 171: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

general. Això vol dir que la història local no és sense més un exemple, una demostració d’una teoria general acceptada i prèvia. En conseqüència, l’acusació que se sol fer a qui la practica, la de la seua escassa o nul·la representativitat, ha de matisar-se o, almenys, ha de plantejar-se d'una altra manera.

La qüestió, però, és valuosa per als historiadors: potser és igualment significatiu el que va ocórrer en una gran ciutat que el que va succeir en una petita comunitat? Potser van tenir els mateixos efectes culturals i religiosos les idees de Luter que les del famós moliner Menocchio? 12 És evident que preguntar-se sobre la representativitat és fer-ho sobre els seus efectes, és a dir, sobre les dimensions col·lectives dels processos i dels esdeveniments. Per exemple, quan E.H. Carr s'interrogava a propòsit dels fets, la qualificació d'històrics depenia de les repercussions que tenien13. Ara bé, aquesta concepció era la que assumien tradicionalment els historiadors i aquesta és precisament un dels ensenyaments més peribles de l'obra de Carr. Així com la noció de font s'ha eixamplat, de la mateixa manera s'hauria ampliat la noció de fet històric. Ara bé, no sostenim que existesca una equivalència de tots els fets, considerats des dels efectes que provoquen, sinó que els atribuïm un valor cognoscitiu al marge de les seues repercussions. És a dir, les idees de Luter van tenir una influència incomparablement major que les de, per exemple, Menocchio. Però això no significa que analitzar la vida i les concepcions d'aquest últim ens conduïsca a la irrellevància. De la mateixa manera, la vida d'un poblet no és tan significativa per a la història europea com la d’una gran ciutat, una com París o Manchester. I, no obstant això, els resultats que es poden obtenir potser seran molt rellevants des del punt de vista cognoscitiu.

Recordem, a més, que l'emergència d’allò local és, com hem vist, un tret d'època

i té a veure també amb els canvis experimentats per la institució clàssica de l'Estat-nació. Per això, la seua història, la història de les comunitats locals, ja no pot subsumir-se sense més en l'itinerari prescrit de la vida col·lectiva. Més encara, la història local ha pogut contribuir també a subvertir certes jerarquies de la història tradicional. És a dir, ha introduït el que era perifèric, marginal o descentrat en el discurs històric, alterant els valors acadèmics establerts.

5. Una història local com aquesta ha de posar-se en relació amb la forma com

s’escriu avui la història i, en aquest sentit, és evident que s'associa sovint amb la microhistòria, justament perquè sembla ocupar-se d'objectes reduïts, particulars. És ja clàssic vincular-la amb la metàfora del microscopi, en la mesura que la lent permet engrandir realitats que d'una altra manera són invisibles o passen desapercebudes i així la seua observació es fa més densa. Plantejat en aqueixos termes, si el microscopi és la metàfora d'un procediment històric, no sembla en principi que el procediment siga discutible. És a dir, igual que els científics obtenen resultats utilitzant aqueixa eina en un laboratori, també els microhistoriadors podrien copsar el seu objecte de manera significativa. No obstant això, l'analogia té els seus límits. Abans de res, perquè nosaltres no realitzem experiments ni tenim laboratori, però a més perquè no tots els anomenats microhistoriadors fan el mateix. En tot cas, i més enllà de les diferències, que n’hi ha, d'entre els trets que comparteixen els treballs de microhistòria sens dubte el més característic és el la reducció de la perspectiva amb què observen els objectes. Per això, si abans dèiem que una de les metàfores habituals associades a aquest corrent és la del microscopi, una altra no menys freqüent és la de l'escala.

12 GINZBURG, Carlo; El formatge i els cucs, PUV, Valencia 2006. Sobre aquesta obra: SERNA Justo i Anaclet PONS, Cómo se escribe la microhistoria, Cátedra, Madrid,2000. 13 CARR, E.H.; ¿Qué es la historia?, Ariel, Barcelona, 2010.

171

Page 172: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Un dels primers autors a pronunciar-se sobre aqueix ús metafòric de l'escala va

ser Giovanni Levi, en un article de 1981 que d'alguna manera servia de pòrtic teòric a la col·lecció "Microstorie" de l'editorial Einaudi14. Allí, aquest historiador s'interrogava sobre el tractament que havia de donar-se al sistema social, d'una banda, i a les accions individuals, de l’altra. En el primer cas, l'estudi d'objectes de grans dimensions ens fa córrer el risc d'oblidar com resol la gent corrent els seus problemes quotidians. En el segon, el perill és amputar la descripció de les accions individuals d'un context més ampli, d'una realitat global de què depenen. Al seu parer, la perspectiva micro podria resoldre aqueixa tensió en intentar abordar objectes majors reduint l'escala d'observació. És a dir, quan empra la veu escala ho fa en termes metafòrics, la qual cosa li permet subratllar la noció de context. En aqueix sentit, si estudiem una vida individual o si tractem un objecte local, aqueixes dues possibilitats obliguen l'investigador a travar-les, a posar-les en relació amb les coordenades més generals en les que s'insereixen.

Aquest plantejament és suggeridor, però no ens mostra encara les múltiples

implicacions que la idea d’escala introdueix en el coneixement històric i, en particular, la seua rellevància a l’hora d’abordar objectes reduïts. Molts anys després, en 1996, un grup d'historiadors francesos i italians coordinats per Jacques Revel publicaven un volum titulat Jeux d'échelles. La micro-analyse à l'expérience. De tots els articles inclosos, aquell que prenia com a element central l'anàlisi de les implicacions metafòriques de l'escala era el de Bernard Lepetit15. Aquest autor proposava tractar el problema de l'escala des de la perspectiva de la geografia i l'arquitectura, distingint l'objecte que s'estudia de la representació que en resulta. L'escala del geògraf associa un representant (el mapa) amb un representat (el territori) que és externament i empíricament real, un referent anterior que precedeix a l'operació intel·lectual de realització cartogràfica. En aquest cas, triar l'escala suposa triar el nivell d'informació pertinent. En canvi, l'escala de l'arquitecte, que en teoria opera amb els mateixos criteris però la complexitat dels quals és major, associa un representant (el plànol) amb un representat (l'edifici projectat) que ontològicament no existeix i que empíricament és invisible. D'ací que la realitat, que encara no existeix, siga l'horitzó de la representació i que l'arquitecte puga concebre diferents dimensions (espacial, social, cultural, tècnica) en les que situar aqueix objecte. S'assemblen els treballs dels historiadors a les tasques de representació dels geògrafs o dels arquitectes?

Des del nostre punt de vista, el discurs històric està constituït per una

representació, és a dir, és una narració que representa una cosa que va existir, quelcom desaparegut del que només queden vestigis indirectes a les fonts conservades. Com deia Bernard Lepetit, quan triem una escala el que fem és seleccionar una determinada quantitat i un determinat tipus d'informació que siguen pertinents amb la totalitat que aspirem a representar. En aqueix sentit, els vestigis documentals contenen una part reduïda del conjunt dels fets convertits en dades que va haver-hi en aqueix passat ja irrecuperable. Quantes d'aquelles dades s'aboquen en el procés de representació documental és atzarós i quantes s'aboquen en el procés de representació històrica dependrà, doncs, del que aspirem a representar. D'aquesta manera, els objectes tractats per la història local vindrien a ser com els representants d'aqueix món extern,

14 LEVI, Giovanni, "Un problema di scala", en S. BOLOGNA (ed.); Dieci interventi sulla storia sociale. Rosenberg & Sellier, Turín, 1981, pp.75-81. 15 LEPETIT, Bernard; "De l'échelle en histoire", en J. REVEL (ed.); Jeux d'échelles. La micro-analyse à l'expérience, Gallimard-Seuil, París, 1996, pp.71-94.

172

Page 173: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

irrecuperable, que prenem com a representat, uns objectes que tindrien la mateixa legitimitat que el territori particular del geògraf o l'edifici singular de l'arquitecte. Així, el treball de l'historiador està a mitjan camí entre la tasca de l'arquitecte i la del geògraf. Igual que aquest últim, el referent és una realitat externa, un territori concret, ben delimitat, amb major o menor superfície d'acord amb el criteri triat. En aqueix sentit, s’intenta restituir una realitat que conté quelcom específic però que, alhora, pertany a un territori més ampli. Ara bé, l'historiador també comparteix coses amb l'arquitecte. Igual que aquest, tracta de coses que no existeixen ara i ambdós les construeixen en funció d'uns contextos que adopten com a marcs de referència.

Mirem-ho des d’una altra vessant. Tot i que explicar una metàfora amb una altra

potser no siga la millor solució, les idees sobre l'escala poden exemplificar-se també amb la imatge de la xarxa. En aqueix cas, si ens prenem seriosament el que hem dit, si ens prenem seriosament que n’hi ha moltes coses que no sabem i mai no sabrem del passat, haurem de sostenir que la nostra tasca s'enfronta a límits semblants als del mariner: no hi ha art de pesca que ho arrossegue tot i, més encara, allà on cau la xarxa no es captura tot el que existeix. L'operació de l'historiador és, doncs, efectivament semblant a la de la pesca, una pesca metafòrica, clar. L'arrossegament, la quantitat del que es reté o la classe de peix que s'atrapa, és infinitesimal, si ho comparem amb el que, efectivament, no captura. A més, allò que les arts ens permeten obtenir depèn de la densitat i de les dimensions de la malla: variarà segons el tipus de peix que vullguem arrossegar, però, en qualsevol dels casos proposats, la malla i el mar no coincidiran. Ben mirat, doncs, el que la història local es proposa --aqueixa història local digna que postulem-- és fer ús d'una xarxa densa, molt densa, fins al punt de capturar tot allò que la porositat de la malla no deixe escapar en aqueix fragment de mar.

És precisament en aquest aspecte en què la història local s'aproxima a una

perspectiva microanalítica16. La microanàlisi en història es proposa, com hem vist, la reducció de l'escala d'observació dels objectes a fi de revelar la densa xarxa de relacions que configuren l'acció humana. Per tal que aquest propòsit siga practicable, per tal que, en efecte, puguem dir alguna cosa substantiva sobre uns subjectes històrics concrets, el cabal d'informacions ha de concentrar-se: no hi ha força humana capaç d'arrossegar una xarxa de grans dimensions, una enorme malla de pesca, si aquesta és extremadament densa, si aquesta reté una bona part de la matèria orgànica i inorgànica que atrapa. Reduir les mesures de la xarxa no significa investigar amb menor nombre d'informacions, significa que totes elles facen referència a un mateix objecte. L'espai local pot ser, per tant, l'àmbit privilegiat d'un microanàlisi històrica: l'acció humana, lluny de ser concebuda i descrita sense referència a persones, és anomenada, és designada a partir del nom, com assenyalaren Carlo Ginzburg i Carlo Poni17; i el cabal d'informacions que aconseguim reunir sobre els mateixos individus, sobre aquelles persones el principal vestigi de les quals és el nom, ens permet proposar explicacions històriques concretes, unes explicacions que tracten de donar compte d'actes humans, empresos amb alguna intenció i als que els seus responsables o els seus contemporanis atorguen algun significat que nosaltres volem rescatar.

16 Vegeu, per exemple, Gabriella GGRIBAUDI, "La metafora della rete. Individuo e contesto sociale", Meridiana, 15 (1992), pp.91-108. 17 GINZBURG, Carlo i PONI, Carlo; "El nom i el com. Intercanvi desigual i mercat historiogràfic”, en Agustí COLOMINES i Vicent S. OLMOS; Les raons del passat, Catarroja/Barcelona, Afer, 1998, pp.209-218.

173

Page 174: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

6. I per què aquest tipus d'explicació hauria de ser un objectiu cognoscitiu de la història local? Després de controvèrsies historiogràfiques inesgotables, hem arribat a la convicció simple però ferma que allò que els historiadors fem és dotar de sentit a fets del passat a partir de les informacions que aconseguim reunir. En aqueix sentit, la primera evidència amb què ens enfrontem és l'acció humana, és a dir, les primeres dades, el primer detall, dels que no podem prescindir sense més són els actes que uns individus concrets emprenen i dels que queden proves, empremtes, vestigis. Aquest punt de partida ens obliga, doncs, a referir la investigació històrica a l'acció de persones amb noms i cognoms, del testimoni de la qual tenim constància documental. Des d'aquesta perspectiva, la història local és un àmbit òptim per a proposar explicacions com cal de l'acció humana. Per quina raó? Perquè tot enunciat haurà de remetre als fonaments d'una acció real, empresa per subjectes reals i que no remet a les abstraccions que nodreixen el tipus estadísticament dominant.

Què és, doncs, el que volem transmetre amb aquestes metàfores? Hi ha, com pot

veure's, diverses qüestions que convé subratllar. En principi, potser haurem de partir d'una constatació preliminar: tots els historiadors no adoptem la mateixa dimensió d'oceà, ja que mentre uns intenten abordar una gran superfície, altres en canvi n’analitzen una part més petita de la seua extensió, modificant-ne cadascun a la seua manera l'organització i la conformació dels objectes. En aqueix sentit, en el procés de construcció de la investigació i d'elecció de la informació pertinent, optem per una determinada escala perquè creiem que aquesta oferirà resultats més significatius, que la seua validesa explicativa serà major. Així, l'adopció d'una determinada perspectiva es presenta com una prerrogativa de l'investigador, prerrogativa que ha d'estar en relació adequada amb l'objecte d'estudi. Ara bé, vol dir això que en utilitzar distintes escales tractem coses diferents? En absolut. Encara que la part de l'oceà que tractem siga diversa, major o menor, tots estudiem finalment la mateixa realitat. És a dir, tots ens fem les mateixes preguntes encara que llancem xarxes diferents per a capturar-ne el seu contingut. Per això, ambdues escales són igualment significatives, una i una altra són igualment fidels i cap d'elles esgota la complexitat de la realitat. D'aquesta manera, podem estudiar l'estructura agrària, el funcionament del mercat o el comportament d'un grup social en, posem per cas, l'Espanya vuitcentista apel·lant a escales distintes, utilitzant diverses xarxes. És probable, això sí, que els resultats no siguen compatibles, perquè diferents escales, siguen cronològiques o espacials, suposen plànols d'explicació que no són exclusius i que podrien fins i tot oposar-se. No és el mateix prendre com a objecte d’anàlisi l’Estat-nació que una comunitat camperola, posem per cas. De fet, a més, el que és vàlid per a estudiar un continent potser no servisca per tal d’analitzar un bosc, atés que potser per al primer siga millor la geologia mentre que per a la segona cosa potser serà més rellevant la biologia i la química. En suma, doncs, la comparació ha de partir sempre de la constatació de la distinta perspectiva utilitzada en l'observació. En qualsevol cas, en la mesura que la realitat a restituir o a representar és plural, una i una altra mirades són igualment necessàries. Com deia l’esmentat Bernard Lepetit, no es tracta d'articular formes parcials d'explicació, sinó d'oferir una explicació global de la dimensió parcial triada.

De tota manera, les metàfores de la xarxa i de l'escala no són exactament la

mateixa, perquè les coincidències epistemològiques d'una i una altra són distintes. Si proposàvem la imatge de la xarxa era, entre altres raons, perquè el seu ús ha sigut comú entre historiadors; si proposàvem la de l'escala era per ser habitual entre els microhistoriadors. Ara bé, la xarxa del pescador remet a una idea del coneixement

174

Page 175: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

estrictament i planerament realista, sense constructivisme, perquè, d'acord amb aqueixa metàfora, el mariner captura objectes del món exterior, objectes que són arrossegats i traslladats a la coberta de la seua nau. Tal vegada per això, aquesta idea ens dóna una descripció del treball històric que no és molt fidel, perquè l'historiador no captura, sinó que representa. En canvi, uns dels avantatges del concepte d'escala és la de subratllar precisament l'artificialitat del coneixement (històric), és a dir, l'objecte no està donat, no és evident, no s'imposa sobre l'observador, sinó que el seu coneixement depèn de la decisió epistemològica de l'investigador. En aquest sentit, depèn també dels procediments que empra, de la lent amb què observa i de la informació pertinent que vol reunir. Ara bé, acceptar això no porta als microhistoriadors a una deriva escèptica o relativista. Així es pot observar, per exemple, en els balanços que van fer Ginzburg i Grendi el 199418. En aqueixos textos, ambdós autors s'oposaven a que la idea d'artificialitat del coneixement qüestionara el realisme històric que defensaven. Des del seu punt de vista, la realitat històrica no és una construcció del discurs, no té només una existència lingüística, i l'estructura verbal en prosa dels historiadors és el resultat final d'un escorcoll fet sobre empremtes d'una realitat passada efectivament existent. Una realitat històrica que, a més, els microhistoriadors pretenen restituir apel·lant sempre al context, un altre dels conceptes clau d'aquesta pràctica. De la nostra part, podem entendre el context com la reconstrucció acurada de l'espai local en què s'insereixen les vides dels subjectes que estudiem. I per què local? Perquè la vida real sempre té un locus concret dins del qual els individus emprenen les seues accions.

És per això mateix pel que, com indicara Clifford Geertz, el nostre coneixement

sempre és local, almenys en el sentit que les informacions que ens permeten explicar les accions dels subjectes s'obtenen localment i només així podem fer una bona història. I no hem de tenir por a assumir-ho i defensar-ho. Aquesta por al particularisme, diu Geertz, és una mena de neurosi acadèmica, malaltia força estesa entre els antropòlegs i també entre els historiador. És a dir, entre tots aquells que s’hi dediquen a estudiar casos particulars, específics, on la comparança és difícil i on, en conseqüència, també ho és obtenir un coneixement general19.

Així doncs, fer història local, fer bona història local, és una manera significativa de fer història. Avantatges no en falten. Molts els hem vist i altres són també evidents. La passió amb la que habitualment es fa n’és un i ben positiu, perquè impulsa a conèixer el passat. Això sí, sense deixar-se portar, sense caure en el perill de la familiaritat, el de creure que els nostres avantpassats són com nosaltres i que els podem comprendre totalment. Cal recordar que la fractura existeix i que necessitem distanciar-nos, perquè només així assumiren que hi ha certes coses que semblen gairebé inintel·ligibles i que això ens exigeix esforçar-nos per a restituir el context en el que poden tenir sentit.

18 GINZBURG, Carlo; "Microstoria: due o tre cose che so di lei", Quaderni Storici, 86 (1994), pp.511-539 (Hay una versión castellana, que no es totalmente idéntica, en Manuscrits, 12 (1994), pp.13-42). GRENDI, Edoardo; "Ripensare la microstoria?", Quaderni Storici, 86 (1994), pp.539-549. 19 “El modo en que pensamos ahora: Hacia una etnografía del pensamiento Moderno”, en GERRTZ, Clifford; Conocimiento local. Ensayos sobre la interpretación de las cultura, Paidós, Barcelona, 1994, p.179.

175

Page 176: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna

La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

176

Page 177: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Los oficios y la endogamia laboral en las parroquias del obispado de Barcelona en 1605-1607 y 1625- Jose María Prat (Universitat Autònoma de Barcelona) Resum /Resumen /Abstract A partir dels documents episcopals barcelonins, on es detallen els impostos sobre les noces ("esposalles") ocorregudes a les parròquies del bisbat de Barcelona en els períodes compresos entre l'1 de maig de 1605 i el 30 d'abril de 1607, i el 1 maig 1625 i el 30 d'abril de 1627, en aquest article s'ha realitzat una anàlisi dels oficis dels contraents masculins, així com de les similituds relacionals existents entre l'ofici del nuvi i els del seu pare i el seu sogre, confirmant en tots dos períodes, un ampli predomini de les activitats del sector primari, especialment dels pagesos, seguides pels artesans dedicats a la fabricació de roba, en el sector secundari, tot això en el marc d'una certa endogàmia laboral A partir de los documentos episcopales barceloneses, donde se detallan los impuestos sobre las bodas ("esposalles") ocurridas en las parroquias del obispado de Barcelona en los períodos comprendidos entre el 1 de mayo de 1605 y el 30 de abril de 1607, y el 1 de mayo de 1625 y el 30 de abril de 1627, en el presente artículo se ha realizado un análisis de los oficios de los contrayentes masculinos, así como de las similitudes relacionales existentes entre el oficio del novio y los de su padre y su suegro, confirmándose en ambos períodos, un amplio predominio de las actividades del sector primario, especialmente de los payeses, seguidas por los artesanos dedicados a la fabricación de ropa, en el sector secundario, todo ello en el marco de una cierta endogamia laboral From Barcelona Episcopal documents, detailing taxes on weddings ("esposalles") occurred in the parishes of the diocese in the periods between May 1, 1605 and April 30, 1607, and May 1, 1625 and April 30, 1627, this article has made a analysis of the relations of the jobs of the male spouses and relational similarities between the job of the groom and his father and his father-in-law, confirmed in both periods a wide prevalence of primay sector activities, especially farmers, followed by craftsmen, dedicated to manufacture of clothing, in the secondary sector, all withing the framework of a certain generational job inbreeding about the employment

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Endogàmia, relacions laborals, Barcelona-anàlisi relacional, oficis Endogamia, relaciones laborales, Barcelona, análisis relacional-oficios Inbreeding, relationships, Barcelona, relational, analysis-jobs

Para desarrollar el presente trabajo se ha partido de los datos extraídos de los

libros de bodas (denominados "esposalles") existentes en el archivo parroquial del Obispado de Barcelona, que incluía la ciudad de Barcelona y las parroquias asociadas, donde se especificaba la relación secuencial de los casamientos, incluyendo los nombres de los dos contrayentes y de sus padres, así como el lugar de residencia y el oficio del novio, su padre y su suegro. Si la contrayente era viuda, se citaba el nombre y apellido, lugar de residencia y oficio del difunto marido. Además, también se incluía el importe de las tasas asociadas a cada casamiento.

Para ello se han analizado dos períodos. El primero, entre el 1 de mayo de 1605 y el 30 de abril de 1607, y el segundo, entre el 1 de mayo de 1625 y el 30 de abril de 1627.

177

Page 178: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

La metodología utilizada, para cada uno de los dos períodos seleccionados, ha sido la siguiente: -Primero se han entrado los datos en un archivo en Access -Después se ha convertido este fichero a Excel -A continuación, en la hoja de datos Excel se han seleccionado las columnas con los oficios del novio, del padre y del suegro -Seguidamente se han depurado estos campos, eliminando las filas sin oficio del novio, y se han corregido y unificado los nombres de todos los oficios -Luego se ha reordenado la tabla resultante, agrupándola alfabéticamente según los oficios del novio -Seguidamente, para una mayor operatividad del análisis, se han agrupado los oficios en los 25 grupos siguientes (Fig. 1):

1 ARTESANOS VARIOS

2 ARTESANOS DEL METAL

3 PAYESES

4 HORTELANOS

5 TRABAJADORES RURALES

6 GANADEROS

7 TRABAJADORES DEL MAR

8 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA SALUD

9 COMERCIANTES

10 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA CONSTRUCCIÓN

11 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LOS MATERIALES DE CONSTRUCCIÓN

12 ARTISTAS

13 MENDICANTES

14 TRABAJADORES DE LA ADMINISTRACION

15 SEÑORES

16 SERVIDORES

17 TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA

18 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA ALIMENTACIÓN Y LA HOSTELERIA

19 TRABAJADORES DE LA ROPA

20 TRABAJADORES DE LA PIEL

21 TRABAJADORES DEL TRANSPORTE

22 PORTEROS

23 TRABAJADORES DE LA MADERA

24 TRABAJADORES SIN ESPECIALIZAR

25 MILITARES

Figura 1. Tabla con los 25 subgrupos preseleccionados (elaboración propia)

-Después se ha creado una nueva tabla con los 25 subgrupos preseleccionados -Se han realizado los cálculos estadísticos de la tabla inicial y de la tabla agrupada -Con el programa Ucinet 6 , a partir de las tablas de Excel anteriores, se han creado las matrices relacionales, simétricas, cuadradas, ponderadas y modo-1 (oficio hijo-oficio padre y oficio hijo-oficio suegro) -Seguidamente se han numerado los oficios de los hijos de 1 a 25 (asignándoles los círculos de color negro), y de 101 a 125 y 201 a 225 los de los padres y suegros,

178

Page 179: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

respectivamente (representados mediante cuadrados de color gris), creando con Ucinet 6 las correspondientes tablas de atributos de las matrices anteriores -Con el programa NetDraw se ha visualizado el diagrama relacional de los oficios hijo-padre y hijo-suegro -Con Ucinet 6 se han transformado las matrices ponderadas anteriores en matrices simétricas binarias y se ha calculado la densidad de la red -A continuación se ha realizado una nueva agrupación, a partir de la anterior tabla agregada de oficios, esta vez en función de los sectores productivos, según la tabla siguiente (Fig. 2).

POBLACIÓN ACTIVA

SECTOR PRIMARIO SECTOR SECUNDARIO SECTOR TERCIARIO

PAYESES ARTESANIA RESTO TRABAJOS MARINOS

HUERTOS METAL SALUD

TRABAJADORES RURALES CONSTRUCCIÓN COMERCIO

GANADERIA MATERIALES CONSTRUCCIÓN OCIO Y ARTE

PESCADORES ARTESANOS ROPA ADMINISTRACION

ARTESANOS PIEL SERVIDORES

ACADÉMICOS

ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA

TRANSPORTE

OTROS PORTEROS

SEÑORES TRABAJADORES

MENDICANTES MILITARES

Figura 2. Tabla con los 25 subgrupos por sector de actividad (elaboración propia)

-Finalmente, para confirmar la consistencia de los resultados obtenidos, se han comparado los resultados con otros existentes en períodos más o menos similares y en un territorio próximo al aquí analizado Período primero: 1-5-1605 al 30-4-1607

Entre el 1 de mayo de 1605 y el 30 de abril de 1607, en los documentos analizados se consignaron 1.818 matrimonios, de los cuales en 1.772 (el 97,47%) se incorporó el oficio del novio, en 800 (el 45,14%) el del padre del novio y en 1.236 (el 69,75%) el del padre de la novia. l universo del presente análisis se ciñe a la muestra obtenida con las partidas de matrimonio en las que consta el oficio del novio, es decir, las 1.772 ya comentadas (el 97,47% del total de casamientos documentados).

En esta muestra se han contabilizado 158 oficios distintos, siendo los diez que aparecen más frecuentemente (que corresponden al 61% del total de la muestra) los que se relacionan en la tabla siguiente (Fig. 3), donde se puede apreciar que el oficio más común, en este período, entre los contrayentes masculinos era el de payés (32%), mientras que los restantes oficios tenían unos porcentajes de frecuencia muy inferiores, ya que ninguno de ellos superaba el 8%.

179

Page 180: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Figura 3. Relación de los 10 oficios más frecuentes (1605-1607) (elaboración propia)

Si nos centramos solamente en los tres oficios más repetidos de la tabla anterior,

vemos que su suma alcanza el 43,63% del total de los apuntes de los oficios de los contrayentes masculinos de la muestra (Fig. 4), siendo el payés el oficio más frecuente (32%), seguido por los pelaires (7,62%).

1 payeses 32% 2 pelaires 7,62% 3 sastres 4,01%

Figura 4. Relación de los 3 oficios más frecuentes (1605-1607) (elaboración propia)

Agrupando los 158 oficios en los 25 grupos inicialmente preseleccionados, tenemos:

oficio

nº inscripciones en la muestra

% repeticiones

en la muestra

1 ARTESANOS VARIOS 53 2,99%

2 ARTESANOS DEL METAL 74 4,18%

3 PAYESES 567 32,00%

4 HORTELANOS 58 3,27%

5 TRABAJADORES RURALES 13 0,73%

6 GANADEROS 6 0,34%

7 TRABAJADORES DEL MAR 51 2,88%

8 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA SALUD 26 1,47%

9 COMERCIANTES 94 5,30%

10 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA CONSTRUCCIÓN 48 2,71%

11 TRABAJADORES MATERIALES DE CONSTRUCCIÓN 12 0,68%

12 ARTISTAS 2 0,11%

13 MENDICANTES 2 0,11%

1 La forma castellana "pelaire" es un catalanismo procedente de "paraire" (según indica el Diccionario Catalàn-Valenciano-Balear, editado on-line por el Institut d'Estudis Catalans (http: //dcvb.iecat.net)

noficio% de

repetición en la

muestra1

payeses 32%

2 pelaires1 7,62% 3 sastres 4,01% 4 hortelanos 3,22% 5 zapateros 3,10% 6 trabajadores sin especialización 2,99% 7 negociantes 2,48% 8 albañiles 1,92% 9 tejedores de lino 1,86%

10 notarios 1,75%

180

Page 181: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

14 TRABAJADORES DE LA ADMINISTRACION 44 2,48%

15 SEÑORES 28 1,58%

16 SERVIDORES 6 0,34%

17 TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA 18 1,02%

18 TRABAJADORES ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA 83 4,68%

19 TRABAJADORES DE LA ROPA 356 20,09%

20 TRABAJADORES DE LA PIEL 83 4,68%

21 TRABAJADORES DEL TRANSPORTE 42 2,37%

22 PORTEROS 6 0,34%

23 TRABAJADORES DE LA MADERA 46 2,60%

24 TRABAJADORES SIN ESPECIALIZAR 53 2,99%

25 MILITARES 1 0,06%

Total 1772 100%

Figura 5. Tabla agregada con los 25 subgrupos preseleccionados (1605-1607) (elaboración propia)

Según se observa en la tabla agregada anterior (Fig. 5), el grupo más numeroso

eran los payeses (el 32%), seguido por los artesanos de la ropa (20,09%), mientras que ninguno de los restantes 23 grupos profesionales llegaba al 6%. Como vemos, en este período, en el obispado de Barcelona, cuyas bodas se encontraban mayoritariamente focalizadas en la capital, se evidencia el papel preponderante del sector primario sobre las restantes actividades, manufactureras y de servicios, entre las que destacaban los trabajadores del ramo del textil, que incluyen a los pelaires. Por su parte, en el sector terciario destacaba el comercio, con el 5,30%. La agrupación porcentual de los oficios de los novios (Fig. 6) será:

2,99%

4,18%

32,00%

3,27%

0,73%

0,34%

2,88%

1,47%

5,30%

2,71%

0,68%

0,11%

0,11%

2,48%

1,58%

0,34%

1,02%

4,68%

20,09%

4,68%

2,37%

0,34%

2,60%

2,99%

0,06%

0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00%

ARTESANIA

M ETAL

PAYESES

HUERTOS

TRABAJADORES RURALES

GANADERIA

TRABAJOS M ARINOS

SALUD

COM ERCIO

CONSTRUCCIÓN

M ATERIALES CONSTRUCCIÓN

OCIO Y ARTE

M ENDICANTES

ADM INISTRACION

SEÑORES

SERVIDORES

ACADÉM ICOS

ALIM ENTACIÓN Y HOSTELERIA

ARTESANOS ROPA

ARTESANOS PIEL

TRANSPORTE

PORTEROS

M ADERA

TRABAJADORES

M ILITARES

Figura 6. Gráfico porcentual con los resultados de los 25 subgrupos preseleccionados

(1605-1607) (elaboración propia)

181

Page 182: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Si efectuamos una segunda agregación de los oficios, esta vez según los sectores de actividad indicados en la introducción del presente artículo, tendremos el gráfico siguiente (Fig. 7):

37%

38%

25%

SECTOR PRIM ARIO SECTOR SECUNDARIO SECTOR TERCIARIO

Figura 7. Gráfico porcentual con los resultados porcentuales por

sectores de actividad (1605-1607) (elaboración propia)

En el gráfico anterior (Fig. 7) se observa como predominan los oficios pertenecientes a los sectores primario y secundario, con un 75% del total, entre ambos.

Para el análisis relacional de las profesiones de los hijos con sus padres (Fig.85) y suegros (Fig. 9), a partir de los datos agregados, se han obtenido los dos diagramas relacionales ponderados siguientes, donde el grosor de las líneas muestra la intensidad de las relaciones entre los oficios. Los 50 actores presentes en la red (25 grupos de oficios distintos de los hijos y otros 25de los padres o suegros), de los que, en el primer caso, 6 no se han relacionado con ningún otro (los ganaderos y militares, en el caso de los hijos, y los ganaderos, mendicantes, servidores y artistas, en el de los padres) y los restantes 44 sí que lo han hecho, y en el segundo han sido 5 los no relacionados (los militares, en el caso de los hijos, y los ganaderos, mendicantes, servidores y militares, en el de los padres) y 45 los que sí, han generado 254 relaciones diferentes en ambos casos.

Ello indica que en la muestra no hay constancia de ningún caso en el que si el padre era ganadero, mendicante, servidor o artista, el hijo también lo fuese, ni tampoco que si el hijo era ganadero o militar, el padre también lo fueses, cosa que no ocurre con todos los restantes oficios de padres e hijos.

Además, en la muestra no existe ninguna endogamia, de padres a hijos, solamente en el oficio de ganaderos.

Igualmente, tampoco hay constancia de ningún caso, en la muestra, de que si el suegro era militar, ganadero, mendicante o servidor, el hijo también lo fuese, ni tampoco que si el hijo fuese militar el suegro también lo hubiese sido.

En este caso, en la muestra no existe ninguna endogamia, de suegros a hijos, solamente en el oficio de militar.

182

Page 183: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Figura 8. Diagrama con las relaciones oficios hijos-padres en los 25 subgrupos

preseleccionados (1605-1607) (elaboración propia)

Figura 9. Diagrama con las relaciones oficios hijos-suegros en los 25 subgrupos

preseleccionados (1605-1607) (elaboración propia)

La observación visual de los dos diagramas relacionales anteriores (Fig. 8 y 9) ya

nos muestra que existen más relaciones en la segunda figura que en la primera, lo que

183

Page 184: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

indica que los oficios de los padres e hijos son más endogámicos que los de los hijos y suegros. Ello queda corroborado calculando la densidad de ambas redes (Wasserman y Faust, 1994). Así, en el primer caso (oficios padres-hijos) la densidad media de la red era del 10,37% (con una desviación estándar de 0,3048), mientras que en el segundo era de 16,08% (con una desviación estándar de 0,3847), lo que demuestra que al ser mayor la densidad en el segundo caso, la endogamia de oficios entre padres e hijos superaba casi en un 6% a la existente entre hijos y suegros. Finalmente, la mayor intensidad de relaciones (trazos más gruesos en los diagramas), que nos indica el grado de frecuencia de las relaciones entre los oficios del hijo con el padre o el suegro, en ambos casos se de entre los payeses (gran porcentaje de endogamia profesional), seguido, a distancia, por les trabajadores de la ropa (especialmente en el caso de los pelaires, también con un alto porcentaje de endogamia profesional) y, más lejos, por los hijos que trabajan con la ropa y cuyos padres o suegros eran payeses. Segundo período: 1-5-1625 al 30-4-1627 Entre el 1 de mayo de 1625 y el 30 de abril de 1627, en los documentos analizados se consignaron 2.034 matrimonios en el obispado de Barcelona, de los cuales en 1.975 (el 97,1%) se incorporó el oficio del novio, en 668 (el 33,82%) el del padre del novio y en 1.323 (el 66,98%) el del padre de la novia. El universo del presente análisis se ciñe a la muestra obtenida con las partidas de matrimonio en las que consta el oficio del novio, es decir, las 1.975 ya comentadas. En esta muestra, en el caso de los contrayentes masculino, se han contabilizado 124 oficios distintos para este período, siendo los diez que aparecen más frecuentemente (que corresponden al 61% del total de la muestra) los que se relacionan en la tabla siguiente (Fig. 10).

1 payeses 40,81% 2 pelaires 7,80% 3 sastres 4,91% 4 zapateros 3,29% 5 hortelanos 2,99% 6 tejedores de lino 1,92% 7 marineros 1,87% 8 pescadores 1,82% 9 carpinteros 1,62%

10 tejedores de lana 1,42%

Figura 10. Relación de los 10 oficios más frecuentes (1625-1627) (elaboración propia)

Como puede apreciarse en el gráfico anterior (Fig. 10), el oficio más frecuente entre los contrayentes masculinos era el de payés (40,81%), mientras que ninguno de los restantes oficios alcanzaba el 8%.

Si nos centramos solamente en los tres oficios más repetidos de la tabla anterior,

184

Page 185: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

veremos que su suma de ellos corresponde al 53,52% del total de los oficios de los apuntes de la muestra (Fig. 11), siendo los payeses los más frecuentes (con el 40,81%), seguidos, a larga distancia, por los pelaires (7,8%).

1 payeses 40,81% 2 pelaires 7,80% 3 sastres 4,91%

Figura 11. Relación de los 3 oficios más frecuentes (1625-1627) (elaboración propia)

Al igual que se ha realizado para el período anterior, agrupando los 124 oficios,

encontrados en este período, en los 25 grupos inicialmente preseleccionados, el resultado de esta agregación nos ha dado la tabla siguiente (Fig. 12):

1 ARTESANOS VARIOS 64 3,24% 2 ARTESANOS DEL METAL 67 3,39%

3 PAYESES 806 40,81%

4 HORTELANOS 59 2,99%

5 TRABAJADORES RURALES 4 0,20%

6 GANADEROS 2 0,10%

7 TRABAJADORES DEL MAR 76 3,85%

8 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA SALUD 28 1,42%

9 COMERCIANTES 68 3,44%

10 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA CONSTRUCCIÓN 35 1,77%

11 TRABAJADORES MATERIALES DE CONSTRUCCIÓN 6 0,30%

12 ARTISTAS 5 0,25%

13 MENDICANTES 1 0,05%

14 TRABAJADORES DE LA ADMINISTRACION 29 1,47%

15 SEÑORES 24 1,22%

16 SERVIDORES 0 0,00%

17 TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA 13 0,66%

18 TRABAJADORES ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA 66 3,34%

19 TRABAJADORES DE LA ROPA 420 21,27%

20 TRABAJADORES DE LA PIEL 96 4,86%

21 TRABAJADORES DEL TRANSPORTE 37 1,87%

22 PORTEROS 2 0,10%

23 TRABAJADORES DE LA MADERA 66 3,34%

24 TRABAJADORES SIN ESPECIALIZAR 0 0,00%

25 MILITARES 1 0,05%

Total 1975 100%

Figura 12. Tabla agregada con los 25 subgrupos preseleccionados (1625-1627) (elaboración propia)

Tal como se refleja en la tabla anterior (Fig. 12), el grupo más numeroso de

oficios de los contrayentes masculinos era el de los payeses (el 40,81%), seguido por los trabajadores de la ropa (21,27%), mientras que ninguno de los restantes grupos profesionales llegaba al 5%. Como vemos, en este segundo período, en el obispado de Barcelona, también se continuaba evidenciando el papel preponderante del sector primario sobre las restantes

185

Page 186: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

actividades de la población activa. Gráficamente, tendremos la siguiente agrupación porcentual de los oficios de los contrayentes masculinos (Fig. 13):

3,24%

3,39%

40,81%

2,99%

0,20%

0,10%

3,85%

1,42%

3,44%

1,77%

0,30%

0,25%

0,05%

1,47%

1,22%

0,00%

0,66%

3,34%

21,27%

4,86%

1,87%

0,10%

3,34%

0,00%

0,05%

0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00% 40,00% 45,00%

ARTESANIA

M ETAL

PAYESES

HUERTOS

TRABAJADORES RURALES

GANADERIA

TRABAJOS M ARINOS

SALUD

COM ERCIO

CONSTRUCCIÓN

M ATERIALES CONSTRUCCIÓN

OCIO Y ARTE

M ENDICANTES

ADM INISTRACION

SEÑORES

SERVIDORES

ACADÉM ICOS

ALIM ENTACIÓN Y HOSTELERIA

ARTESANOS ROPA

ARTESANOS PIEL

TRANSPORTE

PORTEROS

M ADERA

TRABAJADORES

M ILITARES

Figura 13. Gráfico porcentual con los resultados de los 25 subgrupos (1625-1627)

(elaboración propia)

Si efectuamos una segunda agregación de los oficios, esta vez según los sectores de actividad indicados en la introducción del presente artículo, tendremos el gráfico siguiente (Fig. 14):

43,38%

36,06%

20,56%

SECTOR PRIM ARIO SECTOR SECUNDARIO SECTOR TERCIARIO

Figura 14. Gráfico porcentual con los resultados porcentuales

por sectores de actividad (1625-1627) (elaboración propia)

En el gráfico anterior (Fig. 14) se observa como predominan los oficios

186

Page 187: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

pertenecientes al sector primario (43,38%), seguidos de los del secundario (36,06%). A continuación se han obtenido los diagramas relacionales entre los oficios de los hijos y de los padres (Fig. 15) y de los hijos y suegros (Fig. 16), siguiendo la misma nomenclatura que se ha utilizado para el primer período.

En ellos se puede observar que los 50 actores presentes en la red (25 grupos de oficios distintos de los hijos y otros 25 de los padres o suegros), de los que, en el primer caso, 13 no se han relacionado con ningún otro (los ganaderos, artistas, porteros, mendicantes, servidores, trabajadores de materiales de construcción y trabajadores sin especializar, en el caso de los hijos, y los ganaderos, mendicantes, servidores, porteros, militares y trabajadores sin especializar, en el de los padres) y los restantes 37 sí que lo han hecho, y en el segundo han sido 11 los no relacionados (los mendicantes, servidores, artistas, porteros, trabajadores de materiales de construcción y trabajadores sin especializar, el caso de los hijos, y los ganaderos, mendicantes, servidores, porteros y trabajadores sin especializar, en el de los padres) y 39 los que sí, han generado 330 relaciones diferentes en ambos casos.

Ello indica que en la muestra no hay constancia de ningún caso en el que si el padre era ganadero, mendicante, servidor, portero, militar o trabajador sin especializar, el hijo también lo fuese, ni tampoco que si el hijo era ganadero, artista, mendicante, servidor, portero, trabajador de materiales de construcción o trabajador sin especializar, el padre también lo fueses, cosa que no ocurre con todos los restantes oficios de padres e hijos.

Así pues, según la muestra, los oficios de ganadero, mendicante, servidor, portero o trabajador sin especializar, no tenían ninguna clase de eran endogamia de padres a hijos. Igualmente, tampoco hay constancia de ningún caso, en la muestra, de que si el suegro era ganadero, mendicante, servidor, portero o trabajador sin especializar, el hijo también lo fuese, ni tampoco que si el hijo fuese trabajador sin especializar, artista, mendicante, servidor, portero o trabajador de materiales de construcción, el suegro también lo hubiese sido.

En este caso, los oficios de mendicante, servidor, portero o trabajador sin especializar, no tenían ninguna endogamia en la muestra analizada.

Figura 15. Diagrama con las relaciones oficios hijos-padres en los 25 subgrupos

preseleccionados(1625-1627) (elaboración propia)

187

Page 188: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Figura 16. Diagrama con las relaciones oficios hijos-suegros en los 25 subgrupos

preseleccionados(1625-1627) (elaboración propia)

La observación visual de los dos diagramas relacionales anteriores (Fig. 15 y 16) ya nos muestra que existen muchas más relaciones en la segunda figura que no en la primera, lo que indica que, al igual que en período anterior, los oficios de los padres e hijos son más endogámicos que los de los hijos y suegros.

Ello queda corroborado calculando la densidad de ambas redes. Así, en el primer

caso (oficios padres-hijos) la densidad media de la red era del 8,94% (con una desviación estándar de 0,2896), mientras que en el segundo era de 13,47% (con una desviación estándar de 0,3414), lo que demuestra que al ser mayor la densidad en el segundo caso, la endogamia de oficios entre padres e hijos superaba casi en un 5% a la existente entre hijos y suegros.

A su vez, la mayor frecuencia de relaciones, en ambos casos, se de entre los

payeses (con gran porcentaje de endogamia profesional), seguido, a distancia, por les trabajadores de la ropa (especialmente en el caso de los pelaires, también con un cierto porcentaje de endogamia profesional) y, más lejos, por los hijos payeses cuyos padres o suegros eran trabajadores de la ropa, los hijos payeses con suegros hortelanos y los hijos que trabajaban con la ropa y con padres payeses. Comparación entre los dos períodos

Si comparamos los resultados de la muestra, obtenidos en ambos períodos, vemos, en primer lugar, la mayor presencia de oficios distintos de los contrayentes masculinos en el primer periodo, ya que en el segundo aparecen 21 nuevos oficios y desaparecen 50.

Entre los nuevos oficios aparecidos destacan los subasteros, alguaciles reales o los retorcedores de lana, mientras que entre los que no aparecen en el segundo período están los barberos, sirvientes, escuderos, señores, picapedreros y braceros.

Esta situación nos lleva a la conclusión de que en las anotaciones realizadas en el segundo período pudo haber una cierta falta de fiabilidad en la descripción de los oficios, en contra de los trabajadores sin especialización, sirvientes y escuderos, en beneficio de los campesinos.

188

Page 189: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Aun así, ciñéndonos a los oficios que se especificaron en los documentos obispales de Barcelona, se ha confeccionado la siguiente tabla porcentual comparativa de oficios entre los dos períodos (Fig. 17).

comparativa oficios 1605-07 vs 1625-27

0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00% 40,00% 45,00%

ARTESANIA

M ETAL

PAYESES

HUERTOS

TRABAJADORES RURALES

GANADERIA

TRABAJOS M ARINOS

SALUD

COM ERCIO

CONSTRUCCIÓN

M ATERIALES CONSTRUCCIÓN

OCIO Y ARTE

M ENDICANTES

ADM INISTRACION

SEÑORES

SERVIDORES

ACADÉM ICOS

ALIM ENTACIÓN Y HOSTELERIA

ARTESANOS ROPA

ARTESANOS PIEL

TRANSPORTE

PORTEROS

M ADERA

TRABAJADORES

M ILITARES

1605-07 1625-27

Figura 17. Comparación entre los grupos de oficios existentes en los dos períodos

(elaboración propia)

Como se puede apreciar en la tabla anterior (Fig. 17), destaca el aumento porcentual de payeses en la segunda generación de contrayentes, posiblemente debido a las anomalías indicadas anteriormente, así como también podemos apreciar el incremento de los oficios en el sector servicios (especialmente en actividades de comercio y de administración) y en las actividades relacionadas con la construcción.

Agrupando sectorialmente los 25 grupos inicialmente predefinidos, podemos construir la siguiente tabla comparativa (Fig. 18):

1605-07 1625-27

SECTOR PRIMARIO

PAYESES 567 84,88% 806 88,86%

HUERTOS 58 8,68% 59 6,50%

TRABAJADORES RURALES 13 1,95% 4 0,44%

GANADERIA 6 0,90% 2 0,22%

PESCADORES 24 3,59% 36 3,97%

Total sector 668 100,00% 907 100,00%

38,35% 46,51%

SECTOR SECUNDARIO

ARTESANIA 53 7,89% 64 8,49%

METAL 74 11,01% 67 8,89%

CONSTRUCCIÓN 48 7,14% 35 4,64%

MATERIALES CONSTRUCCIÓN 12 1,79% 6 0,80%

ARTESANOS ROPA 356 52,98% 420 55,70%

ARTESANOS PIEL 83 12,35% 96 12,73%

MADERA 46 6,85% 66 8,75%

189

Page 190: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Total sector 672 100,00% 754 100,00%

38,58% 38,67%

SECTOR TERCIARIO

RESTO TRABAJOS MARINOS 27 6,72% 40 13,84%

SALUD 26 6,47% 28 9,69%

COMERCIO 94 23,38% 68 23,53%

OCIO Y ARTE 2 0,50% 5 1,73%

ADMINISTRACION 44 10,95% 29 10,03%

SERVIDORES 6 1,49% 0 0,00%

ACADÉMICOS 18 4,48% 13 4,50%

ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA 83 20,65% 66 22,84%

TRANSPORTE 42 10,45% 37 12,80%

PORTEROS 6 1,49% 2 0,69%

TRABAJADORES 53 13,18% 0 0,00%

MILITARES 1 0,25% 1 0,35%

Total sector 402 100,00% 289 100,00%

23,08% 14,82%

Total población activa 1742 1950

OTROS

SEÑORES 28 93,33% 24 96,00%

MENDICANTES 2 6,67% 1 4,00%

Total otros 30 100,00% 25 100,00%

Figura 18. Comparación sectorial de los oficios existentes en los dos períodos (elaboración propia)

Como se observa en la tabla anterior (Fig. 18), en el segundo período, la

población de contrayentes masculinos dedicados al sector primario creció más de ocho puntos de porcentaje, ya que ha pasado del 38,35% de la población activa al 46,51% (con un mayor peso de payeses, que han pasado de ser el 84,88% del sector al 88,86%), mientras que en los restantes sectores ha disminuido, muy ligeramente en el secundario y considerablemente en los servicios, donde se ha pasado del 23,08% de la población activa al 14,82%, por causa de la desaparición de los oficios relacionados con los trabajos sin especializar (braceros, ...), lo que nos confirma nuestras dudas, ya expresadas anteriormente, sobre la fiabilidad de las descripciones de los oficios, en el caso del segundo período.

A su vez, si comparamos los resultados obtenidos en el análisis relacional de las agrupaciones de oficios, realizado con UCINET 6, para ambos períodos, obtenemos la tabla siguiente (Fig. 19):

1605-1607 1605-1607 1625-1627 1625-1627 Red de oficios

hijos-padres Red de oficios hijos-suegros

Red de oficios hijos-padres

Red de oficios hijos-suegros

nº total de actores en la red 50 50 50 50 nº actores sin relacionar 6 5 13 11 nº actores relacionados 44 45 37 39 nº de relaciones distintas existentes en la red

254 254 330 330

190

Page 191: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

densidad media de la red 10,37% 16,08% 8,94% 13,47% desviación estándar de la densidad media

0,3048 0,3847 0,2896 0,3414

Figura 19. Tabla comparativa con los resultados del análisis relacional de las agrupaciones de oficios para ambos períodos (elaboración propia)

En el segundo período hay un mayor número de relaciones entre oficios distintos,

ya que, aunque se ha disminuido el número absoluto de oficios (con las salvedades de fiabilidad ya comentadas), ha aumentado el número de matrimonios, y, en ambos períodos, se observa una mayor densidad en las redes de oficios hijos-suegros que no en la de hijos-padres, lo que representa una mayor endogamia profesional entre padres e hijos que no entre hijos y suegros.

Además, al ser menor la densidad respecto a las redes equivalentes del primer período, se puede concluir que había un mayor grado de permanencia en el oficio en el segundo período. Conclusiones

En conjunto, como se desprende de la tabla anterior, en ambos períodos, en el obispado de Barcelona, que no se debe olvidar que se encontraba muy focalizado en la capital catalana, se evidencia el papel preponderante del sector primario (concretamente, los payeses) sobre las restantes actividades, manufactureras y de servicios, entre las que destacaban los trabajadores del ramo del textil, que incluyen a los pelaires, empezando a destacar, dentro del sector terciario, el comercio, con el 5,30%.

Al respecto, hay que tener en cuenta que el sector textil, en Catalunya, en los siglos XVI-XVII, era la principal actividad industrial (Torres, 1985, 1992, 1997), con una presencia muy significativa en las ciudades y villas, como Barcelona.

Esta actividad manufacturera, en especial la industria lanera, aparece como actividad alternativa a la agricultura, tanto en el aspecto laboral, como medio de paliar el subempleo del campo, como en el económico, sirviendo de ingresos complementarios a los campesinos, aunque el predominio seguía siendo, mayoritariamente, de las tareas agrícolas, que aunque se encontraban más focalizados en las poblaciones situadas alrededor de Barcelona, tampoco eran numéricamente despreciables los que, residiendo en la propia ciudad, trabajaban en los cultivos periurbanos. Esta situación se mantuvo inalterable a lo largo de ambos períodos.

Por otra parte, la endogamia profesional en las parroquias del obispado de Barcelona, entre los oficios de los padres e hijos es patente en ambos períodos, ya que, en el contexto del Antiguo Régimen, la transmisión de la profesión de los padres a los hijos era o muy habitual (Molas, 1975), y los resultados aquí obtenidos muestran que el novio pertenecía, mayoritariamente, al mismo sector productivo que su padre, con unos porcentajes muy superiores a otros sectores de oficios no afines.

También destaca la endogamia profesional existente entre hijos y suegros, aunque con menor intensidad que en el caso paterno-filial, ya que no sólo los hijos procuraban continuar con la profesión de su progenitor, sino que la familia de la novia también intentaba emparentar con familias personas de su propio sector o de un estatus

191

Page 192: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

socioeconómico superior . Dentro de esta endogamia profesional sobresalía el caso de los payeses y el de los artesanos gremiales, especialmente los pelaires. Este fenómeno también era significativo en otros gremios, ya que era habitual el traspaso de padres a hijos del negocio familiar (Amelang, 1986).

Además, en el caso de las familias campesinas también existía el deseo de establecer y concertar bodas con hijos de la menestralía con el objetivo inequívoco de mejorar el nivel de vida de las sus hijas.

Tampoco debemos olvidar que el análisis de los enlaces entre las viudas y el nuevo cónyuge muestra que, mayoritariamente, aquella se volvía a casar con un miembro del mismo sector en el que trabajaba el difunto marido.

Si comparamos estos resultados con los obtenidos en otros trabajos similares realizados para otras comarcas catalanas, como puede ser el caso del Baix Llobregat (1566-1700) o de la ciudad de Barcelona (1516), podemos comprobar que la actividad del sector primario variaba entre el 15% de la población activa de la ciudad de Barcelona, en el año 1516 (Torres, 1997), y el 58,46% del Baix Llobregat, en el período 1566-1700 (Gual y Millàs, 2003).

Análogamente, con relación al sector servicios, los resultados presentan unos valores muy superiores en las ciudades con mayor peso demográfico, como era el caso de Barcelona, con unos niveles del 26% de la población activa en la ciudad condal, en el año 1516 (Torres, 1997), y del 2,8% en el caso del Baix Llobregat, en el período 1566-1700 (Gual y Millàs, 2003).

Como vemos, los resultados de nuestra muestra, relativa al obispado de Barcelona (que incluye la capital y las poblaciones cercanas), se encuentran en una posición intermedia entre los otros dos, el de Barcelona y el del Baix Llobregat, lo que es consecuente con el mayor o menor grado de ruralización del territorio analizado (el mínimo en el caso de la ciudad de Barcelona, el intermedio en el caso del obispado de Barcelona y el máximo en el caso de la comarca del Baix Llobregat).

192

Page 193: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Bibliografía AMELANG, James, La formación de una clase dirigente: Barcelona 1490-1714, Barcelona, Ariel, 1986. BETRAN, José Luis, La peste en la Barcelona de los Austria, Lleida, Milenio, 1997. BORGATTI, Steve, Netdraw. Network Visualization. Harvard, Analytic Technologies, Inc., 2006. BORGATTI, Stephen Peter; EVERETT, Martin; FREEMAN, Lin. Ucinet 6 for Windows: Software for Social Network Analysis. Harvard, Analytic Technologies, Inc., 2002. GUAL, Francesc Xavier; MILLÀS, Carles. “L’estructura sociolaboral a Catalunya (s.XVI-XVII): la població activa al Baix Llobregat”, Pedralbes, 23, 2003, pp. 655-670. MOLAS, Pere, Economia i societat al segle XVIII, Barcelona, Curial, 1975. MOLINA, José Luis, El análisis de redes sociales. Una introducción, col. Serie General Universitaria, 10, Barcelona, Editorial Bellaterra, 2001. RODRÍGUEZ, José; MÉRIDA, Fredesvinda, UCINET 6.0 Guía Práctica de Redes Sociales. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2006. TORRES, Xavier, “Manufactura urbana i indústria rural” en DE RIQUER, Borja (dir.), Història. Política, Societat i cultura dels Països Catalans, Barcelona, vol. IV, Enciclopèdia Catalana, 1997, pp. 107-119. TORRES, Xavier, “Activitats econòmiques” en SOBREQUÈS, Jaume (dir.), Història de Barcelona, Barcelona, vol. IV, Enciclopèdia Catalana, 1992, pp. 230. TORRES, Xavier, “Manufactura” en GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, Historia de Catalunya, Barcelona, Ariel, 1985, pp. 285-288. WASSERMAN, Stanley.; FAUST, Katherine, Social Network Analysis: Methods and Applications. New York, Cambridge University Press, 1994.

193

Page 194: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat

Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

194

Page 195: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

“Hacia la Segunda Revolución” de Joaquim Maurín i l’Octubre del 1934 Joel Sans Molas (Universitat Autònoma de Barcelona) Resum /Resumen /Abstract Aquest article analitza el llibre “Hacia la segunda revolución” (títol original de “Revolución y contrarrevolución en España”) de Joaquim Maurín, dirigent principal del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, i el es posa en relació amb el complex esdeveniment de l'esclat revolucionari de l'Octubre de 1934. L'article, a més d'entrar en la relació entre les diferents forces polítiques i les causes de l'Octubre de 1934 a Catalunya, discuteix una qüestió encara no resolta com és l'abast real del moviment revolucionari i vaguístic de l'Octubre a Barcelona. Per últim, l'article analitza de forma inèdita els canvis que va realitzar Maurín respecte el llibre original de 1935 en l'edició de 1966 de Ruedo Ibérico. Maurín va retallar i canviar aspectes significatius del llibre original, per adaptar-lo a la seva pròpia evolució política. S'ofereixen en el present treball la comparació detallada i comentada dels canvis entre les dues edicions Este artículo analiza el libro "Hacia la Segunda revolución" (título original de "Revolución y contrarrevolución en España") de Joaquín Maurín, dirigente principal del Bloque Obrero y Campesino y del POUM, y el se pone en relación con el complejo evento del estallido revolucionario de Octubre de 1934. El artículo, además de entrar en la relación entre las diferentes fuerzas políticas y las causas de Octubre de 1934 en Cataluña, discute una cuestión aún no resuelta como es el alcance real del movimiento revolucionario y huelguístico del Octubre en Barcelona. Por último, el artículo analiza de forma inédita los cambios que realizó Maurín respecto al libro original de 1935 en la edición de 1966 de Ruedo Ibérico. Maurín recortó y cambiar aspectos significativos del libro original, para adaptarlo a su propia evolución política. Se ofrecen en el presente trabajo la comparación detallada y comentada de los cambios entre las dos ediciones From Barcelona Episcopal documents, detailing taxes on weddings ("esposalles") occurred in the parishes This article analyzes the book "Hacia la segunda revolución" (the original title of which was “Revolución y contrarrevolución en España”) by Joaquim Maurín, main leader of the Bloc Obrer i Camperol and the POUM, and links it to the complex events of the revolutionary outbreak of October 1934. Besides from going into the connections between the different political forces and the causes of October 1934 in Catalonia, the article also argues the yet unsolved question about the real dimension of the revolutionary and the strikers' movement of that period in Barcelona. Lastly, the article analyzes, unprecedently, the changes Maurín made to the 1966 edition, published by Ruedo Ibérico, compared to the 1935 original book. Maurín cut and altered significant aspects of the original book, in order to adapt it to his own political evolution. This work offers a thorough and commented comparison of the changes between the two editions

Paraules clau /Palabras clave /Key Words Octubre de 1934, Joaquim Maurín, Bloc Obrer i Camperol, Moviment Obrer, Hacia la segunda revolución, Revolución y contrarrevolución en España, Esquerra revolucionària; vaga general, Barcelona Octubre de 1934, Joaquín Maurín, Bloque Obrero y Campesino, Movimiento Obrero, Hacia la Segunda revolución, Revolución y contrarrevolución en España, Izquierda revolucionaria; huelga general, Barcelona October 1934, Joaquim Maurin, Bloc Obrer i Camperol, Moviment Obrer Towards the second revolution, Revolution and Counterrevolution in Spain, Esquerra revolutionary general vague, Barcelona

195

Page 196: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Biografia de Joaquim Maurín Joaquim Maurín va néixer al poble pirinenc de Bonansa (Osca) el 1896. A Osca, on

va estudiar magisteri, va rebre les influències de Joaquín Costa, Unamuno i la pedagogia social. Més tard, a Lleida, va ser professor al Liceu Escolar, entrant en contacte amb, l’anarcosindicalisme de la CNT i el marxisme. El 1914 es va adherir a les Joventuts Republicanes. S’aniria involucrant en el moviment obrer, assistint al Congrés Nacional de la CNT de 1919. Es va afiliar al sindicat l’abril de 1920, pel qual va ser secretari del Comitè provincial de Lleida i director del diari Lucha Social. El principal referent de Maurín en aquests moments és el sindicalisme revolucionari de Sorel.

El 1921 anirà com a delegat cenetista (conjuntament amb Nin) al primer Congrés de

la Internacional Sindical Roja, a la que la CNT s’adhereix. A Moscou coneix a Victor Serge, assisteix al III Congrés de la Comintern i s’impregna directament de l’experiència de la Rússia soviètica. L’octubre, de tornada a Barcelona, es converteix en el secretari general provisional del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1922, quan és empresonat. Després de que la Conferència Nacional de la CNT decidís retirar-se de la ISR, els afins al moviment comunista fundaran els Comitès Sindicalistes Revolucionaris el desembre de 1922. Els CSR publicaran un setmanari dirigit per Maurín, La Batalla (futur òrgan del BOC i del POUM), des del que fan difusió de les idees probolxevics. L’estiu de 1923 i de 1924 assistirà a les reunions internacionals de la ISR i de la IC. De tornada del segon viatge ingressarà al PCE (fundat feia tres anys) i serà la figura principal de la secció catalana-balear. El 1925 José Bullejos esdevé secretari general del PCE.

Durant el 1926 Maurín va tenint crítiques a diferents plantejaments que apareixen

en la premsa comunista. Això porta a que el 1927 la direcció del PCE intenti sense èxit la seva expulsió del partit. El 1929 continuen les tensions, amb Maurín fent les primeres crítiques públiques a l’orientació del “tercer període” de la IC i amb diferències de projecte amb Bullejos. Tot això comporta que el juliol de 1930 la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) s’escindeixi del PCE i comenci el seu curs independent. A la tardor d’aquest any es publica el primer llibre important de Maurín: Los hombres de la dictadura.

El març del 1931 es produirà la fusió de la Federacio amb el Partit Comunista

Català, reforçant la FCCB i creant-se el Bloc Obrer i Camperol, concebuda originàriament com una cercle més ampli (si bé a la pràctica les diferències amb la FCCB seran mínimes). El juliol Maurín, que s’havia negat a anar a Moscou, és expulsat de la IC.

L’abril de 1932 la FCCB realitza el seu segon congrés i canvia el nom a Federació

Comunista Ibèrica (FCI), de la qual Maurín esdevé el secretari general, càrrec que ocuparà d’ara en endavant. Maurín serà la figura més important de la FCI, tenint una gran implicació en les publicacions (La Batalla, L’Hora, etc.), escrivint nombrosos fullets i donant una orientació teòrica i estratègica a l’organització. Serà també el cap de llista del BOC a les eleccions catalanes del novembre de 1932. Al voltant d’aquesta data publica un altre llibre important, La revolución espanyola – De la monarquia absoluta a la revolución socialista, i dos fullets: El Bloque Obrero y Campesino i El fracaso del anarcosindicalismo.

196

Page 197: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

A principis de 1933 Maurín impulsa l’Aliança Obrera, que es materialitzarà, a Catalunya, amb la constitució del primer Comitè el juny. Maurín, a través de l’Aliança, jugarà un paper destacat en la preparació de l’Octubre de 1934.

Seguint la concepció de Maurín de la unitat dels marxistes, el febrer de 1935

comencen l’inici de les negociacions per arribar a un reagrupament, que acabaran amb la fusió del BOC i de la Izquierda Comunista Espanyola de Nin donant lloc al POUM el setembre del mateix any. Maurín també en serà el secretari general. En aquest moment surten a la llum dues noves publicacions: el destacat llibre Hacia la segunda revolución, i el fullet Alianza Obrera.

Després de que el POUM firmi el pacte electoral del Front Popular i el Front d’Esquerres, el febrer de 1936 Maurín serà escollit diputat per Barcelona. El juliol, l’esclat de la guerra el sorprendrà a Galicia. Serà empresonat pel bàndol nacional i romandrà a la presó varis anys fins que el 1947 s’exiliarà als EUA, després de passar per París. A l’exili abandonarà la política, dedicant-se al món del periodisme. Morirà el 1973 a Nova York Idees fonamentals del llibre “Hacia la segunda revolución”1

El llibre es divideix en quatre capítols. En el primer es parteix analíticament de les limitacions de la república (en el camp de les reformes democràtiques) que es va establir forçada pel moviment vaguista de 1930. En el segon es tracta les perspectives del moviment obrer davant una situació que qualifica de revolucionària des del moment en que es va acabar amb la monarquia i davant la qual es fa necessària la unitat a través de l’Aliança Obrera. En el tercer, el capítol central del llibre, es valora el moviment insurreccional d’octubre de 1934 en els seus dos principals focus, la comuna Asturiana, reeixida però aïllada, i la revolta a Catalunya, coixa pel paper de les forces d’ERC. Considera que existia un factor objectiu que permetia, encara que in extremis, la victòria, i que va ser el factor subjectiu de l’actuació i desunió de les diferents organitzacions obreres (una CNT absent fora d’Astúries, un PSOE poc convençut i un PCE sectari i satèl·lit de Moscou) el que va marcar la derrota. L’últim capítol planteja que si el moviment obrer i revolucionari no sap avançar cap a la segona revolució, aconseguint la unitat de les forces obreres, el feixisme, encara no vertebrat, pot acabar donant resposta a la profunda crisi sistèmica de l’Estat espanyol: la dicotomia és “Socialisme o feixisme”.

En els fonaments teòrics de tota l’argumentació trobem la idea de Maurín de la

“revolució democràtico-socialista”2. Tenint en compte l’endarreriment econòmic d’Espanya (amb una revolució agrària pendent, un pes estructural de l’església i una qüestió nacional sense resoldre) però amb un proletariat ja establert, Maurín considera que la necessària revolució democràtica no pot ser duta a terme ni per la burgesia ni per la petita burgesia sinó per la classe treballadora. Aquesta revolució, però, va unida inextricablement a una revolució socialista, la fase democràtica porta encadenada la fase socialista.

1 Utilitzarem el títol original (veure fitxa, apèndix I) ja que té molt més sentit històric. S’ha treballat, tot i així, sobre l’edició de Revolución y Contrarrevolucion en Espanya, però centrant-nos en el cos del llibre. És a dir, deixarem de banda la introducció, epíleg i annex escrits el 1964-65 que s’allunyen políticament del sentit originari del llibre degut a la trajectòria política més moderada que va dur a terme Maurín després de la Guerra Civil. 2 Que ja va descriure en el seu llibre La revolución española quatre anys abans.

197

Page 198: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Els tres elements clau com a forces motores d’aquesta revolució “democràtico-socialista” són el moviment obrer (com a eix principal), el moviment camperol (degut a la reforma agrària fallida) i la petita burgesia catalana empesa per l’alliberament nacional. Maurín planteja que un dels principals problemes dins el camp obert ha estat que, a banda del BOC, la resta de partits i sindicats no han vist la importància dels dos darrers elements i s’han centrat només en el factor obrer. Contràriament, la classe treballadora ha de fer seves les reivindicacions nacionals, per tal d’arrossegar la petita burgesia al seu terreny i també la qüestió agrària, on hi ha una capa pagesa que va més enllà dels jornalers, com els rabassaires. Ambdós elements són factors revolucionari de primer ordre. El proletariat és l’única força social que pot dur a terme aquestes demandes: la burgesia i la petita burgesia ja han mostrat la seva incapacitat com a motor reformador.

Maurín senyala unes línies d’actuació. Per tal d’avançar cap a la segona revolució el

que es fa necessària és la unitat amb dues palanques. La primera, més àmplia, és la confluència de tota la classe treballadora a través de l’Aliança Obrera, que es recolza les organitzacions existents. Tindria una funció de marc unitari però també agafaria la dels soviets. La segona, més específica, seria endegar un procés d’unificació entre totes les forces marxistes, des del PSOE, PCP i PCE fins a la ICE i BOC, cabdal per dotar al proletariat un gran Partit Revolucionari. Aquesta posició era sobretot propagandista (estava lluny de ser possible una unificació orgànica entre la totalitat d’aquestes organitzacions) i buscava un apropament amb les radicalitzades joventuts socialistes. El resultat en seria la unió de la ICE i el BOC, donant lloc al POUM.

Per a Maurín, les possibilitats de triomf d’una segona revolució dependran

d’aconseguir unir el moviment obrer abans que els feixistes puguin soldar el seu front. El feixisme a l’Estat espanyol existeix només embrionàriament. Si bé la CEDA té un caràcter feixistitzant també les limitacions de l’endarreriment econòmic de l’Estat espanyol (sense un gran sector industrial) i de la dreta (monàrquica i catòlica) dificulten quallar una força pròpiament feixista. Davant això, la reacció pot venir de l’exèrcit.

L’últim capítol plasma molta esperança en aquesta segona revolució, arribant a

postular un programa d’actuacions del futur govern obrer i pensant l’impacte internacional que tindria una Federació Ibèrica de Repúbliques Socialistes com a far mundial de la classe treballadora. Hacia la segunda revolución” i l’Octubre de 1934

A l’hora de fer un estudi històric del contingut del llibre ens centrarem en la qüestió de l’Octubre de 1934, sobretot a Catalunya i Barcelona, que és un dels punts més complexes. Hem de partir que, tal com indica el títol original, Hacia la segunda revolución, l’obra està escrita amb la voluntat d’intervenir en el context post moviment d’octubre de 1934 i de traçar una perspectiva orientativa cap a una segona batalla victoriosa. El llibre té l’enfocament de convèncer d’un marc estratègic que permeti avançar cap a aquesta segona revolució i sobre quins sobre els passos tàctics s’ha de dur a terme.

Maurín en la descripció es centra bàsicament en Astúries i Catalunya. Deixa de

banda Madrid i la resta de l’Estat on en general les repercussions van ser menors. El relat sobre Barcelona parteix de la informació que tenia l’autor com a actor en els fets. A

198

Page 199: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Astúries hi havia una certa presència de la FCI des de 19323 i que el 1934 es comptaven 25 afiliats a Mieres4. Maurín coneixia la realitat asturiana5 i a través dels vincles orgànics del partit tenia informació directa del que havia succeït, sobretot a través del militant Manuel Grossi, qui probablement es va refugiar a Barcelona6. Abans d’entrar en detall en els Fets d’Octubre vegem el context dels mesos previs.

L’esquerra, l’Aliança Obrera i la preparació de l’Octubre

La victòria de la CEDA en les eleccions del novembre de 1933 i l’establiment del govern radical de Lerroux (recolzat en el parlament per la CEDA; a partir de l’abril govern de Samper), va marcar decisivament l’esquerra. La marxa enrere que el govern va fer amb les reformes agràries de la legislatura anterior, el fustigament continu de les organitzacions obreres per part dels cossos armats de l’Estat i les simpaties públiques del dirigent de la CEDA Gil Robles pels règims feixistes i autoritaris europeus; tot això en un context en què trobem la Itàlia de Mussolini, un Hitler que havia pujat el poder només feia pocs mesos a través de la via parlamentària i un autoritari Dolphus a Àustria que acabava d’esclafar el moviment obrer vienès a principis d’any, va fer disparar les alarmes dins els partits polítics de l’esquerra. La CEDA es percebia com un partit protofeixista (o feixista) que intentaria fer-se amb el poder a través de les institucions parlamentàries i començar l’establiment d’un règim dictatorial en sintonia amb els referents europeus. A més, coincidia amb un enduriment dels efectes de la crisi i un fort ascens de l’atur7.

Com fer front a l’amenaça de la dreta era vist diferent des de cada organització. El

PSOE, radicalitzat i amb una influència ascendent del caballerisme, va acabar parlant de “insurrecció” i “vaga revolucionària”. Tanmateix, aquesta proclama era més discursiva que real i obeïa a diferents factors. Per una banda, servia per respondre a la pressió que feien tant les bases sindicals d’UGT com les radicalitzades Joventuts Socialistes. Per l’altra, era un intent de que el govern es cohibís i frenés el seus atacs i que Alcalá-Zamora convoqués unes altres eleccions generals (en les que el PSOE no repetiria l’error de presentar-se sense coalició)8.

El BOC feia una anàlisi de que amb la unitat de les organitzacions obreres seria

possible derrotar l’amenaça de “contrarrevolució”. Just després de les eleccions del novembre de 1933 va adreçar-se a la resta d’organitzacions a Catalunya la idea de crear un “front únic”. El desembre s’aconseguia una acord entre PSOE, UGT, USC, Sindicats

3 A Mieres la Federació Comunista Asturiana es va adherir ala FCI el setembre de 1932 a BONAMUSA, Francesc: El Bloc Obrer i Camperol…. p. 123 4 El 1934 també hi havia presència de militants a Albaña, La Felguera, La Rebollada, Ollinogo i Oviedo. DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 557 (apèndix) 5 Hi havia estat realitzant uns mítings l’1 de maig i el 6 de maig del mateix 1934 a Mieres, veure DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 307 (n.) 6 Es sap la presència de Grossi a Barcelona per la seva participació en un míting el 2 de maig de 1935, veure: PARTIT OBRER D'UNIFICACIÓ MARXISTA: Manuel Grossi, miembro de la Alianza Obrera de Asturias, hablará el dos de mayo en el Centro Republicano Las Carolinas sobre "La Insurrección de Asturias". 1935. Document gràfic – Cartell. Per altra banda, el llibre de Grossi: La Insurrección de Asturia: quince días de revolución socialista, va ser publicat el 1935, però en posterioritat al llibre Hacia la segunda revolución pel què Maurín segurament no el va poder aprofitar com a font. 7 L’atur en tres anys havia sumat 250.000 persones i l’abril de 1934 arribava al punt màxim de 703.814 persones, a PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 137. 8 PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 135-156.

199

Page 200: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

d’Oposició, FSL, UdR i la ICE amb el que es creava l’Aliança Obrera9. El BOC va actuar com a motor de l’Aliança Obrera. Tot i així, si el PSOE va entrar a formar-hi part va ser sobretot per la necessitat que tenia d’expandir la seva influència cap a la zona de Catalunya, on no hi tenia pràcticament presència10. El BOC tenia una concepció de l’Aliança com a front únic, que s’havia d’involucrar en totes les lluites, també les laborals. En canvi, el PSOE el considerava un òrgan purament insurreccional i era refractari a les vagues, a les quals veia com un malbaratament d’energies obreres11.

La CNT es va mantenir al marge. Els diferents intents insurreccionals, amb l’últim

el desembre de 1933 contra el nou govern, havien acabat amb derrotes doloroses. Això s’ajuntava amb l’escissió dels sindicats d’oposició provocant una important pèrdua d’afiliació. No es trobava ni amb forces ni ganes d’un nou intent insurreccional i tampoc estava, pel seu apolicitisme i per considerar les Aliances Obreres una maniobra dels comunistes, per una unitat d’actuació amb els partits polítics. Com a única excepció en la CNT, els anarcosindicalistes a Astúries, contraris a l’insurreccionalisme que havia dut a terme el sindicat, van firmar a finals de març de 1934 una aliança amb la UGT12 i es van sumar a l’Aliança.

El BOC, únic partit que tenia un arrelament a tot el territori català, va esdevenir la

força que portava la iniciativa en les Aliances (com ho faria el PSOE a la resta de l’Estat). L’extensió va ser ràpida doncs el juny de 1934 una Conferència de les Aliances Obreres de Catalunya va reunir a Aliances de 26 municipis13.

L’AO de Catalunya va convocar pel 13 de març una vaga general, sense el suport de

la CNT, en solidaritat a unes vagues que tenien lloc a Madrid. Tot i que el BOC la va qualificar de molt reeixida, el cert és que a Barcelona només va tenir efecte en els sectors on hi havia sindicats dominats pels bloquistes (treballadors mercantils i administratius, arts gràfiques i hostaleria)14.

Tot i aquest fracàs, també és cert que el BOC va impulsar a diferents conflictes

laborals fronts únics sindicals (entre sindicats d’oposició, bloquistes i d’altres, sempre amb la CNT al marge) que van tenir èxit en la mobilització i en aconseguir les demandes en els sectors del gràfic, metall, llum i força i el mercantil15. Això donava al BOC i a Maurín unes perspectives optimistes sobre el paper de les Aliances Obreres, que van reforçar la seva concepció sobre el que havia de ser l’Octubre.

El juny de 1934 va tenir lloc una vaga general dels camperols convocada per la

ugetista Federació Nacional de Treballadors de la Terra. El PSOE i la UGT es van negar a estendre la convocatòria a la ciutat i el resultat va ser una repressió duríssima que va deixar la FNTT pràcticament enfonsada16. També l’estiu hi havia un moviment d’insatisfacció creixent al camp català degut a l’oposició de l’Institut Agrícola Català de Sant Isídre i del govern de l’Estat a la Llei de Conreus de la Generalitat. Això va portar a

9 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 240. 10 PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 165. 11 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 255. 12 CASANOVA, Julián: De la calle al frente… p 134. 13 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 2243-247 14 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 251. 15 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 262-267. 16 PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 166.

200

Page 201: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

una radicalització dins la Unió de Rabassaires, amb un enfortiment de la influència del BOC17.

La suma de tots aquests factors portava a Maurín a pensar que s’estaven constituint

el “front triple” que considerava el motor de la revolució: la conjunció de la lluita obrera, la camperola i la nacional. La conclusió optimista del BOC plantejava que era possible aconseguir la República Catalana (tot i que els sindicats d’oposició no compartien aquest objectiu i la ICE no recolzava la reivindicació perquè considerava que era fer-li el joc a ERC18), la qual havia de convertir a Catalunya “en trinchera revolucionaria para abatir la contrarrevolución en toda Espanya”19. En base als tres fronts de lluita el BOC pensava que aconseguiria situar ERC en la posició que volia i desgastar la seva influència.

Molt resumidament, la caiguda del govern Samper l’1 d’octubre de 1934 es va

resoldre amb l’anunci el dia 4 d’un nou govern Lerroux amb tres ministres de la CEDA (a les provocadores carteres de treball, Agricultura i Justícia). L’esquerra va reaccionar convocant una vaga revolucionària pel dia 5. El PSOE es va veure obligat a convocar a una insurrecció que no desitjava i per a la que no estava preparat20. A Catalunya el pes del moviment el va portar l’AO amb un difícil engranatge amb la Generalitat. A Astúries únic lloc on la CNT s’hi va sumar, es va crear una “Comuna” revolucionària que va resistir quinze dies fins a ser derrotada per la repressió de l’exèrcit. L’Octubre a Catalunya

En el llibre Hacia la segunda revolución, Maurín destaca la importància de Catalunya pel fet de ser el territori amb una major classe treballadora i perquè aquesta s’ha situat contra la Generalitat. En la narració que fa interpreta que el joc polític de les forces polítiques més influents, la Lliga, ERC i la FAI, s’ha bastit amb un recolzament mutu i inestable (la Lliga amb el suport de la petita burgesia, ERC amb el suport dels obrers, i la FAI amb una actitud sectària que acaba afavorint a la Lliga). Maurín creia que amb el paper de l’AO en l’acció l’Octubre les contradiccions d’ERC esclatarien i aquest equilibri de la política catalana s’esfondraria (p. 132-13421). Veu tres problemes polítics principals (mantenint la línia de la “triple ofensiva”): la lluita dels obrers contra l’avenç de la reacció en el govern; la ofensiva dels camperols de la terra; la defensa de les llibertats polítiques. A més, n’assenyala dos més, la rebel·lió obrera i camperola contra la petita burgesia dirigent (que seria ERC) i l’enfrontament entre el grup de Dencàs i Companys (p. 135).

Ucelay ha senyalat que el joc polític a Catalunya durant les jornades del 5 i 6

d’octubre era entre tres elements: la coalició de la Generalitat, el sector més nacionalista

17 També, el president de la UdR del Vendrell era des de 1932 el bloquista Pau Padró, a BONAMUSA, Francesc: “El camp català abans del sis d’octubre” a Avenç, núm. 30, 1980. p. 30-31. i DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 220, n. 10 18 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 248. 19 Projecte del BOC publicat el juny de 1934 a la Batalla, citat a DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 280. 20 Largo Caballero pensava que no es produiria l’entrada de la CEDA, a. PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 175 21 Les referències a pàgines del llibre les posarem entre parèntesi en el text. Les pàgines que apareixen fan referència a l’edició Revolución y Contrarrevolución en España de Ruedo Ibérico de 1966.

201

Page 202: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

d’Esquerra-Estat Català, i l’Aliança Obrera22. L’anàlisi d’Ucelay posa més èmfasi en el paper del sector nacionalista, significatiu perquè és també és un dels factors que empeny a Companys a proclamar la República Catalana (indicativa la fase que va dir als seus acompanyants després de proferir el seu discurs: “Ja no diran que no sóc catalanista”)23.

Com diu Balcells, hi ha hagut una doble interpretació dels fets d’octubre: com un

moviment popular que amenaçava en desbordar a la Generalitat i que la va forçar a convocar la República Catalana; com un error de la Generalitat, al fer un càlcul equívoc, doncs el moviment no comptava amb gaire suport popular, com mostrarien les més reduïdes manifestacions populars comparades amb el 14 d’abril de 193124. La primera versió seria la tesi defensada pels consellers de la Generalitat, per ERC i per el BOC (afegint aquest la responsabilitat del fracàs en la manca implicació d’aquests). La interpretació de Maurín en el llibre es col·loca clarament en aquest sentit. Ja hem vist com durant el 1934 aquesta era l’estratègia, desbordar la Generalitat i portar-la al terreny on es volia. En certa manera, aquesta perspectiva tenia una base real. Ucelay mostra la inseguretat d’ERC: “els nacionalistes, insegurs de la seva pròpia capacitat, tenien una por explícita que el BOC i els aliancistes els desplacessin”25.

L’anàlisi que fa Maurín en el seu llibre descriu un moviment enorme i en ascens:

Descriu així la vaga que s’inicia el 5 de març a Barcelona: “La huelga corre y lo devora todo. Es irresistible.(...) Para la ciudad” (p. 132) i “De hora en hora, la Generalidad ve decrecer sus fuerzas y aumentar las de la Alianza Obrera” (p. 137). Per mostrar com la Generalitat es trobaria forçada per la situació, Maurín cita un “Document 1” (un full volant que la Generalitat va repartir el 6 d’octubre) on es diu: “El alzamiento justificado de Catalunya desbordaba las posibiliades del gobierno de la Gneralitat. Y éste o tenía que abandonar el Poder, o reprimir por la violencia una protesta (...) o, en fin, intentar canalitzar el movimiento (...)” (p. 140) És això el que faria a la Generalitat proclamar la República, el dia 6 a les 20h.

Maurín en el seu anàlisi creu que la suma de forces darrera la Generalitat li donava

més possibilitats de guanyar respecte el govern Lerroux. Només a nivell numèric, les forces darrera la Generalitat (3.000 policies i 7.000 escamots) doblarien els 5.000 soldats. Però la derrota es va produir per un actitud capitulant de la Generalitat, que no era “ni ofensiva ni defensiva”, i així “el general Batet con quinientos soldados y unos cañones de salvas acaba con la insurrección” (p. 144). A més, hi havia forces de l’AO a les que Dencàs s’havia negat a donar armes.

Valoració i conseqüències de l’Octubre

En l’anàlisi de Maurín sobre l’Octubre es fa poca referència a Madrid. Si bé Maurín desconfiava de les crides revolucionàries de Caballero i deia que no havia trencat amb el seu passat reformista26, possiblement esperava un moviment més enèrgic a la resta de l’Estat. De fet fa una valoració en termes aliancistes: “La insurrección surgió allí dond ehabía Alianza Obrera: Asturias y Catalunya” i, en canvi, critica, a Madrid el PSOE havia deixat de banda la importància de l’AO (p. 186).

22 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… p. 216. 23 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… p. 219. 24 BALCELLS, Albert: La nit del 6 d’Octubre… p. 38. 25 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista…p. 215. 26 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 255.

202

Page 203: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Sobre el paper del BOC a Catalunya, Pierre Vilar ha parlat de que Maurín va exagerar el seu pes en els esdeveniments i que en conjunt “el fracaso fue total”; Manuel Cruelles, en canvi, valora la capacitat del BOC doncs els seus militants tenien “más deseo de revolución y una mejor cohesión. Sabían de verdad lo que era una revolución y si hubieran contado cun un mayor número de militantes, habrían podido cambiar el curso de esta revolución”27.

Sobre els fets d’Octubre a Barcelona, si bé es poden veure com un fracàs per al

BOC, al no aconseguir reeixir en arrossegar ni ERC ni a la CNT en la seva implicació (ja sigui en la vaga o amb les forces armades), també s’ha de veure, per contra, que el BOC, tot i ser una organització d’una mida reduïda, va ser capaç d’articular i liderar el moviment. El BOC va ser el “pal de paller” de la Aliança Obrera, i les manifestacions locals d’aquestes van controlar molts dels ajuntaments de Catalunya i van fer proclamar la República Catalana prèviament a Barcelona durant els fets d’octubre28. En aquest sentit, si bé el moviment va ser derrotat a Barcelona, la concepció del Front Únic i de l’Aliança Obrera es reafirmaven com l’estratègia correcta a ulls de Maurín.

Més enllà de la generalitzada repressió que va patir el conjunt del moviment obrer,

l’esquerra i les institucions catalanes, són difícils de valorar les conseqüències que va tenir l’alçament d’octubre. En la primera edició, l’Avant, diari clandestí del BOC, deia que gràcies a la insurrecció la contrarrevolució havia estat la “gran derrotada” 29. De fet, la majoria de l’esquerra, la Joventut Socialista, la ICE, el PCE (que es va atribuir indegudament la responsabilitat per Astúries, quan es van sumar a l’AO el mateix setembre), a més del BOC, va fer-ne un balanç positiu, de que marcava un avanç del moviment30.

El resultat és més complex. Respecte la batalla principal que es lliurava contra la

CEDA, es pot considerar que la insurrecció d’octubre va impedir una deriva cap a un autoritarisme ple des de dins del govern31. L’evolució cap a un govern dictatorial, com sí havia passat amb Dolphus a Àustria a principis d’any no va succeir durant els següents mesos. La força que havia demostrat la revolució a Astúries, indicava que un alçament generalitzat a tot l’Estat seria més difícilment controlable. Però a més del moviment obrer, el deteriorament del suport parlamentari del govern, amb un Partit Radical que s’anava enfonsant, també van impedir a la CEDA poder dur a terme un enduriment autoritari. L’altre efecte de l’Octubre sobre la dreta va ser que els sectors més autoritaris i impacients van reforçar la seva visió que era més viable fer-se amb el poder a través de l’exèrcit que a través dels mecanismes electorals32.

Per al conjunt del moviment obrer, l’octubre al suposar un “baptisme de foc” del què el moviment va emergir “moralment enfortit”33. L’experiència de les Aliances

27 Citat a RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 233. 28 El dia 5 a Vilanova i la Geltrú es proclama la República Socialista Sabadell i a Sabadell la República Catalana, veure ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada dels Jacobins. p. 145. A Lleida el 6 d’octubre la vaga convocada per l’AO és general i la ciutat queda sota el seu control; el moviment s’estendrà per més pobles dels voltants (a Vilanova d’Alpicat es va proclamar la república comunista, també a Alfarràs), veure BARRULL, Jaume: “Els fets d’Octubre a les comarques de Lleida” a L’Avenç 187 (Dossier) p 66-67. 29 Avant, 29.10.34 Citat a DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305 30 PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 181 31 PRESTON, Paul: La destrucción de la… p. 180, i DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305 32 BIZCARRONDO, Marta: Octubre del 34… p. 77. 33 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305

203

Page 204: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Obreres, a més, va senyalar un camí unitari. Dins la necessitat d’una “unitat antifeixista” s’obriria l’espai, també, per als futurs Front Popular i el Front d’Esquerres.

No obstant això, estroncant les perspectives del BOC, les Aliances Obreres van

tenir una vida molt limitada la resta del 1934 i el 1935. El PSOE no les veia com a front únic ni com a òrgan de poder revolucionari, sinó que les reduïa a òrgans de suport a mobilitzacions en determinats moments34.

Pel que fa a la CNT, després de l’Octubre quedà dividida en dues línies de

valoració: els qui deien que no haver-hi participat havia estat desaprofitar l’ocasió i els que reafirmaven que allò que havia passat no els incumbia. Com declarava Tierra y libertad l’11 d’octubre (quan ja s’havia acabat el moviment): “No se puede ya proceder, como hasta aquí, por vía de ensayo. Todos los ensayos tien un límite y para la FAI el límite se alcanzó el 8 de diciembre de 1933”35.

Conclusions de Maurín

Maurín esperava realment que l’octubre es realitzés una revolució socialista? O buscava un cop de força que parés els peus a la dreta reaccionària de la CEDA?

En el millor dels caos, que la CNT es posés al costat del moviment a Catalunya,

Maurín sabia les dificultats que triomfés a la resta de l’Estat on es depenia del PSOE. La visió que mostra Maurín en el llibre és que si a Catalunya hagués triomfat l’aixecament, s’hauria sumat al d’Astúries, i això hauria esperonat “una sublevación obrera en toda Espanya” que hauria fet substituir la Generalitat per un govern obrer i camperol que integraria una “Unión Ibérica de Repúblicas Socialistas”. Aquests segurament és l’escenari que Maurín i el BOC cercaven. Però també Maurín escriu que hauria estat possible que una resistència de la República Catalana hagués acabat donant a ERC i a la Generalitat el protagonisme (p. 136). En el fullet Alianza Obrera de 1935, Maurín també dirà que “la clave de bóveda de todo el movimiento revolucionario residía precisamente en la dualidad de poderes: Madrid-Generalidad” i que, acomplert aquest objectiu, s’hauria de radicalitzar la rebel·lió i conduir-la cap a un procés revolucionari36. En base això, i més enllà de tota la propaganda que envolta tota actuació37, sembla que Maurín, més que plantejar-se l’alçament com una immediata revolució socialista triomfant, ho veu com un seguit de jugades tàctiques, que si encaixen totes, s’avançaria cap a aquest objectiu. El fet que l’AO a Barcelona, a part de no tenir armes, no es plantegés prendre el poder sinó forçar la convocatòria de la República Catalana, és coherent amb aquesta estratègia.

L’anàlisi de Maurín és complex. Per una banda creu que el balanç de forces era

positiu envers el camp obrer, comparant-ho amb allò que havia succeït a Àustria. Però

34 RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 234. 35 Citat a CASANOVA, Julián: De la calle al…. p 138. 36 RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 233. 37 En l’anomenat caràcter revolucionari de l’octubre es barregen vàries coses: la fraseologia revolucionària que acompanyava llavors qualsevol acte de mobilització; el sentiment arrelat dins almenys part de la classe treballadora que feia seva la necessitat d’una lluita revolucionària contra el feixisme; i que molts dels implicats en els Fets d’Octubre es van creure les diferents proclames que s’havien fet i pensaven realment que s’anava a fer la revolució a tot l’Estat. Això es mostra en el fet que els treballadors de la Comuna asturiana creguessin com a falsa propaganda les informacions de l’exèrcit que els deien que el moviment havia fracassat a la resta de l’estat.

204

Page 205: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

també diu que els factors objectius (“la perspectiva de una insurreción obrera triunfante no había llegado a las grandes masas”) i els subjectius (la manca d’implicació del PSOE i la CNT, una AO que encara no s’havia afermat) no estaven madurs per a una revolució socialista (p. 166-167). Així, Maurín valora l’Octubre com una primera revolució i la compara amb el caràcter de les jornades de juliol de 1917 a Rússia pel fet que no han trencat les forces del moviment obrer i li han permet madurar políticament.

Andreu Nin, amb un anàlisi molt similar (cosa que explica la futura convergència

entre les seves organitzacions), deia: La clase trabajadora ha sido vencida, pero no eliminada, (...) se ha mantenido a la reserva sin agotarse”, “hay que propagar la necesidad de organizar el proletariado en la Alianza Obrera y en los Comités de fàbrica” i parlava sobre la necessitat de “la influencia del partido revolucionario que todavía no se ha formado pero que surgirá, potente, como guía de los explotados38.

Nin ho sintetitzava parlant de “derrota fecunda” en un article publicat quatre mesos després de l’Octubre39.

Per a Maurín ha faltat també la unió entre l’element obrer i el camperol (aquest

absent, en part per l’aixafament en la vaga d’Andalusia del juny; p. 180). Per tal de canalitzar exitosament la segona revolució, Maurín creu necessaris dos elements: la unitat de la classe treballadora i la unitat dels marxistes. El primer ja des del 1933 s’estava inentant amb l’AO, encara que es va anar esgotant els dos anys següents. Per l’altra, la unificació marxista, tot i ser més reduïda que la preconitzada, va acabar portant a la fusió de la ICE de Nin i el BOC de Maurín el setembre de 1935 creant el POUM. Per a Maurín el partit havia de ser l’eix des del qual centrar la convergència dels tres factors revolucionaris: el proletari, camperol i nacional. El repte és superar positivament la disjuntiva entre socialisme o feixisme, no hi ha terme mig (p. 188).

Hacia la segunda revolución se sitúa com una obra que ajuda a entendre el moment polític i els debats i visions dins les organitzacions obreres dels anys 30s, tot i que ho fa, és clar, des de les posicions que defensava el BOC i, a vegades, molt bel·ligerants cap a la resta de forces, especialment envers els anarcosindicalistas i ERC. Segurament és un dels treballs més complerts realitzat per un autor marxista els anys 30s, partint d’unes coordenades ideològiques heretades del leninisme i de l’experiència del moviment obrer internacional però fent les seves pròpies aportacions des de dins de l’escenari espanyol. Que és un llibre que no va passar desapercebut queda palès pel fet que quan Maurín va ser jutjat el 1944 i el fiscal el va condemnar a 30 anys de presó fent menció a la seva condició de dirigent revolucionari i d’escriptor de Hacia la segunda Revolución. L'abast del suport de l'Octubre a Barcelona

Poder calibrar l’abast de la vaga i del moviment popular els dies 5 i 6 d’octubre a Barcelona és important per saber si la proclamació de la República Catalana va ser forçada pel moviment i també sobre les “possibilitats revolucionàries” que s’han mencionat des dels sectors comunistes.

38 Citat a AISA, Ferran: El laberint roig... p. 192. 39 Es va publicar a la revista Estrella Roja el febrer de 1935. Article compilat en el llibre NIN, Andreu: Los problemas de la revolución española. p. 159-160.

205

Page 206: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Per respondre la qüestió del suport popular s’hauria de veure algunes dades sobre l’abast que va tenir la vaga el 5 i 6 d’octubre. Allò que és innegable és que aquest suport popular sí existí a una gran quantitat de localitats catalanes on la vaga general va ser un èxit des del dia 5 i on la convocatòria de la República Catalana es produí el mateix dia 6 a la tarda, sinó abans. Aquestes proclames, a més, van actuar com a pressió per a què Companys fes la mateixa declaració des de la pl. Sant Jaume40.

El gran obstacle per saber l’abast del moviment en l’Octubre barceloní és la manca

de dades en la historiografia consultada pel que fa al seguiment de la vaga41. Faltaria un estudi que investigués els informes de la policia i del ministeri del treball. D’altra banda, les obres generalment s’han centrat més en l’Octubre polític (el joc Generalitat-ERC-Dencàs-Estat Català -Aliança Obrera-Batet) que en l’Octubre social42.

Les úniques dades que hem trobat són les del conjunt de vagues a nivell de l’Estat

(veure quadre de vagues). D’elles es pot deduir una certa amplitud en les vagues de l’octubre. El nombre de vagues el 1934 cau gairebé a la meitat. En canvi, el nombre de treballadors implicats i de hores de vagues perdudes es redueix només un 12% i un 23% respectivament. De tota la sèrie de 1930 a 1935 s’observa el 1934 una proporció molt més alta de treballadors vaguistes respecte el nombre de vagues. Això indica que les poques vagues que es van fer van tenir un seguiment en treballadors molt major, el que apunta cap a les vagues de l’octubre. Tanmateix, això no ens aporta una informació directa sobre l’abast a Barcelona.

La crònica contemporània del bloquista i redactor de l’Hora Àngel Estivill és una

de les que proporciona més informació sobre el moviment revolucionari a Barcelona. Explica que el mateix dia cinc ja a mig matí la ciutat estava paralitzada. L’activitat des de la matinada dels grups armats de l’AO (sobretot els GABOC, grups d’acció del BOC) va fer paralitzar, amb intimidació i destrosses, els tramvies en circulació. Això va ser fonamental en fer afectiva la vaga al impedir la circulació per anar a la feina. També és cert que el CADCI s’havia sumat a la vaga i el Front Únic Mercantil assegurava el seguiment en el sector comercial. Com a obstacles, menciona l’acció de la policia contra els piquets (cosa que sembla més factible que la informació d’altres fonts, que han analitzat la vaga com feta per la Generalitat i promoguda per la policia43) i que “els obrers de la FAI” es negaven a secundar la vaga i retornaven al treball.44

Però segons Estivill si bé la vaga s’havia iniciat forçada, el caràcter canvià: “La

vaga que havia començat tan penosament, triomfava amb un esclat popular d’un abast incalculable. La vida econòmica, la vida d’esbarjo, la circulació de la ciutat, estava paralitzada.”45 Quadre de vagues 1930-35 Any Vagues Treballadors en vaga Dies laborals perduts

40 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 298. 41 El llibre d’Albert Balcells, Crisis económica y agitación social. Cataluña 1930-36 (Barcelona, Ariel, 1971), un dels pocs existent sobre la conflictivitat social durant la República a Catalunya, fa referència a dades entre 1930 i 1933 però esmenta la manca de dades concretament per a l’any 1934. 42 Per exemple, UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… 43 Es menciona el testimoni de J. Balius a UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… p. 215. 44 ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada dels Jacobins. p. 123-143. 45 ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada dels Jacobins. p. 146.

206

Page 207: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

1930 402 247.460 3.745.366 1931 734 236.177 3.843.269 1932 681 269.104 3.589.473 1933 1.127 843.303 14.440.629 1934 594 741.878 11.114.358 1935 164 32.800 -

(Font: BERNECKER, Walther L.: Espanya entre tradición y modernidad... p. 253) Tanmateix, el testimoni d’Estivill sembla exagerat en alguns aspectes. Per exemple,

quan descriu una escena de piquets massius, en la que “milers de persones envoltaven els tramvies i obligaven a baixar els passatges”46. Sobre la manifestació que acabà a la Plaça de la República (de Sant Jaume) el vespre del divendres 5 d’octubre, hi ha diferents estimacions de les xifres. Estivill parla de 25.000 i 30.000 persones, xifra que sembla exagerada. En canvi, els periodistes afins a la Lliga Costa i Deu i Sabaté, parlaven de 2.000 persones47. Segurament la xifra era pròxima però rebaixada respecte Estivill, amb unes 15.000-20.000 persones48 (Maurín parla de 20.000, p. 137). D’altra banda, sobre una menor quantitat de manifestants, s’ha de tenir en compte el context en què Dencàs, com comenta Estivill, manava a les forces regulars de reprimir els piquets i als cossos armats de l’Aliança Obrera, situació de tensió que dificultava una gran implicació de gent (cosa que tampoc vol dir que aquesta s’hagués de produir). Modificacions entre l'edició de 1966 i el llibre original

Abans d’entrar en exposar els canvis que s’observen entre el llibre Hacia la segunda revolución de 1935 i l’edició com a Revolución y Contrarrevolución en Espanya de 1966, unes notes biogràfiques obre Maurín que ajuden a entendre el perquè dels canvis.

La situació vital de Maurín durant la guerra i postguerra el va marcar decisivament

en tots sentits. El fet que el cop d’Estat del 17-18 de juliol es produís mentre estava a Galícia en activitat de propaganda, el va deixar a l’altra banda del front. En el seu intent de tornar a Aragó va ser detingut a Jaca el 7 de setembre; paral·lelament es creia que havia estat assassinat pels franquistes49. Va viure tota la Guerra Civil empresonat. Això per a ell, que en aquell moment era el principal dirigent del POUM (Andreu Nin va ocupar aquesta posició però sense comptar amb la influència que tenia Maurín respecte la militància procedent del BOC, que era majoritària) li va comportar estar absent de totes les decisions i orientacions del Partit en un moment fonamental. No va poder intervenir en l’esperada revolució social ni en poder aportar el seu pensament en la política del POUM. Des de la passivitat que imposava la seva reclusió, va veure la persecució del POUM, el soscavament de la revolució i la derrota de la guerra. Entre 1941 i 1946 va estar a les presons de Barcelona, Burgos, altre cop Barcelona (on se’l condemnà a cadena perpètua) i Madrid, on serà amnistiat el 1946. Detingut i alliberat de nou, el juliol de 1947 s’exilia a París per després anar als EUA.

46 ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada dels Jacobins. p. 146. 47 COSTA, Joan i SABATÉ, Modest: La nit del 6 d’Octubre… p. 71 48 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305 49 RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 294

207

Page 208: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Aquest periple deixa a un Maurín destrossat per onze anys en les presons franquistes. Era conscient que des del setembre de 1936 era “políticament mort” i que no aspirava a més que “salvar su vida, dignamente, sin humillación”50. Maurín, com explica Víctor Alba, en el moment d’exiliar-se, tenia “una visió molt crítica de la Guerra Civil i del que havia estat la política del POUM” però que va decidir que “aquesta manera diferent de veure les coses i el fet que ell no hagués viscut la Guerra Civil en actiu, sinó empresonat, posava fi a la seva vida política”51. Al llarg del temps va acabar duent a terme una moderació política, acostant-se cap a l’esquerra socialdemòcrata.

És aquest Maurín de l’exili, marcat profundament per les seves vivències de la

Guerra i la postguerra, que va fer la revisió al llibre Hacia la segunda revolución trenta anys després. A l’edició de 1966 feta pel Ruedo Ibérico els editors senyalaven que Maurín havia dut a terme un seguit de canvis “tal como autoriza el imprescriptible moral de un autor sobre su obra”. Tanmateix, tant per la tortuosa trajectòria de la seva vida (i les diferències de pensament que això va comportar) com per recuperar el valor documental del llibre original, creiem d’interès ressaltar les modificacions, més quan l’edició de 1935 és difícilment a l’abast i és la versió de 1966 la que és utilitzada majoritàriament.

En primer lloc mencionar algunes qüestions menors trobades: - L’autor ha afegits espais que indiquen canvi de secció a vàries pàgines

respecte l’originals (entre parèntesi edició de 1966): p. 53, p. 84 (101), p. 98 (112), p. 107 (118), p. 141 (145), etc.

- Hi ha hagut algun canvi en un signe de puntuació, per exemple afegint una coma.

- Alguna substitució de paraula per un adjectiu, segurament per motius estètics, sense que això canviï el contingut polític.

- “Anarco-sindicalismo” a l’original, passa a “anarcosindicalismo” e l’edició de 1966.

- En segon lloc, passem a veure els canvis que alteren el contingut o el sentit

polític. Trobem tant omissions com també canvis de paraules. En les transcripcions que hem realitzat s’ha respectat l’escriptura i ortografia original del text de 1935. Entre claudàtors i amb negreta hem senyalat el nou text afegit el 1966; subratllat i en negreta, el text suprimit de l’edició original de 1935.

50 Jeanne Maurín citada a RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 296 51 VV AA: Joaquim Maurín. p. 103.

208

Page 209: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

[Revolución y contrarrevolución en España] / Hacia la segunda revolución. El fracaso de la república y la insurrección de octubre.

[Títol] 1. A los héroes y a los mártires de la insurrección de octubre. [dedicatoria; p. 5, original] 2. Y la burguesía liquida rápidamente todo su pasado democrático, todas sus viejas

fórmulas liberales, y vuelve a la dictadura de sus comienzos con la diferencia, sin embargo, que la dictadura jacobina era revolucionaria, progresiva, y la nueva dictadura es reaccionaria, retrógrada. Pretende impedir la marcha ascendente de la historia. Nace el fascismo, última fase de la existencia política de la burguesía.

La revolución rusa indicó el comienzo de la revolución proletaria mundial. (…) [p. 19, original; p. 55, edició 1966] 3. Si los republicanos de 1931-35 no han superado a los de 1872 en inteligencia, lo

han hecho en sagacidad y mano izquierda para hacer pasar tiempo a los campesinos -¡tres años y medio!- aguardando la hora en que un Pavía, un Gil Robles, un Batet vendrían a poner fin a una larga pesadilla.

[p. 29 original; p. 62, edició 1966] 4. (…) La burguesía teme la revolución y la huye. Comprende muy bien que la

revolución adquirirá, si triunfa, un carácter marcadamente obrero. Se estremecerán los fundamentos de la propiedad, [de los intereses.] de la religión, de la familia.

La clase trabajadora va rompiendo las amarras que le atan a la pequeña burguesía; se va independizando. (…)

[p. 63, original; p. 86, edició 1966] 5. (…) En 1919, nuestro proletariado, como del de la mayor parte de los países de

Europa, pudo haber tomado el Poder. Sobró, sin embargo, el reformismo socialista, el anarco-sindicalismo terrorista y reformista, y faltó una doctrina revolucionaria moviendo a un partido revolucionario. Sin esa premisa fundamental, el movimiento obrero se gastó, dispersándose en una acción caótica.

[p. 64, original; p. 86, edició 1966] 6. (…) Fue juzgado como paradójico que la derecha del Partido Socialista, titulándose

«izquierda», dirigida por Besteiro, Saborit y Trifón Gómez, propugnara la retirada de los socialistas del Gobierno después de haber triunfado la República. Esta actitud, demagógicamente, aparecía como la más avanzada. «¡Fuera contactos con la burguesía!».

[p. 72 original; p. 93 edició 1966] 7. De prevalecer, pues, en España, la tesi de Besteiro, los republicanos hubieran

209

Page 210: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

gozado de libertad para actuar, encontrándose ayudados, además, por la oposición benévola de los socialistas. Besteiro quería que el socialismo hiciera una desmovilización general siguiendo los consejos de la propia burguesía que deseaba paz, orden y serenidad… El parlamentarismo del Partido Socialista que se agotó de hecho, con las Constituyentes, se hubiera dilatado. (…) Mas, en tanto que el Partido Socialista permaneciera absorbido por el cretinismo parlamentario, la división obrera se hubiera acentuado y la burguesía hubieses tenido ocasión para organizar el fascismo. Besteiro y Saborit invitaban al proletariado español a seguir un camino semejante al recorrido por la socialdemocracia alemana. Besteiro, profesor de Lógica, era un discípulo aventajado de la lógica reformista de Ebert, Scheidemann y Otto Braün. El fascismo encontraba en él un aliado indirecto, como Severino lo fue de Hitler.

[p. 73-74, original; p. 94, edició 1966] 8. Mas, el anarquismo se da cuenta de ello e inicia una contra-ofensiva furiosa. El

anarquismo, apoderándose de la C.N.T., trata de deshacer lo que ha sido el objetivo principal del primer Congreso, la unidad de la clase trabajadora, y el del segundo, la declaración pronunciándose por la dictadura del proletariado.

[p. 87, original; p. 104, edició 1966] 9. (…) La revolución salvadora –piensan ellos- la harán los buenos, los anarquistas. Y

tendrán que llevarla a cabo no solamente sin el concurso de los demás, son a pesar de ellos e incluso contra ellos. La revolución será, pues, anarquista.

Reflexionan, como sectarios que son, de una manera parecida al califa Omar ante la Biblioteca de Alejandría. Este modo de entender las cosas, conduce, claro está, a las conclusiones más absurdas : los socialistas y comunistas son sus enemigos, puesto que no son anarquistas ; los campesinos que lucha por la conquista de la tierra son burgueses, y no se puede, por tanto, mantener contacto alguno con ellos; el movimiento de liberación es reaccionario, ya que el ideal ha de ser la Humanidad, una patria única…

[p. 90, original; p. 106, edició 1966] 10. (…) Y al decir Moscú, nos referimos también a sus adictos en cada país. Después de triunfar la República, Moscú envió a España a revolucionarios

internacionalmente célebres, con objeto de que dieran orientación adecuada a nuestros comunistas. Aquí estuvo primeramente Borodín. Después vino Bela-Kun. Cabría preguntarse si Borodín, Bela-Kun y demás emisarios de nombres sonoros, vinieron a España con el propósito de ayudar a la Reevolución como Lenin y Trotsky ayudaron a la Revolución rusa, o como Borodín ayudó a la revolución china y Bela-Kun a la de Hungría, esto es, contribuyendo a su fracaso.

Porque Moscú, precisamente a causa de su política rusa teme, rehuye la revolución obrera en otro país de Europa, por dos razones. (…)

[p. 96, original; p. 110, edició 1966] 11. Stalin, en un discurso pronunciado en el XVII Congreso del P.C. de la Unión

Soviética, decía : «(…) La victoria de la Revolución no viene jamás de ella misma. Hay que prepararla, hay que conquistarla. Ahora bien, sólo un fuerte Partido proletario revolucionario puede prepararla y conquistarla».

210

Page 211: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Cierto, absolutamente cierto. Pero Moscú, y al decir Moscú, implícitamente se indica a Stalin, ha hecho una política completamente opuesta a la creación de un tal partido, en España como en todo el mundo, que sea capaz de preparar y conquistar la revolución.

[p. 96, original; p. 110, edició 1966] 12. Veinte mil personas pasan por delante de la Generalidad y piden : la proclamación

de la República Catalana y armas para defenderla. Las masas levantan los puños y gritan : «¡Armas!»

Companys, al ver esta manifestación y oir sus demandas, se estremece. (…) [p. 131, original; p. 137, edició 1966] 13. El Consejo habla en voz baja. Ha desaparecido la euforia. Prece que se asiste a un

entierro. No hay salida posible. O intentar un fin heroico o quedar completamente destrozados. Algunos Consejeros tratan de agarrarse al vacío. E inútil. El barco se hunde. No se puede evitar el naufragio.

La situación de la Generalidad hace pensar en el incendio, en París, del Palacio

de Justicia, en 1918, incendio recordado por Víctor Hugo, que comentó un poeta del siguiente modo:

Por cierto fue triste caso cuando en París la justicia por salir de sus apuros se pegó fuego a sí misma

*** [p. 136, original; p. 141, edició 1966] 14. A un lado, el Partido Socialista ; al otro, el Partido Comunista. De una parte, el

Sindicato Minero ; de la otra, el Sindicato Único. Aquí, Llaneza, González Peña, Belarmino Tomás, Amador Fernández ; allá, Benjamín Escobar, Prieto, Loredo Aparicio, Jesús Rodríguez, [Marcelino] Magdalena, Grossi. La guerra civil entre comunistas y socialistas fué implacable desde 1922 hasta 1934.

[p. 146, original; p. 148, edició 1966] 15. Aparecen las formas [socialistas] comunistas. Se organizan hospitales y en algunos

sitios, cocinas colectivas. (…) [p. 156, original; p. 157, edició 1966] 16. (…) De lo contrario, el campesino, hoy posible aliado, se transformará en su

adversario impacable, como ha ocurrido en Austria en donde[,] formando parte de las organizaciones de Dollfuss y de Stahremberg, estaba aguardando con delirio el momento en que caería Viena, fortaleza del proletariado.

*** [p. 186, original; p. 182, edició 1966]

211

Page 212: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

17. Dencás, en la política catalana, era el exponente peligrosísimo de una evolución en

sentido francamente fascista como existe en Irlanda. [p. 187, original; p. 182, edició 1966] 18. (…) Hoy ya no pare más que ratones: Giolitti, Kerensky, Brünning, Baldwin,

Doumergue, García Prieto, Samper, etc. [Democracia obrera] Dictadura del proletariado o dictadura fascista son

inevitables. Una o otra. Que sea la dictadura fascista o [la democracia socialista] la dictadura del

proletariado depende de la relación de fuerzas entre burguesía y proletariado y de su capacidad respectiva para imponer una solución o la otra.

[p. 219, original; p. 206, edició 1966] 19. Imposible pensar en un ensanchamiento nacional. (…) Desde que Primo de Rivera

tuvo la ocurrencia, ayudado por los franceses, de conquistar Alhucemas y derrotar a Abd-el-Krim, el Rif ya está sometido, con la particularidad de que aquellas estribaciones del Atlas no son ciertamente propicias para crear una psicosis favorable a un Vice-Reich que fuera extendiéndose desde Ceuta hasta Cabo Jubi e Ifni, el último descubrimiento de los descendientes de Pizarro y Hernán Cortés.

[p. 224, original; p. 210, edició 1966] 20. (…) El espíritu rural y selvático de los boyardos castellanos, extremeños y

andaluces, choca con la sinuosidad untuosa de la Iglesia. [p. 226, original; p. 211, edició 1966] 21. (…) ¿qué puede hacer un partido que teme al Estado en tanto que factor

económico? Entre el [capitalismo] fascismo y el socialismo existe aún una situación intermedia

que, forzosamente, ha de ser breve, efímera. Es el ensayo de Roosvelt. Pero también la NIRA el estado pasa a ocupar un primer lugar en el plano de la economía.

[p. 231, original; p. 216, edició 1966] 22. 12.- Democracia obrera. Gobierno Central, Gobierno de las Repúblicas Socialistas, Gobierno Municipal, así

como todos los órganos de Poder, elegidos democráticamente por los trabajadores. La dictadura del proletariado basada en una amplia democracia obrera asegura y afianza las libertades individuales, colectivas y de las Repúblicas que componen la Unión.

[p. 246, original; p. 228, edició 1966] 23. Unicamente, el triunfo de la clase trabajadora, sólo la segunda revolución, puede

rectificar totalmente la política internacional que hasta ahora, para desgracia suya, ha seguido nuestro país.

212

Page 213: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Una diagonal trazada en el mapa de Europa desde Lisboa-Madrid-Barcelona hasta Moscú cambiará del todo la política europea.

Los aliados naturales de España no son Francia e Inglaterra, mientras estos países sean capitalistas. La línea lógica de alianzas sigue otro meridiano. Y es: Portugal-España-Italia-Alemania-Rusia. Un bloque tal sometería a Francia y a Inglaterra.

[p. 248, original; p. 210, edició 1966] 24. La perspectiva entonces es, pues, la siguiente : Unión Ibérica (España y Portugal),

Italia, Alemania, Austria, Polonia, Unión Soviética. Estamos ante un hecho histórico transcendental : la formación de los Estados Unidos Socialistas de Europa. El mundo se releva del caos.

[p. 249, original; p. 230, edició 1966] 25. Las tres grandes revoluciones burguesas de la Historia han sido las de Inglaterra,

Estados Unidos y Francia. El orden de importancia que estos tres países ocupan en el mundo es el mismo orden cronológico de sus revoluciones.

Se ha iniciado el ciclo de una nueva revolución mundial : la revolución socialista. Rusia, la U. R. S. S., es a este respecto lo que fue para la transformación universal de la burguesía, la Revolución inglesa del siglo XVII : la vanguardia.

España se encuentra hoy, a la luz de la experiencia de la primera revolución fracasada y del ensayo general de octubre, en una situación históricamente plástica para que la segunda revolución socialista triunfante en el mundo sea la suya. Cuando esto ocurra, automáticamente, España dejará de ser el país clásico de las supervivencias feudales, del capitalismo perezoso y parasitario, de la dependencia tradicional vis a vis de Inglaterra y Francia, para transformarse rápidamente y ascender en fuerza y capacidad para saltar sobre la sima del pasado marchando hacia la conquista del porvenir.

FIN [p. 250, original; p. 232, edició 1966]

Anàlisi de les modificacions En el conjunt dels canvis senyalats, hi ha qüestions de menor i de major importància

política. És destacat el canvi de nom del llibre. Hacia la segunda revolución tenia un

caràcter de l’optimisme i molta relació amb el contingut del llibre: l’Octubre de 1934 havia estat la primera i s’estava en camí cap a la segona. Revolución y contrarrevolución en España, en canvi, està fet amb la perspectiva posterior als anys trenta, havent vist la derrota de la revolució durant la Guerra Civil. Que s’hagi tret la dedicatòria [1] als herois i màrtirs de la insurrecció del 1934, potser ha estat per donar-li al llibre una dimensió més actual, però perdent altra cop el seu valor com a document d’un moment determinat.

Hi ha més aspectes que semblen trets degut a la perspectiva que donava el pas del temps i haver viscut la fi de la Segona Guerra Mundial, com el 2, en què es qualifica al feixisme de l’última fase de l’existència de la burgesia. En una línia similar podem interpretar el 21.

Però hi ha aspectes més significatius que moderen el contingut polític. Trobem el canvi 4, en què desapareix que la revolució amenaçaria la “família i la religió”. I,

213

Page 214: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

sobretot, la modificació de tots els llocs on estava escrit “dictadura del proletariat”: o bé desapareix [8, 22] o bé és substituït per “democràcia obrera” o “democràcia socialista” [18]. Els dos termes no són sinònims totalment. Sembla com si Maurín volgués amagar que ell defensava “la dictadura del proletariat”.

Potser també vinculat amb el canvi anterior, hi ha la qüestió de l’allunyament de tot allò relacionat amb la URSS amb els canvis 23 i 25 i que suposa una esperança per un canvi decisiu a nivell mundial cap al socialisme. Maurín havia defensat en vàries ocasions la idea que la Revolució espanyola es sumaria a la soviètica actuant com un revulsiu per a la revolució mundial. Així diria en un míting el febrer de 1934 “el triunfo de nuestra revolución, que trace entre Madrid y Moscú una diagonal sobre Europa que contribuya al hundimiento del fascismo en todo el mundo”52. És aquesta concepció important de Maurín la que ell mateix esborrarà trenta anys més tard.

I també canvia el llenguatge de “formas comunistas” a “formas socialistas” [15]. L’estranya i llarga supressió de text del 10, podria ser feta per allunyar-se del paper com a revolucionaris que van jugar Lenin i Trotsky a Rússia.

Hi ha una dura i llarga crítica envers Besteiro i Saborit, socialistes que també desapareix [7]. El context d’allò que va passar després de la Guerra Civil, Besteiro va morir el 1940 a les presons de Franco, és potser un element que marca a Maurín a fer aquest canvi.

La modificació 12 sembla feta per allunyar-se de la violència feta durant els Fets d’Octubre.

Hi ha dos canvis que semblen fets per treure detalls d’estil literaris, potser considerats sobrers, i sense que tinguin gaire rellevància política, el 9 i el 13.

La supressió de Hernán Cortés i Pizarro com a antecessors de Primo de Rivera [19], podria tractar-se de no tacar dues figures importants de la hispania colonitzadora.

A la nota 14 desapareixen els noms de Prieto i Grossi. José Prieto era un militant de la FCI i dirigent miner a Astúries53. Grossi, també de la FCI, va jugar un paper destacat en el Comitè revolucionari de Mieres. No sembla que hi pugui haver-hi una raó per a aquesta supressió. Allò que se sap és que les relacions entre Grossi i la resta de poumistes a l’exili van ser agres, però no es pot saber si això podia ser una motivació per a Maurín.

Veiem com amb les modificacions Maurín continua fent política, però havent canviat qüestions importants d’allò que havia defensat trenta anys abans. La transformació del seu pensament, a més, es suma al context de repressió franquista contra tota l’esquerra existent dins l’Estat espanyol i que molts dels actors de l’esquerra estan, com ell, a l’exili. Això segurament ajuda a que Maurín retalli els atacs a figures republicanes, anarquistes o del PSOE del text original. Tanmateix, fent-ho està deixant de banda –o com a mínim suavitzant- la implicació i papers d’aquestes figures, fent poc favor als Fets d’Octubre i a la visió de la Revolució espanyola als que el llibre original anava dedicat.

52 Transcrit a la batalla del 14 de Febrer de 1936 i citat a DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 410 n.35. 53 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 129 n.

214

Page 215: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

6. Apèndix. Fitxa del llibre Revolución y contrarrevolución En España, de Maurín Edició original

o Títol: Hacia la segunda revolución. El fracaso de la República y la insurrección de octubre. (El títol Revolución y contrarrevolución prové d’una edició francesa de 1937 amb pròleg de Victor Serge)

o 256 pàgines. o Publicat a finals de 1935 per Gràficos Alpha, Barcelona. Se’n va fer una

reimpressió el mateix any. o Escrit originalment entre desembre de 1934 i abril de 1935.

Edició de 1966 o Títol: Revolución y contrarrevolución en España. o 289 pàgines. o Publicat el 1966 per Ruedo Ibérico des de París; reimprès el 1974.

o Conté una introducció, epíleg i annexes de Maurín escrits entre 1964 i 1965. El cos original del llibre conté canvis del propi autor com una revisió de llenguatge i supressió de paràgrafs. Per això s’ha fet una comparació amb el l’edició original de 1935.

215

Page 216: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Bibliografia AISA, Ferran: El laberint roig. Víctor Colomer i Joaquim Maurín mestres i

revolucionaris. Lleida, Pagés editors, 2005. Avenç: “Dossier. Els fets d’octubre”. Barcelona, núm. 30, setembre de 1980. BALCELLS, Albert: Crisis económica y agitación social. Cataluña 1930-36. Barcelona,

Ariel, 1971. BARRULL, Jaume: “Els fets d’octubre a les comarques de Lleida” a L’Avenç 187

(Dossier) p 66-67. BERNECKER, Walther L.: Espanya entre tradición y modernidad. Política, economía,

sociedad (siglos XIX y XX). Madrid, Siglo XXI de españa editores, 1999. BIZCARRONDO, Marta (ed): Octubre del 34: Reflexiones sobre una revolución.

Madrid, Editorial Ayuso, 1977. BONAMUSA, Francesc: El Bloc Obrer I Camperol (1930-1932). Barcelona, Curial,

1974. CASANOVA, Julián: De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1931-

1939). Barcelona, Crítica, 1997. COSTA, Joan i SABATÉ, Modest: La nit del 6 d’Octubre a Barcelona. Valls,

Cossetània Edicions, 2006. ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada dels Jacobins. Barcelona, L’Hora, 1935. DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino. Barcelona,

Alertes, 1996. MAURÍN, Joaquín: Hacia la segunda revolución. El fracaso de la República y la

insurrección de octubre. Barcelona, Gráficos Alfa, 1935. [exemplar consultat a la reserva de la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra]

MAURÍN, Joaquín: Revolución y conrarrevolución en España. Ruedo ibérico, 1966. MAURÍN, Joaquín: La revolución española. De la monarquia absoluta a la revolución

socialista. Barcelona, Anagrama, 1977. NIN, Andreu: Los problemas de la revolución española. Ruedo Ibérico, 1971. PRESTON, Paul: La destrucción de la democracia en España. Madrid, Alianza, 1987. RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín o la utopía desarmada. Zaragoza, Gobierno de

Aragón, 2004 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista. Imatge, cultura i política en l’etapa

216

Page 217: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

republicana (1931-1939). Barcelona, La Magrana, 1982. VV AA: Joaquim Mauríin. Barcelona, Alertes, 1999.

217

Page 218: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas

Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

218

Page 219: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernández López

Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

RESSENYES Manuel Ruiz Lagos; Contra moriscos. El sumario de Bleda. Universidad de Huelva, Huelva, 2009, 249 pp. Per Sergio Fernández López (Universidad de Huelva)

Acaban de cumplirse cuatro siglos del edicto de expulsión de los moriscos decretado por el rey Felipe III y qué mejor ocasión para sacar de nuevo a la luz obras que nos recuerden aquel suceso. Don Manuel Ruiz Lagos, un hombre comprometido con la historia de España, no podía dejar que pasara sin más la ocasión. El propio autor nos lo recuerda en la “carta al lector” con la que se abre su estudio: “se trata de una cuestión de responsabilidad histórica […]. La tarea de recuperar la ponderada memoria histórica de la expulsión de los moriscos es la que nos lleva a estudiar a uno de sus gestores protagonista, fray Jaime Juan Bleda (1552-1624), y a su arma de combate, su libro” 1.

Con esa clara intención, el profesor Ruiz Lagos se adentra en una nueva edición

de la Defensio Fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae totius Hispaniae. En este caso, no se edita su versión latina e impresa en 1610, sino un Sumario de la obra escrito en romance algunos años antes2. Se trata, además, de una redacción que no va dirigida, como la versión impresa, al Papa Paulo V, sino a Clemente VIII, y que alguien se encargó de traducir al romance para facilitar su lectura al mencionado pontífice; quizá el propio Bleda. Sea como fuere, todo indica que la redacción romance fue compuesta en torno a los años 1603 o 1604, es decir, algo más de cinco años antes de la impresión definitiva del texto latino. Para ese entonces, el público lo esperaba con los brazos abiertos, puesto que fray Jaime Bleda se había encargado de allanar el camino mediante una multitud de libelos, memoriales y alegatos de sus argumentos, tantos que, como afirma el editor, “si se sumaran los remitidos al Consejo Real y al Senado Apostólico, alcanzarían más de una resma de papel” (p. 54).

D. Manuel Ruiz nos desmenuza luego con habilidad el contenido del Sumario en

un amplio capítulo titulado “Información cumplida sobre el Sumario de fray Jaime Bleda” (pp. 54-71). En él se estudian los más de cincuenta indicios de apostasía de los recién convertidos a la fe cristiana que se dan cita en el alegato antimorisco del fraile dominico. Resulta llamativo que esos indicios queden ahora reducidos casi a la mitad con respecto a los contenidos en la Defensio fidei latina de 1610. Y más sorprendente aún que, pese a que la selección cubre la argumentación de Bleda en líneas generales, se 1 Contra moriscos. El sumario de Bleda, edición y estudio de Manuel Ruiz Lagos, Huelva: Universidad de Huelva, 2009, pp. 11-13. 2 El Sumario se encuentra en el ms. 10388 de la Biblioteca Nacional de Madrid.

219

Page 220: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernández López

Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

hayan suprimido los pocos indicios originales referentes a los dogmas católicos. Sin duda, la única explicación posible reside, como ha explicado acertadamente el mismo editor del Sumario, en la clara intención de su redactor de evitar aquellos aspectos que consideró más propios de discusiones de expertos y alejados por esa misma razón de sus hipotéticos lectores.

Los indicios van precedidos por una exposición histórica en la que se insta a

actuar al monarca hispánico a semejanza de algunos de sus antecesores. El alegato se remonta a los reyes visigóticos Vitiza y Rodrigo, a los que se considera causantes del advenimiento del Islam y de la pérdida del orden, que tanto el rey Felipe III como el duque de Lerma están obligados a restaurar. También se da cita a otros reyes, a menudo más alejados en el tiempo, como Jaime I el Conquistador, y a otros más cercanos, como los Reyes Católicos, Carlos V y su hijo Felipe II, que recibe las mayores alabanzas.

En cuanto a los propios indicios editados por el profesor Ruiz Lagos, los hay de

todo tipo (pp. 59-62). La mayor parte de ellos estaban por aquel entonces tan extendidos ya entre las creencias e imaginario populares que ni el mismo Pedro de Valencia hubiera podido rebatirlos3. Los hay que resultan algo pintorescos, como el que alude al hecho de que tengan en sus casas las imágenes cabeza abajo y llenas de telarañas, que crean que la haza del domingo dé más pan, que no aprendan pintura y escultura porque vedan las figuras, que no planten viñas o que se tengan por dichosos si cruzasen el mar y volviesen a tierra de moros. Otros aluden a ciertos comportamientos vitales o sociales, como que coman recostados o que se rijan por el calendario lunar, o a ciertas costumbres impuestas por sus creencias religiosas, como los referidos al ayuno del Ramadán, a la circuncisión o a la abstinencia de carne porcina. Por último, se recogen otros indicios más dañinos, que intentan minar la imagen de los moriscos. Así ocurre con aquellos que aluden a la costumbre de volver los ojos ante el Santísimo mientras se ríen de los cristianos, o a la relación y comunicación con los piratas y corsarios de Argel en daño de los cristianos viejos.

Tras estos indicios, Ruiz Lagos ofrece al lector de forma resumida una tabla con

las consecuencias más importantes que se detallan en el Sumario de Bleda. En su opinión, esas graves consecuencias, propias de una pragmática o quizá pensadas para ella, eran “casi tan duras como la propia expulsión” (p. 69). Y desde luego no le faltan razones para afirmarlo. Es cierto que, siendo benévolos, algunas de ellas podrían tener cierta disculpa si se interpretan como un intento de integrar a los moriscos en una sociedad cristiana. Así sucede con las consecuencias 9 y 11, que refieren la obligación de comer carne de cerdo o de usar la lengua castellana o valenciana, en detrimento de la arábiga (p. 69), sin que por esto dejen de ser imposiciones y restricciones a la libertad de todo individuo. Pero la posible finalidad que pudieran tener estas consecuencias en orden a la integración de los moriscos queda definitivamente descartada cuando se observa la consecuencia 3: “se debe prohibir el matrimonio mixto entre cristinas viejas y neoconversos, por ir contra el linaje y destruir la religión” (p. 68).

Es más, esas consecuencias se quedan en meras anécdotas si se las compara con

algunas otras, como la décima y, sobre todo, la primera, tras las que podrían sobrar todas las demás. La consecuencia 10 prohíbe a los moriscos ser admitidos como “testigos, ni

3 Cf. Tratado acerca de los moriscos, en Pedro de Valencia, Obras Completas IV/2, Escritos Sociales, 2. Escritos políticos, eds. Rafael González Cañal e Hipólito B. Riesco Peláez, León, Universidad de León, 2000, pp. 13-139.

220

Page 221: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernández López

Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

sus dichos y deposiciones, contra cristianos en los contratos y pleitos, en las causas entre cristianos de ambas partes o de una” (p. 69). Esto es, en una causa entre cristianos y moriscos, estos últimos se veían totalmente indefensos. Pero es sin duda la consecuencia 1 la más llamativa y dolorosa. Tras ella, sobraba cualquiera otra: “la vida, la libertad y bienes de los neoconvertidos pueden ser quitados, por razón de guerra justa, en tanto que herejes pertinaces” (p. 68).

A este capítulo sigue otro con los criterios de edición (pp. 72-75), donde el

profesor Ruiz explica su firme y acertada intención de normalizar los criterios ortográficos, además de resolver unas abreviaturas cuyo mantenimiento sólo serviría para dificultar su lectura. El estudio se ultima con un apartado nutrido de notas a la introducción (76-122), donde no sólo se refiere la bibliografía utilizada, sino también un sinfín de jugosas explicaciones que ayudan a comprender el contexto histórico que dio origen a la obra de Bleda y que hacen de esta edición un tratado completo.

A estos capítulos precede una “carta al lector” (11-15), a la que ya se ha hecho

alusión, donde se explican los motivos que han dado pie a este estudio, y otro capítulo con el que se inicia la introducción, titulado “memoria justificativa. Entre papeles. El nacimiento de un libro” (pp. 17-54). En él, no sólo se detalla con minuciosidad la historia de la Defensio y de su Sumario, sino que también se recoge de forma pormenorizada la vida de su autor en relación con el asunto que le obsesionó hasta su misma muerte: la cuestión morisca. Así, Ruiz Lagos nos relata con habilidad en estas páginas desde el primer contacto de Bleda con los moriscos en 1585, cuando accedió a la rectoría de moriscos de la villa de Corbera, hasta prácticamente 1622, cuando se publica un Memorial donde Bleda ofrece bastantes datos de la Defensio y del propio Sumario.

En su narración, el editor nos brinda además diversas noticias que ratifican la

tajante afirmación con la que había dado inicio a este capítulo: “el 22 de septiembre de 1609 se promulgaba el Edicto de expulsión de los moriscos del Reino de Valencia y un fraile dominico, fray Jaime Juan Bleda, celebraba el día más feliz de su vida. Tras décadas de lucha, su sueño se convertía en realidad” (p. 17). Y es que los esfuerzos de Bleda por expulsar a los moriscos apenas tienen parangón en la historia de España. Tan es así que, como demuestra don Manuel Ruiz, su Defensio y el Sumario, que llegó a leer Felipe III, fueron fundamentales en la decisión regia de la definitiva expulsión de los moriscos.

En cuanto a la edición del Sumario (pp. 125-158), muy agradable y cuidada,

resulta imprescindible tanto para comprender el proceso que desembocó en la expulsión, como para entender la suerte que corrió la obra del fraile dominico. A su correcta y completa comprensión ha ayudado notablemente el constante cotejo que el editor ha llevado a cabo de la edición latina impresa. En este sentido, las notas referenciales incluidas por el profesor Ruiz advierten ya de la relación vicaria entre ambos textos. Se trata de un hecho que había hecho notar el propio editor en sus “Criterios”, donde nos había adelantado su importancia: “las notas serán tan importantes o más que cualquier texto introductorio, ya que ellas alumbran el amplio territorio contextual que acompaña al sumario” (p. 72).

Además, el cotejo con el texto latino no sólo ha ayudado al editor a subsanar los

errores en la traducción del Sumario y ofrecer así una edición mejorada y más comprensible, aunque aquellos se mantengan acertadamente entre paréntesis por

221

Page 222: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernández López

Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

fidelidad al texto, sino que hace ver también al lector la tremenda fidelidad con la que había llevado a cabo su labor el traductor del Sumario. La edición se remata con la tabla completa de “indicios” de la Defensio latina (pp. 159-164), en la que también se hacen notar aquellos “indicios” que se registrarían luego en el Sumario. De este modo, el lector puede percatarse de aquellas cuestiones a las que el autor de la traducción otorgó mayor relevancia.

A la edición sigue el extenso apartado de notas ya citado (pp. 165-234). Si, como

afirma Ruiz Lagos, Bleda “no cita nada gratuitamente en el Sumario”, ni papas, ni reyes, ni herejes, ni eventos políticos, ni otras cuestiones, tampoco el profesor Ruiz anota nada ni gratuita ni alegremente en la edición. Todas ellas tienen su razón de ser, pues ayudan a entender de forma adecuada el texto, informan detalladamente de numerosas cuestiones y personajes, y aminoran la dificultad de no pocos pasajes.

El libro se cierra con una nutrida y escogida bibliografía (pp. 235-249), en la que

destacan las restantes obras de fray Jaime Juan Bleda y aquellas otras que llegó a utilizar el propio fraile dominico para elaborar la Defensio, según nos hace saber el mismo editor: “No hemos descuidado la bibliografía. Damos importancia capital a todos los textos de Bleda y a aquellos que nos ayudan a contextualizar la edición de nuestro Sumario, casi todos procedentes de las propias notas bibliográficas usadas por el fraile dominico” (p. 75).

Todo ello ayuda sin duda a considerar este nuevo estudio como una obra seria y

rigurosa, que además nos acerca de modo fehaciente a una realidad de la que se cumplen ahora cuatro siglos. Quizá por esa misma razón, su lectura se hace aún más imprescindible, pues no lo merece sólo por la excelente labor del editor, que pocas veces es valorada como se merece, sino también porque acerca al lector a los entresijos de un acontecimiento que nadie debería olvidar. Y sólo aquello que se conoce queda en la memoria.

222

Page 223: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernández López

Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

223

Page 224: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial

Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

PUBLICACIONS

Antonio Espino, En la perifèria dels regnes perifèrics. Guerra i defensa en la Mallorca de Carles II (1665-1700), Lleonard Muntaner Editor, 2011 El propòsit del present treball és analitzar la situació del sistema defensiu balear durant els difícils anys del regnat de Carles II; un regnat que és fonamental ja que donà pas a una nova dinastia, però també a la guerra de Successió. Amb les operacions marítimes franceses en el Mediterrani, sobretot a partir de la guerra d'Holanda

(1673-1678), la monarquia es preocupa d'una manera més clara per la sort de les defenses de les Balears i les Pitiuses, la debilitat estructural de les quals es demostra en aquest volum. Els mallorquins demandaven al rei una major protecció per evitar qualsevol risc d'invasió. Així, en aquest llibre no només s'analitza l'estat en que es trobaven les fortificacions mallorquines, sinó també la trajectòria del Regne de Mallorca com a proveïdor de tropes per a la monarquia. En el cas de Menorca, les tibantors internes entre Maó i Ciutadella, les fortificacions de les quals no estaven acabades, van arruïnar qualsevol possibilitat de planificar una defensa conjunta de l'illa; i en el d'Eivissa, si bé aquesta disposava d'una fortificació operativa, les notables deficiències frumentàries d'aquesta illa van ser les que van llastrar la seva defensa. Només la presència d'armades angloholandeses en el Mediterrani al final del regnat de Carles II, que van frenar la pressió francesa, va permetre que el Regne de Mallorca i les seves illes adjacents aconseguissin romandre com una unitat política en el moment de la mort de Carles II

Pere Gabriel, Historia de la UGT. Un sindicalismo de Guerra 1936-1939, Siglo XXI, Madrid, 2011 En julio de 1936, la UGT, al lado de otras fuerzas sindicales y políticas, logró contrarrestar el alzamiento militar de la derecha en buena parte de la geografía española. Su papel fue decisivo en muchos lugares. Sin embargo, la guerra pronto lo llenó todo, alterando profunda y abruptamente la cultura obrera y sindical. Los cuadros y militantes de la UGT se encontraron súbitamente actuando como militares y como políticos, al tiempo que, en multitud de situaciones,

muchos viejos militantes tuvieron que hacerse cargo de la dirección de las empresas y de la producción. No han de extrañar, por tanto, los enfrentamientos internos que desgarraron la UGT entre 1939 y 1939, en una situación de forzado sindicalismo de guerra que fue parte importante del sostenimiento de la Segunda República a lo largo de aquellos tres largos años de guerra.

224

Page 225: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial

Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Javier Tébar, Dietari de postfuerra del baró d'Esponellà 1940-1945, Quaders de divulgació històrica, Col·lecció Arxius i societat, Barcelona, 2011 Amb aquest dietari d'Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà, acuradament anotat i amb un valuós estudi introductori, Javier Tébar posa a l'abast dels historiadors i dels lectors interessats un document d'un valor extraordinari. En efecte, les anotacions quotidianes d'aquest membre ben representatiu de les classes burgeses catalanes, més en

concret dels grans propietaris rurals, en un període tant interessant, complex i encara insuficientment conegut com és la primera meitat dels anys quaranta, ens aporten una mirada personal i sincera sobre esdeveniments i situacions de gran rellevància. Són els anys de culminació de la configuració de la dictadura franquista, amb tensions internes importants, i en un escenari internacional determinat per la Segona Guerra Mundial

Javier Tébar i Pere Ysàs, El Movimiento Obrero en la gran ciudad. De la movilización sociopolítica a la crisis económica, El Viejo Topo, Barcelona, 2011 El tema de fondo que subyace en los textos compilados en este libro es la progresiva y aparente "extraña", evanescencia de la clase obrera, una identidad colectiva surgida en y a través de las ciudades industriales y vinculada a la izquierda europea y que, como tal,

protagonizó en gran medida la dinámica sociopolítica desde 1920 hasta como mínimo los pasados años ochenta. En la etapa de tránsito hacia un modelo "posfordita" de las economías occidentales, cuando el declive numérico de la clase trabajadora industrial ha estado acompañado de grandes y profundas mutaciones en el espacio urbano se ha producido no sólo su fragmentación social, sino que ha cambiado el lugar de la clase obrera en la política y de la política entre el conjunto asalariado. Siendo este un fenómeno que se produce en toda Europa, los textos que aquí se incluyen se centran en siete áreas metropolitanas españolas (Barcelona, Bilbao, Gijón, Madrid, Sevilla, Valencia y Vigo), el triángulo industrial del norte de Italia (Génova, Turín y Milán), parís y su Banlieu, y la capital industrial del norte portugués, Oporto. La lectura de todos ellos refleja coincidencias en los procesos de determinados fenómenos históricos y, al mismo tiempo, discordancias y desarrollos particulares en cada uno de ellos.sum: El tema de fondo que subyace en los textos compilados en este libro es la progresiva y aparente extraña, evanescencia de la clase obrera, una identidad colectiva surgida en y a través de las ciudades industriales y vinculada a la izquierda europea y que, como tal, protagonizó en gran medida la dinámica sociopolítica desde 1920 hasta como mínimo los pasados años ochenta. En la etapa de tránsito hacia un modelo posfordita de las economías occidentales, cuando el declive numérico de la clase trabajadora industrial ha estado acompañado de grandes y profundas mutaciones en el espacio urbano se ha producido no sólo su fragmentación social, sino que ha cambiado el lugar de la clase obrera en la política y de la política entre el conjunto asalariado. Siendo este un fenómeno que se produce en toda Europa, los textos que aquí se incluyen se centran en siete áreas metropolitanas españolas (Barcelona, Bilbao, Gijón, Madrid, Sevilla, Valencia y Vigo), el triángulo industrial del norte de Italia (Génova, Turín y

225

Page 226: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial

Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

Milán), parís y su Banlieu, y la capital industrial del norte portugués, Oporto. La lectura de todos ellos refleja coincidencias en los procesos de determinados fenómenos históricos y, al mismo tiempo, discordancias y desarrollos particulares en cada uno de ellos.

Antoni Moliner, La Guerra del Francès a Catalunya segons el diari de Raimon Ferrer, Servei de publicacions de la U. Autònoma de Barcelona, 2011 Barcelona cautiva, dietari escrit pel pare Raimon Ferrer (1777-1821), és una obra fonamental sobre l'ocupació napoleònica de Catalunya i l'organització de la resistència durant la Guerra del Francès (1808-1814). Espectador privilegiat, dedicat a l'assistència hospitalària i a les presons reials, dóna testimoni de tot el que succeeix a la ciutat i al

Principat. Recull totes les informacions i mitifica l'esperit de resistència dels catalans i la seva fidelitat a Ferran VII. L'obra conté referències molt valuoses sobre la vida quotidiana i els problemes generats per l'ocupació francesa. Entre altres aspectes, tracta sobre l'evolució del comerç, el problema de les subsistències i la mendicitat; les qüestions fiscals i monetàries; l'evolució de la guerra, les accions militars de l'exèrcit espanyol, sometents i miquelets, i del francès; la situació dels hospitals militars i el nombre de morts; les disputes i divisions entre autoritats civils i militars; el fenomen de la deserció, el bandolerisme i la inseguretat; les noves institucions creades pels "patriotes" i l'administració del governs intrús; els personatges més destacats de la vida política i militar; la propaganda patriota i l'afrancesada; les pràctiques religioses i la situació de l'Església; la vida cultural, el teatre, la premsa i les festes, etc. Aquesta obra es reedita amb motiu del bicentenari de la Guerra del Francès. El llibre incorpora en un CD els set volums, que són de gran interès per als investigadors i estudiosos de la història de Catalunya.

Alejandro Andreassi y José L. Martín Ramos (coord.), De un octubre a Otro. Revolución y fascismo en el periodo de entreguerras, 1917-1934, El viejo Topo, Barcelona, 2010 La lucha contra el fascismo, especialmente a partir de la llegada de Hitler al poder, y la consiguiente destrucción del movimiento obrero alemán por el nazismo, provocará que la Tercera Internacional actúe como un verdadero partido organizado y unificado a nivel mundial. Los acontecimientos de octubre de 1934 en España tendrán una connotación similar, ya que las reacciones cuyo epicentro se sitúa en

Asturias, Cataluña y Madrid estarán inspiradas por el temor a la implantación de una dictadura fascista que acabará con el moviendo obrero peninsular y las libertades republicanas, en el contexto de un gobierno claramente inclinado a la derecha que había comenzado a cuestionar las instituciones republicanas y que intentaba limitar algunos de sus avances. Por lo tanto Octubre de 1934 debe observarse como una acontecimiento que se enmarca con todo derecho en el contexto general europeo y mundial de lucha antifascista, y que a pesar de ser protagonizado exclusivamente por las fuerzas políticas locales, éstas realizan sus diagnósticos políticos y prescriben sus acciones también en función de lo que está sucediendo más allá de sus fronteras. Hay, pues, un hilo conductor que enlaza estos dos Octubres: el de la revolución bolchevique y el de los momentos insurreccionales que estallan en España.

226

Page 227: EQUIP REVISTA HMiC - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2011/HMIC2011.pdf · DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa Remences i Rabassaires  Revista HMiC, número IX, 2011

PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial

Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMiC, número IX, 2011

227