equip revista hmic - webs2002.uab.eswebs2002.uab.es/hmic/2008/hmic2008.pdf · la política del...

314
REVISTA HMIC, NÚMERO VI, 2008 ISSN 1696-4403 http://seneca.uab.es/hmic EQUIP REVISTA HMiC Equip Editor: Departament d'Història Moderna i Contemporànea. Consell de redacció: Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona), Alejandro Andreassi (Universitat Autónoma de Barcelona), Ramón Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona), Esteban Canales (Universitat Autònoma de Barcelona), Àngel Duarte (Universitat de Girona), Monsterrat Duc (Universitat Rovira i Virgili), Francesc Espinet Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona), Elena Fernández García (Universitat Autònoma de Barcelona), Anna María García (Universitat de Girona), Miquel Izard (Universitat de Barcelona), Montserrat Jiménez Sureda (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Lladonosa (Universitat de Lleida), Maria Antònia Martí Escayol (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Lluís Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Bernat Muniesa (Universitat de Barcelona), Jordi Roca Vernet (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Maria Tomas (Universitat Rovira i Virgili). Cap de redacció: Elena Fernández García (UAB). Secretari de redacció: Jordi Roca Vernet (UAB). Web-master: Elena Fernández García. Maqueta número VI, 2008: Elena Fernández García. ISSN: 1445-89111 Adreça electrònica: http://seneca.uab.es/hmic Contacte editorial Postal: Revista HMiC, Departament d'Història Moderna i Contemporània Facultat de Lletres Edifici B, Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra-Cerdanyola del Vallès Correu electrònic: [email protected] Telèfon: 93 581 11 86 REVISTA HMIC, NÚMERO VI, 2008 El contingut de la Revista HMiC, si no s'especifica el contrari, pot utilitzarse de conformitat amb la llicencia de Creative Commons. http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/ http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.en 1

Upload: buicong

Post on 29-Aug-2019

214 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

REVISTA HMIC, NÚMERO VI, 2008 ISSN 1696-4403 http://seneca.uab.es/hmic

EQUIP REVISTA HMiC

Equip

Editor: Departament d'Història Moderna i Contemporànea.

Consell de redacció: Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona), Alejandro Andreassi (Universitat Autónoma de Barcelona), Ramón Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona), Esteban Canales (Universitat Autònoma de Barcelona), Àngel Duarte (Universitat de Girona), Monsterrat Duc (Universitat Rovira i Virgili), Francesc Espinet Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona), Elena Fernández García (Universitat Autònoma de Barcelona), Anna María García (Universitat de Girona), Miquel Izard (Universitat de Barcelona), Montserrat Jiménez Sureda (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Lladonosa (Universitat de Lleida), Maria Antònia Martí Escayol (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Lluís Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Bernat Muniesa (Universitat de Barcelona), Jordi Roca Vernet (Universitat Autònoma de Barcelona), Josep Maria Tomas (Universitat Rovira i Virgili).

Cap de redacció: Elena Fernández García (UAB).

Secretari de redacció: Jordi Roca Vernet (UAB).

Web-master: Elena Fernández García.

Maqueta número VI, 2008: Elena Fernández García.

ISSN: 1445-89111

Adreça electrònica: http://seneca.uab.es/hmic

Contac te ed i tor ia l

Postal: Revista HMiC, Departament d'Història Moderna i Contemporània Facultat de Lletres Edifici B, Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra-Cerdanyola del Vallès

Correu electrònic: [email protected]

Telèfon: 93 581 11 86

REVISTA HMIC, NÚMERO VI, 2008

El contingut de la Revista HMiC, si no s'especifica el contrari, pot

utilitzarse de conformitat amb la llicencia de Creative Commons.

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.en

1

REVISTA HMIC, NÚMERO VI, 2008 ISSN 1696-4403 http://seneca.uab.es/hmic

Í N D E X D E C O N T I N G U T S EQUIP REVISTA HMiC ............................................................................................................. 1

ÍNDEX DE CONTINGUTS ......................................................................................................... 2 DOSSIER, “Entorn el Bicentenari de la Guerra del Francès (1808-1814)” ............................ 3 Editorial ........................................................................................................................................... 4 Antoni Moliner Prada (Universitat Autònoma de Barcelona Les elits catalanes durant la Guerra del Francès. ............................................................................. 5 Maties Ramisa (Universitat de Vic) La propaganda política en la Guerra. .............................................................................................. 26 Ramon Arnabat (Universitat Rovira i Virgili) La memòria de la Guerra a Lleida ................................................................................................... 43 Antoni Sánchez Carcelén (Universitat de Lleida) La financiación de la Guerra en Navarra. ........................................................................................ 75 Francisco Miranda Rubio (Universidad Pública de Navarra) La gestión económica en el ámbito municipal: el ayuntamiento de Màlaga. .................................. 95 Pedro Luis Pérez Frías (Universidad de Málaga)

MISCEL·LÀNIA ........................................................................................................................ 156 Regards du dix-neuvième siècle sur le cinquième cavalier de l’Apocalypse. Les représentants en mission vus par les historiens (1795-1914). ....................................................... 157 Maria Betlem castellà i Pujols (Universitat Autònoma de Barcelona) Apuntes al estudio del dragón como elemento festivo en Oriente y Occidente: China y España ............................................................................................................................. 192 Juan Pablo Sánchez Beltrán (Universitat) El Genocidi del Armenis 1915. .................................................................................................... 212 Francesc Espinet Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona) La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): Volumen, distribución territorial y composición social .................................................................................................... 268 José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona)

DEBATS ...................................................................................................................................... 296 Conversa amb Joan Serrallonga sobre el seu llibre “Pablo Iglesias, Socialista, obrero, español”, Edahsa, Barcelona, 2007 .............................................................................................. 296

2

REVISTA HMIC, NÚMERO VI, 2008 ISSN 1696-4403 http://seneca.uab.es/hmic

RESSENYES ............................................................................................................................... 302 Roura i Aulinas, Lluís. Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta. Vic, Eumo Editorial, 2006, 291 pp ........................................................................................................ 302 per Francesc Espinet Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona) Mañà Terré, Teresa. Les Biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1925). Lleida, Pagès Editors, 2007, 121 pp. ..................................................... 304 per Maria Lluïsa Fernàndez Clarés (Universitat Autònoma de Barcelona) Moliner Prada, Antoni. La Guerra de la Independencia (1808-1814). Barcelona, Nabla Edicions, 2007, 639 pp... ..................................................................................................... 306 per Josep Lluís Martín Berbois (Universitat Autònoma de Barcelona)

PUBLICACIONS ....................................................................................................................... 309

3

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

DOSSIER, ENTORN AL BICENTENARI DE LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

Editorial

Antoni Moliner Prada (Universitat Autònoma de Barcelona)

Organitzat pel Grup d’Història Comparada de l’Europa Moderna i el Grup d’Estudis d’Història Social i Cultural de la UAB, el Seminari entorn al Segon Centenari de la Guerra del Francès, celebrat el 13 de març de 2008 a la Facultat de Filosofia i Lletres, vol aprofundir en algunes qüestions particulars a partir de les investigacions més actuals, que ens permeten tenir una visió mes acurada i real d’aquest conflicte de gran complexitat. La temàtica va girar entorn a quatre blocs principals: elits, propaganda, memòria històrica i costos de la guerra.

La celebració del Segon Centenari és una gran ocasió i té sentit si fem avançar

el coneixement sobre aquest període tan important de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya, més enllà de les commemoracions oficials que es facin a tot arreu. Aquest és el nostre propòsit i el nostre desig: promoure també el debat i obrir nous camins de recerca als joves investigadors i estudiants de la UAB i d’altres universitats catalanes i espanyoles. La revista electrònica del Departament d´ Història Moderna i Contemporània recull en aquest dossier els textos de les conferències que tingueren lloc en aquest seminari. El Director del Seminari Professor Antoni Moliner Prada

4

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Les elits catalanes durant la Guerra del Francès

Maties Ramisa (Universitat de Vic)

1.La historiografia

El segle XVIII interessava poc a la historiografia catalana. Tot es reduïa a la

descripció del progrés econòmic en l’agricultura, la manufactura i el comerç, acompanyada per la centralització política dels Borbons i la consegüent desnacionalització del Principat, acceptada per les seves elits. Es valorava breument els efectes del Despotisme Il·lustrat i les diverses personalitats i institucions sorgides a Catalunya al seu redós i a l’entorn del creixement de l’economia. Però era una etapa incòmoda, en la qual els estaments dirigents del país s’havien acostumat a escriure en castellà i a pensar en termes espanyols, mentre els elements inquiets de la societat catalana que volien ascendir procuraven acostar-se a la prestigiosa cort de la monarquia, com foren els casos d’Antoni de Capmany, Fèlix Amat, Pere Virgili i Antoni Gimbernat, els dos darrers científics. Només Pierre Vilar, amb la seva monumental “Catalunya dins l’Espanya Moderna”, abordava el segle amb interès, tot i centrar-se en els aspectes econòmics.

Però en les darreres dècades la situació ha canviat una mica. La Guerra de Successió i els seus efectes a Catalunya ha atret diversos historiadors. La moda dels estudis sobre la revolució industrial ha provocat molts treballs sobre el sector cotoner i l’economia en general. En el marc de la Història de Catalunya dirigida per P. Vilar el 1988, Josep Fontana dedica al segle XVIII moltes pàgines amb voluntat de síntesi. I sobretot, els assaigs d’Ernest Lluch sobre el set-cents català –on hi desfilen els economistes, els il·lustrats i els austriacistes- han tingut la virtut de capgirar la perspectiva i obrir les portes al debat.

La posició tradicional de la historiografia respecte del segle XVIII català la reflectien les paraules de Ferran Soldevila referides al fet que els catalans del segle XVIII, amb voluntat d’anul·lació, s’havien esforçat a esdevenir província; i també les de Pierre Vilar1: “És palès (….) que el segle XVIII -en sentit ampli, entre el 1714 i la “renaixença” sentimental del 1833- serà el segle més estèril per a l’esperit de grup dels catalans. (….) Però en cap moment, durant els mateixos cent vint anys, malgrat les circumstàncies sovint favorables i més d’un encoratjament vingut de fora, les classes dirigents de Catalunya –noblesa, clericat, burgesia mercantil o lletrada- no se serviran del sentiment particularista de les masses per intentar de reconstruir el govern regional, instrument polític de llur antiga dominació”.

Els estaments privilegiats eren presentats com a decadents a causa de la pròpia inèrcia, la política de l’absolutisme, l’evolució econòmica i la nova mentalitat. Desdevises du Dézert creia que el declivi de la noblesa a finals del segle fou ocasionat per la seva pròpia negligència, escassa dedicació, ignorància, mandra, aïllament, prejudicis i fanatisme. Fontana va matisar aquesta pintura destacant la complexa

1 Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya Moderna, Ed. 62, Barcelona, 1966, vol. 2, p. 419.

5

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

composició de la noblesa, una part de la qual provenia dels burgesos ennoblits, que contribuïen a emburgesir una fracció de l’aristocràcia catalana, però assenyalà també la decadència i corrupció del clericat regular, que havia oblidat el vot de pobresa i la funció assistencial, preparant així el terreny per al futur anticlericalisme.

La política del despotisme il·lustrat envers Catalunya era força ben valorada en general. Carlos Martínez Shaw remarcava la progressiva identificació de Catalunya amb el règim borbònic. Les classes aristocràtiques no tenien raons de queixa, i els burgesos aviat se sentiren compenetrats amb els motlles mercantilistes que els oferia el govern il·lustrat. La col·laboració amb la cort de Madrid fou profitosa, segons aquest historiador, per la consecució d’un impost modern –el Cadastre-, una companyia privilegiada, franquícies i exempcions per als nous establiments industrials, llibertat de comerç amb les colònies d’Amèrica, la protecció a la producció catalana, el diàleg permanent amb l’administració a través de l’Intendent, i el suport a les institucions educatives barcelonines.

Diversos autors, però, van fer notar alguns motius de queixa: la política cultural que arraconava la llengua catalana, la militarització de la governació del Principat a partir del capità general, la castellanització de l’administració, les tensions entre la Junta de Comerç i les institucions borbòniques de Catalunya, l’agrarisme predominant entre els polítics il·lustrats espanyols, i la superficialitat dels mateixos plantejaments reformistes governamentals, que sovint no passaven de ser una simple moda, una manera de parlar, que no s’acabava de concretar a la pràctica. Josep M. Delgado i Antonio Miguel Bernal, fins i tot, van arribar a desqualificar en bloc la política il·lustrada de la cort espanyola. Segons ells, el reformisme borbònic era un mite i no contribuí a la modernització del país; ni el cadastre ni el decret de lliure comerç foren instruments dirigits a incentivar l’activitat productiva, sinó tan sols a incrementar la recaptació fiscal; la política dels Borbons responia a uns interessos de classe per mantenir els privilegis de la noblesa en una conjuntura d’increment de les despeses públiques.

On sí que hi havia unanimitat entre els historiadors era en la valoració positiva de l’empenta i el dinamisme de la burgesia catalana, liderada per la Junta de Comerç des de la seva creació per Carles III l’any 1760. Vicens Vives en situa l’origen a partir del comerç americà, la indústria d’indianes i l’expansió econòmica del darrer terç del set-cents. Fontana explica com els comerciants, fabricants, botiguers i menestrals s’enriquiren i s’anaren convertint en dirigents de la societat enmig d’una condició social fluïda, caracteritzada per la mobilitat. Mamés Cisneros defineix l’orientació econòmica de la Junta de Comerç barcelonina com a més comercial i manufacturera –amb una indústria sustentada en els gremis- que no pas la impulsada pel reformisme borbònic.

En síntesi, els autors destacaven l’indubtable creixement econòmic del segle XVIII al Principat –més o menys afavorit pel despotisme il·lustrat-, i el paper preeminent que la burgesia anava prenent en la producció material i en la societat. Però consideraven les esferes política i cultural catalana immerses en una espècie de marasme provincià. Aquí és on va intervenir Ernest Lluch per canviar-ne el concepte.

En efecte, en diversos llibres i articles, Ernest Lluch va advocar per una visió més positiva de la tasca de les elits catalanes en el camp polític i cultural. Segons ell, la

6

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Il·lustració a Catalunya fou potent i va operar amb un projecte definit de país del qual en va treure profit la Renaixença, que de fet es va bastir sobre els punts essencials de l’obra il·lustrada. Lluch considerava que s’havia menystingut la tasca dels intel·lectuals catalans del XVIII perquè havia estat escrita en castellà. A més, destacava les despeses militars com una de les causes del creixement productiu del Principat, i reivindicava els pensadors econòmics catalans de la centúria.

Però Lluch anava més enllà: defensava la tesi que durant el set-cents les elits havien demostrat la voluntat catalana de recuperar un marc polític propi dins d’Espanya. A partir del programa il·lustrat confeccionat per Jaume Caresmar, Manuel de Teran, Antoni de Capmany i la Junta de Comerç, i per mitjà del pensament del “partit aragonès”, l’autor entreveia el redescobriment de les antigues institucions pactistes de Catalunya i de l’austriacisme vençut el 1714. Coincidint amb el regnat de Carles III, els hereus de l’austriacisme es van centrar en l’elaboració de projectes reformistes avançats, sense qüestionar ja a aquestes altures el règim borbònic. De fet, pensaven que era necessari un estat fort per aconseguir el progrés econòmic, però també demanaven la fi de la discriminació de la Corona d’Aragó respecte del mercat americà, una monarquia pactada amb representació estamental i límits al poder del sobirà, el reconeixement de la diversitat territorial i la descentralització, així com la defensa dels gremis i de l’industrialisme. Per Ernest Lluch, el català més destacat de la Il·lustració, Antoni de Capmany, d’una família de procedència austriacista, va estar sempre convençut de la superioritat de les antigues institucions de la Corona d’Aragó.

Els historiadors van acollir les tesis de Lluch amb interès, però amb cert escepticisme. Van considerar que magnificava massa l’obra dels il·lustrats catalans, la qual en conjunt no superava gaire el marc provincial i s’enquadrava força dins la política borbònica de foment. Joaquim Albareda no creia que fos només la societat civil la impulsora del programa il·lustrat de 1780, sinó que hi va tenir molt a veure el despotisme il·lustrat i les institucions militars, que a Barcelona detentaven l’Acadèmia de Matemàtica i el Col·legi de Cirurgia. Pere Anguera veia en la teoria de Lluch un excés d’optimisme, i Martínez Shaw no considerava convincent la singularitat ni l’abast de la il·lustració catalana proposats per Lluch. Pel seu costat, Fontana havia rebaixat sensiblement tant la importància de l’anomenada “il·lustració cristiana” emanada de diversos prelats catalans –Armanyà, Climent, Pedro Díaz de Valdés-, com l’aportació al pensament econòmic d’un altre eclesiàstic, Ramon Llàtzer de Dou. 2.Les elits catalanes

La part central del segle XVIII correspon a una etapa de notable creixement econòmic per al Principat, visible des de finals del primer terç i que es perllonga fins a les darreres dècades. Va millorar l’agricultura –especialment pel que fa a la vinya-, arrelà la manufactura de les indianes i s’expandí el comerç, ara decididament cap a l’interior d’Espanya i cap a l’Atlàntic gràcies a la supressió de les duanes interiors i de les restriccions mercantils amb les colònies americanes. El Decret de Nova Planta va acabar amb l’autonomia política, monetària, fiscal i duanera, però en canvi aportà una major integració de l’economia catalana amb l’espanyola.

L’auge de l’economia va córrer en paral·lel a un cert declivi del règim senyorial espanyol, que Domínguez Ortiz va exposar amb precisió. Les noves coordenades protocapitalistes semblaven bandejar les antigues fórmules feudals, castigades també

7

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

per l’absolutisme. La importància política i econòmica de la institució senyorial va decaure junt amb el volum dels drets percebuts, especialment a Castella. Però no fou aquest el cas de València, on el senyoriu es mantenia molt viu, ni tampoc de Catalunya.

Aquí, les rendes feudals van créixer des de 1730 fins a 1800 en proporció de 1 a 5 gràcies a l’increment extensiu de la producció agrícola, i foren ben suportades per la població rural. El règim senyorial català semblava gaudir de bona salut a causa de l’estructura que havia pres a partir de les guerres remences del segle XV: una alta noblesa absentista –en general pertanyent a la grandesa d’Espanya- dominava sobre una massa de vassalls acomodats autòctons quasi-propietaris, que gaudien del domini útil emfitèutic i configuraven una classe mitjana rural satisfeta a la que no pertorbaven els tènues lligams feudals amb els senyors llunyans. Aquests pagesos benestants havien pogut fer molts establiments en terres abans inutilitzades a l’entorn de la seva masia usant el mateix sistema de l’emfiteusi, i ara se sentien al seu torn gairebé senyors dels nous camperols pobres que s’hi havien acollit, fugint d’altres pactes més durs com l’arrendament a curt termini o la parceria.

L’opinió comuna era que l’establiment a cens perpetu havia estat el secret de l’estabilitat i la prosperitat de la ruralia, havia dulcificat el feudalisme i havia fet respectable el règim senyorial als ulls dels intel·lectuals i de la classe mitjana catalana. Naturalment, hi havia conflictes al camp, però els antagonismes no qüestionaven el sistema, sinó que es desenvolupaven al seu si i amb les seves regles. Camperols acabalats i petits pagesos es beneficiaven de l’emfiteusi, la burgesia mercantil en ascens adquiria senyories, i una munió de persones de les capes mitjanes de la societat –notaris, propietaris, professionals, artesans, pagesos benestants, comerciants- es dedicaven amb profit a l’arrendament dels drets senyorials, especulant després al mercat amb els productes obtinguts de l’esmentada renda.

L’increment dels preus, dels salaris dels jornalers i de la productivitat agrària durant el segle XVIII van fer disminuir relativament la càrrega senyorial, que va esdevenir suportable. Mentrestant, a les ciutats i viles mercantils i industrials del Principat, els drets senyorials s’estaven extingint espontàniament; només s’aplicaven sobre els grans i no sobre els productes agrícoles nous com la vinya i els conreus arbustius. Però tot va canviar amb la crisi final del set-cents.

A partir de la dècada de 1780, el creixement agrari extensiu va xocar amb la llei de rendiments decreixents. Les noves terres posades en conreu eren de menor qualitat, i rebaixaven el rendiment del conjunt agrícola, que cada vegada esdevenia més insuficient per mantenir una població en ascens. Es produí des d’aleshores una davallada persistent de la renda feudal; els pagesos van començar de resistir-se al pagament dels drets senyorials, especialment dels delmes, i l’expansió agrària s’aturà per la fi dels artigaments i rompudes, la feina de les quals ja no compensava els camperols.

Es van reduir els excedents agraris, i el camí restà adobat per a les crisis de subsistència, la més coneguda de les quals foren els rebomboris del pa de 1789. Els camperols intensificaven l’estratègia de diversificar els conreus amb productes de nova introducció, no gravats pels drets feudals, mentre els senyors procuraven recuperar velles prerrogatives a través de la coneguda reacció aristocràtica. No se’n van sortir. Molts pagesos pobres es trobaven al límit de la subsistència. La conflictivitat al

8

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

camp s’ampliava, la vaga dels delmes s’enduria. Tal com hem dit abans, no es posava en qüestió el règim senyorial, sinó aspectes concrets del repartiment de les rendes i dels actius rurals. La Guerra del Francès va contribuir a deslegitimar l’Antic Règim, i aleshores els senyors van perdre la partida sobre els delmes. Molts camperols van deixar de pagar-los, els ajuntaments se’ls incautaren per fer front a les despeses bèl·liques, les rendes senyorials s’esfondraren.

De tota manera, a principis del Vuit-cents les rendes de les grans famílies aristocràtiques del Principat encara se situaven entre les primeres, la noblesa gaudia de prestigi social, i hi havia un cert consens favorable al règim senyorial Vicens Vives ens dóna els noms de les cases més distingides: els marquesos d’Alfarràs, Barberà, Castellbell, Ciutadilla, Gomar, Gironella, Llupià, Manresana, Moià, Llió, Castelldosrius, Palmarola i Puerto Nuevo, els comtes de Fonollar, Munter, Santa Coloma i Solterra, i els barons d’Albí, Cruïlles, Sant Mori, Santa Pau, Castellet, Maldà i Rocafort. S’ha avaluat el contingent humà de l’estament en unes quatre mil cinc-centes persones, un 0,5% dels habitants. Però el poder real de la noblesa catalana s’anava reduint, tant pel que fa a l’aspecte material com al moral.

En efecte, durant el Set-cents l’aristocràcia havia patit una certa deslegitimació social de la seva tradicional funció militar, que a la pràctica ja feia temps que no exercia perquè l’estat absolutista l’havia feta innecessària en constituir un exèrcit permanent. És cert que els nobles solien ser cridats pel monarca per omplir els comandaments superiors de les forces armades, però aleshores realitzaven la feina més com a funcionaris que com a membres d’un estament. D’altra banda, al llarg del segle XVIII les files de la noblesa s’havien inflat amb molts nouvinguts procedents dels sectors acomodats de la classe mitjana, gràcies a les adjudicacions de títols fetes pel sobirà. Un grup considerable de burgesos i hisendats n’havia aconseguit un, o bé havia passat a la categoria de cavaller o de ciutadà honrat, que tenien reservats els càrrecs municipals de regidors.

Molts intel·lectuals i el conjunt de la classe mitjana en ascens pensaven que la feina que feia l’aristocràcia en compensació de les seves rendes i privilegis era insuficient. Aquest judici es va incrustar en el pensament il·lustrat i s’estengué al gruix de la població. Pel seu costat, l’ampliació numèrica de l’estament feu perdre exclusivitat i coherència a la noblesa. Tot això la va posar a la defensiva, malgrat la condició de dirigent natural de la societat que ostentava pels privilegis, la riquesa, el prestigi i els càrrecs. La falta de lideratge i de cohesió de la noblesa catalana s’observa també en el detall que, a principis del Vuit-cents, no tenia cap projecte polític definit ni un òrgan corporatiu per defensar els interessos. Només per un moment l’aristocràcia espanyola es reuní a l’entorn del partit ferrandí, que va acabar la seva poc gloriosa història després de l’amotinament d’Aranjuez del març de 1808.

L’economia comercial de la costa i l’auge manufacturer del XVIII van contribuir igualment a dissoldre el règim senyorial, i la resistència pagesa li feu perdre una part de les rendes. Amb la invasió napoleònica de 1808 s’accentuà la situació precària de la noblesa, perquè l’atac estranger va provocar un trencament revolucionari que soscavà les estructures de l’Antic Règim. Va semblar aleshores que aquest estament privilegiat deixava de tenir projecció pròpia i es fonia en el conjunt social. En conclusió, observem una noblesa catalana adaptada a un feudalisme suavitzat, amb una activitat que passava progressivament del camp a la ciutat, amb un sector minoritari de

9

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

la mateixa que intervenia en l’economia productiva, afectada parcialment per la ideologia il·lustrada, i que presentava un perfil baix pel que fa al lideratge social que en teoria li corresponia.

En canvi, el segon estament privilegiat, el clergat, mantenia amb fermesa la funció que li corresponia gràcies a una organització compacta, a la riquesa material i a la presència per tot Catalunya a través de les tres mil parròquies i la munió de convents i monestirs que detentava. El prestigi dels eclesiàstics era considerable i la influència social molt alta. Enfront d’una noblesa desdibuixada, el clergat dirigia l’espiritualitat dels catalans, que s’aplegaven a l’entorn dels sacerdots amb un alt nivell de devoció. A més dels serveis religiosos, l’Església fornia altres prestacions com la beneficència i bona part de la instrucció, era present en les festes i en tots els actes importants de la vida individual i social.

Així, l’alt clericat català era corporatiu, influent, ric i orgullós de la seva posició. Els seus membres havien desenvolupat un tarannà pausat, conservador i una mica altiu, donat a la retòrica, a l’estudi i a la vida tranquil·la. Defensaven amb passió les prebendes i rendes de l’estament. Pel seu ministeri, nivell cultural i influència, hom els sol·licitava sovint la col·laboració en els afers més variats, i durant la Guerra del Francès van ser requerits per ambdós bàndols.

Malgrat això, els eclesiàstics foren afectats per diversos problemes durant el Set-cents: discussions interminables entre els partidaris i els contraris del jansenisme (rigoristes), la commoció interna deguda a l’expulsió dels jesuïtes, la resistència a implantar l’idioma castellà en les funcions pastorals a Catalunya, la penetració en molts clergues dels ideals il·lustrats, i el descrèdit creixent de molts regulars per l’abandó a la pràctica de la funció assistencial que tenien encomanada. Aquests temes, especialment l’últim, van fer que molts membres de la jerarquia reclamessin una reforma eclesiàstica urgent per restaurar el prestigi de la institució eclesial, que havia de passar per la celebració de concilis a tots els nivells. Era important refer la reputació de l’Església per aturar els símptomes d’irreligiositat i de llicència que els clergues més perspicaços observaven en determinats ambients urbans, permeables a modes o idees provinents de l’estranger.

Bisbes i canonges també judicaven que la instrucció es trobava desatesa per la manca de mitjans i per la nefasta intervenció governamental. No em puc resistir a transcriure les opinions sobre l’educació del bisbe de Lleida, Geroni Torres, que semblen tenir una inquietant actualitat. El prelat lamentava la falta de preocupació real per la instrucció, tot i que se’n havia parlat molt: “Todo se reduxo en esta época á libritos, planes, reformas y proyectos literarios en contradicción consigo mismos”. Geroni Torres afegia, referint-se a les nacions més avançades: “No necesitamos de más planes: imitar los que aquellas han seguido”. Comparava les prestigioses universitats espanyoles del segle XVI amb el decadent ensenyament de la seva època , en què eren habituals els “jóvenes sin disciplina, sin dirección, sin freno que les contenga, sin autoridad que vele de cerca sobre su conducta”2.

Malgrat la bona posició del clericat en la societat catalana, les disputes del segle

2 ARCHIVO CONGRESO DIPUTADOS (Madrid), Sección General, Legajo 6, n. 21 i 24 (1809).

10

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

XVIII, la corrupció de part dels regulars i les crítiques que rebia des dels plantejaments il·lustrats –que començaven d’arrelar en diversos sectors urbans, i dels que participaven en variada mesura molts eclesiàstics- debilitaren la seva fortalesa ideològica i el menaren a una posició defensiva quan va arribar la Guerra del Francès. En certa manera, contribuí també a això l’estil de vida pausat i la propensió a la comoditat de l’alt clergat, que li feu defugir les feixugues responsabilitats de la direcció de la lluita. La major part dels arquebisbes i bisbes catalans s’expatriaren cap a Mallorca durant la guerra, fugint de càrrecs i obligacions. Molts eclesiàstics van entrar a les juntes insurreccionals al principi de la revolta antinapoleònica, però en sortiren mesos després o adoptaren postures de poc compromís, no sense haver protagonitzat topades amb altres vocals de tarannà diferent. En canvi, el baix clergat, especialment el regular, es va implicar més activament en la resistència.

Per tant, els dos estaments privilegiats –noblesa i clericat-, cridats per llur posició de dirigents naturals a encapçalar la societat en aquells moments de perill, semblen adoptar com a col·lectiu una postura més aviat passiva; salvant molts casos individuals, refusen el lideratge i les responsabilitats, i volen seguir fruint de les rendes i prebendes fins on sigui possible. Arribat el cas, s’inclinen per càrrecs de representació i prestigi –com el de diputats- més que no pas per la carregosa gestió del dia a dia de la resistència antifrancesa.

En contrast, el progrés econòmic del segle XVIII va consolidar la burgesia comercial i industrial, resident a Barcelona però també a d’altres ciutats com Tarragona, Reus, Igualada i Mataró. Formava un grup potent que dirigia l’economia catalana i que es dotà d’organismes com la Junta de Comerç, la Reial Companyia de Filats de Cotó, i el Cos de Fabricants de Teixits i Filats de Cotó. Acompanyava la burgesia una creixent classe mitjana de propietaris, funcionaris, professors, militars i professionals diversos, entre els que destacaven els advocats. Burgesia i classe mitjana s’integraven a les elits per la riquesa, la professió o el coneixement, que havia adquirit en la decadent universitat de Cervera o en les més dinàmiques acadèmies barcelonines.

Aquest tercer sector de les elits posseïa quelcom que mancava en els dos grups privilegiats: projectes de futur, empenta i voluntat de lideratge. En general, tenien una mentalitat més emprenedora, oberta als canvis i als plantejaments il·lustrats; simbolitzaven el gust pels negocis, la iniciativa i l’activitat. Bastants dels seus homes es van situar a primera línia durant la Guerra del Francès, integrant-se a les juntes per organitzar la defensa, organitzant el reclutament, l’armament i la provisió de fons. Però la majoria dels burgesos es quedaren a casa o van fugir dels combats.

No es pot portar gaire enllà la contraposició dels tres grups de les elits catalanes de finals del segle XVIII, la contraposició entre una burgesia activa i resoluda i una església i una noblesa passius i caducs. Perquè predominaven més els lligams i les connexions dels diversos sectors de les elits que no pas les diferències. No hi havia compartiments estancs. Ben al contrari, la relació era estreta; circulaven les idees, els favors i les prestacions; les vinculacions familiars no eren excepcionals. Els grups dirigents de la societat catalana semblaven cohesionats a l’entorn del creixement econòmic i del projecte reformista de la monarquia borbònica. Alguns nobles participaven en la vida econòmica, el pensament il·lustrat s’havia introduït poc o molt en els dos estaments privilegiats; d’altra banda, la religiositat era ben viva en la classe mitjana, i els burgesos buscaven l’ennobliment.

11

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Pel que fa al lideratge social durant la Guerra del Francès, cap grup de les elits

catalanes el va emprendre per separat. Si bé potser la classe mitjana forní numèricament més dirigents, cal considerar aquest assumpte com un afer col·lectiu del conjunt de les elits, dissoltes aleshores amb el poble resistent en una espècie d’unió sagrada per fer front a l’invasor. Els nous organismes polítics i militars de la resistència van ser integrats per membres de les elits a títol individual. Perquè no era qüestió d’estaments: la selecció dels dirigents en aquella situació extrema no podia venir del fet de ser noble, eclesiàstic o burgès, sinó d’altres qualitats com ara l’energia i la convicció patriòtica, l’aptitud per a la política, el nivell d’estudis o l’adscripció a una determinada clientela. 3. El pensament de les elits catalanes

Les connexions entre els diferents sectors de les elits catalanes de finals del Set-cents i principis del Vuit-cents es poden detectar quan s’analitza la mentalitat predominant en elles, que és força homogènia. Això fa pensar en un llarg període de contactes i de sedimentació de les idees fins a formar un tronc comú de pensament, que naturalment té les inevitables excepcions. El punt de partida el forma una ideologia conservadora basada encara en l’Antic Règim, que rep l’impacte de la Il·lustració, del progrés econòmic i dels convulsos temps de despotisme ministerial de Godoy. Aquests darrers factors introdueixen en les elits el desig de profundes reformes del sistema, aspiració que s’incrementa amb el xoc de la Guerra del Francès.

Així, el conservadorisme reformista era la tònica dominant del pensament del conjunt de les elits. Volien una adaptació de l’Antic Règim als nous temps per mitjà de canvis profunds en l’economia, la política, l’administració, la justícia i la cultura, en la línia del que després seria el liberalisme moderat. La limitació dels poders del rei, el foment del creixement econòmic i la simplificació del laberint administratiu, fiscal i judicial acumulat per l’Antic Règim eren algunes de les principals reformes proposades.

Pel que fa a l’esfera política, l’objectiu principal de les elits catalanes era aconseguir una prudent restricció dels poders del sobirà per mitjà de la reunió de Corts estamentals, que prendrien el poder legislatiu. En general, pensaven en unes úniques corts per a tot Espanya, bandejant les antigues reunions provincials. Així es podria aconseguir un corpus de lleis estable i ben meditat, sorgit de la representació nacional i que ja no dependria del caprici del príncep o del privat. La preferència dels eclesiàstics per una estabilitat legal –que de passada protegís la religió- era ben marcada. Per trobar les lleis fonamentals del nou edifici polític caldria inspirar-se en els antics codis legals. La legislació hauria de ser uniforme a tot el Regne, i el sufragi censatari. S’observa en alguns intel·lectuals i notables catalans un cert matís de protocatalanisme provincialista: Antoni de Capmany, el Baró de Castellet i Ramon Llàtzer de Dou presentaven les antigues corts de la Corona d’Aragó com un exemple digne d’imitació, el frare Josep Rius de Balaguer reclamava indirectament els antics furs, i el Marqués de Villel es declarava apassionat de Catalunya.

Les reformes s’haurien d’estendre també a l’administració, la justícia, la instrucció i la beneficència. Les lleis acumulades durant els segles precedents havien acabat conformant un agregat confús i enrevessat, propens a l’arbitrarietat i l’abús. Calien codis breus, senzills, clars i uniformes per a tot l’Estat, encara que en general

12

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

hom admetia certa varietat provincial en allò que fos avalat pel bon funcionament consuetudinari. També era necessari l’abreujament dels costosos procediments judicials, dels quals lucraven magistrats i advocats.

S’havien de simplificar les lleis, però també el nombre de tribunals i jurisdiccions diferents. Josep Joaquim Almirall i el bisbe de La Seu d’Urgell plantejaven la supressió de la legislació i jurisdicció senyorials, d’altres corporacions o particulars proposaven l’eliminació dels tribunals especials, deixant només l’eclesiàstic, el comercial i el militar. En general, es tractava de potenciar la jurisdicció ordinària o reial. El magistrat Josep Solsona, de Valls, apuntava també el caràcter negatiu de la disparitat legal existent no tan sols entre províncies, sinó també entre ciutats, pobles i classes socials.

Un altre punt fonamental per a les elits catalanes era la vigilància exhaustiva sobre funcionaris i magistrats per evitar-ne l’escandalosa corrupció existent. Hi havia un excés d’empleats vagarosos i propensos a l’enriquiment il·lícit que caldria suprimir per llur inutilitat i per l’estalvi que suposaria a l’Estat; les seves funcions les podrien assumir amb profit els ajuntaments i els capítols eclesiàstics. Particular mala fama tenien els funcionaris judicials i els d’hisenda.

En general, eclesiàstics i seglars opinaven que s’havia de mantenir el tribunal de la Inquisició, tot i que alguns matisaven que caldria adequar-lo als temps. Hi havia acord general, també, en l’estat deplorable que presentaven els rams de la beneficència i la instrucció pública; s’havien de construir més hospitals i hospicis, i calia estendre les escoles i acadèmies per tot el territori, fent-les arribar a viles i pobles. L’ensenyament s’havia de reformar i completar amb estudis professionals.

L’organització de l’economia era un dels temes més importants de reflexió. El pensament de les elits catalanes era també força homogeni en aquest punt: s’havien d’implantar les llibertats econòmiques per fomentar el progrés, la circulació del diner i la inversió. La disposició de les propietats agràries havia de ser completament franca, fins el punt que s’havien de poder tancar; calia eliminar els mayorazgos, que entorpien la millora del camp i suscitaven inseguretat jurídica en els compradors de finques; els privilegis de la Mesta s’havien d’abolir; havia de regir la llibertat de cultius.

En canvi, els eclesiàstics, favorables a la supressió dels mayorazgos, no ho eren en absolut de la desamortització, llevat de Ramon Llàtzer de Dou. Criticaven ferotgement la realitzada per Godoy, i proposaven unes contribucions moderades –o voluntàries- per al seu propi estament.

La llibertat també es volia pels sectors manufacturer i comercial. No hi havia d’haver traves per a la compravenda ni per a la producció, s’havien de treure les duanes de l’interior del Regne, era convenient abolir certs impostos que gravaven el comerç –inclús els drets locals sobre els comestibles- per tal d’intensificar-lo. El Baró de Castellet anava més enllà: qüestionava l’existència dels gremis, i propugnava la introducció de la competència.

Per superar la confusió fiscal, la posició era unànime. En lloc d’un feix de petits impostos molestos i que es cobraven poc, s’havia d’implantar la Única Contribució per a l’agricultura, i una capitació equivalent per a la manufactura i pel comerç. Aquesta racionalització fiscal rendiria més i estalviaria un bon grapat de funcionaris. Fins i tot

13

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

els eclesiàstics començaven d’admetre –enmig de l’ambient absorbent de la Guerra del Francès- que tothom havia de contribuir a les càrregues públiques. A canvi de la contribució, hom exigia a l’estat una rigorosa austeritat en la gestió dels cabals i de l’administració –molt lluny del que succeïa realment- i fins i tot la presentació de comptes anuals. 4.La participació de les elits en la guerra

L’esclat de la Guerra del Francès a partir de les sublevacions del maig i el juny de 1808 contra les tropes imperials instal·lades ja al nord d’Espanya, va agafar els grups privilegiats catalans en un moment en què llur integració a la cúpula social encara era bona, però ja notaven alguns símptomes d’oposició i determinats senyals que llur sistema de vida començava de periclitar, a causa de l’evolució econòmica i dels ideals il·lustrats que s’escampaven per Europa, dels quals ells participaven en alguna mesura. Això els menà a una actitud defensiva i, unit al pòsit d’un estil de vida més aviat propens a la comoditat, els feu apartar-se d’una ferma voluntat de lideratge social. La noblesa es difuminà com a corporació, l’església va mantenir el perfil propi però rebutjà el protagonisme.

De tota manera, a títol individual els membres dels estaments privilegiats es van comportar durant la guerra com la resta dels grups socials. Una part escaparen de la lluita o s’inhibiren, però d’altres es van incorporar a les partides armades o a l’exèrcit regular, a les juntes, a la Diputació o a les Corts, o bé van detentar càrrecs en els ajuntaments o van acudir als Congressos Provincials celebrats entre el 1809 i 1811 per tal d’aplegar recursos. És cert, com s’ha dit més amunt, que els nobles i clergues van preferir les funcions de representació més que no pas les feixugues ocupacions de gestió diària de la resistència.

De la mentalitat conservadora i reformista que compartien amb la classe mitjana, l’impacte de la guerra n’accentuà el segon component, degut a l’empenta popular i l’interclassisme desvetllats el 1808, i a la constatació de l’ensulsiada de l’Antic Règim absolutista espanyol. Tal com va dir l’historiador Desdevesis du Dézert, eren conservadors per instint i revolucionaris per necessitat, submergits com estaven en l’onada patriòtica que s’havia aixecat contra els francesos, i havent de fer front a l’organització d’una nova estructura política i militar que per força havia de ser diferent de l’anterior. Més endavant, cap el final de 1812, quan disminueix el perill militar i s’albira la fi de la guerra, ressorgirà el conservadorisme de les elits –que no l’absolutisme- a partir del convenciment majoritari que les Corts de Cadis havien anat massa enllà.

Eclesiàstics i nobles van encapçalar l’aixecament antinapoleònic a molts indrets, reclamats pel poble com a dirigents naturals. Els dos representants catalans a la Junta Central foren sengles membres de l’aristocràcia de pensament tradicional: en Josep-Francesc de Ferrer i de Llupià, baró de Savassona, i Joan Antoni de Fivaller, de Bru i de Rubí, Marqués de Villel, comte de Darnius i Gran d’Espanya. L’actuació del Marquès de Villel en el govern espanyol va ser discreta, la del Baró de Savassona francament mediocre. Villel va ser enviat a Cadis com a comissari de la Central; tot i que la seva gestió va fracassar, va saber mantenir la reputació dins el govern central i els vincles amb Catalunya. En canvi, el baró de Savassona, tramès igualment com a comissari a València, fou expulsat d’aquí per les elits locals i acabà ben aviat la carrera

14

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

política a causa de la seva manca d’aptituds per als càrrecs i en general per a les relacions humanes.

Eren nobles gairebé una quarta part dels cinquanta-dos vocals que van passar per la Junta Superior de Catalunya entre el 1808 i el 1812. Podem esmentar el cerdà Nicolau de Solanell, advocat i que durant una etapa va fer de secretari de la Junta, de la qual se’l va allunyar discretament en creure que tenia relació amb el contraban fronterer; el tarragoní Plàcid de Montoliu i de Bru, membre de l’alta noblesa i de pensament molt conservador; el barceloní Marià Alegre i Aparici, baró de Castellet, una personalitat interessant vinculada al món del comerç, i al mateix temps un home de món de pensament il·lustrat i obert a les noves tendències; el vigatà Ignasi Miquel de Sallés, que havia cursat estudis jurídics a la universitat de Cervera, i que amb la guerra encetà una llarga carrera política convertint-se en un dels homes imprescindibles de la Junta; el cerverí Josep de Vega i Sentmenat, professor de la universitat, un autèntic savi i erudit més donat a la reflexió que no pas a l’acció; i l’olotí Ignasi de Solà, hisendat que tenia propietats a les comarques de Girona i que des del principi de la guerra es va moure en els ambients patriòtics locals. El treball a la Junta Superior era dur i comportava molt desgast; aquest grup de nobles hi va fer una aportació valuosa i sacrificada, fent costat a la resta de vocals eclesiàstics, hisendats, catedràtics, comerciants o juristes.

Hi havia nobles als ajuntaments, on detentaven sovint els càrrecs d’alcaldes i de regidors. També n’hi havia a les juntes corregimentals, encara que en proporció més baixa que en els organismes superiors. A la Diputació de Catalunya, creada de manera traumàtica a finals de 1812 com l’organisme constitucional que havia de substituir la Junta Superior, hi havia dos membres de la noblesa entre els deu vocals, el baró de Castellet i Ignasi de Solà, tots dos provinents de l’extinta Junta. Entre els 21 diputats escollits l’any 1810 per representar Catalunya a les Corts Extraordinàries de Cadis hi havia un terç de nobles, una proporció relativament alta: Felip Amat, cavaller de Sant Joan; Antoni de Capmany i de Montpalau, militar i escriptor; Josep Antoni de Castellarnau, cavaller i membre de la Mestrança de Ronda; Plàcid de Montoliu, cavaller de Sant Joan; Ramon de Sans, regidor perpetu de Barcelona i capità retirat; Joan de Suelves, marquès de Tamarit; i Josep de Vega i Sentmenat, erudit de Cervera i regidor de Barcelona.

De tots ells, només el vell il·lustrat Antoni de Capmany participà activament en els treballs legislatius. Fou un intel·lectual d’alta volada i el parlamentari català més brillant, d’ideologia reformista de base il·lustrada; però amb l’edat, la revolució francesa i la invasió napoleònica d’Espanya el reformisme de Capmany es va anar refredant, mentre accentuava els instints conservadors per prevenir un possible desbordament popular. En morir de febre groga el 1813, va deixar un gran llegat de treballs filològics, sociològics i històrics.

La resta gairebé no va deixar rastre al congrés; caigueren en la passivitat o s’absentaren moltes vegades, malgrat que hi havia personalitats força erudites i cultes com Castellarnau i Vega. L’explicació de l’ostracisme pot raure en la manca de formació jurídica d’aquests homes –més habituats a la professió militar o a viure de renda- i en l’escàs domini de l’idioma castellà que tenien, la qual cosa els exposava a

15

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

fer el ridícul davant del bulliciós públic gadità.

Entre una cinquena i una sisena part dels assistents als Congressos Provincials convocats per la Junta Superior i el capità general entre 1809 i 1811 a fi d’aplegar mitjans per a la guerra pertanyien igualment a l’estament nobiliari. Eren els casos entre d’altres de Marià Sabater, marquès de Capmany, com a delegat de Cervera; Jaume Barnola i de Cahors, baró de Lles, i Ignasi Solans, ciutadà honrat, per la Seu d’Urgell-Puigcerdà; Josep de Boufard, baró de Canellas, per Vilafranca; Josep Antoni de Castellarnau, cavaller de Carles III, per Tarragona; i el noble vigatà Felip de Saleta.

També hi hagué alguns nobles catalans entre els oficials de l’exèrcit, una institució que patí un fort canvi durant aquests anys. L’antic exèrcit aristocràtic sotmès al poder civil es va transformar en una milícia bigarrada on convivien militars de carrera amb oficials procedents de la guerrilla, i on el principi jeràrquic i la disciplina cedien de vegades el lloc a l’ambició personal. Podem esmentar al veterà Ventura Vallgornera, germà del Marquès de Vallgornera, un oficial ponderat que fou nomenat governador de diverses ciutats; a Joaquim d’Ibáñez-Cuevas i de Valonga, baró d’Eroles, conegut militar i polític absolutista del Pallars, i a Francesc-Xavier Cabanes Escofet, exemple de militar professional, competent i apolític, nascut a Solsona d’una família distingida. Tots aconseguiren escalar meteòricament fins els graus més elevats durant la guerra.

Per fi, trobem diversos elements de la petita noblesa urbana entre els escassos afrancesats catalans, com el jurista Melcior de Guàrdia i Ardèvol i el regidor Antoni de Ferrater a Barcelona; i l’advocat i ciutadà honrat Tomàs Puig, i Narcís Andreu, baró de Foixà a Girona. Aquest últim fou maire de l’esmentada ciutat i deixà bon record. També va ser ben valorat Melcior de Guàrdia.

Així, podem concloure que la participació dels nobles en els òrgans de la

resistència antinapoleònica va ser bastant alta, encara que la seva efectivitat va variar segons les persones i les institucions. El mateix es pot dir dels eclesiàstics, integrats en nombre considerable a les juntes corregimentals i a les Corts, i en menor proporció a la Junta Superior. El baix clergat va participar activament en la guerrilla i en l’agitació política. Però els clergues presents a les corregimentals solien tenir una actuació pràctica poc destacada, i de vegades les abandonaven passat un temps. A la Junta Superior del Principat els vocals eclesiàstics només van representar una cinquena part del total, i alguns van passar-hi desapercebuts.

En canvi, a les Corts de Cadis –extraordinàries i ordinàries- els eclesiàstics sumaven gairebé un terç del total dels diputats catalans. Eren deu sobre trenta-un, i l’alta participació en elles denota la preferència dels membres del clericat per una funció representativa i de prestigi. Els noms d’aquests clergues-diputats són: Jaume Creus, Ramon Llàtzer de Dou, Josep Espiga, Bonaventura Marès, Fèlix Aytés, Ramon de Lladós, Francesc Morrós, Francesc Papiol, Josep Llozer i Marià Ros i Coll. Però només els tres primers, que havien començat la carrera política en la Junta Superior, tingueren una actuació rellevant, encara que amb posicions polítiques força diferents.

Josep Espiga s’adscrigué al sector liberal més innovador, tot i que a partir del Trienni va evolucionar cap el moderantisme. Havia tingut influència a la cort de Carles IV, i des del principi de la insurrecció s’havia incorporat a la Junta Superior de Catalunya. A les Corts de Cadis es va guanyar una gran reputació d’orador i d’home

16

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

d’estat. De fet, va ser ell qui pel desembre de 1810 proposà la unificació legislativa d’Espanya. Ramon Llàtzer de Dou s’ubicà en el conservadorisme reformista característic de les elits catalanes. Catedràtic de dret i expert en economia, ja era vell quan va participar a la Junta Superior i després a les sessions de Cadis, on feu la figura d’un ancià venerable i erudit. Era seguidor d’Adam Smith i partidari de la desamortització, de la contribució única i de la disminució de les despeses inútils de l’estat, així com d’un canvi polític per mitjà de reformes controlades i graduals, alhora que reivindicava les antigues institucions catalanes. Jaume Creus va ser un destacat absolutista, que més endavant participaria en la Regència d’Urgell al costat del baró d’Eroles. Essent canonge de La Seu d’Urgell, l’impuls patriòtic el portà a integrar-se a la Junta Superior del Principat, on va tenir un paper destacat. El 1810 va passar a les Corts, on participà força en els treballs legislatius i mantingué invariable la posició tradicionalista.

Al costat de nobles i eclesiàstics, el tercer sector de les elits catalanes, la classe mitjana, va prendre part també decididament en els organismes directius superiors, en l’exèrcit i en les juntes locals i corregimentals. Aquest fou un dels aspectes qualitatius que donà caràcter propi a la Guerra del Francès, derivat del caire de guerra popular que agafà el conflicte, i de la ruptura política que es va produir des del juny de 1808. De fet, els homes de la classe mitjana –advocats, professors, industrials, individus dels gremis, botiguers, funcionaris, militars, comerciants, hisendats- solien ser els que predominaven a les juntes i els que portaven el pes de la gestió diària. Però tampoc l’actuació de la classe mitjana va ser corporativa, sinó feta a títol individual; moltes vegades els seus individus prenien postures ideològiques diferents, o senzillament preferien fugir o quedar-se a casa.

Una trentena de vocals provinents de la classe mitjana van passar per la Junta Superior de Catalunya i la dominaren numèricament. El mateix succeí amb la Diputació, on eren majoria els membres procedents del món econòmic. Si hi sumem els disset diputats a Corts que procedien d’aquest grup social, obtenim sens dubte la crema dels polítics burgesos catalans de l’època. Els més rellevants van ser els juristes Felip Aner d’Esteve, Antoni Barata Bringas, Joaquim Torrescasana i Abadal, Joan Guinart i Calanda, Antoni Coma, Ramon Utgés i Pirala, Josep Anglasell i Armengol, Manel Barba, Andreu Oller, Pedro Nolasco de Salcedo, Joan de Balle, Francesc Calvet i Rubalcaba, Ferran Navarro, Joan Baptista Serrès, Jaume Calvó i Joaquim Rey; els comerciants Josep Antoni Cid, Manuel Lasala, Francesc d’A. Ferrer i Font i Joan B. Galí i Sursi; els hisendats Antoni Castells, Joan Vila de Llaers, Joan Genover i Escofet i Isidre Torelló i Rovira; el fabricant Salvador Vinyals i Galí; els militars Ramon Hostalrich, Ramon de Sans, Gaetà Marimon i Benet Plandolit, i els regidors Ignasi Gayolà i Josep A. Navás.

Com es pot comprovar, els advocats i juristes eren majoritaris dins del col·lectiu. Conèixer la legislació i els seus trucs ajudava molt a moure’s pel molt polític, i a participar a les Corts de manera solvent. L’oratòria dels eclesiàstics també podia afavorir en aquest darrer àmbit. Dels homes esmentats, el paper més destacat va correspondre a Aner, Oller, Utgés, Barata i Balle, tots advocats.

Felip Aner d’Esteve, representant de la Vall d’Aran, fou sempre un treballador infatigable que morí jove de malaltia amb només trenta-un anys. Va ser secretari de la Junta Superior de Catalunya. A l’any 1810 va passar a les Corts de Cadis, i es constituí

17

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

en el diputat català que més hi va intervenir. De tarannà reformista moderat i pragmàtic, va participar en moltes comissions i va donar suport a les principals reformes liberals, procurant equilibrar-les amb les coses útils del present o del passat. Era partidari de la uniformitat legislativa a tot Espanya, però de vegades manifestava un cert provincialisme. Joan de Balle era advocat de l’Audiència i tenia un important despatx professional a Barcelona. Els seus vincles amb els cercles econòmics del Principat el convertiren en un fervent proteccionista i defensor a les Corts dels interessos dels industrials i comerciants catalans. Inclinat cap el liberalisme, torna a ser diputat durant el Trienni, i des d’aleshores va moderant les posicions.

Ramon Utgés, catedràtic i advocat de l’Audiència, tenia un caire més conservador i tècnic, però no el podem pas incloure entre els absolutistes. Va passar primer per la Junta Superior de Catalunya i el 1810 desembarcà a Cadis amb els altres diputats catalans. A les Corts es va mostrar relativament actiu. Andreu Oller fou un magistrat gironí, oïdor de l’audiència de Catalunya i amb àmplies relacions amb l’estament polític espanyol. Va realitzar importants serveis per a la Junta Superior , la Regència l’elegí membre del Tribunal Suprem de Justícia, i s’incorporà finalment a les Corts Ordinàries, on es va convertir en l’aglutinador del grup català. Per fi, el terrassenc Antoni Barata fou un dels puntals de la Junta Superior pel seu patriotisme i dedicació. Era procliu al liberalisme, i per això fins i tot arribà a ministre d’hisenda durant el Trienni.

La gent de la classe mitjana era també la més nombrosa a les juntes corregimentals, on solia portar el pes de la conducció dels afers quotidians. I als ajuntaments hi tenia representació des de sempre, que les lleis borbòniques havien respectat. A l’exèrcit regular i a la guerrilla –més connectats del que pot semblar a primera vista- hi trobem igualment individus d’aquest sector social, com foren els casos dels oficials convertits en caps guerrillers Joan Clarós i Francesc Milans del Bosch, i del jove militar professional Manuel Llauder i Camín. En canvi, els guerrillers Joan Rimbau i Josep Manso, que van fer en paral·lel la carrera militar al llarg de la guerra, tenien un origen rural més humil.

Hi va haver alguns funcionaris i comerciants que van col·laborar amb els bonapartistes, ja que el fenomen de l’afrancesament afectà els diferents grups socials. S’ha vist abans el cas dels nobles. Els canonges Domingo Rovireta i Josep Vidal –el primer a l’Empordà i el segon a Lleida- van ser actius eclesiàstics afrancesats. I de la classe mitjana provenien els agents de la policia napoleònica Ramon Casanova, Gaietà Font i Closas i Bernat de les Casas, així com els magistrats de la judicatura bonapartista Joan Madinaveytia, Ramon Torrá i Josep A. Verdaguer. Fins i tot alguns comerciants van tenir tractes amb els imperials, encara que no van arribar a un afrancesament actiu: Erasme de Gònima, Gaspar de Remisa, Erasme Puig, Antoni Bonaventura Gassó, Pau Galceran i Pau Torroja.

5.La ruptura de 1808 i l’empenta popular Per a les elits catalanes, els primers temps van ser els més difícils. Fou necessari

bastir de bell nou un aparell polític i militar per a poder fer front a la invasió francesa, però també va ser necessari redefinir les relacions amb el poble, que des del principi de la insurrecció s’havia constituït en el principal element de la resistència.

18

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Hi ha hagut un debat historiogràfic sobre si els fets de 1808 van representar o no una revolució. Els historiadors liberals del segle XIX, a partir de Toreno, van qualificar els esdeveniments insurreccionals de la primavera de 1808 com una veritable revolució política que trencà el sistema absolutista i obrí les portes a la sobirania nacional; aquesta interpretació va ser represa per molts historiadors del segle XX, començant per Miguel Artola. Però l’escola d’historiadors de la Universitat de Navarra, amb F. Suárez i Angel Martínez de Velasco, s’hi va oposar argumentant la manca de canvis socials, la direcció de les juntes per part de les antigues elits, i la vigència de les idees tradicionals en la gran massa de la població; segons aquesta versió, avalada en part darrerament per R. Hocquellet i Ch. Esdaile, els successos de 1808 van ser només una rebel·lió antinapoleònica, sense ruptura política amb el passat.

Sigui com sigui, el 1808 es van produir un buit de poder i una crisi política que van obligar a una profunda reorganització de l’aparell polític i militar i van obrir les portes a canvis posteriors, materialitzats a partir de 1810 quan les Corts de Cadis començaren d’implantar el liberalisme. A més, el 1808 va emergir el poble com a nova força política que calia tenir molt en compte. L’estat s’havia eclipsat i el poble era el motor que donava energia a la resistència, omplia els rengles de les guerrilles i de l’exèrcit regular, i proporcionava els queviures i una bona part dels cabals necessaris. També era el poble qui rebia els pitjors embats dels napoleònics.

Com sol passar en totes les revoltes, el buit de poder va ser aprofitat per un grapat de líders radicals a tota la geografia catalana que van provar de dirigir la commoció popular antifrancesa contra els dirigents locals i, en general, contra els estaments superiors, per tal de capgirar la situació social. La situació era fluïda, i un mal pas podia significar la mort. Diversos càrrecs públics van ser assassinats en els primers moments. Els francesos –residents o presoners- i els sospitosos d’afrancesament a ulls dels patriotes extremistes estaven en greu perill.

A Olot, l’alcalde major va fer fixar a la plaça major de la vila a principis de juny de 1808 unes proclames del lloctinent francès Murat. Probablement, va ser un excés de zel. La revolta popular fou instantània. Centenars de segadors van recórrer la població i es concentraren davant la casa del batlle cridant “Morin els traïdors!”. L’alcalde va poder refugiar-se a l’hospici, però les forces vives olotines –que havien tingut algunes topades amb ell- el van ajudar poc. Des de Vic van trametre una força important de miquelets per emportar-se’l i protegir-lo, però quan l’escamot el conduïa als afores en direcció a la capital del corregiment, una gran gentada perseguí l’alcalde i el matà a pedregades, davant la passivitat dels miquelets.

A Ripoll, un artesà armer radical, ajudat per un comerciant de bona posició, va escampar la sublevació i excità al jovent perquè reclamés un canvi d’ajuntament. Al mateix temps aconseguí formar una partida armada i la dirigí a La Pobla de Lillet, on suposadament hi havia una columna francesa, sollevant pel camí als camperols. Proclamà un sacerdot amic seu com a cap dels miquelets ripollesos. Però quan l’armer i el comerciant pretengueren integrar-se a la força en la junta local que s’havia constituït, presidida per l’abat del monestir, les forces vives locals els barraren el pas.

19

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Els moderats van controlar igualment la situació a Tarragona en els primers temps de la revolta, fins el punt que, quan s’hi presentà una forta columna francesa a primers de juny de 1808, li obriren les portes i hi parlamentaren per evitar mals majors, aconseguint la sortida dels napoleònics pocs dies després. Mentrestant, van empresonar alguns radicals tarragonins, entre ells un escrivà, que acusaven els dirigents de “malos españoles” i de prestar-se al jurament exigit pels imperials. La marginació dels revolucionaris a Tarragona va continuar en el futur.

També a Vic la revolta fou controlada per les elits moderades, no sense tensions internes, en part gràcies al prestigi del bisbe. Però aquí esclatà una pugna entre dues faccions dels grups dirigents que instrumentalitzaren –com a d’altres llocs- alguns moviments populars; la qüestió acabà amb la destitució del corregidor uns mesos més tard. Però a diverses ciutats la força del radicalisme, o bé la manca de cohesió de les elits dirigents per controlar-lo, conduïren a greus disturbis i a l’assassinat dels governadors i d’altres persones. Van ser els casos de Sitges, on fou mort el comissari de marina, i de Vilafranca, Tortosa i Manresa, on foren linxats els governadors respectius i gent del seu entorn en sengles motins.

Ens equivocaríem si creguéssim que els fautors d’aquests avalots eren exclusivament persones del poble baix. Més aviat els líders radicals pertanyien a la classe mitjana o al clergat; solien ser homes amb estudis i certa posició social, i tenien connexions amb els nivells superiors de la judicatura, l’administració i l’exèrcit. Ja s’ha vist com a Ripoll un dels instigadors era un comerciant, que havia tingut casa de comerç a Cadis i havia casat una filla amb un important industrial francès de Toulouse que posseïa una fàbrica tèxtil a Ripoll; i a Tarragona un dels extremistes era escrivà.

A Tortosa, la facció radical que aconseguí la mort del governador i del seu assessor el 7 de juny va tenir una presència important dins la flamant junta corregimental que es va formar en aquelles dates, i aconseguí també la suspensió de l’antic ajuntament. Els dirigents de l’esmentada facció foren el mateix secretari de l’ajuntament, un canonge i diversos vocals de la corregimental. La pugna entre ells i els moderats va ser llarga, però amb els temps aquests últims van controlar la situació.

Les connexions dels extremistes amb cercles superiors es pot observar també en el cas de Manresa, on el revolucionari Antoni Giralt, acompanyat per una dotzena d’homes, assassinà el governador i a tres presos el 3 de juliol de 1808. Giralt va ser detingut pels manresans, però un magistrat de l’Audiència –el mateix que, segons un altre magistrat, havia deixat sense càstig les morts del comissari de marina de Sitges i del governador de Vilafranca- assumí la seva defensa i aconseguí postergar el càstig. Giralt va ser conduit a Tarragona i aquí els seus seguidors esvalotaren el poble i obligaren els jutges a suspendre la condemna, que no es feu efectiva fins a mitjan 1811, arrel d’un canvi en la situació política de Catalunya. La tensió entre radicals i moderats també es donà en el si de la judicatura del Principat.

Les commocions revolucionàries no es limitaren als primers temps de revolta antinapoleònica. Més espaiades, persistiren almenys fins el 1811. Pel gener de 1809 un

20

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

capità va dirigir un moviment subversiu a Lleida que pretenia ocupar la ciutat, canviar les autoritats i matar en massa els presoners francesos; l’agitació es va estendre a alguns pobles de les rodalies, i en foren víctimes cinc presumptes afrancesats. Però aquí els extremistes van ser detinguts i el moviment aturat de forma contundent amb diversos afusellaments i empresonaments.

Encara pel gener de 1811 dins la superpoblada Tarragona, que estava a punt de ser assetjada per Suchet, es generà una nova convulsió revolucionària que aconseguí, ni més ni menys, impedir la presa de possessió del capità general nomenat per la Regència i situar a la cúpula del poder militar de Catalunya el general Marqués de Campoverde. L’acció va estar dirigida per un eclesiàstic, el pare Antoni Coris, i el flamant capità general Campoverde inicià el seu mandat amb una política populista que d’alguna manera volia imitar la França de 1793. Els moderats de la Junta Superior de Catalunya i de l’Audiència van quedar arraconats temporalment, fins que sis mesos després la conquesta napoleònica de Tarragona acabaria l’etapa de Campoverde.

De tota manera, els intents radicals no van acabar de quallar, i es limitaren a episodis més o menys esporàdics. El conjunt de la societat catalana els va apartar de l’escena perquè la prioritat en aquells moments no era fer una revolució social sinó bastir una nova estructura política i militar per fer front a l’invasor. Això no impedí que les elits, i específicament les autoritats polítiques sorgides de la revolta de 1808, sentissin sempre una intensa preocupació per l’ordre públic i pel perill d’agitació popular. Perquè el poble s’havia situat enmig del camp polític i es feia sentir; la seva contribució a la defensa era ingent, i per això es va tornar exigent envers les autoritats. Les inquietuds populars s’expressaven en un nou ambient de llibertat –degut a l’esfondrament de l’aparell absolutista- per mitjà de pamflets, anònims, avalots, periòdics, rumors, juntes o congressos, i els dirigents van haver d’aprendre a tenir-ho en compte.

Les elits es van situar arreu al front del moviment antinapoleònic. Ho van fer per càlcul –a fi de controlar l’agitació popular i l’ordre públic- o per convenciment patriòtic sincer? És força probable que fos per ambdós motius alhora. No hi ha dubte que les elits temien sobremanera que una revolta popular anàrquica derivés en el desordre i la subversió final de l’ordre social, però també es detecta una clara disposició patriòtica dels grups dirigents des del principi, a partir del moment que es van conèixer les abdicacions de Baiona. I de fet a les noves autoritats polítiques els fou necessària una bona dosi de convenciment per aguantar els embats d’una llarga guerra i per mantenir l’esforç resistent de sectors populars reticents a les quintes, als impostos i a les dures normes patriòtiques de fer el buit a l’invasor.

Perquè la Guerra del Francès va ser una guerra popular, però hagués estat molt difícil de mantenir sense el concurs de les elits socials, que controlaven el poder polític. La foguerada inicial la hi va posar el poble, però en la direcció, la organització i la prolongació hi van intervenir molt els grups dirigents, entesos en sentit ampli. El pes feixuc de la guerra, unit a la percepció d’injustícia que tenia el poble sobre el repartiment de les càrregues, va convertir el rebuig a la quinta, la deserció i l’oposició a les contribucions en quelcom habitual. I les autoritats hagueren de bregar de valent per

21

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

continuar recaptant els homes i els diners necessaris per sostenir l’esforç bèl·lic.

Així, la relació entre poble i elits, entre poble i autoritats, cal entendre-la de manera dialèctica, de retroalimentació. De tota manera, els nous governants, des de les juntes, van haver de canviar la manera de fer política. El nou context de ruptura amb l’ordre absolutista, de llibertat pràctica, de protagonisme popular, de revolta i exaltació, de buit de poder, va debilitar molt els principis de jerarquia i de disciplina, fins i tot en els cossos armats. L’autoritat no es podia aplicar sense més ni més, ara s’havia de guanyar. I el poble era exigent. Calia negociar, donar contrapartides, atendre reclamacions i suggeriments, tenir en compte l’equilibri de forces, optar sovint pel mal menor. L’exercici de la política es va complicar i alguns, com el Baró de Savassona, no s’hi van saber adaptar.

Però sí que ho van fer la majoria dels vocals de les juntes, que van copsar correctament la nova situació i hi van respondre amb un nou estil de govern. Van acceptar l’ampliació de les juntes als gremis i a la classe mitjana; van canviar de llenguatge amb referències constants al poble, a la nació, a la pàtria, a la revolució i fins i tot a la sobirania nacional; i van practicar una política d’apaivagament i de suavitat diguem-ne popular, que tenia en compte l’opinió pública, passava per alt molts desacataments i desordres, i no recorria a la força només que en casos extrems. Aquesta va ser la pràctica de govern usada des de les juntes corregimentals fins a la Central, passant per la Junta Superior de Catalunya.

La Junta no es podia permetre un enfrontament directe amb la massa popular, de la qual depenia en última instància la continuació de la resistència al francès, i de la qual sortia la legitimitat de la mateixa Junta. El seu objectiu era reconduir la situació amb diàleg i suavitat, governant dins els paràmetres exigits pel nou marc de referència. Per això feia la vista grossa amb els desertors, utilitzava amb mesura els apremis fiscals, posava el capità general que semblava reclamar l’opinió pública, i solucionava les disputes amb llargs arbitratges. Al principi de la guerra, la Junta del Principat tenia força moral però encara poc poder pràctic, que calia anar guanyant a poc a poc. La revolta antinapoleònica havia dispersat el poder, “cada corregimiento se gobernó con una absoluta independencia”3 va escriure el comissari del govern a Catalunya Tomàs de Verí.

Així, les autoritats polítiques catalanes van aplicar una línia prudent i reformista, destinada a temperar l’exaltació social, restaurar l’ordre, efectuar les reformes que consideraven necessàries i, sobretot, oposar una compacta resistència a la invasió. “Que para llegar a este feliz estado –manifestà la Superior a finals de novembre de 18084- fue preciso vencer grandes dificultades ya para superar el impulso ciego y violento de los Pueblos y evitar sus funestas consecuencias, ya para contener los abusos que habia en las exacciones, y aun en la conducta de algunos magistrados, que con excandalosa temeridad se oponían á la justa resolucion de los Pueblos de vengar sus derechos contra un vil usurpador, ya finalmente para reprimir los delitos que se cubrian con el sagrado velo del patriotismo”. Heus aquí condensats alguns dels propòsits dels homes de la

3ARCHIVO HISTÓRICO NACIONAL, Estado, Leg. 17/2, Libro 10/1, carta de 2 gener 1809 4ARCHIVO HISTÓRICO NACIONAL, Estado, Leg. 65/1, “Cataluña (Junta de)”, carta de 23-XI-1808.

22

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Junta Superior de Catalunya, que amb dificultats inimaginables van realitzar la tasca esgotadora de dirigir el Principat durant la Guerra del Francès.

Bibliografia José A. Armillas Vicente. “La Guerra de la Independencia. Estudios” (2 vols.) Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 2001. M. Artola. Los orígenes de la España Contemporánea. Vol. II. Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1959. A. Bahamonde – J.A. Martínez. Historia de España, siglo XIX. Madrid, 1998. J. Bonet i Baltà. L’Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984. Esteban Canales. Patriotismo y deserción durante la Guerra de la Independencia en Cataluña, article dins la “Revista Portuguesa da História”, tom XXIII, 1988. G. Desdevises du Dézert. La España del Antiguo Régimen. Fundación Universitaria Española, Madrid, 1989. G. Desdevises du Dézert. La Junte Supérieure de Catalogne. New York-Paris, 1910. DD.AA. Catalunya a l’època de Carles III, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991. DD.AA. Actas del Congreso Internacional “El Dos de Mayo y sus precedentes”, Madrid, 1992. DD.AA. “Estudios de la Guerra de la Independencia”, 2 vols. Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1965. DD.AA. Actas del “II Congreso de la Guerra de la Independencia y su época”, Institución Fernando el Católico (CSIC), Zaragoza, 1959. Charles Esdaile. La Guerra de la Independencia. Una nueva historia. Crítica, Barcelona, 2003. Josep Fontana. La fi de l’Antic Règim i la industrialització(1787-1868). Vol. 5 de la “Història de Catalunya” dirigida per P. Vilar, Ed. 62, Barcelona, 1988. J. Fontana (dir.). La invasió napoleònica. UAB, Barcelona, 1981. Ronald Fraser. La maldita guerra de España. Crítica, Barcelona, 2006. Richard Hocquellet. Résistance et révolution durant l’occupation napoléonnienne en Espagne, 1808-1812. La Boutique de l’Histoire, Paris, 2001. Enric Jardí. Els catalans de les Corts de Cadis. Rafael Dalmau, Barcelona, 1963. Ernest Lluch. La Il·lustració a Catalunya: l’esforç per projectar un país. Dins revista

23

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

“L’Avenç”, n. 102. Ernest Lluch. Antoni de Capmany, el primer de tots. Dins revista “L’Avenç”, n. 220. Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració. Edicions 62, Barcelona, 1996. Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, 1760-1840. Edicions 62, Barcelona, 1973. Jordi Maluquer de Motes – Jaume Torras Elias. La formació d’una societat industrial, dins la “Història Econòmica de la Catalunya Contemporània”, vol. 1. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994. Carlos Martínez Shaw. Catalunya i els Borbons al segle XVIII. Dins revista “L’Avenç”, n. 7-8. Joan Mercader Riba. Els capitans generals. Vicens Vives, Barcelona, 1980. Joan Mercader Riba. Catalunya i l’Imperi napoleònic. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978. Jesús Millán – M. Cruz Romeo. Liberals i burgesos alhora? Els “respectables” en la nació liberal, dins “Josep Fontana. Història i projecte social”, Crítica, Barcelona, 2004, vol. 2, pp. 925 i ss. Antoni Moliner Prada . La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona, ed. 62, 1989. Antonio Moliner Prada. La guerrilla en la Guerra de la Independencia. Ministerio de Defensa, Madrid, 2004. Maties Ramisa Verdaguer. Els catalans i el domini napoleònic. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. Maties Ramisa. La Guerra del Francès al corregiment de Vic, 1808-1814. Eumo Ed., Vic, 1993. Juan Reglà. Los proyectos del representante de Gerona en la Junta Superior del Principado, Francisco Ferrer y Font, y la economia catalana durante la Guerra de la Independencia, dins la publicació “Revista de Gerona”, vol. V, n.8, 1959. Manel Risques (dir.). Història de la Catalunya contemporània. Ed. Pòrtic, Barcelona, 1999. Lluís Roura i Aulinas. El “segrest” del concepte “nació” al tombant del segle XVIII, dins l’obra coordinada per J. Albareda “Catalunya i Espanya a l’Edat Moderna. Una relació difícil”. Ed. Base, Barcelona, 2007. Lluís Roura Aulinas. Desorganització, frustració militar i estratègia revolucionària a Catalunya davant l’ocupació napoleònica. Dins Actes del Congrés de Barcelona sobre

24

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

Les elits catalanes durant la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

“Ocupació i resistència a la Guerra del Francès (1808-1814)”, Museu d’Història de Catalunya, vol. I, pp. 179 i ss., Barcelona, octubre 2005. Àngels Solà i Parera. L’arrendament dels drets senyorials i la formació de la burgesia catalana de mitjan segle XIX, dins “Josep Fontana. Història i projecte social”, Crítica, Barcelona, 2004, vol. 1, pp. 893 i ss. Jaume Vicens Vives – Montserrat Llorens. Industrials i polítics del segle XIX. Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1972. Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya Moderna, Ed. 62, Barcelona, 1966 (4 vols.). Pierre Vilar. Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII. Curial, Barcelona, 1979.

25

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La propaganda política en la Guerra

Ramon Arnabat (Universitat Rovira i Virgili)

Presentació

Al llarg del segle XIX la literatura popular i la propaganda política van anar íntimament lligades, ja que la lluita ideològica entre partidaris de l’Antic Règim i partidaris del liberalisme es va realitzar en bona part mitjançant la literatura popular, un mitjà força adequat per a difondre els missatges polítics entre una població majoritàriament analfabeta i poc interessada per les divagacions teòrico-polítiques d’un i altre bàndol. L’objectiu d’aquesta literatura popular era fer arribar de forma senzilla i entenedora a la majoria de la població els grans principis polítics dels bàndols enfrontats, i per a aconseguir-ho s’utilitzaven sistemes literaris que ja havien donat provada eficàcia en la divulgació d’aspectes religiosos, com els Catecismes, les Converses, i els Diàlegs. El seu baix preu, el reduït nombre de fulls, l’accessibilitat i l’adaptabilitat a l’espai i el temps, són factors que contribuïren poderosament a la seva divulgació.

Per aconseguir difondre les diverses idees polítiques s’utilitzaran tot tipus de canals: orals, escrits, visuals, simbòlics, emocionals, etc., Cal distingir, però, entre aquells mitjans de difusió dirigits al conjunt de la població: manifestos, fulls volants, pasquins, proclames, fullets, obres de teatre, sermons, cançons, romanços, poesies, etc.; i aquells altres dirigits a la població culta: periòdics, impresos, llibres; entremig d’uns i altres: la literatura de canya i cordill, la literatura popular, que podia ser un romanço, una cançó, un relat curt o bé un col·loqui, un diàleg, o una conversa. Si tenim en compte que a començaments del segle XIX només una quarta part de la població catalana sabia llegir, i això encara amb moltes divergències socials, geogràfiques i de gènere, no hi ha dubte de l’important paper difusor d’idees polítiques i ideològiques desenvolupat pel teatre i altres formes de comunicació verbal i visual, com ara les estampes, religioses o polítiques, els monuments, les decoracions de façanes o de places, les festes i les celebracions. La propaganda política escrita, per molt senzilla que fos, no podia arribar de primera mà a tothom, de manera que, sovint, es dirigia més als sectors socials que feien d’intermediaris entre els dirigents i el poble, que no pas al mateix poble, és a dir als intermediaris culturals (el barber, el mestre, l’hisendat, el rector, ...).1 Tot i que no podem oblidar que una determinada redacció facilitava la seva lectura i posterior divulgació, ni les possibilitats de la lectura col·lectiva com a eina difusora. Però, si el mitjà de comunicació era important, tant o més ho era la utilització d’un codi o llenguatge que afavorís la recepció del missatge per part del receptor, és a dir, que el missatge fos significatiu per al receptor i l’interioritzés de manera que restés incorporat al seu substrat cultural. Ara, quant parlem de codi o llenguatge no ens referim només a la llengua vehicular, sovint el català,2 sinó al tipus de retòrica utilitzada per fer 1 Sobre aquesta qüestió vegeu DDAA, Les intermédiaires culturels, Provence, 1980, i Lluís ROURA, «Poders i mentalitats: anotacions entorn de la intermediació cultural, a la Catalunya del segle XVIII», dins Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol.2, Barcelona, 1984. 2 Vegeu-ne dues visions diferents a Pere ANGUERA, El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional, Barcelona, 1997; i Josep Lluís MARFANY, La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, Barcelona, 2001.

26

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

entenedor el missatge emès. En la literatura popular de caire polític trobarem veritables esforços per utilitzar aquells mitjans i aquells codis que afavoreixin l’arrelament del debat polític-ideològic entre la població. Aquests tipus de literatura començarà a prendre volada a partir de la reacció davant la Revolució Francesa, i concretament durant la Guerra Gran (1793-1794).3 Però, serà precisament a partir del gran debat ideològic polític i de la mobilització popular que comportarà la Guerra del Francès quan aquesta literatura popular s’utilitzarà massivament per a la difusió de les idees polítiques. La Guerra del Francès

Aquests sis anys trasbalsaren de dalt a baix el país a nivell polític, econòmic, social i ideològic. Res tornaria a ser igual després de la guerra: l’estructura econòmica i els mecanismes senyorials d’extracció de l’excedent pagès quedaren força malmesos; les institucions polítiques i l’exèrcit es mostraren incapaços d’afrontar la situació i aparegueren fórmules alternatives (juntes, guerrilles, etc.) que facilitaven la participació del poble en la vida pública; les estructures estamentals trontollaren i la mobilitat social s’estengué a redós de la guerra; i a nivell ideològic es difongueren amb força les noves idees liberals arreu del país.4 Durant aquests anys l’anomenada literatura de canya i cordill de caràcter polític serà monopolitzada, quasi exclusivament, pels sectors més reaccionaris encapçalats pel clergat.5 En canvi, durant el Trienni Liberal (1820-1823) hi

3 Vegeu Max CAHNER, Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). De la reacció contra la França revolucionària a la col·laboració amb la Grande Armée, Barcelona, 1998; Lluís ROURA, «La sociedad catalana y la guerra entre España y la Convención: ¿una lucha contra la revolución?», dins Trienio. Ilustración y Liberalismo, núm.13 (1989), ps.57-68; i «Le Contre-Révolution en Espagne et la lutte contre la France, 1793-1795, et 1808-1814», dins J-C. MARTIN (dir), La Contre-Révolution en Europa XVIIIe-XIXe siècles, Rennes, 2001;Jean-René AYMES, «La Guerra Gran como precunfiguración de la Guerra del Francés (1808-1814)», Lucienne DOMERGUE, «Propaganda y contrapropaganda en España durante la Revolución Francesa (1789-1795)», i Lluís ROURA, «Cataluña y la Francia de la Revolución», tots tres dins J. R. AYMES (ed.), España y la Revolución Francesa, Barcelona, 1989; i Jean-Rene AYMES, «La opinión pública catalana durante la guerra contra la Convención (1793-1795)», i Josep MONTIEL, «Contagio revolucionario y reacción. Catalunya 1789-1793», tots dos dins DDAA, El Jacobinisme. Reacció i revolució a Catalunya i a Espanya, 1789-1837, Barcelona, 1990. 4 Per la Guerra del Francès a Catalunya vegeu l’excel·lent síntesi de Josep FONTANA, La fi de l’Antic règim i la industrialització, 1787-1868, Barcelona, 1988, ps.145-181; i els treballs d’Antoni MOLINER, La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona, 1989, i Catalunya contra Napoleó: la guerra del Francès (1808-1814), Lleida, 2008; Maties RAMISA, Els catalans i el domini napoleònic, Barcelona, 1995; Joan MERCADER, Catalunya i l’imperi napoleònic, Barcelona, 1974; i Lluís ROURA: «Impacte econòmic i social del període revolucionari i napoleònic a Espanya i al Principat. Esbós d’un balanç», dins DDAA, La Revolució Francesa i el procés revolucionari a Catalunya i al País Valencià, Girona, 1990; i DDAA, Ocupació i Resistència a la guerra del Francès, 1808-1814, Barcelona, 2008.. 5 Vegeu Joaquim MOLAS, Poesia neoclàssica i pre-romàntica, Barcelona, 1968, ps.9-10; i Joaquim MARCO, Literatura popular en España en los siglos XVIII y XIX, Madrid, 1977, vol.II, ps.501-521, i «Reacción frente al francés en la literatura popular en España», dins Josep FONTANA i altres, La invasió napoleònica. Economia, Cultura i Societat, Bellaterra, 1981. Vegeu també Julio CARO BAROJA, Ensayo sobre la literatura de cordel, Madrid, 1969, ps.288-304; Jean René AYMES, La guerra de la Independencia en España (1808-1814), Madrid, 1986, ps.64-76, i Josep FONTANA, «Guerra del Francès, Guerra de la Independència, Guerra napoleònica. Qüestió de noms o de conceptes?», dins L’Avenç, núm.113 (1988), ps.22-25; i Emilio de DIEGO, «La Guerra de la Independencia: la propaganda como motor de la resistencia», i Antoni SÄNCHEZ, «Propaganda i resistència a Lleida durant la Guerra del Francès», tots dos dins DDAA, Ocupació i Resistència...., ps.131-161 i 279-290. Vegeu també Antoni MOLINER (ed.), La guerra de la Independencia en España (1808-1814), Madrid, Nabla Ediciones, 2008, especialment el capítol 7 «La verdad construida: la propaganda en la guerra de la Independencia», Vegeu

27

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

haurà més equilibri polític en aquest tipus de literatura, tot i que el clergat continuarà monopolitzant la de caràcter absolutista (Magí Ferrer i Tomàs Bou en són dos exemples clars).6 Entre els sistemes emprats durant la Guerra del Francès per facilitar la difusió dels missatges polítics cal destacar els Catecismes, els Diàlegs, les Converses i els Col·loquis, que estructuraven el discurs en forma de preguntes i respostes. Així trobem sovint que un dels dos personatges feia el paper d’inculte, incrèdul, despistat, etc. i anava formulant un seguit de preguntes al seu interlocutor; mentre que l’altre, el què sabia de què anava l’assumpte del qual es tractava, responia a les preguntes, tot aclarint i ampliant la informació de l’ignorant. Les preguntes acostumen a reflectir les preocupacions o dubtes del carrer, i les respostes són, sovint, petites parts del discurs polític redactades de forma entenedora i senzilla, tot seguint exemples de la vida quotidiana per a fer més fàcil l’assumpció del missatge per part dels possibles lectors de l’imprès.7 A més dels Catecismes, els Diàlegs, les Converses i els Col·loquis, durant la Guerra del Francès també proliferaren les Cançons i els Romanços,8 els Avisos,9 els

l’exhaustiu recull fet per Max CAHNER, Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). La Guerra del Francès, 2 vols., Barcelona, 2002; i Àlvar MADUELL (ed.), Josep Baborés i Homs: La Guerra del Francès a Gualba (història de la guerra de 1808 a 1814): poema d’aversió i lluita contra Napoleó, una quinzena d’anys anteriors a la Renaixença, Lleida, 2003. 6 Vegeu Ramon ARNABAT, «Liberals i reialistes en la literatura de canya i cordill durant el Trienni Liberal (1820-1823)», dins Josep M. SOLÉ SABATÉ (dir), Literatura, Cultura i Carlisme, Barcelona, 1995, i «Propaganda política i lluita ideològica durant el Trienni Liberal a Catalunya (1820-1823)», dins Recerques, núm.34 (1996), ps.7-28; i Lluís ROURA, «Ejército y Constitución a partir de los Diálogos, Conversaciones y Coloquios en los orígenes del Constitucionalismo español», dins Alberto GIL NOVALES (ed.), Homenaje al General Rafael del Riego, Madrid, 1988. 7 Vegeu alguns exemples. De caire liberal: CATECISMO político arreglado a la Constitución de la Monarquía Española para ilustración del pueblo, instrucción de la juventud y uso de las escuelas de primeras letras por D.[on] J.[osé] C.[aro Sureda], Cadis, Impremta de Lema, 1812, 104 ps., reedicions a Barcelona, Impremta Piferrer, 1812, i a Vilanova l’any 1813, i diverses reedicions l’any 1820: Barcelona, Girona i Manresa [exemplars a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) i a la Biblioteca de Catalunya - Fullets Bonsoms (BC-FB), núm.1.633 i 4.823]; i CATECISME polítich al objecte de instruir als catalans en los drets, privilegis y ventajes que-ls proporciona la constitució política de la monarquia espanyola y las obligacions que-ls imposa. Arreglat per lo P.[are]. A.[lbert] P.[ujol] A., Barcelona, Impremta de Garriga i Auguasvivas, 1820, 104 pàg. [exemplars a l’AHCB i BC-FB, núm.6.467]. I de caire absolutista INSTRUCCIÓ popular en forma de cathecisme sobre la present guerra contra Napoleó Bona (mala) parte, que traduida al idoma català, la dedica Al general Armament de aquest Principat un afectat Eclisàstich compatrici, imprès a l’impremta Reial de Sevilla, i reimprès a Vilafranca a l’impremta de Francisco Vilalta, [1812], [un exemplar a l’Arxiu Bibliogràfic Pere Regull del Museu de Vilafranca (ABPR-MV]. Vegeu també DIALOGO de preguntas y respuestas sobre la consulta tenida entre un R. Párroco y sus legítimo superior, 1811, sd., [un exemplar a la BC-FB, núm.1.557]; i [Domènech de CODINA], CONVERSES tingudes entre dos honrats pagesos catalans anomenats lo u Jaume y lo altre Anton sobre los punts més importants de la actual defensa de Catalunya, Manresa, Impremta de Ignasi Abadal, 1812, 55 ps. [un exemplar a l’AHCB]. Vegeu Àlvar MADUELL, El “Catecisme en vers” (1819), Barcelona, 1976, amb una àmplia bibliografia de Catecismes publicats als Països Catalans entre 1801 i 1833. 8 Vegeu per exemple PRIMER cantich català contra los francesos de 1808 i [Valentí TORRES], Cansó Patriòtica de la Guerra de la Independència [1808] [Fons Gómez Imaz de la Biblioteca Nacional de Madrid]; CANÇÓ nova de la policia de Barcelona, Barcelona, 1810; i RELIGIÓN, Patria, Fernando. Marica anti-liberal. Canción Patriótica del Verdadero español constante e invariable en detestar la impiedad, Madrid, Impremta de López y hermanos, 1814, 4 ps., reimprés a Vitòria, impremta de Baltasar Manteli, 1814 [un exemplar a l’Arxiu del Museu Zumalacarregui, Fons Ayala (AMZ-FA)]. Vegeu Ana Mª FREIRE, Poesía popular durante la guerra de la Independencia española, València/Londres, 1993. 9 AVISO al Público y dos palabritas a las Cortes, Tarragona, Impremta de Miquel i Joaquim Puigrubí, sd. [1812?], i AVISO a los Españoles. Especialmente a los Catalanes para evitar la mayor guerra que les

28

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ºDiscursos,10 els Sermons11, i les Instruccions. Tot plegat sense deixar de banda els elements gràfics o visuals: els dibuixos, els gravats i les caricatures, entre els quals destaquen les obres de Goya: Caprichos y desastres de la guerra.12 Tampoc podem oblidar la música, el suport acústic.13 Aquests documents s’imprimien a Lleida, Vic, Manresa, Tarragona, Reus, Vilanova, Vilafranca i Berga, i se’n feien córrer centenars i milers d’exemplars arreu del país. La Instrucció popular

La Instrucció popular en forma de cathecisme sobre la present guerra contra Napoleó Bona (mala) parte és una bona mostra d’aquest tipus de literatura popular política. El traductor i difusor, un eclesiàstic, era conscient que a Catalunya qualsevol divulgació de les idees polítiques passava per la utilització de la llengua del país, tal i com remarcava a les pàgines introductòries: «Lo llenguatge de la Pàtria (o idioma natiu) es llengutje estimat, llenguatje afable, y molt amable.»14 A la mateixa introducció assenyalava que la raó que l’havia portat a realitzar la traducció i posterior difusió d’aquest imprès era instruir al poble, perquè d’aquesta manera esdevindria més conscient i prendria posició davant la crisi que patia el país, alhora que disminuiria el nombre d’afrancesats.15 El clergue-traductor tenia molt clar que la tasca del sacerdot era il·lustrar el poble, i això era el que pretenia amb la traducció i difusió d’aquesta mena de catecisme:

«La experiència nos ha fet veurer que un dels més eficassos medis per llibertar a la Pàtria dels nostre més que cruels enemichs és la illustració dels que generosament ofereixen per ella los seus béns, la sua comoditat, la llibertat personal, y la sua mateixa vida. [...] Aquest és lo gran motiu de que avuy en dia sian traydors molts, que, millor instruïts, no ho serian, y de que lo Tirà Napoleón Bonaparte hagi encontrat Agents de sa perfídia en una noble y piadosa Nació la qual prefereix a tot la sua Religió, y ama de veras al seu Rey, y a la súa Pàtria.»16

Segons el seu traductor, la Instrucció popular havia de servir tant de guia de consulta per als dirigents i propagadors del moviment patriòtic, com per a difondre entre la massa de la població el seu missatge: la necessitat de lluitar contra l’exèrcit francès:

ha hecho y puede hacerles la Francia, Tarragona, Impremta de Maria Canals, s.d. [1808?] [exemplars a l’Hemeroteca Municipal de Tarragona (HMT)]. 10 DISCURSO de un zeloso patriota, Tarragona, Impremta d’Agustí Roca, sd. [1808-1812?] [un exemplar a l’HMT]. 11 Jaume VADA, Sermó per animar la gent contra el francesos, Mataró, 1808 [publicat per Josep POCH, Las Escuelas Pías de Mataró, Mataró, 1963, ps.101-109]. Josep ROBRENYO, Sermó sobre les modes i les costums [Sermó en vers], Barcelona, 1810. 12 Antoni MOLINER (ed.), La guerra de la Independencia en España (1808-1814), Madrid, Nabla Ediciones, 2008, especialment el capítol 8 «Iconografía española y extranjera». 13 Juan GELLA ITURRIAGA, «Cancionero de la Guerra de la Independencia», dins Estudios de la Guerra de la Independencia, Saragossa, 1965; Ramon FERNÁNDEZ DE LA TORRE, Notas al programa y Estudio sobre la Música de la Guerra de la Independencia, Madrid, 1996; Emilio De DIEGO, «La Guerra de la Independencia ...», ps.147-161; i Glòria BALLÚS, «Viva el Mejor General, un exemple musical de la Guerra del Francès conservat a l’Arxiu de la seu de Manresa», dins DDAA, Ocupació i Resistència..., ps.175-188. 14 INSTRUCCIÓ popular…, pàg.1. 15 Sobre els afrancesats a Catalunya vegeu Enric RIERA, Els afrancesats a Catalunya, Barcelona, 1994. 16 INSTRUCCIÓ popular…, ps.5-6.

29

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

«ab la que la generosa Cataluña tindrà en lo presente llans una guia certa y segura de part dels dignes exemplars Ministres del Santuari (tant profanat avuy en dia de nostres enemichs), a la qual direcció espiritual en la guerra y en pau confia la Santa Iglesia; y, en defecte de aquestos mestres sabis, podrà qualsevol Català fiel instruirse per si mateix llegint, u oint la present Instrucció en pròpia llengua o natiu idioma de Pàtria, que li ofereix aquest verdader compatrici.»17 En aquest treball estudiem com s’utilitza la literatura popular per tal de difondre

la propaganda política i la resistència contra el francès, que tot sovint ens remeten a les dues grans opcions polítiques de la primera meitat del segle XIX: liberals i absolutistes, el canvi o la continuïtat o, el que és el mateix, a favor o en contra de la Constitució de 1812.18 A partir d’aquests impresos, a meitat de camí de la propaganda política i la literatura popular, hem intentat aproximar-nos a la Guerra del Francès, i sobretot a alguns aspectes referits a la gran complexitat que s’amaga sota una aparent unanimitat de la societat catalana en front dels francesos. A la Guerra del Francès: uns lluitaren i altres s’amagaren, uns pagaren i altres s’escapoliren de fer-ho, uns defensaren la Religió i uns altres la Constitució, uns s’incorporaren a l’exèrcit i uns altres desertaren del mateix, finalment, uns foren protagonistes de la guerra i uns altres en foren víctimes. La necessitat de lluitar contra els francesos

Des dels començaments de l’ocupació francesa hi va haver una literatura popular que intentava alertar dels perills de l’entrada de l’exèrcit francès i que sovint prenia la forma d’Avisos. En un d’aquests documents, Aviso a los Españoles, imprès a Tarragona s’advertia als catalans sobre els problemes de:

«ver introducidos en su feliz Reyno a unos hombres sanguinarios, exterminadores de su especie, que con la máscara de alianza han disimulado su ferocidad para reproducir con ventaja los abominables excesos de los tiempos bárbaros sin contenerles la inocencia, la virtud, la ancianidad, el pudor y quanto se ha respetado hasta aquí en todos los siglos de más sagrado.»19

També les cançons seran utilitzades per cridar a lluitar contra els francesos, així a PRIMER cantich català contra los francesos de 1808 és diu:

«Amats catalans teniu de anar contra els Francesos que des de que ells han entrat tot lo comers se ha parat ab cosa de tres mesos.»

Mentre que a la Cansó patriòtica de la Guerra de la Independència (1808), la tornada diu:

«Correu ab tot ardor correu fills de la Pàtria

17 INSTRUCCIÓ popular…, pàg.11. 18 Vam començar a tractar aquest tema a Ramon ARNABAT, «Literatura popular i propaganda política durant la guerra del Francès al Penedès», dins Miscel·lània Penedesenca, vol.XXII (1995), ps.201-212. Vegeu també R. FERNÁNDEZ: «Los conflictos ideológicos en la guerra de la Independencia», dins Josep FONTANA i altres, La invasió napoleònica... 19 AVISO a los Españoles…, pàg.1.

30

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

contra el francès traidor.»

Però l’ocupació francesa, a més d’un problema material: assassinats, robatoris, saqueigs, etc., era presentada, sobretot com un problema moral, com una amenaça a les formes de vida, a la cultura i a les tradicions del poble. Així, Napoleó era presentat com una mena de Llucifer i com el pitjor de tots els tirans de la història de humanitat, com mostra aquest diàleg de la Instrucció popular: «- Qui és Napoleón Bonaparte?

- Als ulls del món se presenta com Emperador dels Francesos, més als ulls de la Fé no és sinó un azot de Déu per castich de molts Reys, y Regnes.

- Molts deuen ser els ressorts de aquest seu plan, o progecte destructor de la Europa? - Basta per això la soltura, llibertat sense ningun límit, que ha donat a la ridícula ambició de avassallar a tot lo món, y de fer Reys y Prínceps als seus parents; y la nècia persuasió de que és obra sua la execució de aquests designis.

- Y per quins medis prossegueix y avansa lo seu plan? - Autorisant ab las suas trampas lo robo, lo pillatge, la impietat, y lo desenfré de costums y passions, portant la guerra a altres Regnes, y no fent-la may a seu costat.»20

Per la seva banda, França era qualificada de «taller universal de todas las modas», des del qual es qüestionava la fe i les tradicions dels pobles religiosos com l’espanyol:

«desde allí se han propagado por los territorios confinantes en especial por el nuestro, a cuya introducción a más de arrebatarnos el oro y plata, han seguido un entorpecimiento casi general en las artes e industria, mucho trastorno de la moral pública, no poca afeminación, cierto libertinage muy ageno no tanto de la gravedad, modestia y probidad española, como de la doctilidad cristiana, y cierta propensión a celebrar sin examen quando se nos encaxe de la Francia.»21 L’autor del Aviso a los Españoles, pretenia, a més, de justificar històricament

que els francesos sempre havien estat un poble odiat per la resta de pobles per la seva poca noblesa. I acaba amb una crida als catalans, per ser els que més a prop estaven dels francesos, i per tant més exposats a la seva influència:

«acordaros de las lisongeras glorias de vuestros magnánimos mayores, y de ningún modo permitáis se borren, ni empañen con el pestilente huelgo y trato de vuestros vecinos fementidos. […]. Por fin Catalanes reflexionad que sois Católicos, y que guardáis con mucho escrúpulo vuestra palabra; y que vosotros mismos os quexais que los franceses son…y hacen gala de no cumplirla.»22

Un cop assenyalada la maldat de l’enemic calia cercar justificacions per a la lluita, i aquestes abastaran, com veurem, un ampli ventall d’aspectes: religiosos, polítics, socials, nacionals, etc.:

«- Voldria saber algunas de las causas especials que justifican la resistència que fa la España als exèrcits francesos. - Totas las lleys divinas y humanas autorizan als pobles y a las personas particulars perquè resistesquian ab la forza als lladres y als invasors de la sua seguritat.

20 INSTRUCCIÓ popular…, pàg.14. 21 AVISO a los Españoles…, ps.5 i 6. 22 AVISO a los Españoles…, pàg.22.

31

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

- Hi ha encara alguna altre rahó? - Lo dret quey tenim de recobrar a nostre Rey perfidament robat, de conservar la nostra religió santa, de mil maneras ultrajada, y de mantenir al decoro de nostra patria invadida y atropellada ab la major villania.»23

A la Instrucció popular també es cridava a la lluita contra l’invasor francès, tot remarcant-ne els aspectes religiosos:

«Contra dels més cruels y ferotges enemichs nostres, de nostre Rey, y de nostre Déu; y dels degenerats patricis infames y vilísims partidaris del major lladre de la Europa, destructor de nostre amable Pahís y religiosos costums y opresor de la humanitat ... Napoleó malalparte, las veus de tots nosaltres reunits en un mateix esperit español, veus de Pàtria, han de ser espantosas en las actuals molt críticas circunstàncias de la més estravagant y afligent guerra, que en extrem nos apura a tots. [...] Ànimo pues Catalans: Religió y Justícia. Ells confian en la seu forza; més nosaltres peleam en nom de nostre Déu tot poderós, implorant degudament, ço és: ab cor contrit y humiliat, la sua forta protecció; perquè és lo nostre unich verdader San Déu y supremo Sr. de tots los Exèrcits y de totas las victòrias. »24

La necessitat d’un poder central

Davant la caiguda del sistema polític de l’Antic règim i la participació activa del poble en l’agitació social i política, les Juntes corregimentals i la Junta de Catalunya intentaren controlar el procés polític i dirigir la lluita, per tal que no es sobrepassés el triangle que delimitaven: l’obediència a l’autoritat, la defensa de la propietat, i el manteniment del centralisme. En aquesta direcció calia jerarquitzar les Juntes de resistència i posar les Juntes locals sota el control de les corregimentals, aquestes sota la provincial i les provincials sota la Central.25 Per això, en molts d’aquest impresos, com en el Discurso de un zeloso patriota, s’exalta la necessària col·laboració del poble amb les autoritats, «con todos nuestros esfuerzos», ja que «al mismo tiempo que el hombre estipuló la inviolabilidad de sus bienes y de su persona, se vio en la precisión de ceder una porción de sus preciosos derechos a favor del Xefe escogido para hacer respetar aquellos de sus conciudadanos, y para defenderse contra las tentativas del enemigo exterior.»26 Una crida que se sustentava en les teories de la Il·lustració, més concretament en les del contracte social de Jean-Jacques Rousseau. Per a l’autor del Discurso la participació del poble en les tasques polítiques i militars era sinònim de descoordinació, entrebancs i desordre: «Observo de mucho tiempo a esta parte. Que todo el mundo, hasta el bello sexo mismo, se mete a dirigir exércitos y dar ataques; se mezcla en las provisiones, en las recaudaciones de rentas; y aun en la administración de justicia.»27 Però, darrera aquesta crítica, hi trobem la por de determinades classes benestants davant la creixent participació del poble i, sobretot, de la seva marginació social davant la mena de protesta social que hi ha al dessota d’aquesta mobilització popular provocada per l’esfondrament del sistema polític de l’Antic règim: «unos declaman contra el mezquino luxo del día, y quieren cese hasta el

23 INSTRUCCIÓ popular…, ps.21-23. 24 INSTRUCCIÓ popular…, ps.3-4. 25 Vegeu Antoni MOLINER, Revolución burguesa y movimiento juntero en España, Lleida, 1997, ps.33-89, i La Catalunya resistent...; Maties RAMISA, La Guerra del Francès al corregiment de Vic, 1808-1814, Vic, 1993. 26 DISCURSO de un zeloso patriota, ps.2-3. 27 DISCURSO de un zeloso patriota, pàg.5.

32

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de los militares. […]. Otros levantan la voz contra la relaxación de las costumbres, y se detienen solo en la parte de aquellas que menos daño causan al público.»28 En un altre imprès, les Converses tingudes entre dos honrats pagesos catalans, és mostren dos punts de vista respecte d’aquesta qüestió, i que em sembla que reflecteixen prou bé les opinions principals respecte del paper de les Juntes. A les Converses es fa un repàs de la situació de Catalunya des de dos punts de vista: l’institucional i moderat representat per en Jaume (vocal de la Junta Corregimental), i el popular i radical representat per l’Anton, pagès del poble. El moderat Jaume critica que a les Juntes Corregimentals hi participi tothom: «lo Sastre que fasi vestits, lo Sabaté sabates, lo Pagès que treballi la terra, dónna l’art a quil ha, y per les Juntas que s’anomenin los que saben que cosa es gobernà pobles, y als qui son entesos, que això és lo modo de que vaigin be les coses, perquè no baste tení bona intenció si un ni se sab explicà.»29 Mentre l’Anton li replica que ha estat gràcies a la participació del poble que s’ha pogut fer front a l’ocupació francesa:

«Los Sastres, los Sabatés, los Pagesos y altres semblans sens haver manat pobles, y sens ser entesos, son los qui nos han salvat. ¡Quins sabis y entesos del món podien fer lo que aquestos han fet! Ells declararen la guerra als gavatgs, sens tenir soldats ni diners, sens tenir gobern, y digamo així sens ordre ni concert, a fe que guerra a estat y querra serà, y vejam si ningun Rey la farà més ferma, y sils gavatgs sen poden burlà.»30 La diversitat d’opinions respecte a diversos temes s’anirà reproduint al llarg de

les Converses, tal i com anirem veien més endavant. La necessitat d’un exèrcit

De la mateixa manera, segons la propaganda més oficial, calia reduir el poder de les guerrilles i augmentar el de l’exèrcit. Per tot plegat no és gens estrany que, un cop es va consolidar l’ocupació del territori i van aparèixer les primeres resistències espontànies i descentralitzades, es fessin crides per a la formació d’un «exército superior en fuerza al del enemigo, bien instruido y disciplinado» a Catalunya, tot advertint que «este no puede sostenerse sin grandes sacrificios de parte de los habitantes que tienen aun la dicha de gozar de libertad», i que no es pot esperar res «de las Provincias limítrofes y del paternal gobierno Supremo que nos rige», ja que disposen de «escasos recursos».31 Es tractava de justificar les demandes de diners i d’homes que feia el govern: «por la obligación que tienen de libertarnos y salvarnos», és a dir de la sempre problemàtica qüestió de les contribucions i de les quintes.32

En el Discurso de un zeloso patriota s’insistia a fer una crida per a la formació d’un exèrcit abandonant les guerrilles, ja que:

«de la guerra se ha ido formando insensiblemente un arte complicado y profundo, que

28 DISCURSO de un zeloso patriota, pàg.6. 29 CONVERSES tingudes…, ps.3-4. Sobre aquestes Converses vegeu M. CANHER, Literatura popular..., vol.II-1, ps.559-596. 30 CONVERSES tingudes…, pàg.4. 31 DISCURSO de un zeloso patriota, pàg.1. 32 Vegeu Esteban CANALES, «Resistència armada, costos de la guerra i comportaments socials: algunes consideracions», dins Maties REMISA (Coord.), Guerra Napoleònica a Catalunya (1808-1814), Barcelona, 1996; i «Patriotismo y deserción durante la guerra de la Independencia en Cataluña», dins Revista Portuguesa de História, vol.XXIII (1987), ps.271-300..

33

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

pide grandes conocimientos además del valor que asistía a los primeros combatientes. Y sin aquellos ¿como podrá darse movimientos a grandes masas de hombres en ordenadas, variadas y diferentes direcciones según la localidad del terreno y diversas posiciones del enemigo? ¿Ni como desempeñar la fortificación y defensa de plazas y puestos, y proveer oportunamente a los diferentes ramos de boca y guerra? Todo esto pide mucha instrucción, previsión, profundo examen; y grande actividad en los xefes de los diferentes ramos; y en los respectivos subalternos proporcionadamente. Ha sido necesario por lo mismo formar lo que se llama exércitos, aplicando los hombres en la edad de la igilidad y rubuistez en este exercicio.»33 I per tal de formar aquest exèrcit calia recórrer a les quintes malgrat la

resistència que provocaven entre la població catalana, ja que el govern: «tiene una obligación rigorosa de pedir los hombres que juzgue necesarios para formar buenos soldados y ayuntar con ellos aquel [exército francés]; y de exigir de los ciudadanos quanto sea preciso para su sustento y manutención.»34 El sistema de quintes per emplenar les places de l’exèrcit era presentat com el «más justo, más expédito, y de menos inconvenientes».35 Però abans de tirar endavant aquests projectes, l’autor del Discurso, plantejava que calia «cortar de raíz el delito execrable de la escandalosa deserción», i per aconseguir-ho deia que:

«Debe empezarse por atraer a los que el mal exemplo y la seducción de los perversos ha separado de su deber; y por perseguir hasta el exterminio, y sin dexarles un momento de reposo a aquellos que con sus robos y atrocidades han dado la prueba de un corazón empedernido, insensible ya a los deberes que les impone la sociedad, y que les inculca tanto la sana moral de nuestra santa Religión. Ni hay, ni puede haber ya freno para semejante gente: pero con su escarmiento los demás abrirán los ojos, y se cortará de esta suerte una manía tan peligrosa, que la impunidad ha hecho de cierto modo degenerar en contagio.»36

També a les Converses l’Anton es queixava que les Juntes no fessin un armament general i perseguissin severament els desertors i els seus encobridors. Però no tots els impresos opten per la formació d’un gran exèrcit, des de les pàgines de la Instrucció popular s’insisteix en la compatibilitat entre la guerrilla i l’exèrcit:

«- ¿Essent assó aixís, que debem fer los Espanyols en la present guerra? - Ajudar per quants medis estiguian en nostras mans, ab que sia rebatuda la forza, la violència, la crueltat, y la batxilleria del Usurpador. - ¿Y es bén fet que a més dels exèrcit se formian guerrillas o partidas de paisans armats que en qualsevol paratge o punt acometian al enemich? - Aquest és refors o auxili molt oportú, alabable y digne de una Nació valenta y generosa, qual llibertat ha estat vilment invadida. [...] - Com pot autorisar a aquest nou medi de derramar sang la religió Catòlica, que en tot inspira benignitat y mansuetut? - La religió catòlica que autorisà nostres guerrillas y alardes contra los Serracenos, ab major rahó autorisa a aquest esfors popular contra los Francesos, invasors de pitjor condició, no menos irreligiosos, més enganyosos, inichs, malvats y pèrfidos.»37

33 DISCURSO de un zeloso patriota, ps.3-4. 34 DISCURSO de un zeloso patriota, pàg.4. 35 DISCURSO de un zeloso patriota, ps.8 i 9. 36 DISCURSO de un zeloso patriota, pàg.10. 37 INSTRUCCIÓ popular…, ps.32-35.

34

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El problema de les contribucions

Però mantenir aquest exèrcit requeria importants contribucions, i aquest fou un altre dels temes de debat en els impresos que comentem. En Jaume manifestava a les Converses que si no tenien un exèrcit més nombrós era perquè no tenien diners per mantenir-lo ja que s’havia perdut el control de molts corregiments; però l’Anton li contestava que «los pobles paguen ara lo mateix que antes sinó més», i que si alguns pobles es negaven a pagar les contribucions era perquè ja havien pagat de sobres «ab socorros de racions, y ab dinés que la tropa los fa donà quant pasa per los mateixos pobles».38 Per solventar aquest problemes de desconfiança del poble vers les autoritats i l’ús que aquestes feien dels recursos que treien dels pobles, l’Anton demanava que es publiquessin els comptes «perquè tots los que paguem los poguesem veure […], y tots sabríem si anem bons o no, vull di si sobra o falta lo diné per pagà la tropa y demés gastos de la guerra, y si podem mantení més o menos exèrcit», ja que «lo poble o paga tot, fa de Rey en les Corts y anomena vocals de les Juntes tant Corregimentals com de la superior», calia també que es coneguessin els ingressos i les despeses.39 Per altra banda, des de les pàgines del Discurso, es manifestava que l’exèrcit s’havia de mantenir mitjançant una contribució directa perquè «es la más justa y conveniente, porque así contribuirán en razón de sus haberes y de las ventajas que les resultan de la sociedad».40 A les Converses l’Anton també es queixava del desgavell dels bagatges:

«per quatre o sis duros ques donin al alguasil o soldat y als que cuyden de manarlos de ordre de les Juntes, los deixen tornà a ses cases sens fer la feyna; y un pobre jornalé, traginé o pagès, que no té un quarto per regalà, sinó lo burro, matxo o mula per viure, té de portà la carga, y si li toca la desgracia de havé de haná a bagatge, ja se pot aconsolà de perdre lo animal, perquè quant lo tenen, may més lo deixan tornà a sa casa.»41 També es queixava dels repartiments de bagatges i pagaments que feien les

ciutats i viles grans en contra dels pobles de la seva marca: «no tinguís pó que elles se’n carreguin gayres, la majó part los tatxen a aquestos pobres pobles», fins el punt que «molts se desfan dels animals».42 Per tot plegat afirmava que «les trafiques ques fan en punt de bagatges, son tan groses, que arriban a fe desesperà la gent», i criticava al vocal de la Junta corregimental perquè «ficats a les Juntes no veyeu com nosaltres lo que passa, perquè posats a les Ciutats grans, no ohiu los clamors dels pobres y dels pobles petits, que son los que pateixen».43 També criticava el tema dels allotjaments «com més va, més atropellats queden los pobles, y més mal socorreguda la tropa. […]. ¡Quantes desunions venen de aquí entre paisans y soldats, y quinas males resultes causen!».44 I des de les pàgines de la Instrucción popular s’insistia en què aquells que

38 CONVERSES tingudes…, ps.5-7. 39 CONVERSES tingudes…, ps.8-9. 40 DISCURSO de un zeloso patriota, ps.8 i 9. 41 CONVERSES tingudes…, pàg.26. Vegeu Josep FONTANA, «Qui va pagar la Guerra del Francès?», dins Josep FONTANA i altres, La invasió napoleònica…; i Josep FONTANA i Ramon GARRABOU, Guerra y Hacienda. La hacienda del gobierno central en los años de la guerra de la independencia, Alacant, 1986. Un cas concret a i Albert VIRELLA, Vilanova i la Geltrú durant la invasió francesa, Vilafranca del Penedès, 1988. 42 CONVERSES tingudes…, pàg.27. 43 CONVERSES tingudes…, ps.28-29. 44 CONVERSES tingudes…, pàg.30.

35

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

no poguessin participar a la guerra hi contribuïssin econòmicament: «- Y aquell que no pot pelear ni servir en los exèrcits, ni en las guerrillas, estarà obligat a dònar auxilis a la pàtria?

- Exposant y perdent la sua vida los que se presentan en la batalla, ab més rahó déuhen los demés despendrerse per la mateixa causa dels seus caudals, de sas haciendas, de sa comoditat, y dels demés béns temporals; perquè tot és menos que la vida.»45

Qui són els patriotes?

La qüestió de l’exèrcit i les dificultats que comportava la seva formació i manteniment, portaven a l’autor del Discurso a qüestionar el patriotisme dels catalans i a criticar la indiferència de les autoritats, ja que «los que nos han gobernado han tenido demasiada contemplación a nuestros errores, preocupaciones y funesto egoísmo, que son los que han ido apagando poco a poco el fuego sagrado del patriotismo.»46 També el pagès Anton a les Converses es queixava que l’empenta inicial dels primers anys durant els quals «tot sovint se feyen quintes, se formaban regiments, salsalben somatens, los pobles se armaban y se mataben ab això molts gavatgs a totes les quatre parts de Catalunya», havia anat desapareixent: «tothom està quiet en ses cases, y totes estan plenes de desertors, sens que ningú los digui res».47 Més endavant insistia que abans «ja les campanes del sometén anaben en l’aire tots los homens dels pobles se’ls tiraben sobre, los de allí y de totes parts» i que «tot ere embarasà los camins y carreteres, y feri rompudes per allí ahont havien de pasà los gavatgs per privarlos el pas», però que ara tot estava aturat.48

Tot plegat havia possibilitat l’ocupació de bona part de Catalunya pels francesos. Des de les pàgines del Discurso s’exemplifica aquesta qüestió amb la caiguda de Girona després de vuit mesos de resistència, i es pregunta:

«¿No contuvieron sus heróicos pechos las falanges enemigas más tiempo del suficiente para dar el aumento necesario a nuestro exército, y para arreglar todo lo conducente a la subsistencia de él? ¿Cómo pues, no acudimos oportunamente al socorro de una plaza que, habiendo puesto la traición en manos del enemigo San Fernando y Barcelona, era el principal baluarte de Cataluña?»49

Per superar aquesta situació, fer fora els francesos i recuperar el patriotisme feia una crida als diferents sectors de la societat catalana. Al clergat li demanava que animés el poble a combatre l’enemic i a obeir les ordres de l’autoritat, i a oferir una part de la seva riquesa per a finançar la lluita: «poner a disposición del gobierno toda la plata y oro de las Iglesias»; i el mateix es feia des de les pàgines de les Converses ressaltant el paper clau que podien jugar els rectors dels pobles per a mobilitzar econòmicament o humanament al poble: «exortant als avaros a pagà, a pendre tothom les armes a aborrí lo govern gavatg, al Malaparte y a tot son llinatge, a ser obedients al nostre govern y a que tots visquesem ab una bona pau y unió.»50 Un clergat que, com mostra el traductor 45 INSTRUCCIÓ popular…, ps.32-35. 46 DISCURSO de un zeloso patriota, ps.10-11. 47 CONVERSES tingudes…, pàg.4. 48 CONVERSES tingudes…, pàg.13. 49 DISCURSO de un zeloso patriota, pàg.11. 50 CONVERSES tingudes…, pàg.43.

36

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de la Instrucció popular, ja era conscient que la propaganda religioso-patriòtica havia de ser el primer deure de qualsevol eclesiàstic en les circumstàncies de guerra:

«Iguals y tal vegada de majors efectes veuríam hare puntualment en nostra religiosa Pàtria entre los seus grans apuros, si tots los Eclesiàstichs per escrits y de paraula, en Sermons y en conversacions, no sols declamassen, com és just, contra lo Tirà Napoleón; més procurassem instruir fundamentalment y ab constància al poble y al Exèrcit, presentant-los de aquell los infames progectes baix lo aspecte y judici ab que los mira la Religió.»51 Però l’autor del Aviso demanava també que altres sectors es comprometessin en

la lluita contra els francesos. A les autoritats els demanava energia i mà dura perquè «la impunidad ha abierto siempre la puerta a la desobediencia, y de esta a los delitos el paso es muy rápido»; a les dones «bello sexo, compañero y consuelo del hombre», els demanava que donessin suport als «beneméritos de la patria» i «la aplicación a las tareas de tu sexo»; als joves als quals acusava d’estar «fascinados por la ignorancia, y guiados por la seducción de algunos de corrompido corazón», se’ls demanava que empressin la seva força «en la defensa de la religión y la patria, en la de vuestros bienes, del honor de vuestras familias, y de la reputación nacional»; mentre que la principal acusació es dirigia als pares i mares pel seu:

«descuido en la enseñanza de vuestros hijos, y por no haber cuidado de que los Párrocos los instruyesen en la doctrina christiana, que es la que nos enseña nuestros deberes religiosos y cívicos, el santo temor a Dios, el respeto a las autoridades y a los mayores, y que acaso habréis corrompido sus tiernos corazones con malos exemplos.»52 També l’Anton des de les Converses es queixava de la manca de patriotisme,

però a diferència de l’anterior imprès, ho focalitzava en les classes més benestants: «estant la terra ab tan gran de ser dels gavatgs, no puch jo veure a alguns senyós de tots estats, a varios pagesos, y a molts comerciants, com se donen tan bona vida, com si fos en temps de pau»,53 és a dir, en aquells que amagaven els seus fills perquè no fossin quintats i que intentaven esquivar totes les contribucions possibles, els «malaeïts avaros, que no tenen més Deu que son diné».54 Tot diferenciant entre el comportament de les classes populars i més pobres «que treuen més del que no tenen, perquè sinò o tenen o busquen, y com estan corrents de pagos; que no tenint més que un pa, si pasen les tropes los el donen», dels més «richs y apotentats» que miren de contribuir el menys possible a la pàtria en la lluita contra els francesos i que «estan tot lo dia asentats per les botigues, parlant de notícies y tal vegada murmurant de aquesta providència del govern.»55 Finalment recordava que l’obligació de salvar la pàtria era de tots:

«Tots tenim aquestes obligacions, y tots havem de treballà igualment per salvar-la, tanta obligació y té lo pobre com lo rich, lo menestral com lo Cavallé, lo Frare com lo Capellà, lo home com la dona, perquè res tenim que no sigui de la Pàtria, y tot quant tenim després de Déu o devem a la Pàtria.»56

A favor i en contra de la Constitució 51 INSTRUCCIÓ popular…, pàg.8. 52 DISCURSO de un zeloso patriota, ps.12-13. 53 CONVERSES tingudes…, ps.35-36. 54 CONVERSES tingudes…, pàg.38. 55 CONVERSES tingudes…, ps.39-40. 56 CONVERSES tingudes…, pàg.43.

37

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Com ja hem dit, per dessota de la lluita contra l’enemic comú que era l’exèrcit francès, es produïa la lluita entre liberals i absolutistes. Un enfrontament que es concretava en el debat sobre la tasca de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812. A través dels impresos consultats hem pogut apreciar dins el bàndol dels patriotes tres posicions: els absolutistes, que ataquen tant les Corts com la Constitució i que abonen per un retorn a l’Antic Règim, ja que per a ells la lluita contra els francesos és la lluita contra el liberalisme; els reformadors, que defensen la tasca de les Corts i la Constitució, però que no estan disposats a renunciar al predomini de la religió i de l’Església en la societat espanyola i que intenten combinar aspectes del liberalisme i de l’Antic règim; i els constitucionals que, a més de defensar la tasca de les Corts i la Constitució, abonen per un canvi total del sistema polític i la instauració d’un règim parlamentari. Per aquests darrers la lluita contra els francesos no significa la lluita contra els seus principis.

Dins dels absolutistes, trobem el Aviso al público, en el qual s’intenta desprestigiar la tasca de les Corts, argumentant que si bé el poble va decidir de formar un govern «que reuniendo las voluntades de todos, defienda nuestra religión y a nuestro amado Fernando», les Corts de Cadis no havien respectat el mandat del poble ja que «no es la opinión pública la que anuncia, sino la suya propia».57 També es criticava que els diputats discutissin sobre «el arreglo de las provincias», quan la majoria estaven sota domini francès i no es preocupessin de fer fora els francesos, i es preguntava: «¿urge más el arreglo de Provincias que no tenemos, el hacer leyes sin tener pueblos a quienes dárselas, amueblar la casa antes de levantarla, que tratar de los medios de arrojar a los franceses?»58 Aquest escrit, redactat sense cap mena de dubte per un religiós, feia especial incidència en els atacs que rebia l’Església mercès a la llibertat d’impremta que permetia que es publiquessin uns impresos «contra la religión y sus ministros, declarándolos una guerra cruel, atacando sus propiedades, condenando el culto exterior, impugnando los abusos de las disciplina»;59 i en la crítica dels que difonien aquestes idees, uns «filósofos presumidos», que no eren res més que servidors dels francesos: «Predicar las máximas de los franceses es querer que lo seamos; es querer que seamos sino esclavos de Napoleón a lo menos esclavos de sus máximas», per això es preguntava: «¿No veis que si adoptamos vuestras máximas son inútiles nuestros sacrificios? ¿A que matarnos para hacer lo que hacen los franceses? ¿No es menos costoso el admitirlos?»60 Segons l’autor del Aviso al público, els constitucionals no es mereixien el títol de patriotes, o en tot cas aquest era equiparable als patriotes de París, els jacobins: «Gritad que los españoles somos bárbaros, y que merecemos arrastrar cadenas, pero permitidnos el desahogo de decir que los que se dicen patriotas (es claro el sentido en que se toma esta voz) quieren romper las cadenas de la Iglesia, y acabar con el trono y el santuario.»61 En la mateixa línia podríem situar la Instrucció popular que, tot i que sense mostrar-se totalment oposada a la Constitució recentment aprovada, es decantava clarament cap el bàndol absolutista en centrar la guerra contra el francès en l’aspecte religiós. En aquest cas, l’autor de la Instrucció popular es troba força incòmode davant de la Constitució, tot i ser resultat d’un pacte entre absolutistes i liberals, i per això 57 AVISO al público..., ps.1-2. 58 AVISO al público…, pàg.3. 59 AVISO al público…, pàg.4. 60 AVISO al público…, pàg.5. 61 AVISO al público…, pàg.6.

38

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

insisteix en la necessitat de reformar-la: «- ¿No aspiram també per aquest medi a conservar la nostra llibertat? - Sí - Explicam en que consisteix aquesta llibertat - Nostra amada llibertat consisteix lo primer en conservar inviolablement al sagrat depòsit de nostra religió; lo segon en no ser esclaus, ni súbdits de aquest pèrfido usurpador; lo tercer en mantenir nostra Constitució, nostra sabia legislació y nostres venerables costums. - ¿Pues que no necesitan de reforma nostra Constitució, y alguna de nostras antiguas pràcticas? La necessitan, tal vegade major de lo que comunament se creu; no perquè sia poch sàbia la nostra Constitució, ni perniciosos los costums, o pràcticas nacionals; sinò perquè esta variació la han vingut a fer en cert modo necessària la successió mateixa dels sigles, y las relacions amb los altres pobles.

- Se digué que venian los Francessos a fer aquesta reforma. - De assó ells se jactaban. Més ni als francesos los toca ser mestres de España; ni España ha necessitat jamai pidolar de ells reforma, ni doctrina (La Constitució de la Monarquia Española está plena de inumerables sabis documents fundamentals, bastants per arreglar a qualsevol menos política; conforme se llegeix en la nostra Constitució del any 1812 en Càdiz). [...]. - ¿No es Sàbia la nova Constitució que donà ell a España desde Bayona? - Miserable Constitució!, fruit del atreviment y de la necedat, intriduida egañosament, sens consentiment ni consulta de la Nació. [...] - He oit grans alabansas de aquesta Constitució a alguns Espanyols. - Aixís com hi ha Españols corrumputs per los frrancesos, hi ha també qui són ciegos, y engañats. Uns y altres pertañen al número de nostres enemichs.»62

La defensa de la religió i de la pàtria són indestriables, segons la Instrucció popular, ja que els francesos són enemics de la fe cristiana i de la pàtria espanyola alhora. Per aquest motiu els guerrillers patriotes no s’han de moure per: «Lo esperit de venjansa, sinò lo de la Santa Religió, Nació, y Pàtria ha de dirigir al verdader Espanyol en totas las suas Batallas».63 Per tant, aquells que morissin en defensa de la religió i de la pàtria tindrien el cel guanyat: «La mort, la qual de si es trista com pena que és del pecat, se fa suau, y fins també gloriosa quan se sufreix en defensa de la Religió, del Rey, y de la Pàtria.»64

La ideologia que traspua aquesta propaganda absolutista és el resultat de l’adaptació, la sacralització i la simplificació de la ideologia contrarevolucionària sorgida durant el darrer terç del segle XVIII per fer front a la Il·lustració i la revolució. Una tasca iniciada durant la Guerra Gran per Agustín Barruel i Lorenzo de Hervás, i continuada durant la guerra del Francès per Rafael de Velez, i Francisco Alvarado.65 Una ideologia caracteritzada per una visió teològica de la vida, en la qual predomina una idea pessimista 62 INSTRUCCIÓ popular…, ps.24-25. 63 INSTRUCCIÓ popular…, pàg.60. 64 INSTRUCCIÓ popular…, pàg.43. 65 Rafael de VELEZ, Preservativo contra la irreligión, o los planes de la Filosofía contra le Religión y el Estado, realizados por la Francia para subyugar la Europa, Barcelona, Brusi, 1813 [Cadis, 1812]; Francisco ALVARADO, Cartas críticas que escribió el Rmo. Padre Maestro Fr. Francisco Alvarado del orden de los predicadores, o sea Filósofo Rancio, 6 vol., Madrid, Imprenta de Aguado, 1825.

39

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de la humanitat i el providencialisme històric en què estan representats tant el bé (Déu i l’Església), com el mal (maçoneria, jansenisme, il·lustració, liberalisme, etc.); i que nega qualsevol autonomia humana o social. Tot plegat aconseguirà una formulació institucional amb la Instrucción Pastoral de los Ilustrísimos Señores Obispos de Lérida, Tortosa, Barcelona, Urgel, Teruel y Pamplona. Al clero y pueblo de sus diócesis de l’any 1813.66 Aquesta serà la línia ideològica de la contrarevolució al llarg de la primera meitat del segle XIX.67 Pel que fa als reformadors, tenim les Converses on es defensava la tasca dels diputats a Corts: «les Corts de hara han fet dos coses molt bones que son, donà els medis per salvà la espanya y lo sabe’ls executà», així com la Constitució que havien elaborat:

«de desensà que Espanya és Espanya no se havie feta una cosa més gran y bona per tota la Nació com la Constitució. Tu ves hallí ahont vulguis de Catalunya, que en sentiràs a parlà ab mil alabanses, y veuràs que los pobles no tenen boca per alabarla ni espera, perquè se cumplesqui luego y se posi corrent.»68

Però aquesta defensa no anava acompanyada d’una clara opció pel canvi polític, sinó que amb motiu de l’elecció de nous diputats a Corts, s’insistia en la importància d’elegir un bons diputats perquè seran els que «han de fé cumplí la Constitució», tot començant per les eleccions parroquials, però es remarcava la necessitat d’elegir «catòlichs de tota prova» que defensin l’Església catòlica i la religió:

«que se conservi entre nosaltres la més pura, nostra Santa Religió Católica Apostólica Romana; que no entrin may en nostra terra jueus, ni siguin admeses les males sectes; que les malaïdes màximes franceses, siguin ben perseguides, com també perseguits los que volen tanta llivertat de costums, y los que procuren introduhí escrits mals y perjudicials a nostra Santa Religió; que al contrari, siguin protegits los eclesiàstichs, y tot lo demés clero de nostra Santa Iglesia, perquè may nons falti la ensenyanza de la doctrina christiana, ni la explicació dels sants evangelis, perquè nostres iglésies estiguin ben servides en les grans festes, que en elles per alabà a Deu y consol dels christians se celebren, y per últim perquè en totes parts de Espanya y haigi promotós y defensós de nostra santa fe y perseguidós de les heretgies. »69 Malgrat ser declaradament absolutistes en aquesta qüestió, els dos personatges

d’aquestes Converses no qüestionen en cap cas ni l’elecció democràtica dels diputats ni la mateixa Constitució, ben al contrari la defensaven, i col·locaven aquestes Corts molt per sobre de les tradicionals: «que diferència no y ha entre les Corts de que havíem sentit a parlà a nostres pares, ab les de hara. En aquestes si jo y hagués de entrà me tremolarien les copes dels gonolls, pensan que jo tinch de donà vot y proposà sobre les coses més grans de nostra Santa Religió Catòlica Apostòlica Romana».70 Dins els impresos clarament constitucionals cal destacar el Catecisme polítich, una explicació dialogada de la Constitució de Cadis per tal de donar-la a conèixer de forma entenedora a la població. En aquest document s’assenyala la importància d’una

66 4 vol., Imprenta Guasp, Mallorca, 1813-1814 [el document està datat a Palma de Mallorca el 12 de desembre de 1812]. Vegeu Lluís ROURA, «El pensament anti-filosòfic i contra-revolucionari de la jerarquia eclesiàstica espanyola», dins Trienio. Ilustración y Liberalismo, núm.3 (1984), ps.57-76. 67 Vegeu Javier HERRERO, Los orígenes del pensamiento reaccionario español, Madrid, 1988, ps.259-402. 68 CONVERSES tingudes…, pàg.46. 69 CONVERSES tingudes…, ps.48-49. 70 CONVERSES tingudes…, pàg.48.

40

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Constitució on s’hi recullen «las lleys fundamentals o políticas de una nació, que estableixen la forma de gobern, y senyalan las condicions ab que deuhen manar y altres obehir», i es destaca que l’espanyola de 1812 ha estat resultat de la voluntat comuna dels espanyols, ja que ha estat elaborada pels «representants o diputats de totas las províncias de Espanya, compresos los Americans».71 Per altra banda s’insisteix en el fet que la Constitució de Cadis no és una invenció nova o una còpia dels francesos, sinó que «la Constitució no és més que una reunió de nostras antiguas lleys ordenada ab mètodo, claredat y sensillés perquè puguia tothom saber quina es la lley constitutiva de la Monarquia».72 Finalment, un dels aspectes més destacats del Catecisme polítich i de la propaganda constitucional durant la Guerra del Francès és el de la igualtat jurídica: «igualment serà castigat lo rich quel pobre, lo noble quel plebeo; putx la lley és la mateixa per tots, y tots tenen uns mateixos drets y obligacions» i la proporcionalitat contributiva: «las contribucions se repartiran entre tots los Espanyols ab proporció a sas facultats, sens excepció ni privilegi».73 Per als constitucionals la lluita contra els francesos era una lluita per la independència nacional però en cap cas contra les idees de la seva revolució. Els constitucionals abonaven el canvi polític aprofitant la situació de crisi de l’Antic règim agreujada per la invasió francesa. Aquesta ideologia liberal té els seus fonaments en diversos moviments intel·lectuals: la Il·lustració, el pensament polític anglès del XVII (John Locke) o l’econòmic del XVIII (Adam Smith i David Ricardo), les aportacions de Benjamin Constant, de Jeremías Bentham i James Mill i el seu utilitarisme. Però, sovint, el liberalisme es debatrà entre el trencament brusc o suau amb la ideologia absolutista i provindencialista, com mostra la pervivència del fet religiós. Una ideologia caracteritzada per l’autonomia de tot l’humà respecte del diví, i una confiança il·limitada en la raó com a guia de l’actuació personal, política i social. En aquest pensament l’origen de la societat no està en el providencialisme, sinó en el pacte social que assegura als individus que la formen la seguretat, la propietat i la llibertat. Fruit d’aquest pensament la sobirania deixa d’estar a mans d’un rei o d’una dinastia i torna a la nació (que cal no confondre amb el poble), tot i que aquesta pugui delegar-la en un rei (monarquia parlamentària), i els principals drets que l’estat, producte del pacte social, ha de defensar són els de la seguretat, la propietat, que esdevindrà l’eix vertebrador del liberalisme, i la llibertat.74 La Constitució de 1812 esdevindrà durant aquest primer terç del segle XIX la bandera que unirà les diverses corrents del liberalisme, i en el pal de paller del liberalisme en el seu enfrontament amb l’absolutisme.75 Conclusió

Aquest breu repàs a la propaganda política difosa mitjançant diversos tipus de

l’anomenada literatura popular durant la Guerra del Francès ens ha permès d’aproximar-nos a la complexitat d’aquest període. Els impresos que hem analitzat, tot i la seva 71 CATECISME polítich…, ps.3-4. 72 CATECISME polítich…, pàg.6. 73 CATECISME polítich…, ps.12 i 89. 74 Vegeu José Luis ABELLAN, Historia crítica del pensamiento español. IV. Liberalismo y romanticismo (1808.1874), Madrid, 1984; i Ramon ARNABAT, «La divulgación popular de la cultura liberal durante el Trienio (Cataluña, 1820-1823)», dins Trienio, Ilustración y Liberalismo, núm.41 (2003), ps.55-83. 75 Joaquin VARELA, «La Constitución de Cádiz y el liberalismo español del siglo XIX», dins Revista de las Cortes Generales, núm.10 (1987), ps.27-109; José CANO (ed.), Materiales para el estudio de la Constitución de 1812, Madrid, 1989; Manuel MARTÍNEZ SOSPEDRA, La Constitución de 1812 y el primer liberalismo español, València 1978; i Xavier ARBÓS, La idea de nació en el primer constitucionalisme espanyols, Barcelona, 1986.

41

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La propaganda política en la Guerra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

diversitat formal, ens mostren un desig comú de fer fora els francesos, però també divergències importants pel que fa a les formes d’organització i lluita per aconseguir-ho. Hem trobat tres temes claus que acostumen a sortir en aquest tipus de documents al voltant de la «forma» d’organitzar-se i lluitar contra els francesos: les Juntes, les Guerrilles i els Subministraments, tots tres directament relacionats amb una qüestió central: la participació del poble, davant la qual hi ha dues posicions clares, afavorir-la d’una banda o retallar-la i controlar-la de l’altra. També hem trobat divergències entre el missatge més polític dels dirigents, i les preocupacions més socio-econòmiques del poble. Els impresos també ens mostren l’aferrissada lluita política entre partidaris i contraris a la Constitució de 1812 com a model polític i social de futur, o el que és el mateix entre liberals i absolutistes. Una lluita que esdevindrà l’eix de la política catalana i espanyola de la primera meitat del segle XIX.

42

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La Memòria de la Guerra a Lleida

Antonio Sánchez Carcelén (Universitat de Lleida)

Introducció

Hi ha dates que han aconseguit un pes indubtable en l’imaginari col·lectiu, com succeeix amb la de 1789, l’any que va esclatar la Revolució francesa. En el cas espanyol la rèplica ha estat la de 1808, amb la invasió napoleònica, la ruptura de l’organització de l’Estat, la resistència de la població a la dominació francesa i l’inici del procés que va acabar amb la independència de la majoria de territoris americans. Per tant, la Guerra del Francès fou decisiva a la Península Ibèrica, pels canvis polítics, socials i ideològics que s’hi varen donar, que es manifestaren en la crisi de l'Antic Règim i el pas previ a l’establiment d’un règim liberal, si bé aquest darrer restaria discutit en la seva formulació i, al capdavall, els resultats polítics i socials romandrien ben lluny de satisfer les aspiracions dels ciutadans i, fins i tot, de les expectatives dels liberals més convençuts.1

En l’imaginari català ocupa un referent molt important, encara que desigual, el

conflicte conegut, avui dia, com a Guerra del Francès. És considera que aquesta guerra esdevingué l’inici de la caiguda de l’Antic Règim, i és l’entrada d’Espanya, i com no, de Catalunya a l’era contemporània. No fou una lluita exclusiva del regne d’Espanya contra un invasor francès, també l’hem de considerar dins d’un context mundial i, d’aquesta manera, s’ha d’inscriure com un episodi més del conflicte generat per la Revolució Francesa, amb la reacció de les monarquies absolutistes europees, i, a més a més, coexisteix amb l’etern conflicte pel control de les colònies i els seu comerç, entre la Gran Bretanya, França i Espanya, que originaren guerres declarades i d’altres encobertes en temps de pau. Curiosament, aquest conflicte polièdric ha estat denominat de diverses maneres pels països implicats; els francesos la recorden com “La Guerre d’Espagne”, els britànics com “Peninsular War”, els espanyols com a “Guerra de la Independencia” i els catalans “Guerra del Francès”. Com podem veure, a Espanya i a Catalunya aquesta guerra no sempre ha rebut el mateix nom. A la historia de Lleida hi ha pocs períodes històrics tan rics en esdeveniments com els anys que van de 1808 a 1814. Per a Josep Lladonosa “amb la invasió napoleònica comença la historia de la Lleida contemporània”.2 2. Els esdeveniments més importants de la Guerra del Francès a Lleida 2.1. La insurrecció lleidatana: La formació de la Junta de govern i defensa (1808)

Fou a Lleida, precisament, on es va produir el primer alçament governamental

català contra els ocupants francesos al desautoritzar la proclama de la Suprema Junta de Govern donada a Madrid el 6 de maig de 1808, dirigida a evitar en tot el regne que s’alterés l’ordre públic, que no es trenqués l’aliança d’Espanya amb França i que no es

1 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 251. 2 LLADONOSA I PUJOL, J.: Història de Lleida, Tàrrega, 1972-74, p. 677.

43

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

maltractés als militars ni cap individu francès3 i l’edicte del 14 de maig de 1808 del Capità de Catalunya, el Comte d’Ezpeleta, en el qual recomanava a totes les autoritats del Principat tranquil·litat i que, sobretot, fessin arribar al conjunt de la població que els francesos eren els nostres aliats i no uns enemics.4

Poc després, el 25 de maig, arribà a la ciutat la còpia de la renúncia feta a Baiona per Ferran VII a la Corona espanyola i, tot plegat va propiciar la rebel·lió de Lleida, potenciada per les prediques dels frares franciscans, els quals van convèncer a la població per mantenir una postura contrària i adversa vers els francesos.5 Fruit d’aquest clima antifrancès, el dia 28 de maig de 1808, la ciutat es revoltava en un moviment popular conegut amb el nom de "sagrament dels lleidatans”, en el qual es juramentaven contra els francesos (es jurà odi als gals) i reconeixien Ferran VII com el veritable monarca d’Espanya, a més es van enviar emissaris arreu per tal d’estendre la revolta per tot Catalunya. Va esdevenir l’inici del moviment juntista espanyol. Per tant, la ciutat de Lleida també fou la primera en organitzar-se. Com així ho confirmà el comte de Toreno.6

L’aixecament, si es segueix el testimoni de les autoritats religioses lleidatanes,

fou espontani i popular: Desde los primeros momentos en que por un impulso y voz general del pueblo determinó esta ciudad defender Nuestra Sagrada Religión, Rey y Patria del enemigo común que intentaba destruirlas.7 La insurrecció lleidatana aviat va estar canalitzada pels sectors que controlaven el poder local. El bisbe Torres va tenir un paper molt destacat ja que va iniciar una ronda d’entrevistes amb els prohoms més rellevants de la ciutat per tal d’evitar un període possiblement caracteritzat pel buit de poder i l’anarquia.8

Tot seguit, a Lleida s’organitzava una Junta de govern i defensa, presidida pel bisbe Jeroni Maria de Torres, i els seus dirigents s’afanyaven en difondre l’acció pel territori i convidaven d’immediat les ciutats de Vic, Manresa, Tarragona i Tortosa.9 Torres va ser nomenat president d’una Junta que estava formada per 15 vocals: cinc clergues (un canonge, un magistral, el degà del Capítol catedralici, un capellà de la parròquia de Sant Joan, un beneficiat de Sant Joan i un ardiaca), set prohoms (entre els quals n’hi havia cinc regidors de l’Ajuntament) i tres representants del poble (un sabater, un mestre de cases i un pagès). A més un canonge, Manuel Nerzegaray, va formar part de la Comissió militar. Per tant la Junta es movia entre l’esforç de control del moviment ciutadà per part dels nuclis dirigents tradicionals i un cert eixamplament representatiu que, segurament, no satisfaria totes les aspiracions o interessos de la població, a la vista dels futurs fets.10

La situació de mobilització general a Lleida, tanmateix, va dur a una ampliació

3 Arxiu Diocesà de Lleida, endavant ADL, Bisbe Torres, Lligall 36, Madrid, 6 de maig de 1808. 4 Arxiu Municipal de Lleida, endavant AML, copia de la proclama del 5 de maig de 1808. 5 HUGUET MIRÓ, R.: Efemérides de la Guerra de la Independencia en Catalunya. Lleida, 1915. 6 TORENO, Comte de. Historia del levantamiento, guerra y revolución de España. Madrid, 1835-1837. 7 Arxiu Capitular de Lleida, endavant ACL, cartulari núm. 28, carta del 27 de setembre del 1808. 8 LLADONOSA, M.: Carlins i liberals a Lleida, Lleida, Pagès editors, 1993. pág.107. 9 BLANCH, A.: Historia de la Guerra de la Independencia en el Antiguo Principado, Barcelona, 1861, vol. I, p. 72. 10 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 256; REMON, J.: “Lleida i els francesos (1808-1814)”. Miscel·lània, Homenatge a Josep Lladonosa, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, pp. 524-525; i DESDEVISES, G.: “La Junte Superiore de Catalogne”, Revue Hispanique, nº 22, 1910.

44

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de la junta que donés més veu a membres dels gremis i professionals. Aquesta nova junta, constituïda el dos de juny, que esdevindria corregimental, estava formada per vint-i-nou persones. El bisbe la continuava presidint i s’hi arrengleraven sis eclesiàstics més, entre els quals el canonge Vidal, que col·laboraria més tard amb els francesos ocupants, i l’ardiaca del capítol Josep d’Espiga i Gadea que esdevindria un cèlebre clergue liberal.11

Amb la formació d’aquesta Junta local es buscava establir un consens entre els diferents poders fàctics de la ciutat i les distintes òptiques polítiques per intentar d’unir forces davant el perill que suposava l’exèrcit francès en una etapa marcadament patriòtica. Per tant, l’acceptació d’algun dels líders menestrals i intel·lectuals va tenir la clara intenció d’aconseguir el màxim de suport social tant a l’esforç bèl·lic com a la necessitat de control social, així com donar una imatge d’unió.12 2.2. Lleida i la Junta Superior del Principat (1808)

La Junta corregimental de Lleida va contribuir decisivament a la formació de la Junta Superior de Catalunya que també es constituí a Lleida, el 18 de juny de 1808. L’aparició de Juntes locals i corregimentals arreu de tot el Principat confirma la caiguda de les velles institucions i autoritats, incapaces de fer front a la nova situació. L’atomització del poder en tan gran nombre de juntes constituïa una dificultat seriosa per coordinar els esforços de la guerra en moments tan crítics. El 8 de juny la Junta de Manresa va llançar la idea de crear un organisme superior a nivell de tot Catalunya. Tanmateix, fou Lleida qui va dur a terme aquesta resolució.13

El 18 de juny es congregaren al palau episcopal 12 dels diputats nomenats. Sense esperar els altres comissionats quedà constituïda la Junta Suprema del Principat (la seva seu va ser una oficina situada en la casa de la vídua d’Escuder) sota la presidència del bisbe de Lleida Jeroni Maria de Torres. Els vocals presents van ser els següents: J. M. de Torres (president), A. de Gomar (Lleida), G. Morelló (Seu d’Urgell), R. Utgés (Cervera), J. Ibáñez (Talarn), M de Torrens (Manresa), B. d’Olsinellas (Igualada), J. F. De Ferrer, baró de Sabassona (Vic), J. Domingo Martín (Tortosa), J. Guitart (Tarragona), J. A. Cot (Mataró). Els senyors J. Domingo Martín, J. Guinart i J.A. Cot, a causa de la urgència del temps no tenien la credencial corresponent.14

La legitimació de l’establiment de la Junta Suprema es va establir a partir de la necessitat que hi havia de mantenir la Religió, el Rei i la Pàtria. Una de les seves primeres mesures era demanar suport econòmic als poderosos, també un préstec a tornar-lo en sis mesos perquè s’havia de pagar a l’exèrcit. Per a la Junta qui ajudés financerament seria molt patriota.15

La Junta Suprema catalana es proclamà sobirana, exercir tota la seva autoritat sobre les Juntes corregimentals, coordinar els esforços bèl·lics arreu del Principat i suplantar així les funcions exercides per les velles institucions i autoritats. A més cal 11 Arxiu de la Corona d’Aragó, endavant ACA, llm. Fol. 3, 22 de juny de 1808; i D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 256. 12 VICENS VIVES, J.: Moments crucials de Catalunya, Barcelona, 1982, pp. 277-278. 13 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 258; i DESDEVISES DU DEZERT, G.: “La Junte Supérieure de Catalogne”, a Revue Hispanique, XXIII, París, 1910, p. 22. 14 ACA, G.I., Actes Junta Superior de Catalunnya, endavant AJSC, VOL. 1. f. 2r. 15 ADL, Bisbe Torres, Lligall 36, Suprema Junta de Govern de la Província, Lleida, 14 de juliol de 1808.

45

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

destacar que la Junta de Catalunya editaria a Lleida el primer periòdic que coneixem, el “Diario de la guerra de la ciudad de Lérida”.16 2.3. El “motí del femeret” (1809)

A pesar del consens polític i social, i de la unió de les institucions, adquirida a partir de mitjans de l’any 1808 en front de la invasió de l’exèrcit napoleònic, van sorgir paral·lelament amb força moviments opositors que, anteriorment, estaven latents pel dur i autoritari control social del poder local i estatal. En aquests moments hi havia les penúries viscudes i relacionades amb una etapa pre-bèl·lica, plena de misèria en forma de crisi de subsistències i pagament de tributs creixentment feixucs, que actuaven sobre uns grups socials populars que patien la tradicional arbitrarietat i desigualtat de l’Antic Règim. S’hi afegí ara la “por” o el rum-rum que la ciutat anava a ésser víctima de la “traïció”. Tot plegat era susceptible de generar un esclat d’ira popular.17

A pesar que la Junta prengué precaucions en la ciutat, aquestes no pogueren evitar un moviment revolucionari radical. El motí va originar-se a causa de la irritació popular per la presència de francesos empresonats al castell principal (La Seu Vell), dels quals se sospitava que eren allí, en realitat, per a apoderar-se'n i retornar la ciutat a l'obediència francesa. Una multitud es va dirigir cap el castell a fi d'obtenir que aquests presos fossin executats a més d’uns altres presoners que eren ciutadans notables de la ciutat, però que havien perdut la seva llibertat per ordre de la Junta, alhora que acusaven diverses autoritats i personalitats de consentir aquella conspiració i traïció a la pàtria. Naturalment les pretensions del poble menut no van ser ateses ja que van rebre la negativa de la Junta, la qual va generar un augment de l’escalfament dels ànims.18

Poc després va prendre la forma de moviment revolucionari radical ja que

l’aixecament va comptar amb cada vegada més participació dels sectors més baixos econòmicament de la ciutat, que prengueren la ciutat de l’1 al 3 de gener i s’enfrontaren obertament a l’elit dirigent i a la Junta local. El promotor principal de la revolta va ser l’oficial de l’exèrcit Ramón Gómez que alterà a part de la població amb les seves arengues “patriòtiques”. En les seves prèdiques va acusar a la Junta de tenir mal defensada la plaça davant de l’imminent atac de les forces armades napoleòniques, alhora que va criticar diverses autoritats i personalitats de traïció a la Pàtria, la qual cosa va fer esclatar els ànims i va causar també la irritació popular. Els revoltats no varen aconseguir d'executar a tots els empresonats per l'oposició d'altres oficials i veïns, però en l'aldarull els radicals van assaltar el castell fent-se amb 500 fusells, l’almodí, les carnisseries i assassinaren a alguns reus acusats de col·laborar amb el francès. A més serien assassinats l'oïdor de l'Audiència de Barcelona, Epifani de Fortuny, la seva dona (Melciora Wannosterom), el seu fill Carles de 16 anys, dos advocats de Balaguer, J. Rubies i J. Casals, i, finalment, el noble Teodor de Santgenís, i, finalment, a Josep Ignasi Baiona, col·lector del cadastre. Josep Ignasi Baiona va ser cosit a ganivetades i el seu cos va ser arrossegat per la gent enfurismada al llarg de bona part de la ciutat des de l’almudí fins a la seva llar on el deixaren damunt del llit de la seva dona que es trobava

16 ACA, llm. Fol. 3, 22 de juny de 1808; i D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 258. 17 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 259. 18 TARRAGÓ PLEYAN, J.: La sublevación de unos exaltados en Lérida o el Motín del Femeret, en el mes de enero de 1809, Lleida, 1947, p. 70; i D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 259.

46

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

malalta.19

Aquests dos últims van ser arrestats per ordre de la nova Junta que es va formar quan la gent amotinada s’empararia de la ciutat, de l’almudí i de les carnisseries que va propiciar primer de tot la proclamació de Ramon Gómez com a segon Comandant d’artilleria de Lleida, endemés de la determinació dels revoltats d’introduir nous vocals per a la Junta establerta anteriorment per obtenir el seu control i crear una comissió revolucionària molt radical presidida pel botxí de la ciutat que va tenir com a secretari al pregoner de l’Ajuntament de Lleida. Aquest nou organisme va decretar altres mesures: la més destacada feia referència a la intenció de realitzar un repartiment dels béns dels ciutadans més rics de tota la ciutat entre els protagonistes de la insurrecció. Pel que fa a les seves amenaces cal incloure la idea de canviar de governador i de bisbe lleidatà al considerar que aquests havien venut la ciutat als invasors i que calia realitzar un gir vers les màximes instàncies del poder local. Fins i tot Gómez va apoderar-se de la correspondència i va pretendre fer-se amb alguns canons “para asestarlos contra el lugar en que residia la Junta (legitima) y contra el cuartel en que se hallaba el regimiento de Granada, ya para dispersar en las calles con la metralla a los buenos ciudadanos que auxiliasen al Gobierno, habiéndose formado el plan de asesinar indistintamente todas las autoridades y personas acomodadas, llegando al extremo delirio de tener elegido un nuevo Rey”.20

El bisbe intentà en va de calmar el moviment tot traient el Santíssim de l'Església de Sant Joan i la Junta de Lleida va decidir d’armar “todos los ciudadanos honrados”, organitzar rondes de dia i nit, establir un tribunal criminal i demanar al capità general de Catalunya la tramesa d’una força armada. Els revolucionaris només cediren a l’atac de 300 soldats de l’exèrcit de Granada, que finalment esclafà la revolta. Per tant, el motí fou reprimit i es detingueren els considerats responsables i altres sospitosos. El botxí fou capturat, ell i altres inculpats foren empresonats en un temple situat al marge esquerre del riu Segre (anomenat Cappont) a on hi havia uns femers, motiu pel qual el motí fou conegut amb aquest nom. El 4 de gener els cabdills dels aldarulls, a excepció del botxí que va escapar, foren executats públicament per donar un escarment exemplar als radicals i per dissuadir a qui volgués intentar un nou desacatament, dies més tard capturaren el botxí prop del port de la Panadella (Montmeneu), qui fou retornat a Lleida per tal d’executar-lo, com així es va portar a terme el 16 de gener.21 2.4. El setge a Lleida (1810)

L’any 1810 va començar amb el nomenament del general Jaime Garcia Conde,

19 Archivo Histórico Nacional (AHN), Estado, leg. 31 (2), F, ns. 131-139; LLADONOSA I PUJOL, J.: Història de Lleida, vol. 2., Tàrrega, p. 674; D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 259; i TARRAGÓ PLEYÁN, J.A.: “La sublevación de unos exaltados en Lérida o el Motín del “Femeret” en el mes de enero de 1809”, dins Aportación al estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida, I.E.I., 1947, p. 70. 20 LLADONOSA, M.: Carlins i liberals a Lleida, Pagès editors, Lleida, 1993, p.107; HUGUET MIRÓ, R.: Efemérides de la guerra de la Independencia en Catalunya, Lleida, 1915; i TARRAGÓ PLEYAN, J.: La sublevación de unos exaltados en Lérida o el Motín del Femeret, en el mes de enero de 1809, Lleida, 1947, p. 70. 21 TARRAGÓ PLEYAN, J.: La sublevación de unos exaltados en Lérida o el Motín del Femeret, en el mes de enero de 1809, Lleida, 1947, p. 70; i GRAS ESTEVE, R.: Lérida y la Guerra de la Independencia, Lleida, 1899, p. 31.

47

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

cap de la divisió espanyola del sector Cinca-Segre, i, el corregidor Josep González, havia substituït Casimiro Lavalle. La nova Junta de Lleida seguint les directrius de la Junta Suprema de Catalunya a través del Mariscal de camp Jaime Garcia Conde va preparar la defensa de la ciutat a través de la reparació de les muralles, obra que va originar moltes despeses a causa de l’alt cos de la seva reconstrucció ja que es van crear de noves des del carrer de Sant Matí fins al carrer de Boters i diversos parapets en les portes de San Antoni, Magdalena i al Pont Vell dels baluards de Sant Antoni, de l’Assumpció, del Rey, de Louvigny i de la Reina. També van reforçar el corredor i la fortalesa de Gardeny.22

Als primers dies d’abril de 1810 l'exèrcit francès del general Suchet comptava amb uns 14.000 homes (12.714 soldats d’infanteria i 1.509 de cavalleria), es va situar davant la ciutat i va completar el setge el dia 14 perquè només podia bloquejar la ciutat de Lleida. El mateix 14 sortia en un cotxe el bisbe Torres. El major gruix de tropes franceses van emplaçar-se a l’horta del Secà de Sant Pere (actualment és un barri de la ciutat), aquest planell es trobava situat al nord-est, a on van implantar la seva caserna militar, concretament a la Torre de don Juan Rey. Era el lloc adient per convertir aquest territori en el seu campament general ja que des d’aquest indret s’apreciava el baluard de Santa Maria Magdalena, el lloc on finalment van atacar, tal i com ho féu el duc d’Orléans durant el setge del 1707, perquè era el punt més vulnerable de la ciutat. El Secà és coneix com el tercer turó (després del de la Seu Vella i del de Gardeny). Per últim s’ha de destacar que estratègicament era ideal per iniciar l’atac i veure els moviments i l’organització defensiva de la ciutat.23

Josep Lladonosa esmentà 200 morts i 500 ferits francesos i entre 1.200 i 1.500 morts de la banda dels defensors de la ciutat durant el setge, així com alguns centenars de ferits internats als hospitals de la plaça. Xifres que demostren la cruesa dels combats i de la posterior repressió francesa. A més els bonapartistes s’apoderaren de 133 canons, i feren presoners 6 generals, 15 caps militars, 292 oficials i 6.978 soldats, essent alliberats 33 oficials. Els anys de 1809-1813 foren una catàstrofe veritable per Lleida pels efectes negatius de la contesa per a la dinàmica demogràfica, social i econòmica.24 2.5. Lleida francesa. La dictadura militar del Baró d’Henriot i l’arribada d’Alban de Villeneuve (1810-1814)

El primer govern a Lleida fou una dictadura militar. Suchet es convertí en governador general de Catalunya i nomenà governador militar de Lleida el baró d’Henriot, que, des del primer moment va governar amb una fèrria dictadura fins el 1812. Els lleidatans visqueren sota el temor i el terror. La crueltat del baró d’Henriot fou reconeguda fins i tot pels seus mateixos compatriotes. El seu successor en el comandament, el precepte Alban de Villeneuve, escrigué a Napoleó denunciant la violència amb que Henriot s’acarnissà i les dificultats que tindria per convertir els seus

22 Papeles de Catalunya de 1808 a 1817. Lérida: Noticias sobre lo que sucedió durante la guerra de la Independencia. Còpies relatives a la provincia de Lleida del Ms 841 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona (Lleida, Cervera, Omellons, Ivars d’Urgell). Amb motiu de “l’Exposició històrica de la Guerra de la Independència en Lleida”, Lleida, 1947. I.E.I. Llegat Areny. 23 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 262; i GRAS ESTEVE, R.: Lérida durante la guerra de la Independencia, Lleida, 1899. 24 LLADONOSA i PUJOL, J.: Història de Lleida, Tàrrega, 1974, pp. 676-678; i D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 263.

48

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ciutadans en fidels súbdits de la corona francesa.25

D’altra banda la ciutat va haver de fer front al pagament d’una elevada contribució de guerra imposada pel govern francès, 2.000 duros com a impost de guerra més 6.000 duros per redimir les campanyes. Com no disposava de suficients diners la Junta de govern de Lleida va demanar un préstec de 4.000 duros a l’Església per cobrir-ho perquè els francesos per garantir aquest cobrament van empresonar a totes les persones que havien estat vocals de la Junta. Així doncs, Suchet, com a governador general dels exèrcits en campanya, va imposar al territori ocupat una contribució de guerra per a la provisió de queviures i poder pagar la tropa victoriosa. 26

Sota el govern català la policia no existia com a tal, però els francesos van crear-

la i van utilitzar-la com a instrument clau del control de la seguretat pública a partir de la creació d’un nou cos, el de comissari extraordinari a Lleida27 i el de comissari general a Tortosa. Aquests tenien sota el seu comandament a tots els policies, algutzirs, espies i emissaris.28 A tot plegat cal afegir la creació de la Comissió Militar permanent constituïda per a jutjar els casos considerats polítics i militars, va estar creada pel General de l’Exèrcit de Catalunya i presidida per Rubillon, coronel del 42 regiment d’infanteria.29

En general durant aquests dos anys (1810-1812) la major part de la població passà fam com feia anys que no havia passat. Fam que obligà a menjar herbes condimentades, com ara banícies i coriells, amb oli i sal, pa fet amb salvat i per beure aiguardent per no morir d’inanició, generant una barreja molt negativa per la salut, a més calgué repartir els llegums entre les famílies. La fam, la por i la misèria culminaren, l’any 1812, amb la propagació d’una gravíssima epidèmia que va ocasionar també greus perjudicis. 30

El 2 de febrer de 1812 es va rebre un decret imperial que va entrar en vigor l’1 de juliol de 1812 que feia efectiva l’annexió directa de Catalunya a l’Imperi Napoleònic, quedant dividida en quatre departaments: el del Ter, amb capital a Girona; el de Montserrat, amb capital a Barcelona; el del Segre, amb capital a Puigcerdà; i el de les Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. Aquest últim departament fou dividit en quatre districtes: el de Cervera, el de Lleida, el de Tarragona i el de Tortosa.31

25 GRAS ESTEVE, R.: Lérida durante la guerra de la Independencia, Lleida, 1899, pp. 58-69. 26 A.M.L. Actes i deliberacions, any 1819, fulla 19. 27 Càrrec ocupat per l’afrancesat Antoni Pastoret. ALVAREZ PALLÁS, J.M.: “Notas para el estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida”, dins Aportación al estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida, I.E.I., 1947, p. 105. 28 Memoria estadística sobre el departamento de las Bocas del Ebro: 1812-1813. Traducción de la obra de Louis HONORÉ Memorie stadistique sur le Departement des Bouches de l’Èbre (1812-1813). Lleida, 1947. Donatiu del coronel Villeneuve-Barguemon, monografia geogràfica, histórica i política d’un dels departaments que va crear Napoleó en Catalunya. I.E.I. Llegat Areny. 29 REMON, J.: “Lleida i els francesos (1808-1814)”. Miscel·lània, Homenatge a Josep Lladonosa, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, p. 530. ALVAREZ PALLÁS, J.M.: “Notas para el estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida”, dins Aportación al estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida, I.E.I., 1947, p. 108. 30 ACL, Llibre de Deliberacions, núm. 105, acta del 13 d’agost de 1811; i REMON MOLINA, J.: La ocupación francesa en Lérida (1808-1814), Universitat de Saragossa, 1981. 31 MERCADER, J.: “Una memoria estadística del proyecto napoleónico de Lérida Alban de Villeneuve”, Aportación al estudio de la Guerra de la Independencia, Lleida, 1947.

49

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Quan Villeneuve arribà a Lleida, al juny del 1812, per fer-se càrrec de la prefectura de Boques de l’Ebre, Alban de Villeneuve es trobà en condicions dificilíssimes per a poder treballar desfogadament i fer-se valer. Continuava governant la plaça el general Henriot, un lloctinent de Suchet, que com ja hem vist, exercia una dictadura despòtica i tenia sotmesos els seus habitants al terror més inic. Henriot, omnipotent a la plaça de Lleida, es féu seva l’exclusiva de la justícia, tant la civil com la militar. L’influx que la conducta arbitrària i despòtica dels militars francesos a Lleida havia d’exercir en els afers propis de l’administració no podia ser d’una qualitat pitjor. El mateix Villeneuve va explicar que els ostatges tancats a les presons de Lleida per manca de pagament de les contribucions eren regularment propietaris benestants o influents en els seus pobles respectius, amb la qual cosa, si bé el rigor amb què se’ls tractava era susceptible potser d’accelerar el cobrament dels fons per part de les tropes franceses, l’odi que forçosament s’emportaven en sortir de la presó es trametria d’aquesta manera a llurs conterranis, els quals, per no veure’s un dia tractats com a ostatges i ser martiritzats d’aquella forma, preferien fugir en massa cap a les comarques allunyades del radi d’acció dels francesos, sobretot quan el poble no estava en condicions de pagar a l’acte els enormes impostos de què se’ls considerava creditor. 32

Des de Paris se li va encomanà a Villeneuve realitzar un estudi del seu Departament per a iniciar un procés de recuperació econòmica. Al primer semestre de 1813 va redactar aquest escrit que serveix per establir un balanç de la Guerra del Francès a Lleida. L’estudi li va ser difícil ja que molts arxius, per exemple, a Lleida, Tarragona, Cervera i Tortosa van ser cremats durant la guerra.33

Villeneuve donà solucions per a combatre la pobresa, exposà remeis per a

desterrar la ignorància, pel millorament de la instrucció pública, l’ensenyament primari i el superior; en fi, normes per alçar la cultura del poble. Estudià també el caràcter físic i moral dels habitants del departament, els costums, el vestit, l’alimentació, les festes religioses, la vida social, les danses, la música, els edificis, la llar; s’ocupà de les biblioteques, arxius, escoles de Ciències, de Belles Arts, societats literàries, personalitats de relleu al país; el poble respecte a la guerra, organització, policia, ordre públic, opinió popular, idees de la gent de Lleida i de les seves comarques.34

D’altra banda cal comentar que l'arribada de Villeneuve anava a coincidir

aproximadament amb una conspiració de diversos ciutadans amb el general Lacy de l'exèrcit espanyol per sostreure’s de la dominació napoleònica ja que l’odi que sentia la població lleidatana contra els invasors pujava per moments com a conseqüència de la política portada a terme pel general Henriot, plena d’injustícies, que duria a la voladura del polvorí de la Suda al 16 de juliol de 1812.35

Estava planejada la celebració d’una revetlla popular en la qual es concentraria un gran nombre d’oficials francesos en les seves proximitats, era una oportunitat única per aniquilar-los mitjançant l’explosió d’aquest polvorí. Però la voladura es va avançar unes hores del moment previst de màxima reunió napoleònica, per l’acció precipitada 32 Op. Cit. p. 318. 33 Memoria estadística sobre el departamento de las Bocas del Ebro: 1812-1813. Traducción de la obra de Louis HONORÉ, Memorie stadistique sur le Departement des Bouches de l’Èbre (1812-1813), Lleida, 1947. Donatiu del coronel Villeneuve-Barguemon, monografia geogràfica, histórica i política d’un dels departaments que va crear Napoleó en Catalunya. I.E.I. Llegat Areny. 34 MERCADER RIBA, J.: “Algunos aspectos de la administración napoleónica en tierras de Lérida”, a Ilerda, núm. VIII, gener-juny 1947. 35 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, Editorial Pagès, 2003, p. 264.

50

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

d’Azequinolaza d’acord amb el Baró d’Eroles. L’explosió de 1.500 quintals de pólvora va produir una mortaldat de més de 200 persones entre militars i civils i la destrucció i ruïna de bona part de l’alcàsser, l’enfonsament de la capella de Gralla de la Seu, l’enderroc del temple de Santa Maria Magdalena i l’esfondrament d’un gran nombre de llars (tot una illa d’habitatges) sense aconseguir, tanmateix, el seu objectiu darrer. Per tant, en comptes de propiciar un cop dur a l’exèrcit napoleònic, el que van aconseguir va ser augmentar el rigor dels francesos i la misèria i la penúria dels lleidatans. Però, els militars catalans per no reconèixer el seu error i no repercutir negativament en l’ànim dels que encara tenien forces per resistir i intentar reconquerir la ciutat van transmetre la idea que aquesta explosió s’havia produït per un accident a causa d’una manipulació ineficaç de la pólvora.36

Finalment apuntar que Villeneuve durant el temps que va governar va deixar un gran record dintre de tots els lleidatans en un moment crític de la història catalana tant per la seva tasca més política que va desenvolupar amb gran mà esquerra com pel seu comportament humanitari. Tot el contrari que l’anterior Prefecte francès, el baró d’Henriot, el qual va destacar pel seu mandat ple d’opressió, de crueltats i d’impietats durant dos llargs anys (1810-1812). 2.6. La reconquista de Lleida (1814)

A Lleida la reconquesta va tenir dos protagonistes militars claus com van ser el Baró d’Eroles i un oficial espanyol d’origen irlandès Van Halen37. Així doncs, un nou personatge militar entrà en contacte amb la ciutat. Van Halen va mantenir una trajectòria més que dubtosa durant la Guerra del Francès. La seva carrera representà el prototip de l’aprofitat puix que, tot i pertànyer a l’exèrcit espanyol, es posà a les ordres de Josep I al 1809, qui l’anomenà ajudant de camp. També va col·laborar amb el mariscal Suchet. Però, veient el desenvolupament de la guerra, entrà en contacte amb el Baró d’Eroles, general 2n. cap de l’exèrcit de Catalunya. Ambdós van preparar minuciosament l’alliberament de Lleida.38

Van Halen aprofitant-se del seu càrrec i de la seva confiança, s’apoderà de la

clau secreta de Suchet que utilitzava per a la seva correspondència secreta. El Baró d’Eroles “concibió entonces una formidable y aventurado plan con el que pretendía reconquistar facilmente y sin necesidad de nuevos combates, varias importantes plazas ocupadas por el invasor” 39. Eroles preparà unes ordres que el mateix Van Halen, fent-se passar per un enviat especial, va trametre als comandants de les places de Montsó, Lleida i Mequinensa. Aquestes ordres eren unes falses capitulacions, datades el 7 de febrer a Terrassa; comptaven amb una vintena d’articles, molt detallats. Hi destacaven els següents: 1º “Las plazas de Tortosa, Lérida, Mequinenza, Monzón, Segunto y Peñíscola serán entregadas a los Exercitos Españoles”; 2º “Las Guarniciones que las componen saldran de dichas Plazas a las veinte y quatro horas de ser presentada esta 36 LLADONOSA I PUJOL, J.: Història de Lleida, Tàrrega, 1974, pp. 680-681. 37 PIO BAROJA, Juan Van-Halen el oficial aventurero, Bilbao, 1933. 38 HERNÁNDEZ PALMÉS, A.: “Reconquista de Lérida, Mequinenza y Monzón en 1814”, dins Aportación de la Guerra de la Independencia en Lérida, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1947, p. 75. 39 La narració oficial és un veritable “parte de guerra”. Esta continguda en un informe que va escriure el mateix Baró d’Eroles dirigit suposadament al General primer cap Don Francisco de Copons i Navia, va ser redactat immediatament després de reconquerir Lleida. Veure: HERNÁNDEZ PALMÉS, A.: “Reconquista de Lérida, Mequinenza y Monzón en 1814”, dins Aportación de la Guerra de la Independencia en Lérida, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1947, pp. 75-91.

51

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

capitulación con todos los Honores, Armas, Equipages, Cavalles, y trenes de cavelleria ligera”; 4º “Cada Guarnición saldrá de por si por el caminos mas corto a reunirse con el Exercito Ymperial de Aragón y Cataluña que se halla delante de Barña”; 6º “Los empleados civiles de qualquier estado, condición y nación que sean van igualmente comprehendidos en esta capitulación, gozarán de las mismas ventajas que la tropa; 7º “Los españoles que por razón de sus opiniones se juzguen comprometidos podrán seguir igualmente la suerte de las Guarniciones sin que se les ofenda ni incomode en el discurso de la marcha contratada”; 14º “Los soldados Españoles que puedan hallarse prisioneros dentro de las expresadas Plazas, serán debueltos al mismo dia de su evacuación sin cargo alguno”; i finalment 16º “Habrá un armisticio general de doce días entre el Exercito Imperial de Aragón y Cataluña, y los Exercitos aliados de estas Provincias”. 40

Com ja hem vist, es permetia la sortida als ciutadans que, per la seva ideologia o situació, s’hi poguessin sentir compromesos En el cas de Lleida no van ser massa, encara que es coneix el cas del canonge Vidal (tot i que tornaria amb el restabliment de Ferran VII). La majoria dels col·laboracionistes degueren romandre-hi i cremar la documentació. Aquesta seria l’explicació del buit documental que sobre el període tractat hi ha l’arxiu municipal de Lleida. En definitiva, el 14 de febrer de 1814, el Baró d’Eroles obtenia la rendició de l’autoritat francesa de Lleida mercè a aquesta estratagema. En conjunt, van salvar a 40.000 persones de l’opressió francesa (tenien vivers per dos anys), 147 canons, fusells, vestuari, un centenar de cavalls, força diners, 2.100 presoners, es van obrir les comunicacions amb l’Aragó i la resta del regne i es va restablir la navegació per l’Ebre, Cinca i Segre. Així doncs, Lleida posava fi a l’ocupació francesa sense cap tipus de violència. En acció de gràcies per l’alliberament de la ciutat, l’Ajuntament decidia, el 23 de febrer de 1814, que la data del 14 de febrer, d’acord amb el bisbe i el capítol de la Catedral, fos perpètuament un dia festiu.41

S’hi formava a Lleida, segons Josep Lladonosa, una "municipalitat

constitucional", dins d’un marc teòric, tal i com s’hi va reflectir als documents oficials de l’ajuntament els primers mesos següents. Pel que fa als seus integrants cal destacar la participació, per exemple, d’Antoni de Gomar, de Francesc Xavier Berga o de Josep A. de Bufalà, individus que havien format part de la Junta local antinapoleònica, així com també del poder local dominat per les tropes franceses ulterior. Poc després, la documentació conservada a l’arxiu consistorial ens mostraria com el retorn de Ferran VII comportava l’establiment de l’absolutisme i la derogació de la Constitució de Cadis.42 3. La historiografia de la Guerra del Francès a Lleida

Pel que fa a l’estudi de la Guerra del Francès a Lleida cal destacar, en general, la seva antiguitat i la inexistència d’una obra recent que ens proporcioni una visió general dels principals processos, esdeveniments i conseqüències.

40 HERNÁNDEZ PALMÉS, A.: “Reconquista de Lérida, Mequinenza y Monzón en 1814”, dins Aportación de la Guerra de la Independencia en Lérida, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1947, pp. 84-86. 41 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, 2003, p. 266; i HERNÁNDEZ PALMÉS, A.: “Reconquista de Lérida, Mequinenza y Monzón en 1814”, dins Aportación de la Guerra de la Independencia en Lérida, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1947, pp. 90-91. 42 D.D.A.A; Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, 2003, p. 266.

52

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El setge de la ciutat va ser estudiat per Anastasi Pinos43 a l’any 1814, moment immediatament posterior a la reconquesta. Cal esperar fins al darrer terç (1873) per tenir novament notícies, aquesta vegada procedents de Pleyan de Porta44, mentre que a finals del segle XIX (1899) es va publicar la primera obra de síntesi general, escrita per Rafael Gras Esteve45. Fruit del primer centenari van sortir a la llum dos noves publicacions. D’una banda Agustí Prim i Tarragó46 va escriure Gente de Lérida (1901), ressaltant l’exaltació heroica i patriòtica de la lluita dels lleidatans contra els francesos. Mentre que Ramon Huguet Miró47 va redactar una obra editada a Lleida destinada a narrar les efemèrides que es van produir durant la lluita contra l’invasor francès a Catalunya. Després d’un llarg parèntesi sense cap text, a la postguerra franquista (1947), amb l’exaltació del nacionalisme espanyol fruit de la victòria feixista, es va produir un nou impuls de la investigació històrica entorn de la Guerra de la Independència. Cal destacar la “Aportación al estudio de la Guerra de Independencia en Lerida”48. En aquesta obra col·lectiva podem trobar un article de Joan Mercader Riba, “Una memoria estadística del Prefecto napoleónico de Lérida Alban de Villeneuve”; un altre de Josep Sol Ballespí, “Notas para la historiografia de Lérida en la Guerra de la Independencia”; un altre de Rodrigo Pita Mercè, “Constitución de los Ejércitos que tomaron parte en el sitio de Lérida el año 1810”; un altre de Josep A. Tarragó Pleyán, “La sublevación de unos exaltados en Lérida o el motín del Femeret en el mes de Enero de 1809”; un altre de José Maria Alvarez Pallás, “Notas para el estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida”; i finalment, un altre de Andrés Imbernón Vila, “La organización de una División llamada de Cinca y Segre en la ciudad de Lérida”. A més cal destacar el llibre “Lérida en la guerra de la independencia” de José Maria Álvarez Pallàs49 (1947) que tornà a ser una síntesi global del període (1808-1814) i, de l’altra, tenim l’enorme aportació de Joan Mercader50 Riba sobre l’administració francesa a Lleida.

Altrament, apuntar la tesi de llicenciatura inèdita de Julia Remon Molina51 “La ocupación francesa en Lérida (1808-1814)”, un bon punt de partida per a un estudi més exhaustiu de la Guerra del Francés a Lleida. Finalment, destacar les aportacions dins de l’àmbit eclesiàstic. En primer terme 43 PINOS, A.: Sitio y toma de Lerida por los franceses en 1810. Dipòsit Antic Hospital de Santa María, I.E.I. Lleida, Manuscrit de 1814. 44 PLEYAN DE PORTA, J.: Apuntes de la historia de Lérida, Lleida, 1873. 45 GRAS ESTEVE, R.: Lérida durante la guerra de la Independencia. 1808-1810, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 1899. 46 PRIM i TARRAGÓ, A.: Gente de Lérida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1901. 47 HUGUET MIRÓ, R.: Efemérides de la guerra de la Independencia a Catalunya, Lleida, 1915. 48 D.D.A.A.: “Aportación al estudio de la Guerra de Independencia en Lerida”, Publicacions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 1947. 49 ALVAREZ PALLÁS, J.M.: Lérida en la guerra de la independencia. Aportaciones a la historia de la ciudad, Ilerda, Lleida, 1947. 50 MERCADER RIBA, J.: “Una memoria estadística del Prefecto napoleónico de Lérida, Alban de Villenueve” a Aportación al estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida, 1947, pp. 9-43; i ID. “Algunos aspectos de la administración napoleónica en tierras de Lérida”, a Ilerda, núm. VIII, gener-juny 1947. 51 REMON MOLINA, J.: La ocupación francesa en Lérida (1808-1814), Universitat de Saragossa, 1981.

53

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

cal citar l’obra El fet religiós a les terres de Lleida durant el temps de Ferran VII52 de Carme Torres i també l’article de Ramir Viola “El gobierno diocesa de Lérida en tiempos de la dominación francesa (1810-1815)”53, molt valuós per poder comprendre la forta oposició popular contra el francès per la propaganda i prèdiques dels religiosos lleidatans, destacant la resistència a ultrança del bisbe Torres, la catàstrofe que va suposar per l’Església el saqueig de la catedral a l’inici de l’ocupació de les tropes napoleòniques, el paper rellevant que va assolir l’antic canonge penitenciari Josep Vidal i futur bisbe amb el govern gal, a més d’incloure un anàlisi dels efectes negatius que va representar per al culte cristià les mesures presses pel governador francès Henriot. Recapitulant i aprofitant el treball de Josep Sol Ballespí54 podem realitzar una síntesi dels treballs historiogràfics més destacats. Quan a les obres que abasten el conjunt de la guerra cal destacar els ja citats de Prim i Tarragó55 i Alvarez Pallás56, a més d’un anònim57; pel que fa a Lleida com a seu de la Junta Suprema de Catalunya l’estudi de José Maria de Cabanes58; per conèixer millor la primera etapa (1808-1810), el llibre ja citat de Gras de Esteva59 i una altra aportació de Alvarez Pallás60; pel setge del 1810 l’estudi de Manuel Fuster i Vaquer61; per la dominació francesa de la ciutat els treballs de Gras de Esteva62, Alvarez Pallás63 i Tarragó Pleyan64; per la ciutat de Lleida com a capital de les Boques de l’Ebre els anàlisis de Vidal de la Blache65, Louis Honoré66 i Joan Mercader Riba67; i finalment, per a l’alliberació de Lleida d’un escrit del Baró d’Eroles68 i un altre de Juan Van Halen69, els artífex de la llibertat lleidatana.

52 TORRES, C.: El fet religiós a les terres de Lleida durant el temps de Ferran VII, Lleida, 1983. 53 VIOLA, R.: “El gobierno diocesa de Lérida en tiempos de la dominación francesa (1810-1815)”, a Antologica Annua, 28-29, Roma, 1981-1982. 54 “Notas para la historiografia de Lérida en la Guerra de la Independencia”, dins D.D.A.A.: “Aportación al estudio de la Guerra de Independencia en Lerida”, Publicacions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 1947. 55 PRIM i TARRAGÓ, A.: Gente de Lérida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1901, 79 pàgines.

56 ALVAREZ PALLÁS, J.M.: Lérida en la guerra de la independencia. Aportaciones a la historia de la ciudad, Ilerda, Lleida, 1947, 14 pàgines.

57 Noticia sobre lo que sucedió durante la guerra de la Independencia, Anònim, Biblioteca Universitaria de Barcelona. 58 CABANES, J.M.: La implantación de la Primera junta de Lérida en la guerra de la Independencia, Biblioteca de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1820. 59 GRAS ESTEVE, R.: Lérida durante la guerra de la Independencia. 1808-1810, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 1899. 60 ALVAREZ PALLÁS, J.M.: Lérida y la Junta de Defensa. 1808-1809, 1943. 61 FUSTER I VAQUER, M.: Relación del sitio que sufrió la ciudad de Lérida en 1810, Antigua biblioteca Soledevila. 62 GRAS ESTEVE, R.: “Notas sobre la dominación francesa en Lérida”, a “Publicaciones del congreso histórico internacional de la guerra de la independencia y su época”, volum 4, Saragossa, 1910. 63 ALVAREZ PALLÁS, J.M.: Lérida bajo el dominio de los franceses (1810-1814), Lleida, 1944, 14 pàgines. 64 TARRAGÓ PLEYAN, J.A.: La imprenta afrancesada de Lérida, Lleida, 1943, 22 pàgines. 65 VIDAL DE LA BLACHE, J.: La Prefecture des Bouches de l’Ebre, a Revue de Paris, Paris, 1912. 66 HONORÉ, L.: Memoire statistique sur le Departement des Bouches de l’Ebre (1812-1813), Paris, 1929. 67 MERCADER RIBA, J.: “Una memoria estadística del Prefecto napoleónico de Lérida, Alban de Villenueve” a Aportación al estudio de la Guerra de la Independencia en Lérida, 1947, pp. 9-43; i ID. “Algunos aspectos de la administración napoleónica en tierras de Lérida”, a Ilerda, núm. VIII, gener-juny 1947. 68 EROLES, Baró d’.: Parte oficial de la reconquista de Lérida, Mequinenza, etc., 1814, a Diccionario Bibliográfico, Madrid, 1945.

54

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

4. La memòria històrica a l’urbanisme lleidatà 4.1. El carrer del Bisbe Torres

El carrer dedicat al bisbe Torres es estret, d’un sol sentit. Enllaça l’Avinguda Catalunya amb el carrer del Governador Montcada. A més creua els carrers Isabel II (antic camí de Ronda), Germanetes dels Pobres i el carrer Ballester. El carrer del bisbe Torres es troba prop del nou museu de Lleida (carrer Sant Crist), del Palau Episcopal (carrer del Bisbe) i del rectorat de la Universitat de Lleida, a on també es troba la facultat de Lletres.

El carrer del bisbe Torres és un “carrer sense història dedicat a un gran prelat” per a Josep Lladonosa70. Tot i que cal situar-lo dins el recinte de la vella urbs és molt modern. Abans, la calçada i els vells edificis que contenia només eren els patis i horts de l’extint convent dels Caputxins. Actualment cal inserir al seu interior i als seus voltants la Casa Maternitat, la clínica de Nostra Senyora de Montserrat i l’Escola Annexa al Magisteri (Grupo Escolar Enrique Granados), edificis que van anant apareixent a partir del segle XIX.

Gràcies a l’arxiu capitular disposem de diversos documents que permeten reconstruir la biografia del bisbe Jeroni Maria de Torres. La seva figura era molt important ja que va protagonitzar la resistència de la ciutat davant dels francesos i també perquè va ser el principal seguidor de l’absolutisme a Lleida.

Va néixer a la localitat de Allo, a la província de Navarra, concretament al districte d’Estella, el 30 de setembre de 1730. Era de pares nobles, fet que el va permetre començar la carrera de Lletres a Pamplona, Filosofia a Valladolid i Dret Civil a Salamanca. Després va ser canonge de la catedral de Toledo, fins que va ser consagrat a la Catedral de Lleida com nou Bisbe de la seva diòcesi per l’arquebisbe Lorenzana el 8 de febrer de 1784. Precisament, en aquelles dates s’havia acabat la construcció de la catedral nova, la consagració de la qual va fer el seu antecessor Joaquím A. Sánchez Ferragudo el 28 de maig de 1781. Durant els primers anys d’episcopat del bisbe Torres encara es van construir o acabar alguns altars, entre ells el major.71

L’any 1792 va obtenir la llicencia del Rei Carles IV per tal d’establir a la ciutat lleidatana les Germanes de la Caritat, fundant el primer establiment d’aquesta classe a Espanya. Va consagrar també les esglésies del Carme Calçat i de la Mercè, novament edificades, alhora que va augmentar les rendes del seminari i li va donar els seus estatuts. A continuació va ordenar la construcció de la Casa-Hospici amb els bens del Testament de Gaspar Pórtolas. A més va pagar un mestre de filats per afeccionar al treball els nens asilats.72

Poc abans va rebre amb molta hospitalitat als clergues i als monjos Trapenses

69 VAN HALEN, J.: Restauración de las Plazas de Lérida, Mequinenza y Castillo de Monzón por medio de una estratagema: ocupación de estas por una de las divisiones del primer Ejército español en los días 13, 14 y 16 de Febrero del año 1814, Madrid, Impremta reial, 1814. 70 LLADONOSA i PUJOL, J.: Els carrers i places de Lleida a través de la Història, Ajuntament de Lleida, 2007, p. 149. 71 Arxiu Capitular de Lleida, A.C.L., Prestatgeria nº 6, Calaix 73. Carpetes Juan Babiloni. Bisbe Torres. 72 Op. Cit.

55

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

procedents de la França revolucionaria (1789-1790) per ser fidels a l’absolutisme i per evitar expandir el contagi de les idees liberals. El bisbe els va auxiliar repartint-los per diferents parròquies de la diòcesi. Seguidament va aconseguir un Breu papal pel qual tots els altars de la Catedral tenien consideració de privilegi. Més tard va rescatar la capa de Pius VII i, aquest, en agraïment li va regalar. A l’inici de la invasió francesa, va servir a la Pàtria com a president de la Junta Suprema de Catalunya des de la seva fundació el 18 de juny del 1808, va ser el veritable artífex de la resistència contra l’invasor, i una vegada ocupada Lleida pels francesos, es va refugiar a Mallorca, amb cinc bisbes més.73

Els francesos van entrar a Lleida el 13 de maig de 1810. D’aquesta negra jornada, que va costar la vida a molts lleidatans, en queden força escrits en els nostres arxius i en col·leccions particulars. Però no serà debades explicar una anècdota que ens ha arribat per boca dels nostres avis i que respon fidelment a la realitat dels fets. Heus-la ací: Un cop ocupada la ciutat, unes patrulles de soldats francesos pujaven pel carrer de la Palma, en direcció al palau Episcopal, mentre anaven cridant amb ferotges expressions d’odi:

-¿Dónde está el obispo? ¿Dónde está, que lo queremos fusilar? I la gent del poble, traient el cap dissimuladament per les portes, deien d’un a l’altre: - Sí, el bispo, qui sap on para el bispo, aquí s’estarà¡

Es diu també que molts paisans es van refugiar a l’església de Sant Llorenç, confiant

que potser els francesos respectarien aquell lloc sagrat. El dia de l’assalt a la plaça romanien allí dins, amb les portes tancades. Fins i tot es conta que durant aquells dies una dona va donar a llum un nen. Mentre, els napoleònics, convençuts que el bisbe no era al seu palau, van trucar a les portes de l’església veïna creient que hi podia ser amagat.

- ¡Abrid! ¡Abrid las puertas! Xisclaven colèrics - ¡ No tenemos las llaves, Francisco! Contestava la gent des de dins

Hem de dir que els lleidatans de llavors anomenaven Francesc els francesos, ja que

ambdues paraules eren molt semblants fonèticament. Tot i això, els ho deien en castellà perquè pensaven que així els entendrien millor. En fi, que per entrar a Sant Llorenç els francesos van haver de fer-ho a canonades.74

Amb la restitució de Ferran VII, va tornar a Lleida, concretament el 29 de febrer

de 1814 va prendre possessió una altra vegada del bisbat de Lleida, però els 83 anys i la forta tempesta passada l’havien afectat molt seriosament i van fer minvar la seva salut. Per aquest motiu va demanar que se’l permetés nomenar un Coadjutor, se li va atorgar, consagrant ell mateix el 3 de desembre de 1815 a Manuel del Villar, amb el títol de bisbe de Seitópolis (Scitòpolis), el qual va succeir-lo en la Mitra.75

Jeroni Maria de Torres, bisbe de Lleida, va morir el 23 de març de 1816 de

73 Op. Cit. 74 LLADONOSA i PUJOL, J.: Els carrers i places de Lleida a través de la Història, Ajuntament de Lleida, 2007, pp. 149-150. 75 Arxiu Capitular de Lleida, A.C.L., Prestatgeria nº 6, Calaix 73. Carpetes Juan Babiloni. Bisbe Torres. Per consultar altres biografies del bisbe Torres llegir: BORRÀS i PERELLÓ, Ll.: Efemérides religiosas del Obispado de Lérida. Lleida, 1911, PS. 54 i 171; i PLEYÁN de PORTA, J.: Apuntes de historia de Lérida. Lleida, 1873, capítol “Episcopologio”, p. 364 i següents.

56

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

malaltia natural al Palau Episcopal de Lleida, a l’edat de 85 anys, en la seva malaltia va rebre els sants sagraments de la Penitencia, del Viatico i de l’Extrema-Unció. Va fer testament, en poder de Manuel Fuster, notari de Lleida. En aquest va disposar que el seu cos no fos embalsamat, per tant, es va haver d’oficiar un funeral al dia següent, comptant amb la presencia de multitud d’assistents (tots els representants eclesiàstics, de l’ajuntament i els pares de família). En aquest document es va manifestar que la seva conducta sempre va ser exemplar, ja que era molt caritatiu, molt religiós i en tot moment va processar un gran sentit de la pietat. Finalment cal dir que les seves restes mortals reposen a la Catedral Nova, fora de la Capella major, entre la porta i el púlpit de l’Evangeli.76

Sens dubte, va destacar per la seva lluita contra l’invasor, fet que va ser molt reconegut, fins i tot pel propi Ferran VII. El 15 d’octubre del 1815 va rebre un ofici del monarca demanant-li una relació dels serveis que havia realitzat a la Pàtria en temps de l’última revolució i dels premis amb que havien sigut remunerats.77

El Bisbe Torres va respondre tres dies més tard. Torres va escriure que ell no havia tingut mai la possibilitat de reservar cap document que acredités la seva conducta perquè tota la província i els respectius individus de cada corregiment i de cadascuna de les ciutats eren testimonis i cooperaven amb ell pel mateix fi. A continuació va assenyalar que la Junta Suprema de la Província de la qual el bisbe n’era el president es va traslladar de Lleida a Tarragona i a causa d’una intriga van privar-lo de continuar amb la seva presidència. Per tant, va restar a Lleida, i el poble de la ciutat va clamar al cel per aconseguir almenys la seva presidència en les Juntes particulars, existents en aquesta ciutat; i va manifestar que va assistir a elles mentre van perdurar, per condescendència amb els vots del poble, fins que va haver d’emigrar a l’illa de Mallorca, fugint dels francesos, quan van assetjar Lleida l’any 1810.78

Conclou que per aquests serveis no havia rebut cap premi, ni menys l’havia sol·licitat. La Junta de Tarragona va pensar en resarcir-lo d’alguna part del notori agravi que l’havia fet al privar-lo de la presidència; i finalment va autoritzar l’atorgament d’un títol d’Excel·lència i d’honors de General a fi que pugues utilitzar-los en un futur proper. El bisbe Torres va contestar el mateix que abans havia comunicat a Ferran VII, o sigui, que totes les seves actuacions només tenien com a objecte el desenvolupament del seu honor, contribuint amb el seu talent i els seus cabdals a la defensa de la Pàtria, de la Religió i del Monarca.79

Si la seva acció contrària als francesos va ajudar molt al poble català (Torres era un enemic a mort dels afrancesats, va tenir un germà partidari dels francesos quan va regnar el rei Josep I, i davant d’aquesta situació el bisbe no el va deixar entrar mai al seu Palau Episcopal), cal destacar negativament la seva marxa a l’illa de Mallorca ja que va deixar Lleida immers en el caos que significava el setge francès, per tant, va abandonar Lleida a la seva mort en el moment que més el necessitava. Gràcies al llibre: “Mallorca durant la primera revolució (1808-1814)” escrit per Miquel S. Oliver en Palma de Mallorca, l’any 1901, podem reconstruir el seu viatge. L’any 1810 Torres va arribar a

76 Arxiu Capitular de Lleida. A.C.L., Prestatgeria nº 6, Calaix 73. Carpetes Juan Babiloni. Bisbe Torres. Document 33. Llibre d’Obits. 77 Op. Cit. 78 Op. Cit. 79 Op. Cit.

57

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Palma, residint primer en el Palau Episcopal, després al monestir de la Real i, per últim, a la Missió fins l’any 1813.80

A partir d’aquest moment el bisbe Torres va traslladar-se al port de Cartagena, podent fixar la seva residència al punt lliure que vulgues. Un problema va ser que tenia 83 anys i era un viatge molt perillós, el bisbe de Barcelona, des de Cadis li va recomanar que es quedés a Alacant. Va fer-li cas perquè a la ciutat de Cartagena s’havia produït un brot epidèmic i no podia anar-hi. El 23 de juny de 1813 va sortir de Palma a través de la Corbeta Abascal, arribant a Alacant el dia 26 de juny. Va escriure que va trobar-se físicament molt cansat.81

Com ja he esmentat anteriorment quan va arribar a Lleida era molt vell i no va poder administrar el sacrament de la confirmació ni fer visites pastorals en la seva diòcesis, i per tant va nomenar a Manuel del Villar, nou provisor i Vicari General. El 23 de març de 1816 va morir a l’edat dels 85 anys, per commemorar la seva figura, tots els mossens van realitzar-li una missa com a mínim per la seva ànima.82 4.2. El carrer dedicat a Joan Baget

Aquest carrer pertany al turó de Puigbordell. En els documents una mica posteriors als anys de la reconquesta de Lleida, apareix amb el nom de “podium suspensorum”. En els documents més moderns, s’anomenà “tossal de les forques” o lloc on es penjava els condemnats a morir a la forca. Aquest és el turó que, uns cinquanta anys abans de Crist, va voler prendre Juli Cèsar en la seva lluita contra Afrani i Petrei, generals de Pompeu.83

El carrer del Comandant Baget, actualment carrer de Joan Baget, va ser dedicat a aquest heroi de la guerra de la Independència, natural de la Selva del Camp (Tarragona), però va viure a Lleida i que, per la seva victoriosa actuació a la batalla del Bruc, va merèixer el grau de comandant i, posteriorment, el de coronel. L’origen d’aquest carrer és un camí entre horts tapiats que anava a parar a un mur tancat, amb terres que pertanyien a una família de contractistes, els Serratosa, molt famosos per les obres que van fer a Lleida durant el segle XIX. És per això que, fins a temps molt recents, el seu nom popular era el Tancat de Serratosa. És recte, pla i amb bons edificis. Es va obrir l’any 1910. El 5 d’agost d’aquell any, l’Ajuntament de Lleida va acordar donar-li el nom actual, desestimant la petició d’una comissió de veïns, del 14 de juliol, que sol·licitava que es dediqués al bisbe Messeguer i Costa84, que llavors ja era arquebisbe de Granada. Una setmana abans, s’havia acordat proveir de voreres i clavegueram la

80 Op. Cit. Document 19; i MIQUEL S. OLIVER “Mallorca durante la primera revolución (1808-1814)”, Palma de Mallorca, l’any 1901. 81 Arxiu Diocesà de Lleida, Bisbe Torres, Lligall 58. 82 Arxiu Diocesà de Lleida, Bisbe Torres, Lligall 53. 83 LLADONOSA i PUJOL, J.: Els carrers i places de Lleida a través de la Història, Ajuntament de Lleida, 2007, p. 788. 84 Finalment li van dedicar un carrer a l’any 1943 al mateix “tossal de les forques”. Situat entre les Cases Noves i el Seminari. Precisament el bisbe Messeguer i Costa va ser el fundador del Seminari, a més va restaurar les parròquies de Sant Martí i de Sant Pere. Trobem en aquesta calçada la clínica del Perpetuo Socorro. Arriba fins al cim del vell pòdium del Puigbordell. LLADONOSA i PUJOL, J.: Els carrers i places de Lleida a través de la Història, Ajuntament de Lleida, 2007, p. 791.

58

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

calçada, així com de llum elèctrica.85

El carrer Joan Baget és llarg i estret, d’un sol sentit viari. Enllaça el carrer Ciutat de Fraga amb la Plaça Cervantes a l’alçada on s’uneixen l’Avinguda Balmes amb la Rambla d’Aragó (prop del rectorat de la Universitat de Lleida). El carrer Joan Baget creua el carrer Maragall i es troba paral·lel al carrer de Vallcalent i al carrer Mestre Emili Pujol.

Joan Baget va viure a Lleida al carrer Companyia fins que va morir sense descendència. L’any 1872, Mariana Baget, veïna del número 32, sol·licitava autorització de l’Ajuntament per fer obres a la seva casa86.

A més Joan Baget i Pàmies tenia dedicat un col·legi de primària a la Vall de Boí. Però Boí va tancar la seva escola pública recentment, concretament al curs 2006-2007, la qual estava situada a la plaça del Treio de Boí, era el CEIP Joan Baget i Pàmies87.

Finalment, destacar que Joan de la Creu Baget i Pàmies (1775-1818), escrivà de professió, coronel-guerriller de la campanya contra la invasió francesa i cabdill de la segona batalla del Bruc, va ser declarat fill il·lustre de l’ajuntament de la Selva del Camp, d’on era originari88. 4.3. El carrer en honor al baró d’Eroles

Com no, el baró d’Eroles, l’alliberador de la ciutat de l’opressió francesa al 14 de febrer del 1814, disposa d’un carrer a la zona denominada alta de la ciutat de Lleida. Aquesta via uneix l’hospital de Santa Maria (al costat es troba ubicada la Facultat de Medicina de Lleida), situat al carrer de Sant Hilari, amb el Gran Passeig de Ronda, sent tallat pel carrer Tamarit de Llitera, ubicat entre el carrer Vescomte Arnau i Humbert Torres a la alçada de la Plaça Víctor Mateu. El carrer del baró d’Eroles es estret i d’un sol sentit.

Joaquim d’Ibáñez-Cuevas i de Valonga (1784-1825), més conegut com el baró d’Eroles. Va néixer a Talarn i va morir a Daimiel. Militar i polític absolutista, baró d’Eroles i quart marqués de La Cañada-Ibáñez. El 1808 deixà els estudis de dret per allistar-se al cos de voluntaris de Talarn, amb el qual entrà a Girona per reforçar les tropes durant el segon setge de la ciutat. Després de la rendició fou portat presoner a França, però aviat sen’escapà, i fou nomenat comandant del cos de l’exèrcit de l’Empordà. El 1811 dirigí la desgraciada fortificació de Montserrat, que acabà amb l’incendi i el saqueig del monestir per Suchet; poc temps després fou ascendit a general. Fou capità general el 1813 i, interinament, el 1814. Durant el Trienni Constitucional el seu conegut absolutisme féu que encapçalés la llista de persones non gratae a Barcelona el 1821. Deportat a Mallorca, escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions a Talarn, on l’any següent es convertí en cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d’Urgell, passà a formar part de la Regència d’Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus, i fou nomenat comandant suprem de les

85 LLADONOSA i PUJOL, J.: Els carrers i places de Lleida a través de la Història, Ajuntament de Lleida, 2007, p. 792. 86 Op. Cit. p. 321. 87 http://ca.wikipedia.org/wiki/bo%C3%AD 88 http://www.laselva.altanet.org/ajtms/laselva/poble/selvatans/selvatans.html

59

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

forces reialistes, les quals intentà, en va, d’organitzar i disciplinar. Actuà per separat i poc d’acord amb els altres regents, fins al punt d’emetre un manifest a part, conegut com el Manifest del baró d’Eroles, en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectés els furs i els costums del país. Derrotat repetidament per Espoz y Mina, nou capità general de Catalunya, no pogué barrar-li el pas cap a la Seu i la Regència hagué de passar a França, on es dissolgué. Únic membre de la Regència benvist pel govern francès, tornà a Catalunya com a cap de l’avantguarda espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, fou nomenat membre de la regència formada a Madrid pel duc d’Angulema, però no es mogué de Catalunya, d’on fou nomenat novament capità general (1823-24). La seva actuació de reorganització i apaigavament no fou benvista pels sectors més extremistes i aviat fou cridat a Madrid per col·laborar en la reestructuració de l’exèrcit; de fet era un allunyament. Emmalaltí i, segons alguns, desvariejà.89

A la tardor de l’any 1825 es va produir la mort del Baró d’Eroles, el símbol de la

lluita reialista contra el règim constitucional. La Paeria va designar a Joan Francesch per col·laborar en l’escriptura i la redacció de les exequies del Baró d’Eroles.90 Poc després, al 20 d’octubre es va portar a terme el funeral del Baró d’Eroles. Manuel Baltasar de Tàpies i Joan Francesch van ser els comissionats que ho van organitzar juntament amb el bisbe Colmenares.91 A aquesta cerimònia es van aplegar totes les autoritats municipals tant civils, militars, com eclesiàstiques. Va rebre un homenatge semblant a la figura d’un monarca.

A l’oració fúnebre dedicada al baró d’Eroles, Manel Costa Aran92 el va descriure com el general espanyol més lleial al monarca, fins i tot Ferran VII va comentar que va ser el seu “salvador”, en els seus braços descansava el pes de la seva corona, era una columna que sostenia el seu Estat. El va lliurar de Valencey (1814) i de Cadis (1823). Era un llibertador. Per aquests motius Lleida plorava la seva mort, a més va portar la tranquil·litat a tota Espanya.

D’altra banda Costa Aran va destacar que el Baró d’Eroles va perseguir als liberals (sobretot als carbonaris) i va ajudar als reailistes. Físicament definir com un individu molt fort, mentre que psicològicament i personalment com un ésser molt generós, fidel, catòlic, gairebé un màrtir, ple de virtuts, just i força pacient.93

89 FELIU i MONFORT, G.: Gran Enciclopèdia Catalana: Joaquim Ibáñez-Cuevas i de Valonga. Barcelona, 1993, vol. 12, pp. 515-516. Consultar també: SÁNCHEZ i VILANOVA, Ll.: El Baró d'Eroles. Joaquim Ibáñez-Cuevas i de Valonga. Pobla de Segur, Ajuntament de Talarn, 1998. 90 A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, 9 de setembre de 1825, p. 75. 91 Op. Cit. 14 d’octubre de 1825, p. 93. 92 I.E.I. Fons Antic. Llegat Areny. COSTA ARAN, M.: Oración fúnebre que en las solemnes exequias del Excelentisimo Senyor D. Joaquin Ibañez Cuevas, Baron de Eroles, Marques de la Cañada, Capitàn general del Ejéricto, y de este Principado, Presidente de la Junta de clasificación, Caballero Gran-Cruz de la Orden de Carlos III, y de la Cruz Laureada de la Militar de San Fernando, Comendador de la orden de San Luis, y oficial de la Legion de honor del Reino de Francia, Vocal de las Regencias de Urgel, Madrid. &c. &c. Celebradas en la Santa Iglesia Catedral de Lérida por su Ilmo. Cabildo en el dia 17 de Octubre de 1825 con asistencia de su Ilmo. Prelado, de los muy Iltres. Gobernador, Ayuntamiento, y Cuerpos Militares. Pronunció el licenciado D. Manuel Costa y Arán, canonigo Magistral de la misma Santa Iglesia. Lérida: por Bonaventura Coromines, impresor. 18 de novembre de 1825. Francisco Pablo, bisbe de Lleida. 93 Op. Cit. pp. 5-6.

60

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

A continuació Aran va narrar la seva lluita a favor del reialisme a l’any 1822. Moment en el qual va ser el primer general en cap que va enarborar el Reial estàndard a Catalunya per vindicar la honra de Déu i el seu Rei, sense cap ajuda ni ordre, va sortir de Talarn amb uns pocs homes i va aconseguir ocupar Urgell. Per aquesta acció Manel Costa Aran el va comparar amb David i amb Moisès.94

Per portar a terme aquests projecte el Baró d’Eroles va abandonar les seves propietats i va sufragar ell mateix les despeses del conflicte. Per Costa la Seu d’Urgell es va convertir en la nova Covadonga i el Barò d’Eroles com el nou Pelayo (lluiten igual contra l’infidel, abans els musulmans, ara els liberals). Entre les localitats a les quals va combatre l’anarquia liberal encapçalada pel general Milans Costa va assenyalar la Conca de Tremp, Benabarri, Tolba, Cerdanya, Calaf i Manresa.95

Per Costa el Baró d’Eroles va tenir que derrotar a la unió que es va establir entre Satanàs i els membres de l’exèrcit liberal. Però, no tot van ser victòries i el van derrotar, per després desterrar-lo a les illes balears. Encara que va ser per un període curt de temps perquè desprès de la restitució del poder absolut de Ferran VII a inici de la Dècada Ominosa un reial decret el va restituir a Talarn, tot i que davant de la pressió de les milícies que eren de tendència jacobina es va veure obligat a marxar a la localitat de Fos (França).96

Sobretot Manuel Costa Aran va destacar del Barò d’Eroles l’alliberament de la ciutat de Lleida per dos vegades, primer al 14 de febrer de 1814 després de derrotar les tropes del governador francès Henriot, moment en el qual va ajudar a Ferran VII a prohibir els decrets de les Corts de Cadis de 1812 perquè eren una recopilació jacobina, i posteriorment a l’any 1823, per ensorrar el Trienni liberal ja que el 30 d’octubre de 1823, segons Costa, va salvar Lleida del despotisme dels “anilleros”.97

Seguidament va realçar de la figura del Baró d’Eroles que fins al dia de la seva

mort va ajudar a Ferran VII, per exemple a la població de Daimiel va sufocar una conspiració. D’altra banda va accentuar també les grans accions que va realitzar a favor de l’Església Catòlica, tant amenaçada en temps dels francesos i del Trienni. Per aquest motiu el Papa Pius VII el va afavorir amb socors pecuniaris i el va distingir amb altres socors espirituals. Fruit d’aquesta adhesió a la causa del tron i de l’altar per la reial ordre de 11 de novembre de 1825, a Lluïsa, vídua del Barò d’Eroles, se li va atorgar una pensió de 800 rals anuals. A més es va establir a Lleida una solemne festivitat que s’havia de celebrar cada 14 de febrer a la catedral amb l’assistència de l’Ajuntament. Finalment, Costa Aran va donar les gràcies al Barò d’Eroles per la llibertat i la pau que gaudia la ciutat de Lleida a l’actualitat (1825).98 4.4. El carrer dedicat a la fi de la dominació francesa

En honor de la llibertat assolida novament per la ciutat de Lleida a principis de l’any 1814 l’ajuntament de Lleida va designar una via pública amb el nom de carrer de la Independència, ubicada també a la zona alta de la ciutat. Aquest carril viari enllaça

94 Op. Cit. p. 6. 95 Op. Cit. pp. 8-11. 96 Op. Cit. p. 17. 97 Op. Cit. 18. 98 Op. Cit. pp. 23-29.

61

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

l’Avinguda de Navarra amb el Gran Passeig de Ronda, situat entre el carrer Biciberris i l’Avinguda del doctor Fleming. Es estret i curt, d’un sol sentit. 4.5. El carrer de la Llibertat

Al igual que el carrer Independència, cal citar una via dedicada a commemorar la Llibertat de la ciutat a l’any 1814, és el carrer Llibertat, un ampli (de doble sentit) i llarg vial que uneix l’Avinguda de l’Alcalde Recasens i l’Avinguda de Sant Pere (a l’alçada de la parròquia Verge dels Pobres). Per tant es troba ubicat al tercer turó de Lleida, al barri del Secà de Sant Pere (antiga horta de Sant Pere), precisament a on es va situar el major gruix de tropes franceses, aquest altiplà es troba situat al nord-est, a on van implantar la seva caserna militar, concretament a la Torre de don Juan Rey. Era el lloc adient per convertir aquest territori en el seu campament general ja que des d’aquest indret s’apreciava el baluard de Santa Maria Magdalena, el lloc on finalment van atacar, tal i com ho féu el duc d’Orleans durant el setge del 1707, perquè era el punt més vulnerable de la ciutat. El Secà és coneix com el tercer turó (després del de la Seu Vella i del de Gardeny). Per últim s’ha de destacar que estratègicament era ideal per iniciar l’atac i veure els moviments i l’organització defensiva de la ciutat.99 4.6. Un carrer per a un historiador de la Guerra del Francès

Rafael Gras i d’Esteva (1870-1921) va reaccionar contra la història que havien fet Roca Florejachs, Pleyan de Porta i de Agustí Prim i Tarragó perquè va considerar que els historiadors anteriors s’havien dedicat massa a l’activisme cultural i poc a l’anàlisi rigorosa dels fets. Ara calia posar-se al dia (el positivisme) i estudiar documentalment el passat. També reivindicava de no confondre la història dels pobles amb la de les seves famílies regnants o amb les vicissituds de les institucions armades, així doncs, les seves histories s’havien de passar pel sedàs depurador de la crítica. Rafael Gras, indicaria que el treball històric havia de tenir un caire exclusivament documental. La història exigia condicions de crític i nocions més o menys profundes de totes les ciències auxiliars de la història que cada dia eren més nombroses. Aquesta visió l’aplicaria a les seves monografies, entre les quals destaquen Lérida y la guerra de la independencia (1899), Catalogo de los privilegios y Documentos originales que se conservan en el Archivo municipal de Lérida (1905) i, sobretot, una obra de referència per conèixer l’organització municipal de la ciutat, La Paheria de Lérida. Organización municipal 1149-1707 (1911).100

Gras, nat a Lleida el 8 de novembre de 1870, es llicencià a Saragossa en Filosofia i Lletres el 1892. Tornà a Lleida i exercí la docència al col·legi Sant Jaume, on combinà aquesta tasca docent amb la d’arxiver municipal. L’any 1905 va ser nomenat cronista de la ciutat. Gras estava cridat, per vocació i formació, com diu Jaume Barrull, a ser el primer historiador de la Lleida contemporània, tanmateix l’escalafó funcionarial, era catedràtic d’institut de Geografia i Historia, el va obligar a anar a viure a Zamora a l’any 1909. Morí allí el 20 de març del 1921.101

99 GRAS ESTEVE, R.: Lérida durante la guerra de la Independencia, Lleida, 1899. 100 GRAS ESTEVE, R.: Història de la Paeria de Lleida, Ajuntament de Lleida, 1988, nova edició en català. 101 BARRULL, J., JARNE, J., MIR, C.: De la Restauració al Franquisme. Història de Lleida, vol. 8, Lleida, Pagès editors, 2003, p. 174.

62

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El carrer Rafael Gras i d’Esteva està situat al barri de Pardinyes. Va del carrer Baró de Maials al carrer dedicat a Antoni Blavia, i es paral·lel als carrers Jeroni Pujades i Pere Cavasequies. 4.7. Carrer del Bruc, el símbol de la resistència catalana

El carrer del Bruc, designat així en honor a les batalles que van tenir lloc als voltants de la població catalana del Bruc, es troba situat al barri de Cap-Pont. Es una via ampla, de doble sentit, que enllaça l’Avinguda Doctora Castells amb la Plaça Bores (uneix l’Avinguda de les Garrigues amb el carrer Jaume II el Conqueridor). El carrer del Bruc esta tallat pel carrer dels Trinitaris, la travessera del Bruc i l’Avinguda d’Alacant.

El 6 de juny de 1808, una columna francesa, procedent de Martorell i manada pel brigader Schwartz, es dirigí des del Bruc al Coll de Can Maçana, que era el pas obligat per anar al Bages. Quan s’hi acostaven, van començar a ser atracats per les guerrilles catalanes. Poc abans d’arribar al coll, l’increment del foc obligà Schwartz a emprendre la retirada vers Barcelona. Tot i que, segons sembla, el fort d’aquesta primera batalla es va desenrotllar pels entorns de Can Maçana, els invasors van ser atacats al llarg de la seva fugida per diverses partides de guerrillers. En aquest sentit, cal destacar l’actuació d’una partida bruquetana que atacà les tropes napoleòniques a la zona de l’antic pou de glaç, que hi havia entre el final del Bruc de Baix i Can Pasqual. Pocs dies després, els francesos van preparar una acció de represàlia. El 14 de juny de 1808 va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa ja havia desaparegut i les forces franceses comandades pel general Chabran eren molt més nombroses. Les forces que s’enfrontaren als francesos, dirigides per Joan Baget, cap dels Terços de Lleida, estaven formades pels propis terços de Lleida i soldats regulars -en total 1.500 soldats-, per voluntaris i sometents -en menor nombre que a la primera batalla. Una part considerable dels paisans s’havien retirat a causa de l’inici de la sega-, dues companyies del Terços de Cervera, la segona i quarta companyies del regiment suís de Wimpffen que estaven a Lleida. Els francesos van arribar al Bruc amb dues columnes d’exèrcit, una que pujava per Collbató i una segona que seguia per la carretera. Els francesos després de l’enfrontament recularen de nou, deixant rere seu noves saquejades i crema d’edificis al Bruc. La segona batalla del Bruc va rubricar els efectes de la primera i va acabar d’enterrar el mite de la invencibilitat de l’exèrcit francès.102

Les batalles del Bruc, com han remarcat tots els historiadors, foren les primeres

derrotes serioses que tingueren les tropes napoleòniques a Europa i, en aquest sentit, serviren per demostrar que un exèrcit superior en nombre i recursos tècnics podia ser vençut. No és estrany, doncs, que el nom del Bruc es convertís d’immediat en símbol de la resistència a l’invasor i que generés al llarg de tot el segle XIX, una abundant literatura i múltiples representacions pictòriques. A més les batalles del Bruc van simbolitzar l’inici de la resistència del nostre país enfront les imposicions de Napoleó. L’anomenada guerra del francès va servir a més per trencar l’estructura social i política de l’Antic Règim i l’aparició d’un nou ordre.103

102 ESTRADA i PLANELL, G.: “El Timbaler del Bruc: les batalles del Bruc”, Barcelona, Mediterrània, 1998; i ID.:” El Bruc: el medi, la història, l’art.” Pròleg d’Antoni Dalmau i Ribalta. El Bruc, Ajuntament del Bruc-Abadia de Montserrat 1991. 103 TORRAS i RIBÉ, J.M.: “Sometents, exèrcit i poble a les batalles del Bruc”. El Bruc, Ajuntament del Bruc, 1983.

63

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

4.8. Carrer dels Timbalers

El carrer dels Timbalers cal buscar-lo al casc antic de la ciutat de Lleida, o sigui, es troba situat en ple centre històric. Es un carreró estret d’un sol sentit que uneix la Plaça de l’Ereta amb el carrer Cavallers. Esta tallat pel carrer d’Alsamora.

La figura del timbaler del Bruc és el símbol de la participació ciutadana. La llegenda conta que el “timbaler” era un jove que amb repics del seu timbal (amplificats per les roques montserratines) va contribuir decisivament a fer retirar les tropes napoleòniques, en fer-los creure que el nombre de residents era molt superior al real. L’historiador Cabanes parlava del minyó de Santpedor, convertit en “general en xefe”. Es parla que aquest jove, per alguns autors Isidre Llucà i Casanoves, nascut a Santpedor el 15 de març de 1791 i mort el 7 d’abril de 1809, va dirigir la batalla amb un timbal com els que utilitzaven a les confraries. L’assimilació del jove pot correspondre a la glorificació d’un combat guanyat per forces populars mal amades i fràgils enfront un enemic poderós i en teoria superior. La incorporació del timbal i el seu repic, sembla una aproximació al so de campanes que tocaven a sometent des de les diverses poblacions per convocar a lluita.104 5. La commemoració de l’alliberament de la ciutat de l’opressió francesa: La festivitat del 14 de febrer

La primera constància documental de la celebració de l’alliberament de la ciutat del domini francès data del mateix any 1814. Una vegada va finalitzar la dominació francesa per tal de solemnitzar la resistència dels lleidatans el nou consistori en sessió del 23 de febrer va prendre el següent acord:

“En atención a que el dia 14 de este mes quedó libre la ciudad del cautiverio en que la tenia la nación francesa, se delibera y acuerda que en acción de gracias por beneficio tan singular, se ofrece perpétuamente con acuerdo del obispo y cabildo, que el dicho 14 de febrero será siempre venerable y festivo con obligación de oir misa estos moradores y abstenerse de trabajar, celebrándose una misa solemne en la santa iglesia Catedral y despues Tedeum con el Señor de manifiesto, que lo estará hasta las cinco de la tarde, y luego de reservado un rosario cantado”.105 Per tant, a l’any 1815 es va commemorar per primera vegada la reconquesta de

la ciutat, tal i com van acordar els dirigents de l’ajuntament:

“Illmo. Sor. Consiguiente al reporte que han hecho los Señores D. Antonio de Gomar, don Manuel Baltasar de Tapies de la comision que se les hizo para tratar con V.S.I. sobre el establecimiento de una Fiesta anual en desagravio de los ultrages é injurias que hicieron los Franceses á nuestros Templos y Altares segun los deseos de V.S.I. que manifiesto con oficio de 20 del mes de Septiembre ultimo ha pensado este Ayuntamiento que por esta primera vez se solemnize fiesta el dia 14 de los corrientes en que desocuparon aquellos esta Ciudad y en la Iglesia Cathedral con Misa y The-Deum,

104 ESTRADA i PLANELL, G.: “El Timbaler del Bruc: les batalles del Bruc”, Barcelona, Mediterrània, 1998; ID.:” El Bruc: el medi, la història, l’art.” Pròleg d’Antoni Dalmau i Ribalta. El Bruc, Ajuntament del Bruc-Abadia de Montserrat 1991; i TORRAS i RIBÉ, J.M.: “Sometents, exèrcit i poble a les batalles del Bruc”. El Bruc, Ajuntament del Bruc, 1983. 105 A.M.L. Documentació solta de l’any 1814. Text reproduït anteriorment a PRIM i TARRAGÓ, A.: Gente de Lérida, Tip. Provincial de la casa de la Misericòrdia, Lleida, 1907, p. 77.

64

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

y con el Santisimo expuesto todo el dia, y precediendo un Ayuno en su vispera habiendo resuelto al mismo tiempo mandar á las Cabezas de Familia su asistencia, y que se abstengan todos estos vecinos del Trabajo en accion de gracias de tan feliz jornada asi como queda á cargo de este Ayuntamiento contribuir con toda la Cera que necesite para la función, y crea que seria muy á satisfacción del Pueblo que por la tarde antes de reservarse se cantase un Rosario en obsequio de la Virgen Nuestra Señora. Dios guarde”.106

També els del Capítol:

“Muy Ilustre Señor. Reunidos los votos de este Ayuntamiento y de la Magnifica Junta de Obra de la Parroquia de S. Lorenzo de la misma Ciudad en cuya Iglesia existe la Imagen del Santo Cristo hallado titular de esta misma Ciudad se ha creido ser de la obligación del pueblo darle gracias por el beneficio tan singular que recivio el 14 del Mes de Febrero del año proximo pasado con una Missa solemne por la mañana del Domingo inmediato, y por la tarde procesión General acompañando la Santa Imagen por los parages acostumbrados para que con su presencia quede vendecida esta vecindad, Y se espera que V.S. aprobando el pensamiento por lo que se dirige al agradecimiento y al desagravio de los ultrages hechos á su Divina Magestad por la Dominación Francesa no tendrá á mal asistir con el Clero á esta Procesion como lo acostumbra siempre que sale esta Imagen de que recivira honor, y la mayor satisfaccion el mismo Pueblo y le estará agradecido, dejando á la consideracion de V.S. y su Señoria Ilustrísma nuestro Prelado el señalamiento de la hora para la misma Procesion”.107

I, finalment, el corregidor

“El M. I. Señor D. Francisco Xavier Fulgosio Mariscal de Campo de los Reales Exercitos de S. M. Governador Politico y Militar de esta Plaza y Castillos, Corregidor y Subdelegado de esta Ciudad de Lerida y Corregimiento con acuerdo de su Ilustre Ayuntamiento, y con conocimiento de su Illmo. Prelado, ha resuelto recordar á los moradores de la misma la feliz jornada del 14 del presente mes en el año pasado de 1814, en que el todo Poderoso Dios Trino y Uno quiso livertarles por su bondad infinita de la esclavitud y opresion en que les tenian sumergidos los Satelites del mas tirano de los hombres; este dia que no dexara de tener su asiento particular, y será mui celebrado en la Historia de esta ultima Guerra debera ser mas notable y memorable para los hijos de la misma Ciudad votandose por festivo hasta el fin del Mundo, y consagrándose al Dios de las Misericordias, sin dedicarse á otros objetos que en el exercicio de las virtudes, y obras de Piedad y Religion en accion de gracias por el beneficio tan singular, y en desagravio de la Profanacion de los Altares y escandolosos ultrages hechos por los enemigos á los templos, y á los Ministros del Santuario. El Ilmo. Prelado con su Cavildo y el Ayuntamiento en representacion del Pueblo y en testimonio de su gratitud dispondrá el orden con que deberá observarse este piadoso Establecimiento en los años venideros, y por lo que toca al corriente se ha acordado que se celebre tan feliz acontecimiento con obligacion de oir Misa Solemne despues de Tercia en la Iglesia Cathedral, y el Te Deum despues de la Misa con el Santissimo de manifiesto, que lo estará tambien hasta las cinco de la tarde y despues de reservado, con un Rosario cantado en obsequio de la Virgen Nuestra Señora, reconciendola por Medianera para el logro de esta livertad, habiendose resuelto al mismo tiempo que las Cabezas de Familia asistan á dicha Misa, y que por la noche del mismo día, y en su vigilia se haga iluminación pública en el modo en que se acostumbra. Y para que venga á noticia del Vecindario, y cumpla por su parte con lo que le corresponde se manda publicar el

106 A.M.L. Llibre d’actes de 1815, Lleida, 5 de febrer de 1815. Carta de la Paeria dirigida al Capítol. 107 A.M.L. Llibre d’actes de 1815, Lleida, 15 de febrer de 1815. Carta del Capítol a l’ajuntament.

65

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

presente”.108

A l’any 1816 els membres de la Paeria109 encara van potenciar més aquesta festa popular ja que va comptar amb ball, tenint lloc a l’única plaça que destacava, la de Sant Joan, ja que la resta només eren una petita ampliació de l’espai viari a l’empara d’un edifici més gran i emblemàtic. Per això al davant cada una de les quatre esglésies que eren la seu de les parròquies del municipi (Sant Llorenç Màrtir, Sant Joan, Sant Andreu i Santa Maria Magdalena) i els edificis civils principals (Paeria o Hospital de Santa Maria) hi havia una plaça. Aquestes esdevenien un lloc de reunió habitual pels ciutadans que s’aplegaven per celebrar-hi actes festius (la mateixa commemoració de victòries militars com la del 14 de febrer de 1814 contra els francesos), religiosos (la processó de Corpus partia de la parròquia de Sant Joan, continuava per la de Santa Maria Magdalena, després per la de Sant Llorenç i més tard pel carrer Major, la plaça de la Paeria, la de Sant Joan, el carrer de l’Aludera, el portal pintat, fins al carrer de Jordà, donant la volta per la plaça de Sant Gil, el carrer de la Cancelleria i finalment per la costa de Sant Andreu), les fires o els mercats (tot tipus d’activitats econòmiques, sobretot comercials).110

La celebració del dia 14 de febrer, data clau en la història lleidatana ja que va ser el dia en que la ciutat es va lliurar de l’opressió francesa, era la festa local més important en aquesta època. Aquests tipus de festes també estaven dirigides des de el poder institucional. La intervenció estatal anava destinada a aconseguir autopromocionar-se i aprofitar-la des del punt de vista propagandístic. Una circular del Suprem Consell va inserir una Reial Ordre datada el 31 de juliol de 1816 en la qual es va ordenar la publicació dels fets heroics i dels successos notables que van protagonitzar els pobles de la monarquia hispànica durant la permanència de les tropes franceses.111 Sens dubte, va ser la festa que aglutinava més atenció per part de la Paeria ja que era la que simbolitzava la fi de l’opressió francesa i la llibertat de la ciutat. A l’any 1817 el corregidor Francisco Javier Fulgosio Ramírez va elaborar un document recordant la importància d’aquesta data i va escriure que aquest dia havia de ser una festa general. Per tant s’havia de suspendre tot el treball corporal i a més a més s’havia d’efectuar una solemne missa a l’Església Catedral al matí per donar les gràcies a Déu i seguidament s’havia d’oficiar i cantar un Te Deum. A les cinc de la tarda s’hauria de realitzar un rosari cantat com a obsequi a la Verge Nostra Senyora agraint-li la llibertat.112

108 A.M.L. Llibre d’actes de 1815, Lleida, 12 de febrer de l’any 1815. Signat per F. X. Fulgosio i el secretari de la Paeria, Francesc Solano i Pallás. 109 El Corregidor era Francisco Javier Fulgosio Ramírez de Avellano Lorada García, Cavaller de la Reial i militar Ordre de San Hermenegildo i Mariscal de Camp de l’exèrcit espanyol; el batlle Antoni de Gomar, noble, doctor en lleis; els regidors: Joan Bautista Casanoves, ciutadà honrat de Lleida i advocat; Mariano Ignasi Arajol, doctor en lleis; Josep Xavier Berga, ciutadà honrat; Joaquim Martorell, advocat i doctor en lleis; Jacint Pallarès, cavaller; i Manuel Baltasar de Tàpies, noble; el síndic procurador general va ser Ignasi Temple, advocat i ciutadà honrat; el síndic personer fou Miquel Morillo, adroguer; els diputats del comú van ser: Antoni Bordalva, comerciant; Francesc Blavia, mestre ferrer; Joan Mensa, advocat; i Bonaventura Roca, doctor en medicina; finalment apuntar que l’escrivà i doctor en lleis Francesc Solano i Pallás fou el secretari. A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, any 1816, p. 3. 110 OLIVES ROCA, M.: Historia de Lérida, manuscrit de 1835, Llegat Pleyan de Porta, I.E.I.; i CASALS, Q.: Canvi econòmic i social en el pas de l’antic règim a l’estat liberal: Lleida en la primera meitat del segle XIX, Espai/Temps, núm.38, 1999, p.16; i GANAU, J.: La idea de ciutat a Lleida, Pagès editors, Lleida, 1992, p.49. 111 A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, any 1816, p. 38. 112 Op. Cit. any 1817, p. 131.

66

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Com hem vist, la festa tenia un caire religiós i patriòtic. Per coordinar la festa el consistori va reunir-se amb les autoritats eclesiàstiques per tal de demanar-li la seva col·laboració. El bisbe va fer present un ofici en el qual exposava que per la seva part no hi hauria cap inconvenient en que es fessin aquest any com es van realitzar a l’anterior. A més a més va decidir que els col·legials del Seminari Conciliar havien d’acompanyar al clergat a les cerimònies, a les misses i a les altres funcions. Per últim, la Paeria per la seva banda va acordar la creació d’una comissió formada per Antoni de Gomar i Manuel Baltasar de Tàpies a fi d’organitzar aquesta gran festa popular.113

A principis de l’any 1820, encara no s’havia produït el pronunciament de Riego, el consistori absolutista va assistir com era costum des de 1815 a la festa del 14 de febrer, la qual també va tornar a aplegar tots els veïns entorn de la Catedral Nova per tal de donar gràcies a Déu per la llibertat que gaudien a causa de la passada expulsió dels francesos l’any 1814. El bisbe Renteria, el Degà i tot el Capítol van oficiar la cerimònia.114

A nivell estatal, per l’acció del nou govern liberal, es va afegir també la festivitat que commemorava la celebració del proper aniversari dels afusellaments del 2 de maig de 1808 a Madrid, el que va suposar que, a més de recordar l’alliberament de la ciutat el 14 de febrer de 1814 del domini francès, el consistori lleidatà havia de commemorar també l’aixecament del poble madrileny contra les tropes napoleòniques.115

L’Ajuntament de Lleida va agafar amb il·lusió aquesta nova festivitat i va convocar el bisbe Renteria i el Capítol per tal d’organitzar-la conjuntament. Tot plegat va ser una altra mostra que, al començament del Trienni Liberal, la unió entre el poder municipal i el poder eclesiàstic formalment es mostrava invariable. Una carta dels Pares Franciscans assenyalant que al seu convent se’ls devia els sermons que havien realitzat la passada Quaresma i els del 14 de febrer amb la contestació de la Paeria confirmant el seu pagament reforça aquesta teoria.116 Aquesta festivitat, la del 2 de maig de 1820, també es va celebrar a la Catedral Nova. El seu origen rau en el decret de les Corts del 2 de maig de 1812 en el qual es declarava festa nacional el 2 de maig. Les Corts van pensar que amb aquesta festivitat s’exaltava l’amor de l’Estat vers el seu poble (era un recordatori als màrtirs de la pàtria i de la llibertat nacional, per tant s’havia de perpetuar la seva memòria). A Lleida van assistir tots els membres del Capítol, tot el clergat, els prelats i totes les autoritats civils. Els actes festius van continuar amb el llançament de trets l’artilleria al cel per part dels militars.117

Encara que al Trienni Liberal van conviure les dues festivitats, a l’any 1821, el 14 de febrer continuava sent la festa local més important. Per aquest motiu es realitzava una missa d’acció de gràcies a la Catedral, a les cinc de la tarda, en la qual es cantava un solemne Te Deum i un rosari oral.118

A la Dècada Ominosa va continuar la commemoració de l’alliberament de 113 Op. Cit. any 1817, p. 267. 114 Op. Cit. any 1820, p. 7. 115 Op. Cit. any 1820, p.37. 116 Op. Cit. any 1820, p. 52. 117 Institut d’Estudis Ilerdencs. Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap superior polític en els anys 1820,1821 i 1822. 118 A.M.L. Petició de la Paeria al Capítol per mantenir la festivitat local del 14 de febrer. Lleida, 8 de febrer de 1821.

67

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Lleida. Als inicis de l’any 1826 un ofici de la Paeria autoritzant va recordar que al 14 de febrer següent s’havia de celebrar com era costum l’acció de gràcies per la recuperació de la llibertat l’any 1814.119 El bisbe Colmenares va acceptar de bon grat oficiar una missa i el cant d’un Te Deum.120 Aquesta festivitat, segons les autoritats locals, era un punt d’unió entre els reialistes i els liberals perquè representava la unió del poble lleidatà contra l’exèrcit napoleònic.

A la cúria eclesiàstica, a l’any 1827, preocupava la resistència camperola a efectuar el pagament del delme, el qual va iniciar-se des de la Guerra del Francès i es va agreujar considerablement al període liberal. Per aquest motiu el bisbe Colmenares va aprofitar la festivitat del 14 de febrer de l’any 1827 per publicar una pastoral dedicada a eradicar el frau i augmentar la percepció dels delmes.121

A l’any 1828, poc abans de la visita de Ferran VII, es van produir diversos contactes entre la Paeria, el bisbe i el Capítol per subvencionar conjuntament la reposició de l’empedrat dels carrers de la ciutat ja que van decidir que a més a més del carrer de la Palma feia falta una millora del paviment en la resta de les vies de comunicació principals. També van aprofitar per organitzar conjuntament la festa del 14 de febrer.122 6. Les exposicions iconogràfiques, artístiques, historiogràfiques i documentals 6.1. “Exposición histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-1814)”

La secció d’investigacions històriques de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb el suport del Consell Superior d’Investigacions Científiques i el patronat d’estudis i investigacions locals “José María Cuadrado” van organitzar a l’any 1947 aquesta Exposició històrica entorn de la Guerra del Francès a Lleida. La selecció i l’organització dels materials va estar a càrrec de Josep Sol Ballespí i Josep A. Tarragó Pleyán. Mentre que també van col·laborar i van assessorar l’exposició Lluís Abadal Corominas, José María Álvarez Pallás, Andrés Imbernón Vila, Fernando Colás Mateu i Antonio Hernández Palmés. Finalment destacar a Maria Sol i Josefa Tous Cabasés per la seva tasca de catalogació.123

La exposició històrica de la Guerra del Francès a Lleida va comptar amb la següent junta d’honor: Quadre I Individu Càrrec

119 Arxiu Capitular de Lleida, endavant A.C.L., Actes Capitulars, Prestatgeria nº7, AC 0137 (1826-1833), 10 de gener de 1826, p. 6. 120 A.C.L, actes capitulars, Capsa 136, anys 1826-1833, 20 de gener de 1826, p. 199. 121 Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons Antic, Llegat Areny. Església Catòlica. Diòcesi de Lleida. Bisbe (1824-1832. Colmenares). Carta pastoral del Ilustrísimo Señor D. F. Pablo Colmenares, Obispo de Lérida, y ex-general de la religión de San Benito. Sobre la paga de diezmos. Lérida: por Bonaventura Corominas, impresor y librero. Lleida, Palau Episcopal, 14 de febrer de 1827. 122 A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, 12 de febrer de 1828, p. 35. 123 “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947.

68

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

José Carrera Cejudo Governador civil de la Província de Lleida Amadeo Colom Freixa Vicari capitular de la Diòcesi Martín Rodríguez Suárez President de l’Audiència Carmelo Fenech Muñoz Delegat d’hisendat Víctor Hellín Sol Batlle José Oagés Costart President de la Diputació de Lleida Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, p. 9.

La exposició històrica de la Guerra del Francès a Lleida va comptar amb la següent comissió organitzadora (tots eren membres consellers de l’I.E.I.): Quadre II Lluís Abadal Corominas José Maria Alvarez Pallás Fernando Colás Mateu Antonio Hernández Palmés Luis Hernández Palmés Josep Sol Ballespí Fray Pedro Sanahuja Josep A. Tarragó Pleyán Andrés Imbernón Vila Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, p. 9.

Els organismes i entitats col·laboradores van ser: l’Ajuntament de Lleida (Arxiu històric), la Diputació provincial de Barcelona (Biblioteca Central) i la Diputació provincial de Lleida (col·lecció pictòrica).

El material es va ordenar vers els següents grups: Quadre III Secció I Lleida. A començaments del segle XIX (abans de 1808) Secció II Proclamació del crit d’Independència i època patriòtica (1808-1810) Secció III L’inici del setge de Lleida i batalla de Margalef (1810, abril-maig) Secció IV Armes de l’època Secció V Assalt i rendició de la Plaça de Lleida als francesos (1810, maig) Secció VI Uniformes de les unitats espanyoles que van defensar la ciutat Secció VII Dominació Napoleònica (1810-1814) Secció VIII L’alliberament de Lleida (1814, febrer) Secció IX Bibliografia de la Guerra de la Independència a Lleida Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, p. 8. Pel que fa a la secció I podem destacar: Quadre IV 1 Família de Carles IV 2 Mapa de Catalunya, amb la seva divisió per corregiments (XVIII) 3 Retrat de Napoleó, vestit amb uniforme de caçadors de la Guàrdia. Grabat de

Delaroche 4 Rajoles amb individus locals de l’època 5 Plats de l’època 6 Retrat de Godoy. Gravat de l’època 7 Lleida. Vista de la població a començaments del segle XIX. Gravat de Bacler

69

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

d’Albe 8 Plànol de Lleida cap a 1806. Gravat de Ligier, de l’obra de Laborde 9 Vista general de Lleida. Gravat de Ligier, de l’obra de Laborde 10 Porta de Boters, Lleida, cap al 1806. Gravat de Ligier, de l’obra de Laborde 11 Plànol geomètric de la porta de Boters, cap al 1806. Gravat de Ligier, de l’obra de

Laborde 12 La Plaça de Sant Joan a començaments del segle XIX. Aquarel·la original de

Miquel Roig Nadal Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 11-12. Quan a la secció II podem destacar: Quadre V 13 “Lo sagrament dels lleidatans”. Gravat de Serra Pausas, representa la constitució

de la primera Junta de Defensa de Catalunya, Lleida, 2 de juny de 1808 14 Retrat del bisbe Jerónimo Maria de Torres, primer president de la Junta de

Defensa del Principat de Catalunya 17 Napoleó I. Caricatura amb inscripcions ofensives. Gravat a color de l’època 18 “D. Joan Baiget”, comandant dels miquelets de Lleida, vencedor del Bruc. Gravat

de Serra Pausas 19 Ferran VII, el monarca desitjat. Reproducció d’una pintura de l’època 20 “Victoria dels somatens al Bruch”. Reproducció fotogràfica d’un gravat de l’època22 “Batalla del Bruch”. Il·lustració d’una obra històrica 24 Premsa patriòtica lleidatana. “Diario de la ciudad de Lérida” 27 Gravats al boj de la impremta de la vídua Escuder, regentada per Bonaventura

Corominas, que van servir per als impresos de l’època patriòtica 28 Duros de la Guerra del Francès encunyats a Lleida 30 Imprès. Ordre de la Junta Suprema, per a la formació d’un exèrcit de 40.000

homes. 20 de juny del 1808 Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 12-17. De la secció III podem destacar: Quadre VI 44 El Mariscal Suchet, cap de l’Exèrcit de l’Aragó, qui va assetjar i conquerir Lleida.

Gracat de H. Vernet 46 El General Enrique O’Donell, cap de les tropes espanyoles que van acudir en

suport de Lleida, sent derrotat a Margalef. Gravat de l’època 47 Planta del setge de Lleida (abril-maig 1808). Estudi realitzat per Andrés

Ymbernón Vila 49 Plànol de la batalla de Margalef. Gravat francès de l’Estat Major General Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 17-18. De la secció IV podem destacar: Quadre VII 50 Armes de l’època procedents de Lleida

70

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

54 Canons de l’època procedents de Lleida 55 Tambor de l’època Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 18-19. De la secció V podem destacar: Quadre VIII 57 Gravat del siege de Lleida. Dessine par L. Massard 60 El General, Saint-Cyr, cap de l’Estat Major de l’exèrcit francès, assetjador de

Lleida. Fotografia d’un retrat de l’època 61 El General, Bugeaut, cap d’una de les divisions que van assetjar Lleida. Gravat de

A. René 64 Granades disparades sobre el castell de Lleida durant el setge del 1810 65 Balins de l’època localitzats a Lleida 68 Prise de Lleida. Gravat de France Militaire 69 Autògraf de Jaime García Conde, General comandant militar de Lleida 70 L’entrada dels francesos a Lleida. Reproducció fotogràfica d’una obra de Robreño 72 Els lleidatans, obrint-se pas a la baioneta als carrers de Lleida. Reproducció

fotogràfica d’un quadre de F. Mota 74 Torre de Don Juan del Rey, al Secà de Sant Pere, a on es va signar la capitulació

de la ciutat. 75 El Papa, Pius IX, a la seva joventut va entrar a Lleida amb els franceses en qualitat

d’oficial. Reproducció fotogràfica d’una pintura de l’època 77 Imatge de Nostra Senyora, venerada al carrer Major, especialment durant el setge

de 1810 Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 19-23. De la secció VII podem destacar: Quadre IX 100 Plànol de Lleida i les seves fortificacions a l’any 1812 101 Autògraf del Baró d’Henriot, governador militar de Lleida 102 Napoleó I. Emperador dels francesos. Reproducció fotogràfica 103 José Bonaparte, rei d’Espanya. Copia litogràfica d’una pintura de Blaugier 104 Henriot, governador militar de Lleida. Dibuix de l’època 107 Monedes en curs a Lleida durant la dominació napoleònica 115 Fulletó. Carta sobre el jurament de fidelitat a Napoleó escrita pels eclesiàstics de

Catalunya per Juan Prim, rector de Fondarella i Sidamunt 120 Fulletó. Calendari per al Principat català de l’any 1813 121 Fulletó. “Instrucción pastoral de los ilustrísimos señores obispos de Lérida,

Tortosa, Barcelona, Urgel, Teruel y Pamplona al clero y pueblo de sus diócesis. Mallorca, 1813.

Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 24-30.

De la secció VIII podem destacar: Quadre X

71

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

128 Gravat. Le Gn. Lamarque, governador militar francès de Lleida al 1813-1814 129 Gravat. El Baró d’Eroles, alliberador de la ciutat de Lleida 130 Gravat. Juan Van Halen, qui amb el Baró d’Eroles, van alliberar Lleida 132 Manuscrit. Comunicat oficial de la reconquesta de Lleida, Montso i

Mequinença. Escrit pel Baró d’Eroles Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, pp. 30-31.

Finalment cal fer referència al saló vestíbul de l’entrada de l’exposició perquè va estar adornat amb pintures referents a la Guerra del Francès procedents de la col·lecció pictòrica de la Diputació provincial de Lleida: Quadre XI 155 Villegas Brieva, M. “La retirada de Vitoria”. Pintura a l’oli 156 Villegas Brieva, M. “Escena de Guerra”. Pintura a l’oli 157 Villegas Brieva, M. “Defensa de un púlpito por los españoles”. Pintura a l’oli Font: Elaboració pròpia a partir de “Exposició histórica de la Guerra de Independencia en Lerida (1808-

1814)”, Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons antic, Lleida, 1947, p. 37. 6.2. “II Congreso histórico internacional de la Guerra de la Independencia y su epoca”

L’Institut d’Estudis Ilerdencs també va commemorar la Guerra del Francès al “II Congreso histórico internacional de la Guerra de la Independencia y su epoca. Catalogo de la exposición historiografica. Zaragoza, 30 de mayo- 4 abril del 1959. Institución Fernando el Católico”.124

La filial de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida va realitzar una nova aportació a l’estudi de la Guerra del Francès: Quadre XII Número Descripció 283 11 documentos del archivo de Verdú relacionados con la Guerra de la

Independencia 284 Dos duros de plata acuñados en Lérida durante la Guerra de la

Independencia (propiedad del gabinete numismático de Lérida) 285 Grabado francés “Sitio de Lérida” (propiedad Excmo. Ayuntamiento de la

ciudad de Lérida) 286 Grabado plano francés de las oraciones en el Sitio de Lérida en el año 1810 287 Lote de 9 libros y folletos sobre la Guerra de la Independencia 288 Pintura representando una escena de la Guerra de la Independencia en las

comarcas de Lérida (autor Villegas Brieba) 289 Dos grabados al boj de época 290 Seis impresos antiguos de la Guerra de la Independencia Font: Elaboració pròpia a partir de “II Congreso histórico internacional de la Guerra de la Independencia y su epoca. Catalogo de la exposición historiografica. Zaragoza, 30 de mayo- 4 abril del 1959. Institución

Fernando el Católico”. Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons Antic, p. 28.

124 “II Congreso histórico internacional de la Guerra de la Independencia y su epoca. Catalogo de la exposición historiografica. Zaragoza, 30 de mayo- 4 abril del 1959. Institución Fernando el Católico”. Institut d’Estudis Ilerdencs, Fons Antic.

72

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

7. Conclusions

Lleida va ser la primera ciutat catalana al 1808 que es va organitzar contra l’exèrcit d’ocupació francès ja que va formar la primera junta, encapçalada pel bisbe Torres. Aquesta oposició i resistència contra les tropes franceses va ser fruit d’aquest sentiment antifrancès. Davant del buit de poder va sorgir una nova organització política, la Junta, que va establir els criteris bàsics per administrar els recursos existents per lluitar contra l’invasor. A iniciativa de la ciutat de Lleida es va organitzar el 18 de juny del 1808 la Junta Superior de Catalunya, amb seu a la capital de Ponent. La Junta neixi amb la voluntat d’administrar els recursos nacionals per tal d’intentar resistir a l’avanç francès.

El Motí del femeret, gener del 1809, va donar el protagonisme principal, per primera vegada, a les classes populars (el botxí de la ciutat va ser el cabdill principal) tot i que posteriorment l’elit social lleidatana va reconduir el procés històric per mitjà d’una contrarevolució que no va poder fer front a la invasió de l’exèrcit francès.

A partir d’aquest moment la ciutat només es va centrar en articular un pla de defensa que intentés repel·lir un cada vegada més pròxim atac gal. Per aquest motiu es van intensificar els esforços per millorar les muralles i els baluards defensius amb els quals comptava Lleida. Es va aplicar una autarquia econòmica i una militarització social creixent. Encara que es va contemplar amb impotència com l’exèrcit del general francès Suchet després de conquerir les poblacions properes va assetjar la ciutat al mes d’abril del 1810. El setge de Lleida va durar un mes en el qual s’intentà combatre amb clara inferioritat vers l’enemic exterior i sense cap ajuda externa, el que va propiciar la derrota, no només de l’exèrcit, sinó de tota la població civil ja que aquesta va utilitzar totes les armes possibles que tenia al seu abast. Davant la nefasta direcció del general espanyol Garcia Conde, no va ser saber aïllar la defensa del Castell de la resta de la ciutat, a més de fugir despavorit, va sobresortir l’heroica lluita del poble lleidatà, capaç de vessar la darrera gota de sang del seu cos per tal d’evitar una ocupació forana. El saqueig francès va ser terrible, font de misèria i fam posterior.

Fruit de la forta resistència del poble menut lleidatà la conquesta de la ciutat a l’any 1810 va comportar l’aplicació d’una política repressiva brutal contra els sectors civils dirigida pel governador militar francès Henriot, qui va atacar durament als sectors socials contraris a l’ocupació napoleònica. Sobretot a l’estament eclesiàstic que havia protagonitzat una campanya propagandística antifrancesa per defensar tan els seus valors religiosos i morals com els seus interessos econòmics i polítics. A més l’intent de derrotar a les tropes franceses que controlaven la ciutat va comportar encara més dolor i destrucció, va ser la voladura del polvorí de la Suda (1812), un trist episodi per a la història lleidatana que va generar l’aniquilació d’un centenar d’habitatges.

A mitjans del 1812 va arribar Alban Villenueve. De qui cal destacar la seva

memòria estadística. Aquest treball, el feu d’una manera minuciosa i exhaustiva. Analitzà la situació de la població, del camp, del comerç, la religió etc. i arribà a una conclusió molt important: hi havia possibilitats de convertir la zona en una àrea pròspera i rica, per a la qual cosa preparà dos plans: un, a curt termini, i l’altre, a llarg termini.

Les conseqüències del conflicte bèl·lic van ser molt negatives pel poble lleidatà.

73

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La memòria de la Guerra a Lleida http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Primer de tot, dins de l’àmbit demogràfic va patir una forta crisi a causa de les múltiples morts i ferits, del dèficit en la taxa de natalitat i en la de nupcialitat; i, per últim, a causa de l’exili propiciat tant per l’assalt francès com pel retorn de l’absolutisme. En segon lloc hi hagué un abandonament de l’agricultura, sens dubte, era l’element clau en el qual residia la força de la ciutat de Lleida, propiciat per la falta de bestiar i dels braços necessaris per conrear-la, a més a més cal afegir-hi l’ensorrament del comerç, sobretot, a l’interior i, l’existència d’un fort contraban que agreujava l’alt nivell de necessitats bàsiques que patien amplis sectors socials. Tot plegat va generar molta fam i pobresa tant a Lleida com en els seus voltants. Per últim, la Guerra del Francès va causar un impacte molt gran en la memòria col·lectiva dels habitants de la ciutat de Lleida. En acció de gràcies per l’alliberament de la ciutat, l’Ajuntament decidia, el 23 de febrer de 1814, que la data del 14 de febrer, d’acord amb el bisbe i el capítol de la Catedral, fos perpètuament un dia festiu. Era la festivitat local més important en aquesta època. Quedava suspès tot treball corporal, a més es portava a terme una solemne missa a l’Església Catedral al matí per donar les gràcies a Déu i seguidament s’oficiava i es cantava un Te Deum. A les cinc de la tarda tenia lloc un rosari cantat com a obsequi a la Verge Nostra Senyora agraint-li la llibertat. Tot seguit es procedia a una festa popular, amb ball inclòs, a la plaça Major (Sant Joan). Des del primer moment va suscitar un fort interès històric, com es va demostrar amb la publicació d’un estudi del setge de l’any 1810 per part d’Anastasi Pinos a l’any 1814, moment immediatament posterior a la reconquesta. Tot i que la primera obra de síntesi general, escrita per Rafael Gras Esteve, va editar-se a finals del segle XIX (1899).Després d’un llarg parèntesi sense cap obra, a la postguerra franquista (1947), amb l’exaltació del nacionalisme espanyol fruit de la victòria feixista, es va produir un nou impuls de la investigació històrica entorn de la Guerra de la Independència. Cal destacar la “Aportación al estudio de la Guerra de Independencia en Lerida”.

Al mateix 1947 la secció d’investigacions històriques de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb el suport del Consell Superior d’Investigacions Científiques i el patronat d’estudis i investigacions locals “José María Cuadrado” van organitzar una “Exposición histórica de la Guerra de Independencia en Lérida (1808-1814)”. El material (documental, bibliogràfic, pictòric...) es va ordenar vers els següents grups: I) Lleida. A començaments del segle XIX (abans de 1808); II) Proclamació del crit d’Independència i època patriòtica (1808-1810); III) L’inici del setge de Lleida i batalla de Margalef (1810, abril-maig); IV) Armes de l’època; V) Assalt i rendició de la Plaça de Lleida als francesos (1810, maig); VI) Uniformes de les unitats espanyoles que van defensar la ciutat; VII) Dominació Napoleònica (1810-1814); VIII) L’alliberament de Lleida (1814, febrer); i IX) Bibliografia de la Guerra de la Independència a Lleida.

Finalment, destacar l’impremta de la Guerra del Francès a l’urbanisme lleidatà mitjançant la dedicatòria dels següents carrers: Bisbe Torres; Joan Baget; Baró d’Eroles; Independència; Llibertat; Rafael Gras i d’Esteva; Bruc i Timbalers. Referents a personatges il·lustres, mites, símbols, historiadors del conflicte o dedicades al topònim lligat a la primera victòria al camp de batalla.

74

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La financiación de la Guerra en Navarra

Francisco Miranda Rubio (Universidad Pública de Navarra)

Algunas reflexiones previas

Apenas tenemos información sobre el coste económico de la Guerra de la Independencia en España. Sabemos que hubo ayudas del exterior procedentes fundamentalmente de Gran Bretaña, tanto de efectivos militares como armamento, de vestuario y dinero. Desconocemos, sin embargo, las posibles ayudas que pudiera aportar Portugal.

La ayuda británica se produce desde el comienzo de la guerra, antes de que se

firmase la alianza entre España y Gran Bretaña, en enero de 1809. Las Juntas de Asturias, Galicia y Andalucía trataron de entablar negociaciones con Londres, incluso Asturias recibe en un primer momento dinero (unas 600.000 libras esterlinas) que repartirá con otras juntas, como León y Cantabria. En junio de 1808, desembarcaron en La Coruña varias fragatas al mando de Arthur Wellesley y Charles Stuart y un mes más tarde lo hicieron en Portugal unos 10.000 soldados al mando de Welington. Según la profesora Alicia Laspra1, la cantidad mínima ofrecida por Gran Bretaña pudo ser de 7 millones de libras esterlinas durante los años que duró la contienda. Matilla Tascón la rebajara a 5 ó 6 millones de libras. Los años de mayor subvención fueron 1808,1812 y 1813.

En cuanto a las fuentes de financiación provenientes del interior cabe hacer una

doble distinción, los territorios que permanecieron libres de ocupación de las tropas francesas durante una gran parte de la guerra y aquellos que estuvieron bajo la ocupación de las tropas napoleónicas la mayor parte de la contienda.

1. Territorios libres del dominio francés o de escasa ocupación napoleónica.

En las aquellas zonas de menor permanencia y ocupación de los franceses

(Cádiz, Sevilla, Levante, Galicia) fueron las Juntas Provinciales las que se responsabilizaron de reorganizar la Hacienda y son también las encargadas de cobrar tributos. Las cargas que se impusieron fueron las propias del Antiguo Régimen.

Pero al resultar estas exacciones totalmente insuficientes para atender las

necesidades de la guerra, las autoridades españolas recurren a los impuestos de carácter extraordinario. También se pensó, por parte de algunos reformistas ilustrados, conseguir dinero a través de una reforma fiscal. Ésta última alternativa pocas veces se puso en práctica, ya que resultaba menos complicado y más rápido, pedir impuestos extraordinarios en lugar de reformar el sistema tributario. Por lo que nosotros sabemos, la mayor parte de la zona liberada de franceses no contó con la ayuda y recursos de la Junta Central, ni con las remesas procedentes de América, que se quedaron para cubrir 1 Laspra Rodríguez, A. “La ayuda británica” en La guerra de la Independencia en España (1808-1814) Barcelona 2007. pág 155

75

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

las necesidades de la Junta Gaditana, donde residía el Gobierno de España desde 1810.

Como ya indicamos anteriormente, se mantuvo el sistema fiscal del Antiguo

Régimen que se caracterizaba por exigir mucho dinero al contribuyente pero se recaudaba poco para la Hacienda, los ingresos eran escasos, ya que gran parte se quedaban en manos de los recaudadores. Patricio Merino, calcula, en 1808, unos 13.000 funcionarios de hacienda dedicados a la recaudación tributaria. Era, por tanto, una administración fiscal ineficaz, tanto por el elevado número de funcionarios, ya que buena parte de lo recaudado era para el pago de los empleados, como por lo complicado del sistema con tantos y diversos impuestos que se yuxtaponían. Era un sistema complejo e incómodo.

Sistema fiscal en la crisis del Antiguo Régimen.

Entre los impuestos del Antiguo Régimen más impopulares eran: las rentas

provinciales, un conjunto de impuestos indirectos muy criticados por los ilustrados, se aplicaban en las 22 provincias castellanas. En la Corona de Aragón éstos impuestos fueron sustituidos por otros similares, el catastro en Cataluña, el equivalente en Valencia, la talla en Mallorca y la contribución en Aragón. Entre los impuestos más destacados de las rentas provinciales, el más famoso de todos y a su vez el más criticado era la alcabala, impuesto indirecto que grava sobre los productos de primera necesidad, bien sean muebles o inmuebles, cada vez que cambia de mano. También comprendían las rentas provinciales otras figuras tributarias como cientos y millones. El primero era, en realidad, la propia alcabala cuando aumentaba su tasa impositiva, que con el tiempo cobró identidad propia, los millones gravan sobre artículos de primera necesidad como el vino, pan, carne, legumbres y sebo de las velas entre otros, por tanto, resultaban impopulares, aunque su tasa impositiva no era alta. Al margen de las rentas provinciales cabría señalar el impuesto sobre los frutos reales, que gravaba sobre las rentas procedentes de los arriendos de tierras, fincas y derechos reales.

El sistema fiscal del Antiguo Régimen se completaba con las rentas fijas:

tabaco, chocolate, salinas, lanas, loterías, papel sellado, entre las figuras más destacadas. El Estado fijaba el precio de venta de estos productos estancados, según las posibilidades del mercado. Por lo general, sobre estos productos se organizaba un contrabando muy rentable.

Desgraciadamente, el contrabando era una práctica común en aquella época,

había verdaderas organizaciones clandestinas. Para frenar esta costumbre tan generalizada, existía a comienzos del siglo XIX una policía fiscal compuesta por 5.000 hombres. Pese a todo, el fraude se redujo muy poco, tan es así, que en Navarra se establecieron unas contraaduanas en la frontera con Francia durante la Guerra de la Independencia, Espoz y Mina las utilizó con el fin de obtener importantes beneficios.

De la Iglesia, la Corona ingresaba: bulas, tercias, excusado, noveno y subsidio

entre los impuestos más notables. Para la recaudación de los impuestos había dos tipos de sistemas. Uno, basado

en el cobro directo por los funcionarios de Hacienda. Este tipo de cobranza predominaba en los países más adelantados fiscalmente. Pues, además de eliminar

76

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

intermediarios, simplificaba bastante la recaudación. El otro sistema de recaudo, se hacía mediante el arrendamiento de los servicios a grandes asentistas y comerciantes.

Los impuestos directos o territoriales no estaban desarrollados, a pesar de los

intentos realizados por los ilustrados en su pretensión de renovar la economía de España. Con todo, en el siglo XVIII se llevaron a cabo reformas, basadas en los principios ilustrados, estableciendo un nuevo sistema fiscal en el que se defenderá la contribución única. A tal fin se confeccionaron catastros de población, unos de ámbito nacional y otros regionales y locales. Igualmente las reformas de 1780 se preocuparon también de mejorar la recaudación y reducir sus costes sin aumentar la carga fiscal. Pero, a pesar de todas estas intenciones reformadoras, será durante la Guerra de la Independencia, ante la falta de un sistema tributario capaz de obtener mayores recursos, cuando se plantee un nuevo plan fiscal que aumente los impuestos y recaude más y mejor, siendo cómodo para el contribuyente. No cabe duda, que la duración del conflicto armado obliga a plantear una reforma impositiva, con cargas más equitativas y más progresivas. Con todo, la reforma de la Hacienda anunciada por la Junta Central, la Regencia y las Cortes se aplicó tardía y parcialmente, nada menos que casi en los comienzos de 1814, cuando la guerra estaba llegando a su fin.

Intentos de reforma tributaria Las autoridades españolas, en la zona libre de influencia francesa impulsaron

ciertas novedades tributarias. La Junta Suprema Central, en un decreto de agosto de 1809, pretendía sustituir las rentas provinciales por una única contribución, como se había intentado, sin éxito, en la segunda mitad del siglo XVIII. Pero la anunciada reforma tampoco, en esta ocasión, llegó a establecerse. Así que la Junta Central se limitó a implantar tributos extraordinarios.

En estos momentos de guerra permanente y total, la preocupación más inmediata

que tenía la Junta Central era buscar impuestos extraordinarios con los que hacer frente a las necesidades económicas que le imponía la contienda, a la Junta Central le resultaba más sencillo hacerse con recursos extraordinarios que acometer, a corto plazo, unas reformas de la Hacienda que mejorasen el sistema impositivo. También se recurrirá a aumentar los cupos contributivos de los antiguos impuestos, como la contribución en Aragón o los catastros en Cataluña.

En enero de 1810 se creó una contribución extraordinaria para cubrir los gastos

de guerra. Se trataba de una imposición directa, en realidad ésta era la novedad, su progresividad, ya que debía pagarse en proporción a las rentas de los contribuyentes, gravaba el sueldo de los empleados públicos y las propiedades, quedando exentos los más pobres, los jornaleros y criados. La imposición sobre los emolumentos variaba entre el 3 % y el 40 %; el 3 % correspondía a los salarios inferiores a 3.000 reales de vellón, mientras que el 30 % a los que superaban los 120.000 reales2. En cuanto a las propiedades rústicas y urbanas se clasificaban en 22 categorías3. Lo cierto es que sirvió de muy poco ésta gradación impositiva, ya que no se dieron orientaciones objetivas, según las diferencias de renta, para efectuar el reparto entre los contribuyentes. Con todo, las Cortes reconocerán que ésta contribución extraordinaria, decretada por la Junta Central, el 12 de enero de 1810, fue un fracaso, no se aplicó correctamente, ya que no 2 Desde ahora los reales equivaldrán a reales de vellón 3 Canga Argüelles, J.: op. cit., págs. 458 y 459.

77

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

había padrones de riqueza para conocer los beneficios y propiedades, tres años después aún no se había cobrado, no hubo más reformas tributarias por parte de la Junta Central.

La Regencia, desde el año 1811, tratará de llevar adelante una reforma

impositiva que además de atender un gasto público, constantemente en aumento, realizase un reparto más equitativo. Intentará establecer el impuesto único que debía recaer sobre las rentas de la agricultura, industria, comercio y vivienda, y sobre los capitales públicos. Pero las esperazas estaban puestas en una contribución extraordinaria de guerra.

En abril de 1812, a propuesta de la Junta de Cádiz, las Cortes aprueban una

contribución directa y otra indirecta, que se establecerá únicamente en la ciudad gaditana4. Parece evidente que lo recaudado por la Regencia únicamente pudo satisfacer las necesidades de Cádiz y de su entorno, así que, el resto de las provincias tuvieron que valerse por sí mismas para atender sus propias obligaciones de guerra.

Las Cortes de Cádiz, un año después, plantearán en profundidad la reforma de

Hacienda, de acuerdo con el pensamiento ilustrado de aplicar una “única contribución”. A tal efecto, la comisión de Hacienda de las Cortes presentó en julio de 1813 un proyecto, por el que se suprimían las antiguas tributaciones (rentas provinciales y estancadas) y se sustituían por una contribución directa, que gravaba sobre la riqueza territorial, comercial e industrial, asignando a los contribuyentes de cada localidad su cuota correspondiente. Su aplicación transcenderá a todas las provincias de España. Para fijar los cupos contributivos, hay que tomar como referencia el censo de la riqueza territorial, comercial e industrial del año 1799. La forma en que se habían calculado estos cupos provinciales fue un tanto aleatoria, dándose agravios comparativos interprovinciales.

A Navarra, que como antiguo reino tenía plena autonomía fiscal, y por tanto era

poseedora de su propio sistema impositivo, no se le podían exigir tributos en su territorio sin contar con las Cortes navarras. Las Cortes gaditanas no tuvieron presente esta especificidad propia de Navarra y le asignó una contribución de 12,411.880 reales de vellón para repartir en su provincia (reino). La Diputación del Reino de Navarra no la admitirá5.

El 13 de septiembre de 1813, las Cortes gaditanas publicarán el nuevo Plan de

contribuciones. Allí se confirmaba la abolición de las rentas provinciales y rentas estancadas, que fueron sustituidas por una contribución directa sobre la riqueza (territorial, industrial y comercial), al tiempo se que se suprimían las aduanas interiores, favoreciendo con ello la libertad de comercio.

La falta de conexión entre las Haciendas provinciales y la Hacienda Central era

evidente. La recaudación de la Hacienda Central entre 1808-1814, según Fontana, era de mil quinientos millones de reales, casi la mitad procedente de América y la mayor parte de éstos ingresos se destinaron a financiar los gastos del Gobierno de Cádiz.

4 Fontana, J. y Garrabau, R.: Guerra y Hacienda, Instituto Juan Gil-Albert, Alicante 1986, pág. 68 y 69. 5 Miranda, F.: La guerra de la Independencia. La acción del Estado. C.S.I.C.-I.Príncipe de Viana, Pamplona 1977, pág. 204

78

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La Hacienda del Reino de Navarra El Reino en Navarra tenía su propia Hacienda, y recaudaba sus impuestos para

atender sus obligaciones fiscales. La figura más importante era la del Tesorero general, aunque estaba obligado a rendir cuentas ante la Cámara de Comptos, cuidaba de que los impuestos del rey y los de la Hacienda navarra fueran cobrados. Se gravaba sobre el consumo y se hacían repartos vecinales, tal y como era la tributación del Antiguo Régimen.

Entre las figuras impositivas cabe destacar, las tablas o aduanas que gravaban

cada vez que un producto salía o entraba en Navarra, había 72 puestos de aduanas y contra-aduanas en las fronteras de Castilla, Provincias Vascongadas, Aragón y Francia. Los derechos de salidas se llamaban sacas y los de entrada peajes. Quienes recaudaban estos impuestos no eran funcionarios reales, como en Castilla, ya que la Cámara de Comptos los arrendaba a particulares.

La Corona pretendió, desde el siglo XVIII, la traslación de las aduanas navarras

al Pirineo, por motivos fiscales y económicos, incorporando sus agentes aduaneros y el arancel castellano, así se aumentarían los ingresos para la Corona y se frenaría el contrabando, con ello se beneficiarían los comerciantes castellanos del mercado navarro. También los navarros estaban divididos por el traslado de las aduanas, de una parte los que defendían el mercado único, y por tanto, la supresión de las aduanas interiores y los que se mostraban partidarios de mantenerlas tal como estaban, ya que veían en ello un primer paso para la plena integración de sus instituciones a Castilla, anulando su autogobierno. Las aduanas eran la expresión de la personalidad histórica y jurídica de Navarra, a las que para muchos navarros era peligroso renunciar. Pero la unión aduanera tenía importantes ventajas económicas, sobre todo para los agricultores de cereal y vino de la Ribera, no así para los intereses ganaderos de la Montaña. Acabará resolviéndose esta cuestión tras la primera guerra carlista, mediante la Ley de Modificación de fueros en 1841.

El Donativo era una contribución económica que Navarra hacía voluntariamente

a los reyes castellanos, a propuesta del Virrey como representante de la Corona castellana, vendría a ser, el precedente más remoto del Convenio Económico entre Navarra y el Estado.

El Donativo se compone de dos tributos importantes, los cuarteles y las

alcabalas. Las Cortes navarras determinaban el número de cuarteles que debían pagarse al rey a cambio de aceptar éste las peticiones propuestas por las Cortes, y mantener las leyes navarras. Los cuarteles constituían una imposición fija, que se repartía entre las localidades navarras en función de su población, no por la riqueza; lo que hacía de los cuarteles un gravamen injusto, basado en los odiados repartos vecinales. La alcabala era un impuesto indirecto, que gravaba un tanto por ciento sobre la compra y venta de los productos de primera necesidad, aunque su tasa impositiva no fue alta, sin embargo, era uno de los impuestos más impopulares. Posteriormente se estableció una cantidad fija, como los cuarteles, que se repartía entre los vecinos de las localidades navarras. Los municipios atendían sus obligaciones tributarias con las rentas que producían sus bienes propios, y lo que faltaba se repartía entre los vecinos de la localidad.

La Corona castellana también recibía ingresos de la Iglesia navarra, como

79

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

primicias, bula de la Santa Cruzada, noveno, excusado, entre los más importantes. Las penas de cámara, eran multas impuestas por los tribunales, que no entran en las cuentas del Tesorero general de Navarra, la mitad era para pagar los gastos de los tribunales y la otra mitad correspondía al rey.

La Hacienda navarra cobraba las cadenas o portazgo, venía a ser un impuesto

muy parecido a las aduanas, gravaba sobre la avena y la cebada. Dicha exacción se destinaba al mantenimiento de las calzadas y caminos navarros. También la Diputación del Reino obtenía algunas rentas fijas sobre el tabaco, las salinas, chocolate, y las lanas de exportación. Lo que ocasionaba un importante contrabando. El Vínculo era la parte del Donativo que no se entregaba al rey y que la Diputación del Reino reservaba para sus gastos. También había otros gravámenes sobre el comercio de determinados productos.

2. Territorios bajo la ocupación francesa.

En los territorios dominados por los franceses la población mantenía al ejército

de ocupación y a la administración francesa, éste fue el modelo que se estableció en Navarra y que veremos más adelante. El sistema hacendístico josefino no fue muy efectivo en la medida que nos alejemos de Madrid, habrá impuestos decretados por José I que no se recaudarán. A partir del decreto del Emperador, febrero de 1810, se crean los Gobiernos Militares en las provincias de la margen izquierda del Ebro, dichos gobiernos pasan a depender de Napoleón y el sistema tributario está fuera del alcance de José I. Algo muy parecido sucedió con el decreto de enero de 1811.

La administración francesa necesitaba cada vez más recursos para cubrir los gastos de guerra y decretó varios tipos de tributos. Las contribuciones, se gravan sobre toda la población, los empréstitos, en realidad eran adelantos tanto en especie como en dinero, se podían rembolsar y las requisas que se imponen a pequeños territorios o comarcas y como en los empréstitos también se rembolsaban. Además las autoridades francesas se hacen con otros impuestos que ya gravaban en el Antiguo Régimen como: estanco de tabaco, aduanas, correos, bienes nacionales desamortizados, multas, con las que se castigaba la colaboración con los guerrilleros. Aun así, las autoridades francesas no llegaban a cubrir el gasto y tuvieron que recurrir a préstamos y créditos, tanto extranjeros como de algún potentado español.

Pronto se da cuenta el gobierno josefino que tiene que reformar el sistema fiscal

del Antiguo Régimen para aumentar la recaudación y trata de hacer más progresivas las cargas, en función de los recursos del contribuyente, aumentando los impuestos directos sobre bienes y rentas. Además José I en sus decretos utilizó la venta de los bienes nacionales para sanear la deuda pública. En 1810 el valor de las ventas de los bienes desamortizados fue de 120 millones de reales

También se exige a los municipios la entrega de suministros de víveres para

abastecer las tropas francesas, tanto si iban de tránsito, como si estaban acuarteladas en guarniciones militares o en destacamentos. En el decreto de José I, de abril de 1809, se indica cómo había que abastecer los puntos de avituallamiento y la obligación de rembolsar el valor de los productos entregados, pero el decreto no informa de cómo y con qué fondos se amortizaba lo suministrado.

80

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Para justificar la entrega de suministros de víveres, los comandantes de las guarniciones expedían unos bonos justificativos, detallando las raciones de cada especie, presentándose al comisario de guerra, para que posteriormente, su valor se descontase de las contribuciones impuestas, pero no siempre se resarcía. Con todo, el precio de los suministros de víveres lo fijaban las autoridades francesas siempre por debajo del valor que alcanzaban en el mercado. En ocasiones, los comandantes de las guarniciones militares cobraban los suministros arbitrariamente, además obligaban a entregar víveres sin tenerlos en cuenta después. A veces, el abastecimiento de las guarniciones se arrendaba a asentadores o comerciantes, obteniendo con ello importantes beneficios, pero daba lugar a abusos y especulaciones, que repercutían en la población.

Los ayuntamientos se hipotecaron para poder pagar todas estas exigencias, estuvieron obligados, en ocasiones, por la violencia de los propios comandantes militares, a soportar todo tipo de cargas. Ante el agobio económico los municipios tuvieron que vender parte de los bienes comunales e hipotecarse para atender las deudas, perjudicando a los campesinos más pobres, que solían utilizar los bienes municipales como complemento a su precaria economía. 3. Modelo de financiación en Navarra

Buena parte del territorio navarro estuvo ocupado por los franceses durante los años que duró la contienda, por tanto las exigencias tributarias correrán a cargo de las autoridades francesas, teniendo que soportar el mantenimiento de la tropa y de la administración francesa. El mayor peso económico recayó sobre el campesinado navarro y las administraciones municipales, éstas se verán obligadas a vender sus bienes concejiles para amortizar sus deudas.

La administración francesa se apropia en Navarra de los impuestos forales (tablas o

aduanas, cuarteles, alcabalas, impuestos fijos: tabaco, salinas, chocolate, papel sellado), además incorpora las rentas eclesiásticas de la Corona y otras rentas de nueva creación, como los bienes nacionales fruto de los bienes eclesiásticos navarros, que fueron secuestrados por los franceses, ya que en algunos casos no les dio tiempo a desamortizarlos. Bajo este concepto se incluían los productos de la mitra, monasterios, conventos suprimidos, noveno, excusado, encomiendas y casas secuestradas. Los bienes nacionales produjeron en Navarra, en el año 1810, una cuantía de 3,500.000 reales. Las rentas de las aduanas y tabaco, en ese mismo año, ascendieron a 3,100.00 reales, a los que hay que sumar los 100.000 reales de correos y 400.000 reales de las bulas. Todas estas rentas alcanzaron una cifra nada despreciable de 6,900.000 reales. En el año 1811 se pretendía aumentar la cantidad recaudada, con respecto al año anterior, en más de 4 millones de reales, pero para conseguir tal fin tenían que mejorar el comercio, sin embargo, era preciso acabar con la inseguridad en los caminos motivada por las guerrillas cada vez más fuertes.

Hay que añadir otras imposiciones que podemos clasificarlas en tres grupos, contribuciones, empréstitos y requisas.

Las contribuciones recaen sobre toda la población navarra, pueden ser directas,

81

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

cuando gravan sobre los bienes y rentas, o indirectas, cuando lo hacen sobre alimentos y vituallas. En los años 1808 y 1809, fueron pocas las decretadas por José I y recaen sobre productos de alimentación y en el clero. Aumentan a comienzos de 1810, son impuestas por los gobernadores militares franceses. A partir de 1811, se crea la contribución única y anual que gravaba sobre las propiedades y las rentas, se denominaron contribuciones fonciarias.

Los empréstitos, muy frecuentes en 1808, se prestaban con la intención de

devolver la ayuda solicitada. Eran un mero anticipo a descontar de las contribuciones. Primero fueron decretados por José I y después por los gobernadores militares. Su imposición fue más frecuente en los primeros años de la guerra. Se exigen en especie y dinero.

Las requisas fueron imposiciones parecidas a los empréstitos, se trataba de un

anticipo, por lo general se exigían en especie y afectaban a una determinada zona o comarca, también se implantarán con frecuencia en los primeros años 1808-1809, como en el caso de los empréstitos.

Además de estas imposiciones los navarros estaban obligados a aportar

suministros de víveres a las columnas volantes del ejército, a las guarniciones militares, y a los hospitales. Estos suministros, como los empréstitos y requisas, se reintegraban compensándose de las contribuciones, por eso los comandantes militares estaban obligados a expedir los justificantes de los víveres. Se entregaba una ración de víveres por soldado, pero aumentaba el número de las raciones con respecto a la graduación militar, llegando a un máximo de 8 raciones, que le correspondían al general. Cada ración costaba de 28 onzas de pan, 8 onzas de carne, 2 onzas de legumbre, media pinta de vino, 20 libras de paja y 13 libras de cebada para los caballos. Resulta difícil evaluar el valor de los productos que componen la ración, debido a las oscilaciones de los precios por la temporada. Además los precios los fijaban las autoridades francesas y no siempre coinciden con los precios del mercado sino que son más bajos.

Para castigar la colaboración de los navarros con la guerrilla, los franceses

imponían multas, alguna fue importante como la de 20 millones de reales impuesta por el general Bessières, duque de Istria. En general fueron de menor cuantía, el jefe de la policía militar de Pamplona, Jean Perre Mendiry, impuso cuantiosas multas a la población, tanto en dinero como en especie ( en ocasiones debían entregar varios pares de zapatos o ropa). Aproximadamente se calcula en 370.000 reales el valor de lo multado por Mendiry en dos años.

Contribuciones

Años 1808-1809

Contribución extraordinaria que grava el 8% sobre granos líquidos y ganados impuesta por José I mediante un real decreto de 18 de agosto de 1808. El monarca justificaba este impuesto extraordinario, alegando la necesidad de acabar con las algaradas que se venían produciendo en las provincias españolas. Esta situación obligaba a mantener no sólo al ejército que ya había penetrado en la península, sino también al que iba a llegar de Francia, debido al levantamiento contra los franceses.

82

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Posteriormente, Cabarrús desde Vitoria, el 1 de septiembre de 1808, dio instrucciones para su cobranza. Se concedía únicamente cuatro días de plazo para hacer efectivo el impuesto. Los ayuntamientos fueron los encargados de realizar el reparto entre todos los propietarios del lugar. La contribución podía pagarse tanto en dinero como en especie. Con el fin de que el peso del impuesto no recayese en los municipios ubicados en los caminos más frecuentados por las tropas, se advertía al resto de las localidades, sobre todo a las más alejadas y de difícil acceso, que debían contribuir en la entrega de los tributos6, amenazando con castigos a los infractores. Al ser un impuesto extraordinario se aplicaría sólo por esta vez, debiendo terminar su entrega el 1 de marzo de 1809.

Una vez publicado el decreto, las autoridades locales debían formar un consejo,

al que los párrocos y vicarios estaban obligados a asistir, ya que como receptores de los diezmos debían presentar las tazmías (libros de diezmos) de los productos recolectados, de esta forma se podía calcular la producción y gravar el 8% del producto. Cada provincia poseía un intendente general, pero en Navarra este cargo recaía en la Diputación. En el Reino de Navarra las contribuciones tenían que aprobarse por las Cortes navarras, por lo tanto, esta imposición constituía un primer ataque directo a la propia constitución del Reino, de ahí las quejas por contrafuero que suponía dicho impuesto7.

Contribución impuesta al clero en noviembre de 1808. El Consejero de Estado,

Juan Antonio Llorente, comunicó al deán de la catedral de Pamplona que por necesidades de guerra se iba a repartir un empréstito obligatorio entre el clero español, que ascendía a cien millones de reales vellón, pudiendo satisfacerse en dinero o en especie, a elección de los contribuyentes8.

Al cabildo y al obispo de la diócesis de Pamplona les habían correspondido 170.000 reales a cada uno, y al resto del clero navarro 670.000, sumando un total de 1.010.000 reales para toda la diócesis. En enero de 1809 el cabildo manifestó a Juan Antonio Llorente las dificultades que tenía para hacer efectivo el empréstito, pero Llorente no lo admitió9. Finalmente, el 3 de marzo de 1809, el cabildo presentó otra propuesta, pagar el impuesto en dos cuotas, proposición que fue atendida por el virrey, duque de Mahón, así que los 170.000 reales se amortizaron en dos veces, dando un plazo de quince días entre las dos cuotas10. También la diócesis de Tudela tuvo que contribuir con 310.000 reales, de los cuales 70.000 le correspondían al obispo, otros tantos al cabildo y 170.000 al clero restante. Por tanto, la Iglesia de Navarra tuvo que pagar 1,320.000 reales vellón. Algunos eclesiásticos solicitaron personalmente, que se les ampliase el plazo para hacer viable el pago, como Martín Antonio Realde, abad de Arive11.

6 A.G.N., Cuarteles, Alcabalas, Donativos, leg. 9, c. 22 7 A.G.N., Cuarteles,…, leg. 9. c. 22, Contestación de Antonio Forres al decreto de José I, protestando por la orden que recibió de la Diputación, de ocuparse de la imposición de este gravamen 8 Archivo de la Catedral de Pamplona (A partir de ahora A.C.P.), leg. 7. Empréstito forzoso del clero de cien millones de reales vellón. Comunicación de Juan A. Llorente al cabildo y al deán de Pamplona el 2 de noviembre de 1808 9 A.C.P., leg. 7 Empréstito… Carta enviada por Llorente al deán y cabildo de la catedral de Pamplona con fecha de 19 de febrero de 1809. 10 A.C.P. leg. 7 Empréstito…, Representación del clero al duque de Mahón, documento sin firma. 11 A.C.P., leg. 7, Empréstito…, Solicitud del abad al cabildo de Pamplona el 18 de mayo de 1808

83

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Contribución de 116.965 reales vellón para atender los gastos de los hospitales. El duque de Mahón impuso el 4 de abril de 1809 otra nueva contribución a determinadas localidades navarras, para atender el mantenimiento de los hospitales. El pago de las contribuciones podía hacerse en especie o en dinero. La cantidad impuesta por el virrey era de 116.965 reales12. No tenemos datos acerca de las poblaciones que tuvieron que contribuir y la forma de efectuar el reparto. Año 1810, cambios administrativos y fiscales

Mediante decreto del Emperador, de febrero de 1810, se establecían 4 gobiernos militares comprendidos entre el Ebro y los Pirineos que se anexionabán a Francia, comprendían las regiones de Cataluña, Aragón, Navarra y Vascongadas. En Navarra se establece un Gobierno Militar dirigido y controlado por del general Dufour, más vinculado a Napoleón que a José I.

A partir de este momento se reforma el sistema tributario y se suprime el

régimen foral. En su lugar Dufour crea un Consejo de Gobierno compuesto de 15 miembros y 3 secciones, Hacienda con un superintendente, Justicia y Negocios eclesiásticos e Interior, con el superintendente de policía. Con estas novedades se suprimen las instituciones propias del Reino (el Virrey, el Consejo del Reino, la Corte Mayor, la Diputación, las Cortes y la Cámara de Comptos )

Ahora, no sólo había que mantener a las tropas de ocupación, como se venía

efectuando, también había que atender a los sueldos de los altos cargos institucionales y los gastos de la administración en general. La nueva situación administrativa suponía un aumento considerable de los costos y por ende conllevaba la reforma fiscal.

En este sentido, el gobernador militar de Navarra, general Dufour, decreto en los

primeros días de abril de 1810 nuevos impuestos, al considerar insuficientes las rentas de las aduanas y del tabaco. Las nuevas tributaciones gravaban sobre determinadas especies y conceptos. Los sueldos de los empleados públicos, al clero se le imponía una contribución fija y anual por 2,242.000 reales, al comercio y al sector industrial se le asignaba una cuantía fija y anual, millón y medio de reales al primero y un millón al segundo. En total se debía recaudar en Navarra algo menos de veinte millones de reales vellón anuales (19,070.500).

Algunos de los impuestos decretados por Dufour no se aplicaron o se gravaron parcialmente, como el impuesto del 12% sobre la renta de las casas, que fue publicado el 13 de marzo de 1810. Conocemos que en Tudela se confeccionó una estadística con la enumeración de las casas y sus correspondientes propietarios e inquilinos, detallando las rentas de los alquileres, incluso se llegó a fijar la cuantía del impuesto, arrojaba una suma de 44.763 reales y 10 maravedís, pero no hay constancia de su ejecución13.

En abril, de ese mismo año, se exigió medio maravedí por cabeza de ganado

lanar o cabrio, dos reales de vellón por cada arroba de lana churra y cuatro por lana fina. Juan Hernández, comisario de guerra, fue el encargado de gestionar el impuesto. Meses más tarde, habría que asumir nuevos impuestos, como el pago de 12 maravedís

12 A.G.N., Cuarteles, …, leg. 9, c. 26. 13 A.G.N., Papeles Hernández, leg. 12, núm. 88. Rolde efectuado por la ciudad de Tudela sobre la renta de las casas, 13 de marzo de 1810

84

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de plata por cada libra de vaca, carnero u oveja, consumida en cada municipio14. El tributo se impuso durante el mes de junio de 1810. La recaudación del mismo corría a cargo de los alcaldes y diputados de las cendeas15.

Afortunadamente para los navarros, la mayor parte de estos impuestos no

llegaron a efectuarse, debido a la sustitución del general Dufour por el conde Reille, en junio de 1810, implantándose en su lugar diversas contribuciones, destinadas a cubrir el gasto ordinario de la administración militar. El conde Reille, nuevo gobernador militar de Navarra, restableció la Diputación16, institución que había sido suprimida por Dufour. En la nueva Diputación (ilegítima), se suprimieron las atribuciones que poseía la Diputación del Reino, reduciéndola a mera portavoz de las autoridades militares francesas en Navarra. Sus funciones no iban más allá del reparto de las contribuciones y empréstitos entre los municipios.

Reille quería presentarse ante los navarros como el restaurador de las

instituciones forales, con el fin de acabar con el malestar provocado por la implantación de la nueva administración francesa. Pero esta vuelta a las instituciones forales en realidad fue una falacia, un señuelo, un cambio meramente nominal. Ya que la Diputación de Reille seguía teniendo las mismas funciones que el Consejo de Gobierno impuesto por Dufour. De manera que los seis miembros que constituían la Diputación ilegítima fueron nombrados directamente por Reille17. Su función principal consistía en el repartir las cargas tributarias.

Contribución de 8,621.000 reales. La Hacienda navarra tenía pendiente financiar

los gastos del gobierno francés y de su ejército, correspondientes a los meses de julio y agosto de 1810. La deuda ascendía a 2,157.756 de francos, equivalentes a más de 8 millones de reales18. Por este motivo Reille ordenó esta nueva contribución, ya que la Diputación (ilegítima) carecía de recursos para amortizar la deuda contraída. Reille decretó unas normas, indicando como debía efectuarse el reparto de los 8 millones. En sus artículos se comunicaba a los contribuyentes que los suministros entregados serían compensados en la nueva contribución que se iba a implantar en los meses siguientes. Se trataba de la nueva contribución fonciaria

El reparto de los 8,621.000 reales fue efectuado por la Diputación el 8 de agosto. Con dicha cantidad se debería cubrir únicamente los atrasos correspondientes a los meses que iban de mayo a agosto de 181019. La normativa para su cobranza, dada por la

14 A.G.N., Papeles Hernández, leg. 9, c. 59. Este impuesto a Navarra tiene fecha de 24 de mayo de 1910 15 A.G.N., Papeles Hernández, leg. 9, c. 60. 16 A.G.N., Actas Diputación, libro 19, fol. 145. 17 Miranda Rubio, F.: opus, … cit. pág. 170. La Diputación estaba compuesta por el barón de Bigüezal, por la merindad de Pamplona, el marqués de Montesa por Tudela, Joaquín Bayona por Sangüesa, Francisco Marichalar por la de Olite, Joaquín Navarro por Estella y Manuel Ángel Vidarte por el comercio. Todos ellos debían reunirse en Pamplona. La superintendencia de Hacienda y la dirección general de contribuciones debían remitirles la documentación correspondiente, para recibir información del estado de la Hacienda navarra y así poder asumir sus funciones. La primera vez que se reunió fue el 7 de agosto de 1810, la presidencia la ejerció Joaquín Bayona, antiguo y único diputado de la extinguida Diputación del reino. En esta primera sesión se acordó invitar para la siguiente a Juan Hernández, superintendente de Hacienda en Navarra. 18 La información que tenemos procede de las Actas de la Diputación, creada por Reille. Desconocemos si existieron impuestos similares que cubriesen los gastos del ejército durante los meses anteriores. A.G,N., Actas de la Diputación libro 19, fol. 147. Estado que remitió Reille a la Diputación, acerca de las cantidades necesarias para la liquidación de sueldos y otros gastos, 19 de agosto de 1810. 19 Idem Ibidem, fols. 153 y 154

85

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Diputación, quedó fijada en 16 artículos. En ellos se aludía a los atrasos en el pago de las contribuciones de algunas localidades, y se solicitaba a las autoridades municipales que tuvieran presente la riqueza de sus vecinos para llevar a cabo el reparto. Es más, para tener las máximas garantías de equidad, las autoridades locales podrían contar con la colaboración de vecinos de probado prestigio y honradez. Los bienes ubicados en Navarra contribuían a la Hacienda foral, aunque sus propietarios no residieran en el viejo reino. Las personas que poseían propiedades en varias localidades, estaban obligadas a tributar en cada una de ellas, en proporción sus bienes. Año 1811, nuevos cambios administrativos y fiscales. Primera contribución fonciaria

A partir de este año, el gobierno militar de Navarra quedó dentro del ámbito

territorial del Ejército del Norte que comprendía las regiones de la margen izquierda del Ebro, Vascongadas, Aragón, Navarra y Cantabria, así como las provincias de Burgos y Soria. La idea de Napoleón era que este vasto territorio se incorporase al Imperio Francés a cambio de Portugal.

El plan de contribuciones estuvo condicionado por las reformas administrativas

y políticas, el ejemplo más fehaciente será la nueva contribución fonciaria. Pero antes de que ésta entre en vigor, Reille impone a Navarra una contribución de 20 millones de reales, en los primeros días del año, con el fin de cubrir el déficit contraído el año anterior por el gobierno militar.

La contribución fonciaria era una contribución anual, única y directa, se impuso a las provincias ocupadas por el Ejército del Norte. Para fijar la contribución correspondiente a Navarra, se evaluó su riqueza agraria, comercial e industrial, basándose en un estudio sobre las rentas de Navarra durante el quinquenio de 1803 a 1807. Según dicho trabajo, su renta anual era de 78,500.000 reales sin descontar el diezmo y gastos de siembra que venían a ser las 2/5 partes del producto bruto. Los franceses gravaron el 10% de esa riqueza una vez que descontaron el diezmo.

La contribución se aplicó el 1 de agosto de 1811 para cubrir los gastos del Ejército del Norte, cuyo presupuesto se había evaluado en 250 millones de reales, de los que 200 se repartieron entre las provincias del Distrito Norte, y los 50 restantes se recaudaban de las aduanas, tabaco, bienes nacionales y de otras exacciones indirectas. A Navarra le correspondieron 20 millones de reales, de los que 9 serán en dinero y 11 en especie. Año 1812: Segunda contribución fonciaria.

Al año de haberse creado la primera fonciaria, el nuevo general en jefe del Ejército del Norte, Cafarelli, volvió a exigir, desde Vitoria, un impuesto similar al anterior que se denominó segunda fonciaria. Como en el 1811, el impuesto debía cubrir todos los gastos del Ejército del Norte y su reparto recaería en las provincias de Vizcaya, Guipúzcoa, Álava, Navarra, Santander, Burgos y Soria. Con carácter anual, como la anterior, y se recauda a partir del 1 de agosto, concluyendo su cobranza a finales de julio de 1813. También debía recaudarse en dinero y especie.

86

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Las provincias ocupadas por el Ejército del Norte tendrían que contribuir con 404.857 fanegas de trigo, 505.000 de cebada y 100 millones de reales en dinero. A diferencia del año anterior no se exigió, en esta ocasión, vino, legumbres y paja. A Navarra le correspondieron 105.000 fanegas de trigo, 135.000 de cebada y 19.449.776 reales en dinero. Burgos fue la provincia que más contribuyó, tanto en especie como en dinero; después le siguió Navarra.

Como en anteriores ocasiones, la contribución se hizo efectiva a partir de la

publicación del decreto. Los productos fueron entregados en los puntos que asignaron por los correspondientes Consejos de Intendencia. La contribución en dinero se abonaba en cuotas mensuales. Debido a que muchos de los municipios no habían acabado de satisfacer las contribuciones anteriores, se les apremiaba su entrega, ya que no podían iniciar la contribución de 1812 sin amortizar las cuotas pendientes. El Consejo de Intendencia de Navarra publicó las normas de reparto, responsabilizando de su cumplimiento a los justicias o alcaldes de los municipios. Año 1813, la situación bélica cambia

Antes de finalizar los plazos para el cobro de la segunda fonciaria, el 1 de agosto de 1813, la capacidad bélica de los franceses en Navarra había disminuido ostensiblemente. El 21 de junio de este año tuvo lugar la batalla de Vitoria y con ella la retirada de José I hacia Pamplona. El Rey llega a Pamplona el día 23 y la abandonaba la madrugada del 25 con dirección a Francia, le acompañaban 60.000 soldados20. En situación tan precaria, los franceses pronto quedaron cercados en Pamplona. En tales circunstancias, no pudieron exigir contribuciones más allá de la capital navarra. Ni siquiera se terminó de recaudar la segunda fonciaria.

Empréstitos

Las necesidades de la guerra obligarán a echar mano de los empréstitos, recursos adquiridos temporalmente por los franceses con la promesa de ser reembolsados posteriormente, pero no tenemos constancia de su devolución. No suelen recaer sobre la población en su conjunto, van dirigidos a un territorio concreto o a un sector determinado de población. Podían exigirse en dinero o especie. Fueron decretados por José I y el virrey de Navarra en los primeros años (1808-1809). A partir de 1810, estas exacciones disminuyeron a medida que se van imponiendo las contribuciones, no siendo tan necesarios para el mantenimiento de la guerra. Requisas

Como los empréstitos eran adelantos que posteriormente se devolvían. Por lo

general, las requisas gravaban en especie (carros de acarreo, ganadería, caballerías etc.). También se exigieron en los primeros años de la guerra y al final de la misma. Se fijan en territorios o comarcas concretas. La mayor parte fueron compensadas a través de las contribuciones, sobre todo a partir de 1810. La diferencia con los empréstitos fue su carácter de urgencia.

20 A.G.N., Guerra, leg. 21, c. 28. Relación de los sucesos más importantes ocurridos en Villava durante la guerra de la Independencia, documento enviado a la Diputación en 1817.

87

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Empréstitos y Requisas

Años: 1808 y 1809

Requisición de trescientos bueyes, fue ordenada el 30 de julio de 1808 por el comisario de guerra Avy, con el fin de abastecer al ejército sitiador de Zaragoza, bajo el mando del general Verdier. Debía efectuarse en todos los pueblos de Navarra, con la excepción de aquellos municipios que ya hubieran entregado raciones. El reparto lo hizo la Diputación del Reino, ya que conocía el territorio y sus recursos económicos. Con todo, la Diputación no vio con buenos ojos asumir tal responsabilidad, alegando que dicho encargo era contrario a las leyes del Reino. Pero acabó accediendo al reparto de los trescientos bueyes entre diecisiete localidades, pertenecientes a las merindades de Olite y Estella21.

Requisición exigida por el comandante de Tudela, en agosto de 1808 varios

pueblos de la merindad de Olite y Tudela tuvieron que atender las requisiciones arbitrarias que les impuso el comandante del destacamento militar de Tudela, sin tener en cuenta los recursos económicos de cada uno de los municipios afectados22. A Lerín se le exigió la entrega de quinientos robos de cebada y mil arrobas de paja, además de los suministros que ya había entregado23. La misma suerte corrieron Cárcar, Sesma, Andosilla, Dicastilo, Los Arcos, Azagra y Oteiza. Quejas que inmediatamente se trasladaron a la Diputación del Reino, que recomendó a las poblaciones implicadas que procurasen excusarse del pago del impuesto.

Requisición de 50 cabezas de vacuno. Una vez más se recurre a los impuestos

extraordinarios. El 17 de septiembre el mariscal Monçey, máxima autoridad militar navarra, después de consultar con la Diputación del Reino, solicitó al diputado del valle de Roncal cincuenta cabezas de vacuno, con el fin de reunir suficientes raciones de carne para atender el mantenimiento de las fuerzas de ocupación de Pamplona, amenazando con utilizar la fuerza si no las entregaban24.

Requisición de excedentes de granos a fines de 1808. El virrey de Navarra, Luis

de Balbi, duque de Mahón ordenó, a finales de 1808 ó principios de 1809, la requisición de los granos excedentes en Navarra25. El gobierno de José I debía devolver el valor de la requisición al precio de 15 reales vellón el robo de trigo y 12 el de cebada o avena. Alcaldes y regidores estaban obligados a comunicar a las autoridades francesas, las personas que disponían de sobrantes y exigirles hacer una declaración jurada de su cuantía, responsabilizando por igual en caso de omisión o engaño, tanto a los propietarios como a las autoridades locales.

21 A.G.N., Guerra. leg. 15. El reparto de los bueyes se efectuó de la siguiente forma: Peralta 25, Funes 12, Falces 25, Marcilla 12, Lerín 10, Mendavia 30, Lazagurría 8, Estella 23, Irache 36, Los Arcos 18, Dicastillo 10, Viana 48, y Santacara, Mélida, Traibuenas, Murillo y Cáseda 8 cada una. 22 A.G.N., Guerra., leg. 15. c. 36. 23 A.G.N., Guerra, leg. 15, c. 36. Representación dirigida por la villa de Lerín a la Diputación del reino, comunicándole que había suministrado a las tropas francesas 78 robos de cebada 45 cargas de paja, 125 cabezas de ganado, 1.400 raciones de pan, vino y carne, junto con 200 raciones de cebada y paja. 24 Archivo de la Junta del Valle de Roncal (A partir de ahora A.J.V.R.), Sección 4, leg. 2. Orden de la Junta Militar de Pamplona, dirigida al valle de Roncal de 17 de septiembre de 1808. 25 Desconocemos la fecha exacta en que se decretó la requisición. Posiblemente se dió entre diciembre de 1808 y enero de 1809, ya que el duque de Mahón sustituyó al virrey Negrete, duque de Cotadilla, el 24 de noviembre de 1808.

88

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Empréstito de 14 millones de reales de vellón. El primer empréstito que se exige

a Navarra fue el 2 de noviembre de 1808, se firmó en Vitoria por José I. Se trataba del mismo tributo que, días antes, se impuso a las provincias de Álava y Guipúzcoa26. Debían satisfacer catorce millones de reales las personas más acomodadas del Reino. Quedaron excluidos del empréstito los obispos, cabildos y encomiendas, ya que contribuían por otros conceptos.

Empréstito de 4,310.134 reales vellón, decretado en junio de 1809 por el Virrey, duque de Mahón. El reparto ascendió a 5,316.053 reales vellón. Se concedieron algunas rebajas por valor de 1,005.917 reales, por lo que el empréstito quedó reducido a 4,310.134 reales27. Su reparto no fue equitativo, algunas poblaciones se vieron forzadas a abastecer los puntos de almacenamiento casi de forma permanente, otras lo hicieron ocasionalmente, estas diferencias se deben a su ubicación geográfica, la proximidad a una ruta importante o su cercanía a un destacamento militar. Años 1810 – 1811 Requisición de 216.00 robos de trigo y 375.000 de cebada o avena. Fue decretada por Reille28 el 23 de julio de 1811. Las cuotas asignadas se entregaban el 1 de septiembre de 1811. Las guarniciones donde debían conducirse los granos eran: Pamplona, Estella, Tafalla, Sangüesa, Puente la Reina, Lodosa y Caparroso. Como se trataba de una requisición, los productos aportados se descontarían de la contribución que iba a decretarse en agosto de 1811, esto es, la primera contribución fonciaria, a razón de 32 reales el robo de trigo y 15 reales el de cebada y avena. Si el valor de los granos superaba la cuota de la contribución fonciaria, se abonaría la diferencia.

Año 1812

Requisición de trescientas caballerías. En febrero de 1812 el general Dorsenne decretó una requisición de trescientas caballerías, que debían repartirse entre las provincias de Burgos, Soria, Vizcaya, Álava y Navarra29. Setenta cabezas correspondían a la primera, treinta a la segunda, cuarenta fueron repartidas entre Vizcaya y Álava, mientras que a Navarra le correspondió el mayor número con ciento sesenta cabezas.

Requisición de excedentes de granos en abril de 1812. En ese año hubo mala cosecha en España y también en Navarra. Pese a ello se ordenó en abril una requisición de granos en Pamplona. El 23 de dicho mes, los vecinos tuvieron que declarar sus reservas de granos, una vez cubiertas sus necesidades. En su declaración algunos vecinos ocultaron parte de sus excedentes, como se comprobaría tras una inspección de graneros que se llevó a cabo en mayo. Ante el incumplimiento de muchos pamploneses, el gobernador de la plaza, general Abbé, ordenó que toda mercancía no declarada pasase a disposición del ejército30. 26 A.G.N., Cuarteles,…, leg. 9, c. 24. Los días 21 y 28 de octubre el rey José I impuso a las provincias de Álava y Guipúzcoa un empréstito obligatorio de seis millones de reales de vellón a cada una de ellas. 27 A.G.N., Cuarteles…, leg. 9, c. 26. Estado de las contribuciones y préstamos que impuso el gobierno francés a Navarra desde 2 de noviembre de 1808 y lo que restaba de cobrarse en 1811. 28 A.G.N., Cuarteles…, leg. 9, c. 28 29 A.G.N., Actas de la Diputación, lib. 29, fol. 309. Decreto del general en jefe del Ejército del Norte de España a la Diputación para que repartiese ciento sesenta caballerias entre las localidades navarras. 30 A.G.N., Reino., Gobierno francés, leg. 1, núm. 1. Decreto del general Abbé de 17 de mayo de 1812.

89

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Empréstito de 600.000 reales. El 28 de diciembre de 1812 se pide un adelanto

por esa cantidad en concepto de empréstito. Aunque, en esta ocasión, el impuesto lo deberán cubrir los vecinos más pudientes de Pamplona. Dicha exacción fue decretada por el general Abbé, con el fin de atender a los hospitales militares franceses de la capital. El abono de las cuotas se depositaría en casa del tesorero municipal, Sebastián Viguría, el 4 de enero de 1813. Sólo podía recaudarse el impuesto en dinero. La suma total ascendió a 629.800 reales, que fueron adelantados por 256 personas. La cuota máxima le correspondió al conde de Guendulain con 18.000 reales, siendo la cuota mínima de 500 reales. La comunidad de Recoletas contribuyó con 3.000 reales31. Año 1813 La retirada de los franceses

José I emprende la retirada en dirección a Francia. Comienza el bloqueo de Pamplona y la Ribera navarra se libera de franceses. En estas circunstancias se grava, el 5 de agosto de 1813, un Empréstito de 400.000 reales de vellón por el general Cassan, comandante de la plaza de Pamplona, como el anterior empréstito de 600.000 reales recaería en las personas más hacendadas de Pamplona, con la firme promesa de que se compensarán con Bienes Nacionales. Multas

Representan un medio de represión y de control social, pero al mismo tiempo era

una recaudación fiscal nada despreciable. Se implantaron tanto por las autoridades francesas como por las españolas a las personas que no acataban las órdenes dadas o apoyaban a la causa contraria. Se castigaba por tener familiares directos en la guerrilla voluntaria. Las primeras multas francesas se impusieron por atacar a los correos y pequeños convoyes Una de ellas recayó en la villa de Leiza, su valor fue de 55 onzas de oro. También la ciudad de Sangüesa fue castigada con 87 onzas de oro, además de sufrir un devastador saqueo, por colaborar con la guerrilla de voluntarios navarros. Estas sanciones también podían satisfacerse en especie. En 1810 el general Drouet, desde Vitoria, publicó unas recomendaciones a los navarros con el fin de que dejasen de apoyar a las guerrillas, al tiempo que les amenazaba con importantes multas.

Multa de veinte millones de reales vellón impuesta por el duque de Istría en el

año 1811. Fue la de mayor cuantía, decretada desde Valladolid por el general en jefe del Ejército del Norte, el duque de Istria, se castigó a los navarros por su apoyo incondicional a las guerrillas y por el asalto, en mayo de 1811, de un convoy francés en el alto de Arlabán. La Diputación pretendió que el duque de Istria redujera la multa, pero sus gestiones no tuvieron resultado positivo. La multa se dividió en tres cuotas.

En agosto de 1810, Reille nombró comisario de policía de Navarra a Jean-Pierre

Mendiry, cargo en el que se mantuvo hasta finales del año 1812. Fue muy conocido en Navarra por imponer numerosas multas, otorgando la libertad mediante soborno. Son muchas las referencias que muestran su inmoralidad y su dureza como jefe de la policía. Por iniciativa suya fueron procesados y ajusticiados muchos navarros. Tenemos constancia de que el día 8 de julio de1811, Mendiry envió un oficio a Juan Hernández, intendente de Hacienda, por el que daba cuenta de las multas que debían pagar varios 31 A.G.N., Papeles Hernández, leg. 8, núm. 57; y Guerra, leg. 17. c. 16. Reparto del Empréstito de 629.000 rs. v.

90

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ayuntamientos. La totalidad de todas estas imposiciones sumaba 4.358 raciones de pan, vino y carne, 500 de cebada y paja, así como 226 robos de cebada. El valor de todos estos productos era de 16.116 reales32. También encontramos por las mismas fechas sanciones en metálico exigidas a 7 vecinos de Estella, a 12 de Puente la Reina, a 3 de Cárcar, Andosilla y Peralta y a 2 de Pamplona. Las sanciones impuestas por Mendiry ascendieron aproximadamente a un mínimo de 370.000 reales. Suministros

Los suministros se realizaban en especie con el fin de mantener y alimentar al ejército de ocupación. Generalmente los productos aportados eran: pan, vino, carne, legumbres, sal y vinagre, así como cebada y paja para los caballos. También incluimos bajo este concepto los servicios de transporte de material de guerra, que los pueblos estaban obligados a desempeñar en detrimento de las faenas agrícolas.

En los suministros cabría diferenciar los entregados a las guarniciones militares

u otros puntos designados por las autoridades, y los aportados a las columnas volantes de tránsito. Tanto unos como otros deberían ser reintegrados posteriormente por el gobierno militar francés, mediante compensaciones en las contribuciones, desconocemos si se reembolsaron durante 1808 y 1809. A partir de 1810 parece que fueron admitidos en las contribuciones, ya que parte de ellas se satisfacían en dinero y el resto en especie, que servía para compensar los suministros entregados. Pero con un gran inconveniente, el precio de los productos lo fijaban las autoridades francesas, siempre por debajo del valor que alcanzaban en el mercado.

Las autoridades francesas recomendaban que los suministros se repartieran de forma equitativa. A pesar de estas advertencias, las entregas se hicieron de forma desordenada. Es más, algunos comandantes de las guarniciones exigían arbitrariamente víveres en localidades próximas a su guarnición.

Durante el año 1810, el mantenimiento de la tropa corrió a cargo de asentistas o

comerciantes, a quienes el gobierno militar les abonaba las raciones a 3 reales ración, 6 reales la ración de forraje y a 7 reales la estancia de enfermos en los hospitales

Lo suministrado en una ración era: 28 onzas de pan (unos 800 gms), media pinta

de vino (un cuartillo) 8 onzas de carne (unos 250 gms), 2 onzas de arroz o legumbre (60 gms) un poco de sal y vinagre, 20 libras de paja (unos 7 kilos) 13 libras de cebada (3,5 kilos). Se distribuía una ración por soldado, aumenta el número de raciones en función de la graduación, máximo el general al que le correspondían 8 ó 9 raciones para atender a sus ayudantes.

También se suministraron raciones a hospitales. En 1809 la media mensual de

enfermos era de 3.500. Había 11 hospitales en Pamplona 2 en Tafalla y uno en Tudela, Huarte, Puente la Reina La situación fronteriza de Navarra con Francia, le obligará a desempeñar un papel importante en la evacuación de los enfermos y heridos o en el tránsito de tropas hacia el sitio de Zaragoza.

32 A.G.N., Papeles Hernández, leg. 1, núm. 4. Oficio de Mendiry a Juan Hernández, el 8 de julio de 1811.

91

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Igualmente, se suministraron víveres a las tropas aliadas y a las guerrillas de voluntarios. El ejército regular permaneció en dos ocasiones en Navarra. La primera en el otoño de 1808, tras la retirada de los franceses hacia el Ebro, como consecuencia de Bailén, dominando los ejércitos de Aragón y Centro una parte de Navarra, unos meses antes de celebrarse la batalla de Tudela (23 de noviembre de 1808). La segunda, cuando los ejércitos angloespañoles sitian Pamplona, al final de la contienda, a partir de julio de 1813 hasta comienzos de 1814. También hay que tener en cuenta los suministros efectuados a la guerrilla voluntaria, que no era cuestión menor, al alcanzar ésta un elevado número de efectivos, similar al de un ejército regular. Quebranto económico que suponen estas exacciones Contribuciones.

Es arriesgado ofrecer el importe total que supuso el coste de la guerra en Navarra por estos conceptos. Existen diversos factores que dificultan el intento. Algunas contribuciones resulta difícil cuantificarlas, al gravar unas tasas impositivas a determinados productos. En Navarra, se decretaron dos contribuciones de esas características. Una en el año 1808, que gravaba el 8% los granos, líquidos y ganados. La otra, un año después, con el 12% sobre la venta de carne. En la primera resulta complicado conocer la cuantía total del impuesto al no disponer de documentación sobre el valor de la cosecha durante ese año. En la segunda, la complejidad se acentúa al no disponer de datos, ya que es difícil conocer la carne que se consumía en Navarra.

El resto de contribuciones de las que tenemos constancia de su implantación, fueron: Noviembre de 1808 (clero)………………..1,320.000 reales de vellón Abril de 1809 ………………………………116.965 “ “ Agosto de 1809 …………………………..3,301.005 “ “ Agosto de 1810 ………………………… 8,621.000 “ “ Enero de 1811 …………………………20,000.000 “ “ Agosto de 1811 (primera fonciaria)… 20.000.000 “ “ Agosto de 1812 (segunda fonciaria)… 26,982.776 “ “

El valor de todas estas contribuciones, desde la ocupación francesa hasta 1813, suman 79,341.746 reales. La mayor cuantía corresponde a los años que van de 1810 a 1812, años que coinciden con los gobiernos militares en Navarra.

Empréstitos

Aunque los empréstitos debían descontarse de las contribuciones, no siempre

esto se cumplía. Según el decreto de José I de 23 de abril de 180933, los empréstitos se reembolsarían con cédulas hipotecarias, admisibles en el pago de bienes nacionales. Pero recelamos que el valor de todo lo adelantado en concepto de empréstitos fuera reintegrado. Los franceses no llegaron a transformar en desamortización, lo que había sido simplemente un secuestro de la propiedad eclesiástica, y mucho nos tememos que el valor de los empréstitos, en buena medida, se deba sumar al monto formado por las contribuciones.

33 S.H.M., Colección del Fraile, vol. 298, pags 163 - 166. Decreto de José I, de 23 de abril de 1809, por el que se prohibe imponer contribuciones extraordinarias.

92

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Los empréstitos alcanzaron una cifra aproximada de 12,329.800 reales distribuidos de la siguiente forma:

Noviembre de 1808 …………………. 7,000.000 reales vellón Junio de 1809 ……………………….. 4,300.000 “ “ Diciembre de 1812 …………………………629.000 reales vellón Agosto de 1813 ……………………………..400.000 “ “ Requisas

En los primeros años de la guerra se echa mano, con cierta facilidad, de las

requisas. Algunas las conocemos de forma indirecta. Ahora bien, desconocemos la forma y los criterios con los que se llevó a cabo su reparto entre los municipios. En algunos municipios, en los que había guarnición militar francesa, sus comandantes realizan arbitrariedades sobre la población, al exigir víveres y vituallas sin justificación. Aunque las requisiciones debían reembolsarse, desconocemos los precios de los productos y no siempre fueron compensadas. Las requisiciones que tenemos constancia fueron:

Requisición de trescientos bueyes en el año 1808. Requisición de excedente de granos en enero de 1809. Requisición de 216.000 robos de trigo y 375.000 de cebada o avena en julio de 1811. Requisición de 160 caballerías en 1811. Requisición de granos en abril de 1812. Multas

En cuanto a las cuantías impuestas en concepto de multas, cabría constatar como

mínimo, una multa impuesta a Navarra por el general en Jefe del Ejército del Norte, Bessières, en julio de 1811 de 20 millones de reales y la suma de las sanciones impuestas por Mendiry a los navarros que arroja la cifra de 370.000 reales. Suministros

La apreciación global de los suministros entregados a la tropa francesa resulta

muy difícil de ofrecer, ya que la falta de datos es evidente. Con todo, podemos adelantar una cifra mínima, basándonos en los informes que hace el comisario ordenador de Navarra en el año 1811, según el número de raciones mensuales suministras en 6 guarniciones, era de 350.000 raciones de víveres y 48.000 de forrajes, lo que suponía un gasto anual mínimo de 4,200.000 raciones de víveres y 576.000 de forrajes. Si ese número de raciones lo multiplicamos por 3 reales que se estima el coste de la ración. Obtenemos una cifra mínima de 12,600.000 reales anuales en concepto de suministros a las guarniciones militares. No hemos tenido presente en el cálculo las raciones que se exigieron con el paso de las tropas de tránsito, ni el suministro a los hospitales. Por tanto el nuestro es un balance es de mínimos. Conclusiones

93

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La financiación de la Guerra en Navarra http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El coste mínimo entre contribuciones, empréstitos y multas fue de 112,341.000 reales. Lo que equivale a unos 22 millones de reales anuales de impuestos. No están calculados los suministros que se hacen a las tropas y a los hospitales, así como las imposiciones en concepto de requisas.

Según el censo de la riqueza territorial, comercial e industrial de Navarra durante

el quinquenio de 1803 a 1807, utilizado por los franceses para asignar a Navarra la contribución fonciaria, se consideraba una renta media anual de 78,500.000 reales brutos. Había que descontar 2/5 destinados al gasto de producción y diezmo que era de 31,400.000 reales quedando líquidas 47,100.000 reales para abordar las necesidades de una población de 225.000 habitantes. Teniendo en cuenta que la mitad de la renta líquida era para impuestos, esto es, habría que descontar, como mínimo, entre 22 y 26 millones de reales en concepto de impuestos. Quedaba escasamente 1/3 para mantener a la población navarra.

El año 1811 fue fatídico para Navarra, ya que se tuvieron que abordar cuantiosas

cargas. Se contribuyó con 20 millones de reales desde el 1 de febrero, una requisición de trigo y cebada en el mes de julio y seguidamente en agosto se impone la primera contribución fonciaria a pagar en dinero o especie. Al enorme esfuerzo económico realizado por los navarros ese mismo año, hay que añadir una multa de 20 millones de reales, impuesta por el general en jefe del Ejército del Norte, Bessières, como castigo a Navarra, por su colaboración con la guerrilla voluntaria.

Así que Navarra tuvo que hacer frente al pago de 40 millones de reales de vellón entre agosto de 1811 y el mismo mes de 1812, En la realidad, la cifra descenderá hasta los 30 millones de reales, ya que los diez restantes sirvieron para compensar los víveres entregados hasta agosto de 1811. Con todo, no dejaba de ser una cantidad muy considerable para los recursos que disponía Navarra.

En resumen, las consecuencias de la guerra a medio plazo cabe señalar un

empobrecimiento generalizado de la población, junto con la desorganización de las estructuras productivas, pérdida de campos y cosechas, así como cabezas de ganado. La venta de los bienes concejiles se llevó a cabo en perjuicio de los campesinos más necesitados, ya que dichas tierras eran alquiladas a bajo precio, privando a los más necesitados de unas rentas necesarias para poder vivir. Todo ello da lugar a un malestar social materializado en el bandolerismo. Por último se genera una enorme deuda de guerra que pesará extraordinariamente sobre la hacienda navarra.

94

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La gestión económica en el ámbito municipal: El Ayuntamiento de Málaga

Pedro Luis Péres Frías (Universidad de Málaga)

La Guerra de la Independencia en Málaga presenta tres períodos claramente

diferenciados, definidos por la presencia, o no, en la ciudad del ejército napoleónico. En la primera época que se extiende desde el inicio del conflicto hasta el 4 de febrero de 1810, la capital vive la guerra sin sufrir directamente los rigores bélicos, bajo el gobierno fiel a Fernando VII. En la segunda, desde el 5 de febrero de 1810 al 28 de agosto de 1812, la población vivirá bajo el dominio francés, con una presencia continua de la amenaza de los guerrilleros y del ejército español apoyado por el británico, debido sobre todo a la cercanía de la serranía rondeña y la plaza de Gibraltar; esta circunstancia hará que la guarnición presente en Málaga sea relativamente abundante y que sus habitantes perciban directamente las consecuencias de la lucha. Tras dejar el ejército de José I la capital, ésta volverá definitivamente al lado fernandino y la guerra se volverá a alejar para los malagueños1.

Al cambio de gobierno “central” se une, incluso, la variación en la forma de

representación de esta autoridad en la primera época. En efecto, la potestas inicial de las Juntas locales se verá sustituida por la Suprema Junta Central a partir de septiembre de 1808. Además, tras el interregno del gobierno josefino, la autoridad nacional se hará presente en Málaga bajo las Cortes de Cádiz y la Constitución de 1812.

Sin embargo, el gobierno de la ciudad, con el Ayuntamiento, mantiene cierta

continuidad que permanece en los casi seis años de guerra. Por ello la gestión de éste en el ámbito económico será también, en cierta forma, continuista. Con presencia de los mismos responsables en distintas épocas, pero sometida a las variaciones y disposiciones de gobiernos de distintos.

La influencia de la guerra en la economía malagueña y, sobre todo, en la forma de

gestionar los recursos del Cabildo Municipal es el objeto de este trabajo. Si bien, la complejidad de los datos y la amplitud de las fuentes, junto a su extensión, nos obligan a un necesario ejercicio de síntesis que permita una aproximación inicial, por ello nos centraremos en los años de ocupación francesa, época en la que el rigor de la guerra se

1 Sobre el desarrollo del conflicto en Málaga existen varias obras que permiten acercarse a él desde diversas perspectivas. Sin ánimo de ser exhaustivos citaremos algunas de ellas: MENDOZA RICO, José, Historia de Málaga durante la revolución santa que agita a España desde marzo de 1808, Málaga 2003, introducción y notas de OLMEDO CHECA, Manuel; OLIVA – MARRA LÓPEZ, Andres, “La invasión francesa en Málaga”, en Revista Gibrálfaro nº 3, 4 y 5, Málaga 1953 - 1954; GRASSET, Alphonse, Málaga provincia francesa (1811 – 1812), Málaga 1996, traducción del original Málaga: province française, Mª cruz Toledano; ESPINAR CASAJU, Ana María, Málaga durante la primera etapa liberal (1812 – 1814), Málaga 1994; RUBIO – ARGÜELLES, Ángeles, Apuntes históricos malacitanos (1808 -1812), Málaga 1956; OLIVA – MARRA LÓPEZ, Andrés, Teodoro Reding en la España de su tiempo, Málaga 2002; REDER GADOW, Marion y MENDOZA GARCÍA, Eva (Coords), La Guerra de la Independencia en Málaga y su provincia (1808 -1814), Málaga 2005; ALCÁNTARA ALCAIDE, Esteban, Málaga frente a la Guerra de la Independencia, 1808 – 1812, Málaga 1996; TORRE MOLINA, Mª Jose de la, La música en Málaga durante la era napoleónica (1808 - 1814), Málaga 2003.

95

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

hace más patente en la provincia de Málaga y su capital, dejando para posteriores ocasiones el estudio de detalle y en profundidad de la economía municipal malagueña entre 1808 y 1814. La gestión del Municipio bajo las Juntas

En mayo de 1808 Málaga vivió la incertidumbre de los hechos del dos de mayo

de Madrid. Su conocimiento a través de bandos y noticias de diferentes signos no influyeron en la gestión del Ayuntamiento malagueño, si bien la designación de su regidor, el Conde de Puertohermoso, como representante para la Asamblea Nacional de Bayona (convocada por Napoleón tras la abdicación de Carlos IV y la renuncia de Fernando VII a sus derechos sucesorios) daría lugar a posteriores gastos y polémicas por la forma de afrontarlos2.

No será hasta el día treinta y uno de mayo cuando la ciudad de Málaga se sienta plenamente en guerra con los franceses, con la convocatoria de un cabildo que se reunió en la casa del gobernador de la plaza, el general Teodoro Reding, quien después de conocer la formación de una Junta de Gobierno en Sevilla y el llamamiento de ésta al alzamiento contra los galos, decidió su convocatoria3. Al día siguiente, se constituía una Junta de Gobierno en la que estarán presentes, además del propio Reding como gobernador, pero también como corregidor, varios miembros del Ayuntamiento malagueño: los regidores D. Justo Martínez de Baños, Alcalde Mayor, D. Fernando Ordóñez, teniente de Alférez mayor, y D. José de Ortega y Rengel, Regidor preeminente; y el Síndico del Común y Procurador general, D. Luis Monsalve y Monsalve. En principio, la misión de la junta era tratar del alistamiento voluntario de vecinos y determinar todos los particulares encaminados a la lucha contra los franceses4. Por ello pronto se convertiría en el interlocutor con el Ayuntamiento malagueño, extendiendo su actuación aún despues de erigirse la Junta Central y pasar a convertirse en Junta de Observación, Defensa y Gobierno.

La especial situación en que se encuentra la ciudad en estos primeros momentos con reclamaciones de ayuda, tanto por parte de la Junta de Sevilla, como desde Granada (cabecera de la Capitanía general a la que pertenecía la plaza), y la ya apuntada proximidad de Gibraltar. Hace que desde el primer momento se planteen dificultades al Cabildo malagueño que trata de evitar desde el mismo instante de la constitución de la Junta. Así se decide comunicar su formación tanto a la Junta de Sevilla, como al Regente de la Real Chancillería de Granada y al Comandante general del Campo de San Roque5.

En efecto, la formación de la Junta de Sevilla y sus peticiones habían llegado

también a Granada, donde se erigió una similar, titulada “Suprema” como la sevillana, en la noche del 30 de mayo; ésta inmediatamente reclamó al municipio malagueño su ayuda y le dio las primeras instrucciones económicas para atender la guerra: todos los caudales pertenecientes a la Real Hacienda debían trasladarse a la Tesorería principal de

2 A(rchivo) (Municipal) de M(álaga), Actas Capitulares, vol. 198, Copia de la Orden del Gran Duque de Berg para que se nombren representantes para la Diputación general que se reunirá en Bayona, fecha 19 de mayo de 1808, ff.255r – 256v. La orden se discutiría en sendos cabildos de 23 y 24 de mayo, nombrando en este último al Conde de Puertohermoso, ff. 262v y 264v al 266r. 3 A. M. M., Actas Capitulares, vol 198, ff 267r – 267 y 279r y 279v. 4 A. M. M., Actas Capitulares, vol 198, ff. 280r – 285v. 5 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 198, f. 284v.

96

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

la Intendencia de Granada para atender a la manutención de las tropas y en el alistamiento se debía proporcionar 4 reales diarios a los incorporados6. Esta orden, firmada el 31 de mayo y dirigida al Corregidor y Ayuntamiento de Málaga, no sería tratada en el cabildo hasta el 4 de junio, una vez constituida la Junta malagueña, cuando se decidió comisionar al Alcalde mayor para que realizase las tareas de alistamiento, si bien pronto D. Justo Martínez de Baños dejaría estas tareas alegando enfermedad.

Las reclamaciones económicas de Granada y Sevilla plantearon problemas casi de

inmediato. Así, el 16 de julio se enviaron desde la primera 30 órdenes en las que se comunicaba a los pueblos del partido malagueño la cantidad asignada a cada uno en un repartimiento de 12.000.000 de reales que se había fijado en todo el Reino de Granada; la finalidad era atender las necesidades de armamento y abastecimientos que necesitaba el ejército para mantenerse en pie de guerra contra los franceses7. En un principio, el Ayuntamiento las remitió a la Junta de Gobierno de Málaga para que determinase lo que debía hacerse; pero ésta se desentendió, señalando que no se había dirigido a ella la de Granada y que además había una orden anterior, del 11 de ese mismo mes, sobre los mismos aspectos procedente de la de Sevilla.

La orden aludida señalaba a la junta malagueña que en asuntos de Hacienda sólo

debía aceptar órdenes de la de Sevilla, quedando dependiente Málaga de las autoridades granadinas en asuntos de justicia, Tribunal Territorial, y militares, Capitán General. Si bien en este último caso pretendía la junta sevillana reservarse la dirección de la guerra y las cuestiones relativas al ejército levantado contra el francés8.

Lo cierto es que en el período inicial de la guerra, entre el 1 de junio de 1808 y el

24 de enero de 1810, la Tesorería de la provincia de Málaga gestionó una serie de fondos para atender a las necesidades, directas e indirectas, de la guerra9. En ese tiempo el Ayuntamiento de Málaga ha de colaborar con la Junta de Observación, Defensa y Gobierno. La presencia de miembros del Cabildo Municipal en esta Junta permite defender los intereses de la ciudad en un aspecto tan relevante como el control de ingresos y gastos dedicados a mantener el esfuerzo bélico. Así formarán parte de la mencionada institución el Corregidor D. Teodoro Reding, Teniente General y Gobernador de Málaga; los Regidores D. José de Ortega y D. Justo Martínez de Baños (Alcalde mayor), este último tras la marcha de Reding a Tarragona ocuparía el cargo de Corregidor Regente; D. Fernando Ordóñez, Regidor y Alférez Mayor del Ayuntamiento. Y el Síndico Personero D. Luis Monsalve.

En ese tiempo, se recaudaron 45.849.545 reales y 21 maravedíes para atender a

los gastos de la guerra, mientras que los pagos a los que se hicieron frente sumaron 45.845.941 reales y 13 maravedíes. La relación completa de ambos aspectos queda reflejada en el Apéndice nº 1, pero si se agrupan en grandes conceptos, en función de su aplicación directa o no a asuntos militares, los gastos directos militares suponen poco más del 60 % (27.546.031 reales), dedicándose el 40 % restante (18.299.910 reales) a satisfacer gastos indirectos. Como se muestra en la

6 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 198., ff. 276r y 276v. 7 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 198., f. 323r. 8 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 198., f. 303r. 9 Archivo Díaz de Escovar, Legajo 24, 7.12.1. Relación de los caudales que entraron en la Tesorería de la Provincia de Málaga y su distribución en todo el tiempo de la Junta de observación, defensa y gobierno … Málaga 15 de junio de 1813.

97

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Tabla 1, los gastos directos militares comprenden entregas a unidades, Tesorerías y entidades, pagos a personal, sueldos, pensiones y socorros, pagos de vestuario, equipo, suministros, transportes y los costes de la fortificación y armamento.

Tabla 1: Los gastos directos militares en Málaga (1808 - 1810) Resumen gastos militares Reales Unidades 4.292.960 Otros personal 51.832 Vestuario 566.567 Equipo 1.117.144 Tesorerias 1.431.500 Suministros 15.437.559 Sueldos 1.246.704 Transportes 16.653 Entidades 2.119.735 Fortificación y armamento 1.265.377 Suma 27.546.031

A pesar de esta circunstancia la gestión municipal durante esta época no fue muy diferente a la que se había realizado en tiempos anteriores. Predomina más la preocupación por cuestiones internas como el control de precios y el comercio. Un ejemplo de ello es la solicitud de los mesoneros de Málaga al Cabildo pidiendo la reforma y arreglo del arancel de las posadas, realizada en un memorial el 17 de Enero de 1809, que daría lugar a un informe de los Diputados Sobrefieles, con fecha 30 de ese mismo mes10. En efecto, la petición de los mesoneros fue tratada en el cabildo de 19 de enero, acordando los capitulares pasar el memorial Sres. Diputados Sobrefieles, los del Común y Síndico para que informasen sobre ella11. El mismo día que estos presentaron su informe, se volvió a ver en cabildo el memorial junto con lo informado por el juzgado de Sobrefieles, y en su virtud se reformaron los Aranceles bajo las reglas que recomendaba dicha Diputación12. Aunque en ambos documentos se hacen referencias a la situación en que se encontraba la ciudad, no se hace mención directa de la guerra. Constatándose un incremento de precios respecto al año 1808: “se ha formado uno para el presente con notable diferencia del de el año anterior”, las dificultades para encontrar suministros de paja o la escasez de trajinantes: “en éste en que ha cesado el tráfico en la mayor parte por la saca de gente destinada a la arriería y dirección de la restante a los puntos del ejército de necesidad ha de resultar menor venta”, junto a los malos usos de algunos mesoneros que pretendían subir los precios “cuando les acomode”.

El control de cuentas se mantenía como en años anteriores y así, en el cabildo de

9 de octubre de 1809, se vio un certificado del Contador de la Junta de Propios y Arbitrios de Málaga, D. Francisco Alonso Cid de Vivar, al que acompañaba las cuentas producidas por su tesorero, D. Miguel del Castillo, correspondientes al año 1808; y se acordó se pasasen a D. Antonio Pizarro, Capitular, y D. Juan Doroteo del Postigo, Síndico del Común Procurador General, para que las inspeccionasen e informasen13.

10 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 199, ff. 81r – 84v. 11 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 199, f. 68v. 12 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 199, f. 106v 13 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 199, ff. 398r y 398v.

98

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Por otro lado, las necesidades militares impulsarían a la Junta Central a ordenar, a

principios de diciembre de 1809, el préstamo forzoso de la mitad del oro y plata que tuviesen los particulares. En efecto la Instrucción, publicada el día 6 de este mes, establecía que todos los vecinos y habitantes estarían obligados a entregar por vía de préstamo forzoso la mitad del oro y plata labrada que tuviesen en su poder; con la posibilidad de redimir dicha mitad dando su importe en metálico, a razón de veinte reales por onza en la plata, y a trescientos veinte en el oro; y si alguien quisiese darla, no por vía de préstamo sino gratuitamente o su valor, quedaba reducida la mitad a sólo la tercera parte14. Sin embargo el desarrollo de los acontecimientos haría inútil la medida, ya que difícilmente se llegará a aplicar en la mayoría del territorio libre que pronto quedaría reducido, en Andalucía, a Cádiz y pequeños núcleos de la serranía rondeña y las proximidades de Gibraltar. La gestión durante la ocupación francesa

La entrada en Andalucía del ejército de José I, a principios de 1810, y la posterior ocupación de prácticamente toda la región, fueron especialmente traumáticas para la Ciudad. En efecto, su resistencia inicial – breve pero significativa – propició la brutal represión y el saqueo de la población por las unidades ocupantes; a ello se uniría la imposición de fuertes sanciones económicas. La situación impulsó al Ayuntamiento a potenciar medidas que, de algún modo, permitiese a la ciudad ganarse el favor real; entre estas disposiciones destacaría la creación de unidades de diversa índole que serían sufragadas en muchos casos por el municipio malagueño; así, entre marzo y septiembre de 1810 se formaron en la ciudad de Málaga un Regimiento de Milicia Cívica (RD 6 de marzo de 1810), un Escuadrón de Caballería Cívica (RD 9 de marzo de 1810), Regimiento infantería de línea Fijo de Málaga, también denominado Regimiento infantería de línea nº 6 (marzo de 1810), Compañía de Cazadores de Montaña (RD 31 de marzo de 1810), Compañías de Caballería de la Costa (RD 31 de marzo de 1810), Brigadas de Escopeteros (RD 2 de agosto de 1810), Unidades de Guías y la denominada Partida de Villarreal.

El 7 de marzo de 1810, Gonzalo O´Farrill firmaba en Málaga un oficio, dirigido

al Corregidor y Ayuntamiento de esta ciudad, con el que remitia una copia del Real Decreto, de fecha seis de marzo, que disponia se formase un Regimiento de Milica Cívica de dos Batallones de a seis compañías, nombrando al mismo tiempo los oficiales que lo integrarían. Señalando:

“Al Coronel digo lo conveniente para que cuanto antes se realice su formación, y espero que V.S.S. con su celo y patriotismo contribuirán eficazmente por su parte para que a la mayor brevedad pueda este Cuerpo empezar a hacer el servicio a que se le destina.”15.

La Ciudad conoció la noticia al día siguiente, cuando en cabildo de 8 de marzo de

1810, presidido por D. Justo Martínez de Baños, Alcalde mayor y Corregidor, y al que concurrieron los Regidores: D. José de Ortega y Rengel, D. Francisco de Paula Ayala, D. Luis de Molina, D. José Tentor, D. Manuel Rengel, D. Andrés de Ortega, D. Andrés

14 A. M. M., Actas Capitulares, vol 199, ff. 537r – 538v. 15 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 20r y 20v.

99

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Suarez (Diputado del Común) y D. José de Lara (Síndico). Se trató el citado oficio del Ministro de la Guerra. Acordándose por la Ciudad “se guarde, cumpla y se imprima repartiéndose en la imprenta por el diarista para conocimiento del público colocándose aquí el original.”16.

El 13 de ese mismo mes, D. José Cervera comunicaba al Corregidor de Málaga

una orden, de fecha 9 de Marzo, por la que se disponía la creación de un Escuadrón de Milicias Cívica en la ciudad, denominado “Guardia de Honor de Málaga”. En él se establecía la doble dependencia de la nueva unidad de los ministros de Interior y de Guerra17. La comunicación y el decreto fueron vistos por el Ayuntamiento malagueño en cabildo, al día siguiente de ser firmada aquella, acordando quedar enterada la Ciudad18.

Además de estas unidades se crearía un regimiento de infantería de línea, cuya

formación sería casi simultánea a la Milicia Cívica. Así, tras la breve ocupación de Málaga por los serranos mandados por Valdivia, ocurrida el 20 de marzo de ese mismo año, el Ministro de la Guerra O´Farrill felicitaba a los malagueños por su conducta durante la misma; aprovechando la ocasión para solicitar informes sobre los progresos en la formación del “regimiento fijo”, cada 8 días. La petición, realizada a los cuatro días de la incursión, se justificaba en la creencia de que hechos así debían unir los ánimos de todos los buenos ciudadanos y les haría buscar su apoyo y defensa en sus propios esfuerzos. En caso contrario, bastarían siempre unos pocos malévolos para turbar el sosiego de las ciudades de mayor población19.

La incursión de José Valdenebro en la capital fue brevísima, pero dio pie a que el

Conde de la Conquista, Capitán General de la Costa y Reino de Granada, recordase la orden dictada por José I sobre desertores y dispersos, ante las pretensiones de aquel de realizar alistamientos: “Sirva a V.S. de gobierno que cuando el ejército francés entró a la fuerza en esta ciudad, publicó bando como vencedor para que todos los desertores y dispersos se retirasen a sus casas si no querían servir, y si querían se alistasen en Cuerpos Españoles”20. La situación de inseguridad daría pie al establecimiento de otras unidades menores, como las compañías de Cazadores de Montaña, y la revitalización de otras ya existentes, como las compañías de Caballería de la Costa, a finales de ese mismo mes de marzo.

La creación de todas estas fuerzas no sería suficiente para garantizar la seguridad

de la ciudad y su entorno. Al menos eso parece, puesto que el 2 de agosto de ese año, todavía se crearían las brigadas de escopeteros en los cuatro Reinos de Andalucía, para vigilar los caminos que salían de las poblaciones. Siendo establecidos los detalles de su formación en una orden general del ejército del Mediodía, de fecha 11 de agosto. El Cabildo malagueño comisionó, el 6 de septiembre, a sus capitulares D. Nicolás Muñoz y D. Dionisio Juan Cavallero para estudiar la forma de aplicar las disposiciones del decreto y la orden general, los cuales presentaron un detallado informe una semana más tarde.

Lo cierto es que, a partir de marzo de 1810, las necesidades de equipamiento y

16 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 29r y 29v. 17 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 35r y 35v. 18 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, f. 48v. 19 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 37r – 37v. 20 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, f. 38v.

100

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

manutención de las nuevas unidades pasarían a ser objeto preferente del ayuntamiento malagueño, destacando sobre todo las cuestiones relacionadas con las milicias cívicas y el regimiento fijo de Málaga.

Una de las principales preocupaciones de las Autoridades malagueñas, tanto

municipales como provinciales, será el garantizar los suministros a las tropas. Inquietud que estaba impulsada desde el propio gobierno josefino, con sucesivas reformas administrativas que se reflejarían en la organización municipal.

La estructura económico-administrativa en Málaga durante la ocupación francesa (1810 -1812).

Una vez tomada la ciudad de Málaga por las tropas del General Sebastiani, el 5 de febrero de 1810, la estructura del Ayuntamiento y sus atribuciones no sufrieron modificaciones pero esta situación sufriría pronto modificaciones. El 17 de Abril de 1810 José I firmaba un Real Decreto estableciendo la división del Reino en prefecturas y subprefecturas para unificar el gobierno civil de los pueblos21.

Para el gobierno civil se dividía España en treinta y ocho prefecturas, cuyas

capitales eran Alicante, Astorga, Barcelona, Burgos, Cáceres, Ciudad - Real, Ciudad – Rodrigo, Córdoba, Coruña, Cuenca, Gerona, Granada, Guadalajara, Huesca, Jaén, Lérida, Lugo, Madrid, Málaga, Mérida, Murcia, Orense, Oviedo, Palencia, Pamplona, Salamanca, Santander, Sevilla, Soria, Tarragona, Teruel, Toledo, Valencia, Valladolid, Vigo, Vitoria, Jerez y Zaragoza.

Cada prefectura se dividía a su vez en subprefecturas, correspondiendo a Málaga

dos con cabecera en Antequera, Osuna; mientras que Ronda era cabecera de una subprefectura dependiente de Jerez.

Las subprefecturas se dividirían en municipalidades. Quedando los límites de

aquellas y el número de municipalidades, pendientes de desarrollo por decretos particulares.

Las competencias de cada uno de éstos, establecían la cadena de dependencia de

la municipalidad. Así, se decía, en cada prefectura habrá un magistrado encargado, bajo el nombre de Prefecto, del gobierno civil, de la vigilancia sobre la administración de rentas y de la policía general. Habrá también un consejo de prefectura, y una junta general de prefectura. Las atribuciones del Gobierno civil eran muy variadas:

- La vigilancia sobre la dirección e inversión de los bienes y rentas pertenecientes

a las municipalidades y a los cuerpos o establecimientos públicos. - Los empleados municipales y la policía urbana. - Los hospitales y establecimientos de beneficencia. - La vigilancia sobre la salubridad pública. - Las cárceles en cuanto concierne a la manutención de los presos y la salubridad. - Los hospicios y casas de misericordia. - La instrucción pública y los establecimientos literarios y científicos.

21 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 499r – 502r. La comunicación que se inserta en el libro de Actas está firmada por José Cervera, primer Prefecto de Málaga, en el mes de Mayo.

101

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

- El comercio. - La agricultura y policía rural. - Las manufacturas, artes y oficios. - Las obras públicas, bajo cuyo nombre se comprenden los puertos de comercio,

la navegación interior, y los canales. - Las guardias cívicas.

Los prefectos dependían, en general, del ministro de lo Interior con quién debían

tratar los temas comprendidos en estos puntos. Pero en los aspectos económicos, como la vigilancia sobre la administración de rentas, dependían del ministro de Hacienda. El Real Decreto aclaraba que dicha vigilancia comprendía a: “todo cuanto corresponde a la recaudación de contribuciones públicas, y la inspección sobre los que están encargados de ella”. El control por los prefectos de la gestión municipal quedaba asegurado, ya que serían ellos los que recibirían las peticiones y recursos de las municipalidades o de los particulares, en las materias de sus atribuciones, y, una vez tomados los informes necesarios, debían aplicar a los casos respectivos aquellos arbitrios o providencias, que ofreciesen las leyes, decretos o reglamentos gubernativos, que estuviesen en vigor. Únicamente cuando se presentase alguna duda, o caso no prevenido, debían dar cuenta al ministerio respectivo con su dictamen.

En el control de la gestión económica y fiscal intervendría, también, el Consejo

de Prefectura. Este organismo, que debía existir en todas las prefecturas, conocería instructiva y gubernativamente de todos los negocios que, en el ámbito de la misma, bien concernieran a la cuota, repartimiento y exacción de las contribuciones que se hubiesen de percibir -por cuenta del Estado, o por la de las municipalidades-, o bien tuviesen relación con los contratos entre el fisco y los particulares, o entre los particulares y las municipalidades, para la ejecución de toda clase de obras públicas, o por consecuencia de la ejecución de tales obras. Además, cuando se tratase de algunas dificultades relativas a la propiedad de las fincas, se remitiría a las partes ante los tribunales ordinarios; pero las municipalidades no podrían emprender ningún pleito de esta naturaleza sin que precediese la autorización del Consejo de prefectura.

El tercer elemento de control, a nivel de las prefecturas, era la Junta General de

Prefectura. Ésta debía repartir las contribuciones directas entre las subprefecturas y decidir sobre los excesos que hubiere en la cuota de las contribuciones; también eran las encargadas de examinar las cuentas anuales de los prefectos, relativas a los gastos de los fondos que se hubiesen puesto a su disposición por la propia junta general. Las juntas generales tenían que remitir al ministro de Hacienda, por medio del prefecto, sus informes sobre estos puntos; pero, además, debían enviar al ministro de lo Interior su dictamen acerca del estado de la provincia, proponiendo los medios que juzgasen más oportunos para su mejora, pudiendo también enviar una diputación para presentar directamente al Rey sus peticiones.

Un escalón intermedio entre el prefecto y los municipios era la Subprefectura.

En cada una de ellas había un subprefecto y una junta general de subprefectura. El subprefecto depende del prefecto, su misión es ejecutar, y hacer ejecutar, las órdenes que recibe de éste y dar su parecer acerca de las quejas, o peticiones, que los particulares, o las municipalidades les dirijan, sea colectiva, sea individualmente. Mientras que la junta general de subprefectura haría el repartimiento de la cuota de contribuciones que tocase a su demarcación, entre las municipalidades que la

102

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

componen, y enviaría el estado de este repartimiento al prefecto. La gestión de las ciudades y pueblos quedaba a cargo de las Municipalidades,

que sustituían a los Ayuntamientos, que dependerían únicamente de los prefectos, en cuanto concerniese al gobierno interior de aquellos, siempre bajo las órdenes del ministro de lo Interior. Los encargados de dirigir, controlar y ejecutar esta gestión eran llamados genéricamente “empleados del gobierno”, pero en las municipalidades continuaron denominándose Corregidor y Regidores. El número de estos últimos variaba en función de la población de cada localidad: las municipalidades más pequeñas (menos de 2.000 vecinos) tendrían sólo dos regidores; las de tamaño intermedio (entre 2.000 y 5.000 vecinos), cuatro; y en los grandes pueblos y las ciudades (más de 5.000 vecinos) la cifra podía oscilar desde seis a diez y seis regidores, según su población.

El corregidor era el único encargado del gobierno de la municipalidad, contando con la ayuda de uno de los regidores, el primero, nombrado entre ellos, que se encargaba de la policía urbana y rural. Los demás asistían al corregidor o al regidor encargado de la policía en el ejercicio de sus funciones.

Como órgano de participación vecinal se crearon las Juntas municipales, que

debían ser nombradas en concejo abierto por los vecinos contribuyentes de la misma municipalidad, eligiendo sus componentes de entre ellos mismos. Variando el número de aquellos según la categoría de la localidad: las de 1ª (cuya población no pasaba de 2.000 vecinos) diez individuos; las de 2ª (entre 2.000 y 5.000 vecinos) veinte; y las de 3ª (todas las que pasen de 5.000) treinta. Estas Juntas debían tratar los intereses particulares de las municipalidades, como era el nombramiento o propuesta de sus regidores - salvo en las de 3ª categoría -, el repartimiento de contribuciones directas entre los vecinos, el examen de las cuentas anuales del corregidor y los regidores en el gobierno de la ciudad, así como formar el presupuesto anual de las rentas y de las cargas de la municipalidad. Esta última operación se debía realizar el mes de diciembre, debiendo ser aprobado el presupuesto por una autoridad superior: el prefecto en los pueblos comprendidos en la primera; el ministro de lo Interior, oído el parecer del prefecto, en las municipalidades comprendidas en la segunda; y finalmente, el Rey en las de la tercera, una vez oído el informe del ministro del Interior y el consejo de Estado.

La forma de nombramiento de los regidores variaba en función de la categoría de la localidad, en las de 1ª eran designados directamente por la junta municipal; en las de 2ª la junta municipal se limitaba a presentar una lista de doble número de candidatos para los empleos de su gobierno, siendo el prefecto el que nombraba los cargos entre los propuestos en la lista; mientras que el Rey se reservaba estos nombramientos para las municipalidades de 3ª. Habitualmente estas nominaciones se harían en el mes de diciembre para el año siguiente, pudiendo ser elegidos los miembros de las juntas municipales o cualquier otro vecino contribuyente. En cualquier caso, sólo podían ser privados de sus empleos por el Rey; aunque los prefectos podrían suspender provisionalmente a los corregidores y regidores. En el caso de que el prefecto juzgase que un empleado municipal merecía ser procesado formalmente por delitos cometidos en el desempeño de su empleo, remitiría los documentos justificativos al ministro de lo Interior, con cuyo informe, y oído el consejo de Estado, el soberano decidía si se había de proceder contra el acusado. Otros aspectos económicos financieros que incumbían a las municipalidades eran la compra venta de bienes raíces y la formación de presupuestos. En el primer caso,

103

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

para vender o comprar bienes raíces, o darlos en enfiteusis, las municipalidades debían solicitar la correspondiente autorización a la Corona; los prefectos debían enviar las peticiones de las municipalidades al ministro del Interior, resolviendo acerca de ellas el Rey tras oír al consejo de Estado. El arrendamiento de las fincas de la municipalidad, en los términos ordinarios, y el de las contribuciones pertenecientes a la misma sólo requerían la autorización del prefecto, debiendo ejecutarse en subasta pública. El mismo procedimiento se aplicaría para ajustar la ejecución de las obras por cuenta de las municipalidades.

La nueva estructura de gestión establecida por el gobierno josefino en Málaga,

con numerosas juntas encargadas de diversos ramos, no resultaría demasiado efectiva. Así, el 28 de septiembre de 1810, el Prefecto de Málaga, José Cervera, ordenaba al Corregidor que convocase a cabildo el día 29 de septiembre a las 10 de la mañana, anunciando su asistencia y la de los miembros de las Juntas de Contribuciones y de Subsistencias22.

La orden fue cumplida por la Municipalidad, celebrando el día señalado un

cabildo dedicado monográficamente a tratar la proposición del Sr. Prefecto de que la Municipalidad se hiciese cargo de todas las funciones que hasta entonces habían desempeñado las Juntas de Contribuciones, Subsistencias y demás. Así como que aquella tomase el patrocinio del fomento de las Artes e Industrias útiles, y muy particularmente el de los Hospicios y Hospitales23.

Con la presidencia de D. Josef Cervera, concurrieron el Sr. Corregidor, los Sres.

Regidores e individuos de las Juntas de Contribuciones y Subsistencia: D. Fernando Ordóñez y Gamboa, D. Luis de Monsalve, D. Francisco Cisneros, D. Feliciano Molina, D. Diego Josef Benítez, D. Juan Pomar, D. Guillermo Terry, D. Alonso Ponze, D. Manuel Rengel D. Nicolás Muñoz, D. Josef Echeverry, D. Alonso del Pino, D. Pedro Ines, D. Dionisio Cavallero, D. Juan Coming, D. Juan de Membiela y D. Josef de Lara, Síndico del Común

El Prefecto hizo presente la indispensable necesidad de que el Ayuntamiento

tomase a su cargo, como una obligación nata, propia y privativa, el desempeño de todas las funciones que antes de restablecerse el buen orden han corrido a la particular dirección y cuidado de las Juntas establecidas con el nombre de Contribuciones, Subsistencias, y demás, por que siendo idénticos los objetos en lo formal, y unos los vecinos que han de concurrir a absorber las atenciones a que miran, se toca la complicación de disposiciones, y la molestia y aflicción de los contribuyentes por distintos conductos que no pueden conciliar entre si las respectivas circunstancias de consideración que a cada individuo sean debidas para no aliviar a unos con gravamen de otro, resultando por consiguiente el más pronto y expedito despacho de los negocios incidentes, pues entendiéndose la Prefectura derechamente con la Municipalidad (como corresponde y practica en todos los pueblos de su comprensión) ésta aunque divida en secciones o diputaciones puede llevar el régimen de antecedentes, cesando el gasto de nuevos, y extraños dependientes asalariados que acrecientan la carga que ha de pesar sobre la población de que es un verdadero y legítimo representante el Ayuntamiento, en cuya probidad, conocimientos y Amor Patrióticos podía descansar tranquilamente. 22 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 200, f. 312. 23 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 200, ff. 346v – 348v.

104

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Igualmente manifestó era tan regular como conforme al espíritu de reciente superior orden que esta Municipalidad tomase a su patrocinio el fomento de Artes e Industrias útiles, y muy particularmente el de los hospicios y hospitales examinando sus establecimientos respectivos, fondos de su dotación, objetos en que se invierten, medios con que adelantarlos sin gravamen, y demás que conduzca a formar unos presupuestos breves, que ofrezcan todo el conocimiento necesario a decidir sobre punto tan interesante en que se versa la conservación de la vida humana, ya en los Niños Expósitos que abandonados, o por la improporción de lactancia, mueren sin llegar a la adolescencia, ni una décima parte según opinión pública, ya en los huérfanos que perecen por falta de sustento, o viven aniquilados en la escasez, y ya en los enfermos que fallecen más bien por defecto de socorro que por fuerza de la enfermedad, todo lo cual podía remediarse con el celo y esmero, de los caballeros Capitulares que componen esta distinguida Municipalidad, meditando los recursos oportunos al efecto; La que impuesta de las dos proposiciones que anteceden, después de haber conferenciado en razón de ellas lo que estimó oportuno, Acuerda adoptar el pensamiento respectivo a que aspiran, y para determinar con el pulso, meditación y acierto que es debido, determinó el practicarlo en otro cabildo.

Éste se realizó el 4 de octubre de 1810 y a las dos proposiciones del Prefecto de

supresión de las Juntas y fomento de las Artes, reunión de Hospicios y demás, se unieron dos informes de Nicolás Muñoz y de Dionisio Caballero. Primero se leyeron las dos proposiciones hechas en el anterior por el Sr. Prefecto; y a continuación D. Nicolás Muñoz mostró dos papeles que dijo incluir, uno su dictamen, y otro el del Sr. D. Dionisio Cavallero, los cuales fueron leídos con otro relativo a los arbitrios que debían adoptarse para que tuviese efecto lo contenido en dichos dictámenes; la Ciudad, en su consecuencia, determinó se fuesen pasando a los Sres. Capitulares y Síndico por antigüedad para que una vez mejor impuestos del tema, se pudiera decidir el asunto en el cabildo del lunes de la semana siguiente24.

En efecto, cinco días más tarde se volvieron a ver las dos proposiciones

presentadas por el Sr. Prefecto, la primera sobre reunión a esta Municipalidad de las Juntas de Contribuciones y demás establecidas para atender a las cargas que se le han impuesto o impongan a este vecindario; y la segunda sobre reunión también de establecimientos Piadosos. Asimismo se tuvieron presentes los dictámenes que presentó el Sr. D. Nicolás Muñoz, como también el otro papel de arbitrios meditados para poder acudir por el pronto a lo más urgente de las referidas cargas; tras nuevo debate y deliberación se acordó por unanimidad aprobar en todas sus partes y particulares que contienen dichos dictámenes, estimándose estos y el contesto del papel de Arbitrios como expresa y terminantemente la resolución de la Municipalidad ; pero en atención a considerarse más efectivo el de la venta de las tierras correspondientes al caudal de sus Propios nombrados Prado y Fresneda , por ser como son de la mejor calidad, lo que podría ser causa de que sacadas a subasta haya quien prontamente las compre y entregue su valor, desde luego se da comisión a los Sres. D. Luis de Monsalve y D. Alonso del Pino para que como Diputados de la Municipalidad supliquen con la mayor energía al Sr. Prefecto, autorice la enajenación de la citada propiedad del Prado y Fresneda; y con el fin de tenga efecto todo lo propuesto en los dictámenes se pasen los oficios correspondientes a los Capitulares señalados en uno de ellos para que se dediquen al desempeño de sus respectivos encargos, y otro a la Junta de Contribuciones para que

24 A. M. M. , Actas Capitulares, vol 200, f. 349v.

105

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

teniéndolo así entendido cesen los vocales no comprendidos en este acuerdo, dándose de todo conocimiento al Sr. Prefecto25.

Para atender a las necesidades que se le presentaban, la Municipalidad estudió

su reorganización en función de los asuntos que los propios Regidores consideraron preferentes:

1º. La Policía para precaverse de la epidemia. 2º. La exacción de contribuciones. 3º. Su recaudación y depósito. 4º. La subsistencia de la tropa. 5º. La formación de partidas de escopeteros. 6º. La reunión de establecimientos piadosos. En una propuesta sin fecha, pero incorporada a las Actas Capitulares del Cabildo

malagueño del año 1810, se indicaba que para atender aquellos era más conveniente el subdividirse en seis comisiones, cada una encargada peculiarmente de uno de los ramos indicados, y obligadas todas a dar conocimiento a la Municipalidad reunida del resultado de sus tareas para instrucción y conocimiento del cuerpo, y oír la opinión de sus individuos en los casos que convenga26. Según esta propuesta, la denominación, composición y atribuciones de estas seis comisiones sería la siguiente: Comisión de Policía, a cargo de D. Francisco del Bastardo Cisneros, del que se indicaba “continuará en este interesante encargo del bien público, su experiencia y celo nos tranquiliza, de que teniendo en consideración la epidemia que se ha manifestado a cortas distancias, velará en que se sostenga la salubridad por la limpieza, y promoverá cuantas medidas de precaución le dicten sus conocimientos, y los de facultativos de quien puede oir la opinión.” Comisión de Contribuciones, formada por D. Manuel Rengel, D. José Tentor y D. Juan Comyn. Debería reunir de todas las que paga o se impongan al Pueblo, según lo prevenido por el Sr. Prefecto, con facultad de nombrarse auxiliares de entre los Sres. que componen la Junta de la misma denominación que ha de cesar, estará a su cuidado:

1º. La continuación del arreglo de la contribución impuesta por el Excmo. Sr.

General Conde Sebastiani. 2º. La de los arbitrios creados para el Regimiento nº 6. 3º. Los que se han concedido a la Junta de Subsistencia para auxiliar su encargo. 4º. Los que se establezcan por la Ciudad para llenar sus diferentes cargas. 5º. Cualquiera otro de toda clase y procedencia que corresponda al público interés.

Esta Comisión sólo entenderá en formar las notas que designen los deudores a los recursos públicos y pasarlas a la comisión de recaudación. También hará los presupuestos de las cargas, réditos probables de impuestos adoptados para desempeñarlas, y arbitrará la creación de otros si fuese necesario, o la supresión del que juzgue gravoso cuando las circunstancias lo permitan. Comisión de recaudación, encomendada a D. Luis Monsalve y D. Pedro Ines Ruiz del Portal. Recibidas las notas de la de contribuciones procederá a la recaudación de los 25 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 386r y 386v. 26 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 373r – 374r.

106

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

arbitrios indirectos, y de los directos, cuidando en estos últimos de reunir las partidas que cada individuo deba por diferentes ramos, para que se le apremie por una suma, que será la del total reunido de su débito. Tendrá caja con dos llaves donde custodiará los caudales, haciendo en ella semanalmente la entrada. No podrá hacer distribución, ni disponer de los caudales, pues ésta es atribución del cabildo pleno como se explicará. Comisión de subsistencias, integrada por D. Dionisio Juan Caballero y D. Nicolás Muñoz. Debían continuar formado parte de la Junta de Subsistencias junto a los demás individuos que había designado el General. Al estar sus deberes fijados por órdenes superiores, estos Capitulares sólo se limitarían a dar en los cabildos las noticias de sus tareas que eran indispensables para que la Municipalidad actuase con acierto en sus tareas generales. Comisión de escopeteros, con D. Luis de Molina y D. Juan de Menviela. Obedeciendo el decreto del Duque de Dalmacia que establecía las brigadas de Escopeteros, debían observar las reglas que la Municipalidad aprobó, y resultan del plan que se había dirigido al Mariscal para su aplicación en la ciudad. Comisión de establecimientos piadosos, a cargo de D. Alonso del Pino y D. José Echeverry. Para que las acertadas intenciones del Sr. Prefecto se cumplan, indagarán el instituto de cada uno de los que existen, su actual estado y recursos, después de examinarlo prolijamente y oír aconsejarse; formarán el plan de reunión de los establecimientos piadosos, que comprenda las reglas de su organización, economía y administración. Designarán el público edificio que por su extensión y localidad convenga más para tan útil establecimiento. Estado de las rentas que actualmente gozan. Presupuesto de lo que costáran reunidos. Resultará el déficit para que la Municipalidad arbitrie medios de llenarlo.

Por regla general cada comisión podría hacer lo que juzgase más conveniente en

la organización de su encargo y formación de oficina, la que la necesitase, dando conocimiento a la Municipalidad de las medidas que hubiere adoptado para que se tuvieran en consideración y se trate de la economía de empleados, estos de preferencia deberían sacarse de los que gozasen sueldo de los fondos públicos, sea de propios u otra oficina.

En cuanto a la Municipalidad se señalaba: Tendrá dos cabildos plenos de

precisión, sin necesidad de citación atienden, los lunes y jueves de cada semana. En el primero se tratará de los asuntos generales que ocurran, y del particular de levantar impuestos proporcionados a las urgencias, abolición de los que sean superfluos o gravosos. En el segundo se oirá a las comisiones que cada una dará idea sucinta de sus tareas. Según las urgencias se asignarán sumas con proporción a los caudales existentes, por libramiento contra la caja a favor de la comisión a quien se concedan, se examinarán los planes que cada comisión haya formado relativos a su encargo, se controvertirán las correcciones o mejoras de que sean susceptibles para que recaiga la aprobación y ejecución. Contribuciones y abastecimiento, problemática y soluciones en 1810.

Ya en 13 de julio de 1810, se dictaba una circular en la que se participó a los

107

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Administradores de diezmos y Fieles de cillas, que en virtud de Real resolución debía exigirse en todo el Reino un segundo diezmo, o décima parte de los frutos por una sola vez, que además del Eclesiástico tendrían que pagar los cosecheros para el indispensable mantenimiento de la tropa. Como consecuencia de ella, el Prefecto José Cervera dictaba el 9 de agosto de ese año una instrucción para la cobranza de este segundo diezmo en la provincia de Málaga27.

Durante ese mes de agosto, las medidas para atender tan importante aspecto se

suceden y el día 16 se publica una instrucción provisional para la subministración de raciones a las tropas imperiales y españolas, y en la exacción de contribuciones para el mismo objeto28. Ocho días más tarde, el 24 de agosto, el Prefecto comunica la creación de la Junta de Subsistencias en Málaga al Ayuntamiento de la ciudad29; simultáneamente, la propia Junta de Subsistencias enviaba un oficio al Corregidor y Regidores remitiendo la citada instrucción y señalando una contribución de 2.274.000 reales a la ciudad30.

Según el Prefecto, la justificación para crear la Junta sería la necesidad de no

tolerar por más tiempo la desigualdad en las contribuciones para los suministros de las tropas, exigidas en la mayor parte a los labradores, que había sido imposible arreglar en el justo modo de que pesasen equitativamente sobre todo el vecindario de la Provincia, “por que las imperiosas circunstancias del momento no han dado lugar a poderse ejecutar como deseaba”. Esta circunstancia era la que le había llevado a crear, en conformidad del Real Decreto de 11 de abril de 1809, una “Junta general de subministros” en la cabezera de la provincia para que con arreglo al espíritu del R. D. entendiese en: “la subministración de raciones, tanto a las tropas Imperiales, como a las de S.M.C. en esta Plaza y su Provincia, y exigir por vía de contribución, emprestito o como más convenga, los fondos necesarios para cumplir con asunto tan interesante”.

Como la situación económica de la provincia malagueña no era muy satisfactoria,

como el propio José Cervera reconocía, la herramienta más obvia para que la nueva junta cumpliese sus cometidos eran las contribuciones. Puesto que aunque se habían puesto a su disposición los arbitrios contenidos en el Real Decreto de 8 de Septiembre de 1809, estos eran insuficientes por distintas causas:

“ya por la incapacidad de sus rendimientos en todo tiempo a sostener la provisión, y ya porque en el día son cortísimos sus valores por la situación en que los insensatos y malévolos so color de libertar la patria la destruyen y devastan, han puesto las comunicaciones y relaciones necesarias para la colectación de estas gracias en el más infeliz estado”.

Por ello el Prefecto decidió pasar a la misma Junta los conocimientos y datos

necesarios para que hiciese los repartos “más arreglados posibles” entre los pueblos de la Provincia, con el fin de que sus vecinos contribuyesen proporcionalmente a sus fuerzas. Las órdenes de la Junta a estos efectos debían ser respetadas y cumplidas; así como facilitarle las relaciones, noticias e informes que necesite y pida

27 Archivo Municipal de Málaga, Biblioteca, Sección 26, nº 60. 28 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 355r – 356v. 29 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 359r – 360r. 30 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 357r -358r.

108

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El control de la liquidación y pago de los suministros en la provincia estaría a cargo de la Junta, de los que llevaría la debida cuenta y razón general, todas las Municipalidades y Autoridades de los pueblos o cualesquiera otros encargados en los suministros debían presentar en la Dirección de Provisiones los que ejecutasen, de acuerdo con las reglas que la Junta comunicaría para gobierno y uniformidad de todos, anotando en cuenta de las contribuciones lo que importe, y se excediese, y satisfaciendo lo que falte. Las citadas Municipalidades debían dirigirse a la Junta de Subsistencia en todo lo concerniente a contribuciones extraordinarias y suministros, por quien se prestarían los auxilios que sean posibles.

Los miembros de la Junta de Subsistencias, al mismo tiempo que remitían la

instrucción citada y fijaban la contribución de 2.274.000 reales para la ciudad de Málaga, mostraban su predisposición a colaborar en la tarea encomendada:

“los individuos que componen esta Junta, deseosos de contribuir al bien público, han admitido sin repugnacia el encargo que se les ha hecho, a pesar de las fatigas y trabajos que les ha de producir, y aplicarán, a que tenga efecto el plan de igualdad que se propone, sus tareas, conocimientos, desvelos, y cuanto penda de su arbitrio”.

En efecto, las primeras medidas adoptadas por la Junta fueron la redacción de la

repetida instrucción31, y un reparto para adquirir fondos en metálico, granos, carnes y otros suministros para el aprovisionamiento de los ejércitos; el cual, aunque fuese reducido a dinero, no dejaría de admitir “en cuenta y parte” las especies indicadas. Con el reparto se esperaba conseguir la equidad en el costo, y el alivio de los tenedores de granos, etc., pagándoles lo que diesen fuera de contribución, para no privar a los labradores ni tragineros de seguir sus respectivos negocios. Para asignar las cantidades correspondientes a cada municipio se había partido de un presupuesto aproximado del importe a que debían ascender los suministros, al que se le dedujeron lo que habrían de rendir los arbitrios generales destinados a este ramo, practicando un reparto de lo que sería necesario cubrir para atender seis meses de provisión, de acuerdo con las contribuciones reales de cada uno de aquellos.

En éste le correspondió a la ciudad de Málaga 2.274.000 reales, que el

Ayuntamiento debía proceder “inmediatamente” a repartir entre los vecinos y hacendados de su término por la misma regla que se repartían las contribuciones reales. La urgencia era tal que se instaba al cobro de las cuotas inmediatamente, puesto que los más de dos millones deberían entrar en la Tesorería de la Junta a lo largo del mes de Septiembre. Además, en caso de no cumplirse el plazo, daría lugar a que se enviase un comisionado con tropa auxiliar para la exacción de la cuota.

Los miembros de la Junta son conscientes, desde el principio, de que no se puede

garantizar absolutamente que estas medidas eviten nuevas conscripciones y demás incomodidades que, dicen: “trae la necesidad del momento, y que no puede evitarse en muchas circunstancias, siendo imposible preveer todo lo posible de suceder”. Por ello, el objetivo de la Junta es asegurar que los suministros que se hagan en cualquier parte de la Provincia serán abonados puntualmente como corresponde, repartiéndose la carga sobre todos los pueblos sin excepción alguna y con la mayor igualdad;

31 A pesar de estar datada ocho días antes de los oficios, probablemente se redactaría una propuesta que fue sometida a la aprobación previa del Prefecto. Por lo que podríamos considerar que la Junta de Subsistencias estaba ya planeándose desde primeros de agosto.

109

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

independientemente de quién los haya entregado: los factores de la provisión o la Justicia, en los pueblos donde no existía aquel cargo. Además, pretendían asegurar el pago de los suministros hechos por las Justicias de los pueblos antes de la creación de la Junta, sin perjuicio del ingreso en la Tesorería de la contribución señalada, puesto que aquellas entregas debían ser primero examinadas y liquidadas por la Dirección general de Provisiones de la plaza de Málaga, a quien se había encargado su ajuste y revisión.

La nueva Junta sabía de la incomodidad del sistema de la contribución, pero lo

consideraba un medio imprescindible, sin el cual sería imposible realizar la empresa que se le encargaba; por ello, para tranquilizar a los municipios de la provincia, se comprometió desde el principio a procurar el alivio de los pueblos representando al Prefecto y al Rey, en caso necesario, para conseguir los arbitrios particulares que cada uno de ellos propusiese de los aprovechamientos comunes a favor de su vecindario, para que les fuesen reintegradas las cantidades que anticipasen por esta contribución. Además de prometer que si hubiese algún sobrante lo repartiría proporcionalmente entre los contribuyentes. Declaraciones que, como veremos, resultaron inútiles ante las crecientes necesidades de las tropas presentes en la provincia malagueña que propiciaron continuas reclamaciones de fondos por parte de la Junta. Por otro lado, la composición y origen de los arbitrios destinados a las subsistencias, entre los que se hallaban los productos de tercias, noveno, excusado y segundo diezmo, empujó a la Junta a realizar una llamada de atención a los ayuntamientos para que procurasen evitar desfalcos y, por el contrario, hiciesen la recaudación más ventajosa posible, por los sujetos encargados de ella; ya que si se conseguía el máximo rendimiento de aquellos se podría llegar al “alivio universal de los contribuyentes”. Reclamando además que cada ayuntamiento, guardando la mayor igualdad posible, cooperase al cumplimiento de sus disposiciones “por el bien general y particular de esta Provincia”.

Como hemos dicho, las reglas tanto para el suministro de raciones a las tropas

imperiales y españolas al servicio del Rey José, como para la exacción de contribuciones para el mismo objeto, se fijan desde los inicios de la Junta de Subsistencias en la Instrucción provisional dictada el 16 de agosto 32. La razón de estas normas era que la Junta consideraba imposible, aunque tuviese a su disposición los medios necesarios en metálico y efectos, acudir instantáneamente al suministro de lo necesario en los diversos puntos donde fuesen precisos, ya por el paso de las tropas, ya por la fijación de destacamentos, cuerpos o partidas; por lo que era indispensable lo ejecutasen las Justicias por si, donde no hubiese factores de provisiones, auxiliando a aquellos que tenía distribuidos la provisión principal de víveres de Málaga, en los lugares que hasta entonces le había parecido convenientes, y a los ambulantes que marchasen con las tropas, si fuese necesario.

Así, respecto a los repartimientos de contribuciones se disponía que las Justicias

de los pueblos que estuviesen encabezados, una vez recibida la comunicación de cuota asignada por la Junta para el suministro de provisiones, procederían con acuerdo de las Municipalidades e intervención del Cura y Síndico, a exigirla por repartimiento entre sus vecinos igual que se hacía para las contribuciones reales; las cuales servirían de modelo, con las correcciones y moderaciones que fuesen justas, para que la carga pesase sobre todos proporcionalmente.

32 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 355r – 356v.

110

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

En caso de que la población gozase de la exacción de derechos Reales por Administración, las Justicias con las Municipalidades y concurrencia de los Curas, Síndico y Administrador de Rentas – una vez recibida la comunicación – debían determinar la forma más conveniente: exigir la contribución directamente entre los vecinos, por un repartimiento proporcional a las posibilidades de cada uno; o bien recargar derechos sobre los consumos, o algunos otros objetos que permitiesen completar la cuota asignada. En este último caso debían proceder al recargo inmediatamente para pasarlo a la aprobación del Prefecto; pero si se adoptase la contribución directa, no se pasaría el aviso hasta no estar efectuada. De todas formas, ni el repartimiento, ni la ejecución del pago en el plazo prefijado, deberían detenerse por ningún pretexto, causa, ni motivo; para lo cual, cualquier incidente se resarciría y decidiría sumaria y gubernativamente sin la menor demora, y el agravio que resultase debía ser satisfecho “puntualísimamente”.

En cuanto a la forma de hacer efectivas las cuotas recaudadas, inicialmente y a

causa de la necesidad urgente de fondos, cada pueblo debería ingresar en la Tesorería de la Junta la respectiva cantidad repartida a lo largo del mes de septiembre siguiente, bajo el apercibimiento de apremio militar, y demás que hubiese lugar, según fuese la demora y su procedencia. En caso de que los pueblos administrados se decidiesen a gravar con contribuciones indirectas el vecindario, en lugar de la directa proporcional, para no perjudicar el ingreso en la Tesorería, las Justicias y Municipalidades deberían repartir la mitad del importe de la contribución entre los vecinos más pudientes - en calidad de empréstito pagadero con lo que los arbitrios o medios que hubiesen adoptado fueran a producir - dicha mitad se ingresaría en Tesorería en todo el mes de septiembre siguiente, mientras que la otra se prorratearía en los cinco meses subsecuentes, hasta cubrir el total repartido.

En cualquier caso la conducción y custodia estaría a cargo de los pueblos, los

cuales no quedarían exonerados de sus cuotas, hasta que éstas quedasen entregadas en la Tesorería de la Junta. Para facilitar el pago de la contribución se admitiría cubrir la tercera parte de su importe en efectos - trigo, cebada, tocino, carne, etc -, siendo de buena calidad, graduándose sus valores por el precio que tenían el 15 de agosto. Al igual que ocurría con las cantidades en metálico, sería responsabilidad de cada pueblo el entregar las especies de su cuenta en los almacenes de la Dirección de Provisiones, o en los puntos que señalase el Director de la misma; en este caso la distancia de los puntos de entrega no podría exceder a la que hubiese desde el pueblo contribuyente a la capital.

Además de la recaudación de las contribuciones la mayoría de los pueblos y

ciudades se verían obligados a suministrar raciones, tanto de víveres como de forraje, con la finalidad de que éstas no faltasen a las tropas. Por ello la Junta de Subsistencias dedicaba un amplio apartado de su Instrucción a este aspecto. Las raciones deberían componerse de los géneros, número y peso fijados (Ver Tabla 2), entendiéndose todo de buena y corriente calidad; en caso contrario los que la suministrasen serían responsables de los perjuicios que se ocasionasen.

Tabla 2: Composición de la ración diaria para las tropas francesas

VÍVERES Cantidad FORRAGES Cantidad Pan

24 onzas o 18 de galleta. Cebada Almud y medio

111

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Carne, 8 o 6 de tocino. Paja 20 libras33 Arroz u otra legumbre.

2 onzas

Vino. un cuartillo o la cuarta parte de aguardiente

Leña 2 libras. Sal Una treintena parte de

libra

Al margen de las reglas administrativas concernientes al régimen interno de las

tropas en este ámbito, los ayuntamientos y Justicias debían entregar a los suministradores un testimonio de precios corrientes y poder que debían unirse al resto de la documentación para reclamar el pago en la oficina de provisiones de Málaga. Asimismo, en los casos urgentes y precisos, las Justicias facilitarían por conscripción las especies que pidiese el factor correspondiente, teniendo el mayor cuidado de que la carga se repartiese proporcionalmente, según el número y facultades de los vecinos tenedores de la especie. Por supuesto, el compromiso de la Junta era que todo lo que diesen los vecinos además de sus contribuciones les sería pagado puntualmente, y que ellos mismos, sin necesidad de otra concurrencia, podrían presentarse a cobrar lo que hubiesen dado con los abonos de la Justicia.

La creación de la Junta de Subsistencia había sido precedida por la formación de

un detallado presupuesto para determinar el costo de la manutención anual de 6.000 hombres de Infantería, 2.000 de Caballería y 200 enfermos; éste fue aprobado por el Prefecto el 23 de agosto y, un día después se establecía un reparto entre los pueblos de la Provincia de 4.700.000 reales para cubrir la mitad del déficit puesto de manifiesto en dicho presupuesto34. Estos documentos serían incorporados pocos meses más tarde a un detallado informe que la Municipalidad malagueña envió al General Sebastiani para justificar su delicada situación económica: “Expediente formado con motivo del Presupuesto que se entregó al Excelentísimo Sr. General Conde Sebastiani el 7 de octubre de 1810; de las cargas de la Municipalidad y de los recursos que gozaba y ha creado para sostenerlas”35.

El presupuesto, era una aproximación para verificar el coste que supondría en un

año la manutención de los efectivos (8.200 hombres) que se suponía podrían permanecer en la Provincia. Para ello se tomó en cuenta como ingresos la estimación del rendimiento de los ramos destinados a la Subsistencia, según Real decreto de 8 de Septiembre de 1809 y órdenes posteriores, de acuerdo con lo informado por el Ordenador. Como gastos se fijaron el valor de las raciones y demás cargos que deba sufrir la Provincia. La comparación entre ambos permitió determinar lo que faltaba para cubrir dichos gastos, a fin de proceder a su reparto entre los pueblos de la Provincia; 33 Según la nota que se incluía al final de la instrucción, para los coraceros, tropa de casa Real y bestias de tiro de la artillería, la ración era una arroba. Según el Real decreto de 20 de Junio de 1809, la ración de la tropa española era igual a la francesa excepto en el vino, que sólo era medio cuartillo o una octava parte de aguardiente; el arroz, que se reducía a 1 onza o 2 de legumbres secas; y la ración de paja, que eran 18 libras. 34 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 327r – 339r. 35 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 200, ff. 317r – 340v. Dentro del expediente se encuentra el Estado nº 7: Presupuesto del Costo de la manutención de 6000 hombres de Infantería, 2000 de Caballería y 200 enfermos. Reparto entre los pueblos de la Provincia, realizados por la Junta Provincial de Subsistencias, y aprobación del Sr. Prefecto.

112

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

dicha operación se practicaría proporcionalmente determinándola por el rendimiento de Rentas Provinciales. Concepto que parecía la regla más aproximada a la verdadera posibilidad de los Pueblos y los de los consumos36. Los ingresos estimados ascendían a 5.580.000 reales, mientras que los gastos sumaban 15.073.377 reales y 17 maravedíes; el déficit previsto ascendía, por lo tanto, a 9.493.377 reales y 17 maravedíes, el detalle de ambas partidas es el reflejado en la Tabla 3. Tabla 3: Detalle del Presupuesto de ingresos y gastos de la Provincia, agosto 1810. Rendimiento de los ramos o arbitrios para la Subsistencia Importes Producto de Tercias en Málaga Vélez y Antequera 254.000 Producto de Noveno 254.000 Idem. de Excusado 151.000 Idem. de Bienes Nacionales de Conventos suprimidos 440.000 Casas Confiscadas 495.000 Frutos libres de Casas de la Comisión Imperial 120.000 2º Diezmo regulado por el valor del Noveno

2.026.000

2º Diezmo de Estepa 500.000 2º Idem de Osuna 1.000.000 Noveno de Estepa y Osuna 180.000 Excusado de ambos partidos 160.000

TOTAL INGRESOS 5.580.000 Valores y gastos que deben cubrirse Por 2.993.000 raciones de víveres, y 730.000 de forrajes 12.808.377,, 17 15 meses de contribución mensual a Sevilla, a razón de 151.000 reales mensuales.

2.265.000,, ---

TOTAL CARGO 15.073.377,, 17 DÉFICIT 9.493.377,, 17

De todas formas, al fundar el presupuesto en cálculos muy arriesgados, sus

redactores hacían una serie de observaciones: En la regulación de las 8.2000 raciones se incluían las tropas existentes y transeúntes en toda la Provincia que debería comprender los partidos de Málaga, Coín, Vélez, Antequera, Estepa y Osuna; y añadían que si no se consignaban los productos de los ramos recaudados en Estepa y Osuna, sería imposible sostener el Presupuesto en toda su extensión. La cantidad con que debía contribuir la Provincia de Málaga a la de Sevilla, por orden del Prefecto, era un gravamen insoportable, aun cuando se reintegrasen a Málaga los citados productos de Osuna y Estepa, de los que estaba despojada, ya que el Suministro que se le cargaba era superior a sus fuerzas, siendo público y notorio el estado en que se hallaban.

En cuanto a los rendimientos, en el cálculo de las Reales Tercias se habían

considerado los partidos de Málaga, Coín, Antequera, y Vélez, por ser los que restaban de la antigua Provincia, y su importe se había regulado en granos y dinero; pero teniendo presente las circunstancias se creía que el cálculo era abultado; estimando que se tardaría al menos dos año en poder realizar la recaudación en dinero efectivo. Lo mismo ocurría con el Noveno señalando: “que va considerado en igualdad de productos

36 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. ff. 329r – 330r.

113

113

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

y circunstancias a las Tercias”; así, aunque las Tercias supusiesen, en teoría, el doble de los Novenos, al estar muchas de ellas enajenadas sus rentas quedaban casi igualadas. Respecto al Excusado se admitía que podría dar algo más de rendimiento; y en cuanto a los Diezmos que su percepción a dinero, siempre sería tardía. En relación a los Bienes Nacionales, se respetaba los informes de su Administrador, pero señalaban que se podían esperar pocos ingresos de esta partida, puesto que se había cobrado ya el segundo semestre de 1810: “fin de Junio del presente hasta principios del venidero de ochocientos once”; a lo que se añadía la posibilidad de una activación de la venta de posesiones; por ello apuntaban que en todo caso se daría una rebaja en este ramo. De los de las Casas confiscadas se dice que: “debe seguir el mismo curso que las rentas anteriores”. En cuanto a los rendimientos de los frutos libres de las Casas de la Comisión Imperial, se habían estimado más por llenar la partida que por seguridad en su importe, ya que esto dependía de lo que dijesen sus Administradores de dichas Casas, y no se les había podido pedir razones a tiempo por el entorpecimiento de las comunicaciones y urgencia del reparto. Por su parte, la regulación del segundo Diezmo podía tener mucha rebaja, según las excepciones que contuviese la Real disposición que lo establecía, y que en aquel momento ignoraban. Los rendimientos en los partidos de Estepa y Osuna relativos, tanto al segundo Diezmo, como al Excusado y Noveno, se habían regulado de forma arbitraria y sin fundamento sólido, por que no se tenía conocimiento de ello, pero según la feracidad de dichos partidos se creía corto el supuesto; a lo que debía añadirse el producto del primer Diezmo libre.

Estas observaciones no hacían más que matizar las partidas individuales, pero el

déficit general se consideraba inalterable en los casi nueve millones y medio de reales de vellón. Por ello, y teniendo en cuenta el producto de Rentas Provinciales, como dato elegido para cualesquiera repartimiento que se intentase, cuyo resumen se incluía en el presupuesto (ver Tabla 4), se terminaba señalando que a los 9.493.377 reales y 17 mrvs correspondían a: “135 por ciento con corta diferencia”.

Tabla 4: Producto de Rentas Provinciales

Partido Reales vellón Málaga su partido y el de Coín 4.187.764,, 17 Antequera con el suyo y Archidona 751.101,,17 Vélez y el suyo 512.741,,29 Osuna (estimadas) 800.000,,--- Estepa (estimadas) 800.000,,--- TOTAL 7.051.607,, 29

Los datos que se manejaban en el presupuesto son corroborados por diversos

documentos, redactados entre el 6 y el 21 de agosto, que la Junta aportó a la hora de someterlo a la aprobación del Prefecto: el nº 1, Noticia de las cantidades de cada artículo de los suministros necesarios en un año para la manutención de los hombres propuestos, realizada por la Dirección de Reales Provisiones del Ejército, Presidios y Marina, con fecha 6 de agosto37; nº 2, Certificado del Secretario de la Junta de Subsistencia, recogiendo oficio del Prefecto ordenando se tenga en cuenta la contribución a Sevilla de 151.000 reales mensuales, del día 2138; nº 3, Nota de los productos de Bienes Nacionales, realizada por el Administrador de dichos bienes en 37 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 333r. y 334r. 38 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 335r.

114

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Málaga por un cálculo aproximativo, datada el día 1439; y el nº 4, Relación del valor de las Rentas Provinciales de la Capital y los partidos de Antequera y Vélez, realizada por la Contaduría de Rentas, fechada el día 2040.

Así Silvestre de Azua, en cuanto a las provisiones y su precio, indicaba que para

suministrar los 2.993.000 de raciones de víveres sería preciso abastecerse de: 42.757 fanegas, 1 celemín y 2 cuartos de trigo para la producción de pan en las clases de blanco y ordinario; 93.531 @, 8 cuartillos de vino; 14.965 @, 5 libras de arroz; 59.860 @, 16 libras de carne; 7.482 @, 15 libras de aceite; 3.990 @ de sal (a 30 raciones por libra); y 299.300 @ de leña. Aclarando que no contabilizaba el tocino para el subministro por que en Málaga sólo se estaba entregando éste artículo a la Marina y para las peticiones de las tropas del General Rey; pero que en los pueblos de la Provincia si se consumía regularmente. Además recordaba que aún no siendo reglamentario se solía pedir para las tropas aguardiente, vinagre, galleta y algunos otros extraordinarios. En cuanto a las 730.000 raciones de forraje sería necesario disponer de 91.250 fanegas de cebada y 584.000 @ de paja.

La Junta provincial, a su vez, redujo estas cantidades a dinero en vista de los

precios vigentes en el mercado para cada producto (ver Tabla 5), según hacía constar su secretario Antonio Viderique, llegándose así al importe total de 12.808.377 rs. y 17 mrvs. que se incluía en la correspondiente partida presupuestaria. Si bien, se hacía constar que se habían descartado las observaciones relativas al tocino y otros suministros extraordinarios (aguardiente, vinagre, etc.), puesto que en los precios considerados a los artículos de la ración había margen para ello; compensándose además unos con otros, por lo que, a su juicio, había suficiente y aún sobrante para todo.

Tabla 5: Reducción a dinero de las especies y granos necesarios para el Suministro.

Especie Cantidad Precio/unidad Reales vellón Trigo 42.757 fanegas a 60 rs 2.565.420 Cebada 91.250 fanegas a 40 rs 3.650.000 Vino 93.531 @ a 20 rs. 1.870.620 Arroz 14.965 @ a 40 rs 598.600 Aceite 7.482 @ a 50 rs. 374.100 Sal 3.990 @ a 30 rs 119.700 Carne 748.255 libras carniceras a 2 ½ rs. 1.870.637,, 17 Leña 74.825 quintales a 4 rs 299.300 Paja 584.000 @ a 2 ½ rs 1.460.000 TOTAL 12.808.377,, 17

El mismo Antonio Viderique, como “Secretario de la Junta de Subsistencia de

esta ciudad y su Partido”, certificaba el 21 de agosto que el Prefecto de Málaga había remitido a ésta, el 11 de ese mismo mes, un oficio en el que se contenía la orden de incluir la contribución a Sevilla en el presupuesto, trascribiendo literalmente:

“Siendo indispensable el hacer un reparto en los Pueblos de la Prefectura, para asegurar el Subministro, hallo necesario se cuente en él la asignación con que se debe contribuir a Sevilla, a razón de ciento cincuenta y un mil rs. mensuales, empezando a contarse en

39 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 336r – 337r. 40 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 338r - 339r.

115

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

primero de Mayo; e interín no se declaré de un modo terminante la suspensión de esta Contribución, se va contando la deuda, y cada vez me hallaré en más imposibilidad de satisfacerla.”41

Los productos de Bienes Nacionales eran comunicados a la Junta Provincial de

Suministros de Málaga por su administrador, Diego María López el 14 de Agosto, aunque limitándose a los partidos de la antigua provincia de Málaga ya que, según indicaba, de los de Osuna y Estepa no tenía noticias de productos, y aseveraba: “pero administrándose los Diezmos, a Sevilla sólo vendrá a quedar, a lo más, disponible las Casas Excusadas”. En total eran 1.011.000 rs. de vellón y 10.700 fanegas de granos42, cuyo detalle es el que muestra la Tabla 6. Además, prevenía que de las Tercias Reales y Noveno había una parte considerable ya consumida, por que no sólo las Justicias de los Pueblos habían dispuesto de ellos para los suministros, si no que al haberse puesto a disposición de las Reales Provisiones toda la cebada de los partícipes del Diezmo, éste debería reintegrarse con el trigo de Tercias y Noveno.

Igualmente, la Junta redujo a metálico el valor del grano, valorando a 60 rs. el

trigo, y a 40 la cebada, como se había practicado en el Presupuesto de Provisiones, según vuelve a reseñar su secretario, para el cálculo final de estas rentas. Además, unificó las partidas, si bien con ligeras variantes, las rentas de conventos suprimidos se sumaron en una partida (440.000 rs.), sin incluir nada de granos por considerarlas de corta entidad, razón por la que se sumaron éstas a la de casas confiscadas; se consideraban sólo las rentas de la Tercias Reales (254.000), con el 50% de los valores señalados por el administrador de Bienes Nacionales, conjuntamente con el Noveno, tanto para el efectivo como para el grano; se unían en una partida las del Excusado (151.000); y se añadía la valoración del segundo Diezmo, a pesar de que aquél no lo incluía en su nota, con 2.026.000 reales repartidos en 1.000.000 en efectivo y el resto (1.026.000) al valor de 3.500 fanegas de Trigo y 5.400 de Cebada43. Tabla 6: Productos de Bienes Nacionales para 1810

Concepto Trigo (fanegas)

Cebada (fanegas)

Total (fanegas)

Valor grano

Efectivo (reales v.)

Renta total

Arrendamiento de Casas, fincas y Censos de los Conventos suprimidos en Málaga y su partido incluso Vélez

380.000 380.000

Rentas de conventos suprimidos, en Antequera

60.000 60.000

Arrendamiento de casas, fincas y censos de Casas confiscadas

4.000 * 700* 4.700 275.000 220.000 495.000

41 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, Documento nº 2.Certificado del Secretario de la Junta de Subsitencia, recogiendo oficio del Prefecto ordenando se tenga en cuenta la contribución a Sevilla de 151.000 reales mensuales, 21 de agosto de 1810. f. 335r. 42A. M. M, Actas Capitulares, vol. 200, f. 336r. 43 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 337r.

116

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Tercias Reales y Noveno por un quinquenio, a quinientos y sesenta mil rs, más en el presente año con dificultad llegará a

3.000** 1.200** 4.200 228.000 280.000 508.000

Excusado de frutos menores arrendados a un año de plazo, a pagar a metálico

1.400*** 400*** 1.800 80.000 60.000 140.000

Excusado pagado al año, en Antequera

11.000 11.000

Segundo Diezmo 3.500 5.400 8.900 1.026.000 1.000.000 2.026.000TOTAL 11.900 7.700 19.600 1.609.000 2.011.000 3.620.000

*) Anota conjuntamente los productos de Antequera, Málaga, Vélez y Cuatro Villas; sin diferenciar los correspondientes a Casas secuestradas y conventos suprimidos. **) Anota conjuntamente los productos de Antequera, Málaga, Vélez y Cuatro Villas; observando: “Noveno, Tercias Reales, por un quinquenio han dado 6.000 fs. de trigo, y 2.400 de cebada, pero este año apenas producirán la mitad”. ***) Anota conjuntamente los productos de Antequera, Málaga, Vélez y Cuatro Villas.

Finalmente, el contador interino de las Rentas Provinciales de Málaga, Gerónimo de Torres y Moya, remitió el día 20 de agosto la relación individualizada del valor de éstas, con la distinción de pueblos y Partidos que se recoge en la Tabla 7. Éstos eran los partidos de Málaga, Vélez y Antequera; y los pueblos los que por sus encabezamientos estaban obligados en cada uno de ellos. En los dos primeros partidos las rentas reflejadas correspondían al año de 1809, mientras que en el de Antequera eran las del año 1807. El valor total de las rentas consideradas era de 5.451.607 reales 28 maravedíes vellón44, como se recogería luego en el presupuesto.

Tabla 7: Valor de las Rentas Provinciales de los partidos de Málaga, Vélez y Antequera. Partido: Málaga Reales Vellón Partido: Antequera Reales Vellón Capital 3.411.042,, 18 Antequera 537.638,, 20 Alhaurín el Grande 49.494,, 24 Archidona 120.116,, 19 Alhaurín de la Torre 16.746,, 7 Bobadilla 2.694,, 31 Álora 53.850,, 30 Cuevas de San Marcos 22.069,, 6 Alozayna 21.834,, 1 Cuevas Bajas 6.195,, 28 Almogia 53.613,, 4 Cauche 2.501,, 1 Almachar 12.249,, 32 Fuente de Piedra 8.137,, 20 Benalmádena 7.362,, 5 Valle de Abdalajis 10.019,, 24 Benaque 4.143,, 44 Villanueva de Tapia 7.187,, 26 Borje 16.510,, 21 Mollina 34.540,, 11 Benamargosa 17.354,, 20 Total 751.101,, 16 Coín 155.315,, 10 Partido: Vélez

44 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 338r - 339r.

117

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Casabermeja 48.757,, 33 Vélez 214.018,, 19 Colmenar 51.632,, 27 Algarrobo 11.308,, Casarabonela 28.170,, 3 Archez 4.371,, Cártama 21.266,, 28 Arenas 16.000,, Cutar 6.700,, Alcaucín 6.500,, Churriana 16.163,, 6 Alfarnate 31.000,, Guaro 12.750,, 5 Alfarnatejo 2.200,, Junquera 20.062,, 7 Benamocarra 17.000,, Monda 29.207,, 10 Cómpeta 17.149,, Macharaviaya 8.314,, 24 Canillas de Albaida 12.000,, Mijas 39.851,, 17 Corumbela 1.500,, Moclinejo 4.378,, 31 Canillas de Aceytuno 15.500,, Olias 5.017,, 26 Comares 19.000,, Pizarra 5.943,, 27 Daimalos 3.000,, Riogordo 28.947,, 2 Frigiliana 17.000,, Tolox 26.683,, 23 Iznate 8.000,, Totalán 5.954,, 12 Nerja 45.003,, 10 Torremolinos 8.444,, 26 Periana 11.966,, Total 4.187.764,, 17 Sayalonga 5.000,, Salares 6.000,, Sedella 18.000,, Torrox 27.000,, Viñuela 4.226,, Total 512.741,, 29 5.451.607,, 28

El día 23 de agosto el Prefecto de Málaga, José Cervera comunicaba a la Junta de

Subsistencias que aprobaba el presupuesto formado por ella para regular el costo del Suministro de esta Prefectura. Alabando el celo de sus integrantes, así como su trabajo que señalaba: “están bien patentes en esta obra”; gracias a la cual, una vez consolidada, esperaba poder acudir al suministro de las tropas sin faltas notables y sin un gravámen desproporcionado de los contribuyentes. Para conseguir esto ofrecía a la Junta toda su autoridad y todos los auxilios necesarios. También anunciaba que prevendría lo conveniente para que, en lo sucesivo, se dejase de exigir por la Administración la contribución de Paja y Utensilios; si bien, lo vencido debería recaudarse por la Real Hacienda siendo obligación de la Junta el proveer de los utensilios necesarios45.

Inmediatamente se reunió la Junta, y al día siguiente, el 24 de agosto, se hacía oficial el reparto que se venía preparando. En esa fecha firmaba su Secretario Antonio Viderique el documento, señalando que era “por Acuerdo de la Junta Provincial”, cuyo título completo era el siguiente:

“Repartimiento o distribución proporcional que se hace entre los pueblos del distrito de esta Provincia de 4.700.000 reales, mitad sobre poco más o menos del descubierto en que según el presupuesto aprobado por el Sr. Prefecto de ella, queda reducido el deficit de lo necesario para el subministro de raciones de víveres y forrajes a las Tropas Imperiales y Reales.”

Como ya se ha citado anteriormente, para su realización se había tomado como

45 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, f. 328r.

118

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

dato para el reparto el producto de las Rentas Provinciales en cada población, habiéndose regulado la cuota a pagar en las dos terceras partes de éste, de acuerdo con la relación entregada por la Administración General de Rentas Reales que se resume en la Tabla 7; si bien la Junta prefiere redondear las cantidades prescindiendo de las fracciones, o “picos”, resultantes en las operaciones particulares de cada pueblo para mayor sencillez. De acuerdo con esta distribución la cantidad total se repartía así: Málaga y su partido con el de Coín, 2.791.800; Antequera su partido y Archidona, 500.600; Vélez y su partido, 341.600; Osuna y su partido, junto con Estepa y el suyo, 1.066.000. Siendo la asignación detallada a cada municipio la que refleja la Tabla 8, con la salvedad que se hacía sobre Comares, villa que por su situación debía estar anexa al partido de Málaga, pero que habiéndose encontrado comprendida en el de Vélez, según la razón de la Contaduría de Rentas Provinciales, se había decido conservarlo en este último para no alterar el orden establecido en la recaudación46. La comunicación a los respectivos ayuntamientos se realizó ese mismo día, como vimos en el caso de la ciudad de Málaga47.

Tabla 8: Repartimiento a los pueblos de la Provincia de Málaga para subsistencias, agosto 1810. Partido: Málaga Reales Vellón Partido: Antequera Reales Vellón Capital 2.274.000 Antequera 358.500 Alhaurín el Grande 33.000 Archidona 80.000 Alhaurín de la Torre 11.200 Bobadilla 1.800 Álora 35.900 Cuevas de San Marcos 14.700 Alozayna 14.600 Cuevas Bajas 4.100 Almogia 35.700 Cauche 1.700 Almachar 8.200 Fuente de Piedra 5.400 Benalmádena 4.900 Valle de Abdalajis 6.700 Benaque 2.700 Villanueva de Tapia 4.700 Borje 11.000 Mollina 23.000 Benamargosa 11.600 Total 500.600 Coín 103.500 Partido: Vélez Casabermeja 32.500 Vélez 142.600 Colmenar 34.400 Algarrobo 7.500 Casarabonela 18.800 Archez 2.800 Cártama 14.200 Arenas 10.600 Cutar 4.500 Alcaucín 4.300 Churriana 10.800 Alfarnate 21.000 Guaro 8.500 Alfarnatejo 1.500 Yunquera 13.400 Benamocarra 11.300 Monda 19.500 Cómpeta 11.400 Macharaviaya 5.500 Canillas de Albaida 8.000 Mijas 26.600 Corumbela 1.000 Moclinejo 2.900 Canillas de Aceytuno 10.300 Olias 3.300 Comares 12.500 Pizarra 4.000 Daimalos 2.000 Riogordo 19.300 Frigiliana 11.400 Tolox 17.700 Iznate 5.300 46 A. M. M., Actas Capitualres, vol 200, ff. 331r – 332v. 47 Ver nota 30

119

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Totalán 4.000 Nerja 30.000 Torremolinos 5.600 Periana 8.000 Total 2.791.800 Sayalonga 3.300 Partido de Osuna Salares 4.000 Osuna y su partido 533.000 Sedella 12.000 Partido de Estepa Torrox 18.000 Estepa y el suyo 533.000 Viñuela 2.800 Total 1.066.000 Total 341.600

Muy pronto las previsiones del Prefecto y de la Junta de Subsistencias se encontraron con la dura realidad de la falta de medios, circunstancia que se haría más evidente en la capital. En efecto, aún sin haberse cumplido el plazo señalado para la entrega de la contribución en la Tesorería, los responsables de la Junta de Propios de la ciudad, D. Fernando Ordóñez, D. Dionisio Juan Cavallero, D. Alonso Ponce de León, D. Joseph de Ortega, D. Nicolás Muñoz y D. Juan Comin, comunicaban al Ayuntamiento malagueño, el día 15 de septiembre, que no se podía cubrir la cuota asignada para cubrir el déficit que resultaba entre el costo de los suministros y los arbitrios cedidos; por lo que, ante la grave necesidad de efectivo, solicitaban que se decidiese crear nuevos arbitrios, o buscar fondos que los supliesen, para que no se atrasase el servicio48. La comunicación no dejaba de ser un mero formulismo, pues la mayoría de los citados eran miembros de la Municipalidad, con Fernando Ordóñez como Corregidor tras suceder en el cargo a Justo Martínez de Baños49.

Para explicar las causas, los vocales recuerdan que, desde que se creó esta Junta, no

habían perdido de vista los intereses del Común y que para aliviarlo de las cargas, al menos en la forma, optaron por las contribuciones indirectas como método más suave en su ejecución que las directas, según ellos consideradas: “tan repugnantes en general”; y por esto, la Junta propuso y obtuvo del Prefecto varios arbitrios, que en la fecha del oficio ya se estaban recaudando:

- El recargo de un 2 % a la salida y entrada de frutos por la mar. - Otro 2 % en la misma forma de la de tierra. - El duplo del arbitrio de MontePío, y lo que producía el primero con obligación

de pagar sus cargas. - Un cuarto en libra de Aceite. - Otro en libra de Carne - El duplo de derechos en los cuatro Registros de entradas y Alhondiga.

Según la Junta de Propios, no era fácil calcular el importe a que podían ascender

sus productos en los seis meses anteriores. Circunstancia que justificaban por que al haber cambiado todas las cosas, “al extremo”, en ese año, de nada podrían servir los datos anteriores. E indicaban que aún haciendo una estimación de 500.000 rs., que les parecía exagerada según lo que se había recaudado hasta entonces, seguirían faltando 1.774.000 rs. para cubrir la suma del adeudo. Otra medida de la Junta había sido la solicitud de que se perdonase a la Ciudad la contribución total de Paja y Utensilios,

48 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 361r y 361v. 49 El nombramiento se había producido el 27 de agosto, siendo los Regidores designados: Francisco Cisneros, Manuel Rengel, Josef Tentor, Luis de Molina, Luis Monsalve, José Echeverri, Nicolás Muñoz, Pedro Ines, Alonso del Pino, Juan Comin, Dionisio Cavallero y Juan Membiela. A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 235r.

120

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

hasta finales de Agosto, para que si el Ayuntamiento decidía exigir algo de los hacendados forasteros, sirviese en parte de descargo de estos. Con el mismo objeto había solicitado la entrega de la rentas de Cal y Ladrillo y las de los Montes de Mijas, propiedad de la Ciudad y que estaban cedidos para parte del pago de dicha contribución.

Lo cierto es que, a ocho meses de la ocupación de Málaga por el ejército

napoleónico, la situación económica del municipio era preocupante; la Ciudad se encontraba con grandes dificultades para atender los requerimientos de las autoridades del gobierno josefino en la provincia, tanto civiles, el Prefecto, como militares, el Gobernador Militar. Entre otras destacan, el contingente asignado a la ciudad para la contribución mensual de 2.000.000 de reales a la caja del Ejército50; gastos de Mesa, sueldos y gratificaciones que debían pagarse a los generales, jefes y oficiales franceses51; a lo que se añadía la manutención y equipamiento del regimiento fijo de Málaga y otras unidades como los Escopeteros y las milicias cívicas, que ya han sido citadas.

Pocos días más tarde, el 18 de septiembre, se veía en sesión de cabildo la

comunicación de la Junta de Subsistencia relativo al pago de 2.274.000 reales que habían correspondido a la ciudad de Málaga en el repartimiento52. La tardanza en atender a tan importante asunto podría atribuirse al proceso de renovación de la Municipalidad ocurrido entre el 27 de agosto, fecha del nombramiento de los nuevos miembros, y el 30 del mismo mes, primer cabildo que se celebra tras la toma de posesión de los nuevos regidores y sorteo de las diputaciones con la discusión de diversos asuntos53. Una vez inteligenciada, la Municipalidad acordó diferir la resolución para el jueves siguiente. Efectivamente ese día, 22 de septiembre, se celebró nuevo cabildo. Presidido en esta ocasión por D. Manuel Rengel, como Regidor más antiguo de los concurrentes, por ocupación del Corregidor Fernando Ordóñez, con la asistencia de los Regidores D. Luis Monsalve, D. Josef Echeverry, D. Nicolás Muñoz, D. Dionisio Cavallero, D. Pedro Inés, D. Juan Comin, D. Juan de Membiela y el Síndico D. Josef de Lara54, se volvió a ver la documentación remitida por la Junta de Subsistencia ordenando el abono de la cuota que había correspondido a la ciudad; tras debatir nuevamente y escuchar las opiniones de varios Regidores, acerca de las soluciones y arbitrios que se podrían adoptar para cubrir dicha suma sin gravar más al vecindario; pero al no llegar a una conformidad entre las distintas posturas, y con el fin de resolver este delicado asunto con el mejor acierto, se acordó diferirla nuevamente para otro cabildo, al que deberían presentar el Contador y Tesorero de Propios, un estado circunstanciado de las fincas, rentas, arbitrios, fielatos, y demás pertenencias, cargas con que se hallen; débitos con distinción de los exigibles en el día, de los que se necesitará más tiempo, para que se verifique, y de los que no será fácil su cobro; a cuanto ascienden los censos que satisfacen los Propios, anualmente, con todo lo demás que permitiese dar un completo conocimiento que facilitase la toma de la decisión 50 Establecida la contribución por Real Decreto de 31 de julio de 1809, era comunicada o recordada a la Municipalidad de Málaga el 31 de agosto. A. M. M.; Actas Capitulares, vol. 200, ff. 259r y 259v. 51 Fijadas por decreto del Duque de Dalmacia, de 18 de agosto de 1810, fueron comunicadas a la Municipalidad de Málaga el 4 de septiembre. A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 252r – 255r. 52 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 306v. Aunque en el texto del acuerdo se hace constar que la documentación se volvió a ver, lo que implicaría que ésta ya había sido tratada anteriormente, no hemos encontrado en los cabildos celebrados entre el 24 de agosto y el 18 de septiembre ninguna referencia a este asunto. 53 A. M. M. Actas Capitulares, vol. 200, ff, 242r – 248v y 272r y 272v. 54 A. M. M., Actas capitulares, vol. 200, ff. 308r - 308v.

121

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

definitiva55.

En cumplimiento de este mandato se revisó la situación de los Propios y Arbitrios, una de las principales fuentes de ingresos del Municipio. Y, tan sólo cuatro días mas tarde, el 26 de septiembre, Francisco Alonso Cid de Bibar y Miguel del Castillo presentaban a la Municipalidad una Noticia de las Rentas correspondientes al caudal de Propios y Arbitrios de la ciudad de Málaga durante el año 1810, que suponían un total de 531.275 reales y 31 ½ maravedíes56.

Estas Rentas procedían del arrendamiento de 16 Cortijos, pertenecientes a los

Propios, 110.605 rs. y 25 ½ mrvs, y del de la explotación de diversas rentas, 110.619 rs y 6 mrvs; por los oficios cadañeros, 43.556 reales y 4 maravedíes; por casas o sitios, 565 reales; por pensiones y censos, 31.064 reales; por partidas eventuales, 564 reales; y de varios Arbitrios, 234.301 reales y 30 maravedíes. El detalle de cada uno de estos apartados se puede ver en el apéndice nº 4. Ahora bien, el arrendamiento de los 16 Cortijos estaba rematado por seis años en 71.175 rs.; mientras que los 110.605 rs. 25 ½ mrvs. que señalaba el informe correspondían al valor que habían tenido en el sexenio anterior, resultaba una diferencia de 39.430 rs. 25 ½ mrvs., a los que había que agregar 1.100 rs., cantidad en que estaba hecha postura al Molino en lugar de los 200 ducados en que se hallaba hasta entonces. Por lo tanto el informe reflejaba una diferencia en 40.530 rs con 25 ½ mrvs., cantidad que se reducía del total estimado quedando un computo real del líquido anual de 490.745 reales y 6 maravedíes. Además, el caudal de Propios tenía a su favor varios créditos que liquidados por la Contaduría titular hasta fin de Febrero de 1810 consistían en 1.661.653 rs. y ¼ de mrvs. Sin embargo, los responsables del informe señalaban que muchos de éstos eran antiquísimos en su contracción, y acaso fallidos; otros imaginarios, según noticias por haber faltado los objetos sobre que se fundaban; y los demás, aunque afianzados con hipotecas no los creían efectivos en el día por la notoria de escasez. Y que para activar su cobro se había dado comisión por la Junta al Caballero Diputado del Común D. Andrés María Suárez, razón por la que cualquier cálculo que se formase de su resultado podía ser erroneo.

La Ciudad de Málaga tenía otros bienes que, por diversas causas, no daban rentas a los Propios. Este era el caso de tres Montes en la Sierra de Mijas, y el diezmo de Cal, Teja y Ladrillo, cuyos productos estaban cedidos a la Real Hacienda en reintegro de lo que ésta suplía para el contingente de paja y utensilio perteneciente a los vecinos de Málaga; la Pescadería, que por entonces servía de Almacén y estaba cedida a la Policía; las Suertes del Prado y Fresneda que estaban cedidas a la Junta de Caballería que se había extinguido anteriormente; y el Picadero de caballos, construido con caudales de los Propios de la Ciudad, que estaba ocupado por la Brigada de Presidiarios. A ellos se unían diversos créditos contra los Propios por un importe, al menos, de 902.000 reales, la mayor parte correspondiente al 17 % de los Valores de Propios y Arbitrios que se estimaba en 700.000 reales de vellón.

En cuanto a las Cargas anuales sobre Propios y Arbitrios, se destacaba que al no 55 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 345r – 345v. En el texto del acuerdo se cita la cifra de “un millón setecientos mil y más reales” como lo asignado a la ciudad, confundiendo la cantidad del déficit señalado por la Junta de Propios con el todo de la cuota marcada. 56 A. M.M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 362r – 366v.

122

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ser iguales en todos los años las cargas a que concurrían estos efectos, era imposible reducir el cómputo a una suma fija. Por ello los redactores del informe se ajustaron a las del año anterior (1809), manifestando las que se solventaron según los documentos que acompañaron a las cuentas un total de 769.390 reales y 15 maravedíes, distribuidas en cinco grupos, según los conceptos que se especifican: 1ª Clase Salarios de los Jueces, Capitanes e individuos de la Ilustre

Ciudad, y sargento mayor de la Plaza; y los del Cabo Patrón y remeros del Barco y Bote de Sanidad del Puerto, incluidos los gastos de su reparación y conservación. 76.907,, 7

2ª Clase Censos y tributos que radican sobre Propios y Arbitrios, computados en 50.000 rs. de réditos anuales pero en 1809 sólo se solventaron 10.928,, 28

3ª Clase Costos de fiestas y gastos fijos de Iglesias y asignaciones hechas con superior orden al Hospicio de expósitos, Casa de Providencia y Colegio de Huerfanas 38.175,,

4ª Clase Gastos ordinarios, extraordinarios y accidentales; cuya denominación manifiesta la eventualidad de su monto. 449.991,, 27

Partidas diversas que no incluye la 4ª clase: Asignación de 82.000 rs, anuales para el desareno del Río Guadalmedina. La cuota del Aguardiente. Las décimas que se satisfacen de las Rentas del Ticual, Chumacero, y manifiestos para la construcción de Nueva Aduana. Gastos en caballos padres y demás que en 1809, sin haber pagado los 100.000 rs. del Puente, importaron 193.387,, 21

Además, del fondo de Propios y Arbitrios se habían pagado diversas cantidades en años anteriores, como préstamos a otros fondos, que no se habían reintegrado en 1810: Los costos del correo de oficio de los Jueces, tránsitos de reos, y algunos de sus castigos; cuyo abono siendo correspondiente a penas de Cámara y gastos de Justicia lo habían pagado los Propios. Igualmente se pagaron de estos gruesas sumas en las últimas epidemias que había sufrido la ciudad, entre ellas la de 80.000 rs. a reintegrar de los fondos de Sanidad, para los que estaban consignados los productos del subsidio del 2 % que pervivía y aún continuaba gozando el Consulado.

La cuestión del rendimiento de los Propios y la optimización de las

contribuciones y arbitrios daría lugar a diversas propuestas, entre la que destacaba la venta de fincas ya apuntada en una reflexión sobre los bienes de Propios y posibles medidas, fechado en Málaga el 25 de septiembre de 1810, pero sin firma, que se encuentra inserto en el libro de Actas Capitulares57. En éste documento se menciona ya la dehesa del Prado y la Fresneda como la propiedad más rentable en caso de venta. Circunstancia que unos días más tarde será corroborada con el nombramiento de los Capitulares Luis Monsalve y Alonso del Pino para gestionar ante el Prefecto el correspondiente permiso, los cuales presentarían un borrador58 que, una vez aceptado por la Municipalidad sería enviado a José Cervera59. En cuanto al manejo de las contribuciones, fueron presentados al menos dos informes, uno a cargo de Nicolás 57 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 375 – 378v 58 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 387v y 388r. 59 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 387v y 388r.

123

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Muñoz y el otro realizado por Dionisio Juan Cavallero, extendiéndose a múltiples aspectos, como la ordenación de las cuentas, recaudación y ventas de propios entre otros60. Si bien hay que señalar que estos estudios fueron motivados por la propuesta del Prefecto de que la Municipalidad asumiese las competencias de las antiguas Juntas de Contribuciones, de Subsistencias y otras que habían venido funcionando en la ciudad hasta entonces; ésta fue anunciada en el cabildo de 29 de septiembre61, junto con otras medidas, por el propio José Cervera que había dado orden, el día anterior, de que se convocase a cabildo, a las diez de la mañana y con asistencia de los miembros de las Juntas de Contribuciones y Subsistencias62. Los asistentes que escucharon al Prefecto fueron, D. Fernando Ordóñez y Gamboa, D. Luis de Monsalve, D. Francisco Cisneros, D. Feliciano Molina, D. Diego Josef Benítez, D. Juan Pomar, D. Guillermo Terry, D. Alonso Ponze, D. Manuel Rengel, D. Nicolás Muñoz, D. Josef Echeverry, D. Alonso del Pino, D. Pedro Ines, D. Dionisio Cavallero, D. Juan Comin, D. Juan de Membiela y D. Josef de Lara, Síndico del Común. La propuesta de que el Ayuntamiento tomase a su cargo, como una obligación nata, propia y privativa, el desempeño de las funciones de las juntas se justificaba así por el Prefecto:

“siendo idénticos los objetos en lo formal, y unos los vecinos que han de concurrir a absorber las atenciones a que miran, se toca la complicación de disposiciones, y la molestia y aflicción de los contribuyentes por distintos conductos que no pueden conciliar entre si las respectivas circunstancias de consideración que a cada individuo sean debidas para no aliviar a unos con gravamen de otro, resultando por consiguiente el más pronto y expedito despacho de los negocios incidentes, pues entendiéndose la Prefectura derechamente con la Municipalidad (como corresponde y practica en todos los pueblos de su comprensión) ésta aunque divida en secciones o diputaciones puede llevar el régimen de antecedentes, cesando el gasto de nuevos, y extraños dependientes asalariados que acrecientan la carga que ha de pesar sobre la populación de que es un verdadero y legítimo representante el Ayuntamiento, en cuya probidad, conocimientos y Amor Patrióticos podía descansar tranquilamente”. La orden de Cervera fue discutida largamente ese mismo día, sin llegar a ninguna

determinación; por lo que se decidió pasar el asunto a otro cabildo. Éste sería el del 4 de octubre, donde se presentaron los informes citados, el de Nicolás Muñoz, el de Dionisio Cavallero, y un tercero relativo a los arbitrios que debían adoptarse para que tuviese efecto lo contenido en ellos; nuevamente se pospuso la decisión para otro cabildo, fijado para el lunes 9 de octubre. En él se aprobó, finalmente, adoptar el contenido dichos dictámenes, estimándose estos y el contesto del papel de arbitrios, como la resolución de la Municipalidad, expresa y terminante; pero, en atención a considerar más efectivo la venta de las tierras correspondientes al caudal de Propios denominadas “Prado y Fresneda”, se dio comisión a D. Luis de Monsalve y D. Alonso del Pino para que, como Diputados de la Municipalidad, pidiesen al Prefecto, permiso para dicha enajenación63.

60 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 367r – 372r. Aunque la memoria está sin firma, por los acuerdos adoptados los días 4 y 9 de octubre relacionados con el asunto podemos afirmar que su autor era el regidor Dionisio Juan Cavallero. 61 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 346v – 348v. El cabildo estuvo dedicado monográficamente a tratar la proposición del Sr. Prefecto de que la Municipalidad se hiciese cargo de todas las funciones que hasta entonces habían desempeñado las Juntas de Contribuciones, Subsistencias y demás. Así como que asumiese el patrocinio del fomento de las Artes e Industrias útiles, y muy particularmente el de los Hospicios y Hospitales. 62 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 312r. 63 A. M. M., Actas Capitulares, vol, ff. 386r – 386v.

124

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Mientras el Ayuntamiento discutía aquellas medidas y los Regidores analizaban y estudiaban las propuestas, la situación seguía deteriorándose y las presiones de las autoridades francesas para asegurar el pago de las contribuciones aumentaban. En efecto, el 6 de octubre, antes de que la Municipalidad tomase un acuerdo definitivo sobre tan crucial asunto, en cabildo nuevamente presidido por José Cervera se comunica una orden del General Sebastiani para que en el plazo de 24 horas se le remitiese una noticia de las cargas y obligaciones que tenía la Ciudad. A la sesión concurrían el Corregidor y los Regidores: D. Francisco Cisneros; D. Manuel Rengel; D. Josef Tentor; D. Luis Monsalve; D. Nicolás Muñoz; D. Josef Echeverry; D. Alonso del Pino; D. Juan Comin y D. Pedro Inés. El Prefecto manifestó que el General en Jefe Conde de Sebastiani, deseaba se le pasase en el término de veinte y cuatro horas, una noticia de las Cargas y obligaciones que tenía la Ciudad sobre sí; con expresión de la cantidad a que ascienden las rentas de Propios y sus deudas; arbitrios impuestos hasta el día, y sí estos eran suficientes a cubrir dichas obligaciones, y en otro modo se propusieran los medios más efectivos que la Ciudad alcanzase para ello. En vista de lo cual la Municipalidad acordó nombrar una comisión formada por los Capitulares D. Manuel Rengel, como Diputado de Propios, D. Nicolás Muñoz, como vocal de la Junta de Subsistencia, y D. Juan Comin, como Cónsul del Real Consulado, para que en calidad de Diputados de la Municipalidad realizasen el informe que pedía el general y diesen cuenta una vez evacuado para que visto en otro cabildo se determinase lo conveniente64.

En efecto, la noche del día 7 de octubre se reunían en la sala capitular del

ayuntamiento los Regidores D. Francisco Cisneros, D. Manuel Rengel, D. Josef Tentor, D. Luis Monsalve, D. Josef Echeverry, D. Nicolás Muñoz, D. Juan Comin, D. Dionisio Cavallero, D. Juan de Menviela y D. Alonso del Pino, en sesión de cabildo presidida por el Corregidor D. Fernando Ordóñez y Gamboa. Allí los comisionados Manuel Rengel, Nicolás Muñoz y Juan Comin, de acuerdo con lo que se les había encomendado el día anterior, expusieron el Estado comprensivo de las Cargas y obligaciones que tenía sobre si la Municipalidad, rentas de propios y nuevos impuestos que ha creado, y el déficit que resultaba, con los documentos que le acompañaban; y la Municipalidad acordó se pasase todo al Conde de Sebastiani, manifestándole la imposibilidad de poder continuar en la manutención y vestuario del Regimiento número seis, según lo que se había determinado representar al Rey65.

El acuerdo fue cumplido exactamente y el expediente formado con las cargas de

la Municipalidad y de los recursos que gozaba y había creado para sostenerlas, se envió al General Sebastiani el mismo 7 de octubre66. En él se contemplaban las contribuciones antiguas y las que se habían impuesto por el Rey José I y el Duque de Dalmacia a la ciudad; así como las previsiones de recaudación de los nuevos impuestos que había creado la Municipalidad, el déficit en que se hallaba y las medidas que se estaban estudiando para cubrirlo con nuevos arbitrios, señalando esta circunstancia a la hora de remitirlo:

“estos los medita sin haberse aún decidido por que en el corto tiempo que ha mediado desde su instalación el cuidado de organizarse sin los anteriores alivios ha ocupado su atención; no obstante está determinado que una comisión reciba las opiniones escritas de cada individuo y se diga informe de ellas para que la Municipalidad en su vista adopte el

64 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 351r – 352r. 65 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 352r – 353r. 66 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 317r – 340v.

125

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

que sea más conforme a las circunstancias y menos honeroso a los contribuyentes. No debemos ocultar a V.E. que se ha acordado representar a Su Majestad suplicándole rendidamente se digne exonerarnos de lo que costará el Regimiento nº 6, que se está levantando pues esta carga agregada a las demás que el presupuesto expresa, la graduamos superior a cuantos arbitrios podamos discurrir”67.

El expediente es extenso y detallado, con abundantes estados y justificantes que

acompañan al propio presupuesto. Por ello nos limitaremos a reflejar una síntesis de este último (ver

Tabla 9) dejando para trabajos posteriores el análisis y descripción de la documentos que le acompañaban. El presupuesto recogía el importe total de las cargas que tenía la Municipalidad, 12.042.933 reales y 15 maravedíes, distinguiendo entre las antiguas (debidas a determinaciones anteriores de la Superioridad), 1.671.390 reales y 15 maravedíes, y las nuevas (comunicadas por las Autoridades constituidas a partir del 5 de febrero), 10.371.543 reales; junto a los recursos, 2.644.729 reales 11 maravedíes y 1/3, en los que igualmente se diferenciaban los que gozaba anteriormente la Ciudad, 1.045.729 reales 11 maravedíes y 1/3, y los que se habían creado para empezar a soportar aquellas, 1.599.000; de estos datos se deducía el déficit considerable en que se hallaba la Ciudad, 9.398.204 reales 3 maravedíes y 3/3, y que éste se debía llenar con nuevos arbitrios68. El documento estaba firmado por Manuel Rengel, Josef Tentor, Juan Comin y Nicolás Muñoz. En la relación de ingresos o rendimientos se hacía costar que a algunos bienes de propios, como la dehesa del Prado y Fresneda y la de los Montes de Mijas y rentas de cal, no tenían rendimientos para el Común. La primera por que todavía no se hallaba en posesión de ella la Ciudad, y los segundos por que sus productos estaban cedidos a la Junta de subsistencias, sustituyendo la contribución de Paja y Utensilios. La lotería estaba también cedida a la Subsistencia y, además, había cesado el juego por disposición del Ministro de Hacienda, lo que había producido hasta entonces eran unos 9.000 reales, poco más o menos. Tabla 9: Presupuesto de las cargas y rendimientos de la ciudad de Málaga, octubre 1810. CONCEPTO Reales vellón CARGAS Antiguas Las que pagan los Propios, son variables por gastos eventuales. 769.390,, 15 Débitos del caudal de Propios a la Real Hacienda, y otros particulares. 902.000,, -- Nuevas Regimiento de Málaga, suponiendo completo un Batallón de 1200 plazas.

3.605.015,, --

Compañía de Cazadores de Caballería de montaña, que se levanta en la Plaza.

323.811,, --

Partidas de Escopeteros, que debe levantar y costear la Ciudad. 630.720,, -- Tambores de la Guardia Cívica. 17.324,, 6 Pensiones que deben abonar los Propios a los ex – regulares. 235.400,, -- Cupo asignado en el déficit para la subsistencia de las Tropas. 4.548.000,, -- Hospitales (Caridad, Inválidos) y Casas de Misericordia (Expósitos, Huérfanos)

500.000,, --

67 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 318r y 318v. 68 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 319r – 320v,

126

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Gastos (sueldos, botica, utensilios, camas etc.) del Hospital excepto los víveres.

511.272,, 28

TOTAL CARGAS 12.042.933,, 15

PROPIOS Y ARBITRIOS QUE DEBEN SUFRAGAR LAS CARGAS

Propios y arbitrios antiguos de la Ciudad Renta anual de Propios inclusos los arbitrios antiguos 491.845,, -- 3ª parte de los Créditos a favor de la Ciudad (1.661.653 rs.). 553.884,, 11

1/3 Arbitrios creados por las nuevas urgencias en 1810 Para la creación del Regimiento nº 6, su equipo, manutención y demás:

Dos por ciento sobre la importación y exportación vía de mar 400.000,, -- 4 mrvs. en libra de Aceite que se consumen en este público 75.000,, -- 4 mrvs. en libra de Carne para idem 45.000,, -- Un cuarto en cuartillo de vino y aguardiente 180.000,, -- Para Subsistencias por los 4.548.000 rs. cupo en su deficit de la Ciudad:

Dos por ciento sobre importaciones y exportaciones marítimas 400.000,, -- 4 mrvs. en libra de Aceite 75.000,, -- 4 mrvs. en libra de Carne 45.000,, -- Arbitrio del monte Pío doblado que se ha cedido 75.000,, -- Dos por ciento de la salida por los registros de tierra 100.000,, -- Doble derecho en los cuatro registros de tierra 180.000,, -- Duplicación de derecho en la Real Alhondiga 24.000,, -- TOTAL RENDIMIENTOS .644.729,,11

/3 DÉFICIT .398.204,,03

/3

Dos días más tarde, el 9 de octubre, se volvió a tratar en cabildo el tema de las contribuciones y obligaciones de la ciudad. Teniendo presente lo que resultaba del Estado remitido al Conde de Sebastiani, las cargas y obligaciones que pesaban sobre la Ciudad y los cortos recursos creados hasta el momento para atender la urgencia de la situación, a reserva de que fuesen aprobados por el Rey ya que las facultades para hacer imposiciones - según los Reales decretos - no residían en ningún otro Cuerpo, ni autoridad; la Municipalidad acordó dirigir una representación al general Sebastiani para que penetrado de la enorme carga que pesaba sobre ella, el cuantioso déficit que resulta e imposibilidad de cubrirlo, dispusiese el remedio que juzgase conveniente para la consecución del alivio del pueblo69.

Los capitulares malagueños continuaron tratando el tema económico en los días y meses siguientes. Así, en cabildo de 11 de octubre, en vista de que la subsistencia de las Tropas Imperiales era urgentísima y notoria la carencia de arbitrios para sufragarla, se acuerda que cada uno de los Regidores meditase sin tardanza los medios que les pareciesen “más prontos y oportunos”, presentándolos a los miembros de la Junta de

69 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 386v y 387r.

127

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Contribuciones, para que reunidos diesen cuenta a la Municipalidad para que los adoptase o determinase lo que fuere más conforme70.

La situación era tan urgente y preocupante que el 13 es el Prefecto el que ordena

convocar cabildo para ese mismo día71. En la sesión, presidida por José Cervera, éste comunicó la exigencia de Sebastiani de que se le hiciese un préstamo voluntario de 1.200.000 reales para pago de las tropas Imperiales; así como que acababa de presidir una Junta del Comercio en la que los comerciantes de la ciudad se habían comprometido a entregar dicha suma en varios plazos, prometiendo entregar al día siguiente unos 400.000 reales bajo la garantía de las Casas de Comercio Murphy, Maury y Grivegne, en letras pagaderas a tres meses, o reintegrando a los prestamistas en Bienes Nacionales; animando a la Municipalidad y a sus individuos a tomar parte en la empresa. A pesar de la oferta, la Municipalidad se limitó a darse por enterada72. En ese mismo cabildo se volvieron a ver los dictámenes de Muñoz y Cavallero, junto al informe sobre arbitrios, que fueron pasados a la Sección de Arbitrios para que pusiese en ejecución los que fuesen más conformes73.

Aún así, el 14 se celebra nuevo cabildo. En él se recordó que a la entrada del

general Sebastiani en Málaga fue preciso aprontar más de cinco millones de reales para el pago del Ejército Imperial de su mando, en dinero y efectos; por lo que no habiendo quedado efectivo en las Tesorerías públicas, ni menos los ramos que entraban en ellas, ni existir productos capaces de cubrir las obligaciones ordinarias fue forzoso hacerlo por contribuciones y requisiciones forzadas; señalando a continuación que para cubrir el gran déficit que, según el Presupuesto de Cargas y recursos que se acababa de pasar al citado Sebastiani, resultaba contra el Común era necesario aumentar aquellas. Por esto se acordó dirigir una representación a dicho General para que se declarase como empréstito los cinco millones entregados inicialmente para poder sobrellevar sus cargas, concediendo el reintegro con arreglo al R. D. de 29 de diciembre de 1809, o del modo que fuese de su agrado en Bienes Nacionales, sólo con la gracia de elegir fincas por cuyo medio respiraría la ciudad de tantas fatigas como la cercaban74.

En la misma sesión se dio conocimiento de la orden del Prefecto para que la

dehesa del Prado y Fresneda volviese a ser administrada por la Junta de Propios de Málaga, junto con otras disposiciones para el sorteo de las suertes. En virtud de ella se comisionó a los Capitulares D. Luis Monsalve y D. Alonso del Pino, para que tomando las noticias y conocimientos que considerasen necesarios, tanto de las Secretarías de Cabildo cuanto de la Contaduría de Propios, informasen a la Municipalidad; así como que se pasase oficio al Coronel D. Cristóbal Rubión, Visitador que fue del ramo de Caballería, para que entregase a los diputados los cuadernos de juntas, expedientes y demás documentos que obrasen en su poder75.

Cuatro días más tarde la Municipalidad decide que la Sección de Recaudación se

hiciese cargo de los arbitrios que hasta entonces percibía el Tesorero de Propios mediante impuestos, ordenando a éste que pasase a la Sección de Contribuciones una

70 A. M. M., Actas Capitualres, vol. 200, ff. 388r y 388v. 71 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 382r. 72 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 389v – 390v. 73 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 391v. 74 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 393r y 393v. 75 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 396r – 396v.

128

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

noticia del producto de los arbitrios que percibía y de los fondos que existían en su poder76. Siguiendo con las disposiciones del Prefecto, también se acuerda que la Sección de Cobranzas se haga cargo de la recaudación del 2 % sobre la entrada y salida de los frutos y especies, que hasta entonces corría a cargo del Consulado; al mismo tiempo se ordenó comunicar el acuerdo a los Sres. Prior y Cónsules para que tomasen las medidas oportunas para su cumplimiento77. El acuerdo se llevo a efecto inmediatamente y, el mismo día 18, se comunicaba en un oficio al citado Cuerpo que:

“los impuestos y arbitrios, adoptados y que se adopten en adelante, no pueden ni deben tener otra inversión que en las subsistencias de las Tropas Imperiales y demás cargas que pesan sobre la Municipalidad, y en tal concepto han acordado V.S.S. prevenir a este Tribunal mande formar la cuenta de lo que ha producido el arbitrio del dos por ciento, pasándola con la existencia que de ella resulte, a manos de los Capitulares D. Luis Monsalve y D. Pedro Inés, que componen la Sección de recaudación y que en poder de éstos y no de otra persona se verifiquen los pagos de las cantidades que produzca en lo sucesivo el referido arbitrio de dos por ciento, pues así es conforme a lo determinado por el Sr. Prefecto de esta Provincia.”78.

El Consulado acusaba recibo del escrito el día 20 de octubre, señalando que se

había recibido en la mañana de ese día, y contestaba al mismo tiempo indicando no poner reparo a la disposición, ya que los rendimientos del 2 % y los del impuesto - establecido por la Ciudad - de un cuarto sobre libra de aceite, carnes y cuartillo de Vino, se crearon principalmente para atender a los gastos del Regimiento de Málaga, 6º de línea, a cargo de la Municipalidad y el propio Consulado; si bien remarcaba: “este particular correrá por la Municipalidad, como las demás cargas que pesan sobre toda la población, quedando el Consulado exonerado de este encargo”. Por ello, indicaba, había dado orden a su Contador, D. Antonio María Carrizo, pasase a manos de los Capitulares indicados los productos de todos los impuestos enunciados, y así mismo que por el Tesorero se formase la Cuenta de aquellos y la remitiese a los mismos Sres., finalizando por notificar que no había existencia alguna en Caja79. De todo ello la Municipalidad acuerda quedar enterada en cabildo del día 22 de octubre80.

La venta del Prado y la Fresneda seguía presentándose como una de las

soluciones más apetecidas por el Ayuntamiento malagueño. Por eso, pocos días después de haber recuperado su administración, la Municipalidad vistos los apuros en que se hallaba la Junta de Subsistencia para el suministro de las tropas, por la falta de fondos en que se hallaba, y con el fin de que cuando recayese aprobación a la consulta hecha para la venta de estas tierras se tuviesen adelantadas las diligencias que se debían hacer, acordó en cabildo de 25 de octubre que por los comisionados, D. Luis Monsalve y D. Alonso del Pino, se diesen las disposiciones convenientes para el reconocimiento y aprecio de dichas tierras por los Peritos de su confianza a cuyo fin se debía formar el expediente necesario81.

Los otros bienes de propios que habían quedado excluidos del presupuesto, los

76 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 405r. 77 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 405r. 78 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 396r – 396v. 79 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, ff. 396r – 396v. El oficio del Real Consulado está firmado por Juan Pomar, Guillermo Terry y Juan Comin. 80 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, f. 406v. 81 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 409v.

129

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

montes de Mijas y las rentas de Cal y Ladrillo, darían pronto problemas a la propia Junta de Subsistencias. Como pone de manifiesto el que el día 20 de octubre ésta comunicaba a la Municipalidad las dificultades que tenía para arrendar la explotación de los primeros, con sólo una postura de mil reales82. Por lo que el cabildo acordaría dos días después que atendiendo a “las circunstancias actuales” se procediese a su remate en la persona que más beneficio diese83.

Como hemos visto, las medidas tomadas por la Municipalidad malagueña para salvar la crisis incluían la revisión de los impuestos locales. Cuestión que se solventó en parte el 25 de octubre. En efecto en cabildo de esa fecha se aprobó una propuesta de la Sección de Contribuciones que afectaba a varios arbitrios; así se ordenó que pagasen el producto de seis meses los poseedores de rentas como: los Mayorazgos de cargazón por tierra y lengua del agua, de las Barcazas y el Receptor de Carnes. En algún caso se estableció un pago semanal: armadores de barcos palangreros y los de barcas; cafés, mesas de billar, fondas y bodegones; tablajeros de Carnecerías y Puerta de Buenaventura; mercaderes de vara, quincalleros y almacenes de semillas; tabernas, despachos de vino y licores; o fabricantes de Seda. Para otros, como los Gremios, se recordaba simplemente la necesidad de pagar el descubierto que tenían de contribuciones anteriores. También se fijó el pago de arrendamientos por distintos grupos - como los fabricantes de jabón y las fábricas de curtidos – y bienes, como las fincas que poseía la Real Hacienda, excepto la Aduana, Comisaría de Marina y Provisiones, o la Junta de Reales Obras; medida que se extendió al caudal secuestrado al Marques de Morillo y a los censos que pagaba la casa de provisión del pan. Además se determinó que los empleados de la Real Hacienda, con una renta anual superior a trescientos ducados, deberían pagar seis meses de sueldo una vez que se les pagase por la Real Hacienda84.

Ante la absoluta falta de fondos en que se hallaba la Junta de Subsistencia, la

Municipalidad continuó buscando los medios para garantizar los suministros de las tropas. Así, en cabildo de 29 de octubre, tras debatir nuevas proposiciones de arbitrios para atender esta obligación, se acordó sustituir la contribución de Policía y alumbrado que pagaba el vecindario por un impuesto mensual para llenar los deberes de dicho ramo, y atender con el sobrante al suministro; aunque se establecía un plazo inicial de seis meses, se dejaba abierta la posibilidad de ampliarlo o suprimirlo según exigiesen las circunstancias. El importe de la nueva contribución se establecía en función de los arrendamientos que se pagaban por las viviendas y correría a cargo de los inquilinos según una escala de tramos: los de casas que ganasen hasta cien ducados, cuatro reales; los de cien a doscientos, ocho reales; los de doscientos a trescientos, doce reales; los de trescientos a cuatrocientos, veinte reales; los que pasasen de cuatrocientos, treinta reales, y los que habitasen en casa propia pagarían en proporción de lo que debiesen ganar en arrendamiento. Además se decidió enviar esta propuesta, junto a la presentada el día veinte y cinco, a consulta del Prefecto para su aprobación85.

Dos días mas tarde, José Cervera contestaba a la consulta de la Municipalidad

mediante un oficio en el que ponía serias objeciones al plan del Ayuntamiento ya que, a su juicio, éste no estaba basado en el principio de equidad con el que debería 82 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 399r. 83 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 407r. 84 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 408v y 409r. 85 A. M. M., Actas Capitulares, vol 200, f. 411r.

130

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

establecerse toda carga86; señalando a continuación cuales eran los puntos conflictivos y sus propuestas para poder solventar la crisis. En efecto, respecto a exigir seis meses de importe íntegro a todo aquél que disfrutase rentas, en cualquier sentido, o bien la mitad del producto de un año de cualquier ramo de industria, opinaba que sólo podría tener lugar cuando la contribución fuese general, alcanzando a todos los vecinos en la misma proporción; y aclaraba: “esto es, que el hacendado, comerciante, etc., contribuyan con la mitad del producto en bruto de sus rentas y agencias”. Sólo bajo esa condición y siempre que la Municipalidad demostrase que se guardaría en todos dicha proporción, podría aplicarse la propuesta; ya que, consideraba, sería la forma de evitar reclamaciones que no podría desatender y concluirían en anular el plan. El Prefecto opinaba que la Municipalidad debería adoptar medidas de resultado seguro, y que éstas sólo podían ser bien personales, en general para todo vecino, o bien indirectas, tomando medios seguros para que tuviesen el efecto que se desea.

En cuanto a la idea de exigir la media anualidad a las fincas de Bienes

Nacionales y Provisiones, la desestima completamente ya que eso, señala: “es pretender que las subsistencias contribuyan a las contribuciones y será cubrir por un lado, lo que se descubra por otro”. En cambio, le parece muy bien la propuesta de exigir a los inquilinos de casas la proporción que se crea arreglada en relación a sus alquileres, bajo el aspecto de exigirse para el alumbrado, y usar su excedente en la subsistencia; encomendándoselo a la Municipalidad como propio.

El oficio fue comunicado a los Regidores en el cabildo de 5 de noviembre,

destacando la interpretación que los capitulares, o el secretario, hicieron del razonamiento del Prefecto sobre la falta de equidad del plan ya que en el acuerdo se señala que en el escrito exponía: “varias razones sobre los seis meses que se trataban exigir a los empleados en la Real Hacienda”. De todas formas la Municipalidad, ante el rechazo general de su plan por la autoridad provincial, acordó pasar el oficio a la Junta de Subsistencia con los antecedentes que hubiese sobre el particular para que informase sobre el asunto y que, desde luego, se hiciese cargo de la cobranza de las casas según estaba determinado87.

Tres días después, Manuel Rengel, José María Tentor, Dionisio Juan Cavallero y

Nicolás Muñoz, integrantes de la Sección de Contribuciones y representantes municipales en la Junta de Subsistencias, informaban a la Municipalidad por escrito según se les había solicitado88. En su informe analizan en primer lugar las causas del rechazo del plan por el Prefecto, achacándolo a algunas equivocaciones causadas por la inclusión en el acta remitida por el Ayuntamiento del debate suscitado por la incidencia de las nuevas contribuciones sobre anteriores determinaciones, como si fuese un acuerdo de la sesión, señalando: “por que tal vez creyó el Secretario que fue acuerdo de la sesión y la comprendió en el Acta”. Remarcando que las contribuciones podrían ser consideradas poco equitativas si fuesen imposiciones del momento, pero que teniendo en cuenta “las épocas y circunstancias” esta impresión debía desaparecer y cambiar el juicio que se había formado el Prefecto sobre ellas.

Para aclarar estas circunstancias los comisionados se remontaban a la época de la

entrada gala en la ciudad, recordando que cuando el 4º Cuerpo del Ejército la ocupó, el 86 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 424r y 424v. 87 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 435r y 435v. 88 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 427r – 428r.

131

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

5 de febrero, el General impuso una contribución de cuatro millones en efectivo, cuatro en paños y lienzos, y cuatro en letras de Cambio; y señalando al respecto: “lo primero se cumplió en su totalidad, lo segundo en parte, y lo tercero aún está pendiente”. Según los diputados la exacción de las dos primeras partidas, se practicó rápida y urgentemente de forma que algunos ciudadanos contribuyeron exorbitantemente, mientras otros habían quedado libres de todo; por eso, para evitar las arbitrariedades cometidas, que fueron casi indispensables a salir del apuro, se trató luego de nivelar en el mejor modo posible la suerte de los ciudadanos. Para ello, reunidas las Autoridades Civiles, Consulado y demás, adoptaron un plan (a partir de una proposición de Nicolás Muñoz) para igualar las contribuciones hasta completar el total exigido por Sebastiani, el cual resumían los diputados en documento aparte.

De acuerdo con esos antecedentes los comisionados aseguraban que era general la

consideración de que el asunto estaba cerrado, se había tratado con toda la equidad e igualdad posible, y había sido aprobado por el Conde de Sebastiani; por ello opinaban que los arbitrios de medio año de todos los que gozaban rentas de cualquier clase, Gremios, Fábricas, fincas de Real Hacienda, y caudal del Marqués de Murillo, no debieron incluirse en el acuerdo rechazado, por estar ya sancionados; mientras que en las medidas en estudio y sometidas a aprobación sólo se trataba de la conclusión de aquella contribución, no con respecto al pago que estaba ejecutado, si no en cuanto a proporcionar la igualdad que debía reinar entre todos los vecinos presentes en el momento de la ocupación de la ciudad.

A juicio de Nicolás Muñoz y sus compañeros, después de aquella primera

contribución hubiera sido necesario imponer otras para el pago de las necesidades urgentes que subsiguieron; pero no se trató nada hasta que tras ofrecer la Ciudad y el Consulado equipar y mantener el Regimiento nº 6 de Infantería de Línea, se decretaron varios arbitrios que fueron aprobados por el Rey. Además, recuerdan que al crearse la Junta de Subsistencias se impusieron varios arbitrios indirectos, sancionados por el Prefecto, apoyándose en el R. D. de 8 de Septiembre de 1809 que establecía que lo que faltase para la Provisión debía exigirse de los pueblos. Aquellos recursos creados no habían sido suficientes para atender las cargas; como tampoco lo eran, a su juicio, los nuevos impuestos fijados en el plan sobre cafés, mesas de billar, Contribución de Barcos palangreros, la de los Tablajeros, Mercaderes de Vara, Quincalleros y Almacenes de Semilla, Taberneros y Despachos de vinos y licores, a los que deberían añadirse las especerías y Tiendas de comestibles, actividades de las que indicaban: “debieron también mencionarse, y sino se hizo fue por olvido”. Pero al menos permitirían sostener en parte las obligaciones del municipio.

Para los cuatro diputados, la naturaleza de estos arbitrios, era tan indirecta como

todos las demás creados; según el principio innegable, de que las contribuciones y derechos que recaen sobre ventas por mayor o menor de efectos al público, el mismo lo satisface a proporción del consumo. Según ellos esta clase de exacciones era una de las que agradaban al Prefecto de Málaga, razón en la que se apoyaban para esperar que una vez enterado no tendría reparo en aprobarlas; recomendando que para evitar contestaciones se nombrase una diputación que pasase a conferenciar en persona con él para obtener una rápida decisión.

El primitivo plan para equilibrar y finiquitar la contribución inicial de 12

millones reconocía la falta de equidad causada por la precipitación a que obligaron las

132

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

circunstancias; y para conseguir una distribución que se aproximase lo más posible a la igualdad las autoridades responsables de su ejecución se comprometían a revisar su ejecución, de forma que tasando a los que no hubiesen contribuido en proporción de sus propiedades y devolviendo al que hubiere pagado en exceso se consiguiese un reparto justo89. Para llevar a efecto estas medidas se crearon dos órganos:

Un tribunal, formado por el Corregidor, como presidente, y D. Luis de Molina, capitular de la Municipalidad, y D. Juan Pomar, prior del Real Consulado; se debía ocupar de activar la exacción hasta que se completase el efectivo necesario para solventar el impuesto; para ello, podría dictar las providencias oportunas, decidir las dudas, allanar dificultades y, finalmente, revisar y sancionar todas las operaciones.

Una Comisión de Contabilidad, formada por D. Manuel Rengel, D. José de Lara y D. Guillermo Terry, que debía tomar inmediatamente razón exacta de lo que hasta entonces se había percibido, fuese en dinero, plata labrada, o mercaderías; registrando el nombre de quien los hubiese entregado y cantidades que al abono de cada uno resultasen. Y una Comisión de Contribución, formada por D. Diego José Benítez, dignidad de la Santa Iglesia Catedral, el Capitular D. José Tentor, D. Dionisio Caballero y D. Juan Comin, encargada del arreglo de la contribución, para lo que debía realizar indagaciones “escrupulosas” para aproximarse en lo posible a la igualdad; y, a partir de aquellas, fijar el tanto que había de pagarse por los afectados, ya fuesen individuos de la ciudad de Málaga (exceptuando los jornaleros), o de pueblos adyacentes que hubiesen contribuido a la común calamidad.

Para llevar a cabo la revisión y equiparación de las contribuciones, las cantidades

entregadas hasta entonces se considerarían como crédito a favor contra el impuesto; dando a cada individuo para su resguardo, hasta que se liquidase el cupo que le correspondiese, una cédula o vale donde se hacía constar el importe entregado y la identidad de quién había hecho la entrega, interinamente, señalando a continuación: “hasta que se liquide su cupo, para devolverle si hubiere exceso, o exigirle lo que falte a completarlo”. La Comisión de Contribución debía pasar el resultado de su trabajo al Tribunal para su revisión y aprobación; el cual, una vez realizado este paso, lo remitiría a la de Contabilidad que era la encargada de liquidar y exigir el pago de los contribuyentes.

La liquidación que efectuase la Comisión de Contabilidad sería individual,

exigiendo el pago de lo que faltase para completar su contingente a unos y firmando un “abonaré” a los que hubiesen entregado de más para su devolución. En caso de impago nombraría los morosos al Tribunal, para que los conminará al pago por los medios ejecutivos que decidiese. En cuanto al “abonaré”, se debía hacer constar en el vale correspondiente el importe del exceso y el nombre de quien lo había entregado, señalando a continuación: “y se la pagará realizado el impuesto, o la venta de los efectos recibidos de varios contribuyentes, para cuya adquisición se admitirá este como dinero efectivo”.

Los momentos críticos que vivió la población malagueña tras la entrada de los franceses, no eran olvidados por los redactores del plan que llegan a señalar las consecuencias del saqueo: “Las casas, expuestas a la llama y el hacha del conquistador”.

89 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 425r – 426r.

133

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Por eso abogaban por la contribución indirecta como forma de facilitar el trabajo de la Comisión y conseguir la equidad e igualdad que se deseaba; además de salvar las dificultades, a su juicio casi insuperables, que presentaba la evaluación de bienes, su escrutinio que calificaban de “odioso”, y la falta de efectivo en los propietarios para pagar sus cuotas. Para ellos, el verdadero aprecio de las propiedades era el que resultaba de sus réditos; por lo que estimaban que exigiendo éstos se lograría el objetivo.

Siguiendo este criterio las casas, aún expuestas a la llama y el hacha del

conquistador, deberían contribuir en función de sus réditos. Para ejecutarlo se planteaba ya una contribución basada en los rendimientos más evidentes de estos bienes: los arrendamientos. Además, para recaudarla en breve plazo se proponía obligar a los inquilinos al pago anticipado del arrendamiento de medio año o más (según fijase la Comisión); una vez efectuado se daría el correspondiente resguardo al inquilino, para que con él pagase al propietario de la casa en las épocas acostumbradas. Aquellos que habitasen sus casas, u ocupasen almacenes de su propiedad, pagarían como si fuesen arrendatarios, según una tasación justa. De este modo, se señalaba: “no resulta otro gravamen al individuo sin propiedad que una anticipación de pago; la contribución recae sobre los verdaderos propietarios, y estos se exoneran de la incomodidad de procurarse perentoriamente efectivo”. Un sistema similar se establecería para las propiedades rurales, pagando los arrendatarios o propietarios que las cultivasen con el mismo criterio que las casas, si bien se matiza que deberían tasarse separadamente y “moderadamente atendiendo a su corto rédito”.

A los que disfrutasen rentas, fuesen decimales o por el Estado, se les obligaría a

contribuir también con el medio año, más o menos, de ellas que fijase la Comisión. Advirtiendo que se consideraban como jornaleros y exceptuados de todo pago, los que no excediese su sueldo de trescientos ducados. Para los comerciantes se establecía una contribución extra, aparte de hacerlo por sus bienes raíces, al considerar que eran los que poseían más capital en circulación; el importe de ésta se fijaría por el Tribunal con acuerdo de las dos Comisiones, pero el repartimiento entre los negociantes seguía siendo privativo del Consulado en junta de sus Consiliarios.

El pago de las correspondientes cuotas debería hacerse mediante dinero en

efectivo. Pero en caso de que los contribuyentes no dispusiesen de él, se admitirían, otros efectos como plata labrada, productos coloniales, granos, aceites, o cualquier otro artículo de fácil enajenación; en este caso, los objetos y especies entregados se pondrían a disposición de un encargado general de ventas, el cual las efectuaría llevando exacta cuenta de lo que produjesen las pertenencias de cada uno, para devolverle si había entregado con exceso. Además, se admitía el pago con los vales contra el impuesto, considerándolos como dinero efectivo.

Para pagar en parte la contribución señalada a la ciudad, se preveía utilizar

también los Vales Reales, que se esperaba recibir en pago de cuatro millones exigidos como empréstito, con cuyo producto se rebajaría en parte el importe total exigido a la ciudad, una vez que se negociarán lo más ventajosamente posible.

El control final del arreglo y la recaudación se pretendía garantizar mediante el compromiso de dar publicidad al las cuentas, una vez finalizada la operación; por eso se disponía que se imprimiría un estado general para distribuirlo entre la población y hacer visible a todos la regularidad y justicia con que habían procedido los encargados

134

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

en la realización del impuesto. El informe de los cuatro comisionados, junto con el recordatorio del plan que le

acompañaba, sería tratado en la sesión de cabildo municipal del 12 de noviembre; tras volver a revisar la contestación del Prefecto, se acordó aceptar la propuesta final de nombrar una diputación que conferenciase con él, designando a dos de los redactores del informe, los capitulares D. Manuel Rengel y D. Dionisio Cavallero, para que la integrasen de forma que hiciesen presente a José Cervera los apuros en que se hallaba la Municipalidad para desempeñar las graves atenciones que tenía a su cargo, pidiéndole tuviese a bien asistir a cabildo en el día y hora que señalase para tratar de dicho particular y otros que conceptuase oportunos90.

La comisión encomendada tuvo éxito y el día 14 de noviembre se celebraba

cabildo presidido por Don José Cervera, Prefecto de Málaga y Don Fernando Ordóñez, Corregidor de la ciudad; con la asistencia de los regidores D. José Tentor, D. Francisco Cisneros, D. Manuel Rengel, D. Nicolás Muñoz, D. José Echeverri, D. Alonso del Pino, D. Pedro Ines, D. Dionisio Cavallero, D. Juan de Membiela, D. Juan Comin y D. Luis de Monsalve; junto con D. José de Lara, Síndico. En él se volvió a ver el expediente con la propuesta de arbitrios, la contestación del Prefecto y el informe evacuado por los Sres. de la Comisión de Subsistencias y Contribuciones91. En vista de las atenciones que estaban a cargo de la Ciudad, su importe en anualidad, los cortos medios hasta entonces creados para cubrirlas, y del enorme déficit que resultaba, junto a la notoria falta de medios que angustiaba diariamente a la Municipalidad y a la Comisión de Subsistencia; el Prefecto reconocía que era preciso la creación de nuevos y prontos arbitrios, con el fin de cubrir el déficit y que no hubiese necesidad de reiterar otros impuestos, que abruman y afligen al vecindario, ya que éste era quien sufría los meditados hasta entonces y los que pudiesen meditarse a dicho fin en lo sucesivo. Por esto José Cervera, como lo mejor y más acertado, aprueba hacer entre el vecindario un repartimiento del déficit en proporción a las fuerzas de cada vecino.

La Municipalidad después de debatir la propuesta acordó, unánimemente, aprobar

todos y cada uno de los arbitrios que se habían consultado al Prefecto, incluso el de las Especerías y tiendas de Comestibles que añadían en su informe los cuatro comisionados, quedando enterado el Prefecto de que la exacción de la media anualidad de Empleados era un asunto ordenado por el Conde de Sebastiani. Además, para poder hacerse con algunos fondos rápidamente se decidió ejecutar por una sola vez una exacción a los inquilinos de las casas en función de lo que pagaban de arrendamiento, con arreglo a la siguiente escala: al que pague cien ducados al año, ocho rs.; al de doscientos, veinte y cuatro; al de trescientos, cuarenta y ocho; al de cuatrocientos, ciento veinte rs.; y a los que pasen de cuatrocientos, doscientos diez. Este impuesto pasaría luego a ser mensual, reduciendo la contribución a la mitad y manteniendo la misma escala progresiva a partir de los cuatro reales que se marcaban a los arrendamientos de cien ducados. La cobranza se encargaría a las personas que eligiese la misma Sección de Contribuciones, bajo el sueldo o tanto por ciento que pareciese más conforme al beneficio del fondo y premio de este trabajo. Mereciendo todo ello la aprobación del Prefecto, se dispuso que para la ejecución de este acuerdo se librasen los certificados oportunos, dejando la distribución proporcional del déficit entre el vecindario para un cabildo posterior. 90 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 438r. 91 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 439v – 440v.

135

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

En efecto, tres días más tarde (17 de noviembre) se celebraba un nuevo cabildo en el que se trató la contribución que debía exigirse por el arrendamiento de casas. La Municipalidad señaló que cuando en el anterior cabildo se acordó hacer la exacción, para con su ingreso poder atender en algún modo a cubrir aquellas más prontas y urgentes atenciones de las graves que tenía la Ciudad a su cargo; no se comprendió más que hasta la quinta clase de vecinos, que comprendía al que pagara cuatrocientos ducados de arrendamiento o más, con una contribución de doscientos reales. Por lo que teniendo presente que en Málaga había varias casas con rentas que excedían de mil ducados anuales, cuyos inquilinos debían ser pudientes y capaces de sufrir mayor recargo en este urgentísimo servicio, se acordó ampliar la citada exacción, redactando así una nueva escala de las cuotas asignadas a los vecinos en función de lo que pagasen de arrendamiento por la casa que habitaban, o bien sea de su propiedad: las de uno a cien ducados contribuirían con ocho rs.; las de ciento a doscientos, con veinte y cuatro; las de doscientos a trescientos, con cuarenta y ocho; las de trescientos a cuatrocientos, con ochenta; las de cuatrocientos a quinientos, con ciento y veinte; las de quinientos a seiscientos, con doscientos diez; las de seiscientos a setecientos, con trescientos veinte; las de setecientos a ochocientos, con cuatrocientos cincuenta; las de ochocientos a novecientos, con seiscientos; las de novecientos a mil ducados, con setecientos setenta; y así sucesivamente, de forma que por cada cien ducados más de arrendamiento se aumentaba la contribución en doscientos reales. Además se ordenó que las tarifas se hiciesen públicas por medio de edictos, que se fijarían en los sitios acostumbrados, para que el vecindario se prestase a dicho desembolso sin poner excusas, teniendo en cuenta la aplicación y destino que había de dársele. Encomendando a la Sección de Contribuciones que lo pusiera en práctica a la mayor brevedad92.

Ciertamente, las medidas adoptadas por el ayuntamiento malagueño en los

primeros días de noviembre de 1810 pretendían responder a las incesantes demandas de las autoridades francesas. Así al mismo tiempo que se producían las discusiones y deliberaciones ya reseñadas, se requirieron a Málaga 14.000 reales de vellón con destino al Regimiento de Málaga, 6º de Línea, para Prest y Vestuario; 1.482 reales y 12 maravedíes para los gastos de mesa del mes de octubre del Comandante de Batallón Broniski, del Regimiento Polaco nº 4; e igual cantidad para el de la misma clase Rylski, acordando la Municipalidad su pago el día 3 de este mes93.

El 5 se decidió entregar semanalmente a la Junta de Subsistencia 80.000 reales

extras de los arbitrios de la Sección de Recaudación para atender las obligaciones de aquella; al mismo tiempo, se acordó entregar al habilitado del citado Regimiento de Málaga las cantidades recaudadas gracias a los arbitrios establecidos para atender a la subsistencia y vestuario de dicha unidad; y una medida similar se adoptó con los pagos que tenía asignados el consistorio para Jefes militares, empleados del Ejército y oficina de la Junta de Subsistencia; en estos casos los pagos se debían realizar previo libramiento de la Sección de Contribución. También se resolvió pagar 13.000 reales como gasto de mesa para el Gobernador Militar de Málaga y pedir al Duque de Dalmacia la aprobación de esta asignación mensual, en lo sucesivo, justificándose ésta en las apreciables circunstancias de aquel y el beneficio que hizo a la ciudad cuando había sido ocupada por partidas de Serranos (el 20 de marzo), y por el mucho gasto que tenía en los convites de personas de distinción y otras. En el mismo cabildo se acordó el 92 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 442v y 443r. 93 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 412r y 412v. El pago se acordó en cabildo extraordinario ante la petición urgente de estas cantidades.

136

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

pago de herraduras para el Regimiento de Caballería nº 1º, tras haberlo ordenado así el Comandante de Armas de la ciudad94.

Todavía el día 17 el regidor Dionisio Cavallero informaba en la sesión de cabildo,

como vocal de la Junta de Subsistencia, que se les había comunicado una orden para que se suministrase a las tropas francesas de Ronda 150.000 raciones de vino y menestras; y que no se disponía de fondos para cumplirlo. Por ello solicitó que la Municipalidad facilitase alguna cantidad para salir del apuro, extraída del millón y medio que había tocado de repartimiento a la ciudad. Petición que no pudo ser atendida por carecer en esos momentos, absolutamente de fondos95.

La crisis económica provocada por la falta de fondos se agudizó en los meses

siguientes, sobre todo por la incapacidad de la Municipalidad y las autoridades provinciales para llevar a cabo la recaudación de los nuevos arbitrios creados. Por ello a principios del año 1811 la Junta de Subsistencias reclamaba a la Municipalidad el pago de la deuda pendiente, que ascendía ya a 1.500.000 reales, a causa de las obligaciones de la ciudad con el Regimiento fijo de Málaga; para hacer frente al pago el ayuntamiento decidió un nuevo repartimiento entre los vecinos, en el cabildo de 4 de febrero96. Pero muy poco después, el 24 de abril de ese mismo año, se tendría que establecer otro repartimiento - ahora para atender los gastos para subsistencias de las tropas – de 2.000.000 de reales.

La cuantificación de gastos ante la ingente cantidad de peticiones es difícil. Pero a

modo de ejemplo citaremos la relación de las contribuciones impuestas por los franceses y otros gastos causados por la guerra hasta el 14 de febrero de 1811, elaborada por la Sección de Contribuciones del Ayuntamiento de Málaga97. El documento fue confeccionado a requerimiento del Prefecto, de acuerdo con una orden del Ministro de Hacienda. De fecha 14 de febrero y firmado por Manuel Rengel y Juan Comin, recoge de forma aproximada las contribuciones impuestas por el Conde Sebastiani; las exijidas después por sueldos de Estados Mayores, gastos extraordinarios por pedidos de los Comandantes y Jefes además de sus asignaciones, y los causados por Artillería, fortificación y otros ramos militares; un calculo de las pérdidas del comercio y el resto del vecindario a causa de la guerra. Según la cual los gastos en el año trascurrido desde la entrada francesa ascenderían a más de 126.000.000 de reales, cuyo detalle se muestra en la Tabla 10.

Tabla 10: Gastos de la ciudad de Málaga desde el 5 de febrero de 1810 a 14 de febrero de 1814. Contribución que impuso el insurgente Abello sobre todas las clases tanto en granos como en ropas, dinero etc. regulándose en quince millones de los que se entregaron al Excmo. Sr. General Conde Sebastiani dos millones y medio

15.000.000

Por el destrozo que causó la tropa desmandada por el pueblo en toda la noche del 5 al 6 de Febrero de 1810, se regula sin contar la pérdida de muebles y efectos que les eran inútiles en más de diez millones en

10.000.000

94 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, ff. 412v – 413v. 95 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 200, f. 442r. 96 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 201. ff. 67v -68v. 97 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 201, ff. 75r – 76v.

137

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

dinero y alhajas Por lo recogido de los fondos públicos en plata y alhajas 1.000.000 Por idem del Cabildo Eclesiástico perteneciente al mismo y algunos otros fondos

500.000

Por la contribución que impuso el Excmo. Sr. General Sebastiani, de la que recibió en dinero, alhajas, y paños cuatro millones, en la 1ª especie, y en las otras dos un millón

1.000.000

Por la gratificación que se dio al primer Gobernador que lo fue de esta Plaza ocho días,

120.000

Por los sueldos de los Jefes franceses, regalías a los mismos, y pedidos extraordinarios para su propia subsistencia

520.000

Por pedidos de Jefes para las Tropas, caballos, ropa, zapatos, monturas, Artillería y primeros ensayos de la fortificación del castillo de Gibralfaro.

561.000

Por lo invertido en sueldos, vestuarios, montura, utensilios, y demás del Regimiento de Infantería nº 6 y Compañía de Caballería Cazadores de Montaña.

700.000

Por los efectos que se tomaron en la Aduana pertenecientes a varios particulares.

150.000

Por los muchos gastos que se ocasionaron, para solemnizar la venida de S. M.

500.000

Por la cuota para la subsistencia de las tropas desde el día cinco de Febrero de 1810 hasta fin de Diciembre del mismo año.

5.274.000

Por pérdida en yuntas y bestias inutilizadas en los acarreos de víveres, Artillería y equipajes.

200.000

Por la exacción de frutos, y robos de haciendas de campo, ganados y demás por los insurgentes.

6.000.000

Por los atrasos que ha sufrido la Agricultura por falta de sementera pérdida de ganados en las conducciones, requisiciones de efectos, contribuciones y demás.

2.000.000

Atrasos del comercio y Artes, reducida esta ciudad a la mitad de sus habitantes y a menos de la 4ª parte de sus utilidades.

20.000.000

Secuestro de efectos coloniales y confiscación de géneros ingleses, evaluados en seis millones

6.000.000

Por el aumento que han tenido los géneros y comestibles de primera necesidad, por embargo y partidas de Insurgentes.

1.000.000

Por la pérdida de embarcaciones que se ahuyentaron a la entrada de las tropas francesas, de las que la mayor parte han sido apresadas y otras secuestradas por la Regencia.

5.000.000

Pérdida de caudales pertenecientes a los vecinos de esta ciudad que se hallan en América, sin esperanzas de recobrarlos, incluyéndose los secuestros hechos por la Regencia de las propiedades de dichos vecinos, en Navíos que venían de vuelta a este puerto; cuyo valor siendo imposible de calcular por lo excesivo de él, se regula en cincuenta millones

50.000.000

Contribución de Alojamiento y requisiciones de camas, sábanas, camisas, y otros útiles, suministrados para el Hospital,

500.000

126.025.000

Para hacer frente a estos cuantiosos gastos que contrastan con los cuantificados

138

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

por la Junta provincial de Defensa en el año y medio anterior a la ocupación gala se crearon numerosas contribuciones extraordinarias, algunas de las cuales hemos señalado en este trabajo, y será la propia Municipalidad malagueña la que en marzo de 1811 contabilice hasta nueve; con ocasión de una protesta de la colonia francesa presente en la ciudad, cuyos miembros pretendían ser exonerados de nuevos impuestos extraordinarios:

1ª - Impuesta por el General Conde de Sebastiani a su entrada en la ciudad, se completó

en los primeros días de febrero 1810, durante su residencia, quedando solventada a satisfacción de S. E. por las entregas hechas en aquellos mismos días, en dinero, géneros, plata labrada y letras de cambio, y por la aceptación de pagarés de cuatro millones, a favor del Excmo. Sr. Ministro de Hacienda.

2ª - Imposición de media anualidad de todos los arrendamientos de casas de la población y de los predios rústicos de su dependencia.

3ª - Un tanto sobre puertas y ventanas con el objeto de ayudar a los gastos de la fortificación del Castillo de Gibralfaro.

4ª - Un empréstito forzado para el limitado objeto del mantenimiento de las tropas de la provincia, contra cédulas creadas al intento por la junta de Subsistencias.

5ª - Otro empréstito para el mismo objeto contra libranzas a tres meses, de la junta de Subsistencias a cargo de la Administración de Bienes Nacionales.

6ª - Una imposición sobre los arrendadores de casas con proporción al precio de sus arrendamientos a disposición del ramo de Subsistencias.

7ª - Igual imposición de más reducida cuota sobre dichos arrendadores de casas, cuya exacción ha de repetirse mensualmente.

8ª - Una requisición de vino para las Subsistencias a razón de arroba por bota de las existentes en Málaga.

9ª - Un repartimiento de un millón y medio de reales sobre todos los vecinos de la ciudad por su contingente en el déficit de las Subsistencias del año pasado98.

Señalando que éstas habían sido las contribuciones extraordinarias repartidas hasta el momento; pero que al no ser suficientes para llenar las cargas, fue preciso aumentar su producto con arbitrios impuestos sobre los efectos comerciables y comestibles a su entrada y salida por mar y tierra. En cuanto a su finalidad explica que la primera contribución cesó de todo punto en el acto de su entrega al General Sebastiani, puntualizando: “Desde cuya salida de esta ciudad, a los siete días de su entrada no volvió a pagarse nada por cuenta de ella”. La segunda, aunque destinada en un principio para equilibrar los donativos de los contribuyentes a la primera con una justa proporción a sus propiedades respectivas, cambió de destino y naturaleza, porque los gastos del servicio público no permitieron se aplicasen sus productos a su primitivo fin, perdiendo por consecuencia toda relación o analogía con la primera. Mientras que las demás se habían invertido en el servicio público y principalmente en las subsistencias, gastos de los Jefes franceses, creación y sueldos del regimiento de Málaga, sin la menor mezcla ni aplicación a la primitiva impuesta por el General Conde de Sebastiani.

Sirvan estas dos relaciones de conclusión al trabajo como una aproximación al

complejo mundo de la economía de guerra y sus implicaciones para la ciudad de 98 A. M. M., Actas Capitulares, vol. 201, ff. 116r – 118v. Oficio de contestación de la Municipalidad al Cónsul Francés en Málaga. 26 de Marzo de 1811.

139

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Málaga, así como el importante papel que desempeñó su Ayuntamiento. Esperamos continuar en la línea de investigación aquí apuntada y poder completar el estudio del coste del conflicto en esta ciudad.

140

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

APÉNDICES DOCUMENTALES APÉNDICE Nº 1 Éstado de cuentas presentado por el Tesorero Francisco Carrillo del Valle, correspondiente a la Junta de Observación y defensa de Málaga. Entrada y cargo de caudales Reales de v. mrvs Rentas Generales 15.364.539 21 Provinciales y Tercias 9.887.218 1 Tabacos 5.088.683 6 Sal 3.629.999 17 Naipes 131.134 17 Plomos 309.166 17 Pólvora 140.849 Azufre 48.081 2 Azogue, Solimán y agregados 17.887 30 Papel Sellado 452.781 29 Bulas e indultos 228.417 31 Descuentos del Monte Pío de los empleados 69.776 18 Fondo del Resguardo 29.569 20 Extraordinaria contribución 392.321 18 Paja y Utensilios 1.350.383 30 Penas de Cámara y gastos de Justicia 8.140 8 Lotería 114.167 6 Impuestos sobre Propios y Arbitrios 531.377 19 Renta de Correos 1.051.317 Depósitos particulares 2.777.046 8 Depósitos recibidos por la Caja de Consolidación 1.300.752 19 Quinta parte del fondo de Pósitos de la Provincia 76.617 20 Subsidio de los 300 millones 25.065 9 Subsidio del Eclesiástico recibido por su Cabildo 100.000 Espolios y Vacantes 60.840 Descuentos al asentista de barajas de Macharaviaya por cada una y por mazos 30.646 10 Donativo voluntario 2.239.975 7 Pertenencias Inglesas 173.789 32 Pertenencias Francesas 210.000 Total 45.849.545 21 DISTRIBUCIÓN DE ESTOS CAUDALES Rs de vn. mrs. Al Regimiento infantería de Málaga 1.352.706 6 Al de la Reyna 282.943 18 Al de la Corona 98.860 Al de Suizos de Reding 156.525 Al de Vélez – Málaga 247.830 Al de la Patria 362.000 Al de Buenos Ayres 24.600 Al de Ceuta 25.200 Al de Milicias de Málaga 71.445 8

141

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Al de Extremadura 6.900 Al de Guadix 92.248 Al de Valladolid 1.500 Al de Ibernia 1.000 Al de Sevilla 2.180 Al de Alpujarras 350 Al de Fieles Zaragozanos 2.000 Al de Valencia 3.400 Al de Voluntarios de Huescar 2.000 Al de Alcalá 8.300 Al de Voluntarios del Carmén 525 Al de Cazadores de Carmona 1.100 // Al de Castilla 2.151 Al de Jaca 900 Al del Portillo de Zaragoza 900 Al de Ciudad Rodrigo 600 Al de Voluntarios de Campo Mayor 900 Al de Aragón 800 Al de Loxa 1.400 Al de Lorca 1.061 Al de Jaén 12.000 Al de Cantabria 6.000 Al de Irlanda 300 A los Batallones 1º y 2º de Málaga creados por la Junta 962.429 27 Al Regimiento caballería de Montesa 499.622 17 Al de Dragones del Rey 4.200 Al de milicias Urbanas de Málaga de igual creación 56.085 7 Al Capitán D. Manuel Ramírez para la manunteción de 50 indultados y 46 voluntarios que se encaminaron con él al Exercito 22.000 A D. Juan Truxillo, comandante de Presidiarios, que con 350 salió para el Exército 24.000 A los Oficiales dispersos que hicieron el servicio de vivos en el tiempo de la Junta 5.832 14 Por vestuarios, cananas y otros utensilios para los referidos Batallones 1º y 2º de Málaga 263.891 25 Cartucheras, caxas, baynas de sables y otros menesteres para las citadas Milicias Urbanas 19.458 6 Lienzo remitido para las tropas de Sevilla á virtud de ordenes 86.877 Vestuarios para los Presidiarios que fueron al Exército,y alguna ropa para los que se quedaron 79.547 Dinero remitido a la Tesorería de Granada con el Sr Reding 500.000 Id. á la del Exército de Andujar 500.000 Id á la de Sevilla 140.000 A la de abastos del de Ceuta 80.000 Id a la Plaza del mismo Presidio 150.000

142

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Al Campo de S. Roque 60.000 A los de Casabermeja por gratificación respecto á haberse presentado con armas contra los Franceses 1.500 Al comandante de Artillería y su Guarda Almacen para sueldos y compras de algunos efectos 367.976 17 Al cuerpo de Ingenieros 4.033 6 Por conduciones á Granada de pertrechos de guerra del almacen de Artillería de esta Plaza 8.653 Al Comandante de Marina para gastos de su ministerio 201.734 13 Al Habilitado del Estado Mayor de la Plaza para sus pagos 477.911 A la Veeduría para la subsistencia de los Presidios menores y demas de su encargo 6.748.713 18 Para la subsistencia de los Presidiarios se entregaron con separación á la misma Veeduría y Habilitados 691.000 Al hospital militar de San Juan de Dios por estancias de las tropas y sueldos de empleados 684.948 32 Al Director de Provisiones para los gastos de su encargo 2.295.145 27 Por el valor de los comestibles que constan de relación separada y sus portes a los Exércitos de la Carolina y Tarragona, en que fue comisionado por la junta el Intendente interino D. Francisco Carrillo del Valle, y por algunas porciones de Tabacos comprados para la fabrica de Sevilla; cuya división no ha podido hacerse por falta de los documentos respecto del fallecimiento del Tesorero, se pagaron individualmente á los interesados con libramiento de dicho Sr 4.619.572 21 Por zapatos, alpargatas y albarcas, remitido todo por el propio comisionado al Exercito de la Carolina, pagó la Tesoreria de la misma manera 116.794 17 En el establecimiento de la fabrica de fusiles, encomendada al mismo sugeto, creación de doce fraguas, compras de hierro, carbón y otros efectos, que quedaron en ser, con la máquina que se construyó en los molinos de S. Telmo para barrenar los cañones, y portes de los que se conduxeron al Exército de la Carolina, pagó la Tesoreria del mismo modo 102.941 26 Por el valor, requisición, conducción y diligencias practicadas en la compra de unos 300 caballos, que se remitieron á Sevilla por D.Justo de Baños, D. Luis Monsalve, D. Cristóbal Rubiou y D. Diego Suarez, comisionados al efecto 542.948 11 Por unas dos mil monturas completas que se remitieron a la misma capital [sevilla], en que fue comisonado el Regidor y alférez Mayor D.

143

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Fernando Ordóñez, sus conducciones y demas agregados 986.602 Por herraduras y clavos, todo adovado, que se remitieron a la Carolina, en que fue comisionado el mismo D. Fernando Ordóñez, sus portes, seras y demas agregados 130.542 Para las fortificaciones hechas en la Boca del Asno y demas zanjas que se construyeron para impedir la entrada del enemigo, se pagaron con libramientos del Sr. D. Antonio Ignacio Cortavarría 619.488 2 Por sueldos atrasados y corrientes pagados a dicho Sr.[Antonio Ignacio Cotabarría] 55.507 22 Por socorros a los prisioneros de guerra franceses 326.893 A las viudas del Monte Pio de Oficinas y a las mugeres de Oficiales de distintos Cuerpos, que tienen fixada su residencia en esta Plaza, se les pagó sobre los sueldos de sus maridos 157.494 23 A varios Pensionistas 45.906 9 Al comisario Ordenador y de Guerra D. Francisco Alvarez por sus sueldos y gastos cometidos a su empleo 82.586 8 Por las conduciones de quintos a los Exércitos 8.000 Pagados por sus asignaciones a los dispersos y agraciados por razón de epidemia 188.076 33 Por sus Pluses a los comisionados en las persecuciones de contrabasdistas y malhechores 11.666 4 Por los suministros abonados a los Pueblos de tropas transeúntes 398.181 19 Pagado a las Reales obras de prolongación del Muelle nuevo, Aduana y construcción de caminos 965.620 23 Al consulado y Monte Pio de Viñeros por sus asignaciones sobre Rentas generales 470.437 23// Pagado de orden de la Tesorería general y de la de Ejército de Sevilla 504.879 29 Entregado a la Caja de Consolidación por las asignaciones sobre la Aduana y demás ramos que le pertenecieron 2.607673 29 Por menos valor del cargo que va hecho a Rentas generales pasado a las provinciales 836.713 30 Por sueldos satisfechos a los Consejeros D. Silvestre del Collar y D. Francisco López Luperguer 19.892 25 A D. Juan Sempere, comisionado de orden de la Junta de Granada, se le pagaron 12.806 24 Al dueño del derecho de Fiel medidor por cuenta del señalamiento que se le estaba debiendo de los años de 807 y 808, cobrado del producto de Rentas generales 25.765 9 Devoluciones hechas de orden superior por el millón de emprestito incluso en el cargo de los

144

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Depósitos 234.200 Devoluciones hechas por Comisos y Depósitos particulares 796.708 26 Pagado al Colegio de San Telmo por su consignación anual 15.810 19 Al Gobernador de Torremolinos por su sueldo mandado pagar en esta Tesorería 3.607 Gastos ocasionados por el Sr. Doctoral y D. José de Ansa en el viaje a Sevilla 9.984 A los comisionados que fueron a Gibraltar en busca de fusiles 3.192 Gratificaciones a varios Oficiales comisionados en observación de los Ejércitos 13.145 Otra a los que se emplearon en el alistamiento de voluntarios 500 Gastos de postas para observar a los franceses 1.500 A D. Joaquín Pery para la comisión de compras de caballos en el África 40.000 Por las cuotas satisfechas del cargo de Rentas generales al Tigual, Chumacero y Escribanía de manifiestos del año de 1808 81.498 23 Entrado en Vales Reales por la mitad de derechos que causaron las Almonas de jabón duro, y como existentes se datan 21.164 14 Por tercera parte de otros derechos recibidos en Vales reales en la Aduana y demás Adminisraciones de Rentas se datan por la misma razón 1.150.659 24 Al Excmo. Sr. Reding a cuenta de la pensión que le fue señalada por la Superioridad 13.750 Por fletes de un cargamento de azúcar que vino de donativo de nuestras Américas 134.854 6 Invertido en la función que se hizo a nuestra Señora de la Victoria por la conseguida en Bailén 3.222 Devolución a los Padres Capuchinos por razón de derechos pagados en lo general de los contribuyentes 1.129 14 Por las piedras que se sacaron en Mijas para la fábrica de pólvora de Sevilla y sus fletes con todo lo correspondiente a este punto, en que también fue comisionado el Intendente interino D. Francisco Carrillo del Valle 9.346 // Socorros que se dieron a los destituidos franceses del país, que estuvieron en el Castillo de Gibralfaro 7.934 A la viuda del Cónsul francés atendiendo a su desamparo 5.893 Para la recolección de efectos del francés Croharé se gastaron 855 Gastos de Justicia que se hicieron a los que se levantaron en la cárcel y cometieron otros excesos 3.950

145

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Por bandos de buen gobierno y otras diligencias a que asistió el Ayudante de la Plaza, se le pagaron por sus gratificaciones 3.004 Al fabricante por asiento de los Naipes de Macharaviaya se le pagaron por los entregados en aquel entonces 319.853 16 Satisfecho en cartas de pago a las Depositarias subalternas por lo que entregaron en la general en papeles, y de que va formado los cargos en las partidas de Rentas 8.422.163 28 Sueldos y gastos de Empleados y Administraciones 2.828.624 Socorros a los Reos de contrabando 1.488 Fletes y gastos de la Renta de Salinas 89.338 1 Fletes y gastos de la Renta de Plomos, Papel sellado y Pólvora 3.957 Impresiones de guías para Aduanas, libramientos, papeletas de Fieles, certificaciones, cargáremes y otros 10.500 Sueldos y gastos de las Oficinas de la Junta en los veinte meses que duró 70.932 20

DATA 45.845.941 13 CARGO 45.849.545 21

EXISTENCIA QUE QUEDÓ 3.604 8

NOTAS Además de los caudales remitidos en metálico a Granada y Sevilla, según consta de la anterior relación, se dirigieron a esta última por medio del Sr. D. Federico Hoppe, en piezas de oro y plata, 261.040 rs vn, procedentes de los donativos de este fiel Pueblo, recogidos por el Sr. Cónsul de Portugal y Vocal de la Junta D. Antonio María Basso. A la Plaza de Ceuta se socorrió no sólo con caudales, que quedan relacionados, sino también con 1000 fanegas de trigo, 2000 arrobas de harinas y 100 quintales de leña. El Parque de Artillería suministró al Exército de Granada, Antequera, Gerona y presidios menores crecido número de cañones, fusiles, pistolas, pólvora, balas y demás efectos de campaña. Al regimiento de caballería de Montesa, además de los caballos que compró, le entregó la Junta 42, que donaron diferentes vecinos de este Pueblo, y no se le hizo cargo en su buena cuenta. El Regimiento de Milicias Urbanas, de que va hecha mención en los gastos de esta relación, se compuso de 16 compañías de a 100 hombres, siendo su Coronel el Excmo. Sr. Conde de Mollina, y Sargento Mayor el Sr. D. Fernando Ordóñez, ambos vocales de la Junta, cuyo Cuerpo se uniformó a su costa. El que se creó con el nombre de Curiales, compuesto de dos compañías de a 50 hombres, hizo lo mismo; y fue su Comandante D. Justo Martínez de Baños, Alcalde mayor Corregidor Regente y Vocal de la junta. Se formó otro de 400 hombres llamado de Tiradores, de que fue Comandante el Teniente Coronel D. Joaquín Tentor, uniformados también a su costa. Los Matriculados formaron otro de 200 hombres, en que se comprendían los jubilados de la Marina, que se vistieron con la mayor decencia, y sirvieron con mucha utilidad al

146

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

mando del Brigadier D. Pedro Guerrero de Torres, Juez Comandante de dicha Marina y Vocal de la Junta. Asimismo se creó otro Cuerpo de 60 hombres, que se uniformaron por el propio estilo, y se preparaban para el uso de la artillería, haciendo diariamente el exercicio del cañon, su Comandante el Capitán del citado Cuerpo D. Ramón de la Huerta. Últimamente se formó otro de 150 ginetes para guardar la costa, conducir pliegos y otros utiles servicios al mando del Coronel D. Cristóbal Rubiou, visitador de Caballería, que se mantuvieron, uniformaron y montaron a su costa como los demas. Finalmente el fervor de los Cabildos Eclesiástico y Secular contribuyó eficazmente con sus operaciones temporales y espirituales, y con una unión exemplar a quanto se practicó en defensa de nuestra justa causa. Así resulta (por lo que se hace a caudales) de los borradores de las relaciones mensuales remitidas a los Excmos Sres Ministros Saavedra y Hormazas, á la Junta de Granada, y presentadas en ésta, libros y papeles de la Contaduría de mi cargo á que me remito; y por lo que mira a notas , de lo mismo que toqué y de la notoriedad. Y para que conste, de orden del Sr. D. Rafael Truxillo, Gobernador Militar de esta Plaza y Subdelegado de Rentas de la Provincia, he formado la presente relación en Málaga á 15 de Junio de 1813. = [firmado] Francisco Carrillo del Valle = Vº Bº Truxillo

147

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

APÉNDICE Nº 2 Instrucción sobre préstamo forzoso de la mitad del oro y plata que tengan los particulares a la Junta Central Real Alcázar de Sevilla 6 de Diciembre de 180999 INSTRUCCIÓN que la Suprema Junta Central y Gubernativa del Reino se ha servido aprobar en el Real nombre del Sr. D. Fernando VII para que se realice el préstamo forzoso de la mitad del oro y plata labrada que tengan los particulares, mandado llevar a efecto por Real Decreto de este día.

Todos los vecinos y habitantes de estos Reinos están obligados a entregar por vía de préstamo forzoso la mitad del oro y plata labrada que tengan en su poder, con la facutad de que puedan redimir dicha mitad dando desde luego su importe en metálico a razón de veinte reales por onza en la plata, y a trescientos veinte en el oro; y si alguién quisiese darla, no por vía de préstamo sino gratuitamente o su valor, quedará reducida la mitad a sólo la tercera parte.

Las Juntas Superiores, de cuyo celo y patriotismo está muy satisfecho S.M., cuidarán de que en su respectiva Provincia se lleve puntualmente a debido efecto esta providencia, cuya ejecución será de cargo de los Intendentes y Subdelegados de Rentas, los que sin pérdida de tiempo circularán esta disposición a los Ayuntamientos y Justicias de los Pueblos de sus respectivos distritos, para que enteren a todos los vecinos y residentes en ellos de los graves motivos que obligan a tomar esta providencia, de la justicia en que se funda, y de la necesidad de cumplirla con la brevedad que exigen las circunstancias, y con la integridad propia de buenos españoles.

Al propio tiempo que las Justicias hagan saber esta providencia, fijarán el preciso término de ocho dias, dentro del cual todos los vecinos y residentes en el Pueblo deben presentar una lista firmada y jurada en que conste la cantidad del oro y plata labrada que tenga cada uno, entegando al propio tiempo la mitad que les corresponde por este préstamo forzoso. //

En el acto de la entrega darán las Justicias recibo duplicado a cada individuo de la cantidad que entregue con expresión de su peso y piezas de que conste, las que conservarán las Justicias sin mezclar con las de otros vecinos, poniendo en cada separación un papel con el nombre de la persona que las haya entregado. El duplicado de este recibo lo remitirán los interesados a la Tesorería general para que conste desde luego en ella lo que cada uno ha entregado, y tengan todos la seguridad de que pueda haber extravio en ninguna de las alhajas con que hayan contribuido.

Pasados los ocho dias, y después de haber formado las Justicias dos listas iguales comprehensivas de la cantidad de oro y plata labrada que cada vecino haya dicho tener, y de la que haya entregado por la mitad, con expresión de las piezas en que consista, remitirán la que se haya reunido con persona segura y bajo su responsabilidad al Subdelegado de Rentas del Partido, con las dos listas indicadas, de las cuales una quedará en la Subdelegación, y la otra la recogerá el mismo encargado de la conducción, después de haber puesto y firmado al pie de ella el Depositario de Rentas el competente recibo.

Sin perder tiempo enviarán los Subdelegados estas alhajas con sus correspondientes listas por duplicado al Intendente de la Provincia, quien dispondrá que uno o más Contrastes de la Capital examinen la ley de las piezas que correspondan a cada vecino, y en vista del valor intrinseco que resulte, se formarán en la Intendencia

99 A. M. M., Actas Capitulares, vol 199, Capitular nº 14, ff. 537r – 538v.

148

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

otras dos listas, en las que ya solo conste la suma total del importe de lo que haya entregado cada uno; una de estas listas se remitirá por el mismo orden a las Justicias de los Pueblos respectivos, y la otra quedará en la Intendencia.

En las Capitales de Provincia presentarán los vecinos y residentes en ellas la lista del oro y plata labrada que tengan, y su mitad dentro de los mismos ocho dias en la Intendencia o Subdelegación, por cuyas Oficinas se les dará el recibo de las piezas y su peso, señalándose un breve término, para que con dichos recibos acudan a recoger el que corresponda al valor que por el ensaye haya resultado tener.

Luego que en las Intendencias se haya recibido una cantidad su- // ficiente de toda la que pertenezca a la Provincia, la dirigirán al Tesorero general, acompañando otras dos listas, en las que con distinción de Pueblos se comprehende el importe que haya resultado tener la que haya dado cada vecino, expresándose en el oficio de remisión el peso total de la que dirijan, y acompañando las listas originales.

El Tesorero general dará al Comisionado el recibo de las arrobas o libras que le haya entregado; y en seguida dispondrá que se pase a la Casa de Moneda a fín de que el Tesorero de ésta le dé los créditos respectivos a la que reciba, cuidando después el Tesorero general de remitir a los Intendentes o Subdelegados respectivos tantos recibos impresos y firmados por él cuantos sean los prestamistas, en los que constará el nombre de cada uno, y el valor que hubiese tenido su parte con arreglo a las listas que le dirigieron los Intendentes y Subdelegados, los que inmediatamente que los reciban los pasarán a las Justicias de los Pueblos para que los distribuyan a quienes corresponda, recogiendo el resguardo interino que recibieron los dueños.

En cada Pueblo y en cada Intendencia se formará otra lista de las personas que hayan redimido con numerario la parte de oro y plata labrada que les corresponda, y se enviará sin dilación su importe a la Tesorería de Partido o de Provincia a que pertenezca, dándose cuenta al Tesorero general en los estados semanales, a fin de que por éste se entreguen los correspondientes recibos en la forma indicada. También se formará otra lista de las personas que hayan contribuido gratuitamente, y se procederá en su recibo y avisos en los términos indicados en los anteriores artículos, para que en los recibos que se den por la Tesorería general se haga esta debida distinción, y afín de que pueda noticiarse al público esta generosidad. Este préstamo se considera como deuda de la Nación, y como tal se extinguirá lo más pronto que permitan las circunstancias, y los recibos dados por la Tesorería general podrán admitirse en pago de bienes o dominios nacionales cuando se decrete su venta.

De este préstamo están exceptuadas las alhajas menudas que sólo sirven para adornos mujeriles por razón de su poco valor intrínseco, y también las alhajas o piezas que los Plateros tengan en su poder // para la venta pública; pero no las que tengan para sus usos propios, pues persona ninguna, por privilegiada que sea, está exenta de este préstamo; con sólo la diferencia de que los Eclesiásticos hayan de presentar y dirigir las listas a sus respectivos Ordinarios, y en los Pueblos, donde además del Cura Párroco hubiese algunos Eclesiásticos, las presentarán estos al Párroco, quien las dirigirá inmediatamente a los Ordinarios, los que las pasarán a los Intendentes, para que con arreglo a ellas se verifique la entrega, procurándose en todo la mayor brevedad, y evitándose que este paso no retarde la operación.

Los que, contra lo que se espera, no contribuyan con la mayor franqueza y legalidad a este prestamo, o no presenten listas exactas del oro y plata labrada que tengan, o la oculten, averigüado el delito, sufrirán la pena de confiscación de todo el oro y plata labrada que posean, con más la multa de cuatro tantos más de su valor. = Está rubricada por el Sr. Presidente. = Es copia.

149

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

APENDICE Nº 3 Instrucción para la cobranza de un segundo diezmo, o décima de frutos impuesta por una vez con destino al mantenimiento de la tropa, Málaga 9 de agosto de 1810100. En circular de 13 de Julio de este año se participó a los Administradores de diezmos y Fieles de cillas, que en virtud de Real resolución debe exigirse en todo el Reyno un segundo diezmo, o décima parte de los frutos por una sola vez, que además del Eclesiástico han de pagar los cosecheros para el indispensable mantenimiento de la tropa. Que el Sr. Prefecto e Intendente General de la Provincia, Presidente de esta Junta encargada de la administración de diezmos de la diócesis había dispuesto, según lo determinado por el Excmo. Sr. Comisario Regio de Granada, que los mismos empleados en recoger los que corresponden a la Iglesia, cuiden también de exigir y cobrar la referida décima para mayor facilidad de la operación, y que las Justicias estaban prevenidas de auxiliarlos en todo lo necesario. Que a fin de verificar la Junta estas providencias en el mejor modo conveniente, y sin alterarse el pago de los diezmos Eclesiásticos, recomendó entonces a los dichos empleados la exactitud y celo con que deben procurarlo, y que observasen en la exacción de la décima el método establecido para aquellos, y varias prevenciones que se prefijaron. Nuevas declaraciones, que se han hecho por la superioridad, y la decisión de las dificultades ocurridas, han motivado otras circulares posteriores a la de 13 de Julio; y queriendo la Junta que todas se comprendan bajo una que sirva de instrucción general para más clara inteligencia, ha acordado se ejecute en la forma siguiente: 1. Esta décima parte se reduce únicamente a la cosecha del presente año por

contribución temporal extraordinaria, y se ha de exigir de todos los frutos en igual cantidad y especie que el diezmo Eclesiástico, con las advertencias que se expresarán.

2. Los Administradores y Fieles deben tener muy presente en consideración que no es conveniente cobrar ámbos diezmos a un mismo tiempo, y que primero se ha de percibir el Eclesiástico para evitar el que se substraiga a este su pertenencia, y el que tal vez con una misma cantidad cubran ambas obligaciones; pero es necesario también que se cautelen prudentemente de los que alzando el fruto carecen después de medios con que satisfacer a la decima.

3. Los granos de trigo y cebada, y el de maiz en donde se ha acostumbrado conservar, como también las semillas, entraran en la cilla o almacén común, y si hubiese sitio se pondrán con separación.

4. Estando encargada la Junta de contribuciones y subsistencias de Málaga en percibir los productos de la décima para invertirlos en los objetos a que se destina, los Fieles procederán a la entrega de granos y aceites en virtud de las ordenes de la de diezmos.

5. Con el importe de la decima de los frutos menores ocurrirán a los gastos de la recolección de granos, semillas y aceites.

6. Cada ocho días darán aviso a la Junta de diezmos del número de fanegas o arrobas de los que tengan recolectados, tanto de los pertenecientes al diezmo Eclesiástico, como de los que toquen a la decima, y del dinero que hiciesen por uno y otra;

100 Archivo Municipal de Málaga, Biblioteca, Sección 26, nº 60.

150

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

aprovechando las ocasiones oportunas de remitirlo con seguridad a esta Tesorería de diezmos. También avisarán los precios.

7. En la cobranza de la decima por lo que mira a frutos que se diezman en dinero, o a partidos que por su costosa y dificil recolección se venden, se arreglarán a doble cantidad, o a exigir por la decima otra igual a la que corresponde al diezmo Eclesiástico.

8. Por ocasionar mucho costo la reducción de la uva a vino, cuando no se consiga la venta a dinero de los partidos de esta especie, podrá adoptarse el medio de exigir en arrobas de vino de los cosecheros, o de los arrendadores y compradores de la decima de este fruto el tanto que se juzgue tocarla, computado a los precios corrientes, y compensados los gastos de la recolección y reducción referida.

9. Pagandose el diezmo Eclesiástico de aceite en los molinos, donde por su cuenta se muele la aceituna que se diezma, cuidarán los Fieles de que se separe igual porción para la decima, abonando los mismos costos.

10. En el caso de estar alzado algún fruto, deberá cobrarse en dinero el importe de la decima al precio que corría cuando se adeudó, bajo igual compensación de gastos.

11. Todo cosechero de cualquier fruto está comprendido en la contribución de la decima, inclusos los que sean Excusados Reales y de la Fábrica mayor, cuyos granos se recogerán por los respectivos Fieles de cillas; y de esta regla se hacen las siguientes modificaciones y excepciones.

12. No recayendo todo el peso de este nuevo impuesto sobre el colono que lleva los frutos, está declarado por la superioridad que el labrador, si fuese arrendatario, ha de descontar al dueño de la tierradel precio de su arrendamiento los dos tercios del importe de la decima, valuado a los precios corrientes al tiempo de la recaudación de frutos por peritos que nombrará la Justicia de oficio, cargando el otro tercio sobre el colono.

13. Siempre que un colono no adeude la decima por valor de cuatrocientos reales de todos sus frutos, quedará exento de su pago, atendiéndose a no privarle de lo necesario para su subsistencia.

14. Los Administradores y Fieles serán obligados a investigarlo escrupulosamente, ya con presencia de lo que diezmaron en el año anterior, y ya a vista de los frutos que hayan cogido en el presente, y tengan aún por recolectar.

15. Para declarar esta exención procederán de acuerdo con la Justicia y con el Párroco, y constará en lista separada y firmada por todos, que ha de presentarse a la Junta de diezmos con la cuenta general de la decima.

16. En el caso de que un propietario tenga distribuida su hacienda entre colonos, aunque alguno no llegue a adeudar los 400 rs., deben exigirse a todos los dos tercios de la decima, que descontarán del precio de su arrendamiento, según lo prevenido en el art. 12, perdonándose él un tercio.

17. Como el producto de las haciendas de bienes nacionales se destina al mantenimiento de la tropa, de la misma suerte que la decima, declara la Junta que de ellas no han de cobrarse dos tercios, y que únicamente pagará el colono un tercio de lo que importare la decima.

18. Se hace cargo la Junta de las mermas inevitables de algunos frutos, y de que no es posible que a la venta resulte la misma porción que cuando se cobran.

19. Para evitar equivocaciones con motivo de la diferencia de medidas con que pagan los contribuyentes, los Administradores usarán de las que estén arregladas y marcadas, y harán medir los frutos a presencia de aquellos o de sus encargados.

151

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

20. Según resulte de estas medidas, no solo lo anotarán en sus cuadernos con expresión del día en que se cobran y precios corrientes, sino que darán recibos de todo lo que satisfagan los contribuyentes, quienes los guardarán para los efectos oportunos.

21. Si a la llegada de esta instrucción hubiesen cobrado la decima de quien no la adeude por los 400 rs, señalados en los art. 13 y 14, la devolverán al contribuyente con el acuerdo establecido en el 15. Lo mismo se entederá en cuanto al tercio que se perdona por el 16.

22. Han de llevar los Administradores y Fieles cuenta separada del total ingreso de la decima y de sus costos, del mismo modo que se ejecuta con el de los diezmos Eclesiásticos, y la presentarán a la Junta con la lista que se cita en el art. 15., y demás documentos justificativos que la comprueben, revisada por la Justicia y el Párroco.

23. En el supuesto de haberse preferido como más suave el medio de cobrar la decima por los empleados en diezmos, a quienes la Junta premiará su trabajo, espera que se dedicarán a su puntual y exacto desempeño, evitando el que se hagan necesarios otros arbitrios gravosos y de rigor, por el beneficio de los mismos pueblos, a que se atiende especialmente con el propuesto.

24. Los dichos empleados en diezmos acudirán a las Justicias respectivas en todos los casos que necesiten su auxilio. Si no lo franqueasen o lo hiciesen con demora, lo representarán inmediatamente a la Junta, para que se tomen las serias providencias que exija la ocasión, siendo responsables unos y otras de cualquiera descuido culpable en asunto de esta gravedad.

Esta instrucción se imprimirá y remitirá a los Administradores de diezmos y Fieles de cilla para su puntual observancia. Málaga 9 de Agosto de 1810. = El Prefecto general de Provincia Josef Cervera. = Martín de Milla. = Diego María López. = Por acuerdo de la Junta provisional de diezmos de este Obispado.= Joseph María Legret, Secretario.

152

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

APÉNDICE Nº 4 Noticia de las Rentas correspondientes al Caudal de Propios y Arbitrios de la Ilustre Ciudad de Málaga que se comprenden en las Cuentas anuales de dichos efectos, según sus respectivos remates, constantes de los testimonios, que con referencia a los autos de Hacimientos se remiten a las oficinas de Cuenta y Razón, la cual va contraida al presente año de 1810; Y por lo tocante a los que se administran en defecto de Postores, ignorándose por tanto sus rendimientos, se calculan proporcionalmente, conforme a lo que han producido por tiempo en este dicho año, o por los valores que tuvieron en el próximo pasado de 809 y con la oportuna expresión y distinción son a saber:

Cortijos

La Santa Alonso Godoy, su arrendamiento en reales 4.500,, Zorreras Francisco Infante 3.125,, Solanas Francisco de Martos 2.687,, Piltraque Rodrigo Rosado y Pedro Gómez 6.250,, Bujeo Francisco Morales y consortes 3.125,, Pozuelos Josef de Cardenas y Alonso Silva 3.906,, 8 ½ Casapalma la nueva D. Antonio Santaella 7.000,, Cuartillo Alto D. Diego García Gutierrez 10.000,, Moriscos Melchor Gómez 11.718,, 25 ½ Retamar Juan Baena 15.625,, Casapalma la vieja D. Antonio Santaella 7.500,, Cuartillo bajo El referido Antonio Santaella 7.500,, Gonzalo Fernández D. Juan rivero 5.000,, Majada del Moro Francisco Rando 5.625,, Cuebezuelas Francisco Martín Fernández 4.843,, 25 ½ Magdalena Diego Martín de la Torre 10.000,, Molino Miguel Ramos 2.200,, Suma de la Renta de los Cortijos 110.605,, 25 ½ Rentas arrendables Sitios y pesos José Diez 20.000,, Barro cocido Xpl Romero y Antonio Moyano 1.250,, Correduría de bestias Diego López 920,, Bajar Barcos José Perdigué 1.250,, Almacenes D. Manuel Gómez 13.500,, Ticual de Alhondiga D. Diego de Rute 3.400,, Id de Aduana La Real Hacienda 18.852,, 6 Correduría de Pasa D. Miguel de Robles la tuvo en el año último en 6.250 rs. lo que se saca sin embargo de no haber quien ofrezca ni aún mil 6.250,, Escribanía de Alcabalas No produce renta hasta nuevo título pasado el valimiento Tierras del Egio D. Francisco Quintana 1.450,, Matanzas de Carnes D. Pedro de Cuesta dio por ella según cuenta de Administración en 809 229,, Correduría de Alhondiga Josef Diez 1.250,, Guifa mayor y menor D. Francisco de Soto tuvo a su cargo esta Renta el año de 809, en 669 reales, y en los cuatro primeros meses del nuevo arriendo que se cuentan desde 25 de Abril a 29 de

153

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Agosto del presente según el número de reses que se matan ha producido una cantidad que deja calcular por todo el año la de 40.038 110.619,, 6 Oficios Cada añeros Cuarto en @ de bacalao Antonio Ruiz 3.750,, Fielatos de Alhondiga Xpl Granados 9.375,, Peso de la Harina Diego Baena 1.800,, Fielatos de Ciudad Josed Diez 6.250,, Alcabala de Pta. Nueva D. Juan de Roa 375,, Carbón y fruta de la Campana La Renta del margen por falta de postor está en administración, y el año pasado produjo 164 rs los mismos que se graduan para el presente 164,, Romanilla del Pescado También está en administración y produjo el año dicho 250,, Peso de la Fruta Josef Salado 12.125,, Contraste D. Manuel de la Vega 3.366,, Fielato de Casa de Matanza D. Pedro Navarrete 500,, Alcabala de Alhondiga D. Diego de Rute 5.180,, Escribanía de manifiestos La Real Hacienda ha pagado por los seis meses desde 1º de Enero a fin de Junio 128 rs. cuyo duplo hasta 31 de Diciembre se computa en 256,, Liadores de Bacalao Antonio Ruiz 100,, Alcabala de Casa de Matanza D. Pedro de la Cuesta en el año 809 dio producto de dicho Fielato 65 rs. y 4 mrvs. los mismos que se consideran por este año 65,, 4 43.556,, 4 Casas o Sitios Portal del Pasillo Pedro Clavero 365,, Idem en la Plaza D. Joaquín Schumaquer 200,, 565,, Pensiones y Censos La partida de la Renta de pensiones y Censos está liquidada en 31.064 rs y 15 mrvs. anuales, previniendo haber muchos redimidos y subrogados en la Real Caja de Consolidación de que no han parecido las Escrituras de nueva imposición y no se cobran por ahora 31.064,, Partidas sueltas de 2ª clase de Propios Las partidas sueltas que consisten en aquellas partidas eventuales que entran en el Caudal de Propios por décimas o laudemios, ventas de pajas de Agua, u otras iguales importaron en el año de 809 quinientos sesenta y cuatro reales, los mismos que se sacan aquí por fijar sobre objeto determinado, aunque esta calculación puede ser muy alterable 564,,

Arbitrios Chumacero por la Aduana La Real Hacienda paga de cuota fija por dicha Renta anualmente 34.198,,16 Idem fuera de la R. Aduana Dª María Teresa de Robles 33.750

154

DOSSIER-2008 ISSN 1696-440 Guerra del Francès (1808-1814)

La gestión económica en el ámbito http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Antiguo Arbitrio de Aceite Ha producido dicho arbitrio en los seis primeros meses de este año 41.588,, 12 cuyo duplo considerado por todo el año consiste en 83.176,, 24 Nuevo Arbitrio Id. Por el nuevo Arbitrio se computa igual cantidad 83.176,, 24 234.301,, 30 Renta de Aguardiente Esta Renta estaba a cargo de D, Francisco Galin por seis años y prorrogada por otros seis en 146.000 rs. de ellos se pagaban a la Real Hacienda de cutoa fija 81.115 rs. y 17 mrvs. pero con motivo de la libertad y franquicia para la fabricación, circulación y venta de licores se está tratando de asegurar aquella y por ahora no se puede hacer concepto de sobrante 0,,

Importan las Rentas de Propios y Arbitrios Rs. vn. 531.275,, 31 ½

155

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

156

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

MISCEL·LÀNIA

Regards du dix-neuvième siècle sur le cinquième cavalier de l’Apocalypse. Les représentants en mission vus par les historiens (1795-1914)

María Betlem Castellà i Pujols (Universitat Autònoma de Barcelona)

Resum / Resumen / Abstract

Après la chute de Maximilien Robespierre et afin de combattre un discours politique, économique et social favorable aux plus démunis une mise en scène dramatique est minutieusement élaborée. Une mise en scène dans laquelle figure le cinquième cavalier de l’Apocalypse parmi les mauvais personnages et qui a pour victimes les citoyens «utiles» et «instruits» de la fin du dix-huitième siècle et leurs propriétés. Cette mise en scène forgée autour des députés envoyés en mission sous la Convention Nationale sera contestée au milieu du dix-neuvième siècle quand certains historiens ôteront le masque du cinquième cavalier de l’Apocalypse du visage des représentants en mission. Le travail présenté ci-dessous est un bilan historiographique des différentes interprétations émises par les historiens de la fin du dix-huitième siècle, du dix-neuvième siècle et du début du vingtième siècle sur le rôle des représentants en mission.

Desprès de la caiguda de Maximilien Robespierre i per tal de combatre un discurs polític, econòmic i social favorable als més desprotegits, un relat històric i dramàtic és minuciosament elaborat. Un relat de bons i de dolents, de víctimes i de botxins. Un relat que compta amb la presència del cinquè genet de l’Apocalipsi entre els botxins, i que presenta com a víctimes els ciutadans “útils” i “instruïts” de la fi del segle divuit i les seves propietats. Aquest relat forjat entorn dels diputats enviats en missió sota la Convenció nacional serà contestat a mitjan segle dinou quan alguns historiadors allunyaran la màscara del cinquè genet de l’Apocalipsi del rostre dels representants en missió. El treball que presentem a continuació és un balanç historiogràfic de les diferents interpretacions emeses pels historiadors de la fi del segle divuit, del segle dinou i d’inicis del segle vint sobre el rol dels representants en missió.

In the aftermath of Maximilien Robespierre’s downfall, a historic and dramatic discourse was carefully staged in order to oppose a political, economic and social discourse in favour of the destitute. The discourse cast the fifth knight of the Apocalypse as the evil character and the “good” and “educated” citizens of the late 18th century along with their belongings as the victims. Staged around the deputies on mission sent by the National Convention, the discourse was nevertheless contested in the mid 19th century, when some historians started to remove the fifth knight’s mask from the face of the representatives on mission. The present study is a historiographic balance of the various interpretations put forward by historians of the late 18th century, of the 19th century and the early 20th century on the role of the representatives on mission.

Paraules clau / Palabras clave / Key Words Représentants en mission, Historiographie, Historiens, XIXe siècle, Révolution française et Convention Nationale.

157

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Representants en missió, Historiografia, Historiadors, segle XIX, Revolució francesa i Convenció nacional Representatives on mission, Historiography, Historians, 19th century, French Revolution and National Convention.

1.De la Révolution française à la fin du Premier Empire: La naissance d’un courant historiographique.

Les représentants en mission, même si la seule évocation de leur nom permettait d’apporter une dimension dramatique aux premiers ouvrages historiques, furent finalement peu étudiés par ceux qui, à la fin du dix-huitième siècle et au début du dix-neuvième siècle, se consacrèrent à l’histoire et publièrent les premiers récits sur la Révolution française1. La première monographie connue sur ces députés de la Convention nationale fut publiée en 18192 et jusqu’à cette date, les périples de ces députés ne firent l’objet que de quelques chapitres dans les premières «histoires» dédiées à la Révolution3.

Les auteurs de ces premières «histoires»: journalistes, hommes de lettres, ecclésiastiques, avocats et députés, s’attachaient beaucoup plus à tracer une histoire politique des événements, à chercher les causes de la Révolution, à justifier la finalité de leur ouvrage et à défendre leurs idées politiques ou leurs prises de position, qu’à cerner les enjeux entourant les députés envoyés en mission pendant les années 1793, 1794 et 1795. Cette situation s’explique en partie par le fait que l’écriture de ces auteurs était fortement influencée par leur époque.

Ainsi, si leurs thèmes de prédilection étaient toujours les mêmes: Louis XVI ou Marie Antoinette, l’Assemblée nationale constituante, l’Assemblée législative ou la Convention nationale, le Directoire, le Consulat ou l’Empire napoléonien, Maximilien Robespierre, Jean Paul Marat ou Charlotte Corday, ou encore quelques conflits militaires; c’était parce qu’à cette époque, l’histoire était essentiellement de nature politique et événementielle. Il s’agissait d’une histoire consacrée aux rois, aux états, aux institutions, aux «hommes politiques» et aux combats militaires.

S’ils s’interrogeaient sur la ou les causes pouvant être à l’origine de la Révolution —une famine occasionnée par un dépérissement progressif du commerce,

1 Cet article a été écrit à partir d’un bilan historiographique rédigé pour le mémoire de DEA: «Legisladors a cavall, intermediaris en campanya i forjadors d’un somni: comissaris i representants en missió en el sud-est francès (1792-1795) ». Mémoire de DEA réalisé sous la direction du professeur Lluís Roura i Aulinas et soutenu le 29 juin 2004 à l’Université Autonome de Barcelone. Ce mémoire de DEA bénéficia d’une bourse prédoctorale (AP2000-0874) accordée par le Ministère espagnol de l’Éducation, de la Culture et du Sport durant les années 2001-2005. 2 Jean Baptiste Germain FABRY, Les missionnaires de 93, Paris, Le Normand, 1820 (Première édition, Paris, Le Normand, 1819). 3 Pour connaître les ouvrages et les articles qui ont permis de dresser ce bilan historiographique, voir l’annexe à la fin de cet article.

158

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

des impôts onéreux et un enchérissement des denrées de première nécessité4, une nouvelle distribution des richesses5, une liberté invoquée par un peuple écrasé sous le poids d’une profonde misère et par les continuelles calamités d’un despotisme absolu6, une conspiration pour les droits de l’homme menée par des sectes7, le progrès des lumières8, une fausse philosophie9, le préjugé philosophique et populaire que rien n’est aussi facile que l’art de gouverner10 ou les vœux de liberté, égalité et fraternité11— c’était parce que leur époque, confrontée aux progrès de la science et de la physique, les engageait à éclaircir cet événement et à rationaliser chacun de ses épisodes en cernant leurs origines.

S’ils justifiaient enfin la pertinence de leurs écrits en essayant de concevoir le système politique qui convenait le plus à la France —une république12, une monarchie libre et limitée13, un consulat14 dirigé par Bonaparte ou un modèle anglais de monarchie15— et sur ce qui, d’après eux, ne lui convenait pas —comme les dissensions qui se sont produites sous la Convention nationale16, le jacobinisme et les productions incendiaires17, le but, les plans et les moyens de Robespierre18, les novateurs19 ou

4 Joseph François Nicolas DUSAULCHOY DE BERGEMONT, Résumé historique de la Révolution française, (sans lieu d’édition, sans nom de l’éditeur), 1793, p. 2. 5 Joseph BARNAVE, Introduction à la Révolution française, texte établit sur le manuscrit original, présenté par Fernand Rude, Paris, Armand Colin, 1960, p. 9. (Cet ouvrage n’a pas été publié jusqu’en 1843). 6 Claude GLEIZAL, Coup d’œil sur la Révolution française ou Précis historique des évènements qui l’ont accompagnée, depuis la convocation des Etats généraux jusqu’au mois Fructidor an 2 de la République française, Paris, Imprimerie de Guffroi, 1794, p. 2. 7 Abbé BARRUEL, Mémoires pour servir à l’histoire du jacobinisme, Hambourg, Chez P. Fauche, Libraire, 1798-1799, vol. 5, p. 58. 8 Adrien LEZAY–MARNEZIA, Des Causes de la Révolution, et de ses résultats, Paris, Chez Desenne, 1797, p. 6 et p. 74. 9 Claude François BEAULIEU, Essais historiques sur les causes et les effets de la Révolution de France avec des notes sur quelques événements et quelques institutions, Paris, Maradan, 1801-1803, vol. 4, p. 356. 10 Joseph FIÉVÉE, Du dix-huit brumaire opposé au système de la Terreur, Paris, Maradan, 1802, p. 49. 11 J. LACHAPELLE, Considérations Philosophiques sur la Révolution française ou Examen des causes générales et des principales causes immédiates qui ont déterminé cette Révolution, Paris, Chez l’auteur; Fuchs : Benoist, 1797, p. 22. 12 Adrien LEZAY–MARNEZIA, op. cit., p. 51-55 et Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire de la République française, depuis la séparation de la Convention nationale jusqu'à la conclusion de la Paix entre la France et l’Empereur, Paris, C. Carteret, A. J. Dugour, J. A. Brosson, 1798, vol. 1, p. 36-37. 13 Joseph BARNAVE, op. cit., p. 37-38. 14 Jean Baptiste Claude Izouard DELISLE DE SALES, De la fin de la Révolution française et de la stabilité possible du gouvernement actuel de la France, Leipzig, G. A. Grieshammer; Paris, Maradan; Genève, J. J. Paschoud, 1800, p. 5, Pierre François HENRY, Histoire du Directoire exécutif de la République française depuis son installation jusqu’au 18 brumaire inclusivement; suivie de pièces justificatives, Paris, Chez F. Buisson, 1801, vol. 1, p. 3-4 et Joseph FIÉVÉE, op. cit., p. 24-25. 15 Jacques NECKER, De la Révolution française, Paris, Maret, 1797, vol. 2, p. 30. 16 Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, Paris, Maradan, 1797, vol. 4, p. 318 et p. 328-329. 17 Abbé BARRUEL, op. cit., vol. 5, p. 136 et p. 140-142. 18 Antoine François BERTRAND DE MOLEVILLE, Histoire de la Révolution en France, Paris, Giguet et Michaud, 1801-1803, vol. 10, p. 6. 19 Pierre Jean Baptiste NOGARET, Histoire de la guerre civile en France et des malheurs qu’elle a occasionnés, depuis l’époque de la formation des Etats généraux, en 1789, jusqu’au 18 brumaire de l’an VIII, Paris, Chez Lerouge, 1803, vol. 3, p. 117.

159

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

l’hydre du philosophisme20— c’était parce que leur époque les contraignait à se comporter comme des citoyens «utiles» à la société. Le mot «utile» imprégnait en effet cette époque des Lumières. La société même se divisait entre citoyens «utiles» et citoyens «inutiles» et une histoire qui ne servait à rien —qui n’avait pas d’utilité sociale— n’était alors qu’une simple fable.

Le contexte de l’époque «pesait» sur ces auteurs, de la même façon que le discours politique prédominant les influençait. Un discours qui était celui de l’après thermidor; celui d’une réaction qui avait provoqué la chute de Robespierre et de ses camarades; celui qui ne voulait ni reconnaître la valeur de la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen de 1793, ni traduire la voix du peuple; et enfin celui qui cherchait à protéger les propriétaires et leurs possessions. Tel est en tout cas le discours qui imprégna la Constitution de 1795, celle qui établissait une «aristocratie des mâles riches»21, ainsi que la Constitution de 1799 qui protégeait les propriétaires des Jacobins, et enfin l’Empire qui faisait des riches une nouvelle aristocratie.

C’était principalement sous l’influence de ce discours que les auteurs de cette époque-là rédigeaient leurs ouvrages. Ils essayaient de protéger avec leurs écrits les propriétaires et leurs possessions d’une politique économique favorable aux plus démunis. Et, dans ce but, ils recouraient le plus souvent à la mise en scène dramatique pour combattre cette politique et tous ceux qui l’avaient soutenue: les Jacobins entre autres et certains députés envoyés en mission entre 1793 et 1795.

La mise en scène des représentants en mission dans les premiers ouvrages

historiques servait plus à mettre en évidence les maux d’une certaine politique qu’à étudier en profondeur le rôle de ces députés missionnaires. Les auteurs de ces ouvrages, s'inscrivant dans la continuité de la réaction post-thermidorienne, les considéraient comme les bourreaux des citoyens «utiles» et «instruits» et les destructeurs de leurs propriétés22. Ces considérations, faites à la lumière d’une époque et d’un discours politique dominant, servaient à renforcer une certaine image: celle de la «Terreur», largement exploitée par certains «hommes politiques», comme Emmanuel Joseph Sieyès23, pour combattre le retour d’un esprit jacobin non vaincu après Thermidor. 20 Pierre Anne Louis MATON DE LA VARENNE, Histoire Particulière des Événements qui ont lieu en France pendant les mois de juin, juillet, d’août et de septembre 1792, et qui ont opéré la chute du trône royal, Paris, Périsse et Compère, 1806, p. 541. 21 Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en Révolution, 1789-1795-1802, Paris, Presses Universitaires de France, 1992, p. 252. 22 Seulement Dubois de Crancé et Paganel, anciens représentants en mission, nuançaient ce discours. Edmond Louis Alexis DUBOIS DE CRANCÉ, Analyse de la Révolution française, depuis l’ouverture des Etats généraux jusqu’au 6 brumaire an IV, Ouvrage posthume publié par Théodore Iung, Paris, G. Charpentier, 1885 et Pierre PAGANEL, Essai historique et critique sur la Révolution française, ses causes, ses résultats, avec les portraits des hommes les plus célèbres, seconde édition, revue et augmentée du gouvernement consulaire et du règne de Napoléon, Paris, C. L. F Panckoucke, 1815, 3 vols. (Première édition, Paris, Plassan, 1810, 3 vols.) 23 Gainot a écrit, par exemple, que Sieyès permit au Corps législatif de regagner du terrain dans le pays, face aux néo-jacobins et aux républicains libéraux, en agitant l’épouvantail de la Terreur et de la spoliation des propriétaires. Bernard GAINOT, 1799, un nouveau Jacobinisme? La démocratie représentative, une alternative à brumaire, Paris, Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, 2001, p. 24.

160

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Les historiens et les représentants en mission

Les représentants en mission n’étaient pas les seuls commissaires à parcourir l’Hexagone entre 1793 et 1794. Le Conseil exécutif provisoire et le Comité de salut public avaient mis en place leurs propres agents pour sillonner certains endroits24. Mais ces agents n’attiraient guère l’attention de ceux qui se consacraient à la rédaction des

premiers ouvrages dédiés à la Révolution. La plupart des auteurs de ces premiers ouvrages —assez critiques envers la politique de l’an II—25 se concentraient exclusivement sur les représentants du peuple en mission. Ils les considéraient le plus souvent comme les porte-parole d’une minorité qui cherchait à s’imposer, comme des personnages ayant les pleins pouvoirs26, avec quelques agents sous leur autorité27 et une seule mission à accomplir: désorganiser la France.

Ainsi, dans leurs écrits, ils s’appliquaient à détacher ces députés missionnaires de la Convention nationale qui était perçue comme étant effrayée et sous l’emprise d’une minorité, et à les associer indistinctement à Robespierre, aux Jacobins, à la Commune de Paris et au Comité de salut public. Ils allaient devenir, sous la plume de certains «historiens», des proconsuls, des vice-rois, des satellites de Robespierre.

De même, ces députés furent dotés d’un caractère sanguinaire, jaloux et orgueilleux, d’un tempérament peu enclin à recevoir des conseils et bien disposé à se venger d’anciennes injures ainsi qu’à se battre —même avec leurs propres camarades— pour mieux remplir les objectifs des Jacobins ou de la Montagne. À cet égard, certains députés étaient considérés dans quelques ouvrages historiques comme les responsables de la trahison du général Charles-François Dumouriez28, de la radicalisation de la Vendée29 et des révoltes de Lyon, Marseille et Toulon30.

24 Après le 10 août 1792, le Conseil Exécutif Provisoire envoya des commissaires dans toute la France, et le 3 mai 1793, il divisa le pays en 29 régions, ajoutant à chaque région deux commissaires. D’ailleurs, le Comité de Salut Public employa ses propres commissaires. Jean-Jacques CLÈRE, «Commissaires du Conseil Exécutif», Dictionnaire Historique de la Révolution française, Paris, Presses Universitaires de France, 1989, p. 259. 25 À l’exception des ouvrages de Dusaulchoy de Bergemont, de Gleizal, de Lachapelle et Dubois de Crancé, la plupart des ouvrages de cette époque-là consacrés à la Révolution française critiquaient la politique de la Convention. Ils rejetaient, par exemple, le tribunal révolutionnaire, les comités révolutionnaires, la loi du maximum, la loi des suspects, le gouvernement révolutionnaire ou la loi du 22 prairial. 26 La plupart des «historiens» de cette époque estimaient que les représentants en mission avaient eu des pouvoirs illimités. Nicolas Toussaint Le Moyne DES ESSARTS, Précis historique de la vie, des crimes et du supplice de Robespierre et de ses principaux complices, Paris, L’auteur, 1797, p. 39, Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 132-133, Félix Louis Christophe MONTJOIE, Histoire de la conjuration de Maximilien Robespierre, Lausanne, Stockenster, 1795, p. 112, Claude François BEAULIEU, op. cit., vol. 5, p. 76, Antoine François BERTRAND DE MOLEVILLE, op. cit., vol. 11, p. 197-198, Joseph FIÉVÉE, op. cit., p. 7, Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol. 3, p. 265 et Pierre PAGANEL, op. cit., vol. 2, p. 176-177. Seulement Paganel et Dubois de Crancé qui avaient été représentants en mission nuançaient un peu cet argument, en disant qu’ils devaient rendre compte de leurs actes à la Convention Nationale. Pierre PAGANEL, op. cit., vol. 2, p. 181-184 et Edmond Louis Alexis DUBOIS DE CRANCÉ, op. cit., p. 127 27 Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol. 3, p. 265. 28 Claude François BEAULIEU, op. cit., vol. 5, p. 83-88 et Antoine François BERTRAND DE MOLEVILLE, op. cit., vol. 11, p. 169. 29 Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 78-79 et Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol. 2, p. 408-410.

161

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

L’attention des premiers «historiens» concentrée sur le «caractère» de quelques représentants en mission et sur les activités d’un petit nombre d’entre eux dans quelques villes et départements insurgés: Lyon, Marseille, Toulon et la Vendée, fut à l’origine de perceptions négatives et d’une image stéréotypée de ces personnages. Une image selon laquelle ces députés étaient des êtres inhumains qui, accompagnés d’une guillotine, confisquaient, emprisonnaient et déportaient; des individus calomniateurs qui, sans preuves convaincantes et sans humanité, faisaient des riches et des amis de l’ordre leurs victimes préférées31; des hommes avides de sang qui inventaient à partir d’eau, de feu et de mitraille de nouveaux moyens d’exécution massive32; et des personnes grossières qui, attirées par le blasphème, l’indécence et la luxure, réduisaient en cendre les anciens cultes33, organisaient les bals les plus scandaleux34 et prostituaient et abusaient, avec des mensonges et abus de pouvoir, des filles et des femmes affligées et épouvantées35.

En conséquence, les représentants en mission prirent peu à peu la forme d’un cinquième cavalier de l’Apocalypse —synthèse de tous les quatre— qui, lors de ses périples dans les départements, disséminait plusieurs fléaux: la peste, prise au sens idéologique, la faim, conséquence de leurs réquisitions, la guerre et la mort36. De même, l’intérêt affiché des premiers «historiens» pour la personnalité d’un petit nombre de missionnaires et pour certaines missions dans les départements, les éloignait souvent des travaux faits par les représentants en mission auprès des armées et des militaires37. Cet éloignement —inconscient ou intentionné— les empêchait d’établir un lien entre les victoires militaires et les travaux de ces députés et l’ensemble des mesures qui avaient finalement permis de gagner les combats: maximum, réquisitions, levées d’hommes et de chevaux, secours publics, travaux hospitaliers, exaltation de l’esprit public, etc.

Ce désintérêt des premiers «historien» pour les travaux des représentants en mission auprès des armées, permettait après tout de renforcer une opinion qui, après la Convention nationale, cherchait à isoler les victoires militaires des mesures symbolisant

30 Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 78-79 et Claude Françoise BEAULIEU, op. cit., vol. 5, p. 194, p. 230-232 et p. 441. 31 Claude François BEAULIEU, op. cit., vol. 5, p. 453, Antoine François BERTRAND DE MOLEVILLE, op. cit., vol. 13, p. 42-43 et Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol. 3, p. 266 et p. 337. 32 Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 11-12 et Félix Louis Christophe MONTJOIE, op. cit., p. 159. 33 Antoine François BERTRAND DE MOLEVILLE, op. cit., vol. 12, p. 385-400. 34 Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol. 3, p. 195-196 et p. 280-281. 35 Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol. 3, p. 280-281, p. 287 et p. 307 et Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 4, p. 116-117. 36 Fantin Desodoards dressa une image presque apocalyptique des représentants en mission: «La dévastation des provinces romaines par Sylla, ne semble-t-elle pas avoir servi de modèle à la dévastation de nos départements par les jacobins? Robespierre n’eut-il pas, comme Sylla, des lieutenants féroces qui promenaient à ses ordres jusqu’aux extrémités de notre territoire, la destruction, la famine et la mort? Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 4, p. 323. 37 À l’exception des ouvrages de Dubois de Crancé et de Paganel, tous les deux représentants en mission, l’ouvrage de Bertrand de Moleville est le seul à mentionner que les députés envoyés en mission mobilisèrent hommes et fortunes pendant la guerre et surveillèrent la conduite des généraux. Antoine François BERTRAND DE MOLEVILLE, op. cit., vol. 11, p. 197 et p. 243 et vol. 12, p. 72.

162

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

la «Terreur» et à ne remercier que le peuple et les militaires pour ces succès38 .

Les auteurs de ces premières «histoires» effectuaient néanmoins des distinctions et tous les députés envoyés en mission ne furent pas associés à cette image de «Cinquième cavalier de l’Apocalypse». Ainsi, ceux qui étaient perçus comme «modérés» dans leurs missions, échappaient à ce jugement; ainsi que ceux qui se trouvaient protégés par un contexte politique favorable. L’amnistie du 4 brumaire an IV39, la présence de certains représentants en mission dans les rouages du gouvernement après la Convention nationale et surtout l’existence de deux boucs émissaires sur qui toutes les fautes pouvaient être rejetées —Robespierre et Jean Baptiste Carrier— épargnèrent certains députés envoyés en mission pendant les années 1793 et 1794 de critiques exacerbées.

En fait, c’était pour enlever le masque du cinquième cavalier de l’Apocalypse du visage de certains représentants en mission que la première catégorisation des représentants en mission se mit en place à cette époque-là, principalement autour du concept d’«humanité». Ceux qui avaient été «modérés» dans leurs initiatives, ceux qui étaient partis en mission avant le 31 mai / 2 juin —même si la plupart des envoyés étaient montagnards—40 ou même ceux qui avaient effectué leurs missions après le 9 thermidor, intégraient normalement la catégorie des députés que l’on pouvait considérer comme étant dotés d’une certaine «humanité». En revanche, le reste des envoyés s’insérait dans une autre catégorie: celle des monstres.

Cette catégorisation et cette image presque apocalyptique des représentants en mission se propagèrent pendant des années, tandis que certains arguments pertinents sombrèrent dans l’oubli jusqu’à une époque très récente.

Il s’agit, par exemple, de l’interprétation donnée à la première grande mission mise en place sous la Convention nationale; celle du 9 mars 1793, décrétée pour la levée de 300 000 hommes. Fantin Désodoards, un ecclésiastique et homme de lettres, écrivit en 1797 que ceux qui n’avaient pas fait appel au peuple dans le jugement de Louis XVI s’étaient réservés la mission. Il évoqua également l’attitude de Jean Marie Collot d’Herbois, qui proposa d’exclure de cette mission ceux qui s’étaient prononcés pour l’appel au peuple41. Cette interprétation récemment mise en avant par Michel Biard42

38 Delisle de Sales et Fiévée, par exemple, exaltaient les armées françaises dans leurs écrits historiques, mais ils évoquaient à peine les travaux des représentants en mission dans les armées. En outre, Fiévée écrivit son ouvrage pour détacher l’esprit militaire de la «Terreur». Il exaltait les généraux méprisant les représentants en mission. Jean Baptiste Claude Izouard DELISLE DE SALES, op. cit., p. 9-10 et Joseph FIÉVÉE, op. cit., p. 7-8. 39 L’amnistie du 4 brumaire an IV est celle du 26 octobre 1795. J. B. BUCHEZ et P.C. ROUX, Histoire parlementaire de la Révolution française ou Journal des Assemblées Nationales depuis 1789 jusqu’en 1815, Paris, Paulin Libraire, 1838, tome trente septième, p. 87-89. 40 Paganel écrivit que les représentants en mission envoyés avant le 31 mai 1793 avaient eu un esprit différent de celui des députés envoyés après cette date. Paganel considérait que les premiers émissaires avaient mieux servi la nation et la liberté que les autres. Paganel, avec ce type de considérations, ne se rendait pas compte que la plupart des envoyés, avant le 31 mai, provenaient des files Montagnardes. Pierre PAGANEL, op. cit., vol. 2, p. 177-179. 41 Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 51-52 et p. 85-86. Fantin Desodoards écrivit: « On décida l’envoi dans les départements de commissaires revêtus de pouvoirs dictatoriaux. Le prétexte de l’envoi de ces proconsuls était de presser les recrutements déjà finis presque par tout. Collot d’Herbois proposa d’arrêter que tous les députés qui avaient voté l’appel au peuple, fussent exclus de ces commissions. Ce vœu, sans être

163

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

tomba dans l’oubli et fut bientôt remplacée par une autre: les Girondins envoyèrent les Montagnards en mission en attendant de contrôler l’Assemblée43. Cette interprétation, qui consista plus tard à désigner les Girondins comme de mauvais stratèges qui livrèrent la France aux Montagnards, éclipsa jusqu’en 1998 celle de l’ecclésiastique, soutenue par Durand de Maillane en 182544, Eugène Poitou en 185245, H. de Sybel en 187046 ou Bonnal de Ganges en 189847. 2.De la Restauration à la fin du Second Empire: La naissance d’un autre courant historiographique.

Quand fut publié en 1819 l’ouvrage de Fabry48, consacré aux périples des représentants en mission dans les différents départements français ou, autrement dit, aux ravages et crimes du cinquième cavalier de l’Apocalypse, l’intérêt pour ces députés n’avait pas encore véritablement émergé parmi ceux qui, sous l’influence d’un courant venant d’Allemagne, commençaient à faire de l’histoire une science et non une dramaturgie. Et bien entendu, l’intérêt pour ces missionnaires n’avait non plus émergé chez l’abbé de Fabry, même s’il fut l’auteur de la première monographie qui leur fut consacrée. L’abbé avait écrit cet ouvrage afin d’exprimer son opposition aux libéraux, qui autour de 1819, sollicitaient le retour en France des régicides qui furent victimes de la loi de 181649. Selon l’abbé, les libéraux argumentaient que les régicides n’avaient pas été jugés et que la «Terreur» de 1815 était aussi condamnable que celle de 1793.

Ainsi, afin de contester les arguments des libéraux, Fabry fit le récit de certaines missions menées par les régicides punis par la loi de 1816 dite de l’amnistie50, en reproduisant leurs lettres comme preuves irréfutables des délits qu’ils avaient commis et en avançant toujours les mêmes arguments: si on considérait que les bannis n’avaient

décrété, fut exécuté dans la pratique. Les jacobins des deux factions furent seuls nommés commissaires dans les provinces.» Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 85-86. Il faut cependant préciser que Collot d’Herbois ne fut pas le seul à demander d’exclure des missions ceux qui s’étaient prononcés pour l’appel au peuple. Le 3 février 1793, Marat s’était prononcé de la même manière. Archives Parlementaires de 1787 à 1860, Paris, Paul Dupont, Éditeur, tome LVIII, p. 180. 42 Michel BIARD, «La mission du 9 mars 1793», Pour la Révolution française, Rouen, Publications de l’Université de Rouen, 1998, p. 273-280. 43 Claude François BEAULIEU, op. cit., vol. 5, p. 60 et Edmond Louis Alexis DUBOIS DE CRANCÉ, op. cit., p. 116-117. 44 Pierre Touissant DURAND–MAILLANE, Histoire de la Convention nationale; suivie d’un fragment historique sur le 31 mai, par le comte Lanjuinais, pair de France, Paris, Baudouin frères, 1825, p. 60. 45 Eugène POITOU, «Les représentants du peuple en mission dans le département de Maine et Loire», Revue de l’Anjou et de Maine et Loire, Deuxième partie, tome I, Angers, 1852, p. 226. 46 Heinrich SYBEL, Histoire de l’Europe pendant la Révolution française, Paris, Germer Baillière, 1870, vol. 2, p. 269. 47 BONNAL DE GANGES, Les représentants du peuple en mission près les armées (1791-1797) d’après le dépôt de la guerre, les séances de la Convention, les Archives nationales, Paris, Arthur Savaète, 1898, vol. 2, p. 11. 48 Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit.,. 49 La loi d’amnistie est celle du 12 janvier 1816. J. B. DUVERGIER, Collection complète des Lois, décrets, ordonnances, reglemens et avis du conseil d’état, Paris, A. Guyot et Scribe, 1827, tome vingtième, p. 237-238. 50 C’est le cas d’André Dumont, Delbrel, Levasseur, Pocholle, Laplanche, Oudot, Le Carpentier, Bréard, Baudot, Mailhe, Pinet, Cavaignac, Rouyer, Poultier, Borie, Maignet, Goupilleau de Fontenay, Lejeune, Merlin, Mallarmé, Faure et Bernard de Saintes. Et aussi, de Projean, Tallien et Ysabeau qui ne s’exilèrent pas. Ils restèrent en France grâce à une autorisation.

164

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

pas été jugés, alors on devait considérer que ceux du 9 thermidor n’avaient pas non plus été jugés, et, si on devait réhabiliter les proscrits de 1816, on devait au moins réhabiliter la mémoire de ceux qui avaient été auparavant proscrits: François Chabot en avril 1794, Louis Antoine Saint-Just, Georges Couthon, Philippe Le Bas et les frères Robespierre (Maximilien et Augustin) en juillet 1794, Jean Baptiste Carrier en décembre 1794, Jean Marie Collot d’Herbois en avril 1795 et Joseph Le Bon en octobre 1795.

L’abbé souhaitait discréditer les libéraux, et utilisait la polémique à cette fin. Il clamait d’une part que tous les bannis de 1816 auraient pu être victimes d’une des différentes proscriptions ayant eu lieu sous la Convention nationale, et d’autre part qu’ils auraient pu être jugés de la même manière que Carrier ou Le Bon. L’abbé soutenait que l’amnistie du 4 brumaire de l’an IV avait épargné les bannis d’un jugement comme celui de Carrier parce qu’un tel jugement aurait mis en évidence la responsabilité de la Convention nationale dans les actes commis par ses missionnaires. Il soutenait également que si le jugement de Carrier avait été retardé de quelques mois, Carrier aurait pu être amnistié en octobre 1795, puis être victime de la loi «dite de l’amnistie» en janvier 1816 et devenir enfin un protégé des libéraux en 181951.

L’abbé remettait également en question la validité du 9 thermidor et du procès de Carrier et de Le Bon. Il savait probablement que la Convention nationale avait expié ses pêchés en faisant reposer toute la responsabilité de la législation adoptée sur les épaules de Robespierre et tous les actes que les représentants en mission avaient commis, avec l’accord de celle-ci, sur les épaules de Carrier. Il savait probablement aussi que, dans le contexte politique de l’époque, qui fut témoin de multiples tentatives libérales en Europe et hors des frontières européennes52, personne ne songeait à remettre en question la chute de Robespierre ou les jugements de Carrier et de Le Bon.

Cependant, deux révolutions, celle de 1830 et celle de 1848, un manifeste écrit par Karl Marx et Friedrich Engels sous la pression d’une Ligue Communiste fâchée et impatiente, une vague de romantisme imprégnant les consciences de certains intellectuels, un fort désir de faire de l’histoire une science et non une dramaturgie et un intérêt toujours latent pour rechercher les causes de ce qui attirait l’attention, permirent la mise en place d’un nouveau courant historiographique durant le dix-neuvième siècle, de la Restauration à la chute du Deuxième Empire napoléonien. Ce nouveau courant

51 Fabry écrivit: «Voilà donc une victime de la réaction de 1794, et une victime dont on ne peut méconnoître l’innocence, à en juger par les principes des libéraux de 93, comme des libéraux de 1819. Carrier, en effet, ne fut-il pas mis en accusation par une assemblée dont il avoit exécuté les décrets, et qui étoit remplie de ses heureux complices? ne fut-il pas livré à un tribunal d’exception, à un tribunal dit révolutionnaire, qui équivaut bien à une cour prevôtale? Si Carrier eût pu seulement faire ajourner de quelques mois son jugement; si , au lieu de payer de sa personne, au lieu de s’exposer aux premiers coups de la réaction, il eût imité tant de conventionnels moins braves, n’eût-il pas, comme eux, été compris dans le décret d’amnistie du 4 brumaire an IV? n’eût-il pas, peut-être, trouvé plus tard dans les chances des événemens, l’occasion de rendre d’utiles services à la patrie? Qui nous a dit qu’il n’eût pas figuré avec Barrère dans la Chambre des cent-jours, et dans les listes des victimes de la terreur de 1815? Son courage seul fut cause de sa mort; mais sa mémoire doit-elle en souffrir? et ne seroit-il pas juste qu’elle fût comprise dans la pétition des bannis pour être réhabilitée?», Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 104-105. 52 Autour des années 1820, l’apogée du libéralisme et ses échos se manifestaient en France (la Charbonnerie), en Espagne («Trienio Liberal» 1820-1823), au Portugal (Constitution libérale en 1821), en Serbie (Révoltes populaires contre les Turcs), en Grèce (lutte des Grecs pour leur liberté) et partout en Amérique Latine.

165

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

remettait en cause les travaux rédigés auparavant sur les missionnaires de la Convention nationale.

Parmi ceux qui s’intéressaient à la science historique, il y avait un petit nombre d’historiens qui ne soutenaient pas le discours officiel sur l’an II, et encore moins l’interprétation qui fut conçue pour protéger une partie des citoyens —ceux qui étaient «utiles» et «instruits»— et leurs propriétés de certaines mesures adoptées pendant les années 1793 et 1794. Il s’agissait d’une interprétation qui consistait à diviser les protagonistes de la Révolution en victimes ou en bourreaux, en personnes belles ou grotesques, en êtres humains ou en monstres, en êtres talentueux ou en sauvages, en fonction du discours que ces derniers avaient soutenu pendant la Révolution53.

Certains historiens ne soutenaient pas plus ces vieilles discussions parce que, contrairement à leurs prédécesseurs, ils étaient moins enclins à rejeter les mesures adoptées durant l’an II: la mise en place du tribunal révolutionnaire, du Comité de salut public, des levées d’hommes, des représentants en mission, des réquisitions, de la loi des suspects, du maximum et du gouvernement révolutionnaire. Ils allaient même jusqu’à approuver certaines de leurs conséquences. À cet égard, certaines voix, comme celle de F. Auguste Mignet, dénoncèrent l’agiotage et le monopole désastreux auquel le peuple fut alors soumis, lorsque la réaction s’imposa après thermidor, le maximum fut aboli et la loi martiale s’instaura de nouveau54.

Le fait est que l’on commençait à écrire que les mesures prises pendant les années 1793 et 1794 avaient permis à la Convention nationale de faire face aux menaces et de sauver la patrie55. On disait également que les Girondins n’avaient pas pu sauver la France à cause de leur incapacité à adopter les lois nécessaires56, que c’étaient les ennemis de la Révolution qui avaient provoqué l’apparition de certaines lois et excès57

53 On peut dire que parmi ceux qui ne soutenaient pas le vieux discours sur l’an II, il y avait les historiens suivants: Louis Adolphe THIERS, Historia de la Revolución francesa, Barcelona, Ediciones Petronio, 1973, 2 vols (Histoire de la Révolution française, Paris, Lecomte et Durey, 1823-27, 10 vols), F. Auguste MIGNET, Histoire de la Révolution française depuis 1789 jusqu’en 1814, Paris, Firmin Didot, 1833, 2 vols (Première édition, Paris, F. Didot père et fils, 1824, 2 vols), M. LEGROS, La Révolution telle qu’elle est, ou Correspondance inédite, du Comité de salut public, avec les généraux et les représentants du peuple en mission près les armées et dans les départements pendant les années 1793, 1794 et 1795, Paris, Mame, 1837, 2 vols; Pierre LAMARTINE, Histoire des Girondins, Paris, Furne, 1847, 6 vols, Jules MICHELET, Histoire de la Révolution française, Paris, Jules Rouff & Cie Éditions, (sans date), 3 vols (Première édition, Paris, Chamerot, 1847-1853, 7 vols), Edgar QUINET, La Révolution, Paris, Belin, 1987 (Première édition, Paris, Lacroix, 1865, 2 vols) et Ernest HAMEL, Histoire de Saint Just député a la Convention nationale, Bruxelles, Meline, 1860, 2 vols (Première édition, Paris, Poulet-Malassis et de Broise, 1859). 54 F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 130-133. 55 Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 584, F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 2, Pierre LAMARTINE, op. cit., vol. 6, p. 354 et Ernest HAMEL, op. cit., vol. 1, p. 292. Parmi ces historiens, seulement Thiers et Hamel approuvaient les mesures économiques. Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 514-515 et Ernest HAMEL, op. cit., vol. 1, p. 279. 56 Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 565-566 et F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 2. 57 Ernest HAMEL, op. cit., vol. 1, p. 21-22 et Edgar QUINET, op. cit., p. 497-498. Pour Quinet, la «Terreur» venait d’un affrontement entre une France ancienne et une France nouvelle, car la France ancienne provoquait la réponse de la France nouvelle. D’autre part, Thiers et Mignet soutenaient des conclusions similaires: «Thiers et Mignet, qui publient tous deux une Histoire de la Révolution française à un an d’intervalle (1823 et 1824), mettent en garde les ultraroyalistes en leur démontrant que les révolutions naissent et s’exagèrent par la faute de ceux qui s’opposent aux libertés essentielles.», Charles–Olivier CARBONELL, L’historiographie, Paris, Presses Universitaires de France, 1981, p. 85.

166

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

et non l’inverse58, et que la «Terreur» avait été mise en place plus pour contrôler les excès et les anarchies de la Révolution que pour faire face aux ennemis intérieurs de la République59.

En outre, certains historiens ne soutenaient pas non plus le vieux discours historiographique sur l’an II, parce qu’en valorisant certaines mesures adoptées pendant les années 1793 et 1794, ils ne pouvaient logiquement pas décrire les protagonistes de la Révolution de la même façon que leurs prédécesseurs. La division de ces protagonistes —en fonction du discours qu’ils avaient soutenu ou de la position qu’ils avaient adoptée face aux événements— en victimes humaines, belles et talentueuses ou en bourreaux monstrueux, grotesques et sauvages, n’était plus assez pertinente aux yeux de ces historiens.

Peut-être connaissaient-ils les connotations des adjectifs qui soutenaient cette division et dont le choix n’était pas inconscient. Parce qu’à cette époque, celui qui n’était pas beau pouvait être grotesque et celui qui était grotesque pouvait être ridicule, bizarre, extravagant60 ou quelqu’un s’opposant à quelque chose d’établi; celui qui n’était pas humain pouvait être un monstre, et le monstre pouvait être celui qui était né avec une déformation contraire à l’ordre naturel61; celui qui n’était pas talentueux pouvait être sauvage, et le sauvage pouvait être celui qui n’avait ni religion, ni loi, ni police62. Par conséquent, considérer les victimes de l’an II —les opposants aux mesures prises— comme étant belles, humaines et talentueuses, et les bourreaux de l’an II —les partisans de ces mesures— comme étant grotesques, monstrueux et sauvages63, revenait à dire que ceux qui étaient partisans de l’an II s’opposaient aux choses établies, qu’ils défiaient l’ordre naturel et qu’ils n’avaient ni religion, ni loi, ni police. Et, vers le milieu du dix-neuvième siècle, les historiens n’étaient plus unanimes pour considérer que les hommes et les idées qui avaient inspiré la législation de l’an II étaient contre nature. Certains d’entre eux encensaient même Saint-Just et Robespierre64 et d’autres vantaient les mérites de Georges Jacques Danton et de Camille Desmoulins65. 58 Depuis la chute des jacobins-robespierristes jusqu’à la Restauration, on disait que la violence et les révoltes qui s’étaient succédées pendant l’an II puisaient leurs origines dans les mesures prises par la Convention, et aussi, dans l’action des représentants en mission. Soutenir, au cours du dix-neuvième siècle, que les ennemis provoquaient des excès et des mesures extrêmes, c’est-à-dire soutenir tout le contraire, supposait de remettre en cause une interprétation solide. 59 Pierre LAMARTINE, op. cit., vol. 6, p. 340-346. 60 Lydia VAZQUEZ, «Grotesque», Dictionnaire européen des Lumières, Paris, Presses Universitaires de France, 1997, p. 524-527. 61 Jean Louis FISCHER, «Monstre», Dictionnaire européen des Lumières, op. cit., p. 719-722. 62 Hans-Jürgen LÜSEBRINK, «Barbare, sauvage », Dictionnaire européen des Lumières, op. cit., p. 140-143. 63 Le nombre d’historiens qui, au cours du dix-huitième siècle jusqu’au dix-neuvième siècle, considéraient certains personnages de l’an II comme des monstres et sauvages, n’est pas négligeable. Les historiens qui, à la même époque, considéraient les «victimes» de l’an II comme belles et talentueuses, sont également non négligeables. 64 Pierre LAMARTINE, op. cit., vol. 6, p. 297-301 et Ernest HAMEL, op. cit., vol. 2, p. 179-180. Lamartine et Hamel n’étaient pas les seuls à valoriser les idées de Robespierre et Saint-Just. En 1852, Fleury critiqua tous ceux qui valorisaient ces députés. Il critiqua Lamartine, Thiers et MM. Buchez et Roux parmi d’autres. Édouard FLEURY, Saint-Just et la Terreur, Paris, Didier, 1852, vol. 2, p. 8-10. 65 Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 604, F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 41-45 et p. 54 et Heinrich SYBEL, op. cit., vol. 2, p. 301.

167

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Les historiens et les représentants en mission

Au cours du dix-neuvième siècle, les représentants en mission étaient encore les seuls missionnaires à attirer l’attention des historiens. Les autres, ceux du Conseil exécutif provisoire et ceux du Comité de salut public, sombraient la plupart du temps dans l’oubli. Et ce, même si on leur avait attribué d’importantes compétences.

Par ailleurs, ces députés qui se déplaçaient à cheval dans les départements et les armées, étaient encore décris comme les porte-parole d’un discours. Cependant, il ne s’agissait pas du discours d’une minorité politique, qui selon l’historiographie précédente, aurait cherché à s’imposer, comme les jacobins ou les jacobins-robespierristes. Ils étaient les porte-parole de la Convention nationale qui, selon certains historiens, aurait concentré tous les pouvoirs66 après avoir absorbé le Conseil exécutif provisoire67, pendant que le Comité de salut public exerçait une dictature68 sous sa protection pour protéger la France des dangers qui la menaçaient: révoltes internes et guerres aux frontières.

Ces députés furent bientôt associés par les historiens à la Convention nationale et au Comité de salut public plutôt qu’à la Commune, au Club des Jacobins et à Robespierre. Et, on commença à écrire que ces députés —pas toujours envoyés dans leurs départements69— agissaient dans l’ombre des lois70, correspondaient avec les organes du gouvernement71 et demandaient confirmation de leurs décrets72.

66 Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 403-404 et p. 590, Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 464-466 et Pierre LAMARTINE, op. cit., vol. 6, p. 163. 67 Eugène POITOU, op. cit., p. 226. 68 Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 540-541 et p. 595-596, F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 30, Pierre LAMARTINE, op. cit., vol. 6, p. 302-306, Ernest HAMEL, op. cit., vol. 2, p. 87 et Heinrich SYBEL, op. cit., vol. 2, p. 503. 69 Fabry écrivit: «Nous remarquerons encore que, dans l’origine, les représentants furent envoyés indistinctement dans leurs propres départements ou ailleurs, selon leur attrait. Plus tard, on s’aperçut que les relations de représentants avec leurs compatriotes étoient funestes à la chose publique, et il fut rendu sur la proposition de Lacroix (de la Marne), le 5 juillet 1793, un décret portant que les représentants ne pourroient être envoyés dans les départemens qui les avoient nommés.» Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 559-560 et Pierre Touissant DURAND–MAILLANE, op. cit., p. 280. 70 Fabry écrivit: «En 1792, on avait tué à Paris, dans l’obscurité des prisons; en 1793, il falloit que la France entière fût couverte de victimes immolées en plein jour sur les échafauds avec tout l’appareil des formes judiciaires; la férocité, qui rougissoit d’elle-même, avoit armé les septembriseurs, qui égorgèrent en silence, pendant huit jours, sur plusieurs points de la capitale; une législation raisonnée, et longuement discutée, établit sur tous les points du royaume ces légions de juges, de jurés, de bourreaux, de représentants qui assassinèrent pendant vingt mois à l’ombre des lois, et sous les yeux même de législateurs qui venoient de les rendre, et qui arrivoient exprès pour les exécuter.» Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 338. 71 Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 474-475 et Pierre LAMARTINE, op. cit., vol.6, p. 344. Lamartine écrivit: «En fin des commissaires de la Convention, désignés par le comité de salut public, se partageant les provinces et les armées et allant partout surveiller, accélérer ou modérer le jeu terrible de la dictature la Convention délibérant et aggissant au centre, présente partout par ses représentants en mission, entretenant avec eux une correspondance journalière incessante, les inspirant, les stimulant, les châtiant, les rappelant, les renvoyant retrempés dans l’énergie révolutionnaire dont elle était elle-même incendiée; tel fut le mécanisme terrible de la dictature qui succéda aux hésitations et aux tiraillements du gouvernement, après la chute des Girondins, et qu’on appela la terreur.», Pierre LAMARTINE, op. cit., vol. 6, p. 344. 72 Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 148.

168

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

En fait, on commençait à remettre en cause l’image «despotique» que le discours précédent avait entretenue au sujet de ces députés car à cette époque-là, tous les historiens ne leur attribuaient pas des pouvoirs illimités73 et tous ne les dissociaient pas des rouages du gouvernement. Les réflexions faites par les historiens sur les jugements de Carrier et de Le Bon74 mettaient bien en évidence les responsabilités de la Convention nationale dans les actes commis par ses émissaires75 et ne permettaient plus de détacher les députés envoyés en mission pendant les années 1793 et 1794 de la Convention nationale ou du Comité de salut public.

Cette nouvelle perception des émissaires de la Convention nationale n’effaça pas pour autant l’image du cinquième cavalier de l’Apocalypse de tous les écrits historiques. Les actions des commissaires de l’Assemblée dans les départements insurgés étaient connues et il importait probablement peu à certains historiens, que les représentants fussent ou non rattachés à la Convention nationale ou au Comité de salut public, que leurs décrets fussent ou non confirmés à Paris ou que leurs pouvoirs fussent ou non illimités. Une partie des conséquences produites par les mesures adoptées par ces émissaires —surtout, celles qui provenaient des mesures de répression— permettaient encore à certains historiens de soutenir une image presque apocalyptique des représentants en mission76, et de rejeter en bloc une grande partie des mesures adoptées pendant l’an II. Des mesures que pourtant certains historiens commençaient à accepter, en disant qu’elles avaient permis de repousser l’ennemi et qu’elles avaient été créées pour faire face aux adversaires.

73 Même si certains historiens écrivaient que les représentants en mission avaient eu des pouvoirs illimités (Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 126 et p. 148 et Pierre Touissant DURAND–MAILLANE, op. cit., p. 265) au cours du dix-neuvième siècle, il y avait déjà des historiens qui commençaient à nuancer cet argument. On parlait des pouvoirs pour lever des contingents et faire des réquisitions (Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 507 et Eugène POITOU, op. cit., p. 226-227), des pouvoirs nécessaires (Heinrich SYBEL, op. cit., vol. 2, p. 393), des pouvoirs soumis à la Convention, (Eugène POITOU, op. cit., p. 242-243), et de l’intérêt de Danton à préciser plus nettement les pouvoirs des commissaires (Heinrich SYBEL, op. cit., vol. 2, p. 393). 74 Le nombre d’historiens qui consacraient quelques paragraphes de leurs ouvrages à Carrier et Le Bon est important. Anne Louise Germaine Necker STAËL–HOLSTEIN, Considérations sur la Révolution française, Paris, Tallendier, 1983, p. 318 (Première édition, Liège, J. A. Latour, 1818), Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 87-105, p. 325-336 et p. 561-569, Claude Joseph TROUVÉ, «"Les missionnaires de 93" par l’auteur du "Génie de la Révolution considéré dans l’éducation"», Compte rendu, Paris, Le Normand, 1820, p. 3-5, Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 329 et p. 382-387, Pierre Touissant DURAND–MAILLANE, op. cit., p. 268-269, F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 114-116 et p. 120-125, Eugène POITOU, op. cit., p. 295-296 et p. 324, Édouard FLEURY, op. cit., vol. 2, p. 388-389, Jules MICHELET, op. cit., vol. 3, p. 1618-1639, Heinrich SYBEL, op. cit., vol. 2, p. 469-470 et Edgar QUINET, op. cit., p. 526 et p. 630. 75 Certains historiens écrivaient que Carrier et Le Bon avaient toujours clamé leur innocence en disant qu’ils avaient obéi à la Convention (Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 100-105, p. 332-335 et p. 568-569, Claude Joseph TROUVÉ, op. cit., p. 4-5 et Edgar QUINET, op. cit., p. 630) et que la Convention se jugea elle-même en les jugeant (Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 568-569, Claude Joseph TROUVÉ, op. cit., p. 5-6, Édouard FLEURY, op. cit., vol. 2, p. 389 et Edgar QUINET, op. cit., p. 628-630). Trouvé, par exemple, écrivit: «La Convention nationale, en faisant justice de Carrier et de Joseph Lebon, s’accusoit et se condamnoit elle-même. N’étoit-ce pas elle, en effet, qui avait armé ses missionnaires de pouvoirs illimités, qui les avoit rendus les exécuteurs de lois dont la barbarie était sans exemple dans aucun code?», Claude Joseph TROUVÉ, op. cit., p. 5-6. 76 Certains historiens présentaient encore les représentants en mission comme des «agents» du mal. Jean Baptiste Germain Fabry, Claude Joseph Trouvé, Louis Adolphe Thiers, Eugène Poitou, Édouard Fleury, Heinrich Sybel et Edgar Quinet.

169

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Cette adhésion aux mesures de l’an II, considérées comme salvatrices pour la France, peut d’abord expliquer pourquoi, vers la moitié du dix-neuvième siècle, certains historiens s’intéressèrent progressivement aux travaux des représentants en mission auprès des armées; laissant ainsi de côté les analyses que l’on faisait depuis longtemps sur certaines missions menées dans des villes et départements insurgés et sur le «caractère» de certains députés missionnaires qui, d’après quelques auteurs, aurait été à l’origine de nombreuses rébellions.

Certains historiens commencèrent à s’intéresser aux travaux menés par les représentants en mission aux frontières. Ils écrivaient ainsi que les émissaires de la Convention nationale avaient mobilisé la France pour la guerre: en recrutant, armant, provisionnant, disciplinant, surveillant et animant les armées, en contrôlant les généraux et en soutenant des sièges héroïques77; en disant qu’ils avaient créé des impôts pour les riches et aidé les plus nécessiteux78 et en soutenant quelquefois que les mesures prises par ces députés n’étaient pas dues à leur «caractère» sinon à la gravité du conflit à affronter79.

En fait, en approuvant les mesures prises durant l’an II et, par ricochet, leurs promoteurs —comme Robespierre et ses camarades, parmi d’autres—, les travaux consacrés aux représentants en mission commencèrent à prendre une nouvelle tournure.

Saint-Just et Le Bas, par exemple, amis de l’«Incorruptible» commencèrent à attirer l’attention des historiens de cette époque-là. Ils avaient mené la plupart de leurs missions aux frontières, et leurs travaux, mis en valeur par certains historiens, permirent de contester dans une certaine mesure l’interprétation déjà existante et prédominante: celle du cinquième cavalier de l’Apocalypse.

De plus, une fois que Saint-Just et Le Bas furent partiellement réhabilités ainsi que Robespierre, et après qu’on eût signalé depuis des années que dans le procès de Carrier et de Le Bon la Convention Nationale s’était jugée elle-même, alors, le masque

77 Pierre Touissant DURAND–MAILLANE, op. cit., p. 60-61, Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 507, F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 64-65 et p. 150, Édouard FLEURY, op. cit., vol. 2, p. 82-83, p. 109-110, p. 126 et p. 240-248, Ernest HAMEL, op. cit., vol. 2, p. 10-11 et p. 70-71 et Jules MICHELET, op. cit., vol. 3, p. 1640-1643. Michelet, par exemple, écrivit: «Cela était injuste, ingrat. Il fallait noblement honorer, rassurer ceux qui, dans la crise horrible de l’été de 93, dans l’éclipse du Comité de salut public, avaient par leur habilité ou leur énergie personnelle sauvé le pays. Il était dur de chicaner avec Lindet et Philippeaux, dont l’ascendant avait brisé la Gironde dans l’Ouest. Dur de dire à Merlin, Briez, qui, de leurs corps, avaient couvert la France désarmée, ce mot étrange: «Êtes-vous morts?» Dur d’accuser Dubois-Crancé, qui, par un effort inouï, dans son abandon de trois mois, seul maintint tout le Sud-Est contre la Gironde, contre l’ennemi, contre le chaos, organisa l’affaire énorme du siège de Lyon et pour récompense fut ramené prisonnier. Les noms de ces hommes héroïques, de tant d’autres moins connus qui sauvèrent la France, ceux de Baudot et Lacoste qui nous ont donné le Rhin, celui du pur et vaillant Soubrany, le vainqueur des Espagnols, iront dans la gloire éternellement avec ceux des grands hommes du Comité. Combien d’autres, mis par le devoir dans des positions moins brillantes, égalèrent leur dévouement! Nous pouvons dire hardiment que trente représentants du peuple ont mérité, pour leurs missions seules, d’être mis au Panthéon.» Jules MICHELET, op. cit., vol. 3, p. 1640. 78 Eugène POITOU, op. cit., p. 312, Édouard FLEURY, op. cit., vol. 2, p. 40-41 et Ernest HAMEL, op. cit., vol. 2, p. 20. 79 Même si certains historiens disaient que les mesures adoptées dépendaient du caractère et des pouvoirs des représentants en mission (Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 561-562 o Edgar QUINET, op. cit., p. 526) il y avait certains historiens qui disaient que les mesures avaient été plus ou moins radicales selon la gravité du conflit (Louis Adolphe THIERS, op. cit., vol. 1, p. 548-549 et F. Auguste MIGNET, op. cit., vol. 2, p. 25).

170

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de monstre commença à être appliqué à d’autres députés auparavant amnistiés ou volontairement oubliés. Par exemple, Jean Lambert Tallien, Jean Nicolas Barras, Louis Stanislas Fréron et Joseph Fouché, amnistiés en brumaire de l’an IV, furent critiqués ainsi que leurs missions80.

Ainsi, pendant les années qui s’écoulèrent de la Restauration à la fin du Second Empire, les historiens qui avaient consacré leurs études aux émissaires de la Convention nationale, avancèrent de nouveaux arguments qui sont aujourd’hui étudiés par Michel Biard. L’abbé de Fabry avait déjà conçu un premier catalogue des missions. Il avait distingué trois groupes de missions81, alors qu’aujourd’hui on en distingue à peu près quatre82. Et Poitou, par exemple, avait déjà perçu que la mission du 9 mars n’avait rien en commun avec celles qui avaient eu lieu auparavant83, et que les émissaires avaient atténué les conséquences de quelques mesures en limitant certains décrets84. 3.De la Commune de 1871 à la Première Guerre Mondiale: Deux courants historiographiques qui s’affrontent

De 1871 à 1914, l’historiographie des représentants en mission connut son âge d’or. Des biographies et monographies furent entièrement consacrées à ces émissaires de la Convention nationale. Réhabilitations et ripostes à ces réhabilitations prirent place dans les maisons d’éditions et les débats historiographiques. Et, rapidement, deux interprétations autour de ces députés se consolidèrent: une qui cherchait à ôter le masque de «monstre, grotesque et sauvage» de certaines personnalités de la Révolution qu’une réaction politique leur avait appliqué et l’autre qui, pour diverses raisons, refusait de l’enlever.

La réhabilitation de Robespierre, Saint-Just ou Le Bas, par exemple, n’était pas partagée par tous les historiens. Certains d’entre eux dénonçaient avec inquiétude et

80 Hamel disait que Tallien, Barras, Fréron et Fouché, étaient aux côtés de Dumont et de Rovère, les ennemis des jacobins-robespierristes. Il disait aussi qu’ils avaient commis des excès sanglants et des dilapidations et qu’ils avaient interpellé Saint-Just avec l’intention de jouir et de se partager les richesses nationales (Ernest HAMEL, op. cit., vol. 1, p. 291 et vol. 2, p. 179-180 et p. 257); Michelet considérait que les véritables scélérats étaient Rovère, Tallien et Fouché, en ajoutant que Tallien et Fouché, pour avoir causé la perte de Maximilien Robespierre, étaient les pires hommes de France (Jules MICHELET, op. cit., vol. 3, p. 1638-1639) D’autre part, Quinet disait que la folie de César se retrouvait chez Collot, Carrier, Fouché et Fréron (Edgar QUINET, op. cit., p. 526). 81 Fabry distinguait trois types de missions: les militaires, les civiles et générales, celle du 9 mars 1793, celle de la levée en masse (23 août 1793) et celle de la levée extraordinaire des chevaux (2 octobre 1793) ; et les civiles et spéciales qui abordaient: le fédéralisme, l’établissement du gouvernement révolutionnaire, les subsistances, la vente des domaines nationaux et la surveillance de certains établissements: papeteries, fabriques d’armes, écoles et ateliers. Jean Baptiste Germain FABRY, op. cit., p. 541-561. 82 Biard, qui a étudié les représentants en mission et leurs missions, a divisé les missions en quatre groupes: les missions militaires, les grandes missions collectives (celle du 9 mars 1793, celle des chevaux du 8 octobre 1793 et celle du 9 nivôse sur l’établissement du gouvernement révolutionnaire) les missions spécialisées (qui devaient par exemple surveiller les fonderies, la construction naval, les routes, la instruction, etc., ) et les missions d’urgences en lieux ponctuels (pour réprimer une insurrection, procéder à une dépuration ou contrôler les subsistances) Michel BIARD, «Les représentants en mission, mise au point méthodologique», Bulletin d’Histoire de la Révolution française, nº1, Nouvelle série, année 1997-1998, p. 54-55. 83 Eugène POITOU, op. cit., p. 226. 84 Eugène POITOU, op. cit., p. 244.

171

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

véhémence la mise en valeur de ces personnages —ou les nouveaux masques que certains historiens leur avaient posé—85 et les arguments qui la soutenaient.

En outre, l’expérience de la Commune86 activant à nouveau «la peur des possédants» et le poids que les idées socialistes et anarchistes —filles de la Révolution française—87 commençaient à acquérir dans la société, incitèrent certains historiens à faire resurgir, dans leurs écrits historiques, l’épouvantail de la «Terreur» et le célèbre cinquième cavalier de l’Apocalypse88. Ainsi, si face à un jacobinisme non vaincu, Sieyès agita l’épouvantail de la «Terreur» et face à une offensive du libéralisme, l’abbé de Fabry écrivit la première monographie consacrée aux représentants en mission, il n’est pas surprenant que face à l’expérience de la Commune, à une émergence des idées socialistes, communistes et anarchistes ainsi qu’à la réhabilitation de Robespierre et de ses camarades et à une nouvelle perception des émissaires de la Convention nationale, des ouvrages entièrement consacrés aux représentants en mission fussent écrits à cette époque, principalement pour rappeler les conséquences négatives et malheureuses des missions de ces députés.

1793 divisait les esprits ou autrement dit, les différentes interprétations concernant 1793 divisaient les historiens, de la même façon que les différents discours prononcés en 1793 et auparavant divisaient les «hommes politiques». La nouvelle République était née sous la devise de l’«Ordre Moral» de Mac-Mahon et sous l’influence des républicains modérés, éloignés des radicaux et des néo-jacobins proches idéologiquement de la pensée de Robespierre. 1789 s’imposait sur 1793. Par ailleurs, les réflexions tirées de l’expérience révolutionnaire confrontaient au sein de leurs communautés les «hommes politiques» et les historiens. Car pour certains, 1793 était

85 À propos des nouveaux masques, Wallon écrivit: «Cette voix finira bien pourtant par être entendue, quoi qu’on fasse. Il n’est pas possible que l’opinion publique se laisse égarer bien longtemps par cette mise en scène de personnages de fantaisie. Il est temps de les dépouiller de ces masques de théâtre, de ces manteaux de pourpre trop souvent teints de sang, et de les montrer tels qu’ils sont, tels que nous les a gardés le dépôt de nos archives, cette grande nécropole d’où l’on peut sûrement évoquer les morts. C’est par leur bouche qu’il faut imposer silence à leurs bruyants panégyristes.» Henri WALLON, Les représentants du peuple en mission et la justice révolutionnaire dans les départements en l’an II (1793-1794), Paris, Hachette, 1889-1890, vol. 5, p. 338. 86 L’expérience de la Commune fut critiquée par: VOLCY–BOZE, Les conventionnels en mission dans le Midi, Paris, E. Lauchaud; Marseille, Camoin, 1872, p. 4-6 et Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 341. En outre, il semble que cette expérience marqua tant Hyppolite Taine qu’il finit par anathématiser la Révolution. Françoise BRUNEL, «Aperçu historiographique», Dictionnaire Historique de la Révolution française, op. cit., p. XIX et p. XXII. 87 Petr Kropotkine, en rédigeant une histoire consacrée à la Révolution française, disait: «En tout cas, ce qu’on apprend aujourd’hui en étudiant la Grande Révolution, c’est qu’elle fut la source de toutes les conceptions communistes, anarchistes et socialistes de notre époque. Nous connaissions mal notre mère à nous tous: mais nous la retrouvons aujourd’hui au milieu des sans-culottes, et nous voyons ce que nous avons à apprendre chez elle.» Petr Alekseević KROPOTKINE, La Grande Révolution, 1789-1793, Paris, P. V. Stock Éditeur, 1909, p. 745. 88 Hyppolite TAINE, Les origines de la France Contemporaine, Paris, Librairie Hachette, 1938, 12 vols (Première édition, Paris, Hachette, 1876-1885, 3 vols.), Armand LODS, Un conventionnel en mission. Bernard de Saintes et la réunion de la principauté de Montbéliard a la France, Paris, Fischbacher, 1888, Henri WALLON, op. cit., Le Comte FLEURY, Carrier à Nantes (1793-1794), Paris, Librairie Plon, 1897, BONNAL DE GANGES, op. cit., Vicomte de BRACHET, La Terreur dans l’Ouest. Le conventionnel J. B. Le Carpentier (1759-1829), Paris, Perrin, 1912, Pierre BLIARD, Le conventionnel Prieur de la Marne en mission dans l’Ouest (1793-1794), Paris, Émile Paul, Éditeur, 1906, Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, Paris, Perrin, 1913 et Louis RICAUD, Les représentants du peuple en mission dans les Hautes Pyrénées, Monestier du Puy de Dôme (nivôse – messidor an II), Paris, H. Champion Libraire, 1899.

172

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

l’époque où tout avait aboutit: la «Terreur», Le Contrat Social, le socialisme égalitaire et autoritaire89 et certaines théories communistes90; tandis que pour d’autres, 1793 était l’époque où tout avait germé, parfois sous l’impulsion des conventionnels envoyés en mission: les premières semences du socialisme91, les premières expériences des villes collectivistes et les premières tentatives de communisme municipal92.

Ces réflexions nourrissaient les discours historiques qui, à la fin du dix-neuvième siècle et jusqu’aux premières années du vingtième siècle, furent tenus autour de la Révolution française, mais guère plus que l’historiographie précédente. Les ouvrages publiés depuis presque une centaine d’années déterminaient souvent les contenus, et par ricochet, les interprétations des travaux que l’on faisait alors. Il en fut de même pour les interprétations les plus récentes sur l’an II —celles qui soutenaient que les mesures prises par la Convention nationale sauvèrent la France ou que les Girondins ne furent pas capables de prendre de grandes mesures—qui finirent par animer une partie des travaux historiques de cette époque-là, car les historiens prenaient souvent position autour de ces considérations, ainsi qu’autour d’une mise en valeur des discours et de la politique des jacobins-robespierristes.

Par ailleurs, à cette époque-là, tous les travaux et discussions connurent un renouveau grâce à la méthode historique venant d’Allemagne93. De nombreux documents furent reproduits pour soutenir les arguments exprimés. Les archives et les séries consultées furent indiquées. La bibliographie de chaque écrit fut citée et les notes au bas de page trouvèrent leur place dans les ouvrages. Les historiens s’efforçaient de rendre leurs ouvrages plus «scientifiques» qu’auparavant94, et le gouvernement français commença à soutenir cet esprit positiviste. Ainsi, les archives furent ouvertes au public,

89 Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 8, p. 281 et p. 331. 90 Vicomte de BRACHET, op. cit., p. 234. 91 François Alphonse AULARD, Histoire politique de la Révolution française. Origines et développement de la Démocratie et de la République (1789-1804), Paris, Armand Colin, 1901, p. 449 et 458-459. À cet égard, Jaurès disait: «Ainsi le socialisme se rattache à la Révolution sans s’y enchaîner. Et c’est pourquoi nous avons suivi d’un esprit libre et d’un cœur fervent les héroïques efforts de la démocratie révolutionnaire.» Jean JAURÈS, Histoire socialiste de la Révolution française, Paris, Editions Sociales, 1972, vol. 6, p. 518 (Première édition revue par Albert Mathiez, Paris, Librairie L’humanité, 1922-1924, 8 vols), et «Babeuf, le communiste Babeuf, votre maître et le mien, celui qui a fondé en notre pays, non pas seulement la doctrine socialiste, mais surtout la politique socialiste, avait bien pressenti cela dans sa lettre à Coupé de l’Oise; et voici que quinze mois après la mort de Robespierre, quand Babeuf cherche à étayer son entreprise socialiste, c’est la politique de Robespierre qui lui apparaît comme le seul point d’appui.» Jean JAURÈS, op. cit., vol. 6, p. 204-205. 92 François Alphonse AULARD, op. cit., p. 459-460, Léon LEVY, Le conventionnel Jeanbon Saint André, 1749-1813, thèse, Paris, Félix Alcan, 1901, p. 572 et p. 769-770 et Jean JAURÈS, op. cit., vol. 6, p. 324-325 et p. 329-330. 93 Au lendemain de la guerre franco-allemande et de la défaite, un publiciste français soutenait: «L’influence d’Allemagne est générale, s’exerce dans toutes les sciences de raisonnement et les sciences d’observation, histoire et philosophie, grammaire et linguistique, paléographie et critique des textes, lexicographie et archéologie, jurisprudence et exégèse… Sans doute nous avions déjà une Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, des dictionnaires, des répertoires, des cartes, mais les nouvelles méthodes, précises et rigoureuses, l’art des patientes et sûres reconstitutions, les lentes analyses qui font jaillir la vérité historique d’une stèle funéraire ou d’un tesson d’amphore, viennent d’Allemagne.» Charles–Olivier CARBONELL, op. cit., p. 90. 94 Aulard considéra que son travail était un exemple d’application de la méthode historique: «Quant à l’état d’esprit où je me suis trouvé en écrivant ce livre, je dirai seulement que j’ai voulu, dans la mesure de mes forces, faire œuvre d’historien, et non pas plaider une thèse. J’ai l’ambition que mon travail puisse être considéré comme un exemple d’application de la méthode historique à l’étude d’une époque défigurée par la passion et par la légende.» François Alphonse AULARD, op. cit., p. VII.

173

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

les bibliothèques acquirent de l’importance et les documents furent recompilés et reproduits. Et finalement, la Révolution française tira profit de ces nouveaux progrès, car elle fut assez vite l’objet d’un cours (1881) et d’une chaire (1891) à la Faculté des Lettres de Paris et d’une revue: La Révolution française (1881); la seule consacrée à cet événement jusqu’à l’apparition en 1908 des Annales Révolutionnaires. Les historiens et les représentants en mission

Bien qu’une réhabilitation fût mise en place, les représentants en mission ne cessèrent pas pour autant d’être les mêmes «monstres» qu’auparavant dans certains écrits historiques95, les mauvais personnages d’un drame qui était mis en scène depuis longtemps.

Le discours défavorable à certains protagonistes de la Révolution et à certains représentants en mission n’avaient pas beaucoup changé depuis le 9 thermidor. Seul le langage employé, marqué par son époque, modifiait quelquefois les récits. Ainsi, à la fin du siècle, certains historiens, peut-être influencés par Marx et Engels, au lieu de parler de citoyens «utiles» et «instruits» en parlant des victimes des représentants en mission, parlaient de la «bourgeoisie»; tandis que d’autres, comme Hyppolite Taine, au lieu de parler de «monstres» en parlant des émissaires de la Convention nationale, parlaient de «primates» en s’inspirant des travaux de Charles Darwin96 et des «essaims de sauterelles» plutôt que de «petits tyrans» à l’image du phylloxera qui détruisit les vignes françaises entre 1875 et 187997.

Les mêmes récriminations et les mêmes accusations faites auparavant à ces émissaires de la Convention nationale, restaient donc en vigueur à la fin du siècle. Et, ceci non seulement parce que certains historiens soutenaient encore le vieux discours mais parce que des nouvelles recherches, reposant sur des fonds d’archives et donc plus méthodiques qu’auparavant, remettaient en question le rôle positif des représentants en mission dans les armées. À cet égard, certains historiens mettaient en cause la conduite des représentants en mission et la façon dont ces députés effectuèrent les réquisitions98 ; 95 Carrier, Le Bon, Tallien, Fouché, Dartigoeyte et Prieur de la Marne d’une part, et Robespierre d’autre part, à la fin du dix-neuvième siècle étaient encore des «monstres». Certains historiens disaient qu’ils avaient eu des attitudes grotesques et aucune once d’«humanité». Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, p. 330 et p. 348; Pierre BLIARD, Le conventionnel Prieur de la Marne en mission dans l’Ouest (1793-1794), op. cit., p. 50-51, p. 54 et p. 427, Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 336, Le Comte FLEURY, op. cit., p. 3 et BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 3, p. 233. 96 À propos de Dartigoeyte, Taine écrivit «Un soir, au théâtre, probablement après une orgie, il apostrophe toutes les femmes pendant l’entr’acte, lâche sur elles son vocabulaire de gueulées, et, en manière de démonstration ou conclusion pratique, finit par se mettre nu devant elles — Cette fois, la pure brute apparaît; tout le vêtement que les siècles lui avaient tissé et dont la civilisation l’avait revêtue, la dernière draperie humaine, tombe à terre; il ne reste que l’animal primitif, le gorille féroce et lubrique que l’on croyait dompté, mais qui subsiste indéfiniment dans l’homme, et que la dictature, jointe à l’ivresse, ressuscite plus laid qu’aux premiers jours» Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, 329-330. 97 À cet égard, Taine écrivit: «En conséquence, des essaims de sauterelles jacobines s’élancent incessamment de Paris sur la province, et de chacun des chefs-lieux locaux sur la campagne environnante. — Dans cette nuée d’insectes destructeurs, il en est de diverses figures et de plusieurs tailles: au premier rang, les représentants en mission qui vont commander dans les départements; au second rang, «les agents politiques», qui, placés en observation dans le voisinage de la frontière, se chargent par surcroît, dans la ville où ils résident, de conduire la Société populaire et de faire marcher les administrations.» Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 8, p. 49. 98 Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 8, p. 133-137 et Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 333-334.

174

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ainsi que le rôle de Saint-Just ou de Claude Dominique Côme Fabre qui, en raison de leurs actions auprès des armées, avaient obtenu de la part de certains historiens une certaine reconnaissance à l’origine de la réhabilitation des représentants en mission99. Ainsi, la critique de la réhabilitation des représentants en mission prit place en mettant entre parenthèses le rôle des représentants en mission dans les armées et en exaltant de nouveau les armées et les généraux100, en dissociant les émissaires des victoires militaires101 et les militaires des mesures les plus révolutionnaires102. Cette critique intervenait souvent au milieu d’un discours plus général qui, en rappelant que la contre-révolution fut provoquée par les mesures prises par la Montagne103, ainsi que par le «caractère» et les «attitudes» des représentants en mission104, essayait de discréditer ceux qui soutenaient depuis la Sorbonne —souvent qualifiée par ses adversaires d’«école révolutionnaire»— que c’est la réaction qui provoqua l’action révolutionnaire et non l’inverse105.

En fait, il n’était pas surprenant que si l’ «avilissement» des représentants en mission reposait sur les missions menées dans les départements, et la «réhabilitation» sur les missions faites dans les armées; la critique de la réhabilitation prit place en revalorisant le discours thermidorien et en dévalorisant les apports et les attitudes de ces députés auprès des différentes armées.

Par ailleurs, la critique envers ceux qui soutenaient une image plutôt «humanitaire» que «despotique» des représentants en mission, ne consistait pas uniquement à mépriser les activités des représentants en mission dans les armées ou à souligner de nouveau qu’ils avaient aggravé les révoltes internes et les guerres civiles. Elle consistait à insister sur les mesures de déchristianisation adoptées par ces émissaires de la Convention nationale frappant la liberté de culte, l’Église et ses ministres106. Tout ceci se déroulait dans un contexte politique polarisé non seulement entre «1789» et «1793» mais aussi entre «catholicisme» et «laïcisme», et dans un 99 Saint-Just fut critiqué par Taine et Bonnal de Ganges. Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, p. 348-349 et BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 1, p. 30 et vol. 3, p. 293. Tandis que Fabre fut critiqué par Bonnal de Ganges. Ce dernier disait que Fabre avait perdu sa vie quand il fuit du champ de bataille. BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 2, p. 322-323. 100 L’ouvrage de Bonnal de Ganges consacré aux représentants en mission aux armées est dédié aux prouesses militaires: «En regard des Triumvirs qui avait usurpé la souveraineté de la Nation en l’encensant, que voyait-on aux armées? L’honneur, rien que l’honneur, et toujours l’honneur. » BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 1, p. 9. 101 Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, p. 330-334, Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 336 et BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 1, p. 21. 102 BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 1, p. 16 et Pierre BLIARD, Le conventionnel Prieur de la Marne en mission dans l’Ouest (1793-1794), op. cit., p. 327. 103 Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, p. 48-49, Armand LODS, op. cit., p. 8, Henri WALLON, op. cit., vol. 1, p. 4-5 et Pierre BLIARD, Le conventionnel Prieur de la Marne en mission dans l’Ouest (1793-1794), op. cit., p. 64. 104 Pierre BLIARD, Le conventionnel Prieur de la Marne en mission dans l’Ouest (1793-1794), op. cit., p. 66-67. 105 Jean JAURÈS, op. cit., vol. 6, p. 353. Quelques années plus tard Mathiez écrivit: «En règle générale, les révolutionnaires frappèrent pour ne pas être frappés. En France même, partout où ils n’avaient pas été en force, en Vendée, à Marseille, à Lyon, à Toulon, ils avaient été exécutés sans merci. Ils étaient en état de légitime défense. Mais ils ne défendaient pas seulement leurs idées, leurs personnes et leurs biens. Ils défendaient du même coup la patrie.», Albert MATHIEZ, La Révolution française, Paris, Librairie Armand Colin, 1922, vol. 3, p. 127. 106 Armand LODS, op. cit., p. 42, Henri WALLON, op. cit., vol. 1, p. 26-43, Vicomte de BRACHET, op. cit., p. 195-218, Louis RICAUD, op. cit., p. 47-68 et Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 292-303.

175

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

régime politique qui, né de la répression des Communards, avait trouvé dans l’Église catholique une sorte de légitimation. En 1873, la droite de l’Assemblée consacra en effet la France au Sacré-Cœur de Jésus, à qui Louis XVI, avant son exécution, confia la cause de la France royale107. Elle décida également la construction d’une basilique à Montmartre pour faire expier, entre autres, les péchés des Communards.

D’autre part, les historiens qui entretenaient à la fin du dix-neuvième siècle l’image du cinquième cavalier de l’Apocalypse concernant certains représentants en mission ou qui soulignaient les aspects négatifs de cette institution, ne furent pas les seuls, qui, pour affirmer leurs opinions et répondre à leurs opposants, se mirent à travailler dans le camp adverse: c’est-à-dire, sur les missions militaires. Ceux qui soutenaient la «réhabilitation» des représentants en mission ou qui souhaitaient épargner ces personnages du discrédit, se consacrèrent aux missions menées par les émissaires dans les départements. Ils souhaitaient ainsi pouvoir soutenir leurs arguments et réfuter leurs adversaires, qui n’étaient pas vraiment convaincus par leur thèse préférée: celle selon laquelle les mesures prises durant l’an II permirent de sauver la France.

Ainsi, ces historiens plus enclins que les autres à faire tomber le masque de «monstre» qui avait couvert d’opprobre certains représentants pendant des années, écrivaient, avec la Sorbonne en arrière plan, que les représentants, lors de leurs missions dans les départements, avaient agi de concert avec les autorités constituées et les sociétés populaires, et qu’en animant le zèle des gens et des administrations, ils avaient permis de lutter contre les incertitudes et l’inaction108. Ils soutenaient également que ces derniers, dans leurs missions dans les armées, avaient fait les efforts nécessaires pour tout organiser et tout approvisionner, qu’ils avaient imposé une discipline, qu’ils s’étaient préoccupés du sort des soldats et avaient été à leur écoute, qu’ils avaient préparé la victoire et s’étaient engagés personnellement dans les campagnes109. Ils affirmaient que grâce à ces initiatives, la France avait pu être sauvée.

Finalement, en dehors de l’argument que les représentants en mission avaient été les porte-parole des lois et des principes de la Montagne110 et les protecteurs des pauvres111, ils avançaient, contredisant l’historiographie précédente et le courant 107 Pierre ALBERTINI, La France du XIXè siècle (1815-1914), Paris, Hachette Supérieur, 1995, p. 72. 108 STÉFANE–POL, Autour de Robespierre, le conventionnel Le Bas, Paris, Ernest Flammarion, 1900, p. 202, A. BLOSSIER, «Les représentants du peuple Bouret et Fremanger dans le Calvados», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome cinquantième, janvier-juin, 1906, p. 31-37 et Maurice DAYET, Notes sur le conventionnel Vernerey et sur sa famille, Besançon, Dodivers, 1912, p. 16-17. 109 F. CLAMAGERAN, Le conventionnel Lakanal. Son administration dans le département de la Dordogne, Paris, Armand Le Chevalier, 1875, J. N. DAVY, Les conventionnels de l’Eure Buzot, Duroy et Lindet à travers l’histoire, Paris, Germer Baillière, 1877, 2 vols, Ch. L. CHASSIN, «La mission de Lequinio et de Laignelot à Rochefort et en Vendée (1793-1794) », La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-huitième, janvier-juin, 1895, p. 119-140, Paul MAUTOUCHET, Le conventionnel Philippeaux, thèse, Paris, De bellais, 1900, Martial SICARD, Robespierre jeune dans les Basses-Alpes, Forcalquier, Albert Crest, 1900, STÉFANE–POL, op. cit., Léon LEVY, op. cit., A. BLOSSIER, op. cit., Antoine TRIMOULIER, Un missionnaire de 93. Marc Antoine Baudot. Député de la Saône et Loire à la Législative et à la Convention, son rôle politique, ses missions, ses mémoires ou notes historiques, Paris, Dorbon-Ainé, 1908 et Émile DARD, Un épicurien sous la Terreur. Hérault de Séchelles (1759-1794), d’après des documents inédits, Paris, Perrin et Librairie Éditeurs, 1907. 110 Paul MAUTOUCHET, op. cit., p. 157 et Léon LEVY, op. cit., p. 552. 111 F. CLAMAGERAN, op. cit., p. 19, Th. LEMAS, « La mission de Laplanche représentant du peuple dans le Cher pour l’exécution de la levée en masse », La Révolution française, revue d’histoire Moderne

176

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

opposé, deux autres idées: la première, que les députés envoyés en mission avaient été des personnes appréciées, autant par le peuple que par la bourgeoisie112, et la deuxième, que ceux qui avaient été envoyés en mission après le 9 thermidor n’avaient pas agi avec «humanité» lorsqu’ils avaient persécuté les républicains et les démocrates, tout en désarmant le peuple et en instaurant de nouveau la loi martiale113. Ils démolissaient d’un coup la division des représentants en mission, faite à partir de la date de leurs missions114, entre ceux qui étaient dotés d’«humanité» et ceux qui étaient tout simplement des «monstres».

Par ailleurs, ajoutons que tous les travaux effectués à cette époque donnèrent un souffle nouveau à l’historiographie des représentants en mission et que même s’ils soutenaient deux courants interprétatifs souvent opposés autour du rôle des députés envoyés en mission —«despotique» versus «humanitaire» / «humanitaire» versus «despotique»— ils démontraient qu’en certaines occasions les avis des historiens des deux courants pouvaient converger.

Ainsi, en lisant les ouvrages de cette époque, on voit que même parmi les historiens qui combattaient la réhabilitation des représentants en mission, il y en avaient qui approuvaient certaines mesures adoptées par les représentants en mission dans les armées, comme les approvisionnements115; que ceux qui considéraient ces députés comme des génies du mal, n’entretenaient pas tous pour autant la «légende noire» —Fleury, par exemple, mit en doute, dans son ouvrage consacré à Carrier, les noyades d’enfants et les mariages républicains—116; et que ceux qui noircissaient ces individus ne partageaient pas tous l’argument selon lequel ils auraient agi seuls, certains d’entre eux pensaient même qu’ils avaient reçu des appuis et des encouragements117. De même, parmi ceux qui considéraient les représentants en mission comme des satrapes, certains ne les percevaient pas tous comme une bande de dégénérés118; et, enfin parmi ceux qui parlaient de la «Terreur» en faisant référence aux émissaires de la Convention nationale,

et Contemporaine, tome vingt-neuvième, juillet-décembre, 1895 p. 36 et J. GROS, Lakanal et l’éducation nationale, Paris, E. André fils Éditeur, 1912, p. 19. 112 Ch. L. CHASSIN, op. cit., p. 140, Th. LEMAS, op. cit., p. 36, François Alphonse AULARD, op. cit., p. 345-346, A. BLOSSIER, op. cit., p. 126-127 et Émile DARD, op. cit., p. 326. 113 Th. LEMAS, «Les représentants du peuple Cherrier et Laurenceot en mission dans le Cher après le 9 thermidor», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-quatrième, janvier-juin, 1893, p. 272-283 et p. 289-303, François Alphonse AULARD, op. cit., p. 513-514, S. BLUM, «La mission d’Albert dans la Marne en l’an III. Politique religieuse», La Révolution française, Revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante-troisième, juillet-décembre, 1902, p. 417-441 et S. BLUM, «La mission d’Albert dans la Marne, en l’an III. Les poursuites contre les “terroristes”», La Révolution française, Revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante-cinquième, juillet-décembre, 1903, p. 143-231. 114 Traditionnellement, on considérait que les députés envoyés en mission après le 9 thermidor avait eu des attitudes plus «humaines» et plus pacifiques que ceux qui avaient été envoyés auparavant. A. J. PARIS, La Terreur dans le Pas de Calais et dans le Nord, Histoire de Joseph Le Bon et des tribunaux révolutionnaires d’Arras et de Cambrai, Arras, Chez Rousseau-Leroy, Éditeur, 1864, vol. 2, p. 307 (Première édition, Arras, Rousseau-Leroy, 1864), Eugène POITOU, op. cit., p. 325, Pierre Jean Baptiste NOGARET, op. cit., vol.2, p. 364 et Claude François BEAULIEU, op. cit., vol. 6, p. 164. 115 Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 336 et Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 315. 116 Le Comte FLEURY, op. cit., p. 161-168. 117 Le Comte FLEURY, op. cit., p. 3-4 et Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 274. 118 Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 274-275.

177

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

tous ne soutenaient pas l’interprétation selon laquelle ces individus auraient agi avec plus d’humanité après la chute de Robespierre le 9 thermidor119.

En fait, il existait parfois un certain consensus chez ces historiens, autour de tout ce qui ne concernait pas la question principale, c’est-à-dire, la façon dont deux systèmes politiques, économiques et sociaux différents s’étaient affrontés et ses conséquences. Un consensus qui se consolidait lorsque les uns et les autres désignaient Carrier et Le Bon d’une part120, et Fréron, Tallien, Barras et Fouché d’autre part121, comme les pires missionnaires. Néanmoins, les arguments autour de ces députés, émanant d’un courant ou de l’autre, étaient souvent de nature différente. Car, pour certains historiens, il fallait traiter les réhabilitations avec précaution, parce que l’on pouvait également être amené à disculper Carrier122; tandis que pour d’autres, il était essentiel de distinguer Robespierre des pires missionnaires, puisque ce député —selon certains historiens— avait perdu sa vie pour avoir tenté de les dénoncer123.

Pour finir, celui qui avança l’argument le plus surprenant à propos de Carrier à cette époque-là, fut François Aulard, qui donna une forte impulsion à l’historiographie des représentants en mission, en publiant les listes des députés envoyés en mission124,

119 Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 339. 120 Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, p. 334-341 et vol. 8, p. 106, Armand LODS, op. cit., p. 57, Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 338-339, Le Comte FLEURY, op. cit., p. 2-3, STÉFANE–POL, op. cit., p. 230-231, François Alphonse AULARD, op. cit., p. 345-346, E. MOREL, «Les représentants du peuple Collot d’Herbois & Isore en mission dans les départements et de l’Oise», Société historique de Compiègne, Procés Verbaux rapports et communications diverses, tome XII, Compiègne, Levéziel, 1904, p. 47-48, Vicomte de BRACHET, op. cit., p. 271, Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 271 et Jean JAURÈS, op. cit., vol. 6, p. 358 et p. 367-368. 121 Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 7, p. 341-356 et vol. 8, p. 336, Le Comte FLEURY, op. cit., p. 2-3 et p. 337, STÉFANE–POL, op. cit., p. 230-231, E. MOREL, op. cit., p. 47-48, Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 271 et Jean JAURÈS, op. cit., vol. 6, p. 367-368. 122 Wallon écrivit: «Ah! vous voulez présenter Joseph Le Bon comme un martyr et pour réhabiliter sa mémoire vous ne craignez pas de flétrir encore aujourd’hui les populations honnêtes qu’il a décimées : des traîtres, dites-vous ! — Des traîtres! des vieillards coupables d’avoir servi le roi sous la royauté; des femmes coupables d’avoir soulagé les misères créées par la Révolution, et tant d’autres sans raison plus sérieuse, sans motifs plus avouables. Après Le Bon, Carrier aura son tour, et pourquoi pas ? Ce n’est pas la faute de Le Bon si ses deux tribunaux révolutionnaires n’ont pas fait plus de victimes. Lui aussi aurait bien voulu avoir un moyen plus prompt de dégorger les prisons: mais la Loire ne coule pas à Arras, et l’Escaut est bien petit à Cambrai!», Henri WALLON, op. cit., vol. 5, p. 338. 123 Si Bonnal de Ganges attachait Robespierre aux pires représentants en mission, Jaurès, par exemple, essaya de les détacher en disant que Robespierre les dénonça. BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 3, p. 274-301 et Jean JAURÈS, op. cit., vol. 6, p. 369, p. 498 et p. 503. 124 François Alphonse AULARD, «Les représentants en mission», La Révolution française, revue historique, tome treizième, juillet-décembre, 1887, p. 265-272; François Alphonse AULARD, «La grande mission du 9 mars 1793», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome dix-septième, juillet-décembre, 1889, p. 339-345 ; François Alphonse AULARD, «Les conventionnels en mission avant le 10 juillet 1793», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-treizième, juillet-décembre, 1892, p. 341-347; François Alphonse AULARD, «Les représentants en mission depuis le 10 juillet 1793 jusqu’au 10 octobre suivant», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-cinquième, juillet-décembre, 1893, p. 265-270; François Alphonse AULARD, «Les représentants en mission depuis le 11 octobre 1793 (20 jour du 1er mois de l’an II) jusqu’au 28 février 1794 (10 ventôse an II)» La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome trente-troisième, juillet-décembre 1897, p. 58-69et François Alphonse AULARD, «Les représentants en mission depuis le 10 ventôse an II jusqu’au 9 thermidor an II», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome trente-huitième, janvier-juin, 1900, p. 334-338.

178

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ainsi que les lettres que ces députés avaient écrites au Conseil exécutif provisionnel, au Comité de défense générale et au Comité de salut public dans un recueil volumineux125. Au lard écrivit que ce député avait fini par avouer les actes barbares qu’on lui reprochait, s’excusant pour les cruautés sur les Vendéens qui lui avaient fait perdre la raison126. Cette intervention doit être mentionnée car elle s’inscrivit contre un courant entretenu depuis longtemps par certains historiens qui soulignaient que Carrier s’était déculpabilisé en pensant avoir sauvé la patrie127.

Les interprétations des uns, en plus des interprétations des autres, associées à une méthode —le positivisme— permirent d’appréhender un peu mieux l’institution révolutionnaire des représentants en mission à la fin du dix-neuvième siècle et au début du vingtième siècle. A cette époque-là, les missions commencèrent à être mieux connues, ainsi que les pouvoirs confiés aux députés. Les historiens ne soutenaient pas tous —comme on le fait aujourd’hui— l’argument selon lequel les envoyés de la Convention nationale auraient eu des pouvoirs illimités128.

Il faut dire enfin que le positivisme fut une méthode efficace pour faire avancer la recherche. Mais il faut également dire que dans certains cas, elle eut un impact négatif. Certains historiens, en s’investissant énormément dans la recherche, oublièrent les travaux rédigés auparavant, qui ne citaient pas toujours la bibliographie employée ainsi que les documents consultés. Car s’ils ne les avaient pas oubliés ou négligés, ils n’auraient pas écrit que, lors de la mission du 9 mars 1793, les Girondins avaient essayé de contrôler l’Assemblée en envoyant en mission les Montagnards129. Alors qu’à la fin du dix-neuvième siècle, il y avait déjà un nombre important d’historiens qui soutenaient la thèse selon laquelle Collot d’Hérbois aurait proposé l’exclusion de ceux qui avaient appelé au peuple dans le procès du roi130.

125 François Alphonse AULARD, Recueil des actes du Comité de Salut public avec la correspondance officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, Paris, Imprimerie Nationale, 1889 – 1951, 28 vols, et François Alphonse AULARD, Table alphabétique (du Recueil des actes du Comité de Salut public avec la correspondance officielle des représentants en mission et le registre du Conseil Exécutif provisoire), Paris, Imprimerie Nationale, 1893 – 1964, 3 vols. 126 François Alphonse AULARD, Histoire politique de la Révolution française, op. cit., p. 525-526. 127 BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 3, p. 297-298, Le Comte FLEURY, op. cit., p. 427 et Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 274. 128 Cette idée selon laquelle les représentants en mission avaient des pouvoirs illimités fut nuancée à cette époque. On disait que les pouvoirs des représentants en mission étaient illimités quant à «l’exercice des fonctions» définis par les décrets (BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 2, p. 13 et Louis RICAUD, op. cit., p. 16), ou bien, on parlait des commissaires envoyés dans les départements avec des compétences très étendues (Armand LODS, op. cit., p. 8), ou dotés des pouvoirs nécessaires pour prendre les mesures de salut public qu’ils jugeaient appropriées (STÉFANE–POL, op. cit., p. 168-169 et p. 235). En outre, à propos de Carpentier et de sa mission du 9 mars 1793, on disait qu’il n’avait pas été muni de pouvoirs illimités et révolutionnaires (Vicomte de BRACHET, op. cit., p. IX-X) tandis qu’à propos de Saint-Just et de Le Bas, on disait que leurs pouvoirs avaient été un peu trop limités pour faire fonctionner un pays entièrement gangrené (Antoine TRIMOULIER, op. cit., p. 48). Avec ces exemples, on voit bien que les historiens du dix-neuvième siècle et du début de vingtième siècle ne soutenaient pas tous l’image des représentants en mission munis de pouvoirs illimités. 129 Léon LEVY, op. cit., p. 254, Jean JAURÈS, op. cit., vol. 5, p. 396-397 et Pierre BLIARD, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, op. cit., p. 246-247. 130 Antoine Etienne Nicolas FANTIN DESODOARDS, Histoire philosophique de la Révolution de France, op. cit., vol. 3, p. 51-52 et p. 85-86, Pierre Touissant DURAND–MAILLANE, op. cit., p. 60, Eugène POITOU, op. cit., p. 226, Heinrich SYBEL, op. cit., vol. 2, p. 269 et BONNAL DE GANGES, op. cit., vol. 2, p. 11.

179

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

4.L’héritage de la fin du dix-neuvième siècle et du début du vingtième siècle

Après des années sous l’influence de «L’école des Annales» et du «Matérialisme historique», les historiens d’aujourd’hui s’inscrivent dans l’héritage des historiens du dix-neuvième siècle. Leurs arguments contestent et nuancent les interprétations déjà avancées au début de la Troisième République, lorsque les historiens ne connaissaient pas encore d’autres champs à défricher que ceux de l’histoire politique.

Les historiens, de la fin du dix-neuvième siècle et du début du vingtième siècle, en dehors du fait de soutenir des discours «pour» ou «contre» une image «despotique» des représentants en mission, forgèrent des nouvelles interprétations sur ces députés et leurs missions. Car, le fait de s’interroger sur ce qu’était un représentant en mission au-delà d’un «mauvais génie», les amena quelquefois à écrire que les représentants en mission incarnaient une dictature ambulante, utilisée par les jacobins pour s’imposer depuis Paris jusqu’à la plus petite commune131, et qu’ils étaient des agents du pouvoir central similaires aux intendants et aux préfets132, et des instruments de la centralisation jacobine qui chercha à dominer les départements entre 1793 et 1794133.

S’interroger sur ce qu’était un représentant en mission au-delà d’un agent du pouvoir central ou d’un instrument au service de la centralisation jacobine, amena probablement certains historiens de notre époque à apporter de nouveaux arguments. D’une part, les représentants en mission auraient rempli le rôle d’organes d’une Convention ambulante plutôt que celui de porte-parole d’une dictature ambulante, et auraient veillé à ce que les lois ne deviennent pas des lettres mortes134. D’autre part, ils 131 Taine écrivit: «En même temps, dans chaque département, on voit les Jacobins du chef-lieu se répandre sur les routes pour inspecter leur domaine et régenter leurs sujets. Tantôt c’est le représentant en mission qui de sa personne, avec vingt ou trente «b….. à poil», fait sa tournée et promène, de district en district, sa dictature ambulante. Tantôt c’est son secrétaire ou délégué qui, à sa place et en son nom, vient instrumenter dans une ville secondaire. Tantôt c’est «une commission d’enquête et de propagande» qui, choisie par le club et «munie des pleins pouvoirs», vient, au nom des représentants, travailler, pendant un mois, toutes les communes du district. Tantôt, enfin, c’est le comité révolutionnaire du chef-lieu qui, «déclaré central pour tout le département», délègue tels ou tels de ses membres pour aller, hors des murs, purger ou recomposer des municipalités suspectes. — Ainsi descend et s’épand le Jacobinisme, d’étage en étage, depuis le centre parisien jusqu’aux moindres et plus lointaines communes: sur toute la province incolore ou du couleur incertaine, l’administration importée ou imposée met sa tache rouge.» Hyppolite TAINE, op. cit., vol. 8, p. 51-52. (L’italique de certains mots dans le texte m’appartient) 132 Aulard écrivit: «Les principaux agents du pouvoir central dans le gouvernement révolutionnaire furent les représentants en mission, appelés d’abord commissaires de la Convention, qui peu à peu en vinrent à jouer, pour un temps, le rôle de préfets ou d’intendants. Les administrations départementales élues ne virent pas sans colère cette tentative de centralisation. Il leur sembla qu’on les plaçait sous la tutelle de Paris. (…) Les représentants en mission furent les premiers instruments de cette centralisation commençante, et, comme nous disions, les premiers préfets.» François Alphonse AULARD, Histoire politique de la Révolution française, op. cit., p. 348. 133 Id., p. 344-345. 134 Biard a écrit: «Faut-il in fine parler d’un pouvoir exécutif confisqué par le Comité de salut public et par les représentants en mission? Si l’on prend en compte le recul progressif des attributions du Conseil exécutif provisoire, des agents du pouvoir exécutif, des administrations de département, grande est la tentation de répondre par l’affirmative. Pourtant, il s’agit là d’un jeu de miroirs déformants. Dans l’esprit des conventionnels, il ne s’est pas agi de fusionner tous les pouvoirs au sein de l’Assemblée et de diriger le pays à l’aide d’une «dictature» reposant sur l’envoi généralisé de «commissaires d’action». La Convention n’a jamais fait disparaître tout organe du pouvoir exécutif, elle s’est bornée à s’ériger elle même en «centre unique de l’impulsion du gouvernement». De leur côté, les représentants en mission ne sont pas davantage devenus des agents d’exécution. Leur commettant étant la Convention, donc le peuple,

180

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ne pouvaient être perçus ni comme des intendants, ni comme des préfets parce qu’ils n’étaient pas l’émanation du pouvoir exécutif mais celle du pouvoir législatif135; ni comme des instruments d’une centralisation parce qu’il n’y avait pas eu de centralisation administrative mais législative136 et parce qu’ils écoutaient le peuple et s’érigeaient en intermédiaires entre Paris et les départements137; ni comme des délégués des jacobins parce qu’ils n’étaient pas tous des Jacobins ou des Montagnards et parce que certains d’eux étaient Girondins et d’autres étaient députés de la Plaine.

Le fait de s’interroger sur ce que faisaient les représentants en mission ou sur leur discours, amena tantôt les historiens de la fin du dix-neuvième siècle et du début du vingtième siècle à ouvrir de nouvelles voies de recherches comme il amena les historiens de la fin du vingtième siècle et du début du vingtéunième, à les approfondir. Les recherches actuelles nuancent et concrétisent souvent des travaux déjà effectués. Ainsi, les arguments d’Alain Gérard s’inscrivent dans la lignée du courant opposé aux arguments de l’ «École révolutionnaire»138 ; le discours de la «Grande Famille» de Jean Pierre Gross139 évoque certains écrits de François Aulard140 consacrés au socialisme et aux «arrêtés» adoptés par les représentants en mission, tandis que la thèse de Sophie Wahnich141 sur la vengeance nationale comme étant à l’origine du tribunal révolutionnaire, fait écho à certains passages de l’article de Ch. L. Chassin142 consacrés à Lequinio et par ricochet à la vengeance nationale et au tribunal révolutionnaire que ce député installa à Rochefort.

ils sont intervenus dans l’exécution des lois non pour s’emparer à demeure d’un pouvoir, mais pour éviter que l’inertie ne fasse subir aux lois ce que la rouille fait subir au fer. Par leurs arrêtés, ils ont souvent contribué à mêler de manière inextricable explication, interprétation et application de la loi, tandis que, organes d’une «Convention ambulante», ils participaient aussi à sa naissance. », Michel BIARD, «La “Convention ambulante” Un rempart au despotisme du pouvoir exécutif?» Annales historiques de la Révolution française, nº 223, avril/juin 2003, p. 69-70. 135 Florence GAUTHIER, op. cit., p. 122-123 et Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), Paris, Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, 2002, p. 17. 136 Gauthier a écrit: «A la guerre que mène l’exécutif contre le législatif, la réponse n’a pas été de créer une centralisation administrative, ni des institutions dictatoriales, ni d’ériger un exécutif fort. Erreur profonde, devenue cette affirmation surprenante selon laquelle le jacobinisme serait centralisateur. La confusion est faite ici entre le principe constitutionnel de centralité législative avec une centralisation administrative qui, précisément n’a pas existé en ce temps là. Cette même confusion entre législatif et exécutif a fait voir dans les représentants en mission, les «prototypes des préfets de Napoléon». Cette curieuse confusion est répétée partout. Or, les représentants en mission étaient de députés, appartenant au corps législatif, envoyés en mission pour un temps limité sur décision de ce corps législatif, et ils devaient rendre compte de leur mission devant ce même corps législatif. Par contre, les préfets de Napoléon étaient des agents d’une administration centralisée, et relevaient donc de l’exécutif. Nommés par Napoléon, autocrate, ils n’étaient responsables que devant Napoléon. Il faut encore rappeler quelques évidences «oubliées» par les inventeurs de la «dictature jacobine centralisée»: ni les Girondins, ni les Jacobins ne furent majoritaires à la Convention. Il n’y eut aucune majorité de parti, ni à l’Assemblée, ni dans les comités.» Florence GAUTHIER, op. cit., p. 122-123. 137 Michel BIARD, «Au cœur des rapports entre Paris et les départements, les représentants en mission (1793-1795)», Cahiers d’Histoire, 1997, nº 66, p. 49-62. 138 Alain GÉRARD, «Par principe d’humanité…» La Terreur et la Vendée, Paris, Fayard, 1999. 139 Jean Pierre GROSS, Égalitarisme jacobin et Droits de l’Homme, 1793-1794 (La Grande famille et la Terreur), Paris, Arcàntères éditions, 2000. 140 François Alphonse AULARD, Histoire politique de la Révolution française, op. cit., p. 457-460. 141 Sophie WAHNICH, La liberté ou la mort, essai sur la Terreur et le terrorisme, Paris, La Fabrique éditions, 2003, p. 57 et p. 63. 142 CH. L. CHASSIN, op. cit., p. 121-122.

181

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Enfin, les ouvrages de la fin du dix-neuvième siècle et du début du vingtième siècle, aujourd’hui repris, contestés et nuancés, et avant-hier, rédigés pour fixer un masque ou pour l’enlever, pour soutenir de nouveaux courants de pensée ou pour démolir la réhabilitation de certains personnages, marquèrent l’âge d’or de l’historiographie des représentants en mission. Car, un tel niveau de recherches aussi volumineuses et intéressantes sur les représentants en mission et leur rôle n’a peut-être jamais été atteint jusqu’à aujourd’hui. Conclusion

Le bilan historiographique que l’on vient de présenter invite finalement à deux conclusions et à deux réflexions.

Première conclusion: On constate que dès le milieu du dix-neuvième siècle jusqu’à la première guerre mondiale «deux courants historiographiques / deux images» se sont constitués à propos des représentants en mission, et pas seulement «un courant historiographique / une image» —apocalyptique / “critique”— à propos de ces députés. En vérité, il y a eu un courant historiographique qui a soutenu, parfois avec des nuances, l’image du cinquième cavalier de l’Apocalypse, et un autre qui a remis en question, parfois de fond en comble, cette image. Tous les deux ont été importants et tous les deux sont à prendre en considération, même si le courant historiographique «apocalyptique / “critique”» a été le plus mis en évidence, et parfois le seul à être retenu par les historiens contemporains. Ainsi, dans l’ouvrage le plus récent consacré aux représentants en mission, on peut lire que «les historiens du XIXè siècle ont tous stigmatisé ces hommes décrits comme de sinistres personnages»143, ainsi que l’idée que deux siècles d’une littérature ont façonné l’image du représentant en mission144 à l’égard de ce qui a été écrit et a su s’imposer pendant des années. En somme, les travaux de ceux qui contestèrent au milieu du dix-neuvième siècle l’image du cinquième cavalier de l’Apocalypse, n’ont pas été toujours pris en compte et au lieu d’établir une historiographie pertinente des représentants en mission au dix-neuvième siècle avec deux courants historiographiques en son sein, parfois très confrontés, on a souvent dressé, une historiographie reposant sur un seul courant historiographique, celui que l’on appelle en émettant toutefois des réserves, «apocalyptique / “critique”».

Deuxième conclusion que l’on peut tirer du bilan historiographique présenté: Les historiens d’aujourd’hui qui consacrent leurs recherches aux représentants du peuple en mission se relient par leurs travaux aux courants historiographiques de la fin du dix-huitième siècle, du dix-neuvième siècle et du début du vingtième siècle. D’une

143 Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), op. cit., p. 14. La cursive est à nous. 144 Jean-Clément Martin a rédigé le paragraphe suivant dans sa préface à l’ouvrage de Michel Biard: «Parmi les nombreuses figures légendaires qui identifient l’histoire de la Révolution française, le représentant en mission, bravache et moustachu, est une des plus marquantes. Proconsul ou satrape, violent, alcoolique à l’occasion, il est sanguinaire et est coupable des noyades de Nantes, des fusillades de Lyon, de la dévastation de Bédoin. Selon, les périodes, il incarne aussi le jacobinisme parisien le plus outrancier, le monstre politique ou le précurseur du totalitarisme. L’historiographie n’est pas la seule à avoir dressé ce portrait-charge, elle s’est souvent contentée de prendre le relais des dénonciations et des pamphlets qui, dès le lendemain de thermidor, accablèrent les représentants montagnards, rangés dans la «queue de Robespierre». Deux siècles donc d’une littérature ont façonné l’image du représentant en mission.», Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), op. cit., p. 9. La cursive est à nous.

182

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

part, ils nuancent ou contestent certains idées déjà soutenues il y a plus d’une centaine d’années, et d’autre part, ils mettent en valeur certaines interprétations déjà évoquées au dix-neuvième siècle.

Ainsi, une première réflexion émane des deux conclusions annoncées: l’historiographie du dix-neuvième siècle à propos des représentants en mission se relève beaucoup plus riche et beaucoup plus nuancée qu’on ne le décrit. La deuxième réflexion découle de la première: il semblerait que l’historiographie du dix-neuvième siècle ne soit pas suffisamment connue, qu’elle ait été reléguée à l’arrière plan. On devrait s’interroger sur les raisons de cette situation.

L’école des Annales et le Matérialisme historique peuvent être une des raisons. L’histoire politique, telle qu’elle était pratiquée au dix-neuvième siècle, fut remplacée dans la première moitié du vingtième siècle, par une histoire économique et sociale, qui tenait compte de la géographie, de la sociologie, de l’économie, de la psychologie sociale et de l’anthropologie, et également, par une histoire qui mettait au premier plan les changements technologiques et les modes de production.

Par ailleurs, la méfiance que l’on peut avoir au sujet des travaux effectués au dix-neuvième siècle, peut être une autre raison. On sait qu’à cette période le métier d’historien commençait à peine à se former, que les historiens exprimaient des arguments sans citer toujours la bibliographie et les sources consultées, qu’ils rédigeaient des travaux historiques devant être «utiles» au citoyen, qu’ils prenaient position face aux événements, qu’ils exprimaient leurs avis politiques, et que parfois leurs ouvrages étaient publiés après certains moments de crise, normalement, après une réaction de la droite politique contre la gauche qui osait remettre en question le régime établi.

Mais, que ce soit pour une raison ou une autre, l’historiographie du dix-neuvième siècle à propos des représentants en mission n’est pas suffisamment connue et il paraît donc souhaitable de la redécouvrir aujourd’hui. Les regards des autres nous sont nécessaires pour «complexifier» les résultats de nos recherches et pour savoir exactement où nos prédécesseurs ont arrêté leurs travaux. Il faut cesser de se méfier autant des ouvrages écrits au dix-neuvième siècle. Toute histoire est une histoire contemporaine, comme Benedetto Croce le disait, et chaque époque a ses pièges. Nous aussi, comme les historiens du dix-neuvième siècle, écrivons sous l’influence de notre temps. Nous nous insérons tous dans des «structures» et des «systèmes» qui déterminent notre regard et notre perception. De sorte que, si l’on se méfie du contexte dans lequel ces travaux historiques furent écrits, on peut également commencer à se méfier des contextes dans lesquels les ouvrages historiques actuels sont écrits, surtout, parce qu’aujourd’hui dans un contexte qui emploie largement les mots «Terreur» et «Terrorisme», les recherches, également polarisées, sur «la Terreur» et les représentants en mission ne sont pas à négliger, ainsi que les rééditions d’anciens travaux145. 145 Voir, par exemple: Jean Pierre GROSS, Égalitarisme jacobin et droits de l’homme, 1793-1794 (La Grande famille et la Terreur), Paris, Arcantères Éditions, 2000, 554 p.; Patrice GUÉNIFFEY, La politique de la Terreur, essai sur la violence révolutionnaire, Paris, Fayard, 2000, 376 p.; Elisabeth LIRIS, L’Allier en Révolution: sur le pas de Joseph Fouché, représentant en mission, en 1793, Saint Julien Chapteuil, Éditions du Roure, 2000, 254 p.; Arno MAYER, The furies: violence and terror in the French and Russian Revolutions, Princeton, Princeton University Press, 2000, 716 p. (version française, Les furies: violence, vengeance, terreur aux temps de la Révolution française et de la Révolution russe, Paris, Fayard, 2002, 677 p.); Monika MILEWSKA, Ocet i Tzy: Terror wielkiej Rewolucji Francuskiej

183

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Annexe 1.De la Révolution française à la fin du Premier Empire: La naissance d’un courant historiographique.

Babarnave, Joseph, Introduction à la Révolution française, texte établit sur le manuscrit original, présenté par Fernand Rude, Paris, Armand Colin, 1960.(Cet ouvrage n’a pas été publié jusqu’en 1843)

Barruel, Abbé, Mémoires pour servir à l’histoire du jacobinisme, Hambourg, Chez P. Fauche, Libraire, 1798-1799, 5 vols.

Beaulieu, Claude François, Essais historiques sur les causes et les effets de la Révolution de France avec des notes sur quelques événements et quelques institutions, Paris, Maradan, 1801-1803, 6 vols.

Bertrand de Moleville, Antoine François, Histoire de la Révolution de France, Paris, Giguet et Michaud, 1801-1803, 14 vols.

Delisle de Sales, Jean Baptiste Claude Izouard, De la fin de la Révolution française et de la stabilité possible du gouvernement actuel de la France, Leipzig, G. A. Grieshammer; Paris, Maradan; Genève, J. J. Paschoud, 1800.

Des Essarts, Nicolas Toussaint Le Moyne, Précis historique de la vie, des crimes et du supplice de Robespierre et de ses principaux complices, Paris, L’auteur, 1797.

Dubois de Crancé, Edmond Louis Alexis, Analyse de la Révolution française, depuis l’ouverture des Etats généraux jusqu’au 6 brumaire an IV, ouvrage posthume publié par Théodore Iung, Paris, G. Charpentier, 1885.

Dusaulchoy de Bergemont, Joseph François Nicolas, Résumé historique de la Révolution française, (sans lieu d’édition, sans nom de l’éditeur), 1793.

jako dóswiadczenia traumatyczne, Gdañsk: Stowo / Obraz terytoria, 2001, 299 p.; Marcel-Vincent POSTIC, Carrier et la Terreur à Nantes, Paris, l’Harmattan, 2001, 302 p.; Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), Paris, CTHS, 2002, 623 p. Robin FLORIN, Les représentants en mission dans l’Isère: chronique d’une Terreur douce, 1793-1795, Paris, Historiens de Demain, 2002, 461 p.; Frédéric LENORMAD, La pension Belhomme: une prison de luxe sous la Terreur, Paris, Fayard, 2002, 494 p.; Anne de MATHAN (éditeur), Mémoires de Terreur: l’an II à Bordeaux, Pessac, Presses Universitaires de Bordeaux, 2002, 232 p.; Paul RACHOU, Deux jeunes martyrs sous la Terreur: Jacques Dambourgés de Salies, Jeanne Mouscardès de Lanne, Anglet, Atlantica, 2002, 61 p.; Frédéric LENORMAND, Douze tyrans minuscules: les policiers de la Terreur, Paris, Fayard, 2003, 377 p.; William BUSH, Apaiser la terreu : le mystère de la vocation de seize carmélites de Compiègne guillotinées à Paris le 17 juillet 1794, Étampes, Clovis, 2002, 284 p.; Sophie WAHNICH, La Liberté ou la mort. Essai sur la Terreur et le terrorisme, Paris, La Fabrique Éditions, 2003, 111 p.; Corinne GOMEZ-LE CHEVANTON, Carrier et la Révolution française, La Crèche, Geste Éditions, 2004, 63 p.; Timothy TACKETT, Le roi s’enfuit, Paris, La Découverte, 2004, 284 p. David ANDRESS, The Terror: The merciless war for freedom in revolutionary France, New York: Farrar, Straus and Giroux, 2006, 441 p.; Sophie de BOHM, Prisonnière sous la Terreur: Mémoires d’une captive en 1793, Paris, Cosmopole, 2006, 144 p.; Hervé GOURMELON, Le destin tragique de cinq habitants de Bretagne en 1794 sous la Terreur: Victoire Conen de Saint Luc et ses parents, Anne Pichot de Querdisien, Pétronille Bochhen, Paris, Christian, 2006, 228 p.; et Jean-Clément MARTIN, Violence et Révolution, Essai sur la naissance d’un mythe national, Paris, Seuil, 2006, 338 p.

184

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Fantin Desodoards, Antoine Etienne Nicolas, Histoire de la République française, depuis la séparation de la Convention nationale jusqu’à la Conclusion de la Paix entre la France et l’Empereur, Paris, C. Carteret, A. J. Dugour, J. A. Brosson, 1798, 2 vols.

Fantin Desodoards,Antoine Etienne Nicolas, Histoire philosophique de la Révolution de France, Paris, Maradan, 1797, 4 vols.

Fiévée, Joseph, Du dix-huit brumaire opposé au système de la Terreur, Paris, Maradan, 1802.

Gleizal, Claude, Coup d’œil sur la Révolution française ou Précis historique des événements qui l’ont accompagnée, depuis la convocation des Etats généraux jusqu’au mois Fructidor an 2 de la République française, Paris, Imprimerie de Guffroi, 1794.

Henry, Pierre François, Histoire du Directoire exécutif de la République française depuis son installation jusqu’au 18 brumaire inclusivement; suivie de pièces justificatives, Paris, Chez F. Buisson, 1801, 2 vols.

Lachapelle, J., Considérations Philosophiques sur la Révolution française ou Examen des causes générales et des principales causes immédiates qui ont déterminé cette Révolution, Paris, Chez l’auteur; Fuchs: Benoist, 1797.

La Tocnaye, Bougrenet de, Les causes de la Révolution de France et les efforts de la noblesse pour en arrêter les progrès, Edimbourg, Imprimé par J. Mundell, Chez Manners, Chez Miller, 1797.

Lèzay-Marnézia, Adrien, Des Causes de la Révolution, et de ses résultats, Paris, Chez Desenne, 1797.

Maton de la Varenne, Pierre Anne Louis de, Histoire Particulière des Événements qui ont lieu en France pendant les mois de juin, juillet, d’août et de septembre 1792 et qui ont opéré la chute du trône royal, Paris, Périsse et Compère, 1806.

Montjoie, Félix Louis Christophe, Histoire de la conjuration de Maximilien Robespierre, Lausanne, Stockenster, 1795.

Monthoie, Félix Louis Christophe, Histoire de la Conjuration de Louis Philippe Joseph d’Orléans, Paris, (sans nom de l’éditeur), 1796, 3 vols.

Mounier, Jean Joseph, De l’influence attribuée aux philosophes, aux francs-maçons et aux illuminés sur la Révolution de France, Tübingen, J. G. Cotta; Paris, Fuchs: Pougens, 1801.

Necker, Jacques, De la Révolution française, Paris, Maret, 1797, 2 vols.

Nogaret, Pierre Jean Baptiste, Histoire de la guerre civile en France et des malheurs qu’elle a occasionnés, depuis l’époque de la formation des Etats généraux, en 1789, jusqu’au 18 brumaire de l’an VIII, Paris, Chez Lerouge, 1803, 3 vols..

185

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Paganel, Pierre, Essai historique et critique sur la Révolution française, ses causes, ses résultats, avec les portraits des hommes les plus célèbres, seconde édition, revue et augmentée du gouvernement consulaire et du règne de Napoléon, deuxième édition, Paris, C. L. F Panckoucke, 1815, 3 vols, (Première édition, Paris, Plassan, 1810, 3 vols.) 2.De la Restauration à la fin du Second Empire: La naissance d’un autre courant historiographique.

Ouvrages Dulaure, Jacques Antoine, Causes secrètes des excès de la Révolution ou

Réunion de témoignages qui prouvent que la famille des Bourbons, les chefs de l’émigration sont les instigateurs de la mort de Louis XVI, du régime de la terreur et des maux qui ont désolé la France avant et pendant la session de la Convention, Paris, Brechet, 1815.

Durand-Maillane, Pierre Touissant, Histoire de la Convention nationale; suivie d’un fragment historique sur le 31 mai, par le comte Lanjuinais, pair de France, Paris, Baudouin frères, 1825.

Fabry, Jean Baptiste Germain ou Abbé de, Les missionnaires de 93, deuxième édition, Paris, Le Normand, 1820, (Première édition, Paris, Le Normand, 1819, 537 pp.)

Fleury, Édouard, Saint-Just et la Terreur, Paris, Didier, 1852, 2 vols.

Hamel, Ernest, Histoire de Saint-Just député a la Convention nationale, deuxième édition, Bruxelles, Meline, 1860, 2 vols, (Première édition, Paris, Poulet-Malassis et de Broise, 1859.)

Lamartine, Pierre, Histoire des Girondins, Paris, Furne, 1847, 6 vols.

Lameth, Alexandre Théodore Victor, baron de, Histoire de l’Assemblée constituante, Paris, Montardier, 1828-1829, 2 vols.

Legros, M., La Révolution telle qu’elle est, ou Correspondance inédite, du Comité de salut public, avec les généraux et les représentants du peuple en mission près les armées et dans les départements pendant les années 1793, 1794 et 1795, Paris, Mame, 1837, 2 vols.

Méda, Charles André Merda, Précis historique des événements qui se sont passés dans la soirée du neuf thermidor, adressé au ministre de la Guerre, le 30 fructidor an X, Paris, Baudouin frères, 1825.

Michelet, Jules, Histoire de la Révolution française, Paris, Jules Rouff & Cie Éditions, (sans date), 3 vols, (Première édition, Paris, Chamerot, 1847-1853, 7 vols.)

Mignet, F. Auguste, Histoire de la Révolution française depuis 1789 jusqu’en 1814, cinquième édition, Paris, Firmin Didot, 1833, 2 vols,. (Première édition, Paris, F. Didot père et fils, 1824, 2 vols.)

186

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Paris, A. J., La Terreur dans le Pas de Calais et dans le Nord, histoire de Joseph Le Bon et des tribunaux révolutionnaires d’Arras et de Cambrai, deuxième édition, Arras, Rousseau-Leroy, Éditeur; Paris, Putois Cretté, Libraire, 1864, 2 vols, (Première édition, Arras, Rousseau-Leroy, 1864).

Quinet Edgar, La Révolution, Paris, Belin, 1987, (Première édition, Paris, Lacroix, Verboeckhoven et Cie, 1865, 2 vols.).

Thiers, Louis Adolphe, Historia de la Revolución francesa, Barcelona, Ediciones Petronio, 1973, 2 vols, (Première édition, Histoire de la Révolution française, accompagnée d’une histoire de la Révolution de 1355, ou des États généraux sous le roi Jean, Paris, Lecomte et Durey, 1823-27, 10 vols.).

(Staël-Holstein, Anne Louise Germaine Necker, Considérations sur la Révolution française, Paris, Tallandier, 1983,. (Première édition, Considérations sur les principaux événements de la Révolution française. Ouvrage posthume de Mme le baronne de Stael, publié par M. le duc de Broglie et M. baron de Stael, Paris, Delaunay, 1818, 3 vols.)

Sybel, Heinrich Von), Histoire de l’Europe pendant la Révolution française, Paris, Germer Baillière, 1870, 6 vols..

Articles Poitou, Eugène), «Les représentants du peuple en mission dans le département

de Maine et Loire», Revue de l’Anjou et de Maine et Loire, deuxième partie, tome I, Angers, 1852, pp. 225-249 et pp. 289-325.

Trouvé, Claude Joseph, «“Les missionnaires de 93” par l’auteur du “Génie de la Révolution considéré dans l’éducation”», Compte-rendu, Paris, Le Normand, 1820, (Extrait du «Conservateur», LXXVIe livraison) 3.De la Commune de 1871 à la Première Guerre Mondiale: Deux courants historiographiques qui s’affrontent.

Ouvrages

Aulard, François Alphonse, Histoire politique de la Révolution française. Origines et développement de la Démocratie et de la République (1789-1804), Paris, Armand Colin, 1901.

Jaures, Jean, Histoire socialiste de la Révolution française, Paris, Éditions

Sociales, 1968-1972, 6 vols; et Brunel, Françoise, Index, Paris, Éditions Sociales, 1973, vol. 7. (Première édition revue par Albert Mathiez, Paris, Librairie L’Humanité, 1922-1924, 8 vols.)

Kropotkine, Petr Alekseević, La Grande Révolution, 1789-1793, Paris, P. V. Stock Éditeur, 1909.

Taine, Hyppolite, Les origines de la France Contemporaine, Paris, Librairie Hachette, 1938, 11 vols + Index, (Première édition, Paris, Hachette, 1876-1885, 3 vols.)

187

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Barth, Étienne, Notes biographiques sur les hommes de la Révolution a Strasbourg et les environs, Mulhouse, Bader, 1877 (couverture: Strasbourg, Noiriel, 1885).

Bliard, Pierre, Le conventionnel Prieur de la Marne en mission dans l’ouest (1793-1794), Paris, Émile Paul, 1906.

Bliard, Pierre, Les conventionnels régicides, d’après des documents officiels et inédits, Paris, Perrin, 1913.

Bonald, Vicomte de, François Chabot. Membre de la Convention (1756-1794), deuxième édition, Paris, Émile Paul, 1908.

Bonnal de Ganges, Les représentants du peuple en mission près les armées (1791-1797) d’après le dépôt de la guerre, les séances de la Convention, les Archives nationales, Paris, Arthur Savaète, 1898, 4 vols.

Brachet, Vicomte de, La Terreur dans l’Ouest. Le conventionnel J. B. Le Carpentier (1759-1829), Paris, Perrin, 1912.

Clamageran, F, Le conventionnel Lakanal. Son administration dans le département de la Dordogne, Paris, Armand Le Chevalier, 1875.

Dard, Emile, Un épicurien sous la Terreur, Hérault de Séchelles (1759-1794), d’après des documents inédits, Paris, Perrin et Librairie Éditeurs, 1907.

Davy, J. N., Les conventionnels de l’Eure Buzot, Duroy et Lindet à travers l’histoire, Paris, Germer Baillière, 1877, 2 vols.

Dayet, Maurice, Notes sur le conventionnel Vernerey et sur sa famille, Besançon, Dodivers, 1912.

Dussarp, Maurice, Roger Ducos et sa mission a Landrecies en l’an II (1er germinal – 10 fructidor an III); La réparation des dommages de guerre en 1795 d’après le registre de correspondance de Roger Ducos, (sans lieu), Largentière, (sans date).

Gros, J., Lakanal et l’éducation nationale, Paris, André fils Éditeur, 1912.

Le Comte Fleury, Carrier a Nantes (1793-1794), Paris, Librairie Plon, 1897.

Levy, León, Le conventionnel Jeanbon Saint André, 1749-1813, thèse, Paris, Félix Alcan, 1901.

Lods, Armand, Un conventionnel en mission. Bernard de Saintes et la réunion de la principauté de Montbéliard a la France, Paris, Fischbacher, 1888.

Mautouchet, Paul, Le conventionnel Philippeaux, thèse présentée à la faculté des Lettres de l’Université de Paris, Paris, De bellais, 1900.

188

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Ricaud, Louis, Les représentants du peuple en mission dans les Hautes Pyrénées, Monestier du Puy-De-Dôme (nivôse – messidor an II), Paris, H. Champion Libraire, 1899.

Sicard, Martial, Robespierre jeune dans les Basses-Alpes, Forcalquier, Albert Crest, 1900.

Stéfane-Pol, Autour de Robespierre, le conventionnel Le Bas, Paris, Ernest Flammarion, 1900.

Trimoulier, Antoine, Un missionnaire de 93. Marc Antoine Baudot. Député de Saône et Loire à la Législative et à la Convention, son rôle politique, ses missions, ses mémoires ou notes historiques, Paris, Dorbon-Ainé, 1908.

Volcy-Boze, J.-A., Les conventionnels en mission dans le Midi, Paris, E. Lauchaud; Marseille, Camoin, 1872.

Wallon, Henri, Les représentants du peuple en mission et la justice révolutionnaire dans les départements en l’an II (1793-1794), Paris, Hachette, 1889-1890, 5 vols.

Articles Aulard, François Alphonse, «Les représentants en mission», La Révolution

française, revue historique, tome treizième, juillet-décembre, 1887.

Aulard, François Alphonse, «La grande mission du 9 mars 1793», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome dix-septième, juillet-décembre, 1889.

Aulard, François Alphonse, «Les conventionnels en mission avant le 10 juillet

1793», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-treizième, juillet-décembre, 1892.

Aulard, François Alphonse, «Les représentants en mission depuis le 10 juillet 1793 jusqu’au 10 octobre suivant», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-cinquième, juillet-décembre, 1893.

Aulard, François Alphonse, «Un prétendu décret de la Convention nationale»,

La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome trente et unième, juillet-décembre, 1896.

Aulard, François Alphonse, «Les représentants en mission depuis le 11 octobre 1793 (20 jour du 1er mois de l’an II) jusqu’au 28 février 1794 (10 ventôse an II)», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome trente-troisième, juillet-décembre, 1897.

Aulard, François Alphonse, «Les représentants en mission depuis le 10 ventôse an II jusqu’au 9 thermidor an II», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome trente-huitième, janvier-juin, 1900.

189

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Blossier, A., «Les représentants du peuple Bouret et Fremanger dans le Calvados», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome cinquantième, janvier-juin, 1906.

Blum, S., «La mission d’Albert dans la Marne en l’an III. Politique religieuse », La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante-troisième, juillet-décembre, 1902.

Blum, S., «La mission d’Albert dans la Marne en l’an III. Les poursuites contre les “Terroristes”», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante-cinquième, juillet-décembre, 1903.

Bonnal de Ganges, Baron de, «Dépenses des représentants aux armées en mission. Leur suppression», Revue du Monde Catholique, tome VI, janvier, 1901.

Campagnac, E., «Les délégués du représentant Laplanche en mission dans le Cher», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante-troisième, juillet-décembre, 1902.

Campaganac, E., «Le représentant Laplanche et les délégués des assemblées primaires du Cher», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante-quatrième, janvier-juin, 1903.

Chassin, Ch. L., «La mission de Lequinio et de Laignelot a Rochefort et en Vendée», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-huitième, janvier-juin, 1895.

Corda, A., «Le représentant Rülh a Vitry-le-François en 1793», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome trente et unième, juillet-décembre, 1896.

Kuscinski, Auguste, «La “petite guillotine” du conventionnel Lejeune», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome quarante et unième, juillet-décembre, 1901.

Lemas, Th., «Les représentants du peuple Cherrier et Laurenceot en mission dans le Cher après le 9 thermidor», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-quatrième, janvier-juin, 1893, p 272-283 et p. 289-303.

Lemas, Th., «La mission de Laplanche représentant du peuple dans le Cher pour

l’exécution de la levée en masse», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-neuvième, juillet-décembre, 1895, p. 27-42.

Levy-Schneider, León, «Quelques recherches sur Jeanbon Saint-André», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-quatrième, janvier-juin, 1893, p. 415-430.

Levy-Schneider, León, «Documents inédits. Lettres de Jeanbon Saint-André et de Cavaignac a la municipalité de Montauban», La Révolution française, Revue

190

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-440 Maria Betlem Castellà i Pujols

De la Révolution Française http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

d’histoire Moderne et Contemporaine, tome vingt-neuvième, juillet-décembre, 1895, p. 63-86.

Morel, E., «Les représentants du peuple Collot d’Herbois & Isore en mission dans les départements de l’Aisne et de l’Oise», Société historique de Compiègne, Procès-verbaux, rapports et communications diverses, tome XII, 1904, p. 47-53.

Vauthier, G., «Lettres inédites de Lakanal», Annales Révolutionnaires, tome V, 1912, p. 71-78 (réimprime en 1965)

Vauthier, G., «Lettres inédites de Lakanal», Annales Révolutionnaires, tome V, 1912, p. 250-251 (réimprime en 1965)

Vauthier, G., «Deux lettres inédites de Lakanal», Annales Révolutionnaires, tome VII, 1914, p. 109-111.

Vidal, Pierre, «Documents inédits. Mission de Cassanyes aux armées d’Italie et des Alpes réunies (4 fructidor an II –28 ventôse an III)», La Révolution française, revue Historique, tome seizième, janvier-juin, 1889, p. 440-464 et p. 540-566

Vidal, Pierre, «Mission politique de Cassanyes dans le département du Mont-Blanc (27 thermidor an II – fin brumaire an IV)», La Révolution française, revue d’histoire Moderne et Contemporaine, tome dix-neuvième, juillet-décembre, 1890, p. 236-255.

191

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Apuntes al estudio del dragón como elemento festivo en Oriente y Occidente: China y España

Juan Pablo Sánchez Beltrán

Resumen/ Resum / Abstract Los dragones son animales mitológicos que aparecen tanto en las culturas orientales, como en las

Occidentales; sin embargo, mientras que en Oriente son considerados unos animales benefactores y por lo tanto deben ser cuidados, en Occidente simbolizan el mal y por ello deben ser combatidos. El dragón ha sido representado en ambas culturas y su figura se ha mantenido con el paso de los años, llegando a ser un elemento imprescindible en muchas celebraciones civiles y religiosas. En la actualidad es un componente festivo, popular y en expansión.

Els dracs són animals mitologics que apareixen tant a les cultures Orientals, com a les Occidentals. Però, mentres que a l'Orient són considerats uns animals benèfics i per tant cal tindre cura d'ells, a l'Occident simbolitzen el mal i per això cal combatrel's. El drac ha estat representat a les dues cultures i la seva figura se ha mantés al llarg del temps, arribant a ser un element imprescindible en moltes celolebracions. En l'actualitat és un component festiu, popular i en expansió.

Dragons are mythological animals that appear in Eastern and Western cultures. However, in the East these animals are considered beneficent and consequently they must be protected, whereas in the West they are identified with evil and therefore they must be fought. Dragons have been represented in both cultures and their figure has remained throughout the time, arriving to be an essential element in many celebrations. Nowadays it is a festive component, popular and in expansion.

Palabras clave / Paraules clau / Key Words Costumbres, tradiciones, folclore, dragón, tarasca, cucafera, procesión, danza del dragón. Costums,

tradicions, folklore, drac, tarasca, cuca fera, seguici, dansa del drac. Customs, traditions, folk, dragon,

tarasca, cucafera, parade, dragon dance.

Los monstruos y seres fabulosos son elementos presentes en casi todas las culturas; sin embargo, no en todas ellas han pasado a representarse como figuras festivas. El dragón es un animal mitológico que aparece en Occidente y en Oriente, cuyo origen común se remonta seguramente a Babilonia (PRAT, 1985), y que con el paso del tiempo se ha convertido, por distintos caminos, en un elemento festivo. Se han encontrado también representaciones de dragones en África y en América (SMITH, 1918), pero su presencia festiva actual en América procede de la inmigración china en América del Norte (Celebraciones del Año Nuevo Chino) y de la conquista española de América del Sur (Procesiones del Corpus Christi).

Orígenes del dragón en Occidente

A lo largo del Antiguo Testamento (SCHÖKEL, 1975) se hace referencia a monstruos, que a veces son interpretados como dragones1. Hay pasajes en que la

1 Deuteronomio 32,33; Job 30,29; Salmos 148,7; Isaías 13,22, etc.

192

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

referencia al dragón aparece de una forma más clara: “Fuente del Dragón” (Nehemías 2,13), “Tú hendiste con fuerza el mar, rompiste la cabeza del Dragón Marino” (Salmos 74,13), “Caminarás sobre chacales y víboras, pisotearás leones y dragones”(Salmos 1,13), “Aquel día el Señor con su espada, grande, templada, robusta, al Leviatán2, serpiente huidiza, al Leviatán, serpiente tortuosa, y matará al Dragón Marino” (Isaías I, 27,1), si bien ya se comentará más adelante la posible intencionalidad del trad El poeta Virgilio (Andès, 70 a J.C.- Brindes, 19 a J.C.) ya diferenciaba el dragón marino o Anguis, del dragón terrestre o serpens , y del dragón volador o draco, esta diferenciación se verá también en el texto del Apocalipsis de Juan.

Hay que señalar en este punto que el dragón romano aparece formando pareja draco-ofis, al igual que el hebreo Tannin-Nabash y el chino dra gon-fenix.

En el libro del Apocalipsis, que escribió San Juan a finales del siglo primero, aparece el dragón y el arcángel San Miguel en los capítulos 12 y 13:

“Apareció también otra señal: un enorme dragón rojo con el fuego, con siete cabezas y diez cuernos3...en sus cabezas lleva siete coronas y con la cola barre un tercio de las estrellas del cielo precipitándolas a tierra4 El dragón se detuvo delante de la mujer que iba a dar a luz, para devorar a su hijo en cuanto naciera…En este momento empezó una batalla en el cielo: Miguel y sus ángeles combatieron…El dragón se defendía apoyado por sus ángeles5 pero no pudieron resistir y ya no hubo lugar para ellos en el cielo. Echaron, pues, al enorme dragón, a la serpiente antigua, al diablo o Satanás, como lo llaman, al seductor del mundo entero, lo echaron a la tierra y a sus ángeles con él. Al verse arrojado a la tierra el dragón se lanzó en persecución de la mujer que había dado a luz al varón, entonces , el dragón se enfureció contra la mujer y se fue a hacer la guerra a sus demás hijos, es decir, a los que guardan los mandatos de Dios y tienen el mensaje de Jesús. Y se quedó a orillas del mar. Adoraron al dragón porque le había entregado el imperio a la bestia… entonces vi que salía del mar una fiera…tenía 10 cuernos y siete cabezas… parecía una pantera con patas de oso y fauces de león…vi después a otra fiera tenía dos cuernos de cordero…y su cifra es el 666”.

En este pasaje aparecen pues tres fieras, un dragón volador, un dragón terrestre con aspecto de pantera y un dragón marino con cuernos. También aparece la figura del arcángel San Miguel, abanderado de los ejércitos celestiales.

La figura de San Miguel se representa tradicionalmente a pie, con alas, con una

espada en una mano y con una balanza en la otra. Según la tradición el Arcángel San Miguel se ha venido aparecido a lo largo de la historia de la humanidad en múltiples ocasiones: en el Monte Gargano de Siponto (Italia, S. V y S. XVII)6, en el Monte Sant

2 “Leviatán. Mit hebrea. Monstruo marino, el más poderoso de los moradores del mar; era un demonio enemigo de las almas. También se le consideraba el espíritu que preside una de las cuatro partes del mundo”. Diccionario de la mito logía Mundia l, EDAF, Madrid, 1998. 3 La Hidra de la mitología griega tenía 100 cabezas. Fue vencida por Héracles. 4 Daniel 8,10. 5 Los ángeles del dragón son los demonios o diablos. 6 http://www.gargano.it/sanmichele/appariz.htm.

193

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Michel (Francia, S. VIII), a Juana de Arco, etc. En este punto conviene señalar que el emperador Julio Cesar (100 a J.C.-44 a

J.C.), a lo largo de su vida, fue revistiéndose de atributos divinos hasta el punto de mandar levantar estatuas suyas con la inscripción “Dios invencible” y acuñar monedas en el año 50 a J.C. en las que aparece un elefante pisando a un dragón. Ya Escipión “el africano” (185ª J.C.-129 a J.C.) se había atribuido la leyenda de ser hijo de Júpiter que tuvo relación con su madre en forma de serpiente; Octavio (63aJ.C.-14) se consideró descendiente de Apolo que adoptó forma de serpiente divina o draco para concebir la, y Nerón (37-68) fue cuidado por dragones en su cuna. (GALDON, 2004). Así pues, en el momento de escribir el libro del Apocalipsis, el autor, seguramente de forma intencionada, identifica el mal con la serpiente y el dragón, símbolos de la divinidad de los emperadores romanos contemporáneos, símbolos de la divinidad de los emperadores romanos contemporáneos suyos y en base a esta asociación se reinterpretan a las bestias del Antiguo Testamento y se les asocia el nombre de dragones. De forma que el texto puede interpretarse como la derrota del imperio Romano por parte del Cristianismo.

Representación del dragón en occidente

Durante el Imperio Romano se usaron representaciones de dragones como los

dracones, que eran unos estandartes que precedían a las legiones romanas, hechos de cuero o tela, cilíndricos, con la boca abierta a fin de que el aire inflara su cuerpo7.

Fig. 1: Dracos (Segadunum Museum; Newcastle; Inglaterra)

Posteriormente el dragón pasó a representarse en toda la cristiandad, con profusión, como símbolo del mal y materialización del demonio, por ello se encuentra de forma habitual en pinturas, esculturas y dramatizaciones (actos sacramentales, entremeses, bailes hablados, etc.).

La festividad católica del Corpus Christi fue instituida por el Papa Urbano IV en

1263. En la procesión de la festividad del Corpus fueron integrándose escenas y representaciones de pasajes bíblicos y de la vida de los Santos, con fines didácticos y para mayor esplendor de la fiesta, que después eran aprovechadas como elemento festivo en otras celebraciones, como los recibimientos reales (FERRER, 1992)(OLEZA, 1992). Así 7 http://www.legionxxiv.org/signum/

194

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

se incorporaron a la procesión del Corpus, entre otras, las historias de San Jorge y el dragón, la de Santa Marta y la tarasca y la cuca o cucafera8

La mayor parte de las obras que representaban a estos santos y santas tomaron

como referencia los relatos hagiográficos de la “Leyenda Dorada”9de Santiago de la Vorágine, escrita en el siglo XIII (VORAGINE, 1282).

Las historias de San Jorge, Santa Marta y Santa Margarita son similares, y según

la versión, se mezclan incluso pasajes de una en otra, pero básicamente tratan de la victoria del bien sobre el mal, representando al bien como un valiente caballero o una inocente doncella, y el mal como una fiera con distintas características según su hábitat (dragón, tarasca o cucafera).

San Jorge, que según la leyenda era un soldado romano, se representa montado en un caballo blanco armado con una lanza y cota de malla, nacido en la Capadocia (Turquía), liberó en la localidad de Silene (Libia) a una doncella que había sido entregada a un dragón pestilente con el fin de aplacarlo. Al parecer murió decapitado en Palestina sobre el año 390 (HALLAN, 1998). Fue nombrado patrón de los caballeros en el año 1094 por Pedro I de Aragón (1070-1104) por su intercesión en sus victorias contra los musulmanes. Su leyenda se ha transformado en muchos puntos de la geografía, y así en Cataluña, donde es muy popular (PALOMAR, 2003) se sitúa el pasaje de San Jorge y el Dragón en la localidad de Montblanc (Tarragona) (AMADES, 1950), y en Banyeres de Mariola (Alicante) se conserva una reliquia del santo.

La historia de Santa Marta y la tarasca la resume Daudet (DAUDET, 1890) de la siguiente forma:

“Acaso habréis oído hablar de la tarasca, el animal fabuloso que ha dado su nombre a la ciudad de Tarascón. Para recordar brevemente su historia, diré que ésta Tarasca era en tiempos remotos, un terrible animal que desolaba la desembocadura del Ródano. Santa Marta10, hermana de Lázaro, viajó a Provenza después de la muerte de Jesús, y enterada de la existencia de la fiera fue, vestida de blanco, a buscarla a las marismas y la llevó a la ciudad atada nada más con una cinta azul, pero domada, cautivada por la inocencia y la piedad de la santa…tiene algo de tortuga, de la serpiente y del cocodrilo”. Por último la historia nos cuenta que Santa Margarita, que era pastora en

Antioquía de Pisidia e hija de Teodosio, se había convertido al cristianismo y rechazó el matrimonio que le propuso el gobernador Olibrius. Encerrada en prisión es tentada por dos diablos con formas de animal. El primero de ellos, una cucafera, la devora, pero consigue salir de su interior al persignarse, momento en el que el dragón muere. También se libera del segundo por la fuerza de su fe y su inocente mirada, consiguió dominarlo y que la siguiera como un perro. Con todo muere decapitada.

8 La palabra cuca es el femenino de cuco (catellano) y cuc (catalán). Es una forma con la que vulgarmente se conoce a un gran conjunto de insectos y gusanos. La cuca tenía cuerpo de tortuga y cabeza de dragó. 9 Legendi di Sancti Vulgari Storiado 10 Lázaro, Marta y María, eran hermanos y aparecen en varios pasajes de los Evangelios.

195

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Fig. 2: Tarasca, Madrid, 1663 (B. Virtual Cervantes)

La historia de Santa Margarita se hizo muy popular y fue pintada en numerosas

ocasiones, una de las primeras seguramente la tabla de “Santa Margarida de Vilaseca-Barcelona” (1160-1190) (MASSONS, 2004), y algunas de las más famosas las pintadas por Tiziano (Santa Margarita y el dragón, 1552) o por Francisco Zurbarán (Santa Margarita, 1631). Según cuenta la historia de Juana de Arco, se le apareció junto a Santa Catalina y San Miguel en 1425 para animarla en la lucha contra los ingleses.

Fig. 3: Vibria de Tarragona, 2006.

El dragón, la tarasca y la cucafera tienen muchos rasgos comunes, y pueden identificarse con las tres bestias del Apocalipsis. En algunas representaciones al dragón

196

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

le acompañaba la vibria11o dragón hembra formando con él pareja, y a la representación de la lucha de San Miguel contra el dragón le podían acompañar demonios o diablos.

Para su uso en las procesiones del Corpus Christi, y otras celebraciones festivas (ALBALAT, 2004) se construyeron durante los siglos XIV y XV, entre otros, estos tres tipos de bestias. Así Montblanc (Tarragona) contaba con una cucafera, al menos desde el año 1381 (SANCHEZ, 5/1985) y un dragón desde al menos el año 1.586 (SANCHEZ, 12/1985); Tortosa (Tarragona) contaba con una cucafera desde al menos el S. XV12; Tarragona un dragón desde el año 1426 (S. XV) (SANCHEZ, 9/1985); Valencia tenía dragón desde el año 1373 (COSTA, 2005 )13, Barcelona un dragón desde 1427, en Madrid tenía una tarasca desde el año 1663 (PORTUS,1993), etc. El dragón más antiguo que se conserva en la actualidad es el de Vilafranca del Penedés (Barcelona), y data de antes de 1601; en sus salidas era acompañado de diablos con cohetes

Además se habilitaron y construyeron edificios para almacenar estos elementos festivos como “la casa del drac” de Montblanc (SÁNCHEZ, 12/1985), “La casa de las rocas”, también llamada “de los entremeses” de Valencia, que data de 1435, etc.

La decadencia de las procesiones de la festividad del Corpus Christi hay que buscarla además de en la evolución de las manifestaciones populares (OROZCO, 1985), en hechos aislados como por ejemplo, en la prohibición para que las representaciones entraran en los templos (Concilio de Toledo, 1473), y en la prohibición de este tipo de representaciones durante las procesiones del Corpus (Cedula de 1780)14.

De la Vorágine recoge las historias de otros santos que dominaron al dragón como: San Amando quien en el S. VII hizo retroceder a una fiera serpiente con la señal de la cruz; San Felipe Apóstol, que desterró al desierto al dragón que devoró al hijo del pontífice y a dos tribunos que presenciaban como era sacrificado a Marte en la ciudad de Escytia; San Silvestre que libró a la ciudad de Roma de un dragón pestilente; San Marcelo que liberó a París de una terrible serpiente en el S. V; San Román que venció a la Garganille de Rouen, etc.

Pedro IV de Aragón, el ceremonioso (1336-1387), usó como cimera de su yelmo la figura de un dragón alado, que permanecería como símbolo de la casa real hasta Fernando-I (1412). Este dragón alado se conserva en el escudo actual de la Generalitat de Valencia, y una transformación del mismo en rat penat o murciélago que se produjo aproximadamente en el siglo XVII, es lo que aparece en el actual escudo de la ciudad de Valencia. El origen de este simbolismo debe buscarse, además de en las modas y usos de la época, en las teorías formuladas por el abad Joaquín de Flor sobre la fecha del fin del mundo para el año 1260, debiendo ser, según sus vaticinios, el último rey de la historia uno salido de la casa de Sicilia, así pues tras la conquista de Sicilia por parte del Reino de

11 Vibria o víbora. 12 Y que desfila con sus dos crías. 13 En la visita de la Duquesa de Aragón en 1377 a Valencia se pide al gremio de “pellicers i de freners” (peleteros y parafreneros) que preparen el juego del dragón, animal que lo tenían como divisa. El dragón mostraba gran fiereza, movía la lengua y las galtas, y echaba humo y fuego por la boca y la nariz (IVARS, 1923). 14 Real Cédula de Carlos III del 10 de julio de 1780, de cumplimiento irregular.

197

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Aragón, no es de extrañar que sus monarcas adoptaran este símbolo (IVARS, 1923).

Además de las representaciones del dragón en forma de pinturas y esculturas y de su aparición como personaje en procesiones y representaciones, hay numerosas leyendas e historias paganas de dragones, como la del dragón de la lonja de la seda de Valencia, que data de 1483 (BOIX, 1863).

“Cuanta la tradición que el dragón o cocodrilo de piedra que se halla colocado de relieve en la pared exterior del edificio de la lonja, en la parte que mira al mercado, es memoria de que apareció al hacer la obra en el valladar que cruza la plaza. Dícese que se mató por las providencias que dictó un tal Pedro Juan Torregrosa, justicia criminal a quien por el hecho se le puso el apodo de Drach o del Dragón, refiriendo este suceso Onofre Esquerro”

O la que recoge Vicente Blasco Ibáñez en sus cuentos valencianos con el título de “El dragón del patriarca” (BLASCO, 1894).

Orígenes del dragón en Oriente.

La representación más antigua de un dragón se ha encontrado en Leize, provincia china de Henan, en diciembre de 1987, y data de hace unos 6.000 años. Henan es precisamente la provincia de donde es originaria la Dinastía Shang15 (1600 al 1046 a J.C.) que sucedió a la mítica dinastía Xia. La figura de un dragón en jade de hace 5.500 años fue encontrada en Sanxingtala, Mongolia Interior, en 1.971.

Antes de este descubrimiento se disponía de numerosas referencias orales y escritas sobre dragones Long 龙 en China.

El dragón se consideraba en China el origen de todos los animales y según la tradición, el primer emperador chino Huang Ti de la Dinastía Xía en el año 2600 a J.C. subió al cielo a lomos de un dragón. Posteriormente el emperador Yu Wang en el 2297 a J.C. capturó a un dragón, y por ello a él temen todos los dragones (HAYES, 1922).

En tiempo de Kongjia de los Xia (2200 a J.C.–1700 a J.C.), el Cielo envió dos dragones a la tierra, uno macho y otro hembra, pero se negaron a comer lo que Kongjia les daba, pues éste no tenía consigo al patriarca Alimentador de Dragones. El emperador Shun, de la Dinastía Zhou (1050-256 a J.C.) tenía a un subalterno que comprendía y al que se le daban bien los dragones, y que se ocupaba por tanto de alimentar a los dos dragones del emperador. El emperador, viéndolo, creó el cargo de Cuidador Alimentador de los Dragones. A la progenie de tal hombre se le dio el nombre de “alimentadores de dragones”, y formaron un clan. (GARCÍANOBLEJAS, 2004).

Lao Tzu (604 a J.C. -531 a J.C.) describe al “Dios del agua” como el mayor de los dioses por su capacidad de beneficiar a los seres de la tierra. El dragón se identificará con este Dios de las Aguas, que ascendería al cielo en el equinoccio de otoño y descendería en el de primavera. (ZHAO, 1989)

Se conservan numerosas figuras de dragones realizadas en jade y en bronce que 15 También llamada Dinastía Yin.

198

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

van desde la época de los Reinos Combatientes, pasando por la Dinastía Han en las que las representaciones de los animales ganan un gran realismo y dinamismo, hasta la Dinastía Tang (RIVIERA, 1966).

Durante la dinastía Tang (618-907) se describe al dragón como el “Dios de la

lluvia”, y señor de los ríos, lagos y mares. En esta época el mítico dragón chino se asocia a la serpiente mitológica Naga16, que tiene su origen en la India y cuyo conocimiento llega a China de la mano del budismo17.

Fig. 4: Representación de un Naga

Representación del dragón en Oriente.

El pueblo chino se considera descendiente del dragón, y las leyendas sobre dragones condicionaban su vida, desde dónde podían construir su casa hasta la altura de la misma. El dragón se ha representado en oriente en pinturas, esculturas, bordados, etc, especialmente a partir de la Dinastía Han (206 a J.C. - 220).

El dragón se representa, generalmente, en parejas alrededor de una bola de fuego (Dinastía Yuan, 1260-1368), que a veces se nombra como luna o perla, (NICKEL, 1991) aunque realmente representa el momento de la cremación de Buda cuando llega al Nirvana.

El dragón, que tiene caárcter masculino, yang 阳 también se representa formando pareja con el ave fénix que representa la parte femenina de la pareja Yin 阴.

El jiu long bi 九龙壁 es un elemento arquitectónico típicamente chino consistente en una pared en la que se representan, mediante cerámicas, 9 dragones. En Datong, provincia de Shanxi, se conserva un relieve de 1392.

16 Naga: Mit. Indú. Semidioses con rostro humano y cola de serpiente” Diccionario de la mito logía Mundia l, EDAF, Madrid, 1998. 17 El budismo aparece en el siglo VI a J.C. y llega a China en el siglo I a J.C., adquiriendo una gran expansión en el siglo V.

199

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Fig. 5: Muro de los 9 dragones, Beijing (Fuente: Creative Commons)

El día 5 de la 5 luna, festividad del doble 5, se celebran en China unas regatas

deportivas que se conocen con el nombre de longzhou 龙舟 (Botes dragón), pues las embarcaciones tienen forma de dragones, esta tradición se remonta al siglo V a J.C.

Fig. 6: Xirografía japonesa de finales del XIX (Tojin ja-odori no zu)

La danza del dragón tiene su origen en las rogativas que se le realizaban en las

zonas rurales con el fin de que limpiara el aire y el agua para que terminaran las epidemias. En el año 1000 aparece como elemento festivo. El dragón se construía con bambú y tela y su longitud era variable, dependiendo del número de porteadores que lo llevaran desde sólo 9 porteadores, el número del dragón, hasta más de un centenar.

Fig. 7: Danza del Dragón. Chinatown, San Francisco, California, 1880

200

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La primera celebración del Año Nuevo Chino en Estados Unidos de América se realizó en San Francisco en 1851 organizada por Norman Ah Sing (CHIN, 1993). Existen numerosos testimonios gráficos de la actuación de la Danza del Dragón por parte de la comunidad china en actos civiles, como por ejemplo en Castleman & Ballant (Australia) en 1867, en San Francisco en 188018, en Melbourne en 1901 con motivo de la visita del Duque de York19, Bendigo20, etc.

Fig. 8: Danza del Dragón Chino. Bendigo, Victoria (1914)

La etimología de la palabra dragón

La palabra castellana “dragón” y la catalana “drac” provienen de la palabra latina dracoonis21, que a su vez proviene de la griega drakwn, que se usó como traducción de la palabra hebrea Tannin (serpiente marina). La palabra dragón se define como “animal fabuloso en forma de serpiente corpulenta con pies y alas de gran fiereza y voracidad”22. En catalán además se incluye la acepción de representación festiva23.

En chino la palabra que designa al dragón es long24 cuya escritura tradicional es y simboliza un rey, seguramente coronado, con una serpiente rampante. La forma actual

simplificada25 es 龙 y ha perdido esta simbología26

18 On-Line Archive of California http://www.oac.cdlib.org 19 Chinese-Australian Historical Images in Australia http://www.chia.chinesemuseum.com.au 20 State library of Victoria http://www.slv.vic.gov.au 21 Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Gredos, Madrid, 1980 (J. Corominas y J.A. Pascual). 22 Diccionario de la Real Academia http://www.rae.es 23 Diccionari Normatiu http://pdl.iecat.net 24 Lung en cantonés. 25 Reforma de la escritura china realizada en la R. P. China de 1956. 26 http://www.chineseetymology.org

201

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Fig. 9: Evolución del carácter Long. De izquierda a derecha: oráculo sobre hueso Jiaguwen de la

Dinastía Shang (1.300 -1.1 00aJC), escritura sobre bronce Jinwen de la Dinastía Zhou (1100 aJC - 221 aJC) y escritura en sellos Zhuantizi del periodo Han (221 aJC-200) (Reproducción con permiso del

autor Richard Sears).

Es de interés estudiar la inclusión del carácter long en la formación de otros caracteres como adorar o favorecer chong 宠 (Dragón en casa), largo o enorme pang

庞, jaula long 笼 (Dragón dentro del bambú), sordo long 聋, etc., en la formación de

otras palabras como tornado long juan feng 龙卷风 (Los remolinos de los ríos se

consideraban creados por los dragones que lo habitaban), grifo long tou 龙头(El dragón era el Dios encargado de regular las aguas), etc., en la construcción de chengyu o sentencias de 4 caracteres como 龙飞凤舞 (el dragón vuela y el fénix baila, estilo de caligrafía vivo y vigoroso), 龙盘虎距 long pan hu ju (como un tigre agazapado y dragón que se enrosca, punto importante de una estrategia)27; 龙潭虎穴 long tan hu que (estanque del dragón y cuerva del tigre, un sitio peligroso), 龙腾虎跃 (elevación del dragón y salto del tigre, un espectáculo de gran actividad), 龙争虎斗 long zheng hu dou (batalla del dragón y tigre, lucha encarnizada entre dos adversarios que están en equilibrio), y también en la toponimia china, en especial la de los ríos como: Long jiang (Rio del dragón), Bailong jiang (Rio del Dragón blanco), etc.

Los cánones de dragones en occidente y oriente.

San Isidoro de Sevilla (560-636), en sus etimologías (DE SEVILLA, 636) describe al dragón como un ser en forma de serpiente que vive en cuevas y que hace pestilente el aire, tiene una cresta, una boca pequeña y una garganta estrecha, ataca con la cola, y no con la boca.

También se describe el dragón en los bestiarios medievales como en el “Bestiario de Philippe de Atún” (S XII) o el “Bestiario de Cambridge” (S XII). En este último se describe de una forma similar al descrito en las etimologías de San Isidoro de Sevilla y dice: “el más enorme de todos los reptiles… el aire entorno al dragón se inflama… tiene una cresta o corona… su fuerza no está en los dientes, sino en la cola”.

Durante la Edad Media el dragón es citado por numerosos escritores en sus obras, como Ramón Llull, Eximenis, etc28. En romances como el de Lancelot, y en novelas como la de “Tirant lo blanc” (Martorell- 1490). En esta última se narra una historia entre el caballero Espercius y una doncella convertida en dragón que habita una cueva. Aunque del dragón solamente menciona que se trata de un animal largo y feo.

27 Frase usada como título de una célebre película que en España se tradujo únicamente como “Tigre y Dragón”. 28 Diccionari Catala-Valencia-Mallorquí http://dcvb.iecat.net

202

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El canon del dragón occidental se fija en la edad media (DA VINCI, 1519):

“Si queréis hacer que uno de los animales imaginarios aparezca natural, por ejemplo, un dragón, tomemos por cabeza la de un mastín, por ojos, los de un gato; por orejas, las de un puerco espín; por nariz, la de un galgo; por cejas las de un león; por sienes, las de un gallo viejo, y por cuello, el de una tortuga de agua”

29.

Fig. 10: Dragón occidental (Leonardo da Vinci)

También tuvieron relevancia los dibujos y descripciones que sobre los dragones realizó en 1658 Edward Topsell, en el libro “Historia de las bestias de cuatro patas y serpientes”.

El dragón chino encontrado en la localidad de Leize tiene cabeza de caballo, cuernos de ciervo, cuerpo de serpiente cubierto de escamas y ondulado30. El poeta Wang Fu (Dinastía Han; 202 a J.C.-220 a J.C.) escribe el canon del dragón chino o de las 9 semejanzas (SMITH, 1919):

“Sus cuernos se asemejan a los de un ciervo, su cabeza a la de un camello, sus ojos son los de un demonio31 su cuello el de una serpiente, su vientre el de una rana, sus escamas las de una carpa, sus garras las de un águila, sus patas las de un tigre y sus orejas las de una vaca”.

Esta descripción se popularizó durante la dinastía Tang (618-907) (HAYES, 1922), y se añadieron otras características como que el cuerpo se divide en partes iguales, de la nariz a los hombros, de los hombros a las caderas, y de las caderas a la cola, que puede ser visible o invisible, largo y corto, grueso o delgado. Que los hay de distintos colores: rojo, amarillo, azul, blanco o negro. Los dragones según el rango y la zona geográfica pueden tener cinco garras (imperial, China), cuatro (nobleza, Corea) o tres

29 “Por tanto si usted quiere que uno de sus animales imaginarios parezca natural -supongamos un dragón- tome para su cabeza aquella de un mastín o de un setter, para sus ojos los de un gato, para sus orejas las de un puercoespín, para su nariz aquella de un gran danés, con las cejas de un león, la cresta de un gallo y el cuello de un cisne” 30 http://www.tuttocina.it/fdo/Primdrag.htm 31 Se dice que los huesos de Longyan 龙眼 son como los ojos del dragón de ahí su nombre (Yan: ojos Long: dragón

203

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

(pueblo, Japón) (FERNANDEZ, 1676).

Tabla 1: Diferencias psicosociales

Occidente Oriente

Representa El mal El bien

Actitud del dragón frente al hombre

Lo engaña, lo persigue y lo devora

Lo protege

Actitud del hombre frente al dragón

Lo caza y lo mata Lo busca y lo cuida

Su numero 666 9

Los hijos del dragón Son demonios Son el pueblo chino

Representación En lucha contra el bien En todos los objetos de la vida.

Aparición festiva Corpus Christi, i i il

Año Nuevo Chino, desfiles civiles, tiEs rey/emperador .. Quien mata a un dragón Quien es hijo del dragón

Fig. 11: Dragón Chino

Así coinciden en su aspecto de serpiente y que sus rasgos son la suma de rasgos de otros animales.

Tabla 2: Diferencias físicas

204

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Occidente Oriente

Color Rojo Rojo, amarillo, azul, blanco y negro

Armas Ataca con la cola, traga con su boca, escupe fuego y produce mal olor.

Vive En cuevas y en el mar En las aguas (ríos y mares) Extremidades 4 patas y alas Cuerpo de serpiente y cuatro

patas Cuernos No De ciervo

Cabeza De perro (Mastín) De camello

Ojos De gato De liebre/diablo

Orejas De puerco espín De buey

Nariz De galgo

Cejas De león

Cabeza Cresta de gallo

Cuello De tortuga de agua, cisne De serpiente

Cuerpo Largo, de pez, con escamas de carpa

Garras De águila

Zarpas De tigre

Pareja Vibria Ave Fénix

Nariz De galgo

Cejas De león

Cabeza Cresta de gallo

Cuello De tortuga de agua, cisne De serpiente

Cuerpo Largo, de pez, con escamas de carpa

Garras De águila

Zarpas De tigre

Pareja Vibria Ave Fénix Podemos afirmar que mientras que el dragón Oriental es más uniforme en su

representación que el Occidental, el simbolismo del Occidente es más homogéneo que el Oriental (ZHAO, 1992).

205

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Los dragones en la actualidad

En Occidente, actualmente los dragones aparecen en las procesiones del Corpus Christi, como la de Valencia donde aparece junto a la cucafera y la tarasca. La tarasca aparece también en las procesiones como la de Toledo32 (LÓPEZ, 2001), la de Granada (GARRIDO, 1889), la de Picasent (Valencia), etc.

En muchas fiestas mayores de Cataluña el dragón de San Jorge y los diablos de San Miguel han tomado personalidad propia, y acompañados de cohetes bailan al son de tambores, solos en correfocs (correfuegos) o como un integrante más de las procesiones. Los dragones de los correfocs llevan los cohetes incorporados en sus estructuras, mientras que en China van separados. Hay que recordar que en Occidente el dragón arroja fuego al ser un animal infernal, mientras que los cohetes en China tienen la función de alejar a los malos espíritus, al igual que la música estridente y el propio dragón

Fig. 12: Dragón o drac, procesión del Corpus de Valencia (2006) ( F o t o A m i c s d e l C o r p u s )

En los séquitos o “seguicis” de las fiestas mayores de Tarragona aparecen la cuca, el dragón y la vibria, recuperados de la procesión del Corpus donde se perdieron. En Barcelona salen entre otros la vibria, el dragón y la tarasca.

Fig. 13: Cu ca f er a o cu c a . Procesión con motivo de la festividad de Santa Tecla, Tarragona, 2006

32 “Tarasca y tarasquilla”.

206

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

En Oriente gozan de gran popularidad la celebración de las regatas de los “bote dragón” y “la danza del dragón”.

La Danza del Dragón33 se representa tradicionalmente tanto en muchas ciudades Chinas34, como en ciudades donde existe una colonia china de importancia (San Francisco, Londres, etc.). Su presencia es indispensable en la celebración del Año Nuevo Chino, momento en que según la tradición pasea por la Tierra el monstruo Nian, que devora a las personas, por lo que la presencia de la representación del dragón en sus calles ahuyenta el peligro. Aunque también aparece en otros desfiles cívicos y festividades locales y nacionales.

Fig. 14: Dragón Chino de 9 porteadores. Valencia (Foto F. Rivera)

La danza del dragón, en China, es más popular en el Sur (Guandong, HongKong...) que en el Norte. Es precisamente desde el Sur desde done han partido los contingentes mayores de inmigrantes que han llevado esta danza a ultramar. Esta distribución geográfica seguramente proviene de la imposición de ritos y costumbres manchús en la corte imperial de Beijing durante la dinastía Qing (1644-19 12), que impusieron desde la forma de vestir hasta el corte de pelo. No es por ello extraño que haya libros sobre tradiciones chinas centrados en Beijing que no la mencionen (CORMACK, 1923). Por otra parte, la distribución actual de los grupos de danza del león y dragón, se concentran en el sureste asiático y en países donde hay una comunidad china importante en antigüedad y número (USA, Canadá, Australia...) en donde se han adaptado a los tiempos y costumbres (Hoy, 1948)35. En cuanto a drac festivo se encuentra principalmente en Cataluña, especialmente en las comarcas orientales, y en menor medida en la Comunidad Valenciana en la que se

33 la procession du Dragon céleste “ (SIMON,1885). 34 Pour prévenir de nouvelles attaques, le mandarin interdit la procession du « dragon qui devait avoir lieu le lendemain “. (GUICHARD , 1892). 35 “Pour prévenir de nouvelles attaques, le mandarin interdit la procession du « dragon qui devait avoir lieu le lendemain”. (GUICHARD , 1892) http://www.geocities.com/liondirectory/groups.html tiene censada casi medio millar de asociaciones de danza del león y del dragón (101 en Singapour, 98 en USA, 56 en Malasia, 36 en Hong Kong, 31 en Australia, 28 en Canadá, etc. además de los que pertenecen a asociaciones más amplias como la de Chinatown de Londres, etc

207

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

pueden localizar con media docena de agrupaciones de origen reciente36

La aparición del dragón chino en España ha estado siempre vinculado a las comparsas de los Carnavales, y no ha sido hasta entrado el S.XXI que ha salido de la mano de la cada vez más numerosa comunidad china en España, y el aumento en las relaciones comerciales y culturales37.

Conclusiones

El origen del dragón como animal con poderes sobrenaturales seguramente se encuentra en Babilonia, y se extiende hacia Occidente a través de los hebreos, griegos y romanos, llegando a identificarse los emperadores romanos como descendientes del dragón, de la misma forma que lo hacen los emperadores chinos. Posteriormente en Occidente el cristianismo le añade una carga negativa, al usarlo como símbolo del mal mientras que en China el dragón budista le asocia las características positivas del Naga. De esta forma durante la Edad Media en Occidente el dragón pasa a representar el mal en su enfrentamiento con el bien, mientras que en Oriente pasa a ser un ser protector. Con el paso del tiempo ambas representaciones se han convertido en festivas, y gozan de una creciente popularidad tanto en Occidente como en Oriente, en forma de “Ball de diables” o de “Danza del dragón”.

Agradecimientos:

A María Beltrán, María José Aviñó y Zhao Xufei por sus aportaciones,

comentarios y correcciones.

Bibliografía

El drac en la cultura medieval Fundació La Caixa, Barcelona, 1987.

Albalat, Judit , y Pujades, Jordi, Que bèstia! 25 anys del Bestiari folklòric montblanquí Imprenta Requesens, 2006.

Amades, Joan, Costumari Català, Salvat Editores, Barcelona, 1984 (1950).

Blasco Ibañez, Vicente, “El dragón del patriarca”, en Cuentos Valencianos. Alianza Editorial, Madrid, 2001 (1894).

Boix, V., Valencia Histórica y Topográfica, Valencia, 1979 (1863) p. 182. Chin, Steven A,. Dra gon parade Raintree Steck-Vaughn Pub, Austin, 1993.

Cormack, Annie, Chinese birthday, wedding, funeral and other custom La librairie

franÇaise Peking & Tientsin, 1923 (Kessinger Publishing) 36 http://bestiari.cat/ 37 Año Nuevo Chino en Madrid 2005 http://www.fiestas-de-madrid.com/lavapies-ano-nuevo-chino.htm , Cabalgata folclórica de Valencia en 2006 y 2007 http://www.hojadigital.com/fallas2007/noticias-fallas-nuevas-2007.htm , Año Nuevo Chino en Bilbao-2007 http://www.deia.com/es/digital/bizkaia/2007/02/ 27/341 895.php?print=1

208

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Costa, Roger, “D'on ve el bestiari català dels dracs?”, Revista Sàpiens, 36

(octubre, 2005).

da Vinci, Leonardo, Cuaderno de notas. Ediciones Busma, SA, Madrid, 1984 (1498), p. 69.

Daudet, Alphonse, Port-Tarascon, Últimas Aventuras del ilustre Tartarín, (1890).

de la Vorágine, Santiago, La leyenda dorada, Alianza Editorial, 2004 (1282).

de Sevilla, Isidoro, Etimologías, Libro XII (630).

de Visser, M.W. Dragon in China and Japan, Kessinger Publishing, 2003 (1913).

Fernández Navarrete, Domingo, Tratados historicos, politicos, ethicos y

religiosos de la monarchia de China, 1676. http://www.upf.es/fhuma/eeao/projectes/che/s17/tratado 1 .pdf

Ferrer Valls, Teresa “La fiesta cívica en Valencia en el siglo XV” en E.

Rodríguez Cuadros (ed.), Cultura y representación en la Edad Media. Actas del I Festival de Teatre i Música Medieval (Elche, 28 de octubre-1 de noviembre de 1992), Alicante, Consellería de Cultura, 1994, pp.1 45-69. http://www.uv.es/entresiglos/teresa/pdfs/fiesta.PDF

Galdoni i García, Ramón, “El mosaic de Centcelles III. La passió dels màrtirs de Tàrraco a Centcelles”. Butlletí Arqueologic, época V, n 26, 2004. p. 79-175.

Garcia-Borrón Martínez, Maria Dolors, Introducción a la historia de las artes del espectáculo en China. Universitat Rovira i Virgili. Tarragona, 2003. http://www.tdx.cesca.es/ TESIS URV/AVAILABLE/TDX-0829103-1 32456/

García-Noblejas, y Sánchez-Cendal, Gabriel (Ed.) Mitología clásica china. Trotta, Pliegos de Oriente, Madrid, 2004.

Garrido Atienza, M., Las fiestas del Corpus, Granada, 1889.

Guichard, “Lettre de Mgr. Guichard, évêque titulaire de Toron, coadjuteur de Mgr. Lions, vicaire apostolique du Kouy-Tchéou, a MM. Les directeurs du séminaire de París” 1892. http:// archivesmep.mepasie.org/annuaire/chine/rapports-eveques/1 800-1899/1892-03 .htm

Gutch,“Saint Martha and the dragon”, Folk-lore, Transactions of the Folk-lore Society. Vol. LXIII, nº4, 1952.

Hallam, Elizabeth., Los santos.Quienes son y como ayudan, Libros y Libros, 1998.

209

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Hayes, L. Newton, The chinese Dragon, Kessinger Publishing’s RaRe Reprints (Commercial Press. Ltd. Shanghai 1922).

Hoy, William,“Native Festivals of the California Chinese” Western Folklore, Vol.7, nº 3 (Julio, 1948) p. 240-250

Ivars Cardona, Andreu, Orige i significació del Drach Alat i del Rat Penat en les insignias de la ciutat de Valencia, Valencia, 1923.

Lewis, Hodus, Buddhism and Buddhists in China Project Gutenberg.

López Gómez, Juan Estanislao, El corpus de Toledo, Ed. Zocodiner, 2001.

Martorell, Joanot, Tirant lo Blanc, Edicions Alfons el Magnanim, Valencia, 1990. Cap. 410, p. 1171-1176 (1490).

Masson Rabassa, Estrella, “La iconografía del Diablo en el frontal del altar de Santa Margarida de Vilaseca (1160-1190) LOCVS AMOENVS 7, 2004, p.53-71.

Nickel,Helmut, “The dragon and the pearl”, Metropolitan Museum Journal, 26, 1991. pp 139-146

Oleza, Juan, “Las transformaciones del fasto medieval”, en L. Quirante ed. Teatro y espectáculo en la Edad Media Alicante. 1992, pp. 47-64. http://www.uv.es/entresiglos/oleza/ pdfs/fastomed.PDF

Orozco Pardo, José Luis, “Fiesta barroca”, Gazeta de Antropología, 4, 1985.

Palomar, Salvador, y Sugranyes, Ferran, “Sant Jordi: de la llegenda la festa” Biblioteca Digital Carrutxa, 2003. http://www.carrutxa.org/biblioteca/ default.asp?arxiu=fitxa&origen=document&id=34&cerca=FESTA

Prat i Caros, Joan, “Entorn del simbilisme del drac a la mitología”, Bestiari Folkloric monblanquí, El Drac, Montblanc, 1985.

Riviera, Jean Roger, Summa Artis Historia General del Arte. XX - Arte de la China. Espasa Calpe, Madrid, 1966.

Sánchez Real, José, “La cuca de Montblanc” Diario Español, 12 de mayo de 1985. (Obra M e n o r I I I , Diputación de Tarragona, Tarragona, 1994, p. 169-173).

Sánchez Real, José, “El drac de Tarragona”, Diario de Tarragona, 21 de septiembre de 1985 (Obra M e n o r I I I , Diputación de Tarragona, Tarragona, 1994, p.161-163).

Sánchez Real, José, “El drac de Montblanc” Bestiari Folkloric monblanquí, El Drac Montblanc, diciembre, 1985.

Schökel, Luis Alonso, y Mateos, Juan (Ed.), Nueva Biblia Española, Ediciones cristiandad, Madrid, 1975.

210

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Juan Pablo Sánchez Beltrán

Apuntes al estudio del dragón http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Simon, Eugène, La citéchinoise. Nouvelle Revue, Paris, 1885

Smith, G. Elliot, “An American Dragon”, Man, 89, november 1918, p161-1166.

Smith, G. Elliot, The evolution of the dragon, The University press

Manchester, 1919.

Portus Pérez, Javier, La antigua procesión del Corpus Chisti en Madrid, Comunidad de Madrid, Madrid, 1993.

Topsell, Edgard, Historia de las bestias de cuatro patas y serpientes, Londres, 1658.

Zhao, Qiquan, “Chinese mythology in the context of hydraulic society” Asian Folflore Studies, Vol. 48, nº 2, 1989, pp 23 1-246

Zhao, Qiguang, A Study of Dragons, East and West, Peter Lang, New York, 1992.

211

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El Genocidi dels Armenis 1915

Francesc Espinet i Burunat

Resumen/ Resum / Abstract Amb algun aclariment metodològic previ, s’aborda en forma de lliçó inaugural

el tema del genocidi dels armenis per part de l’Imperi Otomà entorn del 1915, en el context de la primera guerra mundial, considerat com un element del procés nacionalitzador i modernitzador des d’un imperi multiètnic cap a una república unitària turca, portat a terme pels anomenats “Joves Turcs”. S’expliciten procediments, formes, mètodes, fets, volums del genocidi. El text s’acompanya d’una ampla cronologia i d’un conjunt de mapes.

Planteado como una lección inaugural, tras apuntar algún elemento metodológico, el texto se centra en el genocidio contra los armenios por parte del Imperio Otomano en torno a 1915, en el contexto de la primera guerra mundial, considerado como un elemento del proceso modernizador y nacionalizador llevado a cabo por los “Jóvenes Turcos”, en el tránsito de un imperio multiétnico a una nación-estado republicana turca. Se ponen de manifiesto modalidades, métodos, procedimientos, formas, hechos y volúmenes del genocidio. Viene acompañado de cronologías y mapas.

With some methodological clarification, the subject of the 1915’s Armenian Genocide, carried out by the Ottoman Empire, in the context of the First World War, is approached in the form of a inaugural lesson. This genocide was consideret an element of the modernisation and nationalisation process, carried out by de Young Turks, from a multiethnic empire to a centralized turkish republic. Methods, forms, modalities, facts, volume of the genocide are brought to light. The text is accompanied with a wide chronology and of a set of maps.

Palabras clave / Paraules clau / Key Words Genocidi. Armenis. Imperi Otomà. Turquia. Joves Turcs. Primera Guerra Mundial. Modernització. Nacionalisme. Cronologia.

Genocidio. Armenios. Imperio Otomano. Turquía. Jóvenes Turcos. Primera Guerra Mundial. Modernización. Nacionalismo. Cronología.

Genocide. Armenians. Ottoman Empire. Turkey. Young Turks. First World War. Modernization. Nartionalism. Chronology.

Preàmbul o Els perquès d’aquesta conferència.

Aquesta és la lliçó amb què obro el període de la meva vida laboral anomenat jubilar. Però és ben clar que no plego de treballar. No faré consideracions sobre tot això. Sí, però, sobre perquè he escollit aquest tema, el del genocidi contra els armenis perpetrat per l’estat otomà el 1915.

212

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Raons coiunturals: politòlegs i historiadors de la UAB estem treballant en un projecte sobre Turquia i la Unió Europea; jo hi faig de sènior; però un sènior moderadament actiu. Raons estructurals: a) com a historiador crec que el conflicte mou el món i que cal contemplar la història dels conflictes des d’abaix, és a dir des dels punt de vista del poble menut, sigui aquest protagonista o víctima (sovint, les dues coses); d’altra banda, fa anys que em dedico a estudiar el món arabomusulmà contemporani; i encara més anys que considero la memòria dels protagonistes de la història com una font necessària; b) com a català, membre conscient de pertànyer a un poble que malda per a ser ell mateix contra qui no el deixi ser-ho; i c) com a persona que ha anat molt sovint a la contra en la seva vida... Per tot això, en conseqüència: -si un dels punts calents en la relació Turquia-UE és el reconeixement (o no) per part de l’actual estat turc que el seu antecessor, l’estat otomà, cometé genocidi sobre el poble turc; -si la religió fonamental del poble turc és la musulmana (i la de l’armeni, la cristiana); -si les fonts essencials per al coneixement del genocidi són els egodocuments (la memòria pròpia dita o escrita) i la història oral (la recollida per part d’un tercer d’allò que hom diu de la seva vida); -si crec que el poble armeni en l’època contemporània ha maldat pel reconeixement polític de la seva identitat (perdoneu la paraulota, us confesso que jo continuo creient en les identitats de pobles i de persones, malgrat tots els postmodernismes. Sovint multiidentitats, esclar); -si no em fa res complicar-me la vida... era evident que potser podria acabar estudiant, per exemple, el genocidi dels armenis per part de l’estat otomà entorn del 1915... i el negacionisme turc al respecte. O no! Però, com diu aquell: “Va a ser que sí”. I em vaig posar a estudiar la qüestió. I en vaig fer un article, dos articles. I ara una lliçó, una conferència. El primer article, resultat d’una trobada organitzada el maig passat pel grup d’historiadors i politòlegs al que abans m’he referit. El segon, resultat d’una comunicació en un congrés sobre cinema i història, realitzat a Madrid el setembre passat. I ara... Ara què? Podrieu preguntar-vos per què us he explicat tot això. És ben senzill: ensenyo la meva cuina, la cuina de l’historiador i de la persona que es jubila. Ara ja us puc portar el plat a taula.

L’actual Armènia és un petit estat del Caucas sud, independitzat de la URSS el 1991, situat entre dos altres petits estats caucàsics: Geòrgia i Azerdbaijan, i amb frontera amb Turquia. Però Armènia té una llarga història, que ara no desgranaré, de més de dos milers d’anys. De manera que el poble armeni, la nació armènia, s’ha trobat al segle XXI amb una llengua (i un alfabet) i una cultura pròpies, una història carregada de conflictes amb alguns temes sobre els quals encara no ha pogut fer el dol, un territori molt minvat respecte del que havia arribat a tenir, etc... i un estat.

213

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Pierre Vilar va dir algunes vegades que la cronologia no és la matèria de l’historiador, o que l’historiador que es desviu per la cronologia no serà mai, segurament, un bon historiador. De la geografia en va dir moltes coses, pel què fa a la seva relació amb l’historiador, però sobretot en va fer en la pràctica un emblema, posat que la seva formació universitària va ser la d’un geògraf i no pas, inicialment, la d’un historiador. En segon lloc, la seva gran obra, Catalunya dins l’Espanya moderna comença amb un volum sencer dedicat a estudiar la geografia de Catalunya, una interessantíssima geografia de Catalunya. Sense ella, no podia explicar la història. Jo sóc un admirador de Vilar. El defensaré a capa i espasa. Però també sóc, ho sé, un mal seguidor. És cert que sense geografia, per a mi, no hi por haver història. Sempre dic que les coordenades humanes són espai i temps. I que no hi ha manera d’entendre la humanitat sense comptar amb ambdues coordenades, que interactuen, o, si ho voleu amb una fórmula clàssica, que tenen entre elles una relació dialèctica. Però, alhora, considero que sense el temps i els fets puntuals que l’omplen, tampoc no hi pot haver reconstrucció entenedora del passat per tal de poder tirar endavant un projecte de futur; és a dir que, per a mi, sense el coneixement de la cronologia històrica, de com els esdeveniments es segueixen uns als altres, no hi ha manera d’interpretar el passat. Us dono, doncs, mapes i cronologia. Del genocidi armeni. I crec que és bàsic el coneixement i reconeixement del genocidi armeni per a construir un bon futur global, que descarti per sempre el genocidi aquí i arreu. I pel futur turc, per un seu futur que també el descarti, i així poder construir un sistema democràtic, és a dir un sistema públic en el que les dones i els homes, sense distincions (ni ètniques, ni socials, ni econòmiques, ni culturals, ni de gènere, etc.) tinguin la darrera paraula, tinguin dret a la darrera acció, tinguin el poder. Però sense conèixer, reconèixer, els fets del passat no es pot construir un futur en la veritat, en la justícia, en la reconciliació amb si mateix. I molts etcèteres. M’empatollo. Deixem-ho estar. Provisionalment, deixem-ho estar. I anem al gra. El genocidi dels armenis per l’Imperi Otomà.

Per genocidi, un delicte perseguible internacionalment d’ofici i imprescriptible, s’entén “la deliberada i sistemàtica destrucció d’un grup ètnic, religiós o nacional” (alguns hi afegeixen “polític i de gènere”), o, si ho voleu en termes de la justícia internacional “qualsevol dels següents actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós: a) matar membres del grup, b) causar seriosos danys corporals o mentals als membres del grup, c) infligir al grup deliberadament condicions de vida calculades per tal d’aconseguir la seva destrucció física en part o totalment, d) imposar mesures tendents a prevenir naixements en el si del grup, i e) transferir per força infants del grup a un altre grup1. Veiem ara els fets i la seva interpretació. El context.

L’Imperi Otomà (IO, que no desapareix de dret fins a la creació de la República de Turquia el 1923, i que sol anomenar-se, molt impròpiament, Turquia) contenia en el seu sí una considerable població armènia cap al darrer terç del segle XIX, més de dos

1 Convenció sobre el càstig i la prevenció del crim de genocidi, de l’ONU, article 2, 1948.

214

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

milions, que es reduirien potser a un mínim d’1.500.000 el 19142 , ubicats principalment a les províncies orientals d’Anatòlia, a Cilícia -al SO de l’Àsia Menor- i a algunes grans ciutats (especialment a Constantinoble). D’altra banda, una bona part dels armenis també residien a la Transcaucàsia tsarista (1.713.169 el 1913, segons el govern rus), especialment a les províncies pròpiament armènies (1.296.000), però igualment a algunes grans ciutats com ara Tbilisi. Finalment, per a referir-nos només a la zona del Pròxim Orient, també hi hauria uns 150.000 armenis a Pèrsia. En d’altres lloc del món sumarien cap a mig milió (des de l’Índia fins a EUA passant per Europa). Cosa que ens donaria una xifra final global d’uns 3.850.000 armenis, pel cap baix, cap a 19143.

Ens referirem especialment als armenis de l’IO. Organitzats com a millet (comunitat ètnico-religiosa amb identitat administrativa, dirigida pel patriarca de la seva peculiar església cristiana), els armenis aconseguiren el 1863 una “constitució nacional armènia” pròpia, que introduïa una assemblea laica (al costat de la religiosa). Després de les paus de San Stefano i de Berlín (1878), els russos imposaren que els armenis de l’IO tinguessin institucions més autònomes, però en la pràctica poca cosa canvià. Paral·lelament, sorgí un potent moviment nacionalista armeni (amb diversos partits, entre els que sobresortí el Dashnak, 1890, de característiques socialdemòcrates). La situació anà complicant-se fins que la dictadura del soldà Abdül Hamid llençà contra els armenis una sèrie d’atacs (amb formacions de cavalleria kurda dirigits per l’estat i conegudes com a hamidé, del nom del soldà) que culminaren en les matances del 1894-1896 (uns 250 000 morts).

Finalment, però, el 1908 es posà fi a la dictadura d’Abdül Hamid amb la insurrecció militar dels “Joves Turcs” del Comitè d’Unitat i Progrés (CUP), que tenia un programa reformista, modernitzador i democratitzador, programa al que els partits armenis s’afegiren amb entusiasme i grans esperances. El moviment dels “Joves Turcs”, però,

2 Pel que fa a la població armènia a l’interior de l’Imperi Otomà, que és la que ens interessa especialment, podem donar aquestes dades, segons les diferents fonts. Població armènia a la segona meitat del segle XIX a l’Imperi Otomà Segons el Govern (1867) 2.400.000 Segons el Patriarcat (1882) 2.600.000 Segons Samuel Cox (1893) 2.400.000 Segons el Govern (1893) 1.001.465 Segons Herman Wamberg (1896) 1.130.000 Segons Llibre groc francès (1897) 1.475.011 Població armènia a l’Imperi Otomà el 1914 Segons el Govern (1914) 1.294.831 Segons el Patriarcat (1914) 2.100.000 Segons Kevork Aslan (1914) 1.800.000 Segons Fa’iz El-Ghusein (1916) 1.900.000 Segons els Arxius Alemanys2 1.950.000 Segons Arnold Toynbee (1916) 1.800.000 Segons el Br. Annual Reg. (1917) 1.056.000 Segons Johannes Lepsius (1919) 1.600.000 Segons Meir Zamir (1981) 1.300.000 Segons Justin McCarthy (1983) 1.698.301 Segons Raymond Keborkian (1992)1.914.620 Segons Yves Ternon (1996) 1.750.000 3 Alguns historiadors fan arribar la xifra fins a 4.5 milions

215

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

a) amb les lluites pel poder entre diverses faccions militars, polítiques i religioses a l’interior de l’IO (que, entre d’altres extrems, conduïren a les matances d’armenis a Cilícia del 1909, uns 30.000 morts), i

b) amb les derrotes a l’exterior, especialment a mans dels nacionalismes balcànics (amb el suport de l’Imperi Tsarista Rus), que portaren a la pèrdua dels Balcans, a més de Líbia (la darrera colònia submediterrània que restava a l’IO),

acabà perdent les seves característiques democràtiques i integradores de les diverses ètnies que formaven la població de l’IO, per anar a parar a un ultranacionalisme turc (i fins i tot panturc i panturànic, amb ideòlegs com Ziya Gökalp), dictatorial, però alhora modernitzador, que aconseguí el poder el gener del 1913 i anà consolidant-lo al llarg de l’any i dels primers mesos del 1914, dirigit pel triumvirat de paixàs, Talat, Cemal i Enver, que tenien a les seves mans els ministeris claus de l’Interior i de la Guerra. Un dels seus objectius era la nacionalització turca de l’otomanisme, cosa que necessitava una prèvia neteja ètnica (i/o de conversió dels cristians a la religió musulmana, perquè, malgrat el seu inicial laïcisme, el CUP acabà proclamant el panislamisme, paradoxalment, com a fórmula nacionalista). D’altra banda, aquestes opcions político-ideològiques del CUP el portaren a una aliança amb el II Reich Alemany (que aquest ja feia temps que contemplava com una opció per a l’externalització del seu poder polític -viatge del kàiser, 1898- i per a l’exportació dels seus capitals, especialment en la xarxa ferroviària otomana). L’acord secret germano-otomà dels primers dies de la que posteriorment s’anomenaria primera guerra mundial es materialitzà en l’atac de la marina a les costes russes del mar Negre (finals d’octubre) i en una subsegüent ofensiva terrestre (finals de desembre), que acabà amb un desastre durant l’hivern (derrota de Sarikamish, gener del 1915, amb unes 70.000 pèrdues otomanes). A la vegada, els britànics havien llençat un atac contra els Dardanels (març 1915, amb la batalla de Gallipoli com a centre, abril-desembre), que en aquest cas acabà amb una clara victòria otomana.

Des del 1914, d’altra banda, el CUP havia posat al dia una organització paramilitar secreta (Teshkilat-i Mahsusa, TM, Organització Especial), que tenia una doble finalitat, la infiltració de tipus guerriller en terreny enemic, a l’exterior, i la lluita contra els opositors, considerats traïdors, de l’interior del país. Aquesta IM estava formada per gent de diversa procedència (des de malfactors deixats anar de les presons fins a membres d’ètnies que poguessin tenir els armenis com a adversaris, especialment kurds i circassians), que foren coneguts com a çetes (bandits). Els inicis de la persecució.

Des del començament de la guerra es produí una certa persecució contra els armenis, que s’anà intensificant en paral·lel als esdeveniments bèl·lics, fins que a la primavera del 1915 es convertí en una planificada campanya d’extermini. Veiem alguns dels esdeveniments més representatius de la primera etapa.

Ja el mateix agost del 1914 es produeix a Diyarbekir l’incendi d’un miler d’establiments armenis o, a la província de Sivas, les escoles i esglésies armènies són convertides en aquarteraments. Al més següent, Talat, ministre de l’Interior, ordena el seguiment policíac de tots els caps armenis com a sospitosos, i es produeix el total desarmament dels armenis (fins i tot de ganivets de cuina) en determinades poblacions. A l’octubre, ja es donen assassinats selectius ordenats per les autoritats (com és el cas de

216

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Nazareth Chabush a Zeitun), hi ha detencions massives de líders i actuació de bandes de çetes (a Erzerum i la seva província), mentre s’inicia l’espoli econòmic (per ara, en forma de “contribucions de guerra”). Al novembre, s’enceten, a manera d’escarment i advertiment, les execucions públiques de presumptes traïdors4 i els armenis comencen a ser expulsats de la funció pública. El desembre ja ens trobem amb els primers assassinats massius (especialment a la ruralia de la província de Van), mentre es creen els primers batallons de treball per als soldats armenis (en foren mobilitzats uns 250.000). El primer mes del 1915 alguns d’aquest soldats comencen a ser assassinats indiscriminadament (es donà el cas al districte de Gavar de la província de Van). Al febrer, davant d’aquest panorama, s’inicia una certa resistència armada armènia (fou el cas de Bitlis, que es repetí posteriorment en alguna altra localitat, com Van o Urfa, i que en el cas de Musa Dagh ocupà les primeres planes de la premsa mundial, i donà lloc a la famosa novel·la de Franz Werfel, Els Quaranta dies de Musa Dagh, ja als anys trenta), mentre al març es donen les primeres grans detencions massives (per exemple, a Iskenderun, l’Alexandreta de Cilícia). A l’abril, es produeixen detencions generalitzades de notables (com a Diyarbekir) i comença la instal·lació de turcs immigrats en zones buidades d’armenis (en aquest cas, amb musulmans procedents de Bòsnia).

Ens trobem, en definitiva, davant d’una mena d’assaig general del que s’esdevindrà des del fatídic 24 d’abril del 1915. El genocidi. Els mecanismes. Els fets.

Aquest 24 d’abril són detinguts uns 250 dirigents (intel·lectuals, periodistes, religiosos, polítics, artistes) armenis a Constantinoble, que foren empresonats a Diyarbekir, Çankiri i Ayash i la majoria d’ells, immediatament o en els mesos següents, assassinats. Al mateix moment, a tot l’IO, es detingueren 2.345 caps de la societat armènia. Era l’intent de decapitar, de deixar sense direcció, tota la comunitat armènia, per tal de facilitar el projecte del seu extermini (l’extinció administrativa del millet i del patriarcat es produí, en efecte, l’agost del 1916). Encara que no en tenim totes les coordenades, el més probable és que l’extermini es planifiqués en un seguit de reunions del CUP i del seu Comité Central (CC) del mes de març del 1915 a Constantinoble, que foren seguides de la tournée de diversos diputats i de Bahaettin Shakir (cap de la TM) per Anatòlia fent prèdiques (a les mesquites, entre d’altres escenaris) sobre les traidories dels armenis, en paral·lel a nomenaments d’homes de confiança al cap dels governs de les províncies de major població armènia, com fou el cas del metge Reixit a Diyarbekir o del cunyat de Talat, Tahir Jevdet, a Van.

El procediment seguit per a portar a terme el genocidi fou dirigit alhora des del ministeri de l’Interior (en col·laboració sovint estreta amb el de la Guerra) i des del CC del CUP, tots dos regentats de dret o de fet per Mehmet Talat. La línea d’ordres emanades del ministeri de l’Interior (i, de vegades, del de la Guerra) anava adreçada als governadors de les províncies (que les transmetien als seus segons dels districtes i/o als responsables civils de ciutats i viles) o als comandaments militars. Aquestes ordres, sovint donades per telegrama, feien referència al “trasllat” o la “recol·locació” de la

4 Malgrat que el Dashnak havia decidit, com fou el cas de tots els partits de la Internacional Socialista en aquella coiuntura, que els ciutadans d’un estat -en aquest cas l’IO o l’Imperi Tsarista- fossin fidels a les seves autoritats, hi hagué un cert nombre d’armenis (potser ni tansols un miler) que s’enrolaren en les guerrilles armènies russes i actuaren contra el poder otomà.

217

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

població armènia (amb el benentés que aquest termes equivalien a “extermini”, a “mort”). Ordres paral·leles eren transmeses, pràcticament sempre sense constància escrita, des del CC del CUP a la IM i a les estructures territorials (secretaries) del CUP; aquestes es referien directament a l’extermini dels armenis, però el coneixement que en tenim, excepte en molt pocs cassos, és a través de testimonis del cos diplomàtic, de les estructures occidentals de cooperació, dels mateixos executors a posteriori (especialment en el judicis del 1919-1920) i dels supervivents. De fet, les morts in situ o a les rodalies del lloc de residència foren sobretot de mascles joves i adults (entre ells, els membres armenis de l’exèrcit, primer agrupats en batallons de treball i després assassinats), mentre que dones i nens moriren especialment d’esgotament i fam (encara que també tenim constància de milers d’assassinats directes, entre d’altres de nens mascles) durant el trajecte o a la fi del “trasllat” (especialment als deserts sirià i mesopotàmic), tot i que algunes de les dones foren entregades en matrimoni o concubinatge a musulmans, prèvia conversió (generalment simulada), i molts nens (especialment nenes) passaren a formar part de famílies musulmanes (turques, àrabs, circassianes, kurdes) i foren educats en la religió d’aquestes. De tot, se n’ocupà en gran mesura l’IM, els seus çetes, i de vegades població civil fanatitzada (fins i tot per prèdiques d’ulemes), encara que teòricament els encarregats de fer els “trasllats” eren les organitzacions conegudes com Directori per a l’Establiment de les Tribus i els Immigrants (Iskân-i Asâir ve Muhacirîn Müdüriyeti, IAMM, que el 1916 fou transformat en Directori General per a Tribus i Immigrants, Asaîr ve Muhacirîn Müdüriyet-i Umûmiyesi, AMMU), dirigit per Sükrü Kayaa, i les comissions de Béns Abandonats (Emvâl-i Metrûke Komisyonu, EMK) i de Seguretat (creades aquestes darreres d’acord amb els decrets dels que parlarem tot seguit).

En efecte, la situació començava a ser insostenible internacionalment, fins a l’extrem que l’Entente, a finals de maig del 1915, emeté un comunicat que responsabilitzava les autoritats del que estava passant: “Davant d’aquest nou crim de Turquia contra la humanitat i la civilització, els governs aliats posen al corrent públicament la Sublim Porta que seran considerats personalment responsables tots els membres del govern turc i els funcionaris que hagin participat en tals matances.” Aleshores es dictaren diversos decrets que autoritzaven els “trasllats” i la confiscació dels béns (del 26 de maig al 10 de juny) i crearen les comissions abans esmentades per a realitzar-ho: la primera per a fer-se càrrec dels béns armenis i la de Seguretat per a organitzar els combois de deportats, de fet per a controlar i consignar el desenvolupament de l’extermini.

Donarem alguns elements puntuals d’aquest procés de deportació i d’extermini. L’abril del 1915 foren exterminats 56.000 armenis de la província de Van, cosa que ens fa ben explicable la insurrecció de la seva capital (dia 17) i el fet que la seva població rebés com a alliberador l’exèrcit rus quan ocupà la ciutat el 19 de maig. Els mètodes de les matances foren variats, des de l’ofegament en rius (Tigris, Èufrates i algun dels seus afluents) i llacs, i al mar (enfonsament de vaixells carregats d’armenis al mar Negre, procedents sobretot de Trebisonda), fins a morts per arma blanca o de foc, passant per fogueres i fums en coves, que provocaven l’asfíxia, o incendis de la pròpia casa, precipitacions des d’altes cingleres, o penjaments en presons i en places públiques, o en arbres en plena natura. Generalment aquests assassinats afectaven inicialment els armenis notables, i immediatament la quasi totalitat de mascles adults, exceptuant-ne inicialment dones i nens (i secundàriament els vells). Moltes d’aquests dones (generalment violades) i nens acabaren, com ja hem dit, en famílies musulmanes, prèvia

218

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

conversió a l’islam per part de les dones (moltes d’elles destinades a la prostitució); una part dels nens orfes (sovint separats prèviament de la seva família) també fou reclosa en orfenats, alguns creats ad hoc. La conversió, més o menys forçosa, pogué servir inicialment per escapar de la mort o de la deportació, però es donaren ordres contradictòries al respecte, de manera que acabà per no ser gens rellevant per tal d’aconseguir mantenir-se en vida (com també fou poc segura la possibilitat de casament amb musulmans). Una gran part de dones, nens i vells morí durant el trajecte del trasllat per obra sovint dels gendarmes que havien de custodiar-los o de çetes emboscats, o bé degut a les males condicions de la deportació, amb poc menjar i escassetat d’aigua, sovint a peu en llargues jornades, en condicions climàtiques adverses i amb roba gens adequada per a preservar-se del fred o de la calor. Els que arribaren al seu destí final sucumbiren en els camps de concentració dels deserts del sud, especialment al gran desert sirià, en llocs com les afores de Ras al-Ain (a les ribes del Khabur) i especialment a Deir ez-Zor (a l’Èufrates) o, si passaven d’aquí, al nord de l’actual Iraq (al voltants de Mosul) o a Transjordània (especialment a l’Hawran).

Amb la declaració feta des d’Alep el gener del 1916 de Nuri Bei (germà d’Enver Paixà), un dels principals responsables de la deportació cap al sud, en tindríem prou alhora per a constatar la realitat de l’extermini i la satisfacció d’haver fet bé la feina, i encara una certa cura en dissimular la intenció: “Hem pogut establir [... ] que amb prou feines un 10% dels armenis sotmesos a deportació ha arribat al seu destí. Els altres són morts pel camí per carestia, malaltia o altres causes naturals. Espero obtenir el mateix resultat amb els supervivents, tractant-los amb el mateix rigor.” Com veiem, tot i aquest cinisme, Nuri Bei es vol curar en salut, davant una possible futura responsabilització, atribuint les morts a “causes naturals”.

Algunes dades ens ajudaran a copçar la magnitut del genocidi (a la cronologia n’hi ha un munt de relacionades). Durant el mes de maig, a Diyarbekir són assassinats, ofegats al Tigris, 1.481 notables de la ciutat i a començament de juny uns 3.800 soldats armenis són executats; al juliol, altres 600 armenis són massacrats a les portes de la ciutat.. Al juny i juliol hi ha constància de centenars de cossos que suren a l’Éufrates, per les denúncies de Cemal Paixà i dels diplomàtics alemanys. Entre el 10 i el 13 de juny són assassinats a Kemakh tots els deportats procedents de la província d’Erzurum i el 23 es produeix la mort de tots els armenis mascles adults a Kharput (on també assassinaran l’1 de juliol 2.000 soldats armenis i la resta d’individus de 800 famílies el dia 7) i a Mardin (i altres 2.700 persones el 10 de juliol), mentre el dia següent moren ofegats al mar Negre els notables armenis de Trebisonda. A finals de juny, s’ordena la deportació de tot armeni de les ciutats de Trebisonda, Erzurum i Samsun, mentre al juliol (del 4 al 20) seran deportats 48.000 armenis de la província de Sivas. Són només alguns cassos, però la situació és tal que, per exemple, entre el 14 de juliol i el 3 d’agost es produeix un correspondència entre Talat i Raixid sobre la necessitat d’enterrar (o almenys d’amagar en coves) els cossos dels armenis morts i de no deixar a la intempèrie els cadàvers cremats o en estat de putrefacció, al mig del camp o al marge de les carreteres. Les matances continuaran, però alhora començarà l’hora dels recomptes. Així, a la província de Yozgat uns 68.000 armenis haurien estat assassinats fins el 24 d’agost, segons el kaimakan (vicegovernador) del districte de Boghaziyan, Mehmet Kemal. A finals de juliol, i coincidint amb els primers assassinats en massa a Ankara, s’inicià la liquidació a les presons dels dirigents armenis detinguts el 24 d’abril. El moviment de deportació era tal que, només entre l’1 i el 4 d’agost, recalaren a Alep i la seva rodalia 236.500 armenis, moment en què s’inicia l’assassinat sistemàtic a la

219

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

província de Sivas dels presos detinguts a les presons improvisades de Gok-Medrese i de Sifahdiye-Medrese, així com a la presó central: l’execució fou realitzada en 36 diferents centres d’extermini de la regió. En aquest moment, a més, comença l’arribada de deportats a Deir ez-Zor. El 10 d’agost la barbàrie arriba a l’extermini dels armenis d’una cinquantena de pobles del districte de Palu i d’una caravana de 600 dones i nens a la plana de Mardin. Aquest mateix mes, el britànic lord Bryce declara que han estat assassinats 500.000 armenis, mentre des d’Alep s’ordena la deportació de 60.000 armenis cap a Transjordània, posat que Deir ez-Zor és ple. A començaments de setembre només a Constantinoble i Esmirna, d’ entre les grans ciutats, hi queda quelcom semblant a una comunitat armènia. Continuant amb els recomptes, a mitjan de mes, el governador de Diyarbekir avalua en 120.000 els “deportats” de la província, i la setmana següent Talal ordena recomptar setmanalment els armenis morts arreu, i pocs dies després mana que siguin deportats tots els armenis malalts, totes del dones i tots els nens encara residents a les seves localitats. A finals de mes s’avaluen en 10.000 els armenis deportats a Afion-Karahisar, en 50.000 a Kònia, en 10.000 a Intili i en 150.000 a Katma, mentre són uns 250.000 els deportats de Yalova, Ankara i Kastoumi. Segons Haigazn K. Kazarian 5, a començament d’octubre hi ha un mínim de 800.000 armenis assassinats i uns 360.000 deportats vius. Comença aleshores la deportació d’armenis de la zona NO: per exemple, el dia 28, 80.000 deportats de Tràcia i de l’Anatòlia noroccidental abandonen Kònia, i a la fi de novembre, segons l’ambaixada alemanya, han estat assassinats uns 30 000 armenis de Constantinoble. Durant aquest mes i el següent es produirà la primera inspecció de visu del primer organitzador de tot plegat, Talat: del 18 de novembre al 18 de desembre viatjarà per tot Anatòlia per a seguir d’aprop l’evolució del seu gran designi.

Per a no continuar amb aquesta obscena ressenya, només direm que en els informes a Talat de la primavera següent s’indica que el 75% dels internats a Deir ez-Zor han mort, que aleshores s’inicien les matances en massa a Ras al-Ain o que en setmana del 13 al 19 d’abril han mort 95.000 deportats a la zona controlada per Alep. Al juliol, encara, foren assassinats tots els capellans armenis deportats a Hawran, per negar-se a convertir-se a l’islam. A l’agost Wilhelm Radowitz, ambaixador alemany interí, comunica al seu canceller que dels dos milions d’armenis que vivien a l’IO el 1914, 1.175.000 són morts i 325.000 viuen deportats; no especifica el què del mig milió restant. En resum, quan els aliats de l’Entente conqueriren Alep l’octubre de 1918, alliberaren encara els 125.000 armenis deportats que quedaven a la zona. El genocidi, arma per a la construcció d’una “economia nacional”.

Una altra qüestió que encara voldria desgranar és l’econòmica. Hem vist que la raó central per la qual es desencadena el genocidi és el nacionalisme modernitzador turc, que vol estructurar el nou estat sense els handicaps del multietnicisme (i és en aquest sentit que vol desempallegar-se dels armenis, després d’haver-ho fet -sense necessitat d’extermini físic- amb els grecs: emigració a Grècia), que lliga al tema religiós (declaració de la jihad contra les potències cristianes de l’Entente, a la tardor del 1914; temptacions d’aniquilació d’altres sectors religiosos cristians). Però, com a moderns que són, els dirigents del CUP saben que cal estructurar també una “economia nacional turca”: ja han començat a fer-ho amb la riquesa requisada als grecs, ara ho faran de manera metòdica i sense ni una concessió amb els béns dels armenis, sobre els

5 Chronology of the Armenian Genocide, a armenian-genocide.org.

220

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

que començaran a bastir l’anomenada “burgesia de guerra” (harb zengini) turca, en part aconseguida a base d’instal·lar turcs en els espais ”abandonats” pels armenis. Ja hem vist alguna de la legislació en que basaren les expropiacions i incautacions (i no hauríem d’oblidar que la inserció de dones i nens en famílies musulmanes, si la considerem des d’un punt de vista econòmic, ja fou un pas en la consolidació d’una economia nacional6). Veiem ara la qüestió més d’aprop.

El juny del 1915, l’IAMM ordenà “l’assentament dels emigrants, la confiscació dels béns mobles i dels animals, i el recensament de la població situada en els pobles armenis buidats”, documentar “els noms i llocs dels pobles armenis, el nombre de deportats i les propietats i terres cultivables abandonades” i apropiar-se de les escoles de les localitats “que han estat buidades d’armenis” (i el setembre totes les escoles armènies són posades sota autoritat turca) i donar-les als ”musulmans emigrants que hi siguin instal·lats”. El juliol, Talat encomanà a la EMK la reinstal·lació dels turcs emigrants en pobles “abandonats” pels armenis. Per la seva banda, el ministeri de l’Exèrcit també participà en la requisa, per exemple dels animals domèstics (ordre de 13 de juliol), mentre que el mateix Talat confiava a l’exèrcit (agost) tot un altre conjunt de béns immobles armenis, i al mateix agost l’exèrcit requisa tot el sabó, llana, carbó i coure de cases i magatzems armenis, mentre al setembre s’apropia de tot el material sanitari armeni (en competència amb la Mitja Lluna Roja, que ja ho ha intentat uns dies abans). Després d’un nou escandall dels béns armenis ordenat per Talat (primers d’agost), autoritza la liquidació (dia 21) dels seus magatzems. Es produirà aleshores (a part de la lluita pel botí, per part d’autoritats i particulars, que arribaren a acumular immenses fortunes), una pugna entre els ministeris de l’Interior i de l’Exèrcit per a fer-se amb el pastís (com ho prova l’ordre peremptòria d’Enver de capturar totes les pertinences armènies romanents, 7 de setembre). No serà, però, fins el 1916 (decrets de gener) que el procès s’institucionalitzarà amb lleis ad hoc, com el decret de l’IAMM : “Amb l’objectiu d’un creixement dels negocis musulmans en el nostre país, és necessari establir companyies estrictament creades per musulmans. Cal donar-los propietats mobles (abandonades pels armenis) en condicions que puguin garantir una ferma consolidació dels negocis. El seu fundador, els gestors i els representants han de ser escollits d’entre líders honorables i l’elit, i, per tal de permetre als comerciants i agricultors participar en els dividends, cal que els avals siguin de mitja o una lliura, i [els béns] registrats al seu nom per evitar que el capital vagi a mans estrangeres. Cal promoure el desenvolupament de l’empresariat en l’esperit dels musulmans, i cal que es comuniquin al ministeri [de l’Interior] els passos d’aquesta iniciativa i els resultats de tot plegat.” Al maig Talat reblà el clau amb la següent ordre: ”Vist que establiments com ara factories i magatzems i tallers abandonats pels armenis ara estan desocupats, cal transferir-los a empreses musulmanes en circumstàncies favorables, de manera que cal donar facilitats i suport a aquesta causa. Cal atribuir-los a aspirants musulmans i proporcionar-los-hi ajut.” Finalment, les lleis del 1915 sobre béns armenis, que cautelosament podien ser interpretades com de protecció dels béns abandonats, van ser substituïdes per la “llei provisional” de confiscació de tots els béns immobles armenis (5 d’octubre). 6 A més, pel què fa a les dones, cal tenir present que l’11 d’agost del 1915 les casades amb turcs foren privades del dret de successió, no fos que els seus béns escaparen de mans musulmanes. Pel què fa als nens, el 5 de setembre del 1916 s’ordenà que se’ls atribuïssin noms turcs.

221

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

El genocidi i la modernització. Per a culminar el procés del nacionalisme turc, tot amprant les mesures respecte els armenis, Talat, ja gran visir, el 15 de febrer del 1917 pronuncià un solemne discurs programàtic, que basava en una política de “civilització i modernitat”, de “reforma i innovació”, unides a la “seguretat nacional” i a la “interacció amb la civilització europea”.

La història no s’acabà aquí, prou que ho sabem. I potser en donarem després encara algun tast. Però, per ara, podríem concloure amb una reflexió de caràcter general, que podria fer així: Sovint pensem que el procés modernitzador (freqüentment convertit en sinònim de “progrés”) és per naturalesa i en la pràctica històrica la parella de ball de la democratització i del respecte als drets humans. Però si ho observem de l’aprop, tant teòricament com històricament, acabem per adonar-nos de la falsedat alhora del paradigma i de la seva realització pràctica. Pel que fa el paradigma, podem dir que la “modernització” és una necessitat del sistema capitalista (i en ell incloc els “socialismes reals”, és a dir, els capitalismes d’estat), que, com el ciclista, si s’atura, cau. En la pràctica, modernització ha estat lligada molt sovint, massa sovint, als sistemes dictatorials, als pitjors crims contra la humanitat, fins a la seva màxima expressió, els genocidi. Només posaré un exemple: l’aparició de les modernes estructures viàries, durant els anys vint i trenta del segle XX, es produeixen, a Espanya, Itàlia o Alemanya, amb els règims de la primera dictadura, del feixisme i del nazisme, respectivament. No és pas gens contradictori, doncs, que, al costat del genocidi armeni, a l’Imperi Otomà, durant aquests anys es produeixi alhora la modernització, l´occidentalització i la nacionalització turques. Alguns exemples: secularització dels tribunals religiosos (seriye) i les seves lleis canòniques, situats sota la jurisdicció del ministeri de Justícia; expulsió dels clergues (cristians i musulmans) del parlament; decrets afavoridors de l’ensenyament a les dones, des de l’escola primària fins a la universitat, alhora que d’altres incentiven la seva incorporació al mercat laboral, i incrementen els seus drets (per exemple, en el divorci); disseny d’una “economia nacional”, amb una Banca Nacional des de l’estat (Millî Banca); desenvolupament d’una “cultura nacional” (biblioteca, museu, música, turisme, cinematografia, geografia... “nacionals” turques), d’una nova “identitat nacional”; adopció del calendari europeu i passes cap a la implantació de l’alfabet llatí. I tot això serà aprofundit amb la república kemalista des del 1923, que negarà el genocidi i es constituirà com un sistema dictatorial de partit únic, amb molt bones relacions amb la URSS. Les xifres. Només queda temps per esboçar les discutides xifres. De morts, d’armenis presents a la Turquia republicana, dels armenis al món en l’actualitat, posat que ja no cal referir-nos al nombre d’armenis de finals del darrer terç del segle XIX i del 1914, que ja hem indicat fa estona. Comencem pels morts. Durant el genocidi i immediatament després7 les xifres varien entre 600.000 pel 1916 i 1.500 000, per a convergir a un nombre lleugerament inferior 7 Morts durant el genocidi Toynbee (1916) Uns 600.000

222

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

al milió i mig entre els estudiosos dels darrers anys, oblidant la xifra de 300 000 que dóna el govern turc. En tot cas8, allò evident és que l’estat turc aconseguí el que desitjava, desempellagar-se de la població armènia: les seves estadístiques del 1927 ens donen un nombre de 67.745 armenis en el seu territori, que en l’actualitat és molt semblant, potser uns 80.000. Quants són els armenis del segle XXI? Al voltant de 9 milions, més d’un terç d’ells a la nova República d’Armènia sorgida de l’esclat de la URSS (3.215.800 al cens del 2005, a més dels 138.00 de Nagorno Karabagh); la resta viuen en una amplíssima diàspora9. Ens quedarien per explicar les seqüeles de tot plegat. La retirada de Rússia de la guerra com a conseqüència de la revolució bolxevic (1917). Les lluites a l’interior de l’Armènia russa entre els partits tradicionals i el bolxevisme, amb la victòria d’aquest (1917-1921). La derrota de l’Imperi Otomà (1918) i el repartiment del seu territori pels vencedors de l’Entente. Els judicis de les noves autoritats otomanes contra els genocides, molts d’ells in absentia (1919). La reacció nacionalista turca que, davant la passivitat de l’Entente, aconsegueix dominar gran part del territori perdut sobre el paper i, el més important, crear un nou estat, la República de Turquia, reconegut per la comunitat internacional (1919-1923), mentre s’apressa a negar el genocidi10.

Arxius alemanys (1916) Cap a 1.500.000 Morgenthau (1918) Uns 800.000 Govern turc (1919) Uns 800.000 (62% de la població, segons les seves estadístiques) Govern armeni (1920) Cap a 1.5 milions (71% de la població, segons les seves estadístiques) Lepsius (1919) Cap a 1.000.000 Societat de Nacions (1923)Cap a 1.000.000 J. Pomianskowski (1929) Cap a 1.500.000 L. Marashlian (1991) Cap a 1.200.000 J. McCarthy (2001) Uns 850.000 Govern turc (2007) Uns 300.00 Govern armeni (2007) Cap a 1.500.000 8 Població armènia contemporània a Turquia Segons el Govern (1927) 67.745 Segons el Govern (1965) 55.354 Segons Ethnologue Report (1980) 70.000 Segons Library of Congress (1995) 40.000 Segons The economist (2007) 80.000 9 Al voltant de 1 200 000 viuen a Rússia, uns 500.000 a França, uns 400.000 tant a EUA com a Iran, uns 250.000 a Geòrgia, uns 200.000 a Síria, uns 150.000 al Líban, uns 130.000 a Argentina, i uns 100.000 tant a Ucraïna com a Polònia. És a dir, globalment la diàspora es situa sobretot a l’antiga URSS (a l’aprop d’1 750.000 milions, i algunes desenes de milers a Txèquia, Hongria i Bulgària), al Pròxim i Mitjà Orient (a l’aprop d’1 milió) i a Occident (a més d’EUA i Argentina, són notables les comunitats armènies al Canadà, Brasil, Alemanya, Grècia, Austràlia, Uruguay, Gran Bretanya, Bèlgica, els Països Baixos, etc.). A l’Estat Espanyol, on darrerament hi ha hagut una notable migració armènia, es situarien potser al voltant dels 50 000. Les dades procedeixen de l’article “Armenian Diaspora” de la Wikipedia, amb alguna correcció. 10 Sobre el negacionisme vaig presentar una comunicació al seminari que el Grup emergent sobre Turquia de la UAB va realitzar el maig del 2007. Probablement apareixerà en aquesta publicació dins d’un dossier que recull les aportacions del seminari. Conté una extensa bibliografia sobre el tema.

223

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La capa d’espés silenci que planà durant dècades sobre el genocidi... i que Hitler posà de manifest el 1939. El reviscolament de l’interès sobre la qüestió als anys seixanta i setanta del segle passat, que alhora refermà el negacionisme oficial turc. I l’actual reivindicació dels armenis d’arreu que el seu calvari sigui reconegut com a genocidi, especialment pels turcs.

224

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Cronologia del context11 I.- Els precedents 1878 3 març i 16 juliol Tractats de San Stefano i de Berlín, que posen fi a la guerra otomano-russa i preveuen l’aplicació de mesures favorables als armenis. 1885 Fundació del partit armeni Armenakan a Van. 1887 Fundació del partit polític armeni Hentchak (Campana) a Ginebra. 1890 Fundació del partit polític armeni Dashnak (Unió) a Tbilisi. Creació de les tropes a cavall hamidié, bàsicament kurdes, sotes les ordres del sultà. 1894-1896 Les anomenades “matances hamidianes”: 200.000-300.000 víctimes armènies i uns 100.000 exiliats. 1896 Agost 26 Atac al Banc Otomà de Constantinoble per membres del Dashnak. 1898 Viatge del kàiser Guillem II a Turquia. 1899 Creació del principal grup (a l’acadèmia mèdica militar de Constantinoble) del que seria el Comité d’Unió i Progrés (CUP). 1903 Març 5 Firma de l’acord pel ferrocarril turc fins a Bagdad per part del Deutsche Bank i el govern otomà. 1904 Primavera Resistència armènia de Sassoun, menada per Andranik. 1905 Primera revolució russa. 11 He cregut convenient establir dues cronologies paral·leles, una del genocidi pròpiament dit i una altra del context en el qual es va produir, que correspondrien respectivament a una visió microscòpica i a una perspectiva més general i més àmplia en el temps. Hi ha esdeveniments, però, que apareixen en una i altra, per tal de fer-les més coherents i complementàries.

225

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

1905-1907 Greus enfrontaments a l’Armènia tsarista (i al nord de Pèrsia) entre armenis i àzeris, coneguts com a “guerres armeno-tàrtares”. 1906 Bahaeddin Sakir dóna el nom oficial de Comité Unió i Progrès (CUP, Ittihad ve Terakki Cemiteyi) a la unió dels diversos grups que operaven sota el nom genèric de “Joves Turcs”. 1907 El Dashnak (que actua alhora a l’Imperi Tsarista i a l’Imperi Otomà) entra a la Internacional Socialista. 1908 Juliol 23-24 Revolució militar capitanejada pel CUP, que obliga Abdül Hamid II a restablir la constitució del 1876. Els partits armenis, que han col·laborat amb ells en les files de la oposició organitzada, li donen la benvinguda. Octubre Independència de Bulgària. Annexió de Bòsnia-Herzegovina per Àustria-Hongria. Creta es declara part de Grècia. Desembre Els armenis tenen 12 diputats a la cambra otomana (10 dashnak i 2 hentchak). 1909 Pamflet nacionalista turc de Yusuf Akçura, Tres tipus de política. Març-Abril Matances d’armenis de Cilícia, especialment a Adana: 30.000 víctimes. Abril 12-13 Contrarevolució militar islàmica, que fou aixafada (23 abril) i comportà el destronament d’Abdül Hamid II (27 abril), substituït per Mehmet V. 1910 En el congrés del CUP a Salònica, Talat llença el slogan “Turquia per als turcs”. 1911 Albània proclama la seva independència. Presa de Líbia pels italians. 1912 Fundació del partit kurd clandestí Irsad (Bon Camí).

226

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Març 22-25 Fundació dels Cors Turcs (Türk Ocaglari) i el seu periòdic Türk Yurdu (Patria Turca), nacionalista, immediatament infiltrats pel CUP. Abril Eleccions legislatives fraudulentes copades pel CUP (265 dels 275 escons), amb recolzament dels armenis . Maig Ruptura del Dashnak amb el CUP. Juliol 17-21 Cop d’estat liberal, anti-CUP. Reinici d’una política governamental otomana relativament favorable als armenis. 1912-1913 Guerres balcàniques 1912 octubre-desembre Primera guerra balcànica: la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària, Grècia, Montenegro) venç l’Imperi Otomà. 1913 Juny-Juliol Segona guerra balcànica: Bulgària és vençuda pels seus exaliats, mentre l’Imperi Otomà recupera Edirne. 1913 Des de l’estiu, boicots, expropiacions, raptes i assassinats d’homes de negocis i líders comunitaris grecs, seguits de deportacions i matances al poblats grecs i d’una emigració grega força massiva12. Creació de l’Associació pro Poder Turc (Türk Gücü Cemiteyi), organització paramilitar juvenil del CUP. Gener 23 El triumvirat Talat-Enver-Djemal (paixàs), façana político-militar del CUP, dóna un cop d’estat i es fa amb tot el poder; també hi figuren els metges Bahaeddin Sakir i Mehmet Nazim (que el 1926 fou executat, acusat d’haver atemptat contra Mustafà Kemal). Enver és nomenat ministre de la Guerra; Djemal, d’Obres Públiques (de Marina, el 12 Les dades de l’evolució de la població otomana grega, segons els censos oficials, serien les següents: 1882 2.332.197 13.51% del total de la població 1896 2.367.826 12.36% 1907 2.823.063 13.51% 1914 1.729.738 9.33% D’altra banda, la proporció de cristians (bàsicament turcs i armenis, encara que també maronites, siríacs, caldeus, assiris, etc.) a l’Imperi Otomà, entre els censos de 1896 i de 1907 havia variat molt poc i es situava entorn al 25. 5%.

227

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

1914) i comandant de Constantinoble. El juliol Talat serà nomenat ministre de l‘Interior (ja ho havia estat el 1909 i el 1912 ho fou de Comunicacions). Abril Decret que posa sota control civil els ulemes i els tribunals islàmics: el 1915, els primers seran declarats funcionaris i els segons pasaran a ser controlats pel ministeri de Justícia. Juny 3 Creació del Comitè d’independència Nacional (Istiklal-i Milli Cemiteyi), destinat a fomentar l’economia turca musulmana. 9 Pèrdua dels territoris balcànics (excepte la Tràcia oriental, amb Constantinoble) pel tractat de Londres. Reconeixement de la independència albanesa. 11 Assassinat del gran visir Mahmut Şevket, substituït per Said Halim, que ho serà fins el l917, quan el succeirà Talat. Agost 10 Recuperació d’Edirne pel tractat de Bucarest, com a resultat de l’anomenada segona guerra balcànica Desembre 14 Arribada a Constantinoble de la missió militar alemanya, presidida per Liman von Sanders. 1914 Ziya Gökalp (membre del comitè central -CC- del CUP des del 1910) publica Kizil Elma (La poma vermella), d’un exaltat racisme i nacionalisme panturc. El seu slogan serà: “Turquització, islamització, modernització” . Febrer 8 Acord otomano-rus de reformes per tal d’afavorir la població armènia. Maig Eleccions legislatives tutelades pel CUP. Juliol 8è congrés del Dashnak (a Erzerum) que acorda, en el cas de guerra entre otomans i tsaristes, que els armenis siguin fidels al seu estat respectiu (cosa que significa refusar d’organitzar guerrilles antiruses, com havia demanat el CUP), d’acord amb la línea de la Internacional Socialista. 24

228

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Mobilització general. II.- La guerra 28 Inici de la primera guerra mundial a Europa. Agost 1 Alemanya declara la guerra a Rússia. Començament de la Primera Guerra Mundial a l’Orient. 2 Firma d’un tractat secret entre l’Imperi Otomà i Alemanya, que situa pràcticament les forces otomanes sota comandament alemany. Decisió, en una reunió secreta del CC de CUP, de crear l’Organització Secreta, Teshkilat-i Mahsusa (TM), que, un mes més tard, dirigiran Bahaettin Sakir, en nom del CC, i Hilmi Bei, secretari del partit a Erzurum, on s’instal·larà la seu central. Sembla que era la posada al dia, de cara a la guerra, d’una organització semblant (amb el mateix nom) creada ja l’hivern anterior. La seva finalitat era doble: sabotatges i provocacions a l’exterior i liquidació de possibles enemics a l’interior, servint-se de çetes (malfactors organitzats en bandes) i de tota mena d’altres possibles medis (autoritats legals, xarxa del partit, gendarmes, militars, tribus kurdes i d’altres grups musulmans no turcs, turcs desplaçats, etc.). Paral·lelament es produeix la creació del Directori per a l’Establiment de les Tribus i els Immigrants (Iskân-i Asâir ve Muhacirîn Müdüriyeti, IAMM, el 1916 transformada en Directori General per a Tribus i Immigrants, Asaîr ve Muhacirîn Müdüriyet-i Umûmiyesi, AMMU), dirigit per Sükrü Kaya, que fou un important cap massó i posteriorment ministre de l’Interior de Mustafà Kemal durant els anys trenta. 8 Abolició de les capitulacions (secular tracte econòmic de favor i extraterritorialitat) amb les potències europees. 28 Tancament dels Dardanels a les flotes de l’Entesa. Octubre Creació a l’Armènia tsarista d’un cos de voluntaris armenis (5 000-8 000 persones) contra l’Imperi Otomà. 8 Enver Paixà domina el CUP. 29 Inici de les hostilitats contra Rússia per part de l’armada otomana comanada pels alemanys (amb autorització donada inicialment l’11 i definitivament el dia 22 per Enver Paixà, ministre de la Guerra des del 4 de gener), sense declaració prèvia. 31 Gran Bretanya dóna ordres a la flota del Mediterrani d’atacar l’Imperi Otomà. Novembre 2 Rússia declara la guerra a l’Imperi Otomà. 5 El Regne Unit declara la guerra a l’Imperi Otomà.

229

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

11 Declaració de la jihad otomana contra França, el Regne Unit i Rússia. 14 Enver Paixà s’encarrega de la direcció del front del Càucas, mentre Talat Paixà acumula les funcions de ministre de l’Interior i ministre de la Guerra. 22 Inici de la batalla de Sarikamish, al Caucas, en una ofensiva otomana. 1915 Gener 16 Final de la batalla de Sarikamish: derrota otomana, amb pèrdues d’uns 70 000 homes. Enver Paixà culpa els armenis de la derrota. 23 Enver Paixà torna ser ministre de la Guerra. 24 Inici de l’atac als Dardanels per part britànica. Abril 25 Desembarcament britànic, australià i neozelandès als Dardanels 29 Maig Djemal Paixà es converteix en el cap suprem de la Gran Síria: com a tal combatrà la insurrecció àrab, alhora que intentarà mitigar el genocidi armeni, amb escassíssims resultats, tant en un terreny com en l’altre. 19-21 Les tropes russes -amb voluntaris armenis- entren a Van. 24 “Declaració conjunta” de l’Entente responsabilitzant les autoritats otomanes de les actuacions contra els armenis. Juliol 30 Inici de l’evacuació de Van pels russos. 1916 Gener Els turcs publiquen Vérité sur le mouvement révolutionnaire arménien et les mésures gouvernamentales. 11 Ordre de prohibir els oficials estrangers de fotografiar armenis morts. Febrer Retirada dels Dardanels per part de l’Entente El govern britànic encarrega a lord Bryce i Arnold Toynbee recollir tota mena de materials sobre el tema (que esdevindrà el Treatement of Armenians... del juliol del mateix any). 16 Caiguda d’Erzurum en mans russes.

230

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Abril 15 Caiguda de Trebisonda en mans dels russos. Maig 16 Acords Sykes-Picot de repartiment de l’Imperi Otomà. Juliol Els russos ocupen Bayburt i Erzinjan (província d’Erzurum). Agost 1-19 Abolició del millet i del patriarcat armeni per part de Talat. Recuperació de Bitlis. Tardor Greus epidèmies i escassetats. Octubre 3 El comte Wolff-Metternich, ambaixador alemany a Constantinoble, és destituït, a petició d’Enver, per les seves protestes davant les matances d’armenis. 4 Wilhelm Radowitz, ambaixador alemany interí, comunica al canceller alemany que dels dos milions d’armenis que vivien a l’Imperi Otomà el 1914, 1.175.000 són morts i 325 000 viuen deportats. No especifica el què del mig milió restant. 1917 Febrer Revolució liberal a Rússia 4 Talat és nomenat Gran Visir, en substitució de Said Halim. 15 Discurs de Talat al parlament propugnant una política de “civilització i modernitat”, de “reforma i innovació”. Març 4 Abdicació del tsar Nicolau II. 11 Ocupació de Bagdad per l’Entente. Abril 20 L’Imperi Otomà trenca relacions amb EUA. Octubre Rússia abandona la guerra després de la revolució bolxevic.

231

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Tardor Gran escassetat i fam a nivell nacional. Novembre 27 El president d’EUA demana a Henry Morgenthau que escrigui un llibre sobre la seva experiència a l’Imperi Otomà. Desembre 9 L’Entente ocupa Jerusalem. 1918 Febrer República de Transcaucàsia (Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan). Març 3 Per la pau de Brest-Litovsk, Rússia restableix les fronteres del 1914. Recuperació otomana d’Erzurum. Abril 5 Recuperació de Van pels otomans. 13 Recuperació de Kars pels otomans. 28 Reconeixement otomà de la República de Transcaucàsia. Maig 28 República d’Armènia, separada de Transcaucàsia. Juny 4 Reconeixement otomà de la república d’Armènia. 28 Mort del sultà Mehmet V i pujada al tron de Mehmet VI. Setembre 15-17 30 000 armenis morts a Bakú per ordre del germà (Nuri) i l’oncle (Halil) d’Enver paixà. Octubre 1 Presa de Damasc per l’Entente 8 Presa de Beirut per l’Entente. Dimissió del govern de Talat Paixà. 26

232

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Presa d’Alep per l’Entente: alliberen els 125.000 armenis deportats que queden a la zona. 29 Una reunió del CC del CUP decideix reorganitzar el partit sota el nom de Tejeddut Firkasi (TF, Partit de la Regeneració). 30 Armistici de Mudros, que preveu, entre moltes altres coses, la fi de la deportació i el retorn dels armenis a les seves llars. Novembre 1 Fugida dels caps otomans del CUP i del govern, protegits pels alemanys. 4 El nou TF avisa les organitzacions locals i regionals del CUP que passin a la clandestinitat i es reconstrueixin com a branques del TF. III.- Les seqüeles Desembre Creació dels tribunals turcs per a jutjar crims de guerra 1919 Gener 18 Inici de la Conferència de París. Es forma una Comissió sobre les responsabilitats de guerra. Ahmet Izzet, nou ministre de l’Interior, inicia les ordres per al restabliment dels drets dels armenis: problema dels orfes i dels passats a famílies musulmanes, retorn de béns mobles i immobles, etc. Febrer 5 Establiment a Constantinoble d’un “Tribunal Militar Extraordinari” per a jutjar els crims de guerra. 6 Suïcidi de Mehmet Reixid. Febrer-Abril 5-8 Procés de Yozgat que jutja crims de guerra Març-Maig 26-20 Procés de Trebisonda que jutja crims de guerra Abril Desembarcament de tropes italianes a Antalya i gregues a Esmirna. Inici de la guerra greco-turca. 10 Execució de Mehmed Kemal, kaimakan de Boghaziyan, i gran manifestació nacionalista turca en els seus funerals (dia 11), en considerar-lo un màrtir nacional. Encara avui es commemora públicament la seva mort i se li dediquen places, carrers, instituts, etc.

233

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Abril-Juliol 28-5 Procès de Constantinoble que jutja crims de guerra. Són condemnats a mort in absentia els paixàs del triunvirat Talat-Enver-Cemal i Nazim Bey (membre del CC del CUP i un dels seus ideòlegs). Maig Trasllat a Malta del 150 presoners detinguts a la presó de Constantinoble. 8 Requisa de 180.000 lliures otomanes al TF. 19 Manifestació d’unes 100.000 persones a Constantinoble contra la presència grega a Esmirna. Desembarcament de Mustafà Kemal a Samsun i inici del procès de creació del nou estat turc. Juny 22 Kemal, des d’Amasia, reclama desobediència al govern de Constantinoble. Juliol 23-7 agost Congrés nacionalista turc de Erzerum. Agost 28 Presentació del King-Crane Commission Report Setembre 4-11 Congrés nacionalista turc de Sivas. Tardor Organització per part de la Federació Revolucionària Armènia (amb ajut britànic i rus) de l’Operació Nèmesi, per tal d’assassinar els principals responsables del genocidi (sembla que la “llista negra” contenia uns 200 noms, encapçalats pel Ministre de l’Interior i Gran Visir, Talat). Desembre Acord secret de Sivas entre Mustafà Kemal i François-George Picot que retorna Cilícia a l’Imperi Otomà. 1920 Gener 12 Congrés nacionalista d’Ankara 13 Bahaettin Sakir Bey és condemnat a mort in absentia en el procès de Kharput. 19 L’Entente reconeix formalment la independència d’Armènia.

234

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

28 “Pacte nacional” turc, que reclama les fronteres anteriors a l’armistici. Febrer 5 Assassinat de 10.000 armenis a Marash. 9 Darrera sessió del “Tribunal Militar Extraordinari”. Abril 22 Reconeixement de la República d’Armènia per EUA. 23 Creació formal del parlament kemalista. 29 Llei (del parlament nacionalista d’Ankara) que declara invàlids els judicis per crims de guerra. Juny 1 EUA , amb el vot del Senat, rebutja convertir-se en mandatari d’un estat armeni tutelat per la Societat de Nacions, malgrat la voluntat positiva del president Wilson. Agost 10 Tractat de Sèvres: s’estipula la creació d’una Armènia independent, d’un Kurdistà autònom i la presència grega a Tràcia i l’Egeu. Inici de la guerra greco-turca. Setembre-Novembre Guerra armeno-turca, que acaba amb... Desembre 2 ...el tractat d’Alexandropol. Dimissió del govern armeni. Novembre-Desembre Guerra civil armènia. Incorporació d’Armènia a la Rússia soviètica. 1921 Gener 13 Es dissolen els tribunals militars turcs per crims de guerra. 20 Els nacionalistes turcs reclamen la inclusió d’Armènia, Esmirna i Tràcia al seu territori. Març Tractat d’amistat turco-soviètic. 15

235

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Mort a Berlín de Talat, a mans de de Soghomon Tehklirian, que constitueix el primer acte de l’Operació Nèmesi. Març-Juliol Momentània reconstrucció antibolxevic de la república d’Armènia. Juny 2 Soghomon Tahklirian és declarat no culpable. Setembre Constitució d’una República Socialista Soviètica Armènia (RSSA), unida a Rúsia per un tractat econòmic i militar. 0ctubre 21 Tractat de Kars: cessió de terreny armeni a Turquia. Desembre 6 Assassinat a Roma de l’ex-gran visir Said Halim. 1922 Febrer La RSSA és englobada en una Unió Federativa de Transcaucàsia. Abril 17 Assassinat a Berlín de Behaeddin Sakir. Juny Ziya Gökalp publica en el seu diari Küçük Mecmua un llarg raport sobre els kurds. Juliol 25 Assassinat a Tiflis de Djemal Paixà. Agost 4 Enver Paixà és mort en una topada amb tropes russes a Avi-i Derya , poblet proper a Dushambe, actual capital del Tadjikistan. Setembre 13 Reconquesta turca i incendi d’Esmirna. Final de la guerra greco-turca. Desembre La RSSA entra en una República Socialista Soviètica Federativa de Transcaucàsia, que formarà la URSS, amb Rússia, Ucraïna i Bielorússia. 1923

236

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Juliol 24 Tractat de Lausana: no hi ha menció del tema armeni. Reconeixement internacional de les noves fronteres del que serà la nova República Turca Octubre 29 Proclamació de la República de Turquia, amb Mustafà Kemal Atatürk com a president. Cronologia del genocidi I.- Els precedents (recordatori sumari) 1878 3 març i 16 juliol Tractats de San Stefano i de Berlín, que posen fi a la guerra otomano-russa i preveuen l’aplicació de mesures favorables als armenis. 1885 Fundació del partit armeni Armenakan a Van. 1887 Fundació del partit polític armeni Hentchak (Campana) a Ginebra. 1890 Fundació el partit polític armeni Dashnak (Unió) a Tbilisi. Creació de les tropes a cavall hamidié, bàsicament kurdes, sotes les ordres del sultà. 1894-1896 Les anomenades “matances hamidianes”: 200 000-300 000 morts armenis i uns 100 00 exiliats. 1896 Agost 26 Atac al Banc Otomà de Constantinople per membres del Dashnak. 1899 Creació del principal grup (a l’acadèmia mèdica militar de Constantinople) del que seria el CUP. 1904 Primavera Reistència armènia de Sassoun, menada per Andranik. 1905 Primera revolució russa. 1905-1907

237

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Greus enfrontaments a l’Armènia tsarista (i al nord de Pèrsia) entre armenis i àzeris, coneguts com a “guerres armeno-tàrtares”. 1906 Bahaeddin Sakir dona el nom oficial de Comité Unió i Progrès (CUP, Ittihad ve Terakki Cemiteyi) a la unió dels diversos grups que operaven sota el nom genèric de “Joves Turcs”. 1907 El Dashnak (que actua alhora a l’Imperi tsarista i a l’Imperi Otomà) entra a la Internacional Socialista. 1908 Juliol 23-24 Revolució militar capitanejada pel CUP, que obliga Abdül Hamid II a restablir la constitució del 1876. Els partits armenis, que han col·laborat amb ells en les files de l’oposició organitzada, li donen la benvinguda. Octubre Independència de Bulgària. Anexió de Bòsnia-Herzegovina per Àustria-Hongria. Creta es declara part de Grècia. Desembre Els armenis tenen 12 diputats a la cambra otomana (10 dashnak i 2 hentchak). 1909 Pamflet nacionalista turc de Yusuf Akçura, Tres tipus de política. Març-Abril Matances d’armenis de Cilícia, especialment a Adana: 30.000 víctimes. Abril 12-13 Contrarevolució militar islàmica, que fou aixafada (23 abril) i comportà el destronament d’Abdül Hamid II (27 abril), substituït per Mehmet V. 1910 En el congrés del CUP a Salònica, Talat llença el slogan “Turquia per als turcs”. 1911 Albània proclama la seva independència. Presa de Líbia pels italians. 1912 Fundació del partit kurd clandestí Irsad (Bon Camí). Març 22-25 Fundació dels Cors Turcs (Türk Ocaglari) i el seu periòdic Türk Yurdu (Patria Turca), nacionalista, immediatament infiltrats pel CUP.

238

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Abril Eleccions legislatives fraudulentes copades pel CUP (265 dels 275 escons), amb recolzament dels armenis . Maig Ruptura del Dashnak amb el CUP. Juliol 17-21 Cop d’estat liberal, anti-CUP. Reinici d’una política governamental otomana relativament favorable als armenis. 1912-1913 Guerres balcàniques 1912 octubre-desembre Primera guerra balcànica: la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària, Grècia, Montenegro) venç l’Imperi Otomà. 1913 Creació del Comitè pro Poder Turc (Türk Gücü Cemiteyi), organització paramilitar juvenil del CUP. Gener 23 El triunvirat Talat-Enver-Cemal (paixàs), façana político-militar del CUP, dóna un cop d’estat i es fa amb tot el poder; també hi figuren els metges Bahaeddin Sakir i Mehmet Nazim (que el 1926 fou executat, acusat d’haver atemptat contra Mustafà Kemal). Enver és nomenat ministre de la Guerra; Djemal, d’Obres Públiques (de Marina, el 1914) i comandant de Constantinoble. El juliol Talat serà nomenat ministre de l‘Interior (ja ho havia estat el 1909 i el 1912 ho fou de Comunicacions). Abril Decret que posa sota control civil els ulemes i els tribunals islàmics: el 1915, els primers seran declarats funcionaris i els segons pasaran a ser controlats pel ministeri de Justícia. Abril Decret que posa sota control civil els ulemes i els tribunals islàmics: el 1915, els primers seran declarats funcionaris i els segons pasaran a ser controlats pel ministeri de Justícia. Juny 9 Pèrdua dels territoris balcànics (excepte la Tràcia oriental, amb Constantinoble) pel tractat de Londres. Reconeixement de la independència albanesa.

239

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

11 Assassinat del gran visir Mahmut Şevket, substituït per Said Halim, que ho serà fins el l917, en què el succeirà Talat. Juny-Juliol Segona guerra balcànica: Bulgària és vençuda pels seus ex-aliats, mentre l’Imperi Otomà recupera Edirne. Des de l’estiu, boicots, expropiacions, raptes i assassinats d’homes de negocis i líders comunitaris grecs, seguits de deportacions i matances al poblats grecs i d’una emigració grega força massiva. Agost 10 Recuperació d’Edirne pel tractat de Bucarest, com a resultat e l’anomenada segona guerra balcànica Desembre 14 Arribada a Constantinople de la missió militar alemanya, presidida per Liman von Sanders. II.- La guerra i el genocidi a.- La preparació i les primeres passes 1914 Ziya Gökalp (membre del comitè central -CC- del CUP des del 1910) publica Kizil Elma (La poma vermella), d’un exaltat racisme i nacionalisme panturc. El seu slogan serà: “Turquització, islamització, modernització” . Febrer 8 Acord otomano-rus de reformes per tal d’afavorir la població armènia. Maig Eleccions legislatives tutelades pel CUP. Juliol 8è congrés del Dashnak (a Erzerum) que acorda, en el cas de guerra entre otomans i tsaristes, que els armenis siguin fidels al seu estat respectiu (cosa que significa refusar d’organitzar guerrilles antiruses, com havia demanat el CUP). 24 Mobilització general. 28 Inici de la primera guerra mundial a Europa. Agost 1 Alemanya declara la guerra a Rússia. Començament de la Primera Guerra Mundial a l’Orient.

240

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

2 Firma d’un tractat secret entre l’Imperi Otomà i Alemanya, que situa pràcticament les forces otomanes sota comandament alemany. Decisió, en una reunió secreta del CC de CUP, de crear l’Organització Secreta, Teshkilat-i Mahsusa (TM), que, un mes més tard, dirigiran Bahaettin Sakir, en nom del CC, i Hilmi Bei, secretari del partit a Erzurum, on s’instal·larà la seu central. Sembla que era la posada al dia, de cara a la guerra, d’una organització semblant (amb el mateix nom) creada ja l’hivern anterior. La seva finalitat era doble: sabotatges i provocacions a l’exterior i liquidació de possibles enemics a l’interior, servint-se de çetes (malfactors organitzats en bandes) i de tota mena d’altres possibles medis (autoritats legals, xarxa del partit, gendarmes, militars, tribus kurdes i d’altres grups musulmans no turcs, turcs desplaçats, etc.). Paral·lelament es produeix la creació del Directori per a l’Establiment de les Tribus i els Immigrants (Iskân-i Asâir ve Muhacirîn Müdüriyeti, IAMM, el 1916 transformada en Directori General per a Tribus i Immigrants, Asaîr ve Muhacirîn Müdüriyet-i Umûmiyesi, AMMU), dirigit per Sükrü Kaya, que fou un important cap massó i posteriorment ministre de l’Interior de Mustafà Kemal durant els anys trenta. 18 1018 comerços armenis de Diyarbekir són cremats. 22 Mobilització de la població masculina otomana de 20 a 45 anys. Uns 250.000 armenis mobilitzats. (Rússia n’havia mobilitzat uns 180.000, enviats al front occidental.) 28 Les tropes otomanes són estacionades a les escoles i esglésies armènies a la província de Sivas. Setembre 6 El ministre de l’Interior, Talat, ordena el seguiment policíac dels dirigents polítics i comunitaris armenis. 8 Abolició de les capitulacions (tracte econòmic de favor, extraterritorialitat) amb les potències europees. 27 La població armènia de Zeitun és desarmada, fins i tot de ganivets de taula. 28 Tancament dels Dardanels a les flotes de l’Entesa Octubre Inici de les “contribucions de guerra” imposades als armenis. Creació a l’Armènia tsarista d’un cos de voluntaris armenis (5.000-8.000) contra l’Imperi Otomà. 1 Assassinat del líder armeni de Zeitun, Nazareth Chabush, per ordre del governador de Marash, Haider Paixà. 8 Enver Paixà domina el CC del CUP. 10 Detenció de la majoria de líders armenis de Zeitun. 17

241

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Inici d’assassinats i violacions per part dels çetes (dependents, de manera irregular, de la TM) a la província d’Erzurum, així com de la detenció dels líders del partit Dashnak. 29 Inici de les hostilitats contra Rússia per part de l’armada otomana comanada pels alemanys (amb autorització donada inicialment l’11 i definitivament el dia 22 per Enver Paixà, ministre de la Guerra des del 4 de gener), sense declaració prèvia. 31 Gran Bretanya dóna ordres a la flota del Mediterrani d’atacar l’Imperi Otomà. Novembre 2 Rússia declara la guerra a l’Imperi Otomà. 5 El Regne Unit declara la guerra a l’Imperi Otomà. 11 Declaració otomana de la jihad contra França, el Regne Unit i Rússia. 19 Primeres execucions públiques de soldats armenis de l’exèrcit otomà, acusats de traïdors. 20 Ordres d’expulsar de la funció pública qualsevol armeni. 26 Recrutament de malfactors, a Constantinoble, per a formar part de la TM. 29 Ordres d’organitzar la TM a Izmit, donades per Halil Paixà, governador de Constantinoble i oncle d’Enver Paixà, alhora que també s’estableixen a la província de Van. 30 Ordres de proveir del necessari les bandes de çetes per part de la TM. Desembre 6 Ordres de passar els soldats armenis a serveis de treball corporal, a les províncies d’Erzurum, Trebisonda i Sivas. 12 Assassinat dels mascles de 270 famílies armènies per la TM en poblats propers a Van. 14 Enver Paixà s’encarrega de la direcció del front del Càucas, mentre Talat Paixà acumula les funcions de ministre de l’Interior i ministre de la Guerra. 22 Inici de la batalla de Sarikamish, al Càucas, en una ofensiva otomana. 26 Ordre de Talat: “destitució de tots els oficials de policia, caps de policia i funcionaris del govern armenis, i deportació de qui s’hi oposi”. 31 Assassinat del prelat armeni Sahag Odabashian per una banda de çetes organitzada pel governador de Sivas. 1915 Gener 1

242

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Ordres de matar els soldats armenis del districte de Gavar a la província de Van. 16 Final de la batalla de Sarikamish: derrota otomana, amb pèrdues d’uns 70 000 homes. Enver Paixà culpa els armenis de la derrota. 23 Enver Paixà torna ser ministre de la Guerra. Febrer Topades a Bitlis d’armenis armats amb tropes otomanes. 2 Talat comunica a l’ambaixador alemany, el comte Hans von Wangenheim, que la guerra és un bon moment per acabar am la ”qüestió armènia”. 18 Quatre joves armenis són penjats públicament a Diyarbekir, acusats de deserció. 27 Intensificació d’atacs a armenis a la província de Sivas. Desarmament total dels soldats armenis a les files otomanes i constitució amb ells de batallons de treball. Març Reunions del CUP a Constantinople, que probablement són l’origen de la determinació de portar a terme definitivament l’extermini dels armenis de l’Imperi. Tournée de diversos diputats i de Bahaettin Sakir per Anatòlia fent prèdiques (a les mesquites, entre d’altres escenaris) sobre les traïdories dels armenis. Desarmament de la població armènia camperola de la província de Sivas. Tancament del primer diari armeni de l’Imperi, Azadamart, radicat a Constantinoble 3 Els soldats armenis de la zona d’Erzerum són desproveïts de les seves armes i uniformes. 12 Detenció ern massa dels armenis d’Iskenderun i de Dortyol. 18 Inici de l’atac als Dardanels per part britànica. 25 El metge Mehmed Reixid es nomenat governador de Diyarbekir, en substitució de Hamid, contrari a la persecució dels armenis. Reixid organitzarà un Comité d’Enquesta (Tahkik Heyeti) amb la seva pròpia Unitat Militar (Milis Ayali). 28 El lider del Dashnak, Murad, perseguit, escapa de Sivas i fuig al Càucas. 29 L’exèrcit ocupa Zeitun. Inici de les deportacions: els armenis de Zeitun són adreçats uns cap al desert de Konia i els altres cap a Deir ez-Zor (un total de 25 000 fins el 20 d’abril). b.- El desencadenament del genocidi i les grans matances Abril 1 Organització dels batallons de treball. 5

243

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

A Marash l’exèrcit exigeix als armenis la donació de 5.000 ases. 8 Musulmans procedents del Bòsnia són instal·lats a les cases on vivien els armenis a Zeitun, mentre el seu monestir és incendiat. 15 Arribada a Van d’armenis camperols que fugen de les matances: informen els ciutadans que en tres dies han estat assassinades 24.000 persones. A Diyarbekir hi ha 600 notables armenis presos, que han estat torturats 17 Organització de la defensa dels barris armenis de Van. 20 Detencions en massa a Diyarbekir. 23 Crema pública de llibres armenis a Diyarbekir. 24 Detenció d’uns 250 dirigents (intel·lectuals, periodistes, religiosos, polítics, artistes) armenis a Constantinoble. Foren empresonats a Diyarbekir, Çankiri i Ayash i la majoria d’ells, immediatament o en els mesos següents, assassinats. Al mateix moment, a tot l’Imperi, es detingueren 2.345 representants de les comunitats armènies. 25 Desembarcament britànic, australià i neozelandès als Dardanels 29 Desarmament de tots els armenis de Constantinoble. 30 Detenció d’intel·lectuals a Erzinjan. A part dels 24.000 armenis morts fins el dia 15, han estat assassinats fins a finals de mes altres 32.000 armenis camperols a la província de Van. Maig Djemal Paixà es converteix en el cap suprem de la Gran Síria: com a tal combatrà la insurrecció àrab, alhora que intentarà mitigar el genocidi armeni, amb escassíssims resultats, tant en un terreny com en l’altre. 3 Saquejos a Alep i inici de deportacions a Erzerum 5 Ordre del ministeri de l’Interior de desarmar tots els armenis de la força pública de Diyarbekir. 6 El New York Times alerta que els otomans han iniciat una política d’extermini armeni. 10 Detenció de 950 prominents armenis a Diyarbekir, assassinats entre els dies 27 i el 29. Els habitants de Zeitun acantonats a Marath són enviats al desert sirià. 19 Matances a Khnus. 19-21 Les tropes russes -amb voluntaris armenis- entren a Van i enterren els morts: s’identifiquen 55.000 despulles d’armenis.

244

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

22 Destrucció, rapinya, matances i violacions al poble de Qarabaix a mans dels kurds per ordres del governador Reixid; el mateix succeeix amb 160 famílies armènies del poble de Kabiye. 23 El Ministeri de Comunicacions ordena la destitució de tots els seus funcionaris armenis: és el darrer que pren aquesta mesura. Talat ordena la deportació de tota la comunitat (millet) armènia cap a Deir ez-Zor, i que l’operació comenci per les províncies del nord-est, mentre reclama que tot musulmà que col·labori amb els cristians sigui jutjat militarment. 24 “Declaració conjunta” de l’Entente responsabilitzant les autoritats otomanes de les actuacions contra els armenis. 25 Ofegament al Tigris, prop de Diyarbekir, de 807 notables armenis. 26-29 “Llei provisional de deportació”, que ha de ser portada a terme per la IAMM, que ordena “reprimir de la manera més inflexible” i autoritza a “desplaçar i reinstal·lar els habitants de pobles i ciutats, com a resposta a qualsevulla sospita de traïció o d’espionatge”. 27 Prohibició de sostreure’s a la conscripció mitjançant pagament de diners. 30 Nova matança al Tigris, ara de 674 notables. Primera versió de la llei del 10 de juny. Juny 1-8 Matança de, com a mínim, 3.800 soldats armenis dels batallons de treball a tocar de Diyarbekir. 3-11 Matança d’uns 600 armenis de Mardin. 5 Ordre de l’IAMM al govern de Diyarbekir “l’assentament dels emigrants, la confiscació dels béns mobles i dels animals, i el recensament de la població situada en els pobles armenis buidats”. 7-9 Sortida diària de combois de deportats des d’Erzinjan cap al desert sirià. 10 “Llei provisional d’expropiació i confiscació”13, que crea les comissions de Bens Abandonats (Emvâl-i Metrûke Komisyonu) i de Seguretat. 10-13 Assassinats en massa a Kemakh de deportats de la província d’Erzerum. 13 Segons aquesta llei s’havia d’establir un escandall dels béns, deutes i crèdits per tal que les persones desplaçades poguessin posteriorment reclamar-los davant dels tribunals. Els edificis i terrenys havien de ser inscrits a les caixes dels ministeri de Finances o a les de Béns Waqf –Amortitzats-: el seu valor seria consignat posteriorment als propietaris després d’un procés judicial. Finalment, el diner contant, el producte de la venda de béns mobles, els crèdits i els dipòsits havien de ser ingressats a les caixes del ministeri de Finances, que els custodiaria en nom dels seus propietaris. Els escandalls es feren, però, com s’anirà veient, els béns mai foren restituïts, sinó apropiats per uns o altres (çetes, administracions locals, grans caps, exèrcit, turcs reinstal·lats, etc.).

245

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

13 Ordre del ministre de la Guerra de confiscar tots els animals domèstics dels armenis. 14 Ordre de l’IAMM de documentar “els noms i llocs dels pobles armenis, el nombre de deportats i les propietats i terres cultivables abandonades” de les províncies d’Adana, Alep, Erzurum, Bitlis, Van i Diyarbekir. 15 Execucions públiques d’armenis a Constantinoble i a Sivas. Organització d’una autodefensa armènia a la localitat de Shabin-Karishar, que acaba amb la destrucció total (dia 30). 21 Dimissió del governador d’Alep, Jelal Bey, en disconformitat amb el genocidi. Nova ordre de Talat de deportació de “tots els armenis, sense excepcions, que viuen als pobles i ciutats de la província” (de Trebisonda, Mamuret-ul Aziz, Sivas, Canik i Diyarbekir) per a ser “instal·lats a Mosul, Urfa i Zor”. 22 Ordre de Talat de no deportar els armenis convertits a l’islam. Ordre de l’IAMM d’apropiar-se de les escoles de les ciutats i viles que “han estat buidades d’armenis” i donar-les als ”musulmans emigrants que hi siguin instal·lats”. 22-17 juliol Constància que l’Èufrates arrossega cossos d’armenis (protestes, per exemple, de Djemal, comandant del IV Exèrcit a Alep, 14 juliol; dels alemanys, 16 juliol). 23 La Comissió de Béns Abandonats es fa càrrec de la reinstal·lació de turcs musulmans emigrants. Ordres de deixar un temps d’almenys 5 hores entre un i altre comboi d’armenis. Matança a gran escala de mascles armenis a Kharput i a Mardin (on també són assassinats d’altres cristians). 24 Els notables de Trebisonda són ofegats al Mar Negre. 25 Matança a Bitlis. 26 Ordres d’evacuar Trebisonda en cinc dies, donades als 30 000 armenis de la ciutat. Ordres similars es donen als armenis d’Erzerum i Samsun. 30 Assassinats 3.000 deportats d’Erzerum. 6.000 armenis de Zeitun arriben al desert de Konia. Juliol 1 Talat es desdiu de l’ordre del 22 de juliol, perquè “es converteixen precisament per quedar-se a les seves cases”. 2 000 soldats armenis assassinats a les afores de Kharput. El governador de Sivas decreta la deportació de 48.000 armenis, portada a terme del 4 al 20. Inici de les deportacions massives a Trebisonda. 2 Sortida de Diyarbekir d’una caravana de 600 armenis, morts a les portes de la ciutat.

246

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

4 Protesta oficial del govern alemany davant el gran visir. Sense resposta. 5 Una vegada deportats tots els rurals de Sivas, es fa el mateix amb els armenis de la ciutat. 7 Descobriment per Mariza Kejejian de la matança dels cingles de Maden. Assassinat dels mascles adults de 800 famílies de Kharput 10 2 700 armenis assassinats a Mardin. 11 Ordre de Talat de colonitzar amb musulmans les localitats buidades d’armenis. 11-15 Matances a Mush 12 Carta de Talat al governador de Diyarbekir dient que no es matin ni es deportin cristians que no siguin armenis: “pot causar una molt mala impressió en l’opinió pública”. Davant la saturació del camp de Deir ez-Zor, s’ordena traslladar deportats cap al sud, a Síria, Iran o Palestina. Ordre de distribuir els orfes armenis a famílies musulmanes. 13 Darrer convoi des de Kharput. 14-3 agost Correspondència entre Talal i Reixid sobre la necessitat d’enterrar (o almenys amagar en coves) i no deixar els morts cremats o podrint-se a l’intempèrie. 18 3.000 armenis assassinats a Dersim. 21 Inici de la resistència a Musa Dagh. El 1933 Franz Werfel publicarà la novel·la Els Quaranta dies de Musa Dagh referida a la resistència dels armenis d’aquesta comarca. 24 Fins ara, han estat assassinats a la província de Yozgat uns 68.000 armenis, segons el kaimakan (vicegovernador) del seu districte de Boghaziyan, Mehmet Kemal. 27 El cònsul alemany a Alep, Walter Rössler, acusa el govern otomà d’estar “perseguint conscientment la destrucció de la major part possible de la nació armènia” 28 Inici de la deportació a Aintab, Kilis i Adiaman. 30 Detenció massiva d’armenis a Ankara, assassinats el dia següent. Inici de l’evacuació de Van pels russos. 31-11 agost Assassinat, a les presons on han estat reclosos, dels líders de Constantinoble detinguts el 24 d’abril. Agost 1-4 236.500 armenis deportats arriben a Alep i la seva rodalia. 2-17

247

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Assassinat sistemàtic dels presoners (uns 20.000) de les improvisades presons de Gok-Medrese i de Sifahdiye-Medrese, així com de la presó central, a Sivas: l’execució fou realitzada en 36 diferents centres d’extermini de la regió. 3 3.000 armenis deportats arriven a Deir ez-Zor. S’adverteix als oficials que parin d’apropiar-se els bens dels armenis deportats. 4 Talat ordena un nou escandall dels “béns abandonats”. Els armenis catòlics són exclosos de la deportació. Deportació de 25.000 armenis des d’Adabazar, on en són asassinats 500. 7 Deportació dels armenis de Dersim. 10 Matances del poblats armenis (una cinquantena) del districte de Palu i d’una caravana de 600 dones i nens a la plana de Mardin. Deportació dels armenis de Chorum 11 Enviament de colons turcs cap a Kharput i Diyarbekir. Les dones armènies casades amb turcs són privades del dret de successió. 13 Inici de la deportació a Izmit, Baghchejik, Bursa i Adazabar. 15 Talat ordena que determinats béns immobles confiscats siguin entregats a l’exèrcit. Exclusió de la deportació dels armenis protestants. 16-17 Mort de tots els cristians mascles adultes de Nusaybin i deportació (després de violacions i raptes) de dones i nens: eren un total de 800 d’una població de 2000 persones. 18 El govern creu que “és apropiat que les noies armènies convertides es casin amb musulmans” 19 Assassinat de 250 armenis d’Urfa. S’inicia la resistència de la ciutat. Lord Bryce declara que han estat assassinats 500.000 armenis. 21 Ordre de liquidar els magatzems tancats dels armenis. 25-26 El ministeri de la Guerra ordena la requisa de tot el sabó, llana, carbó i coure de cases i magatzems armenis. 26 Ordre de deportació de 60.000 armenis d’Alep cap a Transjordània. Detenció dels armenis catòlics d’Ankara. 29-31 Mort de 5.100 cristians (4.750 armenis) a Cizre. Setembre Només queden comunitats armènies a les ciutats de Constantinoble, Esmirna i Alep. 1 Ordre de Talat de matar tots els soldats armenis encara vius dels batallons de treball. 2

248

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Assassinat de 4.750 armenis a la Djazira. 6 Talat ordena situar sota l’autoritat turca totes les escoles armènies. 7 El ministre de la Guerra ordena capturar tots els béns requisats als armenis. 12 Evacuació de Musa Dagh per vaixells de l’Entente. 13 La Mitja Lluna Roja ordena requisar el cotó (i d’altres béns que li puguin fer servei) dels armenis deportats. 15 Segons dades de l’administració, la població armènia del districte central d’Amasya, que el 1914 era de 9.935 persones, ara és de 1.454 (tots ells convertits a l’islam: 954 dones i la resta homes). 18 El governador de Diyarbekir avalua en 120.000 els “deportats” de la província. 22 Ordre de recomptar setmanalment els armenis morts. 23 300 armenis assassinats a Urfa. 25 Requisa de tot el material mèdic i de les medecines dels armenis, pel ministeri de la Guerra. 26 El senat ratifica la llei de bens abandonats. 27 Talat ordena la deportació de tots els armenis malalts, de totes les dones i de tots els nens encara a les seves localitats. 29 Hi ha 10.000 armenis deportats a Afion-Karahisar, 50.000 a Konia, 10.000 a Intili i 150.000 a Katma. 30 S’avalua en 250.000 els deportats de Yalova, Ankara i Kastoumi. Octubre 7 Segons Haigazn K. Kazarian14, en aquest moment hi ha un mínim de 800.000 armenis assassinats i de 360.000 deportats vius. 10 1.600 armenis deportats d’Edirne. 12 Prohibició que les dones armènies es casin amb turcs. 15 Final de la resistència a Urfa. 16 Matança de 20.00 armenis a Urfa i voltants. 25 Exclusió del siriacs jacobites de la deportació.

14 Chronology of the Armenian Genocide, a armenian-genocide.org.

249

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

28 80.000 deportats de Tràcia i de l’Anatòlia nord-occidental abandonen Kònia. Novembre A la fi de mes, segons l’ambaixada alemanya, han estat deportats (i assassinats) uns 30.000 armenis de Constantinoble. 12 Deportacions a Kaisaria (Cesarea). 13 20.000 armenis deportats presents a la província jordana d’Hawran. 18-18 desembre Viatge d’inspecció de Talat per Anatòlia. Desembre 4 Fins ara han estat deportats de Constantinoble 10.000 estudiants armenis. 12 A Tiflis hi ha uns 180.000 armenis otomans refugiats, en pèssimes condicions. 22 Ordre de no fer cap excepció en la deportació d’armenis. 29 Dels probablement 210.000 armenis que varen refugiar-se en territori rus, només en queden vius uns 173.000 (105.000 de Van, 48.000 de Bayacit i 20.000 de Mush). 1916 Gener Els turcs publiquen Vérité sur le mouvement révolutionnaire arménien et les mésures gouvernamentales. 5 Talat ordena la turquització de la toponímia fins aleshores en armeni, grec o búlgar. 6 Decret de l‘IAMM que entrega els béns dels armenis a musulmans. 8 Ordre de deportar els armenis que treballin en el ferrocarrils. 10 Nuri Bey, un dels principals encarregats de les deportacions cap al sud, des d’Alep diu que amb prou feines un 10% dels deportats són encara vius. 11 Ordre de prohibir els oficials estrangers de fotografiar armenis morts. 23-10 març Segons Kazarian, dels 486.000 armenis deportats, 364.500 foren assassinats. 29 Talat ordena que, tot just acabada l’obra, siguin deportats els armenis que treballen en la construcció de carreteres. Febrer Retirada dels Dardanels per part de l’Entente El govern britànic encarrega a James Bryce i Arnold Toynbee recollir tota mena de materials sobre el tema (que esdevindrà el Treatement of Armenians... del juliol del mateix any).

250

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

3 Segons lord Bryce, són vius uns 390.000 deportats armenis. 16 Caiguda d’Erzurum en mans russes. Març 1 Reixid és nomenat governador d’Ankara. Inici de la segona deportació armènia d’Edirne. 2 Caiguda de Bitlis en mans russes. 17 Inici de les matances dels deportats de Ras al-Ain Abril 10 Informe al ministre de l’Interior, segons el qual han mort el 75% dels armenis confinats a Deir ez-Zor. 14 Inici de les matances dels armenis deportats a Ras al-Ain (70.000 fins el 14 d’abril). 15 Caiguda de Trebisonda en mans dels russos. Arribada al riu Khabur (afluent de l’Èufrates, que pasa per Ras al-Ain) de 19.000 armenis deportats (dels que, en dies successius, seran morts 16.500). 20 Des d’Alep s’informa que la setmana anterior han mort, en la zona que es controla des d’aquesta capital, 95.000 deportats. Maig 2 Ordres de Talat per tal de resituar els kurds deportats i barrejar-los amb poblacions turques per “evitar que continuïn amb la seva vida tribal i amb la seva nacionalitat”. 16 Acords Sykes-Picot de repartiment de l’Imperi Otomà. Ordre de Talat a totes les províncies i districtes: ”Vist que establiments com ara factories i magatzems i tallers abandonats pels armenis ara estan desocupats, cal transferir-los a empreses musulmanes en circumstàncies favorables, de manera que cal donar facilitats i suport a aquesta causa. Cal atribuir-los a aspirants musulmans i donar-los-hi suport.” 20 Concreció de l’ordre del dia 2 per als kurds de Diyarbekir. Juliol 5-26 7.000 soldats armenis morts a la presó de Sivas. 6 Els russos ocupen Bayburt i Erzinjan (província d’Erzurum). 23 Assassinat de tots els capellans armenis d’Hawran. Els metges armenis de Sivas que es neguen a convertir-se a l’islam són assassinats.

251

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Agost 1-19 Abolició del millet i del patriarcat armeni per part de Talat. 8 Recuperació de Bitlis. Tardor Greus epidèmies i escassetats. Setembre 3 Ordre de l’AMMU d’”assignar als refugiats turcs de Van i Bitlis les cases abandonades de Diyarbekir”. 5 Ordre de donar noms turcs als orfes armenis encara vius. 7 Fins ara han estat morts uns 260.000 armenis al districte de Deir ez-Zor. 23 Demanda de Talat de fer un cens de siriacs i prohibició que circulin pel país. Octubre 3 El comte Wolff-Metternich, ambaixador alemany a Constantinoble, és destituït, a petició d’Enver, per les seves protestes davant les matances d’armenis. 4 Wilhelm Radowitz, ambaixador alemany interí, comunica al canceller alemany que dels dos milions d’armenis que vivien a l’Imperi Otomà el 1914, 1.175.000 són morts i 325.000 viuen deportats. No especifica el què del mig milió restant. 5 Confiscació (llei provisional) de tots els béns immobles armenis. 14 l’AMMU ordena que les tribus kurdes de Diyarbekir siguin traslladades a l’Anatòlia Central. c.- El final de la guerra 1917 Febrer Revolució liberal a Rússia 4 Talat és nomenat Gran Visir, en substitució de Said Halim. 15 Discurs de Talat al parlament propugnant una política de “civilització i modernitat”, de “reforma i innovació”. Març 4 Abdicació del tsar Nicolau II. 11 Ocupació de Bagdad per l’Entente. 20

252

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Al districte d’Alep hi ha 45.000 deportats armenis, la majoria nens orfes i unes 10.000 dones. 23 Al districte de Damasc hi ha uns 60.000 deportats armenis (10.00 a la capital, 30.000 entre Homs i Hama), dels que només un 10% estan en condicions de treballar (la resta son vells, malalts o nens). Abril 20 l’Imperi Otomà trenca relacions amb EUA. Juliol 15 Ordre de deportar 40.000 kurds de Diyarbekir i altres 40.000 de Mardin a Konia. Tardor Gran escassetat i fam a nivell nacional. Octubre Rússia abandona la guerra després de la revolució bolxevic. 17 Ordre de deportar 15.000 kurds a Kònia. Novembre 27 El president d’EUA demana a Henry Morgenthau que escrigui un llibre sobre la seva experiència a l’Imperi Otomà. Desembre 9 L’Entente ocupa Jerusalem. 1918 Febrer República de Transcaucàsia (Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan). Març 3 Per la pau de Brest-Litovsk, Rússia restableix les fronteres del 1914. 12 Kazarian assegura que aquest dia Enver ordenà matar en 48 hores tot armeni major de 5 anys. Recuperació otomana d’Erzurum. Abril 3 Ordre de Talat a totes les províncies: “Es demana amb especial importància que es prepari una detallada relació [...] dels noms i les dates i la forma de conversió i els noms dels membres de la família i les relacions familiars envers el cap de família dels armenis

253

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

convertits a la província/districte i quina mena de treball estan fent i la seva condició i moviments abans i després de la conversió i com se’ls coneix a la localitat”. 5 Recuperació de Van pels otomans. 13 Recuperació de Kars pels otomans. 28 Reconeixement otomà de la República de Transcaucàsia. Maig 28 República d’Armènia, separada de Transcaucàsia. Juny 4 Reconeixement otomà de la república d’Armènia. 24 Assassinat de 2 000 armenis a Kara-Kilise. 28 Mort del sultà Mehmet V i pujada al tron de Mehmet VI. Setembre 15-17 30.000 armenis morts a Bakú per ordre del germà (Nuri) i l’oncle (Halil) d’Enver paixà. Octubre 1 Presa de Damasc per l’Entente 8 Presa de Beirut per l’Entente. Dimissió del govern de Talat Paixà. 26 Presa d’Alep per l’Entente: alliberen els 125.000 armenis deportats que queden a la zona. 29 Una reunió del CC del CUP decideix reorganitzar el partit sota el nom de Tejeddut Firkasi (TF, Partit de la Regeneració). 30 Armistici de Mudros, que preveu, entre moltes altres coses, la fi de la deportació i el retorn dels armenis a les seves llars. Novembre 1 Fugida dels caps otomans del CUP i del govern, protegits pels alemanys. 4 El nou TF avisa les organitzacions locals i regionals del CUP que passin a la clandestinitat i es reconstrueixin com a branques del TF. III.- Les seqüeles Desembre

254

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Creació dels tribunals turcs per a jutjar crims de guerra 1919 Producció del film nordamericà Auction of Soul, d’Oscar Apfel, a partir de les memòries de la noia armènia deportada Aurora Mardiganian15. Gener 18 Inici de la Conferència de París. Es forma una Comissió sobre les responsabilitats de guerra. Ahmet Izzet, nou ministre de l’Interior, inicia les ordres per al restabliment dels drets dels armenis: problema dels orfes i dels passats a famílies musulmanes, retorn de béns mobles i immobles, etc. Febrer 5 Establiment a Constantinoble d’un “Tribunal Militar Extraordinari” per a jutjar els crims de guerra. 6 Suïcidi de Mehmet Reixid. Febrer-Abril 5-8 Procés de Yozgat que jutja crims de guerra Març-Maig 26-20 Procés de Trebisonda que jutja crims de guerra Abril Desembarcament de tropes italianes a Antalya i gregues a Esmirna. Inici de la guerra greco-turca. 10 Execució de Mehmed Kemal, kaimakan de Boghaziyan, i gran manifestació nacionalista turca en els seus funerals (dia 11), en considerar-lo un màrtir nacional. Encara avui es commemora públicament la seva mort i se li dediquen places, carrers, instituts, etc. Abril-Juliol 28-5 Procés de Constantinoble que jutja crims de guerra. Són condemnats a mort in absentia els paixàs del triunvirat Talat-Enver-Cemal i Nazim Bey (membre del CC del CUP i un dels seus ideòlegs). Maig Trasllat a Malta del 150 presoners detinguts a la presó de Constantinoble. 8 Requisa de 180.000 lliures otomanes al TF. 15 Sobre el cinema que tracta del genocidi armeni vaig preparar un treball pel Congreso Internacional sobre Historia y Cine celebrat a la Universidad Carlos III de Madrid el setembre del 2007, que, ampliat, també vaig exposar a Lisboa a la trobada anual del FIMAM (Foro de investigadores sobre el Mundo arabomusulmán), celebrada el febrer del 2008. Els textos haurien d’aparèixer a les actes respectives.

255

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

19 Manifestació d’unes 100.000 persones a Constantinoble contra la presència grega a Esmirna. Desembarcament de Mustafà Kemal a Samsun i inici del procés de creació de l’estat turc. Juny 22 Kemal, des d’Amasia, reclama desobediència al govern de Constantinoble. Juliol 23-7 agost Congrés nacionalista turc de Erzerum. Agost 28 Presentació del King-Crane Commission Report Setembre 4-11 Congrés nacionalista turc d’Sivas. Tardor Organització per part de la Federació Revolucionària Armènia (amb ajut britànic i rus) de l’Operació Nèmesi, per tal d’assassinar els principals responsables del genocidi (sembla que la “llista negra” contenia uns 200 noms, encapçalats pel Ministre de l’Interior i Gran Visir, Talat). Desembre Acord secret de Sivas entre Mustafà Kemal i François-George Picot que retorna Cilícia a l’Imperi Otomà. 1920 Gener 12 Congrès nacionalista d’Ankara 13 Bahaettin Sakir Bey és condemanat a mort in absentia en el procès de Kharput. 19 L’Entente reconeix formalment la independència d’Armènia. 28 “Pacte nacional” turc, que reclama les fronteres anteriors a l’armistici. Febrer 5 Assassinat de 10.000 armenis a Marash. 9 Darrera sessió del “Tribunal Militar Extraordinari”.

256

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Abril 22 Reconeixement de la República d’Armènia per EUA. 23 Creació formal del parlament kemalista. 29 Llei (del parlament nacionalista d’Ankara) que declara invàlids els judicis per crims de guerra. Juny 1 EUA , amb el vot del Senat, rebutja convertir-se en mandatari d’un estat armeni tutelat per la Societat de Nacions, malgrat la voluntat positiva del president Wilson. L’any anterior una expedició militar, dirigida per general James G. Arbordhavia recorregut la zona: el resultat fou un memoràndum favorable al mandat nordamericà (Conditions in the Near East), acompanyat d’un reportatge cinematogràfic. Agost 10 Tractat de Sèvres: s’estipula la creació d’una Armènia independient, d’un Kurdistà autònom i la presència grega a Tràcia i l’Egeu. Inici de la guerra greco-turca. Setembre-Novembre Guerra armeno-turca, que acaba amb... Desembre 2 ...el tractat d’Alexandropol. Dimissió del govern armeni. Novembre-Desembre Guerra civil armènia. Incorporació d’Armènia a la Rússia soviètica. 1921 Gener 13 Es dissolen els tribunals militars turcs per crims de guerra. 20 Els nacionalistes turcs reclamen la inclusió d’Armènia, Esmirna i Tràcia al seu territori. Març Tractat d’amistat turcosoviètic. 15 Mort a Berlín de Talat, obra de Soghomon Tehklirian, primer acte de l’Operació Nèmesi. Març-Juliol Momentània reconstrucció antibolxevic de la república d’Armènia.

257

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Juny 2 Soghomon Tahklirian és declarat no culpable. Setembre Constitució d’una República Socialista Soviètica Armènia (RSSA), unida a Rúsia per un tractat econòmic i militar. Octubre 21 Tractat de Kars: cessió de terreny a Turquia. Desembre 6 Assassinat a Roma de l’ex-gran visir Said Halim. 1922 Febrer La RSSA és englobada en una Unió Federativa de Transcaucàsia. Abril 17 Assassinat a Berlín de Behaeddin Sakir. Juny Ziya Gökalp publica en el seu diari Küçük Mecmua un llarg raport sobre els kurds. Juliol 25 Assassinat a Tiflis de Cemal Paixà. Agost 4 Enver Paixà és mort en una topada amb tropes russes a Avi-i Derya , poblet proper a Dushambe, actual capìtal del Tadjikistan. Setembre 13 Reconquesta turca i incendi d’Esmirna. Final de la guerra greco-turca. Desembre La RSSA entra en una República Socialista Soviètica Federativa de Transcaucàsia, que formarà la URSS, amb Rússia, Ucraïna i Bielorússia. 1923 Juliol 24

258

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Tractat de Lausana: no hi ha menció del tema armeni. Reconeixement internacional de les noves fronteres del que serà la nova República Turca Octubre 29 Proclamació de la República de Turquia, amb Mustafà Kemal Atatürk com a president.

259

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ANNEXOS (MAPES) 1.

http://www.atlas-historique.net/cartographie71914-1915/grand_form

2.

Map of the Armenian genocide- Southeast, Armenian National Institute

260

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

3.

4.

261

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

5.

262

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

6.

http://www.atlas-historique.net/cartographie/1914-1945/grand_form

7.

263

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

8.

9.

264

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

10.

11.

Imaghe from Historical Atlas by Robert H. Hewsen. http://www.pres.uchicago.edu/Images/Chicago/hewsen224.html

265

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

12.

Le peuple arménien à la vielle du génocide (1915)

Atlas Historique de l’Arménie, Claude Mutafian et Éric Van lauwe, Collection Atlas, Editions Autrement, Paris, 2001.

266

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet i Burunat

El genocidi dels Armenis 1915 http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

Bibliografia sumària

AADD, armenian.genocide.org, web del nordamericà Armenian National Institute, Washington, 1998-2007.

AADD, Controversy and Debate, núm. esp. d’Armenian Weekly, 24 abril 2007. A la xarxa.

Akçam, Taner, Nazionalismo turco e genocidio armeno, Milano, Guerini e Associati, 2006.

A Shameful Act. The Armenian Genocide and the Question of Turkish Responsibility, Nova York, Metropolitan Books, 2006

Balakian, Peter, Le Tigre en flammes. Le génocide arménien et la réponse de l’Amérique et de l’Occident, París, Phébus, 2005.

Bloxham, Donald, The great game of genocide. Imperialism, nationalism and the destruction of ottoman armenians, Oxford, OUP, 2005.

Dadrian, Vahakn N., The history of the armenian genocide, Nova York/Oxford, Berghahn Books, 1997.

Fisk, Robert, “El primer holocaust”, a La Gran guerra per la civilització, Barcelona, RBA/La Magrana, 2006.

Flores, Marcello, Il genocidio degli armeni, Bolònia, Il Mulino, 2006.

Hovannisian, Richard G., The armenian genocide, Londres, MacMillan, 1992.

Kevorkian, Raymond, Le génocide des armeniens, París, Odile Jacob, 2006.

Miller, Donald Earl; i Touryan Miller, Lorna (eds.), Survivors. An oral history of armenian genocide, Berkeley, University of California Press, 1993.

Tahta, Haig, April 1915, Flemington (NJ), Whitehurst & Clark, 2006.

Ternon, Yves, Les arméniens. Histoire d’un génocide, París, Seuil, 1996.

Üngör, Ugur Ü, “A Reign of Terror”. CUP Rule in Diyarbekir Province, 1913-1923, Amsterdam, Universitat, 2005. A la xarxa.

267

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): Volumen, distribución territorial y composición social

José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona)

Resumen / Resum / Abstract El PSUC fue un partido integrado, de forma mayoritaria, por trabajadores, con una presencia

importante de campesinos y significativa de empleados. Su implantación territorial en Cataluña confirma asimismo ese perfil social. Los datos concretos desmienten las suposiciones, frecuentes pero no demostradas, que identificaban al partido unificado como una formación vinculada a las clases medias y defensora de sus intereses.

El PSUC va ser un partit integrat, principalment, per treballadors, amb una presència important de camperols i significativa d'assalariats. La seva implantació territorial a Catalunya confirma aquest perfil social. Les dades concretes desmenteixen les suposicions, freqüents però no demostrades, que identificaven el partit unificat amb una formació vinculada a les classes mitges i defensora dels seus interessos.

The PSUC (Unified Socialist Party of Catalonia) was constituted mainly by workers, with an important and meaningful presence of peasants and white-collar workers. Likewise its territorial implantation in Catalonia confirms this social profile. The facts deny the frequent suppositions, never demonstrated, which identified the unified party with a formation linked to the middle classes and a defender of its interests.

Palabras clave / Paraules clau / Key Words Comunismo, Cataluña, Guerra Civil Española, Movimiento obrero. Comunisme,

Catalunya, Guerra Civil Espanyola, Moviment obrer.

Communism, Catalonian, Spanish Civil War, Labour movement.

Uno de los tópicos que entorpecen la comprensión de la guerra civil y abona interpretaciones sesgadas, marcadas por posiciones apriorísticas con fundamento en determinados discursos políticos, pero no en la investigación histórica, es el que presenta al PSU de Catalunya como una organización con escasa militancia efectiva dominada por elementos de clases medias, muy lejos del carácter proletario de la CNT o del POUM lo que, además, supuestamente explicaría su comportamiento, “traicionando” una determinada revolución. Vaya por delante que, en mi opinión, el PSUC defendía un proyecto frentepopulista y desde esa perspectiva tenía una concepción determinada de la revolución, que partía de la defensa de la república como prioridad, de la plena asunción de la defensa de la democracia, ante el abandono que de ella había hecho buena parte de la burguesía –atraída por el fascismo, o cuando menos por las soluciones autoritarias-, para configurar la alianza social que iba a hacer posible el avance hacia el socialismo. El Frente Popular no era la revolución, pero tampoco era la negación de la revolución; era, en el contexto de la España de 1936, la defensa de un programa de reformas que podía acabar desembocando en una transformación revolucionaria de la sociedad. No es preciso recurrir a explicaciones “sociologistas” gratuitas para presentar el comportamiento político del PSUC. Éste no supuso ninguna “traición”, no tenía ninguna lógica de “contrarrevolución”; tenía su propia lógica positiva. Otra cosa es que no se compartiera entonces o no se quiera ver hoy todavía desde determinada historiografía militante o desde unos medios de comunicación de masas lamentablemente muy vulnerables a los

268

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

tópicos y harto obedientes a lo políticamente correcto en cada momento1. Sin aportar argumentos basados en datos, se insiste en deformar el peso militante y la imagen social del PSUC convirtiendo en supuesta verdad histórica lo que no es más que una falacia retórica destinada al debate político. El objeto del presente artículo es plantear, con datos y no con supuestos, la cuestión de la militancia del PSUC, su volumen, su implantación en el territorio y su composición social. No pretendo tener la última palabra, pero si que espero que a los datos que aporto se responda con datos y así podremos contrastar las diferencias de una manera racional.

1. ¿Cuántos fueron?

Sobre el volumen inicial del nuevo partido, las primeras estimaciones con que pudo trabajar la historiografía catalana fueron las de la Ponamariova, que en su estudio sobre la formación del PSUC, publicado en ruso en 1963 y en catalán en 19662, le atribuyó en números redondos 6.000 militantes, mediante la operación de sumar la afiliación previa de las cuatro organizaciones que los constituyeron: 2.000 de la Unió Socialista de Catalunya, 2.000 del Partit Comunista de Catalunya, 1.500 de la Federación Socialista Catalana (PSOE) y 500 del Partit Català Proletari. Veinticinco años más tarde la tesis de licenciatura de Josep Puigsech, publicada en 20013, insistió en esa cifra global, apoyándose en el informe de Joan Comorera a la Internacional Comunista del 20 de febrero de 1938. Entre ambas fechas mi primer estudio sobre el PSUC4 había corregido al alza esa cifra, aduciendo que Ponamariova había infravalorado la afiliación a la Unió Socialista de Catalunya y propuse una cifra inicial de 7.000 militantes; por su parte Ricard Alcaraz5 elevó aún más la afiliación de la USC, hasta 4.500, y por tanto la cifra final a los 8.500. Tanto Alcaraz como yo mismo aceptábamos - por no poder replicarla - la estimación de Ponamariova, disintiendo únicamente por lo que se refería a la subvaloración de la Unió Socialista; he de confesar que yo veía entonces en ello una motivación política y no historiográfica: rebajar el papel de la Unió, y por tanto el peso de Comorera, y equilibrarlo con el Partit Comunista de Catalunya – la organización regional del PCE – lo que me parecía, y lo mantengo, una pequeña falsificación.

En la última edición de su obra Burnett Bolloten6 - referente de una parte importante de la literatura de la guerra civil y en particular de la que se centra en considerar como la cuestión clave el papel absolutamente negativo del PCE y del PSUC y de la URSS en el desarrollo del conflicto - sostuvo, por el contrario, que la suma de las cuatro organizaciones no habría superado los 2.500 afiliados, basándose en una entrevista con Miquel Serra Pàmies y “otras fuentes” – que no concreta –, aunque citando asimismo una estimación de Miquel Valdés, recogida por el “Daily Worker” en diciembre de 1936, 3.000, y del dirigente del PCE, Cabo Giorla enjulio de 1937, 5.000. Bolloten, por cierto, no citaba ni la estimación de Ponamariova ni la corrección que yo había hecho con respecto a las cifras de la Unió Socialista. Pero es que su objetivo era

1 Planteé ya la cuestión en mi ponencia sobre el PSUC durante la guerra civil en el Primer Congreso de Historia del PSUC, Barcelona octubre de 2006, y la cuestión ha sido ampliamente tratada por Ferran Gallego, Barcelona, mayo 1937 Debate, Madrid, 2007. 2 Ponamariova, L.V., La formació del PSU de Catalunya, Edicions Treball, México 1966, pág. 61. 3 Puigsech, J. Nosaltres els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la Guerra civil, Eumo Editorial, Vic, 2001. pág. 135. 4 Martín Ramos, J.L., Els origens del PSUC, 1931-1936. Curial, Barcelona, 1977. pág. 233. 5 Ricard Alcaraz, La Unió Socialista de Catalunya, La Magrana, Barcelona, 1987 6 Bolloten, B. La guerra civil española: revolución y contrarrevolución, Alianza Editorial, Madrid, 1989, pág. 611

269

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

subrayar que el PSUC inicialmente no era más que “un pequeño partido”, minimizar al máximo su punto de partida y establecer ya de entrada una comparación negativa con el POUM, al que valoraba de manera muy distinta; así afirmó “aunque en comparación con los anarcosindicalistas su fuerza era reducida y su estructura organizativa fuera de Cataluña era mínima, en esa región había que contar con ellos”7, a pesar de que la afiliación total reconocida era para él la que habría hecho pública Nin, 6.000 afiliados.

Un debate sobre quien tiene razón en estas estimaciones iniciales puede caer fácilmente en el ridículo. Las cifras que estamos considerando son, en cualquier caso –en todos–, reducidas y más que la exactitud aritmética interesa el dibujo general. Antes de la fundación del PSUC, desde los primeros años de la República en Cataluña sólo había dos formaciones “marxistas” con un cierto peso, con las que –sin magnificarlas– había que contar: la Unió Socialista de Catalunya, que con su alianza con Esquerra Republicana había accedido al Govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya y a las Cortes Españolas –siempre con una representación minoritaria– y el Bloc Obrer i Camperol, con una cierta incidencia sindical en la CNT, suficiente para incomodar al proyecto exclusivista de la FAI, ante lo cual los sindicatos influidos por el Bloc habían sido expulsados de la CNT y se habían agrupado en una Federación Obrera de Unidad Sindical. Más allá de esas dos organizaciones, el resto tenía una incidencia política o sindical mucho menor. La Federación Socialista Catalana padecía el doble problema de los enfrentamientos internos –divisiones en el seno de la organización de Barcelona, primero; enfrentamiento entre prietistas y caballeristas a partir de 1935– y de la recurrente crisis de la UGT catalana, que aunque crecía en efectivos no llegaba a estabilizarse. El Partit Català Proletari estaba circunscrito al ámbito de la dependencia mercantil, lo que era su fuerza y su debilidad, y había perdido en octubre de 1934 a su líder y factótum absoluto, Jaume Compte. La organización regional del PCE, muy tocada desde 1931 por la disidencia de Maurín, apenas había empezado a crecer, limitadamente, en 1936, aunque su tendencia era al alza –en un proceso paralelo al del PCE– y la Izquierda Comunista de Nin era lo que eufemísticamente se denominaba una “organización de cuadros” para dar una imagen en positivo de su muy escasa militancia. La suma de todos ellos, además separados en dos grupos rivales el POUM –constituido a finales de 1935 por la fusión del Bloc Obrer i Camperol y de la Izquierda Comunista, ambas organizaciones disidentes del comunismo oficial- y el PSUC –que lo fue pocos días después de la sublevación militar y fascista de julio de 1936, integrando organizaciones comunistas y socialistas, aunque el proceso de unificación se había iniciado el verano anterior- no podía dar para gran cosa en términos de afiliación. Lo importante no era lo que sumaban sino en lo que se constituyeron.

Volviendo al PSUC, creo que ha de rechazarse la infravaloración que Bolloten hace de las organizaciones que lo constituyeron, pero podría ser que en el momento inicial de la formación del nuevo partido, en julio-agosto, la inclusión efectiva de los militantes de las antiguas organizaciones en la nueva fuera bastante incompleta, lo que explicaría las cifras que dio Valdés. Podían haber sumado, como hipótesis, entre 6.000 y 8.000, pero no todos los que estaban afiliados a la USC, la FSC, el PCC y el PCP ingresaron de manera efectiva en la nueva formación. De entrada, no se integró una parte de la militancia de la Federación Socialista Catalana, muy probablemente la que se había decantado por Prieto en el debate interno desarrollado entre 1935 y 1936 (entre ellos desde luego el diputado por Tarragona, Amós Ruiz Lecina) y también cuadros importantes como Zaragoza, de la ciudad de Tarragona; pero es imposible cuantificar ese 7 Ibidem, pág. 621

270

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

rechazo a la integración que, de todas maneras, fue minoritario: salvo los dos casos citados, al PSUC se incorporó la mayoría de la vieja guardia de la Federación, Recasens i Mercader, Martínez Cuenca – que ya figuraban desde 1933 en la Unió Socialista -, Pla y Armengol, y de la nueva promoción “ugetista”, que dominaba la regional catalana del PSOE, Rafael Vidiella, Desiderio Trilles, Vilá Cuenca… Por el contrario, no parece que hubiera una resistencia destacable en el seno de la Unió Socialista, salvo determinadas situaciones locales; incluso elementos opuestos a la radicalización del partido en 1934, y hasta entonces claramente antagónicos con el comunismo, como Serra i Moret, se integraron en la nueva organización sin problemas y desempeñaron cargos institucionales importantes representando al PSUC.

Por otra parte, el proceso de unificación de las respectivas bases militantes y de construcción de una nueva estructura organizativa se tomó su tiempo, afectado además por la situación extraordinaria que se vivía. Hasta primeros de agosto no se constituyó el Comité local de Barcelona8, instando de inmediato a los comités de unidad de barriada a convertirse en comités de distrito y a “normalitzar les activitats diàries del Partit agrupant els companys en cel.lules de taller o d’empresa. Els altres companys seran agrupats en cèl·lules d’indústria i cèl·lules d’Ateneu, centres, biblioteques, etc” Una normalización que no fue tan inmediata, ya que una semana más tarde todavía se reclamaba que se hiciera la unificación allí donde todavía no se había hecho9. A mediados de agosto en muchas localidades catalanas se mantenían las denominaciones de las organizaciones anteriores: en dos informes firmados por Joan Valldeperas, uno dirigido al Comité ejecutivo del PSUC y el otro – firmado conjuntamente con el cenetista Jiménez – al Comité de Milicias Antifascistas10, se consignaba que la organización local del PSOE estaba presente en los Comité Antifascistas de Granollers y de Sant Celoni; la de la Unió Socialista de Catalunya en los de Tordera y Santa Coloma de Farners; la del Partit Comunista de Catalunya en los de Calella, La Bisbal, Girona y Sant Feliu de Guíxols; y el PSUC como tal sólo aparecía en los de Banyoles , Figueres y Roses. Por otra parte, en Badalona había una representación del Partido Socialista Obrero y otra del Partido Comunista. Sobre la situación de Girona, Valldeperas en su informe al PSUC se lamentaba de que “la unificació moralment no l’he vista enlloc; crec que hi ha un membre responsable de la UGT que ha sigut un entrebanc d’importància”. La fusión de las organizaciones locales del Partit Comunista de Catalunya y del PSOE de Súria no se produjo hasta mediados de septiembre11. Más tardó en Reus, donde la representación en el Comité Antifascista local fue la de las tres organizaciones por separado – PSOE, USC y PCC, no había organización “nacional-proletaria” – y hasta que tuvo que aplicarse, en octubre de 1936, el decreto de constitución de los nuevos ayuntamientos, no se produjo la fusión de todas ellas en una organización local del PSUC, que era a lo que obligaba dicho decreto12. Podría seguir aún la lista, pero no creo que sea necesario.

No debió haber resistencias generales, ni mucho menos, pero tampoco facilidades generales entre la militancia de las cuatro organizaciones fundadoras. Por otra parte, el nuevo partido se convirtió también en un polo de atracción, si bien

8 Treball, 4 -VIII-1936. 9 Treball, 11 -VIII-1936 “Vida de partit”. 10 Archivo de la Guerra Civil – AHN, Salamanca, Barcelona-Político-social, legajo 921 (en trámite de traslado al Arxiu Nacional de Catalunya) , ambos documentos con el título “Informe” están fechados respectivamente el 12 y el 13 de agosto, este último el dirigido al PSUC. 11 Treball, 15-IX-1936. 12 Véase la Tesis doctoral no publicada de Josep Antoni Pozo, El poder eveolucionari a Catalunya durant els messos dejuliol a octubre de 1936. Crisi i recomposició de l’estat, Universitat Autònoma de Barcelona.

271

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

minoritario, para militantes de otras organizaciones, en particular de Esquerra Republicana de Catalunya y de Estat Català, aunque tampoco en estos casos pueda cuantificarse el cambio de militancia, sino sólo señalar ejemplos concretos, como los citados por Treball , que no debieron ser los únicos: un grupo de las Joventuts de Estat Català, del Ateneu Nacionalista d’Esquerra del Poble Nou, de las Joventuts d’Esquerra-Estat Català del Ateneu Nacionalista d’ Esquerra13 . Tampoco es posible establecer cuantos fueron en este primer momento, pero de cualquier manera no debieron modificar sustancialmente la modesta suma de los primeros momentos.

El grueso de la afiliación del PSU durante la guerra fue militancia nueva y en su mayor parte no había pertenecido a ninguna organización política anterior, como se verá con más detalle. Militancia nueva resultado de una voluntad de proselitismo –que, de manera general, distinguió al PSUC y al PCE del PSOE durante la guerra-, traducido, entre otras actividades, por una campaña de propaganda, de mítines organizada por el propio comité ejecutivo que se impulsó con intensidad a partir de la segunda mitad del mes de agosto. Después del fallido gobierno de coalición con ERC –el primer gobierno Casanova– a comienzos de agosto, esa campaña aparece como principal respuesta al revés que supuso su rápida caída y la primera batalla política general del nuevo partido. La inauguró el mitin de Comorera en el Olimpia del 16 de agosto14. En noviembre el Secretariado de Agitación y Propaganda contabilizaba 300 mítines en 137 localidades de Catalunya, la mayoría conjuntamente con UGT y también algunos con la Joventut Socialista Unificada de Catalunya15. Hasta el 31 de diciembre Trebal l registró la convocatoria de más de 350 mítines realizados en más de 230 poblaciones catalanas. La organización fundadora que mayor implantación territorial había tenido en Cataluña era la Unió Socialista, pero solo había tenido presencia en una sesentena de localidades. La política desarrollada por el PSUC y ese esfuerzo propagandístico tuvieron sus réditos con una importante afluencia de militante en los primeros meses de existencia del partido.

Las cifras que el PSUC hizo públicas – como una manifestación más de su acción de propaganda – situó en 60.000 el total de afiliados enjulio de 1937 y en 90.000 al acabar la guerra en Cataluña, a comienzos de 1939. Las cifras no son exactas, aunque, a pesar de una cierta exageración, reconocen un hecho significativo que si parece corresponderse con la realidad: que el salto se dio en los primeros meses, en tanto que en 1938 el crecimiento se ralentizó de manera apreciable. Josep Puigsech16 empezó a matizar esa evaluación a partir de los fondos que consultó en el archivo de la Internacional Comunista, en particular el Informe de Miquel Valdés al Comité central del PSUC (de fecha de entrada 16 de enero de 1938) y el Informe de Comorera al Ejecutivo de la Internacional Comunista (del 20 de febrero de 1938). Según cada uno de ellos, el PSUC tenía en julio de 1937 40.476 militantes en la retaguardia (Valdés) y, a comienzos de 1938, 54.429 en total (sumando la información de Valdés sobre la retaguardia – 42.529 - y la de Comorera sobre el frente – unos 11.900). Con buen sentido, Puigsech rechazaba también los 90.000 para el final de la guerra y, a falta de más documentación, proyectaba el crecimiento máximo que podría haberse producido entre julio de 1937 y enero de 1938 en la retaguardia - que él consideraba de 5.000 –, para concluir que cuando más el partido habría sumado unos 69.000 militantes, en una estimación que él

13 Treball 4 y 12 de agosto 1936 14 Treball 18-VIII-1936 15 Informe del Secretariat d’Agitació i Propaganda”, 20-XI-1936, CEHI-Universitat de Barcelona, Pavelló de la República. 16 Op.cit. pa. 135 y ss.

272

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

mismo reconoce al alza.

Los fondos de Cataluña del Archivo del Partido Comunista de España me permiten completar la evaluación de Puigsech, ratificándola en general, aunque precisando más el periodo final de la guerra. Dicha documentación, en este caso microfilm17 de un original que he de suponer debía hallarse también en algún archivo ruso y que pudo ser copiada por la Comisión de historia del Comité central del PCE en los años sesenta –de ahí que se encuentre en su archivo–, aporta una valiosa información no sólo sobre el contingente del PSUC, sino sobre su distribución territorial y su composición social, así como datos cuando menos interesantes sobre la afiliación de otras organizaciones políticas y sindicales. De acuerdo con ella, el PSUC tenía en el primer trimestre de 1937, por tanto a finales de marzo: 27.374 militantes, sin contar ni con la organización de Barcelona, ni con los que estuvieran en “el Ejército y fuerzas armadas”18. En septiembre, la cifra se había elevado a 29.02919. En ese período la cota máxima de afiliación de Barcelona apenas habría rebasado los 5.000 militantes. Por otra parte cabe considerar que la mayor parte de los militantes integrados en el Ejército pertenecían a la División Karl Marx, la controlada por el PSUC, que contaba por esas fechas con unos 8.000 efectivos 20; obviamente no todos ellos eran miembros del PSUC, pero sí una buena parte, habida cuenta del carácter aún miliciano de la División. Teniendo en cuenta todo ello el total de miembros del PSUC en la primavera de 1937 se situaba en torno a los 40.000, quizás más ligeramente por debajo que por encima de esa cifra21. La siguiente serie de datos que ofrece la documentación disponible en el Archivo del PCE se refiere a diciembre de 1937. Por primera vez se dan datos de la organización de Barcelona que se había incrementado en 2.069 militantes entre el 31 de julio y el 1 de enero de 1938, alcanzando en esa fecha los 7.210. Por otra parte, el recuento del resto de Cataluña, por comarcas, da un total de 27.991, una cifra ligeramente inferior a la de septiembre -algo menos de mil-, lo que podría explicarse por la progresiva marcha al frente de afiliados afectados por la incorporación a las levas. Comorera en su informe de febrero de 1938 dio la cifra de 11.900 militantes del PSUC en el ejército, por lo que la suma total, a comienzos de ese año sería de unos 47.000.

En el siguiente medio año la organización de Barcelona siguió creciendo hasta los 9.318 militantes, como se informa en un nuevo estadillo correspondiente a agosto de 1938. Por el contrario, la del resto de Cataluña se redujo a 18.436, a pesar de que en aquel año se habían producido 2.222 ingresos -1.333 en el primer trimestre y 889 en el segundo-; en dicho estadillo se consignó, por primera y única vez en el documento microfilmado, que habían otros 6.309 militantes en comarcas “sense un control efectiu”, sin aclarar si eso podía deberse a los efectos de la ocupación franquista de Lleida. La cifra del ejército ascendió ya a 21.721 y se dio por primera y única vez también la de “fuerzas armadas” que era de 1.379. La suma total, no teniendo en cuenta la de militantes no controlados, era de casi 51.000. No hay más datos sobre la afiliación de “comarcas”,

17 Archivo del PCE (Universidad Complutense, Madrid), Fondos de Cataluña, Film XVII, Apartado 216, “Estadísticas del PSUC” 18 Esa es la identificación que hace el documento. Es de suponer que las “fuerzas armadas” se refieren a Carabineros, Guardia Nacional Republicana y probablemente también Guardia de Seguridad y Asalto 19 Si no hago constar otra referencia todos los datos corresponden, en adelante, al microfilm del Archivo del PCE que se indica en la nota anterior y que citaré, de manera abreviada como “Estadísticas del PSUC” 20 Informe de “Cid”, agente del GRU, servicio de inteligencia militar soviético, de abril de 1937, reproducido R.Radosh, M.R. Habeck y G.Sevostianov (eds), España traicionada. Stalin y la guerra civil . Barcelona, Planeta, 2002. 21 Esa cifra era el total, y no los algo más de 40.000 sólo para la retaguardia que, según Puigsech,Valdés había citado en su informe de gener de 1938.

273

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

ni sobre el total en el ejército y en fuerzas armadas en lo que resta del período de la guerra civil. Sólo se proporcionan datos de Barcelona, donde el 31 de octubre de 1938 se habían renovado 12.547 carnets, exceptuando los de personal militar. Resulta problemático con solo esos datos extrapolar una cifra global. El aumento de la militancia registrada en Barcelona -3.309 más que tres meses antes- supone un incremento claro con respecto a los ritmos de crecimiento anterior: sobre la base de los más o menos 5.000 afiliados en julio de 1937 se habían producido unas 2.00 altas de agosto a diciembre de 1937. Pero entre enero y junio de 1938 se registraron ya 2.681 ingresos y sólo en el mes de julio siguiente se produjeron 1.140 altas. Podrían haberse sumado factores extraordinarios, como el de una concentración en Barcelona, como refugio, de militantes de otras comarcas, de las caídas o amenazadas de caer en poder del ejército rebelde, pero no podemos pasar de la especulación22. Por otra parte, ese incremento de la afiliación en Barcelona contrasta con el descenso del ritmo de nuevos ingresos en “comarcas” en las que entre enero y junio de 1937 sólo se produjeron 2.222 altas: 1.333 en el primer trimestre y 889, una cifra notoriamente inferior, en el segundo.

Mi hipótesis es que en 1938 se produjo un retroceso de la afiliación en comarcas, como resultado del descenso del ritmo de nuevos ingresos y del impacto de las movilizaciones para el ejército, mientras que en Barcelona se mantuvo un ritmo de crecimiento mayor, como consecuencia de aquel posible efecto refugio. ¿Se compensaron entre sí ambos movimientos? Es posible que hasta cierto punto, teniendo en cuenta que en julio de 1938 la organización de militantes civiles de Barcelona significaba ya la mitad de la de comarcas. Si se hubieran mantenido los ritmos de crecimiento respectivos en los últimos meses de la guerra civil –lo que es bastante suponer– la organización de Barcelona podría haber tenido un máximo de 16.000 afiliados y la del resto de Catalunya no habrían llegado a 20.000. El total de afiliados “en retaguardia” no habría pasado de esos 36.000; más bien serían menos. ¿Cuántos estarían en el ejército y en el resto de fuerzas armadas? De acuerdo con el estadillo de la militancia con fecha del 9 de agosto de 193823, en el ejército estaban destinados ya el 43 % de los miembros del PSUC; otro informe, relativo a la ciudad de Barcelona daba un 46 % de militantes en el frente. Mi conclusión es que el total de militantes podía estar alrededor de los sesenta mil, o algo más, pero seguramente no más de sesenta y tres mil. En resumen, lejos de las cifras que públicamente se dieron, a efectos de propaganda -de 60.000 militantes en julio de 1937 y 90.000 al final de la guerra-, el PSUC, de acuerdo con los datos de la propia organización, debió tener 40.000 militantes enjulio de 1937, 47.000 en enero de 1938, 51.000 en agosto de 1938 y unos 63.000 como máximo al acabar la guerra24.

Las cifras reales estuvieron por debajo de las que se manejaron en la propaganda, pero de todas maneras constituyeron un volumen de afiliación importante, que, por lo que se refiere a las organizaciones políticas, sólo tenía una dimensión equivalente en el caso de Esquerra Republicana. El mismo documento microfilmado de “Estadísticas del PSUC” en que se basa el presente artículo incluye una evaluación de la militancia del resto de organizaciones políticas y sindicales de Catalunya - probablemente de septiembre de 1937 - que hay que tomar con todas las reservas, pero que no puede despreciarse, sobre todo habida cuenta de la falta, hasta el presente, de datos 22 Sobre el movimiento de refugiados en Catalunya durante la guerra civil véase: Joan Serrallonga, Refugiats i desplaçats. Dins la Catalunya en guerra, 1936-1939. Barcelona, Editorial Base, 2004. 23 “Estadísticas del PSUC”. 24 Puigsech, op.cit. ya dio (2001) una cifra de 69.000 reconociendo que era una aproximación hecha al alza.

274

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

proporcionados por otras fuentes. Cuando el PSUC podía tener unos 40.000 militantes, estimaba en 39.000 los de Esquerra Republicana, 3.000 los del Partido Sindicalista, 2.500 Estat Català, 1.500 Acció Catalana Republicana y 300 el Partido Federal Ibérico. A partir de otro cuadro en que se detallaba por comarcas – excluida Barcelona -, aunque con alguna laguna, la afiliación de diversas organizaciones, podía deducirse que en septiembre era la siguiente: 34.000 ERC; 28.000 PSUC; 2.700 Estat Català; 5.300 FAI y se evaluaba en 6.100 los efectivos del POUM en comarcas para finales del segundo trimestre25.

Hemos de tomar esos datos con precaución, pero estamos en condiciones de contrastarlos con una fuente independiente, institucional, una estadística del exilio que con el título de “Cuadro de composición del fichero político cerrado al 20 de junio de 1939” se encuentra entre la documentación que quedó en los archivos del Partido Nacionalista Vasco en Paris –hoy ya en Euskadi– que puede consultarse también en la copia digitalizada de los “fondos del PNB” disponible en el Arxiu Nacional de Catalunya. El total de exiliados incluidos en el denominado “fichero político” era de 59.250 individuos. De ellos 2.289 correspondían al PSUC; los afiliados de Esquerra Republicana eran poco más, 2.457; los de la FAI, 663 y los de Acció Catalana Republicana 108. La relación entre dichas organizaciones políticas en el fichero de 1939, se corresponde a grandes rasgos con la que podía establecerse a partir de los datos, antes considerados, proporcionados por el PSUC, para mediados de 1937; lo que proporciona credibilidad a estos últimos. En ambas fuentes la afiliación de Esquerra era ligeramente superior y suponían en 1937– datos de las “Estadísticas del PSUC” - un 13% más de efectivos y en 1939 – datos del “fichero político”- un 7% más que la del PSUC. La de la FAI queda muy por debajo, algo más del 15% de la afiliación de Esquerra en 1937 y casi el 27% en 1939 – pero en este caso hay que considerar que los datos de la FAI del “fichero político” se refieren a toda España, en tanto que los de 1937 correspondían sólo a Catalunya- Finalmente, la correlación en el caso de ACR presentan aún menos diferencias: en 1937 su total de afiliados eran el 3,8% de los de ERC y en 1939 el 4,4%. Un documento - el de las instituciones del exilio - corrobora en líneas generales al otro –el del PSUC- le otorga verosimilitud. Entre ambos podemos establecer con notable fiabilidad los valores absolutos y la correlación de fuerzas entre las diversas organizaciones políticas durante la guerra civil.

2. ¿Dónde estaban?

El PSUC tenía una distribución amplia por el territorio, con una mayor presencia relativa en el Sur de Catalunya en las comarcas centrales y meridionales de la provincia de Lleida, en el Vallès Occidental y el Baix Llobregat y en dos comarcas del Norte-Nordeste, el Ripollès y el Alt Empordà. Y una organización mayor en términos absolutos que era, obviamente, la de Barcelona. Estaba presente en todas las comarcas y en más del sesenta por ciento de los municipios de Catalunya –en julio de 1937 en 68526 y en diciembre de 1938 en 69627 de los 1.069– y en todas las poblaciones de más de 10.000 habitantes, aunque la de Olot apenas era significativa.

Después del Barcelonés con 8.324– por el peso de la capital, que tenía ya 7.210 25 No sé que se hallan publicado estudios sobre los datos de afiliación de dichas organizaciones; respecto al POUM la indicación de que disponemos es también de carácter propagandístico, la manifestación de Andreu Nin de que eran unos 30.000 en diciembre de 1936, citada por Burnett Bolloten como referencia única, op. Cit pag. 622 26 L.V. Ponamariova, op. Cita. Pág. 61. 27 “Estadísticas del PSUC”.

275

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

–la comarca que contaba en diciembre de 193728 con mayor número de militantes era la del Segrià, con 2.702; algo a distancia se situaba el Vallès Occidental con 2.370, y luego el Baix Camp, con 1766. Con un volumen de militancia en torno a los 1.500, o cerca de ello, estaban el Baix Llobregat (1.548), el Bages (1.426) y el Maresme (1389). Todas ellas, que suponían buena parte de la Catalunya industrial, sumaban más de la mitad de la afiliación total – excluida la del ejército y las fuerzas armadas -. Con más de 1.000 afiliados estaban también el Alt Empordà, el Tarragonès y el Baix Ebre. Entre 500 y 1.000 afiliados se situaban Les Garrigues, el Vallès Oriental, el Gironès, la Noguera, el Alt Penedès, Urgell, Baix Empordà, Garraf, Bergadà, Ripollès, y Anoia. Por la cola, la comarca con menor número de afiliados era el Pallars Sobirà, con 60 y la Vall d’Aran, con 118.

Podemos afinar mejor la imagen de la implantación territorial estableciendo su peso relativo, a través del porcentaje de militantes sobre el total de población29. Además, para valorar mejor ese impacto territorial será conveniente tener en cuenta que el índice acumulado de afiliación política total en Catalunya, sumando la de todas las organizaciones - incluida la FAI - se situaba, en esos meses finales de 1937 a los que se refieren los datos que estamos manejando, en torno al 5,2%30. Las comarcas donde la presencia relativa del PSUC menor eran el Pallars Sobirà – con un 0,5% de militantes sobre el total – y el conjunto contiguo formado por la Garrotxa, la Selva y Osona, con porcenatjes similares, sin alcanzar nunca el 1%31. En el otro extremo, otra franja, integrada por el Segrià, Garrigues y el Baix Camp, constituía el área de mayor incidencia territorial del PSUC, con porcentajes del 3% o muy ligeramente superior32; una franja que además estaba flanqueada por dos comarcas, el Priorat y el Tarragonès, por encima del 2% sin alcanzar el 2,9 %. Al norte y al sur de esa área, dos bloques de comarcas, entre el 1,5 y el 1,9: al Sur, Baix Ebre, la Terra Alta y la Ribera d’Ebre; al norte, Alt Camp, Urgell y la Noguera, una continuidad interrumpida por la Conca de Barberà en la que la militancia del PSUC rozaba pero no llegaba al 1%. En ese mismo intervalo porcentual -en el 1,5/1,9- se situaban las comarcas contiguas a Barcelona con un mayor peso industrial: el Vallès Occidental, el Baix Llobregat y el Garraf, que de hecho alcanzaba el 2%. Por el contrario la organización de Barcelona, que en términos absolutos era la más importante, de manera destacada, en relativos sólo suponía el 0,7% del total de los habitantes de la capital. No hay que sacar conclusiones apresuradas; no tenemos datos sobre la afiliación local en la capital catalana del resto de partidos, pero lo poco que disponemos33 apunta a situaciones similares: valores absolutos importantes dentro de la 28 A esa fecha corresponde la única estadística detallada por comarcas -que además incluye la condición social, a grandes rasgos, de la militancia de cada una de ellas– del citado microfilm del Archivo del PCE. 29 Para los datos de la población de catalunya utilizo el trabajo de Josep Iglesies, “El movimiento demográfico en Cataluña en los últimos cien años”, Barcelona, 1961 30 Teniendo en cuenta la propia información proporcionada por el PSUC que es la siguiente: ERC, 39.000 afiliados; PSUC, 43.000; Estat Català, 2.500; Acció Catalana Republicana: 4.300; Partido Sindicalista, 3.000; Partido Federal Ibérico, 300; FAI, 5.300. Para el POUM he considerado una cifra alrededor de 15.000, mínimo 10.000 y máximo 20.000. 31 Aunque en el cuadro detallado por comarcas no figura la de Osona; sólo dispongo de los datos correspondientes a Vic y Manlleu, a la suma de los cuales, redondeada, corresponde el porcentaje del 3%. Podría ser mayor, teniendo en cuenta datos de otras poblaciones, pero aún así es muy improbable, que se llegara al 1%. 32 En el Baix Camp se alcanzaba el 3,1%. 33 Aunque puede hacerse una hipótesis sobre los de Esquerra, cruzando –siempre de acuerdo con la información del microfilm mencionado– los datos de su afiliación por comarcas, sin Barcelona -casi 34.000- con los globales de toda la organización –39.000– lo que daría al menos 5.000 militantes plenos para la capital, acaso una cifra a la baja, pero aún doblándola –lo que me parece excesivo– no estaríamos

276

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

propia organización, pero bajo peso relativo con respecto al total de la población, dada la concentración demográfica de la capital catalana. Al norte del Vallès Occidental, sólo en las comarcas del Ripollès y del Alt Empordà el porcentaje de la militancia del PSUC se situaba en el intervalo superior al 1,5 %. Las organizaciones del Pirineo oriental, la Catalunya central, la Anoia y las dos comarcas del Penedès, el Vallès Oriental, el Maresme, el Gironès y el Baix Empordà, se situaban en el intervalo entre 1 y 1,4 %. En conjunto, la presencia del PSUC era menor– siempre en términos relativos - en las comarcas de las provincias de Barcelona y Girona, con las excepciones señaladas del área metropolitana barcelonesa y las dos comarcas del Pirineo occidental.

En algunos casos, la militancia de una comarca parecía situarse preferentemente en un determinado número de poblaciones, frecuentemente la capital comarcal o la de mayor número de habitantes, aunque no siempre. Sigamos el recorrido, de mayor a menor implantación relativa considerando en primer lugar la relación entre militantes de una población determinada y el total de la comarca. La organización de Tarragona, sumaba el 61% de la total del PSUC del Tarragonès; la de Reus, el 66% del Alt Camp; las de Falset y Porrera, el 53% del Priorat; por el contrario en la de les Garrigues la organización más importante era la de Torregrossa, pero sólo suponía el 20% del total. En la de Urgell, las organizaciones de Tàrrega y Agramunt eran muy parejas -algo mayor la de Agramunt- pero sumadas no eran más que el 21% del total de la comarca. Semejante era la situación de la Ribera d’Ebre y la Terra Alta, en las que las organizaciones más numerosas –Mora la Nova y Vilalba dels Arcs– no eran las de la capital de comarca, pero su peso se situaba sólo en torno al 20% de los militantes de sus respectivas comarcas. La de Tortosa sí era la más nutrida del Baix Ebre, pero sólo sumaba el 23 % del total. Al norte del eje Tarragonès -Segrià, en las comarcas de la Noguera, Urgell, Conca de Barberà- no se producía concentración significativa y sólo muy lígera en el Alt Camp, donde Valls sumaba el 28,5 %. En el área próxima a Barcelona, destacaba Sitges, donde la organización local, que doblaba la de Vilanova i la Geltrú –la capital comarcal– contaba con el 63% de la militancia del Garraf. En el Vallès Occidental, Sabadell y Terrassa juntas sumaban el 68%. Por el contrario, la militancia estaba mucho más repartida en el Baix Llobregat, en donde la organización más numerosa tampoco era la de la capital comarcal (Sant Feliu) ni la de la población mayor (Prat del Llobregat) sino la de Molins de Rei, que sólo suponía el 20%; eso sí, esas tres poblaciones, más Cornellá y Martorell, significaban el 63 % del total. En el resto de las comarcas catalanas, la tónica era la ausencia de predominio significativo; la organización de las capitales comarcales o de la localidad con más militantes no suponían como máximo más que una quinta parte del total, excepto en: el Alt Penedès donde la de Sant Sadurní, que triplicaba a la de Vilafranca – la capital - sumaba el 37% ; el Gironès, con el 42% de la militancia situada en Girona; el Baix Empordà, con el 39 % en Sant Feliu de Guíxols; el Ripollès, con el 48% en Ripoll, y el Solsonès con el 54,3% en Solsona.

Con todo, para hablar propiamente de concentración, hemos de considerar la correlación entre el porcentaje de una organización local en el conjunto de la afiliación

tan lejos de las del PSUC. Si queremos establecer la correlación de fuerzas entre, en términos generales, anarcosindicalistas y “socialistas unificados” hemos de acudir a las de la afiliación sindical que para la ciudad de Barcelona, de acuerdo con los datos de David Ballesté, es de 56% para la CNT (260.000 afiliados) por 44 % (204.000)

277

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

de la comarca y el de la localidad a la que pertenece con respecto al total de habitantes de la comarca. En Tarragona, Reus y el dúo Sabadell-Terrassa ambos porcentajes son equiparables casi al cien por cien: en Tarragona vivía el 60% del Tarragonès y la organización local del PSUC suponía el 61% del total de la afiliación de la comarca; para Reus los porcentajes respectivos eran el 65,5 % y el 66%; y para Sabadell-Terrassa el 65% y el 68%. En otras palabras, en esos tres casos la organización local del PSUC se correspondía con el peso demográfico de la población y no podemos hablar propiamente de concentración. Por el contrario, sí se producían concentraciones significativas de la militancia, muy por encima del peso que la localidad tenía en su comarca en: Móra La Nova, que solo suponía el 8% del total de población de la comarca mientras que la organización local era el 21% del total del partido; en Torregrossa los datos eran casi los mismos, el 8% y el 20%; en Lleida, el 40% y el 63 % -en este caso una concentración menor-; en Sant Sadurní, el 9% y 37%; en Sitges, el 26% y 63; en Molins de Rei, el 8% y el 20%; en Solsona, el 28% y el 54%; en Sant Feliu de Guíxols el 16% y el 39%; en Ripoll, el 21% y el 48%; y moderadamente en Girona, una diferencia mucho menor que las anteriores, ya que los porcentajes respectivos eran del 31% y el 42%. Son en estos casos en los que cabe hablar propiamente de concentración, ya no con respecto a la realidad interna del partido, sino a la demografía comarcal. En cambio en Tortosa, Valls, Igualada y Manresa la relación se invertía, siendo menor el peso de la organización local a la que le correspondería por el de la población (los porcentajes eran, por el mismo orden: 63% y 23%; 3 6,5% y 28,5%; 21% y 48% y 36% y 28%).

Tomando en cuenta el peso de la organización del PSUC dentro de cada

localidad la de Fígols era, de lejos, la primera: sus militantes significaban el 24% del total de la población, lo que podría explicarse por el carácter minero de la población. Situaciones más normales eran, para considerar sólo las poblaciones con más de 2.000 habitantes, las de Torregrossa, Falset, Sant Sadurní y Sitges en las que la relación se situaba entre el 7 y el 5 %, lo que suponía en sí mismo un importante impacto de la organización local del PSUC si recordamos el índice acumulado de afiliación política para toda Catalunya que como hemos visto era del 5,2%. Entre el 3 y menos del 5% estaban, de más a menos, Lleida, Molins de Rei, Mora la Nova, Reus, Camarasa, Almacelles, Ripoll, Borges Blanques y Port-Bou. Por encima del 2 %, Alcover, Artesa de Segre, Sant Quirze de Besora, Selva del Camp, Sant Feliu de Guíxols, Caldes de Montbui, Cornellà, Agramunt, Calella, Suria, La Sènia, Tremp, Tarragona, Martorell y Solsona. Finalmente, por encima de 1,5%: Mollet del Vallès, Prat del Llobregat, Puig-Reig, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Cambrils, Gandesa, Terrassa, Montcada-Reixac, Roses, Ribes de Fresser, Piera, Banyoles, Girona i Masnou. De las once poblaciones en las que antes hemos registrado un elevado grado de concentración de la militancia en el ámbito de la comarca, 7 de ellas la oganización local del PSUC tenía asimismo un índice elevado de afiliación política: entre el 3 y el 7%: Torregrossa, Sant Sadurní, Sitges, Lleida, Molins de Rei, Móra la Nova y Ripoll. 3. ¿Quiénes eran? 3.1. Hombres y mujeres

Para analizar la correspondencia de género disponemos de tres bloques de datos: los relativos a la ciudad de Barcelona, a la militancia del partido en 1937 y a los ingresos registrados en el primer y segundo trimestre de 1938. El partido, sin la afiliación de la capital catalana ni los militantes integrados en el ejército y las fuerzas armadas contaba en

278

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

el primer trimestre de 1937 con 1.338 mujeres y 26.036 hombres, lo que significaba respectivamente el 4,9 % y el 95,1 %. En el tercer trimestre el porcentaje de mujeres había aumentado al 7,3%; incremento que se aceleró en los recuentos de ingresos en el primer y segundo trimestre de 1938: las mujeres sumaron en cada uno de esos períodos el 20% y el 37,5 %. No obstante ello pudo deberse a las movilizaciones de quintas, que desplazaron hacia el frente a una parte importante de la militancia masculina. Lamentablemente no hay datos generales sobre la presencia de hombres y mujeres en el ejército; sólo se proporciona un dato de ese tipo para la organización de Barcelona a fines de octubre de 1938. La organización de Barcelona contaba a comienzos de 1938 – cuando ya habían podido empezar a incidir las quintas - con un 10,1% de mujeres. En octubre de aquel año la militancia confirmada en la capital catalana ascendió a 15.008 individuos, de ellos el 19,5 % mujeres; el porcentaje de mujeres integradas en el ejército, es decir catalogadas como militares era sólo del 5,1%. Otro cuadro sobre la militancia total y los destacados en el frente, por las mismas fechas, en la ciudad de Barcelona indica que estos últimos suponían el 46% de la organización local. Sin pretender llegar a las cifras exactas puede hacerse una hipótesis, con resultados harto probables: proyectamos el total del 5% de mujeres a todos los militares y fuerzas armadas y calculamos el porcentaje total de mujeres sumando las militantes civiles y no civiles (algo más de 3.500, como es una hipótesis resulta más conveniente redondear la cifra, a la baja) y el conjunto de todos ellos de ambos sexos (unos 27.700), con los que nos da una cifra de mujeres del 12,6 %.

Se puede llegar a algunas conclusiones: la militancia femenina en la ciudad de Barcelona fue superior a la de “comarcas” y significó más de una décima parte del total, por lo menos hasta ese 12,6 %, con una tendencia al crecimiento. Por lo que se refiere al resto de Catalunya, la suposición es más aventurada, el desglose por géneros acaba en el tercer trimestre de 1937, después, no sabemos cuántos marcharon al frente y cuántos se refugiaron en la ciudad de Barcelona. Si combinamos los datos totales que tenemos y los de ingresos en el primer semestre de 1938, nos daría que de algo más del 7% se había pasado al 9,5 % de militantes femeninas en la retaguardia de “comarcas”. Si no aparecen nuevos datos no se puede ir más lejos. Creo, con todo, que el punto al que se llega con los que tenemos debe estar bastante cerca de la realidad, alrededor del 10% en el conjunto del partido, claramente por encima de esa cota en Barcelona, y algo por debajo de la misma en el resto de Catalunya.

3.2. Procedencia polít ica

Más precarios son los datos sobre la militancia anterior –o ausencia de ella– de los miembros del PSUC. Sabemos que, a parte de los procedentes de las cuatro organizaciones “marxistas”, en los inicios del nuevo partido ingresaron también militantes procedentes del mundo republicano. La prensa del partido, Treball , aireó con titulares destacados los ingresos de antiguos militantes de Esquerra Republicana y de Estat Català. Eso formaba parte de la pugna por la hegemonía en el segmento “nacional” del arco político catalán –no se pierda de vista la autoidentificación como partido “nacional y de clase”-, sobre todo con ERC. Una imagen tópica, y muy discutible, del supuesto derrumbe de ERC desde el comienzo de la guerra civil habría magnificado la de un PSUC receptáculo de la militancia republicana con ganas de combatir y sin líderes que la orientasen. Me parece exagerado. El PSUC, desde luego, era la novedad y como tal atrajo miembros de otras organizaciones, pero no creo que fuera de una forma masiva. Esquerra Republica mantuvo una importante militancia, superior a la del PSUC fuera de Barcelona – no tengo datos sobre la afiliación de ERC en la capital catalana – y el partido unificado lo sabía. Otra cosa es que en Esquerra, como antes de la guerra,

279

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

convivieran orientaciones diversas y se mantuviera su tendencia a la policefalia, pero ese no es el objeto de este artículo.

No obstante, hasta mediados de 1937 no tenemos datos concretos sobre el origen militante de los afiliados. A partir de entonces, contamos con algunas informaciones referidas a los nuevos ingresos, en Barcelona entre julio de 1937 y julio de 1938, y en el resto de Catalunya en los dos primeros trimestres de 1938. No pueden ser concluyentes, por no ser bastantes. Representan la situación de la segunda etapa de la guerra y no es posible proyectarlas hacia atrás sin más. Pero tampoco podemos negar que podría ser que la situación en la primera etapa, sobre todo después de las convulsiones de las primeras semanas, en los meses del verano, fuera más o menos parecida a la que se dibuja a partir de julio de 1937. Desde esa fecha hasta final de año, el PSUC tuvo en Barcelona 2.069 nuevos afiliados, de los que sólo el 22 % habían militado anteriormente en otras organizaciones políticas; los que procedían de Esquerra eran 131, poco más del 6% del total, y de Estat Català 22, un 1% holgado; la mayor parte de los que procedían de otros partidos lo eran de los llamados “marxistas”, incluidas las JSU de Catalunya (142 del total de ingresos). Entre el 1 de enero de 1938 y el 31 de julio del mismo año, ingresaron 3.821 individuos, de los que sólo el 27% había pertenecido a otras organizaciones, el 8% a “republicanas”, un porcentaje muy similar al del período anterior34. Por lo que respecta a la situación fuera de Barcelona, los datos se limitan al primer semestre de 1938: ingresaron un total de 2.222 nuevos militantes, de los que un 20 % pelado –de hecho no alcanza el porcentaje por un par de décimas– habían pertenecido a otras organizaciones, el 7,5% a Esquerra republicana y algo más del 10% a las de carácter “marxista”

3.3. Condición social

Como se ha indicado ya al comienzo de este artículo, la composición social del PSUC ha sido uno de los argumentos más tratados –maltratados- y menos demostrado por la historiografía. Bolloten, gran referente, confesado o no, de una parte importante de los estudios, ensayos o divulgaciones sobre la guerra civil, insistió reiteradamente en presentar al PSUC como un partido “de clase media”35. Podrían citarse una larga lista de autores que han primado el prejuicio político, o ideológico, sobre la constatación de la realidad, confundiendo el rábano por alguna de sus hojas, pero sería abusar del tiempo de quien quiera leer este artículo. El tópico es suficientemente conocido. Se aprovechó el hecho de que la política frentepopulista del PSUC y su concepción sobre el desarrollo de la guerra le llevó a defender una alianza del proletariado con las clases medias sobre la base del antifascismo -y por tanto a defenderla de los abusos de que fue o podía ser objeto, entre otras cosas para evitar que se convirtiera en el campo de acción de los simpatizantes con la rebelión militar particularmente- para concluir directamente que el partido unificado era un “partido de tenderos” (“partit de botiguers”). Desde luego el PSUC, en su legítima aspiración a la dirección política de la Catalunya en guerra, -aspiración que constituye un elemento fundamental de toda fuerza política–, quiso 34 Esta vez la “estadística” no diferencia si son de Esquerra o de Estat Català o Acció Catalana, pero, como en el período anterior la mayoría debieron ser de Ezquerra. 35 Op. Cit. Como muestra dos botones: Pág. 613: “en julio de 1937, un año después de la unificación, cuando el PSUC trataba por todos los medios de minimizar su composición de clase media….”; pág. 639: “los sectores más impacientes de la clase media y media baja, que se enfrentaba a su ruina económica inmediata o gradual. Estos sectores deseaban poner fin rápidamente al poder anarquista y veían en la dirección dinámica y en la política agresiva del PSUC la única esperanza de salvar parte de sus bienes de la catástrofe de la revolución. No es extraño, por lo tanto, que siguieran acudiendo en masa a ese partido”

280

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

además ser un referente para esas clases medias, también probablemente desconcertadas en los primeros meses de la guerra por algunos comportamientos de elementos representativos de Esquerra Republicana; el mismo Bolloten, a su manera habitual, es decir retorciendo los hechos para llevar el agua a su molino, lo recogió: “Para contrariedad de muchos dirigentes de la Esquerra, el PSUC explotó la prudente táctica de Tarradellas36 a fin de atraerse no sólo al segmento más inquieto de la clase media urbana, sinó también a un gran número de aparceros y arrendatarios de la Unió de Rabassaires y de afiliados al CADCI, que habían sido bastiones inviolables de la Esquerra antes de la guerra civil”37.

Confundir un aspecto determinado de la orientación social de la política de un partido con su composición social no es una muestra de fineza de análisis; pero en el contexto en que eso se hace es además una muestra de distorsión de la realidad. La consideración del conjunto del proceso de la guerra civil y de los respectivos comportamientos políticos y sociales dejan claro que la mayoría de la clase media catalana (los “tenderos”, los profesionales, los estratos superiores del sector de los “empleados”, los cargos subalternos de las empresas, y de las clases medias agrarias) se dividió entre los que mantuvieron su apoyo a la causa republicana - incluso tragándose el sapo del marcaje o la agresión de que eran objeto por parte de los sectores más radicales del “revolucionarismo” del momento38- y los que simpatizaron con la rebelión, constituyeron los espacios de apoyo y actuación de las redes quintacolumnistas, y salieron en los meses de enero y febrero de 1939 a recibir con alegría la entrada de las tropas vencedoras en Catalunya39. ¿O es que no hubo guerra civil en Catalunya?

Vayamos a los datos. Primero quiero recordar que en un trabajo anterior40 hice ya una primera aproximación en la que ponía de relieve que prácticamente las dos terceras partes de la afiliación del PSUC correspondía al capítulo de obreros y empleados. Analicemos con un poco más de detalle los datos entonces considerados y que correspondían al “fichero político” de junio de 1939 antes mencionado. El desglose de los diferentes sectores profesionales tiene el inconveniente de que algunos identifican oficios específicos y otros ramos de actividad (por ejemplo: “cerrajeros” y “textil”), con lo que los hipotéticos pequeños empresarios que pudiera haber, en los casos de identificación por ramos, quedarían englobados dentro del título general y no podríamos desagregar obreros y patronos. A pesar de todo, la sugerencia de la presencia de “pequeños burgueses” nunca se refirió significativamente a pequeños patronos de los ramos industriales –sin descartar que muy excepcionalmente pudiera producirse- sino a “pequeños comerciantes”, y en este sentido el ramo que más podría ocultar esa presencia “pequeño burguesa” sería el de la alimentación y quizás el de la imprenta y la madera En el caso del textil, la metalurgia, la construcción, los curtidos, las comunicaciones, los automóviles y el armamento –este último era un ramo “nacionalizado” de hecho– los datos han de referirse , repito salvo excepción no significativa, a trabajadores. Dicho esto el “fichero político” daría la siguiente 36 Se refiere a la actitud de Tarradellas con respecto a la CNT-FAI, a su alianza de facto con determinados dirigentes faístas, véase. J.L. Martín Ramos, “Tarradellas en la primera etapa de la guerra civil”, L’Avenç, nº 300, març 2005 37 Op. Cit. Pag., 640. 38 Véase como una muestra de la actitud, difícil, de elementos de esa clase media: Maurici Serrahima, Memòries de la Guerra ide l’exili, 1936-1940., 2 vols., Barcelona, Edicions 62, 1978-1981. 39 X. Muñoz, De dreta a esquera: memòriespolítiques, Barcelona, Edicions 62, 1991 (2ª edición). 40“El PSUC durante la guerra civil. El Partido del Frente popular” ponencia presentada en el Primer congreso de historia del PSUC. (“70 anys de socialisme comunista a Catalunya”), Barcelona, octubre, 2006, pendiente de publicación.

281

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

composición profesional –social– de la militancia del PSUC en el exilio: trabajadores industriales, de la construcción, mineros y del transporte, 3 8,3%; empleados, 20%; campesinos, 14 %; individuos pertenecientes a los ramos de la alimentación, la imprenta y la madera, 9,6%; profesionales, 9,3%; oficios varios, 6,7%; aviación y militares, 1 %; marinos y pescadores, 0,5%. Tomando la acepción más genéricas de “trabajadores” –equivalente a la de “obreros” que utiliza la documentación del PSUC que analizaré inmediatamente– y considerando –sólo por concesión estadística y como medida acaso excesiva de prudencia– que sólo la mitad de los sectores sospechosos de englobar trabajadores y pequeños patronos (alimentación, imprenta, madera) lo serían tendríamos que la suma total de dicha categoría se situaría en torno al 50%. Junto con el 20% de empleados, tendríamos que el total de asalariados estaría entre los dos tercios y la cuarta parte. El campesinado supondría el 14% y en ningún caso los pequeños comerciantes alcanzarían el 5%. Por otra parte, dada la situación de las principales áreas agrarias de la organización del PSUC, en las tierras del sur de Catalunya y de la provincia de Lleida - las que caen primero en poder de las tropas franquistas - es razonable pensar que el porcentaje de militantes campesinos que llegaron a exiliarse fuera menor al que correspondía con su peso en la organización total del partido. Por el contrario, por razones fáciles de suponer, el capítulo de profesionales así como el de empleados –una parte de ellos eran los empleados o funcionarios del aparato administrativo de la Generalitat- pudo estar sobrerepresentado entre la militancia exiliada. De todas formas, ¿dónde está el partido de tenderos o de clases medias?

Veamos ahora los datos de las Estadísticas del PSUC, que en esta cuestión se refieren a diciembre de 1937. La composición social del partido se desglosa en cinco categorías: obreros, campesinos, empleados, profesionales y pequeños comerciantes; por tanto, a diferencia del “fichero político”, el título de obreros es genérico y no detalla los diversos oficios y por otra parte sí se desagrega la categoría de pequeños comerciantes. El porcentaje resultante para toda Catalunya, en este caso incluida Barcelona, es de un 56% de obreros, un 27, 4 % de campesinos, un 11% de empleados, un 3,6% de profesionales y un 1,9 de pequeños comerciantes. Esta primera aproximación se complementa con los datos de ingreso en el primer semestre de 1938, de los que disponemos los generales de comarcas –no detallados por cada una de ellas– y los de la ciudad de Barcelona. No se proporcionan, empero, datos de bajas por lo que no podemos sumarlos directamente a la afiliación existente en diciembre; sí podemos analizar la cifra de ingresos en sí y comprobar la tendencia con respecto a la situación anterior: de acuerdo con ello se sumaron 5.366 nuevos militantes de los que el 56,3% fueron obreros, el 27,5 % empleados, el 10 % campesinos, el 5,8% profesionales y sólo el 0,4 pequeños comerciantes. El porcentaje de obreros se mantiene prácticamente igual y los aumentos de los de empleados y profesionales y el descenso de los de campesinos se explican por el mayor peso de los ingresos en la ciudad de Barcelona que significan casi el 70% del total de ingresos. Si, artificiosamente, sumáramos los ingresos a los datos de diciembre de 1937, como si no hubiera habido bajas, los porcentajes generales apenas habrían variado: 56% obreros, 25% campesinos, 13% empleados, 3,9% profesionales y 1,7 pequeños comerciantes.

Los datos de las “Estadísticas del PSUC” no se contradicen con los que proporcionaba el “fichero político” y si tenemos en cuenta las desviaciones por subrepresentación y sobrerrepresentación que he apuntado antes en el caso del exilio, el documento institucional también en esta ocasión – como en el de la correlación de fuerzas de las diversas organizaciones políticas antes examinada – proporciona

282

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

credibilidad al documento del PSUC. De acuerdo con esta última fuente, el total de asalariados (obreros y empleados) se situaría en torno a las dos terceras partes del total, los campesinos serían más de la cuarta parte y lo que cabría situar plenamente dentro del cajón de las clases medias (profesionales y pequeños comerciantes) no alcanzarían el 6%. Ante esta imagen – y sin olvidar la de la distribución territorial – podemos hablar de un partido con una base popular amplia, frentepopulista en su propia composición, en el seno de la cual el sector de los trabajadores es claramente mayoritario. Un partido cuya militancia refleja el momento de su fundación, el objetivo inmediato que se planteó y la política que siguió: la defensa de la República, del Frente Popular, frente a la rebelión militar y fascista, por un lado; un partido nacional y de clase por otra, con una presencia territorial y social diversa, pero con un peso innegable del elemento industrial y trabajador. Una consideración más. Comparemos esas cifras con las de una de las formaciones más representativas del movimiento comunista europeo, al que nadie negaría su condición de “partido obrero”, el Partido Comunista Francés; pues bien su composición en 1954, cuando tenemos datos fiables41, era la siguiente: 58,2% obreros; 16,5%, campesinos (sólo el 2,4 son asalariados rurales); 11,7% empleados; 7,5%, profesionales; 4 %, amas de casa. No parecen unas proporciones muy distantes de las del PSUC, un partido obrero con una orientación frentepopulista.

¿Cuál era la distribución territorial de esa composición social? Empezando por el capítulo de los obreros. En la mayor parte de comarcas, en 23, éstos representan más del 40% de la militancia total y, de ellas, sólo en el caso del Alt Penedès ésa no es la categoría más frecuente, siendo superada por la de campesinos. Dichas comarcas incluyen toda la Catalunya industrial, con una cota máxima –entre el 80 y el 90%- en las comarcas del Vallès Occidental, Ripollès, Bages y Garraf. La ciudad de Barcelona, 60%, y el Barcelonés, 62%, se sitúan en la franja intermedia de ese grupo. El sector de Empleados se agrupa en la ciudad de Barcelona, donde alcanza a ser el 31 % de la militancia de la capital; el PSUC recoge en este capítulo la tradición del Bloc Obrer i Camperol y de la Unió Socialista de Catalunya, que habían competido entre sí y contra Esquerra, antes de la guerra, por el control de la dependencia mercantil y de los empleados y funcionarios de la Generalitat42. Más allá de Barcelona en la mayor parte de comarcas, en 24, el porcentaje de empleados se sitúa por debajo del 5%; sólo 6 están por encima del 10%: las tres correspondientes a las tres capitales de provincia, donde se concentra también esa categoría profesional además del Pallars-Jussà –una situación bien particular– el Baix Llobregat y el Montsià. A destacar que en la ciudad de Barcelona, la suma de obreros y empleados supone más del 90% de la militancia total, situación que se repite en el Garraf.

El porcentaje de campesinos es superior al 40% sólo en 15 de las comarcas y en todas ellas, menos en la del Anoia, es la categoría más frecuente –en el Anoia lo son los obreros, que suponen el 51 %- ; la mayor parte de esas comarcas se sitúan en la Catalunya meridional y las comarcas de Lleida y en cuatro de ellas los campesinos son más del

41 S. Courtois, M. Lazar, Histoire du Parti communistefrançais, Paris, PUF, 1995; segundo cuadro de los anexos, elaborados con datos de Phlippe Buton, Annie Kriegel, François Platone; Guy Rossi-Lande. Antes de 1950 sólo hay datos sobre la composición del grupo parlamentario comunista, que en 1936 era la siguiente: 68,6% Obreros y empleados; 11,1, Campesinos; 5,55 Maestros; 2,79 Profesores; 2,79, Abogados, de acuerdo con G.Lefranc, en J.Droz (dir.) Historia General del socialismo. De 1918 a 1945, Barcelona, Destino, 1982. 42 Véase la Tesis doctoral, aún no publicada, de David Martínez Fiol, “La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya” , Universitat Autònoma de Barcelona, 2006.

283

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

80% de los miembros del PSUC: Terra Alta, les Garrigues, Conca de Barberà y el Priorat. En el área continua de mayor peso relativo de la militancia del PSUC sobre el conjunto de la población, la que delimita la línea que va desde la comarca de la Noguera a la del Tarragonès y desde ella hasta el Baix Ebre y la Terra Alta, en siete de esas comarcas predomina la militancia campesina – Terra Alta, Baix Ebre, Priorat, Conca de Barberà, Garrigues, Noguera y Urgell –, con diferencias que van de veinte a setenta puntos porcentuales; pero en cinco, entre ellas la más pobladas, -Ribera de Ebre, Segrià, Baix Camp, Alt Camp y Tarragonès -, el sector mayoritario es el obrero, aunque la diferencia de porcentajes se sitúa entre los 10 y lo 15 puntos, salvo en el caso del Baix Camp donde domina el carácter industrial de Reus. En el resto de áreas de mayor peso relativo del PSUC (el eje Baix Llobregat-Vallès Occidental, el Ripollès y el Alt Empordà), el predominio del sector obrero es absoluto en los dos primeros casos, con diferencias porcentuales entre cincuenta a sesenta y tres puntos, y corresponde al campesino en el Alt Empordà, aunque por una diferencia de menos de catorce puntos. El sector de profesionales está por debajo del 5% en la gran mayoría de comarcas, 31, y entre 5 y poco más del 8% en el resto. Destacan el Maresme, con un porcentaje del 8,3% y Badalona, 8,1%, que son ligeramente superiores incluso al de Barcelona, que es del 7%. También en este caso, como en el de los empleados, el Tarragonès, el Gironès y el Segrià, estarían en la parte más alta de la escala particular de la categoría, pero ni siquiera en estos casos alcanzarían el 5%. Finalmente el cupo de pequeños comerciantes representa siempre un porcentaje mínimo, que sólo en 8 comarcas es superior al 3% y tiene como cota superior el 6,3 del Montsià. En Barcelona está en el 2% y en 24 comarcas por debajo de ese porcentaje e incluso en otras 8 comarcas no se registra ni un sólo afiliado en esa categoría. Comentario Final

El PSU de Catalunya no llegó a ser la fuerza hegemónica durante la guerra civil. En el juego político, Esquerra Republicana siempre le fue un paso por delante. El partido de Companys y, durante la guerra, también de Tarradellas, contó con la ventaja de ocupar las posiciones institucionales claves, y cuando se veía en peligro recurrió a una receta no totalmente desconocida para ERC -aunque pareciera olvidada durante la etapa de mayor influencia de Dencás y Badia– la del acuerdo con los cenetistas; la reactivación, aunque no fuera pública, de la “inteligencia” republicano-sindicalista. Una receta que Companys se vio obligado a seguir en julio de 1936 y que Tarradellas utilizó aún más en los primeros meses de la guerra civil y quiso reactivar en la segunda mitad de 193843. No fue la fuerza hegemónica pero si fue el PSUC la fuerza política que más creció durante la guerra. Que más creció en su oferta política –compáresela con la de los partidos marxistas antes de julio de 1936-, también en cuanto a expectativas de liderazgo de la sociedad catalana situándose al propio tiempo como la alternativa a ERC y a la CNT-FAI, y que más creció en militantes, que es de lo que ha tratado este artículo. Ese crecimiento fue el que le proporcionó una imagen de poder incluso por encima del que tuvo realmente.

Contra las interpretaciones –es un decir– que pretendieron, y las que todavía lo hacen, desvirtuar ese crecimiento estigmatizándolo como un hecho espurio, fruto de su supuesta identificación con los intereses contrarrevolucionarios de las clases medias, creo que he establecido un hecho fundamental. El PSUC no fue aparato, refugio, de “tenderos” (“botiguers”) y en general un cajón de sastre mesocrático. Fue un partido de obreros, con una representación campesina importante, pero minoritaria y concentrada en 43 Me limito aquí a establecer esa tesis, que desarrollo en un trabajo de próxima aparición.

284

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC, número VI, 2008

las comarcas del sur de Catalunya. Tuvo asimismo una presencia importante del sector de empleados, en línea de continuidad con lo que sucedió en la izquierda obrera catalana de la época, y ejerció asimismo una fuerte atracción hacia la nueva generación intelectual. No fue el cajón de sastre de la contrarrevolución camuflada. Su crecimiento e implantación social no respondió a un hecho negativo sino al de representar una propuesta política concreta: la del frentepopulismo como estrategia más eficaz de lucha contra el fascismo –compárese con las derivas populistas del “neosocialismo” o con las políticas de “apaciguamiento”– y al propio tiempo como política de alianzas para avanzar hacia el socialismo mediante la defensa y la profundización de la democracia. Atrajo militantes de otras organizaciones, pero sobre todo se benefició de la movilización política que generó el levantamiento militar y fascista y la guerra y para ello desplegó una intensa actividad de propaganda y proselitismo. Todo ello puede corroborarse en las estadísticas aportadas, y será bueno dejar de seguir discutiendo en términos ideológicos para partir de los datos que ya podemos conocer y sobre ellos construir nuestras interpretaciones, no al revés.

285

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Anexo 1: cuadros Cuadro 1: Afiliación del PSUC por comarcas (31-XII- 1937) F.: “Estadísticas del PSUC” Archivo Histórico de Partido Comunista de España

vegueria comarca total obreros campesinos Empleados yfuncionarios

Profesiones liberales

Pequeños comerciantes

1 Badalona 640 465 15 70 52 38 1 Hospitalet 474 406 18 9 29 12

1 Barcelona 7.210 4326 2235 505 144

1 Vallès Occidental

2.370 1901 322 69 39 39

1 Vallès Oriental

912 482 322 70 30 8

1 Baix Llobregat

1.548 1084 277 165 17 5

1 Maresme 1.389 928 311 31 115 4

2 Alt Empordà

1.183 424 583 108 21 47

2 La Garrotxa

294 159 105 9 10 11

2 Gironès 861 565 116 111 39 30

2 Baix Empordà

637 408 168 27 16 18

2 La Selva 291 168 113 3 7 0

3 Tarragonè s

1.149 514 351 184 57 43

3 Alt Camp 480 263 187 9 15 6

3 Alt Penedès

664 297 327 22 12 6

3 Garraf 624 560 30 16 13 5

3 Baix Penedès

212 78 123 8 3

4 Baix Camp

1.766 1060 517 104 35 50

4 Priorat 491 57 393 27 4 10

4 Ribera d'Ebre

466 320 136 4 3 3

4 Conca de Barcerà

254 35 204 9 6

5 Montsià 428 115 220 45 21 27

5 BaixEbre 1.146 416 659 34 20 17

5 Terra Alta 333 47 280 1 5 6 Cerdaña 165 91 62 10 2 6 Ripollès 519 445 66 4 4 6 Osonaa

288 286

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Cuadro 1: (Continuación) Afiliación del PSUC por comarcas (31-XII- 1937) F.: “Estadísticas del PSUC” Archivo Histórico de Partido Comunista de España

7 Solsonés 127 78 35 6 4 4

7 Bages 1.426 1251 109 12 35 19

7 Anoia 511 261 224 14 8 4

7 Bergadà 565 424 139 2 8 Segrià 2.700 1253 990 292 91 74

8 La Noguera

782 243 512 6 15 6

8 La Segarra 266 61 197 3 4 1

8 Garrigues 917 136 753 22 4 2

8 Urgell 652 155 480 10 6 1

9 Pallars Jussà

338 123 112 63 22 18

9 Alt Urgell 195 77 91 17 4 6 9 Pallars

Sobirà 60 37 10 2 4 7

9 Vall d'Aran

118 37 79 1 1

TOTAL 35.163 19750 9636 3834 1278 665

a.En este cuadro no hay datos sobre la afiliación en la comarca de Osona; por otros cuadros sabemos que en Vic habia 170 militantes y en Manlleu 70, por lo que la afiliación comarcal podría estar cerca de los 300, cuando menos.

Cuadro 2: Altas en la primera mitad de 1938. F.: Ibidem

Comarca Altas 1r Trimestre Altas 2ª Trimestre Total

Badalona 37 1 38

Hospitalet 0

Baix Llobregat 55 30 85

Vallès Occidental 139 29 168 Vallès Oriental 112 20 132

Barcelona 3.821a 3.821

Maresme 67 3 70

Gironès 202 202

Alt Empordà 0

Baix Empordà 0

La Selva 1 1

LaGarrotxa 12 4 16

Alt Camp 27 1 28

Garraf 0

Tarragonès 0

Baix Penedès 5 5

287

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Cuadro 2: (Continuación) Altas en la primera mitad de 1938. F.: Ibidem Alt Penedès 4 55 59

BaixCamp 0 Conca de Barcerà 9 17 26

Priorat 7 7

Ribera d'Ebre 9 9

BaixEbre 71 14 85

Montsià 22 22

Terra Alta 4 4

Ripollès 61 59 120

Osona 66 277 343

Cerdaña 13 3 16

Solsonés 12 12

Anoia 54 16 70

Bages 110 91 201

Bergadà 60 29 89

Segrià 35 35 70

La Noguera 4 9 13

Urgell 32 19 51

Garrigues 20 40 60

La Segarra 4 12 16

Pallars Sobirà 3 3

Pallars Jussà 4 4

Alt Urgell 6 12 18

Vall d'Aran 0

TOTAL 1248 4616 5.864

a.Se refieren al primer y segundo trimestre conjuntamente.

Cuadro 3: Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.

Veguería Comarca Población Habitantes Militantes M/H

1 Baix Llobregat Cornellá 8.757 229 2,6 1%

1 Baix Llobregat Martorell 6.078 130 2,14%

1 Baix Llobregat Molins de Rei 7.364 323 4,39%

1 Baix Llobregat Prat del Llobregat 9.107 171 1,88% 1 Baix Llobregat Sant Feliu de Llobregat 6.888 126 1,83%

1 Barcelonés Badalona 47.929 486 1,01%

1 Barcelonés Barcelona 1.062.157 7.210 0,68%

1 Barcelonés L'Hospitalet 48.540 474 0,98%

290 288

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Cuadro 3: (Continuación) Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.

1 Maresme Calella 8.207 202 2,46% 1 Maresme Canet de Mar 4.984 70 1,40%

1 Maresme Masnou 5.069 76 1,50%

1 Maresme Mataró 28.804 368 1,28%

1 Vallès Occidental Caldes de Montbui 5.082 134 2,64% 1 Vallès Occidental Montcada-Reixac 7.240 114 1,57%

1 Vallès Occidental Sabadell 48.774 839 1,83%

1 Vallès Occidental Terrassa 47.416 766 1,61%

1 Vallès Oriental Granollers 14.053 204 0,59% 1 Vallès Oriental Mollet 6.219 120 1,93%

2 Alt Empordà Figueres 14.738 211 1,43%

2 Alt Empordà Port Bou 3.092 99 3,20%

2 Alt Empordà Roses 2.823 44 1,56% 2 Baix Empordà La Bisbal(Girona) 4.316 24 0,55%

2 Baix Empordà Palafrugell 8.682 110 1,27%

2 Baix Empordà Sant Feliu de Guixols 9.147 250 2,73%

2 Gironès Banyoles 6.651 101 1,52%

2 Gironès Forners de la Selva 889 51 5,74%

2 Gironès Girona 24.050 363 1,51%

2 La Selva Lloret de Mar 3.330 14 0,42%

2 La Selva Tossa de Mar 1.410 46 3,26% 3 Alt Camp Alcover 2.663 77 2,89%

3 Alt Camp Valls 11.006 137 1,24%

3 Alt Penedès Sant Sadurní 4.241 246 5,80%

3 Alt Penedès Vilafranca Penedès 10.204 84 0,82% 3 Baix Penedès Bellveí del Penedès 680 68 10,00%

3 Baix Penedès El Vendrell 4.597 35 0,76%

3 Garraf Sitges 7.977 395 4,95%

3 Garraf Vilanova i la Geltrú 17.494 181 1,03% 3 Tarragonès Tarragona 31.412 698 2,22%

4 Baix Camp Cambrils 3.717 64 1,72%

4 Baix Camp Reus 27.417 1.175 4,28%

289

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Cuadro 3: (Continuación) Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.

4 Baix Camp Selva del Camp 2.903 80 2,75% 4 Conca de Barberà L'Espluga de Francolí 3.255 37 1,14%

4 Conca de Barberà Montblanc 4.835 53 1,10% 4 Priorat Falset 2.647 155 5,85%

4 Priorat Porrera 1.002 107 10,60% 4 Ribera d'Ebre Flix 4.346 56 1,29%

4 Ribera d'Ebre Mora d'Ebre 3.706 35 0,94% 4 Ribera d'Ebre Mora la Nova 2.321 100 4,3 1%

5 Baix Ebre Tortosa 37.023 259 0,70% 5 Montsià Alcanar 6.450 96 1,49%

5 Montsià Amposta 8.983 76 0,85% 5 Montsià La Sènia 3.343 79 2,36%

5 Terra Alta Gandesa 3.282 54 1,64% 5 Terra Alta Vilalba dels Arcs 1.538 60 3,90%

6 Cerdanya Puigcerdà 3.440 41 1,19% 6 Osona Manlleu 7.056 76 1,08%

6 Osona Vic 15.398 170 1,10%

6 Ripollès Ribes de Fresser 3.957 61 1,54%

6 Ripollès Sant Quirze de Besora 2.018 56 2,77% 6 Ripollès Ripoll 7.308 252 3,44%

7 Anoia Calaf 1.804 36 1,99% 7 Anoia Igualada 15.490 125 0,80%

7 Anoia Piera 3.470 53 1,53% 7 Bages Cardona 6.572 85 1,29%

7 Bages Manresa 36.478 396 1,08% 7 Bages Sallent 7.498 92 1,23%

7 Bages Suria 4.692 113 2,41% 7 Bergadà Berga 6.929 88 1,27%

7 Bergadà Figols 250 60 24,00% 7 Bergadà Gironella 4.617 16 0,34%

7 Bergadà Puig-Reig 5.957 110 1,85%

7 Solsonés Solsona 3.310 69 2,08%

292 290

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Cuadro 3: (Continuación) Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibídem.

8 Garrigues Borges Blanques 4.654 150 3,22% 8 Garrigues Juncosa 1.131 105 9,28%

8 Garrigues L'Albí 1.204 153 12,70%

8 Garrigues Torregrossa 2.502 180 7,19%

8 La Noguera Artesa de Segre 2.894 83 2,86% 8 La Noguera Balaguer 5.095 61 1,20%

8 La Noguera Bellcaire d'Urgell 1.642 114 6,94%

8 La Noguera Camarasa 2.035 76 3,73%

8 La Segarra Cervera 4.470 53 1,18% 8 Segrià Almacelles 3.371 120 3,56%

8 Segrià Lleida 36.119 1.717 4,75%

8 Segrià Roselló 1.055 120 11,30%

8 Urgell Agramunt 2.758 70 2,54% 8 Urgell Tàrrega 6.605 66 1,00%

9 Alt Urgell La Seu d'Urgell 4.565 66 1,44%

9 Pallars Jussà La Pobla de Segur 1.833 83 4,53%

9 Pallars Jussà Tremp 3.569 80 2,24%

9 Pallars Sobirà Sort 937 37 3,94%

9 Vall d'Aran Bossost 811 33 4,06%

9 Vall d'Aran Viella 926 19 2,05%

Cuadro 4: Cuadro general de afiliación del PSUC.

Fecha Barcelona Comarcas Subtotal

Retaguardia Ejército Fuerzas armadas TOTAL

1937-III 27374a 1937-VII 5.141a 40.476b 1937-IX 29.029a 1937-XII 7.210a 28.200a 42.529c 11.904d 1938-VIII 9.318a 24.745a 21.721a 1.379a 57.163a

1938-X 15.008a a.Fuente: “Estadísticas del PSUC” Archivo Histórico del Partido Comunista de España. b.Fuente: Informe Miquel Valdés (julio 1937). c.Fuente: Informe Miquel Valdés (enero 1938). d.Fuente: Informe Comorera (febrero 1938).

291

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Cuadro 5: “Fichero Político” del exilio 24-VI-1939. F.: Fondos catalane del archivo del PNB, Arxiu Nacional de Catalunya.a PSUC ERC ACR

Campesinos 320 350 4 Ajustadores 53 48 8 Alimentación 107 130 1 Armamento 11 Arquitectos 5 13 Artes 32 41 3 Automóviles 151 166 2 Aviación 11 2 Comunicaciones 35 14 Construcción 139 140 2 Curtidos 30 40 2 Electricistas 53 55 1 Empleados 462 632 39 Ferroviarios 71 27 Imprenta 43 31 2 Ingenieros 17 29 3 Intelectuales 11 44 3 Juristas 10 37 9 Laminadores - 1 Madera 71 88 5 Marinos 8 8

Mecánicos 74 63 Medicina 25 63 2 Militares 19 5 Mineros 22 9 1 Cerrajeros 15 11 Oficios Varios 153 99 4 Ópticos 4 10 Pescadores 5 9 Precisión 16 26 2 Profesores 70 72 6 Químicos 22 29 3 Metalurgia 48 64 Textil 109 80 4 Torneros 25 17 1 Vestidos 41 17 1 Veterinarios 1 5 2.289 2.457 108

a.Nota: he recogido sólo los datos de las organizaciones catalanas.

294 292

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Anexo 2: mapas

Mapa 1. Porcentaje de militantes sobre el total de la población, por comarcas

Mapa 2. Porcentaje de obreros sobre el total de militantes

293

MISCEL·LÀNIA-2008 ISSN 1696-4403 José Luis Martín Ramos

La Afiliación del PSUC durante la Guerra Civil (1936-1939) http://seneca.uab.es/hmic

Mapa 3. Porcentaje de campesinos sobre el total de militantes

Mapa 4. División comarcal de Catalunya en 1936

294

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

295

DEBATS-2008 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

DEBATS

Conversa amb Joan Serrallonga sobre el seu llibre “Pablo Iglesias, Socialista, obrero, español”, Edahsa, Barcelona, 2007 -Joan Serrallonga) Vosaltres direu -Francesc Espinet) Nosaltres no direm res, potser hauríem de començar comentant el tema del seu germà que era… -Ramon Alquezar) Carceller -Joan Serrallonga) carceller del penal de Cartagena l’any “17” -Francesc Espinet) Però potser en alguna categoria, no ho sé… -Joan Serrallonga)Probablement era un funcionari de presons al nivell d’un mestre, per altra banda. igual que el pare era Mestre, de fet professor… -Ramon Alquezar) Folklorista i represaliat -Francesc Espinet) Però ell, el seu pare va arribar a ser governador civil i a més tenia terres i terreny -Ramon Alquezar) El que es segur es que no estaven malament de diners, pq vivien a la casa que ara és de la Duquesa de Alba, ell ho recorda. Igual que explica en els seus escrits quant el “abuelo” venia de visita escoltava la veu particular del seu avi. -Joan Serrallonga) La credibilitat que transmetia la seva veu. -Ramon Alquezar) Jo no he escoltat mai la seva veu… però la veu original de la Pasionaria, per exemple, és una eina, és un instrument polític de primera magnitud. -Joan Serrallonga) És molt important, Iglèsias mort al 25 i podríem dir que des de el “10”és un home malalt i deixar d’anar als congressos en el inici de la Guerra Mundial… dirigeix el partit des de casa. -Francesc Espinet) Al 25 la radio no acaba de funcionar... -Joan Serrallonga) Si té un relleu molt petit encara, si el té en quant a la funció de transmissió però encara per exemple al “17” un dels millor discursos, que no està totalment recollit a la Vida de Pablo Iglesias s’encanta als ferrocarrils perquè doncs hi ha la censura per distribuir-lo aquí i allà, esclar la radio no... -Francesc Espinet) No no la ràdio comença... al “24” -Ramon Alquezar) Ràdio Barcelona és del 23? -Francesc Espinet)... i Ràdio Madrid -Ramon Alquezar) A això no ho sabia...Jo pensava que la degana era la de Barcelona -Francesc Espinet) Bé en aquest moments hi ha una discussió “erudita” sobre quina és la primera però bé, des de el punt de vista real, és Radio Barcelona; però hi ha una discussió últimament de si el dia abans o el dia després (22 o 23)...que no té importància perquè la veritat és que qui va funcionar realment de manera constant va ser Ràdio Barcelona. S’ha de tenir en conte que les ràdios mundials funcionen entre el 22 i el 25: són tres anys que funcionen totes les ràdios importants del món. -Joan Serrallonga) bé per anàvem... -Ramón Alquezar) A mi se m’han acudit algunes coses... que és, abans d’ahir vaig fer

296

DEBATS-2008 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

un recull, segur que incomplet, de tot el que jo tinc a casa teu, i jo diria que hi ha dos eixos fonamentals de la teva investigació seria tant: organitzacions polítiques i sindicals de la IIª Internacional i les condicions de vida de les classes treballadores en un sentit molt ampli (salut, migració,trasllats forçosos de població); i si algú llegeix aquest llibre potser se’l podria prendre com una novetat o una certa ruptura amb aquest dos eixos o fils conductors. Però Jo diria que no, que has articulat la macro i la micro-història (la historia individual i la història col·lectiva), i que a partir de la focalització d’una persona has anat reproduint tot l’entorn, tot el context històric. Per tant jo crec que has continuat, amb una altra concreció, bastant allò que havies fet fins ara. -Joan Serrallonga) A mi m’ha interessat sempre més el tema de les condicions de vida i de treball que el tema de les organitzacions; la meva tesi ja era això, potser llavores perquè era una tema novetós -després ja han hagut altres gents que han treballat això- de fet hem permetia crear una certa metodologia, perquè anaves experimentant i si allò funcionava i si ningú ho feia servir els altres..., recordo un professor de Murcia que feia servir d’anàlisis de les dades d’estatura dels obrers, i això va ser un experiment en aquells moments i després ho hem fet servir molts altres. Per tant jo m’he dedicat bàsicament a i això. Llavors també penso que el llibre em dona una oportunitat, que no sempre et passa que amb un encàrrec et permeten repassar 75 anys d’història, i per lo tant com a casa meva tinc unes golfes bastant grosses- tinc moltes caixes i molts articles que com tothom he anat acumulant al llarg de la nostra vida- això m’ha premés aprofitar per posar aquí moltes coses que tenia guardades en aquestes caixes i per tant no va ser necessari anar a buscar-les a Internet. Per altra banda, els errors molt manifestos de l’informació d’Internet; parlem clar, no crec que hi hagi cap agrupació socialista al país en aquest moments que tingui una bona bibliografia de Pablo Iglesias. En qualsevol cas aquest treball m’ha premés fer un repàs des de els anys 50 fins l’any 25 tot un conjunt d’elements de l’Història d’Espanya. I com que , amés ami sempre m’ha interessat la “gent menuda” aquest treball m’ha premés introduir tot un conjunt de “gent menuda”....he intentat refer la “gent menuda” a partir de la “gent grossa”. Pablo Iglesies seria “gent menuda” al període i fins a final de tot pràcticament -és un obre tipògraf que li passen drames abans i desprès, i que s’acaba morint i que ha acabat sent diputat i cap d’unes organitzacions molt petites, encara que després creixeran. Per tant això és rescatar la vida d’algú que forma part de la “gent menuda”. I tots els que surten aquí, al menys la majoria, són “gent menuda”; Ja n’hi ha prou, per entendre’ns, de analitzar el període a través de la vida del general Prim o de la biografia d’un Primo de Rivera, o d’un Arias Salgado, etc. -Francesc Espinet) Jo crec que hi ha un altre element que és certament fonamental i que tu l’expliques molt bé i donant una raó circumstancial per fer-ho i una altre de fonda en el sentit que tu acabes dir. La circumstancial seria que la vida de Pablo Iglesias és molt avorrida, i la fonda és que és un senyor que està a dins el món obre; i a les hores aquest element, el fet de que estigui immers dins una classe social determinada -classe obrera, classes popular a Madrid- et permet fer una cosa i és estudiar aquestes classe populars i les seves condiciones de vida en tots els sentits- tant des de un punt de vista sanitari com, fins hi tot, alimentari- -Joan Serrallonga)...salaris, vivenda, etc. -Francesc Espinet) Ja que parles de vivenda, l’altre element que tu també utilitzes és la construcció, no només de la classe obrera, sinó també d’aquesta ciutat. Per exemple, des de el punt de vista del urbanisme;o una l’altre cosa, també molt important, és que et fiques en un altre tema i és específicament la feina del protagonista- que fa de tipògraf-. Per tant expliques, no només les organitzacions reivindicatives dels tipògrafs sinó també la vida d’aquest (les condicions de treball, la producció editorial diària al Madrid de l’època de vista...). Per tot això, jo diria que l’obra, no només és la vida d’aquest senyor, sinó la vida del Madrid Popular, al menys fins a finals del segle XIX.

297

DEBATS-2008 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

-Joan Serrallonga) Vol ser-ho -Francesc Espinet) Després, ja t’he dit abans, donar l’impressió de que ja no ho és tant... -Joan Serrallonga) Bé baladí que fins l’any “5” els socialistes con a tals, Iglesies, acaben fracassant a totes les eleccions perquè volen anar sols. I a l’any 5 acaben aconseguint la mallistratura local. També baladí que el règim de la Restauració, que es va acabar amb les eleccions municipals. Mai s’havia concedit la més mínima importància a les eleccions municipals, ni s’havia afanyat gaire a legislar -s’havia refiat de legislacions anteriors-; per que el ajuntaments era un “trapicheo”. Per això diu Largo Caballero quant entren a l’ajuntament que entraban al ayuntamiento como gallinas a corral ageno. El que passa és que després el salt de la vida del protagonista és important; es a dir és regidor- la qual cosa no altera la seva vida-. Però realment tant el fet de ser regidor com diputat no van alterar la seva vida excessivament. Hi ha altres fets com la mort de la mare perquè és cloure una etapa i el moment de la formació del partit que donarà un tomb a la seva vida de “fora”. I finalment l’aparició a la seva vida de l’Amparo, com una dona que organitza la seva vida d’una altre manera (la seva vida des de a les hores comença a tenir elements de regularitat). Bé hi ha un altre canvi que potser, com dius tu (Francesc Espinet) comença a tenir relleu amb el trànsit de segle -potser més de l’any “5” a l’any “7”- que és que el partit va creixent i per tant cada cop és menys manejable. Però Iglesias gairebé fins l’any “20” mantindrà el control del partit- no m’agrada gaire la paraula control- mantindrà el coneixement del partit a traves de la correspondència..... les seves cartes són extraordinàries i extraordinàriament importants: tot el que ha de fer ho explica. Una cosa molt curiosa, algú potser hauria d’estudiar o valorar que al s. XIX el correu és molt ràpid per tant Iglesias pot convocar a molta gent en un plas molt breu. Per exemple quant es mort Inocencio Calleja a València i ell no pot venir a la festa del primer de maig, li envia un telegrama al seu fillastre, i al cap d’unes hores acaba sent a València. De fet la vida d’Iglesias passa de la lentitud absoluta dels anys “60”a la rapidesa total del tombat de segle Per altra banda en relació a l’any “5” i l’any”7”apareixen dos enemic s que ha perdut, enemics: la guerra i Maura. En el seu primer article és la “guerra” (i Iglésies les ha vist totes des de l’any “60”). I un Maura que l’any “7” precisament amb aquella idea de l’economia administrativa fa el famós “artícle 29”.... Jo penso que maura serà per ell un referent importantíssim. Val a dir també que quant Francesc Ferrer i Guardia és executat- és assassinat ja que el procés és un piltrafa- ell pren un postura molt bel·ligerant. Hi ha qui diu que serà molt bel·ligerant com per exemple l’Azcarate que diu que farà una carta que finalment no envia, però Iglesies no. Ell se sent horroritzat que es pugui arribar a l’assassinat pràcticament -Ramon Alquezar) Ell ho denuncia.... -Joan Serralonga) De manera total -Francesc Espinet) De fet jo crec que no només és en aquest moment sin que és constantment; es a dir, la seva sensibilitat davant el que no és racionalment humà, del que és una reacció desproporcionada i del que és un atemptat a la vida de la gent. I això és constant. -Ramon Alquezar) Al marge del que ha dit en Francesc sobre les condicions materials de vida, jo penso que allò que el teu llibre m’ha fet descobrir és cóm l’historiografia oficial- al menys la percepció majoritària que s’ha tramés era que era una mena d’àrbitre apaivagador que conciliava diverses tendències, sobre tot d desprès del daltabaix del “17”; es a dir que estava malat però que encara era l’oracle, i la imatge del seu radicalisme. Radicalisme en el sentit etimològic de la paraula. Per mi això ha estat una sorpresa positiva. Es a dir, la seva austeritat i tot això, ja havia estat divulgat, però fins i

298

DEBATS-2008 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

tot la seva coherència, la seva immutabilitat ideològica ( ho dic positivament). -Joan Serrallonga) Coherència si, i immutabilitat ideològica ens porta a parlar d’un tema com la “Qüestió Nacional”. Jo penso que si bé Iglesias viatja molt a Catalunya- al interior de Catalunya també- molt més que no ha viatjat altres dirigents. Per exemple Iglesias és dels pocs dirigents oficials que coneix la Conca del Ter fent mítings i s’ha cartejat bastant, que té bones referències (Iglesias té molta informació des de els anys “80”) i quant la UGT és Junta i doncs el grup del Ter té alguna cosa a veure també; Iglesias ja ho coneix. Ara bé, jo penso que hi ha un error en traslladar l’agrupació i les forces de Barcelona a Madrid. Els contraris, jo penso que és un error, un error ben intencionat.....això d’aquí funcionarà més bé, etc....., els contraris ho han vist com una lluita de l’Iglesias contra el nacionalisme; jo penso que no és tal i altres ho han vist com una set de poder -des de aquí m’ho menjaré tot-; jo penso que tampoc és tal; sinó que més aviat era una cosa d’economia de medis. Es a dir, era corren en totes les organitzacions obreres que el lloc a on residia l’associació, doncs el afiliats d’aquella localitat eren els que formaven la junta de govern perquè viatjà era caríssim, la gent no es podia moure, etc. Jo penso que hi ha una certa economia de medis. Però el fet de treure l’organització de Barcelona i portar-la a Madrid, fa que es desconnecti del creixement de la protesta a Catalunya. I quant al 1902 ( la vaga general), i aquest és un fet cabdal, li vagin a demanar ajut i ell no els hi doni amb l’excusa de mal pagador, això provocarà la reacció. Ara bé, analitzar la Història del Moviment Obrer a l’ estat espanyol només amb el mirall de Catalunya és un error; i això ha fet que molta gent que a Madrid no hi ha obrers fins a la “Gloriosa”; però hi ha molt abans i hi ha després. No tot a Madrid és el pressupost- també hi ha barris perifèrics i no tots són el funcionar censante de Larra -Ramon Alquezar) Qui diu això no coneix ni a Galdós ni a Baroja -Joan Serrallonga) I ningú podia entendre després que l’evolució de Madrid sigui Madrid “La Roja”. No és Madrid “la funcionarial, sinó Madrid !”La Roja” -Francesc Espinet) A més hi ha un altre element absolutament clar i és que de la mateixa manera que tu dius no només coneix Catalunya sinó que coneix tot el pais , corre tot l’estat i això, como tu expliques li costa que el fotin a la presó (a Màlaga).... tot això ens a premés veure cóm a Málaga hi ha un proletariat absolutament fonamental i del tèxtil. (vinya i el cotó) -Joan Serrallonga) I el fet que l’Iglesias sigui candidat per Bilbao moltes vegades...i davant del Partit Nacionalista Basc, bé del que després seria el Partit Nacionalista Basc -Francesc Espinet) De tota manera jo crec que el que li passa és que no entén això del nacionalisme català i això es fotut perquè, asclar, dintre del nacionalisme català hi ha, si més no un “no monarquia”, del color que sigui; i ell té l’altre problema que és la seva relació amb el republicanisme. Jo crec...diria que ell té algunes idees fixes que les ha adquirit a partir d’una relació directa amb la realitat però que aquestes idees li duren massa temps...que la realitat a canviat (sigui política o sigui social) i ell continua mantenint la primera idea i que li costa molt de canviar. Jo diria que el tema del republicanisme i el tema de la vaga del “2” és bastant clar.... és no a la Vaga General. Com que és, en aquest sentit i entre cometes un doctrinari- diu que no independentment de quines siguin les condicions reals. -Ramon Alquezar) Jo encara afegiré algun altre obstacle seriós per poder tirar endavant el seu projecte que és la presència, en alguns casos preeminència de l’anarquisme dins el proletariat, i aquí si que hi ha una miopia, enllaçant amb el que deies (Francesc Espinet). En l’actitud que pren respecte a Catalunya, deixa el cap lliure, no dic ni que sigui bo ni que sigui dolent, deixa el camp lliure per una hegemonia de l’anarquisme que no sé si s’hagués produït de la manera que es va produir desprès del trasllat de la UGT a Madrid. I jo diria fins i tot que tenia una certa mania, no dic que ell fos el més ferotge dels anti-anarquistes de l’organització, però....després del 1917, tot i que encara no manava del

299

DEBATS-2008 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

tot, controlava bastant el partit.... -Joan Serrallonga) El “25”, quant ha passat tot el drama de la Tercera Internacional, i per l’Iglesias és un drama perquè això posa en qüestió tota la seva obra, de cop, i aleshores l’Iglesias (i té una expectativa de vida molt llarga respecte a la seva generació) s’agafa a qui sigui i llavors la gent que l’ajudarà en la lluita no només seran el coneguts, sinó que hi ha tot un grup de gent al darrera, i que jo cito en el llibre, que són gent senzilla de la seva antiga xarxa de sociabilitat tipògrafs, que són els que acaben de donar l’empenta decisiva. Més alguns joves com el Lucio Martínez Gil, per exemple, que estan en aquesta hora. I és una cosa absolutament trencadora....deixa d’escriure a determinada gent a partir del procés d’ escissió. Deixa d’ escriure la seva correspondència absolutament llarga , profunda, fecunda, i a partir d’aquest moment deixa d’escriure. I que és una característica de la correspondència de l’Iglesias: quant les postures arriben al programa hi ha una pauta. Això passa en altres moments i amb altre gent; i després es reprèn o ell o l’altre. I penso que és una pausa defensiva. Per exemple als “70” pugen atendre una correspondència molt reduïda, els que s’han despatxat s’ha despatxat, per entendre’ns. I que ell controla el partit: si. Darrera de l’Iglesias no sol haver ningú perquè només faltaria i ell mai ha entès les organitzacions com un element hereditari... -Ramon Alquezar) Jo no ho he dit això, estic apel·lant a un intervencionisme que d’altra banda jo mateix rebutjaria; però que a premés, en aquesta etapa de cert impàs, que passin a tenir preeminència política persones que quedaven molt allunyades... i d’aquesta mateixa aproximació respecte a les capes populars -Joan Serrallonga) I de fet és que abans del procés de la IIIª Internacional ja s’ha intuït algunes branques per entendre’ns, però es que desprès del procés -i primer capa el Partit Comunista Comunista Espanyol- doncs desfilarà una sèrie de gent molt valuosa i acaben quedant els que acaben quedant. Llavors hi ha un element que habitualment no s’explica en l’història del socialisme, i que jo considero que no és una nota marginal, crec que es fins l’any “7” -no recordo l’any exacte- l’executiva que s’elegia, no s’elegia; s’elegia el cap de l’executiva i aquest era el que formava.... en el congrés no elegien a tota l’executiva, i a partir d’un determinat moment comencen a elegir tota l’executiva. Es a dir, a partir d’un determinat moment la capa de l’Iglesias encara la necessiten més perquè no es pot votar aquest executiva sinó hi ha la capa d’ell. Fins i tot, en algun moment com es votava tot l’executiu, no necessiten...no pot ni anar-hi, i en canvi el continuen votant com el resident del partit. Les funcions dels quals no queden mai clares, perquè aquest és un partit contrari a l’ortodòxia comunista clàssica. Aquí ni el president tenia funcions, les tenia el secretari, en tenien el vocals, les tenien molta gent ...que les acabava controlant ell a casa seva. A mi en fa molta gràcia l’expressió aquesta de cuinar “es cuinava a casa seva” -Francesc Espinet) Jo diria que el teu llibre a més és una història del governs de la Restauració i de les eleccions de la Restauració, cosa que és absolutament normal que apareix, però a mi de vegades em sembla que, des de el punt de vista del lector, faltaria en el llibre titubeig. I en cada capítol hi ha una quantitat d’elements diferenciats, que des de un punt de vista de l’estructura material del llibre no queden prou diferenciats. -Joan Serrallonga) Bé, jo vaig rebutjar explícitament l’estructuració- el meu esborrany el tinc estructurat d’altre manera- però vaig voler fugir del que podíem anomenar “els certs capítols del certs capítols” perquè asclar això t’obliga a que els punts.... a d’estar acabat i aquest senyor (l’editor) se li trenca el relat.... Ara bé, si que m’hagués agradat, i això ho puc fer amb una relativa facilitat si mai a la vida es fes una segona edició, posar al marge un sagnat. -Francesc Espinet) també hi ha una cosa important per assenyalar i és que ell (P. Iglesias) en un moment determinat deixa de treballar de tipògraf i es converteix en el director d’una revista i desprès d’un diari. I una cosa més el partit des de començament

300

DEBATS-2008 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga

Revista HMIC, número VI, 2008 http://seneca.uab.es/hmic

de segle eren quatre gats i per tant no implica tanta feina; porta més feina doncs dirigir aquest diari i escriure el que escriu. Això vol dir que té poc temps, que tot això que s’ha de rumiar està poc sedimentat perquè realment té poc temps. -Joan Serrallonga) Aquest és un element important, i el fet de l’edat ja que amb 36 anys al “86” ja era un home col·locat, amb canalla, etc. No era gaire “avi” però... -Francesc Espinet) ja sabem que la mitjana de vida de la classe obrera en aquella època era molt limitada però de tota manera ell era una mica de l’aristocràcia obrera i la veritat es que deixa de treballar als 36 anys i això per qualsevol membre de la classe obrera és una meravella. -Joan Serrallonga) Per això als anys “80” quant fa tantes activitats i viatges de propaganda...(i per aprendre per Europa) es que pot fer-ho perquè no fa res més. Ara no té el seu primer càrrec institucional fins (no és regidor) els 55 anys i serà diputat als 60...al final i abans d’un període ampli de reflexió. Malgrat tot, és un diputat molt actiu amb molts problemes i la dreta el persegueix de manera salvatge quant és diputat . -Ramón Alquezar) Està molt bé que algunes coses s’apartin del contingut general de llibre, com per exemple les denúncies que fa ell de la Guerra d’Àfrica, de la Iª Guerra Mundial....quant la dreta d’aquest país, o de tots el països, però sobre tot d’aquest, ha hagut de tolerar la presència amb un parcel·la de poder -per petita que sigui aquesta parcel·la de poder- de l’esquerra que la considera com un intrús. Qualsevol semblança amb la realitat actual no és casualitat... -Francesc Espinet) Jo crec que hi ha una cosa, quant Iglesias es manifesta en contra de la Guerra de Cuba no ho fa perquè cregui que els cubans tenen la raó sinó perquè es contrari al fet de la guerra (la guerra no funciona i la guerra mata als nostres obrers). -Ramon Alquezar) El mateix passa amb el Marroc....sang de proletariat.... -Francesc Espinet) Sobta que no vagi més enllà en el tema del anti-colonialisme que s’estava discutint a l’Internacional. -Joan Serrallonga) Iglesias és un obrer tipògraf molt llegit però el seu coneixement de la qüestió cubana és el coneixement des de aquí, i no el coneixement global. Jo penso que ell de la qüestió cubana té un coneixement lleuger i ell és absolutament anti...la guerra. El seu primer article, que és un article correcte és una cosa sobre la Guerra Franco-Prussiana. Tot el que sabia sobre aquesta guerra ho havia llegit -i ho cito al llibre- en un diari que es deia “El Ring” que es difonia a Madrid. I ell fa l’element visceral del pobre atrapat en la tela d’aranya. I aquest missatge és el que va reproduint en cada moment; i no és allò de qui té raó ...hi ha un diferència: al principi amb l’extermini de la Comuna, ell és marcadament favorable als comunars, i llavors una de les coses que no perdona als republicans és quines amnisties han donat els republicans francesos respecte als comunars que els tenen a Nova Caledonia?....per ell no és tant important el fet de que els comunars tinguin la raó, és la guerra el que el preocupa. Malgrat tot amb la Guerra Mundial, més que pacifista, és marcadament aliadòfil -Ramon Alquezar) Jo recordo un discurs seu que es mou amb aquesta ambigüitat que diu” d’acord la guerra, sempre guany qui guany; serà contraria als interessos de l proletariat , però en tot cas nosaltres estaríem al costat d’aquest que defensen les llibertat (en contra de la corona)”. -Joan Serrallonga) Malgrat tot a mi no m’ha interessa’t en el llibre el que podríem anomenar l’alta política, sinó la lluita d’una persona que va passant .

301

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

RESSENYES

Roura i Aulinas, Lluis. Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta. Eumo Editorial, Vic, 2006, 291 pp.

per Francesc Espinet Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona)

Lluís Roura es proposa estudiar la dialèctica subjecció-rebel·lió, submissió-

rebel·lia sobre i de la societat catalana d’aquesta època de culminació de l’absolutisme monàrquic, de reforçament de l’estat i de la crisi del sistema. Ho fa a partir d’una meticulosa indagació sobre la revolta barcelonina segurament més abraonada del segle XVIII històricament pertinent (1714-1808), la de les quintes del 1773, El mètode de subjecció és senzill: la violència administrada per l’exèrcit espanyol. La raó de la rebel·lia, també: “amor ciego y desmedido por la libertad, por la independencia, y por la nobedad” de la població catalana, o, dit d’una altra manera, el “republicano espíritu de la Plebe”44.

El títol de l’obra ens explica prou bé el contingut del llibre. D’una banda, la dualitat, la dialèctica diríem, entre els dos aspectes segurament més rellevants de la vida pública-política de la Catalunya del segle XVIII: el sotmetiment i la rebel·lia, la subjecció en què l’estat –l’estat absolutista fins a cert punt modernitzador45- té a la societat catalana i la consegüent revolta d’aquesta contra l’estat. I de l’altra, el marc jurídico-polític que fa possible aquesta situació i que és constantment present a uns i altres: les lleis i les institucions creades arran de la derrota catalana del 1714, que tenen la seva màxima expressió en la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña (“establecida por su magestad con decreto del diez y seis de enero de mil setecientos y diez y siete”), acompanyada de tot un desplegament legislatiu que en el seu conjunt és conegut com “els decrets de la Nova Planta”. Aquesta Nova Planta consistí essencialment en tractar el Principat de Catalunya com a terra de conquesta, i per tant com a terra governada militarment, convertida en una immensa caserna-presó (un militar per cada trenta habitants com a mínim i cada vint com a màxim –prop de tres quartes parts a Barcelona-, durant aquest període, gairebé tres vegades més que al conjunt dels territoris de la monarquia espanyola), amb

44Lucuce, 122, i Ephemérides, 78. 45 I “modernitzar” no significa necessàriament “millorar”. En tot cas aquesta modernització consistí essencialment, entre d’altres extrems i en el precís terreny del poder polític estatal, en la creació d’un complex sistema ministerial (les secretarías), que es superposà a l’antic sistema de consejos, de manera que el poder suprem de l’estat fins a cert punt s’anà autonomitzant respecte de la figura-persona del sobirà. Fou l’anomena’t despotisme ministerial, terme possiblement molt més descriptiu de la realitat que no pas l’enganyós despotisme il·lustrat (en el sentit que la “il·lustració” no és pas una virtut que es doni per suposada en els ministres, sinó més aviat tot el contrari...). De tota manera, absolutisme i despotisme.

302

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

ciutadelles militars des d’on s’encanonava la població civil –cas ben clar a Barcelona, des de Montjuïc i des de la Ciutadella, a part dels canons instal·lats a les mateixes muralles.

En la primera part de l’obra, Roura ens posa de manifest aquesta política militaritzadora del govern estatal, alhora que els intents de resistència de la població catalana a aquesta militarització, especialment resistències al reclutament. Amb alguna al·lusió a la continuïtat d’un pensament polític autònom català.

Però, com eix del seu escrit (pp.120-217), ens presenta la seva indagació sobre la revolta barcelonina segurament més abraonada del període, la de les quintes del 1773, on queda ben palesa l’al·ludida dialèctica subjecció-rebel·lió, submissió-rebel·lia en la societat barcelonina i, per extensió, catalana46. L’estudia a partir de tota la bibliografia existent i del material arxivístic més consistent (com ara Pedro de Lucuce, Precauciones contra alborotos..., editat pel mateix Roura, Vic, Eumo, 2002), amb alguna joia-novetat (especialment l’anònim manuscrit Ephemérides Comentáneas..., datat el 31 d’agost de 1774, de 103 folis, dipositat, com les Precauciones, a l’Archivo General Militar, a Madrid, vegeu nota 82, p. 126).

Els elements centrals que cal retenir d’aquest motí de les quintes serien: la negativa de la societat catalana a què sigui un sorteig –i no la decisió de la pròpia societat- el mètode per a resoldre quins són els homes que han de servir el sobirà en el seu exèrcit; l’autònoma creació d’un cos representatiu ad hoc –la Diputación de Cataluña47- per a manifestar davant del sobirà quina és la voluntat d’aquesta societat i quines són les raons que l’avalen (voluntat d’integració en l’estat espanyol si la societat catalana és considerada com un agent polític amb veu pròpia; decisió catalana sobre quins agents econòmics li són necessaris –en la seva fase expansiva present- i quina força de treball pot destinar a la milícia); davant la negativa estatal, esclat de la revolta a Barcelona (4 de maig), en la que participen directa o indirectament els diversos estaments de la població; després de les topades entre els militars i els civils (2 morts i 11 ferits), aturada provisional per part del capità general del procediment de quintes, vista la força de la rebel·lia quantitativament i qualitativa (amb presència des del bisbe Climent fins als gremis, la diputació dels quals va ser àmpliament tolerada); acabada la revolta, noves peticions dels diversos estaments per tal que no es portessin a terme les quintes; negativa estatal a la retirada de les quintes; sortida pactada, en que es porta a terme un sorteig fictici (11 de juny), que dóna com a resultat l’extracció de les cèdules de los “prefixados quintos”, entre “silbos y carcaxadas, que después tuvieron muy plausible interpretación”48; posterior persistència de certa desobediència civil alhora que de la repressió més o menys encoberta; i celebració en la literatura popular dels fets de l’avalot.

A continuació Roura plantejarà la creació de la Junta de gobierno del Principado de Cataluña (1775) com un intent d’establir una institució, que, mantenint les anteriors de l’audiència, la capitania general, la intendència i els corregiments, com a puntals bàsics, fes més eficaç la política de control del Principat49. De fet, però, fou tot un fracàs, cosa que posa de manifest la seva discreta desaparició durant els anys vuitanta (ni tan sols hi ha constància de la seva mort oficial). 46 Roura deixa ben clar que -tant per a les autoritats espanyoles de tota mena, com per a la mateixa població catalana- allò que succeïa a Barcelona era una vàlida mostra de la temperatura del Principat i un exemple proactiu del comportament del seu poble. 47 Denominació no gens neutra, com els mateixos agents espanyols manifesten, i que recordava temps passats. 48 Lucuce, 116. 49 Basa el capítol en els lligalls 326-330 de la secció Audiència de l’ACA.

303

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

I, finalment, ens assenyalarà la continuïtat de la revolta, especialment amb els rebomboris del pa del 1789, l’excepcionalitat durant la Guerra Gran (1793-1795) i la conflictivitat dels anys de crisi dels primers vuit-cents.

Conclourem amb allò que és la conclusió major del propi Roura: els motins, avalots, rebel·lies de l’Antic Règim (en el nostre cas, totes les esmentades i algunes altres) han de ser imprescindiblement considerades com elements d’una lluita central (i no pas accidents menors) contra aquest règim, elements que ens permetran entendre la seva conversió en revolucions en el moment de la crisi de l’estat absolutista. Sí, les revoltes són un element intrínsec a l’Antic Règim, però, alhora l’element que porta en sí mateix l’autodestrucció d’aquest règim. Així hauríem d’entendre la sentència: “No és una revolta, senyor, és una revolució.”

Només un retret, no a l’autor, sinó a l’editor: trobem a faltar els utilíssims apartats de fonts i bibliografia, i un índex analític.

FrancescEspinetBuruna

Mañà Terré, Teresa. Les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1925). Pagés Editors, Lleida, 2007, 121 pp.

per Maria Lluïsa Fernàndez Clarés (Universitat Autònoma de Barcelona)

El llibre Les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1925), publicat l’any 2007, és fruït de la tesi doctoral de la professora Teresa Mañà Terré llegida a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona l’any 2005. Aquesta obra analitza l’origen de les biblioteques populars creades l’any 1915 per la Mancomunitat de Catalunya i el seu desenvolupament fins al maig de 1925, data de supressió d’aquest organisme polític per la dictadura de Primo de Rivera. Així mateix, la monografia destaca pel seu caràcter únic ja que, si bé la Mancomunitat ha generat una àmplia bibliografia, no hi ha cap altre estudi sobre les biblioteques populars de la Mancomunitat, exceptuant el llibre dedicat a L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1994) de la professora Assumpció Estivill. Tal com destaca l’autora l’objectiu de l’obra “és mostrar que les Biblioteques Públiques de la Mancomunitat eren un projecte innovador que s’articulà a partir d’un ampli programa polític, especialment rellevant en l’àmbit de la cultura i de l’educació, i que aconseguiren implantar-se gràcies al convenciment dels responsables, la preparació del personal i l’aplicació d’uns sistemes únics dins del panorama bibliotecari del país.”

La Mancomunitat, federació de les quatre diputacions provincials catalanes, es constituí l’abril de 1914 i, malgrat no disposar de capacitat legislativa ni d’un sistema de finançament propi, aconseguí dur a terme en els seus pocs anys d’existència una admirable tasca en el camp educatiu i cultural, de la qual destacà per la seva novetat i rellevància l’obra de les Biblioteques Populars. L’any 1915 la Mancomunitat va aprovar el Projecte sobre la instal.lació a Catalunya d’un sistema de biblioteques populars i tres anys després s’inauguraven les primeres biblioteques. Durant els anys de la Mancomunitat, les biblioteques tingueren un creixement progressiu fins a arribar a

304

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

implantar-se en vuit poblacions de les quatre províncies de Catalunya: Sallent (1918), Canet de Mar (1919) i Pineda (1922) a la província de Barcelona; Valls (1918) i el Vendrell (1920) a la de Tarragona; les Borges Blanques (1918) a Lleida, i Olot (1918) i Figueres (1922) a Girona.

Aquesta monografia es basa en una exhaustiva recerca de la documentació generada per la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), les publicacions oficials de la Mancomunitat, les revistes dels organismes de qui depenien les biblioteques i els anuaris de les Biblioteques Populars publicats per la direcció des de l’any 1922 fins al 1936. D’altra banda, els testimonis orals de persones que han conegut a les professionals de les biblioteques han estat una font d’informació fonamental tal com subratlla Mañà. El treball s’estructura en quatre capítols que configuren dues parts. En la primera s’exposa el context històric i bibliotecari en el qual es dóna l’aparició de les Biblioteques Populars. El primer capítol titulat “Situació bibliotecària: precedents” realitza una síntesi acurada sobre la situació de les biblioteques públiques a Espanya i, en particular, a Catalunya durant el segle XIX i primer terç del segle XX. Igualment, l’autora fa també un repàs al desenvolupament de les biblioteques públiques anglosaxones, que foren el model de referència de les biblioteques públiques de la Mancomunitat i que responien, a més, a les idees regeneracionistes del moment. Seguidament, el capítol “El pla de biblioteques de la Mancomunitat” ens situa en les circumstàncies en què es crearen aquestes biblioteques: la gestació de la Mancomunitat de Catalunya, la política cultural que dugué a terme i l’organització administrativa sota la qual s’articularen les biblioteques populars. Així mateix, s’analitza detalladament el “Projecte d’acord sobre la instal·lació a Catalunya d’un sistema de Biblioteques Populars”, que fou presentat a l’Assemblea de la Mancomunitat l’any 1915, elaborat per Eugeni d’Ors i en el qual s’articula el sistema bibliotecari de Catalunya. La segona part està dedicada a la creació i a la implantació de les biblioteques populars. En el primer capítol, “La creació del sistema de biblioteques populars” s’exposa cronològicament l’evolució i el desenvolupament del pla, en dues etapes marcades pels seus directors: Eugeni d’Ors, des de 1918 a 1920 i Jordi Rubió, des de 1920 a 1925. L’autora distingeix la seva tasca: el primer com a redactor del projecte inicial i impulsor de les primeres biblioteques i el segon com a professional que consolidà el sistema de biblioteques públiques, en qüestions pròpiament tècniques i organitzatives de la xarxa. El següent capítol, “La implantació del sistema” descriu minuciosament l’organització i funcionament d’aquestes biblioteques, des dels concursos per a les concessions el mateix any de l’aprovació del projecte a les característiques dels edificis i instal·lacions. Mañà explica també la creació dels patronats, les tasques del personal, la selecció dels fons, l’oferta de serveis, l’acceptació de la qual gaudiren les biblioteques populars, els hàbits de lectura del públic, la tipologia dels seus usuaris, i finalment, els pressupostos que s’invertiren en les biblioteques populars durant aquest període. Tal com apunta l’autora la plantilla de treball de les biblioteques era personal femení que havia de formar-se prèviament a l’Escola de Bibliotecàries, creada amb aquest objectiu. També s’aprecia l’interès per una organització científica i moderna de les biblioteques populars en aspectes com el lliure accés, el servei de préstec gratuït, la creació d’una secció infantil o la difusió mitjançant guies de lectura, conferències i cursos. Finalment, en l’apartat de conclusions l’autora realitza una acurada síntesi del contingut de la recerca. La bibliografia i els annexos clouen l’obra. La bibliografia seleccionada es

305

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

divideix en dos apartats: la descripció dels fons documentals dels arxius consultats i les fonts impreses. L’annex I conté dades històriques i de funcionament de cada biblioteca en aquest període, la descripció del seu fons i dades sobre les bibliotecàries. L’annex II recull una selecció de textos que aporten dades valuoses per a l’estudi de les biblioteques populars. També s’inclou un índex de taules i un índex de figures que permeten recuperar la informació i les imatges que s’il.lustren al llarg del treball. En conclusió, aquest llibre reconstrueix amb detall la història de les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya. L’obra aconsegueix transmetre l’abast social i cultural de les biblioteques populars i, en general, de la Mancomunitat que amb un pla d’acció cultural per a tot Catalunya, poc centralista i obert a les influències europees, volia posar fi al desinterès educatiu i l’analfabetisme generalitzat, tot suplint les mancances de l’actuació estatal. En definitiva, aquesta monografia, rigorosament documentada, és imprescindible per a l’estudi de les institucions catalanes del primer terç del segle XX.

Maria Lluïsa Fernández Clarés

Moliner Prada, Antoni (ed.). La Guerra de la Independencia (1808-1814). Nabla Edicions, Barcelona, 2007, 639 pp.

per Josep Lluís Martín Berbois (Universitat Autònoma de Barcelona)

L’adveniment d’un succés històric, sigui quin sigui, acostuma a ésser una excel·lent oportunitat per conmemorar l’acte en qüestió. A partir d’aquí són nombroses les activitats a realitzar, i un dels més beneficiats és el món academicista. Els freqüents encàrrecs, subvencions i investigacions que sorgeixen a partir d’una onomàstica històrica permeten realitzar noves aportacions a la historiografia d’aquest període. La celebració del Bicentenari de la Guerra de la Independència (1808-1814) no està sent una excepció. En els darrers anys s’han dut a terme diversos congressos i publicacions relacionades amb l’esmentat conflicte bèl·lic i que ja han fet aportacions del tot novelles. A partir d’aquí, les activitats sobre aquest període s’han multiplicat de manera notable, fet que és beneficiós i, al mateix temps, perjudicial. És evident que la recerca i la publicació dels resultats és d’allò més positiu perquè permet que es produeixin més investigacions i, alhora, un major coneixement dels esdeveniments tractats. Però en ocasions també pot ser contrari perquè es produeix un allau de publicacions amb diferent rigorositat, que pot arribar a saturar el mercat i, el que és pitjor, al lector. No és aquest el cas del llibre que ha coordinat el professor Antoni Moliner i els nombrosos historiadors que també col·laboren en aquest treball, on a través de setze capítols, tracta de manera solvent i acurada aquest període tan rellevant de la història d’Espanya. El propi Moliner explica a la introducció que aquest treball ha estat pensat com un “manual universitario y también para el ciudadano medio interesado en conocer la historia contemporánea de España, ha sido escrito con la mayor objetividad posible y espíritu crítico, y huye en todo momento del revisionismo a ultranza de moda en los últimos tiempos”. Una afirmació amb la que no estic del tot d’acord, ja que hom pensa que aquest llibre es mereix una qualificació més elevada. Crec que és un llibre molt

306

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

vàlid també per a estudiants d’estudis superiors, professors universitaris i investigadors. La informació aportada per cadascun dels autors en els seus respectius temes és suficientment rellevant per a futurs treballs.

En el primer capítol el professor Esteban Canales realitza una síntesi dels esdeveniments més rellevants al llarg de la guerra de la independència. Un text que ja apropa al lector, en aquest cas no especialitzat, a la magnitud del succés. El següent capítol ha estat realitzat per Antoni Moliner, el qual analitza el tema de la composició de les Juntes revolucionaries, assumpte que coneix abastament, fent un especial èmfasi en com estaven formades. A través de l’escrit podrem veure que un bon nombre d’elles provenien de les classes benestants, militars i eclesiàstiques del país.

La professió del següent autor, militar, és evident en el text d’Andrés Cassinello,

el qual realitza una descripció minuciosa de la composició de l’exèrcit, l’armament utilitzat i les diferents fases militars durant la guerra. L’autor també destaca les difícils relacions entre l’exèrcit espanyol amb l’anglès, la figura del Duc de Wellington (Arthur Colley Wellesley) i les aportacions econòmiques d’aquests darrers vers les tropes espanyoles. Finalment Cassinello fa referència a les penúries i les victòries de l’exèrcit espanyol per la geografia espanyola durant el conflicte.

El quart apartat torna a ésser realitzat per Moliner, on tracta el tema de les

guerrilles, tema que també n’és expert, i la seva vital importància en la guerra sobretot en el desgast de les tropes franceses; i que amb el pas del temps alguns dels seus membres s’allistaren a l’Exèrcit espanyol. L’autor també analitza el paper de la dona en aquestes guerrilles i en destaca la seva participació en els moviments de resistència i en les tasques d’aprovisonament, d’hospitals i en les accions bèl·liques. Un grup social, que va ser especialment castigat pels abusos, majoritàriament de caire sexual, per part de les tropes franceses.

Tot seguit Alícia Laspra realitza un excel·lent estudi sobre l’ajuda militar, amb

plànols inclosos, i econòmica, quasi set mil·lions de lliures esterlines, de l’exèrcit britànic cap a l’espanyol. A més, l’autora explica la relació i el parer de les forces angleses davant el conflicte i com els aliats en sortiren perdent en tots els sentits de manera força evident. El següent capítol, realitzat per Josep Alavedra, és un interessantíssim treball sobre la nombrosa participació estrangera a l’exèrcit de Napoleó Bonaparte per part d’altres països. En el text també s’especifica el nombre de països que van participar com aliats del francesos, els presoners que van realitzar i fins i tot el color dels uniformes dels soldats; aspecte clau per poder-se diferenciar entre el batibull de soldats enmig d’una batalla.

A l’apartat següent, Emilio de Diego García tracta la diversa propaganda que hi havia a favor de Ferran VII per augmentar la seva popularitat i, al mateix temps, desmillorar la imatge, primer, del exmonarca Carles IV i l’exprimer Ministre Manuel Godoy i, posteriorment, de Bonaparte. D’aquest text destaca la poesia enaltidora de la premsa a favor del futur rei absolutista i, evidentment, en contra dels enemics francesos. La propaganda és tan exagerada i partidista que arribarà a mitificar la figura del rei Borbó. A part, també es realitzaren novel·les, teatre popular, gravats, dibuixos i música amb les mateixes intencions. Una persona que donarà força “joc” per aquest tipus de sàtira va ser el monarca Josep I Bonaparte, més conegut com a “Pepe Botella”. En el següent capítol, el vuitè, Marion Reder estudia detalladament la iconografia espanyola i francesa a través diferents camps com per exemple els quadres de Francisco de Goya, la figura femenina en esdeveniments puntuals, els dibuixos, els còmics, la filmografia nacional o internacional sobre la Guerra de la Independència o

307

RESSENYES 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

alguns dels protagonistes més destacats. El text de Maria Gemma Rubí fa un especial atenció vers com va afectar la guerra a la població. Unes conseqüències del tot desastroses a les que s’hi va sumar l’epidèmia de 1809, els saquejos i els atropellaments de tots els exèrcits. Juan López Tabar analitza l’Espanya afrancesada. En aquest escrit podem observar com els francesos tenien molt clar que els calia cercar aliats si volien complir les seves finalitats. Aquests no van ser altres que l’Església i la burgesia, uns “socis” que no van desaprofitar l’ocasió i que, en bona mesura, van apostar pels nouvinguts i els possibles beneficis que en podien treure a canvi. El capítol onzè, realitzat per Maties Ramisa, estudia molt meticulosament l’administració bonapartista. Al llarg del text podem veure la divisió del nou sistema administratiu, dut a terme per Josep I Bonaparte, amb un especial èmfasi a Catalunya, Aragó, País Vasc i Navarra. D’aquest sistema també destaca la divisió de l’administració regional i local, la important càrrega econòmica i el fort impost fiscal. El següent text està realitzat per Joaquín Varela, l’autor repassa la creació i el desenvolupament de les Corts de Càdis i la Constitució de 1812, aquesta última amb força pinzellades de la Constitució francesa de 1791, i totes les vicissituds que passaren aquestes per a la seva execució En el capítol tretzè Francisco Miranda centra la seva investigació en les fonts de financiació depenent de l’ocupant del territori. També fa èmfasi als impostos espanyols i, sobretot, l’exemple fiscal del cas de Navarra. Antonio Pires analitza de manera molt interessant la guerra a Portugal localitzada entre els anys 1807 i 1814. En aquest text hi destaca la relació dels portuguesos amb els anglesos i les diverses incursions militars franceses als lusos. El text explica de forma detallada les lluites i localitzacions dels llocs i els regiments que van assistir en els diferents enfrontaments. Tot seguit Lluís Ferran Toledano duu a terme un repàs de la historiografia española i catalana respecte la guerra i la visió d’aquesta des de diferents postures polítiques com la liberal, la carlina, la republicana i la progressista. També explica el significat i la utilització dels termes “independència” o “francés” per a fer referència a la guerra segons el territori. Toledano acabarà explicant en el seu escrit els actes que es realitzaren a Catalunya al llarg del centenari de la guerra i de com les formacions polítiques del moment fixaren l’acte segons els seus interessos partidistes.

El darrer capítol del llibre finalitza amb un text d’Antoni Moliner sobre una de les conseqüències més immediates de la guerra: el retorn del monarca Ferran VII. En aquest apartat l’autor parla del que va significar la tornada del desitjat monarca. Un regrés que va beneficiar a bona part de l’Església i les classes benestants, però que a canvi va portar, per culpa de la mala gestió del rei, una pèssima situació social i una forta repressió vers als liberals o tot aquell que es mostrés contrari a la gestió del monarca.

Josep Lluís martín Berbois

308

PUBLICACIONS 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

P U B L I C A C I O N S

Antón Pelayo, Javier i Jiménez Sureda, Montserrat; La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del pla de la catedral de Girona.Diputació de Girona, 2005, 332 p. ISBN: 849518785. Llibre estructurat en quatre grans apartats que van des de la història dela sepultura cristiana i el minuciós estudi de les làpides de la catedral deGirona, a un corpus epigràfic, una sèrie d’imatges de les làpidessepulcrals i, per últim, un imprescindible apèndix dels personatgessepelits sota les làpides del pla de la catedral de Girona.

Balcells, Albert (dir.); Història de Catalunya, La Esfera de los Libros, Barcelona, 2006, 992 pp. ISBN 8497344375

En aquesta obra, estructurada en quatre grans apartats -Prehistòria i Edat Antiga fins als visigots inclosos, Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània- el lector trobarà una aproximació als primers passos fonamentals de Catalunya, una història que suposa una visió fidedigna ireal del que avui es coneix com les seves senyes d'identitat. Una obra dereferència avalada per quatre especialistes en la matèria per entendre quèés Catalunya.

309

PUBLICACIONS 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

Domènec, Badia; Alí Bei, Viatges d'Alí Bei. Llibres de l'Índex. Barcelona, 2004, 704 pp. ISBN 9788495317919

Edició dels Viatges d'Alí Bei, en la traducció de Cèsar-August Jordana (publicada per Barcino entre el 1926 i el 1934), acompanyada amb elsdibuixos i mapes originals. L’ estudi introductori és de Francesc Espineti Burunat qui entén la figura de Doménech Badia com un funcionarieuropeu reformista il·lustrat

García Cárcel, Ricardo; El Sueño de la nación Indomable, Plaza Edición, Madrid, 2007, 416 pp. ISBN 9788484606338

¿Quin va ser la significació efectiva de l'exèrcit regular espanyol durantla Guerra de la Independència? Va ser decisiva per a guanyar la guerral'aportació espanyola de l'escamot? Qui va ser en realitat Agustinad'Aragó? Què hi ha de mite i què de realitat en la glòria dels llocs i ladefensa heroica de ciutats com Saragossa o Girona? Pocs episodis de la història d'Espanya han estat tan polèmics com la guerra amb Napoleó iel seu deixant subsegüent. El nou llibre del prestigiós historiadorRicardo García Presó pretén revisar la llarga relació de mites construïtspels polítics de la generació de 1808 i reelaborats pels historiadors al llarg del temps entorn d'aquesta guerra coneguda popularment comGuerra de la Independència, quan està a punt de complir-se el segon centenari de la mateixa. En aquesta anàlisi, l'autor no només s'ocupad'esmicolar els fonaments irracionals de l'aixecament (des del mite deltraïdor, personalitzat en el pèrfid Godoy), al mite de l'invasor francès(Napoleó), passant pel mite del príncep innocent, representat per FerranVII sinó que, a més, es replanteja la lògica que s'ha emparat l'aixecamentde 1808 i s'aborda la pròpia guerra i els seus mites, al costat dels debatsque han generat. En El somni de la nació indomable el lector trobarà totes les respostes a les anteriors preguntes, al mateix temps que podràcontrastar la realitat històrica i la construcció dels mites revisant elsautèntics perfils dels grans herois de l'època que han perdurat en l'imaginari col·lectiu.

310

PUBLICACIONS 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

Gallego, Ferran (coord.); Pensar después de Auschwitz, El Viejo Topo, Mataró, 2004. ISBN 849635604-3

Obra col·lectiva de sis autors (Alejandro Andreassi, Sébastien Bauer,Ferran Gallego, Ricardo Martín de la Guardia, Francisco Morente,Antoni Raja) que aborden el tema del camp d’extermini com a escenari de la consumació de l’organització del poder feixista recolçat en dos pilars: la organització del treball i la propaganda. Gallego, Ferran; Barcelona, mayo de 1937, Debate, Barcelona, 2007, 628 pp.

En la primera setmana de maig de 1937, Barcelona va viure un violentenfrontament armat entre diversos sectors republicans. Lesorganitzacions polítiques i socials catalanes, que havien combatut la revolta de juliol de 1936, no van ser capaços de mantenir la unitat durantla Guerra Civil. Aquesta obra, un minuciós recorregut per aquellstranscendents dies de maig, arrenca de la unanimitat democràtica del 14d'abril de 1931 per a estudiar, a continuació, les raons que van provocar

Martí Escayol, Maria Antònia; Cronologia Guerra de Successió 1705-1 714, Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència, Barcelona, 2006. ISBN: 8439370156. Cronologia de la Guerra de Successió als Països Catalans que té l’objectiu de ser un instrument de consulta bàsica i ha estat realitzat amb la voluntat de ser revisat i complementat per aconseguir un coneixement complet dels esdeveniments internacionals, els moviments diplomàtics, els participants o la repressió, entre d’altres, d’aquest episodi de la història.

311

PUBLICACIONS 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

Martí Escayol, Maria Antònia; La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Natura i identitat en elpensament català dels segles XVI i XVI, Monografíes Manuscrits núm. 6. Servei de publicacions de la UAB. Bellaterra, 2005. ISSN 0213-2397 La obra analitza les relacions entre natura, cultura i identitat, i dilucida l'aportació de vuit textos moderns catalans on es recull el testimoni directe de vuit escriptors que participaren en el procès d'exploració i anàlisi del territori. aquest testimoni permet avaluar fins a quin punt les idees són configurades d'alguna actitud humana que permet variar l'entorn natural. La obra rastreja el tarannà de la mentalitat territorial moderna, analitza el llenguatge de la relació entre home i natura i estudia el pes de la vinculació dels grups socials a un lloc concret. Tot plegat permet avaluar l'aportació d'aquests vuit autors al pensament científic i econòmic de la Catalunya moderna.

Martí Escayol, Maria Antònia, El plaer de la xocolata. La Història i la cultura de la xocolata a Catalunya, Editorial Cossetània, Valls 2004. ISBN 84-9791-037-0

La present història repassa els 500 anys de la pressència de la xocolata a Catalunya. Qui en podia consumir i qui no?. Qui en podia fabricar i qui no? Perquè Catalunya va ser capaç de produir-ne?. Perquè els estaments religiosos la prohibiren?. Perquè els catalans no volien un producte de cacau cultivat pels negres d'Amèrica?. Quin era el nom de cada un dels xocolaters del segle XIX?. Qui anà a Amèrica i a Guinea a buscarcacau?. Algun català s'ha mort per excès de consum de xocolata? Quidibuixava els cromos i els cartells? Quin significat tenen els anuncis dexocolata?. Perquè les mones de Pasqua han esdevingut maravelles dexocolata?.

312

PUBLICACIONS 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

Moliner Prada, Antoni (ed.), La Guerra de la Independencia (1808-1814), Nabla Ediciones, Barcelona, 2007, 639 pp. ISBN9788493592622

La Guerra de la Independència, en el context de les guerresnapoleòniques, va anar una mica més que una guerra d'ocupació i deresistència nacional. El sentiment antifrancès es va manifestar també contra Godoy i el mal govern, amb el propòsit de regenerar la vellamonarquia hispana que encarnava el rei Ferran VII. La guerra va causar una fractura interna entre els espanyols i va posar al descobert unconflicte civil i social latent. Va haver col·laboracionistes amb l'invasor,els afrancesats, i entre els patriotes les opcions polítiques van ser sovint antagòniques. La Constitució gaditana de 1812 i els projectes liberals de les Corts es van convertir en el símbol de la modernitat d'Espanyaenfront de l'Antic Règim. El llibre recull en els diversos capítols lesqüestions fonamentals que ens ajuden a entendre la complexitat de laGuerra de la Independència. Escrit amb objectivitat i esperit crític, va apermetre'ns obtenir la imatge global de la guerra com memòria històricafins a avui. En definitiva, ens permet conèixer aquest període crucial de la història contemporània d'Espanya Serrallonga i Urquidi, Joan. Refugiats i desplaçats. Dins la Catalunyaen guerra 1936-1939, Editorial Base, Barcelona, 2005, 288 pp. ISBN 978848503123-8

L'exili republicà de la Guerra Civil no va començar el 1939. Des de l'esclat de la guerra, el juliol de 1936, milers de persones es van veureobligades a deixar les seves cases, béns i, fins i tot, família, per refugiar-se a la zona republicana a mesura que les tropes franquistes avançaven sobre el territori. El febrer de 1939, una allau de refugiats i desplaçats d'arreu d'Espanya vivien a Catalunya.

313

PUBLICACIONS 2008 ISSN 1696-440 Revista HMIC, número VI, 2008

http://seneca.uab.es/hmic Revista HMIC

Toledano González, Ll. Ferran, La Muntanya insurgent: la tercera guerra carlina a Catalunya 1872-1875. Cercle d'Estudis Històrics i Socials. Girona, 2004.

L’autor explica què és el carlisme en el seu vessant històric (raons de la seva revifalla després dels fracassos anteriors i repercussions de la guerra en l’esdevenir català) i social (suports, paper de la pagesia benestant, perfil del voluntariat, etc.). En una primera part, s’ofereix una àmplia visió de l’evolució de la tercera guerra carlina i, en una segona, una visió del fenomen de la violència, la fiscalitat i els suports socials, moguts per la ideologia i la pràctica del poder, dintre els contexts català, basc, espanyol i europeu.

Santirso Manuel, Progreso y Libertad, España en la Europa Liberal (1830-1870), Ariel, Barcelona, 2008, 373 pp. ISBN 9788434452398

Després de la victòria definitiva sobre l'absolutisme, es van assentar a Europa les bases sobre les quals descansa l'ordre social del present: la igualtat davant la llei, els drets i llibertats, el poder polític representatiu i el ple capitalisme. L'Espanya isabelina, tan sovint menyspreada o condemnada pels seus hereus, va formar part inseparable d'aquesta Europa “en ciernes”. Els seus dirigents van compartir virtuts i manques amb els de països veïns més avançats; els seus ciutadans van guanyar i van perdre en la mesura que ho feien els seus semblants de l'altre costat dels Pirineus. Sobretot, els uns i els altres van oposar una decidida voluntat de modernització a la pèrdua d'un imperi, als estralls causats per quatre dècades de guerres i al retard acumulat al llarg de diversos segles. No tot l'esforç es va fer en va. Progrés i llibertat proposa repensar una Espanya tan “abigarrada” com l'actual inserint-la en aquella Europa i ponderar els èxits i fracassos d'ambdues després d'haver-les contemplat des de diferents angles. Per a això, la comparança sistemàtica i quantificada es combina amb la narració dels esdeveniments i l'atenció als noms propis. Necessitat i indeterminació corren parelles al parlar del temps que els europeus es van creure amos complets d'un futur que anava a complir solament una part dels seus designis

314