Ramon Llull, Venècia, Gènova i la MediterràniaPATRIZIO RIGOBONLliçó inaugural

<Ramon Llull viatja a Tunis.Detall d’una miniatura del Breviculum,antologia de textos lul·lians de Thomas Le Myésier, s. XIV.St. Peter perg. 92.

ACTE D’INAUGURACIÓ DEL CURS 2008-2009DELS ESTUDIS EN LLENGUA CATALANAA L’EXTERIOR

7 de novembre de 2008Universitat de les Illes Balears

Ramon Llull, Venècia, Gènova i la MediterràniaPATRIZIO RIGOBONLliçó inaugural

Abans que res, volia agrair a l’Institut Ramon Llull i a la Xarxa Vives

d’Uni versitats la invitació a obrir, per primera vegada amb un acte ofi-

cial, els cursos en llengua catalana a les universitats estrangeres aquí

representades en llur màxim nivell. Amb l’Institut Ramon Llull tenim

una col·laboració valuosa, i per a nosaltres imprescindible, que conti-

nuarà i s’eixamplarà amb l’objectiu comú de la difusió del coneixe-

ment de la llengua i de la cultura de parla catalana arreu del món i,

atès que treballo a Itàlia, al meu país especialment. I això ho dic com

a professor de català a la Università Ca’ Foscari de Venècia i com a pre-

sident de l’Associazione Italiana di Studi Catalani. I aquesta no és l’òb-

via retòrica que es fa servir en aquestes ocasions, sinó un projecte,

una tasca que duem a terme des de fa temps i que ara pot tenir una

realització concreta. Doncs em va semblar adient, tenint en compte

tots els elements i sobretot que ens trobem a Mallorca, fer una «lectio»

sobre el personatge més important de les lletres catalanes (i important

també dins la cultura europea) que ha marcat amb la seva presència

el nostre continent (i més concretament la Mediterrània) entre els

segles XIII i XIV: Ramon Llull. Jo no en sóc cap especialista, però darre-

rament he estudiat amb la filòloga Marcella Ciceri una obra, gairebé

desconeguda, que ens dóna una imatge ben clara del que era a l’època

del Doctor Illuminatus la nostra mar, tot encaixant perfectament amb

la filosofia lul·liana tal com es pot desprendre de les obres més cone-

gudes i estudiades. Ho faig amb molt de gust a Mallorca, per a mi una

mena d’ entelèquia lul·liana, perquè va ser en una visita amb moto al

Puig de Randa, fa ja molts anys, quan vaig copsar amb més exactitud

l’abast de la mirada cultural d’aquest terciari franciscà mallorquí, tot

i que dissortadament, malgrat el lloc, no em va ser suggerida cap Art.

7

mica del filòsof, com s’esdevé amb els personatges universals que per-

tanyen a tothom). Dins aquest llibre, l’oient curiós podrà trobar tota

la informació bibliogràfica i també reflexions més detallades sobre

l’esmentada obra. Nogensmenys, hem aprofitat aquesta avinentesa

per afegir-hi algunes noves observacions juntament amb algunes cites

de la bibliografia més recent. Efectivament, els textos lul·lians adme-

ten una aproximació hermenèutica «in progress», segons les adquisi-

cions de les investigacions que es vagin fent. Dèiem abans, que la

Consolatio Venetorum és un diàleg, una forma molt típica del temps

i de la retòrica de la persuasió. Podem dir, doncs, que no hi ha cap

dubte que entre els dos personatges que dialoguen (el mateix

Raymundus i el venecià Petrus: d’ara endavant citarem l’obra en l’ori-

ginal llatí) el que té la raó és naturalment Raymundus i el que està

equivocat és Petrus. Però en quines circumstàncies neix aquesta obra?

Quan el pare Miquel Batllori la cita en un conegut article seu diu: «El

8 de septiembre de 1298 la escuadra veneciana es vencida por la geno-

vesa en Curzola, junto a la Dalmacia. Muchos venecianos –entre ellos

Marco Polo– han caído prisioneros de los genoveses. Ramon Llull, al

saberlo, escribe a los vencidos su sentidísima Consolatio venetorum et

totius gentis desolatae, fechada en diciembre de aquel mismo año»2.

Aquestes informacions que ens dóna el preclar jesuïta ara s’haurien

de matisar una mica: en efecte, sembla molt dubtós que Marco Polo

hagi lluitat a la batalla de Curzola i, encara que molt probable, no és

totalment segur que sigui precisament aquesta batalla l’origen indi-

recte de la Consolatio. Aquesta connexió l’estableix el pare Mittarelli

al segle XVIII dient que «alludit Raymundus ad navalem cladem, quam

a Januensibus passi fuerant Veneti» que s’esdevingué aquell any 1298.

El Puig de Randa, que té un origen llegendari ben conegut pels habi-

tants de l’illa, ha esdevingut des de llavors un lloc literari que és un

preclar testimoni de la universalitat de Mallorca dins el món mediter -

rani que l’envolta: aquesta universalitat és eficaçment representada

per les idees de Ramon Llull sobre l’aprenentatge de les llengües. Parlar

llengües forasteres significa poder llegir directament obres, significa

debatre per a convertir fent servir la raó. Un lloc i un projecte ben

escaients per a la inauguració que fem avui dels cursos en llengua

catalana a les universitats estrangeres. El títol que proposa la meva

xerrada podria contenir l’obra sencera del Doctor Illuminatus, inabas-

table fins i tot per als especialistes més autoritzats: he de dir que el

meu propòsit és molt més modest, fer conèixer el contingut d’una obra,

sense prescindir de les necessàries al·lusions a algunes de les obres

coetànies i precedents escrites pel gran mallorquí. Es tracta d’un breu

text, un diàleg, escrit en llatí, el llatí de Llull, amb un senyor de Venècia

que es diu Pere, sobre un problema moral i polític amb Gènova. L’obra

es titula Consolatio Venetorum (i un dels dos manuscrits que ens

transmeten l’obra, aclareix aquest títol universalitzant-lo amb l’incís:

et totius gentis desolatae). S’ha de dir que aquest diàleg, posterior al

més conegut Arbre de filosofia d’amor (amb què alguns l’han confós),

tracta totes les parts que constitueixen el títol d’aquesta comunicació

i no crec que n’hi hagi d’altres que s’hi cenyeixin tan exactament, mal-

grat que les dues ciutats esmentades i d’altres, sense parlar del món

mediterrani, ocupen un lloc fonamental en moltes de les obres lul·lia-

nes. Els resultats de la meva investigació es troben en un volum publi-

cat per l’editorial Antenore-Salerno dins una col·lecció que es diu

Biblioteca Veneta1 (o sigui que els venecians ens hem apropiat una

98

1 LLULL, Ramon. Consolatio Venetorum, text crític de Marcella Ciceri, introducció, traducciói edició a cura de Patrizio Rigobon, presentació d’Eugenio Burgio, Biblioteca Veneta, 27, Pàdua-Roma, Antenore-Salerno, 2008, p. LXX-80.

2 BATLLORI, Miquel. «El lulismo en Italia. (Ensayo de síntesis)» a Revista de filosofía, Institutode filosofía Luis Vives, núm. 5, Madrid, 1943, p. 271.

a Venècia com a Gènova i la ciutat adriàtica, després de moltes victò-

ries contra els genovesos, ha perdut una important contesa naval.

Destaquen, doncs, dos aspectes d’aquest breu diàleg: la qüestió,

podríem dir-ne, moral de la consolació de l’amic d’en Llull que plora

desesperat; i la política, és a dir pacificar les dues ciutats enemigues.

Aquests dos aspectes no van mai per separat a l’obra del Doctor

Illuminatus i és un element que nosaltres avui, fills més o menys del

pensament de Maquiavel, podríem considerar utòpic o, si més no, poc

realista. La batalla de Curzola, segons les cròniques d’ambdós bàndols,

va ser una autèntica carnisseria: les aigües de l’Adriàtic, potser la menys

«mediterrània» de les diverses parts del Mare Nostrum, es van omplir

de cadàvers. Set mil venecians (segons fonts genoveses) i un nombre

semblant de presoners (no més enllà dels quatre mil segons algunes

fonts venecianes). Una batalla impressionant amb més d’un parell de

centenars de galeres involucrades que no significa un veritable punt

d’inflexió en les relacions venecianogenoveses, perquè tant els ven-

cedors com els vençuts es van trobar amb menys forces i més pro-

blemes que abans de la batalla. Llull, quan Pere li recorda la maldat

dels genovesos contra els presoners venecians i concretament contra

el seu germà, repassa una mica la història de les relacions, diguem-ne

bèl·liques, entre les dues ciutats: «Veneti et Pisani in Acon Januenses

devicerunt etiam in mari aliquo, et per suam superbiam turrim, quam

habuerunt in Acon, dirruerunt, et per suam superbiam et vanaglo-

riam lapides ad Venetiam et Pisam portaverunt»6, així que els vene-

cians (i els pisans, per cert) no es van portar millor quan guanyaren

els genovesos a Sant Joan d’Acre. Amb aquestes intervencions Llull

se situa de forma equidistant entre les dues «invidiosissimas civita-

Hem de donar les gràcies al molt poc citat Mittarelli, perquè és ell qui

va descobrir aquesta obra de Llull dins la desapareguda biblioteca di

San Michele in Isola, a prop de Murano, illa pròxima a la ciutat de

Venècia, i qui en va fer també la primera atribució al Beat: «pignus dare-

mus Raymundum hunc, qui se facit Parisiensem, esse Raymundum

Lullum, cum hocce stylum redoleat ceterorum operum Lulli, & cha-

racterem exprimat hujus illustris viri, qui circa hoc tempus florebat,

multaque scribebat»3. S’ha de precisar això perquè, més d’un segle

després, el francès Barthélemy Hauréau, en descobrir el segon manus-

crit (tot i que n’ignorava el primer), se’n va atribuir tots els mèrits:

«Nous avons donc à nous féliciter d’en avoir fait la découverte»4.

Gairebé tot el que s’ha escrit sobre la Consolatio ve de les molt apre-

ciables Notices de Hauréau dins el llarg estudi dels manuscrits llatins

de la Bibliothèque Nationale, els quals transcriuen només una petita

part del diàleg. La mateixa història crítica d’aquesta obra consolatò-

ria, per bé que no tan llarga i abundosa, ens porta a les ciutats italia-

nes esmentades i a París, on Ramon Llull va topar amb Petrus el

venecià: «In quodam prato iuxta Parisium Raymundus quemdam

Venetum invenit qui Petrus nomine vocabatur, qui flendo et suspi-

rando quasdam litteras legebat, quas sibi quidam frater suus Janue

incarceratus transmiserat, in quibus litteris continebatur quomodo

Januenses devicerant Venetos et quomodo multos occiderant et mul-

tos in carcere detinuerant»5. Aquesta és la situació: Pere el venecià

està trist, perquè el seu germà, presoner dels genovesos, s’ho passa

molt malament, per dir-ho així, a Gènova. Vet aquí la primera imatge

de la situació política de finals del segle XIII: la gran enemistat, per

raons sobretot comercials, entre Venècia i Gènova. Llull té amics tant

1110

3 Bibliotheca Codicum manuscriptorum monasterii S. Michaelis Venetiarum prope Murianumuna cum appendice librorum impressorum seculi XV. Opus posthumum Johannis-BenedictiMittarelli veneti abbatis ex-generalis Benedectino-Camaldulensis, Venècia, 1779, extypographia Fentiana: sumptibus praefati monasterii, col. 999.

4 Notices et extraits de quelques manuscrits latins de la Bibliothèque Nationale, t. IV, París, C. Klincksieck, 1892, p. 292 i, més recentment, Farnborough, 1967. La cita es refereix naturalment a l’edició parisenca.

5 Consolatio venetorum, op. cit., p. 2. Totes les cites de l’obra vénen de l’edició citada a la nota número 1.

6 Ibid., p. 14.

tians del seu temps, va voler aprendre l’àrab per tal de posar-se en con-

tacte directe amb aquesta cultura i, segons el model hermenèutic

d’Arkoun, plantejant també una mena de distinció entre les llengües:

«l’intervention de Lulle recevra sa vraie portée dans le cadre d’une cri-

tique antropophilosophique des cultures [...] des langues privilégiées

(sacrée et sacralisantes) et des langues minorisées»9. En aquest sentit,

la proposta del Beat és summament moderna i profitosa per al conei-

xement de les llengües. «Llull es val d’un modus loquendi arabicus i

és poliglot per raons estratègiques»10, com diu Annemarie C. Mayer.

Així, la Mediterrània de Llull és plural i complexa i prescindeix de tot

dogmatisme. Parlàvem abans de la qüestió moral i política dins la

Consolatio: la consolació per a Llull no pot més que venir de Déu

mateix i té en si mateixa, en aquest cas concret, un valor polític, si

pensem que l’actitud de Venècia envers Gènova la representa preci-

sament Pere. Per això, assevera Llull franciscanament «omnis desola-

tio multiplicat laborem et malum, e contrario, omnis consolatio

multiplicat pacem et bonum»11, allò que s’està jugant no és ja una con-

solació individual d’un home (encara que molt amic de l’autor), sinó

la pau entre dues importants ciutats de la Mediterrània. Amb quina

finalitat? Els cristians han d’estar units perquè Llull «che amava l’uno

e l’altro popolo delle due celebri Repubbliche, ove contava molti

amici e ammiratori, volle tentare di riappatumarli pel bene della

Cristianità»12 o sigui posar-los d’acord per tal que els cristians pogues-

sin parlar amb una única veu als sarraïns. Fins ara hi ha una part vene-

ciana dominant dins el diàleg. Llegim les queixes d’un venecià (després

veurem si és possible determinar la historicitat d’aquest personatge)

i les objeccions de Llull a la conducta veneciana i també a la genovesa.

tes diu vehementerque grassantes» a la Mediterrània. I la raó és que

al Doctor Illuminatus no li interessa tan sols una consolació moral

(que es pot obtenir millor mitjançant un acord total amb les queixes

de l’interlocutor), sinó també l’assoliment d’un objectiu polític, com

veurem aviat. Del diàleg es dedueix, com hem vist, un coneixement

de la història de la presència cristiana a la Mediterrània meridional.

Es manifesta en aquesta obra d’una forma ben patent un dels clàssics

elements de l’ideari del Beat: la conversió dels infidels amb eines pre-

dominantment culturals. Així ho diu al diàleg que aquí ens interessa:

«Adhuc patientiam habet dominus noster Ihesus Xristus in hoc quod

Sarraceni Terram Sanctam detinent in qua natus fuit, nutritus et mor-

tuus. Quoniam dicimus Sarraceni detinent ad dedecus ipsius sicut et

sancte fidei cristiane. Nec Cristiani curant vel vim faciunt, quam facere

deberent, in recuperando Terram Sanctam»7. Hem dit abans «predo-

minantment», perquè aquí es fa referència a una actuació mitjançant

la força que també formava part de les seves conviccions. Això òbvia-

ment s’ha estudiat i explicat des d’un punt de vista històric: nosaltres

no volem pas silenciar aquest aspecte que avui rebutgem. Tanmateix,

ens sembla que molts elements lul·lians són avui útils i efectius per

al diàleg intramediterrani. En una recent contribució ho subratlla

Mohamed Arkoun, historiador del pensament islàmic d’origen alge-

rià. Llull coneixia l’obra de molts pensadors musulmans de la seva

època i en va fer servir algunes idees per tal de trobar una veritat soli-

dària i compartida: «Il a investi les apports pertinents de cette culture

pour mettre en place une méthode et des catégories de pensée englo-

bantes pour une quête solidaire de la verité»8, tot subratllant com a

tret diferencial que, altrament a com ho feien els intel·lectuals cris-

1312

7 Ibid., p. 42.8 «Repenser l’espace méditerranéen: au-delà des dialogues interreligieux et interculturelsdissertatifs» a Quaderns de la Mediterrània, núm. 9 (monogràfic: «Ramon Llull and Islam,the Beginning of the Dialogue»), Barcelona, Institut Europeu de la Mediterrània, 2008, p. 182.

9 Ibid., p. 185.10 «Un viatger entre móns» a Jordi Jané i Lligé - Johannes Kabatek (eds.), Fronteres entre

l’universal i el particular en la literatura catalana, «Beihefte zur Zeitschrift für Katalanistik, 6»,Aachen, Shaker Verlag, 2007, p. 70.

11 Op. cit., p. 20. 12 GOLUBOVICH, Girolamo. Biblioteca Bio-bibliografica della Terra Santa e dell’ Oriente francescano,

t. I (1215-1300), Florència, Quaracchi, 1906, p. 390.

Janue. Et ipse est potens in civitate Januensi et est homo discretus,

propter que poterit et sciet pacem tractare et ipsam ad finem ducere

cum adiutorio Dei»15. Aquesta cita força llarga em sembla prou clara

i necessària: el que vol el Beat és tant la consolació de l’amic venecià

com la pau entre Venècia i Gènova. A més a més, la pau és un valor

absolut que s’ha de buscar per a la serenitat, la consolació i les rela-

cions entre entitats polítiques, encara que a Llull no se li escapava

la finalitat utilitarista del seu al·legat pacifista. El Beat sembla creure

que la pau perpètuano és senzillament un tractat (i faig servir el lèxic

de la coneguda obra kantiana), un acord que s’ha de buscar entre els

estats sigui com sigui: és sobretot un moviment que neix dins l’home

i de la seva conversió, no tan sols una conversió de fe, sinó també aní-

mica. Donar un nom al personatge venecià que parla amb el Doctor

Illuminatus ens sembla important i no una tasca exclusivament eru-

dita. A començament del segle passat, un historiador italià, Sante

Ferrari16, va fer una proposta que semblava escaient: es podria trac-

tar de Pietro d’Abano. Aquesta identificació la va acceptar més recent-

ment Franco Alessio17. No ens endinsem en les raons que al·leguen

els estudiosos esmentats, només diem que compartim les crítiques

fetes pel medievalista italià Giorgio Cracco que suggereix un altre per-

sonatge històric, és a dir, Pietro Zeno que, com diu l’historiador italià,

«a Venezia operava in quegli anni, con massime responsabilità di

governo»18. Tot i que els arguments contra Pietro d’Abano tenen una

evident vigència, no sembla gens clara la identitat de Pietro Zeno,

que ha estat estudiada per Albert Soler: la qüestió de l’homonímia,

ja assenyalada per Cracco, dificulta la identificació d’aquest perso-

natge, ja citat per Llull en una dedicatòria potser autògrafa, al dux

15

A la part final de la Consolatio apareix el nom d’un prohom genovès,

prou conegut dins el cercle dels estudiosos del Beat: Perceval Spinola.

Hi ha molts documents sobre les relacions d’amistat entre Llull i aquest

membre del conegut llinatge genovès, sobretot el testament del Beat

on és citat com a destinatari d’algunes de les més importants obres

lul·lianes esmentades al mateix testament: «Item mando fieri de omni-

bus supradictis libris unum alium librum in uno volumine in perga-

meno scriptum in latino quem dimito et mando miti apud Januam

misser Persiual Espinola»13. No hi ha cap mena de dubte que Llull va

enviar obres seves al prohom genovès i que amb aquest havia travat

una estreta relació d’amistat. A la Consolatio diu textualment que

Spinola «est valde bonus et discretus, [et] est multum amicus meus

[...]. Est etiam de nobilioribus hominibus et de nobiliori genere qui sit

Janue, et est amator boni et sibi malum displicet, [et] minime fuit in

captione Venetorum, immo credo quod magnam de illis habet pieta-

tem»14. La presència d’aquest personatge històric ens pot fer deduir

que també el Pere del diàleg és un individu real, que deu tenir un paper

important dins la societat veneciana. Altrament no tindria sentit donar

indicacions tan concretes a una personalitat fictícia o literària: «Unde,

tu ibis cum hoc libro ad eum et ipsum rogabis propter Déum et suam

bonitatem, et propter meum amorem, quod diligat bonum Venetorum

et odiat eorum malum, cum ita sit quod bonum amari debeat et malum

odiri, et quod ipse te iuvet ad consolandum Venetos cum hoc libro et

cum aliis libris quos habet de me, qui boni sunt ad consolandum. Item,

dices ei quod ipse se intromittat quantum potest ad tractandum et

faciendum pacem inter Januenses et Venetos, quoniam circa aliud

negotium non posset melius laborare quod melius foret ad honorem

14

13 BOFARULL Y SANS, Francisco. «El testamento de Ramón Llull y la escuela luliana en Barcelona. Memoria leída en la Real Academia de Buenas Letras [...] el día 15 de Enero de 1894», a Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, t.V, Barcelona, Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, 1896, p. 454.

14 Op. cit., p. 62.

15 Ibid.16 Per la biografia i els escrits de Pietro d’Abano vegeu les notes i comentaris del volum

«I tempi, la vita, le dottrine di Pietro d’Abano» a Memorie della R. Accademia dei Lincei, Roma, 1918, p. 650-653.

17 «Filosofia e scienza. Pietro d’Abano» a Storia della cultura veneta, v. 2, Il Trecento, Vicenza,Neri Pozza, 1976, p. 176.

18 «Mercanti in crisi: realtà economiche e riflessi emotivi nella Venezia del tardo duecento» a Giorgio Gracco, Andrea Castagnetti i Silvana Collodo, Studi sul medioevo veneto, Torí,1981, p. 18.

concatenati et per vestros inimicos mortales possessi! Ah, femine con-

sanguinee, filii et filie Venetorum qui in bello mortui sunt et illorum

qui sunt Janue incarcerati, quantum estis inhonorate, tristes, irate et

pauperes et absque amicis! Ah, pueri orfani, ubi sunt patres vestri qui

procuraverunt quod vos divites essetis in hoc mundo et honorati»21.

Aparentment, la riquesa, els diners, són l’únic mòbil de la vida d’un

noble venecià de finals del segle XIII. Aquesta desesperada i buida

exclamació de Pere el venecià és l’exacta antífrasi dels «ubi sunt»

morals de la tradició clàssica. El Beat considera que Pere hauria d’a-

grair a Déu l’empresonament dels venecians, perquè d’aquesta manera

no poden pecar. Vet aquí una altra imatge molt eficaç de la Venècia

de llavors: «Tu, Petre [...] plangis de inhonore tui fratris et tuorum con-

sanguineorum qui incarcerati sunt et non consideras dedecus quod

Deo faciebant cum fuerant Venetie in plateis, loquentes vanitates, et

considerantes quomodo peccatum facere possent. Et habebant vanam

gloriam, avaritiam et superbiam propter que omnia magis de inho-

nore tunc faciebant quam est dedecus de quo tu dixisti. Quoniam, si

bene considerare velis, multo melior est carcer cum patientia, caritate,

spe et humilitate quam prosperitates, superbia et vana gloria in illis

hominibus qui sunt extra carcerem in peccato aut intra portas et vias

peccati»22. Parlar de ximpleries a les places venecianes (els «campi»)

per passar el temps i pensar com pecar és una imatge molt moderna

que té ara una molt respectable tradició literària la qual, ben cert, no

concerneix tan sols a la ciutat de la llacuna. Aquesta modernitat és

evidentment molt relativa, atès que només podien viure segons aquests

criteris una minoria de persones. Però Llull critica l’estil venecià,

perquè impedeix la consolació de l’afligit Pere. Es tracta d’una feblesa

17

Pietro Gradenigo d’un còdex venecià que conté diverses obres del

Beat, on diu: «Ego magister Raymundus Lul cathalanus transmitto [...]

istum librum [et] supplico quod nobilis vir dominus Petrus Geno pos-

sit habere ussum de ipso»19. De fet hi ha almenys tres personatges

contemporanis amb el mateix nom i «en la majoria dels casos no es

pot precisar a quin dels tres es refereix la informació ni fer una hipò-

tesi amb un mínim de fonament sobre qui pot haver estat l’amic de

Llull»20. Com sovint passa en les coses de la història, no es pot donar

cap resposta certa: la pau o la guerra a la Mediterrània poden també

dependre d’un desconegut. És la venjança de la història de les col·lec-

tivitats: fins i tot els prohoms de la noblesa poden caure en l’oblit.

Abans d’acabar el nostre ràpid recorregut lul·lià a través de les dues

ciutats mediterrànies i de tot allò que voreja el mateix mar, voldria

encara aprofitar l’avinentesa per tractar molt de passada la imatge que

tant de Venècia com de Gènova es pot desprendre d’aquesta breu obra.

Diria que es tracta més aviat d’una opinió crítica sobre la manera de

ser de la ciutat i dels seus ciutadans (avaluació que l’autor fa natural-

ment amb vistes a la finalitat consolatòria que es proposa). Venècia

viu sobre una idea de l’honor que és superficial i errònia. Aquest honor

es basa en la importància dels diners dins aquella societat de comer-

ciants i botiguers. En una de les més llargues intervencions afirma

Pere (que, s’ha de dir, parla molt menys que el Beat): «Ah, honor quem

civitas Venetensis habere consuevit, ubi es et quare Venetia te perdi-

dit, cum ita diu te possederit? Et que erit illa dies quod Venetia te recu-

perabit? Ah, frater mi et consanguinei qui ita honorifice in vestris

domibus et plateis esse consuevistis et ita inducti et habundantes in

divitiis, quantum estis inhonorati et vituperati, existentes in cathenis

16

19 OBRADOR I BENASSAR, Mateu. «Ramon Llull en Venecia. Reseña de los códices e impresoslulianos existentes en la biblioteca veneciana de San Marcos» a Boletín de la SociedadArqueológica Luliana, Palma de Mallorca, maig de 1900, p. 303.

20 «Vadunt plus inter Sarracenos et Tartaros: Ramon Llull i Venècia» a Intel·lectuals i escriptorsa la baixa Edat Mitjana, Lola Badia i Albert Soler (eds.), Barcelona, Curial-Publicacions del’Abadia de Montserrat, 1994, p. 57.

21 Op. cit., p. 48. 22 Ibid., p. 52.

on hi ha discòrdia i enfrontaments interns. Una mena d’ètica de la traï-

ció, impossible dins la ciutat de Venècia, que perjudica la possibilitat

de tenir una relació amistosa i fer la pau amb Gènova. Impossibilitat

que afecta tota la Mediterrània on, a les sospites entre móns semblants

al nord, s’afegeixen, al sud, raons de diversitat lingüística i religiosa,

problemes que Llull va voler resoldre, sense èxit. No sabem si fou grà-

cies també a aquesta Consolatio que Venècia i Gènova signaren el

25 de maig de 1299 a Milà un acord de pau. Sí que sabem segur que

fou una pau feble i conflictiva: Llull, tot i que no pensava segons

patrons maquiavelians, no va poder convèncer els seus interlocutors

directes i indirectes de la superioritat de la Prudentia damunt la

Fortuna i la Ira, del seny damunt la rauxa.

Moltes gràcies.

19

moral que perjudica també l’eficàcia política de la mateixa consolació.

Tot i això, Llull reconeix que els genovesos han de tenir por de la jus-

tícia de Déu per com s’estan portant amb els venecians «Quoniam

propter malum, quod Januenses fecerunt Venetis, oportet quod ipsi

timorem habeant de iustitia Dei. Veneti vero, qui gravamina et damna

a Januensibus acceperunt, timorem de iustitia Dei pro gravaminibus

et damnis acceptis habere non debent»23. Els venecians ja han estat

castigats, però damunt els genovesos, que s’estan portant molt mala-

ment, caurà la Ira de Déu. Pere, en canvi, ens recorda un dels tòpics

que circulaven sobre els genovesos: llur supèrbia. Per això, la derrota

dels venecians la volgué el dimoni i no Déu: «et quia Januenses sunt

homines mali et superbi, quia ipsi per superbiam suam Pysam et

Venetiam destruxerunt, et Veneti sunt homines humiles et boni et de

bonis moribus, ideo devictio, mors et incarceratio Venetorum non sunt

operatio Dei, sed operatio diaboli qui malus est et superbus»24.

L’enemic és senzillament el mal, i la guerra dels venecians i dels

pisans és una guerra contra aquest mal. A causa de la supèrbia dels

seus habitants, a Gènova hi ha guerres civils, perquè entre ells són

enemics i, si són enemics entre ells, no es pot esperar que siguin amics

dels venecians: «cum ita sit quod per eorum superbiam et malam

voluntatem, quam habent invicem inter se, sibi ipsis sunt contrarii et

inimici. Quoniam si ipsi inter se sunt inimici, qui amici debent esse,

quomodo pacem facerent et amicitiam cum Venetis?»25. És ben inte-

ressant aquesta objecció proposada per Pere el venecià i que té els

trets d’una superficial antropologia: els enemics han d’ésser necessà-

riament fora de l’àmbit de la mateixa ciutat i dels seus propis habi-

tants. Els enemics es troben a l’exterior. Ben sospitosa és aquella ciutat

18

23 Ibid., p. 6.24 Ibid., p. 14.25 Ibid., p. 38.

XARXA VIVES D’UNIVERSITATS · UNIVERSITAT ABAT OLIBA CEU · UNIVERSITAT AUTÒNOMA

DE BARCELONA · UNIVERSITAT D’ALACANT · UNIVERSITAT D’ANDORRA · UNIVERSITAT DE

BARCELONA · UNIVERSITAT DE GIRONA · UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS · UNIVERSI-

TAT DE LLEIDA · UNIVERSITAT DE PERPINYÀ VIA DOMITIA · UNIVERSITAT DE VALÈNCIA · UNI-

VERSITAT DE VIC · UNIVERSITAT INTERNACIONAL DE CATALUNYA · UNIVERSITAT JAUME I ·

UNIVERSITAT MIGUEL HERNÁNDEZ D’ELX · UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA · UNIVER-

SITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA · UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA · UNIVERSI-

TAT POMPEU FABRA · UNIVERSITAT RAMON LLULL · UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI

UNIVERSITATS AMB ESTUDIS CATALANS A L’EXTERIOR · ALBERT-LUDWIGS-UNIVERSITÄT

FREIBURG · BROWN UNIVERSITY · CAMERON UNIVERSITY · CARDIFF UNIVERSITY · CENTRAL

INSTITUTE OF ENGLISH AND FOREIGN LANGUAGES (CIEFL) · CHRISTIAN-ALBRECHTS-

UNIVERSITÄT · EBERHARD-KARLS UNIVERSITÄT TÜBINGEN · ECOLE NORMALE SUPÉRIEURE

LETTRES ET SCIENCES HUMAINES · EÖTVOS LORÁND TUDOMANYEGYETEM (ELTE) · EUS-

KAL HERRIKO UNIBERTSITATEA · FOLKEUNIVERSITET I BERGEN · FREIE UNIVERSITÄT BER-

LIN · GEORG-AUGUST-UNIVERSITÄT GÖTTINGEN · GEORGETOWN UNIVERSITY · GLENDON

COLLEGE, YORK UNIVERSITY · HANKUK UNIVERSITY OF FOREIGN STUDIES · HARVARD UNI-

VERSITY · HELSINGIN YLIOPISTO · HUMBOLDT UNIVERSITÄT ZU BERLIN · INDIANA UNIVER-

SITY · JOHANN WOLFGANG GOETHE-UNIVERSITÄT · JOHANNES GUTENBERG-UNIVERSITÄT

MAINZ · JULIUS-MAXIMILIANS-UNIVERSITÄT WÜRZBURG · KATHOLISCHE UNIVERSITÄT

EICHSTÄTT-INGOLSTADT (BAVIERA) · KING’S COLLEGE UNIVERSITY OF LONDON · LA TROBE

UNIVERSITY · LUDWIG-MAXIMILIANS-UNIVERSITÄT-MÜNCHEN ·MOSKOVSKII GOSSUDARS-

TVENNYI UNIVERSITEIT IM LOMONOSSOV ·NEW YORK UNIVERSITY · PHILIPPS-UNIVERSITÄT

MARBURG · PONTIFICIA UNIVERSIDAD CATÓLICA DE CHILE · QUEEN MARY UNIVERSITY OF

LONDON · RHEINISCHE FRIEDRICH-WILHEMS-UNIVERSITÄT BONN · RUHR-UNIVERSITÄT

BOCHUM · RUSSIAN STATE UNIVERSITY FOR THE HUMANITIES (RGGU) · SANKTPETERBURGS-

KII GOSSUDARSTVENNYI UNIVERSITET · STANFORD UNIVERSITY · SVEUCILISTE U ZADRU ·

SZEGEDI TUDOMÁNYEGYETEM · TARTU ÜLIKOOL · TECHNISCHE UNIVERSITÄT BRAUN -

SCHWEIG · THE HEBREW UNIVERSITY OF JERUSALEM · THE STATE UNIVERSITY OF NEW

21

LLIER III ·UNIVERSITÉ RENNES 2 HAUTE BRETAGNE ·UNIVERSITÉ STENDHAL-GRENOBLE III

· UNIVERSITEIT VAN AMSTERDAM · UNIVERSITY COLLEGE CORK · UNIVERSITY OF BIRMING-

HAM · UNIVERSITY OF BRISTOL · UNIVERSITY OF CALGARY · UNIVERSITY OF CALIFORNIA AT

BERKELEY · UNIVERSITY OF CALIFORNIA LOS ANGELES (UCLA) · UNIVERSITY OF CALIFOR-

NIA, SANTA BARBARA · UNIVERSITY OF CAMBRIDGE · UNIVERSITY OF CHICAGO · UNIVER-

SITY OF COLUMBIA · UNIVERSITY OF DURHAM · UNIVERSITY OF EXETER · UNIVERSITY OF

FLORIDA · UNIVERSITY OF GLASGOW · UNIVERSITY OF ILLINOIS AT URBANA-CHAMPAIGN ·

UNIVERSITY OF KENT AT CANTERBURY · UNIVERSITY OF LANCASTER · UNIVERSITY OF LEEDS

· UNIVERSITY OF LEICESTER · UNIVERSITY OF LIVERPOOL · UNIVERSITY OF MANCHESTER ·

UNIVERSITY OF MASSACHUSSETS · UNIVERSITY OF NEWCASTLE · UNIVERSITY OF OXFORD

· UNIVERSITY OF RICHMOND · UNIVERSITY OF TEHRAN · UNIVERSITY OF TORONTO · UNI-

VERSITY OF WALES, BANGOR · UNIVERSITY OF WALES-SWANSEA · UNIVERSITY OF WOLVER-

HAMPTON · UNIVERZITA KARLOVA V PRAZE · UNIVERZITA PALACKÉHO V OLOMOUCI · UNI-

VERZITET U BEOGRADU · UNIWERSYTET JAGIELLONSKI · UNIWERSYTETU IM. ADAMA

MICKIEWICZA · UPPSALA UNIVERSITET · VANDERBILT UNIVERSITY · VRIJE UNIVERSITEIT

VAN BRUSSEL ·WIRTSCHAFTS UNIVERSITÄT WIEN

ASSOCIACIONS DE CATALANÍSTICA · ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE LLENGUA I LITERATURA

CATALANES · ANGLO-CATALAN SOCIETY · ASSOCIAZIONE ITALIANA DI STUDI CATALANI ·

ASSOCIATION FRANÇAISE DES CATALANISTES · NORTH-AMERICAN CATALAN SOCIETY

· DEUTSCHER KATALANISTENVERBAND E.V.

CENTRES D’ESTUDIS CATALANS · CENTRE D’ÉTUDES CATALANES - UNIVERSITÉ PARIS IV-

SORBONNE · JOAN COROMINES VISITING CHAIR OF CATALAN STUDIES - UNIVERSITY OF

CHICAGO · FORSCHUNGSSTELLE KATALANISTIK - JOHANN WOLFGANG GOETHE-UNIVERSITÄT

· RESEARCH CENTER FOR CATALAN STUDIES - QUEEN MARY UNIVERSITY OF LONDON ·

GINEBRE SERRA VISITING CHAIR - STANFORD UNIVERSITY · LONDON SCHOOL OF ECONO-

MICS AND POLITICAL SCIENCE

YORK AT BUFFALO · THE UNIVERSITY OF SHEFFIELD · UNIVERSIDAD COMPLUTENSE DE

MADRID· UNIVERSIDAD DE ALCALÁ DE HENARES · UNIVERSIDAD DE CHILE · UNIVERSI-

DAD DE GRANADA · UNIVERSIDAD DE GUADALAJARA · UNIVERSIDAD DE LA HABANA ·

UNIVERSIDAD DE LA REPÚBLICA · UNIVERSIDAD DE MURCIA · UNIVERSIDAD DE OVIEDO

· UNIVERSIDAD DE SALAMANCA · UNIVERSIDAD DE VIGO · UNIVERSIDAD DE ZARAGOZA ·

UNIVERSIDAD DEL ACONCAGUA · UNIVERSIDAD DEL PACÍFICO · UNIVERSIDAD NACIONAL

AUTÓNOMA DE MÉXICO · UNIVERSIDAD NACIONAL DE EDUCACIÓN A DISTANCIA · UNIVER-

SIDAD NACIONAL DE ROSARIO · UNIVERSIDAD NACIONAL DEL LITORAL · UNIVERSIDADE DE

SANTIAGO DE COMPOSTELA · UNIVERSIDADE DE SAO PAULO · UNIVERSIDADE DO MINHO ·

UNIVERSIDADE NOVA DE LISBOA · UNIVERSITÀ CA’ FOSCARI DI VENEZIA · UNIVERSITÀ DEGLI

STUDI DI BOLOGNA · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI CAGLIARI · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI

FIRENZE · UNIVERSITÁ DEGLI STUDI DI MILANO · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI NAPOLI-FEDE-

RICO II · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI NAPOLI “L’ORIENTALE” · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI

PAVIA ·UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI PISA ·UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI SASSARI ·UNIVERSITÀ

DEGLI STUDI DI TORINO · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI TRENTO · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI

DI TRIESTE · UNIVERSITÀ DEGLI STUDI SUOR ORSOLA BENINCASA · UNIVERSITÀ ROMA III ·

UNIVERSITÄT BASEL ·UNIVERSITAT BIELEFELD ·UNIVERSITÄT BREMEN ·UNIVERSITAT DEGLI

STUDI DI MESSINA ·UNIVERSITÄT DES SAARLANDES ·UNIVERSITÄT HAMBURG ·UNIVERSITÄT

HEIDELBERG · UNIVERSITÄT KONSTANZ · UNIVERSITÄT MANNHEIM · UNIVERSITÄT MARTIN

LUTHER · UNIVERSITAT MASARYK DE BRNO · UNIVERSITÄT MÜNSTER · UNIVERSITÄT SALZ-

BURG · UNIVERSITÄT SIEGEN · UNIVERSITÄT STUTTGART · UNIVERSITÄT WIEN · UNIVERSITÄT

ZU KÖLN · UNIVERSITÄT ZÜRICH · UNIVERSITATEA DIN BUCURESTI · UNIVERSITÉ CHARLES

DE GAULLE LILLE 3 · UNIVERSITÉ DE BOURGOGNE · UNIVERSITÉ DE BRETAGNE-SUD ·

UNIVERSITÉ DE FRIBOURG SUISSE · UNIVERSITÉ DE LA SORBONNE NOUVELLE (PARIS III)

· UNIVERSITÉ DE MONTRÉAL · UNIVERSITÉ DE PICARDIE-JULES VERNE · UNIVERSITÉ DE

PROVENCE AIX-MARSEILLE · UNIVERSITÉ DE REIMS CHAMPAGNE-ARDENNE · UNIVERSITÉ

DE TOULOUSE-LE MIRAIL · UNIVERSITÉ DE YAOUNDÉ · UNIVERSITÉ DU LITTORAL-CÔTE

D’OPALE · UNIVERSITÉ JEAN MONNET-SAINT ETIENNE · UNIVERSITÉ LUMIÈRE-LYON 2

· UNIVERSITÉ MICHEL DE MONTAIGNE BORDEAUX 3 · UNIVERSITÉ NANTERRE-PARIS X ·

UNIVERSITÉ PARIS 8 (VINCENNES-SAINT DENIS) · UNIVERSITÉ PAUL VALÉRY-MONTPE-

2322

PUBLICA:

Institut Ramon Llull Xarxa Vives d’Universitats

DISSENY:

Saura-Torrente,Edicions de l’Eixample

IL·LUSTRACIÓ:

Badische Landesbibliothek, Karlsruhe

IMPRESSIÓ:

Grup 3

Dip. leg.: B-

www.llull.catwww.vives.org