el quadern gris

Adaptació Carles Guillén i Joan OlléDirecció Joan Ollé

RepartimentJoan Anguera Ivan Benet Montserrat Carulla

Veu en off Josep Pla

Ajudant de direcció Iban BeltranEscenografia i disseny de vídeo Eugenio SzwarcerVestuari Míriam CompteIl·luminació Lionel SpycherEspai sonor Damien BazinCaracterització Núria Llunell

Ajudant d’escenografia Paula BoschRegidoria Maria de FrutosTècnic de so i video Damien BazinCap tècnic de companyia Iñigo BasauriCap tècnic del teatre Txema OrriolsConstrucció escenografia Forja del Vallés, Persianes Rull, Castells PlanasTematització escenografia DbòlitConfecció vestuari Goretti Sastrería Teatral

Imatge BisdixitFotografies David RuanoMàrqueting i comunicació PubliespecPremsa Gerard Gort

Producció executiva Lola DavóDirecció de producció Josep Domènech – Bitò Produccions

Una coproducció d’EL CANAL Centre d’Arts EscèniquesSalt/Girona i Grec 09 Festival de Barcelona

Agraïments: Fundació Josep Pla, Ateneu Barcelonès, Frank Keerl, ModestPrats, Josep Maria Fonalleras i María Guillén

Primera representació al Teatre Romea, el 25 de gener de 2011

Fitxa

Sobre l’espectacleJoan Ollé

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré - just per passar léstona, a la

bona de Déu- el que se mánirà presentant”. Així comença “El Quadern Gris”, el

8 de març del 1.918, quan la Primera Gran Guerra és a les acaballes i Rússia ja ha

fet la seva Revolució. L’última ratlla léscriurà Josep Pla el 15 de novembre del

1919, dos dies abans dánar-seń cap a París com a corresponsal del diari “La

Publicidad”. Tenia vint-i-un anys. Veu la llum el 1966, profundament reelaborat,

com a primer volum de les seves Obres Completes: lálumne corregit pel mestre.

Què anota Pla al seu Quadern al llarg dáquest llarg any i mig? Tot el que se li va

presentant, és a dir, totes les coses de les que està feta la seva vida déstudiant:

Palafrugell, Montaigne, els ous de reig, les dones, la penya de lÁteneu, els dies

de Festa Major, Eugeni dÓrs, lámistat, les Rambles, el tabac, els colors del cel,

léscriptura… I nosaltres ho llegim avui com si hagués estat escrit abans dáhir,

tal i com parla la gent, molt lluny de qualsevol afectació.

Pot resultar teatral la lectura dúns quants fragments dún dietari? Pot un sol

adjectiu precís dibuixar mil paisatges? Ens trobem davant dállò que abans en

dèiem cabaret literari? Teatre de la paraula?

Biografia Josep Pla

Josep Pla i Casadevall, fill d’una família de petitspropietaris rurals, va néixer a Palafrugell (BaixEmpordà) el 8 de març de 1897, al carrer Nou,«un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, queva del carrer de la Caritat a la via del tren dePalamós». A tres anys els seus pares el van dura l’estudi que tenien establert els germansmaristes al barri de la Rajola, a Palafrugell: quantenia set anys la família va anar a viure en unacasa que es va fer construir al carrer del Sol.L’any 1907 ingressà al col·legi dels germansmaristes de Girona, on estudià el batxillerat coma intern. Aquesta etapa de la seva vida és narra-da a Girona, un llibre de records, que segonsJosep M. Castellet conté algunes de les millorspagines que s’hagin escrit mai de descripciód’una adolescència . L’any 1913 Pla arribà aBarcelona, on inicià la carrera de Medicina i des-prés la de Dret, sense massa entusiasme. ABarcelona disposava de moltes hores lliures i de

pocs diners, i per tirar endavant va donar lliçons particulars i féu d’oficial de secretaria de la SocietatEsportiva Pompeia. Peró un fet decisiu per a ell fou l’entrada com a soci a l’Ateneu Barcelonès, delcarrer de la Canuda, ja que disposà, d’una banda, d’una biblioteca important, i d’una altra d’un llocconfortable on poder treballar. A més va tenir ocasió de conèixer nombrosos personatges de l’èpocafins a arribar a formar part, al darrer curs de la carrera, de la tertúlia del doctor Joaquim Borralleras,que aplegava intel·lectuals tan importants com Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, Pere Rahola...Aquesta tertúlia fou decisiva en la formació de Pla, un estudiant procedent de pagès, ja que es trobàdavant d’un grup representatiu de la dinàmica cultural de l’època. La formació intel·lectual de Pla,autodidacte com la majoria d’autors catalans, comença per aquests anys amb la lectura, una lecturad’autors molt variats, i que l’ha acompanyat tota la vida. Els seus plantejaments de la literarura cata-lana s’estableixen a partir de la pròpia generació i mirant enrere com a màxim fins a la generació dela Renaixença que culmina en Verdaguer, encara que només té en compte els escriptors des delNaturalisme i el Modernisme - especialment Ruyra i Maragall. Pla és, com tants escriptors catalans,sobretot un home de cultura francesa. Els seus models literaris són Stendhal i Proust, però pel quefa a la influència ideològica cal citar Leopardi, Voltaire i Montaigne, sobretot aquest últim, que, segonsell, no es cansa mai de llegir. Per aquells anys comença la seva activitat com a periodista professio-nal, concretament a Las Noticias, l’any 1918, i després a La Publicidad -on continuà en la seva etapacatalana-, i com a corresponsal a La Veu de Catalunya. Tanmateix, de vocació literària precoç, haviainiciat bastants anys enrere les col·laboracions a revistes comarcals – Baix Empordà, Revista deGirona...- i la redacció de nombrosos escrits que no foren publicats. Pla, escriptor que sent la sevavocació amb una força obsessiva, es planteja la literatura des de molt jove, com a professió a la qualho sacrifica tot en la vida, ja que defuig ésser un escriptor de “diumenge a la tarda”, com era habitualal país; aquest fet explica l’extensió, insólita a Catalunya, que ha assolit la seva obra. Però a partir de 1919 i fins al 1930 la vida de Pla canvia radicalment i, ell que no s’havia mogut deCatalunya, inicia una llarga etapa d’estades a l’estranger. Fou corresponsal de premsa a França,Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid... des d’on envià cròniques, la major part polí-tiques i altres de caire cultural.

Durant els anys passats a l’estranger, a més, comenca a escriu-re prosa de creació de tema variat: biografies, narració pura, lli-bres de viatges... Segons Pla la literatura és “el reflex d’unasocietat determinada en un determinat moment”; i de fet d’ellaho ha descrit tot, ja que no hi ha res que consideri insignificantcom a matèria narrativa. Coses vistes (1925) assenyala el des-cobriment d’un gran escriptor per part de la crítica i el públiclector. Enfront del Noucentisme, l’estil de Pla representa unaimportant novetat per la naturalitat que aporta i l’intent que

això suposa d’acostar la literatura a un ampli sector de públic. Posteriorment la producció de Pla,mantenint aquesta tònica inicial, arribarà a assolir unes dimensions gairebé monstruoses; això faque Fuster en referir-se a ell pensi en Llull, “l’únic exemple de facúndia i de força creadora que enpodríem extreure”. Són d’aquesta primera etapa Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions(1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (l928), Cartes meridionals (1929),Madrid (Un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-1930), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vint-i-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (L’adveniment de la República) (1933) i Viatge aCatalunya (1934). Periodista polític, Pla va prendre partit en els esdeveniments d’aquells anys a favorde la Lliga i Cambó, i publicà una sèrie d’articles on demostra una actitud conservadora i més omenys crítica envers la República; tanmateix no participà en la vida pública, exceptuant el curt perí-ode en què fou diputat provincial de Girona pel districte de la Bisbal (1921). El mes de juliol de 1936va fugir a l’estranger en sentir-se insegur a Palafrugell, i va anar primerament a Roma, protegit perCambó. Participà a la tertúlia del Café Greco, on anaven Manuel Brunet, J. B. Solervicens, el doctorJacint Vilardell, Ramon d’Abadal, el comte de Logotete i Salvi Valentí. Després passà a França; l’any1938 entra a Espanya i el 1939 retorna a Catalunya. A Barcelona es va incorporar durant unes set-manes a l’equip de La Vanguardia. Però aviat va deixar la ciutat i va tornar a viure al vell mas dels

seus a Llofriu. A partird’aquesta data ja no esva moure de l’Empordà(va viure també al’Escala i a Cadaqués),fet que significa un tren-cament dràstic amb lavida anterior i una menade retorn als orígens.Cap als anys cinquantaretornà definitivament almas Pla, d’on no es vamoure més que ambmotiu dels viatges, delsquals ha deixat constàn-cia en llibres i en articlesperiodístics. Tota la sevavida o bé s’ha consumiten literatura o bé s’hi ha

traduït. I aquesta darrera etapa és la més productiva de la seva vida. Pla inicia la postguerra amb unintent de justificació política i va escriure Historia de la Segunda República Española (1940- 1941)obra molt criticada i que després l’autor ha rebutjat; i també amb una meditació sobre la Guerra Civil,que condemna repetidament per la seva gratuïtat i, alhora, bestialitat. La impossibilitat, com per atants d’altres escriptors, d’adaptar-se al món sorgit a la postguerra determinà una opció personal:l’exili interior i el treball. Setmanalment col·laborà a la revista Destino i escriví en castellà alguns llibrescom Guia de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y

vago (1942), La huida del tiempo (1945)i Rusiñol y su tiempo (1942), El pintorJoaquín Mir (1944) i Un señor deBarcelona (1945), alguns dels qualssembla que foren escrits en català ipublicats en traducció castellana.De 1947 ençà inicia la darrera i mésfecunda etapa de la seva carrerad’escriptor i edita ja directament elsseus llibres en català.Fins al 1956 publicà, entre d’altres,Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos

(1959), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell 1951), Girona (1952),Els pagesos (1952), Les hores (1953), L’Empordanet (1954), i De I’Empordanet a Barcelona (1956).L’any 1956 féu un primer intent de recollir les seves Obres completes, d’acord amb Editorial Selecta,però la mort de l’editor, Josep Maria Cruzet, el va interrompre, un cop publicats ja vint-i-nou volums.Aquestes Obres completes comprenien l’edició alternada de reimpressions i d’obres inèdites; entreaquestes últimes cal destacar: Un senyor de la terra del foc (1961), però sobretot la publicació de nouvolums d’Homenots (1958- 1962). Després de la publicació, l’any 1965, de La Catalunya vella emprènel 1966 la recopilació de l’Obra completa d’acord amb Edicions Destino. Iniciada amb el Quadern gris(1966), el llibre que un bon nombre de crítics ha considerat el més important de l’autor, l’Obra com-pleta comprèn, de moment, trenta-quatre volums. Entre els llibres inèdits cal destacar El que hemmenjat (1972) i la novel·la L’herència, inclosa a l’Àlbum de Fontclara (1972). Tanmateix i malgrat laseva longitud l’Obra completa no recull ni tota la producció periodística ni part de l’escrita en castellà.Segons Josep M. Castellet, estudiós de l’obra de Pla i preparador del present volum, el pas del temps,palpable al llarg de tota la seva producció, la fa transcendental i la lliga a la gran tradició literària delshumanistes. Però al mateix temps les seves obres poden “considerar-se com unes vastes memòriesque cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls - a estones irònics, i a estones adolorits- d’unhome que lamenta l’esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sapadaptar-se sap a l’adveniment de l’era industrial i urbana”. Josep Pla va morir al seu mas de Llofriu(Palafrugell) el 23 d’abril de 1981.

Biografia de Josep Pla feta per Carme Arnau. (Contraban i altres narracions. Any 2002. Edicions 62)

Cronologia1897 Josep Pla neix a Palafrugell el 8 de març de 1897, a la casa núm. 49 del carrer Nou. 1904 La família Pla es trasllada a viure a la casa nova del carrer del Sol, avui núm. 56 del carrerde Torres i Jonama. Fa els estudis primaris als germans Maristes de Palafrugell. 1909 Estudia el batxillerat a l’Institut de Girona i viu intern al Col.legi dels Maristes. El darrer curs(1912-13) s’examina per lliure perquè és expulsat de l’internat. 1913 Comença els estudis de Ciències a la Universitat de Barcelona, però a mig curs decideix can-viar a Lletres. Farà els cinc cursos de Dret amb matrícula oficial. 1917 Inicia la publicació de les primeres proses literàries en diversos mitjans: “Ofrena”, “Cenacle”,“Diario de Gerona” i “L’Instant” . 1918 Comença a freqüentar l’Ateneu Barcelonès. Alexandre Plana es converteix en el seu mentorliterari. Inicia la seva col.laboració regular a “Baix Empordà” de Palafrugell i publica proses literà-ries a “Alt Empordà”, de Figueres, i “El Camí”, de Barcelona. Primer viatge a Menorca. 1919 Es llicencia en Dret. Comença a treballar a “Las Noticias” i poc després a l’edició de nit de“La Publicidad”. 1920 El mes d’abril se’n va a París com a corresponsal de ”La Publicidad”. El mes de juliol és des-patxat per un plagi en un article, però el mes de setembre es reincorpora perquè els seus articleshavien obtingut un gran èxit. 1921 Publica des de Barcelona, la secció “Pall-Mall”. El mes de febrer se’n va a Mallorca i publicales seves cròniques en forma de diari. Exerceix d’enviat especial a Madrid. Surt elegit diputat de laMancomunitat de Catalunya per la Lliga Nacionalista del Baix Empordà. Va a Portugal. El pare deJosep Pla té problemes econòmics i ha de viure a Barcelona, en cases de dispesa. 1922 Enviat especial a Itàlia. Escriu a “La Publicitat”, “La Veu”, a “El Sol” de Madrid i a la revista“D’Ací d’Allà”. Cobreix la marxa sobre Roma. 1923 Viatja al Ruhr, ocupat per França, a Lausana i Renània, Baviera, Turíngia i Saxonia.S’estableix de corresponsal a Berlin on conviu amb el periodista Eugeni Xammar. 1924 Processament militar per un article crític amb la política militar espanyola al Marroc, publi-cat a “El Día” de Mallorca. Viatja constantment per Europa. Inicia la relació amb Adi Enberg, ciuta-dana noruega nascuda a Barcelona. 1925 Publicació del primer llibre important: Coses Vistes. Viatja des de París a Rússia i desprésse’n va a Anglaterra. 1927-1935 Anuncia a la família un suposat casament amb Adi Enberg amb qui viatja a Còrsega.Torna a Catalunya. Col.labora a “La Nau”, “La Nova Revista”, “L’Opinió” i “La Veu de Catalunya”.Viatja pel llevant europeu i fa de corresponsal polític a Madrid. Publica: Llanterna màgica,Relacions, Cartes de Lluny, Cartes meridionals, Madrid, un dietari, Madrid (L’adveniment de laRepública) ... 1936-1937 Inicia la col.laboració a la revista “S’Agaró”. A l’inici de la Guerra Civil espanyola, marxaa França i a Itàlia, amb Adi Enberg, que treballava pel servei d’espionatge franquista. Cambó liencarrega la Historia de la Segunda República Española, que acabarà el 1939. 1938 Entra a l’Espanya franquista per Sant Sebastià. Col.labora a “El Diario Vasco” 1939 Acabada la guerra és un dels directors provisionals de “La Vanguardia” (gener-abril). S’intal.la a Fornells (Begur). Se separa d’Adi Enberg. 1940 Inicia la seva col.laboració setmanal a la revista “Destino” (fins al 1976). Viu a L’Escala. Iniciala seva relació amb Aurora. 1940-1946 Publica en castellà: Historia de la Segunda República Española, Costa Brava. (Guíageneral y verídica), Las ciudades del mar, Viaje en autobús, Rusiñol y su tiempo, Humor honesto yvago, El pintor Joaquín Mir, La huida del tiempo, Un señor de Barcelona i Vida de Manolo

1943 Inicia una col.laboració setmanal al “Diario de Barcelona”. 1944 Mor el seu pare. 1946 Viu a Cadaqués. Inicia la seva relació amb Consuelo. 1946-1947 Torna a publicar en català: Cartes de lluny, Viatge a Catalunya i Cadaqués. 1947 Viu entre L’Escala i Llofriu. 1948 S’instal.la definitivament al mas Pla de Llofriu. Viatja a les Balears per preparar la Guía deMallorca, Menorca e Ibiza, encarregada per Ed. Destino. 1949 Inicia la col.laboració amb l’Editorial Selecta. 1950-1956 Publica a l’Editorial Selecta alguns dels seus llibres més coneguts, com El carrer Estret, Girona, un llibre de records i Cartes d’Itàlia. 1953 Viatja a Portugal, per València i Madrid. Viatja a Cuba. 1954 Viatja a Nova York. Deixa la col.laboració al “Diario de Barcelona”. 1955 Visita Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, a París. Viatja a Anglaterra. 1956 Inicia l’edició de les Obres Completes, a l’Editorial Selecta (29 volums). Va a Itàlia i Grècia. 1957 Va a Israel i Amèrica del Sud. Rep el Premi Lletra d’Or pel llibre Barcelona (Papers d’un estudiant). 1958 Va al Brasil. Inicia la sèrie Homenots i publica Israel en los presentes días. 1959 Va a Suïssa. Viatja pel Mar Roig, el golf Pèrsic, l’Oceà Índic, l’Atlàntic i el Carib, fins a Valparaíso. 1960 Viatja a Amèrica. Comença a col.laborar a “El Correo Catalán” (fins 1965). 1962 Acaba la col.laboració amb l’Editorial Selecta. 1963 Viatja als Estats Units. 1964 Viatja a Puerto Rico, Brasil i Argentina. 1965 Mor la seva mare. Viatja a Mallorca amb Baltasar Porcel. 1966 Inicia, amb El quadern gris, l’Obra Completa a Edicions Destino. Viatja a Les Canàries iSudamèrica. Viatja al Rin: Holanda, Alemanya, França i Suïssa. Va a Sueca i Xàtiva. Torna a BuenosAires. 1967 Viatges curts a Mallorca i a Atenes. Medalla d’Or de la Diputació de Girona. Premi de la críti-ca Serra d’Or per El quadern gris. 1968 Viatja a Leipzig 1969 Viatja a Moscou i al nord d’Europa. Viatja al Cantàbric, País Basc i Portugal. Òmnium Culturalinstitueix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el jurat del qual li refusa cada any el premi,cosa que provocarà polèmiques periòdiques fins després de la seva mort. 1971 El mes d’agost té un lleu infart de miocardi, del qual es recupera sense problemes. Lesconstants mostres d’admiració i afecte demostraran la seva creixent popularitat. 1973 Cedeix gran part de la seva biblioteca i crea la Fundació que porta el seu nom. Premi de laCrítica “Serra d’Or” per El que hem menjat. 1975 Els prínceps Joan Carles i Sofia el visiten al mas Pla. Medalla d’or de la província de laDiputació de Barcelona. 1976 Deixa de col.laborar a la revista “Destino”. 1977 Premi de la crítica Serra d’Or per Articles amb cua. 1979 Premi Ciutat de Barcelona per Notes del capvesprol. Campanya d’homenatge a l’obra literà-ria de Josep Pla, que crea polèmica. 1980 Josep Tarradellas li imposa la medalla d’or de la Generalitat. Joan Coromines, en el discursd’agraïment per la medalla d’or que també rep de la Generalitat, fa una reivindicació de l’escriptor.Premi de la Crítica Serra d’Or per Notes del Capvesprol. 1981 Mor el dia 23 d’abril, als 84 anys. Deixa publicats 38 volums de l’Obra Completa i d’altresinèdits que apareixeran després de la seva mort. (Cronologia facilitada per la Fundació Josep Pla)

Joan Ollé, directorProfessor del l’Institut del Teatre, director del STI(Sitges Teatre Internacional) del 1992 al 2001. Haestat membre de l’Equip de Direcció Artística delTeatre Lliure el 2003 i el 2004. Es va iniciar coma director d’escena amb els muntatges de Yo eraun tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos(1974) i Nocturn per acordió (1975), espectaclesa partir de textos de Joan Salvat-Papasseit de lacompanyia Dagoll-Dagom. Els anys 1977 i 1978va dirigir dos èxits seguits que van consolidar laseva carrera: No hablaré en clase, de JosepParramon i el mateix Joan Ollé i Quan la ràdioparlava de Franco, de Josep Mª Benet i Jornet i

Terenci Moix. Entre els muntatges que va dirigir als anys vuitanta cal esmentar Els Pledejaires,de Jean Racine (1983); Baal de Bertolt Brecht al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya;Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre, de J. Sanchis Sinistierra amb el Teatro Fronterizoi Teatropolitán (1986); Antígona, de Salvador Espriu al Festival de Teatro Clásico de Mérida (1987)i Un any sense estiu, de Catherine Anne, a la Gàbia Teatre (1988). Als noranta va dirigir, entre d’altres Rossiniana, de Gioacchino Rossini, Franco Di Francescantonioi Joan Ollé, una producció del Teatre Grec i del Gran Teatre del Liceu (1990); L’hora dels adéus, deNarcís Comadira, Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1995); De poble en poble, dePeter Handke, Festival Grec-96 (Premi Ciutat de Barcelona 1996); Accident, de Lluïsa Cunillé,Mercat de les Flors (Premi de les Lletres Catalanes 1997) i Así que pasen cinco años, de FedericoGarcía Lorca, Festival Grec de Barcelona, Festival de Otoño de Madrid (1998). El 2002 dirigeixVíctor o els nens al poder de Roger Vitrac, Sala Fabià Puigserver, i Fedra de Jean Racine, una pro-ducció de Festival Temporada Alta-2002, Festival Grec de Barcelona i Les Estivales de Perpinyà.El 2003 va estrenar L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke, al Mercatde les Flors, una producció del Festival Grec de Barcelona i Cròniques (Catalonia Splendens), unespectacle inspirat en la Crònica de Ramon Muntaner (València, 1335) al XVII Festival Castell dePeralada, amb direcció musical de Jordi Savall. El 2004 va estrenar Sis personatges en buscad’autor de Luigi Pirandello, i L’oncle Vània, d’Anton Txékhov, a la Sala Fabià Puigserver, i La plaçadel diamant al Festival Castell de Peralada, un espectacle basat en la novel·la homònima deMercè Rodoreda que ha arribat a les 150 representacions. El 2006 va presentar L’illa del tresor(cabaret de paraules), una versió teatral del programa que fa des del 1996 en col·laboració ambl’escriptor Joan Barril per a TVC (Premi Nacional de Televisió 2005) i La verdad de las mentiras,una lectura amb Mario Vargas Llosa i Aitana Sánchez-Gijón a partir del llibre homònim de l’autorperuà. A la Sala Fabià Puigserver ha estrenat també El malentès, d’Albert Camus. I al Festival deTeatro Clásico de Mérida, Odiseo y Penélope, de M. Vargas Llosa. El 2007 va estrenar una versióteatral de la novel·la Soldados de Salamina, de Javier Cercas, també va dirigir l’espectacle inau-gural de la presència de la literatura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. La tardor del 2007dirigeix Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés, espectacle amb el qual s’inaugurava EL CANALCentre d’Arts Escèniques de Salt/Girona. Al 2008 estrena al Festival de Barcelona Grec El Ángelexterminador, de Luis Buñuel i Luis Alcoriza i Yvonne, princesa de Borgonya, de W. Gombrowiczal Teatre Lliure. Al 2009 va presentar al Festival Catalan Days a Nova York una lectura dramatit-zada de La Plaça del diamant, de Mercè Rodoreda amb l’actriu Jessica Lange. Els seus últimsmuntatges són El cafè de Goldoni, al Teatre Romea, Rebels amb causa, a l’envelat Rambleros, Eluno y el otro, de Rafael Campos, al Teatro Arbolé de Saragossa, Nô, sobre textos del Teatre NôModern de Yukio Mishima al Grec 2010, i Joan Maragall, la llei de l’amor.

Joan Anguera, actorPedagog, actor i director de teatre, es va formar al’Escola d’Art Dramàtic “Adrià Gual” (1965-68), alsEstudis Nous de Teatre (1969-70) i a l’Institut delTeatre de Barcelona (1978). Com a pedagog exer-ceix de professor d’expressió i de teatre a diver-sos centres educatius, i ha estat l’impulsor delMàster Europeu Teatre en l’Educació de l’Institutdel Teatre de Barcelona. Com a actor i directorprofessional, el 1967 funda el Grup de TeatreVermell x 4 a Centelles, que estrena Ronda demort a Sinera (1967) a partir de la versiód’Espriu-Salvat, La Creació, amb textos de MiquelMartí i Pol (1968), Els justos, d’Albert Camus(1969) i Burul d’I. Ricardi (1970). Del 1972 al 1996forma part de La Gàbia Teatre, de Vic. Intervé coma actor a És quan dormo que hi veig clar sobretextos de J.V.Foix (1972); L’última cinta, de S.Beckett (1976); Laura a al ciutat dels sants, de M.Llor (1983); Tot esperant Godot, de S. Beckett(1985); Fi de partida, de S. Beckett (1990); L’art dela comèdia, d’E. De Filippo (1992) i a AmericanBuffalo, de D. Mamet (1993), entre d’altres. I coma director, estrena El canari mut, de G. Ribemont-Dessaignes (1974); Escurial, de M. de Ghelderode(1977); La cavalcada sobre el llac de Constança,de P. Handke (1990); Crònica d’Ann, de J. Borrell(1983); Rostres coneguts, sentiments ambigus,de B. Strauss (1986) i El cant del boc, de B.Breytenbach (1991). Als anys 90 participa com a

actor a Els pastorets de S. Pitarra., dir. F. Roda; Un cas curiós de C. Goldoni, dir. J. Vilà; El rei David,d’A. Honegger, dir. A. Argudo; Àfrica 30 de M. Sàrrias, dir. T. Casares, i com a director, a Duros aquatre pessetes, de S. Rusiñol; Monsieur Barnett, de J. Anouilh i El cor menjat, de Renada L.Portet. També crea la Companyia “Follim Follam” (1996) que recollia i interpretava “Cançonspopulars porques” i que va enrregistrar tres CD’s i fer més de 200 “bolos”. Els darrers anys hatreballat sota les ordres de Mario Gas (Olors, de J.M. Benet i Jornet; Lulú, de F. Wedekind, i Lamare Coratge i els seus fills de B. Brecht), Joan Ollé (12 canten Brel,), Àlex Rigola (Glengarry GlenRoss, de D. Mamet). Del 2004 al 2006 treballa com a actor a la Cia. “Caterina Sagna” de Venèciaa l’espectacle de dansa-teatre Heil Tantz! de C. Sagna. Entre els seus últims espectacles s’hicompten Somriure d’elefant de Pau Miró, Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, dir. OriolBroggi, i L’Aigua, sobre textos de Jesús Moncada, dir. Xicu Masó, Coral Romput, de Vicent AndrésEstellés, dir. Joan Ollé, El rei Lear de W. Shakespeare, dir. Oriol Broggi, El cafè, de Goldoni, dir.Joan Ollé, El jardí dels cinc arbres, a partir de textos de Salvador Espriu, dir. Joan Ollé, i JoanMaragall, la llei de l’amor. Ha rebut diversos premis, d’entre els quals destaquen el Premi de laCrítica al Millor Actor de la Temporada 06-07 per Somriure d’elefant de Pau Miró al Festival Grecde Barcelona i per Primera història d’Esther amb el Teatre Nacional de Catalunya. Premi de laCrítica al millor actor de la temporada 94-95 per Un cas curiós, i el Premi de la Crítica al milloractor de la temporada 99-00 per Olors de J.M. Benet i Jornet.

Ivan Benet, actorÉs Llicenciat en Art Dramàtic, especialitatd’interpretació i Premi Extraordinari del’Institut del Teatre de Barcelona. 1994-1998.Becat pel Teatre Lliure per participar en dos“Work in progress” dirigits pel directorholandès Johan Simons i la directora romane-sa Catalina Buzoianu. International TheaterAkademy Ruhr. Schauspielhaus de Bochum(Alemanya)1999. Curs intensiu “La memoriadel corpo”, impartit per l’actor i director Francodi Francescantonio. Associació dePostgraduats de l’Institut del Teatre. 1998. En teatre, ha participat en els espectaclessegüents (trajectòria des del 2000 fins ara): Ladama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dirigit perRamon Simó. TNC Sala Petita (2008); Un dia,mirall trencat de Mercè Rodoreda. Dirigit perRicard Salvat. Teatre Borràs de Barcelona(2008). El Ángel exterminador, de Luis Buñuel iLuis Alcoriza. Dirigit per Joan Ollé. Teatre Grec(Grec’ 08), Expo Zaragoza i Las Palmas (2008);Yvonne, princesa de Borgonya deW.Gombrowicz. Dirigit per Joan Ollé. TeatreLliure de Barcelona. (2008); Hedda Gablerd’Henrik Ibsen. Dirigit per Pau Carrió.Biblioteca de Catalunya. (2008); El Sr.Perramón de J.Ma.de Sagarra. Dirigit per JoanAnton Rechi. Teatre Romea de Barcelona.

(2007); Gorda de Neil LaBute. Dirigit per Magda Puyo. Villarroel Teatre de Barcelona. (2006-2007); European House direcció i dramatúrgia d’Àlex Rigola. Festival de Temporada Alta deGirona (2005-2006) i gira estatal i internacional (2006); Ricard 3r de W. Shakespeare. Dirigit perÀlex Rigola. Festival de Almagro i Teatre Lliure de Barcelona i gira estatal i internacional (2005-2006); Santa Joana dels escorxadors de Bertolt Brecht. Dirigit per Àlex Rigola. Teatre Grec iTeatre Lliure de Barcelona i gira estatal i internacional (2004-2005-2006); El miedo y la músi-ca. Escrit i dirigit per Julio Manrique. Sitges Teatre Internacional (2004); Juli Cèsar de W.Shakespeare. Dirigit per Àlex Rigola. Teatre Lliure de Barcelona i gira estatal i internacional(2004-2005); Do’m d’Enric Casasses. Dirigit per Albert Mestres. Sala Beckett de Barcelona(2003-2004); El somni d’una nit d’estiu de W.Shakespeare. Dirigit per Àngel Llàcer. Cia.Parracs.Teatre Borras i Teatre Principal de Barcelona (2002-2003; Escenes d’una execució de HowardBarker. Dirigit per Ramón Simó. Sala Petita TNC de Barcelona (2002-2003); La mare coratge iels seus fills de Bertolt Brecht. Dirigit per Mario Gas. Sala Gran TNC de Barcelona (2001-2002);Titus Andrònic de W.Shakespeare. Dirigit per Àlex Rigola. Teatre Lliure de Barcelona (2001),Teatre Zorrilla de Badalona (Grec 2000); Violació de límits de M. de Pedrolo. Dirigit per JoanCastells. Cia Parracs. Sala Muntaner de Barcelona (2000); Jordi Dandin de Molière. Dirigit perOriol Broggi. Teatre Artenbrut de Barcelona. En Televisió, ha participat a Ventdelplà.Personatge: Esteve Estelrich.. Diagonal TV i TV3.(2007-2008; 13 rue. XTVL (2007); Càsting XTVL(2007); Capítol de Porca misèria. TV3 (2004); Capítol de Temps de silenci. TV3 (2001); ValèriaTelemovie dirigida per Sílvia Quer. TV3 (2000); Capítol de Laberint d’ombres. TV3 (1998).

Montserrat Carulla, actriuComença fent teatre amateur, i segueixalguns cursos a l’Institut del Teatre deBarcelona al finals dels anys 1940. De1970 a 1976 cursa també Història del’Art a la Universitat de Barcelona. Finsel 1960 no comença a treballar en tea-tre professional, amb Soparem a casa,El fiscal Recasens i l’adaptació deRomeo i Julieta de Josep Maria deSagarra. Marxa dues temporades aMadrid i torna a Barcelona el 1964.D’aleshores ençà ha participat ennombroses obres de teatre, en films ien algunes sèries de televisió, comSecrets de família (1995), Donesd’aigua (1997) o El cor de la ciutat(2000) de TV3, o Hospital Central deTelecinco. També ha fet de dobladoraal català i castellà en films estrangers.El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordii el 1999 la Medalla d’Or al MèritArtístic. De la seva llarga carrera, destaquenels espectacles L’enterrament és a lesquatre, de Joan Vila Casas; Mort deDama, de Llorenç Villalonga; La filladel mar, d’Àngel Guimerà; Pigmalió, deGeorge Bernard Shaw; La viuda trape-

lla, de Carlo Goldoni, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany; Hamlet, de Shakespeare, dirigitper Pere Planella; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, La Reina de Bellesa deLeenane, de Martin McDonagh, A Little Night Music de Stephen Sondheim, Coral Romput, deVicent Andrés Estellés, dirigit per Joan Ollé; El temps i els Conway, de J.B. Priestley i Guys &dolls (1998) dir. Mario Gas. En cinema, destaquen Surcos (1951), de José Antonio Nieves Conde;Cambio de sexo (1977), de Vicente Aranda; Companys, procés a Catalunya (1979), de JosepMaria Forn i Costa; El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons; La ciutat dels prodigis (1999), deMario Camus i El orfanato (2007), de Juan Antonio Bayona.

El CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona és un centre nacional de producció i de crea-ció escènica que forma part de la xarxa de centres públics conjuntament amb el TeatreNacional de Catalunya, el Teatre Lliure i els Centres d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa.L’Ajuntament de Salt, l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i el Departament deCultura de la Generalitat de Catalunya són les institucions conveniades que han engegat elcentre. Des dels seus inicis, els objectius que persegueix el Centre són: produir i coproduirespectacles de primera línia des de l’àrea urbana de Girona però amb la voluntat que tinguinuna exhibició posterior el més àmplia possible. Aquests espectacles són sobretot de teatre, imolt especialment de teatre de text; el Centre treballa conjuntament amb el Temporada Alta-Festival de Tardor de Catalunya, i aquesta col·laboració ha de servir als creadors del nostrepaís com a espai natural de trobada amb creadors estrangers i també com a trampolí peraccedir a programacions de fora del nostre país; el Canal vol ser un lloc de treball també pera les noves generacions de creadors que van sorgint a Catalunya; el Centre vol col·laborar adifondre i a fer créixer l’autoria catalana; col·laborar a teixir conjuntament amb el TNC, elTeatre Lliure, el Mercat de les Flors, els Centre d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa, la novaxarxa de producció teatral pública de Catalunya; treballar conjuntament amb els teatres delServei Metropolità de Teatres i Auditoris (Teatre Municipal de Girona, Teatre de Salt, Sala laPlaneta i Auditori de Girona) tant per aconseguir una programació millor, com per aconseguirarribar a un públic més ampli. EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona produeix cadatemporada un mínim de quatre espectacles que es gestionen des del Centre i per cada escompta amb coproductors (Teatre Lliure, Teatro Español de Madrid, Festival Grec...), la qualcosa permet, a banda de poder fer propostes amb més mitjans, garantir la seva exhibició i giraposterior. També cada temporada els Centres de Creació de Reus, Terrassa i Salt/Girona pre-senten una coproducció conjunta. EL CANAL va iniciar la seva activitat la tardor del 2007 ambl’estrena de Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés, dirigit per Joan Ollé. La temporada 2007-2008 es varen presentar, a més de Coral Romput, Blanco, d’Octavio Paz, dirigit per FredericAmat, Brossalobrossotdebrossat, de Carles Santos, i Pinsans i Caderneres, dirigit per XavierAlbertí, i la coproducció de tots els Centres de Creació El silenci del mar, de Jean Bruller, diri-git per Miquel Górriz. La Temporada 2008-2009 El Canal ha presentat La marea, de MarianoPensotti, Petó Públic, dirigit per Rosa Maria Sardà, Vides Privades, dirigit per Jordi Prat, Mortd’un viatjant, dirigit per Mario Gas, La revolució, de Jordi Casanovas, Traïció, dirigit per CarlesAlfaro i la coproducció de tots els centres de creació La vida lluny dels poetes, dirigida perJosep Pere Peyró. La futur seu de EL CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona és laFactoria Cultural de La Coma-Cros, actualment en fase d’obres. A la Coma-Cros EL CANAL hitindrà espais d’assaig, magatzems, oficines i un espai d’exhibició modulable. Actualment elsespectacles del Centre s’estrenen als espais teatrals existents a Girona i Salt (TeatreMunicipal, Teatre de Salt, Sala La Planeta...).

Més informació: www.elcanalteatrecat

VENDA D’ENTRADESTaquilles del Teatre Romea, T. 93 301 55 04De dimarts a diumenge a partir de les 16.30 h i fins l’hora d’inici de l’espectacle.Tel-entrada 902 10 12 12 (24 h) i oficines Caixa Catalunya (de 8 a 14.30 h)www.telentrada.com

PROMENTRADACentral de reserves del Grup Focus. Promociones especials per a grupsT. 93 309 70 04 / [email protected]

Hospital, 5108001 Barcelona

ROMEA

grupfocus.catteatreromea.com

De dimarts a divendresa les 21hDissabtes a les 18 h i 21hDiumenges i festius a les 18.30 h

El dijous 3 de febrer es faràuna funció escolar a les 17 h

Preus:De 17 a 28 euros

Mitjans de comunicació

El Teatre Romea rep el suport de:

Institucions

el quadern gris

Documents