18. el poblament rural

PERFIL DE LA PROBLEMÀTICA ATRACTAR

No es pot dubtar que una de les més gransinnovacions que la presència romana va deixar aHispania fou la introducció del model de civitasque, amb diverses entitats jurídiques (coloniae,municipia) varen permetre implantar el modelurbanístic romà a casa nostra. De les primitivesciutats romanes del Nord-est d’Hispania deriven lagran majoria de les ciutats de l’actual Catalunya.La civitas romana era, però (com és ben sabut),quelcom més que un nucli urbà, atès que permetiauna organització jurídica i econòmica del territoricircumdant.

La cèl·lula al voltant de la qual s’organitzavael poblament rural (sempre dintre dels territoria deles diverses civitates) era la vil la , creaciógenuïnament itàlica que tingué també una granimportància a les nostres contrades, i no semblagens exagerat afirmar que la villa és el precedent

de les nostres masies. Tanmateix, cal valorar laextensió real del fenomen de la implantació de lavilla, així com la seva relació amb el precedentpoblament indígena. Per tant, un dels temes méspunyents de l’estudi del poblament rural romà acasa nostra el constitueix, precisament, l’origen detot aquest estat de coses, és a dir, el coneixementde la implantació del model basat en la villaromana. A l’estudi d’aquest fenomen dediquem elpresent article.

DEFINICIÓ DE LA VILLA ROMANA

Evidentment, no pretenem fer aquí un tractatteòric sobre la definició del que cal entendre com avilla romana, però creiem que és imprescindibleefectuar algunes consideracions sobre el concepteque podem aplicar a partir d’aquest mot si volemefectuar discerniments mínimament vàlids sobre laimplantació de les villae a Catalunya. Existeixendiversos estudis teòrics amb visions de conjunt

271

QUAD. PREH. ARQ. CAST. 21, 2000

El poblament rural i l’origen de les villaeal nord-est d’Hispania durant l’èpocaromana republicana (segles II-I aC)

Ramón Jàrrega Domínguez*

ResumenEn aquest article pretenem demostrar que al nord-est de la Hispania Citerior es produí una implantació del

sistema itàlic basat en la villa vers finals del segle II o els inicis del I abans de JC. Estudiem el problema tot intentantestablir relacions amb el model de poblament ibèric existent en el mateix període.

AbstractIn this article we will attempt to demonstrate that in the North-East of the ancient Hispania Citerior there was an

implantation of the Italian system of the villa by the end of the IIth Century or the beginnig of the Ith Century B.C. We willstudy this problem attempting to establish relationships with the Iberian model of settlement established in this zone bythe same period.

*Departament de Geografia, Història i Art. Universitat Jaume I. Edifici C. Apartat 224. E-12080 Castelló de la Plana.

RAMÓN JÀRREGA DOMÍNGUEZ

sobre la villa romana, com el conegut de Percival(1976) o el de Mielsch (1987). Les fonts escritesclàssiques que són bàsiques per a l’estudi de lesvil lae són els antics tractats d’agricultura(esmentats per ordre cronològic) de Cató, Varró,Columel·la i Pal·ladi.

A Catalunya, i a partir de l’estudi efectuat alMaresme, M. Prevosti, ha efectuat una propostasobre els elements de judici que ens podenpermetre classificar un jaciment arqueològic comuna villa romana. Segons aquesta autora, podríemdesignar amb tal nom els jaciments en els quals estroben restes de parets de pedra i pavimentsd’opus signinum, rajoles o mosaic, i on es trobinrestes de dolia i estucats parietals; altres elementsde judici són la troballa de pedres de molins opremses, decoració arquitectònica de marbre,troballa d’escultures, canonades de terrissa itegulae mammatae , restes de columnes iconduccions d’aigua (Prevosti, 1981a, 28). Tot ique aquests arguments no han estat acceptatssense reserves (Olesti, 1995, 216) és cert que laconcurrència de tots aquests elements, isingularment els decoratius, són un indici proufiable de que el jaciment on es donen pot ésserconsiderat una villa.

Es ben cert que, per tal de poder pronunciar-nos amb seguretat sobre la funció (i per tant, elnom que li poguem atribuir) d’un jaciment calcomptar amb dades d’excavació que ens permetincomptar amb una planimetria (ni que sigui parcial)del jaciment. Dissortadament, els jaciments ruralsd’època romana a Catalunya que s’han pogutexcavar amb una mínima extensió són moltescadussers, per la qual cosa ens hem de limitar,en la major part dels casos, a la troballa, més omenys contextualitzada, de diversos elements,fonamentalment arquitectònics (com poden ésserels mosaics, molins, fragments de columnes imotllures). Degut a aquests problemes, cal ques’imposi la prudència en les conclusions de lainvestigació, però és evident que no devemrenunciar a fer interpretacions, única via per a queavanci el coneixement científic. Fetes aquestesconsideracions prèvies, entrarem plenament en eltema que aquí ens interessa.

LA IMPLANTACIÓ DE LES VILLAE ALNORD-EST D’HISPANIA. ELS DIVERSOSMODELS EXISTENTS

Podem dir que actualment existeixen dosmodels interpretatius per a explicar la implantaciódel sistema itàlic de la villa a Catalunya, que han

esdevingut antagònics, i que cal esmentar, atèsque és la realitat de la investigació de la qual calpartir.

En els darrers anys, s’ha pogut documentarque la fundació de moltes de les ciutats romanesde Catalunya es produí en època romanarepublicana. Al mateix temps, es constatà que enuna gran part de jaciments romans es trobavenmaterials arqueològics (fonamentalment ceràmi-ques) de cronologia republicana. Aquest fet vapermetre plantejar la hipòtesi de que les villaeromanes foren introduïdes a Catalunya en unmoment que podia situar-se a grans trets entrefinals del segle II abans de JC i inicis del I abansde JC (Estrada, 1955; 1969; Estrada, Villaronga,1976; Prevosti, 1981a; 1981b; Nolla, Casas,1984). Tanmateix, en la major part dels casos noes comptava amb elements estratigràfics niestructurals que permetessin recolzar aquestesteories, que descansaven bàsicament en lacronologia republicana d’uns materials queapareixien, en la major part dels casos, ensuperfície o bé en estat residual.

Darrerament, a partir d’una sèrie d’exca-vacions arqueològiques que han permès un millorconeixement del poblament dispers en èpocaromano-republicana, s’ha plantejat que enl’esmentat període no hi hauria villae pròpiamentdites, sinó establiments indígenes que gradual-ment es romanitzarien i que adaptarien algunselements d’origen itàlic (com els magatzems dedolia), però que no poden ésser encara definitscom a villae en el sentit estricte (Olesti, 1995,216-218; 1997). Aquesta teoria planteja que laintroducció de la villa a Catalunya no es produí finsl’època d’August, moment en el qual es constataarqueològicament la fundació d’algunes villae benconegudes (com per exemple la de Torre Llauder,a Mataró), les quals tenen, però, relació moltesvegades amb altres assentaments anteriors, queels sustentadors d’aquestes hipòtesis qualifiquend’ibèrics.

Curiosament, la teoria que podríemanomenar “indigenista” es relaciona amb unatendència historiogràfica anterior, que ja postulavaque la fundació de les villae es produïa a partir del’època d’August, i que s’havia acceptat sensegaire crítiques fins que es va proposar l’existènciade villae republicanes.

No cal dir que un problema unit estretamental que hem esmentat fins ara és el de la possiblepresència d’immigrants itàlics a l’est de la HispaniaCiterior durant el període tardo-republicà, tema enel qual la investigació es troba dividida, variant des

272

de la suposició de l’arribada d’un importantcontingent d’itàlics (Guitart, 1976) fins l’afirmacióde que la possible presència d’aquests, si esproduí, fou anecdòtica, donant-se un elementpoblacional indígena que es va romanitzar, peròsense interferències demogràfiques exteriors(Olesti, 1995).

Degut a que el tema més debatut actualmentde tot aquest panorama és l’existència o no devil lae de cronologia romano-republicana aCatalunya, i que la realitat del que s’ha anomenat“llogarrets” o “petites granges” indígenes ésactualment quelcom incontestable i ben conegut,creiem convenient fer referència en primer lloc alsresultats que l’evidència arqueològica ens haproporcionat en relació a aquest tipus d’hàbitats.

EL POBLAMENT DISPERS I LES“GRANGES” INDÍGENES. ELSPRECEDENTS EN EL PERÍODE IBÈRICPLE (SEGLES V - III ABANS DE JC.).

Durant el període ibèric ple, l’hàbitat esbasava, a Catalunya, en el característic poblatibèric encimbellat dalt d’un turó, en una posiciódominant i alhora defensiva, sovint emmurallat.Tanmateix, darrerament s’ha pogut constatarl’existència d’un poblament dispers a la plana jadurant aquest període. La prova de que hi havia jaassentaments ibèrics de plana a finals de l’ibèricple la proporciona entre altres l’assentament delTuró dels Dos Pins (Cabrera de Mar), que esfundà almenys a la segona meitat del segle IV

EL POBLAMENT RURAL I L'ORIGEN DE LES VILLAE AL NORD-EST D'HISPANIA DURANT L'ÈPOCA ROMANA ...

273

Figura 1. Poblament ibèric dispers: 1.- Turó dels Dos Pins, Can Bartomeu i Can Català (Cabrera de Mar, Maresme), iCamí de la Mina (Cabrils, Maresme); 2.- Can Balençó (Argentona, Maresme); 3.- Can Bada (Mataró, Maresme); 4.-

Boades (Castellgalí, Bages); 5.- Can Bonells (Santa Maria de Merlés, Berguedà); 6.- L'Argilera (Calafell, Baix Penedès);7.- L'Albornar (Santa Oliva, Baix Penedès); 8.- Barranc del Prat de la Juncosa (Montmell, Baix Penedès); 9.- Can

Rossell (Llinars, Vallès Oriental); 10.- Can Pons (Arbúcies, La Selva); 11.- Camp de les Lloses (Tona, Osona); 12.- LesAlbardes(el Vendrell, Baix Penedès); 13.- Les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès); 14.- Fondo del Roig (Cunit, BaixPenedès); 15.- Corral d'en Guardiola (Sant Pere de Ribes, Baix Penedès); 16.- Can Masalleras (Sant Pere de Ribes,Baix Penedès); 17.- Can Xercavins (Cerdanyola, Vallès Occidental); 18.- Can Calvet (Santa Coloma de Gramanet,

Barcelonès); 19.- Mas de Bassa (Coma-ruga, Baix Penedès).


abans de JC i perdurà fins el primer quart delsegle II abans de JC (García, Zamora, 1993,149-150 i 152; Pujol, García, 1994, 98; la plantageneral del jaciment apareix publicada a García,Zamora, 1993, 167, fig. 7). Al Maresme mateix, toti que no ha pogut posar-se en relació amb capestructura arquitectònica, hi ha indicis d’unpossible assentament rural del segle IV abans deJC al Camí de la Mina (Cabrils) (Andreu, Bernat,Coll, 1996).

Val a dir que el jaciment de Can Balençó, alMaresme, possiblement té un origen en el períodeibèric ple, atès que s’hi han trobat materialsd’aquesta època (concretament ceràmica àtica);de tota manera, degut a la important aportació querepresenta aquest assentament pel coneixementdel poblament dispers en el període ibero-romà, hifarem una referència més detinguda mésendavant.

A la Catalunya interior, concretament alBages, es coneix des de fa temps un importantjaciment romà a Boades (Castellgalí), quepossiblement era una villa que va estar activadurant tot l’Imperi. Tanmateix, en aquest mateixindret s’han localitzat sitges i abundants materialsibèrics (Sánchez, 1987, 95-124). que fan suposarque l’assentament romà va ésser precedit (opotser millor, es va originar) per un assentamentibèric de plana (Daura, Sánchez, Pardo et alii,1986, 19-30 i 81-84; Sánchez, 1987, 124; Daura,Galobart, Piñero, 1995, 106-111). Tanmateix, noes coneixen estructures que es puguin associar aaquesta fase, tret d’un paviment de grava decronologia imprecissa (però situable vers elssegles III-II abans de JC). S’han trobat tambédiverses sitges d’època ibero-romana (ambceràmica campaniana A i B) i alguns materialsmés antics, per la qual cosa l ’antiguitat del’assentament remunta almenys al segle V abansde JC, o fins i tot el VI, degut a la troballa de dosfragments de copes jònies; també hi és present aljaciment la ceràmica àtica, per la qual cosa podemassegurar que l’assentament era actiu en elperíode ibèric ple, tot i que no podem determinar latipologia de l’hàbitat, en no conéixer més querestes molt migrades.

En els darrers anys s’ha pogut excavarparcialment al Berguedà un jaciment que,juntament amb el del Turó dels Dos Pins (situat,com s’ha dit, al Maresme) és un dels mésesclaridors per tal de conéixer els assentamentsdispersos indígenes del pla: Can Bonells (SantaMaria de Merlés). Aquest assentament ha estatdefinit per E. Sánchez (1986-1989, 286) com una

petita pagesia; segons aquest autor, l’assentamentantic no devia superar els 50 metres de llargàriaper 10 ó 20 d’amplada. Es troba situat al finald’una suau pendent, molt aprop del curs d’unariera. Segons les dades proporcionades perl’excavació, consistia en una cambra d’habitacióprovista d’una llar, un molí i una sitja, un espaidistribuidor i almenys dos magatzems de plantaallargassada.

L’assentament de Can Bonells presentadues fases diferenciades, superposant-se lasegona a la primera, però degut al mal estat enquè es trobaren les restes més superficials tansols es coneix bé la fase més antiga. S’hi hantrobat ceràmiques comunes típiques de l’ibèric ple,així com dos fons de ceràmica àtica que podendatar-se, segons el seu excavador, a finals delsegle V o inicis del IV abans de JC (Sánchez,1986-1989, 287-288). Aquest seria el moment mésantic documentat per a aquest petit hàbitat, peròdesconeixem si va perdurar gaire en el temps, tot ique sembla que no hi ha constància de la troballade materials ibero-romans. La seva planta(Sánchez, 1986-1989, 284, fig. 2.), que Sánchez(1986-1989, 288) relaciona tipològicament amb ladel poblat d’Anseresa no és regular, i les paretsperimetrals presenten un traçat curvilini, és desuposar que degut a l’adaptació al terreny.

A la comarca del Vallès Occidental,concretament al terme municipal de Cerdanyola,s’ha excavat el poblat de Can Xercavins, petitassentament que fou habitat entre els anys 475 i225 abans de JC aproximadament, i que presentauna sèrie de fases evolutives; consisteix en unpetit poblat compost per cases de planta més omenys regular, amb una abundant quantitat desitges (Francès, Carlús, 1995). No lluny de CanXercavins s’ha documentat un altre hàbitat similarperò més petit, a Can Calvet, al terme de SantaColoma de Gramanet (Barcelonès) (Gili, Rigo,1992). Tanmateix, s’han localitzat indicis d’altreshàbitats similars a la comarca del VallèsOccidental (castell de Rubí, carrer de la reinaElisenda de Sant Cugat, la Bigorra, Serragalliners,Can Feu...) tot i que el coneixement que s’en té ésmolt parcial (Francès, Carlús, 1995, 46)

A la comarca del Baix Penedès, els treballsarqueològics corresponents a la construcció del’autopista A-16 han permès documentar dosimportants jaciments de l’ibèric ple situats ensuaus vessants, concretament els poblats deFondo del Roig (Cunit) i les Guàrdies (el Vendrell),que es daten en els segles IV i III abans de JC, ique ens documenten sengles poblats agrícoles,

274

amb estructures relativament ortogonals (Morer,Rigo, Barrasetas, 1998, 70-73 i 78-85); l’assen-tament de les Guàrdies perdurà durant el períodeibero-romà, en el qual, com veurem més endavant,es generalitzà aquest tipus d’hàbitat.

Tots els exemples que acabem d’esmentardemostren fefaentment l’existència, durant elperíode ibèric ple, d’un poblament compost perpetits llogarrets situats al pla, cosa que ens permettrencar la imatge limitada als poblats encastellats,que fins no fa gaire era axioma quan es parlavadel poblament ibèric durant aquesta època.

EL POBLAMENT DISPERS EN ÈPOCAIBERO-ROMANA (SEGLES II - I ABANS DEJC.)

Malgrat l’existència, ara indubtable, d’assen-taments ibèrics al pla (que es poden definir com apagesies) en el període ibèric anterior, és a partirdel segle II abans de JC quan es produeix unaeclosió del poblament ibèric dispers, donant lloc aallò que s’ha anomenat “granges” indígenes.Aquest fet s’ha constatat sobretot a la comarca delMaresme (García, Zamora, 1993; Pujol, García,


275

Figura 2. Villae i possibles villae d'època romana republicana: 1.- Mas Gusó o Puig Moragues (Bellcaire, Alt Empordà);2.- Pla de l'Horta (Sarrià de Ter, Gironès); 3.- Can Martí (Cànoves i Samalús, Vallès Oriental); 4.- Can Massot

(Montmeló, Vallés Oriental); 5.- Turó de Can Tacó (Montmeló, Vallès Oriental); 6.- Santa Madrona del Palau (SantAndreu de la Barca, Baix Llobregat); 7.- Plaça de les Bruixes II (Molins de Rei, Baix Llobregat); 8.- Cal Ros de les

Cabres (El Masnou, Maresme); 9.- Can Torradeta (Vilassar de Dalt, Maresme); 10.- El Vilarenc (Calafell, Baix Penedès);11.- Les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès); 12.- La Clota (Creixell, Tarragonès); 13.- El Moro (Torredembarra,

Tarragonès).


1994; Olesti, 1995) degut a que és una de les mésben estudiades. Tanmateix, deu ser un fenomenmés general, com ho demostren les troballesefectuades a la Selva (Font, Mateu, Pujadas et alii,1994) i a Osona (Duran, Moles, Mestres et alii,1995). Sobre la relació que i pugui haver entrel’adopció d’aquest model de poblament i l’ocupacióromana hi tornarem més endavant.

EL MARESME

El jaciment paradigmàtic que ha servit per aplantejar el model dels assentaments rurals ibèricsdel període de l’ocupació romana del territori haestat el de Can Balençó, al Maresme, que és, aracom ara, un dels pocs jaciments d’aquest tipusque han estat suficientment excavats i publicats(CODEX, 1992, 163-169).

El jaciment de Can Balençó es troba enl’actual terme municipal d’Argentona, al Maresme.S’han documentat dues fases constructives, lasolució de continuïtat entre les quals es produí percausa d’un incendi. La tècnica constructivad’aquest hàbitat és molt uniforme, consistint enmurs amb els basaments fets amb pedres deforma irregular i fragments de tégules (tot lligatamb argila), i alçat de tapial; els paviments eren deterra trepitjada. La primera fase consisteix en unasèrie d’habitacions disposades paral·lelament i all larg d’un mur que protegia l ’hàbitat de lesavingudes de la riera adjacent, tributària de lad’Argentona. En canvi, la segona fase respon auna distribució preconcebuda de l’espai, amb unsàmbits de dimensions més regulars que estrobaven dispostos al voltant d’espais oberts desdels quals s’efectuava l’accés a les cambres(CODEX SCCL, 1992, 167). De tota manera, caldir que, a la vista de les plantes publicades(CODEX SCCL, 1992, 178-179, figs. 3 i 4; 1995,58-60, figs. 2-4) no ens sembla que hi hagi unagran diferència conceptual entre una fase i l’altra.

La fase fundacional d’aquest assentament,de la qual s’han identificat 8 àmbits, ha estatdatada, segons els seus excavadors, vers mitjansdel segle III abans de JC, per la presència deceràmica campaniana A (forma Lamboglia 36) iàmfora itàlica (forma Lamboglia 2) (CODEX SCCL,1992, 165-166; 1995, 69). No obstant, i com posade relleu Prevosti (1995, 251) s’han trobat enaquest jaciment materials més antics quepermeten suposar un origen de l’assentament enel període ibèric ple, almenys en el segle IV abansde JC. El final d’aquesta fase es produí a causad’un incendi que destruí l’assentament. L’amortit-

zació es data vers el segon quart del segle I abansde JC, degut a la troballa de ceràmica campanianaA (formes Lamboglia 5, 21-25 i 36), B (forçaabundant, representada per les formes Lamboglia1, 4 i 5/7), i una gairebé total absència deceràmica B-oïde (un sol fragment), àmfora itàlica,púnica del tipus Mañà D i tarraconense del tipusDressel 1 i Tarraconense I - Pascual 1, a més desengles monedes d’Iluro i Lauro (CODEX SCCL,1992, 165; 1995, 69). Cal assenyalar que elsexcavadors del jaciment posen aquests materials,a la publicació de 1992, en relació a la construccióde la segona fase, mentre que a la de 1995 larelacionen amb l’amortització de la primera.

El fet de trobar-se la forma Tarraconense I -Laietana 1 en aquests estrats ens fan pensar(malgrat que els excavadors suposen una datació,com s’ha dit, dins el segon quart del segle I abansde JC) que eventualment es podria datarl’amortització de la primera fase ja a mitjans delsegle I abans de JC, tot i que no més tard, com fapensar l’escassa representació de la ceràmicaB-oïde. Malgrat la prudència que mostren els seusexcavadors (CODEX SCCL, 1992, 168; 1995, 86)creiem que és força engrescador posar en relacióaquesta destrucció amb algun dels esdevenimentsbèl·lics que es coneixen d’aquella època, quepodrien ésser tant la Guerra Sertoriana com laguerra civil entre Cèsar i Pompeu.

Sobre les ruïnes de les construccionsanteriors, es va edificar posteriorment un nouhàbitat, del qual es vàren excavar 9 cambres, queapareixen clarament distribuïdes en duesterrasses separades entre sí per un mur (CODEXSCCL, 1995, 84). Aquestes habitacions semblencorrespondre a vivendes unifamiliars, atès que agairebé cada a una d’elles es va trobar una llar defoc (CODEX SCCL, 1995, 84-85). És interessantassenyalar que a l’interior d’una cambra es trobàun dolium in situ (CODEX SCCL, 1995, 85). Lasegona fase de l’assentament de Can Balençócorrespon a una fase híbrida de transformació del’hàbitat cap a models itàlics, com ho demostral’adopció de patis a cel obert (Olesti, 1995, 452).Aquesta segona fase s’ha datat en el segon quartdel segle I abans de JC, data d’amortització de laprimera fase; no s’ha pogut determinar un lapse detemps significatiu entre ambdues fases (CODEXSCCL, 1995, 84), motiu pel qual cal suposar quees succeïren força immediatament. En un estrat depreparació d’un paviment aparegué ceràmicacampaniana B (forma Lamboglia 5) i ceràmica deparets fines (forma Mayet III), la qual cosa apuntaa una cronologia anterior a mitjans del segle I

276


277

Figura 3. Poblament ibèric dispèrs ("pagesies"): 1.- Can Balençó (Argentona, Maresme), segons CODEX, 1995; 2.- CanPonç (Arbúcies, la Selva) (segons Font, Mateu, Pujadas et alii, 1996)


abans de JC (CODEX SCCL, 1995, 65). Elmoment d’abandonament d’aquest hàbitat es situacap al darrer decenni del segle I abans de JC, comes dedueix de la troballa de sigil·lata itàlica (formesGoudineau 1, 13, 17, 18 i 26), ceràmica de paretsfines (Mayet II i III), i àmfora tarraconense de lesformes Tarraconense I - Laietana 1 i Pascual 1, amés d’un sol fragment de la forma Dressel 2/4(CODEX SCCL, 1992, 164; 1995, 64).

Hi ha altres jaciments localitzats a lacomarca del Maresme que poden interpretar-secom a assentaments ibèrics a la plana del períodeibero-romà, tot i que ni de bon troç hi ha unconeixement arqueològic dels mateixos compa-rable al de Can Balençó. Un d’ells és el de CanBada (Mataró) que, tot i que ha estat excavat, noha proporcionat estructures arquitectòniques; esdata cap el tercer quart del segle II abans de JC,per la presència de ceràmica campaniana A iabsència de la B, així com per l’aparició deceràmica comuna itàlica i àmfora d’aquestaprocedència de la forma Dressel 1 A (Pujol,García, 1994, 94-97), tot i que cal tenir en compteque s’ha trobat un fragment de ceràmica de vernísnegre del taller de Roses, considerada com aresidual pels excavadors del jaciment (Pujol,García, 1994, 94). És molt poc el que es pot dir,davant la manca d’estructures arquitectòniques,sobre aquest jaciment, i creiem que la troballa deceràmica del taller de Roses, tot i trobar-se enestat residual, podria indicar un origen més anticper al jaciment (almenys de la segona meitat delsegle III abans de JC), del qual, per altre banda,es desconeixen les característiques. Cal tenirpresent que l’assentament podia haver perviscuten el d’època imperial de Ca la Madrona, forçaproper (Olesti, 1995, 459).

Més esclaridors resulten els jaciments deCan Bartomeu i Can Català (Cabrera de Mar). ACan Bartomeu es varen excavar les estructuresarquitectòniques d’una casa de la qual només esconserven parts d’uns murs. Cal assenyalar eldetall interessant de la troballa d’una sitja enl’interior de la construcció, a més d’una trentena alseu voltant. Es construí possiblement cap amitjans del segle II abans de JC, essent reformaten la segona meitat d’aquella centúria (quant esdugué a terme una compartimentació interior del’estructura), i abandonat en el segon quart delsegle I abans de JC (García, Zamora, 1993, 151;Pujol, García, 1994, 102; Olesti, 1995, 435, núm.12.6; la planta de l’excavació s’ha publicat aGarcía, Zamora, 1993, 169, fig. 10).

Pel que fa al jaciment de Can Català, enaquest indret es descobrí una estança parcialmentexcavada en el terreny, que possiblement era deplanta rectangular; els murs eren estucats ambcalç, i el sostre estava format per tégules. Elpaviment era de terra compactada, i presentavauna sèrie de forats que s’ha suposat que servirenper a col·locar-hi àmfores senceres, per la qualcosa s’ha interpretat aquesta construcció com unmagatzem. Al voltant d’aquesta estructura hi haviaalgunes sitges. Aquesta cambra es construí cap amitjans del segle II abans de JC, destruint unessitges anteriors. L’abandonament de l’estructura iles sitges associades es situa cap al segon quartdel segle I abans de JC (García, Zamora, 1993,157; Pujol, García, 1994, 102; Olesti, 1995, 445,núm. 12.27).

Darrerament s’ha posat de relleu elconeixement d’una vintena de jacimentsarqueològics trobats a la comarca del Maresmecom a indici de l’existència d’hàbitats ibèricsdispersos (Pujol, García, 1994, 97-103) però el fetde que molts d’ells no s’hagin excavat o no haginproporcionat estructures arquitectòniques, o béque es tracti de grups de sitges, fa que resultin pocútils per tal de definir aquest tipus d’hàbitat. Sobreaquest tema, veure també Olesti, 1995 (162-163)on s’efectua un llistat de jaciments més ampli, tot ique amb molt poques dades.

S’ha assenyalat recentment (Pujol, García,1994, 106) que el fet de que a partir de mitjans delsegle II abans de JC comencin a proliferar elsassentaments ibèrics dispersos en zones planerescorrespon al primer pas de l’organització agrícolasistemàtica de la zona litoral per part del poderromà. Tanmateix, s’ha suggerit que aquestsassentaments ibèrics haguessin estat succeïts pervil·les romanes, tot i que es nega que aquestespuguin tenir un origen, com a tals villae, en èpocarepublicana, tractant-se inicialment d’assenta-ments ibèrics (Pujol, García, 1994, 107). S’hasuggerit també que en el segle I abans de JC esproduís una parcel·lació del territori, que podiahaver coincidit amb la fundació d’Iluro i Baetulo.Finalment, s’ha assenyalat també que aquestshàbitats dispersos de mitjans del segle II a mitjansdel I abans de JC empraven tècniquesconstructives romanes (tegulae, imbrices, paretsestucades), i fins i tot possiblement s’utilitzavenmesures romanes (García, Zamora, 1993,158-159).

278

LA COSTA DEL GARRAF I EL BAIXPENEDES

El jaciment de Darró (Vilanova i la Geltrú,Baix Penedès) fou molt important en èpocaibèrica, essent succeït per una vil·la romana nomenys important. Tanmateix, en època ibèrica s’haconstatat un hàbitat realment desenvolupat (ambcarrers porticats) situat a la plana de davant delmar, al costat del Turó de Sant Gervasi que, tot ique no s’ha excavat, possiblement albergàl’hàbitat més antic. Es tracta d’un assentamentibèric de caire urbà (s’ha arribat a identificar ambla Subur o Tolobi de les fonts clàssiques), peròque, com s’ha dit, en època imperial fou succeïtper un assentament de tipus villa. Tot i que lesseves característiques urbanes no permetenassociar-lo al tipus d’hàbitat dispers al qual ensestem referint, creiem que el fet de tractar-se d’unassentament situat parcialment al pla presentainteressants punts de contacte amb les “pagesies”

ibèriques, raó per la qual l’esmentem aquí. Tot ique la bibliografia sobre Darró és relativamentabundant, remetem a un estat de la qüestió sobreel tema publicat (López, Fierro, 1988; López,Fierro, Caixal et alii, 1992).

A la zona del Baix Penedès s’han pogutconstatar en els darrers anys diversos exemplesde poblament ibèric dispers, concretament alsjaciments de l’Argilera (Calafell) (Sanmartí,Santacana, Serra, 1984), l’Albornar (Santa Oliva)(Benet et alii, 1992; Macías, Remolà, 1993),Barranc del Prat de la Juncosa (Montmell) (Burés,Macías, Ramón, 1993), Can Masalleras, Corrald’en Guardiola (Sant Pere de Ribes), Mas deBassa (Coma-ruga), les Albardes (el Vendrell)(Morer, Rigo, Barrasetas, 1998, 73-78), així comles Toixoneres, poblat que, per la seva connexióamb l’hàbitat d’època tardo-republicana, ensocuparem d’ell més endavant. Per tant, l’extensiódel fenomen a la costa del Garraf i del BaixPenedès sembla ésser que fou força similar a laconstatada al Maresme. Per un breu estat de la


279

Figura 4. Planta de la villa romana de Mas Gusó o Puig Moragues (Bellcaire, Alt Empordà) (segons Casas, 1996). Lesestructures amb contraforts assenyalades amb trama fosca corresponen al jaciment tardo-republicà.


qüestió sobre el poblament ibèric de plana al BaixPenedès i el Garraf (Revilla, Miret, 1995, 191-193);a aquest estudi cal afegir els importants resultatsfornits durant les excavacions prèvies a laconstrucció de l’autopista A-16, que .han permèsdocumentar una sèrie de poblats ibèrics de plana(Morer, Rigo, Barrasetas, 1998).

L’INTERIOR: CAN ROSSELL, CAN PONS IEL CAMP DE LES LLOSES

Els assentaments de pla que es podendefinir com petites pagesies no s’han constatat tansols a la costa, sino que darrerament s’handocumentat també a l’interior. Es el cas delsassentaments de Can Rossell (Llinars, VallèsOriental), Can Pons (Arbúcies, la Selva), i delCamp de les Lloses (Tona, Osona).

L’hàbitat tardo-republicà de Can Rossell(Llinars, Vallès Oriental) ha estat publicat fins arade forma molt sintètica, però es tracta d’unjaciment molt important per a l ’estudi de laproblemàtica que ens ocupa en aquest treball. Vala dir que hi ha notícies referents a la troballa aCan Rossell de monedes romanes baix-imperials,la qual cosa pot fer pensar que pels voltants deCan Rossell pot haver hagut un hàbitat romàimperial (que fins i tot s’ha identificat per algunsautors amb la posta praetorium que hi havia alcostat de la Via Augusta, segons els Itinerarisantics), que no sabem en tal cas quina relació pothaver tingut amb l’establiment ibero-romà otardo-republicà que s’ha excavat.

La recerca arqueològica ha donat com aresultat la troballa d’una sèrie d’estructuresortogonals orientades, segons sembla, al llarg i aambdós costats d’un carrer central; aquestesestructures corresponen a diverses cambressituades al voltant d’un pati interior (Sánchez,1993, 285). Sembla tractar-se d’una àrea demagatzems. S’accedia a aquestes cambresmitjançant una porta de doble fulla (s’han trobat insitu les pollagueres de ferro) de 2,50 metres dellum, que devia poder permetre l’accés de carros,ateses a les seves dimensions; a més, es vadocumentar un accés secundari a través d’unaportella lateral.

A l’interior del pati que es va documentar enles excavacions es varen trobar dues empremtescorresponents a sengles dolia, i una àmfora (queno queda clar en la publicació si estava col·locadaa terra com a recipient - com es documenta a CanCatalà, al Maresme - o bé es va trobar solta).Entre el pati i la porta adjacent al carrer es va

localitzar un desguàs (possiblement per a lesaigües pluvials) amb un filtre de plom in situ. Lescambres que voltaven el pati devien haver estatcobertes amb tégules, com ho indiquen elsabundants fragments que s’hi han trobat(Sánchez, 1993, 285).

Es interessant la diferenciació que presentala troballa dels materials arqueològics segons laseva situació. Així, mentre que al pati es varentrobar principalment àmfores itàliques campa-nianes i apul·lianes, als àmbits laterals es varenrecuperar fragments de ceràmica campaniana icomuna itàlica, així com ceràmica ibèrica, sobretotkálathoi i àmfores de boca plana. Tot el conjunt esdata, grosso modo, entre els anys 125 i 30 abansde JC (Sánchez, 1993, 285).

A Can Ponç (Arbúcies, la Selva) s’ha excavatrecentment un interesantíssim jaciment que bé potésser designat com un “mas” ibèric, i que sensdubte permet documentar un hàbitat indígena quemostra fortes influències de l’urbanisme romà(Font, Mateu, Pujadas et alii, 1994 i, 1996). Con-sisteix en una construcció de planta rectangulardividida interiorment en sis habitacions. Es datavers la segona meitat del segle II i/o la primerameitat del segle I abans de JC, degut a la troballade ceràmica campaniana A (forma Lamboglia 5) iB (formes Lamboglia 1 i 5), així com fragmentsd’àmfora itàlica, ceràmica de parets fines i ibèricad’engalba blanca, i fragments de dolia (Font,Mateu, Pujadas et alii, 1994, 136; 1996, 98-101).És interessant assenyalar que a uns 100 metresde distància es trobà una petita construcció deplanta rectangular (on es varen recollir abundantsfragments de dolia) que possiblement complia lafunció de magatzem (Font, Mateu, Pujadas et alii,1994, 138; 1996, 101).

Sens dubte el jaciment de Can Ponç ve aésser una confirmació a les terres interiors de lacomarca de la Selva d’allò que s’ha pogutconstatar al Maresme en jaciments com CanBalençó i Mas Català. La seva cronologia forçaconcreta, així com sobretot la seva planta regular ila presència propera del que degué ésser unmagatzem amb dolia fan pensar en un hàbitatd’arrel ibèrica però que presenta clars indicisestructurals de la influència romana, essent unelement més que prefigura la introducció delsistema de la villa.

Els resultats de les excavacions al jacimentdel Camp de les Lloses ha estat publicat de formasumària (Duran, Moles, Mestres et alii, 1995).Consistia en una sèrie d’àmbits integrats, segonssembla, en una planta ortogonal, amb orientació

280

nord-sud i est-oest. Tot el conjunt és uniforme desdel punt de vista constructiu. La base dels murs ésde pedra irregular, col·locada en sec, i l’alçat erade tapia; se suposa que la coberta era de biguesde fusta o bé d’encanyat. Del jaciment s’haexcavat un espai de planta quadrangular ambquatre divisions internes; val a dir que esdesconeix la resta de la planta del jaciment.

Hi ha referències a la troballa de materialsdatables en el bronze final i la primera edat delferro, així com ceràmica i monedes romanesd’època alt-imperial, però la part excavada semblaser que presenta una cronologia força clara enèpoca tardo-republicana. S’ha trobat, a més dediverses ceràmiques ibèriques (grisa emporitana ioxidada, kálathoi pintats) ceràmica campaniana A(formes Lamboglia 6, 25 i 36) i (en major quantitat)campaniana B (formes Lamboglia 1, 5, 9 i 10),ceràmica de parets fines (forma Mayet II), àmforaitàlica (forma Dressel 1) i un total de 23 monedesibèriques, de les seques d’Ausesken, Eusti, Ore,Iltirkesken, Laiesken, Lauro, Kese, Bolskan ipotser Sekia (Duran, Moles, Mestres et alii, 1995,64-67 i 70).

A partir de l’estudi de les monedes s’haintentat precisar la cronologia de l’assentament. Elterminus post quem el dóna un denari de Bolskanque es data a partir del 141 abans de JC, mentreque el terminus ante quem el proporcional’absència de tipus tardans d’Eusti, que es situen apartir de finals del segle II abans de JC (Duran,Moles, Mestres et alii, 1995, 71). Aquest darrerargument ens sembla força relatiu; la superioritatnumèrica de la ceràmica campaniana B sobre la Aens fa pensar en un moment ja ben entrat delsegle II abans de JC, potser del darrer quart de lacentúria, si no ja del primer quart del seglesegüent. Per altre banda, en la publicació referenta aquest jaciment no s’especifica el tipus concretdels fragments d’àmfores de la forma Dressel 1que s’han trobat, la qual cosa facil i tarial’establiment de precisions cronològiques; de totamanera, suposem que es deu fer referència a lavariant Dressel 1 A.

El jaciment del Camp de les Lloses és, pertant, força important i prometedor, tot i que calaclarir si es produí una perduració fins l’èpocaromana imperial o bé una reocupació l’abast de laqual no es pot conèixer ara per ara. Una dadainteressant la constitueix la troballa de dos gransploms en forma de moneda, que semblen imitar (nique sigui remotament) les encunyacions d’Arse

(Sagunt), degut a la representació d’una petxina, ien els quals es va inscriure el text ibèricBerkalneti...n, que s’ha suggerit que es podiahaver tractat del nom d’un magistrat indígena.També a l’àrea de Tona (sense que s’especifiqui laseva procedència concreta) es va trobar unfragment de copa de ceràmica campaniana B ambel text ibèric Lukius, que sembla clarament derivatde l’antropònim llatí Lucius (Duran, Moles, Mestreset alii, 1995, 70). Una dada força interesant per alconeixement del grau de romanització delsausetans durant la segona meitat del segle II o elsprimers decennis del I abans de JC.

CONSIDERACIONS GENERALS SOBRE ELPOBLAMENT IBÈRIC DISPERS

Les troballes que s’han esmentat anterior-ment i altres de més circumstancials permetendemostrar sense lloc a dubtes que en el períodeibèric ple i en època tardo-ibèrica es generalitzà,no tan sols a la costa (com atesten les troballesdel Maresme) sinó també a l’interior (tal i compalesen les troballes efectuades a Osona i elBerguedà) un tipus d’hàbitat ibèric diferent delspoblats fortificats i encimbellats, que potser seriamassa inexacte anomenar genèricament com “deplana”, però que evidentment correspon allogarrets o petites agrupacions diferents delclàssic poblat en alçada no tan sols per les sevesdimensions, sinó també per la seva ubicació.Generalment es troben a mitja pendent o bé en labase de turons, prop de rieres, en llocs en generalaptes per a una explotació agrícola dels terrenysimmediatament adjacents.

Tot i que aquest tipus de poblament ésencara poc conegut, ben ràpidament va creixent elnombre d’exemples que tendeixen a demostrarque aquesta mena d’ocupació fou molt importanten època ibèrica. Molt possiblement es trobavensubordinats als poblats més grans, tot i que ambles simples dades topogràfiques i arqueològiquesresulta força arriscat intentar establir relacionsentre assentaments concrets. Ens interessaaquest tipus de poblament sobretot per la forma enque es pogué produir una transició entre aquestamena d’hàbitats i les villae, o potser altre tipusd’assentaments (tuguria, vici) en època romana.Els jaciments de Can Balençó, Can Rossell i Campde les Lloses creiem que són molt entenedors per


281


a l’estudi d’aquest període i aquesta fase detransició.L’EVIDÈNCIA SOBRE L’EXISTÈNCIA DEVILLAE ROMANO-REPUBLICANES ACATALUNYA

Tot seguit farem un breu repàs dels diferentscasos coneguts que permeten abordar amb dadesconcretes la problemàtica de la implantació devillae romanes a Catalunya en època republicana.

MAS GUSÓ O PUIG MORAGUES(BELLCAIRE, ALT EMPORDÀ)

La vil·la romana de Mas Gusó és sens dubteuna de les més importants a l’hora de determinarel seu origen durant el període romano-republicà,atès que, a diferència d’altres vil·les, es comptaamb una bona evidència estratigràfica referent alseu moment inicial.

Les dades més recents (en les quals, perprimera vegada, s’ inclouen les evidènciesexistents sobre la vil·la republicana) en relació a lavil·la de Mas Gusó han estat publicades pel seuexcavador, Josep Casas (1996). Cal destacar quela vil·la ocupa un turó que mostra indicis d’hàbitatdes d’almenys l’època del bronze final, i quecontinuà (o fou reocupat) en època ibèrica, ambmaterials datables entre els segles VI i II abans deJC (Casas, 1996, 167).

En època romano-republicana es varenconstruir una sèrie de murs i paviments queevidencien la seva pertanyença a un edifici detipus villa. Els paviments eren de morter de calç isorra, mentre que es va constatar l’existència d’unmur perimetral amb contraforts (Casas, 1996,167-168; la planta de l’edifici es pot veure a la 173,fig. 1). Val a dir que aquests contraforts correspo-nen a un tipus de construcció tìpicament itàlic, ques’aprecia en moltes vil lae d’època romanarepublicana del Laci (com per exemple a Tívoli,Palestrina i Tusculum).

Els materials recuperats a l’interior delsrebliments de terra que corresponien a laregularització del terreny prèvia a la construcció deles esmentades estructures han permès unadatació força precisa del moment de construccióde les mateixes, que es situa en el darrer quart delsegle II abans de JC (Casas, 1996, 168 i 171) perla presència de materials com les àmfores itàliquesde la forma Dressel 1, les ceràmiques ibèriquespintades i les de tipus emporità, entre d’altres.Tanmateix, la presència d’una vora d’àmforaatribuïble a la forma Dressel 1 B (Casas, 1996,

176, fig. 4) creiem que permet precisar aquestacronologia, atès que aquest tipus amfòric no potésser gaire anterior a l’any 100 abans de JC Pertant, considerem que la fundació de la vil·laromana de Mas Gusó es degué produir pel volsd’aquesta data, molt possiblement en el darrerdecenni del segle II abans de JC.

És poc encara el que es coneix sobrel’urbanisme de la primera fase de la vil·la; tampocno es pot valorar la possible relació de continuïtatamb l’hàbitat ibèric anterior situat al mateix indret,amb la qual cosa no es pot precisar si la vil·larepublicana respongué a una romanització efectivadels indígenes que habitaven el turó o si pelcontrari correspon a l ’establiment de nouscolonitzadors vinguts de fora. La possible relació(que en un principi s’havia plantejat) de la faseinicial amb la fundació de la ciutat romanad’Empúries, que en els darrers anys havia estatdatada cap a l’any 100 abans de JC, no potmantenir-se en l’actualitat, atès que noves dadesarqueològiques han permès rebutjar aquestadatació tan alta (Aquilué, Castanyer, Santos,Tremoleda, 2000, 136-141), cosa que ens permettornar a la cronologia tradicional, segons la quall’Emporiae romana es fundà en la segona meitatdel segle I abans de JC. Tanmateix, no hemd’oblidar la importància de la ciutat hel·lenística,amb la qual sí que podem relacionar la primitivavilla de Mas Gusó, en la seva fase inicial.

PLA DE L’HORTA (SARRIÀ DE TER,GIRONÈS)

La villa romana de Pla de l’Horta es trobavaa l’esquerra i molt aprop del riu Ter, en una zonaal·luvial molt apta per a l’explotació agrícola (Nolla,1982-1983, 113). Durant els anys, 1970 i, 1971 esdescobrí, excavà i destruí una rica villa romanaamb mosaics d’època imperial, els orígens de laqual s’han de situar en època romano-republicana.

En l’anomenada habitació A es va localitzar,per sota del nivell de paviments, un mur fet depedra i argamassa, sòlid i d’aparença força similara la resta de murs de la villa, amb l’orientació delsquals no hi tenia, però, res a veure. En relació aaquest mur hi havia un estrat (l’anomenat “estratIV”) que proporcionà abundant material ceràmic,consistent en campaniana B (forma Lamboglia5/7), ceràmica grisa emporitana, d’engalba blancai ibèrica pintada, així com fragments d’àmforaitàlica de la forma Dressel 1 (Nolla, 1982-1983,119; dibuixos a p. 127, fig. 4).

282

Tot i que només es coneix un mur, la facturadel mateix correspon típicament a la d’unaconstrucció de tipus itàlic (ús de l’argamasa), i elmaterial de l’estrat que s’associa és claramenttardo-republicà. Nolla (1982-83, 119-120) suposaque la villa es fundà a finals del segle II o inicis delI abans de JC, més o menys al mateix temps quela ciutat de Gerunda. Tot i que no sigui segur alcent per cent que es tracti d’una villa des delprimer moment, creiem que les dades conegudesfan que aquesta sigui la hipòtesi més raonable. Laplanta d’aquest assentament primerenc no esconeix, degut a que difereix de la de l’edificiposterior, que segella el mur abans esmentat. Laremodelació de la villa, amb la creació d’una novaplanta, sembla que es pot situar vers la segonameitat del segle I d. de J.C. (Nolla, 1982-1983,119-120). En aquest cas, no es pot determinaramb claredat la solució de continuïtat entreambdós edificis.

És cert que, com diu Olesti (1997, 79) a par-tir d’un sol mur no es pot deduir la planta generaldel jaciment, i per tant, no se’l pot considerar ambseguretat com una villa; tanmateix, no és menyscert que quan, per tal de negar aquestaidentificació, en molts jaciments s’invoca lapresència d’una suposada “tècnica indígena” (enrealitat, molt comuna) com és l’ús de murs depedres lligades amb fang, en aquest cas estemdavant d’una tècnica clarament importada, la qualcosa, al nostre entendre, deixa oberta lapossibilitat de que la villa romana de Pla de l’Hortapodria haver-ho estat ja des d’època republicana,per bé que això no deixi d’ésser una hipòtesi detreball.

CAN MARTÍ (CÀNOVES I SAMALÚS,VALLÈS ORIENTAL)


283

Figura 5. Villae romano-republicanes: 1.- Planta de les restes conegudes de Can Martí (Samalús, Vallès Oriental),(segons Aquilué, Pardo, 1990, modificat; s'ha eliminat la planta de les construccions modernes ubicades sobre les

restes romanes); 2.- Estructures d'època romano-republicana del jaciment de la Clota (Creixell, Tarragonès) ( segonsVilaseca, 1994).


Les restes de la villa romana de Samalússón una de les més esclaridores per a la deter-minació de l’existència d’aquest tipus d’hàbitat al’àrea catalana durant el període tardo-republicà, ial mateix temps, una de les publicadesdetalladament fa més temps, per la qual cosaresulta poc comprensible el fet de no esmentaraquest assentament per part d’algunsinvestigadors “contraris” a l’existència de vil·lesromano-republicanes a Catalunya (Pujol, García,1994; Olesti, 1995).

El jaciment es troba a la vessant meridionaldel Montseny, a la falda d’un turó que té elsignificatiu nom de Puig Castellar, on s’hanlocalitzat les restes (no excavades) d’unassentament ibèric (Aquilué, Pardo, 1990, 90). Estroba, per tant, a mitja vessant en una orografiarelativament complicada, força allunyada del queés habitual a les vil·les romanes de Catalunya. Vala dir que es troba orientada a la solana i a unalçada de 435 metres sobre el nivell del mar(Aquilué, Pardo, 1990, 88 i 90).

Es interessant el fet de que a una cotainferior i prop del jaciment es conserven les restesd’un forn, conegut com a “forn ibèric de Samalús”(Almagro, Serra-Ràfols, Colominas, 1945, 172), ique possiblement sigui contemporani de la villa(Aquilué, Pardo, 1990, 90).

La villa romana de Can Martí, de la quals’havien fet algunes breus referències (Estrada,1955-1959; Estrada, Villaronga, 1967) fou objected’estudi per X. Barral (1978), centrant-seespecíficament en els mosaics, i finalment d’untreball monogràfic degut a X. Aquilué i J. Pardo(1990, 90).

El jaciment fou trobat de forma fortuïta en,1957 i fou excavat pels propietaris del terrenysense cap control arqueològic; els materialsrecollits durant aquests treballs es troben en llocdesconegut (Aquilué, Pardo, 1990). Es tragueren ala llum una série de cambres pavimentades ambmosaics d’opus signinum (amb decoració demeandres d’esvàstiques i quadrats) i una ambtesselatum monocrom blanc, que tenia unemblema (probablement d’opus vermiculatum) quefou arrencat i que no es coneix, així com restes depintures murals (Aquilué, Pardo, 1990, 90 i 95).

Tot i que no es realitzà una excavaciócientífica a aquest indret, sinó que es va produir aun buidat del terreny a la recerca d’estructuresarquitectòniques antigues, J. Estrada, qui va visitarel jaciment, va poder observar un nivell d’enderrocamb les tegulae caigudes a 40 o 60 centímetresper damunt dels paviments, cobrint un estrat que

no se sap si era d’abandó o destrucció, tot i queAquilué i Pardo (1990, 90) consideren mésprobable la segona possibilitat (encara que sensedonar una raó que recolzi aquesta suposició).

El conjunt documentat era format per quatrehabitacions, amb murs d’opus incertum (quepresentaven restes d’enlluït) i paviments demosaics d’opus signinum. Segons Aquilué i Pardo(1990, 93), dues d’aquestes cambres corresponenal tablinum i l’atrium respectivament de la villa,mentre que les altres dues devien d’haver estatcubicula, tot i que una d’elles pot haver estat unaala. Com fan notar Aquilué i Pardo (1990, 93) eltipus de casa itàlic en època tardo-republicanas’ha documentat, pel que fa a la zona oriental d’Hispania, a Empúries, tant a la Neàpolis (Aquilué,Mar, Ruíz de Arbulo, 1983, 127-137) com a laciutat romana (Santos, 1987, 320-327); a Baetulo(Guitart, 1976, 81-88), Carthago Nova (Ramallo,1985, 35-40) i Celsa (Beltrán, 1983, 47; Beltrán,Mostalac, Lasheras, 1984).

Tot i que no hi ha dades estratigràfiques quepermetin datar-los, els elements tipològics delsmosaics ens proporcionen indicis sobre la sevacronologia. Encara que Barral (1978, 14 i 146-148;làms. CV-CVII) datava els mosaics de Can Martí,de forma imprecisa, entre els segles I abans de JCi I d. de J.C., hi ha diversos elements de judici quepermeten precisar millor aquesta datació. Així, elsmosaics monocroms amb emblema central sónmolt importants a les cases itàliques de finals delsegle II abans de JC (Becatti, 1961, 256-257). Elsmosaics d’opus signinum amb decoracions demeandres d’esvàstiques i quadrats es daten aItàlia entre el darrer quart del segle II i mitjans del Iabans de JC, coneixent-se bells exemples aRoma, Ostia i Tívoli (Morricone, 1971, 10, 12-14 i17). A Hispania els exemplars coneguts (Empú-ries, Badalona, Mataró, Tarragona, Sagunt i Elx,entre d’altres l locs) no han estat datatsestratigràficament, tot i que el fet de correspondrea nuclis romans tardo-republicans pot fer pensaren una validesa de les cronologies itàliques pelque fa a Hispania (Aquilué, Pardo, 1990, 97). Defet, només uns pocs paviments musius tardo-republicans s’han pogut datar fefaentment. Un deLoma de Herrerías (Mazarrón, Múrcia) es dataentre el darrer quart del segle II i el primer quartdel I abans de JC (Ramallo, 1985, 82; Ramallo,1986, 186). Els de la vil la del Moro (Torre-dembarra, Tarragonès) s’han datat a finals delsegle II o inici del I a, de J.C. (Terré, 1987, 221). Elde Cascante es data entre el 70 i el 50 abans deJC (Mezquíriz, 1971, 290-291). Els d’Azaila es

284

consideren anteriors a les guerres sertorianes(Lasheras, 1984), i els de Botorrita es considerenanteriors a mitjans del segle I abans de JC(Beltrán, Tovar, 1982).

Malgrat que les restes pictòriques s’hanconservat en molt mal estat, es poden atribuir al’anomenat “primer estil pompeià”, que en generales data entre mitjans del segle II abans de JC iinicis del I abans de JC (Aquilué, Pardo, 1990,95-96).

Tot i que no es coneixen ni dades estrati-gràfiques ni els materials que fóren trobats en lesexcavacions dels anys cinquanta, el garbellat deles terres procedents de les esmentadesexcavacions (que es trobaven encara al costat deles restes) és de gran interès per tal de datar lavilla. Es varen recollir fragments de ceràmicacampaniana A (s’ha documentat la formaLamboglia 36 - Morel 1300), campaniana B (ambun probable fragment de la forma Lamboglia 5/7),ceràmica comuna itàlica (un fragment de la formaVegas 4), ceràmica ibèrica pintada i llisa oxidada,grisa de tipus emporità, així com àmfora ibèrica,púnica i itàlica (informe). L’absència total desigil·lates i materials alt-imperials recolzen la ideade que la vil la de Can Martí estigué activaúnicament durant el període tardo-republicà, noarribant a època d’August (Aquilué, Pardo, 1990,98-99). Ens sembla interessant la cronologia de laforma Lamboglia 36 - Morel 1300 de la ceràmicacampaniana A (segle II abans de JC i primerameitat del I abans de JC); en un altre ordre decoses, és interessant que els fragments d’àmforesitàliques (sempre informes) consten respectiva-ment de només cinc fragments amb la pasta “DB”característica i, en canvi, cinquanta-un fragmentsinformes d’àmfores itàliques diverses (Aquilué,Pardo, 1990, 98).

La conjunció dels materials ceràmicsrecuperats (bé que escadussers) i sobretot lapresència del mosaic tessel·lat monocrom blancamb emblema central, els mosaics d’opussigninum amb decoracions de meandres d’esvàs-tiques i quadrats i pintures del “primer estilpompeià” formen un conjunt que a Itàlia es datariaentre finals del segle II abans de JC i la primerameitat del I abans de JC, segons Aquilué i Pardo(1990, 99) els quals són partidaris de proposaraquesta mateixa datació per a la villa de CanMartí. Pel que fa a la seva destrucció, Aquilué iPardo (1990, 99) suggereixen que pogué ésserdeguda a un fet fortuït però que la impossibilitatd’expandir-la cap al nord va provocar el seuabandonament per part dels seus propietaris. Es

una hipòtesi de treball tan vàlida com qualsevolaltra mentre no es demostri el contrari (mésendavant proposarem una altre possibilitat), peròtambé és cert que res aparentment no impedia alspropietaris de la vil·la haver-la reconstruït tornant aocupar el mateix espai que havia abastat aquesta.

Cal dir que no veiem amb claredat la finalitatdels paral·lelismes que estableix Olesti (1997, 76,nota 16) amb les decoracions musives documenta-des als poblats indígenes de la vall de l’Ebre, comno sigui demostrar la influència itàlica innegableque es constata tant a aquella zona com aCatalunya. Tanmateix, mentre que els exemplesque cita Olesti (Azaila, Botorrita i Caminreal) sónclarament nuclis de tipus urbà, creiem que aquestacaracterística no correspon de cap manera aljaciment de Can Martí, que per la seva ubicació ala vessant de la muntanya i les seves petitesdimensions no pot ésser altre cosa que una villa.

CAN MASSOT (MONTMELO, VALLÉSORIENTAL)

El jaciment de Can Massot es trobaactualment dins el nucli urbà de Montmeló, entreels carrers de Mossén Cinto Verdaguer i deBalmes. Hi ha referències de que en els anys vintd’aquest segle es varen trobar en aquest indretrestes d’habitacions pavimentades amb signinum iparets estucades (Cantarell, Estrada, 1987, 176).L’any, 1959, un grup d’afeccionats locals encap-çalats per l’ investigador granollerenc JosepEstrada, varen dur a terme un total de quatre calesde sondeig al jardí de la casa. En el decursd’aquestes recerques es varen localitzar restes deparets i un paviment d’opus signinum de entre 7 i10 centímetres de gruix, havent-se documentatrestes de mosaic de tècnica d’opus signinum ambalineacions de tesel·les blanques encastades almorter, que devien d’haver format part d’unadecoració geomètrica molt senzilla; a més, esvaren recollir ceràmiques d’època romano-republi-cana (Cantarell, Estrada, 1987, 176-177). Es vadocumentar també un estrat de cendres i terracremada, que descansava directament sobre elspaviments i era cobert per un nivell de tégulescaigudes. Lamentablement, no s’ha publicat capplanta ni secció d’aquestes troballes, ni cap dibuixdels materials recuperats.

L’any, 1960 es va descobrir al pati de la casaactual un paviment d’opus signinum quepresentava un desnivell format per un resalt dividiten tres petits graonets, que Cantarell i Estrada(1987, 177) interpreten com un impluvium .


285


Finalment, amb ocasió d’unes obres es varentrobar altres restes de parets, també amb ceràmicad’època romano-republicana. Les restes documen-tades permeteren determinar que l’edifici anticestava orientat exactament de nord a sud(Cantarell, Estrada, 1987, 177).

Els materials trobats en aquestesintervencions (singularment en l’excavació de1959), tot i no ésser gaire abundants, són forçasignificatius des del punt de vista cronològic. Esvaren recollir, entre altres materials, tres fragmentsd’una mateixa peça de ceràmica campaniana B,identificada per Cantarell i Estrada (1987, 177)com un kylix, restes de kálathoi i altres ceràmiquesibèriques, un fragment de dolium i dos collsd’àmfores “del tipus allargat clàssic” (Cantarell,Estrada, 1987, 177), que molt probablementcorresponen a la forma Dressel 1.

Cantarell i Estrada (1987, 178-179) creuenque de l’hàbitat de Can Massot devien dependreun grup de cinc sitges localitzades al l locanomenat el Secà de l’Advocada, situat a uns 150ó 200 metres al sudest de Can Massot. A l’interiord’aquestes sitges es varen trobar diversosmaterials d’època republicana, entre ells un colld’àmfora de la forma Dressel 1 B amb la marcaSEX(ti) STATI (Cantarell, Estrada, 1987, 176). Noés possible determinar amb seguretat aquestarelació de dependència que suposen Cantarell iEstrada, tot i que la coincidència cronològicaaparent entre ambdós jaciments així permetsuposar-ho. Tanmateix, crida l’atenció, en tal cas,que mentre que Can Massot representa un hàbitattipològicament d’influència itàlica, les sitges són unsistema d’emmagatzematge típicament ibèric, tot ique a Can Massot s’ha trobat un fragment dedolium.

Es evident que, malgrat l’escàs nombre dematerials ceràmics trobats a Can Massot, aquestsapunten clarament a una cronologia tardo-republi-cana, la qual cosa s’adiu bé, des del punt de vistade la datació, amb la troballa de restes depaviments d’opus signinum amb tesel·les. L’absèn-cia de material d’època romana alto-imperial éstambé significativa. Per tant, cal pensar que CanMassot és un assentament d’època romano-republicana, sens dubte una villa, que presentauna facies molt similar a la de Can Martí deSamalús, com observen Cantarell i Estrada (1987,179).

La troballa d’un estrat de cendres que esrecolzava directament sobre els paviments i queera cobert per la teulada caiguda a sobre fanpensar que el final d’aquest assentament es degué

a una destrucció violenta. En aquest sentit, essuggestiva la relació que estableixen Cantarell iEstrada (1987, 179) amb les guerres civils delsegle I abans de JC, singularment amb la deCèsar i Pompeu, a causa de la qual suggereixenaquests autors que es va produir la destrucció deles villae de Can Martí (Samalús) i Can Massot.

TURÓ DE CAN TACÓ (MONTMELÓ, VALLÈSORIENTAL)

L’anomenat Turó de Can Tacó correspon auna elevació adjacent al turó de les Tres Creus(154 metres sobre el nivell del mar), situat a laconfluència dels rius Congost i Mogent (mésproper a aquest darrer, que passa al peu del turópel cantó de migjorn). S’han localitzat restes deconstruccions fetes amb grans carreus de granit(que delimiten una àrea de 50 por 30 metres deplanta) i de paviments d’opus signinum ambtessel·les de marbre. S’hi ha recollit ceràmicaibèrica pintada, pesos de teler i un fragment de laforma Lamboglia 3 de la ceràmica campaniana B(Barberà, Panyella, 1950; Barberà, Dupré, 1984,58-59; Vilalta, 1987a, 232).

Les dades existents sobre aquest jacimentsón encara insuficients, atès que no s’hi haefectuat cap excavació arqueològica. No obstantaixò, les troballes dutes a terme semblen apuntarclarament vers una cronologia tardo-republicana(tant pel que fa les ceràmiques com als mosaicsd’opus signinum). Sigui com sigui, no sembla lògicpensar en un poblat ibèric, atès que la presènciadels mosaics d’opus signinum denota l’existènciad’una construcció, sigui la que sigui, de clarainfluència itàlica. S’ha suggerit (Barberà, Dupré,1984, 58) que podria ésser una villa o bé unastatio sobre la via romana. Tot i que les dades sónmolt migrades, creiem que la interpretació mésprobable és la de que aquest jaciment correspon auna villa d’època tardo-republicana (situablegrosso modo entre la segona meitat del segle II imitjans del I abans de JC, per la presència deceràmica campaniana B, tot i que la cronologiaconcreta és desconeguda), i que sembla no arribara època imperial, degut a l’absència de materialsd’aquesta cronologia. Per tant, Montmeló semblaperfilar-se com una zona on s’establiren villaetardo-republicanes (Can Massot i Can Tacó) que,per una raó o altre, no arribaren al canvi d’Era.

SANTA MADRONA DEL PALAU (SANTANDREU DE LA BARCA, BAIX LLOBREGAT)

286

La construcció de la vil·la romana de SantaMadrona del Palau suposà el segellamentestratigràfic d’unes sitges en el farciment de lesquals el material datable més modern es podiasituar cronològicament cap a mitjans del segle IIabans de JC (Solías, 1989, 87). No s’ha publicataquest jaciment en detall; de fet, la referència mésconcreta publicada (Solías, 1989) ho ha estat enuns documents de treball corresponents a les IJornades Arqueològiques del Baix Llobregat, quedissortadament no han vist mai la llum en unapublicació definitiva. Per aquesta raó, es fa difícilprecisar si l’amortització de les sitges i la creacióde la vil·la tenen una solució de continuïtat o si pelcontrari hi va haver un lapse de temps entrel’amortització de les primeres i la construcció de lavil·la. En qualsevol cas, resta oberta la possibilitatde que la vil·la de Santa Madrona del Palaus’origini efectivament en època romana republi-cana, amb una data post quem de la segonameitat del segle II abans de JC.

PLAÇA DE LES BRUIXES II (MOLINS DEREI, BAIX LLOBREGAT)

El jaciment arqueològic anomenat “Plaça deles Bruixes II” (per diferenciar-lo d’un altre jacimentibèric proper) es troba dalt d’un puig allargat, situatentre dues rieres. Aquest jaciment va estar enactivitat, segons Solías (1989, 87) entre els anys125 i 75 abans de JC aproximadament. Tot i ques’ha suggerit que corresponia, en realitat, a unpoblat ibèric (Bergadà, 1984; Palau-Ribes, s/a, 70ss.; Vilalta, 1987 A, 229; Solías, 1989, 87)considera que possiblement es tracta d’una villaromana republicana, atès que les estructuresdocumentades corresponen a parets fetes ambmorter i estucades, amb paviments de signinum,tot constatant-se també l’ús de tegulae i imbrices.Tenint en compte el nostre desconeixement sobreel jaciment i la topografia del mateix, ens sembladifícil pronunciar-nos en un sentit o l’altre, tot i queles dades apuntades per Solías indiquen, enqualsevol cas, una influència romana considerableen aquest antic hàbitat. Tanmateix, no ens semblagens sòlida l’atribució que fa Olesti (1997, 75) a unnucli ibèric amb seguretat, perquè la simplepresència de sitges i de materials ceràmics ibèricsens sembla d’allò més habitual en qualsevolassentament dels segles II-I abans de JC a lazona que ens ocupa, i no pressuposen, per sísoles, l’existència d’un tipus determinat d’hàbitat.

INDICIS DIVERSOS A LA COMARCA DELMARESME

Al Maresme, malgrat que s’ha constatat ungran nombre de jaciments romans en els quals amés de materials d’època imperial, s’han trobat (jasigui superficialment o en estat residual en estratsmés moderns) també altres d’època romano-republicana (vegeu Prevosti, 1981a; Olesti, 1995);en la majoria dels casos no comptem ambevidències sobre el t ipus d’hàbitat al qualcorresponien aquests materials, podent molt béhaver correspós a assentaments dispersos ibèricsdel període romà republicà (obre el problema de larelació entre assentaments ibèrics i vi l · lesrepublicanes, confrontar Olesti, 1995, 181-186).

És evident que la influència tècnica delsitàl ics es nota sobre assentaments d’arrelclarament indígena. Així, als jacimentsanteriorment esmentats de Can Balençó(Argentona) i Can Català (Cabrera de Mar) s’hadocumentat l’ús per a emmagatzematge de dolia iàmfores respectivament (Olesti, 1995, 155). A laurbanització Bell Resguard (El Masnou), es vatrobar un mur fet de pedra petita posada en sec,en la construcció del qual es varen reutilitzarfragments de dolia. Al voltant es va trobar materialdispers, entre el qual hi havia campaniana A,fragments de signinum i material alt-imperial(Olesti, 1995, 155 i 407). A Jardí Park (Premià deDalt) es va trobar un dolium amb estampilla ibèricaLaurko (Olesti, 1995, 155, 207 i 422-423).

Juntament amb aquests assentamentsclarament ibèrics que presenten influènciesromanes evidents (especialment pel que fa a l’úsde dolia), hi ha uns altres que al nostre entendreno permeten aclarir si es tracta d’hàbitat de tipusindígena o si pel contrari podem suposar que forenvillae romanes fundades en època republicana.Així, a la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres(El Masnou) es va trobar un dipòsit excavat al’argila sobre el qual es construí un altre recobertamb signinum que contenia ceràmica ibèricatardana i àmfora itàl ica; posteriorment s’hiinstal·laren dolia (Olesti, 1995, 155 i 183). Aljaciment de Can Torradeta (Vilassar de Dalt) estrobà un paviment de signinum en el qual s’havienutilitzat fragments de ceràmica ibèrica (Olesti,1995, 183, 427).

La interpretació de les troballes de Cal Rosde les Cabres i de Can Torradeta és problemàtica.Al nostre entendre, estem d’acord amb Prevosti(1995, 252) qui considera que l’ús d’un pavimentde signinum només pot correspondre a una


287


construcció de caire netament romà (per moltindígenes que siguin els materials ceràmicsreutilitzats); és a dir, que la interpretació queconsiderem més lògica és que a Cal Ros de lesCabres hi hagué un establiment de tipus villa ja enèpoca romano-republicana, tot i que la troballaaïllada d’un paviment, sense relació clara ambaltres estructures, impedeix formular afirmacionsconcretes en cap sentit. Així, la suposició que faOlesti (1997, 75) en estudiar el cas de Cal Ros deles Cabres de que es tracta d’un hàbitat ibèric finalens sembla força agosarada, tenint en compte quees basa tan sols en la filiació ibèrica dels materialsceràmics trobats, quan hem de tenir en compteque la presència d’aquesta mena de materials éshabitual en qualsevol jaciment català dels seglesII-I abans de JC i no pressuposa cap filiació ètnicao cultural dels seus usuaris ni, encara menys, enspermet definir la tipologia d’un assentament apartir de dades tan minses i irrellevants.

EL VILARENC (CALAFELL, BAIX PENEDÈS)

L’establiment romà del Vilarenc no és tanclar, pel que fa a la seva possible cronologiarepublicana, com en altres casos, però es recullaquí degut a que, no havent estat aclarida la sevacronologia inicial, és possible que s’origini enèpoca romana republicana, i fins i tot sembla tenirprecedents més antics.

Des de l’any 1883 es coneixen les restesd’una villa romana al lloc anomenat significativa-ment el Vilarenc, però no fou fins el, 1982 i,sobretot, el, 1988 que s’excavà un edifici situat al’oest de la partida d’aquest nom, que no esconeixia anteriorment. Tot i que se l’anomenatambé el Vilarenc (Palet, Pou, Revilla, 1993; Pou,Revilla, 1996) i se’l considera part de la mateixaexplotació agrícola descoberta en el segle passat,ens sembla que podria tractar-se de dosassentaments diferenciats, atès que hi ha unacerta distància entre ells i, a més, es trobenseparats pel curs d’una antiga riera (suggerimentde la doctora Marta Prevosti). Per tant, es possibleque es tracti de dues propietats diferents. Sigui ono així, aquí ens interessa especialmentcentrar-nos en l’edifici descobert l’any, 1982.

La construcció a la qual fem referència estroba en el punt més alt de la partida del Vilarenc, ies va trobar en un estat de conservació moltdolent. Consisteix en un edif ici de plantarectangular, de 22 por 35 metres, del qual es fa

difícil la comprensió de les seves divisions internesa causa del mal estat en què es trobaren; tan solses va poder identificar amb seguretat la presènciad’unes petites termes (Palet, Pou, Revilla, 1993,729; Pou, Revilla, 1996, 106). La planta d’aquestedifici es publica a Palet, Pou, Revilla, (1993, 730,fig. 4) i a Pou, Revilla, 1993, 99), així com a Revi-lla, Miret (1995 (197, fig. 5). Pou i Revilla (1996,107, fig. 1) publiquen també la planta d’aquestedifici, aquesta vegada dins d’un marc més amplique inclou també les restes de villa trobades elsegle passat, que els seus excavadors recentsanomenen “sector 2”.

Al sector oest-nord-oest es varen detectaruns murs de pedra seca que seguien la mateixaorientació que l’edifici al qual s’ha fet referència.Es difícil establir si es tracta d’una construccióannexa o bé és anterior a l’edifici de plantarectangular (Palet, Pou, Revilla, 1993, 731), tot ique la troballa de materials que remunten al segleIV abans de JC i la tècnica constructiva d’aquestesparets fan molt temptador relacionar aquestesmigrades estructures amb un poblat ibèric de laplana, al costat del qual es situaria posteriormentl’edifici romà. Quan es va construir aquest darrer?S’ha suggerit (Palet, Pou, Revilla, 1993, 738;Vallès, Revilla, 1996, 108) que el moment de laconstrucció de l’edifici romà es pot situar alsdarrers decennis del segle I abans de JC, i mésconcretament, l’època d’August, però aquestaproposta procedeix més d’una hipòtesi de treballen relació al context conegut a la zona costaneradel Penedès que no pas de raons estratigràfiquesconcretes, degut a que la migradesa de dadesexistents impedeix establir amb fiabil i tat lacronologia inicial de l’edifici (Palet, Pou, Revilla,1993, 729). Fins i tot s’ha arribat a suggerir (Pou,Revilla, 1993, 100) que aquest edifici s’aixecà versfinals del segle I després de JC, i que durà moltpoc temps, atès que s’abandonà vers l’èpocaflàvia. No sabem quines són les raons que portena aquestes datacions, tenint en compte l’aparentmanca de concreció estratigràfica de les dadesexistents.

Tot i que res no es pot dir categòricament enun sentit o en un altre, creiem possible quel’establiment romà del Vilarenc trobat al sectoroccidental d’aquesta partida podria molt bé haverestat fundat en època republicana. La situacióadjacent d’un probable assentament ibèric deplana i la seva distribució regular, dins una plantaquadrada molt regular i de clara inspiració itàlica,

288

així ens ho fan suggerir, però la manca de dadescontundents ens impedeix assegurar-ho, per laqual cosa no es pot descartar un origen en èpocad’August que, per altre banda, no es troba tampocdemostrat fefaentment.LES TOIXONERES (CALAFELL, BAIXPENEDÈS)

Les Toixoneres (conegut també amb el nomd’Alorda Park) correspon a un petit assentamentibèric (del tipus que es pot anomenar “poblamentdispers”, “de pla” o “pagesia”), situat davant del mar,que ha estat restaurat recentment. La cronologiafinal d’aquest hàbitat no sembla anar més enllà deltercer quart del segle II abans de JC (Pou,Sanmartí, Santacana, 1993, 193). Superposat ales ruïnes de l’assentament ibèric s’ha localitzatrecentment, a l’àrea sud-oriental del poblat, unhàbitat d’època romano-republicana, de clarainspiració itàlica. Consisteix en un edifici, de plantaamb tendència rectangular (en realitat, forma unaespècie de U) i de petites dimensions, ques’estructura interiorment al voltant d’un pati central;el sostre de l’edifici estava format per tégules.Aquesta distribució correspon als models itàlicsimperants en els segles II i I abans de JC, i s’haproposat per part dels seus excavadors unparal·lel arquitectònic amb alguns establimentsrurals del Laci, singularment amb la vil·la de ViaGabina 11 (Pou, Sanmartí, Santacana, 1993, 193),que ha estat estudiada per Widrig (1980). La cro-nologia incial d’aquesta construcció no es coneixamb seguretat, podent haver-se fundat entre finalsdel segle II i inicis del I abans de JC (evidentment, ésposterior a l’abandonament de l’assentament ibèric),i va perdurar fins el tercer quart del segle I abans deJC (Pou, Sanmartí, Santacana, 1993, 193) o, a moltestirar, el canvi d’era (Revilla, Miret, 1995, 197).

És possible que es relacionin amb aquestassentament uns dipòsits revestits interiormentamb morter que s’han localitzat al peu del turó, alcantó oriental; per la seva situació al costat delmar es pot suposar que podrien haver estatdestinats a la transformació de productes marítims(Pou, Sanmartí, Santacana, 1993, 193-194).

També és interessant assenyalar que encorrespondència a la fase final de l’assentament(ja en època augustiana) s’han trobat fragmentsd’àmfores tarraconenses (formes Tarraconense I,Pascual 1 i Dressel 2-4) a més de tégules amb lamarca CN. BEN..., que sembla haver estatproduïda a l’alfar del proper assentament del

Vilarenc, per la qual cosa pot suposar-se alguntipus de relacions econòmiques entre aquestdarrer i l’edifici tardo-republicà de les Toixoneres(Revilla, Miret, 1995, 197).

LA CLOTA (CREIXELL, TARRAGONÈS)

La partida de la Clota es troba a la planasituada davant del mar, a pocs metres de distànciad’aquest i a una alçada de tan sols 5 metres(Vilaseca, 1994, 4). Recentment s’hi han dut aterme excavacions arqueològiques que hanpermès documentar un taller d’àmfores de laforma Dressel 2-4 i anteriorment (i això és el queaquí ens interessa) un edifici d’època romanarepublicana.

Es va detectar una estructura de plantarectangular d’un 90 metres quadrats de superfície.Aquesta construcció es trobava interiormentdividida en cinc recintes, un dels quals eraperpendicular als altres quatre, formant una menade passadís. L’estructura estava parcialmentexcavada en el terreny, i algunes de les sevescambres estaven pavimentades amb signinum,mentre que d’altres tenien sòls de terra batuda.Les parets presentaven un estucat de colorvermell. Cal assenyalar la utilització de fragmentsd’àmfores púniques dins de la capa de preparacióde l’estucat de les parets, així com als paviments,on es trobà una àmfora reutilitzada amb la funcióde desaigüe (Vilaseca, 1994, 5-6).

No s’ha pogut datar amb exactitud aquestaconstrucció. Els fragments d’àmfora púnicareutilitzats dins la capa d’estucat de les paretsdonen ja algun indici, tot i no ésser suficient, atèsque no sabem si els enlluïts són del primermoment de la construcció, però evidentmentpertanyen al període romano-republicà. Ésinteressant la troballa d’una àmfora de la formaMañá C-2 B, que es data entre finals del segle II ila primera meitat del I abans de JC (Vilaseca,1994, 5-6). Tot i que no resta clarament explicat enla publicació corresponent, aquesta àmfora semblaésser la que es va trobar reutilitzada com aconducció d’aigües sota els paviments.

Pel que fa al moment de colmatació d’aquestedifici (sobre el qual es varen formar els estratcorresponents al taller d’àmfores alt-imperial) lesdades són ja més concretes. S’hi han trobatfragments informes de ceràmica campaniana B,fragments de kálathos i d’altres ceràmiquesibèriques, així com àmfora greco-itàlica i/o Dressel1 A. Vilaseca (1994, 6) fa esment de la troballad’algun fragment d’àmfora greco-itàlica, però en


289


canvi publica un dibuix de la vora, el coll i lesnanses d’una àmfora de la forma Dressel 1 A, a laqual no fa, en canvi, referència en el text. Tot i quela planta coneguda del jaciment no permetefectuar gaire precisions, Vilaseca (1994, 6)suposa que dues o potser tres de les cambresestarien destinades a vivenda i les altres dues aalguna activitat agrícola.

Cal fer esment de la hipòtesi que presentaVilaseca (1994, 6) sobre la distribució delpoblament rural en època tardo-republicana a lacosta tarragonina. Aquest autor indica que noméses coneixen restes contemporànies a la faserepublicana de la Clota als jaciments d’Alorda Parki el Vilarenc, 15 quilòmetres al nord, i al sud no hihauria cap fins a Tarragona, a uns altres 15quilòmetres de distància, per la qual cosa elpoblament seria molt poc abundant. No cal dir queaquestes dades es basen tan sols en les troballesconegudes i que, per tant, poden no respondre a larealitat. A més, Vilaseca no inclou en aquest gruples troballes de la vil·la del Moro, a Torredembarra,que presenta una fase republicana força clara.

Tot i no haver-se pogut datar clarament laseva construcció, les troballes de la Clota ensdocumenten un petit assentament agrícola que,per les seves característiques constructives i ladisposició de la seva planta, són claramentd’inspiració itàlica. La fi d’aquesta construcciómarca alguna mena de solució de continuïtat queno sembla representar l’abandonament de l’indret,atès que damunt seu s’han documentat estratsrelacionats amb un abocador d’un taller d’àmforesde la forma Dressel 2-4. No s’ha pogut datar ambexactitud el moment d’abandonament de l’edifici,però la ceràmica campaniana B ens dóna un lapsede temps comprés entre el 150 abans de JC i el50/25 abans de JC; tot i que sense dadesconcretes, creiem més adient pensar en unacronologia baixa. De tota manera, no podemdeterminar si aquesta construcció tingué o no unadurada gaire llarga en el temps.

EL MORO (TORREDEMBARRA,TARRAGONÈS)

El jaciment es troba sobre un turonet a 20metres sobre el nivell del mar, al costat de la rierade Subanyoles, i a uns 700 metres de distància del’actual línia de costa (Terré, 1987, 218). Com moltbé indica Terré (1987, 218) la proximitat al mar i altraçat de la via Augusta degueren ésser deter-minants per a la importància d’aquesta villa.

Les restes més importants d’aquest jacimentsón unes termes de les quals es conserva fins i totla cobertura en volta d’una piscina. Un sondeigefectuat en una habitació contígua al tepidariumha proporcionat una data de construcció del segleI d. de J.C., tot i que Terré (1987, 219) suposa quealmenys a la zona del tepidarium hi hauria unaconstrucció anterior que fou reuti l i tzada itransformada en termes, com ho sembla indicarl’existència d’una finestra a la paret posterior de lapiscina, que fou inutil itzada i revocada ambsigninum com la resta de la paret, moltpossiblement, com indica Terré, quan l’àmbit es vaconvertir en tepidarium . Per tant, resta perdeterminar la data de construcció, la finalitat i laplanta precisa d’aquesta edificació anterior.

L’any, 1984 es varen efectuar unes cales desondeig que varen permetre determinar un origende la villa en època tardo-republicana. Es varendocumentar dues cambres amb murs fets decarreus petits lligats amb argila excepte en elsangles, on es varen col·locar grans carreus depedra calcària del país; aquests murs erenestucats, conservant se la part del sòcol, queestava pintada de color negre. Els paviments erenmosaics d’opus signinum tesel·lat amb decoracióreticulada, trobant-se la zona de contacte amb lesparets revocada amb una mitja canya. Ambduescambres es comunicaven entre sí mitjançant unapetita porta. En relació a aquestes estructures esvaren trobar algunes canalitzacions de desaigüe iuns petits dipòsits (Terré, 1987, 221; Keay, 1990,130).

L’excavació dels fonaments d’aquestesestructures va permetre documentar una datacióinicial de les mateixes entre finals del segle II iinicis del I abans de JC, segons Terré (1987, 221).Dissortadament, no s’han publicat els materialstrobats en aquestes excavacions, ni es detallaquins són els que proporcionen aquesta datació,que per altre banda s’ha de considerar fiable, tot ique l’estudi dels materials potser permetria matisaraquesta datació. De tota manera, es pot consi-derar com segura una cronologia entre la segonameitat del segle II i mitjans del I abans de JC, peròcaldria, com diem, un estudi dels materials quepermetés precisar aquesta cronologia.

En un moment donat es va amortitzar laporta de comunicació entre les dues cambresanteriorment esmentades, i en aquesta obra es vareaprofitar un capitell toscà (Terré, 1987, 220, fig.2). Aquest capitell molt possiblement corresponguia la fase republicana, com suposa Terré (1987,

290

221), i podria haver format part del peristil de lavilla. De tota manera, cal reconèixer que no s’hadatat (que sapiguem) el moment d’inutilització del’esmentada porta, per la qual cosa la cronologiarepublicana del capitell, tot i ésser molt probable,no s’ha pogut demostrar.

És interessant assenyalar que la faseimmediatament posterior a les estructures ques’acaben d’esmentar, que va suposar un importantcanvi en la disposició de les habitacions del sectorexcavat, es datà en època d’August (Terré, 1987,221); tot i que tampoc no s’han publicat elsmaterials que permeten aquesta datació, l’hem deconsiderar fiable (almenys com a data post quem),i demostrativa per sí sola d’una cronologia anteriorper a les construccions més antigues. Tampoc noresta clar el moment final d’ocupació de la villa,atès que Terré (1987, 222) diu que perdura finsinicis del segle II abans de JC, per immediatamentdesprés afirmar que s’abandona “a començamentsde l’època Flavia”. Es tracta d’un abandó forçaprematur (però amb paral·lels a altres àrees), quecal estudiar en profunditat, i podria deure’s, comsuposa Terré, a la importància assolida per laveïna villa dels Munts (Altafulla).

Terré (1987, 224, nota 10) indica quematerials d’època romano-republicana s’han trobatal Vilarenc (Calafell), Sant Llorenç, Riudarenes iMas de Serapí (Constantí), Les Pobles (Montroig),Els Antigons i Pòrpores (Reus), entre d’altres llocs.Tanmateix, a manca d’excavacions arqueològi-ques, aquestes dades resulten insuficients comper a poder demostrar que aquests matrialscorresponguin a villae tardo-republicanes, podenttambé tractar-se d’hàbitats ibèrics de la plana, tot ique, de fet, cal considerar les dues possibilitats.

Posteriorment a les excavacions dirigides perTerré, se’n portaren a terme d’altres l’any, 1994, acàrrec de Ll. Pinyol, qui considera (Pinyol, 2000134-135) que l’ús de les termes correspon a lafase inicial d’època tardo-republicana, malgrat lapresència de parets estucades que podrien fer-hodubtar; tanmateix, la presència de desguassos iles concrecions càlciques que presenten elspaviments són elements, segons Pinyol, quepermetrien assegurar la funció termal des delprincipi de l’activitat de l’assentament. Tanmateix,l’esmentat autor confirma la transformació de lavil·la en època d’August.

CONSIDERACIONS SOBRE EL TEMA DELES VILLAE D’ÈPOCA REPUBLICANA

El tema de l’origen de la romanització delterritori que avui és Catalunya és força controvertit,i afecta no tan sols a la cronologia i el motiu primerde l’origen de les ciutats sinó també, com s’ha vist,al mateix naixement de la implantació itàlica al’àrea rural. Des d’una primerenca associació del’origen la vil la romana a l ’etapa imperial (iconcretament, durant l’imperi d’August) es vapassar, en anys recents, a la suposició de queaquest procés ja s’havia desenvolupat abans,entre finals del segle II i inicis del I abans de JC,corresponent al que alguns investigadors (Nolla,Casas, 1984, 24-26) han anomenat “el GranCanvi”. Posteriorment aquest model ha estat posaten dubte per alguns autors (Plana, 1990, 165-205;Plana, 1993, 111; Pujol, García, 1994, 108; Olesti,1995, 216-218; Olesti, 1997). Creiem que lesdades que s’han exposat en aquest treballdemostren de forma fefaent, i sense cap mena dedubte, que la primerenca implantació de la villaromana a l’est de la Hispania Citerior es produí,efectivament (per molt que pugés haver-ho estatde forma restringida), en època romano-republica-na.

És evident en l’actualitat que el model depoblament d’origen ibèric continuà vigent fins elsinicis de l’època imperial. Si bé la majoria delsgrans poblats ja havien estat abandonats al llargdels segles II i I abans de JC, alguns perdurarendurant aquesta darrera centúria, com per exempleel poblat de Burriac, al Maresme, que continuàessent habitat (per bé que en franca decadència)fins mitjans del segle I abans de JC (Olesti, 1995,89-102).

Tanmateix, juntament amb el poblat ibèricamurallat i enturonat, hi havia un altre tipusd’hàbitat menor consistent en petits poblats opagesies situats a les vessants dels turons i devegades en llocs fins i tot força planers, que sónels que topogràficament ocupaven l’àrea i el“status” que vindria a ésser substituït arran de laromanització pel sistema itàlic basat en la villa.Com s’ha vist més amunt, aquesta sèrie de petitespagesies tenen un origen força clar en el períodeibèric ple (segles V i IV abans de JC) i tinguerenun important moment d’expansió durant els seglesII i I abans de JC. La coincidència cronològicad’aquesta major implantació (almenys pel quesabem) de les petites pagesies amb l’ocupacióromana és evident que no és quelcom casual,però no és un tema del qual ens hem d’ocuparaquí, atès que l’objectiu del nostre treball ésl’estudi de la implantació primerenca del modelitàlic de poblament rural.


291


Les dades que s’han analitzat al l largd’aquest treball creiem que no permeten cap menade dubte per tal d’afirmar que les primeres villaeromanes pròpiament dites es varen implantar alsterrenys orientals del que avui és Catalunya durantel període tardo-republicà, tal i com encertadamenthavien suposat ja alguns autors (Prevosti, 1981a;1981b; 1995, 252; Nolla, Casas, 1984). Manquenper analitzar encara les dades de les comarquesde l’interior, singularment la zona del Segrià, quecomença a ésser ben coneguda pel que fa al’època imperial però que encara no haproporcionat evidències clares d’una possibleimplantació del model de la vil la en èpocarepublicana, tot i que aquest procés podriahaver-se produït, atesa la importància de laciutat d’Ilerda aleshores (Pérez, 1991, 43-68).

Ara per ara, les vil lae d’època romanarepublicana han estat localitzades, com s’ha dit, ala zona oriental de Catalunya, concretament a lescomarques de l’Empordà, Gironès, Vallès Orientali Tarragonès, precisament al llarg de la importantruta, tant terrestre com marítima, que menava delsud de les Gàl·lies fins Gades (Cadis), i on esvaren fundar també les ciutats romanes mésantigues del país.

A excepció de la vil la de Mas Gusó(Bellcaire, Alt Empordà) no es coneixen dadesestratigràfiques clares per tal de datar aquestesfases republicanes, encara que l’estrat republicàde la villa de Pla de l’Horta (Sarrià de Dalt,Gironès) pot ésser eloqüent en aquest sentit, aixícom, potser, la villa del Moro (Torredembarra,Tarragonès). Tanmateix, en els altres casos,l’existència d’alguns elements arquitectònics(fonamentalment mosaics d’opus signinum)associats a altres elements circumstancials(presència, de vegades exclusiva, de materialsarqueològics romano-republicans) ens permetenmoure’ns dins d’un marge de certesa força gran.

Si bé tipològicament no es coneix, encara, laplanta precisa de l’establiment romano-republicàde Mas Gusó, no hi ha dubte que els seus tretsarquitectònics (estructura de planta rectangularamb contraforts) ens permeten assegurar quel’edifici era ja en aquesta primera fase una villa.Aquesta deducció es reforça si es té en compteque les estructures de la villa d’època imperials’adossen i completen les construccions d’èpocarepublicana, amb la qual formen orgànicament untot orgànic.

També és interessant el fet de que hi haevidències que permeten recular l’ocupació del’àrea de Mas Gusó fins i tot al bronze final (Casas,

1996, 167 i 170-171) i que abans de la construccióde la villa republicana hi hagué un assentamentibèric, com ho demostra la troballa d’un mur (queno s’ha pogut datar amb exactitud, però quepertany a aquella època) i de materials arqueolò-gics ibèrics. Tanmateix, desconeixem la solució decontinuïtat entre l ’assentament ibèric (decaracterístiques desconegudes, però benprobablement una de les “pagesies” ibèriques ques’han pogut identificar darrerament) i la villaromana d’època republicana, però el fet de quel’únic mur ibèric que s’ha trobat aparegui obliteratper la construcció d’aquesta darrera fa pensar quehi hagué un canvi important en l’estructura del’hàbitat en aquest lloc concret.

Com s’ha dit abans, la villa de Mas Gusó ésl’única, fins ara, que ens ha proporcionat unadatació força precisa per al moment de la sevaconstrucció: la segona meitat avançada del segleII abans de JC (Casas, 1996, 171). Aquestacronologia ve donada principalment per la troballad’àmfores greco-itàliques tardanes, que difícilmentpoden fer-nos pensar en una datació posterior al’any 100 abans de JC; tanmateix, la possiblepresència en els estrats fundacionals de la villad’un fragment d’àmfora de la forma Dressel 1 B(Casas, 1996, 176, fig. 4, núm. 13), que començaa produir-se per aquelles dates, no ens permetriatampoc una datació gaire més antiga. Caldriacomprovar si realment aquest fragment amfòriccorrespon realment als estrats fundacionals del’establiment romà. En qualsevol cas, les dadesproporcionades per aquest conjunt de materialsens permeten situar la fundació de la villa de MasGusó entre els anys 125 i 100 abans de JC.

Creiem que la implantació de models romansal camp ha de guardar algun tipus de relació ambla implantació de ciutats que segueixen el modelromà. Tot i que s’ha dit insistentment que la ciutatromana d’Emporiae s’ha de datar cap al 100abans de JC, els nous treballs arqueològics hanpermés revisar aquesta data inicial (Aquilué,Castanyer, Santos, Tremoleda, 2000, 136-141),amb la qual cosa la ciutat romana s’ha de datar,en realitat, a partir de la segona meitat del segle Iabans de JC. Tanmateix, la ciutat hel·lenísticad’Emporion estava aleshores ben activa, i al seucostat aparegué en època tardo-republicana uncamp de sitges que podria relacionar-se ambl’administració romana i el recaptament d’impostosals indígenes (Aquilué, Castanyer, Santos,Tremoleda, 2000, 140); no ha de resultar gensestrany, pr tant, que al seu hinterland aparegués,pels volts de l’any 100 abans de JC, una villa

292

típicament romana com la de Mas Gusó. Tot i quela villa romana de Pla de l’Horta és difícil deconsiderar amb seguretat com a tal villa en la sevafase republicana, no hem d’oblidar que, durant laprimera meitat del segle I abans de JC, s’hafundat, molt prop, la ciutat romana de Gerunda(Nolla, 1988).

A més de les ciutats esmentades, la restadels casos ja és més problemàtica. A les terres del’ interior, I lerda és, sens dubte, en èpocarepublicana una ciutat important; també pels voltsde l ’any 100 abans de JC es funden Iesso(Guissona) i Aeso (Isona). Tanmateix, ara comara, no coneixem cap indici que ens permetiformular la possible existència de villae tardo-republicanes a les comarques de l’interior, per béque cal tenir en compte la possibilitat de que esdocumentin en el futur.

A la costa, cal remarcar el cas de les ciutatsde Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró), de les qualspodem dir que, malauradament, tot i la granquantitat d’excavacions urbanes que s’hi ha fet, nos’ha pogut, per ara, establir el moment fundacionalde les dues ciutats; tanmateix, la troballa dematerials dels segles II i I abans de JC permetpensar que es tracte de sengels fundacions tardo-republicanes, tot i que no es pot determinar elmoment inicial. Tanmateix, el cas d’Iluro és forçaespecial, atès que hom considera que correspon auna translació a la costa del poblat (més pròpia-ment podríem anomenar-lo ciutat) de Burriac, quedeu correspondre a la Ilduro documentada per lesmonedes. Al peus de Burriac (i al costat del nucliurbà de Cabrera) és on s’ha produït una de lesmés novedoses i espectaculars troballesarqueològiques dels darrers anys: la descobertade les termes romanes de Ca l’Arnau, que esdaten en el segle II abans de JC, i segueixen,tipològicament, models itàlics molt clars (Martín,2000). Encara que s’està especulant força sobre laraó de l’existència d’aquestes termes (en una àreaon els investigadors havien reiteradament afirmatque no hi ha traces de romanització “real” fins eltemps d’August), nosaltres creiem que calconsiderar-les dins d’un ambient urbà,corresponent probablement a una primeraextensió urbana cap al pla de la ciutat d’Ilduro.

Pel que fa a Tarraco, és evident que lesseves especials característiques com a capitalprovincial i base de penetració dels romans cap al’interior del país li confereixen unes característi-ques diferenciades de les altres ciutats, i per tantno és gens d’estranyar que comenci a haver villaerepublicanes al seu territori, fet que un estudi

recent (Carreté, Keay, Millett, 1996) negavarecentment.

Tot i que ens manquen dades concretessobre la fundació de les primeres ciutats romanesa Catalunya, coneixem dades importants de lesàrees properes que no hem d’oblidar en aquestcontext. Així, l’any 138 abans de JC, havia tingutefecte la fundació de la ciutat de Valentia(València), habitada evidentment per colons itàlics,com demostren les troballes numismàtiques(Ribera, 1983, 99-100; Ripollés, 1988; Ribera,1998); poc més tard, es fundaren a Mallorca lescolònies de Palma i Pollentia a les qualss’assentaren, com diu Estrabó (III, 5, 1), tres milromans d’Hispania; cal suposar que es refereix asoldats que lluitaren a Hispania, no pas que hiviviren.

En aquest context de fundació de ciutatsromanes (per bé que el “status” inicial de lesmateixes no resta clar) amb l’eventual establimentde colons itàlics podem inserir la romanització delcamp amb les primeres villae. Ara bé, l’existènciaa la villa de Mas Gusó d’un hàbitat ibèric anterior,ens permet dubtar entre la possibil i tat quel’establiment de la villa republicana sigui fruit de laromanització (relativament primerenca) d’unsindígenes que habitaven en aquell lloc o bé que lavilla es fundés com un assentament de colonsitàlics. Ambdues possibilitats han de ser ateses, iara com ara no podem fer prevaldre una sobrel’altre.

Com s’ha vist, s’ha pogut demostrar que lacronologia de la implantació de les primeres villaea l’ager emporità remunta als darrers anys delsegle II abans de JC. No podem saber encara siaquest fou un fenomen generalitzat o si pelcontrari la villa del Mas Gusó representà en aquestsentit una punta de l lança del model romàd’explotació agrícola del territori. Tanmateix,algunes dades circumstancials, com per exemplel’existència d’un magatzem de dolia al jaciment del’Olivet d’en Pujol (Viladamat, Alt Empordà), deplanta rectangular i evident influència itàlica(Casas, 1989, 19-46) i d’alguns fragments d’estucspintats i una base de columna formant part delrebliment d’una sit ja datat en èpocaromano-republicana al jaciment de Tolegasos(Vilademat, Alt Empordà) (Casas, 1989, 53)permeten suposar que la implantació del sistemade la villa a l’ager emporitanus fou quelcomgeneralitzat durant els darrers anys del segle II itot el I abans de JC, tal i com ja s’havia intuït faalgun temps (Nolla, Casas, 1984, 24-26; Casas,1989, 183) i com les troballes de Mas Gusó no fan


293


altre cosa que refermar. Possiblement, un segle dedominació romana havia provocat que l’antigaEmporion s’hagués convertit en un focus deromanització, malgrat que encara no s’haviafundat la ciutat romana pròpiament dita.

Tot i que creiem demostrat que la introduccióde les villae a l’ager emporitanus es produí, comdèiem (i com indiquen les dades del jaciment deMas Gusó), molt a les darreries del segle II abansde JC, no comptem amb cronologies precises perals altres jaciments republicans que coneixem. Laseva ubicació es situa al llarg de l’antiga rutaseguida per la via Herculea (després via Augusta)que dels Pirineus menava a Cadis. Així, es detectauna important concentració al Vallès Oriental(jaciments de Can Martí de Samalús i de CanMassot i Can Tacó a Montmeló); els altresjaciments clarament definits (la Clota i el Moro) estroben ja a la costa propera a Tarragona. Éslògicament explicable la presència de villaerepublicanes a aquests indrets; al Vallès Oriental,tot i que és problemàtica la seva adscripció a unacivitas concreta, és evident la seva importància enrelació a la via de comunicació que abans s’haesmentat.

Pel que fa als jaciments de la costatarragonina, evidentment tant la seva proximitat ala via herculea com (i principalment) a la capitalprovincial, Tarraco, justifiquen per sí soles eldesenvolupament primerenc del tipus d’hàbitatbasat en la villa. Tot i que, principalment permanca d’excavacions, s’assenyalava encararecentment (Carreté, Keay, Millet, 1996; vegeuuna recensió a Járrega, 1996b) l’absència de villaerepublicanes a l’ager tarraconensis, les troballesde la Clota i el Moro creiem que permeten matisar ifins i tot desmentir i aquesta afirmació. Diemmatisar perquè hi ha indicis que permeten dubtarsi a l’interior del territori el sistema de la villas’havia instal·lat o no en època republicana.Efectivament, a la zona de Valls s’ha pogutdetectar una producció local d’àmfores de la formaDressel 1 amb estampilles ibériques, la qual cosademostra que la producció de les mateixes era enmans dels indígenes (Carreté, Keay, Millett, 1996,160). De tota manera, això no exclou la possibilitatque les élites indígenes haguessin adoptat elsistema romà de la villa. La manca d’excavacionsarqueològiques a l’interior de l’ager tarraconensisés la culpable directa de la nostra incertesa sobreaquesta qüestió.

Tot i els dubtes raonats que hi pugui haversobre la implantació de la vil la en èpocarepublicana a l’interior de l’ager tarraconensis, les

troballes de la Clota i el Moro permeten demostrarque aquesta implantació es produí efectivament ala zona costanera. Cal pensar que molt proba-blement el mateix procés es va produir a lescomarques del Maresme, el Barcelonès, l’Alt i elBaix Penedès i el Garraf; en aquest sentit semblenapuntar algunes dades circumstancials proporcio-nades pels jaciments de Cal Ros de les Cabres (ElMasnou, Maresme) i el Vilarenc (Calafell, BaixPenedès).

Tot i que es situen geogràficament en unaàrea força allunyada de la que estem estudiant, novolem deixar d’assenyalar la troballa, cada vegadamés abundant, de villae amb una cronologia inicialrepublicana innegable a la zona de Cartagena(Ramallo, 1985, 71; Ruíz, 1995, 158-171) ques’han de relacionar sens dubte amb la importantexplotació minera que els romans dugueren aterme a l’àrea d’influència de l’esmentada ciutat.

La definició mateixa de la villa és quelcomforça problemàtic (Prevosti, 1981 A, 28-29; Olesti,1995, 216), però la presència de murs de morter,cobertura de tégules, paviments de signinum i,encara més, de mosaics d’opus signinum permetdeixar poc dubte de que es tracta pròpiament devillae; evidentment, amb el que no es podenrelacionar, tipològicament, és amb els hàbitatsibèrics. En alguns casos més afortunats fins i tot latipologia de la planta de les restes conservadesresulta concloent per a la seva identificació comuna villa pròpiament dita. Així, les cambrespavimentades amb mosaics d’opus signinum de lavilla de Can Martí (Samalús) s’inclouen claramentdins de l’esquema de la casa itàlica al voltant d’unatri (Aquilué, Pardo, 1990, 93); la suggerència quefa Olesti (1997, 76, nota 16, i 86) donant a enten-dre que es pugui tractar d’una casa romanitzadarelacionada amb un poblat ibèric (mai no excavat)situat dalt del turó en el qual es troba el jacimentcreiem que força massa les coses, i no s’adiu gensamb el que sabem de la totalitat dels poblatsibèrics a Catalunya. Tanmateix (tot i que la plantacompleta del jaciment no és coneguda) lapresència d’un possible impluvium a Can Massot,a Montmeló (Cantarell, Estrada, 1987, 177) permetconsiderar-lo clarament com pertanyent a unacasa de tipus itàlic. Per altre banda, el fet de queel mur d’època republicana de la villa de Pla del’Horta (Sarrià de Ter, Gironès) estigués construïtamb opus caementicium (Nolla, 1982-83, 119),juntament amb la circumstància de que al mateixl loc hi continués havent una vil la en èpocaimperial, fan pensar que, des d’un punt de vista

294

arquitectònic, el jaciment republicà era ja una villa.Tanmateix, tot i que en altres casos sigui insegur,des d’un punt de vista estrictament tipològic no espot dubtar que els jaciments de Can Martí i CanMassot, al Vallès Oriental, eren veritables villae,així com la de Mas Gusó, degut als arguments ques’han exposat més amunt.

Reprenent el tema de la cronologia, aexcepció de la villa de Mas Gusó no comptem ambuna datació concreta per a datar l’inici de les altresvillae tardo-republicanes conegudes, per la qualcosa no podem conèixer el moment precís de laimplantació de la villa a cada comarca. És possibleque es tractés d’un fenomen més o menysgeneralitzat (encara que potser només a les àreescostaneres), corresponent al que alguns autorshan anomenat el “Gran Canvi” (Nolla, Casas,1984, 24-26). Tanmateix, i sense dades conclo-ents en un o altre sentit, pensem que aquestfenomen podria no haver estat uniforme, i és moltpossible que hagi de posar-se en relació amb lafundació o evolució dels primers nuclis urbansromans. Si realment, com sembla, Gerunda(Girona) no va néixer fins pels volts dels anys80/70 abans de JC, és molt possible que la villa dePla de l’Horta no es fundés fins aquells moments.Els jaciments situats als voltants de Tarracopodien, atesa la dinàmica d’aquesta ciutat, haverfet la seva aparició en qualsevol moment al llargdels segles II i I abans de JC

Pel que fa a la zona costanera del Maresme,tot i que darrerament s’ha debatut molt aquesttema i s’ha suposat fins i tot que no hi hagué villaepròpiament dites fins l’època d’August (com perexemple, la de Torre Llauder) creiem que és moltpossible que algunes d’aquestes villae (com la deCal Ros de les Cabres), sobretot les situades a lazona costanera, podrien haver-se originat enèpoca republicana. Tanmateix, és possible que nosigui del tot desencertada la perduració bàsica delmodel indígena, representat per la continuïtatdurant la primera meitat del segle I abans de JC(bé que en clara decadència) del poblat ibéric deBurriac (Olesti, 1995, 98-102). Tanmateix, lesrecentment trobades termes de Ca l’Arnau ensdemostren contundentment la clara implantació demodels romans en l’hàbitat del segle II abans deJC. En qualsevol cas, sobre un nucli anteriord’indubtable importància es constaten estructuresd’entitat pròpiament urbana (en el sentit romà delterme) a Iluro (Mataró) a mitjans del segle I abansde JC (Pujol, García, 1994, 109-111), veritable“re-fundació” que hipotèticament hem relacionatamb l’actuació de Juli Cèsar en aquest territori

(Járrega, 1996a), bé com a fruit d’una promociódel poblament indígena o bé, fins i tot, com aresultat d’una possible instal·lació colonial forània,que justificaria la denominació pliniana d’Iluro coma oppidum civium romanorum. D’acord ambaquestes dues possibilitats, especialment lasegona, és molt possible que la implantació delsistema de la villa no es produís al Maresme finsmitjans del segle I abans de JC, d’acord amb lanova situació constatada a Iluro en aquellsmoments. De tota manera, a manca de dades mésprecises, totes aquestes teories resulten de moltdifícil comprovació, tot i que sembla molt probable,com s’ha dit, que ja en època republicana (sigui enel 100 o el 50 abans de JC) es fundessin lesprimeres villae al Maresme.

Segons la hipòtesi que estem considerant derelacionar la fundació de les villae amb els nuclisurbans propers, és força problemàtic el cas delgrup situat al Vallès Oriental i format pelsjaciments de Can Martí (Samalús) i Can Massot iCan Tacó (ambdós al terme de Montmeló). Ladificultat de relacionar la zona del Vallès Orientalamb un nucli urbà concret no ens permet establirhipòtesis concloents, ni tan sols amb la recenttroballa d’un terminus territorial d’època d’August(Járrega, Rodà, 1999), trobat a Montornès, peròque malauradament no conserva la referència alsterritoria que separava. Ara bé, com quecuriosament (i aquest és un aspecte del qual ensocuparem més avall) tots tres jaciments evident-ment no arriben a època imperial, comptem ambuna cronologia ante quem força clara. Per tant, nopodem saber amb seguretat en quin moment delssegles II i I abans de JC cal situar l’aparició de lesvillae al Vallès Oriental, tot i que els elementstipològics dels mosaics de Can Martí (Aquilué,Pardo, 1990, 97, 99) ens permeten suposar quefou a finals del segle II o en la primera meitat del Iabans de JC

Resumint el que anteriorment s’ha dit, nosabem si la implantació de les villae correspon aun fenomen homogeni cronològicament o si pelcontrari s’ha de relacionar amb la situació de lesdiferents ciutats romanes a l’ager de les qualspertanyien, amb la qual cosa (com ens semblaforça probable) es degué produir una successiócronològica diferent en cada comarca, d’acordamb la situació de les diferents ciutats. En tot cas,les troballes de Mas Gusó demostren que lesprimeres villae apareixen a Catalunya en el darrerquart del segle II abans de JC, precisament en lesproximitats d’una ciutat, Emporion, que, tot i elsseus orígens grecs, degué ser en ple segle II


295


abans de JC un dels primerencs focus deromanització del territori. És molt possible que lasituació a la zona costanera propera a Tarraco fosla mateixa, però no ho sabem. Tanmateix, cal nodescartar un moment posterior, al llarg del segle Iabans de JC, per a l’aparició de les villae a la restadels territoris litorals i pre-litorals, tot i que no espot descartar una cronologia antiga, coincidentamb la de la zona d’Empúries.

UN PROBLEMA HISTÒRICO-ARQUEOLÒGIC: LA FI D’ALGUNESVILLAE D’ÈPOCA REPUBLICANA PERDESTRUCCIÓ

La majoria de les villae d’origen republicàtingueren una perduració sense problemesaparents en época romana imperial (tot i quealguna, com la del Moro, no superà l’èpocaFlàvia), període en el qual experimentarenimportants transformacions. Tanmateix, el nucli delVallès Oriental, format pels jaciments de Can Martí(Samalús), Can Massot i Can Tacó (Montmeló) noarribà a l’època imperial, produint la significativasensació de que s’abandonaren al mateix momenti potser per les mateixes causes. La presència deceràmica campaniana B en aquests jaciments il’absència de tot tipus de materials posteriors fanpensar que la cronologia d’aquests assentamentsno es pot portar més enllà de l’any 50 abans deJC. Cal preguntar-se a qué es degueren aquestsabandonaments.

Aquilué i Pardo (1990, 99) suposen que lavilla de Can Martí fou destruïda per un incendifortuït i que, per raons merament funcionals, no foureconstruïda, tot traslladant-se els seus habitants aun altre lloc. Les dades que apunten a que unadestrucció violenta per incendi fou la causa de ladestrucció d’aquest assentament semblen ésser -tot i no haver-s’hi pogut fer excavacions científi-cament controlades - força clares (Aquilué, Pardo,1990, 90). La mateixa fí violenta es pot atribuir a lavilla de Can Massot (Montmeló) que fou destruïdatambé per un incendi (Cantarell, Estrada, 1987); pelque fa a Can Tacó no tenim dades sobre el seuabandonament. La circumstància de que ambduesvillae (Can Martí i Can Massot) fossin destruïdes dela mateixa manera en un espai geogràfic forçaproper (i possiblement en el mateix moment) ens fapensar que el més probable és que ambdósincendis fossin provocats i s’hagin de relacionarentre sí.

Si la destrucció de les villae de Can Martí iCan Massot respon a les mateixes causes ens

sembla legít im tractar d’explicar aquestesdestruccions a la llum de fenòmens històricsconcrets. A la vall de l’Ebre s’ha pogut constatarl’existència d’importants destruccions a jacimentstant importants com Azaila i Botorrita (en algunscasos clarament manu militari, com ho demostra latroballa de bales de plom) en el segle I abans deJC; sense anar tan lluny, l’assentament ibèric deCan Balençó fou destruït per un incendi (que elsseus excavadors, indubtablement per prudència,es mostren reacis a relacionar amb un fet històricconcret) cap als anys 80-70 abans de JC (CODEX,1992, 166-168; CODEX, 1995, 84 i 86; Olesti,1995, 336, nota 139). Fins i tot (i cal dir que anivell merament hipotètic) s’han detectat indicisque podrien fer pensar en algun fet bèl·lic en laIluro del segle I abans de JC (Olesti, 1995, 115;Járrega, 1996a, 63-64). No parlem ja del cas deValència, on la destrucció de la ciutat durant laGuerra Sertoriana que ens atesten les fonts haestat magníficament confirmada per les dadesarqueològiques (Ribera, 1995).

No sabem si tots aquests fenòmens podenguardar relació entre sí o deure’s a raonsdiferents. En qualsevol cas, els episodis bèl·licssusceptibles d’explicar aquestes destruccions esredueixen a dos: la Guerra de Sertori (80-72 abansde JC) i la Guerra Civil entre Cèsar i Pompeu i elsfills d’aquest darrer (49-45 abans de JC). En moltscasos (singularment a la vall de l’Ebre) hi hadubtes en atribuir les destruccions a un o a l’altred’ambdós conflictes (Roddaz, 1988, 330). Tampocno és clar el cas de Can Balençó (que, pel contextque estem tractant, nosaltres sí que creiem que espot relacionar amb algun episodi bèl·lic). Menysencara en el cas de Can Martí i Can Massot, on lacronologia és tan poc clara. Tanmateix, lacoincidència creiem que deixa de ser tal enconsiderar tots aquests aspectes.

Creiem que la Guerra Sertoriana o potser laCesariano-Pompeiana (no ho podem saber ambseguretat, i és un tema que cal estudiar enprofunditat i que en part depassa l ’objectiud’aquest article) degué afectar alguns indrets delnostre país, molt possiblement la costa isingularment l’àrea del Vallès Oriental, on deguécomportar destruccions importants que causarenque els primers habitants de les villae d’aquellazona (ja fossin colons itàl ics o indígenesprecoçment romanitzats) fossin víctimes d’und’aquells conflictes bèl·lics (no sabem si per perhaver pres part per algun dels dos bàndols), laqual cosa degué comportar la destrucció dels seusasentaments. Es coneguda la diferent possició de

296

les diverses civitates tant en la Guerra Sertorianacom en la de Cèsar i Pompeu, que comportaren,no solament destruccions, sinó privi legis odegradacions de “status” segons per quiprengueren part (Járrega, 2000), i aquesta situaciópot molt bé haver repercutit (i de forma traumàtica)en les villae del Vallès Oriental. Ara per ara notenim dades per a estendre aquest fenomen a laresta del territori, però no volem deixar d’assenya-lar aquí la importància, si es vol puntual peròsignificativa, del curiós destí d’aquests jacimentsde la zona del Vallès.

CONCLUSIONS

- Pel que fa al poblament ibèric dispers basaten petits nuclis que podríem (si més noprovisionalment) anomenar “pagesies” es constatacada vegada més la seva importància i la sevaexistència ja durant el període ibèric ple, si més nodes del segle IV abans de JC Sembla ésser quedurant el període ibèric tardà o ibero-romà (seglesII - I abans de JC) aquest tipus de poblamentexperimentà un important desenvolupament. Pelque sabem, es concentrà sobretot en l’àreacostanera, però és possible que el fenomen ha detenir una extensió més gran.

- Malgrat l’escàs nombre de jaciments benconeguts, l’evidència actualment existent permetindicar que les primeres villae es fundaren, a l’àreacatalana, durant el període romano-republicà, apartir dels darrers anys del segle II abans de JCGeogràficament, aquestes primeres villae essituaren a la Catalunya oriental, sobretot a l’àreacostanera.

- Sembla ésser que es pot relacionar lafundació de les primeres villae amb la de lesciutats romanes més antigues. Probablement enalguns casos aquest procés és més tardà (pel quefa a la comarca del Gironès, s’ha proposatrelacionar-lo amb l’actuació de Pompeu, i fins i total Maresme amb la política de Cèsar). A lesproximitats de Tarragona la implantació d’aquesttipus d’hàbitat d’arrel i tàl ica s’explica perl’important paper de la ciutat en el procés deconquesta i colonització del territori durant l’èpocarepublicana, tot i que no es coneix amb seguretatel moment inicial de les villae; sembla ésser queno foren massa abundants en comparació amb elpoblament ibèric tardà, i es situaven sobretot a lazona costanera propera a Tarraco.

- La inexistència d’excavacions en extensiócomporta una manca de plantes completes delsjaciments. No obstant això, podem afirmar que a

les primeres villae hi hagué estructures d’aterra-ssament típicament romanes (Mas Gusó), mosaicsd’opus signinum (Can Martí, el Moro) i estructuresd’habitació típiques de les cases itàliques, com lapresència d’un impluvium (Can Massot).

- La majoria de les villae d’època romanarepublicana continuaren (amb més o menystransformacions) durant l’època imperial, peròalgunes acabaren, sembla ésser que traumàtica-ment i al mateix temps, almenys al Vallès Oriental.Hipotèticament ho relacionem amb la GuerraSertoriana o la Cesariano-Pompeiana, potser mésaviat la segona, però aquestes hipòtesis es basenencara en poques dades; no obstant, creiem quesón atinades, i que s’han de considerar i contrastaren el futur.

- En resum, a la gran pregunta de sí hi haguéo no villae republicanes podem contestar (amb totsels matissos que es vulgui) amb una respostarotunda: sí. Una altre cosa és que es tracti d’unfenomen generalitzat; personalment creiem queno, i que inicialment hagué d’existir unacoexistència entre el poblament rural de tipusibèric, majoritari, i la primera implantació de villaebasades en el model itàlic. Les primeres villaeeren properes i havien d’estar relacionades ambles ciutats romanes més antigues de Catalunya,essent la base que permeté el gran desenvo-lupament en època imperial del fenomen de la villaa l’àrea catalana.

ADDENDUM

Estant ja en curs de publicació aquest article,ha transcendit, a través d’algunes recents notes depremsa, la troballa d’estrats d’època republicana ala vil·la romana dels Ametllers (Tossa de Mar,Selva). Caldrà esperar a la publicació detalladadels resultats per tal de valorar el que semblapresentar-se com una altra vil·la republicana, amés de les que hem esmentat aquí.

BIBLIOGRAFIA

ALMAGRO, M., SERRA-RÀFOLS, J. de C.,COLOMINAS, J. (1945): Carta Arqueològicade España. Barcelona. Madrid.

ANDREU, I., BERNAT, S., COLL, R. (1996): Eljaciment del Camí de la la Mina (Cabrils, ElMaresme). Un establiment ibèric de plana delsegle IV a. C., XII Sessió d’Estudis Mataro-nins, pp. 25-42. Mataró.

AQUILUÉ, J., MAR, R., RUÍZ DE ARBULO, J.(1983): La arquitectura de la Neápolis am-


297


puritana. Espacio y función hacia el cambiode Era. Informació Arqueològica, 40, pp.127-137. Barcelona.

AQUILUÉ, X., PARDO, J. (1990): La vil·la romanade Can Martí (Samalús, Vallès Oriental).Cypsela, VIII, pp. 87-100. Girona.

BARBERÀ, J., DUPRÉ, X. (1984): Els laietans,assaig de síntesi. Fonaments. Prehistòria iMón Antic als Països Catalans 4, pp. 31-86.Barcelona.

BARBERÀ, J., PANYELLA, A. (1950): Una esta-ción ibero-romana en Montmeló (Barcelona).Estudios, 1, pp. 4-5. Barcelona.

BARRAL, X. (1978): Les mosaïques romaines etmedievales de la Regio Laietania (Barcelonaet ses environs). Barcelona.

BECATTI, G. (1961): Scavi di Ostia IV. Mosaici epavimenti marmori. Roma.

BELTRÁN, A., TOVAR, A. (1982): ContrebiaBelaisca (Botorrita, Zaragoza) I. El broncecon alfabeto ibérico de Botorrita. Zaragoza.

BELTRÁN, M. (1983): Celsa, la primera coloniaromana en el valle medio del río Ebro.Zaragoza.

BELTRÁN, M., MOSTALAC, A., LASHERAS, J. A.(1984): Colonia Victrix Iulia Lepida Celsa(Velilla de Ebro, Zaragoza) I. La arquitecturade la “Casa de los Delfines”, Monografías delMuseo de Zaragoza, I. Zaragoza.

BENET, C, BURÉS, L., CARRETÈ, J. M., FÀBRE-GA, X.,MACÍAS, J. M., ANTON, J. (1992): Laintervenció arqueològica en els assen-taments ibero-romans de l’Albornar (BaixPenedès). Revista d’Arqueologia de Ponent,2., pp. 155-176. Lleida.

BERGADÀ, E. (1984): Jaciment ibèric “Plaça deles Bruixes”. Molins de Rei.

BURÈS, L., MACÍAS, J. M., RAMÓN, E. (1993): Eljaciment ibèric del Barranc del Prat (laJuncosa de Montmell). Miscel·lània Penede-senca, XVI, pp. 113-136. Vilafranca delPenedès.

CANTARELL, I., ESTRADA, J. (1987): La vil·laromano-republicana de Can Massot (Mont-meló) i el seu camp de sitges. JornadesInternacionals d’Arqueologia Romana. De lesestructures indígenes a l ’organitzacióprovincial romana de la Hispania Citerior(pre-actes), pp. 176-179. Granollers.

CARLÚS, X., RUÍZ, F. J. (1991): Can Xercavins:un nou assentament ibèric al Vallès. Limes,1, pp. 150-154. Cerdanyola.

CARRETÉ, J. M., KEAY, S. J., MILLET, M. (1995):A Roman provincial capital and its hinterland.

The survey of the territory of Tarragona,Spain (1985-1990) . Journal of RomanArchaeology. Supplementary series, 15. AnnArbor (USA).

CASAS, J. (1989): L’Olivet d’en Pujol i elsTolegassos. Dos establiments agrícolesd’època romana a Viladamat (Campanyes de1982 a (1988). Série Monográfica, 10, Centred’Investigacions Arqueològiques. Girona.

CASAS, J. (1996): Mas Gusó o Puig Moragues(Bellcaire d’Empordà). Campanyes de 1995 i(1996). III Jornades d’Arqueologia de lescomarques de Girona, pp. 166-177. SantaColoma de Farners.

CASAS, J., CASTANYER, P., NOLLA, J. M.,TREMOLEDA, J. (1995): El món rurald’època romana a Catalunya. L’exemple delNord- Est. Girona.

CODEX SCCL (1992): Excavacions a l’autopistaA-19, variant de Mataró. Tres exemples depoblament del Maresme): de l’ibèric ple a laromanització. Laietania, 7, pp. 157-189.Mataró.

CODEX SCCL (1995): Excavacions a la variant deMataró. A AAVV. Autopistas i Arqueologia.Memòria de les excavacions en la pro-longació de l’autopista A-19, pp. 37-123.Barcelona.

CUESTA, F., RAMADA, X. (1987): L’assentamentibèric de la Bigorra, Sant Quirze del Vallès(Vallès Occidental). Avanç dels resultats.Arraona 1, pp. 9-14. Sabadell.

DAURA, A., SÁNCHEZ, E., PARDO, D., GALO-BART, J. (1986): El jaciment ibero-romà deBoades. Castellgalí-Bages. Manresa.

DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995):L’arqueologia al Bages. Manresa.

DURAN, M., MOLES, M. D., MESTRES, I., PUJA-DES, J. (1995): L’establiment iberoromà delCamp de les Lloses (Tona, Osona). Tribunad’Arqueologia (1993-1994), pp. 63-73.Barcelona.

ESTRADA, J. (1955): Síntesis arqueológica deGranollers y sus alrededores. Granollers.

ESTRADA, J. (1969): Vías y poblamiento romanoen el Area Metropolitana de Barcelona.Barcelona.

ESTRADA, J., VILLARONGA, L. (1967): La Lauromonetal y los hallazgos de Cànoves .Ampurias, XXVIII, pp. 135-191. Barcelona.

FONT, G., MATEU, J., PUJADAS, S., RUEDA, J.M., TURA, J. (1994): Can Pons (Arbúcies).Una nova aportació al coneixement delpoblament antic al Montseny. Quaders de la

298

Selva, 7, pp. 131-142. Santa Coloma deFarners.

FONT, G., MATEU, J., PUJADAS, S., RUEDA, J.M., TURA, J. (1996): El mas ibèric de CanPons (Arbúcies). Tribuna d’Arqueologia(1994-1995), pp. 93-103. Barcelona.

FRANCÈS, J., CARLÚS, X. (1995): Noves dadessobre l’assentament ibèric de Can Xercavins(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental).Limes, 4-5, pp. 44-61. Cerdanyola.

GARCÍA, J., ZAMORA, D. (1993): La vall deCabrera de Mar. Un model d’ocupació delterritori a la Laietània ibèrica. Laietania, 8. Elpoblament ibèric a Catalunya, pp. 145-179.Mataró.

GILI, E., RIGO, A. (1992): El jaciment ibèric deCan Calvet (Santa Coloma de Gramanet).Un assentament de l’Ibèric Ple situat a laplana. Puig Castellar, 3-4, pp. 37-51. SantaColoma de Gramanet.

GUITART, J. (1976): Baetulo. Topografía arqueo-lógica, urbanismo e historia. Barcelona.

JÁRREGA, R. (1996a): La fundació de la ciutatromana d’Iluro. Consideracions sobre uneshipòtesis. XII Sessió d’Estudis Mataronins,pp. 55-77. Mataró.

JÁRREGA, R. (1996b): Poblamiento rural yproducción anfórica en el territorium deTarraco (Hispania Citerior). Journal ofRoman Archaeology, 9, pp. 471-483. AnnArbor Michigan.

JÁRREGA, R. (2000): La intervenció política deJuli Cèsar a les comarques de l’Ebre. XLAssemblea Intercomarcal d’Estudiosos,Morella, vol. I, pp. 69-80. Castelló de laPlana.

JÁRREGA, R., RODÀ, I. (1999): El terminusaugustalis de Montornès): noves dadesepigràfiques. Lauro 16, pp. 5-12. Granollers.

JÁRREGA, R. (2000): La intervenció política deJuli Cèsar a les comarques de l’Ebre. XLAssemblea Intercomarcal d’Estudiosos,Morella, vol. I, pp. 69-80. Castelló de laPlana.

KEAY, S. J. (1990): Processes in the Developmentof the Coastal Communities of HispaniaCiterior in the Republican Period. Blagg,Millet (eds). The Early Roman Empire in theWset, pp. 120-150. Oxford.

LASHERAS, J. A. (1984): Pavimentos de opussigninum en Azaila. Encuentro de Homenajea Juan Cabré Aguiló 1882-1982, pp.199-206. Zaragoza.

LÓPEZ, A., FIERRO, X. (1988): La época ibéricaen Darró. Hipótesis y evidencias propor-cionadas por las últimas excavaciones.Espacio, Tiempo y Forma 1, serie II, pp.117-142. Madrid.

LÓPEZ, A., FIERRO, X. (1992): Un conjunt cerà-mic de l’època baix-republicana trobat al’establiment ibèric de Darró, Vilanova i LaGeltrú. Miscel·lània Penedesenca, XV, pp.137-181. Vilafranca del Penedès.

LÓPEZ, A., FIERRO, X., CAIXAL, A., CASTE-LLANO, A. (1992): La primera Vilanova. SantSadurní d’Anoia.

MACÍAS, J. M., REMOLÀ, J. A. (1993): Anàlisi del’hàbitat d’època ibero-romana a la zona del’Albornar (Santa Oliva, Baix Penedès).Miscel·lània Penedesenca, XVI, pp. 137-162.Vilafranca del Penedès.

MAR, R., RUÍZ DE ARBULO, J. (1993): Ampuriasromana. Sabadell.

MARÍN, C., RIBERA, A. (1999): Las termasromanas de l’Almoina. Valencia.

MARTÍN, A. (2000): Las termas republicanas deCabrera de Mar (Maresme, Barcelona).Termas romanas en el Occidente delImperio. Coloquio internacional, pp. 157-162.Gijón.

MEZQUÍRIZ, M. A. (1971): Hallazgo de pavi-mentos de opus signinum en Cascante(Navarra). Homenaje a D. José EstebanUranga, pp. 277-307. Pamplona.

MIELSCH, H. (1987): Die Römische Vil laArchitectur und Lebensform. München.

MORER, J., RIGO, A., BARRASETAS, E. (1998):Les intervencions arqueològiques al’autopista A-16: valoració de conjunt .Tribuna d’Arqueologia (1996-1997), pp. 67-98. Barcelona.

MORRICONE, M. L. (1971): Mosaichi Antichi inItal ia. Studi Monografici . Pavimenti diSignino republicani di Roma e dintorni.Roma.

NOLLA, J. M. (1982-83): Algunes consideracionsentorn la vil·la de Pla de l’Horta a Sarrià deDalt (Girona). Annals de l’Institut d’EstudisGironins, XXVI, pp. 111-130. Girona.

NOLLA, J. M. (1987): Girona romana. De lafundació a la fi del món antic. Girona.

NOLLA, J. M. (1988): Gerunda: dels orígens a la fidel món antic. Fonaments, 7, pp. 69-108.Barcelona.

NOLLA, J. M., CASAS, J. (1984): Carta arqueo-lógica de les comarques de Girona. El


299


poblament d’época romana al N.E. deCatalunya. Girona.

OLESTI, O. (1995): El territori del Maresme enèpoca republicana (s. III - I aC). Estudid’Arqueomorfologia i Història. Mataró.

OLESTI, O. (1997): El origen de las villae romanasen Cataluña. Archivo Español de Arqueo-logía, 70, pp. 71-90. Madrid.

PAINTER, K. (ed.) (1980): Roman Villas in Italy.Recent Excavations and Research. Londres.

PALAU-RIBES, M. (s/a): El jaciment de la Plaça deles Bruixes. Memòria de Llicenciatura,Universitat de Barcelona. Inèdit.

PALET, J. M., POU, J., REVILLA, V. (1990): Vil·laromana del Vilarenc, Calafell (BaixPenedès). Campanyes (1988-1989). ButlletíArqueològic, V, 12, pp. 197-204. Tarragona.

PALET, J. M., POU, J., REVILLA, V. (1993): Lavilla del Vilarenc (Calafell) i el poblamentromà a l’àrea del Penedès. Homenatge aMiquel Tarradell, pp. 723-751. Barcelona.

PERCIVAL, J. (1976): The Roman Villa. London.PÉREZ, A. (1991): Lleida romana. Lleida.PINYOL, Ll. (2000): Vil·la romana del Moro.

Torredembarra. Intervencions arqueològi-ques a Tarragona i entorn (1993-1999), pp.133-148. Tarragona.

PLANA, R. (1990): Morfologia històrica del territoridel Nordest català durant les èpoquespre-romana i romana. (Tesi Doctoral inédita,Universitat Autònoma de Barcelona).Bellaterra.

PLANA, R. (1993): Paisatge i estructures ruralsantigues en el nord-est català: territori de laciutat romana de Gerunda. Estudios de laAntigüedad, 6/7, pp. 99-117. Cerdanyola-Bellaterra.

PONS, J. (1994): Territori i societat romana aCatalunya dels inicis al Baix Imperi.Barcelona.

POU, J., REVILLA, V. (1993): El Vilarenc, Calafell.Anuari d’intervencions arqueològiques aCatalunya. Epoca romana. AntiguitatTardana. Campanyes (1982-1989), pp.99-100. Barcelona.

POU, J., REVILLA, V. (1996): Vil·la romana delVilarenc (Calafell, Baix Penedès): Cam-panyes (1988-1994). Tribuna d’Arqueologia(1994-1995), pp. 105-112. Barcelona.

POU, J., SANMARTÍ, J., SANTACANA, J. (1993):El poblament ibèric a la Cessetània. Laie-tania, 8. El poblament ibèric a Catalunya, pp.181-206. Mataró.

PREVOSTI, M. (1981a): Cronologia i poblament al’àrea rural d’Iluro. Mataró.

PREVOSTI, M. (1981b): Cronologia i poblament al’àrea rural de Baetulo. Badalona.

PREVOSTI, M. (1995): Conclusions. A AAVV,Autopistas i Arqueologia. Memòria de lesexcavacions en la prolongació de l’autopistaA-19, pp. 245-256. Barcelona.

PUJOL, J., GARCÍA, J. (1994): El poblament ibèricdispers al Maresme central: l’exemple deCan Bada (Mataró), i el procés de roma-nització des de l’inici de la colonitzacióagrícola fins al naixement d’Iluro. Laietània.Estudis d’història i arqueologia del Maresme,9, pp. 89-129. Mataró.

RAMALLO, S. (1980): Pavimentos de opussigninum en el Conventus Carthaginiensis.Pyrenae, 15-16, pp. 287-317. Barcelona.

RAMALLO, S. (1985): Mosaicos romanos deCarthago Nova (Hispania Citerior). Murcia.

RAMALLO, S. (1986): Inscripciones sobrepavimentos de época republicana en laHispania romana. Reunión sobre EpigrafíaHispánica de época romano-republicana, pp.183-187. Zaragoza.

REVILLA, V., MIRET, M. (1995): El poblamentromà al l i toral central de Catalunya .Quaderns de Prehistòria i Arqueologia deCastelló, 16, pp. 189-210. Castelló de laPlana.

RIBERA, A. (1983): La arqueología romana en laciudad de Valentia (informe preliminar).Valencia.

RIBERA, A. (1995): La primera evidenciaarqueológica de la destrucción de Valentiapor Pompeyo. Journal of Roman Archa-eology, 8, pp. 19-40. Ann Arbor.

RIBERA, A. (1998): La fundació de València.Valencia.

RIPOLLÉS, P. P. (1988): La ceca de Valentia.Valencia.

RODDAZ, J. M. (1988): Guerres Civi les etromanisation dans le vallée de l ’Ebre .Hommage a Robert Etienne. Revue desEtudes Anciennes, 88, pp. 317-338. París.

RUÍZ, E. (1995): El poblamiento rural romano enel área oriental de Cartagena. Poblamientorural romano en el Sureste de Hispania, pp.153-182. Murcia.

SÁNCHEZ, E. (1987): El poblament pre-romà alBages. Manresa.

SÁNCHEZ, E. (1986-1989): La Iberització a laconca alta del Llobregat. Estat actual de la

300

recerca . Empúries, 48-50, vol. II, pp.282-291. Barcelona.

SÁNCHEZ, E. (1993): Can Rossell, Llinars delVallès. Anuari d’intervencions arqueològi-ques a Catalunya. Epoca romana. Antiguitattardana, p. 285. Barcelona.

SANMARTÍ, J., SANTACANA, J. (1992): El poblatibèric d’Alorda Park. Calafell. Baix Penedès.Excavacions Arqueològiques a Catalunya,11. Barcelona.

SANMARTÍ, J., SANTACANA, J., SERRA, R.(1984): El jaciment ibèric de l’Argilera i elpoblament protohistòric al Baix Penedès.Quaderns de Treball, 6. Barcelona.

SANTOS, M. (1987): Una aproximación al estudiode la arquitectura doméstica de la Ampuriastardorrepublicana. Jornades Internacionalsd’Arqueologia Romana. De les estructuresindígenes a l’organització provincial romanade la Hispania Citerior (pre-actes), pp.320-327. Granollers.

SERRA-RÀFOLS, J. de C. (1962): Estratosibéricos debajo de villas romanas de la costa

catalana. VI Congreso Nacional de Arqueolo-gía, pp. 255-260. Zaragoza.

SOLÍAS, J. M. (1989): La romanització del cursinferior del Llobregat. I Jornades Arqueo-lògiques del Baix Llobregat, pre-actes, vol. II,pp. 57-117. Castelldefels.

TERRÉ, E. (1987): La vil·la romana de “El Moro”:un exemple de poblament rural romà alCamp de Tarragona. Jornades Internacionalsd’Arqueologia Romana. De les estructuresindígenes a l’organització provincial romanade la Hispania Citerior (pre-actes), pp.217-224. Granollers.

VILALTA, J. (1987a): Ibèrics i itàlics a Laietània(150-50 aC). Transformacions i penetracióromana a la Catalunya central costanera (Ipart). Butlletí del Grup Col·laboradors MuseuRubí, 24, pp. 222-243. Rubí.

VILALTA, J. (1987b): Ibèrics i itàlics a Laietània(150-50 aC). Transformacions i penetracióromana a la Catalunya central costanera (IIpart). Butlletí del Grup Col·laboradors MuseuRubí, 25, pp. 247-269. Rubí.


301

VILASECA, A. (1994): “La Clota”. Un assentamentromà. Creixell.

WIDRIG, W.M. (1980): Two sites on the ancientVia Gabina. A Painter, K. (ed.). Roman Villasin Italy. Recent Excavations and Research,pp. 119-140. London.

302

18. el poblament rural

Documents