Clínica d’animals exòtics .

Bloc I .- Les aus .

• Taxonomia de les aus • Anatomia i fisiologia de les aus • Clínica d’aus • Patologies de pell, plomes i bec • Patologies del sistema respiratori • Patologies del sistema digestiu • Patologies de l’aparell reproductor

Tema 1.- Taxonomia de les aus . 1.- Introducció: Entenem com a au, a l’animal amb:

1 Metabolisme homeoterm (capaç de mantenir una temperatura temporal estable sense dependre de la temperatura ambiental) 2 Cos fusiforme i cobert de plomes (adaptació de les escates dels rèptils, que serveixen per a camuflar-se i/o per mantenir la

temperatura corporal) 3 Extremitats anteriors (generalment adaptades al vol) i extremitats posteriors cobertes d’escates (4 dits preparats per a posar-se,

caminar o nedar).

4 Esquelet amb ossos neumàtics

5 Mandíbules sense dents i cobertes de becs cornis

6 Ovípars La primera “au” que es coneix en l’actualitat, era un rèptil cobert de plomes, que va viure fa 150 milions d’anys i que es va anomenar Archaeopteryx lithographic (ploma antiga). No tenia bec, però en canvi tenia plomes i dents. Un ocell es diferencia d’un rèptil en les plomes, que tenen funció de manteniment de la temperatura.

Tema 2.- Anatomia i fisiologia de les aus . 1.- Estructura òssia: L’esquelet de les aus es caracteritza perquè els seus ossos:

• Són molt lleugers

• Alguns són pneumàtics. En el seu interior hi ha una prolongació de l’aparell respiratori, que s’anomenen sacs aeris i contenen aire.

No tene funció respiratòria, però disminueixen el pes Húmer, fèmur, clavícula, coracoides, vèrtebres, estèrnum i costelles. Aquest tipus d’ossos faran que:

- No puguem aplicar mai fluïdoteràpia intraòssia en aquests ossos, ja que estaríem administrant el fluid al sistema respiratori

i l’animal s‘ofegaria (la fluïdoteràpia intraòssia s’haurà d’aplicar al cúbit, radi o tíbia).

- Davant d’una fractura en aquests ossos, la presència d’aire al seu voltant indica una ruptura del diverticle del sac aeri que recorre el seu interior i està sortint aire del respiratori provocant enfisemes (en aus, no té perquè tenir origen infecciós).

• Tenen una cortical molt prima (capa òssia que es troba a la diàfisis recobrint el moll de l’os) Evident a la Radiografia (línia molt

ben marcada) A l’esquelet de les aus, hi ha una sèrie d’estructures, que val la pena remarcar:

• L’esternó Estructura plana i ample, formada per la unió de diferents ossos on s’hi incerta la musculatura pectoral.

• La Quilla (només en aus voladores, no en ràtides) Prominència de l’estèrnun, dirigida ventrocranialment.

• Les estructures de l’extremitat anterior:

- La cintura escapular Estructura que forma el límit cranial de la cavitat toracoabdominal. Està constituïda per:

1.- La clavícula (estructura d’una sola peça, amb forma orquillada, a l’entrada de la cintura escapular) 2.- Les 2 escàpules 3.- Els 2 coracoides 4.- La pseudoarticulació escapulo-humeral (no te cap ni cavitat articular, i es manté en aquesta posició gràcies als ossos de

la cintura escapular, als lligaments i als tendons dels músculs escapulo-humerals) La constitució d’aquesta pseudo-articulació (sense cap altra cavitat), permet a l’extremitat anterior, poder tenir una mobilitat de 360º en circumferència.

- L’articulació humero-radio-cubital (colze) El colze està situat caudalment i els ossos cúbit i radi es dirigeixen cranialment (el cúbit és més ample que el radi).

- L’articulació de la mà Constituïda per 2 ossos del carp, 2 metacarpians i 3 dits (II, III, IV)

- Les plomes Les de l’ala estan insertades al periosti (no s’han d’arrancar mai, perquè és molt dolorós i perquè si està descalcificat li podem trencar un os, el millor seria retallar-li fins la base) i reben diferents noms segons sigui la zona de l’extremitat anterior en la que s’originen:

plomes primàries (fins l’articulació carpal), secundàries (fins el colze) terciàries.

• Les estructures de l’extremitat posterior (la longitud de cada os varia segons l’espècie):

- El Fèmur - El Tibiotars En general és l’os més llarg de l’extremitat posterior i s’anomena així perquè és el resultant de la fusió de la

tíbia amb la línia proximal del tars (calcani i astràgal).

- El Tars-metatars Os resultant de la fusió entre el 2º,3 i 4 metatarsià i la línia distal del tars.

- Els dits En les aus voladores tenim 4 dits (no en estruç), que tenen 1, 2, 3 i 4 falanges, respectivament. La seva disposició varia segons l’espècie:

1.- Majoria de les aus 3 dits endavant (II,III i IV dit) i 1endarrere (I dit). 2.- Psitàcides i picots (carpinteros) 2 endavant (II i III dit) i 2 endarrere (I i IV dit)

3.- Aparell Digestiu • Bec Estructura òssia recoberta de queratina (proteïna).

En psitàcides es tracta d’una prolongació de l’os frontal, el qual té una articulació en visagra entre l’os frontal i os del bec. • Pap Magatzem d’aliment. El tamany el determina el tipus d’alimentació.

Es troba fora de la cavitat celòmica. No totes les espècies en tenen.

• Proventricle Se secreten els sucs gàtrics (principal productor de secreció per a la digestió).

Per proximitat pot afectar cor, fetge i pulmó. • Ventricle o Pedrer Format per parets musculars encarregades de triturar l’aliment.

Es troba a la part caudal de la cavitat celòmica (gairebé toca la cloaca) • Budell La distribució depèn de l’alimentació de l’espècie. • Cec Poc desenvolupat, espècie-específic.

Localitzat gairebé a la desembocadura del budell. Dilatacions a la part distal (tamany, número i forma depenen de l’espècie)

- Psitàciedes: no en tenen - Gallines: en tenen 2 - Coloms: Petita dilatació

• Cloaca Formada per 3 compartiments

Hi desemboca: - Digestiu: coprodeo - Reproductor: urodeo - Renal: urodeo

Bursa de Fabrici: es troba a la part dorsal • Fetge

- 2 lòbuls (dret i esquerre) - Ocupa la meitat de la cavitat celòmica - Indentacions per cor i estómac - Vesícula biliar (a la dreta): espècie-específic

• Pàncrees

- Al costat dret, a la nansa duodenal - Funció endocrina i exocrina

• Melsa

- Petita i rodona (allargada en colom) - Entre la unió del ventricle i del proventricle

4.- Aparell genitourinari:

• Ronyó 2 estructures polilobulades (3 divisions, cadascuna amb el seu còrtex i medul·la) i sense pelvis renal, que es troben a la part dorsal de la cavitat celòmica, incrustades a l’os sinsacre.

La porció filtradora del ronyó és el còrtex renal, en el que podem trobar 2 tipus de nefrones (el % depèn de l’espècie):

- Les nefrones reptilianes Consten de glomèrul i túbul renal, estan col·locades al voltant d’una vena eferent central i

serveixen per eliminar la màxima concentració de sal en la mínima quantitat de líquid.

- Les nefrones de mamífer Consten de glomèrul, túbuls contorts renals i nansa de Henle.

Una vegada s’ha format el filtrat renal, passa directament a l’urèter (les aus no tenen pelvis renal) i d’aquesta a la porció genitourinària de la cloaca o urodeo (les aus no tenen bufeta urinària).

• Els Testicles Són 2 estructures molt variables en forma i color (espècie-específics) que es troben a la banda medial del pol renal cranial (íntimament relacionats amb les glàndules adrenals). Quan els animals estan en època reproductora, els testicles poden augmentar molt de tamany (fins a 400 vegades la seva mida normal, sobretot en gallinàcies).

• El reproductor femení Té diferents estructures importants:

- L’ovari Hi han espècies que tenen 2 ovaris (rapinyaires) i n’hi han que en tenen només 1 (en aquestes, si n’observem 2,

voldrà dir que la femella és estèril i que pot tenir problemes d’ovaris i de matrius poliquístiques).

L’ovari es troba suspès en la cavitat celòmica pel mesovari, a l’esquerra. - L’oviducte Està dividit en diferents parts:

1.- L’infundíbul És l’estructura encarregada de recollir l’òvul (rovell) i ser el lloc de fecundació. 2.- El magno Zona productora d’albúmen, Na i Mg. 3.- El istme Zona productora de les membranes internes i externes de la closca. 4.- L’úter Zona molt muscular, productora de la closca. 5.- La vagina Porció muscular que reté els ous fins al moment de la posta (desemboca al urodeo) 6.- Les fossa espermàtiques Estructures que serveixen per emmagatzemar l’esperma i que es troben a l’infundíbul, o a la unió utero-vaginal.

Hi ha femelles que, sense la presència d’un mascle, ponen ous i n’hi ha que no. El fet de que pongui ous, simplement indica que la femella està rebent una sèrie d’estímuls que activen l’ovari i que permeten que l’òvul faci tot el recorregut fins a l’exterior. Cal saber també, que les aus nomes són capaces de posar 1 ou cada vegada (26h com a mínim de separació entre ous), i per tant si a la radiografia n’observem 2, voldrà dir que aquella femella està sofrint una posta distòcica. Cal tenir en compte que el nervi ciàtic corre aprop de l’ovari/testicles i ronyó.

5.- Aparell Respiratori Superior Va de les narines fins a la glotis/tràquea. S’hi troba el primer sac aeri. • Narines Són dos forats per on entra l’aire (el kiwi les té a la base del béc).

La cera és una estructura queratinitzada, que ens pot servir per diferenciar sexes.

• Cavitat nasal S’hi troben els cornets nasals • Sinus infraorbitari

- Comunica amb la cavitat nasal - Forma diverticles - Ocupa gairebé tot el cap (una alteració al nas pot afectar a la llarga a l’estructura òssia i àrea perioculoar)

• Sac aeri cérvico-cefàlic

- És l’últim de l’aparell respiratori superior - No respon amb l’aparell respiratori inferior - Es troba a la part dorsal del cap (compte al punxar!)

Inferior • Glotis

- Molt fàcil de visualitzar (a la base de la llengua) - No hi ha cartílag epiglòtic

• Tràquea

- A la banda esquerra del coll - Molt mòvil - Relacionada amb les jugulars (compte no danyar-la al treure sang)

- Anells cartilaginosos tancats (sonda traqueal sense globus) - Anàtides i similars: gran longitud (des de bucles dins la quila a recorreguts per fora) - Pingüins: es bifurca just després de la glotis

• Siringe

- Òrgan d’afonació de les aus - Estructura de cartílags i musculatura (en anàtides té forma de cargol amb una estructura calcificada) - Es localitza prop de la bifurcació traqueal, a la part craneal de la cavitat celòmica - En alteracions infeccioses via aerògena, és el primer lloc d’infecció (per exemple, granulomes per Aspergillus) - Si deixa de cantar o canvia la veu pot ser degut a un problema de siringe

• Pulmons:

- Únic lloc on s’intercanvia oxigen - Parts:

Pulmó nou Pulmó antic

- Parabronqui: Estructura pulmonar funcional (on es fa l’intercanvi gasós, ja que el pulmó no té alvèols)

• Sacs aeris

- Sac aeri cervical (un en gallinàcies, dos en psitàcides) - Es comuniquen sempre de cranial a caudal, mai d’esquerra a dreta - Del bronqui principal hi ha comunicació directa amb els sacs aeris abdominals (toràcic caudal i abdominal) - Funcions:

Refredar l’ocell Disminució del pes de l’au Tant en inspiració com en espiració, el pulmó té sempre aire nou

- Si es trenquen, es recuperen ràpidament Cicle Respiratori • Inspiració: pulmó + sacs aeris abdominals • Espiració: sacs aeris abdominals pulmó

Pulmó sacs aeris cranials (clavicular + cervical)

5.- La pell: Estructura de 2 capes (epidermis + dermis) molt primes (per això si li posem una gota d’alcohol podem veure els òrgans per transparència), deshidratada i hiperqueratòtica: (és difícil determinar la deshidratació de la pell)

1 Epidermis (de 3 a 5 capes) Forma unes invaginacions cap a la dermis, anomenades fol·licles. El fol·licle està vascularitzat (un vas per fol·licle), innervat i musculat (poden aixecar i abaixar les plomes).

El naixement de la poma és en forma d’un canó de queratina molt vascularitzat (si tallem o es trenca un canó es produeix una hemorràgia important, però fàcil d’aturar). A mesura que la ploma es va formant, es va produint el procés de queratinització.

El plomatge varia molt i també varia molt la seva densitat (hi ha àrees amb plomes o àrees pterígies, i àrees que no en tenen o àrees apterígies).

2 Dermis (2 capes la superficial i la profunda) S’hi troben les papil.les dèrmiques, que donaran lloc a les plomes.

Algunes aus (coloms, alguna psitàcida...) tenen caudalment a la base de la cua, la glàndula uropígea. La funció d’aquesta glàndula no està

del tot clara però hi ha una sèrie d’hipòtesis:

1 Produeix una substància greixosa, que es distribueix durant la neteja de l’animal per la superfície de les plomes, mantenint-les impermeables i en bon estat (prining). Les aus que no tenen aquesta glàndula tenen el plomatge impermeable gràcies a la hiperqueratinització de les plomes.

2 Com a font de greix, i precursors de vitamina A i D. 6.- Els ulls: Els ulls de les aus, tenen una sèrie de peculiaritats:

1 Es situen a l’interior d’una òrbita delimitada per ós (la forma d’aquesta i els ossos que la constitueixen, sofreixen variacions segons l’espècie de la que parlem).

2 Són molt grans en comparació amb la mida del crani, cosa que fa que la separació intracranial entre ells sigui mínima. Per tant una

alteració en un ull pot passar fàcilment a l’altre (s’ha d’anar amb molt de compte quan manegem l’ull d’una au).

3 Es poden reduir, segons la curvatura de la còrnia en 3 tipus d’ulls:

Plans Aus amb ulls laterals (aus de presa, molta visió monocular i poca binocular). Per exemple, psitàcides Globulars Algunes insectívores... Tubulars Aus amb ulls frontals (aus depredadores, molta visió binocular i poca monocular). Per exemple, aus nocturnes

4 Algunes aus voladores tenen una cadena d’ossos, anomenada oscículs esclerals que li donen resistència i ajuden a amortitzar els cops

que rebin els ulls (la presència o no, el nº, la mida... depèn també de l’espècie d’au).

5 L’iris està format per musculatura estriada (contracció voluntària difícil valoració dels reflexes), i la seva pigmentació pot variar segons espècie, sexe, edat...

6 La retina no te tapetum lúcidum i és avascular, però te una estructura en forma de cuc, molt vascularitzada, anomenada pecten

(aporta nutrients i tampona el pH de l’ull).

7 Tenen parpella superior, inferior (aquesta sol estar + desenvolupada excepte en rapinyaires nocturnes), i membrana nictitant que es tanca de dorso-medial, cap a ventro-lateral (sol ser transparent en ocells aquàtics).

8 La glàndula lacrimal es troba a la parpella dorsal. S’hi troba la glàndula de Harder.

Tema 3.- Clínica de les aus . 1.- Transport de l’animal malalt: El que resulta ideal és col·locar l’animal 24 hores abans de la visita en el transportin o en la gàbia de petit tamany en la que serà transportat (compte amb els guacamais i les gàbies de cartró!!). Això ens permetrà:

• Veure si ha defecat o no i quines característiques te la femta. • Reduir l’estrès de l’animal. • Observar la dieta i les condicions de la gàbia

2.- Reconeixement de l’espècie i de la subespècie: És important per saber què és el que ha arribat a la consulta, per determinar quines particularitats te (anatòmiques, fisiològiques, comportamentals, nutritives...). 3.- Exploració del maneig de l’animal:

1 Origen Natura, centre de cria artificial, handfeed (alimentació artifical)... ens permetrà incluir o descartar una sèrie de malalties. 2 Edat És molt útil determinar l’edat però difícil, ja que ens ajudarà a incloure o descartar una sèrie de malalties (n’hi ha que són

hereditàries, congènites, que es donen en animals menors d’1 any, que es donen en animals ells...).

3 Sexe En la majoria de les espècies, és molt difícil saber el seu sexe (a no ser que sigui una espècie sexualment dimòrfica o que li hagin realitzat un test d’ADN).

4 Estudi de la gàbia Una bona gàbia és aquella que compleix els següents requisits:

- No esta feta, ni soldada amb metalls pesants ja que són tòxics (plom i zenc) - La safata és de plàstic o d’un material fàcil de netejar i desinfectar. - No està feta de fusta (costarà molt de netejar i les psitàcides la trencaran), - La seva mida és major que el diàmetre de l’animal amb l’ala oberta (la cua no ha de tocar mai al terra i ha de poder donar

voltes sense trencar-se la cua). - El sustracte no és de sepiolita (està feta x absorbir líquids, se la menjarà i tindrà impactacions, obstruccions

gastrointestinals...), sinó que està fet a base de carbonat càlcic, blat de moro, reixa, paper de diari... - No està col·locada dintre d’una cuina (els gasos i fums de la cuina són tòxics), ni en un lloc on es fumi constantment, ni en un

lloc de pas (les nostres aus són presa i han d’estar col·locades en una cantonada perquè pugui controlar el seu camp visual). La localització ens permetrà saber les hores de llum, corrents d’aire i canvis de temperatura.

- Conté joguines fàcils de destruir per a que es distregui. - Les perxes són troncs naturals amb escorça i amb branques de diferent diàmetre, que li permeten a l’ocell:

- Llimar-se les ungles (al clavar-se al tronc) - Canviar de postura, l’obertura de la pota... i així millorar la vascularització i evitar pododermatitis, anquilosament... - Trencar l‘escorça i les branques (es distreu i agafa minerals).

5 L’animal dintre de la gàbia Cal fixar-se en l’animal des de lluny per a que no mostri actitud d’amenaça i estigui més despert i

actiu. Abans de treure l’animal de la gàbia valorarem:

• Postura Les preguntes que ens hem de respondre són; 1.- On esta? (a la perxa, al fons de la gàbia...) 2.- Com s’aguanta? (s’aguanta amb una pota, amb les 2, amb les ales...) 3.- Com té les ales? (estan ben plegades, estan caigudes...) 4.- Com respira? (mou la cua al respirar, obre la boca al respirar...) 5.- La línia entre la punta del cap i de la cua és recte? (si està trencada sol indicar que algun òrgan de la cavitat celòmica està augmentat de mida i comprimeix a l’aparell respiratori, dificultant la respiració de l’animal).

• Actitud Està alerta, deprimit, estarrufat de manera constant (els lloros s’apropen i estarrufen el coll per a que els companys

li rasquin, però si ho fan de manera constant indica malestar)...

• Femtes (els ocells defequen i orinen a la vegada) S’ha de mirar la consistència, la quantitat i el color (pot variar segons la dieta) de les diferents porcions per separat

1.- La 1a femta de l’animal a la consulta sol ser poliúrica ( està nerviós = rica en orina i pobre en contingut digestiu). 2.- Porció digestiva El color fosc pot venir de la dieta o d’una alteració gastrointestinal sup. (sang digerida = hemorràgia). 3.- Porció renal (urats) Si tenen un color groc verdós, vol dir que elimina excessiva biliverdina i per tant presentarà una alteració hepàtica (les aus no poden passar de biliverdina a bilirubina per tant no s’observa icterícia en la sang, per tant si la sang és grogosa només vol dir que s’alimenta de molts carotenoids). En canvi si tenen un color vermell o amb coàguls de sang, vol dir que te una hemorràgia renal (nefritis, neoplàsia, inflamació renal...).

6 Aspecte extern Te les plomes bé o presenten canvis de color, te alteracions a la superfície corporal... 7 Exploració de l’animal a la mà del clínic (restrain) És important abans d’agafar a l’ocell, tancar totes les portes i finestres, (per

evitar que es pugui escapar) i assegurar-nos que agafant-lo no li causarem més mal (animal molt estressat, molt obès, amb problemes respiratoris, en shock... val més no agafar-los, posar-los a la incubadora i esperar a que es recuperin una mica).

Per agafar a l’animal, podem tancar el llum i usar una tovallola o guants si l’animal és agressiu o de tamany important (grans psitàcides, rapinyaires...) o usar les mans nues si és de petit tamany i fàcilment manejable. Si l’hem d’agafar de dins d’una gàbia, val la pena retirar joguines, perxes... per evitar que es faci mal. Les aus petites es poden immobilitzar amb una sola mà, però les grans caldrà que amb una mà li subjectem el cap i li estirem el coll, i amb l’altre mà li agafem les potes (posant un dit entre elles per evitar que els periostis es toquin) i les ales (si no tenim agafades les ales, separarem a l’ocell del nostre cos o de qualsevol altre objecte ja que se les podria fracturar). L’exploració ha de ser ordenada i sistemàtica, i cal que es revisi:

• El paramyxovirus dels coloms Malalties que afecten al sistema nerviós i quan l’agafes, la cua, les ales i les extremitats posteriors dirigides cap enrrera, fa un head tilt que es queda gairebé del revés.

• Les plomes Cal que el color, la forma i la simetria s’adapti al cànon de l’espècie i varietat (si no ho fa = patologia). Les plomes han d’estar enganxades al cos i en perfecte estat (si estan esgarrinxades o desordenades, pot voler dir que la gàbia és massa petita). Cal mirar si hi ha plomes deformades, plomes en creixement (està fent bé la muda?)...

• La pell Mirar si hi ha descamació, ulceració, crostes, hiperqueratosi (malalties parasitàries), canvis de color...

• Els ulls N’hi ha d’haver 2, han d’estar oberts (si estan tancats, inflamats i les plomes del voltant estan brutes per una secreció cal sospitar d’una sinusitis infraorbitària), seguir el moviment, la còrnea ha de ser transparent i brillant, la pupila centrada, el color de l’iris (a vegades ens pot ajudar a determinar el sexe o l’edat de l’anima i, cal saber que l’iris de les aus i dels rèptils està vascularitzat)...

• Les narines Han de presentar un diàmetre normal, hi han de ser simètriques. Si són animals amb plomes a les narines hi han de ser i han d’estar seques i si són animals amb cera ha d’estar queratinitzada però lo just.

• El bec (os-dermis-epidermis-queratina o ramfoteca) Ha d’estar ben queratinitzat, ha de tenir la forma i la longitud normal de l’espècie (només se’ls hi ha de tallar el bec quan hi hagi sobrecreixement)... si l’animal presenta sobrecreixement de bec, se li ha de retallar i buscar l’orígen del problema (dieta, maneig, problemes de queratinització per problemes hepàtics). Podem trobar també becs trencats (mirar que mengi normalment), amb hematomes...

• La cavitat oral L’explorarem mitjançant un otoscopi. Cal que ens fixem en la coana, i veure si presenta secreció nasal, alteracions nodulars, alteracions en la mucosa...

• L’oïda Les òlibes i les rapinyaires nocturnes tenen una espècie d’orella (oïda externa), però la resta tenen oïda mitja.

• La musculatura pectoral (ens indica l’estat nutricional) En un animal normal la seva secció ha de ser com un triangle equilàter, en un animal obès s’assemblarà a un quadrat, i en un animal malalt, semblarà un triangle isòsceles.

• Les potes Cal examinar les plomes, l’estructura òssia i la massa muscular. També és important identificar l’animal segons el nº i lletra de l’anella i el tipus d’aquesta (oberta = animal salvatge, tancada = animal de criador) i assegurar-nos que aquesta no li apreta massa ja que li provocaria un procès necròtic.

• Les ales

• L’abdomen Ha de ser còncau i desproveït de plomes. Per a examinar els òrgans interns, només cal posar una gota

d’alcohol (lòbul hepàtic, vesícula biliar i nanses intestinals).

• La cloaca El plumatge del seu voltant ha d’estar sec i net. Per a valorar la mucosa, introduirem un hisop humit provocant un lleuger prolapse.

• La freqüència cardíaca Com més gran i pesat és l’animal, més alta és la freqüència cardíaca en repòs. Cal tenir en compte que quan el manegem i l’estressem, la seva freqüència cardíaca es pot triplicar, això fa que un animal que sigui petit i tingui unes 300 rpm en repòs, arriba a 900 rpm en estrès. Aquesta freqüència és tant elevada que el cor pot arribar a la fibrilació ventricular (dèficit de perfusió, hipòxia i mort cel·lular i de l’animal).

• Respiració Si l’animal no respira bé, haurem d’aplicar una sedació i una cànula.

8 Proves diagnòstiques Cal considerar les 3 primeres (hematologia, bioquímica i radiologia) com a proves rutinàries. No es poden usar mètodes de comptatge d’altres animals ja que totes les línies cel·lulars de les aus tenen nucli.

• Hematologia (a partir de sang sencera en EDTA o heparina) Cal a determinar:

1.- Hematòcrit (ideal els sistemes de microhemtòcrit) 2.- Recompte total d’eritròcits i de reticulòcits 3.- Recompte total de leucòcits (important per a saber l’estat general de l’animal). 4.- Recompte diferencial de leucòcits (PMN o granulòcits – heteròfils – i MMN o agranulòcits –limfòcits i monòcits –. Cal saber que generalment les aus són heterofíliques però els amazones i els canaris són espècies limfocítiques) 5.- Recompte de trombòcits o plaquetes (no sempre és fiable perquè agreguen molt ràpid. S’ha d’observar a 5 camps i a 3500x) 6.- Morfologia cel·lular 7.- Presència de paràsits (l’haemoproteus és normal en sang d’aus en una quantitat d’1 cada 2-3 camps sense causar cap simptomatologia, però si tenim un animal amb 3-4 paràsits per camp ens indica que sofreix una malaltia immunosupressora. No té tractament)

Per a calcular aquest paràmetre podem usar 3 mètodes diferents: 1.- Mètode directe de Natt y Herrick (cambra de Neubauer, per a recomptar eritròcits i leucòcits tenyits per violeta de metilo) 2.- Mètode indirecte de Unoppette (usa el diluent phloxina B, la cambra de Neubauer i una sèrie de fòrmules) 3.- Frotis (porta + cubre per evitar hemòlisi) o extensió de sang tenyida amb Giemsa o Diff Quick (es compten els leucocits en 10 camps a 40x, se’n fa la mitja i es multiplica per 2000, es compten els trombòcits en 5 camps a 100x, es fa la mitja i es multiplica per 3500). Les diferents línies cel·lulars s’identifiquen de la següent manera: 1.- Heteròfils Serien els neutròfils dels mamífers però els seus grànuls allargats i de color vermellós no tenen enzims proteolítics (degut a això els abscessos no drenen cap a l’exterior i cal extreure’ls quirúrgicament). Són la línia principal (60-75%) 2.- Limfòcits N’hi ha de petits, mitjans i grans, cèl·lules arrodonides amb nucli arrodonit, amb molt poc citoplasma de color blavós i amb petites digitacions a la seva membrana citoplasmàtica. 3.- Monòcit Semblant al limfòcit però amb nucli pleomòrfic, bilobulat... te més citoplasma i aquest és de color grisós i amb vacuoles a dintre.

• Bioquímica sanguínia (a partir de plasma extret per centrifugació) Quan fem un estudi bioquímic sempre es mira:

Paràmetre Increment Disminució Comentari

Proteïnes totals

Deshidratació Posta d’ous Malalties infeccioses cròniques

Malnutrició Parasitisme Enteropaties Malalties renals Malalties hepàtiques cròniques Estrès

Per a obtenir un resultat viable cal usar varis mètodes.

Ràtio Alb:Glob

Malalties infeccioses cròniques Malalties renals (hipoalbuminemia) Malalties hepàtiques (hipoalbuminèmia) Malaltia digestiva

% de globulina

α Inflamació aguda β Inflamació crònica γ Infecció (vírica, bact, fung...)

γ Immunosupressió

AST (hepàtic i muscular) CK (muscular)

↓ AST i ↑ CK = Problema muscular (ferida, necrosis, paràsits...) ↑ AST i ↑ CK = Problema muscular (ferida, necrosis, paràsits...) ↑ AST i ↓ CK = Problema hepàtic

Àcids Biliars (funcionalitat hepàtica)

És el millor indicador de funcionalitat del fetge. No indica el grau d’afecció

Glucosa (les aus són hiperglucèmiques per naturalesa per tant una mitjana de 150-300 és normal)

Mesura postprandial Estrès Diabetis

Inanició Malnutrició Septicèmia Malalties hepàtiques Insulinoma

Amilasa (funcionalitat hepàtica)

Pancreatitis

No és específica del pàncrees

Calci

Hipervitaminosis D Tumors emissors de parathormona

Hipovitaminosis D Tumors emissors de calcitonina Hiperparatiroidisme Estrés

Sempre s’ha de valorar en els yacos perquè tenen un metabolisme del calci deficitari

Na i K

Deshidratació

Alteracions renals Alteracions intestinals

Àcid Úric (funcionalitat renal)

Malaltia renal Necrosis tissular (trauma, hipòxia...) Contaminació de la mostra amb urats

Malalties hepàtiques avançades

Representa el 60-80% del total de N excretat. No és bon indicador de deshidratació (és de secreció tubular, no glomerular)

Colesterol

Hipotiroïdisme Malaltia hepàtica Dieta rica en greixos (pipes) Obstrucció de conductes biliars

Malaltia hepàtica Aflatoxicosis Dieta baixa en greixos

Animals amb dieta rica en greixos solen sofrir lipidosis hepàtica

• Citologia Agafem una mostra (d’una ferida, una massa, cloaca, coana, cavitat oral...) mitjançant un porta, un celo o un

hisop i les tenyim amb diff quick (valorar cèl·lules) i gram (veurem bactèries, gram + liles, gram – vermelles)

• Catèter intraossi D’elecció en animals hipotensos o molt petits. No s’ha de col·locar mai sobre un os pneumàtic (fèmur, húmer), sinó en ossos com cúbit proximal/distal o tibiotars proximal. La metodologia és girar sempre sobre un mateix eix i doblegar al màxim l’articulació per tal d’exposar l’àrea. S’ha d’anestesiar l’animal i immobilitzar l’ala. Cal confirmar la col·locació amb radiologia des de com a mínim dos projeccions.

• Radiografia simple i de contrast És necessari que recordem els següents punts:

1.- Per a tenir una alta qualitat d’imatge, hem de: ↓ temps d’exposició < 0,0015 seg, ↓ Kv (pel tamany i la cavitat plena d’aire), entre 45-55 i ↑ intensitat o mA (per augmentar la definició). 2.- S’han de fer 2 projeccions:

- ventrodorsal L’acetàbul i el fèmur estan paral·lels i la columna vertebral es superposa a la quilla i a l’escàpula - laterolateral (esquerra – dreta) Es superposen les costelles, els ronyons, els acetàbuls...

o Límits Dorsocraneal: pulmó Cràneoventral: proventricle Caudal: intestí/ronyó

o Cor: lo més craneal, una mica separat de la quilla o Tràquea: anells cartilaginosos complets o Pulmó: increment lleuger de densitat o Sacs aeris: triangle fosc radiotransparent o Fetge: triangle que segueix el cor o Ventricle: caudal al fetge, té pedres dins o Proventricle: tub dorsal a cor i fetge o Intestí: no se solen veure o Ronyó: dins tot el sinsacre o Gònades: al pol craneal del ronyó

3.- S’ha d’immobilitzar a l’au, mitjançant esparadrap hipoal·lergènic, les mans o estructures de plàstic. 4.- Si l’animal és molt estressable es pot sedar o anestesiar amb isofluorà (no es pot fer si volem avaluar la motilitat GI) 5.- El contrast positiu (sulfat de bari al 25-45% en 0,025-0,05ml/g) s’administra a un animal amb 4 hores de dejú al pap, mitjançant sondatge esofàgic (es fan Rx als 0`, als 30’ a 1h, 2h, 4h i 24h). 6.- Hem de veure:

- Si la radiografia està ben feta o no 4 extremitats paral·leles, fora del camp i que hi hagi simetria (la línia de la quilla ha de quedar superposada a la línia vertebral)

- Radiotransparent = Sac aeri - Radiolúcid = teixit o altres estructures

• Fibroendoscopía amb artroscopi de 2,7 És una tècnica poc invasiva que ens servirà per a fer el sexatge de l’animal, i per

a fer una exploració dels òrgans de la cavitat celòmica, una biòpsia... Per a realitzar-la correctament, haurem de seguir els següents passos:

1.- Anestesiar l’animal amb isofluorà (animals de zoo, com els flamencs no s’anestesien per risc de fractures al despertar) 2.- Col·locar-lo en decúbit lateral dret (ales esteses dorsalment, la pota esquerre estirada i la dreta recollida sota el cos). 3.- Desplomar l’àrea anterior de la porció proximal del fèmur (es neteja, es desinfecta i es posen draps de camp) 4.- Es fa una incisió en la pell que va des de la porció proximal del fèmur fins la última costella. 5.- Es dissecciona la musculatura amb la part roma d’unes tisores i s’introdueix un trocar amb una cànula, per on passarem l’artroscopi de 2,7mm 6.- Veurem estructures diferents, segons pel sac aeri que entrem:

+ Sac aeri toràcic caudal pulmó + Sac aeri toràcic abdominal Lòbul renal cranial i gònades (si és molt jove gairebé no les veurem i per tant no

podrem diferenciar sexes), melsa, cantell del fetge, ventricle, àpex del cor i pàncrees

7.- Si volem valorar el pàncrees, el ronyó i el testicle dret, haurem de tancar la incisió que haguem fet i anar a la banda dreta.

S’ha de tenir en compte que el fibroendoscopi es pot usar en processos no invasius si observem l’esòfag, pap, proventricle, cloaca i tràquea fins a la siringe (per a passar el fibroendoscopi per la tràquea, primer haurem d’induir l’animal amb isofluorà i després realitzarem el procediment anterior i intubarem els sacs aeris, que ens permetrà mantenir l’animal anestesiat des de la cavitat celòmica).

• Ecografia Tècnica molt limitada que s’utilitzarà sobretot per a detectar efusió abdominal, problemes cardíacs,

reproductius i organomegàlies. Per a que l’ecografia surti bé, farem els següents passos:

1.- Posarem l’animal en decúbit dorsal, i apartarem les plomes de la quilla. 2.- Col.locarem el transductor de la sonda d’alta freqüència (7,5-11 MHz), caudalment a la quilla en direcció cranial.

9 Tècniques complementàries

• Extracció de sang El volum de sang en una au, suposa el 10% del PV. Generalment, a les aus no s’extreu més de l’1% del PV (si l’animal està anèmic, te una alteració sistèmica important... intentarem extreure la mínima sang possible). Per exemple, si un animal pesa 30g, podrem extreure 0,3ml.

Per a obtenir la sang, podem usar 2 tècniques diferents: 1.- Tallar les ungles (poca quantitat) Sol provocar dolor a l’animal i hi ha risc de que es contamini la mostra (cal netejar bé prèviament). La mostra no és adequada per bioquímica. És d’elecció en animals molt petits. S’ha de tenir en compte que l’estrès provoca vasoconstricció perifèrica i a més, al apretar podem estar fent un torniquet. 2.- Venopunció (molta quantitat) Es pot fer a:

+ La vena jugular dreta (és la d’elecció ja que és fàcilment accessible i és més gran que l’esquerra. Posem una goteta d’alcohol per transparentar)

+ La vena mediana cubital (es solen produir hematomes i només es sol usar en animals grossos. S’ha d’immobilitzar bé per eviatar lesions i s’ha d’aspirar lentament. Va bé per posar catèters, però lluny de l’articulació)

+ La vena metatarsiana medial (al terç distal del tibiotars. Difícil de punxar per les escates pel que necessita una prèvia incisió, i després de la punció es queratinitza fàcilment. També va bé per posar catèters).

És important que extraguem la sang poc a poc (per evitar que es col.lapsi el vas) i que quan acabem de fer la venopunció, presionem sobre la ferida per evitar la formació d’hematomes, que la sang destinada a hematologia la posem amb EDTA, i que la sang destinada a bioquímica la posem en Heparina de liti.

• Administració de fluidoteràpia El primer que cal saber és el volum total de fluid a administrar, que l’obtindrem amb la següent formula:

El segon que cal saber és la velocitat d’administració, que generalment és administrar Vm+1/2 Vp a les primeres 12h, i la resta de Vp durant les 24-48h següents. Per últim el que cal saber és el tipus de fluid a administrar i la via. Generalment, usarem Ringer Lactat (isotònic), i l’administrarem per qualsevol d’aquestes vies (el catèter sempre en direcció del cor):

1.- Intravenosa (vena jugular, vena medianacubital o vena medialmetatarsiana). 2.- Intraòssia (cúbit proximal, cúbit distal o tibiotars proximal) És important entrar girant sempre sobre el mateix eix, i una vegada estigui introduït, fer 2 projeccions radiogràfiques, per a veure si està ben col·locat o no. 3.- Subcutània (zona interescapular cranial, zona axilar i zona inguinal) El volum màxim de fluid a administrar és de 5-10ml/Kg i punt d’injecció (si s’administra glucosa, la solució no ha de superar la concentració del 2,5%) i es poden administrar cada 7 minuts.

• Rentat dels sinus Cal col·locar el cap de l’animal per sota el seu cos, per a després injectar a un orifici de la nariu, entre 0,25 i 1ml de solució salina + antibiòtic (anirem alternant els orificis usats).

Tema 4.- Patologia de la pell, plomes i bec de les aus . 1.- Introducció:

• La pell és una estructura dividida en 2 capes molt primes (per això si li posem una gota d’alcohol podem veure els òrgans per transparència), deshidratada i hiperqueratòtica:

- Epidermis (de 3 a 5 capes) Forma unes invaginacions cap a la dermis, anomenades fol·licles. El fol·licle està vascularitzat,

innervat i musculat (poden aixecar i abaixar les plomes).

- Dermis (2 capes: la superficial i la profunda) S’hi troben les papil·les dèrmiques, que donaran lloc a les plomes.

• Algunes aus (coloms, alguna psitàcida...) tenen a la base de la cua, la glàndula uropígea. La funció d’aquesta glàndula no està del tot clara però hi ha una sèrie d’hipòtesis:

- Produeix una substància greixosa, que es distribueix durant la neteja de l’animal per la superfície de les plomes, mantenint-les

impermeables i en bon estat. Les aus que no tenen aquesta glàndula tenen el plomatge impermeable gràcies a la hiperqueratinització de les plomes.

- Com a font de greix, i de vitamina A i D.

• Les plomes són una estructura de queratina, amb diferents colors i pigments, distribuïdes en pterilis (hi ha àrees amb plomes o àrees pterígies, i àrees que no en tenen o àrees apterígies), que constitueixen la coberta corporal de les aus ajudant-les a mantenir la temperatura corporal.

De plomes n’hi ha de diferents tipus:

- Plomes de contorn - Semiplomes - Filoplomes o plomes sensorials - Plumó o powder down

Les plomes, solen caure i tornar a créixer de manera gradual, varies vegades a l’any en el procés que coneixem com a muda, el qual depèn de factors ambientals, hormonals, nutricionals... En el naixement de la ploma o anagen, es forma un canó de queratina molt vascularitzat o blood feather (si tallem o es trenca un canó es produeix una hemorragia important, però fàcil d’aturar), que va creixent i queratinitzant-se.

• El bec, està constituït per una estructura còrnea o ramphoteca (rinotheca i ganoteca) i per una estructura òssia (os frontal i mandíbula).

2.- Patologies de la pell i de les plomes:

2.1.- La simptomatologia o lesions típiques observades són: - Caiguda, deformació i/o canvis de coloració de la ploma. - Plomatge desordenat i poc brillant - Lesions a la cera, a l’extremitat posterior... - Picatge - Masses - Fractures i deformacions del bec (tisores i prognatisme).

2.2.- Patologies típiques de la pell i de les plomes: Les patologies descrites a la pell i a les plomes, poden tenir els següents orígens:

• Malformacions congènites Quists fol·liculars (canaris), feather duster (gen recessiu de periquitos)... • Infecció Bacteriana Gran varietat de bacteris poden provocar piodermes, pododermatitis, dermatitis ulcerativa crònica...

• Infecció Vírica PBFD, Polyomavirus, Poxvirus...

1 PBFD És un circovirus DNA d’origen australià, que es troba a tot el món i que afecta principalment a les cacatues.

El PBFD, es caracteritza perquè: 1.- Es presenta de forma aguda en animals joves (mortal en un 100% dels casos) i de forma crònica en adults (mal plomatge, hemorràgies pulpars, necrosis de bec...) 2.- Es transmet a través de les femtes, secrecions del pap i pols de les plomes. 3.- El diagnòstic, només es pot confirmar per histologia, en la que observarem necrosis de fetge, melsa, bursa de fabrici, timus, inflamació fol·licular... Actualment no hi ha tractament per al PBFD, encara que s’està estudiant una vacuna.

2 Polyomavirus (budgerigar fledgling disease) Virus mortal en pollets, i en animals de + de 15 dies provoca mal

plomatge, mala muda (muda francesa), distenció abdominal, hemorràgies subcutànies...

Actualment no hi ha tractament ni vacuna per al Polyomavirus.

• Infecció Parasitària Knemidokoptes pilae, dermanyssus gallinae, ornithonyssus. • Nutricional Deficiència d’aminoàcids, hipovitaminosis A.

• Altres Endocrina (hipotiroïdisme), Neoplàsica (xantomas), Miscel.lània (síndrome de necrosis del peu en amazones).

Tema 5.- El sistema respiratori de les aus . 1.- Anatomia: El respiratori de les aus es caracteritza perquè la seva morfologia, permet que l’aire circuli varies vegades pel seu interior abans de retornar a l’exterior, i absorbeixi així, la màxima concentració d’O2 de l’aire. Això li permet:

- Mantenir el seu elevat metabolisme (al ser elevat crema l’O2 molt ràpidament) - Mantenir elevada la [O2] en sang quan es troba a molta altura i la [O2] ambiental és molt baixa.

L’aparell respiratori de les aus es divideix en 2 porcions:

1 Aparell respiratori superior:

• Narines 2 forats situats a la base del bec (pot estar a una estructura hiperqueratinitzada o cera, pot ser pell o pot ser una zona coberta de plomes) per on entra l’aire cap a la cavitat nasal (això passa en totes les espècies menys en els Kiwis, que tenen les narines a la punta del bec).

• Sinus infraorbitari Cavitat òssia recoberta per mucosa respiratòria, que comunica directament amb la cavitat nasal i que es divideix en una sèrie de diverticles que es poden trobar al llarg de gairebé tot el crani. Per tant una sinusitis, pot provocar una simptomatologia diversa segons el diverticle que resulti afectat (bec, àrea periocular i sac aeri cervico-cefàlic).

• Cavitat nasal Està dividida en 2 per un septe complet (en psitàcides i paseriformes insectívores el septe és incomplet) i en el seu interior hi ha els cornets nasals (estructures molt vascularitzades que s’encarreguen d’atemperar l’aire que entra).

• Sac aeri cèrvico-cefàlic Sac aeri cec que comunica amb el sinus infraorbitari però no comunica amb el respiratori inferior (si punxem un líquid al coll podem foradar-lo i sortirà per les narines!!!).

2 Aparell respiratori inferior:

• Glotis Es beu només obrint el bec ja que es troba a la base de la llengua. En les aus no hi ha cartílag epiglotis, per tant és tota la glotis la que s’obre o es tanca per deixar passar l’aire (intubarem a les aus sempre i quan la mida de l’animal ens permeti col·locar-li una sonda que ha de ser sempre sense globus).

• Tràquea Estructura tubular, formada per anells cartilaginosos tancats, i localitzada al costat esquerre de l’animal, tot i que es pot desplaçar cap un costat o l’altre amb molta facilitat. (està íntimament relacionada amb les jugulars dreta i esquerre i per tant si extraiem sang cal estar atent per no foradar-la).

A l’hora de sondar la tràquea, cal tenir en compte una sèrie de coses:

1.- La sonda no pot portar globus, ja que si l’unfléssim podríem trencar els anells traqueals tancats. 2.- Generalment la tràquea es bifurca a l’entrada de la cavitat celòmica, però hi ha excepcions com les anàtides (tràquea molt llarga) o els pingüins (la tràquea es bifurca just després de la glotis).

• Siringe Òrgan de fonació de les aus, situat a l’altura de la carina traqueal i format per cartílags i musculatura, tant interna com externament (excepte en les anàtides que és òssia i amb forma de cargol). Per la seva morfologia, sol ser el punt d’inici de pneumònies per cossos estranys o per microorganismes (aspergillus). Cal saber que un ocell que normalment canta i deixa de cantar, te un problema comportamental, general o localitzat a la siringe.

• Pulmons Les aus tenen 2 pulmons units a les costelles i a la columna vertebral i comunicats amb una sèrie de sacs aeris. El pulmó te un parènquima en forma de panell d’abella o parabronqui (dilatació del bronqui on es produeix l’intercanvi).

• Sacs aeris Són unes simples “bosses” que es recuperen molt ràpidament al trencar-se i que tenen varies funcions:

1.- Actuen de reservori d’aire, fent que tant en l’expiració com en la inspiració el pulmó sempre tingui aire nou. 2.- Refreden l’organisme de l’au (estan a uns 40-42º de temperatura). 3.- Disminueix el pes de l’animal.

Els sacs aeris (SA), es divideixen en 2 grups:

1.- SA cranials o parabronqui paleopulmonar (aire circula en 1 sentit) 1 cervical, 1 o 2 claviculars i 2 toràcics cranials. 2.- SA Caudal o parabronqui neopulmonar (aire circula en 2 sentits) 2 toràcics caudals i 2 abdominals.

Cal tenir en compte que hi ha una comunicació directe entre el bronqui primari i els SA caudals, i que els sacs d’un costat i l’altre no es comuniquen.

2.- Respiració: La respiració de les aus és bastant peculiar ja que:

• Al no tenir diafragma, la pressió negativa que es necessita perquè entri l’aire de l’exterior i es mogui el que hi ha en els SA, es crea a partir de la dilatació de tota la cavitat celòmica, produïda per l’estèrnum i la musculatura intercostal i no només de la dilatació del tòrax com passa a la majoria de les espècies.

• Te un cicle de 2 respiracions (l’aire necessita 2 respiracions per sortir): 3.- Patologies del sistema respiratori:

3.1.- Simptomatologia:

- Descàrrega nasal i/o ocular (l’observarem perquè les plomes que l’envolten estan brutes, humides...) - Esternuts de forma continuada - Alteració en el diàmetre de les narines per alteracions en la rinoteca (en alteracions respiratòries solen estar augmentades

de diàmetre) - Inflamació de parpelles (blefaritis unilaterals o bilaterals) i/o sinus infraorbitari (blefarospasme, conjuntivitis, úlcera, ptisis

bulbi). - Canvis en la veu (deixen de cantar, canvien el to del cant...) - Dificultat respiratòria (l’animal sol tenir la boca oberta molt de temps, o dona cops amb la cua el que ens indica que el

problema fa temps que existeix)

3.2.- Patologies del respiratori superior i inferior: S’estudien juntes perquè la majoria de les patologies que afecten al respiratori superior, poden afectar al inferior. Les patologies descrites en l’aparell respiratori, poden tenir els següents orígens:

• Infeccions bacterianes

- Gram + Streptococcus, Staphilococcus, Mycobacterium, Nocardia. - Gram - E.coli, Kleibsiella, Pseudomona, Pasteurella, Yersinia, Salmonella, Chlamydia Psittaci 1 Mycoplasma (mycoplasmosis) Provoca principalment alteracions en el respiratori superior, de coloms, anàtides,

gallines, periquitos i carolines.

La mycoplasmosis es caracteritza perquè: 1.- Provoca conjuntivitis + rinosinusitis amb descàrregues oculonasals serosa o mucopurulenta. 2.- Es transmet per vía oronasal, transovàrica i durant l’empapillament. 3.- Clínica semblant a psitacosis en els seus inicis

Es tracta principalment en un principi d'enrofloxacina + doxiciclina durant 15 dies (tractament igual al de chlamydia) + manteniment + tractament quirúrgic si hi ha un acúmul important de material caseo-purulent.

2 Chlamydia Psittaci (psitacosis) És una bactèria intracel·lular, que sol anar transportada per les carolines (portador) i

que s’elimina i es transmet a través de la femtes, orina i altres secrecions corporals.

La psitacosis, es caracteritza perquè:

1.- La simptomatologia varia segons l’espècie aviar Diarrea, anorèxia, depressió, biliverdinúria, esternuts, descàrregues nasals mucopurulentes, disnea, conjuntivitis, alteració del plomatge, tremolors, convulsions... 2.- Sol provocar complicacions com la sinusitis i la broncopneumonía. 3.- A la necròpsia observarem aerosaculitis, hepatomegàlia, esplenomegàlia, enteritis, peritonitis, pericarditis...

Podem sospitar de psitacosis si a les proves diagnòstiques observem:

1.- Simptomatologia compatible 2.- Patró pulmonar anormal en la radiografia (generalment acompanyat d’hepatomegàlia i esplenomegàlia). 3.- Macròfags amb CIIC, leucocitosis (heterofília) 4.- Hipoalbuminèmia + hiper α o β –globulinèmia. 5.- Chlamydia psittaci en el cultiu de les secrecions.

• Infeccions fúngiques Càndida i Aspergillus

1 Candida albicans (candidiasis) És un llevat oportunista, normal en el sistema digestiu que sol aprofitar la immunosupressió dels nounats, per a provocar-los-hi problemes digestius (plaques blanques a la mucosa oral) i/o respiratòris.

2 Aspergillus fumigatus (aspergilosis) És un fong oportunista impotantíssim en les aus, que es sol trobar a la closca de les llavors i que afecta a totes les aus, però sobretot als animals immunodeprimits (estrès, antibioteràpia prolongada, corticoteràpia –els còrtics només es poden donar en dosis de xoc i ja està-, infeccions concomitants, tabac, fums, ambientadors...) causant-los-hi una:

1.- Malaltia respiratòria crònica Rinitis, sinusitis + Canvis en la veu (indica alteració de la siringe) 2.- Malaltia sistèmica disseminada que causa granulomes (tràquea, siringe, sacs aeris toràcic caudal o abdominal, sinus periorbital, pulmons, pell, múscul, fetge, ronyó, ulls, cerbell...).

Podem sospitar de d’aspergillosis si a les proves diagnòstiques observem: 3.- Leucocitosis (heterofília, monocitosis, linfopenia) 4.- ↑ AST, LDH i CK 5.- Hipoalbuminèmia, hiperbetaglobulinèmia (les gamma no s’eleven perquè l’animal està immunosuprimit) 5.- Nòduls a la radiografía i granuloma a la ecografia 6.- Alteracions de comportament i pèrdua de mobilitat de les extremitats posteriors (toxèmia) 7.- Asimetria de les narines (cal fer cultiu per bacteris i fongs) 8.- Canvis en la coloració de les plomes (el pigment es produeix al fetge, si aquest està afectat el color de les plomes també) 9.- Observem granulomes, opacitat generalitzada... a la radiografia. 10.- Surt aspergillus fumigatus al cultiu.

• Infeccions virals Poxivirus, Paramyxovirus, Herpesvirus

1 Poxyvirus (verola) Virus DNA de gran tamany, que es caracteritza perquè:

1.- La simptomatologia depèn de l’espècie i de la virulència de la soca 2.- Es transmet a través de animals amb infecció latent, mosquits, ferides...

• Infeccions parasitàries Knemidokoptes pilae, sternastoma tracheacolum, syngamus trachea

1 Knemidokoptes pilae Àcar de la pell que s’alimenta de queratina i provoca hiperqueratinització de la zona (narines,

bec, comissura ocular i potes) i acaba causant caiguda de plomes, alteració de l’entrada de la cavitat nasal la qual facilita l’acúmul de bactèries i acaben apareixent problemes respiratoris greus.

2 Sternastoma tracheacolum És un àcar que afecta a la tràquea i als sacs aeris, dels canaris i diamants. El principal

símptoma és que l’animal quan respira fa sorolls (silbilàncies traquials). Els llibres diuen que si posem una gota d’alcohol a la zona sense plomes del coll i al costat contrari li apliquem una font de llum, podrem veure els àcars a la llum de la tràquea.

Es tracten amb ivermectina.

3 Syngamus trachea És un nematode traqueal, que es troba a la musculatura dels cucs de terra, i sol afectar a

animals de granja o d’exterior. El podem detectar fent rentats traqueals i coprològics seriats.

1er cal treure’n els màxims possibles i després es tracta amb ivermectina, si no ho fem així els paràsits es moriran en gran quantitat i podem tenir problemes obstructius.

• Causes nutricionals Hipovitaminosis A (vitamina liposoluble, obtinguda de la dieta que s’emmagatzema al fetge i la

deficiència de la qual s’associa a: infecció en els sinus, metaplàsia escamosa dels epitelis i ↓ de la resposta immune).

• Altres Intoxicacions (fum del tabac o aguacate), Tumors (papilomes, carcinomes i adenomes primaris), Malformacions anatòmiques (atresia de la coana típica de yaco i cacatúes), Cossos estranys, Compressió per organomegàlia...

Tema 6.- El sistema digestiu de les aus . 1.- Anatomia de l’aparell digestiu: El digestiu de les aus es caracteritza per tenir zones de morfologia variable, adaptades a l’alimentació de cada espècie

• El bec Estructura amb una gran varietat de formes i mides, segons la seva funció (constructora, destructora) i el tipus d’alimentació. El bec està constituït pels ossos maxil·lar superior i mandíbula, recoberts per un estracte corni o ramfoteca, format bàsicament per queratina (el maxil·lar es diu rinoteca i la mandíbula ganoteca).

• En les psitàcides, com que són animals que han de trencar coses molt dures, tenen una articulació entre l’os frontal el maxil·lar

superior.

• Cavitat oral Si anem de fora a dins, podem identificar la llengua, la coana (comunicació entre la cavitat oral i la nasal), les glàndules salivars, la glotis, i l’entrada a l’esòfag.

• El pap o “buche” És una dilatació de l’esòfag que es localitza just abans d’entrar a la cavitat celòmica (per sobre de la clavícula) i que serveix per a emmagatzemar l’aliment (la seva mida depèn de l’espècie).

• Estomac Les aus tenen 2 estomacs, el proventricle (porció glandular i que s’encarrega d’alliberar els sucs gàstrics i per tant de digerir químicament l’aliment – si no funciona bé el proventricle, no funcionarà bé res del que hi ha distalment a ell) i el ventricle (porció no glandular i molt musculada, que s’encarrega de la trituració mecànica de l’aliment), comunicats per l’istme.

• Intestí prim i gruixut La distribució d’aquests, dependrà de l’espècie i de la seva alimentació (el tamany, la forma i el nº de cecs, és espècie específic, així les psitàcides no tenen cec, les gallinàcies i els rapinyaires nocturns en tenen 2 ). Cal saber que les aus granívores tenen una flora predominantment gram +, i en canvi en carnívores, predominen els gram-

• Cloaca Cavitat que comunica amb l’exterior a través de l’anus i en la que conlfueixen el sistema digestiu (coprodeo), renal i genital (urodeo). les aus i els rèptils tenen aquesta estructura que els hi permet orinar i defecar a la vegada.

• Bursa de fabricci Estructura limfoide que es troba just dorsalment a la cloaca on maduren els limfòcits B (molt desenvolupada en animals joves).

• Glàndules annexes a l’aparell digestiu:

- Fetge És molt gran (ocupa ½ de la cavitat celòmica), bilobulat i pot tenir vesícula biliar al lòbul dret (gallines, oques, ànecs) o no (coloms, psitàcides, astruços...).

- Pancrees Té 2 funcions; exocrina (secreta amilasa i lipasa al duodè per a degradar greixos i ch) i endocrina (secreta insulina i glucagó a la sang per a controlar la glucèmia).

- Melsa Estructura amb funció limfoide, petita i de forma rodona o allargada (coloms). Es localitza a l’istme i sol ser la 1a estructura que es busca en una necròpsia perquè sinó després es perd.

2.- Patologies del sistema digestiu:

2.1.- Patologies de la cavitat oral: L’origen de les patologies pot ser divers:

• Infecció bacteriana Diferents bacteris gram+ i gram -.

• Infecció fúngica Candida albicans

1 Candida albicans (candidiasis) És un llevat oportunista, normal en el sistema digestiu de les aus (podem fer una tinció de gram directe de les femtes i veure si està en la quantitat adequada, o una tinció directa d'un hisop de mucosa oral), que sol aprofitar la immunosupressió dels nounats (si la trobem en animals adults, voldrà dir que està sofrint un altra problema molt important que l'imunosuprimeix), per a provocar-los-hi problemes digestius (plaques blanques a la mucosa oral o al pap) i/o respiratòris (malalties respiratòries superiors).

• Infecció parasitària Trichomonas gallinae

1 Trichomonas gallinae (trichomoniasis) Afecta principalment a animals que tenen accés a l'exterior, i/o que

poden accedir a les femtes d’altres ocells. Produeix lesions a mucosa oral (estomatitis), pap (ingluvitis, causant de disfàgia) on els hi produeix plaques blanques, a vegades pot arribar a afectar al respiratori. Poden trobar-se de manera accidental a pulmó i fetge. En problemes molt avançats poden aparèixer diarrees.

El diagnòstic diferencial de taques blanques inclou verola, chlamidiasi i hipovitaminosi A.

Per a tractar la trichomoniasis solem utilitzar els imidazols (metroimidazol o camidazol).

• Infecció vírica Poxvirus

1 Poxyvirus (verola) Virus DNA espècie-específic, de gran tamany (cossos d'inclusió evidents en un tall histològic), que

es caracteritza perquè:

1.- La simptomatologia depèn de l’espècie i de la virulència de la soca 2.- Es transmet a través de mosquits (hoste mecànic present a l’estiu), ferides... 3.- Al entrar es replica, i passa a través de la sang (1ª virèmia), cap al fetge i el moll de l’ós, des de on passa a través de la sang (2ª virèmia) a tot l’organisme. 4.- Es pot presentar de 3 formes (poden coexistir varies formes alhora):

- Forma cutània Provoca lesions papulars en àrees apterígies (són els llocs on pica el mosquit potes, parpelles...), i necrosis per infecció secundària. Es dona principalment a paseriformes, rapinyaires, columbiformes, amazones i pionus (2 últims provoca alteracions oculars blefaritis, blefarospasme, queratitis seca, úlcera, pstisis bulbi).

- Forma difeteroide Es dona en psitàcides i coloms, i produeix úlceres amb fibrina (plaques blanques) a mucosa oral, llengua, laringe i faringe.

- Forma sistèmica Es dona principalment en canaris, i els hi provoca una simptomatologia digestiva i respiratòria, que els hi acaba causant la mort.

5.- El tractament es basa en:

- S li administra antibiòtic d’ampli espectre per evitar infeccions secundàries. - Li netegem amb un antisèptic (clorhexidina) evitant treure la crosta (faríem una úlcera per on entraria el virus). - Suplement vitamínic (sobretot amb vitamina A) perquè segurament deixarà de menjar. - Si tenim varis animals, separar-los en diferents grups (malalts, sospitosos i sans), per reduir el volum de morts. - Vacunar a l’animal a la primavera per estar així coberts fins gairebé un any.

• Causes nutricionals Hipovitaminosis A (vitamina liposoluble, obtinguda de la dieta que s’emmagatzema al fetge i la

deficiència de la qual s’associa a: infecció en els sinus, metaplàsia escamosa dels epitelis i ↓ de la resposta immune).

• Neoplàsia Papilomes

1 Papilomes Creixements proliferatius de la pell/mucosa digestiva, que solen estar provocats per la presència de papilomavirus (encara que no sempre és aquest, es considera que sempre hi ha un virus). Les principals àrees on trobem els papilomes a les psitàcides és la cloaca i a la coana, per això és important sempre revisar la coana (alterarà la respiració, alteracions digestives...) i fer una protrusió cloacal (dificultarà la deposició).

És important tenir en compte que sobretot en psitàcides s’han trobat papilomes relacionats amb herpesvirus, i l'herpesvirus

ataca principalment al fetge provocant-li a l’animal problemes greus i inclús la mort (per tant sempre que veiem un papiloma cal fer una biopsia hepàtica i anar controlant aquest fetge). Hi ha una prova en la que si posem unes gotes d'àcid acètic sobre el papiloma i aquestes es tornen blanques és papiloma i si no es torna blanc no és papiloma (inflamació o neoplàsia) El tractament és quirúrgic.

2.2.- Patologies de l’esòfag i del pap:

• Infecció bacteriana Diferents bacteris gram+ i gram -.

• Infecció fúngica Candida albicans

2 Candida albicans (candidiasis) És un fong oportunista, normal en el sistema digestiu que sol aprofitar la immunosupressió dels nounats, per a provocar-los-hi problemes digestius (plaques blanques a la mucosa oral o al pap, ingluvitis, gastroenteritis catarral mucosa…) i/o respiratoris.

Per a tractar la candidiasis, el millor és la nistatina.

• Infecció parasitària Trichomonas gallinae, capillaria, cryptosporidium, haemoproteus...

1 Trichomona (trichomoniasis) Protozou amb 4 flagels que es transmet per contacte directe i afecta a coloms,

rapinyaires, paseriformes i psitàcides amb poca higiene o sobrepoblació, i els hi produeix problemes digestius (lesions amb plaques blanques de material caseós a orofaringe, esòfag, pap, ingluvitis i estomatitis) i/o respiratoris (lesions a tràquea i pulmó).

Per a tractar la trichomoniasis, el millor són els nitroimidazols.

• Infecció vírica PBFD, Polyomavirus, papilomavirus, PDS...

1 PBFD És un circovirus DNA d’orígen australià, que es troba a tot el món i que afecta principalment a les cacatues.

El PBFD, es caracteritza perquè: 1.- Es presenta de forma aguda en animals joves (mortal en un 100% dels casos) i de forma crònica en adults (mal plomatge, hemorràgies pulpars, necrosis de bec...) 2.- Es transmet a través de les femtes, secrecions del pap i pols de les plomes. 3.- El diagnòstic, només es pot confirmar per histologia, en la que observarem necrosis de fetge, melsa, bursa de fabricci, timus, inflamació fol·licular... Actualment no hi ha tractament per al PBFD, encara que s’està estudiant una vacuna.

2 Polyomavirus (budgerigar fledgling disease) Virus mortal en pollets, i en animals de més de 15 dies provoca mal

plomatge, mala muda (muda francesa), distensió abdominal, hemorràgies subcutànies... 3 Papilomavirus (papilomatosis) Virus que produeix una neoplàsia proliferativa en àrees sense plomes, tracte

digestiu i cloaca, principalment a Amazones, yacos, carolines i periquitos.

El millor tractament contra els papilomes, és la cirurgia i la radiocauterització.

4 PDS (síndrome de dilatació proventricular o macaw wasting syndrome) Malaltia d’origen víric que en principi només afecta a les psitàcides. Se sospita d’una etiologia vírica que destrueix el sistema nerviós digestiu principalment del pap, proventricle i ventricle. Això fa que el digestiu no detecti la seva dilatació i per tant l’animal no te sensació de sacietat i sofreix hipomotilitat intestinal i retard en el buidament d’aquestes estructures (el contingut avança per pressió i per gravetat).

Els animals que sofreixen PDS, mengen però no tenen mai el pap buit (canvis de pH, disbiosis, inflamació...) ja que no paren mai de menjar i l’aliment s’acumula, tenen regurgitacions i vòmit, presència de llavors en femtes!!! (caldrà fer estudi radiològic amb contrast de bari), mort (el digestiu no funciona, proliferen les bactèries i es dona una enterotoxèmia bacteriana)... No és molt freqüent en consultes, però si ho és al criador. Quan la malaltia es detecta, està ja molt avançada i l’animal mor ràpidament normalment degut a una endotoxèmia.

En el diagnòstic diferencial cal incolure qualsevol procés que afecti la digestió; simples indigestions, infeccions parasitàries, bacterianes, víriques, intoxicacions i neoplàsies. El PDS, es diagnostica per l’observació de llavors en femptes, mitjançant Rx de contrast (proventricle dilatat i retard en el seu buidament) i biòpsia de pap o de proventricle (és més fàcil de fer la del pap que la del proventricle, però la d’aquest és més fiable). A vegades podem trobar haemoproteus elevat en sang degut a la immunosupressió. Actualment no hi ha tractament específic per al PDS, sinó que l’únic que podem fer és anar tractant les diferents alteracions que va sofrint l’animal (alimentació forçada amb una dieta fàcilment digestible, regulació i disminució de la proliferació bacteriana...) ja que la etiologia és desconeguda. En el diagnòstic diferencial cal incloure processos digestius com indigestions, infeccions bacterianes o parasities, intoxicacions i neoplàsies.

• Causes nutricionals Hipovitaminosis E + dèficit de Seleni.

1 Hipovitaminosis E + dèficit de Seleni El dèficit en la dieta d’aquests 2 components, sol ser degut a un mal emmagatzemament de les llavors (oxidació del greix) o a vegades per giardiosis en carolines (facilita el dèficit de vitamina E) i sol provocar una lesió degenerativa del múscul llis del ventricle, distròfia muscular del cor, encefalomalàcia, infeccions per giàrdies...

• Físiques - traumàtiques Cos estrany, papilles en temperatura no òptima, sobrealimentació, cremades i perforacions...

1 Cos estrany Generalment es troba en el pap o en el proventricle, on ens obliga a fer una radiografia. Si el localitzem

ens haurem de plantejar si això a la llarga ens donarà problemes o no. 2 Cremades per un mal hand feedins (empapillament) Es produeixen quan administrem l’aliment a una temperatura

superior a la corporal (38-42ºC, la millor és 39ºC, no escalfar-lo mai en microones perquè la temperatura no es distribueix homogèniament i posar sempre un termòmetre abans de l’administració).

Generalment en aquestes espècies s’administra amb una sonda i li estem causant una exposició de calor crònica (el menjar

es manté unes 3 hores al pap) que li provocarà l’aparició de les lesions al cap de 3-5 dies.

Aquests animals rebutjaran la sonda, inclús els hi pot arribar a sortir el contingut del pap a l’exterior per la pell. La solució de les cremades és quirúrgica però s’ha de mantenir la calma i no entrar al quiròfan fins al cap d’uns dies (en els que administrarem antibiòtics + antiinflamatoris) per així deixar que es delimiti bé la lesió i no s’estengui més (es dissecciona la pell i el pap, s’elimina el teixit necròtic que sol tenir forma de circumferència i tanquem el pap amb sutura de reinversió i tanquem la pell amb una sutura d’aposició).

2.3.- Patologies dels intestins (gastroenteritis): Sol provocar diarrees, llavors sense digerir, melena, canvis de coloració dels urats...

• Infecció bacteriana que provoquen gastroenteritis i per tant diarrea (bactèries normals granívors = gram + i carnívors = gram -). En aquest casos és important seguir 2 passos bàsics:

- Fer una tinció de gram, directa de les femtes per a observar desequilibris bacterians (els principals causants d’enteritis

són E.Coli, Salmonella, Clostridium i Chlamydia psittaci) - Fer un cultiu de les femtes + un antibiograma per poder aplicar l’antibiòtic més adient

1 Chlamydia Psittaci (psitacosis) És una bactèria intracel·lular zoonòtica i de declaracó obligatòria (nounats, vells,

gestants, persones immunosuprimides...) amb una gran quantitat de soques de virulència diferent, que sol anar transportada per les carolines, periquitos i agapornis (animals portadors) i que s’elimina i es transmet a través de la femtes, orina i altres secrecions corporals (afecta principalment a animals que sofreixen estrès, com per exemple estar en una botiga i la simptomatologia pot tardar anys en aparèixer segons l’hoste i la soca).

La psitacosis, es caracteritza perquè:

1.- La simptomatologia varia segons l’espècie aviar (afecta a digestiu i respiratori com a òrgans diana, però també a ronyó, fetge i melsa) Diarrea, anorèxia, depressió, biliverdinúria, esternuts, descàrregues nasals mucopurulentes, disnea, conjuntivitis, alteració del plomatge, tremolors, convulsions i % de mortalitat molt elevada! (com que pot afectar a tantes coses, sempre cal fer proves per veure si hi ha chlamidia). 2.- Sol provocar complicacions com la sinusitis i broncopneumònia. 3.- A la necròpsia observarem aerosaculitis, hepatomegàlia, esplenomegàlia (sempre es veu en psitacosis), enteritis, peritonitis, pericarditis...

4.- La mortalitat pot ser elevada

Podem sospitar de psitacosis si a les proves diagnòstiques observem:

1.- Simptomatologia compatible (qualsevol símptoma) 2.- Patró pulmonar anormal en la radiografia (sempre veurem hepatomegàlia i esplenomegàlia). 3.- Macròfags amb CIIC, leucocitosis per sobre de 40.000 leco/ml (heterofília + monocitosis) 4.- Hipoalbuminèmia (problema hepàtic) + hiper α o β –globulinèmia (inflamació). 5.- Saber si hi ha presència o no de Chlamidia amb PCR + cultiu de les secrecions (isop conjuntival, nasal o cloacal).

El diagnòstic el podem fer per bioquímiques (increment de les transaminases i àcids biliars), proteïnograma (augment de les beta i gammaglobulines), serologia (cal fer seroconversió per falsos positius), PCR (mostres de fetge, melsa o hisop conjuntiva, nasal o cloacal), resposta al tractament (doxiciclina/clortetraciclina). La millor manera de tractar la psitacosis és mitjançant doxiciclina durant 45 dies + un tractament de suport (calor, fluids, higiene diària...) + una revisió al acabar tractament (mirar si encara te o no leucocitosis i mirar també si el proteinograma surt normal). Enrofloxacina només s’usa per començar el tractament (recaigudes). Els controls poden fer-se mitjançant leucocitosi i proteïnograma.

• Infecció fúngica Candida albicans

1 Candida albicans (candidiasis) És un fong oportunista, normal en el sistema digestiu que sol aprofitar la

immunosupressió dels nounats, per a provocar-los-hi problemes digestius (plaques blanques a la mucosa oral o al pap, ingluvitis, gastroenteritis catarral mucosa…) i/o respiratoris.

Per a tractar la candidiasis, el millor és la nistatina.

• Infecció vírica Polyomavirus, reovirus, herpesvirus

1 Polyomavirus (budgerigar fledgling disease) Virus mortal en pollets, i en animals de + de 15 dies provoca mal

plomatge, mala muda (muda francesa), distensió abdominal, hemorràgies subcutànies... 2 Herpesvirus (malaltia de pacheco) Malaltia que sol afectar a psitàcides americanes.

L’enfermetat de pacheco, es caracteritza perquè: 1.- Provocant-los-hi la mort a les 48 hores (període d’incubació curt, a diferència de la psitacosis) per problemes digestius (diarrea, anorèxia), respiratoris (dispnea, esternuts, sinusitis, descàrrega nasal mucopurulenta), nerviosos, hepatomegàlia i biliberdinúria (l’òrgan diana de l'herpesvirus és el fetge!!), esplenomegàlia... 2.- El lloro patagonio o barranquero i el Nenday en són portadors asimptomàtics. 3.- Es transmet per les secrecions respiratòries i les femtes. 4.- El diagnòstic sol ser post mortem i és important realitzar-lo en criadors ja que els hi produirà grans baixes. 5.- Mortalitat i morbilitat molt elevades.

És important aplicar una vacuna o una autovacuna (agafem una mostra d’òrgan diana, es matxaca i es fan varies dilucions en formol per a inactivar el virus que inocularem) sobretot a yacos, cacatues i araraunes (qualsevol psitàcida). Si apareix la tractarem amb Aciclovir (tenen poc efecte) + un tractament de suport (calor, fluids, higiene diària...) + antibiòtics + separació en grups.

• Físiques - traumàtiques Cos estrany, causa externa, hepatomegàlia, hernia, intoxicació per metalls pesants...

- Hernia Bossa que es produeix a l’àrea abdominal degut a que l'aponeurosi de la línia mitja es trenca i llavors surten les vísceres (budell, reproductor, ous...). És important determinar quina á la causa ja que sol ser un mecanisme compensatori patològic per a disminuir la pressió a la cavitat celòmica que comprimeix als sacs aeris i dificulten la respiració.

La solució sol ser quirúrgica (encara que no sempre es pot retirar i l’animal haurà de viure així), però abans d’operar hauríem de saber quina és la naturalesa del teixit herniat i la millor manera és fer un contrast de bari.

Tema 7.- El sistema reproductor de les aus . 1.- Introducció a l’ aparell genital El que més ens interessa és el reproductor femení, que consta de les següents estructures:

• L’ovari Hi han espècies que tenen 2 ovaris (algunes rapinyaires), i n’hi han que en tenen només 1 (en aquestes, com són les psitàcides, si l’observem 2, voldrà dir que la femella és estèril i que pot tenir problemes d’ovaris i de matrius poliquístiques).

Quan fem endoscòpia per a determinar el sexe d’una au i aquesta és jove, sol ser bastant difícil determinar si el que estem veient és un ovari o un testicle i per a diferenciar-los ens haurem de fixar amb el lligament dorsal del pol cranial renal (femella). L’ovari es troba suspès en la cavitat celòmica pel mesovari i a vegades hi ha espècies i individus que el tenen pigmentat de manera normal.

• L’oviducte Estructura prima però que en època reproductora passa a ser gruixut, llarg i tortuós. L’oviducte està dividit anatòmicament en:

1.- L’infundíbul És l’estructura encarregada de recollir l’òvul (rovell), ser el lloc de fecundació i produir les chalazas. 2.- El magne Zona productora d’albúmen, Na i Mg. 3.- El istme Zona productora de les membranes internes i externes de la closca. 4.- L’úter Zona molt muscular, productora de la closca (per tant si fem una radiografía i veiem un ou estarà a l’úter). 5.- La vagina Porció muscular que reté els ous fins al moment de la posta (desemboca al urodeo de la cloaca) 6.- Les fosses espermàtiques Estructures que serveixen per emmagatzemar l’esperma i que es troben a l’infundíbul, o a la unió utero-vaginal.

Cal saber, que les aus no són com un rèptil que prepara una gran posta i al final expulsa tots els ous junts. Les aus nomes són capaces de posar 1 ou cada vegada (26h com a mínim de separació entre ous, però depèn de les espècies ja que en psitàcides com a mínim tarden 48h), i per tant si a la radiografia n’observem 2, voldrà dir que aquella femella està sofrint una posta distòcica. Hi ha femelles que, sense la presència d’un mascle, ponen ous i n’hi ha que no. El fet de que pongui ous, simplement indica que la femella està rebent una sèrie d’estímuls que activen l’ovari i que permeten que l’òvul faci tot el recorregut fins a l’exterior. Aquests estímuls són:

- Presència de parella - Presència de niu - Disponibilitat de menjar en un alt contingut energètic - Fotoperíode (important saber cada espècie quan li toca el període reproductor) - Presència d’individus de la mateixa espècia que estan en períodes de reproducció.

Quan un individu entra en el període de posta, tindrà:

- Necessitats de calci augmentades Per tant haurem d’aplicar uns 10 dies abans de la posta una dieta rica en calci, ja que el calci serà absorbit i emmagatzemat als ossos llargs (fèmur, húmer, cúbit, radi i tibiotars) creant una hipercalcificació o hiperostosis (aquest dipòsit és ajudat per un increment d’estrògens en sang). Així quan hagi de posar un ou i mobilitzi el calci dels ossos per a formar la closca, tindrem un menor risc de problemes metabòlics, fissures, fractures òssies...

- Hematòcrit augmentat, leucocitosis i hipercalcèmia ( >30mg/dl) Es podria confondre amb un problema renal, una

neoplàsia...

- Increment de proteïnes plasmàtiques i increment de les β-globulines (es podria confondre amb una inflamació).

2.- Patologies de l’aparell genital:

• Hiperostosis poliostótica No és una malaltia en sí, sinó que és un símptoma d’una altra patologia que causa que els ossos absorbeixin calci i es calcifiquin de manera excessiva. Generalment es dona en periquitos i s’associa a una sobreproducció d’estrògens (no és la causa més important però és el primer que es considera), problemes hepàtics, renals i/o neoplàsies.

• Salpingitis i metritis És una infecció a matriu (metritis), istme o magnum (salpingitis). Aquesta infecció pot arribar a aquestes

estructures reproductores per via hematògena, via ascendent o per contacte amb una estructura inflamada adjacent al teixit.

Com que és una infecció en l’aparell reproductor, tindrà unes conseqüències o unes altres segons l’estadi reproductiu de l’animal. Però la conseqüència més típica és la distòcia o retenció d’ous (la infecció fa que es desenvolupi una reacció inflamatòria que enganxa la mucosa a l’ou), ous amb closques deformades, ous sense closca, mort d’embrions...

• Prolapse d’oviducte De prolapses, en podem tenir de 3 tipus; prolapse d’úter, de cloaca o de budell. Per tant abans de fer res,

és important determinar quina és l’estructura que està prolapsada per a poder fer un diagnòstic diferencial i un tractament adequat.

Generalment, l’estructura prolapsada resulta ser l’úter i aquest prolapse sol ser degut a:

- Una hiperplàsia del teixit deguda a processos inflamatoris com neoplàsies, infeccions... - Una distòcia (no pot pondre l’ou, comença a tenir contraccions uterines successives que causen el prolapse de la matriu

per; la pressió muscular i/o per l’esgotament de les reserves de calci que són bàsiques per mantenir la tonicitat muscular). Quan arriba a la consulta un animal amb un prolapse el que haurem de fer és: 1.- Sedar l’animal 2.- Hidratar el teixit i desinflamar-lo administrant a sobre glucosa al 50% (provoquem una deshidratació intracel·lular). 3.- Una vegada està desinflamat mirem si hi ha viabilitat ja que si hi ha teixit necròtic s’ha de treure perquè sinó és un risc d’infecció i de septicèmia i es recol·loca mitjançant tècniques quirúrgiques (apliquem 2 sutures amb punts simples perpendiculars a la línia de la cloaca una a cada cantó, d’aquesta manera podem reduir l’espai però sense estrangular completament l’esfínter. La mida més correcta és aquella que ens permet entrar i sortir un hisop humit sense que hi hagi massa fregament, això ens assegura que el procés de defecació es produirà amb normalitat). 4.- Els primers dies administrarem papilles o substàncies que hidratin el contingut intestinal, antibiòtic, antiinflamatoris...

• Distòcia, retenció d’ous o egg binding Alteració que impedeix que l’ou passi per tot l’oviducte i es pugui formar. Es dona

principalment en animals petits com periquitos, diamants, canaris, agapornis i carolines.

Les causes que poden provocar una distòcia són moltes i molt diverses:

- Problemes en l’aparell reproductor Problema ovàric, problema d’oviducte, traumatismes, neoplàsies compressives... - Dèficits ambientals Falta d’estímuls de la reproducció, dèficit d’humitat, de temperatura... - Malnutrició (sol ser la causa principal). - Predisposició genètica...

La simptomatologia que presentarà un animal amb distòcia és;

- Anorèxia i depressió pel malestar general que sofreix l’animal - Distensió abdominal per la presència de l’ou obstruït i la inflamació - Dispnea per la compressió de sacs aeris - Paràlisis de les extremitats posteriors per compressió del nervi ciàtic

Podem arribar a la conclusió que l’animal sofreix una distòcia amb:

- La història - L’examen físic Palparem l’ou com una estructura rodona i dura dins de la cavitat abdominal - Radiografia Veurem un ou amb una cortical més gruixuda que la cortical de l’os. Això és degut a que a la matriu hi ha la

glàndula de la closca i tot el que provoqui la dilatació de la zona provocarà una alliberació de calci, per tant com més temps estigui l’ou aturat, més alliberació de calci i haurà i més calci es dipositarà a la cortical de l’ou i menys calci hi haurà en els ossos i en sang (hipocalcèmia).

- Ecografia, endoscòpia, cirurgia exploratòria...

El tractament d’un pacient amb distòcia ha de ser:

- Estabilització de l’animal Posar-lo a les fosques, corregir la temperatura ambiental a 25-28ºC, augmentar la humitat ambiental, administrar fluids, calci vitamines i antibiòtic per evitar que l’estat de l’animal faciliti una infecció bacteriana. Si ens saltem aquest pas l’animal pot morir fàcilment.

- Per a extreure l’ou de l’animal haurem de seguir els següents passos:

1.- Esperar unes hores a veure si l’expulsa per ell mateix, gràcies a haver-li proporcionat les condicions ambientals adequades 2.- Administrar hormones: + Oxcitocina i/o Prostaglandina F2α Són hormones que augmenten la contracció uterina. El problema d’administrar

aquestes hormones és que si te un problema a la matriu o l’ou no està ben col·locat li podem provocar; un prolapse, un trencament de l’ou, de la mucosa i/o de tota la matriu (per això no és recomanable el seu ús).

+ Prostaglandina E2 És una hormona en forma de gel s’administra amb guants a través de la cloaca, que s’encarrega de

relaxar l’esfínter utero-vaginal.

- Aplicar els procediments quirúrgics.

+ Ovocentesis i col·lapse Si amb un otoscopi veiem l’ou dintre de la cloaca, podem fer una ovocentesis, que es basa en punxar l’ou amb una agulla hipodèrmica i una xeringa d’insulina i aspirar el seu contingut. Generalment el que passa és que amb la pressió negativa, la closca es col·lapsa (disminueix la pressió sobre les estructures abdominals i sobre la mucosa) i es trenca la closca. Després haurem de lubricar bé la matriu i amb unes pinces haurem d’anar retirant els fragments (vigilar perquè els fragments de closca actuen com a fulles de bisturí).

Si l’ou està molt calcificat, haurem d’aspirar el contingut i després haurem de trencar l’ou amb algun utensili que tingui

una punta roma.. + Histerotomia Es fa una petita incisió lateral i la zona inflamada amb l’ou tendeix a sortir cap a l’exterior de forma

espontània. L’únic que caldrà fer en aquest cas és fer una incisió a la matriu uterina i retirar l’ou per a després suturar la zona amb una sutura de reinversió.

+ Histerectomia Es fa una petita incisió lateral i la zona inflamada amb l’ou tendeix a sortir cap a l’exterior de forma

espontània. L’únic que caldrà fer és fer hemostàsia en els vasos que irriguen l’oviducte i fem una sutura amb un hemoclip entre la unió de la vagina i l’urodeo, i extraiem tot l’oviducte per simple tracció ja que el cantell cranial no està unit a cap estructura (l’infundíbul és un embut que no s’uneix a cap estructura!). L’ovari no es sol extreure ja que és molt difícil de retirar sense que hi hagi un risc elevat d’hemorràgia. Amb una histerectomia la influencia hormonal per a desenvolupar un fol·licle ovàric desapareix i per tant no hi ha risc de que es segueixin produint òvuls i aquests quedin a la cavitat celòmica.

• Egg yolk peritonitis/celomitis Procés crònic que es dona principalment en periquitos, carolines i guacamais quan un òvul cau

al interior de la cavitat celòmica, ja sigui perquè hi ha hagut:

- Una ovulació ectòpica L’òvul no és recollit per l’infundíbul i per tant no entra a l’oviducte, sinó que cau a la cavitat abdominal.

- Un procés inflamatori (pot ser d’origen infecciós o no) L’òvul entra a l’oviducte, però en aquest hi ha un procés inflamatori que estimula als moviments antiperistàltics que acaben expulsant l’òvul cranialment pel cantell lliure de l’infundíbul.

Quan un òvul cau a la cavitat celòmica, poden passar 2 coses:

- Pot ser reabsorbit, que és el que passa generalment. - Pot ser detectat com un cos estrany i provocar una reacció immune i inflamatoria = Celomitis - Pot ser detectat com un focus d’infecció i provocar una reacció immune i inflamatòria = Celomitis. Aquest procés passa

quan l’òvul ha arribat a la cavitat celòmica per un procés inflamatori-infecciós de l’oviducte (quan estava a l’oviducte, ha estat colonitzat per les bactèries que estaven causant la inflamació-infecció de l’oviducte).

La simptomatologia de celomitis, sol ser:

- Dispnea, depressió, anorèxia, pèrdua de pes... - Distensió abdominal - Augmenta la radiodensitat de la cavitat abdominal (ascitis) No podrem distingir cap estructura.

El tractament segueix els següents punts:

- Estabilització de l’animal Posar-lo a les fosques, corregir la temperatura ambiental 25-28ºC, augmentar la humitat

ambiental, administrar fluids, calci vitamines, corticosteroides (és dels únics casos que es pot administrar i ens servirà per a disminuir la inflamació) i antibiòtic (així evitarem que l’estat de l’animal faciliti una infecció bacteriana). Si ens saltem aquest pas l’animal pot morir fàcilment.

- Aspirem el líquid per descomprimir la cavitat (facilita la respiració) i per determinar quina és la naturalesa del líquid. El

que trobem pot ser:

+ Si l’origen és un òvul sa Macròfags carregats de vacuoles de greix, de proteïnes o dels 2. + Si l’origen és un òvul infectat Macròfags, neutròfils activats... Solen provocar estructures inflamatòries grans, que no

es poden treure quirúrgicament. La cirurgia serà obligada en el cas que trobem l’ou dins la cavitat celòmica.

El pronòstic és reservat-greu ja que la majoria es moren.

• Posta crònica És una posta continuada que és independent a la presència de mascle i de l’època reproductiva (la majoria de les aus tenen el període reproductiu que comença a primavera, acaba a principis d’estiu i torna a començar amb les pluges de finals d’estiu).

Hi ha espècies, sobretot coloms, periquitos, carolines, agapornis... que es tornen independents de l’època reproductiva, presència de menjar... i es tornen màquines de pondre ous. El problema que té pondre ous de manera continuada és que l’ocell patirà:

- Hipocalcèmia (deguda a l’alt requeriment de calci que comporta crear un ou) - Desnutrició crònica i lleugera - Osteoporosis (provocarà fractures, fissures...) - Distòcia o retenció d’ous

En aquests casos el que haurem de fer és:

- Disminuir l’aport energètic de la dieta - Treure nius i parelles - Disminuir les hores de llum - Si ja ha posat els ous haurem de deixar els ous allí, ja que si els hi traiem, estimulem a la femella perquè en produeixi més. - Aplicar tractaments hormonals que són espècie-específics, a partir de acetat de leuproledina que és una anàleg de la GnRH,

que el que fa és augmentar els estrògens i provoca un feedback negatiu sobre la producció d’hormones esteroidees sexuals (també es pot usar per animals acabats d’operar de distòcia, problemes d’agressivitat...).

- Salpingohisterectomía (tractament definitiu)

Bloc II .- Els conills .

• Anatomia dels conills • Clínica dels conills • Patologies de pèl i/o pell • Patologies de l’aparell digestiu • Patologies de l’aparell respiratori • Altres patologies

Tema 1.- Anatomía del conill . 1.- Introducció: El conill actual, és una espècie de l’ordre dels lagomorfs, i de la família de les lepòrides, descendent d’un conill espanyol de l’espècie Orcyctolagus cuniculus. 2.- Anatomia de l’aparell digestiu: Els punts més importants en quant a aquest aparell són;

1 Cavitat oral Els conills que són herbívors estrictes (no poden deixar de menjar mai), tenen un llavi leporí i una cavitat oral estreta, la qual cosa fa que per explorar la cavitat oral li haguem de fer passar un endoscopi.

En aquesta cavitat oral, hi podem trobar les dents de creixement continu (el seu nombre varia segons la “raça”, però com a norma general segueixen la fórmula adjuntada), per tant la manera de que es llimin i no es produeixi un sobrecreixement és provocant un lliscament lateral, que s’aconsegueix amb una dieta rica en fibra. Com que les dents són de creixement continu, la polpa de l’arrel serà teixit tou, això vol dir que en una radiografia l’arrel s’ha de veure més radiotransparent, en cas contrari, voldrà dir que hi ha una reacció inflamatòria crònica deguda a una mala dieta, que acabarà amb un sobrecreixement, una sobrepressió, una inflamació i una calcificació de les arrels. Aquest procés és perillós perquè una reacció inflamatòria als: - Incisius o premolars Obstrucció del conducte nasolacrimal - Molars Exoftalmos (per inflamació del teixit del canal ocular)

És important saber que els incisius estan col·locats 2 a davant i 2 més petits darrera. Això es creu que és així perquè l’animal tanca la cavitat oral contactant els incisius llargs de la mandíbula amb aquests incisius petits de la maxil·la i així els llargs de la maxil·la queden per davant i no li fan mal.

2 Estómac Els conills tenen un estómac glandular simple, que els hi permet fer una destrucció àcida de l’aliment. Aquest estómac també es caracteritza per tenir un càrdies tant muscular i desenvolupat que impossibilita el vòmit.

3 Intestí prim Les seves característiques són semblants a la resta de mamífers.

4 Intestí gruixut i cec Els conills tenen un gran intestí gruixut i un gran cec, en els que es produirà principalment la

fermentació de la fibra vegetal ingerida (cel·lulosa) i la formació dels cecòtrofs (femtes produïdes i ingerides directament de l’anus durant períodes de descans – la nit –. Aquestes femtes són riques en microorganismes sapròfits, Vitamina K i B, proteïna, fibra i aigua).

5 Còlon S’encarrega de separar selectivament el contingut intestinal (els components petits van cap el cec i els components grans van a formar part de les femtes dures).

Els conills tenen la particularitat de que no només produeixen femtes dures, sinó que també en produeixen unes de toves anomenades cecòtrofs (proteïna, poca fibra, vitamina B i vitamina K). És important saber que per a produir aquests cecòtrofs es necessita fibra.

3.- Anatomia de l’aparell respiratori:

• Els conills respiren principalment pel nas i com que la seva cavitat toràcica és molt petita, no els hi calen grans músculs inspiradors (músculs intercostals) i gairebé tot el control de la respiració es fa a través del diafragma. Això fa que qualsevol increment de tamany en la cavitat abdominal, provocarà ràpidament una dificultat respiratòria (quan passa això, haurem d’agafar a l’animal per les potes i anar-lo girant cap per amunt, cap per avall, per tal de fer-li respiració assistida i excitar el centre del vòmit).

• Tant els joves com els adults tenen un timus persistent, això vol dir que animals que tenen una obstrucció respiratòria i a la placa

veiem un teixit dens que modifica la posició traqueal s’ha de sospitar de timoma.

4.- Anatomia de l’aparell urinari:

• El ronyó dret és més cranial que l’esquerra. • L’orina del conill, de manera normal, sol; tenir una gran quantitat de calci (vigilar perquè a vegades ens pot emmascarar una

hipercalciúria, que es presenta quan hi ha un problema urinari amb inflamació d’origen vesical i en la mostra urinària més del 50% del sediment és calci. Si veiem això cal reduir la quantitat d’alfals que és molt ric en calci), tenir un color que està entre el groc i el vermell (degut als pigments porfirínics de l’aliment), i una consistència que va entre la líquida i la cremosa.

5.- Anatomia de l’aparell reproductor:

• Els conills arriben a la maduresa sexual als 4 mesos. • Mascle Té 2 bosses escrotals alopèciques a la zona inguinal. Els testicles tenen la particularitat que poden ascendir o descendir

pel canal inguinal obert segons l’època reproductiva i segons la temperatura ambiental.

• Femella Té una vagina que desemboca en un úter bicorne. En relació amb les femelles també hauríem de saber:

- Quan estan en zel, adopten una postura de lordosi que atrau al mascle i facilita la còpula. - Durant la còpula, que dura 2 segons, s’allibera un estímul i es produeix el que coneixem com ovulació induïda. - Després de la còpula sempre hi ha gestació, la pseudogestació dura uns 16 dies i la gestació en dura uns 30. - En cada gestació hi solen haver entre 4 i 12 llodrigons, que naixeran amb els ulls tancats i sense pèl.

Tema 2.- Clínica del conill . El mètode per a recollir tota la informació necessària per a poder arribar a un diagnòstic fiable en un conill, serà el mateix que fèiem servir en les aus però amb petites variacions: 1.- Exploració del maneig de l’animal:

• Origen (Natura, centre de cria...), edat i sexe Aquestes 3 dades ja ens permetrà incloure o descartar una sèrie de malalties.

• Estudi de la gàbia Una bona gàbia és aquella que compleix els següents requisits:

- Té poca altura i molta base. - No esta feta, ni soldada amb metalls pesants (són tòxics), ni està feta de fusta (costarà molt de netejar i la trencaran), - La safata és de plàstic o d’un material fàcil de netejar i desinfectar. - El substrat està fet a base de fenc o conglomerat de fusta - No està col·locada dintre d’una cuina (els gasos i fums de la cuina són tòxics), ni en un lloc on es fumi constantment, ni en un

lloc de pas (els conills són presa i han d’estar col·locats en una cantonada perquè puguni controlar el seu camp visual). - Te una temperatura ambiental que es troba per sota dels 28ºC. - Te el menjar allunyat de l’aigua per a estimular el seu moviment - Te una zona on amagar-se de la llum natural.

• Estudi de l’alimentació Cal tenir en compte que la mala alimentació del conill és un dels principals factors que fan que aquests

acudeixin a la clínica veterinària. 1 L’aigua i el fenc (d’alfals o de gramínies), han de ser ad libitum , ja que si no és així tindrem una falta de fibra important la

qual causa:

1.- Disminució de la motilitat gàstrica i per tant una retenció del material ingerit. 2.- Disminució de la motilitat del colon i per tant una mala separació del contingut intestinal (cec i femtes) 3.- Canvis en el pH del cec i per tant desequilibris en la flora bacteriana, cúmuls de gas, diarrees...

2 És important complementar aquesta alimentació amb verdures, fruites, herba verda...

• L’animal dintre de la gàbia Cal fixar-se en l’animal des de lluny i fixar-nos en:

1 La Postura (On esta?, Com respira?...) 2 L’actitud (Està alerta, deprimit...) 3 Les Femtes 4 L’aspecte extern (te el pèl llis brillant, enganxat al cos o el té aspre, mate despentinat...)

• Exploració de l’animal a la mà del clínic (restrain) S’agafa l’animal per les extremitats posteriors i es manté sobre una

superfície. L’exploració ha de ser ordenada i sistemàtica, i cal que vagi sempre de cranial a caudal. Els punts més importants a tenir en compte en un conill són:

1 El pes El pes normal d’un conill oscil·la entre 1,5 i 5 Kg (1Kg-2Kg és lo més normal) 2 Les orelles Molts conills són portadors de Knemidocoptes cuniculi, que és un àcar que inicialment afecta a les orelles però

que es pot disseminar per tot el cos. Sol donar lesions hiperqueratòtiques i costroses a les orelles, nas i mans.

Quan estem explorant l’orella, ja podem aprofitar per treure sang de les venes marginals de l’orella que es troben a la cara externa del pavelló auricular. A l’estiu, quan fa molta calor, per evitar les morts dels conills per cops de calor el que podem fer és anar passant-li draps humits per les orelles ja que aquestes són el seu principal òrgan termoregulador.

3 Les dents 4 La Freqüència cardíaca Entre 180-250 rpm 5 La Freqüència respiratòria Entre 30-60 respiracions/minut (respiració abdominal) 6 La Temperatura rectal Ha d’oscil·lar entre 38,5 i 40ºC (els 40ºC és degut a l’estrès que sofreix l’animal a la consulta) 7 Proves diagnòstiques Cal considerar l’hematologia, la bioquímica i la radiografia com a proves rutinàries.

8 Si cal administrar substàncies intramusculars, podem utilitzar la musculatura paravertebral i el quàdriceps. 9 Són animals de presa que noten molt ràpidament el dolor (això vol dir que si li hem de fer una cirurgia, cal preparar un bon

protocol analgèsic, prequirúrgic i postquirúrgic) i quan s’espanten es bloquegen i es queden quiets. Tema 3.- Patologies en la pell i/o el pèl .

1.- Introducció: Totes les patologies de la pell i o del pèl, acaben causant zones al.lopèciques i de descamació. Abans d’estudiar les patologies més típiques cal tenir en compte 2 coses;

1 Els conills tenen zones en les que l’al.lopècia és normal (nuca i escrot) 2 L’aparició de calbes i de “caspa”, poden tenir diferent naturalesa.

2.- Patologies típiques de pell i/o pèl:

• Fenomen de pica Es dona principalment en femelles gestants que s’arrenquen els pèls de l’àrea abdominal per a fer el niu o en animals amb un dèficit de fibra en la dieta (es produiran tricobezoares).

• Fenomen de Barbering Es dona quan tenim més d’un conill en un establiment petit. En aquest casos a vegades el dominant

arrenca pèls al sumís.

• Pododermatitis ulcerativa Es dona en animals obesos, que estan sobre un terra abrasiu o de reixa, el qual afavoreix l’aparició de petites úlceres en les que proliferarà Staphilococcus aureus. Aquesta infecció bacteriana, pot provocar augment de la mida de les úlceres i inclús presència d’osteomielitis (si la úlcera arriba a entrar en contacte amb l’os).

Per a tractar aquestes úlceres, administrarem Antibiòtics específics per a S.A. per via sistèmica, i anirem realitzant rentats antisèptics amb clorhexidina.

• Dermatitis humida Es tracta d’una inflamació de la pell que es deu al contacte constant amb un líquid i que es localitza

principalment en 2 punts; a la barbeta (quan està constantment mullada perquè l’animal pateix sialorrea o l’abeurador és de cubell) i a la zona inguinal (quan l’animal té incontinència, cistitis, quietud per dolor... i està constantment en contacte amb l’orina). L’excés d’humitat provocarà una molèstia a l’animal, el qual es gratarà fent-se petites ferides on proliferarà principalment Pseudomonas aeruginosa. Es sol donar en animals confinats en una gàbia ja que els d’exterior es mouen i les corrents d’aire fan que les zones humides s’eixuguin ràpidament.

• Dermatitis bacteriana Es sol donar en animals en estrès constant, els quals colpegen el terra amb tota la zona plantar, provocant

alopècia, inflamació a la zona i petites ferides que seran colonitzades per bacteris (per això és important que el substrat del terra el converteixi en una superfície tova). Els principals bacteris que poden provocar inflamacions cutànies són Staphilococcus aureus i Pasteurella multocida (per a distingir-los caldrà fer un raspat i un cultiu + antibiograma). És important mantenir l’ambient net de bacteris amb antibiòtics i antisèptics, també és important que el conill es mogui molt (afavorim la vascularització i disminuïm l’estona que l’animal està recolzat sobre la zona afectada).

• Dermatitis per presència d’abscessos cutanis Es produeixen principalment quan una ferida s’infecta, s’encapsula i crea un abscés que inflamarà la zona i al cap del temps pot arribar a fistulitzar. Els abscessos més típics són els que es deuen a infeccions de les arrels dentàries i que produeixen dermatitis i fístules a l’àrea bucal.

• Abscés (gra de pus gran) Es solen produir per qualsevol ferida, lluita, problemes dentals (abscessos a les branques mandibulars i maxil·lars)... Si està en un lloc fàcilment aïllable, li aplicarem un tractament quirúrgic (vigilar perquè estan molt vascularitzats) i l’extraurem completament (cal operar perquè el pus no és líquid i això es deu a que els heteròfils no tenen enzims proteolítics), seguit d’un tractament antibiòtic.

• Infeccions parasitàries Aquestes, solen provocar descamació i pruït abundant. Per a intentar detectar el paràsit caldrà fer raspats

profunds. Les més típiques en conills són causades per:

1 Psoroptes cuniculi Àcar que s’instal·la al canal extern de les orelles, però pot passar a les mans, potes i qualsevol altre punt del cos provocant-li hiperqueratosis (les hiperqueratosis extremes de les extremitats poden provocar pèrdua de falanges). Es tracta amb ivermectina.

2 Cheyletiella parasitivorax (poc comú) Àcar que s’instal·la al dors de l’animal i li produeix descamació (l’al.lopècia tarda

molt en aparèixer) i que es pot contagiar a l’home, als gossos i als gats (zoonosis).

3 Ctenocephalides felis o canis Puça que afecta a qualsevol part del cos. Per evitar-la podem fer un tractament preventiu amb selamectina, ja que el Frontline de gossos i gats ha donat problemes d’intoxicacions en conills.

4 Dermatòfits (fongs - trichofiton) Apareixen principalment en animals joves i estressats o en animals molt vells (vigilar =

zoonosis!). a les àrees periocular, perinasal i cara medial de les extremitats anteriors. Es tracta amb griseofluvina i imidazols

Tema 4.- Patologies de l’aparell digestiu . 1.- Introducció: Davant d’un conill amb problemes gastrointestinals, ens hem de fer una sèrie de preguntes:

1 Dieta correcta? Estres? Administració d’antibiòtics? Possible disbiosi intestinal (cultiu fecal i tinció directa de fetes) 2 Vacunació i/o desparasitació correcta? Possible parasitosis (coprologia)

2.- Problemes gastrointestinals més típics:

2.1.- Mala oclusió dental: Les dents del conill no paren de créixer mai, això vol dir que si no es desgasten el suficient, tindrem un sobrecreixement i una mala oclusió dental, que impedirà triturar correctament l’aliment (augmenta el risc de problemes gastrointestinals, úlceres a la llengua, a la mucosa oral, sialorrea, dermatitis, epífora per obstrucció del canal oculonasal, conjuntivitis...) i per tant seguir desgastant les dents correctament, passant a ser un cercle viciós. La millor manera d’evitar la mala oclusió dentaria és administrar una dieta rica en fibra i revisar-li les dents una vegada a l’any. 2.2.- Tricobezoares: Es tracta de l’acúmul de pèls a l’estomac, que causarà una dilatació gàstrica. Per evitar-ho hem d’administrar una dieta rica en fibra i pentinar el conill. 2.3.- Dilatació gàstrica i obstrucció intestinal: Les causes poden ser molt diverses (cossos estranys, tricobezoares, problemes dentals, gastritis, neoplàsies...), però sempre cursen amb estomac dilatat a la palpació, i amb un contingut gas i/o líquid a la radiografia. 2.4.- Hipomotilitat gastrointestinal: Es dona quan la velocitat del peristaltisme s’alenteix i es produeixen cúmuls del contingut gastrointestinal. 2.5.- Impactacions: Es donen quan es deshidrata el contingut intestinal, aquest s’endureix formant el que coneixem com a fecolit el qual provoca una obstrucció mecànica intestinal al nivell en el que es trobi. 2.6.- Diarrees: Femtes líquides, sense forma que poden tenir una etiologia molt diversa, i que es solen detectar perquè s’embruta el pèl de la zona perineal. 2.7.- Enteritis:

1 Enteritis bacteriana causada per E.Coli Pot afectar a animals de qualsevol edat, des de nounats (morbilitat i mortalitat del

100%) fins a animals deslletats (morbilitat i mortalitat depenent de la soca però sol rondar el 50%) i tots presenten una diarrea líquida i grogosa.

2 Enteritis causada per l’enterotoxèmia deguda a la toxina del Clostridium spiriforme Afecta principalment a animals en edat de deslletament (6 setmanes), degut a que hi ha un canvi brusc en la dieta, s’administren antibiòtics (en conills no es poden usar els antibiòtics que són específics per gram + perquè li provoquen enterotoxèmia penicilines, cefalosporines, linamicines i lincomicines)... i els animals solen presentar; anorèxia, diarrea (principal causa de diarrea) i mort a les 24-48h.

3 Enteritis causada per el Clostriduim piliforme (malaltia de tyzzer) Afecta principalment a animals en edat de deslletament (6 setmanes – és un moment crític perquè el pH intestinal és molt bàsic i el canvi de menjar llet a sòlid el pH ha de disminuir), que sofreixen factors estressants o immunosupressors, com canvis bruscos en la dieta, administració d’antibiòtics, superpoblació, altes temperatures... i els animals solen presentar diarrea aquosa i alta mortalitat.

2.8.- Cecòtrofs no ingerit: Les causes poden ser moltes i molt diverses (excés de proteïna, estrès, problemes dentals, torticolis, dolor perineal, massa pelatge...) i el tractament és trobar la causa i solucionar-la.

2.9.- Intoxicació per plom:

Tema 5.- Patologíes de l’aparell respiratori . 1.- Pasteurelosis: És la malaltia de l’aparell respiratori més típica i està causada per la Pasteurella multocida, que és un bacteri que podem trobar de forma normal al respiratori d’un conill però que pot afectar a la mucosa nasal, causant rinitis i sinusitis, que cursa amb:

1 Descàrregues nasals Externament podrem observar una secreció sero-muco-purulenta, que està adherida a les narius o a les extremitats (quan l’animal es neteja el nas).

2 Descàrregues oculars Externament podrem observar una secreció sero-muco-purulenta, que està adherida a les parpelles, i a

vegades, si la infecció és més greu observarem dacriocistitis (inflamació de les glàndules lacrimals) i/o epífora (augment de la secreció ocular).

3 Afectació de vies respiratòries baixes Si arriba al pulmó pot provocar pleuropneumònia

4 Afectació cardíaca Si arriba a la sang, pot passar d’aquesta al pericardi provocant pericarditis (l’animal sol morir en 24h) 5 Oïda interna Hi arriba per via sistèmica a través de la sang o a través de la secreció nasal que passa a la boca i arriba a l’oïda

mitjana a través de la trompa d’Eustaki

6 Abscessos a qualsevol part del cos Quan el bacteri passa a la sang i es dissemina per tot el cos. Es transmet per contacte directe i es tracta amb cloramfenicol tòpic i quinolones (existeix una vacuna, però al haver-hi tantes soques diferents de pasteurella és impossible vacunar de totes així que no es sol utilitzar). 2.- Myxomatosis: Malaltia respiratòria, causada per un virus oportunista anomenat Poxvirus, que es caracteritza perquè el transmeten els mosquits i produeix descàrregues nasals i oculars sero-muco-purulentes, i inflamació a narius, llavis i oïda. No existeix cap tractament efectiu per a la myxomatosis, però sí que hi ha una vacuna homòloga i heteròloga basades en el virus del fibroma de shop molt efectiva que dura uns 6 mesos (cal vacunar als animals de granja, que viuen al jardí o a la terrassa). 3.- Sífilis: Provoca alteracions pulmonars (descàrregues nasals i oculars sero-muco-purulentes) i inflamació dels genitals

Tema 6.- Altres Patologies del conill . 1.- Patologies del Sistema Nerviós Central: La més típica és la encefalopatia causada per Encephalitozoon cuniculi o Nosema cuniculi, que és un microsporidi (paràsit) intracel·lular que afecta a animals joves. Aquest paràsit es transmet per 2 vies:

- A través de la placenta Els hi causa alteracions als ulls (uveïtis, cataractes, hipopion... que succeeixen abans de l’any de vida) - A través de la ingesta d’ous presents en l’orina Els hi causa mort súbites (quan l’animal és petit), alteracions del SNC

(torticolis i paràlisis), i alteracions al ronyó (per on s’elimina). El tractament és a base d’imidazols 20mg/Kg i dia durant 28 dies + antibiòtics + antiinflamatoris. 2.- Patologies del sistema genitourinari: Les més típiques són urolitiasis (càlculs renals, els més típics dels quals són els d’estruvita i els d’oxalat càlcic a la bufeta i a la uretra), quists a la matriu, piometres, adenocarcinomes uterins totes elles causen apatia anorèxia i sagnat vaginal (els únics que tenen sagnat vaginal de manera normal són la gossa i la dona)… 3.- Patologies de l’aparell musculo-esquelètic: Les més típiques són l’splay leg (malformació congènita que fa que el conill no pugui abduir l’extremitat), fractures lumbars (L6-L7), luxacions…

Bloc III.- Petits rosegadors .

• Introducció • Patologies més comuns

Tema 1.- Introducció . 1.- Hàmster: Les 2 espècies principals de hàmster són la Mesocricetus auratus i la Phodophus spp. Aquestes són originàries de l’Europa de l’est, l’Àfrica del nord, xina i Sibèria.

1 Dades de fisiologia general:

- El pes adult, es troba entre els 75-100 grams. - La temperatura rectal es troba al voltant dels 37,6ºC - La freqüència cardíaca es troba al voltant de 300-400rpm - La freqüència respiratòria es troba al voltant de 40-100 respiracions/minut

2 Dades sobre la reproducció:

- Són animals que viuen 2 o 3 anys i que arriben a la seva maduresa sexual cap a la 6 setmana de vida (6 femella, 8 mascle) - Ovulen cada 4 dies - La seva gestació dura uns 20 dies i solen tenir una camada mitja de 8 cries/part (altricials poc mòbils, cecs...)

3 Dades d’anatomia oral:

- Només els incisius tenen un creixement constant - 2x (2 incisius grocs + 6 molars) - Abazón (Dilatacions del múscul buccinador que serveix per a emmagatzemar aliment). - Mosseguen molt fort

4 Dades sobre l’alimentació:

- Barreja de llavors + fruita i verdura fresca + aigua ad libitum - Coprofàgia

2.- Cobayo y Chinchillas: L’espècie principal de cobayo és la Cavia porcellus, i la de chinchilla és Chinchilla laniger. Les 2 són espècies originàries de Sud Amèrica.

1 Dades de fisiologia general:

- El pes adult, es troba al voltant d’1Kg. - La temperatura rectal es troba entre els 37,2 i 39,5ºC - La freqüència cardíaca es troba al voltant de 240-300rpm

2 Dades sobre la reproducció:

- Són animals que viuen 5 o 6 anys i que arriben a la seva maduresa sexual cap als 2 mesos de vida (2 femella, 3 mascle) - Ovulen de manera espontània. - La seva gestació dura uns 65 dies i solen tenir una camada mitja de 3 cries/part (precocials mòbils, actius... Han de

prendre calostre igualment fins als 28 dies!!!)

3 Dades d’anatomia oral:

- Totes les dents tenen un creixement constant - 2x (2 incisius blancs + 2 premolars + 6 molars) - No mosseguen però criden

4 Dades sobre l’alimentació:

- Pinso + fenc + fruita i verdura fresca + aigua ad libitum - Aport exogen de Vitamina C. - Coprofàgia

Tema 2.- Patologies més comuns dels petits rosegadors . 1.- Problemes en la pell i/o el pèl: Les alteracions més típiques són:

1 Infeccions fúngiques (Trichophyton mentagrophytes) o parasitàries (Trixacarus caviae en cobayes i Demodex criceti en hamster) 2 Barbering Es dona principalment en cobayes i es creu que és degut a l’avorriment.

3 Cushing o hiperadrenocorticisme 4 Pododermatitis produïdes per àcars, els hi piquen molt i poden provocar estrès i boten

5 Deficiències de Vitamina C en Cobayes (aquestes no produeixen l’enzim L-glucono-γ-lactona oxidasa que transforma la glucosa en àcid ascòrbic o vitamina C).

Les funcions principals de la vitamina C són:

- Augmentar la immunitat - Augmentar les microvellositats de l’epiteli respiratori (disminueix la secreció respiratòria) - Augmenta la producció de col·lagen (genives, ossos, cartílags articulars, pell...)

Els animals amb manca de vitamina C presenten úlceres de boca, mala estructura dental, pèrdua d’estructures dentals, deformitats i fractures osees, alopècia, descamació...

2.- Patologia de l’aparell gastrointestinal:

1 Mala oclusió dental: Les dents del conill no paren de créixer mai, això vol dir que si no es desgasten el suficient, tindrem un sobrecreixement i una mala oclusió dental, que impedirà triturar correctament l’aliment (augmenta el risc de problemes gastrointestinals) i per tant seguir desgastant les dents correctament, passant a ser un cercle viciós. La millor manera d’evitar la mala oclusió dentaria és administrar una dieta rica en fibra i revisar-li les dents una vegada a l’any.

2 Impactacions: Es donen quan es deshidrata el contingut intestinal, aquest s’endureix formant el que coneixem com a

fecolit el qual provoca una obstrucció mecànica intestinal al nivell en el que es trobi.

3 Síndrome de la cua humida: Es basa en que la zona perineal està humida, hi ha restes i inclús a vegades s’inflama degut a la humitat constant. Ens pot indicar enterotoxèmia per Clostridium difficile, enteritis per Clostridium piliforme.

4 Traumatismes, inflamacions, perforacions, neoplàsies (carcinoma de cèl·lules escamoses)... dels abazons Moltes

vegades la solució és extreure tot l’abazón. 3.- Patologia de l’aparell respiratori:

1 Rinitis 2 Pneumònies subclíniques (apatia, anorèxia, i dispnea) En l’hàmster (streptococcus) y en la cobaya (bordetella

bronchisèptica). 4.- Patologia de l’aparell reproductor:

1 Distòcia És molt típic en cobayes de primer part en les que la símfisis pelviana no es separa i per tant no s’obre el canal del part. La solució d’aquest problema és la prevenció mitjançant la castració en el primer zel.

2 Quists ovàrics es dona principalment en cobayes adultes i poden no donar problemes mai o començar a créixer. Les

detectarem principalment a través d’una radiografia i d’una ecografia.

3 Canibalisme Es dona principalment en hàmsters 5.- Patologia de l’aparell musculo-esquelètic:

1 Necrosis de les extremitats.

Bloc IV.- Les fures .

• Anatomia de les fures • Clínica i maneig de les fures • Patologies del sistema gastrointestinal • Patologies del sistema cardiorespiratori • Patologies cutànies, hormonals i altres

Tema 1.- Anatomia de les fures . 1.- Introducció: Les fures són uns mustèl.lids que van ser domesticats pels egipcis cap el 3000 aC, però no van entrar a Europa com a animal de caça fins el 900 dC. Més tard al voltant del 1700 els USA, els van començar a utilitzar per a exterminar rosegadors. La fura domesticada que coneixem actualment, prové de l’espècie europea Mustela putorius furo. 2.- Anatomia:

1 Aparell musculo-esquelètic

- És un animal tubular capaç de doblegar-se 180º (fet que li permet desplaçar-se per caus, llodrigueres...) - Te una estructura toràcica molt llarga (15-16 costelles, fins molt endarrere del cor, que es troba entra la 6 i la 8) - Te un os penià en forma de J, que amb gran freqüència es fractura i pot produir seccions de la uretra peniana. - Te 5 dits a cada extremitat i cada dit te una ungla no retràctil.

2 Aparell digestiu Les característiques de l’aparell digestiu de les fures, són les següents:

- Cavitat oral Les fures tenen una cavitat oral molt característica:

1.- Tenen 3 incisius + 3 premolars + 1 molar a dalt i 2 a baix. 2.- Tenen dents de llet o dents decídues que surten als 25 dies d’edat i les dents permanents que surten cap el dia 70. 3.- Tenen 5 parells de glàndules salivals enlloc de 4 (paròtida, zigomàtica, molar, sublingual, i mandibular).

- Estómac El seu estomac és molt expansible (pot acumular gran quantitat d’aliment) i te un càrdies poc muscular que li

permet vomitar (abans de l’anestèsia haurem d’aplicar un dejú de 24h).

- Intestí prim És molt curt i això fa que el seu temps de trànsit sigui només de 3-4 hores.

- Intestí gruixut No te cec.

3 Aparell cardiovascular Del cor (que està situat entre la 6ª i la 8ª costella), en surt l’arc aòrtic, del qual en deriva cranialment una única artèria braqueocefàlica (així quan es doblega no s’oclueix mai) que a nivell del coll es dividirà en 2 artèries caròtides.

4 Aparell respiratori El pulmó esquerre té 2 lòbuls (cranial i caudal) i el pulmó dret en té 4 (cranial, caudal, medial i

accessori).

5 Aparell genito-urinari Les característiques és rellevants són:

- La bufeta de la orina és molt petita (10 ml). - Al ser un carnívor estricte te un pH urinari molt àcid (si li donem elements vegetals basificarem el pH i augmentarà el risc

d’infeccions urinàries). - Els mascles tenen ós penià i la pròstata localitzada a la base de la bufeta urinària. - Les fures arriben a la maduresa sexual als 6 mesos. - Les femelles són, polièstriques estacionals (primavera-estiu), amb ovulació induïda, una gestació de 40 dies amb una mitja

de 8 cries altricials per part (a Espanya, les darreres fures neixen a finals de juliol).

Tema 2.- Clínica i maneig de fures . El mètode per a recollir tota la informació necessària per a poder arribar a un diagnòstic fiable en una fura, serà el mateix que sempre, però amb petites variacions: 1.- Exploració del maneig de l’animal:

1 Origen (Natura, centre de cria...), edat i sexe Aquestes 3 dades ja ens permetrà incloure o descartar una sèrie de malalties.

2 Vacunes per fura (feta a partir d’embrió de pollastre) contra la ràbia i el brom + desparasitacions internes i externes per paparres puces... Poden haver-hi alteracions vacunals, i aquestes es presenten al cap de 30 minuts.

En animals de menys de 2 mesos 3 vacunes administrades entre la 1º i la 2º 15 dies i entre la 2º i la 3º al cap d’un mes i després vacunacions anuals.

3 Control anual fins als 5 anys i després 2 controls a l’any

4 Estudi de la gàbia Una bona gàbia és aquella que compleix els següents requisits:

- Té poca altura i molta base. - No esta feta, ni soldada amb metalls pesants (són tòxics), ni està feta de fusta (costarà molt de netejar i la trencaran), - La safata és de plàstic o d’un material fàcil de netejar i desinfectar. - No està col·locada dintre d’una cuina (els gasos i fums de la cuina són tòxics), ni en un lloc on es fumi constantment, ni en un

lloc de pas. - Te una temperatura ambiental que no sobrepassa els 30ºC i una humitat que no sobrepassa el 60%. - Te el menjar allunyat de l’aigua per a estimular el seu moviment

5 Estudi de l’alimentació Cal tenir en compte que les fures són carnívors estrictes, i que per tant necessiten un pinso comercial

sec, que tingui:

- ↑ concentració de proteïna animal fàcilment digestible i d’alta qualitat (30-40%) - ↓ concentració de carbohidrats i fibra (l’única fibra que ingereix és la que hi ha a l’estómac de les seves preses) - 20% de greix (per a millorar la qualitat del pèl).

6 L’animal dintre de la gàbia Cal fixar-se en l’animal des de lluny i fixar-nos en:

- La Postura (On esta?, Com respira?...)

- L’Actitud (Està alerta, deprimit...)

- Les Femtes

- L’Aspecte extern (te el pèl llis brillant, enganxat al cos o el té aspre, mate despentinat...)

7 Exploració de l’animal a la mà del clínic (restrain) S’agafa l’animal pel coll i per la cadera, i s’estira, per immobilitzar-lo

correctament ja que sinó ens podria mossegar (si és molt nerviós, li podem administrar acepromacina, ketamina o isofluorà).

L’exploració ha de ser ordenada i sistemàtica, i cal que vagi sempre de cranial a caudal. Els punts més importants a tenir en compte en una fura són:

- El pes El pes normal d’una fura està al voltant de 1 Kg en femelles i 1,7 Kg en mascles. - Les orelles - Les dents - La Freqüència cardíaca Entre 140-250 rpm - La Freqüència respiratòria Entre 35 respiracions/minut - La Temperatura rectal Ha d’oscil·lar entre 38-40ºC. - Castració (l’olor corporal de la fura és testosterona depenent, per tant funcionarà molt bé en mascles però no gaire bé en

femelles) + saculectomía anal (eliminació de les glàndules anals) per a controlar la olor corporal - Proves diagnòstiques Cal considerar l’hematologia (podem fer 1er un tall al coll i anar a buscar la vena jugular, si no es

pot usar aquesta, podem anar a buscar la cava cranial, però és perillós. També pot usar-se la cefàlica o la safena), la bioquímica i la radiografia com a proves rutinàries (si hem de punxar podem usar la musculatura paravertebral o l’espai entre

semimembranós o semitendinós) - Exploració en busca de malalties zoonòtiques (influença,dermatofitosis, sarna sarcòptica, giardiosis...).

Tema 2.- Patologia del sistema gastrointestinal . 1.- Les patologies més típiques són:

• Megaesòfag És una dilatació esofàgica, causada sobretot per un cos estrany que produeix una hipomotilitat esofàgica que causa un acúmul d’aliment, compressió als òrgans adjacents, letargia, anorèxia, disfagia, pneumònia per aspiració…

• Cossos estranys És molt freqüent trobar-se cossos estranys en el digestiu de les fures (un dels més típics són els tricobezoares en

animals d’edat avançada), i que aquests li causin megaesòfag, letargia, anorèxia, diarrea i debilitat al terç posteriors (tot el que causi dolor a l’abdomen les fures perden la mobilitat del terç posterior)... Rares vegades vomiten.

Si l’animal està bé i te peristaltisme no entrem a quiròfan però si veiem molt gas en el digestiu en una radiografia, l’animal està deshidratat... entrarem a quiròfan per a fer una laparotomia exploratòria i solucionar el problema.

• Gastroenteritis i úlceres És molt freqüent en fures joves (4 mesos de vida), que per estrès, cos estrany... + l’Helicobacter

mustelae (espiroqueta que causa úlceres gastroduodenals), es produeixi una destrucció de la mucosa gàstrica, que acaba provocant vòmits, diarrees negres, anorèxia, femtes amb mucositat verdosa, adenocarcinoma duodenal,...

Per a tractar aquestes úlceres, el millor és administrar sucralfat (substància que per atracció química es col·loca sobre la úlcera creant una protecció física d’aquesta contra el Hh àcid de l’estomac) + antibiòtic específic.

• Malaltia intestinal proliferativa Es caracteritza perquè hi ha un bacteri (lawsonia intracellularis o campilobacter jejuni) que

produeix diarrea crònica en fures de 6 mesos -1 any, i els hi causa pèrdua de pes progressiva, prolapse rectal… • Enteritis epizoòtica catarral Malaltia causada per un coronavirus, que es dona principalment en animals joves de criadors.

Causa un procés que cura sol encara que actualment s’ha observat que hi ha una variant del coronavirus que causa peritonitis (sembla una fase seca de PIF) i resulta ser 100% letal.

Tema 3.- Patologia del sistema càrdiorespiratori . 1.- Patologies cardíaques La fura és un animal que pot patir cardiomiopaties hipertròfiques i dilatades (es recomana que se li doni un pinso de gat pel suplement de taurina que porta, encara que la relació entre la falta de taurina i la cardiomiopatia dilatada no està massa clara). 2.- Patologies respiratòries Sofreix 2 grans malalties:

• Moquillo o brom (Paramyxovirus caní) Té un període d’incubació entre 10-15 dies, es transmeten per aerosol, contacte directe i vòmits i afecta a animals no vacunats i de qualsevol edat.

Els animals presenten: - Secreció conjuntival i nasal sempre purulenta (en influenza, normalment és serosa) - Febre prolongada (en influenza, hi ha un pic a les 48h) - Esternuts + tos (perquè el procés és tant inferior com superior. En influenza només hi ha esternuts) - Hiperqueratosis a la pell i al palmell plantar (dessecació i color ataronjat) - Paràlisis a les extremitats i convulsions (degut a la afecció del SNC) - 99,9% de mortalitat (la influenza sol ser autolimitant) - No té tractament però sí vacuna

• Influença (orthomyxovirus de soques humanes) Té un període d’incubació entre 10-15 dies, es transmet per aerosol o per

contacte directe i afecta a animals de qualsevol edat.

Els animals presenten: - Secreció conjuntival i nasal serosa o purulenta (quan hi ha una infecció bacteriana associada) - Febre només durant 48h (no administrar antipirètic a no ser que sigui molt elevada) - Esternuts - Solen curar en 15 dies - Es tracta a base d’antibiòtics + antiinflamatoris però no té vacuna (es pot prevenir si quan tenim grip mantenim la zona

higienitzada).

Tema 4.- Patologies cutànies, hormonals i altres .

• Hiperestrogenisme Malaltia que es produeix quan una femella sencera o castrada amb teixit ovàric remanent no ha pogut copular i ha tingut una ovulació induïda, i l’augment d’estrògens en sang li produeix un quadre de:

- Alopècia general simètrica que comença als flancs i a la cua i acaba afectant a tot el cos. - Hiperplàsia bulbar + zel persistent (dura més d’un mes) - Hipoplàsia de moll d’os (els estrògens són tòxics per al moll d’ós) - Depressió, inapetència, mucoses pàl·lides, hemorràgies, petèquies...

• Hiperadrenocorticisme (no és Cushing perquè no incrementen els corticosteroides) Malaltia que afecta a mascles i femelles senceres i castrades i que es deu a un sobredesenvolupament de la zona reticulada o interna del còrtex de la glàndula adrenal (aquest sobrecreixement està controlat per d’hipotàlem i es creu que es deu ; un augment del fotoperíode o una OHET quan l’animal és massa jove), que s’encarrega de produir hormones sexuals i els hi produeix un quadre diferent en mascles o femelles:

En una femella sencera o castrada es produeix un augment de la quantitat d’estrògens en sang, els quals provoquen: - Alopècia general simètrica que comença als flancs i a la cua i acaba afectant a tot el cos - Hiperplàsia bulbar + zel persistent - Hipoplàsia de moll d’os (els estrògens són tòxics per al moll d’ós)

En un mascle sencer o castrat, es produeix un augment de testosterona (l’augment d’estrògens només es dona en certes neoplàsies (cèl·lules de Sertolli) la qual provoca: - Augment de l’agressivitat i de l’olor corporal - Augment de la pròstata (problemes de micció i de defecació) - Alopècia

Per a distingir-les en el cas de les femelles caldrà que seguim el següent protocol:

- Primer hem de diferenciar quin dels 2 processos és el que li està succeint a l’animal. Per a fer-ho podem fer un d’aquests 2 passos:

1.- Administrem 100 UI de HCG per a produir l’ovulació Si després de l’administració la vulva retorna al seu estat normal i comença a recuperar pèl, voldrà dir que és hiperestrogenisme (vigilar perquè l’administració d’HCG pot provocar piometra). 2.- Detectar si hi ha hiperadrenocorticisme fent ecografia (mida i forma de les glàndules adrenals esquerre i dreta), Panell hormonal (valorem el nivell d’estrògens i de testosterona), ràtio urinària cortisol/creatinina.

- Fem un anàlisis de sang i n’estudiem l’hematòcrit per a determinar com d’agressius haurem de ser en el nostre tractament:

1.- Si és superior a 25% = bon pronòstic No cal córrer i apliquem un tractament mèdic a curt plaç (si deixem de tractar tornarà a aparèixer) per passar després aplicant un tractament quirúrgic:

+ Hiperestrogenisme Provoquem l’ovulació amb HCG (destruïm el fol·licle i ↓ estrògens) + Ovariohisterectomía + Hiperadrenocorticisme Reduïm el còrtex adrenal amb melatonina (hormona que s’allibera durant la nit i que ens

permetrà enganyar a d’hipotàlem i reduir químicament el fotoperíode de l’animal fent que s’alliberi menys hormona estimuladora de la glàndula adrenal ) o leuproledina (anàleg de la GnRH, hormona alliberadora de l’hormona sexual, que el que fa és produir un pic d’estrògens que causarà un feedback – a d’hipotàlem i gònada) i acabem fent OHET + adrenadectomía (abans d’això cal fer un bon diagnòstic per imatge per a saber què s’ha de treure, esquerre, dreta bilateral, o una sencera i l’altre un tros cal tenir en compte que un 40% de les fures amb adrenadectomies bilaterals, creen un teixit adrenal exogen que eliminarem aplicant corticoides abans i després de l’operació).

2.- Si és inferior a 15% = mal pronòstic Ingressem l’animal, l’estabilitzem i fem adrenadectomia + OHET.

• Insulinoma Es dona en fures mascles o femelles adultes (a partir dels 3 anys, és quan apareixen la majoria de les neoplàsies), i

es tracta d’una neoplàsia que creix ràpid (6 mesos -2 anys) i que produeix hipoglucèmia (tremolors, ptialisme i sialorrea).

Com que la fura és un animal que no tolera els dejunis prolongats i per tant la seva alimentació és ad libitum, els nivells de glucosa es mantindran més o menys estables (ingereix ↑glucosa en sang i al cap de poc torna a ↓ i torna a ingerir), això fa que quan detectem l’insulinoma aquest ja estigui bastant avançat. En el diagnòstic d’insulinoma s’han de valorar 3 coses: - Nivell de glucosa Estarà per sota de 70mg/dl (els podem mantenir ↑amb fluids, còrtics o amb diazoxide) - Nivell d’insulina No sempre estarà elevada. - Presència de nòduls en la superfície pancreàtica a partir d’ecografia (els tractarem amb nodulectomía o pancreotectomía)

• Parvovirosi de aleutiana És una malaltia específica de mustèlids, provocada per un parvovirus (no te res a veure amb el parvo de gos i per tant les vacunes de gos no funcionen) que afecta principalment a animals importats de criador, amb una clínica molt variable causada per acúmul d’immunocomplexes (sempre veurem hipergammaglobulinèmia monoclonal).

No existeix tractament ni vacuna

Bloc V.- Els rèptils .

• Introducció • MBD o Metabolic Bone Disease • Hipovitaminosis A • Patologies respiratòries • Patologies digestives • Patologies de la pell

Tema 1.- Introducció . Els passos que cal fer quan t’arriba un rèptil a la consulta són els següents: 1.- Identificar l’espècie (molt important ja que cada espècie te unes necessitats diferents) 2.- Assegurar-nos de fer una bona anamnesis per recollir tots els possibles errors de maneig (el 90% de les consultes de rèptils són per un mal maneig). 3.- Aplicar les proves bàsiques:

- Hematologia Podem extreure sang amb una xeringa d’insulina (un màxim de 0,8 x PV) de les venes; 1.- Vena jugular, cefàlica i/o palatina 2.- Vena ventral caudal (en serps i sauris punxem la cua entre les escates per la línia mitja fins que toquem algo dur, que és el cos

vertebral, retirem una mica l’agulla i comencem a espirar), 3.- Vena dorsal caudal (es fa el mateix però a la part dorsal de la cua de les tortugues) 4.- Vena ventral abdominal (en sauris i serps i és una vena que recorre tot l’abdomen que està al interior de la cavitat celòmica).

És degut a aquesta vena que les incisions a la cavitat abdominal sempre hauran de ser paramedials. 5.- Cor És el punt d’extracció més recomanat en les serps, i aquest es troba en el primer terç (les serps tenen un cos molt

tubular i es divideix en 3 parts, el terç proximal –cor i pulmó cranial-, terç medial –estomac, fetge, pulmó caudal, pàncrees, melsa i vesícula biliar - i terç caudal –colon, ronyons i gònades-). El cor el podem localitzar, girant la serp i si aquesta no està excessivament obesa veurem el que en gossos s’anomena “choque de punta”, i si està obesa, no ens quedarà més remei que fer una ecografia o un doppler.

Una vegada hem localitzat el cor, puncionem en direcció caudo-cranial i amb angle. És una mostra bastant pura, diem això perquè generalment totes les estructures vasculars dels rèptils estan associades a un vas limfàtic i sempre hi ha risc de contaminació.

6.- Sinus occipital És el punt preferent per extreure sang de les tortugues marines. En aquestes tortugues, hi ha 2 sinus, l’esquerra i el dret, en els que hi ha 2 branques de les jugulars que s’uneixen al punt mig. És en aquest punt on hem d’anar a extreure sang, però cal vigilar perquè és fàcil que contaminem la mostra amb Limfa (Per accedir-hi palpem la cresta occipital i puncionem just al darrera d’aquesta).

7.- Sinus just a sota de la closca Per a accedir-hi, ens hem de mirar la tortuga per davant, puncionar fins a tocar estructura òssia,

retirem i succionem. Cal vigilar perquè també és un punt que és fàcil de que es contamini amb limfa.

Tema 2.- MBD o Metabolic Bone Disease . 1.- Introducció: Malaltia metabolico-òssia, que afecta a tots els rèptils (carnívors, insectívors i herbívors) i de qualsevol edat (creixement = raquitisme i adults = osteoporosis), causada per una hipocalcèmia crònica, que està deguda a:

- Deficiències de Calci o de Vitamina D3 (↓ absorció intestinal de calci, ↑ dipòsit de calci als ossos, ↓ reabsorció òssia) en la dieta - Mala ràtio calci:fòsfor de la dieta (la ràtio ideal és 2:1) - Falta d’exposició als rajos UV (necessaris per a produir vitamina D3 a nivell cutani)

2.- Patogènia: La hipocalcèmia crònica provoca un augment de les hormones hipercalcemiants (parathormona), que s’encarreguen de:

- ↑ de l’excreció renal de fòsfor (P) i ↓ de l’excreció renal de calci (Ca). - ↑ de la síntesis de vitamina D3 per ↑ l’absorció intestinal de calci - ↑ de la captació de calci dels ossos (remodelació òssia) i per tant debilitació de la seva cortical (aquest fet és el que facilitarà que la

tensió dels anclatges musculars, acabi per deformar els ossos) 3.- Simptomatologia: Els símptomes que presentaran els rèptils amb aquesta patologia són:

- Dificultat per a mantenir-se drets i actius - Mandíbula tova i deformada - Deformacions de la columna - Fractures i osteodistròfia fibrosa - Tremolors musculars - Paràlisi lingual en camaleons - Disminució de la mida de la cortical òssia en les radiografies. - Calci normal o baix i fòsfor elevat en les analítiques sanguínies

4.- Tractament:

- Dieta rica en calci i exposició a rajos UV. - Vitamina D3 en 1000 UI/Kg - Glucobionat càlcic 50-100 mg/Kg (font de calci) - Calcitonina 5 UI/Kg (afavoreix el dipòsit de calci als ossos).

Tema 2.- Hipovitaminosis A . 1.- Introducció: Es dona principalment en tortugues degut a un dèficit de vitamina A en la dieta. Les tortugues amb hipovitaminosis, presenten:

- Metaplàsia escamosa - Hiperqueratosis en els epitelis (oculonasal, respiratori, gastrointestinal i/o genitourinari) - Blefaritis o inflamació de les parpelles - Acúmul de material en el sac conjuntival - Conjuntivitis bacteriana secundària - Infeccions respiratòries - Alteracions renals

2.- Tractament:

- Administrar vitamina A en una dosis única (11.000 UI/Kg) o durant una setmana (2000 UI/Kg), però mai sobrepasar les 20.000 UI/Kg ja que sinó li provocaríem una hipervitaminosis.

- Pomada oftàlmica amb Vitamina A

Tema 3.- Patologies de l’aparell digestiu . 1.- Introducció: La principal alteració gastrointestinal dels rèptils és l’estomatitis per anorèxia, que no és res més que una alteració secundària a l’estrès ambiental o la MBD (les alteracions de la mandíbula i de la llengua fan que l’animal sofreixi anorèxia). Els símptomes que presenten els animals amb estomatitis són:

- Ptialisme i sialorrea (excés de saliva i sortida d’aquesta per fora de la cavitat oral) - Disfagia i anorèxia (alteracions de l’alimentació) - Regurgitacions o “vòmits” - Hemorràgies i úlceres - Pèrdua de dents

2.- Tractament:

- Correcció ambiental per a reduir l’estrès - Disminució del pH de la cavitat oral

Tema 4.- Patologies de l’aparell respiratori . 1.- Introducció: Els problemes respiratoris es donen sobretot a serps i tortugues (són espècies que no tenen diafragma), i es deuen principalment a infeccions bacterianes (bacteris gram -), víriques (paramyxovirus i herpesvirus) i/o parasitàries (nemàtodes o pentastòmids). Els principals símptomes que presenten els animals amb problemes respiratoris són:

- Rinitis (secreció oculonasal) - Dificultat respiratòria (respiren amb la boca oberta i el coll estès, busquen una millor postura...) - Fan sorolls al respirar - Els rèptils aquàtics floten malament - Tenen cianosis (mucoses blavoses)

2.- Tractament:

- Correcció ambiental - Tractament mèdic en funció de l’etiologia

Tema 5.- Patologies de la pell . Les alteracions més típiques de la pell són:

1 Disecdisis o mala muda Es dona principalment en serps, llangardaixos i geckos. Cal tenir en compte que un rèptil sol fer varies mudes a l’any i que aquestes depenen de l’espècie, els factors nutricionals i medioabientals, la presència de paràsits, l’edat (els joves muden amb més constància que els adults)...

2 Dermatitis bacteriana o Blister disease Es sol presentar com a un conjunt d’escames edematitzades, toves amb canvi de

coloració, en rèptils que tenen un excés d’humitat en el seu terrari.

Aquest excés facilita la proliferació de aeromonas, Citrobacter i Serratia, que acaben colonitzant la superfície del rèptil provocant-li un alt risc de septicèmia (pas del bacteri a la sang) i de necrosis epidèrmica (necrosis cutània, amb inflamació de la zona, dolor, pèrdua de les escames...).

3 Dermatitis per cremades Es produeix pel contacte prolongat amb una font de calor (roques, cables, mantes tèrmiques,

bombetes...).

Aquestes cremades, comencen amb un eritema (inflamació cutània) i segueixen amb una necrosis epidèrmica que acaba donant lloc a una infecció bacteriana secundària.

Per a tractar aquest tipus de lesions, haurem de: - Eliminar la causa - Administrar; pomades antibiòtiques + antibiòtics sistèmics. - Fer rentats amb clorhexidina unes 2 vegades al dia.