El futur de les nostres idees

Martine Aubry

Les decisions que hem de prendre, per França i amb els francesos, són un assumpte de civilització. Poques vegades la política s’ha vist contra l’espasa i la paret, cridada per la Història, convidada a afrontar els grans reptes que un sistema extenuat deixa com a herència insostenible als progressistes d’avui i a les generacions futures.

Conscient de la nostra responsabilitat col·lectiva, he convidat a què cadascú dia, rere dia des de fa dos anys, aprofundeixi i renovi les nostres idees, a què escrigui un projecte de societat que torni a donar sentit i esperança per impulsar una ofensiva que ja no pot endarrerir-se més.

Canviem de civilització. Una “nova revolució industrial”, la tercera, tecnològica, digital i cognitiva, reorganitza a gran velocitat la producció i el consum, la geografia i els vincles socials, la cultura i la democràcia. Amb l’increment de l’esperança de vida i les migracions, la demografia transforma profundament les nostres societats. Els xocs ecològics ens imposen revisions intenses, en primera instància, per preservar el nostre planeta. Aquestes revolucions produeixen, en paraules d’Amartya Sen, “un món que oculta tant possibilitats immenses com colossals fracassos”.

Per milions de francesos, aquests canvis es tradueixen en atur i inseguretat social i, per molts, en precarietat, pobresa o, fins i tot, invisibilitat social. L’economia inestable i globalitzada, les amenaces a la seguretat social i els encanteris dels demagogs arreu a Europa han suscitat la por.

Ens hauríem de resignar al declivi de França i al retrocés social dels francesos, començant per la generació que ara arriba a l’edat adulta? Volem actuar per aconseguir una societat millor o sotmetre’ns implacablement a les repercussions d’aquests canvis?

Sóc conscient que, per molts, les últimes dècades han portat l’auge dels individualismes que desmantellen els combats col·lectius, de nacionalismes que esquincen Europa i d’un nou capitalisme financer, planetari i voraç que aixafa les vides quotidianes. Els esdeveniments dels darrers mesos han tret a la llum els excessos d’un món - que no hem de renunciar a canviar - i la perfecta arrogància de les elits sobrerremunerades però també l’impasse de la regulació ecològica mundial a Copenhaguen.

Davant aquest empobriment de la nostra civilització, arreu a Europa, s’han instal·lat els dubtes. Sembla que no hi ha futur per l’esquerra. El sociòleg polonès Zygmut Bauman, el lingüista italià Raffaele Simone i molts altres han assegurat recentment, cadascú a la seva manera, que Europa basculava a la dreta de forma inexorable i duradora... Els defectes de l’esquerra, l’abandonament suposat i sovint real dels nostres ideals i,

sobretot, la globalització de l’economia convergeixen en signar la impotència de la política i l’esgotament de la idea mateixa de societat.

Els intel·lectuals, com l’esquerra, haurien renunciat a transformar el món, i fins i tot a entendre’l? No m’ho crec. Encara cal sacsejar els dogmes i els esperits en letargia. El món ha canviat al nostre voltant i, sovint, ho ha fet sense nosaltres.

Per aquest motiu la iniciativa del Laboratori d’idees, que fa una crida a una contribució creativa de més de cinquanta investigadors i intel·lectuals, francesos o estrangers, s’inscriu en la nostra missió comuna, urgent i indispensable: fer visible el món que ve i donar una nova direcció a l’acció política.

Aquestes contribucions contenen un potent oxigen. No s’hi revela cap “pensament únic”, sinó una riquesa col·lectiva i un nou inici. Els autors han viscut els anys 2000 i, com nosaltres, han observat la multiplicació de les crispacions i les derives que ens assetgen i que ens aboquen a la “insurrecció de les consciències”, tal i com reclamava des de 2008 “La Crida de les crides”.

Amb molts d’ells, mantinc un diàleg de llarga trajectòria. També veig aquí l’afirmació d’una nova generació de joves investigadors. Cadascun ret comptes del nostre temps, d’aquests anys de mutacions, de creacions, però també d’indignacions i de profundes revoltes. Aquestes pàgines restitueixen la diversitat dels debats sense diluir-los. Els esperits lliures tenen el deure d’inventari. Comparteixo en la seva totalitat o únicament en part les seves posicions, però, en qualsevol cas, els que aquí escriuen, encarnen un nou compromís intel·lectual i cívic, sense afiliació, impregnat de conviccions i de responsabilitat. Són molt necessaris per la deliberació col·lectiva del nostre país.

Els hi vull donar resposta. Cada dia, com sempre he fet, i a la meva manera, he contribuït a aquest projecte de renovació de les idees de l’esquerra. Quina societat volem? Aquesta pregunta recorre la nostra història, almenys des de la Revolució. Cada generació, en el si de l’esquerra a França i a Europa, ha aportat les seves respostes. Cada moment de crisi sempre aboca de nou a la invenció política.

Deixant de banda la reducció de la política a la gestió dels bens públics i la submissió a la “nova raó del món” encunyada pels corrents neoliberals des de fa trenta anys, no hem de deixar que l’herència intel·lectual de l’esquerra es debiliti. És precisament en aquest bagatge on ens hem d’ubicar. Un projecte de societat no es nodreix únicament d’una simple gestió. Necessita una crítica de l’explotació i les dominacions. Necessita una visió del futur de França i de les seves qualitats. Si no tinguéssim aquesta visió, el nostre projecte seria només un catàleg tecnocràtic elaborat a porta tancada.

Inscric aquesta reflexió en l’estela de tots els que, al llarg del segle XX, han volgut transformar la nostra societat, han actuat per fer-la millor o menys

dura, rebutjant limitar-se a la simple administració dels esdeveniments quotidians. Reivindico aquesta herència, que rebutja tant la demagògia – prometre-ho tot i no complir – com l’oportunisme – no plantejar res nou i deixar-se endur on porten les modes i l’esperit del temps -.

Sense negar la dificultat de la nostra tasca, veig en la dècada passada alhora el fracàs d’un sistema global fonamentat en la infal·libilitat dels mercats, l’esfondrament de la seva forma de pensar i la pèrdua de valors, encapçalada pels comportaments desregulats d’una casta que confisca els poders.

És per aquest motiu que necessitem Noves Llums, un exercici de raó davant les fúries del món i una crida a la imaginació contra els conservadors. Aquest llibre ens hi convida.

Per la meva part, extrec del període recent algunes lliçons essencials. Dibuixo el meu full de ruta a partir de l’observació lúcida dels esdeveniments, per participar d’aquesta producció del futur. L’escric, fidel als valors de responsabilitat i de solidaritat que mai he abandonat.

És el moment de passar pàgina d’un model que ja no és sinònim de progrés

Som capaços d’inventar maneres de produir i de consumir que abandonin la insuportable tendència a la depredació i sense renunciar a viure millor. Hereus d’un corrent en què la història està estretament lligada a la de la civilització industrial i alimentats de les aportacions de Keynes, hem assimilat i associat els conceptes de creixement, progrés i felicitat. Aquest temps ja ha passat.

La societat del “tenir-ho tot” enriqueix una minoria, mai satisfeta, i manté en la precarietat a una majoria que s’alimenta de la il·lusió consumista. Defensem incansablement la millora de les condicions de vida i el corresponent augment del salari que la fa possible. Tanmateix, sabem que el sistema actual condemna els assalariats a una doble pena: un treball més dur i la degradació de la convivència social. Per a molts, actius o jubilats, el poder adquisitiu es redueix. Treballar més per guanyar menys ha esdevingut la veritable moneda de canvi d’una societat del fals rendiment. En tots els casos, el treballador, la seva família i el planeta paguen la factura.

Defensem una economia del benestar, més que de la del “tenir-ho tot”. He parlat del post-materialisme per a evocar aquesta mutació. Molts altres, com Bernard Stiegler, apunten precisament al caràcter profundament tòxic del model actual, la “societat d’un sol ús” i una alternativa post-consumista. Estem davant d’una gran transició eminentment econòmica, però també antropològica.

La transició socio-ecològica. Designa un món que no renuncia a la creació de riquesa, però que ha d’aprendre a distribuir millor. És un món que no accepta que la precarietat d’uns cohabiti amb l’addicció al consum dels altres. És un món post-industrial – molt immaterial en economia – però certament amb indústria! És un món que reconeix que la felicitat possible escapa a l’empresa devota del producte. Un món que refusa l’explotació il·limitada de la Terra i de la natura.

És una mutació profunda i global de la producció, del consum i de l’alimentació. En efecte, la transició cap a un nou model de desenvolupament no és tan sols tècnica o fiscal: també és cultural i ideològica. La mutació mediambiental de la nostra societat ja ha començat i l’hem d’acompanyar. Se’ns presenten tres possibles camins. El primer és el del capitalisme verd, que pot ser només una versió “ecologista i amable” de l’hiperconsumisme que no transforma ni el creixement ni l’aparell de producció. El segon és el del New Deal verd, fet d’una subtil combinació de mesures incitadores i coercitives per què els productors canviïn la seva forma de produir. El tercer transformaria l’actual model mitjançant la demanda, fent del ciutadà un coprescriptor, actor i coproductor. Els dos últims escenaris em semblen veritablement representatius de la possibilitat d’una nova civilització, i és en la confluència de tots dos on jo mateixa em situo.

Aquest repte formidable es formula de la següent manera: la nostra economia ha d’esdevenir compatible a llarg termini, d’una banda, mitjançant la preservació del medi ambient, de la diversitat i dels recursos naturals disponibles i, d’altra banda, amb el progrés social indispensable que reclama recursos i, per tant, no renuncia al creixement.

En aquest món, el nostre demà, hi ha lloc per un camí de creixement. Un creixement que volem sa i durador. També serà selectiu, perquè els recursos són limitats i el progrés de l’economia, la mateixa productivitat, s’han d’orientar millor. Pensant en els pressupostos públics que guien aquesta transició i els béns planetaris que consumim, hem de distingir entre els béns imprescindibles i els que no seran tan necessaris. Es tracta de trencar amb el creixement nociu, el que es basa en el malbaratament, en un sol ús, en l’obsolescència programada, l’explotació sense límits dels recursos, la que es nodreix dels seus propis efectes perversos.

Si impulsem la transformació de les nostres economies per què adoptin progressivament produccions sòbries en energia i en materials i riques en serveis i continguts immaterials, quina raó teòrica imposa a priori un límit al seu volum mesurat en valor monetari? És precisament el que mesura la taxa de creixement. Ens interessarem més pel futur del que es produeix i pels modes de producció que pel creixement de la mateixa producció. En definitiva, ens caldrà sense cap mena de dubte integrar entre les nostres mesures contribucions que avui no es comptabilitzen amb indicadors clàssics, com els serveis que ens aporten gratuïtament espais col·lectius i

els ecosistemes, els serveis de cura i el voluntariat o les experiències de sistemes d’intercanvi locals.

El restabliment de la base industrial. França necessita recuperar el seu poder públic al servei de la indústria, adoptant una forma d’actuació pública basada més en la previsió que en la reparació. I, en el cor d’aquesta nova intervenció, s’imposa la creació d’un pol públic d’inversió industrial. Es mobilitzarà a prop dels actors econòmics i de les regions per anticipar, establir una xarxa, reconvertir i reubicar. Així és com França marcarà la diferència en la globalització, assumint la seva part de lideratge en els àmbits de futur, mantenint el millor de la seva història industrial – les energies, la mobilitat, la salut, el sector agroalimentari, els tèxtils del futur i el medi ambient -.

Una economia innovadora. Economia i xarxes digitals, ciutats intel·ligents i duradores, mitjans i indústries creatives, serveis de mobilitat i geolocalització, telemedicina, economia de la contribució: un fenomen profund de destrucció i creació altera les economies de tot el món i produeix un canvi d’època, d’igual magnitud que l’emergència de la societat industrial al segle XIX. Seria suïcida pel nostre país de veure-hi només una competència amb les indústries establertes que, en canvi, aprenen o aprendran a treure’n profit.

El nostre país no retrobarà un creixement durador si no es dota d’un veritable teixit viu i creatiu en els seus sectors més dinàmics. França necessita aquesta innovació, que emergeix poc a poc, sense imposar-se encara a nivell mundial, en bona mesura, perquè s’ha desenvolupat de manera quasi espontània, sense que les polítiques públiques ni els mateixos actors implicats hagin tingut consciència de la seva importància històrica.

Per això necessitem una França forta. Per això hem de fer entenedora l’economia del futur i el pacte social que la fa possible. Hem de donar oportunitats als veritables talents i desfer-nos dels rendiments enganyosos.

La França que volem, és una economia innovadora. És una societat creativa, que sàpiga aportar idees noves i béns comuns. Això està al nostre abast, però hem de tenir-ne consciència col·lectiva. França té les qualitats necessàries, sempre i quan tothom sigui escoltat, reconegut i rebi recolzament, als centres formatius, a l’empresa o en el seu entorn de residència. Prefereixo que el nostre país aprengui a remunerar millor els joves investigadors o creadors, que són el nostre futur, que als subscriptors de dietes dels consells d’administració.

Una societat creativa ha de donar un lloc prioritari a la cultura. Encara estem lluny de fer-ho i el present ens allunya encara més. Sens dubte, aquesta exigència ha de vetllar perquè la creació emmiralli cada generació alhora que n’esdevingui el seu testimoni per la posteritat. Reivindico aquest dret a l’art per la nostra societat, que encara ha de lliurar lluites importants, especialment en temps de crisi. La cultura necessita nous espais, propicis

pel treball de producció i sensibles a la proximitat. Les noves formes reclamen la nostra disponibilitat, la transmissió d’un esforç immens d’imaginació als joves des de les escoles i des de l’acció pública. És compartint i intercanviant la producció artística que definim en bona part les nostres revoltes i energies per afrontar aquest moment de fractures, de transformacions i d’esperances.

Faig una crida per una societat de respecte, enfront de la societat del menyspreu

Una societat decent comença per un salari o una jubilació que valorin el treball d’avui exactament com ho fan amb el d’ahir. Diria més, ens hem de preguntar què fa que una societat “millor”, en la què cadascú es senti reconegut, en la seva dignitat, i no sigui objecte de menyspreus i humiliacions.

Una societat solidària que prengui cura de cadascú, en la que cadascú prengui cura dels altres i en la que junts preguem cura del futur i del nostre planeta: no és pas un slogan, és un dels objectius més nobles que l’esquerra s’ha d’establir. No imagino una esquerra orfe dels seus somnis. Al contrari, ha d’inventar noves respostes per què es facin realitat.

Defensant amb convicció una societat de respecte, de cura mútua, i evocant la necessària política de l’atenció, he assistit al sorprenent procés que es presenta a tots aquells i aquelles que renuncien a les vies més fàcils i transitades. Sí, crec profundament que la proximitat humana, el lligam social, l’atenció als altres són inseparables dels drets, de la justícia i, en definitiva, dels principis de la nostra República. No negaré mai les injustícies i les desigualtats que hem viscut. Però tampoc renuncio a construir una societat menys cruel, menys egoista i a millorar la seguretat i la protecció col·lectives. Hem de construir nous drets, drets que s’adaptin millor a l’època actual.

Crec que és possible i útil tractar en termes polítics – fins i tot universals – la manca de respecte, d’entesa i d’humanitat. És el preu que mereix la igualtat real.

Quan es tracta de bastir la societat, el socialisme, amb raó, es preocupa de la producció i de la distribució, però també hem de considerar indispensable un socialisme de la relació.

L’altruisme, l’ajuda mútua, casen bé amb el socialisme. Aquesta ambició està a les antípodes del mínim de compassió que, en molts països, s’ofereix a alguns en nom de l’emoció col·lectiva. Una política de l’atenció permet, en canvi, repensar les solidaritats i concebre’n noves formes, més exigents. Les

ajudes i subsidis, tot i ser necessaris, no substitueixen la dignitat i la humanitat, sinó que es completen mútuament.

Quan posem tot això en comú, no reconstruïm mai un barri de la mateixa manera ni tornem a escriure una llei afirmant els principis i oblidant l’aplicació. Tampoc acollim un infant amb dificultat, una persona aturada o un veí en perill com un elefant en una cristalleria.

Refundant així les solidaritats, la societat del respecte ha de preservar el suport econòmic i l’assistència.

La justícia social és una qüestió de civilització. La idea que tinc de la justícia mobilitza tres principis: la igualtat, l’autonomia i el mèrit. El que distingeix la dreta de l’esquerra és, en primer terme, l’actitud envers la igualtat, que està en el centre de la nostra identitat. La llibertat autèntica necessita una igualtat real.

La feina dels investigadors que han contribuït a les pàgines d’aquest llibre entronca amb les nostres experiències. Jaurès ja havia plantejat aquestes qüestions en un magnífic text de 1898. Des d’aleshores, l’esquerra ha cercat el millor equilibri entre l’autonomia de cada persona i la protecció i benestar col·lectius. Si s’ha de repensar la solidaritat avui, és d’una banda perquè la societat salarial està en crisi però també perquè les institucions de solidaritat han perdut pistonada. Davant l’augment de les desigualtats i de la precarietat, només responem amb una xarxa de seguretat imperfecta, que no dona gaire poder d’actuació als assalariats.

L’autonomia es construeix gràcies a les proteccions col·lectives, sempre i quan aquestes siguin realment eficaces. Amartya Sen ens recorda que no n’hi ha prou de predicar la justícia social per posar-la en pràctica amb rigor i cura. Des de l’escola i més tard en l’entorn laboral, no n’hi ha prou amb una igualtat abstracta. Cada vegada que s’afirmen respostes deshumanitzades, poc sensibles a la vida real de les persones, la societat pateix una regressió i ha de fer ajustaments.

La revolució de l’edat, massa sovint tractada de forma alarmista, ens convida a imaginar una compensació solidària de les incapacitats quotidianes, com ho varem fer per la salut. Combatré sense treva la temptació manifesta de privatitzar progressivament, insidiosament i injustament, els mecanismes de suport a la dependència, per evitar que es reverteixin els progressos socials ininterromputs del segle passat! No m’atreveixo a reduir aquest debat, com el de les pensions, a la confrontació de xifres i pressupostos. La visió pessimista de la vellesa és una forma de negació de la humanitat. Fa la vellesa més dura i és contrària a la realitat, on la gent gran ha conquerit un lloc prioritari i protagonista en les associacions, clubs esportius i demostra un gran compromís social i solidari. Qui pot oblidar el rostre de Michel Germaneau? No, l’edat no pot esdevenir un principi de classificació i de discriminació, en la mesura que les trajectòries vitals són modulables i contemplen una formació contínua.

Immersos en la crisi, els francesos han entès que la promesa d’igualtat no ha estat respectada, ni tan sols s’ha intentat assolir. Encara es troben moltes injustícies en els àmbits escolars i empresarials, malgrat el reiterat discurs de la igualtat. La igualtat professional i salarial o en les condicions de jubilació entre homes i dones encara ha de fer progressos importants. Les polítiques impulsen petits canvis, només perceptibles per una ínfima minoria. No podem creure avui en una competició igualitària, lliure de discriminacions de gènere i d’origen social o ètnic. La igualtat d’oportunitats hauria d’afavorir el progrés i la promoció social. Però, tal i com aquest concepte és portat a la pràctica en l’actualitat, en una societat que premia l’individualime desenfrenat i que dificulta tota cooperació, aquesta idea s’associa a un model de societat de pura competició.

Per tant, la igualtat real encarna la nostra concepció de justícia. Per aproximar-nos-hi, hem d’atrevir-nos a aprofundir la democràcia. En la nostra història, tant a França com a Europa, mai hi ha hagut cap avenç social sense progrés democràtic.

Reinventem junts la nostra democràcia

Les mutacions de l’economia han ocultat els canvis que alteren la democràcia?

Crec que en la legitimitat de l’elecció, però també se que les nostres institucions, en ocasions, s’han revelat a la pràctica feudals o paternalistes. No es pot anar repetint cada dia que “els francesos tenen sentit comú” i negar-se a escoltar-los quan rebutgen la llei de les pensions o s’oposen als projectes en matèria d’educació.

La “pseudoreforma” de les pensions quedarà justament com un “condensat”, o més aviat una caricatura del que denuncio: la democràcia social trepitjada, el Parlament emmordassat i la veu de francesos de totes generacions menyspreada. Un mètode desastrós per una reforma injusta i ineficaç.

La democràcia està en construcció. Els canvis en la democràcia neixen de la disseminació des sabers, de la nova comunicació d’experiències, de l’emancipació dels ciutadans. La fabricació de la societat per ella mateixa no està renyida amb la democràcia política. La deliberació col·lectiva i raonada és més que necessària.

Sigui en matèria d’educació, de salut, d’actuació local o de seguretat, la política es buida de sentit si no garantim la unió necessària entre voluntat forta i ferma, expressió del sufragi universal, i els actors de la societat, innovadors del fet quotidià, els sindicats i les associacions.

Però s’ha de fixar també la direcció de les reformes, en base a una relació lleial amb el poble. Encara és necessari esclarir les decisions, sospesar les

solucions i permetre així la deliberació del país. No es tracta només d’una qüestió de temps, sinó també de canvis profunds en l’organització de les nostres democràcies.

La República que volem exigeix una democràcia adulta que ajudi a l’emancipació dels ciutadans i ciutadanes en el moment que un govern paternalista els infantilitza. Descodifica el que és real, apunta els defectes i els obstacles. Aquesta República ciutadana exigeix a tots els poders, polítics, econòmics o mediàtics, un deure d’exemplaritat. Tanmateix, tal i com senyala la filòsofa Cynthia Fleury, “l’edat és l’excepció a l’exemplaritat”.

En una democràcia moderna, calmada i eficaç, la política de la valentia no és avançar amb el temps ni violentar la societat mitjançant la imposició. Es tracta de treballar i fer amb els ciutadans i no d’actuar sense ells o contra ells.

Per produir l’interès general, s’imposen certs principis. Vull citar i defensar la independència vital de la justícia i de la premsa que permetria al nostre país retrobar el seu honor i el seu lloc en el concert de les democràcies més belles, perquè les nostres llibertats coneguin de nou la seva primavera.

Les noves separacions de poders no es redueixen a la de Montesquieu, sempre necessària. El segle que comença necessita refundar l’equilibri de poders, profundament alterat. La independència condiciona la credibilitat que necessita la democràcia.

La independència de la premsa és essencial. Caldrà desvincular els grups industrials i accionaris que han pres posicions dominants i que fan i desfan les redaccions i institueixen el benefici com a criteri d’èxit dels rotatius i de les emissores.

Pel que fa a la independència de la justícia, no només l’hem de preservar, sinó que l’hem de reconstruir. Ha faltat poc en aquesta legislatura perquè el jutge d’instrucció desaparegués. Assumptes lamentables han danyat la nostra democràcia i, a cada nou episodi, el poder utilitza, humilia o bloqueja l’autoritat judicial. Sense renunciar a millorar el conjunt de responsabilitats dels magistrats, França ha de fixar la independència de la justícia a la seva constitució, per tal d’evitar les regressions que coneixem des de 2002.

L’autonomia de la ciència condiciona la seva credibilitat, sense que aquesta autonomia signifiqui que els investigadors desconeguin les finalitats socials, ecològiques o econòmiques de la seva feina. Si en un futur poguéssim parlar de democràcia científica, s’hauria de garantir primer un esforç públic en la recerca i fixar amb discerniment els referents ètics i els límits de les pressions dels mercats. L’Estat hauria de preparar-se millor. Aquesta serà una de les seves missions essencials. Entorn dels principals assumptes de la recerca i de l’acceleració tecnològica, els grans debats públics són necessaris i s’han de conduir, sense pressió i amb passió i deteniment, ja que susciten decisions que afectaran moltes generacions.

La política segueix i respon a la societat, una societat que es transforma de forma incessant. S’esforça a entendre les discussions sensibles sobre biotecnologia, bioètica i les seves conseqüències per les persones, la identitat i el dret a la privacitat a la xarxa i la neutralitat d’Internet. La controvèrsia aixecada par la llei Hadopi i les decisions desencertades que s’hi associen demostren que la complexitat de les decisions no és compatible amb la brutalitat d’un poder més atent a les disputes que als reptes d’una nova civilització.

Després de la hipersensibilitat ve la hiperdemocràcia? Més aviat una democràcia exigent que prepara el terreny per una nova República per afrontar els reptes a llarg termini. I un mètode de govern per l’esquerra que haurà de donar resposta, arribat el moment, a l’empobriment sense precedents de l’Estat.

Reivindico una democràcia a llarg termini, contra la política de l’espectacle. Evocant la opinió pública en l’època dels mitjans de comunicació i abans de la irrupció d’Internet, Jacques Derrida mencionava “la democràcia ajornada” i la “quotidianitat com a categoria principal del ritme social”. Cal que reflexionem! Els poders han jugat sovint amb la opinió per inventar-la o invocar-la en una relació efímera.

Els reptes que hem d’afrontar ja no aguanten les trampes de les agendes, perquè es tracta de la civilització, de la transformació social, del canvi concret. El reformisme compulsiu ha assolit els seus límits i els francesos n’han tingut una experiència amarga i recent. Qui pot pretendre tractar en poc mesos els desordres enquistats de les nostres societats? A banda de la gestió de les diferents etapes i facetes de la crisi, requereix una tasca titànica per donar respostes a un món mancat de referents duradors. Aquesta inquietud a llarg termini no és incompatible amb la innovació quotidiana ni amb el tractament de la urgència. Aquests horitzons, al contrari, es complementen.

Hem de reaprendre a separar la política de l’economia, almenys en allò relatiu a les accions a llarg termini i a la construcció dels béns comuns. Aconseguir la conversió ecològica, eradicar els guetos urbans, sortir de l’Europa encallada, progressar en la governança i les regulacions mundials, són els principals reptes polítics de la nostra generació. A França, parlar de patrimoni significa evocar el passat. Hem de constituir el patrimoni del futur entorn els béns essencials: l’aigua, la biodiversitat, els recursos energètics, les xarxes digitals, les infraestructures de mobilitat... Un “Parlament del futur” que organitzi la discussió pública entre experts, ciutadans i representants, oferiria un suport incomparable als grans projectes col·lectius.

No crec en la impotència política, aquest disbarat alimentat pels neoliberals per justificar la mínima intervenció pública. En molts àmbits, a l’hora d’organitzar l’educació, la sanitat o la seguretat, podem preservar l’autonomia de les nostres decisions nacionals. Però, tal i com observen,

amb sentit comú, molts ciutadans francesos, quan parlem a escala planetària, l’acció política exigeix que sapiguem superar els egoismes a curt termini.

No vull contribuir al triomf de la política de l’espectacle, la forma última de la “societat de l’espectacle” que denunciava Guy Debord des dels anys 60. Ens hi acabaríem adaptant i oblidant de molt francesos que ja s’han desentès d’aquest model.

La política de seguretat - que diferencio de la il·lusió que actualment s’alimenta a França -, amb la seva ideologia i les seves derives representa el que separa el coratge democràtic de l’espectacle demagògic. En efecte, per reeixir, cal alhora la voluntat, la proximitat i la participació dels ciutadans. Sense estrèpit ni gesticulacions, els representants socialistes, amb els alcaldes al capdavant, inventen el terreny de les respostes que permeten actuar contra la inseguretat.

Moltes de les persones que han contribuït en aquest escrit demanen valentia intel·lectual i política. El llibre que teniu a les mans dona referents seriosos a qui vol dibuixar un projecte de societat. També convida a definir perspectives útils per l’acció, per una alternança que sàpiga distingir els veritables progressos de les falses reformes.

Hem de tornar a activar una societat bloquejada per la injustícia i la desconfiança

Més que en qualsevol altre lloc, la desconfiança s’ha generalitzat a la societat francesa, sota l’efecte de tantes promeses sense resposta. Una societat que desconfia protesta amb motiu davant les reformes injustes que se li presenten, davant la inseguretat social que s’instal·la sense remissió possible.

Lúcid i angoixat, el jovent denuncia una societat confinada que bloqueja l’accés a l’ocupació i a les responsabilitats, que congela les barreres que separen les classes socials i les generacions. Fins el punt que cal parlar de “les” joventuts, en plural, que s’uneixen de manera excepcional per causes o còleres comunes.

Tothom és conscient que ja no és el moment de tapar forats sinó d’impulsar la mutació del sistema. La qüestió es presenta diàriament als socialistes: per on començar al 2012? Com ordenar l’acció política en temps de crisi? La revalorització del treball, els requisits previs de justícia indispensables per la jubilació o la fiscalitat, la necessitat de modernitzar l’educació des de els nivells infantils seran, sens dubte, parts essencials del full de ruta dels nostres “Cent dies”, si l’esquerra rep del poble el mandat de transformació de França.

La revalorització del treball. Aquí està en joc la cohesió de la societat i el fonament i finançament de la seguretat social. Aquí és on cadascú es construeix la seva pròpia autoestima. El fracàs en la rehabilitació del treball ha estat la primera reforma fallida de Nicolas Sarkozy. El poder adquisitiu s’estanca i la inseguretat social s’ha generalitzat. Els dirigents polítics i econòmics d’aquest país, massa ocupats denunciant el cost del treball, no han evitat l’explosió de les remuneracions més elevades. És el moment que França sàpiga dotar-se de normes acceptables – i per tant, de màxims – pels salaris i pels ingressos, tant a les empreses públiques com a les societats privades.

La reconquesta del valor del treball i la dignitat es juguen en diferents terrenys i de diferents formes, en primera instància, en el contracte i el salari, però també en la qualitat del treball, les seves condicions i la seva organització quotidianes i en l’atorgament i intercanvi de drets en el si de les empreses. El productivisme contemporani, que avui s’estén des de les fàbriques als call-centers, ha mostrat els seus límits. La societat del fals rendiment ha glorificat bateries absurdes d’indicadors. Els ultimàtums de models gerencials han desfet moltes empreses, fent creure als assalariats que cadascú podia guanyar sol, sense esperar res dels altres.

El “parèntesi encantat” de les Trenta Glorioses sembla una llunyana edat d’or. Tanmateix, no renunciem al progrés dels drets socials. Perquè la mobilitat ha esdevingut estructural, busquem la millor manera de donar un status i uns drets al treballador “mòbil”, és a dir, un lloc en la societat i uns mitjans per “ensortir-se’n”, com ho va enunciar Robert Castel. És un repte d’un nou progrés possible, la seguretat social professional, adaptada a la realitat d’una economia canviant, inestable i que exigeix a tothom esforços constants d’adaptació.

Aquesta continuïtat professional, per assegurar la trajectòria de vida en la feina i progressar professionalment en l’ocupació, ha de fonamentar-se n una formació individualitzada per acompanyar en la transició, sobretot entre dos llocs de feina. Aquest moment de la vida ja no pot reduir-se a l’atur o a un passatge buit, sinó que ha d’impulsar una protecció, un nou dret i, sobretot, mitjans de quedar-se o de progressar en el món laboral. És sobretot un immens espai per construir, un dels més importants pel proper govern d’alternança a França, en la mesura que haurà de refundar les regles i mètodes de formació professional i de prestació d’atur i de replantejar l’Educació nacional. Aquest nou dret no estarà exempt de deures, però anuncia que la lluita contra la precarietat no està condemnada al fracàs.

Els requisits previs de la justícia. Ningú ignora la situació d’Europa en un món canviant... lluny d’això. Conec les qualitats de França però també la magnitud dels principals esforços que caldrà compartir en la propera dècada. No obstant això, els motius de l’actual estancament nacional es troben precisament en l’incapacitat d’aplicar la idea de justícia, el principi

fonamental de les nostres decisions polítiques. França no ressorgirà sense aquest requisit previ.

Quan parlem de “revolució fiscal”, ho fem per trencar amb els anys d’injustícies flagrants, de privilegis, d’arcaismes, d’”optimitzacions” sorprenents, de favors il·lícits i altres “evasions”.

A igual renda, igual impost: aquest principi republicà tan poc observat, que ha d’acompanyar la progressivitat, és un dels requisits que retornarà la confiança. Allunyar-se’n – excepcionalment – no serà possible si l’interès general – i no la pressió de coalicions d’interessos particulars - així ho exigeix .

També hem decidit que al 2012, ens comprometríem en quatre grans transformacions – urgentíssimes – de la fiscalitat del nostre país. La fiscalitat ha d’ésser, en primera instància, una eina al servei de la justícia social i el poder adquisitiu: és el gran impost ciutadà sobre la renda, progressiu i redistributiu, gràcies a la fusió de la CSG1 i l’impost sobre la renda. La fiscalitat ha d’estar al servei de l’ocupació i de l’activitat de les empreses: per aquest motiu, proposem modular l’impost de societats en funció de la reinversió de beneficis. La fiscalitat també ha de ser un incentiu per la socio-ecologia: establierem un IVA eco-modulable perquè els preus dels béns reflecteixin el cost que suposen pel planeta. Pel que fa a la fiscalitat local, arcaica i improvisada des de l’abandonament de la taxa professional, ha de retrobar alhora la seva autonomia i adoptar principis senzills de justícia i redistribució.

Aquesta concepció de la justícia també m’ha convençut de la necessitat de fer moviments cap a una major personalització dels serveis públics. Els ciutadans expressen una demanda de serveis públics que supera les respostes estandarditzades o els tractaments anònims. Volen serveis de proximitat, a ser possible concebuts i construïts amb la seva participació, tant per la infància, com per la gent gran, tant en matèria d’ocupació com en matèria de seguretat. Aquesta és una de les vies que proposo cap a la igualtat real.

És cert que en matèria d’educació, el nostre país no ha sabut trobar els equilibris encertats, els compromisos útils entre les decisions nacionals i les iniciatives locals, com si un centralisme excessiu heretat de la nostra història pogués encara actuar com a protecció davant la diversitat dels territoris i dels alumnes.

S’acusa l’escola republicana de no reduir prou les desigualtats. Avui, les produeix, les manté i, en ocasions, les amplifica. Tot i el profund compromís de la majoria d’ensenyants, l'escola es mostra als ulls de molts com una institució que lluita per complir la seva missió. Les enquestes més recents malauradament ho confirmen: França és un dels països d’Europa on l’origen

1 Contribució Social Generalitzada, impost destinat a finançar les assegurances mèdiques, les prestacions socials i el Fons de Solidaritat a.

social pesa més en el rendiment escolar, de la mateixa manera que les qualificacions juguen un paper molt més important que en qualsevol altre lloc alhora de determinar les trajectòries professionals. No podem acceptar que només tres de cada deu fills de treballadors acabin l’educació secundària superior. La nostra societat es tanca i s’immobilitza, els beneficis que s’esperen de l’escola sembla que se’ns escapen, igual que el futur dels nostres nens i nenes. No és pas inevitable, encara que ho vegi com una de les principals raons de pessimisme que s’apodera dels francesos.

Per millorar la justícia escolar, la indispensable revisió del sistema educatiu no es podrà assolir sense esforços addicionals de la Nació i sense aturar la reducció del número de mestres. Però res seria pitjor que suggerir que l'esquerra es limitaria a restaurar la prioritat pressupostària de l'escola, especialment a l'escola primària i al col·legi. Per tant, la mateixa paraula “reforma” recorda moltes ocasions fallides i temps perdut. El nostre projecte, per tenir èxit, necessita encara requisits justos. Ni control centralitzat, ni circulars diàries que venen des de dalt, però sí una autonomia dels equips i dels mitjans disponibles a nivell local. Professors millor formats, menys aïllats, i respectats de nou. Capacitat de posar al servei del coneixement comú el millor de la pedagogia moderna. Una innovació col·laborativa en els horaris escolars. No confrontar més la creativitat i la transmissió, vitals l’una com l’altra, en una disputa sense fi que esterilitza els debats des de fa massa temps i que bloqueja qualsevol millora. Cada societat projecta a les seves escoles, els seus defectes i els seus excessos. Hem de protegir l’escola republicana, sense renunciar a l’obertura cap als municipis, la cultura i les professions. Famílies, professors, col·lectius públics, tots junts: és hora que un nou pacte educatiu doni senyal de reconstrucció.

Aquests exemples en són testimoni. Les veritables “reformes estructurals” no són la reducció de drets socials, però sí l’establiment de proteccions justes i eficaces, de serveis públics personalitzats i innovadors. Aquestes reformes no abocaran al país cap al fracàs, com evoquen les prediccions en declivi, ans el contrari, la curaran d’aquesta anquilosament en el què l’han submergit la crisi i les injustícies. No és menys cert que la política ha canviat d’escala.

Hem de rellançar sense demora les batalles globals

Tant abans com després del 2008, la gesticulació nacionalista segueix estant en un punt mort. En el món globalitzat, les trajectòries dels capitals, l'energia, o les epidèmies, es projecten dins i fora de les fronteres. No n'hi ha prou amb pensar globalment, cal actuar també a nivell global.

La domesticació del capitalisme global. No és una mera gestió de crisi, sinó el moment de la veritat. No varem esperar el 2008 i el crack bancari global per identificar la influència de les finances en l'economia real ni la crisi a Grècia per exposar la debilitat dels mecanismes de solidaritat a Europa. La debilitat de les democràcies nacionals enfront del poder dels mercats exigeix la creació d’una normativa europea o mundial. Això no és una renúncia de la política, al contrari. No obstant això, aquestes normes encara embrionàries fan creure que mai estaran en funcionament. Jo entenc els dubtes i els interrogants prudents. A Europa, la por de la pèrdua de sobirania paralitza les iniciatives necessàries i urgents. D’altra banda, les institucions internacionals o les grans reunions com el G8, i el G20, sovint ofereixen un espectacle captivador. Com després del 1918 i el 1945, una vegada més, el sistema multilateral s’ha de repensar i reconstruir.

Aquesta vegada, no és només en nom de la pau, sinó per aturar l’acceleració del sistema econòmic i financer resultant de la globalització. La revisió general de les regles que s’apliquen a l’espai econòmic mundial només ha fet que començar, sota la pressió de la crisi, enfront d’actors dotats d’ una capacitat total d’oblidar els seus errors. No fa falta dir que els governants impulsats per la ideologia del capitalisme integral lluiten per adaptar-se a aquesta nova funció.

Tres prioritats encarnen aquest canvi d’era i el nou equilibri de forces a construir perquè la democràcia trobi lloc als mercats, i que l’economia de producció torni al seu lloc en la creació de riquesa.

1) Primer, arrel de la crisi, els mercats financers no han après res, ni han oblidat res durant els últims anys. El combat per la regulació va més enllà de les respostes de l’especulació. Ha d’abordar els desequilibris a l’economia mundial on les conseqüències van ser desestimades abans del 2008 – entre altres, l’excés de liquiditat afavorint l’endeutament i la feblesa dels ingressos. Altres mesures reals no haurien de quedar-se més temps en una intenció: la revisió radical de les activitats bancàries i del control de “la indústria financera”, el descens dels paradisos fiscals i les sancions contra els seus usuaris, la contenció dels productes derivats, i la taxació de les activitats especulatives a Europa, no només per frenar-les, sinó també per iniciar un nou flux de recursos pel pressupost de la Unió.

2) L’aparent consens al voltant de la idea d’un govern econòmic europeu, que defenso des de fa molt temps, a fet caure un tabú. Encara se li ha de dotar dels mitjans per actuar en suport del creixement com el volem i desincentivar l’especulació. Té el seu lloc en els tractats actuals, demà dins una Europa més democràtica, que no s’acaba en els cara a cara dels Estats, i que considera que els europeus tenen els bens comuns per gestionar i defensar, començant per la seva moneda. Alemanya i França han de trobar-s’hi sense retard.

3) Estem convençuts que, entre el lliure intercanvi integral i el proteccionisme autàrquic, existeix una via eficaç que volem instal·lar al cor del nostre projecte: la del comerç just. El comerç just, és el que integrarà en els tractats comercials internacionals normes fora dels principis del mercat, sanitàries, ambientals, socials i culturals, per protegir tant el consumidor com el productor.D’altra banda, aquesta és nova una idea per el comerç internacional! El projecte de la seguretat social que constitueix un dret comú del conjunt de la humanitat ha estat defensat pel programa del Consell nacional de la Resistència, o la declaració de Filadèlfia de 1944 establint els seus objectius a l’Organització Internacional del Treball. Si aquest esperit s’ha perdut, o estava reservat a les nacions desenvolupades, és temps de renovar-lo. Per defensar els sistemes nacionals de solidaritat, és urgent vincular-los a un progrés paral·lel, a una convergència de proteccions i dels sistemes fiscals, almenys a llarg termini, i a una gestió conjunta de les migracions.

Construir aliances emancipadores. La vocació de França es renovarà i complirà dins la construcció de les aliances amb el Sud, amb els països emergents i de ben segur amb l’Àfrica, en relacions d’igual a igual, ben diferents d’aquelles que el segle XX ens ha deixat d’herència.

El món es reajusta i canvia sense nosaltres. Mentre que grans regions continentals d’Amèrica i d’Àsia s’organitzen, la Unió Europea, “potència tranquil·la”, no pot romandre inerta, ni sense defensa. Amb ella, França s’ha de fixar l’ambició de construir amb el sud de la Mediterrània, i, finalment, amb l’Àfrica, un altre conjunt regional de pes dins del món que ha de ser capaç de defensar els seus interessos i els seus valors.

Per això, França ha de deixar de cultivar al més al nivell una imatge colonial retrògrada a l’Àfrica que és, pels africans, una profunda i inacceptable negació de la història. Aquest error de visió és particularment greu en un moment en què es confirmen els recursos a l’Àfrica – els africans, experimenten una profunda metamorfosi. Una gran esperança s’ha aixecat. La transformació de les condicions de vida, una millora de l’esperança de vida en si mateixa - encara que la pau segueix sent fràgil - semblen estar a l’abast. La mirada del món respecte l’Àfrica està canviant. Les inversions internacionals s’acceleren. El creixement canviarà el seu lloc en el món i es convertirà en un actor important. Aquest camí que s’inicia també ens transformarà. La nostra aposta és reconèixer el destí comú que compartim.

Els països d’Europa i dels Estats Units, ells, ja no tenen més el monopoli del poder. Pitjor encara, la nostra diplomàcia i la nostra influència s’han de refer. Els nostres conciutadans estan preocupats pels disturbis del món i especialment que la veu de França ja no s’escolti. La vocació de França serà

participar del naixement d’un poder emancipador, amb Europa i amb els pobles que comparteixen les mateixes causes planetàries. Aquest és el nostre interès, però no és pas solitari o egoista. Correspon estrictament a la necessitat d’una transformació de les relacions internacionals sense la qual el preu dels desordres d’avui dia serà encara més difícil de pagar.

Fer la França del segle XXI

En les últimes dècades hem fracturat el nostre país. Els anys recents han debilitat el poder públic. Per sospesar realment els canvis de la nostra societat, s’ha de donar prioritat a les accions a llarg termini. La preferència exclusiva pel present no hauria de resumir l’acció política. I, per tant, les urgències s’acumulen.

El mètode del pacte per reformar i governar. El sistema educatiu, la Universitat i la recerca, la seguretat i la reconfiguració dels serveis públics amb les comunitats locals: aquests son els nostres New Deals per demà! Avui, el poder públic sembla fracturat i esgotat, sense sentit comú. Les lleis es succeeixen, s’assemblen i no s’apliquen. L’estat, pel que fa a les administracions locals, porta a una guerra civil freda, de la que s’ha de sortir el més aviat possible, ja que és contrària a l'esperit republicà i car pel nostre país. Reinventar la política pública i innovar en la proximitat són objectius urgents en la mesura que els diners públics s’han d’utilitzar i controlar. El mètode del pacte consisteix, per a un govern, a ajuntar les parts implicades en un gran projecte públic al voltant d’objectius compartits, en els territoris amb l’escala adequada. Les maniobres d’imatge no transformen pas el nostre país. La voluntat política s’estanca quan falta la mobilització de la societat i dels ciutadans. Tenim una mostra permanent al davant.

Fer una França unida, no uniforme. La unitat de França, el missatge universal que ha de continuar donant, troba la seva força en el principi de laïcitat, inspirat per l’exigència de llibertat des de la Il·lustració. No hem de baixar el braç allà on els integrismes, el comunitarisme religiós o ètnic amenaça la laïcitat. Conec les temptacions comunitaristes i la seva part obscura. No les confonc amb les aspiracions de viure junts dins d’una societat on les cultures son múltiples.

Tant a França continental com als departaments d’ultramar, sabem conciliar l’element multicultural i l’universalisme, les identitats positives i la igualtat republicana. Una universitat laica no nega les pertinences identitàries. La França de 2010 no és la de 1905. De ben segur, la França d’avui dia és molt més diversa, més mestissa – i això és una força i una riquesa. M’agrada dir, amb Édouard Glissant, per França i més enllà, que “cap cultura, cap civilització no arriba a la plenitud sense la relació amb les altres”.

Jo també rebutjo la idea segons la qual la laïcitat – en ser una idea recent - no va aportar res a les nostres societats perquè fossin més plurals. Creure això seria, sota el meu punt de vista, cometre un greu error. Ja que la laïcitat, en la seva pròpia essència, és ser tolerant i hospitalari. S’ha seguit demostrant des de l’aprovació de la Llei de 1905 que ha sabut adaptar els seus procediments per justament garantir aquest equilibri – decisiu dins una societat respectuosa amb les seves diferències - entre la identitat específica de cadascú i la igualtat per a tots.

La reconquesta apaivagada dels territoris. Per aturar la derrota de França, la República ha de conquerir també els seus territoris abandonats. El nostre país no pot sostenir per sempre que una França perifèrica, urbana o rural, acumuli, irreversiblement, la pobresa i les desigualtats en educació, sanitat, seguretat, habitatge, transports. Així es confirma la deslocalització de la qüestió social als suburbis de les ciutats, petits pobles o al camp, o a la “llunyania” d’utramar. Jo no accepto que França toleri que els territoris es converteixin en simple variable d’ajustament. Un projecte per França en primer lloc ha de dissenyar un món comú, per reafirmar la igualtat republicana. Llavors es pot imaginar el futur dels territoris, garantint que les zones rurals i urbanes consoliden els seus recursos i la seva identitat. I donar continuació a les fortes paraules d’Edgard Morin: “rehumanitzar les ciutats i revitalitzar els pobles”.

La transformació de les nostres ciutats, cap a una nova societat urbana. Durant gairebé trenta anys de creixement, tractem d’arreglar els errors urbanístics, la segregació, posant en marxa grans projectes i donant suport a aquells que transformen els barris a diari. L’esquerra havia determinat encertadament focalitzar i concentrar les intervencions públiques. La política de la ciutat, en resum, no ha aconseguit trencar guetos.

Reconstruir la ciutat és, en primera instància, lluitar contra la seva explosió inhumana. Dins d’aquest nova societat urbana, volem posar fi a la separació de les funcions de l’home dins la ciutat, a la separació entre els espais on en el què es dorm i en el què es treballa, on es fa comerç i on s’estudia. El nostre concepte de ciutat vol, en canvi, unir aquestes funcions, en cada nivell, unint els espais i els homes, dins d’una visió global, des del barri a l’aglomeració, per construir una ciutat intensa, verda i solidària. El nostre segle fa possible aquesta transformació.

Reconstruir la ciutat en les seves funcions, és igualment respondre a la crisi de l’habitatge, construint massivament i controlant els preus dels habitatges i dels lloguers, rebutjant el laissez-faire d’avui dia i la segregació. També és la forma de repensar la ciutat. Els barris i els seus voltants han nascut, esquemàticament, de la construcció massiva d’habitatge social a partir de l’any 1950, oblidant el millor de les utopies urbanes i socials. S’han ubicat en terrenys llunyans: es van oblidar de fer a la ciutat al voltant! Hem d'invertir aquesta lògica històrica, la construcció de ciutats amb illes,

carrers, places, llocs de cultura, espais de qualitat, per aconseguir la barreja de les poblacions. Jo tinc com a testimoni Lille a on, com a altres metròpolis a França, s’inventa amb entusiasme la ciutat del segle XXI.

Proposar una ruralitat moderna. Fa temps, el món rural era França. Ja, amb Fernand Braudel, el nostre país va abraçar la diversitat, amb la seva immensa base rural. Llavors el poble va deixar de ser un model. Avui dia, en canvi, tant pels milions de francesos que hagin quedar-se o venir, una nova vida s’inventa al camp o a les ciutats petites. Malgrat aquesta tendència de fons, després de les lleis de descentralització de 1982 - l’últim gran acte de repartiment de poder i planificació del territori nacional - el pensament queda encallat i l'acció juga en contra del desenvolupament dels territoris. La hiperconcentració cega té lloc de doctrina pels serveis públics, com per l’organització d’activitats econòmiques.

La geografia de França no és per tant irreversible. Un sentiment d’abandonament s’ha apoderat del món rural alhora que l’Estat es retirava i que una política a favor de l’agricultura intensiva, oblidant-se dels agricultors, buidava els camps. S’ha de reconèixer d’una vegada per totes que no és una, sinó moltes agricultures. La seguretat alimentària d’Europa serà un gran objectiu que mobilitzarà els principals sectors, arreu, i que no permet les desviacions contra-productives, les especulacions i les contaminacions. La nostra diversitat nacional ha de donar igualment totes les facilitats per uns tràmits més senzills, mantenint i reubicant les produccions que generacions de pagesos han de transmetre als seus fills o a les noves generacions que arribin.

Compromisos precisos i una mena d’“excepció rural” també poden constituir poderoses senyals a favor d’una pagesia moderna. Hem d’anar més lluny, més ràpid, contra les deficiències mèdiques, per la cobertura universal de xarxes digitals d’alta velocitat o per la protecció de la inversió de petites empreses, fruit de la valentia de milions de treballadors independents que la política no pot abandonar.

Una altra vegada, hem de impulsar França, amb tenacitat i sentit d'interès general!

El món ha canviat sense nosaltres. França, ella, vol canviar de segle, de civilització, i retrobar la confiança en ella mateixa.

L’esquerra ha definit avui un nou horitzó. Com si el fil de la història comuna de França i de l’esquerra s’hagués trencat el 2002 i que es va convertir ara en una renovació possible. Això és cert per l’economia, per les proteccions socials, per les respostes a les crisis ecològiques, i també per la democràcia.

Un nou model s’obre dins la crisi. Tal com apareix ara, la prosperitat no es limita al creixement. Però el progrés és possible en aquest canvi de civilització.Assumint després de deu anys la direcció del Partit Socialista, sovint em pregunto sobre el futur del socialisme, sobre el nom, el seu sentit i la seva força. Per què aquest ideal no se supera? aquest que va donar el seu nom al primer partit de l’esquerra francesa?

No falten respostes. Us deixo aquí algunes de les meves.

Es tracta, a principi de l’any 2010, de fer societat, i no d’organitzar una col·lecció d’individualismes, d’interessos particulars sempre insatisfets. La fi de la llarga seqüència neoliberal, la necessitat de les grans regulacions mundials, l’aspiració de la majoria per al desenvolupament sostenible donen un futur a l'esquerra. La qüestió social, la més greu, queda lluny de superar-se, i una part de la França menystinguda i invisible ha de recuperar un lloc a la República.

El bé públic, l'intercanvi, la cooperació, l’associació i el mutualisme descriuen nous territoris que, sense ésser aliens al mercat, no s’hi sotmeten. Hem de pensar més fort i més lluny, decidir el límit de l’àmbit del mercat, defensar i valorar els bens comuns i els espais d’acció col·lectiva i de cultura. Les nostres idees tenen futur.

Justícia, respecte, veritat. L’esquerra del futur avança, una esquerra forta en els seus valors i forta en un projecte per canviar la civilització.

Pròleg del llibre: PARTI SOCIALISTE. “Pour Changer de Civilisation”, París: Odile Jacob, març 2011.