tipologia silvÍcola i gestiÓ - forestal.cat · tipologia silvÍcola i gestiÓ de les masses de pi...

TIPOLOGIA SILVÍCOLA I GESTIÓ

DE LES MASSES DE PI BLANC

(Pinus halepensis) A GIRONA.

APLICACIONS AL

MASSÍS DEL MONTGRÍ

DAVID MEYA I NOS

ENGINYER DE FOREST, DEPARTAMENT MEDI AMBIENT I HABITATGE

ROSER MUNDET I JULIOL

ENGINYERA DE FOREST, CONSORCI FORESTAL DE CATALUNYA

64

1. INTRODUCCIÓEl pi blanc (Pinus halepensis Mill) és l’espècie forestal

arbòria que ocupa més superfície a Catalunya, amb un total de 316.859 ha (el 31% de la superfície forestal arbrada catalana), i té una àmplia representació tant en l’interior com en la franja litoral. Les comarques del Nord-Est de Catalunya on hi és més present, tant en superfície com en existències (milers de peus), són l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Es-tany, on també representa la conífera amb més extensió (Figura 1). La superfície que ocupa el pi blanc respecte el total de la superfície arbrada de cada comarca és del 16, 18, 8 i 42 %, respectivament.

Molt freqüentment, el pi blanc creix sobre sòls pobres en nutrients, empès per la forta competència plantejada per l’alzina i el roure principalment, la qual cosa mostra la seva enorme adaptació a condicions

extremes, que molt poques espècies forestals són capa-ces de suportar. Degut a la posició marginal que ocupa actualment, aquesta espècie presenta un port mitjà (10-15 m) i tortuós, però és important destacar que sota condicions ecològiques favorables (sòl fresc i profund) i sobretot amb una silvicultura més ben adaptada a l’espècie, pot desenvolupar canons rectes i cilíndrics, si creix en densitat, fins arribar als 22 m d’alçada (Ruiz de la Torre, 1979).

Per tal de millorar la qualitat de la seva fusta (que actualment es destina per parts iguals a serra, on la indústria de palets consumeix el 80%, i a desintegració) cal un millor coneixement de l’espècie i uns objectius ben definits que permetin realitzar una correcta gestió d’aquests boscos. Tenir en compte la qualitat d’estació sobre la qual està instal·lada la massa és un element indispensable per preveure les possibilitats de l’espècie i saber quins són els treballs culturals que més convenen en cada cas.

Figura 1. Distribució del pi blanc com a espècie principal a les comarques de Girona, segons el Mapa Forestal del CREAF.

TIPOLOGIA SILVÍCOLA I GESTIÓ DE LES MASSES DE PI BLANC (PINUS HALEPENSIS) A GIRONA. APLICACIONS AL MASSÍS DEL MONTGRÍ

65

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

2. QUALITAT D’ESTACIÓ DEL PI BLANC A LA REGIÓ DE GIRONA

S’entén per qualitat d’estació la capacitat productiva inherent d’una estació (indret) poblada per una espècie determinada i tractada a un torn definit. Aquest parà-metre, que no depèn de la gestió silvícola, sol calcular-se mitjançant l’índex de l’alçada dominant que es defineix com la mitjana que assoleixen les alçades dels 100 arbres més gruixuts per hectàrea a una edat determi-nada (edat de referència). A partir d’aquest paràmetre es pot arribar a conèixer la reacció de la massa en front als tractaments silvícoles que se li apliquin, però també és la base per l’elaboració de les taules de producció que reflecteixen, per a masses coetànies, l’evolució en el temps de les variables que defineixen a aquesta massa.

Per a algunes regions on es distribueix l’espècie, com és el cas de determinades províncies d’Espanya, la regió de Provença-Alps-Costa Blava, Itàlia, Algèria i també Israel, s’han elaborat corbes de qualitat en les que es mostra l’evolució de l’alçada dominant respecte l’edat de la massa (poden consultar-se a Meya, 1999). Per elaborar les corbes espanyoles es van prendre dades d’una xarxa de parcel·les permanents, però cap parcel·la es va establir a Catalunya, de manera que no es podia assegurar que aquestes corbes es poguessin extrapolar a les diferents regions catalanes. Per aquest motiu, a la primavera de l’any 2002 es va decidir instal·lar una xarxa de 50 parcel·les temporals per l’àrea de distribució de l’espècie dins la província de Girona (Mundet, 2004), amb un total de 8 parcel·les localitzades dins el Massís del Montgrí. Es va planificar un mostreig dirigit per tal de

seleccionar masses monoespecífiques de pi blanc que cobrissin un rang el més ampli possible de classes d’edat i qualitats d’estació existents a la zona.

A partir de les dades d’alçada dominant i edat mit-jana que es van prendre de cadascuna de les parcel·les, i mitjançant el model de Richards, es van poder fixar 4 corbes de qualitat: les anomenades corbes 9, 12, 15 i 18, que corresponen a l’alçada dominant a una edat de referència de 45 anys. Aquestes corbes es van comparar, de manera descriptiva, amb les existents per a les zones de la regió mediterrània abans esmentades, i es va poder comprovar com les que s’hi acosten més, és a dir, les que tenen una pauta de creixement més semblant, són les espanyoles (que procedeixen d’una xarxa de parcel-les permanents instal·lades a les províncies d’Albacete, Castelló, Jaén, Múrcia, Terol, València i Saragossa) i les franceses (que es van elaborar per la regió de Provença-Alps-Costa Blava).

Aquesta major coincidència de les corbes espanyoles i franceses permet apuntar la possibilitat de que bona part de les qualitats d’aquestes zones d’Espanya i França puguin estendre la seva validesa a la regió de Girona, així com també els seus models de silvicultura del pi blanc, i que per tant, es puguin utilitzar les taules de producció de què es disposa (es tracta de les taules espanyoles construïdes per Montero et al. (2000) per a les qualitats 11, 14, 17 i 20, amb una edat de referència de 80 anys, i les taules franceses construïdes per Couhert i Duplat (1993) per a les qualitats 8, 12 i 16, amb una edat de referència de 50 anys).

De totes maneres, si s’observa la Figura 2 es pot com-provar que per a la província de Girona existeix una qua-litat superior (la 18) que no es troba en les condicions de les altres províncies espanyoles estudiades. Aquesta

major qualitat es pot localitzar a diversos indrets de Girona, i concretament també al Massís del Montgrí (en aquest Massís es van inventariar 3 parcel-les que corresponien a masses amb qualitat d’estació 18, 3 parcel·les amb qualitat d’esta-ció 12 i 2 amb qualitat d’estació 9). En aquests casos, i per tal que els silvicultors de la zona puguin tenir una referència per aquestes masses de millor qua-litat, es pot extrapolar una nova taula de producció a partir de les dues taules de Montero et al. (2000) corresponents a la qualitat 17 i 20.

Figura 2. Comparació entre les corbes de qualitat obtingudes per a la província de Girona (obtingudes en aquest treball) i les establertes per Montero et al. (2000) per a Espanya.

Corbes de qualitat de Montero Corbes de qualitat obtingudes en aquest treball

Edat (anys)

Alça

da d

omin

ant

(m)

66

3. TIPOLOGIA SILVÍCOLA DE LES MASSES DE PI BLANC A LA REGIÓ DE GIRONA

Les masses de pi blanc que es troben a les comarques de Girona, igualment com a la major part de Catalunya, presenten una important variabilitat que fa que la seva gestió sigui encara més complicada. La tipologia silvícola que es presenta a continuació, i que es va elaborar a partir de dades de la mateixa xarxa de parcel·les que s’ha descrit abans (Mundet, 2004), té l’objectiu de reflectir aquesta variabilitat, diagnosticar l’estadi dinàmic dels diferents tipus de massa i establir itineraris orientatius de gestió silvícola.

3.1. LA CLAU D’IDENTIFICACIÓ I MANUAL D’UTILITZACIÓ

La construcció de la tipologia es va fer a través de claus d’identificació de senzilla apreciació pel silvicultor, definint així primer el seu grau d’aplicació sobre pobla-cions que continguin un mínim de 500 peus/ha de pi de diàmetre normal orientativament superior a 5 cm, i res-tringint la condició de massa pura a que el pi contribueixi al menys en el 80% de l’àrea basal total (peus inventariats de qualsevol espècie amb diàmetre superior a 5 cm).

A la Figura 3 es mostra la clau tipològica utilitzada, on s’identifiquen sis tipus diferents de poblacions de pi blanc que responen als següents criteris determinatius. Cadascun d’ells correspon al que anomenarem etapes, que en total són cinc.

1 Estructura vertical de la massa: es diferencien les masses regulars, amb la majoria dels pins en l’interval de 20 anys d’edat, de les irregulars i semiregulars.

2 es relatiu de la presència d’alzina i roure: en aquesta etapa es pretén avaluar el caràcter que ofereix l’even-tual presència d’alzina, i en menor mesura de roure. S’estableixen dues agrupacions que poden apuntar pautes evolutives diferents i venen definides pel com-pliment de les següents condicions: – En la primera agrupació s’ha de complir que el per-

centatge de peus inventariables d’alzina i roure ha de ser igual o superior al 10% i, a més, el percentatge de regenerat d’aquestes frondoses ha de ser supe-rior o almenys igual al del pi, comptant un mínim de 2.000 peus/ha, que és la densitat considerada com a suficient per suposar consolidada la regeneració.

– En la segona agrupació s’inclouen les poblacions que incompleixen qualsevol de les tres condicions simultànies imposades anteriorment.

3 Qualitat d’estació: separa les qualitats definides ante-riorment per la regió de Girona en dos grups, prenent de referència el que es considera el llindar potencialment productiu de l’espècie. Així, es distin-geix la qualitat 9, de vocació únicament protectora,

de les qualitats 12, 15 i 18, que permeten plantejar un objectiu de producció de fusta (ALDF, 2003; Couhert i Duplat, 1993; Montero et al., 2000).

4 Espessor de la massa: en les masses de qualitat 12, 15 o 18 s’utilitza com a variable de tipificació el coefici-ent d’espaiament de Hart-Becking (S). Es diferencien dos tipus de massa a partir del valor del 30%, inter-pretant que valors per sobre d’aquest indiquen una espessor correcte (ONF i CRPF, 1992).

5 Regenerat d’alzina i/o roure: Es realitza una nova classificació que parteix de les masses amb S£30% i s’articula a través del grau de regeneració present de les dues frondoses, referit al llindar de 2.000 peus/ha.

3.2. CARACTERITZACIÓ DELS TIPUS DE MASSA IDENTIFICATS I PROPOSTES SILVÍCOLES ADAPTADES A CADASCUN D’ELLS

Per a cadascun dels tipus de massa identificats es van poder englobar un grup de parcel·les d’inventari que és el que permet fer una breu descripció d’aquests tipus silvícoles, i presentar també algunes pautes per a la seva gestió.

Tipus A: Massa potencialment mixtaLes parcel·les que s’inclouen en aquest tipus cor-

responen a les qualitats d’estació 15 i 18, amb una regeneració rellevant d’alzina (en molts casos se supera les 10.000 plantes/ha) i amb un percentatge de peus inventariables d’aquesta espècie que varia d’entre el 12% i el 44% i de roure d’entre el 2% i el 15%. Atesa la gran capacitat rebrotadora dels Quercus, l’objectiu que es proposa és el de potenciar una massa mixta, en la que el pi blanc es gestioni per a un aprofitament de fusta i l’alzina per a llenyes. Les actuacions que es realitzin hauran d’anar encaminades a regularitzar l’espessor de la població de pi blanc.

Tipus B: Massa oberta i en estacions de bona qualitatEl que diferencia aquest tipus de massa és la qualitat

d’estació en la que es troba (qualitat 12), els valors del coeficient d’espaiament d’entre el 31 i el 35% i uns valors baixos de coeficient d’esveltesa, (inferiors a 70) que indiquen ser una massa estable. La presència de regenerat d’alzina és poc destacable, i donades les con-dicions d’obertura de la massa és molt probable que no s’hi estableixi. Es proposa una orientació productiva de massa pura, mitjançant tractaments de bosc regular, amb torns que no excedeixin els 70 anys.

Tipus C: Massa espessa de bona qualitat i amb rege-nerat de Quercus consolidat

Aquest tipus és el més representat de tots i es caracte-ritza per ser una massa densa, amb una àrea basal elevada i un coeficient d’estabilitat en general també força elevat.


67

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

Aquesta densitat de la massa ha facilitat la instal·lació d’un important regenerat d’alzina, i en segon terme també de roure, al que se li assigna únicament el paper d’estrat de servei, dosificant la seva presència. Tot i que l’objectiu que es fixa és el mateix que pel tipus B (orientació producti-va), també permetria la potenciació del caràcter mixt.

Tipus D: Massa espessa de bona qualitat i sense regenerat de Quercus

Les parcel·les que s’identifiquen en aquest tipus pre-senten unes característiques molt semblants a les del tipus anterior, i només difereixen en el fet que el regene-rat de frondosa és gairebé nul. Els tractament silvícoles de la massa han de conduir a l’estat descrit pel tipus B.

Tipus E: Massa de qualitat baixaPoques parcel·les encaixen en aquest tipus que

engloba les masses ubicades en les estacions de qualitat més baixa (classe de qualitat 9). El coeficient d’espaia-ment és sempre superior al 36% i els arbres són pocs esvelts. Gairebé no hi ha regeneració de pi blanc ni tampoc d’alzina i roure. L’objectiu que es planteja és únicament protector-ecològic.

Tipus F: Massa d’estructura irregular o semiregularAquest tipus de massa, no representat per cap parcel-

la, és el resultat d’una gestió silvícola tradicional que s’ha centrat en l’extracció dels peus de millor qualitat que assolien un determinat diàmetre. Entre d’altres inconve-nients, aquestes estructures ofereixen gran inestabilitat en front els incendis forestals, de manera que s’aconsella la seva transformació cap a masses regulars.

4. APLICACIONS AL MASSÍS DEL MONTGRÍ

4.1 CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL MASSÍS

El massís del Montgrí, amb 3.500 ha incloses al PEIN i situat a l’extrem NE de la comarca del Baix Empordà, constitueix un dels escassos espais litorals que romanen relativament inalterats del nostre país.

Està constituït per calcàries secundàries encavalcades sobre un sòcol terciari, elevant-se per sobre els dipòsits quaternaris de la plana empordanesa. Aquest substrat

dóna lloc a un gran desenvolupament kàrstic amb el típic relleu de rascler. La màxima elevació és al sector O, amb 317 m al Montplà. Destaca el gran altiplà de la meitat E, amb altituds compreses entre 120 i 160 m, limitat a l’E per penya-segats marítims dels més alts de Catalunya. Entre aquests dos sectors trobem grans dipòsits eòlics de sorres provinents del Golf de Roses (dunes continentals), amb una disposició N-S degut a la Tramuntana dominant.

Segons la classificació fitoclimàtica d’Allué, el clima correspondria a un tipus IV2, mediterrani típic, càlid, menys eixut, d’hiverns temperats, amb 590 mm de pluja anuals i una temperatura mitjana anual de 15,7ºC (observatori de l’Estartit).

La formació vegetal dominant és el garrigar (Quercetum cocciferae), afavorit per l’acció secular del foc i del bestiar, seguit per les pinedes de pi blanc i pi pinyer, majorità-riament d’origen artificial, i alguns retalls d’alzinar litoral (Viburno-Quercetum ilicis). Destacar una població relicta de margalló (Chamaerops humilis), les pinedes adultes de pi pinyer i pinastre sobre dunes, i les formacions xeroha-lòfiles del front litoral. Com a pertorbacions importants cal esmentar la pedregada de 1999 (400 ha) i els incendis de 2001 (375 ha) i 2004 (660 ha).

De la mateixa manera que a la resta de Catalunya, el pi blanc es troba en plena expansió al massís, rege-nerant-se de forma natural en la majoria d’espais oberts. Tanmateix, aquí l’acció repobladora dels serveis forestals ha tingut un paper important en l’acceleració d’aquest procés: d’una banda a partir de 1896 a la forest Duna Continental (CUP 65, 197 ha), propietat de la Generalitat, (tot i que el pi blanc hi és minoritari) i d’altra a partir de 1954 a la forest Muntanya Gran (CUP 3, 2.396 ha), propietat de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí. Ambdues forests han estat planificades recent-ment mitjançant projectes d’ordenació.

4.2. DISCUSSIÓ SILVÍCOLA SOBRE CASOS PRÀCTICS

S’ha triat un grup de 5 parcel·les, representatives de diferents situacions silvícoles, en cadascuna de les quals s’han aplicat les eines d’anàlisi disponibles (tipologia, corbes de qualitat i taules de producció), contrastant-les amb la silvicultura que intuïtivament s’hi ha anat aplicant.

Parcel·la 1: Forest Muntanya Gran CUP 3 / Rodal 2

Qualitat Tipus Edat Ho Hg N % Ph AB % Ph Hart

9+ E 25 6,5 5 1.019 100 11,8 100 51,8

Peus/ha - CD TOTAL 10 15 20 25 30 35 40 45 50

Pi blanc 1.019 637 382 - - - - - - -

68

Parcel·la 1: Forest Muntanya Gran CUP 3 / Rodal 2En aquesta parcel·la pot observar-se una aclarida de

plançoneda realitzada a principis de 2005 sobre una massa de regeneració natural post-incendi, amb una densitat inicial d’uns 5.000 peus/ha (Foto 1). El treball s’ha mecanitzat amb desbrossadora mecànica de mar-tells. La densitat resultant és inferior a la que proposen les taules de l’INIA (Montero et al., 2000) per a un règim moderat d‘aclarides (Q14), que seria d’uns 1.400 peus/ha en aquesta edat, i semblant a la de les franceses (Couhert & Duplat, 1993), que proposen una densitat de 1.000 peus/ha (Q8), però intervenint molt abans, amb 2,8 m d’alçada dominant.

Parcel·la 2: Forest Muntanya Gran CUP 3 / Rodal 1eMassa aclarida l’any 2000, amb una densitat inicial

d’uns 1.100 peus/ha (Foto 2). La densitat resultant també és inferior a la que proposen les taules de l’INIA per a un règim moderat d‘aclarides (Q14), que seria d’uns 1.340 peus/ha. Les taules franceses proposen arribar amb una densitat de 1.500 (Q 12) o 1.000 (Q 8) fins als 10,3 i 9 m d’alçada dominant, que s’assoleixen als 40 i 60 anys, respectivament. Caldria discutir si en aquest rang de qualitats baixes cal mantenir altes densitats fins tan tard, o bé és millor una aclarida precoç més forta per seleccionar ja d’entrada els arbres més vitals i donar-los més espai de creixement.


Foto 1: parcel·la 1. Aclarida de plançoneda realitzada a principis del 2005 sobre una massa de regeneració natural post-incendi.

Foto 2: parcel·la 2. Massa de pi blanc amb una densitat d’uns 700 peus/ha i que va ser aclarida l’any 2000.

69

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

Parcel·la 3: Forest Muntanya Gran CUP 3 / Rodal 11Massa semiregular i mixta, amb una tallada de saneja-

ment realitzada el 2005. El projecte d’ordenació destina el rodal a evolució natural, sense més intervencions silvícoles. Es discuteix el paper que pot jugar el pi blanc enfront de les altres dues espècies presents, pi pinyer i alzina, que poden fàcilment desplaçar-lo: el primer per la seva major estabilitat mecànica i longevitat, i la segona per la regeneració que va instal·lant-se a l’estrat inferior sota l’ombra dels pins.

Parcel·la 4: Forest Duna Continental CUP 65 / Rodal 4dAclarida realitzada el 2005, partint d’una densitat ini-

cial de 1.400 peus/ha. La densitat és lleugerament supe-rior a la que proposen les taules de l’INIA (Q 20) per a un règim moderat d‘aclarides, que seria de 658 peus/ha, i encara més a la del règim fort, amb 560; en canvi, seria

més propera a la de les taules franceses (Q16), que en proposen 700.

Parcel·la 5: Forest Duna Continental CUP 65 / Rodal 1aAquest rodal ha d’entrar en regeneració l’any vinent.

S’hi han fet treballs preparatoris, eliminant un estrat dens de regeneració avançada, d’uns 25 anys i en molt mal estat, a més d’una estassada selectiva del sotabosc. El tipus de tallada previst és una aclarida progressiva per bosquets de 0,5 ha, on s’eliminaria aproximadament un 50% de l’àrea basal en una primera fase (tallada disseminatòria) i la resta al cap d’uns 5-7 anys (tallada final), respectant-hi les alzines i alguns pins adults (Foto 3). Caldrà fer un seguiment acurat de la capacitat de regeneració del pi blanc, que ja presenta una edat força avançada, tenint en compte també la possible expansió de l’alzina.

Parcel·la 2

Qualitat Tipus Edat Ho Hg N %Ph AB % Ph Hart

9+ E 33 8,2 7,5 699 99,5 18,5 100 49,5

Peus/ha - CD TOTAL 10 15 20 25 30 35 40 45 50

Pi blanc 696 68 263 269 91 6 - - - -

Ullastre 3 3 - - - - - - - -

Parcel·la 3


- ~F 25-55 14 12 446 36 9,4 46 36,4

Peus/ha - CD TOTAL 10 15 20 25 30 35 40 45 50

Pi blanc 159 - 32 32 32 32 - 32 - -

Pi pinyer 64 - 32 - - - - - 32 -

Alzina 223 95 95 64 95 32 - 32 32 -

Parcel·la 4


15 B 30 11 9 764 84 14,9 82 35,4

Peus/ha - CD TOTAL 10 15 20 25 30 35 40 45 50

Pi blanc 641 32 414 150 25 20 - - - -

Pinastre 91 - 32 40 7 12 - - - -

Alzina 32 32 - - - - - - - -

Parcel·la 5


12- / 9+ ~F 70-90 11 9 605 47 29,6 56 39,7

Peus/ha - CD TOTAL 10 15 20 25 30 35 40 45 50

Pi blanc 286 64 32 32 - 64 64 32 - -

Pi pinyer 191 - 32 64 32 64 - - - -

Alzina 127 64 - - 32 32 - - - -

70

Figura 3. Clau d’identificació dels sis tipus de massa monoespecífica de pi blanc de les comarques de l’Alt Empordà, Baix Empordà, Gironès i Pla de l’Estany.

Ph: Pinus halepensis (pi blanc); Qi: Quercus ilex (alzina); Qh: Quercus humilis (roure); G: Àrea basal; S: Coeficient d’espaiament de Hart-Becking del pi blanc; Reg.: Densitat de regenerat expressat pel nombre de peus de seminal i plançoneda i peus amb un diàmetre normal menor de 5 cm i una alçada superior a 1,3 m.


71

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

BIBLIOGRAFIA• AGÈNCIA LOCAL DE DESENVOLUPAMENT FORESTAL

(ALDF). 2003. Silvicultura del pi blanc (Pinus halepensis). Dossier Gestió Forestal , 4. Ed. Diputació de Barcelona. 127 pp.

• CENTRE DE RECERCA ECOLÒGICA I APLICACIONS FORESTALS (CREAF). 2001. Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Regió Forestal III. Barcelona.

• COUHERT, B.; DUPLAT, P. 1993. Le Pin d’Alep. Rencontre Forestiers-Chercheurs en Forêt Méditerranéenne. La Grande Motte (34), 6-7 octobre 1993. Ed. INRA (Les Colloques núm. 63). Paris. pp. 125-147.

• MEYA, D. 1999. Recull de models de silvicultura per a masses regulars de pi blanc (Pinus halepensis Mill.). Inèdit. Disponible en pdf a http://www.arrakis.es/~edforests/articles.htm

• MONTERO, G.; GRAU, J.M.; RUIZ-PEINADO, R.; ORTEGA, C.; CAÑELLAS, I. 2000.Modelos y tablas de producción de selvicultura variable para Pinus halepensis Mill. SECF - Grupo Selvicultura Mediterránea. Actas Reunión sobre Selvicultura del Pino carrasco. Cuadernos SECF, 10: 183-188

• MUNDET, R. 2004. Prospecció de la qualitat d’estació i tipologia silvícola per a masses regulars de Pinus halepensis Mill. a les comarques del NE de Catalunya. Projecte Final de Carrera. Inèdit. ETSEA – Universitat de Lleida

• OFFICE NATIONAL DES FORÊTS ET CENTRE RÉGIONAL DE LA PROPRIÉTÉ FORESTIÈRE DE PROVENCE ALPES CÔTE D’AZUR ET CORSE (O.N.F i C.R.P.F). 1992. Le pin blanc: une espèce provençale en plein essor. Forêt méditerranéenne. Tomo XIII, nº 3: 207-215 (1992).

• RUIZ DE LA TORRE, J. 1979. Árboles y arbustos de la España Peninsular. Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. Fundación Conde del Valle de Salazar, Madrid.

Fotos de Núria Nadal, Roser Mundet i David Meya.

Foto 3: parcel·la 5. Massa que ha d’entrar en regene-ració l’any vinent, mitjançant aclarida progressiva per bosquets de 0,5 ha.

tipologia silvÍcola i gestiÓ - forestal.cat · tipologia silvÍcola i gestiÓ de les masses de pi...

Documents