tema 4a. segle xvi. auge imperi

BLOC I – Tema 4. A

HISTÒRIA D’ESPANYA Edat moderna

AUGE (SEGLE XVI)

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 4 Edat moderna

AUGE I DECEDÈNCIA

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES

DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol

TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

ÍNDEX TEMES BLOC I

Història Espanya



EDAT MODERNA

TEMA 3. El naixement de l’estat modern

- Els Reis Catòlics (1474/79-1516).

TEMA 4. Auge i decadència de l’Imperi espanyol

Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic - Carles I i V (1517-1556).

- Felip II (1556-1598).

Segle XVII. El declivi de l’imperi hispànic, els Àustries

menors - Felip III (1598-1621).

- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).

TEMA 5. Espanya del s. XVIII i el reformisme borbònic - Felip V (1700-1746).

- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-1788).

ÍNDEX TEMES EDAT MODERNA BLOC I

TEMA 4. AUGE I DECADÈNCIA DE

L’IMPERI (ss. XVI-XVII)

EDAT MODERNA



ÍNDEX TEMA 4 (BLOC I)

EDAT MODERNA

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol 4.1.- L’imperi universal de Carles V. 1v MAPA 8. PAU: setembre 2013, opció A.

4.1.1.- Política interior. Germanies i Comunidades: causes i conseqüències de cadascuna. 1v preg. op A (2010, juny). 2v preg. op A

(2012, setembre). 3v TEXT. op B (2013, juny).

4.1.2.- La política europea de Carles V i la seva relació amb la reforma protestant.

4.2.- La monarquia hispànica de Felip II. MAPA 9. 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2007, setembre).

4.2.1.- La política europea de Felip II: l’enfrontament amb els turcs; la revolta dels Països Baixos; les relacions amb Anglaterra; l’annexió

amb Portugal. 1v preg. op B (2009, juny). 2v preg. op A (2010, setembre).

4.2.2.- Els primers problemes interns de la monarquia hispànica: la revolta de Las Alpujarras i la revolta aragonesa contra Felip II.

4.2.3.- Economia i societat en el segle XVI.

4.3.- El segle XVII i la fi dels Habsburg.

4.3.1.- Fets essencials del regnat de Felip III: menys enfrontaments a l’exterior, l’inici dels vàlids i l’expulsió dels moriscs.

4.3.2.- El regnat de Felip IV: el projecte polític del comte duc d’Olivares. 1v preg. op B (2008, juny). 2v preg. op B (2009, setembre).

3v preg. op B (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre).

4.3.3.- La revolta catalana (causes i evolució) i la pèrdua de Portugal. 1v preg. 2v preg. 3v preg. 4v preg. (bis).

4.3.4.- La monarquia hispànica a la guerra dels Trenta Anys i a les paus de Westfalia i els Pirineus. 1v MAPA 10. PAU: set 2011, op A.

4.3.5.- El problema successori a la monarquia hispànica de Carles II.

4.0.- INTRODUCCIÓ

El segle XVI espanyol va ser una fase expansiva

caracteritzada...

en política interior, per la consolidació de l’estat modern,

en els aspectes socioeconòmics pels efectes d’una conjuntura

favorable, que s’estén gairebé tot el segle,

en la vida cultural per la important activitat creadora de la primera

fase de l’Edat d’Or, i

en el terreny de la política exterior pel manteniment d’una política

imperial europea finançada per la plata procedent d’Amèrica.

S. XVI

Per contra, el segle XVII va suposar

una progressiva decadència, que es

va manifestar...

en els àmbits de les relacions internacionals,

en la convivència social (revoltes) i...

en una crisi econòmica, que es va reflectir

en el descens de la població i

en la contracció de tots els sectors

econòmics.

Decadència que contrastà amb la

impressionant producció artística del Segle

d’Or espanyol.

S. XVII

EDAT MODERNA

4.- AUGE I DECADÈNCIA DE L‘IMPERI

Segle XVI: Auge de l’imperi hispànic - Carles I i V (1517-1556). Política interior i exterior.

- Felip II (1556-1598). Política interior i exterior.

MAPA 8 (17 models)

TERRITORIS IMPERI DE CARLES I i V

MAPES PAU HISTÒRIA D’ESPANYA

Illes Balears 2012-13

Història Espanya


Maria Assumpció Granero Cueves

MAPA 8.- TERRITORIS IMPERI DE CARLES I (B1-T4)

ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració de mapa amb els dominis europeus de Carles I

d’Espanya i V d’Alemanya, tot indicant les diferents herències rebudes.

El MAPA 8 fa referència al vast imperi heretat per Carles I d’Espanya i V d’Alemanya,

s’ha d’explicar les diferents herències: els territoris que va reunir sota el seu domini i la seva

procedència.

Convé fer una introducció de com va arribar al poder, després dels seus padrins, els Reis

Catòlics, i dels seus pares, Felip I d’Espanya, conegut com el Bell, i Joana I de Castella,

denominada la Boja.

Després, cal estructurar el comentari amb els diferents territoris heretats, però concretant

quins va rebre dels seus padrins o pares, i aquells que estigueren estretament lligats als

interessos imperials de Carles, pel matrimoni del seu germà petit, Ferran (futur

emperador) amb Anna de Bohèmia i d’Hongria. Així es completarà, sense oblidar res, el

trencaclosques del seu immens imperi.

Finalitzar el comentari amb els objectius de la seva política imperial i les conseqüències

que tingué aquesta per als territoris peninsulars i les colònies.

Llògicament, segons l’espai i el temps que us quedi, s’ha de fer referència als problemes en

política interior i exterior, aquells que va haver d’enfrontar (si podeu expliqueu cadascun,

tot i que sigui sintèticament). Amb tot això, el comentari estaria complet.

Recordeu que el mapa pot venir amb informació (lectura) o vosaltres l’haureu d’elaborar,

aportant la nomenclatura i la informació de la llegenda.




HERÈNCIA DE CARLES. La dinastia dels

Habsburg va arribar al tron pel matrimoni de

Joana, filla i hereva dels Reis Catòlics, i el

príncep Felip d’Habsburg, fill de Maximilià,

arxiduc d’Austria i emperador del Sacre

Imperi Romanogermànic.

4.1.- IMPERI UNIVERSAL DE CARLES I i V (1517-56)

Felip I el Bell

Joana la Boja

Joana La Boja Felip el Bell


ARBRE GENEALÒGIC

HERÈNCIA DE CARLES. Joana I de Castella (1479-1555),

nascuda a Toledo, era la tercera descendent dels Reis Catòlics i es

va convertir en hereva al tron Castellà després de les morts de la

infanta Isabel (1470-1498) i l’infant Joan (1478-1497).

JUANA I DE CASTELLA


HERÈNCIA DE CARLES. Quan va morir Isabel I

de Castella, l’any 1504, la seva filla Joana va ser

proclamada reina de Castella, mentre Ferran el

Catòlic va continuar regnant a Aragó.


HERÈNCIA DE CARLES. Reina nominal de Castella a

la mort d’Isabel la Catòlica, de 1504 a 1555, passaria a la

història com “la Boja”, la reina víctima de les aliances

matrimonials dinàstiques dissenyades per Ferran el

Catòlic per assegurar-se l’hegemonia europea.


HERÈNCIA DE CARLES. El 1495, els Reis

Catòlics van concertar el seu matrimoni amb

l’arxiduc Felip d’Àustria, l’hereu de

l’emperador Maximilià I i de Maria de

Borgonya. Joana només tenia setze anys. El

matrimoni era un instrument més de l’Estat

dinàstic dissenyat per Ferran el Catòlic, una

aliança que convenia a ambdues cases reials en

establir un vincle entre la monarquia dels Reis

Catòlics i el Sacre Imperi Romanogermànic

que es convertís en el contrapunt geoestratègic

de l’emergent França dels Valois.


HERÈNCIA DE CARLES.

El 21 d’agost de 1496 es produïa el casament, a Lille.

b.- Una mateixa política exterior. Política matrimonial d’enllaços.

Joana la Boja Felip el Bell


El matrimoni va tenir sis fills. El segon fill i futur hereu de la monarquia hispànica, Carles

d’Habsburg, va néixer a Gant el 1500. Amb aquest naixement, l’objectiu dinàstic de l’enllaç havia

estat acomplert plenament. Aquell mateix any, a causa de la mort dels seus germans, els prínceps

Joan i Isabel, i del fill d’aquesta, el príncep Miquel, Joana es convertiria en l’hereva del tron castellà

i aragonès.


El matrimoni de Joana I de Castella i Felip I de Castella va tenir sis fills.


ARBRE GENEALÒGIC

En morir Isabel la Catòlica, el 1504, Joana va ser aclamada

com a nova reina de Castella i jurada, amb el seu marit, per

les corts de Toro, on el seu pare, que era governador del

regne per disposició de la reina Isabel, va declarar la seva

incapacitat per al govern com a conseqüència d’un equilibri

mental cada cop més dubtós. Així, per la Concòrdia de

Salamanca de 1505 va acordar-se que regnarien plegats

Joana, Felip i Ferran.

Però l’entesa va ser breu. D’una banda, Felip ambicionava la

corona. A més, la noblesa castellana va veure en la debilitat

de Joana l’arma que necessitava per tornar a fer-se forta

després dels anys de govern de Ferran i Isabel, i amb aquest

objectiu va promoure la Concòrdia de Villafáfila de 1506.

Joana va ser declarada incapacitada per a regnar, Felip el Bell

va ser declarat nou rei únic de Castella (convertint-se en el

primer rei Habsburg com a Felip I) i Ferran el Catòlic va

haver de retirar-se als seus regnes aragonesos. Castella i

Aragó es separaven, el projecte dinàstic dels Reis Catòlics

trontollava.

HERÈNCIA DE CARLES. El 1502, havent tornat dels Països Baixos, Joana amb el seu marit, Felip,

van jurar, a Toledo, com a nous prínceps d’Astúries. A continuació, ella sola juraria, a Saragossa

(1502) i a Barcelona (1503), com a princesa de Girona, sempre sota la condició que si el seu pare

tenia un fill mascle ell seria l’hereu de la Corona d’Aragó.


HERÈNCIA DE CARLES. Però, el regnat del

primer Habsburg va ser breu.

Felip I el Bell, l’espòs de la reina Joana, moria

sobtadament a Burgos el setembre de 1506

entre rumors d’enverinament mai esclarits.

La mort del marit va agreujar l’equilibri

psíquic de Joana, donant lloc a un episodi que

explica la seva bogeria: una processó que va

començar el desembre de 1506 i es va acabar

l’agost de 1507, i que va protagonitzar induïda

per una “bogeria d’amor”. Seguint les voluntats

de Felip, la reina va enviar el cor del Bell a

Brussel·les i el seu cos el va traslladar a

Granada per a procedir a l’enterrament.

D’aquesta afecció mental prové que sigui

coneguda amb el sobrenom de la Boja.


Felip el Bell i Joana la Boja


HERÈNCIA DE CARLES. Davant la crisi i l’anarquia que suposava la mort de Felip per a la

governabilitat de Castella i considerant la incapacitat de Joana per governar, el seu pare Ferran el

Catòlic va tornar novament com a administrador del regne castellà i, segurament en aquest moment,

va prendre la decisió més difícil de la seva dilatada vida política: el rei catòlic va tancar la seva filla a

Tordesillas el 1509. Joana mai més sortiria de la seva presó fins a la seva mort (1555), i Ferran va

assumir la regència de Castella, fins a la seva mort l’any 1516.


Però el govern efectiu de les quals va passar al seu

fill Carles, el qual va haver de jurar el càrrec, tant a

les corts de Castella com a les de Saragossa i de

Barcelona (1519), també a nom d’ella.

Així, fins a la seva mort, el nom de Joana sempre

precedia el del Carles en la documentació oficial.

Tot un emperador universal a l’ombra de la seva

mare, perquè Joana va governar nominalment els

seus regnes des del 1516 fins a la seva mort el 1555.


HERÈNCIA DE CARLES.

Mort Ferran el Catòlic, el

1516, Joana va heretar les

corones de Castella-Lleó,

Catalunya-Aragó i Nàpols-

Sicília, ja que mai no va ser

declarada incapaç per les

Corts castellanes ni se li va

retirar el títol de reina.

HERÈNCIA DE CARLES. Aleshores, Carles I, primogènit mascle de Felip I el Bell i de Joana I

laBoja, nascut a Gant (Bèlgica) l’any 1500, va ser proclamat rei a Brussel·les i va arribar a Espanya

el 1517.

Per la incapacitat de la mare i la mort del pare, i

gràcies a la política matrimonial dels Reis Catòlics,

Carles rebrà dels seus avis, directament, una immensa

i problemàtica herència territorial, que el convertia

en el fundador de la primera monarquia dels temps

moderns.


L’EMPERADOR CARLES I i V

HERÈNCIA DE CARLES. Regnà de 1517-1556. Rei de Castella i Aragó, i emperador alemany

(1520), el seu patrimoni fou immens.


HERÈNCIA DE CARLES. De la seva àvia materna, Isabel I de Castella, heretà la corona de Castella (incloses Granada i Navarra), les colònies

americanes (les Índies), ciutats del nord d’Àfrica (Melilla, Orà, Alger, Bugia, Trípoli...) i Canàries.

Del seu avi matern, Ferran II d’Aragó, heretà Aragó amb el Rosselló i la Cerdanya, i les possessions italianes (Nàpols,

Sicília i Sardenya).

De l’àvia materna, Maria de Borgonya, heretà els Països Baixos (Holanda, Bèlgica, Artois), Luxemburg, el Franc Comptat i

Charolais.

Del seu avi patern, Maximilià I d’Àustria (emperador del Sacre Imperi Romanogermànic), heretà els Estats dels Habsburg, el

sud de l’actual Alemanya: l’arxiducat d’Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola, el Tirol, l’Alta Alsàcia i el ducat de

Wurtemberg, a més de la possibilitat de poder presentar-se al càrrec d’emperador alemany (1519-20) i drets sobre Milà.

Bohèmia i part d’Hongria estarien estretament lligats als interessos imperials de Carles, pel matrimoni del seu germà petit

Ferran (futur emperador) amb a Anna de Bohèmia i d’Hongria.


MAPA 8.- TERRITORIS IMPERI DE CARLES I (model 1)


Adrià d’Utrecht (papa Adrià VI)

L’any 1517, Carles I arribà a Espanya envoltat d’una cort d’amics, consellers i eclesiàstics de

Flandes, entre els quals hi havia Adrià d’Utrecht (futur papa Adrià VI), no coneixien el país, ni

parlaven castellà, només holandès i alemany, però van fer seus els càrrecs i dignitats. Això va suscitar

immediatament las malfiança entre els notables de Castella i Aragó.

Va heretar les dues corones alhora, per la mort del

seu avi, Ferran (1516). El monarca va convocar les

Corts de Castella, d’Aragó i de Catalunya, que el van

reconèixer com a rei de Castella i Aragó (1517-

1556). Amb aquesta convocatòria volia atreure el

descontent i, sobretot, intentava aconseguir fons per

a les seves empreses imperials europees.

Retrat de l’emperador Maximilià I

Albert Dürer

4.1.- IMPERI UNIVERSAL DE CARLES I i V (1517-56) Després, l’any 1519, va morir el seu avi, l’emperador Maximilià, i Carles va ser elegit, per unanimitat,

emperador alemany, a Frankfurt, heretant l’Imperi dels Habsburg. El maig de 1520, el monarca va

marxar cap a territori alemany per fer-se càrrec de l’Imperi.

4.1.- L’IMPERI UNIVERSAL DE CARLES V (1517-56)

Papa Lleó X (1513-1521, Giovani Llorenç de

Mèdici), antecessor Juli II i successor Adrià VI

En aquest context, Carles va entendre que tenia una gran

missió històrica, junt al papa com a cap espiritual, havia de

preservar la monarquia cristiana i universal (durant el seu

regnat es succeïren els següents papes: Lleó X, 1513-21, i

després Adrià VI, 1522-23, Clement VII, 1523-34, Pau III,

1534-49, Juli III, 1550-55).

Governa un gran imperi, a partir de 1520, com a rei Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (els

Habsburg varen regnar dos segles). Però Carles va heretar el títol d’emperador en unes circumstàncies

molt difícil. S’acabava de produir la rebel·lió religiosa i política dels protestants a Europa central,

França aspirava al domini d’Itàlia, i al Mediterrani era cada vegada més amenaçadora l’expansió de

l’Imperi Turc.

4.1.- IMPERI UNIVERSAL DE CARLES I i V (1517-56) L’imperi universal de Carles V estava format per un heterogeni

conglomerat de territoris, que no s’unificaren, constituí una vastíssima

col·lecció d’Estats amb interessos distints i, fins i tot, en alguns casos

divergents. No va haver una política econòmica comú, ni el seu titular

tenia els mateixos drets en cadascun dels Estats.

El comú denominador

era la figura del sobirà.

4.1.- IMPERI UNIVERSAL DE CARLES I i V (1517-56) Eren un conjunt d’estats reunits sota una única corona amb particularitats territorials, on Castella pel

nombre dels seus habitants i per les seves riqueses es va convertir en el regne hegemònic de la nova

monarquia.

En cap cas s’hauria de

confondre amb un gran

Estat o una monarquia

centralista. A més de

tant amplis i variats

territoris, la dignitat

imperial aconseguida

l’obligava no tan sols a

mantenir l’ordre en el

caos alemany, sinó a

tutelar la cristiandat

sencera.

El MAPA 8 fa referència al vast imperi heretat per Carles I d’Espanya i V d’Alemanya,

s’ha d’explicar les diferents herències: els territoris que va reunir sota el seu domini i la seva

procedència.

1.- Comentari de mapa (3 punts). 1v MAPA. op A (2013, setembre).

1.a.- Comenta el mapa en el context de les relacions internacionals europees i els

conflictes religiosos i polítics de la primera meitat del segle XVI.

1.b.- Especifica les herències rebudes i les conquestes de Carles I o Carles V

d’Alemanya.

Finalitzar el comentari amb els objectius de la seva política imperial i les conseqüències

que tingué aquesta per als territoris peninsulars i les colònies.

Llògicament, segons l’espai i el temps que us quedi, s’ha de fer referència als problemes en

política interior i exterior, aquells que va haver d’enfrontar (si podeu expliqueu cadascun,

tot i que sigui sintèticament). Amb tot això, el comentari estaria complet.

Recordeu que el mapa pot venir amb informació (lectura) o vosaltres l’haureu d’elaborar,

aportant la nomenclatura i la informació de la llegenda.




4.1.- IMPERI UNIVERSAL DE CARLES I i V (1517-56) La divisió de l’herència de Carles V (deixa l’Imperi alemany al seu germà petit Ferran i la resta al

seu fill Felip II) semblava oferir a Felip II, l’oportunitat d’alliberar-se dels conflictes i alleugerir

Espanya de la càrrega de la política imperial.

Ferran acabat

d’arribar a Espanya

Ferran I Habsburg

EDAT MODERNA: ARBRE GENEALÒGIC ÀUSTRIES

No obstant, ni Felip II ni els seus successors es

consideraren merament reis d’Espanya, donat que els

seus objectius foren mantenir la integritat dels

dominis de la casa d’Àustria i la seva hegemonia

en Europa, amenaçada, principalment, per França i

l’Imperi Otomà.


MAPA 8.- TERRITORIS

IMPERI DE CARLES I

(model 8)

s. XVI

4.1.- IMPERI UNIVERSAL DE CARLES I i V (1517-56) Els ingressos i el poder de Carles V procedien del seu extens i propi patrimoni, sobretot de Castella i

dels metalls preciosos de les Índies.

Castella, poc a poc, es va convertir en la base de la

seva política, però tot d’una esclataren dos conflictes

interns: les Comunidades i les Germanies.


Rei de Castella i Aragó i emperador alemany (1520), governa un gran imperi.

4.1.- L’IMPERI UNIVERSAL DE

CARLES V (1517-56)



Problemes interns Revolta de les Comunitats a Castella (1520-22).

Revolta de les Germanies a València i Mallorca (1519-23).

Problemes externs: França, turcs i pirates musulmans, i protestants.

4.1.- L’imperi universal de Carles V. MAPA 8: Lectura i/o elaboració de mapa amb els

dominis europeus de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, tot indicant les diferents herències

rebudes. B1-T4. PAU: setembre 2013, opció A.

1.- Comentari de mapa (3 punts). 1v MAPA. op A (2013, setembre).

1.a.- Comenta el mapa en el context de les relacions internacionals europees i els

conflictes religiosos i polítics de la primera meitat del segle XVI.

1.b.- Especifica les herències rebudes i les conquestes de Carles I o Carles V

d’Alemanya.

4.1.1.- Germanies i Comunidades: causes i conseqüències de cadascuna.

2. a. - La revolta de les Comunidades castellanes: cronologia, causes, finalització del

conflicte i possibles conseqüències. 1v preg. op A (2010, juny).

2. a.- Germanies i comunidades: causes i conseqüències de cadascuna. 2v preg. op A

(2012, setembre).

Comentari del text (3 punts): 3v TEXT. op B (2013, juny).

1. a.- Explica què va ser la revolta dels comuners.

1. b.- Paral·lelament varen esclatar les Germanies. Què varen ser?



4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES I COMUNIDADES:

CAUSES I CONSEQÜÈNCIES DE CADASCUNA

4.1.- L’imperi universal de Carles V.


Comentari del text (3 punts): 3v TEXT. op B (2013, juny). OPCIÓ B JUNY 2013

TEXT 1:

Que, d’acord amb les lleis i les ordenances del regne i amb els antics costums, Sa Majestat

no acordi ni ofici ni benefici ni comandament ni pensió ni càrrega als estrangers, sinó només

als castellans nascuts i residents al regne [...]

Que les ciutats que disposen de dret de vot a les Corts tinguin la possibilitat de reunir-se

cada vegada que ho vulguin i com a mínim una vegada l’any [...]

Prohibir l’exportació de llana reporta avantatges enormes als habitants d’aquests regnes

[...]. Si no s’exporta la llana, es fabricarà roba a les pròpies localitats

Peticions dels comuners de Burgos, 1520 (traduït del castellà).

PREGUNTES. Comentari del text (3 punts):









Quan arribà Carles V a Castella era un estranger que no coneixia la llengua, envoltat de consellers

estrangers i amb l’única preocupació d’aconseguir el títol d’emperador; aquesta situació va produir

malestar. Els conflictes interns entre la monarquia i els grups polítics i socials dels regnes

hispànics es produïren ja al principi del seu regnat, i foren dos esclats revolucionaris:

En el cas de Mallorca, els

agermanats foren una

reedició de la revolta de la

part forana de 1451-53.


Revolta de les Germanies a València i Mallorca

(1519-23), a la Corona d’Aragó.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. COMUNIDADES A CASTELLA

REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22).

El terme comuner designa a aquells que participaren en la revolta o alçament de les principals

ciutats castellanes contra la política de Carles V, entre 1520 i 1522.

Els comuners: Padilla, Bravo i Maldonado en el patíbul.

Maria de Pacheco,

darrera comunera,

dona de Padilla.


REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). ANTECEDENTS: D’ençà de la mort d’Isabel

(1504) s’havien produït greus problemes socials i polítics.

En l’aspecte econòmic cal tenir present, com a causa, les males

collites i les epidèmies seguides de gran mortaldat, de començament

del segle i les fortes fluctuacions dels preus en 1510-12. Els petits

industrials i els mercaders de les ciutats interiors (Segòvia, Toledo,

Conca) reclamaven, contra els exportadors de la llana i els comerciants

de Sevilla i Burgos, una política proteccionista.

Des del punt de vista polític, la

mort de Ferran (1516) obrí un

període de crisi, perquè el seu

successor vivia a Gant.


REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). En 1517, el nou sobirà dels

regnes hispànics desembarca en Astúries, venia acompanyat d’un nombrós

seguici de consellers flamencs, que es van comportar com si d’un país

conquistat es tractés. En 1518, convoca les corts en Valladolid per a jurar al nou

rei, però no parlava castellà (presidides pel bisbe de Badajoz). Abans de ser

reconegut rei, se li va exigir el jurament de les lleis castellanes, que el seu

germà Ferran quedés en Castella fins que Carles tingués descendència, que els

càrrecs fossin pels castellans i que aprengués castellà.

Pel contrari, Carles envia al seu

germà fora i nomena en els alts

càrrecs als seus consellers.

Mentre, en 1519 a la mort del

seu padrí Maximilià, és

anomenat emperador.


REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). En aquest moments, tant la corona de Castella com

la corona d’Aragó obligaren a Carles I a abandonar el seu seguici de consellers estrangers i li

reclamaren més atenció als afers dels regnes, però el monarca puja els impostos ordinaris (no

disposava de recursos pel viatge a Alemanya) i només convocà les corts (a Santiago) per demanar un

subsidi extraordinari per la seva coronació com a emperador.

Les Corts es neguen i les trasllada a La Corunya (on ho

aconsegueix, a canvi promet no donar càrrecs als estrangers i que els

doblers no sortirien fora). L’any 1520, després d’aconseguir doblers

de les corts de Castella, parteix immediatament cap a la coronació

imperial de Frankfurt, enmig d’un malestar creixent (els castellans

consideraven que el rei s’allunyava del problemes del país).

Deixa com a governant, en Espanya, al seu conseller

flamenc, Adrià d’Utrech (futur papa Adrià VI) i comença el

moviment comuner.


REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). Nombroses Juntes municipals i la petita noblesa

castellana es varen revoltar contra l’auroritarisme que suposava el nou monarca i la seva cort

estrangera. Una sèrie de ciutats castellanes, en especial Toledo, Segòvia, Àvila, Burgos i Salamanca,

s’aixecaren contra l’emperador, s’autoproclamen una “comunitat” (es constitueixen en govern del

regne) i arribaren a oferir la corona a Joana, que estava reclosa al monestir de Tordesillas.

Problemes interns

Revolta de les Comunitats a Castella (1520-22).

La revolta dels comuners, guiats pels

dirigents Juan de Padilla, Juan

Bravo i Francisco Maldonado, fou per

reclamar el següent.


REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). Demandes dels comuners:

Major protecció per a la indústria tèxtil de la llana castellana, molt perjudicada per les exportacions de llana cap

a Anglaterra i Holanda i reducció d’impostos.

Que el rei Carles es comportés com un governant espanyol i regni des d’Espanya, prescindint dels consellers i

governants estrangers (expulsió immediata, s’oposen a les autoritats que acompanyaven a Carles V, a l’alta noblesa i

expulsen els corregidors), i que el rei acati la voluntat del regne (dels procuradors de les ciutats en les Corts).

Així es disminuiria el poder de la noblesa i es limitaria el poder reial.


Finalment, l’any 1521, Adrià d’Utrech, dirigint un exèrcit imperial i amb l’ajuda de bona part de la

noblesa derrotaren els comuners a la batalla de Villalar. Els dirigents comuners (Juan de Padilla,

Juan Bravo i Francisco Maldonado) varen ser ajusticiats.

REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). El moviment fou dirigit per la petita noblesa,

mestres dels oficis i alguns clergues. L’aristocràcia es va mantenir al marge fins que els comuners,

per guanyar suport popular, impulsaren moviments anti-senyorials, llavors la noblesa va tancar files

amb els representants del monarca.


REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). Tan sols Toledo, defensada per Maria de Pacheco

(esposa de Padilla) va resistir fins 1522. Es posava fi al moviment i s’assegurava l’autoritarisme regi

i en Castella s’estén el sentiment d’haver perdut les llibertats.

Els comuners: Padilla, Bravo i Maldonado en el patíbul.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. COMUNIDADES A CASTELLA Es posava fi al moviment i s’assegurava l’autoritarisme regi i en Castella s’estén el sentiment

d’haver perdut les llibertats.

4.1.- L’imperi universal de Carles V.


Comentari del text (3 punts): 3v TEXT. op B (2013, juny). OPCIÓ B JUNY 2013

TEXT 1:

Que, d’acord amb les lleis i les ordenances del regne i amb els antics costums, Sa Majestat

no acordi ni ofici ni benefici ni comandament ni pensió ni càrrega als estrangers, sinó només

als castellans nascuts i residents al regne [...]

Que les ciutats que disposen de dret de vot a les Corts tinguin la possibilitat de reunir-se

cada vegada que ho vulguin i com a mínim una vegada l’any [...]

Prohibir l’exportació de llana reporta avantatges enormes als habitants d’aquests regnes

[...]. Si no s’exporta la llana, es fabricarà roba a les pròpies localitats

Peticions dels comuners de Burgos, 1520 (traduït del castellà).

PREGUNTES. Comentari del text (3 punts):








REVOLTA DE LES COMUNITATS (1520-22). Demandes dels comuners:

Major protecció per a la indústria tèxtil de la llana castellana, molt perjudicada per les exportacions de llana cap

a Anglaterra i Holanda i reducció d’impostos.

Que el rei Carles es comportés com un governant espanyol i regni des d’Espanya, prescindint dels consellers i

governants estrangers (expulsió immediata, s’oposen a les autoritats que acompanyaven a Carles V, a l’alta noblesa i

expulsen els corregidors), i que el rei acati la voluntat del regne (dels procuradors de les ciutats en les Corts).

Així es disminuiria el poder de la noblesa i es limitaria el poder reial.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. COMUNIDADES A CASTELLA MARIA de PACHECO, LA DARRERA HEROÏNA DEL MOVIMENT COMUNER. El moviment comuner va tenir la seva heroïna particular en la figura de María de Pacheco (1496-1531), una dona provinent de l’alta noblesa castellana, emparentada amb els Mendoza per part de pare i amb els Pacheco (marquesos de Villena) per part de mare. Dona culta educada en l’ambient renaixentista, María tenia coneixements de llatí, grec, matemàtiques, lletres i història. Difícilment es podia esperar d’ella que es convertís en la “lleona de Castella”, la dona que mantindria viu l’esperit de la revolta comunera després de la derrota de Villalar i l’execució del seu marit, Juan de Padilla.

Amb catorze anys, María es va casar amb Juan de Padilla, cavaller i oficial militar de la ciutat de Toledo. Era una boda concertada pel seu pare, Íñigo López de Mendoza y Quiñones, i que obligava l’adolescent a renunciar als drets d’herència paterns a canvi d’una quantiosa dot. Sembla ser que aquest casament no va acabar de satisfer les seves aspiracions personals i per això va ser un dels principals recolzaments del seu marit en esclatar la revolta comunera el 1520.

Maria va veure en l’esclat revolucionari l’oportunitat que el seu home adquirís la notorietat que mai havia tingut. Quan, el juliol de 1520, Padilla va ser escollit com a capità general de l’exèrcit comuner per la Santa Junta d’Àvila, Maria es va convertir en la governadora de la ciutat de Toledo. Mesos després, el març de 1521, arribaria a Toledo el bisbe de Zamora, Antonio de Acuña, un altre líder destacat del moviment comuner. Des d’aquell moment, el govern de la ciutat va restar en mans de María i el bisbe.

La notícia de la desfeta comunera a Villalar, el 24 d’abril, i la posterior execució del seu marit van suposar un cop duríssim per a María. Les seves esperances en la victòria de la revolta semblaven esvair-se, però aquesta no es va rendir. La defensa de Toledo davant dels exèrcits reials fou èpica, resistint nou mesos de setge. D’aquesta manera, la capital castellana seria la darrera plaça comunera en capitular davant de l’emperador.

Des de l’Alcàsser de Toledo, María va dirigir la resistència comunera, en competència amb el bisbe Acuña. En la seva convicció en la defensa de la ciutat, María va arribar a requisar la plata del tresor de la catedral per poder pagar el sou dels soldats. Van ser nou mesos de resistència, possibilitats en part pel fet que l’exèrcit reial va haver de dirigir els seus esforços cap a Navarra per a defensar-se d’una ofensiva francesa. Finalment, però, el setge sobre Toledo va culminar el mes d’octubre de 1521. Semblava que l’aixecament havia estat derrotat.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. COMUNIDADES A CASTELLA MARIA de PACHECO, LA DARRERA HEROÏNA DEL MOVIMENT COMUNER. María, però, no va acceptar la derrota. El febrer de 1522, la “lleona de Castella” va prendre l’Alcàsser i va alliberar els comuners empresonats en la darrera etapa de la revolta comunera. Va ser una resistència fugaç. Ràpidament les tropes reials i nobiliàries van controlar la ciutat i María va haver de refugiar-se en l’exili portuguès per evitar la mort. En canvi, el bisbe Acuña no va ser tan afortunat i va ser executat.

Des de Portugal, en la cort del rei Joan III, María va ser protegida gràcies a la seva condició noble. Instal·lada a Braga i Porto, l’antiga heroïna de la revolta comunera va haver de subsistir amb pocs mitjans i havent de fer-se càrrec del seu infant. Carles V es va negar a concedir-li el perdó. Així, la “lleona de Castella” viuria els darrers anys de la seva vida exiliada. A la seva mort, el 1531, l’emperador es va negar a permetre que el seu cos fos enterrat al costat del seu marit a Villalar. Havia mort la dona, però el mite encara no havia deixat de créixer.

Problemes interns

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES A VALÈNCIA Revolta de les Comunitats a Castella (1520-22).



REVOLTA DE LES GERMANIES A VALÈNCIA (1519-1521). Rebel·lions que van esclatar

paral·lelament a les Comunitats i que es donaren, gairebé, a tots els territoris de la Corona d’Aragó,

tot i que esclatà i afectà més a València, i es va expandir a Mallorca.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES A VALÈNCIA

REVOLTA DE LES GERMANIES A VALÈNCIA (1519-1521). Es tracta d’unes revoltes més

socials que polítiques (de contingut anti-senyorial).

És un aixecament popular de l’artesanat urbà, petits propietaris, pagesos més pobres, baix clergat i

comerciants de les ciutats o petita burgesia, que descontents per l’absència del rei, varen aprofitar la

fugida de les autoritats municipals que temien l’epidèmia de pesta i als atacs berberescos.

Davant aquesta absència de poder, els agermanats es neguen a ser submisos als representants del

monarca i dirigeixen la revolta contra les oligarquies del regne de València, és a dir, l’alta noblesa i

els seus serfs mudèjars, l’alt clero, i la poderosa burgesia adinerada (oligarquia ciutadana).

Demandes:

Reducció del preu dels arrendaments camperols.

Abolició de la jurisdicció senyorial i dels impostos, s’oposaven als abusos senyorials (recordeu el

mals usos abolits per Ferran el Catòlic en la Sentència Arbitral de Guadalupe, 1486), i a la presència

de musulmans.

Protecció del monarca davant els abusos.

Major democratització en l’elecció dels càrrecs del govern municipal.

REVOLTA DE LES GERMANIES A VALÈNCIA (1519-1521). Els agermanats dirigits per Joan

Llorens, Guillem Sorolla i Vicent Peris, van aconseguir el control de la ciutat de València.

Cos escapçats de Vicent Peris, líder de l’exèrcit germanat i heroi popular.

Executat pels reialistes a l’entrada d’aquests a València, ciutat agermanada, a

la fi de la revolta de les Germanies.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES A VALÈNCIA

Els dirigents foren derrotats i executats. El conflicte finalitza amb la victòria de la noblesa aliada a

la monarquia.

GERMANIA A MALLORCA (1521-1523). La revolta mallorquina, a l’igual

que la valenciana, també és una revolta més social que política, va ser

provocada per la miserable situació de la pagesia i dels menestrals, asfixiats

per les càrregues impositives i per la pressió de les classes propietàries, per

tant, és una insurrecció de les classes populars contra les oligarquies de

ciutat i es tracta d’una reedició de la revolta forana de Mallorca de 1451-53,

que enfrontà a tota la part forana contra la ciutat. A Mallorca, al principi,

guanyen les classes populars als de la ciutat; la rebel·lió, dirigida per Joan

Crespí, que era moderat i, posteriorment, per Joanot Colom, un radical, va

dominar l’illa fins el 1523. A la germania mallorquina tan sols un poble no

participà, Alcúdia, i Carles V el proclamà ciutat.

Demandes:

Supressió dels censos i dels imposts indirectes.

Major representació dels forans en les institucions polítiques del

regne (Gran i General Consell).

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES A MALLORCA

GERMANIA A MALLORCA (1521-1523). El virrei Gurrea

desembarcà amb un exèrcit imperial a Alcúdia i les tropes

imperials sufocaren, definitivament, la revolta i els agermanats

foren derrotats, imposant una forta repressió (Joanot Colom va

ser executat) i la imposició de càrregues fiscals punitives.

La revolta també va fracassar

a Catalunya.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES A MALLORCA

Joanot Colom, per Josep

Reynés (1841), un dels caps de

les revoltes a Mallorca.

Fototeca. cat. Enciclopèdia

catalana.

GERMANIES A VALÈNCIA I MALLORCA.

4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR. GERMANIES

CONCLUSIÓ. Les revoltes foren dominades per les tropes

reials i nobiliàries unides i les ciutats castigades. La

monarquia fou la gran vencedora. Les Corts de Castella es

varen convertir en una institució submisa. Els nobles,

atemorits i impotents davant les revoltes, es varen convertir en

aliats fidels del rei i, en conseqüència, de la política exterior

posterior, costosa i ambiciosa, que es va finançar amb els

recursos humans i econòmics de Castella, que el rei va

obtenir sense quasi oposició, a partir d’ara.

Problemes interns - Carles educat a Flandes, no parla castellà.

- Consellers flamencs (enveja noblesa castellana).

- Només convoca corts per demanar diners i coronar-se emperador.

Revolta de les Comunitats a Castella (1520-22).



4.1.1.- POLÍTICA INTERIOR: RESUM PROBLEMES

Adrià d’Utrecht

(papa Adrià VI)

- Diferents ciutats de Castella.

- Causa: política econòmica i no respecte de les lleis del regne (entrada

estrangers en la cort).

- Protagonistes: gentilhomes, comerciants, artesans.

- Revoltes anti-senyorials al camp.

- Conseqüències: exèrcit esclafa la revolta i els dirigents són executats.

- Disturbis a la Corona d’Aragó (+ greus a València i Mallorca).

- Protagonistes: artesans i pagesos.

- Demanen: - Participar en càrrecs municipals.

- Millores en arrendaments al camp.

- Volen ajuda del rei → problema: aliat dels nobles → repressió (1523).

4.1.2.- POLÍTICA EXTERIOR EUROPEA DE CARLOS V I LA SEVA

RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT La idea principal de Carles V era la d’un Imperi (defensar la seva fabulosa herència) i volgué

imposar la seva hegemonia a tota Europa. Els objectius prioritaris de mantenir la idea imperial i de

defensar la Cristiandat va suposar l’inici d’una activa política diplomàtica i militar a Europa.

L’emperador creia que la seva obligació era defensar a Europa dels greus problemes que l’assolaven:

els turcs i els protestants.

L’emperador Carles I i V amb el bastó, retrat de

Rubens, copiat d’un retrat fet per Ticià


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT Però es trobà amb una triple amenaça i tingué tres fronts oberts en política exterior: els

protestants, els turcs i pirates musulmans, i França, perquè amb el país veïnat es disputava

l’emperador l’hegemonia europea.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT ENFRONTAMENT I SUPREMACIA SOBRE FRANÇA.

L’enfrontament Espanya - França venia d’enfora i prové de

motius varis: en aquests moments, de la rivalitat personal de

Carles V amb Francesc I; del llegat anterior, per exemple, de

les lluites per l’hegemonia europea, que donaren lloc als

enfrontaments per Navarra i pel control dels territoris italians.

És més, França i la corona d’Aragó feia dos segles que

estaven enfrontades pel Rosselló i la Cerdanya i pels

territoris italians (política d’enllaços matrimonials dels

Reis Catòlics per aïllar França).

Saler de Francesc I de França. Bienvenuto Cellini (1540)

MANIERISME

Escultura Cinquecento: segle XVI

BENVENUTO CELLINI

(Florència, 1500-

Florència, 1571)

Benvenuto Cellini (1500-1571)

El famós Saler de Francesc I de França

Kunsthistorisches Museum de Viena

Al·legoria mitològica d’or, argent i esmalt concebuda com una font en petita escala.

EXPANSIÓ TERRITORIAL ARAGÓ: INCORPORACIÓ ITÀLIA

En temps del Reis Catòlics, els

conflictes s’iniciaren per les

aspiracions del rei de França,

Carles VIII, per dominar Nàpols. Gonzalo Fernández de

Córdoba, el Gran

Capità


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT ENFRONTAMENT I SUPREMACIA SOBRE FRANÇA. L’emperador Carles V va fer sis guerres

amb França (1521-1541). La primera en 1521: França envaeix Navarra i des de Milà intenta

assegurar la seva hegemonia en el nord d’Itàlia. En aquests moments, en l’enfrontament entre

Francesc I de França i Carles I (V), el punt de conflicte serà, per tant, el ducat de Milà.

L’emperador volia

aconseguir un

corredor per a poder

transportar les seves

tropes des dels seus

territoris del sud

fins als del nord

(Països Baixos). A

aquesta estratègia li

fallava Milà.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT ENFRONTAMENT I SUPREMACIA SOBRE FRANÇA.

El rei de França, Francesc I, és capturat, dut a Espanya i tancat a Girona. Els francesos hagueren de

pagar un gran rescat pel seu alliberament, els espanyols el bescanviaren amb França per molts de

diners. Carles V controla Milà.

L’any 1525, a la batalla de Pavia, els terços espanyols

derroten les tropes franceses i es fan amb el ducat de Milà.

4.1.2.- POLÍTICA EXTERIOR EUROPEA DE CARLOS V

ENFRONTAMENT I SUPREMACIA SOBRE FRANÇA. Poc més tard, l’any 1527, el Papa

Clement VII (Lleó X, 1513-21, i després Adrià VI, 1522-23, Clement VII, 1523-34, Pau III, 1534-49,

Juli III, 1550-55) per por del domini espanyol a Itàlia s’alià amb el rei de França contra l’emperador

i, el mateix any 1527, les tropes espanyoles/imperials (espanyols i alemanys) entraran i saquejaran

Roma amb el conegut il saco di Roma, el saqueig de Roma. El Papa torna a l’aliança amb Espanya.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT ENFRONTAMENT I SUPREMACIA SOBRE FRANÇA. La lluita es continuà en 1536, en els

escenaris d’Itàlia i Països Baixos; enfrontament que es perllongarà durant 20 anys amb llargs

períodes de pau intermedis.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT ENFRONTAMENT I SUPREMACIA SOBRE FRANÇA. La darrera d’aquestes guerres va acabar

durant el regnat de Felip II (1556-1598), al començament dels seu regnat (10 agost de 1557) va

derrotar als francesos en la batalla de Saint Quentin. Posteriorment, la Pau de Cateau- Cambrésis

(1559) entre Felip II i Enric II de França va establir un llarg període d’hegemonia de la casa

d’Àustria en Itàlia i en tota Europa occidental.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:France_blank.svg


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS TURCS. La guerra contra els turcs

de Solimà el Magnífic (hegemònics a la Mediterrània) va

tenir dos escenaris:

a.- Europa central.

b.- Mediterrani occidental (segon problema).


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS TURCS. Dos escenaris: a.- EUROPA CENTRAL: Les tropes del

soldà (“sultán”) Solimà el Magnífic (1520-

1566) s’estenien per l’est d’Europa, havien

començat a ocupar territoris (ocuparen

Hongria i assetjaren Viena), cosa que

amenaçava els territoris imperials pel

centre d’Europa. L’any 1530, l’emperador

Carles I (V) va rebutjar i derrotar els turcs a

les portes de Viena (Mohacs, 1526).


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS TURCS. Dos escenaris:

Viena semblà ser una obsessió

pels musulmans com ho va ser

Al-Andalus, temps enrere, en

definitiva conquerir Europa.

a.- EUROPA CENTRAL: L’any 1530, l’emperador

Carles I (V) va rebutjar i derrotar els turcs a les

portes de Viena (Mohacs, 1526).


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT

b.- MEDITERRANI OCCIDENTAL

(segon problema): Els corsaris de la

pirateria turca, protegits per Solimà

(amb el seu almirall, Barbarroja)

ocuparen Trípoli i Bugia i, fins i tot,

saquejaren pobles costaners d’Itàlia i

d’Espanya.

LLUITA CONTRA ELS TURCS. Dos escenaris:


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS TURCS. Dos escenaris: b.- MEDITERRANI OCCIDENTAL

(segon problema): Cal destacar que l’any

1535 Carles I (V) va conquerir Tunis, però

l’any 1541 va ser derrotat a Alger. Carles

V va poder fer front en la Mediterrània

occidental amb l’ajut de l’almirall genovès,

Andrea Doria.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS TURCS. Dos escenaris:


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS TURCS. La guerra contra els turcs no

va constituir una prioritat per a Carles V, els recursos els va

dedicar a altres campanyes militars i el Mediterrani occidental

es va convertir en un mar segur fins a Lepant (1571, Felip II).




Revolta de les Germanies a València i Mallorca (1519-23).

Problemes externs: França, turcs i pirates musulmans, i protestants.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555). La reforma protestant, que

esclatà a principis del segle XVI, va ser el principal problema de l’emperador. Els principals

iniciadors d’aquestes reformes foren: Martí Luter, Joan Calví (calvinisme) i Enric VIII

(anglicanisme), van crear noves religions a partir del catolicisme. El frare augustinià d’origen alemany

Martí Luter havia demanat la reforma de l’Església en les 95 tesis, en les quals criticava algunes de

les seves pràctiques.

Lucas Cranach el vell

Retrat de Martí Luter (1526)


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555). Aquestes idees van influir en

els prínceps alemanys, que suposaren un doble problema: d’una banda els prínceps protestants

qüestionaren l’autoritat i la integritat imperial, per altra les tesis de Luter rompien la unitat

catòlica de la Cristiandat.


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555).


RELACIÓ AMB LA REFORMA PROTESTANT LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555). Els territoris de l’imperi

foren l’espasa defensora del catolicisme, pel que l’emperador intentà frenar el protestantisme en

dos fronts:

a.- El TEOLÒGIC.

b.- El MILITAR.



LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555). Dos fronts:

En la Dieta de Worms, Carles V

demanà a Luter que es retractés,

aquest no ho va fer i es va posar

sota la protecció de Frederic de

Saxònia. Carles condemnà a

Luter i reclamà un Concili per a

la reforma de l’església, alguns

prínceps alemanys protestaren

(protestants).

a.- El TEOLÒGIC. Als inicis del conflicte, Carles I

(V) va mantenir una actitud conciliadora i es va

mostrar partidari d’arribar a un compromís entre

Luter i el Papa, així va convocar i presidir una

reunió en Worms en 1521 (l’any de Villalar, de la

invasió de Navarra per França, i de l’expulsió pels

turcs dels cavallers de Malta de l’illa de Rodes).



a.- El TEOLÒGIC. Per tant, l’emperador va influir

perquè el papa Pau III posés en marxa i convoqués el

Concili de Trento (1545), on es fixà el dogma catòlic

front al protestantisme (definició de les idees) i es varen

intentar depurar molts vicis del clergat.

LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555). Dos fronts:

Però, quan el Papa convocà aquest

concili, l’enfrontament es va fer

inevitable, perquè la ruptura ja era un

fet i va originar la guerra entre els

prínceps protestants i Carles V.

4.1.2.- POLÍTICA EXTERIOR EUROPEA DE CARLOS V (1517-56) LLUITA CONTRA ELS PROTESTANTS ALEMANYS (1545-1555). Dos fronts:

b.- El MILITAR. El protestantisme va ser adoptat per diferents prínceps als territoris alemanys i

als dominis de Flandes. L’Anglaterra d’Enric VIII també es va separar de l’obediència de Roma.

Carles V, com a defensor de l’església, havia de combatre el protestantisme, preservar la unitat de

l’Església i defensar l’autoritat del papa, que els dissidents negaven.


b.- El MILITAR. Així, l’emperador lluità contra la reforma de Luter i

alguns prínceps alemanys que veuen amb ella l’oportunitat d’augmentar

les seves rendes i independitzar-se de l’emperador.

Ticià

CARLES V A CAVALL EN MÜHLBERG (1548)

Oli sobre llenç

(332 x 279 cm)

Madrid, Museu del Prado


b.- El MILITAR. Tot i que Carles ho va intentar no va aconseguir evitar que la reforma protestant

s’estengués per la meitat nord d’Europa.


b.- El MILITAR. En iniciar l’enfrontament,

va tenir alguns èxits bèl·lics, com la victòria

de l’emperador a la batalla de Mühlberg

(1547) contra els prínceps protestants

alemanys, que va incrementar,

momentàniament, el poder de Carles V en

Alemanya, tot i que no va resoldre la qüestió.

Finalment, l’aliança entre França i els

prínceps alemanys va obligar a l’emperador a

acceptar la pau d’Augsburg (1555), que

reconeixia la llibertat religiosa i la igualtat

del catolicisme i el protestantisme, així com

el dret dels prínceps alemanys a imposar la

seva religió, dins el seu territori, als seus

súbdits (cuius regio, eius religio).

Ticià

CARLES V A CAVALL EN MÜHLBERG (1548)

Oli sobre llenç

(332 x 279 cm)

Madrid, Museu del Prado



LLUITA CONTRA ELS TURCS. L’esforç per mantenir la idea imperial

(Universitas Cristiana) va suposar una carrega impossible de mantenir per

les finances de la corona i, en definitiva, suposà un fracàs per l’emperador que,

l’any 1556, afectat per una malaltia, abdicà totalment (abdicacions de

Brussel·les).



Carles V cedeix els dominis austríacs i els seus drets imperials al seu germà Ferran, renuncia

als seus dominis en la península Ibèrica, en Borgonya i Itàlia a favor del fill Felip II (li deixà

Espanya, Itàlia, Amèrica i els Països Baixos), i es retira al monestir de Yuste (Càceres,

Extremadura). Molts dels problemes de l’emperador els heretarà el seu fill Felip II.

MAPA 9 (23 models)

TERRITORIS IMPERI DE FELIP II

MAPES PAU HISTÒRIA D’ESPANYA

Illes Balears 2012-13

Història Espanya


Maria Assumpció Granero Cueves

MAPA 9.- TERRITORIS IMPERI DE FELIP II (B1-T4) ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració de mapa amb els dominis europeus de Felip II,

inclòs el Regne de Portugal.

El MAPA 9 fa referència a l’herència imperial de Felip II. S’ha de començar

explicant la divisió de l’imperi de Carles V (entre els seu fill Felip II i el seu

germà petit Ferran I d’Habsburg) i com va aconseguir Felip II l’objectiu dels

seus besavis, els Reis Catòlics, la unió peninsular (Portugal i les seves

colònies, en 1580).

Esmentar el canvi d’objectius de la seva política (defensor de la

Contrareforma) i les conseqüències que tingué aquesta per als territoris

peninsulars i les colònies: els enfrontaments i el domini de França (Sant

Quintí i la matança del hugonots), el domini de la Mediterrània enfrontat amb els

turcs de Solimà el Magnífic (Lepant), amb Anglaterra (Armada Invencible), la

revolta i divisió dels Països Baixos en protestants calvinistes i catòlics. En

política interior, la revolta dels moriscos de Las Alpujarras i els aldarulls

aragonesos, arran de l’afer d’Antonio Pérez (el seu secretari).

Recordeu que el mapa pot venir amb informació (lectura) o vosaltres l’haureu

d’elaborar, aportant la nomenclatura i la informació de la llegenda.

ESCULTURA -Leone i Pompeo Leoni

Pare i fill, escultors manieristes italians

del Cinquecento, arrelats a l’Espanya,

desenvolupen retrats apoteòsics i al·legòrics

(escultors favorits de Carles V i de Felip II).

Obra: Carles V amb la seva dona i les seves

germanes (El Escorial).

Leone Leoni (pare)

(escultors favorits de Carles V i de Felip II)

Obra: L’emperador Carles V dominant o abatent el

furor (Museu del Prado).

Leone (1509–1590) i Pompeo (1533–1608) Leoni

L’emperador Carles V dominant el Furor (detall)

Bronze, 251 cm d’altura

Número d’inventari: E-273

Lucas Cranach

Retrat de l’emperador (1533)

Oli sobre taula

França - Etern rival (Francesc I).

- 1525: Batalla Pavia. Turcs - Imperi otomà amenaça la zona del Danubi.

- 1529: Setge a la ciutat de Viena.

- 1530: Carles I els derrota.

- 1525: Carles I ocupa Tunis.

Prínceps alemanys / Martí Luter

- No acord → guerres de religió.

- 1521: Dieta de Worms.

- 1545: Concili de Trento.

- 1547: Batalla de Mühlberg.

- 1555: Pau d’Augsburg

- 1556: Abdicacions de Brussel·les.

4.1.2.- POLÍTICA EXTERIOR: RESUM PROBLEMES

TERMINOLOGIA

CASA D’ÀUSTRIA.

És el nom amb què es coneix la dinastia

Habsburg, que va regnar en la monarquia

hispànica en els segles XVI i XVII; des de la

Concòrdia de Villafáfila en què Felip I el

Bell és reconegut com rei consort de la

Corona de Castella, quedant per al seu sogre

Ferran el Catòlic la Corona d’Aragó; fins la

mort sense successió directa de Carles II que

va provocar la Guerra de Successió

espanyola.

L’emperador Carles V (Carles I d’Espanya)

va heretar un enorme i complex conjunt

territorial i oceànic. Reuní quatre cases

europees: Borgonya, Àustria, Aragó i

Castella, i va posar la base del que es coneix

com Imperi espanyol, sobretot a partir de la

divisió de la seva herència (1554-1556) entre

el seu germà Ferran I d’Habsburg i el seu

fill Felip II. Des de llavors existiren dues

branques de la casa d’Àustria, els Habsburg

de Madrid i els Habsburg de Viena.

CASA D’ÁUSTRIA.

La monarquia hispànica fou durant

aquesta època la major potència

d’Europa. Durant els anomenats Àustries

majors (Carles I i Felip II) va aconseguir

l’apogeu de la seva influència i poder,

sobretot amb la incorporació

de Portugal i el seu extens Imperi; mentre

que els regnats dels Àustries menors

(Felip III, Felip IV i Carles II) coincidents

amb l’esplendor del Segle d’Or de les arts

i les lletres, suposaren l’etapa coneguda

com “decadència espanyola”: la pèrdua

de l’hegemonia europea i una profunda

crisi econòmica i social.

TERMINOLOGIA

AMPLIACIÓ RESUM : L’EMPERADOR CARLES I i V

El 24 de febrer de 1500 neix, en Gant, Carles I d’Espana i V d’Alemanya. Els seus pares eren Felip

d’Hasburg, conegut com el Bell, arxiduc d’Àustria, duc de Borgonya i comte de Flandes, i Joana

de Castella, hereva de la corona castellana i de l’aragonesa. Els seus padrins materns eren els Reis

Catòlics i els paterns l’emperador Maximilià I i donya Maria de Borgonya. Carles obtindrà un dels

majors imperis del Renaixement, amb la idea d’unificació d’Europa.

Carles va embarcar en Flandes amb destí a la península Ibèrica, arribant a

les platges d’Astúries en setembre de 1517. La cambreta de flamencs que

envoltava l’inexpert rei (tenia 17 anys i no sabia xerrar castellà, cosa per la

qual no es podia comunicar amb els seus súbdits) va acaparar ràpidament tots

els llocs de confiança, iniciant una autèntica caça i captura dels cabals del

regne, que sortien de les fronteres per al finançament dels assumptes en els

Països Baixos. El motiu de la visita fou la legitimació de la decisió de

coronar-se rei (cosa que ja havia fet en Brussel·les el 14 de març de 1516)

quan la legítima propietària de Castella no havia mort. Per a solucionar

aquest problema legal i polític, des d’aquest moment en tots els documents

oficials figurarà el nom de amb dos sobirans, sempre el de la reina en

primer lloc. Superant l’entrebanc (obstáculo, escollo) castellà, Carles marxa a

Aragó on les complicacions també formaven part de l’ordre del dia. En les

Corts aragoneses existia un ampli grup que volia nomenar príncep - hereu a

Ferran. Després de mesos de durs debats, les Corts varen reconèixer a

Carles com a rei i després marxà a Catalunya, on els acords també es

prolongaren en el temps. Un any va haver d’estar el rei entre els seus súbdits

catalans. En Barcelona rep la notícia de la seva elecció com Emperador, el

28 de juny de 1519.

AMPLIACIÓ RESUM: L’EMPERADOR CARLES I i V

Camí cap a Alemanya, Carles escala en

Anglaterra, arriba a Aquisgrà on fou

coronat Rei dels Romans, en octubre de

1520. En rebre el nomenament, el nou

emperador es compromet a mantenir els

drets dels prínceps, preservar l’ordre

imperial, emprar oficials alemanys en el

interior de les fronteres, restaurar el

Consell de Regència i convocar una

Assemblea dels Estats. Entre 1521 i 1544

Carles es va involucrar en quatre guerres

amb Francesc I de França, guerres en què

l’emperador, en gran part, sortirà

victoriós. Un nou front de conflicte afecta

l’Imperi, la reforma luterana, convertint-

se en un dels majors fracassos de Carles.

La qüestió protestant serà un greu

problema en Alemanya, aconseguint

imposar-se l’emperador en la batalla de

Mühlberg (24 de abril de 1547).

Les amenaces eren contínues i les

dificultats financeres pitjors, Carles,

cansat, malalt i decebut, decideix abdicar.

El 25 d’octubre de 1555, davant els Estats

Generals reunits en Brussel·les,

l’emperador deixà la sobirania dels Països

Baixos en mans del seu fill Felip. El 16 de

gener de 1556, renuncia a les corones de

Castella, Lleó, Aragó-Catalunya,

Sardenya i Sicília a favor de Felip. Carles

morirà en el monestir de Yuste el 21 de

setembre de 1558.

AMPLIACIÓ RESUM: L’EMPERADOR CARLES I i V

DELS REIS CATÒLICS ALS HABSBURG O ÀUSTRIES

4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98)

Rei de Castella, Aragó (1556) i, més tard, Portugal (1580).

4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98) LES ABDICACIONS DE BRUSSEL·LES (1555-56).

L’emperador Carles V abdicà a Brussel·les, l’any 1556.

El seu fill Felip II heretà els territoris hispànics, les

colònies americanes, ciutats nord-africanes, els

territoris italians, els Països Baixos i el Franc

Comptat i Milà.

MAPA 9.- TERRITORIS IMPERI DE FELIP II (B1-T4) ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració de mapa amb els dominis europeus de Felip II,


El MAPA 9 fa referència a l’herència imperial de Felip II. S’ha de començar

explicant la divisió de l’imperi de Carles V (entre els seu fill Felip II i el seu

germà petit Ferran I d’Habsburg) i com va aconseguir Felip II l’objectiu dels

seus besavis, els Reis Catòlics, la unió peninsular (Portugal i les seves

colònies, en 1580).

Esmentar el canvi d’objectius de la seva política (defensor de la

Contrareforma) i les conseqüències que tingué aquesta per als territoris

peninsulars i les colònies: els enfrontaments i el domini de França (Sant

Quintí i la matança del hugonots), el domini de la Mediterrània enfrontat amb els

turcs de Solimà el Magnífic (Lepant), amb Anglaterra (Armada Invencible), la

revolta i divisió dels Països Baixos en protestants calvinistes i catòlics. En

política interior, la revolta dels moriscos de Las Alpujarras i els aldarulls

aragonesos, arran de l’afer d’Antonio Pérez (el seu secretari).

Recordeu que el mapa pot venir amb informació (lectura) o vosaltres l’haureu

d’elaborar, aportant la nomenclatura i la informació de la llegenda.


Rei de Castella i Aragó (1556) i, després, de Portugal (1580).

Problemes

externs

Enfrontament amb França.

Domini del Mediterrani. Els Turcs.

Problemes

interns

Revolta als Països Baixos.

Annexió de Portugal.

Disputa amb Anglaterra.

Revolta morisca de Las Alpujarras.

Aldarulls aragonesos: Antonio Pérez. →

Contrareforma.

→

MAPA 9.- TERRITORIS IMPERI DE FELIP II (B1-T4)

ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració de mapa amb els dominis europeus de Felip II,


MAPA 9.- TERRITORIS IMPERI FELIP II (model 1)

4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98) LES ABDICACIONS DE BRUSSEL·LES (1555-56). El seu fill Felip II heretà els territoris

hispànics, les colònies americanes, ciutats nord-africanes, els territoris italians, els Països Baixos i

el Franc Comptat i Milà.

MAPA 9.- TERRITORIS IMPERI FELIP II

(model 3)

4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98) LES ABDICACIONS DE BRUSSEL·LES (1555-56). Carles I i V deixà al seu germà petit Ferran,

els territoris dels Habsburg (Àustria, Bohèmia i Hongria) i la corona imperial (tot i que els

electors no acceptaren la seva renuncia formal fins el 1558).

LES ABDICACIONS DE

BRUSSEL·LES (1555-56).

La casa d’Àustria es separa:

els Àustries d’Àustria i els

Àustries d’Espanya.


4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98) LES ABDICACIONS DE BRUSSEL·LES

(1555-56). Felip II (1556-1598) va ser el primer

rei buròcrata: rei de Castella, Aragó i, més tard,

Portugal (la unitat ibèrica). Com no va tenir la

corona imperial es comportà com un rei més

hispànic.

L’IMPERI UNIVERSAL DE FELIP II

OBJECTIUS DE LA SEVA POLÍTICA. És el prototip del monarca

autoritari: va establir la cort en el centre dels seus dominis, en Madrid

(1561), i construí la monumental residència d’ El Escorial.


4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98) OBJECTIUS DE LA SEVA POLÍTICA. A més, del patrimoni del seu pare (no el títol d’emperador)

va heretar dos objectius polítics fonamentals: la lluita per l’hegemonia en Europa i la defensa dels

territoris que formaven el seu patrimoni. Felip II va substituir la política universal del seu pare per

la confessional, la defensa a ultrança del catolicisme de la Contrareforma. Tot i que les seves

decisions no es guiaren, únicament, per motius religiosos, va intentar mantenir la unitat religiosa i

política front a les minories. En Espanya va impulsar la Contrareforma (Inquisició, intransigència

religiosa amb els moriscos, lluita contra els turcs i la pirateria...).




Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

4.2.1.- LA POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II: L’ENFRONTAMENT AMB ELS

TURCS; LA REVOLTA DELS PAÏSOS BAIXOS; LES RELACIONS AMB

ANGLATERRA; L’ANNEXIÓ DE PORTUGAL

Els problemes externs de Felip II: turcs, França, Països Baixos i Anglaterra.

DOMINI DE FRANÇA. Dos fets importants a destacar. El primer és que, al principi del seu regnat

(1557) es va produir la batalla de Sant Quintí (27 d’agost cau), els terços (exèrcit espanyol) derroten

a les tropes franceses.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:France_blank.svg




DOMINI DE FRANÇA. Victòria important donat que Espanya va aconseguir la supremacia sobre

França. A partir d’aquesta batalla acabà el problema francès, es dóna pas a un període llarg de pau

amb França, que no s’interposà en els assumptes de la política exterior espanyola. Per als francesos fou

una derrota dolorosa i terrible que va delmar a la noblesa francesa. Felip II en commemoració va fer

construir el Escorial.

MONESTIR DE “EL ESCORIAL”.

- Nom: “Real Sitio de San Lorenzo del Escorial”.

- Complex de basílica, palau i monestir:

- Basílica: sepultura dels Reis d’Espanya.

- Palau: residència de la família reial.

- Monestir: actualment frares de l’ordre de Sant Agustí.

Pati dels Evangelistes

Jardí del monestir


- Situat a la Serra de Guadarrama (Comunitat de Madrid).


- Arquitectura renaixentista.

- 1r arquitecte: Juan Bautista de Toledo, inici obres abril de 1563 i acabament el setembre de 1584, per Juan de

Herrera (estil herrerià o escurialenc).


- Fet construir per Felip II per commemorar la victòria a la batalla de Sant Quintí (10 agost 1557).

- Guerra entre França i Espanya. Dins les anomenades Guerres italianes. Els francesos van envair el Regne de Nàpols.

Felip II va utilitzar les tropes dels Països Baixos per ocupar França i guanyar als francesos.

La biblioteca del monestir

La biblioteca del monestir

Fresc de L’Escola d’Atenes de Pellegrino Tibaldi en la biblioteca del

monestir de El Escorial, en Madrid.

Representa l’escola d’Atenes, mostrant un debat entre els acadèmics (de

l’Acadèmia platònica) i els estoics.




DOMINI DE FRANÇA. El segon fet és la matança dels hugonots (calvinistes francesos) la nit de

sant Bartomeu (vespre del 23 al 24 d’agost) de 1572. Aquella nit molts grups de catòlics sortiren al

carrer i assassinaren a milers d’hugonots. Es va acusar a Felip II de finançar la matança de sant

Bartomeu. Probablement no és cert, però queda clar que el va beneficiar, perquè acabant amb el

protestantisme a França, el perill calvinista a les fronteres espanyoles es va acabar (el calvinisme

no es va estendre cap a Espanya).

4.2.1.- LA POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II DOMINI DE FRANÇA. El segon fet és la matança dels hugonots (calvinistes francesos) la nit de

sant Bartomeu (vespre del 23 al 24 d’agost) de 1572.



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

4.2.1.- POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II: ENFRONTAMENT AMB ELS TURCS

DOMINI DEL MEDITERRANI. EL TURCS. Felip II va emprendre la darrera creuada de la

cristiandat contra els turcs. Primer va combatre als seus aliats els corsaris berberescos. L’expedició

de Trípoli i Djerba (1560) fou un fracàs. Els espanyols deixaren en aquell lloc 10.000 presoners i

perderen 27 galeres.


DOMINI DEL MEDITERRANI. EL TURCS. Deu anys

després (1570) els turcs llencen una ofensiva i ocupen Xipre i

les possessions venecianes. Venècia va demanar ajut a Felip II

i, mesos més tard, es formà una aliança (la Lliga Santa).


DOMINI DEL MEDITERRANI. EL

TURCS. El 7 d’octubre de l’any 1571,

l’esquadra de l’armada espanyola amb

l’ajuda de Venècia i del Papat (la Lliga

Santa), comandada per don Joan

d’Àustria, derrotà a la batalla naval al

golf Lepant a l’armada de Solimà el

Magnífic.


DOMINI DEL MEDITERRANI. EL TURCS. Lepanto va ser una gran

victòria (no decisiva), el problema turc va minvar a la Mediterrània, tot i

que no va desaparèixer.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Battle_of_Lepanto_1571.jpg


DOMINI DEL MEDITERRANI. EL TURCS. En agost de 1580, l’imperi

turc va signar un acord amb Espanya. Va suposar la fi d’una guerra secular.

El Mediterrani deixava de ser el centre del món europeu i l’atenció de les

grans potències es dirigia més cap a l’Atlàntic.


DOMINI DEL MEDITERRANI. EL TURCS. Miguel de Cervantes (gran novel·lista i el millor

exponent castellà) hi participà en aquesta batalla, fou ferit per un tir d’arcabusser en l’ espatlla i la mà

esquerra, que quedà anquilosada, però no li va impedir continuar escrivint. És conegut, també, com

“El manco de Lepanto”.



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

4.2.1.- POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II: LA REVOLTA DELS PAÏSOS BAIXOS

REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. Constant niu de problemes per a la monarquia, fou el

problema més greu, perquè als desitjos autonomistes, s’unia l’extensió del calvinisme en el nord

(Holanda).

REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. Mentre els Països Baixos del sud (actual Bèlgica) de majoria

catòlica toleraven la presència espanyola, els Països Baixos del nord (actual Holanda), de majoria

protestant, s’oposaven a la dominació espanyola per dos motius:

1.- Per una raó nacional: Estan en contra de la dominació

d’un país estranger (guerres d’independència dels flamencs).

2.- Motiu religiós: Els holandesos eren protestants i els

espanyols els obligaven a practicar el catolicisme.


REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. La revolta va estar encapçalada pel comte d’Egmont i el comte

d’Horn i, també, per Guillem d’Orange (1566).


REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. Per sufocar la revolta Felip II envià

successius governadors (Luís de Requesens, el duc de Alba, don Joan

d’Àustria, Alexandre Farnesio) no pogueren aturar la revolta.


REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. La repressió fou molt forta, el duc d’Alba aplicà una política

de terror (execució dels caps de la revolta, els comtes d’Edmont i d’Horn), cosa que aturà la

revolta, però l’odi holandès contra els espanyols augmentà (no va poder impedir la divisió dels

protestants al nord i els catòlics al sud).


REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. RESUM. Flandes: 1566, insurrecció Guillem d’Orange.

- Problema: descontents pels forts impostos i per conflicte religiós (calvinisme).

- Terços que no resolen el problema.

- Conseqüència: divisió Països Baixos, nord protestant (Holanda), sud catòlic espanyol.


REVOLTES ALS PAÏSOS BAIXOS. Felip II deixà els Països Baixos a la seva filla, Isabel Clara

Eugènia, com a país independent d’Espanya, ja que era una font de problemes. Però ho va fer amb

la condició de què si no tenia descendència el territori holandès tornaria a la monarquia espanyola,

com així passà a principis del segle XVII.


Alonso Sánchez Coello (1531-1588)

Les dues infantes

Isabel Clara Eugènia i Catalina Micaela (1570, filles de Felip II i Isabel de Valois). Museu del Prado.




Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

4.2.1.- LA POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II: L’ANNEXIÓ DE PORTUGAL

ANNEXIÓ DE PORTUGAL (1580, unitat ibèrica). L’any 1578, el jove rei de Portugal, Sebastià,

va muntar una expedició de conquesta de territoris africans i morí a la batalla de Alcazarquivir (nord

del Marroc) sense deixar descendència.


ANNEXIÓ DE PORTUGAL (1580, unitat ibèrica). Aquell any (1578) heretà la corona el seu oncle

el cardenal infant don Enric, que mor dos anys després, l’any 1580, sense descendència. El tron de

Portugal va quedar desert i Felip II, fill d’Isabel de Portugal, va fer valer els seus drets dinàstics per

ser rei (perquè eren cosins) i va derrotar l’exèrcit portuguès i, encara més, es va guanyar a la classe

dirigent lusa amb la promesa de respectar la seva autonomia, va garantir la protecció del seu

comerç i va comprar partidaris amb diners.

Isabel de Portugal, d’Avis i de

Tràstamara


ANNEXIÓ DE PORTUGAL (1580, unitat ibèrica). Les corts portugueses reunides a la ciutat de

Tomar el reconeixen com a rei, en 1581. D’aquesta manera, Felip II heretà el territori portuguès,

cosa que significava la realització plena de la monarquia hispànica i, a la vegada, implicava el

control del seu gran imperi marítim (Brasil, i les factories comercials en Àfrica i Àsia); del seu

regnat s’explicava que: “En España nunca se ponía el sol”, “A Espanya mai es posava el sol”.

a.- TRACTAT D’ALCÁÇOVAS (1479)

b.- BUTLLA INTER CAETERA (1493)

c.- TRACTAT DE TORDESILLAS (1494)

TRACTATS DE LÍMITS AMB PORTUGAL






Imperi portuguès al llarg de la història


L’IMPERI UNIVERSAL DE FELIP II

MAPA 9.- TERRITORIS IMPERI

FELIP II (model 20)



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

DISPUTA AMB ANGLATERRA. Anglaterra havia

estat, d’ençà dels Reis Catòlics, aliada de la corona

espanyola en contra de França. Durant un curt període

de temps (1554-58) els regnes d’Espanya i Anglaterra,

també, estigueren units perquè el segon matrimoni de

Felip II va ser amb Maria Tudor, filla d’Enric VIII i

Caterina d’Aragó, reina d’Anglaterra i catòlica (Felip

era rei consort anglès), però va morir sense descendència

i el tron va passar a la seva germanastra la reina Isabel I

(1558).

4.2.1.- POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II: RELACIONS AMB ANGLATERRA

(1554-58)

ARBRE GENEALÒGIC

En 1543 es casa amb la seva cosina Maria Manuela de Portugal (princesa d’Astúries i infanta de Portugal, de la casa

d’Avis, tenien els dos 16 anys) amb qui va tenir a Carles d’Àustria. El matrimoni va durar dos anys (morirà 4 dies

després del part). En 1568, als 23 anys moria Carles , el fill primogènit de Felip II, a qui havia tancat per la seva

traïció i el seus problemes psicològics. Poc temps després, també morirà Isabel de Valois, la tercera dona, deixant al

monarca sense esposa i, sobretot, sense hereu a la corona.

Maria Manuela de Portugal (princesa d’Astúries i infanta de Portugal, de la casa d’Avis). Filla del rei de Portugal,

Joan II i de Catalina d’Àustria, germana de Carles V (era cosina de Felip II).

El matrimoni de Joana I de Castella i Felip I de Castella va tenir sis fills.

ARBRE GENEALÒGIC

(1554-58)

Maria Tudor, la sanguinària (a l’ esquerra

d’Enric VIII, a la seva cort).

2n matrimoni polític (1554-58, Felip es casa amb la cosina del seu pare, amb la seva tia

segona): A Maria Tudor li interessava el suport d’Espanya contra l’anglicanisme i a Felip

el suport d’Anglaterra contra el calvinisme flamenc.

Enric VIII amb Catalina d’Aragó va tenir una filla, anomenada Maria, que va ser reina com

Maria Tudor i va perseguir a tots els protestants, d’aquí que l’anomenessin Bloody Mary.

Catalina d’Aragó Maria Tudor, la sanguinària

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d6/Catherine_aragon.jpg

Catalina d’Aragó


Retrat d’Enric VIII d’Anglaterra Hans Holbein El Jove

(vers. 1537), Oli sobre taula (28 x 20 cm)

Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid

Catalina d’Aragó


És més, Enric VIII va deixar conservar, a Catalina, el títol de reina ja separats.

Una mateixa política exterior de Castella i Aragó dels RRCC. Política matrimonial d’enllaços.

Maria Tudor, la sanguinària

2n matrimoni polític (1554-58, Felip es casa amb la

cosina del seu pare, amb la seva tia segona): Enllaç

que no fou del gust de Felip,que va dir: “Parto hacia

Inglaterra como el que parte hacia una cruzada”.

Maria Tudor, la sanguinària

2n matrimoni polític (1554-58, Felip es casa amb la cosina del seu pare, amb la seva tia

segona): Tot i que Maria va quedar enamorada en contemplar el retrat de cos sencer pintat

per Tiziano.

(1554-58)

3r matrimoni: Isabel de Valois era filla del rei francès, Enric II i de Caterina de Mèdici.

Isabel de Valois estava promesa amb el rei d’Anglaterra, Enric VI, en morir aquest, per la Pau de Cateau-Cambrésis

(1559) es va decidir que casés amb Felip II (1559). Felip i Isabel tingueren dues filles: Isabel Clara Eugènia i Catalina

Micaela, a les quals va immortalitzar, en el quadre de Les dues infantes, de 1570, el pintor Alonso Sánchez Coello (1531-

1588), avui en el Museu del Prado.

Alonso Sánchez Coello (1531-1588)

Les dues infantes

Isabel Clara Eugènia i Catalina Micaela (1570, filles de Felip II i Isabel de Valois). Museu del Prado.

(1554-58)

Felip va casar per quarta vegada amb la seva neboda i cosina perquè volia enfortir els llaços entre les dues cases

d’Àustria. Ana i Felip tingueren 4 fills i una filla, és la mare de Felip III, rei de 1598-1621.

Ana d’Àustria (20 anys menor que Felip II),

filla de l’emperador Maximilià II (cosí de

Felip II, per tant, Ana era neboda de Felip II

per part de pare) i filla de Maria d’Àustria

(germana del seu pare Carles V, per tant, Ana

era cosina per part de mare). En principi

estava promesa amb el primogènit de Felip II,

Carles, però va renunciar.

Ana d’Àustria i dos dels seus

ARBRE GENEALÒGIC

(1554-58)

DISPUTA AMB ANGLATERRA. Els

motius del conflicte entre Espanya i

Anglaterra, enfrontament entre Isabel I

d’Anglaterra (filla d’Enric VIII i Ana

Bolena, germana d’Eduard i Maria

Tudor) amb Felip II eren molts:


Felip II (1557). Rei de1556-1598.

Alonso Sánchez Coello.

Museu de Viena.

Eduard VI (1547-1553).

Fill d’Enric VIII i Jane Seymour.

Maria Tudor (1553-1558).

Fill d’Enric VIII i Catalina

d’Aragó. Isabel I (1558-1603).

Fill d’Enric VIII i Anna Bolena.

DISPUTA AMB ANGLATERRA. Molts motius de l’enfrontament entre

Isabel I d’Anglaterra amb Felip II: 1.- Persecució dels catòlics anglesos per part de la monarquia britànica

d’Isabel I (els privava de la llibertat de ser catòlics).

2.- Suport de la corona britànica a la pirateria anglesa a Amèrica,

comandats per Drake o el pirata Hawkins, que contínuament atacaven les

naus espanyoles que venien d’Amèrica (en Galícia, en Cadis, en el Carib).

Per a la monarquia britànica eren pirates (es separaven del problema),

per a la monarquia espanyola eren corsaris. La realitat no se sap, tot i que

hi ha indicis que fan sospitar que si estaven associats, perquè Isabel volia

rompre el monopoli hispà del comerç amb les Índies (estava en joc

l’hegemonia marítima, el domini del mar).

Corsari: Fas feina per una monarquia que et paga.



Isabel I d’Anglaterra amb Felip II: 3.- Suport que donava Isabel I a les contínues revoltes que hi havia a

Flandes (Països Baixos), és a dir, recolzava la revolució flamenca dels

holandesos contra Felip II (en 1585 es presta ajuda material i econòmica).

El govern anglès va segrestar una soldada de les tropes del duc d’Alba en

Flandes, quan els vaixells espanyols es van refugiar en el port de Plymouth.



Isabel I d’Anglaterra amb Felip II: 4.- Empresonament i la posterior execució de Maria Stuard, que havia estat

reina d’Escòcia i que tenia drets a la corona anglesa (era cosina d’Isabel I), que

era catòlica, aliada de Felip II i que reclamava la Corona d’Anglaterra. Els

catòlics volien a Maria Stuard perquè consideraven a Isabel I il·legítima (filla

d’Ana Bolena).


DISPUTA AMB ANGLATERRA. Per tot això, Felip II disposa la conquesta d’Anglaterra. Va

encomanar al marquès de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, un pla (65 naus i 30.000 homes, entre

tripulació i soldat), però va morir en 1588 i va ser substituït per el duc de Medina Sidonia (sense

experiència naval).


DISPUTA AMB ANGLATERRA. L’estiu de 1588, l’armada espanyola surt del port de Lisboa

comandada pel duc de Medina Sidonia.


L’Armada Invencible era

l’armada més important que

s’havia vist en la història de la

humanitat, formada per unes

130 embarcacions de guerra i

30.000 soldats i parteix cap a la

conquesta d’Anglaterra.

//upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0f/Routes_of_the_Spanish_Armada-es.svg

DISPUTA AMB ANGLATERRA. El pla de guerra era que els vaixells entressin pel sud

d’Anglaterra i, des de Flandes, Alexandre Farnesio, governador dels Països Baixos, també estava

preparat per unir-se i desplegaria un exèrcit amb 80.000 soldats per a la invasió.


Alexandre Farnesio, governador dels Països Baixos, fill

d’Octavi Farnesio i Margarita de Parma (filla il·legítima de

Carles V, per tant nebot de Felip II i de don Joan d’Àustria)

DISPUTA AMB ANGLATERRA. Però, una forta tempesta al Canal de la Mànega i l’acció

decidida de l’armada anglesa arruïnaren les possibilitats espanyoles.


DISPUTA AMB ANGLATERRA. Va ser desastrós, molts

vaixells de “l’Armada Invencible” (nom que li donaren els

anglesos), no arribaren ni a les costes britàniques, ni pogueren

entrar als seus ports. La causa de la derrota va ser que els

vaixells espanyols eren molt grans i superiors en quant a

canons, però eren més difícils de maniobrar, és a dir, que

l’armada espanyola tenia uns vaixells amb molta artilleria però

molt poca maniobrabilitat, pel que havien de guardar una

formació, en canvi els britànics eren més lleugers i dòcils.


DISPUTA AMB ANGLATERRA. La tempesta de grans

proporcions els hi va fer perdre la seva formació i, una vegada això

va succeir, el vaixells anglesos, molt més maniobrables, els anaren

atacant per separat, quan es va tranquil·litzar la mar.



DISPUTA AMB ANGLATERRA. Entre la climatologia i l’armada britànica, comanada per

Drake, es va esvair la possibilitat de victòria espanyola.

DISPUTA AMB ANGLATERRA. Passat el mal temps, sortiren els britànics i els espanyols fugiren

cap al nord, rodejant les Illes Britàniques. Finalment, tan sols 40 vaixells aconseguiren tornar a

Espanya i arribaren al port de Vigo.



DISPUTA AMB ANGLATERRA. Fracassà el pla de Felip II de conquesta d’Anglaterra, tot i que

Espanya va mantenir el domini del mar, protegint els vaixells amb el sistema de flotes, però va ser

un dur colp per al prestigi d’Espanya, perquè Felip no era invulnerable.


DISPUTA AMB ANGLATERRA. RETIRADA CAP AL MAR DEL NORD. Felip II digué: “Yo no he

enviado mis naves a luchar contra los elementos”.


Objectius → Hegemonia política a Europa i imposar el catolicisme → Enfrontaments: - França → Saint - Quentin (1557).

- Turcs → batalla de Lepant (1571).

- Flandes insurrecció Guillem d’Orange (1566).

- Portugal annexió per enllaços matrimonials (1580).

- Anglaterra Armada Invencible (1588). Fracàs.

França → Sant Quintí (1557). - Situada entre les anomenades guerres italianes. Enfrontament entre Espanya i el Regne de França.

- 1556: França envaeix Nàpols resposta de Felip II invasió de França per les tropes espanyoles que es trobaven als PPBB.

Països Baixos → Flandes: 1566: insurrecció → Guillem d’Orange. - Problema: descontents pels forts impostos i per conflicte religiós (calvinisme) → terços que no resolen el problema.

- Conseqüència: divisió Països Baixos, nord protestant (Holanda), sud catòlic espanyol.

4.2.1.- POLÍTICA EUROPEA DE FELIP II. RESUM

Turcs → batalla de Lepant (1571). - Lloc golf de Lepant a la península del Peloponés batalla naval (7 octubre 1571).

- Coalició cristiana: Lliga Santa (200 galeres cristianes + naus auxiliars) – Rivals: turcs (260 galeres turques).

regnes de les Espanyes, Rep. Venècia, Rep. Gènova, Ducat Savoia, hospitalers de Malta i Santa Seu.

- Victòria: cristians frena expansionisme turc pel Mediterrani occ. Barbarrossa (corsari turc atacava costes occidentals).

- Líder cristians: Joan Àustria, i l’armada espanyola encapçalada per Alvaro de Bazán, Lluís de Requesens i Andrea Doria.

Anglaterra→Armada Invencible (1588). Fracàs. Objectiu: destronar Isabel I. Guerra anglo - espanyola (1585-1604).

- Felip II creà una gran flota per poder traslladar des de Flandes els Terços espanyols i així poder envair Anglaterra.

- Finalitat: canvi de monarca a Anglaterra i fi de la política de pirateria, i fi a l’ajuda anglesa a la guerra de Flandes.

- Composició: 122 vaixells surten de la península, i es van endinsar pel Canal de la Mànega. Pla: passar el Canal i recollir a

30.000 soldats de Flandes amb barcasses protegits per la flota per desembarcar en el comtat de Kent.

- Resultat: FRACÀS. Causes: mal estat de la mar durant la travessia de tornada, + la dolenta cartografia i mitjans de l’època.

- Tradició anglesa i + popular: anglesos han guanyat.

- Realitat: majoria de naufragis per meteorologia adversa. Retorn de 87 vaixells no aconsegueix trasllat terços de Flandes.

- Nom: Armada Invencible origen anglès per “burlar-se” del naufragi.

Pro

ble

mes

euro

peu

s

Portugal → Corts de Tomar: 1580 → Per llaços familiars substitueix als rei Sebastià.

→



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

En política interior, els primers problemes interns de la monarquia hispànica de Felip II foren la

revolta morisca de Las Alpujarras (Granada) i els aldarulls d’Aragó.

REVOLTA MORISCA DE LAS ALPUJARRAS (1568-1571, Granada). En 1492, les Capitulacions

de Santa Fe havien garantit als musulmans la llibertat de culte en l’antic regne nassarita de

Granada. Després, els Reis Catòlics havien donat als musulmans de Granada un termini de 60 anys

per convertir-se al cristianisme (cardenal Cisneros, decret de 1502, expulsió mudèjars). La majoria

no ho feren.

4.2.2.- PRIMERS PROBLEMES INTERNS DE LA MONARQUIA HISPÀNICA:

REVOLTA DE LES ALPUJARRAS I REVOLTA ARAGONESA CONTRA FELIP II

REVOLTA MORISCA DE LAS ALPUJARRAS (1568-

1571, Granada). En 1526, en temps de Carles I, es va

convocar una reunió en Granada per a facilitar

l’assimilació dels moriscos (musulmans convertits). Es va

acordar que era convenient que renunciaren a les seves

festes, vestits tradicionals (inclòs el vel femení), i a la

llengua àrab, però sense prendre cap mesura coercitiva.


REVOLTA DE LES ALPUJARRAS

REVOLTA MORISCA DE LAS ALPUJARRAS (1568-1571, Granada). Els musulmans demanen

una nova pròrroga, però Felip II es nega, obligant-los a la conversió. La dubtosa conversió i el fet

que poguessin actuar com a cinquena columna (ajudar o ser aliats potencials dels turcs i dels pirates

nord-africans) va dur a promulgar unes normes, dictades pel rei, que prohibien la seva llengua i la

seva cultura (Consell de Castella de 1566). Aquestes mesures feren la vida impossible als moriscos:

detenció del delinqüents amnistiats; exigir el títol de propietat als pagesos i, si no el tenien,

confiscar les seves terres; pressió social als productors de la seda, quan pitjor estava el mercat.



REVOLTA MORISCA DE LAS ALPUJARRAS (1568-1571, Granada). El dia de

Nadal de l’any 1568, esclata la revolta musulmana al barri granadí del Albaicín,

que fou controlada pel marquès de Mondéjar, però que es va estendre per les

zones rurals i per Las Alpujarras (Granada), dirigida per Hernando de Còrdova

(Aben Humeya), coronat rei. Es va dir que els moriscos volien reinstaurar el

regne musulmà de Granada i cridar als turcs per ajudar-los.



REVOLTA MORISCA DE LAS ALPUJARRAS (1568-1571,

Granada). L’enfrontament començà com una guerra de religió,

però es va convertir en una guerra civil (saquejos, represàlies,

matances...). Felip II envià l’exèrcit espanyol, comandat per don

Joan d’Àustria (fill de Carles I/V) i per Luís de Requesens, que

acabà amb la revolta, després de tres anys d’enfrontaments.



REVOLTA MORISCA DE LAS ALPUJARRAS (1568-1571, Granada). Els musulmans de

Granada foren derrotats i els que varen sobreviure deportats i/o expulsats, i repartits per tota

Castella, per evitar futures insurreccions. Les seves terres confiscades. Els intents de repoblar, amb

cristians del nord, les terres dels moriscos expulsats, va tenir un èxit limitat. A partir d’ara, el litoral

andalusí estava menys exposat a les incursions dels corsaris nord-africans que, a vegades, havien

rebut el suport dels moriscos granadins. Posteriorment, foren expulsats l’any 1609 per un decret de

Felip III.



UNIFORMITAT RELIGIOSA: EXPULSIÓ DE MUSULMANS



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

REVOLTA ARAGONESA O ALDARULLS CONTRA FELIP II (1591). L’origen d’aquesta revolta

es troba en les lluites de poder entre dos grups nobiliaris, enfrontats i irreconciliables, que es

disputaven el favor de Felip II (càrrecs i el poder del país). Un encapçalat per Joan d’Àustria i l’altre

pels prínceps d’Èvoli. JOAN D’ÀUSTRIA era un fill il·legítim de Carles I d’Espanya V d’Alemanya,

germanastre de Felip II. Va ser l’únic fill il·legítim reconegut per Carles I. A més, era un gran militar i

estratega i tenia un gran èxit amb les dones. Es comenta que Felip II tenia una relació amorosa amb

la princesa d’Evoli.


REVOLTA ARAGONESA CONTRA FELIP II

REVOLTA ARAGONESA O ALDARULLS CONTRA FELIP II (1591). En aquestes revoltes

aragoneses varen confluir diversos factors:

La crisi econòmica, que havia afavorit l’aparició d’un bandolerisme endèmic.

El descontent de certs sectors nobiliaris amb l’intervencionisme reial. En concret, el Tribunal de la

Santa Inquisició va tenir dificultats per ser implantat en Aragó.

De vegades, la repressió a la dissidència religiosa va ser utilitzada com a càstig a qualsevol forma

d’oposició a l’autoritat reial. Aquest va ser el cas de l’afer Antonio Pérez.



REVOLTA ARAGONESA O ALDARULLS CONTRA FELIP II (1591). En el marc d’aquests

enfrontaments, António Pérez, secretari personal de Felip II i partidari dels Evoli, contractà uns

sicaris que assassinaren a Juan Escobedo (1578), secretari personal de Joan d’Àustria. No està

massa clar si amb el vist-i-plau del rei, però el cas és que Antonio Pérez volia enemistar a Felip II i el

seu germà don Joan d’Àustria, que es trobava en els Països Baixos. En aquells moments, el secretari

era el càrrec més important després el rei. Els cas no està massa clar, segons unes fonts, a Escobedo

l’acusaren d’oferir a la reina d’Anglaterra, Isabel I, el matrimoni amb Felip II i, segons altres, es creu

que el secretari Antonio passava informació a França.



REVOLTA ARAGONESA O ALDARULLS CONTRA FELIP II (1591). Quan descobrí el complot,

Felip II obrí una investigació, va ordenar la detenció i tancà a Antonio Pérez a la presó l’any 1582.

Aquest aconseguí escapar onze anys més tard i com era d’ascendència aragonesa va anar a Saragossa,

on va ser acollit per Justícia Major d’Aragó, Juan de Lanuza (es refugià, acollint-se als seus furs, ja

que allà només podia ser jutjat per un tribunal aragonès).



REVOLTA ARAGONESA O ALDARULLS CONTRA FELIP II (1591). Joan de Lanuza es negà a

entregar a Antonio Pérez a les tropes de Felip II, ja que aquestes venien de Castella i això era

contrari als furs aragonesos. Aleshores, com Felip II no pot enviar tropes castellanes a Aragó per les

lleis d’aquest regne, el rei va canviar l’acusació i Antonio Pérez fou acusat d’heretgia, per la qual

cosa envià la Inquisició a per ell, cosa que va ser considerada pels aragonesos com anar en contra dels

seus furs, així que el varen alliberar i va poder fugir cap a França i mai més van saber res d’ell (es

creu que va morir pobre a París en 1611).



Pedro de Berruguete

(pare d’Alonso, l ‘escultor), suposa la

transició del Gòtic Internacional al

corrent italianitzant.

Auto de fe

REVOLTA ARAGONESA O ALDARULLS CONTRA FELIP II (1591). Tots aquests fets

s’emmarquen dins la revolta del poble aragonès, que veia com les autoritats ignoraven el seu

ordenament jurídic (furs). Finalment, l’entrada d’un exèrcit reial va permetre al rei controlar la

situació. Joan de Lanuza fou torturat i executat.



Pacificat el regne, Felip II convocà, immediatament, les Corts de la Corona d’Aragó a la localitat

de Tarazona, on el rei va aconseguir l’aprovació de dues normes contràries als furs:

A partir d’ara, el virrei (governador designat pel rei en els diferents regnes de la seva monarquia)

podia NO ser un aragonès.

El Justícia Major d’Aragó, el triarà el rei i no les corts aragoneses.



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONTRAREFORMA. INTRANSIGÈNCIA RELIGIOSA. El canvi

d’actitud de la cristiandat a meitat de segle XVI (Concili de Trento de 1545) tingué una especial

repercussió en Espanya, coincidint amb el regnat de Felip II. La societat espanyola, que fou tolerant

intel·lectual i religiosament en la primera part del segle XVI, es va convertir en defensora de la

més rígida ortodòxia religiosa en la segona meitat de segle.

4.2.2.- PRIMERS PROBLEMES INTERNS DE LA MONARQUIA HISPÀNICA

CONTRAREFORMA

INTOLERÀNCIA SOCIAL I INQUISICIÓ. En l’àmbit religiós, al mateix temps que s’accentuava

la defensa de l’ortodòxia, augmentava en la societat espanyola una intolerància social, que va fer

augmentar la separació entre cristians vell i nous, és a dir, els descendents dels musulmans i els

jueus conversos. L’obsessió per la puresa de sang va fer que moriscs, marrans o xuetes amaguessin

el seu origen per no patir marginació o persecucions, perquè aquesta neteja de sang era imprescindible

per al prestigi social, per formar part de la noblesa i per exercir càrrecs públics, llocs en

l’administració, l’exèrcit o emigrar a Amèrica. La instauració dels Estatus de Neteja de Sang és un

dels fenòmens més genuïns del segle XVI (exigia demostrar que eres cristià vell, sense avantpassats

musulmans o jueus).


INTOLERÀNCIA SOCIAL I INQUISICIÓ. En temps de Felip II hagueren moltes persecucions per

part de la Inquisició, de qualsevol manifestació o idea contrària al catolicisme, la seva actuació

secretista fou decisiva, perquè va fomentar la por en la societat (a ser denunciat per judaïtzant o

protestant), perquè els nous cristians o conversos sempre eren sospitosos davant la Inquisició,

institució creada pels Reis Catòlics que va adquirir cada vegada més poder en el segle XVI i una gran

importància com a instrument per a la uniformitat religiosa i poder de la Corona. Si en un principi

perseguia falsos conversos o moriscos, a meitat del segle va esdevenir un instrument de la

Contrareforma i va perseguir les cèl·lules de protestant espanyols (Valladolid), és més, en el regnat

de Felip II vigilava l’entrada de propaganda protestant mitjançant la censura i l’Índex de Llibres

Prohibits.

Pedro de Berruguete

(pare d’Alonso l ‘escultor),

suposa la transició del Gòtic

Internacional al corrent

italianitzant.

Auto de fe


INTOLERÀNCIA SOCIAL I INQUISICIÓ. El rei va aprovar una sèrie de mesures per aconseguir

la impermeabilitat cultural; va prohibir que els espanyols estudiessin a universitats estrangeres i

que professors estrangers donessin classe a Espanya. L’ambient inquisitorial va arribar al seu

apogeu en els anys central del segle, tot i que la intolerància es va dulcificar a partir de 1573, el cert

és que va tenir conseqüències negatives per a la cultura espanyola. Va frenar el desenvolupament

del saber humanístic i de les noves vies de l’experiència religiosa, que obria el protestantisme.




Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

4.2.2.- PRIMERS PROBLEMES INTERNS DE FELIP


Revolta morisca de Las Alpujarras - Problemes amb minories: persecució dels moriscos.

- Causa: Pragmàtica Sanció de 1567 prohibició de la llengua, dels vestits i de conservar els seus costums.

- Conseqüència: insurrecció de Las Alpujarras (1567).

- Resultat: sufocada la rebel·lió molts moriscos es dispersen per la Península.

Pro

ble

mes

inte

rns

Aldarulls aragonesos - Origen revolta → lluites de poder entre dos grups nobiliaris: Joan d’Àustria i prínceps d’Èvoli.

- Causes: crisi econòmica, descontent sectors nobiliaris amb intervencionisme reial.

- La repressió a dissidència religiosa va ser utilitzada com càstig a qualsevol forma d’oposició a l’autoritat reial → afer

António Pérez, secretari personal Felip II i partidari dels Evoli, assassina a Juan Escobedo (1578), secretari de Joan d’Àustria.

- Felip II ordena detenció i empresonament d’Antonio Pérez (1582). Aconseguí escapar onze anys més tard i es refugià a

Saragossa, acollint-se als seus furs. Les tropes de Felip II no poden anar a Aragó, contrari als furs aragonesos.

- Aleshores, Felip II canvia l’acusació a Antonio Pérez per heretgia i envia a la Inquisició.

- Revolta aragonesos que el deixen escapar.

- Exèrcit reial controlar situació. Joan de Lanuza, Justícia Major → torturat i executat.

- S’aproven a Tarazona, dues normes contràries als furs:

- Virrei pot ser un NO aragonès.

- Justícia Major d’Aragó, el triarà el rei i no les corts aragoneses.

Defensa ortodòxia catòlica - Imposició esperit Contrareforma + lluita contra el protestantisme → lleis prohibició importar llibres i estudiar a l’estranger.

- Inquisició → persecució de jueus i moriscos (conversos).

- Concepte nou: neteja de sang → no es poden tenir càrrecs si són descendents de jueus o musulmans (intolerància!).

- Cristians vells o purs ≠ Cristians nous o marrans (xuetes)

- Burles en literatura → Francisco de Quevedo era un cristià pur i es burlava de la poca neteja de sang dels seus

enemics literats, com Luis de Góngora:

“Yo te untaré mis obras con tocino

porque no me las muerdas, Gongorilla”.

→

→

CULTURA. NETEGA DE SANG

Yo te untaré mis obras con tocino

porque no me las muerdas, Gongorilla,

perro de los ingenios de Castilla,

docto en pullas, cual mozo de camino;

apenas hombre, sacerdote indino,

que aprendiste sin cristus la cartilla;

chocarrero de Córdoba y Sevilla,

y en la Corte bufón a lo divino.

¿Por qué censuras tú la lengua griega

siendo solo rabí de la judía,

cosa que tu nariz aún no lo niega?

No escribas versos más, por vida mía;

aunque aquesto de escribas se te pega,

por tener de sayón la rebeldía.

Francisco de Quevedo

Diego Velázquez

Retrat Luis de Góngora

(1622)

Oli sobre llenç

(50’3 x 40’5 cm)

Museum of Fine Art, Boston

No n’hi ha rèpliques ni al Prado, ni

al Lázaro Galdiano de Madrid

Diego Velázquez (1599-1660).

2ª ETAPA: CORT DE MADRID (1623-1629)

Si en política existí una voluntat centralitzadora, en l’aspecte econòmic va haver greus problemes

(guerres i altres causes), en un moment que tant l’economia com la societat del segle XVI tenien els

trets típics de l’Antic Règim.

ECONOMIA

Agricultura. És el sector econòmic més important i que ocupa a la major part de la població.

Cultius:

Trilogia mediterrània: blat, olivera i vinya.

Poc a poc, s’introdueixen els cultius americans, sobretot, la tomàtiga i la patata.

La propietat de la terra està injustament repartida. Les grans propietats d’Espanya estan en mans

de la noblesa i el clergat, sobretot a la meitat sud d’Espanya (grans latifundis per les repoblacions i

la dificultat de mantenir el territori en mans cristianes).

Ramaderia. Destaca sobretot la ramaderia ovina. Castella és el màxim productor de llana

d’Europa. La producció i el comerç de la llana estaven controlats per l’ “Honrado Concejo de la

Mesta”. Quasi tota la llana s’exportava cap a Holanda i Anglaterra.

4.2.3.- ECONOMIA I SOCIETAT EN EL SEGLE XVI

ECONOMIA

Comerç El comerç cantàbric: continua sent poderós gràcies a l’exportació de la llana des dels ports de Biscaia i Santander.

El comerç atlàntic: augmentà moltísim i es convertí en la peça fonamental de l’economia espanyola.

El comerç amb Amèrica estava monopolitzat en el port de Sevilla. Destaca sobretot la importació d’or i, més de la plata.

La demanda americana de mercaderies va produir una onada de prosperitat agrícola a Andalusia. Fou el període

d’esplendor de les fires castellanes, on la plata que s’encunyava en Sevilla servia per a comprar les mercaderies de tota

Espanya i Europa, que havien de ser embarcades cap a les Índies.

El comerç mediterrani: estava estancat i minvant.


Revolució de preus. L’arribada massiva de plata i de l’or

(augment de la massa monetària en circulació i

lògicament de la demanda) provocà una pujada

espectacular dels preus o gran inflació. És la coneguda

revolució de preus estudiada per l’historiador Hamilton

(abundància de metalls preciosos = davalla els seu valor

en relació a les mercaderies).

Indústria. Espanya no aprofità ni el descobriment d’Amèrica ni la gran producció de llana a

Castella per crear una indústria tèxtil pròpia i forta.

DEMOGRAFIA I PROSPERITAT ECONÒMICA

Els creixement demogràfic del segle XVI (augmenta la població

un 50%) i l’ampliació de l’espai conreat de cert cultius, permet

xerrar d’un període d’expansió econòmica. L’augment de la

producció agrícola té com a conseqüència l’ampliació dels nuclis

urbans.

Els privilegiats i la monarquia optaren per l’exportació de

matèries primeres i productes manufacturats, on les colònies

jugaren un paper fonamental. L’economia va estar, en tot moment,

al servei de la política, cosa que va dur a alguns períodes de crisi.


SOCIETAT

La societat del segle XVI és la típica de l’Antic Règim,

que provenia del feudalisme medieval, és a dir, una

societat estamental. L’element clau en la societat

estamental són els privilegis. A nivell social, els

Àustries continuaren defensant els interessos de la

noblesa i de l’Església. La cúspide de l’alta noblesa

formava un reduït grup: els Grans d’Espanya.

Estament: Grup social amb lleis pròpies i estatut

jurídic propi. Hi havia 3 estaments: Nobiliari, clergat

i estat pla o tercer estat.


Societat estamental: Tipus de societat en què alguns dels grups (noblesa i clero) tenen privilegis

jurídics, econòmics i socials. Es tracta d’una societat desigual davant les lleis (havia lleis distintes

segons cada estament). El nobiliari i l’eclesiàstic tenien un estatut jurídic privilegiat: privilegis

econòmics (la fiscalitat era inferior) i privilegis jurisdiccionals (no podien ser torturats, tenien el

dret de, en ser jutjats, morir decapitats…). La diferència amb l’actualitat és que des de la

Constitució de 1812, tots som iguals davant la llei, suposa el pas dels estaments a les classes

socials, on només hi ha diferències econòmiques.

CULTURA

En el segle XVI té lloc la primera etapa del Segle d’Or, un moment de gran auge cultural

d’Espanya: el Renaixement espanyol. Durant l’època de Carles V va tenir molta importància

l’Erasmisme (los germans Valdés, Lluís Vives, etc.). Però la fundació de la Companyia de Jesús i el

Concili de Trento frenaren qualsevol tipus de reforma religiosa durant el regnat de Felip II. Entre les

fites culturals més importants d’aquest segle cal esmentar a Francisco de Vitoria, fundador del Dret

Internacional o en literatura obres tan importants com el Lazarillo de Tormes, el Misticismo de San

Juan de la Cruz i Santa Teresa de Jesús o l’obra de Fray Luis de León. En les arts plàstiques cal

citar els tres estils del Renaixement hispà, el Plateresc, el Clàssic i l’Herrerià, en escultura Alonso

de Berruguete i en pintura El Greco.


Alonso de Berruguete.

Sant Sebastià (1527, alabastre

policromat).

Museu Nacional d’Escultura,

Valladolid.

L’enterrament del senyor d’Orgaz

(1586-88).

Oli sobre llenç

(480 x 360 cm).

Església de Santo Tomé,

Toledo.

MODEL POLÍTIC DELS ÀUSTRIES

El model polític fou heretat dels Reis Catòlics, tot i que a partir de la segona meitat del XVI els reis

es feren sedentaris i es varen envoltar d’una Administració professionalitzada que es superposava a les

institucions de cada regne.


En general, les institucions

creades pels Reis Catòlics es

feren més complexes i la

burocràcia s’incrementà:

a.- Es consolida el sistema de

govern per consells. Carles I

crea el Consell d’Estat amb

jurisdicció sobre tots els regnes i

que assessorava el sobirà en

assumptes rellevants, sobretot de

política exterior. Altres consells

foren: el de Castella, Aragó,

Inquisició, Índies, Ordes

Militars, Hisenda (territorials i

generals).


MODEL POLÍTIC DELS ÀUSTRIES

b.- Augmenta el poder dels secretaris del rei,

que passaran a ser claus en el govern:

encarregats d’informar al monarca de les

decisions dels consells, de manera que el rei

no acudia a les seves reunions i despatxava

sols amb els secretaris.

c.- Es va mantenir la delegació del poder en

virreis i governadors en els territoris on el

sobirà anava a estar absent durant bastant

temps: Navarra, Aragó, Nàpols, Sicília,

Sardenya, Mèxic… En Milà i els Països

Baixos havia governadors.

d.- Model descentralitzat per la base: es

continuen convocant Corts tant en Castella

com en Navarra, Aragó, Catalunya i

València.

SUSTENT ECONÒMIC DE L’IMPERI

Finançament: Els imperis de Carles I i de Felip II exigiren una política econòmica destinada a

obtenir recursos per a sufragar les maniobres polítiques. Els ingressos creixeren notablement, però

no cobriren els despeses, sobretot militars. Els doblers procedien:

a.- els ingressos provinents de les Índies (eren molt importants);

b.- dels béns del Patrimoni Reial i

c.- dels ingressos de la pressió fiscal sobre els súbdits.

Els impostos podien ser directes i indirectes. Entre els directes estaven els serveis que eren de quantia

i duració limitada i eren els subsidis votats en les Corts. Els nobles no pagaven impostos i

l’Església col·laborava amb una part del delme (les tèrcies reials “tercias reales”), amb les ordes

militars i la butlla de croada, i Felip II va afegir el subsidi (sobre les rendes dels eclesiàstics) i l’

“excusado” (sobre els béns de les parròquies).


SUSTENT ECONÒMIC DE L’IMPERI

c.- dels ingressos de la pressió fiscal sobre els súbdits.

Entre els impostos indirectes de Castella, el més sanejat fou, sobretot, l’alcabala, que gravava les

vendes en un 10%.

Al final del seu regnat, Felip II va imposar un nou

impost indirecte, que gravava els productes de

primera necessitat: «Los Millones» i després

«Millones y Cientos», que eren durant els segles XVI

i XVII impostos indirectes sobre l’alimentació (béns

de consum), impost instaurat per Felip II i aprovat per

les Corts de Castella, el 4 d’abril de 1590. S’aplicava

sobre el consum de sis espècies: vi, vinagre, oli, carn,

sabó i espelmes de sèu (“sebo”, greix dur de vedella o

mè / xai), es renovava de sis en sis mesos.


ASENTISTES I BANQUERS

El dèficit es cobria amb el recurs del crèdit i el préstec. La necessitat

dels reis de disposar de doblers en llocs i dates determinades va fer

aparèixer els assentadors (asentistas), que contractaven amb el rei

l’assentament d’una quantitat de doblers, en una data i lloc

determinats, a canvi del cobrament d’alguns impostos en una ciutat

concreta. D’aquest manera banquers, sobretot alemanys i genovesos,

anaren acumulant gran part de la quantitat dels impostos. Els

desajustament entre la data del desembolsament dels doblers i la

recaptació dels impostos foren freqüents. Per aquets endeutaments i

per la disminució de l’or americà, durant el regnat de Felip II, en

diverses ocasions (1557, 1560, 1575, 1596), la monarquia es declarà

en fallida econòmica (bancarrota) i suspensió de pagaments.


GOVERN I ADMINISTRACIÓ D’AMÈRICA. a.- La CONQUESTA. Quan Carles I accedí al

tron, Espanya dominava les Antilles. En el segle XVI es va produir una gran expansió: la conquesta

dels imperis Asteca, Maia i Inca amb característiques comuns:

Població indígena sedentària, nombrosa, acostumada a l’obediència: fonamental per a explotar les terres i les mines.

Col·laboració dels indígenes, a vegades sotmesos, altres amb guerra civil.

Factor sorpresa: els creien déus, cavalls, armes de foc.

Superioritat tecnològica.

Foren iniciatives particulars d’homes ambiciosos: “El Dorado”. Hernán Cortés (Mèxic), Pizarro i Almagro en Perú.

Altres expedicions foren les d’Álvar Nuñez Cabeza de Vaca cap a la Florida en el nord i el Río de la Plata i Xile en el sud.

Els bascos Miguel Núñez de Legazpi i Andrés de Urdaneta conquisten les Filipines, anomenades així en honor de Felip II.


Cultures precolombines

ASTEQUES

MAIES

INQUES

1531-s. XVI

1522-24

1518-21


GOVERN I ADMINISTRACIÓ D’AMÈRICA.

a.- La CONQUESTA.


GOVERN I ADMINISTRACIÓ D’AMÈRICA. a.- La CONQUESTA.

GOVERN I ADMINISTRACIÓ D’AMÈRICA

b.- L’ADMINISTRACIÓ.

-Les relacions comercials amb Amèrica es basaven en l’exportació de nous conreus, ramat,

manufactures i esclaus, i la importació a Espanya de metalls preciosos i productes agrícoles.

-El comerç fou controlat en règim de monopoli per la Corona i per Castella a través de la Casa de

Contractació de Sevilla.


GOVERN I ADMINISTRACIÓ D’AMÈRICA. b.- L’ADMINISTRACIÓ.

-La major riquesa per als colons eren els indis: primer se’ls repartiren de forma espontània

(repartiments) i des de 1512, amb les Lleis de Burgos, es va establir el sistema de les encomiendas:

s’assignava un grup d’indis a un “encomendero”, i aquest a canvi del treball es comprometia a

alimentar-los, cristianitzar-los i respectar-los.

-Per a les obres públiques i el treball en les mines existia la mita: reclutament forçós de mà d’obra

per un temps estipulat.

-Des d’alguns sectors de l’Església es va protestar por l’explotació dels indis, en especial els

dominics, i entre ells, Fra Bartolomé de las Casas, cosa que va dur a la Corona a aprovar unes

Noves Lleis d’Índies en 1542, que no es varen complir (suprimien les encomiendas, però foren

derogades per Carles V).


GOVERN I ADMINISTRACIÓ D’AMÈRICA. b.- L’ADMINISTRACIÓ.

-Institucions en Amèrica espanyola. El control es realitzava des de la Casa de Contractació i el

Consell d’Índies. Les institucions més importants eren:

Els virregnats: territoris governats per un virrei. Fins s. XVIII n’hi havia 2: Nova Espanya (Mèxic) i Perú (Lima).

Governacions: circumscripcions semblants a les províncies. Els governadors exercien funcions administratives,

judicials i militars. En les zones frontereres s’anomenaven capitanies generals.

Corregiments: els corregidors o alcaldes presidien els cabildos o ajuntaments.

Les audiències: tribunals de justícia que exercien funcions de govern en absència del virrei.


4.2

.3.-

Eco

nom

ia i

soci

etat

. R

ES

UM

→

ECONOMIA Demanda de productes agrícoles. No es cobria.

- Majoria de terres a mans nobles i eclesiàstics.

- Importància de la ramaderia (Mesta).

Indústria artesana

- Tèxtil → augmenta la demanda de productes.

- Problema: s’afavoreix l’exportació de llana (Flandes) pels impostos que es rebien.

- Conseqüència: indústria local en crisi, no pot superar la competència estrangera.

Comerç → gran desenvolupament.

- Arribada i distribució de productes europeus i americans.

- Conseqüència: creixement de les ciutats castellans i ports Atlàntics.

- Port de Sevilla.

ARRIBADA D’OR I PLATA

- S. XVI: productes per Amèrica.

- Augmenta el comerç → demanda de productes per les noves terres.

- Arribada d’or i plata

└ Provoca un augment de preus (revolució dels preus) → Disminució poder adquisitiu de les classes populars.

DEMOGRAFIA - S. XVI: augment de la població.

- Poca població urbana. La majoria vivia al camp.

SOCIETAT Es manté la divisió entre privilegiats i no privilegiats.

Noblesa i clero patrimonis immensos → Títols de Castella i grans d’Espanya (ex. Duquessa d’Alba) →

- Acaparen rendes i riqueses.

- No paguen impostos.

No privilegiats (80% de la població) →

- Majoria de pagesos (pecheros).

Altres grups diferents → marginació i persecució:

- Moriscos (musulmans batejats).

- Jueus conversos.

4.2

.3.-

Eco

nom

ia i

soci

etat

. R

ES

UM

→

VIDA QUOTIDIANA. HABITATGE No aigua corrent, ni sanitaris, ni clavegueram,

il·luminació amb espelmes o llums d’oli.

Grups + benestants (nobles, burgesos i pagesos rics)

→ cases de pedra o maçoneria, habitacions diferents

amb tapissos a les parets, quadres pels cavalls,

carruatges i dependències agrícoles.

Més pobres → habitatges + senzills: 1 habitació,

cases fetes de tova o palla i terra.

ALIMENTACIÓ Diferències entre pobres i rics.

Nous productes d’Amèrica: cacau, sucre, tabac, cafè,

fruites i hortalisses…

OCI, TEATRES, FESTES POPULARS Representacions teatrals de temes religiosos →

entarimats a la plaça.

Corrals de comèdies → instal·lacions fixes.

Festes patronals → curses de braus, balls, jocs i

malabarismes.

convulsa

Pompeo Leoni (fill) Felip II (esquerre)

Sepulcre del rei (dreta)

Apareix ell mateix, el seu fill Carles, i les seves

respectives dones: Ana d’Àustria, Isabel de Valois i Maria

Manuela de Portugal, tots en postura pregant.

Segons la Llegenda Negra Felip II era

un dèspota fanàtic, cruel i assassí. Les

seves passions foren la caça, la pintura

i la naturalesa i entre els seus defectes,

sobretot la inflexibilitat.

RESUM: POLÍTICA EXTERIOR DE FELIP II



Problemes

externs



Problemes

interns






Contrareforma.

→

- Hereta del seu pare tots els territoris, excepte les possessions

austríaques i el títol imperial germà Ferran.

4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA

DE FELIP II (1556-98)

GOVERN FELIP II. RESUM

- En els seus territoris no es posava mai el sol.

- S’encarrega personalment del govern de Madrid

→ 1561: ciutat capital del regne.

-Fa construir l’Escorial → residència reial i seu del

govern.

- Mateixa estructura de la monarquia autoritària

dels Reis Catòlics.

- Augment el poder del monarca + centralització →

es convoquen Corts, tot i que les decisions emanen

del rei.

- Rei ajudat per molts funcionaris (burocràcia) →

ampliació sistema de consells.

- Imposa la figura del corregidor → representant

reial per controlar els municipis.

Pompeo Leoni (fill) Felip II (dreta)

AMPLIACIÓ RESUM : FELIP II (1556-1598) FELIP II. (Valladolid, 1527 - El Escorial, Espanya, 1598). Rei d’Espanya (1556-

1598). Fill de l’emperador Carles I i d’Isabel de Portugal, va esdevenir el

monarca més poderós del seu temps: els seus dominis, en total una cinquena

part de l’Europa occidental, s’estenien des d’Espanya, Sicília i els Països

Baixos fins Amèrica i les Filipines. El llarg regnat del seu pare i el gran nombre

de campanyes en què aquest va participar li donaren temps per a rebre una

completa educació i adquirir experiència en els assumptes d’Estat, sobretot

durant les seves regències de 1543 i 1551.

Es va casar amb la seva cosina Maria Manuela de Portugal, que morí dos anys més tard

en tenir al príncep don Carles. En 1554 va rebre del seu pare els regnes de Nàpols i

Sicília, i el seu matrimoni amb Maria Tudor el convertí en rei consort d’Anglaterra.

L’any següent va heretar el govern dels Països Baixos i, en 1556, Carles I abdicà de la

Corona Espanyola en el seu favor i del títol imperial (li cedí al germà de l’emperador,

Ferran). A partir d’aquest moment, dedicà les seves energies per complet i de forma

obsessiva als assumptes de govern. Els seu regnat començà amb la ruptura de la treva

de Vaucelles i l’esclat d’una nova guerra amb França, a qui va vèncer en les batalles de

Sant Quintí, l’única en què participà directament, i Gravelinas. La pau de Cateau-

Cambrésis de 1559, va posar final al conflicte, establint l’hegemonia espanyola en el

continent i serà la base d’un millor enteniment entre Espanya i França.

Un any abans havia mort Maria Tudor, fent esvair-se l’esperança d’una aliança anglo - espanyola. Felip

es va casar amb Isabel de Valois. La nova amistat hispano - francesa tenia com objectiu contenir

l’avanç del protestantisme, una de les majors preocupacions del monarca espanyol. En aquest sentit,

instà la reanudació del concili de Trento, que conferí un caràcter combatiu a la Contrareforma.

Isabel de Portugal, d’Avis i de

Tràstamara

ARBRE GENEALÒGIC

(1554-58)

Aquesta actitud (la defensa amb la Contrareforma) desencadenà, a

partir de 1568 la sublevació dels moriscos de Las Alpujarras i

dels Països Baixos, reprimides per don Juan d’Àustria i el duc

d’Alba, respectivament. Aquestes dues revoltes coincidiren amb

una forta ofensiva en el Mediterrani, que va detenir en 1571, quan

la flota de la Lliga Santa aconseguí la concloent victòria de

Lepant.

Anteriorment, moria Isabel de Valois en 1568; dos anys més tard es

casà amb Anna d’Àustria (1570), així assegurava la continuïtat

dels lligams familiars i polítics amb la branca austríaca dels

Habsburg.

AMPLIACIÓ RESUM: FELIP II (1556-1598)

En 1580, va consumar el procés d’unificació de la península

Ibèrica iniciat pels Reis Catòlics (Portugal).

Les crisis econòmiques eren constants, tot i la massiva entrada

de plata americana, que es consumia quasi immediatament en el

manteniment de les ambicioses campanyes en defensa de la fe

catòlica.

L’enfrontament amb Anglaterra va acabar en 1588 amb el

desastre de l’expedició de l’ “Armada Invencible”, amb la qual

pretenia ocupar l’illa, derrota naval que senyala el principi del

fi de l’hegemonia espanyola en Europa.

(1554-58)

4.2.- LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP II (1556-98) LLEGENDA NEGRA. La imatge negativa

més poderosa de Felip II ha estat transmesa a

través de la denominada Llegenda Negra, que

encara es manté amb força. Una part d’aquesta

llegenda es deu als oponents del rei, personatges

com Guillem d’Orange o Antonio Pérez, que

acusaren a Felip de delictes “personals”

(“crímenes”), com l’assassinat del seu fill don

Carles, de la seva esposa Isabel de Valois i del

secretari Escobedo.

Donat que no s’ha trobat evidència alguna que

justifiqui aquestes acusacions, segons la presumpció

d’innocència s’han de considerar falses.

La supervivència de la llegenda sobre don Carles es deu a la

popularitat de l’òpera de Verdi. L’altra part de la Llegenda Negra,

que implica a Felip II, és la seva possible responsabilitat personal i

directa en tots els errors i matances comesos per l’imperi espanyol

i per la política religiosa espanyola. En aquestos s’inclourien els

patiments de la població indígena d’Amèrica (tema de les protestes

de Bartolomé de las Casas), l’execució de protestants en Espanya

(tractada per l’exiliat Reginaldo González Montano) i la mort

d’aquells nobles executats sota el règim sanguinari del duc d’Alba

als Països Baixos.

TEMA 4 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES

L’ESPANYA DELS ÀUSTRIES O HABSBURG (XVI-XVII)

ÀUSTRIES MAJORS (Carles I, Felip II)

► 1520-21. Moviment comuner.

► 1521. Batalla de Villalar: derrota dels comuners.

► 1525. Batalla de Pavia, Carles I venç al rei francès Francesc I.

► 1555. Pau d’Augsburg. Carles I concedeix tolerància religiosa als prínceps alemanys protestants.

► 1571. Batalla de Lepant. Felip II derrota als turcs.

► 1588. Fracàs de l’Armada Invencible (Felip II) en intentar envair Anglaterra.

ÀUSTRIES MENORS (Felip III, Felip IV, Carles II)

► 1609. Treva dels Dotze Anys: Felip III reconeix independència de Països Baixos.

► 1609-1611. Expulsió dels moriscos. Felip III.

► 1618-1648. Guerra dels Trenta Anys.

► 1643. Derrota dels terços espanyols en Rocroi.

► 1648. Pau de Westfàlia.

Mesta Antonio Pérez Juan de Àustria Corpus de Sang Cristià vell

Neteja de Sang Hidalgo Lepant Mühlberg Mayorazgo

Morisc Batalla de Pavia Duc de Lerma Unió d’Armes Valido (vàlid)

BLOC I – Tema 4. A

HISTÒRIA D’ESPANYA Edat moderna

AUGE (SEGLE XVI)

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 4 Edat moderna

AUGE I DECEDÈNCIA

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



EDAT MODERNA

TEMA 3. El naixement de l’estat modern

- Els Reis Catòlics (1474/79-1516).

TEMA 4. Auge i decadència de l’Imperi espanyol

Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic - Carles I i V (1517-1556).

- Felip II (1556-1598).



- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).

TEMA 5. Espanya del s. XVIII i el reformisme borbònic - Felip V (1700-1746).

- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-88).

ÍNDEX TEMES EDAT MODERNA BLOC I



TEMA 4.- AUGE I DECADÈNCIA DE L‘IMPERI



- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).

HISTÒRIA D’ESPANYA

BLOC I – Tema 4. B Edat moderna

DECLIVI (SEGLE XVII)

IMPERI ESPANYOL Història Espanya



tema 4a. segle xvi. auge imperi

Education