sala petita 17/01/19 al 24/02/19 #afanysdamorperduts · la comèdia dels embolics, que sembla que...
TRANSCRIPT
Sala Petita
17/01/19 al 24/02/19
#afanysdamorperduts
Afanys d’amor perduts
Informació pràctica
Sala Petita
17/01/19 al 24/02/19
#afanysdamorperduts
Horaris:
Dimecres a les 11 h (funcions exclusives per a centres educatius)
De dijous a dissabte a les 20 h
Diumenge a les 18 h
Funció amb audiodescripció, amb la col·laboració de l’ONCE:
Dissabte 2 de febrer a les 20 h
Durada: 1 h 45 min (sense entreacte)
Edat recomanada: A partir de 12 anys
Preu del TNC:
— Preu general: 24 €.
— Preu Jove -50%: 12 €. 50% de descompte per a Carnet Jove, joves de fins a 35 anys
i aturats excepte El TNC Petit, que té un preu fix de 8 €. Imprescindible acreditació.
— Preu especial -15%: 20 €. Compra abans de l’estrena, dia de l’espectador (dimecres),
abonats TNC (entrades fora d’abonament), grups (+10 persones), +65 anys,
discapacitats i famílies nombroses, monoparentals i d’acollida. Imprescindible
acreditació.
— Preu escolar: 12 €. Centres educatius en funcions escolars i de públic en general.
Cal presentar l’acreditació corresponent.
Material de premsa disponible a www.tnc.cat/premsa
Wi-Fi per als periodistes:
Xarxa: TNC_FreeWifi (cliqueu l’opció “entrar amb codi PIN”)
Codi: 95781 Clau: 3574
Afanys d’amor perduts
Activitats i publicacions entorn de l’espectacle
Text de l’obra publicat per Vicens Vives
L’espectador podrà adquirir el llibret d’estrena a un preu de 3 €, en venda al personal de sala
i mentre l’espectacle estigui en cartell.
Text inclòs a les lectures del projecte Club de lectura Llegir el teatre TNC/Biblioteques
públiques de Catalunya.
Conversa de Pere Planella amb Albert Lladó
Bibl. Horta - Can Mariner
21/01/19, a les 19 h
Activitat gratuïta
El periodista Albert Lladó dialoga amb Pere Planella per aprofundir en la seva lectura sobre
el muntatge que presentarà al TNC. Cicle organitzat amb les Biblioteques de Barcelona, que
té lloc a diferents biblioteques de la ciutat.
Col·loqui amb Antònia Carré-Pons
Sala Petita del TNC
25/01/19, després de la funció
Activitat gratuïta
Els col·loquis sobre els espectacles compten amb la presència d'una persona destacada de
la nostra cultura i els membres de la companyia. Una ocasió única per aprofundir en cada
proposta escènica amb la mirada particular d'un espectador privilegiat.
Antònia Carré-Pons és filòloga medievalista i escriptora catalana, coneguda com a experta
en l'obra Espill de l'autor medieval Jaume Roig. Es va doctorar en Filologia catalana per la
Universitat de Barcelona el 1992. Col·labora amb la secció cultural d'El Punt Avui i va
col·laborar també amb el diari Ara i el seu últim llibre publicat és el recull de contes Com
s'esbrava la mala llet (Club Editor, 2018).
Afanys d’amor perduts
Introducció a Afanys d’amor perduts a la llibreria Laie
Llibreria Laie
05/02/19, a les 19.30 h
Activitat gratuïta amb reserva prèvia
A la llibreria Laie tindrà lloc una introducció a l'obra Afanys d’amor perduts, de William
Shakespeare, a càrrec del director, Pere Planella.
Afanys d’amor perduts
Una de les comèdies més celebrades i enginyoses de Shakespeare sobre
l’amor i la raó
El rei de Navarra i tres dels seus cavallers han jurat allunyar-se dels plaers mundans
durant tres anys, per dedicar-se exclusivament a l’estudi. Fins i tot han prohibit que s’acosti
cap dona a menys de mil milles de la cort. Però aviat els visitarà una ambaixada de la
princesa de França, i tres de les seves dames, amb l’objectiu de recuperar uns territoris en
litigi a l’Aquitània. Així, el rei de Navarra i els seus tres nobles es veuran abocats a
enfrontar-se als manaments de Cupido, el Príncep de les rimes de l'amor, els laments i els
sospirs.
Pere Planella, cofundador del Teatre Lliure i de Zitzània Teatre, celebra aquesta temporada
el cinquantè aniversari com a director escènic, dirigint una de les comèdies més refinades
de Shakespeare, coetània d’El somni d’una nit d’estiu i Romeu i Julieta.
Text de l’obra publicat per Vicens Vives. L’espectador podrà adquirir el llibret d’estrena a un
preu de 3 €, en venda al personal de sala i mentre l’espectacle estigui en cartell.
Text inclòs a les lectures del projecte Club de lectura Llegir el teatre TNC/Biblioteques
públiques de Catalunya.
Afanys d’amor perduts
Afanys d’amor perduts, de William Shakespeare
Traducció Salvador Oliva
Adaptació Roger Cònsul i Pere Planella
Direcció Pere Planella
Escenografia Bibiana Puigdefàbregas, Adelina Casanova i (UDEU Arquitectura)
Vestuari Míriam Compte
Il·luminació Bernat Tresserra
So Àlex Polls
Música Xavier Albertí
Moviment Roberto G. Alonso
Caracterització Àngels Salinas
Dicció Roser Güell
Ajudanta de direcció Ester Villamor
Ajudanta de vestuari Nídia Tusal
Repartiment
Ferran, rei de Navarra Arnau Puig
Biron, senyor del seguici reial Peter Vives
Longaville, senyor del seguici reial / Un guardabosc Aleix Melé
Dumaine, senyor del seguici reial / Llonze, algutzir David Anguera
Don Adriano de Armado, un espanyol fatxenda Carles Martínez
Arna, patge de Don Adriano de Armado Queralt Casassayas
Préssec, pallasso Oriol Genís
Jaquineta, una camperola Laura Pau
La Princesa de França Sara Espígul
Rosalina, dama de companyia de la Princesa Mima Riera
Maria, dama de companyia de la Princesa Sílvia Forns
Caterina, dama de companyia de la Princesa Maria Calvet
Boyet, cavaller al servei de la Princesa Pep Anton Muñoz
Afanys d’amor perduts
Construcció d’escenografia Castells i Planas
Confecció de vestuari Sastreria Goretti Puente
Sastreria Señor
Sastreria IT
Sastreria Baseiria
Agraïments: 63 TRIAVERD. Mobilitat elèctrica; BH BIKES; Fundación Aula de Cine;
Colección Josep M. Queraltó; UDEU Arquitectura; Coralina Colom; Marc Garcia Coté;
Albert Planella; Teresa Pombo; Anna Maria Ricart i Rosa Suriñach.
Producció Teatre Nacional de Catalunya
Peces musicals
They didn’t believe me, amb música de Jerome Kern i lletra de Herbert Reynolds (1914)
In a monastery garden, d’Albert Ketèlbey (1915)
La internacional, amb música de Pierre Degeyter i lletra de Eugène Pottier (1888)
Marxa de les dones, amb música d’Ethel Smyth i lletra de Cicely Hamilton (1910)
Projecció
Fragments del film Le voyage dans la Lune, de Georges Méliès (1902)
Afanys d’amor perduts
Afanys d’amor perduts
Salvador Oliva, fragment del pròleg a Afanys d’amor perduts, Vicens Vives,
2018 (p. 14-22).
La visió de la crítica: d’obra primerenca a comèdia rellevant i innovadora
La majoria de les cronologies de les obres de Shakespeare situen Afanys d’amor perduts al
començament de la seva carrera. Hi ha estudiosos que la posen immediatament després de
La comèdia dels embolics, que sembla que va ser la primera, i n’hi ha que creuen que
s’hauria de situar més tard, fins i tot després de la primera tetralogia històrica: les tres parts
d’Enric VI i Ricard III. Tècnicament, l’ús del llenguatge s’assembla molt a La comèdia dels
embolics. Hazlitt va escriure que si haguéssim de prescindir d’una comèdia de Shakespeare,
aquesta hauria de ser Afanys d’amor perduts. Tampoc a Coleridge no el va entusiasmar
gaire; la considerava com la primera obra de l’autor, anterior fins i tot a Venus i Adonis. Creia
que els protagonistes no eren més que esbossos dels personatges més ben dibuixats de les
seves obres posteriors. Aquestes opinions han estat compartides per una bona part dels
crítics de totes les èpoques. Ha estat usual de dir que és l’obra d’un principiant, amb un
excés de jocs de paraules excessivament rebuscats, o bé que els personatges són poc
creïbles. Pope va creure que les escenes còmiques eren tan estèrils que, en la seva edició,
en va tallar pàgines senceres (que va reproduir com a notes de peu de pàgina per si hi havia
algun lector curiós que es volgués adonar de la poca gràcia que tenia Shakespeare abans
d’aprendre bé l’ofici).
En una línia ben diferent, Northrop Frye diu que, sempre que s’han trobat defectes a les
obres de Shakespeare, la culpa no és de l’autor, sinó dels crítics. En qualsevol cas, avui dia
el panorama ha canviat, i s’ha descobert a Afanys d’amor perduts una sèrie de valors i
qualitats a tenir en compte com, per exemple, la força del llenguatge, l’economia i la precisió
amb què estan dibuixades les situacions, l’agudesa i l’atreviment de mostrar uns personatges
masculins que són poca cosa més que pallussos cultivats en contrast amb els femenins, que
mostren una intel·ligència pràctica i emocional realment considerable.
L’ús gairebé sistemàtic de la rima, un tret comú amb La comèdia dels embolics, servia al
gust de l’època. La rima sempre crea veritat: la semblança sonora encomana versemblança
al sentit. Però a l’estètica actual, centrada en la naturalitat (fins i tot en l’art de la
interpretació), l’ús sistemàtic de la rima carrega l’obra d’un excés d’artifici que en dificulta la
credibilitat. La meva convicció, com a traductor, és la de no conservar-la, tret d’alguns
moments on la rima ajuda a donar més força al sentit. L’objectiu és afavorir justament el
sentit i evitar l’artificialitat.
El pes dels personatges femenins en una comèdia de final sorprenent
La situació inicial és esplèndida: hi veiem el rei de Navarra acompanyat de tres amics que
fan el jurament de dedicar tres anys de la seva vida a l’estudi i a l’erudició renunciant als
plaers mundans. Un dels amics és Biron, que de tots ells és qui toca més de peus a terra;
és ell que posa amb una retòrica molt enginyosa objeccions a les tres renúncies que implica
el jurament: dormir poc, menjar poc i no veure cap dona durant aquests tres anys. I és ell
també que recorda al rei que no podran complir aquesta última condició, ja que hi ha prevista
una ambaixada de la princesa de França per negociar un problema pendent referent a la
regió d’Aquitània. El rei, a qui els seus fervors erudits li havien fet oblidar aquest detall, diu
que rebrà la princesa per necessitat. I Biron li respon que és justament la necessitat, com a
sinècdoque de singular pel plural, el que els convertirà en perjurs. I efectivament: tan aviat
Afanys d’amor perduts
com arriben la princesa i les seves tres dames de companyia, tots quatre s’enamoren sense
remissió.
A aquest argument principal, se n’afegeixen d’altres que estan teixits amb personatges
populars, entre els quals hi ha un parell de pedants puristes, mossèn Nataniel i Holofernes,
un mestre d’escola, Préssec (un pallasso) i Jaquineta (una camperola), un espanyol
fantasiaire, anomenat ni més ni menys que Don Adriano de Armada i el seu patge Arna.
(Recordem que el desastre de l’armada invencible va tenir lloc poc abans de la redacció de
l’obra.)
Així com els quatre personatges masculins principals són pallussos cultivats (així els
anomena la princesa a l’escena segona de l’acte cinquè), les dames franceses, que també
s’enamoren d’ells, sempre dominen la situació, i estan tan segures de l’amor dels seus
galants que no dubten a infligir-los, sempre que poden, totes les humiliacions permeses en
una comèdia. S’atreveixen fins i tot a castigar-los durant un any i un dia per haver trencat els
juraments que van fer. Diguem de passada que l’obra permet inferir un cert component de
venjança per part de les dames, que, precisament per culpa del jurament dels nobles
cavallers, no són acceptades a la cort i es veuen obligades a allotjar-se en un pavelló del
parc. El final és sorprenent, almenys per als lectors o espectadors d’avui. En primer lloc, al
mig de la farsa i les burles provocades per la representació de la mascarada Les nou
celebritats (acte V, escena II) a càrrec dels personatges del poble, arriba un missatger per
comunicar la mort del pare de la princesa, el mateix rei de França. Aquest fet és prou
sorprenent en una comèdia, i a més a més té com a conseqüència que la princesa, juntament
amb les dames, hagi de partir sobtadament cap a França. Shakespeare aprofita aquest fet
per convertir-lo en un element d’intriga que fa que l’espectador es pregunti què passarà,
perquè si les dames se’n van, no hi pot haver el casament (o casaments) que esperem al
final de totes les comèdies. La resolució és imprevista: les dames castiguen els seus
enamorats a fer un any de penitència. Biron s’adona que això és injust i fins i tot fa
responsables les dames d’aquest càstig:
Les paraules honrades i senzilles
són les que entren millor a les nostres orelles.
Us voldria explicar les raons que té el rei:
per la vostra bellesa hem negligit el temps
i hem fet trampa amb els nostres juraments.
És la vostra bellesa, senyores, que ens deforma:
hem fet anar els humors al fi oposat dels objectius.
Si en nosaltres heu vist coses ridícules,
és culpa dels capricis de l’amor,
ple de rauxes d’infant, saltironaire i frívol,
nascut als ulls, i, per tant, com els ulls,
ple de perfils estranys, d’hàbits i formes
que varien d’objecte, igual com l’ull,
que, quan mira, va d’un objecte a l’altre.
Si aquest aspecte variat de l’amor arrauxat
que hem adoptat nosaltres, si als vostres ulls de cel
hem compromès la nostra fe i la nostra gravetat,
aquests mateixos ulls celestials
Afanys d’amor perduts
que han contemplat les nostres faltes
en tenen la responsabilitat. Així doncs, dames,
com que ja és vostre el nostre amor, també l’error
del nostre amor és vostre. Nosaltres vam ser falsos
davant dels nostres ulls, i hem estat falsos
per ser sempre lleials a qui ens fa ser
les dues coses: a vosaltres, belles dames;
i fins i tot aquesta falsedat, pecat en si mateixa,
es purifica així, i es converteix en gràcia.
Hi ha un moment en el qual l’espectador es pot sentir decebut pel fet que els quatre
navarresos acceptin el càstig dictat per les dames, no solament perquè el veu excessivament
exagerat, sinó també perquè no hi ha manera d’imaginar un final feliç amb un càstig que
esmicola tot el respecte que els cavallers puguin tenir per si mateixos. En aquest punt, l’obra
fa un salt amb una sola frase de Biron, el personatge que recull més clarament la simpatia
dels espectadors. Tot just després d’acceptar el càstig, diu:
Aquest nostre festeig no acaba com a les comèdies:
no es casen en Joan i la Joana.
Potser la cortesia de les dames
ha fet del nostre joc una comèdia.
Biron, doncs, s’adona que el final no és un final feliç (com és habitual en les comèdies),
perquè els protagonistes no es casen. Aleshores el rei li diu que, d’això, no n’ha de fer cap
drama, perquè un any i un dia passen molt de pressa. Però Biron li respon:
Doncs per ser una comèdia, és un temps massa llarg.
Aquesta frase té com a mínim dos sentits. Biron pot suggerir tan sols que l’aventura no té el
final feliç que tots esperaven, però també que és un temps massa llarg i, en conseqüència,
ja s’ho faran!
Al meu entendre, la protesta de Biron, sigui quin sigui el sentit que vulguem donar-hi, és una
pirueta verbal breu i encertada que salva l’obra per a l’espectador, tant el d’aquella època
com el d’avui, i fa que Afanys d’amor perduts (també podríem traduir Afanys d’amor
malaguanyats) sigui una obra amb prou lucidesa per situar-se més enllà dels codis morals
de l’època en què va ser escrita.
El protagonisme del llenguatge
Hi ha dos aspectes més que ens poden ajudar a entendre per què actualment l’obra està
més ben considerada que en èpoques anteriors. Tots dos són aspectes formals. En primer
lloc, l’ordre i la simetria dels personatges. I en segon lloc, la importància que adquireix el
llenguatge, que, com sempre, és el veritable protagonista de les obres de Shakespeare.
D’una banda, tenim el rei i els tres amics cortesans, i, de l’altra, la princesa i les tres dames
de companyia. Contraposats a aquests vuit aristòcrates, hi ha la gent del poble, representada
per Llonze i Préssec. Fins a cert punt podríem situar a mig camí tres parelles de personatges:
Boyet i Marcade, Don Adriano de Armada i Arna, mossèn Nataniel i Holofernes. Tant
l’argument principal com els secundaris contribueixen a establir aquest patró de caràcters:
Afanys d’amor perduts
de la mateixa manera que els nobles navarresos s’enamoren de les dames franceses, Don
Adriano s’enamora de Jaquineta. Les cartes de Biron i Armada arriben als destinataris
equivocats. I de la mateixa manera que les dames es burlen de la mascarada dels
moscovites, els nobles es burlen de les mascarades de les celebritats. Les converses d’uns
i altres tenen una doble funció: d’una banda serveixen per expressar idees i punts de vista
oposats sobre qüestions referents al mateix argument de l’obra, i, de l’altra, serveixen com
a debats més generals dels que l’argument exigiria. El llenguatge utilitzat és sempre el
protagonista, i els personatges hi fan sovint referència: mossèn Nataniel critica la manera de
parlar d’Armada, perquè la considera afectada, i no s’adona que ell parla d’una manera
encara més afectada, purista, arcaïtzant i esquitxada de llatinòrums. Préssec s’expressa
amb alguns despropòsits lingüístics. I fins i tot Arna sap que la paraula llatina més llarga té
dotze síl·labes: honorificabilitudinatibus. L’espectador sovint coneix el contingut de les cartes
o dels poemes d’amor a través d’una veu diferent de la dels seus autors. I Shakespeare es
complau a donar-nos comentaris dels lectors d’aquests escrits sobre l’estil que mostren. De
fet, les al·lusions directes al medi verbal són constants.
En realitat, el llenguatge era, a finals del segle XVI, un tòpic que freqüentment generava
discussions. L’expansió del saber, el coneixement de literatures d’altres llengües, les
traduccions i els costums d’altres països van ser l’estímul d’aquest interès pel llenguatge. Un
escriptor elisabetià es queixava del fet que hi hagués més coses que mots per expressar-
les, i els traductors es lamentaven de les dificultats que representava la traducció de moltes
paraules estrangeres per les quals l’anglès no tenia una forma lingüística que s’hi
correspongués amb exactitud. Molts homes de lletres es van imposar com a tasca l’expansió
del vocabulari de la seva llengua, i per aconseguir-ho van aprofitar algunes paraules que
havien caigut en desús, van adaptar-ne d’altres procedents d’altres llengües, en van inventar
algunes inspirant-se en les d’altres llengües, o en van inventar de noves transformant vells
noms en nous verbs, o vells verbs en nous adjectius, o formant compostos nous a partir de
mots ja existents, etc. Ells mateixos es meravellaven d’aquests resultats i se sentien satisfets
d’usar aquestes formes noves. Ho consideraven una descoberta tan important com la
descoberta, un segle abans, de la perspectiva en la pintura. A les primeres obres de
Shakespeare, tot això és palpable, i ell mateix va ser un gran inventor de paraules noves.
Moltes de les formes que va usar estan registrades per primera vegada a les seves obres.
Aquí, a Afanys d’amor perduts, fins i tot un personatge com Préssec està content d’haver
après una paraula nova: «remuneració», i prefereix dir «remuneració» que no pas «tres
penics». Don Adriano de Armada es refereix al capvespre dient «les acabances del dia».
Mossèn Nataniel s’horroritza de la pronunciació d’«abominable» sense la hac etimològica:
abhominable. Dels que fan això en diu «devastadors de l’ortografia»! També es veu capaç
de criticar la retòrica del poema de Biron, i ell mateix és capaç d’improvisar un poema fet
essencialment d’al·literacions, que, en temps de Shakespeare, ja es considerava com un
procediment antic i gastat. Fins i tot les dames aconsellen als cavallers que siguin més
continguts en l’ús del llenguatge. I Biron promet a Rosalina no usar «frases de tafetà», ni
«paraules extravagants de seda», ni «hipèrboles envellutades». I si hi ha un personatge que
es mostra insensible a les exquisideses lingüístiques, com ara Llonze, és perquè parla molt
poc i encara entén menys que no parla. Els elisabetians eren molt conscients que la capacitat
d’usar el llenguatge i de tenir-ne un bon control era justament el que distingia els homes
civilitzats dels bàrbars, i també el que els havia permès de formar una societat i establir un
conjunt de lleis i bon govern. A l’anglès de l’època, hi podem veure una revolució lingüística
Afanys d’amor perduts
importantíssima, i és durant aquests anys on trobem autors que fan servir les paraules com
un divertiment, més enllà de les possibilitats comunicatives. Hi ha com una consciència d’allò
que, segles més tard, Jakobson va anomenar la funció poètica del llenguatge. I si les dames
critiquen les sofisticacions lingüístiques de Boyet i Biron, és perquè són realistes i van per
feina. És per això que es burlen dels poemes que els escriuen els seus enamorats, que
segueixen el gust de l’època. Amb això, Shakespeare mostra com a vegades hi ha uns usos
del llenguatge que fracassen estrepitosament a l’hora d’exercir la funció comunicativa.
Una comèdia original inspirada en elements reals
No s’han trobat fonts que poguessin servir de base a l’argument d’Afanys d’amor perduts.
Els especialistes creuen que Shakespeare es va basar en esdeveniments històrics per
construir l’argument de l’obra. És evident que la va adornar d’una sèrie d’elements que fan
referència a la cort anglesa de la seva època; eufuisme, pedanteria, extravagància dels
humanistes, etc. Els personatges, modelats en part segons les convencions de la Commedia
dell’arte, tenen també pinzellades d’autors com Thomas Nashe, Walter Raleigh, John Floria
i potser d’altres. També s’ha insinuat que Shakespeare es va inspirar en personatges reals
que ell coneixia, però la crítica moderna ha abandonat la recerca en aquesta direcció i els
ha tractat com a elements que formen part d’una obra d’art, centrant se en com interactuen
entre si.
Afanys d’amor perduts