1933-1953

N O T E S

H I S T Ò R I Q U E S

A L ' E N T O R N

D'UN

D I E T A R I Francesc Panyella i Farreras

1

P R E S E N T A C I Ó

Un amic de Vallirana em digué que l'Ajuntament disposava d'un lot de llibres editat per Curial Edicions Catalanes -Publicacions de l'Abadia de Montserrat- Es tractava del dietari d'en Josep M. López Picó 1929-1959. En volia un exemplar? Vaig contestar-li que si. Recordava haver llegit alguns poemes d'en Josep M. López Picó. Alguns eren difícils de comprendre. Els altres no m'havien agradat. Però estava encuriosit per conèixer d'una manera més íntima aquell senyor que, si la memòria no em falla, vivia junt amb la seva família, prop de cal Barba, pujant a mà dreta pel carrer Major. El meu record em deia que, tret dels veïns, i encara, aquells senyors tenien molt poc tracte amb la gent del poble. Aquest era la imatge que d'ells en guardava.

He llegit el llibre. A mesura que avançava per les pàgines, un sentiment de malestar i d'angoixa m'omplenava el cor. Semblava que anés a la descoberta d'una nova galaxia, el nucli central del qual era el poeta, amb els satèlits que eren la seva família i comptats amics, després, com una nebulosa diforme (i deformada) la meva terra, el meu poble: Vallirana; la meva pàtria: Catalunya.

He viscut els mateixos moments que en JMLP, alguns al meu poble, altres més lluny, també lligats al meu poble, i a la meva terra. Altres els he viscut a través d'amics i companys amb els quals hem compartit anhels de llibertat i sommis d'un món millor. Si jo tingués de fer-me una idea del món contemporani, de coses i fets històrics que han afectat profundament els destins del meu poble, basant-me en el testimoniatge que n'ha deixat l'autor d'aquest Dietari, tindria una visió fada, inacabada, insulsa del que és Catalunya. Tot fa tuf de ranci, d'inacabat, pudor de camfre, de casa closa. Tinc la sensació, que àhduc les flors -a les quals fa sovint referènica- no tenen ni olor ni color. En canvi en coneixem el seu valor en diners.

Egocentrista el Dietari? No ho sé. Egolatre el seu autor?. Segurament un bon tros. Els sentiments expressats són tan egòtics i centrípets, que et fan dubtar d'aquesta fe i d'aquesta caritat de la qual verbalment en fa ostentació, i que sols és interpretada i expressada a través de l'observança i compliment dels deures dominicals, les evocacions a la Santa Seu i als dons divins del Papa, del qual ens havia d'arribar la salvació. D'aquell Papa que tancà els ulls davant l'extermini i el genocidi practicat pels nazis. Però, quina fe pot haver-hi, quina caritat cristinana es pot ostentar quan despunta a tot el llarg de la lectura un menyspreu per la gent humil que no és del seu món, per la gent que no és de la seva terra, per aquells que no tenen la pell blanca com la seva?

Que cada u reflexioni al voltant d'aquestes modestes observacions. Val la pena de pensar en aquells que ho deixaren tot tractant a través de la seva forma de viure i de pensar que valia la pena de lluitar per aquesta nostra terra. Per fer-la més lliure, més formosa, més acollidora. Segurament que la Catalunya del senyor JMLP i la meva, la de molta gent, no és la mateixa

Mostrari de botons

Pàg. 63.- 13 d'agost del 1933.- "...incomoditats que cal patir per tal d'anar pel mar en diumenge d'estiu i a la Catalunya desfesomiada dels nostres dies. Anàrquic individualisme satisfet del més xiroi contentament. Panorama d'una xauxa tant se val, sense autoritat de cap mena ni indicis de reciprocitat respectuosa. Parla: un dialecte que no és ni castellà ni beréber..."

Pàg. 64. -.21 d'agost del 1933.-"A cada pas un captaire...n'he contat més de nou. (Quants: nou i mig o deu?). Cap d'ells no era pobre de Nostre Senyor i tots parlaven castellà."

Pàg. 193.- 12 de març del 1942. "No comprenc..els engrescaments...ni dels mateixos alemanys,...per l'èxit, sense deturador, dels japonesos...no hi serem a temps a refer la solidaritat dels blancs dins el senyal de Crist. "

2

Notes històriques a Tentó™ dyun dietari

(Pàg. 60). "14 d'abril 1933.- Coincidencia (que la irresponsabilitat ha fet vexant per als catòlics) de la festa del Divendres Sant amb la commemoració del segon aniversari de la República.

"15 d'abril 1933.- L'Angelina molt contenta per la mona d'enguany que és unjardinet de saló a la manera egípcia i japonesa) preparat per Ricard Crespo i la seva muller".

•k'ie^e·k·k

Desde feia força temps, els catalans de Marsella, d'una manera ben concreta el "Centre Català" el president del qual era l'obrer sabater Josep Homs; al costat dels occitano/provençals i en particular al costat de "Lo Calen." al front del qual hi havia el professor, escriptor i poeta Jorgi Reboul; preparaven l'anada a Barcelona en ocasió de les festes del Centenari de la Renaixença catalana que tindrien lloc en el curs del mes d'abril.

Encapçalat per una salutació en provençal de l'Ajuntament de Marsella, per una presentació del "Centre Català" i "Lo Calen", el dia 12 d'abril era presentat a la Galeria Detaille de la ciutat de Marsella, el Llibre d'or en el qual hi havien participat més d'un centenar d'intel·lectuals de Provença i que seria entregat al President de la Generalitat de Catalunya, en Francesc Macià. Amb el viatge, al qual hi participaren més de dues-centes persones, (catalans i provençals barrejats) es feien reviure els lligams de Catalunya i la Provença, immortalitzats per Victor Balaguer i en Frederic Mistral. Aquest últim composava la seva obra "La Copa Santa" en honor d'aquesta amistat catalano/provençala. Aquest himne ha esdevingut cant obligat en totes les manifestacions de germanor.

Més que dels diaris de l'època, sigui de Barcelona o de Marsella, he pres notes del modest butlletí que els amics provençals editaven a l'època, i en particular a aquell que feia esment del Centenari de la Renaixença catalana. Motiu del viatge

"14 d'abril: Sortida de Marsella. 15 d'abril: Recepció a l'Ajuntament de Barcelona. Entrega de la bandera de la ciutat de Marsella a la ciutat de Barcelona. (Barcelona feia el mateix per Marsella). Festes de Pasqua. Corals i Sardanes a la Plaça de la República (Sant Jaume). 16 d'abril: Entrega solemne del Llibre d'Or del poble de Provença al President Macià. Recepció oficial al Palau de la Generalitat. Al vespre les fonts de Montjuic s'encengueren en honor de la delegació. 17 d'abril: Visita al monument a Federic Mistral a Montjuic. Al vespre gran festa el Liceu. Pau Casals dirigeix més de 300 cantaires i músics. 18 d'abril: Recepció oficial al Parlament de Catalunya".

Més de quaranta anys després, en Jorgi Reboul escrivia el seu poema "CANIGÓ" dedicat a l'amistat que tingué amb en Josep Homs, President del "Centre Català" Heus aquí un bocí del poema en la seva versió original.

"...Era una nuech dei Ramblas, de 1933..."

"Au "Liceo" de Barcelona s'amassaviam pèr t'aussir e ti veire companhar Imperator violoncejaire

CASALS

3

tres cents cantaires e musicans d'una IXe de BEETHOVEN".

"Mai ton potin s'amuda. S'instala un long espais. E la Sala comola e barbelanta deu cops si surlètza. Menaire d'armonia e de germanitat per auriolar ton Triomfle".

"Encuèi dins l'Autonada..."

."..Avi blanquejant e segur CANIGÓ

pèr que mi digues s'ailabas de LLOBREGAT lei cadenas s'esclapan dau Pòple -de-miég lei pòples-

de PAU CASALS".

Quant vaig arribar a Marsella l'any 1947, en Josep Homs era President del Centre Català. Fou un membre actiu de totes les activitats calanes que es portaren a terme en aquesta ciutat. Amb en Jordi Reboul, que vaig tenir l'ocasió de conèixer més tard, ens lligà una amistat que sols la seva mort aturà. Fou membre de la Comissió Organitzadora dels Jocs Florals de la Lengua Catalana que tingueren lloc a Marsella el 1967. Estigué sempre al costat de Catalunya en tots els grans moments tràgics viscuts. Aixecà la veu per defensar la vida dels comdenats a mort o empresonats pel franquisme. Es revoltà davant l'exili de l'Abad Escarré. El trobarem sempre defensant Catalunya. Fou President d'Honor de les Setmanes Occitano/Catalanes que tingueren lloc a Marsella el 1982/1983 i a les quals participaren, d'el costat català, entre altres: en Josep M. Ainaud de Lasarte, en Miquel Porter i Moix, en Francesc Ferrer i Gironès, etc. El mes de maig del 2000, a la ciutat de Septemes, prop de Marsella, on residí els seus últims anys, la Municipalitat, amb la presència de les autoritats de la regió, del mon intel·lectual i associatiu, inaugurà la biblioteca que porta el nom d'en Jorgi Reboul i entre les coses destacades en els parlaments i que fou present en tots, l'amistat i la germanor que l'uní amb els catalans.

(Pàg. 62) "18 de maig 1933.- Cosumada a Madrid, amb l'aprovació per les Constituents del projecte de Llei de confessions i congregacions religioses, l'agressió contra la llibertat d'ensenyament, contra la dignitat individual i contra els mateixos principis d'autodeterminació política de la majoria dels catalans. I això amb els vots -menys que provincianement submissor-dels representants parlamentaris de Catalunya d'aquesta esquerra que seria xiroia si no fos tan sinistra. Volen, segons diuen, millorar les condicions pedagògiques de l'ensenyament, i en una enquesta destinada als mestres les úniques qüestions que els preocupen fan referència a l'ingrés, formació d'escalafons i facilitats de millorament econòmic de la burocràcia docent. Volen aquietar les consciències i encenen una enervadora lluita, les víctimes de la qual seran les essències bàsiques de l'autonomia que havíem desitjat."

*****

Cert, ja no cantaríem més, donant voltes per l'aula de l'escola, els Manaments de la Llei de Déu. Tampoc aprendríem tots aquells misteris i dogmes de la Història Sagrada. Anàvem a aprendre altres coses que acabaven amb allò de: Llegir, escriure i les quatre regles. Descobríem, poc a poc, que hi

4

havia quelcom més. Potser cal recordar una frase d'un polític del moment: "Cada ú al seu lloc: Els mestres a les escoles i els capellans a les esglésies".

Llibertat de consciència? Si. Ja feia temps que els meus pares havien deixat d'anar a missa, -sense deixar de creure en Déu- ofesos per l'actitud bel·ligerant de l'esglèsia; sempre al costat dels poderosos. Jo, també havia deixat de fer d'escolà, i de cantar al cor infantil que amb tanta paciència havia creat Mossèn Segimon. El meu germà, ja no faria la primera comunió.

A l'escola, a la nova escola de la República i de la Generalitat, tots els nois i noies estàvem neguitosos i encuriosits. Continuant la política d'ensenyament de la naixent República, política preparada i orientada pel primer Ministre d'Instrucció Pública, el tarragoní Marcel·lí Domingo que inicià la construcció d'un gran nombre d'escoles i la creació de numerosos llocs de mestres, per tal de pal. liar la incúria de l'herència que ens havia deixat la monarquia; entràvem de ple en el contingut d'una escola laica. Segurament inspirada amb allò que volia en Francesc Ferrer i Guardia. Ens havien dit que aviat tindríem una biblioteca. Cal situar-se en el contexte de l'època, en la qual era quasi impossible trobar un llibre a les cases humils. A part de les novel.les per entregues (els primers serials del temps) el T.B.O. o "El Patufet", els llibres, compresos alguns d'oracions, segurament que en moltes cases els podies comptar amb els dits d'una mà i encara et sobraven dits.

Per fi, els llibres arribaren. Ben empaquetáis. N'hi havia 100. Curosament enquadernats. De cop i volta teníem a les nostres mans la quasi totalitat dels clàsics de la llengua castellana. Molts noms els desconeixíem. També hi havia traduccions d'autors universals: Víctor Hugo, Màxim Gorki, Eric Marie Remaque, Jack London, Walter Scott, etc.

Poc temps després ens arribaven 50 llibres més. No eren tant luxosos. Aquests ens eren regalats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I descobríem els nostres poetes, els nostres escriptors: Maragall, Guimerà, Verdaguer, etc. I descobríem la nostra Història: Els Almogàvers, Jaume I, el Conqueridor; Martí l'Humà, Pau Claris, Fivaller, etc. S'havia acabat aquella llista intermibale de reis Gots i Visigots, aquell Imperi en el qual el Sol no anava mai a posta...

Ens transformàrem en bibliotecaris, bé, millor dit, en aprenents de bibliotecari. Enregistrar els llibres: :Per autor? Per títol alfabètic? Per tema? Ja en tinguérem de discussions, ja. Per fi, tot s'ordenà com calia. Tots els diumenges el matí, la biblioteca s'obria. Érem els alumnes que, per torn, n'asseguràvem el funcionament. Però el més important, era que els nostres caps s'obrien als coneixements de l'univers a la lectura d'aquells tresors inestimables. Tots els nois i noies del poble podíem gaudir d'aquell mannà, enviat, no pas per un Déu inexplicat i inexplicable, sinó pels Ministres del Govern de la República i pels Consellers de la Generalitat.

(Pàg. 63). "13 d'agost del 1933.- Llàstima d'incomoditats que cal patir per tal d'anar pel mar en diumenge d'estiu i a la Catalunya desfesomiada dels nostres dies. Anàrquic individualisme satisfet del més xiroi contentament. Panorama d'una xauxa tant se val, sense autoritat de cap mena ni indicis de reciprocitat respectuosa. Parla: un dialecte que no és ni castellà ni beréber. Sensació de desnacionalització absoluta: xistos forasters, cançons forasteres, anedoctari foraster amb rialles grasses de benésser improvisat gràcies la blederia dels catalans. Tot ens ho han pres i em temo que no ens queda ni la vergonya necessària per doldre'ns del nostre rebaixament.

******

Una de les costums més arrelades entre l'equip de les noies que venien a cusir a casa, era la d'anar a Barcelona per les festes de Santa Llúcia, patrona de les modistes. Allò de: "Que Santa Llúcia ens conservi la vista". Però aquell any, a mesura que l'estiu avançava, les sentia parlar amb la meva mare. Pel mes d'agost, si els meus pares les acompanyaven, segurament obtindrien l'autorització

5

dels seus per tal de fer una sortida a la platja un diumenge tot el dia. Soles no els hi deixarien anar. Volien anar a Castelldefels. Recordo que un vespre, després de sopar els meus pares en parlaren i decidiren fer aquesta sortida el diumenge vinent. Cal pensar que era la primera vegada que aquelles noies de Vallirana anaven a la platja. No recordo com hi anàrem. Si que recordo aquell gust d'aigua salada i aquella sorra que, una vegada mullat, se t'enganxava per tot arreu. No hi havia molta gent a la platja. Cal pensar que allò era una novetat. Per terra estenguérem una flassada vella. Per protegir-nos del sol un parell de paraigües i una ombrel·la. Cert, una xic més lluny d'on nosaltres ens trobàvem ja hi havia unes casetes pels banyistes. Alió no era pas per a nosaltres. Recordo que després de dinar, feren cap a la platja alguns dels nois de Vallirana pretendents de les modistetes de casa. No sé si fou a l'anar o al tornar, que les noies cantaven aquelles cançons que se sentien tot el dia per la ràdio: "Mi jaca" i "Rocío". Elles i jo, i segurament els meus pares, era la primera vegada que ens banyaven al mar. Després, ja començà, molt a poc a poc, a ésser possible que, els pobres, els treballadors, també poguessin sortir els diumenges a disfrutar de les delicies del sol i de l'acaronament de les ones del Mediterrà. Que jo sàpiga, el Mediterrà no era el mar d'una casta determinada. Jo havia sentit a l'escola allò de Mare Nostrum. El Mar Nostre. No era nostre, també?.

(Pàg. 83). "8 d'octubre del 1934.- Quina desolado els estralls de la revolta! Quina pena sentir­nos la catalanitat essencial malferida i no poder proclamar la puresa de Vodeal pel qual seria honrós dona la vida si no l'haguessin traït els catalans mateixos que han incendiat esglésies, assassinat sacerdots i saquejat propietats a pretext d'utopies forasteres. Estic en un estat d'espasme nerviós constant agreujat pel tiroteig que tot el matí hem tingut a la Generalitat"

•k·k·kit·k

Es de doldre que en tot el llag del mes d'octubre i fins a finals d'any; en el "Dietari", no hi hagi cap menció de la política del Govern reaccionari de Madrid, motiu fonamental dels fets d'octubre del 1934. Es esgarrifós a la lectura de totes aquestes planes no trobar-hi ni un mot que parli, comenti o senyali l'empresonament del Govern de la Generalitat, dels homes d'Esquerra de l'Ajuntament de Barcelona. No s'hi troba un mot dels estralls que les forces represives de la Legió Estrangera duen a terme a les Astúries. Ni una sola referència a la mort dels dirigents del Centre Autònom de Dependent del Comerç i la Indústria, que moriren enfront del canoneig dels locals del CADCI que ells defensaven. Ni un mot sobre aquell noi, veí de l'Hospitalet, en Francesc Piera, que per la Festa Major de Sant Mateu, feia uns dies, havia donat suport en el curs de la Primera Volta Ciclista a Vallirana al seu cosí germà, en Pere Raventós, fill de l'Esteve, l'agutzil del poble. És cert que hi hagueren algunes accions violentes contra els eclesiàstics i les Esglésies a Sant Vicenç de Castellet, Navars, el Morell, Vilafranca del Penedès... Però, a Vallirana? On gràcies a la voluntat de l'Ajuntament d'Esquerra que a més d'organitzar un viatge en autobús cap a Barcelona per donar suport al Govern de la Generalitat, es vetllà per tal de que l'ordre regnés en tot moment. Què justificava la detenció de l'Alcalde i els cinc Regidors que formaven la majoria d'Esquerra del Consistori?. Què justificava la detenció del President de la Unió de Rabassaires, en Jaume Farreras? Què justificava la detenció de l'hereu de cal Blanco, al carrer Nou, que era el Jutge de Pau?. I sobretot, a que obeia la detenció d'en Fèlix "Llarg"; dirigent anarco-sindicalista que, seguint l'orientació de la C.N.T., es posà completament al marge del moviment? Ni un mot sobre els més de 30.000 presos polítics que anaren a raure a les presons. Ni un mot, sobre el fet que estant la presó Model de Barcelona completament saturada; els detinguts foren tancats en condicions infrahumanes en els vaixells ancorats al Port de Barcelona, entre ells l'Uruguay.

(Pàg. 122). "18 de març del 1938.- Continua la terrible hecatombe que castiga Barcelona. Un parell de milers de víctimes i més de cent edificis destruïts en dos dies. Pànic i horror. Anem tots a Vallirana. Les escenes d'èxode i d'arrecerament presenciades als paradors del metro i a les estacions de terme dels FC són d'aquelles que no s'obliden mai. El pare, la tieta Patrocini,

6

Montserrat i jo hem sortit de casa a quarts d'onze i hem arribat a Vallirana a quarts de quatre. Narcís ha vingut cap al tard. Angelina, el nostre Josep i la tieta Assumpció no vénen fins demà."

* * * * *

En data del 21 de Març del 1938, l'escriptor Caries Riba feia arribar el següent comunicat al Comité d'Ajuda als Intel·lectuals Catalans de Marsella:

"Sobre la fe en la meva probitat i en la serenitat del meu judici, assegureu a tothom que per ingenuïtat o per passió en dubtés, que el que aquest dies ha passat a Barcelona és el més refinat, més calculat, més inútil i en fi més estúpid que el propi diable pogués imaginar".

Els receptors d'aquest comunicat en feren una àmplia difusió a la premsa local en el qual deien:

UN TEMOIGNAGE

"Le gran écrivain catalán, CARLES RIBA, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, professeur à l'Université de Barcelone, Directeur de la Fondation Bernat Metge, qui est non seulement un des plus purs poetes et prosateurs actuéis en langue catalane, mais un humaniste de réoutation mondiale et l'un des premiers hel·lenistes de notre temps, un homme d'una haute conscience et qui n'a jamáispris part aux luttes polítiques, écrit:" Després venia la traducció literal del texte en francès. (Arxius personals d'en Peire Rouquette)

(Pàg. 127). "31 de maig de 1938,-Dieu que l'escriptor ha d'estar al servei del partit. Es que la veritat podem partir-la ?

¡j í SJC ¡Jc >jí JjC

Aquest mateix dia, de bon matí, després d'haver oït missa i que els seus avions fossin beneits pel capellà castrense, els pilots.que feien part de les formacions italianes de l'aviació franquista, amb els seus aparells aixecaven el vol deixant darrere d'ells la illa de Mallorca. La destinació era Granollers. A l'època la vila tenia uns 13.000 habitants. En ple dia deixaren caure le seva càrrega de mort i destrucció En total hi hagué 224 morts i 160 ferits. A la ciutat no hi havia cap objectiu militar. Es tractava de terroritzar la població civil de la reraguarda. Recordaré sempre aquelles imatges dels nens de les escoles -nens i nenes- afilerats, els uns al costat dels altres amb els cossos esmicolats, els ulls oberts amb muda i interrogant pregunta. Perquè?. I, en nom de què?. Quin Déu podia permetre allò?

(Pàg. 130). "3 d'agost del 1938.- L'incendi del bosc del Lladoner ha tingut una extensió de molts quilòmetres. Aquesta matinada han estat cridats a treballs d'extinció tots els homes útils. Els refugiats es neguen a tota cooperació. A migdia una altra crida. Pèrdua d'una riquesa forestal de molt difícil recobrament."

* * * * *

Els primers refugiats que arribaren a Vallirana venien del zona Centre i, d'una manera ben concreta de Madrid i pobles de les rodalies. Foren albergats a can Julià. La casa havia quedat buida puix que el seu propietari havia fugit els primers dies de l'aixecament militar. Les famílies eren incompletes. Els homes joves s'havien quedat a Madrid. A Vallirana només arribaren un grapat de dones amb mitja dotzena de nens i nenes. Dos o tres vells. Els que arribaren més tard, i que foren instal·lats a Cal Cando, tenien la mateixa composició. Vells, mainada i dones. Aquests venien de les terres de l'Aragó. En els treballs d'extinció del foc hi participà, molt eficaçment, el destacament d' Intendència del Cos d'Aviació que hi havia aquarterat al Lledoner. Amb els mitjans de l'època es feu front a la catàstrofe ecològica. La gent del poble no regatejà esforços i voluntats. A l'època de l'incendi, en López Picó tenia 52 anys. Era molt més jove que la majoria de vells refugiats que hi

7

havia a Vallirana. Que jo recordi, el senyor López Picó no feu part dels escamots de voluntaris del poble que acudiren a apagar el foc.

(Pàg. 130). "18 d'agost 1938.- Trasbals policíacs a Vallirana, com als inicis de la revolta amb els patrullers. Això al cap de dos anys, amb caràcter oficial controlat per un govern que es diu expressió de la veritable unió nacional i just!

*****

En la lluita contra els especuladors de tota mena que aprofitaven de les dificultats de trobar queviures per enriquir-se, en la data que fa referència el dietari; un grup de policies de l'estat feren un registre al Corral (nom pel qual era coneguda una de les cases benestants del poble). A més de trobar-hi força queviures destinats a ser venuts a preus exhorbitants, caigueren -per casualitat- sobre una llibreta en el qual estaven anotats tots els valliranencs que, per una raó o altra, havien militat a les files de la Unión Patriótica, organització creada pel tristement celebre dictador Miguel Primo de Ribera.

Els policies, dies després, afectuaren un seguit de detencions. Cal dir que entre la gent que figurava sobre la llista, no solament hi havia gent de la dreta, sinó que, àdhuc, hi figuraven gent d'esquerra. La mobiltizació dels dirigents d'aquell moment fou immediata. L'alcalde era el noi gran de cal Mussarra., que des d'el seu lloc feu tot el necessari -i més- intercedint pels detinguts. Pel nostre costat, i dic pel nostre costat puix vaig intervenir prop del Comité Comarcal del PSUC, de Sant Feliu; lloc on treballava des del mes de març, el qual actuà ràpidament prop de les autoritats competents, entrevistant-se amb el cap de policia sota les ordres del qual s'havia efectuat el registre. Era un militant del PCE, cosa que facilità el diàleg i l'explicació del significat, -podríem dir-ni històric- de la famosa llibreta de la Unión Patriótica.

Pocs dies després, -menys d'una setmana- un cotxe de línia del garatge Sauret anava a Barcelona a buscar tots els detinguts, que foren posats en llibertat sense altres condicions. La gent els esperava al davant de l'Ajuntament. Entre els detinguts, hi havia en Mateu Badell, patró de la fàbrica de virutes de Can Marsell i que recolzant-se en la situació creada l'octubre del 1934, en que les forces conservadores havien pres el poder a Madrid; havia despatxat de la seva fàbrica a la quasi totalitat dels obrers afiliats al sindicat U.G.T. En Mateu Badell, actuant de portantveu digué, per tal de que tothom el pogués sentir: "que el que havien fet les autoritats de Vallirana en aquells moments, no ho podrien pagar mai i que no ho oblidarien".

Quatre mesos després, les forces franquistes entraven a Vallirana i començaven les detencions dels homes d'esqueres. No hi hagué cap "personalitat" de les forces de dretes que, almenys per caritat cristiana, recordés o imités els que hevien fet, uns mesos abans, els homes d'esquerra...

(Pàg. 132). "21 de setembre 1938.- Indigna mistificació de la propaganda! Aquestes organitzacions d'assistència social que ensenyen als tafaners tastaolletes de la premsa estrangera com un model de la vostra capacitat no sabrien ni que existíssiu si Prat de la Riba no hagués creat les institucions de les quals sou una continuació i si la caritat de grans patricis..."

Des de feia força temps havia entrat amb relació amb en Joan Morea, sergent del destacament de l'Aviació republicana que es trobava aquarterat al Lladoner. Era un militant del P.S.U.C; junt amb alguns dels militants, sobretot noies de Vallirana, havíem convingut la possibilitat d'organitzar cada diumenge una sortida pels nens i nenes del poble fins al Lladoner, on gràcies al cuiner de la tropa, i el que havíem obtingut de part del Socors Roig Internacional, podíem organitzar un dinar dominical

8

acompanyat de jocs i d'una tarda a l'aire lliure per tots els marrecs fins els dotze anys. El que fèiem no era cap inversió destinada a guanyar-nos un lloc al cel, i encara menys, un concepte de caritat cristiana, tal com deixa entreveure l'autor del Dietari. Era, sobretot, la joia de donar uns moments de lleure i d'alegria a aquell estol de mainada per tal de que oblidessin, al menys en el curs de cada diumenge, que la nostra terra estava assolada per una guerra. Recordo que moltes mares venien a casa per tal d'inscriure la mainada i quan s'els hi deia que no era necessari que fossin de cap partit, ni membres del Socors Roig Internacional "se'n feien creus". Aquelles tardes de diumenge eren moments de joia i esplai per a tots els nens i nenes de Vallirana, sense cap distinció. La última vegada que vaig tenir notícies d'en Joan Morea, es trobava en un camp de concentració del Sud de França. Després del setembre del 1939, en que començà la guerra a Europa, en vaig perdre el rastre. No m'ha estat possible retrobar-lo.

*f£ «fC 5(í 5|C * J * 5|S «|S *|C *|€ 3|C SfC 3f« ¡f£ -fS *f%

(Pàg. 136) " 4 de novembre 1938.- Rebuts dos lots de queviures de França tramesos per l'escriptor amic Pierre Rouquette de Marsella, nominalment, com els anglesos".

"Tramitada la instància de prorroga del meu permís de malalt a la Generalitat. Estic molt agraït al conseller Carles Pi i Sunyer per la seva bona voluntat. Ara he escrit una lletra al regidor de proveïments de Vallirana per tal de que ens faciliti tota la màxima ajuda que pugui"

(Pàg. 139) "29 de desembre 1938.- Rebut un lot extraordinari d'obsequis de Nadal (torrons, llangonissa. Margarina, foie-gras, galetes. Carn de bou, gelatina, llaunes de sardina) de l'amic francès senyor Rouquette. Vulgui Déu premiar tan generosa assistència. Com que no havíem tramès el paquet, Jordi n'ha pogut participar.

3p ï|C *T* Sjt ïjC

Entre les diferents i variades formes d'ajuda a la causa de la República, organitzades per Partits polítics i Sindicats, a Marsella cal destacar la labor immensa que feu el Comité d'Ajuda als Intele.lectuals Catalans, creat per nombroses personalitats del món cultural occitano/provençal i -sobretot- animat pel Centre Català de la ciutat, el qual era l'encarregat de preparar els paquets i enviar-los a les personalitats catalanes que els hi havien indicat des de Barcelona. La crida per ajudar els intel·lectuals catalans fou obra d'en Jorgi Reboul, escriptor i poeta occità, el qual havia dirigit les diferentes delegacions que des de Marsella i Provença havien establert relacions de llarga durada entre les dues contrades (Al Museu de Sitges en el legat d'en Josep Carbonell, responsables de les Relacions Meridionals de la Generalitat Republicana en quedem importants testimoniatges) La Presidència d'aquest Comitè d'Ajut als intel·lectuals catalans, tenia la seva seu a Marsella. El President en fou en Peire Rouquette, degà dels Jutges d'Instrucció i catalanòfil eminent que havia traduit i donat a cenèixer la literatura catalana a França. Els dos animadors del Comité de Marsella, Jorgi Reboul i Peire Rouquette, els trobem fins a la seva mort al costat de la causa de Catalunya, al llarg del jou de quaranta anys de franquisme. Entre la gent del Centre Català de Marsella, creat el 1918 pels supervivents dels voluntaris catalans que havien vingut a fer la guerra 14-18 al costat dels francesos, o els que havien fugit de Catalunya per la seva oposició a la guerra del Marroc o les grans vagues del 1917, i trobem, sobretot, simples obrers i menestrals: sabaters, manyans, fusters, electricistes, mecànics, etc.

Actualment, el nostre amic Pere Grau, soci del Cercle Català de Marsella i professor a la Universitat de Montpeller, que ha heretat dels Arxius d'en Peire Rouquette, procedeix a la seva classificació. Entre els documents hem trobat cartes d'agraïment de nombrosos intel·lectuals Catalans, Carles Riba, Francesc Trabal, Salvador Guasch, etc. donant les gràcies per l'ajuda rebuda. D'en J.M. López Picó, només hem trobat un simple albarà de correus amb la seva signatura, corresponent al justificant d'un paquet del mes de desembre. Res més. En els arxius esmentats, i com a continuació de la posició del senyor Peiere Rouquette al costat de la Catalunya aprimida, hi hem trobat cartes d'en Pompeu Fabra, d'en Josep Carner, d'en Pau Casals, etc. tots ells vivien a

9

l'exili. El senyor Peire Rouquette, junt amb un nodrit estol d'intel.lectuals occitano/provençals, els hem tingut al costat de Catalunya en tots els grans moments en que les detencions arbitràries, les tortures, els consells de guerra, els afusellaments, el genocidi contra la llengua i la cultura catalanes; era necessari denunciar-ho cara al món democràtic. I si en els arxius d'en Peire Rouquette hi trobem nombrosa correspondència amb els intel·lectuals catalans: Albert Manent, Fèlix Cucurull, etc. res hem trobat d'en J.M.L.P. (Amb els documents d'arxiu que posseïm, des d'el 17 de setembre, al 24 de desembre del 1938, en J.M.LP, rebé 11 paquets de queviures. Un de sèrie A, 6 de sèrie B, 2 de sèrie C i 2 de sèrie D. De tots hi ha els albarans de recepció, menys dels enviats el 16 i el 24 de desembre. (Els paquets que s'enviaven contenien: Farina, sucre, xocolata, cafè, mongetes, arroç, sigrons, pasta per la sopa, bacallà, pots de llet condensada, galletes, sabó, llaunes de sardines, bidons d'oli. Algunes vegades hi havia tabac, espelmes...)

En Carles Pi i Sunyer (Barcelona 1888-Caracasl971) Fou alcalde de Barcelona el febrer del 1934, detingut pels fets d'octubre del 1934, tornà a l'alcaldia el febrer del 1936. El juny de 1937 fou Conseller de Cultura del Govern de la Generalitat. A Londres, on estava exiliat presidí el Consell Nacional de Catalunya (1945-1971) i continuà sent membre del Govern de la Generalitat fins el 1947. Feu una tasca immensa per la Restauració dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, obtenint el títol de Mestre en Gai Saber. Morí a l'exil.

El Conseller de "Proveïments de l'Ajuntament de l'època a que fa referència el Dietari era en "Pepus". Per tal de gestionar, el millor possible, l'escassetat d'aliments i en particular el pa, un dia, tot fent comptes (l'escola de la República havia servit per quelcom); em vaig donar compte que la quantitat de farina que es donava als dos forners del poble, no cuadrava amb el pa distribuit. Anàrem a veure el Quico, i en Joan Forner. Cent quilos de farina, més l'aigua, més la sal, donava un resultat final de 120 quilos de pà. Un dels forners (ja podeu imaginar quin) estigué d'acord amb els resultats matemàtics. L'altre no. De totes maneres, l'Ajuntament podia disposar, des de llavors, d'uns quants pans, per tal de distribuir-los en ocasions ben concretes. La del senyor J.M.L.P., era una d'aquestes.

(Pàg. 142). "25 de gener del 1939.- Tot el dia d'avui, sorolladissim, l'hem passat sota el foc de l'artilleria la qual ataca ja les primeres defenses de Barcelona des de les voltes de can Julià de Vallirana. A pesar del meu aclaparament nerviós, tinc esment de respirar, després de dos anys i mig, alliberat del desordre anàrquic. Ahir encara les darreres escorrialles de les milícies governamentals que havien de protegir-nos, volaren tots els ponts (malaguanyat Lledoner de la triple arcada!) i saquejaren les cases del poble. Per què ha calgut que tan amarga realitat descobrís als de més obstinada orbesa l'engany que volien disfressar-nos amb el nom de Catalunya?.

És molt probable que en mig del desgavell de la retirada es produissin exaccions aïllades. Per uns dies, part del comanament de l'Exèrcit en retirada, s'allotjà a la casa de la Vila de Vallirana. Vaig tenir ocasió de parlar amb alguns dels oficials presents. La seva gran preocupació era la de mantenir la dignitat i l'ordre, d'estar al corrent de les operacions per evitar l'encerclement de les unitats que venien dels fronts enfonsats. D'evitar la desmoralització i el desànim. La desfilada dels soldats, cansat i retuts pels combats i les llargues nits d'imsomni, es feia ordenament, amb dues files a banda i banda de la carretera. Si quelcom demanaven era aigua per beure, alguna cosa a menjar i diaris.

Dies després d'haver entrat a Vallirana les forces franquistes, aquestes obligaren a que totes les cases fossin obertes per tal de controlar aquells habitants que no havien esperat a les "fuerzas de

10

liberación". La meva àvia, que junt amb la Roseta de Cal Sargento s'encarregaren d'obrir casa nostra cada dia; un matí es trobaren amb la porta segellada i -tot seguit- sota la vigilància de la Guardia Civil, de la presència de les Autoritats Municipals, les forces especials del "Glorioso Ejercito Nacional", que ja tenien aquesta missió, començaren per emportar-se tot el que hi havia a casa dels meus pares. Roba, joguinnes, llibres, parfumeria etc.; en una paraula, tot el que hi havia a la botiga. Després els mobles del menjador, de les habitacions, el parament de cuina...El mateix feren a Cal Panxó. Ingoro si hagué altres cases que foren netejades de la mateixa manera. La meva àvia demanà a un dels membres del nou consistori -en Bundó, concretament- que li deixés recuperar, al menys, el parament de llit dot del casament de la meva mare. La resposta que se li feu, fou la següent: "Del poc que quedarà hi farem passar el drapaire".

Anys més tard, quan la recuperació de la democràcia, i encara no hi havia hagut eleccions Municipals, vaig anar a casa d'un dels "personatges" d'aquella època. Anava a demanar-li, molt simplement, si em podien donar l'inventari de les coses que s'havien emportat de la casa dels meus pares, puix volia tenir la seguretat que no hi havien trobat res que nou fos seu. Aquells senyors de l'ordre, de la justícia, em respongueren que no s'havia fet inventari. Doncs, sense inventari, Déu sap com foren repartits els mobles, la roba, les joguines, els llibres, la parfumeria, etc.

(Pàg. 142/143). "27gener de 1939.- Déu ha escoltat lapreguera de tots aquells que li demanàvem una guspira de seny col·lectiu en aquesta hora suprema de l'inici de la nostra expiació. Ahir a primeres hores de la tarda, sense més víctimes, es lliurà Barcelona. Tant de bo que la fi de la guerra i el retorn del nostre fill i de tots eh fills a casa sigui ben aviat!"

"Fa rodar el cap més serè que l'alliberament ens vingui dels mateixos contra els quals els nostres fills han estat obligats a combatre i dels quals poden rebre la mort a la mateixa hora que rebem nosaltres la salut. Si els crims del 6 d'octubre del 34 i del 19 de juliol del 36 feien culminadora la monstruositat absurda, cal també que el càstig d'avui liquidi aquelles monstruoses follies i prepari el perdó conciliador net de venjativa rancúnia i amarat de justícia. Tot altre pensament em sembla indigne d'un home d'esperit i de professió intel·lectual".

(Pàg. 143) "29 de gener 1939.- Amb escaient discreció ha estat celebrada, al portal de la Casa de la Vila, la Santa Missa pel mateix senyor rector de Vallirana salvat de la persecució revolucionària dels dos anys i mig d'anarquia que hem sofert".

Una fet que es vol silenciar i sobre el qual cal insistir contínuament, és que a Vallirana, malgrat el trasbals que comportà la commoció revolucionària del juliol del 1936, el Comité creat a l'entorn d'aquest fets s'esforçà, i més d'una vegada en perill de la vida dels seus components, que al poble no es cometés cap malifeta de sang. Fou el Comitè qui protegí la possibilitat de que les monges del convent poguéssim amagar-se en llocs segurs, i feu els ulls grossos amb el capellà que, cal dir-ho; era un sant home. L'únic mort del poble, a causa de la contesa, ho fou a Barcelona, però al marge de tota responsabilitat de la gent de Vallirana.

Els primers dies del conflicte, els generals rebels de Saragossa, assassinaven al noi gran del Marc de la Placeta que feia el servei militar a la capital aragonesa. Les seves conviccions nacionalistes i d'esquerra, segurament eren conegudes dels oficials de la caserna on feia el servei militar.

Era a les acaballes de la guerra. No feia gaire que en Josep Borràs, el noi gran de can Peret Xola, havia mort entre terribles sofriments a l'hospital militar de Vilafranca del Penedès, el cos desfet per la metralla de l'artilleria franquista. Amb el seu germà, en Joan, érem força amics. Quan el vaig trobar pel carrer, silenciosament ens abraçarem. Sense dir res. Tots dos teníem els ulls plens de llàgrimes.

11

Dies després, el noi petit de Can Ràfols, que havia pogut deixar la seva unitat militar de les tropes de la República, entrava esgotat i daleròs a Vallirana. Tornava a casa buscant la salvació. L'artilleria i l'aviació dels "nacionals" continuava bombardejant les carreteres. No feia diferència entre els civils i els militars. A l'entrar a Vallirana, prop del pont de la Llibra, un bombardeig més fort que els altres, el sorprengué. Mirà de protegir-se prop dels marges del pont. Un bloc de pedra, esberlat per les bombes, li aixafà el cap.

En Ramon Cunilleras, el noi mitjà de can Butxaques, havia passat per Vallirana, dies abans, al cap d'una unitat militar. Era capità de la República. Intel, ligent, abnegat, havia estat un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya. A l'incorporar-se a l'exèrcit, poc a poc pujà els graons de responsabilitat. Ens havíem trobat a Roses del Llobregat (Sant Feliu), en els locals de can Falguera, on hi havia la direcció Comarcal del PSU; quan tot just sortia de l'Escola Militar en la qual, després d'uns ràpids estudis, havia obtingut la graduació de capità. Prop de l'Ordal, fou fet presoner i afusellat tot seguit. Les ordres "humanitàries" dels nous conqueridors deixaven ben clar que calia afusellar els oficials de l'Exèrcit de la República partint dels capitans. Un soldat català del Requeté de Nostra Senyora de Monserrat, de les forces que ocuparen el poble, al passar per Vallirana, trobà casualment a l'Angèlica Marsell. Li demanà que avisessin la família. I li confirmà que l'havien afusellat pel fet de ser capità.

En Pere Farreres, que havia tornat dels fronts de combat greument malalt, es moria lentament a casa seva...

Prop de 30 homes i joves de Vallirana, degut a l'aixecament dels generals feixistes, havien perdut la vida en els diferents fronts de combat. Han calgut deu anys (1989-1999) de precs i demandes, de cartes escrites a l'Ajuntament i de peticions de molts amics de Vallirana per tal de que, finalment, al Parc Central hi hagin posat la placa que fou oferta al poble i que recorda la memòria d'aquells que foren víctimes d'una guerra que no havien volgut.

*****

"Sobre com va anar /' "ocupació" a Olesa una vegada els franquistes havien entrat a Barcelona, reprodueixo el testimoniatge que presenta J LLARCH, La tràgica mort de Companys, Editorial Bruguera, Barcelona, 1979, pp. 16-18 (dades de Manuel Prado Chao, la Corunya (per carta): Vaig fer vint anys quan era prop de Barcelona. Avançàvem a marxes forçades des de Tarragona (...) Vint-i-quatre hores més tard (dia 27 de gener) vam sortir cap a Collbató. Vam prosseguir cap a Monistrol de Montserrat, Castellví del Vilar (sic) i Esparraguera. Era diumenge. Vam arribar a Olesa i ens allotjàrem en un Grup Escolar. Als pobles anteriors a Olesa tot havia transcorregut sense cap novetat. No obstant això, al cap de pocs dies de la nostra arribada, el barber -que ignoro si actualment encara és viu- va haver de tallar els cabells a dones que tenien entre 16 i 26 anys. El pobre barber estava tan afectat per la feina que li obligaven a fer que gairebé no menjava. Les llàgrimes li rodolaven cara avall, com si el castigat fos ell. Les dones patien aquesta humiliació per mor de les denúncies en les quals havien estat acusades d'ésser "roges". "Passats tres dies, una nit quan dormíem tranquil, lament, la imaginària acompanyat d'un sergent va desperetar quinze de nosaltres. L'hora era tan intempestiva que el fet ens provocà estranyesa. Vam demanar si havia ordre d'abandonar el poble. El sergent ens digué: "No, nois. Hem de conduir dotze presos a la presó Model de Barcelona". "Ens vestírem immediatament. Després de passar revista d'armes, formats i en marxa, ens portaren en un lloc situat molt a prop del Casino d'Olesa, que llavors deien que era la presó". "Reuniren els dotze presos, els quals també havien rebut la notícia que havien de ser traslladats a la presó de Barcelona. Era ja de matinada i tot es veia molt clar. A mi em va estranyar molt que no hi hagués cap cotxe a punt per a traslladar-los fins a Barcelona. Crec que als meus companys també els va estranyar. Vam reprendre la marxa i vam passar pel davant del Grup Escolar, camí

12

del pont que havia estat volat. Em vaig tranquilitzar perquè vaig advertir que pel pont destruït no podien passar cotxes. Vaig alliberar-me de la meva anterior inquietud. Vam arribar a la carretera, prop dEsparraguera. En aquell punt tampoc no hi havia cap camió ni cap altre mitjà de transport. Llavors ens vam escamar. Tot seguit, en veure un camí veïnal a l'esquerra i uns dos-cents metres més enllà uns xiprers, ens vam convèncer de la tràgica realitat". "Començàrem a sentir les protestes dels presos i els sorolls de llurs budells, en adonar-se d'allò que era imminent. Vam haver de maldar per portar-los fins a la paret del cementiri. Jo estava ben esgarrifat i ho devien estar també els meus companys, que eren joves com jop. Que havien fet quinze mesos de guerra i que havien sobreviscut a una batalla tan atroç com fou la de VEbre. Finalment hi arribàrem. Els presos foren repartits en dos grups; a l'un hi havia sis homes i a l'altre quatre homes i dues dones. La més gran em penso que no tenia més de trenta anys". "Després de l'execució varen quedar tots dotze estesos. Nosaltres vam tornar al nostre aquarterament. Tres hores més tard ens ordenaven de tornar a formar. Faltaven tres dels homes que havíem, estat afusellats a la tàpia del cementiri". "Va sortir una secció per fer una descoberta. Ràdio Macuto tornà a funcionar. Va córrer la veu que dos dels afusellats eren a la vora del cementiri. Allà els van trobar morts. Hi havien arribat arrossegant-se fins a desagnar-se per complet. En faltava un, però més tard fou capturat en una masia junt amb els dos homes que l'havien acollit". "Ja n'eren tres més, o més ben dit, dos. Ja que els últims també foren afusellats al mateix cementiri d'Olesa". "Amb l'ajut dels meus companys em va tocar d'enterrar-los". "Aquest cas afectà profundament la meva vida. Ho juro, que sempre que sento uns budells que es regiren veig aquells dissortats". "Un dels tres últims, abans que no el matessin, em volia lliurar un rellotge prerquè el donés a la seva família. No el vaig voler. Li vaig aconsellar que el lliurés al capellà". "Aquest és un record molt amarg de l'estada al 21 Batalló de Saragossa que, aquells dies, en substitució del comandant que estava de permís comandava el capità Mariano Pérez. Mai no he oblidat el poble d'Olesa de Montserrat" La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953; de Josep M. Solé i Sabaté. Edicions 62 (1985) pp.278a281.

Sg* í)C 5jC 5jC 5¡¡ 5fS SfC *|S 3fC ï j í ïf> 3fC 3|£ £$* 3JC

(Pàg 147) " 2 d'abril del 1939.-Diumenge de Rams. Branques de llorer i d'olivera, ufanoses i ben guarnides, han compensat l'absència de palmons i palmes fresques"

"Ahir a la nit signà el Generalíssim el darrer comunicat oficial d'operacions. La guerra es finida. Grandesa militar i laconisme emocional. Que el seu auster guiatge inspiri la nostra conducta".

:{: :fc $ :£: $

Relació dels afusellats en el curs del mes d'abril de 1939: Lleida: 6. Tarragona: 46. Barcelona: 67. Girona: 29. Total d'afusellats a Catalunya el mes d'abril del 1939= 146 persones.(PP. 530-535). Detinguts morts a les presons catalanes per causes diverses (en general pels mal tractaments i tortures) el mes d'abril del mateix any: 14. (PP. 547, 548, 566, 568, 576 i 578). La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, de Josep M. Solé i Sabaté. Edicions 62. (1985).

(Pàg. 167). "17 d'agost del 1940.- Llarga excursió amb Angelina al Mas de les Fonts i al Salt del Bou. Que la fatiga física m'ajudi a no pensar!"

"22 d'agost del 1940.- Reincorporat a les meves tasques habituals. Còsmica resignació de ramat. Aquesta és la vida barcelonina sorollada de xe/lis, de mentides i de negocis bruts".

13

Vaig conèixer en Jacint Cortés fa una colla d'anys. Es veia ja un home envellit prematurament, encara que tingués menys anys que jo. Cansat. Caminava molt malament. Al camp de Mautahusen se l'hi havien gelat els peus. No parlava mai de la tragedia que havia viscut la seva família.

Fou en el llibre de Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis" que vaig enterar-me d'aquesta part de la seva existència. Aquell vint d'agost del 1940, els republicans espanyols refugiats a Angouleme foren despertats de matinada. Les autoritats franceses els hi digueren que els portaven cap a la zona sud de França, sota l'autoritat de Vichy i del mariscal Petain. Prop de noucentes persones. Entre elles tota la família Cortés del Prat del Llobregat que, amb penes i treballs havien arribat a reunir-se malgrat l'exili. El pare, la mare i els set fills. Entre els fills, el noi gran havia perdut una cama als combats de l'Ebre. Homes, dones, vells, infants; tots, tots foren embarcats als vagons desmanegats d'un tren. Fou la Wermatch, l'exèrcit alemany, que es cuidà de la custòdia del tren. Quatre dies després el tren es parava a una estació: Mautahusen. Allí començà la separació. Els homes, els joves i nois, alguns no tenien prou feines tretze anys, d'un costat. Les dones de l'altre. Aquest dia al camp de Mautahusen hi ha registrades 420 entrades. Totes de ciutadans de l'estat espanyol. Entre ells, el pare Cortès i tres fills. El pare moriria un any després, unes quantes setmanes més tard moria el noi gran. D'aquell infern només sortirien en vida en Jacint i el seu germà Manuel. A les dones i els nens petits els tingueren encara tres dies tancats en el tren immòbil. No tenien res per menjar i beure. Foren les detingudes d'un camp proper que els hi portaren un poc de confort i menjar. El tren arrencà de nou. Els hi digueren que tornaven d'on havien vingut. Després d'un viatge per tot Europa, el lr. de Setembre arribaren a Irun, on els esperava la Guardia Civil. Es comptabilizaren 442 dones i nens. Tots foren tancats a l'estadi d'Irun i després d'una selecció la família Cortés fou enviada a Barcelona, tancada a Montjuic, al Palau de les Missions.

Vint d'agost, primer de setembre, dotze dies d'un viatge, (viatgers forçats) anant des d"Angoulema, prop de l'Atlàntic francès, fins a Austria i d'aquí dins a la frontera del País Basc. Res per a menjar, res per a beure. Ningú no sabrà mai quanta gent morí en el curs d'aquest transport de "bestiar" humà.

(Pàg. 169). "15 d'Octubre del 1940.- Centenari de la naixença del gran barceloní Emili Vilanova. Testimoni de bon record a la família en la persona del senyor Domènech de la Llibreria Verdaguer. Llàstima de l'obligat silenci públic en aquestacommemoració viva dins les nostres millors tradicions. Però tampoc són possibles aquest any les dels centenaris de Maspons i Labrós, d'Albert Llanas i de Sanpere i Miquel, i en tot l'any no ha estat viable la més petita referència, en català, al centenari de Lluís Vives del qual, per honor de les nostres lletres, resten les traduccions i els estudis del senyor Pin i Soler anys enrere. A la Revista no ens haurien passat per alt i tampoc no hauriel negligit la més noble i autèntica pràctica d'hispanitat amb la commemoració dels del P. Victoria i de Jorge Manrique.

*****

Quan vaig arribar al cafè que hi havia a la cantonada de la plaça petita, d'aquell carrer costerut de Perelada que anava fins a la plaça gran, la mestressa de la casa m'agafà pel bras i em digué d'entrar cap a la cuina. Tenia els ulls plorosos.

Si bé només del febrer del 1939 vivíem a Perelada, sabíem que aquell cafè petitó era el de la gent d'esquerra. I allí, vulguis o no vulguis, ens hi trobàvem amb els amics. Uns tenien el pare a la presó, els altres, a França. Un o dos els hi havien afusellat els franquistes. Altres havien perdut familiars a la guerra, del costat de les forces de la República.

14

"-Sisquet, em digué la mestressa, ves cap a casa i diràs a la teva mare que aquesta matinada han afusellat al President Companys". I es posà a plorar. Era el 15 d'octubre del 1940.

(Pàg. 240). "13 de desembre del 1945.- Notícia de la mort, a Vic, de Josep Verdaguer i Callis, sogre de Ramon Rucabado.

Inauguració de l'exposició antològica de la pintura de Joaquim Sunyer a la Sala Franquesa. Magnífic conjunt d'una dignitat mestrívola -quaranta anys de fidelitata a l'ofici-difícilment igualable. Dedicat a l'autor un poema de la meva col·lecció Marginals.

(Pàg. 240) "14 de desembre del 1945.- Ultimada la venda d'autògrafs inèdits que m'ajudaran a realitzar les fantasies de Reis i el padrinatge d'avi l'any que ve".

•k'krkrk·k

Aquell vespre, a l'arribar a la caserna nova on hi havia aquarterat el Regiment "Ebro 56" de Tarragona, després de les dues hores que consagrava a donar classes als fills del comandant García Rebull; els companys m'esperaven a la porta, tot fent semblant d'esperar l'hora de sopar. Havien detingut en Francesc Cusidó, el caporal que treballava a l'Estat Major i que formava part de la del grup dirigent de l'organització que havíem muntat poc a poc a la caserna. Aquella mateixa nit ens reunírem. La decisió fou aviat presa, no calia que ens deixéssim agafar. Calia desertar. La majoria dels companys optaren per quedar-se confiant que -potser- en Cusidó no parlaria; altres avançaren la situació de família. Un d'ells era casat, tenia una filla. Altres els pares... la promesa...Aquella mateixa nit, junt amb en Josep Ramos, desertàrem de la caserna, sortint tranquil·lament per la porta amb un document que havíem fabricat servint-nos de les nostres entrades a la Plana Major, en el qual era dit que sortíem amb missió especial fins a Port-Bou. Fou a casa d'uns amics de Tarragona, ell militant de la C.N.T. i que vivia amb un nom falç, puix s'havia escapat d'uns dels camps de concentració franquista; en Jaume i la Carme i la seva filla Maria que ens refugiàrem. Des d'alli preparàrem la nostra anada a l'estació. En Jaume ens precedí per tal d'assegurar-èse que no hi havia "moros a la costa". Teníem diners per arribar a Barcelona i un xic més. Passàrem la nit dormint a l'estació del Nord esperant un tren que ens portés a Sabadell, on hi havia els oncles del meu company. Allí ens donaren els diners que ens faltaven. A l'estació de França trucàrem al meu germà anunciant-li que ens veiem "obligats d'agafar les vacances per passar-les on hi havia el meu pare" (a França). A l'estació de Perelada ens esperava el meu germà. Pels camins de vinya, anàrem a raure a Mollet de Perelada, on fórem accollits a casa la Maria Cota, una pagesa jornalera. Era republicana i no s'ho amagava. Ens havíem fet molt amics, amb ella i els seus dos fills -noia i noia- de l'època en que jo treballava de mosso al mas Conxa de les Costes de Perelada i ella i el seu fill hi venien a fer algún jornal en època de treballs grossos. L'endemà ens acopmpanyà fins a un pont on ens esperava el noi gran de can Punxa, un pastor de Setcases. Ens acompanyà fins a la cresta de la muntanya. De l'altre costat es veien unes llums. Era Banyuls. Després de caminar tota la nit arribàrem a les primeres cases del poble. Feia vuit hores que caminàvem. Una bona dona ens acollí i ens oferí una tassa de cafè i llet amb torrades. Ens donà un bitllet de 50 francs, d'aquells llargaruts i verds que havien portat els americans. Després ens acompanyà a casa d'una família que eren refugiats del 1939. Eren del PSUC. Havíem reanudat els contactes amb el partit. Era el 15 de desembre del 1945. Dos dies abans havíem sortit de Tarragona. El pare d'en Josep Ramos que vivia a Tolosa i el meu pare, que vivia a La Ciotat, prop de Marsella, vingueren a buscar-nos l'endemà. Començava una altra època. Feia 7 ansy que no havia vist al meu pare. Quan arribà a la casa on ens havien acollit, ens mirà a tots dos. Havia deixat un marrec amb una mica més de 15 anys i es trobava amb un xicot fornit de 22 anys amb un bigoti espès i negre.

(Pàg 267) "29 de Novembre del 1947.- Inaugural del Congrés assumpcionista. A punt l'edició de bibliòfil del meu poema i gairebé llesta l'edició poliglota".

15

"Aquests dies al Liceu han reposat òperes dels temps dels nostres avis com Marta de Flotow i Norma de Bellini, A la generació d'avui no els diu res i la reben amb displicència, objectivament merescuda. A mi em recorden la mare que en jugava la aprtitura al piano (i jo, d'escoltar-la arribava a plorar en alguns indrets); i el primer quadern, després del de solfeig (quan intentà d'ensenyar-me la música, sense mai assolir aquesta il·lusió) en el qual hi havia, entre els exercicis de digitació, alguns recreos amb compassos d'aquestes i altres òperes de gust vuicentista"

"...secretario de la causa núm. 34.308, instruida contra Francisco Panyella Farreras y otros por el delito de organización extremista, de la cual es juez instructor el capitán de la misma arma y cuerpo don Enrique Fernández Puñal. CERTIFICO: Que en los folios que se expresan al margen, obran los particulares que copiados literalmente dicen como sigue: Folio 361.- En la plaza de Tarragona a veintiuno de noviembre de mil novecientos quarenta y siete, reunido el Consejo de Guerra para ver y fallar... "...FALLAMOS que debemos condenar y condenamos al procesado Francisco Cusido Ferrer a la

pena de 2 años...y a la de 10 años de prisión por el delito de rebelión, a los procesados Pedro Parella Ayats, Gabriel Perals Trias, Juan Serra Pueyo, Fernando Pruneda Lamarge, Luís Puig Fuster y José Hierro Sales, a la pena de ocho añs de prisión, como autores del calificado delito de rebelión, y a los procesados Juan Sánchez Hita, José Solanas Macias y Juan Puig Peracaula, a la de 4 años de prisión... "

En el moment de la seva detenció -desembre del 1945- en Francesc Cusido i en Pere Parella foren salvatjament torturats

Pels altres dos soldats que no pogueren detenir, en Josep Ramos Bosch i jo mateix, fórem "declarados en rebeldía con orden de busca y captura...". El 31 de gener de 1977, conformement a la petició feta basant-me en el Real Decret-Llei 10/76 del 30 de Juliol de 1976, totes les penes quedaven extinguides. A remarcar que la meva pena real consistí en 32 anys d'exili, sense cap possibilitat de poder tornar a Catalunya fins a la data més amunt esmentada.

Els nostres delictes?: Ajudar els presos polítics de la presó nova, aprofitant els torns de guàrdia. Fent-los-hi arribar notícies de les seves famílies, així que informació del curs de la Guerra Mundial, després d'haver escoltat, moltes nits, la BBC de Londres copiant els comunicats militars de les operacions. Rebre i repartir diaris clandestins escrits en català. Sobretot "treball" del PSUC, "La Humanitat" d'ERC i alguns fulls d'organitzacions socialistes. Aquest diaris ens eren facilitats per les organitzacions clandestines de Tarragona, de la mateixa manera que nosaltres comunicàvem informacions del que pasava a la caserna, etc..

(Pàg. 297) "15 de desembre del 1950.- Afliguit per la notícia de la mort d'en Josep M. Folc i Torres, fundador i director molts anys dels Patufet, setmanari infantil en el qual totes les promocions anteriors a la nostra guerra civil havien après el català gràcies al seu apostolat Caldrà que un dia o altre Catalunya reconegui tot el que deu a aquest home fins ara no prou ben estimat ni valorat entre nosaltres i massa ironitzat pels estiracordetes de la literatura".

"L'enterrament d'en Folch i Torres, en ple règim franquista, constituí un acte de rebuig de la dictadura encara imperant. D'entre la multitud que hi assistí, en sortir de l'església de Sant Ramon de Penyafort, a la Rambla de Catalunya, es destacà un nodrit grup de joves que, trencant amb la rutina de Tacte, van prendre de les mans dels empleats de la funerària el taüt on reposava el cadàver d'en Folch i Torres i el van portar a pes de braços, seguits per tots els assistents,

16

Rambla de Catalunya avall, i després per la Rambla, fins arribar a l'escenari del Teatre Romea, on tantes obres seves s'havien representat. Allà tingué lloc un senzill i emotiu homenatge espontani a les seves despulles, que costà a la propietat del local una dura multa governativa per no haver impedit l'entrada al teatre del que es considerà una manifestació política no autoritzada" De la crida de la FUNDACIÓ FOLCH I TORRES, en motiu del cinquantenari de la seva mort. 15/121/1999.

(Pàg. 301). "12 de març de 1951.- Aldarulls d'una pretesa vaga general caòtica i molt intranquil.litzadora. Feia dotze anys que no hem patit una subversió ciutadà com l'actual"

*****

A la primera edició (1980) de la Gran Enciclopèdia Catalana a la pàgina 146 del volum 15, en el mot "vaga" i podem llegir: "...i la vaga dels tramvies del 1951, primera acció vaguística en massa sota el franquisme ".

Aquesta vaga que feu conèixer Barcelona arreu del món i, en particular al món obrer i progressiu, obria la perspectiva de que era possible defensar els drets dels treballadors, àdhuc en condicions tan represives com les que es visqueren aquells anys.

El régim del genral Franco respongué a les vagues amb una segona ocupació de Catalunya. Els "grisos" ocuparen militarment la ciutat. Per tal d'esclafar a aquells que gosaven rebelar-se, les forces represives practicaren infinitat de detencions.

"Tanto el boicot a los tranvías como la huelga general pueden denominarse "espontáneos", puesto que no fueron decididos, organizados y dirigidos desde un centro. Sin embargo, es generalmente aceptado que los estudiantes de la Universidad de la Facultad de Medicina y de la Escuela Industrial fueron los primeros impulsores del boicot, para el que se señaló fecha con antelación y se realizaron acciones preparatorias durante varios días, por lo que puede considerarse una acción "organizada" por los estudiantes, que apoyaron "espontáneamente los enlaces sindicales que interrumpen el curso de la reunión de la CNS (Central Nacional Sindicalista) el 6 de marzo, y salen gritando "¡el lunes a la huelga!". Ellos mismos difunden esta consigna durante la semana y encabezan la huelga el dia 12, que tinene, por tanto, rasgos importantes de "huelga organizada" Gregorio López Raimundo "PRIMERA CLANDESTINIDAD" Segunda parte. Editorial Antàrtida/Empúries -Barcelona 1995.(Pag. 225).

"Reproduïm el text de dos fulls volants. El primer es va posar en circulació per correu a partir del 8 de febrer del 1951. El segon, elaborat pel comitè de vaga, fou repartit durant els dies del boicot."

"Barceloní: "Si ets un bon ciutadà, a partir del dia 1 de març i fins que no s'iguqlin les tarifes de la

Companyia de Tramvies amb les de la capital d'Espanya '0,40) pessetes segons pots llegir a La Vanguardia del dia 28-1-51 pàg. 3, crònica de Madrid):"

"Trasllada't a peu a les teves ocupacions habituals" "En el teu propi benefici, i al més ràpidament possible, fes quatre còpies d'aquesta cadena i

envia-la a quatre amics diferents." "Si vols ésser un ciutadà d'honor, fes-be vuit més". "Espanya una? Doncs per a tots igual."

"Barceloní:

17

"Les autoritats han donat a la Companyia de Tramvies tot el seu recolzament. Han col·locat la policia sota el comandament dels explotadors de Barcelona, encarregant-li que reprimeixi amb mà dura la nostra protesta".

"Fins aquí podíem arribar!" "Ciutadà: prossegueix amb tenacitat el boicot. No pugis al tramvia fins que no hi hagi una

rebaixa de tarifes". "Defensa't! Lluita contra la pròpia policia. A baix els explotadors i els seus protectors!"

Documents de Catalunya -Recull de textos històrics- de Jordi Galofré. Edició en ocasió del Centenari de les Bases de Manresa. Publicada sota la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya per Editorial BARCANOVA 1992-(Pàg. 305).

(Pàg. 323). "26 de juny de 1953.- El temps s'aplica afer quedar bé Vestiu tot just començat." *****

Telegrama de la Comandància de la Guàrdia Civil de Besalú, destinat a Girona: Besalú, 23 de juny del 1953, a les 17/20.

"Ocho veinte horas hoy instruyo diligencia caràcter urgente con motivo muerte tres bandoleros armados encuentro sostenido fuerza unidad sin bajas propias".

D'una noticia del corresponsal especial de "Le Monde", de París. Sdejuliol del 1953.

"Deux communistes viennent d'étre tués par la garde civile espagnole alors qu'ils s'aprètaient à revenir clandestinement en France. Us etaient accompagnés d'un troisième, qui refusa comme ses camarades de s'arréter et se fit sauter entre deux grenades, l'una contre sa poitrine, l'autre sous son rucL·ack..."

D'un article a "treball" de Teresa Pàmies. Juny del 1980. "Contacte" a Besalú

"Diumenge, 22 de juny, s'establí el contacte amb més de tres-cents companyes i companys reunits al cinema "Glòria" de Besalú, en presència d'un diputat comunista de Girona que potser no havia nascut el dia del crim; amb Josep Gros, organitzador ja llegendari dels passos d'enllaços i dirigents comunistes pel Pirineu; el president i el secretari general del PSUC, diputats a les Corts i al Parlament de Catalunya i els dignes i commoguts germans de Panyella i Solsona, vinguts expressament de Marsella i de terres lleidatanes. També s'afegí a l'homenatge el senador per Girona, senyor Ferrer". "...vinguts de molts indrets de Catalunya i fins i tot de França, ens encaminàrem al cementiri local amb corones i rams de flors que foren dipositats damunt la làpida de granit sota la qual reposen els tres nois que no arreibaren a vells... " "El germà de Panyella, actiu militant de tants anys, contenint els sanglots, agraí en nom dels

familiars dels homenatjats la presència d'un partit que el feixisme no ha pogut destruir. Amb l'agraïment expressà la decisió de prosseguir el combat com la única expressió de fidelitat als màetirs, el combat per la llibertat, per la democràcia i pel socialisme. No foren paraules buides ni circumstancials, car recolzen en l'exemple d'una família que, com la de Panyella, s'ha lliurat totalment a aquest combat. Feia exactament un mes que la mare, Josepa Forreras i Bogunyà, era enterrada a la ciutat del seu llarg exili. No pogué assistir a l'homenatge del fill mai no oblidat, amb el qual compartí ideal i lluita. Tampoc no hi era el pare, perquè es trobava a l'hospital. Una delegació de la Vallirana nadiua diposità un ram de roses..." "... Una làpida al cementiri de Besalú. Un bocí de terra gironina a l'ombra de les muntanyes que havien travessat, a peu i carregats de literatura revolucionària, tres joves comunistes, amb la missió de contactar..."

18

"...El "contacte" ha quedat establert...Si aneu a Besalú, bellíssim poblet de rondalla pirinenca, entreu al cementiri. A mà esquerra, entre la tàpia i el camí de xiprers, s'alça, d'uns pams, una esplanada de gespa que ja no és el fossar anònim de tres guerrillers que l'any 1953 foren morts a trets per la Guàrdia civil." "Damunt la làpida de granit hi hem cisellat els noms de Panyella, Solsona i Moreno, dos catalans i un madrileny..." "...Ara ja poden reposar en pau els companys, però nosaltres no. La lluita continua i el camí fa

pujada..."

Havien detingut un noi d'una masia a la qual, els tres joves assassinats s'hi paraven a l'anada o a la tornada. Algú havia denunciat a la gent de la masia. Aquell noi, salvatjament torturat i apallissat degué explicar als Guàrdies Civils l'itinerari que seguien els enllaços i el guia. No visqué gaire temps, morí amb els pulmons completament desfets. Això ens ho explicaren la gent de Besalú.

Cal dir que la Guardia Civil no fou felicitada per l'heroicitat de l'assassinat dels tres joves. La gent de la Brigada Político-Social els hauria vulgut agafar vius. Per fer-los parlar, per torturar-los.

Les forces "vivas" de Besalú no volien que els tres morts fossin enterrats al cementiri. Fou el capellà de l'època que insistí per que s'els donés sepultura on avui encara són. Argumentava que algún dia els familiars trobarien la tomba. Un o dos dies després d'enterrar-los, efectius de la policia especial vingueren a Besalú i els desenterraren. Els hi regiraren els doblecs dels pantalons, les solapes de les guerreres, els talons de les sabates, tots els replecs de la roba, a la busca d'indicacions per tal de continuar la cacera d'antifranquistes. Qui parla de respecte de la dignitat humana?

La gent ens explicà que, des del primer moment, a la tomba hi hagué poms de flors. Les autoritats prengueren la decisió de tancar el cementiru per tal d'evitar-ho. Per anar-hi s'havia de demanar la clau. Malgrat això, les flors continuaren a ser-hi. Quan localitzarem, -després de molt buscar-, la tomba, l'herba havia estat dallada. L'encarregat del cementiri ens confessà que mai no hi havia deixat créixer l'herba.

' e t . „~r

re hU €?I a^'cJ A' (''/)•}

ClL·L·U ¿f^A c( ¿f^ J' ¿U/~<^ di -Wl

') r,

'CL a c^ ( ,&v_ ' ^ ¿ >

¿L¿71¿. í"*f ¿<^

[iicuuü^ lk (k'^íuilizi