PER APRENDRE A ESTIMAR-NOS PRIMER CAL ACCEPTAR-NOS TAL COM SOM

El psicòleg Albert Ellis (1913-2007), fundador de la TREC i pioner de totes les teràpies

cognitiu-conductuals defensava que el principal determinant de les emocions i

conductes d’una persona són els seus pensaments o “creences”, és a dir, la forma en

què perceben i avaluen la realitat. Una part molt important d’aquest sistema de

creences està constituïda per aquelles idees que tenim respecte a nosaltres mateixos.

Aquesta forma d’avaluar-nos determina la nostra forma de sentir i actuar. I és que

l’ésser humà és massa complex per a ser valorat de manera global.

Ningú és completament bo o dolent, ni és sempre exitós en totes les seves accions, ni

fracassa sempre en tots els aspectes de la seva vida, per tant és absurda la

autovaloració i, a més a més de ser absurda i insostenible a nivell teòric, sovint és

autodestructiva i fomenta la inestabilitat emocional.. És molt més racional avaluar

accions o conductes concretes i no a la persona a nivell global, doncs no podem

condemnar una persona per una conducta incorrecta o reprovable, de la mateixa

manera que no llencem una bossa sencera de taronges quan veiem que hi ha una en

mal estat. Si ens acostumem a condemnar els altres també ens condemnarem a

nosaltres mateixos quan ens equivoquem, cosa que succeirà sovint ja que som

humans i, per tant, éssers fal·libles.

L’AUTOESTIMA POT ARRIBAR A SER DESTRUCTIVA PERQUÈ ÉS

CONDICIONAL

Una persona amb alta autoestima no és molt diferent d’una altra amb baixa

autoestima; el que les diferencia és que l’una utilitza autovaloracions positives i l'altra

de negatives en funció de les seves conductes. Així, quan una persona s'avalua a sí

mateixa com a bona o dolenta en funció del què fa està cometent l'error de la

generalització. "Sóc el/la millor" o "Sóc un desastre".

Tant l'alta com la baixa autoestima són causa de molta pertorbació emocional:

ansietat, depressió, ràbia, vergonya... Confondre la conducta amb la vàlua de l'ésser

humà és font de moltes falses necessitats i exigències del tipus "he d’aconseguir

triomfar en la meva feina o sinó seré un fracassat"; "Necessito tenir parella, i si no la

tinc voldrà dir que sóc un/a inútil"; “Hauria de sortir-me tot segons els meus desitjos

perquè sinó serà terrible i no podré suportar-ho”..

En contraposició a l’autoestima, la autoacceptació suposa un procés actiu, de

reconeixement dels aspectes positius i negatius que hi ha dins nostre. Acceptar allò

que no podem canviar i es troba fora del nostre control ens tranquil·litzarà molt

tanmateix, aprendre a fer-nos responsables de nosaltres mateixos i dels aspectes que

sí es poden canviar o modificar, augmentarà la nostra sensació de control i

autoeficàcia, la qual cosa també influirà de forma positiva en el nostre autoconcepte.

L'autoacceptació també significa fer-se responsable dels nostres propis errors i per

això és necessari ser capaç d’assumir els fets i les seves conseqüències, aprofundir

en els motius que ens van portar a comportar-nos d’una determinada manera i

reflexionar de forma conscient sobre aquests fets, alhora que procurem trobar dins

nostre solucions que ens ajudin a afrontar la situació d’una manera més lògica i

adaptativa.

Un dels aspectes que poden dificultar l'acceptació és la por. Por a reconèixer els

aspectes negatius d'un mateix, a comprometre’s amb el canvi, al rebuig dels altres...

però també por a reconèixer els nostres aspectes positius i les nostres potencialitats, i

a responsabilitzar-nos en el seu desenvolupament. Por als reptes. Por a equivocar-se.

L'acceptació significa també un esforç per trencar amb la inèrcia i la passivitat,

aprendre a sortir de la “zona de confort”.

Algunes persones, però, dipositen la seva font d'acceptació en els altres, la qual cosa

les situa en una posició de fragilitat i vulnerabilitat davant els judicis negatius externs, i

les deixa indefenses. Ellis senyalava que moltes persones s’auto-exigeixen en ésser

aprovades o estimades per determinades persones o en triomfar en el que fan per

evitar valorar-se a si mateixes com dolentes, horribles o menyspreables, el que les

portaria a experimentar sentiments de culpa, autocondemna o rebuig.

VALEM PEL FET DE SER ÉSSERS VIUS I VALOREM PER TANT LA NOSTRA

EXISTÈNCIA.

Quan una persona es valora a sí mateixa de manera global, és quasi inevitable que

tingui problemes. Quan es valora a sí mateixa com “dolenta”, “inferior” o “inadequada”

tendeix a l’angoixa, la culpa, la vergonya o a la depressió, i alhora confirma

erròniament la baixa estimació de sí mateixa. Quan es valora com “ bona”, “superior” o

“adequada”, tendeix a sentir-se sempre insegura de mantenir la seva “bondat”, a

malgastar molt de temps i energia provant el que val, però encara tendeix a sabotejar

les seves relacions amb sí mateixa i amb els altres. Per això, seria millor que

s'acceptés incondicionalment i que no valorés el seu “jo”, esforçant-se més en gaudir i

menys en justificar la seva existència.

Recordem la faula d’Isop 'La guineu i el raïm”...

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=800154

“Una guineu famolenca va veure uns raïms que penjaven d’una parra i els va voler

abastar, però no va poder. Allunyant-se’n, es va dir a si mateixa: “Són verds”.

Semblantment, hi ha persones que, quan no poden aconseguir el seus propòsits per

manca de capacitat, prenen per pretext les circumstàncies.