juliol - agost 2019 revista de la patronal agrària de ... · les cròniques expliquen com els més...

núm. 176

ww

w.in

stitu

tagr

icol

a.or

g

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya fundada el 1851Juliol - Agost 2019

Projecte de Llei Vitivinícola de Catalunya Cal ser àgils en l’adaptació

de les DOs i empreses a un mercat canviant

3

REVISTA DE L’INSTITUT AGRÍCOLA - núm. 176 juliol - agost 2019

Sumari

Amb el suport de:

Director:Josep Maria MajóRedacció, Administració i Publicitat:Plaça Sant Josep Oriol, 4 -Barcelona 08002Tel. 93 301 16 36Fax. 93 317 30 05E-mail: [email protected]

Impressió: OFFSET INFANTASuscripció anual: 30 eurosDipòsit Legal:B - 23.784 - 1993

Associada a l’:

LA DRECERA expressa la seva opinió mitjançant l’Editorial. Les informaci-ons i opinions expressades en els articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels seus autors.

E D I T O R I A L Sumari 4 GEOPOLÍTICA AGRÀRIA ESTATS UNIT - XINA: Més enllà de la guerra comercial

6 EUROPA Acord Lliure Comerç UE - MERCOSUR

8 SERVEI D’ESTUDIS Boscos i Propietat

12 LEGISLACIÓ Projectes normatius que afecten al món vitivinícola

13 OPINIÓ ¿AquiénbeneficialaREDNATURA2000?

14 EMPRESA Projecte de Llei Vitivinícola de Catalunya Compareixença de l’Institut Agrícola al Parlament de Catalunya

18 LLIBRES “La Medida de los Héroes”. Andrea Marcolongo

19 LLIBRES “Voces de Chernóbil”. Svetlana Alexiévich

20 ECONOMIA El sector agrícola i el cicle del crèdit

22 INFORMACIÓ Notícies breus de l’Institut Agrícola

26 RECULL DE PREMSA La Vanguardia - “El canvi és autoexigència” Xavier Marcet

Foto portada: Vinyes DO Costers del Segre

El problema de l’educació està ben ordenat a la Constitució, que garanteix la llibertat del pares per escollir l’educació dels seus fills, però la realitat marxa a la deriva. I existeixen motius. La manca de suficient reconeixement social dels mestres contrasta amb la noblesa i la dificultat del seu treball. Cap treball s’ocupa d’un objecte tan valuós; ni la medicina. El veritable mestre no només ensenya coses, sinó que té cura de l’ànima.

Sobre l’educació planeja l’amenaça de les ideologies i la voluntat de manipular-la en favor d’interessos particulars. Si existís un sol bé comú aquest residiria en l’educació, tot el demès és secundari i derivat. I quan la ideologia transita cap a assajos d’enginyeria social, l’educació mor i amb ella la llibertat i la dignitat de la persona. Aquí resideix la causa de que l’educació es polititzi i no es tracti com una alta qüestió d’estat. Tota ideologia és enemiga de la llibertat, però unes més que altres. Llibertat, sí i llibertat d’ensenyança també, però no hem d’oblidar que sense veritat no hi ha llibertat.

Per altre banda, no és possible educar si no es posseeix una idea clara de l’ideal de la persona que s’ha de formar. Educar és conduir. Però no té sentit conduir si no sabem on anem. Per tant es tracte d’una tasca impossible sense una concepció de la persona, en definitiva, sense una filosofia. En el fons es tracta de la vella idea del vell Plató: Europa no és una altra cosa que la platònica cura de l’ànima, pura pedagogia. I aquí sorgeixen les dues grans escoles pedagògiques: la socràtica i la sofista. La primera busca la cura de l’ànima i el be del deixeble, mentre que la segona busca el comerç dels bens de l’ànima i l’interès , del mestre. Tota educació ideològica és necessàriament sofista.

Deia Juan Ramon Jimenez en un pròleg d’una edició infantil del llibre “Platero y yo”: “On hi ha nens, existeix una edat d’or”. I és aquesta edat d’or la que en bona part posem en mans de l’escola.

Encara queden i, espero que no en siguin pocs, mestres que pensen que la seva tasca no és únicament instruir, sinó educar. I educar no és només ensenyar valors constitucionals i regles d’urbanitat sinó sobretot tenir cura de l’ànima.

Hem d’exigir la llibertat d’ensenyança, però no únicament. També hem de recordar que la funció dels governs en l’educació es limita a garantir el dret a l’educació, però no ha impartir-la ni molt menys a decidir el seu contingut científic, religiós, filosòfic o moral. Els parlaments produeixen lleis però no veritats. Si s’educa a la persona la formació del ciutadà ja hi està inclosa. Educar per la ideologia no és educar; és manipular o oprimir.

Ens aclapara la crisi, però ens quedem en la superfície. Però cap crisi important sol ser política. És necessari mirar al fons. Potser sabem el que passa però ignorem per què ens passa. És possible que la solució no es trobi en els pactes postelectorals, sinó en els llocs on els nens juguen. Almenys hauríem de defensar aquesta edat d’or on habita la felicitat i germina el futur.

LA CURA DE L'ÀNIMA

4

Geo

polít

ica

Agr

ària

ESTATS UNITS - XINA:Més enllà de la guerra comercial

Les diferencies en la cosmovisió entre Orient i Occident no són noves, com tampoc ho són els diferents conflictes que han derivat històricament d’aquestes diferencies.

L’any 1792, el Rei Jordi III –el mateix que va perdre les colònies americanes i que es deia que era boig–, va enviar a Lord McCartney, un experimentat diplomàtic, a una delicada empresa diplomàtica a la Xina amb l’objectiu d’obrir ports francs al comerç. Anglaterra, aleshores ,estava en plena efervescència industrial i arrossegava un fort dèficit comercial (segur que la cançó ens sona) amb l’Imperi del Cel: els anglesos compraven massivament seda, té, porcellana i d’altres béns, sense que existís una contrapartida per la part xinesa, ja en aquell moment una pàl·lida imatge del que havia estat en el seu moment de màxim esplendor tant sols tres segles abans.

Les cròniques expliquen com els més de 600 regals que va portar la comitiva anglesa no van impressionar l’Emperador Qianlong, ni van acon-seguir convèncer als poderosos mandarins de la Ciutat Prohibida dels beneficis del lliure comerç. L’ambaixada va acabar sent un gran fracàs i va ser obligada a sortir de Pequín als pocs dies. Anys més tard la situació es va resoldre a la força amb les dues Guerres de l’Opi, 1839 i 1842, que serien devastadores per a Xina, que començaria el seu particular “segle d’humiliacions”, i punt de partida de la sobirania anglesa a Hong Kong, avui de nou punt calent de la conca pacífica.

L’ambaixada de Lord McCartney és un exemple de “xoc de civilitzacions”, propi d’un moment de canvi estructural en les forces de poder del taulell geopolític mundial: en aquest cas una emergent Anglaterra imposava la seva cosmovisió del món a una decadent Xina.

5


Geo

polít

ica

Agr

ària

Aquesta perspectiva històrica ajuda a posar en context el conflicte que actualment existeix entre els Estats Units, potencia hegemònica global des de finals de la Segona Guerra Mundial, i la Xina, primera potencia demogràfica del món i que arrossega quatre dècades de creixement imparable. En aquest sentit, les mesures aranzelàries per part de tots dos països no responen només a una guerra comercial, sinó que s’emmarquen dins d’un pols estratègic encara més important i que definirà quina potencia i com marcarà les normes al segle XXI.

XINA: POTENCIA EMERGENT

A diferencia de la Xina de finals del s. XVIII, tancada i decadent, la Xina de Xi Jinping arriba a principis del segle XXI amb una confiança renovada desprès d’anys de creixement i transformació social i econòmica. El procés de “reforma i apertura”, iniciat a finals dels 70s per Deng Xiaoping, ha permès a la Xina corregir part del retràs atàvic, econòmic i tecnològic, que arrossega-va amb Occident en el lapsus d’una generació. El país s’ha sabut beneficiar dels beneficis de la globalització i dels mercats lliures, el que ha permès atracció de gran quantitat d’inversió i capitals que han permès que la vasta població de l’imperi es poses a treballar. La resta pràcticament és ja història.

La Xina es convertia en la “fàbrica del món” al temps que desenvolupava una especial co-dependencia econòmica i financera amb la primera potencia del món, i el seu primer client comercial i soci inversor: els Estats Units, avui també, principal rival polític. Per tal d’evitar una sobrevaloració excessiva de la seva moneda, la Xina ha utilitzat el caràcter captiu del seu sistema financer per, amb els recursos captats per el sector exportador, invertir en títols de deute americans el que, en bona part, permetia mantenir el tipus de canvi USD-Yuan estable, i sempre favorable cap als interessos exportadors xinesos. L’historiador Niall Ferguson va acunçar el terme “Ximerica”. L’arribada de la crisi financera al 2008 va capgirar per complert aquest model de coexistència econòmica pacífica. Amb la crisi l’escenari canvia: Occident té que fer front a una forta caiguda del consum, i la Xina té que fer front a una situació de sobre capacitat inversora.

Es tracta d’un escenari de vertigen on a les dues grans àrees econòmiques del planeta s’obté més per la sortida fàcil dels estímuls de demanda, ja sigui per la via fiscal o monetària (sobretot aquesta última), que no pas fent reformes estructurals i consensuades que haguessin pogut digerir el cost de la crisi sense necessitat desprès d’arrossegar l’ombra del dèficit i el deute. Aquest deute, al mateix temps, genera la imperiosa necessitat de tenir una política monetària expansiva, tant per reactivar les exportacions via devaluació de la divisa, com devaluant el deute a pagar generant inflació monetària.

En tot cas, es pretén impulsar el creixement a tota costa el que ha donat pas a una guerra oberta de divises. L’escalada aranzelària protagonitzada per la nova ad-ministració Trump no deixa de ser un episodi més d’un mateix serial que fa temps que dura.

Tanmateix, la Xina s’ha fet gran i no és el país enrederit que era fins fa tant sols un pocs anys. Avui és, juntament amb els EUA, l’única potencia en disposició de realment exercir una influència global en la defensa dels seus interessos nacionals. Els jocs Olímpics de Pequín van ser una posada de llarg d’una nova Xina no només amb musculatura econòmica, sinó també amb un cada cop més marcat perfil polític. De nou, si mirem enrere, veiem que la Xina mai va ser expansionista, ni tant sols quan la seva superioritat tecnològica era molt notable tampoc va tenir mai cap imperi d’ultramar; tampoc els EUA malgrat si han exercit una influència global des de tots el àmbits i com recorda el solvent Robert Kagan l’expansió de la democràcia, els drets fonamentals i el “rule of law” en els darrers 50 anys no es poden explicar sense la superioritat americana. Aquest model d’hege-monia occidental és precisament el que està en qüestió.

Cada cop més, la Xina vol assegurar la seva posició de control en el que considera és la seva zona d’influ-encia natural, bàsicament la zona del pacífic així com les vies terrestres de la Nova Ruta de la Seda, és el que el president Xi anomena “One Road, One Belt”, i que suposa la iniciativa més tangible del canvi de terç en l’ordre mundial. És per això que en el futur ens haurem d’acostumar a un ordre mundial fragmentat, on cap potencia tindrà una influencia global determinant sobre les altres, un escenari caracteritzat per potencies regionals que miren d’expandir al màxim la seva ombra de poder. És aquesta la dimensió estratègica en la que s’ha d’enquadrar el complex joc de les noves relaci-ons internacionals, avui determinades per la relació EUA-Xina, i on Europa, per desgracia, fa temps que ni està ni se l’espera.

Lectures recomanades:

• Ferguson, N., Shularick, M., 2009: “The End of Chimerica”, HBS Working Paper: 10-037, Noviembre.

• Frankopan, P., 2016: El corazón del mundo, Crítica.• Kissinger, H., 2012: Orden Mundial, Debate.• Kagan, R., 2013: The World America Made, Vintage, Nueva

York.• Torras, L., 2013: El despertar de China, IEE, Madrid.

6

Eur

opa

Com sempre passa en aquests casos, hi ha sectors específics i països en qüestió on les resistències han estat més fortes o que, si més no, s’observa el tractat amb un cert escepticisme. Com ja va passar amb l’intent d’acord amb els EUA, el sector agrícola era una de les gran batalles per als negociadors. Bàsicament això és així per l’atàvica regulació que la Unió Europea manté per el seu sector agrícola i que, de facto, s’erigeix com una barrera no aranzelària al comerç i com una forta política proteccionista malgrat els objectius de la PAC siguin uns altres.

És per això també que França i Irlanda, són dues de les economies avui més escèptiques amb la firma d’aquest nou tractat de lliure comerç. Al marge de les reduccions aranzelàries, d’una magnitud com dèiem històriques, l’acord inclou una reducció de les barreres no aranzelàries en temes de prestacions de serveis i contractacions públiques.

Acord Lliure Comerç UE-MERCOSUR

El passat mes de juny, la Unió Euro-pea va anunciar la firma d’un acord de lliure comerç amb Mercosur. Es tracta d’un acord històric si tenim en compte que és una ambiciosa empresa que acumula unes negociacions que es van iniciar en un llunyà 1999.

Mercosur agrupa els dos gegants de Latinoamèrica, Brasil i Argentina, més Paraguai i Uruguai; 260 milions de persones que viuen a Amèrica del Sud mirant cap a l’Atlàntic.

Es tracta d’un acord històric –com va destacar amb raó el President de la comissió Jean-Claude Juncker– no només pel volum d’estalvi a nivell d’aranzels –estimat en 4.000 milions d’euros a l’any (record en un acord d’aquestes característiques)–, sinó també per la seva important lectura geoestratègica e ideològica: és un acord que trenca esquemes i suposa una cop d’oxígen per a la conca Atlàn-tica.

L’acord té un important component polític al suposar un element de força en defensa d’un esquema de pactes comercials multilaterals, amb totes les dificul-tats i coses negatives que això pot suposar. Al final, posar 28 països, d’una banda; quatre de l’altre, no és una empresa senzilla, en front a l’esquema d’acords bilaterals que porta desenvolupant la Xina des de fa ja anys, i al que li ha seguit, amb força èxit també, el President Donald Trump.

Població Mercosur 260 milions

Població UE 500 milions

PIB Mercosur 2.2 bilions d'euros

Exportacions UE a Mercosur (2018) 68.000 milions d'euros

Stock inversor UE a Mercosur (2018) 381 bilions d'euros

Beneficis potencials acord 4.000 milions anuals d'estalvi aranzels.+60.000 empreses beneficia-des de forma directa.

Acord Lliure Comerç UE - MERCOSUR (2019)

7


Eur

opa

Potencial per a Espanya

Típicament des de la vessant Europea, i especial-ment a Espanya, l’acord es pot simplificar amb la frase “vaques per cotxes”, destacant els dos capítols en el que totes dues grans àrees econòmiques espe-ren guanyar més. Si explorem primer els avantatges, l’acord estableix reduccions aranzelàries per a les empreses europees en el sector de l’automòbil avui amb un aranzel del 35%, maquinària industrial (entre el 14-28%), sector químic (18%), farma (14%), tèxtil (35). Unes barreres molt considerables que deixen d’existir i en alguns casos queden dràsticament reduïdes. D’altre banda, en el capítol agrícola, també es redueixen els aranzels del cacau (actualment al 20%), el vi (27%), alcohol (20-35%), i refrescos (20-35%), al mateix temps que l’acord assegura el reconeixement de fins a 357 denominacions d’origen on hi destaca el Pernil de Jabugo entre molts altres.

La moneda de canvi és obrir, com dèiem, els encara tancats a la competència mercats agrícoles euro-peus. Mercosur podrà exportar fins a 99.000 tones de carn de boví a Europa amb un aranzel reduït del 7,5%, més una quota de sucre de fins a 180.000 tones, un 100.000 per la categoria d’ aviram, o 60.000 tones d’arròs, entre d’altres partides que en cap cas queden obertes totalment. No cal dir que les autori-tats Europees han assegurat que totes les importa-cions de productes agroalimentaris entraran amb els més alts estàndards de qualitat i control.

A Espanya, igual que a Irlanda o Franca, les autori-tats estatals i autonòmiques, han mostrat la seva preocupació per l’acord. Tanmateix, si posem les dades en perspectiva les conclusions a les que s’arriba són unes altres; més aviat simptomàtiques de la necessitat de canvi i reformes que té encara que afrontar el camp europeu.

Per exemple, el cas de la carn, la xifra de 99.000 tones es tradueixen a 200 grams per europeu a l’any: dos bistecs. En aquest sentit, potser l’actitud més sensata davant aquestes dades és la de reaccionar i mirar quines reformes necessita l’agricultura i la ramaderia europees per a què aquesta sigui més competitiva.

Preocupa també el sector aviram, sent Brasil el primer productor de pollastres del món. De nou, posades les dades amb perspectiva estem parlant de 360 grams de carn de pollastre per europeu a l’any; una mica més d’un quart.

Mirant aquestes dades cal preguntar-se que, si el camp europeu no pot competir amb els països del Mercosur per dos bistecs i un quart de pollastre a l’any per ciutadà europeu, potser el problema no és el lliure comerç, sinó el conjunt de la regulació, estructura i competitivitat de la nostra industria agroalimentària.

I és que en aquests acords la dinàmica és sempre la mateixa: guanya el sector exportador, perd el sector agrícola.

Per a Argentina i Brasil, la desaparició dels aranzels per a la industria de l’automòbil significa la recon-versió del cinturó industrial de les seves grans ciu-tats, sobretot la gran àrea de Sao Paolo i de Buenos Aires, una reconversió que suposarà més inversions, ajustos de plantilla, i canvis que enfortiran la indústria de tots dos països fent-la més competitiva, afavorint la producció de millors cotxes a millor preu.

El mateix hauria de fer Europa amb el seu sector agroalimentari, avui escanyat per una PAC clara-ment disfuncional que escanya la productivitat del sector amb les conseqüències que tot plegat té per a l’economia, el despoblament i la firma d’acords comercials.

Des d’un punt de vista estratègic Europa ha de preguntar-se: Què no estem fent bé per a què el conjunt del sector agroalimentari no sigui també netament exportador? El continent Europeu és una terra beneïda de recursos: tenim aigua, un clima temperat i segurament som la zona que comparativament té menys fenòmens meteorològics extrems. Amb regions netament manufactureres com la Xina, Europa només manté un superàvit en el capítol agrícola. Amb una població que no para de créixer, i una demanda d’aliments cada cop més exigent en termes de varietat i qualitat, Europa té una oportunitat d’or per a què el conjunt del seu sector agroalimentari sigui font de creació de riquesa, ocupació i exportacions.

8

Serv

ei d

’Est

udis

BOSCOS i PROPIETAT

Catalunya és una terra de boscos; des de sempre. Com a Espanya, en els darrers anys, ha vist com la massa forestal ha crescut enormement: a Espanya al 1990 la massa forestal era un 28% del territori, avui és el 37%. A Catalunya el canvi és encara més notable: els boscos han passat de representar un 35% als anys seixanta a ser avui pràcticament el 70% del territori, vora 2 mili-ons d’hectàrees de superfície forestal, unes 1.313.000 hectàrees arbrades. Aquesta realitat ens converteix en una de les regions amb més massa forestal d’Europa. De mitjana, a Catalunya, cada any tenim vora trenta milions d’arbres nous. Un valuós recurs i palanca de prosperitat, sostenibilitat i ocupació si som capaços de donar-nos un marc legislatiu que afavoreixi una bona gestió dels boscos i el seu aprofitament.

Des d’aquest punt de vista, el drama dels incendis no és un tema mediambiental. Tenim boscos de sobres i aquests es regeneren, a més, d’una manera especial-ment ràpida (només cal veure què passa amb els plani-

folis); la tragèdia està en les pèrdues humanes, la crema de bestiar, d’activitat empresarial, de cases pairals i entorn rural, es veure com es deteriora el paisatge. Per això cal actuar amb solvència i entendre que per reduir el risc d’incendis tràgics el que calen són els incentius necessaris per a què, de manera descentralitzada, els propietaris puguin generar els recursos necessaris per cuidar el sotabosc i netejar les boscos.

El moll de l’os en l’actual llei forestal és l’arcaica idea de que el “bosc no es pot tocar”. Des d’aquest punt de vista, el gruix de la regulació forestal està orientada únicament a evitar que es talli qualsevol arbre; de manera semblant al que passa a l’Índia amb les vaques. Es tracta d’un enfoc políticament dogmàtic, construït d’esquenes a la realitat del territori i on la ideologia preval a solucions pragmàtiques que permetrien assolir amb més solvència el lloable objectiu de la sostenibilitat mediambiental del territori i dels nostres recursos. La sobreregulació i sobreprotecció del sector de la fusta

Amb l’estiu i la calor arriben les revetlles, les festes majors, les cues a la carre-tera, i també els incendis; i, amb aquests, el debat sobre com millorar la gestió forestal, sovint desenfocada, catastrofista, i amb solucions poc solvents que, la major part de les vegades, únicament serveixen per empitjorar el problema.

9


Serv

ei d

’Est

udis

arriba a l’extrem de que els propietaris de terreny forestal sovint no poden ni construir una casa per al gos –per posar un exemple kafkià, però il·lustratiu– sense el permís exprés de la Administració.

Què no dir de l’explotació dels recursos del bosc amb fins econòmics. Al no haver-hi cap incentiu per cuidar els boscos, i generar lleis que fan que les activitats primàries suposin la ruïna econòmica dels propietaris, ha anat fent que cada cop més la gent hagi anat abandonant el territori i el conjunt d’activitats forestal, avui agrupades en poques i grans explotacions.

El gruix regulador parteix d’una concepció del territori amb un fort biaix urbanita del món rural, sovint idealit-zada i allunyada de la realitat, i amb un enfoc estàtic de la natura. D’aquesta manera els criteris són sempre paisatgístics i de conservació, sense entendre que l’entorn natural és viu, dinàmic, canviant, i que la seva sostenibilitat, en sentit ampli i en el llarg termini, només és possible si va de la mà de la sostenibilitat econòmica. Una finca sense possibilitat de rendiment, és una finca condemnada a l’abandonament i amb la abandonament, una inevitable degradació del territori. Els experts esti-men que avui la mida mínim per a què una finca sigui rentable està en les 900 hectàrees, la qual cosa con-trasta amb la gran atomització de la propietat forestal a Catalunya molt fragmentada en finques molt més petites.

La clau de volta d’aquesta asfixia la trobem en l’abús i devaluació constant en els drets de propietat, cada cop

més maltractats i que suposen un cost d’oportunitat cada cop més gran.

Pensem en la dimensió energètica. Els boscos són molt més que fusta per fer mobles. De mitja, un bosc pot arribar a produir quatre tones de biomassa, una font d’energia renovable (no contribueix a la emissió de gasos d’efecte hivernacle) que, ben gestionada, seria una important font de riquesa per moltes famílies al territori on s’estima que a casa nostre, on el 64% del territori (837.000 ha) podrien ser susceptibles d’explotació, i on unes 341.000 ha. (un 41% del total del territori) disposen ja de condicions favorables, la industria de la biomassa podria donar lloc a vora 2.000 llocs de treball i generar fins a 1.100.000 tones de bio-massa a l’any. Països com Italià, amb un entorn natural semblant al nostre ja estan apostant per aquesta via, també França, Alemanya o el Regne Unit.

D’altre banda, la pròpia explotació de la fusta, si es regulés el terreny forestal amb sentit econòmic, per-metria treure profit a un material noble, natural, que podria tornar a revifar com matèria prima per mobles i altres usos en comptes de fer servir de forma tan intensiva els omnipresents plàstics. Avui importem fusta de Llatinoamèrica, on l’assignació i protecció de drets de propietat no és tan eficient com la que podríem tenir a casa nostra (el que pot donar lloc a abusos), o d’Escandinàvia, el que té poc sentit tenint en compte que som una de les regions amb més bosc del continent.

Principals arbres en els boscos de Catalunya

10

Serv

ei d

’Est

udis

Aquest esquema de protecció permet una doble sos-tenibilitat econòmica i mediambiental en un moment especialment delicat per a les finances públiques que arrossegant un dèficit estructural. Això vol dir creixe-ment, economia, ocupació, i més oportunitats en el món rural, avui asfixiat per una regulació concebuda bàsicament en una concepció estàtica contraria a la pròpia dinàmica del propi entorn natural. El bosc no només es biomassa i fusta, els arbres al llarg del seu cicle de vida produeixen lignina, –entre d’altres polí-mers–, cel·lulosa, àcid acètic, metanol, i entre d’altres compostos per a la industria química.

Fa anys, fins abans dels anys seixanta, –remarca el Dr. Martí Boada– el consum de fusta per persona ar-ribava a les cinc tones. Era un consum intens sobretot perquè la fusta era la gran font per escalfar les cases a l’hivern en una població que aleshores estava molt més dispersa pel territori, i també com a input en la indústria del país. El butà i el propà van ser dos grans canvis que van reduir la pressió sobre els boscos. Re-sulta evident que no cal tornar a models pretèrits però, paradoxalment, els costos de no aprofitar els recursos són avui econòmics i també mediambientals.

Reformes, incentius i propietat

És per això que cal treballar un nou marc legal que permeti l’existència d’una industria transformadora forta i solvent, capaç de transformar aquest recurs en valor afegit, en creació de riquesa, ocupació i exporta-ció, com a principals incentius per garantir que aquest recurs de país es garanteix un ús sostenible en el llarg termini. Com demostra una gran evidencia empírica, únicament garantint els drets de propietat i el normal funcionament dels mercats (amb la seva corresponent regulació), genera els incentius necessaris per cuidar els recursos alhora que genera els ingressos que fan possible aquest rendiment. Un cicle virtuós que permet al propietari del bosc tenir els incentius (propietat) per cuidar l’actiu (el bosc) així com els mitjans per fer-ho possible (ingressos de l’explotació).

Els incendis a Europa: les dades de la seva prespectiva històrica

Dret d'ús

Dret d'excloure a tercers

Dret per transferir

Dret de produir/explorar

Dret sobre els ingressos

Dret a disposar

Esquema general definiciódrets de propietat

11


Serv

ei d

’Est

udis

Un repte de futur

En el futur el repte dels boscos s’intensifica. Amb l’exis-tència d’un cicle climàtic més calorós la importància de tenir el sotabosc net és cada cop més important. No és fàcil projectar els canvis en el clima ni és lineal el seu impacte, però un increment en la temperatura en el mig-llarg termini incrementa la inflamabilitat del bosc. L’increment en la insolació dels arbres fa que aquests desprenguin més elements volàtils, com hidrocarburs naturals, el que fa que la probabilitat d’incendi s’incre-menti: ja sigui per causes naturals –ajust normal de la natura– o provocades. Aquesta major inflamabilitat també es deu a l’increment de la densitat dels arbres: Catalunya ha passat de tenir uns 2.000 arbres per hectàrea a uns 25.000; ja vora el 40% del territori són boscos d’alta densitat. Aquest increment només s’entén amb l’abandonament lent però constant de l’explotació dels boscos el que ha portat a que aquests estiguin més descuidats i inflamables que mai.

D’altre banda, la necessitat de noves fonts d’energia renovable, la reversió del despoblament al medi rural, o el necessari impuls a la sostenibilitat econòmica al territori, són elements que han de tenir pes en el conjunt de la regulació de les àrees forestal per donar lloc a un model més holístic i funcional que, de manera soste-nible, realment asseguri el manteniment dels recursos a llarg termini. És impossible pensar que l’Estat de forma centralitzada es pot cuidar de tots els boscos de Catalunya: la Generalitat podria dedicar tot el seu pressupost aquest fi i encara mancarien diners.

Plini el Vell, en la seva amplia Història Natural destaca la important tasca de conservar els boscos. El tema clau és com. Regar els problemes amb diner públic no és solució –molts cops complica encara més les coses–; cal anar més enllà, cal generar mercat de manera que

la biomassa i la fusta no siguin sectors econòmics tremendament penalitzats i dels que és impossible fer economia. És una urgència de país si un té en compte que actualment a Catalunya el sector primari suposa únicament 1% de la població, una població a més envellida i on la propera generació –mirant la regulació i esquema del sector– és molt difícil que li resulti una vida capaç d’atraure talent i inversió. Un talent i una inversió que són vitals si realment volem assolir els compromisos de sostenibil itat que amb tanta vehemència molts cops fem discursos.

Lectures recomanades:

• Bass, S., Hearne, R.R., 1997: “Private sector forestry: a review of instruments for ensuring sustainability”, International Institute for Envi-ronment and Development (IIED), Forestry and Land Use Series, n. 11, London.

• Barzel, Y., 1997: Economic analysis of prop-erty rights, Cambridge University Press.

• Bromley, D.W., 1997: Constitutional political economy: property claims in a dynamic world, Contemporary Economic Policy, Vol. XV, October, pp. 43-54.

• Carter A (1989): The Philosophical Founda-tions of Property Rights, Harvester Wheat-sheaf, New York.

• Cole, D.H., 1999: New forms of private property: property rights in environmental goods, Bouckaert, B., De Geest, G. (eds.), Encyclopedia of Law and Economics, Volume II. Civil Law and Economics, Cheltenham, Edward Elgar, 2000, p. 807, pp. 274-314.

• Demsetz, H., 1967: “Toward a theory of property rights”, American Economic Review, 1967, 57(2), pp. 347-360.

• Glück, P., 2002: Property rights and multipur-pose mountain forest management, Forest Policy and Economics, 4 (2002), pp. 125–134.

• North, D., 1990: Institutions, institutional change and economic performance, Cam-bridge University Press.

• Ostrom, E., 1990: Governing the commons. The evolution of institutions for collective action, Cambridge University Press, New York.

• Ostrom, E. 1998: Self-governance and forest resources, Plenary Presentation. Workshop in Political Theory and Policy Analysis, Indiana University, May 1998.

• Ostrom, E., 2000: Private and common prop-erty rights, Bouckaert, B., De Geest, G. (eds.), Encyclopedia of Law and Economics, Volume II. Civil Law and Economics, Cheltenham, Edward Elgar, 2000, p. 807, pp. 332-379.

• Schlager, E., Ostrom, E., 1992: Proper-ty-rights regimes and natural resources: a conceptual analysis, Land economics, 1992, 68(3), pp. 249-262.

12

Leg

isla

ció

Projectes normatius que afecten al món vitivinícola

Els darrers mesos s’han elaborat varis projectes normatius dins el món vitivinícola. Els dos principals han estat l’extensió de norma relacionada amb l’aportació econòmica per a la promoció del sector, i la modificació respecte del potencial de producció vitícola. Seguidament us fem un breu resum de les nostres aportacions.

Projecte d’Ordre per la qual s’estén l’acord de l’Organització Interprofessional del Vi d’Espanya (OIVE) al conjunt del sector i es fixa l’aportació econòmica obligatòria per a realitzar activitats de promoció i informació del sector vitivinícola

Com bé ja sabeu, per tal de poder aplicar una extensió de norma per part d’una interprofessional ─en aquest cas la del vi espanyola─, cal elaborar una Ordre pel Ministeri d’Agricultura. I en aquest cas, en defensa del sector vitícola català, donat el referit projecte d’Ordre, i com interessats directament, es van dur a terme les següents al·legacions:

• Exigir que a les campanyes de promoció i comunicació, es destini, com a mínim, el 80% de les aportacions econòmiques, a promocionar preferentment la producció envasada dels vins emparats per les Denominacions Geogràfiques Protegides, o bé per les Indicacions Geogràfiques Protegides. Petició feta en concordança amb els reglaments europeus i, en particular, amb els acords comercials amb països tercers, pels quals és d’interès afavorir davant del consumidor la figura de les DOP i les IGP. Aquesta protecció de les denominacions o indicacions geogràfiques, demés, és un objectiu específic de la Llei 38/1994 reguladora de les organitzacions interprofessionals agroalimentàries.

D’altra banda, l’augment de les vendes com a DOP i IGP comporta l’increment mitjà del preu al qual es ven el vi, possibilitant la disminució de la venda a doll en favor del vi envasat.

• Establir la publicitat de l’aprovació anual del Pla d’actuacions juntament amb el corresponent pressupost d’ingressos i despeses. Aquest pla ha de fer-se públic i estar accessible de forma pública a la web de la interprofessional del vi d’Espanya. Les accions territorialitzades que incorpori el Pla hauran de figurar desglossades amb el seu pressupost assignat.

La raó d’aquesta petició rau en que el pla d’actuacions no és públic al consumidor ni als viticultors i cellers en general. I tenint en compte la naturalesa obligatòria de la quota a cobrir, aquest pla ha de ser oportunament avaluat per aquells que contribueixen a aquest. Motiu pel qual és necessari incloure en el text legal les oportunes normes de transparència i bon govern que facilitin el detall de despesa incorregut en benefici del sector. Documentació ─Memòria anual, comptes anuals, liquidació i pressupost─ que s’ha de lliurar al Ministeri d’Agricultura, en virtut de l’article 6 de la Llei 38/1994 reguladora de les organitzacions interprofessionals agroalimentàries.

• Cal assegurar l’efectiva recaptació dels obligats a fer les aportacions aprovades. Per la qual cosa es demana que la OIVE creï i mantingui un registre actualitzat dels operadors i de la distribució que comercialitzin en el mercat domèstic vi d’origen no espanyol. El registre diferenciarà entre vi d’origen comunitari i vi extracomunitari als efectes oportuns.

Consulta pública sobre el projecte de Reial Decret que modifica el Reial Decret 1338/2018 que regula el potencial de producció vitícola

Els principals apartats envers els quals es va demanar una modificació del text del projecte són els següents:• Modificació de la definició de parcel·la vitícola. Cal que dins

la superfície de la mateixa s’hi inclogui tant la superfície plantada de vinya com els espais adjacents no plantats, imprescindibles per al desenvolupament del cultiu i l’operativa de la maquinària.

D’aquesta manera s’evitarien les actuals disfuncions entre el SIGPAC i el Registre de vinya, particularment en la consideració com “Terra Arable (TA)” de la terra agrícola situada als carrils de la plantació o en el seu perímetre exterior, quan aquest espai és imprescindible per al correcte desenvolupament del cultiu i per a les maniobres de la maquinària del mateix. És especialment rellevant quan, demés, aquest espai era superfície de conreu directe abans de la plantació de vinya.

• Pel que fa a les autoritzacions per a noves plantacions, per evitar una concentració de superfície per efecte d’exclusió que generi distorsions en les zones receptores de les plantacions, es demana que pel càlcul s’exclogui la superfície de les DOP i IGP que tinguin aprovades restriccions en vigor. Sinó, es concentraria l’1% nacional en unes poques DOP o IG. que no han sol·licitat restricció, contravenint l’esperit de la norma. Alhora que, d’aquesta manera, poden arribar a aprovar una superfície superior a l’1% nacional si diverses DOP o IGP sol·licitessin una restricció diferent de 0, i en la resta es mantingués l’1%.

• Es demana la supressió, com a criteri d’admissibilitat d’una sol·licitud de nova plantació dins una DOP en la qual s’hagi determinat una limitació, que se li pugui exigir haver estat donat d’alta a la Seguretat Social agrària durant, almenys, dos anys durant els cincs anys anteriors. Això suposa un autèntic impediment a la inversió i bloqueja projectes com la creació de vins d’autor a partir d’unes inversions en unes plantacions molt concretes.

La propietat de la vinya no va necessàriament vinculada a l’explotació pel mateix propietari. Moltes vegades aquesta explotació es porta a terme per part d’una societat o particular en règim d’arrendament, parceria, usdefruit, contracte mercantil o de prestació de serveis. La referida exigència contravé, en definitiva, la normativa comunitària en matèria d’inversions, establint a aquest efecte una barrera d’accés.

13


Opi

nió

¿A quién beneficia la Red Natura 2000?

El informe «Beneficios Económicos de la Red Natura 2000 en España», realizado por la empresa Tragsatec, tutelada por el Ministerio para la Transición Ecológica, muestra la implantación de la Red Natura en un amplísimo territorio nacional y omite el perjuicio que supone para importantes sectores de actividad y miles de ciudadanos.

Indica el informe que la Red Natura está formada por 1.863 espacios, un 27% del territorio, 14 millones de hectáreas terrestres y más de 7 millones de hectáreas marinas; una llamativa diferencia con respecto a la aportación de los países más avanzados de la Unión Europea. La mayor parte de esta superficie es de propiedad privada y no hay partidas presupuestarias destinadas a indemnizar a los titulares de bienes y derechos.

El beneficio que atribuye el informe a la Red Natura se obtiene a costa del patrimonio privado de quienes tienen intereses en estos territorios; pues estamos ante una expropiación sin justiprecio, una confiscación. Si en los cálculos de beneficios se incluyese el coste de indemnizar a quien se ve privado de sus bienes, el saldo de la implantación de la Red Natura en España sería negativo.

Resulta lacerante comprobar la inclusión como beneficio de conceptos etéreos, tales como supuestos servicios «espirituales», «estéticos» o de «inspiración», olvidando la realidad de las truncadas expectativas de desarrollo y progreso de los ciudadanos españoles del ámbito rural, como consecuencia de la desmesurada declaración de espacios protegidos, sin compensación alguna.

El informe señala que los beneficios económicos de la Red Natura 2000 en España son 40 veces mayores que los costes de gestionarla y protegerla y que invertir en ella es «una excelente opción desde el punto de vista económico y social». Lo cierto es que no existen verdaderas memorias económicas en los decretos que aprueban los planes, sino meras enumeraciones de ayudas y subvenciones para diversos fines en dichos territorios, pero ninguna partida para indemnizar a los titulares de derechos consolidados. Las pérdidas son perfectamente cuantificables, pues la declaración de un espacio protegido supone la declaración de utilidad pública a efectos expropiatorios de los bienes y derechos afectados, así como derechos de tanteo y retrac-to a favor de la Administración, lo que supone la inmediata pérdida de valor de los bienes.

Estas normas suponen limitaciones para actividades como las explotaciones ganaderas, la agricultura, caza, minería, tendidos eléctricos, instalaciones de telecomunicación, urbanismo, fotografías, filmaciones, publicidad, uso del espacio aéreo o investigación científica. Se imponen sorprendentes restricciones como el uso de sombrillas, la raza de perros que pueden circular en el territorio, el mantenimiento de pastos, de suelo cultivable o forestal. Muchos terrenos terminan yermos o invadidos por depredadores como los lobos, que arrasan las crías de

ganado, determinando la insostenibilidad de la explotación ganadera. Si rige el principio de que «el que contamina paga», ¿no es justo que el que aporte reciba?

Tal principio no se aplica en España. El dinero de la Unión Europea para la preservación se reparte entre el mundo conservacionista, constituyendo un importante instrumento de influencia política y captación de voto y medio de intervención de la propiedad, pues cualquier actividad en estos territorios debe ser consentida por la autoridad medioambiental y prevalece sobre otras.

El entusiasmo del informe debería sustituirse por algo de prudencia, pues estudios de científicos y técnicos de pres-tigio concluyen que muchos planes carecen de verdaderos procesos de participación, de informes sobre el estado previo de conservación, la adecuación de las medidas que aprueban o sus resultados, incluso falta justificación de la existencia de las especies que dicen proteger.

El informe cita el principio de cofinanciación de la Red Na-tura 2000, debiendo decidir cada Estado qué fondos desti-na. Para el período 2014-2020 se cifran las necesidades en 1.526.972.890 euros anuales. Partiendo del principio constitucional de solidaridad, junto a la obligación de los poderes públicos de promover las condiciones favorables para el progreso económico y social y para una distribución de la renta más equitativa, debe incluirse como primer coste de la conservación el resarcimiento a los particu-lares, a quienes en beneficio del interés común se les priva de sus bienes y derechos. Mientras esto no ocurra, la enu-meración de beneficios que hace el Ministerio no es creíble.

Pilar MartínezAbogada

Artículo publicado en prensa

La Vall - Mas de Barberans - Montsià

14

Em

pres

a

El Parlament de Catalunya està tramitant el Projecte de llei vitivinícola de Catalunya. Dins el procediment legislatiu hi ha la possibilitat que els grups parlamen-taris demanin a algunes entitats que compareguin per donar la seva opinió o formular propostes que els grups parlamentaris puguin recollir i incorporar en el text final de la llei.

És per aquest motiu que es va sol·licitar la compa-reixença en ponència d'una representació de l'Insti-tut Agrícola Català de Sant Isidre amb relació al Projecte de llei vitivinícola de Catalunya, davant la Ponència el dia 23 de juliol de 2019.

El primer tràmit públic del procediment legislatiu és el debat de totalitat, en el qual el Parlament fa una valoració general de la proposta legislativa i de l’oportunitat, els principis i els criteris que la informen.

Projecte de Llei Vitivinícola de Catalunya

Compareixença de l'Institut Agrícola al Parlament de Catalunya

La Comissió d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació del Parlament de Catalunya, va acordar de convocar a l’Institut Agrícola a la sessió de la Ponència del passat 23 de juliol de 2019, per a donar compliment al tràmit d’audiència en el marc de la tramitació legislativa del Projecte de llei vitivinícola de Catalunya.

Perquè les lleis que aprova el Parlament no estiguin allunyades de l’opinió de la ciutadania, els grups parlamentaris poden proposar a la mesa de la comissió la compareixença d’organitzacions i grups socials interessats en la regulació de què es tracti o d’experts en la matèria de què es tracti.

Les audiències d’aquestes organitzacions, grups socials o experts, d’acord amb l’article 230 del Reglament del Parlament, són instruments del Par-lament obert i tenen com a finalitat promoure la participació directa dels col·lectius afectats per les iniciatives legislatives que es tramiten, mitjançant l’exposició de la seva opinió i el seu criteri sobre la matèria objecte de regulació.

A continuació transcrivim la ponència de l’Institut Agrícola, davant el Parlament de Catalunya, del passat 23 de juliol.

15


Em

pres

a

Benvolguts/Benvolgudes,

Primerament donar les gràcies per voler escoltar el que des de l’Institut Agrícola es vol aportar en relació al projecte de llei que avui ens ocupa.

Un projecte de llei, rellevant pel sector vitivinícola, en el qual n’hi ha molt d’adaptació a la normativa fet que trobem correcte, però on alhora hi trobem aspectes que convindria millorar si volem que aquesta tasca tingui un major recorregut i desplegament.

No es tracta només de recollir el que Europa diu, sinó de preparar-nos per al que això implica.

En llegir el projecte de llei, ens traspua la sensació d’una llei pensada per a un sector vitivinícola de fa 20 anys, i on no detectem una evolució suficient en la línia del que el mateix preàmbul ja rebel·la, i que de fet implica un canvi profund del mercat europeu, de les empreses que hi operen i, per descomptat, de les es-tructures que permetran la continuïtat dels productors.

Ens referim al paràgraf que diu: “ Entre les mesures que amb aquesta finalitat preveu (de desregulació) la nova OCM del vi es planteja precisament suprimir en pocs anys la prohibició de noves plantacions, limitar les ajudes a la destil·lació i aixecar les limitacions avui es-tablertes en relació a la designació i presentació dels productes i a les pràctiques enològiques “.

D’uns anys ençà les superfícies vitícoles ja augmenten arreu, fruit de l’assignació obligatòria anual de no-ves autoritzacions de plantació que preveu l’OCM, al respecte únicament unes poques DO han restringit les plantacions, i només cal veure l’exemple català i es-panyol per veure la magnitud. L’exemple català encara és més simptomàtic, atès el que avui es planta com a Penedès d’aquí a 10 anys podria ser Cava.

Mentrestant, al voltant d’aquestes poques DO que han restringit plantacions, tota la resta continuen augmen-tant la superfície plantada. No en va, a l’Estat espanyol tenim més de 70 Denominacions d’Origen i el consu-midor habitual difícilment esmentaria més d’un 10%.

No es tracta d’un fet català o espanyol és un fet europeu i afectarà a tot el mercat en el seu conjunt.

El resultat que cal esperar és un augment més o menys constant de l’oferta, el qual si no és compensat amb una major sortida al mercat (aquí o a l’estranger), comportarà la creació d’excedents i una davallada de preus, amb pics de serra en funció de la climatologia i del mercat.

L’aposta europea sembla clara, especialment quan el consum a Europa decau en moltes regions. Es tracta d’exportar, el màxim possible, un producte de qualitat a un preu competitiu a nivell mundial (capaç de competir amb regions com l’Argentina, Xile, Austràlia, etc..) i millorar la balança comercial europea.

Només unes poques DO a nivell europeu mantindran un nivell de prestigi suficient que els permeti mantenir marges comercials similars als actuals, possiblement restringint plantacions, ajustant rendiments, augmen-tant exportacions i invertint fortament en I+D.

Si ens preguntem quines seran, només hem de pre-guntar-nos quines DO franceses, italianes o d’altre país coneix el consumidor mig. El resultat serà un grup de no més de 3 o 4 franceses i un parell o tres d’italianes, d’entre totes les existents.

Ens cal, doncs, treballar en donar a conèixer fora el que volem vendre, si és que volem evitar un escenari d’excedents, i aquesta llei ens hi hauria d’ajudar.

Aquesta nova realitat europea, de no revisar-se la legislació, ens comportarà una forta competència en preu i productes de totes les procedències.

En paral·lel, mentre el sector productor i el petit ela-borador no semblen haver adoptat una estratègia concreta, en canvi, ja es visualitza per part dels grans grups vinícoles – que són els que a la fi duen al mercat els grans volums de producció - estratègies comercials per adaptar-se als canvis.

La majoria han accelerat encara més la diversificació de la cartera de productes, marques i, com no, de DO o IG, que ofereixen al consumidor (tant nacionals, com d’importació), al temps que proven d’ocupar el màxim d’espai possible als lineals de la distribució a partir d’una oferta variada. Això els permet aprofitar millor les opor-tunitats de mercat i assignar els espais de la distribució als productes que els ofereixen millors oportunitats de mercat (o de preu) en cada moment.

Aquesta solució, no obstant, no és a l’abast de totes les empreses vitícoles i grups cooperatius, i per descomptat dels productors.

Motiu pel qual, cal aprofitar millor l’oportunitat que aquest projecte de llei vitivinícola ens brinda a fi d’am-pliar el ventall de solucions, nínxols de mercat, avan-çar-nos a les previsions i mantenir un sector productor i elaborador viu i dinàmic.

16

Em

pres

a

Al respecte plantegem una sèrie de consideracions i esmenes a tenir en compte:

Primerament, està el tema del Títol V de la norma. Al projecte de llei, al Títol V es designa a l’article 40.1 el INCAVI com a autoritat competent per a la verificació del compliment del plec de condicions de les DOP i IGP, alhora que també estableix a l’article 42,1 la possibilitat de delegar dita funció i a l’article 45.3 es preveu que els òrgans de gestió de les DOP/IGP que ho sol·licitin puguin exercir les funcions inspectores en matèria de compliment del plec de condicions i del reglament que regeix la pròpia DOP/IGP complint una sèrie de requisits.

Aquest punt es controvertit i estranya l’ús que es vol donar a un eina com l’INCAVI, que fins a dia d’avui a estat d’utilitat.

L’INCAVI de fet ja disposa de dos membres tèc-nics, amb veu i sense vot, als Consells reguladors conforme l’article 32.11, i en cas de modificació excepcional del plec de condicions per a una cam-panya, l’article 33.2 g) ja li atorga a la pràctica la possibilitat de vetar la decisió del Consell.

Per altra banda, l’article 35 atorga funcions de Tutela i inspecció a l’INCAVI sobre els Òrgans de Gestió de les DO i IG.

Finalment l’article 40 designa l’INCAVI com l’au-toritat competent per a verificació del compliment del plec de condicions de les Denominacions d’Origen Protegides i de les Indicacions Geogrà-fiques Protegides, una funció que serà costejada per l’operador conforme l’article 41.

Així mateix, l’INCAVI atès el seu Consell Rector amb prou feines es reuneix un parell de cops l’any, diposita tota la responsabilitat d’aquest control sobre les empreses, en la figura del seu Director, el qual en última instància presenta al Consell el pla de treball, memòria, pressupost etc.

Si recapitulem sobre aquest aspecte, veurem que l’INCAVI té la consideració, a dia d’avui, de Centre Públic d’Investigació al servei de l’activitat produc-tiva vitícola i enològica. Al respecte ha destacat pel seu servei d’anàlisi de vins (clau a l’hora d’exportar), l’assessorament al viticultors, serveis tècnics, entre d’altres. No en va, en analitzar el seu pressupost (any 2017) es veuen nombroses col·laboracions amb empreses privades que han contribuït a canvi de determinades tasques al seu pressupost ordinari.

El gir que es dona a l’INCAVI trenca aquest esquema per convertir-lo en l’eix de la funció inspectora, una tas-ca que, al nostre entendre, ha de recaure directament sobre les pròpies DO o les entitats certificadores que designin, partint de la base d’un model de costos ajustat i desvinculant dita activitat inspectora del que sembla un control polític directe de les empreses i permeten,

al mateix temps, una major eficàcia en desvincular la inspecció, d’aspectes tals com l’horari laboral pactat per conveni dels treballadors de l’INCAVI.

En tot cas, una adequada orientació a mercat i una ma-jor agilitat en la pressa de decisions ens porta a proposar que la delegació de funcions prevista a l’article 45.3 sigui l’opció per defecte excepte per renúncia de la DO afectada, i cas que aquesta es produís, optar en primer terme per l’opció d’una entitat certificadora.

No és un model estrany, és el que ja opera en el cas de les Denominacions d’Origen Oleícoles o d’altra índole, sense necessitat d’haver de recórrer a un Institut Oleí-cola Català o un Institut Català del Formatge de Cadí o l’avellana de Reus.

Així mateix la delegació de les funcions prevista a l’ar-ticle 45.3 ha de contemplar la possibilitat que diverses DOs agrupin esforços en un únic organisme comú a fi d’estalviar costos i preveure que aquesta possibilitat estigui restringida a la pròpia DO o bé a un organisme o empresa participat per la mateixa, sense que pugui ser possible que una única DO acabi optant a verificar el plec de condicions d’una altra.

No ens volem quedar únicament en el capítol V de la norma. Ja apuntàvem que la llei ha de permetre preparar-nos per als canvis que ens augura la nova regulació europea.

• En aquest sentit, es troba a faltar a la llei el desen-volupament de les activitats complementàries a la vinicultura, com poden ser l’enoturisme i les rutes vinícoles, com a complement del turisme. Si bé és cert que la llei les esmenta en el preàmbul, també ho és que en el text legislatiu no se’n fa cap esment ni desenvolupament. Sent Catalunya una potencia turística sembla imperdonable aquest oblit que, sens dubte, ajudaria, i molt, a potenciar les vendes dels vins catalans.

Cal aconseguir, vist el nou escenari que ens planteja l’OCM, que cada un dels visitants de la nostra regió, esdevingui prescriptor dels nostres productes. En aquest sentit, experiències com les Napa Valley, o de regions europees mes properes haurien d’inspirar el text de la norma.

• Es troba a faltar, també, que no s’entri a legislar en relació a determinats productes vínics com serien els “vins sense alcohol o desalcoholit-zats” i de tota una gamma de productes de baixa graduació alcohòlica als quals se’ls pot addicionar d’altres productes. Vist el precedent d’altres produc-tes sense alcohol que han obtingut importants quotes de comercialització, especialment després de l’endu-riment de les lleis de trànsit, aquesta era una ocasió per impulsar nous productes i ser capdavanters en

17


Em

pres

a

un àrea que també té potencial per obrir mercats internacionals. Especialment si tal i com ja succeeix amb algun producte 0,0 això obre la porta del mercat musulmà.

• Ens cal un model àgil en l’adaptació dels plecs de condicions de les DO, on l’última paraula recaigui en els empresaris tant viticultors com vinicultors, que són els que, al cap i a la fi, es juguen els seus diners i el seu patrimoni, i els que han estat escollits pel col·lectiu que representa el Consell Regulador.

Com ja hem indicat, els preus i la competència seran dos factors claus en els propers anys i en el futur. Però no tot el sector elaborador i productor s’ha preparat per al canvi que suposa el Reglament 1308/2013. Aquest fet pot donar lloc a pràctiques que és millor prevenir que sancionar.

En aquest punt, prenen especial rellevància les qüestions de competència, traçabilitat i persecució del frau, si volem assegurar que el mercat operi correctament.

• En l’àmbit de la Competència és necessari que la nova llei vitivinícola contribueixi a acotar les defini-cions de “mercat rellevant” a l’hora de dictaminar conforme la legislació vigent, si hi ha supòsits de control o alteració del mercat.

• En aquest punt és necessari separar el mercat de raïm dins l’àmbit d’una DO concreta, dels mercats d’altres DO o del vi de taula (no tot és vendre raïm). I a l’hora d’avaluar si hi ha pràctiques incorrectes, ha de tenir igual consideració el “vi base apte per l’elaboració de vins amb dret a DO” que el propi raïm, atès són part indissociable d’un mateix mercat.

• És a dir, ens cal considerar tots els productes aptes per a la elaboració d’un vi de DO com un únic mercat diferent i tancat de la resta de transaccions destina-des a la comercialització de vins de altres DO o vi de taula.

• Moviments com ara deixar de comprar un determinat volum de producció per a substituir-lo als lineals de la distribució per d’altres referències pot ser un mo-viment lícit, sempre que no es tracti d’un moviment que pel seu volum (ja sigui en solitari o de forma concertada) comporti un enfonsament dels preus mercat del raïm i del vi base, per a després poder adquirir aquest darrer a un preu de mercat molt més baix.

• En l’àmbit de la Traçabilitat i prevenció del Frau, cal un registre dels magatzems dels intermedia-ris, és a dir, aquells operadors que tenen en estoc volums rellevants de vi per a la seva comercialització

sense ser-ne productors tot indicant les entrades i sortides amb destí al sector de la distribució o l’ex-portació. A dia d’avui, si a un magatzem d’aquestes característiques es falsifica l’etiquetat i es destina a exportació resulta gairebé indetectable fins i tot per frau, ja que la traçabilitat es pot perdre absolutament.

• En aquest sentit la disposició addicional primera és clarament insuficient ja que la col·laboració interad-ministrativa haurà d’estendre’s mes enllà de l’àmbit de la Generalitat de Catalunya, particularment en el cas de les mercaderies d’importació o les que cal exportar.

• En un àmbit menor però d’especial rellevància per al sector productor cal millorar l’ajust entre la defini-ció de parcel·la vitivinícola i potencial vitivinícola associat. És necessari que tota la superfície consi-derada “Terra Arable (TA)” en el marc de la parcel·la vitícola computi als efectes del potencial, ja siguin “antares”, carrils o vinya plantada, atès això te un impacte directe no únicament sobre les subvencions i ajudes, sinó també en els quilos que es permet produir al productor (tarja vitivinícola).

• També en un àmbit menor però lligat a l’elaboració de vins d’alta gama procedents de ceps de baix ren-diment i una certa edat, cal regular adequadament la reposició de fallades sobre aquesta tipologia de vinyes, atès no ens trobem que un percentatge massa elevat de reposició estigui falsejant l’edat real dels ceps de la parcel·la vitícola.

• Si en un moment donat una DO decideix d’exclou-re una varietat, cal regular-ne el procediment de manera tal que s’estableixi un període transitori per als viticultors que encara mantenen plantacions a fi efecte sigui possible reconvertir-les sense danyar irremeiablement la viabilitat de l’explotació.

En definitiva, i per concloure, ens cal una major orientació al mercat, al producte i als consumi-dors potencials davant la competència estatal i internacional.

Això necessàriament passa per aprofundir els nous models de distribució, comercialització o nous punts de venda; ser àgils en l’adaptació de les DO i empreses a un mercat canviant, tot dotant de més protagonisme i recursos al sector de les Denominacions d’Origen Protegides.

Gràcies

18

Llib

res

Lectures recomanades

LA MEDIDA DE LOS HÉROES

En el seu primer llibre, La lengua de los Dioses (Taurus), la jove Andrea Marcolongo, llicenciada en Lletres Clàssiques, ens va descobrir els plaers de ser coneixe-dors de les llengües clàssiques avui, valuosos dipòsits de memòria. En un moment on les paraules cada cop menys recullen els significat de les coses, Marcolongo va fer com els bons arqueòlegs per recuperar el sentit original de les paraules que no són més que un reflex de com pensem. Una valuosa lliçó de filosofia pràctica en un moment on la presència dels clàssics en tots els àmbits de la vida està en clar retrocés malgrat la seva vigència i utilitat.

Amb La medida de los hérores l’autora italiana con-vida de nou als lectors a explorar el pensament grec, una de les bases de la nostra civilització. En aquest cas la proposta gira entorn al mite homèric, educador dels grecs, del viatge, del canvi, la transformació, el creixe-ment. També el tornar a casa. Es tracta d’una proposta literària difícil de definir, un text molt personal d’amor a la cultura, als llibres, al mar. En cada capítol, Marcolongo té l’habilitat de parlar de coses antigues en un to fresc, didàctic, pur. A cada parada es desconstrueix una pa-raula, els seus orígens, el seu significat, la seva utilitat. Literatura, historia, cultura i filosofia van elaborant el personal mosaic sobre la mesura de lo heroic. Honoré de Balzac, recorda l’autora, va dir: “He realizado viajes maravillosos abordo de una sola palabra.”

Avui, la paraula heroi esta en desús, descolorida, i únicament la fem servir per parlar del campió d’alguna competició, als protagonistes dels grans canvis tec-nològics i empresarials o els personatges que tenen l’habilitat de promocionar-se en la televisió. Tanmateix l’heroisme esta en les petites coses del dia a dia. Un potencial heroic que Marcolongo ens proposa descobrir. La guspira d’aquest descobriment és l’amor. L’autora ens anima a sortir al mar –ho fem cada dia–, desplegar les nostres veles i enfrontar-nos als vents i tempestes de la mar per desprès tornar de nou a terra ferma mantenint la nostra naturalesa, però havent superat els nostres límits.

Les aventures no només estan en el viatge geogràfic, sinó també les persones. No tots els vaixells tenen que navegar per el mar; per Marcolongo el seu iot és l’es-criptura. Trobar el valor necessari per creuar el nostre mar particular, com els Argonautes, com la mateixa Marcolongo que en el llibre comparteix part important del seu testimoni vital, és la proposta del llibre: que nosaltres també siguem capaços de creuar el llindar que fa avançar i completa la naturalesa del home.

El llibre de Marcolongo és, per tant, una invitació a prendre riscos, part inherent a la vida. De fet, sense arriscar, podem dir que no hi ha vida, només hi ha mera existència. Límit, en llatí, significa “travessia” “sender”, en molts casos camí poc transitat i per això també ha derivat avui en la idea de frontera; del que hi ha més enllà. Límit és una paraula que agrupa tot allò que no ens considerem capaços de fer, molts cops per por o per conformar-nos en anar per la còmode autopista de lo convencional i banal. L’autora ens recomana arriscar i descobrir que no és altre cosa que descobrir-nos. De nou, amb l’espeleologia de les paraules, descobrim com “llegir” deriva també del llatí, “lego” (escollir, en català): llegir vol dir escollir-nos, descobrir-nos, una ambiciosa i heroica empresa que requereix de ser valents, i fer el nostre camí.

El llibre és un deliciós pont entre el nostre món i el dels clàssics que amb l’excusa del mite dels argonautes i els viatges heroics, reflexiona sobre la necessitat d’assumir responsabilitats, de la dificultat de sortir de la zona de confort, de marxar, de creuar límits, de créixer on Ítaca ja no és cap punt de la geografia sinó simplement portar una vida adulta, responsable, lliure, plena.

Andrea Marcolongo

19


Llib

res

Lectures recomanades

Fa uns mesos, la plataforma HBO estrenava amb gran èxit mundial la mini sèrie Chernòbil, on s’explica a través de diferents personatges com es va desenvolupar, a l’extinta Unió Soviètica, la crisi nuclear més gran de la història. L’exitosa sèrie creada per Craig Mazin està basada en el llibre Voces de Chernóbil de la Nobel de literatura Svetlana Alexiévich. L’obra d’ Alexiévich, nascuda a la Ucraïna soviètica al 1948, de la mateixa generació que Vladimir Putin, ha estat centrada en el periodisme d’observació, en la literatura dels fets, en el seu cas centrada en l’evolució social i política d’una generació de russos nascuts desprès de l’estalinisme i educats en el sofriment, la mentida, i restriccions de tot tipus i que l’han convertit en un testimoni privilegiat de la decadència primer, col·lapse desprès del règim soviètic. La seva obra literària ha estat centrada sempre en escoltar a la gent, i ser capaç de teixir una narració veraç, lluny de tot biaix o agenda política, la qual cosa dona una gran força a tots els seus llibres.

En Veus de Chernòbil, l’autora es centra en explicar els fets que van passar a l’abril de 1986, quan l’explosió d’un reactor nuclear va causar un dels majors desastres viscuts al vell continent en el darrer segle i que podia haver acabat seguint una tragèdia encara més gran sinó hagués estat per l’heroisme i el sacrifici de milers de russos que van sacrificar les seves vides per evitar un desastre major.

Es tracta d’un llibre de periodisme d’investigació, com altres de l’autora ucraïnesa, que recrea a través d’un complex mosaic de veus i històries les mentides i mitges veritats que van seguir a la catàstrofe. Com en altres de les seves obres, traspua la prudència de qui sap que ningú pot estar mai segur de posseir la veritat, però que aquesta es pot aproximar a través de l’estudi dels fets, d’un treball laboriós i minuciós per entendre cadascuna de les peces i posar-les al lloc adequat. En aquest sentit, l’obra de Alexievich, comparada sovint amb el gran cronista Kapuscinski, té molts punts de trobada amb els de Josep Pla. Entre d’altres coses per entendre que la matèria prima de la societat, de qual-

sevol historia, són les persones, i és a través de posar el focus en l’individu que un pot extreure conclusions sobre el paisatge general.

Amb aquestes premisses descobrim que Veus de Chernóbil, també la meravellosa sèrie de televisió, no va d’energia nuclear, sinó que permet aproximar l’home soviètic i el seu context. La tràgica història de Chernòbil, amagada per les autoritats soviètiques que mai es van preocupar pels riscos als que sotmetia a la seva població i que van resultar tràgics, permet veure la natura del “homo sovieticus”, un ésser sense opinió pròpia, despullat de consciència i educat en un únic valor d’obediència a l’Estat fins el punt de ser capaç de creure abans la versió d’un superior que el que veuen els nostres ulls. El dogma i la fe per sobre els fets i la veritat. El comunisme va voler implementar un perillós i lliberticida experiment d’enginyeria social fracassat perquè, com sabem, la condició humana, com el curs del riu, acaba sent indomable. Al final, aquesta consci-encia es rebel·la, perquè l’home està fet per ser lliure i per això cal la veritat.

Al final Chernòbil és un episodi extrem –que també permet veure el millor de la condició humana– que permet reflexionar sobre com la veritat és incompati-ble amb un règim totalitari. Unes reflexions en l’època de la postveritat on els sentiments, els desitjos, les agendes polítiques en els mitjans de comunicació o la tirania del políticament correcte són els elements que avui debiliten la veritat que és el mateix que debilitar la veritat. Un llibre colpidor, punyent en molts moments, intrigant, detectivesc, i que permet aproximar-se al passat Soviètic amb una lent diàfana i clara.

VOCES DE CHERNÓBIL

Svetlana Alexiévich

20

Eco

nom

ia

El sector agrícola i el cicle del crèdit

En aquest context, la cartera de crèdit agrícola de enti-tats com J.P. Morgan va créixer un 76% per al període 2008-2015, fins els 1.100 milions de dòlars. Altres bancs van experimentar creixements similars aprofitant aquesta mega-tendència en el sector.

Aquesta expansió del crèdit per part de la banca su-posava un increment del conjunt del deute del sector agrícola que es va incrementar fins als 427 milions de dòlars al 2018 en comparació als 317 milions de fa una dècada segons les dades de la USDA.

Es tracta d’un increment que pot no semblar notable però que coincideix en un moment on el cicle de ma-tèries primeres estan a mínims i suposa una pressió afegida sobre la solvència total del sector.

J.P. Morgan és el banc més gran dels Estats Units, i un dels més grans del món. Després de la crisi d’hipote-ques subprime als Estats Units, ha estat a la recerca, com altres entitats financeres, de noves fonts de crei-xement més enllà del madur i problemàtic mercat de crèdit hipotecari.

Una d’aquestes oportunitats en els darrers anys, carac-teritzats per una gran facilitat de crèdit i disponibilitat de diners per tot, ha estat el sector agrícola, sector clau en l’economia rural dels estats del centre-oest.

El raonament era doble. D’una banda, es tractava d’una indústria poc apalancada, solvent i amb moltes garan-ties en forma d’actius. D’altre banda, els alts preus de les matèries agrícoles en els anys tot just desprès de la fallida de Wall Street va afavorir un increment notable dels ingressos de tota la indústria.

Entre 2008 i 2011, el preu de les matèries primeres va pujar i van ser anys on el valor de les explotacions agrícoles es va incrementar amb força.

En aquest context difícil, de preus baixos i sobre capa-citat, cal afegir les tensions comercials entre els EUA i la Xina, on el sector agrícola nacional és dels que més està patint.

Tots aquests elements s’han traduït en una notable disminució, del 17,5%, del risc dels grans bancs de Wall Street en aquest sector, però no així la banca minorista sobre el territori, el que convida a la reflexió sobre els bons usos i gestió del risc en el crèdit agríco-la, mostrant un comportament dispar que ha fet saltar algunes alarmes.

Evolució preu mitjà explotació agrícola, 1968-2018Preus nominals i reals (ajustant la inflació), en UDS per acre (0,4 ha.)

Font: USDA

21


Eco

nom

ia

Segons les dades de la FDIC (Federal Deposit Insu-rance Corporation - el FGD americà), la retirada dels préstecs agrícoles per part de la gran banca està motivada per les reduccions en el flux de caixa de les explotacions agrícoles la qual cosa ha forçat a molts agricultors a declarar-se en fallida davant dels creditors. Les vendes de molts productes agrícoles dels Estats Units –incloent la soja, l’exportació agrícola més valu-osa– han caigut bruscament des de que l’any passat la Xina i Mèxic van imposar tarifes en represàlia pels aranzels americans en els seus béns.

Malgrat les tensions s’han temperat en els darrers me-sos, les pèrdues derivades de la guerra comercial era una pluja que queia sobre mullat, sobre una economia que fa anys que fa front a un excés d’oferta i preus baixos, el que ha desencadenat que moltes petites explotacions no hagin pogut fer front a les seves obli-gacions financeres.

Tanmateix, i degut a l’existència de molts mecanismes de crèdit públic i rural, la demanda de crèdit ha conti-nuar creixent, especialment entre els agricultors de gra i soja, que justament pitjor ho estan passant segons es desprèn dels últims informes de la Reserva Federal. Es tracta d’una demanda de crèdit que bàsicament va destinada a préstecs per ampliar superfície, compra de equipament, però també per fer front al pagament de despeses operatives suplint a curt termini la falta de ingressos.

És des de 2013, que molts agricultors veuen com no surten els números i han anat aprofitant. Però al mateix temps, aquesta tendència debilita la solvència de les explotacions i les exposa, encara més, a la variabilitat dels preus.

En els últims anys això ha quedat palès en infinitat de casos de petits i mitjans agricultors que, al no poder fer front a les seves obligacions de pagament, han hagut de vendre part del seu patrimoni, de les seves vaques, terres, cultius, per liquidar el deute. Unes mesures que suposa perdre la font d’ingrés i tenir que malviure en qualsevol altre sector. Part d’un malestar que també forma part del caldo de cultiu amb el que ha sabut connectar l’heterodox President Trump.

Michelle Bowman, membre del consell de govern de la Reserva Federal, va dir en una conferència de banca agrícola del març que la forta disminució de les rendes agrícoles era tant preocupant com la crisi agrícola dels anys 80, quan la caiguda dels preus de la collita i la terra, enmig d’un augment del deute, va provocar un allau d’incompliments de préstecs massius i execucions hipotecàries.

Malgrat l’impuls al crèdit per part de la banca rural i pública, la persistència dels dubtes sobre la sosteni-bilitat del creixement en els darrers trimestres, està fent que també aquest canal de finançament estigui en retrocés el que podria encara complicar més la situació de moltes explotacions agràries que no tenen la competitivitat per competir en un entorn de preus baixos i repunt aranzelari.

Una situació que val la pena tenir en compte i que recorda com l’endeutament en el sector primari ha de ser sempre moderat, prudent, entenent que els cicles en les matèries primeres són molt volàtils i el seu signe pot canviar amb rapidesa, més amb totes les distorsi-ons que estan afegint al cicle normal de l’economia els Bancs Centrals i els canvis profunds en el taulell geopolític per l’arribada de noves potencies emergents.

Evolució cartera de crèdit sector agrícolaBanca rural i comercial (esquerra), top-30 majors bancs (dreta)

Font: Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC)

22

Info

rmac

ió

Notícies breusde l'Institut Agrícola

Tot i estar en període estiuenc, l’activitat normativa no ha parat, ans el contrari, ha estat força prolífica. Seguidament us oferim un resum de les actuacions que hem anat duen a terme:

Considerem que l'Estratègia Estatal ha de plante-jar una veritable compatibilitat de les activitats econòmiques existents i assumir que en determi-nats llocs els interessos de la societat no priori-tzaran el medi natural. No s'ha de fixar una Estratègia enfocada a fer inviable i no compatible cap de les activitats pròpies dels terrenys objecte de protecció mediambiental. Conseqüentment, si s'impedeixen els aprofitaments o els condiciona sota paràmetres de nul·la rendibilitat, s'haurà d'in-demnitzar.

Cal que es tingui present que els propis habitants del territori són els que millor coneixen la situació dels hàbitats i les formes de protegir-los, atès que porten generacions convivint amb ells. Per tant, s'ha d'afavorir que es puguin dur a terme les acti-vitats agràries tradicionals que mantenen la població i la gestió dels sistemes naturals. De la contesta rebuda pel mateix Ministeri, posterior-ment, han admès la incorporació a l’Estratègia de la integració de la compatibilitat dels usos del territori amb la conservació dels ecosistemes.

Tampoc estem conformes amb que es manifesti que "(...) el repoblament i reforestació (...) pot comportar efectes negatius sobre la biodiversitat, principalment per la manca de gestió forestal sostenible (...)".

Això no és cert, el sector forestal ha fet molt èmfasi en l'aplicació de la gestió forestal a tota la cadena de producció, ja sigui en l'elecció de plantacions amb espècies forestals pròpies del país, com amb el sistema de tala, com en la producció de fusta o altres productes forestals amb certificació de producció sostenible.

Observacions a l’esborrany de l'Estratègia Estatal d'Infraestructura Verda i de la Connectivitat i Restauració Ecològica (Ministeri per a la Transició Ecològica)

Davant d'aquesta petició el Ministeri l'ha admès, incorporant al text l'existència de dita gestió forestal sostenible.

També ha d'incloure la possibilitat que si un espai natural protegit, creat per evitar l'extinció d'una espècie animal o vegetal, arriba a aconseguir la recuperació de la mateixa, es pugui reduir o treure la protecció ambiental existent.

Es dóna per entès que la protecció ha de ser per-pètua, i no hauria de ser això. L'objectiu és la recuperació i la presència de les espècies animals i vegetals que corresponguin en un espai. Però una vegada aconseguit, s'ha de permetre la compatibilitat de la protecció amb l'exercici de certes activitats econòmiques.

L'Estratègia ha de tenir com objectiu pràctic delimitar clarament els espais que necessiten de protecció, alliberant a d'altres que no cal que ho siguin. Voler seguir hipotecant la tercera part del territori -declarat com espais naturals protegits- no té cap sentit ni justificació. I menys establint amb grans espais que ni poden gestionar-se adequadament, ni està justificada la majoria de les seves superfícies.

Pel que fa als corredors ecològics han de ser això, connexions, i entre espais naturals prote-gits. Però d'una extensió prudent i que no condueixin a ser, al poc, la reserva i ampliació dels espais naturals protegits, engrandint encara més la superfície protegida. D'aquesta manera, part dels espais naturals protegits, delimitats només com a sistema per tenir un corredor ecològic "ample", podrien desaparèixer o reduir-se ostensiblement.

23


Info

rmac

ió

Consulta pública prèvia a l'elaboració del projecte de Reial Decret pel qual es modifiquen els Reials Decrets números 1075/2014 i 1076/2014 dictats per l'aplicació a Espanya de la Política Agrícola Comuna (Ministeri d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació)

La principal aportació feta va ser el criteris d'Agricultor Actiu.

Entenem que l'actual definició suposa establir una limitació sobre la base dels ingressos no agraris. Això suposa un impediment per al col·lectiu d'empresaris en l'àmbit rural en el moment d'afrontar una diversificació de l'activitat, entre les que citaríem la prestació de serveis agraris, la transformació agroal-imentària, el turisme rural, o la prestació de serveis d'aprovisionament energètic ─pre-vist a la Llei de Canvi Climàtic de Catalunya.

Atès que algunes d'aquestes activitats, de prosperar, generen un major rendiment econòmic, si s'escollís aquesta opció s'oblig-aria a l'empresari a abandonar l'activitat agrària d'entre el conjunt d'activitats que desenvolupa. Per la qual cosa cal incloure en la definició la possibilitat de l'exercici de dites activitats ─especialment els serveis agraris─ amb un topall del 20%, sense que es perdi la condició d'agricultor actiu.

Respecte de l'ajut per a primera instal·lació de joves agricultors, l'actual norma estableix una data d'instal·lació objectiva com és l'alta a la Seguretat Social, però que pot resultar poc

realista en funció del ritme de generació de negoci del jove que inicia una activitat agríco-la. Demanem que es consideri des de la data prevista en el pla d'empresa aprovat per l'Administració, amb competències en la matèria, per a l'obtenció d'ingressos agraris diferents de la subvenció, que permetin superar el llindar de viabilitat econòmica.

També s'ha d'unificar la sol·licitud única tant en informació mínima com màxima.

En honor d'una major homogeneïtzació i igualtat d'oportunitats, el tràmit ha de delimitar la informació requerida en la totalitat del territori espanyol.

Cal estandarditzar i fer possible, que qualsevol sol·licitant pugui tramitar la totalitat de les ajudes possibles (inclosos PDR) corresponents a la regió on té l'explotació, indistintament de la regió d'Espanya on resideixi o vulgui fer el tràmit, havent de ser possible en la totalitat de llengües cooficials a la regió destí de l'expedient a tramitar. Això reduiria costos de tramitació, donaria un tracte igual als empresaris, i permetria un mercat únic en la prestació de serveis a les empreses agràries.

Explotació ecològica -Terrassa -Vallès Occidental

24

Info

rmac

ió

Recentment el Departament d'Agricultura va obrir una consulta respecte de la revisió de les zones vulnerables per contaminació de nitrats. Donat l'impacte que això pot representar pel sector agrícola i ramader, es van fer un seguit d'aportacions:

• Prohibició de l'aplicació agrícola de fangs de depuradora en zones vulnerables, les quals són responsables d’un mínim del 5% dels abocaments a Catalunya.

• Obligació de la correcta identificació de l'origen dels nitrats també dins les zones vulnerables a fi de caracteritzar quin percentatge són d’origen ramader, d’origen químic (adobs) o bé d’altres orígens.

• Quan es detectin nitrats d’altres orígens caracteritzar-ne l’origen i causes (claveg-uerams, abocaments, industria tèxtil, geològic, etcètera).

Esperem que totes elles siguin contemplades en el text final de l’Ordre.

Consulta pública del projecte d’Ordre per la qual es revisen i s’amplien les zones vulnerables en relació amb la contaminació per nitrats procedents de fonts agràries.(Departament de Territori i Sostenibilitat)

Consulta pública prèvia a l’elaboració d’un projecte de decret sobre producció agroalimentària ecològica (Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació)

Com a preliminar varem indicar que no enteníem la justificació del projecte quan recentment s'ha dut a terme el procés d’elec-cions al Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Voler modificar un organisme recentment renovat no té sentit. Entenem que la proposta ha d'estar prèviament consensuada a fi de valorar les alternatives possibles i la necessitat real de la mateixa amb els actuals òrgans de govern del CCPAE. També s'han d'aclarir les intencions de la Conselleria, i en particular, quines propostes de canviïs planteja de cara a la representació de l'òrgan o noves funcions que se li volen atribuir. Doncs en el projecte no hi consta.

I respecte d'aspectes concrets del text es van fer les següents aportacions:

• Considerem positiva la iniciativa de promoure un logotip català específic, en el ben entès que, aquell qui vulgui, pugui reforçar encara més l’orientació al mercat lliurement escolli-da. Això no obstant, entenem que en molts casos és absolutament innecessari atès les indicacions que ja consten al producte ―per exemple en el cas de productes emparats per Denominacions d’Origen de Catalun-ya―, són prou aclaridores del seu origen català sense necessitat de requerir un logo del CCPAE Català addicional. Aquest logotip, doncs, ha de tenir un caràcter voluntari i

gratuït. Deixant en mans dels operadors la seva utilització, o no, atenent a les diferents orientacions a mercat ―intern, exportació, etcètera.

• Des de fa temps estem detectant una man-ca de coordinació entre les tasques desen-volupades pel CCPAE i l’àrea d’ajuts agroambientals del DARP. No és cap secret que bona part dels agricultors i ramaders del CCPAE són alhora sol·licitants i/o percep-tors d’ajuts d’agricultura ecològica d’aquest Departament. Al respecte, és necessari una major coordinació i la comunicació d’ofici per part del DARP de totes les modificacions del SIGPAC que afectin a superfícies ecològiques, altrament aquesta manca d’informació genera múltiples incidències i conflictes entre els sol·licitants d’ajuts i l’Administració del DARP.

Cigró menut ecològic a l'era -Terrassa -Vallès Occidental

25


Info

rmac

ió

El Reglament (UE) 2016/2031 relatiu a les mesures de protecció contra les plagues dels vegetals faculta la Comissió per a adoptar actes delegats que completin dit Reglament establint una llista de plagues prioritàries. Les plagues prioritàries són les plagues quarentenàries −que encara no existeixen al territori concret o que encara no s'han estès− el potencial impacte econòmic, mediambiental o social de les quals és força greu.

Al respecte varem demanar que s'incloguessin les següents espècies:

• Bretziellafagacearum (plaga del roure).

• Cydalimaperspectalis (papallona del boix).

• PomaceaCaniculata (cargol poma).

• Phyllosticta citricarpa (CBS, taca negra dels cítrics). Les intercepcions d'aquest organisme nociu en els ports d'entrada de la Unió Europea s'han disparat en els últims anys ─provinents especialment de Sud-àfri-ca, Brasil, Argentina, Uruguai i Tunísia. La seva introducció provocaria una pèrdua de qualitat i conseqüentment una pèrdua de producció citrícola, donat que aquestes produccions no serien comercialitzables.

Alhora també vam considerar que s'han de mantenir tres organismes nocius que ja figuren a l'actual llista i que tenen una repercussió en la fructicultura europea. Aquests són:

• Thaumatotibia leucotreta (falsa arna de la poma).

• Candidatus liberibacter (bacteri, greening dels cítrics).

• Xylella fastidiosa: bacteri patogen, sense cura coneguda, que afecta un gran nombre de plantes d'interès agrícola, ornamental i forestal.

Finalment l'ú d'agost la Comissió Europea ha aprovat el nou llistat de plagues, incorporant-hi la taca negre dels cítrics, i mantenint-hi les tres darreres plagues citades que ja hi eren.

Consulta sobre la Llista de plagues prioritàries dels vegetals (Comissió Europea)

Xylella fastidiosa

Cydalima perspectalis

Pomacea caniculata

26

Rec

ull d

e pr

emsa

EL CANVI éS AUTOEXIGèNCIA

LA VANGUARDIA - Diners - 14 juliol 2019 INPUT - L'OPINIÓ

"Avui ja no pensem que els grans directius són simplement els executius, aquells que executen els plans correctament. Els directius que necessitem són els que s'autoexigeixen a combinar present i futur. Els que tenen cura dels resultats actuals de la seva unitat de negoci i al mateix temps perforen les agendes per introduir les innovacions que els permetran mantenir la competitivitat."

Darrere de l'èxit de moltes empreses i de moltes persones s'amaga simplement l'autoexigèn-cia. Aquesta suma d'esforços que coronen els

objectius de cada dia com cims efímeres però rel-levants. L'autoexigència és la bastida d'aquestes constàncies que ens permeten créixer des de baix. Crear una lògica d’ autoexigències compartida en una organització és una cosa difícil i fonamental.

L'autoexigència és una decisió individual que només aflora en un context de compromís entre persones i empreses. L’autoexigència es manifesta en els detalls. En l’acabament de la qualitat d'una obra. En complir els terminis. En la revisió de la safata d'entra-da dels correus que no poden esperar. En no perdre la perspectiva de les coses quan algun tòxic es creua en el camí. En saludar a tots, però especialment a aquells que si oblidéssim un gest amable amb ells els confondríem de dubtes. Les autoexigències són un dels trets que ens distingeixen com a professionals. Una persona també és les seves autoexigències. Normalment darrere del talent, hi ha més autoexigèn-cia que sort. La suma de coneixement i autoexigèn-cia és la llavor de talents en majúscula.

Els líders són més efectius quan són un exemple d'autoexigència més que un flagell d'exigències. Quan els directius prenen decisions que afecten molts si no acompanyen els seus discursos amb una clara autoexigència i són els primers a aplicar-se el conte del canvi, aquest queda desactivat en la seva

lògica més profunda. No hi ha excuses per l'autoex-igència quan es proposa un canvi. Qualsevol excusa vorejaria el cinisme. Si en algun moment les exigèn-cies resulten vitals és quan ens hi hem d'adaptar. Quan convivim amb lògiques del passat que alimenten les nostres inèrcies i amb lògiques de futur que alimenten incerteses. En aquestes transicions, en què el canvi porta un llibre d'instruccions diminut, és quan compartir autoexigències permet avaluar si el canvi emprès és realment consistent. De vegades, més que resistència al canvi el que hi ha és una execució mediocre del canvi, una execució mancada d'autoexigència.

La manca d'autoexigència és la base de molts fracassos, tant en el món industrial com al digital. Tots recordem aquests passatges biogràfics de Steve Jobs on el joc d'exigències i autoexigències es porta-va al límit. Construir empreses que creixin i es sostin-guin és impossible sense un alt sentit de l'autoex-igència. A vegades ens exigim explotar bé els nostres negocis, intensificar els mercats, obrir nous mercats, definir noves eficiències. I amb el mateix afany hem d’autoexigir-nos innovar. La innovació és la factura-ció del demà. Orientar el futur té molt d'autoexigèn-cia. El passat i el seu epígon, el present, tenen sobretot inèrcies. Combinar el present i el futur és l'art del management. Avui ja no pensem que els grans directius són simplement els executius, aquells que executen els plans correctament.

Xavier Marcet


27

Rec

ull d

e pr

emsa

Els directius que necessitem són els que s'autoex-igeixen a combinar present i futur. Els que tenen cura dels resultats actuals de la seva unitat de negoci i al mateix temps perforen les agendes per introduir les innovacions que els permetran mantenir la competiti-vitat en el futur.En un món que canvia acceleradament i, en el qual ens relacionarem amb tecnologies que encara no coneixem, els professionals que dimiteixin de l'esforç i l'autoexigència ho tindran molt pitjor. Una de les principals autoexigències serà l'aprenentatge continu. I, un cop més, no confonguem formació amb aprenentatge.

La formació és còmoda. L'aprenentatge és convertir la formació en una experiència que ens faci créixer i adaptar-nos millor. I si l'aprenentatge serà continu, el desaprenentatge serà selectiu. No haurem desap-rendre-ho tot; només allò en què els nous contextos hagin dislocat les nostres velles fórmules personals o empresarials. Desaprendre és, sens dubte, el més autoexigent. No hi ha guies on copiar i enganxar, no hi ha manuals, només val observar, pensar i actuar per compte propi. Quan desaprendre som subjecte i predicat al mateix temps.

Admiro la gent que porta l'autoexigència amb natu-ralitat. Sense queixes. Els que s'exigeixen l'amabili-tat envers els altres, companys o clients, encara que els seus despertars no evoquin dies feliços. Els coherents sense autopromoció. Admiro els que són puntuals i són breus per respecte. Els que militen en la qualitat. Tinc devoció pels que acumulen èxits i aposten per la innovació, la sensatesa i la respons-abilitat. Admiro els emprenedors que s'exigeixen oportunitats que sobrepassen les seves capacitats. M'inspiren els líders que s'exigeixen convertir cada dificultat en una oportunitat i tots els que no són por-taveus del problema sinó exploradors de la solució. I respecto als que no pensen només en sí mateixos o a la seva empresa i s'autoimposen combinar la creació de valor corporatiu amb valor social.

Una empresa són els grans projectes i els petits detalls. De vegades dues empreses ens semblen iguals, però comprovem que una creix millor que una altra. És obvi que la diferència pot estar en les seves estratègies o la seva capacitat d'innovació, però sovint aquesta diferència rau en les seves exigències col·lectives respecte del propòsit i la centralitat dels clients, en saber allunyar-se de les complaences fàcils, en no perdre el sentit del detall ni deixar d'administrar esforços raonables.

El canvi sempre és fàcil quan és aliè i només és real quan passa pels nostres esforços individuals i les nostres autoexigències. El més còmode és receptar el canvi als altres. Executar i exemplificar el canvi ja és una altra cosa. L'autenticitat i esquivar la mediocritat es construeixen amb autoexigència. Vivim en el llindar de tecnologies que canviaran la manera com treballem i fem negocis. Però ni les màquines més intel·ligents ens estalviaran aquestes autoexigències que cusen les nostres trajectòries. El canvi és simplement la persona mateixa en constant transició. I ja sabem que a la vida el més difícil són les transicions.

M'inspiren els líders que s'exigeixen convertir cada dificultat en una oportunitat i tots els que no són portaveus del problema sinó exploradors de la solució.

��

��

��

��

��

juliol - agost 2019 revista de la patronal agrària de ... · les cròniques expliquen com els més...

Documents