Tema 1: In der Welt sein

Des de la primera línia fins la línia disset (1-17) aquí podem començar a establir un tema:

“Estem llançats al món”, però i això que significa? Som subjecte com a exterioritat i som

exposició infinita, estem llançats cap a fora. En un món constituït com una resistència, com una

obertura, com un espai...L’autor, ens remet a Heidegger i el in der Welt sein quan parla sobre la

nostra existència al món que la diferencia ja de bon principi de la posada en escena en el teatre.

Subtema 1: Relació Heidegger- Nancy

La insistència d’utilitzar els conceptes Heidegger s’explica de la següent manera: Vol insistir

amb el concepte “d’estar en el món”.

Nancy utilitza els mateixos conceptes epistemològics heideggerians (estar en el món/ estar

llençat al món) per després afegir les nocions relacionades amb el cos i la representació.

El ser llençat al món succeeix abans de tota concreció, a tot individu. És el que diríem en

alemany el Dasein.

El ser en el món: la essència de l’existir.

Tema 2: La representació del cos.

Perquè la representació forma part de l’existència? Que passa cada vegada abans de que ens

representéssim o siguéssim en el món?

L’existència vol, té un desig fervent de posar-se en escena, de representar-se a si mateixa.

Aquesta és la novetat que aporta Nancy al concepte de Heidegger (i el cos). Els meus ulls no

només s’obren davant l’acció del món (habitual) sinó també s’obren a l’obscuritat. Aquesta

obscuritat no és res més que el que hi ha darrere del punt cec. I si els meus ulls s’obren

d’aquesta manera és per la mirada, però quina? La dels altres, perquè el meu si mateix, pertany a

aquesta multitud tot i estar sempre en la més profunda de les solituds. Què és el punt cec?

I és mitjançant aquesta mirada que puc representar-me i per tant, esdevenir presencia.

Quan s’obre el telo es possible la representació, ja que aquesta posada amb escena té el seu

propi lloc: el teatre.

Subtema 2:La relació amb els altres

I com és relaciona aquest cos teatral?

L’altre que no sóc jo però que és un si mateix, és a dir, aquest altre si mateix rep més que percep

la intensificació de la meva presencia, la meva posada en escena. D’aquesta manera el si mateix

torna a oposar-se ( ja hem vist que el si mateix a l’hora d’esdevenir presencia s’oposa al món ).

Ara bé, quan parlem d’esdevenir presencia ens referim a l’experiència discreta i senzilla

anomenada subjecte. I en aquest sentit podem adduir que el subjecte és representació (ja que és

presència), i per tant cos.

Subtema 3: El subjecte com a representació intangible?

“We are on the contrary always more or less in the intangible configuration of a point of

projection (which is also a projection of self) connected to significations, which are intangible

by definition”

Sempre que parlem de “subjecte” ens referim a una substància però aquesta, és intangible?

“Estem sempre en el contrari més o menys en la intangible configuració d’un punt de projecció

(del qual és també projecció de si mateix) connectat a les significacions, les quals són

intangibles per definició”

Subtema 4 : La condició de presencia en el món

La condició de la presencia és el món, és estar en el món. El món és una disposició de

presencies. Aquest món et reafirma com a presencia, com a cos. Enmig de tota la disposició de

les presencies.

Tema 3: Cos i teatre

I Nancy, en aquesta part del text, diu el següent: “Aquí és quan arribem a l’ordre del cos i del

teatre. El cos és el que ve, s’apropa a una escena- i el teatre és el que dona lloc per a

l’aproximació d’un cos.”

Jo no vinc mai, el jo, el si mateix sempre esta al mateix lloc, a la trobada amb els altres; es el

meu cos, les meves parts que s’expandeix al llarg de l’espai per rebre la presencia de l’altre. I

així es configura el cos teatral.

En aquest punt, Nancy fa referencia a l’escriptor Artaud conegut pel seu mètode, “el teatre

crueltat”. L’autor, parteix de la idea de la Creació per a descriure la seva concepció de teatre. La

meta d’Artaud era transgredir els límits de la paraula i portar a l’escenari una creació total,

Per un costat Nancy parla d’una pluralitat en la representació del si mateix, per l’altra banda

Artaud parla d’un cosmos. Però el que realment ressalta Nancy és aquesta obscuritat i falta de

transparència material que són fonamentals per a la posada en escena de la participació de la

creació del Cosmos; entenent el Cosmos en tant que és aquesta pluralitat (disposició de

presencies, els altres i tu) que es presenta com una disposició oberta al món.

L’exterioritat és la condició necessària de la pluralitat i per tant de les co-presencies. No és

signe de manca d’interioritat.

Subtema 5: els sentits

Nancy dirà que aquesta corporalitat es presentada obrint-se cap al món, és precisament això el

que anomenem sentits. De la mateixa manera que aquests reben fenòmens sensorials podríem

dir que també els emeten. Com abans, els ulls veuen, però es veu, també. En el moment de mirar,

hi ha exposició i projecció davant de si la seva pròpia manera de veure i ser vist. Més encara,

sempre amb la consciència de la incapacitat de veure´s a sí mateix veient. Aquest fet es

produeix en una mirada dels seus ulls en els que, com diu Proust, la carn es converteix en mirall

i, més que qualsevol altra part del cos, ens dóna la il·lusió de deixar que ens acostem a l´ànima.

La frase de Proust es pot entendre com una metàfora del cos, que en tot el seu conjunt, és un

pont il· lusori cap a al nostre interior; fet que fa que els altres ens mirin i vegin en el nostre cos

l´extensió de la nostra ànima.

Subtema 6: La representació

Al text, l’autor dóna a partir del concepte de representació, una noció tant del si mateix com de

cos. Aquesta esdevé constitutiva de l’existència de l’ésser. En la representació es remet a

l’extensió del cos, la representació és aquesta extensió. Totes les parts del cos són presentades

com una visió en forma de conjunt de l’ànima, segons Proust. En la representació tot s’exposa,

en altres paraules, no tenim un cos sinó que som un cos.

En paraules de Mohamed Khaïr- Eddine: Així és com la meva pell esdevé el nostre propi teatre i

segueix: això explica perquè l’actor o el simple orador es mou per pulsacions [...]*

El cos com a sentit.

Quin és el lloc idoni per a la representació? Intima improvació El text del teatre és una

corporalitat, el teatre es va construint (performativitat).

Subtema 8: el culte

Hi ha una cosa que s´expressa de manera subversiva en el teatre; això és el culte. Un culte no

només consisteix amb una part formal i objectiva sinó que abans és un tarannà que s´adapta

trobant-se amb quelcom similar al misteri. Allò que encara no ha trobat el seu lloc i que gràcies

al culte hi pot haver una aproximació (misteriós).

Nancy ens parla del cos teatral com un cos que santifica la nostra presència, d´aquí podríem

extreure que la presència que és comú passa a ser sagrada en el teatre.

El culte no pot sorgir sense el cos teatral.

Conclusions

Tema principal de tot el text: No tenim un cos, sinó que som un cos; i per tant, el cos és una

intensificació de la presencia, és una representació continua, oberta i que mai cessa i això voldrà

dir que la posada en escena, és una representació necessària per a ser. Aquest ser es troba

exemplificat en el teatre i esdevé un cos parlant.