SENTIT

PSICOLOGIADEL CONTINGUT

En aquest objecte edito-rial simbòlic es pretén mostrar com d’avegades, el pes emocional i la

càrrega d’incerteses que transportem en un viat-ge (molts cops de manera influenciada) pot modifi-car la nostra percepció de l’entorn i per tant, fer-nos interpretar uns codis inexistents i del

tot imaginaris.

..................

INTERPRETACIÓ

ES EL QUE ENS PERMET DEDUIR

O PERCEPBRE SITUACIONS PER

TAL DE SUBSISTIR EN UN ALTRA

MEDI, ENTORN O SITUACIÓ DES-

CONEGUDA.>>

ES EL PROCÉS DE CONEIXEMENT

DEL NOSTRE “JO” INTERIOR, ES

UNA INTERPRETACIÓ NECESSARIA

D’AQUELLS SIGNES I SÍMBOLS

QUE CADA PERSONA FA DAVANT

ELS SENTITS.

PER TANT, RESULTA IMPRES-

CINDIBLE SABER DESCODIFICAR

ENTRE-LÍNIES (O ENTRE PÀGI-

NES) AQUELL SOROLL AMAGAT

O AQUELL CODI IMAGINARI I

FICTICI.

CODIS

A TRAVÉS DEL COLOR, farem referència a la manera d’interpretar i distin-gir les diferents situa-cions de la història amb la finalitat d’afectar de diferent manera l’estat d’ànim del lector.

D’aquesta manera podem emfatitzar cada tram del succés gràcies al sentit del color (des d’un punt de vista occidental) i així involucrar-nos sen-sitiva i perceptivament.

REGLESBÀSIQUES

PSICOLOGIADE LA PERCEPCIÓ

<<Solament veiem

el que sabem>>

<<Cap color careix

de significat>>

<<Colors i sentiments

no es combinen de

manera accidental>>

<<Les seves associa-

cions no són qüestions

de gust, sinó d’expe-

riències universals

influenciades pel

nostre llenguatge i

pensament>>

PRIMERA PART

DIVERSIÓOPTIMISME

ALEGRIADESIG

30%

..................

¹ El GROC es un color que genera ca-lor, provoca el bon humor i l’alegria, proporciona seguretat i confiança, es-timula l’intel·lecte i actúa combatint la fatiga.

2 EL CODI IMAGINARI

<<EL SUCCÉS QUE A CONTINUACIÓUS EXPLICARÉ ES TOTALMENTVERÍDIC.>>

.......

Tot va començar el dilluns 2 de juliol a la capital holandesa, Ammsterdam. Emocio-nat, lleugerament nerviós i un tant fa-tigat pel viatge, vaig arribar amb qua-tre amics disposats a conviure una de les grans experiències fins el moment, un gran recorregut al voltant d’Europa que a prio-ri havíem planificat i que de ben segur seria inoblidable.

Des de l’estació de tren i amb no poc es-forç, carregant grans i pesades motxilles a les esquenes, caminàvem pels pedregosos i humits carrers de la ciutat, admirant totes aquelles bicicletes estacionades que s’acumulaven desorganitzadament com si d’un gran monument artístic es tractés, com si la ciutat oferís al turisme un gran espectacle, mentre nosaltres analitzàvem cada detall, percebíem contínuament nous estímuls, emmudits com si el nostre cer-

vell estigués processant saturadament cada imatge que veia emmagatzemant tota la in-formació en el disc dur, accentuant les faccions...

Durant 20 minuts tot va ser un film que aleatòriament anava canviant d’escenes i plans mentre nosaltres, els protagonistes, els actors principals, arribàvem a l’hostal on ens teníem que allotjar.

Dirigint-nos a la porta desitjant des-ar l’equipatge, una voluminosa i deforma-da figura recolzava l’esquena en el marc blau de fusta de l’entrada tot impedint-nos l’accés.

Aquell home deuria mesurar un metre noran-ta i pesar uns cent-vint quilos, tenia cal-ba i poc cabell però aquest d’una foscor molt intensa, com els seus enormes ulls els quals ens mirava contenint una expressió de perplexitat crònica alhora que manegava amb habilitat un bastonet amb la boca, cosa que deixava entreveure que no era del tot un natiu holandès sinó més bé un estranger més proper a nosaltres.

4 EL CODI IMAGINARI

Així que, en posició relaxada, amb els braços esclaus de la gravetat i un peu a sobre la paret, aquella massa orgànica agafava aire amb esforç insinuant que ana-va a expulsar alguna espècie de paraula o so en concret cap a nosaltres quan ràpida i greument va dir:

<<¡CÓMO SE NOTA QUE SOIS ESPAÑOLES!,¿DE QUE PARTE?>>

Ens varem aturar just davant seu.

<<SOMOS DE BARCELONA>>

vaig dir somrient deixant escapar un tímid riure amistós.

En realitat era graciós trobar-se algú d’aquestes característiques parlant-te com si fos el tradicional veí de barri d’un poble peninsular i de fet ja sentia per darrere com alguns dels meus amics es reien dissimuladament i sense poder evi-tar-ho, vaig contagiar-me de la situació pressoner d’aquell ambient tant extrany que s’havia generat.

Ràpidament es va presentar:

<<ME LLAMO ANTONIO, DE ASTURIAS>>

i nosaltres educadament varem fer el ma-teix.

<<¿QUE HACES POR AQUI ANTONIO?>>

Va ser una pregunta a priori sense cap ti-pus de conseqüència o interès personal però amb tota la cortesia i amabilitat que un espera, fins quan va respondre:

<<VENÍA DE VACACIONES A HOLANDA, ME QUE-DÉ DORMIDO EN EL TREN Y CUANDO LLEGUÉ A MI

DESTINO, YA NO TENÍA MALETA>>

El silenci es va apoderar durant uns se-gons d’aquell encontre i els nostres ros-tres van acompanyar respetuosament la si-tuació del pobre home.

<<¿PERO, NO LLEVARIAS TODO DENTRO, NO?>>

va dir un de nosaltres obviant la situació inequívocament.

6 EL CODI IMAGINARI

SEGONA PART

HARMONIAPACIÈNCIAFANTASIA

DISTÀNCIAFRED

22%

..................

² El BLAU es un color sedant i el símbol de la profunditat, convida al repós i a la introspecció. Estimula la paciència i la serenitat, tot i que una sobreexposició d’aquest pot pro-duir fatiga.

8 EL CODI IMAGINARI

Just en aquest moment va mirar-nos amb in-credulitat, entornant l’ull esquerre i frenant en sec el moviment mandibular.

<<¿CREES QUE ME PONGO CINCO CALZONZILLOS, CUATRO CALCETINES Y QUINZE CAMISAS ENCI-

MA?... ME ROBARON TODO, ASI QUE HE LLAMADO POR UNA CABINA A MI PADRE PARA QUE ME EN-

VÍE DINERO, HOY VOLVERÉ A CASA>>

Sembla irònic, però el to sarcàstic amb el que va respondre ens va fer més gracia del normal, suposo que el tràngol pel qual es-tava passant i la seva pròpia figura fora de tot cànon o patró estètic aportaven un cert aire còmic a la situació.

<<LO SIENTO ANTONIO, ESPERO QUE TODO VAYA BIEN>>

es va enretirar vagament uns escassos cen-tímetres i a través d’aquella petita es-cletxa varem entrar a dins amb poques fa-cilitats, colpejant les seves espatlles amb cadascuna de les motxilles que dúiem a sobre tot acomiadant-nos d’ell amb un lleu somriure afectiu.

Entràvem mirant-nos entre tots, sense dir res però dient-ho tot. Teníem el riure sen-sibilitzat i a la mínima podíem trencar aquest petit marge invisible de serenitat, respecte i coherència davant de qualsevol persona.

Suposo que l’esforç d’haver arribat fins aquí i la sensació de llibertat conjunta que teníem, deteriorava la nostra capacitat per mantenir les aparences. Així que dins d’aquest fil sensible de percepció varem desar les motxilles al terra just davant la recepció i al costat de la porta d’entrada on l’ample i fosca esquena de l’Antonio es mantenia imponent contrastant el vermell contrallum que resseguia la seva figura.

<<HELLO>>

va dir simpàticament una dona rossa d’uns trenta anys que venia d’una habitació jus-tament per atendre’ns.

<<WE HAVE A BOOKING FOR...>>

i en aquell moment va entrar Antonio silen-ciosament com una ànima en pena obser

10 EL CODI IMAGINARI

vant-nos amb atenció i relaxadament, va recolzar-se amb els braços en tensió a la cantonada de la taula com si fos un més de nosaltres, com si fos el nostre pare o acompanyant.

<<WE HAVE A...>>

(quan a causa dels punts suspensius gene-rats per l’Antonio) es va escoltar una es-pècie de “pet” bucal produït per la incon-tinència de riure d’alguna persona, cosa que va provocar un efecte cadena de “pets” i llàgrimes en qüestió de segons mentre jo intentava mantenir-me concentrat en la conversació amb anglès i que ja prou fei-na tenia, mossegant-me fortament el llavi inferior per evitar l’inevitable quan un rere l’altre anaven sortint cap en fora lluitant per respirar i per evitar seguir donant aquell divertit però deplorable es-pectacle.

Dosificant la calma i fent-me un nus a l’estómac vaig començar a parlar amb la recepcionista explicant-li els detalls de la nostra reserva tot treien importàn

cia al que recentment havia succeït, però a causa del soroll que havíem produït va venir un altra treballador, aquest cop un home pèl-roig i jove que deuria tenir la mateixa edat, va murmurar-li alguna cosa en holandès i dirigint-se a mi molt simpàtica-ment va dir-me:

<<TELL ME>>

llavors vaig començar de nou el meu dis-curs. A tot això l’Antonio continuava en la mateixa posició fixa i sense cap tipus d’expressió aparentment deduïble, alhora que els meus amics anaven entrant lentament amb cara de conseqüència.

El dependent ens anava parlant sobre la normativa de l’allotjament, però ho feia massa ràpid per la comprensió de tots que ens miràvem dissimuladament un tant atò-nits, fins que de sobte l’Antonio (aquella figura modelable posada a la cantonada de la taula de recepció) va introduir-se com el referent entès per ajudar-nos a poder realitzar d’una vegada aquell petit però complicat tràmit per nosaltres.

12 EL CODI IMAGINARI

TERCERA PART

ACCIÓVITALITATAGRESSIÓ

PERILLFOC

37%

..................

³ El VERMELL es un color intens i càlid, genera extraversió i canvis poderosos sobre l’humor i els impulsos humans. Pot influenciar en actituts agressives.

14 EL CODI IMAGINARI

Es curiós però, quan l’home pèl-roig va començar a parlar-li a una velocitat que semblava que entrellacés les paraules sen-se respirar tot mantenint un rostre exage-radament alegre mentre l’Antonio assentia amb el cap amb un moviment ràpid i sec en un interval de cada tres segons dient:

<<ALRIGHT>>

mossegant el bastonet passant-s’ho de dre-ta a esquerra de la boca i fent aparèixer la punta de la llengua com si una serp estigués detectant el “clímax” de la si-tuació, va provocar-nos un esclat, una im-plosió i un malaltís riure que va fer que tots tinguérem que anar-nos a fora de nou per donar cops de puny a la paret, plorar i algun que d’altra rebolcar-se pel terra.

Això començava a ser escandalós, potser no hi havia motius per muntar tot aquest es-pectacle, a més just acabàvem d’arribar i era el primer dia a l’estranger, que es-tàvem fent? Apliquem el sentit comú, seria degut a la falta d’energies, havíem d’anar a menjar alguna cosa immediatament per po-

sar els peus a terra i sortir d’una vegada d’aquest parèntesi que començava a ser in-finit. Llavors amb decisió, varem tornar a entrar.

L’Antonio, que ara tenia les galtes i el front força vermells i els ulls encara més oberts que al principi, va explicar-nos tot al detall, fins i tot que l’hostal on es-tàvem allotjats era cristià i que aquí tots tenien molt de respecte per la normativa i la gent que hi convivia. Nosaltres molt afectuosament (sabent en part perquè deia lo del respecte i dissimuladament sorpresos per no saber que era un hostal religiós) li donarem les gràcies tot acomiadant-nos amb el mateix gest i aprofitant l’empeny ens disculparem dels recepcionistes.

Havíem pujat tres pisos per arribar a l’habitació on dormiríem totes aquelles nits; hi havia dotze llits però cap perso-na a sobre d’ells, tan sols alguna motxilla i roba estesa. Ara per fi tot estava molt tranquil, varem desar l’equipatge i ens deixarem caure sobre el llit. No estàvem

16 EL CODI IMAGINARI

massa orgullosos del que havia succeït però al cap i a la fi era una anècdota divertida i tampoc era tan greu, no crec que els recepcionistes ni l’Antonio s’ho hagueren pres malament o com un insult, som joves viatgers (un tant inconscients d’avegades) però amb bastant de criteri en cadascun de nosaltres.

Eren tres quarts de tres i s’estava fent una mica tard, així que desprès d’organitzar les nostres pertinences i fer un petit descans, ens aixecàrem per anar a menjar alguna cosa ràpidament fins que de sobte, unes pausades, fortes i pesants trepitjades indicaven que algú estava pu-jant per les escales, ens varem aturar. El soroll cada cop era més fort i les trepi-tjades més lentes fins que ja s’escoltava a escassos metres de nosaltres. A tra-vés de la porta de l’habitació (composta per un gran vidre ondulat en el centre) apreciàvem una immensa taca humana que s’allargava per obrir sense cap tipus de delicadesa aquella prima barrera de fus-ta, vidre i suspens que separava la nos-

tra curiositat, incertesa i desconfiança de l’angoixa i el terror exterior que (en la nostra cinèfila imaginació) ens amenaçava. Els nostres rostres petrificats no s’ho po-dien creure, era l’Antonio.

<<AL FINAL ME QUEDO AQUÍ>>

va dir seriosament mentre es dirigia a seure a un dels llits lliures que quedaven, justament a sota del meu.

<<¿Y ESO?>>

li vaig dir no sabent com enfocar la meva pregunta,

<<¡EL DINERO LLEGARÁ MAÑANA!>>

va respondre un tant enfurismat. L’ambient no estava per seguir-li entrevistant educa-dament ni molt menys per tornar-se a riure, així que a pas fúnebre com si d’una proces-sió es tractés, començàvem a sortir aco-miadant-nos alguns amb un tímid alçament de braç. Però just sortint al carrer una fami-liar i poc agradable veu ens va cridar:

<<¡ESPERAD!>>

18 EL CODI IMAGINARI

QUARTA PART

ESPERANÇACONFIANÇASEGURETAT

VIDA

48%..................

El VERD es un color sedant i hip-nòtic, simbolitza els bens que han de venir, es relaxant i resulta eficaç en cassos d’irascibilitat nerviosa. in-somni o fatiga.

4

20 EL CODI IMAGINARI

Ens varem girar desconcertats intentant esbrinar perquè ens estava seguint, i puc assegurar que la precipitada conclusió era totalment negativa.

<<CONOZCO MUCHO ESTA CIUDAD, SI QUERÉIS PUEDO ACOMPAÑAROS O GUIAROS HACIA ALGUNA

ZONA CONCRETA>>

El silenci parlava per si sol així que d’una forma educada i intentant evitar possibles males reaccions varem accedir a que ens indiqués algun lloc per menjar, però de cap de les maneres que ens acom-panyés:

<<LA VERDAD ES QUE AHORA QUEREMOS COMER ALGO RÁPIDO, ASÍ LUEGO NOS MOVEREMOS POR

LA CIUDAD, GRACIAS IGUALMENTE>>

Antonio va fer un gest d’acceptació amb el cap i sense dir res va donar-se mitja vol-ta tornant a l’habitació.

De camí a omplir l’estómac tot eren comen-taris en relació al succés; el lloc esco-llit va ser una cafeteria on preparaven entrepans. Anticipant-nos al servei, varem

començar a ingerir hipòtesis, deduccions i conclusions paranòiques sobre els fets:

—

“L’Antonio era un psicòpata que s’havia inventat tota aquella història per fer-nos alguna cosa? Seria pos-sible que fos un assidu a realitzar aquest tipus de treballs i per tant no fóssim els primers en caure en les seves mans? Però, perquè quan em arribat estava recolzat a la porta? Una simple casualitat? potser, o potser també estava esperant algú... turistes joves amb els que aprofitava el ganxo cultural per iniciar un possible apropament! I si és així els recepcionis-tes... també tenen relació amb ell? Per això quan tant ens em rigut gairebé ni s’havien immutat, a més l’home pèl-roig era massa simpàtic, no lliga la seva expres-sió amb la irrespectuosa situació que s’estava esdeve-nint, estaria pensant que tot era qüestió de temps...

i ara per més inri, els em cabrejat.”

—

Just arribaven els entrepans. Començàrem a menjar sense gairebé alçar la vista d’aquelles queixalades que cada cop eren més grans i profundes, aquest cop però sen-se fer cap comentari al respecte, únicament acompanyats per la habitual melodia del nostre ingeriment, de la nostra fam.

22 EL CODI IMAGINARI

Amb l’estómac satisfet i les energies re-novades, es projectaven noves perspectives d’il·lusió en els nostres ulls, un tipus de lluentor que indicava que tot el que havia passat havia estat una mala inter-pretació degut a una errònia deducció del nostre sacsejat cap ple de coses en vista dels vint i dos dies que teníem per davant a Europa, però clar aquella incògnita se-guia allà esperant-nos pacientment.

Desprès de sortir varem allunyar-nos del tema tot centrant-nos en el realment inte-ressant, la cultura, la gent i les costums d’aquella petita i preciosa ciutat holan-desa que no feia més que sorprendre’ns a través d’una rigorosa disciplina neolibe-ral que impactava fortament contra la nos-tra assimilació, una societat evoluciona-da mentalment, un altra forma de ser, una barreja d’ordre, simetria i racionalisme amb una revolució interna estructurada i totalment calculada.

Va ser una bona tarda o més ben dit un pe-tit viatge introspectiu, ara però era ne-

cessari tornar a l’hostal, reorganitzar-nos i enfrentar-se de nou al “no saber què”.

Quan varem arribar, a un dels llits hi ha-via un noi llegint un llibre gruixut i molt vell, era la Bíblia. A l’altra cantó (just on estaven els nostres llits) estava l’Antonio dormint, tot i que més bé deuria estar inconscient pels ronquits que feia. Per uns instants allò semblava un exorcisme:

—

“Imaginava al noi llegint aquell llibre que tan sols relacionava amb els films de terror i les conspira-

cions, mentre intentava treure el dimoni que s’amagava dins la enorme panxa de l’Antonio que per uns moments,

semblava que anés a sortir alguna cosa”

—

Desprès de tot, davant les conseqüències i deixant-nos endur pel cansanci, també varem caure en somnis profunds.

Al lluent matí següent, una nota adherida amb cinta a la porta deia el següent:

<<ESPERO QUE TENGÁIS UN BUEN VIAJE.ANTONIO>>

24 EL CODI IMAGINARI

FRANC GONZÁLEZ

Objecte editorial simbòlic