1

2

El bosc de riberabosc de riberabosc de riberabosc de ribera, com el seu nom indica, és el bosc que trobem als marges dels rius i rieres.

És un tipus de bosc força productiu perquè no li falta l’aigua. A més, recorda que els rius arrosseguen sediments al llarg del seu curs i els van dipositant als marges. Les terrasses fluvials són terrenys enriquits amb els llims que el riu ha deixat després d’una crescuda i per això són terres molt profitoses per al cultiu. De la mateixa manera, a les ribes dels rius, no falten els nutrients ni l’aigua.

Aquesta és la raó de què la vegetació de la ribera sigui densa i els seus arbres creixin millor, podent arribar als 20 metres d’alçada.

Una altra particularitat d’aquests boscos és que, pel fet d’estar habituats a l’aigua, suporten molt bé les crescudes dels rius.

Aquí, al poble, has pogut veure fortes crescudes del riu Llobregat. Després d’uns dies de pluges abundants, l’aigua que baixa del Cardener i del Llobregat inunda els marges del riu i els arbres sembla que surtin de dins del riu.

Si l’aigua no remetés i tornés al seu cabal, la fusta des arbres s’acabaria podrint i els arbres caurien. Però això no passa mai i, al cap de pocs dies, podem veure com reapareixen les terres que havien quedat colgades per la crescuda del riu.

Però en retirar-se, l’aigua ja ha deixat tot de llims carregats amb nutrients que alimentaran les ribes.

Un altre aspecte a tenir en compte és la filtració de l’aigua. El subsòl dels marges del riu conté molta aigua, però a mesura que ens allunyem del riu, l’aigua arriba en menor quantitat. És per això que els arbres que necessiten més aigua, com ara el salze blancsalze blancsalze blancsalze blanc o el vernvernvernvern els trobarem sempre a ran de l’aigua, mentre que d’altres com el pollancrepollancrepollancrepollancre, l’àlberàlberàlberàlber o el freixefreixefreixefreixe poden viure en llocs on la profunditat de l’aigua freàtica ( l’aigua que corre pel subsòl) és més profunda.

La causa de què no trobem molts boscos de ribera és l’acció humana. Ja hem dit que els marges fluvials són rics en aigua i en nutrients, per això les ribes dels rius i rieres són terrenys molt bons per al cultiu del regadiu: bona terra i aigua dolça per a regar. Alguns boscos de ribera s’han sacrificat per afavorir l’agricultura i d’altres per plantar arbres de crescuda ràpida que proporcionen fusta.

3

Els boscos de ribera són un refugi frecs i humit per a molts animals, protegeixen els marges dels rius, enriqueixen el terreny, augmenten la producció d’oxigen... Tenen una funció molt important i cal preservar-los.

L’AIGUA FREÀTICA . Què és un aqüífer?L’AIGUA FREÀTICA . Què és un aqüífer?L’AIGUA FREÀTICA . Què és un aqüífer?L’AIGUA FREÀTICA . Què és un aqüífer? Passejant pels camins propers al poble, podràs adonar-te que el terreny,

a part d’algunes pedres disperses, és de terra argilosa.

Si retiréssim aquesta capa de terra, tard o d’hora ens acabaríem topant amb roca dura.

Observa el pati de l’escola. La pista té un nivell considerablement més elevat que el pati dels menuts.

Quan estaven construint l’escola, les màquines van topar amb una roca molt dura que s’estenia al llarg de la zona on ara hi ha la pista.

Ara observa el desnivell que hi ha entre la pista i el talús del darrera. Tota aquesta alçada és el que van poder esgarrapar les màquines, però en arribar a la dura roca que es trobava a sota, van haver d’aturar-se.

Aquesta dura roca es troba arreu. No només sota el terreny on s’ha edificat l’escola.

L’aigua sempre va cap avall. A les planes es dipositen tones de terra sobre les capes de roca dura.

L’aigua dels rius, de les pluges, de les gelades i de les nevades es filtra per aquesta terra fins arribar a la roca impermeable.

Si el terreny és totalment pla, l’aigua hi quedarà allí estancada, amarant la terra. Si el terreny té desnivell, l’aigua començarà a lliscar, molt poc a poc, cap a zones més baixes formant una mena de rius subterranis.

De la mateixa manera, si en aquest recorregut subterrani l’aigua troba alguna escletxa en el mantell de roca impermeable, s’hi escolarà.

Aquesta aigua que corre i s’emmagatzema en el subsòl, és molt important i cal preservar-la. Aquests magatzems d’aigua subterrània són els aqüífersaqüífersaqüífersaqüífers i estan formats per l’aigua freàtica aigua freàtica aigua freàtica aigua freàtica (o subterrània).

4

Des de fa un munt d’anys, les persones coneixen i utilitzen els aqüífers.

Has vist mai un pou? T’has preguntat d’on ve l’aigua que hi ha dins el pou?

Segur que algun cop, a la platja, has agafat la pala i t’has posat a fer un forat a la sorra. I tot d’una t’ha aparegut l’aigua. Depenent de si estaves prop o lluny del mar aquesta aigua la trobaràs a més o menys fondària.

Doncs això mateix són els aqüífers i així és com funcionen els pous.

Abans, a les cases del poble no arribava l’aigua corrent. Feien pous i en treien l’aigua que necessitaven tant per al propi consum, com per regar els camps... Quant més a prop del riu es feia un pou, menys hauríem d’excavar per a trobar l’aigua.

Les aigües freàtiques que s’acumulen en els aqüífers no només serveixen per al consum humà, són importants reserves per a la natura. En èpoques de sequera, moltes espècies vegetals poden sobreviure gràcies a que les seves llargues arrels poden capturar aquesta aigua del subsòl.

D’aquí la importància que té mantenir i conservar els nostres aqüífers.

5

Però la gent sembla que no ho té massa clar i molts dels nostres aqüífers estan en perill:

Quan s’extreu un excés d’aigua dels aqüífers.

Quan es vessen productes químics, quan s’amunteguen tones de sal, quan al camp, per aturar les plagues d’insectes, ruixen les plantes i els arbres amb productes tòxics... Tot això es va filtrant al terra i acabarà en els aqüífers.

Més informació: http://www.xtec.es/~alopez/hidrosfera/dist/aigsub.htm

6

ARBRES QUE PODEM TROBAR EN UN BOSC DE RIBERAARBRES QUE PODEM TROBAR EN UN BOSC DE RIBERAARBRES QUE PODEM TROBAR EN UN BOSC DE RIBERAARBRES QUE PODEM TROBAR EN UN BOSC DE RIBERA EL SALZE BLANCEL SALZE BLANCEL SALZE BLANCEL SALZE BLANC

És un arbre alt, que pot mesurar entre els 6 i els 25 metres.

Rep aquest nom per les seves fulles de color verd clar i perquè quan fan la flor, al mes de maig, encara no han sortit les fulles de l’arbre i té l’aspecte de ser un arbre tot blanc. És un arbre que necessita molta aigua i per això el trobarem molt proper als rius o rieres.

Les fulles són allargades, amb un marcat nervi central. L’anvers és de color verd i el revers és pilós, d’un color grisenc clar que dóna la tonalitat grisa a la copa de l’arbre.

La branca tendra d’aquest arbre és el vímetvímetvímetvímet. Des de fa molts anys s’han conreat aquests arbres per aprofitar aquest material que s’usa molt per a fer, sobre tot, cistelleria.

L’escorça, d’un color grisenc, amb els anys es va clivellant i té un aspecte com esquerdat. Té uns principis actius que s’utilitzen en medicina per a baixar la febre i com analgèsic, amb els que es fa la coneguda “aspirina”.

Té unes llargues arrels

que el fixen molt bé al terra evitant que se l’enduguin les riuades, però al mateix temps, aquestes arrels subjecten la terra dels marges on es troba l’arbre.

7

EL VERNEL VERNEL VERNEL VERN És un arbre que necessita molta humitat per poder

viure, per això és freqüent trobar-lo als marges de rius i de rieres.

La seva fusta és molt preuada perquè suporta bé el fet d’estar submergida dins l’aigua, per això a ciutats com Venècia o Amsterdam on molts dels seus carrers són canals, l’utilitzen per a fer els puntals que van clavats dins l’aigua. També s’hi fan esclops.

És un arbre caducifoli, és a dir que a l’hivern perd les seves fulles. Pot arribar a fer uns 20 metres d’alçada. El seu tronc és recte i l’escorça llisa. La seva capçada és ampla i arrodonida.

Les fulles, d’un color verd lluent són enganxoses, sobre tot quan són joves. Tenen una forma ovalada, els nervis són molt visibles i els seus marges són dentats.

Floreix a la primavera i fa dues menes de flors: les masculines són petites i blanques, s’arraïmen en forma de petits cilindre; i les femenines que són més menudes i tenen una forma ovalada.

flor masculina flor femenina

Les flors femenines, un cop fructificades, seran el fruit de l’arbre. Aquest fruit sembla una petita pinya. A la tardor s’obren les escames que el protegeixen. El fruit, en caure, com que té unes petites ales, pot ser desplaçat pel vent i arribar a llocs relativament allunyats de l’arbre.

fruit

8

La seva fusta, blanca quan s’acaba de tallar, es va tornant de color vermellós. Aquest fet ha estat una de les causes que la mitologia dels països nòrdics atribuís a aquests arbres tot un seguit de propietats sobrenaturals. Deien que passava de blanc a vermell, prenent el color de la sang i per això creien que era l’arbre que representava la resurrecció.

Aquesta fusta també s’utilitza per a fumar menjar, sobre tot peixos, com ara el salmó.

Les seves arrels desprenen molts nutrient i fertilitzen el sòl. Aquest és el motiu pel qual el vern s’ha utilitzar per a replantar terrenys pobres i, d’aquesta manera, aconseguir que es vagin enriquint.

Se li atribueixen propietat sanadores. Quan tens els peus molt cansats, després d’haver caminat molta estona, diuen que si poses unes fulles de vern entre els teus peus i els mitjons i després et tornes a calçar les sabates, notaràs un gran alleujament.

9

EL POLLANCREEL POLLANCREEL POLLANCREEL POLLANCRE

És un dels arbres que quasi sempre trobaràs als marges dels rius. Sota el pont d’entrada al poble, n’hi ha un munt.

És un arbre caducifoli, amb una capçada ampla i irregular. Però també hi ha la varietat de pollancre itàlic que fa una capçada molt més allargassada.

itàlic

El tronc de l’arbre comença essent bastant recte, però amb els anys va

prenent una forma més sinuosa. Les branques neixen sovint des de la part baixa del tronc; de joves tenen un color groc marronós, però en anar madurant es tornen d’un gris verdós.

La seva fusta és lleugera, tova i molt elàstica. S’utilitza per a fer pasta de paper, per a fer escuradents, per a fer caixes d’embalar...

L’escorça del pollancre jove és llisa i de color gris. A mesura que l’arbre es va envellint, apareixen unes clivelles verticals i l’escorça es va enfosquint i arrugant.

Les fulles són de color verd (més brillant en l’anvers) per les dues cares, tenen una forma bastant triangular i algunes vegades romboide. Els marges són una mica serrats. A la tardor el verd de les fulles passa a ser d’un groc intens.

Té flors masculines i femenines. Les

masculines són més curtes i de color vermellós o negre, mentre que les femenines són més llargues i de color verd.

10

Els fruits neixen en unes càpsules de color verd, de forma d’oval que s’agrupen formant raïms. Quan aquestes càpsules maduren, s’obren i alliberen la llavor. Aquesta llavor, tot i ser molt petita, la trobem de seguida, només mirar l’arbre, perquè té uns llargs pèl cotonosos.

Per això, a la primavera, sembla que algú s’hagi entretingut a penjar trossos de cotó escampats per tot l’arbre.

El vent s’emporta aquestes lleugeres llavors i així s’escampen. Per això, al cap d’uns dies el terra de la ribera queda tot emblanquinat.

Al carrer Eduard Peña, abans hi havia tot de pollancres plantats a la vorera. Els van haver de tallar perquè quan el fruit es desprenia de l’arbre i era arrossegat pel vent, no només cobria tot el terra de la carretera, sinó que fins i tot es feia difícil caminar o conduir. Les llavors, que n’eren moltes, s’escolaven per tot arreu.

És una mena d’arbre que creix molt ràpidament, però no acostuma a viure més de 100 anys. Els pollancres que trobem als marges el Llobregat són relativament joves. Però si aneu prop de l’ambulatori podreu trobar algun vell pollancre amb un tronc molt ample i l’escorça ben esquerdada. Són dels més bonics que tenim al poble.

11

L’ÀLBERL’ÀLBERL’ÀLBERL’ÀLBER És un arbre de la família dels pollancres. Té un

creixement molt ràpid i pot arribar a mesurar 30 metres d’alçada i 10 metres de diàmetre. La seva capçada és ampla i irregular.

És un arbre de ribera. No necessita un sòl massa fèrtil per a créixer, però sí que necessita força aigua. L’aigua l’absorbeix de les capes freàtiques.

Una altra de les seves característiques és la seva gran resistència al fred. S’han trobat àlbers en zones que arriben als 40 graus sota zero.

Igual que el pollancre, fa flors femenines i flors masculines:

Flor femenina Flor masculina

La flor femenina, més llarga que la masculina, té un color entre groc i verd. Les flors masculines són grans i vermelloses.

Els fruits són unes càpsules ovalades que, en obrir-se, deixen anar les llavors recobertes per un plomall de pèls llargs i de tacte sedós.

L’escorça és diferent a la del pollancre. Així

com en el pollancre apareixen clivelles verticals, en l’àlber són en forma de diamant. Sembla com si algú s’hi hagués entretingut a fer-hi dibuixos:

12

Els arbres joves tenen l’escorça de color gris blanquinós, però en fer-se vells, l’escorça es va enfosquint i esquerdant.

Les branques noves neixen verdes i peludes.

Les seves fulles són caduques, tenen forma ovalada, amb lòbuls irregulars i marges una mica dentats. Tenen un pecíol força llarg.

Les fulles neixen amb un color gris blanc, bastant arrodonides i poc lobulades. A més, són peludes per les dues bandes. En fer-se grans, l’anvers es va tornant de color verd lluent i perd els pèls.

És un dels aspectes que millor diferencien els àlbers dels pollancres.

En un dia ventós, l’arbre va canviant de color segons la posició de les seves fulles.

13

EL FREIXE DE FULLA PETITAEL FREIXE DE FULLA PETITAEL FREIXE DE FULLA PETITAEL FREIXE DE FULLA PETITA

És un arbre que no sol superar els 20 metres d’alçada. La seva capçada és ampla i té forma d’una cúpula, més o menys allargada.

Prefereix els sòls humits i profunds. Té un creixement ràpid i no sol viure més de 150 anys.

La seva fusta és molt preuada en ebenisteria perquè és molt dura i elàstica. Té un color groc rosat.

Antigament es feien carruatges amb la fusta del freixe. El tronc és ample i ferm i la seva escorça és tota

clivellada.

També és un arbre valorat en medicina perquè tant les arrels, com l’escorça, com les fulles tenen propietats guaridores per al reuma, l’artritis, la gota... a més de ser laxants, diürètiques i fer baixar la febre.

Les fulles del freixe són compostes. És a dir, la fulla es

divideix en 5, 7 o 9 foliols dentats. Sempre és un número senar perquè es divideixen per parelles i sempre hi ha un foliol a l’extrem.

El que veus en aquest dibuix és una única fulla. Abans, es donaven les fulles al bestiar per a

menjar.

14

Les flors del freixe apareixen abans que les fulles, la qual cosa vol dir que la floració de l’arbre és dóna cap a finals de febrer o principis de març.

Les flors neixen quasi enganxades a la branca. Són d’un color violeta i tenen forma com de petites pinyes. Quan s’obre la flor, apareix un fruit llarg i verd que conté la llavor. Aquest fruit té un pericarp membranós que va creixent i pren forma de petites ales.

Les llavors s’arraïmen en grans quantitats. Tant és així que, de vegades, el seu color verd predonima sobre les fulles de l’arbre.

flor fruit

Llavors

15

L’OML’OML’OML’OM

Als boscos de les rieres que solen portar poca aigua a l’estiu, en lloc de salzes o verns, solem trobar l’om. És un dels arbres de ribera que menys aigua necessita.

És un arbre que arriba als 30 metres d’alçada, amb una capçada ovoide i irregular.

Però l’om té un gran enemic: la grafiosigrafiosigrafiosigrafiosi.

Hi ha una mena de petits escarabats que porten aquest fong fins als arbres. El fong s’hi instal·la i, com que impedeix la circulació de la saba bruta i desprèn toxines, aviat pot acabar amb tota la part visible de l’arbre. Les arrels no queden afectades i per això, al cap d’un temps, poden rebrotar i neixen nous arbres.

Aquesta és la raó per la que quasi tots els oms que trobem a la comarca són relativament joves.

S’ha començat a plantar una varietat d’om que no es veu afectada per aquests fongs: l’om siberià.

El tronc de l’om sol ser força recte. L’escorça d’un om jove és de color marró grisenc i força llisa, però a mesura que l’arbre es va envellint es torna negrosa i es va fisurant tota.

Té fulles simples i caduques, de forma ovalada o

el·líptica, amb un marge doblement dentat i acaben allargant la punxa.

Si et fixes en el naixement de la fulla, veurà que no és totalment simètric.

Les flors són menudes i s’assemblen a les del freixe. Es troben agrupades i són d’un color vermell porpra. Neixen entre febrer i abril, abans no surtin les primeres fulles de l’arbre.

16

Els fruits, neixen i maduren al llarg del mes d’abril. Són una mena de petites bossetes (fan entre 1 i 2 centímetres) bastant planes i la llavor es troba a la part propera al peduncle.

Quan neix, el fruit és de color verd clar, però a mesura que va madurant es va tornant de color marró clar.

Com que neixen agrupats, abans no comencin a sortir les primeres fulles, sembla que l’arbre hagi començat a brotar.

Es poden menjar els fruits tendres. Normalment es posen en les amanides, perquè són aromàtics i tenen un gust agradable, similar al de les nous.

17

SOTABOSCSOTABOSCSOTABOSCSOTABOSC Al sotabosc dels boscos de ribera hi podem trobar alguns arbustos com

ara:

L’ARL’ARL’ARL’ARÇ BLANCÇ BLANCÇ BLANCÇ BLANC També se’l coneix com a cirerer de

pastor.

Té unes fulles lobulades, fa flors blanques i els fruits són de color vermell.

SANGUINYOLSANGUINYOLSANGUINYOLSANGUINYOL

És un arbust que a la tardor, abans de perdre les seves fulles es torna d’un color granat i d’aquí ve el seu nom.

Les seves flors són menudes i blanques. En sol fer moltes.

El fruit és una boleta de color negre. No és comestible perquè té un gust molt amargant.

L’ESBARZERL’ESBARZERL’ESBARZERL’ESBARZER Aquest arbust el podem trobar tant al

bosc de ribera com en zones molt més seques.

Tots el coneixem prou bé per la gran quantitat d’agullons que té, tant a les tiges, com als pecíols de les fulles. Segur que més d’un cop t’hi has fet una esgarrinxada.

Té unes fulles compostes, dividides en 5 foliols ovalats, amb els marges dentats.

Fa unes flors menudes de color rosat.

El seu fruit és la mora.

18

L’HEURAL’HEURAL’HEURAL’HEURA

És una liana de fulla persistent i lluent.

És una planta trepadora que es serveix de les arrels que surten de les tiges per a fixar-se fortament als llocs.

Encara que s’enganxin als arbres, no són plantes parasitàries i no els fan malbé. L’únic problema que poden ocasionar és que, tot enfilant-se pels arbres, els poden anar traient la llum.

Li agraden els sòls fèrtils i humits i es pot trobar tant als boscos de ribera, com a les rouredes, com a les pinedes.

Quan la planta ja és madura, algunes de les seves branques fan unes petites flors verdes de les que, més tard, sortiran els fruits, que són unes petites boles de color negre.

Més informació:

Vern:http://www.santhilari.cat/uploads/File/premismoragues/Els%20arbres%20de%20les%20Guilleries%20%28Xavier%20Tudela%29.pdf

Salze blanc: http://circb.blogspot.com/2010/12/el-salze-blanc.html