Download - De la Transició a la Democràcia
1
De la
a la Democràcia Mariam Homar Villajos
2
3
1. Final del règim de Franco 4-7
2. 20 de novembre de 1975: mor el dictador 8-9
3. Juan Carles I: Rei d’Espanya 10-11
4. 1975: govern de Carles Arias Navarro 12-13
5. El rei disposa: Suárez: un desconegut;1976 14-15
6. Els espanyols voten: Llei de reforma política (1977) 16-17
7. Legalització del partit comunista 18
8. Eleccions generals històriques 19
9. Els pactes de la Moncloa: Un país unit (1977) 20-21
10. Primera tasca de l’Estat democràtic: la Constitució 22-23
11. L’Estat de les autonomies 24
12. 1981: Any de canvis 25-27
13. 23 de febrer de 1981: Cop d’Estat del tinent coronel Tejero 2829
14. Fi de l’aïllament; PSOE: guanya les eleccions de 1982 30-331
15. De les eleccions de 1996 als nostres dies 32-33
16. Opinió de la redactora 34
17. Bibliografia 35
ÍNDEX
4
1. Final del règim de Franco:
a crisi interna:
Després d'una dècada de
cert desenvolupament i creixe-
ment, el règim de Franco inicia la
seva crisi a principis dels anys se-
tanta.
Un dels factors d’aquesta caiguda
va ser el deteriorament del cap
d’Estat. La salut de Franco empit-
jorava a moments, cosa que pro-
vocà la seva mort al 20 de novem-
bre de 1975.
També, en la darrera etapa del
franquisme, es van produir divisi-
ons entre les forces de suport al
règim.
Així, va tornar a sorgir l’oposició
democràtica: els joves expressa-
ven el seu descontent amb el rè-
gim organitzant manifestacions
per reclamar l’apertura democrà-
tica.
L
L'Església també jugà un paper im-
portant en la democràcia. En al-
guns sectors de l'Església catòlica ,
que havia donat suport pel fran-
quisme , van assumir un compro-
mís polític a favor de la democrà-
cia. Això clarament provocà un
distanciament amb el règim.
També es produí una escalada ter-
rorista amb accions d’ETA i GRA-
5
1. Final del règim de Franco: GRAPO:
És una organització terrorista espanyo-
la, d'extrema esquerra, amb una forta
inspiració maoista nascuda el 1975.
El 2006, l'Audiència Nacional va consi-
derar que els GRAPO eren el braç armat
del Partit Comunista d'Espanya.
Durant el final del franquisme, varen
assassinar, l’1 de octubre de 1975, a
quatre membres de la Policia Arma-
da en Madrid, en resposta als cinc úl-
tims afusellaments a Espanya durant la
dictadura franquista.
El 1982 ofereixen un alto el foc i, des-
prés de les negociacions amb el Minis-
teri de l'Interior el 1983, els GRAPO
perden encara més suport ja que part
dels seus membres van abandonar les
armes. Això va provocar el seu declivi.
6
1. Final del règim de Franco:
a crisi externa:
A principis de la dècada dels
setanta, Espanya era un dels pocs
països d’Europa Occidental que
encara tenia un règim autoritari.
Malgrat d’haver estat admesa en
diversos fòrums internacionals, el
comportament del règim de Fran-
co en els darrers anys amb la per-
secució a l’oposició i la repressió
era molt criticada.
Tres esdeveniments van contribuir
al malgrat exterior del règim de
Franco.
El primer, la Revolució dels Clavells
a Portugal, un aixecament militar
del 25 d'abril de 1974 que va pro-
vocar la caiguda a Portugal de la
dictadura salazarista que domina-
va el país des de 1926, la més lon-
geva d'Europa. La fi d'aquest rè-
gim, conegut com a Estat Novo, va
permetre que les últimes colònies
portugueses aconseguissin la seva
independència després d'una
L
7
1. Final del règim de Franco: LA MARXA VERDA:
Es va iniciar amb 350.000 voluntaris que van partir
des de Agadir cap al Sud per, a través de Tiznit, Gu-
limin, Tarfaya, arribar al paral·lel 27 º 40 ', que
marcava la suposada frontera entre el Marroc i l'a-
nomenat "Sàhara espanyol". El 3 de novembre de
1975 els governs marroquí i espanyol van aconse-
guir un "acord tàcit" per a una penetració parcial
del Marroc al Sàhara. El 6 de novembre, un cop
que l'avançada de la Marxa va aconseguir i va tre-
pitjar "territori espanyol", va fer una parada en el
camí i es va disposar a donar gràcies a Al · là mirant
cap a la Meca. La Marxa va ser detinguda el 9 de
novembre, quan ja havia penetrat diversos quilò-
metres, arribant fins a les línies de mines que l'e-
xèrcit espanyol havia col·locat com a mesura dissu-
asòria i "frontera espanyola límit", i Hassan II
llarga guerra colonial contra la me-
tròpoli i que Portugal mateix es con-
vertís en un estat democràtic de
dret liberal.
El segon, l’afusellament de cinc
membres d’ETA i del FRAP.
El tercer, la Marxa Verda, que va ser
l'estratègia del Marroc amb la inten-
ció d'ocupar el Sàhara espanyol ini-
ciada el 6 de novembre de 1975.
havia obtingut seguretats que el Sàhara
seria marroquí , donant ordre de tornada
a la Marxa. En Tarfaya es van quedar en-
tre 30.000 i 50.000 marroquins, que seri-
en traslladats posteriorment al Sàhara,
passant a engrossir les llistes del cens. El
triomf de Hassan II estava garantit.
8
2. 20 de novembre de 1975: mor el dictador
agonia de Franco va ser lenta i do-
lorosa, sent sotmès a nombroses
intervencions innecessàries i d'efec-
tes desastrosos. El 17 d'octubre, des-
prés de diverses crisis de la seva sa-
lut, encara presideix el Consell de
Ministres. El 22 d'octubre pateix el
seu tercer atac cardíac, el 24 sofreix
un altre i s'agreugen les seves altres
dolències. Des de llavors, tots els in-
tents del seu entorn són els de per-
llongar la vida, intentant que sobre-
visqui al 26 de novembre, moment
en què hauria de renovar el mandat
d'Alejandro Rodríguez de Valcárcel
com a president del consell del Reg-
ne i de les Corts i, així, garantir-se
una persona "fiable" amb poders per
influir en l'elecció del futur president
del Consell de Ministres. El 25 d'octu-
bre se li administra l'extremunció i,
finalment, el 20 de novembre, se cer-
tifica la seva mort.
Durant les cinquanta hores que va
estar oberta la capella ardent a la
sala de Columnes del palau d'Orient,
L
es calcula que van passar per ella per
mostrar el seu últim respecte entre
300.000 i 500.000 persones, formant
llargues cues de diversos quilòme-
tres. El sepeli des de Madrid a la Vall
dels Caiguts, on va ser enterrat en
una solemne tomba costat de la de
José Antonio Primo de Rivera, va ser
presenciat, també, per una gran mul-
titud. Només assistir tres caps d'Es-
tat: el príncep Rainier de Mònaco, el
rei Hussein de Jordània i el general
Augusto Pinochet de Xile.
Després de la seva mort, els mecanis-
mes successoris funcionar i Joan Car-
les "acceptant els termes de la legis-
lació franquista" va ser investit rei,
15 sent acceptat amb escepticisme
tant pels adeptes al Règim com per
l'oposició democràtica. Posterior-
ment, Joan Carles exerciria "un paper
central en el complex procés de des-
mantellament del règim franquista i
en la creació de la legalitat democrà-
tica". S'inicia el procés conegut com
Transició Espanyola.
9
2. 20 de novembre de 1975: mor el dictador
10
3. Juan Carles I: Rei d’Espanya
oan Carles de Borbó i Borbó va
néixer a Roma, el 5 de gener de
1938, on residia la família reial
espanyola a l'exili, des que el 14 d'a-
bril de 1931 es proclamés la Repúbli-
ca a Espanya. És el segon fill dels
comtes de Barcelona, Joan de Borbó
i Battenberg (1913-1993) i María de
les Mercès de Borbó i Orleans (1910-
2000). Posteriorment, el jove príncep
va residir a Laussane (Suïssa) i Estoril
(Portugal) fins que el 1948, quan te-
nia 10 anys, el seu pare i el general
Franco van acordar, segons les bases
institucionals de la Monarquia Espa-
nyola de 1946, que realitzés una
educació convenient a Espanya, una
etapa de formació universitària i mi-
litar, a l'ombra de les autoritats es-
panyoles del moment, a la qual va
seguir una sèrie de pràctiques a les
principals institucions de l'Estat i vi-
atges per Espanya i l'exterior per co-
nèixer la realitat del moment.
El 14 maig 1962 Joan Carles de Borbó
es va casar a Atenes amb la primogè-
J
nita dels reis de Grècia, la princesa
Sofia, del matrimoni han nascut els
seus tres fills, les infantes Elena
(1963) i Cristina (1965), i el príncep
hereu, Felip de Borbó i Grècia (1968).
Després del casament, el nou matri-
moni es va instal · lar al Palau de la
Zarzuela, decisió que va comportar
algunes friccions amb el seu propi
pare i Franco. Fins al moment, D. Jo-
an havia intentat mantenir Franco al
marge del matrimoni del seu fill al
mateix temps que desitjava algun
tipus de reconeixement abans de la
seva definitiva instal·lació a Espanya.
La Llei de Successió de 1947 declara-
va que Espanya era un Estat constitu-
ït en regne, encara que formalment
sense una monarquia i un rei. Aques-
ta forma d'Estat va ser ratificada pos-
teriorment per la Llei de Principis Fo-
namentals de 1958 i la Llei Orgànica
de 1967. El procés institucional del
franquisme establia una monarquia
singular, en la mesura que era defini-
da com la monarquia del Moviment
Nacional, amb un caràcter continuis-
11
3. Juan Carles I: Rei d’Espanya polític i la creixent pressió internacio-
nal, cada vegada més crítica amb el
règim polític. El futur cap de l'Estat
mostrava una imatge contradictòria i
fins i tot una incògnita: per a uns era
un element continuista del franquis-
me i per a altres una esperança de
canvi, cap a una democràcia. Durant
aquest període, les relacions entre
pare i fill van ser molt difícils, especi-
alment després del resultat de l'esca-
brosa qüestió successòria que havia
adoptat personalment Franco, al
marge de la legitimitat dinàstica de la
Corona, dipositada en la persona de
Joan de Borbó. El pare de Joan Carles
va ser el titular dels drets dinàstics i
la Prefectura de la Casa Reial Espa-
nyola, per transmissió directa del seu
pare, el rei Alfons XIII, fins que al
maig de 1977 els va cedir al seu fill, el
rei Joan Carles, legitimant la succes-
sió a la Corona espanyola.
Entre el 19 de juliol i el 2 de setem-
bre de 1974, Juan Carlos exercir, per
primera vegada i de forma interina,
Cap de l'Estat per la malaltia de Fran-
ta dels seus principis i institucions.
L'anomenada qüestió successòria va
ser un procés lentíssim i incert fins a
l'últim moment, fonamentalment per
dues raons: l'existència de diferènci-
es i divisions entre els diferents grups
del règim franquista sobre la seva
forma institucional i, sobretot, al vol-
tant de la persona que havia de ser el
successor: Juan Carlos de Borbó, Xa-
vier de Borbó Parma, Carles Hug de
Borbó, Joan de Borbó o fins i tot el
futur gendre de Franco, Alfonso de
Borbó Dampierre que, al seu torn era
fill de Jaume, el segon fill d'Alfons
XIII. El gran temor de Franco era que
Espanya tingués una monarquia libe-
ral, d'aquí el control polític de la suc-
cessió i de la supervivència del règim
després de Franco.
Els últims anys del règim franquista
van ser molt complexos per al futur
monarca ja que va haver de mantenir
un equilibri entre les actives forces
opositores i les estructures de la dic-
tadura, en un convuls context socio-
polític i la creixent pressió internacio-
12
4. 1975: govern de Carles Arias Navarro
C arlos Arias Navarro va ser l'encarre-
gat de transmetre per televisió la no-
tícia de la mort de Franco i de llegir el
testament polític del Caudillo, va ser
President del Govern des de finals de
1973 fins a mitjans de 1976, l'últim
del franquisme i el primer de la
Transició a la democràcia.
De la seva època franquista, va cridar
especialment l'atenció el seu nome-
nament com a President del Govern
després de l'assassinat del seu prede-
cessor Luis Carrero Blanco. Quan es
va produir l'atemptat contra Carrero,
Arias Navarro era el ministre de Go-
vernació i per tant el màxim respon-
sable de no haver evitat el brutal as-
sassinat en ple centre de Madrid.
Tanmateix, la seva relació d'amistat
amb Franco i la seva família li va va-
ler el nomenament com a President
del Govern.
Poc després del seu nomenament, el
12 de febrer de 1974, Arias Navarro
va pronunciar un discurs aperturista
per aquella època el missatge es va
recordar com el del "Esperit del 12
de febrer". En ell, parlava Arias Na-
varro de "resolta obertura dels as-
sumptes de Govern al debat instituci-
onal ia la confrontació de l'opinió pú-
blica" i semblava que permetia l'as-
sociacionisme. No obstant això,
aquest va ser l'únic gest aperturista
que Arias Navarro va protagonitzar
com a President del Govern i aviat va
mostrar el seu veritable immobilista,
amenaçant per exemple amb expul-
sar del país al bisbe de Bilbao, mon-
senyor Antonio Añoveros per publi-
car una pastoral en la qual es feia
una crida perquè es reconegués la
identitat cultural i lingüística del po-
ble basc, o permetent l'execució a
garrot vil de l'anarquista català, Sal-
vador Puig Antich.
Va arribar llavors la mort de Franco,
el 20 de novembre de 1975 i la con-
seqüent coronació de Joan Carles de
Borbó com a nou rei d'Espanya. El
monarca va decidir mantenir en el
seu primer Govern a Arias Navarro
com a president però aviat es va veu-
re aquest desbordat pels fets.
D'una banda la societat en ebullició
vivia constants vagues i mobilitzaci-
ons de treballadors, un dels quals va
concloure en el que es coneix com
Successos de Vitòria, el 3 de març de
1976. Aquest dia, l'excessiva violèn-
cia utilitzada per la policia per desa-
llotjar una església on cinc mil perso-
nes es concentraven en protestes
laborals, va acabar amb la vida a
trets de cinc d'aquests treballadors i
amb un centenar de ferits.
Dos mesos després, el 9 de maig, se li
va atribuir a les forces d'ordre públic
13
4. 1975: govern de Carles Arias Navarro D'una banda la societat en ebullició
vivia constants vagues i mobilitzaci-
ons de treballadors, un dels quals va
concloure en el que es coneix com
Successos de Vitòria, el 3 de març de
1976. Aquest dia, l'excessiva violèn-
cia utilitzada per la policia per desa-
llotjar una església on cinc mil perso-
nes es concentraven en protestes
laborals, va acabar amb la vida a
trets de cinc d'aquests treballadors i
amb un centenar de ferits.
Dos mesos després, el 9 de maig, se li
va atribuir a les forces d'ordre públic
un cert suport davant el violent atac
que van patir a Montejurra uns carlins
democràtics a mans d'individus ultra-
dretans, succés que va acabar amb la
mort de dues persones.
Aquests violents successos i l'absolut
immobilisme de Carlos Arias Navarro
van provocar finalment la decisió del
rei Joan Carles de forçar la seva dimis-
sió, i nomenar en el seu lloc a Adolfo
Suárez.
¿TE’N RECORDES?
Reportatge de TVE sobre els suc-
cessos de Vitòria el 3 de març
1976.
El 1976, durant el desallotjament
d'una església, cinc treballadors
van morir per trets de la policia.
Avui les seves famílies reben in-
demnitzacions però segueixen
reclamant càstig per als culpables.
http://www.rtve.es/alacarta/
videos/te-acuerdas/acuerdas-
s u c e s o s - v i t o r i a - 3 - m a r z o -
1976/710638/
14
5. El rei disposa: Suárez: un desconegut; 1976
E l nomenament de Suárez coincideix expressament amb
els desitjos del rei Joan Carles I, que vol revitalitzar els
passos que portin a Espanya cap a una transició pacífica.
Dies abans, el monarca havia insinuat a Arias Navarro la
necessitat de dimitir, ja que considerava que amb ell no
hi havia manera d'establir una veritable democràcia a Es-
panya. El nomenament de Suárez, va provocar des-
il·lusions en gairebé tots els sectors polítics del país, espe-
cialment, en els més tradicionals. Al Gabinet que forma,
continuen com a ministres nou membres de l'anterior:
Fernando De Santiago i Díaz de Mendívil, vicepresident
primer i ministre sense cartera; Alfonso Osorio, vicepresi-
dent segon i ministre de la Presidència; Félix Álvarez-
Arenas, ministre de l'Exèrcit; Gabriel Pita da Veiga, titular
de Marina; Rodolfo Martín Villa, que passa a Governació;
Leopoldo Calvo-Sotelo, que passa a Obres Públiques, Car-
los Pérez de Bricio segueix a Indústria; Carlos Franco I
ADOLFO SUÁREZ:
Va nèixer a Cebreros (Àvila) en 1932. Va estudiar Dret a l’Universitat Complutense de
Madrid i després ocupà diversos càrrecs en l’Administració de l’Estat. Va ser elegit en
1975 secretari general del Moviment, va ser cridat per a presisdir el segon govern de la
monarquia (1976), i es va convertir en el protagonista de la transició.
El govern d’Adolfo Suárez va evitar la ruptura, però va dur a terme diverses reformes
que van acabar amb el règim franquista i van obrir pas cap a un sistema democràtic. El
primer pas va ser la Llei per a la Reforma Política, el redactor del qual va ser Torcuato
Fernández Miranda.
El 27 de gener de 2010, Antena 3 va emetre la pel·lícula Adolfo Suárez, el president re-
presentat per l'actor Ginés García Millán. El telefilm consta de dues parts de 70 minuts.
La primera narra la seva joventut i la seva carrera política fins que és investit president.
La segona, recull els seus anys de govern fins al cop del 23-F .
15
5. El rei disposa: Suárez: un desconegut; 1976
l nomenament de Suárez coincideix expressament amb
els desitjos del rei Joan Carles I, que vol revitalitzar els
passos que portin a Espanya cap a una transició pacífica.
Dies abans, el monarca havia insinuat a Arias Navarro la
necessitat de dimitir, ja que considerava que amb ell no
hi havia manera d'establir una veritable democràcia a Es-
panya. El nomenament de Suárez, va provocar des-
il·lusions en gairebé tots els sectors polítics del país, espe-
cialment, en els més tradicionals. Al Gabinet que forma,
continuen com a ministres nou membres de l'anterior:
Fernando De Santiago i Díaz de Mendívil, vicepresident
primer i ministre sense cartera; Alfonso Osorio, vicepresi-
dent segon i ministre de la Presidència; Félix Álvarez-
Arenas, ministre de l'Exèrcit; Gabriel Pita da Veiga, titular
de Marina; Rodolfo Martín Villa, que passa a Governació;
Leopoldo Calvo-Sotelo, que passa a Obres Públiques, Car-
los Pérez de Bricio segueix a Indústria; Carlos Franco I
Ibarnegaray continua en el Ministeri de l'Aire, i Francisco
Lozano Vicente , que es manté en el d'Habitatge. Els
nous ministres són: Marcelino Oreja Aguirre, en Assump-
tes Exteriors; Landelino Lavilla Alsina, en Justícia; Eduar-
do Carrils Galarraga, a Hisenda, Aurelio Menéndez i Me-
néndez, en Educació; Álvaro Regifo Calderón, en Treball;
Fernando Abril Martorell, en Agricultura, Ignacio García
López, a la Secretaria General del Moviment; Andrés Re-
guera Guajardo, en Informació i Turisme, i Enrique de la
Mata Gorostizaga, en Relacions Sindicals.
El 4 d'agost de 1976, el govern de Suárez publica el de-
cret que fa efectiva a Espanya una amnistia per als delic-
tes de motivació política, perseguits pel règim anterior.
La mesura era reclamada per un ampli sector de la socie-
tat espanyola. Amb ella es dóna el primer pas per a la
reconciliació i la reforma política i constitueix un dels
primers exemples de la col·laboració entre el rei Joan
Carles I i el seu nou president de Govern.
Adolfo Suárez jura el seu càrrec
com a president del Govern.
16
6. Els espanyols voten: Llei de la reforma política (1977)
L
a nova llei determinava el següent:
-Establia el concepte de sobirania popular
com a dret polític igual per a tots els majors
de 21 anys, que era en aquest moment la
majoria d'edat legal.
-Procedia a crear un sistema bicameral: Con-
grés dels Diputats i Senat, amb un mandat
de quatre anys. Els seus membres serien ele-
gits per sufragi universal lliure, directe i se-
cret, a excepció d'una cinquena part dels
senadors que eren designats directament
pel Rei.
-Autoritzava expressament al Govern o al
Congrés dels Diputats així triat a iniciar una
reforma constitucional, si bé no indicava tex-
tualment que les Corts Generals resultants
anessin a derogar el conjunt de Lleis Fona-
mentals que, com a bloc constitucional,
mantenien l'estructura del règim polític pro-
vinent de la dictadura. Això era així per tal
de no provocar l'oposició dels partidaris a
ultrança del règim franquista, l'anomenat
búnker.
EL REFERÈNDUM
El dimecres 15 de desembre de 1976 es va
celebrar a Espanya el referèndum pel qual es
plantejava als espanyols l'aprovació o no de la
Llei per a la Reforma Política aprovada a les
Corts. La pregunta plantejada va ser "Aprova el
Projecte de Llei per a la Reforma Política?". El
resultat final va ser l'aprovació del projecte, al
rebre el suport del 94,17% dels votants. En re-
ferèndum van anar a votar el 77,8 per cent dels
electors.
17
6. Els espanyols voten: Llei de la reforma política (1977) LA PUBLICITAT, UNA GRAN ALIADA DE L’ÈXIT
Aquest referèndum va ser un dels primers on
l'ús extensiu dels mitjans de comunicació va ser
un gran condicionant del suport majoritari a
favor. Adolfo Suárez, com a director general de
Radiotelevisió Espanyola de 1969 a 1973, s'ha-
via adonat del gran poder de persuasió que te-
nia el mitjà televisiu per vendre productes i ide-
es, de manera que va nomenar al publicista Ra-
fael Anson com a director general de RTVE,
amb el fi d'inculcar als ciutadans els valors de-
mocràtics.
-En publicitat gràfica, les agències publicitàries
contractades van crear missatges simples; mol-
tes vegades, únicament text sobre un fons mo-
nocromàtic. Alguns dels principals lemes van
ser La teva veu és el teu vot, Si vols la democrà-
cia, vota, Informa't bé, i vota ..., però sobretot
va tenir molt èxit el lema Parla, poble, acompa-
nyat d'un tema del grup musical Vi Negre del
mateix títol.
-En ràdio, es va usar principalment el tema an-
teriorment citat.
-En televisió, es va realitzar un gran desplega-
ment de mitjans. La publicitat era constant,
sent el lema principal Si votes avui sí, podràs
decidir demà, al costat del Parla, poble. Van ser
usades, de manera molt intensa, les llengües
vernacles en tota la campanya. A Catalunya, el
lema era "En els Grans Decisions, calç ser-hi
presents. Si votes avui, demà podràs decidir" (A
les grans decisions, cal estar presents. Si votes
avui, demà podràs decidir), ia Galícia es usar el
lema "Es respons ao referèndum, votes a de-
mocràcia. Galícia agarda a tua la resposta" (Si
respons al referèndum, votes la democràcia.
Galícia espera la teva resposta). També hi va
haver lema en eusquera.
18
7. Legalització del partit comunista
E
l 24 gener 1977 va tenir lloc el que es coneix
com la matança d'Atocha de 1977: un co-
mando d'ultradreta va entrar en un despatx
d'advocats en dret laboral de CCOO i el PCE
al centre de Madrid, assassinant a trets a
cinc de ells i deixant a altres quatre ferits. A
l'enterrament van assistir més de cent mil
persones i es va convertir en una multitudi-
nària manifestació, que va transcórrer sense
incidents. El van seguir importants vagues i
mostres de solidaritat a tot el país, a més
d'una aturada general de treballadors el dia
després de l'atemptat.
El 9 d'abril de 1977 el PCE és legalitzat, pre-
sentant-se a les eleccions amb Santiago Car-
rillo com a candidat. La militància de l'interi-
or, molt propera a la realitat espanyola i re-
presentant de les postures rupturistes amb
la dictadura, es veien com els custodis del
Partit fins que els "històrics" exiliats pogues-
sin retornar, però quan va passar, els exiliats
retornats estaven tremendament apartats
de la realitat espanyola per la seva llarga ab-
sència. Aquesta adreça modera el seu dis-
curs i renúncia a reivindicacions històriques
(com la República) acceptant la monarquia
narquia parlamentària.
En 1978, en el IX Congrés del PCE, primer con-
grés que se celebrava a Espanya des de 1931,
va sortir reelegit Santiago Carrillo com a secre-
tari general, mentre que Dolores Ibarruri sorti-
ria escollida com a presidenta del partit. Les
divisions que ja existien amb anterioritat conti-
nuar aprofundint quan Santiago Carrillo, a sug-
geriment de destacats militants com Ramón
Tamames va proposar que el partit deixés de
considerar-se marxista-leninista per passar a
definir-se com marxista revolucionari. A més, es
passa d'una estructura cel · lular a una territori-
al i es mostra un distanciament amb l'URSS, per
tal d'atorgar un cert aperturisme a l'organitza-
ció i augmentar el suport electoral, fet que va
donar lloc a moltes convulsions internes.
19
7. Legalització del partit comunista
es eleccions les guanya la UCD per majoria
relativa, i les urnes llancen diverses sorpre-
ses: el PSOE arrasa i li treu molts vots d'es-
querra al PCE, mentre que AP, que ha fet una
llarga i caríssima campanya electoral, obté uns
resultats molt modestos.
El 4 juliol 1977 Adolfo Suárez jura novament
davant el Rei el càrrec de President del Govern,
amb els seus nous ministres. A la fórmula de
jurament per primera vegada no es fa referèn-
cia al Moviment, ni el notari major del Regne,
Landelino Lavilla, respon això de "Si així feu,
que Déu us ho premiï, i si no, que us ho dema-
ni".
El nou gabinet, el tercer de la Monarquia, i el
primer legítim democràticament després del
del Front Popular del 16 de febrer de 1936, és
expressió de les diverses components d'UCD. Hi
ha un sol militar: el tinent general Gutiérrez
Mellado, que rep el càrrec de vicepresident del
Govern i ministre de Defensa. Les altres dues
vicepresidències van respectivament a Enrique
Fuentes Quintana (economia) ia Fernando Abril
Martorell (assumptes polítics). Altres ministres
són Francisco Fernández Ordóñez (Hisenda),
Alberto Oliart (Indústria i Energia), Joaquín
Garrrigues Walker (Obres Públiques) i Landeli-
Lavilla (Justícia).
Els objectius principals de les Corts recent-
ment elegides són: donar una solució a la dra-
màtica situació econòmica i social del país i
elaborar una Constitució que formalitzi la re-
novada situació democràtica.
8. Eleccions generals històriques
L
20
9. Els pactes de la Moncloa: un país unit (1977)
G
uanyades les eleccions, Suárez forma govern
enfront d'una oposició liderada pel PSOE.
Integraven aquest govern personalitats com
el general Manuel Gutiérrez Mellado, minis-
tre de Defensa i vicepresident primer: Enri-
que Fuentes Quintana, Francisco Fernández
Ordóñez i Fernando Abril Martorell, entre
d'altres.
Tres eren les principals tasques a resoldre: la
crisi econòmica en què des de 1973 es tro-
bava Espanya, aprovar una Constitució i so-
lucionar el problema regional, complicat pel
terrorisme d'ETA. Va resoldre els dos pri-
mers a través de l'anomenada "política del con-
sens", és a dir, per acords negociats entre els
principals partits que, després, eren ratificats
per les Corts.
Un cop aclarida la incògnita de les eleccions, el
professor Fuentes Quintana va elaborar el Pla
de sanejament i reforma de l'economia. En ell
es fonamentava una reforma fiscal, una mode-
ració de les taxes de creixement salarial i es de-
dicava atenció al problema de l'atur. Es va
apel·lar al consens amb l'oposició i els sindicats
en els anomenats "Pactes de la Moncloa".
Aquests acords van donar com a resultat la
contenció dels salaris, efectuant-se, a canvi,
21
9. Els pactes de la Moncloa: un país unit (1977) una reforma social i econòmica l'objectiu era
reduir la taxa d'inflació. Fuentes Quintana plan-
tejava tot un pla de sanejament i reforma de
l'economia amb 5 objectius concrets:
1r) Establiment d'un canvi realista de la pesseta.
2n) Reforma fiscal amb sentiment social.
3r) Moderació de les taxes de creixement salari-
al.
4t) Especial atenció al problema de l'atur.
5è) estímul a la llibertat econòmica de mercat.
22
10. Primera tasca de l’Estat democràtic: La Constitució
L
a Constitució de 1978 defineix la forma d’E-
stat i recull els drets i llibertats dels espa-
nyols. Per primera vegada en l’ història d’Es-
panya , va ser fruit del consens.
EL PROCÉS CONSTITUIENT
L’elaboració de la Constitució es va convertir
en el eix de la vida política nacional fins la
seva aprovació al desembre de 1978. Però,
durant aquest període constituent es van
abordar també altres assumptes de indubta-
ble rellevància:
-Es va escometre la reforma de l’organ-
ització territorial de l’Estat mitjançant les
preautonomies. La catalana, amb el regrés
de l’exili del president Tarradellas, i la basca
van ser les primeres.
-Es van aprovar mesures de reforma fiscal.
-Les Corts van acordar una nova amnistia.
Una ponència de set membres del Congrés
dels Diputats van començar a redactar el
text de la Carta Magna. Després d’una dila-
tada i complexa tramitació, la Constitució
fou aprovada per les Corts el 31 d’octubre
de 1789. Va obtenir un suport molt ampli.
Domés un grup molt reduït de parlamenta-
ris d’extrema esquerra i d’extrema dreta vota-
ren en contra. El PNV es va abstenir. El poble
espanyol la va aprovar també en el referèndum
celebrat el 6 de desembre d’aquest any, amb
una participació del 67,1% i el 87,8% dels vots
afirmatius.
L’elaboració del text constitucional, va respon-
dre, per primera vegada en l’ història d’Espa-
nya,a una negociació entre els més importants
partits polítics i va ser fruit d’un gran pacte na-
cional entre ells.
EL CONTINGUT DE LA CONSTITUCIÓ
La Constitució de 1978 proclama la seva volun-
tat d’establir una societat democràtica avança-
da, propugna com a valors superiors del seu
ordenament jurídic la llibertat, la justícia l’igua-
ltat i el pluralisme polític, i els seus principis bà-
sics són l’Estat social i democràtic del dret, la
monarquia parlamentària i l’Estat autonòmic.
Aquest darrer principi va rompre amb l’anterior
centralisme polític.
El text constitucional consta de 11 títols i 169
articles. Incorpora, junt als drets polítics més
tradicionals, un catàleg de drets socials que su-
posen una aposta per l’Estat de benestar en el
marc d’una economia social de mercat.
La Constitució recull la divisió de poders.
23
10. Primera tasca de l’Estat democràtic: La Constitució -Les Corts, formades per el Congrés dels Dipu-
tats i el Senat, són l’òrgan suprem de la sobira-
nia popular i la manifestació del poder legisla-
tiu.
-El govern ostenta el poder executiu, dirigeix les
administracions civil i militar, i condueix la políti-
ca interior i exterior.
-El poder judicial es configura com a protector
de les lleis i propulsor de la justícia.
El rei és el cap d’Estat, però domés té funcions
representatives. La Constitució recull també la
creació d’un Tribunal Constitucional.
L’APROBACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ
El 6 de desembre de 1978, els electors espa-
nyols ratificaren la Constitució , amb una parti-
cipació del 67,1% i el 87,8% dels vots afirma-
tius. Per aixó, en aquesta data s’ha convertit en
festa nacional.
Del conjunt del cens de votants, un 59% la van
acceptar, un 8% la van rebutjar i els 33% restant
van optar per l’abstenció.
24
11. L’Estat d’autonomies
L
es comunitats autònomes són entitats politi-
co-administratives que es van crear arran de
a Constitució de 1978 amb l'objectiu de ga-
rantir l'autonomia de les diferents nacionali-
tats històriques i territoris d'Espanya. Hi ha
17 autonomies i dues ciutats autònomes,
Ceuta i Melilla. Cada comunitat autònoma té
el seu Estatut d'Autonomia, que recull les
seves competències i l'organització de les
seves institucions pròpies: govern, parl
ment, tribunal de justícia…
Les competències de les comunitats autòno-
mes més són àmplies i variades: educació,
sanitat, ordenació territorial, turisme... En
alguns casos també hi ha competències d'or-
dre públic o competències fiscals específi-
ques. El procés de creació de comunitats au-
tònomes establert per la Constitució
es va dur a terme, en la seva major part, al perí-
ode 1979-1983. El 1995 culmina el mapa auto-
nòmic amb Ceuta i Melilla convertides en ciu-
tats autònomes.
ACCÉS A L’AUTONOMIA
La Constitució de 1978 va establir dos pocedi-
ments per a la creació de Comunitats Autòno-
mes: un procés ordinari, regulat per l’article
143, per a aquelles Comunitats que accedien
per primera vegada al règim autonòmic; i un
altre extraordinari, l’establert per l’article 151,
que permet obtenir l’autonomia en un termini
més breu i que va ser creat per a les
“comunitats històriques” que havien gaudit ja
d’aquest règim durant la Segona República.
A
25
DOLFO SUÁREZ DIMITEIX
La seva segona etapa de presidència va estar
plena de dificultats polítiques, socials i econòmi-
ques. El 1980, el PSOE va presentar una moció
de censura que, encara que derrotada per enda-
vant, deteriorar encara més la imatge d'un Suá-
rez desproveït de suports en el seu propi partit.
Finalment la falta de sintonia amb el rei Joan
Carles i les tensions creixents en el seu propi
partit, el van portar a presentar la dimissió el 29
de gener de 1981. En el seu missatge al país va
afirmar:
"Jo no vull que el sistema democràtic de convi-
vència sigui, una vegada més, un parèntesi en la
Història d'Espanya".
En 1981, el rei li va concedir el títol de duc de
Suárez pel seu paper en el procés de transició.
12. 1981: Any de canvis
A
26
C
ALVO SOTELO: NOU PRESIDENT DE LA
TRANSICIÓ
Leopoldo Ramón Pedro Calvo-Sotelo i Buste-
lo (Madrid, 14 d'abril de 1926 ) va ser un po-
lític espanyol, president del Govern d'Espa-
nya entre febrer de 1981 i desembre de
1982.
El seu mandat, a més d'iniciar-se amb un cop
d'estat, va finalitzar amb el desmantella-
ment de la Conspiració colpista per al 27
d'octubre de 1982, que va estar millor pre-
parada que la del 23-F, però que amb la
col·laboració dels principals mitjans de co-
municació i per no crear alarma social, va ser
minimitzada.
Durant el seu govern es va signar un gran
acord per l'ocupació amb les centrals sindi-
cals i els empresaris, es va aprovar la llei del
divorci, Espanya va ingressar a l'OTAN i es va
tancar el mapa autonòmic. El seu govern va
recórrer la sentència de la Justícia Militar,
perquè fos la Justícia Civil qui tingués l'últi-
ma paraula en el tema del 23 F.
Les trobades de Calvo-Sotelo amb el llavors
líder de l'oposició, Felipe González, van ser
constants, en una relació govern-oposició que
mai després ha existit, tot i la duresa del PSOE
contra el seu govern.
Durant aquest bienni es van produir escàndols
com el de l'oli de colza, i no va ser un període
precisament fàcil per al país.
Va morir a Pozuelo de Alarcón, Madrid, el 3 de
maig de 2008.
12. 1981: Any de canvis
ENTRADA D’ESPANYA A L’OTAN
Durant el mandat de Leopoldo Calvo-Sotelo, la
decisió més rellevant va ser l'adhesió d'Espanya
a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord
(OTAN), signada el 10 de desembre de 1981,7
27
que va ser molt disputada per l'oposició dirigida
pel Partit socialista Obrer Espanyol (encara que
més tard i una vegada al poder, el Govern socia-
lista va convocar - i va guanyar - un referèndum
a favor de la permanència a l'OTAN el 1986). A
més com a ministre per a les Relacions amb la
Comunitat Econòmica Europea, va aconseguir
restablir definitivament un vincle estable per a
la negociació d'entrada i com a president es va
fonamentar el preàmbul definitiu d'adhesió al
Mercat Comú, que culminaria amb l'entrada en
alguna cosa més gran, una Unió Política , la UE
durant el mandat de Felipe González.
APROBACIÓ DE LA LLEI DEL DIVORCI
El 22 de Juny de 1981, es va aprovar una llei
molt polèmica, que va provocar grans canvis en
la nostra societat: la llei a favor del divorci. Des
d'aquest moment, el model catòlic del matrimo-
ni està perdent terreny. Des de 1981, s'han pro-
duït més de 1,2 milions de divorcis i separaci-
ons.
28
E
-18:40 h: Minuts després, a València, el capità
general de la III Regió Militar, Jaime Milans del
Bosch, assumeix tots els poders civils i militars.
19h-20h: Tres esquadrons amb blindats, proce-
dents de l'aquarterament de Retamares, ocu-
pen les instal·lacions de RTVE a Prado del Rey.
Es retiraran una hora després.
-23:50: Entren al Congrés dels generals Alfonso
Armada i Aramburu Topete per entrevistar-se
amb Tejero. Aramburu abandona les Corts
mentre Armada roman al seu interior.
MATINADA DEL 24 DE FEBRER 1981
-01:14: El Rei dirigeix un missatge als espanyols
a través de ràdio i televisió amb uniforme de
capità general en el qual ordena el manteni-
ment de l'ordre constitucional. Minuts després
Armada abandona el Congrés
-11:50: El Govern, els diputats i els periodistes
tancats comencen a sortir del Congrés.
13. 23 de febrer de 1981: Cop d’Estat del tinent general Tejero
l 23 febrer 1981 figura ja com una data fona-
mental en la breu història de la democràcia
a Espanya. Milions d'espanyols van passar
en vela la matinada pendents dels transis-
tors, única font disponible d'informació al
minut per seguir el desenvolupament dels
esdeveniments, mentre alguns diaris com El
País i Diario 16 defensaven la Constitució i la
democràcia amb greu risc per a la seva segu-
retat.
Sobre aquesta data, fita de la recent història
política espanyola, i sobre els seus antece-
dents i protagonistes, hi ha publicats milers
d'articles, centenars de llibres i diversos es-
pecials d'Internet molt complets i interes-
sants. Per això, a continuació s'ofereix sim-
plement un succint resum dels fets que van
tallar la respiració a tot un país en tot just
quatre hores.
23 DE FEBRER DE 1981
-18:23 h: El tinent coronel de la Guàrdia Civil
Antonio Tejero irromp al capdavant de 200
guàrdies civils al Congrés dels Diputats, men-
tre es votava la investidura de Leopoldo Cal-
vo Sotelo.
29
13. 23 de febrer de 1981: Cop d’Estat del tinent general Tejero
MISSATGE DEL REI DAVANT EL COP D’ESTAT DEL 23-F
“Al dirigir-me a tots els espanyols amb brevetat i concisió, en les circumstàncies ex-
traordinàries que en aquests moments esteim vivint, demano a tots la major sereni-
tat i confiança, i els hi Faig sabre que he cursat als capitàns generals de les regions
militars l’ordre següent: davant la situació creada pels successos desenvolupats en
el palau de Congressos, i per a evitar qualsevol possible confusió, confirmo que he
ordenat a les autoritats civils i a la Junta de l’Estat Major que prenguin les mesures
necessàries per a mantenir l’ordre constitucional dedins de la legalitat vigent.
Qualsevol mesura de caràcter militar que, en el seu cas, hagués de prendre haurà
de contar amb l’aprovació de la Junta d’Estat Major. La Corona, símbol de la perma-
nència i l’ unitat de la pàtria, no pot tolerar en cap forma accions o actituds de per-
sones que pretenguin interrompre per la força el procés democràtic que la Consti-
tució votada per el poble espanyol va determinar en el seu dia a través d’un refe-
rèndum”.
VÍDEO DEL 23-F
http://www.youtube.com/watch?v=ab2lUZgdMss
30
E
A Espanya li ha correspost en diverses ocasions
exercir la presidència de la Unió Europea. En
aquestes ocasions, la presidència de Felipe
González i la gestió realitzada pel gabinet socia-
lista han estat reconegudes nacional i internaci-
onalment com brillants.
14. La fi de l’aïllament; PSOE: guanya les eleccions
l PRIMER GOVERN SOCIALISTA (1982)
El primer govern socialista, presidit per Feli-
pe González i amb Alfonso Guerra com a vi-
cepresident, va desenvolupar una política
orientada, d'una banda, a aprofundir i assen-
tar la democràcia, i, d'altra banda, a impul-
sar una important sèrie de reformes, entre
les que es destaquen la professionalització
de les Forces Armades, la plena funcionalitat
del model d'Estat de les Autonomies, la re-
forma educativa, les mesures de sanejament
econòmic i l'impuls a una legislació moder-
nitzadora en temes com la despenalització
de l'avortament i la igualtat de la dona. Tot
això va permetre crear un nou clima de con-
fiança ciutadana en les institucions.
Un altre aspecte de gran rellevància, en
aquesta primera etapa, és la plena incorpo-
ració d'Espanya a les institucions internacio-
nals occidentals i, molt especialment, l'adhe-
sió a les Comunitats Europees, que es va
produir el 12 de juny de 1985, entrant en
vigor l'1 de gener de 1986. Espanya va deixar
de ser un país aïllat i es va convertir en una
de les nacions més actives en els fòrums in-
ternacionals.
ENTRADA EN LA UNIÓ EUROPEA: FI DE L’-
AÏLLAMENT
Amb l'inici de la dècada dels vuitanta, arribaria
al poder una nova generació de líders amb una
forta vocació europeista, l'esforç permetria
aplanar el camí per a l'adhesió d'Espanya. Polí-
tics com François Mitterrand, Helmuth Kohl o
Felipe González marcarien les directrius del seu
govern amb una ferma orientació cap a la CEE.
A més, aquesta època va coincidir amb la presi-
dència de la Comissió Europea de Jaques De-
lors, conegut com Monsieur Europe, ja que va
ser el principal inspirador dels canvis que
31
14. La fi de l’aïllament; PSOE: guanya les eleccions necessitava la Comunitat, entre ells l'ampliació i
el rellançament del mercat únic. La nova con-
juntura política permetria que es desbloque-
gessin les negociacions. Aquests nous líders se-
rien els artífexs de l'adhesió d'Espanya a 1986,
al mateix temps que el veí Portugal.
APROVACIÓ DE LA LLEI DE L’ABORTAMENT
La Llei Orgànica 9/1985, aprovada el 5 de juliol
de 1985, es va despenalitzar l'avortament indu-
ït en tres supòsits: risc greu per a la salut física
o psíquica de la dona embarassada, violació i
malformacions o tares, físiques o psíquiques,
en el fetus . D'acord amb aquesta llei, la gestant
podia interrompre l'embaràs en centres públics
o privats en les primeres 12 setmanes en el cas
criminològic, a les 22 primeres setmanes al eu-
genèsic, i en qualsevol moment de l'embaràs
en el cas terapèutic.
En els altres casos, el Codi Penal establia diver-
ses penes de presó tant per a la mare com per
als facultatius que practiquessin avortaments
no emparats per la llei.
32
L
Con Zapatero como Presidente del Gobierno se
retiran las tropas españolas que permanecían
en Irak. Ello ocasionó un considerable enfria-
miento de las relaciones diplomáticas con
los Estados Unidos. Se firmó la Constitución Eu-
ropea y se realizó el referéndum de la Constitu-
ción Europea, en el que los ciudadanos españo-
les aprueban el tratado. También se aprobó
el matrimonio homosexual .
L'euro, moneda oficial a l'anomenada «Zona
Euro» d'Europa des de 1999, va esdevenir la
moneda de canvi oficial l'1 de gener de 2002,
reemplaçant a la pesseta. Els ciutadans la van
començar a fer servir en la vida quotidiana,
malgrat les protestes per la pujada encoberta
dels preus que va suposar aquest canvi de mo-
neda. Entre 1994 i 2007 es va produir una im-
portant expansió de l'economia espanyola, ba-
sada fonamentalment en el sector de la cons-
trucció, que va quedar amenaçada per les con-
seqüències globals de la crisi econòmica de
2008.
A la fi del segle XX Espanya va rebre a una gran
quantitat d'immigrants de països llatinoameri-
cans com Equador, Colòmbia, Argentina, Bolí-
via, Perú o República Dominicana, així com de
diferents zones d'Àfrica, Àsia i Europa. El fort
15. De les eleccions de 1996 als nostres dies
ES ELECCIONS DE 1996
Les eleccions de 1996 van donar la victòria al
Partit Popular i la presidència del govern a
José María Aznar, càrrec que va exercir du-
rant dues legislatures, obtenint en les elecci-
ons generals de 2000 la majoria absoluta.
SEGLE XXI
El segle XXI va començar amb els efectes
dels atemptats del 11 de setembre de 2001
a Estats Units, que van portar a Espanya a
implicar-se en dos conflictes: la Guerra d'Af-
ganistan i la invasió de l'Iraq.
Aquest últim conflicte i la gestió de l'atemp-
tat de l'11 de març de 2004 a Madrid, on van
ser assassinades 191 persones, van provocar
un distanciament entre el govern i part de
l'opinió pública española.39 Tot això va des-
embocar en l'elecció d'un nou govern del
PSOE , després de les eleccions generals ce-
lebrades el 14 de març de 2004.
33
15. De les eleccions de 1996 als nostres dies creixement econòmic de tipus expansiu que ha
presentat el país des de 1993 ha requerit una
gran quantitat de mà d'obra. Segons va anunci-
ar el director del Banc d'Espanya al febrer de
2007, Espanya es podria situar com la setena
major economia del món.
La profunda crisi que fonamentalment des de
2007 va afectar les economies occidentals i la
contestada gestió del govern de Zapatero, en-
tre d'altres factors de descontentament popu-
lar, va ser determinant per l'avançament elec-
toral al 20 de novembre de 2011. El PP de Mari-
ano Rajoy va aconseguir fer-se amb la majoria
absoluta, tant al Congrés com al Senat, repre-
sentant aquests els millors resultats electorals
en la història del Partit Popular.
34
M’
Opinió de la redactora
ha agradat realitzar aquesta revista digital perquè he pogut aprendre més sobre la his-
tòria més recent d’Espanya. Encara que en aquella època, el món sofria molt de canvis
(la Guerra Freda, la descolonització), Espanya també va tenir greus problemes i canvis
al que enfrontar-se: polítics, econòmics i socials.
Tots els personatges que apareixen en aquesta època van fer molt bé el seu treball per-
què varen ajudar a Espanya a recuperar-se. Encara que el rei avui en dia domés té un
paper representatiu com a membre Real, durant la transició a la democràcia va fer molt
per el país. El PSOE també va tenir molt que veure en aquesta recuperació; quan va arri-
bar al poder Espanya va gaudir d’una època d’estabilitat, i també varen aconseguir l’en-
trada d’Espanya a l’Unió Europea.
Sobre el partit comunista s’ha de dir que, com va passar amb l’URSS, va acabar sofrint
un daltabaix.
Per últim, cal destacar l’elaboració de la Constitució i l’elaboració de lleis per a la millora
de la societat.
http://www.rtve.es/alacarta/videos/te-acuerdas/acuerdas-sucesos-vitoria-3-marzo-1976/710638/
(01/04/2013)
http://www.slideshare.net/blancaruizblazquez/power-point-la-transicin-democrtica-de-espaa
(01/04/2013)
http://www.slideshare.net/macdudua/la-transicin-espaola-de-la-dictadura-a-la-democracia(01/04/2013)
http://www.salman-psl.com/la-transicion/indexcast.html(01/04/2013)
http://nuestrahistoriaaldia.blogspot.com.es/2012/05/arias-navarro-presidente-del-gobierno.html
(01/04/2013)
http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=suarez-gonzalez-adolfo(03/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez(03/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_sobre_la_Ley_para_la_Reforma_Pol%C3%
ADticahttps://es.wikipedia.org/wiki/Reforma_pol%C3%ADtica_espa%C3%B1ola_de_1977(04/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Comunista_de_Espa%C3%B1a(18/04/2013)
http://vespito.net/historia/transi/resulft.html(18/04/2013)
http://html.rincondelvago.com/pactos-de-la-moncloa.html(18/04/2013)
http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978/
Const1978(19/04/2013)
http://recursostic.educacion.es/secundaria/edad/3esohistoria/para_pdf/quincena12.pdf(19/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez((27/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo(27/04/2013)
http://www.divorcioexpressweb.com/2011/06/22/la-primera-ley-del-divorcio-en-democracia-cumple-
hoy-30-anos/(28/04/2013)
http://perso.wanadoo.es/webde1981/espananot1.htm(28/04/2013)
http://www.youtube.com/watch?v=ab2lUZgdMss(28/04/2013)
http://www.psoe.es//ambito/historiapsoe/docs/index.do?action=View&id=679534(28/04/2013)
http://www.hablamosdeeuropa.es/panorama/espana/veinticinco(28/04/2013)
35
Opinió de la redactora Bibliografia http://www.rtve.es/alacarta/videos/te-acuerdas/acuerdas-sucesos-vitoria-3-marzo-1976/710638/
(01/04/2013)
http://www.slideshare.net/blancaruizblazquez/power-point-la-transicin-democrtica-de-espaa
(01/04/2013)
http://www.slideshare.net/macdudua/la-transicin-espaola-de-la-dictadura-a-la-democracia(01/04/2013)
http://www.salman-psl.com/la-transicion/indexcast.html(01/04/2013)
http://nuestrahistoriaaldia.blogspot.com.es/2012/05/arias-navarro-presidente-del-gobierno.html
(01/04/2013)
http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=suarez-gonzalez-adolfo(03/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez(03/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_sobre_la_Ley_para_la_Reforma_Pol%C3%
ADticahttps://es.wikipedia.org/wiki/Reforma_pol%C3%ADtica_espa%C3%B1ola_de_1977(04/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Comunista_de_Espa%C3%B1a(18/04/2013)
http://vespito.net/historia/transi/resulft.html(18/04/2013)
http://html.rincondelvago.com/pactos-de-la-moncloa.html(18/04/2013)
http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978/
Const1978(19/04/2013)
http://recursostic.educacion.es/secundaria/edad/3esohistoria/para_pdf/quincena12.pdf(19/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez((27/04/2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo(27/04/2013)
http://www.divorcioexpressweb.com/2011/06/22/la-primera-ley-del-divorcio-en-democracia-cumple-
hoy-30-anos/(28/04/2013)
http://perso.wanadoo.es/webde1981/espananot1.htm(28/04/2013)
http://www.youtube.com/watch?v=ab2lUZgdMss(28/04/2013)
http://www.psoe.es//ambito/historiapsoe/docs/index.do?action=View&id=679534(28/04/2013)
http://www.hablamosdeeuropa.es/panorama/espana/veinticinco(28/04/2013)