1

De la

a la Democràcia Mariam Homar Villajos

2

3

1. Final del règim de Franco 4-7

2. 20 de novembre de 1975: mor el dictador 8-9

3. Juan Carles I: Rei d’Espanya 10-11

4. 1975: govern de Carles Arias Navarro 12-13

5. El rei disposa: Suárez: un desconegut;1976 14-15

6. Els espanyols voten: Llei de reforma política (1977) 16-17

7. Legalització del partit comunista 18

8. Eleccions generals històriques 19

9. Els pactes de la Moncloa: Un país unit (1977) 20-21

10. Primera tasca de l’Estat democràtic: la Constitució 22-23

11. L’Estat de les autonomies 24

12. 1981: Any de canvis 25-27

13. 23 de febrer de 1981: Cop d’Estat del tinent coronel Tejero 2829

14. Fi de l’aïllament; PSOE: guanya les eleccions de 1982 30-331

15. De les eleccions de 1996 als nostres dies 32-33

16. Opinió de la redactora 34

17. Bibliografia 35

ÍNDEX

4

1. Final del règim de Franco:

a crisi interna:

Després d'una dècada de

cert desenvolupament i creixe-

ment, el règim de Franco inicia la

seva crisi a principis dels anys se-

tanta.

Un dels factors d’aquesta caiguda

va ser el deteriorament del cap

d’Estat. La salut de Franco empit-

jorava a moments, cosa que pro-

vocà la seva mort al 20 de novem-

bre de 1975.

També, en la darrera etapa del

franquisme, es van produir divisi-

ons entre les forces de suport al

règim.

Així, va tornar a sorgir l’oposició

democràtica: els joves expressa-

ven el seu descontent amb el rè-

gim organitzant manifestacions

per reclamar l’apertura democrà-

tica.

L

L'Església també jugà un paper im-

portant en la democràcia. En al-

guns sectors de l'Església catòlica ,

que havia donat suport pel fran-

quisme , van assumir un compro-

mís polític a favor de la democrà-

cia. Això clarament provocà un

distanciament amb el règim.

També es produí una escalada ter-

rorista amb accions d’ETA i GRA-

5

1. Final del règim de Franco: GRAPO:

És una organització terrorista espanyo-

la, d'extrema esquerra, amb una forta

inspiració maoista nascuda el 1975.

El 2006, l'Audiència Nacional va consi-

derar que els GRAPO eren el braç armat

del Partit Comunista d'Espanya.

Durant el final del franquisme, varen

assassinar, l’1 de octubre de 1975, a

quatre membres de la Policia Arma-

da en Madrid, en resposta als cinc úl-

tims afusellaments a Espanya durant la

dictadura franquista.

El 1982 ofereixen un alto el foc i, des-

prés de les negociacions amb el Minis-

teri de l'Interior el 1983, els GRAPO

perden encara més suport ja que part

dels seus membres van abandonar les

armes. Això va provocar el seu declivi.

6

1. Final del règim de Franco:

a crisi externa:

A principis de la dècada dels

setanta, Espanya era un dels pocs

països d’Europa Occidental que

encara tenia un règim autoritari.

Malgrat d’haver estat admesa en

diversos fòrums internacionals, el

comportament del règim de Fran-

co en els darrers anys amb la per-

secució a l’oposició i la repressió

era molt criticada.

Tres esdeveniments van contribuir

al malgrat exterior del règim de

Franco.

El primer, la Revolució dels Clavells

a Portugal, un aixecament militar

del 25 d'abril de 1974 que va pro-

vocar la caiguda a Portugal de la

dictadura salazarista que domina-

va el país des de 1926, la més lon-

geva d'Europa. La fi d'aquest rè-

gim, conegut com a Estat Novo, va

permetre que les últimes colònies

portugueses aconseguissin la seva

independència després d'una

L

7

1. Final del règim de Franco: LA MARXA VERDA:

Es va iniciar amb 350.000 voluntaris que van partir

des de Agadir cap al Sud per, a través de Tiznit, Gu-

limin, Tarfaya, arribar al paral·lel 27 º 40 ', que

marcava la suposada frontera entre el Marroc i l'a-

nomenat "Sàhara espanyol". El 3 de novembre de

1975 els governs marroquí i espanyol van aconse-

guir un "acord tàcit" per a una penetració parcial

del Marroc al Sàhara. El 6 de novembre, un cop

que l'avançada de la Marxa va aconseguir i va tre-

pitjar "territori espanyol", va fer una parada en el

camí i es va disposar a donar gràcies a Al · là mirant

cap a la Meca. La Marxa va ser detinguda el 9 de

novembre, quan ja havia penetrat diversos quilò-

metres, arribant fins a les línies de mines que l'e-

xèrcit espanyol havia col·locat com a mesura dissu-

asòria i "frontera espanyola límit", i Hassan II

llarga guerra colonial contra la me-

tròpoli i que Portugal mateix es con-

vertís en un estat democràtic de

dret liberal.

El segon, l’afusellament de cinc

membres d’ETA i del FRAP.

El tercer, la Marxa Verda, que va ser

l'estratègia del Marroc amb la inten-

ció d'ocupar el Sàhara espanyol ini-

ciada el 6 de novembre de 1975.

havia obtingut seguretats que el Sàhara

seria marroquí , donant ordre de tornada

a la Marxa. En Tarfaya es van quedar en-

tre 30.000 i 50.000 marroquins, que seri-

en traslladats posteriorment al Sàhara,

passant a engrossir les llistes del cens. El

triomf de Hassan II estava garantit.

8

2. 20 de novembre de 1975: mor el dictador

agonia de Franco va ser lenta i do-

lorosa, sent sotmès a nombroses

intervencions innecessàries i d'efec-

tes desastrosos. El 17 d'octubre, des-

prés de diverses crisis de la seva sa-

lut, encara presideix el Consell de

Ministres. El 22 d'octubre pateix el

seu tercer atac cardíac, el 24 sofreix

un altre i s'agreugen les seves altres

dolències. Des de llavors, tots els in-

tents del seu entorn són els de per-

llongar la vida, intentant que sobre-

visqui al 26 de novembre, moment

en què hauria de renovar el mandat

d'Alejandro Rodríguez de Valcárcel

com a president del consell del Reg-

ne i de les Corts i, així, garantir-se

una persona "fiable" amb poders per

influir en l'elecció del futur president

del Consell de Ministres. El 25 d'octu-

bre se li administra l'extremunció i,

finalment, el 20 de novembre, se cer-

tifica la seva mort.

Durant les cinquanta hores que va

estar oberta la capella ardent a la

sala de Columnes del palau d'Orient,

L

es calcula que van passar per ella per

mostrar el seu últim respecte entre

300.000 i 500.000 persones, formant

llargues cues de diversos quilòme-

tres. El sepeli des de Madrid a la Vall

dels Caiguts, on va ser enterrat en

una solemne tomba costat de la de

José Antonio Primo de Rivera, va ser

presenciat, també, per una gran mul-

titud. Només assistir tres caps d'Es-

tat: el príncep Rainier de Mònaco, el

rei Hussein de Jordània i el general

Augusto Pinochet de Xile.

Després de la seva mort, els mecanis-

mes successoris funcionar i Joan Car-

les "acceptant els termes de la legis-

lació franquista" va ser investit rei,

15 sent acceptat amb escepticisme

tant pels adeptes al Règim com per

l'oposició democràtica. Posterior-

ment, Joan Carles exerciria "un paper

central en el complex procés de des-

mantellament del règim franquista i

en la creació de la legalitat democrà-

tica". S'inicia el procés conegut com

Transició Espanyola.

9

2. 20 de novembre de 1975: mor el dictador

10

3. Juan Carles I: Rei d’Espanya

oan Carles de Borbó i Borbó va

néixer a Roma, el 5 de gener de

1938, on residia la família reial

espanyola a l'exili, des que el 14 d'a-

bril de 1931 es proclamés la Repúbli-

ca a Espanya. És el segon fill dels

comtes de Barcelona, Joan de Borbó

i Battenberg (1913-1993) i María de

les Mercès de Borbó i Orleans (1910-

2000). Posteriorment, el jove príncep

va residir a Laussane (Suïssa) i Estoril

(Portugal) fins que el 1948, quan te-

nia 10 anys, el seu pare i el general

Franco van acordar, segons les bases

institucionals de la Monarquia Espa-

nyola de 1946, que realitzés una

educació convenient a Espanya, una

etapa de formació universitària i mi-

litar, a l'ombra de les autoritats es-

panyoles del moment, a la qual va

seguir una sèrie de pràctiques a les

principals institucions de l'Estat i vi-

atges per Espanya i l'exterior per co-

nèixer la realitat del moment.

El 14 maig 1962 Joan Carles de Borbó

es va casar a Atenes amb la primogè-

J

nita dels reis de Grècia, la princesa

Sofia, del matrimoni han nascut els

seus tres fills, les infantes Elena

(1963) i Cristina (1965), i el príncep

hereu, Felip de Borbó i Grècia (1968).

Després del casament, el nou matri-

moni es va instal · lar al Palau de la

Zarzuela, decisió que va comportar

algunes friccions amb el seu propi

pare i Franco. Fins al moment, D. Jo-

an havia intentat mantenir Franco al

marge del matrimoni del seu fill al

mateix temps que desitjava algun

tipus de reconeixement abans de la

seva definitiva instal·lació a Espanya.

La Llei de Successió de 1947 declara-

va que Espanya era un Estat constitu-

ït en regne, encara que formalment

sense una monarquia i un rei. Aques-

ta forma d'Estat va ser ratificada pos-

teriorment per la Llei de Principis Fo-

namentals de 1958 i la Llei Orgànica

de 1967. El procés institucional del

franquisme establia una monarquia

singular, en la mesura que era defini-

da com la monarquia del Moviment

Nacional, amb un caràcter continuis-

11

3. Juan Carles I: Rei d’Espanya polític i la creixent pressió internacio-

nal, cada vegada més crítica amb el

règim polític. El futur cap de l'Estat

mostrava una imatge contradictòria i

fins i tot una incògnita: per a uns era

un element continuista del franquis-

me i per a altres una esperança de

canvi, cap a una democràcia. Durant

aquest període, les relacions entre

pare i fill van ser molt difícils, especi-

alment després del resultat de l'esca-

brosa qüestió successòria que havia

adoptat personalment Franco, al

marge de la legitimitat dinàstica de la

Corona, dipositada en la persona de

Joan de Borbó. El pare de Joan Carles

va ser el titular dels drets dinàstics i

la Prefectura de la Casa Reial Espa-

nyola, per transmissió directa del seu

pare, el rei Alfons XIII, fins que al

maig de 1977 els va cedir al seu fill, el

rei Joan Carles, legitimant la succes-

sió a la Corona espanyola.

Entre el 19 de juliol i el 2 de setem-

bre de 1974, Juan Carlos exercir, per

primera vegada i de forma interina,

Cap de l'Estat per la malaltia de Fran-

ta dels seus principis i institucions.

L'anomenada qüestió successòria va

ser un procés lentíssim i incert fins a

l'últim moment, fonamentalment per

dues raons: l'existència de diferènci-

es i divisions entre els diferents grups

del règim franquista sobre la seva

forma institucional i, sobretot, al vol-

tant de la persona que havia de ser el

successor: Juan Carlos de Borbó, Xa-

vier de Borbó Parma, Carles Hug de

Borbó, Joan de Borbó o fins i tot el

futur gendre de Franco, Alfonso de

Borbó Dampierre que, al seu torn era

fill de Jaume, el segon fill d'Alfons

XIII. El gran temor de Franco era que

Espanya tingués una monarquia libe-

ral, d'aquí el control polític de la suc-

cessió i de la supervivència del règim

després de Franco.

Els últims anys del règim franquista

van ser molt complexos per al futur

monarca ja que va haver de mantenir

un equilibri entre les actives forces

opositores i les estructures de la dic-

tadura, en un convuls context socio-

polític i la creixent pressió internacio-

12

4. 1975: govern de Carles Arias Navarro

C arlos Arias Navarro va ser l'encarre-

gat de transmetre per televisió la no-

tícia de la mort de Franco i de llegir el

testament polític del Caudillo, va ser

President del Govern des de finals de

1973 fins a mitjans de 1976, l'últim

del franquisme i el primer de la

Transició a la democràcia.

De la seva època franquista, va cridar

especialment l'atenció el seu nome-

nament com a President del Govern

després de l'assassinat del seu prede-

cessor Luis Carrero Blanco. Quan es

va produir l'atemptat contra Carrero,

Arias Navarro era el ministre de Go-

vernació i per tant el màxim respon-

sable de no haver evitat el brutal as-

sassinat en ple centre de Madrid.

Tanmateix, la seva relació d'amistat

amb Franco i la seva família li va va-

ler el nomenament com a President

del Govern.

Poc després del seu nomenament, el

12 de febrer de 1974, Arias Navarro

va pronunciar un discurs aperturista

per aquella època el missatge es va

recordar com el del "Esperit del 12

de febrer". En ell, parlava Arias Na-

varro de "resolta obertura dels as-

sumptes de Govern al debat instituci-

onal ia la confrontació de l'opinió pú-

blica" i semblava que permetia l'as-

sociacionisme. No obstant això,

aquest va ser l'únic gest aperturista

que Arias Navarro va protagonitzar

com a President del Govern i aviat va

mostrar el seu veritable immobilista,

amenaçant per exemple amb expul-

sar del país al bisbe de Bilbao, mon-

senyor Antonio Añoveros per publi-

car una pastoral en la qual es feia

una crida perquè es reconegués la

identitat cultural i lingüística del po-

ble basc, o permetent l'execució a

garrot vil de l'anarquista català, Sal-

vador Puig Antich.

Va arribar llavors la mort de Franco,

el 20 de novembre de 1975 i la con-

seqüent coronació de Joan Carles de

Borbó com a nou rei d'Espanya. El

monarca va decidir mantenir en el

seu primer Govern a Arias Navarro

com a president però aviat es va veu-

re aquest desbordat pels fets.

D'una banda la societat en ebullició

vivia constants vagues i mobilitzaci-

ons de treballadors, un dels quals va

concloure en el que es coneix com

Successos de Vitòria, el 3 de març de

1976. Aquest dia, l'excessiva violèn-

cia utilitzada per la policia per desa-

llotjar una església on cinc mil perso-

nes es concentraven en protestes

laborals, va acabar amb la vida a

trets de cinc d'aquests treballadors i

amb un centenar de ferits.

Dos mesos després, el 9 de maig, se li

va atribuir a les forces d'ordre públic

13

4. 1975: govern de Carles Arias Navarro D'una banda la societat en ebullició

vivia constants vagues i mobilitzaci-

ons de treballadors, un dels quals va

concloure en el que es coneix com

Successos de Vitòria, el 3 de març de

1976. Aquest dia, l'excessiva violèn-

cia utilitzada per la policia per desa-

llotjar una església on cinc mil perso-

nes es concentraven en protestes

laborals, va acabar amb la vida a

trets de cinc d'aquests treballadors i

amb un centenar de ferits.

Dos mesos després, el 9 de maig, se li

va atribuir a les forces d'ordre públic

un cert suport davant el violent atac

que van patir a Montejurra uns carlins

democràtics a mans d'individus ultra-

dretans, succés que va acabar amb la

mort de dues persones.

Aquests violents successos i l'absolut

immobilisme de Carlos Arias Navarro

van provocar finalment la decisió del

rei Joan Carles de forçar la seva dimis-

sió, i nomenar en el seu lloc a Adolfo

Suárez.

¿TE’N RECORDES?

Reportatge de TVE sobre els suc-

cessos de Vitòria el 3 de març

1976.

El 1976, durant el desallotjament

d'una església, cinc treballadors

van morir per trets de la policia.

Avui les seves famílies reben in-

demnitzacions però segueixen

reclamant càstig per als culpables.

http://www.rtve.es/alacarta/

videos/te-acuerdas/acuerdas-

s u c e s o s - v i t o r i a - 3 - m a r z o -

1976/710638/

14

5. El rei disposa: Suárez: un desconegut; 1976

E l nomenament de Suárez coincideix expressament amb

els desitjos del rei Joan Carles I, que vol revitalitzar els

passos que portin a Espanya cap a una transició pacífica.

Dies abans, el monarca havia insinuat a Arias Navarro la

necessitat de dimitir, ja que considerava que amb ell no

hi havia manera d'establir una veritable democràcia a Es-

panya. El nomenament de Suárez, va provocar des-

il·lusions en gairebé tots els sectors polítics del país, espe-

cialment, en els més tradicionals. Al Gabinet que forma,

continuen com a ministres nou membres de l'anterior:

Fernando De Santiago i Díaz de Mendívil, vicepresident

primer i ministre sense cartera; Alfonso Osorio, vicepresi-

dent segon i ministre de la Presidència; Félix Álvarez-

Arenas, ministre de l'Exèrcit; Gabriel Pita da Veiga, titular

de Marina; Rodolfo Martín Villa, que passa a Governació;

Leopoldo Calvo-Sotelo, que passa a Obres Públiques, Car-

los Pérez de Bricio segueix a Indústria; Carlos Franco I

ADOLFO SUÁREZ:

Va nèixer a Cebreros (Àvila) en 1932. Va estudiar Dret a l’Universitat Complutense de

Madrid i després ocupà diversos càrrecs en l’Administració de l’Estat. Va ser elegit en

1975 secretari general del Moviment, va ser cridat per a presisdir el segon govern de la

monarquia (1976), i es va convertir en el protagonista de la transició.

El govern d’Adolfo Suárez va evitar la ruptura, però va dur a terme diverses reformes

que van acabar amb el règim franquista i van obrir pas cap a un sistema democràtic. El

primer pas va ser la Llei per a la Reforma Política, el redactor del qual va ser Torcuato

Fernández Miranda.

El 27 de gener de 2010, Antena 3 va emetre la pel·lícula Adolfo Suárez, el president re-

presentat per l'actor Ginés García Millán. El telefilm consta de dues parts de 70 minuts.

La primera narra la seva joventut i la seva carrera política fins que és investit president.

La segona, recull els seus anys de govern fins al cop del 23-F .

15

5. El rei disposa: Suárez: un desconegut; 1976

l nomenament de Suárez coincideix expressament amb

els desitjos del rei Joan Carles I, que vol revitalitzar els

passos que portin a Espanya cap a una transició pacífica.

Dies abans, el monarca havia insinuat a Arias Navarro la

necessitat de dimitir, ja que considerava que amb ell no

hi havia manera d'establir una veritable democràcia a Es-

panya. El nomenament de Suárez, va provocar des-

il·lusions en gairebé tots els sectors polítics del país, espe-

cialment, en els més tradicionals. Al Gabinet que forma,

continuen com a ministres nou membres de l'anterior:

Fernando De Santiago i Díaz de Mendívil, vicepresident

primer i ministre sense cartera; Alfonso Osorio, vicepresi-

dent segon i ministre de la Presidència; Félix Álvarez-

Arenas, ministre de l'Exèrcit; Gabriel Pita da Veiga, titular

de Marina; Rodolfo Martín Villa, que passa a Governació;

Leopoldo Calvo-Sotelo, que passa a Obres Públiques, Car-

los Pérez de Bricio segueix a Indústria; Carlos Franco I

Ibarnegaray continua en el Ministeri de l'Aire, i Francisco

Lozano Vicente , que es manté en el d'Habitatge. Els

nous ministres són: Marcelino Oreja Aguirre, en Assump-

tes Exteriors; Landelino Lavilla Alsina, en Justícia; Eduar-

do Carrils Galarraga, a Hisenda, Aurelio Menéndez i Me-

néndez, en Educació; Álvaro Regifo Calderón, en Treball;

Fernando Abril Martorell, en Agricultura, Ignacio García

López, a la Secretaria General del Moviment; Andrés Re-

guera Guajardo, en Informació i Turisme, i Enrique de la

Mata Gorostizaga, en Relacions Sindicals.

El 4 d'agost de 1976, el govern de Suárez publica el de-

cret que fa efectiva a Espanya una amnistia per als delic-

tes de motivació política, perseguits pel règim anterior.

La mesura era reclamada per un ampli sector de la socie-

tat espanyola. Amb ella es dóna el primer pas per a la

reconciliació i la reforma política i constitueix un dels

primers exemples de la col·laboració entre el rei Joan

Carles I i el seu nou president de Govern.

Adolfo Suárez jura el seu càrrec

com a president del Govern.

16

6. Els espanyols voten: Llei de la reforma política (1977)

L

a nova llei determinava el següent:

-Establia el concepte de sobirania popular

com a dret polític igual per a tots els majors

de 21 anys, que era en aquest moment la

majoria d'edat legal.

-Procedia a crear un sistema bicameral: Con-

grés dels Diputats i Senat, amb un mandat

de quatre anys. Els seus membres serien ele-

gits per sufragi universal lliure, directe i se-

cret, a excepció d'una cinquena part dels

senadors que eren designats directament

pel Rei.

-Autoritzava expressament al Govern o al

Congrés dels Diputats així triat a iniciar una

reforma constitucional, si bé no indicava tex-

tualment que les Corts Generals resultants

anessin a derogar el conjunt de Lleis Fona-

mentals que, com a bloc constitucional,

mantenien l'estructura del règim polític pro-

vinent de la dictadura. Això era així per tal

de no provocar l'oposició dels partidaris a

ultrança del règim franquista, l'anomenat

búnker.

EL REFERÈNDUM

El dimecres 15 de desembre de 1976 es va

celebrar a Espanya el referèndum pel qual es

plantejava als espanyols l'aprovació o no de la

Llei per a la Reforma Política aprovada a les

Corts. La pregunta plantejada va ser "Aprova el

Projecte de Llei per a la Reforma Política?". El

resultat final va ser l'aprovació del projecte, al

rebre el suport del 94,17% dels votants. En re-

ferèndum van anar a votar el 77,8 per cent dels

electors.

17

6. Els espanyols voten: Llei de la reforma política (1977) LA PUBLICITAT, UNA GRAN ALIADA DE L’ÈXIT

Aquest referèndum va ser un dels primers on

l'ús extensiu dels mitjans de comunicació va ser

un gran condicionant del suport majoritari a

favor. Adolfo Suárez, com a director general de

Radiotelevisió Espanyola de 1969 a 1973, s'ha-

via adonat del gran poder de persuasió que te-

nia el mitjà televisiu per vendre productes i ide-

es, de manera que va nomenar al publicista Ra-

fael Anson com a director general de RTVE,

amb el fi d'inculcar als ciutadans els valors de-

mocràtics.

-En publicitat gràfica, les agències publicitàries

contractades van crear missatges simples; mol-

tes vegades, únicament text sobre un fons mo-

nocromàtic. Alguns dels principals lemes van

ser La teva veu és el teu vot, Si vols la democrà-

cia, vota, Informa't bé, i vota ..., però sobretot

va tenir molt èxit el lema Parla, poble, acompa-

nyat d'un tema del grup musical Vi Negre del

mateix títol.

-En ràdio, es va usar principalment el tema an-

teriorment citat.

-En televisió, es va realitzar un gran desplega-

ment de mitjans. La publicitat era constant,

sent el lema principal Si votes avui sí, podràs

decidir demà, al costat del Parla, poble. Van ser

usades, de manera molt intensa, les llengües

vernacles en tota la campanya. A Catalunya, el

lema era "En els Grans Decisions, calç ser-hi

presents. Si votes avui, demà podràs decidir" (A

les grans decisions, cal estar presents. Si votes

avui, demà podràs decidir), ia Galícia es usar el

lema "Es respons ao referèndum, votes a de-

mocràcia. Galícia agarda a tua la resposta" (Si

respons al referèndum, votes la democràcia.

Galícia espera la teva resposta). També hi va

haver lema en eusquera.

18

7. Legalització del partit comunista

E

l 24 gener 1977 va tenir lloc el que es coneix

com la matança d'Atocha de 1977: un co-

mando d'ultradreta va entrar en un despatx

d'advocats en dret laboral de CCOO i el PCE

al centre de Madrid, assassinant a trets a

cinc de ells i deixant a altres quatre ferits. A

l'enterrament van assistir més de cent mil

persones i es va convertir en una multitudi-

nària manifestació, que va transcórrer sense

incidents. El van seguir importants vagues i

mostres de solidaritat a tot el país, a més

d'una aturada general de treballadors el dia

després de l'atemptat.

El 9 d'abril de 1977 el PCE és legalitzat, pre-

sentant-se a les eleccions amb Santiago Car-

rillo com a candidat. La militància de l'interi-

or, molt propera a la realitat espanyola i re-

presentant de les postures rupturistes amb

la dictadura, es veien com els custodis del

Partit fins que els "històrics" exiliats pogues-

sin retornar, però quan va passar, els exiliats

retornats estaven tremendament apartats

de la realitat espanyola per la seva llarga ab-

sència. Aquesta adreça modera el seu dis-

curs i renúncia a reivindicacions històriques

(com la República) acceptant la monarquia

narquia parlamentària.

En 1978, en el IX Congrés del PCE, primer con-

grés que se celebrava a Espanya des de 1931,

va sortir reelegit Santiago Carrillo com a secre-

tari general, mentre que Dolores Ibarruri sorti-

ria escollida com a presidenta del partit. Les

divisions que ja existien amb anterioritat conti-

nuar aprofundint quan Santiago Carrillo, a sug-

geriment de destacats militants com Ramón

Tamames va proposar que el partit deixés de

considerar-se marxista-leninista per passar a

definir-se com marxista revolucionari. A més, es

passa d'una estructura cel · lular a una territori-

al i es mostra un distanciament amb l'URSS, per

tal d'atorgar un cert aperturisme a l'organitza-

ció i augmentar el suport electoral, fet que va

donar lloc a moltes convulsions internes.

19

7. Legalització del partit comunista

es eleccions les guanya la UCD per majoria

relativa, i les urnes llancen diverses sorpre-

ses: el PSOE arrasa i li treu molts vots d'es-

querra al PCE, mentre que AP, que ha fet una

llarga i caríssima campanya electoral, obté uns

resultats molt modestos.

El 4 juliol 1977 Adolfo Suárez jura novament

davant el Rei el càrrec de President del Govern,

amb els seus nous ministres. A la fórmula de

jurament per primera vegada no es fa referèn-

cia al Moviment, ni el notari major del Regne,

Landelino Lavilla, respon això de "Si així feu,

que Déu us ho premiï, i si no, que us ho dema-

ni".

El nou gabinet, el tercer de la Monarquia, i el

primer legítim democràticament després del

del Front Popular del 16 de febrer de 1936, és

expressió de les diverses components d'UCD. Hi

ha un sol militar: el tinent general Gutiérrez

Mellado, que rep el càrrec de vicepresident del

Govern i ministre de Defensa. Les altres dues

vicepresidències van respectivament a Enrique

Fuentes Quintana (economia) ia Fernando Abril

Martorell (assumptes polítics). Altres ministres

són Francisco Fernández Ordóñez (Hisenda),

Alberto Oliart (Indústria i Energia), Joaquín

Garrrigues Walker (Obres Públiques) i Landeli-

Lavilla (Justícia).

Els objectius principals de les Corts recent-

ment elegides són: donar una solució a la dra-

màtica situació econòmica i social del país i

elaborar una Constitució que formalitzi la re-

novada situació democràtica.

8. Eleccions generals històriques

L

20

9. Els pactes de la Moncloa: un país unit (1977)

G

uanyades les eleccions, Suárez forma govern

enfront d'una oposició liderada pel PSOE.

Integraven aquest govern personalitats com

el general Manuel Gutiérrez Mellado, minis-

tre de Defensa i vicepresident primer: Enri-

que Fuentes Quintana, Francisco Fernández

Ordóñez i Fernando Abril Martorell, entre

d'altres.

Tres eren les principals tasques a resoldre: la

crisi econòmica en què des de 1973 es tro-

bava Espanya, aprovar una Constitució i so-

lucionar el problema regional, complicat pel

terrorisme d'ETA. Va resoldre els dos pri-

mers a través de l'anomenada "política del con-

sens", és a dir, per acords negociats entre els

principals partits que, després, eren ratificats

per les Corts.

Un cop aclarida la incògnita de les eleccions, el

professor Fuentes Quintana va elaborar el Pla

de sanejament i reforma de l'economia. En ell

es fonamentava una reforma fiscal, una mode-

ració de les taxes de creixement salarial i es de-

dicava atenció al problema de l'atur. Es va

apel·lar al consens amb l'oposició i els sindicats

en els anomenats "Pactes de la Moncloa".

Aquests acords van donar com a resultat la

contenció dels salaris, efectuant-se, a canvi,

21

9. Els pactes de la Moncloa: un país unit (1977) una reforma social i econòmica l'objectiu era

reduir la taxa d'inflació. Fuentes Quintana plan-

tejava tot un pla de sanejament i reforma de

l'economia amb 5 objectius concrets:

1r) Establiment d'un canvi realista de la pesseta.

2n) Reforma fiscal amb sentiment social.

3r) Moderació de les taxes de creixement salari-

al.

4t) Especial atenció al problema de l'atur.

5è) estímul a la llibertat econòmica de mercat.

22

10. Primera tasca de l’Estat democràtic: La Constitució

L

a Constitució de 1978 defineix la forma d’E-

stat i recull els drets i llibertats dels espa-

nyols. Per primera vegada en l’ història d’Es-

panya , va ser fruit del consens.

EL PROCÉS CONSTITUIENT

L’elaboració de la Constitució es va convertir

en el eix de la vida política nacional fins la

seva aprovació al desembre de 1978. Però,

durant aquest període constituent es van

abordar també altres assumptes de indubta-

ble rellevància:

-Es va escometre la reforma de l’organ-

ització territorial de l’Estat mitjançant les

preautonomies. La catalana, amb el regrés

de l’exili del president Tarradellas, i la basca

van ser les primeres.

-Es van aprovar mesures de reforma fiscal.

-Les Corts van acordar una nova amnistia.

Una ponència de set membres del Congrés

dels Diputats van començar a redactar el

text de la Carta Magna. Després d’una dila-

tada i complexa tramitació, la Constitució

fou aprovada per les Corts el 31 d’octubre

de 1789. Va obtenir un suport molt ampli.

Domés un grup molt reduït de parlamenta-

ris d’extrema esquerra i d’extrema dreta vota-

ren en contra. El PNV es va abstenir. El poble

espanyol la va aprovar també en el referèndum

celebrat el 6 de desembre d’aquest any, amb

una participació del 67,1% i el 87,8% dels vots

afirmatius.

L’elaboració del text constitucional, va respon-

dre, per primera vegada en l’ història d’Espa-

nya,a una negociació entre els més importants

partits polítics i va ser fruit d’un gran pacte na-

cional entre ells.

EL CONTINGUT DE LA CONSTITUCIÓ

La Constitució de 1978 proclama la seva volun-

tat d’establir una societat democràtica avança-

da, propugna com a valors superiors del seu

ordenament jurídic la llibertat, la justícia l’igua-

ltat i el pluralisme polític, i els seus principis bà-

sics són l’Estat social i democràtic del dret, la

monarquia parlamentària i l’Estat autonòmic.

Aquest darrer principi va rompre amb l’anterior

centralisme polític.

El text constitucional consta de 11 títols i 169

articles. Incorpora, junt als drets polítics més

tradicionals, un catàleg de drets socials que su-

posen una aposta per l’Estat de benestar en el

marc d’una economia social de mercat.

La Constitució recull la divisió de poders.

23

10. Primera tasca de l’Estat democràtic: La Constitució -Les Corts, formades per el Congrés dels Dipu-

tats i el Senat, són l’òrgan suprem de la sobira-

nia popular i la manifestació del poder legisla-

tiu.

-El govern ostenta el poder executiu, dirigeix les

administracions civil i militar, i condueix la políti-

ca interior i exterior.

-El poder judicial es configura com a protector

de les lleis i propulsor de la justícia.

El rei és el cap d’Estat, però domés té funcions

representatives. La Constitució recull també la

creació d’un Tribunal Constitucional.

L’APROBACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ

El 6 de desembre de 1978, els electors espa-

nyols ratificaren la Constitució , amb una parti-

cipació del 67,1% i el 87,8% dels vots afirma-

tius. Per aixó, en aquesta data s’ha convertit en

festa nacional.

Del conjunt del cens de votants, un 59% la van

acceptar, un 8% la van rebutjar i els 33% restant

van optar per l’abstenció.

24

11. L’Estat d’autonomies

L

es comunitats autònomes són entitats politi-

co-administratives que es van crear arran de

a Constitució de 1978 amb l'objectiu de ga-

rantir l'autonomia de les diferents nacionali-

tats històriques i territoris d'Espanya. Hi ha

17 autonomies i dues ciutats autònomes,

Ceuta i Melilla. Cada comunitat autònoma té

el seu Estatut d'Autonomia, que recull les

seves competències i l'organització de les

seves institucions pròpies: govern, parl

ment, tribunal de justícia…

Les competències de les comunitats autòno-

mes més són àmplies i variades: educació,

sanitat, ordenació territorial, turisme... En

alguns casos també hi ha competències d'or-

dre públic o competències fiscals específi-

ques. El procés de creació de comunitats au-

tònomes establert per la Constitució

es va dur a terme, en la seva major part, al perí-

ode 1979-1983. El 1995 culmina el mapa auto-

nòmic amb Ceuta i Melilla convertides en ciu-

tats autònomes.

ACCÉS A L’AUTONOMIA

La Constitució de 1978 va establir dos pocedi-

ments per a la creació de Comunitats Autòno-

mes: un procés ordinari, regulat per l’article

143, per a aquelles Comunitats que accedien

per primera vegada al règim autonòmic; i un

altre extraordinari, l’establert per l’article 151,

que permet obtenir l’autonomia en un termini

més breu i que va ser creat per a les

“comunitats històriques” que havien gaudit ja

d’aquest règim durant la Segona República.

A

25

DOLFO SUÁREZ DIMITEIX

La seva segona etapa de presidència va estar

plena de dificultats polítiques, socials i econòmi-

ques. El 1980, el PSOE va presentar una moció

de censura que, encara que derrotada per enda-

vant, deteriorar encara més la imatge d'un Suá-

rez desproveït de suports en el seu propi partit.

Finalment la falta de sintonia amb el rei Joan

Carles i les tensions creixents en el seu propi

partit, el van portar a presentar la dimissió el 29

de gener de 1981. En el seu missatge al país va

afirmar:

"Jo no vull que el sistema democràtic de convi-

vència sigui, una vegada més, un parèntesi en la

Història d'Espanya".

En 1981, el rei li va concedir el títol de duc de

Suárez pel seu paper en el procés de transició.

12. 1981: Any de canvis

A

26

C

ALVO SOTELO: NOU PRESIDENT DE LA

TRANSICIÓ

Leopoldo Ramón Pedro Calvo-Sotelo i Buste-

lo (Madrid, 14 d'abril de 1926 ) va ser un po-

lític espanyol, president del Govern d'Espa-

nya entre febrer de 1981 i desembre de

1982.

El seu mandat, a més d'iniciar-se amb un cop

d'estat, va finalitzar amb el desmantella-

ment de la Conspiració colpista per al 27

d'octubre de 1982, que va estar millor pre-

parada que la del 23-F, però que amb la

col·laboració dels principals mitjans de co-

municació i per no crear alarma social, va ser

minimitzada.

Durant el seu govern es va signar un gran

acord per l'ocupació amb les centrals sindi-

cals i els empresaris, es va aprovar la llei del

divorci, Espanya va ingressar a l'OTAN i es va

tancar el mapa autonòmic. El seu govern va

recórrer la sentència de la Justícia Militar,

perquè fos la Justícia Civil qui tingués l'últi-

ma paraula en el tema del 23 F.

Les trobades de Calvo-Sotelo amb el llavors

líder de l'oposició, Felipe González, van ser

constants, en una relació govern-oposició que

mai després ha existit, tot i la duresa del PSOE

contra el seu govern.

Durant aquest bienni es van produir escàndols

com el de l'oli de colza, i no va ser un període

precisament fàcil per al país.

Va morir a Pozuelo de Alarcón, Madrid, el 3 de

maig de 2008.

12. 1981: Any de canvis

ENTRADA D’ESPANYA A L’OTAN

Durant el mandat de Leopoldo Calvo-Sotelo, la

decisió més rellevant va ser l'adhesió d'Espanya

a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord

(OTAN), signada el 10 de desembre de 1981,7

27

que va ser molt disputada per l'oposició dirigida

pel Partit socialista Obrer Espanyol (encara que

més tard i una vegada al poder, el Govern socia-

lista va convocar - i va guanyar - un referèndum

a favor de la permanència a l'OTAN el 1986). A

més com a ministre per a les Relacions amb la

Comunitat Econòmica Europea, va aconseguir

restablir definitivament un vincle estable per a

la negociació d'entrada i com a president es va

fonamentar el preàmbul definitiu d'adhesió al

Mercat Comú, que culminaria amb l'entrada en

alguna cosa més gran, una Unió Política , la UE

durant el mandat de Felipe González.

APROBACIÓ DE LA LLEI DEL DIVORCI

El 22 de Juny de 1981, es va aprovar una llei

molt polèmica, que va provocar grans canvis en

la nostra societat: la llei a favor del divorci. Des

d'aquest moment, el model catòlic del matrimo-

ni està perdent terreny. Des de 1981, s'han pro-

duït més de 1,2 milions de divorcis i separaci-

ons.

28

E

-18:40 h: Minuts després, a València, el capità

general de la III Regió Militar, Jaime Milans del

Bosch, assumeix tots els poders civils i militars.

19h-20h: Tres esquadrons amb blindats, proce-

dents de l'aquarterament de Retamares, ocu-

pen les instal·lacions de RTVE a Prado del Rey.

Es retiraran una hora després.

-23:50: Entren al Congrés dels generals Alfonso

Armada i Aramburu Topete per entrevistar-se

amb Tejero. Aramburu abandona les Corts

mentre Armada roman al seu interior.

MATINADA DEL 24 DE FEBRER 1981

-01:14: El Rei dirigeix un missatge als espanyols

a través de ràdio i televisió amb uniforme de

capità general en el qual ordena el manteni-

ment de l'ordre constitucional. Minuts després

Armada abandona el Congrés

-11:50: El Govern, els diputats i els periodistes

tancats comencen a sortir del Congrés.

13. 23 de febrer de 1981: Cop d’Estat del tinent general Tejero

l 23 febrer 1981 figura ja com una data fona-

mental en la breu història de la democràcia

a Espanya. Milions d'espanyols van passar

en vela la matinada pendents dels transis-

tors, única font disponible d'informació al

minut per seguir el desenvolupament dels

esdeveniments, mentre alguns diaris com El

País i Diario 16 defensaven la Constitució i la

democràcia amb greu risc per a la seva segu-

retat.

Sobre aquesta data, fita de la recent història

política espanyola, i sobre els seus antece-

dents i protagonistes, hi ha publicats milers

d'articles, centenars de llibres i diversos es-

pecials d'Internet molt complets i interes-

sants. Per això, a continuació s'ofereix sim-

plement un succint resum dels fets que van

tallar la respiració a tot un país en tot just

quatre hores.

23 DE FEBRER DE 1981

-18:23 h: El tinent coronel de la Guàrdia Civil

Antonio Tejero irromp al capdavant de 200

guàrdies civils al Congrés dels Diputats, men-

tre es votava la investidura de Leopoldo Cal-

vo Sotelo.

29

13. 23 de febrer de 1981: Cop d’Estat del tinent general Tejero

MISSATGE DEL REI DAVANT EL COP D’ESTAT DEL 23-F

“Al dirigir-me a tots els espanyols amb brevetat i concisió, en les circumstàncies ex-

traordinàries que en aquests moments esteim vivint, demano a tots la major sereni-

tat i confiança, i els hi Faig sabre que he cursat als capitàns generals de les regions

militars l’ordre següent: davant la situació creada pels successos desenvolupats en

el palau de Congressos, i per a evitar qualsevol possible confusió, confirmo que he

ordenat a les autoritats civils i a la Junta de l’Estat Major que prenguin les mesures

necessàries per a mantenir l’ordre constitucional dedins de la legalitat vigent.

Qualsevol mesura de caràcter militar que, en el seu cas, hagués de prendre haurà

de contar amb l’aprovació de la Junta d’Estat Major. La Corona, símbol de la perma-

nència i l’ unitat de la pàtria, no pot tolerar en cap forma accions o actituds de per-

sones que pretenguin interrompre per la força el procés democràtic que la Consti-

tució votada per el poble espanyol va determinar en el seu dia a través d’un refe-

rèndum”.

VÍDEO DEL 23-F

http://www.youtube.com/watch?v=ab2lUZgdMss

30

E

A Espanya li ha correspost en diverses ocasions

exercir la presidència de la Unió Europea. En

aquestes ocasions, la presidència de Felipe

González i la gestió realitzada pel gabinet socia-

lista han estat reconegudes nacional i internaci-

onalment com brillants.

14. La fi de l’aïllament; PSOE: guanya les eleccions

l PRIMER GOVERN SOCIALISTA (1982)

El primer govern socialista, presidit per Feli-

pe González i amb Alfonso Guerra com a vi-

cepresident, va desenvolupar una política

orientada, d'una banda, a aprofundir i assen-

tar la democràcia, i, d'altra banda, a impul-

sar una important sèrie de reformes, entre

les que es destaquen la professionalització

de les Forces Armades, la plena funcionalitat

del model d'Estat de les Autonomies, la re-

forma educativa, les mesures de sanejament

econòmic i l'impuls a una legislació moder-

nitzadora en temes com la despenalització

de l'avortament i la igualtat de la dona. Tot

això va permetre crear un nou clima de con-

fiança ciutadana en les institucions.

Un altre aspecte de gran rellevància, en

aquesta primera etapa, és la plena incorpo-

ració d'Espanya a les institucions internacio-

nals occidentals i, molt especialment, l'adhe-

sió a les Comunitats Europees, que es va

produir el 12 de juny de 1985, entrant en

vigor l'1 de gener de 1986. Espanya va deixar

de ser un país aïllat i es va convertir en una

de les nacions més actives en els fòrums in-

ternacionals.

ENTRADA EN LA UNIÓ EUROPEA: FI DE L’-

AÏLLAMENT

Amb l'inici de la dècada dels vuitanta, arribaria

al poder una nova generació de líders amb una

forta vocació europeista, l'esforç permetria

aplanar el camí per a l'adhesió d'Espanya. Polí-

tics com François Mitterrand, Helmuth Kohl o

Felipe González marcarien les directrius del seu

govern amb una ferma orientació cap a la CEE.

A més, aquesta època va coincidir amb la presi-

dència de la Comissió Europea de Jaques De-

lors, conegut com Monsieur Europe, ja que va

ser el principal inspirador dels canvis que

31

14. La fi de l’aïllament; PSOE: guanya les eleccions necessitava la Comunitat, entre ells l'ampliació i

el rellançament del mercat únic. La nova con-

juntura política permetria que es desbloque-

gessin les negociacions. Aquests nous líders se-

rien els artífexs de l'adhesió d'Espanya a 1986,

al mateix temps que el veí Portugal.

APROVACIÓ DE LA LLEI DE L’ABORTAMENT

La Llei Orgànica 9/1985, aprovada el 5 de juliol

de 1985, es va despenalitzar l'avortament indu-

ït en tres supòsits: risc greu per a la salut física

o psíquica de la dona embarassada, violació i

malformacions o tares, físiques o psíquiques,

en el fetus . D'acord amb aquesta llei, la gestant

podia interrompre l'embaràs en centres públics

o privats en les primeres 12 setmanes en el cas

criminològic, a les 22 primeres setmanes al eu-

genèsic, i en qualsevol moment de l'embaràs

en el cas terapèutic.

En els altres casos, el Codi Penal establia diver-

ses penes de presó tant per a la mare com per

als facultatius que practiquessin avortaments

no emparats per la llei.

32

L

Con Zapatero como Presidente del Gobierno se

retiran las tropas españolas que permanecían

en Irak. Ello ocasionó un considerable enfria-

miento de las relaciones diplomáticas con

los Estados Unidos. Se firmó la Constitución Eu-

ropea y se realizó el referéndum de la Constitu-

ción Europea, en el que los ciudadanos españo-

les aprueban el tratado. También se aprobó

el matrimonio homosexual .

L'euro, moneda oficial a l'anomenada «Zona

Euro» d'Europa des de 1999, va esdevenir la

moneda de canvi oficial l'1 de gener de 2002,

reemplaçant a la pesseta. Els ciutadans la van

començar a fer servir en la vida quotidiana,

malgrat les protestes per la pujada encoberta

dels preus que va suposar aquest canvi de mo-

neda. Entre 1994 i 2007 es va produir una im-

portant expansió de l'economia espanyola, ba-

sada fonamentalment en el sector de la cons-

trucció, que va quedar amenaçada per les con-

seqüències globals de la crisi econòmica de

2008.

A la fi del segle XX Espanya va rebre a una gran

quantitat d'immigrants de països llatinoameri-

cans com Equador, Colòmbia, Argentina, Bolí-

via, Perú o República Dominicana, així com de

diferents zones d'Àfrica, Àsia i Europa. El fort

15. De les eleccions de 1996 als nostres dies

ES ELECCIONS DE 1996

Les eleccions de 1996 van donar la victòria al

Partit Popular i la presidència del govern a

José María Aznar, càrrec que va exercir du-

rant dues legislatures, obtenint en les elecci-

ons generals de 2000 la majoria absoluta.

SEGLE XXI

El segle XXI va començar amb els efectes

dels atemptats del 11 de setembre de 2001

a Estats Units, que van portar a Espanya a

implicar-se en dos conflictes: la Guerra d'Af-

ganistan i la invasió de l'Iraq.

Aquest últim conflicte i la gestió de l'atemp-

tat de l'11 de març de 2004 a Madrid, on van

ser assassinades 191 persones, van provocar

un distanciament entre el govern i part de

l'opinió pública española.39 Tot això va des-

embocar en l'elecció d'un nou govern del

PSOE , després de les eleccions generals ce-

lebrades el 14 de març de 2004.

33

15. De les eleccions de 1996 als nostres dies creixement econòmic de tipus expansiu que ha

presentat el país des de 1993 ha requerit una

gran quantitat de mà d'obra. Segons va anunci-

ar el director del Banc d'Espanya al febrer de

2007, Espanya es podria situar com la setena

major economia del món.

La profunda crisi que fonamentalment des de

2007 va afectar les economies occidentals i la

contestada gestió del govern de Zapatero, en-

tre d'altres factors de descontentament popu-

lar, va ser determinant per l'avançament elec-

toral al 20 de novembre de 2011. El PP de Mari-

ano Rajoy va aconseguir fer-se amb la majoria

absoluta, tant al Congrés com al Senat, repre-

sentant aquests els millors resultats electorals

en la història del Partit Popular.

34

M’

Opinió de la redactora

ha agradat realitzar aquesta revista digital perquè he pogut aprendre més sobre la his-

tòria més recent d’Espanya. Encara que en aquella època, el món sofria molt de canvis

(la Guerra Freda, la descolonització), Espanya també va tenir greus problemes i canvis

al que enfrontar-se: polítics, econòmics i socials.

Tots els personatges que apareixen en aquesta època van fer molt bé el seu treball per-

què varen ajudar a Espanya a recuperar-se. Encara que el rei avui en dia domés té un

paper representatiu com a membre Real, durant la transició a la democràcia va fer molt

per el país. El PSOE també va tenir molt que veure en aquesta recuperació; quan va arri-

bar al poder Espanya va gaudir d’una època d’estabilitat, i també varen aconseguir l’en-

trada d’Espanya a l’Unió Europea.

Sobre el partit comunista s’ha de dir que, com va passar amb l’URSS, va acabar sofrint

un daltabaix.

Per últim, cal destacar l’elaboració de la Constitució i l’elaboració de lleis per a la millora

de la societat.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/te-acuerdas/acuerdas-sucesos-vitoria-3-marzo-1976/710638/

(01/04/2013)

http://www.slideshare.net/blancaruizblazquez/power-point-la-transicin-democrtica-de-espaa

(01/04/2013)

http://www.slideshare.net/macdudua/la-transicin-espaola-de-la-dictadura-a-la-democracia(01/04/2013)

http://www.salman-psl.com/la-transicion/indexcast.html(01/04/2013)

http://nuestrahistoriaaldia.blogspot.com.es/2012/05/arias-navarro-presidente-del-gobierno.html

(01/04/2013)

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=suarez-gonzalez-adolfo(03/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez(03/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_sobre_la_Ley_para_la_Reforma_Pol%C3%

ADticahttps://es.wikipedia.org/wiki/Reforma_pol%C3%ADtica_espa%C3%B1ola_de_1977(04/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Comunista_de_Espa%C3%B1a(18/04/2013)

http://vespito.net/historia/transi/resulft.html(18/04/2013)

http://html.rincondelvago.com/pactos-de-la-moncloa.html(18/04/2013)

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978/

Const1978(19/04/2013)

http://recursostic.educacion.es/secundaria/edad/3esohistoria/para_pdf/quincena12.pdf(19/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez((27/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo(27/04/2013)

http://www.divorcioexpressweb.com/2011/06/22/la-primera-ley-del-divorcio-en-democracia-cumple-

hoy-30-anos/(28/04/2013)

http://perso.wanadoo.es/webde1981/espananot1.htm(28/04/2013)

http://www.youtube.com/watch?v=ab2lUZgdMss(28/04/2013)

http://www.psoe.es//ambito/historiapsoe/docs/index.do?action=View&id=679534(28/04/2013)

http://www.hablamosdeeuropa.es/panorama/espana/veinticinco(28/04/2013)

35

Opinió de la redactora Bibliografia http://www.rtve.es/alacarta/videos/te-acuerdas/acuerdas-sucesos-vitoria-3-marzo-1976/710638/

(01/04/2013)

http://www.slideshare.net/blancaruizblazquez/power-point-la-transicin-democrtica-de-espaa

(01/04/2013)

http://www.slideshare.net/macdudua/la-transicin-espaola-de-la-dictadura-a-la-democracia(01/04/2013)

http://www.salman-psl.com/la-transicion/indexcast.html(01/04/2013)

http://nuestrahistoriaaldia.blogspot.com.es/2012/05/arias-navarro-presidente-del-gobierno.html

(01/04/2013)

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=suarez-gonzalez-adolfo(03/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez(03/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_sobre_la_Ley_para_la_Reforma_Pol%C3%

ADticahttps://es.wikipedia.org/wiki/Reforma_pol%C3%ADtica_espa%C3%B1ola_de_1977(04/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Comunista_de_Espa%C3%B1a(18/04/2013)

http://vespito.net/historia/transi/resulft.html(18/04/2013)

http://html.rincondelvago.com/pactos-de-la-moncloa.html(18/04/2013)

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978/

Const1978(19/04/2013)

http://recursostic.educacion.es/secundaria/edad/3esohistoria/para_pdf/quincena12.pdf(19/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez((27/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo(27/04/2013)

http://www.divorcioexpressweb.com/2011/06/22/la-primera-ley-del-divorcio-en-democracia-cumple-

hoy-30-anos/(28/04/2013)

http://perso.wanadoo.es/webde1981/espananot1.htm(28/04/2013)

http://www.youtube.com/watch?v=ab2lUZgdMss(28/04/2013)

http://www.psoe.es//ambito/historiapsoe/docs/index.do?action=View&id=679534(28/04/2013)

http://www.hablamosdeeuropa.es/panorama/espana/veinticinco(28/04/2013)