de felip v al constitucional la llengua assetjada · 2020. 12. 17. · la llengua assetjada...

La llengua assetjada

USTEC·STEs IACIntersindical Alternativa de Catalunya

De Felip V al Constitucional...

Núm. 33

Docència 20_Docència llengua1.qxd 05/09/2012 14:47 Página 1

3

4

Número 33

USTEC·STEsBarcelona (08007): Ronda Universitat, 29, 5è Telèfon 93 302 76 06 - Fax 93 302 55 99 Girona (17001): Eiximenis, 14, 2n 2a Telèfon 972 20 20 34 - Fax 972 41 17 03 Lleida (25002): Pg. Ronda, 2, 1r 4a Telèfon 973 26 30 32 Fax 973 272507Tarragona (43003): August, 21 entl. 1a Telèfon 977 23 52 63 Fax 977 23 90 04 Tortosa (43500): Rosselló, 6, entl. Telèfon i Fax 977 51 10 46 Correu electrònic: [email protected] [email protected] [email protected] [email protected]: www.sindicat.net

CONSELL DE REDACCIÓ: Josep Aparicio, Joan Barahona, Montserrat Bayot, Josep Ma Cervelló,Arcadi Figueras, Narcís López i Pep Vinyals. COL·LABORACIONS: Carles Castellanos, MàriusSerra, Xavier Díez, Juan Carlos Moreno Cabrera, Lluís Cabrera, Matthew Tree, Carme Junyent,Lluís de Yzaguirre, Josep Ma Cervelló, Miquel Àngel Essomba, Jordi Solé Camardons, FrancescPané, Judit Mulet, Favid Caselles, Natàlia Qui, Joan Lladonet, Alfons Esteve, Vicent Maurí, AlàBaylac Ferrer, Manel Riu. DISSENY GRÀFIC: Josep Aparicio. Edita USTEC·STEs DIPÒSITLEGAL: L-274-1996

L’estat del català:la voluntatpermanent de ser

La llengua assetjada: la vella i coneguda històriade convertir la víctima en botxí.

lUna evidència històrica: les renúncies no portenenlloc.

lCatalà a l’atac: amb ironia i sense complexos.lUna qüestió política: a qui i per què fa nosa laimmersió.

lEntrevista: Juan Carlos Moreno Cabrera, ellingüista que ha vingut del fred.

lTaula rodona: Lluís de Yzaguirre,Lluís Cabrera, Matthew Tree iCarme Junyent reflexionen enveu alta sobre la llengua.

38

2

USTEC·STEs

Número 33

El català als territoris

Un repàs a l’actualitat per àmbits educatius.

50

Editorial El català al’ensenyament

Una mirada imprescindible.


3

USTEC·STEs

Número 33

, s t, c à T

AquestaDocència que teniu a les mans parla de lasituació de la nostra llengua, especialment a l’esco-la. I ho fem des de les nostres reconegudes convic-cions en favor de la llengua catalana, que ara mateixpateix una perversa combinació d’assetjamentmoral i d’atacs directes, però que, malgrat tot,manté una esperançadora vitalitat.

En una ocasió, en una compareixença del nostre sin-dicat a la Comissió d’Educació del Parlament deCatalunya en plena discussió sobre la Llei d’Educació,un diputat d’un grup minoritari i molt visceral contrael català ens va dir que a vegades estava d’acord ambnosaltres però que era una llàstima que fóssim tan“catalanistes”. El nostre representant li va contestarque això era genètic, que formava part del nostreADN fundacional. Durant tots aquests anys ens hemdistingit per ser el sindicat de l’escola pública i de l’es-cola catalana en llengua i continguts, un tot indestria-ble en un ensenyament de qualitat i per a tothom. Ainicis dels anys 80, ara fa trenta anys, juntament ambel grup de professors de català organitzats a la DECd’Òmnium Cultural i les escoles del CEPEPC (Col·lec-tiu d'Escoles per a l'Escola Pública Catalana), vam serel sindicat que va apostar per una escola on el catalàfos la llengua vehicular i d’aprenentatge i pels progra-mes d’immersió per atendre una realitat d’autènticapartheid cultural als barris i poblacions perifèriques,especialment de la Barcelona metropolitana, destina-des per l’urbanisme franquista a contenir la immigra-ció castellanoparlant arribada a Catalunya (més d’unmilió de persones entre 1960 i 1975).

30 anys d’escola catalana han estat un èxit col·lec-tiu com ben pocs n’hi ha hagut en aquest país. Elcatalà, com a llengua de l’aprenentatge, ha estatassociat a una escola, especialment pública, que noha segregat ningú per motius de llengua familiar,que ha educat en les mateixes aules alumnat de pro-cedències molt diverses que ha compartit el catalàcom a llengua comuna i com a eina per a la igualtatd’oportunitats. En tot aquest temps no s’ha formu-lat mai una crítica pedagògica al model, avalat perun consens social amplíssim. Els atacs a la nostrallengua vénen de posicions polítiques militants con-tra el català que han utilitzat els fòrums polítics ijudicials i han provocat algunes sentències contral’ús vehicular del català que, si bé han obert esclet-xes i han generat inestabilitat, no han gosat pas deqüestionar el model de manera general perquè elshem parat els peus amb la nostra determinació iamb una actitud unitària, concretada en la creaciód’una plataforma d’entitats de la comunitat educa-tiva i del món acadèmic i cultural, Somescola.cat,que ha liderat les respostes civils i la renovació delconsens social per la llengua. Davant sentències delTribunal Suprem que insten a “reintroduir el caste-llà com a llengua vehicular de l’ensenyament a

Catalunya”, ens hem mobilitzat i hem omplert tantescoles i instituts de cartells, pancartes i d’activitatsd’estima per la llengua (“la paraula en català quemés m’estimo”), com places de gent a tot el paísamb una concentració simultània davant els ajunta-ments el mateix dia en què començava el curs esco-lar 2011-2012.

Són evidents les dificultats que té el català per conti-nuar existint com a llengua sense cap altre suport queel dels seus parlants, permanentment hostilitzat per laideologia supremacista vinculada al castellà, però sivolem compartir el català, especialment a l’escola i alscentres educatius, amb aquelles persones que proce-dents de molts llocs del món han vingut a viure entrenosaltres, si volem afavorir-ne la comprensió i l’úscom a llengua de relació, si volem que s’estimin tambéel català com a llengua d’una nova identitat que sesuperposi a les altres com les capes d’una ceba, nopodem convidar-los a un funeral, no podem mantenirel discurs més pessimista (tan estès entre els qui cre-uen que són els més ferms defensors de la llengua)que ho impregna tot d’un to tan negatiu que semblaque només puguem reclamar heroisme davant unaderrota segura.

El discurs més radicalment favorable és el que diuque el català és una llengua de futur, amb una comuni-tat lingüística de 10 milions de parlants, dels qualsmolts la tenen com a referència per als mitjans de comu-nicació i el consum cultural, que té altíssims índexs defidelitat malgrat la persistència de comportamentsdiglòssics, i que en el darrer decenni ha incorporat500.000 nous parlants, amb un increment de transmis-sió del català als fills entre les parelles d’origen castella-noparlant que continuen parlant en castellà, llenguafamiliar, als pares, però que parlen en català, tant o mésque en castellà, als fills. Cal dir que, en relació amb elnombre de parlants, el català és la vuitena llengua mésactiva a internet, tal com ha detectat un geògraf ameri-cà, Eric Fisher, que ha construït un mapa del món del’ús del twitter i hi ha representat la procedència i laintensitat de les piulades i discriminat les llengües enquè estaven fetes. I ara a Europa hi ha un mapa quedetecta una comunitat de parlants que no existeix en elmapa polític: hi apareix el català, en tot el seu àmbit lin-güístic, i no pas com una imposició sinó per la forçaespontània dels seus parlants. Una aparició espectral, sivoleu, però rotundament democràtica.

Per la intensitat del fenomen en aquelles genera-cions més joves de 40 anys, que són les que han estatescolaritzades en l’escola democràtica catalana i enprogrames d’immersió lingüística, creiem que somdavant indicadors que ens diuen que l’escola ha fet laseva feina i que ens en podem sentir orgullosos. Peròés evident que encara avui el català és una llenguaque ha de lluitar cada dia per tenir un lloc al món,contra poderoses forces adverses que la volen des-plaçar dels espais públics on s’ha fet forta i que, enllocs tan simbòlics com l’escola, és una llengua asset-jada.

La llengua assetjada


Número 334

USTEC·STEs

USTEC·STEs


5

USTEC·STEs

Número 33

Lluita per lallengua,un balançnecessari davantla confrontació definitiva

Per Carles Castellanos

En un moment en què ens trobem a les portes d’una confrontació lingüísticaimportant –potser definitiva-, sembla convenient de fer una anàlisi en perspecti-va de la lluita per la llengua al llarg del període postfranquista per tal de copsar-ne les principals singularitats. Aquesta anàlisi pot ajudar al rearmament argu-mental necessari a partir d’un coneixement més aprofundit de la dinàmica inter-na que mou la lluita per la llengua, de tal manera que en puguem aprofitar totesles potencialitats.La història de la lluita per la llengua dels darrers trenta anys és generosa en expe-riències i ensenyaments, i sempre ens assenyala la importància de la reflexió sociolin-güística com a factor determinant en l’orientació de l’acció.Les anàlisis oficials (i sovint també les acadèmiques) acostumen a considerar lasituació sociolingüística efectiva damunt la realitat dels Països Catalans com elsimple resultat de l’aplicació de les lleis vigents en cada moment concret. L’anàlisihistòrica que exposarem tot seguit pretén demostrar que les dinàmiques fona-mentals que han marcat l’esdevenir de la llengua catalana són el resultat de lacombinació d’elements estructurals i d’elements ideològics, una combinació en laqual el Moviment de Lluita per la Llengua (MLL) hi ha tingut un rol sempre remar-cable.


6

USTEC·STEs

Número 33

El regne de la ideologia bilingüista (1979-1982)

La primera configuració de la dinàmica sociolin-güística en el període postfranquista es pot con-siderar centrada en unes polítiques lingüísti-ques promogudes per les institucions autonòmiques,marcades per la ideologia bilingüista.

Els estatuts d’autonomia i les lleis de política lin-güística defineixen el marc en què s’ha mogut lapolítica lingüística autonòmica oficial. Els estatutsdaten del període 1979-1983 1. El desplegamentlegislatiu és posterior (1983-1986) 2, un període enquè ja s’havia iniciat la contestació a les tesis ofi-cials.

Abans, però, d’aquest desplegament legislatiu laideologia bilingüista ja es manifestava en els usos idiscursos oficials de l’autonomisme en la formad’una gran ambigüitat en els objectius, tal com vadenunciar el conegut Manifest d’Els Marges de l’any

1979 3 . A part d’aquesta crítica genèrica que teniamés que res la funció de “toc d’atenció”, en un pri-mer moment, la ideologia bilingüista no va trobarcap oposició sistemàtica significativa d’un certabast col·lectiu i d’aquí el títol d’aquest apartat coma referent al “regne de la ideologia bilingüista”.L’essència de la ideologia bilingüista consisteix afixar l’objectiu de la normalització lingüística en l’úscompartit del català i el castellà dins l’àrea lingüís-tica pròpia. Aquesta pràctica, com és prou sabut, vaanar posant les bases per a la generalització d’unapràctica de “bilingüisme unilateral” (només elscatalanoparlants el practicaven realment), de mane-ra que els usos lingüístics resultants afavorien demanera molt evident la llengua dominant.

La constatació de l’estancament en l’ús social de lallengua va posar en evidència l’existència de man-

cances en la política lingüística, la causa de les qualsés el que anomenàvem “limitacions de tipus estratè-gic dels governs autonòmics, que es poden resumiren tres aspectes importants: la manca d’objectiusestablerts per al procés de normalització lingüística;un marc legal regulador de la política lingüística,que no ha estat mai l’adequat; i la manca d’agrupa-ció i de dinamització convenient de les forces socialsfavorables a la normalització lingüística.

Pel que fa al primer aspecte, podem afirmar que lapolítica lingüística de la Generalitat de Catalunya4s’ha mogut en un marc ideològic que no ha permèsde superar la subordinació lingüística pel fet que s’habasat en la sacralització del marc polític espanyol,dels seus representants, i de la llengua oficial del’Estat. L’horitzó d’aquesta ideologia no ha estat pasla consecució de la igualtat en l’ús de les llengües alsi de l’Estat espanyol, sinó que s’ha limitat a desen-volupar l’ús del català parcialment fins a igualar-lo al’ús de l’espanyol en alguns àmbits i dins alguneszones de l’àrea lingüística catalana. És a dir, que tansols ha arribat a formular com a fita arribar a unbilingüisme parcial i majoritàriament unilateral, talcom hem assenyalat. En cap moment s’ha mostrat demanera clara l’objectiu necessari de convertir el cata-là en la llengua general de relació social dins el seuterritori. Aquesta ideologia de caràcter provincià haarribat a assumir com a objectiu implícit la subordi-nació legal i a abandonar la tasca d’estructurar unespai lingüístic i cultural propi. El govern regionalis-ta s’ha oposat als Països Catalans, no sols com a pro-jecte polític sinó també com a simple marc comúd’intercanvi cultural i lingüístic.

Pel que fa al marc legal, cal precisar que la dobleoficialitat lingüística espanyol-català dins els terri-toris autonòmics és, tal com s’ha establert, fona-mentalment desigualitària pel fet que l’estructurade l’Estat es manté rígidament monolingüe i el fun-cionament de les autonomies és forçosament bilin-güe. El grup lingüístic catalanòfon resta estructuratal si de l’Estat espanyol com una mena de subcon-junt absorbible i substituïble per l’espanyol. Un par-lant de la llengua catalana ha de conèixer i utilitzarobligatòriament la llengua espanyola. Un parlantd’espanyol no té la necessitat legal d’utilitzar capaltra llengua. Des del punt de vista de les lleis hi ha,per tant, parlants de primera i parlants de segona.Acceptar aquest marc legal desigual i ajudar a pro-moure’l i defensar-lo ha estat responsabilitat tambéde la Generalitat de Catalunya, des de la qual maino s’ha proposat la defensa d’un marc legal iguali-tari. La desigualtat consagrada per la Constitucióespanyola i reforçada pels estatuts d’autonomia haestat defensada com a únic marc legal possible.

I finalment, pel que fa a l’agrupació de les forcessocials, ja hem assenyalat que des del govern de laGeneralitat de Catalunya no s’ha volgut estructurar

L’essència de la ideologiabilingüista ha consistit a fixarl’objectiu de la normalitzacióen l’ús compartit del castellài el català dins l’àrea lingüística pròpia, ha assumitcom a objectiu la subordina-ció legal i ha abandonat latasca d’estructurar un espaicultural propi


7

USTEC·STEs

Número 33

l’àmbit lingüístic i cultural dels Països Catalans is’ha promogut l’actitud injustificada i injustificablede la “no-intervenció” fora dels límits de la regióadministrativa. L’acceptació i la defensa de la frag-mentació del territori ha contribuït seriosament a

limitar la força del mercat cultural potencial i areduir les possibilitats de la normalització. Encaraha estat més negativa l’actuació en relació amb elsmoviments socials de defensa de la llengua, pel fetque s’ha contribuït a marginar el moviment de llui-ta per la llengua, els membres del qual han estatbandejats dels mitjans de comunicació i acusats de

derrotistes i apocalíptics.Els instruments socials favorables a l’ús social del

català (TV3, immersió lingüística a l’ensenyamentprimari, presència institucional de la llengua etc.)han estat finalment insuficients des d’un punt devista global, situats dins el marc de la ideologiabilingüista dominant durant molts anys 5 .

Aspectes d’un moviment nou (1982-2006)Entre els anys 1981 i 1982 es configuren diferents

formes d’acció social (no governamental) de defen-sa de la llengua: d’una banda, la Crida a laSolidaritat l’any 1981; i de l’altra, els Grups deDefensa de la Llengua (GDL) l’any 1982.

D’una manera general, podem simplificar aques-ta reacció en un doble sentit. En un determinatàmbit, es produeix una reacció defensiva davantl’increment de les agressions espanyolitzadores. Elfenomen més significatiu d’aquesta expressió és laCrida a la Solidaritat 6, nascuda com a resposta almanifest espanyolista que presentava la situaciósociolingüística a Catalunya com de persecució dela llengua espanyola.

La Crida va néixer en una assemblea que va tenirlloc a la Universitat de Barcelona el 18 de març del1981. A causa del seu naixement de tipus reactiu, la

L’acceptació i la defensa de lafragmentació del territori ha con-tribuït seriosament a limitar laforça del mercat cultural poten-cial i a reduir les possibilitats dela normalització


8

USTEC·STEs

Número 33

línia d’acció de la Crida es va centrar sobretot en elfoment de la presència social de la llengua catalana,però sense combatre conceptualment la ideologiabilingüista oficial ni, de manera general, la políticalingüística de l’autonomisme.

La Crida va fer una tasca important de sensibilit-zació i de mobilització, amb accions entre les quals

destaca l’acte multitudinari que sota el lema de“Som una Nació” va tenir lloc al camp del Barça el24 de juny de 1981. Aquesta nova organització vaproveir, doncs, d’una sensibilitat reactiva àmpliescapes socials de la societat catalana.

En un altre sentit podem situar l’aparició delsGDL, una organització vinculada a l’independen-


9

USTEC·STEs

Número 33

tisme polític que s’estava desenvolupant amb unadinàmica pròpia i que intervé en la lluita per la llen-gua amb uns posicionaments nous. Probablementla característica més remarcable dels GDL és la sín-tesi que es proposa, des del seu naixement, entre elpensament i l’acció, la qual cosa li va permetre dedotar d’una estratègia pròpia el Moviment de

Lluita per la Llengua.Nascuts l’any 1982, els Grups de

Defensa de la Llengua s’esforcen a ferconfluir l’esperit d’Els Marges, lasociolingüística d’Aracil 7 i l’activis-me lingüístic. Les tesis de partençadels GDL són igualment crítiques: lasituació social de la llengua es trobaen un moment difícil; el missatge con-formista emès pel poder autonòmic(del Principat) tendeix a desmobilit-zar, i el fonament teòric a favor delbilingüisme és la porta per a l’avançde la substitució lingüística.

Una de les línies d’actuació impor-tants dels Grups de Defensa de laLlengua és el debat ideològic adreçata rebatre tot el conjunt de pressupò-sits falsament optimistes i encobri-dors de la realitat social i a difondreuna dinàmica dirigida a frenar el pro-cés de substitució de la llengua catala-na pel castellà, les bases fonamentalsde les quals eren, en síntesi tres. Enprimer lloc, la crítica del bilingüisme ila defensa per al català de la “necessi-tat d’ús” en tots els àmbits (aixòrequeria el retrocés en els àmbits prin-cipals de les llengües en concurrènciaamb el català, que en el cas de l’Estatespanyol és la llengua espanyola). Ensegon lloc, la dinamització de la socie-tat, tot promovent la mobilització (ésa dir, una dinàmica contrària als dis-cursos desmobilitzadors). I, en tercerlloc, la incidència en la política lingüís-tica, una incidència que s’articula enun triple eix: consciència sociolingüís-tica, emplaçament de les institucions iacció 8.

Una dinàmica, en aquest triple eix,que era nova entre les organitzacionsque havien defensat la llengua en èpo-ques precedents i que s’havien limitato bé a fer simplement agitació reivin-dicativa sense exposar argumenta-cions, i tot sovint fent tasques que cor-responien a les institucions; o bé erensimples apèndixs de la política lingüís-tica oficial. La nova línia dels GDL con-

feria al Moviment de Lluita per la Llengua unacapacitat més gran d’influència ideològica, políticai organitzativa i, en conseqüència, la possibilitatd’autoreproduir-se i d’expandir de manera progres-siva la influència del seu discurs.

Tant la Crida com els GDL es van dissoldre afinals dels anys 80 del segle passat però van deixar


10

USTEC·STEs

Número 33

tota una herència d’esperit crític i de mobilitzacióque ha arribat fins als nostres dies.

Els anys 90 del segle XX han representat unaextensió social important dels discursos crítics quevan anar penetrant dins les estructures oficials opròximes. L’interès per l’ús social de la llengua s’es-tén dins estructures oficials, com els Centres deNormalització Lingüística, o acadèmiques, com elsGrups de Sociolingüística Catalana i les Comissionsde Normalització Universitàries etc. Cal remarcarsobretot les organitzacions centrades en l’ensenya-ment com STEI, Escola Valenciana etc. I el tombantde segle encara veu el naixement de noves estructu-res de mobilització com la Plataforma per laLlengua i la CAL (Coordinadora d’Associacions perla Llengua) i d’esforços de coordinació portats aterme per la FOLC (Federació d’Organitzazions perla Llengua Catalana).

Emancipació del moviment i balanç general(del 2006 en endavant)

Es tracta d’un període marcat per l’esgotamentdel marc polític autonòmic, una situació que es volresoldre amb reformes dels estatuts (a Catalunya-Principat entre els anys 2006 i 2010 (text aprovat el30 de setembre de 2005); al País Valencià l’any 2006;i a les Illes, l’any 2007), reformes amb un balançgeneral negatiu.

Des del punt de vista de l’ús social de la llengua,podem dir que, tot i els avenços que hem assenya-lat, no s’ha aconseguit, a les zones sota domini del’Estat espanyol, invertir encara la tendència al pro-gressiu augment de la presència social de la llenguaespanyola; però han augmentat molt la consciència,l’organització i la mobilització, tal com hem descritals paràgrafs precedents. La consciència ha acabatpolititzant-se en una orientació independentista.Però el que és més important és que la lluita per lallengua ha acabat fixant objectius en tots els camps,tal com ja ho apuntàvem al capítol precedent, desdel cinema, a l’empresa, a la universitat, a la immi-gració..., i ha proveït, en tots els casos, les mobilit-zacions i la propaganda del moviment, d’argumen-tacions reforçades. A nivell general són especial-

ment remarcables les argumentacions a favor de ferde la llengua catalana la llengua comuna, en unasocietat on es practiquen moltes llengües; i també ladefensa sistemàtica del mercat lingüístic i culturalde la producció en llengua catalana. També, en elpla de la forma lingüística, s’ha anat consolidant lacrítica rigorosa als intents de cedir a l’espanyolitza-ció en els elements lexicals i estructurals de la llen-gua.

En primer lloc, és imprescindible ressaltar laimportància de la reflexió política, social i sociolin-güística entorn de la lluita per la llengua. Aquestareflexió ha permès de fer els dos salts qualitatiusprincipals del moviment: en un primer moment,l’assumpció de la sociolingüística crítica (anys 1982a 1986); i en un segon moment, el salt a la polititza-ció de masses que ja hem apuntat (anys 2006 a2011).

A través d’aquests dos salts qualitatius la lluitaper la llengua ha anat prenent una independènciaargumental i organitzativa de les propostes de lesinstitucions autonòmiques. És forçós recordar,doncs, que sense pensament crític la lluita per lallengua no hauria passat de les reivindicacions desuport a les propostes governamentals autonomis-tes, construïdes sempre entorn de la fal·làcia delbilingüisme.

En aquest llarg procés s’ha generalitzat finalment unobjectiu que l’any 1982 era tan sols formulat i promo-gut per una minoria influïda per les argumentacionsdels Grups de Defensa de la Llengua: fer del català lallengua general de relació social. Dins aquesta pers-pectiva han anat madurant al si del moviment de llui-ta per la llengua, propostes elaborades adreçades a lagestió de la diversitat lingüística (per exemple, sota ellema de “El català, llengua comuna”, tal com hemassenyalat més amunt).

Lluita política i lluita per la llenguaLa perspectiva de la independència política torna

a posar sobre la taula la relació entre la lluita políti-ca i la lluita per la llengua. Una primera observacióes pot fonamentar en l’evidència, extreta de diver-ses experiències, que la conquesta de la indepen-dència no és pas una garantia absoluta de normalit-zació lingüística. La independència política pot seruna condició necessària per aconseguir que unallengua sigui la llengua general de relació social alpropi país, però no és una condició suficient, talcom demostren un cert nombre d’estats indepen-dents (com Irlanda i diversos països africans) queno han aconseguit aquest objectiu. Es tracta d’unaconstatació més de l’autonomia relativa que s’had’entendre que hi ha entre la lluita per la llengua ila lluita política, les quals es basen en dinàmiquesdiferenciades. Així doncs, mentre que la lluita per lallengua té el seu fonament en els conceptes de la

El missatge conformistaemès pel poder autonòmictendeix a desmobilitzar i elfonament teòric a favor delbilingüisme és la porta pera l’avanç de la substituciólingüística


1 A Catalunya-Principat, l’any 1979. Al País Valencià, l’any 1982. A les Illes Balears i Pitiüses, el 1983.2 Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983), la Llei de normalització lingüística de Catalunya (1986), la

Llei de normalització lingüística de les Illes Balears (1986).3 Manifest intitulat “Una nació sense Estat, un poble sense llengua?”, publicat al número 15 de la revista

Els Marges.4 Prenem la crítica a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya com a referencial. Els governs

autonòmics del País Valencià, les Illes i l’Aragó (Franja de Ponent) han pres mesures encara més restric-tives sobre una base ideològica semblant.

5 La ràdio i la televisió públiques autonòmiques han ajudat a estendre el coneixement de la llengua, i laimmersió ha garantit en una àrea determinada la competència passiva en català, conquestes que hanestat insuficients però que ara l’espanyolisme, impulsat des de les estructures de l’Estat, voldria tambésuprimir.

6 El nom complet era Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua , la Cultura i la Nació Catalanes.7 Ens referim fonamentalment als continguts exposats principalment en les obres d’aquest autor, Papers de

sociolingüística (1982) i Dir la realitat (1983).8 (a) Desenvolupant la consciència lingüística dels parlants (i de retruc la capacitat de mobilització i d’or-

ganització). (b) Emplaçant les institucions i els partits polítics perquè assumeixin les seves responsabili-tats (és per això que les organitzacions de defensa de la llengua calia que fossin sempre independentsdels partits i de les institucions). (c) Portant a terme accions concretes que modifiquessin diferents aspec-tes de la situació sociolingüística.

9 Un Estat per normalitzar la llengua. http://www.defensadelaterra.org/LaVeu/veu98.html#ass310 Recordem la vaga de fam que des del passat 1 de març diferents membres de Jubilats per Mallorca,

estan portant a terme en defensa dels drets lingüístics.11 Quan parlem d’Estat ens referim a la proposta política d’una República independent i federativa, cons-

truïda des de les diferents regions històriques de la nació catalana.

11

USTEC·STEs

Número 33

sociolingüística i parteix bàsicament de la mobilit-zació dels parlants (actuals o potencials) de la llen-gua en qüestió; la lluita política es fonamenta en unconjunt d’aspectes socioeconòmics i polítics de lasocietat i es basa en la mobilització de totes les per-sones concernides per l’opressió i mogudes per unaconsciència política.

L’altra gran lliçó que cal retenir parteix de laimportància de l’organització i la mobilització en totel procés, ja que és a través de l’experiència organit-zativa i les mobilitzacions que s’ha desenvolupat laconsciència lingüística del nostre poble al llarg delsanys, tal com hem exposat més amunt.

En resum, cal insistir en el fet que estem en unescondicions subjectives millors (més organització,més consciència...) per afrontar les batalles que hande venir. Potser ha arribat l’hora de reconèixer ober-tament que tot plegat ha estat gràcies a l’esforç ques’ha fet des de diferents instàncies per anar combi-nant de manera adequada l’acció i el pensament.

L’actualitat ja es presenta clarament en forma d’op-ció política. Tal com assenyala A. Contell al núm. 98 dela revista La Veu del mes de febrer passat 9 , les sen-tències dels tribunals espanyols s’han d’encabir dinsuna estratègia política que té com a objectiu impedirque el català pugui esdevenir llengua general de rela-ció social en cap dels territoris de llengua catalana; ésa dir, no sols a Catalunya (Principat) sinó també a lesIlles i al País Valencià. Més endavant, prossegueix ambuna argumentació que compartim i segons la qual la

situació actual ens posa davant una conjuntura quenomés té una solució que ja és fonamentalment políti-ca. La lluita ha de ser forta. I la resistència serà sensdubte exemplar, tal com mostren les mobilitzacions iaccions reivindicatives que tenen lloc arreu dels PaïsosCatalans 10 .

Però l’augment progressiu de la consciència socio-lingüística ens ha portat finalment al que és una evi-dència política: la reivindicació explícita de lanecessitat d’un Estat 11 com a única estructura polí-tica capaç d’abordar amb possibilitats d’èxit el treballde normalització lingüística que s’ha anat desenvolu-pant al llarg de tants anys i que finalment han de tro-bar una solució social i política viable.

És a través de l’experiènciaorganitzativa i les mobilitza-cions que s’ha desenvolupatla consciència lingüística delnostre poble al llarg delsanys i que s’ha arribat unaevidència política:la reivindicacióde la necessitat d’un Estat


Màrius SerraEscriptor

Temps era temps, i tampoc no en fa tant, enca-ra, les escoles catalanes imposaven una bellallengua de trobada que ha congregat històri-cament usuaris de tot el món units en la parla per laseva voluntat libèrrima, sense que mai no hi hagihagut ni un bri de coacció. Jo encara no he fet cin-quanta anys i quan l'any 1981 vaig trepitjar laUniversitat de Barcelona només havia rebut classesen espanyol. Allò sí que era una immersió com déumana, sense cap altra opció lingüística ni en lesassignatures maries i, segons com, ni al pati. Vaigaprendre, doncs, el libèrrim espanyol que m'oferieni el català me'l vaig fer llegint. I escoltant les donesde casa, que eren de la Geltrú i treien trossos delFabra per la boca cada cop que l'obrien. He de dirque el meu cas és fronterer. Als Salesians d'Hortavaig formar part de l'última promoció que no varebre ni un minut de classe en català. Però no me'nqueixo. Per algun lloc havien de tallar.

Ara han passat més de trenta anys des de la gene-ralització de l'ensenyament en català. En teoria, tots

els joves que viuen i aspiren a treballar a Catalunyahan rebut classes de llengua catalana. Quina menade classes? No ho sé. Segur que hi ha hagut de tot.Però, en general, no sembla que hagin estat un fac-tor gaire motivador per fer-los usar a la vida elsconeixements lingüístics que anaven adquirint al'escola. Fa anys vaig conèixer un noruec que domi-nava nou llengües, entre les quals el català, perògairebé mai no parlava amb ningú. Alguns delsalumnes escolaritzats en català durant aquestes tresdècades s'assemblen prou a aquest noruec.

Les dues motivacions fonamentals per usar unallengua són la necessitat (comunicativa, per purasupervivència) i l'atracció o fins i tot admiració (cul-tural) pel que ens arriba vehiculat en aquella llen-gua. En el cas català massa sovint han fallat totesdues. L'arribada massiva d'immigrants de culturesno europees ha posat en evidència que el català noels és estrictament necessari per sobreviure. És unaconstatació cruel, però reflecteix el país on vivim.Pel que fa a l'admiració cultural, el sistema de valorsha canviat tant en tan poc temps que el prestigi cul-tural està en constant redefinició. Vam perdre l'èpi-ca de l'alta cultura resistencial i hem intentat redefi-

12

USTEC·STEs

Número 33

Català a


13

USTEC·STEs

Número 33

nir-la des d’una presumpta normalitat que massasovint topa amb la força d’un Estat que no nomésno ens juga mai a favor sinó que juga descarada-ment en contra. En el dia a dia ens debatem en l'efi-càcia efímera de la cultura popular contemporània,que no és altra que la dels mitjans de comunicació.L'audiometria és fulgurant, però no deixa petja. Elque avui és un factor de motivació lingüística deprimera magnitud demà ja ha passat de moda.

I a més, a redós de l'audiència sempre hi ha l'acadè-mia. Per a un munt de joves amb un cert esperit críticl'univers cultural que emana del català no té el com-ponent alliberador que un immergit en l'espanyolcom jo hi trobava. El català, tot i la seva fragilitat,també s'ha convertit en la llengua artificiosa del mónoficial. I no només són oficials els representants insti-tucionals que inauguren locals, premien poetes o fandiscursos de sintaxi encartonada; també hi ha unaprojecció mental que la societat fa per dibuixar allòque és correcte. Allò, en definitiva, que cal subvertirperquè la vida tingui un mínim d'interès. La contra-dicció, naturalment, va més enllà de l'ús d'una llen-gua o una altra. És un conflicte cultural de primeramagnitud entre l'entreteniment i l'enteniment. Entrela mol·lície i l'esperit crític.

Tants anys de batalla parlant de "normalitzaciólingüística" han deixat una sensació d'insatisfacciópermanent. Les cultures no es divideixen en nor-malitzades i no normalitzades. Què vol dir, norma-litzar el català? El català ha d'aspirar a l'expansiólingüística, és a dir, a augmentar el seu nombre d'u-suaris i, sobretot, la intensitat del seu ús. I si algunregionalista orgànic o algun blavero desenfeinattroba que aquest canvi terminològic respon a unapulsió imperialista que s'hi posi fulles. De tant nor-malitzar-nos al final ens han fet passar per l'adreça-dor. Potser ara convé excepcionalitzar el català. I perfer-ho el marc polític emanat de la transició espa-nyola resulta del tot insuficient.

El català ha d’aspirara l’expansió lingüística;és a dir, a augmentar el seunombre d’usuaris i, sobretot,la intensitat del seu ús

a l’atac


14

USTEC·STEs

Número 33Seu del Tribunal Constitucional, a Madrid


15

USTEC·STEs

Número 33

Xavier DíezHistoriador

La insuportablelleugeresa delcatalà a l’escolaLes amenacespolítiquescontra laimmersiólingüísticaHistòricament, el català ha tingut una posició precària dins del sistema educatiu.Bandejat d’escoles i instituts públics, reclòs en iniciatives aïllades i disperses, munici-pals, privades i autogestionades, fins a la revolució de 1936 1 no pogué mantenir unapresència relativament àmplia i estable al Principat, i que tanmateix, resultà efímera.La història moderna de l’escola catalana encara està per escriure, tanmateix l’extensióde la llengua a partir dels setanta ha anat paral·lela a la construcció de l’autonomia id’una escola pública potent –encara que migrada i subfinançada- en la qual el protago-nisme del sindicalisme democràtic resultà fonamental. De fet, els grups que confluïrenen el que seria USTEC·STEs van ser, ja abans de la mort del dictador, els qui proposarenun sistema d’immersió lingüística que no es va poder aplicar fins a la dècada següent.


16

USTEC·STEs

Número 33

I precisament la Llei 7/1983 de 18 d’abril de nor-malització lingüística, anomenada popularmentLlei del català, fou la que va fer possible la immersiólingüística com a mitjà que permetia el coneixementlingüístic de la llengua pròpia del país a la totalitatdels residents. Les circumstàncies del moment, ambuns sis milions d’habitants, dels quals més de dos imig eren nascuts fora del Principat, impel·lien lasocietat catalana a fer un projecte nacional integra-dor en el qual es prioritzava la llengua en inferiori-tat de condicions (com a llengua vehicular de l’en-senyament) per damunt d’un castellà hegemònictant en l’àmbit públic com privat.

La immersió ha reeixit en bona part dels objectiusque s’havia proposat, però arrossega algunes man-cances. El coneixement lingüístic de la poblaciócatalana s’ha incrementat significativament, tal comes constata a les enquestes lingüístiques, però l’ússocial sembla que experimenta un cert estancament.Com afirmen alguns analistes 2 , el català ha acon-seguit l’estatus d’una llengua útil i utilitària, quepermet a qui la domina millorar les perspectivesprofessionals i personals, però socialment confina-da en determinats àmbits com el cultural, l’educatiui poca cosa més. De fet, el castellà continua tenint unpes abassegador en l’àmbit públic i de la comunica-ció i compta amb el suport poderós d’una hiperac-tiva maquinària estatal.

Tanmateix, la recuperació del català i, en el cas delPrincipat, la immersió lingüística han permès d’in-crementar entre 1986 i 2007 (amb un augment d’1,2milions de nous residents) en 1,6 milions el nombrede parlants i lectors i en més de 2,1 milions les per-sones amb capacitat d’escriure’l. Percentualment, lacapacitat de parlar-lo s’ha incrementat en més detrenta punts (fins prop del 85%). Des d’aquest puntde vista, més enllà dels errors per excés o per defec-te, el sistema d’immersió no pot sinó obtenir unaqualificació d’«excel·lent», mèrit d’un professoratcompromès de manera excepcional i la seva aplica-ció ha estat una experiència que ha suscitat un graninterès internacional.

L’atac a la llengua com a estratègia políticaNo tothom contempla amb satisfacció aquest èxit

de la comunitat educativa catalana. Ja a principis

dels vuitanta, diversos nuclis vinculats al franquis-me o al nacionalisme espanyol més excloent vanexpressar la seva hostilitat a qualsevol avenç delcatalà. La primera manifestació pública de rebuig ala presència del català dins l’àmbit públic fou elManifiesto de los 2.300 (1981). Paral·lelament altresnuclis d’inspiració lerrouxista i la reconstituïdadreta franquista sota el paraigües d’Alianza Popular(a partir de 1989, Partido Popular) van perseverar enl’oposició a la normalització lingüística, a partird’una estratègia de rebuig a la condició nacionalcatalana. A més, grups polítics lligats a una intel·lec-tualitat de vocació jacobina i que han vinculat elcatalà amb el nacionalisme (Ciutadans, UniónProgreso y Democracia), han mantingut una pressiólegal i jurídica (que contrasta amb la seva irrelle-vància social) per erosionar la presència pública delcatalà, amb la qual cosa han fet de l’escola el campde batalla triat per a la seva guerra particular.

Quan, a principis dels noranta, una nova generacióde polítics espanyols entra als partits –entre d’altresJosé María Aznar–, ja no se senten vinculats als pac-tes de la Transició i consideren que l’autonomia cata-lana ha anat massa lluny. És des d’aquest moment enquè de l’anticatalanisme latent es passa a la catalano-fòbia militant, ja que, a més, concedeix rèdits electo-rals arreu de l’Estat. La qüestió lingüística, i el siste-ma d’immersió en particular, esdevenen dianes polí-tiques per tal de satisfer bona part de l’electorat espa-nyol. Un atac sistemàtic que no hauria estat possiblesense un conjunt de mitjans de comunicació –laBrunete mediàtica, segons afortunada expressió delpresident Pasqual Maragall– que fan terribles cam-panyes de tergiversació informativa i d’incitació al’odi cultural. S’arriba a dir que es persegueix el cas-tellà a l’aula i que l’espanyol és discriminat.

És així com el català a l’escola –més concretamentl’objectiu de desmuntar el sistema d’immersió– entraen l’agenda política, especialment per part d’un PartitPopular que ja se significà per muntar una campanyacontra l’Estatut de 2006 i que, des dels seus serveisjurídics, tracta de torpedinar qualsevol norma regula-tòria de la immersió o de la presència de la llenguapròpia a les institucions educatives del país.

Fruit d’aquesta pressió jurídica, tant el TribunalSuprem espanyol com el Tribunal Constitucionalhan dictat diverses sentències –sovint contradictò-ries– que si bé avalen la normativa general, alhoraestableixen (TS, juny de 2009) que el castellà ha deser considerat com a llengua vehicular. Tanmateix,la sentència que més afebleix el sistema d’immersióés la del Constitucional contra l’Estatut deCatalunya, de juny de 2010, que, amb l’objectiu d’e-rosionar jurídicament l’entramat legal de l’autono-mia catalana, també obliga la Generalitat a inclourel’ús del castellà com a llengua vehicular a l’ense-nyament públic català. Una imposició en què s’ha

El català ha aconseguit l’es-tatus d’una llengua útil iutilitària, però socialmentconfinada en determinatsàmbits com el cultural,l’educatiu i poca cosa més


17

USTEC·STEs

Número 33

insistit amb la recent interlocutòria de setembre de2011, on s’insta el Departament d’Ensenyament aaplicar aquest “decret de nova planta” postestatut.

El programa del Partit Popular i la voluntatde desmuntar el sistema d’immersió

L’evolució ideològica recent del Partit Popular l’haportat a sofisticar la presentació dels seus missatgesa l’opinió pública, però sense modificar-ne l’essènciadel contingut. Així, es passa de l’hostilitat oberta con-tra els fets nacionals no castellans a un cert esperit de«recentralització administrativa», en el context decrisi, per fer retrocedir l’estat autonòmic.

D’altra banda, ja sabent-se guanyador dels comicisdel 20 de novembre de 2011, plantejà un programaelectoral on materialitzava les seves intencions de des-nacionalització de Catalunya, tot disfressant el procéscom una qüestió de racionalització i harmonització.Tot i això, bona part dels polítics espanyols de tot l’es-pectre ideològic sap de l’extrema sensibilitat que sus-cita entre la societat catalana el qüestionament del sis-tema d’immersió, i hi ha la possibilitat que s’arribés aproduir un acte massiu de desobediència civil entre elprofessorat de l’ensenyament públic si s’obliga a aca-tar les diverses sentències contra la llengua pròpia. Ésper això que des de territoris com València ja s’hanexperimentat altres procediments que puguin intro-duir subtilment els canvis desitjats pels polítics nacio-nalistes espanyols.

I precisament és a València, on des de fa anys espractica una separació d’alumnes en funció de línieseducatives en valencià o castellà, que la conselleriaactual impulsa el que s’anomena pomposament«ensenyament trilingüe»; és a dir, tot l’alumnat juntreben classes equilibradament en les dues llengüesoficials de la seva comunitat més l’anglès. Un sistemasubtil d’acabar amb la creixent demanda de línies envalencià que s’estava produint en els darrers anys, quepropicia la desvalencianització del sistema escolar i que,en canvi, negligeix la introducció, amb garanties, de lallengua pròpia, als centres on tenia una presència resi-dual.

Coincidint amb aquesta deriva recentralitzadora,el PP de les Illes Balears ha fet un pas més per eli-minar el català com a requisit per treballar a l’admi-nistració pública 3 , la qual cosa, afegida a la sen-tència del Tribunal Constitucional contra l’Estatutde 2006, podria posar en qüestió el tallafocs querepresenta el requisit del català per exercir la docèn-cia a l’ensenyament públic.

Davant de tot aquest nou panorama, el programaelectoral del PP contempla en educació un seguit demesures que, combinades, podrien aconseguir elpoc dissimulat objectiu de rebaixar la presència delcatalà a l’escola a un estatus secundari, a l’alçadad’un patois que serveixi per a la deconstrucció de laidentitat nacional del nostre país a mitjà termini.

“Garantizaremos el derecho a utilizar el español y lasotras lenguas cooficiales como lenguas vehiculares.”

“Impulsaremos la opción de una educación trilingüe enlas comunidades autónomas con lengua cooficial.”

“Impulsaremos la movilidad en todo el territorio nacio-nal de todos los cuerpos docentes.” 4

S’hi percep clarament la voluntat d’eliminar –olimitar– el sistema d’immersió lingüística, tot fentservir l’excusa d’un ensenyament trilingüe; a més,amb la possibilitat d’eliminar el català com a requi-sit per tal que persones d’arreu de l’Estat, sense lacapacitació del català, puguin exercir a escoles i ins-tituts catalans. Un parell d’exemples gràfics: imagi-nem un Departament de Matemàtiques d’un insti-tut amb tres membres. Una plaça de matemàtiquesen català, una en castellà i una en anglès (ambrequisits diferents, i oberta a concurs de trasllats) ouna escola amb sis places de primària (dues en cata-là, dues en anglès, dues en castellà) i obertes a tot elcos estatal de professors i mestres mitjançant el con-curs de trasllats estatal.

Es congrien, doncs, tempestes a l’horitzó, amb ladificultat afegida que, al llarg dels darrers anys, aCatalunya, ens han pres tots els paraigües legals perfer front a la incertesa de la situació. Caldrà, doncs,per compensar-ho, una voluntat molt ferma iamplis consensos amb la comunitat educativa perdefensar el sistema d’immersió, un dels grans èxitsde l’educació pública catalana, actualment en perill.

1 La revolució de 1936 permeté expropiar tota l’ex-tensa xarxa d’escoles religioses del Principat iregular l’educació amb una presència importantdel català, impulsada des del Consell d’EscolaNova Unificada (CENU), fins aleshores bandejatde l’educació regular, tret d’algunes iniciativesd’escoles municipals.

2 Joan Pujolar, “Els joves i la catalanitat líquida”, aL’Avenç, núm. 373, nov. 2011, pp. 26-31.

3 Avantprojecte de llei …/2011, de modificació de3/2007, de 27 de març, de la funció pública de lacomunitat autónoma de les Illes Balearshttp://www.caib.es/govern/archivo.do?id=1026224

4 Programa del Partido Popular. Elecciones 2011,Madrid, 2011, pp. 83-84.

Es passa de l’hostilitat obertacontra els fets culturals nocastellans a un esperit derecentralització administrati-va en el context de la crisique vol fer retrocedir l’estatautonòmic


18

USTEC·STEs

Número 33


Juan CarlosMoreno Cabrera

Trencantels mites de

l’espanyolismelingüísticJuan Carlos Moreno Cabrera, nascut el 1956, és una rara avis dins del món aca-dèmic i universitari madrileny. La seva posició com a lingüista entestat a rebatre

els mites del nacionalisme lingüístic espanyol i a defensar els drets de les llengü-es minoritzades per les polítiques d’imposició del castellà, l’han donat a conèixermés enllà del cercle estricte de la filologia castellana com un personatge polèmic.Moreno Cabrera és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma deMadrid, ha treballat per a la UNESCO en l’Informe sobre les Llengües del Món, hadirigit l'adaptació al castellà de The Cambridge Encyclopedia of Language, de D.Crystal (1994), i ha participat en diversos projectes europeus sobre les llengües.Els títols d’algunes de les moltes obres que té publicades ens donen força pistesdel seu criteri científic net dels prejudicis habituals en la lingüística castellanista,La dignidad e igualdad de las lenguas (2000), De Babel a Pentecostés: manifiestoplurilingüista (2006) i, especialment, El nacionalismo lingüístico. Una ideología des-tructiva (2008). Actualment està en procés d’edició la seva darrera obra en quèparla obertament sobre imperialisme lingüístic i l’etnocidi cultural aplicat al cas dela imposició del castellà. Directe en les seves afirmacions, les seves cites, queposen en evidència la ideologia hegemonista d’alguns filòlegs castellans de pres-tigi com Meléndez Pidal, o la rotunditat de les seves afirmacions -"No existeix, oalmenys no es detecta, un nacionalisme lingüístic català", "L'euskera és més útil al'Estat espanyol que l'anglès", "A Catalunya no hi hadiscriminació lingüística al cas-tellà", ”El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya"-, el conver-teixen en un lingüista espanyol atípic i dissortadament únic.

19Número 33

Juan CarlosMoreno Cabrera

Trencantels mites de

l’espanyolismelingüísticJuan Carlos Moreno Cabrera, nascut el 1956, és una rara avis dins del món aca-dèmic i universitari madrileny. La seva posició com a lingüista entestat a rebatre els

mites del nacionalisme lingüístic espanyol i a defensar els drets de les llengüesminoritzades per les polítiques d’imposició del castellà, l’han donat a conèixer mésenllà del cercle estricte de la filologia castellana com un personatge polèmic.Moreno Cabrera és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma deMadrid, ha treballat per a la UNESCO en l’Informe sobre les Llengües del Món, hadirigit l'adaptació al castellà de The Cambridge Encyclopedia of Language, de D.Crystal (1994), i ha participat en diversos projectes europeus sobre les llengües.Els títols d’algunes de les moltes obres que té publicades ens donen força pistesdel seu criteri científic net dels prejudicis habituals en la lingüística castellanista,La dignidad e igualdad de las lenguas (2000), De Babel a Pentecostés: manifiestoplurilingüista (2006) i, especialment, El nacionalismo lingüístico. Una ideología des-tructiva (2008). Actualment està en procés d’edició la seva darrera obra en quèparla obertament sobre imperialisme lingüístic i l’etnocidi cultural aplicat al cas dela imposició del castellà. Directe en les seves afirmacions, les seves cites, queposen en evidència la ideologia hegemonista d’alguns filòlegs castellans de pres-tigi com Meléndez Pidal, o la rotunditat de les seves afirmacions -"No existeix, oalmenys no es detecta, un nacionalisme lingüístic català", "L'euskera és més útil al'Estat espanyol que l'anglès", "A Catalunya no hi hadiscriminació lingüística al cas-tellà", ”El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya"-, el conver-teixen en un lingüista espanyol atípic i dissortadament únic.

USTEC·STEs


20

USTEC·STEs

Número 33

Històricament hi estem acostumats, o hauríemd’estar-hi, però encara ens sorprèn la incom-prensió, fins i tot l’hostilitat, que genera ladefensa del català com a llengua dels territoris quela tenen com a pròpia i indissociable de la sevatrajectòria cultural i històrica. D’on prové tant defanatisme? Per què una intel·lectualitat espanyola,altrament brillant en tants àmbits, participa i pro-paga tants de prejudicis contra les llengües dife-rents del castellà a l’Estat espanyol?

El problema rau en la ideologia de l’espanyolismelingüístic, que va adquirir carta de naturalesa cien-tífica amb Menéndez Pidal però que és anterior i, nocal dir-ho, posterior a aquest pensador. Segonsaquesta ideologia el castellà s’expandeix per tota laPenínsula perquè és una llengua més útil, més fàcil,que té més avantatges i es pot entendre millor quela resta de llengües amb què convivia; fins i tot tétrets estructurals, com el de les famoses cinc vocals,que el fan més susceptible de ser après amb facilitat.Res de tot això té cap mena de validesa lingüística,però som davant d’ideologia pura i dura i no pasdavant de ciència. A més, els parlants de la resta dellengües es van adonar immediatament de les vir-tuts intrínseques del castellà i s’afanyaren a apren-dre’l i a utilitzar-lo a causa de tots aquests nombro-sos avantatges. Avui dia, el castellà o espanyol ésl’única llengua autènticament internacional junta-ment amb l’anglès, darrere del qual resulta també lamés atractiva, alhora que és la llengua que garan-teix la igualtat, el progrés econòmic i la llibertat,com també la comunicació i la pau. La resta de llen-gües del Regne d’Espanya no tenen aquestes carac-terístiques d’excel·lència i, per tant, promocionar-lesno tan sols és car, inútil, retrògrada i excloent, sinóque dificulta el domini absolut que el castellà ha detenir en tots els àmbits per dret històric. Amb aixòno fem cap altra cosa que caracteritzar la ideologiade l’espanyolisme lingüístic actual, que és predomi-nant en institucions com la RAE o l’InstitutCervantes i que està perfectament integrat en allòque actualment s’anomena “Marca Espanya”. No estracta, doncs, d’odi o animadversió contra allò queés català, es tracta d’una cosa molt pitjor. L’odi ol’admiració són emocions intenses, però sovint pas-satgeres i acostumen a atenuar-se amb el temps. Elque tenim aquí és, ras i curt, ideologia, una manerade pensar que condiciona absolutament la nostravisió del món, el nostre posicionament davant seu idavant la societat, i de la qual la majoria dels que latenen no en són pas conscients, ja que la considerencom una forma racional de pensament, gens emo-cional. Per a l’espanyolisme lingüístic educar uninfant en català és una de les pitjors malifetes que seli poden fer, ja que se’l priva d’educar-lo en castellà,que és una llengua molt millor que el català. I això

és així perquè els espanyolistes pensen i creuen fer-mament que hi ha unes llengües millors que lesaltres, i que el castellà és, ara mateix, millor pernaturalesa que el català.

Què hi ha al darrere de la retòrica de l’Espanya plural?

En la majoria dels casos, la ideologia espanyolistadefinida en la pregunta anterior. Pel que fa a lesllengües, només es reconeixen les diferents del cas-tellà sempre que no suposi cap mena de renúncia alseu domini absolut en tots els àmbits de les comu-nitats bilingües. La idea és que el castellà ha de con-tinuar com a dominant en tots els àmbits d’aquestescomunitats i si hi ha qualsevol ocupació d’una partd’aquests àmbits per part d’una altra llengua que nosigui el castellà, per petita que sigui, el fet s’inter-preta sistemàticament com un atemptat intolerablecontra l’espanyol que, a més, persegueix –dit en unincreïble exercici de cinisme- eliminar-lo de lacomunitat bilingüe i provocar-ne la caiguda en unesllengües que l’espanyolisme lingüístic considerainútils i perjudicials, ja que són clarament inferiorsa la llengua superior: l’espanyol, la seva.

Què aprenen els escolars de Ciudad Real, Càcereso Burgos sobre la llengua catalana, la seva histò-ria, la seva literatura o la seva projecció en la cul-tura? Per què sembla que hi ha més interès per lalingüística catalana en les universitats alemanyesque en les espanyoles?

Aquesta situació és el reflex en l’educació de l’es-panyolisme lingüístic. La idea fonamental és deltipus nacionalista excloent: la llengua espanyola perantonomàsia (ja ho va dir la RAE el 1978) és l’espa-nyol; la resta de llengües són accidents secundaris,curiositats regionals i poca cosa més. No són, ni debon tros, tan espanyoles. Un escriptor català, basc ogallec només fa una obra rellevant quan escriu en lallengua nacional: l’espanyol. Si només ho fa en laseva llengua –català, basc o gallec- es tracta d’unescriptor menor. Si Unamuno hagués escrit en eus-kera, no sortiria pas als llibres de text de Castella-laManxa. Per a l’espanyolisme lingüístic hi ha unaclara jerarquia i el castellà sempre hi ocupa el llocpreeminent.

Que potser són més intel·ligents els nens i nenescatalanoparlants que des de la seva més tendrainfantesa ja saben entendre els qui parlen en castellàa Catalunya, que els nens i nenes castellanoparlantsque, diuen, poden patir greus problemes amb laimmersió lingüística en català a les escoles?

Els infants, al contrari que els adults, no acostu-men a tenir en general grans problemes amb les


21Número 33

llengües. Quan era petit un dels meus oncles emparlava en asturià i a mi això no em representavacap problema. De fet, només quan ja era adult emvaig adonar que el meu oncle em parlava en unaaltra llengua. És evident que una cosa així noméspot passar quan les llengües són genèticament igeogràficament properes, tal com passa entre elcatalà i el castellà. El problema de l’educació noestà pas en la immersió lingüística sinó en la sevaqualitat. Una bona educació en català és infinita-ment millor que una mala educació en castellà. Emsembla força més raonable dir que a Catalunya ésimprescindible una bona educació en català quepot incloure l’ensenyament del castellà. I això en elbenentès que, per molt que els sembli increïble aalguns, es pot ensenyar castellà en català. Ara bé, elque és important no és pas això, el que sí que ésimportant és que s’ensenyi bé, sigui en la llenguaque sigui. Ensenyar en castellà no garanteix enabsolut un ensenyament de qualitat.

A banda que a mi em pugui semblar raonable isensat que a Catalunya s’hi ensenyi en català (atèsque jo opino que el català no és pas una llenguainferior al castellà), hi ha una altra cosa que caltenir en compte. La decisió d’educar en català ésuna decisió adoptada lliurement i democràtica-ment pel poble català a través dels seus legítimsrepresentants. Les lleis d’educació catalanes hanestat aprovades pel Parlament català i han com-plert amb totes les garanties democràtiques esta-blertes als sistemes polítics del nostre entorn. Enconseqüència, afirmar que el català ha estat impo-sat en l’educació, quan això és una decisió adopta-da pels representants legítims del poble català, emsembla una cosa absolutament forassenyada iabsurda. Evidentment, hi ha qui no està d’acordamb aquesta política. Doncs bé, aquesta gent elque ha de fer és votar els partits catalans que pre-tenguin suprimir-la, per tal d’arribar a tenir prouforça al Parlament per canviar les lleis vigents. I siaixò no passa és perquè només una minoria delpoble català no vol que la llengua vehicular aCatalunya sigui el català. Per tant, si s’arribés, perla força del poder central del Regne d’Espanya, aimplantar l’espanyol com a única llengua vehicularen el sistema educatiu català, aleshores sí que hihauria imposició (n’hi hagué durant el períodefranquista i, en general, durant el segle XIX i bonapart del XX) de l’espanyol, atès que actualment lavoluntat del poble català no passa per l’ús de l’es-panyol com a única llengua vehicular en l’ense-nyament.

Encara ressonen les paraules del rei Joan CarlesI dient que el castellà no havia estat mai una llen-gua imposada. Un president del govern espanyolafirmà que era absurd pensar que es podia expli-

USTEC·STEs


22

USTEC·STEs

Número 33

car física nuclear en català. Alguns dels filòlegscastellans més il·lustres han dit que el castellà ésuna llengua més preparada per expandir-se i que,per tant, és natural que s’hagi estès en societatsque l’han adoptat com una benedicció i se l’han fetseva. No té aquest corrent de pensament un tufobertament colonial?

Sense cap mena de dubte, fins i tot més que nopas un tuf colonial desprenen un caràcter absoluta-ment colonialista (colonialisme intern) i imperialis-ta. Les paraules del rei, pronunciades fa uns anys,no són gens un accident ocasional. En la seva pri-mera visita a Catalunya, després de la mort deFranco, Adolfo Suárez va dir exactament el mateix.El tòpic de la llengua que s’expandeix a causa de lesvirtuts que li són pròpies és un dels tòpics essen-cials del nacionalisme espanyol i apareix enMenéndez Pidal i en altres autors contemporanisacadèmics, investigadors i pensadors, tant de dretescom d’esquerres.

La llengua catalana desborda el marc polític espa-nyol, ja que és una llengua parlada també aAndorra, a la Catalunya Nord, en territori francès,

i fins i tot a l’Alguer, a l’illa de Sardenya. Escalcula que uns deu milions d’europeus laparlen o la poden parlar, una xifra equivalent,o fins i tot superior, a altres llengües oficialsals seus països respectius. Som una llen-gua minoritària? Una anomalia? Una ame-naça? Estem fent un dany irreparable alsnostres fills en entossudir-nos a educar-losen català i fent que la llengua catalana tin-gui presència en l’espai públic? Demostremamb això que som una societat tancada,poc moderna i inadaptada per a un mónglobal en què el castellà sí que hi té l’espaique es mereix?

El català té molts més parlants que eldanès, el finès o l’islandès. A Dinamarca ia Islàndia els nens i nenes s’eduquen enaquestes llengües, que són les vehicularsde l’educació. A Finlàndia s’educa els nensi nenes en finès, suec i lapó, llengües queno es parlen pas més que el català. Són elsdanesos, els finesos i els islandesos pitjorsque altres ciutadans europeus? Ningú queconegui gent d’aquestes nacionalitats nohi podria pas contestar afirmativament. Elsistema educatiu a Finlàndia està conside-rat avui dia com a modèlic. Però una dife-rència important entre Finlàndia,Dinamarca, Islàndia i Catalunya és queCatalunya no és un estat independent.

Els atacs que està patint la llengua catalana con-tra els seus usos públic i escolar volen trencarsocialment l’ampli consens i l’absència de con-flicte per la via judicial. Encara és possible portarel cas al terreny pedagògic i intentar de convèn-cer o som davant d’actituds ideològiques tanca-des, fanatitzades en contra del català, al qual novolen concedir presència en cap espai públic,que han de ser exclusius per al castellà? Somdavant d’una confrontació en l’espai simbòlic enquè està en joc una identitat –l’espanyola- quenecessita la negació de la identitat catalana,basada en l’hegemonia lingüística i cultural?

Les minories catalanes que no estan d’acord amb lapolítica lingüística educativa actual a Catalunya que,tal com ja he dit abans, ha estat democràticamentadoptada pel poble català a través dels seus legítimsrepresentants, recorren a les institucions judicialssupremes per tal que dictaminin a favor d’una impo-sició de l’espanyol en el sistema educatiu català, queno ha estat mai ratificada pel poble de Catalunya. Entot cas, hi ha una cosa que em sembla no tan sols rao-nable, sinó fonamental: és en el poble català en qui hade residir la capacitat de decidir quin és el lloc que ha

Marcelino Menéndez Pidal va posar les bases teòriques per a la preeminència del’ús del castellà sobre el del català i el de la resta de llengües de l’Estat espanyol


23

USTEC·STEs

Número 33

d’ocupar el català –i també l’espanyol- no ja nomésen el sistema educatiu sinó en la mateixa societatcatalana. La voluntat del poble català expressada a

través de les seves institucions democràtiques, hau-ria de ser sobirana per decidir sobre aquest o qual-sevol altre aspecte de la seva llengua pròpia: el cata-là. Els gallecs, els castellans, els andalusos o elsextremenys no tenen pas res a dir sobre el paper queha de tenir el català en la societat catalana, de lamateixa manera que el poble català no pot pas legis-lar sobre els usos lingüístics a Madrid, Badajoz oCadis. Però aquí és on justament hi ha un greu pro-blema, ja que alguna cosa hi ha que sembla que esti-gui per damunt del poble català i que li impedeixque pugui adoptar les decisions que li semblin opor-tunes sobre les llengües que es parlen en el seu ter-ritori. Així doncs, i d’acord amb el raonament des-envolupat en la resposta anterior, sembla que lapossibilitat de reconèixer el dret a l’autodetermina-ció del poble català, d’altra banda impossible en elmarc jurídic de l’actual Constitució, és l’única alter-nativa raonable davant dels continus atacs delpoder central contra la sobirania del poble català.

Les pressions actuals per tal de “reintroducir elcastellano como lengua vehicular”, segons l’ex-pressió utilitzada pel Tribunal Suprem en unasentència recent, des de la coartada de la pre-sumpta llibertat dels pares d’escollir la llenguad’aprenentatge dels seus fills, pot comportar béla segregació escolar lingüística en centres o enaules separades segons la llengua escollidaentre les oficials, o bé una escola bilingüeestructurada sobre la base d’un repartimentequilibrat entre les dues llengües. Alhora, percomplicar encara més l’estat de la qüestió, arri-ba la proposta de l’escola trilingüe, en la quals’introduiria també l’anglès com a vehicular desd’edats molt primerenques. Sembla, però, quel’objectiu amagat de totes aquestes propostesés evitar que el català tingui en exclusiva l’espaiescolar (un dels pocs que té), perquè, és possi-ble aquest contacte tan desigual entre una llen-gua minoritzada i dues de tan potents com elcastellà i l’anglès i no morir en l’intent?

La meva respos-ta, tenint en comp-te que no sóc capespecialista enaquests temes, lapuc basar en l’ex-periència del gaèlicirlandès, al qual, laconvivència ambl’anglès, tant en l’e-ducació com entota la resta d’àm-bits d´ús social,l’ha posat en perillde desaparicióencara que sigui laprimera llengua oficial a Irlanda. L’única políticaque pot contrarestar la inevitable influència del cas-tellà és una política monolingüe a favor del català,perquè aquesta política monolingüe no seria pasmonolingüista; és a dir, en cap cas provocaria ladesaparició del castellà a Catalunya, tal com acos-tumen a afirmar els profetes de l’espanyolisme lin-güístic, sinó que seria una política a favor i ensuport del català.

El català com a llengua assetjada, convertida en unproblema, en permanent estat de vulnerabilitat,genera dins mateix de la societat catalana compor-taments singulars que no sé pas si també apareixenen altres llengües. Un exemple: famílies catalano-parlants amb fills amb algun tipus de discapacitat ode dificultat amb l’adquisició del llenguatge, que pas-sen a utilitzar el castellà en l’entorn més íntim ambl’objectiu de fer més “fàcil” la comunicació. Conec elcas d’un noi amb quequesa a qui, tot seguint la“recepta”, pares i germans li parlaven en castellà,mentre que entre els altres es parlava espontània-ment en català i més forçadament en castellà. Elresultat fou un petit caos lingüístic familiar i que el“pacient” continués quequejant, això sí, ara en cas-tellà. Suposo que no hi ha una frontera gaire bendefinida entre l’autoestima i l’autoodi…

El menyspreu del català, introduït per l’imperia-lisme lingüístic castellà, ha fet pòsit en molts catala-noparlants. El català és una llengua que està en unaposició social inferior, però això no vol pas dir quesigui una llengua inferior: és una llengua tan desen-volupada, rica i comunicativa com el castellà. Elmenyspreu d’una llengua per part dels seus propisparlants és el primer pas imprescindible del camíque porta, tard o d’hora, a la seva desaparició. Peraixò és tan important dignificar el català des d’unbon principi i fer-ne la llengua de l’educació i de latransmissió de coneixements, i amb la qual elsinfants explorin el món que els envolta.

(Traducció: Joan Barahona)

No es tracta pas d’odio animadversió contra allòque és català, es tracta d’unacosa molt pitjor, és ideologia


El debat interminableQuè en fem tots plegats del català?

Lluís de Yzaguirre, Lluís Cabrera,Matthew Tree i Carme Junyent

Hem convidat quatre persones que hi tenen coses a dir perquè hi reflexionin en veu alta desde la seva relació tant personal com professional amb la llengua catalana. Els hem dema-nat que es presentessin a si mateixos i que, a partir de les preguntes del nostre companyJosep M. Cervelló, es deixessin anar amb absoluta llibertat. I el resultat no podia ser mésengrescador i estimulant. Aquí en teniu la transcripció, que de ben segur ni us decebrà nius deixarà indiferents. És un capítol més d’un debat que sembla que no s’hagi d’acabar mai,que no hi hagi manera de tancar-lo, però no n’és un capítol qualsevol.

24

USTEC·STEs

Número 33


Lluís de YzaguirreSóc lingüista, treballo a la Universitat

Pompeu Fabra i estic molt interessat enl’àmbit dels drets lingüístics i els usossocials de la llengua en general. El tema dela llengua vehicular a l’ensenyament ja vaser objecte de la meva tesina al bienni 1978-80 i des de llavors no ha deixat de preocu-par-me, perquè les condicions polítiques nohan parat d’empitjorar des d’aleshores. Nosolament per la demagògia que fan els par-tits que volen culminar el genocidi impulsatdurant la dictadura franquista, sinó tambéper la covardia dels nostres partits. Esperoque la societat civil sigui capaç d’aturar unaofensiva com l’actual, que no hem d’oblidarque ha estat possible perquè els enemics deCatalunya han conculcat diversos articlesd’aquella Constitució que tant els agrada.

Lluís CabreraVaig néixer a Arbuniel, un petit poble de

Jaén. Sóc professor a la Universitat Pompeu Fabra.Fa 38 anys que em dedico al món de l’ensenyament.El 1978, vaig ser a la fundació del Taller de Músics iara en sóc el director. He publicat diverses obres.També em dedico a l’activisme cultural. Ara fa cincanys, amb altres companys vam fundar l’associacióEls altres andalusos, que naixia amb la voluntat d’ex-plicar una història de la immigració andalusa moltdiferent a “l’oficial” que hem estat patint i he publi-cat alguns llibres sobre aquesta qüestió.

Matthew TreeVaig néixer a Londres ja fa molts anys. Vaig venir

a viure a Barcelona l’any 1984. He publicat onze lli-bres, nou dels quals els he escrit directament encatalà i dos directament en anglès. Vaig aprendre elcatalà de manera autodidacta, ja que en aquellmoment no hi havia classes de català per a adults.Tinc dos nens de 9 anys i, tot i que a casa parlemtres idiomes -el català, l’anglès i l’holandès-, nomésexclusivament i per circumstàncies personals, elsmeus nens ja en parlen quatre, amb 9 anys, i el quartidioma és el castellà, que saben perfectament.

Carme JunyentSóc professora de lingüística general a la

Universitat de Barcelona. Amb un grup d’alumnes, el1992, vam crear el grup d’estudis de llengües amena-çades (GELA), avui molt actiu. En aquells momentsel nostre objectiu era fer possible l’estudi de les llen-gües sense tradició en l’àmbit acadèmic. Al cap demolt poc, ens vam adonar que les llengües que anà-vem a buscar a la selva ja eren als carrers del nostrepaís. Ara fem recerca de les llengües dels immigrantsper fer un inventari de les llengües que es parlen a

Catalunya, la qual cosa ens permet constatar quemés d’un 12% de catalans no té ni el català ni el cas-tellà com a primera llengua. Hi ha qui percep aixòcom una amenaça, però nosaltres ho veiem com unaoportunitat de revitalitzar-ne l’ús, perquè això enspermet canviar la seva dinàmica. Som conscientsque, la manera com administrem avui aquesta cir-cumstància, influirà en la realitat lingüística delfutur.

Josep M. CervellóFa més de 30 anys que es van iniciar els programes d’im-

mersió lingüística. L’escola va adoptar el català com a llen-gua vehicular i habitual. Molts mestres, que havien estateducats per ensenyar en castellà o eren castellanoparlantsprocedents d’altres comunitats, van haver de fer un canvimolt important que els va suposar un gran esforç personal.No es tractava només de canviar de llengua, sinó també dela manera de relacionar-se amb els alumnes i la comunitateducativa. Tot plegat va quedar inclòs dins el moviment derenovació pedagògica lligat a bastir una escola pública dequalitat. El retorn del català a les aules va tenir des del pri-mer moment un gran consens social i estàvem convençutsque al voltant de la llengua l’escola catalana democràticaagafava sentit. Passades tres dècades, ens trobem que totaixò s’està qüestionant i no pas per la via pedagògica; és adir, no té res a veure amb la qualitat de l’educació, sobre siel model ha funcionat o no. Es tracta d’un tema del tot alièa l’escola, que obre una via judicial que deixa en una terri-ble vulnerabilitat la nostra llengua a escoles i instituts. Perquè creieu que passa ara, això?

Lluís de YzaguirreAixò no comença ara, ve de molt lluny. I el que

passa ara és conseqüència dels dèficits democràtics

Josep Ma Cervelló

25

USTEC·STEs

Número 33


26

USTEC·STEs

Número 33

de l’Estat espanyol, que neixen ja del text de laConstitució espanyola i de totes les lleis que se’nderiven, que contenen restriccions democràtiquesimportants. És un text mancat de legitimitat perquèva ser votat en un procés sense llibertats polítiques,ni cíviques, ni llibertat de premsa. Per tant, aquestalegislació ja ve contaminada d’origen. Però també hiha un dèficit d’aplicació de les lleis, pròpia de repú-bliques bananeres. A tall d’exemple, en iniciar-se lalegislatura d’Aznar, aquest es va trobar amb la pata-ta calenta d’una sentència que venia de l’època deFelipe González respecte a una paga extra que s’ha-via de donar als funcionaris i que representava migbilió de les antigues pessetes. El govern va legislaraleshores expressament per no haver de compliramb el deute. El gest va marcar un abans i un des-prés: la fràgil aparença de separació de poders quehi havia es va trencar. Des de llavors, quan hi ha leseleccions a Navarra o al País Basc, els tribunals vanil·legalitzant, sí o no, les candidatures dels naciona-listes bascos en funció de les expectatives electoralsque té el partit de torn. La política, per tant, no haparat d’interferir en el món judicial. Tot el que noguanyen a les urnes intenten colar-ho via judicial. Ia sobre, els qui criticaven les sentències contràries,ara reclamen respectar-les i, en canvi, obliden queportem una colla d’anys amb 25 sentències al PaísValencià contra els atacs a la unitat de la llengua queno consideren. I si ara som on som és perquè s’hansaltat la mateixa Constitució. Es van carregar unarticle de la carta magna on diu que un estatut,aprovat, referendat i signat pel rei, només es potmodificar de la manera que preveu el mateix esta-tut. I la solució és que s’ha de fer una Constituciónova, la de Catalunya o la d’Espanya. No sé quinaarribarà però, en tot cas, això només s’arregla fentun procés constitucional amb llibertat de partits iamb llibertat de premsa. I, tot i comprenent que lasocietat catalana és complexa i diversa, resulta difí-cil sortir d’aquesta situació complicada tret que s’e-xerceixi el dret d’autodeterminació.

Matthew TreeLa meva percepció personal és que aquesta qües-

tió està contaminada des de determinats àmbitsmediàtics que donen informació completamentfalsa sobre la situació real de Catalunya; si bé,també a Catalunya ens hem oblidat una mica de lahistòria, perquè la persecució del català va mésenllà de Franco. Només cal recordar la sistemàticalegislació contra la llengua al llarg dels segles XVIIIi XIX. També s’oblida, i es fa oblidar, que fins alsanys vint el gruix dels catalans era monolingüe encatalà. I també que, al nostre país, els únics mono-lingües són una minoria molt activa de castellano-parlants. L’única manera possible d’aconseguir unasocietat plenament bilingüe és assegurar la immer-

sió lingüística a les escoles. I d’això en són cons-cients, sobretot, els contraris a aquesta pràctica edu-cativa. Tanmateix, encara que l’Espanya monolin-güe tingués accés a tota aquesta informació nomanipulada, no voldrien acceptar la immersió. Joque visc aquí, i que he viatjat per aquesta Espanyamonolingüe, m’adono que els molesta la presènciadel català, que mai a l’Estat espanyol no s’ha trans-mès a les escoles el concepte de pluralitat nacionalo que es parlen diferents idiomes tan vàlids com elcastellà. I tot plegat arriba al punt que “periodistes”com Curry Valenzuela en un documental recentapareix contestant, amb tota serietat, a un periodis-ta anglès, tot afirmant que els catalans, amb això dela immersió lingüística ens estem fent molt de malperquè les noves generacions no podran anar a tre-ballar fora de Catalunya en “no poder parlar caste-llà”. I tot això ho deia sabent que és fals, que men-tia per manipular conscientment. Per tant, aquestaés una actitud premeditada i voluntària!

Carme JunyentPenso que malgrat aquests intents, no se’n sorti-

ran. Malgrat això, tanta pressió ha aconseguit quedeixem de parlar d’educació, o de considerar ladimensió educativa de la immersió.

Matthew TreeAlguna vegada, i atesa la meva actitud de defen-

sa del català, per escriure en català o pel fet de par-lar el català per defecte, m’han titllat de militant. Noen sóc, de militant! Crec que massa sovint es consi-dera la defensa de la nostra llengua com un fetexcepcional, quan en realitat totes les llengües ambun Estat al darrere l’assumeixen amb naturalitat. I elque hem de fer és fer el que ens dóna la gana, ambla nostra llengua.

Lluís de YzaguirreJo crec que s’hauria de denunciar el paper de poli-

cia bo i policia dolent que s’han repartit determina-des formacions polítiques. Crec que el partit visibleque porta el motor dels atacs al català en aquest

La política no ha paratd’interferir en el món judicial,tot el que no guanyen a lesurnes intenten colar-ho viajudicial (...) I ara som on somperquè s’han saltat lamateixa Constitució (Lluís deYzaguirre)


27

USTEC·STEs

Número 33

moment, és Ciudadanos, però qui hi ha al davant i aldarrere és el PP. Jo, que he seguit amb molt d’inte-rès la trajectòria de partit de Ciudadanos, hi veig unrol semblant a la mentalitat colonial, que qüestionael caràcter del català com a llengua pròpia i fa undiscurs exclusiu per a una “immigració” no inte-grada. És un discurs de base identitària, que oficial-ment es basa en principis com la llibertat o la igual-

tat i en el respecte de la llei, quan resulta que almateix temps la nostra llengua està sent atacada aValència justament saltant-se 25 sentències judi-cials. Després ja parlarem de la immersió del caste-

llà que patim els catalans pertot arreu, menys a l’es-cola, però per a ells la qüestió sempre és unidirec-cional.

Lluís CabreraEsclar, és que els partits polítics en general i

aquests que tu has anomenat en particular, ellsmateixos dicten lleis dins els propis congressos i alParlament per després no complir-les. Però hi ha unaspecte que a mi em preocupa molt perquè, de fet,la meva llengua materna és el castellà i m’explico itinc més desimboltura i sóc més espontani en cas-telllà, i és que la politització de la llengua, qualsevolllengua, crea grans tensions, moltes tensions. Perquè, com solucionem el tema de Catalunya? Hi hacentenars de milers de persones que fan aquest pas,amb naturalitat. Però, ¿com acabem amb aquestasocietat dual catalana en la qual tu veus que hi hauns partits polítics catalans que són defensors delcatalà, i d’altres que volen aprofitar-se que hi hamolta gent que té com a llengua materna el castellà,que són PP i Ciudadanos? Això és un gran tema dedebat perquè pot crear la dualitat, el joc de les dua-litats. Un discurs que pot crear profundes diferèn-cies, perquè es percep que hi ha uns partits propisque defensen només el català i d’altres que defensennomés el castellà. Potser és molt esquemàtic el plan-tejament meu, però jo ho visc així perquè a travésde les cases dels andalusos es veu, ho vivim molt enles assembles i en les reunions que fem.

L’única manera possibled’aconseguir una societatplenament bilingüe ésassegurar la immersiólingüística a les escoles;i d’això en són conscients,sobretot, els contraris aaquesta pràctica educativa(Matthew Tree)

Al centre, Lluís Cabrera


28

USTEC·STEs

Número 33

Matthew TreeAra que estem parlant d’això, jo diria que a sota,

subjacent a tot això, hi ha una cosa encara més llet-ja i que n’és l’arrel de tot això, perquè la gent que faaquests discursos, Partit Popular, Ciudadanos, etc.,estan treballant amb uns esquemes mentals quevénen dels anys seixanta i dels anys setanta aCatalunya, quan hi havia gairebé una divisió ètnicai on la teva ètnia estava marcada pel teu idioma. Jovaig viure això en persona i ara amb una poblaciónouvinguda que no parla ni català ni castellà és unacosa que ja no té cap mena de sentit, però és quemai no va tenir cap mena de sentit. Hi ha un llibre,un petit llibre excel·lent de Jordi Puntí, que es diuEls Castellans que explica la seva infància aManlleu quan hi havia l’arribada de les primerescomunitats castellanoparlants i tothom els deia elscastellans, i anaven a bars separats, vivien a part iels nens es tiraven pedres els uns als altres. Tot això,afortunadament, s’ha acabat completament. Peròvaja, ells estan intentant reintroduir aquesta menade conflicte pseudoètnic dient que és una qüestió dellibertat d’expressió i aquestes mentides que deixenanar impunement.

Josep M. CervellóPel que aneu dient, de moment la política s’imposa de

tal manera que no hi ha un debat sobre llengua basat enraonaments lingüístics purs, sinó que al final hi ha unasituació política que determina molt tot això i amb moltde pes al darrere. Però tornant una mica al que han supo-sat aquests 30 anys d’immersió, l’aportació social de la

immersió lingüística a Catalunya ambla creació d’una nova identitat comu-na, o no, hi ha fenòmens d’hibridaciócultural i lingüística a Catalunya quesón per primera vegada favorables alcatalà, parelles joves que havien estatescolaritzades en programes d’immer-sió que fan una transmissió del catalàcap als fills més gran que en una gene-ració anterior; és a dir, amb ells, elspares no havien après el català, peròen canvi sí que el transmeten als fillstot i ser procedents de famílies caste-llanoparlants. Això, ens dóna unaperspectiva optimista? És un bonindicador del que ha fet la feina d’im-mersió lingüística? O realment estemesgotats com a país i amb un miliómés de persones que han vingut d’al-tres móns culturals estem assistint ala fi de la nostra capacitat d’integra-ció?

Carme JunyentA veure, jo d’entrada no estic

tan segura que els que tenint elcastellà com a primera llengua han transmès elcatalà siguin fruit de la immersió. Hi va haver mol-tes persones que van aprendre català senzillamentperquè convivien en català i després el van trans-metre als fills. Clar, també som aquí, no? Però jocrec que es té molta fe en l’eficàcia de l’escola, feque jo no comparteixo, i segurament s’ha donat

poc protagonisme a la convivència. El que ens mos-tra la història de les llengües és que les societats méshomogènies són les més vulnerables. Per posar un

Jo crec que es té molta fe enl’eficàcia de l’escola, fe queno comparteixo, i segura-ment s’ha donat poc protago-nisme a la convivència; hi hahagut moltes persones quevan aprendre el català senzi-llament perquè convivien encatalà i després el van trans-metre als fills (CarmeJunyent)

Lluís de Yzaguirre


29

USTEC·STEs

Número 33

exemple de molt lluny, però per veure què vull dir,mires cap al Pacífic on estan despareixent moltesllengües i les primeres que van caure anaven encontra del somni del sociolingüista convencional:això d’una illa on no hi entra ningú més i tothomparla el mateix, doncs arriba l’anglès o el francès iles llengües desapareixen. Quines resisteixen?Doncs aquelles que són molt més permeables. I enl’àmbit de música la rumba és un exemple clar d’ai-xò. Per tant, em sembla que tots plegats hauríemd’aprendre que el contacte amb la pròpia realitatens fa molt més forts. Aleshores en el cas de laimmersió, a mi em sembla que sí que va ser un èxita primària, però no s’ha fet mai a secundària i el quehem aconseguit és que tots els esforços fets a pri-mària desapareguin en els tres mesos que van desde 6è de primària a primer d’ESO. Jo he treballatmolt en instituts i no només del Baix Llobregat o delBarcelonès on se suposa que passen aquestes coses.Ara estic per la comarca de la Selva i hi passa elmateix. Nanos que coneixen la llengua a primàriaarriben a secundària i el català desapareix. I és tot unmisteri, com és possible que nanos que parlen encatalà, de cop i volta l’oblidin. Ni ells mateixos s’hoexpliquen: “Jo vaig oblidar el català a l’institut”.Doncs suposo que perquè es troben amb una dinà-mica, que ningú no reconeix mai i que a mi em sem-bla profundament injusta, i que és que molt bonapart de la docència es fa en castellà. I aquesta és larealitat rarament anunciada. Fa uns anys va sortiruna estadística a la comarca de l’Anoia on es veiaque la classe que més es feia en castellà era la gim-nàstica: 74% de les classes de gimnàstica en castellà.Una activitat on no hi ha faltes

de felip v al constitucional la llengua assetjada · 2020. 12. 17. · la llengua assetjada...

Documents