NOM: Cinthya Caballero Pacheco, Nerea Prieto Velàzquez, Mélanie Sànchez Catillo, Cristine Jadyra Vinaroz Delgado

CURS: 1r d’ E.S.O

PROFESSOR: Xavier Alern

ASSIGNATURA: Música

DATA D’ENTREGA: 26/2/13

CONTINGUT PÀGINES

-Arpa 4

-Clavicèmbal

-Laúd

-Violí

-Guitarra

-Balalaica

-Vihuela

-Banjo

Pàg.4

L'arpa és un instrument de corda pinçada compost per un marc ressonant i una sèrie variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Les cordes poden ser pinçades amb els dits o amb les ungles.

La tessitura

L'arpa moderna té sis octaves i mitja S'utilitzen les dues claus com amb el piano, normalment les notes per a la mà dreta s'escriuen en clau de Sol i les de la mà esquerra en clau de Fa en quarta línia.

Les cordes

Les cordes més greus o bordons estan compostes d'un fil d'aram d'acer entorxat amb un aliatge d'aquest metall i plata. Les notes fa i do eren de color coure per a ser diferenciades de la resta, actualment encara perviuen però s'imposen bordons negres i rojos.

Hi ha diferents combinacions de colors però la més freqüent a Europa és Do: roig Fa: negre Re, mi, sol, la, si,, blanc combinacions freqüents són: Do: roig. Fa: morat i la resta en blanc. Do: verd. Fa. Morat i la resta en roig.

Els pedals

L' arpa està afinada diatònicament i els pedals que són set serveixen per a alterar les notes; cada pedal correspon a una nota de l'escala de forma que quan s'acciona un, totes les cordes d'aquesta nota queden alterades.

La guitarra és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta -d'una forma que recorda el nombre vuit-, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis cordes i un mànec. El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab. És possible que la unió de la cítara i el llaüt afavorissin el posterior desenvolupament de l'instrument.

Parts de la guitarra

Aquest instrument està fabricat amb fusta pràcticament en la seva totalitat. Bàsicament, la guitarra està composta per la caixa de ressonància, el pal, el pont, el diapasó, els trasts, les cordes i el claviller. Algunes guitarres posseeixen més d'un diapasó (fins a un màxim conegut de 6 mànecs) o sobrepassen les 7 cordes.

Parts de la guitarra clàssica:

1. Claviller, 2. Celletes, 3. Clavilla, 4. Trasts, 7. Mànec,

8. Coll, 9. Caixa (clàssica) o cos

(elèctrica), 12. Pont, 14. Tapa,

15. Tapa harmònica, 16. Aro,

17. Roseta, 18. Cordes 19. Selleta

20. Diapasó

Alguns tipus de guitarres:

-Guitarra flamenca:

Es un instrument que es sol trobar a Espanya. És semblant a la guitarra tradicional clàssica.  Varia el seu so per una construcció lleugerament diferent i l'ús de diferents tipus de fustes. La guitarra flamenca té un so més percussiu, la seva caixa és una mica més estreta, i generalment les cordes estan més a prop del diapasó.

-Guitarra elèctrica:

Una guitarra elèctrica és una guitarra amb un o més transductors electromagnètics anomenats pastilles que converteixen les vibracions de les cordes en senyals elèctrics capaços de ser amplificades i processades.

Altres tipus de guitarres:

-Guitarra acústica

-Guitarra electroacústica

Aquest instrument és de forma triangular i en els dos costats és gairebé pla, La balalaica és un instrument musical de cordes, típic de Rússia, que mesura aproximadament 27 centímetres una petita obertura en la part superior que serveix de ressonància, té un coll llarg i estret de tres cordes de metall que serveix per afinar la música d'acord a la regió o al gènere de la música.

Aquest petit instrument està fet de fusta d'avet o fusta de construcció contra placada i és de color rosa. Una sola balalaica sempre acompanya les cançons i les danses, és un instrument semblant al Bandura.

La Balalaica té una gran semblança a la guitarra, va aparèixer tenint una gran popularitat al segle XVIII, aquest instrument es toca esquinçant amb el dit índex, però la primera balalaica tocava amb els dits. Aquest interessant instrument també es veu acompanyant les orquestres i conjunts. A Rússia l'ús d'aquest instrument va ser prohibit per l'Església i l'Estat a causa del mal ús que li donaven els bufons.Hi ha sis mides de Balalaica com són: el Piccolo, balalaica primera, balalaica segona, Contralt, baix i contrabaix. Al llarg de la seva història, la balalaica ha estat utilitzat com un símbol de la cultura tradicional russa, aquest instrument es pot regular de to alt a to baix, amb aquest instrument es va compondre moltes cançons populars russes.Si vostè està interessat en poder obtenir una balalaica, ho pot trobar a totes les botigues de Rússia, a molt bons preus.

El clavicèmbal és un instrument de tecla i de cordes pinçades, les seves cordes estan disposades horitzontalment, el seu mecanisme consisteix que, en ser oprimida cada tecla, s'aixequen unes petites peces de fusta anomenades en francès SAUTEREAUX proveïts de plectres. Aquests plectres són plomes d'au, de vegades pues de cuir. Els plectres pincen les cordes i llavors els sauteraux o martinets cauen de nou, per obra d'un calculat mecanisme, i les seves plectres passen de nou però aquesta vegada el cordatge. La velocitat i la pressió dels dits no afecta el volum del so.

Li touche tenia evidentment algun significat, ja que el clavecinista francès CHAMBONIERES (1602-1672) tenia especial reputació pel so que obtenia de les cordes. també Couperin a L'ART DE toucher LI clavecí (1717) es pregunta com és possible que li touche no influeixi en el so, quan dos clavecinistes arrenquin sons tan diferents d'un mateix instrument. La referència més antiga sobre aquest instrument data de 1397 quan un jurista de Pàdua va escriure a HERNANN POLL lo que havia inventat un instrument anomenat CLAVICEMBALUM. Una altra referència sobre aquest instrument apareix en 1404 en una miniatura de les TRES BELLES HEURES DU DUC DE Berny (1485) que fou comentat per HENRY-ARNAULT DE ZWOLLE tres tipus de mecanismes més un per les dulcimeas. El clau va ser l'instrument domèstic de tecla preferit des de començaments del segle XVI fins a finals del segle XVIII. Ja de bon començament només va ser un instrument solista de teclat sinó que també ha estat una part essencial en la música de cambra, música orquestral i en l'òpera. El clau representa el grau més alt d'evolució aconseguit per aquesta família. Tenia dos o més cordes per nota. El nombre de cordes per nota podia variar per mitjans mecànics. Havien registres semblants als de l'òrgan o pedals que posaven en acció i modificaven el volum i el timbre del so. Podia afegir un joc de cordes addicional afinat a la vuitena superior; podríem comparar a l'ús dels registres de quatre o setze peus de l'òrgan. Sovint tenia dos teclats i ocasionalment tres. La primera estructura de doble teclat sembla haver

estat la més popular a França i Anglaterra. És interessant fer notar que molts dels claus que es conserven en els museus, eren fabricats per aficionats, els quals construïen amb freqüència els seus propis instruments i seguien les seves pròpies directrius, d'on procedeix la gran varietat de formes. Hi va haver també els famosos constructors de claus com la família Ruckers a Flandes, dinastia de constructors de clavicèmbals a Anvers que iniciats l'any 1579 i van durar un segle. Van construir una extensa varietat d'instruments d'un i dos teclats amb diverses extensions. Foren decorats amb papers impresos amb arabescos i flors, tot imitant el marbre. Exemples: "Harpsichord by ANDREAS Ruckers ANYTWERPEN 1640" YALE UNIVERSITY COLLECTION OF MUSICAL INSTRUMENTS NEW harem.

La espineta va estar en ús des de finals del segle XVII fins al segle XVIII. L'origen del seu nom no està bé determinat. Etimològicament coincideix amb els seus cànons de plomes amb el d'espina, però alguns ho vinculen amb el nom d'un inventor venecià anomenat SPINETTI. Al segle XIX, el clau només apareixia esporàdicament com a instrument de continu en oratoris i òperes. Però la tradició de clavicèmbals i constructors d'aquest instrument va sucumbir al segle XIX. En els anys 1900-1940 la signatura Erard va construir claus per només un limitat període de temps. El 1912 gràcies a l'impuls de Wanda Landowska ressorgir de nou el clavicèmbal. El primer instrument modern va ser un nou model Pleyel de renom internacional que va ser introduït en el Breslau BACH FESTIVAL i va ser aquest tipus d'instrument que Wanda Landowska va usar al llarg de la seva brillant carrera fins a la seva mort el 1959.

El banjo és un instrument musical de 4, 5, 6 o 10 cordes, constituït per un cèrcol o anell de fusta circular d'uns 35 cm de diàmetre cobert per un "pegat" de plàstic o pell a manera de tapa de guitarra. El pegat i l'anell de fusta s’assemblen amb cargols metàl lics (i el ressonador de fusta que s'afegeix posteriorment, també). La barreja de materials que conformen el banjo aconsegueix un dels instruments musicals amb un so més característic i inconfusible que existeixen.Aquest instrument va ser desenvolupat al segle XIX a Estats Units, on els músics negres van explotar sobretot les seves possibilitats rítmiques. Cap a 1890 entra a formar part de la música dixieland, i aviat es converteix en l'instrument musical per excel·lència de la música tradicional nord-americana.En els seus orígens, és obert per la part posterior (banjo openback), afegint-se en el segle XX un ressonador de fusta a manera de tancament. Es conforma així el banjo de blue Grass, amb més ressonància i volum que el seu germà gran. Fins al dia d'avui, tots dos tipus de banjo segueixen convivint i són empleats depenent de l'estil musical.

Els banjos es desenvolupen així mateix durant el segle XX en infinitat d'instruments, variant la longitud del pal i el nombre de cordes, i combinant-se amb altres instruments tradicionales. Sorgeixen així els banjos plectrum (de 4 cordes), els tenors i tenors irlandesos (amb pal curt i 4 cordes), els banjoleles (banjo-ukeleles), les guitarres-banjos (banjo amb pal de guitarra), els comandament-banjos (fusió de banjo amb la mandolina) i altres. La família del banjo és per tant, molt nombrosa.

El címbal (també conegut com címbal hongarès) és un instrument musical que té un origen una mica incert. Es creu que el poble gitano el va portar a Europa oriental aproximadament al segle XIII. És molt utilitzat en la música de països com Hongria, Romania, Eslovàquia, Ucraïna, etc., I en la música persa iraniana, on se li coneix com santur.És un instrument de corda, i es toca amb un parell de malls en amb dues mans, colpejant les cordes per fer-les sonar. És una espècie de saltiri però més gran, tot i que també n'hi portàtils.

El llaut es un instrument que va aparèixer a la edad mitjana. Aquest instrument deriva d’un mes antic anomenat ‘ud que te una forma similar.Les seves parts son :

La caixa de resonacia te forma de pera Te un petit pont que eleva les cordes una mica Les corces amb una forma de F son una característica que

solament tenen alguns llauds Te un claviller per tensar les cordes

La vihuela es un instrument molt utilitzat a la Península Iberica . A quest instrument te forma de vuit es sembla a la guitarra normal.

Característiques :

Te 6 o 7 cordes

El seu tamany pot variar

En el segle XVL es va fer molt famós

Esta feta de fusta

Per darrera te uns colors foscos alguns