c.7 recolzament psicolÒgic al pacient ud6: … · informa al paient so re les ajudes que, des de...

C.7 RECOLZAMENT PSICOLÒGIC AL PACIENT

UD6: L’ATENCIÓ INTEGRAL DELS

PACIENTS/CLIENTS

EN SITUACIÓ ESPECIAL.

1. EL PACIENT/CLIENT AMB MALALTIES AGUDES.

1.1. Què és un procés agut?

1.2. Reaccions emocionals en el pacient agut i la seva família.

1.3. L’atenció al pacient agut i la seva família.

2. EL PACIENT /CLIENT AMB MALALTIES CRÒNIQUES.

2.1. Què és una malaltia crònica ?

2.2. Reaccions emocionals davant la malaltia crònica

2.3. L’atenció al pacient crònic i la seva família.

o El pacient/client diabètic

o El pacient/client oncològic

o El pacient/client amb SIDA

o El pacient/client amb hemodiàlisi

3. EL PACIENT/CLIENT TERMINAL.

3.1. Què és una malaltia terminal ?

3.2. L’Experiència de la mort.

3.3. Les etapes en el procés de la mort.

3.4. Reaccions psicològiques del pacient terminal

3.5. L’atenció al pacient terminal

3.6. L’atenció a la seva família.

3.7. La pèrdua i el dol. Què és el dol?

4. EUTENÀSIA

5. DONACIONS

UD6. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient

2

1. EL PACIENT/CLIENT AMB MALALTIES AGUDES

1.1.- Què és un procés agut?

Un procés agut és un problema de salut de breu curs i que revesteix gravetat, que apareix de forma brusca i

puntual en el temps.

Es consideren tres tipus de pacients aguts:

Pacients ambulatoris aguts:

o Només necessiten tractament farmacològic o cures d’infermeria.

o No ingressen a l’hospital.

o Poden desenvolupar vida normal o quasi normal.

Pacients quirúrgics:

o Ingressen a l’hospital per ser operats per ingrés o d’urgència.

Pacients a la UCI o UVI:

o Per la seva situació especial estan sotmesos a cures intensives en unitats de vigilància

intensiva (UVI)

La resolució dels processos aguts s’aconsegueixen de forma ràpida amb el tractament curatiu i/o la

intervenció específica, excepte en el cas que sorgeixin complicacions.

Algunes característiques dels processos aguts són les següents:

Acostuma a ser d’aparició sobtada.

Es distingeix per la seva brevetat en el temps.

Hospitalització curta.

El pronòstic acostuma a ser bo.

En molts casos el tractament es coneix i acostuma a ser eficaç.

1.2.- Reaccions emocionals en el pacient agut i la seva família.

És evident que un procés agut, com qualsevol altra situació de malaltia genera una sèrie de reaccions i canvis

en les necessitats emocionals. Aquestes variaran en funció del tipus de pacient, però en gran part estaran

condicionades per l’estadi evolutiu en què es trobi la persona afectada, especialment quan el tractament del

procés suposi l’ingrés hospitalari i la intervenció quirúrgica. Alguns dels comportaments que presenten els

pacients en cadascuna de les etapes són els següents:

En la infància:

L’hospital i la visió de les “bates blanques” sobre les que ja té alguna experiència li fan por.

A més, el dolor agut, el desconeixement del lloc i el nerviosisme dels pares, fan augmentar la por

i l’angoixa del nen.


3

En l’adolescència

En ocasions deixen veure encara més la seva part infantil.

Necessiten els pares per disminuir l’estrés que sent.

En l’edat adulta

Davant la incertesa:

Demana informació sobre que li passa.

Mostra temor i preocupació per les repercussions que pot tenir sobre ell i la seva família

sobretot si existeixen canvis.

Pot aparèixer ansietat.

En la vellesa.

Estar en un medi que no reconeix com l’habitual implica un conjunt de conductes:

Desorientació espai-temps molt acusada.

Presenta ansietat.

Sent la pèrdua sobre la seva persona i un alt sentiment de dependència.

Poden aparèixer conductes regressives.

1.3.- L’atenció al pacient agut i la seva família.

L’atenció al pacient quirúrgic.

Proporciona-li la informació bàsica que demanda sempre que no sobrepassi les teves pròpies

possibilitats.

Reforça-li les conductes i actituds positives que ajudin a la seva adaptació després de la intervenció.

Demostra-li interès, proximitat i disponibilitat en tot allò relacionat amb la situació postquirúrgica,

facilitant-li l’expressió del seu estat d’ànim.

Exerceix un paper docent en la seva autocura per reforçar la seva autonomia respecte de les cures de la

família i augmentar conseqüentment la seva autoestima.

Anima’l ajudant-lo a adaptar-se a la seva nova situació en el postoperatori immediat. Intenta

proporcionar-li la informació bàsica que en aquest estat sovint et demandarà.

En pacients quirúrgics per transplantament, com que tenen molta experiència hospitalària, es pot donar

la paradoxa que després d’haver estat a la llista d’espera durant temps. Quan per fi és susceptible al

transplantament, ell mateix negui aquesta possibilitat. En aquest casos, coneixent per endavant aquesta

crisi de pànic davant la intervenció imminent, hauràs d’induir a la persona afectada la reconsideració,

indicant-li que la seva vida millorarà quan la funció d’aquest òrgan es normalitzi després del

transplantament.


4

L’atenció a la família del pacient quirúrgic.

Abans de la intervenció adopta una actitud de tranquil·litat, de confiança i ajuda a que els familiars

transmetin aquestes sensacions a la persona malalta.

Tant si la intervenció quirúrgica suposa la pèrdua de cert grau d’autonomia a curt com a llarg termini

hauràs de recolzar la família perquè després aquesta pugui ajudar el pacient a restablir la normalitat en

el seu dia a dia.

Demostra la teva disponibilitat a ensenyar-los les tècniques de cures i autocura del pacient.

L’atenció al pacient en la UVI-UCI.

Estigues molt alerta a l’estat psíquic general: percepció, psicomotricitat, nivell de consciència...

Vigila qualsevol variació en les seves condicions fisiològiques.

Ajuda’l a reduir l’ansietat mitjançant exercicis de relaxació de simple execució.

Dirigeix-te a ell de forma tranquil·litzadora i extremadament amable.

Davant una imminent sortida de la unitat, ajuda’l a eliminar els sentiments d’inseguretat sobre la seva

situació fora d’aquesta, reforçant i afavorint els comportaments i sentiments positius.

L’atenció a la família del pacient en la UVI-UCI

Mostra’t accessible davant qualsevol qüestió que en relació a l’estat del pacient requereixi la família.

La família d’un pacient ingressat en una UCI mostra al principi un elevat grau d’esperança a recobrar

aviat el seu familiar ingressat. Hauràs de recolzar aquesta actitud sense potenciar falses esperances.

També davant la impossibilitat d’assumir l’estat agut del seu familiar i fins i tot, avançant-se a la seva

resolució positiva o no, molts parents preferiran que s’acabi com més aviat millor aquesta situació

perquè així finalitzi el patiment. Evidentment això es veurà influït per les seves creences religioses i

tètiques. En aquests casos hauràs de mostrar-los el teu respecte encara que no comparteixis les seves

idees.

Facilita, dins el règim establert les visites, la presència de la família, ja que influeix positivament en la

millora de l’estat anímic del pacient, observa com la seva simple presència li dóna tranquil·litat.

Intenta conèixer els hàbits i preferències musicals del pacient per si fos possible la musicoteràpia en la

seva atenció intensiva.

Sigues amable i utilitza l’empatia en les situacions de desesperació que en certs moments mostri la

família.

Ensenya altres formes de comunicació no verbal per facilitar-la entre família i pacient si la situació així ho

requereix: pissarra, colors,...


5

2.EL PACIENT/CLIENT AMB MALALTIES CRÒNIQUES.

2.1.- QUÈ ÉS UNA MALALTIA CRÒNICA?

Una malaltia crònica és un problema de salut que no té curació i els símptomes del qual obliguen al pacient a

modificar el seu estil de vida perquè comporta unes limitacions que l’acompanyaran durant molt de temps ,

fins i tot anys.

En aquest tipus de malaltia l’assistència sanitària tindrà com a objectiu millorar la qualitat de vida de la

persona, ja que no pot aconseguir la curació. Encara que l’aparició d’una malaltia crònica pot ocórrer en

qualsevol moment de la nostra vida, la seva freqüència augmenta amb l’edat. A més, l’avanç científic i

tecnològic dels països desenvolupats, afavoreix la cronicitat de malalties per a les que fa anys l’assistència

sanitària no podia garantir una mínima qualitat de vida.

Algunes característiques de la malaltia crònica són les següents:

La seva aparició acostuma a ser lenta o fins hi tot brusca, després d’un procés agut.

No té tractament curatiu, encara que sí que té tractament pal·liatiu, és a dir, aquell que

proporciona alleugeriment temporal dels símptomes sense curar la malaltia.

En alguns casos el pacient ha d’entrenar-se en certes habilitat per millorar la seva qualitat de vida

i així desvincular-se durant un cert temps de la consulta.

El pronòstic de la malaltia és insatisfactori, perquè probablement condicionarà la vida del

pacient.

L’experiència de l’hospitalització és elevada en un pacient crònic.

Normalment són malalties que requereixen una gran quantitat de recursos del medi hospitalari i

absorbeixen temps de la vida laboral de la persona, en aquest sentit resulten ser doblement

costoses.

Les persones amb malalties cròniques viuen supeditades a una sèrie d’horaris per als seus

tractaments, visites periòdiques al centre sanitari, possibilitat de complicacions,... que no els

impedeixen portar una vida gairebé normal, encara que a vegades poden arribar a sentir que

aquesta limitació els margina.

Com que la curació no arriba, és freqüent l’aparició de desànim i depressió.

Algunes malalties cròniques arriben a estigmatitzar la persona que les pateix, és el cas de

persones amb sida, esquizofrènia,...

El tractament pal·liatiu de la malaltia crònica a vegades resulta incapacitant física i/o

psicològicament.

Pot requerir un tractament multidisciplinari, és a dir, la participació de diferents especialitats:

cirurgia, traumatologia, psicologia, fisioterapeuta, treball social,...

Aquest tipus de malaltia pot crear dependència i fins i tot sobreprotecció per part de la família.

Algunes malalties cròniques no són progressives, és a dir, el seu estat no s’agreuja o ho fa molt lentament.

No obstant això, hi ha altres malalties cròniques que són degeneratives, és a dir, que produeixen una

degradació progressiva del teixit o òrgan que afecten, per la qual cosa les seves manifestacions són cada

vegada més severes i incapacitants.


6

2.2.- REACCIONS EMOCIONALS DAVANT UNA MALALTIA CRÒNICA

Les reaccions emocionals davant una malaltia crònica dependran, a més de la resistència psíquica de cada

persona, de la gravetat de la malaltia i de la limitació funcional que aquesta comporti.

Primera reacció: Incredulitat, desconcert, negació o sorpresa.

A continuació: aïllament, sentiment de culpa, ira, irritabilitat, ansietat, depressió, baixa autoestima.

Finalment: acceptació del caràcter crònic de la malaltia i dels canvis que provocarà en al seva vida.

2.3.- L’ATENCIÓ AL PACIENT CRÒNIC I LA SEVA FAMÍLIA

Atenció al pacient

Malgrat que la teva actitud pot variar en funció de l’edat de la persona que atenguis, així com de la seva

malaltia i el seu poder incapacitant, hi ha algunes actuacions que has de realitzar en qualsevol cas:

Informa al pacient sobre les ajudes que, des de serveis especialitzats, associacions, grups d’autoajuda i

suport,... pot rebre per fer-li sentir que no està sol davant la malaltia.

Potencia els comportaments positius per canviar l’estil de vida del pacient i adaptar-los a la cronicitat de

la malaltia.

Mostra-li actitud de disponibilitat davant l’aparició de sentiments i pensaments negatius sobre el seu

futur.

Ensenya-li, juntament amb la resta de l’equip multidisciplinari, certes habilitats en la seva autocura,

perquè dominant-les s’asseguri la satisfacció de les seves pròpies necessitats. Així augmentarà la seva

autonomia i també la seva autoestima.

Atenció a la família.

La família d’una persona que pateixi una malaltia crònica també precisarà d’una atenció especial,

principalment si la persona afectada és jove i la gravetat de la malaltia important. En aquests casos:

Mostra’ls la teva proximitat i accessibilitat davant qualsevol dubte relacionat sobre l’estat de salut i les

autocures del seu familiar malalt.

Explica’ls que és possible que l’ànim de la persona malalta decaigui coincidint amb recidives de la

malaltia (crisi).

Fes-los comprendre que la imposició de certes dietes, tractament, pròtesi,... limiten però no impedeixen

la relació dins els límits de la normalitat amb la resta de familiars i amistats (evitar la sobreprotecció).

EL PACIENT DIABÈTIC

Què és la diabetis?

La diabetis és una malaltia crònica que requereix un canvi en l’estil de vida i en molts casos

l’autoadministració d’insulina.


7

Tractament.

La persona diabètica ha de:

Saber detectar els símptomes d’alerta per evitar complicacions.

D’ocupar-se de la seva automedicació per poder viure de forma independent.

Cal que adopti un estil de vida saludable controlant principalment la dieta i l’exercici.

Actualment les persones diabètiques disposen d’instruments i tècniques per conèixer el seu nivell de glucosa

en qualsevol moment i poder així actuar en conseqüència. La feina del personal d’infermeria consistirà en

educar-los en la presa d’aquestes dades i en l’autoadministració del medicament.

Atenció al pacient diabètic i la seva família

Ens hem de mostrar accessibles tant amb el malalt com amb la família, informant de la malaltia i de la

importància de seguir el tractament, per tal de minimitzar els riscos que van associats a la malaltia: pèrdua

de visió, amputacions, nefropaties,...

Cal incentivar-los a conèixer associacions o grups de suport, així, podran aprendre “trucs” i mètodes per

adaptar-se a la dieta, a més d’estar informats sobre nous fàrmacs, nous sistemes d’aministració d’insulina,

hipoglucemiants,..

També han de saber que cal vigilar bé les petites ferides que cicatritzen amb dificultat i que poden

empitjorar.

EL PACIENT/CLIENT ONCOLÒGIC

Què és el càncer?

S’ha calculat que als països desenvolupats una de cada dues persones serà diagnosticada de càncer i

d’aquestes un 20% morirà d’aquesta malaltia, per això, és important conèixer com tractar als pacients i a les

famílies que els patiran.

Existeixen factors de risc en quant a adquirir aquest tipus de malaltia conductes no saludables com ara fumar

o dur una dieta no equilibrada són la causa del 60% de tos els càncers. Altres factors que també poden ser

determinants són les radicacions (solar), la pol·lució ambiental, predisposició genètica, agents infecciosos,...

A Espanya el càncer és la segona causa de mort després de les patologies cardiovasculars (infart, angina de

pit,...) per a tots els grups d’edat, per això, és important educar els pacients en unes bones pràctiques per tal

de minimitzar els riscos de patir la malaltia: fer exercici, veure amb moderació, augmentar el consum de

fruites i verdures, evitar exposicions prolongades al sol,...

Tractament i atenció

El tractament del càncer s’efectuarà:

Cirurgia: extirpació del teixit tumoral i ganglis afectats.

Radioteràpia: ús de radiacions ionitzants que provoquen canvis en els teixits, sobre els que actua,

alterant-ne la seva multiplicació.


8

Quimioteràpia: administració de fàrmacs citotòxics capaços d’impedir la proliferació i el creixement

cel·lular.

Hormonoteràpia: administració d’hormones i antihormones en tumors que creixen sota l’influència

d’estímuls hormonals.

Problemes psicològics derivats del càncer:

Estrés: degut a la incertesa enfront el diagnòstic, la pèrdua del control de la situació, la disminució de

l’autoestima i l’aparició de sentiments negatius: por,...

Tristesa: es manifesta amb plors.

Símptomes depressius: al conèixer el diagnòstic, en les recaigudes o davant els efectes secundaris del

tractament.

Ansietat: acompanyada de nerviosisme, insomni,...

Reaccions hostils: cap a la pròpia família i personal sanitari.

Culpabilitat: per considerar-se una càrrega per a la família.

Atenció als pacients/clients amb càncer i a la seva família.

L’atenció als pacients amb càncer dependrà de cada cas, del tipus de càncer, de les necessitats específiques,

de la fase en què es trobi (crònica, terminal,..).

Les cures aniran destinades a cobrir les necessitats bàsiques del pacient: higiene, benestar físic, així com a

proporcionar un ambient agradable, on el pacient es senti bé i tranquil.

També serà feina del personal d’infermeria la de resoldre dubtes relacionats amb la por al tractament com

ara la cirurgia, quimioteràpia,... per això:

Informarem al pacient sobre tot aquells aspectes de la malaltia que tingui.

Donarem recolzament psicològic al pacient i a la família.

EL PACIENT/CLIENT AMB SIDA

Què és la SIDA?

La SIDA és la malaltia infecciosa que s’adquireix per contagi a través del contacte amb líquids corporals

(semen, secrecions vaginals, llet materna,...) que continguin cèl·lules infectades o partícules del VIH.

La multiplicació d’aquest virus a gran velocitat, provoca una afectació al sistema immunitari de l’organisme,

fent que deixi de ser eficaç enfront altres malalties oportunistes.

Per aquesta raó les persones que desenvolupen la SIDA es tornen més propenses a contreure infeccions i

certs tipus de càncer o altres malalties que poden posar en perill la seva vida.

Informació i prevenció

La informació i la prevenció són les armes més utilitzades actualment per a lluitar contra la SIDA. Cal tenir en

compte que la SIDA no és un problema de certs col·lectius o grups de risc com ara: homosexuals, toxicòmans,


9

prostitutes,... sinó que és un problema de CONDUCTES DE RISC ( comportaments individuals) i per això, tots

hi estem exposats: homes, dones i nens de qualsevol edat.

Algunes estratègies per frenar el seu avanç són:

Practicar el sexe amb protecció.

No compartir xeringues ni usar-les diverses vegades.

Per a persones seropositives:

No donar sang ni òrgans.

Evitar l’embaràs.

Notificar que es pateix la malaltia a les parelles prèvies i futures.

Per professionals sanitaris:

Utilitzar guants i màscara cada vegada que existeixi contacte amb fluids corporals.

Utilitzar i rebutjar correctament les agulles.

Seguir els protocols de manipulació de mostres i desinfecció universalment establerts.

El tractament

Amb el tractament s’intenta millorar la qualitat de vida i la supervivència de les persones infectades pel virus.

Es basa en el tractament de:

Neoplàsies i infeccions oportunistes.

Antiretroviral precoç per frenar la replicació del virus.

Suport en el terreny nutricional, del dolor associat i psicosocial.

Amb això s’ha aconseguit que la infecció per VIH es converteixi en un procés crònic amb expectativa de vida

semblant a altres malalties cròniques i amb un pronòstic més favorable.

A vegades però no hi ha prou implicació del pacient perquè:

És un procés crònic amb períodes assimptomàtics cosa que provoca que la persona pensi que la

malaltia no és tant greus i alteri el compliment del tractament.

La complicació de la medicació: elevat nombre de pastilles que cal prendre, els horaris de presa,

requeriments alimentaris,... I a més se li sumen efectes secundaris i resistència del virus.

Les característiques de cada individu tant siguin personals (hàbits sexuals, marginació social,...) com

psicològiques (ansietat, depressió, addicions, autoestima,...)

Respostes emocionals del pacient amb SIDA

Quan s’atén a persones amb SIDA, es requereix sovint la presència d’un psicòleg, tan per a les persones

seropositives, com per als familiars, ja que hauran de fer front a les noves situacions.

El pacient al conèixer que és portador del VIH pateix un xoc emocional molt traumàtic, sentin una profunda

desesperança i fins hi tot, comença a mostrar dol anticipat. El dol anticipat és un reflex d’emocions com la


10

pena i la ràbia davant una mort anunciada per tot el que s’ha perdut (vida llarga) i per tot el que es perdrà

(salut i vida).

Durant la malaltia és freqüent que el pacient senti por:

o A l’aïllament social pel grau de marginació i d’estigmatització que comporta la malaltia.

o A contagiar a la parella o haver contagiat a altres.

o Als efectes secundaris dels tractament i als canvis de la imatge corporal.

o A no poder suportar tota aquesta càrrega.

o A la pèrdua d’autonomia, autocontrol de la pròpia imatge,...

o A la pèrdua del treball o a la falta de recursos econòmics,...

L’atenció al pacient amb SIDA i la seva família.

Coneixent les característiques, les pors i les respostes emocionals dels pacients, podem deduir l’atenció que

podem prestar-los:

Col·labora en l’atenció i manteniment estricte de les precaucions universals i protocols de neteja i

desinfecció. Recorda que el perill de contagi no resideix en dur a terme certes tasques, sinó en com

es realitza.

Reforça positivament l’adquisició de comportaments que millorin la seva qualitat de vida, animant a

que dugui a terme activitats com: la pràctica d’exercici regular,...

Anima-la a que realitzi autocures i la presa de la medicació en les hores pautades, i a que eviti certs

comportaments de risc (sexuals, addictives,...)

Remarca-li la importància d’acudir als controls periòdics amb el metges, per tal que li reguli la

medicació.

Mostra-li empatia i proximitat, sobretot en les fases finals de la malaltia.

Sempre que et sigui possible, proporciona-li la informació que necessita sobre alimentació, higiene,...

Afavoreix la vida social, així com les visites dels familiars.

Comunica a la resta de professionals possibles variacions en l’estat físic o mental del pacient.

EL PACIENT/CLIENT AMB HEMODIÀLISI

Amb l’hemodiàlisi s’extreuen, amb l’ajuda d’un equipament mèdic, les substàncies solubles i l’excés d’aigua

del cos que no poden extreure els ronyons.

Aquest procés es realitza en malalts amb insuficiència renal crònica, com a mesura provisional abans del

trasplantament.

La freqüència de la diàlisi varia segons el nivell de funció renal del pacient, però el més freqüent és fer-ho 3

cops a la setmana, cosa que condiciona la vida del pacient provocant certa dependència del personal sanitari

i familiars.

La teva tasca com a professional sanitari serà la de donar eines al pacient per tal de motivar-los per ser el

màxim d’independents possible.


11

3.EL MALALT TERMINAL

3.1.- QUÈ ÉS UNA MALALTIA TERMINAL?

Una malaltia terminal és na situació de malaltia complexa en què ja no és possible la curació o prolongació

de la vida i la mort és pròxima.

Segons la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, una malaltia per ser terminal, ha de complir les següents

característiques:

o Malaltia avançada, progressiva i imparable.

o Falta de possibilitats raonables de resposta al tractament específic.

o Presència de nombrosos problemes o símptomes intensos, multifactorials i canviants.

o Gran impacte emocional en el pacient, la família i l’equip terapèutic, molt relacionat amb la presència de

la mort.

o Pronòstic de vida inferior a sis mesos.

Quan una persona ja no respon al tractament curatiu, es realitzaran cures pal·liatives, que tenen com a

objectiu aconseguir el màxim benestar i qualitat de vida. Així podrà conservar la seva dignitat com a persona

fins al moment de la mort.

3.2.- L’EXPERIÈNIA DE LA MORT.

La por a la mort provoca elevats nivells d’ansietat i d’angoixa. La mort en la nostra societat s’entén com una

cosa molesta i incòmoda i intentem esquivar la preocupació de com afrontar-la.

Potser per això la mort envoltada dels éssers estimats, és a dir, el mode tradicional de morir, canvia

d’escenari i s’aparta cap a un altre lloc, més mecanitzat però menys humà com són els hospitals, les

residències o altres institucions, el que es coneix com a mode tecnològic de morir.

En l’àmbit sanitari l’assistència al pacient terminal serà una de les tasques més complicades degut als pocs

coneixements que se’n té. Aquesta actitud deixa doncs, el malalt terminal en una situació d’indefensió ja que

es descuiden les seves necessitats emocionals i espirituals.

3.3.- APRENDRE A TRACTAR LA MORT.

Per evitar aquest desconcert, en el medi hospitalari s’han creat una sèrie de cursos i tallers sobre la realitat

de la mort. Van dirigits a personal sanitari en general i pretén que s’aproximin a la mort amb serenitat i des

del coneixement per disminuir l’ansietat que produeix la convivència diària amb ella en el medi hospitalari.

Amb aquests s’intenta:

Tancar situacions de dol del passat.

Ajudar als professionals de la sanitat a enfrontar-se serenament amb la mort aliena.

Recolzar la presa de decisions i la gestió més precisa de la mort aliena.

Descarregar emocionalment el personal sanitari.

Les etapes del malalt terminal.

Segons la doctora Kübler-Ross, aquestes són les etapes per les que passa tot malalt terminal:


12

Negació: (rebuig de la veritat)

Quan es confirma el diagnòstic de la malaltia mortal , la majoria rebutgen la realitat. No reconeixen el

diagnòstic i pensen que es tracta d’un error, buscant segones opinions mèdiques.

La negació donarà pas a una acceptació parcial de al realitat, quan es confirmen els diagnòstics per altres

especialistes.

Hostilitat ira

El pacient es torna poc tolerant, irascible i acusa injustament als demés de la seva situació. Aquesta fase

costa molt d’afrontar a les persones que envolten al pacient, per tant és una fase molt dolorosa per la

família.

Negociació (compromís amb la veritat)

El malalt intenta allargar la seva vida o eliminar les molèsties o el dolor que li provoca la malaltia. Segueix el

tractament prescrit i a vegades reclama solucions radicals.

Altres persones estableixen un pacte, demanen que se’ls concedeixi un desig a canvi d’alguna cosa (solen ser

promeses religioses). Tot són intents d’endarrerir els fets durant un temps

Depressió:

El malalts és conscient de que la seva malaltia avança i del seu deteriorament físic. Té un sentiment de

pèrdua, és una reacció depressiva relacionada amb el que passarà en el futur.

Acceptació (reconciliació amb la veritat)

El pacient assumeix que el final està a prop i que no hi ha solució possible. La depressió dóna pas a una

situació en la que el pacient no presenta quasi sentiments.

En aquesta fase és molt important respectar els desitjos del pacient. A vegades desitgen estar sols i d’altres

acompanyats. Si fos precís, s’haurien de flexibilitzar les normes permetent en aquests casos més visites.

En aquesta etapa la família és la que més necessita suport i comprensió.

No totes les persones passen per totes les etapes, dependrà de l’edat, personalitat, creences,... Cal recordar

que les etapes psicològiques del malalt són passades també per la família, però pot ser que no es passin de

forma simultània.

3.4.- REACCIONS PSICOLÒGIQUES DEL PACIENT TERMINAL

A més dels sentiments descrits en les diferents fases, són també freqüents altres reaccions psicsològique

entre les que destaquen:

Pèrdua emocional: d’independència, del rol familiar, del social,... però el més important, pèrdua de la

pròpia vida.

Ansietat, angoixa, intranquil·litat,...

Regressió: realització de comportaments propis d’etapes vitals ja superades pel pacient.

La interiorització: sentiments d’aïllament social i familiar que dificulten la comunicació amb el pacient.


13

La desesperança

La por: a la soledat, a la pèrdua de control, al patiment, al dolor, a què passarà després de la mort.

3.5.- L’ATENCIÓ AL PACIENT TERMINAL

Com ja hem comentat, trobar-se davant un pacient terminal comporta situacions molt complicades per a un

auxiliar. Per això:

Haurem d’adaptar les cures al procés.

Haurem d’atendre les necessitats físiques, psíquiques i espirituals, afavorint un clima seriós.

Haurem de procurar-li instruments per poder drenar les emocions i comunicar-se: oferir-li conversa,

música, una llibreta i llapis per expressar-se millor,...

Utilitzar l’empatia, l’escolta activa i la comunicació no verbal, per millorar la comunicació:

o Un somriure o una carícia poden fer-li entendre que entenem la seva angoixa.

o Acostar una cadira a la vora del llit per escoltar-lo una estona.

o Una encaixada o una mà sobre la galta.

o Intentar desxifrar el llenguatge no verbal, per exemple, l’expressió de por.

o Donar-li informació precisa, de forma lenta i controlada fins on la persona malalta desitgi saber o

pugui suportar, sense enganyar-la ni crear-li falses esperances.

3.6.- L’ATENCIÓ A LA FAMÍLIA DEL PACIENT TERMINAL

Un cop el pacient ha assumit la terminalitat de la malaltia, la millor companyia és la de la família, per això és

important saber quin serà el nostre paper amb la família:

Donar informació precisa i cautelosa perquè puguin afrontar la malaltia.

Indicar-los que davant el pacient actuïn amb comprensió i paciència.

Establir una relació de confiança per aconseguir una bona mort.

Mostrar respecte cap a la família i la persona malalta.

Donar suport emocionals afectuós.

Explicar-los les variacions emocionals que patirà el malalt al llarg de la malaltia.

Ajudar-los a facilitar la comunicació i elaborar el dol:

o Que parlin amb ell i li preguntin com es troba.

o Que potenciïn la comunicació no verbal.

o Que es mantinguin a prop i que estiguin pendents d’ell per qualsevol cosa que necessiti.

3.7.- LA PÈRDUA I EL DOL.

El dol és un sentiment que apareix després de la mort de l’ésser estimat, i constitueix una reacció adaptativa

normal davant la pèrdua, i que dura fins que la persona torna al seu equilibri normal.

Durant el procés de dol es distingeixen 3 etapes:

Xoc i incredulitat: la persona està atordida, no pot creure’s la situació, es comporta com si la mort no

s’hagués produït. En altres casos apareix hiperactivitat.

Reflexió: un cop superat l’impacte inicial apareix l’insomni, la introversió, pèrdua de la gana, la

ràbia,...


14

Fase de desorganització: es comença a tenir consciència de que l’ésser estimat ja no tornarà .

apareix la tristesa, el desinterès i apatia i a vegades la desesperació.

Fase de reorganització o superació de la pèrdua: la persona recupera l’esperança i l’interès per les

noves activitats i relacions.

Aquestes fases farien referència al procés de dol normal. El dol però, pot convertir-se en patològic quan no

es reconeix la mort i s’actua com si no hagués passat res, o per al contrari, quan la intensitat i la duració en el

temps és excessiva i es produeixen conductes suïcides.

Aquest dol patològic va associat moltes vegades a factors de risc tals com: sentiment de culpa, mort

inesperada o traumàtica, pèrdues múltiples, intensa dependència de l’individu mort, problemes econòmics,

depressions o altres malalties mentals.

Cal conèixer aquests factors per ajudar a la família a canalitzar amb major èxit el recolzament a aquestes

persones.

4. EUTANÀSIA

L’eutanàsia és un dels procediments que tenen com a finalitat proporcionar una mort digna a una persona.

Tradicionalment es diferencien 2 tipus d’eutanàsia:

Eutanàsia activa: ocasiona la mort directa de la persona per evitar el patiment. Per exemple mitjançant una

injecció letal.

Eutanàsia passiva: no es tracta d’una acció sinó d’una omissió d’una mesura terapèutica o instruments de

recolzament que podria allargar la vida de la persona. Per exemple, deixant d’administrar una medicació,

retirar la respiració assistida,...

A Espanya l’eutanàsia activa és il·legal. L’associació del Dret a Morir Dignament (DMD) pretén entre altres

objectius, legalitzar l’eutanàsia. Davant la controvèrsia creada, alguns autors proposen firmar un document

on el pacient expressi la seva voluntat referents a les mesures mèdiques que desitja o no rebre en cas de

patir una malaltia terminal o irreversible que li impedeixi d’expressar la seva voluntat. Aquest document

s’anomena testament vital. Aquest document pot anul·lar-se en qualsevol moment.

5. DONACIONS

La donació consisteix en prendre òrgans o teixits sans d’una persona per trasplantar-los en una altra que els

necessiti.

Espanya té la taxa més gran de donació d’òrgans a tot el món, per davant de països com Àustria, Bèlgica, o

EEUU.

La Llei de Trasplantaments a Espanya no exigeix que els hospitals demanin el consentiment als familiars per a

la donació d’òrgans. Tot i així l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) assegura que el

consentiment es demana encara que no s’exigeixi, de manera que encara que la persona fos donant en vida i

la família s’hi negui, no es duu a terme la donació.


15

DONANT VIU.

Un donant viu és una persona que dóna en vida òrgans, o part d’ells, l’extracció del qual és compatible amb

la vida i la funció del qual pot ser compensada per l’organisme.

L’extracció es realitzarà si es compleixen els següents requisits:

Ser major d’edat, en plenes facultats mentals i amb un estat de salut adequat.

L’extracció de l’òrgan o part d’aquest és compatible amb la vida i la seva funció pot ser compensada

pel cos del donant.

El donant després de ser informat de les conseqüències de la seva decisió, firma el seu consentiment.

DONANT MORT

Un donant mort és aquella persona difunta de la que es pretén extreure òrgans.

Per norma general perquè la donació d’òrgans d’una persona morta es realitzi s’han de complir uns criteris:

Diagnòstic de mort cerebral.

Consentiment familiar.

Valoració de les proves sanguínies.

Cures que mantinguin als òrgans en estat òptim complint els criteris generals i específics de l’òrgan a

trasplantar.

Per evitar els casos en què els familiars decideixen quan el pacient encara està viu un grup d’experts

determina les condicions que cal tenir en compte sinó hi havia consentiment:

Consentiment per part dels familiars per la donació d’òrgans en pacients vius es limitarà en casos de

coma vegetatiu persistent.

Hauran d’usar-se només els òrgans sense els quals el pacient podria seguir viu.

Es farà només després que els familiars hi hagin decidit retirar totes les mesures de suport vital del

pacient.

S’ha d’estar segur que un cop retirat el suport, el pacient morirà en breu.

Hi ha d’haver raons que facin creure que obtenir l’òrgan abans de la mort és millor que esperar a la

mort del pacient.

El consentiment ha de ser firmat per un familiar o amic designat pel pacient o per la llei.

Un metge diferent del que porta al pacient i que no treballi directament amb el pacient, ha

d’assegurar-se que la persona entén bé el què farà perquè no hi hagi coacció ni interessos que

condicionin la decisió.

La família no pot obtenir un benefici econòmic de la donació.

Ha de fer-se publicitat dels casos per tal que la gent que estigui en contra pugui manifestar

públicament les seves opinions (opinions d’experts).

c.7 recolzament psicolÒgic al pacient ud6: … · informa al paient so re les ajudes que, des de...

Documents