DEVORAR PARÍS

M a r i l y n M c C u l l y

N i e N k e Ba k k e r

i saB el C eN doya

Pe t e r re a d

M i C h a e l r a e B u r N

DEVORARPARÍS

PICASSO 1900-1907

amb contr ibuc ions de

ed ic ió a cà r rec de

V A N G O G H M U S E U M

M U S E U P I C A S S O

M E R C A T O R F O N D S

P u b l I C A C I Ó

Editors

Mercatorfonds, Brussel·les

Van Gogh Museum, amsterdam

Museu Picasso, Barcelona

Producció

tijdsbeeld & Pièce Montée, Gant

ronny Gobyn (director)

Departament de publicacions

suzanne Bogman, Van Gogh Museum

Marta Jové, Museu Picasso

Coordinació

Barbara Costermans, tijdgeest, Gant

Geri klazema, Van Gogh Museum, amsterdam

ann Mestdag, Mercatorfonds, Brussel·les

Edició de textos

rosa Mercader/líniazero edicions

Traduccions

Xavier Pàmies i albert Nolla (de l’anglès al català)

Documentació gràfica

linda Modderkolk, anja Wisseborn, Van Gogh Museum

isabel Cendoya, Museu Picasso

Disseny

Janpieter Chielens, tijdgeest

Maquetat a Mercury text G3 i Gotham htF (hoefler & Frere-Jones)

imprès en Périgord 150 g

Maquetació

karakters, Gant

Fotomecànica, impressió i enquadernació

die keure, Bruges

isBN 978-90-6153-957-5

© 2011 Mercatorfonds, Brussel·les; Van Gogh Museum, amsterdam; institut de Cultura de Barcelona (Museu Picasso)

© 2011 Marilyn McCully pels seus textos

© 2011 sucesión Picasso, París per les obres de Pablo Picasso

© 2011 VeGaP, Barcelona per les obres de Joaquim sunyer, Pierre Bonnard, kees van dongen i andré derain

© 2011 succession h. Matisse/ VeGaP per les obres d’henri Matisse

Queda prohibida la reproducció total o parcial sense el permís exprés

dels editors, en els termes marcats per la llei.

www.mercatorfonds.be

www.vangoghmuseum.com

www.museupicasso.bcn.cat

l’exposició ha tingut el suport de

A q u e S t l l I b r e h A e S t A t P u b l I C A t

A m b m O t I u d e l ’ e x P O S I C I Ó

Picasso in Paris, 1900-1907

Van Gogh Museum, amsterdam

18 de febrer - 29 de maig del 2011

Devorar París. Picasso 1900-1907

Museu Picasso, Barcelona

30 de juny - 15 d’octubre del 2011

e x P O S I C I Ó A b A r C e l O N A

Direcció

Pepe serra

Gerència

Núria Fradera

Comissària

Marilyn McCully

Coordinació

isabel Cendoya

Conservació preventiva

reyes Jiménez i anna Vélez

Registre

ana Fàbregas

Disseny

aV62 arquitectos

l ’ e q u I P d e l m u S e u P I C A S S O

d e b A r C e l O N A

Direcció

Pepe serra

Gerència

Núria Fradera

Contractació i relacions institucionals

lluís Bagunyà

Coordinació de projectes

Conxa rodà

Senior Curator

Juan José lahuerta

Conservadors

Malén Gual i eduard Vallès

Programes públics

anna Guarro

Arxiu i Centre de documentació

sílvia domènech

Conservació preventiva i restauració

reyes Jiménez, anna Vélez

Registre

anna Fàbregas, Jesús san José

Premsa i comunicació

Manel Baena, anna Bru de sala

Biblioteca

Margarida Cortadella

Arxiu fotogràfic

Emma Morató

Exposicions

isabel Cendoya, Montse torras

Activitats

Marta iglesias

Educació

Maria alcover

Publicacions

Marta Jové

Internet

Mireia llorella

Gestió de públics

deirdre haughey

Projectes

Claustre rafart

Administració

Mercè Gabriel, Cristina Junquera, Josep Maria seró

Secretària de direcció

isabel alonso

Seguretat

Jesús rico

Producció

anna lingua

Gestió d’espais

aurora de la rosa

Consergeria

Ángel díaz

A G R A Ï M E N T S

la comissària, el Museu Picasso, Barcelona i el Van Gogh

Museum volen manifestar el seu profund agraïment a

totes les persones que han fet possible aquesta exposició

i aquest catàleg.

en primer lloc i molt especialment a Cathy hutin per la

seva contribució a aquest projecte, que ha comptat també

amb l’insubstituïble recolzament de la Fundación almine y

Bernard ruiz-Picasso para el arte i de la Vincent van Gogh

Foundation.

així mateix, la comissària, el Museu Picasso, Barcelona i

el Van Gogh Museum volen agrair també la inestimable

col·laboració Béatrice andré-salvini, Jean-Paul avice,

Manuel Barbié, tobia Bezzola, Beatriz Blanco, robert

Bowman, lucía Cabezón, domènec Casals, Migi Coyle,

richard Cyzer, Mirin dajo, susan davidson, dr. stephan

diederich, Maite van dijk, ignasi domènech, roland

doschka, M. i Mme andré Fage, evelyne Ferlay, dr. hartwig

Fischer, Joanna Foyster, Joan Gaspar i Farreras, amanda

Geitner, Marta Gil de Biedma, Gloria Groom, Florianne

M. van hees-simons, danielle hodel, Geurt imanse, rafael

inglada, Montserrat isern, Núria isern, Nichola Johnson,

atsuko kanazawa, hélène klein, daniel Malingue, Jill

Mclennon, Cristina Mendoza Garriga, Natalia Mikiszko,

Maria luisa Pacelli, Mertxe París leza, Florence Perez,

Brooke Perrin, Marina Picasso, Christine Pinault, kay

Poludniowski, eliza rathbone, Peter read, tara reddi,

James roundell, salvador salort-Pons, helen simpson,

Jaume socias, Benno tempel, louis van tilborgh, eduard

Vallès, Neil Warnock, ann s. Woolsey i Jessica yakubowicz.

Volem expressar també el nostre agraïment sincer als

museus, galeries i col·leccionistes següents que, sense

oblidar a aquells que han preferit restar en l’anonimat,

han accedit generosament a prestar les seves obres.

the edelweiss trust

Merzbacher kunststiftung

Col·lecció Gabriele i horst siedle, alemanya

Aix-en-Provence

Musée Granet (Bruno ely)

Albi

Musée toulouse-lautrec (danièle devynck)

Amsterdam

stedelijk Museum (ann Goldstein)

Barcelona

Col·lecció eusebi isern dalmau

Basel-Riehen

Fondation Beyeler (samuel keller)

Basilea

kunstmuseum Basel (dr. Bernhard Mendes Bürgi)

Berlín

Nationalgalerie/Museum Berggruen (dr. kyllikki Zacharias)

Bilbao

Museo de Bellas artes de Bilbao (Javier Viar)

Brussel·les

Pieter i olga dreesmann

Musée d’ixelles (Claire leblanc)

Chicago

the art institute of Chicago (James Cuno)

Colònia

Museum ludwig (Prof. kasper könig)

Copenhaguen

ordrupgaard (anne-Birgitte Fonsmark)

Detroit

detroit institute of arts (Graham W. J. Beal)

Filadèlfia

Philadelphia Museum of art (timothy rub)

Fort Worth

kimbell art Museum (eric McCauley lee)

Gant

Museum voor schone kunsten (robert hoozee)

Ginebra

Petit Palais - Musée d’art moderne (Prof. Claude Ghez)

Londres

tate (sir Nicholas serota, Caroline Collier)

Madrid

Museo thyssen-Bornemisza (Guillermo solana)

Martigny

Fondation Pierre Gianadda (léonard Gianadda)

Mont-real

François odermatt

Niça

Musée Matisse (dominique szymusiak)

Norwich

sainsbury Centre for Visual arts (Paul Greenhalgh)

Nova York

the Metropolitan Museum of art (thomas P. Campbell)

solomon r. Guggenheim Museum (richard armstrong)

Oxford

the ashmolean Museum (Christopher Brown)

París

Musée du louvre (henri loyrette)

Musée de l’orangerie (emmanuel Bréon)

Musée d’orsay (Guy Cogeval)

MNaM/CCi Centre Pompidou (alfred Pacquement)

Providence

Museum of art, rhode island school of design

(hope alswang)

Richmond

Virginia Museum of Fine arts (alex Nyerges)

Rotterdam

hans leijser

Museum Boijmans Van Beuningen (sjarel ex)

Saint-Germain-en-Laye

Musée d’archéologie nationale (Patrick Périn)

Saint Louis

Mildred lane kemper art Museum, Washington university

(sabine eckmann)

San Francisco

Fine arts Museums of san Francisco (John e. Buchanan)

Sitges

Museu del Cau Ferrat (antoni sella)

Stuttgart

staatsgalerie stuttgart (sean rainbird)

Toronto

art Gallery of ontario (Matthew teitelbaum)

Washington

the Phillips Collection (dorothy kosinski)

Zuric

kunsthaus Zürich (Christoph Becker)

m A r I ly N m c C u l ly

m A r I ly N m c C u l ly

N I e N K e b A K K e r

m A r I ly N m c C u l ly

m A r I ly N m c C u l ly

m A r I ly N m c C u l ly

P e t e r r e A d

P r e S e N t A C I O N S 9

P I C A S S O d e S C O b r e I x P A r í S 1 5

l ’ e x P O S I C I Ó V O l l A r d d e l 1 9 0 1 35

lA fAmA de VINCeNt VAN GOGh Al PAríS de VOltANtS de 1900 75

e l S O r í G e N S f r A N C e S O S d e l ’ è P O C A b l A V A 97

P I C A S S O S I m b O l I S t A 117

l A V I d A b O h è m I A 133

« t O t e S l e S d I S C I P l I N e S d e l C O N e I x e m e N t » 155

l’a r t de P icasso i l ’ambient in te l · l ectua l de ls seus pr imers anys a Par í s

m A r I ly N m c C u l ly

m A r I ly N m c C u l ly

I S A b e l C e N d O yA

e l C e r C l e d e P I C A S S O S ’ e I x A m P l A 177

e m P A S S A N t f O C 195

N O t e S 222

b I b l I O G r A f I A C I t A d A 231

C r O N O l O G I A 232

l l I S t A d ’ O b r e S 238

í N d e x 242

C r è d I t S f O t O G r à f I C S 246

S O b r e e l S A u t O r S 247

9

El Museu Picasso ens torna a oferir la possibilitat d’acostar-nos als palaus del carrer Montcada per gaudir d’una nova aproximació a l’obra i la manera de treballar de l’artista malagueny. En aquesta ocasió, l’exposició temporal —realitzada en col·laboració amb el Van Gogh Museum d’Amsterdam— ens parla del Picasso que va descobrir París el 1900, en un dels moments de plena efervescència artística de la capital, i que va acabar convertint-se pocs anys més tard en el líder de l’avantguarda.

La mostra aplega importantíssimes obres de Picasso, però també excel·lents exemples del treball de pintors i artistes gràfics que ell admirava i que va poder veure per primer cop al natural a París —Gauguin, Van Gogh, Cézanne, Toulouse-Lautrec i Steinlen, entre d’altres. A través d’aquesta acurada selecció de peces, la comissària Marilyn McCully ha volgut contextualitzar el treball de Picasso i mostrar-nos com es va reflectir l’impacte de les seves noves experiències vitals i artístiques en les tècniques i les temàtiques de les seves obres.

Aquesta exposició ens permet copsar tota la força del Picasso que, a través de la fascinació pels grans mestres de la pintura i per les obres dels seus contemporanis, començava a forjar el seu estil personal. És, a més a més, una cita obligada per a tots els que vulguin seguir repensant la trajectòria de l’artista, en la línia del que el Museu Picasso ens ha estat proposant al llarg dels darrers anys.

JORDI HEREu

Alcalde de Barcelona

1 0

El Van Gogh Museum d’Amsterdam i el Museu Picasso de Barcelona són centres especialitzats, consagrats cada un a l’obra d’un sol artista que ha passat a formar part de l’imaginari col·lectiu mundial: dues figures essencials en la història de l’art que han constituït un punt de referència per a moltes generacions.

L’any 2007, el Van Gogh Museum d’Amsterdam va presentar la gran exposició «Barcelona 1900», un homenatge a la ciutat i al seu panorama artístic al tombant de segle, i va convidar el Museu Picasso a participar-hi per mitjà del préstec d’obres cabdals. Tots dos museus van quedar sorpresos per les semblances patents que hi havia entre elles, l’analogia dels seus mètodes de treball i el desig d’establir vincles de col·laboració amb altres institucions. Aquesta constatació va desembocar quasi immediatament en l’organització conjunta d’una ambiciosa exposició que explorés l’aprenentatge de Pablo Picasso a partir de la seva arribada a París i la seva immersió en la vida artística de la ciutat. Per al Van Gogh Museum, l’interès resideix en el fet que aquesta època de l’obra de Picasso està relacionada estretament amb la col·lecció del museu, que conté obres de Van Gogh i de molts altres artistes que treballaven a Montmartre a la darreria del segle xix i que van inspirar Picasso. A Barcelona, l’exposició també explora els paral·lels entre Picasso i Van Gogh, l’estada del qual a París va influir profundament en el seu desenvolupament artístic.

Des del primer moment ens va semblar que era essencial que Marilyn McCully, una especialista destacada en Picasso amb un profund coneixement de l’aprenentatge del jove artista, fos la persona que comissariés l’exposició. Tenim l’alegria de poder dir que el prestigi de la comissària, que va ser la primera a suggerir la idea de fer-la, i la sòlida base del projecte desenvolupat pels nostres

departaments d’exposicions respectius, han fet possible el préstec d’obres importants d’institucions i col·leccionistes particulars d’arreu del món, cosa que ens ha permès aplegar una selecció excepcional de peces. D’altra banda, la conveniència d’aquest projecte comú s’ha fet encara més palesa amb la presència d’obres importants de les nostres col·leccions respectives, incloent l’aportació del Van Gogh Museum d’unes quantes obres d’altres artistes que eren actius a Montmartre pels volts del 1900.

L’exposició arrenca amb la visita d’un jove Picasso de dinou anys a l’Exposició Universal de París, la primera ciutat on va exposar fora d’Espanya. Al començament es va inspirar en els temes i els estils que va veure en l’obra d’altres artistes, però així i tot sempre va aconseguir transmutar aquestes influències innombrables en un estil individual i personal. Al cap de pocs anys era al capdavant de l’avantguarda i obria nous camins, després d’haver absorbit tot el que la capital francesa i els artistes estrangers que s’hi havien sentit atrets —com ara Van Gogh— tenien per oferir-li. L’objectiu d’aquest catàleg és mostrar pas a pas l’aprenentatge de Picasso durant aquells anys crucials de París (1900-1907).

La presentació al Van Gogh Museum dóna una importància especial a les obres de Picasso perquè aquesta és la primera gran exposició dedicada als primers anys de l’artista a París que es fa a Holanda, mentre que a Barcelona l’exposició se centra més en el context de Picasso a París i pretén enriquir la línia de recerca i producció d’exposicions que el Museu Picasso de Barcelona segueix des de fa uns quants anys.

Hem de començar expressant la nostra immensa gratitud a Marilyn McCully, comissària convidada i autora principal d’aquest catàleg, per haver concebut aquesta exposició única i per haver consagrat els seus

1 1

grans coneixements i la seva gran experiència a obtenir préstecs i a convertir aquest projecte en una feliç realitat. Els seus assajos sobre Picasso estudien i il·luminen aquesta època crucial de la carrera de l’artista. Les idees de McCully sobre la proposta d’exhibició i la publicació corresponent van ser concebudes de forma conjunta amb el seu marit, Michael Raeburn, que ha editat aquest llibre amb una entrega extraordinària. Els coautors Peter Read i Nienke Bakker, per la seva banda, proporcionen respectivament una visió fascinant dels aspectes literaris i dels lligams entre Van Gogh i Picasso, mentre que Isabel Cendoya completa el volum amb una valuosa cronologia.

Volem també donar especialment les gràcies a Edwin Becker, responsable d’exposicions del Van Gogh Museum; a Benno Tempel, antic comissari del mateix museu; a les dues coordinadores del projecte, Geeta Bruin pel Van Gogh Museum i Isabel Cendoya pel Museu Picasso, que han engegat i han coordinat l’exposició amb gran tenacitat i dedicació, i a Lluís Bagunyà, Fouad Kanaan i Martine Kilburn per la seva inestimable ajuda en la realització del projecte.

També agraïm a Mercatorfonds de Brussel·les, amb el seu director Jan Martens al capdavant, la seva col·laboració i disposició a participar-hi. Del procés de publicació han vetllat, amb una professionalitat exquisida, Ronny Gobyn i els seus col·legues de Tijdsbeeld & Pièce Montée de Gant.

Per acabar, voldríem manifestar el nostre agraïment més sincer a tots aquells qui amb tanta generositat ens han prestat les seves obres. En aquest sentit donem les gràcies especialment a la Vincent van Gogh Foundation per la seva generosa aportació de préstecs importants. Ni l’exposició ni aquest llibre no haurien sigut possibles sense la fe dels prestadors en els nostres dos museus i en aquest projecte. Som ben conscients que les obres són

elements destacats de les col·leccions permanents d’aquests museus, i per això ens alegrem especialment que tot i així hagin estat d’acord a prestar tantes peces excepcionals.

En una exposició d’aquesta mena, el suport financer té també una importància cabdal. Agraïm el concurs de SEACEX (Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior), que ha fet d’avalador de part dels costos de l’assegurança i el transport; i, a Amsterdam, estem immensament reconeguts al nostre patrocinador, Citroën, que ha proporcionat una ajuda substancial a aquest projecte únic.

Confiem que els lectors d’aquest catàleg i els visitants de l’exposició de tots dos museus acabaran apreciant Picasso no pas com el geni aïllat que a vegades es considera que és, sinó com un artista que en els seus primers anys va ser receptiu a altres artistes i que sempre buscava camins nous i sorprenents.

P E P E S E R R A

DirectorMuseu Picasso, Barcelona

A x E L R ü G E R

DirectorVan Gogh Museum, Amsterdam

Picasso i Manuel Pallarès a París

París, 1900Tinta a ploma sobre paper, 8,8 x 11,1 cmMuseu Picasso, Barcelona

CAT. 1

1 5P i c a S S o d e S c o b r e i x P a r í S

A finals d’octubre del 1900, poc després de l’èxit de crítica de la seva primera exposició a Barcelona a començaments d’any, Pablo Ruiz Picasso va marxar a París ple de confiança i d’esperances sobre el seu futur artístic. Amb només dinou anys, Picasso va viatjar amb el seu amic, l’escriptor Carles Casagemas; tots dos havien estat nomenats corresponsals de la revista barcelonina Catalunya Artística per cobrir els esdeveniments de l’Exposició Universal, que s’havia de clausurar el 12 de novembre.1 La celebració de l’exposició, que tenia un ambiciós programa constructiu i cultural, havia transformat París en el curs dels últims mesos i havia convertit la ciutat en la destinació d’artistes, d’actors, d’escriptors, de buscadors de curiositats i d’entusiastes de tota mena de manifestacions artístiques i ètniques, de demostracions científiques i dels últims invents, que es

podien veure a la fira. El fet que tota l’exposició estigués il·luminada amb electricitat confirmava l’estatus de París com «la ciutat de la llum» i, simbòlicament, anunciava l’arribada d’un nou segle. A més a més, per als joves ambiciosos que arribaven a París el 1900, la nova Meca representava un món d’oportunitats: el que era possible

— tecnològicament i artísticament — estava a punt de canviar.

L’arribada d’artistes d’arreu del món, que havia començat a finals del segle xix, era un fenomen sense precedents en la història de París i va marcar un període d’immigració cultural que havia de redefinir el rumb i l’evolució artístics de l’avantguarda. Al principi, els grups de cada nacionalitat no es feien gaire amb els altres, continuaven parlant la seva llengua i depenien dels compatriotes que ja estaven establerts per fer contactes i

P i c a S S o d e S c o b r e i x P a r í S M A R I L Y N M c C U L L Y

1 6 P i c a S S o d e S c o b r e i x P a r í S

trobar feina. Això és certament el que es van trobar Picasso i els seus amics en arribar. Alhora, alguns dels catalans que s’havien establert a París o que hi havien passat una bona temporada a la dècada del 1890, havien entrat en contacte amb determinats cercles artístics francesos, la qual cosa també facilitava l’arribada als nouvinguts.

La generació anterior d’artistes i escriptors barcelonins, que havien anat a la capital per estudiar i per assistir a les exposicions universals anteriors, normalment s’havien instal·lat a Montmartre, un barri barat i de mala fama situat a la part més alta de la ciutat. De fet, Ramon Casas i Santiago Rusiñol havien viscut sobre el cèlebre Moulin de la Galette (vegeu cat. 2) des del 1890 i, amb el seu compatriota Miquel Utrillo, s’havien submergit en el món artístic que els envoltava. Mentre que Utrillo havia estat productor de teatre d’ombres xineses i un assidu als cabarets — i havia mantingut una relació amb la model francesa Suzanne Valadon, de qui va reconèixer un fill (Maurice Utrillo) —, Rusiñol i Casas es van moure en uns cercles artístics una mica més convencionals i van exposar al Salon de la Société nationale des beaux-arts. Utrillo i Casas van tornar a París per a l’Exposició Universal del 1900, i la seva presència està documentada en les cartes de Casagemas i en diversos dibuixos de Picasso.

Uns altres, com ara Isidre Nonell i Ricard Canals, que pertanyien a la segona onada d’immigrants de mitjans de la dècada del 1890, també es van establir a Montmartre i es van forjar una carrera professional a França bàsicament com a pintors de temes espanyols. El seu èxit depenia en gran mesura de la promoció que els fessin diversos marxants parisencs, especialment Le Barc de Boutteville, Ambroise Vollard i, més endavant, Durand-Ruel.2 Un altre

català, Joaquim Sunyer, va adquirir una certa fama fent il·lustracions per a escriptors, especialment per a Les Soliloques du pauvre, de Jehan Rictus, el 1897. Les seves representacions de la vida dels marginats seguien l’exemple de Théophile-Alexandre Steinlen pel que feia al tema i, en certa manera, pel que feia a l’estil (tot i que les il·lustracions que Steinlen va fer per a Rictus van arribar uns quants anys més tard que les de Sunyer). Un altre pintor que ja era a París el 1900 i que amb els anys es va fer molt amic de Picasso era Ramon Pichot, natural de Cadaqués. La família Pichot, que era molt adinerada, va ajudar Ramon a adquirir la Maison Rose, una caseta de Montmartre on va poder muntar un estudi i on la seva futura esposa Germaine portaria un petit restaurant a la planta baixa.

A més de les activitats dels artistes, la comunitat catalana també tenia el caixet polític especial de l’anarquisme de finals de segle, que la distingia dels altres grups nacionals. La dècada del 1890 havia estat una època difícil a Catalunya, i molts anarquistes o simpatitzants que eren sospitosos de fomentar activitats antigovernamentals havien buscat refugi a París. En comparació amb els alemanys, els russos o els italians, la comunitat espanyola era relativament petita, de manera que la barreja d’artistes, escriptors i activistes es va convertir en un aspecte normal del grup d’«exiliats». En aquest grup també hi havia uns quants bascos, que, com els catalans, tenien idees separatistes respecte a la situació política a Espanya. Per regla general, tots tenien com a centre d’operacions determinats cafès i cabarets on expressaven obertament les seves opinions polítiques.3 Alhora, la policia francesa vigilava els seus moviments, i sembla que fins i tot Picasso va tenir un expedient policial.4

1 7Ramon Casas

Ball del Moulin de la Galette

1890 Oli sobre tela, 100 x 81,4 cm Museu Cau Ferrat, Sitges

CAT. 2

1 8 P i c a S S o d e S c o b r e i x P a r í S

Així que van arribar, Picasso i Casagemas es van assabentar per la xarxa de catalans que el seu famós compatriota Nonell, que fins a l’abril havia exposat a la galeria de Vollard, estava a punt de deixar un estudi a Montmartre. El pis del carrer Gabrielle era prou gran per muntar-hi diversos estudis — Casagemas també volia ser pintor — i perquè hi dormissin fins a sis persones. Un altre amic pintor, Manuel Pallarès, va arribar de Barcelona uns quants dies després (cat. 1), i als tres companys se’ls van unir ben aviat tres models, Germaine Gargallo (coneguda com a Laure Florentin), la seva germana Antoinette (Fornerod de casada) i una altra noia que es deia Odette (coneguda com a Louise Lenoir), que es va ajuntar amb Picasso. Casagemas va escriure cartes a Barcelona descrivint aquesta nova vida alliberada: «Hem considerat qu’ens llevavam massa tart, y per lo tant que menjavem a

horas que no eran d’ordre y tot anava tal y com no devia anar. Además que […] l’Odette, comensava á embrutirse á causa d’alcohol, doncs tenia la bona costum de atrapar una mona cada nit. Per tant hem vingut en decidir que ni ellas ni naltres ens aniram al llit mes tart de la mitja nit; que acabariam de dinar cada dia avans de la una y, que després de dinar nosaltres nos aplicariam als nostres quadros y ellas farian feynes propres de la dona, tals cosir, netejar é besarnos é deixarse fort grapeijar. En fi amic meu, que aixó es una mena d’Eden ó d’Arcadia bruta».5

A banda de la feina de reporter, Picasso també tenia un motiu personal per assistir a l’Exposició: el seu quadre Darrers moments havia estat seleccionat per ser exposat a la secció espanyola del Grand Palais. Aquesta tela de gran format que representa la visita d’un capellà a una dona moribunda també havia format part de l’exposició de

Estudi per a Darrers moments

Barcelona, 1899-1900Carbonet, clarió i traços de llapis negre sobre paper, 30 x 39,8 cmMuseu Picasso, Barcelona

FIG. 1

1 9

Sortint de visitar l’Exposició Universal, París

(Odette, Picasso, Pichot, Utrillo, Casagemas i Germaine davant de l’entrada principal de l’Exposició)París, 1900Llapis, carbonet i llapis de color sobre paper, 47,6 x 62 cm Col·lecció particular. Cortesia Galeria Manuel Barbier, Barcelona

CAT. 3

Picasso que havia tingut lloc al febrer a Barcelona. Un crític francès va esmentar aquest quadre com un dels més destacats, i va comentar que «a Darrers moments de Ruiz Picasso hi ha una veritable sensació de dolor».6 El fet que aquest quadre fos escollit per representar l’última pintura espanyola per davant d’obres d’artistes barcelonins més establerts7 va ser important per posar el nom del jove Picasso a primera línia, si més no pel que feia a la fama que tenia al seu país natal. Aquest reconeixement limitat, però, també estava a punt de canviar.

Un dels primers contactes que va ajudar Picasso a París va ser Pere Mañach, un català que ja s’havia fet un nom com una mena de dandi i també com a corredor d’alguns marxants de Montmartre.8 Fill d’un serraller barceloní, Mañach havia arribat a París al començament de la dècada del 1890 per continuar el negoci familiar,9 però va

abandonar els estudis i va obrir una botigueta on es dedicava a comprar i vendre antiguitats. Quan se li presentava l’ocasió, també promocionava artistes joves i preferentment espanyols, entre els quals hi havia molts dels catalans arribats a finals de la dècada del 1890.10 Casagemas va escriure sobre la primera visita de Mañach al seu estudi de Montmartre el 19 de novembre del 1900 en una carta que va enviar al seu amic Reventós a Barcelona: «Ja ha vingut el senyor qu’esperavam. Ha estat una pila d’estona aquí, ha vist els quadros y es segur qu’ens comprará algun. Ara estem esperant la contestació y’ls diners si es que n’ha comprat algun. El corredor es un tipo que’s diu Mañac y que’ns cobre només el 20 per cent».11

A més a més, se sap que Mañach va oferir un contracte a Picasso segons el qual li pagava 150 francs al mes per la seva producció artística.12 Com que Casagemas també explica a

Grup de catalans a Montmartre: Pichot, Mañach, Casagemas, Brossa, Picasso i Gener

París, 1900Oli sobre fusta, 24,1 x 18,7 cmThe Barnes Foundation, Merion, Pa.

FIG. 2

2 0 P i c a S S o d e S c o b r e i x P a r í S

2 1P i c a S S o d e S c o b r e i x P a r í S

la carta que estaven buscant la manera de no pagar el lloguer de l’estudi del carrer Gabrielle perquè no tenien diners, la promesa d’aquests ingressos els devia donar una mica de seguretat. Mañach apareix en un dibuix que Picasso va fer dels seus amics espanyols a la falda de Montmartre (fig. 2): a l’esquerra hi ha Pichot al costat de Mañach, mentre que Casagemas i Picasso estan drets davant els escriptors barcelonins Jaume Brossa i Pompeu Gener.13

Gràcies a Mañach, Picasso va conèixer possibles compradors, com ara el cònsol espanyol Emmanuel Virenque, que va comprar La ballarina blava (1900, col·lecció particular), un espectacle de cabaret al Divan Japonais on apareixen un pierrot i una ballarina vestida de blau, i una composició taurina titulada L’entrada de la plaça (1900; Museu d’Art Modern, Toyama).14 Un altre col·leccionista era el polític Olivier Sainsère, que va

comprar el quadre d’una criatura vestida de blanc.15 La marxant Berthe Weill, que amb l’ajuda de Mañach acabava d’obrir una petita galeria al número 25 del carrer Victor Massé,16 va anar a l’estudi de Picasso i li va comprar tres pastels taurins (fig. 3), que va vendre immediatament al crític teatral i redactor en cap de Les Annales politiques et littéraires, Adolphe Brisson.17

Picasso havia començat a explorar la tècnica del pastel a Barcelona, però un cop a París va canviar els temes espanyols, com els que va comprar Weill, per temes parisencs, com ara alguns esbossos de la vida francesa que va fer en un quadern minúscul. Entre els pastels més grans que no es van vendre immediatament hi ha L’abraçada (cat. 5) 18 i Al camerino (cat. 7). Aquestes composicions donen una bona idea de com Picasso va passar de les escenes taurines, vibrants i assolellades,

Cursa de braus

Barcelona, 1900Pastel sobre paper, 28 x 28 cmCol·lecció particular, París

FIG. 3