aral. el mar perdut

1

El mar perdut · El mar perdido · The lost seaAralUna exposició d’Isabel CoixetDisseny de l’espai: Makoto FukudaFotografia: Jordi Azategui

2 3

El mar perdut · El mar perdido · The lost sea

4_Aral, el mar perdut · Aral, el mar perdido · Aral, the lost sea & We Are Water Foundation

9_Introducció · Introducción · Introduction

13_Orígens · Orígenes · Origins

19_Les causes · Las causas · The causes

25_Situació actual · Situación actual · Current situation

33_Salut · Salud · Health

39_Ecosistema · Ecosistema · Ecosystem

43_Canvis climatològics · Cambios climatológicos · Climate changes

47_La indústria pesquera · La industria pesquera · The fishing industry

54_We Are Water Foundation

56_Bibliografia · Bibliografía · Bibliography

Índex Índice Index

Aral

4 5

L’exposició «Aral. El mar perdut» és un testimoni documentat de la destruc-ció d’un recurs hídric de primer ordre en mans de l’ésser humà, i en aquest sentit està en la línia dels objectius de la Fundació We Are Water: d’una banda, sensibilitzar i fer reflexionar l’opinió pú-blica i les institucions sobre la necessitat de crear una nova cultura de l’aigua que permeti el desenvolupament just i una gestió sostenible dels recursos hídrics al món; d’altra banda, portar a terme actuacions de tot tipus encaminades a pal·liar els efectes negatius de la manca de recursos hídrics adequats.

La exposición “Aral. El mar perdido” es un testimonio documentado de la des-trucción de un recurso hídrico de primer orden a manos del ser humano, y en este sentido está en línea con los objeti-vos de la Fundación We Are Water: por una parte, sensibilizar y hacer reflexionar a la opinión pública y a las instituciones sobre la necesidad de crear una nueva cultura del agua que permita el desa-rrollo justo y una gestión sostenible de los recursos hídricos en el mundo; por otra, llevar a cabo actuaciones de todo tipo destinadas a paliar los efectos ne-gativos de la falta de recursos hídricos adecuados.

“Aral. The lost sea” bears documen-ted witness to humankind’s destruc-tion of a vital water resource. The ex-hibition stems from the We Are Water Foundation’s: on the one hand, to pro-mote public awareness of and debate on the need to create a new “culture of water” to permit the fair development and sustainable management of the world’s water resources and, on the other, to carry out all manner of actions to counter the negative effects of the lack of adequate water resources.

AralEl mar perdut · El mar perdido · The lost sea

6

7

ARAL

«ERA UNA TACA DE COLOR BLAU COBALT EN EL MAPA QUE, EN LES VELLES ESCOLES, ESTAVA PENJAT A LA PARET DE L’AULA.LA TACA ES VA COMENÇAR A FER CADA VEGADA MÉS PETITA, MÉS PETITA, MÉS PETITA…, FINS QUE VA ARRIBAR UN BON DIA QUE JA NOMÉS ERA UNA OMBRA DEL QUE HAVIA ESTAT. EM PREGUNTAVA QUÈ HAVIA PASSAT AMB EL MAR D’ARAL, AMB LES PLATGES, AMB ELS PEIXOS, AMB LES GAVINES, AMB ELS ENAMORATS QUE S’HI HAVIEN PASSEJAT PEL COSTAT, AMB LES POSTES DE SOL, AMB ELS NENS QUE HAVIEN APRÈS A NEDAR DESAFIANT LES ONES, AMB EL SO QUE AQUESTES ONES FEIEN EN PICAR CONTRA EL DIC…I, NATURALMENT, EM PREGUNTAVA QUÈ HAVIA PASSAT AMB ELS PESCADORS, AMB LES FÀBRIQUES DE CONSERVES, AMB LES LLOTGES, AMB ELS PORTS, AMB ELS VAIXELLS, AMB LA VIDA QUE NEIX DEL MAR I S’ALIMENTA DEL MAR, AMB L’OLOR DE SALNITRE I DE BREA…VAM PARTIR A LA RECERCA DE LA RIBA DE L’ARAL. O DEL QUE EN QUEDA.»

EXTRACTE DEL DOCUMENTAL “ARAL. EL MAR PERDUT”

«ERA UNA MANCHA AZUL COBALTO EN EL MAPA QUE ESTABA COLGADO EN LA PARED DE LA CLASE EN LOS VIEJOS COLEGIOS.UNA MANCHA QUE EMPEZÓ A HACERSE MÁS PEQUEÑA, MÁS PEQUEÑA, MÁS PEQUEÑA…, HASTA QUE UN DÍA FUE SOLO UNA SOMBRA DE LO QUE HABÍA SIDO. ME PREGUNTABA QUÉ HABÍA PASADO CON EL MAR DE ARAL. CON LAS PLAYAS, CON LOS PECES, CON LAS GAVIOTAS, CON LOS ENAMORADOS QUE HABÍAN PASEADO A SU LADO, CON LAS PUESTAS DE SOL, CON LOS NIÑOS QUE HABÍAN APRENDIDO A NADAR DESAFIANDO A LAS OLAS, CON EL SONIDO DE ESTAS CHOCANDO CONTRA EL MALECÓN…Y, CLARO ESTÁ, ME PREGUNTABA QUÉ HABÍA PASADO CON LOS PESCADORES, CON LAS FÁBRICAS DE CONSERVAS, CON LAS LONJAS, CON LOS PUERTOS, CON LOS BARCOS, CON LA VIDA QUE NACE DEL MAR Y SE ALIMENTA DE ÉL, CON EL OLOR A SALITRE Y A BREA…PARTIMOS EN BUSCA DE LA ORILLA DEL ARAL. O DE LO QUE QUEDA DE ELLA.»

EXTRACTO DEL DOCUMENTAL “ARAL. EL MAR PERDIDO”

“IT WAS A COBALT-BLUE STAIN ON THE MAP THAT HUNG ON CLASSROOM WALLS IN OUR OLD SCHOOLS. A STAIN THAT BEGAN TO GET SMALLER, SMALLER, SMALLER … UNTIL ONE DAY IT WAS ONLY A SHADOW OF WHAT IT HAD ONCE BEEN. I USED TO WONDER WHAT HAD HAPPENED TO THE ARAL SEA, TO ITS BEACHES, ITS FISH, ITS SEAGULLS, THE LOVING COUPLES STROLLING BESIDE IT, ITS SUNSETS, THE CHILDREN WHO LEARNED TO SWIM IN IT, DEFYING THE WAVES THAT CRASHED AGAINST THE BREAKWATER …AND, OF COURSE, I WONDERED WHAT HAD HAPPENED TO THE FISHERMEN, THE CANNERIES, THE MARKET HALLS, THE HARBOURS, THE BOATS, ALL THE LIFE THAT IS BORN OUT OF THE SEA AND THAT FEEDS OFF IT, THE SMELL OF BRINE AND PITCH …WE SET OUT IN SEARCH OF THE SHORE OF THE ARAL. OR OF WHAT REMAINS OF IT.”

EXTRACT FROM THE DOCUMENTARY “ARAL, THE LOST SEA”

8


9

IntroduccióIntroducciónIntroductionEl mar d’Aral és, en realitat, un llac d’aigua salada al mig d’Àsia Central. O un mar interior. Diem «és», però, de fet, d’aquí a molt poc temps haurem de fer servir el passat «era». Quan arri-bi aquest moment, la polèmica de si és un mar o un llac ja no tindrà cap mena d’importància.

L’Aral es troba encara situat entre la re-gió de Karakalpakistan (república autò-noma de l’Uzbekistan) i les regions de Kizil-Orda i Akhtubinsk, a Kazakhstan. Tenia com a afluents els rius Amudarja i Syrdarja, però, des que en la dècada dels seixanta la Unió Soviètica va decidir desviar-los per a la irrigació de camps de cotó, ha anat perdent extensió de manera irreversible. Aquests dos rius ja no havien d’alimentar més l’Aral.

El Mar de Aral es, en realidad, un lago de agua salada en medio de Asia Cen-tral. O un mar interior. Decimos “es”, cuando en realidad, en muy poco tiem-po, tendremos que emplear el pasado “era”. Para entonces, la polémica de si es un mar o un lago ya no tendrá ningún tipo de importancia.

El Aral se halla todavía situado entre la región de Karakalpakstán (República Autónoma de Uzbekistán) y las regio-nes de Kizilòrdi y Aktubinsk en Kazajs-tán. Tenía como afluentes los ríos Amu Daria y Syrdarja, pero, desde que en la década de 1960 la U.R.S.S. decidiera desviarlos para la irrigación de campos de algodón, ha ido perdiendo extensión de manera irreversible. Esos dos ríos ya no alimentarían el Aral.

The Aral Sea is, in fact, a saltwater lake located in the heart of Central Asia. Or an inland sea. We say “it is” when, in reality, we will very soon have to use the past tense, “it was.” By then, the issue of whether it is a sea or a lake will no longer be of any importance.

The Aral still lies between the region of Karakalpakstan (Autonomous Repu-blic of Uzbekistan) and the regions of Kyzylorda and Aktyubinsk in Kazakhs-tan. It had the Amu Daria and Syrdarja rivers as tributaries, but since the Soviet Union decided to change their courses in the 1960s to irrigate cotton fields ins-tead of feeding it, the Aral has shrunk irreversibly.

10


11

In 1960, the Aral Sea was the fourth largest lake in the world, with a surface area of some 68,000 km² and a volu-me of 1,100 km³ of water. Since then its surface area has diminished by approxi-mately 60% and its volume of water by almost 80%. In the same period, its sa-linity level has risen from some 10 g/l to around 45 g/l.

By 2003, its maximum depth was 45 m and the volume of water 112.8 km³, with a catchment area of 690,000 km².

Over the years, the lake has divided into three parts: the North, East and West Aral Seas. The south-western part has now vanished almost completely due to not receiving water from any tributary.

The Sea is not simply in danger of di-sappearing completely: as an ecosys-tem it has been dead for decades, and has become one of the world’s greatest environmental catastro.

En 1960, el Mar de Aral era el cuarto lago más grande del mundo, con una superficie de unos 68.000 km² y un vo-lumen de 1.100 km³ de agua. Desde entonces, su superficie ha disminuido aproximadamente un 60%, y el volumen de agua lo ha hecho casi en un 80%. En el mismo período, la salinidad del Mar de Aral ha pasado de ser de unos 10 gr/l a unos 45 gr/l.

En 2003, la profundidad máxima alcan-zada era de 45 m, y el volumen de agua era de 112.8 km³, con un área de cuen-ca de 690.000 km².

Con los años, el lago se dividió y se formaron tres partes: el Mar de Aral del Norte, la parte oriental y la parte occi-dental. La parte sur-occidental ya ha desaparecida casi por completo, dado que no recibía agua de ningún afluyente.

El mar no sólo está amenazado de des-aparecer completamente, desde hace décadas ha muerto como ecosistema y se ha convertido en una de las ma-yores catástrofes medioambientales en el mundo.

El 1960, el mar d’Aral era el quart llac més gran del món, amb una superfície d’uns 68.000 km² i un volum de 1.100 km³ d’aigua. Des d’aleshores, la seva superfície ha disminuït aproximadament el 60% i el volum d’aigua ho ha fet gai-rebé en el 80%. En el mateix període, la salinitat del mar d’Aral ha passat de ser d’uns 10 g/L a ser d’uns 45 g/L.

El 2003, la profunditat màxima era de 45 m i el volum d’aigua, de 112,8 km³, amb una àrea de conca de 690.000 km².

Amb els anys, el llac es va dividir i es van formar tres parts: el mar d’Aral Nord, la part oriental i la part occidental. La part sud-occidental ja ha desaparegut gaire-bé del tot, ja que no rebia aigua de cap afluent.

El mar no tan sols està amenaçat de desaparèixer completament, sinó que des de fa unes quantes dècades ha mort com a ecosistema i s’ha convertit en una de les catàstrofes mediambien-tals més grans del planeta.

2000

1960 Línea de costa, en 1960.

2009

12


13

For over a century the Aral has been a centre of attention as a resource to be exploited. In 1918, Lenin’s Bolshevik government in Moscow decided to canalise the water of the Amu Daria and Syrdarja rivers to implant irrigation agriculture focussed on cotton production. In fact, Uzbekistan has now become one of the world’s leading cotton-exporting countries.

Large-scale building of irrigation channels began during the 1930s. The construction quality of many of these channels was extremely poor, allowing a large part of the water to leak out or evaporate. This was the case of the Karakum Canal, the largest in Central Asia, which squandered up to 70% of its water. In this way, most of the water supply that was being denied to the Aral Sea was being lost along the way, failing to serve the purpose for which it was diverted. Even today, only 12% of the total length of Uzbekistan’s irrigation channels is waterproofed.

El Aral ha estado en el foco de atención como recurso a explotar durante más de un siglo. Ya en 1918, el gobierno ruso de Vladimir Lenin y los bolcheviques decidió canalizar el agua de los ríos Amu Daria y Syrdarja para poder implantar una agricultura de regadío basada sobre todo en el algodón. De hecho, hoy en día Uzbekistán ha logrado ser uno de los principales países exportadores de algodón.

Los canales de irrigación comenzaron a construirse a gran escala durante la década de 1930. La calidad de la construcción de muchos de estos canales era ínfima, lo que dejaba que parte del agua se filtrara o se evaporara. Este fue el caso del Canal de Karakum, el más grande de Asia Central, que desaprovechaba hasta un 70% del agua. Así, la mayor parte del suministro de agua que se le estaba negando al Mar de Aral se estaba perdiendo por el camino, sin cumplir con la finalidad para la que fue desviada. Todavía a día de hoy, sólo el 12% de la longitud total de canales de irrigación de Uzbekistán está impermeabilizado.

L’Aral ha estat en el focus d’atenció durant més d’un segle com a recurs per ser explotat. Ja el 1918, el govern rus de Vladimir Lenin i els bolxevics va decidir canalitzar l’aigua dels rius Amudarja i Syrdarja per poder implantar una agricultura de regadiu basada principalment en el cotó. Avui dia, de fet, l’Uzbekistan s’ha convertit en un dels principals països exportadors de cotó.

Els canals d’irrigació es van començar a construir a gran escala durant la dècada del 1930. La qualitat de construcció de molts d’aquests canals era ínfima, la qual cosa feia que una part de l’aigua es filtrés o s’evaporés. Aquest fou el cas del canal de Karakum, el més gran d’Àsia Central, que desaprofitava fins al 70% de l’aigua. D’aquesta manera, bona part del subministrament d’aigua que s’estava negant al mar d’Aral s’estava perdent pel camí, sense complir la finalitat per a la qual fou desviada. Encara avui dia, només el 12% de la longitud total de canals d’irrigació de l’Uzbekistan està impermeabilitzada.

OrígensOrígenesOrigins

14


15

It is calculated that before 1960 between 20 and 50 km³ of water was already being diverted, and it was during this period that the Sea began to shrink. At the beginning, in a manner that was not easy to perceive for the local inhabitants, but inexorably year by year, the shore gradually moved further away and the water level was much lower than the year before.

Between 1961 and 1970 the level of the Aral Sea descended at an average rate of 20 cm a year. In the 1970s this rate almost tripled, reaching between 50 and 60 cm a year. By the 1980s the water level was falling by between 80 and 90 cm every year on average. And yet the volume of water used for irrigation continued to increase: the amount of water extracted from the rivers doubled between 1960 and 1980. Meanwhile, the production of cotton almost doubled in the same period.

Antes de 1960 se calcula que ya se desviaban entre 20 y 50 km³ de agua, y fue durante esa época cuando el Mar comenzó a menguar. Al principio, de manera poco perceptible para los habitantes de la zona, pero año tras año la orilla estaba un poco más lejos y el nivel del agua era mucho menor que el año anterior.

Entre 1961 y 1970, el nivel del Mar de Aral descendió a un ritmo medio de 20 cm al año. En los años 70, el ritmo de descenso del nivel casi se triplicó, hasta alcanzar entre 50 y 60 cm anuales. En los años 80, el nivel del Mar se reducía una media de entre 80 y 90 cm cada año. Y sin embargo, el volumen de agua utilizada para la irrigación continuó en aumento: la cantidad de agua extraída de los ríos se duplicó entre 1960 y 1980. Mientras tanto, la producción de algodón casi se duplicó en el mismo período.

Abans del 1960 es calcula que ja es desviaven entre 20 i 50 km³ d’aigua, i fou durant aquesta època quan el mar d’Aral va començar a minvar. Al principi ho feia de manera poc perceptible per als habitants de la zona, però, any rere any, la riba cada vegada estava una mica més lluny i el nivell de l’aigua era molt inferior al de l’any anterior.

Entre el 1961 i el 1970, el nivell del mar d’Aral va descendir a un ritme mitjà de 20 cm l’any. Durant els anys setanta, el ritme de descens del nivell de l’aigua gairebé es va triplicar i es va situar entre 50 i 60 cm anuals. Els anys vuitanta, el nivell del mar es reduïa, de mitjana, entre 80 i 90 cm cada any. I, en canvi, el volum d’aigua utilitzada per a la irrigació va continuar en augment: la quantitat d’aigua extreta dels rius es va duplicar entre el 1960 i el 1980. Mentrestant, la producció de cotó gairebé es va duplicar durant el mateix període.

16


17

«FEIA FALTA COTÓ. O, ALMENYS, AIXÒ VAN DECIDIR LES AUTORITATS SOVIÈTIQUES. CALIA PLANTAR COTÓ ON FOS PER ABASTAR TOT RÚSSIA, ENCARA QUE, PER ACONSEGUIR-HO, EL MAR D’ARAL “HAGUÉS DE MORIR” COM UN SOLDAT A LA BATALLA.I AIXÍ ES VA FER. FA QUARANTA ANYS ES VAN DESVIAR ELS RIUS AMUDARJA I SYRDARJA, QUE DESEMBOCAVEN AL MAR D’ARAL DESPRÉS DE RECÓRRER MÉS DE 2.000 QUILÒMETRES. AQUESTS RIUS ES VAN DESVIAR PER REGAR IMMENSOS CAMPS DE COTÓ, PERÒ LES CANALITZACIONS ES VAN CONSTRUIR A CORRE-CUITA I AMB MATERIALS DE MALA QUALITAT, COSA QUE VA PROVOCAR LA PÈRDUA DEL 70 % DELS SEUS CABALS. DURANT MOLTES DÈCADES, EL MAR GAIREBÉ NO VA REBRE AIGUA I ES VA COMENÇAR A EVAPORAR MOLT RÀPIDAMENT.AVUI, L’EXTENSIÓ DEL MAR D’ARAL ÉS MÉS PETITA QUE LA MEITAT DE LA DE TRENTA ANYS ENRERE, I EL NIVELL DE L’AIGUA S’HA REDUÏT EL 75 %. ELS FERTILITZANTS QUÍMICS QUE ES VAN UTILITZAR PER ACCELERAR EL CREIXEMENT DEL COTÓ HAN CONVERTIT AQUESTA ZONA EN UNA DE LES MÉS POL·LUÏDES DEL PLANETA, I ELS NIVELLS DE MALALTIES, DE MALFORMACIONS, DE MORTALITAT INFANTIL I DE CÀNCERS LIMFÀTICS SÓN DELS MÉS ALTS DEL CONTINENT.I, NATURALMENT, NINGÚ JA NO VOL COTÓ.»


«HACÍA FALTA ALGODÓN. O, AL MENOS, ESO DECIDIERON LAS AUTORIDADES SOVIÉTICAS. HABÍA QUE PLANTAR ALGODÓN DONDE FUERA PARA ABASTECER A TODA RUSIA, AUNQUE PARA ELLO EL MAR DE ARAL “TUVIERA QUE MORIR” COMO UN SOLDADO EN LA BATALLA.Y ASÍ SE HIZO. HACE CUARENTA AÑOS SE DESVIARON LOS RÍOS AMU DARIA Y SYRDARJA, QUE DESEMBOCABAN EN EL MAR DE ARAL TRAS RECORRER MÁS DE 2.000 KILÓMETROS. ESTOS RÍOS SE DESVIARON PARA REGAR INMENSOS CAMPOS DE ALGODÓN, PERO LAS CANALIZACIONES SE CONSTRUYERON A TODA PRISA Y CON MATERIALES DE MALA CALIDAD, LO QUE PROPICIÓ LA PÉRDIDA DEL 70% DE SUS CAUDALES. DURANTE DÉCADAS, EL MAR PRÁCTICAMENTE NO RECIBIÓ AGUA Y EMPEZÓ A EVAPORARSE CON MUCHA RAPIDEZ.HOY, LA EXTENSIÓN DEL MAR DE ARAL ES MENOR QUE LA MITAD DE LA DE TREINTA AÑOS ATRÁS, Y EL NIVEL DEL AGUA SE HA REDUCIDO EN UN 75%. LOS FERTILIZANTES QUÍMICOS QUE SE UTILIZARON PARA ACELERAR EL CRECIMIENTO DEL ALGODÓN HAN CONVERTIDO ESTA ZONA EN UNA DE LAS MÁS POLUCIONADAS DEL PLANETA, Y LOS NIVELES DE ENFERMEDADES, DE MALFORMACIONES, DE MORTALIDAD INFANTIL Y DE CÁNCERES LINFÁTICOS SON DE LOS MÁS ALTOS DEL CONTINENTE.Y, POR SUPUESTO, YA NADIE QUIERE ALGODÓN.»


“WE NEEDED COTTON. OR, AT ANY RATE, THAT WAS WHAT THE SOVIET AUTHORITIES DECIDED. COTTON HAD TO BE PLANTED WHEREVER POSSIBLE TO SUPPLY ALL OF RUSSIA, EVEN IF TO DO SO THE ARAL SEA ‘HAD TO DIE’ LIKE A SOLDIER IN BATTLE.AND THAT’S WHAT THEY DID. FORTY YEARS AGO THEY DIVERTED THE AMU DARIA AND SYRDARJA RIVERS, WHICH FLOWED INTO THE ARAL SEA AFTER A JOURNEY OF OVER 2,000 KILOMETRES. THESE RIVERS WERE DIVERTED TO IRRIGATE IMMENSE COTTON FIELDS, BUT THE CHANNELS WERE BUILT VERY HASTILY AND WITH POOR-QUALITY MATERIALS, WHICH LED TO A LOSS OF 70% OF THE WATER FLOWING ALONG THEM. FOR DECADES, THE SEA RECEIVED PRACTICALLY NO WATER AT ALL, AND IT BEGAN TO EVAPORATE VERY QUICKLY.TODAY, THE SURFACE AREA OF THE ARAL SEA IS LESS THAN HALF WHAT IT WAS THIRTY YEARS AGO, AND THE WATER LEVEL HAS DROPPED BY 75%. THE CHEMICAL FERTILISERS THAT WERE USED TO SPEED UP THE GROWTH OF THE COTTON HAVE MADE THIS AREA ONE OF THE MOST POLLUTED ON THE PLANET, AND THE LEVELS OF DISEASES, MALFORMATIONS, INFANT MORTALITY AND LYMPHATIC CANCERS ARE AMONG THE HIGHEST IN ALL ASIA. AND, OF COURSE, NOBODY WANTS COTTON ANY MORE.”


18


19

Before the Soviet era, Uzbekistan grew wheat, barley, millet and alfalfa and a few varieties of fruit and nuts. Its irrigation systems were based on storing water and crop rotation and maintained the richness of the soil. But when the Soviets arrived, they introduced cotton into Central Asia, creating a new need for abundant water and building new irrigation systems that were not suited to the conditions of the terrain. The warm climate was in fact the only advantage for growing cotton. In this way, over the years, cotton finally became a monoculture crop of the region, and with the abandonment of the traditional methods of allowing the soil to rest and regenerate through crop rotation and variation, it became necessary to start using fertilisers and pesticides.

Antes de la era soviética, Uzbekistán vivía del cultivo de trigo, cebada, mijo y alfalfa, así como de algunas frutas y nueces. Sus sistemas de regadío se basaban en el ahorro y la rotación y aseguraban la riqueza del suelo. Cuando llegaron los soviéticos a la zona, introdujeron el algodón en Asia Central, con lo cual se creó la nueva necesidad de requerir abundante agua y nuevos sistemas de regadío que no eran acordes con las condiciones del terreno. El clima cálido era, de hecho, la única ventaja para el cultivo del algodón. Así fue como, con los años, el algodón acabó convirtiéndose en monocultivo en la zona, y como, al abandonar los métodos tradicionales de descanso de la tierra mediante la rotación y la variedad de cultivos, fue necesario introducir fertilizantes y plaguicidas.

Abans de l’era soviètica, l’Uzbekistan vivia del conreu de blat, ordi, mill i alfals, com també d’algunes fruites i nous. Els seus sistemes de regadiu es basaven en l’estalvi i la rotació i asseguraven la riquesa del sòl. Quan els soviètics van arribar a la zona, van introduir el cotó a l’Àsia Central, amb la qual cosa es va crear la nova necessitat de requerir aigua abundant i nous sistemes de regadiu que no s’adeien amb les condicions del terreny. El clima càlid era, de fet, l’únic avantatge per al conreu del cotó. Així va ser com, amb els anys, el cotó es va acabar convertint en monocultiu a la zona, i com, pel fet d’haver abandonat els mètodes tradicionals de descans de la terra per mitjà de la rotació i la varietat de conreus, es va fer necessari introduir fertilitzants i plaguicides.

Les causesLas causasThe causes

20


21

Moreover, the policy of progress was implemented in a hurry. The most important thing was cotton, also referred to as “white gold,” and the money it brought in. So the authorities began to build badly-designed and inefficient dikes and channels to carry the water to the fields. The water distribution system became a system of wasting water, since a large part of it was lost along the way.

When cotton began to be a monoculture crop in the region, there emerged the problem of the shortage of water. The Soviet government’s response was: “sacrifice the Aral Sea.”

Paradoxically, today cotton continues to be a symbol of Uzbekistan’s national identity, and even appears on its coat of arms.

Además, la política del progreso era llevada a cabo con prisas. Lo más im-portante era el algodón, también lla-mado oro blanco, y el dinero que este aportaba. Así, se empezaron a construir diques y canales mal diseñados e inefi-cientes para hacer llegar el agua a los campos. El sistema de distribución de agua se convirtió en un sistema de mal-baratamiento del agua, dado que esta se perdía en gran parte por el camino.

Cuando el algodón empezó a ser un monocultivo en la región surgió el pro-blema de la falta de agua. La respuesta por parte del gobierno soviético fue la siguiente: «Hay que sacrificar el mar de Aral».

Paradójicamente, el algodón sigue sien-do hoy en día un símbolo de identidad nacional e incluso aparece en el escudo de Uzbekistán.

A més a més, la política del progrés es duia a terme a tot córrer. El més important era el cotó, també anome-nat or blanc, i els diners que produïa. D’aquesta manera, es van començar a construir dics i canals mal dissenyats i ineficients per fer arribar l’aigua als camps. El sistema de distribució d’aigua es va convertir en un sistema de malba-ratament de l’aigua, atès que bona part de l’aigua es perdia pel camí.

Quan el cotó va començar a ser un mo-nocultiu a la regió, va sorgir el problema de la manca d’aigua. La resposta del govern soviètic fou aquesta: «S’ha de sacrificar el mar d’Aral».

Paradoxalment, el cotó continua es-sent avui dia un símbol d’identitat na-cional i, fins i tot, apareix a l’escut de l’Uzbekistan.

Símbol d’Uzbekistan · Símbolo de Uzbekistan · Symbol of Uzbekistan

22


23

MUYNAK

«AQUEST MEMORIAL FOU ERIGIT EL 2009 AMB MOTIU D’UN SIMPOSI INTERNACIONAL QUE ES VA CELEBRAR PER ATREURE FONS ECONÒMICS I GENERAR IDEES SOBRE COM ES PODIA POSAR REMEI A LA QUE ALGUNS QUALIFIQUEN COM UNA DE LES PITJORS CATÀSTROFES MEDIAMBIENTALS DE TOTS ELS TEMPS. ELS PARTICIPANTS EN EL SIMPOSI VAN APORTAR ESTADÍSTIQUES SOBRE LA SALINITAT DE L’AIGUA, QUE S’HA TRIPLICAT I QUE HA PROVOCAT LA DESTRUCCIÓ TOTAL DE LA FLORA I LA FAUNA DEL MAR D’ARAL. ALGUNS VAN PARLAR DE LA CAPA DE PESTICIDES QUÍMICS QUE, A MESURA QUE BAIXA EL NIVELL DE L’AIGUA, ÉS ARROSSEGADA PEL VENT EN FORMA DE NOCIVES TEMPESTES DE POLS QUE AFECTEN GREUMENT LA SALUT DELS HABITANTS DE LA REGIÓ. ELS LABORATORIS SECRETS QUE ELS SOVIÈTICS HAVIEN INSTAL·LAT A LES ILLES DE L’ARAL, QUE VAN DEIXAR DE SER ILLES QUAN EL MAR ES VA ASSECAR, VAN SER ABANDONATS SENSE LES MESURES DE SEGURETAT CORRESPONENTS, PER LA QUAL COSA ES VAN ESCAMPAR PER L’AIRE UNA GRAN QUANTITAT DE VIRUS. EL CLIMA S’HA VIST AFECTAT D’UNA MANERA DRÀSTICA, LES TEMPERATURES S’HAN EXTREMAT. I AQUEST ÉS UN PUNT CRUCIAL QUE RESULTA PERVERSAMENT CONTROVERTIT: LES AUTORITATS ACTUALS PRETENEN ATRIBUIR AL CANVI CLIMÀTIC GLOBAL LES DESGRÀCIES DE LA ZONA. VOLEN REESCRIURE LA HISTÒRIA RECENT I ESBORRAR ELS DECRETS QUE, AMB PLENA CONSCIÈNCIA, VAN DESTRUIR EL MAR D’ARAL. TANMATEIX, LA MEMÒRIA DEL MAR D’ARAL ÉS MÉS OBSTINADA QUE NO PAS TOTES LES INTERPRETACIONS DE LA HISTÒRIA.ELS BUCS OXIDATS D’AQUESTS VAIXELLS, ELS NOMS DELS QUALS TAN SOLS ROMANEN A LA MEMÒRIA DEL NOSTRE AMIC EL MARINER, ENS RECORDEN PERMANENTMENT QUE EL PASSAT VIU, ENCARA QUE NO PUGUEM OLORAR-LO NI NEDAR A LES SEVES AIGÜES.»


«ESTE MEMORIAL FUE ERIGIDO EN 2009 CON MOTIVO DE UN SIMPOSIO INTERNACIONAL QUE SE CELEBRÓ PARA ATRAER FONDOS ECONÓMICOS Y GENERAR IDEAS SOBRE CÓMO SE PODÍA REMEDIAR LA QUE ALGUNOS CALIFICAN COMO UNA DE LAS PEORES CATÁSTROFES MEDIOAMBIENTALES DE TODOS LOS TIEMPOS. LOS PARTICIPANTES EN EL SIMPOSIO APORTARON ESTADÍSTICAS SOBRE LA SALINIDAD DEL AGUA, QUE SE HA TRIPLICADO Y HA PROVOCADO LA DESTRUCCIÓN TOTAL DE LA FLORA Y LA FAUNA DEL MAR DE ARAL. ALGUNOS HABLARON DE LA CAPA DE PESTICIDAS QUÍMICOS QUE, A MEDIDA QUE BAJA EL NIVEL DEL AGUA, ES ARRASTRADA POR EL VIENTO EN FORMA DE NOCIVAS TORMENTAS DE POLVO QUE AFECTAN GRAVEMENTE A LA SALUD DE LOS HABITANTES DE LA REGIÓN. LOS LABORATORIOS SECRETOS QUE LOS SOVIÉTICOS HABÍAN INSTALADO EN LAS ISLAS DE ARAL, QUE DEJARON DE SER ISLAS CUANDO EL MAR SE SECÓ, FUERON ABANDONADOS SIN LAS DEBIDAS MEDIDAS DE SEGURIDAD, POR LO QUE MULTITUD DE VIRUS SE ESPARCIERON POR EL AIRE. EL CLIMA SE HA VISTO AFECTADO DE FORMA DRÁSTICA, LAS TEMPERATURAS SE HAN EXTREMADO. Y ES ESTE UN PUNTO CRUCIAL QUE RESULTA PERVERSAMENTE CONTROVERTIDO: LAS AUTORIDADES ACTUALES PRETENDEN ATRIBUIR AL CAMBIO CLIMÁTICO GLOBAL LAS DESDICHAS DE LA ZONA. QUIEREN REESCRIBIR LA HISTORIA RECIENTE Y BORRAR LOS DECRETOS QUE, CON PLENA CONCIENCIA, DESTRUYERON EL MAR DE ARAL. PERO LA MEMORIA DEL MAR ES MÁS TERCA QUE TODAS LAS INTERPRETACIONES DE LA HISTORIA.LOS CASCOS OXIDADOS DE ESTOS BARCOS, CUYOS NOMBRES TAN SOLO PERMANECEN EN LA MEMORIA DE NUESTRO AMIGO EL MARINERO, NOS RECUERDAN PERMANENTEMENTE QUE EL PASADO VIVE, AUNQUE NO PODAMOS OLERLO NI NADAR EN SUS AGUAS.»


“THIS MEMORIAL WAS ERECTED IN 2009 TO MARK AN INTERNATIONAL SYMPOSIUM THAT WAS HELD TO ATTRACT ECONOMIC FUNDS AND GENERATE IDEAS FOR REMEDYING WHAT SOME PEOPLE CALL ONE OF THE WORST ENVIRONMENTAL CATASTROPHES IN HISTORY. THE PARTICIPANTS IN THE SYMPOSIUM PROVIDED STATISTICS ON THE SALINITY OF THE WATER, WHICH HAS TRIPLED AND HAS CAUSED THE TOTAL DESTRUCTION OF THE FLORA AND FAUNA OF THE ARAL SEA. SOME SPOKE ABOUT THE LAYER OF CHEMICAL PESTICIDES WHICH, AS THE WATER LEVEL FALLS, IS CARRIED BY THE WIND IN THE FORM OF TOXIC DUST STORMS THAT SERIOUSLY AFFECT THE LOCAL INHABITANTS’ HEALTH. THE SECRET LABORATORIES THAT THE SOVIETS INSTALLED ON THE ARAL ISLANDS, WHICH CEASED TO BE ISLANDS AS THE SEA DRIED UP, WERE ABANDONED WITHOUT THE APPROPRIATE SAFETY MEASURES BEING TAKEN, WHICH ALLOWED A MULTITUDE OF VIRUSES TO BE SCATTERED ON THE AIR. THE CLIMATE HAS BEEN DRASTICALLY AFFECTED AND TEMPERATURES HAVE SHIFTED TO EXTREMES. AND THIS IS A CRUCIAL POINT THAT HAS AROUSED A PERVERSE CONTROVERSY: THE CURRENT AUTHORITIES ARE ATTEMPTING TO ATTRIBUTE THE AREA’S MISFORTUNES TO GLOBAL CLIMATE CHANGE. THEY WANT TO REWRITE RECENT HISTORY AND ERASE THE DECREES THAT KNOWINGLY DESTROYED THE ARAL SEA. BUT THE SEA’S MEMORY IS MORE OBSTINATE THAN ALL THE INTERPRETATIONS OF HISTORY.THE RUSTED HULLS OF THESE BOATS, WHOSE NAMES ONLY LIVE ON IN THE MEMORY OF OUR FRIENDS THE SAILORS, ARE PERMANENT REMINDERS TO US THAT THE PAST LIVES ON, EVEN THOUGH WE CAN’T SMELL IT OR SWIM IN ITS WATERS.”


24


25

Situació actualSituación actualCurrent situation

In spite of the various initiatives that have been put forward in the last twenty years, little progress has been made in saving the Sea. Some proposals were absurd and completely useless, others failed due to a lack of funding, and others arrived too late.

In 1987, the progressive fall of the water level finally divided the lake into two separate volumes of water, the North and South Aral Seas, the latter being split in turn into eastern and western portions. Although an artificial canal was built to connect the northern and southern parts, by 1999 this connection had already been lost due to the ever faster descent of the waters.

Today, the only area where it has been possible minimally to slow down the loss is the North Aral, located in Kazakhstan, where since the 1990s works have been carried out to preserve the Sea, such as the construction of dams and the Kokaral dike, which isolates the northern part of the Sea from the southern part in order to raise the water level. This measure has succeeded and has maintained a large part of the water flow into the zone, also regenerating a small part of the fauna and flora.

A pesar de las distintas iniciativas que se han venido planteando en los últimos veinte años, poco se ha podido hacer para salvar el mar. Algunas por absurdas y completamente inútiles, otras por falta de financiación, otras por llegar demasiado tarde.

En 1987, la disminución progresiva del nivel de las aguas acabó dividiendo el lago en dos volúmenes de agua separados, el mar de Aral Norte y el mar de Aral Sur, este último dividido a su vez en la porción oriental y la porción occidental. Aunque se construyó un canal artificial para conectar la parte norte y la parte sur, la conexión se había perdido ya en 1999, debido al cada vez más acusado descenso de las aguas.

Actualmente, la única zona que ha logrado frenar mínimamente la pérdida de agua es la del norte, en Kazajstán, donde desde los años noventa se han realizado trabajos para preservar el mar, como la construcción de embalses y de un dique, llamado Kokaral, que aísla la parte norte del mar de la del sur para elevar el nivel del agua. Esta medida funcionó y se ha conseguido mantener gran parte del caudal en esa zona, así como regenerar una pequeña parte de la flora y la fauna.

Malgrat les diverses iniciatives que s’han anat plantejant els darrers vint anys, s’ha pogut fer ben poc per salvar el mar d’Aral. Algunes iniciatives no s’han dut a terme perquè eren absurdes i completament inútils, d’altres per manca de finançament, i d’altres perquè arribaven massa tard.

El 1987, la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d’aigua separats, el mar d’Aral Nord i el mar d’Aral Sud, aquest últim mar dividit, al seu torn, en la porció oriental i la porció occidental. Tot i que es va construir un canal artificial per connectar la part nord i la part sud, la connexió ja s’havia perdut el 1999, a causa del descens, cada vegada més accentuat, de les aigües.

Actualment, l’única zona que ha aconseguit frenar mínimament la pèrdua d’aigua és la del nord, a Kazakhstan, on des dels anys noranta s’han dut a terme treballs per preservar el mar, com ara la construcció d’embassaments i la construcció d’un dic, anomenat Kokaral, que aïlla la part nord del mar d’Aral de la del sud per elevar el nivell de l’aigua. Aquesta mesura va funcionar i s’ha aconseguit mantenir bona part del cabal en aquesta zona, com també regenerar una petita part de la flora i la fauna.

26


27

For economic reasons, the South Aral Sea has been abandoned to its fate. In its agony, it is leaving behind enormous salt flats that produce sandstorms that reach places as distant as Pakistan and the Arctic. One of the few measures taken in this zone has been an attempt to diminish this effect, consisting in planting vegetation (small shrubs) along kilometres and kilometres of the former bed of the Sea, now dry land and a vast desert.

To the abandonment by the Uzbek government we have to add a dubious opportunity for the country: the former sea bed has turned out to be a land of promise in the search for oil and gas. On 30 August 2006, Ergas Shoismatov, the Deputy Prime Minister, announced that the Uzbek government and an international consortium composed of Uzbekneftegaz, LUKoil, Petronas, the Korea National Oil Corporation and the China National Petroleum Corporation had signed a production-sharing agreement to explore and develop gas and oil fields under the Aral Sea.

Por razones económicas, el mar de Aral Sur ha sido abandonado a su suerte. En su agonía, está dejando enormes llanuras de sal que producen tormentas de arena que llegan a lugares tan lejanos como Pakistán y el Ártico. Una de las únicas medidas tomadas en esa zona se ha llevado a cabo para intentar disminuir ese efecto y consiste en la plantación de vegetación (pequeños arbustos) a lo largo de kilómetros y kilómetros del antiguo fondo del mar, ahora tierra firme y un vasto desierto.

Al abandono por parte del gobierno de Uzbekistán se suma una turbia oportunidad para el país: el antiguo fondo del mar ha resultado ser una promesa en la búsqueda de petróleo y gas. Ergas Shoismatov, viceprimer ministro de Uzbekistán, anunció el 30 de agosto de 2006 que el gobierno de Uzbekistán y un consorcio internacional compuesto por Uzbekneftegaz, LUKoil, Petronas, Korea National Oil Corporation y China National Petroleum Corporation habían firmado un acuerdo de participación y producción para explorar y desarrollar yacimientos de gas y petróleo en el mar de Aral.

Per raons econòmiques, el mar d’Aral Sud ha estat abandonat a la seva sort. En la seva agonia, està deixant enormes planes de sal que produeixen tempestes de sorra que arriben a llocs tan llunyans com, per exemple, el Pakistan i l’Àrtic. Una de les poques mesures que s’han pres en aquesta zona s’ha dut a terme per intentar pal·liar aquest efecte i consisteix en la plantació de vegetació (petits arbustos) al llarg de quilòmetres i quilòmetres de l’antic fons del mar, ara terra ferma i un vast desert.

A l’abandó per part del govern de l’Uzbekistan s’hi suma una tèrbola oportunitat per al país: l’antic fons del mar ha resultat ser una promesa per buscar-hi petroli i gas. Ergas Shoismatov, viceprimer ministre de l’Uzbekistan, va anunciar el 30 d’agost de 2006 que el govern de l’Uzbekistan i un consorci internacional compost per Uzbekneftegaz, LUKoil, Petronas, Korea National Oil Corporation i China National Petroleum Corporation havien signat un acord de participació i producció per explorar i desenvolupar jaciments de gas i petroli al mar d’Aral.

28


29

To aggravate the situation even further, in the late 1940s the Soviets installed a biological weapons laboratory on the island of Vozrozhdeniya in the middle of the Sea. The secrecy that still surrounds this project does not afford us sufficient information to ascertain the current state of these facilities, abandoned since 1992, but it is said that they were cleaned up thanks to an international project. It is also known that, among many other toxic wastes, anthrax dumps were discovered.

Para agravar todavía más la situación, los soviéticos instalaron a finales de los años cuarenta un laboratorio de armas biológicas en medio del mar, en la isla de Vozrozhdeniya. El secretismo que rodea este hecho no nos da datos suficientes para saber cuál es el estado de tales instalaciones en la actualidad, abandonadas desde el año 1992, pero se dice que fueron limpiadas gracias a un proyecto internacional. Se sabe también que, entre muchos otros residuos tóxicos, se encontraron vertederos de ántrax.

Per agreujar encara més la situació, al final dels anys quaranta els soviètics van instal·lar un laboratori d’armes biològiques al mig del mar d’Aral, a l’illa de Vozrozhdeniya. El secretisme que envolta aquest fet no ens aporta prou dades per saber quin és actualment l’estat d’aquestes instal·lacions, abandonades des de l’any 1992, però es diu que van ser netejades gràcies a un projecte internacional. Se sap també que, entre molts altres residus tòxics, s’hi van trobar abocadors d’àntrax.

30


31

«QUÈ PENSAVEN ELS HABITANTS DE MUYNAK QUAN VEIEN QUE LA RIBA S’ANAVA ALLUNYANT? QUÈ PENSEN ARA EN VEURE LES FOTOS POLSOSES DEL MUSEU, LES VELLES XARXES O LES AQUAREL·LES DE BARQUES I DE POSTES DE SOL? QUÈ SE SENT QUAN S’HA NASCUT AL COSTAT DEL MAR I, UN BON DIA, JA NO HI ÉS? EL MUSEU DE MUYNAK ÉS L’ÚNIC TESTIMONI GRÀFIC QUE QUEDA AVUI DIA D’AQUEST LLOC QUE ERA UNA CIUTAT COSTANERA FA TAN SOLS DUES GENERACIONS.»


«¿QUÉ PENSARON LOS HABITANTES DE MUYNAK CUANDO LA ORILLA SE FUE ALEJANDO? ¿QUÉ PIENSAN AHORA AL VER LAS POLVORIENTAS FOTOS DEL MUSEO, LAS VIEJAS REDES, LAS ACUARELAS DE BARCAS Y DE PUESTAS DE SOL? ¿QUÉ SE SIENTE AL HABER NACIDO AL LADO DEL MAR Y, UN BUEN DÍA, PERDERLO? EL MUSEO DE MUYNAK ES EL ÚNICO TESTIGO GRÁFICO QUE QUEDA HOY DE ESTE LUGAR QUE FUE UNA CIUDAD COSTERA HACE TAN SOLO DOS GENERACIONES.»


“WHAT DID THE PEOPLE OF MUYNAK THINK WHEN THE SHORE BEGAN TO RECEDE? WHAT DO THEY THINK NOW WHEN THEY SEE THE DUSTY PHOTOS IN THE MUSEUM, THE OLD FISHING NETS, THE WATERCOLOUR PAINTINGS OF BOATS AND SUNSETS? HOW DOES IT FEEL TO HAVE BEEN BORN BESIDE THE SEA AND ONE DAY TO LOSE IT? THE MUYNAK MUSEUM IS THE ONLY GRAPHIC TESTIMONY THAT STILL REMAINS OF THIS PLACE THAT WAS A COASTAL TOWN ONLY TWO GENERATIONS AGO.”


32


33

SalutSaludHealth

The combination of different elements means that the situation of the region is alarming. The constant sand and salt storms have a number of devastating consequences. Firstly, the salinity of the air represents a risk for the local population’s health, given its harmful effects on the respiratory system. The inhabitants, especially children, present high rates of lung diseases, among other pathologies.

Secondly, the wind storms whip up all kinds of chemical products used in agriculture, such as fertilisers and pesticides, which reduces the air quality still further and gives rise to many cases of various forms of cancer and malformations attributed to DNA alterations.

To these factors we have to add other aggravating circumstances, such as the scarcity of freshwater (and the health problems this entails in itself), the contamination of foodstuffs with pesticides (to the extent of not being fit for human consumption), and simple poverty.

La combinación de una série de factores hace que la situación en la región sea alarmante. Las constantes tormentas de arena y sal tienen varias consecuencias devastadoras. Por un lado, la salinidad del aire constituye un riesgo para la salud de los habitantes de la zona, dados sus efectos nocivos sobre el sistema respiratorio. La población, especialmente la infantil, presenta una incidencia elevada en enfermedades pulmonares, entre otras patologías.

Por otro lado, las tormentas de viento levantan todo tipo de productos químicos usados en agricultura, como fertilizantes y pesticidas, lo que disminuye todavía más la calidad del aire y se traduce en muchos casos de diversas formas de cáncer y de malformaciones, atribuidas a alteraciones en el ADN.

A estos factores se suman otros agravantes, como la escasez de agua dulce (y los problemas de salud que conlleva por sí misma), la contaminación de alimentos con plaguicidas (hasta el punto de no ser aptos para el consumo humano) y la pobreza.

La combinació d’una série de factors fa que la situació a la regió sigui alarmant Les constants tempestes de sorra i sal tenen diverses conseqüències devastadores. D’una banda, la salinitat de l’aire constitueix un risc per a la salut dels habitants de la zona, tenint en compte els efectes nocius que té sobre el sistema respiratori. La població, especialment la infantil, presenta una incidència elevada en malalties pulmonars, entre altres patologies.

D’altra banda, les tempestes de vent aixequen tota mena de productes químics utilitzats en agricultura, com ara fertilitzants i pesticides, la qual cosa disminueix encara més la qualitat de l’aire i això es tradueix en molts casos de diverses formes de càncer i de malformacions, atribuïdes a alteracions en l’ADN.

A aquests factors cal afegir-hi altres agreujants, com ara l’escassetat d’aigua dolça (i els problemes de salut que aquest fet comporta per si sol), la contaminació d’aliments amb plaguicides (fins al punt que no són aptes per al consum humà) i la pobresa.

34


35

36


37

«CREUEM AQUESTA TERRA DURA AMB INCREDULITAT. NINGÚ QUE NO CONEGUÉS LA HISTÒRIA DE LA ZONA NO PODRIA JURAR QUE AQUESTA VALL SECA I HOSTIL FOU UN MAR PLE DE VIDA ON ABUNDAVEN ELS LLUÇOS DE RIU, LES CARPES, ELS ESTURIONS, LES ALGUES... QUE EN AQUEST LLIT DE TERRA HI VAN DORMIR, NO FA PAS TANT, MILIONS DE TONES D’AIGUA PER ON NAVEGAVEN ELS VAIXELLS I ON PESCAVEN LES GAVINES. TRES-CENTS QUILÒMETRES DE VIATGE PER UN MIRATGE D’ONES I MAREES.DE TANT EN TANT, ENS TROBEM AMB ESTRANYES FILES D’ARBUSTOS SECS: L’ÚNICA PROVA DELS INTENTS QUE ES FAN PERQUÈ LA ZONA NO ACABI DEFINITIVAMENT EN UNA COMPLETA DESERTITZACIÓ. AMB TOT, TEMEM QUE AIXÒ TAN SOLS ÉS UNA GOTA D’AIGUA EN EL MAR.»


«CRUZAMOS ESTA TIERRA DURA CON INCREDULIDAD. NADIE QUE NO CONOCIERA LA HISTORIA DE LA ZONA PODRÍA JURAR QUE ESTE VALLE SECO Y HOSTIL FUE UN MAR LLENO DE VIDA DONDE ABUNDABAN LOS LUCIOS, LAS CARPAS, LOS ESTURIONES, LAS ALGAS... QUE EN ESTE LECHO DE TIERRA DURMIERON, NO HACE TANTO, MILLONES DE TONELADAS DE AGUA POR DONDE NAVEGABAN LOS BARCOS Y PESCABAN LAS GAVIOTAS. TRESCIENTOS KILÓMETROS DE VIAJE POR UN ESPEJISMO DE OLAS Y MAREAS.DE VEZ EN CUANDO, NOS ENCONTRAMOS CON EXTRAÑAS FILAS DE ARBUSTOS SECOS: LA ÚNICA PRUEBA DE LOS INTENTOS QUE SE HACEN PARA QUE LA ZONA NO ACABE DEFINITIVAMENTE EN LA COMPLETA DESERTIZACIÓN. PERO NOS TEMEMOS QUE ESTO NO ES MÁS QUE UNA GOTA DE AGUA EN EL MAR.»


“WE CROSSED THIS HARD LAND IN A STATE OF DISBELIEF. NO-ONE WHO DID NOT KNOW THE HISTORY OF THE REGION COULD POSSIBLE IMAGINE THAT THIS DRY, HOSTILE DUSTBOWL WAS ONCE A SEA FULL OF LIFE TEEMING WITH PIKE, CARP, STURGEON AND ALGAE … THAT NOT LONG AGO THIS VAST EXPANSE OF LAND WAS COVERED BY MILLIONS OF TONS OF WATER WHERE BOATS SAILED AND SEAGULLS FISHED. THREE HUNDRED KILOMETRES TRAVELLING THROUGH A MIRAGE OF WAVES AND TIDES.FROM TIME TO TIME WE CAME ACROSS STRANGE ROWS OF DRY SHRUBS, THE ONLY EVIDENCE OF ANY ATTEMPT BEING MADE TO SAVE THE AREA FROM COMPLETE AND PERMANENT DESERTIFICATION. BUT WE FEAR THAT THIS IS NO MORE THAN A DROP IN THE OCEAN.”


38


39

The extremely high salinity level also results in the almost total destruction of the local ecosystem. The earth, in addition to being polluted, is unproductive, because this salinity prevents the growth of any type of vegetation and the few cultivated fields that remained in the area have turned into great saltpans.

In the vast desert plains left behind by the retreating sea, called Aralkum (the Aral Desert), the only things that grow are the shrubs the government decided to plant as a palliative measure against the storms, a few insects, and little else. Hardly any bird life has been seen in the area for many years.

The fish have also been affected by the high salinity levels of the water: the original freshwater species could not withstand the change. This led to an increase in the mortality rate, not to mention morphological mutations and other symptoms of disease. In the mid-1980s all the species that had traditionally been caught and sold had disappeared, with devastating consequences for the fishery sector and the cannery industry. And this collapse plunged the region into economic havoc.

La altísima salinidad también se traduce en la destrucción casi total del ecosistema de la zona. La tierra, aparte de contaminada, no es productiva, dado que la sal impide que crezca algún tipo de vegetación y los pocos campos de cultivo que quedan en la zona se han convertido en extensas salinas.

En las inmensas llanuras desérticas que dejó la retirada del mar, llamadas Aralkum (desierto de Aral), solamente crecen los arbustos que el gobierno decidió plantar como medida paliativa contra las tormentas y todavía viven algunos insectos, pero poco más. Los pájaros hace ya mucho tiempo que abandonaron la zona casi completamente.

Los peces se han visto afectados también por los altos niveles de salinidad del agua, pues las especies de agua dulce originales no toleraron ese cambio. Ello supuso un aumento de la tasa de mortalidad, además de mutaciones morfológicas y otros síntomas de enfermedad. A mediados de los años ochenta, todas las especies que habían sido comercializadas habían desaparecido, con consecuencias devastadoras para el sector pesquero y el de la industria de conservas. Este colapso sumió la región en la desesperación económica.

L’altíssima salinitat també es tradueix en la destrucció gairebé completa de l’ecosistema de la zona. La terra, a més d’estar contaminada, no és productiva, atès que la sal impedeix que hi creixi algun tipus de vegetació i els pocs camps de conreu que queden a la zona s’han convertit en extenses salines.

En les immenses planes desèrtiques que va deixar la retirada del mar, anomenades Aralkum (desert d’Aral), tan sols hi creixen els arbustos que el govern va decidir plantar com a mesura pal·liativa contra les tempestes, encara hi viuen alguns insectes i poca cosa més. Ja fa molt de temps que les aus van abandonar gairebé completament la zona.

Els peixos han quedat també afectats pels alts nivells de salinitat de l’aigua, ja que les espècies d’aigua dolça originals no van tolerar aquest canvi. Això va comportar un augment de la taxa de mortalitat, a més de mutacions morfològiques i altres símptomes de malaltia. A mitjan anys vuitanta, totes les espècies que s’havien comercialitzat havien desaparegut, amb conseqüències devastadores per al sector pesquer i el de la indústria de conserves. Aquest col·lapse va sumir la regió en la desesperació econòmica.

EcosistemaEcosistemaEcosystem

40


41

The geographical location of the Aral does not help: it is situated in the midst of a powerful air current that crosses it from east to west. The strong winds carry the pollutants great distances, with the terrifying result that traces of pesticides from the Aral region have been found in the blood of penguins in the Antarctic, and dust typical of the Aral in the glaciers of Greenland, in forests in Norway and in fields in Belarus – thousands of kilometres from their place of origin.

The impact of this ecological crisis is gigantic and international. Another of the devastating consequences of the catastrophe is being seen in the degradation of glaciers in the Himalayas, the Pamir, Tien-Shan and Altay: the mineralisation of precipitations and the increasing accumulation of dust on their surfaces are causing them to melt down. This is an extremely dangerous phenomenon for a region as dry as Central Asia, where mountain glaciers are the only remaining source of freshwater and the main condensers of atmospheric humidity.

El emplazamiento geográfico del Aral no ayuda. Está situado en medio de una corriente de aire de fuerte actividad que lo cruza de este a oeste. Las ráfagas de fuerte viento se llevan muy lejos de la zona todos los contaminantes, de un modo tan aterrador que incluso se han encontrado rastros de pesticidas de la región de Aral en la sangre de los pingüinos de la Antártida, y también se ha hallado polvo típico de Aral en los glaciares de Groenlandia, en bosques de Noruega y en campos de Bielorrusia, es decir, a miles de kilómetros de su lugar de origen.

El impacto de tal crisis ecológica es gigante e internacional. Otra de las consecuencias devastadoras de la catástrofe está siendo la degradación de los glaciares del Himalaya: el Pamir, el Tien-Shan y el Altay. De nuevo, la mineralización de las precipitaciones y el incremento de polvo acumulado en sus superficies provocan su derretimiento. Este es un proceso peligroso para una región seca como Asia Central, donde los glaciares de montaña son el único almacén restante de abastecimiento de agua dulce y los principales condensadores de humedad atmosférica de la región.

L’emplaçament geogràfic de l’Aral no hi ajuda. Aquest mar està situat al mig d’un corrent d’aire de gran activitat que el creua d’est a oest. Les fortes ràfegues de vent s’emporten tots els contaminants molt lluny de la zona, d’una manera tan aterridora que, fins i tot, s’han trobat rastres de pesticides de la regió de l’Aral a la sang dels pingüins de l’Antàrtida; així mateix, s’ha trobat pols típica de l’Aral a les glaceres de Grenlàndia, als boscos de Noruega i als camps de Bielorússia, és a dir, a milers de quilòmetres del seu lloc d’origen.

L’impacte d’aquesta crisi ecològica és enorme i internacional. Una altra de les conseqüències devastadores de la catàstrofe està essent la degradació de les glaceres de l’Himàlaia: la Pamir, la Tien-Shan i l’Altay. Novament, la mineralització de les precipitacions i l’increment de pols acumulada a les seves superfícies provoquen que es vagin fonent. Aquest procés resulta perillós per a una regió seca com és Àsia Central, on les glaceres de muntanya són l’únic magatzem restant d’abastament d’aigua dolça i els principals condensadors d’humitat atmosfèrica de la regió.

42


43

The shrinking of the Aral Sea has also brought about significant changes in the local climate. Previously, with the Sea’s influence, temperatures were milder, but now they have polarised towards extremes: the winters are much colder, longer and harsher, and the summer heat is much more severe. This change has also added to the desertification process, in addition to affecting local agriculture and the population’s living conditions.

La retirada del mar también ha supuesto importantes cambios en la climatología de la zona. Antes, con el mar, las temperaturas eran más suaves, pero actualmente se han polarizado hacia los extremos. Los inviernos son mucho más fríos, largos y duros, y el calor en verano es mucho más acusado. Este cambio también ha influido en el proceso de desertificación, además de haber afectado a la agricultura de la zona y a las condiciones de vida de sus habitantes.

La retirada del mar d’Aral també ha comportat canvis importants en la climatologia de la zona. Abans, amb el mar, les temperatures eren més suaus, però actualment s’han polaritzat cap als extrems. Els hiverns són molt més freds, llargs i durs, i la calor a l’estiu és molt més intensa. Aquest canvi també ha influït en el procés de desertificació, a més d’haver afectat l’agricultura de la zona i les condicions de vida dels seus habitants.

Canvis climatològicsCambios climatológicosClimate changes

44


45

«EN AQUESTA FÀBRICA HI TREBALLAVEN MÉS DE 600 EMPLEATS QUE PROCESSAVEN MILERS DE TONES DE PEIX. A MITJAN DÈCADA DELS ANYS SEIXANTA, D’AQUESTA FACTORIA EN SORTIEN CONSERVES CAP A TOTS ELS PUNTS DE LA UNIÓ SOVIÈTICA. AL CAP DE DEU A ERTIR TAN SOLS EN UN SOSPIR EN L’HORITZÓ.»


«EN ESTA FÁBRICA TRABAJABAN MÁS DE 600 EMPLEADOS QUE PROCESABAN MILES DE TONELADAS DE PESCADO. A MEDIADOS DE LA DÉCADA DE 1960, DE ESTA FACTORÍA SALÍAN CONSERVAS HACIA TODOS LOS PUNTOS DE LA UNIÓN SOVIÉTICA. DIEZ AÑOS DESPUÉS, LA FÁBRICA TUVO QUE CERRAR, PORQUE UNO IBA A LA PLAYA UN DÍA Y AL DÍA SIGUIENTE SE ENCONTRABA CON QUE LA ORILLA HABÍA RETROCEDIDO UN METRO, Y AL OTRO, UN PAR MÁS DE METROS, Y ASÍ HASTA QUE LA ORILLA NO FUE MÁS QUE UN SUSPIRO EN EL HORIZONTE.»


“THIS FACTORY USED TO EMPLOY OVER 600 WORKERS WHO PROCESSED THOUSANDS OF TONS OF FISH. IN THE MID-1960S IT SENT CONSERVES ALL OVER THE SOVIET UNION. TEN YEARS LATER, THE FACTORY HAD TO CLOSE DOWN BECAUSE FROM ONE DAY TO THE NEXT THE SHORE WOULD RECEDE BY A METRE, AND THE NEXT DAY TWO METRES, AND THIS CONTINUED UNTIL THE SHORE WAS NO MORE THAN A VAGUE GLIMPSE ON THE HORIZON.”


46


47

Years ago, the town of Muynak in Uzbekistan had a thriving harbour and a fishing industry that employed thousands of people. Today the shoreline lies more than 200 kilometres away from the town. The town’s current generation of children have never seen the sea, and the canneries that provided work for the population have been closed down and abandoned for years. With the fishing and canning industries completely wiped out, the unemployment rate in the Nukus region is the highest in Uzbekistan and has caused massive emigration.

The fishing boats are stranded high and dry on land, on desert plains that were once the sea bed, their hulks now covered in rust and half-dismantled by the local people, who use their steel panels as roofing for their houses, among other things. Many of these boats have been abandoned for over 20 years.

La ciudad de Muynak, en Uzbekistán, tuvo en el pasado un puerto bullicioso y una industria pesquera que empleaba a miles de personas. En la actualidad, la ciudad dista más de 200 kilómetros de la nueva costa. Los niños que habitan en el pueblo nunca han visto el mar, y las fábricas de conservas que daban trabajo a la población llevan años cerradas y abandonadas. La industria pesquera y la conservera han quedado completamente aniquiladas. La tasa de desempleo de la región de Nukus es la más alta de Uzbekistán, lo que ha favorecido una emigración laboral generalizada.

Los barcos pesqueros se encuentran varados en tierra sobre las llanuras que una vez fueron fondo del mar, llenos de óxido y medio desmantelados por los habitantes del pueblo, que usan sus chapas como recubrimientos de sus casas, entre otras cosas. Muchos de estos barcos llevan más de 20 años abandonados.

La ciutat de Muynak, a l’Uzbekistan, en el passat va tenir un port bulliciós i una indústria pesquera que donava feina a milers de persones. Actualment, la ciutat dista més de 200 km de la nova costa. Els nens que viuen al poble mai no han vist el mar, i les fàbriques de conserves que donaven feina a la població fa molts anys que estan tancades i abandonades. La indústria pesquera i la conservera han quedat completament reduïdes a no res. La taxa d’atur de la regió de Nukus és la més alta de l’Uzbekistan, cosa que ha provocat una emigració laboral generalitzada.

Els vaixells pesquers es troben encallats a terra, sobre les planes que abans eren el fons del mar, plens d’òxid i mig desmantellats pels habitants del poble, que feien servir les seves xapes com a recobriments de les seves cases, entre altres coses. Molts d’aquests vaixells fa més de vint anys que estan abandonats.

La indústria pesqueraLa industria pesqueraThe fishing industry

48


49

For a time, in an attempt to save the canning industry, fish was imported from the Baltic Sea, thousands of kilometres away: yet another of the Soviet government’s wrong-headed “solutions.”

In addition to losing its fishing industry, Muynak has also lost its status as a tourism destination, since the Aral Sea used to be a holiday centre for the people of Central Asia. Today the cafés are closed, the cinema is abandoned, and nothing now remains to suggest that this was once a thriving town with a prosperous future.

Durante un tiempo, para intentar salvar la industria conservera, se importó el pescado desde el mar Báltico, a miles de kilómetros, otra solución poco acertada por parte del gobierno soviético.

Además de perder su industria pesquera, Muynak también ha perdido su faceta de destino turístico, dado que el mar era un atractivo para la gente de Asia Central, que solía elegir la localidad como destino para sus vacaciones. Actualmente, los cafés están cerrados, el cine, abandonado, y no queda ningún indicio que pueda hacer pensar en un pasado prometedor y esplendoroso.

Durant una època, per intentar salvar la indústria conservera, es va importar el peix des del mar Bàltic, a milers de quilòmetres, una altra solució poc encertada per part del govern soviètic.

A més de perdre la seva indústria pesquera, Muynak també ha perdut la seva faceta de destinació turística, ja que el mar d’Aral era un atractiu per a la gent d’Àsia Central, que solia escollir aquest poble per passar-hi les vacances. Actualment, els cafès estan tancats, el cinema, abandonat, i ja no queda cap indici que pugui fer pensar en un passat prometedor i esplendorós.

50


51

«DAVANT DEL QUE QUEDA D’AQUEST MAR SENSE PEIXOS, SENSE OCELLS, SENSE VIDA, PENSO EN UN POEMA DE WISLAWA SZYMBORSKA:PARÀBOLAUNS PESCADORS VAN TREURE DEL FONS UNA AMPOLLA.A L’AMPOLLA HI HAVIA UN PAPER, I EN EL PAPER, AQUESTES PARAULES: “SOCORS, SÓC AQUÍ!L’OCEÀ EM VA ARROSSEGAR FINS A UNA ILLA DESERTA.SÓC A LA RIBA I ESPERO AJUDA.AFANYIN-SE, SÓC AQUÍ!”—NO TÉ DATA. SEGURAMENT ÉS MASSA TARD.L’AMPOLLA POT HAVER SURAT DURANT MOLT TEMPS —VA DIR EL PRIMER PESCADOR.—I EL LLOC NO HI ESTÀ INDICAT. NI TAN SOLS SABEM QUIN OCEÀ ÉS —VA DIR EL SEGON PESCADOR.—NI MASSA TARD NI MASSA LLUNY. L’ILLA “AQUÍ” ÉS PERTOT ARREU —VA DIR EL TERCER PESCADOR.L’AMBIENT ES VA TORNAR INCÒMODE, ES VA FER EL SILENCI.LES VERITATS TENEN AQUEST PROBLEMA.»


«DELANTE DE LO QUE QUEDA DE ESTE MAR SIN PECES, SIN PÁJAROS, SIN VIDA, PIENSO EN UN POEMA DE WISLAWA SZYMBORSKA:PARÁBOLACIERTOS PESCADORES SACARON DEL FONDO UNA BOTELLA.HABÍA EN LA BOTELLA UN PAPEL, Y EN EL PAPEL, ESTAS PALABRAS: “¡SOCORRO, ESTOY AQUÍ!EL OCÉANO ME ARROJÓ A UNA ISLA DESIERTA.ESTOY EN LA ORILLA Y ESPERO AYUDA.¡DENSE PRISA, ESTOY AQUÍ!”—NO LLEVA FECHA. SEGURAMENTE ES DEMASIADO TARDE.LA BOTELLA PUDO HABER FLOTADO MUCHO TIEMPO —DIJO EL PESCADOR PRIMERO.—Y EL LUGAR NO ESTÁ INDICADO. NI SIQUIERA SE SABE QUÉ OCÉANO ES —DIJO EL PESCADOR SEGUNDO.—NI DEMASIADO TARDE NI DEMASIADO LEJOS. LA ISLA “AQUÍ” ESTÁ EN TODAS PARTES —DIJO EL PESCADOR TERCERO.EL AMBIENTE SE VOLVIÓ INCÓMODO, CAYÓ EL SILENCIO.LAS VERDADES TIENEN ESE PROBLEMA.»


“WHEN I LOOK AT WHAT REMAINS OF THIS SEA WITHOUT FISH, WITHOUT BIRDS, WITHOUT LIFE, I THINK OF A POEM BY WISLAWA SZYMBORSKA:PARABLESOME FISHERMEN PULLED UP A BOTTLE FROM THE SEA BED.IN THE BOTTLE THERE WAS A PAPER, AND ON THE PAPER THESE WORDS: “HELP, I’M HERE!THE OCEAN CAST ME ONTO A DESERT ISLAND.I’M STANDING ON THE SHORE, WAITING TO BE RESCUED.HURRY, I’M HERE!”—“IT DOESN’T HAVE A DATE,” SAID THE FIRST FISHERMAN, “IT MUST BE TOO LATE BY NOW. IT COULD HAVE BEEN FLOATING FOR A LONG TIME.“—“AND IT DOESN’T SAY THE PLACE. NOT EVEN WHICH OCEAN,” SAID THE SECOND FISHERMAN.—“NEITHER TOO LATE NOR TOO FAR,” SAID THE THIRD FISHERMAN. “THE ISLAND “HERE” IS EVERYWHERE.”THE ATMOSPHERE BECAME UNEASY, SILENCE FELL.THE TRUTH SOMETIMES HAS THAT PROBLEM.”


5352

LA FUNDACIÓ WE ARE WATER

L’aigua és un recurs indispensable per a la vida i la dignitat de les persones. L’objectiu principal de la Fundació We Are Water se centra a pal·liar els efec-tes negatius relacionats amb la manca de recursos hídrics adequats en el món, sensibilitzar la població i motivar-la per donar fons i poder posar en marxa pro-jectes de cooperació.

La Fundació We Are Water, en tractar un problema global, s’alinea amb les bases generals marcades pels Objec-tius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) decretats per les Nacions Uni-des i el seu programa «L’aigua, font de vida». A grans trets, els seus principals àmbits d’actuació estan relacionats amb els problemes de salut derivats de l’escassetat d’aigua, la sostenibilitat del medi ambient, les catàstrofes naturals, els programes d’educació i desenvolu-pament, i qualsevol qüestió de gènere vinculada a l’aigua.

La Fundació We Are Water és una ini-ciativa de Roca, que ja des de l’inici ha estat compromesa amb el medi ambient, tant pel que fa als productes com als processos productius. Roca és conscient que l’aigua és un recurs únic i limitat, i per aquest motiu fa més de cinquanta anys que desenvolupa dis-positius d’estalvi d’aigua i energia en els seus productes, amb la qual cosa contribueix a una convivència més equi-librada i sostenible amb el nostre entorn.

El seu compromís amb l’ús i el consum responsables de l’aigua adquireix ara una altra dimensió, ja que fa possible la Fundació We Are Water. Amb la creació d’aquesta fundació, Roca vol mostrar la seva solidaritat amb les persones i les comunitats més afectades per la manca d’aigua i les seves conseqüències.

LA FUNDACIÓN WE ARE WATER

El agua es un recurso indispensable para la vida y la dignidad de las perso-nas. El principal objetivo de la Funda-ción We Are Water se centra en paliar los efectos negativos relacionados con la falta de recursos hídricos adecuados en el mundo, sensibilizar a la población y motivarla para donar fondos y poder poner en marcha proyectos de coope-ración.

La Fundación We Are Water, al tratar una problemática global, se alinea con las bases generales marcadas por los Ob-jetivos de Desarrollo del Milenio (ODM) decretados por las Naciones Unidas y su programa “El Agua, fuente de Vida”. En líneas generales sus principales ám-bitos de actuación están relacionados con los problemas de salud derivados de la escasez de agua, la sostenibilidad del medio ambiente, las catástrofes na-turales, programas de educación y de-sarrollo, y cualquier cuestión de género vinculada al agua.

La Fundación We Are Water es una ini-ciativa de Roca, que ya desde sus ini-cios ha estado comprometida con el medio ambiente, tanto en sus produc-tos como en sus procesos productivos. Roca es consciente de que el agua es un recurso único y limitado, y por ello lleva más de 50 años desarrollando dis-positivos de ahorro de agua y energía en sus productos, contribuyendo así a una convivencia más equilibrada y sos-tenible con nuestro entorno.

Su compromiso con el uso y el con-sumo responsable del agua adquiere ahora otra dimensión, al hacer posi-ble la Fundación We Are Water. Con la creación de esta fundación, Roca quiere mostrar su solidaridad con las personas y las comunidades más afectadas por la carencia de agua y sus consecuencias.

THE WE ARE WATER FOUNDATION

Water is a resource that is indispensi-ble for human life and dignity. The main goals of the We Are Water Foundation are to counter the negative effects of the lack of adequate water resources in the world, raise public awareness and en-courage it to give donations and make possible cooperation projects.

Given that it is dealing with a global is-sue, the We Are Water Foundation sets itself within the general framework of the Millennium Development Goals set by the United Nations and its Water for Life programme. Generally speaking, its main areas of action are concerned with the health problems caused by water shortages, environmental sustainability, natural disasters, education and deve-lopment programmes and any water-related gender issue.

The We Are Water Foundation is an ini-tiative of Roca which, from its very be-ginnings, has been committed to the environment in terms of both its pro-ducts and its production processes. Roca is keenly aware that water is a uni-que, limited resource, and has therefore spent more than 50 years developing water and energy saving devices for its products, thereby contributing to a more balanced and sustainable co-existence with our surroundings.

Its commitment to the responsible use and consumption of water has now taken on a new dimension with the ma-king possible of the We Are Water Foun-dation. By creating this Foundation, Roca aims to show its solidarity with those people and communities most affected by the water shortages and their consequences.

Isabel Coixet va començar a fer pel·lícules quan li van regalar una càmera de 8mm per la seva primera comunió. Després de llicenciar-se en història dels segles XVIII i XIX per la Universitat de Barcelona, es va dedicar a la publicitat i la redacció d’anuncis. Va guanyar molts premis pels seus espots i finalment va fundar la seva pròpia companyia de producció, l’any 2000 Miss Wasabi Films. El 1988, Coixet va realitzar el seu debut com a guionista / directora amb Massa Vell Per Morir Jove, que li va suposar una candidatura als Goya al Millor Director Novell.

Va realitzar la seva primera pel·lícula en anglès el 1996 que va titular Things I never told you. Aquest emotiu drama, amb un repartiment d’actors nord-americans encapçalat per Lili Taylor i Andrew McCarthy, li va valer a Coixet la seva segona proposta als Goya al millor guió original. Coixet es va associar llavors amb una productora francesa i el 1988 va tornar de nou a un guió en espanyol per a realitzar l’aventura històrica A los que aman.

L’èxit internacional va arribar el 2003 de la mà del drama intimista My life without me (mi vida sin mi), una cinta basada en un relat curt de Nancy Kincaid on Sarah Polley encarna Ann, una jove mare que decideix ocultar la seva família que té un càncer terminal. Aquesta coproducció hispano-canadenca, que va comptar amb l’ajuda d’El Deseo, la productora de Pedro Almodóvar, va ser molt elogiada al Festival Internacional de Cinema de Berlín. Coixet va continuar treballant amb Polley en una nova cinta, The Secret life of words (La Vida Secreta de les Paraules) el 2005, també protagonitzada per Tim Robbins i Javier Cámara. La pel.lícula va ser premiada amb quatre Goyas: a la Millor Pel ·lícula, Millor Director, Millor Producció i al Millor Guió.

El 2005, Coixet es va sumar a altres 18 prominents cineastes internacionals entre els quals destaquen Gus Van Sant, Walter Salles i Joel i Ethan Cohen per l’innovador projecte col·lectiu Paris, je t’aime, en el qual cada director explorava un districte de la ciutat de París. Coixet també ha realitzat destacats documentals de temes de gran importància com Invisibles, una selecció de Panorama per al Festival de Cinema de Berlín de 2007 sobre Metges Sense Fronteres i el documental Viaje al corazón de la tortura que es va filmar a Sarajevo durant la guerra dels Balcans i va guanyar un premi en l’edició d’octubre de 2003 del Festival de Cinema dels Drets Humans.

El 2008 s’estrena Elegy, rodada a Vancouver i produïda per Lakeshore Entertainment, basada en la novel·la de Philip Roth “The dying animal”, amb guió de Nicholas Meyer i protagonitzada per Penélope Cruz i Ben Kingsley, Elegy va ser presentada en el 58 º Festival Internacional de Berlín.

Durant el 2009 apart de formar part del jurat de la 59 edició del Berlin Film Festival estrena a la selecció oficial del Festival de Cannes la pel·lícula Map of the sounds of Tokio, rodada entre el Japó i Barcelona, i protagonitzada per Rinko Kikuchi, Sergi López i Min Tanaka, amb guió de la mateixa Isabel Coixet i produïda per Mediapro. El mateix any inagura “From I to J” al Arts Santa Mònica una instal·lació-homenatge a una de les obres de John Berguer. El 2009 rep la medalla d’or a las Bellas Artes.

El 2010 s’encarrega del contingut d’una de les tres sales del Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de Shangai.

FILMOGRAFIA2010 Aral. El mar perdut2009 Map of the sounds of Tokio 2008 Elegy 2007 Invisibles, segment Cartas a Nora 2006 París je t’aime, segment Le trench rouge 2005 The secret life of words (La vida secreta de les paraules) 2004 Hay motivo!, Segment La insostenible levedad del carrito de la compra2003 My life without me (Mi vida sin mi) 1998 A los que aman1996 Things I never told you (Coses que mai et vaig dir) 1989 Massa vell per morir jove 1984 Mira i verás

Isabel CoixetIsabel Coixet comenzó a hacer películas cuando le regalaron una cámara de 8mm por su primera comunión. Tras licenciarse en historia de los siglos XVIII y XIX por la Universidad de Barcelona, se dedicó a la publicidad y la redacción de anuncios. Ganó muchos premios por sus spots y finalmente fundó su propia productora en 2000, Miss Wasabi Films. En 1988, Coixet realizó su debut como guionista / directora con Demasiado Viejo Para Morir Joven, que le supuso una candidatura a los Goya al premio de Mejor Director Novel.

Realizó su primera película en inglés en 1996 que tituló Things I never told you. Este emotivo drama, con un reparto de actores estadounidenses encabezado por Lili Taylor y Andrew McCarthy, le valió a Coixet su segunda propuesta a los Goya al mejor guión original. Coixet se asoció entonces con una productora francesa y en 1988 volvió de nuevo a un guión en español para realizar la aventura histórica A los que aman.

El éxito internacional llegó en 2003 de la mano del drama intimista My life without me (mi vida sin mi), una cinta basada en un relato corto de Nancy Kincaid donde Sarah Polley encarna a Ann, una joven madre que decide ocultar a su familia que tiene un cáncer terminal. Esta coproducción hispano-canadiense fue muy elogiada en el Festival Internacional de Cine de Berlín. Coixet continuó trabajando con Polley en una nueva cinta, The Secret life of words (La Vida Secreta de las Palabras) en 2005, también protagonizada por Tim Robbins y Javier Cámara. La película fue premiada con cuatro Goyas: Mejor Película, Mejor Director, Mejor Producción y al Mejor Guión.

En 2005, Coixet se sumó a otros 18 prominentes cineastas internacionales entre los que destacan Gus Van Sant, Walter Salles y Joel y Ethan Cohen para el innovador proyecto colectivo Paris, je t’aime, en el que cada director exploraba un distrito de la ciudad de París. Coixet también ha realizado destacados documentales de temas de gran importancia como Invisibles, una selección de Panorama para el Festival de Cine de Berlín de 2007 sobre Médicos Sin Fronteras y el documental Viaje al corazón de la tortura que se filmó en Sarajevo durante la guerra de los Balcanes y ganó un premio en la edición de octubre de 2003 del Festival de Cine de los Derechos Humanos.

En 2008 se estrena Elegy, rodada en Vancouver y producida por Lakeshore Entertainment, basada en la novela de Philip Roth “The dying animal”, con guión de Nicholas Meyer y protagonizada por Penélope Cruz y Ben Kingsley, Elegy fue presentada en el 58 º Festival Internacional de Berlín.

En el 2009 estrena en la selección oficial del Festival de Cannes la película Map of the sounds of Tokio, rodada entre Japón y Barcelona, y protagonizada por Rinko Kikuchi, Sergi López y Min Tanaka, con guión de la misma Isabel Coixet. El mismo año inaugura “From I to J” en el Centre D’Art Santa Mònica una instalación-homenaje a la obra de John Berguer. En 2009 recibe la medalla de oro en las Bellas Artes además de formar parte del jurado de la 59 edición del Berlin Film Festival.

En 2010 se encarga del contenido de una de las tres salas del Pavellón español de la Exposición Universal de Shangai.

FILMOGRAFÍA 2010 Aral. El mar perdido2009 Map of the sounds of Tokio2008 Elegy 2007 Invisibles: Cartas a Nora 2006 París je t’aime: Le trench rouge 2005 The secret life of words (La vida secreta de las palabras) 2004 Hay motivo!: La insoportable levedad del carrito de la compra2003 My life without me (Mi vida sin mí) 1998 A los que aman 1996 Things I never told you (Cosas que nunca te dije) 1989 Demasiado viejo para morir joven 1984 Mira y verás

fotografia©de LISBETH SALAS

CREWDSON, Carol; ZIEMANN, Joe; BLANEY, Lee. The Death of a Sea.

SMALL, I.; FALZON, D.; VAN DER MEER, J.B.; FORD, N. «Safe Water For The Aral Sea: Could It Get Any Worse?». European Journal Of Public Health, 2003.

The Aral Sea and its Fishery. Kattegat to Aral Sea – a fishery project. The Danish Society for a Living Sea, juny de 1998.

http://enrin.grida.no/htmls/aralsoe/aralsea/english/arsea/arsea.htm.

Bibliografia Bibliografía Bibliography

Organització: Roca Projecte original, idea, textos i documental: Isabel CoixetDisseny de l’espai i instal·lació: Makoto FukudaFotografies: Jordi AzateguiIl·lustracions: Albert Aromir Animadors: Alfonso Alonso Rodríguez / Abel Molina RodríguezMapes: Gerard ArmengolDisseny de so i banda sonora: Marc ArtísCap de producció, documentació i making of: Carla Sospedra SalvadóProducció executiva: Miss Wasabi Lab.Disseny gràfic: JMG Garrofé Disseny Muntatge audiovisual: SonoFusteria: Construmat

Agraïments:Ignacio Vidal-FolchRustam TashmuhamedovEmbaixada d’Uzbekistan a Espanya

Crèdits Créditos CreditsIsabel Coixet started making films when he was given a 8mm camera for her first communion. After graduating in history from the eighteenth and nineteenth centuries by the University of Barcelona, was devoted to advertising and writing ads. He won many awards for his commercials and eventually founded his own production company in 2000, Miss Wasabi Films. In 1988, Coixet made her debut as writer / director with too old to die young, and winning a nomination for the Goya for Best New Director.

He made his first film in English in 1996 titled Things I Never Told You. This emotional drama with a cast of American actors led by Lili Taylor and Andrew McCarthy, Coixet earned his second proposal for a Goya for best original screenplay. Coixet then partnered with a French production company in 1988 and turned back to a script in Spanish for the historical adventure to those who love.

The international success came in 2003 in the hands of intimate drama My Life Without Me (my life without me), a movie based on a short story by Nancy Kincaid where Sarah Polley plays Ann, a young mother who decides to hide his family that has terminal cancer. This Hispanic-Canadian coproduction, who was assisted by El Deseo, Pedro Almodovar’s production company, was highly commended at the International Film Festival Berlin. Polley coixet continued working with a new film, The Secret life of words (The Secret Life of Words) in 2005, also starring Tim Robbins and Javier Cámara. The film was awarded four Goya awards: for Best Picture, Best Director, Best Production and Best Screenplay.

In 2005 Coixet joined 18 other prominent international filmmakers most notably Gus Van Sant, Walter Salles and Joel and Ethan Cohen for the innovative joint project Paris, je t’aime, in which each director was exploring a city district Paris. Coixet has also made documentaries highlights issues of great importance as Invisibles, a selection of Panorama for the Berlin Film Festival 2007 on Doctors Without Borders and the documentary Journey to the heart of the torture he was shot in Sarajevo during the war Balkans and won a prize in the October issue of 2003 Film Festival on Human Rights.

Elegy premiere in 2008 was shot in Vancouver and produced by Lakeshore Entertainment, which is based on the novel by Philip Roth “The dying animal”, scripted by and starred by Nicholas Meyer and Ben Kingsley Penelope Cruz, Elegy aired on the 58th Festival Berlin International.

In 2009 premiered in official selection of Cannes film Map of the Sounds of Tokyo, filmed between Japan and Barcelona, and stars Rinko Kikuchi, Sergi Lopez and Min Tanaka, and written by the same Isabel Coixet and produced by Mediapro. The same year inaugurates “From I to J” at the Center d’Art Santa Mònica, an installation in homage to a work of John Berguer. In 2009 received the Spanish Gold Medal in Fine Arts also sit on the jury of the 59th Berlin Film Festival.

FILMOGRAPHY2010 Aral. The lost sea 2009 Map of the Sounds of Tokyo2008 Elegy2007 Invisibles: Letters to Nora2006 Paris je t’aime: Le rouge trench2005 The Secret Life of Words (The secret life of words)2004 There is reason!: The Unbearable Lightness of shopping cart2003 My Life Without Me (My Life Without Me)1998 A los que aman1996 Things I never told you (Things I Never Told You)1989 Too old to die young1984 Watch and see

Isabel Coixet

fotografia©de LISBETH SALAS

Roca Barcelona Gallery Joan Güell, 211-213 08028 Barcelona - Spain Tel. +34 93 366 1212Fax. +34 93 339 6874www.rocabarcelonagallery.com

aral. el mar perdut

Documents