BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXVIII - Nº 310 – GENER 2008

2007

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE GENER DE 2008 DIADA DE REIS DIVENDRES 4 entre matí i tarda Visita de SS MM els Reis d’Orient a les diverses llars d’avis de la ciutat. DISSABTE 5

A les 9 del vespre després de la Cavalcada ENTREGA DE JOGUINES als nens dels familiars que ho sol·licitin, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, rambla de Just Oliveras, 58 (GRATUÍT). DISSABTE 19 a les 1o del matí

Visita al Museu d’Arqueología de Catalunya, inscripcions i pagament fins a l’11 de gener. DIUMENGE 20 a les 10 del matí Excursió n. 244 “Coneguem Catalunya”. Visita al Museu del Traginer d’Igualada, dinar a Calaf, i a 2/4 de 6 de la tarda a “L’Escenari del Casal”, on veurem la representació dels “Pastorets de Calaf”. DISSABTE 26, a les 7 del vespre. Representació de l’obra CREEPS de Lutz Hüber pel grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas. EN PREPARACIO PER AL MES DE FEBRER DE 2008 DIMECRES 6 a 2/4 de 8 del vespre

Xerrada-col·loqui: “PLANTES SOSTENIBLES” a càrrec del Sr. Joan Bordas Barceló, horticultor, a la sala d’actes de la Regidoria, Rbla. de Just Oliveras, 23 DISSABTE 9, a les 7 del vespre.

Cant Coral, a càrrec del Cor GospeL’Hearts, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas. DISSABTE 16, a les 8 del matí.

Excursió n 245 “Coneguem Catalunya”, Visita al “Museu Industrial del Ter” a Manlleu Calçotada a Tavèrnoles. DIUMENGE 24 a les 6 de la tarda

Representació de l’obra “FUITA” de Jordi Galceran, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, al Centre Catòlic.

TALLERS 2007/08: OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

1

GENER

La il·lusió innocent que reflecteixen les mirades dels nens i nenes la nit de Reis, és una expressió que nosaltres, els adults, admirem i enyorem, ja que l’hem perduda per sempre més. No obstant, per responsabilitat, fem tot allò que és al nostre abast perquè la sensació de misteri i d’esperança que desprenen els ulls dels nostres fills, o els fills dels nostres fills, en una diada tan entranyable, perdurin en el temps.

Des de l’Ateneu fa una colla d’anys que estem presents en l’arribada màgica dels Reis d’Orient a l’Hospitalet. Col·laborem, sense cap mena de recança, en el repartiment de joguines a tots aquells infants, les famílies dels quals ens ho demanen. Per nosaltres és un acte impagable, que podem portar a terme gràcies a un grup de voluntaris que s’hi dediquen de manera totalment altruista. A totes ells, els volem donar el nostre més sincer agraïment.

Volem anunciar-vos, d’altra banda, que a partir del present mes de gener canvien les portades del Xipreret. Al llarg d’aquest any 2008, les dedicarem a les diferents activitats que es realitzen actualment a l’Ateneu, amb la finalitat que els socis, així com també els no socis que ens llegeixen, puguin tenir un millor coneixement de quina és la nostra aportació cultural a la ciutat.

Per últim, no voldríem deixar de fer una breu referència al tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta a les comarques d’Alacant, pel que representa de pas enrere en la divulgació de la nostra llengua en territoris de parla catalana. Ho lamentem. I esperem que l’any 2008, que ara s’enceta, sigui més positiu en aquest sentit. Que tingueu un bon any!!!

PORTADA

LES ACTIVITATS DE L’ATENEU

Aquest podria ser el títol escaient per les portades del 2008. Com

sabeu tenim el costum de dedicar-les cada any a un tema diferent, i enguany havíem pensat fer-ho recordant les variades activitats que organitza l’entitat, però no de manera general (perquè podria ser una repetició del llibre de la “Història de l’Ateneu”), sinó la que es va fer un dia en concret, i de l’activitat que toqui i de la qual guardem un bon record. Hi aniran sortint totes; pintura, dibuix infantil, puntaires, teatre...

Aquest gener començarem per les excursions, no perquè hi tinguem una predilecció especial, sinó per-què va ser precisament el gener de 2004, que vam dur a terme la NÚMERO 200 de “Coneguem Catalunya”, i amb 20 ANYS d’història en el seu recorregut (d’un temps cap aquí se’ns acumulen les comme-moracions).

No cal dir que va estar escollida amb molta cura, i la veritat és que tothom en va quedar content.

La visita cultural fou al “Castell de Montesquiu”, ubicat a la comarca d’Osona, en un lloc encantador del Pre-Pirineu català, envoltat de frondosos boscs, que, si deixes volar una mica la imaginació, et pots pensar que estàs en una altra època, i que en qualsevol moment apareixeran al teu davant cavallers amb brillants armadures, a cavall, i lluitant per les seves dames.

El castell, començat a edificar el segle IX, va estar habitat fins al 1972, any en què va passar a mans de la Diputació. És per això que conté molt, i preuat, mobiliari, i una quantitat important d’estris, quadres

i fotografies que vàrem admirar en les diferents sales obertes al públic, i que ens comentava el guia.

2

Molt amè i força original va ser l’audiovisual que ens projectaren explicant la història de l’edifici. El narrador és, ni més ni menys, que el “Quim”, un gos, millor dit el fantasma del gos de l’amo del Castell (segons la llegenda el primer “gos fantasma” conegut). La sala de projecció era de pedra vista i amb arcades, com les sales dels castells medievals, i les imatges tan aviat eren projectades a una paret lateral, com al sostre o al davant, segons l’explicació.

I com que era un aniversari no podia faltar un bon dinar, que vam fer a Les Llosses, prop de Ripoll, gaudint d’un assortit d’amanides, escalivada, esqueixada, embotits, vedella i conill guisats, pa de pagès, aigua, vi i cava, tot de primera qualitat, i per postres un gran pastís commemoratiu, amb les espelmes pertinents, en número 200, que van bufar en Carles Farrés, anterior president de l’Ateneu, i els membres de la Junta que anàrem a l’excursió

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

3

CONVERSES

Respon: J.Oriol Vaca Kirchner Edat: 48 anys Nat: Barcelona Estat: Casat Fills: 1 noi Professió: Funcionari

L’Oriol és funcionari, alguns de vosaltres l’haureu vist al Centre Cultural Barradas, atenent els visitants, però és molt més que això, també és escriptor, i té altres motivacions culturals. Ell mateix ens ho explica.

Encara que vas néixer a Barcelona des de petit ja estaves vinculat a l’Hospitalet. Els “Reis” compraven a Collblanc. Quan va tocar donar-los un cop

de mà, aquell entorn se’m va fer amic per sempre. Com et vas “fer” hospitalenc, tot i que no hi visquis? M’hi van portar unes oposicions. Vaig tenir una bona tarda... i ara

és una mica casa meva. T’estimes els llocs on fas la teva vida, però els llocs on la vida et fa a tu, també.

Hi ha una ascendència alemanya, una vocació que et fa músic de traçat cristià...Vas experimentar, però, uns canvis... I en això la feina va exercir complicitat. Tingues en compte que la

plaça va sortir implicant tots els diumenges. Si a Itàlia diuen allò de “Milano labora, e Roma canta”, jo vaig passar de romà a milanès sense coure-m’ho.

4

I al Centre Cultural Barradas... Al principi no va ser fàcil. Vas una mica amb el pas canviat...

Barradas, però, és ciutadà del món, i aquest món passa avui per les seves instal·lacions. Per una persona amb zones de transcendència actives, redescobrir l’esperit humà és un treball dins el treball. Mira, nosaltres hem tingut Guinovart. I hem tingut Candel. No peco d’oportunisme, peco d’orgull.

...I de la música a la literatura. Tenen molta correlació. L’escriptura ha de tenir sentit del ritme (no

cal dir la poesia), i això s’adquireix, de vegades, havent tocat. D’altra banda, una partitura també fa córrer el llapis, sobretot si vol lletra.

Ha canviat més la meva audiència. Abans n’agafaves cent de cop, i ara catorze. Però són lliurepensadors.

Quina és la teva temàtica, Oriol? Això s’equipararia a “clicar” en l’ombra del propi Jesús històric, la

qual cosa, a l’era moderna, entranya moltes precaucions. Hi ha una ecologia, aquí, que se’ns ha degradat.

Em va encendre un llum la història de Nostradamus. Quan el que ell veia va començar a embolicar la troca amb les jerarquies, va optar per codificar-ho.

Aquest és el pla “B”. Jesús no va escriure res, però els seus ulls van enfocar els nens, els lliris del camp, la mascarada i els perdedors... I la dona! Hem tingut, ara, una exposició simpàtica, per als senyors, però entusiasmant, per a les mestresses... Estem obrint un còdex, Antònia. Potser el planeta se’ns tiri al damunt, però si ens troba així, passarem per una mà foradada.

Un Singular Amic Absent, el llibre poètic recentment presentat a l’Hospitalet i a Horta (les meves dues llars), s’inscriu en aquesta línia parabòlica de dir coses. Així, defuig la crítica reduccionista i busca interactuar amb la fibra del lector.

I després d’aquesta darrera publicació, què tens previst de

fer? Narrativa. Vull contar el que ningú no sap d’aquesta ascendència alemanya. Tornar-li els colors a retrats molt seductors.

Aquest seria “l’ham” editorial. Però no em quedaré aquí, és clar. Kirchner és un dossier profund. S’ha d’explicar què vol dir i quin ha

estat el secret genètic per a transferir-ho amb tanta energia.

5

Tens un poema dedicat al teu fill. Ell marcà d’alguna manera la

teva vocació d’escriptor? Hi ha una cronologia de proximitat. Un fill obre molts nous fronts i

només tanca el de la teva llibertat, que restarà condicional per sempre. Em sembla innegociable. Només hi ha una cosa més gran que ser

pare: ser mare. Ara imagina’t què deu ser, ser pare i mare alhora. Et sents realitzat, o trobes que hi manca quelcom a la teva

vida? El qui digui que res no li manca no és un realitzat, sinó un

prescindible. Diria que tots tenim dret a deixar-nos vèncer pel negativisme, en moments, o la sensació d’esterilitat; com el tenim de reconfortar-nos, sortir al carrer amb el nostre millor registre, saludant la vida...

Segurament la realitat creu poc en una o l’altra percepció. La realitat creu en l’acció. Aquí em manca un abisme. Però estem en ell.

Creus que el pols cultural de l’Hospitalet va ben encaminat? Home, jo estic a la “pomada”, i la impressió pot resultar enganyosa. En qualsevol cas, he assimilat una reivindicació important d’identitat. Allò del satèl·lit o perifèria, quant a Barcelona, ha passat a la història. De fet, una història concreta, perquè abans de les migracions aquí n’hi va haver força de pols. Que li ho preguntin a Don Rafael (Barradas).

I la pregunta obligada: Què en penses de l’Ateneu, i què ens aconsellaries fer per millorar-lo? M’honora, aquest oblic. Pel que jo he estat veient, l’Ateneu és una

mica – i de vegades del tot – com aquells Reis amb els quals hem començat. Un nòmada que travessa les arenes amb el seu oferiment. Un oferiment que, si com a professional és un privilegi, com a sobreesforç diari és gairebé un miracle. Feu valer la il·lusió; i feu valer el prestigi. El restaurant giratori s’omple cada migdia... però ja us dic jo que no bufarà setanta-cinc anys. Aquests són els veritables saldos.

JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS PER

RELLIGAR Teniu temps fins al dia 15 de març

6

ATENEU

Excursió “Coneguem Catalunya”, núm. 243 a la Garrotxa. Sortida a les 8 del matí del dissabte 15 de desembre de 2007. Ben abrigats (aquest cop sí que va fer fred!), vàrem arribar a Banyoles, havent esmorzat pel camí, a les 10, i ens dedicàrem a fer una

bona caminada al voltant de l’Estany. En aquesta excursió es va poder complaure a tothom, ja que els amants de la natura en varen gaudir a Banyoles, i aquells a qui agraden els museus i les “pedres”, a Besalú, un bonic poble que l’any 1966 va ser declarat Conjunt

Històricoartístic Nacional, pel seu gran

valor arquitectònic, ja que acull un dels legats monumentals més notables de l’època medieval catalana. L’origen (com gairebé sempre) cal cercar-lo en el castell, documentat ja al segle X, i situat al cim d’un turó, en el qual també es troben les restes de la col·legiata de Santa Maria.

El Pont Vell (segle XI) és el símbol de la localitat, i el punt més adequat per accedir a la vila vella. Format per set arcades, de característica forma angular, fa 105 metres de llargada i, amb la torre inclosa, uns 30 d’alt. Durant la Guerra Civil fou dinaminat (com molts monuments i edificis històrics) essent

reconstruït posteriorment amb la supervisió de l’arquitecte Pons Sorolla.

7

El poble mereix ser recorregut amb una visita guiada, però això ho deixem per a una altra ocasió. Voldria remarcar que és molt bonica la seva plaça porxada, els carrerons d’estructura medieval, l’església de Sant Vicenç romànica, documentada ja el 977, amb uns petits elements de transició al gòtic, com la rosassa i el finestral. El motiu que ens va fer anar a Besalú, va ser, però, visitar el Museu de Miniatures i Microminiatures, amb seu a la plaça del Prat de Sant Pere, propietat del senyor Lluís Carreras (joier de professió). Entrar-hi és endinsar-se en una altra dimensió:

És conèixer un conjunt de diversos móns en miniatura, una farmàcia dels segle XIX, una perruqueria dels anys 20, una botiga de queviures també del XIX o principi del XX...

És observar més de 2.000 peces cada vegada més petites fins a arribar a les dimensions inimaginables de les microminiatures, que hem de mirar amb

microscopi, podent veure així com dins el trau d’una agulla hi pot cabre tota una caravana de camells, o el dibuix de la torre Eiffel de Paris damunt d’una llavor de rosella, la plaça de Sant Pere del Vaticà a Roma pintada al cap d’una agulla, o moltes més coses dins d’un espai impossible d’imaginar... Ens expliquen que els artistes que creen aquestes

minimeravelles fan entrenaments de bus sota l’aigua, per tal de poder aguantar al màxim la respiració mentre treballen, i controlar també els moviments, ja que el més petit tremolor ho trastocaria tot. I ja tocava l’hora de dinar, que vam fer amb força gana. En aquesta sortida, com ve sent costum perquè s’apropa Nadal, vàrem obsequiar els socis i amics que ens acompanyaven amb un

petit obsequi.

8

El mes de gener, ja 2008, i degut a l’horari de representació de “Els Pasto-rets de Calaf”, que és el principal motiu de l’excur-sió, sortirem el diumenge, dia 20, i a les 10 del matí. Podem dormir una mica més, ja que l’obra comença a 2/4 de 6 de la tarda, i tornarem més tard, ja sabeu, perquè us ho deia el mes passat, que la inscripció

era fins el dia 7. I el dissabte 16 de febrer “CALÇOTADA” a Tavèrnoles, però primer visitarem el “Museu Industrial del Ter” a Manlleu. Us hi podeu apuntar el dia 4.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

9

COMENTARIS ATENEU DESEMBRE DE 2007

Aquest desembre ha estat un mes ple d’activitats, per això hem pensat que en lloc de fer-ho d’un en un, potser quedaria més bé englobar-ho en un sol article. Doncs començarem amb els:

PREMIS ATENEUS 2007

El dia 11 de desembre, a les 8 del vespre, diversos membres de la Junta Directiva vàrem assistir a “l’Acte de Lliurament” dels Premis Ateneus 2007, que anualment organitza la Federació d’Ateneus de Catalunya. L’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, ubicat al carrer de Sant Pere més Baix núm. 7, un magnífic edifici que durant molts anys va acollir l’Institut del Teatre fins al seu trasllat al Mercat de les Flors, fou l’escenari escollit per a aquest fet. Enguany no ens havíem presentat a cap candidatura (no oblidem que el 2004 ens varen concedir el “Premi al mitjà de comunicació” al butlletí Xipreret, i, el 2006, quedàrem nominats en l’apartat d’Arts Escèniques), però amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la fundació de la nostra entitat ens varen donar el Diploma pertinent, que recollí la presidenta Matilde Marcé. Dolors Hermano, membre del Grup Margarida Xirgu, va ser la conductora de l’acte, (diuen que per compensar una mica el de l’any passat, que només vàrem quedar nominats). Hi van haver dues actuacions, una al començament, i l’altra al final, que contribuiren a fer més amè l’acte. La primera de la Coral Primavera per la Pau de Mataró (Premi ateneu 2006 a la Creativitat en Música); està formada per uns 80 membres, xifra força important, però aquell dia només en varen poder assistir la meitat per problemes laborals. Malgrat aquesta mancança, l’actuació fou molt brillant. La segona va estar a càrrec de la companyia “Vola Colom” del Cercle Catòlic de Gràcia, de Barcelona, que ens oferí un atractiu ballet.

10

Els premis d’enguany foren per a les entitats següents: ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ: Revista La Corbella de la Plataforma per la llengua.

A LA CREATIVITAT EN ARTS ESCÈNIQUES: Espectacle Galivança, de la Societat La Principal, de Vilafranca del Penedès. A LA CREATIVITAT EN MÚSICA: Cançó d’Amor i de Guerra i Poema de Nadal, del Cor Harmonia Calellenc, de Calella. A LA INNOVACIÓ: Zoom Igualada, Ateneu Igualadi de la Classe Obrera d’Igualada. A L’ACTIVITAT SOCIOCULTURAL: Voluntaris per la Literatura, de la Pell del Llavi. A LA TRAJECTÒRIA INDIVIDUAL: Sr. Lluís Calduch i Ramos, de l’Esbart Ciutat Comtal de Barcelona. A LA CREATIVITAT EN CULTURA POPULAR I TRADICIONAL: Roda d’Esbarts Catalònia.

Entremig de tots aquests guardons varen fer-se els parlaments corresponents, tant per part del president de la Federació, Sr, Pere Joan Pujol i Macau, com de les autoritats assistents. Ens vàrem acomiadar amb un refrigeri que es va servir al pati de la primera planta.

El cap de setmana següent, dies 15 i 16, va tenir lloc la: X MOSTRA D’ENTITATS en la qual, i com en les anteriors edicions, hi teníem un estand.

Malgrat que era la número 10, motiu d’aniversari, i que estrenàvem Regidora de Districte, la senyora Mercè Perea i Conilles, el temps ens va fer una mica el boicot, sobretot el dissabte que, a causa del vent, pluja i fred, l’espectacle de màgia que teníem previst de dur a terme a l’escenari de la Rambla, es va haver de suspendre. Les activitats a l’estand, com eren el maquillatge teatral als nens, mostra de puntaires i

11

dibuix infantil es van fer, evidentment, però també van quedar una mica deslluïdes. El dissabte a la tarda va passar a saludar les entitats participants, el senyor Celestino Corbacho, batlle de la ciutat, també el senyor Mario Sanz, Regidor de Cultura, i diverses autoritats.

El diumenge, a 2/4 de 10

del matí, a la Sala de Lectura del Centre Cultural Barradas, la Regidoria del districte ens va oferir l’esmorzar, que ja ve sent habitual, als col·laboradors de les entitats que tenen estand, i la senyora Mercè Perea ens va dirigir unes paraules, i férem un brindis amb una copa de cava per celebrar els 10 anys consecutius de la Mostra i la seva continuïtat. Esperem tenir ànims per encarar el futur, com deia la Sra. Perea en el seu parlament, i l’any 2008 muntar altra vegada l’estand. Moltes gràcies als que ens vàreu visitar.

Fotografia de l’estand

12

Els diumenges 16 i 23, a les 12 del migdia, i dintre dels actes en motiu del 75è aniversari, vàrem gaudir d’un recital de poesia, a càrrec de quatre membres del Grup Margarida Xirgu. Àngela Casado, Teresa Casado, Joan Ferrer i Fèlix Puig, presentat per Matilde Marcé, que ens oferiren la lectura de: EL POEMA DE NADAL, de Josep M. de Sagarra amb la col·laboració de Vanessa Puentes, alumna de l’Escola de Música Tecla Sala, que amb la flauta travessera va acompanyar els rapsodes.

El marc en el qual es va dur a terme aquest acte fou molt adient, ja que estàvem envoltats dels pessebres participants en la XV Mostra Pessebrista, que cada any es du a terme al “Museu d’Història de l’Hospitalet. Anys enrere, pels voltants de Nadal fèiem un recital de poemes. Estaria bé

ara que hem retrobat aquesta activitat, tornar a fer-la habitual.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

13

TEATRE INFANTIL

El diumenge 16 de desembre, després de deixar alguns companys de guàrdia a l’estand de la Mostra d’Entitats, ens dirigírem cap a l’Auditori Barradas per gaudir de les habilitats interpretatives dels més menuts de la casa, que tal com va dir la nostra presidenta, Matilde Marcé, en la presentació de l’acte, són el futur de la entitat. Ens va tocar esperar una mica, suposo que per allò de l’atrezzo, el vestuari, les llums i els arranjaments d’última hora, fet que ens va permetre de veure com estaven de nerviosos els actors, ja que cada dos per tres obrien una de les puntes del teló per fer un petit cop d’ull, veure la gent que hi havia a la sala i, suposo, que per descarregar tensió. Vaja, que jo ja em vaig divertir abans que comencés tot plegat.

Els menuts del Grup Marga-rida Xirgu de l’Ateneu ens van entretenir amb dues obres curtes, la primera “El sastre valent”, basat en el famós conte dels germans Grimm. La

segona, titulada “Un tresor de pirates”, de Joan Murillo, a qui vam tenir l’honor de la seva assistència a la representació, és un cant a la imaginació, a la inventiva, a deixar de banda tot allò que ens envolta i ens impedeix pensar (televisió, videojocs, etc.) per anar a parar al món de la fantasia i la inventiva. Va ser una tarda divertida on els qui hi vàrem anar ens ho passàrem la mar de bé. Malgrat tot ens agradaria que hi hagués anat més públic a fer pinya. La il·lusió i la dedicació d’aquests nens suposo que mereix el suport de tots nosaltres, no en va, com he dit abans, són el futur de l’Ateneu, i per això s’hi han de trobar a gust i amb el suport de tots nosaltres. I res més, animar-los que segueixin treballant i poder-nos retrobar en la propera representació. Fins aleshores.

TEXT I FOTOS: CARLES FARRES

14

FELICITACIÓ 75È ANIVERSARI

Sra. Matilde Marcé

Presidenta de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet Benvolguda senyora: Assabentat, mitjançant el butlletí Xipreret que gentilment em trameteu, del recent 75è aniversari de la fundació de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, us adreço aquesta carta per fer-vos arribar la meva felicitació. No és pas fàcil aconseguir que les il·lusions acabin convertint-se en realitat, i és per aquest motiu, que cal felicitar i recordar els fundadors de l’Ateneu, però també tots els col·laboradors que setanta-cinc anys després el mantenen actiu. Els ateneus són possibles gràcies a tota aquella gent participativa que al voltant d’una identitat, d’uns ideals i d’una cultura –la catalana-, articulen activitats, relacions personals, festes, cursos..., mantenint viu l’esperit cívic i participatiu que ens caracteritza. És per això que com a president del Parlament de Catalunya agraeixo molt sincerament el vostre compromís amb la nació catalana i us encoratjo a seguir treballant amb la il·lusió renovada dels inicis. Rebeu una abraçada cordial.

Ernest Benach i Pascual President Palau del Parlament, 17 de desembre de 2007

Transcripció de la carta rebuda del senyor Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, que reproduïm a la pàgina següent

15

16

ATENEU PER ALS SOCIS DE L’ATENEU I PER A TOT EL MÓN.

No sóc persona a qui agradi distreure l’atenció dels lectors del Xipreret,

de fet, tret d’una entrevista que se’m va fer, aquesta és la primera vegada que col·laboro a la revista. No és per res personal sino que vull comunicar-vos el que trobo important en l’evolució de l’Ateneu.

Tothom és conscient de la importància que té avui dia Internet. És el lloc on ja habitualment tots acudeixen per fer les més variades consultes i obtenir les més sobtades informacions. Avui dia és bàsic formar part de la xarxa d’informació, ja que en cas contrari pots caure en l’oblit.

La correspondència, en la major part dels casos, s’ha convertit, en correu electrònic; els popularment coneguts “Emilios” (E-mails) vénen a substituir les cartes tradicionals amb l’aventatge de ser immediats, segurs i gratuïts. Ja s’ha fet necessari tenir una “b’ustia de correu electrònic”, ningú ja no et demana on vius per enviar-te una carta, sino que et demanen, quin és el teu E-mail?

En principi, per a qui no estigui habituat a un ordinador (cosa cada dia més estranya) pot resultar una mica complicat però no és cert que ho sigui. Unes persones necessitaran més temps per entendre-ho i d’altres menys i el que resulta evident és que és a l’abast de tothom (incloses les persones amb una “certa edat”).

Des de l’Ateneu ens hem esforçat perquè la nostra entitat entri a formar part de la xarxa d’informació de què us he parlat. Volem que la gran tasca que s’està duent a terme sigui coneguda per tots, per tot el món, així que la Junta ho ha aprovat i els socis ho hem fet: tenim domini PUNT-CAT, i la nostra presència a Internet ja és realitat.

A part de donar a conèixer la nostra entitat i les tasques que s’hi duen a terme, és intenció nostra de donar informació, tan aviat com sigui possible, al soci de qualsevol esdeveniment que es produeixi, tenir un contacte més estret amb tots el socis i amb qualsevol persona del món que desitgi posar-se en contacte amb nosaltres.

Per a qualsevol dubte o suggeriment podeu accedir des de qualsevol ordinador a la pàgina web de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet:

O enviar-nos un correu a ateneu@ateneulh.cat

No totes les seccions de la pàgina estan acabades i els continguts d’algunes aniran canviant en el moment que sigui necessari amb la intenció que sigui útil per a tots vosaltres i facilitar-vos la màxima informació.

ISMAEL ADELL SANZ. Secretari de l’Ateneu.

17

POESIA

...el gran batec del llavi obert que vola amunt, com enfilant-se

per l’arbre de la vida... Salvador Jordà i Alàrio

CANT A LA VIDA

Jo cantaré la vida. Aquella vida que bleixa en l’infinit de la meva secreta pregonesa. Després de creuar el pont de les hores perdudes, cantaré la riuada de l’instant retrobat a l’ombra lluminosa dels seus pàmpols. Jo cantaré la vida bevent vida en les aigües eternes del meu si. I, amb els novells colors d’aquell arc iris que deu vestir-li el cel, pintaré l’aquarel·la de futur damunt el llenç d’aquesta present passat viscut en les tenebres. Naixerà un altre món a dins de mi fet d’omegues de sol i alfes d’estrella, i amb flaires d’una eterna mareselva veuré florir l’instant de cada dia, buida de les presons que em generà la ment. Jo cantaré la vida, aquella vida, vasta com l’infinit, lliure com l’aire, sense temps i en el temps dels batecs del meu cor. Esther Martínez- Pastor

18

COL�LABORACIONS

El dia que feia 75 anys de l’aniversari de l’Ateneu la Matilde va llegir unes pàgines escrites per Cinta Audí, on expressava el desig d’arreglar uns calaixos i fer neteja de moltes coses que només podien interessar a ella. Doncs bé, us asseguro que jo feia dos dies que ho havia fet, i també com ella no ho vaig llençar tot. Entre els papers que jo guardava, un em va cridar molt l’atenció i no volia quedar-me’l per a mi sola. Així és que aquí el teniu i jutgeu si no és meravellos. És extret d’un full diocesà i signat amb nom i cognoms. Espero no haver-vos entristit, ans al contrari. Reflexionem i donem gràcies a Déu per la felicitat de què gaudim.

MARIA

19

BOTIGUES DEL BARRI

En els darrers temps, els veïns del barri Centre de l’Hospitalet, hem pogut veure com han anat tancant portes diversos comerços emblemàtics, sigui per jubilació dels propietaris, sigui per incapacitat de fer front als nous reptes comercials, o sigui per qualsevol altre motiu. En aquest sentit, el tancament de les pastisseries Montserrat i Solé, primer una i després l’altra, fa pocs anys, van ser uns dels casos més paradigmàtics i comentats, ja que eren botigues “de tota la vida” que formaven part del paisatge quotidià del carrer Major de la nostra ciutat.

Recentment, no fa pas gaires setmanes, també ha deixat de vendre els seus productes la històrica xurreria que hi havia en un dels costats exteriors del mercat del Centre. Després que en els darrers anys passés per les mans de diferents llogaters, m’imagino que no ha pogut afrontar la competència dels productes industrials que ja venen envasats.

Aquests casos, juntament amb d’altres potser no tan significatius, em porten a rememorar la meva arribada a l’Hospitalet fa uns vint anys, quan al meu carrer, el Josep Prats, encara no hi havien aterrat els dos supermercats que avui hi ha i quan els veïns solíem fer les compres habituals al mercat del barri Centre i a les botigues de queviures instal·lades a l’entorn d’aquest. Una d’elles es trobava a tocar de casa nostra i la portava una dona ja gran, molt servicial i atenta amb els clients, que era coneguda com la Laieta.

L’establiment de la Laieta, que era una mica desmanegat, es trobava ubicat on ara hi ha una perruqueria, al costat de’l celler Guixà, que avui encara resisteix amb uns altres inquilins. Els dos locals, la botiga de queviures i el celler, tenien força clientela, obrien fins i tot els diumenges i recordo que es comunicaven per una porta que tenien al fons. D’aquesta manera, com que els propietaris dels dos comerços eren família, es donaven suport mutu quan sorgia alguna necessitat.

La Laieta era de mitjana alçada, tirant a grassa, vestia sempre de gris-negre i caminava tot coixejant. Això darrer, moltes vegades, produïa la sensació que el local era un pèl massa gran per a ella, ja que havia de desplaçar-se d’un costat a l’altre, a fi d’atendre les comandes dels clients. Tanmateix, la dona ho suplia amb la seva destresa i maneres de fer. Pel que a mi respecta, de les múltiples vegades que vaig anar a comprar-hi, en guardo un excel·lent record. Em va saber greu quan va tancar per sempre més, ja fa bastants anys.

L’arribada dels supermercats i dels hipermercats ha estat un escull infranquejable per a les petites botigues de queviures, a l’Hospitalet i arreu, i ha provocat la lenta agonia d’un tipus de comerç molt arrelat al país.

20

En aquest sentit, no vull amagar que sempre he sentit una

especial predilecció pel petit comerç. Aquesta preferència em deu venir perquè de menut vaig passar un munt d’hores a la botiga de la meva àvia, una botiga d’aquelles en la qual la gent del poble trobava de tot. Encara recordo el taulell de marbre, la bàscula, els sacs de cigrons, mongetes i arròs, els barrils d’arengades, el codonyat, la regalèssia, les gomes d’esborrar, les xufles, el sidral, ..., i tants d’altres objectes i articles, d’ara i d’abans, que és impossible enumerar. Era un d’aquells establiments que, exagerant una mica, no tenien res a envejar als supermercats d’ara. I que oferien, per part del botiguer, un tracte social i humà, que avui encara es pot trobar en els mercats del barri, però que és totalment absent de les grans superfícies.

Avui, és una evidència que el petit comerç, parlant en general, no pot competir ni en preus, ni en horaris d’obertura, ni en diversitat de l’oferta, amb les grans superfícies i els grans complexos comercials. Ara bé, sí que pot fer-ho en aspectes com l’especialització, la proximitat, el tracte humà i la comoditat en la compra. Al barri Centre de la nostra ciutat, existeixen alguns exemples d’establiments que, amb una bona colla d’anys a l’esquena, han apel·lat al relleu generacional, a l’esforç, a la imaginació i a la visió de futur, per resistir sòlidament les embranzides monopolístiques de les grans distribuïdores.

Tanmateix, tot i que sembla que actualment hi ha un tímid retorn per part dels consumidors cap a les botigues del barri i que l’arribada d’immigrants ha portat a obrir comerços on abans no n’hi havia, s’ha de reconèixer que avui tots som, per gust o per força, clients/víctimes d’algun supermercat o hipermercat. En aquests grans centres, tots agafem dels prestatges allò que necessitem, i a vegades també allò que no ens fa cap falta. Tots fem cua a les caixes perquè se’ns cobri la nostra compra, sense que, en la majoria dels casos, ens dirigeixin la paraula. És una altra dinàmica comercial, que ens ve imposada i de la qual no ens en podem escapar: és la llei del més fort.

En definitiva, sembla que la tendència és que de botigues petites cada vegada n’hi haurà menys i que cada cop estaran més especialitzades en productes i serveis concrets. I és una llàstima, perquè és el petit comerç el que dóna vida als carrers i places dels pobles i ciutats.

PERE JUHÉ

21

VIATGE AMB DONA CRIDANERA

El tren arriba a una estació, para, la gent puja i s’asseu. De cop un alegre bram esvalota la lassitud dels viatgers.: “Cartero! Tots intrigats veiem entrar una parella estranya i sospitem que ell és l’autor del crit.

La dona aparentment volta pels setanta, mitja alçada, cabell blanc recollit, un abric vell de color negre i una bufanda de llana blanca teixida a mà. Aspecte nerviós. Ell és rabassut, cap gros, mig calb. No sembla vell i té un aspecte alegre. Dins hi ha un seient buit i ella mana a l’home que segui, enèrgicament tot cridant:

--Seu Ignasiu, hi ha un asientu. Jo ja en trobaré. Seu, home, seu. Jo ja seuré.

Tot seguit explica, a qui l’escolti o a l’aire, que han agafat aquell tren però anaven a esperar-ne un altre perquè ells, sap? Van a Molins. Com? Pensem tots els qui no podem evitar de sentir aquella veu estrepitosa i repetitiva. Si tots els trens hi passen! Però la dona no para:

-Perquè nosaltres anem a Molins, però, és clar no sabíem... Un jove que seu davant de l’home cridaner i boterut –que nosaltres

suposem que és el marit--, l’interromp: --Segui, senyora... --No, no s’aixequi. Ja buscaré... --No, no, segui—insisteix el xicot. I s’allunya ràpidament. Un que

fuig... Ella seu i torna a parlar a l’aire (tothom fa el distret com pot) i

comenta que el seu Ignasi, el pobrissó, seu escarxofat al seient, decantat, cap cot, no sabem si perquè no hi toca del tot o està acovardit o resignat. No ha dit res en tota l’estona.

--Sí. És clar—reprèn ella, expressant cogitacions interiors—es veu que baixa aquell jove.

Potser s’adona de la indiferència general i llavors s’adreça a l’Ignasi tot alçant una mica el to de veu:

--Ignasiu, saps? Es veu que baixa a la primera parada, saps? Vas bé, oi?

Ell se la mira i exclama de sobte. --Tu vas de cul, oi? --No--respon ella pacientment--. Jo vaig de cara, tu cas de c...—

s’interrop i acaba polidament—tu vas d’esquena. Jo vaig de cara. Immediatament torna al monòleg anterior adreçat a tothom:

--És que nosaltres anem a Molins. El tren va a Molins, oi?—ara pregunta directament a la dona que seu al costat de l’Ignasi.

La tranquil·litzen, Si, el tren va a Molins i primer passa per Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu.

22

--Ah! ... Cornellà—diu ella entusiàsticament i amablement. Aquesta vegada algú ha caigut en el parany de la conversa: --Es veu que és molt gran Cornellà. Oh! I Santa Coloma de

Gramanet... ahir a la televisió dien que hi ha sento trenta ...—s’ha equivocat, se n’adona i esmena—siento trenta i tres mil – declara satisfeta--. I Sant Just Desvern? És per aquí? El mes passat la meva mare hi va anar...

Hom pensa que la mare deu ser més vell que Matusalem... Li aclareixen la situació de Sant Just Desvern—suposem que els afortunats veïns de la vora—perquè hi ha una pausa en la xerrameca de la dona. I després un:

--Ah!... I torna a reprendre el tema de “si tan gran”, si ”sembla mentida”, si

“si ves..., si “he sentit”... Baixen del tren els qui comparteixen amb la dona i l’Ignasi el petit compartiment.

Ella ara mira al seu entorn, mig buit, es mira l’home, s’allisa la bufanda, s’estira l’abric. Ja arribem a Molins i tot d’una se sent un braol de l’home que pregunta:

--Ja hi arribem a Molins?!!!... Una explosió indignada de veu ens fa aixecar encara més el cap.: --És clar, Ignasiu! Sembla mentida! Que no t’ho havia dit aquella

senyora? Que no ho has sentit? Sembla mentida que siguis així! L’arribada a l’estació talla l’allau de mots imprecatoris. L’Ignasi

s’alça feixugament sota la mirada de la dona. Fadigosament, arrossegant els peus, avança cap a la porta, mig empès, mig ajudat per ella. Els perdem de vista però no d’oïda. L’alçada entre el graó del tren i l’andana és anormalment alta a Molins i la dona té l’ocasió, novament, d’alçar la veu, suposem que advertint de perills el seu sofert company tot protestant al mateix temps per la anormalitat de l’alçada. <no els veiem des de dalt, però imaginem l’escena, el pobre home, curt de cames, amb un peru enlaire, i la dona, mig a dalt i mig a baix, i gent que els entoma... És fàcil endevinar-ho pel grupet que s’ha fet a la sortida i les exclamacions que fan.

Passen alguns viatgers rient. Després passa l’estranya parella. Ella va callada i l’agafa del braç. Hi ha un amor trist en el gest protector de la mà que acompanya aquell home malmès, i, en l’expressió del rostre dolgut d’ella, ara ple de dolçor maternal i protectora... I ell se li arrapa com un infant, amb un somriure estúpid.

MONTSERRAT SOLANAS

23

OPINIÓ

COMPTE AMB ELS TIPUS, QUE PUGEN

Una altra vegada una notícia del diari m’ha tornat a posar nerviós, i van... Si és que no sé per què els llegeixo. Els diaris, a diferència dels noticiaris de la televisió, on un senyor et llegeix la notícia i, si no has estat atent o t’has distret, ja no tens manera de tornar-la a sentir, et permeten llegir i rellegir la notícia, fet que a vegades és interessant i gratificant, però altres cops, la mateixa relectura, fa que cada cop et tornis més vermell.

Aquesta vegada no ha estat un fet polític, o d’opinió política, encara que avui dia, tracti del que es tracti sempre se li acaba donant un to polític. Ara el tema ha tornat a ser l’economia.

Resulta que el president del Banc Central Europeu, el senyor Jean-Claude Trichet, està preocupat i amenaça de tornar a apujar els tipus d’interès. Sembla que vol actuar enfront la pujada de l’IPC a la zona Euro, que és al voltant del 3,1%, i per tal d’evitar que aquest segueixi creixent i que,a sobre, quin horror! els salaris acabin pujant.

Malgrat tot podem estar tranquils, es veu que no tocaran els tipus mentre continuïn les tensions en els mercats financers, és a dir, que els bancs, i els grans clients i les empreses puguin seguir movent diners entre ells, encara que actualment els bancs centrals estan intervenint amb “injeccions” de diners de les seves reserves, per què la situació no es surti de mare. Tot i així, la intenció seguirà sent la mateixa: si els preus pugen, i això provoca que els salaris hagin de pujar, no podran evitar d’apujar també els tipus d’interès.

Podríem dir que entenc les inquietuds del president del BCE i els seus “col·legues” dels diversos bancs centrals dels països Euro. Entenc que la inflació no és bona i que no beneficia ningú. El que ja em fa més gràcia és aquesta por que els sous i salaris pugin, que aquest sigui el gran perill després de la inflació i que siguin el motiu que ens castiguin amb pujades de tipus d’interès que faran que les nostres hipoteques i préstecs es tornin més cars.

La meva gran pregunta és: No preocupa a ningú el fet que durant tots aquests últims anys hi hagin hagut bancs, multinacionals, grans, i no tan grans empreses, que han estat fent uns beneficis d’escàndol? Alguns d’ells amb increments de beneficis de més del 25 / 30% d’un any per l’altre. No és això motiu per esvarar-se? D’on creuen

24

que ha sortit en bona part els augments de l’IPC dels últims anys? Dels increments dels salaris? No em facin riure. Si hi ha hagut quelcom que ha pujat poc, i des de ja fa temps, són els sous. Sempre en nom del mateix: productivitat, evitar la inflació, mantenir els tipus, que les empreses no se’n vagin, etc.

Ara que sembla que veuen que els salaris treuen el cap per voler reclamar allò que durant tant de temps se’ls ha negat, tornen de nou amb les mateixes històries. Per què una empresa aconsegueixi incrementar exponencialment els seus beneficis amb percentatges superiors al 10 o 15% (que és amb què es conformaven antigament les empreses i ja n’estaven contents) fins a arribar als 25, 30% i més (que no em facin riure) ho han de treure d’algun lloc, i aquest és amb la pujada dels preus. Matèries primeres i preparades, electricitat, gas, alimentació (on els

intermediaris es posen les botes), gasolina, comissions, etc. Tot envoltat de noms i adjectius com qualitat, mercat, competència, mercats emergents, però que s’amaguen darrere d’uns interessos d’uns pocs, d’unes accions i d’uns dividends dels quals només surten beneficiats els qui més tenen, ja que per a qui té poques accions tot plegat és la xocolata del lloro si no és que ho acaba venent tot, fart, en una de les habituals baixades sorpresa de les cotitzacions.

Sr. Trichet, no li fan por les presentacions de beneficis de les empreses? Durant aquest primer trimestre els diaris en vindran plens, de resultats i balanços, i tots estaran cofois dels grans beneficis que han fet i sempre per damunt dels anteriors, això sí, a les espatlles d’escanyar a clients, usuaris, prestataris, etc.

Dels governs no en vull ni parlar, mentre s’entretenen a fer-nos anar a marxa lenta per les autopistes al voltant de Barcelona, això sí, per la nostra seguretat (quina mania tenen en salvar-nos permanentment), no s’ho han pensat dues vegades d’apujar el preu dels bitllets de transport públic per damunt de l’IPC. Això sí, que no se t’acudeixi demanar un augment de sou. Quina insolidaritat!

CARLES FARRES

25

HO SABÍEU

CAP D’ANY El 31 de desembre és un dia ple de supersticions i dites. Recordo quan era petita la brometa que sempre em feia el meu pare:

-Què, ja has vist l’home dels nassos? A la plaça de l’Ajuntament, em deia, hi ha un home que té tants nassos com dies té l’any. Jo em quedava tota parada i no sabia que dir, a mesura que m’anava fent més gran li contestava: -Va que m’enganyes, no he vist ningú amb molts nassos. Fins que un bon dia hi vaig caure: -Clar, només en té un, perquè aquest any només té un dia. I el meu pare aquell dia sí que va riure de debò ; els altres anys

també ho feia, però d’amagat, perquè jo no el veiés. Hi ha molts rituals i creences al voltant de lla Nit de Cap d’Any, la

transició d’un any a l’altre ha fet que amb el pas dels anys, no tant sols d’anys, sinó de segles, la gent hagi anat afegint-hi costums.

Us en donaré uns quants exemples:

A tots els pobles i ciutats d’Espanya, a les 12 de la nit ens mengem els 12 grans de raïm al toc de cada campanada. Aquesta tradició que sembla

que sigui de tota la vida, encara no té ni un segle d’antiguitat. Diuen que va ser al 1909 quan uns pagesos d’Alacant s’ho van inventar per tal de treure’s de sobre un excedent de raïm, i fins avui...

Hi ha qui creu que porta sort i felicitat fer un brindis amb una copa de cava, en la qual s’hagi posat un anell d’or...

D’altres portar la roba interior de color vermell. Això, diuen, prové

26

de l’edat mitjana, que el vermell era un color prohibit, perquè provenia del diable, i el poble aprofitava l’ocasió per transgredir-ho. Per descomptat que havien de portar d’amagat el tros de roba que fos de color vermell.

Sobre la roba interior també hi ha una altra variant, que és posar-se-la al revés, i així se’n tindrà força per tot l’any.

A Itàlia és molt popular menjar-se un petit plat de llenties una mica abans de la mitjanit. Aquest costum ve de molt antic, de l’època dels romans, que regalaven llenties als seus amics i familiars perquè tinguessin bona sort, ja que les llegums tenien poders màgics per a ells. En Juli Cesar fou, el 47 aC. qui va reestructurar el calendari, seguint les indicacions d’un prestigiós matemàtic alexandrí, i va instaurar l’1 de gener com a inici de l’any nou, en lloc del 25 de març com fins aleshores.

A Catalunya el 31 de desembre és el dia de l’any en el qual les bruixes tenen més poder. Durant segles els pagesos feien creus a les cendres de la llar de foc per tal de protegir-se que entressin a casa seva. Avui en dia, però, aquesta llegenda ha desaparegut del tot.

També es toquen les botzines dels cotxes per celebrar en nou any; s’obren les finestres de bat a bat per rebre’l i moltes més coses. L’important és poder rebre’l

amb pau, felicitat i amor i, per què no, també amb una mica de diners.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Ismael Adell, Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Esther Martínez-Pastor, Montserrat Solanas.

28

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany

Ceràmiques i Gres

Griferies i sanitaris

Escalfadors a gas i termes elèctrics

Accesoris de coure i llautó per lampisteria

Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé

Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49

E-mail: awyca@awyca.com · http://www.awyca.com

Amb la col·laboració de: