1L'liga, passades i balladetesXavier Orriols

La figura de l'liga s potser la que ms enigmes arrossega d'entreels animals de cartr que configuren el bestiari popular, la sevasituaci a la process, les seves prerrogatives i privilegis per trepitjarespais sagrats negats als altres, el seu s com a element d'honor, tanreceptiu pel dret d'anar prxim a la mxima dignitat, com atorgador al'hora d'acollir hostes notables i ballar davant seu. El mateix fetd'anar sempre coronada ha desvetllat sempre una allau de gratutesespeculacions sobre la seva representativitat, prenent de referents eltipus de corona amb dignitats assenyalades pels barems del'herldica. El marcat sentit ritual i consuetudinari de les sevesintervencions. Les proves i oposicions a qu s'havien de sotmetre elsdansadors de l'liga enfront dels bastaixos portadors de gegants,dracs, mulasses i altres entremesos. La presncia dels aligonsportadors de les crosses per fer reposar l'entrems. Tot plegatpresenta l'liga com el ms important dels entremesos.

Certament, molts dels atributs suara esmentats els comparteix ambel lle, la qual cosa ens remet a l'univers simblic que assenyala eltotal domini dels aires per l'liga, de la mateixa manera que el lle hofa a la terra ferma.

L'liga s un arquetip universal, present en totes les cultures, totesles indo-europees, per tamb -increblement- les precolombinesd'Amrica, sempre expressant la mateixa idea: l'animal que vola msalt i que s'associa d'una banda a la majestat divina, per per extensials dus del poder i de la guerra. Totes les cultures personifiquenaquest smbol, el del poder, que s'eleva fins a dalt de tot per dominari destruir tot el que queda per sota d'ell.

Des de molt antic, tos els qui han volgut construir un imperi hanposat les seves forces sota la figura de l'liga. En l'imperi romapareix com l'au de Jpiter, a les insgnies, estandards i monedes. Elsgrans imperis europeus, tots l'han fet servir, i en moltes ocasionsbicfala. Aquesta idea imperial ens l'ha fet present a l'Estat espanyola monedes, escuts, banderes i smbols de poder, durant tot elfranquisme i fins a l'arribada de la democrcia i la restauracimonrquica.

L'liga apareix sempre coronada, i aix es mostra com la cinquenaessncia del poder: es remata per la part ms elevada el smbol delpoder amb un altre smbol de poder. Presa pel cant del seusimbolisme, no importa gens la gradaci herldica de la corona, i peraix es mostren iconografies a la testa de les ligues tantes coronesdiferents. Per aix no ens ha d'estranyar que a Catalunya l'entrems

2de l'aliga i el que representa vagi sempre -segons model barcelon-tan lligat a consellers i jurats, paladins tots ells del poder municipalque tant va contribuir a la liquidaci del feudalisme en un temps(segles XV i XVI) precisament coincidint amb la consolidaci d'aquestentrems.

S'ha associat tamb la figura de l'liga com a signe de poder enl'Espanya dels ustries, per aix desprs de la Guerra de Successi ila derrota de 1714, comena el procs on es despulla gradualmentl'liga de les seves simbologies i privilegis, amb casos tan clars icontundents com el de Reus, que afecta, fins i tot, la seva continutatfsica (vide L'liga de Reus - Ezequiel Gort i Salvador Palomar. Reus1996).

De fet no va ser tant atacar un smbol dels ustries, sin un clarreferent del poder per a la gent del pas en la seva versi mspopulista que era el govern de les universitats o municipis.

La repressi dels smbols va ser una de les moltes cares amargues deles conseqncies del Decret de Nova Planta. Aix, les gramallesutilitzades corporativament durant segles a Catalunya per consellers ijurats als actes oficials, van ser destinades a uniforme de subalterns,servidors i msics per a degradar la seva primignia simbologia.

Dels antics privilegis de l'liga i les seves prerrogatives malmeses, uncaptol important s el de la msica. No pot ser un captol apart i hade reflectiur forosament tots els avatars del singular entrems. Estreferenciat tant iconogrficament com documentalment,l'acompanyament obligat de ministrers, o ministrils, que en el cas deBarcelona eren depenents de la ciutat, formaci que anava ms enlldels sonadors solts o les petites formacions instrumentals elementalsd'altres bsties i gegants.

Al segle XVII ja s'utilitzava la veu ministril tant per designar a msicscom a determinats instruments de vent. Els msics de ministrils erenxeremiers i baixonistes, que anaven a part dels trompeters i tabalers.Tots plegats feien la msica alta (ara en direm heavy) enfront de lamsica sorda feta per instruments de corda, que en aquest segle jaanava guanyant terreny i, fins i tot, feia ballar l'liga en recintestancats. L'liga, doncs, portava una formaci musical important enlnea amb el seu estatus privilegiat.

Les formacions de ministrers es van anar reconvertint, primer a lesesglsies, per donar pas a la msica de corda com hem dit i desprsa d'altres instruments a partir del primer quart del segle XVIII(obos, trompes, fagots, arpes i ms endavant flautes i clarinets) iaix els ministrils quedaren exclusivament com a instruments de

3carrer. Al segle XIX foren desplaats definitivament per les bandes demsica, si b moltes de les seves funcions les assumiren elsinstruments i formacions que avui coneixem com a popular-tradicionals (gralles, cornamuses, flabiols).

A la gloriosa trajectria corporativa de l'entrems de l'liga a lesdiverses ciutats catalanes i la seva decadncia histrica, aix com larecent revaloritzaci, els correspon naturalment un important discursmusical que ha arribat fins a nosaltres amb sorts molt diverses, quevan de composicions molt elaborades a melodies senzilles per ambla grcia popular. De composicions recents a antics fragmentsdiversos combinats. De solucions reeixides a intents i xapucesfrancament millorables. Tot plegat reflecteix la canviant funcionalitatde l'liga i fins permet treure'n algunes conclusions i plantejaments.

Quan parlem de les msiques que acompanyen les ligues, hem defer dues divisions bsiques: les que podrem anomenar com amelodies populars i les que podrem definir com a tocs solemnes.

De les primeres, les que estan formades per melodies populars, entrobem dues de molt clares: la de Vilafranca i la de Valls. La deVilafranca s una melodia de setze compassos, amb dues possiblesvariants, a les quals s'han adaptat unes lletres que fan referncia alsballs del drac i de l'liga, esmentant els tres passos endarrere i trespassos endavant caracterstics de la majoria de balls blancs deVilafranca del Peneds. La interpretaci de la tonada va a crrec d'unflabiolaire.

A Valls la melodia consta de dos fragments de vuit compassos ambrepetici, cosa que fa que al final arribi als trenta-dos compassos. Latonada s d'un caire fora alegre, i el final accelerat fa que els aligonsque l'acompanyen hagin d'anar amb compte per no rebre un cop decua. L'any 1990 Marcel Casellas en va fer un arranjament per a coblade ministrers que durant uns anys va servir per acompanyar l'liga enles seves ballades per Sant Joan i les festes de la Candelera. Tot i quees tractava d'una versi musicalment molt reeixida en la sevaadaptaci als instruments (sac de gemecs, tarotes, flabiols, baixos demetall) i en la modernitat del tractament harmnic, potser no eraprou adient per ser interpretada a l'aire lliure, enmig del soroll de lafesta. Posteriorment se n'han fet altres versions per a cobla.

Dels balls de l'liga que classifiquem com a toc solemne potser el msconegut s el de Berga. Consta de dues parts: la primera en compsbinari consta de dues frases musicals repetides. A la segona part, encomps 6/8, hi veiem quatre frases amb repetici que responen al'esquema AA, BB, CC, BB. Exactament aquest mateix esquema s elque trobem en el ball de l'liga que el musicleg Josep M. Vilar va

4descobrir fa pocs anys a l'arxiu musical de l'esglsia del Pi deBarcelona, i que actualment fa servir l'liga de Barcelona per fer lesseves ballades solemnes. Segons Vilar, s ben clar l'origenrenaixentista d'aquesta pea, ja que era molt freqent la frmulad'una part en comps binari, lenta i solemne, seguida d'una segonapart en comps ternari de carcter alegre i rpid. Cal remarcar queaquest ball es va trobar harmonitzat a quatre veus, per ser tocat perxirimiers i baixonistes.

Actualment, l'liga de Berga balla acompanyada per una petita bandade msica, mentre que la de Barcelona s acompanyada en lesprocessons i cercaviles per una Cobla de Ministrers que interpretatamb msiques del repertori tradicional. A la ballada solemne de laMerc a la plaa de Sant Jaume s la Banda Municipal de Barcelonal'encarregada de posar-hi la msica, i la versi que en resulta dnaencara un caire ms solemne i majestus a la ballada.

Quan parlem de l'liga d'Olot, cal distingir l'liga vella de la nova, jaque quan aquesta es va estrenar el 1949, Pere Aubert i Port vacompondre un ball que incorporava al bell mig de la tonada el Ball deSant Ferriol, ja que aquest entrems pertany a aquest barri olot. Defet, aquest ball consta de tres parts. La primera i la tercera serien,segurament, l'antic ball de l'liga d'Olot, la melodia de la qual veiemincorporada a la Missa Pastoril de Sant Joan de les Abadesses. Tot ique potser no t la greu solemnitat de les de Berga i Barcelona,aquest antic ball d'Olot consta tamb de dues parts, en comps binarii ternari, encara que no mant l'esquema abans apuntat. Aquestaantiga melodia, amb el Ball de Sant Ferriol incorporat, s el que avuies coneix com a Ball de l'liga d'Olot.

Fa pocs anys a Matar es va construir una liga, i pel fet que no esconeixia cap melodia prpia d'aquesta vila per acompanyarl'entrems, van decidir adoptar una antiga tonada d'un ball de l'ligaprovinent d'un quadern d'organista que es conserva a l'arxiu musicaldel Monestir de Montserrat. Es tracta d'una preciosa melodia de vint-i-vuit compassos, a 6/8, sense repeticions, d'una gran elegncia isolemnitat. Els mataronins hi han posat les repeticions necessriesper a la coreografia i han harmonitzat la tonada per a una cobla deministrers.

En els darrers anys s'han construt diverses ligues per a les qualss'han compost ex-profs nous balls, procurant basar-se tots ells en elclssic esquema de les dues parts en compassos binari i ternari. Aix,la de Solsona balla al so d'una melodia composta per Joan Roure iJan, que interpreta una cobla. La primera part -curiosament encomps 3/4-, que repeteix al final, s molt solemne, mentre que lasegona part, ms alegre i balladora, ens fa pensar en ballets catalans

5sovint ballats per esbarts. A Reus, el ball va ser compost per JessVentura, amb esquemes meldics fora actuals i amb claresinfluncies del mn de la sardana. Inicialment pensat per serinterpretat per una cobla de ministrers (aix es va estrenar), aviat lacobla acompanyant va passar a ser una cobla convencional. Tamb aTorredembarra van estrenar liga fa pocs anys, i per desig delsportants la msica es va comprondre seguint estrictament elsesquemes clssics de Berga i Barcelona. Sense fer cap concessi a lamodernitat, la va compondre Francesca Roig, en una versi inicial pera cobla de ministrers i tamb per a dues gralles. Posteriorment se'nva fer una adaptaci per a cobla. Hi ha altres iniciatives de restitucide l'entrems i de la msica com la dels grallers d'Agramunt, que hancompost per a l'liga del seu poble una marxa-ball, que malgrat lasimplicitat de la melodia s'ajusta a l'esquema clssic.

Tamb s'han construt noves ligues sense posar-hi cap melodiaprpia, com s el cas de Tarragona, on una xaranga sorollosaacompanya l'entrems sense cap mena de solemnitat.

Cal fer esment finalment del ball de l'liga que rematava l'Esclat deFesta, suite composta per Carles Santos en l'obertura dels JocsParalmpics el 1992 a l'Estadi Olmpic de Montjuc, que acompanyavauna acolorida manifestaci de tots els elements de la cultura popularcatalana. Santos resol la ballada de l'liga en un nic tema en 4/4,lent i solemne, on casa la tradici amb l'avantguarda impecablement,fent intervenir alhora una cobla de ministrers, una cobla de sardanes iuna orquestra simfnica, que enaltien encara ms la figura de l'ligade Barcelona ballant sota el rellotge de l'estadi en una emotivaculminaci de l'esclat.

Difcilment, l'liga tornar a assumir el rol que secularment haviadetentat. Tanmateix, a qualsevol indret, la msica que actualmentl'acompanya assenyala el carcter i el valor que ha pres per a lacomunitat que la conserva, o, si ms no, el valor que li vol donar lagent que ha treballat en la seva restituci recent. En tot cas, caldriaque ho tinguessin en compte les viles i ciutats que vulguin recuperarel preuat entrems.

Xavier Orriols i Sendra

(Extret del Butllet Bestiari "Agrupaci del Bestiari Festiu i Popular deCatalunya" nm. 3 - juliol 1998)