xv congreso valenciano de filosofía

XV CONGRS VALENCIDE

FILOSOFIA

JOSEP L. BLASCOin memoriam

Valncia, Facultat de Filosofia i Cincies de lEducaci1, 2 i 3 dabril de 2004

VA L N C I A

2 0 0 4

XV CONGRS VALENCI DE FILOSOFIA

XV CONGRS VALENCIDE

FILOSOFIA

JOSEP L. BLASCOin memoriam

Valncia, Facultat de Filosofia i Cincies de lEducaci1, 2 i 3 dabril de 2004

ORGANITZA:

Societat de Filosofia del Pas Valenci

VA L N C I A

2 0 0 4

ISBN: 84-7274-270-9Dipsit legal: V. 178 - 2005Arts Grfiques Soler, S. L.

LOlivereta, 28 - 46018 Valncia

Aquestes Actes han estat possiblesgrcies a lajut rebut de BANCAIXA

Societat de Filosofia del Pas Valenci

SOCIETAT DE FILOSOFIA DEL PAS VALENCI

JUNTA DIRECTIVA

Enric Casaban (president), Vicent Martnez (vicepresident), Vicent Baggetto(secretari), Pascual Casa (tresorer), Antoni Defez (vicesecretari), VicenteDomingo Garca (vicesecretari); els vocals sn: Jess Alcolea, Amador Antn,M Teresa Beguiristain, Rafael Beneyto, Salvador Cabedo, Neus Campillo,Jess Conill, Adela Cortina, Romn de la Calle, Carmen Ferret, Joan Gaspar,Vicent Gozlvez, Tobies Grimaltos, Javier Mndez-Vigo, Amparo Muoz,Jess Pardo, Marta Pedrajas, Fernando Prez, Antoni Pomares, Eduardo Ranch,Jos Manuel Ros, Llus Snchez, Vicente Sanflix, Sergio Sevilla, Xavier Sierra

Editor

Enric Casaban MoyaSocietat de Filosofia del Pas Valenci

NDEX

Pg.

Josep Martnez Bisbal: El De ratione de G. Vico: una crtica poltica del cartesia-nisme ..........................................................................................................................

Juan Francisco Lisn Buenda: tica del sentimiento e influjo de la comunidad en ladeterminacin del sentimiento moral .........................................................................

V. Javier Llop Prez: Aproximacin a la muerte en Rilke ...............................................

Amparo Muoz Ferriol: El sentido de la justicia en la sociedad abierta de K. Popper ...

Joan B. Llinares: Antropologia filosfica i literatura: G. Anders interpreta S. Beckett ...

V. Domingo Garca-Marz: tica i poltica: el principi de publicitat en Kant ...............

Diego Ribes: Stanley Cavell: Wittgenstein (an) y el pasado de la filosofa ..................

Fernando Miguel Prez Herranz: La nave de Neurath en el puerto de Valencia. Filo-sofar junto a J.L. Blasco ............................................................................................

Jess Conill: Analtica hermenutica de la razn experiencial tras Nietzsche (Algunasvirtualidades prcticas) .............................................................................................

Juan Manuel Lorente Tallada: Lgica de la falsedad (Una lgica para generar contra-dicciones) ...................................................................................................................

Valeriano Iranzo: Es el realismo cientfico una hiptesis empricamente contrastable? ..

Jos scar Benito Vicente: Identidad personal y el concepto de persona ......................

Andrea Luquin Calvo: Espacios vacos, narradores silenciados ....................................

M Dolores Sanz-Berzosa, Amparo Muoz, ngel Salazar y otros miembros del Cen-tro de Filosofa para Ni@s de la Comunidad Valenciana: El principito, una guadidctica para la educacin en valores .....................................................................

Francisco Jos Campos Rosell: Herramientas para una mirada crtica al conceptode espacio en Foucault ..............................................................................................

Elena Njera: La bsqueda del lector predestinado. Nietzsche y la incomprensin .......

Marta Pedrajas: La perspectiva de la libertad real en Amartya Sen ...............................

Javier Gracia Calandn: Propuesta de hermenutica intercultural en Charles Taylor ...

Jos Pedro beda Rives: Modelos finitos y recursividad ................................................

Salvador Cuenca i Almenar: Fenomenologia de laura: Petrarca, Baudelaire i Ben-jamin ..........................................................................................................................

Francisco Arenas-Dolz: Nussbaum-Aristteles: ida y vuelta ..........................................

Elena Cantarino i Frdric Mertens de Wilmars: Al voltant de la polmica sobre laparitat de gnere ........................................................................................................

5

7

23

35

45

59

75

85

109

121

131

141

149

161

173

183

191

203

219

233

255

279

295

Pg.

Karina P. Trilles Calvo: El cuerpo doliente. Una aproximacin fenomenolgica ..........

Vanessa Vidal Mayor: La actualidad de la filosofa como interpretacin .....................

Josep Rafel Moncho Pascual: La libertad econmica .....................................................

Jess Fernndez Orrico: Mmesis, comunicacin, lenguaje. Negatividad esttica enTh. W. Adorno ............................................................................................................

Carmen Ors Marqus y Vicente Sanflix Vidarte: El ganado, el revlver y el libro(Propuestas para una lectura gellneriana de dos films de John Ford) ....................

Elsa Gonzlez Esteban: La sociedad de los stakeholders: una propuesta de mediacinentre el individualismo y el colectivismo social ........................................................

Enric Gil Muoz: Stevens o de lobedincia: variacions al voltant del tema de la ba-nalitat del mal ............................................................................................................

Martin Johani Urquijo Angarita: Ciudadana e igualdad: de Rousseau a Sen ...............

Sergi Rosell: Significat, traducci i sinonmia en Quine ................................................

Jos Martnez-Fernndez: Characterization of the clones with constants in the interval[K

w, G

2] .....................................................................................................................

Vicent Agut i Martnez: Gustavo Bueno: ontologia materialista i symplok de lesidees ...........................................................................................................................

Juan Manuel Ros Cherta: La pobreza en la sociedad del bienestar: una reflexin acer-ca de La memoria sobre el pauperismo de A. de Tocqueville ..............................

Jess Alcolea Banegas y Francisco Jos Santonja Gmez: La extensin de los con-ceptos matemticos ....................................................................................................

Jess Pardo Martnez: tica de las profesiones ..............................................................

Romn de la Calle: El espejo de la ekphrasis. Ms ac de la imagen. Ms all deltexto ...........................................................................................................................

Juan de Dios Bares Partal: Infinito, divisibilidad y continuo en la Fsica de Aristteles ...

Javier Romaach - M Soledad Arnau: Omisiones bioticas sobre la discapacidad ......

6 ndex

307

317

329

335

353

367

383

397

411

425

435

445

455

467

475

495

509

EL DE RATIONE DE G. VICO: UNA CRTICA POLTICADEL CARTESIANISME *

Josep Martnez BisbalUniversitat de Valncia

SN ms conegudes i freqents les lectures epistemolgiques i metafsiques de lobrade Vico, tanmateix, la lectura poltica s pertinent i est justificada en afirmacionscontingudes en llocs clau de la versi final de la seua obra major, la Scienza nuova de1744: en establir les degnit o axiomes al llibre primer considera que estan lluny de lascuola de la seua cincia els filsofs monstics o solitaris i, en canvi, hi pertanyenels filsofs poltics, i principalment els platnics ( 130); al final de lobra, en laconclusi, considera haver refutat els monstics i solitaris, s a dir, Epicur (i amb ellHobbes i Maquiavel) i Zen (i amb ell Spinoza), essent en canvi lobra una prova afavor dels filsofs poltics, dels quals s prncep el div Plat ( 1109). Aquestavoluntat poltica est expressada grficament en la Dipintura, el gravat que precedeixlobra, pel fet com el raig de llum de la providncia divina (que naix dun ull inscriten un triangle que, al seu torn, est inscrit en un Sol) arriba al pit de la figura de donaque representa la metafsica i dall es reflecteix en una joia convexa per vessar-sesobre els smbols que representen el mn civil: a

denota que el coneixement de Du no acaba en si mateix perqu privadamentsillumine de les cognicions [intellettuali], i, per tant, regule noms les seues cosesmorals, com fins ara han fet els filsofs, la qual cosa shauria significat amb unajoia plana. Sin convexa, on el raig se reflecteix i es dispersa cap a fora, perqu lametafsica conega Du provident en les coses morals pbliques, o siga, en els cos-tums civils, amb els quals han vingut al mn i es conserven les nacions ( 5).

La voluntat que el saber sobtinga del mn civil i aprofite per la vida civil lescoses morals pbliques s ms evident encara quan Vico fa explcita la finalitatprctica que el mou a escriure la Scienza nuova en les primeres pgines de la prime-ra versi publicada el 1725 ( 11): cal una cincia, diu, que medite sobre els principisde la humanitat de les nacions, perqu amb ells es puga establir un estat de perfeccimesurat en els seus graus i extrems dins dels quals, com qualsevol altra cosa morido-

* Josep L. Blasco va presidir el tribunal de la meua tesi doctoral sobre G. Vico i va llegir i comentaruna primera versi daquest text, ra per la qual he volgut presentar-lo en aquest congrs dedicat a la seuamemria.

7

ra, la humanitat de les nacions ha de discrrer i arribar a la seua fi; i a, per qu?:perqu cientficament saprengueren les prctiques amb qu la humanitat dunanaci, sorgint, puga arribar a tal estat de perfecci i com, si en decau, puga tornar aredrear-se. Aquest estat de perfecci duna societat, precari perqu no en sn garan-tides ni lobtenci ni la conservaci, consistiria a mantenir-se fermes les nacions encertes mximes tan demostrades per raons constants com practicades en els usoscomuns i on es donaren la m la saviesa reflexa dels filsofs i la saviesa vulgar de lesnacions, s a dir, els membres de les acadmies i els experts en la gesti de la cosapblica (s significativa la seua confessada admiraci per F. Bacon, entre altres coses,perqu en la seua persona es donava alhora el filsof i el poltic); fora daquestesmximes existiria noms lerror i la divagaci de fera.

La necessitat de conjuminar saviesa reflexa i saviesa vulgar s un punt ferm i cen-tral que trobar diverses expressions: s la necessitat dunir filosofia i filologia (ques tant histria de les paraules com histria de les coses), veritat i certesa, de tenir encompte all que lhome hauria de ser i tamb all que en realitat s; tanmateix, si nola intenci, la referncia explcita que vincula la meditaci de la Scienza nuova al pro-blema de la perfecci i durada de les formes poltiques, al descobriment cientfic deles prctiques per assolir i mantenir lestat de perfecci, desapareix totalment ja en laversi del 1730. Aquesta absncia s significativa perqu s que va escriure una Pra-tica della scienza nuova, per no la va publicar. El text, previst per al final de lobra,comena reconeixent que ha raonat la Scienza nuova com una cincia contemplativasobre la natura comuna de les nacions i, per tant, sembla

que no ajuda la prudncia humana all on aquesta es fa servir perqu les nacions,les quals estan en perill de caure, o no sarrunen en absolut o no sapressen en llurruna; i en conseqncia que li falta la prctica, com ha de ser en totes les cinciesque sadrecen a matries que depenen de larbitri hum, que totes es diuen ac-tives. 1

La prctica que proposa, per, no va molt ms enll don havia arribat en la partcontemplativa: els savis de les repbliques i els prnceps, advertits per la contemplacidel curs que fan les nacions, han de reclamar els pobles a llur acm o estat perfectemitjanant bones ordres, lleis i exemples. Aquesta conseqncia prctica sembla dece-bedora i pot expressar-se, com diu Croce, amb la vella dita dhome advertit, mig sal-vat. Tanmateix, va seguida dalgunes reflexions que poden llegir-se com a mostradun problema teortic ms pregon: la dificultat de derivar una altra conseqnciaprctica duna cincia que ja sha configurat en si mateixa com a resultat dincorporarla prctica a la reflexi, que no siga laprenentatge de la cincia, la transmissi del seusaber. Diu Vico, a continuaci, que la prctica, la qual podem donar nosaltres com afilsofs, es pot tancar dins de les acadmies, perqu en aquests temps ja humans enqu hem nascut, els filsofs de les acadmies, en lloc de seguir la corruptela delesperit daquests temps, faran b a seguir els tres principis de la Scienza nuova (quehi ha providncia divina, que perqu es pot fer, shan de moderar les passions huma-nes, i que les nimes sn immortals) 2 i el seu criteri de veritat: que sha de reveren-

8 Josep Martnez Bisbal

1 G. Vico: Opere, a cura de F. Nicolini, Milano-Napoli, Ricciardi, 1953, pp. 875-877 (trad. castell enCuadernos sobre Vico, vol. 5/6, 1995-96, pp. 451-455).

2 Denominacions filosfiques dels tres principis inaugurals de la humanitat: la creaci potica dunsser corporal superior la primera paraula, la primera metfora, el matrimoni amb fills certs el primeracte de llibertat sobre el cos i el soterrament dels morts memria del llinatge i propietat de la terra.

ciar el judici com dels homes, o siga el sentit com del gnere hum. Amb aquestsprincipis i criteri, les acadmies continua dient Vico han dadoctrinar la joventut enel fet que la natura del mn civil, producte dels homes, t la mateixa matria i formaque els homes que lhan fet, s a dir, t tamb cos i nima racional, una ment socialque crea i malda per conservar els estats i un cos social que no sen preocupa o elsdissol; i tamb en all que s lesperit de tota aquesta obra: que les nacions lespromouen les religions i les lleis assistides de la fora de les armes i que en lesnacions gentils la societat va nixer amb uns pocs forts que se someteren a la foradun du i molts febles forats a ser cos social. Aix, en leducaci dels joves, con-clou, cal guiar-los

a la bona poltica i amb tal disposici dnim passen finalment a la jurisprudncia(... que posem per damunt de totes les cincies) perqu els joves a educar, aix dispo-sats, aprenguen la prctica daquesta Cincia, fundada sobre aquesta llei eterna quela providncia ha posat al mn de les nacions: que llavors se salven, floreixen i snfelices, quan el cos hi serveix i la ment hi comanda. 3

Aquests textos no esgoten les perspectives amb qu es pot abordar la filosofiapoltica de Vico, tanmateix de tot all dit fins ara vull noms cridar latenci sobretres aspectes de la prctica finalment no publicada, que sn: la presentaci de laseua cincia com alternativa a la corruptela del pensament de la seua poca (s adir, la seua visi crtica de la modernitat), la preocupaci per la finalitat poltica deleducaci de la joventut, i la relaci ment/cos en la direcci i conservaci de lesnacions. Pretenc mostrar la seua primera articulaci com a crtica al cartesianisme jaen la primera obra publicada per Vico el 1709, com tamb, en un segon moment, pre-sentar unes lectures contextualitzadores del text per precisar-ne la seua intenci i elseu abast. Lobra s el De nostri temporis studiorum ratione. 4

El De ratione t el seu origen en la setena de les oracions inaugurals que Vico,com a professor de retrica, pronunci als solemnes actes dobertura del curs univer-sitari napolit. En totes elles, com recorda en lAutobiografia, us sempre la prcticade proposar arguments universals, davallats de la metafsica en s de la civil, 5 mos-tra de la preocupaci tico-poltica que animava el seu pensament des del principi. Enles sis primeres oracions destaca la presncia delements platnics i dhumanismeciceroni, amb els quals argumenta la necessitat de la participaci dels savis en ladirecci de la societat i confia que la saviesa, aplicada a la vida civil, esdevindrprudncia, saviesa prctica. Aquesta confiana en la bondat de laplicaci immediatadel saber a la direcci de la vida associada entra en crisi precisament en la setena ora-ci, en un moment dimportant canvi poltic a Npols quan es produeix la substitucidel poder espanyol per laustrac. De fet, la solemne obertura del curs universitari el1708 fou dedicada al rei Carles de Habsburg i presidida pel virrei austrac, la qualcosa va permetre de publicar el text revisat i molt ampliat del discurs de Vico.

El De ratione de G. Vico 9

3 Opere, ed. Nicolini cit., p. 877.4 Seguir i citar la versi dA. Battistini en la seua edici de les Opere de Vico (Milano, Mondadori,

1990, pp. 87-215; trad. cast. en G. Vico: Obras. Oraciones inaugurales. La antiqusima sabidura de lositalianos, ed. i trad. de F. J. Navarro, Barcelona, Anthropos, 2002, pp. 73-126). Com s habitual esmentarlobra com De ratione. En rigor i com s sabut, no s la primera obra que edita, perqu el 1693 va publicarAffetti di un disperato, poema dinspiraci lucreciana que testimonia la seua proximitat de jove al grupdels ateistes napolitans de la fi del XVII, del qual tres joves foren condemnats en un sonat procs de lainquisici.

5 Opere, ed. Battistini, p. 30.

Lobjectiu global de lobra s una comparaci entre el mtode dels estudis delsmoderns (el nostre, diu Vico) i el dels antics que li permet dadoptar una actitud cr-tica davant el tipus de saviesa preconitzat per la modernitat representada pel cartesia-nisme. Obri el discurs apellant a F. Bacon i el seu De dignitate et augmentis scientia-rum perqu creu aportar una novetat, per ja amb el terme ratione del ttol, a ms dela ressonncia de la ratio studiorum jesuta, indica all que s: un dileg crtic sobre-tot amb el Discurs del mtode cartesi. De fet, la crtica al cartesianisme que ac tinici prendr vol en un immediat projecte ambicis de sistema del qual noms publi-car el 1711 el Liber Metaphysicus, 6 les seues meditacions metafsiques que, ambel De ratione, contenen la seua primera i explcita alternativa epistemolgica i metaf-sica a Descartes. I si b s un debat obert la relaci de continutat o ruptura daquestesprimeres obres viquianes amb la metafsica i epistemologia que fonamenten la Scien-za nuova, potser en el carcter poltic que atribueix a la scuola de la seua cincia sigams clara la persistncia de la crtica relativa a les conseqncies poltiques de len-senyament more cartesi continguda en el De ratione.

La comparaci antics/moderns, centrada no en els sabers duns i daltres sin enel mtode amb qu sestudien, segueix lesquema de mostrar en el mtode modern elsavantatges i els desavantatges, per poder corregir aquests ltims amb lexperinciadels antics o, si s el cas, acceptar-los com a inevitables recordant que tamb el mto-de antic en tenia. Amb aquest exercici confia dobtenir un mtode amb semblant pro-porci dencerts i errors que el dels antics, tot i que la pregunta que obre la reflexi, asaber, quin mtode destudis s ms correcte i millor, el nostre o aquell dels antics?s contestada des del principi amb lafirmaci: el nostre mtode destudis apareixerms correcte i millor, sens dubte, que aquell dels antics. 7 Conv notar, doncs, queVico es presenta com a part dels moderns i amb pretensions conciliadores, lluny enca-ra de considerar la modernitat com a corruptela.

Del recorregut exhaustiu que fa pel panorama dels estudis, a lobjecte daquestescrit, ens interessa el captol VII titulat Desavantatges que, atesa la seua finalitat, elnostre mtode destudis ocasiona a les cincies morals i poltiques i a leloqncia,en el qual podem entrar assenyalant tres citacions que en constitueixen el nervi de laconclusi crtica:

1. Linconvenient ms greu del nostre mtode destudis s que, mentre ens ocu-pem molt intensament de les cincies naturals, descurem la moral (...) ra per laqual la vastssima i nobilssima doctrina de lEstat jau entre nosaltres quasi abando-nada i erma.

2. actuen errniament aquells que fan servir en la praxi de la vida el mtode dejudicar propi de la cincia.

3. qui sadrece, no ja a la fsica i a la mecnica, sin a la vida poltica, o alfrum, o al senat o a la predicaci, no sentretinga, ni de jovenet ni desprs, enaquests ensenyaments conduts segons el mtode cartesi. 8

Vico denuncia laband per part dels moderns de les cincies morals i de la filo-sofia poltica, assenyala lerror daplicar a la praxi de la vida el mateix mtode de la


6 El projecte constava duna metafsica (amb un apndix de lgica), una fsica (amb un apndix demedicina) i una moral. El ttol complet de lnic llibre publicat s De antiquissima italorum sapientia ex lingua latina eruenda, Liber Metaphysicus, inspirat, segons confessa, en el De sapientia veterum de F. Bacon i el Crtil de Plat.

7 Opere cit., pp. 95, 97.8 Opere cit., pp. 131, 133 i 143.

cincia natural i, en conseqncia, rebutja el mtode cartesi com a inadequat per aleducaci destinada a la vida civil.

Lanlisi dels arguments viquians ha de comenar per all que considera la causa ilorigen dels desavantatges, tal com ho expressa al ttol del captol: sn conseqnciade la finalitat atribuda al mtode modern. Aquesta finalitat, descrita al captol I,noms ns una: Noms ns un el fi de tots els estudis que avui sobserva, se cele-bra, shonora per part de tots: la veritat, 9 i tan acceptada est aquesta nica finalitatque amb humor renuncia a exaltar-la per no provocar la pregunta perplexa: I qui lamenysprea?. 10 La ra del predomini de la veritat es troba en el fet que la nova cr-tica ha esdevingut linstrument com a totes les cincies i arts, i aquesta crtica s elmtode cartesi amb el qual hom creu haver venut lescepticisme: La crtica ensdna aquella veritat primera de la qual, fins i tot quan en dubtes, en sigues cert, iamb la qual es considera destruda del tot lAcadmia nova. 11 Doncs b, s aquesttret caracterstic i central del mtode cartesi el que ocasiona perjudicis greus. En pri-mer lloc, laband de les cincies morals i de la cincia de lEstat es deu al fet que perbuscar nicament la veritat, latenci investigadora es concentra en la cincia natural:investiguem la natura perqu ens sembla certa, i no investiguem la natura humanaperqu pel lliure arbitri s incertssima. I, en segon lloc, aix ocasiona el dobleinconvenient en la formaci dels joves que ni es comporten en la vida civil amb sufi-cient prudncia, ni saben acolorir ni inflamar oportunament un discurs amb la calordels sentiments, 12 s a dir, no els prepara ni per a la prudncia ni per a leloqncia.

La dificultat i els inconvenients daplicar el mtode cartesi a la vida civil,assumpte central del captol set i que tot seguit sistematitzar, cal veurels en el con-text de la seua anlisi general per definir millor la posici de Vico davant el mtodemodern i per posar en relleu que el nucli principal de la seua crtica naix de la seuapreocupaci per la necessitat que ladquisici del saber estiga orientada a lactuacien la societat. Breument exposar tant els desavantatges generals de la crtica, deno-minaci que, com hem vist, fa servir per referir-se al cartesianisme, com els desavan-tatges particulars de la seua aplicaci fins i tot a la cincia de la natura.

Al captol III, els desavantatges de la nova crtica 13 provenen del fet que ambella sinicien els estudis dels joves, la qual cosa provoca dues conseqncies de distintordre. La primera s la seua tesi general: els prepara malament per a la vida prctica;com que noms es busca la veritat, simposa eliminar de la ment, a ms de la falsedati lerror, tamb totes les veritats segones, o siga les versemblants, i aix est total-ment equivocat perqu el sentit com naix del versemblant, s a dir, de les coses quesn al mig entre les vertaderes i les falses, i, aix, amb la nova crtica es corre el riscde no formar els adolescents en el sentit com i que, privats dell, arribats amb lamaduresa al temps de lacci prctica incrreguen en accions estranyes i inusuals,com tamb, que siguen ineptes per a leloqncia que, com la prudncia, t la seuanorma en el sentit com, perqu lorador t difcil defensar la veritat quan aquesta nova acompanyada de la versemblana. La segona conseqncia diniciar els estudisamb la crtica s que es fa violncia al procs natural de maduraci dels joves: posar


9 Opere cit., p. 97.10 Opere cit., p. 103.11 Opere cit., p. 99. LAccademia nuova, la de Carneade, s lexpressi tradicional sovint usada tamb

per Vico per referir-se a lescepticisme.12 Opere cit., p. 131.13 Opere cit., pp. 105-113.

la veritat primera abans, per fora i per damunt de tota imatge corpria significaanullar la fantasia i la memria, facultats prevalents i importants en ladolescncia,com el raciocini ho s en la maduresa; aix, la pretesa universalitat de la crticaperjudica la inclinaci dels joves vers les arts que precisen de la fantasia i la memria,s a dir, la poesia, la pintura, leloqncia i la jurisprudncia, i en aquest cas lexem-ple dels antics que comenaven lensenyament amb la geometria (sinttica) hauria deservir per corregir el defecte dels moderns.

A ms, el cultiu exclusiu de la crtica comporta el rebuig de la tpica, com fa lalgica dArnauld (la lgica de Port Royal), i tamb aix s un error perqu si la inven-ci dels arguments ha de precedir la seua avaluaci, la tpica ha de precedir la crticai, per tant, a Arnauld cal contraposar Cicer. El perjudici ms gran del rebuig de latpica el pateix leloqncia i, entre les raons addudes per Vico, en destaque lasegent: la importncia de leloqncia tota es basa per a nosaltres en lauditori ien el fet que nosaltres hem dadaptar el nostre discurs a les opinions del pblic i elsescoltadors poden sentir-se moguts en el seu nim per qualsevol argument i nonecessriament pel ms rigors i vertader, per aix, perqu lorador estiga segurdhaver afectat els nims de tots, s necessari que haja recorregut tots els llocs delsarguments. Tanmateix, la tpica t el defecte dacollir a vegades falsedats, com elmtode dels crtics t el defecte de no admetre ni tan sols el versemblant; per tant, ac,hi hauria un cas en qu per millorar el mtode, caldria conjuminar-hi tots dos, lantic iel modern, en sentit diacrnic comenant per la tpica i acabant amb la crtica. 14 Lar-ticulaci entre tpica i crtica que ac sapunta com a soluci tindr un llarg desenvo-lupament posterior fins a la Scienza nuova, per el relleu ara el posa Vico en el fonsde les seues crtiques, totes les quals provenen dels perjudicis que es causen a la for-maci dels joves: el mtode modern els prepara malament per a la vida civil, fona-mentalment perqu els allunya del sentit com amb lencalament nic de la veritat,incapacitant-los per a la prudncia i leloqncia.

El mtode cartesi aplicat a lestudi del mn natural tamb t desavantatges i lacrtica de Vico nega la pretensi que amb ell sobtinga un coneixement vertader i afir-ma, en canvi, que noms se nobt un coneixement probable. La caracterstica distinti-va daquest nou coneixement de la natura, la xifra Vico en la introducci del mtodegeomtric en la fsica, i al captol IV del seu discurs, titulat Desavantatges que com-porta el transferir el mtode geomtric en la fsica, 15 nexposa principalment tresinconvenients. El primer s que crea la illusi que sobt la veritat de la natura amb lamateixa seguretat que tenen les conclusions duna demostraci geomtrica, i aix,sostenen els doctes que aquesta fsica, ensenyada amb el mtode geomtric, s lamateixa natura, que siga on siga que et dirigesques a contemplar lunivers trobarsaquesta fsica, la qual cosa ironitza Vico, si fra certa, ens hauria de portar adonar-los les grcies perqu ens evitar la fatiga de posteriors estudis de la natura.Per, si ens prenem seriosament la pretensi que es tracta dun procs deductiu,haurem dacceptar que negar-ne alguna part pot colpir la proposici base del rao-nament, i, per tant, si resulta falsa alguna de les normes del moviment fixades peraquestos doctes, ja no poden estar tan segurs del seu coneixement de la natura; i de


14 Una anlisi daquesta concepci viquiana de la tpica en G. F. Luvr: Topica, Retorica e scientiacivilis nel De nostri temporis studiorum ratione, en Bollettino del Centro di Studi Vichiani (BCSV),XXXI-XXXII (2001-2002), pp. 131-159.

15 Opere cit., pp. 115-119.

falses, diu Vico, ms duna se nha descobert. 16 Tanmateix, el seu argument princi-pal no el trau de descobriments de fets que contradiuen axiomes, el trau de lantigacrtica als estoics: la demostraci en la geometria conclou veritats, per quan lamatria no tolera demostracions produeix un raonament capcis, i com que, en lanatura, no hi cap la demostraci, aleshores, les coses de la fsica moderna que en vir-tut del mtode geomtric es presenten com a vertaderes, sn noms que versem-blants, i de la geometria reben el mtode, no la demostraci. I en aquest punt apareixla primera apropiaci per part de Vico del verum ipsum factum, el principi que serclau de la seua posterior epistemologia: demostrem les coses geomtriques perqules fem: si pogurem demostrar les coses fsiques, nosaltres les farem. Aix doncs, siel nou mtode cartesi vol deixar fora el versemblant, no escapen de la seua condem-na les suposades veritats de la fsica que noms poden ser probables, versemblants.

Aquesta conclusi crtica de Vico envers el mtode cartesi ens ofereix un exem-ple paradigmtic de la doble interpretaci modern/arcaic que permet la seua filosofiai que no em resistesc a comentar. La radical distinci epistemolgica establerta perVico entre la geometria que t per objecte un producte de la ment humana i la fsicaque estudia un mn ali a la producci humana i la seua defensa del carcter deprobabilitat del coneixement cientfic (que augmenta el seu grau de probabilitat ambla re-producci experimental dun fenomen), shan llegit com a mostra del seu acosta-ment a linductivisme experimental baconi i de la seua lucidesa moderna que anti-cipa desenvolupaments posteriors del mtode cientfic o fixa lmits del coneixementtamb posteriorment acceptats, s a dir, dins del corrent de la modernitat aniria msenll dels seus contemporanis; 17 tanmateix, si latenci recau en alguns dels seusarguments i motivacions, apareix el Vico arcaic: noms Du que ha fet el mn naturalpot conixer-lo en veritat, i acceptar com a filsofs la fallibilitat de la cincia fsicaens ha de portar a moderar el nostre nim i humiliar el nostre orgull: Recerquem laveritat, de la qual estem tan delerosos; i, quan no la trobem, el mateix deler ens con-duesca a Du ptim mxim, lnic cam i veritat . 18 En el fons, la seua defensa delslmits del coneixement hum descansa en lantropologia cristiana de lhome caigut:al De ratione el coneixement hum ser sempre limitat perqu lhome s un sser finiti imperfecte, i la prometeica pretensi baconiana expressada en el De dignitate et deargumentis scientiarum fa violncia a la naturalesa humana i s un absurd tan grancom pretendre cobrir el mar de pedres o les muntanyes de veles. 19


16 Probable allusi a la demostraci feta per Leibniz el 1699 de la falsetat de la segona i tercera nor-ma del xoc dels cossos enunciades per Descartes en els Principia philosophiae.

17 Mentre que els moderns contemporanis de la Itlia del sud haurien caigut en una concepci dogm-tica de la cincia, perqu a les darreries del XVII shavia reprimit i perdut la concepci probabilstica iexperimental de la cincia que defensava lAccademia degli Investiganti (versi meridional de les acad-mies dels Lincei a Roma i del Cimento a Florncia que va introduir a Npols les teories galileanes i uncartesianisme cientfic), en canvi, Vico, en la lectura que el lliga al corrent de la moderna metodologiacientfica, hauria conservat la memria dels investiganti i hauria refet aix la tradici cientfica meridional;vegeu al respecte N. Badaloni: Introduzzione a G. B. Vico, Milano, Feltrinelli, 1961.

18 Opere cit., p. 117.19 Opere cit., p. 93. Aquest s un dels punts sobre el qual Paolo Rossi fonamenta larcacitat de la filo-

sofia viquiana: Vico critica Bacon perqu la seua fe en laplicaci de la cincia a la natura li sembla impiai, aleshores, si com a catlic condemna lactitud prometeica i agressiva envers la natura i si, com a anticar-tesi, rebutja el platonisme matemtic, aquest doble rebuig el colloca en realitat fora dels horitzons ma-teixos de la cincia moderna (P. Rossi: Le sterminate antichit. Studi vichiani, Pisa, Nistri-Listri, 1969, p. 31, reeditat com Le sterminate antichit e nuovi saggi vichiani, Firenze, La Nuova Italia, 1999). Tanma-teix, cal observar que a loraci inaugural De mente heroica, immediatament posterior a la Scienza nuovade 1730, Vico comparteix amb optimisme les pretensions prometeiques baconianes.

Tornem ara als dos inconvenients que resten encara del modern mtode geomtricde la fsica i tots dos sn perjudicis per a leloqncia. Ns un que el nou mtodeimposa un mode de discussi rigors i lacnic i una argumentaci more geometrico,ambds hbits no gens adients a leloqncia perqu aquesta mira de persuadir lamultitud ignorant i els grollers (...) no ressegueixen aquestes llargues cadenes deraons, ni s el cas de fatigar-los amb tan forta tensi mental perqu els retinguen.Laltre s que els fsics comencen sempre per les veritats primeres, mentre els bonsoradors han de partir de les veritats secundries i arribar a les primeres fent queels escoltadors creguen haver-ho descobert ells mateixos. Aix, doncs, la crtica deVico al naixent mtode cientfic, en limitar els seus resultats al saber probable, va msenll de la seua inadequaci a lmbit prctico-poltic, per, fins i tot quan lanalitzaen la seua aplicaci al mn natural, mai no perd de vista aquesta inadequaci sota laforma de perjudicis per a leloqncia del nou tipus de discurs cientfic que imposa.Podem tornar ja al captol set, lespecfic de les cincies morals i poltiques i de le-loqncia.

Els moderns, ats que busquen noms la veritat, concentren els seus esforos en lacincia del mn natural, on creuen (com hem vist, errniament, segons Vico) poderobtenir-la, i neglegeixen les cincies morals, on no creuen poder aconseguir-la perqula naturalesa humana s incertssima per efecte del lliure arbitri. Laband no s tansols conseqncia dun fet de voluntat, sin que respon a una dificultat real: la incer-tesa que la llibertat introdueix en la natura humana, el fet que la vida civil estdominada per locasi i lelecci i que quan sactua en la vida prctica cal conside-rar les mltiples i diverses circumstncies, tot aix fa que els fets humans no espoden avaluar amb el criteri daquesta rectilnia i rgida regla mental i que, en can-vi, calga en una referncia implcita a Aristtil una nova mesura semblant a lantigade Lesbos que lluny de voler conformar els cossos a ella, sarticulava en tots elssentits per adaptar-se ella mateixa a les diverses formes dels cossos. 20 Largumenta-ci de Vico no continua en la direcci de construir la nova mesura que troba a faltar,el nou mtode dels fets humans necessari per investigar la naturalesa humana incer-ta i canviant; el discurs sadrea a fonamentar la seua necessitat mostrant les peculia-ritats del mn civil enfront del natural i, sobretot, mostrant els inconvenients que senderiven quan hom vol aplicar els criteris de la cincia a lactuaci prctica, inconve-nients que preanuncia amb un exemple del fracs del nou mtode: pel que fa a laprudncia civil, aquells que conreen exclusivament la veritat molt sovint abandonenels seus propsits fracassats, enganyats i desillusionats. 21

A la dificultat metodolgica que representa la presncia del lliure arbitri en elsfets humans, nafegeix una altra: en la cincia destaquen aquells que busquen unacausa nica per a la multiplicitat dels fenmens naturals; en canvi, en la prudnciacivil destaquen aquells que investiguen primer el major nombre possible de causes pera un nic fet per, desprs, conjecturar quina puga ser-ne la vertadera; aquesta difern-cia es deu al fet que la cincia tendeix a les veritats ms altes, mentre que laprudncia ho fa a les ms menudes. Amb aquesta distinci construeix una tipologiasegons com els individus es comporten en la vida prctica en relaci a la veritat, i lesquatre categories que nobt sn: estult, astut illetrat, docte imprudent i homesavi. Ens interessen les dues ltimes, que anomenar docte i savi, perqu repre-


20 Opere cit., pp. 131-133. Aristtil, tica a Nicmac, V, 10, 1137b 30-32.21 Opere cit., p. 131.

senten respectivament el producte del mtode cartesi i lideal preconitzat per Vico.El docte jutja les coses ms baixes en base a les ms altes, en canvi el savi les msaltes per les ms baixes, i aquesta diferncia de moviment t greus conseqncies,perqu els doctes que volen anar rectilniament des de les veritats universals a lesveritats particulars resten enxampats en les contingncies de la vida, mentre que elshomes savis, tot i mantenint la seua adhesi al ver etern entre les distorsions i lesincerteses de la vida prctica, quan no poden seguir la via recta, atenen a delibera-cions i rodegen lobstacle i prenen decisions tils a llarg termini en la mesura quesiga naturalment possible. 22 La diferent actuaci de lun i de laltre, tot i la senzille-sa amb qu la descriu Vico, condueix a la conclusi que no hi ha saviesa en voler apli-car a la prudncia civil els criteris de la racionalitat cientfica: la racionalitat rectilniadels cientfics moderns no serveix per a la vida prctica, on els humans (en gran partestults) actuen per caprici o per atzar i on les coses sn com sn i no com haurien deser. Ms encara, qui vulga actuar aix, orgulls de la seua nica veritat, cau en lerrorde no ponderar qu pensen della comunament els homes i si tamb al com dellssemblen veritats les coses que ells retenen com a tals, s a dir, cau en lerror de notenir en compte ni el sentit com ni la versemblana, allunyant-se aix del comdels humans. En altres paraules, el terreny de la prctica no s el de la veritat i lerror,sin aquell de les gradacions de probabilitat i de les versemblances on, ms que no lafreda lgica abstracta de la ra i la deducci racional, cal la desitjada nova mesura deLesbos que avalue i sadapte a situacions concretes tal com sn, amb la qual cosa esfonamentaria lacci prudent i es possibilitaria el discurs eloqent efica.

Pot semblar que Vico est defensant un tipus de savi disposat a renunciar a ladefensa revolucionria de la veritat quan aquesta xoca amb el sentit com, amb el sen-tir de la seua poca o de la seua comunitat, 23 s a dir, un savi acomodatici que en ter-mes de la polmica religioso-moral del seu temps estaria ms prop de la flexibilitatjesutica que del rigorisme jansenista, o que, en la seua actuaci poltica, es plega msa laparincia i la simulaci que no a la veritat i la virtut, i que actua, per tant, com acortes i no com a filsof. Vico s conscient daquesta ltima possible objecci, pro-testa: res daix, i precisa el seu ideal: vol que els seus escoltadors esdevinguenfilsofs tamb a la cort, que tinguen cura de la veritat com apareix i que persegues-quen lhonestedat que tots aproven. 24 El filsof ha destimar la veritat i la virtut,per quan actua en la vida civil, si tradueix el seu saber en prudncia civil i ha defer-ho si vol ser savi i no sols docte, al mateix temps ha de partir de la veritat i la vir-tut acceptades si no vol fracassar, desillusionar-se i abandonar la poltica o romandreatrapat en les tortuositats de la vida. El savi viqui t en compte les veritats msaltes per es mou des de les ms baixes i, com els filsofs grecs antics dits pol-tics, hauria dadaptar les seues doctrines a la prudncia civil i no fer com els modernsque sembla que han retornat a lpoca ms antiga dels filsofs fsics (pre-socrtics).


22 Opere cit., p. 133.23 G. Semerari, en lestela interpretativa de Gramsci, veu en lanticartesianisme de Vico i la seua rei-

vindicaci del senso comune una subtil estratgia reaccionria duna cultura endarrerida contra les nove-tats revolucionries de la nova filosofia; qualifica Vico com lltim gran filsof de la Contrareforma i elsentit del seu anticartesianisme seria acollir la nova cincia fins on no siga compromesa la validesa da-quella visi de lhome, del mn i del costum, el qual fonament s all sobre el qual lhome no t poder(Du) i all al qual ha de remetres sota pena de la seua exclusi de la humanitat (el senso comune) (G. Semerari: Intorno allanticartesianesimo di Vico, en AA.DD., Omaggio a Vico, Napoli, Morano,1968, pp. 195-232, la citaci a la p. 232).

24 Opere cit., p. 137.

Aquesta actuaci prudent del savi, que li permet rodejar els obstacles sense per-dre el nord de la veritat i lhonestedat entre els avatars de la vida, no sols ha de mirarla seua perfecci individual i no sols s adaptaci a all que el sentit com conside-ra versemblant i correcte, ans b comporta una responsabilitat social perqu ha dedirigir els altres vers lideal que s el seu nord. Per fer aix, tanmateix, ha de convn-cer i, aleshores, li cal leloqncia com a instrument. Els antics (Demstenes, Cicer)tamb ens en donen ac exemple, perqu adaptaven la seua filosofia a leloqncia,mentre que el mtode modern, malgrat voler afavorir la retrica, fracassa i el que fa sressecar les fonts de tota oraci que siga versemblant, copiosa, aguda, adornada,clara, mplia, inflamada. 25 Ja hem vist com Vico ha assenyalat els perjudicis per aleloqncia efectes del rebuig de la versemblana, de lestil lacnic i auster i de lar-gumentaci more geometrico dels cientfics cartesians, ara la crtica s ms pregona:el fracs prov del fet que volen servir-se darguments inspirats en la veritat perinfluir en les ments i la ra, i no en el voluble nim; per, exclama i pregunta Vico,qu hi farem si leloqncia t a veure tota, no amb la ment, sin amb lnim?. Perconquerir els nims noms valen les corpulentssimes mquines oratries, perquleloqncia s la facultat de persuadir al deure i aix noms ho aconsegueix quirex a determinar en els escoltadors lestat dnim desitjat. Els savis poden deter-minar aquest estat dnim en si mateix des del moment que reconeixen reflexivamentel deure, per la multitud i el vulgar s arrossegat pel deler que s tumultus i turbu-lent, com una malaltia de lnim contreta per contagi del cos, del qual segueix lanatura, ra per la qual no es mou sin mitjanant coses corporals i no, com volenels cartesians, noms mitjanant arguments racionals. El mateix passa amb les pas-sions: la filosofia serveix als savis per moderar-les en virtut, per el vulgar necessi-ta leloqncia.

A ms, davant una possible objecci, Vico defensa que leloqncia no t per qudesaparixer en els estats moderns dels pobles lliures ats que: ...en aquests Estats,oradors excellents per la facndia, versatilitat i fogositat de la seua oratria han bri-llat en el frum, en el senat i en el plpit amb summe avantatge de lEstat mateix iexcelsa glria de la seua llengua, 26 s a dir, existeixen de fet oradors en tres mbits:els tribunals de justcia, el senat i lesglsia. La resposta a lobjecci s decebedoraperqu sembla deixar sense justificaci la simplement afirmada existncia doradors.Tanmateix, la resposta est implcita en largumentaci precedent, la lgica de la qualportaria a la superflutat de leloqncia noms en lhipottic cas dun Estat formatnoms per savis o doctes. En efecte, si leloqncia serveix per persuadir al deure iportar a la virtut actuant sobre els nims, noms savis i doctes (ment social) podenprescindir-ne perqu poden arribar-hi per reflexi i anlisi racional, per mentre hihaja vulgar, multitud (cos social), siga el tipus dEstat que siga, caldran mquinesoratries que moguen les voluntats poc sensibles a fredes i seques argumentacionslgiques, s a dir, caldr leloqncia com a instrument poltic per persuadir i assolirel consens social. I mentre hi haja vulgar, els savis tenen la funci poltica dajudar apersuadir-lo vers el deure, la virtut i la veritat.

Resumint, largumentaci viquiana seria la segent: si el mtode modern delsestudis, la nova crtica, t com a nica finalitat la veritat rebutjant el probable i el


25 Opere cit., p. 135. 26 Opere cit., p. 139. Afirmaci seguida dunes consideracions sobre per qu la llengua francesa s

adequada per a la nova crtica mentre no ho sn ni la italiana ni lespanyola.

versemblant, si descura les cincies morals i poltiques, si no poden aplicar-se els seuscriteris als fets humans, morals i poltics, si no prepara els joves per a la prudnciacivil ni per a leloqncia, ans al contrari, els perjudica, la conclusi ns tallant: tretde la fsica i la mecnica, per a la resta de coses ms val tenir el jovent lluny del mto-de cartesi i que, en canvi, estudie

la geometria a travs de les figures amb la ra intutiva, conree la tpica i disserte,amb llibertat de discutir en un sentit i en el contrari, sobre la natura, sobre lhome,sobre lEstat, per aprendre a abraar tot all que en les coses hi ha de ms probablei de ms versemblant.

Sense aquest canvi i complementaci del mtode, els moderns seran ms cultes ims doctes defensors de la veritat que els antics, per aquests seran ms savis i elo-qents; la proposta viquiana mira, en canvi, a poder igualar-los en saviesa i en elo-qncia, aix com els superem en la cincia. 27

A la fi la veu del Vico de 1709 ens arriba, prima facie, amb el to prudent i conci-liador de qui sense nostlgia del passat es resisteix a acceptar apressadament novetatsrupturistes, sobretot quan afecten els comportaments tico-poltics dels individus i elpaper i la responsabilitat de qui poseeix el saber envers la societat. Coherent amb laseua preocupaci contnuament manifestada pel mn civil, i coherent tamb amb elseu ofici de professor de retrica, el De ratione s, en laspecte vist ac, un discurseloqent per moure ments i nims a una acollida prudent del mtode modern que evi-te les nefastes conseqncies de negligir la moral i la poltica i de no preparar elsjoves perqu no resten entrampats en les tortuositats de la vida i perqu puguenactuar amb eficcia en la comunitat scio-poltica on viuen. El discurs, pensa i diuVico, s una contribuci al perfeccionament de la modernitat. Com recorda a lAuto-biografia quan ressenya aquesta obra, la novetat que volia aportar era una nova unitatdel saber que amb un mateix esperit concordara antics i moderns i a les cincies entreelles. 28

Aquesta posici viquiana ha estat llegida recentment com una continuaci de latradici de la filosofia aristotlica que senfronta a la modernitat negant tant la degra-daci de la filosofia prctica a una philosophia minor com la seua assimilaci almtode cientfico-tcnic; s a dir, hi hauria ac una reivindicaci de lespecificitat delmbit prctico-poltic i de la seua corresponent metodologia, la qual cosa fins i totva collocar el De ratione en el centre datenci duna part de la filosofia poltica ale-manya dels darrers decennis. 29 La presncia de motius aristotlics en el text viqui sevident i permet rellegir-lo des de lptica del debat sobre la filosofia prctica. 30 No


27 Opere cit., p. 143.28 Opere cit., pp. 36-37. De nou recordar el De ratione a les ltimes pgines del posterior afegit a

lautobiografia i tamb pel seu propsit daconseguir unitat i coherncia del saber (Opere cit., p. 84).29 Sobre les lectures alemanyes de Vico, vegeu G. Cacciatore, G. Cantillo: Materiali su Vico in Ger-

mania, en BCSV, XI (1981), pp. 13-32. Tamb G. Zanetti: Ambigue persistenze aristoteliche nel De nos-tri temporis studiorum ratione, en BCSV, XXI (1991), pp. 79-92, que sintetitza lanlisi que del Deratione fan els autors alemanys que agrupa sota lexpressi Rehabilitierung der praktischen Philosophie.

30 Una investigaci sobre els arrels de Vico en la tradici aristotlica i en la filosofia poltica clssico-humanista, en E. Nuzzo: Vico e lAristotele pratico: la meditazione sulle forme civili nelle pratichedella Scienza Nuova prima, en BCSV, XIV-XV (1984-85), pp. 63-129. Tamb vegeu larticle esmentat deG. Zanetti. Ms en general v. G. Cacciatore: Vico e la filosofia pratica, BCSV, XXVI-XXVII (1996-1997), pp. 77-84.

obstant, convindria evitar lectures apressades i excessivament esbiaixades que facende Vico un membre duna tradici filosfica, com pot ser la tradici aristotlica, de laqual pot participar perqu nhi ha elements que formen part viva de la cultura del seutemps i ms encara de la matria de retrica que ensenya el napolit; no s evident,per, en absolut, que qui considera Plat prncep dels filsofs poltics consideraracom a tasca de la seua filosofia la defensa de la posici terica de laristotelisme rela-tiva a la filosofia prctica. En canvi, la interpretaci de lobra viquiana pot traure pro-fit a hores dara de les recerques contextualitzadores del text que han resultat de lin-tent de llegir Vico en el seu temps, empeny caracterstic de lanomenat nuovo corsodel viquisme itali de la segona meitat del segle passat. Presentar ara noms duesdaquestes lectures referides al De ratione, la primera dun filsof, laltra dun histo-riador.

Com que largumentaci viquiana descansa en gran part sobre les conseqnciesprctiques del nou mtode, aleshores s pertinent preguntar-se quina realitat poltico-social tenia present i qui eren els cartesians objecte de la seua crtica. La resposta msdirectament ajustada a aquesta pregunta lofereix B. De Giovanni quan analitza el Deratione com una obra fonamentalment poltica i dintervenci en la poltica napolita-na. 31 Seguint a De Giovanni, en lnies generals el context s el segent. A les acaba-lles del XVII, durant els ltims anys del vice-regnat espanyol a Npols, sestableix unnou vincle entre cultura i poltica per la decidida participaci de la classe civil (cetocivile), en especial dels intellectuals, en la formaci dels quadres de la justcia iladministraci que articulaven el poder pblic. Hi ha un cert predomini sobretot de laclasse forense sobre la noblesa en locupaci de crrecs de govern i un correlatiu in-tent de teoritzar la nova situaci que es reforar durant el primer decenni del vice-regne austrac. 32 En aquests intellectuals, hi ha al costat dun vertader sentit destat,tamb una lgica de grup de poder, i en funci daquesta lgica cal interpretar la rela-ci entre cultura i poder que sintenta establir mitjanant el retorn de motius car-tesians i platnics. s un retorn del cartesianisme metafsic, distint del cartesianismecientfic dels investiganti, 33 perqu Descartes s llegit ara en una clau entre platnicai jansenista, cosa que significava, sobretot, una reivindicaci mentalista capa, entrealtres coses, dabsorbir i subordinar en si els ferments neoexperimentals de qualsevol


31 B. De Giovanni: Il De nostri temporis studiorum ratione nella cultura napoletana del primo sette-cento, en Omaggio a Vico, Napoli, Morano, 1968, pp. 141-191.

32 A s una de les conseqncies de la fallida de la revolta popular napolitana del 1647, la revoltade Masaniello: es va fer palesa la necessitat que la noblesa tenia de la monarquia per mantenir el seupoder feudal, la qual cosa deixava el govern ms lliure per trobar altres aliances alternatives i per des-plaar cap a la burocrcia el centre de la seua poltica, la qual cosa dna pas a un grup social, lorigen delqual era prevalentment la classe mitjana, i que inicia aix el perode auri de la classe forense com unelement de la vida pblica napolitana en absncia duna vertadera burgesia (G. Galasso: Napoli ai tempidel Vico, en AA.DD., Giambattista Vico nel terzo centenario della nascita, Napoli, Edizione ScientificheItaliane, pp. 13-35, les citacions a les pp. 26-27). Cfr. tamb G. Galasso: Il mezzogiorno nella storia dI-talia, Firenze, Le Monnier, 1984, 2a. ed., pp. 219-220, 228 i 257, on el paper daquesta burgesia forense,tot i reconixer el seu carcter corporatiu i la seua dependncia del poder del vice-rei, s avaluat ms posi-tivament, s a dir, ms com a element modernitzador que no ho considera De Giovanni. El debilitament dela noblesa saccentua quan, el 1701, una part della organitza una conspiraci (la conjuraci del prncep deMacchia) contra el poder espanyol i a favor dels austracs que fou avortada pel duc de Medinaceli i sobrela qual Vico, membre de lAcadmia fundada pel duc, va escriure un informe, a petici del govern, en qudestaca el seu carcter aristocrtic i labsncia de participaci a diferncia de la del 1647 dels sectorspopulars i productius. En aquest predomini dels intellectuals queda fora la universitat que, endarrerida,roman com el lloc de comproms amb el poder eclesistic i la vella classe forense.

33 Es refereix a lAccademia degli Investiganti, v. nota 16.

tardo-investigant, allunyant el pensament napolit de la discussi europea i impedintde traure de la nova cincia investigant les conseqncies spinozianes. 34 El corri-ment vers un dogmatisme mentalista, amb una degradaci del corpo i una exal-taci ms tardo-humanista que pre-illustrada de la divinitat de la ment, expressa unavisi de les tasques tico-poltiques de la cultura que pretn una justificaci sistem-tica ideal dels togats com a savis i de la seua funci dirigent. La integraci delsintellectuals de formaci jurdica en el poder els porta a una conscincia msburocrtica que no liberal, i la defensa que ara fan de lEstat s en gran mesura unadefensa de la seua articulaci com a classe en el poder. La prioritat de la ment, delintellectual, es fa valdre contra la noblesa per tamb contra linici de presa deconscincia de la plebs camperola: el poder mateix de la classe forense depn de noposar en qesti lestructura de la societat vice-reial i, per tant, de no posar en qestiel mode de producci feudal. En aquest context, el De ratione s una intervencipolmica contra aquest cartesianisme napolit dogmtic i pretn una nova educacipoltica dels joves napolitans. En el moment dincertesa de la fi de la dominaciespanyola representa una presa de conscincia poltica de Vico i un conjunt dindica-cions poltiques a qui es preparava a recollir lherncia espanyola del vice-regne. 35

La crtica cartesiana de Vico significa un retorn a la mateixa crtica dels investiganti ala vella cincia i el seu dogmatisme, 36 i com aquella, s una operaci poltico-culturalque reivindica el versemblant i la probabilitat contra una veritas i una ment absolutes,amb una revaloraci del cos i una relectura de la sensibilitat. Lanticartesianisme deVico, doncs, ho s a un especfic cartesianisme metafsic i endarrerit napolit de la fidel XVII i principis del XVIII, i amb ell critica la cincia dogmtica en un intent depedagogia poltica que comporta un trencament del seu vell humanisme de les ante-riors oracions inaugurals que representen el seu moment de sintonia amb lhumanis-me metafsic i el platonisme plotini del seu entorn amb laparici duna naturambil (...) que esdev corpo, volgo, moltitudine, i destrossa amb una radicalitat senseprecedents el cercle inamovible duna societas litteraria efectuant una crtica polticade la cultura i la sapientia abstractes i allades de la vida civil. 37

Amb aquesta lectura, el De ratione deixa de ser un episodi ms de la querelleentre antics i moderns per convertir-se en una crtica a la validesa poltica i pedaggi-ca del cartesianisme extrem napolit i en una reivindicaci de la necessitat de les cin-cies morals, de la cincia poltica. Aquesta visi pot complementar-se amb la lecturade G. Giarrizzo que, a diferncia de De Giovanni, no veu la crtica viquiana lligadatan estretament a les concretes relacions dels grups de poder del vice-regne, sin a unproblema ms general i de ms gran abast, al problema del vulgus i de la seua obe-dincia a la llei, s, reproposa el problema de lauctoritas en els seus termes ms


34 B. De Giovanni: op. cit., pp. 156-157.35 Ibid., p. 163. Els hereus sn, com s obvi, els austracs que substitueixen els espanyols el 1707.36 De Giovanni, com Badaloni, en la defensa dun Vico modern o, si ms no, pre-illustrat, el lliga amb

el corrent cientfic modern meridional que representaren els investiganti en la segona meitat del XVII.37 Ibid., p. 177. Aleshores, la crtica anticartesiana de Vico a la fi del primer decenni del segle XVIII el

colloca en una posici heterodoxa respecte a la ideologia dominant de la classe intellectual dirigent napo-litana, la qual cosa dna lloc a un real allament poltic. Des daquesta posici de trencament que indica unmoment de canvi en el pensament viqui, explica De Giovanni en un altre article (Facere e factum nelDe Antiquissima, en Quaderni contemporani II (1969) pp. 11-35) lintent de Vico delaborar en el Deantiquissima una fonamentaci del saber cientfic i del saber hum, en dileg i contrast amb P. M. Doria,desplaant-se cap a una gnoseologia ms lligada al facere, al factum: el De antiquissima seria aix elcomplement especulatiu de la crtica poltica del De ratione.

moderns dobligaci poltica, perqu el savi, coneguda la virtut, pot seguir-la senseresistncia, per la plebs, grollera i estulta, hauria de purificar primer la ment i lnimabans de preferir linters general al privat, i com pot una comunitat civil aguardar (ofins i tot esperar) una operaci tan grandiosa i profunda de pedagogia poltica? Elproblema, com es veu, s aquell amb el qual el gran moviment de la illustraci refor-mista senfrontar i no sabr resoldre. 38 La funci del savi-prudent ser portar el vul-go al sentit de linters general a travs de leloqncia com a instrument poltic depersuasi i consens. Leloqncia intenta fundar lautoritat i la llei en el sentit comque, ms que una alternativa lgica a la racionalitat, s un plantejament metodolgic:el sentit com s histric amb graus diversos de desenvolupament, s una plataformaen i sobre la qual hom construeix incessantment. Ms encara: amb el sentit com,Vico, segons Giarrizzo, reivindica la capacitat i el dret dels rudis a progressar pervies naturals en la vida civil i en les invencions mecniques. La ratio del filsof hadajudar la consolidaci progressiva del sentit com en lloc de buidar-lo proclamant-lo fruit de falses opinions. 39

Sn dues lectures que lliguen lobra a un problema poltic concret i a un particularcartesianisme de lentorn ms immediat, Npols, o a un problema poltic general de lamodernitat illustrada; que fan aix del De ratione ms expressi duna presa de posi-ci en el debat poltico-cultural que duna reflexi especulativa; i que posen en relleula vinculaci de Vico amb la seua ciutat i el seu temps, encara lluny de sentir-seestranger a la seua ptria. A ms de la precisa contextualitzaci que hi aporten, cridelatenci en el fet que en tots dos casos es fa mfasi en la visibilitat que Vico dna alcos social i al problema poltic de la seua direcci i transformaci, la qual cosa elporta ac a dignificar el sentit com i a replantejar la funci i la responsabilitatsocial del savi modern i la seua relaci amb el vulgar, el poble. Sn assumptes totsells que tindran una pregona revisi i redefinici i una importncia cabdal a la Scienzanuova. 40

La reflexi especulativa immediata, per, es troba al Liber Metaphysicus on Vicoabandona la crtica poltica del cartesianisme per una crtica epistemolgica i metaf-


38 G. Giarrizzo: La politica di Vico, en AA.DD., Giambattista Vico nel terzo..., pp. 63-134 (tamb enIl pensiero politico, I (1968), 3, pp. 321-385, i republicat ara en el llibre del mateix autor Vico la politica ela storia, Napoli, Guida, 1981, pp. 53-122, que s el que cite), les citacions a les pp. 80-81. Giarrizzo situacom a marc histric europeu de Vico la crisi de la conscincia europea amb qu P. Hazard defineix lasegona meitat del XVII, amb la correlativa necessitat poltica general de fornir una mplia base social deconsens, la qual cosa comporta dues exigncies a vegades contraposades: augmentar la tolerncia adjudi-cant una funci civil a lestat, i eixir de la crisi mitjanant nous valors tils per portar al consens de la lleiun poble ignorant i fanatitzat, perqu la multitud ignorant no pot portar-se al respecte de lautoritat i de lallei mitjanant una cultura que sesgota aristocrticament en el dubte i lerudici (vegeu G. Giarrizzo:Del senso comune en G. B. Vico. Note vichiane, en De Homine, 27-28 (decembre 1968), pp. 89-104,tamb republicat en Vico la politica..., pp. 123-141; la citaci, segons aquesta ltima edici, a la p. 133).

39 Del senso comune..., pp. 135-136 i 140-141.40 Lallunyament poltic entre intellectuals moderns i poble que denuncia Vico tingu un resultat tr-

gic en la fallida revoluci de 1799 que durant uns mesos instaur, amb lajut de lexercit francs, la Rep-blica Napolitana i que acab en una repressi ferotge contra el grup dillustrats que lhavia inspirada idirigida. Un dells que aconsegu fugir de la forca i de Npols, Vincenzo Cuoco, va publicar immediata-ment (el 1801) les seues reflexions en un Saggio storico sulla rivoluzione napolitana on fa servir precisa-ment els textos viquians per entendre el per qu del fracs. Lobra de Vico no era, doncs, desconeguda aNpols ni deix de tenir eficcia als poc ms de cinquanta anys de la seua mort, i la difusi del Saggio deCuoco va estendre linters per Vico a la resta dItlia. A la novella Nada de nada (Orihuela, Partnope,2004) es troba una entretenguda narraci del procs que men a la Repblica Napolitana i a la seua fi atravs de la vida de Leonor Pimentel Fonseca, la illustrada que va dirigir el peridic de la breu revoluci ique ho pag amb la vida.

sica, inici, com he dit abans, dun projecte de sistema filosfic alternatiu. Tanmateix,desprs de laband del projecte i la deriva del seu inters vers el problema de la fona-mentaci dun sistema del dret natural on es gestar la Scienza nuova, Descartes i elseu mtode prcticament no apareixen a lobra viquiana com a objecte explcit de cr-tica tret de lAutobiografia (que pren tamb el carcter autobiogrfic del Discurs delmtode com a referent, i on destaca, entre altres coses, que el mtode cartesi no dnalloc a una moral i que el seu sistema presenta la incoherncia duna fsica propera alepicureisme amb una metafsica platnica). En canvi, la Scienza nuova recupera lacentralitat de les preocupacions poltiques avanades al De ratione i en certa manerapodria dir-se que com a cincia del mn civil pretn suplir amb escreix les mancan-ces metodolgiques que hi havia assenyalat, fent realitat la nova mesura de Lesbos perals fets humans que trobava a faltar.

s a dir, des del 1711 no se nocupa ms de rebatre polmicament les tesis carte-sianes, sin que es capfica a fer una cincia dall que, segons els cartesians, no podiaser-ho. Just, per, quan sembla allunyat de la polmica anticartesiana s quan fa lo-bra ms profundament anticartesiana: la nova metafsica que tamb vol ser la Scienzanuova dit siga ara de forma un poc abrupta t com a objecte una certa ment collec-tiva, aquella que naix i sexpressa en la naci amb religi, llengua i costums natives, ipresenta el desenvolupament de principi a fi de la naci com el model cannic de des-plegament de la naturalesa humana. Res de ms anticartesi.


TICA DEL SENTIMIENTO E INFLUJO DE LA COMUNIDAD EN LA DETERMINACIN DEL SENTIMIENTO MORAL

Juan Francisco Lisn BuendaUniversitat de Valncia

[email protected]

In memoriam

ESTE trabajo, que trata de los sentimientos morales como origen y base de la praxissocial y poltica y de la influencia que sobre ellos ejerce la cultura comunitaria, pre-tende ser un homenaje a Jos Luis Blasco. Aunque de internis, neque Ecclesia,pienso que la convivencia acadmica de aos, muchos aos, me concede la facultadde decir de l que fue un hombre de profundos sentimientos morales, sentimientosque calde al fuego de las diversas comunidades a las que supo pertenecer y que tra-dujo a la ms estricta lgica de la razn.

* * *

La propuesta terica que sostengo en este estudio es doble: por una parte defiendouna tica que considera que el sentimiento es el origen ltimo, el fundamento origina-rio, de la accin moral; por otra, sostengo que tal sentimiento es educable, es moldea-ble por la(s) comunidad(es) a la(s) que pertenecemos. Apoyar tales supuestos: 1, enrazones tericas; 2, en justificaciones provenientes de la Historia de la Filosofa y 3, en estudios de la Psicologa. Concluir haciendo algunas consideraciones de carc-ter terico y prctico derivadas de tales supuestos.

1. LA TICA DEL SENTIMIENTO, ALTERNATIVA AL INTELECTUALISMO MORAL

Por oposicin al puro intelectualismo, muchos filsofos morales sostienen que elorigen y explicacin ltima de la moralidad est en una especie de sentimiento, quedenominan y describen de muy diversos modos: simpata, amor de s, sentido comn,presin social y emocin creadora, sentimiento del valor, etc. No se trata de negar a larazn el protagonismo que, sin duda, tiene en la vida moral; sino de precisar sus lmi-tes. La razn, como sostena Bergson al criticar el riguroso racionalismo kantiano, tie-ne como funcin ordenar, configurar, encontrar coherencia y limar contradicciones en

23

los impulsos o sentimientos morales; pero ni los contenidos morales ni los motivospor los que los hombres se deciden a actuar moralmente tienen en ella su fuente origi-naria.

Por filo-sfica, no es la anterior una tesis evidente. Ha tenido muchos opositores alo largo de la historia; y en nuestro tiempo tienen arraigo diversas formas de intelec-tualismo, entre las que cabra resaltar la teora de la decisin racional, teora moralestrictamente autodefensiva y racional en terminologa crtica de J. Sdaba. Es nece-sario, por tanto, exponer en qu razones 1 apoyo mi defensa de una tica del senti-miento moral.

1.1. Razones tericas en defensa de la tica del sentimiento

Comparto las tres razones con las que el profesor Javier Sdaba justifica que unamoral basada en los sentimientos es la ms adecuada al ser humano de hoy: 2 segnla primera, la moral del sentimiento no slo est de acuerdo con condiciones natura-les que nos son propias sino que desarrolla aquellas condiciones que deberan serdesarrolladas 3 porque el proceso evolutivo nos ha colocado en una situacin deempata, de conexin con otros miembros de la humanidad; y una vez que loshumanos nos hemos constituido como grupo en alianza mutua, parece seguirse quereforzar tales lazos comunes y mutuos es lo que nos hace crecer en humanidad plas-mando, creativamente, una posibilidad natural. 4

La segunda razn, de claro influjo romntico, subraya que los fragmentos cultura-les o memes (en terminologa de Dawkins) nos invitan, una vez que somos huma-nos, a construirnos todos totalmente; 5 y construirnos totalmente significa concederal sentimiento el peso que le corresponde como generador de nuestra identidad comosujetos humanos.

En tercer lugar parece defendible la tica del sentimiento, pues dicha moral desentimientos recprocos es mejor que otras para vivir en el mundo. Porque con dichamoral se es ms feliz; con ella desarrollamos ms capacidades, obtenemos un gozoespecial y nos dispensamos una serie de atenciones que hacen que vivamos la vidade la manera ms humana. 6

Pero estas razones, aceptables sin duda, tienen, a mi parecer, un componente ideal/moral fuertemente utpico que les quita fuerza. Se ha de defender una tica del senti-miento, vienen a decir, porque tal tica ayudara al progreso natural y moral. Creo, sinembargo, que la razn clave que da fuerza a la Teora tica del sentimiento provienede la fenomenologa de nuestra experiencia moral.

Hagamos introspeccin. Consideremos qu pasa en nuestro interior cuando deli-beramos y cuando decidimos pasar a la accin. Re-flexionemos, por ejemplo, sobre elproceso de deliberacin que se lleva a cabo en una discusin que tiene como objeto el

24 Juan Francisco Lisn Buenda

1 Una exposicin completa y pormenorizada de las razones por las que se opta por una tica del senti-miento moral supera las pretensiones de este trabajo. Como algn defensor de esta teora ha dicho expre-samente, una respuesta detallada requerira un tratado de moral.

2 J. Sdaba, La mirada interior. Los sentimientos morales, Quaderns de Filosofia i Cincia, vol.30/31, Valencia, 2002, p. 41.

3 Ibid., pp. 41 s.4 Ibid., p. 42.5 Ibid.6 Cfr. ibid., pp. 42 s.

aborto. Sucede que los dialogantes, cuando supuestamente pertenecen a credos mora-les o religiosos distintos, se incorporan al discurso sintiendo como moralmentecorrecta una determinada actitud; y su discurso consecuente busca mostrar la validezracional de esa intuicin inicialmente sentida. Pero lo originario es el sentimiento queacepta o rechaza el aborto. El razonamiento, posterior, buscar justificar la coherenciainterna y externa de esa opcin moral sentida.

Anula esta propuesta el protagonismo moral de la razn? Significa que el senti-miento moral es de tal pureza que no puede verse afectado por los procesos raciona-les? La respuesta es taxativamente no. Entre sentimiento y razn se da un proceso defeed-back. El sentimiento condiciona el discurso de la razn; asimismo, el discursode la razn condiciona el sentimiento y puede modificarlo. Pero repito lo origina-rio, lo humana y moralmente primero, es el sentimiento.

Tal es, a mi entender, la tesis subyacente, aunque ms o menos explcitamenteexpresada, a las propuestas morales de autores clsicos de la historia pasada, comoPascal, Rousseau, los moralistas ingleses del s. XVIII (Shaftesbury, Hutcheson, Mande-ville, Hume, A. Smith), de Herder, Humboldt y del expresivismo romntico, de auto-res ms cercanos a nosotros en el tiempo, como Bergson, Scheler, N. Hartmann, Orte-ga, etc., y de autores (M. Sandel, A. Etzioni, Ch. Taylor) y corrientes contemporneas de pensamiento (el Comunitarismo entendido como ms adelante expondr). Y tal es latesis defendida por gran nmero de representantes de la Psicologa Cientfica actual.

Aadir, pues, a la inicial justificacin terica de mi propuesta otras dos formasde justificacin de la misma: una fundada en testimonios histricos de la FilosofaMoral; otra, apoyada en estudios de Psicologa Emprica.

1.2. Una defensa histrica de la tica del sentimiento: J. J. Rousseau y A. Smith

Es obvio que no puedo hacer aqu un estudio completo ni pormenorizado de losautores y corrientes crticos con las ticas intelectualistas y promotores de ticas delsentimiento. Analizar solamente la Filosofa Moral de J. J. Rousseau y Adam Smith.

Pero antes de acometer tal exposicin, por la luz que arroja sobre la cuestin quenos ocupa y como homenaje en el 2 centenario de su muerte, deseo traer a colacinun texto de Kant en el que el filsofo de Knigsberg analiza con exquisita pulcritud yprofundidad los elementos que comprende cualquier forma de legislacin y, por tanto,tambin los de la legislacin moral, los de la norma moral. El texto dice as:

Toda legislacin (prescriba acciones internas o externas, y stas, bien a priorimediante la mera razn, bien mediante el arbitrio ajeno) comprende dos elementos:primero, una ley que representa objetivamente como necesaria la accin que debesuceder, es decir, que convierte la accin en deber; segundo, un mvil que liga subje-tivamente con la representacin de la ley el fundamento de determinacin del arbi-trio para la realizacin de esa accin; por tanto, el segundo elemento consiste en quela ley hace del deber un mvil. Por medio del primer elemento la accin se represen-ta como deber, lo cual es un conocimiento meramente terico de la posible determi-nacin del arbitrio, es decir, de la regla prctica; por medio del segundo, la obliga-cin de obrar de este modo se une en el sujeto con un fundamento de determinacindel arbitrio en general. 7

tica del sentimiento e influjo de la comunidad 25

7 I. Kant, Introduccin a la Metafsica de las costumbres, Madrid, Tecnos, 1989, ap. III, p. 23.

El inters que tiene este texto para la cuestin que nos ocupa est en que Kantsubraya que toda legislacin, toda norma, adems de un elemento objetivo, que repre-sentara el contenido de la norma, posee un elemento subjetivo, motivador, que es elque mueve a actuar segn, conforme o contra la norma, el que sirve de fundamentode determinacin del arbitrio. Subraya, pues, que cuando se trata de determinar cu-les son los elementos, las fuentes, los orgenes de una legislacin (tambin la moral)efectiva, es esencial fijarse en la fuerza motivadora que la hace algo realmente posibley no algo meramente deseable o utpico. Apunta Kant a la importancia moral de lamotivacin, del impulso.

Pero, al identificar este segundo elemento, la teora kantiana radicaliza el intelec-tualismo moral que desde Scrates hasta el racionalismo haba prevalecido en ampliossectores de la filosofa occidental. Se le concede a la razn un gran poder originariocomo impulsora para la accin moral. La tesis que aqu defiendo, que acepta la exis-tencia de ese segundo elemento determinante de la accin moral, sostiene, por el con-trario, que la motivacin originaria reside en el sentimiento, lo que supone una ideamenos pura de razn, ms anclada y enraizada en los sentimientos, en una vida quetambin es vida del cuerpo.

En esta direccin se han orientado las Filosofas Morales de J. J. Rousseau y A.Smith.

1.2.1. J. J. Rousseau (1712-1778)

La filosofa moral de J. J. Rousseau es, a mi juicio, una riqusima fuente de inspi-racin para quienes defienden que el origen y justificacin de la tica se ha de buscaren el sentimiento. Y no posee tal valor por el marco teleolgico en que, conectado a latradicin griega y medieval, se inscribe; ni tampoco por fundar sus anlisis en elsupuesto carcter autnomo del lenguaje moral ni en estudios empricos, cosa quehicieron sus contemporneos moralistas britnicos y l no hizo. Su riqueza provienedel cmulo de matices con que se enriquece la teora tica al injertar en ella, comohace Rousseau, una teora histrica de la naturaleza humana.

En la historia imaginaria o experimento mental que permite explicar a Rousseau elorigen de la moral y de la desigualdad entre los hombres, describe al hombre natural,o en estado de naturaleza, viviendo dos estadios. En el primero, el hombre originariono ha tenido ninguna convivencia estable con otros hombres sino que ha crecido yvivido solitario, y que por lo tanto no ha adquirido muchas capacidades (como el len-guaje o la conciencia) que solemos considerar como especficas humanas. 8 DiceRousseau que en este estadio no habra ni bondad en nuestros corazones ni morali-dad en nuestras acciones, y jams hubiramos gustado el ms delicioso sentimientodel alma que es el amor de la virtud. 9

Probablemente fue el crecimiento numrico el que oblig al hombre originario auna convivencia estable con otros hombres. A diferencia del hombre originario, eneste segundo estadio, el [hombre] natural ha entablado relaciones sociales permanen-


8 J. Montoya, Rousseau, en V. Camps. (Ed.), Historia de la tica, Vol. II, Barcelona, Crtica, 1992,p. 249.

9 J. J. Rousseau, Oeuvres compltes, 4 vols., eds. B. Gagnebin y M. Raymond, Paris, Gallimard, LaPliade, 1959-1969, Vol. III, p. 283.

tes y en consecuencia ha desarrollado sus capacidades intelectuales y el sentidomoral; y con todo vive en un estado de libertad, gozando de las dulzuras de uncomercio independiente con los dems. En la historia de la especie, este estadio es elde los pueblos salvajes, un tiempo en que los hombres vivieron libres, sanos, buenosy felices, tanto como podan serlo por su naturaleza . 10

Ahora bien, la desigualdad y el caos moral al que ha llegado el burgus, elhombre de nuestros das, 11 debido a la perniciosa influencia de la fortuna y la apa-riencia, 12 exigen un cambio que conserve la mayor cantidad posible de las ventajasdel estado social anterior al poltico y pierda el mayor nmero de inconvenientes.Las posibles alternativas son, o bien la vuelta al hombre natural o bien al estado deciudadana, alternativas que se reflejan en el Emilio y en el Contrato Social respecti-vamente.

En el experimento mental histrico descrito se ha apuntado al surgir de la morali-dad y al despertar del sentido moral en el segundo estadio del hombre natural. Qulugar ocupa el sentimiento en la idea de moral de Rousseau? Rousseau no es eviden-temente un racionalista en el terreno de la moral, y piensa que la moral es cuestin desentimiento; pero no de un sentimiento aislado del impulso a la propia felicidad, niaislado tampoco de la razn, comenta el Prof. Montoya. 13

Puede asimismo detectarse la importancia que concede Rousseau al sentimientoen estas palabras: He aqu el sumario de toda la sabidura humana en el caso de laspasiones: 1. Sentir las verdaderas relaciones del hombre, tanto en la especie como enel individuo. 2. Ordenar todos los afectos del alma de acuerdo con esas relaciones. 14

El que la sabidura humana consista en ese sentir las verdaderas relaciones del hom-bre y en ese ordenar todos los afectos del alma aclara el papel central que juega elanlisis de los sentimientos en la explicacin de la moralidad.

Y es particularmente relevante para la explicacin del hecho moral la distincin yel anlisis de dos sentimientos: amor de s (amour de soi) y amor propio (amourpropre), que describe as:

El amor de s mismo es un sentimiento natural, que lleva a todo animal a velarpor su propia conservacin 15 y que, dirigido en el hombre por la razn y modificadopor la piedad, produce humanidad y virtud. El amor propio no es ms que un senti-miento relativo, artificial y nacido de la sociedad, que lleva a cada individuo a hacerms caso de s mismo que de cualquier otra persona [y] que inspira a los hombrestodos los males que se hacen mutuamente. 16

El amor de s ya existe en el estado originario del hombre y es moralmente indi-ferente. Se convierte en origen y fuente de moralidad con el desarrollo gradual delhombre, y el homlogo del nio, asumiendo formas cada vez ms complejas segncambian sus relaciones con los dems. Cuando...los hombres comienzan a lanzar susmiradas sobre sus semejantes, comienzan tambin a ver sus relaciones y las relaciones


10 J. Montoya, op. cit., pp. 257 s. La cursiva es ma.11 Rousseau, O.C., IV, p. 250. 12 Cfr. J. Montoya, op. cit., p. 256.13 Ibid., p. 263.14 Ibid., p. 262. La cursiva es ma.15 Rousseau hace propia la idea clsica del appetitus naturalis medieval y del conatus spinoziano.16 Rousseau, O.C., III, p. 219. La cursiva es ma y subraya la importancia concedida por Rousseau al

influjo de la sociedad en la determinacin del sentimiento moral.

de las cosas, a captar ideas de conveniencia, de justicia y de orden; lo bello moralcomienza a hacrseles sensible y la conciencia acta. 17 As pues, el impulso origina-rio de conservacin, el sentimiento de amor de s funda las relaciones morales queadquieren o pueden adquirir diversas formas segn los tipos de relacin.

Por su parte, el amor propio es considerado generalmente por Rousseau comofuente de pasiones rencorosas y de vicio; puede sin embargo tener algunos efectosbuenos cuando se emplea como medio de cohesin social. Ello sucede cuando elamor propio se ensancha, es decir, pasa de estar estrechamente referido al yo indivi-dual a extenderse al grupo al que pertenecemos...En este caso, el amor propio...puededar lugar a virtudes esplndidas, como la lealtad, la solidaridad, el sacrificio, etc...Esel caso del patriotismo...Slo en el caso lmite en que el amor propio se extendiera atoda la comunidad del gnero humano, perdera totalmente su matiz particularista y sereabsorbera en la justicia y el amor a la humanidad; esto es, corregira su retorci-miento original y se transformara en amor a s mismo. 18

Se puede concluir, pues, que para Rousseau los sentimientos estn en el origen dela moralidad y que el desarrollo y configuracin de los mismos est ligado al desarro-llo y configuracin de las relaciones sociales, de la sociedad.

1.2.2. Adam Smith (1723-1790)

Aunque la moral del sentimiento en Adam Smith no es la moral del sentimientode Rousseau[pues]no anuncia todava el romanticismo, 19 no se puede negar elpapel central que tiene la Teora de los sentimientos morales en su doctrina moral.La cuestin ms importante en Filosofa Moral dice, despus de la indagacinacerca de la naturaleza de la virtud, es la relativa al principio aprobatorio, al poder ofacultad mentales que hacen que ciertos caracteres nos resulten agradables o desa-gradables, nos obliguen a preferir determinada manera de comportamiento a otramanera distinta, nos conducen a calificar de buena a la una y de mala a la otra y nosllevan a considerar: a la primera como un objeto digno de aprobacin, de honra y derecompensa; de culpa, censura y castigo, a la segunda. 20 Una cuestin clave de laFilosofa Moral es, pues, el determinar de qu facultad mental proviene la valoracinmoral.

La respuesta de A. Smith es, como la de los otros moralistas britnicos del sigloXVIII, contraria a la del descarnado y deshumanizado dogmatismo racionalista. Comolos representantes de ste confa en fundar con certeza sus juicios morales aprobato-rios o desaprobatorios; 21 pero el fundamento de esa certeza no ser ya la razn quees inepta para ello, sino que el fundamento de esta certeza es la simpata. 22

Y qu es la simpata? La respuesta de Smith refleja el sentido moral de la nacien-te burguesa inglesa. No es un sentimiento romntico ni tampoco es una intuicinafectiva, como en Scheler, un conocimiento inmediato de lo moral por va del amor.


17 Rousseau, O.C., IV, p. 936. 18 Montoya, op. cit., p. 266. 19 E. Nicol, Introduccin, A. Smith, Teora de los sentimientos morales, Mxico, F.C.E., 1978, p. 21. 20 A. Smith, Teora de los sentimientos morales, p. 137.21 E. Nicol, op. cit., p. 21.22 Ibid.

La simpata es incapaz de excesos. Proscribe toda pasin, todo exceso y desmesura.No es un impulso interior que arrebata al hombre y que, por encima de la razn, lolleve al fuero interno de los dems hombres, pues es algo cercano al trmino medioaristotlico.

Por otra parte, la simpata no surge de la percepcin de los sentimientos ajenos,sino de [la percepcin de] una situacin; y, al percibirla, nos ponemos en el lugar delotro y compartimos con l su placer o su dolor...Hay ah, por tanto, una curiosa y sig-nificativa mezcla de generosidad y egosmo; porque, de una parte, simpatizar es com-padecer, o compartir el placer y el dolor ajenos, y para ello es menester que hagamosnuestra la situacin del otro, o nos pongamos en su caso; y, por otra, esta simpataqueda supeditada a nuestra aprobacin de los motivos, de tal manera que ponderamoslos sentimientos ajenos con la medida de los nuestros propios. 23

Ahora bien, este sentimiento de simpata, por el que aprobamos o desaprobamoslos sentimientos ajenos y que est en el origen de la valoracin moral, es innato,inmutable, fijo, permanente?; su valoracin, es ajena al tiempo y al espacio? No. Lacapacidad de ponerse en el lugar del otro, en que consiste fundamentalmente la sim-pata, es a la vez fuente de conocimiento para s propio. No podemos inspeccionar yvalorar nuestros propios sentimientos sin salirnos de nosotros mismos. Conocemosprimero a los dems que a nosotros mismos, y tan slo somos movidos a observarnosporque pensamos en el efecto que podemos producir en los dems, 24 cuyas valora-ciones estn sujetas al devenir de la cultura y de la historia.

No hay, pues un sentido moral innato. La convivencia es la fuente nica de mora-lidad. 25 Y es la pertenencia a una comunidad la que marca los contenidos morales dela simpata. En concreto, son las virtudes y limitaciones de la sociedad en que vive lasque condicionan la naturaleza de la simpata moral de A. Smith. E. Nicol la describeas: ...La Providencia ha dispuesto las cosas de tal modo, que en el comn de losmortales la decencia y el buen sentido obran ya como reguladores de la conducta ycomo guas para sus juicios morales. Una cierta bondad ingenua, no ausente de cono-cimiento de la flaqueza humana, ni falta de perspicacia psicolgica; una cierta con-fianza optimista en el hombre, mitigada por un asomo de escepticismo; reserva y dig-nidad; una seriedad ms bien fra; decencia y buen sentido son, en resumen, loscaracteres que ofrece este estudio de los sentimientos morales de A. Smith y por loscuales puede ser considerado como representativo de las virtudes y limitaciones deuna sociedad. 26

En conclusin, las Filosofas Morales de J. J. Rousseau y de A. Smith pueden con-siderarse, pues, una adecuada justificacin histrica de la doble tesis que sostengo: 1) la de una tica del sentimiento como origen de la moral; 2) la de que tal sentimien-to est condicionado por la comunidad cultural del sujeto moral.

Pero hay tambin razones cientficas que corroboran tal propuesta. Proceden delcampo de la Psicologa.


23 Ibid., pp. 23 s.24 Ibid.25 Ibid., pp. 24 s.26 Ibid., p. 23.

1.3. Psicologa y tica del sentimiento

La perspectiva funcionalista de la Psicologa postula que la cultura es condicio-nante de la afectividad, del sentimiento. Cmo justifica tal postulado? Porque lossentimientos van ligados a la accin exitosa y ordenada o no exitosa y desordenada ysta depende de significaciones que vienen dadas por la cultura que, a su vez, persi-gue el mantenimiento del orden y del equilibrio en los individuos. En tal sentido sepuede decir que en lmites bastante amplios se puede hablar de un condicionamientocultural de la afectividad y de sus manifestaciones. 27 La cultura, como directriz vitaldel individuo, condiciona los sentimientos.

Qu justifica, qu prueba hay de que la sociedad condiciona los sentimientos yafectos? El hecho de que los sentimientos y sus expresiones son un lenguaje. Y en lamedida en que los comportamientos afectivos son un lenguaje, se puede esperar a ver-los cambiar cuando se pasa de una cultura a otra. 28 De hecho es as; y los cambios noslo se producen en la mmica y el gesto que acompaan a un sentimiento, sino, loque es ms importante, tambin en las circunstancias susceptibles de producir lasdiversas emociones. 29 No slo cambian los gestos que acompaan a los sentimien-tos, sino tambin las circunstancias que los provocan. La muerte de un familiar, eladulterio, o las manifestaciones pblicas de irreligiosidad, por ejemplo, no provocanel mismo sentimiento en todas las culturas ni, lo que es ms, en diferentes momentosdel desarrollo de una cultura.

Y por qu ese cambio en el lenguaje de los sentimientos y en su significacin?Porque, como se ha postulado, los comportamientos afectivos, los derivados de lossentimientos, son importantes para las conductas exitosas, para el mantenimiento delorden y la armona en la sociedad en general y en sus miembros singulares, en parti-cular. Desde esta perspectiva se comprende cul es el origen de los valores. Stoetzel loresume as: es en y por la afectividad como los individuos toman contacto con losvalores. 30 Y ms adelante lo explicita: ...La sociedad tiende a definir los valores y aregular conductas. Se comprende, pues, que intervenga mejor dicho, que haya inter-venido en la afectividad, para definir las situaciones y para regular las emociones.Pero es necesario decir an ms: la sociedad se interesa en la afectividad porque loscomportamientos afectivos se imponen...La emocin corre el peligro de comprometerel orden social;...Se explica, pues la existencia, en las diversas culturas de una regla-mentacin de la afectividad. 31

La misma lnea argumental comparten otros psiclogos y antroplogos, comoMargaret Mead, Malinowsky, etc., quienes han confirmado con diversos estudios decampo que los sentimientos 32 estn en el origen de las valoraciones morales y que


27 Jean Stoetzel, Psicologa Social, Alcoy, Ed. Marfil, p. 94.28 Ibid., p. 92.29 Cfr. Otto Klineberg, Social Psychology, New York, Holt, 1940. 30 J. Stoetzel, op. cit., p. 94. Son muchos los estudios del influjo de la sociedad en la moralidad como

estrategia para conservar el orden y el equilibrio social (punto de vista de la Sociologa). Tienen particularinters: E. Durkheim, La determination du fait morale, Philosophie et Sociologie, Paris, P.U.F. y A.Etzioni, La nueva regla de oro. Comunidad y moralidad en una sociedad democrtica, Barcelona, Paids,1999.

31 Ibid., pp. 94-95.32 Entiendo, aunque dejo abierta la cuestin, que, en su pureza analtica originaria, los sentimientos

morales podran reducirse a la trada de Strawson: culpa o vergenza, rencor e indignacin. Cfr. JavierSdaba, op. cit.

sufren cambios en las diversas culturas. Stoetzel confirma la tesis con la siguientereferencia a los distintos sentimientos que la vida sexual despierta en las diversas cul-turas:

La vida sexual dice es el campo de grandes variaciones culturales en los senti-mientos. En ciertos pueblos, por ejemplo, en las islas Marquesas..., los celos son des-conocidos, excepcionales o desconsiderados. La importancia afectiva del amor, en elsentido en que la entienden los occidentales, parece ser excepcional. Sin duda, encualquier parte, se conocen casos de pasin amorosa exclusiva. Pero

xv congreso valenciano de filosofía

Documents

tica i poltica

moyasocietat de filosofia

pas valencindexpg

pas valenciva

jess conill

fernando prez

amparo muoz ferriol

vicent gozlvez