14

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Dotze preguntes sobre el decreixement

Carlos Taibo

Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) és filla d’un llinatge que no vol que resti desconegut. Fills i néts de les aspiracions de les classes populars catalanes del segle xix, plasmades en el seu vell lema “Instruir-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”, fills i néts de l’esforç de la primavera republicana dels anys trenta on s’anunciava que “Per damunt de tot, cultura. Res no quedarà de l’esforç cívic dels nostres dies sense la pressió d’un ambient que ens porti a tots pels camins més càlids de la intel·ligència” i fills i néts de l’antifranquisme social i polític que aconseguí reconstruir la raó democràtica al nostre país, volem que el llegat del passat també teixeixi el nostre present cap al futur.

Autor: Carlos TaiboAssessorament lingüístic: Montse Alba i Mar OlivéCoordinació de la publicació: Montse Alba

Edita: UPECProducció: Primera ImpressióISBN. 978-84-614-1965-4DL. B-27545-2010

El contingut d’aquesta publicació pot ser reproduït, sempre que se’n citi la procedència.

Aquest llibre està imprès en paper certificat FSC, Boscos BenGestionats, Fons controlades i fusta i fibra reciclada.

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Nou de Sant Francesc, 4208002 Barcelona Tel. 93 343 74 72

info@upec.cat / www.upec.cat

Dotze preguntes sobre el decreixement

Carlos TaiboProfessor de Ciència Política i de l’Administració

a la Universidad Autónoma de Madrid

1. En el moment actual, és inequívocamentsaludable el creixement econòmic?

La visió dominant en les societats opulentes sug-gereix que el creixement econòmic és la panaceaque resol tots els mals. A la seva empara –se’nsdiu– la cohesió social s’assenta, els serveispúblics es mantenen i la desocupació i ladesigualtat no guanyen terreny.

Sobren les raons per recelar, tanmateix, de tot eld’abans. El creixement econòmic no genera -o nogenera necessàriament- cohesió social, provocaagressions mediambientals en molts casos irre-versibles, propicia l’exhauriment de recursosescassos que no estaran a disposició de lesfutures generacions i, en fi, permet l’assentamentd’una manera de viure esclava que convida a pen-sar que serem més feliços quantes més hores tre-ballem, més diners guanyem i, sobretot, més béns

5

aconseguim consumir. Davant això s’imposa lacertesa que, deixat enrere un índex elemental deconsum, l’augment irracional d’aquest últim ésabans un indicador d’infelicitat que no pas unamostra del contrari. A part d’això, és raonableavançar que la crisi general per la qual travessemestà cridada a permetre que la consciència -pelque fa a aquestes absurditats- s’estableixi en unapart significada de la ciutadania.

2. Quins són els pilars sobre els quals s’assen-ten les absurditats del creixement?

Tres són els pilars en els quals se sustenta tantairracionalitat. El primer és la publicitat, que ensobliga a comprar el que no necessitem i, arribat elcas, exigeix que adquirim, fins i tot, el que ensrepugna. El segon és el crèdit, que històricamentha permès aplegar els diners que permetia preser-var el consum fins i tot en absència de recursos.El tercer és la caducitat dels béns elaborats -clara-ment programats per tal que en un període breude temps deixin de funcionar- de manera que enstrobem en l’obligació de comprar-ne uns altres denous. Darrera de tot això despunta, en paraulesde Z. Bauman, la certesa que “una societat deconsum només pot ser una societat d’excés i

6

prodigalitat i, per això, de redundància i mal-baratament”

3. Hem de fiar-nos dels indicadors econòmicsque avui utilitzem?

Els indicadors econòmics que ens veiem obligatsa utilitzar -com el producte interior brut (PIB) isimilars- han permès afermar, en paraules de J.K.Galbraith, “una de les formes de mentida socialmés esteses”. Pensem que si un país retribueix al10% dels seus habitants per destruir béns, feresvorancs en les carreteres, danyar els vehicles...,i a un altre 10% per reparar aquestes carreteres ivehicles, tindrà el mateix PIB que un país on el20% dels llocs de treball es consagri a millorarl’esperança de vida, la salut, l’educació i l’oci. I és que la majoria d’aquests indicadors comptabi-litza com creixement -i cal suposar també quecom benestar- tot el que és producció i despesa,incloses les agressions mediambientals, els acci-dents de trànsit, la fabricació de cigarrets, els fàr-macs i les drogues o la despesa militar. Aquestsmateixos indicadors, amb prou feines ens diuenres del treball domèstic, en virtut d’un codi sovintimpregnat de masclisme, de la preservació objecti-va del medi ambient -un bosc convertit en paper

7

augmenta el PIB, però, aquest mateix boscindemne, decisiu per garantir la vida, no computacom a riquesa-, de la qualitat dels sistemes edu-catius i sanitari -i en general de les activitats quegeneren benestar, encara que no impliquin produc-ció i despesa-, o de l’increment del temps lliure.

De resultes d’això pot afirmar-se que la ciènciaeconòmica dominant només presta atenció a lesmercaderies –el que es té o no es té–, i no alsbéns que fan que “algú sigui alguna cosa” (F.Flahault), en un escenari en el qual “les idees rec-tores de la modernitat són més, més gran, més depressa, més lluny” (M. Linz).

4. No són moltes les raons per respondre elprogrés, més aparent que real, que han prota-gonitzat les nostres societats durant decenis?

Són moltes, sí. Cal preguntar-se, per exemple, sino és cert que en la majoria de les societats occi-dentals es vivia millor en el decenni de 1960 queara: el nombre de desocupats era sensiblementmenor, la criminalitat molt més baixa, les hospita-litzacions per malalties mentals es trobaven a anysllum de les actuals, els suïcidis eren infreqüents iel consum de drogues escàs. Als EUA, on la

8

renda per càpita s’ha triplicat des del final de lasegona guerra mundial, des de 1960 es redueix elpercentatge de ciutadans que declaren sentir-sesatisfets. El 2005 un 49% dels nord-americansestimava que la felicitat es trobava en retrocés,davant un 26% que considerava el contrari. Sónmolts els experts que conclouen que el creixementen l’esperança de vida quan es neix registrat enels últims decennis pot estar tocant a la seva fi enun escenari llastat pel creixement de l’obesitat,l’estrès, l’aparició de noves malalties i la contami-nació.

5. Per què cal decréixer?

En els països rics cal reduir la producció i el con-sum perquè vivim per damunt de les nostres pos-sibilitats, perquè és urgent tallar emissions quedanyen perillosament el medi i perquè comencena faltar primeres matèries vitals. “L’únic programaque necessitem es resumeix en una paraula:menys. Menys treball, menys energia, menysmatèries primeres” (B. Grill). Darrera d’aquestsimperatius despunta un problema central: el delslímits mediambientals i de recursos del planeta. Siés evident que en el cas que un individu extreguidel seu capital, i no dels seus ingressos, la majo-

9

ria dels recursos que utilitza, això conduirà a lafallida, sembla sorprenent que no s’utilitzi elmateix raonament a l’hora de sospesar el que lessocietats occidentals estan fent amb els recursosnaturals. Tot i que ens movem en un vaixell ques’encamina directament cap a un penya-segat,l’única cosa que hem fet en els últims anys haestat reduir una mica la velocitat sense modificar-ne, en canvi, el rumb. Per calibrar la fondària delproblema, el millor indicador és el rastre ecològic,que mesura la superfície del planeta, terrestre imarítima, que precisem per mantenir les activitatseconòmiques. Si el 2004 aquest rastre l’era d’1,25planetes Terra, segons molts pronòstics assoliràdues Terres -si això és imaginable- l’any 2050. Elrastre ecològic va igualar la biocapacitat del plane-ta al voltant de 1980, i s’ha triplicat entre 1960 i2003. En paral·lel, no està de més que recordemque el 2000 s’estimaven en 41 els anys dereserves de petroli, 70 els de gas i 55 els d’urani.

6. Quina és l’actitud que, davant el que hemexposat anteriorment, exhibeixen els nostresdirigents polítics?

Els dirigents polítics, marcats per un irrefrenable“curt termini” electoral, prefereixen donar l’esque-

10

na a tots aquests problemes. Resultat d’això, i enparaules de C. Castoriadis, “els qui preconitzen‘un canvi radical de l’estructura política i social’passen per ser ‘incorregibles utopistes’, mentreque els qui no són capaços de raonar a dos anysvista són, naturalment, realistes”. Qualsevol pen-sament radical i contestatari és titllat immediata-ment d’extremista i violent, a més de patològic.

La idea supersticiosa que els nostres governantstenen solucions de recanvi es completa amb laque suggereix que la ciència resoldrà de maneramàgica, abans o després, tots aquests problemes.Tanmateix, no semblaria lògic construir uns “gra-tacels sense escales ni ascensors sobre la basede l’esperança que un dia triomfarem sobre la lleide la gravetat” (M. Bonaiuti). Més raonable resul-taria actuar com ho faria un pater familias diligens,que “es diu a si mateix: ja que els problemes sónenormes, i fins i tot en el cas que les probabilitatssiguin escasses, procedeixo amb la major prudèn-cia, i no pas com si res succeís” (C. Castoriadis).Aquesta no és una carència que afecti en exclusi-va els polítics. Toca de ple als ciutadans, la qualcosa dóna crèdit a l’afirmació d’un antic ministrede Medi Ambient francès: “La crisi ecològica susci-ta una comprensió difuminada, cognitivament poc

11

influent, políticament marginal, electoralmentinsignificant”.

7. En tenim prou amb reduir determinadesactivitats econòmiques?

Del cert que no és suficient emprendre reduccionsen els nivells de producció i de consum. Cal reor-ganitzar en paral·lel les nostres societats sobre labase d’altres valors que reclamin el triomf de lavida social, de l’altruisme i de la redistribució delsrecursos davant la propietat i el consum il·limitat.Els verbs que avui regeixen la nostra vida quoti-diana són “tenir-fer-ser”: si tinc això o allò, llavorsfaré això i seré feliç. Cal reivindicar, en paral·lel,l’oci davant el treball obsessiu. O, cosa que ésgairebé el mateix, davant “el més de pressa, méslluny, més sovint i menys car” cal contraposar el“més a poc a poc, menys lluny, menys sovint imés car” (Y. Cochet). Ha d’apostar-se, també, pelrepartiment del treball, una vella pràctica sindicalque, per desgràcia, va caient en l’oblit amb el pasdel temps.

Altres exigències ineludibles ens parlen de lanecessitat de reduir les dimensions de moltes deles infraestructures productives, de les organitza-

12

cions administratives i dels sistemes de transport.El que és local, a més a més, ha d’adquirir unarotunda prioritat davant el que és global en unescenari marcat per la sobrietat i la simplicitat vo-luntària. Entre les raons que opten per aquesta últi-ma opció trobem la pèssima situació econòmica,l’absència de temps per portar una vida saludable,la necessitat de mantenir una relació equilibradaamb el medi, la certesa que el consum no deixaespai per a un desenvolupament personal diferento, en fi, la consciència de les diferències alarmantsque existeixen entre els qui consumeixen en excési els qui manquen del que és essencial.

S. Latouche ha resumit el sentit de fons d’aquestsvalors de la mà de vuit “R”: reavaluar (revisar elsvalors), reconceptualitzar, reestructurar (adaptarproduccions i relacions socials al canvi de valors),relocalitzar, redistribuir (repartir la riquesa i l’accésal patrimoni natural), reduir (rebaixar l’impacte dela producció i el consum), reutilitzar (en comptesde desprendre’s d’una infinitat de dispositius) ireciclar.

13

8. Aquests valors són realment aliens a l’or-ganització de les societats humanes?

Els valors que acabem de comentar no falten, decap manera, en l’organització de les societatshumanes. Si més no, així ho demostren quatreexemples importants. Si el primer ens recorda queles pràctiques corresponents tenen una presènciaimportant en moltes de les tradicions del movi-ment obrer -i en particular, si bé és cert, en lesvinculades amb el món llibertari-, la segona sub-ratlla que en una institució central de moltes so-cietats, la família, impera abans la lògica del do i de la reciprocitat que la de la mercaderia. Però elsocial sovint també està present en el quedespectivament hem arribat a anomenar econo-mia informal. En molts casos “l’objectiu de la pro-ducció informal no és l’acumulació il·limitada, laproducció per la producció. L’estalvi, quan existeix,no es destina a la inversió per facilitar una repro-ducció ampliada”, recorda S. Latouche. I estàpresent en l’experiència històrica de moltes so-cietats que no tenen en compte que la seva felici-tat hagi de vincular-se amb l’acumulació de béns, i que van adaptar la seva manera de viure a unentorn natural durador. Pel que fa al que acabemd’exposar, no s’oblidi el cas dels pagesos que, en

14

l’Europa mediterrània, plantaven oliveres i figueresde les quals mai no arribarien a veure els fruits,pensant, amb claredat, en les generacionsvenidores. Tampoc no ha d’oblidar-se que moltessocietats que tendim a descriure com a primitives iendarrerides poden donar-nos moltes lliçons decom portar a la pràctica els valors als quals hemfet menció.

9. Què suposaria el decreixement en les societats opulentes?

Parlant clar, el primer que les societats opulenteshan de prendre en consideració és la convenièn-cia de tancar -o si més no reduir sensiblementl’activitat corresponent- molts dels complexos fa-brils avui existents. Estem pensant, com no, en laindústria militar, en l’automobilística, en la del’aviació o en bona part de la construcció. Els mi-lions de treballadors que, de resultes, perdrien elsseus llocs de treball haurien de trobar ocupacióper mitjà de dues grans vies. Si la primera l’apor-taria el desenvolupament ingent d’activitats en elsàmbits relacionats amb la satisfacció de lesnecessitats socials i mediambientals, la segonaarribaria de la mà del repartiment del treball en elssectors econòmics tradicionals que sobreviurien.

15

És important destacar que en aquest cas la reduc-ció de la jornada laboral bé podria portar aparella-da, per què no, reduccions salarials, sempre queaquestes, clar, no ho fossin en profit dels beneficisempresarials. Al cap i a la fi, el guany de nivell devida que es derivaria de treballar menys, i degaudir de millors serveis socials i d’un entorn mésnet i menys agressiu, se sumaria al derivat del’assumpció plena de la conveniència de consumir,també, menys, amb la consegüent reducció denecessitat d’ingressos. No cal afegir –sembla–que les reduccions salarials que ens ocupen noafectarien, naturalment, als qui menys tenen.

10. És el decreixement un projecte que anun-cia, sense més, la infelicitat als éssershumans?

Sembla evident que el decreixement no implica decap manera, per a la majoria dels habitants, unentorn de deteriorament de les seves condicionsde vida sinó que ha de causar millores substan-cials com les vinculades amb la redistribució delsrecursos; la creació de nous sectors que atenguinles necessitats insatisfetes; la preservació delmedi ambient, el benestar de les generacionsfutures, la salut dels ciutadans i les condicions del

16

treball assalariades, o el creixement relacional ensocietats en què el temps de treball es reduiràsensiblement.

Al marge d’això, convé subratllar que en el mónric es fan valer elements –així, la presència d’in-fraestructures en molts àmbits, la satisfacció denecessitats elementals o el mateix decreixementde la població– que facilitarien el pas a una so-cietat diferent. Cal partir de la certesa que, si nodecreixem voluntària i racionalment, haurem defer-ho obligats per l’enfonsament, abans odesprés, del capitalisme global que patim.

11. Quins arguments s’han formulat per qües-tionar la idoneïtat del decreixement?

Els arguments abocats contra el decreixementsemblen poc rellevants. S’ha assenyalat, perexemple, i contra qualsevol raó, que la propostas’emet des del Nord perquè siguin els països delSud els que decreixin materialment. També s’hasuggerit que el decreixement és antidemocràtic,oblidant el fet que els règims descrits com a totali-taris mai no han cercat, per raons òbvies, reduirles seves capacitats militars-industrials. Més aviatsembla que, molt al contrari, el decreixement, de

17

la mà de l’autosuficiència i de la simplicitat vo-luntària, beu d’una filosofia no violenta i anti-autoritària. La proposta que ens interessa noremet, d’altra banda, a una postura religiosa quereclama una renúncia als plaers de la vida: reivin-dica una clara recuperació d’aquests en un esce-nari marcat, això sí, pel rebuig dels oripells delconsum irracional.

El projecte de decreixement, en suma, no té resd’ecologisme ximplet i asocial: s’assenta en elferm designi de combinar l’ecologisme fort ambles lluites socials de sempre. En aquesta últimadimensió, per necessitat la lògica del capitalismeha de contestar amb el doble propòsit de salvar elplaneta i salvar l’espècie humana. No hi hadecreixement plausible, en altres paraules, si noes contesten en paral·lel l’ordre capitalista i laseva dimensió d’explotació, injustícia i desigualtat.Aquesta tasca no sembla difícil: “L’ecologia éssubversiva perquè posa en qüestió l’imaginari ca-pitalista que domina el planeta. Rebutja el motiucentral, segons el qual el nostre destí consisteix aaugmentar sense parar la producció i el consum.Mostra l’impacte catastròfic de la lògica capitalistasobre el medi natural i sobre la vida dels éssershumans” (C. Castoriadis).

18

12. També han de decréixer els països pobres?

Encara que, amb certesa, el debat sobre eldecreixement té un sentit diferent als païsospobres -està fora de lloc reclamar reduccions en laproducció i el consum en una societat que comptaamb una renda per càpita trenta vegades inferior ala nostra-, sembla clar que no han de repetir elque han fet els països del Nord. Paral·lelament, nooblidem que una aposta planetària pel decreixe-ment, que comportaria per necessitat un ambiciósprograma de redistribució, a part d’això no tindria –en termes de consum convencional– efectesnotables en el Sud.

Per a aquests països s’imposa, en la percepció deS. Latouche, una llista diferent de “re”: trencaramb la dependència econòmica i cultural respecteal Nord, reprendre el fil d’una història interrompu-da per la colonització, el desenvolupament i laglobalització, retrobar la identitat pròpia, reapro-piar-se d’aquesta, recuperar les tècniques i saberstradicionals, aconseguir el reemborsament deldeute ecològic i restituir l’honor perdut.

19

Consell Social

• Comissions Obreres - CCOO• Unió General de Treballadors - UGT• Fundació Josep Irla• Fundació l’Alternativa• Fundació Nous Horitzons• Fundació Rafael Campalans

• Acció Escolta de Catalunya• Acció Jove - Joves de CCOO• Associació Catalana per la Pau• Avalot• Casals de Joves de Catalunya• Cooperacció• Entorn SCCL• Escola Lliure El Sol• ESPLAC - Esplais Catalans• Fundació Catalunya Segle XXI• Fundació Ferrer i Guàrdia• Fundació Pere Ardiaca• Fundació Terra• SOS Racisme

• Associació de Joves Estudiants de Catalunya - AJEC• Associació d’Estudiants Progressistes - AEP• Ateneus Laics• Col·lectius de Joves Comunistes - CJC-Joventut Comunista• Estudiants en acció• Fundació Cipriano García• Fundació Josep Comaposada• Joventut Socialista de Catalunya• Joves d’Esquerra Verda – JEV• Món-3

• Associació Catalana d’Investigacions marxistes• Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC• Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya• Centre de Recerca Econòmica i Social de Catalunya• Sin Permiso• Suburbe-Associació Cultural Estenent el desastre• DeBarris sccl

Amb la col·laboració de

Ponències 2009

més enllà de la crisi

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya