uniÓ democrÀtica de catalunya (1931-2003) evolució ... · dedicat a explicar els orígens i la...

ÒSCAR BARBERÀ I ARESTÉ

UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA (1931-2003) Evolució política i organitzativa

Unio democratica uab.indd 3 06/10/10 13:54

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment,

compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament

prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: octubre de 2010

© del text, Òscar Barberà i Aresté, 2010

© d’aquesta edició, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2010

Fotografia de la coberta: Sean Freeman

Maquetació i disseny: Kira Riera

Edició:

Universitat Autònoma de Barcelona

Servei de Publicacions

08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès)

Tel. 93 581 10 22

Fax 93 581 32 39

[email protected]

www.uab.cat/publicacions

ISBN 978-84-490-2633-1

Impressió: Novoprint

DL: B-25.952-2010

Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia


El príncep modern, el mite-príncep, no pot ésser una persona real, un individu concret; només pot ser un organisme; un element de la societat complex en el qual comenci ja a concretar-se una voluntat col·lectiva reconeguda i afirmada parcialment en l’acció. Aquest organisme ha estat donat ja pel desenvolupament his-tòric i és el partit polític: la primera cèl·lula en què es reuneixen els gèrmens de voluntat col·lectiva que ten-deixen a esdevenir universals i totals.

A. Gramsci, El príncep modern, Barcelona, Ed. 62.

A la Gemma.


7

SUMARI

Sigles de partits i organitzacions polítiques 9

Presentació 11

Capítol 1. La primera UDC (1931-1978): la formació i la pervivència d’un partit d’oposició 19

Capítol 2. De l’oposició al Govern: Unió en els darrers anys de la transició política (1979-1982) 87

Capítol 3. Crisi d’identitat i divisió interna: l’enfrontament entre famílies (1982-1986) 133

Capítol 4. La superació del conflicte: la unitat entorn d’una nova línia política liderada per Josep A. Duran (1986-1993) 197 Capítol 5. Unió i el relleu de Jordi Pujol: la transformació de CiU en federació de partits (1993-2003) 275 Conclusions 329

ANNEXOS 357

Taules 359

Bibliografia 365

Índex de taules 381

Índex 383


9

SIGLES DE PARTITS I ORGANITZACIONS POLÍTIQUES

AIC Agrupaciones Independientes de CanariasAL Alianza LiberalAP Alianza Popular

CAIC Candidatura Aragonesa Independiente de CentroCC Centre CatalàCC Concòrdia Catalana

CC-UCD Centristes de Catalunya – Unión de Centro DemocráticoCCFPC Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya

CD Coalición DemocráticaCD Centro Democrático

CDC Convergència Democràtica de CatalunyaCDS Centro Democrático y Social

CFPC Consell de Forces Polítiques de CatalunyaCG Coalición GalegaCIC Candidatura Independiente de CentroCIP Coalición Izquierda de los PueblosCIU Convergència i UnióCUE Coalición Unión EuropeistaDC Democràcia CristianaDSC Democracia Social Cristiana

DSCC Democràcia Social Cristiana de Catalunya EA Eusko AlkartasunaEC Esquerra de Catalunya

EDC Esquerra Democràtica de CatalunyaEDCEE Equipo Demócrata Cristiano del Estado Español

EE Euskadiko EzkerraENE Entesa dels Nacionalistes d’EsquerresERC Esquerra Republicana de CatalunyaFDC Federación Demócrata CristianaFNC Front Nacional de CatalunyaFPD Federación Popular Democrática FSD Federación Social Demócrata

GASC Grups d’Acció al Servei de CatalunyaHB Herri Batasuna


UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA (1931-2003). EVOLUCIÓ POLÍTICA I ORGANITZATIVA10

IC Iniciativa per CatalunyaIDC Izquierda Demócrata CristianaIU Izquierda Unida

NEI Nouvelles Équipes InternationalesMUC Movimiento de Unidad Comunista IDC Izquierda Demócrata Cristiana

OTAN Organització del Tractat de l’Atlàntic NordPA Partido Andalucista

PAR Partido Aragonés RegionalistaPCE Partido Comunista de EspañaPDC Pacte Democràtic per CatalunyaPDL Partido Demócrata Liberal

PDP Partido Demócrata PopularPEP Coalició Por la Europa de los PueblosPNC Partit Nacionalista CatalàPNG Partido Nacionalista GalegoPNV Partido Nacionalista VascoPP Partido Popular

PRD Partido Reformista DemocráticoPSA Partit Socialista d’Andalusia (o Partido) PSC Partit dels Socialistes de Catalunya

PSC-r Partit Socialista de Catalunya-ReagrupamentPSC-c Partit Socialista de Catalunya-CongrésPSP Partido Socialista Popular

PSOE Partido Socialista Obrero EspañolPSUC Partit Socialista Unificat de Catalunya

SC Solidaritat CatalanaUC Unió Catalana

UCC Unió del Centre de CatalunyaUCD Unión de Centro Democrático

UCDCC Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya UDC Unió Democràtica de Catalunya

UDPV Unió Democràtica del Poble ValenciàUEDC Unió Europea Demòcrata-CristianaUGT Unión General de TrabajadoresUJDC Unió de Joves Demòcrata-Cristians de Catalunya

UL Unión LiberalUPC Unión del Pueblo CanarioUV Unió Valenciana

10


11

PRESENTACIÓ

L’objecte d’aquest llibre és l’estudi de l’evolució política i organitzativa d’Unió Democràtica de Catalunya des que es va fundar, l’any 1931, fins a l’any 2003. A diferència d’altres estudis sobre Unió Democràtica de Catalunya,1 aquest treball no se centra a documentar una etapa de la història del partit, sinó que té la pretensió d’oferir una interpretació de conjunt de tota la seva història. L’objectiu principal és oferir una interpretació de com i per quines raons han anat canviant l’organització i la línia política d’UDC al llarg de les diferents eta-pes. En darrer terme, aquest cas ha de permetre reflexionar sobre un fenomen més general: el del canvi polític i organitzatiu dels partits polítics.

L’aproximació que es considera més rellevant per analitzar l’evolució polí-tica i organitzativa dels partits es basa en la premissa que aquests s’han de con-siderar, sobretot, com a organitzacions complexes. Així han estudiat els partits bona part de les obres de referència en aquest camp, des dels treballs pioners de Weber o Michels, fins als de Duverger, McKenzie, Panebianco o Katz i Mair. Totes aquestes obres han fet èmfasi en la importància que els orígens tenen en la vida posterior del partit. De la mateixa manera, també ha estat assenyalada la influència dels canvis en l’entorn electoral i parlamentari (accés al Govern, mals resultats electorals, etc.) com a detonants dels canvis polítics i organitzatius. Així mateix, les obres més recents també han explorat el paper facilitador dels factors interns (crisi de lideratge, faccionalisme, etc.). Aquests darrers estudis han fet notar l’existència de diferents definicions del concepte de canvi organit-zatiu en funció del període temporal que aquest abasta, o del fenomen precís que es pretén explicar. A efectes d’aquesta obra, el canvi organitzatiu s’entén en termes de relacions de poder dins de la cúpula (o coalició dominant) del partit (Panebianco, 1989). Cada cop que aquestes canvien es produeix, per tant, un canvi organitzatiu. Com veurem al llarg dels diferents capítols, les relacions de poder dins de la cúpula abasten, més concretament, els canvis en la cohesió, l’estabilitat, i els del mapa de poder organitzatiu (les relacions entre les diferents subunitats en què es pot dividir el partit).

Partint d’aquesta definició, ja és possible establir les diferents etapes que han de servir de base per perioditzar la història del partit i que, en essència, són: la formació durant la II República i la Guerra Civil; el llarg període que

1 Vegeu en aquest sentit els treballs de Raguer (1976); Balcells (1999), Barberà (2000). Una excepció n’és la síntesi elaborada per Culla (2002).



va des de la il·legalització, l’any 1939, fins als inicis de la transició política; la curta però intensa etapa que abasta des del V Congrés (juny de 1976) fins a la sortida d’Anton Cañellas i el pacte amb CDC (setembre de 1978); l’arribada al Govern de la Generalitat; la crisi interna que es produeix entre els anys 1982 i 1986; la recuperació de la unitat interna sota el lideratge de Josep A. Duran i els primers problemes amb CDC; i, finalment, el paper d’Unió en el relleu de Jordi Pujol. El llibre acaba poc abans de les eleccions de 2003, moment en què Convergència i Unió deixa el Govern de la Generalitat de Catalunya, que ha ocupat des de 1980.

Aquesta petita periodització revela que, descomptant el moment originari, el partit ha travessat dues grans etapes històriques: la primera són els prop de quaranta anys que el partit va haver de sobreviure en clandestinitat; la segona, molt més rellevant, és la que té com a origen el pacte amb CDC. La durada de l’aliança entre UDC i CDC, i la responsabilitat que tots dos partits han tingut en el Govern de la Generalitat permeten pensar que aquesta ha incidit de mane-ra molt rellevant en l’organització política i organitzativa d’Unió.

Ara bé, considerat des d’aquesta perspectiva, aquesta darrera gran etapa de la història d’Unió Democràtica (la més rellevant, però també la menys estudiada) presenta un interès que supera abastament el cas d’UDC. Això és degut a les singulars circumstàncies, en el marc d’una aliança política, en què es produ-eixen aquests canvis organitzatius. Així doncs, els canvis polítics i organitza-tius d’UDC a partir de 1978 són, en propietat, casos d’un fenomen estrany del qual la literatura acadèmica ha dit molt poc: el del canvi en els partits que són immersos dins d’aliances polítiques. Aquests darrers plantejaments són els que suggereixen la principal hipòtesi inicial d’aquesta recerca: això és, que l’evolució de les relacions de poder entre UDC i CDC és, des de 1978, una de les raons clau (però segurament no l’única o la suficient) per explicar l’evolució política i organitzativa d’UDC.

* * * * *

Per tal de contrastar la hipòtesi principal d’aquesta investigació, cal contro-lar el paper que l’aliança ha pogut tenir com a factor de canvi polític i organit-zatiu. Per fer-ho, el llibre s’ha dividit en diferents etapes temporals, cada una de les quals determinada pels canvis que es produeixen en la configuració de la coalició dominant. En general, cada capítol tendeix a associar-se a una etapa de canvi organitzatiu, tot i que per economia algun capítol n’incorpora més d’una. Convé afegir, com a breu nota metodològica, que la recerca va defugir delibe-radament la realització d’entrevistes amb els principals protagonistes. La raó principal d’aquesta opció fou la d’evitar tant les interpretacions retrospectives,

12


PRESENTACIÓ 13

com els relats oficials que tot partit elabora sobre la seva història. Per com-pensar-ho, la recerca està fortament basada en premsa i documents interns que pretenen reflectir quina ha estat, en cada moment, la posició i les justificacions dels diferents actors.

Les pàgines que segueixen expliquen amb més detall com s’estructura el lli-bre i les raons de les divisions temporals que presenta. Tret del primer capítol, dedicat a explicar els orígens i la institucionalització de la primera Unió De-mocràtica de Catalunya (la d’abans del pacte amb CDC), els quatre capítols restants tenen una mateixa estructura en tres seccions. En la primera secció s’estudien els canvis que es van produint en els diferents escenaris electorals i parlamentaris, les possibles interdependències entre cada un d’ells i com tot això afecta la posició de CiU respecte als seus competidors més directes. La segona secció es dedica a estudiar com canvien les relacions entre CDC i UDC al llarg del temps. I, a més, com afecta l’existència de CiU a la vida interna d’Unió Democràtica. La tercera secció examina les dinàmiques internes (lluita pel lideratge, lluita faccional) que es produeixen en els principals elements que configuren la coalició dominant (la cohesió, l’estabilitat i el mapa de poder or-ganitzatiu). Tot i que l’estructura bàsica del llibre té un plantejament històric, el cert és que els quatre capítols centrals de l’obra tenen un caràcter essencialment analític. L’objectiu d’aquests capítols és disseccionar de manera independent (no globalment) els canvis que es produeixen tant en l’entorn, com en l’aliança i en la vida interna del partit per constatar fins a quin punt aquests afecten o no la vida organitzativa i la línia política d’UDC.

Explicada l’estructura dels capítols, només resta delimitar temporalment cada un dels capítols. Així, el primer capítol està dedicat a la UDC prèvia al pac-te amb CDC. Aquest capítol s’estructura en quatre seccions: la primera analitza la definició del model originari del partit que va des de la fundació, l’any 1931, fins a la fi de la Guerra Civil espanyola, l’any 1939. La segona secció tracta de la institucionalització durant tot el règim de Franco, que va des de 1939 fins que va morir, l’any 1975. La tercera estudia les dificultats que viu UDC durant la primera part de la transició política espanyola, sobretot en el període que va de les primeres eleccions democràtiques (1977) fins a l’aprovació de la Constitu-ció de 1978. La darrera secció examina amb més detall la complexa relació que mantenen UDC i CDC des de la fundació de CDC fins al pacte permanent de la tardor de 1978.

El segon capítol examina la vida d’Unió des del moment del pacte entre UDC i CDC, el setembre de l’any 1978, fins a l’any 1982. Aquesta etapa té dos períodes que es poden diferenciar prou clarament: a partir de l’any 1978, Unió comença una nova etapa de la seva història, aquest cop de la mà d’una aliança, Convergència i Unió, que permet garantir la continuïtat del partit. No només



això, tot just dos anys després de constituir-se, CiU aconsegueix la victòria en les primeres eleccions al Parlament de la Generalitat de Catalunya (1980). Això possibilita que a partir de 1980 comenci un nou cicle dins d’UDC. Els proble-mes de 1977-1978 van passant a un segon pla, però en canvi n’emergeixen d’al-tres, que no són menors, i que contribueixen a erosionar la unitat aconseguida després del trencament amb Cañellas. Poc després de l’accés al Govern, el partit es divideix en dues faccions en funció del balanç del funcionament de CiU. A aquesta divisió s’hi afegeix a poc a poc la qüestió del lideratge intern i, a partir de les eleccions generals de 1982, la possibilitat d’un acostament als democristi-ans espanyols del PDP d’Alzaga.

A partir de 1982, l’agreujament de les contradiccions internes i els canvis en l’entorn electoral afavoreixen que esclati una greu crisi dins d’Unió Democràtica. El tercer capítol és dedicat a aprofundir en aquests anys de divisió interna que van de 1982 fins a 1986. En aquesta etapa cap de les precàries coalicions dominants que es van formant es poden consolidar. Aquesta situació només canvia a partir de 1986. El text analitza les condicions i les circumstàncies que permeten que la divisió i la inestabilitat dins d’UDC es mantingui al llarg de tant de temps.

El quart capítol analitza com el partit aconsegueix resoldre el conflicte in-tern i, alhora, millorar la seva força dins de CiU. Com en el capítol quart, aquest també es pot dividir en dues etapes diferents. El canvi de poder intern produït des de mitjan 1986 afavoreix la formació d’una nova coalició domi-nant. Aquesta no triga a fer-se amb el control del partit, circumstància facili-tada pel fracàs de tots els intents de recompondre l’espai de centre-dreta (en especial del PRD de Miquel Roca i del PDP d’Oscar Alzaga). La unitat de la nova coalició dominant liderada per Josep A. Duran permet que Unió, a poc a poc, vagi millorant posicions dins CiU. Aquestes transformacions, juntament amb altres factors lligats a la possibilitat que CiU intervingui més activament en la política espanyola (i la successió de Pujol), són darrere de la crisi que enfronta Miquel Roca amb Jordi Pujol entre els anys 1991 i 1993. En aquesta etapa, la direcció d’UDC (amb Duran al capdavant) aprofita molt hàbilment les diferències dins de CDC per reforçar, crisi rere crisi, la seva posició dins CiU. Passada aquesta etapa, comença per a Unió un llarg cicle d’estabilitat organitzativa que s’allarga fins a l’actualitat. Tot i els canvis en la línia política, el que caracteritza aquest període és la unitat de la direcció entorn de l’inqües-tionable lideratge de Josep A. Duran.

El cinquè capítol abarca el llarg període d’estabilitat que caracteritza la vida d’Unió entre 1993 i 2001, data final de la recerca. El que mostra aquest capítol és com els diferents canvis en l’entorn i en l’aliança no pertorben les relacions de poder dins d’UDC. Electoralment, CiU inicia a partir de 1995 una lleugera davallada electoral que s’agreuja en veure l’evolució dels seus competidors. En

14


PRESENTACIÓ 15

termes parlamentaris, els anys noranta representen la fi de les majories absolutes tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya. Això afavoreix una major participació de CiU en la governabilitat espanyola, però també més problemes en el moment de definir l’estratègia. La consolidació de Duran per-met que ara Unió tingui un paper més determinant dins de CiU. Això permet que Duran fins i tot es postuli en la cursa per la successió de Jordi Pujol. Final-ment, el successor designat per Pujol és Artur Mas, de CDC. De tota manera, Unió aconsegueix, en compensació, la revisió de les bases de funcionament de l’aliança, ara jurídicament convertida en federació de partits. El creixent prota-gonisme de Duran dins CiU té, com a contrapartides, l’aparició d’alguns pro-blemes interns (aparició d’elits minoritàries, problemes en el finançament). Ara bé, com veurem, aquests problemes no són suficients per canviar la fisonomia d’UDC perquè mai arriben a qüestionar l’element en què es fonamenta: el lide-ratge de Josep A. Duran.

Finalment, les conclusions pretenen fer una breu recapitulació de l’exposat en els cinc capítols anteriors. I, alhora, discutir tant la validesa de la hipòtesi central com el paper que tenen els diferents factors (a saber, l’entorn, l’aliança o els factors interns) en cada un dels canvis polítics i organitzatius de la història d’Unió Democràtica de Catalunya. Des d’aquest punt de vista, les conclusions pretenen anar més enllà del cas concret d’UDC per mostrar els possibles guanys teòrics que se’n poden extreure.

* * * * *

El deute intel·lectual de l’autor és directament proporcional al llarg temps que ha durat aquesta recerca sobre Unió Democràtica de Catalunya. En primer lloc, vull agrair a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i als seus directors Isidre Molas, Gabriel Colomé i Joan Marcet les facilitats donades per fer aques-ta investigació. Els anys 1997 i 1998 vaig rebre de l’ICPS diverses ajudes eco-nòmiques que em van permetre iniciar els meus primers estudis. L’any 2005, ja en la recta final d’elaboració de la tesi doctoral, una nova ajuda va fer més fàcil una estada a Brussel·les per buscar bibliografia i ampliar coneixements. Apro-fito l’ocasió per agrair al professor Lieven De Winter i als seus col·laboradors la gentilesa i el tracte rebuts durant els mesos que vaig estar a la Université Catholique de Louvain.

Així mateix, l’any 2001 vaig rebre de la Fundació Jaume Bofill una ajuda econòmica per realitzar la tesi doctoral. Em plau agrair la confiança dipositada pel tribunal que va creure en el projecte i, en especial, del director d’aquesta ins-titució, Jordi Sànchez. Encara que potser amb un cert retard, és una satisfacció afirmar que la seva confiança no ha estat defraudada.



L’elaboració d’aquest llibre no hauria estat possible sense les facilitats ator-gades per les beques postdoctorals del Ministerio de Educación y Ciencia per a l’any 2007-2008 i de la Generalitat de Catalunya per als anys 2008-2010. És gràcies a aquesta estada postdoctoral a la London School of Economics and Po-litical Science que he tingut ocasió de fer els canvis oportuns en la tesi doctoral fins a transformar-la en l’obra que el lector té ara entre les mans.

Vull agrair especialment l’interès i l’ajut del Sr. Joan Carles Marset, del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, per a la publicació d’aquest llibre. Sense el seu suport i la seva independència acadèmica aquest, decididament, no hauria pogut sortir a la llum pública. Així mateix, també vull donar les gràcies a Mònica Estruch per la seva inestimable col·laboració i entre-ga durant tot el procés d’edició.

Em crec amb deute intel·lectual amb els membres del tribunal de la meva tesi doctoral, els professors Joaquim M. Molins (president), Cesáreo Rodríguez Aguilera (secretari), Francisco José Llera, Lieven de Winter i Mario Caciagli que, a més d’atorgar la màxima distinció a la recerca, van fer útils comentaris so-bre com millorar-la. De la mateixa manera, vull agrair al tribunal de la meva te-sina format pels professors Isidre Molas (president), Gabriel Colomé (secretari) i Joan B. Culla els seus comentaris i observacions per elaborar la tesi doctoral.

Al llarg d’aquests anys he tingut ocasió d’exposar en diverses ocasions els avenços de la meva tasca investigadora en el Seminari de partits polítics de l’Ins-titut de Ciències Polítiques i Socials, dirigit per la professora Montserrat Baras. Agraeixo els comentaris i les observacions rebuts en totes i cada una d’aquestes trobades de tots els seus assistents, però sobretot dels professors Jordi Argela-guet, Joan Botella, Joaquim M. Molins i Jesús M. Rodés. Estic convençut que tot aquest debat intel·lectual produït en el marc d’aquesta institució ha estat decisiu per corregir errades i donar una orientació més adequada a la recerca.

Donat el caràcter marcadament documental de la recerca, aquesta no hauria estat possible sense la col·laboració, la gentilesa i les facilitats de dues insti-tucions fonamentals. En primer lloc, he de recordar el meu deute amb l’Ar-xiu Històric d’Unió Democràtica de Catalunya (Arxiu Ferran Camps). Sense l’Arxiu Històric i la facilitat per consultar la documentació interna del partit aquesta recerca hauria estat pràcticament impossible. És per això que vull agrair a qui aleshores n’era el director, Ferran Camps (†), i als responsables successius, Oriol Olivé i Àlex Camps, el tracte i l’amistat rebudes. L’altra gran font docu-mental de la investigació prové dels fons del Centre de la Documentació per la Comunicació (CEDOC). Vull agrair també al Dr. Eugeni Giral i a Antoni Estupiñá les moltes facilitats rebudes al llarg d’aquests anys i la generositat amb què he estat acollit.


PRESENTACIÓ 17

Vull fer extensiu el meu agraïment a les successives direccions d’Unió De-mocràtica de Catalunya per la seva sensibilitat en autoritzar l’ús i la divulgació de part de la seva documentació interna. Aquest és un gest de transparència que sens dubte els honora. Encara dins d’UDC, vull donar les gràcies a les moltes persones amb qui, en una o altra ocasió, he tingut oportunitat de conversar sobre la història del partit. Donat que la llista d’agraïments seria massa extensa, em veig obligat a un agraïment genèric. A tots ells, moltes gràcies.

Finalment, les darreres paraules, però més sentides, vull que siguin desti-nades a aquelles persones que han estat més directament al meu costat en tot aquest llarg procés: en primer lloc, a la meva família per l’ajut, la comprensió i l’empenta mostrats durant tots aquests anys. També a Astrid Barrio i a Joan Rodríguez amb qui, a base d’enraonar de ciència i de política, he acabat forjant una ja llarga amistat. I, last but not least, a la Dra. Montserrat Baras, directora de la meva tesi doctoral (precedent immediat d’aquesta publicació), mestra i amiga de qui encara espero continuar aprenent molt en el futur.


19

CAPÍTOL 1La primera UDC (1931-1978):

la formació i la pervivència d’un partit d’oposició

Aquest primer capítol és dedicat als antecedents, és a dir, a reexaminar la his-tòria d’UDC des dels orígens i fins al moment del pacte amb CDC. En concret, s’analitzen els trets del model originari d’Unió Democràtica, les singulars con-dicions de la seva institucionalització durant els llargs anys de la clandestinitat i les complexes circumstàncies que envolten la seva reaparició durant els anys de la transició política espanyola. La darrera secció analitza les raons de l’aliança amb CDC i argumenta per què ha de ser caracteritzada com una aliança entre partits competidors.

I. NAIXEMENT D’UDC I PAS A LA CLANDESTINITAT (1931-1974)

Bona part dels estudis sobre partits polítics tendeixen a assenyalar la impor-tància que té l’etapa de formació del partit polític al llarg de la seva història.1 En aquesta secció s’examinen les principals característiques que marquen la for-mació d’Unió Democràtica de Catalunya durant els anys de la II República espanyola. Les darreres pàgines són dedicades a definir com s’esdevé la institu-cionalització del partit durant els anys de la clandestinitat.

1. La formació del partit: UDC i la II República (1931-1936)

Les pàgines que segueixen pretenen definir com es constitueix organitzati-vament el model originari d’Unió Democràtica de Catalunya. Per això s’ana-litzen, seguint Panebianco, els principals aspectes que sembla que tenen més

1 L’obra seminal és la de Duverger (1957), amb la seva distinció entre els partits de formació parlamentària o extraparlamentària. Una altra obra de referència és la de Panebianco (1990). Aquest distingeix tres grans factors que influeixen notablement en la configuració inicial de la coalició domi-nant i, per extensió, en el tipus d’institucionalització que es tendeix a desenvolupar: l’existència o no d’una legitimació de tipus intern o extern; l’origen carismàtic o no del partit i, en darrer terme, el tipus d’implantació territorial, per difusió o per penetració.



influència en l’origen dels partits polítics: la possible existència d’una institució externa que el patrocini i el promogui, el desenvolupament de l’organització territorial i la presència d’un lideratge carismàtic. Un cop examinat això, passa a descriure’s com s’articulen els diferents grups que hi conflueixen i la línia po-lítica que segueixen durant els primers anys de vida del partit.

Un partit no confessional

Unió Democràtica de Catalunya es crea el 7 de novembre de 1931, data d’aparició del manifest fundacional a les planes del diari catòlic El Matí.2 El contingut del manifest fundacional marca la voluntat dels impulsors de cons-truir un partit d’inspiració cristiana i que defensi els drets dels catòlics però des del catalanisme i amb posicions obertament democràtiques.3 És a dir, sense qüestionar la validesa de les institucions de la II República espanyola.4

La publicació del manifest és obra d’un petit nucli d’intel·lectuals catòlics, fonamentalment de Barcelona ciutat, vinculats al diari catòlic El Matí, com ara Pau Romeva o Maurici Serrahima. També hi intervé decisivament una part d’intel·lectuals provinents de la branca més catalanista del carlisme, com ara Joan B. Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, Lluís Vila d’Abadal o Josep M. Farré i Moregó.5 Tot i que aquest nucli també és arrelat a Barcelona, el cert és que la base social és entorn de les comarques barcelonines, on té el suport de diversos notables locals, com ara Lluís Vila d’Abadal. Entre la publicació del manifest (novembre de 1931) i el I Congrés del partit (octubre de 1932) s’afe-girà al partit una part d’Acció Catalana, com ara Manuel Carrasco i Formi-guera (exconseller de la Generalitat de Catalunya i aleshores diputat al Con-grés), Lluís Jover i Nunell, Josep M. Trias Peitx, Miquel Coll i Alentorn,etc.6

2 Sobre els orígens d’UDC, Hilari Raguer (1976) té publicada la seva tesi doctoral. Altres tre-balls d’importància són els de Javier Tusell (1974) i Oscar Alzaga (1973). Per a una síntesi de la història del partit, vegeu els treballs de Culla (1992, 2000 i 2002).

3 Significativament, els punts sobre els quals es basa el seu contingut són «la necessitat d’una actuació permanent i sistematitzada per tal de renacionalitzar la nostra terra d’acord amb els principis cristians que foren el ferment plasmador de la Nacionalitat Catalana, i el desig de fer real i vivent la democràcia, que sols pot basar-se en la creixent capacitació dels ciutadans» (El Matí, 7-11-31: 1).

4 En un discurs rellevant, un dels líders d’UDC, Pau Romeva, afirma: «La Unió Democràtica de Catalunya no és un agrupament polític catòlic, sinó format per catòlics; no vol fer solidari el catoli-cisme de la seva posició atacant la República, però tampoc voldrà treballar amb els que vinculin el seu catolicisme amb una altra forma de govern» (Raguer, 1976: 257).

5 Sobre la vida d’aquests dirigents, a més de la tesi de Raguer (1976), vegeu les obres de Camps (1995), Camps i Montclús (1998), AA DD (1988) i Terradas (1987).

6 Carrasco és expulsat del Partit Catalanista Republicà de Nicolau d’Olwer (ministre de la República) per diferències entorn a la seva actuació com a diputat en el moment d’elaborar la Constitu-


LA PRIMERA UDC (1931-1978): LA FORMACIÓ I LA PERVIVÈNCIA D’UN PARTIT D’OPOSICIÓ 21

Aquest nucli de polítics barcelonins és el més professionalitzat i, de fet, els seus homes ben aviat ocuparan els llocs políticament més destacats del partit. Només de manera puntual s’integren a UDC dirigents d’altres partits, com ara Fèlix Duran i Canyameres (ERC).

Donada la incipient conflictivitat entorn de la qüestió religiosa a partir de la redacció de la Constitució espanyola de 1931,7 la creació d’UDC pot ser interpretada com un intent, per part de la jerarquia, de construir un partit ca-tòlic. Per contra, i com ha demostrat el seu millor estudiós, Hilari Raguer, els dirigents d’Unió refusen de bon principi la construcció d’un partit catòlic o confessional.8 De fet, i tal com assenyala Raguer, els dirigents d’UDC no tenen vinculacions directes amb els òrgans directius de la jerarquia catòlica catalana o espanyola. La vinculació d’Unió Democràtica amb l’Església catòlica tampoc apareix en els estatuts del partit ni, de fet, sembla que marqui les directrius dels seus dirigents durant les campanyes electorals.9

Ara bé, que Unió Democràtica no tingui vinculacions amb la jerarquia ca-tòlica no significa, però, que no tingui cap mena de connexió amb determinats sectors de l’Església. De fet, Unió apareix, precisament, per representar el sec-tor més intel·lectualment renovador dels catòlics catalans:10 el d’aquells que s’identifiquen amb posicions catalanistes i que, alhora, vinculen el catalanisme a la defensa de les institucions democràtiques (en aquest cas, la República). Com hem dit, aquestes posicions són aplegades, de manera més o menys ex-plícita, entorn del diari El Matí, que en fa d’òrgan d’expressió. És aquesta ori-ginalitat, molt possiblement massa avançada al seu temps, la que converteix UDC, des del primer moment, en un partit minoritari. Les seves posicions polítiques més avançades (acceptació de la democràcia, defensa del pluralisme polític) difícilment poden ser acceptades per un sector majoritari dels catòlics

ció espanyola. Sobre Acció Catalana, vegeu la tesi de Baras (1984). Sobre Carrasco, consulteu les obres de Raguer (1984, 1989 i 2002). Sobre Coll i Alentorn, vegeu Balcells (1999).

7 Tal com Culla (2002) recorda, aquesta confrontació ve marcada sobretot pel «contingut agressivament hostil a l’Església de la Constitució espanyola de 1931 (retirada de tot suport econòmic al culte catòlic, dissolució de la Companyia de Jesús, prohibició als altres ordes religiosos d’exercir l’ensenyament...)» (Culla, 2002: 15).

8 Raguer (1976: 254-9) utilitza la seva definició de confessionalitat d’un partit a partir de la definició elaborada per Jemolo (1949). Sobre la distinció entre partits confessionals i aconfessionals durant el període d’entreguerres, vegeu Mayeur (1980).

9 Com afirma recentment Raguer (2000: 12), «Catalunya és també un esplèndid exemple d’aquesta autèntica democràcia cristiana. Mai no va cercar benediccions dels bisbes i, certament, mai no les va tenir».

10 Raguer remarca, per exemple, les connexions de dirigents d’UDC amb el cardenal Vidal i Barraquer però afegeix «ni el cardenal professava la ideologia específica de la democràcia cristiana, ni havia pensat mai a promoure un partit» (Raguer, 1976: 83). Sobre Vidal i Barraquer, vegeu el llibres de Comas (1977) i Raventós (1993).



(siguin o no catalanistes), ja que molts són encara reticents a l’acceptació del liberalisme i les institucions que se’n deriven. I, alhora, la seva defensa dels valors i els drets dels catòlics, encara que sigui dins de les institucions demo-cràtiques, difícilment pot ser acceptada per aquells sectors de la societat que el que volen és una separació més clara entre l’Església i l’Estat. A més, i com ja hem esmentat, el context polític de la II República, caracteritzat des dels inicis per la confrontació sobre la qüestió religiosa encara afavoreix menys l’opció moderada i conciliadora d’UDC.11

Aquest intent de renovació del catolicisme polític que duen a terme els fun-dadors d’Unió Democràtica de Catalunya entronca, en primer lloc, amb una tra-dició modernitzant dins del mateix catolicisme catalanista. En aquest sentit, les obres de Joan Maragall, del Dr. Josep M. Llovera o de Carles Cardó poden apa-rèixer, sens dubte, com a referents intel·lectuals.12 El pensament d’aquests autors és connectat amb una part del pensament catòlic i nacionalista francès represen-tat, sobretot, per l’obra de Péguy. Però, sobretot, entronca amb un moviment semblant que en aquests moments comença a estendre’s per tot Europa. Aquest moviment consisteix, fonamentalment, en una evolució del catolicisme social cap a posicions democràtiques. La inflexió d’aquest catolicisme proposa, sense deixar de ser obertament crític amb el capitalisme i els seus efectes, un intent de concilia-ció amb el pluralisme polític i la democràcia. Aquest nou corrent exerceix la seva influència a Catalunya a través de les obres de G. K. Chesterton, J. Maritain, E. Mounier i la revista Esprit.13 Però, sobretot, gràcies a Dom Luigi Sturzo, funda-dor i inspirador del Partito Popolare Italiano, que va escriure assíduament al diari catòlic El Matí, l’òrgan que vertebra el nucli d’intel·lectuals fundadors d’UDC.14

Tot aquest moviment intel·lectual catòlic europeu és propi del període d’en-treguerres i desemboca, passada la Segona Guerra Mundial, en la formació dels primers partits demòcrata-cristians. Unió, com el MRP francès o el PSC belga són, en aquest sentit, partits pioners a Europa, i ja avancen el contingut ideo-lògic que va marcar l’essència d’aquest corrent ideològic: pluralisme, defensa del principi de subsidiarietat (comprès en el catalanisme d’Unió), defensa dels valors familiars, crítica de les injustícies del capitalisme i defensa de la interven-

11 Vegeu, en aquest sentit, Raguer (2001).12 Per a un estudi més aprofundit sobre les arrels intel·lectuals de la fundació d’UDC, vegeu

Raguer (1976: 84 i s.). Sobre el pensament de Cardó, cal consultar les obres d’AA DD (1963) i Giró (1995 i 2001). Sobre Maragall, vegeu les obres de Trias (1982), Serrahima (1990) o Bilbeny (1990). Res-pecte a l’evolució tant del catalanisme catòlic com del catolicisme catalanista, vegeu les obres de Massot (1975 i 1986), Bilbeny (1985 i 1988) i Piñol (1993).

13 Chesterton és traduït al català per Pau Romeva, dirigent d’UDC. Sobre les connexions de Chesterton amb Catalunya, vegeu Galí (1989). Sobre la connexió entre Cardó i Maritain, ve-geu l’obra de Giró (1995).

14 Els articles de Sturzo a El Matí els ha recopilat Camps i Perallada (1992).


uniÓ democrÀtica de catalunya (1931-2003) evolució ... · dedicat a explicar els orígens i la...

Documents