Yago ZuazoU-72651

Mar i cel com a tragèdia: amor, fatalitat i espais simbòlics

YAGO ZUAZO

1

Yago ZuazoU-72651

Introducció

Mar i Cel es va representar per primera vegada el 7 de febrer de 1888 al teatre Romea.

L'obra sembla que ja s'havia escrit el 1885 perquè en una carta al seu amic Eduard Tola ja li

havia comentat que tenia dues obres fetes. La causa de la tardança sembla ser, per una part, el

panorama del teatre català, que era complicat en aquell moment, i Frederic Soler, qui exercia

el monopoli del teatre a Barcelona i no estimulava l'aparició de nous dramaturgs. L'obra

estava feta com una tragèdia i el públic volia finals feliços, a més a més, la gent estava

acostumada a molts canvis de decorats i a Mar i Cel l’acció transcorre sempre al mateix lloc,

en una cambra de vaixell de corsaris algerins. Tot i que l'obra es va estrenar i va ser un èxit.

Així se’ns demostra al diari la Vanguardia del 8 de febrer de 1888: “Escribimos todavía bajo

la impresión de la nueva tragedia de Angel Guimerá estrenada anoche en Romea con éxito

colosal y unànime,” i també ens diu “Angel Guimerá ha escrito una tragedia que será

esplendor y gloria del moderno teatro catalán”1

Però Frederic Soler volia retirar l'obra al cap de pocs dies d’estrenar-se tot i l'èxit obtingut,

així doncs, els amics de Guimerà es van a reunir per omplir el teatre i l’obra es va continuar

realitzant.

Tal i com veiem, Guimerà va a ser un petit revolucionari del teatre de l'època, així la

seva producció dramàtica és considerada una gran innovació dins de l’àmbit del teatre

català. Les seves tragèdies es caracteritzen per un tractament més profund de la realitat

històrica i es basa en el model del teatre shakespearià i el del classicisme francès del

segle XVII. Amb el teatre shakespearià té a veure amb el realisme imprès a l'obra i la

seva profunditat en els personatges. Més marcadament els trets són: la combinació de

diverses trames al voltant d'una història principal, l’ús de la unitat de lloc que, al costat

de la de temps, li permet assolir un gran nivell de condensació dramàtica, la combinació

de personatges de la reialesa amb els de la classe baixa, la mostra de violència i batalles,

el tema tràgic lligat a uns fets històrics concrets i, per últim, la voluntat d’aconseguir

una major versemblança en la plasmació de la psicologia dels personatges i en la fixació

de l’entorn. També cal destacar que Àngel Guimerà no concebia el teatre allunyat de la

poesia i, per tant, les seves primeres obres es van escriure en vers. I per últim, el

realisme de l'obra es pot veure en el major col·loquialisme del llenguatge i en la

presentació dels personatges. La primera escena de l'obra és molt reveladora d'aquest

tret, quan apareixen realitzant tasques quotidianes com netejar armes.

1 F. R. Articulo de La Vanguardia (8-2-1888).

2

Yago ZuazoU-72651

Tot i que Guimerà té una forta influència exterior, la seva pròpia vida va tenir

molta influència en la seva obra. El dramaturg va néixer dins d’una família fora del

matrimoni. El fet que fos mestís el va marcar tant que en diverses ocasions va fingir la

seva data de naixement per no ser jutjat. A més a més, provenia de dues cultures

distintes (el pare era català i la mare canària). Aquestes condicions van generar que

l’escriptor es sentís entre dos mons diferents, dividit entre dues cultures oposades, fet

que amb els anys va inspirar-lo per crear el personatge de Saïd a Mar i cel, de mare

cristiana i de pare musulmà. Aquesta visió dualista del món es veu reflectida al llarg de

tota la tragèdia de la mà de Saïd i Blanca. D'aquesta manera ens veiem davant de la

trama on la tragèdia gira al voltant de l’amor impossible entre un pirata musulmà i una

noia cristiana, encara que hi ha moltes més trames. Pel que fa als personatges, Guimerà

els elabora amb una gran complexitat emocional, tot i que a simple vista donen la

impressió de ser bastant superficials. És per aquest motiu que, al llarg de la tragèdia,

mitjançant l’acció i el llenguatge, el lector va descobrint la personalitat dels

protagonistes i la seva complexa humanitat. D’aquesta manera es veu clarament com els

personatges de la tragèdia “defensen la seva identitat, el seu món interior, sovint contra

un món hostil que els nega la possibilitat de realitzar-se i que els llança a la destrucció”2.

Per poder arribar a entendre la complexa personalitat dels personatges, Guimerà

va elaborar un llenguatge molt precís i concret per a cadascun d’ells, així aconsegueix

plasmar els seus sentiments. El dramaturg fa un ús del registre que es correspon amb un

estrat social determinat i que denota el caràcter del personatge. Ens podem donar

compte de com Saïd i els seus companys utilitzen un llenguatge col·loquial i, en

ocasions, vulgar, mentre que Blanca, Carles i Ferran fan ús d’un registre més elaborat i

elevat que evidencia la seva procedència de classe alta.

Mar i Cel com tragèdia romàntica

Guimerà va escriure aquesta obra en el seu primer període de creació. En aquells

moments las seves influències són els seus amics i sobre tot Josep Yxart, el crític més

lúcid i informat del moment. Simultàniament a l’època hi havia una gran insatisfacció

amb el teatre per part dels intel·lectuals. Es devia aquest tret a que dominava la figura

de Frederic Soler, qui havia consolidat uns models de teatre molt popularistes. Davant

2 Carbonell, Anton, Estudi preliminar, dins GUIMERÀ, Àngel, Mar i cel, Educaula, Barcelona (tercera ed., 2011).

3

Yago ZuazoU-72651

d’això, i per cortesia de Guimerà, es produirà el canvi, molt ben explicat per Ramon

Bacardit:

Així, i coincidint amb una reacció de d’abast europeu contra els excessos del

primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes

formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica, tant pel

verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s’emmarcaven

els conflictes passionals (Pietro Cossa, Victorien Sardou, etc) com en la

recuperació dels drames de l’últim Schiller, caracteritzat per la síntesi que

aconseguí el autor entre el model del teatre shakespearià i el classicisme francès del

segle XVII.3

Es recupera així la vella tragèdia i la seva funció però amb la renovació dramàtica del

teatre shakespearià. Cal explicar una mica com era la situació de la tragèdia en l’àmbit

europeu en aquells anys, i com influeix en la producció de Guimerà. Hi havia una

tragèdia romàntica amb molta influencia de Shakespeare. Per aquest motiu existeix una

alternança de diferents registres lingüístics que li donen realisme a l’obra, una

insistència en les tres unitats, una falta de decòrum i uns finals poc edificants. Hi havia

també una inèrcia neoclàssica, sobre tot en Espanya i França per una reacció

antiromàntica a la dècada de 1840 que afavoreix l'aparició de textos neoclàssics.

Així doncs, apareix una nova antítesi: si abans aquesta es trobava entre clàssic i

romàntic ara serà entre el teatre de personatges i el teatre d'accions. Aquesta antítesi es

pot veure molt ben exemplificada entre Frederic Soler (sentimentalitat fàcil i

espectacularitat) i Guimerà, on la importància la tenen els personatges. També es pot

veure com s’abandonen els temes mitològics en favor de temes nacionals, com succeeix

a Mar i Cel amb el tema de rerefons de l’expulsió dels moriscos a Espanya entre 1609 i

1614. En conclusió podem observar com en conjunt els elements clàssics, romàntics i

realistes teixeixen un entramat de relacions. D’aquesta manera, es justificava l'actualitat

de les formes teatrals del passat (residuals) i s'intentava neutralitzar les formes teatrals

més rupturistes (emergents). A Mar i Cel apareixen molts dels trets fins ara exposats,

això no obstant:

3 Bacardit Santamaria, Ramon, Tragèdia i drama en l'obrà d'Àngel Guimerà, Pub. de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2009), p. 229.

4

Yago ZuazoU-72651

En relació a les altres tragèdies del període, en aquesta es fa més evident  l’equilibri

entre elements realistes (en el llenguatge, les situacions, etc.), ”classicistes” (l’ús de

les unitats) i romàntics (en la història passional), que he assenyalat com a

característic de l’evolució del gènere tràgic en aquest període en els anys centrals

del segle XIX.4

D’aquesta manera es superen, de la mà de Guimerà i també de Víctor Balaguer, les

limitacions melodramàtiques del teatre vigent a l’època. També s’intenta crear un teatre

tràgic que integri els elements innovadors del romanticisme, tenint com a referents la

dramatúrgia moderna de Shakespeare i Schiller. Tanmateix, la particularitat del

Guimerà, i de les seves obres, es pot apreciar en el fet que tendeix més pel conflicte

tràgic dels personatges que per la recreació d’un episodi històric: “els mostrarà com

éssers que viuen, de manera angoixada i obsessiva, l’enfrontament amb la societat que

els envolta i amb ells mateixos”5. Aquests personatges, com es pot veure a Mar i Cel,

tenen, per una part, una problemàtica derivada de l'origen social (l’enfrontament entre

moriscos i cristians) i, per altra, una lluita interior per assolir el desig (l’amor entre Saïd

i Blanca). Cal insistir, però, que són aquests fonaments històrics els que doten de

realisme l’obra i pels quals s’aconsegueix l’equilibri. També és interessant veure com

Guimerà no es caracteritza específicament per escriure drames històrics de tema català,

com s'esperaria d'un autor de la Renaixença, sinó que els seus personatges tenen una

dimensió històrica allunyada de la reivindicació de la catalanitat6. En perfecta síntesi ho

explica Anton Carbonell,

Guimerà agafarà l'heroi ètic positiu que lluita apassionadament contra les

injustícies i la hipocresia social elaborat per l'autor romàntic Friedrich Schiller (a

través de la traducció de Josep Yxart) i desplegarà la combinació d'animalitat i

racionalitat adequada en el personatge perquè aquest mostri la seva defensa

obsessiva i angoixada de la seva identitat subjectiva contra la societat i contra si

mateix, enfront del món hostil en què viu i que el portarà a la pròpia destrucció. 7

Espais simbòlics

4 Ibid .p. 234.5 Carbonell, Anton, Estudi preliminar, dins GUIMERÀ, Àngel, Mar i cel, Educaula, Barcelona (tercera ed., 2011), p. 19.6 Bacardit Santamaria, Ramon, Tragèdia i drama en l'obrà d'Àngel Guimerà, Pub. de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2009), p. 2377 Carbonell, Anton, Estudi preliminar, dins GUIMERÀ, Àngel, Mar i cel, Educaula, Barcelona (tercera ed., 2011), p. 19.

5

Yago ZuazoU-72651

Malgrat que Mar i Cel tingui només un escenari, fet estrany per al públic de

l’època, hi ha molta càrrega simbòlica que fa d’aquest únic escenari un lloc perfecte per

al desenvolupament de la trama. El vaixell, com a espai estàtic, actua com a metàfora

del dinamisme de la vida i es conforma així com un lloc enmig de dues civilitzacions i

ve de les aigües Mallorquines cap a l’Alger (on es prevé el futur tràgic per a Blanca com

a esclava). A més a més, aquest espai implica per una part el pas del temps en el

recorregut del trajecte, i per l’altra, la mobilitat de l’espai implica la mobilitat de valors

que transporta. Això és perquè l’itinerari és un espai que no és terrenal, i per tant hi ha

dubtes dels valors al vaixell. Trobem una antítesi dels pensaments ancorats a la terra de

les idees, de les conviccions i les religions.

Concretament l’escenari és una cambra del vaixell dels corsaris algerins. Aquest tret té

per una part la intenció de fixar l’atenció en la paraula, que mitjançant els versos

expressa tot el dinamisme del drama i, per altra, és l’expressió del món subjectiu dels

personatges. Cal dir que Guimerà va saber portar la poesia a l'escena, com ho demostren

les imatges, les comparacions i les metàfores de Mar i Cel i altres obres. El mar, a la

vegada, juga un paper molt important “el qual, encara que mut, a vegades [fa] sentir la

seva veu ja sigui amb bramuls o amb murmuris d’onades.”8. A més a més està relacionat

directament amb Saïd perquè “representa el microcosmos, on viu i actua, i el que el

defineix com a pirata”9. L’altre espai semàntic serà el Cel, relacionat amb Blanca. Es

tracta d’un espai connotat per l’imaginari cristià i s’utilitza per dissenyar la presó en què

ella es troba tancada. Dos espais simbòlics, el mar i el cel, que representen una

impossibilitat de materialitzar-se, com l’amor dels protagonistes. Així doncs, l’horitzó

es el no-lloc on es troba la unió de contraris, però realment és una línia que no es pot

abastar físicament i precedeix el tràgic final. Per concloure, la unió dels elements només

es pot consumar a través de la mort, como es veu a la darrera escena quan es tiren Saïd i

Blanca al mar i a continuació Ferran informa que “Al fons, ni rastre!”. La metàfora es

basa en el fet que el mar i el cel només poden retrobar-se a l’horitzó.

El temps també fa la seva funció, si ens fixem l’obra comença al crepuscle i s’acaba

amb l’arribada de la nit i del tràgic final. La nit es molt característica del romanticisme,

així es juga amb la incertesa de la foscor i amb el coneixement de la realitat que es dona

amb la llum, aquest tret també es pot veure en l’evolució de l’obra. Quan hi ha més llum

8 Soler, Marides. Artículo de Journal of Catalan Studies (6-11-2009). P. 13.9 Ibid. p.14.

6

Yago ZuazoU-72651

és quan es descobreix el que té de bo Saïd, tret donat justament a la catarsi. Aquesta

experiència interior purificadora que senten els personatges es descobreix quan es veu

que Saïd no és el pirata temible, sino una persona sensible i noble. D’altra banda,

després de la catarsi Blanca no serà més la noia innocent sinó que es despertarà per fer

el que vulgui tal i com Ferran sembla desitjar.

De manera crítica tenim l’element del punyal, que fa la representació visual del

fonament hipòcrita d’un cert cristianisme: “-Saïd: l’odi unit al perdó; l’anyell al tigre//

Lo punyal i la creu, tot d’una peça”. També hi ha cert simbolisme implicat als

personatges. En primer lloc, la feminitat es veu com l’amor determinant, així veiem a

Blanca amb la seva virtut i bellesa com una persona molt pura i molt obedient (almenys

al principi). A més a més, veiem també com es fixa l’amor matern com l’amor suprem,

per això els protagonistes de les obres tendeixen a identificar l’estimada amb la mare.

També es nota aquest tret en el fet que el nom de la mare de Saïd era Blanca, i que

Blanca (la protagonista) es posa a plorar quan Saïd li explica la història de la seva mare

i descobreix la noblesa de l’“arraix”. El nom de Blanca implica també l’equilibri

possible entre religions perquè la mare de Saïd estava casada amb un morisc i no li

importaven les diferencies entre religions. Finalment la masculinitat apareix

representada sobre tot pel antagonista de l’obra, Carles el pare de Blanca. Aquest

personatge no fa cap evolució i es mostra implacable no permetent la relació amorosa, a

més a més acaba matant la seva fila.

Amor i fatalitat com conclusió tràgica

Totes les divergències de l’obra ens deixen intuir el tràgic final. L’escenari on es

desenvolupa l’obra està enmig de dos mons que no poden conviure per culpa de la

religió. A més a més els protagonistes es troben en la situació més difícil: per a Saïd

l’amor amb Blanca vol dir la pèrdua de la seva tripulació, i per a Blanca vol dir l’odi del

seu pare. Per tant hi ha un doble fil conductor cap al tràgic final; un per les divergències

familiars entre els personatges i l’altre per la situació històrica. En el desenvolupament

l’amor impossible es donarà per la unió dels contraris, un tipus d’amor directament

connectat amb allò que per a Guimerà serà l’amor suprem, l’amor a la mare. Saïd

comença a estimar Blanca justament quan ella plora degut a la historia de la mare de

l’arraix, la qual es diu també Blanca i era cristiana. Així els protagonistes es comencen a

estimar, però el seu amor no el desitja ningú més. Els corsaris comencen a revelar-se per

7

Yago ZuazoU-72651

culpa de Malek, qui vol el control de la nau, i Carles que, en la seva immobilitat

cristiana, no accepta de cap manera l’amor entre un morisc i la seva filla. Tot i així, hi

ha un personatge bo, Ferran, que encara que és del vaixell cristià es dóna compte de

l’amor de Blanca i de la noblesa del pirata. A més a més fa la sensació que s’alegra per

l’evolució que té Blanca, que al principi semblava una vella en un cos de jove, i que al

final ressorgeix com un lluitadora contra tota esperança pel seu estimat. Ferran farà

d’heroi i pretendrà, en més d’una ocasió, ajudar als enamorats. Així es destaca la figura

dels enamorats, de l’heroi Ferran i de l’antagonista Carles, el pare inamovible. El tràgic

final es torna romànticament bell quan amb la arribada de la nit Ferran planeja una

escapada dels enamorats però apareix el pare volent matar Saïd; en comptes d’això,

mata la seva filla. Finalment Saïd agafa a Blanca i es tiren al mar, on amb la mort es pot

complir el seu amor.

Bibliografía:

Bacardit Santamaria, Ramon, Tragèdia i drama en l'obrà d'Àngel Guimerà, Pub. de

l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2009).

Carbonell, Anton, Estudi preliminar, dins GUIMERÀ, Àngel, Mar i cel, Educaula,

Barcelona (tercera ed., 2011)

F. R. Articulo de La Vanguardia (8-2-1888).

8

Yago ZuazoU-72651

Soler, Marides. Artículo de Journal of Catalan Studies (6-11-2009)

9