toni juncosa. minical - diari de girona: últimes ... joaquín calvo sotelo, la mordaza,...

Reportatge El teatre de Nadal Els Pastorets de Girona compleixen 25 anys PÀGINES 2, 3 i 4. Entrevista Jaume Benavente «Laqualitat arriba des de l’expèriència» PÀGINA 5. Entrevista Mario Muchnik PÀGINA 8. Reportatge El vi italià de Girona PÀGINA 9.

Dom

inic

alDiumenge 25de desembre de 2005

Diari de Girona ReportatgeUn mar de joguinesEl Museu de la Pescade Palamós i el Museudel Joguet de Figueresmostren les joguinesmarítimes del mallorquíToni Juncosa. PÀGINES 6 i 7

2 DominicalDiumenge 25de desembre de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: UNA DE LES JOGUINESMARÍTIMES DE LA COL·LECCIÓ DE TONI JUN-COSA QUE S’EXPOSEN AL MUSEU DE LA PES-CA DE PALAMÓS.

25 de desembre de 2005

5 EntrevistaJaume BenaventeL’escriptor, guanyador del premiRamon Muntaner de novel·lajuvenil, es confessa unenamorat de Portbou.

6 i 7 ReportatgeUn mar de joguinesEl Museu de la Pesca dePalamós i el del Joguet deFigueres mostren les joguinesmarítimes de Toni Juncosa.

8 EntrevistaMario Muchnik

9 ReportatgeEl vi italià de GironaEnrico Giorgi i Núria Maestrovan posar en marxa el 1997 unaempresa a Girona per distribuirlambrusco a tot Espanya.

11 RutesLlers

21 TelevisióMarc Cartes

SUMARI

El teatre del

NadalTEXT: ALFONS PETIT

1

El Nadal de l’any 1981, el grup teatralProscènium portava per primera vegadaEls Pastorets a l’escenari del Teatre Mu-

nicipal de Girona. Recollia una tradició quedurant aproximadament vint-i-cinc anys –desde la postguerra fins als anys 70– s’havia man-tingut viva al col·legi La Salle de la ciutat. Defet, bona part de les persones que havien fetpossible Els Pastorets al teatre de La Salle s’ha-vien integrat a Proscènium, que va néixer l’any1962 i que va contribuir decisivament a di-namitzar la vida cultural de la ciutat. Per com-memorar els 25 anys de representació d’ElsPastorets de Girona, i també el mig segle d’ac-tivitat teatral de les persones que acabarienformant Proscènium, l’Ajuntament de Gironaha editat el llibre El cartell de teatre, que re-cull la història del grup teatral i tots els car-

tells, dissenyats per Àngel del Pozo –i inspiratsen bona part en fets relacionats amb l’actua-litat de la ciutat, com el trànsit, les nevades,un incendi a Sant Daniel, les obres al TeatreMunicipal o el cobrament d’entrada a la Ca-tedral–, que han servit per publicitar les re-presentacions d’Els Pastorets.

El director de Proscènium, Joan Ribas, vaser el pregoner de les passades Fires i Festesde Sant Narcís de Girona precisament en re-coneixement a aquests 25 anys de Pastorets.Ribas fa en el llibre un resum del que ha es-tat l’activitat del grup teatral: «No ens hem li-mitat a “fer” teatre, sinó que ha abastat un con-cepte molt més ampli que comença amb obre-tes en castellà, per passar després al nostreteatre català, representades en sales tancades;però també obrint espais a l’aire lliure; orga-

El grup Proscènium comença avui al Teatre de Sant Domènecles representacions d’Els Pastorets de Girona, que celebrenels seus vint-i-cinc anys d’existència amb l’edició d’un llibre.

nitzant les vetllades i representant-les; fent te-atre per a la mainada i per a l’adolescènciaarreu de Catalunya; llegint obres per a unpúblic adult; creant polèmica amb col·loquissobre el text llegit; portant a Girona el millorteatre independent d’arreu de la Península;intervenint en la Nit dels Poetes, ... fins aculminar el somni amb l’obertura al públicd’una sala de teatre –La Planeta– on hi ha tem-porada estable tot l’any».

Joan Ribas considera, en el mateix text, quel’organització de la representació anual d’ElsPastorets mereix un punt i apart: «S’apleguencada any un centenar de persones de totes lesedats, per a una tradició recuperada i dinà-mica, que congrega al teatre durant les setrepresentacions anuals cap a unes quatre milpersones de públic».

Proscènium neix l’any 1962 –tal i com s’afir-ma al mateix llibre editat ara per l’Ajuntament,tot i que un dels seus subtítols sigui 50 anysd’activitat teatral del Grup Proscènium– i éshereu directe del Quadre Escènic La Salle idel Cuadro Escénico de Radio Gerona, diri-git per Ignacio Avilés. El primer era una en-titat portada per antics alumnes del col.legi enuna època en la qual els Germans de la Sa-lle es mostraven disposats a donar acolli-ment a les activitats dels joves que havien dei-xat les aules. Des dels anys 50 fins a princi-pis dels 60, aquest grup va representar al teatredel col·legi obres com Es mi hombre, de Car-los Arniches, o L’únic camí, de Lluís Elias.Però la presència femenina estava vetada al’escenari, la qual cosa acabaria provocant unacrisi: l’any 1962 es pretenia representar Un so-

ñador para un pueblo, d’Antonio Buero Valle-jo, i la presència femenina a l’escenari es feiaimprescindible. La negativa de La Salle a ad-metre-la va provocar que els assajos es fes-sin en diferents locals i l’estrena al Teatre Mu-nicipal de Girona. Era l’últim cop que el qua-dre escènic actuava amb el nom de La Salle.Malgrat això, en aquest col.legi encara es man-tindrien alguns anys les representacions d’ElsPastorets, precedents directes dels actuals.

Pel que fa al quadre escènic de Radio Ge-rona, estava format per radiofonistes que in-terpretaven papers per ser difosos per ante-na, però que el 1953 comencen a «donar lacara» sobre l’escenari. Criminal de guerra,de Joaquín Calvo Sotelo, La mordaza, d’Al-fonso Sastre o Llama un inspector, de J.B.Priestley, van ser algu-

Reportatge


Fotos:1El cartell d’Els Pasto-rets de Gironad’aquesta tempora-da, al·lusiu al cobra-ment d’entrada a lacatedral de Girona.2El gran incendi ques’havia produït aSant Daniel va inspi-rar el cartell de latemporada 83/84.3Àngel del Pozo vadibuixar per a latemporada 88/89 unpessebre amb totsels seus elements(caganer inclòs) ales escales de SantMartí. 4Cartell de la repre-sentació d’«El miste-ri de Nadal», a LaSalle, de l’any 1951.5Els problemes detrànsit de Girona vanser el motiu elegitper Del Pozo per ala temporada 89/90.6L’autor dels cartellsd’Els Pastorets vacanviar d’estil durantalguns anys, i latemporada 92/93 elva il·lustrar amb figu-res copiades delBeat de Lièbana,que es conserva a lacatedral de Girona.

(Continua a la pàgina 4)

2 3

4 5 6

nes de les obres que van in-terpretar. Alguns dels integrants d’aquell elencs’unirien finalment a Proscènium.

A més, a la Girona de mitjans dels anys 50es va aconseguir la unió de diferents grups te-atrals de la ciutat i de Salt per muntar, durantla Setmana Santa, La Passió de Girona al Te-atre Municipal. Les representacions es vanallargar fins al 1962 i també van suposar apor-tacions per a Proscènium.

Un altre dels moviments que van afavorir elnaixement del nou grup teatral va ser el tea-tre-fòrum, impulsat a Girona per l’anomenatInstituto Maragall, que, impulsat pel capellàAndreu Bachs i Narcís-Jordi Aragó, preteniacontribuir a dinamitzar l’activitat cultural i eldebat en un Girona força grisa. A l’Hogar delProductor, als baixos de l’antiga seu del sin-dicat vertical CNS, es varen fer entre 1956 i1958 diverses lectures dramatitzades d’obresteatrals seguides d’un col·loqui, que van acon-seguir una considerable resposta del públic.Vist aquest èxit, altres institucions van repe-tir experiències similars, i el 1961, Ramon Bo-ver, responsable del Servicio de Extensión Cul-

tural de la Diputació de Girona, va convidarJoan Ribas a reprendre les sessions de Teatre-Fòrum que tant èxit havien tingut quan les or-ganitzava l’Instituto Maragall. La necessitat deformar un grup homogeni per a aquelles lec-tures va afavorir la creació de Proscènium, ia més el patrocini oficial va permetre que esllegissin i es debatessin obres sobre temes méscompromesos: El zoo de cristal, de TennesseeWilliams, Una casa de muñecas, d’Ibsen o Losfísicos, de Dürrenmatt, van ser algunes deles obres d’aquesta nova etapa del teatre-fò-rum, que va durar fins al 1967.

Cinc anys abans, el 1962, Proscènium vapresentar el seu primer muntatge teatral, iho va fer a l’aire lliure, davant de les dificul-tats per trobar locals adequats per fer-hi re-presentacions en condicions. L’11 de juliold’aquell any, a dos quarts d’onze de la nit,l’Agrupación «Proscaenium» representava alPasseig Arqueològic de Girona, en un acte or-ganitzat per la Sección Femenina, l’obra Laciudad sumergida, de Joan German Schroe-der. Aquestes representacions a l’aire lliures’allargarien fins al 1977 –i acabarien generat

el naixement d’El Talleret de Salt– desprésd’haver passat per diferents escenaris –inclòsl’interior de la Catedral– i d’haver viatjat adiferents indrets de les comarques gironines,amb obres com Santa Juana, de BernardShaw, El mercader de Venècia, de William Sha-kespeare, Lorenzaccio, d’Alfred de Muset, Vol-pone, de Ben Johnson....

L’activitat de Proscènium ha estat intensa,des de llavors, i no únicament pels Pasto-rets. El grup es va implicar en la campanyade teatre infantil impulsada per la revista Ca-vall Fort; va actuar com a entitat programado-ra de teatre portant a escenaris gironins (Te-atre de La Salle, Teatre Municipal, Casa deCultura...) algunes de les companyies mésavantguardistes de l’Estat espanyol: Los Go-liardos de Madrid, La Cuadra de Sevilla, AdriàGual, Els Comediants, Ditirambo, Esperpen-to de Sevilla....; ha programat i interpretat nom-broses lectures escenfificades; ha col·laboratdes dels seus inicis en la Nit de Poetes deGirona; fins a aconseguir, finalment, una salapròpia, La Planeta, amb una programació te-atral estable durant tot l’any.

Reportatge


Fotos:7Representació de«Volpone» a càrrecde Proscènium, da-vant de l’edifici deles Àligues, quanencara hi havia la«loggia» que poste-riorment va ser des-muntada.8Cartell de «La pas-sió» de Girona del’any 1961.9Cartell de «La ciu-dad sumergida», laprimera obra repre-sentada per Proscè-nium a l’aire lliure alpasseig Arqueolò-gic, l’estiu de 1962.10 i 11Dues imatges de lesrepresentacionsd’Els Pastorets a laSalle, que es vanallargar fins a la dè-cada dels anys 70.12Jaume Teixidor, queva ser el DimoniGros d’Els Pastoretsde La Salle i tambémolts anys al TeatreMunicipal, als peusde l’Àngel, DolorsJoanhuix.

(Imatges extretesdel llibre El cartellde teatre. 50 anysd’activitat teatral delGrup Proscènium.25 anys d’Els Pasto-rets de Girona)

7

10

11

12

10

11

(Ve de la pàgina 3)

89

Faig un cafè amb Jaume Benavente (Bar-celona, 1958), a La Vienesa de Girona,envoltats d’uns pastissos boníssims. Fa la

impressió que és un escriptor de llarg recorre-gut. Persistent. Tranquil. Que creu en les se-ves oportunitats.

Els premis literaris són una loteria, unapromoció, o una operació de màrqueting?(S’ho pensa) Hi ha de tot. Per a l’autor, és unaoportunitat... quan no guanyes, tendeixes atenir una opinió negativa. Jo he guanyat pre-mis, i n’he perdut. Crec en el dret de les edito-rials a treballar com a indústria, i crec en eljust desig dels escriptors de presentar-se a pre-mis i intentar guanyar-los. Estic a favor per-què m’han visualitzat més. Però reconec quehi ha llibres que no han guanyat que estanmillor que d’altres que han guanyat premis.

Dels seus? No, en general. Guanyar un pre-mi no dóna una categoria d’excel·lència enun llibre. I perdre’l tampoc és un despresti-gi. Tinc una posició ambigua. I des del meupunt de vista, realista.

Ha escrit llibres de viatges, de relats, no-vel·les per adults i joves. Domina tots elscamps, és molt treballador, o cal tocarmoltes tecles per sobreviure escrivint? Éslleig que ho digui... (somriu), sóc treballa-dor. Sóc una persona molt convençuda de lafeina. Sóc escriptor. Avui per avui, puc tocardiversos àmbits, amb una especial concentra-ció en la novel·la, i un interès molt gran enel llibre de viatges.

Quins autors li agraden? Em va impressio-nar un mínim llibre de viatges de Canetti,Les veus de Marraqueix. I Dama de Porto Pim,de Tabucchi. I un espanyol que es diu Llama-zares. També pots considerar L’Odissea coma llibre de viatges.

A la seva novel·la «Nocturn de Portbou»el protagonista treballava en un càmpinga Colera. Hi ha notes autobiogràfiques? Hiha elements autobiogràfics. El personatge cen-tral no sóc jo, però té alguna cosa meva.

Era un personatge una mica torturat. Quefugia. (Riu) Sí, punts suspensius. Hi ha ma-terial personal. Crec en la interrelació de laficció i la vida. En mans de l’autor està dir elque vol mostrar o amagar.

Al poble deien si el metge que hi aparei-xia era el d’allà. Existeix aquest metge, peròno és de Portbou. Era un doctor de la mevainfantesa.

Què el va atreure de Portbou? Una càrre-ga enigmàtica. I contràriament a l’opinió d’al-guns que diuen que és lleig, m’agrada Port-bou. Hi he anat diverses vegades per docu-mentar-me, o pel plaer de passar-hi. Encaraque sembli estrany que algú de Barcelona pas-si per Portbou. He agafat el cotxe, un diafeiner...

És un moment ideal. Sí. És quan hi ha menysgent. Hi he anat sol. Bé, amb el vent. Té unpunt d’enigma. El fet de ser fronterer, li dona-va un valor afegit. I que hi hagués acabat Wal-ter Benjamin li donava un valor de misteri.

Allà ja hi sortia la guerra de Iugoslàvia, re-cupera el tema a «Història d’amor a Sara-jevo», no? Em va marcar. I recordo perfec-tament les imatges de televisió i el que vaigllegir, en les successives guerres que es vanestendre per tota l’ex-Iugoslàvia. El tema delcomunisme i dels totalitarismes. I el temadel desencant dels ideals.

Com situa aquests interessos en un lli-bre juvenil? Veure l’experiència de la vidaen una ciutat assetjada, des dels ulls d’unanoia de 17 anys que viu en una família bos-niana laica, que duu un taxi sense llicència,que li agrada la música de Willy de Ville,que duu navalla per defensar-se. Això en el

marc de la guerra: és la supervivència. I larelació que té amb un serbi que no és comels que vénen a la premsa.

No és un exterminador. Exacte. Ni tots elsserbis són exterminadors, ni tots els bosnianssón uns angelets.

Què creu que ofereix aquest llibre als jo-ves? És llegible per persones adultes. No estàfabricat de cara a l’element juvenil, i té com-ponents que el fan atractiu per als joves: l’ac-ció, el risc, viure en els marges i en el límit.És una novel·la d’aventures.

Els joves llegeixen, o només juguen a laPlay Station? Jo espero que llegeixin. M’agra-daria molt que em compressin el llibre. És lameva segona novel·la juvenil, i no he tingutmassa temps per valorar coses. Crec que hiha més lectors dels que ens pensem. Peròels hem de donar llibertat perquè triïn.

Què li sembla la salut del mercat editorial,gairebé tan important com la llengua. Sócescèptic. No vull formar part del grup delsque es queixen sempre. Escric, tinc la sort queem publiquen, i tinc un reduït grup de lectorsmolt fidelitzat. Vaig fent. I per la llengua,tinc amics que escriuen en castellà. I això

no ha de representar cap conflicte. Em sa-bria molt greu, perquè autors que valoro moltescriuen en llengua castellana.

Té alguna obra en castellà... No l’assumei-xo. Quan ets jovenet, tens impulsos que esta-ria bé controlar. La qualitat arriba des de l’ex-periència i el treball. Eh? Amb excepció d’al-guns genis. Que no és el meu cas. No és unaqüestió ideològica. És una qüestió de quali-tat. Potser podria escriure en portuguès. En-cara que ara ja no crec.

Digui’m la primera història que li ve alcap ara. Sí, aquests ambients de bar m’agra-den (mira al seu voltant). M’imaginaria dos ti-pus de situació per arrencar: algú que seusol i no parla amb ningú, i que s’hi està mol-ta estona. O algú que fa una irrupció sobta-da. Demana una cosa incomprensible. I de-sapareix. I crea una situació de violència am-biental. (riem). Un canvi de ritme. Que javeuríem cap a on el conduiríem.

La vida és... és una cosa que venia pensantal pujar a Girona. La vida és complexa, com-plicada i gràcies a això, rica. Molt complexa.

Potser això la fa interessant. Si, sinó se-riem com animals o vegetals.

Entrevista


JAUME Benavente Escriptor, publica la novel·la juvenil «Història d’amor a Sarajevo»

Amb aquest llibre ha obtingut el premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil de la Fundació Pru-denci Bertrana de Girona. Enamorat de Portbou, l’escriptor barceloní parla de la Guerra a Bòsnia idefensa que els joves llegeixen més del que ens pensem.

“La qualitatarriba des del’experiència”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: DANIEL BONAVENTURA

“Escric, tinc lasort que empubliquen,

i tinc un reduïtgrup de

lectors moltfidelitzat. Vaigfent. I per lallengua, tincamics queescriuen

en castellà i això no ha de

representarcap conflicte.

Em sabria moltgreu, perquèautors quevaloro molt

són en llenguacastellana.“

Quan vaig complir cinquanta anys la me-va dona no sabia què regalar-me; jo lihavia demanat qualsevol tonteria i ella

em va portar un vaixell de joguina, molt bo-nic, una d’aquelles peces que hauria agradata qualsevol». Aquesta va ser la primera joguinade la col·lecció de Toni Juncosa, que onzeanys després ja en té prop de 700, originà-ries de diferents països europeus i datadesentre l’últim quart del segle XIX i els primersquaranta anys, aproximadament, del segle XX.Però no va ser aquella primera joguina la queva despertar l’interès de Juncosa per aquestsobjectes: «Poc temps després d’aquell regal,un antiquari em va deixar un llibre francèssobre joguines nàutiques que em va fer des-cobrir un món d’uns vaixells meravellosos,que a més demostrava com la història i la si-tuació social es reflectien en les joguines. Ise’m va obrir al davant tot un món del qualno en sabia res, i vaig experimentar una granemoció, i vaig començar a informar-me, a co-nèixer gent, a buscar peces quan havia defer algun viatge, a participar en subhastes...».

La família de l’arquitecte mallorquí Toni Jun-cosa sempre havia tingut relació amb el mar,però admet que en la seva afició per les jogui-nes marines «hi ha alguna cosa d’irracional»,si bé es mostra convençut que «en general sónobjectes que, per la seva pintura i ornamen-tació, resulten molt decoratius, i qualsevol potposar a casa seva motius nàutics; un tanc, perexemple, no és massa decoratiu, però un vai-xell sí que ho és». A més, assegura convençutque com més estudia aquests objectes mésapassionat se’n torna: «Conèixer una cosa ésestimar-la», apunta. El gran problema per bas-tir la seva col·lecció ha estat l’elevat cost deles peces: «És molt car i s’ha d’estar molt boigper gastar-se els diners en una cosa comaquesta, perquè hi ha hobbys dels quals enpots treure un profit, però d’aquest no».

Tot i aquest handicap, Toni Juncosa conti-nua endavant amb la seva col·lecció, investi-gant, adquirint noves peces, i reparant les queja té: «Tinc una casa de camp i al menjadorhi he muntat una mena de drassanes on sol-do peces, repasso la pintura... M’han arribata fer peces a l’Argentina per a joguines quetenia en mal estat». I és que, tal i com reco-neix, «aquest és un mon raríssim, una menade món paral·lel en el qual si hi entres la bolade neu del teu interès no para de créixer».

I això que un altre dels problemes ambels quals es troba Toni Juncosa és el de l’es-pai per mostrar la seva col·lecció: «Fins arala tenia en vitrines a la casa de Palma de Ma-llorca on vivia, però m’he traslladat i per béque a la nova casa hi he muntat algunes vi-trines amb algunes peces, n’hi ha d’altres queencara les tinc en caixes. I com que aquestnou domicili és provisional, potser s’hi que-daran un temps, en caixes, perquè a mésm’agradaria disposar d’un espai gros per mos-trar tota la col·lecció en condicions».

PRIMERA SORTIDAL’exposició Marina de joguina. Col·lecció dejoguets marítims de Toni Juncosa, que es vainaugurar a principis de desembre al Museude la Pesca de Palamós i al Museu del Jo-guet de Figueres –i que es pot visitar fins afinals de gener– suposa la primera vegada quepart de la col·lecció de Toni Juncosa surt deMallorca. Joan Vicens, auxiliar tècnic del Mu-seu de la Pesca, ha estat l’organitzador de lamostra, perquè arran de la seva col·labora-ció amb un altre col·leccionista mallorquí vaconèixer Toni Juncosa i aquest es va mos-trar disposat a cedir algunes peces per mos-trar-les a les comarques gironines. El Museude la Pesca i el del Joguet –juntament ambel del Cinema de Girona– ja havien col·laboratfa alguns mesos en una exposició sobre Ju-les Verne, i els responsables dels dos equipa-ments van pensar que aquesta era una bonaoportunitat per repetir l’experiència.

D’aquesta manera, a Palamós s’exhibeixenuna seixantena de peces de la col·lecció deToni Juncosa –sobretot vaixells originaris del’Estat espanyol– mentre que a Figueres n’hiha una quarentena –majoritàriament alema-nyes i angleses, i també algunes franceses–,que es complementen amb algunes joguinesprocedents dels fons del Museu del Joguet.

Les joguines que es poden veure aquestsdies –de manera gratuïta– a tots dos museussón reproduccions de vaixells de tota mena–velers, transatlàntics, submarins, vapors, por-taavions...–, a més de remers, mariners, pei-xos i altres motius mariners... Són fetes so-

Un marde joguinesEl Museu de la Pesca de Palamós i el Museu del Joguet de

Figueres exhibeixen un centenar de peces de la col·lecció dejoguines marítimes de l’arquitecte mallorquí Toni Juncosa.

TEXT: ALFONS PETIT


Reportatge


bretot amb fusta i llauna –n’hi ha alguna deplàstic– i datades principalment en les pri-meres dècades del segle XX.

Toni Juncosa comenta, sobre les joguinesque formen la seva col·lecció, que «la majo-ria són del nivell més popular, perquè s’hade tenir en compte que hi ha dues catego-ries de joguines: les que són per als nens i lesque són per als pares dels nens. Les prime-res són més senzilles, més representativesd’allò que realment s’utilitzava per jugar enuna època determinada, mentre que les al-tres, que són més buscades per segons quinscol·leccionistes, són realment molt sofisticadesi en el moment de la seva fabricació ja resul-

taven molt cares; imagina’t ara». Juncosa esdeclara fervent partidari de la joguina de fus-ta precisament per aquest vessant més po-pular, i apunta que les peces que més li agra-den són «els vaixells que tenen colors absurds,estridents, en els quals s’exageraven els de-talls, perquè resulten molt plàstics».

Totes aquestes joguines demostren, a més,al seu parer, que «els nens que les utilitza-ven sabien crear els seus propis “videojocs”mentals». Segons ell, «en els joguets antics hiha un concepte d’aprenentatge i imitació dela vida de l’adult que s’ha perdut, perquè enbona part dels jocs infantils d’avui les imita-cions són de guerrers. Abans, en canvi, les

pautes eren diferents, hi havia una mitologia,amb la presència de cavallers, de mariners...que em sembla que ha desaparegut».

La mostra s’ha fet coincidir amb les festesnadalenques de manera expressa, tal i comexplica Joan Vicens, que assegura que a prin-cipi d’any ja estava programada i que remarcala col·laboració que ha mostrat Toni Junco-sa. Vicens també es mostra satisfet d’aquestanova col·laboració amb el Museu del Joguetde Figueres, i confia que en el futur es pu-guin repetir iniciatives similars: «Unint esforçoses fa més feina, i a més d’aquesta manerapodem aconseguir que el públic recorri elterritori anant als diferents museus».

8

Iniciat en la lectura per consell de la mare,encara que l'editor era el pare, Mario Much-nik (Buenos Aires, 1931) va desafiar, de-

bades, el destí, i es va fer físic. No li va ser-vir de res. Tot i haver treballat de físic a Ità-lia, de fotògraf, i d’editor d'audiovisuals aLondres, els llibres l’estaven esperant per co-sir-li la vida. L'editor –autor, també, de di-versos llibres, entre els quals hi ha MiguelÁngel de cerca, Un bárbaro en París, Mun-do judío o Einstein– és un llibre obert. Lesseves memòries –l'últim volum, A propósito,acaba de sortir– salden deutes pendents, par-len dels autors, dels tràfecs d'un ofici queell coneix amb detall i sap olorar. En la sevanòmina d'autors, Elías Canetti, Primo Levi,Jorge Guillén, Italo Calvino, Julio Cortázar,Naipul, Sebald, Coetzee, Mourad. Les voltesde la vida l’han tornat al lloc d'origen: editades de casa i «sense gens de capital».

Quina física el va traslladar als llibres?Quan vaig acabar els meus estudis de Físicavaig buscar feina i vaig caure en un filó defamília: el meu pare era editor. En la mevavida sempre he tingut els llibres a prop. Vaser una cosa natural. Ja havíem estat franc-tiradors quan ens vam traslladar a Roma i desdel saló de casa fèiem llibres. Vaig aprendreles primeres lletres de l'ofici amb el meu pare.

La vida són cercles concèntrics. Vostè,que va ser director de col·leccions a Laf-font de París, fundador de Muchnik Edi-tores i director general de Seix-Barral id'Anaya-Muchnik, acaba ara editant desde casa. Sí, és un cercle en més d'un sentit.Vaig començar sense gens de capital i ara se-gueixo igual. Trenta-dos anys en l'ofici i emtrobo en el punt de partida: treballant sol isense diners.

Lliçó d'humilitat? Nooo!, sóc molt arrogant!Si fos més jove, em miraria això de la tele-visió perquè és més puixant, però patiria moltmés. Editar continua essent un plaer mal-grat que les dificultats són més grans desde fa un parell d'anys.

Per què? El fons és que torna un món en elqual la gent creu que té el cap per a altrescoses, amb pretextos infinits per no llegir:falta de temps, les guerres, sense cervell perfer-ho, el llibre car... Crec que té a veuretambé, i això ho hem d'assumir els editors,amb el fet que s'edita massa. Sempre s’hadit que no cal editar més que no pots llegir.Entrar avui en una llibreria és un acte degosadia. Són pretextos, els han mentit en dir-los que el plaer de la vida és un altre. Per ami l'amor, la lectura, la gastronomia i per-dre'm en llocs que no conec són aventuresde la mateix mena. Un llibre és tot això al-hora.

Sedueixi els reticents al plaer. Els pucexplicar com la meva mare un dia em va aga-far als meus 14 anys i em va dir: «Ha arribatl'hora que llegeixis Guerra i pau. Jo, en aquelltemps, llegia coses de gauchos i llibres comCazadores de microbios. Després ella emva donar Anna Karenina. Per aquí vaig en-trar en aquest plaer de llegir. És un plaer pas-sar-se tot un diumenge llegint. Un surt de lalectura com tornant d'un món pedestre quepot ser molt confortable, però un ha deixatendarrere el món dels somnis. La caverna

d'Alí Babà.

Hi ha avui Canettis i lectors per a ells?Hi ha d'haver a l'Europa de l'Est genis delsquals no sabem res. Ara, que passi algunacosa com em va passar amb ell, que vam pen-sar que amb 400 exemplars ens estavellarí-em perquè era un autor desconegut i des-prés que en donar-li el Nobel passéssim a15.000 exemplars... Aquestes sorts passen unavegada a la vida. Excepte si un té gran ca-pital i una gran voluntat d'independència atota prova, llavors no és impossible que unediti bons autors. És el cas d'Herralde. Jo vaigpoder editar Canetti perquè en aquell mo-ment vivia d'una altra cosa. He tingut poques

idees però he estat un bon realitzador, i elmeu pare també, i ja veus! als 80 anys es vaquedar al carrer... Mai vaig ser gaire hàbilamb els diners i no és que no en sàpiga, denúmeros!

Les llibreries d'avui són grans magatzems,les editorials, marques i alguns autors,estrelles del rock and roll. És terrible! Elseditors sempre hem estat permanentment envies d'extinció i les petites llibreries estan de-sapareixent. El risc és que un bon autor pas-si desapercebut. Vaig trobar en uns grans ma-gatzems el meu llibre de memòries, A pro-pósito, a la secció de novel·la històrica. Hi hauna decadència general.

Entrevista


MARIO Muchnik Editor

Per les seves obres els coneixereu. El cognom Muchnik és literatura pura, la millor. Canetti, Calvi-no, Cortázar, Sebald, Levi, Guillén, Coetzee, Naipul.... Avui, aquest editor d'instint i d’olfacte tornaon va començar: editant des de casa i «sense gens de capital».

“És un plaer passar-setot un diumenge llegint”

TEXT: LOURDES DURÁN FOTOGRAFIA: JAUME ROSSELLÓ

“Torna un mónen el qual la

gent creu queté el cap per aaltres coses,

amb pretextosinfinits per

no llegir: faltade temps,

les guerres,sense cervell

per fer-ho,el llibre car...“

Enrico Giorgi i la seva germana són la ter-cera generació d’una família que desde l’any 1947 conrea raïm i produeix vins

a la finca I Quercioli de la localitat de Cavria-go, a la província italiana de Reggio Emilia.L’enòleg italià s’encarregava principalment del’àrea comercial de Casa dei Giorgi, un ce-ller elaborador de vi lambrusco que venia lapart principal de la seva producció a Itàliaperò que també n’exportava als Estats Units,Anglaterra, Alemanya i Suïssa, entre d’altrespaïsos. Però la vida d’Enrico Giorgi va can-viar l’any 1996, concretament l’últim dia deles seves vacances a Palma de Mallorca: hi vaconèixer Núria Maestro, es van enamorar, ivan decidir instal·lar-se a Girona, on van cre-ar una empresa per distribuir els vins de Casadei Giorgi a l’Estat espanyol.

Aproximadament set anys després d’haverposat en marxa aquell projecte empresariales mostren satisfets dels resultats aconseguits:durant l’últim any han distribuït més de160.000 ampolles dels vins de Casa dei Gior-gi, 11.000 de les quals són de l’última apos-ta de l’empresa, un lambrusco d’especial qua-litat, embotellat amb el nom de Letizia, i quees pot trobar en tres versions diferents: 5 Lune(negre dolç), 5 Stelle (negre sec) i 5 Rose (ro-sat dolç). «És el lambrusco més car que hiha a l’Estat espanyol», explica Enrico Giorgi,que amb aquest argument vol refermar l’apos-ta per la qualitat que ha fet el celler familiar.

De fet, Letizia s’elabora a partir del raïm ob-tingut en una finca de 28 hectàrees que téuna capacitat de producció màxima de 375.000ampolles. El conreu de les vinyes i el pro-cés de producció del vi es fan seguint crite-ris molt estrictes, la qual cosa permet, segonsEnrico Giorgi, «obtenir un producte de la mà-xima qualitat però que al mateix temps téun cost alt, perquè implica una inversió moltelevada». Al costat d’aquest vi de gamma alta–del qual esperen vendre a l’Estat espanyolunes 100.000 ampolles l’any que ve–, Casadei Giorgi també comercialitza des de Giro-na els vins Violetta dei Giorgi –lambrusco ne-gre i rosat, dels quals han venut 150.000 am-polles aquest any– i Bricco Nero, un vi blancde la denominació d’origen Moscato d’Astique té la particularitat de presentar una moltbaixa graduació alcohòlica: només un 5%.

Al marge de la clara intenció comercial queel va portar a muntar Casa dei Giorgi a Giro-na, Enrico Giorgi també es mostra decidit afer pedagogia sobre el vi lambrusco, que alseu parer és molt desconegut a casa nostra.D’entrada, desmunta un tòpic: «El lambrus-co rosat no existeix a Itàlia, allà només es beulambrusco negre, que pot ser dolç o sec. Ellambrusco rosat es va crear per a l’exporta-ció». I tot seguit alerta els consumidors queno els donin gat per llebre: «El consumidorha de saber que hi ha un lambrusco de mol-ta qualitat, que també hi ha vins lambruscode qualitat mitjana, i igualment que en super-mercats i en restaurants no és estrany quevenguin com a lambrusco vins elaborats forad’aquesta zona de producció i que no estancontrolats per la denominació d’origen».

El lambrusco és un vi que es fa a la regió

italana d’Emilia-Romagna (al nord-est del país)a partir de diferents varietats del raïm ano-menat precisament lambrusco (salamino, ma-rani, grasparossa, maestri...). És un vi escu-mós, habitualment negre, i de relativamentbaixa graduació alcohòlica (entre 7% i 8%).

Enrico Giorgi no creu que aquest vi italiàsigui competència per als vins negres que s’e-laboren a les comarques gironines i en d’al-tres punts de l’Estat espanyol: «El lambruscoés més competència per a determinats vinsrosats d’agulla portuguesos», apunta, i defi-neix tot seguit el perfil que, segons ell, té elconsumidor d’aquest vi: «Acostuma a ser unconsumidor jove, que s’inicia en el món del

vi, i que per això no està acostumat a vinsamb més cos i amb més graduació alcohòli-ca, com els negres que s’elaboren aquí; peraixò comença amb el lambrusco i amb eltemps, aquesta persona tendirà cap a aquestsaltres vins, en una evolució normal».

Enrico Giorgi també dóna consells sobre elconsum de lambrusco: «És un vi que ha deser jove i fresc, i per això dóna la seva mi-llor qualitat si es consumeix en el mateixany de la seva producció. No té estructuraper aguantar a llarg termini». De fet, el pro-cés d’elaboració del lambrusco, des de lacollita del raïm fins a l’embotellatge del vi,és relativament curt, i la fermentació que li

proporciona l’efervescència característica nos’allarga més de quaranta dies. A més, és re-comanable consumir-lo fred.

Al marge de qüestions sentimentals, Enri-co Giorgi també té clar que Girona era un llocideal per muntar la seva empresa de distri-bució de vi lambrusco: «El català té el millorpaladar de l’Estat espanyol, i per això el granèxit del nostre lambrusco passa per Catalu-nya. El consumidor d’aquí mira el preu, peròsi comprova que la qualitat del producte ésalta, l’accepta». En el conjunt d’Espanya, as-segura, «està augmentant molt la venda perInternet, però l’increment de vendes a Cata-lunya percentualment és més elevat».

El vi italià

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

Reportatge


Fotos:1Núria Maestro ser-veix una copa delambrusco Letizia aEnrico Giorgi, al res-taurant Can Marc deGirona.2Les vinyes i el cellerde Casa dei Giorgi,a la localitat italianade Cavriago.

de GironaEnrico Giorgi i Núria Maestro van posar en marxa l’any 1997 a

Girona una empresa que distribueix a tot l’Estat espanyol els vinsque elabora a Reggio Emilia el celler familiar de l’enòleg italià.

2

1

Establimentsantics


Ssegons un rebut oficial de la Contribu-ción Industrial y de Comercio, SalvadorMatas i Badès va obrir un negoci de

quincalla l’any 1868 a Torroella de Montgrí.S’hi venien samarretes, articles de ferreteria,peces de roba, perfumeria, merceria i altresproductes per a la llar. Curiosament, va serl’únic establiment de la vila torroellenca queva donar literalment «la volta a la plaça», doncsva estar situat en diversos punts de la plaçade la Vila, fins acabar-se establint defintiva-ment, l’any 1874, en un dels seus extrems,al carrer Major, a tocar del recinte. Per l’im-moble van pagar 2.666,65 pessetes.

D’aquesta casa –l’actual botiga–, ja no se’nmouria cap de les generacions de la família.Salvador Matas i Badès va assegurar l’immoblea la companyia La Catalana. L’import asse-gurat era de 44.000 pessetes i pagava de pò-lissa 63,50 pessetes a l’any. A la botiga s’hidespatxaven tota mena d’articles de merce-ria, camiseria, roba de confecció, vidre, cris-tall i ferreteria. Com que el negoci no dona-va massa beneficis, Salvador Matas tambéanava pels masos amb un carro, oferint el gè-nere que tenia per vendre. Aquest era unfet habitual entre cert tipus de comerç, per-què no hi havia bones comunicacions i lagent de pagès només anava a la vila un copper setmana, el dia de mercat.

Salvador Matas i Badès va morir l’any 1930i el va substituir al capdavant del negoci elseu fill gran, Josep Matas i Pascual, semprevenent el mateix tipus de génere. En aque-lla època Torroella de Montgrí era una vilapetita, però ja començava a despuntar comuna de les més pròsperes de la comarca.Les seves festes patronals –i sobretot la firade Sant Andreu–, li havien donat molt renom.Torroella també era terra de bons músics, ia principis dels anys 30 comptava amb treso quatre cobles-orquestres, al marge d’un pa-rell d’orquestrines. A Torroella s’hi fabrica-ven també bons instruments musicals.

TEMPS DIFÍCILSQuan va arribar la Guerra Civil els republi-cans els van incautar tot el gènere, menysla llana, i gràcies a això van poder subsistir

durant el conflicte. La intercanviaven per pro-ductes d’alimentació. Per si la desgràcia fospoca, l’any 1939 el Banco Hispano Colonialels va incautar la quantitat de 24.500 pesse-tes «en papel moneda emitido por el enemi-go» que, naturalment, mai més no van recu-perar.

Josep Matas i Pascual va reformar la boti-ga l’any 1952. Fins aquell moment, l’establi-ment havia tingut dues portes laterals i un solaparador. A partir de llavors es van fer dosaparadors a cada banda i una sola porta d’en-trada al mig. L’any següent l’home va moriri el negoci va passar a mans de la seva úni-

ca filla, Teresa Matas i Capellà, que es vacasar amb Ferran Estraguès i Prohibas, mal-grat que, ben aviat, va quedar vídua. Du-rant l’època que ella va portar la botiga eltipus de gènere va anar canviant i es va anardeixant la venda de ferreteria, per només que-dar-se amb la roba, les joguines i els pro-ductes de perfumeria i merceria.

L’any 1987, Teresa Matas i Capellà deixal’establiment en mans de la seva filla, MariaTeresa Estragués i Matas, que cotinua ambel negoci en una època en la qual, comer-cialment, les coses van anar canviant a un rit-me vertiginós. Maria Teresa Estragués va por-tar la casa fins que la seva filla, Ingrid Bus-quets i Estragués va acabar els seus estudisi, als 18 anys, es va fer càrrec de la direccióde la botiga, l’any 1990.

Durant tots aquests anys s’han fet canvis ireformes importants al negoci, però sempreconservant l’estructura inicial i bona partdel mobiliari característic. En l’actualitat s’hivenen productes de confecció, de perfume-ria i complements. Ingrid Busquets i Estra-gués té dos fills petits, i, com diu ella, «en-cara és aviat per saber si hi haurà una con-tinuitat en el negoci».

Can MatasTorroellade Montgrí

Va ocupar diversos locals a la plaça de la Vila, fins que el 1874 esva instal·lar definitivament on encara és ara, al carrer Major; s’hi havia venut material de ferreteria i objectes per a la llar.

Història

El negoci co-mença amb unapetita botiga enla qual es veniamaterial de fer-reteria, roba,perfumeria,merceria i altresproductes d’uti-litat per a la llar.La casa canviade lloc diversesvegades dinsde la plaça dela VilaTorroella,fins que, final-ment, s’esta-bleix on és ara,al carrer Major.Hi va haver untemps que elprimer propieta-ri anava a ven-dre productespels masos enun carro. La bo-tiga s’ha refor-mat convertint-se en un mo-dern comerç.

Origen1868.FundadorSalvador Matasi Badès.Propietariaactual Ingrid Busquetsi Estragués.TreballadorsRègim familiari 1 empleada.ActivitatVenda de roba,complementsi perfumeria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Carles Fages de Climent va immortalitzarel poble al seu llibre Les bruixes de Llers,però a la localitat altempordanesa difí-

cilment hi trobarem ara vestigis d’antics en-cantaments, i sí en canvi diversos indrets moltatractius per al visitant. Aquesta setmana i laque ve en detallarem els més notables, seguintles indicacions que el mateix Ajuntament delmunicipi fa a la seva pàgina a Internet. D’en-trada, apunta que el terme municipal té unaextensió de 21 quilòmetres quadrats i que elsseus límits són al nord amb Pont de Molins, al’est amb Figueres, al sud amb Avinyonet dePuigventós i a l’oest amb Cistella i Boadellad’Empordà. Té agregats els nuclis del Poble-nou, Els Hostalets i La Vall.

Segons les explicacions de l’Ajuntament, «Llerssempre ha estat un lloc estratègic per la sevasituació geogràfica; durant el comtat de Besa-lú ja era una plaça fronterera molt fortificada;a part del castell del poble tenia una xarxad’onze castells al seu entorn. Les primeresdades documentals daten de la segona meitatdel segle X, quan s'esmenten les possessionsdel monestir de Sant Pere de Rodes, del 974,que varen ser confirmades el 982. Des del s.XIIconsta el llinatge senyorial dels senyors deLlers, importants prohoms que van aconseguirmolt prestigi comprant nombrosos territoris.Un fet rellevant va ser que el rei Pere II d'A-ragó concedia a Guillem de Cervià, darrer mem-

bre de la nissaga dels Llers, el privilegi perfer mercat cada dilluns des de l'any 1212. Abansdel darrer quart del s.XIII la baronia de Llersva passar al llinatge dels Rocabertí fins a la fide l'antic règim».

Els dos primers indrets d’interès que recoma-na l’Ajuntament són, precisament, dos castells:

– Castell de Llers: A la part alta de la vilahi ha les restes de l'anomenat castell de Llers.Està format per una torre mestra, cilíndrica, degran diàmetre i de murs molt gruixuts, cir-cumdada per una muralla de planta trapezial.El parament de les seves parets evidencia unaconstrucció altmedieval. S'han trobat evidèn-cies documentals que l'any 1276 el vescomteRocabertí ja feia obres de restauració al cas-tell. De rellevància històrica és la resistència,

ressenyada per Desclot a la seva Crònica,que des del castell de Llers es va oferir da-vant les tropes de Felip III l'Ardit durant la Cro-ada contra Catalunya, el 1285. I fou en aques-ta fortalesa on un cardenal, llegat del Papa,va coronar Carles de Valois rei de Catalunya-Aragó. Més tard, una vegada recuperat el cas-tell, segons explica Gregori Pallisser, el rei Pereel Gran es va fer també investir en el mateixlloc. El castell de Llers va patir destrosses du-rant les guerres dels segles XVII i XVIII, i tin-gué un paper destacat com a fortificació du-rant la primera guerra carlina.

Les restes actuals del castell, obertes al pú-blic, es troben enmig de cases, algunes de lesquals encara estan habitades. L'emplaçamentdel castell és el marc on es representa cadaNadal el Pessebre Vivent de la vila de Llers.

– Castell d'Hortal: Anomenat també Ordalen documents antics, es troba a poc més d'unquilòmetre a ponent de la vila de Llers, propdel mas de l'Estela, al cim d'un petit planell.A pocs metres del castell hi ha una font onneix un torrent –el barranc de l'Hortal–, for-mant una minsa vall. Antigament era una for-talesa de planta rectangular molt simple, ambuna torre de planta circular envoltada per unrecinte emmurallat. Les restes que es podenvisitar en l'actualitat daten dels segles XIII-XIV,malgrat que hi ha notícies del castell d'Hortalque es remunten fins l'any 1099.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 25de desembre de 2005

Més que bruixesEl municipi altempordanès ha estat de sempre un indret estratègic per la seva situació geogràfica.

Llers (I)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deLlers; Nou, 1.972 52 80 20 www.ddgi.es/llers

– http://altempor-da.ddgi.es

CO

NX

I MO

LON

S

CO

NX

I MO

LON

S

La Mosca de Gironaus desitja un Bon Nadal

Per Nadal cada ovella al seu corral.Posa’t una mosca al teu costat

i gaudeix amb intensitat de les sensacions nadalenques

Elaboratprefe-

rentmentamb lesvar ie ta tsmacabeu,xarel.lo iparellada.A l g un e sv e g ade st a m b éamb unapart deChardon-nay. Esprodueixsobretot alPenedès,

però també en altres indrets deCatalunya. A la nostra terra nofalta mai en cap celebració, ani-versari, festes i altres esdeveni-ments. És la beguda reina de lestaules catalanes de Nadal i Capd’Any. Però també sabem apre-ciar un fino andalús, un ribeiroo un albariño de Galícia, unblanc de Rueda o Valdepeñas iels negres de Rioja, Ribera deDuero, Somontano o Toro. Tam-bé admetem un moscatell deValència o Navarra i un vi dolçde Màlaga. I si convé som capa-ços d’acceptar un xupito de li-cor d’aglà d’Extremadura.

Els catalans som un poble quesabem estimar les nostres tradi-cions però que acceptem les delsaltres. És per això que recoma-nem als uns i als altres que cele-brin les festes nadalenques ambcava català i brindin per una mú-tua entesa amb pau i concòr-dia.

Ni en els temps en els quals els déus olímpics esrelacionaven amb els homes, ni en la Roma re-

publicana del segle II aC, ni en el Mèxic anteriora l'arribada de Cortés no es coneixia ni se celebrava,és clar, el Nadal. I, malgrat això, alguna cosa d'a-quells temps sol aparèixer a les nostres taules na-dalenques. En temps heroics va viure, a Calidó,un príncep anomenat Meleagre, que va tenir pa-per destacat en la lluita contra un monstruós sen-glar enviat a la seva terra com a càstig per algundéu venjatiu. Meleagre va sobreviure a la cacera,però va morir poc després, i les seves germanesel van plorar desconsoladament. Tant, que Arte-misa, apiadada –o farta, vagi un a saber– del seuplor, les va convertir en aus de plomatge gris fosc.Ni tan sols llavors van deixar de plorar les germa-nes de Meleagre, i les seves llàgrimes van originartaques blanques entre el seu plomatge de dol. Aques-tes aus són les que avui coneixem com a pintadeso gallines de Guinea, abans ornament de parcs ijardins, i avui magnífics hostes de taules festives.

Més o menys per llavors, Jasó va reclutar un grupd'herois, els després anomenats «argonautes», peranar, a bord de l’Argos, als confins del Ponto Eu-xino, a la Còlquida (al sud del Caucas), a buscarel velló d'or. Després de múltiples peripècies, Jasóva tornar a Grècia amb la pell ovina i amb Medea,de la qual aviat es va desentendre perquè li vasortir força bruixa, literalment parlant. Jasó va duruna altra cosa de la Còlquida: una au de gran be-llesa, a la qual va donar un nom derivat del riu Pha-sis, a les riberes del qual la va trobar. Era el faisà,d'origen asiàtic. Expliquen que un rei de Lídia vapreguntar a un filòsof si havia vist alguna cosamés bonica que el seu saló del tron, i el savi va con-testar: «He vist els faisans al bosc...». Els faisansvan ser també ornament de jardins, però aviat vanacabar a la taula.

Cap a mitjans del segle II a. C. un dels cònsolsde Roma, Caius Fanni, va dictar una llei antisump-tuària –avui parlaríem de mesures contra la infla-

ció– per la qual es prohibia sacrificar gallines permenjar-les. Les gallines, originàries de l'Índia, ha-vien arribat a Europa un parell de segles abans. Vanser també, al principi, aus ornamentals i –els mas-cles– de baralla. Però els romans no van tardar molta cuinar-les. La Lex Fannia va protegir les gallines...però va oblidar els galls. I els romans, que sabienmolt bé quina classe de transformacions patienels eunucs, van decidir castrar els pollastres i en-greixar-los, a veure què passava. I va passar, sen-zillament, que «van inventar» el capó, que mai vaser au decorativa, sinó molt comestible.

Va ser al segle XVI quan un grup d'espanyols alcomandament d’Hernán Cortés va desembarcar ales costes de Mèxic i va progressar fins a Tenoch-titlan, capital de l'imperi asteca que regia Mocte-zuma. Pel camí es van trobar amb una au a la qualvan anomenar «gall de papada» i que, si no era tanbonica com el paó del Vell Món, sí era molt mésbona. No van tardar els galls dindi americans a ferel viatge cap a l'Est. A Europa van rebre noms cu-riosos: turkey, sense tenir res a veure amb els turcs,a Anglaterra; a més de «jesuïtes», a França en deiengall d'Índies o coq d'Inde, d'on ve l'actual dindonper al gall dindi...

Capons, galls dindi, pintades, faisans... Gallinà-cies d'origen, ja veuen, força exòtic, que s'hananat apoderant de les taules de Nadal a Europa. Jase sap que «au que vola, a la cassola», encara queni als capons ni als galls dindi no se'ls coneguinmassa facultats aviadores. Aus que, juntament ambunes quantes més, però menys nadalenques, comla gamma d'ànecs, perdius, guatlles, becades i al-tres peces cinegètiques de ploma, fan que un discre-pi de l'expressió d’un amic que, preguntat per laseva au favorita i donant-li a elegir entre pollastre,colom o perdiu, va contestar: «se o porco voara...».No vola, no; i hi ha aus, com les esmentades, ex-quisides. És clar que ningú ens impedeix prendrecom a aperitiu un bon pernil ibèric, abans d'en-frontar-nos a l'au rostida que culmina el festí.

Història gallinàciaCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Cava català

El vi

COMIRO S.L.GIRONA

COMIRO EMPORDÀ S.L.

FIGUERES

COMIROS.L.

GIRONA

Ctra. Barcelona, 184-186Tel. 972 21 21 08 - Fax 972 21 05 58

COMIRO EMPORDÀ S.L.

FIGUERES

Pol. Ind. el Firal - C/ Itàlia, 48Tel. 972 51 35 15 - Fax 972 51 37 [email protected]

CARRETONS ELEVADORS

DUMPERS I ESCOMBRADORES

GASOS INDUSTRIALS I ELECTRODES

MAQUINÀRIA DE SOLDADURA

GRUES AUTOMUNTANTSGRUES TORRE

«Quan procedeix d’olives madures i sanes, iles seves propietats no han estat alteradesartificialment, pot ser assimilat perfecta-

ment per la constitució humana... Els ali-ments condimentats amb oli d’oliva són nu-

tritius, mentre l’oli sigui fresc i poc àcid»(Ibn Rushd, Averrois, Kitab al-kulliyyat).

L ’oli d’oliva és, alhora, un aliment i uncondiment. Deixant de banda les sevesvirtuts alimentàries –prou glossades pels

dietistes, a l’empara de la moda de l’anome-nada dieta mediterrània–, parlarem sobretotdel seu origen, geografia i, és clar, dels seusvalors gastronòmics.

Tractant-se de la Mediterrània, l’oli d’oliva,en efecte, forma part del que ha estat anome-nada la trilogia sagrada, formada també perla vinya i el blat. En tots els tòpics sobre l’ano-menada «dieta mediterrània» (o cretenca, comes prefereix dir a França), l’oli d’oliva apa-reix en el rànking del producte-emblema. Larealitat, però, és una mica diferent.

Certament, de tots els productes, l’oliveraés, indubtablement, la preferida pels déus:Jahvè a la Bíblia li atorga el símbol universalde la pau, mentre que per als atenencs simbo-litzava el mateix naixement de la ciutat, en serl’arbre creat per Atenea. Els romans, més pràc-tics, varen establir una llei que estalviava delservei militar a qui plantés unes quantes oli-veres i les varen estendre arreu de l'imperi. Ijueus i cristians el converteixen, alhora, en unsímbol d’identitat religiosa i, per tant, culinà-ria. Els primers pel fet que les normes kas-her impedeixen cuinar amb qualsevol altregreix, o, com a mínim, prohibeixen els d’ori-gen animal (incloent la mantega). I els segonsa causa del fet que les normes dietètiquesde l’Església obligaven a uns 160 dies durantl’any en què no es podia cuinar amb greixanimal i, per tant, l’oli d’oliva es convertia, ala Mediterrània i fins més enllà, en el greixmés desitjat.

L’OLI I L’ISLAMEls musulmans també l’utilitzen, si bé actual-ment amb tendència a la suspensió: ja se sapque és un oli percebut com suspecte de sermassa jueu. Al Magrib, Egipte, Turquia, perexemple, mentre que les comunitats juevess’aferren a l’oli d’oliva, els seguidors d’Al·làs’estimen més cuinar amb mantega (smen).No obstant, històricament, l’oli d’oliva –comho testifiquen els seus noms, com veurem, enalguna llengua romànica–, s’identifica ambl’Islam: «En la tradición islámica, el olivo esel árbol por excelencia, el eje central que mue-ve el mundo, símbolo del hombre universal,del Profeta. El “árbol” bendito está asociadoa la luz, y el aceite de oliva alimenta las lám-paras que iluminan los espacios més sagra-dos: las mezquitas y los hogares familiares»(Jesús Ávila Granados, Enciclopedia del acei-te de oliva, 2000). No obstant, malgrat el queafirma aquest autor, aquest caràcter sagrat isimbòlic de l’oli d’oliva, també és recollit en

la tradició jueva i en la cristiana, si cap encaraamb més força.

L'olivera silvestre o ullastre formava verita-bles boscos a Mesopotàmia, Síria, Palestinaen els temps prehistòrics. En els documentsmesopotàmics ja es parla de l’oli d'oliva, tam-bé abundantment esmentat per la Bíblia; comhem dit, els jueus en foren uns del seus di-fusors, juntament amb els fenicis i els grecs.Els ibers ja n’elaboraven, segurament a cau-sa dels seus contactes amb els grecs: casual-ment, el nom del principal poblat ibèric ca-talà és Ullastret. Al País Valencià i a la Bètica(que incloïa el sud de Portugal, l’actual Al-

garve) també es relaciona amb elsfenicis. Els romans, finalment, enforen els grans impulsors, tant delcultiu com de l'elaboració i ex-portació, i esmenten els olis delsud com uns dels més preuats.

L’OLI A AL-ANDALUSEls agrònoms iberoàrabs –algunsdels llibres dels quals foren tra-duïts al català, com El Kitab al-Ag-diya o Llibre dels aliments, d’AbuZuhr, entre altres– parlen de lespropietats de l’oli d’oliva i de lesolives en conserva. En descriuentres tipus: d’aigua (el millor), detrull o almàssera (ma'sarra) i «cuit»(amb aigua bullent). Donen re-ceptes d’olives amanides, perexemple amb orenga. També es-menten altres olis: d'ullastre,d’ametlles, de sèsam (que encaraes fa servir en la cuina xinesa),de llinassa, de lletuga, de càrtami de rave (considerat afrodisíac).En els llibres de medicina i cuinaibèrico-àrab hi apareix la carn fre-gida amb oli d’oliva –al-qualaya–.Averrois en parla al Kulliyyat. Encatalà ens han quedat nomsd’aquest origen que indiquen lapresència de l’oli d’oliva, com sei-tó (anxova) i, segons Joan Coro-mines, un plat com el xató, quetindria el mateix origen. Abu Bakral-Tartusi (el de Tortosa) ens par-la d’elaboracions populars amb olid’oliva, com els al-sfani (al Marrocactual sefendj, d’un mot grec quevol dir «esponja»), els clàssics bun-yols que encara troben pels carrersde València; igualment ens parla

de les al-mujabbanat, que són les actualsmonjàvenes o almoixàvenes valencianes (d’unnom àrab que vol dir «avellana», per la sevaforma). En aquests textos d’Al-Andalus tam-bé es distingeix la qualitat de l’oli d’oliva,segons si és el millor –zeit al-anfaq– o el d’in-ferior qualitat –al-akri–. A més, es distingienels olis segons la collita, la varietat d’oliva,l’acidesa i la tècnica d’elaboració, com femavui. És particularment interessant el que es-criu el metge i filòsof cordovès Abu-l-WalidMuhammad ibn Rushd (Averrois, 1126-1198))sobre les característiques i virtuts de l’oli d’oli-va i els seus usos culinaris.

Gastronomia

13 DominicalDiumenge 25de desembre de 2005És un aliment i alhora un condiment que forma part, juntament

amb la vinya i el blat, de la «trilogia sagrada» de la Mediterrània.

JaumeFàbrega

L’oli d’oliva

A quests daurats bunyols (Sfendj) sónmolt corrents al Marroc, on s’elabo-ren tant a les cases com en ple car-

rer. Solen acompanyar el te, per esmorzar,o bé es mengen a qualsevol hora del dia.És típica l'escena del fregidor (sempre unhome) de bunyols –són presents als socso mercats– i de la gent que sel’s emportaenastats amb un tros de balca (moud) talcom es venien les rosquilles a Madrid o aAndalusia. Es tracta d’una recepta d'ori-gen antic, ja que es troba ben documenta-da a la cuina medieval d’Al-Andalus, fins alpunt d’afirmar-se que el mot deriva del llatíspongium, que fa al·lusió al fet de la mel quebeu el bunyol un cop fred.

Elaboració(Aquesta massa és per a uns 15 o 16 bu-nyols, aproximadament) Passeu la farina pelsedàs. Poseu-la a la taula en forma de volcà;poseu-hi el llevat desfet en aigua tèbia i lasal. Aneu-ho remenant, i a continuació amas-

sant-ho durant uns 20 minuts. Aneu-hi afe-gint l'aigua corresponent, fins a obtenir unapasta suau i elàstica. Tapeu-la amb un drapi deixeu-la llevar unes 2 o 3 hores en unlloc tebi. Hi ha qui la prepara la nit abans.Ha d’augmentar gairebé el doble.– Poseu un cassó al foc amb abundant oli.Amb les mans, aneu agafant un tros de pas-ta, de la grandària d’un ou, féu-hi un foratal mig per formar el bunyol i immergiu-loen l'oli. Els bunyols es formen amb el polzei l'índex de la mà dreta i els dits de l’esquerra. Aneu procedint així fins a fer tots els bunyols,untant-vos les mans amb oli a fi que la pas-

ta no se us agafi a les mans. Deixeu-los dau-rats dels dos costats, girant-los amb un fer-ro (se sol fer servir un petit ast o enfilall, oun punxó llarg).

NotesAquests bunyols es poden menjar calents ofreds, untats amb mel o bé passats per su-cre glaç o granellut.– A les versions dolces a la massa s’hi potafegir ous. També s’en fan versions ambun farcit de confitura.– Sense mel, el normal és sucar-los, sobre-tot per esmorzar, amb te. Aquest típic esmor-zar també era propi dels jueus marroquins.– A València, sobretot per Falles, al carreres fan uns bunyols similars. També es tro-ben a Andalusia, en comarques arabitzadescom les Alpujarras. Els jueus sefardites orien-tals –de Tessalònia, Istambul, etc...– elabo-ren uns bimuelos similars. En altres països,com Grècia, Egipte o Turquia es fa servirnoms com lokumades, lokomadis,etc...

Ingredients

● 1/2 quilo de fari-na.● 20 grams de lle-vat de pa.● 1 got i mig d’ai-

gua (o la que ad-meti).● 1 culleradeta desal.● Oli per fregir.● Mel.

Bunyols del MarrocLa recepta

MA

RC

MA

RTI

L a celebració, avui, de la diada de Nadal,gairebé tanca un any més aquest feno-men sociològic tan tradicional de les fe-

licitacions, vingut a meys per raons de la tèc-nica i la modernitat –telèfons i emails–, peròque encara conserva vigència, simbolisme isimpatia. Les empreses, el comerç i les insti-tucions, més que res per protocol i relacionspúbliques; i les famílies, amb desitjos més sin-cers, fan arribar als seus propers tota mena detargetes i nadales, la majoria d’elles compra-des, però també moltes confeccionades a mà,tant per escolars com per persones adultes.

Els col·leccionistes que recullen les nadales,tant les pròpies com qualsevol altra, tindranocasió d’observar l’evolució dels hàbits i elscostums socials; la mentalitat dels pobles i laseva idiosincràcia religiosa. I no cal ser un so-ciòleg per adonar-se del canvi que s’ha pro-duit en les dues o tres darreres dècades, veient-se una estreta relació entre l’esclat consumis-ta al nostre país i la forma d’expressar la feli-citació. D’altra banda, la comunicació en gene-ral també ha evolucionat, en passar del paperimprès en la seva quasi totalitat, als mitjans àu-diovisuals; d’agafar la ploma i escriure unesratlles, la comoditat i la rapidesa ens han fetanar al mitjà més corrent ara per ara de la tru-cada telefònica, i ja més recentment als vehi-cles telemàtics.

IL·LUSTRACIONS AMB ENCANTDiverses dècades enrere, es va aprofitar l’in-vent de la targeta postal, més barata, còmo-da i atractiva, per felicitar les dates nadalen-ques, d’any nou i reis. A aquella facilitat i eco-nomia s’afegia l’encant de les il·lustracions,amb l’interès afegit de tocar una varietat detemes com etnogràfics i regionals, romànticsi històrics, que complementaven i fins i tot su-peraven l’edició tradicional d’exemplars ambmotius religiosos. La targeta postal va ajudar,doncs, al contacte de la gent, a les relacionsfamiliars i socials. Hi havia qui les guardavade record i per repassar-les tant pel que feiaa les missives i missatges com als dibuixos ifotografies. D’altra gent se’n desfeia i tambéhi havia qui les acumulava ni que fos en uncalaix o una capsa. Ara, passats fins a centanys, es produeixen troballes fantàstiques,com les targetes que il·lustren aquest repor-tatge, amb motius d’inspiració catalanista.

En principi la influència d’aquelles primeres

postals era tant francòfona com germànica,àrees geogràfiques d’on pràcticament sorgiriai es difonfria arreu del món aquest mitjà pos-tal, tot i que el primer exemplar oficial, noil.lustrat i presentat en forma d’enterpostal–amb el timbre imprès– s’ha d’adjudicar a Àus-tria, l’any 1869. La seva influència arribaria rà-pidament a la península ibèrica, i especialmenta Catalunya. Els més destacats pintors, dibui-xants i il.lustradors modernistes del país dei-xarien clarament la seva empremta en aquestcamp de la comunicació: Casas, Opisso, Cor-net, R. Mir, Ibàñez, Apel·les Mestres, Chante-cler, i tants d’altres, donarien vida a uns petitsdocuments il·lustrats deliciosos. Una col·lec-ció específica de postals d’aquesta temàtica,antecessores de les nadales –ja amb més sim-bologia religiosa–, que abundarien sobretot apartir dels anys quaranta del darrer segle, i quevan ser creades pels esmentats artistes o d’al-

tres de la seva època, realment es pot conver-tir en un petit tresor per al seu posseïdor.

A banda de les postals que comentem, cal-dria esmentar igualment altres varietats de fe-licitació nadalenca com les originals «dècimes»gironines, díptics de generós tamany que con-feccionaven els escolars per saludar els seusfamiliars més directes; o les targetes dels an-tics oficis i servidors públics –carters, serenos,repartidors...–. En els darrers anys, a més, espoden trobar unes targetes molt boniques, ha-bitualment presentades en díptic i amb il·lus-tracions que majoritàriament representen co-negudes obres d’art religiós, en benifici de laUnicef –l’organisme de les Nacions Unides queté cura de tot allò relacionat amb la infantesa–,i que no faltaran en cap oficina de Correus; itambé les edicions que posen a la venda as-sociacions com les dels artistes discapacitats.Totes elles, repetim, força interessants.

Col.leccionisme


La Diada de Nadal

XavierRomero

Les felicitacions a través de targetes postals i de nadales es mantenen tot i els avenços tecnològics.

Interessats truqueu al 972 22 06 22 o dirigiu-vos al c/ Cartellà, 8-12 - 17007 GironaELECTRICISTES LAMPISTES FRIGORISTES

El Departament de Recursos Humans del Gremi d’Instal.ladors de Girona,selecciona permanentment pels agremiats de Girona i província:

Una investigació assenyala que només 55de cada 100 espanyols que pateixen unatac cerebral, un ictus, arriba a l'hospi-

tal en les tres primeres hores; i d'aquests pa-cients, només un 20% és atès de manera ur-gent pel neuròleg. El que resulta dramàtic éscomprovar que la mortalitat per ictus és tresvegades menor si el malalt és atès a l'hos-pital per l'especialista. Aquestes dades hanportat els neuròlegs a llançar una campanyade sensibilització a tot Europa amb un lemasimple i expressiu «L'ictus actua ràpid. I tu?»,que pretén millorar el coneixement que la po-blació té d'aquesta malaltia. Perquè en l'actua-litat, gairebé la meitat d'espanyols (un 49%)no sap reconèixer cap dels símptomes que po-drien alertar-lo que està patint un ictus. I nosom conscients que es tracta d'una urgènciahospitalària i un problema de salut que con-tinua essent a Espanya la primera causa demort en la dona, la tercera en l'home, la prin-cipal responsable d'invalidesa permanent i elsegon motiu de demència.

Pràcticament tota la població pot reconèi-xer els símptomes inicials d'un infart de mio-cardi: opressió toràcica, sensació d'angoixa in-descriptible, a vegades un dolor irradiat albraç... Malgrat això, els símptomes d'ictus s'hansilenciat durant temps per no espantar la po-blació, per no generar angoixes i hipocon-dries. Però el fet que de la velocitat d'atencióen depenguin la supervivència i el pronòsticobliga a ser clars i rotunds.

ELS SÍMPTOMESAlerta si té pèrdua de força o sensibilitat a lacara o en una part del cos; dificultat per par-lar o comprendre; pèrdua parcial o total de vi-sió en un ull o als dos; inestabilitat o desequi-libri, o un mal de cap no habitual, sobtat i moltintens. Aquests són els símtpomes que, segonsels especialistes, la població ha de conèixerper poder acudir a l'hospital en les tres pri-meres hores després que n’hagi tingut algun.Potser per no identificar-los, el 78% dels pa-cients amb ictus no arriben a temps a l'hos-pital. També poden detectar-se altres signesde perill com doble visió, somnolència, bas-ques o vòmits. A vegades aquests símptomesapareixen de manera momentània i desapa-reixen. Aquests breus episodis coneguts coma atacs transitoris d'isquèmia s’anomenen mi-niinfarts cerebrals. Encara que breus, denotenuna potencial gravetat que fa necessària l'a-tenció mèdica. El problema és que com quepoden desaparèixer al cap de poc temps, mol-tes persones ignoren que pot ser un avís im-portant per prendre mesures. Prestar-los aten-ció pot salvar la vida del malalt.

Per al responsable d'estudis sobre malal-ties cerebrovasculars de la Societat Espanyo-la de Neurologia, el Dr. José Alvarez Sabin,iniciatives d'aquest tipus són les que han fetpossible que un de cada dos espanyols quepateix un ictus arribi a temps a l'hospital. «Ésun percentatge que cal millorar, però tambécal que els hospitals tinguin els recursos ne-cessaris per atendre amb urgència aquesta ma-laltia. No podem permetre, com passa ara, quel'assistència a aquests malalts pugui demo-rar-se fins a vuit hores. I és clau que l'atencióal pacient la porti a terme un neuròleg ja queles dades deixen clar que tant la mortalitat comles seqüeles són menors. La mortalitat per ic-tus és tres vegades menor si el malalt és atèsa l'hospital per un especialista».

La realitat informa que una quarta part delspacients amb ictus no ingressen al servei deneurologia i només un de cada deu són ate-sos per l'especialista en les tres primeres ho-

res. «És obvi que calen neuròlegs als serveisd'urgència i crear estructures hospitalàries quefacilitin l'atenció al pacient en les condicionsdesitjables», afegeix el Dr. Sabin. La unitats d'ic-tus redueixen un 30% la mort o dependènciaper aquesta malaltia. Aquests serveis tenen unmètode de treball protocol·litzat i amb totsels mitjans necessaris per atendre un ictus. Ca-talunya i Madrid són les comunitats autòno-mes que tenen més unitats d'aquest tipus.Actualment n’hi ha 18 a tot Espanya i segonsel responsable de la Societat Espanyola deNeurologia en farien falta 80 o 90 per aten-dre adequadament tota la població.

Les xifres són dramàtiques; però s'ignoren.Una dona té idea que el càncer de mama od'úter és freqüent; i malgrat això només unade cada 25 morirà per una d'aquestes malal-ties. Però una de cada tres morirà per unapatologia cerebrovascular. L'ictus, o atac ce-rebral, és una malaltia sobre la qual no es-

tem conscienciats. I als països civilitzats els ac-cidents cerebrals suposen la tercera causa demort, després del càncer i l'infart. Se’n pro-dueixen uns 100.000 a l'any. Entre les doneshi ha poca incidència abans de la menopau-sa, però després són fins i tot més freqüentsque els infarts de miocardi. Per donar una idea:produeix en la dona el doble de morts queel càncer de mama. Després de la menopausaés tan freqüent en la dona com en l'home ila seva incidència augmenta després dels 75anys. A més, més de la tercera part de lesque sobreviuen a l'atac queda amb alguna de-ficiència per la qual necessitarà ajuda.

QUÈ ÉSL'ictus és una denominació més àmplia d'a-tac cerebral o infart cerebral. Es produeix quanhi ha una interrupció del reg sanguini al cer-vell. Hi ha dos grans categories d'ictus: les cau-sades per la interrupció de la circulació san-guínia i les causades per hemorràgies.

El bloqueig dels vasos sanguinis cerebrals,artèries encefàliques o les del coll, que pro-dueixen l'anomenat infart cerebral isquèmic,constitueix el 80% de tots els ictus. Aquestsbloquejos provenen o de la formació d'un coà-gul en un vas del cervell o del coll que pro-dueix una trombosi; o del moviment d'un coà-gul des d'una altra zona de l'organisme comel cor, al coll o al cervell, produint una embò-lia; també pot estar originat per un sever es-trenyiment d'una artèria en direcció al cer-vell o dins d'ell, produint una estenosi. Les he-morràgies al cervell o en zones limítrofsconstitueixen el segon tipus d'ictus.

Hi ha dues mesures principals que es po-den adoptar per reduir el risc de mort o disca-pacitat per un ictus: vigilar l'aparició de símp-tomes i controlar els factors de risc. Tenir unfactor de risc d'un infart cerebral no vol dirque necessàriament hagi de passar. D'altra ban-da, no tenir un factor de risc no vol dir ques’eviti. En qualsevol cas, el risc de patir uninfart cerebral és més gran a mesura que aug-menta el nombre i la intensitat dels factors.Aquesta malaltia es produeix en tots els grupsd'edat, dels dos sexes, en totes les races i entots els països. Augmenta amb l'edat i a par-tir dels 65 anys s'inicia una progressió ge-omètrica. La incidència està augmentant perl'envelliment de la població.

Alguns dels factors de risc controlables mésimportants són: hipertensió; tabaquisme (afa-voreix el dipòsit de greixos a la caròtida, queés la principal artèria del coll que proveeixde sang al cervell); ateroesclerosi (plaques d'a-teroma a les parets de les artèries, i especial-ment la caròtida); malalties cardíaques (podenproduir coàguls que podrien alliberar-se i blo-quejar algun vas o dirigir-lo cap al cervell); an-tecedents o símptomes d'infart cerebral (si hiha hagut algun accident menor o es tenenantecedents familiars és bàsic prendre mesu-res preventives); diabetis (pot danyar els va-sos, inclosos els del cervell; amb nivell de glu-cosa alt, si hi ha algun problema en un vas ce-rebral sol ser més greu).

Salut


RamónSánchezOcaña

Els neuròlegs europeus posen en marxa una campanya per donara conèixer els símptomes d’atac cerebral i accelerar-ne l’atenció.

L’ictus

MA

RTI

FE

RR

ER


1

3

5

6

7

4

8

2

PACK ELÈCTRIC 2005

SOMIER ELÈCTRICTARDOR

MATALÀS BURDEOSLÀTEX 2000

OFERTALLANÇAMENT

999 €MIDES

90x190x15 cm

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció,li regalem una participació en el número 24250 delsorteig de Nadal, de la Loteria Nacional, del dia22 de desembre de 2005, adquirit a l’administracióLa bruixa d’or, de Sort, Lleida.

C/ Rutlla, 11 - Tel. 972 20 34 23 - GIRONA

Interiors atractiusTendències17 DominicalDiumenge 25de desembre de 2005

9

10

13

12

11

La llenceria abandona l’aparent senzillesa que havia marcat les últimes temporadesi s’enriqueix amb teixits sofisticats, transparències, sobreposicions i colors atrevits.

ANNA ESTARTÚS1Joc de peces ambmúltiples possibili-tats. University .2Risk juga a l’equí-voc amb aquestacamisa de dormir-vestit.3 Fúcsia i encaix se-ductor, d’Evelyn .4Una nit de Capd’Any molt espe-cial, amb encaix itul, de PuntoBlanco .5Sofisticació i con-trast amb cintesde ras. Evelyn .6Inspiració vintage iromàntica per aPunto Blanco .7Estil anys 50, tantper la línia comper l’estampat. Ésd’University . 8Sostenidors i cu-lotte en turquesa,a Love Store . 9Un conjunt provo-catiu i elaborat,d’Andrés Sardá .10Sostenidor moltescotat i tangaamb microfaldillasobreposada.Risk .11Microfibra de Pun-to Blanco: màxi-ma comoditat.12Andrés Sardá ex-plota el vessantmés sexy.13Seducció en ne-gre. Love Store .

Col·lecció Home

Bones

Festes!

Va sortir fa dotze anys i essent molt jovede la seva Barranquilla natal, amb la«maleta carregada de somnis que a poc

a poc han anat cristal·litzant», però la can-tant i compositora colombiana Shakira asse-gura que continua essent «la mateixa dona ila mateixa nena» de llavors, «però cantant enun idioma diferent». I és que cinc mesos des-prés de la publicació de Fijación oral, araha vist la llum Oral fixation, un àlbum «com-post i produït alhora», però si el primer vo-lum va ser concebut en castellà, el segon surta la venda en anglès amb cançons totalmentdiferents. Han estat dos anys de feina, durantels quals ha compost més de 60 cançons,explica Shakira. «Es va apoderar de mi –con-fessa– una mena de verborrea imparable, d'a-quí el nom de l'àlbum. Sempre m'he sentitmolt oral i molt verbal».

Shakira creu que després d'haver estat dosanys més promocionant Servicio de lavan-dería i realitzant el Tour de la Mangosta, ne-cessitava aïllar-se «en un estudi de gravació ideixar per escrit tots aquests interrogants,dubtes, pors, fantasies i certeses emmagat-zemats, per adornar-los amb músiques hete-rogènies, i, per descomptat, parlar del cos-tat fosc i el lluminós de l'amor».

Si en el primer volum de Fi-jación oral Shakira apareixiaa la portada com una verge ma-ternal a punt de donar el pital seu fill, a Oral fixation esmostra com una Eva a punt depecar i mossegar la poma.«Dues imatges diferents per ex-pressar un sentiment molt bar-roc», assegura l'artista.

Va començar a escriure can-çons als 8 anys i 20 anys des-prés assegura que en anglès nose sent «més dura. El que pas-sa –aclareix– és que aquest àl-bum, per alguna raó estranyai desconeguda per a mi, sí queté sons més rockers i electrò-nics que el volum u».

En explicar el perquè delsdos volums, comenta que «vaser una cosa que mai no es vaplanejar així. Jo –afirma–, comqualsevol dona que es quedaembarassada, sempre pensaque tindrà un nen, encara quedesprés va i té bessons o trigè-mins. És el que em va passaramb aquest disc i he acabat pa-rint bessons amb personalitatsmolt diferents». Fijación oral,segons la seva creadora, «és undisc més orgànic» i Oral fixa-tion és «més electrònic i rocker,encara que es van cuinar al-hora». El disc inclou versionsen anglès de les cançons Díaespecial, «perquè ha estat la més

aclamada de l'anterior», i En tus pupilas, unacançó «escrita primer en anglès i que ara vacom un bonus al volum dos». Si en el pri-mer disc va gravar a duo La tortura ambAlejandro Sanz, ara ha comptat amb CarlosSantana a Ilegal i amb Gustavo Cerati, ex-SodaStereo, a The day and the time. Shakira s'haadonat que «després de 14 anys de carrera calenvoltar-se d'art i de col·legues, i aprendre ienriquir-se’n. He sentit la necessitat de bus-car d’altres».

Han passat cinc mesos des de la publica-ció de Fijación oral i ara en la distància creuque la «representa fidelment». No es cansad'escoltar-lo i en tenir ja els dos junts veuen ells «una mena de tesi de graduació. Sónanys que he utilitzat per créixer i evolucio-nar com a músic i això es resumeix en aquestsdos treballs», considera. Aquest doble treball,amb el qual farà una gira de concerts l'anyque ve, suposa la «culminació d'una secretail·lusió: integrar el públic hispà i no hispà.És bonic que el primer hagi funcionat alsEstats Units i a Europa, i això em fa sentircom una exportadora del nostre sentimenthispà. Vivim en un món culturalment integrati globalitzat, en el qual no importa l'idioma,perquè la música és un idioma en si mateix».

Música


La graduació de

ShakiraLa cantant i compositora colombiana acaba de publicar

el seu nou disc, «Oral fixation», que va compondre i gravaral mateix temps que el seu anterior treball, «Fijación oral».

Bandes sonores

Novetats

7 vírgenesJulio de la Rosa/DiversosEl Diablo

Alberto Rodrí-guez aborda enaquest film –queopta a un total desis premis Goya–la vida dels jovesinadaptats queviuen als barris ique acaben de-linquint. La ban-da sonora descriumolt bé l’ambient

marginal d’aquestes zones. Combina música ins-trumental original creada per al film i cançons,entre les quals destaca la del rapper Haze, queserveix de tema central de la pel.lícula. L’artistasevillà aporta una altra cançó dedicada al prota-gonista de la cinta, Juan José Ballesta, popularpel seu paper a El bola. La banda sonora tambéinclou temes de La Cabra Mecánica, Maíta Ven-de Ca i del novaiorquès Pablo Sánchez. L’scoreoriginal, que ha quedat exclòs dels Goya, represen-ta el debut en aquest gènere de Julio de la Rosa.L’exlíder del desaparegut grup El Hombre Burbujafirma una partitura molt eclèctica, executada percontrabaix, percussions i saxofons. Lluís Poch

Mago de Oz: «Gaia II»

Mago de Oz, un dels grups veterans del heavy me-tal espanyol, edita la segona part de la seva trilo-gia Gaia, en la qual mostren que per a ells la il·lu-sió és fonamental. «La inspiració la pots robar,nosaltres robem les muses que no volen Serrat oSabina», diuen. Mago de Oz recull en aquest noudisc-llibre amb format d'òpera-rock 17 cançons po-blades d’orquestracions i heterogènies col·labora-cions, des de les veus de la portuguesa Diana Na-varro o d'Aurora Beltrán (Tahures Zurdos) a la gui-tarra flamenca de Moraíto Noi. Gaia II, titulat Lavoz dormida, és un treball que defineixen com «mésdur i menys comercial» i, sobretot, «més irreverent».

Nubla: «Voayeur»La cantant i artista barcelonina Nubla ha publicatel seu primer disc, Voayeur, títol que, segons diu,fa referència a «la intimitat emocional» de l'oient.Luciana Carlevaro, àlies Nubla, de 28 anys, va co-mençar fent teatre infantil i col·laborant amb ElsPets, Ojos de Brujo o La Fura dels Baus, a més departicipar en el musical The Rocky Horror Show. Haestudiat solfeig, piano, cant i dansa, i en el seuprimer disc aposta per «una barreja d'electrònica,hip-hop i downtempo, amb lletres intimistes».

Mikel Laboa: «Xoriek... (17)»El cantautor basc Mikel Laboa ha presentat el tre-ball número 14 de la seva carrera discogràfica, Xo-riek... (17). La idea central del treball gira a l’en-torn dels ocells, i el disc està dividit en tres parts:la dedicada als ocells, amb cinc cançons; la titu-lada In memoriam, en homenatge a artistes que lihan servit de base d'inspiració, com Billie Holli-day, James Joyce, Ataualpa Yupanqui o JacquesBrel; i quatre temes independents.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Voces de ul-trarumba Estopa2 = AncoraIl Divo3 = Confessionson a dance floorMadonna4 ▲ Grandeséxitos Mecano5 ▲ Quiero Ser-gio Rivero

REGNE UNIT

1 = Curtain call.The hits Eminem2 = Intensive ca-re Robbie Wi-lliams3 = Face to faceWestlife4 ▲ Back toBedlam JamesBlunt5 ▲ AncoraIl Divo

ESTATS UNITS

1 ▲ Curtain call.The hits Eminem 2 ▲ The carter IILil Wayne3 ▲ See you onthe other sideKorn4 ▼ Now 20 Di-versos5 ▼ Some he-arts Carrie Un-derwood

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: MIGUEL RAJMIL/EFE

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

El objetivo

Director: Marcus Adams.Intèrprets: Wesley Snipes,Anthony Warren, Emma Sams.Distribuïdora: Sony.Durada: 91 minuts.Un dels films d’acció de sè-rie B que pretenen aprofitarla presumpta solvència deSnipes en el gènere. Aquíinterpreta un militar que had’evitar que uns terroristesataquin una central nuclear

txetxena i descobreix que és una conspiracióorquestrada des dels Estats Units. P. P.

Embrujada

Director: Nora Ephron.Intèrprets: Nicole Kidman,Will Ferrell, Michael Caine. Distribuïdora: Sony.Durada: 98 minuts.Una adaptació força medio-cre i avorrida de la famosasèrie que només s’aguantaper la Kidman i el xou parti-cular de Shirley MacLaine.Una llàstima, perquè el puntde partida –un productor

que busca actrius per a un remake televisiu dela sèrie s’enamora d’un bruixa de veritat– teniala seva gràcia. P. P.

Boogeyman

Director: Stephen Kay.Intèrprets: Barry Watson,Emily Deschanel.Distribuïdora: Sony.Durada: 85 minuts.Revisió del mite de l’homedel sac que, en el seu afanyde barrejar idees –hi ha unacasa encantada i elementsde The Blair Witch Project–acaba quedant en terra deningú. Prometia més, sobre-

tot perquè suposava el retorn de Sam Raimi,aquí productor, al cinema de terror . P. P.

Semblava que El dragón rojo, que por-tava al cinema la primera aventura li-terària d’Hannibal Lecter (i que ja ha-

via estat adaptada per Michael Mann a Man-hunter), era l’última aparició cinematogràficade l’entranyable caníbal. Més que res per-què la rebuda de crítica i públic va ser mésaviat freda i perquè tota la pel·lícula teniaun aire d’oportunisme que restava força alsseus (pocs) bons moments. Però el veteràproductor Dino De Laurentiis, propietari delsdrets de les novel·les de Thomas Harris, noes rendeix fàcilment i continua entossudita esprémer el personatge. Així, l’any vi-nent, Young Hannibal: behind the maskexplorarà els inicis de Lecter en una cintaescrita pel mateix Harris que s’ha volgutrevestir d’una certa sofisticació. Així, el di-rector, Peter Webber, ve de recollir un no-table èxit internacional amb la seva adap-tació de La joven de la perla; l’equip tècnicinclou noms de reconegut prestigi com el

veterà muntador Pie-tro Scalia o el com-positor Thomas New-man (autor de lesbandes sonores d’A-merican Beauty, Ca-mino a la perdición,Buscando a Nemo); iel repartiment està en-capçalat per ni més nimenys que GaspardUlliel –protagonistade Fugitivos, d’AndréTechiné, i Largo do-mingo de noviazgo– il’actriu xinesa GongLi, també secundària,per cert, a la imminentversió cinematogràfi-ca de la sèrie Corrup-ción en Miami firma-da, precisament, perMichael Mann.

Young Hannibal:behind the mask situala seva acció poc des-prés de la segonaGuerra Mundial, quanel protagonista acabade perdre els seus pa-res i inicia la seva su-pervivència en la di-fícil postguerra. Alfilm descobrim queHannibal té una ger-mana, Mischa i quequi l’introdueix enl’univers del caniba-lisme és Lady Mura-saki, una enigmàticafemme fatale xinesaque també l’alliçonasobre els avantatgesde manipular les per-

sones. De Laurentiis, doncs, sembla voler re-formular la sèrie per allargar la vida cine-matogràfica del personatge. En el repartimenthi ha un parell de curiositats, com la presèn-cia del britànic Rhys Ifans (el company depis de Hugh Grant a Notting Hill) i, encaraque sembla que no pugui ser, Anthony Hop-kins, que presta la seva veu al personatgefent, presumiblement, de narrador.

De fet, aquest rejoveniment d’HannibalLecter es deu a la negativa de Hopkins acontinuar protagonitzant històries entera-ment protagonitzades per ell; falta veure siel públic reacciona bé a una proposta que,d’entrada, té l’al·licient de voler-se desmar-car del cinema de terror a l’ús i reprendreles dramàtiques atmosferes dels films deJonathan Demme, Ridley Scott i, en menormesura, Brett Ratner. En el cas d’aquest úl-tim, i veient la seva filmografia, és realmentun miracle que El dragón rojo tingués un mí-nim de dignitat.

Hannibal Lecter

es fa jovePeter Webber dirigeix «Young Hannibal: behind the mask», una

crònica de les primeres aventures del caníbal més famós de la pantalla gran protagonitzada per Gaspard Ulliel i Gong Li.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Stargate. AtlantisJoel GoldsmithVarese Sarabande

Al fill gran de l’ad-mirat Jerry Golds-mith –un delscompositors cab-dals de Hollywo-od– el nom delseu pare li ha pe-sat com una llosa.Després de mésde 20 anys decarrera encara noha aconseguit la

notorietat que es mereix i que tenen altres músicsmolt mediocres. Potser tampoc no l’ha ajudat gai-re el tipus de pel·lícules –de baix pressupost, o sè-ries per a televsió– per a les quals ha treballat. Sibé se’n surt prou bé amb els sintetitzadors, lesseves millors bandes sonores són aquelles en lesque combina música electrònica amb una orquestrasimfònica. És el cas de Kull el conquistador, Moon44, o la present partitura que ha compost per aaquest spin off de Stargate, una de les sèries detelevisió amb més èxit i que ha estat vuit tempo-rades en antena. Per a aquesta sèrie ha creat unabanda sonora molt variada, on destaquen els te-mes d’acció, de caire èpic. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

L‘Edat Moderna comença amb la formació delsgrans estats: Espanya, França, Anglaterra i Ale-

manya, així com amb l’aparició, a l’Orient, del po-ble Otomà (any 1453), i dura fins a la fi de la Re-volució Francesa, l’any 1789. Aquesta Edat Moder-na se sol dividir en dues èpoques: la primera durafins al segle XVII i es caracteritza per la prepotèn-cia d’Espanya: els Reis de la Casa d’Austria, a l’èpo-ca del Renaixement. Els exèrcits espanyols i fran-cesos es disputen la possessió d’Itàlia, triomfant elpoder espanyol sobre el francès, quedant immorta-litzats els espanyols i els portuguesos amb el des-cobriment de nous mons i també afavorits en l’apa-rició de la Reforma Protestant. Els exèrcits espanyolsi francesos seguien disputant-se la possessió d’Ità-lia, triomfant el poder hispànic sobre el poder francès,immortalitzant-se els espanyols i els portuguesos ambles seves conquestes, i destacant en els exèrcits d’Es-panya, d’Itàlia i de Flandes, els Reials Terços Es-panyols...

La segona època dura fins a mitjan segle XVIII,amb la decadència dels Borbons i una sèrie de re-volucions, època caracteritzada per la superioritatfrancesa o dels Borbons, que representen una fa-mília francesa, que es remunta al Baró Aimar, al se-gle IX, i entronca a l’Espanya amb Enric IV (EnricIII de Navarra), i sobretot, amb Felip V, el 1700,fins Alfons XIII, el 1931.

Amb els Reis Catòlics es van crear les Coronelies,i en la reforma de 1534, els Terços. Cada terç era for-mat per 3.000 homes, repartits en tres coronelies,formades per quatre companyies. Unes eren de pi-quers i altres, d’arcabussers. Algunes vegades es feienservir ballestes, com a cossos auxiliars.

Els terços espanyols van ser organitzats el 1534 perCarles I d’Espanya i V d’Alemanya, en substitució de

les coronelies, les quals havien estat creades pel GranCapità, Gonzalo de Córdoba.

Al segle XVII es va produir la decadència delsTerços espanyols, després de la Guerra dels TrentaAnys. Finalment, van desaparèixer l’any 1704, quanvan ser substituïts pel que es va dir Regiments.

Els èxits aconseguits pels Terços Espanyols a Eu-ropa van donar a aquests una enorme fama, peròvan decaure a partir de la Batalla de Rocroi, el 1643.

Els Reials Terços s’organitzaren de nou en tempsmoderns. Va ser el general Alfredo Kindelán qui vafundar, el 1942, els Reials Terços d’Espanya, unaorganització sense cap ideologia política, la missióde la qual era donar suport i estar al costat de la fa-mília reial, que va mantenir encès el foc de la mo-narquia en una època en la qual el règim políticestava clarament en contra seu i del seu represen-tant, el Comte de Barcelona, don Joan de Borbó.Aquest agrairia la lleieltat i l’honradesa dels ReialsTerços: «Sou els únics que no m’heu traït».

Des de la seva fundació han demostrat sempre laseva lleieltat, fidelitat i compromís amb la Corona.L’objectiu que mobilitza els ànims dels que compo-nen els nous Reials Terços són: el servei i el suporta la monarquia en la persona del rei, en el temps,en l’espai i en la forma que calgui.

A les files dels Reials Terços hi ha espanyols d’amb-dós sexes, militars i civils, amb independència de lesseves idees polítiques, que han arribat a la convic-ció que la Monarquia és la forma d’Estat més d’acordamb la naturalesa humana, històrica i política d’Es-panya.

El 21 de maig de 2001 vaig ser nomenat CoronelHonorífic dels Reials Terços de la Corona, i el 20d’abril de 2005, General Honorari. I me’n sento or-gullós.

Donava corda al rellotge debutxaca mentre consultava

l’hora. Se li va escapar un lleu-ger suspir, imperceptible. El me-canisme recuperava forces percontinuar funcionant. Li hau-ria agradat tant tenir el poderde fer passar el temps més de-pressa... S’imaginava fent girarla corona del seu rellotge, mési més ràpid, fins que les agulleses contagiessin de la velocitatdels seus dits. També s’imagi-nava que tot, al seu voltant, gi-rava de pressa, molt de pres-sa, mentre ell continuava immò-bil. No parava d’avançar elrellotge fins que marcava l’horade plegar. Després respiravaalleugit, ja podia fer el que mésli agradava: escriure.

Ramon Noguer Bosch va néi-xer a Figueres el primer dia dejuliol de l’any 1861. Després defer els estudis inicials, va cur-sar el que aleshores s’anome-nava Teneduría de libros, quetot i la distància amb el temps,es podria comparar amb lacomptabilitat actual, malgratque aleshores les exigències ad-ministratives eren menors queles del segle XXI. A més, va feralguns cursos de francès, unallengua molt present a la sevaciutat natal pel fet de ser molta prop de la frontera amb elpaís veí.

Quan encara no havia fet elsvint anys, i paral·lelament a laseva formació acadèmica, Ra-mon Noguer Bosch va comen-çar a demostrar una viva in-quietud per la literatura i el pe-riodisme. Això el va portar apublicar alguns textos al pe-riòdic El Ampurdán el 1881.

Tres anys més tard, el 1884,va començar a treballar de pro-curador dels Tribunals, però noper això va abandonar la sevafaceta de literat. Així, durantel 1886 i el 1887, va publicar al’Indicador ampurdanés o Al-manaque Guía del Ampurdán,fundat per Enric Serra. Tambées poden citar, per exemple, elspremis que va guanyar al Cer-tamen Literari celebrat a la ca-pital altempordanesa el 1888.Un guardó va ser per Guía deFigueras i l’altre per Memoriasobre las reformas de que es sus-ceptible la población, que escomplementava amb un Regla-mento y memoria acompaña-toria.

A més, va ser un personatgedestacat en el republicanismefiguerenc. Durant dos anys vaser el director de La Evolución,el periòdic portaveu del PartitRepublicà Històric de la ciutat.De la mateixa manera, tambéva ser el fundador del Centroartístico-industrial.

Malauradament no es tenendades concretes de quan va mo-rir Ramon Noguer Bosch. Unade les últimes referències dela seva biografia es troba el1888, quan va publicar Guía deFigueras y pueblos del Ampur-dán.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Els Reials TerçosRamonNoguerBosch

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep Ma. [email protected]

La saviesa popular és l’essència destil·lada de l’ex-periència de milers d’anys que la humanitat, en

el seu recorregut històric, ha anat acumulant en di-tes populars, refranys, adagis i proverbis. Preser-vats pels pobles al llarg del temps, i transmesos degeneració en generació, arriben a nosaltres com unallum que fecunda la recerca d’una vida més plena iautèntica. Moltes d’aquestes dites ens sorprenen perla seva capacitat de comunicar veritats profundes enparaules senzilles i planeres. Però tot sovint ens pas-sa que de tant sentir-les ja no ens impacten, i laseva força interior, la seva energia, es perd en l’es-colta banal en la que solem passar la major partdel temps.

La dita que encapçala aquest article n’és una d’elles.Conté en el seu si tres tresors amagats: Primera-ment sentim que és una crida. Una crida, com hedit més amunt, a una vida més plena i autèntica, aixòvol dir una vida orientada conscientment vers l’au-torealització de les nostres potencialitats personals,una vida també orientada en la mateixa mesura aajudar solidàriament els altres a fer el seu propi camí,una vida orientada a trobar i expressar de forma per-manent el nostre sentit existencial, allò pel qual sen-tim que vivim aquesta vida. Aquest sentit que noés quelcom estàtic, com quan trobem o ens donenun objecte, sinó quelcom dinàmic que anem trobantdia a dia, moment a moment, perquè el que omplela nostra vida és la consciència de cada moment, ladinàmica que posem en marxa quan decidim cer-car aquest sentit i fer-lo real, present, viu en el nos-tre devenir existencial. «Caminante no hay cami-no, se hace camino al andar», amb quina bellesa,amb quin ritme, amb quina certesa ho expressaMachado, perquè és en aquest fer camí on rau totel secret de la plenitud humana. No cal arribar en-lloc, puix que ja hi som, però compte, hi som tansols en la mesura que caminem, «caminante no haycamino, se hace camino al andar...».

Any nou, vida nova. El segon tresor d’aquestadita popular és la motivació que transmet. Vida novano és un trencament amb el passat, sinó un seguirtot rendint-nos a la vida, un escoltar al nostre serintern i decidir-nos a donar aquell pas endavant quela vida ens demana en aquest precís moment. Nohi ha ruptura, a pesar que de vegades pugui sem-

blar-ho, però en cada passa en el camí hi ha quel-com de nou, un nou horitzó, un nou repte. Potserun nova manera d’estimar menys egocèntrica, o talvegada desenvolupar un nivell més alt de valor icoratge personal que faci possible que les nostresaccions estiguin a l’alçada de les nostres oportuni-tats, o potser una nova sensibilitat que ens porti aemprendre accions solidàries per ajudar a mitigarel sofriment i les injustícies del nostre món. Una vidanova que ens motiva, i ens empeny tant dins nos-tre com fora. Dins hi ha llum, força, serenitat. Forahi ha amics, persones i tots els sers vius del plane-ta que aspiren, com nosaltres, a la felicitat i al be-nestar, cada u segons la seva naturalesa.

Any nou, vida nova. El tercer tresor amagat és elconeixement que conté aquesta dita. Doncs any nouens evoca la naturalesa cíclica de l’existència. Peròhi ha molts altres cicles en la vida a més dels anysnaturals, com ara les estacions, el dia i la nit, etc...En la vida del ser humà podríem veure un ciclecom aquella part de l’existència en la qual es ma-nifesta un bocí de la nostra experiència humana. Pe-netrar el significat dels nostres cicles existencials ensajuda a comprendre a cada moment quina part dela nostra vida i del nostre potencial ens pertoca ex-pressar.

Potser una de les habilitats que ens convé desen-volupar és la de reconèixer el pas d’un cicle exis-tencial a un altre, i com enfrontar correctament aquesttrànsit, aprenent a deixar anar sense nostàlgia allòvell per tal que allò nou pugui esdevenir una reali-tat en la nostra vida. Quan sentim dins nostre quequelcom en la nostra vida ha culminat i ens enva-eix un sentiment d’insatisfacció, o quan necessitemrecapitular el passat per tal de trobar la nota claud’una nova etapa existencial. Quan sentim una im-periosa necessitat interior de renovació i d’aire fresc,tots aquests son símptomes d’un canvi de cicle, i ara,a les acaballes d’un any i començament del nou, ésun bon moment per obrir-nos no solament al co-neixement sinó també a la sensibilitat i a la reflexióde quins àmbits de la nostra vida estan reclamantde nosaltres una renovació i un canvi de cicle.

Any Nou, vida nova. Rebeu amics lectors, a tra-vés d’aquest article, la meva estimació i el desig deplenitud i felicitat en aquest nou cicle que comença.

Any nou, vida novaJOSEP M. LLAUGER

En els seus inicis, Marc Cartes formavapart d’una companyia de teatre. Més tardva aparèixer a la televisió, on ha realit-

zat diversos personatges, tant en sèries comen telefilms. Va fer el salt a la gran pantallaamb Amor Idiota, de Ventura Pons. L’actorafirma que li agrada fer de dolent –«és moltgratificant»–, però sovint el seu atractiu físiccondiciona els personatges que interpreta:és el lligon per excel·lència.

Actualment, Marc Cartes és en Julià, el ve-terinari. Com va per Ventdelplà? Va moltbé, estem molt contents, queden quatre o cincmesos de feina i després ja es veurà.

Quina relació té amb la gent de Breda?També molt bona, em pensava que es can-sarien de nosaltres amb tot el muntatge, ha-ver de tallar els carrers, però no, hi ha bonarelació. Quan estem gravant allà la gent delpoble surt i a vegades et comenten algunacosa, està molt bé.

Sé que em dirà que no, però ho intenta-ré. Avanci alguna coseta de la sèrie o delpersonatge. (Riu) Ho has dit, et diré queno puc, ni de la sèrie ni d’en Julià. Per con-tracte no puc dir res, et poden arribar a mul-tar.

Va començar a TV3 el 1993 amb Oh, Eu-ropa! Com recorda aquells inicis? En tincbons records, jo era jovenet, tenia una micade vergonya. Ara m’agradaria tornar-ho a fer,amb l’experiència que he agafat ho viuriadiferent.

Probablement, va ser el personatge mésemblemàtic i més dolent de Laberint d’om-bres. Sempre havia fet de bo i és molt grati-ficant fer de dolent, personalment m’agrada.Tinc moltes alegries d’aquella època.

També l’hem vist a Temps de silenci i Elcor de la ciutat. Creu que a la gent li cos-ta canviar-lo de personatge? Això ho hau-ries de preguntar a la gent, no ho sé. Pensoque em donen personatges que tenen cosesen comú, en tots sóc el lligon, és el que et de-manen (riu).

A TV3 molts actors van coincidint en di-ferents sèries. Què en pensa? Està bé! (Riu)Què s’ha de fer? És com si un paleta que faun bany a Girona no en fa cap més i fa unacuina i després no en fa cap més i fa una al-tra cosa. Com a actors no es pot dir que noa la feina, som professionals. És més cosade directors, et truquen i tu decideixes, si t’in-teressa ho agafes, sinó, no. A vegades tambéés culpa de la situació, que no hi ha gentque reuneixi els requisits per fer el perso-natge, em refereixo a l’edat, el físic, l’estil. Sies necessita gent jove és molt fàcil perquè sur-ten de l’Institut del Teatre, però amb el tempses va perdent gent, d’altres ja treballen i noés tan fàcil. En el cas del personatge d’en Ju-lià, abans que a mi es va demanar a més gent,però ja tenien feina, en canvi a mi en aquellsmoments em va anar bé. Jo també he dit que

no a feines algunes vegades, això va així.

Pel que fa al cinema, va fer Amor Idiotai darrerament, Animals ferits. Què tal l’ex-periència? Bé, molt bé. Sempre estic contentamb tot el que faig. Animals ferits s’estre-narà el pròxim gener.

També ha fet teatre. Si ha de triar entretele, teatre o cinema, amb què es queda?Ara mateix em quedo amb televisió, és el méscòmode per qüestions familiars. D’aquí a untemps potser serà cinema perquè tindré ga-

nes de treballar fora o un al-tre dia teatre, si vull treballarde nits.

Ha pensat a fer un salt a al-guna sèrie estatal? No depènde mi. Tant de bo em tru-quessin de Siete Vidas, perexemple. Ara estic content detreballar a Catalunya, és casameva. Seria una sort podertreballar aquí tota la vida, peròsi em truquen millor, perquèaixí podré decidir.

Quan va decidir ser actor?De ben petit, volia ser músico actor. Quan els pares pre-guntaven on volia apuntar-medesprés de l’escola, semprevolia fer música i teatre. Hotenia clar i vaig començar alsdeu anys fent teatre aficionat.

Com porta la popularitat?Fa tant temps que ja està, nohi dones massa importància.Surto de Catalunya i ja nose’m coneix, per tant, pucviatjar tranquil·lament. De fet,a Catalunya la gent no et mo-lesta, suposo que és diferentque viure a Madrid. Aquí,quan surts a comprar o aixíés quan més et saluden i et

diuen coses, però no massa.

Manté alguna relació amb Girona? Sí, te-nim una rectoria llogada amb tres famílies mésa prop de Banyoles. Venim els caps de set-mana per respirar aire fresc, a aquesta zonas’hi respira un ambient pur i tranquil.

Algun projecte de futur? Sí, tinc un projec-te entre mans però com que no hi ha res sig-nat és millor no parlar-ne massa, no t’ho pucexplicar amb més detall. En tot cas, et pucdir que sí, alguna cosa hi ha.

Televisió


TEXT: GEMMA GINASTERA

MARC Cartes Actor

“És moltgratificant fer

de dolent”

L’actor ha esdevingut un clàssic dels serials de TV3: «Poble Nou», «Laberint d’ombres», «El cor de laciutat», «Ventdelplà», entre d’altres. La seva trajectòria, però, és molt més àmplia, va començar ambteatre i també ha fet incursions al cinema. La darrera pel·lícula, «Animals ferits», s’estrenarà al gener.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/ Pare Maria Claret, 14, 2on 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Dilluns 26 de desembre22 DominicalDiumenge 25de desembre de 2005

Els més vistos(del 14 al 20de desembre)

Catalunya

Cadis-BarçaDissabte 17 de de-sembre, TV3.1.128.000 especta-dors (40,4%).

Caçadors de boletsDilluns 19 de desem-bre, TV3. 966.000espectadors(33,1%).

Ventdelplà Dilluns 19 de desem-bre, TV3. 922.000espectadors(28,3%).

Aquí no hay quien...Dimecres 14 de de-sembre, Antena 3.845.000 espectadors(31,7%).

VentdelplàDimarts 20 de de-sembre, TV3.818.000 espectadors(27,7%).

Hospital CentralDimecres 14 de de-sembre, Telecinco.805.000 espectadors(29,0%).

Espanya

Aquí no hay quien...Dimecres 14 de de-sembre, Antena 3.6.415.000 especta-dors (35,5%).

Los SerranoDimarts 20 de de-sembre, Tele 5.5.692.000 especta-dors (30,6%).

Hospital CentralDimecres 14 de de-sembre, Tele 5.5.494.000 especta-dors (29,5%).

AídaDiumenge 18 de de-sembre, Tele 5.4.967.000 especta-dors (27,4%).

Cuéntame cómopasóDijous 15 de desem-bre, TVE-1.4.875.000 especta-dors (27,7%).

CSI MiamiDilluns 19 de desem-bre, Tele 5.4.626.000 especta-dors (24,3 %).

09.55

21.45

12.05

TV3Contes animats d’arreu del mónL’únic desig del protagonista d’El pinzell mà-gic, un nen xinès molt pobre, és tenir unpinzell. Una nit, mentre somia, n’hi donen un,però resulta que no és un pinzell qualsevol.El pinzell té la capacitat de convertir en realtot allò que pinta.

33Totalment salvatgeAquesta nova sèrie sobre vida salvatge pro-duïda per National Geographic ofereix unavisió molt completa tant pel què fa als ani-mals com als seus costums. A més de comp-tar amb imatges sorprenents proporciona in-formació sobre el comportamet animal, hà-bits d’aparellament o interacció entre lesespècies.

CuatroFriendsRoss ha de decidir entre Rachel i Julie.Chandler li aconsella fer una llista amb elsdefectes i qualitats de cadascuna per aju-dar-lo a escollir. La llista arriba a mans deRachel abans que tinguin ocasió d’acabar-la. Mónica, desesperada per trobar feina,n’accepta una de catadora de Mockolate,una xocolata sintètica que no va passar elscontrols de sanitat.

Antena 3Monstruos S.A.Monsters S.A. és la principal empresa de pordel món dels mostres. James P. Sullivan ésun dels millors espantadors, un imponentpersonatge recobert de pèl blau amb pun-tets violetes que té dues banyes, i a qui elsseus amics anomenen Sulley. Mike Wa-zowski, el seu ajudant espantador, a més delseu millor amic i company d’habitació, és unmonstre verd, testarut, borni i molt divertit.El repartiment també inclou el president iconseller delegat de l’empresa, un monstreen forma de cranc anomenat Henry, la re-cepcionista Celia i el sarcàstic camaleó, quevol prendre el títol de millor espantador a Su-lley.

CuatroTsunamiLa cadena estrena en exclusiva aquest do-cumental de 90 minuts que relata amb totamena de detalls els efectes devastadorsde l’onada gegant que va copejar inespe-radament les costes de l’oceà Índic. Aquestexcepcional document repassa, minut aminut, la tragèdia que va afectar de ple mi-lers d’habitants de tot el món que havien ele-git els paradisíacs paisatges d’aquella zonaper gaudir d’uns dies de descans.

Dimarts 27 de desembre

07.50

11.10

22.00

22.00

20.15

15.35

22.00

33Animals que ens fan nosaAl fons dels aiguamolls de Florida hi ha unsanimals amb problemes: els manatis, quefan uns 2 metres de llarg i tenen la cua enforma d’espàtula. No són tan elegants comels dofins que salten fora de l’aigua ni àgilscom els felins, sinó al contrari, són lents i tran-quils, i només pretenen que els deixin pas-turar per la vegetació que hi ha al fons delscanals. Però desgraciadament la mort elspersegueix en forma d’hèlix, la de les bar-ques que solquen la superfície.

TV3Els rescatadorsFilm de Disney sobre una organització de ra-tolins de tot el món que es dedica a ajudara tothom que es trobi en problemes. Bernardi Bianca, dos ratolins de l’organització, re-ben un missatge en una ampolla d’una nenaòrfena que sembla que ha estat segresta-da per Madame Medusa, una dona senseescrúpols que utiiza els nens per als seusmalèfics plans.

La2Winterthur Barça-Akasvayu GironaEn directe, des del Palau Blaugrana de Bar-celona, s’emet el partit que enfronta els dosequips de la lliga ACB. Mentre els localsafronten una temporada brillant, els gironins,tot i l’excel·lent ratxa inicial, es troben davantla primera crisi de la nova etapa.

CuatroRomaEstrena de dos capítols més d’aquesta sè-rie britànica que repassa la caiguda de l’Im-peri Romà. En el primer d’ells, Pompeu i elssenadors, perseguits fins la costa italiana perles legions de Cèsar, debaten allò que potdonar resposta a l’oferta de treva que elsha ofert Cèsar. Pompeu convenç els sena-dors d’acceptar el cessament d’hostilitats,insistint en què no es trata d’una rendició ique necessiten guanyar temps per portarnoves tropes des de Grècia i Hispània.

TelecincoLos SerranoDiego descobreix que cada vegada quees troba amb Lucía la seva salut se’n res-senteix. Davant d’aquest problema, Fernando,el psicòleg de l’escola, l’ajuda a assumir lasituació i a normalitzar la seva vida. PeròFiti i Santiago aprofiten la situació per fer creu-re a Lucía que el seu exmarit està molt greuamb l’objectiu que ella torni a casa.

Dimecres 28 de desembre

13.30CuatroX Campionat Internacional de Futbol 7A la localitat canària d’Arona, les joves pro-meses dels clubs més destacats del móns’enfronten en diversos partits. Aquest anyparticipen, juntament al RCD Espanyol, cam-pió de l’any passat, el Reial Madrid, el FCBarcelona, l’Atlètic de Madrid, el Deportivode la Corunya, Manchester United, Borus-sia Dormund, Inter de Milà, Real Betis i laselecció del Camerún.

La2BricolocusAquest espai està dirigit tant als aficionatscom a persones interessades en posar apunt la seva llar. Per això, les solucions quees proposen estan a l’abast de tots i les ei-nes i productes més sofisticats es presen-ten com una alternativa enriquidora –peròno imprescindible– per al desenvolupamentd’un projecte.

Antena 3Gala Inocente Inocente 2005A l’estil de La Marató de TV3, la cadenaprivada ofereix aquest espai en què la re-captació va destinada a associacions quevetllen pels infants més desafavorits.

33Donetes. Un dia a la vidad’una preadolescentFora nines i saltar a la corda! La generacióactual de nenes preadolescents vol la robad’última moda i el maquillatge de les sevescompanyes grans. Aquest reportatge dela BBC examina aquest prejovent que ja volser adult. De to càlid i amable, el documentalsubratlla les aspiracions de les joves quehi participen, amb algun moment més foscque serveix per abordar el rerefons mésde tipus materialista.

TV3Papà Eto’oAprofitant que Samuel Eto’o tenia partit in-ternacional amb el seu país, un equip deTV3 es va desplaçar al Camerun per cop-sar in situ el fenomen Eto’o, a qui allà ano-menen Papà Eto’o, com a mostra de res-pecte i admiració. El programa viatja a l’Àfri-ca d’Eto’o, als seus orígens, al lloc on vanéixer, a l’escola on es va preparar com afutbolista... i dóna paraula als seus fami-liars i amics i a les persones que han for-mat part de l’entorn d’aquest jove que, ambnomés 23 anys, s’ha convertit en tot un ídolal seu país i a tot el continent africà.

23.30

23.05

21.45

16.55

TRACTAMENTS POC INVASIUS DE LA PRÒSTATA• Làser KTP (llum verda) en creixement benigne • Braquiteràpia en càncer de pròstata

INSTITUTO MÉDICO TECNOLÓGICO C/ Escorial, 171 - 08024 Barcelona - www.urovirtual.net - Tel. 93 285 33 99

Guia TV


Recomanem

Fresas Salvajes

Dilluns 26La 222.45 h.

Un professor d’u-niversitat de mésde setanta anys iuna eminència enmedicina, es dis-posa a rebre, a laciutat de Lund, eltítol de doctor «ho-noris causa»; elviatge que emprènfins aquesta ciutat,acompanyat de laseva jove, li serviràper repassar totala seva vida. L’úl-tima cosa que po-den tenir en mentqualsevol dels dosviatgers és quearribin a necessi-tar-se mútuament,però l’amor és im-previsible. Un títolmolt respectatdins la filmografiade Bergman queva causar furor als«cine clubs» es-panyols de l’èpo-ca.

Any1956.PaísSuècia.DirectorIngmar Bergman.IntèrpretsVictor Sjöstrom,Bibi Andersson,Ingrid Thulin.

Divendres 30 de desembre

11.00

21.45

22.00

21.55

22.15

00.00

Antena 3Aventura en las BahamasLes bessones Olsen arriben a un fantàstichotel situat a les Bahames per començarunes divertides vacances amb els seus pa-res. Tot és luxe i diversió a l’abast de duesadolescents que, només d’arribar, coneixenun atractiu jove a qui ràpidament inclouenen els seus plans. Però també coneixenuna impertinent i capritxosa adolescent ca-paç de convertir-se en la major rival en lesseves conquestes.

Antena 3Campanadas de Homo ZappingJosé Corbacho i els seus s’avancen al can-vi d’any i ofereixen la seva particular versióde les campanades de cap d’any, sempreamb la col·laboració dels personatges queels acompanyen.

CuatroAt. Madrid-Reial MadridL’amistós entre els dos equips madrilenysés el primer que emet la nova cadena. Desde l’estadi Vicente Calderón els dos retranhomenatge al que va ser president del clubblanc-i-vermell, Jesús Gil. La retransmissióserà a càrrec de Manu Carreño, com a nar-rador, i Raúl Ruiz, que farà les entrevistes.

TV3 Gangs of New YorkA Nova York, a mitjan segle XVIII, durant unabrutal baralla entre dues bandes mor l’ir-landès Vallon. El seu fill, Amsterdam, que-da reclòs en un reformatori fins que es fagran. En plena guerra civil, Amsterdam tor-na al seu barri, convertit en un infern, i es faamic de Bill, el cap de la banda que va ma-tar el seu pare. Bill, però, no sap quina ésla veritable identitat del noi, que vol venjança...

TelecincoEl comisarioMikel continua sense donar senyals de vidades de la mort del traficant de blanques per-tanyent a la banda en què s’havia infiltrat. LaUnitat de Drogues i Crim Organitzat no des-carta que Mikel s’hagi pogut passar a l’altrecostat de la llei, però Pope i Charlie s’enca-parren a trobar-lo, si és que encara segueixviu. Gerardo, per la seva banda, es veuràobligat a ingressar a la clínica a causa dela seva greu malaltia. I el nou comissari queel substituïrà serà Vega, un vell conegut d’Ele-na.

CuatroElige tu comediaCuatrosfera convoca els seus espectadorsperquè decideixin, a través de la web o demissatges SMS, quines dues pel·lícules vo-len veure d’entre aquestes cinc comèdies:La vida de Brian, El guateque, Con faldas ya lo loco, Irma la dulce o Annie Hall.

Dijous 29 de desembre

21.55

11.45TV3Oliver & companyInspirada en Oliver Twist de Charles Dickens,Disney presenta aquesta història que expli-ca la vida d’Oliver, un gatet orfe que viu alscarrers de Nova York. Una banda de gos-sos sense amo l’acull i Fagin, un captaire,fa tot el que pot per ajudar els animals. PeròFagin deu diners a Sykes, un home senseescrúpols. Oliver, per la seva banda, co-neix Jenny, una nena que el vol adoptar.

Cuatro7 días al desnudoEn aquest segon capítol de la sèrie, Marta iMiguel comencen a tenir dificultats per con-ciliar la seva vida de parella amb la seva novavida professional junts. Marta sent que no-més els va bé al llit. D’altra banda, Julia volimpressionar l’assistent social que ha de do-nar-li el vistiplau en l’adopció. Inés se n’aniràal carrer si no entrevista el parricida de Mós-toles, que, no només odia els seus pares,sinó també els periodistes.

33L’autèntic rei HerodesEl rei Herodes està considerat un dels per-sonatges del món bíblic més detestables.Envoltat de llegenda, aquest rei es repre-senta cada any per Nadal com un monstreque va manar matar centenars d’infants i queva intentar eliminar el Nen Jesús a fi de re-tenir el seu títol de «Rei dels Jueus». Peròqui era en realitat el rei Herodes? Va ser unpersonatge real o tan sols un mite?

CuatroAnatomía de GreyMeredith està descontenta per les poquescoses que sap sobre la vida de Derek. D’al-tra banda, Alex ha de tractar Devo, un pa-cient les creences religioses del qual arris-quen les seves possibilitats de recupera-ció. I Cristina s’ha d’enfrontar sola a unadecisió personal important i a una pacientembarassada de quaranta anys a qui esdiagnostica un càncer de mama i que noestà d’acord amb els consells mèdics queella li planteja. A més, els interns es queda-ran perplexos amb Cable, un pacient quediu ser vident.

Dissabte 31 de desembre

13.35

14.25

18.30

21.20

00.00

15.35

33Einstein en la intimitatDos capítols de 60 minuts que pretenen so-brepassar la imatge que tothom té sobreAlbert Einstein, aquell savi vell amb els ca-bells despentinats. A través de les pàginesde les seves llibretes i cartes privades po-dem veure una imatge sorprenent del geni:un retrat del físic com un jove apassionat.

CuatroComo la vida mismaDesprés de l’estrena de Joey, la cadena pro-posa una altra sitcom per als dissabtes almigdia. Como la vida misma explica la histò-ria de la periodista Claude Casey. La vidad’aquesta jove, que treballa a la quarta plan-ta de la GBN Television Network, donaràun tomb radical quan, de forma completa-ment inesperada, es converteixi en la mà dre-ta de la cara més popular i atractiva del ca-nal, Hill Butler.

TV3El príncep i joPaige coneix Eddie a la universitat de Wis-consin i s’enamora d’ell. El que la noia no sapés que Eddie, en realitat, és un píncep danèsque no vol seguir les tradicions dels seus pa-res i ha anat als Estats Units en un acte derebel·lia abans d’assumir les seves obliga-cions com a fill dels reis de Dinamarca.

Antena 3Conan, el BárbaroUn nen habitant d’un llogaret bàrbar gravaa la seva memòria els rostres i distintiusd’aquells que han exterminat la seva famí-lia lliurant-lo a ell a uns mercaders d’esclaus.L’esperada adaptació a les pantalles d’undels herois més populars del nostre temps,nascut de la imaginació de Robert E.Howard,efectuada per John Milius dins d’una opciómolt propera a l’Apocalipse now de Coppolai interessant eclecticisme visual.

TelecincoGran concierto Operación TriunfoLa cadena confia als membres de la darre-ra fornada d’Operación Triunfo els últims mi-nuts de l’any.

CuatroCampanadas de NocheviejaCuatro emet la seva primera nit de Cap d’Anyamb la programació més jove de la televisió.Eva Hache i els Guinyols de Canal+ s’en-carregaran d’acomiadar l’any i rebre el prò-xim 2006 amb una bona dosi d’humor. El«guinyol» elegit serà George Bush qui, ambEva Hache, promet ser la parella més ex-plosiva del Cap d’Any.

23.00

21.55

toni juncosa. minical - diari de girona: últimes ... joaquín calvo sotelo, la mordaza,...

Documents