SUPLEMENT N.° 2NOTICIARI D'ACTUALITATS CULTURALS - SETEMBRE 1948

un tid¢ ¢ncarð actualvegades em ento tan orgullós d'ésser barceloní, com un romà pogués

MOLTES sentir-se'n de la seva ciutadania; però d'altres vegades em fa .vergonya

d'esser-ho: i ara és una d'aquestes vegades. t .,El temple de la Sagrada Família és el monument de la idealitat catalana a

Barcelona, és el símbol de la pietat eternament ascendent, és la concreció en pedrade l'anhel vers l'altura, és la imatge de l'ànima popular: i tantes iglesietes i capelletesi palauets i convents com estan aixecant ací i allà al seu voltant són petites idealitatsi P etites pietats respectables i fins plausibles a llur mesura, peró a condició de noofuscar la gran. Serem per ventura un poble que esmerçarà la seva idealitat, la sevaaiquesa en fer moltes coses petites? Es que sí som incapaços de fer la més gran, totesles altres se'n aniran per terra qualsevol dia. Perquè la mesura de la nostra força ésaquella, i ai del dia en que ella, paralitzada, digui plorant: No poden més!

Vegeu que hi ha signes del sentit providencial d'aquella obra. Quan el sentimentde la personalitat catalana inicia la seva expansió ideal i la ciutat de Barcelona laseva expansió material, del fons obscur d'una botiga de la ciutat vella surt un homepetit amb una idea gran: fer una catedral nova. 1 comença una obra humil i tenaç, U n a n g 1 è si amb ínílmes almoines emprèn l'obra gloriosa: posa els fonaments sota terra, allàen el llunyà raval que encara és camp; la ciutat és lluny i no en sap res: passen anys,

terra a C a t a 1 u n y ales petites almoines augmenten i les pedres es van estrenyent sota per sostenirla mola grandiosa del futur: encara no es veu res, la ciutat va avançant magestuosa-ment cap allà, pero encara no sap res (i allí festa fent la seva glòria). RUSSELL-GEBBETT, del Queens' Co-

I al rnoment que la llavor germinada fa esclatar la gleva i la planta està per llege de Cambridge, de retorn a Anglacrra,sortir a flor de terra per alçar-se a la llum apareix com enviat de Déu, un altre home, va llegir el passat 23 d'a ost els micrò-

g p 3 g pun visiona ni. amb la visió d'ealló». fons de la B. B. C. i en l'emissió quinze-Corn que és un visionari ningú s'hi fixa, ni ell no es fixa en ningú, pero comença nal en català les Impressions de Catalunya

a teixir la seva visió tot sol. i com una gran floració dels segles comença a aixecar-se que publiquem a continuació. El (ex: fouel temple. La ciutat que va avançant cap allà, un dia s'adona de la màgica aparició llegit per Russell mateix en un catali Aer-i es queda esbalaïd>'. després s'hi acosta més amunt s'aixeca el temple: i el visionari fecte:que s'hi amaga va fent el seu teixit d'idees en pedra que s'alcen palpitant encara de la dues setsrwnes que vaig tornar dela vida que les engendrà, vida catalana, perquè aquell home és el geni de Catalunya. deCatalunya, després de passar deu mesas en1 la ciutat va avançant, encantada, la seva onada d'edificis fins al peu de les agulles lo. vostra terra. FYodvostra

tealguns de vosaltres

que llancen cap al cel, triomfants, un manat_de flors f espigues. La ciutat creix i creixel temple, informes una i l'altre, perquè l'ànima encara és molt endins. La ciutat

us d'En Paul. Moltes vegades

mostra orgullosa el temple en marxa a tots els forasters; el temple ennobleix la ciutatem vàreu demanar per què havia vingut a

d'aquell temple, i sembla que el temple no pugui ésser més que el d'aquella . ciutat:Catalunya per fer estudis de fiologia ca-

estan lligats per sempre.Dones ací tenin ara el nostre Partenó a mig fer i que no pot mes. Vegeu que amb

talan i per aprendre el català modern —iherw aquí el perquè.

el temple sots tots nosaltres els qui ens quedem a mig fer. Vegeu que aquell homeque en fa el temple, en fer-lo també ens ta a nosaltres. Ai si no arribeu a veuré clar

Durant el tercer i últim any del meucurs a Cambridge vesig estudiar la història

aquest misteri! Vegetí que la cosa no té espera, que els anys passen, que l'home de la llengiea. espanyola i el professor an.

providencial es pot morir i aleshores, què?; ell prou diu que no hi fa res i que el glès citava a cada. momcnl, i amb un plaer

temple ésser obra dels segles: pero jo crec que ell no té el dret de morir-se finspot evident, formes catalanes, conr.,paran.t els

que ens hagi donat la seva visió: que és la visió del seu temps i la de nosaltres que seus desenrotllar ent amb els de paraules

som el sea temps: després els segles en—fáran el que convingui. Ai de nosaltres, amb castellanes: igual feien tots els tractats dela nostra avaricia, li donepi el dret de morir-se llegant als segles la seva visió filologia. Vpig pensar: "Què deu ésser totincompleta!. Ai si apareixen davant els segles com un poble frustrat amb un temple allò de català "? Exactament on és que esfrustrat! Vet-ací - -diran el poble del temple frustrat. Vet-ací l'avara povertà ei parlo? I es parla encara? —Així va éssercalalani. I l'estigma del Poeta quedarà per sempre marcat al front de Catalunya. el deixondiment.

Oh! Perquè no surt. Antoni Gaudí al carrer un migdia, amb el barret a la ma, Després de llicenciar-rne, vaig pensar quedemananten alta veu almoina a tothom par a fer el seu temple? Jo voldria veure- rrl'agradaria saber més del català i deis ca-ho; veure si aquesta gent nostra, massa assenyada, es tornava boja per fi d'una santa tetan, fer una mica d'investigació filolò-bojeria davant l'acte sublims i s'arrencava els joiell del pit i dels braços i treia els gita sobre el terreny, perfeccionar el meubitllets (le llur folrat amagatall, i els pobres donaven liti• pobresa i els infants llur espanyol i aprendre el català. Vaig denia-joguines en una explosió de deliri que cenyís amb una aurèola el pas del vident; n.ar^ beques,, me les van concedir i me'n vaigi jo cree que al compàs d'aquest deliri, el temple al lluny, s'aniria alçant tot sol. i anar a Catalunya. El dia 2 d'octubre deles pedres lloririen pedres i les columnes treurien ares com rui brancatge, i la volta l'any passat vaig arribar a la frontera frase-es corsaria suaument, i la visió seria, perquè també el poble seria. 1 llavors si que co-espnyola, a Cerbère —i vaig trobar, noCatalunya entraria en els segles amb la majestat d'un poble que ha fet el seu temple sense una rica de sorpresa. que parlavennon. Oh, visió, vull creure en tu! Vull provocar-te t'inalment, client el que Gaudí català. Cinc liares i mitja després vaig éssercridaria pel carrer a migdia: Una gràcia de caritalper l'astor de Déu! a Barcelona.

JOAN MARAGALL Vaig quedar-me molt sorprès. Espanya té

Fragments de- l'article publicat en el sDiario de Bareelpna» el dia 7 de novembre de 1905•ciutats m-odèrnes, caram! L'endemà vaig

ACTUALITAT DE BERDIAEFFpassejar-me, ja de dia, pels carrers de Bar-celona. Quina. impressió d'animació ena vadonar, sobretot les Rambles! Quins sorollsi quines sentors! El retrunyir deis tram-vies que gairebé t'ensord^etixen, el botzimzrincessant i amoïnador dels cotxes, els xiu-lets dels "urlxcnos", el sonar de les ca'iirpa-netes dels cavalls, els crits dels venedorsde diaris, corrent Rambles avall i la nmú.sica del piano de maneta. 1 més avalis, pescarrers estrets a cada costat de la Rambla,es sent una altra mema de crit, el del dra-paire, dels cecs que criden d'esma: "Centd'iguals per avui ", dels estraperlistes: "Haypan blanco, señores; hay tabaco rubio", itots aquests sorolls i crits plegats no po-dien ésser de cap altre lloc sinó de Bar-celonu,.

1, a sobre de tot, el cel blavíssim•, tantesvegades cantat pel vostre Maragall, i la ca-lor i una sentar de cafè i de pols, i elventijol que puja per les Rambles dicent-vos una misa de la frescor de la mar. 1 elsaltres carrers —l'aristocràtic i bell Passeigde Gràcia: amb la seva solitària alamar; lallarga, severa i catalana Via Luietaaw, laDiagonúé, la Gran Via, el carrer Major deG,;àcia— cada un té el seu ambient espe-cial. Cap endintre ens vetlla el Tibidabo, ila cadena de turons de la qual jioi n.ta partus volta; a l'a.ltre cantó, el Montjuïc i lamar.

1, a fora. de' Barcelona, el paisatge ca-talà el conec malauradament massa poc,però me'n queden uns records de brillantori de lluminositat inoblidables. Com Mora-gall podria dir que: "Dues coses hi ha— que al mirar-les juntes — me fan elcor més gran: — la verdor dels pins — la.blavor del mar". 1 amb ell podria parlard'uns prats ben verds sota d'un cel benblau. Catalunya té tres clors: blau verdi vermell: la blavor del cel, esgarrifós, queeia: fa mal als ulls, poc avesats a tantaclaror i a la blavor de la mar; la verdordels pins, dels follones en les valls verdesi de l'alfals; i la terra. —vermella—. 1 quèdir de "la dansa més bella", que un bonamic em. va ensenyar a ballar? 1 dels ca-tala.ns mateixos, de vosaltres, què us endiré? Un escriptor català ha expressat elque jo, sento d'una manera immillorable— i un citaré les paraules d'En Joan San-tanwria.

"Hola.! La primera impressió no és gensdolenta. Cert que aquella terra i aquellagent sembleu, què us diré?' potser una;laica broegues. Però són timpàtiques, tan-mateix; tenen una calidesa d'efusió i untremiolí cordial continguts sota. uns posatsgreus i sorruts que els fan de closca; sóncom l'ametlla : llisa i dura de fora i blanca,alba i dolça de dins". I així us he trobati així he trobat la vostra llengua, la quala, mesura que us anava coneixent s'anavatornant inés dolça, inés matisada, sota laseva closca tare dura i mascla.

Sóm de països i d'idiomes diferent,ul, detemperaments aparent9. aeut poc semblants,però en el fons crec haver notat una menade similitud entre els caràcters anglès icatalà: la mateixa laboriositat i fermesa, lamateixa sinceritat; la mateixa amplitud decriteris.

PAUL RUSSELL-GEBBETT

No té res d'estrany en el clima de me-diocritat en què vivim, que el traspàs degrans figures en la vida de l'esperit, tantnostres com estrangeres, passi gairebé des-apercebut per la majoria de la gent, comen el cas de Nicolau Berdiaeff, mort elmes de març en la seva casa de Clamara,prop de París.

La seva desigual obra , reflex de les in-quietuds sentides al llarg de la seva agita-da vida, és tota ella impregnada d'una forçai unes característiques especials. Anima es-lava, duta per l'universalisme rus, era, ambel bàltic Walter Schubar.t —l'autor de"Europa i l'ànima d'Orient "— i l'anglèsBelloc, l'últim vident de l'Europa entreles dues guerres mundials.

Berdiaeff, debel.lador del sentit de lespròximes generacions i anaitema de la ge-neració actual, era en el gran sentit bíblicde la paraula, un profeta. No el fácil en-devinaire, visionari i teoritzant divagador iutòpic —Wells o Huxley— sinó el pensa

-dor abocat a la vida, immers en la Socie-tat que ascendia del refugi de la soledati l'aïllament que -l'havia format ,per en-frontar-se amb la realitat que 1'envolava.

I encara que la Societat d'avui en dia,en la seva preocupació social, menyspreala posició de ]'Home pensant, del Filòsof,perquè el creu tancat en la seva torre devori, alié als problemes del moment i a larecerca de solucions necessàries, és sobrel'Home, fet a imatge i semblança de Déu,i no sobre la Comunitat amorfa, que hade bastir-se tot intent de superació del mo-ment actual.

Berdiaeff veia en la crisi que travessavaEuropa, una época de gran trascendènciahistòrica: en una síntesi original i audaç,considerant la majoria dels problemes con-temporanis, elevant-se i abstraient-se de lapròpia circumstància, destria de l'època ac-tual el seu sentit teleològic, en 1•exac•tavaloració del final del Renaixement, coma culminació d'una època i començamentd'una nova era.

Aquest fenomen històric, el veu en tota

Georges Bernanos ha mortHavia nascut a París l'any 1888. La seva

primera obra fou Sous le soleil de Satan(1926), l'aspra novel.la de la santedat, ala qual seguiren, entre altres, Le journald'un curé de coenpagn•e i Les grands cisne-fiares sous la lune. Durant la guerra foufidel al seu país i a les seves idees, publi-cant una LCCttre aun Anglais (1943).

La vida de Bernanos i les seves ac'itudssuccessives davant els problemes canviantsdel nostre temps, constitueixen una res-posta al pretès problema de 1'engagem•ent,del compromís (de comprometre's) necessa-ri. Rebutjà, com li demanava la sevahonradesa, tota temptació de torra de vorio d'evasió, però no cregué que la seva vo-luntat d'encarar-se amb el sofriment delmón, l'obligués a acceptar amb docilitat dexai la disciplina ni les consignes d'un par-tit. Amarg i solitari, mantingué tostemps,

la seva magnitud; els moviments de masses,els totalitarismes en el camp social ifuturisme, cubisme i surrealisme en elcultural són els intents d'aconseguir unesnoves formes trecant els motlles del Re-naixement i les idees individualistes i deProgres.

El pensament còsmic de Berdiaeff pre-diu l'adveniment duna nova Edat Mitjanai el cobrament de la filosofia universalistaque informà l'esperit medieval. Per amolts, però, l'època medieval ja no téaquell regust obscurantista, retrògrad bàr-bar i misteriós que tenia per als homesdel segle xix. Perquè, ben mirat, quin es-perit obscur podrá tenir l'època de la Ca-tedral gòtica i de l'Angel de Reims?

I Catalunya, que en el traspàs misteriósi difícil del primer mil.leni tingué homescom l'Abat Oliva, pot mirar tranquilamentqualsevol Edat Mitjana que pugui esdevc-nir. Més que tranquil.lament, podriem dir,ja que és dels pocs pobles que estan pre-parats, per l'esperit que l'informa, per aenfrontar-se amb un nou medievalisme.

Qui, sinh ella, en el segle xx emprèn l'obracolossal, ónica, de construir, per als segles,un temple catedral com el de la SagradaFamília En quin lloc es dóna la floridai el fervor popular de la nostra vida mo-nástica? En quin la força poètica religio-sa que ens dona un "Nabi" i un "Mont-serrat"? Si vé, doncs, una nova època me-dieval, mirem-la cara a cara.

I no té res d'estrany que sigui en mo-ments difícils i dolorosos , després queEuropa ha sortit d'una prova de foc; béretreu Berdiaeff la frase de Leon Bloy:"El sofriment passa, l'haver sofert no pas-sa mai ", i la lliçó que ha sofert la Hu-manitat no s'oblida fàcilment. Altra vega-da el sacrifici i l'esperit. vitalista i supera-dor davant la posició catastròfica o fata-lista, podran salvar Europa.

Es amb esperit cristià, com deia Ber-diaeff, que Europa podrá complir amb laseva missió universal.

JOSEP MARIA AINAUD

així com l'exigència del seu catolicisme, laseva adhesió a l'esquerpa veritat.

Joan G. JuncedaA un mes de distància de la nova ele la

mort de Feliu Elias, ens arriba la deltraspàs, a Blanes, de J. G. Junceda, elgran dibuixant, l'il.lustrador de Lau o lesaventures d'un aprenent de pilot i de tan-tes obres per a infants, el popularitzadordels personatges creats setmana rera set-mana per J. M. Folch i Torres a les pla

-ues de El Patufet. Juncada era el narrador,sentimental i tot, de la bonhomia burgesadel nostre país d'avantguerra, l'hàbil per-caçador de les ironies de la vida vulgar,el biògraf humorista i de gran cor deispersonatges de carrer, botiga i metro. Estanmateix per més que un atzar o l'efected'una coincidència cronològica que el seurecord romani lligat als dels anys agitatsde les primeres victòries del catalanisme.

Dues entrevistes: 1 A N 0 Y E l' 1 A, gènere essencialment femení?Cèlia

Sunyol,guanyadora

¡

,4-

_\ del

«Joanot

Martorell»

—Senyora Sunyol, voldria dir-nos què laportà a escriure la seva novel.la Prinnerapa'itf

—iFora absurd negar-ho, i altrament hosap tothom qui cm coneix, i jo mateixaho he dit ja alguna vegada: en aquestanovel.la, hi ha mob:s elements aütobiogrà-lics. Més n'hi havia primitivament perquède bell antuvi vaig escriure -la com unanarració confidencial per als meus fills. Des-prés, però, vaig fer-ne una nova redacciómés elaborada. Fïnalment vingué la sor-presa que guanyés el premi Joanot Mar-torell.

—E'scriúrà una Segona part?—'No.—Tanmateix, pensa continuar escrivu- t?—Això sí; me n'han fet venir ganes.

Treballo en una altra novel.la i tinc al-guns contes enllestits. Em sap greu no ha-ver començat més jove. Potser sigui certque cal haver viscut per a escriure unanovel.la. Però em faig ben bé càrrec delque em manca i que així hauria pogutadquirir. Sempre els meus coneguts m'em-penyien a fer-ho. Però no cm decidia.

—Creu que el fet d'ésser d'autor feme-ní les dues novel.les considerades millo,spel jurat del Joanot Martorell, sigui sig-nificatiu d'una preponderància de la donaen aquest gènere literari?

—No. Dones i homes poden igualme:otreeixir.

—Creu que les novel.les femenines tenenalguna característica diferencial?

—Diria que les dones parlen bé del queconeixen, amb una facilitat per a captaramb justesa el sentiment. Sovint, però, elsfalta informació, documentació. En aqustaspecte, cm sembla una excepció ben inte-ressamt El vent s'ho ha endut, de Marga-iet Mitchell.

—Podria demanar-li quines són les sevespreferències dins de la novel.lística cato-lana?

—No puc pretendre ésser una persona beninformada ni à la pape, no voldria res-pondre jutjant amb el record de velles lec-tures.

—I en la novel.lística estrangera?—M'interessen molt els anglesos. Huxlcy,

naturalment, i Thackeray, i Dickens. Pero,a qui no agrada Dickens? Altrament, téuna tendresa de sentiment quasi femenina,no?

—L'escenari de Davos, que trobem en laseva novel.la, ens empeny a demanar-li quèpensa de l'obra de Thomas Mami.

—No puc pretendre jutjar La muntanyamàgica. No és, però, l'única novel.la queparla de Daves. Recordo Vaixells passesde nit, de Beatrice Haraden, i també unaaltra d'una noia castellana... Altrament, Ismeus personatges no sols passen per Da-vos.

—I quin creu el valor més positiu de laseva novel.la?

—L ' haver-hi parlat, directament, del quesé.

HIERONIMUS

Ens hem citat amb ella al jardí de l'Ate-neu, al vespre. M'ha explicat l'argumentde la seva novel.la amb una facilitat mera-vellosa, amb precisió i claredat.

En una síntesi molt estricta, és la vidad'una dona que entra de petita en una fa-mília ccm a òrfena, afillada en el seu tes-tament pel cap de -casa. Viu obsessionadaper la conquesta d'aquell ambient on sesent estranya, però amb drets de cosa prò-pia, fins que n'arriba a ésser la mestressa,asant-se amb el xicot. Temps després la

cunyada l'acusa, en un rampell de gelosia,d'haver-se casat amb el seu propi germà,i a ella Ii fa la impressió aquesta revelació—la certesa de la qual no s'aclareix— d'ha-ver-li confirmat una sensació que ja tcma.La idea d'una culpabilitat la turmenta, finsque arriba a un estat anormal. La morifa retornar la tranquil.litat a les seves fac-cions. El lema de la novel.la és un frag-ment del poema Salvat Papasseit Res noés mesquí.

—Es la .primera?—No, de bon tres. La primera la va:g

escriure als i r anys. I quan anava a 1'I • s-titu'-Escola, ja cm van premiar una cosameva. Es titulava "Vida i miracles d'unpèsol caputxí ". En tinc una altra de be".acabada. I algunes niés, poc reeixides, almeu judici.

—Bé, i què me'n dius, d'aquesta inva-sió creixent del camp de la novel.la per lesdones?

—Ho trobo molt normal. Et dic més -la .novel.la és un gènere essencialment fe-

mení, perquè és un tros de vida, i les donesvivim i copsem la vida amb més intensitatque vosaltres. El camp que no ens és propiés més aviat el de 1'abstraçció.

—Així, doncs, haurem de deixar la no-vel.la per a vosaltres ?

—No, no es poden portar les coses al'extrem. A més, hi ha un tipus de no-vel.la masculina, com és ara el representatper les d'en Huxley : allà, més que vida

hi ha idees. En canvi Emily Bronte enspodria servir d'exemple per al tipus de no-vel.la femenina. Els seus personatges , exa-gerats si vols, són però sempre vivents.

—Es bastant estesa l'opinió que les do-nes, quan us poseu a escriure, ens passeula mà per la cara als homes, en qüesrióde dramatisme i violència en els conflictesque exposeu.

—No és cert. El que passa és que sor-prèn trobar aquests elements en una oi'rafemenina, i per això la gent s'hi fixa mésPerò recorda que "La casa de BernardaAlba" és d'en Garcia Lorca, i "Huis clos"és d'en Jean Paul Sartre, per no citar-temés exemples.

—Bé, però així i tot, no em negaràs queles dones escriviu cosetes que Déu n'hi no.1 tu no n'ets pas una excepció, pel quehe vist.

—Mira , et diré una cosa treta de la Vsr-g'nia Woolf : els homes us penseu que icsdones som naturalment oloroses i castes, iaixò, és una il.lusió com una altra. Nifem olor quan no portem colònia, ni lacastedat ens és regalada. Veig que no emfas una pregunta que em fa tothom, i aixòen fa gràcia.

—Quina? Si hi lia cosa autobiogràfica?—N'hi ha, com sempre. Però no es

aquesta.—'Doncs no sé.—Si són o no germans, la Georgina

l'Ignasi.—Mira, no m'intrigava. I tu diràs...—...Això, que no ho sé. Si ho hagués

sabut, ja ho hauria posat a la novel.la.JOAN H. i.

DOS CONCURSOSDE NOVELLA

P–r ,ni de Novel.la "Joasnot lllartorello1948.Aymà, editor, convoca per segona vegada

el Premi "Joanot Martorell" per estimu-lar la producció de novel.les en llengua ca-talana.

Les novel.les presentades a concurs hau-ran d ésser inèdites i escrites en català, enquartilles mecanografiades amb doble inter-linia, amb un mínim aproximat de 225 pà-gines del format corrent de novel.la.

Les obres s'hauran d'enviar per dupli-cat, signades per l'autor i amb l'adreçacorresponent, abans del 30 de novembre de1-948, al senyor Maurici Serrahima, Petrit-xol, 5, Barcelona.

El premi és de 10.000 pessetes, percebenta més l'autor, el io per ioo sobre el preufort de la novel.la de totes les ediciona,compresa la primera, que en faci Aymà,editor.Premi internacional de Primera Novel.la

1948.L'editor barceloní Josep Janés i Oliver

convoca per segona vegada el Premi Inter-naciciial de Primera Novel.la, al qual po-

den presentar-se obres escrites en qualse-vol idioma ètnic europeu o americà.

(Passa a la pàgina 8

MariaAurèlia

Campmany,autora de

NECESSITEMMORIR

3

ut'iI

Raimond Casellas, per R. Casas(Museu d'Art Modern, Barcelona)

RAIMOND CASELLAS«Els sots feréstecs»

.crudenci Bertrana morí ta pic i cieixàu1— obra considerable en conrw, .ruscs i.ovel.les. Marià Vayreda i Barra.. Case-llas, en canvi, formen línia al costat d'a-q,.ells altres bornes truncats en pena viva:...t Folguera , un Crexells, un Bonn i Ma-cs. Ara torna la seva obra d rx,^,.ltres

per mitjà d'aquest esforç eüitoriai ae laBiblioteca Selecta, que hem de fer remar-..ar cada dia més com un uels csrorçosmés seriosos que s'han fet per actua-litzar la nostra literatura. Llegint aques-tes obres o rellegint-les, ara, sorprèn llurvàlua universal, llur pes específic de crea-ció. Vàlua i pes que amb els anys es man-tenen i es solidifiquen. Sorprèn també llurinsolent immodèstia. Perquè escriure en.atalà ha tingut sempre un punt aspre u'v.-,ull, aquell orgull que Carner manites,..-a que sentia, en un dels seus pròlegs a..

mirables. Es possible que fins i tot hi hagiqui escriví en català per punt. Com totsels pobles o els individus als quals lescircumstàncies els han fet gairebé sem-pre un mal joc, el català és com a poblei coni a individu força puntós. No obli-dem que quan queien rítmicament els de-creis centralitants sobre el cos jacent delpaís a mig segle dinovè , aleshores mateix:oniençava la Renaixença. un aquesta tne-_uvellosa reacció ni ha un orgull instin-tiu, i quan la llengua es retroba l'orgullesdevé un crit exultan, que es viu, mol-tes vegades, en l'èpica, en la lírica, en eldrama i, en el cas present, en la novel.la.Aquestes novel.les són dures, primitives,amb brutalitat, orgulloses i ardents. Tenenuna llarga i opaca maledicció oberta so-bre el rostre. Molt més enllà del pur piare,hi ha ací la descarada confessió de la joiai la violència del retrobament.

Vayreda com , o millor que Mérimée iCasellas com Andreiev , ni més ni menys,

REVISTESes revolten en un món plenament assimilatper cadascú. Irregulars, poc acurats, elssobreix la força i se'ls desbcrda. Pruden-ci Bertrana, que té una mirada fixa, degran escriptor, sobre les coses i els homes,

en primer lloc sobre la seva vida, traçaamb "L'hereu" un cercle molt més amplique el dels anteriors, els seus precursorsen definitiva. Bertrana té l'instrument —lallengua— afinat fins a la perfecció i unmo'lle —el seu món i el seu país— dócil.aturat i indubtable. Potser menys nove,-lista que 011er, però amb una trad'ció im-mediata que aquest no pogué tenir, escriuuna gran presa, lenta i plana com els seuspaisa' ges, amb robustesa polida i densa. Lanovel.la catalàna moderna té ací tres autorsque són ja història, però que dónen vida.Perquè el llibre és obedient a la seva llei,i ens espera sempre, sense canviar. Somnosaltres els que canviem si per cas.

J. TRIADU

EsclatsAmb alegria hem llegit el primer nú-

mero de Esclats, revista que es publica enla nostra Llengua a la ciutat de València.No cal dir amb quina atenció i quina sim-patia la seguirem, ni com desitgem quela seva vida sigui llarga i ben profitosa albé de la nostra terra.

Quaderni Ibero-AmericaniEn el tercer número d'aquesta interes-

sant revista italiana dedicada a les acti-vitats culturals de la Península Ibèrica ide l'Amèrica Llatina, s'inclouen tres inrportants articles sobre literatura catalana.Un encertat estudi, en català, de Pere Bo

-higas Balaguer sobre la traducció a la nos-tra llengua del poema Epipsyclsidiou, deShelley, feta per Marià Manent; un arti-cle en italià, del Dr. Carles Cardó, sobrel'obra poética del jove escriptor valenciàXavier Casp; i un elogiós estudi de G. M.Bertini director de la Revista, sobre l'obradel Dr. Cardó Histoire spirituelle des Es-pagues, publicada a França. En la seccióde Noticiari dóna compte de les activitatsdels catalans que escampats pel anón con-tribueixen al prestigi de la nostra cultura.

En el número 4, destaquen la col.labo-ració del P. Miquel Batllori, S. I., amb uninteressant article sobre Balines e l'Italiadel 1848, l'estudi de G. M. Bertini sobreuna antiga traducció castellana del Llibred'anz,ic e d'am•at i una elogiosa recensióde les obres catalanes d'Arnau de Vila

-nova, recentment publicades per Els Nos-tres Clàssics. També A. Ramellin de Fou

-gères hi publica una notícia sobre algunsmúsics catalans i llur obra (Mompou,Toldrà, Blancafort, Montsalvatge , C. Su-rinyach i el P. Massana). En la pàgina depoesia s'inclou un fragment de Nabi.

Formes de lavida catalana

Josep Ferra er Mora ha estat potser lamés important revelació de 1 emigració.Revelació perquè en poc temps ha acon-seguit el màxmi prestigi coni a pensadorde punta a punta d'Amèrica i revelaciótambé perquè allí ens ha mostrat una pre-ocupació per Catalunya que, àdhuc els quie, tractàvem abans de la guerra, desco-neixíem.

No crec fer simplement tina frase si dicque íes arrels profundes de la personali-tat catalana estan encara per descobrir. Ca-,a,uuya no s'ha enriquit encara amb unal:reucupactó angoixosa , emocionada com laque trobà Castella en la generació del 98tot i la urgència amb qué les circumstàn-cies actuals la reclamen. No vull dir queaquest llibre que ara ens arriba molt tempsdesprés de publicat en sigui l'expressióexacta, però sí que entre les múltiples ma

-nifestacions en què aquesta atenció podriaorientar-se és una contribució de capi, alimportància.

Ferrater analitza successivament en lesquatre parts del seu llibre (i) la conti

-nuïtat, el seny, la mesura i la ironia coma característiques essencials de l'ànima ca-talana. L'exposició és feta en un pla es-trictament filosòfic, volgudament abstracte,sense apel.lacions a la psicologia o a lasociologia que il.lustrin amb "exemples" ladoctrina. Així per al lector ingenu el llibreresultarà difícil, excessivament teorètic.Però si es pren la pena de meditar cadaconcepte abans de decidir el judici copsa-rà la pregona justesa de moltes observa-Cal repassar sobretot el capítol sobre lasupèrbia i el ressentiment en el català—.Cal repassar sobre tot el capítol sobre lacontinuitat de 1'àn hna cal alana que és almeu gust el millor del llibre. Com sóntambé d'un fort interés els paral.lelismes icontraposicions que estableix amb les cultu-res que han imprès la seva empremta aCatalunya: Mediterrània, Europa, Espanya.El fet que Ferrater hagi meditat a fons 1àdhuc escrit sobre cada una d'elles asse-gura que les seves afirmacions no es limi-ten a metàfcres brillants. La serietat i lasinceritat són de fet les característiquesque més agradablement impressionen en elllibre.

Sols dos mots sobre el llenguatge. Lamanca en el català modern d'un conreuseguit de la prosa filosòfica fa particular-ment difícil la tasca del qui vol escriureamb aques-ta intenció. En el cas present eldomini que té •en Ferrater del castellà 1concretament el rastre de la prosa d'Orte-ga són clarament visibles encara que ba-lançats per la voluntat d'escriure un catalàabsolutament correcte.

No volem cloure aquesta nota sense recomanar als lectors el delicat assaig so-bre Maragall que amb el títol "De la uni-dad última de la filosofía y la poesía" figu-ra en un altre llibre d'en Ferrater: "Va-riaciones sobre el espíritu".

MIQUEL SIGUAN

(i) Forsnes de la vida catalana. — San-tiago de Xile, 5943•

Li

El guanyador del«Xavier Nogués»

JOSEP HURTUNA I GIRALT, gua-nyador del Premi de Gravat `'Xavier No-gués" 1947, nasqué a Barcelona el 19][3;té, per tant , trenta-cinc anys.

Freüentà Llotj a i practicà la pintura enaquell Centre Oficial i en el taller de Ma-nuel Mensa.

Aprengué litografia en diversos obradorsi la técnica del gravat a les classes noc-urnes de 1 "Institut Català de les Artsdel Llibre ".

1-Ia concorregut amb les seves obres al'exposició de gravat convocada pelCírculo de Bellas Artes" de Palma de

Mallorca (1946) i a la denominada " Vi-sió artística del Circ" que patrocinà , el

PINTURAAiguarràs a la badia

La pasta piotòrica, a Tossa, va agafantuna consistència deligüescent, Altramentdit: perd consistència.

Es va a Tossa per costum, per simplerutina. Ramades de pintorassos i pis torets,lentament, alegrement, van esmussant elscaires d'un paisatge que no fa gaires anysera nou i feia goig. Era quan podia aga-far-s'hi amb les mans una pin..ura .cua

-liuent, nerviosa, fresca. Però Tossa hapassat per massa retines venerables• i sem-bla que costa, per anar-hi, de no empor-tar-se'n una de lloguer.

Aquest estiu de Tossa, Benet, pontífexmàxim, ha rumiat indefinidament un climapictòric que per a ell s'ha fet llesquívol iplaner com un carril. Delitosament ha in-terprétat mitja dotzena llarga d'obligots depinzell curts d'alè, perfectes, però... per -fectes, heus ací el problema. No ens fapas l'efecte que Francesc Domingo hagiensopegat tampoc amb gaires trencacolls.Les vacances han estat enraonades i -1ebona llei.

El sueno fretin s'ha escaldat la pell perles platges i els tossals, tot llei, ant, elsuns amb dificultats de tècnica i xipollejant,

mateix any, el "Foment de les Arts De-coratives ".

Això no obstant, el seu indiscutible do-mini de les tècniques del gravat i la lito-grafia és més conegut per les seves pin-tures a l'oli, gènere dintre dels qual s'hanacred' tat els seus paisatges, de factura de-licada i moderna, que ha exposat, amh ca-rácter particular a les galeries "Syra" elsanys 1944, •1945 i 1947 i que aportà alsSalons de Primavera dels anys 1 933, 34,35, 36 i 37•

els altres, en una mar de calma mental."Toño" Roda ha pintat furiosament, hou-radament. Caldria que Roda descobris eldesllorigador d'una candidesa redempterà od'una malícia genial —diríem— amb tot ique va sortint de dubtes.

Jansana, derivant qui sap cap a on dinsla mar de la pintura "ben entesa" ens fapatir una mica. A part, Ràfols Casamadai Maria Girona han procurat anar per lesseves tot mirant-se els mestres de cua d'ull.Sembla que Ràfols ha trobat la manerade treure espurnes d'una Tossa post-aca-demitzada. I Núria Picas que ha inventat,aferrissada, tina Tossa verge, esquerpa, imolt prometedora.

A aquest i a Pere Creixams, que tambéha vingut a la badia, els deuran ^m queens la retorno, la nostra veritable, ncom-prensible, Babel pictòrica dels bon; temps.

J. P. GUIU

Pere Creixams, que exposarà a la Sala Parésaquesta tardor, en el seu estudi de París.

UNA ENTREVISTA AMB SALVADOR DALÍ(Sóc presentat).—Sap? jo venia per fer-li un reportat

-ge per a ARIEL ni. mmm. N ha sentit aparlar alguna vegada? Es una revistetaaixí i aixà.

—No hi fa res, sempre m'agrada "sor-tir als diaris". Vostè dirà.

—Què .li sembla. de Barcelona?—No és Nova York. Es nota molt la di-

ferència perquè Nova York no té un "BarriGòtic ".

—Quan temps fa que no havia esta` aBarcelona ?

—De llavors del pa de barra.—Parla de molts anys enrera. Com pin-

ta ara?—Oh, sóc molt més bó... i sobretot ac-

tual; pinto "La bomba de Bikini" i cosesaixí

—Caram, no s'està de res !... mmmmm...Perdoni si sóc indiscret però voldria sabersi encara fa aquelles coses, com dina:...tant "originals"?

—Què vol dir? Aquelles "coses d'en Da-lí? Ja ho crec: Això sempre agrada. Volque li sigui franc? Molta gent fa més casd'aquestes "coses" que de la meva pin u-ra; a més la meva llarga experiència

m'accnsella seguir fent el "plaga", cm favendre més.

—Però en la seva "Vida secreta" deiaque aviat acabaria el període de les excen-tricitats per a començar una època gaire

-bé austera.—Sí, era un projecte... però ara encara

no puc. Potser un dia... Veurà, el pú-blic té les seves exigències i no se'l potdescuidar... ara mateix, he vingut unatemporada per descansar i això no obstanthe hagut de posar-me per barret unacalavera dase... però cm sembla que haagradat.

—No es parla d'altra -cosa.—Ja m'ho pensava; efecte segur.—A propòsit del seu viatge; què opina

del nostre poble?—Oh, Cadaqués és el pcble més bonic

del món.—No sé si m'ha entés, li parlava de Ca-

talunya.—Cadaqués és, el poble més bonic del

món.—Però...— Cadaqués és el poble més bonic del

món.—Què me'n diu dels surrealistes?

—^No ni hi faig.—Perdoni.—No i ara! Pregunti, •pregunti...—En sap greu insistir, però vostè no

deia que era surrealista?—Què havia de din! Però, confidencia t-

ment, d'això no n'he estat mai.—Ja m'ho sospitava.—Cada dia m'agrada més 1 "art putre-

facte".—Sera demanar molt si Ii pregués que

vostè mateix ens donés una definició delseu art actual?

—Sóc una barreja de Rafael i Vermeera base de bé.

—Me l'apunto.—Com vostè vulgui; li adverteixo que

en tinc més.—I ara per acabar, voldria adreçar tines

parauletes als lectors de ARIEL?—Sí...—Digui -les.—"Un saludo a la afición".

INVERECUNDUSN. de la- R. — No responem de la

sinceritat del senyor Dalí. però des-graciadament tampoc de la del nos-

tre redactor.

5

MUSICALes cançons deis nostres mariners

Una bona pensada la de Jaume Torrents,de Ràdio Barcelona. L'enregistrament deles cançons dels nostres mariners és unafeina que calia fer. I que entra de plèdintre les funcions normals d'una emissoraben regida. De coses com aquestes en fandiariamen,t la B. B. C. i la Radiodifusit)francesa. En aquest cas, la ràdio fa d'ore-lla del poble. Es converteix en un organviu, de bó de bó.

Es llàstima que la ràdio s'utilitzi noméscom un mitjà difusor de la música mecá-nica o de matèries "artístiques" d'excre-ció .

Desitjarien poder anotar la tasca d'aracom un primer símptoma d'intel.ligència enaquests topants.

Manca música a l'estiuEn va ens hem enorgullit d'una tempo-

rada passada tan plena que gairebé no do-navem l'abast: concerts i concertets, òpera,ballet, etc. Tot plegat, no obstant, cosa

HEM VISTUn nou gènere cinematogràfic?

Hollywood, després d'abastar gairebé ex-clussivament el mercat cinematogràfic mun-dial durant anys i anys, travessa una crisid'argumenats que sembla insuperable. Lessegones i fins terceres versions de filmsno gaire llunyans es repeteixen i els bes.sellos que continuament apareixen en elmercat literari anglosaxó, representen tantsols un insignificant combustible per a lagegantina máquina dels "estudis ". Trobarun bon guió constitueix un seriós probie-ma per als directors ianquis, malgrat labona voluntat dels James Hiltons o lesRachels Fields de tota mena que escriuennovel.les amb la manifesta intenció quesiguin "filmables ".

Prova d'això és la tendència darreramentmanifestada de prescindir en el cinema dela literatura de fictiou i donar a les realit-zacions un to aproximat al documental.Allò de "qualsevulga semblança que pu-guin tenir els personatges d'aquest film.etcètera, etc.", ha estat orgullosament subs-tituït per advertiments al públic de quealgues dels personatges que en ell inter-venen són el mateixos que en el seu diaforen testimoni dels fets que es van a re-latar, generalment reconstruïts en el ma-teix lloc en que succeïren.

Ens referim a dues •produccions que hemvist suara, després d'aquella gairebé noi-ciari sobre el funcionament de la F. B. I.americana que cridà fortament l'atenció

relativament minsa. No hi ha manera de-cent de fer comparacions entre la nostratemporada musical i la d'altres ciutat d'Eu-ropa. Les personalitats de primera cate-goria s'han •passejat abundantment per totarreu. Ací beco pogut comptar -les amb elsdit d'una mà. I encara ens en quedavende sobrers. Amb tot, reconeixem-ho, erehan restat ocasions variades de peixa lanostra sensibilitat. Ens n'han restat fins al'es'.iu. Ha vingut l'estiu i, com de ces-tum, una mena de letàrgia.

La música és morta. Descansi en pau finsa l'hivern.

Perquè? No és pas cert que a l'es-tiu la música faci nosa. Hi ha gent i genta Barcelona qu n'escoltariem de bon gratd'altra que la que ens vé de l'estranger,a travès de la Ràdio. Volem dir de lade "viu en viu".

Perquè no s'estilen a la nostra ciutat elsconcerts d'estiu a l'aire lliure? No caldriapas donar-ne amb la frecuència de la restade l'any. Però una bona repassada al re-pertori de l'Orquestra Municipal no ensenfitaria ni ens produïria "vial de música".

En plè juliol, a València, dirigien Ha usVen Benda i Joan Lamotte de GrignonVictòria dels Angels hi donà un recital deprimera.

P.

per la seva novetat: "13 Rue Madeleine"i The Boosnerang (" El Justiciero").

El primer, pot ser per estar dirigida perHenry Hathaway no pot prescindir del totaquell estil thrilling que li és peculiar, elsegon, obra de Elia Kazan el rus de quirecordem, fa dos anys, un film admirablesobre l'humil existència d'una familia aBrooklyn, és molt més suggestiu al narrar-nos ' sense exageració els fets. La històriadel fiscal d'una petita ciutat americana onés reproduïda evitant tot element novelesc,inclús presentant el cas judicial amb aque-lla incertesa i ambigüitat amb que es do-nen generalment en la vida.

Dostoiewski

Amb l'adaptació de "L'idiota" la cine-matografia francesa s'enfronta valenmentaltra vegada amb l'obra ele Dostoiewski.Encara és present en la nostra memòriala digna versió que feu de "Crim i càstic"Pierre Renoir contrastant amb l'inconsis-tència del film americà del mateix argu-ment i que es presentà a Barcelona gaire-bé simultàniament amb la versió francesa.

Es evident que mai una pel.lícula podrátenir la profunditat espiritual de la narra-ció literària en la que s'inspira: la cine-matografia serà tant sols, una reproduccióesquemática i simplificada de la novel.la;reconeixent aquest fet podrem valorar elque té d'apreciable aquest film de Geor-ges Lampin que reïx én donar-nos si béd'una manera sumària, una cálida versiódels personatges i el clima de la tremendaobra del novel.lista rus.

Aya Gardner.

Experiment

Dels films darrerament importats delsestudis britànics hem de remarcar -ne un,no sols per les seves dualitats intrínsiquessinó pel que representa: un nou experi-ment en matèria de direcció cinematogrà-fica. Es tracta del presentat amb el títolAl llegar la moche, obra conjunta de qua-tre realitzadors anglesos: Cavalcanti, Ro-bert Crichton, Basil Dearden i RobertHammar. L'argument del film : una reunióde persones en la que es parla de somnis,coincidències misterioses i pressentiments,'dóna unitat als dis t ints fragments con-fiats a cadascun dels directors, al mateixtemps que ens demostra còm després detant banal acsurmtipte' psicològic sortit de1-lollywood, encara es pot fer un film inte-ressant.

Vivere in pace

Un excel.lent film d'aquells que s'hanprcduït darrerament a litàlia després detanta disfressa trampa i cartró i que cons-titueix una lliçó de senzillesa i autènticestil cinematogràfic : la història d'uns cam-perols que sesforcen per viure pacífica-ment en un món trasbalsat per la guerra.

L'austeritat i economia de mitjans, queés gairebé una norma comú a totes lespel.lícules post-mussolinianes, fa que elfilm transcorri, en la seva major part, enescenaris naturals ; els actors es mouen so-bre un fons de paisatge que no els desfi-gura i •dóna als personatges les seves ve-ritables proporcions d'homes. (Anotem enun incís les qualitats fotogràfiques d'aquestpaisatge italià que tant cus recorda el deCatalunya).

Però el que ens és més simpàtic de "Vivere in Pace" és l'optimisme (que no ésdespreocupament) dels personatges, la sevaactitud, tant llatina, de resoldre d'una ma-nera fácil i alegre els problernes, com eldissipar-se per un "boogie-boogie" la tensaatmòsfera en una casa de pagès on casual-ment s'enfronten un oficial alemany i unnegre del cos expedicionari americà.

Aquesta producció de Luigi Zampa sem-bla concebuda amb la preocupació de ferperdonar per la ironia i la sinceritat, el

C 1 N E M A

m

TEATRE CATALÀ AL ROMEA"gran pecat" d'uns homes que sentint enllurs carns el dolor de la guerra volen"viure en pau ".

L'INDI FERNANDEZ

VEUREMUn film de John Ford que, com tots els

seus no ens defraudará Drums alony thcmohawk, interpretat per Edna May Oliver,Claudette Colbert i Henry Fonda.

La reaparició de Joan Crawford al cos-tat de Dana Andrews, el jove "valor enalça', en Daisy Kenyon, del germànic OttoPreniminger.

Ingrid Berman, Cary 'Grant i ClaudeRains en la pel.lícula d'Alfred HitchkockNotoriou•^, títol que ja ens dvna un indiciper a endevinar que el arguinent cau din-tre el més pur estil "i itchcockià" ("noto-rious" significa en anglès : tristement cé-lebre).

El film The Long Night, del directortxèc, Anatole Litvak, que treballa fa tempsa Hollywood, després d haver passat pelsestudis francesos. Es basa en la novel.lade l'anglès Richard Greene i els seus in-tèrprets són Henry Fonda i Bàrbara BelGeddes. 1 '

Hoagy Carmichael, el músic autor de"Georgia on my mirad" i "Blue Orchids"que torna novament al cinema, després dela seva actuació en "The best years ofours lives" , en la realització de JohnCromwell lije Night Song en la que ac-tuen Merle Oberon, Dana Andrews i EthelBarrymore.

El film del director Elia Kazan, un al-tre "valor en alça ": .Sea of Grass inter-pretada per Spencer Trace, KatherineHepburn i Melvyn Douglas.

El guanyador de 1'' Oscar' d'Interprea-ció 1947, l'incomparable Ronald Colman,en la pel.lícula que li valgué el premiDpuble Life dirigida per George Cukor.

El film de l'alemany que també s'acli-matà a França: Max Opuls denominat Alelter from en unieuow wornctni i que té perintèrprets Joan Fontaine i Louis Jourdan.

Clark Gable i Hedy Lamarr en el film(le King Vidor Conrrade X.

Gary Coper i Bàrbara Stanwick, la pa-rella •de "Fire's ball" en la real'tzació deFrank Capra Moet Jo/jo Doc que segonsreferències segueix la tònica dels argu-ments predilectes del director ianqui-italià:la senzillesa dels humils en^t trontollar lesmés altives intencions.

L'adaptació cinematogràfica de l'obra deSteinbeck Tortilla Flat la divertidíssimahistòria d'uns desvagats de Califòrnia i querepresenta en la literatura moderna unaafortunada resurrecció de la novel.la pica-resca. La diregeix Víctor Fleming i ésrepresentada per Spencer Tracy i HedyLamarr.

I una altra adaptació, la de la novel.laArch of Triuvn¢h, de Remarque, "1'a•ut ,rque necessita terribles Csdev&nisnentts per aescriure obres reeiides". La dirigeix LewisMilestone i els seus actors són IngriclBergman , Charles Boyer i Charles Laugh-ton.

Sols recorrent al caire més tolerant delnostre esperit, arribem a admetre que cà-piga a la vinya del Senyor el gènere detea.re que cultiven a casa nostra els autorsque estrenen, amb alguna escassíssima ex-cepció. I no és que creguem, ni molt me iys,que convingui que les obres es mantinguinconstantment al to de noble avorrimentde la sublimitat, però ens reca de veurecom els escriptors, abandonant-se a totesles facilitats, es queden netament ençà delslímits de la comprensió i la sensibilitat delpúblic.

Tanmateix, potser tinguin raó els quiafirmen que més val això que res, i quetot plegat pot servir per a desplaçar quel-com de pitjor; de manera que acceptem elgènere i fins el nivell cultural on el col-loqueo, amb tots els tòpics i convencionsque requereix. Si no hi ha més remei, es-tem disposats a veure encara la comèdiadel marit calçasses i la muller tirana, oel drama de la gent pobra però honrada.

Ara que, com deia no sé qui, en aquestmón, tot pot fer -se de dues maneres: béi malament. Admetrem que amb "Mada-me o amb "Amàlia, Amèlia, Emília" elsenyor Elies sabé trabar la primera deles dues maneres. Hem de confessar quono hi ha pas reïxit amb "Blancanegra",la comèdia que ens ha presentat darrera

-ment. Suposo que no cal anar-li a expli-car, a ell que a vist l'obra per dintre men-tre 1 anava fent, que el segon acte ésinútil, i que sobren personatges, per exem-ple, o que , sobretot, no és pas de massabona llei de desfer el nus de la situaciódescobrint-nos al darrer acte que al pri-mer se'ns ha enganyat llastimosament, ique aquella senyora que durant tota l'obrahem cregut casada, és sols la filla adoptivadel que crèiem el seu marit.

El que sí, segons sembla, és útil de dir-li,i fins cridant una mica, és que la paraula"sello" és inaguantable. Jo solet em com

-prometo, si ell vol, a omplir el Romea degent a la qual sentir-la li produeix otitis.Altrament, i per si mai n'ha dubtat, elsamics que reben una carta meva de tanten tant i una tarjeta per Nadal, podengarantir -li que fins els estanquers nascutsa Badajoz comprenen el mot `segells ". (José que ni els estranya, ni els mereix capcomentari). De manera que... El que po-dria fer si vol no allunyar-se massa delllenguatge parlat, fora no substituir sis-temàticament buscar per cercar i arreglarper arranjar, i, posat a deixar-se de fal-ses elegàncies, deixar ben de banda l'enve-

lo /' que és un gal.licisme que ningú s*em-passa.

També fora bó que no oblidés que l'exo-tisnte és una arma molt delicada, a laqual sols amb molta cura es pot recorrei que, en tot cas, no serveix per a salvarun personatge. Es difícil, molt difícil, dissi-ntular que un personatge és buit, ventint-lo d'esquimal o •de lord anglès.

Consti que ens plauria molt que el se-nyor Elies no es prengués malament elsnostres retrets i consells, evidentment gensautoritzats i potser pressumptuosos, •perquècreiem de veres que si volgués atendre'lsun xic i donar audiència a la modesta exi-gència que els inspira, tots plegats hi gua-nyariem un divertidor ben considerable.

Posats a donar consells, ens plauria dedonar-ne alguns de bon xic contundents alsempresaris i pronrotors. Els diriem:

No digueu que salveu el teatre català.No barrejeu coses que a tots ens importenmassa a l'exposició dels vostres propòsits.Feu el que podeu, que ningú no us de-mana més, mirant de no excedir -vos enparaules enllà d'aquell excés característicde la propaganda tal com avui s'enten. Sireïxiu, ja diran els altres, ja diren nosal-tres que sou els pares de la pàtria. Enshi comprometem. Si fracasseu, no enshaureu fet tant de mal. I el fracàs éssempre més probable que l'èxit.

Deixeu d'una bona vegada per sempre,la mala costum de comparar-vos a I'es

-hrmiger. Es una marca de provincialismede mal gust que repugna alpaladar mésbast. Convenceu -vos que les obres catala-nes, com les franceses o les italianes oles angleses, són Inés o menys bones o méso menys dolentes, i que no vol dir absu-lutament rés asseguarar que aquesta o aque-lla podria haver estat escrita en francès oen noruec; això sempre és veritat i sem-pre és fals. Esser europeo, veieu, no éstenir a la butxaca un bitllet d'avió per aParís-Londres, sinó tenir un concepte unxic clar de què és una bajanada. CarlesSoldevila, en un llibre que tot voldriemno haver pogut llegir, assegura que el Puit-xei no és el Gólgota ; i és veritat, una ve-ritat com tina casa, ni el Gòlgota , ni Mont

-martre. Però deixeu-vos dels turons defora de casa, i treballeu modestament iambiciosament per la glòria del Putxet.Una obra és universal quan és molt, peròmols bona. La resta són orgues.

J. SARSANEDAS

7

Com el Vallès no hiha res

Cent anys de fumDurant el transcurs dels passats darrers

mesos, una allau de literatura periodísticasobre el tren de Madrid-Aranjuez i la per-sonalitat del banquer Salamanca ha servitper a fer-nos saber, incidentalment, quedintre de poc es commemorarà el primercentenari del primer ferrocarril construïta la Península Ibèrica i que, no sabem perquè, circulà entre Barcelona i Mataró. En-cara es conserva en una masia del Masnou,ran de platja, una inscripció de rajoles pin-tades on una décima castellana commemorael fet, bo i assabentant-nos que

Todo español ensalzóel genio de Barcelonaque con vapor proporcionair volando a Mo,taró.

Atents a la significació històrica del feti a la debilitat manifesta que la nostra re-vista sempre ha tingut per la ciutat deMataró, vam decidir celebrar la data enla mesura de les nostres forces. No ensha estat possible d'emetre pel nostre compteuna sèrie filatèlica en la qual poguéssimesplaiar el nostre humor reproduint undisc de senyals de Portbou, l'aqüeducte deTarragona, la •primera màquina del Trans-siberià i el retrat de Cèsar Borgia, emble-mes tots darrera els quals hauriem pro-curat velar el nostre entusiasme pel trenmataroní.

Ara, però, repiquem les campanes comals dies de festa grossa, i fem constar,als efectes oportuns, bé que no a peticiódels interessats, i com a testimoniatge del'interès d'ARIEL pels progressos mate-rials del país, que l'auca que fou presen-tada al concurs organitzat a Mataró sotael tema de llum, i que fou premiada, ésobra conjunta del poeta Joan Barat i deil.lustrador Enric Jardí, redactors dA-RIEL, naturalment. Ho publiquem fent amiques la nostra modèstia.

AVÍSQualsevol reclamació o anomalía sobre

la Revista, els nostres suscriptors són pre-gats de fer-la constar per escrit i lliurar-laal nostre repartidor sota la indicació: Peral senyor Administrador d'ARIEL. Agraï-rem l'ús d'aquest mateix ,procediment sem-pre que calgui notificar una nova subs-cripció. En aquest cas, el nom i adreça delnou subscriptor caldrà adjuntar la indica-ció del número a partir del qual interessarebre la Revista.

El Vallès era una comarca modesta itirant a pagesa: quatre masies descolori-des i vellotes voltades de ceps cargolats,unes pinedes aspres i plenes d'argelaguesi algun trosset de regadiu de tant en tany.Hi mancava... com ho direm? Hi man-cava l'empremta que deixa, en els llocsper on passa, la "mà de l'home ", que ésalguna cosa més que la mà grossa, ibarroera del rústec 'terrassà.

Sortosament aquesta deficiència va camíd'ésser amplament subsanada. La mà del home ha aparegut i es multiplica, incan-sable, sembrant aquells terrossos de peti-tes i encantadores mostres del seu enginy.El Vallès s'està urbanitzant! La "GranBarcelona" trenca el cercle de Collceroiaque l'asfixiava! Ha arribat l'hora de lademolició del quart recinte de muralles!Barcelona s'ha llançat a la conquesta deis"vint milions de pins" que en plè segle xxromanien selvàtics i escabellats, com unultratge vivent al nostre talem! urbanístic!

I el Vallès s'ha convertit en lloc de citade tots els estils follclòricoarquitectòniçsque campen ple món. Granada i Neuchà-tél, Cálifòrnia i :Monterrey empal.lideixend'enveja al veure com en un recs de món,damunt d'un terreny ingrat i de rigoróssecar, ha pogut florir una concentraciógràcialment combinada dels respectius es-ti ls que servaven gelosament, com a joiesirreproduïbles. El geni de les empreses ur-banitzadores, de noms pregonament evoca-tius, ha fet possible aquest miracle, ambun mínim de despeses i un màxim d'habi-líssim aprofitament del terreny.

Torretes de delicades proporcions esquit-xen el paisatge de notes multicolors. En-ginyoses combinacions de rajola i arre-bossat sorgeixen entre les vinyes i els ma-tolls; gelosies i persianes d'un verd es-clatant escarneixen i superen les verdorshumides del paisatge alpí. Un filet d'aiguaque raja en la font de la placeta comúevoca amb intensitat els dolls gelats del'alta muntanya. Minúscules teuladetes dependent atrevida desafien les inclemènciesd'un hivern, que les respecta amorosament,deixant-hi només cada tres o quatre anysuns quants borrallons blancs; baranes fetesde teula, i pilars de polits maons d'unvermell de foc, hi posen una emoció detierra caliente; bassetes d'enraonades pro-porcions són la rèplica mediterrània aisllacs brumosos que enorgulleixen els suis-sos. Un sol generós i absolut inunda e:conjunt amb davassalls de llum i càlidaalenada.

y

Carta oberta al Presidentdel «Rosselló Pòrcel»

Iviolt senyor nieu:1-le llegit el veredicte del Ier. Premi

",Rosselló-Pòcel" de Poesia, i he vist ambveritable sorpresa que s'havia declarat de-sert per unanimitat. He examinat detingu-damen t el text del veredicte i no he ob-servat el perduè ni la justificació d'aquestacord, que pel ressò que ha tingut en elnostre ambient, no pot deixar-se de banda.1 és per això que en lloc de fer-ne sino-pies comentaris detractors, he preferit es-criure-us aquesta carta per •tal d'aclarir

-ne alguns punts.No dubtem que les raons que han in-

clinat el Jurat a declarar desert el Premideuen ésser convincents, però desitjariemque s'haguessin fet públiques en el ma-teix veredicte. Però, al mateix temps, per-què no s'ha publicat la relació completadels concursants? Perquè a lobra del se-nyor Cots, -tan elogiada pel mateix Jurat—"que veicrta asub satisfacció la seva pu-blioació"— no se li ha donat el Premi?Pel fet -de ser ovosnés un recull d'onze poe-mes? Per un primer llibre i ¡tenint encompte la seva qualitat, no és suficient?Si el mateix Rosselló-Pòrcel havia escritels seus "9 Poemes" i el "Quadern desonets" d'una extensió no gaire superior!

I entre els altres concursants, sense aban-donar un lloable criteri selectiu, hi haviaobres d'interès, sobre tot tractant -se duupremi d'estímul i no de consagració. Per-què creiem que el Premi, tant per la con-dició dels membres del Jurat, com pel nomque el patrocina i per la quant.tat a con-cedir, només pot considerar-se com un pre-mi d'estímul. 1 aquest estímul, declarantdesert el Premi la primera vegada quees convoca és inexistent. I el que és pit-jor, pot induir a creure desapareguda lajoya poesia catalana, i això ja no és exac-te: Els joves poetes catalans —el mateixJurat n'és testimoni—, treballen a travèsde totes les dificultats i la seva obra nosols no és despreciable, sinó en mofi's cas -sos digne d'una atenta consideració. No erapreferible, dones, supeditar una qüestió dequantitat a una de qualitat i concedir ciPremi abans de declarar-lo desert? Per aíes lletres catalanes el resultat ha estat des-favorable, i no creiem que aquesta fos laintenció que es -tenia en instituir el Premi"Rosselló-Pòrcel".

Esperem que el Jurat de la propera con-vocatòria esmeni, dins el possible, l'efecteque el veredicte "desert" ha causat avuientre els que estimem les nostres coses.

Res més, senyor President, sinó que vul-gueu acceptar amb aquestes lletres el tes-timoni de la meva sinceritat i consideració.

Vostre:(Ve de la página 3)

El premi és de 25.000 pessetes, però enel cas de que fos atorgat a un autor es-tranger, es concedirà un Premi d'Honor ala millor novel.la d'autor espanyol. Un j u-rat internacional determinarà l`adjudicaciói farà públic el veredicte el dia de l'As

-censió de 1949.Recordem l'excel.lent participació catala-

na en el Primer Concurs en el que sobre-sortiren els noms de Màrius Gifreda amb"Sis o set sirenes" i Ramon Planas amb"El pont llevadís ".

JOSEP M. AINAU1

No és cn aquests llocs de somni on o.+agra^daaria. viure? —ens pregunten empta-dorament els anuncis de les Empreses nr-ban.itÑado•res; i nosaltres ens veiem obli-gats a respondre, un xic avergonyits des-prés de tanta insistent bona voluntat: —No,i dispensin... R^ .

a ^sm a

Page 1Page 2Page 3Page 4Page 5Page 6Page 7Page 8