onoré de Balzac, a la novel·la Esplendorsi misèries de les cortesanes, escriu que ga-irebé tots els homes d’acció tendeixen

a la fatalitat, mentre que la major part dels pen-sadors s’inclinen cap a la Providència.

Vaig sentir aquestacita fa unes setmanes enun capítol de Mentes cri-minales, i em va parèi-xer adequada per a unapersona de la trajectò-ria de Josep Galan, al-menys tal com ha cris-tal·litzat la figura deGalan en el meu ima-ginari.

Una sèrie de televisiósobre crims, anàlisi deconducta i resolució del conflicte no és alie-na a un activista de la cultura i de la llengua,al contrari, només cal recordar com s’enfa-dava si algú el destorbava els dilluns al vespre,a l’hora que feien CSI.

La inclinació cap a la fatalitat, l’hauré d’ex-plicar.

No era un fatal, per descomptat, ni tenia unsentit negatiu de la vida. La fatalitat és en Ga-lan una forma d’entendre la llibertat: allò queha de ser perquè és racional, coherent, de sen-tit comú i, a més, fa créixer les persones i elspobles, serà. Allò que ha de ser serà, i cal quetreballem per a aconseguir-ho.

El repte era doble i enorme: la llengua i lallibertat. Perquè tenia també, i sobretot, unadimensió social de pensament. La llibertat in-cloïa la millora de les condicions socials ge-nerals, l’accés universal a la cultura —m’a-treviria a dir que en condicions d’obligatorietatperpètua— i l’honestedat.

El pitjor enemic de Josep Galan era la igno-rància. Com més cultura, més coneixement delque ha de ser. Com més cultura, més acció. Commés cultura, més a prop del que ha de ser.

S’ha escrit a manta, i potser en falta més en-

cara, sobre la seva contribució a la conscièn-cia lingüística de moltes persones a la Franja.

Els reptes eren molts, tot era erm després del’època fosca, i calia arromangar-se. Demanarel català també a l’Estatut d’Autonomia, re-

collir, publicar i divul-gar els mots, els modis-mes, les dites, els refra-nys i les cançons perquèles generacions novesno els perdessin. Cons-truir xarxes culturalsdes de Fraga primer,després la comarca —laRibera, que no va ser,no, va ser el Baix Cin-ca— i, finalment, laFranja.

L’imagino dies i dies donant voltes, i no sési barrejo històries i invencions. Penso en comel torbava que Mequinensa i Saidí haguessinparit escriptors en català de renom, i Fraga notingués res per a oferir. Estic convençuda, noés la primera vegada que ho dic, que entre ca-bòries va posar-s’hi, i va nàixer Mort a l’Almodí,la primera i única novel·la de Josep Galan, ila primera novel·la en català escrita per un fra-gatí.

Mort a l’Almodí és la història d’un crim i decom es resol. A hores d’ara no hauria de sor-prendre, perquè ja he dit que Galan n’era afi-cionat. Aprofita la història per endinsar-se enla vida de Fraga dels anys 30 del segle passat,les feines, els costums i els carrers. Sentia in-clinació també per les pedres, per la disposi-ció i pels noms de places, travessies i passat-ges. I per les sitges. Com s’emocionava quanen descobria una de nova. Fulano m’ha dit queallà han tirat una paret...

Un dia vaig descobrir que també escrivia jo-tes, però d’això no en puc parlar, perquè maino he entès aquesta faceta.

Susanna Barquín

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

hivern 2016

14

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

HUn home d’acció

styli locus 2

En memòria d’en Josep Galan,company de riu i de les seueshistòries: vides, morts i nostàlgies

Los crits apaivagats, llunyans, del tioJulio. La seua respiració tallada, discon-tínua, pujant el munt d’escales de cal’abuelita des del pati fins la primeraplanta amb els ulls desencaixats i el ros-tre blanc. Les seues cames primetes ca-minaven a saltets cap al final delpassadís, a la sala d’estar d’hivern, on hiera la iaia Elena que aleshores cosiaunes camises i repassava uns mitjons es-guerrats. Al seu costat, a menys d’unmetre de distància, estava el seu fill Mi-quel, el tercer de la saga, de vuit anys,que jugava amb un cavall de cartró.

Ja ho ha fet! Tornà a dir lo tio Julioquan arribà a l’habitació, sense atrevir-se a alçar la mirada.

Un estremiment recorregué el cosde la iaia Elena, sense que aquesta sac-sejada interior fes moure un sol músculdel seu cos ni canviés l’expressió delseu rostre.

“S’ha tirat al riu. Manolo el barquerha vist el seu cos surant per l’aigua iamb l’ajut de la sirga de la barca i d’unsquants pescadors que hi havia a prop,ha aconseguit endur-lo als marges i allàestà a l’espera que vingue el jutge deFraga per a examinar i aixecar el cadà-ver” –explicà el tio Julio a sa germana.

‘Nem! Va dir la iaia Elena al seu fill,que no deixava de mirar-la en silenci.Els dos germans grans del Miquel, lotio Blas i el tio Bernardo, no hi eren acasa. Potser estaven al terme, ajudant elstreballadors de casa en les feines de lacollita del gra o en la neteja de les oli-veres. O potser jugant pel poble. Elpetit, Antonino, es trobava a una altracasa, a cura d’una mossa.

Tot i la curta edat del Miquel, la iaia

Lo riu i la mortElena no va trobar que fos cap incon-venient anar amb ell a veure el seumarit mort. Des de molt petit, en Mi-quel havia mostrat una serenitat, unasang freda davant les desgràcies, que noera normal. Encara recorda quan, es-tant al terme del Plantiu, li va caure lafulla d’un aladre a la cama que li va ferun tall llarg i profund. Es va lligar, ellsolet, la ferida amb un mocador i vaanar caminant fins al poble a casa delpracticant perquè el curés. Tot plegatsense fer un crit ni vessar una llàgrima.

Van agafar unes jaquetes. L’abril, altardet, i més a la vora del Cinca, re-fresca.

Des que van sortir de casa fins quevan arribar on jeia el iaio Antonino,mare i fill no es van soltar de la mà nivan dir-se una paraula. Ella amb el capcot, premia amb força la maneta suau ifina d’en Miquel. Lo xiquet buscavasuport moral i anímic mentre obser-vava l’entorn d’un itinerari nou per aell. Les parets i balconades del carrerMajor. Lo carrer del Castell, i tots elsestrets carrerons que enfilaven cap al’horta i finalment, el camí del riu, plede llarissos i canyapites a la glera, els ca-mins del sotet paral·lels a la carreterade Fraga, camins de pedra de glera i ar-gila flanquejats per camps d’ordi, blat ipanís...

Quan van arribar on era el cadàver, alfinal del caminet de la barca, molt aprop d’on Manolo el barquer tenia unamena de barraca feta amb canyes, tovai fulles seques de panolla de panís, eljutge, don Atilano, ja hi havia arribat.Va ordenar al seu ajudant que baixésdos pams la manta que cobria el mortper deixar en l’aire la cara. La iaiaElena, sense acostar-se un centímetremés d’on s’havia aturat, li digué a enMiquel: “Dóna-li un bes al pare”. El

nen es va acotxar, i va donar-li al iaioAntonino un petó al front, lleu, efímer,però respectuós i solemne. La iaia or-denà, tot saltant-se el protocol quecorresponia al jutge, que tornessen atapar la cara del mort. No va volerbesar el seu marit.

A la tornada a casa, el mateix silenci,les mans de tots dos entrellaçades, i lamirada al front, encarant amb una dig-nitat i orgull impossibles les miradesmorboses i sornegueres de la gent si-mulant dolor pels carrers, o des delsbalcons i finestres de les cases.

“Durant tot aquell dia -em va dir se-tanta anys després en Miquel, monpare, la primera i única vegada que emva parlar d’aquest succés- no vaig ves-sar una llàgrima en cap moment i sabiaque, després d’allò no ploraria mai mésem passés el que em passés al llarg de lavida, com així ha sèt.”

Tota aquella contenció de sentimentsde ràbia, de tristor, de desconcert, dedesempar, no van ser innocus, van que-dar latents i marcaren la vida i el com-portament individual i col·lectiu detota la família.

La meua àvia va portar dol duranttota la seua vida i ni els meus pares nicap altre de la família van poder cele-brar mai un esdeveniment positiu ofestiu durant el maleït més d’abril. Elsmeus progenitors es van casar un 30 demarç, vorejant la data fatídica, i ho vanfer fora del poble, a la catedral deLleida. Més de vint anys després d’a-quells fets dels quals ningú a la famíliaen parlava, la meua mare no va podervestir de blanc. Es va casar amb un ves-tit marró , tirant a negre. Van acudir-hiels familiars més propers I no va hihaver àpat de celebració.

Màrio Sasot

Els textos del present Styli locus són dedicats a la memòria d'en Josep Galan, els de l'estiu pasat hoeren a la d'en Jesús Moncada. Ambdós companys fa deu anys que ens van deixar.

styli locus3

En memòria de Josep GalanMerxe Llop

Esta volta te n’has anat una mica menys.Ara la separació és un pèndul que retorna,que se’n va per tornar contínuament palpitant un alè.La distància allarga sempre el camí del teu retorn.El meu sentiment està abrigat de màgia i fantasia;no imagino cap altra manera de viure’tni vull rebutjar estos suports entranyables de frecs itrobadesperquè d’alguna manera tu representes lo refugi en un món incomprensible i amenaçador.Visquem la misteriosa fantasia que hem creat.Esta volta te n’has anat una mica menys.

* * *

Ha mort la vella estació, com lo cor que no bategaquan arribes en tren.Aquelles casetes són ruïnes que han perdut los colors.Creixen les punxes al jardí de roses del primer amor.Les pedres del riu: llàgrimes seques davall del pont.En una antiga maleta reposa la memòria dels ulls queno miren;d’un cor mort.

Llumenàries de la celístiaJuli Micolau

Una figuera esplendorosa, a la capçana de l’hortOfereix figues mengívoles i ombra al solc obertAmples vivències per embolicar tendres recordsEstímuls amb el coratge amic d’un abraç fraternPensa sobre la lluca convertida en forts vencills

Lligalls per a la mata de jonc del barranc del regallI el color d’or vell d’una pruna madurassa

Fiblada per vespes i picotejada per pardals atrevitsUn eixam famolenc va al tast del melruixGroc pàlid de la palla del rem i del rostollIrresistible past per a l’oví i per al jònec!

El raïm del cep serà vi? Primer serà most, sí.Si el blat dorm a la sitja i el raïm és dut al cup

Les olives a la tenalla i l’oli lluent al trull!Si pel desig de viure i pel goig de riure

Prenc de la mà el somriure i el teu encantEl grat sabor d’allò viscut intensamentDe pell a pell, de cos a cos, de pèl a pèlOloro el perfum a la llum del teu coll

Sento un pessic i l’alè ben prop del nou niuNoto el clotet del melic i els llavis sublims

Un fort vent sacseja i remou la botxaMentre el pinyerol mossega la carn del fruitM’agrades com els pistils de la flor de safràSerà per l’anhel d’atraure el teu encís melósQuan la calitja va i ve a la claror de la font!Jo sóc la gent que canta la cançó d’amorAmb lletra d’or d’una llengua d’herois

Escrits amb cor a l’arc de l’urcPuc sentir el batec dels somnisA la crosta del cos de la terra

El burs d’aigua que creix al recEmpelt i encaix de frases fetes

Amb mots esvelts i avets somiatsOrellanes de préssec al canyís

Codonys, magranes, blat i panísUns coloms grisencs i blancs

Volen i aixequen el cap ben alt

styli locus 4

Història d'un soldat al CegonyerHèctor B. Moret

En homenatge a Josep Galan Castany; amb l’ajut de Joan Teixidor,Sergimon Serrallonga i, sobretot, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Fraga dorm, vora el Cincalo son espès dels seus fruiters.La nit s’estén sobre els Monegrescom una bèstia desplomada.

D’eixut a més eixutterres de Fraga, la maitinada.D’ara endavantno hi ha fronteres ni arbres,només aquesta alba de coure,total, lenta, mil·lenària…

***

Això era i no eraquan naixia la Primavera.Ai-do, ai-do,trompeta de Borbó.

Al tardet de dissabtem’enamoro al carrer.la nit de dumenge,al Palau Montcada.Lo dilluns, a Torrent.Lo dimarts, a Villella!...

Febres de maigduren tot l'any!

Avui ja no és avui.Ahir no era ahir...Lo cul del meu cavallnomés veureu de mi,ai, malparits!

Camins d’Igualada,camins de Fraga,les esperances.

Per l’Ascensió,cireretes abondó.Ai-do, ai-do,trompeta de Borbó.

Des del clotMar Puchol Foz

Estiu de tolls, estiu de riu,de berenar xiquets i mares,de Pont de Ferro, Fabriqueta i Margarita.

De sabates banyades, sabates en ganaque vénen de pescar sense canya,damunt dels còdols resillencs pel moc verd.

Cullerots, madrilles i algun barb,i la serp amagada entre els matollsbaix la bella figuera que es mira en el riu.

Simpàtic bitxet curiós,l’insecte més espatarrat i flotant del món,sure damunt la làmina d’aigua el sabater.

Els xiquets trenquen la son del riu si dorm,la pedra brinca i trenca la quietudproduint un ball de cercles concèntrics.

Passats ja els estius, en més pell damunt,trencades les sabates, cada any més grans,me trobo caminant dins una boira blanca i humida.

Mire a la esquerra i em sorprén un esquelet,és la figuera de la serp, ja ni la reconec, ja no viu, ho diuen les fulles que no hi són.

Me miro los peus, ara despullats sense sabatessenc les pedres, aspres, partides i en aristesenclavant-se en mi i ferint-me.

Calcigo un pam d’aigua en mig d’un gran clot,només quede un fil a on l’aigua cubriaquede poc més que una gravera pràcticament eixuta.

La suor i la respiració continguda me desperte,m’estic aufegant sense la teua aigua.M’aufegue pensar que no podré nadar-te més.

Potser només ha segut un mal son...o pot ser no..., a on està el toll?