INRUTAS

Segona PartAutor: Josep Alfons ArnauIl·lustrat per: Eduard CastellsAdaptat per: Adriana Castells

Aquesta és la segona part Aquesta és la segona part de la història dels de la història dels

habitants d’Inrutas.habitants d’Inrutas.

Aquí podràs descobrir què Aquí podràs descobrir què passa amb el fil de llana i passa amb el fil de llana i com solucionen els seus com solucionen els seus

problemes.problemes.

Començarem amb l’última Començarem amb l’última frase de la primera part...frase de la primera part...

De tal manera estaven capficats en

col·leccionar papers verdosos de propietat

i en donar ordres a tots, que es van

oblidar tots que el seu país estava sostingut al cel per un fi fil de llana i, va faltar molt

poc, perquè no s'adonessin que, una matinada,

el fil… s'estava trencant...

El fil de llana que els havia sostingut des de sempre donava voltes sobre si mateix a una velocitat

vertiginosa i s'esfilagarsava produint unes encegadores espurnes platejades embolicades en

fum.

En poques hores i, de

seguir així, el fil es trencaria

completament i el món suspès en l'aire,

cauria inevitablement trencant-se en mil

trossos.

Quan es van adonar que el seu final era a prop, tots els habitants d'Inrutas van

sortir de les seves cases, cridant, però a ningú no se li ocorria què fer per

impedir que el fil de llana acabés per trencar-se.

Uns van proposar fer un nus pel lloc

on estava esfilagarsant-se... Impossible,

el lloc pel qual es trencava es trobava massa a dalt, cap escala d'Inrutas no era

tan alta.

Els bombers havien arribat i llançaven,

amb les seves enormes

mànegues, tones d'aigua sobre el fil

per refredar-lo però, l’aigua

s’evaporava abans de tocar el fil.

Allò semblava no tenir solució, així que els habitants d'Inrutas es van conformar amb cridar, desesperar-se i culpar-se mútuament per no fer res per

evitar la catàstrofe.

En efecte, feia tant temps que els habitants del petit món penjat d'un fil

havien oblidat en què consistia pensar, que no eren capaços de recordar una

cosa tan senzilla, com el que...una de les solucions a un problema

comença per intentar descobrir el per què es produeix aquest

problema.

I el seu problema era senzill... Havien

apuntat tantes coses en les grans carpetes marrons i tenien tants

papers verdosos guardats a les seves

llars que Inrutas pesava de tal

manera que el fil de llana no podia

continuar sostenint-lo.

Moltes vegades, en les situacions

difícils, la sol·lució la donen aquells que

no esperem, això va ser el que va ocórrer als nostres habitants d'Inrutas, que veien molt de prop el final

del seu món.

Cinc nens que no havien desaprès encara a riure, cinc nens als quals l'escola

encara no havia aconseguit "educar", i als quals el gris no havia robat encara el color de naixement de la seva pell, un

groc, una altra negra, el tercer blanc, la quarta vermella i el cinquè de color

d'oliva, es van atrevir a parlar, al principi molt tímidament:

-Podria ser... Si tirem per la punta del nostre món les carpetes que són tan grans i estan tan plenes... i els papers verdosos... Podria ser... És que el pobre fil ha d'estar cansat de suportar tant pes inútil.

Al principi a la gent del món penjat al cel aquella proposta els va semblar inaudita: Desfer-se de les seves possessions?, els semblava que seria com deixar d'existir, fins a tal punt havien confós tenir amb

ser. I fer-los cas a cinc nens...

Però els nens van insistir, ja que, encara que tímids al principi, van anar posant-

se tossuts, perquè s'adonaven que tenien raó:...

- De tota manera si el fil es trenca del tot, les carpetes i els papers verdosos cauran amb totes les demés coses i amb nosaltres.

- Què tal si provem de tirar tots els papers de propietat per la punta del nostre món?. A més, serà divertit veure volar tants paperots que no serveixen per a res que no sigui per pesar perillosament.

La desesperació empeny a intentar el que sigui i en aquella ocasió hi va haver

sort, ja que una adulta va dir:

- No perdem res amb provar-ho!!, perduts per perduts...

Altres veus també van dir:

- Cal intentar-ho, perquè això és el final...

Després d'una violenta deliberació

els habitants d'Inrutas, per fi,

molts obligats per la majoria i gairebé tots plorant, es van decidir a llançar per la vora del seu món

les carpetes on estaven apuntats

les coses que posseïen i els papers que ho certificaven.

Alliberat de tot aquell inútil pes, el fil va deixar lentament de girar, amb un soroll

semblant al que fa una ampolla de gasosa quan l'obrim, es va refredar a poc a poc i després de moure's de baix a dalt i com si

sospirés, va deixar d'esfilagarsar-se.

Una cosa extraordinària va passar alhora: totes

i tots els adults van començar a canviar el color que havia pres la seva pell en l'adultesa, el gris s'esfumava com

desapareixen les bombolles de sabó en

l'aire i cada cual recuperava el color de

la seva infantesa... color d'oliva, vermell, blanc, groc, negre.

Sense poder evitar-ho tothom

va començar primer a somriure i després a riure obertament, una

gran rialla col·lectiva va

recórrer de banda a banda Inrutas.

Després d'aquella anguniosa matinada, i no sense dificultats, els habitants del diminut món penjat al cel per un fil de llana, van aprendre de nou a pensar, a conversar entre ells, a no

donar ordres,... tornen una altra vegada jugar, es fan petons, riuen i a canten i fins i tot

somien desperts.

Avui en dia hi ha una altra vegada savis i poetes a Inrutas, i de la mateixa manera que en els orígens dels orígens, continuen sense arribar a un acord respecte al misteri del principi del fil que sosté al seu món al firmament. Les festes de Lluna plena

tornen a ser una tradició a Inrutas

Els poetes afirmen:

- El fil s'inicia en el cap d'una bruixa bona i és en realitat un dels seus cabells. Es tracta d'un cabell màgic que sembla de llana. Quan la bruixa renta els seus cabells, el nostre món es refreda, és l'hivern. Quan la bruixa asseca el seu cap utilitzant el Sol, el nostre món rep la calor, és l'estiu.

- De cap manera, responen els savis. Es tracta d'un verdader fil de llana, producte de l'explosió que hi va haver al firmament fa milions d'anys. Hi ha altres mons com el nostre aguantats al cel per la resta de fils que va produir l'explosió.

I la gent continua dividint-se en la creença d'una o una altra explicació, no arriben a un

acord, ni aconsegueixen mostrar ni demostrar cap teoria, però són feliços i tornen a

preguntar-se i a sorprendre’s de les coses que els envolten.

Han suprimit de la llengua d'Inrutas

les expressions "jo tinc" i "jo mano" i

decideixen les coses xerrant

entre tots i elegint persones per a

tasques concretes del seu país de forma rotativa.

Quan algú sent la temptació de treure a la superfície els petits grams d'egoisme amb els quals, potser naixem o que adquirim en la vida quan aquesta ens colpeja, i es nega

a compartir o es mostra intolerant, els habitants d'Inrutas li diuen que miri a fil de llana i, sempre amb un somriure sincer a la boca, li mostren la part del fil que encara esfilagarsada recorda aquesta història,

explicant-li amb dolçor, de vegades plorant suaument, el que els va ocórrer una

vegada i mai més.

Un gos i un gat... i aquest conte, s'ha acabat?