sant jeroni
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
SANT JERONI DE LA MURTRA
BADALONA
SES DE BADALONA Dept. de CCSS
EL FEUDALISME A CATALUNYA
1. CARACTERISTIQUES GENERALS DEL FEUDALISME
Entenem per feudalisme la societat sorgida a l'Europa Occidental després de la caiguda de l'lmperi Roma d'Occident. Estigué present al llarg de tota 1'Edat Mitjana. Des del segle V fins al segle XI transcorre un llarg període que anomenem de transició de l'esclavisme al feudalisme.
La societat feudal no s’implantà a Catalunya fins ben entrat el segle XI, en les torres ocupades pel procés repoblador, amb variants segons les zones i comarques. La societat feudal es caracteritzà per ésser fonamentalment rural. Al voltant de la terra s'articularen les relacions socials. El canvi de regim polític, econòmico-social, el pas d'una societat de petits propietaris lliures a una societat de senyors i vassalls, fou provocat per la inestabilitat i la inseguretat arran de les continues invasions. Això, unit al procés paral·lel d’afebliment del poder polític, conduí a l'aparició d'un sistema d'autodefensa.
La independència de fet dels comtes catalans respecte als monarques francs els deixà les mans lliures. D'altra banda, les comunitats rurals s'havien acostumat a organitzar-se la pròpia defensa en posar-se sota la protecció d'un castell. Així s'anà formant un sistema jeràrquic de poder on la noblesa laica i eclesiàstica dominava la pagesia que conformava la base de la població.
La societat feudal, segons els bisbes del s. XI, estava dividida en tres ordres. Cadascú, a la societat, tenia una funció a complir. A la cúspide de la piràmide h¡ havia els eclesiàstics (oratores), dedicats a l'oració; des- pres, els nobles (bellatores), la missió dels quals era combatre; i a la base de la piràmide trobem els treballadors (laboratores), dedicats al treball.
L' exercici de les funcions esmentades creava la desigualtat. Segons els contemporanis les funcions eren determinades per Déu.
La societat «tripartita Funcional» es una societat dual. Per un costat ens trobem amb una minoria rectora de la vida espiritual, econòmica i política que engloba els dos ordres dominants: jerarquia laica i eclesiàstica. Per altre costat, ens trobem amb una massa de treballadors, majoritàriament camperols, que amb el seu treball manté les classes dominants.
2. LA CATALUNYA PRE-FEUDAL (SEGLES VIII AL X)
2.1. ECONOMIA I SOCIETAT
Durant els segles de transició al món feudal, a f¡ de fugir de les pressions fiscals, de l'autoritat pública, de les invasions, de les lluites socials, etc. es produí una onada migratòria vers zones menys romanitzades de Catalunya. Aquestes eren el Pirineus i el Pre-Pirineu. Les valls pirinenques se superpoblaren durant els segles VIII i IX. L'excedent de població del Pirineu i Pre-Pirineu comença a emigrar cap a zones planes originant el moviment de poblament de la Catalunya Vella. Aquest moviment de població s’inicià a finals del segle VII i perdura fins a començaments del segle X.
Les famílies que s'establiren a la Catalunya Vella eren camperoles i ocupaven terres ermes de les comarques semidespoblades. Aquestes terres, pel fet d'ésser ermes, pertanyien al fisc (rei o comte), però passaven a ésser propietat del pagès pel sistema de l'aprisió (sistema de repoblament que consistia en el fet que un pagès s’apropiés d'una terra i al cap de trenta anys de posseir-la i explotar-la sense interrupció passés a ésser-ne propietari). La colonització fou individual i espontània durant els segles IX i X, però també hi hagué grups que ho feren col·lectivament. El sistema de l'aprisió, unit al tipus de colonització familiar, originà el predomini de la petita propietat pagesa.
A les àrees de repoblament sorgiren gran nombre de castells i fortaleses símbol del domini senyorial. En aquests castells residia el delegat del comte que exercia el poder en el seu terme jurisdiccional. Per pagar el servei d'aquests homes, el comte els donava en benefici terres anomenades feu. El feu era la terra pública, contraposada a la propietat privada que s'anomenava alou. La petita propietat i el pagès lliure foren les característiques predominants fins a començaments del segle XI.
Al Pirineu predominava la propietat en mans de la noblesa laica o eclesiàstica que, a mes, exercia la jurisdicció sobre les villae. Les propietats i la jurisdicció en un principi devien ésser d'origen fiscal. El comte o el rei les cedia a un fidel laic o eclesiàstic a canvi dels seus serveis. En el moment de la migració vers la zona plana, l'home pirinenc era agricultor, recol·lector, caçador i pastor. Els conreus principals foren: els cereals i la vinya, i també les faves, els arbres fruiters (la pomera i l'olivera).
La mel era utilitzada per a endolcir. La ramaderia era una activitat complementaria de l'agricultura, si be a la zona pirinenca fou més important. El comerç i la circulació monetària estaven fortament limitats per la manca d'excedent negociable. La major part de les famílies vivien en règim d'autarquia. Al llarg del segle X el comerç es desenvolupà gràcies a l'augment de la producció.
3. LA CATALUNYA FEUDAL (S. XI I XII) 3.1 DEMOGRAFÍA I REPOBLACIÓ
Durant els segles XI i XII la població catalana experimentà un fort augment, causa i conseqüència del desenvolupament de la producció i de l'expansió de la superfície conreada. Quan el procés de feudalització ja s'havia consolidat (segle XII) s'inicià una etapa nova de conquesta militar i de repoblament. El resultat fou el naixement de la Catalunya Nova, situada al sud de la frontera que formaren el Llobregat, el Cardener i el Segre mitjà. Al nord del Llobregat restava la Catalunya Vella amb un règim feudal consolidat. La Catalunya Nova resulta jurídicament més lliure a causa de la forma de repoblament que hi imperà (cartes de població i franquícia).
3. 2 ECONOMÍA
S'experimentà al segle XI un augment de les terres conreades i millorà la qualitat dels cultius. S'estengué el conreu de la vinya per les terres més baixes gràcies a la generalització del contracte de complantatio o pactat entre el senyor i el camperol. El senyor directe cedia a un pagès una terra erma per a rompre-la i plantar-hi ceps. El viticultor es convertia al cap de set anys en el propietari de la meitat de l'explotació.
Al costat de la viticultura, s'estengué l'arboricultura.
Durant els segles XI i XII s'incrementà la construcció de molins d'aigua, que eren monopoli senyorial, i canals de regatge, sobretot a les comarques del Vallès, el Maresme i el Barcelonès. L'agricultura s'expandí gràcies al regatge, els conreus s’intensificaren i, com a resultat, la dieta alimentaria del pagès millorà.
Les ferreries de monopoli senyorial es multiplicaren en aquest període a causa de la generalització de l'ús del ferro per als estris del camp. El progrés de l'agricultura i la ramaderia provocaren excedents i es desenvolupà l'activitat comercial des de mitjan segle XI. L'activitat comercial interna se centra en els mercats urbans i rurals i en les fires comarcals. Barcelona es convertí en un gran centre comercial. Pel que fa al comerç extern, es generalitzaren els contactes amb Al-Andalus, el Nord d’Àfrica fou una de les grans rutes marítimes i també les relacions amb Itàlia s'intensificaren.
3. 3 SOCIETAT La definitiva feudalització de la societat al segle XI (1060 aproximadament) s’accelerà a partir de mitjan segle X, quan les reduïdes dimensions dels alous pagesos van conduir a un procés de concentració del sol pagesos van conduir a un procés de concentració del sòl en mans del clergat i de l'alta noblesa (comtes i vescomtes). La desaparició de la petita propietat pagesa fou provocada per les males collites, els préstecs no retornats, les guerres i, sovint, les actuacions arbitràries dels poderosos locals (vicaris, sobretot des de principis del s XI)
Un fenomen freqüent de l’època era la donació de béns a l'església, tant per part dels pagesos com dels nobles. El donatiu mes important es feia a l'hora de la mort amb l'objecte d’aconseguir la salvació eterna.
La profunda religiositat de la societat feudal afavorí la concentració de terres en mans de l'església, que esdevingué la propietària directa de grans extensions de terra i senyora jurisdiccional d'extensos territoris. Els grans protectors del clergat foren, primer, els reis carolingis (segle IX) i, després, els comtes catalans (segles X-XII), ja que l'església sostenia ideològicament l'autoritat.
El procés de feudalització obliga a part de la pagesia a integrar-se en les jurisdiccions baronials i obligà a pagar impostos i serveis de caire feudal. La resta de la pagesia es repartia entre les àrees de jurisdicció comtal i les de jurisdicció eclesiàstica. A les imposicions i serveis jurisdiccionals cal afegir els pagaments rendals i les prestacions reals i els serveis personals, que la majoria de pagesos estaven obligats a fer per raó de les terres que havien rebut dels seus senyors.
Durant els segles XI i XII els pagesos que havien perdut la propietat de la terra també van perdre la llibertat.
En els dominis territorials els senyors directes van anar imposant al pagès l'adscripció forçosa i hereditària a la terra que conreaven amb la consegüent pèrdua de llibertat. Aquests pagesos i els seus descendents estaven lligats a la terra que treballaven i no podien abandonar-la sense redimir-se. 3.4 LES CIUTATS (segles XI-XII)
Des de la caiguda de l'imperi roma, la ciutat va perdre part de les seves funcions econòmiques i administratives.
El ressorgiment de la vida urbana a Catalunya s'emmarca en la trajectòria que seguiren les ciutats de l'Occident Europeu durant el segles XI i XII.
Les ciutats catalanes van desenvolupar-se desprès de la desfeta del califat de Còrdova (1031). La pau i l'inici altre cop de la repoblació foren factors que afavoriren el ressorgiment.
Antigues ciutats reprengueren la seva activitat. Durant el segle XII, en produir-se la repoblació de la Catalunya Nova, es fundaren ciutats noves, sovint al voltant de castells o noves, al voltant de castells o monestirs.
La ciutat gaudia d'un estatut jurídic de llibertat. Això atreia homes que fugien de les terres feudals (residint un any i un dia a la ciutat, un home es convertia en ciutadà).
Les ciutats estaven generalment fortificades. El seu terme s'estenia fora del recinte emmurallat, era un espai no gaire extens denominat suburbi. En aquests suburbis es varen formar els burgs, sobretot a partir del segle XI. Els habitants dels burgs eren denominats burgesos. Els ciutadans habitaven el recinte emmurallat. Ciutadans i burgesos tenien el mateix estatut sòcio-jurídic. A partir del segle XIII els mots ciutadà i burgès foren sinònims. Els burgesos es dedicaven a activitats artesanals i/o comercials. Les ciutats van créixer sense tenir en compte cap planificació.
4. L'ÈPOCA DE LA PLENITUD DE 1200 A 1350 (SEGLES XIII-XIV)
4.1 L’EXPANSIÓ TERRITORIAL DEL SEGLE XIII
El rei Jaume I porta a terme la conquesta de les illes Balears (segle XIII). La causa d'aquesta expansió fou l'hostilitat que els mercaders catalans patien per la presencia de pirates mallorquins. L'objectiu era l'obtenció del monopoli del comerç amb les illes i el control d'una primera etapa de la ruta comercial cap a l'Orient. Mallorca fou conquerida per la noblesa catalana. València, en canvi, fou obra d'aragonesos i catalans (els primers hi aportaren la iniciativa). La població musulmana que resta a les Balears després de la conquesta fou en part eliminada, i en part reduïda a l'esclavitud.
La repoblació s’efectuà amb gent procedent de Catalunya. A València resta molta població musulmana després de la conquesta a causa de la forma en que s'havia efectuat. Es produí una desproporció entre el nombre de repobladors catalano-aragonesos i els musulmans, i aquests darrers provocaren revoltes importants a mitjan segle XIII. La repoblació continua durant el segle XIV, sobretot a les comarques meridionals, a la vegada que es produïen emigracions voluntàries de musulmans.
4.2 LA PROPIETAT DE LA TERRA I L'ACTIVITAT ECONÒMICA
Entre 1200 i 1350 fou un període de prosperitat en el camp català. Aquest progrés s'ha de posar en relació amb els avenços tècnics que s'havien produït en el període anterior (segles XI-XII). Durant els segles XIII i XIV es milloraren els sistemes de regatge i s'utilitza cada cop mes el ferro per a la confecció dels estris del camp.
Del segle XIII fins a mitjan segle XIV fou l'època de plenitud del comerç català. Per via fluvial, cal destacar la ruta de l'Ebre, que distribuí productes orientals i l’explotació de cereals des de l'Aragó fins a l'Urgell. El comerç per via marítima fou el més important del Mediterrani oriental. Consistia en espècies, teixits de seda i pells. D'Al-Andalus i del Nord d’Àfrica els catalans importaren llanes, pells, cuir, cera, cotó i alum. Els productes exportats eren de menys qualitat. Cal destacar la venda de llana en brut a Itàlia, Sicília, Egipte i Síria; i fusta, brea ¡ pega per a la construcció naval a la Mediterrània oriental.
4.3 LA SOCIETAT
El món urbà: l'artesanat i el patriciat. La major part dels habitants de les ciutats eslava dedicada a la producció artesanal.
Des del segle XII al XIV, la producció artesanal era força diversa, i atenia a les necessitats del comerç interior més que a l'exportació.
Els diferents oficis s'organitzaren a partir del segle XIII de manera corporativa en gremis o confraries que agrupaven artesans d'un mateix ofici per defensar els seus interessos.
Com a conseqüència de l'engrandiment de les ciutats, en els segles XI i XII es forma una poderosa classe social, la burgesia, grup heterogeni encapçalat pel patriciat o aristocràcia de les ciutats. El patriciat era la classe dirigent que s'havia enriquit gràcies al comerç i l'activitat artesanal. La noblesa: L'alta noblesa situada a la cúspide de la societat seguí conservant el poder i la riquesa. La petita noblesa engrossí les files del funcionariat de la monarquia i molts entraren al servei dels magnats laics o eclesiàstics. La pagesia: L expansió mediterrània i el desenvolupament de la vida urbana provocà una emigració del camp a la ciutat malgrat l'augment demogràfic. En molts casos, es varen veure disminuïdes les rendes dels senyors territorials a causa de l'abandonament de les terres i el fet que en restava una part sense conrear. A fi d'afrontar aquesta nova situació els senyors generalitzaren el sistema d'adscripció a la terra.
L'adscripció a la terra posa de manifest que els pagesos de la Catalunya Vella i alguns de la Nova estaven lligats a la terra i no podien abandonar-la. La transmissió d'un domini directe per venda, donació o cessió portava aparellada la transmissió del pagès i la seva família. Per poder deixar la terra que treballava el pagès havia de pagar una redempció al senyor directe. El senyor no podia obligar el pagès a redimir-se, però el pagès no podia fer-ho si no arribava a un acord amb el senyor. 5. CRISI DEMOGRÁFICA, ECONÓMICA I SOCIAL (1350-1500)
Des de mitjan segle XIV (1348) fins al segle XV Catalunya visqué un període de crisi. A Catalunya, com a tota l'Europa occidental, el primer símptoma de la crisi foren unes males collites produïdes per raons climatològiques que provocaren una manca d'aliments i la mort de gran nombre de camperols.
A partir de 1348 s'estengué la pesta negra, procedent de Crimea, per la Mediterrània occidental. Els brots epidèmics van aparèixer diverses vegades abans d'acabar el segle XIV, acompanyats de tota mena de malalties que provocaren una alta mortaldat. La pesta ocasiona una gran davallada demogràfica, ja que la malaltia afecta una gran massa de camperols famolencs. A la fam i la pesta s'hi afegiren els terratrèmols que tingueren gran conseqüència a nivell de les mentalitats col·lectives, ja que van potenciar entre la gent una visió fatalista de qualsevol fenomen natural.
La crisi demogràfica va tenir greus repercussions en l'activitat econòmica urbana i rural (agricultura, comerç, activitat artesanal), en l'espiritualitat i en l'art. En el camp van aparèixer zones despoblades i en algues terres que s'havien deixat de conrear va progressar la vegetació salvatge. Les rendes senyorials es van veure perjudicades per la crisi i els senyors restabliren els vells impostos. La pagesia reacciona revoltant-se davant l'ofensiva senyorial.
Les ciutats també es veieren afectades pel la crisi general de l'època i s'accentuà la divisió entre la minoria dirigent, el patriciat i la massa popular.
6. ELS ORDES MONÁSTICS A CATALUNYA
6.1 SITUACIÓ GENERAL DELS ORDES
A la segona meitat del segle X i començaments del segle XI l'església occidental estava profundament feudalitzada. La intromissió dels laics des del segle IX en el nomenament de càrrecs eclesiàstics havia agreujat la situació.
La necessitat d'una reforma era evident. Així, al llarg del segle XI, es produí una renovació de la vida eclesiàstica a tota l'Europa occidental.
A començaments del segle XI es va produir a Catalunya un gran moviment d'exaltació de Sant Benet. La regla benedictina s'havia introduït a Catalunya en el segle VIII o IX.
Per influència de la reforma del Cluny es van formar alguns moviments congregacionistes que giraren entorn dels Abats Garí de Cuixà i Oliba de Ripoll, però amb la seva desaparició el moviment es va apagar.
Els monestirs benedictins catalans mes importants van ésser: Cuixà, Ripoll, Santa Maria de Montserrat, Sant Cugat del Vallès i Sant Benet del Bages pel que fa als ordes masculins; i el de Sant Pere de les Puelles de Barcelona quant a l'orde femení.
La reforma del monacal benedictí, portada a terme pels monjos del Cluny, va tenir una amplia repercussió a Europa.
La reforma del Cluny contribuí a difondre l'autoritat papal i al restabliment de la disciplina eclesiàstica.
A finals del segle XI la riquesa que havia aconseguit l'orde del Cluny provoca l’aparició d'un nou orde: els monjos cistercencs, que buscaven una major
senzillesa moral i material; i que adoptaren l’hàbit blanc en contraposició al cluniacenc hàbit negre. Els monjos cistercencs —benedictins blancs— portaren a terme durant el segle XII a tot Europa una estricta observança de l'austeritat espiritual. Fou un període (s. XII) d'intenses roturacions, en el qual els monjos cistercencs s'abocaren a les feines agrícoles i ramaderes. La noblesa i la pagesia a Catalunya van cedir terres i ramats que els monjos van saber fer fructificar. Les propietats dels monestirs de Poblet i Santes Creus van ésser considerables. Poblet exercí el domini sobre un poble (Vimbodí). Ambdós monestirs tingueren hospitals per atendre pobres i pelegrins. Al segle XIII es produí el naixement dels anomenats ordes mendicants (franciscans i dominics). Es tractava d'adaptar la vida religiosa als centres urbans.
La ciutat s'havia convertit en un centre difusor d'una cultura mes laica i un esperit més científic. Els mendicants insistien en la necessitat de renunciar a la riquesa i viure de l'almoina. En poc temps es convertiren en educadors i guies espirituals de la societat urbana.
Dominics i franciscans aixecaren convents d'estil gòtic, ajudats per reis, nobles, burgesos i gent humil.
6.2 ELS JERÒNIMS
L'orde dels Jerònims fou fundat el 1373 quan un grup d'ermitans castellans decidiren viure en comunitat i sol·licitaren al Papa (Gregori XI) l'aprovació de l'orde que adoptà el nom de «frares o ermitans de Sant Jeroni» seguint la regla de Sant Agustí i normes pròpies extretes dels escrits de Sant Jeroni. L’hàbit era blanc i gris.
Quan es funda l'orde ja havia passat el moment de les grans fundacions monàstiques: Cluny, Cister i mendicants. Els monjos van atreure l'atenció dels reis, nobles i burgesos que els ajudaren a fundar molts monestirs. L'any 1393 fou fundat el monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron a Barcelona, primer en terres catalanes.
A començaments del segle XV (1400) es funda Sant Jeroni de Mont-Olivet, prop de Sant Pere de Ribes (Garraf) traslladat a Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) l'any 1416.
El 1835 amb la desamortització i exclaustració es produeix la desaparició quasi completa de l'orde.
7. L'ART GÓTIC: L'ARQUITECTURA El gòtic sorgeix impulsat per un doble objectiu: la necessitat de donar solucions a problemes arquitectònics que el romànic no podia resoldre i una nova espiritualitat. Les esglésies cistercenques tenien ja alguns elements gòtics, encara que la major part dels seus elements pertanyen encara al romànic. Utilitzen ja l'arc apuntat i la volta de creuaria, un exemple d’això es l'església del Monestir de Poblet. El gòtic com a estil constituït pertany al segle XIII i està especialment vinculat als ordes mendicants i urbans. L'arquitectura gòtica constructivament es determinada en gran part per la utilització de la volta de creuaria l'arc apuntat. Les formes son senzilles, de gran puresa geomètrica, sense agulles amb contraforts agafats al mur. A Europa, predominen a les façanes els espais buits. A Catalunya, la lluminositat de la Mediterrània permeté imposar els plens sobre els buits. El clima mes temperat també permeté adoptar solucions planes per a les teulades, en contraposició a les altes teulades europees cobertes amb dos vessants. Les construccions continentals són de gran monumentalitat i verticalitat. En canvi, el gòtic català es més horitzontal. Tot i això, les dimensions són considerables. A les esglésies predomina la nau única més curta i ampla que a altres països, responent a les necessitats de la predicació en l'àmbit urbà. Prenen gran importància les finestres a les esglésies i catedrals i permeten col·locar-hi vitralls emplomats que donen al recinte una gran lluminositat. Els claustres gòtics son hereus de la tradició romànica. Els monestirs dels ordes mendicants utilitzaren els arquets uniformes sobre columnes esveltes. A les construccions de caire religiós cal afegir les construccions civils, molt abundants. Això respon a un desenvolupament de la societat burgesa catalana.
Els edificis civils no tenien precedent a l'època romànica. Llotges, hospitals, fortificacions, palaus per a la burgesia i la noblesa urbana, etc. són exemples d'aquestes construccions.
SANT JERONI DE LA MURTRA
1. EMPLAÇAMENT GEOGRÁFIC DEL MONESTIR
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra esta situat a la Vall de Poia o de Betlem, entre la Serralada litoral anomenada a la zona Serra de les ermites, i la Depressió litoral i al costat de la riera de Sant Joan. La riera en el seu curs alt, forma una zona d'aiguamolls, que foren assecats pels monjos a causa del perill d'epidèmies que representava. La vegetació era abundant. Els boscos eren poblats per alzines, roures, pins. cirerers d’arboç, xiprers i murtres. La murtra, per la seva abundància, donà nom a la Vall i al propi Monestir. Els boscos estaven habitats per animals salvatges —avui desapareguts— com ara llops, cérvols, porcs senglars i óssos.
2. L'ORIGEN I EVOLUCIÓ DEL MONESTIR El monestir de Sant Jeroni de la Murtra fou fundat l'any 1416 quan el mercader barceloní Bernat Nicolau comprà el Mas Murtra a Badalona i obtingué del Papa Benet XIII la llicència de trasllat des del Monte-Olivete, prop de Sant Pere de Ribes —comarca del Garraf— on des de l'any 1400 s'havien instal·lat, gràcies a l'ajut econòmic del mateix mercader. El trasllat fou provocat per les males condicions del lloc: esterilitat de la terra, manca d'aigua i llenya.
Per a la construcció del monestir i l'adquisició de terres els monjos reberen el suport econòmic de la burgesia i dels reis. A canvi, els Jerònims donaren suport a la monarquia en nombroses ocasions. Per aquest motiu foren visitats sovint pels reis de la Corona d'Aragó i pels Àustries (Joan II, els Reis Catòlics, Carles I i Felip II). L'any 1835, amb la desamortització de Mendizabal, els monjos han d'abandonar el monestir, que es cremat per un grup de veïns procedents de Badalona i dels pobles del voltant.
Les terres i el monestir foren venuts per l'Estat. L' edifici es convertí així en una colònia d'estiueig.
L'època de major activitat constructiva és el segle XV, si bé a finals dels segles XVII i XVIII, gràcies a la prosperitat del camp català, s'edificà la part del monestir coneguda per l'obra nova.
3. ELS JERÒNIMS DE LA MURTRA: SENYORS FEUDALS Els Jerònims eren els propietaris directes d'una gran extensió de terres i nombrosos masos. Exerciren el domini jurisdiccional sobre la major part de les terres del poble de Tous (comarca de 1'Anoia) i eren els propietaris directes de gran part de les terres i del castell de Tous. L'estat actual de la investigació no ens permet conèixer l'origen de la major part de les propietats. La jurisdicció sobre Tous fou exercida des de començaments del segle XVI (1505) fins a la desamortització de Mendizábal l'any 1835. Les terres del terme de Tous eren força fèrtils, s'hi conreaven cereals, vinya i, pel que fa a l'arboricultura, oliveres, nogueres i arbres fruiters. L'aigua era abundant a la zona. Per això algunes terres es dedicaren al conreu de l'horta. El bestiar estava format per vaques, cabres i ovelles, Els monopolis senyorials més importants eren els dos molins, el trull d'oli, el dret de caça i el forn.
Els vassalls estaven obligats a pagar el delme de tots els fruits al monestir. Per a l'administració de les possessions de Tous i la recollida dels impostos, els Jerònims nomenaren uns arrendadors i recaptadors dels drets senyorials. Les propietats al terme municipal de Badalona se situaven al voltant del monestir (200 mujades de terra). El conreu principal era la vinya i, en segon lloc l'olivera i l'ametller. Una part molí important de terreny estava coberta per bosc. Les terres d'horta estaven situades a prop del monestir. La viticultura era el conreu principal de les terres propietat dels Jerònims. L'especialització en el conreu de la vinya fou la nota predominant a la zona. Com a testimoni de la importància d'aquest conreu ens resta la sala de cups i el celler. L'excedent vitícola era comercialitzat. La ramaderia estava formada per ovelles, porcs, bous per arrossegar l'arada i mules per al transport. També tenien propietats a Sant Andreu de Palomar i Montcada i el conreu predominant era la vinya. La rectoria de Reixac era propietat del monestir, el convent l'arrendava al millor postor.
4. VIDA MONÁSTICA La comunitat estava formada per uns trenta monjos aproximadament. N'hi havia de dues classes: els investís en ordes majors que tenien la cura d'ànimes i els llecs que havien rebut els ordes menors i s'encarregaven dels treballs més pesats del monestir. Els primers havien estudiat i desenvolupaven treballs intel·lectuals. El Prior que estava al cap del monestir podia concedir permisos per abandonar temporalment la clausura i per rebre visites que eren allotjades a l'hostatgeria. Prop del monestir, en els turons, els monjos edificaren algunes ermites. A finals del segle XV es construí la dedicada a Sant Onofre i al segle XVIII la de Sant Climent. Els monjos passaven llargues temporades sols a les ermites. Es tractava, amb aquest acte, de no perdre l'origen ermita de l'orde. El dia es repartia entre el treball i l'oració. Cap a les dues de la matinada s'aixecaven i baixaven a l'església per resar les primeres oracions del dia: les «Maitines». Després tornaven a les cel·les fins al servei de la «Prima» que es resava amb l'alba. Passades les vuit del matí es resava la «Tercia» i se celebrava la missa. Al migdia, els monjos tornaven a l'església per escoltar la missa major i celebrar els oficis de «Sexta» i «Nona». Al capvespre resaven les «Vespres», i a les vuit de la nit finalitzava el dia resant les «Completes». Les tasques del monestir estaven repartides entre els membres de la comunitat: El Prior, com ja hem dit, era el responsable del monestir. El sagristà tenia cura del manteniment de l'església. L'almoiner s'encarregava de repartir el menjar als pobres. L'administrador de la cuina era responsable dels aliments i de la seva provisió. Els cuiners s'encarregaven de preparar el menjar. En cas que cap dels frares sabes cuinar, es contractava un home. Els cuiners eren els monjos investís en els ordes menors. D'altres tasques que es duien a terme són: campaner. vicari, porter, hostatger, granger, infermer i responsable del cor. Un dels treballs importants del monestir era la copia de llibres antics: tenia una voluminosa biblioteca que es va perdre en l'incendi de 1835 Els costums alimentaris dels monjos anaven lligats a les limitacions que imposava la litúrgia. Entre dejunis i abstinència transcorria la meitat de l'any.
El Prior podia dispensar del dejuni o abstinència els malalts i aquells que viatjaven.
L'horari per als menjars era el següent: a les vuit del matí havien esmorzat, a les onze dinaven, i sopaven a les set de la tarda a l'estiu i a les sis a l'hivern. L' esmorzar consistia en xocolata. El dinar constava d'escudella, carn d'olla, un tercer plat de carn i, després, les postres. El sopar es feia a base de peix o ous. Mentre es menjava estava prohibit parlar, i un monjo llegia la Bíblia o les vides de Sants. El Monestir repartia diàriament la sopa als pobres. Els pobres atesos pels monjos es dividien en dues classes: els vagabunds i pelegrins per un costat i els pobres habituals. El menjar consistia en una sopa, el que sobrava de la taula i un tros de pa. A les vídues se'ls donava un pa cada setmana.
EL SISTEMA DEFENSIU Objectius: Comprendre el sistema defensiu construít per la inseguretat de l'época. Objecte d'observació: La torre de defensa. Continguts: La torre de defensa fou construida a finals del segle XVI (1592) a causa de l'amenaca que representaven els turcs i algerians en el litoral mediterrani. Foren també construïdes torres de defensa similars a moltes masies de Badalona: Can Canyadó, Can Bofi Vell, la Pallaresa (avui pertany a Santa Coloma de Gramenet), la Torre Codina, i la Torre Vella. La torre de Sant Jeroni no es comunica amb la resta de l'edifici fins al segle XVII i es va convertir en estança prioral.
Pati d' entrada
Torre de defensa amb teulada de 4 vessants
L'ART GÒTIC Objecte d'observació: El claustre, la font i el pou. Continguts: El claustre complia dues funcions passeig i meditació Està format per dues galeries d'estil constructiu diferent. La superior, amb arcs rebaixats i coberta embigada, és la típica construcció dels ordes mendicants. La galeria inferior està coberta amb voltes de creuaria, amb grans claus esculpides, arcades dividides en dos arcs apuntats i contraforts. Els arcs descansen en el centre sobre una columna llisa i en els extrems hi ha una mènsula a cada costat. Ens trobem davant un gòtic que ha evolucionat i ha introduït elements arquitectònics nous influït pels ordes mendicants. Per a la construcció del claustre, els Jerònims reberen diverses ajudes econòmiques. A finals del segle XV (1488), Antoni Vinyes, notari de Barcelona, deixà en el seu testament assignats uns diners per col·laborar en la construcció. Dedicats al notari barceloní resten en el claustre una clau de volta i una mènsula amb el seu escut. Els reis Catòlics finançaren les obres d'una ala en la qual podem observar dues mènsules amb la cara de Ferran II i Isabel. Les claus de volta d'aquesta ala del claustre estan decorades amb l'escut reial. La resta de mènsules i claus de volta estan dedicades a benefactors del monestir, membres de la burgesia i pagesos benestants. En el centre del pati hi ha una font de vuit costats còncaus amb tres graons de la mateixa forma. Fou construïda a la segona meitat del segle XVI (1573). En un costat del pati hi ha el pou, construït ai segle XV
LA CUINA
. Continguts: La cuina fou construïda al segle XV. S’adoptà l'estructura de les sales gòtiques catalanes embígades, amb una sèrie d'arcs de mig punt. Fou coberta amb voltes tirades arc per arc. La pica de pedra (segle XV) era equipada amb aigua corrent. La fogaina ocupava la paret sud de la cuina —avui no es conserva. La vaixella estava composta per les escudelles i els plats. L'escudella era un recipient per als líquids (sopa, aigua, vi, llet, etc.) amb dues nanses. No utilitzaven la cullera, ja que els líquids eren ingents directament. A partir del segle XVIII (1760), els monjos usaren la cullera de fusta. I a començaments del segle XIX (1819) decidiren beure amb vasos. La ceràmica utilitzada a la cuina i al refetor anava senyalada amb el mot «cuina» i «murtra» respectivament amb la finalitat que no anés a parar cap recipient d'un lloc a l'altre.
EL REFETOR El refetor va ser construït al segle XV (1483-1486). L’obra va ser finançada pel rei Joan II, pare del rei Catòlic. La sala esta coberta per tres voltes de creueria. A la clau de volta central hi ha representat: Sant Jeroni i a les claus laterals hi ha esculpit l’escut d’armes del rei Joan II amb la inscripció “Rex Joanes me fect”. A la part del fons, a la paret superior, es conserva part de la pintura que cobria el sostre i la part superior de la paret. Les parets estaven cobertes amb fusta fins una alçada de tres metres aproximadament. Les taules es disposaven paral·leles a la paret i els monjos s’asseien en bancs arrepenjats contra la paret. Al centre del refetor quedava un espai buit per poder servir les taules. La sala estava il·luminada per finestres amb vidres emplomats. Durant el dinar no estava permès parlar i un dels monjos llegia des de dalt de la trona llibres piadosos.
L'ESGLÈSIA Continguts: De l'església només es conserva 1'absis i una paret lateral amb tres capelles. L'església es un edifici d'una sola nau amb tres capelles laterals a cada costat, L'església fou construïda al segle XV i les capelles al segle XVI. El cor i el cadiratge foren pagats per Caries I.
A les capelles laterals hi ha enterrades famílies que contribuïren econòmicament a la construcció del monestir La capella dedicada al Sant Crist, avui desapareguda, estava situada entrant a mà esquerra i s'hi enterraven alguns monjos. La imatge del Sant Crist que hi havia era molt venerada pels mariners i pescadors de Badalona. També els pagesos de la ciutat i els voltants invocaven sovint la imatge per acabar amb les sequeres.
EL CELLER El celler d’estil gòtic, és de grans dimensions i ens permet apreciar que la comercialització i l’especialització de la producció vinícola era molt important.