Felip Tobar

Ribera de Boires

Edició de Ferran Bataller

Tria de Narrativa, 4

Als meus pares, al meu germà i a Alba, la meua ἀlla.

¿Per què en diuen «literatura d'evasió»?Qualsevol literatura és evasió.

Joan P er ucho

I quan dic imaginació, vull dir imaginació de debò:imaginació de carn i ossos.

Sal vad or D alí

Nuestro recuerdo, nuestra historia,suena a cuento en la memoria.

Y es nuestro pueblo en el fondo del pantano,a través de las aguas susurrando sus relatos.

Cuentan historias de peregrinos,y tengo la fe que nunca tuvimos.

Chucho

PRIMER VÈRTEX

11

¿Us imagineu que eixiu de casa un diumenge feliç i que de sobte us fan una emboscada, us lliguen de mans i peus, us embenen els ulls, us estaquen un grapat de cotó a la boca, us segellen els llavis amb tres capes de cinta aïllant perquè no pugueu escopir-lo i us porten a un llac? Doncs m'està passant ara mateix.

Em dic Oriol Ribera, i mentre travessem el llac amb una de les barques pense que és una sort que no m'hagen portat ací per ofegar-me... però, la veritat, no sé si el que em tenen preparat deu ser millor. Una navalla m'empenta fora de la barca. Hem arribat a l'illa del balneari.

No he deixat de dur la bena als ulls tot aquest temps, però sé on estem. Gairebé puc veure els merlets de la façana sud –tan ampul·losos que semblen fer joc amb el cognom del poderós ter-ratinent que els manà construir–, el sostre mig enderrocat de la torre més alta, la molsa que impregna algunes de les parets grises i plenes de clivells. He fet aquest trajecte més d'una vegada. El balneari és un edifici enorme, abandonat des de fa gairebé un se-gle, i el fet que estiga en una illa no és cap casualitat ni caprici del propietari: abans no hi havia llac, i el que és l'illa era el cim d'un turó. Durant la Guerra Civil, però, la vall havia estat inundada pel

12

mar, el llac havia nascut i el balneari havia quedat totalment sub-mergit. La raó fou un bombardeig aeri que causà l'esfondrament d'alguns relleus del litoral i va acabar fent que, de tota la vall, no-més en quedaren dues coses per damunt del líquid: les restes del que havia estat un penyal, a partir d'aleshores convertit en una irregular línia de roques que s'iniciava vora la platja –amb una forma de penya-segats que la distingia de tota la geografia de la província–, i un braç de terreny més elevat al sud. Amb el temps el nivell de l'aigua s'havia assentat, de manera que el balneari i els voltants més propers, transformats en erms d'un fang groguenc, havien emergit fins convertir-se en e l lloc on acabem d'arribar: aquesta illa deserta just al mig del llac. O potser no tan deserta, segons diuen des de fa un s dies. I en r ecordar això comence a entendre-ho tot.

—Havíem de fer-ho, Penjat –diu Dani mentre em descobreix la cara i em lliga a un pilar del soterrani amb el cadenat de la seua Yamaha–. Saps que és l'única manera de saber què passa ací de nit.

—Ja –no deixe de mirar Gemma, que es mossega les ungles dreta darrere d'ell–. I h eu pensat que potser segrestant-me em convencíeu.

—No ho faces més difícil –replica ella–. Ets l'únic que pot.Em pregunte (una altra vegada) qui els deu ficar al cap això.

D'acord, tothom sap que des de fa uns dies passa alguna cosa es-tranya al balneari. Quan es fa f osc se senten crits des de l a riba –han arribat a dir que s'hi veuen llums–, fins i tot, segons alguns, una melodia de piano que de tant en tant es repeteix en l'aire. Però d'això a pensar que «l'únic» capaç d'esbrinar-ho sóc jo, el grillat de Ribera, «el Penjat» per als íntims... Per anomenar-los d'alguna manera, vaja. I total m'han posat el mot perquè de vegades faig... coses. És cert que aquestes coses no les fa massa sovint ningú: parle amb el meu avi Anselm, cosa que seria comprensible si no

13

l'hagueren afusellat mig segle abans que jo nasquera, i puc veure un pont ferroviari que ja no existeix com si estiguera fet de llum, quan no em dedique a moderar les tertúlies nocturnes entre una granota addicta als cigars Romeo y Julieta i un ratolí cantador de flamenc.

Si serveix d'alguna cosa dir-ho, totes les s etmanes supere amb nota la visita al psicòleg que em fa p assar el pare, i tots els metges que m'han vist han coincidit a dir que sóc «normal». I, com que aquests episodis són prou esporàdics, he pogut tenir una vida «normal» fins ara. Només continua emprenyant-me el fet de no distingir mai unes coses d'altres: un dia vaig tombar a terra Donya Adelaida, la venerable bibliotecària de l'institut i una de les dones més riques del poble, provant d'espantar-li un ratpenat que no veia ningú tret de mi en tot el corredor. Una altra vegada, du-rant una excursió, gairebé vaig caure al barranc mirant de creuar aquell pont incandescent. El fet de dur una gavardina grisa que va pertànyer al meu avi –perquè m'agrada– i unes ulleres enormes de vidres rodons, a més de ser blanc com un mort, són coses que també m'han ajudat amb el malnom.

—Tranquil, Penjat–s'hi acosta ara Júlia–. Vindrem a primera hora del matí, ¿veritat, Dani?

—I tant –s'encén un cigarret i es torna a ficar el paquet a la jupa–. Però hem d'anar-nos-en ja si v olem que ens aclarisca alguna cosa.

És clar. No se'n va perquè tinga por, encara que no deixe de mirar-se el rellotge. Ho fa per interès científic. La veritat és que encara em passa poc, per haver-los contat que el pare està de viat-ge. No puc anar pel món amb tanta confiança. Si ja m'ho diu l'avi, que espavile, però jo ni cas.

A penes fan soroll en anar-se'n, encara que des d'ací baix se sent tot: els passos apressats en pujar els graons, després sobre la

14

fusta de la barca, el so dels rems contra l'aigua esvaint-se a poc a poc i confonent-se amb unes gotes que no deixen de caure en algun lloc proper. Un raig de llum taronja que entrava per una escletxa del sostre acaba desapareixent. Després d'un temps a soles, amb els ulls ja acostumats a la foscor, em sembla veure la claredat de la lluna entrant pel mateix lloc. Cada vegada en cauen més, de gotes.

Al cap de no res l'aigua ja m'està banyant per sota i m'alce com puc, gairebé immòbil per les cadenes. Recorde que el llac és una albufera, és a dir , que enllaça amb el mar. Segurament nin-gú ha passat la nit ací des de l a inundació. ¿Potser les crescudes causades per la pluja, o fins i tot les l leus marees, submergeixen aquesta part inferior de l'edifici sense que s'haja sabut mai? Al-menys quan em trobaran mort ja se n'adonaran, que açò s'ompli d'aigua, i em trauran al diari com a artífex del descobriment. Seria un gran consol, vaja, però crec que m'estimaria més salvar la vida.

Comence a lluitar amb el cadenat. És inútil. Intente arribar al pany en va, però, encara que ho aconseguira, no tindria ni capa-citat de maniobra ni objectes amb què obrir-lo. Quan l'aigua em ve pels genolls sent la música. És un piano, no sé si el mateix que diu la gent, perquè m'he mantingut lluny d'ací des que comença-ren a parlar de tot allò.

No crec que les coses que em passen tinguen sentit, seguisc pensant que estic tronat i prou –entre altres raons perquè la ma-teixa gent del poble, incloent-hi els «amics», no para de r epe-tir-m'ho. La qüestió és que no m'hi acostava... per si de c as. És com la història de l'avió negre que s'enduu els xiquets si es banyen de nit al mar (perquè després diguen q ue l'home del sac no té versions pintoresques), que sempre aconseguia que no ho férem quan érem petits. O com la dels caçadors d'ocells que es mante-nen lluny del cementeri a causa d'una altra història de caçadors d'ocells. O com la del passatge subterrani, obra d'uns filantrops

15

obscurs i a nònims, que va s ervir a t ants republicans per fugir d'Alimara en secret durant la postguerra i que tampoc ha apare-gut mai. Lamentablement, no tinc temps d'esplaiar-me amb els mites absurds del nostre folklore local, perquè l'aigua ja m'arriba a la barbeta i estic massa ocupat intentant fer puntetes i aspirar la màxima quantitat d'aire. La música és més forta que mai, les notes repetides. Hi ha dues veus entre la melodia, i diria que pertanyen a la mateixa persona si no fóra perquè són simultànies: a una xi-queta.

Abans de tenir tot el cap submergit m'adone que vénen de dalt, és a dir, de la terrassa o de més amunt. ¿No va tenir dues filles el terratinent? És clar que sí. ¿No van morir tràgicament abans de fer els cinc anys? És clar que també, i ho van fer tancades a la cambra més alta de l'edifici, durant la mateixa inundació del 39. Però tant de bo estiguera jo allà, amb qualsevol espectre, abans de tenir una mort tan estúpida com aquesta: ofegat en un b alneari abandonat i gràcies als «amics». ¡Quin desastre!

—Desperta –diu una altra veu, però és impossible que l'es-tiga sentint sota l'aigua; aleshores algú em fa dos cops de peu a la cama, un de lleu i un altre de més fort–. Vinga, Oriol. Desperta.

Conec aquesta veu, la de l'única xica que em diu Oriol. Òbric els ulls. Sé que torna a ser de dia, perquè veig llum blanca a través de l'escletxa –fins i tot un escarabat que s'arrossega defugint-la–, i en tot el soterrani no hi ha més aigua que ahir al vespre. ¿On ha anat a parar el toll que estava a punt d'engolir-me? O ho he somiat tot o bé ha estat una altra cosa d'aquelles que no distingisc mai del que passa «de veritat».

—Alba –dic f regant-me el turmell, tinc les c ames entumi-des–. ¿Has arribat tard al segrest?

—No ho sabia fins fa un moment, idiota –es trau una pinça dels cabells i comença a forçar el pany–. Gemma ha vingut plo-

16

rant a casa i m'ho ha explicat.—¿De veres? Vols dir en n om de tots, ¿no? L'han enviada

perquè vingues a ajudar-me...—Ha vingut sola, vejam si te n'adones –un clic indica que ha

complit l'objectiu–. De vegades sembla que estigues en un altre món. ¿Creus que Dani o Júlia senten cap remordiment per açò? És ella qui s'ha preocupat, com sempre, per...

—M'ha semblat que entrava aigua –la talle de sobte, recordant la sensació d'estar a punt de morir sense aire–. No pot ser, ¿veritat?

—I tant que no –comença a desfer la presa que les cadenes formen al voltant del meu cos–. Almenys li he trencat això a Dani. De segur que ara el preocuparà molt, haver-se de comprar una al-tra cosa d'aquestes –mira al voltant i respon–. No pot ser... L'única vegada que va entrar aigua ací va s er quan es va in undar tota la vall, ¿no ho sabies?

—Sí, vaja... –intente no mostrar massa clarament l'alegria que em provoca el simple fet de veure-la, aquesta sensació indes-criptible de poder confiar sempre en ella que m'envaeix quan la tinc al costat, i li amague de nou que sempre m'ha semblat l'única persona de la meua edat amb qui puc parlar sense nervis: ser com hauria de ser amb tothom i només sóc amb ella–. M'ho va contar l'avi, un dia que el vaig veure passejant amb bicicleta.

Alba somriu:—I ara t'ho dic jo –s'ajup davant meu, a punt de deslligar-me

del tot, però aleshores sembla que s'ho repensa i, abans de retirar l'últim tram de cadena, em besa als llavis–. No has de patir tant, ¿saps? –afegeix, i p ercep el seu alè calent i suau a l a cara–. Ens tornarem a veure, Oriol.

I em desperte de veritat.Hi ha la mateixa llum blanca entrant per la mateixa escletxa,

i el mateix escarabat que en fuig buscant la foscor. Ara sí que no

17

entenc res.Se senten ocells a l'exterior. I t ambé uns passos baixant al

soterrani. És Gemma.—Has vingut sola, ¿veritat?—Sí –intenta amagar-m'ho, però li ho note als ulls: ha estat

plorant–. Els altres s'han quedat al funeral, ja es deu haver acabat.—¿Quin funeral? –dic mentre obri el pany, intacte, amb la

mateixa clau amb què Dani l'havia tancat.—No li vam dir res d'açò perquè sabíem que no voldria... –ni

tan sols em mira–. I mentre estaves ací l'han trobada morta –se li escapa un sanglot–, la pobra Alba.

19

1. Dilluns, 15 de setembre

A penes veig per on anem, mort de son i de fred. Gemma m'ha agafat la mà i travessem el poble. De tant en tant els ulls se m'obrin i entreveig coses, imatges estàtiques com les d'una postal: les ra-joles del passeig marítim, l'edifici de la Lluna, el breu camí entre tarongers que uneix les cases de la costa amb les de l'in terior, el lleó i l'àguila de pedra a les portes de la mansió que hi ha entre els horts, les banderes baixes de l'ajuntament, la carretera buida, els semàfors en verd contra el cel gris, l'escola on hem passat anys en pupitres veïns, els eucaliptus tremolant al parc, l'entrada de l'insti-tut plena de gent que murmura quan ja hauria d'estar a classe. Són les nou del matí i ha començat a ploure.

—¿No li fa vergonya? –em sacseja algú pels muscles–. Haver faltat al funeral... Deu ser l'únic que s'ha quedat a casa, dormint.

Òbric la boca per defensar-me, ignorant el malestar i les ga-nes de v omitar, però aleshores veig qui és i m'h o estalvie: ¿per què molestar-me a replicar Don Cristòfor? Amb aquesta enorme barba blanca i la veu que té, qualsevol cosa que diu sembla veritat. Fins i tot fa que semble raonable que s'haja celebrat un funeral amb tanta rapidesa, a aquestes hores, quan això és ben poc habitu-al. Només faig una ullada al voltant, vejam si algú obri la boca per

20

justificar la meua absència. Dani mira a terra i Júlia manté la cara contra el braç d'ell, sense deixar de ploriquejar. Gemma sembla a punt de fer-ho, però es queda en això.

—Perfecte –murmure quan entrem a l'aula–: comencem el curs tan bé com vam acabar l'altre.

—¿Com el vau acabar? –se m'acosta Júlia.—Pregunta-li-ho.—¿Per què no m'ho vols dir?—¿I per què no has passat tu la nit al llac? –camine més de

pressa per apartar-me'n, cap a l'última fila, però encara puc sentir com Dani riu darrere d'ella–. Que t'ho explique ton pare.

—Tampoc cal que em parles així.—¿Que et parle com? És ton pare, ¿no? Supose que ja li deu

costar d'assimilar, al pobre home. Jo ja m'hauria fet anàlisis...—Almenys ens contaràs què has vist al balneari...—Sí: una parella d'imbècils. Crec que es deien Dani i Júlia.—Vés-te'n a la merda –torna enrere, amb ell; ara qui riu és

Gemma–. Tots tenen raó, ets un penjat...De tant en tant m'agradaria que els altres veren les coses que

veig, només una vegada. Potser així deixarien de burlar-se'n tant. Però de seguida m'ho repense i la consciència m'acaba dient: «mi-llor que no».

Que no fóra només una vegada.

B artomeu Ferrer, Paratrens, no solia rondar per les mun-tanyes tan tard: la nit que va descobrir el cadàver d'Alba va ser una excepció. Sempre havia viscut en aquella zona apartada, lluny d'Alimara i dels seus habitants. Sa casa era una alqueria vora el riu, enfront d'una central elèctrica tancada feia dècades. I la seua vida havia estat d'una altra manera fins aquella nit... i hauria do-nat l'altra mà perquè les coses hagueren seguit com abans.

21

A trenc d'alba escampava els ramats per la serralada, diri-gint-los pel camí ample i polsós que havia estat la via quan era un xiquet. Aleshores solia acompanyar el pare, pastor abans que ell i després de l'avi, i esperar l'arribada de la locomotora havent deixat un cèntim sobre els rails. El fascinaven les formes que el tren d'aquella línia ja desapareguda, entre Alcoi i Ga ndia, era capaç de donar-li, sempre diferents. Els dies perdien una mica de pes amb allò.

Ara el camí a penes arribava a ser-ho, perquè de vegades se submergia en m atolls intransitables que l'obligaven a continuar per la zona més propera al riu, o arribava a interrompre's per do-nar pas al buit, com era el cas d'un tram que, després d'una puja-da de diversos metres, acabava on abans hi havia hagut un pont. Només en quedaven les dues immenses bases de pedra, que s'ele-vaven des d'allà baix, sobre el riu, sense sostenir res. Li agradava seure en aquell cingle, amb les cames per fora, i mirar-les durant hores. De vegades pensava en el dia que va haver d'aturar un xi-quet del poble que, sense cap motiu, semblava disposat a creuar aquell pont ja inexistent. Havia estat un dia estrany, ple de gent a causa de l'excursió; l'únic trànsit que hi solia haver, allà, era d'in-sectes i d'ocells.

Paratrens, que s'havia guanyat el mot al lloc on seia, a penes solia baixar a Alimara o mantenir contacte amb la gent. Les úni-ques persones per sota dels trenta anys que coneixia eren Gemma, filla de l'amo de la Lluna –l'únic bar on havia entrat en la vida–, i el mateix xaval que va poder salvar alertat pels crits d'ella, que justament li anava al darrere quan estava a punt de despenyar-se. L'home de l'escorxador ni t an sols era de l poble, però sovint l'acompanyava a la Lluna. Només solia tenir tracte amb persones de la seua edat, i la majoria havia mort o estava a punt de fer-ho. Una de les poques que en quedaven era Lorenzo Alcázar, sergent

22

de la guàrdia civil, amb qui darrerament mirava de no coincidir per estalviar-se discursos sobre el crepuscle de la institució. Aque-lla nit, però, no havia pogut evitar-ho:

—¿I de s egur que no vas veure ningú més? Bartomeu... –deixà caure el tricorni, que encara duia malgrat que el reglament nou l'obligava a la gorra d'uns anys ençà, i recolzà les mans a la taula–. Sabem que hi havia dos xicots més amb Alba, havien eixit d'excursió junts. També tenien previst tornar a casa diumenge de vesprada. No ho van fer, i podries ser l'última persona que els va veure vius. Qualsevol detall és important, ¿de veritat no recordes res...?

—Ja t'he dit que no –es tragué un saltamartí encara viu de la butxaca i comença a arrancar-li les potes amb l'única mà que tenia.

—No faces això davant meu.—¿En vols una miqueta?—¡No!—¿Me'n puc anar ja? –somrigué mentre deixava l'última

pota sobre la taula i començava a trencar-li les ales.—Sí, per favor –es regirà l'uniforme–, però abans vull que

em prometes una cosa –Paratrens, que xuclava les entranyes de la llagosta amb cara d'èxtasi, tan sols va a ssentir amb el cap–. Aquest era el mòbil d'Alba, el vam trobar en una de les motxilles –li l'allargà i ell el va agafar amb tacte apegalós–. Els pares m'han donat permís per fer-lo servir en la investigació, de manera que te'l done perquè, si veus res sospitós a les m untanyes, contactes amb mi de seguida. He afegit el número del quarter al principi de l'agenda, amb la paraula Alcázar. Només cal que petges la tecla verda. Supose que no tindràs cap problema.

Paratrens, amb un recel evident, se'l va ficar a la butxaca del saltamartí. Va estar mirant-lo fins a trenc d'alba, assegut al lloc de

23

sempre, on el camí acabava abruptament, i amb les cames pen-jant al buit, mentre pensava que entre la descoberta del cadàver i com li l'havia contada a Alcázar faltava alguna cosa que era in-capaç de concretar.

Les úniques llums de la serralada eren les primeres del sol, provinents d'un mar que des d'allà no es veia, i les blaves dels ve-hicles que voltaven el monestir allà sota, prop del riu. Havia estat una llum en plena nit i en plena tempesta, recordà, el que l'havia fet anar al monestir, una immensa construcció gòtica aban-donada i en es tat ruïnós des de f eia segles: la resplendor d'una foguera que li havia semblat veure al claustre, des de l'exterior, per les finestres sense vidres. La cicatriu li feia mal, com sempre que hi havia humitat, i e l diluvi que estava caient aquella nit li provocava una sensació elèctrica, com si a l'avantbraç inexistent el reemplaçara una descàrrega constant, recordatori de l'absència de tots aquells anys.

El dolor no va p oder més que la curiositat per veure què passava dins de l'edifici. Amb el gos al davant i amb l'ajut d'una llanterna que s'havia comprat en l'ú ltima gran despesa, al final de la dictadura, s'hi va anar acostant. De tant en tant cridava per si el sentien des de l'interior, però la tempesta s'engolia la veu de seguida. I aleshores, sense saber per què, començà a recordar amb nitidesa una pluja distinta, la pluja lleu que queia el vespre en què tot va canviar per primera vegada.

Empentà la porta de fusta just enfront de la figura sense cap de l'abat, Roderic d'Encens, que donava la benvinguda al recinte des de feia gairebé quatre-cents anys. La barra que normalment la mantenia tancada jeia partida al sòl de l'entrada. Allà, a l'altra banda de la nau del temple, hi havia les últimes flames de la fo-guera i, al davant, una silueta estesa a terra, a prop de les motxilles recolzades contra el mur més pròxim. De primer creia que era tan

24

sols una xiqueta dormida vora el foc. El somriure li desaparegué quan s'adonà que la pluja, a través de la cúpula trencada, queia sobre ella sense que es moguera.

Amb el pas dels seus dies d'infant, la pressa que tenia a dei-xar monedes sobre els rails s'havia anat convertint en una calma temerària. Les darreres vegades ni tan sols feia cas dels xiulits de la locomotora i s e n'apartava d'un bot quan només faltaven segons per tenir-la a sobre. Es va guanyar el malnom un diumen-ge, duia una jaqueta nova que era un regal d'aniversari –la mare li l'havia comprada en fer els sis anys. Una de les m ànegues va quedar enganxada a la via, sota una travessa, just quan ell deixava el cèntim al rail de l'esquerra i es disposava a saltar, com sempre, en l'últim moment. No va poder fer-ho. Encara va tenir sort: se'n va apartar tant com li fou possible, de manera que la locomotora, després d'haver creuat el pont, només li seccionà el braç per dalt del colze, just abans de descarrilar estrepitosament en un c amp d'oliveres.

La gent del poble va parlar de miracles perquè no hi va ha-ver cap mort i ell només hi va perdre mig membre, cosa que sens dubte mereixia. Encara no havia tornat de València, amb la pri-mera pròtesi de fusta, quan tot Alimara ja l'havia batejat amb el seu nom de veres, el que tothom faria servir per esmentar-lo fins que morira i més enllà.

Les descàrregues del monyó creixien a m esura que l'ancià Paratrens travessava el corredor del temple. La llum dels llamps hi entrava pels buits de les finestres i li deixava veure intermitències d'aquell cos, ara se n'adonava, completament nu i més incomplet que el seu. No veia els trossos de corda dispersos pel terra, el nom-bre dels quals augmentava a mesura que s'acostava a l'absis, ni les gotes de sang també creixents. Ni el cercle fosc que hi havia al mig de la foguera, ni els orificis recents al mur oposat i a l a part del

25

sostre que formava la llotja del cor. El gos lladrava vora els passos cada cop més lents i vacil·lants del vell, que, quan per fi va arribar davant d'ella, a penes pogué fer que les mans li deixaren de tre-molar per enfocar-la. No va caldre: el llamp més gran de tots va il·luminar la descomunal ferida, un orifici al pit que havia deixat Alba sense cor.

Un saltamartí es va aturar sobre el telèfon mòbil i es va que-dar mirant Paratrens. Ell va despertar i va somriure en veure'l. Ja feia hores que era de dia, però sabia que no podria tancar els ulls mai més sense reviure-ho tot: la nit anterior i el diumenge de la mutilació lligats per sempre. Inicià el gest d'agafar l'insecte, que ni tan sols es bellugava, però s'ho va repensar i va acabar apartant-ne la mà. La llagosta va saltar i es va perdre molt més avall, entre les roques i l'aigua poc profunda.

C artells fotocopiats amb les cares de Gerard i Marina om-plin totes les taquilles del corredor: un text sobre les imatges in-forma que han desaparegut després d'haver marxat amb Alba, en algun moment de diumenge o di lluns, i un a ltre a s ota explica quina pinta feien abans d'anar-se'n. Un telèfon de la policia, grans números blancs sobre una franja negra, indica que hi t ruquem per comunicar qualsevol informació.

Faig a t rossos el que hi ha a la meua taquilla i e ls llance a terra: només em faltava això, haver de preocupar-me pel rei del futbol i per la nòvia, dues de les persones que més han gaudit dedicant-me bromes tan simpàtiques com la del segrest; de fet, ara que ho pense, m'estranya que no en formaren part amb l'entu-siasme habitual. En tancar la taquilla, naturalment, em trobe Don Cristòfor al costat:

—¿Creu que està per damunt d'aquestes coses? –em pregun-ta amb totes les ganes i amb els trossos de paper fets un garbuix

26

dins del seu puny furiós, famolenc de justícia, però de seguida veu com Júlia passa pel corredor acceptant un cigarret de Dani–. No es moga, ara torne.

Mentre em mira n o deixe d'assentir amb el cap, resseguint tots els moviments del seu dit, però quan es gira me'n vaig corrent.

—¡Ribera! –crida Toni fora, quan jo ja estava fugint pel parc i creia que tothom em deixaria en pau: il·lusions que em faig–. Tinc una sorpresa per a tu –porta el feix habitual de fotografies sota el braç, i només n'ha de retirar una molt historiada, que sembla un muntatge de pel·lícula romàntica de sèrie zeta, per mostrar-me la que vol–. ¿Què et sembla?

Em quede el doble de blanc que d'habitud. Intente prendre-li la foto amb un moviment desesperat, però no ho aconseguisc. De tota manera, mantinc els ulls clavats sobre l'escena inesborrable. No pot ser veritat.

—És un trucatge, ¿no? –però el cap de Toni ho nega i el som-riure ja li frega les orelles–. T'assegure que no sóc jo.

I tant que ho sóc. Això sí, ni tan sols recorde haver fet allò: besar amb tant d'entusiasme aquella xica a la platja, de nit, amb el Rapa Nui al fons. Una barra il·luminada al darrere, ombrel·les de vímet pertot arreu i, entre les dues coses, un parell d'estàtues gegantines que reprodueixen les de l'Il la de Pasqua, il·luminades pels focus que marquen els quatre cantons dels pedestals on s'al-cen, com guardians d'un llindar que separa el local i l'arena impu-ra on ens rebolquem la meua esplèndida amiga i jo.

És absolutament increïble, ella i l'es cena i t ot plegat. Si el meu cap funcionara amb el Windows, com qualsevol ordinador, ara mateix s'hauria tornat blau i hauria mostrat amb grans lletres blanques al front: «Error crític del sistema». De fet, he de reinici-ar-me a mi mateix per començar a entendre tot allò.

No em considere el rei del xiringuito, precisament. Ara bé:

27

és cert que aquest estiu, crec que un parell de vegades, havia be-gut tant com per despertar-me sol, tirat a la platja quan ja era de dia i amb buits a la memòria considerables. Per ser més exactes, em solia despertar algun simpàtic madrileny, d'aquells que a les nou del matí ja ocupaven la xarxa de volei per dedicar-se a viure allà pràcticament tot el dia. Llançaven la pilota contra mi a un a velocitat d'uns cent quilòmetres per hora, em pegaven de ple en tot el cap i, pel que es veia, la cosa tenia molta gràcia. No seria tan demencial, doncs, que durant un d'aquells forats negres de la meua vida haguera passat una cosa així. De fet, la imatge és bas-tant aclaridora del meu estat en aquells memorables moments que no puc recordar. I em deixa en molt mal lloc, tenint en compte les circumstàncies: és Marina.

—Estava pensant que, si no em pagues el preu que li he posat, la penjaré al vestidor de l'equip –la fa oscil·lar davant dels meus ulls, que la persegueixen totalment subjugats–. Ja deus imaginar que no se sentiran massa còmodes en s aber que un desg raciat com tu els ha torejat així, amb Gerard sense poder defensar-se... i, és clar, estaran disposats a defensar-lo ells mateixos. Els catorze. I com sempre solen fer-ho tot.

—Matant-me a hòsties.—Ens anem entenent –m'allarga la foto i t inc la temptació

d'arrabassar-li-la i fugir corrent, però sé que és inútil–. Com que som tan amics i això, t'ho deixaré en cinquanta euros.

—Són els diners que el pare m'havia donat per a tota la set-mana, per menjar –li'ls oferisc–. Deus estar content.

—És un p laer fer negocis amb tu –se'ls embutxaca i, tot seguit, em lliura la prova comprometedora i gira el cantó que hi formen els arbres. No passa d'allà: l'equip de f utbol al complet, amb uniforme i tot, ensopega amb ell i el fa frenar en sec.

—Mira per on vas, Vidal –l'empenta a una banda Josep, que

28

pel que es veu, en absència de Gerard, és el mascle dominant en funcions. I Toni cau immediatament damunt meu. I em c au la foto. I, naturalment, va a parar als peus de Josep:– ¿Es pot saber què és això? –ni tan sols s'ajup a recollir-la, com si fóra excessiu assimilar la imatge i moure el cos alhora.

Quan per fi crida «¡Penjat!», una de les mi llors deduccions que deu h aver fet mai, ja estic a cen t metres de t ots i n o pare de córrer. La veritat és que no cal ser cap geni per saber què és a punt de p assar, que és justament el que passa però ja amb el lleuger avantatge de la distància per a mi: l'equip sencer comença a perseguir-me a l'uníson, clamant venjança, i encara puc veure de reüll com Toni somriu en recollir la foto.

Mentre fuig esperitat pense en la formulació d'un teorema que batejaré, orgullós, amb el meu nom: «La velocitat d'un adoles-cent més lent que una tortuga experimenta un augment directa-ment proporcional al nombre d'adolescents molt més ràpids que el persegueixen amb ganes de linxar-lo, i qualsevol cosa que faça durant el trajecte és inversament proporcional al sentit comú». Ja ho veieu, és la mena d'idees brillants que em passen pel cap quan una turba és a punt d'arrancar-me'l. Potser per això faig una cosa que no m'he vist mai capaç de fer: saltar el reixat de l'escola –tan-cada a migdia– i entrar al recinte per amagar-me dins l'edifici.

Deveu pensar que és fàcil, saltar un reixat: proveu-ho amb un de cinc metres d'altura, forjat durant els anys quaranta i amb els extrems superiors en forma de puntes de llança (semblants a les de l'escut de la falange però pitjors, per dir-ho de manera il-lustrativa). El difunt empresari local Ricard Ricard havia comen-çat a construir l'edifici l'any 1936, però els franquistes no tardaren gens a fer-lo seu i a imprimir-li l'aspecte de fortalesa inexpugnable en detalls com aquest.

Sense alè i amb el colze sagnant, entre al col·legi sota una

29

arcada enorme que dóna directament al pati que acabe de creuar, i de seguida busque algun lloc del vestíbul on amagar-me. Sota l'escala ascendent hi ha mig oberta una porta de fusta que, tanca-da, no es distingiria de la paret... si no fóra pel pany minúscul, que sembla obra d'un corc. Ja puc sentir com tots els futbolistes, plens d'entusiasme viril, salten el reixat amb molta més facilitat que jo i amb alegres crits com «¡D'ací ja no eixirà viu!», etcètera.

No puc fer cap altra cosa: m'ho jugue tot amb aquella cam-bra minúscula i, sense mirar enrere, hi entre i tanque la porta en el mateix segon. M'assec al fons, en un racó que sembla buit dels obstacles que omplin aquest lloc ínfim, invisibles enmig la foscor, i em quede quiet amb l'esperança que els altres no siguen capaços de veure el pany.

En principi només hi distingisc la franja de llum horitzontal, raquítica, que entra per baix de la porta. Després ja veig com les ombres dels xicots, corrent amunt i avall, fan que la franja siga intermitent. Fins i tot un parell es queden parats davant de mi:

—¿Saps per què li diuen el Penjat?—Perquè té la pell molt pàl·lida, ¿no?—¿Què dius, burro? –silenci–. És perquè va nàixer mort.—Ah –uns deu segons de silenci–. ¿I això pot ser?—¿Què? –mig minut de silenci més.—No res, ¿t'havia preguntat alguna cosa?Em fan ganes d'eixir a explicar-los-ho tot, incloent l'acciden-

tat trajecte amb un cotxe de policia que ma mare va haver de fer per tal d'arribar a l'hospital, però pense en la meua salut física i continue quiet. La mental ja no té remei. Passe veient la franja sencera una estona prou llarga, pense que ja han abandonat l'es-cola i m'alce. Una cosa em crida l'atenció: hi ha com una resplen-dor incerta al meu voltant, és daurada i sembla estendre's per les quatre parets de la cambra. De primer no li done cap importància