ÍNDEX

1. Biografia

2. El mètode

3. L’existència de Déu

4. Estructura de la realitat

5. El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies

1. BIOGRAFIA

René Descartes (1596-1650) va ser un i m p o r t a n t  fi l ò s o f  r a c i o n a l i s t a i dogmatista francès del segle XVII, també conegut per les seves obres de matemàtiques  i de diferents branques de la  ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer a proposar el problema de la validesa del  coneixement  com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la  revolució científica. És responsable, entre altres coses, de la  geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot  idea  amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les  coordenades cartesianes  o de la sentència  ‘’cogito ergo sum’’ (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.

René Descartes es va educar a l’escola jesuïta de La Flèche (1604-1612) (un dels més prestigiosos de l’època a Europa), on va gaudir d’un tracte a favor a la seva delicada salut. Els estudis que va fer van tenir una gran importància decisiva en la seva formació intel·lectual. L’ideològica filosòfica del savi es manifesta de forma objectiva en tota la seva obra gràcies a la educació que va rebre.

2. EL MÈTODE

Descartes vol assolir un coneixement absolutament segur, del qual no es pugui dubtar. Per això, aplica el dubte metòdic, que consisteix en dubtar absolutament de tot per a què així només quedin els judicis totalment certs. Precisament per això, les informacions que vinguin dels sentits s’han de prendre com a falses perquè estan subjectes a la incertesa i a l’error. Per tant, segons Descartes, no fa falta l’experiència per demostrar que una informació és certa. La solució que ell proposa per a aquest problema d’incertesa i dubte constant en la recerca del coneixement és l’ús d’un mètode segur i rigorós, com el de les matemàtiques. Aquest és el mètode deductiu i, com ja hem dit, no necessita recórrer a l’experiència.

2.2. LES REGLES DEL MÈTODE

Segons Descartes, els passos del mètode deductiu són quatre: 1.EVIDÈNCIA: només s’ha d’acceptar com a vertader allò que és clar i no dubtós. 2.ANÀLISI: dividir les idees en parts simples, i d’aquestes acceptar només les més evidents com a certes. 3.SÍNTESI: conduir els pensaments en ordre, dels més simples als més complexos. 4.ENUMERACIÓ: revisar tot el procés per assegurar-se de no haver o més res.

2.3. “DISCURS DEL MÈTODE”

És la principal obra escrita per René Descartes i fundamental de la filosofia occidental ja que va contribuir al desenvolupament de la filosofia i de la ciència. Es va publicar anònimament l’any 1637 i en realitat va constituir el pròleg a tres assaigs: Diòptrica, Meteors i Geometria, agrupats amb el títol conjunt de Assaigs Filosòfics. Està dividida en 6 parts, i Descartes va explicar que li va posar el nom de “discurs” i no “tractat” perquè no pretenia ensenyar, sinó només parlar del seu mètode i ensenyar-lo al món.

2.4. TIPUS D’IDEES

Descartes agrupa les idees de dues maneres, segons la seva provinència i segons com són.

Segons la seva provinpencia les divideix en: 1.ADVENTÍCIES: semblen procedir del món material exterior dels sentits. 2.FICTÍCIES: provenen de la mateixa consciència, de la nostra imaginació. 3. INNATES: semblen implantades a la ment per una instància superior (Déu).

Segons com són, es divideixen en: 1.CLARES: idees que s’entenen i es comprenen 2.OBSCURES: idees que no s’entenen del tot 3.DISTINTES: idees que es diferencies de la resta d’idees 4.CONFUSES: idees que no es diferencien de la resta

Descartes afirma que les idees vàlides són les Clares i Diferents.

3. L'EXISTENCIA DE DÉU

Descartes vol demostrar racionalment l'existència de Déu i aporta tres proves diferents.

Comença per analitzar la mateixa definició de Déu deixant de banda la seva realitat. Troba que Déu correspon a un ésser infinit i perfecte i dedueix que aquesta pensament no pot sorgir d'un ésser limitat i imperfecte com és l'home (és imperfecte pel sol fet de dubtar del seu coneixement). Una persona no pot imaginar més enllà dels seus límits, per tant, Déu no sorgeix de la ment humana, no és un ésser imaginari, sinó extern i existent.

La segona prova es basa en la concepció cristiana, que l'ésser humà és una creació de Déu. Els detractors de Descartes veuen que assumeix dues premisses (l'home ha de ser creat i el creador lògic és Déu).

Per a la tercera prova torna de nou a la definició de Déu i desenvolupa l'anomenat argument ontològic, que es basa en que Déu existeix, ja que és un ésser necessari.

3.1. “MEDITACIONS METAFÍSIQUES”

Meditacions metafísiques, és una obra en la que es demostren l’existència de Déu i la inmortalidad de l’alma en sis meditacions. És una obra escrita per René Descartes i publicada per primera vegada en 1641, en llatí.

En aquesta obra Descartes es basa què hi ha algú més enllà, un ésser etern, perfecte, poderós, anomenat Déu. Afegeix que Déu mai pot ser dèbil, no enganya i tampoc permet que algú enganyi.

4. L’ESTRUCTURA DE LA REALITAT

La realitat està constituïda per: jo pensant, Déu i Món:

− Jo pensant: Res cogitans o substància pensant. Substància creada que té com a atribut essencial el pensament. Per primer cop en la filosofia europea moderna, Descartes considera la consciència d’un mateix (en el seu propi pensament i la seva pròpia existència), com previs a Déu.

− Déu: Res divina o substància divina. Substància no creada que té com a atribut essencial la infinitat. Descartes considera Déu com la justificació del món exterior al jo. Com que l’engany està contra la natura divina, no podem concebre allò que els nostres sentits i especialment la nostra raó obtenen de la realitat sigui fals; per tant, el món material és real.

− Món: Res extensa  o substància extensa. Substància creada, que té com a atribut l'extensió, subdivisible en les tres dimensions (llargada, alçada i profunditat) a les quals s'afegeixen d'altres característiques (color, textura, olor, etc.) definides com a "qualitats secundàries" i que són afegides pel subjecte. Aquí s’aprecia un dels aspectes del subjectivisme modern. El moviment i el repòs per Descartes són començats per Déu.

Les tres substàncies es necessiten mútuament. La primera veritat, penso doncs existeixo, és la base del seu pensament. Cal demostrar la seva existència amb el dubte metòdic per poder postular les altres dues. Un cop s'arriba a l'evidència del jo, s'analitzen les idees d'aquesta ment, entre les quals es troba la de Déu, que és externa al jo. Aquest Déu és per definició bo (segueix el concepte de cristianisme de la divinitat) i per tant refuta la hipòtesi del geni maligne que havia utilitzat per refutar les idees de raó. Si aquestes idees són correctes, poden aplicar-se a l'exterior, del qual provenen les dades per tenir noves idees.

4.1. “ELS PRINCIPIS DE LA FILOSOFIA”

És una obra de René Descartes. Va ser escrita en llatí el 1644, i dedicada a la  Princesa Elisabet de Bohemia, amiga i corresponent de Descartes. En el pròleg de l'edició en francès, escrit per Descartes, fa un resum del contingut de l'obra. El llibre consta de dos parts, la primera tracta sobre la metafísica, i per comprendre-la millor és recomanable llegir primer Meditacions Metafísiques. La segona conté les nocions generals de física, principalment la composició de l'univers i les seves lleis, particularment de la terra i els seus components (l'aire, l'aigua, el foc, i el magnetisme) i les propietats que

trobem en aquests cossos (com la calor, el pes, la llum, etc.). Per completar tot el coneixement caldria tractar dels minerals, les plantes, els animals i l'home, i finalment de la medicina, la mecànica i la moral. Si bé creu que tindria la capacitat per fer-ho, diu que es requereixen uns mitjans per fer experimentacions, però no té les eines necessàries per a fer-ho, però no dubta que les altres generacions ho aconsegueixen.

Una de les frases més destacades d’aquesta obra és: “El coneixement és com un arbre del qual l’arrel és la metafísica, la física el tronc i les altres ciències són les branques que creixen del tronc”. 

5. EL DUALISME ANTROPOLÒGIC I LA COMUNICACIÓ DE LES SUBSTÀNCIES

Nosaltres, els éssers humans estem compostos per dues parts el cos i l’ànima que aquestes diem que són dues substàncies. El cos és una substància extensa, ocupa un espai tridimensional i es pot percebre pels sentits i podem pensar les seves parts separadament, es a dir, amb l’enteniment. El seu comportament està regit per les lleis mecàniques, (la respiració, la nutrició...). Descartes defensa que el ésser humà es comporta com una màquina.

En canvi, l’ànima és una substància pensant, té la capacitat de exercir tota l’activitat mental conscient com: la imaginació, l’enteniment, la sensació i la voluntat. No està sotmesa a les lleis físiques.

El problema és que l’extensió no té pensament i el pensament no té extensió. Descartes va intentar resoldre el problema dient que en la glàndula pineal, en el cervell, aquestes dues substàncies s’interaccionaven, és a dir, el pensament tenia extensió i l’extensió tenia pensament. Però això va quedar sense solució perquè no es pot explicar com dues substàncies tan diferents poden interaccionar. Donant pas al problema general de la relació entre ment i cos.

5.1. LA SUBJECTIVITAT HUMANA I LA CIÈNCIA

Aquesta separació entre el cos i l’anima constitueix el fonament de la ciència.

Només podem formular hipòtesis ja que de la natura ho ignorem tot. Formulem aquestes hipòtesis perquè donin raó de certs fenòmens amb el poder de formar idees. La naturalesa humana consisteix en formar idees, de contemplar-les, ordenar-les, així organitzant el món en un quadre. L’home és el subjecte del coneixement, aquell per a qui la representació existeix, però que mai figura com a objecte en el quadre.

5.2. “REGLES PER A LA DIRECCIÓ DE L’ESPERIT”

Van ser publicades pòstumament. Hi ha 36 regles que explicant en detall el mètode fonamental en el Discurs del mètode. En aquestes regles consta l’afirmació cartesiana. Descartes efectua una investigació general de la

matemàtica per tal de descobrir de quina manera l’esperit humà assoleix la certesa.