Índex

Presentació 7

La història 11

L'esquadra romana dels Armats dels Dolors 13

El com, e] perquè i el quan d'una "escolta de soldados

romanos" 17

Ventures i desvaris de la tropa dels "Barbuts" 25

Els armats en la poesia popular 39

Una sola llança 61

La cohort romana definida en el seu reglament 71

Les persones 81

Ordenació dels armats per antiguitat 83

Això diu el capità Labèrnia 87

Això diu el capità Merola 89

Les famílies 91

Els "Domingo" 93

Els "Roseir 95

Els "Saura" 97

Epíleg 99

Presentació

Des de 1857, any de la seva fundació i en què començaren a aparèixer com un annex a la processó del Diumenge de Rams, fins avui, els Annals dels Dolors han constituït una forma eficaç de mantenir viva en la memòria de tots la nostra història, així com també d'integrar ei jovent en els costums i tradicions propis de Lleida.

Aquesta associació, composta per vint-i-sis homes que tan bé coneixem els lleidatans i lleidatanes, ha superat tot tipus d'obstacles i de dificultats per arribar als nostres dies amb el mateix esperit de tradició i participació popular que va marcar el seu naixement. N'han format part comerciants, estudiants, funcionaris, pagesos, i en definitiva, components de tots els àmbits socials i culturals de la nostra ciutat, la qual cosa posa una vegada més en relleu el seu caràcter plural i popular.

Ara, amb la publicació d'aquesta Banqueta que els dediquem, Lleida té l'oportunitat de donar les gràcies a aquesta agrupació i de reconèixer la tasca realitzada, al llarg d'aquests més de 140 anys d'existència, en favor dels costums i tradicions lleidatans.

És també el meu desig que aquestes pàgines serveixin per posar de manifest la importància que per al nostre tramat social tenen aquest tipus d'iniciatives populars perquè, juntament amb la resta d'elements diferenciadors i característics de Lleida, ens lliguen a la resta de la col·lectivitat i ens fan conscients de l'estreta relació que existeix entre la nostra pròpia evolució i la de la ciutat.

Finalment, desitjo que aquesta lectura us atansi a les vostres arrels i desperti

en vosaltres el desig de potenciar i defensar el nostre patrimoni cultural i

l'essència lleidatana, de la qual en són un clar exemple els Armats dels

Dolors.

ANTONI SIURANA I ZARAGOZA Paer

en Cap

Aquesta és la història d'un grapat de jovenalla que a cop de llança i lluentor

de cuirassa ensenyaren una perpètua lliçó: que l'alegria riallera pot fer avi-

nença amb la fe ben entesa.

I ho repetirem tant com calgui, quan el braç ja era feble i el cor es va fer

vell, va caure a terra la llavor de la i l·lusió d'una altra joventut, homes de

soca-rel, pagesos de la pagesia la van tornar a fer brollar regalant a la ciutat

el fruit d'un altra lliçó: que no hi ha vida sense tradició, que entre la pedra i el

maó sempre hi ha d'haver un floró per la Verge en processó.

És una història, tal vegada no tan petita, que comença, ara farà vora cent cin-

quanta anys. quan la ciutat era només una pinya de cases, i de gent

senzilla, envoltades d'un riu platejat i bressolades pel verd esmaragdí de Ies

seves hortes...

L'AUTOR

La història

Els Dolors i els armats, armats i Dolors, carrer i sentiment interior i ganes de dir, cridar i pregar units a l'ànima íntima dels homes d'horta i ciutat enllautonats d'armat.

12

L'esquadra romana dels

Armats dels Dolors

Des que les processons es desprenen d'aquell dogal de rigor medieval que les constrenyia amb excessius càstigs corporals, els antifaços i els cucurulls acullen una altra mena de penitència que també és senyal de la voluntat de mostrar les ofenses que les nostres accions poden fer a Déu, com també de les excelsituds que el seu amor vers la humanitat por fer-nos homes nous i millors.

Aleshores els cilicis i els assots queden només per a aquells escrupoloses de consciència extrema que pensen que els calen per tan grans i greus culpes que potser els turmenten. Però dels segles XVII-XVIII endavant les processons seran catecismes per a homes lliures que mostraran, amb vida i art, els sacrificis sublims de les consciències en el camí de la perfecció.

Esdeveniments grandiosos que van alterar el caminar de la humanitat van produir-se en temps de Ponç Pilat, i aquest fet històric també es fa present en les processons.

Inicialment, els personatges de les processons eren pocs, després es van refermar en les "Setmanes Grans" renaixentistes quan va aparèixer el doble aspecte de figura i d'al·legoria: Crist/sofriment físic, Maria/dolor psíquic, il·lustrades amb algun àngel compungit i altres personatges que van anar entrant en escena gradualment.

Es va iniciar aquesta nova figuració, que resultaria un portentós aparador d'escultures, amb els personatges que podem anomenar "necessaris" per a una escenografia exaltadora i reverencial que envoltaran la figura del Senyor

13

adolorit: les santes dones, els apòstols, el Cirineu, Josep d'Arimatea, l'àngel confortador que apareix en l'Hort de les Oliveres.

Després, "els dolents" que mostren la perfídia dels infidels i els descreguts, que encara tenen la maldat d'augmentar els sofriments de Crist. Són els botxins, els judes i els sanedrites. El poble es prenia molt seriosament aquestes escenificacions fins al punt que de vegades les escultures resultaven apedregades, per la rancúnia que sentien en veure "martiritzar' el Senyor.

En tercer pla apareixen els figurants que, simplement, només eren presents en els fets: els doctors de la llei, el procurador de Judea, Longinos, el centurió, i la cohort de guarnició en la fortalesa Antònia de Jerusalem, integrada en la legió romana de Síria.

Els imatgers castellans, els del llevant i els del sud, immersos en el barroquisme, van immortalitzar fuetades, ulls carregats d'odi, mans caritatives i guardians impertorbables, però la creixent culturalitzaciò de la gent del poble va influir perquè es moderés tal extrem de representació i, reservant-la per a les evocacions principals va fer que s'anés dessacralitzant i s'anés obrint a una religiositat més relaxada.

Les fantasies dels artistes que es permetien representar botxins amb casaca, mossos cenyint espasa, levites amb draperics flamenques i romans amb gargamells i rodella o alfanges àrabs van provocar l'aparició de soldats de guar-da-roba que desvirtuaven les processons.

I és que, des de l'art a la mala còpia la caiguda resultà fàcil per als mediocres, i s'arribava a una mena de subprocessons gairebé laiques que provocaven al seu torn competències entre les confraries per aconseguir lluïment i efecte, moltes vegades gràcies a tractes mercenaris. És veritat, però, que aquests muntatges anaven només al començament de les processons que després transcorren amb respecte, autenticitat i silenci.

L'aparició d'aquesta comparseria era deguda, en bona part, a l'interès de donar rigor històric i reforçar-ne la sacralilat, ja que als cristians amb sentiments més extrems els costava acceptar les figures sagrades en l'aspecte i les actituds de persones conegudes, veïns i conciutadans. Era el conflicte entre la percepció ideal i l'artificiositat de la representació.

Els "misteris", amb la seva plasticitat retornen a la religió la santedat, la into-cabilitat i la venerabilitat, però els soldats espectaculars, les llances i la brillantor dels accessoris evidenciaven les extemitats de la història.

14

Estem explicant, no jutjant, i posats a fer balanç del fet, cal esmentar que es digueren "tribuns", "alarbaders", "romans", i un llarg etc, que a Catalunya es va concretar només en dos mots: "armats" i "manaies".

És clar que no era per la utilitat de les seves defenses que foren anomenats "'armats", sinó per la ferralla que traginaven i que els revestia d'aparatoses armadures de llautó.

L'etimologia "manaia" arrenca, segurament, de les unitats tàctiques romanes anomenades "manípuls" o "maniples", en les ensenyes de les quals hi figurava una mà.

Pels enrevessats camins del vocabulari popular es conegueren pel mot que recordava la història d'aquells que volien recordar, i el qui els manava, es va dir en aquesta rememoració popular "cap de manaies" o "capità manaia".

La vistositat i la seva naturalesa ambigua, entre religiosa i festiva, amb l'atractiu afegit d'anar a cara descoberta incitava molt el jovent a afegir-se a la cohort, poblant d'"armats" les processons, i n'esdevingueren un element indispensable.

15

Lérida. "'Los armats". Tarja postal de començament de segle que identifica els Armats dels Dolors amb la ciutat. La instantània, presa al pati del convent del Roser, al carrer de Cavallers, davant de l'oratori, reflecteix la simplicitat de les arma-dures, les desmesurades barbes i la sumptuositat de penons i estendards.

16

El com, el perquè, i el quan

d'"una escolta de soldados romanos

Estendard antic; desaparegut l'any 1936.

Bullia la processó en iniciatives per millorar-la, quan "una porción de con-greganles, individuos de la Junta", intentaren vestir-la d'història, "arreglando una escolta de soldados romanos... para su mayor lucimiento".

La traça no era nova als indrets lleidalants. que des de cent anys enrere comptaven amb una dotzena d'"homes armats" com a acompanyants a la processó del Sant Enterrament.

Tractat l'assumpte "en una reunión particular" i previst el finançament, es presentà a la Junta.

".... Habiéndose pensado que los gastos para el equipo de dichos soldados podia satisfacerse recurriendo a una 0 mas rifas, leniendo ademàs promet ido uno de los Señores congregantes que 61 adelantaría por de pronto el coste de todos los trajes,reintegrandose de los productos de la rifas a medida que irían entrando, controlados para ello..."

A deu de gener de 1857 la Junta va escoltar el discurs que acabem d'anotar, dintre de la proposta general de creació de la "cohorte romana".

"Se propuso por el Sr. Molins, a consecuencia de haberse tratado en una reunión particular entre algunos de los congregantes, y para cl rnayor lucimiento de la procesión. arreglar una escuadra de soldados romanos. vulgo "armats"'... cuya proposición fue aceptada por toda la Junta con la sola condición que el Sr. Fàbrega hizo presente, que debía de todo ello darse cuenta y conocimiento al Sr. Corrector sin cuya autorización nada se podia hacer ni innovar."

Així es va fer, i es va innovar. En dos mesos, forjades llances i cuirasses, Lleida va poder veure desfilar airosament "L'esquadra romana dels Armats dels Dolors".

17

Atipats de romanitat, els nostres entusiastes reclutes, s'allistaren de primer intent com a "ministres del gran Tiberi", i perquè per rang no fos, prengueren per capità "lo procurador Pilat".

Dels versos jocosos que per retrat i sàtira va compondre un improvisat joglar de la primera promoció d'armats, podem deduir que l'esquadra no diferia gaire en composició i nombre de les posteriors ni de l'actual,

Formaven vint-i-set o vint-i-nou homes manats per "l'armat més ressaltat", ajudat d'un .segon, "criat d'en Pilat" i assistit per un tamboner, sense diferenciar-se a la primitiva esquadra cap comandament inferior.

Els primitius armats eren homes de ciutat i no van permetre que s'integressin a les seves fileres gent de la ruralia, cosa impròpia d'unes contrades en què els homes de camp se sentien el seu jardí, i els ciutadans, finestral d'horta.

La broma i el menyspreu quedaren en cobla popular, contestada noranta anys després en què l'esquadra fou integrada per sempre per hortolans i pagesos que varen excloure els homes de la capital tot dient: "Aquest any seran senyós/ los Armats de les Dolors/ quan els senyós no ho voldran/ los pagesos ho seran".

El "culpable" va haver de ser algun "hereu" que es dissimula sota la presumptuosa capa de costums i gustos burgesos, ja que "per ser senyo tant polit/ los pagesos ha excluit".

Per a la composició de la bulliciosa esquadra es s'ajuntaren homes de diverses arts i oficis, entre els quals un rendista i un rellotger, bastants comerciants ("budellaire" o carnisser, el mesurador de grans del mercat, i el "saboner"), un funcionari "pagador de carreteres", i diversos professionals de la medicina, algun "doctor" i un altre "comadró". Completava la colla una col·lecció d'estudiants i jovent.

Amb el temps, i a les primeres baixes voluntàries i les depuracions dels armats poc formals, van anar ocupant els buits homes de camp, els abans vedats, que van acabar per ser majoria.

I els pagesos s'ho van prendre tan a la valenta i ho van sentir tan endins que tenir plaça d'armat era considerat un privilegi, de manera que era conservada i transmesa com un gran honor, de pares a fills.

A moltes de les velles "torres" de tova de l'horta de Lleida, presidia l'aparador o la sala d'estar el retrat del patriarca o parc de família vestit d'armat que s'ensenyava amb orgull i reverència, mirat amb enveja pel fill jove, llampant per colpejar amb la llança els empedrats de la ciutat que era envoltada pels seus camps.

Les calors del 26 d'agost de 1859 varen revifar les suors dels cridats a la Junta d'aquell dia pel tema penós dels deutes que s'havien anat contraent amb els sastres i els ferrallers que havien subministrat els efectes i confeccionat els vestits de la tropa de romans, un material que ja s'havia usat en dues desfilades.

"Ha hecho presente el Receptor de la casa que habiéndose promovido cerca de dos años ha, por una porción de congregants indivíduos de esta Junta, la construcción de vestidos de soldados romanos ... a fin de poder asistir a la procesión como se hace en todas partes ..."

Es féu recompte de les possibilitats i de les no gaire optimistes previsions crematístiques; ja que les paperetes de la rifa organitzada no havien donat gran cosa, i la persona que havia avalat els deutes havia mort, de manera que els hereus reclamaven el pagament. Així va quedar en evidència una quantitat important a la qual calia fer front.

"... y muy especialmente, D. Isidro Grau ofreció para ello una buena parte de lo que faltaré si los productes de las rifas que al efecto se hiciesen como arbitrio deliberado de la Junta, no alcanzaren ...

... y habiendo muerto desgraciadamente, como es público, sin que pudiese manifestar su voluntad, y no habiendo sido suficientes los productes de dichas rifas hasta la actualidad para cubrir, como que se estan adeudando todavia la cantidad de nueve mil y pico de reales que reclaman los interesados que suministraron los efectos necesa-rios, y atendiendo que no es justo que los proveedores después de haber pasado tanto tiempo queden privados de cobrar sus créditos ..."

A la vista de la compromesa situació, determinaren utilitzar quantitats dels fons generals de la congregació aplicant-los al deute que els posava en situació problemàtica, afegint-hi els que poguessin recollir i, a més, demanant algunes anualitats de les quotes de soci a congregants que pensaven que s'hi avindrien.

"... se ha pensado y propuesto. que sin perjuicio de seguir las rifas hasta completarse o reunirse caudales suficientes, que se saque de los fondos de la Congregación dos

19

mil ciento cuarenta reales en clase de préstamo, otros dos mil del fondo de limosnas si existieran, y que se invile a algunos de los S.S. congregantes que adelanten algunas anualidades de la retribución que satisfacen anualmente...

... después de ventilado, y a fiu de salir del compromiso se resolvió como

.se ha pro-puesto ... y que se invite hasta treinta congregantes a que satisfagan de pronto o adelanten cuatro anualidades de la retribución ordinaria que sumaran tres mil reales y junto sumaran las tres partidas siete mil ciento cuarenta reales con que se satisfagan las deudas hasta donde alcancen, y que de las rifas se paguen los restantes dos mil reales que faltaren, o los que sean."

Encara que, com a afegit de solució, es va sol·licitar als anticipadors de quotes un sacrifici molt car i molt personal: que renunciessin al privilegi que els corresponia d'assistir a la processó per tal que qui els substituís fes un donatiu compensatori.

"Igualmentc, para que no sea la sensible a la congregación, se acordo que los suje-tos que tengan la bondad de adelantar las cuatro anualidades, se abstengan de tomar durante ellas cl habito y hacha en la procesión ..."

Aquest determini va tornar la salut a la caixa de la congregació, eliminà les angoixes dels creditors i retornà el crèdit malmès, ja que no es torna a parlar de despeses de vestuari fins el 1877, per reforçar un altre grup de participants: els músics vestits com els de les legions imperials, els quals eren acompanyats en la processó per nens que els feien llum en la lectura de íes partitures durant la marxa.

"Propone V.I. que los beneficios de la rifa se apliquen ... en la mejora del vestuario para los músicos de los soldados romanos y los apóstoles y ninos que llevan las hachas para iluminar aquellos."

Després de tals penúries patides per la tresoreria de la germandat, ens queda el dubte si és que els problemes que van tenir per les despeses "militars" va valdre la pena per la major brillantor que poguessin donar a la processó.

"Per fer-nos-cn una idea, en la primera desena d'anys del segle següent, com-

pletats cinquanta serveis, corresponents a igual nombre de processons, es van

difondre unes postals aptes per al correu amb la fotografia de l'esquadra que

es veu que havia resultat representativa de la ciutat ja que el peu porta la ins-

cripció: "Lérida. Los Armats". No hi apareixen els de la companyia de la Sang.

La instantània del grup, presa al pati del Roser en què assajaven i es concentraven abans de participar en la processó, permet examinar "l'equip" tal com ells l'anomenaven.

20

Fotografia del voltant dels anys 20. Rebuscada escenografia "cinematogràfica" Aprofitant l'arquitectura classicista de la façana del Museu Morera, a l'antiga plaça Morera i Galícia, solar enquadrat entre Ics actuals avinguda de Blondel i plaça d'Espanya i ocupat avui per l'estació d'autobusos i habitatges.

21

Anys 20. Assajos dels armats a l'interior del desaparegut mercat de Sant Lluís.

22

La primera peça de l'uniforme que vestia els cosos dels fornits joves era una casaca de tonalitat pàl·lida, que els arribava fins als peus, calçats amb botes de pell, i els punys eren tancats per tires de cuiro amb sivella per donar força als braços i prevenir possibles dislocacions musculars en els moments dels exercicis i els cops de llança a terra.

La peça principal de l'armadura era la cuirassa de cos formada per dues làmines de llauna, davant i darrere, subjectades per corretges a l'espatlla i a la cintura, complementada per un faldellí reforçat amb tires de cuiro, i un casc metàl·lic amb plomall que cobria el cap.

"L'armament", es componia de llança i escut. La llança era la peça que significava importància i poder i instrument fonamental en les evolucions que feien durant la marxa. De fusta, arrodonida, acabant-se en una punta triangular de ferro colat, ornada amb serrells de fil i amb anelles de reforç en la base.

L'escut era rectangular, lleugerament bombat, de fusta amb l'emblema de la confraria pintat. Aquest equip costava, cadascun, una unça, o sigui, 80 pessetes.

El capità manaia i els seus lloctinents es distingien gràcies als exagerats plomalls que sobresortien força alts. Insòlitament, no portaven la clàmide romana, la capa curta, sinó una llarga, que en canvi distingia "lo tamboner" que era qui actuava de cometí d'ordres, imprescindible per a marcar els tocs de pas i de desfilada. També hi figuraven un tambor major i dos tamboriners, als quals precedia un penó amb emblema religiós.

La petita cohort abundava en ensenyes i estendards. El capità tenia un penó de colors vius, de forma rectangular amb el clàssic lema romà: "S.P.Q.R.", mentre que els oficials secundaris actuaven en funció d'aquilífers ostentant les ensenyes del maniple i de l'àguila.

En el seu entusiasme i acudits de joventut, els participants van proveir-se de llargues i ben negres barbes, artificials, és clar, segurament amb la intenció també d'aparentar més gravetat i figura ferotge.

Barbuts sortiren, barbuts quedaren, i més coneguis foren per "barbuts" que per "armats".

El capità manaia i els seus lloctinents. El retrat permet valorar la magnífica decoració de les llongues d'armat enriquides pel relleu pectoral amb l'anagrama de les set espases que recorda les condecoracions o "turques" dels centurions romans.

24

Ventures i desvaris de la tropa dels "Barbuts"

Les espectaculars barbes, ja famoses, servien per tardar no sols durant l'existència de la processó sinó també abans i després. I, tot i que els donaven una aparença seriosa i autoritària, també eren motiu de vanitat i diversió, fins al punt que van donar lloc a desfilades que en podríem dir "laiques" en què feien ostentació de la seva prestància i habilitats.

S'integrà, doncs, en el costumisme local "el pasacalles dels Armats".

Al voltant de les cinc de la tarda de Rams, l'esquadra, plantats i formats els armats com estàtues a la porta de l'oratori, feia la seva particular estació de disciplina. A pas cerimoniós el capità entrava a la gran sala de juntes on l'esperaven el prior, rodejat dels oficials de la congregació, i quadrant-se demanava llicencia per desfilar.

Obtinguda la llicència, i acompanyat dels representats de la confraria sortien tots a l'exterior on l'esquadra, després de saludar a la manera romana com a senyal de marxa, baixava Cavallers avall amb la llança a l'espatlla, al ritme d'animades músiques entre un núvol de quitxalla.

La desencusa de la cercavila era comprovar que al trajecte de la processó no hi havia obstacles i remoure'ls si hi fossin, però a la fi era una desfilada alegre amb la qual s'anunciava i recordava la processó de la nit distribuint caramels, com si aquells dolços volguessin compensar de la serietat de la solem-ne penitència de més tard.

La desfilada era anunciada prèviament per cartells impresos que es repartien profusament. Per a molts ciutadans era un esdeveniment i tot i que ho espe-

25

raven, els emocionava llegir: "A les cinc de la tarda l'Esquadra romana dels Armats dels Dolors farà la tradicional cercavila pel mateix trajecte que després recorrerà la processó".

Si el repartiment de caramels era un aspecte de la desfilada molt ben rebut, especialment pels més petits, no cal dir com la gent apreciava els mèrits de les figures i quadres i evolucions de la cohort que, parant la processó, es feien davant d'esglésies i edificis públics o allí on l'eixamplament dels carrers ho permetia.

Consistien en exercicis originàriament premilitars, assaigs 6'ordre de batalla i canvis i maniobres segons el que hauria estat un combat que figuraven, i que ells convertiren en vistoses exhibicions de les quals es ponderava la varietat dels moviments i la precisió mecànica del dibuix viu de les forma-cions d'homes de ferro bellugant-se amb l'exactitud de les peces d'un rellotge.

Les diverses combinacions rebien noms, com "l'àncora", "la creu", "el sol", "la lluna", i la molt famosa "cadena", ja que les figures que imitaven eren fantasies dels capitans i les que s'anaven ideant gràcies a la imaginació dels armats més atrevits i innovadors.

En totes, els components hi abocaven la seva imaginació i habilitats. Quan era el moment de formar el "quadre" donaven un fortíssim cop a terra amb les llances, s'aturava la formació, el capità es plantava davant l'esquadra i aixecant l'estendard cridava el nom de la pròxima figura: "la creu!" i ràpida ment es desfeia la formació per crear-ne una altra, formant en aquest cas la silueta d'una creu, el vèrtex de la qual era el capità, els extrems dels braços eren els tinents, i mentre els vint-i-quatre restants l'acabaven de formar.

La formació de la cadena era el quadre més difícil, i per això era el més sol·licitat i esperat. Com que estava concebut i estructurat com un moviment perpetu, la seva durada resultava indeterminada; hi havia vegades que durava més de mitja hora, tot corregint les interrupcions que podia tenir la processó.

El nucli de la cadena era el desdoblament de la formació en sengles línies "d'armats", una de les quals, fixada en un punt mantenint el pas i picant amb les llances, era traspassada diverses vegades com formant una trena per la meitat dels armats en forma de "s", i quan completaven la passada invertia els termes: la filera aturada passava a fer la trena, traspassant la filera al se torn. Veritablement, vist des de certa distància donava la impressió de la construcció d'un trenat de ferros entrecreuats.

L'esquadra, retratada moments abans de la processó, Probablement als anys 1926-1930, al vestíbul del Roser. L'afectació del posat no pot dissimular la impaciència i el neguit per sortir.

27

La perícia aconseguida en assaigs monòtons i l'assignació a cada esquadrista d'un número en la formació, que es corresponia amb la seva antiguitat, feia aparèixer com a cosa normal l'exactitud en els equilibris i moviments tan ben ordenats.

Modernament no són tan apreciats aquests moviments elegants i precisos, potser perquè no s'aprofundeix prou en el seu significat ni en el coneixement del mestratge que demanen, però antigament es gaudia amb la sincronia, criticant els defectes, i manifestant-se partidaris segons si "els dels Dolors" eren el reis en les "cadenes" o resultaven millors "els de la Sang" que es movien de dos en dos en el joc de "les parelles"; i es discutia acaloradament com avui ho fan els entesos respecte dels ídols de l'esport, per exemple,

I esmentant esports, cal dir que n'era un de robust i sorollós el que feien els armats competint a veure qui esberlava primer la llança a base de picar amb fúria sobre el paviment.

Aquesta obstinada afició va provocar que els aspirants a armat anessin confosos entre la processó preparats amb llances per reposar les que trenquessin els figurants, perquè es considerava que per a ser armat de prestigi calia haver trencat llances a dojo. S'havia arribat fins al punt d'aclamar corn a capità "l'armat més trenc aliances".

El fet de colpejar tan durament el terra de l'itinerari de la processó va provocar que els edils prenguessin mesures.

L'any 1914, un ofici enviat al prior, subscrit personalment per l'alcalde, Domingo Pinell, redactat amb amenaçadora cortesia administrativa, ordeni: la prohibició del repicar de les llances sobre cl paviment.

"Ruego a Vd. encarecidamente, se sirva dar las órdenes oportunas a los soldados romanos, vulgo "armats" para que en la procesión que se ha de celebrar el proximo domingo, se abstengan tenninantemente de golpear con las lanzas durante el trayecto de la calle Mayor y en la de Esterería.

Dios guarde a Vd. muchos años "

En redactar aquest passatge de la narració, cm vaig plantejar una pregunti íntima, una cosa així com un dubte: ¿Què vol expressar el so del retruc de la llança, aterrador com un insult, noble com l'entrega generosa? Perquè pensa-va i penso que tots els rumors de la processó tenen un significat.

Un veterà armat em dóna la clau. Era home de poques paraules, pensaments clars, costums camperols, petits vicis urbans i de religiositat que en aparença no passava de la pràctica d'anar a la processó.

Ell em va fer el regal, la molècula de fe senzilla i pura que s'amaga en les martellades dels cops de llança:

"És la nostra manera d'estimar Jesús i de plorar per la Verge". Les paraules

portaven la clau de la idea i vaig fer meu l'entusiame: "¡Així, així, bon armat.

Piqueu i repiqueu, cada cop més fort. repiqueu!"

Reprenent el fil de la història, veiem que un cop eixugats els deutes dels uniformes, no apareixen notícies sobre els armats fins l'any 1887, tema tractat en dues reunions d'aquell any.

En la Junta del 26 de març, que se celebrava pels volis de la processó, s'incorporen alguns joves, "els armadets", promoguts per una "Comissió" informal, constituïda per la tríade del capità i els dos tinents.

"Dada cuenta de los deseos expresados por algunos Congregantes de que se permita en la referida procesión a niños con traje de soldados romanos, se nombre una Comisión ... para que determine el número, forma, edad y demés condiciones para llevar a cabo dicha mejora".

L'any s'acabava i, en preparació de la campanya següent, es passa revista de "comissari" a la indumentària i armament del grup, i es determina la reposició dels uniformes moll envellits de "batallar" tants diumenges i anys,

"Por fiu. habiéndose manifestació que los irajes de los soldados romanos están muy deteriorados y conviene reformarlos si han de asistir a la Procesión del Domingo de Ramos, V.S. haciéndose cargo de que la Venerable Congregación no dispone de fondos para hacer frente a esta mejora, acuerda que los Sres.... y el Ifrto. busquen los recursos necesarios y ejecuten la conveniente mejora."

Però els diners no van poder ser reunits i el problema es va solucionar a precari a base de sargits i arranjaments que els soldats van portar a terme amb,

La introducció dels ''armadets'" popularitzà encara més, si això era possible, els armats, idolatrats pels nens que s'esforçaven a imitar-los i guanyar plaça a l'esquadra, assegu-raven així la continuïtat del col·lectiu. Els retratistes feien fira a costa de paret i padrins fixant les gràcies dels nens que jugaven a ser grans, a ser armats, que per a ells significava el mateix.

30

fins i tot, aportacions dineràries pròpies. Calia salvar l'aparença davant les autoritats i la gent que els veia desfilar.

Només l'any 1914 la congregació va poder atendre les despeses que demanaven tals necessitats.

"En vista de que los trajes de los soldados Romanos estaban muy deteriorados, se propuso por el abajo firmante que para subsanar los gastos que tendrían lugar por esta reforma, se hiciese una suscripción entre los asistentes a esta reunión, y así se hizo. Sabido después por los Rvdos. D. Jaime Contilludo y D. Luig Gasol, suscribié-ronse, recaudando en total 95 pesetas."

Mestres sastres amb més habilitat que mitjans, el mateix capità, i també les religioses de "La lnclusa" van posar mans a la feina, segons se sap gràcies al minuciós informe de modisteria que consta en les "Notes" de l'any. Així es va donar compliment a l'acord que la Junta havia pres el mes de març i que va pagar com bonament pogué.

"La reforma de los trajes de los soldados Romanos consistió en limpiar las capas, cambiar ropa de la cimera, pintar escudos y lanzas, limpiar y zurcir botines, arreglar y limpiar cascos y corazas. La llevaron a término los Sres... ayudados por el capitan de dicha Institución, y el Sr. ... quien cuidó de todo lo que fuese cuestión de ropa y coser, menos el planchado de las capas que lo hicieron las Hnas. de la lnclusa, las cuales trabajaron muchos días con verdadero amor por esta Congregación."

Entremig i per sota d'aquestes qüestions de majordomia, obscures conteses interiors anaven rosegant la disciplina y la convivència de l'esquadra, la qual fou reorganitzada dues vegades en l'espai de quinze anys i que va acabar per dissoldre's, o almenys per disgregar-se.

Un llicenciament forçós, o la deserció massiva, va determinar la renovació total dels armats l'any 1888.

A les envistes ja de la processó —la Junta és del 15 de març— la congregació estava sense milícia romana, de manera que va disposar una "comissió" que actués de caixa de reclutament d'una nova esquadra.

'"El Sr. Prior, presenta un escrito firmado por veinte y siete señores pidiendo a la Junta les autoricen para formar la escuadra de soldados romanos que acostumbra a

31

La biga i la quadriga, fantasioses innovacions de l'Última promoció dels firmats dels anys immediatament anteriors a la guerra civil, va ser la més fulgurant exhibició d'uns armats que havien adquirit consciència d'un alegre i bulliciós lleidatanisme. Al fons els edificis dels jutjats de la plaça Morera.

32

preceder la procesión del Domingo de Ramos. Después de haber usado la palabra algunos hermanos, acuerda V.S. que resuelva el caso la comisión nombrada para entender los asuntos de dicha escuadra.''

Els armats antics quedaren deslligats del compromís, i l'any 1903, va ser nomenada la mesa permanent que entenia dels assumptes de la quasi incontrolable tasca de replantejar el col·lectiu, de manera que es va procedir a la tercera "quinta", seleccionant un per un els aspirants, valorant-ne la virtut dels costums i els corresponents sentiments religiosos.

"Se acordó que la comisión encargada de los soldados Romanos procure con prudencia elegir a los indíviduos que hayan de formar dicha escuadra entre jóvenes de inta-chable conducta y buenos cristianos."

Les coses es van anar afilerant, van sobrar aspirants, i la formalitat, constància i bon fer dels armats es va tornar proverbial.

Es posà en relleu el bon exemple del capità "Don Juan Esteve", a qui la Junta va rendir homenatge en el moment de complir els vint-i-cinc anys de servei, precisament l'any 1925.

"...este Capitán de la Escuadra Romana de nuestros clasicos Armats ... Cumple sus Bodas de Plata del ingreso en el cuerpo, y como ejemplo de perseverancia se le dedica un pergamino de afecto y que le serà entregado después del pasacalle, la tarde del Domingo de Ramos."

La nova promoció dels armats va saber afegir a la seva excel·lent formació moral una bona dosi d'imaginació, com ho prova que el mateix, any de ser constituïda, per la via reglamentària i amb la condició de ser gratuïta, es va autoritzar que s'hi incorporés un grup de cavalleria.

'"Se autorizó a la Comisión encargada de la escuadra de Soldados Romanos, para que pudieran disponcr tres o cinco soldados a caballo como balidores, siempre que esta innovación no cause gasto alguno a la Congregación".

Les cavalcades i les filigranes eqüestres dels tres cavallers vau aportar emoció i risc als carrers plens de gent, però l'any 1924, a causa del retall de pressupost, va tornar a quedar reduïda la cohort a la soferta i fidel infanteria.

"En vista de no poder hacer trajes y arreos para los Caballeros Romanos y sus cabal-gaduras, que no asistan los tres que en años anteriores precedían la Procesión".

Però aquells genets conservaven la vocació, i ja més avançats en l'edat, però conservant l'entusiasme, encara van trobar la manera de tornar a cavalcar.

33

Acreditada en una vella filmació cinematogràfica del secretari de la congre-gació, les imatges ens fan gaudir amb la visió d'un cert capità manaia con-duint una biga romana estirada per dos cavalls, orgullós amb un gran cigar a la boca, tot recorrent el passeig que més tard, enèrgic i seriós, obrirà la pro-cessó de la nit.

Ben ordenat i tranquil el maniplé aparegueren problemes amb els músics que complementaven l'esquadra, de manera que cap a l'any 1913 la conflic-tivitat es féu molt evident manifestada en un constant regateig.

Demanaven que se'ls augmentés la gratificació mentre que la congregació es resistia, ofegada com estava per l'augment dels costos de la processó. Tot això complicat amb la demanda dels músics de fer valer la seva propietat intel·lectual sobre les partitures de les composicions que interpretaven. Per a la processó d'aquell any s'arribà a un pacte conseqüència de mútues conces-sions.

Els músics hi participaren, se'ls augmentà la gratificació en un dotze per cent i, a canvi, la congregació rebia les partitures que retenia fins llavors la piadosa vídua del Sr. Enric Borràs, autor musical, encarregat de "la recluta dels músics", al qual segurament es pot atribuir la composició de les marxes i himnes.

"Los músicos que acompañan a la escuadra de los soldados romanos, díjose que con-tinuarían concurriendo a la procesión dándoles 45 pesetas en lugar de las 40, y con este motivo se acordó que M. Gené guarde los papeles de las marchas que suelen tocar, y que los cedió a la Congregación la viuda del que las poseía, conocido por Enriquet."

Les marxes números 1 i 2 resten a disposició de l'investigador potencial que aclareixi perquè el poble havia fet seves les fàcils melodies i els aplicava lle-tres profanes que després tots els nens de cinc generacions han cantat: "tu que l'has menjat la truita i no me n'has guardat", o la variació: "Tu que t'has menjat la truita sense pa".

Deixant les cançons, l'any 1915 es reprodueix cl conflicte i la congregació, cansada ja de l'estira i l'arronsa amb els músics decideix acudir als de la vila d'Alcarràs, si "els de la capital no entren en raó".

Els músics, en general, i especialment el tamboner, foren la veu i el ressò dels armats. Secció a part, totalment mercenària i abillada amb uniformitat més senzilla, es seves marxes, particularment la més que famosa "truita" resultaren universalment entonades per grans i petits, dins l'univers lleidatà, és clar.

"Como en años anteriores, por divergencias con los de la capital que servían la Escuadra Romana, vendrán a suplirlos los de Alcarrás, nombrándose a la Comisión encargada de la escuadra, que junto con D. Rafael Fàbrega escucharán la petición que hacían los de la capital por si juzgamos conveniente la vuelta de dichos músicos al servicio ..."

El tema de la banda de música romana seguia present, de manera que va afavorir l'aproximació de la congregació amb la de la Sang per tal d'actuar conjuntament en l'organització de la processó, assumint així conjuntament el tema de la música dels armats, concretament "... fijar el salario de la música dels Armats", i mirar de resoldre les exigències creixents estimulades per un anomenat "Sindicat de músics".

Els anys finals ja propers al temps de la guerra van ser de desplaçament independentista dels armats, reforçant la seva posició més estrictament particular i peculiar, més que no de "confrares".

Aquest relaxament de la disciplina resultà ser inquietant i d'indignació per als que volien la unitat i dependència, de manera que entre la congregació i la processó hi va haver una certa discordança i trencament.

El tema de la càrrega econòmica que representava el manteniment de la cohort romana va tenir una peculiar manera d'alleujar-la.

Com que els components cobraven una pesseta com a compensació de no poder acudir a les seves llars els diumenges per la revista i les desfilades, es va autoritzar el lloguer dels uniformes a altres processons o actes cívics que es feien a la ciutat.

Així, l'acord es pren a la Junta del març de 1921.

"Se autorizó a la ''Comissió dels Armats" para que si les son pedidos los trajes pue-dan alquilarlos con las debídas garantías de seguridad, para probar si los Armats pue-den debido a este modo, no ser ninguna carga a la Congregación. A mas, se acuerda no daries la peseta que se les daba al retirar la Procesión."

Després es pogué constatar com el tracte fet donava bons resultats afavorint uns i altres.

El "general" dels Dolors, sembla que molest pel comportament dels armats, l'any 1925 fa una pregunta al president de la comissió, i en rep explicacions:

"El Sr. Llorens, pregunta en qué sentido la "Comisión dels Armats" ha hecho una suscripción junto con la Congrcgación de la Purísima Sangre de N.Sr. Jesucristro, a lo que contesta el Sr. Sesé, de la Comisión. dando cuenta que cl año próximo pasado se hizo una suscripción que dió excelente resultado merced a la cual pudieron pulirse cascos y corazas, tenir las capas, etc, es decir, se espera mediante estos medios dejar los Armats dignos de esta Congregación."

Aquestes millores foren ampliades encara amb la modificació preciosista de les armadures, estilizant-ne les formes, donant relleu als cascos i decorant les cuirasses amb un medalló oval, centrat al pit, treballat en llautó i bronze amb la representació de les set espases en panòplia, o sigui, una de central i tres a cada costat.

Van establir també el que en podríem dir "carta d'uniformitat", pactant ambdues esquadres els colors de les capes i les túniques, assignat el color verd als Armats dels Dolors i el roig als seus homònims de la Sang.

La millora qualitativa en els vestits va resultar estimulant i va servir per augmentar el seu prestigi. D'aquella època han restat nombroses fotografies que mostren brillants formacions retratades sobre el monumental fons de la columnata dòrica del ja desaparegut Museu Morera.

Jocs d'imatge amb el fons d'arquitectures neoclàssiques i vestimentes de gala no van aconseguir esborrar el clixé que, acceptat per la ciutadania, restarà a la fi més clar que les cuirasses patinades com miralls.

Volgueren ser successors d'antiguitats, per tenir-la es varen fer "barbuts", i les barbes d'homes guardant somnis de nens els atorgaren passaport d'immortalitat amb el qual han restat en el record, com en un aparador agraït i amable.

37

Facsímil dels versos commemoratius de la primera formació d'armats l'any 1858. Manuscrit en doble foli, conservat a l'arxiu de la congregació.

Els armats en la poesia popular

La participació en les cohorts, que a aquesta feta es refereixen les composicions que de seguida coneixerem, van marcar cada protagonista amb un segell indeleble i molt definit.

La popularitat que van tenir en l'ambient del carrer va fer sorgir, fins i tot, un doll de poesies que més tard han estat trobades entremig de diversa documentació en recopilar impresos i documents de la congregació.

La forma dels poemets amaga un cert to laudatori per sota de la simplesa de l'estructura, que vol escampar l'orgull de ser armat.

Es tracta de dues composicions escrites amb noranta anys de diferència i que resulten complementàries, com s'aprecia en l'estil imitador i de seguiment.

Pensada la més moderna com a resposta de la primera, les dues, sense voler 0 amb la sana intenció d'exposar maneres, idees i formes, fan una síntesi d'aquesta singular milícia, meitat laica i meitat fervorosa, que reflecteix a la fi els sentiments a través del temps i de les generacions.

La crítica que es podria fer de tals versificacions, les úniques en la literatura sobre els armats, justifica la seva benevolència en valorar l'accentuat to de popularisme que respon també en el llenguatge ordinari que hi és emprat. Els versets són permeables a altres maneres de parlar veïnes, arribant fins i tot en alguns, a una certa catalanització de la llengua castellana.

El primer exercici de versificació - document original trobat recentment entre cl fons de l'arxiu de la confraria -, conté uns versos escrits l'any 1858, temps de la incorporació dels soldats romans a la processó.

Per les característiques de la reproducció fotogràfica de què disposem es pot establir que originalment van ser escrits en el mateix paper quadriculat usat en alguns annexos del llibre d'actes contemporani del poema.

Més que la qualitat que puguin tenir, interessa la peculiaritat de les ràpides i agudes descripcions de la neòfita esquadra, adients a l'ambient provincià de la Lleida de mitjan segle passat. Escrits en català, no porten signatura, de manera que en desconeixen l'autoria.

L'estil festiu dóna to a la composició, treballada amb un vers fàcil, típic exemple de l'estrofa anomenada "rodolí", i que consisteix en una troba popular, pròpia de la llengua catalana, constituïda per un conjunt de dues rimes, generalment de sentit satíric o humorístic.

Velles i a la vegada sorprenentment fresques, les estrofes diverteixen per la precisió i claredat, en una expressió que verteix l'ortodòxia de la versificació a la viva fonètica del llenguatge, descrita amb l'agudesa d'un Quevedo que despulla el fals orgull de l'aparença, vestint de grandesa la humilitat de la gent senzilla.

Faig notar que la reproducció d'aquest text i del següent respecta escrupolosament l'ortografia de l'original, adaptant-hi la puntuació sovint incorrecta, producte de la improvisació, i procuro redistribuir l'estructura de les estrofes irregulars, interpretant així la idea dels autors.

40

"Versos que dedicaren cuatre plagues al estrenarse los armats de les Dolós l'any 1858.

Aquest any seran

senyós los armats de

les Dolós.

Tot baix la direcció

de Don Josep

Mascaró.

Per ser senyó tant

pulit los paigesos ha

excluit.

Cuan los senyós no ho

voldran los paigesos ho

seran.

Capità manaya han

fet a l'hereu del

Agelet.

Per altre nom l'hi

diran "el buen mozo

catalàn".

Aquell armat

criatureta es lo

Ramonet Vileta.

Aquell tan

rabasudet es lo

Felipet Hortet.

Un que hi va mol a

repél es lo relotjé

Fidel.

També es armat lo

Contreras, pagador de

carreteras.

41

Y'l Miquelet del Soteres

que dal del Pla ven

graneres.

Amb son cuyat lo

Cortada amb la

capsana posada.

¿Qui es aquell tan estrany

que sembla que no en sab gaire?

Es un que's diu Pau Mon-

many. per altre nom

budellaire.

i,Y un que sembla un

matalot?, ¡es lo Freixa ...

burinot!

Un dels que ho fa mes

bé, lo Jaume del

saboné.

Aquell armat tan

bapsé es de cal Doctó

Farré.

Lo Gras amb molta raó

presenta la dimisió.

També'l Turmo ha

seguit perquè diu

que's mol petit.

Per llui mes la funció

hi han posat un comandró.

Lo Grau ho vol sé també

perquè'ls vestits li fasin bé.

Aquell com un gos

llebre es Lamolla

l'estanyé.

Aquella criatura

humana es lo noy d'en

Vilaplana.

42

També ho vol sé lo

Carmesí amb sa cara

de Musti.

Aquells dos estiradets

son los germans

Agelet

Aquell armat tant

paella es lo Francisco

Faydella.

Al Pérez li han posat

perquè tots los ha

ensenyat.

A l'escuadra molt

goscós y forma'l'noy

den Cercós.

L'Agapito també hi va

i diuen que molt be ho

farà però com que es

geperut pronte serà

conegut.

Al Climent li han posat

com a criat d'en Pilat.

Es l'armat mes

resalat lo

procurado Pilat.

Al cosat del Budellaire

i formarà'l Brescamaire.

Lo Fàbrega ho es

lambé perquè l'han fet

tamboré.

Lo tinent may va

depressa i ¡¡es propi

de casa'l Besa!!

43

Y cuan tota la canalla

aixe format en batalla

comensarà la funció

amb aquesta relació.

Ministres del gran Tiberi

comenseu lo ministeri

amb tambo rapataplam

que fa ho mana'l senyo

Grau.

Aquell que ho farà milió

l'hi daren carn de moltó,

y qui mes mal ho farà

un plat de chervi's

menjarà, y sinó vindrà

l'Agelet y os apretarà'l

fuet que te pesada la

ma al estil del rabadà

També vindra'l Mascaró

per darvos cops de

bastó.

Los que trencan les

raons y estorban

evolucions y son

soldats temeraris, mano

al Tinen Molinari que

vingui de continent sens

pietat ni dilació (per)

treurels de la profesó.

44

Senyor, ¡ay lo casco'm

cau! apretamol si vos

plau, a mi'm fa mal la

corasa ¡Ay soldat de

carabassa!

¡Tots servint de mala

gana! no's com

l'escuadra romana que

serveix al gran Tiberi

amb molta mes prontitut

que a vosaltres tots ja

os put..

Si l'armada no va ve les

raons se us donaran

¡Es que hi falta'l

Picamon! gran pulli de

Balagué..."

Pectoral i espatllera dels "equips" estrenats per la reconstituïda esquadra el Diumenge de Rams de 1947, Peces de llautó daurat, que es construïren i treballaren en un taller lleidatà de forja.

46

Les trobes commemoratives de la sortida dels armats, reagrupats i reconsti-tuïts després de la dispersió de la guerra, estan en quatre fulls de paper pautat, numerats, manuscrits a doble columna separada per una línia vertical. L'escriptura, també en llengua catalana, és feta a ploma i amb tinta fosca, exhibint al marge de l'últim foli la datació; "Diumenge de Rams de 1947", i la signatura del seu autor Josep Balagué, sembla que el primer capità manaia de la nova esquadra.

Tot plegat vint estrofes d'extensió irregular i cent-seixanta versos, condensen la història passada i la que comença, en manifestació lírica d'una arcàdia lleidatana, la idíl·lica i assossegada pau de la vida camperola, no destorbada encara per la voràgine de l'urbs anònima.

Versos espontanis de sàtira amical, plens de les coses agradables de la vida ordinària, exultants del goig per encapçalar els armats altra vegada la processó dels Dolors després d'onze anys d'interrupció, i una miqueta encrespats per la recordança d'escadusseres enemistats temporals amb els seus companys de la Congregació de la Sang.

El capità va resultar un estimable rapsoda. Inspirat en l'ardor de reivindicar l'honor de la seva esquadra, els seus versos ofereixen un acolorit quadre del tracte i companyonia que els distingia.

Orgullosament comença el cant poètic, tot recollint el desafiament que vuitanta anys enrere havia dubtal de la seva noblesa:

"I els senyors van renunciar / i als pagesos atorgar / el dret de què, cada anyada / a la Verge venerada / honressin deixeplinats / amb aquells vestits d'armats."

Seguint amb tendreses sobre l'amor amb què era transmès de pares a fills la condició "d'armat" que ... "l'avi, cl pare, cl nét / ostentava satisfet", aconseguint així que "els millors soldats romans / .són els "Armats lleidatans".

I les estrofes quarta fins a la setena són molt innovadores gràcies a les aportacions de notícies i circumstàncies que donen detalls sobre la ressonància de la processó dels Dolors en l'època d'abans de la guerra.

Les rimes van relatant les impressions del gran dia de la processó, tot donant notícies de l'afluència d'espectadors que venien dels afores "... Els torrers de tota l'horta / tancaven pronte la porta / no per anar-se'n al llit / sinó ans

47

Una de les primeres sortides de la processó dels Dolors, encapçalada pels armats (1948?), des de la seu provisional de la con-gregació a l'església de Sant Pere, placeta de Sant Francesc.

48

de la nit ja fossin a la ciutat", i així aconseguir lloc d'avantatja darrera de les fileres de cadires que els botiguers col·locaven per afavorir clients i amics. "Per amistat i profit", detall que no li passa pas desapercebut.

La gent dels barris de dalt de la ciutat, del turó de la Seu, la Costa de Magdalena i el Canyeret, acudien a veure passar la processó i s'afileraven a peu dret "formant a les vies planes / dues muralles humanes".

El Diumenge de Rams era com de festa major.

Venien amics i parents des de les comarques properes del Segrià, les Garrigues i l'Urgell, i de "més enllà". Acudien a centenars ben mudats i disposats a trobar-se amb la Verge anunciadora, amb la ferida del dolor i ornada amb clavells, que "ha tornat la Primavera".

La quitxalla i els més joves animaven molt l'ambient competint per aconseguir el màxim de caramels que repartien les vestes i divertint-se amb el costum innocentment picaresc d'entretenir l'espera intercanviant bombons, els envoltoris dels quals portaven impresos petits acudits i citacions gracioses. Els confiters locals tenien el mèrit de la seva confecció.

Després, les estrofes canvien de tema i s'esmeren a fer l'elogi de la pagesia ja massa ciutadana i desarrelada. '"¡Que fóra la Lleida nostra / si no fos la tasca vostra / pagesos tradicionals / treballors i formals!".

Una mica menys de cent versos, curts i ajustats, sonen bé a l'oïda de qui els llegeix, explaiant un bell recitatiu que mostra l'ideal de vida camperola com un equilibri de la ciutat sense muralles en què els carrers acaben en camins i els jardins comencen on acaben els horts.

Descriu el treball, les tertúlies i els dics d'homes que no tenen temps ni lloc per a "Els luxes de la ciutat / ni les disputes polítiques / ni les raons ni les crítiques", i que ho sofreixen tot per tal de salvaguadar el que més estimen: "la família tota en pau".

El discurs deixant la trascendència, recupera el to d'"armat", afirmant l'últim sentit de la seva militància, "vostres armes de guerra / són les eines de la terra". El poema es fa més distès quan fa la inevitable menció a la guerra civil, i recomana prudència i moderació.

Com a bon estratega preveu possibles hostilitats mostrant que la seva panòplia d'armes només té les de la dialèctica, advertint els pagesos que si se sen-

49

Les barbes van perdurar entre els armats fins a mitjan anys cinquanta, en que van ser suprimides per raons no del tot esclarides.

ten ferits quan els tracten de "pagesots", els tornin l'ofensa amb el mol de "tarots", vocable que significa, "barret vell" i per extensió, en argot popular vol dir persones mal girbades.

Autoritza, però, només represàlies moderades, sense que traspassin mai la norma, "mes no passeu de la ratlla / ni us arriveu a l'espatlla", perquè cal que, al cap i a la fi, tot resti només en "competir, però amb noblesa / desil-jant l'avinentesa".

Tot això és toc de marxa, lema i programa per al venturós diumenge en què torna,

"la lluentor de les cuirasses i el picar a cada pas / amb tot el pes de les llances".

50

Los Armats "dels Dolors" de 1947

"Quan els senyors no ho

voldran, els pagesos ho

seran". Es va escriure en

rodolí ingeniós, polit i fi,

vuitanta nou anys enrera,

quan, per vegada primera,

lluïen, uniformats, vistosos

trajos d"'armats", en

magistral formació, per a

honrà en processó a la

Verge dels Dolors, els més

distingits senyors.

Y els senyors van

renunciar,

y als pagesos atorgar,

el dret de que, cada

anyada,

a la Verge venerada

honressin deixeplinats

amb aquells vestits d'

"armats".

Acceptà la pagesia de

Lleida i sa rodalia

aquella valuosa ofrena,

de tot grat y sense

pena, y acudint amb

gran afany als assajos

de cada any, amb tanta

perseverància,

51

fidelitat i constància,

que va ferse obligació

de cada generació

conservar la dignitat

del lloc de

l'avantpassat.

Y així, l'avi, el pare, el

nét, ostentava satisfet la

clàssica indumentària,

voltat de la lluminària

d'aquelles atxes de vent,

que feien més replendcnl

cl brillar de la coraça, y

picant, a cada passa, amb

tot el pes de la llança amb

so i amb ritme de dança,

pit enfora i orgullós, de

son pas ceremoniós,

desitjós de guanyar nom,

perquè pogués dir tothom:

"Que els millors soldats

romans són els "Armats"

lleidatans."

!I quanta aglomeració,

per veure la processó!

Els torrers de tota

l'horta tancaven

pronte la porta, no per

a anarsen al llit, sinó

perquè ans de la nit ja

fossin a la Ciutat, y

tindré lloc avençat

darrera de Ics fileres

52

de seients, que a les boreres

hi treien els botiguers per a

oferirlos, després als clients

més distinguits per l'amistat i

els profits.

La Costa i el Canyeret,

tot en pes, hi era a peu dret,

formant a les vies planes

dugués muralles humanes.

Y d'Urgell i del Segrià,

Garrigues i més enllà,

També hi venien a cents,

uns amics, i altres parents,

vestits amb el bo i millor,

com qui va a Festa Major.

Perquè era aquesta diada

una gran festa avençada

de les de Setmana Santa

y de la Pasqua, que canta,

amb les nostres Caramelles,

les nostres cançons més

belles, y ens anuncia,

falaguera, que ha tornat la

Primavera.

Y així, la companyonia,

amb l'esbarjo i l'alegria,

cada any es manifestava,

y el comerç s'aprofitava,

y també els balls i cafès,

atenent als forasters,

53

celebrant les criatures

l'exiam de llaminadures y

el jovent, aquells versets

xistosos dels paperets

d'aquells bombons tan

famosos tant de Lleida i

tant melosos.

Y tota aquella afició per a

ser 1' "armat" millor, y el

convit al foraster per a

obsequiarlo primer y,

després, deixar de grat

els quartets a la Ciutat, va

durar temps i més temps,

bandejant mil

contratemps y arrasantho,

finalment, ¡Les

borrasques de la gent!

Aquest any torna a sortir

el que es creia que morí

però no són els senyors

els nous "armats"

fundadors, donc, els

nostres bons pagesos,

fent honor als seus

comesos, no volen

renunciar al dret d'aquell

avi, pare i nét, ni volen

que el fer d'"armat" sigui

un títol regalat pel

senyoriu i la gràcia,

[Perquè hi ha la

Democràcia! i els temps

ara han canviat, 1 tots

s'han espavilat,

54

Colla d'armats fotografiats després de la cercavila a la portalada dels Camps Elisis.

■

mes, ¡els "armats" lluiran el

que els senyors pagaran!

Y és que havem de reconèixer

que no pot ningú merèixer fer

pas a la processó amb

aquesta ostentació millor que

el nostre pagès, Per entusiasta

i entès per constant i

convençut de no haver-se mai

perdut la rel de la Institució

dons la fina observació de la

gran Naturalessa l'ha portat a

ferma entesa, resignada i

ennoblida, de que sols manca

la vida, cap a dalt, després del

cel, i cap baix, sola la rel.

i Quantes i quantes vegades,

recordant coses passades,

reunits com bons germans, en

les hores de descans, menjant

una catxipanda, o cargols a la

gormanda, o voltant el foc de

terra, ressenyen, xarra que

xarra, els destacats incidents

dels temps antics i recents!

Perquè en ser de professió de

curta conversació,

56

matxaquen contalles

velles, parlen del sol,

lluna, estrelles, d'eines,

aigües, temps i vents,

lògica d'uns parlaments

de gent que, de dia i nit,

sols té treballs i neguit,

no havent-li preocupat

els luxes de la ciutat, ni

lcs disputes polítiques,

ni les raons, ni les

crítiques, procurant pels

animals, de tindre els

millors bancals, ¡els

bancals de sa ilusió!,

amarats amb la suor,

que de la front li

rellisqui, per tal de que

feliç visqui la família

amb tota pau, ¡el tresor

que més li plau!

¡Quc fóra la Lleida

nostra si no fos la tasca

vostra, pagesos

tradicionals, treballadors

i formals! Les vostres

armes de guerra són les

eines de la terra els

fruits del vostre sembrat

és la vida de la ciutat,

per vosaltres tol belluga

y abundant el diner juga

y la feixa, pentinada pel

tall de la vostra aixada,

es torna mosaic

florit, per esplai de

l'esperit.

Per això tant sols

vosaltres y no poden

ésser altres, són els

"armats" dels "Dolors",

símbol de vostres suors y

formeu, per l'ufania que la

Primavera envia avui,

Diumenge de "Rams",

agraïts als florits camps.

No volgueu, pagesos, no,

que torni mai cap senyor

a ostentar la dignitat

dels vostres trajos d"'armat"

que si els bons senyors

comprenen

que els de la "Sang" també en

tenen,

0 demanen Sü als d'allí,

potser els hi diran que sí

a més, hi estaran millor

a n'aquella formació,

ja que hi formen il·lustrats,

i senyors i adinerats

i vosaltres, fets al troç,

més que estudis teniu

cos. Siguent ells molt

elegants, y vosaltres, forts

de mans, que heu deixat

la recordança de que,

picant amb la llança, la

força del vostre xoc de les

pedres treia foc, fent que

sols fos bon "armat"

58

qui la llança hagués trencat A més, ells, per ser molt destres, tots poden servir per mestres, siguent. valtres, sols "armats", però molt deixeplinats.

Això porta competència teniula, però amb prudència, y si fóssiu insultats, retornant als temps passats, amb e! nom de "pagessots" torneu a dil's hi "tarots", mes no passeu de la ratlla, ni us arriveu a l'espatlla cadascú, des de el seu lloc, faci dignament son joc. Feu originals "cadenes" i exhibicions de mil menes, sigueu, ara i tots els anys, bons "armats" i bons companys, penseu tots, sempre penseu, que sempre competireu, y no deveu d'oblidar que no us podeu separar vosaltres, que sou la pràctica, d"ells, l'estudi i la didàctica, competiu, però amb noblesa, desitjant l'avinentesa. I tenint sempre present, de tot cor, al pensament, que els "armats" de processó tenen lots igual missió.

59

Els armats un dia de Reis a la Paeria.

Una sola llança

L'any 244 de la congregació, 1962 per al calendari comú, el catàleg de l'exposició que sobre motius de les confiaries lleidatanes va ser obert al públic, parla de "una lanza antigua 'dels armats* recuperada de la guerra". Escampades sense lluita armadures, escuts i estendards, de la guerra i la destrucció, només van ser recuperats una llança i les anotacions de l'última processó, que sota el comandament del capità "Juan Esteve con sus ler. y 2° Tenientes", havien formal a la darrera desfilada "el tambor y veinticinco hombres de tropa".

Els esforços per a recompondre l'esquadra desfeta varen anar parells als d'organitzar novament la processó.

El 15 de març de 1943, Radio Lérida va organitzar, d'acord amb la Junta de la congregació una "radiación extraordinària" a través de la qual el canonge Dr. Tibau va llegir un full que era una crida a la renovació de la legió romana, i els ànims a la integració social de la ciutat recristianitzada.

Volveremos a ver los annals, tos llamaremos tamhién por su nombre però no daremos el honor de serio a ninguna clase social.

Todos nos confundiremos entre ellos, cl señor y el payés, el comerciante y cl obre™, todos se vestiran con la misma armadura, empuñarán la misma lanza, la manejaran con la misma destreza, y en homenaje a nuestra Virgen Dolorosa resucitada en su hermandad cristiana y en su piedad mariana por excelencia: "Siau la nostra advocada. Mare dels vostres sirvents."

La Junta General del 2 de maig, fa seva, decididament, aquella consigna i pensa que: "habríamos de salir la próxima procesión con una escuadra de armats".

61

En plena febre de "rearmament", el gener de l'any següent la demanda es fa més insistent; es volen recuperar els "armats" com sigui, "ya sea compràndo-los, o bien, alquilàndolos fuera de Lérida en otras asociaciones o como sea".

L'any 1946 la impaciència dóna els seus fruits. "La Junta de la Congregación y algunos miembros entusiastas, acordaran rehacer la escuadra romana con-feccionando el vestuario y anexos", amb el suport "de algunos señores que se ofrecen a costear parte de ello".

Moviments d'opinió i l'eclosió de projectes i ambicions donaren força a una "Comisión Pro-Armats" i amb influències i demandes van arribar a comprometre-hi els poders públics, a l'escalf, és clar, de la marea alta del nacional! catolicisme del moment.

La convergència de forces i interessos, amb l'agulló de l'entusiasme, va fer possible el projecte el dia del Diumenge de Rams, penúltim dia del mes de març.

Lloc: "vestíbulo y ante la puerta principal de la Iglesia de San Pedro".

Amfitrions, els comissionats "Pro-Armats", que actuaven com a delegats del governador civil, "gran patrocinador de estos trabajos".

Testimonis, "numerosos miembros de la Junta de la Congregación", i el públic, "que llenó la Plaza de San Francisco".

Davant del vestíbul i la porta principal de l'església, formaren, "25 soldados y dos jefes, el llamado Capitàn y el Sub-Capitàn".

Apadrinaria el banderí, la "Excma. Señora de Caixera Cejudo, esposa del Gobernador Civil, juntamente con el Alcalde de la Ciudad D. Víctor Hellín Sol".

Després d'un breu parlament davant del prior seglar dels Dolors, van ser pre-sentats els "Armats", els quals van fer algunes evolucions per la plaça, malgrat que els núvols enfosquien el cel robant els llampecs que haurien sortit de les cuirasses metàl·liques, "llamando poderosamente la atención por su atuendo y vistoso uniforme", iniciaren la desfilada enmig dels aplaudiments de la multitud reunida a la plaça.

Els núvols es van contenir prou perquè romans i processionals fessin cl fet, i només quan ja la processó entrava en el temple va caure una forta pluja.

Acabada la processó encara hi va haver lloc per a una pintoresca competició entre l'esquadra romana i un escamot dels legionaris del "Terció" que acostumaven a tancar-la.

La competició va consistir en una marxa a pas atlètic de les dues formacions que. amb impedimenta i tot, van córrer per la plaça de Sant Francesc i alguns carrers adjacents, passant per davant de l'edifici de la Cambra de la Propietat Urbana, "venciendo nuestros armats por algunos minutos de diferencia".

L'orgull propi d'allò que havien reconquerit els donà força i estímul en la insòlita competència, emocionals perquè en aquell dia desfilaren amb energia "hombres de hasta tres generaciones".

Passada l'estridència de la novetat, els armats es van entroncar en les processons com la pluja al riu, de manera que ja no es podia entendre una cosa sense l'altra.

L'historial de 1954 menciona que "el desfile religioso fue precedido por los armats con el estreno de nuevos elementos", que consistiren, sembla, en proveir els músics d'uniformes; dotze terns amb túnica verda, cinto de cuiro amb la peça figurada de defensa, el "pugium" romà, i els cascos de metall groc que anomenaven "destrals" per la semblança que hi tenia el seu acabat defensiu, en forma de bisell corbat com el tall d'una destral.

Uns altres dels "nous elements" podien ser els estendards. Distribuïts els homes en dues seccions sota el comandament respectiu del primer i segon tinents, hi va ser afegit a l'ensenya de l'esquadra el distintiu de la segona secció, en forma de llança llorejada amb un travesser per a estendard, sobre fons blau amb les espases en angle, amb dos medallons sobreposats engalzats, i en el qual figurava la carta d'identitat romana, cl S.P.Q.R. en les quatre cares.

La vida institucional dels armats, no va ser seguida directament de manera que la Junta va estimar convenient donar-los certa llibertat i tractar els problemes concrets delegant un congregant dotat d'amples poders per fer i desfer al seu criteri.

63

Efectivament, després de diverses sortides s'havia comprovat que calia sotmetre la guàrdia romana a la potestat diguem-ne "civil" per tal d'evitar el perill de disgregació i mantenir la imatge i disciplina, sobretot per tenir cura dels equips.

La mateixa marxa dels esdeveniments va provocar la creació del nou ofici, el de delegat per als armats, persona apoderada per la Junta per a modelar, supervisar i vetar, si s'esqueia, les seves actuacions i incidències.

Aquest és el sentit de la decisió de 1956, determinant que "D. Alejandro Reñé —congregant i vocal— se harà cargo de los 'Armats' en cuanto se refiere al asunto de personal, organización, ensayos, etc."

La importància de les seves funcions s'aprecia en la revalidació del càrrec que la Junta fa el 1961, quan el faculta "por haberse retirado por edad el Capitàn de la Guardia Romana... para nombrar la persona idónea para tal" cargo".

El control, interrompent la línia d'elecció del comandant segons l'antiguitat o per aclamació de la tropa, el justifica la congregació i el suporta el col·lectiu "en vista de la situación econòmica'', de manera que determina designar un auxiliar del delegat amb atribució d'interventor de finances "para que haga cuestiones acerca del Sr. París —capitàn provisional— para conocer el estado de cuentas".

Un cop fet aquest reajustament, i amb el moviment d'altes i baixes gairebé imposades i que van afectar el grup dels armats, es va tancar la crisi que va portar a la tranquil·litat i bon funcionament per als següents vint anys, respecte dels quals ben poca cosa es va escriure, ja que no hi van haver sobresalts.

Va imperar l'ordre i la dedicació al servei gràcies a aquells homes rudes de cos i de tracte, però literalment lliurats a la tasca.

Confirma la bona resolució, entre altres coses, l'habilitació de l'estança tocant a la sagristia com a Sala dels Armats, que esdevingué cl punt de concentració en la preparació de les sortides del Dia de Rams, i la construcció de voluminosos armaris i compartiments per a utillatge i les armadures, que van ser pagats mitjançant indeterminats i misteriosos "ingresos fuera de presupuesto".

Tot i les mancances comunes a tothom dels anys següents a la contesa civil, les innovacions en els uniformes dels armats foren sorprenents fins al punt que, descomptant l'armament "pesat" reproduït a partir d'aquella llança recuperada, afectaren el vestuari en què foren introduïdes millores i actualitzacions. També en aquella època se suprimiren les pintoresques barbes que els donaven aparença en certa manera caricaturesca, segurament per raons religioses i, fins i tot, policials.

L'escut va ser escurçat encara que mantenint-ne el format rectangular, emmarcat amb llautó clavetejat, i les dagues sobreposades en forma de ventall en el centre sobre un fons verd.

L'espasa al cinyell, de fusta, amb l'àguila tallada en el pom. El calçat de dues peces, amb defensa de polaina que, més tard, seria substituït per les clàssiques sandàlies amb guia i abraçadores de cuiro i tatxes allargades fins al genoll.

- Les capes del capità i els tinents eren diferents dels soldats, d'àmplia volada, i foren modificades al gust dels portadors.

Velluts amb serrells i greques formaven part del vestit que cobria les parts del cos desprovistes de defenses, prevalent-hi la púrpura de roig intens. La cuirassa i el casc portaven plomall verd retallat escalonadament.

Tot això fou obra, sobretot, de la inspiració dels components de l'esquadra, ja que no intervingueren en la confecció i subsegüents modificacions cap mena d'especialistes o tallers d'"atrezzo".

Els inspirats ferrers rebutjaren el model de cuirassa anomenada "segmentata", o sigui, construïda amb tires de metall, o franges, en paral·lel per al cos i verticals per a les espatlles, substituint-la per l'anomenada "lóriga anatómica" de planxa abrillantada en tonalitats d'acer, de llautó groguenc. El joc d'armadura constava de dues peces, pitral i espatller, indumentària pròpia de tribuns i oficials superiors a les parades o cerimònies de gala, i de la guàrdia pretoriana.

El Dilluns de Passió, sis dies abans de la processó, es concentraven a la Sala, entrant-hi per la portella del carrer dels Dolors per tal de no distreure el rés del septenari que es feia paret per paret a l'oratori.

Per a molts suposava el retrobament després d'onze o dotze mesos, si era la Setmana Santa alta o baixa. Salutacions efusives, notícies familiars i d'amistats, comentaris sobre les bones o males collites, moderada gatzara, tardaners que arribaven atrafegats.

Amb l'entrada del delegat de la congregació, en funció de secretari de campanya, el capità imposava silenci i començava el protocol de "passar llista".

Pausadament, esmentant el nom i el càrrec de cadascú, els armats anaven responent amb un ferm "¡present!", o per boca d'algun amic si calia excusar la inassistència. Seguidament es proposaven les altes i les baixes, es feien córrer els graus d'antiguitat, i es fixava la "reserva", o sigui, la relació dels aspirants pendents de suplir faltes d'última hora.

Un cop determinats els horaris dels assajos, les millores en els equips i la resta d'assumptes interns de l'esquadra, entrava en escena el corrector o algun membre destacat de la congregació que procedia a dissoldre l'assemblea, tol exhortant al bon ordre i formalitat durant la processó, perquè es comportessin segons les bones maneres dels "armats de dret i de fets".

Tres hores abans de la processó tenia lloc, invariablement, entre el prior i el capità la transmissió de l'ordre de marxa de la cercavila que alegrement arrencava a l'hora d'acabar la sobretaula.

En recordança de la cèlebre "pesseta" amb què es compensaven las tadigues de la sortida encapçalant la processó, quan s'acabava, alleugerits ja de les cuirasses i l'equip més pesat, la congregació els obsequiava amb coques de recapte i beguda adient.

Darrerament s'arraconà tal costum a petició dels propis armats que millor volien servir per honor que no per soldada, renunciant-hi per tal que la congregació disposés de més recursos a favor de la major brillantor de la presència de la Verge a la processó.

Es va prendre el determini a les portes del cinquantè aniversari que aquella única llança que els vents de la guerra no van trencar floregés en un bosc de vint-i-sis llances platejades...

Casc del capità manaia guarnit amb plomall en lloc del serrell dels de la resta d'armats.

67

Renovant simbòlicament la vocació d'acompanyar i guardar la Verge dels Dolors, moments abans de la processó de 1993, amb motiu del 275 aniversari de la fundació de la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors de Lleida.

Aires nous, obertura. El nom de Lleida i dels armats es porten més enllà del terme. Els armats a la vila d'Alpicat per participar a la processó de Setmana Santa.

70

La cohort romana definida en el seu

reglament

Si es poguessin escriure els sons, a les actes i historial es barallarien les solfes donant música a tamborades i trompeteries, i les vores dels folis dels l l ibres s'entusiasmarien del soroll metalitzat d'escuts i espases, en lloc d'adormir-se en la tranquil·litat de la lletra escrita o el silenci de la que resta per escriure.

Breus com l'encant que revifen en una hora de màgia i color, el dia després, i per tres-cents dies més, canviant llances per aladres o tractors, es perdien com les boirines desfetes pel dia. El dia següent al Diumenge de Rams.

Tornaven, complien i se n'anaven. I els llibres donant-ho per fet, i que per deure ho feien, no tenien especial cura a parlar dels armats.

Cal avançar fins a l'any 1978 per trobar referències detallades de les vicissituds experimentades per la cohort. La Junta, concertada per al 27 de febrer, transpira en les anotacions fetes l'esgotament d'un estil d'armats, i la recerca de raons més vives que activessin la participació, facilitant opcions més adients al temps d'avui.

Amb cl pretext d'habilitar una ajuda per a les despeses de vestuari, es distribuí loteria "del Niño", en paperetes encapçalades, amb el nom de la congregació. I com a modernitat fou convidat el corpuscle de comandament existent a constituir-se com a Junta Directiva que portés a terme reformes que l'actualitzessin. Els components acceptaren constituir un fons econòmic i realitzar diverses accions i obres de pietat.

71

Llampants a l'acció, la nit de Reis de 1979, enllumenaren la il·lusió de milers d'infants compartint tendreses portades amb la llum fosforescent de les torxes que substitueixen el ferro de les llances, en la cavalcada dels Mags en què reberen l'honor d'encapçalar-la.

Nit estrellada i neta quedà com a tradició consolidada que els armats fessin estació de vigília totes les nits deJ cinc de gener, encara que la neu rellisqués en ratlles de plata pels seus pits coberts de metall...

En aquest afany d'augmentar les activitats i no limitar-se solament a l'assistència a la processó dels Dolors, van acordar d'acudir a altres actes, sempre religiosos, si l'esquadra ho consentia i el comandament també.

Van decidir de fer-ho només amb una part de la cohort i sense estendard. Així van concórrer a la processó de la nit dels Dolors de Bellpuig, alguns anys a la processó del Divendres Sant d'Alpicat i, fins i tot. a Bellver de

Cinca. Hi van haver altres sortides i participacions entre les quals destaca el fet d'acompanyar la pelegrinació de la Verge dels Dolors al santuari de Torreciutat l'any 1984, desfilant per la gran esplanada de la basílica.

Deixant a part altres intervencions de no tanta importància, cal assenyalar que l'any 1994 hi va haver una novetat; a la plaça de Sant Joan i durant la desfilada prèvia a la processó, es va estrenar un quadre nou denominat "La llança" que consistia a dissoldre la formació tot de cop i reagrupar-se de manera que resultés evident la punta de sageta i el pal de la llança, enmig de la qual es formava un rombe. L'exercici resultà ben vistós i va augmentar el prestigi d'aquests cabals "'guerrers de pau".

Tot i les bones actuacions i la constància en la participació, cal dir que durant molts anys en la cohort romana no hi regnava pas massa ordre, cohesió ni disciplina. Gaudien d'autonomia en les seves activitats i projectes que gairebé fregava l'anarquia, resultant tot plegat una font de malentesos entre ells i la congregació. Així, arribant al convenciment que calia pactar l'establiment d'alguna referència disciplinària, fou redactat el Reglamento de la Agrupación dels Armats dels Dolors de Lleida.

La moderna tendència a la sistematització i control de les activitats de persones i col·lectius, quan s'apliquen a institucions sorgides lliurement per la simple unió de voluntats, corren el perill de convertir en lletra massa estricta les accions nascudes per a ser exercides en llibertat.

72

A la porta de l'oratori dels Dolors, seu oficial de l'agrupació dels armats, inquiets per començar la cercavila.

73

Això no va passar gràcies al fet que el reglament era principalment un senzill breviari d'intencions i finalitats que deixava considerable marge d'espontaneïtat a les característiques d'aquell "grupo de hombres armados a la usanza romana".

Va correspondre a la Junta Ordinària celebrada el 19 de gener de 1990 aprovar el reglament, el qual fou afegit, com a primer annex, als estatuts de la congregació, facultant el secretari i el vocal de relacions externes i organització per tal que fessin els tràmits corresponents fins a la ratificació pels armats.

Formalment i cerimoniosament, Manel Merola Serrando dóna la seva conformitat al present reglament en els termes en què es troba redactat, deixant-hi al peu la signatura, amb el coneixement del secretari, que en pren nota.

Era e! dia 1 de març, trenta-nou dics abans de la processó d'aquell any de 1990.

La justificació i motiu del reglament s'explica per l'interès de "recopilar regles i normes consuetudinàries i posar-les per escrit adaptant-se a les circumstàncies actuals".

Establert el nom oficial del col·lectiu, la seva personalitat legal i establert el domicili a les dependències de l'oratori "lloc ordinari de reunió i local d'activitats", l'article següent, el tercer, fixa les finalitats, que disgrega en primordials i complementàries.

El punt primordial serà l'assistència a la processó del Diumenge de Rams, la cercavila i la resta d'actes tradicionals que organitzi la congregació durant la Setmana Santa.

Pel que fa a les complementàries, assenyala la potenciació de l'activitat de la confraria i la col·laboració en la restauració i ampliació dels passos i de la imatgeria, així com de tols els elements que integren la formació processional, ampliant-los "si l'orgue de Govern ho aprovarà" a participar en activitats culturals, benèfiques o ciutadanes.

L'article quart defineix amb justes i precises paraules la composició del cos:

''La Agrupació dels Armats, la formen vint-i-quatre homes manats pel

Capità Manaia, i un Tinent, distribuïts en dos esquadres de doldre

armats cada una."

74

El reglament preveu la possibilitat d'incrementar els efectius del grup que es podran augmentar sempre que representin "al menys una esquadra completa" i que la uniformitat sigui correcta.

Però aquesta exigència ha resultat un impediment per al creixement humà dels armats, fent quasi insuperable la modificació de la plantilla. Els projectes d'ampliació no han passat mai de les bones intencions, de les paraules i del desànim dels pressupostos. L'única experiència que es va fer realitat va ser el 1990, en la processó d'aquell any hi va participar un escamot de set armats abillats amb indumentària procedent del vestuari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

En cl paràgraf final, el reglament enumera i reconeix; com a membres auxi-liars els "músics i armadets", tot adjudicant-los un tracte més tolerant i dife-renciat.

L'òrgan de govern de l'agrupació dóna notícia del que anomena "comissió dels armats" que és integrada per cinc persones certament diferenciades.

''Dos Presidents paritaris, que seran cl Prior de la Congregació i el Capità Manaia. Tres vocals que deuran ostentar la qualitat de 'armats' i no podran ser membres de la Junta de la Congregació".

La durada dels càrrecs és diferent segons les atribucions. Els presidents, vita-licis mentre no cessin en les dignitats per a les quals ostenten la presidència. Els vocals electius, escollits per votació entre la totalitat dels armats, renovada la meitat cada dos anys amb possibilitats de poder ser reelegits.

Amb la disposició transitòria que confirma les categories i el nombre dels armats en servei al moment de ser posat en vigència, el reglament regula els ingressos i les separacions de la tropa segons les regles d'honor tradicionals, i delega en la comissió les admissions, a més d'actuar amb rigor davant de les expulsions atès que les exposa a la potestat del veredicte majoritari.

"Per a incorporar-se a 'Els Armats' serà imprescindible, respectant la tradició, ser agricultor o fill d'agricultor, salvat que no existissin sol·licitats en reserva de persones d'aquesta qualitat o es constituís una esquadra completa."

Arribats als articles novè i desè, es presenten per aquest ordre els drets i les obligacions.

Els deures. Des d'una cerimònia semblant a la jura de la bandera, es compro-meten formalment a acatar el reglament, a la prestació pecuniària per a des-

75

Una tarda de Rams.

Els armats a l'avinguda de Blondel.

76

peses de guerra i música, sense precisar les quantitats o les proporcions d'aquestes càrregues de servei.

Imposa, i les anomena, "obligacions ineludibles", presentar-se a passar llista, participar en els assaigs de l'esquadra i anar a la processó del Diumenge de Rams.

Determina com a "ser possible" la col·laboració en les activitats complementàries i en les reunions de confraternització i, finalment, en el punt setè, sacralitza les restes d'aparent paganitat, determinant que la pertinença a l'agrupació dels armats suposarà la inscripció automàtica com a confrare dels Dolors.

Con a compensació a tantes obligacions ofereix cl premi del privilegi i l'exclusivisme. El principal dret, diu, constituirà,

"... Participar en la Processó del Diumenge de Rams i formar la guàrdia solemne al pas de la Verge, a l'acabar la desfilada processional."

El fet d'ascendir a l'oficialitat de l'esquadra i accedir a l'òrgan de govern només són petiteses, comparades amb el banquet d'honors de ser custodis de tot el millor de la congregació.

Els articles finals s'ocupen del patrimoni de l'agrupació, delimitant-ne la propietat dels equips i les normes d'ús.

La congregació compta amb pertinences pròpies "les cuirasses, els escuts, les espases, les llances i els estendarts ...així mateix l'equip complet dels músics", es concreta que passats cinc anys l'equip de possessió individual passa a ser propietat del grup, "la túnica, el calçat, les robes complementàries i la capa".

La custòdia, la devolució i el dipòsit dels efectes militars completen l'epígraf que, juntament amb la descripció del procediment de modificació del propi text, conclou la llista.

Acompanyen el reglament total una sèrie d'apartats que propugnen l'afany de renovació i de modernitat. Es reforça entre els "soldats" el nou propòsit d'ampliar l'àmbit i les finalitats del col·lectiu per separar-lo de l'antiga tradició i costums. La idea és inserir-se en les artèries de la ciutat que es fa gran i que necessita del ferment sa i net que posseeixen abundantment la majoria d'aquests foguejats centurions, homes forts, tots de bona voluntat, que figuren en la milícia piadosa i fraterna en la qual la disciplina s'ha revestit d'amistat.

77

Acompanyant la peregrinació de la Marc de Deu dels Dolors al santuari de Torreciutat (Osca), l'any 1983.

Les coses profanes poden escudar-se darrere de l'espiritualitat per obtenir la tolerant pervivència de l'entreteniment distès? O, és lícit que la religió busqui la desencusa de les coses profanes per manifestar-se en clamor de multituds?

Preneu aquestes compromeses composicions com un assaig de judici als armats o si ho preferiu com a objecció de consciència escapada de la ploma a punt de signar un doble dilema:

Canviar o seguir igual?, absoldre o condemnar?

Que se m'atribuexi a mi la culpa de donar constància dels fets i dels inconvenients. Jo deixo oberta la carpeta de l'expedient perquè un altre hi posi la sentència.

Perquè, i després diré el perquè, assumeixo el venial pecat de no voler sentir els seus crits incontrolats en sorolloses cercaviles, i faig com si no veiés com trenquen les files per arruixar de dolços i caramels els espectadors de la processó buscant les ovacions com gladiadors al circ, encara menys vull recordar-los recorrent l'oratori omplint-lo d'irreverències menors.

No es va dir, en versos romàntics, que un punt de contrició és suficient per obtenir el perdó?, doncs els deixo el meu perquè.

Em quedo amb uns altres armats. I voldria immobilitzar en un relleu de bronze el moment en el qual s'acosten obrint camí al pas de la Verge, orgullosos d'acompanyar-la, transformats de guerrers de llautó en pretorians insubornables. Homes de sentiment profund que s'emocionen en entrar la Verge a les notes de l'himne solemne, protegint-la del mar de mans que la volen tocar.

Encara que, últim pecat, no cedeixen el preciós privilegi de recollir dels peus de Maria la primera flor de cada primavera que després deixaran, emocionats, damunt la tomba de la padrina, la falda de la marc malalta, o que farà enrogir la galta de la núvia il·lusionada.

79

Tots els armats junts abans i després de fer els "quadres" a la renovada plaça de Sant Joan, després de la cercavila. Al fons, la silueta del campanar de la Seu Vella.

Les persones

Ordenació dels armats per antiguitat

Any d i é

Cognoms Noms 1951 Merola Serrando Manel

1953 Rosell Vidal Josep M.'

1956 Calderó Mesegué Joan

1957 Bono Seró Manel

1960 Juanós Bonet Joan

1965 Saura Ballespí Ramon

1966 Alrrich Morell Magí 1966 Martín Femandez Antoni

1972 Bertran Alió Joan

1973 Macarulla Codina Pau

1974 Saura Pedrol Llorenç

1975 Saura Pedrol Xavier 1976 Domingo Forcada Joan

1977 Montardit Bertral Francesc 1978 Manteca Vidal Antoni

1978 Safont Serrando Pere

1979 Rosell Filial Oscar

198S Rosell Fillat David

1989 Casals Romero Josep

1990 Subias Ruiz Alain

1992 Pedrol Badia Antoni

1992 Serra Niubó Ramon

1993 Comes Vidal Carles

1993 Saura Pedrol David

1994 Alrrich Calvet Joan

1996 Fernàndez Camacho Antoni

83

Llorenç Saura Pedrol

Joan Domingo Forcada

Manel Merola Serrando Capità

Óscar Rosell Filial David Rosell Fillat

Ubicacions 1a esquadra esquerra

Josep Casals Romero

i Xavier Saura Pedrol David Saura Pedrol

Ubicacions 1a esquadra dreta

Joan Magí Alrrich Calvet

Carles Comes Vall

Antoni Pedrol Badia

Alain Subias Ruiz

Magí Alrrich Morell

Un exemplar dels cascos dels armats, coneguts com "destrals" per la forma del remat

Nom: Josep Labèrnia Muriano

Data de naixement: 19 de juliol de

1913

Quan va entrar a i 'agrupació dels Armats dels Dolors?

Vaig entrar quan, després de la guerra, es va tornar a engegar això dels armats. Crec recordar que era cap allà l'any 1947.

Qui havia de capità aleshores?

El capità era el senyor Ramon Montana (pare), perquè després ho va ser el fill.

Com van ser els inicis de la segona etapa dels armats? Bastant precaris. Sort de l'ajuda del bisbat que ens va finançar,

si no tot, en bona part els vestits.

També s'ha de destacar l'important paper del senyor Montana, ens va ensenyar totes les figures, la manera de desfilar i, en definitiva, va organitzar internament els armats.

Quines figures fèieu?

Fèiem la cadena, el quadre, l'àncora i la creu.

On assajàveu, en aquells temps?

Primer ho vàrem fer als maristes vells del carrer Anselm Clavé, després a la nova ubicació dels maristes, que és on estan actualment.

Com es comportava la tropa?

Al principi d'aquesta segona etapa, es va infiltrar algun element una mica indisciplinat, però a poc a poc es van anar purgant, i els que es comportaven malament s'expulsaven sense cap mirament.

Quants anys va fer de capità?

Doncs, en total vaig fer d'armat 29 anys. Hi vaig entrar de soldat gastador, després vaig ser tinent, i quan portava 9 anys als armats vaig ascendir a capità. Així doncs, són 20 anys de capità.

87

Qui va ser el capità a qui va rellevar?

Va ser el senyor Ramon Montana (fill), que va haver de plegar a causa del càrrec que desenvolupava a la Guàrdia Urbana de Lleida, era caporal i tenia la Setmana Santa molt ocupada desenvolupant la seva labor professional.

Es veritat que tenia la fama d'home dur?

Més que d'home dur era d'home que li agradava la disciplina, ja que durant uns quants anys em vaig educar en el món militar, arribant a tenir el grau de sergent.

Expliqui'm algunes anècdotes o curiositats que recordi... -Un armat que estava fent la mili a Gardeny i que li van donar

permís expressament per a poder desfilar va tenir la mala sort de pegar un cop de llança a una senyora que mirava la processó. La dona es va enfadar tant que, fins i tot, va presentar una denúncia. Després vàrem saber que els militars van posar un petit arrest a aquell noi.

- El primer any que vàrem desfilar, l'església dels Dolors encara no s'havia refet dels incendis que va sofrir durant la guerra i, a causa d'això, ens havíem de vestir gairebé al ras.

—Una vegada, després del berenar que fèiem un cop acabada la cercavila, va haver-hi un armat que es va deixar la llança i l'espasa al bar on havíem berenat i no se'n va adonar fins que havíem arribat a l'església per iniciar la processó.

- Vàrem sofrir un petit desfalc per part d'un individu que ens feia les tasques de tresorer. Ens va fer desaparèixer les quotes d'un parell d'anys que els armats abonàvem per poder sufragar petites despeses.

- Un cas com un cabàs va ser el d'un armat que anava una mica alegre i, en acabar la processó, com que anava últim, es va enfilar en sentit contrari a la processó un bon tros, fins que va trobar el primer pas que venia darrera nostre. El vàrem retirar de la processó i també va ser expulsat dels armats.

Això diu el capità Merola

Quan i per què va ingressar als Armats dels Dolors?

Vaig ingressar el 1951 però després em vaig absentar durant dos anys per fer cl servei militar.

El motiu d'entrar a formar part dels armats va ser, en un principi, perquè a la Setmana Santa d'aquell temps, si no anaves a la processó, o bé a mirar, o bé a participar, t'avorries com una ostra, perquè tot eslava tancat, no podies anar a ballar i a les emissores de ràdio solament hi havia música sacra. Ara bé, a mesura que cl temps va anar passant, em vaig adonar que allò era quelcom més que una manera de no avorrir-se, i fins avui he arribat.

Qui hi havia de capità aleshores?

Si mal no recordo, em sembla molt que el capità era el senyor Ramon

Montana (pare).

Per què us vàreu treure les barbes?

Principalment per raons estètiques. Ja estaven bastant deteriorades i a alguns

armats els queien a mitja processó.

I quan va ser això?

Aproximadament, a començament dels anys 50.

Quan va ascendir a capità?

Va ser l'any 1976, ocupant el lloc del senyor Josep Labèrnia, però abans vaig

passar per gastador i després tinent.

Han estat molt tossuts els armats que ha tingut, fins ara, sota el seu comandament?

N'hi ha hagut de tots. La veritat és que a mesura que la gent porta més temps fent d'armat s'ho pren més seriosament.

El futur capità "armat" jove.

Com valora l'evolució que han experimentat els armats des que vostè és a l'agrupació ?

Moll positivament. Abans sempre faltava gent per poder completar les esquadres. Ara, fins i tot, podrem ampliar l'agrupació en dues esquadres més.

Expliqui algunes anècdotes o records... —Abans, durant uns anys, el qui trencava la llança era premiat amb 10

duros.

—Donàvem faves, mongetes i cigrons, a més de caramels.

—Les llances no portaven l'amortidor metàl·lic a la punta de baix i per això es feien uns "monyos" a la punla que s'havien d'anar tallant, i les llances quedaven totes desigualades.

—Quan van enrajolar el carrer Major vàrem estar 4 o 5 anys sense poder picar-hi.

—La Cooperativa Agrícola Pràctica ens va pagar, durant uns quants anys, un aperitiu abans de sortir la processó.

—La confraria, en acabar la processó, ens tenia preparat un berenar a base de cerveses, vi i coques de recapte.

Les famílies

La continuïtat. Passar la torxa de pares a fills era i és l'ideal. Viure de la mateixa terra gaudint del mateix arbre. Aplegar-se al pas de la Verge un cop l'any. Fer hereu als seus de l'honor de servir-la. Per als armats tot això significa fer família.

La família en família. Aplegats a la casa de la Mare, honorant-la.

Parla:

Joan Ramon Domingo Forcada Els "Domingo'

Qui va ser el primer membre de la família que va ingressar als armats? El meu pare, Mario Domingo Escarp.

Quan vau ingressar?

Em sembla que era cap a l'any 1975.

Fins ara, quants membres de la família han passat pels Armats dels Dolors? En total tres. El meu pare, el meu germà i jo.

I actualment, quants n'hi ha? Dos, el meu germà i

jo.

Veieu clara la continuïtat d'aquesta tradició a la vostra família?

Sí, perquè continuo tenint la mateixa il·lusió que el primer dia. I em motiva molt el fet de portar el vestit del meu pare.

Què creieu que té més força, la tradició o la devoció? No sabria escollir, és una barreja de les

dues a la vegada.

Què destacaríeu dels canvis soferts al llarg del temps pels Armats dels Dolors?

La capacitat d'adaptació als canvis que la societat ens ha exigit.

Vora el tros, modernitat i tradició es donen la mà com bons armats. Present i futur, somni i terra de la família Rosell.

Parla:

Josep M. Rosell Vidal

Els "Rosell"

Qui va ser el primer membre de la família que va ingressar als armats? El primer vaig ser jo.

Quan vau ingressar?

L'any 1954, quan tenia 16 anys.

Fins ara, quants membres de la família han passar pels Armats dels Dolors? Entre petits i grans sis.

/ actualment, quants n 'hi ha ? Tres fills meus i jo.

Veieu clara la continuïtat d'aquesta tradició a la vostra família? Sí, de moment sí.

Què creieu que té més força, la tradició o la devoció? Les dues coses van unides, però

principalment la devoció.

Què destacaríeu dels canvis soferts al llarg del temps pels Armats dels Dolors ?

El més important és el que hem sofert darrerament amb el canvi dels uniformes.

95

Als peus del retaule dels Dolors, grans i petits fent pinya quatre homes de cal Saura.

Parla:

Llorenç Saura Ballespí Els "Saura"

Qui va ser el primer membre de la família que va ingressar als armats? Vaig ser jo.

Quan vau ingressar? L'any 1951.

Fins ara, quants membres de la família han passat pels Armats dels Dolors?

Set membres: jo, dos germans meus (Ramon i Jaume), el meu pare (Llorenç Saura Masip) i tres fills meus (Llorenç, Xavier i David).

/ actualment, quants n'hi ha?

Actualment, en actiu, hi ha el meu germà Ramon i els tres fills.

Veieu clara la continuïtat d'aquesta tradició a la vostra família?

Jo crec que està bastant arrelada entre nosaltres i costarà molt de perdre-la.

Què creieu que té més força, la tradició o la devoció? Les dues tenen la mateixa força.

Què destacaríeu dels canvis soferts al llarg del temps pels Armats dels Dolors?

Abans no pagàvem pràcticament res, ens pagàvem un sopar cada any, tots

érem pagesos i hi havia més germanor que ara.

Armats "nous í "vells" el vespre de Diumenge de Rams de 1997. Saba nova i vella donaven vida al més que centenari tronc de 1'"esquadra romana".

Epíleg

El dia 23 de març, Diumenge de Rams de 1997, any 279 de la fundació de la congregació, cent quaranta-un de la formació de la primera Esquadra Romana dels Armats, i cinquanta de la seva reconstitució, una nova formació de dotze homes, altre cop plens de joia i joventut, feien més gran i obrien futur al solc que l'aladre centenari i la llavor vessada primavera a primavera, havien preparat en mig segle de sementera confiada.

Així, formaren tres esquadres, una amb uniformes nous, i les altres renovats, que de la mateixa manera que la pluja fa nàixer vida nova, també relluca l'antiga.

I es deien capità, tinent i armats: "trenta-vuit, i a l'any vinent potser cinquanta, i l'altre...!" I somiaven amb centúries d'homes armats amb armes de pau i germandat. Que ells voldrien plantar les seves llances per carrers i places i que dels pals brollessin fulles i rames que no deixessin oblidar a la Lleida dels seus afanys, que sense arrel no hi ha flor, i que sense flor no hi ha vida.

Perquè esbroncant de soroll les nits, i esquerdant asfalts estèrils, estan dient que a la fi de cada camí només l'ànima plena de fe dóna sentit als dolors i goigs que a la vida ens assalten i confonen.

Quan aquest llibre estigui a les mans dels lectors, probablement sigui la vigília en què els armats emprenguin, sense armes ni armadures, la més gratificant i bella de les seves sortides: anar a la Roma que imiten i presentar-se davant el Sant Pare per dir-li en deu segons quelcom pel que segurament no hi hauria paraules.

Em guardareu el secret? Jo sí sé el que amb un reflex li diran:

"Encara què a vegades semblem lluny de l'Església, amb defalliments i fragilitats d'homes, tardem les generacions que tardem, algun dia fent-nos millors traurem una darrera l'altra les set espases del nostre escut, i a la Verge dels Dolors li tornarem set l l ir is plantats petjada a petjada en camins de processó i amb l'amor dels cors".

Lleida, juny de 1997

100

Les tres esquadres de la "cohort", els músics i els priors de la congregació acaronats per la imatge nova de la Verge dels Dolors disposada per la processó del cinquantenari de la refundació dels armats. Diumenge de Rams, 23 de març de 1997.

101

Col·lecció La Banqueta

Títols publicats

1. Morera, arquitecte modernista?, per Frederic Vila i Tornos. 1982. 2. Els carrers i places de la Lleida actual amb més pes històric, per Josep

Lladonosa i Pujol 1983.

3. Pintura contemporània a Lleida. 1930-1980, per Esther Ratés i Brufau. 1983. 4. Escriptors contemporanis de Ponent. 1859-1980, per Josep Borrell i Figuera. 1984. 5. L'arqueologia a la ciutat de Lleida. 1975-1985, per Josep Gallart, Emili Juny

ent, Arturo Pérez i Núria Rafel 1985.

6. Cultura popular a Lleida. 1150-1950, per Xavier Massol i Marti. 1986. 7. Arbres i arbustos dels parcs de Lleida, per Jordi Recasens, Javier

Sopesens i Amoni Michelena. 1986.

8. La premsa a Lleida. 1808a 1938, per Josep Antoni Rosel! i Pujol 1987. 9. Quatre polítics lleidatans, per Romà Sol i Clot. 1987.

10. ART o l'avantguarda a Lleida, anys l933-34. per Josep Miquel Garcia i Dolors Sistac. 1987. 11. Els gegants, cap-grossos i "lo Marraco'' de Lleida, per Jordi Curto i Pueyo, 1987. 12. Lluís Trepat. Obra pictòrica. 1943-1988, per Roser Trepa! i Ribé. 1989. 13. Història del Museu Morera. 1915-1990, per Esperança Porta i Vicente i Jesús

Navarro i Guitart. 1990-

14. El Bloc Obrer i Camperol (Lleida, 1919-1937), per Jaume Barrull i Pelegrí. 1990, 15. Història del TOAR, 1956-1981. Vint-i-cinc anys de teatre a Lleida, per Emili

Reimat i Montull i Enric Castells i Granés. 1991.

16. LABOR en 220 números, per Dolors Sistac. 1991. 17. 50 anys dels Armats de la Sang a Lleida, per Enric Castells i Granés. 1993. 18. 50 anys de galeries i sales d'art. Lleida, 1943-1993, per Miquel Roig i Nadal. 1993. 19. Ricard Viñes i Roda (1875-1943). Testimoni d'un temps, per Montserrat Bergadà,

Màrius Bernadó i Nina Gubisch-Viñes. 1994.

20. El Club Esportiu Huracans 1941-1991, per Josep Palou i Vidal, Sebastià Gràcia i Petit, Antonieta Jarne i Mòdoi, Carme Ballesteros. Josep M. Mauri. Ramon Morell. Ramon M. Puig i Manolo Vivas. 1995.

21. L'excursionisme a Lleida (1884-1936), per Jordi Maní-Heimeberg, Rosa Maria Martínez i Mena i M. Carme Valverde i Sanvisén. 1995.

22. Nadal a Lleida (1940-1995), per Miquel Roig Nadal i Enric Castells Granés. 1995. 23. Xavier Gosé (1876-1915), per Josep Miquel Garcia. 1996. 24. Els Camps Elisis de Lleida (1864-1938). per Romà Sol i Carme Torres. 1996. 25. Pagesos i hortolans. El desenvolupament de l'horta de Lleida abans de la fruita

(1716-1950), per Enric Vicedo i Rius. 1997.

26. Els Armats dels Dolors, per Fernando Oraria i Mazarica, 1997.

102