mort i repressiÓ a ontinyent 1936-1944

Mort i repressió a Ontinyent(1936-1944)

Mort i repressió a Ontinyent(1936-1944)

Guillem Llin Llopis

Mort i repressió a Ontinyent (1936-1944)

© Guillem Llin Llopis © D’aquesta edició: Associació de Veïns el Llombo

Sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el trac-tament informàtic, són rigorosament prohibides, sota les sancions establertesen la llei

DISSENY I MAQUETACIÓ: Edicions VíctorREVISIÓ DE TEXTOS: Josep Sanchis Carbonell(Oficina de Promoció i Ús del Valenciàde l’Ajuntament d’Ontinyent)PORTADA: Miguel Ángel Bonilla

ISBN: 978-84-921044-8-2DIPÒSIT LEGAL: V-3455-2009

IMPRESSIÓ: Imprés a la UEGrafitec Impressors SLAielo de Malferit (la Vall d’Albaida)

Octubre de 2009Ontinyent (la Vall d’Albaida)

En memòria del meu avi,Rafael Llopis Ferrero,víctima de la desraó

GUILLEM LLIN LLOPIS

7

PRÒLEG

“Esta guerra no sirve para nada. No resuelve nada.Concluida, subsistirán los móviles que la han desencadenado,

y las cuestiones de orden nacionalque se han querido solventar a cañonazos,

reaparecerán entre los escombros y los montones de muertos”.Manuel Azaña

La velada de Benicarló

“¿Cómo pudieron los problemas nacionales,por muy graves que fuesen,

llegar a desencadenar un enfrentamiento armado?”Hugh Thomas

La guerra civil española

“La Guerra Civil es uno de los acontecimientos más brutales,siniestros y estúpidos que ha habido”

José Sacristán

NO HI HA CAP PAU QUE ES MERESCA UNA GUERRA

L’any 1936, l’Estat espanyol viu una situació convulsa.Aldarulls, protestes, manifestacions, vagues, assassinats... LaSegona República, el règim que s’instaura el 14 d’abril de 1931,no ho té fàcil, en part per les discrepàncies entre els seus parti-daris i, en part, pels partits de dreta, encabotats a fer impossiblela tasca del govern d’un règim del qual no són addictes. Enaquestes circumstàncies, però, ningú no s’imagina encara elsofriment que causarà un grup de militars.

El 13 de juliol de 1936 és assassinat el polític José CalvoSotelo, de la monàrquica i dretana Renovación Española.

9

GUILLEM LLIN LLOPIS

Durant quaranta anys, la propaganda franquista va situar aquestsuccés com el detonant perquè el general Francisco Franco s’al-çara en armes contra el govern legítim i constitucional de laSegona República, a Canàries, el 17 de juliol de 1936. Però laveritat —i això s’ho callava sistemàticament el franquisme— ésque la mort de Calvo Sotelo és en represàlia pel crim del tinentd’assalt José del Castillo Sáenz de Tejada, republicà convençut,produït tan sols unes hores abans.

La dreta política i sociològica saluda amb entusiasme el colpd’Estat. Però no tots. Una de les proves més fefaents de respec-te a la legalitat vigent la transmet el polític valencià Luis Lucía,qui havia estat fundador de la Confederación Española deDerechas Autónomas (CEDA) que liderara Gil–Robles, ambLucía de vicepresident. El 18 de juliol de 1936 envia un tele-grama al ministre de Governació que diu: “Madrid. MinistroGobernación. Como ex ministro de la República, como jefe dela Derecha Regional Valenciana, como diputado y como espa-ñol, levanto en esta hora grave mi corazón por encima de todaslas diferencias políticas para ponerme al lado de la autoridadque es, frente a la violencia y la rebeldía, la encarnación de laRepública y la Patria. Luis Lucia”.

Però la convulsió en què es troba l’Estat espanyol —infini-tament més que la viscuda els darrers anys— farà que el tele-grama no siga considerat un eximent i Lucía és empresonat pelsrepublicans. Acabada la guerra, el franquisme li ho té en comp-te i el condemna a mort per aquest mateix missatge, tot i que lila commutarien per presó primer, i confinament a Mallorca,després, on va morir.

Alemanya i Itàlia, i també Portugal, aleshores els països fei-xistes d’Europa, amb Adolf Hitler i Benito Mussolini, es posenal costat de Franco en armament, diners, homes i suport logís-tic. Tanmateix, les democràcies occidentals, Gran Bretanya iFrança, es decanten pel govern constitucional amb no poques

10

MORT I REPRESSIÓ A ONTINYENT (1936-1944)

reserves i propugnen la no-intervenció. La Unió Soviètica dónasuport a la República i ho fa a un preu molt elevat. En aquestsentit, els feixistes tenen la primera batalla —la de l’ajuda inter-nacional— guanyada. Ja hem assenyalat que Franco es troba aCanàries, circumstància que dificulta les coses per als seus inte-ressos i, sobretot, per a un desenllaç ràpid.

D’aquesta manera comença la Guerra Civil —més aviat calqualificar-la d’incivil—. Durant 34 mesos per a tots, i al llarg de40 anys per als perdedors del conflicte bèl·lic, s’instaura el pati-ment com a company inseparable de milions de ciutadans. Peròno solament turment. Morts, ferits, sang, dolor, llàgrimes, orfes,viudes, mutilats, fam, pobresa, pena, odi, assassinats, armes, por,angoixa, amargura, bombardejos, desplaçats, desapareguts, sofri-ment, exiliats, represaliats, injustícia, afusellats, empresonats...

Aquesta és l’obra del general Franco, un militar que va gua-nyar la guerra —que havia provocat ell— deixant un rastre mítici redó d’un milió de morts, xifra que l’historiador i especialista enla Guerra Civil espanyola, el nord-americà Gabriel Jackson,rebaixa ostensiblement: entre 330.000 i 405.000 morts1.Malauradament, després, Franco no va saber guanyar la pau.

11

GUILLEM LLIN LLOPIS

1Segons Gabriel Jackson, els morts a la guerra van ser entre un mínim de330.000 i un màxim de 405.000, desglossats d’aquesta manera: morts en elcamp de batalla: 100.000 (mínim)–125.000 (màxim); morts per bombarde-jos aeris: 10.000–10.000; morts per malaltia i fam: 50.000–50.000; mortsper represàlies polítiques en la zona republicana: 20.000–20.000; i mortsper represàlies en la zona nacional entre 1936 i 1944: 150.000–200.000.

12


QUAN ELS FETS SÓN ELS QUE SÓN

Els apologistes del franquisme, és a dir aquells revisionistes quepretenen oferir una visió edulcorada de Franco i el seu pas perla Història, fent-lo l’arquetip perfecte d’una vida plàcida i tran-quil·la (entre els quals podríem anomenar els pseudohistoria-dors César Vidal, Pío Moa i César Alcalá; el periodista FedericoJiménez Losantos i els polítics Manuel Fraga Iribarne: “Elalzamiento del 36 fue uno de los más simpáticos movimientospolíticos y sociales de los que se tiene memoria” i Jaime MayorOreja, qui en una entrevista a La Voz de Galicia2 va justificar elrègim de Franco al·legant que “había una placidez extraordi-naria”, i per no condemnar el franquisme va exposar que“hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y nor-malidad”), han volgut justificar la rebel·lió militar del generalFranco fent-la lògica conseqüència (i solució, val a dir) delclima d’anarquia generalitzada que hi havia a l’Estat espanyol:inseguretat, inestabilitat, violència, excessos, etc.

Des d’aquest punt de vista, la guerra va ser un mal menor.Franco, no és sobrer recordar-ho, es va alçar en armes contra unEstat democràtic, amb una Constitució que era de les més avan-çades d’Europa, amb un govern legítim, eixit de les urnes, reco-negut internacionalment i que estava a l’avantguarda en una sèriede drets ciutadans. I no és fins que es revolta contra el governconstitucional i democràtic de la Segona República, en juliol de1936, que no comencen a produir-se una sèrie d’assassinats endistintes poblacions de la rereguarda. Ontinyent entre les quals.

Així, sense anar més lluny, si mirem a casa nostra veurem quefins dos setmanes després de l’alçament militar sedicionista noesclata el clima de violència política, i és llavors quan hi va haverles primeres morts violentes. Cal remarcar-ho: morts violentes

13

GUILLEM LLIN LLOPIS

2 La Voz de Galicia, 14 d’octubre de 2007.

que són conseqüència de la guerra, i mai la guerra conseqüènciade les morts violentes. El 2 d’agost de 1936 (15 dies desprésd’haver començat la contesa) són assassinats entre dos i onzeveïns3 d’Ontinyent —segons les dades consultades—, cap d’ellsal poble, sinó a les diferents poblacions on s’havien amagat.Aquesta versió és ben diferent de la que sostenen els franquis-tes, com veurem més avant.

Aquesta política repressiva, tot i ser absolutament repudiable,és diametralment distinta de la que aplica el bàndol franquista.Així ho reconeix Francisco Partaloa, fiscal del Tribunal Supremde Madrid i amic de Queipo de Llano, qui va viure la repressióen un bàndol i en l’altre. Segons recull Enrique Moradiellos en elllibre 1936. Los mitos de la Guerra Civil, Partaloa assegura que“tuve la oportunidad de ser testigo de la represión en ambaszonas. En la nacionalista, era planificada, metódica, fría. Comono se fiaban de la gente, las autoridades imponían su voluntadpor medio del terror. Para ello, cometieron atrocidades. En lazona del Frente Popular también se cometieron atrocidades. Eneso, ambas zonas se parecían, pero la diferencia reside en que enla zona republicana los crímenes los perpetró la gente apasiona-da, no las autoridades. Éstas siempre trataron de impedirlo. Laayuda que me prestaron para que escapara no es más que uncaso entre muchos. No fue así en la zona nacionalista”4.

Un altre element que afavorí el clima de violència política ésl’ocupació de la ciutat de Badajoz per les forces nacionals.Aquest fet, que té lloc el 14 d’agost de 1936, es porta a termesota el comandament del militar Juan Yagüe Blanco. Ocupen la

14


3 Segons Vicent Gabarda Cebellán en són onze; segons Antonio CalzadoAldaria (més documentat, ja que abraça solament la Vall d’Albaida i no totel País Valencià) en són dos. Tots dos coincideixen a dir, però, que els mortsvan ser els mateixos; la diferència és el dia en què van morir assassinats.4 Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie, de Juan EslavaGalán, Barcelona, 2007.

ciutat, sí, però també provoquen una matança indiscriminada,que afecta per igual homes, dones, xiquets i vells.

Un obra de referència com és La guerra civil española, del’historiador anglés Hugh Thomas, editada originàriament aAnglaterra en 1961 i a Espanya en 1976, diu sobre aquest suc-cés que “no se hacían prisioneros. La brutalidad de la legión ylos marroquíes fue inesperada. (...) La prensa portuguesa infor-mó de que habían matado a 1.000 personas incluso en unapoblación tan pequeña como Almendralejo”.

Posteriorment, en arribar a la capital escriu que “Badajozquedó sembrada de cadáveres. No se podía distinguir entrecombate y represión porque, desde el momento en que penetra-ron en la ciudad, no hubo nadie que diera órdenes de continu-ar o cesar el fuego. (...) Los legionarios mataron a todo el quellevaba armas, incluso a unos milicianos que estaban en lasgradas del altar mayor de la catedral. La plaza de toros se con-virtió en campo de concentración. Muchos milicianos y todavíamás carabineros, fueron fusilados por orden de Yagüe. Estasejecuciones continuaron al día siguiente, 15 de agosto, y, conmenor intensidad, durante algún tiempo después”.

El tinent coronel Yagüe no va intervindre per impedir lamatança i per això seria conegut com El Carnicero de Badajoz.Segons Thomas, va ser per ordre directa de Franco, el qual“prohibió a los moros que castraran los cadáveres de sus víc-timas (un rito de guerra moro)”.

La mortaldat de Badajoz va ser donada a conéixer al món pelsperiodistes francesos Marcel Dany, de l’agència Havas, i JacquesBerthet, de Le Temps; i per un periodista portugués, Màrio Neves,del Diário de Lisboa, poc sospitós de parcialitat perquè al seupaís Oliveira Salazar havia imposat una fèrria censura feixista enocupar el poder en 1933. La dimensió de la tragèdia la reconeixel mateix Yagüe, qui al cap de pocs dies faria unes declaracionsesborronadores al periodista nord–americà John T. Whitaker,

15

GUILLEM LLIN LLOPIS

enviat especial del diari The New York Herald Tribune, paraulesque tristament han passat a la història: “‘por supuesto que loshemos matado’, me dijo, ‘¿Qué esperaba? ¿Iba yo a cargar4.000 rojos conmigo mientras mi columna tenía que avanzar amarchas forzadas? ¿Iba yo a dejarlos libres en mi retaguardiapara que Badajoz volviera a ser rojo?’”5.

El mateix Màrio Neves, el primer periodista portugués que vaestar a Badajoz, en l’última crònica sobre els successos, datada el17 d’agost, que titula “No volver nunca...”, i que va ser íntegra-ment censurada pel règim de Salazar, hi va romandre tan impres-sionat que escriu: “voy a marcharme. Quiero dejar Badajoz,cueste lo que cueste, lo más rápido posible y prometiéndomesolemnemente a mí mismo que no volveré nunca. Por muchosaños que me mantenga en la vida periodística, jamás se me pre-sentará, realmente, acontecimiento tan impresionante como elque me ha traído a estas tierras ardientes de España y que halogrado destemplar completamente mis nervios. No se trata deuna extravagancia ridícula, de un sentimentalismo excesivo.Basta con tener una mediana formación moral y estar al margende las pasiones enfrentadas para que no se pueda presenciarfríamente las escenas horribles de esta guerra civil que amena-za con devorar a España, destruyendo para siempre el amor ysembrando odios bien profundos entre su población (...) Loscadáveres que vi no son los mismos que hoy me encuentro, endiferentes sitios. Las autoridades [franquistas] son las primerasen divulgar que las ejecuciones son muy numerosas para que sepueda apreciar la inflexibilidad de su justicia. ¿Qué hacenentonces con los cuerpos?” 6, es pregunta el periodista. La

16


5 La matanza de Badajoz. Crónica de un testigo de uno de los episodios más trági-cos de la guerra civil de España (agosto de 1936), de Màrio Neves, Mérida, 2007.6 Aquesta crònica va ser censurada íntegrament per la censura de Portugal. Es vadivulgar, per primera vegada, en facsímil, en el llibre Le Mythe de la Croisadede Franco (1964). Posteriorment, va ser reproduïda a La matanza ... / ...

resposta era que una vegada afusellats, els van amuntegar, els vanarruixar amb gasolina i els van cremar.

Amb tot, el militar Juan Yagüe seria dels que més commisera-ció mostraria davant la proximitat de la pau. El 19 d’abril de1938, veient que anaven a guanyar la guerra, que era una simpleqüestió de temps, pronuncia a Burgos un discurs conciliador quecomença a portar-li problemes. Franco decideix apartar-lo de lalínia d’influència política i militar i el margina, tot i que acabadala guerra el farà ministre pel seu marcat caràcter germanòfil.

Quan se saben els successos de Badajoz, un esclat d’indig-nació recorre l’espina dorsal de l’Espanya republicana i, ambaquesta, un augment de la violència política.

No està clar quants ontinyentins van morir en la rereguarda.Ni oficialment tan sols. En el llibre La represión en la retagu-ardia republicana. País Valenciano (1936-1939), de VicentGabarda Cebellán, hi ha una llista de 70 ontinyentins morts,xifra que coincideix amb la tesi doctoral d’Antonio Calzado7,tot i que no sempre són les mateixes persones. L’Ajuntamentd’Ontinyent, acabada la guerra, en les llistes que elabora, dóna60 morts en desembre de 19398, i 83 el 28 de novembre de19409. En Onteniente 1940-1953, llibre de Juan Luis Reig

17

GUILLEM LLIN LLOPIS

... / ... de Badajoz. Crónica de un testigo de uno de los episodios más trági-cos de la guerra civil de España (agosto de 1936), de Màrio Neves.7 Part de la tesi doctoral està publicada en Entre la nit i el marasme. La Valld’Albaida, 1939-1952. En aquest cas, s’ha consultat el capítol 3, La GuerraCivil (1936-1939), encara inèdit.8 Arxiu Municipal d’Ontinyent (en endavant, AMO). Correspondència d’en-trada 1939/desembre.9 AMO. Certificats i informes de conducta i béns 1939-1944. Dos relacions:“Relación de personas residentes en este término municipal, que durante ladominación roja fueron muertos violentamente o desaparecieron o se cree fue-ron asesinadas”, amb un total de 81 noms, i: “Relación de cadáveres recogidosen este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él yque sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”, amb un total de dospersones mortes. Elaboren les llistes l’Ajuntament i el Jutjat d’Ontinyent.

Feliu, figura una relació de 79 “caídos por Dios y por España”(63 homes i 16 dones, per separat). En Recuerdos de mi vida,memòries inèdites de Juan Micó Penadés, integrant de la pri-mera Comissió Gestora Municipal, aquest es pregunta “¿Quiénmató a los 90 y tantos martires?”. L’alcalde, Luis MompóDelgado de Molina, en la sessió extraordinària de la ComissióGestora Municipal, en què Mompó concloïa el seu mandat, enel balanç de gestió que havia escrit va assenyalar: “bástenosrecordar tan solo, para que sirva de perene (sic) memoria nues-tros noventa y tres mártires Caídos por Dios y por España”10.

L’historiador local Josep Gandia i Calabuig, al número 16-17 de la revista Alba, article “Els comités, la repressió i ‘el casQuiles’. Tres notes sobre la Guerra Civil a Ontinyent”, situa elnombre de morts en 8511. En tot cas, molts, massa morts.

La dificultat de saber-ne el nombre exacte és, bàsicament, per ladisparitat de llocs on es van produir els assassinats: Barcelona,Cabdet, Iàtova, Alcoi, Canals, Agullent, Torrent, l’Olleria,Bocairent, Benissoda, València, el Genovés, Montaverner, Alzira...

La desraó bel·ligerant i antieclesiàstica es va centrar d’unaforma especialment tràgica en les germanes Valls Espí, assassi-nades a Canals el 28 de setembre de 1936 (Concepción, 65anys; Carmen, 62; Patrocinio, 59 i Crescencia, 73, totes dedica-des a les faenes de casa; només la darrera era d’AcciónCatólica). L’ontinyentí que tinga una edat recordarà que van ser

18


10 AMO. Llibre d’Actes (en endavant, LA) 58/3. Sessió Extraordinària de laComissió Gestora Municipal de 4 de febrer de 1949. 11 Josep Gandia i Calabuig no diu quins van ser els morts, però sí quan els vanmatar. Del mes d’agost al 12 de setembre de 1936, 12 a Ontinyent i 7 a altreszones; del 19 al 28 de setembre, 31 a Ontinyent i 1 a altres zones; del 29 desetembre al 29 d’octubre, 6 a altres zones; del 30 d’octubre al 25 de novem-bre, 13 a Ontinyent i 3 a altres zones; en desembre, 2 a Ontinyent i 1 a altreszones. En 1937, 2 a Ontinyent i 5 a altres zones. En 1938, 1 a altres zones. Endata desconeguda, 1 a Ontinyent; és a dir, 61 morts a Ontinyent i 24 a altreszones. Total: 85 assassinats. Alba. Núm. 16/17. Ontinyent, 2001-2002.

les mortes més mediàtiques del poble. A la plaça Major, en lafaçana del bar Rechol, es col·loca una làpida que les recorda; amés a més, en la capella de la parròquia de Santa Maria hi hauna altra làpida en memòria de Crescencia.

També van ser assassinats els germans Eduardo, José i TomásDoménech Brotons, entre el 31 d’octubre i el 2 de novembre de1936, i van ser nombrosos els casos en què van morir dos mem-bres, o més, de la mateixa família. Fins i tot, l’exalcalde republicàd’Ontinyent, Francisco Montés Tormo, i el seu secretari, VicentePenadés García, van ser morts el 29 de desembre de 1936.

Pel que fa a l’Església, hi ha tres capellans, dos religiosos isis preveres. Entre els morts trobem Juan Belda Pastor, arxi-preste de la parròquia de Santa Maria; Remigio Valls Galiana,capellà de l’església de Sant Francesc i José Peidró Bernácer,organista de l’església de Sant Miquel.

Però no solament religiosos. De fet, en són una minoria.Perquè també hi ha tres llauradors [un d’ells, Rafael LlopisFerrero, avi de l’autor d’aquest treball], dos obrers, un forner,un sabater, un treballador del tèxtil, un empleat de Correus, uncisteller, dos militars, un tapisser, dos mestres d’escola, un vete-rinari, un tinent i un coronel de la Guàrdia Civil, un guardaforestal, tres administratius, un metge, un ebenista, un indus-trial, un aparellador, tres advocats, tres propietaris, un comer-ciant, un empleat de banca, dos guarnicioners, i 14 dones dedi-cades a les tasques de la casa, entre d’altres.

Quant a la militància política o religiosa —segons la llista deGabarda Cebellán— se n’han constatat tres morts que eren deFalange Española y de las JONS [Juntas de OfensivaNacional–Sindicalista], huit d’Acción Católica i dèsset de laDerecha Regional Valenciana (DRV).

A la Vall d’Albaida, Ontinyent va tindre el trist honor de serla població on percentualment més gent va morir en els primersmesos de la guerra. En 1936 vivien en aquesta ciutat 12.342

19

GUILLEM LLIN LLOPIS

persones. Si són 70 les morts violentes, això fa una mitjana de5,67 habitants per mil. I si en són 85, la mitjana arriba a 6,89assassinats per cada mil habitants. En qualsevol cas, són xifressignificativament superiors a la resta de poblacions de lacomarca. Entre els pobles més importants tenim Bocairent(3.504 habitants; 8 morts; 2,28 morts per mil habitants);Agullent (1.193 habitants; 5 morts; 4,19); Albaida (4.027; 6;1,49) i l’Olleria (3.737; 5; 1,33).

A la comarca, aleshores amb 51.114 habitants, van morir vio-lentament 128 persones, una mitjana de dos i mig per mil, i dès-set poblacions es van veure esguitades per alguna mort, mentreque altres dèsset van eixir indemnes de la bogeria col·lectiva.

Ontinyent va ser la ciutat que més morts va registrar, peròperquè era el nucli de població més gran i perquè hi havia unaconsciència obrera més arrelada que en la resta. De fet, lesdades, en comparació a altres comarques i en poblacions d’en-vergadura similar, són semblants.

[En permetrà el lector que m’estenga en el cas de RafaelLlopis Ferrero. La seua mort no va ser producte de la guerra i síconseqüència del clima de violència que aquesta va desencade-nar. Si Franco no haguera fet la guerra, al meu avi no l’hague-ren mort. Així de clar. Llopis, caser de la finca la Maiansa, eramembre del Sindicat d’Obrers Catòlics, que s’estructurava enfederacions —a València hi havia la Federació Regional delsObrers Catòlics de Llevant— i totes formaven la ConfederacióNacional de Sindicats Catòlics d’Obrers. A més a més, teniasimpaties declarades pel carlisme, si bé no consta que en capmoment s’afiliara a aquest partit, llevat que s’ho callara.Tampoc no militava en la DRV com li atribueix Vicent GabardaCebellán en La represión en la retaguardia republicana. PaísValenciano (1936-1939), encara que tenia preferència peraquesta formació política.

20


En 1933, sent mitger de la finca Sant Joan, va tindre un con-tenciós amb la propietària, Francisca Mellado Hormaechea —quipoc temps després la vendria a l’exmilitar i industrial murciàDiego Turpín Torres—, que el volia despatxar. Qui va assumir ladefensa fou l’advocat i amic de Rafael Llopis, Manuel SimóMarín. (Simó Marín era el propietari del Pontó de Merín, quefitava amb Sant Joan; potser d’ací es conegueren i nasquera l’a-mistat entre tots dos, al marge, és clar, de l’afinitat política: elsdos tenien simpaties declarades pel carlisme). Van aconseguirguanyar el plet i, segons sembla, havien pactat que, en aquest cas,l’advocat s’enduria el 10% de la quantitat per fer-lo fora. Si per-dia, no cobraria12.

Com que va acabar malament en la finca Sant Joan, se’n vavindre al poble, al carrer de la Santa Faç, després de viure unsmesos en el Dos de Maig. La vaga de Paduana, de l’any 1933,li va reportar a Llopis molts mals de cap: es va guanyar unasèrie d’enemics, que a la fi li va costar la vida. Estant a la casala Maiansa, al carrer de Sant Jaume —probablement parlantde fer-se càrrec de la finca—, es va produir a la placeta del’Escurà una baralla entre partidaris i contraris a la vaga —laConfederación Nacional del Trabajo (CNT) i la UniónGeneral de Trabajadores (UGT) estaven a favor de la vaga, iel Sindicato Obrero Católico en contra—. Llopis era d’unacorpulència considerable en estatura, quadrat; com que teniaforça, els coneguts van reclamar la seua ajuda. Feia més d’unmetre setanta centímetres, que en aquella època era una alça-da considerable —quan el van allistar per complir el serveimilitar, va estar entre els deu més alts del poble, que alesho-res solien fer, molt majoritàriament, entre 1,50 i 1,65 metres.

21

GUILLEM LLIN LLOPIS

12 En Historia de un español, un testigo de los mártires, de Gonzalo GironésPla, Ontinyent, 1997, llegim que la defensa de Simó va ser de franc, cosa queno és certa.

De fet, n’hi havia que alçaven menys d’1,50 metres de terra,però aquests estaven exempts per no donar l’estatura. (Percert, ell tampoc no va fer el servei militar. Aleshores els núme-ros es sortejaven al poble, i aquell any hi havia declarats 133joves aptes, i a ell li va correspondre el número 12713. Comque el número era limitat, aquest va quedar per sota).

Llopis va intervindre en la vaga i els partidaris van quedarmalmesos. Mai no li ho van perdonar.

En 1934, Pascuala Enríquez de Navarra Mayans contracta lafamília com a casers per a la seua finca la Maiansa. Allí se’nvan a viure. En esclatar la guerra, Llopis portava sempre unafaca en la faixa. Sabia que en qualsevol moment, els mateixosde la baralla que li la tenien jurada, podien vindre a buscar-lo,en ser elements destacats de l’anarquisme a Ontinyent. Val a dirque en aquell temps la CNT tenia una força enorme al poble. El19 de novembre de 1936 (i no el 18, com apareix al llibre deGabarda Cebellán) es troba treballant en un bancal al costat dela carretera Ontinyent–Fontanars dels Alforins per l’Ombria,que aleshores era un camí de ferradura. S’atura un cotxe i bai-xen uns milicians, entre ells, algú amb qui havia tingut anysabans l’incident. Duen armes de foc. El comminen que puge alcotxe i l’afusellen en la carretera de Bocairent, passat el PouClar. Sense cap judici. Sense saber-ho cap responsable polític,ni de cap partit, ni cap dels comités que hi havia al poble. Senseportar-lo tan sols al poble. Deixa viuda i quatre fills orfes. Elsoterren en una fossa comuna de Bocairent i, en aquell moment,passa a engrossir la llista de desapareguts: no se sap on és].

En els primers mesos del conflicte van morir entre 70 i 85ontinyentins. No van morir en el front de batalla, sinó assas-sinats per rivals (ara enemics) polítics, per ser de l’àmbit

22


13AMO. Quintes 1908-1910, 1908.

eclesiàstic; però també, a causa d’alguna antiga enemistat,com de fet va succeir per diferències en els límits d’uns terre-nys; per qüestions laborals; per motiu d’alguna xicota i, fins itot, per raons d’una forta disputa de cacera. La guerra va serl’excusa perfecta per passar comptes amb aquell a qui se litenia mania o tírria. La mort es va convertir en una absurditatsense límits. Des d’aquest punt de vista —i és clar que no entots els casos—, la guerra no va ser la raó, sinó l’excusa.

Van ser morts inútils. Morts gratuïtes. Morts que van por-tar la tristor, la por i la desesperança a un poble de vora 12.500habitants, on un de cada dos-cents havia mort en la rereguar-da a mans dels seus paisans, cosa que va contribuir a enrarirel clima social i polític més encara del que la guerra l’haviacrispat.

UN AJUNTAMENT EN CRISI

En 1936, l’Ajuntament d’Ontinyent es troba en crisi. Tant ésaixí que qui porta els designis de la ciutat és una ComissióGestora Municipal, al capdavant de la qual es troba el republi-cà Francisco Montés Tormo, advocat, alcalde des de 1931.

En esclatar la guerra, la Comissió Gestora Municipal segueixfuncionant un temps. Paral·lelament, es creen el ComitéExecutiu del Front Popular i una sèrie de comités (Comité deSalut Pública, Comité Revolucionari, Comité d’Abastos iComité de Defensa i Guerra) amb poder de decisió municipalsegons en quines coses. A les acaballes de l’any, el 6 de desem-bre, en una assemblea multitudinària al teatre Echegaray, esdecideix la creació d’un únic comité, que es denominaràConsell Municipal. La decisió comporta la dissolució de tots elsaltres comités, a més de la Comissió Gestora Municipal, perevitar dualitats i usurpacions de poder.

23

GUILLEM LLIN LLOPIS

La reunió per constituir el nou Ajuntament té lloc el 29 dedesembre14. Després d’obtindre el vist i plau del governadorcivil Braulio Solsona, comença a funcionar l’1 de gener de1937. El Consell Municipal és format per Ramón Morales Espí,de la CNT, com a alcalde. I com a regidors, Vicente FerreroSoler, Rafael Aliaga Martí, Juan Soler Soler i FranciscoSantamaria Penalba a proposta de la CNT; Gonzalo MataixPareja i Vicente Mollà Ureña, de la Federación AnarquistaIbérica (FAI); Salvador Pla Paula, de les JuventudesLibertarias; Gonzalo Borredà Torró, Joaquín Revert Gilabert,Rafael Sarrión Boronat, Rafael Casanova Escolano i FranciscoRubio Barceló, a proposta de la UGT; Joaquín Esparza Olcina,del Partido Comunista (PC) i Ramón Monzó Francés, delPartido Socialista Obrero Español (PSOE), partit polític que,segons sembla, s’acabava de constituir a Ontinyent.

En el temps que estaria operatiu aquest Consell Municipal,serien freqüents les dimissions i l’ingrés de nous membres.

En la sessió del 29 de gener de 1937, Salvador Pla(Juventudes Libertarias) presenta la dimissió per “necesidadesinternas de la organización”15. El substitueix Ramón SanchisPla; el 26 de març, Gonzalo Borredà (UGT) ha de dimitir per-què s’incorpora al servei militar. És substituït per Vicente MollàGaliana; el 20 d’abril acaba Ramón Sanchis. Seguint les indi-cacions governatives, les Juventudes Libertarias, com que estracta d’una organització juvenil, no poden tindre representacióoficial. Rafael Penadés Ferrero (CNT) n’ocupa el lloc.

El 15 de juny dimiteix (no hi al·lega cap causa de forçamajor) Joaquín Esparza (PC). La seua vacant l’ocupa ManuelSanz Micó; el 22 de juny Juan Soler (CNT) presenta la dimis-sió per incorporar-se al servei. És reemplaçat pel seu germà

24


14 AMO. LA 56/6. Sessió del 29 de desembre de 1936.

15 AMO. LA 56/7. Sessió del 29 de gener de 1937.

José Soler Soler; el 13 de juliol es veu obligat a dimitir GonzaloMataix (FAI), en ser cridat al servei militar. Rafael BeldaBarberà ocupa el seu lloc; el 23 de juliol dimiteix per “obliga-ciones particulares”16 el regidor Rafael Aliaga (CNT). És substi-tuït per Rafael Blasco Martínez; el 3 d’agost hi ha el cessamentde Rafael Casanova (UGT), que s’incorpora al servei. És reem-plaçat per Rafael Morell Conejero; el dia 10 de setembre marxaRafael Sarrión (UGT) per incompatibilitat amb el càrrec de fis-cal municipal amb què acabava de ser nomenat. En el seu llocentra Luis Montés Calabuig; el 10 de setembre hi ha una dimis-sió que el Consell Municipal no accepta, la de Francisco Rubio(UGT), mentre no siga decidida per una assemblea general.Aquest mateix dia dimiteix Ramón Monzó (PSOE) per incom-patibilitat amb el càrrec “del Servicio de Observador delPuesto Antiaéreo de esta Ciudad”17. Ocupa el seu lloc ManuelMollà Olcina. En la sessió del 12 d’octubre, la presidència lligun escrit de la UGT. S’hi assenyala que en l’assemblea generalcelebrada el dia 10 d’octubre “quedan destituidos todos losconsejeros que representan a la UGT, si bien siguen hasta quese nombren los sustitutos”18. Finalment, el 9 de novembre de1937, són cessats Vicente Mollà i Francisco Rubio, tots dos delsindicat UGT. Aquestes vacants són ocupades per GonzaloSanz Reig i Rafael Bernabeu Esparza. A aquest ConsellMunicipal li quedava menys d’un mes de vida.

L’1 de desembre de 1937, seguint els dictats de GovernCivil, té lloc la constitució d’un nou Consell Municipald’Ontinyent. En formen part Salvador Pla Paula, FranciscoSantamaria Penalba, Vicente Ferrero Soler, Carlos OlcinaRevert, Rafael Morell Conejero, Juan Bautista Morales Reig,

25

GUILLEM LLIN LLOPIS

16 AMO. LA 56/7. Sessió del 23 de juliol de 1937.

17 AMO. LA 56/7. Sessió del 10 de setembre de 1937.

18 AMO. LA 56/7. Sessió del 12 d’octubre de 1937.

José Donat Vidal, Juan Iñesta Andrés, Rafael Ferrero Morell,Vicente Mollà Galiana, Joaquín Esparza Olcina, Manuel SanzMicó, Vicente Albert Penalba, Enrique Gilabert Albert i VicenteSalvador Gramage. En la sessió, els regidors trien l’alcalde,José Donat Vidal, el qual va obtindre 11 vots. L’altre candidat,Juan Bautista Morales Reig, en va aconseguir tres; hi ha haveruna papereta en blanc19. Aquest Ajuntament, amb altes i baixes—bàsicament per la incorporació al servei militar dels regi-dors— es mantindria fins al final de la guerra. Donat Vidal seràalcalde durant els 16 mesos següents.

No ho tindrà fàcil el Consell Municipal. Salvador Pla Paulapresenta de dimissió com a regidor el 8 d’abril de 1938. A més,Vicente Ferrero Soler i Francisco Santamaria Penalba s’incor-poren a les Brigades de Fortificacions i el Ple acorda deixar lesvacants sense cobrir. El 22 d’abril de 1938 es llig un escrit dela CNT. Aquest sindicat anuncia que no col·laborarà amb elConsell Municipal “mientras no estén representados todas lasorganizaciones obreras y partidos de la localidad”20. El Ple sen’assabenta i l’alcalde diu que no poden fer res més que notifi-car-ho a Govern Civil.

En la sessió del dia 20 de maig de 1938 s’oficialitza unseguit de canvis. Per Izquierda Republicana ingressa LorenzoJuan Ripoll Lozano, en substitució de Vicente SalvadorGramage, que portava des de començament d’any sense anar-hi a causa d’una malaltia. José Ferrero Micó ocupa el llocd’Enrique Gilabert Albert. Pel Partido Comunista, José GandiaSarrió substitueix Vicente Mollà Galiana, qui es troba en lesBrigades de Fortificacions. José Ureña Reig reemplaça JoaquínEsparza Olcina i Gonzalo Sanz Reig entra en el lloc de ManuelSanz Micó. La UGT també fa canvis per motius imponderables.

26


19 AMO. LA 57/1. Sessió de l’1 de desembre de 1937.

20 AMO. LA 57/1. Sessió del 22 d’abril de 1938.

José Martínez Mataix en substitució de Rafael MorellConejero. Gerardo Martínez Casanova s’encarrega de substitu-ir Juan Bautista Morales Reig —qui mig any abans havia estatcandidat a alcalde— i Luis Garcia Insa reemplaça CarlosOlcina Revert. Els tres canvis són perquè els substituïts hansigut cridats al servei militar. D’aquesta baixa es dóna compteen la sessió del 29 d’abril.

La desmoralització va guanyant terreny a mesura que el per-den al front de batalla. El 15 de juliol de 1938, el Consell, tot ial·legant la molta faena que hi ha, acorda celebrar les sessionscada quinze dies.

El 22 de novembre, Vicente Richart Penadés ocupa el càrrecde José Ureña Reig, el qual ha hagut de marxar al servei militar.

CANVI DE CORPORACIÓ

L’any 1939, el mal anomenat exèrcit nacional avança impara-ble a la conquesta de les terres que encara li són hostils. AOntinyent, segons recull l’historiador Antonio Calzado Aldariaen la seua tesi doctoral21, part de la qual roman inèdita, “laQuinta Columna salía a la luz y preparaba la ‘liberación’. Eldía 27 de marzo los quintacolumnistas, organizados en elHospital Internacional y dirigidos por el Comandante deIntendencia [altres documents diuen que era tinent] Manuel22

Sánchez Albornoz (hermano del medievalista), en contacto conlos quintacolumnistas locales, ultimaban los detalles paratomar el control de la ciudad (...).

27

GUILLEM LLIN LLOPIS

21 Antonio Calzado Aldaria, capítol 3, La Guerra Civil (1936-1939), inèdit.La continuació d’aquesta part és Entre la nit i el marasme. La Valld’Albaida, 1939-1952.22 Segons les fonts consultades, en dos casos posa Manuel com a nom, i en

dos més, Mariano.

A través de un informe transmitido por la Alcaldía alJuzgado Militar, que estaba tramitando el Proceso Sumarísimode Urgencia contra Juan José Verano Echauren (agente delSIM [Servei d’Intel·ligència Militar, l’espionatge de laRepública]) sabemos que los últimos días del Ontinyent repu-blicano no fueron totalmente pacíficos. Un postrer enfrenta-miento estuvo siempre en al aire. Según consta en este informe,el 27 de marzo algunos consejeros acordaron con ‘autoridadesy personalidades de derechas residentes entonces en estaCiudad’ la detención de entre treinta y cuarenta ‘cabecillasrojos’ y el registro de la sede cenetista, temiendo que tuvieranalmacenadas armas que pusieran en peligro el traspaso pacífi-co a los vencedores. El registro fue realizado por civiles, quin-tacolumnistas de la Compañía de Depósito de Ingenieros yagentes de la Subcomisaría de Policía. Juan José Verano infor-mó al Coronel de Carabineros Pascual Vives, ComandanteMilitar de la Plaza, ‘no haber encontrado materia delictiva enlos registros practicados en los locales de la CNT-FAI’, por loque fueron puestos en libertad. Unas veinte horas después seefectuó un nuevo registro en el que, según el informe se encon-traron ‘gran cantidad de bombas de mano, municiones de fusil,pistolas, escopetas y materias explosivas’”.

Juan José Verano23 era un policia madrileny, però residia aValència, tenia 49 anys i havia sigut traslladat a Ontinyent afinals de novembre de 1938. En acabar la contesa, com tantsaltres republicans, seria represaliat.

Segons Calzado, “la ‘liberación’ comenzó el 28 de marzo alas diez de la mañana: ‘Formados en la plaza del Colegio, delpropio modo que ahora nuestros colegiales, todos los elemen-tos derechistas del Hospital, y a los acordes del Himno de la

28


23 AMO. Responsabilitats Polítiques (en endavant, RP). Certificats i infor-mes de conducta i de béns 1939-1944.

Falange y del Himno Nacional, que tocó a la misma hora, comose tenía convenido, la emisora local, propiedad de nuestro que-rido exalumno D. Salvador Miquel Lluch, se izó en la fachadade nuestra Casa la bandera nacional’. Unos días antes el pro-pietario de la emisora Radio Onteniente había adquirido clan-destinamente un vinilo con la ‘Marcha Real’. Ese día, si cree-mos un informe de la alcaldía, el Médico Director del HospitalInternacional, el Jefe de Servicios del Hospital ‘y otros emple-ados, significadísimos marxistas’ abandonaban la población.(…) El 29 de marzo, a las doce del mediodía, Manuel SánchezAlbornoz anunciaba desde sus micrófonos: ‘Onteniente ingre-saba desde aquel momento en la España: Una, Grande yLibre’. Seguidamente, en unión de carlistas y falangistas, desar-maba a los guardias, aunque esta acción se vio entorpecida porla actitud de uno de ellos, socialista y presidente de la UGT,que, pistola en mano, intentó impedir la entrada en la CasaConsistorial. Como quiera que no se conservaba ninguna ban-dera roja y gualda en las dependencias municipales, y a solici-tud de una de las mujeres que acompañaba a los quintacolum-nistas, se le entregó una senyera que, ironías de la historia, fuela primera bandera que ondeó en el Ontinyent franquista”24.

El mateix dia 29 de març, els franquistes, per mitjà de JoséSimó Aynat, en representació de Falange Española y de lasJONS, demanen a l’alcalde republicà de la ciutat, José DonatVidal, que efectue l’“entrega de la Presidencia y jurisdicciónde su mando con el fin de asumir la autoridad local en estosmomentos históricos”. L’alcalde no hi posa cap entrebanc:“accediendo el primero a tal requerimiento, hacía entrega dela jurisdicción”. Tot seguit, Simó promulga un decret “al obje-to de que no quede abandonada la dirección y administraciónde los servicios públicos municipales”. Simó nomena una junta

29

GUILLEM LLIN LLOPIS

24 Antonio Calzado Aldaria, capítol 3, La Guerra Civil... Op. cit.

municipal provisional composta, a més d’ell mateix, perVicente Martínez Calvo, Luis Mompó Delgado de Molina, JoséGironés Valls, José María Moscardó Boluda, Daniel GilCasanova, José Tortosa Simó, Francisco Gisbert Nadal i JoséDelgado de Molina Moscardó, “los cuales deberán ser reque-ridos para que inmediatamente se constituya la Junta y seposesionen de sus cargos”25.

La reunió es fa a les sis de la vesprada de l’endemà, 30 demarç; hi assisteixen totes les persones esmentades. En la sessió—en la qual prenen possessió els regidors acabats de triar— esreintegra al seu lloc el secretari de l’Ajuntament, Ángel PérezSoler, i es designen les delegacions dels diferents serveis muni-cipals. Així mateix, es dóna compte de l’oferiment fet pel “veci-no D. Antonio Vidal Tormo, de poner a disposición de esta Juntapara el abastecimiento de la población existencias de trigo yaceite que tiene en su poder, quedando aceptado y agradecido elofrecimiento”; també, “la fábrica de harina de Roberto Belda yCª, se ofrece a facilitar gratuitamente la harina que se necesitepara el primer racionamiento de pan que se distribuye al vecin-dario una vez incorporado Onteniente a la España Nacional”.

Després s’acorda el cessament “inmediato de todos losGuardias municipales y rurales” i es depuren una sèrie de càr-recs municipals, abans d’agrair a “D. Mariano SánchezAlbornoz, Comandante Militar de la plaza la más cordial feli-citación de los reunidos con motivo de ser mañana el día de suSanto, deseandole lo celebre con la satisfacción y alegria quetodos experimentamos por haber sido liberado de la tiraniamarxista y haber pasado a integrar la España nueva”26.

El dia 31 de març, José Simó Aynat dimiteix del càrrec d’al-calde per motius de treball i deixa pas a Luis Mompó.

30


25 AMO. Expedients diversos de secretaria 1939/4. 26 Ibídem.

Val a dir que ja ha començat la crida i cerca dels qui més handestacat en el Front Popular. Antonio Calzado escriu en el lli-bre Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952que “els sublevats el 18 de juliol exerciren una brutal violèn-cia des del primer dia de la Guerra Civil contra les forces polí-tic–socials del Front Popular. Falangistes, requetés i militars,però també una part de la patronal (principalment l’agrària)que havia recolzat el colp militar, participaren en el terror deles zones en poder dels sublevats amb una ràbia que algunsautors han comparat amb les guerres colonials del Marroc”.

L’11 d’abril de 1939, el tinent “José de Astarloa y Gisasola,del cuerpo jurídico militar, en nombre del Excmo. Sr. GeneralJefe del Cuerpo de Ejércitos de Galicia”27 nomena la ComissióGestora d’Ontinyent, encapçalada per Luis Mompó Delgado deMolina com a alcalde president. A més, designa els regidorsJosé Gironés Valls; Vicente Martínez Calvo; Gonzalo GironésPla; Juan Micó Penadés; Daniel Gil Casanova; José MaríaMoscardó Boluda; José Cambra Pastor; José Armiñana Abad;Francisco Gisbert Nadal; José Valls Such i José Tortosa Simó28.Com a secretari municipal és elegit Ricardo Sanegre Reig.

31

GUILLEM LLIN LLOPIS

27 Ibídem.28 Luis Mompó Delgado de Molina (advocat; havia passat la guerra amagata la Seix i, quan va aparéixer al poble, diuen que s’hi va presentar amb unasabata i una espardenya, d’ací el malnom Sabata i Espardenya. Havia mili-tat en temps de la República en la DRV. Després seria accionista de l’em-presa tèxtil Llombotex). José Gironés Valls (cisteller; era un empresari ambcinc treballadors que havia sigut secretari de Comunión Tradicionalista–CT–, president de la Unión Gremial Católica, membre de la DRV i alcaldedurant la dictadura de Primo de Rivera). Vicente Martínez Calvo (industrialtèxtil amb una fàbrica de tovalloles al Llombo; va ser apolític fins 1931; apartir d’aleshores, republicà, i des de 1935, cooperador de FE; renunciariaper motius de treball abans de fi d’any). Gonzalo Gironés Pla (obrer; tot i serde CT, en esclatar la guerra se’n va anar voluntari a Castelló, a defensar la .../...

Els nomenaments “tienen carácter provisional y sólo sub-sistirán hasta que por las Autoridades que designe elMinisterio del Interior, se proceda a la constitución definitivade dichas corporaciones”.

Les actes municipals recullen, així mateix, que “si se pro-dujera alguna vacante, se pondrá inmediatamente en conoci-miento de la Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación,radicante (sic) en Zaragoza”29.

La Corporació, entre les moltes coses que ha de solucionar,i per alçar el poble de la situació d’extrema pobresa en què estroba, encarrega una creu de fusta, gran, enorme, al taller deBarberà, per col·locar-la en la plaça de la Concepció, on a par-tir d’ara i cada diumenge, durant 15 anys, es farà una missa decampanya que servirà per homenatjar els morts franquistes. Lacreu és tan gran que, per traslladar-la del taller situat a la Vila,l’han de desmuntar: no passava pels estrets carrers del barrimedieval.

32


.../... República, junt a altres dretans reconeguts, com Miguel RomeroJavaloyes, Juan Micó Penadés i José Mora Aragonés. En guerra, ja en elbàndol franquista, va ascendir a sergent). Juan Micó Penadés (llaurador; deCT i excombatent, va ser caporal; el més jove del nou Ajuntament, amb 28anys). Daniel Gil Casanova (tenia un taller de carrosseria que ocupava uns15 empleats; havia sigut conservador i havia format part de la DRV; va serregidor diverses vegades i vocal de la Societat de Festers). José MaríaMoscardó Boluda (propietari agrícola; veterà líder tradicionalista, era elmés gran del nou Ajuntament, amb 73 anys). José Cambra Pastor (indus-trial agroalimentari; tradicionalista de tota la vida, va militar en la DRV).José Armiñana Abad (tenia un taller metal·lúrgic que donava treball a qua-tre treballadors). Francisco Gisbert Nadal (ebenista, amb un taller d’uns 15treballadors; tradicionalista primer i de la DRV, després, va ser l’únic regi-dor de dretes entre 1932 i 1935). José Valls Such (comerciant i industrialtèxtil, amb uns 40 empleats, apolític i, posteriorment, de CT). José TortosaSimó (ramader; militant de partits de dreta: CT, DRV i FE). AMO.Correspondència 1942.29 AMO. Expedients diversos de secretaria 1939/4.

Juntament amb la gestió que es posa en marxa, comença tambéla persecució dels elements que més han lluitat contra el feixisme,i no sempre dins d’una casuística racional. Perquè el franquismeserà implacable amb els que han fet, amb els que se suposa quehan fet i contra aquells que no han fet res. De proves no en neces-sitarà gaire: els franquistes han guanyat la guerra i això els dónacarta blanca a l’hora d’excedir-se per repartir justícia.

El dia 1 d’abril de 1939 acaba la Guerra Civil. El quartergeneral franquista publica un comunicat de guerra en què anun-cia: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo,han alcanzado las tropas Nacionales sus últimos reductos mili-tares. LA GUERRA HA TERMINADO. 1 de Abril de 1939 añode la victoria. EL GENERALÍSIMO (signatura) Franco”.

El dictador ha dubtat entre conferir a l’exèrcit enemic unestatus d’oficialitat o no. En un primer moment redacta “ejér-cito republicano”, però esborra “republicano” i escriu “enemi-go” i, finalment, “rojo”.

LA CIUTADANIA EN EL PUNT DE MIRA

Els franquistes ocupen l’Ajuntament d’Ontinyent en la prima-vera de 1939 i s’afanyen a portar avant el seu ideari, barreja derepressió i religió. En la primera sessió de la Comissió GestoraMunicipal del dia 11 d’abril de 1939 acorden “dictar medidasencaminadas a sancionar rigurosamente la blasfemia y demásactos que se cometan contra la moralidad y buenas costum-bres, contra las que tanto se ha atentado durante el pasado dedominacion marxista” i adverteixen al públic en general queserà obligatori saludar el pas de la “Bandera Nacional y cuan-do se ejecute en cualquier sitio y lugar, el himno nacional”.Així mateix acorden “sufragar la restauración del cuadro delCorazón de Jesús que estaba en una de los laterales del

33

GUILLEM LLIN LLOPIS

estrado del Salón Consistorial y que fue ordenado retirar alproclamarse la República, a fin de llevar a efecto con la debi-da solemnidad su entronización”. Finalment, la ComissióGestora acorda adreçar-se a l’autoritat eclesiàstica perquè “seactive la reapertura de Iglesias, reposición de imagenes, y enconsecuencia la reanudación normal del culto católico en estapoblación”30.

El 12 de juliol de 1939, l’alcalde, Luis Mompó, fa saber alcap de la guàrdia municipal l’acord a què ha arribat la ComissióGestora: “que se prohiba el funcionamiento del altavoz insta-lado en los columpios de la plaza de José Antonio, mientras seesten radiando las emisiones oficiales retransmitidas porRadio Onteniente, ya que impide oir las noticias oficiales ehimnos nacionales. Asimismo el Sr. Gironés Plá, pidió se diesen las órdenes

oportunas para que se denuncien las manifestaciones y con-versaciones que con frecuencia se sorprenden en la via públi-ca contra el Orden público y la Causa Nacional”31.

En la sessió ordinària de la Comissió Gestora Municipal del30 de juliol de 1940, l’alcalde “expone el abuso que se cometecon motivo de los baños que se toman en el cauce del rio [PouClar, pou l’Olleta, Vil·la Pesquera, pou del Canyís...] por hom-bres y mujeres en comun, diciendo que esta costumbre es unade las secuelas que nos ha dejado el periodo marxista quetanto se caracterizó por la inmoralidad en todos sus aspectos,con lo que se producen escenas que resultan intolerables y quehay que atajar por todos los medios a nuestro alcance”. Fet ifet, Mompó “sujeria la idea de si seria conveniente designaralgún lugar del rio que pudiera servir para bañarse las muje-res solas, al que se dotaria de la vigilancia necesaria para que

34


30 AMO. LA 57/1. Sessió d’11 d’abril de 1939.

31 AMO. LA 57/2. Sessió de 12 de juliol de 1939.

no pudiesen ser molestadas”. Tot seguit es tracta el cas delsxiquets que es banyen en el riu i no saben nadar, cosa que repre-senta un perill: “como ha ocurrido de reciente ha sido motivoque por no saber nadar y falto de la asistencia necesaria haperecido estos dias un niño en uno de los pozos de dicho rio”.Després de debatre llargament els regidors, arriben a aquestasolució: “Los sres. Gestores acuerdan prohibir en absoluto elque se bañen mujeres en el cauce del rio, castigándose a la queinfrinja esta disposición con una fuerte sanción y cortarle elpelo”. S’acorda que els xiquets menors de quinze anys que novagen acompanyats no s’hi podran banyar, “incurriendo igual-mente en responsabilidad los padres de estos menores”32.

El 31 de maig de 1941, el governador civil de València,Francisco J. Planas de Tovar, fa pública una nota que es passa atots els municipis. Per la seua part, Luis Mompó publica un banel dia 7 de juny de 1941: “se advierte un relajamiento censura-ble en nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y groserasy viéndose parejas de jóvenes que, sin recato alguno, mantienenactitudes más que incorrectas, desvergonzadas, acusando todoello una falta de pudor y poco respeto, que más bien parece uninsulto a las personas honestas y educadas que lo observan”.

Així doncs, toca posar-hi remei: “recomiendo a V.E. elmayor rigor con los olvidadizos de sus obligaciones sociales,imponiéndoles multas que estén en relación con la importanciade la falta cometida y de los bienes de fortuna que posean,publicando en la prensa los nombres de los corregidos”33.

Segons Antonio Calzado, Planas de Tovar té una debilitatespecial “per reprimir la blasfèmia, la falta de ‘decència’ i de‘decoro’ en la via i llocs públics, la ‘calúmnia’ i els rumors, aixícom la rabiosa persecució del xicotet estraperlo”.

35

GUILLEM LLIN LLOPIS

32 AMO. LA 57/3. Sessió de 30 de juliol de 1940.

33 AMO. Bans d’alcaldia 1941 juny 07.

Tot açò comporta una sèrie de sancions quotidianes per a laciutadania. Ni la distracció ni la desconeixença serviran d’ate-nuants. Això, sense oblidar la por. A Entre la nit i el marasme.La Vall d’Albaida, 1939-1952 trobem un bon exemple que enaltres circumstàncies serviria d’excusació: “un matrimoni de‘maseros’ acudeix a Ontinyent al cinema, alegrats amb la notí-cia de la fi de la guerra que tantes amargures havia ocasionat atots. Sense conèixer les noves disposicions que obliguen aexecutar la salutació a la romana quan apareixia en la pantallael general Franco i sonaven els acords del ‘Himne Reial’, tar-den uns segons a seguir l’exemple de la resta d’espectadors. Enacabar l’Himne, un cap de l’Exèrcit els commina a eixir delcinema i obliga el llaurador a romandre una bona estona enposició de ferms amb el braç enlaire. Mostrar en públic ‘irres-petuosidad hacia el Himno Nacional’ era causa de sancionseconòmiques de fins a 10 pessetes”.

En els primers dies de febrer de 1940, una onada de morali-tat extrema envaeix Ontinyent. En els expedients de denúnciesdipositats a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO) correspo-nents a febrer, trobem nombrosos casos de parelles denuncia-des al cinema. Si agafem un informe qualsevol d’ordre públic(tots són idèntics) veurem que, per exemple el dia 4 de febrer,el guàrdia José Soler escriu: “he sorprendido a Antonio GarcíaReig, calle de la Loza, 20 y a Consuelo Torréns Gandia, suesposa (...) cometiendo la falta de haberlos sorprendido come-tiendo actos inmorales durante la representación del CineEchegaray”.

Açò fa que l’alcalde signe el dia 8 de febrer aquest ofici:“por no haber observado durante la sesion de cine de la tardede dicho dia las reglas de moralidad y decencia debidas, enunion de su esposa, acuerda imponer a Vd. La multa de CIN-CUENTA PESETAS que debera hacer efectiva dentro del plazode OCHO DIAS a partir de la fecha de notificación”.

36


A Antonio Garcia li sembla una sanció injusta. Tan injustaque, tot i la por, formula una reclamació. El dia 10 de febreradreça un escrit a l’alcalde: “en dicha sesión de cine me encon-traba yo con mi esposa y de momento se presenta un guardiamunicipal y me dice que quedaba denunciado lo cual me extra-ñó mucho porque yo estaba en el cine decentemente, solamen-te que tenia el brazo por detras del respaldo de la silla de miesposa”34. Li demana que decidisca si això és immoral o no. Larealitat de l’època confirma que això és immoral i la sanció noes retira.

Sorprén la quantitat d’escrits de reclamació que fan elsdenunciats, en què afirmen que ells no han fet res. Fins i tot,com a testimonis presenten franquistes tan reconeguts com elfutur alcalde Anselmo Serna Simó o el regidor José ArmiñanaAbad, que es trobaven molt prop d’ells al cine Echegaray. Peròtot serà debades, perquè al remat hauran de pagar les 50 pesse-tes de multa.

L’1 de febrer de 1940 denuncien amb 10 pessetes “GonzaloFerrer [és Ferri] Belda”, domiciliat al carrer de la Trinitat, 26,per haver comés la falta “de que al pasar por la plaza delGeneralísmo (sic), cuando tocaban el Imno (sic) Nacional,dejó de levantar el brazo, apesar (sic) de que todos los presen-tes lo hacian, por lo que le llamó la atención el que suscribe”35.

Ningú no està lliure de ser considerat culpable per res. El 10d’octubre de 1939, Vicente Miguel Soriano, veí del carrerRoses, 3, és denunciat amb 25 pessetes per haver “cometido lafalta de que al regresar al pueblo por el camino del Clarianoprofirió varias frases mal sonantes como me ‘cague en Dios yen la Hostia’ segun referencia de un testigo presencial”36. La

37

GUILLEM LLIN LLOPIS

34 AMO. Expedients de multes 1940-1948. 35 Ibídem.36 Ibídem.

figura del “testimoni presencial, o solvent” té, en aquestaèpoca, una importància capital, sempre que fóra del bàndolfranquista. Miguel paga la sanció en tres terminis, ateses lesdificultats econòmiques.

En aquestes condicions, els casos de prostitució que esconeixen —o que s’intueixen— són un bon motiu o excusa persancionar. A Josefina Moltó Galdín, que viu amb sa mare, de 85anys, i un germà fadrí, amb domicili en Ramón y Cajal, 7, liposen sengles denúncies, de 25 pessetes cadascuna, els dies 18,19 i 27 de novembre de 1939, no per sorprendre-la, sinó per lasospita que es dedica a la prostitució, per “recibir visitas dehombres en su casa en distintas horas del dia y la noche, sos-pechando [el subratllat és nostre] se ejerce la prostituciónestando prohibido”37.

El fet d’anar pel carrer segons amb qui era motiu suficientper sancionar una persona. El 27 d’agost de 1940, “Francisco[és Javier] Galbis Fuset, que vive en la calle Gomis, número61”, va ser multat amb 20 pessetes. El caporal José Montés elva sorprendre “cometiendo la falta de transitar por la viapública en compañia de una joven, en forma deshonesta, reñi-da con la moral y buena crianza, segun manifestación de per-sonas de reconocida solvencia”38.

El 12 de juliol de 1939, una denúncia del guàrdia municipalJosé Martí es resol amb una sanció d’una pesseta contraRafaela Cuesta Micó, propietària del forn de pa al carrerClariano [Cantereria], 5, per “negarse a cobrar [una] cocciónde pan”39 a una veïna sense recursos econòmics.

Quan no és possible la sanció econòmica per falta de recur-sos de la persona demandada, hom recorre a altres alternatives.

38


37 Ibídem.38 Ibídem.39 Ibídem.

El 28 de juny de 1940, l’alcalde d’Ontinyent adreça un escrit algovernador civil de la província fent servir els termes següents:“que la vecina de esta población MARIA FIGUERA NICOLAS,de señalada tendencia izquierdista, a pesar de varios requeri-mientos hechos por la Guardia municipal y multas impuestasde pequeña cuantia, por no tener bienes, se dedica con algunafrecuencia a censurar actos que celebran las Organizacionesdel Movimiento y a insultar publicamente a personas dederechas, muy especialmente a algunas que han perdido fami-liares, asesinados por los rojos. Como el castigo en metálico, de imponerse en cantidad ele-

vada, no habria de ser satisfecho por considerarla insolvente,esta Alcaldia solicita de su autoridad la debida licencia paracortarle el pelo y de esta forma, tendrá presente por algúntiempo, que debe abstenerse de hacer manifestaciones contra-rias a la Causa Nacional y de insultar a las personas cuyaafección a la misma no es dudosa”40.

PROU MÉS QUE LA LLEI DEL TALIÓ

Els vencedors de la Guerra Civil escriuen l’any 1939 que a“Onteniente, como todos los pueblos de la Provincia deValencia la propaganda de las sindicales C.N.T. y U.G.T. dejósembrada su simiente revolucionaria, por lo cual, esta Ciudad,se vio envuelta en una abierta y peligrosa intentona revolucio-naria huelga que estalló unos quince dias antes del 18 de juliode 1936 y que afectaba principalmente a la industria Textil,por lo que se registraron algunos disturbios y escaramuzas.Con toda esta tragedia llegó a Onteniente el dia 18 de Julio

de 1936 y la Guardia Civil destacada en esta localidad supo

39

GUILLEM LLIN LLOPIS

40 AMO. RP. Certificats i informes de conducta i de béns 1939-1944.

contener el orden hasta el 23 del mismo mes, en que la hordateniendo conocimiento de que las Guarniciones del Valenciano se habian [unido] a las Fuerzas Victoriosas de nuestroCaudillo, se lanzaron a la calle en busca de seres inocentes enlos que pudieran saciar su apetito devorador, con instinto cri-minal que solamente sació con la sangre de los mártires.Los marxistas inmediatamente que ganaron para la Causa

Roja la Ciudad de Onteniente, organizaron los distintos ser-vicios que para el caso requeria, formando inmediatamenteel COMITE DE SALUD PUBLICA, el cual tenia una ramifi-cación llamada MILICIA POPULAR, la cual la integrabagente presidiaria, muchos de ellos o la mayoria procesadosen distintas ocasiones por su actuación revolucionaria y lacual prestaba todo el apoyo posible para que dicho COMITEDE SALUD PUBLICA llevara a efecto todos sus planes cri-minales (...)”41.

En juliol de 1939, el bàndol guanyador es troba en procés dedepurar responsabilitats. Bona part dels republicans que seransotmesos a consells de guerra han estat detinguts i empresonatsen diferents locals. Els homes, al dipòsit municipal del’Ajuntament; a l’empresa de mobles corbats La Vienesa42, enla carretera de Bocairent; en una porquera situada enfrontmateix (on amb el temps s’edificaria Mantas Mora); en el con-vent de les Monges Carmelites... I les dones, en una casa des-habitada a la plaça de l’Ajuntament. Altres llocs es desestimen,com ara el cementeri, acabat d’estrenar.

40


41 AMO. Expedients diversos de secretaria 1939/6. “Antecedentes sobre laactuación de los Comités rojos”. “ACTUACIÓN REVOLUCIONARIA DELOS ROJOS EN ESTA CIUDAD DE ONTENIENTE DURANTE EL PERIO-DO DE SU DOMINACIÓN”.42 Encara que els testimonis orals recollits no es posaven d’acord, es deia “La

Veneciana” o “La Vienesa”, com s’ha pogut constatar en AMO. Tribunal deResponsabilitats Polítiques (en endavant, TRP) 19/05.

El 13 de juliol es notifica al “señor encargado de la PrisiónPreventiva de esta ciudad”, pel que fa als detinguts RafaelVidal Martínez (en guerra va ser vicepresident del Comité deSalut Pública, conegut per Godea), Joaquín Soler Torró i LuisBernabeu Vidal, que “queda terminantemente prohibido quenadie hable con ellos, excepto el Señor Capitán Juez Instructorde esta plaza, siendo responsable de que esto se cumpla eseguardia”43. L’escrit va signat pel cap del destacament.

En 1939 tornen a fer-se a Ontinyent les festes de Moros iCristians, interrompudes durant tres anys com a conseqüènciade la Guerra Civil. Però el règim franquista imposa l’angoixa il’ànsia al poble.

El divendres 25 d’agost, dia de l’Entrada, i el dissabte 26,dia de la Baixada del Crist, tenen lloc a Ontinyent una sèrie deconsells de guerra. Amb anterioritat se n’han celebrat ja al con-vent de les Monges Carmelites, almenys una vegada: l’11 demaig, però aquests són més rellevants, atés el nombre i el paperque han jugat en la Guerra Civil alguns dels encausats.

Aquesta vegada se celebren a l’Ajuntament, en sessiópública, però cap familiar no n’és informat. Són jutjats quin-ze ontinyentins per un tribunal militar que formen BoanCallejas, Gómez Cornejo, García León, Matoses Gómez iPombo Somoza. Així, per davant de la justícia franquista pas-sen Rafael Bataller Cambra, Rafael Vidal Martínez, RafaelSarrión Boronat, Vicente Gandia Gramage, Vicente TormoOlcina, José Llopis Barberà, José Beneyto Soriano, JoséGaliana Vidal, Ricardo Morales Espí, Enrique Ríos Perigüell,Luis Mollà Rubio, Joaquín Tormo Montés, Eugenio JaimeTarín Martínez, Antonio Llopis Llopis i José Gironés Jordà.Es dicten 14 sentències de mort, i una de 30 anys de reclusiómajor, per a José Gironés.

41

GUILLEM LLIN LLOPIS

43 AMO. Correspondència judicial 1939.

El tribunal acusa els encartats d’un delicte d’“adhesión a larebelión”44. Les proves són molt febles, però només cal laparaula d’un falangista perquè siguen oficials, sense la neces-sitat de contrastar res ni de molestar-se a saber si el que es jutjaés veritat o no. El fet d’haver format part de la UGT o de laCNT durant la República, d’haver actuat a les ordres delComité Revolucionari i d’haver participat en detencions i roba-toris, són causes suficients per condemnar una persona a mort.

I eren processats perquè uns van fer “propaganda en míti-nes de la Causa Roja”45 (Rafael Sarrión Boronat i José GalianaVidal). Un altre, “al iniciarse el GMN [Glorioso MovimientoNacional] se opuso actuando como Cabo de milicianos e inter-vino en registros domiciliarios”46 (José Beneyto Soriano). I untercer “luchó voluntariamente contra la Patria encuadrado enel Ejército Rojo”47 (Rafael Bataller Cambra).

Proves tan febles no són per condemnar a mort ningú, apa-rentment. Per això els instructors se les arreglen per atribuir acadascun dels encausats la responsabilitat de, com a mínim, unmort: “indujo el asesinato de varias personas”, “autor mate-rial del asesinato”, “ordenó el asesinato”, “intervino en elasesinato”, “como autor material en el asesinato”48. Val a dir

42


44 No sempre va ser així, ni tan sols per als franquistes. La crònica de MàrioNeves, (op. cit.) de 15 d’agost de 1936, diu textualment: “Nos recibe de pie[el tinent coronel Juan Yagüe] y en seguida nos confiesa que se encuentramuy satisfecho con el resultado que las fuerzas a su mando lograron ayer.Y añadió:—La acción del ejército sublevado [el subratllat és nostre] que se llevó acabo ayer a las puertas de Badajoz ha sido la más importante desde queestalló la revolución”.45AMO. TRP, 17/21 per a Rafael Sarrión Boronat. 17/30 per a José Galiana Vidal.46 AMO. TRP, 18/75.

47 AMO. TRP, 21/13.48 AMO. TRP, 18/75; 21/13; 17/21; 21/26; 17/04 i en general a tots els expedients.

que de vegades no donen ni tan sols el nom de la persona assas-sinada.

En els dies de festes de Moros i Cristians, el tribunal con-clou la seua tasca a Ontinyent d’aquesta manera: “DonBaltasar Franco Recasens, secretario del Juzgado Militarnúm. 8 de esta plaza (...) CERTIFICO: que en la causa [elnúmero de cada procés] se ha dictado la siguiente sentenciaque copiada literalmente la parte pertinente dice así. (...)HECHOS PROBADOS: Considerando que a los hechos a losque se declaran probados son constitutivos de un delito deadhesión a la rebelión (...) FALLAMOS: Que debemos conde-nar y condenamos a [el nom de cada imputat, excepte JoséGironés, a qui condemnen a 30 anys de presó] a la pena demuerte, con las accesorias de inhabilitación absoluta e inter-dicción civil sin fijación de cuantía (...).S.E. el generalísimo se da por enterado de la pena de muer-

te impuesta a [el nom de cada imputat]”49. En novembre Franco decideix, discrecionalment i arbitrària-

ment, commutar la pena de mort per la de presó a un de lacorda, Joaquín Tormo Montés [els seus germans Vicente iRicardo moririen executats a Paterna]. Dins de la poca consis-tència de les proves judicials, Joaquín Tormo és, tanmateix, undels que presenta més claredat quant a l’acusació, al marge quees provara a no, però això no és obstacle perquè l’indulten. “El juez militar nº 8”, José Vicente, comunica que “S.E. el

Jefe de Estado se a (sic) dignado CONMUTAR la pena demuerte impuesta a JOAQUEIN (sic) TORMO MONTES.Expido el presente con el Vº Bº de Sr, S, en la plaza de Valenciaa 27 de Noviembre de 199 (sic) Año de la Victoria”50.

43

GUILLEM LLIN LLOPIS

49 El text és idèntic a tots els encausats en els consells de guerra que es vanfer a Ontinyent. Canvien únicament el número del procés, el nom, algunsfets provats i, en un cas, la condemna. 50 AMO. TRP 21/26.

A poc a poc, el règim franquista va ordenant les peces deltrencaclosques repressiu. Molt lentament, perquè l’Estat espa-nyol es troba en un estat lamentable després de quasi tres anysde guerra. Això, però, fa que els impacients demanen mà dura.

A l’octubre, sis mesos després de conclosa la contesa, i mésd’un mes després de les condemnes a mort a catorze ontinyen-tins, encara no han vist que s’aplique la justícia, la seua justí-cia. La demora o tardança provoca que en la primera reunióconjunta dels components de la Comissió Gestora Municipald’Ontinyent i de les jerarquies de Falange EspañolaTradicionalista i de les JONS, feta a les 19:15 hores del dia 4d’octubre de 1939 —l’11 i el 31 d’octubre es reunirien nova-ment—, amb l’assistència de Luis Mompó Delgado de Molina(alcalde president); Gonzalo Gironés Pla (tinent d’alcalde idelegat de la CNS [Central Nacional Sindicalista]); JoséGironés Valls (tinent d’alcalde); Francisco Gisbert Nadal(tinent d’alcalde); José Cambra Pastor (regidor); Daniel GilCasanova (regidor); José Armiñana Abad (regidor); José VallsSuch (regidor); Juan Micó Penadés (regidor i delegat del’Organización Juvenil); José Simó Aynat (cap local de la FET[Falange Española Tradicionalista] i de les JONS); FranciscoPerelló (delegat de Falange); Joaquín Buchón (delegat i secre-tari polític de Falange); José Sarrió (delegat de Falange);Manuel Revert (delegat de Falange); Rafael Albert (delegat deFalange); Vicente Llora (delegat de Falange) i Ángel Pérez(delegat de Falange i secretari de l’Ajuntament d’Ontinyent),en el tercer punt de l’ordre del dia aborden el tema “Sentenciascontra los rojos”51.

La redacció és ben eloqüent: “ante las referencias que setienen acerca del retraso o aplazamiento en el cumplimiento delas sentencias dictadas contra los más destacados elementos

44


51 AMO. Expedients diversos de secretaria 1939/5.

marxistas y criminales de la localidad y considerando que elambiente de derrotismo y envalentonamiento por parte de losrojos que tal situación crea es altamente perjudicial para laCausa Nacional, todos los reunidos se muestran de acuerdo deque por los Sres. Alcalde y Jefe de Falange se interese de laSuperioridad el cumplimiento de las penas impuestas, asícomo también que se notifiquen y se conozcan en la población,a cuyo efecto se sacará previamente del Juzgado Militar unarelación de todos los que han sido ya juzgados”.

[A Paterna han sigut afusellats ja quinze ontinyentins, repar-tits de la manera següent: dos el dia 15 de juliol, dos el 17 ionze el 19. Entre els afusellats només n’hi ha un que va serlíder del sindicat UGT. Dels quinze, onze són casats, tresfadrins i un viudo. La mitjana d’edat és de 34 anys; el mésmajor en té 53 i el més jove 23. Un altre jove va ser executat aCastelló de la Plana abans d’acabar la guerra]52.

A les set i quart de la vesprada del dia 11 d’octubre de 1939,l’assumpte torna a la reunió conjunta de la Comissió GestoraMunicipal d’Ontinyent i de Falange. Hi assisteixen els mateixosmembres que una setmana abans, tret de José Simó i José Valls,que no hi són presents, i Antonio Mompó Delgado de Molina(delegat de Falange) qui sí hi és. El tema apareix al primer puntde l’ordre del dia sota el títol “Ejecución de sentencias contra losrojos”53. S’hi informa que “los camaradas Mompó (Luis) yBuchón dán cuenta del resultado de la gestión que se les enco-mendó en la pasada sesión sobre la averiguación de la causa quepuedan determinar el retraso en el cumplimiento de las senten-cias dictadas contra los rojos de esta localidad, habiendolesinformado en el Juzgado de Ejecuciones, que las penas capitalescumplidas son, hasta ahora ocho, [com hem vist, són en realitat

45

GUILLEM LLIN LLOPIS

52 Segons el llibre de Vicent Gabarda Cebellán, Els afusellaments al PaísValencià (1938-1956), Universitat de València, reedició 2007.53 AMO. Expedients diversos de secretaria 1939/5.

el doble, 16] no obedeciendo el aplazamiento de las pendientes amotivos de índole local, sino a causa de orden general, ya queson mas de dos mil los condenados a muerte que existen en lasprisiones de Valencia, pertenecientes a todos los pueblos de laprovincia. Sin embargo como el número de sentencias capitalescumplidas contra los rojos de Onteniente es menor que el de otrospueblos, esto obedece a que por encontrarse este partido judiciala mayor distancia de la Capital la sustanciación de los procedi-mientos por los Juzgados militares empezó aquí con retraso sobrelos otros Distritos, siendo asimismo dicha causa la que dió lugara que los Consejos de guerra encontrasen dificultades para sudesplazamiento y actuación en esta Ciudad”.

Tinguera alguna cosa a veure o no la inquietud que mostren elsnous responsables polítics, la veritat és que el 6 de novembre de1939 són afusellats a Paterna deu ontinyentins i el dia 25 del mateixmes són passats per les armes altres sis a la localitat de l’Horta.

Hem reproduït el primer punt de l’ordre del dia de la sessió del’11 d’octubre. La segona matèria que s’hi informa és sobre la presó:“CARCEL.- El Alcalde informa a los reunidos de la visita que en eldía de hoy ha hecho a esta Ciudad el Sr. Coronel Jefe de la UnidadMilitar a la que pertenecen las Fuerzas de Guarnición en esta plaza,siendo la misión que traía la de buscar locales para ampliación dela cárcel y traslado a esta de un importante número de presos,habiendole acompañado a visitar diversos edificios, entre ellos laIglesia de San Miguel y el Patronato, ocupados ambos por ServiciosFarmacéuticos del Ejército, y el que actualmente está destinado acárcel, habiendole además expuesto las dificultades económicas yde abastecimiento que encuentra el Ayuntamiento para el sosteni-miento de los reclusos, lo cual parece no haber satisfecho a dicho Sr.Jefe que, manifestó su impresión de que se le ponían obstáculos porfalta de entusiasmo en cooperar a la Causa Nacional, llegandoincluso a tildar de rojos a casí todos los que residimos en la zona queno fué Nacional desde el primer momento, considerando el Alcalde

46


su deber poner en conocimiento de todos los reunidos estos hechos,puesto que es sabido que las dificultades y obstáculos antes indica-dos no son ficticios, sino reales y verdaderos”54.

ELS FRANQUISTES PROVOQUEN UN DIAMOLT TRÀGIC AONTINYENT

Arran de l’entrada en vigor de la Llei de ResponsabilitatsPolítiques, de 9 de febrer de 1939, abans fins i tot d’acabar laguerra, el règim comença a aplicar, el 14 de desembre delmateix any, les primeres sancions polítiques als representantsde la República, i a les persones que han combatut el feixisme.Les responsabilitats oscil·len des de la simple militància enorganitzacions polítiques d’esquerra i/o republicanes i en sin-dicats, fins a haver participat activament en la guerra a favor dela República. Aquestes persones són considerades autores dedelictes de rebel·lió contra l’Alzamiento Nacional. Així, l’ex-ministre Indalecio Prieto és sancionat amb 100 milions de pes-setes de l’època. Però Prieto es troba exiliat a Amèrica.

Els que no tenen tanta sort són tretze ontinyentins. Ontinyentviu el dissabte 15 de desembre de 1939 el dia més tràgic i negrede l’època contemporània. A les parets del costat dret del cemen-teri d’Ontinyent, estrenat eixe mateix any, en el camí que puja alTorrater, són executats Rafael Sarrión Boronat55, Ricardo

47

GUILLEM LLIN LLOPIS

54 Ibídem.55 Rafael Sarrión Boronat, secretari del PSOE, havia sigut regidor del’Ajuntament. Ricardo Morales Espí, el seu germà xicotet Ramón, conegutper Moraletes, que havia sigut elegit alcalde del Consell Municipal en 1937,és afusellat a Paterna quatre dies després. Rafael Vidal Martínez, ja hem vistque en juliol de 1939 es prohibeix parlar amb ell. Vicente Tormo Olcina haviasigut integrant del Comité del PC. Enrique Ríos Perigüell, germà de JoséRíos, membre del Comité anarquista de la CNT i de la FAI, també condem-nat a mort. Franco li va commutar la pena per 30 anys de presó. Dos germansd’Enrique també van ser afusellats: Antonio i Vicente, tots dos a Paterna.

Morales Espí, Rafael Vidal Martínez, Vicente Tormo Olcina,Enrique Ríos Perigüell, Vicente Gandia Gramage, RafaelBataller Cambra, José Galiana Vidal, Luis Mollà Rubio, JoséBeneyto Soriano, Antonio Llopis Llopis, Eugenio Jaime TarínMartínez56 i José Llopis Barberà. Tretze ontinyentins.

Potser siga de veres que als afusellats, abans de matar-los,els van donar a cadascú una merenga per endolcir-los burleta-ment —i brutalment— el moment, potser, però en qualsevolcas això forma part d’una llegenda urbana que va córrer, d’a-magat per descomptat, pel poble. Encara que la llegenda té mésl’aire de ser real, ja que hi van haver testimonis presencials.

Com que sabien el dia que anaven a executar-los, a mitja nitdiversos ontinyentins es van amagar a la serra i van presenciarels afusellaments.

Van ser passats per les armes els de la corda, com se’ls conei-xia popularment, ja que anaven lligats pels turmells amb unacorda cada vegada que abandonaven el recinte on estaven tan-cats, un local de l’empresa de mobles corbats La Vienesa —pro-pietat d’un dels encausats, Roberto Terol, que primer laRepública i després els franquistes havien confiscat— dedicadaprincipalment a fer balancins i similars, en la carretera deBocairent [on és hui l’avinguda de la Generalitat i les casesBarates]. La Vienesa, que funcionava des de feia un parell dedècades, era de Roberto Terol Campos i Ramón Prats Sanchis, elprimer dels quals va estar tancat ací mateix pel paper que haviajugat en la República57. A Roberto Terol se’l van endur a la presóde Sant Miquel dels Reis de València, on va ser jutjat en consell

48


56 En el llibre Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), Eugenio

Jaime Tarín Martínez es troba en la llista dels afusellats d’Alcoi, encara quefou executat a Ontinyent. Generalment figura com Jaime Tarín Martínez.57 Roberto Terol Campos havia sigut del Comité del PSOE i del Comité

Executiu del Front Popular. Va ser alcalde de la Comissió GestoraMunicipal de setembre a finals d’any de 1936.

de guerra i condemnat a mort, però se li commutaria la sentènciaper la de 30 anys de presó. Posteriorment, en un altre judici, se liva rebaixar la pena a 20 anys. La justícia franquista el posa enllibertat en març de 1944 i el desterra a Tarragona, però ennovembre del mateix any ja és a Ontinyent58.

Luis Mompó s’acaba d’incorporar a l’alcaldia en desembrede 1939, després d’haver-se casat, el 24 de octubre, motiu pelqual el governador civil, el coronel africanista Francisco J.Planas de Tovar, l’ha exonerat un mes de fer-se càrrec de lesresponsabilitats com a primera autoritat municipal.

En la sessió de la Comissió Gestora Municipal del 12desembre de 1939 no es diu res de les execucions previstes.Tampoc en la del 19 de desembre de 1939, quatre dies desprésdels afusellaments. En aquesta darrera sessió s’acorda “conce-der a todos los funcionarios [s’havien depurat ja els llocs detreball, i separat a tots aquells de ser sospitosos de tindre sim-paties amb la causa republicana] y empleados municipales unagratificación equivalente al 20 por 100 de sus respectivos suel-dos mensuales, y a los obreros eventuales el importe de unasemana de jornal, con motivo de las próximas Pascuas deNavidad, no solo siguiendo las indicaciones de laSuperioridad, sino por el deseo de los componentes de laGestora de que, después de la liberación y tras el periodo rojo,puedan celebrar nuevamente dentro del Estado NacionalSindicalista, fiestas de sentido tan católico y tradicional”59.

L’any 1939 s’acomiada amb quasi mig centenar d’ontinyen-tins morts com a conseqüència de la repressió de la guerra inci-vil. La voràgine franquista de suprimir qualsevol element repu-blicà, comunista, socialista, anarquista... la podem trobar en Unahistoria de la guerra civil que no va a gustar a nadie, llibre de

49

GUILLEM LLIN LLOPIS

58 AMO. TRP 19/05. 59 AMO. LA 57/2. Sessió del 19 de desembre de 1939.

l’historiador Juan Eslava Galán. Eslava es fa ressò d’un documentque apareix en Un año con Queipo de Llano. Memorias de unnacionalista, obra editada a Mèxic en 1938. Segons Queipo deLlano, hi ha tres etapes de la repressió de dretes: “primera: fusila-mientos en las calles, a las salidas de las carreteras y en las tapiasde los cementerios, sin expediente ni trámite de ninguna clase. (...)Eso duró hasta principios de octubre de 1936. Segunda: en la quese instruía expediente a los detenidos, sin ser oídos la mayoría delas veces. Las sentencias de muerte las firmaban las distintas auto-ridades encargadas de la represión, ya que aun ni para eso habíaunidad de criterio. Esta época duró hasta febrero del 37. Y la ter-cera que rige en la actualidad (1938), en la que la parodia de unosconsejos de guerra, ya prejuzgados de antemano, quieren dar lasensación de justicia para acallar el rumor, cada vez más denso,que en torno a tantas vidas segadas se está levantando”.

En 1940 les execucions segueixen a bon ritme. No hi haperdó. 38 ontinyentins són afusellats pel règim franquista: unamitjana superior de tres al mes. A partir d’ací, pel que fa aOntinyent, decauen les execucions. En 1941 n’hi ha cinc més ien 1942 dos. L’any 1943 no n’hi ha cap i el 3 d’agost de 1944és afusellat a Paterna Juan Soler Soler. Ell tanca la llista d’unmalson. No va ser, com va assegurar Luis Mompó, primeralcalde franquista, a la segona part del programa especialRecords de la Guerra Civil60 (Televisió d’Ontinyent TVO1997), “l’únic que hi va haver... va ser que se’ls van endur dela presó d’ací, d’Ontinyent, un consell militar respecte alshuit...més significatius durant el temps de la Guerra Civil i quehi havia càrrecs —i es van demostrar plenament— i de les[seues] actuacions, com es diu vulgarment, que s’havien mes-clat les mans en sang. Eixa és la realitat. I a eixos huit, exclu-sivament, se’ls va fer judici. I res més”.

50


60 Guió i direcció de Remei Espí i Joan Enric Valiente.

Al País Valencià, la rancúnia de no saber guanyar una guer-ra fratricida va provocar la mort de 6.087 presoners, 4.714 delsquals van ser executats61.

[Per a Vicente Gabarda, la llista dels afusellats d’Ontinyentés de 89 i per a Antonio Calzado de 91. Açò es deu a raons decanvi de residència quant a població però, en qualsevol cas, noafecta el nombre d’executats al País Valencià.

Tanmateix, tampoc no són 91 els afusellats, sinó 92. En larelació de Calzado hi manca Salvador Pimentel Perelló, el qualapareix a la Pobla del Duc en la llista de Gabarda. SalvadorPimentel era d’allí, però vivia a Ontinyent des que sa mare,Encarnación Perelló Fayos, viuda, es casara amb el papererJosé Gandia Sanz. Gandia tenia un fill (Jesús), Perelló en teniados (Eusebio i Salvador); després en naixerien quatre del matri-moni (José, Carmen, Josefa i Encarnación)62. A Ontinyent,Salvador Pimentel va treballar de teixidor i va viure, successi-vament, al carrer de la Puríssima, Trinitat, Aurora, Santa Faç,la casa Gran de Sant Rafael i el Delme63. Tenia 23 anys quan elvan afusellar, i no 22 com figura en la llista de Gabarda. Elgermà de Salvador, Eusebio, va ser deportat al Camp deConcentració de Mauthausen, on va aconseguir eixir viu d’allí].

UNA CORPORACIÓ PASSADA PER LES ARMES

Conclosa la Guerra Civil, el règim franquista va passar per lesarmes 14 dels quasi 50 regidors que Ontinyent havia tingut enaquests convulsos anys. El 30%, una xifra esborronadora. Peròsi mirem els diferents òrgans de govern, aquestes xifres encara

51

GUILLEM LLIN LLOPIS

61 Els afusellaments al País Valencià... Op. cit.62 AMO. Padró d’habitants 1935.63 Entrevista amb Eusebio Pimentel Perelló, a Alacant, el dissabte 9 de gener

de 1993.

són més terribles. Del Comité de Salut Pública, que va funcio-nar en els primers mesos de la guerra com una mena de dele-gació repressiva, i que va tindre 18 membres, van ser executats13 integrants en acabar la guerra, el 72%. I si agafem el ConsellMunicipal que va funcionar entre l’1 de gener de 1937 i el 16de novembre de 1937, quan els comandaments republicanshavien controlat pràcticament la situació i els morts en la rere-guarda van ser una excepció, tenim que dels 27 membres ambquè va comptar, el règim franquista en va executar 14, el 52%.Estranyament, només un va ser afusellat a Ontinyent.

Els 14 que van ser regidors de l’Ajuntament i executatsforen Ramón Morales Espí64, Joaquín Esparza Olcina, VicenteMollà Galiana, Joaquín Revert Gilabert, Rafael CasanovaEscolano, Rafael Sarrión Boronat, José Soler Soler, LuisMontés Calabuig, Rafael Bernabeu Esparza, Rafael AliagaMartí, Vicente Mollà Ureña, Rafael Belda Barberà, RamónSanchis Pla i Juan Soler Soler.

Per als familiars dels executats i per als presoners i les seuesfamílies no s’acaba el malson amb les sentències que imposa elrègim franquista. Perquè hi queda una segona part: l’aplicacióde la Llei de Responsabilitats Polítiques, en aquest cas, cana-litzada per mitjà del Tribunal Regional de ResponsabilidadesPolíticas de Valencia.

El procés, que s’obri a tots els encausats i condemnats, pre-tén esbrinar les propietats i els recursos econòmics dels repu-blicans, o que hagen pogut heretar, per embargar-los i, en moltscasos, per usurpar-los els béns que pogueren tindre.

Aquest tribunal tenia, entre altres funcions, la missió d’ob-tindre de l’alcalde de la localitat, del cap local de la Falange,

52


64 De la relació, cal assenyalar Ramón Morales Espí, alcalde de l’1 de gener

de 1937 al 30 de novembre de 1937. Joaquín Esparza Olcina i VicenteMollà Galiana havien format part dels dos consells municipals, en 1937 iposteriorment. La resta només hi va pertànyer una vegada.

del rector i del comandament de la guàrdia civil informes sobreels béns dels represaliats. I encara que en la majoria de lesvegades no tenien res perquè eren pobres de solemnitat, nosempre va ser així. I igual feia que fóra un afusellat, o un con-demnat a presó, que tinguera fills xicotets i que no hi hagueracap font d’ingressos per subsistir la família: la justícia eraimplacable si el represaliat tenia alguna propietat al seu nom, ohavia rebut alguna herència.

Tot i això, encara que la majoria eren insolvents per afron-tar el que estipulaven els guanyadors de la guerra, en algunscasos es desprén un tarannà de menyspreu en les comunica-cions escrites de les forces vives per informar dels penats. Totesles notificacions són iguals, però per il·lustrar el que diemreproduïm el que van notificar de Ricardo Morales Espí, unavegada afusellat. Després de deixar clar que a Ricardo no se liconeixien propietats, l’alcalde d’Ontinyent, Luis Mompó, elmés asèptic de tots, contesta al “Juez Instructor de Provincialde Responsabilidades Políticas nº 2, Valencia del Cid”, que“en cumplimiento de lo que interesa en su atento escrito de 3de los corrientes, adjunto le remito certificado negativo debienes a nombre del expedientado con el número 1591 RicardoMorales Espí, el cual fue sentenciado a la última pena y ejecu-tada la sentencia”65.

Per la seua banda, el delegat de Falange, Joaquín Buchón,informa que “sobre los bienes que el inculpado FRANCISCO(sic) MORALES ESPI (...) debo poner en su conocimiento, queno se le conocen bienes económicos de ninguna clase. Esteindividuo ha sido ya ejecutado por la Justicia de nuestro invic-to Caudillo”.

El capellà de Santa Maria escriu: “el infrafirmado cura arci-preste de Santa María, Don Francisco Martínez Ortiz informa:

53

GUILLEM LLIN LLOPIS

65 AMO. TRP 17/04.

que el individuo Ricardo Morales Espí no posee bienes de nin-guna clase y según referencias fidedignas ha sido ejecutado”66.Aquests informes estan datats entre el 8 i el 10 de juny de194167.

Finalment, el comandament de la guàrdia civil s’hi refereixen els termes següents: “en contestación a su atento escrito nº8240 expediente nº 1591 de fecha 3 del actual, en el que interesale comunique los bienes que tiene y se les conocen al encarta-do Ricardo Morales Espí, vecino de esta ciudad; tengo elhonor de participar a V.S. que hechas las gestiones oportunashan dado por resultado que el mentado individuo es insolven-te significándole que dicho individuo ha sido ejecutado por lajusticia Nacional”68.

En 1940 Franco idea la Causa General (CG) per saber qui,quan, com i quants havien mort, i qui els havia matat. La creamitjançant Decret de 26 d’abril d’eixe mateix any, ratificat pelde 19 de juny de 1943.

La Causa General atribueix al ministeri fiscal, subordinatdel ministeri de Justícia, la facultat de jutjar “los hechos delic-tivos cometidos en todo el territorio nacional durante la domi-nación roja”, ja que té per objectiu deixar negre sobre blanc“la honrosa y delicada misión de fijar, mediante un procesoinformativo fiel y veraz para conocimiento de los poderespúblicos y en interés de la Historia, el sentido, alcance y

54


66 El paper de l’Església no va ser equànime i misericordiós com s’esperad’un estament religiós. Al llibre de Màrio Neves (op. cit.), en l’última crò-nica que envia dels successos de Badajoz, hi ha un fragment revelador,davant la sorpresa del periodista perquè estaven cremant els afusellats. Diu:“El sacerdote que nos acompaña comprende que el espectáculo nosdesagrada y trata de explicarnos:—Merecían esto. Además, es una medida de higiene indispensable...”.67 AMO. TRP 17/04.

68 Ibídem.

manifestaciones más destacadas de la actividad criminal de lasfuerzas subversivas que en 1936 atentaron abiertamente con-tra la existencia y los valores esenciales de la Patria, salvadaen último momento, y providencialmente, por el MovimientoLiberador (…) La contienda civil desarrollada en Españadesde el año 1936 hasta 1939, puso al descubierto toda lacapacidad criminal de un Régimen político que afirmabadefender la libertad y proclamaba el respeto a los derechosinherentes a la personalidad humana. El Frente Popular, desde que asumió el Poder, a raíz de las

elecciones de febrero de 1936 —falseadas en su segunda vueltapor el propio Gobierno de Azaña, asaltante del mando políti-co—, practicó una verdadera tiranía, tras la máscara de la lega-lidad, e hizo totalmente imposible, con su campaña de disoluciónnacional y con los desmanes que cometía o toleraba, la conviven-cia pacifica entre los españoles. El Alzamiento Nacional resulta-ba inevitable, y surgió como razón suprema de un pueblo en ries-go de aniquilamiento, anticipándose a la dictadura comunista queamenazaba de manera inminente. Al producirse, el 18 de julio de1936, este legítimo movimiento de defensa, acaudillado por elgeneral Franco, el Gobierno rojo llevó su crueldad a extremosdifícilmente imaginables (…) Este cuadro expresivo del compor-tamiento del Régimen vencido constituye una verdad históricaindiscutible. Pero, por si no bastase la notoriedad de tales hechos,la investigación realizada por los Magistrados del MinisterioPúblico, instructores de la Causa General, demuestra la crimina-lidad del Frente Popular, ante el Mundo y ante la Historia, con lasmáximas garantías de seriedad y certeza”. (“Nota explicativa” deCausa General. La dominación roja en España).

A correu seguit, el ministre de Justícia, Eduardo Aunós,escriu al pròleg que “El Caudillo cristianísimo que nosgobierna sabe que únicamente el amor y la clemencia puedenfortalecer a los Gobiernos”.

55

GUILLEM LLIN LLOPIS

D’aquesta manera, se sap aviat què ha passat amb els delbàndol franquista. De l’altre, del republicà, setanta anys des-prés encara no es coneixen els detalls i, majoritàriament, no sesap on estan soterrats els morts de l’Espanya constitucional.

El 3 de juny de 1944, més de 5 anys després de la guerra,encara trobem un ofici municipal signat per José Gironés Valls,com a alcalde accidental, en el qual es detalla la “Relación decomites que se formaron en esta ciudad desde el 18 de julio de19366 (sic) hasta la fecha de la Liberación”. Hi apareixen el“Comité de Salud Publica, el Comité Ejecutivo del FrentePopular, el Comité Partido Comunista, el Comité U.G.T.,Comité C.N.T.-F.A.I., el Comité J.S.U. y el Comité PartidoSocialista”69, i les persones que els integren. La major part delscomponents feia temps que havien estat executats pel règimdictatorial; una part d’ells complia condemna a les presonsfranquistes i, els menys, havien aconseguit exiliar-se.

La justícia franquista, tant o més que la guerra, va aniquilarde la geografia física algunes famílies per esborrar-les de lamemòria col·lectiva d’Ontinyent. És el cas, per exemple, delsquatre fills mascles i una dona que tingueren Vicente SolerGramage i Carmen Soler Tolsà Adrià: Carmen, Vicente,Antonio, José i Juan, els tres darrers van ser executats70. I enmenor mesura (o perquè n’eren més) la família de José RíosConejero i Ludgarda Perigüell Gil. Aquest matrimoni va tindreset fills, tots xics: José, Vicente, Rafael, Enrique, Antonio, Luis iSalvador. El franquisme en va afusellar tres: Antonio, Enrique iVicente; a José, després d’estar condemnat a mort, li va commu-tar la pena per la de 30 anys. El 15 d’abril de 1949, el més xico-tet, Salvador, va morir de tuberculosi pulmonar. Tenia 33 anys.

56


69 AMO. Expedients diversos de secretaria 1939/6.

70 Els germans Soler Soler van ser dels que més van destacar en l’aspecte revo-lucionari. En 1934 els van sorprendre amb explosius i van ser empresonats.

Mentrestant, un percentatge significatiu dels familiars delsassassinats durant els primers mesos de la guerra en la reregu-arda, pel bàndol republicà, eren auspiciats a treballar enl’Administració, bàsicament la local; se’ls concedia discrecio-nalment l’obertura d’estancs i, els morts, eren beneïts amb eltítol de màrtir per la pàtria.

LA CORPORACIÓMUNICIPAL I FALANGE D’ONTINYENT,RESPONSABLES D’UNA MONUMENTAL REPRESSIÓ

Vicent Gabarda escriu en el llibre Els afusellaments al PaísValencià (1938-1956) que “No hem de pensar que entre elsexecutats no n’hi havia, de culpables; però tampoc no hem decreure que entre ells no hi havia cap innocent. No dubtem, niun moment, sobre la falsedat de bon tros de la informació queens dóna un document tendenciós com és la ‘Causa General’,especialment quan ens parla de les acusacions que pesen sobrecada un dels individus que s’hi esmenten: tothom apareix acu-sat d’assassinat, de confiscació de béns i de destrucció de l’es-glésia local, de forma sistemàtica. Si féssem cas d’això, elnombre de morts per la repressió ‘roja’ s’hauria multiplicat i lacèlebre xifra del milió de morts hauria estat superada ambescreix per tots dos bàndols”.

No debades, la repressió no va ser uniforme, amb notablesdiferències entre unes poblacions i unes altres. Ontinyent, perexemple, va ser un dels pobles que més va patir les conseqüèn-cies de la desraó, ja que fou afusellada entre un 7 i un 8 per milde la població, percentatge que confirma que, tot i ser una ciu-tat de rereguarda, va ser una de les poblacions valencianes quemés repressió va patir.

Poblacions semblants, o fins i tot més grans, com Alcoi, ambel 0-1 per mil de la població afusellada; Xàtiva, amb el 3-4 per

57

GUILLEM LLIN LLOPIS

mil; Alzira, amb el 4-5 per mil; Gandia, amb el 3-4 per mil;Cocentaina, amb el 0-1 per mil; Elx, amb el 0-1 per mil;València, amb l’1-2 per mil; Castelló de la Plana, amb el 2-3per mil; Alacant, amb el 0-1 per mil o Sagunt71, amb el 2-3 permil, on en algunes d’elles hi havia una consciència obrera,social i proletària molt definida —i si es vol, violenta—, que-den molt per sota d’Ontinyent. Només en poblacions d’enver-gadura semblant, com ara Borriana, trobem un índex de refre-nament comparable.

La responsabilitat d’aquest alt coeficient de repressió calcercar-la en els comandaments polítics i de Falange Españolad’Ontinyent. Els informes que passava l’alcalde, Luis Mompó,i el grup de franquistes que feia de xarxa d’informadors, en sónla millor prova72. Després de consultar la documentació ques’ha salvat (AMO), n’agafarem quatre exemples —per no ferexcessivament llarga la qüestió—: dos de sengles afusellats(Francisco Ferrero Llopis i Alfredo Gomis Vidal), un condem-nat a presidi dotze anys i un dia (Vicente Lluch Colomer) i elpercentatge de negatives, que emanaven des d’Ontinyent, deposar en llibertat condicional els presos; unes sol·licituds quecursaven els directors de les presons, tot incloent-li la negativadel desterrament a més de 250 quilòmetres, amb un argumentforça desconcertant.

De Francisco Ferrero Llopis trobem un certificat del’Ajuntament, de 15 d’abril de 1939, signat per l’alcalde, en elqual assenyala: “durante el periodo en que formó parte delcitado Comité [Comité de Salut Pública] fueron asesinadasvarias personas [hi figura una relació amb nou noms i

58


71 Els afusellaments al País Valencià... Op. cit.72

Després d’estudiar els casos considerats “desafectos a la CausaNacional” s’arriba a aquesta conclusió. A nivell intern, l’Ajuntament noculpava determinats republicans de la mort de ningú, però en remetre elsescrits als jutjats de València sí que els culpava.

cognoms] (...) y otros hasta un número de cuarenta aproxima-damente [no hi ha més referències]”. Tot i això, l’escrit acabadient que “no obstante favoreció a significados elementos dederechas que encarcelaron los rojos y contribuyó para conseguirsu libertad pudiendo citar entre otros a Gonzalo Gironés Plá yel mismo que suscribe [Luis Mompó Delgado de Molina]”73.

Doncs bé, en la relació que fa el mateix Ajuntament endesembre de 1939, encara que s’hi esmenten 60 crims, cap delsmorts no és atribuït a Francisco Ferrero com a presumpte autor.

Tampoc no figura en una altra llista, més completa, del con-sistori ontinyentí i del partit judicial d’Ontinyent, de 28 denovembre de 1940, referent als assassinats i saquejos d’esglé-sies, i els presumptes autors74.

Francisco Ferrero Llopis va ser jutjat en consell de guerra icondemnat a mort a Ontinyent, al convent de les MongesCarmelites, l’11 de maig de 1939. Va ser afusellat a Paterna el19 de juliol d’eixe mateix any.

Alfredo Gomis Vidal vivia a Ontinyent, però era natural deValència. En un escrit sobre les responsabilitats de Gomis, elsfranquistes reconeixen que va dimitir del càrrec de secretari delComité de Salut Pública75 en conéixer l’assassinat de JoséGarcía Marcos, Rafael Alonso i Carlos Díaz l’11 d’agost de1936 —eixe dia Gomis era a València.

En la llista de desembre de 1939 no l’inclouen com a pre-sumpte autor de cap dels tres morts, ni de cap altre; tampoc enla relació de 28 de novembre de 1940.

No apareix com a presumpte autor del saqueig de les esglé-sies. En la sentència del consell de guerra no es menciona que

59

GUILLEM LLIN LLOPIS

73 AMO. TRP 18/62-1.74 AMO. Correspondència d’entrada 1939/desembre, i certificats i informesde conducta i béns 1939-1944.75 AMO. TRP 17/55.

assassinara ningú, però el fan responsable de pertànyer a UGTi de ser secretari del PC i secretari del Comité de Salut Pública,a més de fer propaganda revolucionària, d’anar-se’n voluntaria la guerra, i que “durante su actuación fueran juzgadasmuchas personas sobre las que recayó sentencia de muerte”,sense especificar-hi cap nom ni altra circumstància.

Tot això és suficient perquè el consell de guerra fet aValència el 26 de setembre de 1939 sentencie “que debemoscondenar y condenamos al procesado ALFREDO GOMISVIDAL a la pena de muerte”76. Va ser afusellat a Paterna el 14de juny de 1940.

De Vicente Lluch Colomer, l’Ajuntament va redactar uninforme molt revelador el dia 12 d’abril de 1939: “pertenecióal primer Comité del Frente Popular (...) en el que tuvo unaactuación muy secundaria (...). En esta Comisión desempeñóla delegación de Sanidad y Beneficencia (...) lo que suponia elconstante trato con las Hermanas de San Vicente de Paul (...)a las que en todo momento trató con consideración y respetosegún manifestación de las propias interesadas. No tomo partecomo orador en mitines (...) durante el periodo que se come-tieron crímenes en esta población [la seua] fué de indignacióncontra los que pudieran ser sus autores y se conocen casosconcretos en que salió en defensa de algunas personas que serumoreaba iban a ser encarceladas o asesinadas. Intervino enla requisa de algunos muebles y utensilios de varias fincas deltérmino si bien consta que hizo entrega de tales objetos (...)para las necesidades del Hospital [de] Beneficencia”77.

Lluch va ser condemnat en el consell de guerra que tinguélloc a Ontinyent l’11 de maig de 1939 a dotze anys i un dia depresó, per un delicte d’“AUXILIO A LA REBELION ya que

60


76 Ibídem.77 AMO. TRP 18/62-2.

solo aparece un[a] cooperación con la causa roja pero despro-vista de esta identidad ideologica”78.

Doncs bé, arran de l’amnistia promulgada per Franco, ambmotiu del segon aniversari del final de la guerra, el director dela presó provincial de Terol el posa en llibertat. Tanmateix, lesforces vives d’Ontinyent li remeten aquest escrit, que és total-ment contrari a l’essència i l’esperit de l’anterior del 12 d’abrilde 1939: “que el penado VICENTE LLUCH COLOMER (a)‘Boniquet’, no deben aplicarsele los beneficios de libertad pro-visional por tratarse de un sujeto de pesimos antecedentes,pudiendose concretar que por su mandato fueron asesinadoslos hermanos Eduardo, Tomas y José Domenech Brotons (...)según denuncia que pueden atestiguar, entre otros muchos, losvecinos Rafael Gandia Llopis, Tom[á]s Domenech Insa yGonzalo Girones Plá”79.

Aquesta acusació, però, no la manté l’Ajuntament en la rela-ció que, junt al jutjat, fa el 28 de novembre de 1940: LluchColomer no apareix com a presumpte autor de res, ni en elscasos assenyalats. Una altra circumstància és que els germansDoménech Brotons van ser assassinats entre el 31 d’octubre iel 2 de novembre de 1936. Com a mínim, un dels testimonis,Gonzalo Gironés Pla, no es trobava en eixes dates a Ontinyent:se’n va anar voluntari a la guerra a defensar el bàndol republi-cà el 29 de setembre de 1936, en companyia d’altres 12 onti-nyentins, a la base de Castelló de la Plana, com a militant delsindicat UGT80.

Eren tan “dolents” els antecedents de Lluch Colomer per alsfranquistes que l’alcalde, Luis Mompó Delgado de Molina; eldelegat d’investigació de la FET y de las JONS, Joaquín

61

GUILLEM LLIN LLOPIS

78 Ibídem.79 Ibídem.80 AMO. Quintes. Relació de voluntaris 1936-1939.

Buchón Vicens; i el comandant de la guàrdia civil, VicenteRamón Pla, en l’escrit signat i datat el 26 de maig de 1941, s’o-posen que l’encartat puga gaudir de la llibertat condicional per-què “han surgido varios incidentes yá con motivo de la pre-sencia de este sujeto en la población, entre los familiares devarias personas que se consideran sus victimas, y estimamospeligrosa y altamente perjudicial para la Causa de nuestroGlorioso Movimiento Nacional la libertad del referido (...) enesta o cualquiera de las residencias que dentro del territorioEspañol se le pueda conceder, debiendoser [sic] por el contra-rio seguir contra el mismo el correspondiente sumario por lostres asesinatos que constan en la presente denuncia y de losque es autor, notificando que en consecuencia hemos procedi-do a la detención [el subratllat és nostre] de dicho sujeto”81.

En les amnisties de 1941 i 1944, Ontinyent va donar provade la rancúnia i l’odi que pul·lulaven en l’ambient o a l’interiorde determinats cranis. Els franquistes es van oposar a la lliber-tat de dos terceres parts dels presoners ontinyentins, àdhuc enel cas de ser desterrats o bandejats a més de 250 quilòmetresdel poble, tot i argumentant que, com que en altres llocs no elsconeixen, “no es digno de que se apliquen los beneficios delibertad condicional en esta población, ni menos aun en dis-tinta población, en donde no es conocido, ya que por sus ideasnetamente anarquistas es peligrosisimo para la CausaNacional, fuera del establecimiento penitenciario”82.

Curiosament, aquest plantejament canviaria de dalt a baix.Passat el temps, els franquistes van considerar que qui havia dequedar en llibertat, millor fer-ho al poble, ja que ací era cone-gut per tots i podria estar més i millor vigilat. Així, en el cas defer res, seria detingut de seguida.

62


81 AMO. TRP 18/62-2.82 AMO. Certificats i informes de conducta i béns, 1939-1944.

El franquisme no solament va esborrar una idea de la políti-ca i la societat: republicà, demòcrata i d’esquerres. Va anar mésenllà. Va tractar, mitjançat una repressió implacable, sistemàti-ca, constant, pura i dura, d’aniquilar la gènesi d’eixa idea, enuna mostra que frega el paroxisme, com veurem.

L’Ajuntament d’Ontinyent redacta dos informes sobre JoséTormo Gandia, signats tots dos per l’alcalde. El primer, de data3 de març de 1941, afirma que Tormo va actuar com a milicià;que el dia que van assassinar el capellà Bernardo Úbeda Aznar,ell estava de guàrdia en la porta de la presó, que no va exercir capcàrrec polític; que no va participar en detencions i en assassinats;que no va intervindre en robatoris, saquejos, requises, destrucciód’imatges religioses i objectes sagrat. Sí se sap, en canvi, “queprestó servicios a las personas de derechas, citándose concreta-mente que por su intervención se avisó al entonces Teniente dela Guardia Civil de esta población D. Ramón Bello Ballesteros,que se encontraba en Valencia, [perquè] estuviera prevenidopués los marxistas de esta [ciutat] le buscaban para matarle”83.

En la postguerra, Tormo es trasllada a Aldaia. Doncs bé. Eldia 12 de gener de 1944, prop de cinc anys després d’acabar laguerra i de no haver fet res punible com acabem de veure, ihaver salvat una persona de dretes d’una mort quasi segura,l’alcalde Luis Mompó diu sobre ell que “a la liberación totalde España, inmediatamente se ausentó a Aldaya, solamentecon el propósito de ver si podia eludir toda responsabilidadque sobre él pudiera recaer por su actuación durante el perio-do rojo, cosa que hasta la fecha ha conseguido, ya que no hasido ni detenido ni encarcelado”84.

Un exemple fidedigne de l’arbitrarietat i la injustícia quevan caracteritzar els primers anys del règim franquista el

63

GUILLEM LLIN LLOPIS

83 Ibídem.84 Ibídem.

trobem en l’afusellament de Rafael Olcina Donat a Paterna, el9 de maig de 1940.

Segons conta el seu nebot Rafael Reig Silvaje a Orgía depasiones85, l’endemà de l’execució li va arribar l’indult.

Olcina no pertanyia a cap partit polític ni sindicat. Era taxis-ta i va ser llogat per fer un viatge a Barcelona. En arribar aTarragona, el cotxe es va avariar. Els seus acompanyants vanseguir, però ell s’hi va quedar per reparar el vehicle. Només peraquest episodi, va ser condemnat a mort. Ell, per si de cas, comque no volia veure’s involucrat en cap assassinat, va vendre eltaxi i va muntar un taller de reparacions. Malgrat això, al judi-ci, el fiscal va esgrimir que aquest vehicle es coneixia en elspobles del voltant com “el taxi de la mort”.

La veritat és que Olcina, de malnom Forca, o Forqueta, esva passar els dies tancat a la presó dient que el seu era un casde rancúnia per motius de cacera. Era un gran caçador, i bé perenveja o bé per alguna trifulga, segons ell, algun cap deFalange Española li la tenia jurada. Cal assenyalar que mentreva estar tancat a Ontinyent, a l’empresa de mobles corbats LaVienesa, van ser freqüents les vegades que els líders franquis-tes el tragueren per anar a caçar amb ell.

La severitat amb què el franquisme va actuar es pot com-provar veient els presumptes assassins i els posteriors afu-sellats. En la llista de desembre de 1939, en la qual consten 60morts, són 32 o 33 els suposats autors [no es pot saber exacta-ment perquè figura un cognom “Moyá” només i n’hi ha diver-sos “Mollà”, sense saber si és algun d’ells o no], tot i que en 20casos porta l’epígraf “se ignora” qui n’ha estat l’autor. Enaquesta relació, deu republicans han estat causants, per alsfranquistes, de més d’una mort i un d’ells ha participat en nou

64


85 Orgía de pasiones, de Rafael Reig Silvaje. L’any 2010 l’Associació de Veïnsel Llombo publicarà l’obra sota el títol Vivencias de la guerra y de la represión.

assassinats. I en l’enumeració de 28 de novembre de 1940, hiha 83 morts, i 34 o 35 els presumptes autors [ací passa elmateix que en l’apartat anterior amb Moyá / Mollà], 18 repu-blicans han intervingut en més d’un assassinat i un que ha par-ticipat suposadament en 14 crims. En 21 casos no s’ha pogutdeterminar qui els ha mort. Ara bé, d’aquests [vegeu la relació alfinal] no tots són morts violentes en la rereguarda, o d’Ontinyent,o hi ha participat gent del poble. La justícia feixista va afusellar,en contrapartida, 92 ontinyentins.

Trobem un exemple prou aclaridor de la persecució a tots elsàmbits de la vida social en el testimoni de l’obra de Rafael ReigSilvaje i en el documental “Records de la Guerra Civil”.Delfina Martínez ho conta personalment. Delfina era la nóviade Rafael Reig i treballava aleshores en el laboratori de ManuelReig86 del carrer dels Teixidors, on feien els productes Gier, pera odontologia. La van acomiadar de la faena per ser “la nóviad’un roig”. Reig Silvaje, fundador i secretari de les JuventudesSocialistas Unificadas (JSU), va ser condemnat a 20 anys i undia, tot i que en 1944 va aconseguir la llibertat.

ALFREDO GOMIS VIDAL, UN ARTISTA COMPROMÉS

Entre els republicans afusellats amb residència a Ontinyent hiva haver un nom destacat: l’artista Alfredo Gomis Vidal.Encara que en el número de la revista Almaig 2007 hi ha unabona ressenya biogràfica de Gomis Vidal, que signen Josep

65

GUILLEM LLIN LLOPIS

86 Laboratorios Reig era de dos socis: Manuel Reig Belda i Jaime MiquelLluch, qui va ser alcalde d’Ontinyent de 1949 a 1958. En començar laguerra, l’habitatge de Jaime Miquel, carrer de Tomàs Valls, 27, va ser con-fiscat i cedit a les Joventuts Socialistes Unificades. Les JSU van sol·lici-tar un local, i en van proposar un del carrer Libertària, (Maians) concreta-ment la casa “Puret”.

Gandia i Calabuig i Joan Josep Torró Martínez87, no ens resis-tim a la temptació de fer-nos ressò d’alguns detalls de la vidad’aquest artista.

Va nàixer a València, on son pare era un dels més qualificatsebenistes del seu temps i volia que el seu fill fóra escultor. Esva formar en l’Escola d’Art i Oficis Artístics i en l’EscolaSuperior de Belles Arts de Sant Carles de València. D’aquestaèpoca, tassament, és l’escola valenciana que van formar unconjunt d’escultors d’arreu del País Valencià, i que van girar alvoltant de l’Escola Sant Carles.

En La escultura valenciana en la Segunda República deJuan Ángel Blasco Carrascosa podem llegir, en referència al’escultor Ricardo Boix Oviedo, que “fue en ‘San Carlos’donde conectó con los jóvenes emergentes y renovadores—Josep Renau, Francisco Badía, Pérez Contel, Salvador Vivó,Alfredo Gomis, etc.—”.

Per raons de treball, va traslladar la seua residència aOntinyent. I si bé en aquells temps en què desplaçar-se era moltmés complicat que ara, sembla que vivia un poc a cavall de lesdos poblacions, si tenim en compte el paper que va jugar en laGuerra Civil.

Va ser membre del Comité de Salut Pública i del Comité dela UGT a Ontinyent. Paral·lelament, va estar en contacte ambaltres artistes que, a partir de la tardor de 1937, arran deltrasllat de la República a València, van donar suport a aquestad’una manera decidida.

En el número 353 de la revista Historia 16, corresponent almes de setembre de 2005, es publica un reportatge (amb unquadre i dos fotografies del malaguanyat artista) que porta pertítol “Los artistas que Franco eliminó”. En aquest reportatge

66


87 Almaig 2007. “Alfredo Gomis Vidal, aportacions per a la recuperació dela memòria”.

hi ha una breu biografia d’Alfredo Gomis: “Se trasladó aOntinyent, donde trabajó como tallista de madera en una ebaniste-ría. Tras la sublevación militar del 18 de julio la fábrica fue incau-tada por los trabajadores y formó parte del comité de intervenciónde UGT–CNT y representante sindical cenetista. Precisamente porhaber pertenecido a este comité el Tribunal de ResponsabilidadesPolíticas lo juzgó y lo condenó a la pena capital”.

Posteriorment, en la mateixa publicació (número de juny de2006), dedicat monogràficament a la Guerra Civil88, Gomisapareix en una extensa nòmina de pintors, escultors, cartellis-tes, dibuixants i caricaturistes, arquitectes i artistes fallers quevan intervindre en la capitalitat cultural de València.

Gomis és inclòs en el Diccionario de artistas valencianosdel siglo XX, de Francisco Agramunt Lacruz, si bé hi posa coma data de naixement 1911, igual que en La escultura valencia-na en la Segunda República, mentre que Josep Gandia i JoanJosep Torró documenten en l’article d’Almaig que va nàixer en1905, que estava casat i tenia un fill i que vivia a la plaça de Piy Margall (després José Antonio i actualment Sant Domingo).

La veritat és que acabada la guerra —i pel testimoni de l’artis-ta valencià Tonico Ballester Vilaseca— Gomis volia anar-se’n al’exili. Ballester ho conta així: “personalmente me encontraba enuna situación bien singular; mi esposa acababa de dar a luz unniño, lo que complicaba y limitaba extraordinariamente cual-quier intento de huida o desaparición de Valencia para escaparde la represión fascista, de la que nos llegaban voces de su carác-ter terrible. Con esa tensión salí a la calle, aquél inolvidableatardecer, sin saber si retornaría a casa o si optaría por marcharpara intentar romper el cerco que nos acorralaba. Recorrí variascalles de Valencia sin rumbo claro; absorto por la dificultad de

67

GUILLEM LLIN LLOPIS

88 Historia 16, juny 2006. Article de Francisco Agramunt Lacruz titulat“Valencia, capital cultural de la República”.

la situación, en una de las calles me encontré con Alfredo Gomis,condiscípulo y escultor amigo, cargado con los pertrechos quepodían soportar sus hombros; me dijo que se iba hacia el Sur,hacia Alicante; me aconsejó que marcháramos juntos paralibrarnos de ser fusilados. Su proposición me hizo vacilar y, alver que no me decidía a abandonar a mi esposa e hijo, me dijo:‘Si nos quedamos en Valencia nos matarán!’. Le abracé al tiempoque le decía que no podía abandonar a los míos, le deseé suerte”.

Posteriorment, van coincidir a la model de València. Sabemque Ballester va ser detingut i empresonat, junt a altres mem-bres artistes, a Montolivet. Després de ser alliberat, va ser cap-turat novament el 10 d’abril de 1939, mentre es trobava al’Escola Sant Carles. Segons el Diccionario de artistas..., aTonico Ballester “El Consejo de Guerra que le juzgó le consi-deró culpable de auxilio a la rebelión militar y le condenó avarios años de reclusión en la Cárcel Modelo de Valencia”.

Reclòs Gomis a la model, on hi havia un bon grapat d’artis-tes, van aconseguir estar un poc millor formant un grup deno-minat “Escola d’Escultura”, després de convéncer el capellàdel centre i el director de la presó. Com que la iniciativa nopodia ser debades, sinó a canvi d’oferiments dels penats, vanhaver de fer cadascun d’ells una peça —o peces— que, en certscasos i en condicions normals, mai no hagueren fet. Així, perexemple, l’escultor Beltran Grimal es va fer càrrec d’esculpirel retrat del Caudillo, i a més a més, un nu femení; RafaelBargues es va comprometre a modelar un Corazón de Jesús;Francisco Badia Plasencia va rebre l’encàrrec de fer un Crist;Ricard Rosso, una Niña, Pérez Contel va ser l’autor de fer unesMonjas de la Caridad, entre altres coses, i a Alfredo Gomis seli va encomanar fer una talla en fusta de l’escut imperial per aornamentar la xumenera del despatx del director de la presó,Ramón de Toledo. Les autoritats franquistes, provincials inacionals, van inaugurar les escultures fetes pels presidiaris

68


amb motiu de la festa de la Mare de Déu de la Mercé, l’any 1941,quan feia més de quinze mesos que Gomis havia sigut executat89.

Agramunt diu que “debe mencionarse también la actividadartística que se llevó a cabo en la Cárcel Modelo de Valencia(p.e. los ya citados [Rafael] Pérez Contel, [Francisco] Badía[Plasencia], [Alfredo] Torán etc.). En ella la disciplina era muyestricta, constante vigilancia y hasta tortura que llevó amuchos a suicidarse. Otros desgraciadamente fueron fusiladoscomo Alfredo Gomis Vidal, el caricaturista [Carlos GómezCarreras] Bluff…”.

En el llibre de Blasco Carrascosa trobem que “dos de losescultores de la ‘escuela’ carcelaria fueron fusilados: AlfredoGomis Vidal (Valencia, 1911), tras permanecer más de un añoen el taller de artes plásticas de la prisión, fue fusilado enPaterna el 8 de junio de 1940; y el mismo final tuvo AlfredoTorán”, a qui van torturar repetidament fins al punt d’intentarsuïcidar-se colpejant-se el cap contra la paret.

Hem dit que els comandaments polítics d’Ontinyent van tin-dre bastant a veure amb la forta repressió als ontinyentins: a lamodel de València hi havia prop d’una trentena d’escultors imés d’un centenar d’artistes, entre pintors, cartellistes, escul-tors, etc. Doncs bé, solament dos escultors van ser afusellats:Alfredo Gomis i Alfredo Torán; també el caricaturista Bluff, enser considerat d’“inteligencia satánica”. Gómez Carreras,Bluff, havia estat col·laborador de les revistes satíriques LaTraca i Buen Humor.

El testimoni dels darrers moments de Gomis, contat perTonico Ballester, és especialment esfereïdor: “al cabo de unos20 días nos trasladaron a la Cárcel Modelo; allí encontré alescultor Torán, fusilado días después junto Alfredo Gomis y al

69

GUILLEM LLIN LLOPIS

89 En La escultura valenciana en la Segunda República, de Juan ÁngelBlasco Carrascosa, Ajuntament de València, 1988.

dibujante humorista Bluf, en Paterna. Efectivamente, Gomisno había conseguido, su propósito de huir a Alicante. Una vezpor semana, el que llamábamos ‘día de la saca’, unos 20 ó 30presos que eran transportados a Paterna para ser fusilados;todos sabíamos por las informaciones de los presos que traba-jaban en la oficina que aquél día de saca después de 1a comi-da, Gomis sería uno de los ‘llamados’; mantuvimos el secretoentre nosotros; al ser llamado por su nombre desde los altavo-ces con la coletilla ‘con todo’, Gomis salió disparado sin des-pedirse de nadie, y, muy consciente de su destino, gritó [envalencià] ‘¡Vengeu-nos!’”.

Alfredo Gomis Vidal i José Morales Tolsà van ser els dosontinyentins afusellats el 14 de juny de 1940, arran de la sacaextraordinària duta a terme per l’exaltació produïda pelstriomfs alemanys a França i per la ciutat de París90 acabada deprendre. Per als franquistes, les victòries militars se celebravenamb sang i morts o, el que és el mateix, afusellant gent.

LA MORT DE LES MORTS: CAMP DE CONCENTRACIÓ NAZI

Guanyada la guerra pels franquistes, poca cosa tenien a feraquells que havien lluitat en defensa de la República. Encara queFranco va prometre que tot aquell qui no tinguera les mans taca-des de sang podria tornar a la península, en realitat no va ser així.Era prou que algun destacat militant falangista, o no tan destacat,tinguera ganes d’afusellar un republicà, que tan sols aportantunes proves falses, el consell de guerra no es molestava a esbri-nar si eren certes o no perquè el roig acabara davant l’escamotd’execució. Sembla lògic per això que homes com Rafael DonatVidal, Vicente Gandia Reig, José Martí Belda, Eusebio Pimentel

70


90 Els afusellaments al País Valencià... Op. cit.

Perelló o Vicente Sais Micó91 prengueren el camí de l’exili i pas-saren a França per alguns dels cinc passos fronteres, però calpensar que seria per Port Bou o la Jonquera.

En territori francés estaven a cobert de l’ànsia repressorafranquista, però això no vol dir que hagueren millorat molt. Elsserveis secrets franquistes n’estaven a l’aguait i tractaven desegrestar els membres més destacats que identificaven, o sotaengany, fer-los tornar. Paral·lelament, als camps de refugiats,els francesos deixaven que els franquistes arengaren els refu-giats a regressar a Espanya. A França no s’esperaven l’aglome-ració de gent que els va sobrevindre. Els camps de presonersd’Angulema, Argelers, Cotlliure, el Barcarès, Agde, Ribesaltes(en la costa) o Sètfons, Saint Antoine, Brens, Le Recebedou,Saint Sulpice, Mauzac, Noe, Le Vernet, etc. (a l’interior) novan donar l’abast per acollir els republicans que hi arribaven.Davant la massificació del camp de refugiats d’Argelers, es vahabilitar a tres quilòmetres un altre camp, en la platja de SantAdrià, que ràpidament es va veure desbordat.

Les pèssimes condicions en què malvivien en aquestscamps, i el començament de la Segona Guerra Mundial, tot ple-gat, va fer que molts d’ells s’allistaren en la Legió Estrangera,als anomenats Batallons de Marxa i, fonamentalment, a lesCompanyies de Treballadors Estrangers (CTE). És segur que,si no la totalitat, bona part de la representació ontinyentina alscamps de presoners francesos va optar per alguna d’aquestesopcions. I atesa l’experiència acumulada pels republicans en la

71

GUILLEM LLIN LLOPIS

91 Rafael Donat Vidal se n’havia anat a la guerra voluntari. Vicente Gandia Reig,CNT. José Martí Belda, voluntari i de la CNT. Eusebio Pimentel Perelló s’haviareenganxat en el servei militar a Tarragona, on es trobava complint-lo, ja que ell,que era teixidor, volia presentar-se per a carrabiner o guarnicioner i necessitava,almenys, ser caporal. Va acabar la guerra com a capità de l’exèrcit republicà, i ungermà seu —en realitat, l’únic germà, la resta eren germanastres— va serafusellat a Paterna pel règim franquista. Vicente Sais Micó, voluntari i de la CNT.

guerra espanyola, alguns d’ells van ser destinats a la LíniaMaginot o voltants, com és el cas de Vicente Sais Micó iGonzalo Ureña Donat, els quals van fer tot el periple per arri-bar a Mauthausen junts. Aquesta línia havia d’impedir als nazisconquerir França. Però els alemanys van entrar per dalt, perBèlgica, i en un tres i no res, havien ocupat bona part del paísgal, amb la conseqüència que una part significativa de republi-cans espanyols van ser empresonats i destinats a camps de pre-soners com IX-A. Ziegenheim, XI-B. Fallingbostel, XVII-B.Krems-Gneixendorf, XII-D. Trier o XVII-A. Kaisersteinbruch.

En agost de 1940 van arribar al Camp de Concentració deMauthausen els primers 392 republicans de l’Estat espanyol,entre ells els ontinyentins Vicente Sais i Gonzalo Ureña. Elscomandaments militars alemanys, davant la incertesa de quècalia fer amb els republicans espanyols, pregunten a les autori-tats franquistes. La resposta, en el sentit que els republicans nosón espanyols, sembla que fa dubtar els alemanys, els quals vanseguir preguntant diverses vegades92.

72


92 El 25 de setembre de 1940 les altes instàncies del III Reich publiquen una ordreque deia que aquells que foren de nacionalitat espanyola perdien la condició de pre-soners de guerra i, en conseqüència, havien de ser enviats a un camp de concentra-ció. Eixos mateixos dies, Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i ministred’Afers Exteriors, es troba de visita a Berlín i s’hi està cosa d’un mes a Alemanya.És impensable que no tinguera res a veure amb la decisió i que no en sabera res. “En un discurso que data de junio de 1941, pocos días después del comienzo delataque alemán a la URSS, el gauleiter (gobernador) nazi del Alto Danubio, AugustEigruber, indicó que la deportación a Mauthausen de los españoles se llevó a caboante la indiferencia mostrada hacia ellos tanto por Franco como por el gobiernofrancés del Mariscal Pétain y que incluso la URSS declinó el acogerlos”.“Hoy no cabe ninguna duda de que las autoridades franquistas tuvieronconocimiento por varias vías de la deportación de los españoles aMauthausen. En primer lugar lo tuvieron en fecha temprana y de forma ofi-cial, por la propia representación diplomática alemana en Madrid, cuando,con ocasión de la salida del convoy de Angulema incluso fueron objeto deuna consulta por parte de la legación, reiterada varias veces pero que nomereció por parte de Madrid una respuesta oficial”. .../...

En la visita que gira a Berlín en octubre de 1940 el ministred’Afers Estrangers i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer—s’hi està prop d’un mes—, li interpel·len novament pels pre-soners espanyols i, davant la constatació del desinterés quemostren les autoritats espanyoles, és quan els alemanys optenper convertir-los en enemics: són enviats al Camp deConcentració de Mauthausen, tot i que aleshores ja n’hi haviados: Gonzalo Ureña Donat i Vicente Sais Micó, com acabemd’assenyalar. A partir d’ara, als republicans se’ls marcarà ambuna “S”, que significava que eren apàtrides. Altres espanyolsportaven les inicials “NN” (Nacht und Nebel), que vol dir “niti boira”: com si no existiren.

La història de Mauthausen i dels kommandos [camps de con-centració xicotets, que depenien d’un gran], amb el tristamentcèlebre de Gusen, i la seua pedrera, dóna per a un article. Peròtan sols deixarem constància dels qui van passar per aquest llocd’horror en què, la major part, no van aconseguir sobreviure.

A Mauthausen van anar a parar nou ontinyentins, només tres delsquals hi van eixir vius93 el 5 de maig de 194594, dia en què les tropessoviètiques van alliberar el camp95. En aquest camp de concentració

73

GUILLEM LLIN LLOPIS

.../... Heus ací la resposta a una comunicació oficial de l’ambaixada de Berlín enabril de 1941, en què es deia que des d’agost de 1940 hi havia republicans espa-nyols al camp de Mauthausen: “A los responsables del Ministerio de AsuntosExteriores les mereció por toda reacción el comentario, escrito a mano por elentonces Director General de Europa, Pelayo Olay, donde se indicaba que ‘noparece conveniente hacer nada a favor de los interesados’, para concluir con unArchívese”.Benito Bermejo i Sandra Checa, Libro memorial: españoles deporta-dos a los campos nazis (1940-1945), Madrid, 2006.93 Josep Gandia Calabuig considera que van ser sis els morts. Però hi ha unadiferència notable. No compta com a mort Virgilio Torró, per ser deFontanars dels Alforins, i sí José Martí, qui es va escapar.94 Segons unes fonts, és el 5 de maig de 1945 el dia de l’alliberament; segonsaltres, és l’endemà, 6 de maig. 95 Segons sembla, els primers a entrar van ser els soviètics i, a correuseguit, l’XI divisió blindada de l’exèrcit nord-americà.

es van quedar per sempre Rafael Torró Garrigós (Ontinyent 190796,Mauthausen 1944); Francisco Santamaria Tortosa (Ontinyent 1904,Gusen 1942); Rafael Donat Vidal (Ontinyent 1910, Hartheim 1942);Vicente Sais Micó (Ontinyent 1916, Gusen 1941) i Gonzalo UreñaDonat (Ontinyent 1897, Mauthausen 1940).

José Martí Belda, que algunes fonts creien que havia mort alsanatori [lloc on els gasejaven] del castell de Harteim, on vaser deportat des de Mauthausen, va aconseguir escapar97. Vaviure a França i mai no va tornar a la Península Ibèrica. Deiaque ser espanyol solament li havia portat problemes, disgustosi patiment. Va morir l’any 1992. Un altre dels pocs que va fugirde l’infern nazi de Mauthausen, Eusebio Pimentel Perelló, vamorir a començament de l’estiu de 1996.

L’altre deportat que va sobreviure és Vicente Gandia Reig, elBessó, qui en el Padró d’Habitants de 1945 figura empadronat aOntinyent, si bé resideix a París “desde el final de la dominaciónroja”98. No era des d’aleshores, però la família, en saber que eraviu, cosa que degué passar en la segona meitat de 1945, el va regis-trar en aquesta ciutat. Gandia Reig va tornar de visita a Ontinyentdiverses vegades a partir de la dècada dels seixanta del segle XX.

A aquests deportats caldria sumar un altre mort: Virgilio TorróCalatayud (1911, Gusen 1941), de la casa Torró de Fontanars delsAlforins, que encara pertanyia a Ontinyent quan va nàixer.

74


96 S’han contrastat les dates de naixement a l’AMO. En els llibres que fan refe-rència als deportats (Els catalans als camps nazis, Montserrat Roig, Barcelona,1977; Triángulo azul, Manuel Razola i Mariano Constant, Barcelona, 1979;Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis (1940-1945),Benito Bermejo i Sandra Checa, Madrid, 2006) hi ha una sèrie de dades equi-vocades (errades en els cognoms, dates de naixement errònies...). 97 Així m’ho va fer saber Eusebio Pimentel Perelló en l’entrevista que vaigmantindre amb ell a Alacant, el dissabte 9 de gener de 1993. Parlant dels quihavien aconseguit sobreviure, i sense jo dir-li cap nom, ell em va comentarque de vegades s’ajuntava amb José Martí, qui també era del poble. 98 AMO. Padró d’habitants 1945.

ANNEXOS

75

GUILLEM LLIN LLOPIS

76


Annex 1

ASSASSINATS EN LA REREGUARDA (PER ORDRE ALFABÈTIC)

Nota prèvia S’han inclòs tots els noms que apareixen en les relacionssegüents: llista de l’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de1939 (60 assassinats); llista de l’Ajuntament i del Jutjatd’Ontinyent de 28 de novembre de 1940 (83 assassinats); llibreOnteniente 1940-1953, de Juan Luis Reig Feliu (79 assassi-nats); llista del llibre La represión en la retaguardia republica-na. País Valenciano (1936-1939), de Vicent Gabarda Cebellán(70 assassinats) i relació de la tesi doctoral d’Antonio CalzadoAldaria, “Capítol 3. La Guerra Civil (1936-1939)”, inèdita (70assassinats). La disparitat de criteris es deu a la dificultat desaber les causes exactes de moltes morts i les seues caracterís-tiques (que visqueren o treballaren a Ontinyent —foren nascutso no al poble—, i que en la seua mort tinguera alguna cosa aveure gent d’Ontinyent). S’han introduït tots els noms, fins i toten els casos en què no es compleixen les característiquesesmentades. Si els noms no figuren en alguna de les cinc rela-cions assenyalades més amunt, es fa constar expressament.

Nom i cognoms / Lloc de mort / Data de mort / Edat /Professió / Estat civil / Militància / Altres.

1. Alonso Gutiérrez, Rafael / Agullent / 11-8-1936 / 46 anys /Administratiu de Correus / Casat / Tradic.–Acc. Cat. / — 2. Belda Pastor, Juan / Benissoda / 28-8-1936 / 45 anys /Prevere / Fadrí / — / Arxipreste de Santa Maria d’Ontinyent.

77

GUILLEM LLIN LLOPIS

3. Borredà Ferrero, Ana María / Bocairent / 14-11-1936 / 54anys / Faena de Casa / — / — / —4. Borredà Ferrero, Concepción / Bocairent / 14-11-1936 / 57anys / Faena de Casa / — / — / Casada amb Esteban ReigPastor, també assassinat.5. Buchón Boscà, Joaquín / — / 12-8-1936 / 61 anys / Militar,tinent coronel / — / — / Delegat governatiu durant la dictadurade Primo de Rivera.6. Calatayud Martínez, Luis / Bocairent / 27-9-1936 / 57 anys/ Paleta / — / — [Tradic.] / —7. Calatayud Vila, Joaquín / — / 2-8-1936 [30-10-1936; 22-10-1936] / 62 anys / Capellà / Fadrí / — / —8. Cambra Soler, José / Madrid? / 17-2-1937 / 20 anys / Fadrí/ Llaurador / FE / En esclatar la guerra, se n’anà voluntari a lesmilícies, i se sap que estava a Madrid (Batallón Teruel, 11; 2ª.Compañía, Madrid); es desconeixen les circumstàncies de comva morir al front del Jarama. No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939. No apareix ala llista de Vicent Gabarda.9. Campos Casanova, Daniel / l’Olleria / 21-9-1936 [22-9-1936] / 23 anys / Forner / — / FE–JONS / —10. Cardona Ortolà, José / — [el port de l’Olleria] / 8-11-1936/ 65 anys / Veterinari / — / — / Casat amb Concepción SanzPeidró, també assassinada.11. Casanova Gil, Gonzalo / — [Iàtova (la Foia de Bunyol)] /— [2-8-1936] / 36 anys / M. Paleta / — / Tradic. / Erad’Ontinyent, però vivia a València. Figura en la llista del’Ajuntament de 1940. No està inclòs en la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939. No apareix ala llista de Vicent Gabarda. Segons Antonio Calzado, no esdonen les circumstàncies perquè hi conste. 12. Casanova Gil, Vicente / Canals / 2-8-1936 [19-9-1936] / 33anys / Rector / Fadrí / — / No figura a la llista de l’Ajuntament

78


d’Ontinyent de desembre de 1939.13. Cerdà Reig, José / — / 12-12-1936 / 42 anys / C.E. Major[oficial de Marina] / — / DRV / Germà de Francisco CerdàReig, president de la Diputació de València 1950-1958. Cunyatd’Emilio Garrido Alfonso, també assassinat. No figura a la llis-ta de l’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939. No apa-reix a la llista de Vicent Gabarda.14. Coll Belda, José / Ontinyent / 2-9-1936 / 25 anys /Llaurador / — / Tradic.–Acc. Cat. / No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.15. Díaz Gandia, Carlos / Agullent [Benissoda] / 11-8-1936 /35 anys / Cisteller / Casat / Tradic.–Acc. Cat. / —16. Doménech Brotons, Eduardo / — / 31-10-1936 / 65 anys/ Tapisser / — / DRV / —17. Doménech Brotons, José / — / 2-11-1936 / 57 anys /Guarnicioner / — Tradic.–DRV / —18. Doménech Brotons, Tomàs / — / 1-11-1936 / 59 anys /Guarnicioner / — / Tradic.–DRV / —19. Donat García, José / Benissoda / 12-9-1936 [27-8-1936] /73 anys / Prevere / Fadrí / — / Oncle de José Donat Vidal, alcal-de del Consell Municipal des de l’1 de desembre de 1937 finsal 29 de març de 1939. Antonio Calzado no l’inclou.20. Esteve Ureña, Ramón / — [Puçol] / 14-10-1936 [25-10-1936] / 27 anys / Empleat de Banca / — / — [DRV] / Voluntarien el bàndol republicà, vivia al carrer de Gomis, 22; se’n vaanar a la guerra com a militant d’UGT el dia 1 d’octubre de1936, a la base de Castelló; es desconeix com va morir. 21. Ferrero Donat, Salvador / — [Cabeza del Buey (Badajoz)]/ 27-3-1938 / 22 anys / Ferrer / — / Tradic.- JCE / Complia elservei militar quan un consell de guerra sumaríssim el va con-demnar a mort i va ser afusellat. No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939. No apareix ala llista de Vicent Gabarda.

79

GUILLEM LLIN LLOPIS

22. Galbis Gironés, Vicente / Benissoda / 21-9-1936 / 26 anys/ Advocat / Casat / DRV–Acc. Cat. / —23. Galiana Falcó, Asunción / Bocairent / 27-9-1936 / — [50anys] / Faena de Casa / — / DRV / —24. Galiana Tormo, Emilia / — [Barcelona] / 2-8-1936 [10-11-1936] / 45 anys / Faena de Casa / — / — / Nóvia de BautistaTortosa Valls, també assassinat. No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.25. García Marcos, José [María] / Agullent / 11-8-1936 / 30anys / Metge / — / Tradic. [DRV] / — 26. Garrido Alonso [Alfonso], Emilio / — [Albaida] / 10-9-1936 [12-12-1936] / 29 anys / Guàrdia civil, tinent / — / DRV/ Cunyat de José Cerdà Reig, president de la Diputació deValència, 1950-1958.27. Garrido Felipe, Emilio / València / 28-9-1936 / 62 anys /Guàrdia civil, coronel / Casat / — / Retirat en implantar-se laSegona República. No figura en la llista del llibre Onteniente1940-1953 de Juan Luis Reig Feliu. Segons Antonio Calzado,no es donen les circumstàncies perquè hi conste. 28. Garrigós Bernabeu, Sandalio / Bocairent / 27-9-1936 / —/ Estanquer / — / Tradic.–DRV / Germà d’un militar revoltatcontra el règim constitucional de la Segona República a Sevilla. 29. Gil Tortosa, José / Iàtova (la Foia de Bunyol) [Xàtiva] / 2-8-1936 [15-8-1936] / 24 anys / — / — / FE–JONS / Fill deDaniel Gil Casanova. Tresorer de FE. No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.30. Gil Valls, Encarnación / l’Olleria / 24-9-1936 / 48 anys /Mestra / Fadrina / Acc. Cat. / —31. Gil Valls, Gaspar / — / 24-9-1936 / 39 anys / Prevere /Fadrí / — / —32. Gisbert Insa, Isabel / Montaverner / 6-11-1936 / 60 [55]anys / Faena de Casa / — / — / — 33. Gramage Martínez, José / Bocairent / 30-10-1936 / 67

80


anys / Paleta / — / — [DRV] / —34. Latonda García, José / Benissoda / 21-9-1936 / 29 anys /Comerç / — / DRV / —35. Llobet [Llobat] Cañete, Antonio / — [Barcelona] / 2-8-1936 [8-11-1936] / 70 anys / Sabater / — / — / Tinent d’alcal-de durant la dictadura de Primo de Rivera. No figura a la llistade l’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939. 36. Llopis Ferrero, Rafael / Bocairent / 19-11-1936 / 50 anys/ Llaurador / Casat / Tradic.–DRV / — 37. Lluch Micó, José / — / 25-9-1936 / 58 anys / Guarda fores-tal / — / — / —38. Martínez Soler, Enrique / l’Olleria / 21-9-1936 [22-9-1936] / 25 anys / Comptable / — / FE–JONS / —39. Masià Donat, Francisca / Benissoda / 21-9-1936 / 50 anys/ Faena de Casa / — / — / Criada de Carlos i Rafael VelázquezCalatayud, també assassinats.40. Montagud Simó, Antonio / — [Terol] / 2-8-1936 [juliol1937] / 29 anys / Ebenista / — / Tradic. / Es trobava al front deTerol. Estava enrolat en l’exèrcit republicà. No figura a la llistade l’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.41. Mompó Comas, Gonzalo / Alzira / 28-3-1937 [24-3-1937]/ 40 [38] anys / Advocat / Fadrí / DRV / El 29 de desembre de1935 va ser nomenat tercer vocal en la junta directiva de laDRV. 42. Montés Tormo, Francisco / Bocairent / 29-12-1936 / 45anys / Advocat / — / P. Autonomista / Alcalde de 1931 al 1936. 43. Nadal Reig, Ricardo / — / 28-8-1936 / 22 [21] anys /Militar / — / Juv. Ac. Popular / Nebot de José María ReigMartínez. Vivia al carrer de l’Església, 3. Va nàixer el 2 degener de 1915. Complia el servei militar com a voluntari alRegimiento de Infanteria Vizcaya número 38, d’Alcoi, on se’nva anar l’1 de juliol de 1935. Es desconeix com va morir. Noapareix a la llista de Vicent Gabarda. Segons Antonio Calzado,

81

GUILLEM LLIN LLOPIS

no es donen les circumstàncies perquè hi conste.44. Nadal Valls, Justo / — [Xàtiva] / 11-9-1936 / — / Prevere/ Fadrí / Veí de Xàtiva. Segons Antonio Calzado, no es donenles circumstàncies perquè hi conste.45. Navarro Salvador, Pilar / — / 2-8-1936 / 65 anys / Faenade Casa / — / — / No figura a la llista de l’Ajuntamentd’Ontinyent de desembre de 1939. Antonio Calzado no lainclou. 46. Peidró Bernàcer, José / l’Olleria / 19-9-1936 / 45 anys /Capellà / Fadrí / — / Organista de l’església de Sant Miqueld’Ontinyent.47. Penadés García [Gandia], Vicente / — / 29-12-1936 / 35anys / — / — / P. Autonomista / Secretari de Francisco MontésTormo.48. Perseguer Ferrero, José María / — / 17-10-1936 / 33 anys/ Farmacèutic / — / DRA / Si bé era d’Ontinyent, vivia a Petrer(el Vinalopó Mitjà). No apareix a la llista de Vicent Gabarda.Segons Antonio Calzado, no es donen les circumstàncies per-què hi conste.49. Pons García, Juan Bautista / Torrent / 17-9-1936 / 44 anys/ Religiós / Fadrí / — / Germà llec dels franciscans, cuiner delcol·legi la Concepció. No figura a la llista de l’Ajuntamentd’Ontinyent de desembre de 1939. No apareix en la llista del lli-bre Onteniente 1940-1953. Antonio Calzado no l’inclou.50. Reig Martínez, José María / — [Alacant] / 11-9-1936 / 63anys / Prevere / Fadrí / — / Oncle de Ricardo Nadal Reig, tambéassassinat. Segons Antonio Calzado, no es donen les circums-tàncies perquè hi conste. En la relació de l’Ajuntamentd’Ontinyent de desembre de 1939 figura com a José MaríaMartínez Reig. 51. Reig Pastor, Esteban / Bocairent / 14-11-1936 / 65 anys /— / — / DRV / Casat amb Concepción Borredà Ferrero, tambéassassinada.

82


52. Sais Marcos, Asunción / Bocairent / 27-9-1936 / 65 anys?/ Faena de Casa / — / — / Casada amb Dámaso Vicedo Sanz,també assassinat.53. Sananselmo Insa, Carmen / Agullent / 8-11-1936 [22-9-1936] / 42 anys / Faena de Casa / — / — / No figura a la llistade l’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.54. Sananselmo Insa, Joaquín / el Genovés / 3-11-1936 [22-9-1936] / 32 anys / — / — / — / No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.55. Sanchis Ferrero, Ángel / l’Olleria / 21-9-1936 [22-9-1936]/ 31 anys / Comptable / — / DRV / Treballava a La Paduana.Secretari de DRV.56. Sanz Peiró, Concepción / Canals [Ontinyent] / 8-11-1936/ 63 anys / Faena de Casa / — / — / Casada amb José CardonaOrtolà, també assassinat.57. Segura Penadés, José María / el Genovés / 11-9-1936 / 40anys / Prevere / Fadrí / — / Veí de Xàtiva. Segons AntonioCalzado, no es donen les circumstàncies perquè hi conste.58. Selva Escolano, José María / Bocairent / 27-9-1936 / — /Comptable [Procurador] / — / — / President de la Societat deFesters en 1935.59. Silvage Doménech, Daniel / — [Castelló] / 2-8-1936 [estiu1938] / 32 anys / Obrer tèxtil / — / DRV / Fill d’Enrique SilvageGaliana, i germà d’Enrique Silvage Doménech, també assassi-nats. Estava enrolat en l’exèrcit republicà. Es trobava al frontentre Xilxes i Almenara. No figura a la llista de l’Ajuntamentd’Ontinyent de desembre de 1939.60. Silvage Doménech, Enrique / Bocairent / 24-9-1936 / 28anys / Guarnicioner / — / DRV / Fill d’Enrique Silvage Galiana,també assassinat.61. Silvage Galiana, Enrique / Bocairent / 24-9-1936 / 64 anys/ Guarnicioner / — / DRV / Pare de Daniel i Enrique SilvageDoménech, també assassinats.

83

GUILLEM LLIN LLOPIS

62. Simó Attard, Eduardo / — [València] / — / — / Advocat/ — / DRV / Encara que tenia relació amb Ontinyent, vivia aValència. No figura a la llista de l’Ajuntament d’Ontinyent dedesembre de 1939. No apareix a la llista de Vicent Gabarda.Segons Antonio Calzado, no es donen les circumstàncies per-què hi conste. Germà de José, cosí de Gabriel i nebot de José iManuel, també assassinats.63. Simó Attard, José / — [València] / — / — / Advocat / — /DRV / Encara que tenia relació amb Ontinyent, vivia aValència. No figura a la llista de l’Ajuntament d’Ontinyent dedesembre de 1939. No apareix a la llista de Vicent Gabarda.Segons Antonio Calzado, no es donen les circumstàncies per-què hi conste. Germà d’Eduardo, cosí de Gabriel i nebot de Joséi Manuel, també assassinats.64. Simó Aynat, Gabriel / — [València] / 30-9-1936 / 22 anys/ Estudiant / — / FE / Ni Gabarda Cebellán ni Calzado Aldarial’inclouen en les seues llistes, però en el Padró d’Habitants de1935 figura que vivia al carrer de Maians, 67. Fill de José,nebot de Manuel i cosí de José i Eduardo, també assassinats.65. Simó Marín, José / — [València] / 30-9-1936 / 55 anys /Industrial / Casat / DRV / El 29 de desembre de 1935 va ser ele-git president de la DRV. Segons sembla, no estava empadronata Ontinyent. No apareix a la llista de Vicent Gabarda. SegonsAntonio Calzado, no es donen les circumstàncies perquè hiconste. Germà de Manuel, pare de Gabriel i oncle de José iEduardo, també assassinats.66. Simó Marín, Manuel / — [València] / 30-9-13-936 / 68 anys/ Advocat / — / DRV / Ni Gabarda Cebellán ni Calzado Aldarial’inclouen en les seues llistes, però en el Padró d’Habitants de1935 figura que vivia al carrer de Maians, 67. Germà de José ioncle de Gabriel, José i Eduardo, també assassinats. 67. Soler Calatayud, Regina / Montaverner / 6-11-1936 / 44[40] anys / Faena de Casa / — / Acc. Cat. / —

84


68. Tormo [Torró] Villa [Vila], Francisco / — [Vallada][Carretera Casa del Campillo-València] / 2-8-1936 [11-2-1937]/ 43 anys / Llaurador [Carreter] / — / — / Acusat de matarVicente Tormo, Quinzequilos. No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.69. Torró García, Manuel / Benissoda / 21-9-1936 [19-9-1936] / 34 anys / Aparellador / Casat / DRV–Acc. Cat. / —70. Torró Sansalvador, Antonio / Alcoi / 2-8-1936 [7-3-1937]/ 50 anys / Religiós / Fadrí / — / Franciscà, Prefecte d’Estudis.Veí d’Alcoi. No figura a la llista de l’Ajuntament d’Ontinyentde desembre de 1939. Segons Antonio Calzado, no es donen lescircumstàncies perquè hi conste.71. Tortosa Valls, Bautista / Iàtova (la Foia de Bunyol)[Barcelona] / 2-8-1936 [8-11-1936, 10-11-1936] / 60 anys /Industrial / — / Marxista [Maurista] / Nóvio d’Emilia GalianaTormo, també assassinada. No figura a la llista de l’Ajuntamentd’Ontinyent de desembre de 1939.72. Úbeda Aznar, Fernando / — [Ontinyent] / 24-8-1936 / 62anys / Prevere / Fadrí / — / Capellà de les Monges Carmelites.No apareix a la llista de Vicent Gabarda.73. Valls Espí, Carmen / Canals / 28-9-1936 / 62 anys / Faenade Casa / — / — / —74. Valls Espí, Concepción / Canals / 28-9-1936 / 65 anys /Faena de Casa / — / — / —75. Valls Espí, Crescencia / Canals / 28-9-1936 / 73 anys /Faena de Casa / — / Acc. Cat. / —76. Valls Espí, Patrocinio / Canals / 28-9-1936 / 59 anys /Faena de Casa / — / — / —77. Valls Galiana, Remigio / — / 2-8-1936 / 60 anys / Capellà/ Fadrí / — / Rector de Sant Franscesc d’Ontinyent.78. Velázquez Calatayud, Carlos / Benissoda / 21-9-1936 / 28anys / Propietari / — / DRV / —79. Velázquez Calatayud, Rafael / Benissoda / 21-9-1936 / 30

85

GUILLEM LLIN LLOPIS

anys / Propietari / — / DRV / —80. Vicedo Sanz, Dámaso / Bocairent / 27-9-1936 / 47 anys? /Propietari / — / Tradic. / Casat amb Asunción Sais Marcos,també assassinada.81. Vilana Galiana, Miguel / Albaida / 4-10-1936 [19-9-1936]/ 50 anys / Mestre / — / DRV / No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939.82. Vilanova Camallonga, Joaquín / — [l’Olleria] / — [19-9-1936] / — / Prevere / Fadrí / — / No figura a la llista del’Ajuntament d’Ontinyent de desembre de 1939. No apareix ala llista de Vicent Gabarda. Antonio Calzado no l’inclou.Hi ha dos morts més, trobats a la pedrera del Barranc deBocairent, sense identificar. Un, el 2-9-1936, d’uns 30 anys i1,60-1,70 metres d’alçada; i l’altre, en setembre de 1936, d’uns40 anys. Cal pensar que no eren d’Ontinyent, en no reconéixer-los ningú. (Aquests dos assassinats estan inclosos en la relacióque fan l’Ajuntament i el Jutjat el 28 de novembre de 1940).

Segons l’historiador Antonio Calzado, els morts que hi faltensón els següents: Borràs, León, Franciscà, mort en novembre de 1936.Climent, Juan, Franciscà.García, Plácido, Franciscà, mort prop de Xàbia. Latonda Puig, Eduardo, Falangista, mort en els primers diesd’agost de 1936 a Aielo de Malferit.Dos capellans, els noms dels quals no figuren.

Nota: S’han corregit els cognoms que estaven malament una vegadacontrastats a l’AMO. En el cas de discrepància en algunaspecte, entre claudàtors [] la versió d’Antonio Calzado o del’AMO.

86


Sigles:

DRV = Derecha Regional ValencianaAcc. Cat. = Acción CatólicaFE-JONS = Falange Española–Juntas de Ofensiva Nacio-nal–SindicalistaTradic. = Comunión TradicionalistaDRA = Derecha Regional AgrariaJCE = Juventud Católica Española

Dels morts, el major tenia 73 anys, el més jove 20 i la mitjanad’edat era de 46,3 anys.

87

GUILLEM LLIN LLOPIS

Annex 2

RECINTES RELIGIOSOS, I ALTRES, AMB ELS DESPERFECTES QUEES VAN OCASIONAR DURANT ELS PRIMERS MESOS DE LA

GUERRA, I EL NOMBRE DELS PRESUMPTES AUTORS:

“IGLESIA DE STA. MARIA. Saqueo y destrucción de todos losornamentos sagrados de la misma, destrucción de todos losaltares e incendio de las imágenes, destrucción del órgano.Destrozo e incendio de los cuadros de la Capilla: ‘Adoraciónde los Reyes Magos’ y los ‘Santos Inocentes’. Robo de la vene-rada Imágen de la Purísima Concepción con esmaltes del sigloXIII, y del tesoro parroquial entre cuyas joyas habia una Cruzprocesional de plata, una sacra, Custodia gótica plata, Vera-Cruz gótica plata, caliz y patena oro S. XIII, medial una oroengarzada piedras preciosas. Destrucción e incendio del archi-vo y de valiosos volúmenes contenidos en el mismo”. 12 pre-sumptes autors. “IGLESIA DE SAN CARLOS. Saqueo y destrucción de todoslos ornamentos sagrados, destrozo de todos los altares y quemade las imágenes. Robo de vasos y joyas sagradas. Destruccióndel archivo parroquial y del órgano”. 4 presumptes autors.“IGLESIA DE LA CONCEPCION Y COLEGIO DE LA PURE-ZA. Saqueo y destrucción de todos los ornamentos religiosos,destrucción de todos los altares é incendio de las imágenes.Saqueo y destrucción de lo (sic) muebles y enseres del Colegiode Señoritas y del material pedagógico y científico en él conte-nido”. 6 presumptes autors.“CONVENTO DE LAS M.M. CARMELITAS. Saqueo, destruc-ción é incendio de la Iglesia y convento anejo con robo de las

88


joyas de la venerada Virgen del Carmen y robo del patrimoniode las M.M. Carmelitas”. 4 presumptes autors.“IGLESIA DE SAN FRANCISCO. Saqueo y destrucción deornamentos sagrados. Destrucción de altares y quema de imá-genes”. 3 presumptes autors.“IGLESIA DE SAN MIGUEL. Saqueo y destrucción de orna-mentos sagrados. Destrucción de imágenes y altares y de laimágen de Jesús Nazareno”. 2 presumptes autors.“IGLESIA Y COLEGIO DE P.P. FRANCISCANOS. Saqueo ydestrucción de todos los ornamentos religiosos, destrucción delórgano, altares é incendio de imágenes. Saqueo del Colegio de2ª enseñanza con todo el material pedagógico y científico, entreel que se contaban los gabinetes de Historia Natural, de Físicay Química y de Biología”. 7 presumptes autors.“ERMITAS DEL PLA, MORERA, MAYANSA, CORRALET.Saqueo y destrucción de las referidas ermitas con sus altares yenseres”. 3 presumptes autors.“ERMITA DE SANA ANA. Saqueo y destrucción de la misma yquema de la venerada Imágen del Ssmo. Cristo de la Agonía,magnífica escultura tallada en madera atribuible aBerruguete”. 3 presumptes autors.“SAQUEO DE LA DERECHA REGIONAL VALENCIANA YSOCIEDAD DE FESTEROS DEL SSMO. CRISTO. Saqueo ydestrucción del mobiliario de los referidos locales é incauta-ción del menaje de los mismos”. 4 presumptes autors.

Font: AMO. Ajuntament d’Ontinyent / Partit Judiciald’Ontinyent. Llista de 28 de novembre de 1940

89

GUILLEM LLIN LLOPIS

Annex 3

SAQUEIG D’EDIFICIS

Chalet de Ricardo Martínez [xalet de les Boles]Casa Conde de Torrefiel [actual Ajuntament]Casa Barón de Santa Bárbara [Maians, 26. Hi viu José VicedoLaporta]Casa Conde de Nieulant [Maians, 23]Casa Mayans, número 24 [hi viu José Gironés Valls, adminis-trador]Casa Doña Anita Delgado [Magdalena, 63, aleshores carrer deGarcía Hernández]Casa Don Tomás Valls, número 27 [hi viu Jaime Miquel Lluch,farmacèutic, industrial, mestre i advocat]Casa número 16, Plaza de José Antonio [hi viu José SanzDelgado de Molina, industrial]Casa de Don Faustino Simó [Maians, 67. Hi viu José SimóMarín, industrial]Casa Ereta [Dos de Maig, 44. Hi viu Luis Tortosa Simó, pro-pietari]Casa número 28 de la Plaza de José Antonio [hi viu Rafael OscaConca, llaurador]Casa hermanos Velázquez [Maians, 28]Casa Don Joaquín Llorens [Gomis, 3]

Finques rústiques confiscadesSan VicenteDon TadeoCañarets

90


La BanderaVenta ViejaCasita EsparzaSelentesPontó de MarínCorraletCasa del ReyCasa del Rosario“Vall-Seca”AliandaMoreraSanta RosaCasa García arriba

Altres propietats afectadesGaraje “SOL”Fábrica “TORTOSA Y DELGADO”Fábrica “LA PADUANA”Fábrica J. FERREROFábrica J. SEMPERERamón Martines Martí, taller de ebanisteríaRafael Oviedo Barberá, taller de ebanisteríaBautista Mataix Francés, taller de ebanisteríaBautista Barberá Doria, taller de carpintería

Font: AMO. Causa General. 31 de desembre de 1940

91

GUILLEM LLIN LLOPIS

Annex 4

COMITÉS DURANT LA GUERRA CIVIL

Comité de Salut Pública President: Ramón Morales Espí, àlies Moraletes (afusellat)Vicepresident: Rafael Vidal Martínez, àlies Godea (afusellat)Secretari: Vicente Mollà Galiana (afusellat)Fiscal: Juan Soler Soler, àlies Planxador (afusellat)Vocals: Rafael Pla Mollà (afusellat)José Torró Penadés, àlies Lluent (afusellat)Rafael Bernabeu Esparza, àlies el Coixo (afusellat)Bautista Penadés Calabuig, àlies Bomba (afusellat)José Gil InsaFrancisco Ferrero Llopis (afusellat)Vicente Tormo Montés (afusellat)José Galiana Vidal (afusellat)Rafael Aliaga Martí, àlies Aliaga el de les Bicicletes (afusellat)Gonzalo Ivanco Carbonell, àlies MonaGonzalo Sarrió Gandia, àlies PetrolaRoberto Bernabeu Esparza, àlies Chavó (exiliat)Antonio Sanchis Calatayud, àlies Coscó (exiliat)Alfredo Gomis Vidal (afusellat)

Comité Executiu del Front PopularPresident: Roberto Terol Campos (pena de mort > 30 anys >20 anys)Vocals: Ramón Monzó FrancésRafael Bernabeu Esparza, àlies el Coixo (afusellat)Rafael Barberà Belda

92


Fabián Pastor Barberà (cadena perpètua)Rafael Sarrión Boronat (afusellat)

Comité PCERafael Pla Mollà (afusellat)Hipólito Jordà ClaverGonzalo Sarrió Gandia, àlies PetrolaJuan Gil Garrigós, àlies Galta cagà (20 anys i 1 dia)Francisco Gil GarrigósJuan Bautista Mollà Sanchis, àlies Xato l’EstanqueroIsmael Martínez González, àlies SecoVicente Tormo Olcina, àlies Peó (afusellat)Francisco Rubio Barceló

Comité UGT Alfredo Gomis Vidal (afusellat)Fabián Pastor Barberà (cadena perpètua)Antonio Ureña SolerRafael Bernabeu Esparza, àlies el Coixo (afusellat)Manuel Mollà OlcinaLuis Montés Calabuig (afusellat)

Comité CNT–FAISalvador Pla Paula (exiliat)Rafael Martínez VidalJosé María Quiles Canet (afusellat)Manuel Sanchis Calatayud (exiliat)Gonzalo Mataix Pareja (exiliat)José Belda Barberà José Ríos Perigüell (pena de mort > 30 anys)Vicente Donat Gironés (afusellat)

Comité JSU

93

GUILLEM LLIN LLOPIS

Francisco Ferrero Llopis (afusellat)Antonio Mollà Bellot, àlies el Curandero (afusellat)Rafael Reig Silvaje (20 anys i 1 dia)Salvador Ochoa Benegas

Comité PSOEPresident: Juan Mollà Gandia (afusellat)Secretari: Rafael Sarrión Boronat (afusellat)Vocals: Manuel Mollà OlcinaGerardo Sanz Barberà (va morir al front)Luis Montés VallsVicente Mollà Galiana (afusellat)Fabián Pastor Barberà (cadena perpètua)Pedro DasíRoberto Terol Campos (pena de mort > 30 anys > 20 anys)

Font: AMO

94


Annex 5

AJUNTAMENT D’ONTINYENT

Comissió Gestora Municipal (del 22 de febrer de 1936 al 5 desetembre de 1936)Alcalde president: Francisco Montés Tormo (assassinat)1r tinent d’alcalde: José Donat Vidal2n tinent d’alcalde: Lorenzo Juan Ripoll Lozano3r tinent d’alcalde: Juan Mollà Gandia (afusellat)Síndic: Rafael Sarrión Boronat (afusellat)Regidor: Manuel Revert MicóRegidor: José Ferrero Micó

Comissió Gestora Municipal (del 5 de setembre de 1936 a l’1de gener de 1937)President: Roberto Terol Campos (pena de mort > 30 anys > 20anys) Gestors: Luis Montés Calabuig (afusellat)Vicente Lluch Colomer (12 anys i 1 dia)Juan Bautista Mollà Sanchis, àlies Xato l’EstanqueroRamón Monzó Francés

Consell Municipal (de l’1 de gener de 1937 al 16 de novembrede 1937)President: Ramón Morales Espí (afusellat)Consellers: Vicente Ferrero Soler (exiliat)Francisco Santamaria PenalbaJoaquín Revert Gilabert (afusellat)Salvador Pla Paula (dimiteix el 29 de gener de 1937) (exiliat)

95

GUILLEM LLIN LLOPIS

Gonzalo Borredà Torró (dimiteix el 26 de març de 1937) (exiliat)Joaquín Esparza Olcina (dimiteix el 15 de juny de 1937) (afu-sellat)Juan Soler Soler, àlies Planxador (dimiteix el 22 de juny de1937) (afusellat)Gonzalo Mataix Pareja (dimiteix el 13 de juliol de 1937) (exiliat)Rafael Aliaga Martí, àlies Aliaga el de les Bicicletes (dimiteixel 23 de juliol de 1937) (afusellat)Rafael Casanova Escolano (dimiteix el 3 d’agost de 1937) (afu-sellat)Rafael Sarrión Boronat (dimiteix el 10 de setembre de 1937)(afusellat)Ramón Monzó Francés (dimiteix el 10 de setembre de 1937)Francisco Rubio Barceló (dimiteix el 9 de novembre de 1937)Vicente Mollà Ureña (dimiteix el 9 de novembre de 1937) (afu-sellat)Ramón Sanchis Pla (entra el 29 de gener de 1937; dimiteix el20 d’abril de 1937) (afusellat)Vicente Mollà Galiana (entra el 26 de març de 1937) (afusellat)Rafael Penadés Ferrero (entra el 20 d’abril de 1937)Manuel Sanz Micó (entra el 15 de juny de 1937)José Soler Soler (entra el 22 de juny de 1937) (afusellat)Rafael Belda Barberà (entra el 13 de juliol de 1937) (afusellat)Rafael Blasco Martínez (entra el 23 de juliol de 1937) (6 anys i1 dia)Rafael Morell Conejero (entra el 3 d’agost de 1937)Luis Montés Calabuig (entra el 10 de setembre de 1937) (afu-sellat)Manuel Mollà Olcina (entra el 10 de setembre de 1937)Gonzalo Sanz Reig (entra el 9 de novembre de 1937) (pena demort > cadena perpètua)Rafael Bernabeu Esparza, àlies el Coixo (entra el 9 de novem-bre de 1937) (afusellat)

96


Consell Municipal (de l’1 de desembre de 1937 al 29 de marçde 1939)Alcalde president: José Donat VidalConsellers: Vicente Albert PenalbaRafael Ferrero MorellJuan Iñesta Andrés (presó) (natural de Sollana, vivia aOntinyent)Vicente Ferrero Soler (dimiteix el 8 d’abril de 1938) (exiliat)Salvador Pla Paula (dimiteix el 8 d’abril de 1938) (exiliat)Francisco Santamaria Penalba (dimiteix el 8 d’abril de 1938)Vicente Mollà Galiana (dimiteix el 20 de maig de 1938) (afu-sellat)Joaquín Esparza Olcina (dimiteix el 20 de maig de 1938) (afu-sellat)Juan Bautista Morales Reig (dimiteix el 20 de maig de 1938)Vicente Salvador Gramage (dimiteix el 20 de maig de 1938)(Presó. Va morir en llibertat condicional abans del 3 de juliol de1944)Enrique Gilabert Albert, àlies el Datilero (dimiteix el 20 demaig de 1938) (1 any)Manuel Sanz Micó (dimiteix el 20 de maig de 1938)Carlos Olcina Revert (dimiteix el 20 de maig de 1938) (12 anysi 1 dia)Rafael Morell Conejero (dimiteix el 20 de maig de 1938)José Martínez Mataix (entra el 20 de maig de 1938)Gerardo Martínez Casanova (entra el 20 de maig de 1938)José Gandia Sarrió (entra el 20 de maig de 1938)Luis García Insa (entra el 20 de maig de 1938)Lorenzo Juan Ripoll Lozano (entra el 20 de maig de 1938)José Ferrero Micó (entra el 20 de maig de 1938)Gonzalo Sanz Reig (entra el 20 de maig de 1938) (pena de mort> cadena perpètua)José Ureña Reig (entra el 20 de maig de 1938; dimiteix el 22 de

97

GUILLEM LLIN LLOPIS

novembre de 1938)Vicente Richart Penadés (entra el 22 de novembre de 1938)

Junta Municipal provisional (del 29 de març de 1939 a l’11d’abril de 1939)President: José Simó AynatGestors: Vicente Martínez CalvoLuis Mompó Delgado de MolinaJosé Gironés VallsJosé María Moscardó BoludaDaniel Gil CasanovaJosé Tortosa SimóFrancisco Gisbert NadalJosé Delgado de Molina Moscardó

Comissió Gestora Municipal (de l’11 d’abril de 1939 al 10 denovembre de 1943)Alcalde: Luis Mompó Delgado de MolinaGestors: José Gironés VallsVicente Martínez CalvoGonzalo Gironés PlaJuan Micó PenadésDaniel Gil CasanovaJosé María Moscardó BoludaJosé Cambra PastorJosé Armiñana AbadFrancisco Gisbert NadalJosé Valls SuchJosé Tortosa Simó

Font: Elaboració pròpia sobre la base de la informació del’AMO

98


Annex 6

REPUBLICANS ONTINYENTINS AL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE

MAUTHAUSEN (PER ORDRE ALFABÈTIC)

Cognoms i nom / Data naixement / Població // En 1936, Estat civil / Professió / Vivia al carrer / Població /Se’n va anar a la guerra... / Militància //Camp de presoners / Núm. matrícula //Camps de concentració / Núm. matrícula / Data //Traslladat a... / Núm. matrícula / Data / Sobreviu / Mor a.../ Data (mort o alliberat) / Va estar al camp ... dies / Altres

Donat Vidal, Rafael / 11-7-1911 / Ontinyent //Casat pel civil amb Purificación Camarena Conejero / Forner /Sant Jaume, 54 i Llosa, 42 / Ontinyent / Obligat / — //XI–B Fallingbostel / 86.774 //Mauthausen / 5.499 / 27-1-1941 //Gusen / 11.254 / 29-3-1941 / No / Hartheim / 16-10-1942 / 627dies / Va canviar de domicili en casar-se, probablement en 1936Gandia Reig, Vicente / 18-5-1912 / Ontinyent //Fadrí / Jornaler / Cruzadas [Cordellat], 16 / Ontinyent / Obligat/ CNT //XVII–A Kaisersteinbruch / — //Mauthausen / 4.663 / 7-4-1941 //No / No / No / Sí / — / 5-5-1945 KLM / 1.489 dies / Conegutper el BessóMartí Belda, José Maria / 26-7-1914 / Ontinyent //Fadrí / Llaurador / Dos de Maig, 26 / Ontinyent / Voluntari /CNT //

99

GUILLEM LLIN LLOPIS

XVII–B Krems–Gneixendorf / 31.294 //Mauthausen / 4.964 / 19-12-1941 //Dachau / — / ?-8-1942 / Sí / — / 224 dies (fins agost de 1942)/ Oficialment no es va saber si havia sobreviscut, però EusebioPimentel Perelló ens va assegurar que sí, ja que va aconseguirescapar. Va morir l’any 1992Pimentel Perelló, Eusebio / 20-12-1913 / la Pobla del Duc //Fadrí / Teixidor / Casa Gran de Sant Rafael / Ontinyent /Complia el servei militar, reenganxat. Capità de l’exèrcit repu-blicà en acabar la Guerra Civil / No //XVII–A Kaisersteinbruch / — //Mauthausen / 4.852 / 7-4-1941 //No / No / No / Sí / 5-5-1945 Mauthausen / 1.489 dies / Va moriren juny de 1996Sais Micó, Vicente / 8-11-1916 / Ontinyent //Fadrí / Llaurador / Sant Joan / Ontinyent / Voluntari / CNT //IX–A Ziegenheim / — //Mauthausen / 3.747 / 13-8-1940 //Gusen / 9.660 / 24-1-1941 / No / Gusen / 27-11-1941 / 471 dies/ —Santamaria Tortosa, Francisco / 20-11-1904 / Ontinyent //Fadrí / Jornaler / Trinitat, 22 / Ontinyent / Obligat / — //XI–B Fallingbostel / 87.765 // Mauthausen / 5.753 / 27-1-1941 //Gusen / 11.970 / 8-4-1941 / No / Gusen / 5-3-1942 / 402 dies /—Torró Calatayud, Virgilio / 29-1-1911 / Fontanars delsAlforins //— / Llaurador / Ca Torró / Fontanars dels Alforins / — / — // XI–B Fallingbostel / — //Mauthausen / 6.579 / 27-1-1941 //Gusen / 11.477 / 29-3-1941 / No / Gusen / 23-10-1941 / 269dies / Quan va nàixer, Fontanars dels Alforins pertanyia a

100


OntinyentTorró Garrigós, Rafael / 15-11-1907 / Ontinyent //Casat amb Ramona Aixent Tost / — / Rosselló, 548 / Barcelona/ — / — //XII–D Trier / — //Mauthausen / 4.609 / 25-1-1941 //No / No / No / No / Mauthausen / 24-4-1944 / 1.185 dies / Sentxiquet, la família es va traslladar a viure a CatalunyaUreña Donat, Gonzalo / 30-8-1897 / Ontinyent //Casat amb Concepción Mora López / Jornaler / Sant Jaume,104 / Ontinyent / Voluntari / — //IX–A Ziegenheim / — //Mauthausen / 3.799 / 13-8-1940 //No / No / No / No / Mauthausen / 12-12-1940 / 121 dies /Conegut per Fino

Font: Elaboració pròpia

101

GUILLEM LLIN LLOPIS

Annex 7

AFUSELLATS PEL FRANQUISME (PER ORDRE ALFABÈTIC)

Cognoms i nom / Lloc d’execució / Data d’execució / Edat /Professió / Estat civil / Militància / Tribunal deResponsabilitats Polítiques / Altres.

1. Aliaga Martí, Rafael / Paterna / 6-11-1939 / 37 anys /Mecànic [Teixidor] / Casat / CNT / Sobreseïment / Vocal delComité de Salut Pública. Conseller de l’Ajuntament. Conegutper Aliaga el de les Bicicletes.2. Angla Torró, Manuel / Paterna / 8-3-1940 / 30 anys /Electricista / Casat / UGT-PSOE / Sobreseïment / —3. Barberà Tormo, Antonio / Paterna / 15-9-1942 / 26 anys /Tintorer / Fadrí / — / — / Conegut per Ganga.4. Bataller Cambra, Rafael / Ontinyent / 15-12-1939 / 26 anys/ Teixidor / Fadrí / — / — / —5. Belda Barberà, Rafael / Paterna / 9-5-1940 / 33 anys /Fuster / Casat / — / — / Conseller de l’Ajuntament.6. Beneyto Soriano, José / Ontinyent / 15-12-1939 / 44 anys /Llaurador / Casat / UGT / Sobreseïment / —7. Bernabeu Esparza, Rafael / Paterna / 6-11-1939 / 43 anys /Paleta / Casat / FAI / Sobreseïment / Vocal del Comité de SalutPública. Membre del Comité Executiu del Front Popular.Membre del Comité d’UGT. Conseller de l’Ajuntament.Conegut per el Coixo.8. Bernabeu Salvador, Vicente / Castelló / 27-11-1938 / 28anys / Paleta / Fadrí / — / — / —9. Boluda Cantó, Rafael / Paterna / 6-11-1939 / 36 anys /

102


Paleta / Casat / UGT-PSOE / Sobreseïment / Conegut perPalleter. 10. Calabuig Ferrero, Francisco / Paterna / 13-7-1940 / 35anys / Xofer / Casat / UGT / Sobreseïment / —11. Calatayud Albero, Ángel / Paterna / 8-3-1940 / 25 anys /Teixidor / Casat / CNT / Sobreseïment / Conegut per Pinsà. 12. Casanova Escolano, Rafael / Paterna / 6-11-1939 / 28 anys/ Electricista / Casat / UGT-PCE / Sobreseïment / Conseller del’Ajuntament.13. Donat Gironés, Vicente / Paterna / 19-7-1939 / 27 anys /Teixidor / Casat / CNT / Sobreseïment / Membre del ComitéCNT-FAI.14. Esparza Olcina, Joaquín / Paterna / 18-1-1940 / 34 anys /Teixidor / Casat / PCE / Sobreseïment / Conseller del’Ajuntament. Conegut per Chocho.15. Ferrero Llopis, Francisco / Paterna / 19-7-1939 / 26 anys/ Ebenista / Fadrí / PSOE-PCE / Sobreseïment / Vocal delComité de Salut Pública. Membre del Comité CNT-FAI.Conegut per el Botones.16. Ferrero Martí, Antonio / Paterna / 25-11-1939 / 38 anys /Teixidor / Casat / UGT / Sobreseïment / —17. Ferri Mollà, Vicente / Paterna / 25-11-1939 / 50 anys /Llaurador / Casat / CNT / Sobreseïment / —18. Figueras Nicolás [o Nicolau], Francisco / Gandia / 31-10-1940 / 31 anys / Paleta [Empleat] / Fadrí / — / Sobreseïment /—19. Francés Soler, Enrique / Paterna / 25-11-1939 / 53 anys /Jornaler / Casat / — / — / Conegut per Argilaga.20. Galiana Vidal, José / Ontinyent / 15-12-1939 / 35 anys /Teixidor / Casat / UGT / Sobreseïment / Vocal del Comité deSalut Pública. Conegut per Correu.21. Gandia Gramage, Vicente / Ontinyent / 15-12-1939 / 33anys / Torner / Casat / UGT / Sobreseïment / Conegut per Conill.

103

GUILLEM LLIN LLOPIS

22. Gironés Morant, Vicente / Paterna / 27-3-1940 / 22 anys /Dependent [Paleta] / Fadrí / PCE / Sobreseïment / —23. Gironés Sanchis, Carmelo / Paterna / 13-7-1940 / 43 anys/ Llaurador / Fadrí / UGT / Sobreseïment / Conegut perBorrego.24. Gomis Vidal, Alfredo / Paterna / 14-6-1940 / 34 anys /Tallista / Casat / UGT-PCE [PSOE, Partido Radical Socialista]/ Sobreseïment / Vocal del Comité de Salut Pública. Membredel Comité de la UGT. Natural de València, vivia a Ontinyent.Va ser un dels dos escultors que hi havia a la presó model deValència que van executar. Afusellat en la saca extraordinàriaduta a terme per l’exaltació produïda arran de les victòries ale-manyes a França i la presa de la ciutat de París. 25. González Morales, Carlos / Paterna / 25-11-1939 / 23 anys/ Barreter / Fadrí / UGT-JSU [JC-UGT] / Sobreseïment / —26. Gramage Torró, Antonio / Paterna / 8-3-1940 / 62 anys /Llaurador / Casat / UGT / Sobreseïment / Conegut per Bachoca.27. Lledó Sais, Vicente / Paterna / 29-8-1940 / 32 anys / Forner/ Casat / — / Sobreseïment / —28. Llin Jordà, Roberto / Paterna / 19-7-1939 / 38 anys /Llaurador / Casat / CNT / Sobreseïment / —29. Llin Sanz, Rafael / Paterna / 18-1-1940 / 33 anys / Botoner/ Casat / UGT / Sobreseïment / —30. Llopis Barberà, José / Ontinyent / 15-12-1939 / 33 anys /Jornaler / Casat / UGT / Sobreseïment / Conegut per Forner.31. Llopis Calatayud, José / Paterna / 19-7-1939 / 23 anys /Carnisser / Casat / CNT / Sobreseïment / —32. Llopis Llopis, Antonio / Ontinyent / 15-12-1939 / 32 anys/ Llaurador / Casat / — / Sobreseïment / Conegut per Pomarra. 33. Luenzo Carbonell, Gonzalo / Paterna / 6-11-1939 / 28anys / Teixidor / Fadrí / — / — / —34. Martí Fusà [o Insa], Francisco / Paterna / 15-7-1939 / 33anys / Paleta / Casat / CNT / Sobreseïment / —

104


35. Martínez Sanz, José María / Paterna / 13-7-1940 / 22 anys/ Estudiant / Fadrí / PCE / Sobreseïment / Conegut perPocateda.36. Molina Gisbert, Bernardino / Paterna / 13-7-1940 / 43anys / Paleta / Casat / — / Sobreseïment / Era de Bocairent, peròvivia a Ontinyent.37. Mollà Bellot, Antonio / Paterna / 3-6-1942 / 33 anys /Representant / Casat / JSU / — / Membre del Comité de JSU,conegut per el Curandero i l’Agüelo.38. Mollà Galiana, Vicente / Paterna / 6-11-1939 / 31 anys /Carnisser / Casat / UGT-PSOE [PCE] / — / Secretari delComité de Salut Pública. Vocal del Comité del PSOE. Consellerde l’Ajuntament. El 5 de febrer de 1934, en l’acte de constitu-ció d’UGT, va ser-ne anomenat vicesecretari.39. Mollà Gandia, Juan / Paterna / 29-8-1940 / 58 anys /Estanquer / Casat / UGT-PSOE [IR] / Sobreseïment / Presidentdel Comité del PSOE. Conseller de l’Ajuntament.40. Mollà Rubio, Luis / Ontinyent / 15-12-1939 / 31 anys /Teixidor / Viudo / CNT / — / —41. Mollà Ureña, Manuel / Paterna / 1-5-1940 / 27 anys /Teixidor / Casat / — / Sobreseïment / —42. Mollà Ureña, Vicente / Paterna / 27-3-1940 / 32 anys /Teixidor / Casat / — / — / Conseller de l’Ajuntament.43. Monfort Gramage, Francisco / Paterna / 6-4-1940 / 58anys / Jornaler / Casat / CNT / Sobreseïment / —44. Monfort Soriano, Francisco / Paterna / 18-1-1940 / 29anys / Teixidor / Fadrí / — / — / —45. Montagud Úbeda, Gerardo / Paterna / 19-7-1939 / 31anys / Ebenista / Casat / — / Sobreseïment / —46. Montés Calabuig, Luis / Paterna / 19-7-1939 / 41 anys /Paleta / Casat / UGT-IR / — / Membre del Comité d’UGT.Conseller de l’Ajuntament. Conegut per Cabolet.47. Morales Espí, Ramón / Paterna / 19-12-1939 / 39 anys /

105

GUILLEM LLIN LLOPIS

Teixidor / Casat / — / Sobreseïment / President del Comité deSalut Pública. Alcalde d’Ontinyent. Conegut per Moraletes.48. Morales Espí, Ricardo / Ontinyent / 15-12-1939 / 43 anys/ Jornaler / Casat / CNT / Sobreseïment / —49. Morales Tolsà, José / Paterna / 14-6-1940 / 40 anys /Llaurador / Casat / CNT / Sobreseïment / Conegut perMoraletes. Afusellat en la saca extraordinària duta a terme perl’exaltació produïda arran de les victòries alemanyes a França ila presa de la ciutat de París.50. Navalón Calatayud, Miguel / Paterna / 24-7-1940 / 39anys / Jornaler / Casat / CNT-FAI / Sobreseïment / —51. Olcina Donat, Rafael / Paterna / 9-5-1940 / 38 anys / Xofer/ Casat / No pertanyia a cap partit polític ni sindicat / — /L’endemà de ser afusellat, va arribar la commutació de la pena.Conegut per Forca.52. Pastor Cañete, José / Paterna / 17-7-1939 / 27 anys / Pintor/ Casat / — / — / Conegut per el Preciós.53. Penadés Calabuig, Bautista / Paterna / 6-11-1939 / 43anys / IR / Casat / — / — / Vocal del Comité de Salut Pública,conegut per Bomba.54. Pimentel Perelló, Salvador / Paterna / 13-7-1940 / 22 [23]anys / Teixidor / Fadrí / IR / — / Era de la Pobla del Duc, peròvivia a Ontinyent. Havia nascut el 8 de març de 1917. El seugermà Eusebio va ser deportat al Camp de Concentració deMauthausen.55. Pla Mollà, Rafael / Paterna / 6-11-1939 / 31 anys / Teixidor/ Casat / UGT-PCE / — / Vocal del Comité de Salut Pública.Vocal del Comité del Partido Comunista. Conegut perUlleretes. 56. Quiles Canet, José María / Paterna / 21-11-1941 / 43 anys/ Teixidor [Paleta] / Casat / CNT–FAI / — / Membre del Comitéde la CNT–FAI. Conegut per Quiles.57. Reig Bataller, Antonio / Paterna / 8-3-1940 / 39 anys /

106


Ordinari / Casat / CNT / Sobreseïment / Conegut per Mònica.58. Reig Tormo, José / Paterna / 25-11-1939 / 42 anys /Representant / Fadrí / IR-UGT / Sobreseïment / Conegut perSabatot.59. Revert Belda, Manuel / Paterna / 23-10-1940 / 37 anys /Xofer / Casat / — / Sobreseïment / Era de Fontanars delsAlforins, però residia a Ontinyent.60. Revert Gilabert, Joaquín / Paterna / 27-3-1940 / 43 anys /Llaurador / Casat / UGT / — / Conseller de l’Ajuntament.61. Ríos Perigüell, Antonio / Paterna / 1-5-1940 / 32 anys /Paleta / Casat / CNT-FAI / Sobreseïment / —62. Ríos Perigüell, Enrique / Ontinyent / 15-12-1939 / 37 anys/ Paleta / Casat / CNT / Sobreseïment / —63. Ríos Perigüell, Vicente / Paterna / 11-9-1940 / 41 anys /Paleta / Casat / CNT-FAI / Sobreseïment / —64. Salcedo Llopis, Manuel / Paterna / 27-3-1940 / 32 anys /Fuster / Casat / CNT / Sobreseïment / —65. Sanchis Francés, Vicente / Paterna / 15-3-1941 / 49 anys /Jornaler / Casat / CNT / Sobreseïment / —66. Sanchis Lluch, Vicente / Paterna / 9-5-1940 / 39 anys /Picapedrer / Casat / CNT / Sobreseïment / —67. Sanchis Pla, Ramón / Paterna / 19-9-1941 / 30 anys /Llaurador / Casat / FAI / Sobreseïment / Conseller del’Ajuntament. Conegut per el Casado, Frància i el Francés.68. Sarrión Boronat, Rafael / Ontinyent / 15-12-1939 / 36anys / Dibuixant / Casat / UGT-PSOE [IR] / Sobreseïment /Vocal del Comité Executiu del Front Popular. Secretari delComité del PSOE. Síndic de la Comissió Gestora Municipal.Conseller de l’Ajuntament.69. Soler Ferrero / Bautista / Paterna / 29-8-1940 / 35 anys /Paleta / Fadrí / CNT / Sobreseïment / —70. Soler Mollà, Francisco / Paterna / 13-7-1940 / 63 anys /Guarda rural / Viudo / CNT / Sobreseïment / Conegut per

107

GUILLEM LLIN LLOPIS

l’Ermità.71. Soler Soler, Antonio / Paterna / 19-7-1939 / 38 anys /Jornaler / Viudo / — / — / —72. Soler Soler, José / Paterna / 19-7-1939 / 33 anys / Llaurador/ Casat / — / — / Fiscal del Comité de Salut Pública. Consellerde l’Ajuntament.73. Soler Soler, Juan / Paterna / 3-8-1944 / 30 anys / Llaurador/ Fadrí / — / — / Fiscal del Comité de Salut Pública. Consellerde l’Ajuntament. Conegut per el Planxador.74. Soler Torró, Joaquín / Paterna / 11-12-1941 / 60 anys /Carreter / Casat / — / Sobreseïment / Conegut per Ximo.75. Soler Tortosa, José / Paterna / 15-7-1939 / 44 anys /Teixidor / Casat / CNT / Sobreseïment / —76. Tarín Martínez, Eugenio Jaime [o Jaime Tarín, Eugenio]/ Ontinyent / 15-12-1939 / 27 anys / Comerç / Fadrí / UGT / —/ Membre de la secció de Dependència Mercantil de la UGT.77. Tormo Aliaga, Vicente / Paterna / 14-1-1941 / 30 anys /Paleta / Casat / CNT-FAI / Sobreseïment / Conegut per Tormoel d’Abastos.78. Tormo Gandia, Antonio / Paterna / 19-7-1939 / 28 anys /Espardenyer / Fadrí / CNT-FAI / Sobreseïment / —79. Tormo Montés, Ricardo / Paterna / 25-11-1939 / 27 anys /Pintor / Fadrí / CNT / Sobreseïment / Conegut per Moraletes.80. Tormo Montés, Vicente / Paterna / 6-11-1939 / 29 anys /Teixidor / Casat / CNT / — / Vocal del Comité de Salut Pública.81. Tormo Olcina, Vicente / Ontinyent / 15-12-1939 / 40 anys/ Paleta / Casat / PCE / — / Membre del Comité del PartitComunista. Conegut per el Peó.82. Tormo Sanz, Antonio / Paterna / 1-5-1940 / 65 anys /Corredor / Casat / — / — / —83. Torregrosa Torregrosa, Francisco / Paterna / 13-7-1940 /35 anys / Xofer / Casat / UGT / Sobreseïment / —84. Torrent Sanz, Luis / Paterna / 9-5-1940 / 33 anys /

108


Escorxador / Casat / UGT / Sobreseïment / Conegut per el delMatadero.85. Torró Mollà, José / Paterna / 19-7-1939 / 53 anys /Llaurador / Casat / CNT / Sobreseïment / —86. Torró Penadés, José / Paterna / 6-11-1939 / 40 anys /Llaurador / Casat / — / — / Vocal del Comité de Salut Pública.Conegut per Lluent.87. Torró Torró, Manuel / Paterna / 17-7-1939 / 32 anys /Impressor / Fadrí / PCE / Sobreseïment / Conegut per Torronet.88. Torró Vila, Rafael / Paterna / 18-1-1940 / 47 anys / Jornaler/ Casat / UGT / Sobreseïment / —89. Tortosa Ferrero, Vicente / Paterna / 9-5-1940 / 29 anys /Ebenista / Casat / IR / Sobreseïment / —90. Tortosa Vila, Ricardo / Paterna / 8-3-1940 / 27 anys /Albarder [Guarnicioner] / Casat / CNT / Sobreseïment / —91. Valor Gil, José / Paterna / 19-7-1939 / 45 anys / Jornaler /Casat / CNT-FAI / Sobreseïment / Conegut per Xango.92. Vidal Martínez, Rafael / Ontinyent / 15-12-1939 / 23 anys/ Paleta / Fadrí / CNT-FAI / Sobreseïment / Vicepresident delComité de Salut Pública. Conegut per Godea.

Nascuts a Ontinyent, però que vivien a altres llocs

1. Birlanga Ribes, Juan / el Ferrol / — / 43 anys /Radiotelegrafista / — / UGT / — / —2. Climent García, José / Peñarroya / 5-5-1939 / 23 anys /Estudiant i Militar / — / JSU / — / Vivia a València. Tinent pro-visional d’Infanteria.3. Vila Soler, Vicente / Xàtiva / 7-6-1939 / 29 anys / Guardiamunicipal / Casat / — / Vivia a Xàtiva.

Sense confirmar

109

GUILLEM LLIN LLOPIS

Francés Martínez, Eugenio / — / — / 27 anys / Comerç / Fadrí/ — / — / Natural de València, vivia a Ontinyent (possiblementes tracte de Tarín Martínez, Eugenio Jaime, ja que vivia almateix carrer: Puríssima, i a més a més, el nom de pila, l’edat ila professió són coincidents).

Sigles:

CNT = Confederación Nacional del TrabajoFAI = Federación Anarquista IbéricaIR = Izquierda RepublicanaJC = Juventudes CatólicasJSU = Juventudes Socialistas UnificadasPCE = Partido Comunista de EspañaPSOE = Partido Socialista Obrero EspañolUGT = Unión General de Trabajadores

El règim franquista va afusellar 92 persones una vegada acaba-da la Guerra Civil, el 7,05 per mil dels habitants d’Ontinyent(l’any 1940, la població de fet era de 13.056 persones).Segons la llista que fa l’Ajuntament i el Jutjat d’Ontinyent, el dia28 de novembre de 1940, en la qual apareixen tots els assassinatsi els presumptes autors, 25 d’aquests “presumptes” van ser afu-sellats, en tres casos no es pot saber perquè hi ha errades o hifigura el nom incomplet, i en set casos, no van ser morts, perquèes van escapar a l’exili. De la resta, 64 afusellats, any i mig des-prés de la guerra i molts d’ells ja executats, no se’ls acusava d’ha-ver mort ningú. Altra cosa distinta eren els informes que emana-ven des d’Ontinyent cap als jutjats militars de València. En la mateixa llista, la més completa de les dos que hi ha, deunoms que estaven acusats d’haver saquejat alguna església,però no se’ls acusava d’haver mort ningú, van estar passats perles armes.

110


L’executat de més edat tenia 65 anys, el més jove 22 i la mitja-na d’edat dels afusellats 36,1 anys.

Font: Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), deVicent Gabarda Cebellán (llista d’afusellats); Entre la nit i elmarasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952, d’Antonio CalzadoAldaria (llista del Tribunal de Responsabilitats Civils) i AMO.S’han contrastat les llistes dels dos llibres, i quan hi ha diferèn-cies en el nom o cognoms o en la professió, s’ha buscat al Padród’Habitants de 1935 i als llibres de quintes corresponents. Quanno ha estat possible determinar les diferències, hi consten lesdos opcions entre claudàtors.

111

GUILLEM LLIN LLOPIS

Annex 8

PRESONS, CENTRES DE RECLUSIÓ, CAMPS DE CONCENTRACIÓ I

BATALLONS DE TREBALLADORS ON VAN HAVER-HIONTINYENTINS EN ACABAR LA GUERRA CIVIL(RELACIÓ, PROBABLEMENT, INCOMPLETA)

1. Campo de Concentración de Guadix (Granada)2. Prisión Celular Provincial de Lérida3. Batallón de Trabajadores núm. 208, Los Barrios (Cádiz)4. Batallón de Trabajadores núm. 29, Labacolla (La Coruña)5. Campo de Trabajo de Belchite (Zaragoza)6. Prisión Celular de Valencia7. Batallón de Trabajadores núm. 155, Madrid8. Batallón de Trabajadores núm. 10, Kudia–Faiffos (Tetuán)9. Batallón de Trabajadores núm. 154, Navalperal de Pinares(Ávila)10. Prisión Central San Miguel de los Reyes (Valencia)11. Campo de Concentración “Miguel de Unamuno”(Madrid)12. Batallón de Trabajadores núm. 94 Lezo (Guipúzcoa)13. Batallón de Trabajadores núm. 170 (Huesca)14. Sanatorio Penitenciario de Porta–Coeli (Valencia)15. Batallón de Trabajadores núm. 81, Egozcue (Navarra)16. Batallón de Trabajadores núm. 41, Lugo de Llanera(Oviedo)17. Campo de Concentración de Porta–Coeli (Valencia)18. Batallón de Trabajadores núm. 92, Las Arenas (Bilbao)19. Prisión Central de Santa María del Puig (Valencia)20. Batallón de Trabajadores núm. 150, Sigüenza (Guadalajara)

112


21. Prisión Central de Yeserías (Madrid)22. Prisión Provincial de Mujeres de Valencia23. Campamento Penitenciario de Trabajadores de Brunete(Madrid)24. Campo de Concentración de Aranda de Duero (Burgos)25. Destacamento Penal de Valdecanto26. Batallón de Trabajadores núm. 105, Echalar (Navarra)27. Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores núm. 48(Gerona)28. Batallón de Trabajadores núm. 5, Zoco el Hach deBeni–Sicar (Melilla)29. Cárcel Nueva (Cáceres)30. Prisión Provincial de Aranjuez (Madrid)31. Prisión Herrera del Duque (Badajoz).32. Batallón de Trabajadores núm. 2, Rentería (Guipúzcoa)33. Batallón de Trabajadores núm. 132, Tarifa (Cádiz)34. Batallón de Trabajadores núm. 147, Manresa (Barcelona)35. Prisión Provincial de las Capuchinas, Barbastro (Huesca)36. Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores Penadosnúm. 12, Elizondo (Navarra)37. Prisión Central del Puerto de Santa María (Cádiz)38. Batallón Disciplinario núm. 3, Afernum (Tetuán)39. Cárcel Modelo de Valencia40. Batallón Disciplinario de Trabajadores núm. 95, Málaga41. Batallón Disciplinario de Trabajadores núm. 24, Melilla42. Batallón Disciplinario de Trabajadores núm. 114, Madrid43. Batallón Disciplinario de Soldados Penados, núm. 92,Tarifa (Cádiz)44. Prisión Provincial de Cáceres45. Prisión Provincial de Teruel46. Batallón Disciplinario de Trabajadores núm. 104, Jimena dela Frontera (Cádiz)47. Reformatorio de Adultos de Ocaña (Toledo)

113

GUILLEM LLIN LLOPIS

48. Destacamento General de Guernica (Vizcaya)


114


Annex 9

CANVIS DE NOM DELS CARRERS D’ONTINYENT

1931 (proclamació de la República)

Nom que tenia [nom actual] > Nom nouMagdalena [c. Magdalena] > García HernándezReina [c. Delme] > LibertadPlaza Alfonso XIII [pl. Major] > Plaza de la RepúblicaTundidores [part del c. Maians] > Capitán GalánAv. San Francisco [av. Sant Francesc] > Av. Blasco IbáñezNova creació [c. Barranquet] > 14 de Abril

21-4-1936 (després de les eleccions)

Nom que tenia [nom actual] > Nom nouPlaza Cardenal Benlloch [pl. Sant Domingo] > Plaza Pi yMargallPlaza de la Concepción [pl. Concepció] > Plaza de ManuelAzañaLabradores [c. Capellans] > TriunfoSan Jacinto [c. Morereta] > Pablo IglesiasSan Antonio [c. Sant Antoni] > Nicolás SalmerónSan Jaime [c. Sant Jaume] > Francisco Ferrer

1936 (començada la guerra. Es van canviar els noms, enca-ra que no oficialment)

115

GUILLEM LLIN LLOPIS

Nom que tenia [nom actual] > Nom nouIglesia [c. Església] > IgualdadMonjas [c. Monges Carmelites] > JusticiaTrinidad [c. Trinitat] > KropotkinSan Pedro [c. Sant Pere] > TrabajoAv. Conde Torrefiel [av. Comte de Torrefiel] > Av. RevoluciónTomás Valls [c. Tomàs Valls] > AscasoPurísima [c. Puríssima] > BakuninJosé Iranzo [c. Sant Josep] > Durruti (en la sessió plenària de 20d’octubre de 1955, l’Ajuntament acorda batejar els carrers queestan obrint-se a l’incipient barri de Sant Josep i anomena els deJosé Simó Marín, Manuel Simó Marín, Salvador Tormo iTrinquet de Gomis. El carrer de José Iranzo, nom que aleshoresrebia el carrer de Sant Josep actual, passa a la ubicació queconeixem a hores d’ara)San Pascual [c. Sant Pasqual] > Eliseo ReclusAurora [c. Aurora] > Isaac PuenteSanta Faz [c. Santa Faç] > José María MartínezArzobispo Segriá [c. Arquebisbe Segrià] > Columna de HierroMayans [c. Maians] > LibertariaCarretera Albaida [av. Albaida] > Primero de MayoSan Cristóbal [c. Cantalar de Sant Carles] > Rafael MartíSan Vicente [c. Cantalar de Sant Vicent] > RavacholSanta Lucía [c. Santa Llúcia] > Salvador SeguíSanta Rosa [c. Santa Rosa] > Santiago García

25-5-1939 (després de la guerra)

Nom que tenia [nom actual] > Nom nouPlaza de la República [pl. Major] > Plaza del GeneralísimoPlaza Pi y Margall [pl. Sant Domingo] > Plaza José AntonioLibertad [c. Delme] > Reyes CatólicosCapitán Galán [part del c. Maians] > General Primo de Rivera

116


(en la reforma dels anys quaranta, tot el carrer es va dir Maians,com ara, i Primo de Rivera era el nom de l’actual carrer delsFurs, en el barri de Sant Josep)Plaza de Castelar [pl. Baix] > Plaza Calvo Sotelo14 de Abril [c. Barranquet] > 18 de JulioPablo Iglesias [c. Morereta] > San JacintoPlaza Manuel Azaña [pl. Concepció] > Plaza de la ConcepciónTriunfo [c. Capellans] > Labradores Francisco Ferrer [c. Sant Jaume] > San JaimeGarcía Hernández [c. Magdalena] > MagdalenaAv. Blasco Ibáñez [av. Sant Francesc] > San FranciscoNicolás Salmerón [c. Sant Antoni] > San Antonio

Font: Elaboració pròpia sobre la base de les dades obtingudesa l’AMO

117

GUILLEM LLIN LLOPIS

Annex 10

DEFINICIÓ DELS NOMS DELS CARRERS DURANT LA

II REPÚBLICA

14 de Abril. Proclamació de la Segona República (1931).

Ascaso. Francisco Ascaso Abadía, militant anarcosindicalistaaragonés de la CNT.

Bakunin, Mikhaïl. Anarquista i filòsof rus del segle XIX.

Capitán Galán. Junt a García Hernández, va portar a cap lainsurrecció de Jaca. Va ser afusellat. [El germà del capitàFermín Galán, el comandant Galán Rodríguez, va participar aOntinyent en un míting que es va fer al teatre Echegaray a finalsde novembre–començaments de desembre de 1936].

Columna de Hierro. Columna que va eixir de Barcelona el 24de juliol de 1936 cap a Aragó, i que anava alliberant al seu pasels pobles pels quals passava.

Durruti. Buenaventura. Revolucionari anarquista i sindicalista.Va morir al cap de poc de començar la Guerra Civil, segonssembla accidentalment.

Eliseo Reclus. Geògraf francés, membre de la PrimeraInternacional Anarquista.

Francesc Ferrer i Guàrdia. Polític i pedagog català.

118


Instigador de la Setmana Tràgica de Barcelona, va ser executatl’any 1909.

García Hernández. Militar que va encapçalar l’intent d’esta-blir la República mitjançant la insurrecció de Jaca, junt al capi-tà Fermín Galán. Va morir afusellat.

Isaac Puente.Metge anarquista. Fou assassinat en començar laGuerra Civil per les tropes franquistes.

José María Martínez.Anarcosindicalista asturià. Un dels prin-cipals impulsors de l’Alianza Obrera. Va morir en 1934, durantla Segona República.

Kropotkin, Piotr. Geògraf i pensador polític rus, un dels teò-rics del moviment anarquista.

Manuel Azaña. President del govern espanyol en 1931-1933 i1936 i president de la Segona República de 1936-1939.

Nicolás Salmerón. Polític i filòsof, va ser president del poderexecutiu durant mes i mig en la Primera República (1873).

Pablo Iglesias. Va ser el fundador del PSOE i la UGT al segleXIX.

Pi y Margall. President del poder executiu de la PrimeraRepública entre febrer de 1873 i gener de 1974.

Rafael Martí. Encara que en el llibre Els carrersd’Ontinyent…, d’Eduardo Bernabeu Galbis, llegim que és “unaltre personatge del moviment anarquista”, sense cap dada més,potser siga l’historiador i cronista valencià del segle XVI

119

GUILLEM LLIN LLOPIS

Rafael Martí de Viciana, que va lluitar en la Guerra de lesGermanies i va ser membre de les Corts. La seua efígie la vanestampar, en desembre de 1937, en un bitllet d’una pesseta delConsell Municipal de Borriana, d’on era ell.

Ravachol.Anarquista francés del segle XIX. Va morir guilloti-nat.

Salvador Seguí. “El Noi del Sucre”, un dels líders més desta-cats de l’anarcosindicalisme català. Va morir tirotejat per pisto-lers de la patronal catalana.

Santiago García. Segons sembla, mestre anarquista gallec, queva morir en començar la Guerra Civil.

Triunfo.A petició dels veïns, en haver guanyat el Front Popularles eleccions de febrer de 1936 en aquest districte d’Ontinyent.


120


BIBLIOGRAFIA

Almaig. La Nostra Terra, Ontinyent. 2007. Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO). BERMEJO, BENITO; CHECA, SANDRA. Libro memorial: españolesdeportados a los campos nazis (1940-1945), Ministeri deCultura, Madrid. 2006.BERNABEU GALBIS, ALFREDO. Els carrers d’Ontinyent. Noms,orígens i anecdotari, Servei de Publicacions de l’Ajuntamentd’Ontinyent, Ontinyent. 1998.BLANCO CARRASCOSA, JUAN ÁNGEL. La escultura en la SegundaRepública, Ajuntament de València, València. 1988.CALZADO ALDARIA, ANTONIO. Entre la nit i el marasme. La Valld’Albaida, 1939-1952, Germania, Alzira. 2005.CALZADOALDARIA, ANTONIO. Capítol 3. La Guerra Civil (1936-1939). Tesi doctoral inèdita.Causa General. La dominación roja en España, Ministerio deJusticia, Madrid. 1943. ESLAVA GALÁN, JUAN. Una historia de la guerra civil que no vaa gustar a nadie, Planeta, Barcelona. 2007.GABARDA CEBELLÁN, VICENT. Els afusellaments al PaísValencià (1938-1956), Universitat de València (reedició),València. 2007.GABARDA CEBELLÁN, VICENT. La represión en la retaguardiarepublicana. País Valenciano (1936-1939), Edicions Alfons elMagnànim, València. 1996.GANDIA I CALABUIG, JOSEP. “Els comités, la repressió i ‘el casQuiles’. Tres notes sobre la Guerra Civil a Ontinyent”, Alba,núm. 16-17, Servei de Publicacions de l’Ajuntamentd’Ontinyent, Ontinyent. 2004.

121

GUILLEM LLIN LLOPIS

GIRONÉS PLA, GONZALO. Historia de un Español. Un testigo delos mártires. Memorias de Gonzalo Gironés Pla, edició deGonzalo Gironés Gillem, Arts Gràfiques Minerva, Ontinyent.1997.Historia 16, número de juny de 2006. Madrid. LLIN LLOPIS, GUILLEM; SANCHIS CARBONELL, JOSEP. Ontinyent,de la dictadura a la democràcia (1968-1982), Edicions Víctor,Ontinyent. 2008.MICÓ PENADÉS, JUAN. Recuerdos de mi vida. Inèdit.NEVES, MÀRIO. La matanza de Badajoz. Crónica de un testigode uno de los episodios más trágicos de la Guerra Civil espa-ñola, Editora Regional de Extremadura, Mèrida. 2007.REIG SILVAJE, RAFAEL. Vivencias de la guerra y de la represión(Orgía de pasiones), Associació de Veïns el Llombo, Ontinyent.En premsa.ROIG, MONTSERRAT. Els catalans als camps nazis, Edicions 62,Barcelona. 1977.THOMAS, HUGH. La Guerra Civil española (dos toms),Debolsillo, Barcelona. 2003.(I Testimonis Personals Anòmins).

122


ÍNDEX

Pròleg. No hi ha cap pau que es meresca una guerra, 9Quan els fets són els que són, 13Un Ajuntament en crisi, 23Canvi de Corporació, 27La ciutadania en el punt de mira, 33Prou més que la llei del talió, 39Els franquistes provoquen un dia molt tràgic a Ontinyent, 47La Corporació Municipal i Falange d’Ontinyent..., 57Alfredo Gomis Vidal, un artista compromés, 65La mort de les morts: camp de concentració nazi, 70

Annexos, 75

Assassinats en la rereguarda, 77Recintes religiosos, i altres, amb els desperfectes..., 88Saqueig d’edificis, 90Comités durant la Guerra Civil, 92Ajuntament d’Ontinyent, 95Republicans ontinyentins al Camp de Concentració..., 99Afusellats pel franquisme, 102Presons, centres de reclusió, camps de concentració..., 112Canvis de nom dels carrers d’Ontinyent, 115Definició dels noms dels carrers durant la II República, 118

Bibliografía, 121

123

GUILLEM LLIN LLOPIS

AQUEST LLIBRE ES VA ACABAR

D’IMPRIMIR EL DIA 13 DE

NOVEMBRE DE 2009

mort i repressiÓ a ontinyent 1936-1944

Documents