Tres histries de Coleraarran de mar

El Salt del Gavatx

Garbet

Port-bauJordi Rod i Rod

La majoria dels fets histrics, dels topnims i dels

personatges referenciats en aquestes histries sn

veritat, per no necessriament tot all que sen diu.

Caldr esbrinar el que s real i el que s ficci. Algun

dia han de comenar les llegendes...

Colera, estiu del 2011

Segona edici revisada. Setembre de 2011

Les fotografies, els dibuixos i els plnols sn obra de lautor.

Maquetaci de Toni Galera

Territoris de la Repblica dAlbera

La Costa de la Balmeta al Golf de la Selva

7EL SALT DEL GAVATX1

Vents de revoluci

Fassam entendre al Univers que hereus som dels almugvers

Dita dels miquelets

A finals de lany 1790, a Colera i Molins ning no volia parlar daquell

darrer Sant Miquel tramuntanat en qu el diable, des de les entranyes de les

Barbes del Boc,2 havia malet per sempre ms els habitants daquell indret

a sofrir tot tipus de desgrcies. La primera de les malvestats no es va fer

esperar: va arribar al cap de tres anys en forma de guerra; una guerra ben

estranya que tamb s plena de misteris i llegendes

Aquell mateix any tamb havien comenat a arribar les idees revolucionries

de lestrenada Repblica Francesa a travs del contacte estret dels colerencs

amb els vens de Banyuls. La propaganda del nou ordre arribava al sud des

del Rossell pels passos de muntanya i per les vies martimes que servien

per al contraban de sal i tabac.3

Aquella nova moral removia els fonaments de la societat de lpoca. A la

Catalunya daleshores, sotmesa des de la Guerra de Successi al poder

absolut del rei borb i a les lleis uniformistes de Castella, la Revoluci

Francesa li feia por, molta por. El fort sentiment religis dels catalans

1 En general, per als catalans, gavatxs s una forma despectiva danomenar els francesos. Originriament podria referir-se a aquell que viu ms enll de les Corberes, la serralada que separa tradicionalment les terres de llengua catalana de les occitanes. Per aix, a Catalunya nord s sinnim de foraster. Sembla que, dorigen occit, el significat del mot s pap o galta.

2 Vegeu el conte del mateix autor Les Barbes del Boc (2010).3 Segons els Cahiers de doleances del Rossell de 1789, Banyuls era el punt neurlgic de les rutes

del contraban amb cinc-cents contrabandistes comptabilitzats.

8contrastava amb el corrent anticlerical dels revolucionaris. De Frana

entraven molts refugiats, monrquics i eclesistics, cap a les poblacions

empordaneses i explicaven les maleses de la Revoluci. Per no tothom a

Catalunya veia amb mals ulls el que passava a laltra banda de la frontera.

Entre aquests catalans, shi comptaven els colons que estaven transformant

el paisatge ferstec de les valls de Colera i Molins en un lloc habitable.

Els colerencs eren favorables a canviar lordre establert.

La colonitzaci de Colera i Molins havia estat una empresa dels propietaris

daquelles terres aprofitant linters que movia el monarca Carles III a

construir un poble de frontera. Com els colons de lAmrica del Nord o

els que seguiren Guifr el Pils mil anys abans, repoblar zones de frontera

volia dir habitar i treballar una terra inhspita, perillosa, i amb lenemic a

laltra banda. Tot aix significava tamb loportunitat dobtenir propietats

i de comenar una nova vida. Per, per als nouvinguts a Colera, aquella

empresa representava alguna cosa ms. No eren uns colons qualssevol. La

gran majoria eren descendents de miquelets.4

Els miquelets van ser els guerrillers catalans austriacistes que van defensar

fins al final les llibertats i els privilegis de Catalunya durant la Guerra de

Successi.5 Amb la derrota final, van viure reprimits dins del seu propi pas

o van fugir a lexili, en molts casos lluitant en altres conteses blliques

arreu dEuropa fins que, a poc a poc, van anar tornant als seus masos i

pobles, resignats i abatuts. Per a mantenir la flama de la resistncia i lanhel

per la recuperaci dels ideals perduts, alguns daquests antics miquelets

van decidir que es retrobarien cada dia de Sant Miquel en alguna capella

del pas amb advocaci al sant.6

4 Els fusellers de muntanya o miquelets eren membres duna milcia, de carcter mercenari o voluntari, reclutats per a accions especials o com a refor de les tropes regulars. Hi ha moltes teories sobre lorigen del nom miquelet.

5 La guerra es desenvolup, a Catalunya, entre el 1705 i el 1714, finalitzant amb les capitulacions de Barcelona i Cardona (l11 i el 18 de setembre respectivament) davant les tropes borbniques.

6 Els miquelets eren devots de Sant Miquel. Hi ha ms de 500 llocs i esglsies amb aquest nom al Principat.

9A mitjans del s. XVIII, aquells antics combatents van sentir a parlar duna

vella ermita romnica de Sant Miquel que es trobava dalt duna muntanya,

mirant el mar, i que era a un tret de mosquet de la maleda frontera que

separava les dues catalunyes: una, envada pels espanyols; laltra, pels

francesos. Des daquell moment, ja ancians, van decidir que els seus fills

prendrien la torxa que ells deixaven i els van encomanar danar a habitar

aquelles valls per, des dall, reconstruir el mn que havien perdut. Havien

vist en la colonitzaci de les terres verges de lAlbera, en la zona ms

allunyada de la cort, una oportunitat per a reconstrur les seves vides; un

lloc on comenar de zero i establir la llavor duna nova ptria.

A partir del 1773, doncs, en iniciar-se la fundaci del poble fronterer de

Sant Miquel de Colera, van anar arribant de tot arreu famlies senceres per

comenar una nova vida i construir una nova comunitat. Tots sabien don

venien i on volien arribar.

El poble al s. XIX

Encara que, com a colons, els nous pobladors gaudien davantatges,

no deixaven de sentir-se sotmesos a la jurisdicci del seu senyor, que

era un representant ms de lodiat monarca hispnic i de lantic poder

10

monstic sobre aquelles terres.7 Tot i que eren catlics i fervents devots

del sant patr Miquel, aquella gent no temien el corrent anticlerical i les

idees alliberadores de la Repblica. Per aix, els refugiats que fugien de

la Frana revolucionria no eren ben acollits a Colera, i el nou rector,

Francesc Teixidor,8 posava al davant linters dels seus fidels als de

lEsglsia absolutista. Per altra banda, aquella repblica promovia el dret

dels pobles a la seva lliure determinaci, i aix casava amb els ideals dels

colerencs hereus de la lluita per les llibertats del poble catal.9 No se

sentien espanyols, per tampoc francesos perqu desconfiaven dells per

la repressi que havien dut a terme als comtats catalans de laltra banda de

lAlbera.10 Una de les primeres demostracions que els colerencs abraaven

les idees revolucionries va ser adoptar el costum de plantar un arbre de la

llibertat a la plaa del poble.

Arbre de la llibertat

7 La colonitzaci dels pobles de Colera i Molins havia estat una empresa de la famlia de terratinents Ferran Ferrer i Batlle (de la m dIsidre Ferran), amos daquelles terres desprs de prendre-les al monestir de Sant Pere de Besal, hereu del de Sant Quirze de Colera. Els Ferran Ferrer havien ennoblit grcies al foment de poblaci, impulsat per Carles III. El fill dIsidre, Anton Ferran, era tot un nou senyor feudal: portava escut i armes, sestalviava el cadastre, i tenia relacions fludes amb la Cort. Aquest personatge s el prototipus de labsolutisme borbnic.

8 Rector entre 1790 i 1795.9 El 26 dagost de 1789 es proclama la Declaraci dels Drets de lHome i del Ciutad. I al 1791 la

Constituci.10 Des del Tractat dels Pirineus (1659).

11

La Repblica de lAlbera

Recordau-vos de les glries-ab que nostres ciutadans en altres

temps se cenyiren de corones immortals. / Vostres barres victorioses

en la Grcia tan triomfants, portant de Npols les portes les

tancaren amb ses claus / No decaiga la fermesa de vostres pits

catalans, vostra fora s la mateixa la mateixa s vostra sang.

Cobla de de la Guerra Gran.11

Feia poc, per tant, que els nous habitants de Sant Miquel de Colera shavien

arrelat en aquelles terres quan, el 1793, va esclatar la Guerra Gran entre

la Repblica Francesa i la Monarquia Hispnica que havia de durar dos

anys i que afectaria de ple aquell territori de frontera. Primer, els espanyols

van envair el Rossell i, desprs, els francesos lEmpord. Els colerencs,

hereus de lexperincia transmesa pels seus avis miquelets en el combat a

muntanya i de guerrilles, i nics coneixedors daquella terra abrupta dels

contraforts de lAlbera, van esdevenir un factor clau en el control duna

frontera establerta en unes terres inaccessibles i acabades de colonitzar.

Els vens de Colera controlaven els passos de muntanya i la navegaci de

cabotatge de Llan a Banyuls. I, tamb, controlaven el contraban.

Els habitants de la vall van decidir defensar el seu territori i van constituir

un sometent de miquelets a lestil dels que sortien arreu.12 Els ms vells, les

dones i els nens, davant lamenaa duna guerra a tocar de casa, retornaren

als seus pobles dorigen acollits per familiars. Els homes en edat per

11 Durant la Guerra Gran es feren canons i deditaren opuscles per cridar a la resistncia i per exalar el paper dels miquelets. Destaquen les Novas coblas a la naci catalana per animar-los a prendre les armas.

12 A partir de loctubre del 1793 es constitueixen assembles catalanes a diferents municipis del pas que recluten miquelets per a defensar-se atesa la inoperncia de les autoritats borbniques. La primera iniciativa contra lo mal govern s la manresana.

12

travessar colls i fondalades i per carregar fusells es quedaren a defensar la

terra.13 Un centenar dhomes ben preparats constituiren una companyia de

guerrillers colerencs i molinencs, sota el comandament del jove i valers

capit Salvador Sirvent.14 Com a bons miquelets, tamb estaven disposats

a oferir els seus serveis militars a qui els respects i els dons ms profit.

Els espanyols, coneixedors de la vlua militar dels miquelets van intentar

contractar-los per controlar la zona de la Marenda.15 La frontera era massa

inexpugnable per destinar-hi soldats no avesats a aquells contorns. Una

delegaci dels miquelets, amb Sirvent al capdavant, va desplaar-se a

Llan on es van trobar amb els propietaris de la vall i un emissari del

General Ricardos comandant en cap de lexrcit espanyol a la frontera

empordanesa. A canvi dels seus serveis, els van prometre labolici

dalguns drets feudals que sexercien encara sobre la jurisdicci de Colera,

amb lexempci de censos sobre les vessanes de terra treballades pels

colons.16 Tamb, el ple control de la pesca i dels recursos miners que

sestaven comenant a explotar a la vall: or, coure i ferro.

El novembre de 1793, les tropes espanyoles volien assetjar per terra i

mar els francesos concentrats a Banyuls, Argelers i Portvendres. El setge

martim concentraria una flota davant de Banyuls des don bombardejaria

la poblaci. Mentestant, les tropes, passarien els colls de Banyuls i de

lAlzina fins a Cotlliure per encerclar-los. Tot i tenir controlats aquests

passos de muntanya, no dominaven la zona que anava des de Taravaus

i Querroig fins al mar, un territori ben conegut pels colerencs. Per aix

van demanar als miquelets que establissin una corretja de seguretat en

13 Al 1790 a Colera hi havia 180 habitants, al 1794 noms 90.14 Aquest Sirvent va ser un dels primers colons de Colera i Molins, fill de Montell del Cad, al

Barid, terra de senyors, bandolers i miquelets. Podia haver heretat ben b els gens del pas...15 Sector costaner del Rossell, des dArgelers a Cervera, entre lAlbera oriental i la mar.16 El sistema de propietat de les terres era el de lemfiteusi: Contracte de cessi perpetual o a llarg

termini dun b immoble mitjanant el pagament dun cnon anual o daltres prestacions a qui fa la cessi, el qual en conserva el domini directe (DIEC).

13

aquesta lnia, de ponent a llevant, per evitar lescapada dels francesos cap

al sud. Tamb els van demanar que els ajudessin a recuperar una vella

empresa que no havia estat realitzada: la construcci duna torre de defensa

que shavia projectat conjuntament al disseny de Colera pels enginyers

militars. La torre shavia derigir sobre el Cap Lladr, a lactual Muntanya

dels Canons.17 Fos pels problemes econmics o per la desdia de lexrcit

en el seu moment, el cas s que ara els amenaaven els francesos i all no

hi havia cap bateria defensant laccs a Llan des del nord.

Per la seva banda, els francesos tamb volien lligar curt els miquelets

colerencs per establir una via de sortida en cas de retirada. Encerclats per

terra i coneixent la intenci dels espanyols de reforar el setge de Banyuls

per mar, van enviar un emissari a Colera a travs de les valls de Cervera

i Portbou per demanar-los lajut. El capit Sirvent el va rebre amb tota

cortesia i prudncia. Els francesos demanaven que, per terra, asseguressin

tots els passos entre el mar i el coll de Banyuls. Per mar, havien devitar a

tota costa que la flota espanyola establerta a Roses reforcs el bombardeig.

A canvi del suport dels miquelets per guanyar la guerra a la frontera els

van prometre la proclamaci duna Repblica de lAlbera associada a la

francesa. En aquell temps, el govern francs18 havia decretat la invasi

del Principat i la seva erecci en Repblica Catalana. Primer, aquesta

nova repblica alberenca es constituiria noms en terres de Colera, des

de la serra de la Balmeta a la del Socarrador i des del Puig de la Calma al

Querroig fins al mar.19 Desprs, les altres comunitats venes de lAlbera

(Rabs, Espolla, Vilamaniscle, Garriguella o Llan) podrien associar-

shi. Per facilitar la lliure unificaci de Banyuls a la nova repblica lnic

17 Vegeu llibre de Pablo de la Fuente: La fundaci de Sant Miquel de Colera. Histria del naixement de la carolina empordanesa; Ajuntament de Colera, 2006.

18 El Govern de la Repblica francesa era anomenat Gran Comit de Salut Pblica de Frana.19 Aquest territori comprenia la Vall de les Portes (Sant Miquel de Colera i Molins); la Vall del

Freixe (Garbet); la Vall de Portbou i la parrquia de Sant Silvestre de Valleta.

14

municipi en territori francs, els colerencs van afegir-hi la demanda de

supressi de les fites que marcaven la frontera del Tractat dels Pirineus, des

darran de mar fins al Coll de Banyuls.20 Respectarien, a ms, la parrquia

de Colera i repartirien entre els colons les propietats i els bns monstics i

senyorials sobre la vall.

Finalitzada la proposta del delegat francs, els colerencs es van reunir a

la parrquia en assemblea i van valorar les dues alternatives. O Espanya

o Frana, absolutisme o repblica, Esglsia senyorial o parrquia. La

demanda de serveis militars era la mateixa per ambds bndols i les

promeses eren prou satisfactries, per cap de les alternatives era segura.

Ni espanyols ni francesos eren de refiar, per els republicans els oferien

la possibilitat de construir un nou ordre: la seva utopia, la ptria ideal,

lArcdia que feia dues generacions que buscaven. La discussi sallarg

fins a la matinada quan van decidir fer cas a loferta dels gavatxs. Per,

fos quin fos el final de la guerra, una cosa tenien clara: la seva llibertat

no depenia del perms de ning. La proclamaci de la nova Repblica de

lAlbera va ser unnime i exultant. Amb lalba ja clapejant a lhoritz, els

homes declamaven cobles per una Neoptria que emprenia un futur massa

incert.

Per mar, el setge de larmada espanyola a Banyuls shavia de reforar

amb naus que salparien de Roses, on es trobava concentrada la flota. Entre

elles, hi havia la fragata Preciosa, armada amb trenta-quatre canons; el

bergant Galgo I, amb catorze; i la galiota Sta. Rufina, amb tres. Les naus

van travessar el Cap de Creus i el vespre del dia 22 fondejaven davant de

20 El 1659 es signa el Tractat dels Pirineus. Les carenes del vessant nord de la Vall de Portbou esdevenen la frontera artificial entre el Rossell i el Principat. La fita que es troba dins de la Cova Foradada, tocant a mar, s la darrera des de lAtlntic, la nmero 602. La que es troba al Coll de Banyuls s la 591.

15

Llan. Diu la histria oficial que lendem una garbinada21 els va impedir

salpar i van haver dancorar amb tots els arreus per no ser arrossegades.

El temporal, per, els va empnyer direcci nord fins estavellar-se al Cap

Ras i no van poder fer res per salvar les naus. Hi van morir catorze homes.

La llegenda colerenca, per, va per altres viaranys... El cas s que la intenci

de les naus no era fer nit a Llan sin esperar que es fes fosc per salpar

damagat i arribar per sorpresa davant Banyuls i bombardejar de matinada.

Per aix van demanar lajut dels miquelets de Colera ats lacord fet dies

abans. La navegaci es faria a recer de les badies que resseguien el litoral

prenent per referncia els focs -els farells-22 que els colerencs encendrien

als diversos caps que trobarien: el Cap Ras; el Cap Lladr;23 el Cap de la

Merc; i el Cap de Cervera. Mentrestant controlarien tots els passos per

muntanya. Els francesos no tindrien escapatria, si els colerencs no els

ajudaven...

Lendem van recrrer a Garbet, el vell pescador que vivia a la Platja

del Freixe, a la badia que ara porta el seu nom. Garbet seria lencarregat

denganyar els capitans de les naus encenent els senyals de foc de tal

manera que encallessin als esculls. En comptes dencendre el primer foc al

Cap Ras ho faria al cim del Cap Lladr que, en ser ms alt, confondria les

naus que es dirigirien des del port de Llan directament als esculls dels

21 El vent de garb ve del sud-oest, per gira a nord-oest en arribar al Cap de Creus. Per aix, quan a Colera es parla popularment del garb o de la garbinada, realment estem parlant del vent o tempesta que ve del Cap de Creus, el xaloc.

22 Els miquelets eren experts en comunicar-se amb senyals de foc i amb el so dels corns.23 Pluj (Estudi del Cap de Creus, 1996) atribueix al terme lladr la mateixa etimologia que Pella

i Forgas fa derivar del mot dorigen celta o grec llad, com a sinnim de pedra, fita o frontera. Consultat Pella (Historia del Ampurdan, 1883) ell mateix reconeix que est vacillant quan atribueix la relaci entre llad i el leader cltic-galic o amb pedra o acabament en grec.

16

Tres Pecats.24 El temporal noms va fer que donar el cop de grcia a les

naus empenyent-les contra el rocam.

Encara no clarejava que els miquelets sapressaren a arribar a les restes de

les naus amb dos grans llaguts abans no ho fessin les barques de rescat que

sortirien de Llan alertades pels supervivents. Damunt de cada llagut hi

estibaren un can de la Preciosa. Amb la pesant artilleria a bord, les barques

es dirigiren a la platja de Port Joan on van descarregar els canons perqu

fossin tibats per una corrua de mules pel cam de ronda fins al capdamunt

del Cap Lladr. Els canons van ser installats un de cara a gregal i laltre de

cara a garb, per controlar laccs per mar a les seves badies. La bateria de

defensa que havien volgut construir els espanyols passava ara a mans dels

colerencs. Com a escarni, els miquelets havien triat el can nmero 165,25

just el que portava la inscripci ao de 1789, lany de la Revoluci.

De seguida va descobrir-se lengany dels colerencs. Els espanyols,

per, estaven massa ocupats en la guerra per reprimir aquella acci

tradora. A finals del 1793, el general Ricardos ja havia pres Banyuls,

Cotlliure i Portvendres i encerclava Perpiny.26 Lexrcit francs estava

desmoralitzat, per Ricardos no tenia forces per seguir la campanya i va

fer quarter dhivern al Vol. Aqu va canviar el signe de la guerra. Mentre

el general anava a Madrid a demanar reforos va caure malalt i va morir.

Els francesos, envalentits, recuperaren terreny amb la batalla del Vol i

amb la presa de Ceret, Portvendres i Cotlliure alhora. Els espanyols,

comandats ara pel Conde de la Unin des de Figueres, establien una lnia

defensiva entre Sant Lloren de la Muga i el Cap de Creus. A la tardor, les

24 Els dos illots de lextrem del Cap Ras (lIlla Plana i lIlla Rodona) sn la frontera entre els termes antics dels monestirs de Sant Quirze de Colera i de Sant Pere de Rodes, i actualment entre Colera i Llan. La primera punta colerenca sanomena dels Tres pecats, potser perqu es refereix als tres renecs dels antics pescadors (cony, punyeta i carall) o, segons Josep Pla, a caram, carall i carat. Tamb es diu que podria referir-se als noms de les tres naus que hi encallaren.

25 Segons Pluj, s el nmero 163. Sem fa difcil dassegurar...26 El Vol el 30 dabril de 1794, Ceret l1 de maig i Portvendres i Cotlliure el 26.

17

tropes franceses entraven a lEmpord per Sant Lloren i derrotaven les

espanyoles a la Batalla del Roure, on moriria el seu comandant.27 Amb

la caiguda vergonyosa del Castell de Sant Ferran de Figueres pocs dies

desprs, els francesos van ocupar lEmpord i van escampar el pnic arreu.

Les devastacions foren constants a tots els pobles i la gent fugia atemorida;

famlies i rectors deixaven cases i parrquies a la sort del pillatge francs.

Noms els miquelets i els sometents darreu de Catalunya, sota les ordres

del general Urrutia, van contenir el front perqu no sarribs a Girona,

mentre Roses resistia un fort setge fins caure al febrer del 1795. Els estires

i arronses al llarg de la frontera pirinenca, de Colera a lAtlntic, es van

acabar amb la Pau de Basilea al juliol daquell mateix any. La guerra havia

durat dos anys i la frontera tornava a quedar on era.

Les crniques oficials no expliquen qu passava a la Vall de Colera mentre

es produa aquesta guerra a banda i banda de lAlbera, com si hagus

desaparegut del mapa de la contesa. Per la llegenda ens segueix explicant

que, un cop enfonsades les naus espanyoles al Cap Ras i proclamada la

Repblica de lAlbera, els colerencs havien mantingut el seu territori al

marge de la conquesta espanyola del Rossell acollint els refugiats que

arribaven de Banyuls. Lesperada reacci espanyola contra la traci de

Colera no va ser a temps de complir-se per la fulminant ocupaci francesa

de lEmpord. El pacte dels miquelets colerencs amb els invasors de

respectar les seves terres i parrquia es va complir i no van trepitjar la vall,

que va viure tots aquells mesos allada del front de resistncia espanyola i

mirant de construir el seu nou estat.

Amb la pau signada i el restabliment de les fronteres, els colerencs van

recrrer a les autoritats franceses perqu es compls el pacte de mantenir

la seva independncia enmig de les dues grans potncies. Els francesos,

27 Batalla del Roure o del Mont-roig: lloc del desenlla dels enfrontaments ocorreguts entre Darnius, Sant Lloren de la Muga i Ponts de Molins entre el 17 i el 20 de novembre de 1794.

18

per, es van oblidar rpidament dels acords i van deixar a la seva sort

aquella petita vall al sud de la frontera. Aix volia dir quedar en mans de la

repressi de la monarquia hispnica. I no es va fer esperar.

Acabada la guerra, el rei Carles IV i el General Urrutia van dissoldre els

miquelets darreu de Catalunya que havien lluitat al seu costat. Els van

lloar, per tamb van incomplir els pactes fets en allistar-se. Per aix,

alguns guerrillers es van refugiar a la Repblica de lAlbera per defensar

el seu honor al costat de les llibertats dels alberencs. Al mateix temps, les

famlies dels colerencs que havien fugit de la guerra i que tornaven a casa

van ser segrestades pels militars. Una delegaci de lexrcit va negociar

la rendici dels miquelets i la supressi de la seva repblica a canvi de la

vida de les dones i els fills. Tamb els perdonarien el diezmo de horca28

si lliuraven el capit Sirvent per tal dajusticiar-lo.

Amb la pressi dels espanyols per una banda i la indiferncia dels francesos

per laltra, el somni de la minscula repblica sesllanguia per hores. La

rendici era lnica sortida. Lhonor, per, els impedia lliurar el cap del

seu capit i van ordir un darrer engany als espanyols. Els van dir que

Sirvent havia mort i que havia estat enterrat amb tots els honors de capit

al cementiri del poble. Els espanyols van fer aixecar la pesada llosa que

cobria la sepultura i van comprovar un rostre mig desfigurat i un cos abillat

amb luniforme i els galons dun capit dels fusellers de muntanya. Van

suposar que era el cos de Sirvent. El mort, per, era en realitat un capit

dels miquelets refugiats feia poc a Colera i que havia estat ferit greu al

front del Fluvi i portat a lloms de cavall pels seus soldats. Havia pogut

morir en terra alliberada i salvant la vida dun compatriota. Sirvent havia

fugit vers Molins arrecerat pels cingles de les Barbes del Boc i protegit

pels habitants del poble. All samag fins que el 1796, amb laliana entre

la Monarquia Hispnica i la Repblica Francesa contra el Regne Unit, el

28 Sistema de repressi castellana aplicada als catalans durant la Guerra de Successi: per cada deu presoners, un de penjat a la forca, i la resta condemnats a galeres de per vida.

19

capit sallist amb els anglesos com a corsari per lluitar contra espanyols

i francesos alhora.

Lexrcit espanyol va ocupar Colera i va eliminar qualsevol testimoni

daquella efmera repblica. Els soldats van tallar larbre de la llibertat

de la plaa del poble i van cremar tots els papers que provaven el pacte

amb Frana i els acords de la junta de govern de lincipient estat. Aquella

aventura inslita quedava noms en la memria dels pocs colerencs

condemnats a seguir treballant les vessanes de vinya i en el record de

lesperit indomable del capit Sirvent. Noms els canons dalt de la

muntanya no foren desmuntats pel servei que poguessin fer en un futur.

La Repblica de lAlbera havia durat escassament un any i ning, fora de

Colera, no ho sabia.

Fusell de miquelets

20

Mrfega

Mala ventura ha tingut la gent catalana, de escamparse los Gavaigs

per lo Empurd i la Cerdanya. A la guerra catalans, Miquelets, al

arma, al arma, nons havem de acobardir per tota la gent de Frana.

Cobla de la Guerra Gran

Derrotada la Repblica de lAlbera, els segents anys foren tristos i

desoladors. Els habitants de les valls de Colera i Molins estaven controlats

estretament per les guarnicions militars de la frontera. El rector, Francesc

Teixidor, fou deportat pel seu comproms anticlerical i revolucionari

i substitut per nous preveres que vetllessin per les nimes pecadores

daquells pagesos insurrectes. El seu continuador, per, el prevere Joan

Sunyer,29 es va deixar seduir per les conviccions del seu antecessor i pel

seu comproms amb la sort dels vilatans.

Aix, anaven passant els dies i cap crnica oficial va explicar mai qu havia

passat entre el novembre del 1793 i el febrer de 1795 en aquell raconet de

lImperi espanyol. Ning no en sabia res fins que, de nou, de tramuntana va

arribar una nova guerra. Amb el Tractat de Fontainebleau, el 1807, Napole

i Carles IV saliaven i el monarca espanyol deixava que lexrcit imperial

francs travesss la pennsula per atacar Portugal. Daquesta manera, els

francesos es quedaven a Espanya i locupaven immediatament.

El 9 de febrer de 1808 les tropes de Napole entraven a lEmpord i, a

labril, un regiment sapoderava de nou del castell de Figueres. Rpidament

es van fer amb el control de Barcelona i de moltes ciutats del pas, tot i que

les zones rurals i de muntanya van ser difcils de sotmetre. Arreu sestengu

un fort rebuig a les tropes franceses i comenaren a aparixer novament

grups de guerrillers, miquelets i sometents que soposaven a linvasor.

29 Prevere de Colera i Molins entre 1795 i 1813.

21

Ressorgia la Catalunya insurrecta que veia com la seva capital restava en

mans dels francesos i sobria una nova i llarga guerra que duraria set anys.

En aquest context, lensopida i oprimida colnia de miquelets colerencs

es desvetllava de la seva letargia i melangia i es constitua, de nou, en una

comunitat armada. El capit Sirvent, que havia estat comandant un vaixell

corsari angls, va tornar dincgnit per a noliejar un bergant amb llicncia

de cors, anomenat Veta Blanca, finanat pel govern de Cadaqus per

defensar la Mar dAmunt dels atacs francesos, i per a saquejar-los, si calia.

Sirvent havia adoptat una nova identitat: ara es feia dir capit Saint Michael.

Bergant La Veta Blanca

Saint Michael va convertir la badia de Garbet en la plataforma des don

controlar laccs al Golf de la Selva. Les seves raconades arrecerades li

permetien fondejar de forma segura i els canons del Cap Lladr protegien

el refugi i donaven cobertura als seus atacs. La seva activitat corsria va

permetre subministrar armes als colerencs, desarmats per les autoritats

espanyoles den de la seva aventura republicana. De nou, un cop controlat

laccs per mar i tancats els passos per muntanya, tornaven a viure en un

estat dexaltaci que els recordava el recent intent de constituir-se en una

repblica. Ara, per, ja no es refiaven dels francesos com a aliats i la decisi

sobre el seu futur restava noms a les seves mans. Primer defensarien el

seu territori i, un cop acabada la guerra, ja veurien quin seria el seu dest.

22

Les poblacions venes tamb sorganitzaven per defensar-se.30 Al juny,

les autoritats de Figueres van manar a Llan defensar les Alberes

perqu estaven amenaades pels francesos des de Cotlliure i Banyuls. Els

llananencs ja sabien prou b que daix se nencarregarien els colerencs

per una banda, tancant els passos per muntanya, i el capit Sirvent per

laltra, controlant laccs per mar.

Mentrestant, la guerra continuava per tota la Pennsula Ibrica en una

contesa que ja es preveia ben llarga. El febrer de 1812, Napole decidia

annexionar Catalunya a lImperi francs: des del 28 de gener de 1812 fins

al final de la guerra, Catalunya s Frana. Durant aquells dos anys, Franois

Les Cases, el subprefecte de Figueres, va aconseguir una certa pau imperial

a la comarca creant juntes cantonals, assemblees de districte i comunes

amb alcaldes afrancesats. Conscient de lesperit belics i insurrecte dels

colerencs i de la seva negativa a constituir-se en un ms dels districtes

imperials va voler pactar amb ells un rgim especial. Aix, els prometia

que no serien atacats per lexrcit si renunciaven a les seves constants

incursions guerrilleres per la banda de Banyuls i Rabs. A ms, havien

de lliurar-los Sant Michael, el capit rebel que amb la seva nau corsria

que feia estralls per la Marenda i pel Golf de la Selva i que fondejava en

aiges colerenques protegit pels seus habitants. Altre cop, els miquelets

es trobaven davant duna decisi definitiva, per ara no farien cas als

gavatxs. Van decidir mantenir-se independents del rgim francs resistint

a ultrana protegits per les seves carenes retallades i valls congostes. La

resposta de Les Cases no es va fer esperar. Va manar tancar-los en aquesta

pres natural entre muntanyes i mar i mantenir ocult i isolat aquell espai de

llibertat enmig del ms gran imperi mundial. Per a aix, noms li calia fer

callar els canons i fer plegar les veles del capit Saint Michael.

30 Segons J. Pla i Cargol (La guerra de la Independencia en Gerona y sus comarcas, 1953), a loctubre de 1808 es produ una escaramussa a Llan entre cent-vuitanta italians de Napole i cent sometents de Vilamaniscle, Espolla, Sant Quirze i Rabs liderats pels caps Coderch i Pairet que van encerclar els imperials en un tur prop de mar fins a rendir-se.

23

Una nit tramuntanada i de lluna plena de Sant Miquel del 1813, els

francesos, amb lajut dun afrancesat de Llan, coneixedor de la costa,

van dirigir un escamot de soldats de Grifeu fins a Garbet, al Port Joan, on la

nau de Sirvent fondejava a recer dels embats de la tramuntana. Assaltant-

los per sorpresa, els francesos van matar a traci tots els mariners que

dormien a la platja amb les seves mrfegues. Ferit de mort al seu ja, van

lligar el capit Sirvent a larbre de la Veta Blanca i fou cremat, encara

viu, amb la seva nau. El rector Sunyer, que havia fet nit amb ells per beneir

la navegaci de lendem, fou desposset dels seus hbits i, abans de ser

degollat, el van obligar a presenciar lexecuci del valers capit. La

resplendor del foc va alertar la patrulla de miquelets que vetllava la badia

des dels Canons, per no van poder encalar els assaltants que ja havien

superat el terme de Colera amb Llan. Els colerencs van jurar venjana,

per ara no els quedava cap altra sortida que esperar lembat final dels

francesos que els encerclaven. Els miquelets, sense lder ni heroi, aquella

tardor i hivern no dormiren ni una nit esperant que lenemic els trepitgs

sense compassi en un atac final i fatal.

Els francesos, per, tenien altres maldecaps en qu entretenir-se que

no pas amb una partida dinsurrectes reclosos en un rac de lAlbera.

Els problemes de Napole a Rssia i a lest i centre dEuropa van ser

aprofitats pels espanyols que, ajudats pels anglesos, van fer retirar les

tropes imperials cap al nord, a Arag i Catalunya; aix, al febrer de 1814,

comenaven levacuaci del Principat retirant-se fins a la lnia del Fluvi

per protegir la seva frontera.31 Els soldats francesos emprengueren la

fugida desordenadament pels passos fronterers evitant de caure presoners.

Alguns van creure que el pas arran de mar els seria ms fcil i decidiren

marxar pels colls de Colera.32 No sabien la sort que els esperava.

31 El 24 de mar de 1814 Ferran VII arriba al pont del Fluvi, i Figueres sallibera el 28 de maig.32 De fet, el nom de Colera sembla que podria tenir el seu origen en coll (collum). Per tamb he

sentit altres etimologies possibles com la de cdol o card (de card formatger, anomenat tamb card coler, herbacol o herba colera, que es feia servir per qualllar la llet i fer formatge).

24

Els miquelets de Colera que havien sobreviscut als set anys de guerra

volien venjar fins la darrera gota de sang dels seus companys assassinats i

la mort humiliant del seu capit, cremat viu a la coberta de la Veta Blanca.

Lobjectiu era clar: no deixarien passar viu cap gavatx que travesss el

seu territori. Aix, cada hora del dia, un grup de miquelets faria gurdia al

capdamunt del Coll del Frare33 per esperar el pas dels fugitius just al lloc

on podien veure, a laltra banda de la Vall de Portbou, la fita de la seva

salvaci.

Els francesos es trobaven a la Platja de Grifeu i, en grups dentre quatre

i deu homes, emprenien el cam vora el mar cap al seu dest. Encara que

aprofitessin les hores ms intempestives i el temps ms inhspit, un cop

arribaven al Coll del Frare mai no sescapaven de lassalt inesperat dels

colerencs. De cop i volta, de darrere el roquissar apareixien uns espectres

abillats de manera estrambtica, vestits amb els arreus de miquelets i

coberts dalgues, petxines dor i escates dargent;34 alguns duien cranis

de senglar i banyes de boc per barret. Davant lesglai, els francesos no

podien reaccionar paralitzats per lhorror daquelles bsties armades amb

mosquetons, fitores i sabres. En sorprendrels, els colerencs els demanaven

si eren francesos que fugien. Els pobres gavatxs feien que no amb el cap

per no desvelar la seva evident identitat.

Ja ho sabrem quan sigueu davant del Salt deien els miquelets.

Els presoners, nus de tors i peus i lligats de mans, eren conduts lun

darrere laltre pel corriol que mena fins al penya-segat del Cap de la

Merc, travessant el rec de Pixavaques35. El cam s pedregs i trencads

i les roques cantelludes i lacerants. El pas forat i el pnic dels soldats,

indefensos i confosos, es feia cada cop ms evident amb constants

33 Pas ms proper a mar entre les badies de Colera i Portbou.34 A J.V. Foix, en memria i veneraci, per la conversa mantinguda sobre Colera.35 Segons Pluj (Estudi del Cap de Creus. 1996), el nom li ve pel soroll que fa laigua torrencial en

baixar-hi, similar als pixats dels bovins. Constato que fa veritablement la mateixa sensaci...

25

La Badia de Garbet vista des del Cap Ras.

El Cap Lladr, lIlla i els Canons des del Cap Ras. El Cap de la Merc i el Cap de Cervera al fons.

La Badia de Garbet vista des de la vall.La Vall de Grifeu enfilant el Rec de Boquer.

26

La Muntanya dels Canons i lIlla des de la Platja del Borr.

La platja i la punta del Borr

La costa nord de la Badia de Garbet. A lesquerra Port Joan; al fons a la dreta, lIlla i Cap Lladr. Enmig la costa de la Rallada.

La vall i la platja de Garbet amb els cims de les Barbes del Boc, al fons a lesquerra, i de Taravaus (700 m), a la dreta.

LIlla Grossa i lIlla Petita des de la costa de la Rallada.

LIlla Grossa o Cap Lladr, en primer terme. Al fons els espadats del Cap o Punta de la Merc amb el cim del Salt del Gavatx.

27

La Riera de Garbet quan arriba a la platja, envoltada de tamarius i cdols. Al fons el Mas Perdigot.

La Cova den Malta, o del nufrag, a Garbet.

El Cap Ras i el Borr des de Port Joan.

El Cap o Punta del Frare, sota els canons. Semblava un frare amb la seva caputxa resant de cara a la muntanya.

El Frare sense la caputxa, desprs de caure-li. Ara podria ser el Cap Cors, per la semblana amb el perfil de lilla mediterrnia.

Cap Ras des dels Canons, amb lIlla Plana i els esculls dels Tres Pecats, frontera histrica entre Sant Pere de Rodes i Sant Quirze de Colera i ara dels termes de Llan i Colera.

28

Laccs a lIlla Petita, en baixa mar i plena mar, des de la platja de Carbass.

Els Canons.CA AO DE 1789 n 165.

29

La Badia de Colera, amb la Platja dels Morts, des de la Muntanya dels Canons.

La Rovellada, el Rec de Gallego, el Salt del Gavatx i el Cap Merc des dels Canons.

La Badia de Colera, el Rec de Gallego, el Cap Lladr i el Cap Ras, des del Salt del Gavatx.

LIlla, la Muntanya dels Canons i el Cap Ras des del Salt del Gavatx.

Veta Blanca i Salt del Gavatx des del Rec de Gallego.

Veta Blanca i Rec de Gallego des del Salt del Gavatx

30

Cap de la Merc i espadat del Salt del Gavatx

El cim de la Punta o Cap de la Merc s el Salt del Gavatx. Cent quinze metres sobre el nivell del mar en caiguda vertical . El Cap de Creus al fons.

31

Possibles emplaaments del Salt del Gavatx. Mirant al Cap de Creus o mirant al Claper, de cara al Cap de Cervera.

32

Fita fronterera entre Colera i Banyuls al Coll dels Empedrats.

Monestir de Sant Quirze de Colera.

Barraca a la vall de Portbou, com deurien ser les dels primers pastors i pagesos de la contrada a finals del s. XVIII.

Barraques de pescadors a la platja de Portbou, com les que hi havia abans de larribada del tren.

33

Aquesta costa s plena danfractuositats, coves i penya-segats.

34

Cova den Xamuixa, des de fora i des de dins, amb el Cap de Creus al fons.

La Cova den Xocolata, sota lespadat del Salt del Gavatx , des de mar i des de dins.

La Cova del Bou mar.La Cova Foradada per la banda catalana sota domini espanyol; al darrera la banda nord, sota domini francs.

35

Vista des de linterior de la Cova Foradada: al nord, el Cap de Cervera; al sud, el Cap de Creus.

Interior de la Cova Foradada mirant a la sortida al Principat. A la dreta, a un metre i mig per sobre del nivell del mar, hi ha la darrera fita (n. 602)..del Tractat dels Pirineus (1659).

36

Des dantic, la relaci entre els animals marins i els ssers mitolgics i fantstics ha estat ben estreta (Gravats extrets d Armand Landrin: Les monstres marins. Paris, Hachette, 1869)

37

tremolors de cames, relliscades i esgarrinxades per un cam inestable

i abrupte que mostrava sovint taques de sang resseca. Aterrits, alguns

francesos mormoraven paraules en un catal incert que havien aprs

entre pillatges i violacions durant la seva llarga estada arreu del pas.

En arribar al cim, enmig de roques esculpides capriciosament per la

fora del vent, un pen amb la creu de Sant Jordi assenyalava lextrem

del precipici que sestimba vertiginosament al mar. Just abans darribar-

hi, damunt de la petita plataforma ptria que sabraona sobre el Claper

sestenien les mrfegues ensangonades on havien jagut els miquelets

vilment assassinats. Enmig daquestes, llua la del capit Sirvent amb un

cresp negre. Un a un, els presoners eren portats per dos miquelets a punta

de forca fins al lmit de lestimball. Un cop all, li atansaven un paper on

hi havia escrit mrfega i obligaven el gavatx a pronunciar la paraula.

Quan el soldat balbucejava esbalat ...marf[]ga era posat damunt la

mrfega de Sirvent i, des dall, obligat a saltar al buit. La seva incapacitat

per pronunciar esdrixulament una simple paraula en catal el condemnava

a una mort esgarrifosa.36 En veures perdut, el reu implorava merc37 als

botxins mentre, amb el posat dorat i amb el cap de senglar per elm, el

capell38 el benea. Al crit de Sant Miquel, la fitora dun dels monstres

venjatius lempenyia de cap a mar. Els crits ofegats dels gavatxs saltadors

i el silenci eixordador que seguia noms feien que accelerar els polsos dels

presoners que esperaven uns metres ms lluny, arraulits rere les roques i

ignorant que una mrfega mal accentuada era la seva sentncia de mort.

36 Lnica referncia escrita que conec daquesta llegenda s al captol VI del llibre de Joaquim Pla i Cargol Tradiciones, santuarios y tipismo de la comarcas gerundenses; Girona, 1947. Segons em fan notar els amics Pere Torres i Albert Villar, podria ser que els colerencs shaguessin inspirat amb un passatge bblic: els galaadites van vncer els eframites. Aquests van intentar fugir. En un pas, quan arribava una persona desconeguda, li preguntaven si era galaadita o eframita. Tots deien, esclar, que eren galaadites. Aleshores, els guardians els feien dir xiblet. Els eframites no sabien pronunciar la x i deien siblet. En sentir aquesta pronncia, els guardians els degollaven (Llibre dels Jutges, captol 12, a partir del versicle 5).

37 Per aix aquell indret s conegut com a Cap o Punta de la Merc (grcia, misericrdia). Sovint, per, surt escrit com a Marcer o Mars, fins i tot en la toponmia oficial.

38 Joan Moy, prevere entre 1814 i 1827.

38

Aquells dies de juny del 1814, els cossos mutilats i balbs de la venjana

colerenca arribaven a la Platja dels Morts gronxats per les onades. Ben

aviat, lexrcit espanyol tornava a patrullar la frontera i pels carrers de

Colera sendevinava un tel de secrets i de remors que la tramuntana no

podia ni esvair ni silenciar. Noms la silueta del Salt del Gavatx, desafiant,

serigia a gregal com un record petrificat que tothom volia oblidar.

La histria no ha deixat cap ms rastre que els contes a la vora del foc

dalguna famlia de la vall sobre all que potser es va esdevenir i potser

no durant aquells anys de guerra. Alguns dels protagonistes daquells

primers temps de la colonitzaci i de lintent desdevenir una repblica

van desaparixer de qualsevol registre oficial i no sen va saber res ms.

Des daleshores, la memria popular a Colera es va anar perdent. Noms

algun fet allat, al llarg dels anys, com la plantada dun nou arbre de la

llibertat a la plaa,39 feia rebrotar la saba que hi havia en el ms profund

de lesperit daquells primers colons. Potser noms en aquest context

sexplica el cas del molinenc Pere Carrs Suer i la colerenca Maria Valls

Grifeu. El matrimoni i els seus deu fills feien una vida transhumant pels

vessants fronterers amb les seves cabres. Fou aix com, el 1887, nasqu,

al corral de Selva Rodona, sota les cingleres de Taravaus, una filla a qui

posarien per nom Repblica.40 Qui sap si va ser un darrer intent eixelebrat,

tramuntanat, de crear una nova comunitat a partir de velles idees. Just poc

desprs que larribada del tren i de la filloxera41 canviessin per sempre ms

el futur daquelles valls congostes i oblidades entre muntanyes esquerpes i

espadats salabrosos.

39 Lactual pltan va ser plantat lany 1898, junt amb 13 arbres ms a les cantonades de la plaa que sembla que van treure perqu no deixaven passar els carros. Va ser plantat tamb com a signe de rebelli per la recent annexi de Colera a Portbou (1885) que va comportar la crema de larxiu municipal com a protesta dels colerencs.

40 Vegeu Pluj: Molins. Sant Miquel de Colera; Els venats oblidats del Cap de Creus, 2005.41 El tren va arribar a Portbou el 20 de gener de 1878 i la filloxera a Rabs el 1879, escampant-se

rpidament per les vinyes de lAlbera.

39

GARBET

Certa cosa s que lo demoni s pblic enemic de Du; doncs, ab

aital no s llegut a nengun cresti fer neguna convenci ne pati, ne

reebren negun servei. Item, tots sabem que lo demoni nos ha en oi de

mort, e que a nengun no sacosta sin per fer-li mal a la sua nima.

Francesc Eiximenis. Llibre dels ngels (1392)

Era un rostre ple desquerdes, reguerols i feixes, com si la pell shagus

empeltat de la terra rebregada on vivia. Els llavis, molsuts, sobresortien de

lespessa barba blanquinosa amagant unes dents escasses i corcades. El seu

cap feia temps que no respirava ms fortor que la de la barretina morada

que portava calada fins a les orelles i que noms es treia per esporgar-se

els polls. Vestia amb una casaca dun capit de navili naufragat davant

els farallons de la badia. No parlava gaireb mai, per renegava molt. Per

qualsevol fotesa feia baixar sants, marededus, ngels i qui fes falta a

les fondries dels inferns. No hi havia res que no hagus estat malparit o

malfotut. No li calia tenir ning a prop, ni ning que li digus un du-vos-

guard o bona nit. Era un home sol; de fet, era lnic home que des de feia

tres-cents anys hom podia trobar entre el Cap Ras i el Cap de Cervera.

Ni ell sabia perqu li deien Garbet. Potser perqu la platja de la Vall del

Freixe42 on vivia s feta de graves; potser perqu sempre malea el garb que

li humitejava el rac de mala mort on dormia; o potser perqu garbellava

el mar a la cerca de qualsevol sser mengvol. El cas s que Garbet era

lamo de la badia on vivia, no perqu fos de la seva propietat sin perqu

no hi havia ning ms. No havia dit mai si havia nascut en aquella platja

42 El nom de la vall o muntanya de Freixe est documentat des del s.X. Podria ser que es digus aix perqu al llarg de la riera hi hagus un bosc de ribera amb freixes. En tot cas, a partir de la constituci del poble de Colera ja sempre ms sanomen Garbet.

40

o hi havia arribat abans de la colonitzaci, per en formar-se Colera ell ja

hi era. Per aix, per als primers habitants daquelles valls, aquella badia

acabaria essent la den Garbet.

En aquells temps, a la platja no hi havia res ms que lantic Mas Perdigot,43

arrecerat a tramuntana i abandonat des de feia anys i panys. Garbet,

per, no havia volgut ocupar el vell casalot: preferia aixoplugar-se a la

barraca que shavia fet prop don la riera es troba amb el mar, enmig duns

tamarius que amorosien la salabror de lonatge i que marcaven la llera de

les rierades. La cabana li servia ms dabrigall que de casa, per tenir-hi la

mrfega on gitar-se i perqu no se li mullessin les poques pertinences que

tenia: la samarra per a lhivern; espardenyes seques i calces; quatre rals;

la bta de vi i la de loli; les anxoves; i els formatges que curava al corral

que tenia riera amunt. La barraca estava envoltada per una paret baixa, de

pedra seca, que li marcava lespai vital necessari on cuinar, menjar i deixar

els aparells de pescar. Una part del tancat era cobert amb un tendal fet

amb quatre bigues de fusta, canyes i murtra on shi recollia un petit forn

de lloses on hi coa els pats. Garbet era un ermit; sempre havia estat sol

i no temia que ning li prengus res si no era que el dimoni se li enduia

lnima. Tot i aix, tenia el seu petit amagatall a la cova que es troba just

on el rocam substitueix els cdols de la platja. En aquest forat, fet a la

roca i encarat a garb, hi amagava el que fos en cas de necessitat i sel

podia trobar els migdies xafogosos destiu fent una becaina bressolat per la

humitat de lambient mar.44

43 Ja citat lany 1522, encara resta dempeus, tot i que amb les lgiques transformacions.44 Segons Arnald Pluj (Estudi del Cap de Creus, 1996), aquesta cova rep el nom de Cova den

Malta, sobrenom dun pescador llananenc, Vicen Calsina i Reig, propietari duna vinya propera. Solia viure-hi temporalment, ra per la qual tamb se la coneix com la Cova del Nufrag. El meu avi, per, explicava que lhavia fet ell mateix per fer-hi els suquets de les nits de reganar per aquells verals. Em quedo amb la darrera versi, per mentida que sigui, esclar.

41

En Garbet vivia com i de qu podia, amb un peu a terra i un altre a laigua.

Riera amunt, rere les graves i els tamarius de la platja, hi tenia unes poques

cabres que engegava pels vessants de la vall; un parell de bucs dabelles li

fornien la mel, i els esbarzers fruitats la confitura de mres que li endolcien

la vida; quatre ametllers i vint oliveres li regalaven ms que no demanava;

de lhortet en treia un grapat de cebes i alls, naps, cols i escaroles arronsades

i escarransides que amania amb olives i fulles tendres de fonoll mar i

herba salada; la bassa de la riera li donava de tant en tant un pat llepafils

de granotes; i, dels marges, en treia esprrecs i cargols amb les primeres

pluges de primavera.

A tocar de mar, Garbet aprofitava cada pam de vinya, desempedrant

aquella terra esquerpa per fer-hi viure un centenar de ceps que semblaven

els dits torturats de la terra, rabassuts i aspres com la llicorella que els

arrelava. Les feixes semblaven onades petrificades que es confonien amb

els esquistos de la muntanya que es precipitaven a mar. A finals destiu, els

pmpols de ram acaronaven el terra i endolcien laire abans de regalimar

pels semals i cistells que Garbet omplia lun rere laltre, sense entretenir-

shi gens per si la pedregada li malmetia la collita. Cada dia de verema, al

migdia, carregava el seu llagut i hissava la vela o bogava fins el port de

Llan on bescanviava la collita per farina, sal i pebre i all que li fes falta

fins al setembre segent. Tornava a la posta de sol amb ms esperit de vi al

cos que nima per remar. Amb el ram malms durant la verema en feia el

seu propi vi, un esps brou rovellat que noms ell podia empassar-se. Amb

les panses de la garnatxa en feia una escassa per dolcssima mistela que

assaboria a xarrupades les llargues nits tramuntanades dhivern.

Garbet, per, era pescador. La vida en terra era el preu que pagava per no

poder viure noms de la mar. Es deia que si hom shi fixava b li lluen

escates al clatell i que lal li peixatava. Calava la xarxa cap al tard, quan

amb prou feines veia la silueta de la platja, entre lIlla Grossa i la Petita

tancant el pas als peixos que sapropaven al clapissar de la platja den

42

Carbass.45 Llevava els filats en despuntar el dia per no perdre ni una pea

xuclada pels polls o mossegada pels pops, i cernia la malla de cnem a la

platgeta arrecerada de Port Joan,46 que li feia

deixugador i estenedor fins a la propera calada.

Ms a llevant hi tenia el seu bol47 preferit, a

la Rallada,48 on aprofitava les seves aiges

somes per llanar-hi amb destresa el rall des

dels esculls o per deixar anar, des del llagut,

el xarambeco amb garotes amb qu pescava

guiules, tords i serrans.49

Amb la barca no sallunyava massa de la badia. Direcci Colera, no

passava mai del Cap de Frare i el Rec den Basco,50 on hi calava la nansa

per fer-hi cigales i llagostes. Direcci Grifeu, sarribava fins a Bramant o

Canyelles, rere el Cap Ras, ja en terres de labat de Sant Pere. De punta a

punta de la badia, des de lIlla Grossa a lIlla Plana, hi solia fer una solta

de palangre pel nero, el congre o algun llu distret. Quan Garbet havia bon

peix, sarribava fins a Llan per vendre-hi les peces grosses o canviar-les

per un tros de cansalada o tabac.

45 Aquest s el nom que rep actualment aquesta platja plena de clapers protegits per lIlla Petita i el Burro (un niell que toca lilleta), sembla que en motiu dun colerenc anomenat aix (Arnald Pluj; Estudi del Cap de Creus, 1996).

46 Nom dun colerenc que hi tenia la vinya (Pluj, Estudi del Cap de Creus, 1996).47 Un bol seria lacci de calar o llanar la xarxa. Per extensi, sentn el lloc on hom t lhbit de

fer-hi les calades.48 Segons Pluj (Estudi del Cap de Creus, 1996), rep el nom perqu shi pescava amb el rall. Tot i

aix sovint es veu escrit com a ratllada, de ratlla i no de rall, lormeig de pesca.49 A Colera diem xarambeco a lormeig que s anomenat cel. Un xarambeco en realitat s un fil

amb un plom i un ham (una fluixa). Val la pena, llegir la descripci que fa Emerenci Roig (La Pesca a Catalunya. Ed. Barcino, 1927) sobre aquest ormeig: El cel s un crcol de ferro prim, del qual penja una bossa cnica, feta de malla de cordill, com la duna xarxa. A lextrem inferior hi ha un pes de plom a fi que lormeig senfonsi quan hom el cala. Al crcol hi ha una nansa i un cordill; aquest va unit a un cap de corda llarg que serveix per a calar-lo i llevar-lo del mar. Cal anar embarcat i trobar-se en lloc poc fons. El cel s escat amb susos (garotes), aixapats a cops de roc. El peix, atret per lesquer, passa per damunt del cel. Llavors aquest s llevat rpidament, procurant que el peix resti empresonat dins la bossa. Aix pesquen serrans, judrioles i donzelles.

50 Segons Pluj, sembla ser que sanomena aix pel cognom dun colerenc que hi tenia la vinya.

Rall

43

Els dies sense onatge resseguia els esculls com si fossin un hort mar

particular fent musclos, fideus, crancs, cargols, pallerides, i tot el que

pogus posar a la cassola si no s que sho menjava a mar estant. El seu

art de pesca preferit, per, era anar

a reganar:51 les nits de calma i de

mar baixa sarremangava les calces

fins a les cuixes, prenia la fitora,

una atxa i un sac lligat a lesquena i

comenava a recrrer la badia a nord

o a sud, segons loritjol, de la platja

fins a lIlla o fins el Borr passant

per la platgeta de Santa Llcia.52

Arrossegava els peus pels recs i les basses dels esculls esperant de trobar-

hi un peixot mig endormiscat, una cabra enlluernada, un pop roquisser o

qualsevol altre bestiola que pogus enforquillar i posar al sarr. En arribar

al seu refugi, al cap dun parell dhores de tenir els peus en remull, ja tenia

a punt la brasa amb poda de cep amb qu faria bullir un brou esps amb el

grapat de closca collida del mat i amb la pescada ms o menys suculenta

de tota una nit de reganar. La mullena del cos se la feia passar amb la collita

de la vinya.

51 Pesca amb llum i fitora, associada a lart de pescar a lencesa, tpica de la zona del Cap de Creus, i gaireb perduda de la memria popular. Al llibre de J. Lleonart i JM Camarasa La pesca a Catalunya el 1722. Segons un manuscrit de Joan Salvador Riera (Museu Martim, 1987) sesmenta escrit reganar. Si tenim present que es tractava danar pels recs, potser escauria ms escriure-ho reguenar. En tot cas, certifico que el meu avi hi pescava aix.

52 El nom del Borr prov, sens dubte, de la planta herbcia que es troba entre les seves dunes (Ammophila arenaria). Letimologia casolana em diu, per, que podria ser per les boles de borra (borr) que deixen les fulles i tiges esfilagarsades de lalguer (posidnia) quan s arrossegat pels llevants a la platja. De fet, aquestes boletes peludes fan tot lefecte de les mateixes que trobem pels racons. En qualsevol cas, cal reinvindicar el nom del Borr per sobre del ms recent de Platja de les Assutzenes (planta tamb present), que sembla imposar-se entre els nous fondejadors. Entre la platja de Garbet i el Borr hi ha una platgeta sense nom oficial per batejada pels de casa com Santa Llcia.

Nansa Cel o xarambeco

44

Podrem dir que en Garbet vivia del que collia i del que pescava i no

necessitava gaire res ms ni ning per anar passant la vida. Noms un cop

lany, un delegat del monestir53 passava a reclamar el delme del peix i de

la terra del mas Perdigot. I sempre li responia el mateix, que aquell era un

mas rnec i que no nera pas el masover, que ell noms vivia de laigua de

la terra i laire de la mar. Lemissari senduia un bon pat de Garbet i fins

lany vinent.

Garbet noms tenia un enemic declarat: en Grifeu, el ve de laltra banda

del Cap Ras.54 Es tractava dun home tan malcarat com ell, i no es podien

ni veure ni sentir parlar lun de laltre sense que un renec els sorts del llavi

com una butllofa pudenta malent-se els ossos. Tots dos vivien del mar i

de la terra i dels pocs excedents

que podien vendre a Llan. Per

aix, quan un tenia mala collita o

mala pesquera laltre ho celebrava

amb joia malgrat que pats les

mateixes conseqncies. Sempre

competien per arribar abans al port

a oferir els seus productes. Grifeu,

amb les mules, per terra i Garbet,

amb el llagut, per mar. La majoria

de les vegades per no vendre res o

per tornar amb menys.

53 Des del segle X el monestir de Sant Quirze de Colera posea el delme del peix i de la terra daquestes valls (de Garbet a Portbou). Des del segle XVI, amb la decadncia de Sant Quirze, aquest dret passa al monestir de Sant Pere de Besal.

54 Les valls de Garbet i Grifeu estan separades per la Serra del Socarrador segons lInstitut Cartogrfic de Catalunya. Segons Pluj (El Cap de Creus. 60 itineraris de Portbou a Roses, 2000), aquest nom el rep la serra que separa les valls de Colera i Garbet fins a la Muntanya dels Canons. En tot cas, sembla que el socarrador seria un lloc cremat per obtenir-ne conreus.

Llagut

45

Aix era la vida en aquelles valls fins que el 1773 van arribar els primers

colons per comenar a treballar-les. Garbet era lnic home que coneixia

els topants daquell territori per descobrir i per aix els nouvinguts sen

refiaven. Garbet ja semblava un home vell quan el van conixer, per

encara mantenia la fora i el coratge dun jove i no es va fer mai estrany

als colerencs. Ara ja no estava tan sol i se sentia un ms duna comunitat;

esquerp, rabit i solitari, per era un ms.

Al cap de vint anys de relacions cordials entre els colerencs i Garbet va

esclatar la Guerra Gran que trasbalsaria aquella contrada. Aleshores

Garbet va esdevenir una pea clau per als colerencs que pretenien crear la

Repblica de lAlbera.55 Grcies al seu coneixement de la terra, del cel, del

vent i de les aiges va convertir-se per als revoltats en una espcie doracle

al qual acudien per rebren consell.

Acabada ja la guerra, un bon dia Garbet es va fer foneds. La llegenda

diu que va ser en una nit de lluna plena dun fred mes de gener quan des

del Puig del Llop baixaven uns udols que glaaven la sang. Per aquells

temps, Garbet rebia, com tots els colerencs, la repressi dels senyors de la

vall que li reclamaven censos que mai abans no havia pagat i, tamb, les

malifetes dels soldats castellans que, de tant en tant, transitaven pel cam

de ronda que passava prop del refugi del pescador. Si el trobaven pescant

li ensorraven la barraca i, si era a la vinya, li trencaven un rem o li xafaven

lhorta. Conta la llegenda, per, que la seva desaparaci no va tenir res a

veure amb els soldats sin amb raons ms ocultes...

En aquells temps de penries, tant Garbet com el seu ve Grifeu no tenien

gaire cosa a vendre a una poblaci llananenca disminuda i empobrida.

Per les coses van canviar de cop i volta per a Grifeu. Dun dia per laltre

vivia en labundncia. Les seves vinyes donaven ms fruit que les de Garbet

55 Vegeu la histria El Salt del Gavatx.

46

i les seves xarxes somplien de peix tot just calant-les arran de platja. En

Grifeu, havia canviat i ja no era un ermit com el seu ve: ara tenia un

grapat de dones joves al seu servei que li feien la verema, li calaven les

xarxes i li anaven a mercat mentre el fornien de menjars suculents i plaers

prohibits. Garbet es temia que tanta exhuberncia fos el preu cobrat pels

favors fets durant la guerra quan es va posar del bndol monrquic mentre

que Garbet lluitava amb els republicans colerencs.

Un bon dia en Garbet es va decidir a anar a veure en Grifeu per demanar-

li per lorigen de la seva sort. Nestava fart de malviure pagant censos

abusius i dels pillatges que no li deixaven ni per sostenir els seus malaurats

ossos. Garbet es va empassar tots els gripaus de la riera de la vall abans

de rebaixar-se a fer aquest pas, per finalment es plant davant el mal ve.

Grifeu feia patxoca; b, ms aviat li feia fstic de labundor que lenvoltava.

Va agafar Garbet per un bra i se lendugu a leixida de la casa, on quatre

doncelles els serviren una tassa de cacau esps i aromtic i tabac portats

de les Antilles per un marxant de Cadaqus. El vell mariner llananenc li

va confessar a Garbet que la seva fortuna es devia a un tracte fet de per

vida amb el senyor ms important daquelles terres. Noms havia hagut de

jurar-li fidelitat amb tota lnima per sempre i renunciar a les lleis divines

i terrenals i lliurar-se als plaers de la vida. Si volia acceptar el comproms

noms havia de dir-ho al masover del senyor, en Boquer, el misteris cabrer

que vivia enclotat a la Vall de Grifeu, sota el Puig Tifell.56

Garbet no va dormir en tota la nit. Sabia qui era en Boquer, no era un

simple pastor de cabres i bocs, sin el sicari del gran Boc, el senyor

malfic daquelles contrades, el mateix que tenia atemorits els habitants de

Colera den que havien reconstrut les seves vides a lombra de les seves

56 La partida de terra i el torrent que devalla del Puig Tifell i que separa la platja de Grifeu del port de Llan, sanomena El Boquer. Segons Pluj, al seu llibre sobre Molins, al 1424 hi hagu un tal Jordi Boquer, pescador i pags de Molins, que fou raptat pels pirates i empresonat a Bugia.

47

barbes.57 Per la temptaci de viure com els reis pagava la pena de pactar

amb el diable. De fet, shavia passat tota la vida malent Du, sa mare i

tots els fotuts ngels. No vindria dacabar de refotrels tots plegats per

poder canviar els anys que li quedaven dhumitats i ronyes amb una mica

de confort i plaers. Fet i fet, per vendres lnima no hi perdria res: deuria

estar tan corcada i putrefacte com els dos queixals que li quedaven. A ms,

no havia sentit a parlar mai que als cels hi hagus bocois de vi ni femelles

afamades i, en canvi, els inferns neren plens.

Lendem, cap al tard, per indicaci de Grifeu, Garbet senfilava carena

amunt fins al Mas Patirs, entre el Puig del Llop i el Puig dEsquers,

on lesperava el Boquer. El mas era deshabitat de feia temps i servia

daixopluc per als ramats que pujaven des de Valleta fins a les pastures

del Puig dEsquers. Boquer el va rebre amb un gruny i el va dur cap a

lantiga estana que encara conservava la teulada erta. Repenjada en un

rac ombrvol sendevinava una figura indeterminada, corpulent i amb una

gran testa. Sense que li arribs la claror tardorenca del vespre minvant, la

bstia diablica li adre aquestes paraules amb una agra i rocallosa veu:

Garbet, des dara no et mancar res que et plagui, de menjar o beure,

de gaudir o jeure. La vinya i els arbres fruitaran sense podals; el mar

escopir a la platja que vulguis tan peix com demanis. Qualsevol desig

et ser donat. Noms has de reconixer el meu poder immortal i deurem

obedincia eterna. Maleirs qualsevol nom i al div i celestial perqu no

hi ha ms regne que el meu. La teva nima em pertany i jo tofereixo tot

el plaer terrenal, des dara i per tot temps. Des davui, cada nit de lluna

plena vindrs al Pla de les Bruixes i renovars el teu pacte participant del

sbat. Si no compareixes, per, el nostre acord ser trencat i morirs en

solitud: no sers rebut al meu regne infernal, per tampoc rebrs sepultura

cristiana. Sers una nima en pena.

57 Vegeu el conte de lautor Les Barbes del Boc, 2010.

48

Aquell Nadal en Garbet shavia acomodat al Mas Perdigot, reconstrut

misteriosament dun dia per laltre, on hi celebrava luxurioses vetllades

amb tota classe dabundncies i sense els preceptes que la bona religi

imposava. Els vens de Colera sospitaven del comportament del vell

Garbet. Havia deixat de relacionar-shi i es comportava ms esquiu que

mai. Ja no es llevava amb el Sol, ni feia anar el llagut i la xarxa, anava fart

de vi i vianda i les seves constants riallades nocturnes ressonaven per tota

la vall.

Una daquelles nits glides de gener, Garbet es desvetll de la somnolncia

fartanera que feia dos dies que durava i va sortir a prendre laire a la platja.

En veure que es trobava en plena poca de minves58 li vingu al cap i al

cor la seva dria pescadora i decid sortir a reganar com feia sempre en

aquelles condicions. Prengu la fitora, la torxa i el sac lligat a lesquena

i es dirig vers lIlla Grossa per aprofitar les grans passeres que formaven

les roques emergides enmig de basses encalmades. Embriac encara de vi

perdia el senderi immers en una vorgine davarcia enfilant amb la forca

tot el peix que podia. Se sentia insaciable i amb llicncia dhaver-ho tot.

Tentinejant pels esculls sense mullar-se els peus, es dirigia cap a lIlla

Petita quan va adonar-se que havia fet tot el recorregut sense encendre la

teia. Tenia laltra m alada amb la fitora a punt de batre un peix quan una

claror difana i enlluernadora va fer espurnejar-li les escates. Per sobre del

Cap de Creus una immensa lluna plena senyorejava tota la mar i tota la

terra que sestenia al seu davant.

De cop i volta, miraculosament, el mar es va botir i va comenar a cobrir

les roques per les que havia saltat: de sobte laigua ja li arribava al pit,

glaant-li els ossos. Garbet no va tenir temps de resar un pare nostre ni cap

58 Les minves o calmes de gener son reduccions del nivell del mar que es produeixen en aquesta poca de lany, per causa de lexistncia daltes pressions atmosfriques. El fenomen sol comportar una mar molt plana, sovint amb aparena de llac ms que de mar, i una minva del seu nivell de lordre dels 20 a 40 centmetres aproximadament..

49

de les oracions i conjuracions contra tempestes que se sabia; no va ser a

temps de cremar cera beneita, de dir el nom de Crist i invocar els diversos

sants que havia malet tantes vegades; tampoc no tenia herba de Sant Joan,

ni llorer ni cor de voltor per purificar-se. Garbet ja no feia peu i senfonsava

al mar amb lncora dun sac ple de peix lligat a lesquena que li aixafava

els pulmons. El darrer que va illuminar la resplendor de la Lluna va ser el

ferro de la fitora, com si es tracts del ceptre dun du mar o de

la mateixa forca que remenava el foc dels inferns en qu Garbet

havia cregut.

Lendem un grup de colerencs, sorpresos per la sobtada pujada

de les aiges en plena minva de gener van voler recorrer a

Garbet per saber-ne les raons. En arribar a la platja van trobar-se

amb el mas fumejant desprs dhaver cremat tota la nit. No hi

havia cap rastre del vell pescador. Els vilatans es van apropar a

la seva cova i van trobar-hi un rem plantat al davant i lligat amb

la seva fitora en forma de creu. Una creu esquinada i ennegrida

per les brases duna foguera satnica que havia estat el centre de

la invocaci i la idolatraci del Boc.

El dimoni havia tornat a la vall i shavia endut Garbet. Els colerencs, que

pocs anys abans havien patit la rbia del Maligne es tornaven a trobar ara

amb signes evidents de la seva presncia i el vell pescador havia estat la

darrera vctima fatal de la seva maldat. Davant dels objectes infernals i els

evidents signes de la presncia del dimoni, els supersticiosos pobletans van

pregar al seu patr Sant Miquel, per lnima del vell Garbet:

Monsenyor, sigueu piads daquesta criatura vostra, per la

vostra gran bondat, ara i tot temps. Oh, Senyor, hages pietat

daquesta persona teua, i tramet en la seua ajuda monsnyer sant

Miquel arcngel, qui la deslliuri i la defensi del dimoni i de totes ses

malcies. 59

59 Pregria comuna per exorcitar i foragitar el dimoni (Eiximenis. Llibre dels ngels).

Fitora

50

Atemorits de nou i amb la intenci de no aterrir encara ms el poble, van

amagar qualsevol vestigi dels fets i van explicar a tothom que Garbet

havia mort sota les bigues del mas cremat i que lhavien enterrat a la seva

vall, prop de la salabr del mar. Noms ells sabrien el final incert i obscur

del vell Garbet, el cos del qual no va aparixer mai en terra ni surant per

les aiges. Den aleshores, en les nits tramuntanades i de lluna plena,

hom diu que sescolten les lamentacions i els renecs de la seva nima pels

esculls de la badia que, per sempre ms, va portar el seu nom.

Cap Ras des del Borr

51

PORT-BAU

Cent anys abans que hi arribs el tren, Portbou no era res ms que una cala

ombrvola i una vall enclotada entre parets de pissarra on no hi vivia ni una

nima, almenys que fos humana. Limponent mola del Querroig presidia

la vall i senyorejava la de la vena Cervera, tamb solitria. Era un territori

cobert per una immensa massa dalzinars, rouredes i garrigues i una costa

vertical de cingleres vertiginoses que senfonsaven a mar.

A Portbou s tant alt el bal que senfila cap el cel com el que senfonsa

a mar davallant a fondries ignotes. El seu perfil litoral s ple de coves,

anfractuositats i raconades. Per aix podria dir-se port-bau, perqu era

un port natural envoltat de baus, de balos, de penya-segats i destimballs

fets de terra i mar.60

En consolidar-se el poble de Colera, cap a finals del segle XVIII, aquells

primers pobladors de seguida van explorar aquelles terres venes i van

constatar lesglaiadora profunditat daquella solitud. Els colerencs van

establir ben aviat una xarxa de camins de contraban cap a Banyuls, per la

Guerra Gran61 atur circumstancialment aquell mercadeig i el substitu pel

60 No queda clar don prov el nom de Portbou. Podria ser dels bous, vaixells de pesca darrossegament, que shi refugiaven de la tramuntana; tamb dels bous marins, la foca que habitava aquestes costes (per aix hi ha una cova del bou mar); tamb existia el Mas de Parbaus. Fins i tot, surt citat com port bo en plnols antics. Minclino, per, per la relaci entre bal/bau/bou, en referncia als penya-segats de la zona; de fet, entre Portbou i Cervera, hi ha dos paratges coneguts com Bou-follit de terra i Bou-follit de fora (Follit ve de fall, caiguda o estimball, com Castellfollit). Per altra banda, cal considerar, encara que sigui per veneraci literria, la descripci de bau que fa Josep Pla (Derelictes; Obra completa v.II).un bau s un niell de profunditat, s a dir, un roc que transporta a sobre unes braces daigua. s clar que en onatges de profunditat el bau romp lonada i el xoc produeix els mateixos efectes de revulsi daiges que un escull o un niell. Pel fet dsser invisibles, els baus sn un perill per a la navegaci i per aix solen ser assenyalats en les bones cartes marines. Tamb hi ha fora baus daquests a la costa portbouenca

61 Entre el 1793 i el 1795.

52

pas de refugiats de nord a sud. Aquell final de segle, fins que va esclatar

la segent guerra amb Napole, va ser crtic per al comer de Catalunya

en general i daquelles contrades, per el contraban mantenia oberts els

passos de mercaderies de tot tipus.

Els homes anaven fins a Banyuls des de Molins, pel Coll dels Empedrats

o el de les Llaceres, passant per les carenes de les Barbes del Boc i

Taravaus fins al Querroig o, des del poble de Colera, pujant pel Coll del

Falc i travessant la vall fins al Coll de la Farella. El pas ms a llevant

era pel Coll del Frare fins al Coll dels Belitres, el nom del qual ja evoca

aquest trfic.62 Arran de mar, les coves entre Colera i Portbou, com la

Cova den Xocolata i la Cova den Xamuixa63 o la Cova Foradada (a la

frontera) oferien un amagatall circumstancial als homes i als productes

que travessaven la frontera. Aquells primers colons i contrabandistes,

temerosos i supersticiosos, no les tenien totes quan travessaven la Vall de

Portbou, per encara menys quan navegaven per les seves aiges.

Aix, durant aquells primers anys de vida colerenca, Portbou es va anar

poblant amb algun mas de colons que buscaven noves terres i com a refugi

de pescadors, pastors i homes de mal viure.. En esclatar la Guerra Gran la

gent tampoc no estava per massa assentaments en la frontera del conflicte

i els esdeveniments a Colera van fer endarrerir larribada de ms poblaci

a Portbou. Ja en poca de pau, el 1802, lAbat de Sant Pere de Besal

va promoure la colonitzaci de Portbou per tal dengrossir els malmesos

delmes del cenobi i per assegurar aquelles terres frontereres en el control

62 Belitres vol dir mals homes o homes rons.

63 Segons Arnald Pluj (Estudi del Cap de Creus, 1996) el nom real de la cova s Celler den Xocolata i faria referncia al sobrenom dun colerenc anomenat Joan Mis que hi guardava el vi (segons una escriptura del 1824). El mateix autor, per, a El Cap de Creus, 60 itineraris de Portbou a Roses (2000), no fa referncia a celler i diu que era el lloc on Mis solia calar. En tot cas, minclino a pensar que no era pas vi el que hi deuria guardar al celler. Pluj tamb ens diu que la Cova den Xamuixa rep el seu nom en referncia a Joan Carreres, un portbouenc que solia anar-hi amb la seva barca.

53

del contraban i dels belitres.64 Aix, en comenar el nou segle, Portbou

comenava tmidament a humanitzar-se. Una nova guerra amb Frana,

per, va estroncar el seu poblament durant seixanta anys fins a larribada

del tren.

Aix, durant bona part del s. XIX a Portbou tot just cinquanta persones

vivien en alguns masos a la vall i en quatre casalots a la platja. Riera amunt,

el Mas Budellers i lextensi de la vinya havien comenat a dibuixar un

paisatge de feixes i corriols. A Portbou noms shi acostaven els que no

tenien res a perdre. Fins que el 1876 el tnel del Coll de Belitres foradava

la frontera amb Cervera i obria les portes al creixement desmesurat del nou

poble que acabaria engolint la vena Colera.

Aix eren aquella vall i aquella platja quan hi van arribar els primers

treballadors que obrien la nova via frria. Per a aquells homes, lempresa

que estaven duent a terme representava arribar al rac ms inhspit del pas

i trobar-se amb homes esquerps que amb prou feines sabien relacionar-se.

Va ser un daquests homenots -el ms vell que havia nascut a la vall- qui,

en una nit xafogosa de juliol i embafada daiguardent, els va contar els

fets ms inversemblants que es puguin escoltar arran de mar. Tot va passar

en acabar-se la Guerra amb Napolo, quan el vell pescador tot just era un

infant.

La primera de les histries feia referncia a la creena que tenien els

pescadors i els mariners que aquells baus profunds, els fons marins,

representaven el seu particular infern, el lloc des del qual les nimes

malignes provocaven les galernes i els cop de mar que tant temien. I que

aquelles coves que es troben entre la terra i el mar sn com embornals

que es comuniquen i que connecten les bsties de les entranyes terrenals

amb els monstres dels abismes i que sn el refugi dssers amb formes

64 Mitjanant una reial cdula, labat Francesc Melcior de Rocabruna i de Taberner, va obtenir el perms per al repartiment de les terres entre colons i lexplotaci de la vall.

54

fantstiques, mig humans mig peixos. Per aix hom deia que aquestes

coves i bfies submarines sn els caus del dimoni i els homes sabien que si

el feien enfurismar podien ser engolits cap el fons del mar.

Aix, els va contar que, un bon dia de matinada, un portbouenc va veure

la barca dun jove pescador de Colera, anomenat Perot, dins la Cova den

Xocolata. Per al noi no sel veia per enlloc i va creure que shavia negat.

Lhome es va afanyar a avisar la gent de Colera per, en arribar a la platja,

va ser testimoni dun fet extraordinari: en Perot acabava darribar al poble

pel cam de Molins! Estava com orat, esbalat, i explicava una estranya

histria que li havia succet. El capvespre anterior, mentre calava prop de la

cova, de cop es va posar a ploure a bots i barrals i shi va aixoplugar amb la

seva barqueta. La volta de la cova regalimava i feia ressonar el fregads de

lonatge que remou la petita platgeta que hi ha al fons de la gruta. Atret per

aquell cant encisador, el jove pescador va voler veure aquella raconada on

no havia estat mai i on es deia que totes les pedres eren iguals, grisenques

amb franges blanques i que shi sentia una pau profunda. Va encendre la

teia que duia a la barca i es va ficar a laigua encalmada nedant amb un

bra mentre amb laltre sostenia la tnue llum. De seguida va arribar a

una platgeta on amb prou feines hi cabia estirat i es va ajeure sobre unes

pedres arrodonides i uniformes, tal com les havia imaginat. Movent la llum

de la teia va veure com una paret de la cova oferia una escletxa per on

podia passar el seu esprimatxat cos i shi va endinsar tot decidit. Aviat

es va trobar enmig duna gran cavorca de parets lliscoses i rugoses com

la pell dun pop. Es va endinsar cova enll durant hores seguint estrets

passadissos: era massa lluny per tornar enrera i estava massa obsedit per no

avanar ms en un inframn ple de meravelles. Quan la teia ja li cremava

els dits va veure la primera llum del dia per un forat i va sortir a lexterior:

havia caminat tota la nit des de la Cova den Xocolata fins a la mina de

coure que es troba al Rec de la Murtra, sota el Puig del Falc. Ning no es

va creure res del que deia haver viscut aquella nit. El pobre noi no va tornar

55

a tenir seny ni nima i vagarejava pel poble explicant les seves converses

amb dones fantstiques i ssers sobrenaturals amb qui havia tractat durant

el seu periple esperpntic per les entranyes de la terra.

Tot escurant la segona ampolla de licor, el vell mariner va continuar amb

la segent histria. En aquells temps en qu ell era infant sovint es veien

fora bous marins65 per la costa que va des del Cap de la Merc fins al

Cap de Perafita, passada la badia de Cervera. La poca presncia humana

pels verals feia compatible lexistncia duna colnia de foques fins ben a

prop de Banyuls. Aquestes bsties no feien cap grcia als pescadors; sels

fotien els peixos i, a ms, tenien reputaci de ser animals de mal averany.

Els bous marins eren considerats transmissors entre els diables de terra i

els de mar, i per aix es deia que es convertien en sirenes. Aquelles sirenes

mtiques de qu tothom nhavia sentit parlar per que ning no havia vist.

La memria dels ms antics en arribar a Portbou deia que, en una cova

propera, justament anomenada del bou mar, en les nits de lluna plena es

podia sentir el melodis cant dunes sirenes bellssimes que shi aplegaven:

eren les femelles de bou mar que es transformaven en sser fantstics per

poder enredar els homes i prendrels lnima. Es deia que qui les pogus

veure, atret pel seu cant, cauria embadalit per la seva bellesa i en fruiria la

carn per que, en fer-se de dia, es convertiria en un mascle de foca. Per aix

els pescadors passaven de llarg daquesta cova i de gaireb totes; per,

sobretot, no shi acostaven ni sortien mai a mar amb la lluna plena. Un jove

pescador, per, va voler vncer les pors i comprovar amb els seus propis

ulls la nuesa enlluernadora de les dones-peix i escoltar amb les seves odes

les veus ms dolces que es podien sentir. Dit i fet, tot sol, una nit de lluna

plena de finals de setembre va decidir que agafaria els rems i satansaria

a la Cova del Bou Mar. Aix s el que li va dir al seu amic que faria, just

65 El bou o vell mar, tamb anomenat foca monjo, s lespcie de foca prpia del Mediterrani (monachus, monachus). Era comuna per aquesta costa i la del Cap de Creus fins a finals del s. XIX. Actualment noms sen troben colnies a la costa turca i en alguna illa marroquina o en penya-segats mauritans. Es parla de la seva reintroducci al Cap de Creus

56

abans de la mitjanit, mentre deixava escrrer la corda pel palanqui66 platja

avall i senfilava al bot. La seva imatge bogant i lliscant per damunt la mar

lluenta va ser el darrer que sen va saber. Des daleshores, cada cop que

algun pescador dels contorns veia un bou mar o passava per davant la cova

se senyava i recitava tota la lletania que coneixia -i la que suposava que

sabia- contra els mals esperits del mar i tots els seus animals de companyia.

El vell pescador ja no encertava el raig daiguardent al got mentre,

balbucejant, va voler explicar-los la tercera histria. Sembla ser que, a

finals de la Guerra del Francs, els colerencs es venjaven dels gavatxs

llenant-los des de dalt de lespadat del Cap de la Merc a mar. Doncs es

deia que per aquells dies els gavians que nien en els espadats del Claper

salimentaven duns crancs molsuts que corrien per aquelles platjoles i

esculls. Segons les supersticions, aquells crancs shaurien afartat dels

cossos dels francesos estimbats pel penya-segat. En esclafar-se contra els

66 Seguint el mestre Emerenci Roig, es podria definir el palanqui com un aparell de dos bossells o taies (peces de fusta, de forma plana i ovalada, amb una politja al mig, sostingudes per un pern de ferro) i cordes gruixudes despart per treure embarcacions a la platja.

Bossells

Palanqu

Bossells

57

esculls eren escorxats rpidament per plagues de crancs que sortien de

les esquerdes del rocam i del fons del mar. Quan saixecava el gregal, els

cossos mutilats eren arrossegats per les ones fins a la Platja dels Morts de

Colera. Aquest fest esgarrifs va durar tantes setmanes com els colerencs

anaven prenent partides de gavatxs fugitius. Aix va provocar que estols

de gavines arribessin per ocupar aquells espadats on trobaven suculents

crustacis sorprenentment engrossits. Per aix els vells pescadors de la

zona diuen que si escoltes b els gavians del Claper sembla que facin un

plany enyorads que digui gavaatx, gavaatx, com si trobessin a faltar els

francesos fent el darrer salt mortal. Sigui com sigui, durant molts i molts

anys, els crancs, els musclos i les pallerides del Claper, tot i ser els ms

plens i saborosos de la costa, ning no els collia...

No va tenir temps dacabar la histria que el pescador, ensofrat dalcohol

fins a lnima, va deixar caure un rot esps i el cap li va planar damunt

la taula endormiscat en un baf de deliris. Tot enriolats i tentinejant, els

treballadors del tren van anar a fer un tomb per la platja a la recerca de

les sirenes barates que, seguint larribada del tren, saprofitaven de la

setmanada dels nouvinguts a aquell port ple de baus.

[...] Aquells dies de juny del 1814, els cossos mutilats i balbs de la venjana colerenca arribaven a la Platja dels Morts gronxats per les onades.[...]