lo campus 17

LO CAMPUSEl periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Febrer ·∙ Març 2012 Quarta època ·∙ Número 17

El triomf del compromís

Antoni Tàpies Václav Havel

Benvolguts,

Tot exercint els meusdrets, us agrairé queesborreu la meua adreçade correu electrònic de la vostra llista de distribució. No estic interessada a rebre res que tingui a veure ni vosaltres, ni amb les vostres “publicacions”. Salutacions

Leo Badia!Coordinadora de laO!cina de premsa UdL

Ningú pot quedar sorprès que coincidim amb una proposta del Rectorat, que ha estat prou controvertida i que el Consell de govern de la UdL va aprovar per clara majoria: ens referim a una nova estructu-‐ra de gestió de la UdL.

Hem dit en diferents editorials que la ges-‐tió de la UdL no funcionava, que teníem un vol gallinaci i no s’ha sabut rendibilit-‐zar acadèmicament, socialment i econò-‐micament els nostres Campus, les nostres Facultats i Escoles. Que era un símptoma de mala gestió i de poca visió emprene-‐dora, tancar la universitat en alguns pe-‐ríodes de l’any per estalviar, quan s’havia de fer al revés: s’havia d’obrir i potenciar activitats cara la comunitat universitària i la societat en general, per generar ingres-‐sos. Que haver estalviat pel tancament 65.092,69 euros un estiu és poc, davant la pèrdua de negoci possible i sobretot la pèrdua de lideratge cultural a Lleida i a Catalunya. Això del “tancament” només és un exemple, però aquest exemple és

-‐ducada. Hem dit que era un desastre tenir uns Vicerectors de “visita” al Rectorat, que mentre uns treballàvem de veritat, d’altres simplement només tenien la de-‐nominació del càrrec. (La nostra comuni-‐tat és petita i tothom sap quin Vicerector o Vicerectora treballava en l’era Viñas i

mala gestió, acompanyat per una mala di-‐recció de la gent del PAS, d’una política de professorat quasi de jungla, amb unes di-‐reccions de centre caminant en direccions oposades, la gestió general era un autèn-‐tic laberint, on no se sabia si tots anàvem amb el mateix vaixell. També hem dit que el Consell Social i el seu President en particular, s’havien quedat eixuts d’idees i que semblava mentida que l’empresari Roca aconsellés a l’inrevés a la UdL del que fa a les seves empreses privades. Que

el model de universitat pública que no-‐saltres defensem plenament, també s’ha de renovar i sense perdre la seva funció de servei, ha de funcionar generant recur-‐sos en una època precisament de falta de recursos. La universitat pública no només pot viure dels ingressos directes i indirec-‐tes de la Generalitat de Catalunya, també ha de captar altres recursos. I així hem anat desgranant, editorial rere editorial, una manera d’entendre la Universitat de Lleida. Una UdL moderna i emprenedora, capaç de liderar les universitats catalanes de proximitat.

Arriba el Rector Fernández, i a ritme de segle XVIII, nou mesos desprès de la seva entronització, ens fa saber que proposa una nova estructura de gestió de la UdL. O sigui que l’antiga no funcionava. No pro-‐posarà una nova gestió, si tot anava per-‐fecte?. Simplement perquè no hi anava.

¿Com pot ser, que almenys dos Degans de Facultat i una Directora d’Escola, tots els representants del PAS i alguns estudiants votessin encontra de la nova proposta? Foren pocs, però creiem de qualitat. El Degà de la Facultat de Medicina ho expli-‐ca en un escrit que publiquem en aquest número de LO CAMPUS.

Però a part de les explicacions públiques hi ha tot un argumentari ocult, que alguns sectors diuen, però en veu baixa. Assegu-‐ren que són les autèntiques raons del per-‐què tant canvi.

L’argument més contundent és : voler-‐ho canviar tot, per no canviar res, per poder contractar a Xavier Moncayo, com a Cap d’àrea de Comunicació i Relacions Insti-‐tucionals. I això com producte d’un acord entre convergents i socialistes que varen potenciar la candidatura del Rector Fer-‐nández. Moncayo seria, suposadament, el

premi convergent. Podria ser, però difícil de creure. Que l’acord electoral va existir : segur. Que volen a Moncayo: segur. Però fer tota una nova estructura només per un nou contracte?. Era més fàcil contrac-‐tar-‐lo i llestos. Només calia el que primer es va contemplar, contractar-‐lo com a Cap de Gabinet del Rector substituint a la senyora Xandri. Però el problema era llavors, que Moncayo quedava per sobre del Coordinador del Rectorat i això moles-‐tava al servicial Antoni Jové. Ara la nova estructura proposada, desapareix el lloc de Cap de Gabinet i Moncayo quedaria, precisament per sota de Jové. El senyor Moncayo que no ha pogut aguantar ser “Tècnic Superior nivell “A” amb funcions

de Turisme de Lleida desprès de ser-‐ne l’amo absolut, ara déu estar ple de joia veure qui el dirigirà. Però tot això és es-‐pecular, perquè el nou Reial Decret-‐Llei 20/2011 del 30 de desembre de “Mesures urgents en matèria pressupostaria, tribu-‐

-‐

d’una manera clara contractar nou perso-‐nal i com Montoya no vingui de voluntari sense cobrar a la UdL, res de res. O veieu els mal pensats?

L’altra critica oculta, és la concentració de poder que donarà la nova estructura. Diuen que aquest, és un Rector de carnet

participades, a tots els antics càrrecs del PSC que s’han quedat sense poder des-‐près de perdre les eleccions. Que està col·locant els seus. Nosaltres creiem que tota aquesta pràctica, en part és natural, és d’ingenus creure que col·locarà els

és molest és el discurs d’anar de director d’orquestra transversal, unitari i que no fa política. Perquè això és fals. Tot és lícit, però pervers. Sobretot acabar sent, com

diuen uns altres, un Rector “reina mare”,

desfer a coordinadors com Francesc Gar-‐cia, lo Paco, el Coordinador de Política Universitària i Relacions Institucionals. Al Paco ja l’anomenen carinyosament el “rectore in pectore” i les males llengües diuen que actua llaurant pel socialisme com quan era Cap de Gabinet de l’Alcalde Ros o anava a les eleccions amb les llistes del President Montilla.

Imaginem per un moment que tot el que descrivim és veritat, que ho és. I què? El projecte Fernández era això.

N’estem convençuts que la nova estruc-‐tura de gestió aprovada és un avenç. Tot dependrà de com la utilitzin. Per què no

És fals quan diu el Rectorat que aquesta nova estructura no serà més cara, però ens sembla bé que ho sigui. Perquè cal in-‐vertir per avançar. I no creueres el mite, que tant el exRector Viñas com el Rector Fernández diuen, un dia sí i un també: “... que cal un tracte especial per a la UdL,

. Comptablement la qües-‐

gestió i política universitària és fals.

Per entendreu, acabem amb un exemple: un pare de família diu que la gestió de la seva llar l’ha portada bé, perquè té es-‐talvis a la Caixa o sigui que tenen diners i sense deutes. Però per conservar aquests diners, no donava de menjar als membres

comptable, però no s’ha invertit bé, ni ens varem endeutar per donar un bon ser-‐vei universitari, premissa obligatòria per avançar, i així estem de tocats i enfonsats en la revolució que és Bolonya.

Dorm amb la UdLTancada nocturna alRectorat contra lesretalladesQuinze membres de la comunitat uni-versitària de la Universitat de Lleida va-ren dormir al Rectorat contra les retalla-des. Prèviament unes 30 persones els van acompanyar fent costat a la tancada.

Jo com estudiant vaig rebre un e-mail al Campus virtual de la UdL (Sakai) del Consell de l’Estudiantat central, en el que se’m convocava a la tancada noctur-na. De fet es parlava d’una tancada de delegats però, animava a tota la comuni-tat universitària a participar-hi. Acabava amb un lema: “El dia dels enamorats, dorm amb la UdL”. (El convocant potser era de Salamanca, perquè aquí celebrem Sant Jordi com a dia dels enamorats).

Quinze persones o si voleu una 50 per-sones mobilitzades en front quasi 8000 estudiants, quasi 500 membres del PAS i quasi 1000 professors que són les xifres dels que formem part de la comunitat universitària de la UdL, numèricament és molt poc per dir o publicar que “La UdL s’ha tancat”.

A més, només faltava la complicitat del Rectorat, les facilitats d’infraestructura,

“matalàs i manta” a càrrec del pressupost de tots. I per acabar-ho d’amanir tot, la presencia del Rector Fernández buscant la photo opportunity, xupant càmera i buscant sortir a la premsa. Tota una in-tromissió i una manera d’acabar de des-trossar la imatge combativa de l’acte.

Estic contra les retallades, les trobo in-justes com les fan, però no estic dispo-sat a que cap sindicat, ni cap Consell de l’estudiantat de la universitat, ni cap autoritat acadèmica, m’instrumentalitzi políticament. Aquesta tancada era una consigna política externa i per postres, a més, fou ridícula la participació. La mo-bilització de la UdL no està madura per fer segons que i ningú des de fora ens ha de marcar el ritme.

Fa setmanes jo em vaig manifestar al ca-rrer contra les retallades des d’ETSEA i llavors aquests sindicats o!cials varen dir que no a la manifestació. Ara quan els hi toquen els euros, tots a córrer i només en dormen quinze. Millor que no diguin res sobre Bolonya, perquè mai els hi ha in-teressat ni un borrall. El PAS i el PDI es mouen per la nòmina. S’entén la qüestió de la nòmina, però que no frivolitzin jus-ti!cant que es mouen per la qualitat del Pla de Bolonya, que alguns d’ells només han sentit parlar del Pla a la tele.

Andreu S.ETSEA

2LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Febrer ·∙ Març 2012

EDITORIAL

Per què ens agrada el nou model degestió de la Universitat de Lleida?

Prego no em torni a enviar mai més un mail anunciant qualsevol cosa de la seva publicació. Publicacions com les seves són un atemptat contra el rigor universitari i contra la ètica que hauria de regir tota activitat humana.

Kokouvi Tété!Investigador Grup de Recerca sobre Interculturalitat i Desenvolupament Departament de Geogra!a i Sociologia. Universitat de Lleida (Catalunya-Espanya)

E-MAILS AL DIRECTOR

3LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i AranFebrer ·∙ Març 2012

Coedita:l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL” i l’Associació VIVÈNCIA ARANESA,-‐“Associacion Culturau e Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-‐.

LO CAMPUSRedacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª25001 Lleida · Telèfons: 973204907 / [email protected]://www.locampus.cat

Editor i Director:Joan-‐Ramon Colomines-‐Companys

Disseny i maquetació:Patrícia Sala

LO CAMPUS 17 / CLÀSSICA 6 Versions de paper i digital.Dipòsit Legal: L-‐658-‐08

La modernització de l’estructuracentral de gestió de la UdL

A proposta de l’equip Rectoral el Consell de Govern, celebrat el 2/02/2012, és va apro-var el projecte de nova estructura de la gestió de la UdL.

El resultat de la votació fou 33 vots a favor, 12 en contra, i 2 en blanc.

Tot i que la votació era secreta, qui ho volgut ha explicat la seva postura de vot. S’ha de remarcar que entre les votacions negatives hi varen haver vots tant de qualitat com

tots els del PAS o el vots de autoritats acadèmiques com el Degà de la Facultat de Dret i Economia, Joan Pere Enciso i el Degà de la Facultat de Medicina, Joan Ribera. Els representants dels estudiants, seguint la històrica postura de no ésser transparents amb l’estudiantat al que representen, no se sap qui va votar a favor i qui en contra.

-tants del PAS i la postura de vot del Degà de la Facultat de Medicina, Joan Ribera.

Les discrepànciesdel PASEn el procés de discussió i aprova-‐ció pel Consell de govern de la nova estructura de gestió de la UdL, els representants del Personal Adminis-‐tratiu i de Serveis (PAS), varem ex-‐pressar la seva postura a traves d’una carta a la comunitat universitària, que reproduïm a continuació:

Benvolgudes, Benvolguts,

En relació a la proposta d’estructura

Llocs de Treball, manifestem el nostre desacord amb la proposta actual. Des de dilluns estem pendents d’una pro-‐

de la mateixa sense una resposta clara.

S’ha convocat una Comissió del PAS pel mateix dijous a les 9:00, mitja hora abans del Consell de Govern per inten-‐tar apropar les posicions.

Creiem que:-‐

tallades, ara el que se’ns demana per part de les institucions i de la pròpia societat és fer el mateix amb menys.

sous, i l’estudiantat amb l’augment de taxes i la manca de recursos per a les pràctiques ja hi estan “col·laborant”.

recerca i transferència de coneixement ja es veuen afectats durament. On queden els recursos per als centres de recerca propis i pels grups de recerca consolidats i emergents?.

de ser proporcional a l’esforç que fem tots plegats, així que no és de rebut augmentar l’estructura.Demanem:

sigui susceptible d’una nova negociació a la baixa amb els òrgans de represen-‐tació respectius.

aquesta proposta.

Representants del PAS a laComissió del PAS i

al Consell de Govern.Junta del PAS-‐Funcionari

Comitè del PAS-‐Laboral

Anàlisi situació actual

1. La Universitat de Lleida en aquests dar-‐rers anys ha viscut un ampli procés de creixement: han augmentat el nombre de titulacions de graus, màsters i doctorat que oferim, comptem amb més estudiants, i s’ha incrementat el nombre de personal docent i investigador i de personal d’administració i serveis.

2. La UdL, com el conjunt de les universi-‐tats públiques catalanes i espanyoles, de-‐senvolupa cada cop més funcions diverses i polièdriques. Així, la universitat forma professionals de les diverses branques del saber, produeix i transfereix coneixement

al dinamisme econòmic i al progrés de la so-‐cietat, forma ciutadans i es converteix en un espai de generació de pensament crític.

Aquests dos fets, l’expansió quantitativa de la universitat i la potenciació i pluralització de les funcions que acompleix per a la soci-‐etat, han contribuït decisivament a fer molt més complexa l’organització i la gestió de la nostra institució.

Una organització i una gestió que, en el con-‐text actual, s’enfronten a més a un triple tensionament.

D’una banda, la societat és cada cop més exigent amb la responsabilitat social de la universitat com institució pública d’ensenyament superior i com a motor de la recerca del país.

D’una altra, és evident que el sistema uni-‐versitari català, espanyol i europeu ha en-‐trat de ple en una dinàmica de competi-‐tivitat entre institucions universitàries –pels estudiants, pels recursos, pel talent docent i de recerca-‐.

que visquem està tenint implicacions molt

universitat, com també i en la seva capaci-‐tat de captació de recursos per investigació o per inversions infraestructurals. No podem oblidar, en aquest sentit, que algunes de les mesures adoptades per les administra-‐

tenen caràcter estructural.

Per tot això, la Universitat de Lleida neces-‐sita, ara més que mai, una nova organit-‐

-‐ible, per tal de garantir, en aquest context, una docència i una recerca de qualitat i d’excel·lència.

Aquest repte, al qual s’han enfrontat i s’estan enfrontant la majoria d’universitats catalanes i espanyoles, comporta inde-‐fectiblement un procés de readaptació de les nostres estructures organitzatives i de gestió funcionals.

Aquesta organització funcional, que pro-‐posem, parteix de quatre principis fona-‐mentals.

1. Optimitzar la capacitat de gestió global

de la Universitat de Lleida.

2. Generar processos de gestió funcional transversals entre les diferents unitats, serveis i centres, que han de col·laborar conjuntament i activa en la resolució més

de la UdL.

-‐ministrativa i funcional de les decisions presses pels diversos òrgans de govern de la institució.

sobre el funcionament de les diferents unitats i serveis de la UdL, per tal de ser proactius allà on es detecti insatisfaccions i aportar propostes de millora organitzativa i/o procedimental.

Nou model de gestió

Es proposa organitzar la gestió per Àrees funcionals. L’ÀREA entesa com àmbit de

-‐ta. L’organització per àrees...

-‐tat a una àrea.

d’una mateixa àrea.

partir del treball en equip.

transversals que podrien estar en una o altra àrea.

L’àrea no és pròpiament l’espai on tractar les singularitats de cada servei ni menys en-‐cara el seu dia a dia. Els Directors d’Àrea no han de ser uns experts en les matèries de l’Àrea, sinó un bons directius.

Objectius del model organitzatiu basat en àrees funcionals:

1. Establir un àmbit de treball per descar-‐regar de tasques de gestió als vicerectorats.

2. Disposar d’un major coneixements d’altres àmbits per facilitar informació per a la presa de decisions.

transmissió dels objectius de gerència i dels vicerectorats als serveis, i a l’inrevés.

potenciant la implicació directiva dels caps

propi servei.

5. Buscar una millor coordinació de la gerèn-‐cia amb els serveis.

6. Garantir una millor coordinació horitzon-‐tal.

projectes transversals.

Quines són les àrees funcionals que es proposen

Es proposa aglutinar tots els serveis i unitats en 5 àrees:

a) Àrea relacionada amb el Rectorat, que gestionarà la comunicació i les relacions in-‐stitucionals: Àrea de Comunicació i Rela-‐cions Institucionals

b) Dos àrees relacionades amb les dos prin-‐cipals tasques d’una universitat:

-‐Àrea de Docència-‐Àrea de Recerca i Transferència

c) Dos àrees destinades a proporcionar re-‐cursos per a realitzar les dos tasques princi-‐pals, la docència i la recerca:

-‐Àrea de Personal i Economia-‐Àrea d’Infraestructures i Tecnologia.

Com s’aplicarà aquest nou model

La seva posada en funcionament serà pro-‐gressiva, ja que cal convertir l’actual fun-‐cionament de caps de servei en directors d’àrea. Això no es pot realitzar d’un dia a l’altre, si volem que el funcionament de la UdL no se’n ressenti. Per tant es planteja

-‐tors d’àrea, que continuaran executant la seva tasca que estan fent en l’actualitat, i

que proposaran les mesures necessàries de reorganització dels serveis per adaptar-‐se a la nova organització. El termini marcat per a que la nova estructura estigui en ple funcionament és d’un any, é a dir, durant el 2012.

Els canvis en l’estructura suposa una modi-‐

de la Relació de Llocs de Treball del PAS de la UdL que haurà de seguir la seva trami-‐tació per Consell de Govern, Consell Social i DOGC.

l’adscripció dels diferents serveis a un lloc de treball. Aquesta adscripció es realitzarà per resolució del Rector als efectes de per-‐

necessitats canviants.

Quin cost tindrà el nou model

El cost serà inferior al de l’anterior model.El nombre de places de personal eventual serà el mateix que amb l’anterior model, 5 llocs de treball, i les retribucions del per-‐sonal seran les mateixes.

Es preveu la cobertura d’un lloc vacant mi-‐tjançant personal intern de la UdL, quedant vacant un lloc de treball del servei d’on es promocioni a eventual.

La proposta aprovada

“Degà Ribera, vós vareu votar al Consell de govern de la Universitat de Lleida contra la “ Proposta de nova estructura de gestió de la UdL”: Ens podríeu expli-‐car les raons de la vostra posició de vot ?

Tot i que les últimes votacions en el Con-‐sell de Govern de la UdL han estat secre-‐

-‐cietat i la comunitat universitat és que aquestes votacions es facin a mà alçada. Al no haver estat així he de reconèixer que a mi no em preocupa que la comu-‐nitat universitària sàpiga quin ha estat el meu vot. Crec que és una mostra del que tothom s’omple la boca, l’anomenada transparència de les institucions públi-‐ques i és una forma de donar explicacions. El Rector sap que el meu vot ha estat ne-‐gatiu a les seves propostes sobre el pres-‐supostos de la UdL 2012 i al seu Organigra-‐ma Funcional o Àrees funcionals. A més el Rector és sabedor de les raons que m’han portat a fer-‐ho, tal i com vaig manifestar públicament al Consell de Govern.

El meu vot va ser negatiu tant pels pres-‐supostos com per l’organigrama d’Àrees Funcionals. Ha estat així perquè no es pot deslligar una votació de l’altra, degut a què amb l’aprovació dels pressupostos s’incloïa una partida de 48.507 euros (Amb o sense complements? Sou de catedràtic?) per contractar una persona de lliure de-‐signació vinculada al rectorat. No va estar

es van aprovar les Àrees Funcionals.

el Rector pugui dissenyar el seu organi-‐

però també s’ha de tenir molt en compte la situació de l’entorn i l’oportunitat o no, en el moment en què és vol aplicar una mesura. Sóc de l’opinió que en aquest moment no és procedent crear estructu-‐res que suposen un elevat cost econòmic, tot i que el Rector considera que aquesta reorganització és a cost zero; però en rea-‐litat no és així. Podia haver estat a cos zero fa dos anys, però actualment quan el pressupost de la Universitat ha caigut un 25% el cost d’aquesta opció és de 48.507 euros o és que l’Organigrama Funcional del Rectorat no està subjecte a retalla-‐des?.

Aquests 48.507 euros afecten i graven al capítol 1 dels pressupostos de la uni-‐versitat, el de personal, això vol dir que

algunes accions destinades a cobrir els -‐

gunes àrees de la nostra Universitat no es podran realitzar. A més això implica que les necessitats de professorat vinculades al fet de passar les diplomatures de 3 a 4 cursos disposen de 48.507 euros menys o que totes aquelles mancances endèmi-‐ques de professorat i PAS, en alguns en-‐senyaments i serveis, continuaran un any més sense resoldre’s o que en alguns graus

Universitat no podrà contractar més pro-‐fessorat etc. Considero que en una èpo-‐ca de crisi tant profunda com l’actual, els primers en donar exemple han de ser els que estan al front de les institucions públiques, estrenyent-‐se el cinturó i opti-‐mitzant els recursos.

Per un altra banda el Real Decret-‐Llei 20/2011 de 30 desembre estableix tota una sèrie de mesures urgents en matèria pressupostària i en el seu Capítol 2 desti-‐nat a despeses de personal indica :

“Uno. A lo largo del ejercicio 2012 no se procederá a la incorporación de nuevo personal, salvo la que pueda derivarse de la ejecución de procesos selectivos co-rrespondientes a Ofertas de Empleo Pú-blico de ejercicios anteriores o de plazas de militares de Tropa y Marinería nece-

en la disposición adicional décima Ley 39/2010, de 22 de diciembre, de Presu-puestos Generales del Estado para el año 2011.Esta limitación alcanza a las plazas in-cursas en los procesos de consolidación de empleo previstos en la disposición transi-toria cuarta del Estatuto Básico del Em-pleado Público.Dos. Durante el año 2012 no se procederá a la contratación de personal temporal, ni al nombramiento de personal estatu-tario temporal o de funcionarios interi-nos salvo en casos excepcionales y para cubrir necesidades urgentes e inaplaza-bles que se restringirán a los sectores, funciones y categorías profesionales que se consideren prioritarios o que afecten al funcionamiento de los servicios públicos esenciales. Tres. Durante el año 2012 no se autoriza-rán convocatorias de plazas vacantes de

de la Administración Civil del Estado, sus Organismos autónomos y Agencias estatales, personal civil de la Adminis-tración Militar, sus Organismos autóno-mos y Agencias estatales, personal de la

Administración de la Seguridad Social, personal estatutario incluido en el ám-bito de aplicación del Estatuto Marco aprobado por la Ley 55/2003, personal de la Administración de Justicia y Fuer-zas y Cuerpos de Seguridad del Estado y personal de los entes públicos Agencia Estatal de la Administración Tributaria, Puertos y Autoridades Portuarias, Con-sejo de Seguridad Nuclear, Agencia de Protección de Datos, Comisión Nacional

del Sector Postal y de la Entidad públi-ca empresarial «Loterías y Apuestas del Estado».La contratación de personal laboral tem-poral y el nombramiento de funcionarios interinos y de personal estatutario tempo-ral, que se realizará únicamente en casos excepcionales y para cubrir necesidades urgentes e inaplazables, se restringirán a los sectores, funciones y categorías pro-fesionales que se consideren prioritarios o que afecten al funcionamiento de los servicios públicos esenciales y requerirá la previa y expresa autorización del Mi-nisterio de Hacienda y Administraciones Públicas.Durante 2012 no se autorizarán convo-catorias de puestos o plazas vacantes de las entidades públicas empresariales y el resto de los organismos públicos y entes del sector público estatal no mencionados anteriormente salvo en casos excepciona-les y para cubrir necesidades urgentes e inaplazables, que requerirán la previa y expresa autorización del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas”

haurà de dedicar temps i recursos per buscar una fórmula jurídica per defugir aquest Real Decret que deixa ben clar que no es pot incorporar nou personal, no es podran treure noves places ni contractar personal temporal. La nostra Universitat està fent una gran esforç per contractar aquest Director d’Àrea de Comunicació i en canvi no està resolen problemes de base que afecten al dia a dia. Cal mal-‐gastar tanta energia en aquest afer? No es podria dedicar més enginy en elaborar estratègies per fer front a la greu situació actual que està vivint la Universitat?

També hem de ser conscients que cada cop que s’incorpora algun PAS extern als esglaons més alts de l’escala de PAS és una nova frustració pel personal de la casa, especialment als joves, que veuen com la seva carrera professional té un sostre molt limitat. Fet que afecta a el

seu estat anímic, a la seva motivació, a les seva promoció professional i a la seva estimació envers la institució. És com si al Barça els jugadors de la Masia fossin cons-‐cients que mai arribaran al primer equip. Si fos així tindríem un Busquets, un Tello, un Cuenca, un Xavi, un Iniesta o un Messi?. Lo pitjor de tot, és què em quedo amb la sensació de que el nostre equip Rectoral no té massa clar quines funcions ha de fer cadascuna de les peces d’aquest organi-‐grama i els transmet als nostres joves pro-‐fessors el missatges de què és més fàcil i econòmicament més rentable, arribar a Director d’Àrea que a ser Catedràtic.

És preocupant el camí que ens està mar-‐cant el nou equip Rectoral i a mi em preocupa molt com a membre de la Co-‐munitat Universitària, però encara em preocupa més com ciutadà arrelat al te-‐rritori; per què considero que la Univer-‐sitat de Lleida és una gran oportunitat per les nostres terres. Una oportunitat única, quan hem estat observadors de l’empobriment de la nostra economia ba-‐sada en los productes agraris i ramaders, davant la gran transformació que experi-‐mentarà el nostre model productiu i social durant la propera dècada, on el coneixe-‐ment i les idees cada cop cotitzen més a l’alça. Estem vivint un període en què s’està demostrant que les grans Universi-‐tats són poc plàstiques i que trigaran molt en adaptar-‐se als esquemes de la nova Era, la qual ara està començant. És per això que caure amb la temptació d’imitar-‐les pot ser un suïcidi.

És el moment de que la nostre Universi-‐tat es posi les piles i això no serà possi-‐ble amb el un organigrama com el propo-‐sat per l’actual Rector, el qual es basa en l’aplicació de models caducs que han imposat els partits polítics en algunes administracions públiques amb la única

-‐titucions i el seu personal. És necessiten models més dinàmics on les idees es pu-‐

entusiasmin a la comunitat universitària i a la nostra societat. La qual ha de veure la Universitat com el futur pels joves o un motor de transformació del territori i no com una corporació tancada, ancorada en el passat, sense noves fórmules i desvin-‐culada amb els fets del territori.

Joan RiberaDegà de la Facultat de Medicina

Universitat de Lleida

4 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Febrer ·∙ Març 2012

Explicació del vot negatiu del Degàde la Facultat de Medicina, a la proposta de nova

estructura de la gestió de la UdL

Antoni TàpiesEl pintor Antoni Tàpies ha estat un creatiu d’avantguarda a nivell mundial. Aportant una obra on es combinen la tradició i la innovació dins d’un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l’obra. Els teòrics de l’art dirien que ha estat un important representant de l’informalisme.

Ha esta un creatiu compromès amb el seu temps, també amb un marcat sentit espiritual i malgrat les contradic-‐cions, ha girat la seva obra a la recerca de la llibertat creativa, personal i col·lectiva. No s’ha d’oblidar que també ha treballat l’escultura i ha fet aportacions a la teoria de l’art català.

El nostre petit homenatge, a més del record, és publicar a LO CAMPUS l’obra “Empremta de mà” (1974), que fou una obra cedida per Tàpies al sindicat Comissions Obre-‐res per donar suport al poble i la causa vietnamites. I ens fem nostres les paraules del sindicat, reconeixent al pintor com -‐

Václav HavelHavel fou un escriptor, sobretot un dramaturg, impli-‐cat en la lluita de les llibertats democràtiques a Txe-‐coslovàquia. Un cop caigut el regim soviètic, fou escol-‐lit President la República de Txecoslovàquia . Ocupa el

repúbliques independents: la República Txeca i la República d’Eslovàquia. Posteriorment Havel fou elegit President de la nova República Txeca. Però Václav Havel fou fonamentalment un escriptor.

La nostra Universitat de Lleida a Václav Havel el va in-‐vestir amb un Doctorat “Honoris Causa” l’any 2002. Per aquest reconeixement acadèmic va actuar com a padrí el Catedràtic de Filologia Catalana de la UdL, Amadeu Viana. La investidura va ser molt diferent que en altres ocasions, que usualment es fan al Rectorat de la UdL, ja que, donat el delicat estat de salut del president Havel, l’acte va tenir lloc al Castell de Lány, la residència d’estiu dels presidents txecs, situada a pocs quilòmetres de Praga.

Com a record i homenatge a Václav Havel reproduïm a continuació la versió integra del Laudatio, l’Encomi a Havel que el professor Viana va escriure i llegir .

ENCOMI DE VÁCLAV HAVEL

Per a la Universitat de Lleida és un honor i una distin-‐ció especialment sentida el fet d’acollir al seu Claustre l’escriptor i dramaturg Václav Havel. M’agradaria trobar les paraules més sinceres i alhora més senzilles per pro-‐nunciar la meua laudatio del nou doctor Honoris Causa. Però crec que l’elogi més sincer seria una obra de tea-‐tre, i en el seu moment va ser una obra de teatre. L’any 1982, el 21 de juliol, al Festival d’Avinyó, s’estrenava en francès Catastrophe, de Samuel Beckett. Un any més tard Alan Schneider l’estrenava al Harold Clurman Theatre de la ciutat de Nova York en versió anglesa. Samuel Beckett, de 76 anys, va dedicar la que seria la seua penúltima obra teatral, Catastrophe, a Václav Havel, aleshores a la presó. No se m’acudiria invocar al començament del meu elogi una altra referència.

A Catastrophe, un Director i una Ajudant preparen una representació en un sol acte amb un sol personatge descalç sobre un pedestal. L’assumpte central és la

la cara del personatge. El Director està preocupat per-‐

donat, l’Ajudant suggereix que el personatge podria aix-‐ecar el cap, però això desperta l’ira del Director: “Quins acudits! Què s’ha de sentir! Aixecar el cap!”. L’obra ha de representar la catàstrofe del personatge. L’assaig acaba, se senten aplaudiments de fons, i aleshores el

-‐na a la fosca i cau el teló.

la foscor aixecant la cara seria un desastre per a una obra que vol representar la catàstrofe. En l’humor, com en l’absurd, la catàstrofe, el desenllaç sorgeix de l’inesperat. Aquest va ser l’inesperat elogi de Samuel

Beckett per al dramaturg Václav Havel. Què volia dir Beckett amb aquesta obra breu sobre un Director de tea-‐tre que té pressa perquè ha d’assistir a una reunió? Per aquells dies de juliol de 1982, Václav Havel escriu, des

el sistema nerviós de l’home –qualsevol cosa que no si-‐gui l’obra de l’home—pot provocar el nostre astorament, horror, alegria, i tot un ventall de sensacions, però en si no pot provocar la sensació d’absurd. Només allò que prové de l’home –les institucions humanes, els pensa-‐ments, els productes, les relacions, els actes humans, etc.—és capaç de provocar aquesta sensació. L’absurd és una experiència en la qual una cosa que originalment aspirava –podia o devia aspirar—a trobar sentit –o siga, una cosa intrínsecament humana—ja no ho pretén.”

Aquell mateix any 1982 Havel va ser investit Honoris Causa per la Universitat York de Toronto i per la Uni-‐versitat de Toulouse-‐Le Mirail. Hi van seguir molts altres doctorats: per la Universitat de Colúmbia de Nova York, per la Universitat Comènius de Bratislava, per la Univer-‐sitat Lliure de Brussel·les, ‘ per la Universitat Victòria, de Wellington, Nova Zelanda, per la Universitat de Har-‐vard de Massachusetts, pel Trinity College de Dublín, per la Universitat de Jordània d’Amman, per la Universitat de Glasgow de Gal·les, per la Universitat de Pretòria de Sudàfrica, per la Universitat de Letònia de Riga, entre moltes altres més. Entre els premis rebuts, m’agradaria esmentar especialment el Premi de Teatre Off-‐Broadway, rebut en tres ocasions (el 1968, el 1970 i el 1984), el Premi Erasme rebut el 1986, el Premi de la Pau dels Lli-‐breters Alemanys (Freidenspreis des Deutschen Buch-‐handels) el 1989, el Premi Carlemany el 1990, el Premi Internacional Catalònia el 1995, el Premi Spétial Europe, concedit per l’Associació Internacional de Crítics de Teatre, l’Institut Internacional de Teatre Mediterrani, la Unió de Teatres Europeus i el Festival d’Avinyó, el 1997,


Record i Homenatge a Antoni Tàpies i Václav Havel

A nivell mundial, l’art i la política han tingut dues pè-rdues importants: el polític i escriptor txec Václav Ha-vel que va morir el desem-bre passat i el pintor català Antoni Tàpies, que també va morir aquest mes de febrer. Són dos personatges ben di-ferents, però ben iguals amb el compromís tant polític, social com artístic.

El triomf del compromís


i el Premi Societat Oberta, concedit per la Universitat Central Europea de Budapest, el 1999. Tot això és una important mostra del seu mestratge i de l’empremta que Havel ha deixat en cruïlles decisives del pensament al llarg de més de vint anys. De manera que ens sentim molt orgullosos i emocionats pel fet que hagi acceptat de formar part avui del nostre Claustre, aportant-‐hi la seua qualitat humana i acadèmica.

Václav Havel comença a treballar com a tècnic d’escenari al Teatre de la Balustrada cap a les primeries dels seix-‐anta, on el 1963 estrena La festa al jardí (Zahradní slavnost), un carnaval de despropòsits amb el joc de la burocràcia, la repetició i la paradoxa en primer terme. Per a Hugo, un jove mogut a progressar per la seva es-‐perpèntica família socialista, un garden party organit-‐

de pas, amb un joc d’inversions completament equili-‐brat. Un fulletó titulat Entorn del Caràcter Popular de les Festes al jardí Organitzades per les nostres Institu-‐cions, proporciona les orientacions necessàries per a una “sana, popular i alhora disciplinada xerinola per a tots els empleats”. Costa d’imaginar una obra com aquesta sense riure, però les circumstàncies de la seua repre-‐sentació recorden en primer terme el caràcter absurd dels mecanismes, les previsions contràries i les instruc-‐cions formals. L’amor i la comunicació humanes són part de les instruccions dels comitès, i els personatges quan guanyen respectabilitat duen el nas roig dels pallassos. Els mots particulars esdevenen clixés per ser usats de

al Secretariat de Gresca i a la Comissió de Regulació Ide-‐ològica. Al tercer acte de La festa al jardí, enmig d’una confusió fenomenal, es liquida el Servei d’Inauguracions,

evidentment, serà liquidada de manera inaugural al seu torn. Això, si no vaig equivocat. Un joc binari destruït per la seua mateixa simetria, una burocràcia carnavalesca. Tot això “seguint el mètode C, que és una combinació de l’A i el B”, entre repeticions, digressions i eixides de to.

Dos anys després s’estrena El memoràndum

de l’administració, el ptydep, la introducció del qual és l’única causa dels ascensos en la jerarquia burocràtica. El ptydep és un llenguatge incomprensible per als seus futurs usuaris (tret dels tècnics lingüístics especialitzats en la seua ensenyança), que, sobre tots els avantatges, ha eliminat l’ambigüitat i la polisèmia. El ptydep és un maldecap per a tothom, perquè no ha fet desaparèixer les lluites internes, ni les ganes dels personatges d’anar-‐se’n a dinar, de celebrar festes o fumar-‐se un cigarret en

-‐

sibles. Bé, si el ptydep és un maldecap, potser és millor

explotaria ara les semblances lingüístiques. En aquesta circularitat absurda, els personatges de Havel miren d’entendre’s, crear aliances, establir pactes i indagar la realitat. Alguns tracten de complir el millor que poden el seu deure i, com El bon soldat Schveik, de Hašek, em-‐pren el seu sentit comú contra la maquinària social, amb una fortuna desigual.

La tercera obra de Havel, del 1968, La manca creixent

la distracció fonamental del Doctor Huml: un acadèmic que s’explora a si mateix com a objecte, que examina amb substancial indiferència la seua manca de satis-‐facció amb les dones, amb els llibres, amb les tasques ordinàries i corrents, i amb els seus experiments amb un computador d’alta tecnologia anomenat Puzuck, que adquireix sentiments i trets humans, una mica patètics, per cert. Res és personal ací: tot el coneixement que de-‐splega l’obra s’automatitza; en la recerca de la condició humana, la vida esdevé un estereotip. I el més tràgic es barreja amb el ridícul.

M’he entretingut en aquesta primera trilogia de Havel perquè assenyala constants intel·lectuals de l’autor i alhora n’indica els fonaments dramàtics. També perquè un elogi honest no podia ni sabria passar gaire lluny de la mateixa matèria teatral amb què es va formar Havel –i els orígens intel·lectuals i literaris d’algú són Història Sagrada. La naturalesa i l’ús del llenguatge, la repetició mecànica i la paradoxa, pròpies de la trama burocràtica, i la investigació sobre la persona seran eixos del Havel més creatiu, suportats per una dramatúrgia que jo quali-‐

-‐osos, de vegades centrada en un sol personatge sotmès a examen, o simplement sota els focus, com hauria endevi-‐nat Beckett.

Després de la Primavera de Praga, de la seva participació en revistes i diaris fent crítica cívica i política, i de la im-‐

planta cervesera de Trutnov, mentre compagina el teatre amb el compromís crític. El 1972 escriu L’òpera dels cap-‐

-‐lats sobre el fons dramàtic de Brecht i la balada de John Gay, un imbroglio còmic sobre l’art de l’engany. Entre 1975 i 1978 produeix Audiència (Audience), Vernissatge

-‐

l’arbitrarietat, l’amiguisme i l’autoconformisme, que donaria peu a la màgica nit d’Avinyó del juliol del 82, amb 700 persones reunides al jardí d’Urbà V i la celebració de

-‐

tre la solitud del testimoni i el compromís social serà ex-‐pressat més tard en clau esperpèntica en Largo Desolato, possiblement l’obra més coneguda de Havel, escrita el 1984, després de la seua llarga estada a la presó. Temp-‐tació (Pokoušeni) i Redreçament (Asanace), del 85 i del 87, respectivament, són dues obres sobre l’esperança i la realització humanes, la primera muntada com una parò-‐dia del Faust, i la segona articulada sobre la continuïtat i el canvi personals, on l’enamorament sovint és un parany imprevist, la lògica el pretext d’un emmascarament, i on la pròpia exageració còmica o ridícula contrasta amb la més supina trivialització del llenguatge. Ací Havel sub-‐mergeix l’heroisme en la crítica lingüística i semàntica, i converteix la seqüència tràgica en una farsa sobre l’amor

per damunt de la tragèdia i l’embolic.

Havel com a dramaturg s’insereix en la tradició europea del teatre de l’absurd, al costat d’autors com Ionesco, Beckett o Pinter, i enllaça amb el corrent centreeuropeu

l’absurd, com la va anomenar Esslin, vinculada a de-‐scripcions realistes i grotesques. El teatre de l’absurd explora en l’escena la pròpia condició humana, despul-‐

lingüístiques i en el coneixement primari que adquirim de l’experiència. Com s’ha preocupat d’assenyalar el mateix Havel, l’absurd no mena a la desesperança, en la mesura que representa l’obertura cap a les situacions i la pròpia vida. Trobo en les Cartes a Olga la millor for-‐mulació d’aquesta obertura del sentit cap al misteri i la

de la vida” no tan sols no té el caràcter d’una informació ni res palpable susceptible d’ésser transmès, sinó que no és quelcom que es pugui conèixer “objectivament” o captar com un concepte. No és de cap de les maneres

Qualsevol intent de captar el sentit de la vida com si fos quelcom comprensible genera únicament la pregunta de què és el que se’ns està oferint quan se’ns parla del sentit de la vida. (...) Per a mi, la idea d’un coneixement

es caracteritza, segons ho veig jo, per la seua natura dramàticament oberta, inacabada.”

generen el pensament humà ha estat un interessant mo-‐tor intel·lectual a Europa durant bona part del segle XX. El teatre de Václav Havel ha sabut ensamblar les ru-‐tines i la mecanització del sentit amb les preguntes i la indagació sobre l’experiència. Les seues inversions i repeticions cícliques resulten innegablement còmiques.



El sentit de l’humor i l’absurd recu-‐peren la idea d’una festa original, de la frescor i l’espontaneïtat de les activitats humanes. En certa manera, aquest és també un homenatge a l’estirp dels pal-‐lassos. A través del que no sabem, del joc, de la pregunta original, de la sor-‐presa de la intel·ligència, arribem a tenir una idea pròxima del món. L’humor ens torna a l’estat humà quan la resta de coses s’allunyen i ens refreden. Aquest retorn a l’estat humà és possible mitjan-‐çant l’experiència dramàtica, emprant la circularitat i la digressió. Hauríem d’aprendre a utilitzar l’humor com a pro-‐cediment heurístic i també com a recurs moral, per tal de concebre alternatives a partir de la fantasia i el despropòsit, i per recuperar una necessària estabilitat hu-‐mana, entesa com a equilibri davant les

al mestratge de Havel (cito uns mots del seu discurs de 1999 davant la Universitat Central Europea): “No hi ha pas unes guies exactes. Possiblement no hi ha guies de cap mena. L’única cosa que puc recoma-‐nar en aquest estadi és sentit de l’humor, l’habilitat per veure coses en el seu costat ridícul o absurd, per riure d’altres i de no-‐saltres mateixos, una mena de sentit de la ironia envers qualsevol cosa que mereixi una paròdia en aquest món. En altres pa-‐raules, només puc recomanar perspectiva i distància. Consciència davant les més perilloses menes de vanitat, tant en els altres com en nosaltres. Un esperit clar.

les coses. Agraïment pel regal de la vida i valor per prendre responsabilitats per ella.”

La creació d’humor està vinculada a l’apreciació dels contextos i a l’ús de la paraula. L’activitat dramàtica de Havel va estar acompanyada des d’un principi de la seua presa de paraula en fòrums públics, primer davant altres escriptors i cada ve-‐gada més davant l’autoritat, fent un ús singular del gènere epistolar. La Carta 77 representa simbòlicament aquest com-‐promís públic, però van haver molts altres escrits més, i una participació sostinguda en revistes i samizdats. No em refereixo només a la seua activitat crítica contra el règim comunista, que el va dur a organit-‐zar el Comitè en Defensa dels Oprimits In-‐justament (VONS), o a recloure’s, durant el que anomenaríem després la Revolució de Vellut, amb el Fòrum Civic, als camer-‐ins de la Laterna Magika aquella tardor del 1989, després d’un seriós recorregut per la majoria de teatres de Praga –recordant-‐nos el paper dinàmic i catalitzador de les sales teatrals de tants llocs d’Europa. Es-‐

que Maximilian Schell pronuncià en nom de Havel aquell mateix any 1989 davant els llibreters alemanys amb ocasió del Premi de la Pau: aquell discurs en què la paraula que venia de l’est europeu cobra-‐va un valor insòlit davant les inversions

-‐ers de paraules buides” sota el qual van haver de viure tant de temps.

¿Com recuperar el sentit del discurs da-‐vant un auditori acostumat a la llibertat d’expressió, quan es venia d’un país on, precisament, el discurs era menystingut i devaluat? Havel s’enfrontava a un doble dilema: reconstruir el sentit original dels

mots i alhora reclamar el valor de la llib-‐ertat per reconèixer les diferències i els

temps contra la saturació i contra la man-‐cança. El seu tema era la comunicació, i desenvolupà, en aquest i en altres discur-‐sos, allò que s’ha anomenat (no sense iro-‐nia) la Lingüística Orwel·liana, el mètode segons el qual caldria explicar com és que el llenguatge ens oculta tantíssimes coses sobre la realitat. Practicant una autèntica semàntica aplicada, una prudent descon-‐

-‐

és una història: la història dels seus usos, el diccionari de les seues aplicacions, i Havel s’endinsava en aquestes tra-‐jectòries, glossant els canvis i els contras-‐tos, en un esforç inaudit per rescatar el sentit original de la paraula com a trans-‐formació dels contextos i les situacions. Aquest sentit elemental, metàforic i màgic alhora, és el que connecta els mots amb les accions de cada dia. És metafòric perquè explora la dimensió creativa i la fantasia de les analogies; és màgic per-‐què desencadena accions pel contacte i la coincidència. Executant un model pròxim al de l’orador clàssic, la carta o el discurs públic, Havel s’acostava a l’oralitat i enl-‐laçava amb el context immediat, concret. De manera que la seua poètica responia també a una ètica de les situacions, esde-‐venia una mena de poethics, com hauria dit Lewis Carroll. Per a Havel la paraula era i és (i aquesta és la seua lliçó encara) memòria i pràctica alhora, alguna cosa que convida al misteri i al mateix temps a la prevenció sobre l’abús.

Poques vegades en la sociolingüística moderna la persona és el subjecte de la comunicació. La distinció establerta entre parlants i oients consagra un mode molt efectiu d’alienació. La veritat és més sim-‐ple i alhora més complicada. Quan algú diu una cosa, ell és el seu primer oient, no podem dir coses sense que les sentim no-‐saltres mateixos. Aquesta elemental com-‐plexitat passa completament desaper-‐cebuda en els corrents d’estudi recents, consolidant una gradual deshumanització. Una de les funcions de la paraula és la

sustenta la consciència i la veritat. Aques-‐ta idea d’algú que escolta, com a jutge pròxim i primer oient, ha estat un dels temes angulars de Havel, amb importants conseqüències polítiques i ètiques. Com els antics oradors també, Havel ha unit la preocupació per l’ús de la paraula amb el coneixement de la persona i l’acció política. Ens ha fet present la vinculació clàssica de la retòrica amb l’activitat pública, així com el perill de la corrupció i la necessitat d’alertar sobre la frescor i la responsabilitat en el llenguatge.

De manera que les oportunitats per a la manifestació pública, els discursos polítics i acadèmics de Václav Havel, con-‐stitueixen peces literàries i intel·lectuals de primer ordre. Escrits i reculls com Power of the Powerless (1985), Politics and Conscience (1986), Disturbing the Peace(1990) o The Art of the Impossible (1997), centren les qüestions de la con-‐stitució personal com a unitat comunicati-‐va i crítica, del compromís públic del dis-‐curs, i de la construcció de la realitat com




de la nostra herència cultural, recorre fructíferament aquestes pàgines. En la persona que estem avui investint

discussió acadèmica i els prestatges de les biblioteques, que recorri els teatres i formi part de la diversió i la vida humanes, que s’expressi públicament davant els fòrums més diversos, que sigui una confessió i també una crítica, que formi part de l’univers de coses aplicables del nostre món amb la funció precisa de crear il.lusions i perspec-‐tives, que reconegui la seua vinculació amb la paraula i amb les persones.

-‐ditacions d’estiu (1992), Havel posa ordre a les seues idees sobre els afers públics, de manera congenial a les

Lipset (1979), amb el seu gust per la novetat i les coses naixents. L’anàlisi lingüística acompanya una vegada més l’anàlisi política. La seua prevenció davant el desgast i la corrupció del llenguatge estimula l’aprofundiment en

-‐tricta i ordenada de la realitat, la utopia de la direcció

L’impuls de la vida és imprevisible. L’obediència a les

-‐ment les paraules, és una forma de distorsió, una co-‐rrupció dels nivells d’intel·ligibilitat. És millor començar pel principi i ajustar el que volem dir al que volem fer, i viceversa. El mercat, actuant en solitari com una ba-‐teria d’interessos i obligacions supremes, no mereix el seu entusiasme. Allò que pertany al pis de baix no pot suplantar el pis de dalt, els principis i les actituds ètiques i humanes. Els sistemes existeixen per als homes i no els homes per als sistemes. Europa és una xarxa comuna de referències i l’est és una part espiritual important d’aquesta trama. Europa es reconeix quan uns europeus parlen d’altres europeus. Havel va ampliant el seu cer-‐

per fer-‐ho i nous àmbits de discussió pública, però el poder atractiu del seu pensament es manté intacte. Tro-‐ba nous temes i noves raons per exercir la prudència i l’autocrítica. Mentrestant, desenvolupa una argumen-‐tació impecable i sense trampes, millora el seu estil i

-‐ta argumentació precisa i honesta és un altre dels seus mèrits, i un excel.lent motiu per reclamar avui el seu mestratge.

Però només les Cartes a Olga (Dopisy Olze, 1983) ja serien un esplèndid document per mostrar-‐li, al professor Ha-‐vel, agraïment i reconeixement. Per sort o per desgràcia, les Cartes a Olga pertanyen a aquesta mena d’escriptura

d’una estada a la presó. Amb tota la sinceritat i la incer-‐tesa que fan al cas, les Cartes a Olga són, a més de car-‐tes d’amor, un intent en positiu de reconstrucció d’una vida possible, intel·lectualment rica i amb una enorme perspectiva social i humana. Crec que avui es poden lle-‐gir perfectament com un assaig, on el teatre, els detalls

sobre l’esperança i l’existència, i els projectes de canvi personal es combinen de forma admirable i elegant. Pro-‐bablement, quan el segle XX i les seues passions quedin molt lluny, romandrà alguna cosa que molt generalment

Heidegger, Beckett o Levinas destacaran entre molts. En aquesta herència del segle XX, les Cartes a Olga seran una baula important, decisiva per copsar els ancoratges

-‐

i sensible que són les Cartes a Olga, el valor de l’assaig per connectar coses concretes amb temes genèrics, ex-‐periències doloroses i la comprensió dels fets, premisses lògiques i la indagació de l’inescrutable. Estem reco-‐neixent la sensibilitat del seu autor, el professor Václav

Havel, per abordar l’interior del ser, els seus anhels i pors, els instants de desesperança i els seus matisos, la transformació dels humors, la confessió, l’elaboració del record, la passió per l’examen. Les Cartes ens recorden

-‐jecte abstracte o acabat. Ha sorgit sovint de la precarie-‐tat, d’un diàleg inconclús, d’una fragilitat estrictament personal. Aquesta fragilitat, expressada en uns rars ter-‐mes de bellesa i d’autoconeixement, és la matèria de què estan formades les Cartes a Olga.

Com els humanistes, com Comenius, Erasme o Vives, que va escriure un assaig encès contra la igualtat forçada de

les comunitats humanes, l’obra de Václav Havel es dreça sobre les condicions concretes del saber. Parteix del seu context immediat per desenvolupar-‐se com a crítica i

també la fal·libilitat, com a argument davant les pre-‐tensions de totalitat, de programa i de càlcul. Aprecia la implicació en les diferents facetes de la realitat, la connexió entre el pensament i la varietat de coses que fem. Com a actitud intel·lectual, continua el tarannà an-‐tidogmàtic, obert i interdisciplinari dels humanistes del Renaixement, i com en ells també, l’obra es vincula a la paraula i al diàleg efectiu. Admet bé la sorpresa i la incertesa característica de l’activitat humana, incloent-‐hi la incertesa fonamental i contingent de l’existència. Finalment, com Erasme, sap engegar a rodar la formali-‐tat, prendre distància i invocar la necessària follia de la vida per desfer el nus tràgic i emprendre accions impen-‐sables. Sí, aquesta follia d’Erasme ha estat reclamada per Václav Havel per repensar Europa, aquesta inversió de valors ha estat invocada per Havel com a alçaprem per moure el món, mostrant-‐nos com l’humor pot exci-‐tar la imaginació, i el valor subversiu de la paròdia i el grotesc: la follia d’Erasme contra les follies perpetrades pels europeus, la imaginació dels humanistes contra el

dogmatisme.

Estem orgullosos que Havel hagi estat elegit en quatre ocasions com a president del seu país, com a darrer pre-‐sident d’una Txecoslovàquia democràtica i com a primer president de la República Txeca. És ben clar que un pre-‐sident escriptor i dramaturg ha alimentat positivament la imaginació dels europeus, un president del Renaixement europeu, per tantes coses, que potser en els pròxims anys tornarà a tindre temps per a ell i per escriure, i que durant aquests darrers anys ha propagat pels espais públics esperança i honestedat.

Catàstrofe és un terme que serveix tant per a l’absurd de la tragèdia com per a l’absurd de la comèdia, que evca la ironia de l’inesperat i el decurs insòlit de la vida. A través de l’homenatge de Beckett a Havel, percebem també alguna cosa més enllà del teatre, un personatge que aixeca el cap potser quan no s’ha acabat del tot ben bé la funció. Amb aquesta metàfora, aixecar el cap és alguna cosa més que participar en una obra de teatre. Prenguem aquests fets, i els que han continuat, amb bon humor i comprensió.

Senyores i senyors, comprendran, per tot el que acabo d’exposar, quina mena d’honor tan especial és proposar ara que el doctor Václav Havel sigui investit Honoris Cau-‐sa per la Universitat de Lleida, per la seua formidable trajectòria personal i intel·lectual, i per aquest llegat espiritual i literari que tantes emocions suscita.

Moltes gràcies.

Amadeu VianaUniversitat de Lleida

El, President Václav Havel escrivint una dedicatòria adreçada a la nostra universitat, en l’acte de la seva investidura com Doctor “Hono-‐


Un projecte potent per pensar la músicaL’Associació de Webdemusica.org

i Sonograma MagazineA LO CAMPUS estem preparant un especial sobre tota la música que es fa a Lleida i evidentment també a la nostra Universitat, i per conèixer com ho fan en el periodisme especialitzat, hem demanat als responsables de l’Associació de Web-demusica.org que ens expliquessin el seu projecte i us ho presentem a continuació.

L’Associació de Webdemusica.org, fun-‐dada per Maria Ivanova i Carme Miró, és una associació sense afany de lucre. Des de l’any 2008 editem la revista Sonogra-‐ma Magazine. També oferim una mirada pedagògica sobre la cultura de la música i un espai de trobada de la creació musi-‐cal. Impulsem un projecte musical i so-‐nor innovador, plurilingüe i divers perquè som conscients de la innegable necessitat de trobar amplies formes de cooperació dins d’un marc de respecte als bens co-‐muns i a la identitat lingüística i cultural. Volem obrir debats, dialogar sobre crit-‐eris històrics provinents de la tradició i avaluar noves metodologies d’educació musical amb l’objectiu de crear un nou paradigma d’ aprenentatge i praxi musi-‐cal.

Des de Sonograma Magazine hem traçat línies i espais per desenvolupar es-‐tratègies d’interacció comunicativa, de trobament amb altres formes de pensa-‐ment musical amb l’objectiu de formar part del gruix informatiu que resideix a la xarxa.

El nostres repte és garantir la supervivèn-‐

cia de diferents formes de pensar la música. D’una manera especial, comptem amb la presència de professionals de la música –en tots els seus àmbits-‐ que ac-‐cepten de bon grat establir un diàleg per mitjà d’ una revista en línia, Sonograma Magazine, una miscel·lània i heterogènia complicitat musical.

Volem crear nous vincles comunicatius que afavoreixin la lectura, la conversa i el diàleg en un entorn musical que , malauradament, subsisteix amb fatiga a l’ombra d’ ignorades voluntats creadores que exploren nous camins d’expressió musical. La música és l’avantsala de la introspecció, és també la realitat sonora del nostre entorn i representa, crea i afaiçona nombroses emocions que potser serien incomunicables sense l’escalf de la matèria i l’energia sonora.

Construïm espais que donen cabuda a noves iniciatives i que normalitzen, amb la seva presència, l’espectre d’unes necessitats que no estan del tot com-‐plides al nostre país. Sonograma Maga-‐zine té per objecte dotar de solidesa un patrimoni musical que cal donar a

conèixer i , al mateix temps, poten-‐ciar amb tenacitat noves identitats de llenguatge sonor. Això és, promoure singularitats de lúcides creacions.

metàfora creadora són el contrapunt d’algunes propostes culturals, com per exemple, les revistes de música, les editorials musicals, les estrenes de compositors i compositores actuals. Descobrir i escoltar el món que ens en-‐volta ens dóna la rara facultat de com-‐prendre que cal prendre consciència de la superposició de ritmes i sorolls creats per nous hàbits en la nostra forma de viure.

La música no és un idioma, no és ni tan sols una concreció de categòriques gra-‐

originària i íntima que puny el cor humà i que malda per ser escoltada. Aquesta veu, a més a més, ens permet enfondir-‐nos en una abstracció de geomètriques formes naturals per seguir formant part de la naturalesa.

Val a dir que l’art sonor de procedèn-‐cia més que mil·lenària -‐ no ens podem oblidar de la cultura musical de l’Orient-‐ posseeix un gran bagatge històric que busca un equilibri entre el passat i les contradiccions que engendra el present, la modernitat. La mentalitat del món oc-‐cidental, a vegades un pèl egocèntrica, provoca un constant neguit que empeny a emprendre canvis i moviments rotatoris dins de laberints que no evolucionen en cap direcció, tancats en si mateixos.

Malgrat que alguns grups socials han estant sotmesos a migracions originades per qüestions polítiques i econòmiques,

-‐

La composició musical no ha estat indifer-‐ent a aquests processos de moviments planetaris i èxodes polítics. La música, diversa en estils i objectius, ha donat testimoni de l’expressió sonora de vivèn-‐cies íntimes i ha estat elaborada des de la contemplació, des de viatges a paisatges interiors, o des de remotes experiències

poètiques.

És cert que l’evolució musical mai ha anat en línia recta. De fet, comptem, a hores d’ara, amb una producció exces-‐siva d’un material musical i sonor que no sabem comprendre des de l’oïda. No sabem assimilar ni copsar l’autèntic sentit de l’excessiu i sorollós present que ha concebut el tecnicisme. Occident s’ha

i l’espectacularitat del consum cultural. D’aquí sorgeix la necessitat d’especular sobre els discursos divergents que es van originar al tombant del segle XX. La independència de la tonalitat es con-‐siderada per algun sector de la cultura, com el punt de partida de la desconnexió entre el públic i la obra artística sonora.

amb ella les cosmogonies del pensament.

ens hem apropat a altres cultures i a altres formes de concebre la composició, la im-‐provisació, els conceptes i les estructures formals. El somni oriental, en canvi, molt diferent al somni occidental, ens mostra diverses singularitats que ens conviden a escoltar i a portar la composició musical als camps sensoris de la nostra percepció. Diferents i variats instruments, d’origen tradicional, ens suggereixen sonoritats sensuals que se’ns fan familiars, properes i fàcils de comprendre. És per aquest mo-‐tiu que podem concloure que la música de diferents cultures no ha de competir segons els models econòmics actuals. Tant sols ha d’habitar el seu espai i donar testimoni de la seva existència, raó de les quals és el respecte a la pluralitat.

La revista Sonograma Magazine és una plataforma que acull l’expressió d’artistes visuals, entrevistes sobre música en format de vídeo, cròniques de concerts, Suplements interdisciplinaris, arxius sonors de composició actual, ex-‐tractes de partitures, notes esparses so-‐bre el so i la seva bellesa, i nombroses aportacions que ens ajuden a construir el coneixement.

Carme Miró

Les dues creatives: Carme Miró i Maria Ivanova


La formació continuada més creativade la UdL: pedagogia de les arts escèniques

La formació continuada a la UdL està en plena forma, s’ofereixen des d’activitats de formació on surts amb un Diploma o amb un Màster; o com Expert universitari

amb un curs de curta durada. L’Institut Ciències de l’Educació-‐Centre de For-‐mació contínua (ICE-‐CFC) de la Universi-‐tat de Lleida té una variada i estimulant oferta, això sí: amb uns preus no aptes per a cardíacs.

De fet l’IC-‐CFC s’està convertint com un

universitat pública i la universitat priva-‐da, segurament l’estrella d’aquesta fór-‐mula és el màster “Executive MBA” amb doble titulació de La Salle-‐URL/UdL (o sigui la privada Universitat Ramon Llull i nosaltres la pública: UdL).

S’està fent un esforç per oferir formació de qualitat i és aquí on apareix l’actual curs, ja en marxa, d’Expert universitari en Pedagogia de les Arts Escèniques.

És un curs que de fet recull tots els esfor-‐ços teatrals de Lleida i en el que s’integren en diferents nivells de participació l’Ajuntament de Lleida, a través de l’Aula de Teatre i del Teatre de l’Escorxador, el Celler d’Espectacles i la UdL. Comptant també amb la col·laboració d’entitats com el Mercat de les Flors de Barcelona, el Centre de Titelles de Lleida i la Fira de Teatre de Tàrrega.

El professor de la Universitat de València Tomás Motos va donar la conferència in-‐augural del curs, titulada “Bases para una Pedagogía artística”. I ha estat a aquest professor que li hem demanat que ens fes

següent text, que nosaltres hem traduït al català:

A propòsit delDiploma d’Expert en Pedagogiade les Arts Escèniques

L’Art en general (música, arts vi-‐suals, arts escèniques) és un àm-‐

-‐cia en l’imaginari col·lectiu i valoració social. Una mitjana informació sobre les arts, la pràctica d’alguna d’elles, la sen-‐sibilitat a les manifestacions artísti-‐ques són trets de les societats cultes i de cultura personal. A més el consum actual d’Art és elevat en la nostra so-‐cietat. Prova d’això és l’espai que se li concedeix en els mitjans de comuni-‐cació. En aquest sentit, tots els dia-‐ris tenen una secció dedicada a la cul-‐tura on es recullen notícies i crítiques d’espectacles o l’interès que desper-‐ten programes de televisió dedicats a la dansa o a altres manifestacions pseudo artístiques, en el que als càstings acu-‐deixen milers d’aspirants per rebre una suposada formació. Però aquesta valora-‐

-‐

els centres educatius. La cultura artísti-‐ca, malgrat la seva valoració social, no està considerada totalment adequada per formar part del quefer escolar en els ni-‐vells d’ensenyament obligatori. I com a conseqüència s’atorga poc valor i espai en els currículums escolars a les arts vi-‐suals, i menys encara al teatre o la dansa i res al circ. Aquestes queden relegades a l’àmbit dels ensenyaments artístics espe-‐cialitzats.

Però donada la seva naturalesa, l’estudi i la pràctica de les arts són difí-‐cils d’encaixar en les rígides estruc-‐tures organitzatives dominants del sistema educatiu actual, doncs neces-‐siten espais, mitjans i dissenys curricu-‐

lars diferents als de la resta de les ma-‐tèries. En conseqüència la formació de la sensibilitat i la pràctica artístiques que-‐den desplaçades per altres prioritats del currículum. Tampoc es valoren les arts com a opcions professionals. D’altra banda, cal tenir en compte que l’univers de l’art no es tanca a les esco-‐les. Les pràctiques de consum cultural es donen fonamentalment fora de les ins-‐titucions escolars. Pel que la solució a la falta d’educació artística no està no-‐més en el currículum escolar, cal consi-‐derar altres mitjans i agents fora de les dels centres docents (exposicions, tea-‐tres, auditoris, cases de cultura, esco-‐les de teatre, associacions culturals, fa-‐mílies, mediadors, etc.).

El que les arts estiguin al marge del mar-‐ge en els currículums escolars es deu fona-‐mentalment a tres causes: a) La dispersió dels seus continguts. Per exemple, els del teatre en l’educació secundària es-‐tan disseminats en diverses assignatu-‐res: en Educació Física, l’expressió cor-‐poral i la dramatització; en Llengua i Literatura, el text teatral, la història del teatre, etc. b) La complexitat epis-‐

-‐tèries. Tornant a l’ensenyament del teatre, els seus continguts es poden orientar en diverses direccions -‐en la li-‐teratura dramàtica, en la història de l’espectacle, en el llenguatge tea-‐tral, en les professions escèniques, en la creació, la comunicació grupal o el

-‐tats també poden ser diferents -‐formar

creatives i expresses, o bé ciutadans ca-‐paços de gaudir dels espectacles escè-‐nics; i les dimensions centrades en veure i llegir obres, fer teatre i expressar-‐se

capaç de parlar de manera fonamenta-‐da sobre espectacles i textos dramàtics. I

-‐mensions són legítims. c) L’escàs poder que té el col·lectiu de professors que imparteixen aquestes matèries. Ja que o bé no existeixen tals professors especia-‐listes, en alguns casos, o el seu nombre és tan petit que no poden constituir-‐se en grups de reivindicació com passa amb els de les altres assignatures, social i històricament acceptades com a bàsi-‐ques dins del currículum.

La Pedagogia artística ha de conside-‐rar tant l’educació en art (centrada en preceptes pràctics, en el saber i saber

-‐plina) com l’educació estètica (entesa

la societat i el valor dels productes ar-‐tístics). El propòsit de l’ensenyament

-‐-‐

nalitat d’incrementar les facultats per a l’experiència estètica -‐producti-‐va, imaginativa, receptiva i interpreta-‐tiva-‐ i formar individus amb les capa-‐citats mínimes que els permeti arribar a ser creadors i espectadors actius, re-‐

-‐duir art i valorar i gaudir de les obres de artístiques. En síntesi: educació es-‐tètica per a tots i ensenyament artístic especialitzat en cadascuna de les arts. Som conscients que l’Educació Artísti-‐ca en la nostra realitat és manifesta-‐ment millorable i de la necessitat que po-‐dem i hem de tractar de canviar-‐la amb les nostres accions. Aquest és l’esperit que ha d’encoratjar el Diploma d’Expert en Pedagogia de les Arts Escèniques.

Tomás MotosUniversitat de València


“Cafè i Lletres”,un projecte cultural de debat del Consell de

l’estudiantat de Lletres de la UdLEl Cafè i Lletres és un projecte que varem iniciar l’any passat des del Consell de l’Estudiantat de Lle-‐tres en estreta col·laboració amb el nostre dega-‐nat. Consisteix en una sèrie de col·loquis i xerrades sobre temes polítics i socials amb normalment tres ponents un dels quals acostuma a ésser un docent de la Universitat que els propis estudiants escollim. Generalment, les activitats les celebrem a la cafe-‐teria de la Facultat de Lletres (tot i que en alguna ocasió hem fet una excepció) iniciant-‐se a les set i mitja de la tarda i acabant a les nou de la nit. Cal dir que de vuit i mitja a les nou deixem un espai obert de debat entre el públic assistent i els convi-‐dats o, com ja ha succeït en alguna ocasió, entre el propi públic. La participació per nosaltres és molt important.

Per tant, aquest projecte neix amb un concepte clau: crear comunitat universitària agrupant pro-‐fessorat i alumnat en una activitat fora d’horari acadèmic per a plegats debatre. Tanmateix, sabem que la Universitat no és quelcom allunyat de la ciu-‐tat de Lleida, per tant, convidem a professionals de fora de la Universitat com també a assistents. Es tracta d’un projecte totalment obert a la Universi-‐tat i, per tant, a la ciutat.

Hem desitjat fer un Cafè i Lletres actiu i amb te-‐màtiques que puguin interessar a totes les facul-‐tats. Per això hi hem treballat estudiants de prin-‐

cipalment Lletres i Dret i hem emprès diverses xerrades. L’any passat varem començar amb un col·loqui sobre les revoltes populars al nord d’Àfrica i al pròxim orient i varem seguir amb temàtiques com l’exorcisme des del vessant de l’Antropologia (Car-‐les Feixa), la Psiquiatria (Josep Pifarré) i la Teolo-‐gia (Ramón Prats).

Per un altra banda, aquest any hem parlat sobre el lideratge convidant a Gemma Filella Guiu (professo-‐ra del Departament de Pedagogia i Psicologia de la UdL) i a Emili Vicente i Vives (entrenador del Lleida Esportiu). A l’octubre varem debatre el moviment del 15-‐M (Indigneu-‐vos! Una primera política) amb Manel Lladonosa (catedràtic d’Història Contem-‐porània de la UdL), “Ximi” (membre dels indignats) i Víctor Bretón (professor titular d’Antropologia So-‐cial a la UdL). El mes següent, varem fer un debat sobre política universitària a la Sala de Juntes del Rectorat amb convidats il·lustres com Claudi Alsi-‐na (CiU), Mª Àngels Cabasés (ERC), Pedro Chumillas (PP), Marina Geli (PSC) i Janet Sanz (ICV-‐EUiA).

Aquestes han estat potser les que han tingut major rellevància però en total han estat un seguit de vuit sessions.

I ara volem seguir endavant és així com ja tenim

pensat pel dia 1 de març un tast de poesia a càrrec de Sergio Gaspar amb la col·laboració de l’aula de poesia Jordi Jové. Amb tot, seguirem fent més ac-‐tivitats car creiem està tenint una bona acollida, la Universitat ens està ajudant força i en tenim mol-‐tes ganes.

Hi esteu tots i totes convidats.

Albert Garriga VidalCoordinador del “Cafè i Lletres”

Actuals responsables del“Cafè i Lletres”

Coordinador: Albert Garriga Vidal Facultat de Dret:Daniel Fernández i Eva Forcat Facultat de Lletres:Cristina Ardanuy, Joan Josep García Roca, Josep Maria Viola Garriga, Alfonso Roque Calderón i Gerard Xixons.

ClàssicaSuplement de LO CAMPUS per a les Aules universitàries per a la Gent Gran

Febrer ·∙ Març 2012 Número 6 ·∙ Lo Campus 17

... estudiants sèniors de la Universitat de Lleida

2 CLÀSSICA · Suplement de LO CAMPUS Febrer ·∙ Març 2012

EL TEMA

Aquesta pintura representa el que

podríem denominar una paràbola. Les

paràboles són al·∙legories que contenen

un ensenyament moral. Evoquen am-‐

bients i descriuen accions i els seus re-‐

sultats. Sovint involucren un o diversos

personatges que s’enfronten a un dile-‐

ma moral o realitzen accions qüestiona-‐

bles per després patir les conseqüències

d’aquesta elecció.

En la pintura de Gili Roig ens trobem una

temàtica inspirada en la mitologia grega

i romana. Un seguit de nimfes es deixen

seduir per uns sàtirs que les tempten

amb tresors.

Com a conseqüència dels seus actes es

veuen abocades a l’abisme, representat

com una rasa. Els sàtirs reben l’ajuda de

Canídia, una dona embruixada que im-‐

pedeix que les nimfes puguin sortir de

la rasa.

EL DÉU PAN I ELS SÀTIRS

Segons la mitologia grega, Pan és el déu

dels boscos profunds, dels abismes, dels

pastors i dels ramats, i la seva forma

recull elements de cabres i cavalls. És

el déu de la fertilitat i la sexualitat mas-‐

culina desenfrenada, i es diu d’ell que

perseguia les nimfes pels boscos.

En el seguici de Pan hi ha els sàtirs

(faunes pels romans), divinitats dels

boscos i les muntanyes que encarnaven

la força vital de la naturalesa. Normal-‐

potes de cabra, orelles punxegudes,

banyes i una cua llarga.

El déu Pan i els sàtirs participaven de

les festes del déu Bacus (bacanals).

-‐

bolitzen el vessant no domesticat de la

naturalesa i la luxúria. Per aquest motiu,

les nimfes estaven en alerta constant

davant la seva presència, preparades

per fugir d’aquests éssers en permanent

estat d’insatisfacció sexual.

CANÍDIA

Canídia, el nom real de la qual era Gratí-‐

dia, fou una prostituta napolitana es-‐

timada pel poeta romà Horaci, al qual

abandonà. Després d’això, a les seves

obres literàries sortia sempre represen-‐

tada com una bruixa.

En la pintura, aquesta dona exerceix el

paper d’ajudant dels sàtirs. Conserva

alguns trets característics de les nim-‐

fes, però al mateix temps veiem que el

seu aspecte està mig degradat, envel-‐

lit, com el d’una persona embruixada.

les nimfes, que hi busquen la salvació de

l’abisme, però el que en realitat pretén

Canídia és impedir que puguin sortir del

seu captiveri.

LES NIMFES

Les nimfes, segons la mitologia grega i

romana, són divinitats de la natura vene-‐

rades com a genis femenins de les fonts,

dels rius i dels llacs (nàiades), dels boscos

(dríades) i de les muntanyes (orèades).

Sovint actuen com a ajudants de les di-‐

-‐

cunditat, la gràcia i la vitalitat de la natu-‐

ra. Mai moren de velles o d’una malaltia,

tot i que sí que poden morir per altres

aquests sí, immortals. En les obres d’art

s’han representat habitualment nues o

seminues, noies joves i boniques a les

quals agrada ballar i cantar.

COMPOSICIÓ PICTÒRICA

Llum

Part superior de la pintura dividida al

mateix temps en dos plans:

sàtir i d’una nimfa. El sàtir està intent-‐

ant seduir la nimfa de dues maneres:

a partir del seus poders sexuals i amb

l’oferiment de joies.

-‐ En un segon pla trobem un seguit

de sàtirs i nimfes aparellats. Ja sigui a

través d’enganys o coaccions, els sàtirs

intenten fer-‐se amb les nimfes, algunes

d’elles s’hi resisteixen i d’altres sembla

que ja han caigut en la temptació.

L’escenari on es duu a terme l’acció és

un paratge amb una naturalesa exuber-‐

ant, lluminosa, de la qual es desprenen

una sèrie de bombolles transparents

sortides d’un lloc incert. Aquestes bom-‐

bolles simbolitzarien el caràcter efímer

de la bellesa humana. També hi ob-‐

vermelles, color símbol de la passió.

Ombra

La meitat inferior de la pintura està

dominada per uns tons més obscurs, on

trobem representat l’abisme en forma

de rasa natural i on les plantes creixen

de forma desordenada.

Unes quantes nimfes es troben esteses

al terra d’aquesta rasa, no sabem si mor-‐

tes o atordides per la caiguda. Estan en-‐

voltades de joies, símbol del seu pecat.

Contràriament a les altres, una de les

nimfes està plantada estirant els braços

cap a una altra dona que serveix d’enllaç

entre la part inferior i la superior del qua-‐

dre. Aquesta nimfa sembla que demani

ajuda per escapar de la rasa, però la

dona que hi ha a la part superior intenta

impedir que surti de l’abisme i ens incita

a fer una lectura de la pintura de forma

circular.

També podem destacar el canvi de tona-‐

símbol de la puresa. Per sobre de la res-‐

ta, una de sola destaca al centre de la

composició, un lilà blanc, símbol de la

innocència de la joventut.

EL REREFONS TEMÀTIC

L’Abisme és un oli sobre tela que Gili Roig

començà l’any 1904 per tal de presentar-‐

lo al Concurs de Plafons Decoratius Joan

Llusà Puig de Barcelona i que enllestí

l’any 1905, quan li fou atorgat el primer

premi. En la convocatòria del concurs es

proposava als artistes realitzar les obres

inspirant-‐se en diferents temàtiques. El

de blanques, vergonya dels pobles civi-‐

litzats. Així doncs, l’escena mitològica

representada a L’Abisme no és res més

que una metàfora d’una problemàtica

social de l’època que, malauradament,

Es tracta d’un fenomen molt antic que

es començà a considerar un problema

-‐

Gili Roig pintà l’Abisme. En aquell temps

-‐

ques” per fer referència a la mobilitat i

el comerç de dones blanques, europees

i americanes per servir com a prostitutes

generalment en països àrabs, africans o

asiàtics. En aquells moments sorgiren les

primeres hipòtesis al voltant del fet que

aquests moviments eren el resultat de

segrestos, enganys i coaccions a dones

innocents i vulnerables amb l’objectiu

d’explotar-‐les sexualment.

3CLÀSSICA · Suplement de LO CAMPUSFebrer ·∙ Març 2012

Quants museus i quantes sales d’art de Lleida has visitat?

Tornem a interpel·∙lar al lector amb ganes de crear-‐li mala consciència : potser amiga i

amic lector coneixes Museus i Sales d’art de Londres o Paris, de Barcelona o València,

de Madrid o Saragossa ...... i potser mai has anat a un Museu o una Sala d’art de Lleida.

Potser acceptaràs amb nosaltres, que és tota una paradoxa imperdonable i que cal que

ràpidament en facis esmena.

A Lleida tenim de tot i també art a dojo. Empaquetat: o en Museus, o en Galeries o en

Sales d’exposicions.

Un bon Centre d’Art i que nosaltres li tenim una certa predilecció, és el Museu d’Art Jau-‐

me Morera. És un museu municipal de Lleida que té un bon fons artístic propi, reunint

una col·∙lecció d’art modern i contemporani, on s’hi troben les aportacions dels artis-‐

tes lleidatans. És molt important tot el treball museístic i d’arxiu de l’obra de l’escultor

Leandre Cristòfol que té aquest Museu.

En la seva tasca d’adquisició d’obres per enriquir el Museu, aquest es va trobar amb una

donació excepcional: la comunitat budista Sakya Tashi Ling va fer la donació al Museu

d’Art Jaume Morera de l’obra “Abisme” del pintor lleidatà Baldomer Gili Roig (1873-‐

1926).

La tela de grans dimensions havia estat desapareguda durant anys i recentment fou

i que actualment acull un monestir budista tibetà.

Un cop la comunitat religiosa va fer la donació, l’obra ha estat profondament restau-‐

rada i ara el Museu la presenta en públic. Esdeveniment que denomina: “Abisme de

Baldomer Gili Roig / Una obra retrobada”

Una altra de les virtuts del Museu d’Art Jaume Morera i de tot el seu equip professional,

és redactar uns bons Dossiers de premsa i bons catàlegs, a continuació us oferim un

dels seus textos, però abans de llegir-‐los, contempleu primer l’obra “Abisme” que teniu

reproduïda, en tota la seva dimensió, a la pàgina de l’esquerra.

Abisme (1905) de Baldomer Gili Roig

Procés de separació de la tela “Abisme”, Sala Noble del Palau Novella, gener de 2011

lo campus 17

Documents