Ha arribat de nou la primavera a la millor terreta del món. Els xicons i les xico-nes despullen les seues carns tendres i xano-xano les nits fresques de la ciutat

van omplint-se d’olors i de passions. Amb la primavera, la gent del poble s’alegra, i ja veu a la redor el gran dia de la festa. El dia que entrarà l’estiu i s’acabarà la primavera fins a l’any vinent, tots junts cremarem els trastos vells i ballarem a la foguera a la vora de la mar per fer fugir els esperits roïns i despertar l’energia positiva.

El poble combatiu de la ciutat també treballa alegrement en les fogueres que un altre any petaran la ciutat de manera irreverent i festiva. Som el poble indignat i in-conformista, valent i cabut que donarà guerra fins a l’última gota de sang, o de vi.

Dintre del treball que s’ha de fer p’a les fogueres, està astò que teniu entre les mans, el nostre llibret. La festa popular se fa al carrer, se fa cantant i xarrant, i també se fa posant en comú en els escrits d’uns fulls, tot allò que mos ha mogut per constituir les nostres fogueres populars i combatives.

El valencià d’Alacant

Continua a la pàgina 14

Salutació oficial 3Agraïments 4Comunicat Komando Bacora 5Poesia: Morirà el foc que encén la nostra mort... 6V de Verbena 7Anunci electoral 12Articles d’opinió: El valencià d’Alacant 14 Fogueres sense Tortura 17 Que no ens toquen la festa 18Contrapublicitat 20

Sumari

2

3

Salutació oficialUn any més tornen les Fogueres Populars i Combatives. Un any més el po-ble surt al carrer a festejar l’arribada de l’estiu i a botar-li foc als malsons de l´últim any. I un any més, ací em teniu, donant tot el meu suport aquesta ve-gada des de l’Ajuntament, la casa de “TOTEs”. Però aquest any és especial, ja sóc regidora! Així és, com marca la tradicio a la nostra ciutat, tota bellea de pro ha de donar el salt a la política.Tot i això, no sóc una pionera. Des d’estes línies vull donar les gràcies a totes aquelles companyes de tocat que han obert camí: gràcies Sonia! Totes ho do-nem tot per esta festa sense haver d’esperar , CÍVICAment, un Mini-regal. A totes, com va dir el sheriff de la rajola alacantina, “os debo una comida, pero de rabo”.El meu camí en la política sé que serà dur, però amb un poc de Brugal tot es veu d’una altra manera. Així, us desitge unes bones festes, unes fogueres de traca i uns quatre anys de bicarbonat, perquè aneu a tragar el que no està es-crit.

Sempre vostra, Laura Pixorro

1 Exigim un càrrec públic ben remunerat per a la nostra ex bellea

trans a través del sistema dedocràtic.

Agraïments

Volem agrair, com cada any, a totes les persones i institu-cions que fan possible aquestes meravelloses festes i que

omplen de vida i d’alegria esta bonica ciutat del “Llevant Es-panyol”. Primer, agraïm al poble d’Alacant tot el seu suport. Un gran poble com aquest, cultivat, sensible, d’aspiracions elevades. Com no podria ser d’altra manera, donem les gràcies a So-nia, la nostra Sonia, que és com dir Alacant, però amb nom de compresa. Esperem que amb el seu nomenament com a Di-putada ara quede aforada i puga governar Alacant tants anys com Franco, ja que no haurà Brugal ni “males” companyies de constructors que la facen fora, vist el gran suport d’aquest poble “cultivat, sensible i d’aspiracions elevades” que dèiem abans. Què dir del nostre Govern Valencià, cada any més reforçat i estimat per tots i totes. Què és més excels que la justícia “PPo-pular”? Si és el que vota la gent, no n’hi ha causes pendents! El Molt Honorable pot comptar amb el nostre suport infinit, com el de Sonia i com el del senyor “Fuente de Mora”. No volem més provincianismes arcaics, fóra el valensiano, benvingut el xinés, l’anglés, el francés i el que faça falta! Visca Fuente de Mora! A més, per a què volem sanitat pública? Tots a pagar en dos dies, lladres! Això sí, la Fórmula 1 i tota la pesca que no mos la toquen! Bé també ens enrecordem de la patronal, o tal volta del patró d’Alacant, Sant Ortiz, també conegut com Sant IKEA. Una pa-tronal que s’ha omplit les butxaques amb els bancs aquestos anys i que s’ha ajustat la faixa com hem fet tots els treballadors i treballadores. I que portaran el progrés i el treball a la nostra ciutat via Rabassa. Especula, especula, que algo queda. Agraïm al Hèrcules CF l’any que ens han fet passar, encara que haja sigut solament un anyet. Bé, si hem de pagar a Ortiz la riquesa, almenys que ens done bon CIRCO! A falta de pa... “yo me largo”, com diria Drenthe. Salut i a desfasar!

3 Recuperar la finalitat cultural i

popular de la festa, eliminant tot objectiu

capitalista i orientat al turisme.

4

5

En este dia, davant la grotesca situació que ens rodeja i vist que les Fogueres han sigut preses per les forces repressives i invasores, s’ha reunit el Komando Bacora

amb l’Excel·lentíssima Regidora Ex Bellea Trans de les Fogueres Combatives, Laura Pixorro, amb la finalitat d’encomanar-nos l’àrdua tasca revolucionaria i guerrillera de recuperar el sentit popular i combatiu d’esta, la nostra festa. Fins aconseguir els següents objectius:

1 Exigim un càrrec públic ben remunerat per a la nostra ex bellea

trans a través del sistema dedocràtic.

Comunicat Komando Bacora

2 Dimissió de la comissió gestora per l’esperit competitiu

que genera entre els diferents barris...

6 Des del Komando Bacora

proclamem Foguera Especial

el Casino d’Alacant...

...i, en conseqüència, admissió de la Comissió Xustera pel seu caràcter fester, popular i crític.

3 Recuperar la finalitat cultural i

popular de la festa, eliminant tot objectiu

capitalista i orientat al turisme.4 Alacant, com a ciutat tropical, exigix Brugal

per a tothom! Que el rom no se’l queden només

els polítics!

5 Eliminació dels concursos masclistes, retrògrads i competitius de la festa. No a l’elecció de la bellea. Bellees som totes!

Visca el Komando Bacora!Visca la Comissió Xustera!

Visquen les Fogueres Populars i Combatives!

... i exigim 1.000 kilos de bacores per tothom!

Morirà el foc que encén la nostra mort...

Volen espurnes d’amargorPels horitzons de la vella platja,Una nit que no sembla acabarAnuncia l’amarg final del foc.

Què farem, quan mora el caliu,Quan les brases s’apaguen iI el vent no reviscoleLa nostra flama.

Que farem quan les torxesReclamen prendre, reclamen cremar,Quan no calcinem la vida,Per tornar a nàixer de les cendres inertes.

Morirà el foc que encén la nostra mort,I no tornarem a nàixer, i continuament morirem,Però quin sentit té viure en la penombra de l’eterna nit,Sinó enlluernem l’amanèixer prohibit.

6

Aportació de l’artista gràfic en la present edició

Centrem-nos en la terra, utilitzant la seua pròpia simbologia, és a dir, la preferida pels constituents de les institucions, done mitja volta

a les seues creences sincerant-me i si el seu déu fóra fidel a l’escrit en el seu best-seller aleshores estaríem governats per fills emmascarats de Satanàs.

Pel que fa al tema artístic, l’art faller-fogueril no deixa de ser una re-presentació amb un estil mediocre de tot allò de la qual cosa volem desfer-nos de l’any que ha passat. I definitivament acaba en açò, som tan conformistes que amb riure’ns dels lladres que ens envolten i veure les seues caricatures cremar ens conformem.

Lluny queda l’edad mierda, quan la gent passava a l’acció i a colp de dit cremaven a culpables, però tampoc han canviat tant les coses, en eixe moment eren bruixes que feien màgia negra per a matar al ciutadà normal, hui en dia eixes “bruixes” no són cremades, són carn de lleis favoritistes recolzades per la por, la por que sempre hem tingut, eixa por que ens ajuda a quedar-nos a casa i la por que ens guia per a triar al culpable arbitràriament.

Visquen els ninges, les bruixes i els encenedors!

11

Laura PixorroConcejala Ex Bellea

VOTA

Sentados en ti

Concejala Ex Bellea

Sentados en ti

Però per escriure necessitem tindre una llengua i, com haureu pogut comprovar, nosaltres utilitzem la llengua catalana, perquè és la llengua autòctona del poble d’esta ciutat mutant, que és Alacant. Ara el català ja no és la parla majoritària de l’indret, ni molt manco, perquè les ànsies dominadores de l’imperi espanyol l’ha xafigat des de fa massa temps. Però tampoc no és el castellà l’única llengua que s’hi parla, ja que encara és present el català, amagat a les cases però també al carrer irreverent de la joventut valenta. I també se senten altres llengües que ara ja són el nostre poble i per astò han de participar de les festes del poble.

Per això, perquè volem construir un poble que parle moltes llengües, i perquè les fogueres, pel fet de ser les festes tradicionals d’esta ciutat sempre han parlat en el ca-talà d’Alacant escrivim el llibret de la foguera en la llengua genuïna del poble alacantí que s’obre com una flor calenta a la resta de pobles del món.

Ara bé, mos preguntàvem com havíem d’escriure el català d’Alacant, eixe valencià meridional que a partir d’ara anomenarem alacantí. Abans de res cal fer una xicoteta reflexió sociolingüística. P’a què val un model de llengua determinat?

Quan parlem a casa nostra o amb els nostres amics, o amb la panadera de baix de casa podem parlar sense preocupar-mos de l’estil que utilitzem o de si mos entendrem amb una determinada paraula o una altra. En de veres estem comunicant més amb el cos i amb l’expressió de la cara, que amb les paraules i per això, al final, el sentit de les nostres paraules va consensuant-se mútuament entre els diversos parlants que se coneixen i se poden preguntar i explicar-se tranquil·lament.

Però clar, quan mos hem de comunicar amb gent que no està al nostre davant la cosa canvia un poc, perquè si la comunicació és important no te la pots jugar que s’entenga malament, i per això és necessari un codi compartit que s’anomena estàn-dard. I clar, si escrivim una cosa com el que esteu llegint, quedarà per a la posteritat i serà gent que vindrà després qui l’hauran d’entendre; ves tu a saber quan llegiran este llibret! Esta gent no la tindrem mirant-mos als ulls, ni li podrem explicar que vol dir astò que volíem dir o com es pronuncia tal paraula. Per això, perquè la nostra festa combativa és molt seriosament irreverent, volem que les nostres paraules no se les enduga el vent i que queden ben impreses en la cultura viva d’Alacant.

Però per astò mateix també hem de tindre en compte que la festa popular manté les característiques locals del poble d’Alacant, i també volem que estes particularitats se queden impreses amb foc.

Ara el que farem serà dir breument dos cosetes respecte a l’alacantí que troba-reu a este llibret. Perquè el pugueu llegir com toca, és a dir com es parla el valencià d’Alacant i perquè conegueu les paraules i les formes de parlar de la festa foguerera.

En primer lloc parlem de la fonètica, és a dir de com se pronuncien les paraules. No cal escriure-les d’una altra manera, no cal posar ancendre la foguera si sabem que totes les paraules que comencen per en-, em-, es-, eix-, es pronuncien amb “a-”. Així que si trobeu escola, escudellar, espentar, eixugar o entendre llegiu-les amb “a” al principi

El valencià d’Alacant Comença a la pàgina 2

14

i avant. La mateix cosa val p’a les paraules com llençol, sencer, lleganya, etc. Moltes voltes les trobem escrites com a llançol, sancer, llaganya, bascoll, llauger o jasmí. La regla és la mateixa, les trobem escrites amb “a” o amb “e” llegirem “a”. Per exemple l’hort de la Teranyina a Carolines.

Una altra cosa molt típica de l’alacantí és la pèrdua de la -d- entre dos vocals, l’explicació és molt simple, com que les vocals són molt sonores poc a poc se van menjant la consonant. Així trobem per exemple paraules com moda, poda, boda, vida, madur o codony que se lligen “moa, poa, boa, via, maür i cony”. Sobretot en trobem en els verbs: “agradar, quedar” que se fan agraar, quear. I així en totes les formes; en pre-sent “me quede” se llig me quee; “se m’ha olvidat” se llig se m’ha olviat. Una volta que sabem que no es pronuncia les podem llegir tranquil·lament escrites en l’estàndard, però sabent que queda millor pronunciades al modo alacantí (çò és: quea millor pro-nunciaes al moo alacantí).

Astò és una cosa molt semblant al que passa amb la -s- de bellesa. En eixe cas i en altres com fortalesa o grandesa, la “s” ha desaparegut. Sinó pregunteu-li a la nostra bellea trans. També la -g- cau en algunes posicions entre dos vocals com per exemple “jugar”.

Una cosa molt important que s’ha d’explicar ací és la pro-nuncia de la conjunció “amb”; encara que la vegem escrita així, s’ha de dir en tots els casos d’esta manera: “en”. Així, “me’n vaig amb tu a jugar” se llig me’n vaig en tu a juar. D’acord?

Hi molts més elements fonètics característics del par-lar alacantí. Hem volgut esmentar estos perquè són els més típics i sobretot p’a què quede clara la nostra postura de reivindicar el dialecte autòcton a partir del codi comú. No cal escriure com se pronuncia si podem llegir les coses a la nostra manera.

La part que volem comentar ara és la de la morfosintaxi, és a dir la forma que tenen les paraules de la llengua. Només comenta-rem algunes coses que són típiques del nos-tre parlar i que ara sí, volem defendre que quede constància d’elles en els nostres escrits.

És per exemple l’ús del demostratiu neutre “astò”. El demostratiu és una paraula que indica la ubicació d’una cosa que estem dient, i si és neutre vol dir que és una cosa abstracta, que no ha de tindre una repre-sentació física.

Defenem l’ús d’”astò” perquè és la forma que actualment s’usa en l’alacantí col·loquial. Tampoc no diem a Alacant “ací” com la resta del valencià sinó “aquí” com els catalans del nord. Junt a estes formes generals en el col·loquial alacantí se conserven les formes més antigues i generals a tot el valencià: “açò i ací”, així que ho deixem a gust de l’artista.

Aquí teniu uns quants adverbis i construccions genuïnes que solem usar en ala-cantí: “arrant de terra” (apegat a terra), “arreu o a bondo” (molt, abundant), “a cell” (ben ple), “en comptes de”, “dellà” (enllà), “a espau” o “a espai” (lentament), “a orri” (sense mirament), “fito fito” (fixament), “manco” (menys) -com fan els mallorquins-, “xano-xano o rango manrango” (a poc a poc), “a la redor” (al voltant) -ja sabem que llegirem a la reor-.

“Abans i després” no se solen usar molt en la parla alacantina, així que si voleu po-deu utilitzar les formes col·loquials, algunes són castellanismes clarament com antes i después però d’altres són formes ben genuïnes com ans i denans la forma endespués tot i ser un castellanisme sembla haver arrelat ben fort.

La forma típica de dir “prompte o de bon matí” és “enjorn”. I per últim la preposi-ció “per a” l’escriurem amb la contracció “p’a” i “cap a” l’escriurem “pac a” o “volta a”. Així com les construccions “per amunt i per avall” les podem escriure “p’amunt i p’avall”

Els pronoms febles,aquí a Alacant, els pronunciem com antigament, és a dir amb la seua forma plena, és a dir “me, te, se, mos, vos, se” en totes les posicions, avant i darrere del verb. Està clar que quan s’apostrofen, s’apostrofen i avant.

Bé, doncs amb astò i amb una copeta de cassalla s’acaba la nostra xiqueteta reflexió i el que puga ser alguna recomanació perquè el llibret de les fogueres combatives tinga algun criteri d’estil. Però vaja, tampoc no li feu molt de cas i al final el que cal és passar-ho bé i parlar de tot i amb tots. Sobretot vos animem que busqueu eixes parau-les genuïnes del nostre parlar i que les amolleu aquí. Agraïm als professors Coromi-nes i Segura que amb els seus estudis ens han ofert material seriós a què agafar-nos, i demanem disculpes si hem ficat la pota en algun lloc, la nostra intenció era bona.

Salut, festa i lluita.

16

La tauromàquia és un acte públic de tortura i mort innecessària d’un ésser viu, per a diversió d’uns pocs. Abans de res cal fer una apreciació gramatical: les per-

sones que defensem els drets dels animals no som antitaurins sinó més bé pro-taurins, ja que estem per el bou, per la seua vida, i per la cultura sense violència. En tot cas caldria anomenar antitaurins els taurinòfils o tauricides.

Estem en contra de totes les formes d’utilització i explotació dels animals: com a alimentació, com a vestit, per a treballar, per a “experimentar”, com a oci (zoològics, bioparcs, circs, oceanogràfics), com a negoci (tràfic d’animals, botigues de mascotes, baralles d’animals, carreres…) com a diversió (“festes” amb animals, tauromàquia…) I per descomptat també els bous envolats, bous al carrer, a la mar, correbous, bous ensogats, jonegades…

Tot el ritual de la tauromàquia és una mentida construïda amb enganys, tòpics, es-tereotips, interessos econòmics i polítics i d’una estètica rància i coenta. El bou no és un animal agressiu, no es tracta d’una lluita èpica pel valor, el bou ha estat prèviament “manipulat”, el poder és desigual...

La tauromàquia, igual que altres formes de violència contra els animals, s’emmarca dintre de la concepció antropocèntrica de la societat en què vivim. Una societat que és profundament especista, on l’home es considera el centre de l’univers i tota la resta d’éssers vius, inclosa la dona, tenen categoria d’objectes i han d’estar al seu servei perquè ell els utilitze per al seu benefici.

La violència contra els animals no és una cosa aliena a la resta de les violències que perviuen al si de la societat: violència de gènere, explotació d’uns homes per altres, d’unes ètnies per altres, d’unes religions per altres, d’uns pobles per altres i, com no,

dels animals no humans pels animals humans.Aquest especisme està tan interioritzat en la

nostra vida que és invisible, no en som ni tan sols conscients i tots i totes hi col·laborem d’una manera o d’una altra: portant als menuts al circ o al zoològic, comprant productes que han estat testats en animals, menjant productes animals en totes les menjades, consumint objectes de pell, comprant mascotes... I sabem que l’eliminació d’aquestes explotacions serà un camí llarg com també ho ha estat l’eliminació de l’esclavatge i la, encara vigent, discriminació de la dona.

Defensem una ètica més universal i més res-pectuosa amb el medi que ens envolta. L’espècie humana forma part de la vida, no som la vida ni en som els amos. Tan sols som una de les 180 espècies de primats que hi ha al planeta i una de les 5500 espècies de mamífers.

Fogueres sense tortura

17

18

La festa que no ens la toquen

Que vivim a l’Espanya de la xaranga i la pandereta és quelcom ben sabut per to-thom, però és en aquestos dies, quan la festa envaeix els nostres carrers, on és fa

més patent que mai. I és que la festa, junt amb el futbol i la religió, són els esdeveniments que aconsegueixen que més gent alce els seus culs del sofà que la societat de benestar els ha proporcionat, per tal de moure un poc l’esquelet. Mentre, tan fa si la meitat del món mor a causa de l’altra meitat, o si el planeta està esgotant els seus recursos de tot tipus. Menys encara, clar, si el sistema educatiu ne-cessita mi-llores, si el sanitari és deficient, i un llarg etcète-ra que ens toca de ple però, tanma-teix, no ens toca tan fons com la fes-ta- això deu ser-. Durant aquests dies que rebente tot! Però això sí, nosaltres a gastar-nos diners desor-bitats en que la foguera ens quede bonica, en menjar i beguda a tutti plen, i en lluir el nostre estatus arreu dels carrers d’un poble que ben bé no és, ni de lluny, la imatge real de tot això.

Tot l’any pensant per què a dures penes arribem a fi de més, ara bé, per a la festa hi ha tots els diners que calga, i si fa falta malvendre la quincalla que vam heretar de l’àvia, allà que va. Per a la festa no hi ha miraments: s’han de posar els esforços que calguen per a què tot surta perfecte, siga ben vistós i no ens falte de res.

I la crisi? Però quina crisi??! Calla, calla, en “estas fechas tan señaladas” no hi ha crisi que valga, es paralitza el món i d’eixe tema millor ni parlar-ne. Bé, algú dirà –sobretot els foguerers i foguereres- que sí que ha hagut una retallada important del pressupost per a la festa, en concret de 33.690 euros. És a dir, fins ara els diners destinats a esta festa per part de l’Ajuntament d’Alacant eren de 402.000 euros, però enguany seran “solament” 368.310 euros. La retallada, en un principi, pretenia reduir a la meitat el pressupost, però finalment no s’ha aprovat a causa de les nombroses queixes de festers i festeres. Aquests es troben molt indignats, ja que senten que les Fogueres estan “tremendamente discriminadas por el agravio comparativo que sufrimos con las Fallas,

a través de subvenciones y convenios con diversas consellerias, cuando ambas fiestas están declaradas de Interés Turístico Internacional y el nú-mero de asociaciones afectadas es prácticamente el mismo”. Total que han remogut cel i terra per tal de “lluitar” per una causa que és “injusta”, que és que per a les Falles el Consell aporta més diners que per a les Fogueres. És a dir, que com que no hi ha prou amb el fet que la “Comunidad Valenciana” siga de les més endeutades de l’Estat -principalment per la gestió nefasta del PP-, doncs han vist prou oportú aportar el seu granet de sorra per a recolzar la causa, i en compte de demanar una retallada general per la despesa exa-gerada, doncs millor demanar el que té València, perquè Alacant no pot ser menys.

Que quede clar que, no és aquest un article en contra de les festes populars, sinó en contra de les festes impopulars. De festa, n’ha d’haver, ja ho diuen els metges que és beneficiós per a la salut, però, eus aquí la paradoxa: si ens costa tants diners, si ens costa tants recursos, com pot ser que ens siga beneficiós? Vivim malament tot l’any queixant-nos dels pocs diners que tenim, però no ens sap greu esgotar-los durant tres o quatre dies, que al cap i a la fi són això: tres o quatre dies. És necessari, doncs, plantejar en aquest punt la següent qüestió: si la falta de diners és una de les causes que ens produeix malestar, per què no podem canalit-zar eixa despesa i eixos recursos d’una altra manera? La festa se-guiria existint, solament que amb menys pompa i circumstància. D’aquesta manera serien, si més no, més beneficioses que mai donat que en gaudiríem igual però per quatre perres, i per suposat serien més populars que mai perquè estarien a l’abast de tots.

Però bé, pareix ser que aquest plantejament no és un pensament generalitzat, com tampoc ho és el lluitar contra un govern corrupte, contra construccions d’aeroports fantasma, ni tampoc contra el vet a la llibertat d’expressió. Aquestes qüestions no deuen ser causes el suficientment justes. Bé doncs, tenim tot allò que volem: pa i circ per al poble! No podem tenir queixa alguna. La resta de coses poden anar de mal en pitjor, però com bé diu Rita Barberá: “la fiesta que no nos la toquen”.

Signat: Qui No Puga Que Rebente

19

“A Dios rogandoy con el Euríbor

dando”

20

“Viva el mal, viva el capital”

Bruja Avería dixit

Dita popular

Amb el PGOU a la mà,els implicats en el cas Brugal,

us desitgem unes festes brutals!Visca la terra lliure... d’impostos!

I de regal, el nou PGOU-Risk d’Alacant! Sigues el primer en urbanitzar Rabassa!

21

Pròximament, en les millors pantalles: El Sastre de Camps. Emoció, aventures, regals, judicis i, sobretot, molts i molts “trajes”!Amb Marianico el Corto en el paper de Camps i la col·laboració

especial de Bud Spencer com a Rita Barberá!

No t’ho perdes... a Alacant, als cines Astoria! Brugal.... perdó, brutal!!!

22

“Metadoooonaaaa, metadooo ooo naaaa”

23