Peter Paulus Rubens: Les tres Gràcies.

Fitxa tècnica

Títol: Les tres Gràcies.Autor: Peter Paulus Rubens

(Siegen, 1577 – Anvers, 1640).

Cronologia: 1639.Tècnica: oli sobre tela.Dimensions: 2,21 x 1,81 m.Estil: barroc.Tema: mitològic.Localització: Museo del

Prado (Madrid).

Obres del mateix autor:

El davallament de la creu (1612).

El rapte de les filles de Lèucip (1616-1619)

Biografia de l’autor

Peter Paulus Rubens es va formar en l’ambient manierista d’Anvers i va ingressar, quan era encara molt jove, a la confraria de pintors de Sant Lluc d’aquesta ciutat. L’any 1600 va ser contractat pel duc de Màntua i això li va permetre entrar en contacte amb la pintura dels venecians i de Miquel Àngel.

Quan tornà a Anvers, l’any 1608, era ja un pintor consagrat i el reclamen les corts europees més importants, sobretot la cort espanyola de Felip IV. El gran nombre d’encàrrecs que va rebre va ser necessària la participació de molts col·laboradors, entre els quals, entre els quals hi va haver pintors de gran anomenada, com ara Anton Van Dyck.

La família Gonzaga adorant la Santíssima Trinitat (1604).

Retrat eqüestre de Felip IV (1629) (copia)

Descripció formal

Inspirat en els models de l’antiguitat clàssica, Rubens, seguint una composició tradicional, situa les tres Gràcies formant un cercle compacte, de manera que una de les tres queda situada d’esquena a l’espectador. Damunt els caps hi ha una frondosa garlanda de flors i un putto o angelet que aboca aigua amb un corn de l’abundància. Al fons, un paisatge idíl·lic i minuciós –característic de la pintura flamenca- accentua encara més la bellesa del conjunt.

Pel que fa a l’estructura interna, el pintor flamenc dóna una importància especial a la relació existent entre les figures, perquè, a part d’estar connectades físicament pels braços i pel tènue vel que les encercla, també estan unides per mitjà de la mirada, un detall que reforça la unitat del grup.

Un altre aspecte rellevant del quadre és el gran dinamisme que aconsegueix projectar l’escena, gràcies principalment a la interacció que mostren els personatges entre si, al seu moviment corporal –amb un peu endarrerit a punt per començar la dansa- i al predomini de la línia corba i sinuosa en les siluetes. Aquest darrer aspecte, a més, ajuda el pintor a reforçar la sensualitat de l’escena, complementant-la perfectament amb el tènue focus de llum que envolta les figures, amb un joc harmoniós de clarobscurs que aconsegueix, a més, de remarcar la blancor dels cossos.

El cromatisme de Les tres Gràcies es fonamenta en l’ús de tonalitats pàl·lides, sense estridències, tant en les figures com en el fons, dominat pels ocres i els verds.

Temàtica

En la mitologia grecoromana, les tres Gràcies eren la personificació de la bellesa. Segons Hesíode, les Tres Gràcies, Aglae, Eufrosine i Tàlia, eren filles de Zeus i de la nimfa Eurinome, i presidien festes i banquets en els quals dansaven al servei dels déus, tot acompanyant, normalment, Afrodita (deessa de l’Amor).Rubens va utilitzar aquesta temàtica per mostrar un dels millors exemples de l’ideal de bellesa femenina de l’època. Als seus rostres, alguns crítics hi ha volgut reconèixer les faccions de les dues esposes del pintor: Isabella Brandt, la Gràcia de la dreta, i Hélène Fourment, la de l’esquerra, però també n’hi ha alguns que opinen que es tracta de diferents variacions d’aquesta darrera.

Lucas Cranach, el Vell: Les tres Gràcies (c. 1350)

Sandro Botticelli: Al.legoria de la primavera

(c. 1482) (detall)

L’obra, comprada pel rei Felip IV després de la mort del pintor, va estar guardada durant bona part del segle XVIII, juntament amb uns altres quadres de nus –que eren considerats pecaminosos per Carles III-, en una galeria secreta de l'Acadèmia de Belles Arts de Madrid.

Models i influències

Rubens va crear un estil propi, en el qual va recollir algunes de les propostes més important de la pintura del segle XVI i de l’inici del segle XVII europeu: la força cromàtica de la pintura veneciana de Ticià, Il Veronese i Il Tintoretto; la lliçó anatòmica i la força compositiva dels treballs romans de Miquel Àngel i d’Annibale Carracci i la llum de Caravaggio. Rubens tampoc no va oblidar l’ensenyament clàssic de l’escultura grecoromana, de la qual va ser admirador i col·leccionista.

Considerat l’artista paradigmàtic del Barroc, el seu art va tenir una gran influència al llarg del segle XVII –sobretot a Flandes-, i a més el seu estil colorista i dinàmic també va tenir influència en els segles posteriors, sobretot a França, on artistes com Watteau, Delacroix i Renoir van demostrar la gran admiració que sentien per l’obra del pintor flamenc. Il Tintoretto: Les tres Gràcies i Mercuri (1576-77)

A. Carracci: Venus dormint (1602)

Caravaggio: Conversió de Sant Pau (1600-01)

Renoir: Les banyistes (1918-19)