latona lit at del in finit

3

2012

B I B L I O T E C A D E L N Ú V O L

Cantata per a cor, rapsode i grup instrumental

LA TONALITAT DE L’INFINIT

Enric Casasses

C A L À N D R I A · W W W . N U V O L . C O M

la tonalitat de l’infinitCantata per a cor, rapsode

i grup instrumental

enric casasses figueres [lletra]i feliu gasull [música]

Biblioteca del Núvol, 3

Primera edició digital: juny de 2012

© Enric Casasses i Figueres, 2012

Núvol. El digital de cultura

Carrer Roger de Flor 209, 4t B

08025 Barcelona

www.nuvol.com

[email protected]

@nuvol_com

SUMARI

Presentació 6

Crida 7

Primera cançó 8

Sermó de l’infinit 9

Saps? 12

La senyora i el senyor 13

Enigma 15

Només tinc... 17

Ha fugit una estrella 18

El forat del vent 20

De Mallorca a Perpinyà 23

Els versets 25

Poema 27

Tres quarts 28

L’amor 29

La poesia 30

Nota sobre l’infinit 32

a Pep Prats, Assumpció Malagarriga

i el cap Norfeu

6

PRESENTACIÓ

Ja fa una dotzena d’anys que el Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona va fundar el programa Cantà-nia, pensat per a escolars de primària, que consisteix en la composició d’una nova cantata cada any per a ser apresa i interpretada pels alumnes les nostres escoles. Aquesta activitat, una de les més populars en l’àmbit musical escolar (els darrers anys hi participen més de 600 escoles i 25.000 nois i noies), vol ser un apropament entre el món creatiu (literatura i música) i el món edu-catiu a Catalunya.

La cantata que va estrenar aquest cicle l’any 2001 fou La tonalitat de l’infinit, sobre textos poètics d’Enric Ca-sasses i amb música de Feliu Gasull. La riquesa de la proposta, tant literàriament com musical, és esplèndi-da: textos d’alta volada, eventualment d’un lirisme que emociona, i també juganers, irònics, humorístics..., re-ben el suport d’una composició que juga amb colors, textures i efectes, complexa en l’harmonia i el ritme, però sempre respectuosa amb les línies melòdiques d’inspiració popular. Sens dubte es tracta d’una obra mestra, tan a prop de la canalla (en els seus orígens) com dels adults: aquest és un dels seus mèrits, i per això ens hem animat a presentar una versió per a veus mix-tes de La tonalitat de l’infinit en commemoració del 50è aniversari del cor.

Josep Prats

Director de Cantiga

La tonalitat de l’infinit

7

CRIDA

bon dia, senyores i senyors, nens i nenes, colzes i genolls, ungles i cabells...

escolteu, pares i mares, parets i sostres, veles i vents, guerres i camions?

sentiu, fades i bruixots, monstres i papallones, mestres i aprenents, aires i fondàries?

a l’aguait, patims i patams, crecs i cracs, ais i uis, tomàquets i cigrons?

hi som, culleres i forquilles, gossos i plantes, hores i minuts, aigües i vins?

obriu l’ull, jungles i deserts, portes i finestres, verds i vermells, bosses i telèfons?

eei, balangueres i pastorets, prestidigitadors i prestidigitadores, somnis i realitats, nois i noies...

diu...

enric casasses

8

PRIMERA CANÇÓ

No et trenquis, càntirde l’amor, que nos’escanyi per amorl’amor — que canti!


9

SERMÓ DE L’INFINIT

Com poetes, com persones que som, la nostra obligació és trobar, i donar, la tonalitat, la nota, [...donar la nota...], LA TONALITAT DE L’INFINIT, que no som animals que en tenen prou amb respirar i punt i ja estan contents. No. Nosaltres som uns animals que ens ho preguntem quan s’acaba l’aire què hi ha a l’altra banda del cel, on s’acaba tot? al darrere què hi ha,

RE

o... o continua infinit l’infinit? Aquesta idea, que arribi un punt que ja no hi hagi res, o al contrari, que sempre n’hi hagi més, que arribis al final i encara continuï, és una idea que no em cap al cap, que no m’entra al pen-sament, però bé l’ha pensat el pensament, bé l’he sentit, jo, aquesta idea de l’infinit, i veig i comprenc que l’infinit el tinc en

MI

i aleshores aquest món, aquesta natura, ja no ens sem-bla prou, o ens sembla massa, i el que fa l’home és que reconeix la força d’aquests espais i se’n separa, com? Doncs amb quatre parets i un sostre, amb la casa, i a

enric casasses

10

dins de la casa encara més parets, com si volguessis anar limitant l’infinit i tenir almenys la possibilitat de quedar

SOL

però malgrat la porta que es tanca i la finestra per mirar sense ser vist, l’infinit se’t fica a dins de casa, quan veus que ve algú i sents que truquen, una persona, i a partir d’aquí tu ja no depens només de tu, ja no pots fer el que vulguis, pot ser fins i tot que facis el que vulgui l’altre, que ara truca, puc passar? i obres la porta a l’infinit i li dius

SÍ

i entra l’altra persona, que et mira, que et fa ganyotes, et parla, i parleu, i quan parleu i anomeneu les coses amb els seus noms és com si tinguéssiu en comú... no ho sé... un món, tot. Les possibilitats són infinites, fins et pots saltar totes les limitacions i agafar la cosa que més t’estimes, o el teu últim tros de menjar, i dir-li té, és per a tu, fer-li el

DO

encara que no sàpigues ni si en tindràs demà. I després demà passat, i l’altre, això sí que és infinit, el temps, el temps que sempre vindrà i vindrà i qui sap com serà... ens hem d’assegurar alguna cosa, hem de fer conserves,


11

hem de fabricar neveres, hem de treballar per demà, per a nosaltres, per als altres, per als fills, sempre, infinita-ment, la humanitat

FA

i és sostingut, això, sempre. Fins aquí la filosofia. No-més queda fora sense explicar perquè no té explicació ni se sap ben bé de què serveix, però sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi ha, són les cançons, és l’art, la poesia, l’infinit que sembla que es pugui tocar amb les mans, o si més no amb els instruments, la música, el

LA

... pura música... pels espais infinits, saps?

enric casasses

12

SAPS?

cel amunt de les estrellesmés enllà de la galàxiaon s’acaba el meu jardí

comença un altre jardícomença una altra galàxiasón unes altres estrelles

hi ha una branca i una pedrauna pedra que entrebancai fa caure cap amunt

i al damunt del capdamunton fins l’espai s’entrebancas’hi pot seure en una pedra

cel enllà de les estrellesals confins de la galàxiaon s’acaba el meu jardí


13

«LA SENYORA I EL SENYOR»que són

dama GANA i l’amo AMORo viceversa

LA SENYORA I EL SENYORSÓN ELS PATRONS DE LA BARCAI EL XIC QUE PORTA EL TIMÓD’EN TANT EN TANT S’EMBORRATXA

cap amuntcap avalla mà dretai a mà esquerraendavantreculantfent revoltsi giragonses...

LA SENYORA I EL SENYORELS DIRECTORS DE L’ORQUESTRAI EL NOI QUE TOCA EL TAMBORD’EN TANT EN TANT VA A LA SEVA

cap amuntcap avalla mà dretai a mà esquerra

enric casasses

14

endavantreculantfent revoltsi giragonses...

LA SENYORA I EL SENYORDAVANT DE LA COMITIVAI A L’ÚLTIM RENGLE ELS MINYONSJUGUEN A FET AMB LA VIDA

cap amuntcap avalla mà dretai a mà esquerraendavantreculantfent revoltsi giragonses...


15

ENIGMA

Som els passos de la gatasom el fil del pensament

del pensament

Som el nus de la sabatasom la cara de la gent

a de la gent

en panxo va dir a n’en pinxovols que et punxi amb un punxói en pinxo va dir a n’en panxopunxa’m sí prô a la panxa no

Som un aire que retratasom el groc intermitent

intermitent

Som el nus de la sabatasom la cara de la gent

a de la gent

enric casasses

16

La bombolla que no esclataperquè a dins hi viu la gent

hi viu la genthi viu la genthi viu la gent


17

NOMÉS TINC...

Només riing una paraulanomés cling una paraulanomés tinc una paraulaque fa goig i fa patir:la vrîtat és una taulala vrîtat és una taulala vrîtat és una taulaper posar-hi el pa i el vi.

enric casasses

18

HA FUGIT UNA ESTRELLA

veu visions de diai adormida també

Aquesta n’és la històriad’un esperit valentd’ànima bondadosai el que li esdevingué.Ai que el meu cor se’m nuaper un pom de clavells.

A mitjanit s’alçavadel llit a passos lleus.La casa està adormida,només se sent el vent.Ai que el meu cor se’m nuaper un pom de clavells.

I obria la finestraque dóna al tarongeri salta a fora i volai no li costa gens.Ai que el meu cor se’m nuaper un pom de clavells.


19

Travessa nits i diesen un sol pensamenti s’atura a mig aireper sobre dels ocells.Ai que el meu cor se’m nuaper un pom de clavells.

Qui sap si encara vola,qui sap què se n’ha fet.He vist caure una estrellai no l’he vist mai més.Ai que el meu cor se’m nuaper un pom de clavells.

enric casasses

20

EL FORAT DEL VENT

Fa dos o tres mil anys, en temps dels grecs antics,el filòsof Heràclit ja va dir que el sol és de la mida del peu d’un

home,me l’imagino ajagut alçant el peu per comprovar-ho.Avui sabem que l’univers, tot ell, és gran com un granet de

pebrei es mira amb microscopi.I els poetes i els pobres sempre han sabutque en una oliva hi ha l’eternitat del temps,que en una llesca de pa hi ha totes les generacions humanes.Que una branqueta de farigola és un missatger que porta un

missatgeque ve des de sempre, des del primer dia.I és avui, el primer dia.

En un sol àtom de l’ungla del dit petithi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà.En un esternut normal, que sigui una mica fort, aatxum, hi ha

un instantque gairebé és una visió, una intuïció, de l’infinit, o gairebé.

En un lloc a dalt de les muntanyes que tanquen la ciutat per la banda de muntanya

hi ha un pas com una escletxa, un tall, molt estret, només hi passa una persona,

un passadís per on el vent entra, xiulant, a la ciutat, és el forat del vent.


21

Allà al forat del vent vaig seure a terra vora un arbre i vaig alcar un peu

per comprovar si el sol és com el peu d’un home.Vaig comprendre que l’univers és com un gra de pebre.Vaig recordar un pobre que em parlava de l’eternitat d’una

oliva.En una llesca de pa i vaig veure els avis dels besavis i els fills

dels néts.Una branca de farigola i un ocellet fent piu piu eren dos

missatgersdel primer dia que hi va haver món, deien que somal segon zero coma zero migpartit pel mig, piu piu,del moment de l’explosió de quan comença tot.

En un sol àtom de l’ungla del dit petithi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà.En un esternut normal, però que sigui una mica fort, d’una

persona,atxum, hi ha un instant, una visió, de l’infinit, o gairebé.

Al cim d’una de les muntanyes que dominen la ciutathi ha una casa abandonada a mig construir, sense sostre,

només quatre paretsamb les obertures de les portes i finestres, sense portes ni

finestres,obertes als quatre vents, són els forats del vent. Allà dalt...

Allà dalt toco el sol amb la punta del peu.Visc en un granet de pebre.El meu rellotge és una oliva.Els avis dels avis dels avis han alimentat el meu pa.

enric casasses

22

I una mata de farigola i un ocellet em diuen d’on venim, on som.

Com és que som al moment zero, si som a mig camí?

Som a mig camí d’aquesta vida, en un bosc fosc...Som a mig cami, ens hem hagut d’aturar a canviar una roda...Som a mig camí discutint per on s’hi va i no hi ha manera...A mig camí ens distraiem del camí tot fent camí...

En un sol àtom de l’ungla del dit petithi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà.En un esternut normal, però una mica fort, d’una persona,atxum, hi ha un instant de visió, la sensació de l’infinit,

o gairebé.

I des d’una de les muntanyes que voregen Barcelona,des del pas per on entra el vent del nord,he vist un ocell majestuós que venia de la mar, sobrevolava

tota la ciutati se n’anava per l’altra banda sense aturar-se. Una gavina.


23

DE MALLORCA A PERPINYÀ

Va volantuna gavinade Mallor-ca a Perpinyà

Una noia de Ciutatal terrat estenent robasent el batre d’unes ales

Va volantuna gavinatota l’i-lla travessant

Les muntanyes contra el venti al cim més alt les antenesi més amunt la gavina

Va volantuna gavinaper les o-nes de la mar

enric casasses

24

Pescadors de mar endinsl’ocellot que us acompanyaus espanta la sardina

Va volantuna gavinafins les cos-tes de Garraf

Castelldefels, MontjuïcTiana, Lloret, les Medescap Norfeu, Banyuls, els Aspres

Va volantuna gavinaper la mun-tanya i el pla

I un gendarme que la veual Castellet aturadano sap per què i s’atabala

Ha vingutuna gavinade Mallor-ca a Perpinyà


25

ELS VERSETS

Tot prové d’una sardinaque amb si mateixa lluitantengendrava una gavinaamb tot un món al voltant

Un cinquè un sisè un dotzèun vintè mitja meitati la meitat de mig terçi mig terç és la unitat

L’amistat va per la terradient vinga a despertarque se sent cantar la verrai ens hem de felicitar

La de l’ametlla t’estimoi la del roser nomésla flor del card repartim-hoi la del lliri en vull més

enric casasses

26

Des del montgrí veig montgósant onofre el canigónorfeu el golf castellóla noia de cal baió

Quan l’home fa l’animalel llop no surt d’entre els arbresel gall s’amaga al corralnomés se’n foten les cabres

Cadenes tot el que neixcadenes la policiai cadenes tu mateixamb la puta gelosia


27

P O E M A

A mi ja van parir-me enamorati mai més he parat d’enamorar-me.Doncs jo vaig néixer desenamoradai no he deixat de desenamorar-me.

A mi ja van parir-me enamorati mai més he parat d’enamorar-me.Doncs jo vaig néixer desenamoradai no he deixat de desenamorar-me.

enric casasses

28

TRES QUARTS

t’estimo i els ocells desperten l’albat’estimo i ja madura el dematít’estimo amb les collites del migdiaels fruits del sol esclaten dalt dels arbrest’estimo i se’ns esborren els minuts3/4 de 6...

t’estimo i som al laberint del vespret’estimo i se t’aproxima la foscat’estimo sota els sostres de la nitles plantes de la lluna volen créixert’estimo i ja es desclou la matinada3/4 de 6...

Aleshores ocells desperten l’albai aleshores madura el dematíi es cullen les collites del migdiaels fruits del sol esclaten dalt dels arbresi se’ns esborren hores i minuts... ...


29

L’AMOR

L’amor ho cura tot i no et fas vell,és perfecte contra els grans,la sífilis del cervelli la tristor de les mans.L’amor, que juga a daus amb la fortuna,cura de tot, menys de mirar la lluna.

L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,l’estrella que guia el foll,els yangs amagats als yins,l’orgull que plega el genolli som iguals, que val tant l’un com l’unai no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L’amor, la cara oculta de la mort,fa moure veles i vents,és tan fluix que és el més fort,és tan fort que no n’hi ha gens,qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?L’amor és déu... o l’únic déu és la lluna?!

enric casasses

30

LA POESIA

Sóc un miraclede la naturaningú m’atura

Sóc una bèstiasóc la modèstia

Vinc amb els gossostoco les plantessóc com d’abantes

Just arribadaja estic prenyada

Jo sóc la formano passis ànsiade la substància

No em cal cap motsé dir-ho tot

FINISCORONATOPUS

32

NOTA SOBRE L’INFINIT

Després de llegir 300 pàgines de filosofia de Lévinas en llenguatge especialitzat filosòfic sobre l’infinit penses sí, molt bé, però... de quin color és? En tot el que diu Lévi-nas, quan s’entén, i moltes vegades s’entén, sembla que tingui raó. Amb bon domini de la tensió narrativa, fa que tota l’estona tinguis la sensació que està a punt de dir-te la revelació que figura que t’està dient tota l’esto-na. Al principi vaig pensar que tot això es podia dir amb Llull en les quatre ratlles d’un versicle d’Amic i Amat. No conec altres obres de Lévinas, només el llibre sobre l’infinit (i contra la totalitat), que és també un gran cant al llenguatge, o més ben dit al parlar, al parlar-se, i en canvi no parla del cantar, no diu res de la cançó. Explica la prosa de la vida i es descuida el vers. El filòsof sembla que t’hagi explicat perfectament per on s’hi va i al ma-teix temps tens l’estranya sensació de com si ell no hi hagués estat mai. Que també té mèrit, que diu aquell. És clar que per explicar simplement bé la prosa de la vida es necessita molt d’art, encara que en aquest cas sigui un art ocult, o fins empresonat, per les exigències que limiten el discurs filosòfic. Però per molt d’art que hi posi, el fet continua essent que explica la prosa i es descuida el vers. Per això dic, després de les quasi 300 pàgines sobre l’infinit: i de quin color és? quin gust té? quines cançons s’hi canten?

Això ho formulo així ara a posteriori però en forma de grumoll ho estava pensant aquests últims mesos

33


quan escrivia, amb la música inspirada i sàvia i vital de Feliu Gasull, les cançons d’una cantata per a cor de nens i grup instrumental que es diu La tonalitat de l’in-finit i en la qual es demostra que aquest, l’infinit, musi-calment funciona en Fa sostingut, si més no a tres quarts de sis (del vespre i de la matinada) però que la música en qualsevol altre moment pot ser en La o en altres no-tes segons els diferents capítols de la prosa diguem filo-sòfica. En les cançons he cercat la sensació més immedi-ata i senzilla possible de l’infinit en l’espai físic que ens envolta (el meu jardí), de l’infinit en el comportament d’entre les persones, de l’infinit en els enigmes que ens assetgen amb els seus grocs intermitents, de l’infinit en l’amor i el pas del temps, de l’infinit en la desaparició (que potser pot ser la mort) de certes persones, de l’in-finit en la capacitat humana de volar sense esforç, sense ales i sense accessoris, de l’infinit en l’eterna fecunditat extrema, radical, de la poesia, de l’infinit en les coses finites i aparentment limitades com ara un esternut o la distància física entre Mallorca i Perpinyà vista a vol de gavina, i de l’infinit en la cara de la gent.

Perquè la idea més clara de Lévinas, i és una idea que jo ja l’havia somiada fa molts anys una tarda a la plaça Lesseps veient passar el personal que passava pel carrer, és que l’infinit és la cara de la gent.

Enric Casasses, 2001

latona lit at del in finit

Documents